---

Anarcoefemèrides del 23 de novembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Guerre Sociale"

Capçalera del primer número de La Guerre Sociale

- Surt La Guerre Sociale: El 23 de novembre de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic quinzenal La Guerre Sociale. Organe communiste-anarchiste. Fou el continuador de Ni Dieu ni Maître (1885-1886). L'editor responsable en va ser Égide Govaerts i l'administrador Ferdinand Monier. Els articles sortiren sense signatura, però J. L. De Lanessan hi col·laborà. En sortiren nou números en dues sèries, l'últim el 8 de març de 1886. Va ser substituït per L'Interdit (1886).

***

Senyera de la Secció de Carrara de l'USI-AIT

Senyera de la Secció de Carrara de l'USI-AIT

- Congrés constitutiu de l'USI: Entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 té lloc a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el Congrés Nacional de l'Acció Directa, en el qual es constituí l'Unione Sindicale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana) i com a tal es rebatejà la reunió com I Congrés Nacional de l'USI. La iniciativa de creació d'aquest sindicat sorgí d'un grup de treballadors dissidents de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) que es declarà hereu de la Primera Internacional. 154 delegats de diferents Cambres del Treball italianes representaren uns 77.000 treballadors en aquest congrés. Els seus principis, basats en el sindicalisme revolucionari, s'oposaven a la CGL en el rebuig a mantenir contactes amb qualsevol partit polític, en la voluntat d'organitzar també els treballadors no qualificats i en el rebuig dels acords estipulats mitjançant l'Estat, rebutjant la seva legislació social i el funcionariat públic, i en l'establiment de mètodes de lluita basats en l'acció directa i en la no exclusió d'antuvi del recurs a la violència. La seu de l'organització s'establí a Parma i el seu òrgan oficial d'expressió fou L'Internazionale, publicat durant un temps pel Comitato della Resistenza (Comitè de la Resistència) i, després, per la Cambra del Treball de Parma. Els sindicats de l'USI tingueren força influència al triangle industrial del nord de la península italiana (Torí-Milà-Ligúria), a Emília, a Toscana i a La Pulla. Organitzà, sobretot, els treballadors i mecànics del metall, els paletes, els minaires, els pagesos i els jornalers. Un any després de la seva creació, comptava més de 100.000 afiliats i superà en diversos sectors (metal·lúrgic, etc.) els sindicats socialistes. Entre el 4 i el 7 de desembre de 1913 tingué lloc el II Congrés Nacional a Milà. El seu caràcter antimilitarista fou determinant en la seva actuació i fou partidari del sindicalisme d'indústria, organitzant tots els treballadors d'una fàbrica sense distingir la qualificació laboral dels contractats, fet que implicà l'adhesió de moltes Cambres del Treball a aquest sindicat. Amb l'esclat de la Gran Guerra es produí una crisi interna sobre el tema de la intervenció d'Itàlia en el conflicte al costat de l'Entesa. El problema s'aguditzà quan destacats militants (Alceste De Ambris, Filippo Corridoni, Tullio Masotti, Edmondo Rossoni, Michele Bianchi, etc.) es decantaren per l'intervencionisme, però la posició antimilitarista (Armando Borghi, Alberto Meschi, Alibrando Giovannetti, etc.) acabà predominant i els intervencionistes van ser expulsats entre 1915 i 1916, per acabar fundant l'Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball) i, alguns, el Partit Nacional Feixista (PNF). Entre el 20 i el 23 de desembre de 1919 va tenir lloc el III Congrés Nacional a Parma. En 1922 l'USI s'adherí a l'anarcosindicalista Associació Internacional dels Treballadors (AIT) com a resultat de l'acord pres en el IV Congrés Nacional celebrat a Roma entre el 10 i el 12 de març d'aquell any. En 1925 l'USI fou dissolta pel govern feixista.

***

Portada del primer número de "Solidaridad"

Portada del primer número de Solidaridad

- Surt Solidaridad: El 23 de novembre de 1961 surt a París (França) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad. Semanario sindicalista y de información. Órgano de la Confederación Nacional del Trabajo (AIT). Regionales zonas Norte y Normandía. Substituïa Solidaridad Obrera i Boletín Confederal, periòdics anarcosindicalistes suspesos aleshores per les autoritats franceses. Dirigit per Joan Ferrer Farriol, hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, José Alberola Navarro, Amador, Vicente Artés, Julio Ayora, Germinal Esgleas, Julián Floristán, Fontaura, F. García, B. Hernáez, Manuel Hernández, Juana Humbert, J. Jové y Compañía, Conrado Lizcano, R. Lone, Tato Lorenzo, Volga Marcos, Fulgencio Martínez, Luis Montes, Pérez Guzmán, Puyol, Rodama, Albà Rosell Llongueras, Ángel Samblancat, Tomás Soria, J. Toledo, Alfonso Vidal y Planas i Juan Lazarte, entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim el 21 de desembre de 1961, i va ser substituït per Le Combat Syndicaliste.

***

Portada del número 0 de "La Pilule"

Portada del número 0 de La Pilule

- Surt La Pilule: El 23 de novembre de 1970 surt als quioscos de Ginebra (Ginebra, Suïssa) el número 0 de la revista sarcàstica llibertària La Pilule. Journal satirique et satyrique. Portà el surrealista epígraf «Pour tout ce qui est contre, pour ceux qui sont contre, contre tout ce qui est pour, contre ceux qui sont pour» i en els últims números el text de Georges Brassens «Mais il y a peu de chances qu’on détrône le roi des cons» (Però hi ha poques possibilitats de destronar el rei dels beneits». Va ser promoguda per l'escriptor anarquista Narcisse-René Praz, que fou el seu principal redactor amb articles i fotomuntatges. D'antuvi bimensual, a partir del número 13 passà a setmanal. Comptà amb la col·laboració del caricaturista Jean Leffel, dibuixant de Le Canard Enchaîné, d'altres dissenyadors –Borner, Delay, Erik, Ropo, Zero, etc.–, i de diferents articulistes –Jean-Noël Cuénod, Pascal Holenweg, Lucien Lacroix, Gérald Lucas, Marie-Christine Mikhaïlo (Irène Pasut), etc. Tractà diferents temes, com ara l'Exèrcit suís, l'antimilitarisme, l'objecció de consciència, el comerç d'armes, les guerres, la democràcia parlamentària, les religions, els organismes caritatius que no condemnen la guerra, els dictadors (Franco, Sékou Touré, Xa d'Iran, etc.), els polítics corruptes (Nixon, etc.), les polítiques suïssa i francesa, la crítica al marxisme, la funció de la policia, el sexe, el feminisme, la droga, etc. Tingué gairebé 2.000 subscriptors i la tirada oscil·là entre els 6.000 i 12.000 exemplars, distribuint-se arreu de la Suïssa de cultura francesa. El 7 de desembre de 1971 Narcisse Praz acabà davant els tribunals per qualificar d'«assassí» el Xa d'Iran i va ser condemnat a 500 francs de multa i a pagar les despeses legals. El seu processament portà l'augment de la tirada del periòdic i una gran campanya de solidaritat. En sortiren en total 199 números, l'últim (198) el 28 de gener de 1975, i deixà de publicar-se pels deutes i per la pressió policíaca. En 1979 Praz publicà la revista satírica Le Crétin des Alpes, però només sortiren set números entre abril i octubre d'aquest any.

Anarcoefemèrides 

Naixements

Gennaro Rubino en 1894. Foto publicada en "L'Illustrazione Italiana" del 23 de novembre de 1902

Gennaro Rubino en 1894. Foto publicada en L'Illustrazione Italiana del 23 de novembre de 1902

- Gennaro Rubino: El 23 de novembre de 1859 neix a Bitonto (Pulla, Itàlia) Gennaro Rubino, l'anarquista que intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II de Bèlgica. Fill d'un ferrador lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon estudiant, va haver de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En 1878 ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció de continuar els seus estudis, però no aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver escrit un article en un periòdic republicà subversiu. Alliberat en 1887 gràcies a una amnistia, retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que patia trastorns mentals. Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i frau, delicte que negà, i condemnat a quatre anys de presó. Després de complir la pena, el maig de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí diverses feines en el sector de la restauració. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es tornà a casar el 4 de desembre de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un infant el 14 d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels. Després de treballar en dues llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la misèria. Més tard intentà millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow (Escòcia). Com que no va poder trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia i els serveis secrets italians el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar un nou diari, que servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els funcionaris de l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava amb el moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es descobrí que havia treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment llibertari. De res serviren els seus intents de justificació i el fet de donar alguns noms de dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa família i abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de demostrar la seva lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar Eduard VII, rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però trobà que el sentiment monàrquic a les illes Britàniques era molt fort, i decidí atemptat contra el rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es traslladà a Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les, disparà tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei –que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Flandes, Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.

Gennaro Rubino (1859-1918)

***

El jove Théo van Rysselberghe

El jove Théo van Rysselberghe

- Théo van Rysselberghe: El 23 de novembre –algunes fonts citen el 28 de novembre i el certificat de defunció cita erròniament el 13 de desembre– de 1862 neix a Gand (Flandes Oriental, Flandes) el pintor anarquista Theophilius Vanrysselberghe, més conegut com Théophile van Rysselberghe o Théo van Rysselberghe. Era fill d'una família burgesa francòfona atreta pel món artístic i literari. Fou el cinquè fill del ric empresari Jean-Baptiste Vanrysselberghe (Joannes Baptistus) i de Mélanie Rommens (Melania). Sos germans Charles i Octave van ser destacats arquitectes. Théo van Rysselberghe, després de fer estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand i a l'Acadèmia de Brussel·les (Bèlgica), sota la direcció del pintor orientalista Jean-François Portaels, en 1881 participà per primera vegada en una exposició al Saló de Brussel·les. El març de 1881 fundà, amb Victor Arnould, Octave Maus, Edmond Picard i Eugène Robert el setmanari L'Art Moderne, que es publicà fins al 1914. Entre 1881 i 1883 viatjà, seguint l'exemple del seu mestre Jean-François Portaels, per Espanya i pel Marroc amb sos amics els pintors Frantz Charlet i Dario de Regoyos. A Madrid (Espanya) visità les obres dels mestres al Museu del Prado i a Sevilla (Andalusia, Espanya) trobà Constantin Meunier i son fill Karl. Durant el viatge a Espanya realitzà el retrats Femme espagnole (1881) i La Sévillane (1882). Durant la seva estada de quatre mesos a Tànger realitzà dibuixos i pintures de la casba i dels socs, com ara Cordonnier de la rue arabe (1882), Garçon arabe (1882), Repos de garde (1883). Al Marroc retornà en dues ocasions més, entre 1883 i 1884 i entre 1887 i 1888. De bell nou a Bèlgica, exposà una trentena d'obres realitzades durant el seu viatge al Cercle Artístic i Literari de Brussel·les i a Gand, que tingueren un èxit instantani. Amic de l'intel·lectual Octave Maus, en 1883 fou un dels fundadors del grup avantguardista «Les Vingt» de Brussel·les, en defensa d'un «art intransigent» i en contínua lluita contra l'academicisme. L'abril de 1883 exposà escenes de la vida quotidiana mediterrània a la galeria brussel·lesa L'Essor. En aquesta època va fer amistat amb el poeta Émile Verhaeren, que el va introduir en els cercles literaris. El setembre de 1883 marxà cap a Haarlem (Holanda Septentrional, Països Baixos) amb la finalitat d'estudiar la llum de les obres de Frans Hals; en aquesta estada conegué el pintor nord-americà William Merritt Chase. Cap el 1886 descobrí, en companyia d'Émile Verhaeren, en la VIII Exposició dels Impressionistes l'obra del pintor puntillista Georges Seurat Un dimanche après-midi à l'Île de la Grande Jatte, que el marcà profundament. En 1889 es casà amb Maria Monnom i els nuvis anaren de lluna de mel al sud d'Anglaterra i després a Bretanya. L'any següent la parella tingué una filla, Élisabeth, que anys després mantingué una relació amb André Gide i amb qui tingué Catherine, únic infant de l'escriptor. Théo van Rysselberghe trobà a París Theo Van Gogh i va aconseguir convidar Vincent Van Gogh a la propera exposició del grup «Les Vingt» en 1890 a Brussel·les, on va ser adquirit La vigne rouge, l'únic quadre que el pintor holandès va poder vendre durant sa vida. La seva amistat amb Paul Signac, Camille Pissarro i Félix Fénéon el portà a les idees anarquistes i participà amb dibuixos i gravats en la premsa llibertària. A la mort de Georges Seurat, en 1891, s'encarregà de gestionar els problemes de la seva herència. En 1892 fou un dels donants de la subscripció organitzada pel periòdic anarquista L'En Dehors per ajudar els infants d'un company de Ravachol empresonat. En 1894 entrà a formar part del grup «La Libre Esthétique», l'objectiu del qual fou promoure un art social, i per al qual realitzà un cartell dos anys després. Després del breu període d'atemptats anarquistes de 1894, acollí nombrosos llibertaris que havien escapat cap a Bèlgica fugint de la repressió. En aquesta època va fer amistat amb l'escriptor anarquista Bernard Lazare. En 1895 va viatjar per Atenes i Constantinoble, Hongria, Romania, Moscou i Sant Petersburg, i va fer cartells per a la «Compagnie des Wagons-lits». En 1897 s'instal·là a París i freqüentà els escriptors simbolistes. Entre 1897 i 1911 col·laborà habitualment amb el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Fou amic íntim del geògraf anarquista Élisée Reclus i del pintor llibertari Camille Pissarro. En 1899 realitzà la portada del llibre La moral anarchiste de Pietr Kropotkin i en 1901, amb Maximilien Luce, Lucien Pissarro i altres, realitzà les il·lustracions per al llibre Aventures de Nono de Jean Grave. Entre 1899 i 1912 participà amb obres en diverses tómboles per sufragar el moviment anarquista. A començaments de segle trobà que les pintures de Pablo Picasso, aleshores en l'anomenat «Període blau», eren «lletges i poc interessants». En 1905 col·laborà en l'Album des Temps Nouveaux. A finals del segle XIX s'establí a Saint-Clair, on comprà una casa en 1910, i la seva tècnica pictòrica puntillista i divisionista donà lloc a composicions de formes més clàssiques i de llargues pinzellades allargades. En 1910 abandonà totalment el puntillisme i realitzà nombrosos nus femenins. Ben igual que els pintors Georges Seurat i Paul Signac, realitzà nombrosos paisatges marins de caire postimpressionista. També realitzà gravats i il·lustracions de llibres i de catàlegs, i s'interessa força pel modernisme i les arts decoratives (mobles, joies, tipografia, etc.). Sa companya fou Marie Monnon. Théo van Rysselberghe va morir el 13 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de desembre– de 1926, asfixiat per emfisema, a Saint-Clair (Lo Lavandor, Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Lo Lavandor, a prop de la tomba del pintor anarquista Henri-Edmond Cross, gran amic seu.

Théo van Rysselberghe (1862-1926)

***

Amedeo Bragantini

Amedeo Bragantini

- Amedeo Bragantini: El 23 de novembre de 1869 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Amedo Francesco Bragantini. Sos pares es deien Giovanni Bragantini i Giovanna Mazzola. Es guanyà la vida exercint diversos oficis (obrer, carnisser, fuster, etc.). A començament de la dècada dels noranta va ser fitxat per la policia per les seves «tendències clarament subversives». El setembre de 1891 entrà a formar part del grup anarquista «I Figli dell'Avvenire», primer que es va crear a Verona, del qual va ser el seu caixer, però que acabà dissolt. L'octubre de 1891 va ser detingut, juntament amb altres anarquistes (Giacomo Colli, Annibale Maraschini, Attilio Zago i Paolo Zanella), sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», per haver danyat l'estàtua de Paolo Veronese (Paolo Caliari) i proferit crits sediciosos, com ara «Visca l'anarquia!». El tribunal va sobreseure el seu cas i el desembre de 1891 sortí de la presó, però el gener de 1892 va ser novament detingut, amb Attilio Zago i Paolo Zanella, per «enrenous nocturns». Els tres va ser acusats d'haver decapitat l'estàtua de San Francesc a Dossobuono (Villafranca di Verona (Vèneto, Itàlia) i d'haver fet inscripcions als murs de les cases amb escrits contra el govern i la propietat, tot reivindicant l'anarquia i la revolta. Però van ser alliberats per manca de proves. L'octubre de 1893 va ser detingut, juntament amb Giusto Annibale Danen i Paolo Zanella, per «ultratge i resistència a funcionari públic»; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. El 26 d'abril de 1894 va ser detingut, juntament amb Adelmo Castellani i Paolo Zanella, sota l'acusació d'haver preparat un atemptat contra una església. El 20 de juny de 1894, any de creació del «Casellario Politico Centrale (CPC, Registre Polític Central), va ser fitxat com a «anarquista». Va patir tres condemnes més, l'última en territori austríac, i l'abril de 1895 se li va assignar la residència obligada durant dos anys a l'illa d'Ustica. En 1897 retornà a Verona. Va ser un dels signants del manifest de solidaritat amb Errico Malatesta i els seus companys («Al popolo italiano!»), publicat el 31 de març de 1898 en un suplement de L'Agitazione. A finals d'abril de 1898 va ser detingut amb Giovanni Battista Bisaglia per possessió de periòdics i fullets anarquistes. Després de purgar dues sancions menors més, el juliol de 1898 es va embarcar a Gènova (Ligúria, Itàlia) cap al Brasil. Sembla que retornà a Itàlia aviat, perquè 1901 figurava en un llistat d'anarquistes perillosos de la província de Verona. En 1905 el trobem de bell nou a Verona i en 1906 es traslladà a Milà, al costat del seu amic Paolo Zanella, on va treballar en un establiment mecànic. Segons informes policíacs, mantingué durant tres anys «bona conducta moral i política». En 1909 retornà a Verona, on va treballar en un escorxador municipal. En 1915, segons informes policíacs, encara conservava les seves idees, però no militava a causa de la seva avançada edat, encara que continuà vigilat fins 1929, data en la qual va ser esborrat dels registres de subversius. Amedeo Bragantini va morir el 4 de març de 1942 a Verona (Vèneto, Itàlia).

***

Charles-Albert retratat per Aristide Delannoy per a "Les Hommes du Jour" del 27 de novembre 1909

Charles-Albert retratat per Aristide Delannoy per a Les Hommes du Jour del 27 de novembre 1909

- Charles-Albert: El 23 de novembre de 1869 neix a Carpentras (Provença, Occitània) el periodista anarquista, i després socialista i col·laboracionista, i francmaçó Charles Victor Albert Fernand Daudet, conegut com Charles-Albert. Era fill d'una família acomodada i sos pares (Thomas Honoré Daudet i Amélie Angèle Joséphine Fauron) eren professors universitaris. Després de fer els estudis a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), va estudiar a la universitat filosofia i exercí de professor de repàs en un col·legi de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). Arran de la matança de Fourmies de l'1 de maig de 1891, s'adherí al socialisme de Jules Guesde, però de mica en mica esdevingué anarquista. En 1892 s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà com a corrector d'impremta i col·laborà en la premsa llibertària (Entretiens politiques et littéraires, La Révolte, La Société Nouvelle, etc.). En 1893 fundà L'Insurgé, òrgan anarcocomunista de la regió del sud-est. El gener de 1894, quan es desencadenà la repressió arran de la cadena d'atemptats, va ser detingut i empresonat un temps. Un cop lliure, en 1895 passà a viure a París i participà en la reorganització del moviment llibertari. Intentà sense èxit fundar una impremta anarquista al carrer Lafayette de París on s'imprimia La Société Nouvelle i Le Libertaire, de Sébastien Faure. En aquesta època col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave; en L'Humanité Nouvelle (1897); i en Le Journal du Peuple (1899), diari creat per Faure per fer costat el capità Alfred Dreyfus. En 1899 publicà el llibre L'amour libre, que tingué una gran difusió tant a França com a l'estranger. Col·laborador de L'Art Social, revista dirigida per Gabriel de la Salle, defensà l'obra d'art per la qualitat de l'execució i no pel seu contingut en una conferència feta el 27 de juny de 1896. En desacord amb Piotr Kropotkin sobre el tema de la guerra, en 1905 reivindicà la defensa de França si era atacada «per una coalició de potències burgeses»; amb aquesta declaració, contrària al pensar majoritari del moviment llibertari sobre el tema, provocà una gran oposició al seu pensament i ell donà com a solució la «vaga dels conscrits». Gran amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, aleshores refugiat a França, gestionà, amb Maurice Dubois, el periòdic L'École Rénovée i fou secretari general de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. El 3 de setembre de 1909, quan Ferrer retornà a Catalunya i va ser detingut arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona, fundà, amb Charles-Ange Laisant i Alfred Naquet, el Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola, conegut també com «Comitè Ferrer», i lluità de valent per a intentar salvar son amic de l'execució. També fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la primavera de 1910 fou membre, amb Jules Grandjouan, del Comitè Revolucionari Antiparlamentari, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions legislatives, encara que alhora feia costat el projecte de Partit Revolucionari de Miguel Almereyda. En 1912 participà en la campanya per l'alliberament del soldat Émile Rousset («Afer Aernoult-Rousset») i fou en aquests anys quan abandonà certes tesis anarquistes, acostant-se als socialistes i admetent que el parlamentarisme podria, mitjançant reformes, facilitar l'acció revolucionària. Acostat al Partit Socialista, l'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà partidari de la «Unió Sagrada», va fer costat el «Manifest del Setze» i criticà durament els pacifistes. El 4 d'octubre de 1918, en una carta publicada en L'Humanité, anuncià la seva adhesió a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), encara que amb reserves sobre el «parlamentarisme excessiu». En 1922 fundà el moviment «Ordre Nou», que reivindicava el reforçament de l'Estat i la reorganització de les estructures ministerials amb funcionaris permanents i independents. En aquest mateix any, fou membre de la XIV Secció de París de l'SFIO. En 1928 s'afilià al Partit Republicà Sindicalista (PRS). En 1929 publicà el llibre L'État moderne. Ses principes et ses institutions, on s'allunya totalment de l'anarquisme i del seu rebuig a l'autoritat, alhora que reivindica un Estat fort i la planificació econòmica («Planisme»), idees que s'accentuaran en el seu posterior llibre Une nouvelle France. Ses principes et ses institutions (1936). Quan l'Ocupació, col·laborà en el setmanari proalemany La Gerbe i en 1941 publicà el llibre L'Anglaterre contre l'Europe. Amb l'Alliberament va ser detingut, encara que fou alliberat poc després. És autor, a més dels llibres citats, d'Aux anarchistes qui s'ignorent (1895 i 1901), L'Art et la société (1896), À Monsieur Émile Zola (1898), Patrie, guerre et caserne. Lettre à un prolétaire (1901 i 1911), Qu'est-ce l'art? (1909), Politique et socialisme. Le préjugé parlementaire (1910), Le socialisme révolutionnaire. Son terrain, son action et son but (1912), L'effort libre (1913), La révolution chinoise et le socialisme (1913), Au-dessous de la mêlée. Romain Rolland et ses disciples (1916), Des réformes? Oui, mais d'abord une constitution (1920), entre d'altres. Sa companya fou Anne Marie Joséphine Bladier. Charles-Albert va morir l'1 d'agost de 1957 a l'Hospital Bicêtre de Le Kemlim-Bicêtre (Illa de França, França).

***

Notícia sobre Paul Thant apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 8 de febrer de 1925

Notícia sobre Paul Thant apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de febrer de 1925

- Paul Thant: El 23 de novembre de 1888 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Paul Camille Thant –a vegades el llinatge citat Thaut. Sos pares es deien Camille Émile Thant, filador, i Clara Maria Bouckert. Milità en el grup anarquista de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) i fou subscriptor regular de Le Libertaire, diari el qual va sostenir econòmicament. En el Congrés Regional de la Federació Anarquista del Nord i del Pas-de-Calais celebrat el juny de 1923 va ser nomenat secretari d'aquesta federació en substitució d'Albert Perrier i al final del congrés va interpretar la cançó Le Premier Mai. En el Congrés Regional de la Federació Anarquista del Nord i del Pas-de-Calais celebrat el 27 de gener de 1924 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) va ser nomenat secretari de redacció del periòdic anarquista de Nor-Pas-de-Calais Le Combat (1923-1924), el gerent del qual fou Paul Celton, l'administrador Achille Vigneron i Adolphe Bridoux, Oscar Descamps i Hoche Meurant, entre d'altres, membres de la redacció. En 1925, mancats de local, el grup anarquista de Lille feia els actes al seu domicili, al número 1 del carrer Sabot de Lilla. Posteriorment visque a Hellemmes, actualment Lilla. Sa companya fou Marie Eugénie Gabet. Paul Thant va morir el 20 de maig de 1962 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Nanò De Bartolomeis

Nanò De Bartolomeis

- Nanò De Bartolomeis: El 23 de novembre de 1893 neix a Chieri (Piemont, Itàlia) l'enginyer, industrial i militant anarquista Nanò Severo Libero Eletto De Bartolomeis, conegut com Nonio De Bartolomeis, i que sovint signava els articles NDB. Sos pares es deien Vittorio De Bartolomeis, també enginyer i anarquista, amic personal d'Errico Malatesta, i Maria Aichino. De família anarquista, fou un dels fundadors, amb Edoardo Acutis, Pietro Berra, Alfredo Cocchi, Pietro Ferrero, Maurizio Garino, Cesare Sobrito, de l'Escola Moderna «Francisco Ferrer», al barri de la Barriera de Torí (Piemont, Itàlia), i col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Volontà, Umanità Nova, etc. El 12 de març de 1914 va fer una conferència sobre La conquista del pane, de Pietr Kropotkin. En 1920, amb els comunistes Antonio Gramsci, Angelo Tasca, Umberto Terracini i Palmiro Togliati, i els anarquistes Pietro Ferrero, Italo Garinei, Maurizio Garino, Enea Matta i Corrado Quaglino, formà part del Comitè d'Estudi dels Consells de Fàbrica. Aquell mateix any participà, en representació dels anarquistes del Piemont, en el Congrés de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) de la Unió Anarquista Italiana (UAI). En 1928 va ser detingut com a «sospitós de complicitat en la preparació de l'atemptat terrorista de Milà», en referència a l'atemptat amb bomba a la Fira de Milà del 12 d'abril de 1928, però va ser posat en llibertat. En 1932 s'establí a Izola. Tot d'una que acabà la II Guerra Mundial reprengué contactes amb el moviment anarquista i col·laborà en Il Libertario, de Milà, i en Era Nuova, de Torí. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí, amb Giordano Bruch, Umberto Tommasini i Libero Vigna, en representació de la Federació Anarquista de Trieste, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Bolonya. Nanò De Bartolomeis va morir el 28 de juny de 1947 a Izola (Trieste; actual Eslovènia).

***

Notícia sobre Ricardo Alandate Palomares apareguda en el diari valencià "Las Províncias" del 6 d'abril de 1910

Notícia sobre Ricardo Alandate Palomares apareguda en el diari valencià Las Províncias del 6 d'abril de 1910

- Ricardo Alandete Palomares: El 23 de novembre de 1895 neix a Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Ricardo Alandete Palomares, conegut com El Andaluz. Era fill de Pascual Alandete Pelliser, llaurador, i de Carmen Palomares Miñana. Va tenir una adolescència «moguda», ja que el 5 d'abril de 1910 va ser ferit per arma blanca en una baralla; l'agost de 1917 va ser multat amb 75 pessetes per Governació, juntament amb Miquel Benavent Alabor, per «escàndol»; el febrer de 1918 va ser jutjat per «lladronici»; el juny de 1918 va ser detingut, amb Antonio Álvarez Raga (Cabota) i tancat governativament a la presó de València (València, País Valencià); i l'abril de 1919 va ser detingut per la Guàrdia Civil, amb els germans Cristóbal i Rafael Álvarez Tomás, sota l'acusació d'haver robat 16 ovelles d'un corral i jutjat el setembre d'aquell any. Després d'haver estat sergent de l'exèrcit a l'Àfrica colonial, retornà al seu poble natal i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual fou un actiu militant. Durant la guerra civil fou tinent en el Batalló 15 de Rereguarda de l'Exèrcit Popular de la II República a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, retornà a Tavernes de la Valldigna i, a causa de les vexacions i pressions que patí per part de la Guàrdia Civil, decidí passar-se al maquis que actuava a les muntanyes. Després de ser localitzat per la Guàrdia Civil, Ricardo Alandete Palomares va ser mort el 2 de febrer de 1942 a prop de Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià) –segons la partida de defunció morí d'una «aturada cardíaca» i fou enterrat a Alzira (Ribera Alta, País Valencià). En 1945 el seu procediment judicial de la justícia militar encara era obert.

***

Foto policíaca de Ferdinando Franchi

Foto policíaca de Ferdinando Franchi

- Ferdinando Franchi: El 23 de novembre de 1896 neix a Nuoro (Sardenya) l'anarquista Ferdinando Franchi, també conegut com Mateo Daga. S'exilià, amb son germà Pompeu Franchi, també anarquista, a París (França), però el 10 de setembre de 1927 en va ser expulsat. El 30 de març de 1928 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». El maig de 1931 va ser detingut en una batuda policíaca. Va fer servir documentació falsa a nom de Mateo Daga i vivia a casa d'Eugène Simonetti. El 22 de maig de 1931 va ser condemnat a dos mesos de presó per «violació de l'ordre d'expulsió». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pepita Not amb son fill Floreal

Pepita Not amb son fill Floreal

- Pepita Not: El 23 de novembre de 1897 neix a Torregrossa (Pla d'Urgell, Catalunya) la militant anarquista Josepa Maria Not Bosch (Pepita Not). Sos pares, pagesos, es deien Salvador Not Cases i Magdalena Bosch Lleonart, i tenia dos germans i tres germanes. Quan era una nina quedà òrfena de mare. Amb 11 anys, per imposició paterna, va començar a fer feina com a minyona i cuinera a casa d'una vídua francesa, sa filla i un germà seu que vivien al carrer Balmes de Barcelona (Catalunya), i que la tractaven de mala manera. En 1918, després de conèixer el destacat militant anarquista Ricard Sanz García, qui esdevindrà el seu company, va començar a militar en el moviment llibertari i especialment durant els anys vint en el grup d'acció «Los Solidarios» fent de correu de correspondència, diners i armament arreu de la Península (Astúries, País Basc, Aragó, Catalunya). Durant la República va participar en els grups de suport als presos amb Rosario Dulcet Martí i Llibertat Ródenas Domínguez. Pepina Not va morir, de les complicacions sorgides durant el part de sa filla Violeta, el 4 de juny de 1938 –erròniament, segons alguns, en 1936– a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrada dos dies després amb un gran seguici. A més de Violeta, tingué un fill, Floreal, amb son company Ricard Sanz García. 

Pepita Not (1897-1938)

***

Ginés Camarasa García

Ginés Camarasa García

- Ginés Camarasa García: El 23 de novembre –el certificat de defunció cita erròniament el 20 de novembre– de 1898 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Ginés Camarasa García, conegut també sota el pseudònim de Felipe Martínez Pérez. Sos pares es deien Francisco Camarasa Hernández, jornaler, i Virtudes García Navarro. Fill d'una família pagesa, fou el major de quatre germans. Quan tenia nou anys començà a treballar de cadiraire al taller d'un oncle seu i amb 14 anys s'afilià a l'Agrupació Socialista. En aquesta agrupació conegué l'anarquista Enrique Guardiola, el qual l'introduirà en el pensament llibertari. En 1913 Guardiola farà que la societat «La Prosperidad», en la qual militava Camarasa, es decanti pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb les condicions laborals i econòmiques, abandonà el taller familiar i l'any següent passà a un altre taller on s'especialitzà en ebenisteria, la seva feina definitiva i de la qual esdevindrà un mestre. En 1916 s'establí a Barcelona (Catalunya) –segons alguns després d'agredir amb una maça el propietari de l'empresa on treballava per haver-lo ofès–, on s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Poblesec. Participà activament en 1919 en la vaga de «La Canadenca» integrat en un grup de defensa confederal. En 1920 va ser cridat a files i enviat a Maó (Menorca, Illes Balears). En aquesta illa contactà amb nombrosos militants confederals, com ara Joan Ripoll, els germans Pons, Joaquim Fornaguera, Josep Caselles i altres. Ajudà com pogué els companys llibertaris (Salvador Seguí Rubinat, Francisco Arín Simó, etc.) que es trobaven desterrats a l'illa. En 1923 retornà a Villena i intervingué en la creació de l'Ateneu Racionalista i, l'any següent, de la societat «La Solidaridad», ambdós tapadores de la CNT. Milità amb un destacat grup de companys (Enrique Guardiola, José Salinas, els germans Ibáñez, Antonio Guillén, Pedro Pujalte, etc.), amb molts dels quals formà part del grup anarquista «Humanidad Libre». El 5 d'abril de 1924 es casà a Villena amb Francisca Camús Valdés, i un cop vidu, formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes. En 1927 assistí a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Pressionat per la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, marxà a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià), des d'on en 1928 envià diners a La Revista Blanca per a una subscripció pro presos. El març de 1928 va ser detingut per apunyalar lleugerament al front en una disputa José Cañizares, president de la Casa del Poble de Villena. Després, a Barcelona, ajudà orgànicament Manuel Sirvent Romero, membre destacat dels comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Villena i entre el febrer de 1932 i l'abril de 1934 ocupà la presidència de la CNT d'aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936, participà en la seva resposta als carrers barcelonins i l'agost d'aquell any retornà a Villena, on s'encarregà d'importants tasques confederals: president de la CNT (1936), president de la Comissió d'Assistència Social del Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president de la Indústria del Moble Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de l'Ajuntament de Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la Secció de Defensa del Subcomitè Nacional de la CNT radicada a València. En 1939, amb el triomf franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp d'internament d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué amagat fins l'octubre de 1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el nom de Felipe Martínez Pérez i muntà un taller d'ebenisteria, que amb el temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta ocupà la secretaria de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro presos durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al 1957. Durant aquests anys (1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les agafades confederals i establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco Ponzán Vidal. Durant els difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i Eduard Josep Esteve, creà un Comitè Nacional provisional de la CNT, que encapçalà entre 1958 i el febrer de 1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat perquè havia estat agafat en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes desconeixien la seva importància orgànica. En 1962, arran d'una important agafada, es va veure obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a València i a Madrid, però, al contrari que Torremocha, no passà a França i es mantingué amagat un parell d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona i l'any següent fou novament detingut. Sempre es mostrà contrari a l'Aliança Sindical Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista. Finalment acabà malalt de Parkinson i una mica descentrat. Ginés Camarasa García va morir el 6 de juny de 1972 d'una crisi cardíaca al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. 

Ginés Camarasa García (1898-1972)

***

Mario Perelli

Mario Perelli

- Mario Perelli: El 23 de novembre de 1899 neix a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Mario Orazio Perelli. Quan era infant es traslladà a Milà, on en 1916 entrà a treballar com a obrer a la fàbrica d'esmalts Moneta, al barri milanès de Musocco. En un accident laboral, va perdre l'índex i el dit mig de la mà dreta. Actiu en la lluita sindical, aconseguí organitzar sis-cents obrers en una petita Cambra del Treball d'inspiració sindicalista i obtenir, després d'una dura lluita, adaptar els seus salaris amb els dels metal·lúrgics milanesos. La seva militància li va costar diverses detencions i, finalment, l'acomiadament de la feina. Després d'això, treballà a jornada completa en la Unió Sindical Milanesa (USM). Per haver ajudat alguns desertors a expatriar-se, va ser detingut i empresonat des de començament de 1918 fins a la primavera de 1919. Un cop lliure, s'acostà a l'anarquisme i col·laborà en el projecte de fundació d'un diari anarquista, que es materialitzà el febrer de 1920 amb l'edició d'Umanità Nova i on treballà fins l'agost d'aquell any en l'administració del periòdic i en la seva difusió. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut amb Errico Malatesta, Corrado Quaglino i altres redactors d'Umanità Nova, restant empresonat fins a primers de novembre d'aquell any. Acusat d'haver participat en l'atemptat contra el teatre Diana del 23 de març de 1921, després d'un període d'inactivitat, el matí del 14 de maig d'aquell any va ser detingut a Sappanico (Marques, Itàlia). Jutjat per l'Audiència, va ser condemnat a 16 anys i 11 mesos de presó i a dos anys de vigilància especial. Després de restar 11 anys i sis mesos tancat en diverses presons (Castelfranco Emilia, Porto Longone i Pianosa), en 1932 obtingué la llibertat vigilada gràcies a una amnistia. De bell nou a Milà, treballà d'antuvi com a llibreter de segona mà i després com a venedor ambulat de fruita i verdura. En els anys successius no destacà massa en la seva militància, però continuà estretament vigilat. Quan Itàlia entrà en la II Guerra Mundial va ser confinat, primer a Ustica (Sicília), després a l'illa de Ventotene i finalment al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Només va ser alliberat arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943) i retornà a Milà, on esdevingué un dels organitzadors més actius de la resistència anarquista. En polèmica amb els anarquistes intransigents, fou partidari de crear un front revolucionari ample amb la finalitat de transformar la lluita antifeixista en revolució proletària, i per aquesta finalitat mantingué estrets contactes amb Corrado Bonfantini, exmembre del Moviment de Unitat Proletària (MUP), amb Lelio Basso i amb alguns elements socialistes i comunistes dissidents, amb els quals fundà la Lliga dels Consells Revolucionaris (LCR), que publicà entre desembre de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione. Amb aquesta LCR participa un grup de joves antifeixistes animats per Germinal Concordia que projectaven crear una formació partisana llibertària. També participà en la creació de la Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL), la qual, el desembre de 1944, publicà el periòdic Il Comunista Libertario. Amb Germinal Concordia, Antonio Pietropaolo i Mario Mantovani dirigí la formació partisana que, després de l'afusellament de Pietro Bruzzi, passà a denominar-se «Brigada Malatesta-Bruzzi» i que operava a Milà, a Oltrepò Paves i a altres localitats. Just abans de l'Alliberament d'Itàlia (25 d'abril de 1945), per fugir de l'aïllament polític que aleshores li semblava perillós, s'enquadrà en la formació «Brigada Matteotti», al voltant del Partit Socialista Italià d'Unità Proletària (PSIUP) i guiada per Corrado Bonfantini. Després de l'Alliberament en el si de la FCLL s'accentuà progressivament la fractura entre els grup de comunistes llibertaris encapçalat per ell, per Germinal Concordia i per Antonio Pietropaolo i els grup d'anarquistes intransigents de Mario Montovani i Ugo Fedeli. Inicialment majoritaris a Milà, els comunistes llibertaris es trobaren en minoria en el I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat el setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia), i el gener de 1946 participà en la redacció de les anomenades «Tesis de Milà», document polític obertament reformista, que proposava la transformació del moviment llibertari en un autèntic partit polític, capaç d'esdevenir, segons ells, mitjançant la participació en les eleccions, en una tercera força entre la reacció i el socialisme d'Estat. Entre finals de gener i principis de febrer de 1946 es consumà l'escissió definitiva i amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Carlo Andreoni creà la Federació Llibertària Italiana (FLI), que tingué una vida efímera i que acabà en menys d'un any integrada en el Partito Socialista dei Lavoratori Italiani (PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe Saragat. En els anys successius prosseguí la seva activitat en el moviment socialista, sense deixar de banda el moviment anarquista que seguí jugant un paper important en el seu pensament. Mario Perelli va morir el 10 de maig de 1981 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Mario Perelli (1899-1981)

***

Émile Véran

Émile Véran

- Émile Véran: El 23 de novembre de 1904 neix a Aigalieras (Provença, Occitània) el poeta, violinista, anarquista i antimilitarista Sadi Joseph Émile Véran. Era fill d'Henri Maurice Véran i de Rachel Laurence Sat Khiamard. Es guanyava la vida com a barber. En 1932 fundà, amb Eugène Lagomassini, el Comitè de Defensa dels Objectors de Consciència (CDOC) –abans, a instàncies de Paul Bergeron, s'havia creat a començaments dels anys vint a Lió (Arpitània) la «Lliga per al reconeixement de l'objecció de consciència», que publicà el 25 de desembre de 1924 un únic número de L'Objecteur–, i en aquesta època col·laborà en el periòdic antimilitarista d'Alphonse Barbé Le Semeur de Normandie. En 1936 es constituí la Lliga dels Objectors de Consciència (LOC) i va ser nomenat secretari del Comitè Local de Lo Plan d'Orgon. Aquesta nova organització publicà, a instàncies de Gérard Leretour, l'òrgan Rectitude. En aquests anys, amb son germà Aimé, lluità sense descans per reconeixement de l'objecció de consciència. Després de la II Guerra Mundial, col·laborà en Les Cahiers du pacifisme (1946-1963) i en L'Union Pacifista, portaveu de la Unió Pacifista de França (UPF), fundada en 1966. També col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Défense de l'Homme i Liberté, periòdics fundats per Louis Lecoin; Les Nouvelles Pacifistes, de Louis Louvet; Le Réfractaire, de May Picqueray; Le Libertaire, de Maurice Laisant; o Fais pas le zouave!, de la Federació Anarquista (FA). En 1947 publicà el llibre de poesia antimilitarista Les épis sous la faulx, reeditat en 1985 i els números especials sobre l'objecció de consciència de les revistes Pensée et Action (1951) i Élan poétique littéraire et pacifiste (1980). En els anys cinquanta visqué a París i a partir del gener de 1958 animà, amb Jean Gauchon i Henri Sellier, el Comitè de Suport als Objectors de Consciència (CSOC). Sa companya fou Suzanne Germaine Marguerite Dumont. Émile Véran va morir el 9 de gener de 1988 a l'Hospital Croix Saint Simon del XX Districte de París (França).

***

Necrològica de Vicenta Sabaté apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 20 de gener de 1963

Necrològica de Vicenta Sabaté apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de gener de 1963

- Vicenta Sabaté: El 23 de novembre de 1907 neix a la Torre de Fontaubella (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Vicenta Sabaté. Sos pares es deien José i Isabel. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya). Son company fou l'anarcosindicalista Enric Pujol Baiges. Exiliada amb son company, s'establí a Besiers. Malalta durant molt de temps, Vicenta Sabaté va morir el 30 d'octubre de 1962 al seu domicili de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

José Piñero Zambrano, comissari polític, amb altres companys al campament militar de Pins del Vallès (Sant Cugat del Vallès) durant 1937

José Piñero Zambrano, comissari polític, amb altres companys al campament militar de Pins del Vallès (Sant Cugat del Vallès) durant 1937

- José Piñero Zambrano: El 23 de novembre de 1908 neix a Lebrija (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Piñero Zambrano, conegut com Juan el Solador. Sos pares es deien Antonio Luis Piñero Benítez, pagès, i Juana Zambrano Pérez. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de Sevilla (Andalusia, Espanya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser nomenat secretari en 1930 i l'any següent comptador de la seva Junta. L'abril de 1933 va ser detingut i un cop lliure s'instal·là a Madrid (Espanya), on amb altres companys (Cipriano Mera Sanz, Teodoro Mora Pariente, etc.), participà activament en el reforçament de la CNT a la zona central peninsular, especialment en el Sindicat de la Construcció. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'encarregà de l'oficina de control de les milícies andaluses al front de Madrid. En el Congrés de Baza (Granada, Andalusia, Espanya), d'abril de 1937, va ser nomenat membre del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, però va rebutjar el càrrec. El desembre de 1937 va ser nomenat comissari delegat de brigada de l'Exèrcit de Terra i destinat a acadèmies militars i als fronts. En 1939, quan la guerra acabava, passà a Sevilla, on participà en la reorganització de la CNT i en l'organització de les evacuacions de militants cap a Gibraltar. Fugint de la repressió franquista, amb altres companys (Luis Portales Casamar, Francisco Royano Fernández, etc.), s'establí a Madrid sota el pseudònim Juan el Solador i esdevingué l'enllaç permanent entre els Comitès Nacionals i la Regional d'Andalusia de la CNT. El juliol de 1944, en un Ple confederal celebrat a San Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), va ser nomenat delegat d'Andalusia al Comitè Nacional de la CNT i enllaç permanent amb el Comitè de Gibraltar. Arran dels desmantellament del Comitè Nacional el març de 1945, substituí José Expósito Leiva en el Comitè Nacional; posteriorment, en 1945 substituí César Broto Villegas, el novembre de 1945 a Ángel Morales Vázquez i el febrer de 1946 a Lorenzo Íñigo Granizo. Sa companya, María Jesús Carranzo García, també participà activament en les activitats dels diversos Comitès Nacionals. L'abril de 1946 va ser detingut amb altres membres del Comitè Nacional (Antonio Barranco Hanglin, Eugenio Criado Riva, Juan García Durán, Mariano Mera Prieto, Juan Manuel Molina Mateo, Manuel Morell Milla i José Sánchez Fernández), però sembla que va ser ràpidament posat en llibertat, ja que a principis de 1947 feia d'enllaç a Jaén (Andalusia, Espanya) entre el Comitè Provincial i el Comitè Regional d'Andalusia. El febrer de 1947, amb Enrique Alegre Martín i Bernabé García Hernández, pogué fugir de la gran batuda contra el moviment confederal que detingué més de cinquanta militants a la província de Jaén. Va ser en aquest moment quan passà a França, on continuà militant en la CNT de l'exili. José Piñero Zambrano va morir el 9 de desembre de 1985 a l'Hospital Universitari de Marsella (Provença, Occitània) a resultes de ser atropellat per un vehicle.

***

Juan José Bernete Aguayo ("Chimeno")

Juan José Bernete Aguayo (Chimeno)

- Capitán Chimeno: El 23 de novembre de 1912 neix al llogaret de Silillos (Fuente Palmera, Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan José Bernete Aguayo, més conegut com Capitán Chimeno. Fill d'una família nombrosa i humil, quedà orfe de mare quan era molt petit i va créixer en una cabana a les terres de Bramadero, propietat del terratinent i cacic del poble, Martínez Lora. Allà aprengué a muntar a cavall i a disparar amb escopeta, aconseguint una punteria prodigiosa. Mai no va anar a escola, però aprengué a llegir amb facilitat. Ajudat per la premsa que queia a les seves mans, va anar prenent consciència social i decidí fugir d'aquella vida. Amb un company s'escapà cap a la serra cordovesa d'Hornachuelos, però es van topar amb dos terratinents que es van denunciar. Partides de la Guàrdia Civil van sortir a buscar-los i tement per la seva vida es va lliurar. En 1933 fou jutjat, però com aleshores no tenia encara els 21 anys de la majoria d'edat fou enviat al reformatori d'Alcalá de Henares (Madrid). Amb l'arribada en massa de presos anarquistes a les presons a resultes dels Fets d'Octubre de 1934, s'acostà al pensament anarquista, alhora que començà a estudiar teoria política i a escriure ajudat pels seus companys llibertaris empresonats. Amb l'arribada del Front Popular al govern de la República fou amnistiat. De bell nou a Silillos, va treballar al camp i començà les seves tasques com a anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 l'agafa a la localitat sevillana de Marinaleda i immediatament marxà al seu poble per organitzar la resistència. Després d'organitzar els grups de defensa, va crear la famosa «Cavalleria del Chimeno», que va arribar a tenir uns cinc-cents soldats a cavall i que va repel·lir els primers atacs de les tropes de la guarnició d'Écija (Sevilla) sobre la Colònia de Fuente Palmera. Amb la seva cavalleria cada cop més nombrosa, aconseguí reduir els números de la Guàrdia Civil i els cacics de Fuente Palmera que s'havien atrinxerat a la caserna de Fuente Palmera; els empresonà, però no va permetre que s'exercís cap tipus de violència contra ells. Després va ampliar la seva línia d'acció, intentant alliberar pobles com Almodóvar, Guadalcázar, Peñaflor i altres, amb diferent sort. Va establir el seu quarter general a les terres on va créixer, entre Silillos i Palma del Río. A finals d'agost de 1936 les forces rebels arribades de Sevilla van prendre La Colònia i la «Cavalleria del Chimeno» i altres gents temoroses de la repressió van haver de fugir cap a la zona republicana per salvar la vida. En arribar a terres lleials, els centenars de persones que acompanyaven la «Cavalleria del Chimeno» van dispersar-se per diferents llocs (Pozoblanco, Villanueva de Córdoba, Ciudad Real). Chimeno, amb sos germans Antonio i Francisco, i les seves tropes marxaren cap al Cerro Muriano. Quan la lluita de guerrilles fou insuficient, van ingressar en les files de l'Exèrcit Popular i el 31 de desembre de 1936 fou nomenat capità de la 73 Brigada Mixta, enquadrat en el «Batalló Bautista Garcés» de tendència comunista –Bautista Garcés fou un diputat comunista cordovès assassinat pels feixistes. El 18 de setembre de 1937 el Capitán Chimeno fou comminat a prendre el Cerro Mulva (Funteobejuna, Còrdova, Andalusia, Espanya) i amb son company Francisco Atalaya marxà cap a la posició parapetats cadascun amb un tanc a pocs metres dels nius de metralladores de l'enemic; el tanc que protegia Chimeno es va fer a un costat de sobte deixant-lo al descobert, resultat abatut i mort. Atalaya va intentar recuperar el cos, però també fou abatut. La companyia del Chimeno atacà patint diverses baixes per recuperar el cos del seu capità perquè no fos profanat –el general feixista Queipo de Llano havia posat preu al seu cap. Tothom va parlar de traïció. El seu enterrament a Villanueva de Córdoba fou multitudinari i el general Pérez Salas el nomenà comandant a títol pòstum. Va deixar vídua i una filla que naixeria tres mesos després. El Capitán Chimeno es va convertir en una figura mítica entre les classes camperoles andaluses. El 23 de juny de 1984 l'Ajuntament de Fuente Palmera inaugurà a Silillos el parc públic «Chimeno» en memòria seva. El 12 d'abril de 2007 es va estrenar al Saló d'Usos Múltiples de Fuente Palmera la pel·lícula Capitán Chimeno. Héroe del Sur, realitzada per María José Bernete Navarro, historiadora i neboda de Chimeno.

***

Necrològica de José Ortiz Villa apareguda en el periòdic "Espoir" del 26 de maig de 1968

Necrològica de José Ortiz Villa apareguda en el periòdic Espoir del 26 de maig de 1968

- José Ortiz Villa: El 23 de novembre de 1922 neix a Cella (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Ortiz Cella. Sos pares es deien Francisco Ortiz i Orosia Villa. De família confederal, s'exilià a França amb sa família. A l'exili es guanyà la vida com a operador de cinema i milità en «La Libre Pensée» i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Amiens, de la qual era secretari de la Federació Local en morir. Sa companya fou Azucena Salvador, amb qui tingué una filla, Josefina Ortiz Salvador. Malalt de feia temps, José Ortiz Villa va morir el 31 de gener de 1968 al seu domicili d'Amiens (Picardia, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. Son germà Florian Ortiz Villa també va ser militant confederal i exiliat.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Arthur Arnould

Arthur Arnould

- Arthur Arnould: El 23 de novembre de 1895 mor a París (França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Charles Auguste Edmond Arthur Arnould, també conegut com A. Matthey. Havia nascut el 17 d'abril de 1833 a Dieuze (Lorena, França). Sos pares es deien Nicolas Edmond Arnauld, un professor liberal de llengües estrangeres i del col·legi de la població, i Amélié Henriette Fontaine. Va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès –que va ser publicada en 1950– i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, que és alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey –nom de sa dona– i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident –alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònim Jean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. La darrera etapa de sa vida la passà a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França). Sa companya fou la pintora Marie Delphine Marcelle Forlin. Arthur Arnould va morir el 23 de novembre de 1895 –algunes fonts cieten erròniament altres dates a l'Hospital Fernand-Widal de París (França). En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873).

***

Notícia de l'autòpsia de Fulgencio Segura Pérez apareguda en el diari madrileny "La Voz" del 25 de novembre de 1920

Notícia de l'autòpsia de Fulgencio Segura Pérez apareguda en el diari madrileny La Voz del 25 de novembre de 1920

- Fulgencio Segura Pérez: El 23 de novembre de 1920 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Fulgencio Segura Pérez. Havia nascut el 16 de maig de 1890 a Alcoi (Alcoià, País Valencià). Sos pares es deien Angelino Segura Segura i María Pérez Reig. Militant del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava de torner als tallers de les «Foneries Escorsa» de la barriada de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). El 22 de novembre de 1920 va ser ferit de mort al carrer Constitució de la barriada de Sants de Barcelona, per tres sicaris del Sindicat Lliure. Greument ferit, va ser portat d'urgència a l'hospital del districte d'Hostafrancs i posteriorment va ser ingressat a l'Hospital Clínic de Barcelona on va morir l'endemà i va ser enterrat al cementiri barceloní de Montjuïc. El cadàver presentava quatre dispars, dos mortals de necessitat. Dies després va ser detingut un tal Francesc Valls, però aquest crim restà impune.

***

Leopoldo Bonafulla

Leopoldo Bonafulla

- Leopoldo Bonafulla: El 23 de novembre de 1925 mor a Barcelona (Catalunya) el propagandista anarquista Joan Baptista Esteve Martorell –els seus llinatges a vegades citat de diferents maneres (Esteven, Estebe, Estevez, etc.)–, més conegut sota el pseudònim de Leopoldo Bonafulla –també citat d'altres formes (Léopold Bonnafouilla, etc.). Havia nascut el 8 de desembre de 1857 a Gràcia (Barcelona, Catalunya; actualment és un barri de la capital catalana). Sos pares es deien Ramon Esteve i Llúcia Martorell. Sabater d'ofici, regentava un taller de sabateria a la plaça del Diamant de Gràcia, indret que servia de lloc de reunió i de discussió. Desenvolupà una intensa activitat anarquista i revolucionària i per aquest motiu va ser detingut i tancat diverses ocasions. El 10 de juny de 1896 va ser detingut en el marc repressió desencadenat arran de l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de 1896. El 12 de juny de 1897 va ser expulsat, amb altres 52 companys (Francesc Gana Armadàs, José López Montenegro, Anselmo Lorenzo Asperilla, Francisca Saperas Miró, etc.), a França. Instal·lat a Marsella (Provença, Occitània), desencadenà una intensa campanya favorable als presos encausats en l'anomenat «Procés de Montjuïc». En 1899, des de Marsella, portà la corresponsalia per al Suplemento a La Revista Blanca i col·laborà en el setmanari republicà madrileny Progreso. El 25 de març de 1900 organitzà un míting a la Sala Juvénal de Marsella, presidit per Sébastien Faure i Théodore Jean, on intervingueren a més Luigi Campolonghi, Marius Escartefigue Jouvarin, Emili Junoy Gelabert, Ángeles López de Ayala i Quilici, per la revisió del judici dels presos de Montjuïc. El 3 de març de 1901 el seu domicili marsellès va ser escorcollat per una vintena d'agents de policia i s'intervingueren periòdics, fullets, cartes privades i altres materials compromesos; per evitar l'expulsió del país, deixà Marsella, on restaren sa companya i sos quatre infants, l'últim dels quals havia nascut mentre estava empresonat a Montjuïc. Arran d'aquest escorcoll, el 13 de març de 1901 se li va decretar l'expulsió de França. De tornada a Barcelona, el 3 de maig de 1901 va intervenir, amb altres (Pau Isart Bula, Emili Junoy Gelabert, Alejandro Lerroux García,  Ángeles López de Ayala i José López Montenegro), en un míting en honor dels afusellats de Montjuïc, celebrat al Saló de la Serpentina de Barcelona, presidit per Eduard Valor Blasco i Mariano Castellote Targa. Entre 1901 i 1902, parlà en nombrosos mítings a Barcelona contra la repressió engegada a diferents indrets de la Península (la Corunya, Saragossa i Sevilla) i va ser empresonat a bord del vaixell-presó Pelayo, encarat al port de Barcelona, per la seva participació en la vaga de febrer de 1902. El 23 de març de 1902 signà, amb altres companys (Francisco Cardenal, Josep Maria Carreras, Ignasi Clarià, Francesc Coret, Antonio del Pozo, Joan Fabres, Pau Ferla, José Fernández,  Juan, Eugène Germain Martin, Anselmo Lorenzo, Montes, Jerónimo Otin, Josep Prats, Sebastià Sunyé, Jaume Vidal, Joan Vidal, Pere Vidal, etc.) detinguts a la presó de Barcelona, una carta denunciant la seva situació que va ser publicada en diferents periòdics francesos amb el suport de Charles Malato. El 23 de maig de 1902 va ser alliberat, però el 4 de juny el capità general de Barcelona decretà la seva expulsió de la ciutat, fet que el va obligar a radicar-se a València (País Valencià). A partir del 7 de setembre de 1902 participà en una gira propagandística per la baixa Andalusia (La Línea, Montejaque, Jerez, Cadis, Carmona, Sevilla, Puerto Real, Morón i San Fernando) amb la destacada anarquista Teresa Claramunt Creus, aleshores sa companya fins a 1909, a favor de l'alliberament dels detinguts acusats de pertànyer a la «Mano Negra». Ambdós foren els principals animadors dels periòdic anarquista barceloní El Productor, del qual fou l'administrador entre 1902 i 1904 i entre 1905 i 1906. Per afrontar les despeses que ocasionava El Productor creà una «Cooperativa Intel·lectual», en la qual va col·laborar Mateu Morral Roca recaptant fons. Entre 1903 i 1904 mantingué una agra polèmica amb els periòdics madrilenys Tierra y Libertat i La Revista Blanca, editats per la família Montseny –no comptà amb la simpatia de Joan Montseny Carret (Federico Urales), qui li va acusar de desviar diners de la propaganda i de les activitats pro-presos, a més de cobrar del «fons de rèptils» per editar el periòdic El Productor. En 1904 romania pres amb 14 processos pendents per «delicte de premsa» i aquest mateix any publicà el fullet Antimilitarismo reivindicado por los firmantes, recull d'articles antimilitaristes que havien estat processats militarment, i administrà la Revista de Pedagogía Fisiológica y Experimental. Entre 1907 i 1908 fou el director dels periòdics barcelonins El Rebelde i Páginas Libres, que deixaren de publicar-se arran del seu empresonament en 1908. El gener de 1909 va ser empresonat acusat d'haver fet fitxar per un fill seu de 10 anys fulls clandestins. Per la seva participació en les manifestacions de juliol de 1909 i de la «Setmana Tràgica», va ser deportat a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya). També fou membre del grup anarquista «Avenir», que edità una publicació amb aquest nom, grup que es dissolgué en 1910. Entre 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 fou delegat del centre obrer «Luz del Porvenir» de Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) al congrés obrer que decidí la constitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on fou ponent del dictamen sobre organització pagesa i de la qual va ser escollit vocal del Comitè. El desembre de 1911 el trobem de bell nou a Marsella, on el 20 d'abril d'aquell any va ser condemnat a tres mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió» de 1901. Falsament acusat de ser confident de la policia, durant uns anys es mantingué al marge de la militància activa organitzada. A començament dels anys vint, a Marsella, fou membre, amb altres companys (Pedro Mosquera Pich, Pedro Sayas Gamiz i Julián Valles), del Comitè Pro-Presos, participant en reunions de la Unió Anarquista (UA) en 1921. El 2 d'abril de 1922, amb Julián Valles, representà el Comitè Pro-Presos de Marsella en el Congrés de la Federació Anarquista del Sud-Est i el 18 de juny d'aquell any participà, en nom del Comitè Pro-Presos, en una reunió organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES) del barri marsellès de Saint-Henri, presidida per Pierre Coussinier, per denunciar la repressió que patia el moviment obrer a la Península. El juliol de 1922 retirà de l'estació una capsa que provenia de Catalunya que contenia nombrosos fullets de propaganda en llengua castellana (El crimen de Chicago, Entre campesinos, La Patria, etc.); aquesta capsa estava dirigida a José María Marco que dos mesos abans havia viatjat a Barcelona per lliurar als defensors dels presoners polítics peninsulars la suma de 1.500 francs recollits a Marsella pel Comitè Pro-Presos. L'agost de 1922 fou present una reunió per a rendir comptes sobre les disposicions preses contra la repressió i el capitalisme pel Comitè Pro-Presos. El setembre de 1922 formà part d'una desena d'anarquistes reunits al bar Bruno de Marsella amb la finalitat d'organitzar una campanya de propaganda en aquesta ciutat, al marge dels partits polítics, per actuar contra la repressió organitzada per la reacció mundial i obtenir l'alliberament de tots els presos polítics. El 26 de novembre de 1922 representà els anarquistes espanyols del Comitè Pro-Presos en el congrés de delegats dels grups anarquistes adherits a la Federació Anarquista del Sud celebrat a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Per aquesta activitat llibertària, aquest mateix any de 1922 se li va decretar la seva expulsió de França. Aquest any, a Barcelona, fou membre de la Comissió Nacional de Relacions Anarquistes (CNRA), que s'acabava de crear, i va ser detingut i empresonat. El 5 de febrer de 1923 va ser detingut, carregat de pamflets anarquistes, a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) per «violació del decret d'expulsió». Durant els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre a l'escola racionalista del carrer de Santa Àgueda de Gràcia i el setembre de 1923, amb més de setanta anys, va ser novament empresonat. Durant sa vida fou un anticlerical convençut i sempre es mostrà partidari de l'amor lliure. Traduí al castellà destacats anarquistes, com ara Carlo Cafiero i Élisée Reclus. A part de les citades, col·laborà en nombroses publicacions periòdiques llibertàries i republicanes, com ara L'Aube Nouvelle, Avenir, Buena Semilla, La Campaña, El Corsario, La Cuña, El Eco de la Fusión, L'Effort Éclectique, La Fraternidad, Germinal, La Idea libre, La Justicia Obrera, Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor Literario, La Protesta, La Revista Blanca, Terre Libre, Tribuna Libre, etc. És autor de Las huelgas y la autoridad (1901), Criterio libertario (1905), Generación libre. Los errores del neomalthusianismo (1905), Hacia el porvenir (1905), Los dos polos sociales (1906), Idealismo y societarismo (1909), La Revolución de Julio (1909 i 2016), La familia libre (1910), La justicia libre (1910), entre d'altres.

Leopoldo Bonafulla (1857-1925)

***

Nínxol d'Albert Laisant

Nínxol d'Albert Laisant

- Albert Laisant: El 23 de novembre de 1928 neix a Asnières (Illa de França, França) l'enginyer, inventor, escriptor, poeta, militant anarquista, pedagog llibertari i francmaçó Albert Laisant. Havia nascut l'1 de juny de 1873 a Tours (Centre, França). Era fill de l'intel·lectual anarquista Charles-Ange Laisant i de Clara Cécile Guichard. Enginyer de carrera, treballava al Ferrocarril de Cintura de París (França) i dissenyà diversos invents tècnics. La trobada amb Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que encomanarà a son pare, i que ell també transmetrà a sos dos fills, Maurice i Charles. Entre 1899 i 1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation Libertaire, òrgan de la Lliga per l'Educació Llibertària creada el juny de 1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de Laurent Tailhade per un article publicat en Le Libertaire. També en 1901 s'adherí a la «Societat per a la Propagació de l'Esperanto». Entre 1903 i 1922 va fer nombroses conferències a les Universitats Populars parisenques. En 1906 publicà L'éducation de demain, fullet editat per l'anarquista Colònia Comunista d'Aiglemont (Les Ardenes, França). El 2 d'abril de 1908 es casà a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb Marie Jeanne Charton. En 1910 publicà amb altres el fullet Le Néo-Malthusisme est-il moral?. El juliol de 1911 signà un manifests per la llibertat del dibuixant anarquista català Fermí Sagristà aleshores empresonat a la Península. En 1916 s'inicià en la francmaçoneria i dirigí durant anys l'Orfenat Maçònic, que el va renovar amb mètodes pedagògics moderns, però finalment dimití del seu càrrec a causa de crítiques sorgides per la seva gestió de l'orfenat. Passà fugaçment per la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista) quan aquesta es va crear. En 1925 va publicar la novel·la infantil Magojana: le maître du secret. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Ére Nouvelle, Le Progrès Civique, etc. Deixà inèdita molta obra, especialment poesia. Albert Laisant va morir el 23 de novembre de 1928 a Asnières (Illa de França, França) i les seves cendres van ser dipositades al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Milly Witkop retratada pel seu fill Fermín Rocker (1948)

Milly Witkop retratada pel seu fill Fermín Rocker (1948)

- Milly Witkop: El 23 de novembre de 1955 mor a Peekskill (New York, EUA), a conseqüència de problemes respiratoris, la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Milly Vitkopski, més coneguda com a Milly Witkop. Havia nascut l'1 de març de 1877 a Slotopol (Ucraïna), dins la comunitat jueva de la localitat, i era la major d'una família de quatre germanes –la més petita, Rose, també militarà en el moviment anarquista. Fugint dels pogroms russos, va marxar a Londres en 1894, on va militar activament en el moviment llibertari jueu, especialment amb el grup que editava el periòdic en jiddisch Arbayter Fraynd. En 1895 coneix l'intel·lectual llibertari Rudolf Rocker qui esdevindrà son company. El maig de 1898 la parella va marxar a Nova York en busca de feina, però no van ser admesos al país ja que no van voler casar-se legalment i van haver de tornar al Regne Unit amb el mateix vaixell amb el qual havien entrat als EUA; l'afer va tenir un gran ressò mediàtic («la parella de l'amor sense matrimoni»). A partir d'octubre de 1898, Witkop i Rocker van coeditar Arbeyter Fraynd, i a partir de març de 1900 van començar a publicar Zsherminal, també en jiddisch i centrat en temes culturals. En 1907 va néixer el fill de la parella, Fermín, que esdevindrà amb el temps un artista de renom. La parella va oposar-se a la Gran Guerra d'ençà que va esclatar en 1914, a diferència d'alguns anarquistes, com Kropotkin, que van fer costat la causa aliada. Per alleugerir la pobresa i les privacions causades per la guerra, Witkop i Rocker van obrir un menjador popular. El desembre de 1914, Rocker, com molts altres alemanys i austríacs al Regne Unit, van ser internats en qualitat d'«estranger enemic». Witkop va continuar les seves activitats antibel·licistes fins que va ser detinguda per les mateixes en 1916 i va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, va marxar a Holanda a reunir-se amb Rocker i son fill. El novembre de 1918 la parella va instal·lar-se a Berlín, on van participar en la creació de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure dels Treballadors d'Alemanya). En 1920 Witkop va fundar, amb altres companyes anarquistes,  la Unió de Dones de Berlín. El 15 d'octubre de 1921 les militants dels sindicats de dones, entre les quals es trobava Witkop, van celebrar un congrés nacional a Düsseldorf i es va fundar a nivell estatal la Syndikalistische Frauenbund (SFB, Unió Sindicalista de Dones), que tindrà molta empenta durant els anys 20 i que realitzarà accions «escandaloses» com la «vaga de ventres» o demostracions d'«amor lliure». A partir de 1921 l'SFB publicarà Frauenbund, com a suplement de l'òrgan d'expressió de la FAUD Der Syndikalist, i Witkop en serà una de les principals redactores. Poc després publicarà Was will der Syndikalistische Frauenbund? (1922), com a text programàtic d'SFB. En febrer de 1933 l'incendi del Reichstag obliga la família Rocker a exiliar-se als Estats Units –a través de Suïssa, França i Regne Unit–, on continuaran la lluita, organitzant, entre altres campanyes, el suport a l'Espanya llibertària durant la Guerra Civil. En 1937 es van instal·lar a la comunitat anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York). Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial Witkop i Rocker, ben igual que Max Netllau i Diego Abad de Santillán, van fer costat els aliats, perquè segons ells el nazisme no podia ser derrotat per mitjans pacífics. Després de la guerra, Witkop va mostrar certa simpatia pel moviment sionista, però molt escèptica pel que feia a la creació d'un «Estat nacional jueu», secundant la idea llançada per Martin Buber i Achad Haam de «nacionalitat binacional araboisraeliana».

Milly Witkop (1877-1955)

***

Ignacio Zubizarreta Aspas (1952)

Ignacio Zubizarreta Aspas (1952)

- Ignacio Zubizarreta Aspas: El 23 de novembre de 1957 mor a Guadalajara (Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Ignacio Zubizarreta Aspas –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Arpas–, conegut com Zubi. Havia nascut el 30 de juny de 1898, sembla, a Azuara (Saragossa, Aragó, Espanya). Es guanyà la vida treballant de serraller i d'ajustador. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. Entre 1915 i 1916 fou membre del grup anarquista «Juventud Cultural» de Saragossa. El 27 de febrer de 1934 va ser detingut amb altres companys (José Bueno Pérez, Mariano Madurga Romero i Manuel Mateo Domínguez), després d'haver atracat a Saragossa els industrials Isidro Pérez del Prin i Mariano del Prin Bolea; jutjat, el març d'aquell any va se condemnat a dos anys de presó per «tinença il·legal d'arma curta». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a zona lleial i s'integrà en la «Columna Ascaso». Després de la militarització de les milícies, seguí un curs de formació militar i tornà al front com a capità del Grup de Metralladores del  «Batalló Remiro», comandat per l'anarquista Agustín Remiro Manero, encarregat d'operacions d'intel·ligència i de sabotatges a la zona feixista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1943 va ser un dels organitzadors dels grups guerrillers antifranquistes de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània). En aquesta època, sa companya Anita Pozo i sa filla resultaren mortes en un bombardeig. Després del triomf contra el nazisme fou un dels que constituïren la CNT a la regió i mantingué estrets contactes amb el grup guerriller confederal «Libertad». L'abril de 1945, amb dos membres de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), Josep Dot Arderiu i José Galdó, passà a Espanya (Catalunya, Madrid, Saragossa i València) amb la finalitat d'establir contacte amb el Comitè Nacional de la CNT clandestí instal·lat a Madrid, d'organitzar la lluita armada contra el franquisme i de contrarestar les tesis col·laboracionistes de la CNT de l'Interior. Instal·lat a Saragossa, va ser nomenat delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'Aragó. Amb el guerriller Wenceslao Jiménez Orive planejà accions conjuntes, com ara l'assalt a l'Acadèmia General Militar de Saragossa o la revitalització de l'Agrupació de Forces Armades de la República Espanyola (AFARE) a Aragó. L'agost de 1946, però, va ser detingut casualment en una agafada a Saragossa. Jutjat amb altres companys de l'AFARE, el 30 de setembre de 1947 va ser condemnat a 30 anys de presó. Poc dies abans de recobrar la llibertat, Ignacio Zubizarreta Aspas va morir, assassinat d'acord amb algunes teories, el 23 de novembre de 1957 –algunes fonts citen erròniament 1958– a la Presó Central de Homes de Guadalajara (Castella, Espanya), segons l'informe mèdic oficial d'«insuficiència cardíaca causada per una bronquitis crònica» i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Son germà, Segundo Zubizarreta Aspas, també va ser militant confederal i va ser afusellat en 1936 pels feixistes.

Ignacio Zubizarreta Aspas (1898-1957)

***

Necrològica d'Aurelio González Vallina apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 19 de gener de 1961

Necrològica d'Aurelio González Vallina apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 19 de gener de 1961

- Aurelio González Vallina: El 23 de novembre de 1960 mor a La Tronche (Delfinat, Arpitània) l'anarcosindicalista Aurelio González Vallina. Havia nascut el 22 de maig de 1908 a Barros (Langreo, Astúries, Espanya). Sos pares es deien Manuel González Llaneza i Filomena Vallina Priego. Paralític des de la infantesa, aprengué l'ofici de sabater de son pare, amb el qual es guanyà la vida. Milità en la Federació Local de Barros-La Felguera de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Guardava la propaganda anarquista clandestina a les capses de sabates. No obstant la seva invalidesa, durant la guerra civil formà part com a milicià del IV Batalló d'Astúries. Quan la zona nord de la Península va caure a mans franquistes, pogué fugir amb un vaixell cap a França i, rebutjant establint-se a França que l'acceptava com a refugiat, s'instal·là en una col·lectivitat de Girona (Gironès, Catalunya), on treballà de sabater. Exiliat, patí els camps de concentració d'Argelers, Rivesaltes i Noé; posteriorment passà a l'asil de Le Perron (Baixa Normandia, França) i més tard va fer feina en un taller de reparació de calçat, passant mil i una penalitats. L'última part de sa vida visqué a Genoble (Delfinat, Arpitània). Aurelio González Vallina va morir el 23 de novembre de 1960 a l'Hospital Civil de La Tronche (Delfinat, Arpitània). 

***

Necrològica de José Fontán Pérez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 6 de gener de 1987

Necrològica de José Fontán Pérez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de gener de 1987

- José Fontán Pérez: El 23 de novembre de 1986 mo a Engilis (Florença, Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista José Fontán Pérez. Havia nascut el 15 de febrer de 1909 a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Ángel Fontán i Vicenta Pérez. Nascut en una família llibertària, tres de sos germans (Francisco, Ángel i Vicenta) van ser militants, com ell, de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari d'Esplucs i després del Comitè d'Administració de la població. Lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya) i va caure presoner dels italians; tancat al camp de concentració d'Albatera i de Porta Coeli, aconseguí fugir-ne. Altres fonts diuen que, en 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i internat al camp de concentració d'Albatera, d'on pogué fugir amb tres companys. Després de travessar la Península a peu, a començament de 1940 aconseguí, amb el suport de sa companya Antonieta Riu que havia vingut a buscar-lo a la frontera, passar a França. La parella s'establí a Preishac (Aquitània, Occitània), on treballà el camp. Durant l'Ocupació, no sabem si sota demanda de les autoritats franquistes o per una delació d'un espanyol que treballava per a la Gestapo, va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet; finalment l'agost de 1944 va ser deportat, via Bordeus, al camp d'extermini de Dachau (Baviera, Alemanya) en el comboi anomenat «Tren Fantasma de la Mort». Amb Plinio Valls, el 20 d'agost de 1944 aconseguí fugir del tren a Liuron de Droma, a prop de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània), i immediatament s'integrà en la Resistència. Son germà Ángel Fontán Pérez va ser deportat en 1941 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i gasejat. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Engilis (Florença, Gascunya, Occitània), on treballà l'agricultura i on fou secretari de la Federació Local de la CNT. En 1946 era el secretari de la Federació Local de Lencoac (Aquitània, Occitània). El 4 de març de 1962 fou un dels delegats a l'assemblea celebrada a Aush (Gascunya, Occitània) per la Comissió de Relacions Aragó-Navarra en l'exili. Amb sa companya Antonieta Riu tingué dos infants, Floreal i Progreso. José Fontán Pérez va morir el 23 de novembre de 1986 al seu domicili d'Engilis (Florença, Gascunya, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Florença.

***

Max Sartin (a baix) amb Osvaldo Maraviglia (a dalt) en un picnic d'italoamericans durant els anys 30

Max Sartin (a baix) amb Osvaldo Maraviglia (a dalt) en un picnic d'italoamericans durant els anys 30

- Max Sartin: El 23 de novembre de 1987 mor a Salt Lake City (Utha, EUA) el militant i propagandista anarquista individualista italoamericà Raffaele Schiavina, més conegut com a Max Sartin o Bruno. Havia nascut el 8 d'abril de 1894 a San Carlo (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares, pagesos, es deien Angelo Schiavina i Albina Lodi. L'any 1912, en acabar l'escola, emigra als Estats Units i s'instal·la a Brockton (Massachusetts) en 1913, on descobreix l'anarquisme durant l'estiu de 1914 llegint les memòries de Kropotkin. Comença a col·laborar amb el periòdic de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva i l'abril de 1916 n'accepta el càrrec d'administrador. L'any següent és detingut per rebutjar servir a l'Exèrcit i condemnat a un any de presó i expulsat cap a Itàlia el 9 de juliol de 1919. A Nàpols és de bell nou detingut per les autoritats militars per deserció en temps de guerra i internat a la presó militar de Sant'Elmo, on va restar fins a l'amnistia del 2 de setembre de 1919 quan va ser portat a capitania militar i incorporat a l'Exèrcit i el 12 del mateix mes llicenciat. A començaments de 1920 reprendrà a Torí el càrrec d'administrador de Cronaca Sovversiva, de la qual enviarà 4.000 exemplars als EUA sota el fals títol d'A Storno per evitar la censura nord-americana que havia prohibit la publicació, però després de vint números el periòdic és declarat il·legal per la divulgació d'articles antimilitaristes. L'agost de 1922 és detingut i empresonat durant 15 mesos, acusat absurdament de pertànyer a l'organització «Arditi del Popolo», abans de ser finalment absolt per l'Audiència de Torí. El març 1923, fugint de l'amenaça feixista a Itàlia, s'instal·la a París on publica amb Emilio Coda i Giuseppe Mioli La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. Després d'una breu estada a Londres, tornarà a París, on va treballar en la indústria tèxtil i va publicar el periòdic Il Monito (1925-1928). Després de residir a Marsella serà expulsat de França i retorna clandestinament als EUA –amb aquest estatus legal de «clandestí» romandrà fins a la seva mort. Allà col·laborarà primer i dirigirà després el setmanari novaiorquès L'Adunata dei Refrattari durant 44 anys, de maig de 1928 fins l'abril de 1972. A més de nombrosos articles en periòdics anarquistes (Man!, La Frusta, Internazionale, Cronache Sovversive, Veglia, etc.) sota diversos pseudònims (Cesare, Nando, Michetta, Calibano, Melchier Seele, Max Sartin, Labor, Manhattanite, Bob, Juan Taro, XY, RS, MS, etc.), és autor dels llibres Sacco e Vanzetti: causi e fini di un delitto di stato (1927), Berneri in Spagna (1938) i Il sistema rappresentativo e l'ideale anarchico (1945), entre molts d'altres. Els seus impressionants arxius sobre el moviment anarquista internacional («Fons l'Adunata») són dipositats a la nord-americana Boston Public Library, on també es troba el fons documental d'Aldino Felicani sobre el cas Sacco i Vanzetti; també va donar documentació (fotografies, fullets, publicacions, etc.) a l'Arxiu Pinelli de Milà (Itàlia). L'arxiu de L'Adunata dei Refrattari es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa companya va ser la militant anarquista Fiorina Rossi.

Max Sartin (1894-1987)

***

Nota necrològica de Lleonard Carceller Arbiol apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de gener de 1993

Nota necrològica de Lleonard Carceller Arbiol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de gener de 1993

- Lleonard Carceller Arbiol: El 23 de novembre de 1992 mor a Fabregas (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Lleonard Carceller Arbiol. Havia nascut el 23 de setembre de 1934 a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). De família llibertària, sos pares es deien Recared Carceller Pellicer i Emiliana Arbiol Aparicio, i tingué una germana major, Nativitat Carceller Arbiol. Sos pares participaren activament en les col·lectivitats de Massalió i son pare lluità en les columnes confederals. L'abril de 1938, quan l'avanç feixista, sa família es refugià a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili a França. Estava casat amb Gabrielle Fernande Caupert, de qui es va divorciar. Lleonard Carceller Arbiol va morir el 23 de novembre de 1992 a l'Hospital Universitari de Montpeller de Fabregas (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Bartolomé Navarro Cervantes apareguda en el periòdic parisenc "Cenit" del 4 de gener de 1994

Necrològica de Bartolomé Navarro Cervantes apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 4 de gener de 1994

- Bartolomé Navarro Cervantes: El 23 de novembre de 1993 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Bartolomé Navarro Cervantes. Havia nascut l'11 de gener de 1910 a Turre (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Navarro i María Cervantes. De jove emigrà a Catalunya, on va fer feina en la construcció de marjades, de carreteres i de vies fèrries a la comarca del Pallars Jussà (Tremp, La Pobla de Segur, Senterada, etc.) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la qual assumí diversos càrrecs dels comitès. Amb l'aixecament feixista de 1936 formà part dels grups de defensa i va fer d'enllaç del Comitè Nacional a Lleida. En 1936 s'exilià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treball. En acabar la II Guerra Mundial s'establí a Martres-Tolosana (Llenguadoc, Occitània) i treballà a als pous petroliers de Sent Gaudenç fins que un accident laboral li tallà una cama. En 1987 es reuní a Besiers amb sa germana i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Bartolomé Navarro Cervantes va morir el 23 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de novembre– de 1993 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Martres-Tolosana.

***

Antonia Ugeda Fuentes

Antonia Ugeda Fuentes

- Antonia Ugeda Fuentes: El 23 de novembre de 2006 mor a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonia Ugeda Fuentes. Havia nascut el 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 d'agost– de 1917 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Filla d'una família obrera nombrosa de cinc infants, sos pares es deien Francisco Ugeda Amorós, jornaler, i Virtudes Fuentes Moltó. Amb vuit anys començà a treballar fent de mainadera, primer a Villena durant dos anys i, després, amb els mateixos amos, dos anys més a Albacete (Castella, Espanya) fent de serventa. Després decidí deixà la vida de criada i entrà a fer feina com a aprenenta d'envernissadora en una fàbrica de mobles de Villena. Quan tenia 14 anys, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a començaments de 1936 engegà una vaga de les envernissadores en solidaritat amb una acomiadada. En aquesta època també entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Durant la guerra civil, després de fer un curset d'infermeria, treballà d'infermera a l'Hospital de Sang que es creà a Villena. El 29 de maig de 1938 es casà a Villena amb Joaquín García Navarro. Amb el triomf franquista, s'amagà fins el 4 de maig de 1939 a Villena, data en la qual, després d'una delació, va ser detinguda, restant empresonada fins el maig de 1943, un any a Redovà i tres a Alacant. Aquest mateix any trencà amb Joaquín García i es traslladà a Barcelona (Catalunya) amb el suport dels companys Ginés Camarasa García i Antonio Olaya Bellod. A la capital catalana treballà d'envernissadora i quan Ginés Camarasa quedà vidu de Francisca Camús hi formà parella. Durant els anys de lluita clandestina ajudà activament son companys, destacat militant confederal, i fou l'encarregada de tenir cura de les «Tres Tombes» (Ferrer Guàrdia, Durruti i Ascaso) al cementiri de Montjuïc. Entre 1990 i 2004 col·laborà en la revista anarquista Orto. Antonia Ugeda Fuentes va morir el 23 de novembre de 2006 al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrada a Villena.

Antonia Ugeda Fuentes (1917-2006)

Ginés Camarasa García (1898-1972)

***

Enrico Adler (Primer de Maig de 2008)

Enrico Adler (Primer de Maig de 2008)

- Enrico Adler: El 23 de novembre de 2008 mor a Sanremo (Ligúria, Itàlia) el professor, activista social, ecologista, animalista, sindicalista i anarquista Enrico Adler. Havia nascut el 23 de març de 1951 a Sanremo (Ligúria, Itàlia). Era l'últim descendent d'una família jueva burgesa d'origen vienès que va ser exterminada als camps nazis i son pare va ser un destacat partisà. De ben jovenet, en els anys de la protesta estudiantil, quan estudiava filosofia a la Universitat de Sanremo, s'adherí al moviment anarquista, militant en l'Organització dels Comunistes Llibertaris (OdCL). Detingut en diverses ocasions, va ser empresonat al Forte Santa Tecla de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 1971 fundà amb altres companys l'Organització Anarquista Ligur (OAL) i en els anys setanta fou un dels fundadors del Grup Anarquista de Sanremo (GAS), on també militaren Gianni Sufia, Giorgio Sorrentino, Claudio Badano i Moreno Marchi, entre d'altres. Exercí la tasca docent com a professor de lletres (filosofia, literatura i història) en instituts d'ensenyament mitjà, com ara l'Institut Colombo de Comptabilitat o l'Istituto Professionale Alberghiero di Stato «Eleonora Ruffini» d'Arma di Taggia (Ligúria, Itàlia). Fou membre del Comitè Territorial d'Imperia (Ligúria, Itàlia) de l'Associació Recreativa i Cultural Italiana (ARCI), de l'Ens Nacional per a la Protecció dels Animals (ENPA) de Sanremo, de l'Associació Mappamondo i del Cercle de Sanremo de l'Associació d'Amics Itàlia-Cuba. Preocupat pel problema dels més vulnerables, creà la «Comunità Eligia» de Bajardo (Ligúria, Itàlia), per a la recuperació i integració dels drogodependents, i, amb la funcionària municipal Daniela Vigna, el Centre Social Juvenil de Via Parodi de Sanremo. Vegetarià i activista contra la vivisecció, creà un refugi per a animals abandonats. També treballà temes com ara l'economia ètica, la solidaritat i els grups de consum, i intentà crear un grup d'autogestió i de banca ètica d'àmbit europeu. Com a sindicalista del ram de l'ensenyament, milità en UNIcobas, sindicat del qual va ser el seu secretari provincial. Durant els anys noranta reobrí l'històric local del Cercle Anarquista de Pegli (Ligúria, Itàlia). Entre 1989 i 1990 i entre 1993 i 1995, va ser elegit regidor municipal per «Els Verds» (Movimento Verde) a Sanremo. En 2001 creà la secció local de Sanremo de l'associació antimàfia «Libera». Se li va diagnosticar un càncer de fetge i cinc mesos després Enrico Adler va morir, el 23 de novembre de 2008, a l'Hospital Cívic Borea de Sanremo (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Valle Armea d'aquesta ciutat. En 2011 l'Istituto Professionale Alberghiero di Stato «Eleonora Ruffini» d'Arma di Taggia, on havia impartit classes d'història, creà una borsa d'estudis de caire sociocultural en el seu homenatge. En 2013 es va publicar pòstumament el seu llibre Panna, rose e anarchia.

Enrico Adler (1951-2008)

***

Joan Colomar Torres (2010)

Joan Colomar Torres (2010)

- Joan Colomar Torres: El 23 de novembre de 2011 mor a Formentera (Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Colomar Torres, conegut com Paret. Havia nascut el 28 de febrer de 1913 a Porto-Saler (Formentera, Illes Balears). Era fill de Vicenç Colomar Juan, mariner, i de Rita Torres Escandell. Quan tenia 13 anys començà a treballar com a aprenent de motorista al motoveler «Cala Savina», que cobria el trajecte entre les Illes Pitiüses. Després va fer de mariner en la marina mercant i conegué diversos ports. A Barcelona (Catalunya) entrà en contacte amb el moviment anarquista gràcies a mariners de cabotatge confederals i a la influència d'Ángel Palerm Vich i Joan Peiró Belis. D'antuvi milità en les Joventuts Llibertàries i després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de força implantació a les salines formenterenques. A Formentera es dedicà a treballar el camp. En 1930 fou un dels introductors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a les Pitiüses. Entre 1931 i 1933 intervingué activament en les vagues contra la «Salinera Española» que reclamaven la desaparició del treball a escarada i reivindicaven la jornada de vuit hores. El juliol de 1936 les forces insurrectes el detingueren i el tancaren al Castell d'Eivissa, on fou alliberat per les tropes republicanes comandades pel capità Alberto Bayo Giroud i retornà a Formentera. Quan les forces republicanes abandonaren les Illes Pitiüses, fugí des de Punta Pedrera, amb 30 persones més, entre les quals es trobaven els principals dirigents polítics i sindicals locals, a Xàbia (Marina Alta, País Valencià) a bord del llaüt «Miguel Pequeño», per temor a les represàlies feixistes. Un cop a la Península, fou cridat a files i va ser comissari, sense empunyar cap arma, d'un militar republicà als fronts de l'Ebre i de Barcelona. Poc abans d'acabar la guerra va ser capturat per les tropes franquistes a Ponts (Noguera, Catalunya). Jutjat en consell de guerra a Palma sota l'acusació d'haver furtat el «Miguel Pequeño» per fugir i de ser anarcosindicalista, fou condemnat a mort pel delicte d'«adhesió a la rebel·lió militar», però la pena fou commutada per 30 anys de presó major i després per 20. Passà per diverses presons (Palma, Alacant, Hellín, Albacete, Palència i Sant Miquel dels Reis) i durant una temporada a partir de començaments de 1943 romangué a Formentera desmuntant amb una dotzena de companys els barracots del camp de presoners republicans de la Savina, on havien estat empresonats fins a 1.500 homes entre el 1940 i el 1942. En 1946 fou alliberat i dos anys després la seva causa fou sobreseguda definitivament. Un cop lliure, després d'un temps en un vaixell de desballestament a les Illes Canàries, retornà a Formentera, on muntà un negoci d'efectes navals a la Savina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, acceptar formar part de la llista del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) que es presentà a les primeres eleccions locals de 1979. A començaments del segle XXI s'implicà activament en la recuperació de la memòria històrica i participà en diversos documentals, com ara Aigua Clara (2007), de Carmelo Convalia, on intervingué com a personatge principal i fil conductor d'aquesta història sobre la Colònia Penitenciària de la Savina; i Un lloc en lloc (2011), de Javier G. Lerín. En 2006 participà en l'homenatge que es realitzà als reclosos morts al camp de presoners de la Savina. El 25 de juliol de 2010 el Consell de Formentera el distingí amb el premi «Sant Jaume», en reconeixement a la seva contribució a la memòria històrica. En una entrevista el desembre d'aquest any, amb motiu del centenari de la CNT, reivindicà el seu pensament anarquista. Els últims mesos de sa vida visqué tot sol a casa seva atès per una familiar, però finalment hagué de traslladar-se al domicili d'aquest per raons de salut. L'abril de 2011 el «Fòrum per sa Memòria d'Eivissa i Formentera» li atorgà el I Premi «14 d'abril» per la seva tasca a favor de la recuperació de la memòria històrica. Joan Colomar Torres va morir el 23 de novembre de 2011 a Formentera (Illes Balears) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Sant Francesc.

Joan Colomar Torres (1913-2011)

---

[22/11]

Anarcoefemèrides

[24/11]

Escriu-nos


Actualització: 23-11-23