---

Mario Perelli (1899-1981)

El 23 de novembre de 1899 neix a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Mario Orazio Perelli. Quan era infant es traslladà a Milà, on en 1916 entrà a treballar com a obrer a la fàbrica d'esmalts Moneta, al barri milanès de Musocco. En un accident laboral, va perdre l'índex i el dit mig de la mà dreta. Actiu en la lluita sindical, aconseguí organitzar sis-cents obrers en una petita Cambra del Treball d'inspiració sindicalista i obtenir, després d'una dura lluita, adaptar els seus salaris amb els dels metal·lúrgics milanesos. La seva militància li va costar diverses detencions i, finalment, l'acomiadament de la feina. Després d'això, treballà a jornada completa en la Unió Sindical Milanesa (USM). Per haver ajudat alguns desertors a expatriar-se, va ser detingut i empresonat des de començament de 1918 fins a la primavera de 1919. Un cop lliure, s'acostà a l'anarquisme i col·laborà en el projecte de fundació d'un diari anarquista, que es materialitzà el febrer de 1920 amb l'edició d'Umanità Nova i on treballà fins l'agost d'aquell any en l'administració del periòdic i en la seva difusió. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut amb Errico Malatesta, Corrado Quaglino i altres redactors d'Umanità Nova, restant empresonat fins a primers de novembre d'aquell any. Acusat d'haver participat en l'atemptat contra el teatre Diana del 23 de març de 1921, després d'un període d'inactivitat, el matí del 14 de maig d'aquell any va ser detingut a Sappanico (Marques, Itàlia). Jutjat per l'Audiència, va ser condemnat a 16 anys i 11 mesos de presó i a dos anys de vigilància especial. Després de restar 11 anys i sis mesos tancat en diverses presons (Castelfranco Emilia, Porto Longone i Pianosa), en 1932 obtingué la llibertat vigilada gràcies a una amnistia. De bell nou a Milà, treballà d'antuvi com a llibreter de segona mà i després com a venedor ambulat de fruita i verdura. En els anys successius no destacà massa en la seva militància, però continuà estretament vigilat. Quan Itàlia entrà en la II Guerra Mundial va ser confinat, primer a Ustica (Sicília), després a l'illa de Ventotene i finalment al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Només va ser alliberat arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943) i retornà a Milà, on esdevingué un dels organitzadors més actius de la resistència anarquista. En polèmica amb els anarquistes intransigents, fou partidari de crear un front revolucionari ample amb la finalitat de transformar la lluita antifeixista en revolució proletària, i per aquesta finalitat mantingué estrets contactes amb Corrado Bonfantini, exmembre del Moviment de Unitat Proletària (MUP), amb Lelio Basso i amb alguns elements socialistes i comunistes dissidents, amb els quals fundà la Lliga dels Consells Revolucionaris (LCR), que publicà entre desembre de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione. Amb aquesta LCR participa un grup de joves antifeixistes animats per Germinal Concordia que projectaven crear una formació partisana llibertària. També participà en la creació de la Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL), la qual, el desembre de 1944, publicà el periòdic Il Comunista Libertario. Amb Germinal Concordia, Antonio Pietropaolo i Mario Mantovani dirigí la formació partisana que, després de l'afusellament de Pietro Bruzzi, passà a denominar-se «Brigada Malatesta-Bruzzi» i que operava a Milà, a Oltrepò Paves i a altres localitats. Just abans de l'Alliberament d'Itàlia (25 d'abril de 1945), per fugir de l'aïllament polític que aleshores li semblava perillós, s'enquadrà en la formació «Brigada Matteotti», al voltant del Partit Socialista Italià d'Unità Proletària (PSIUP) i guiada per Corrado Bonfantini. Després de l'Alliberament en el si de la FCLL s'accentuà progressivament la fractura entre els grup de comunistes llibertaris encapçalat per ell, per Germinal Concordia i per Antonio Pietropaolo i els grup d'anarquistes intransigents de Mario Montovani i Ugo Fedeli. Inicialment majoritaris a Milà, els comunistes llibertaris es trobaren en minoria en el I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat el setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia), i el gener de 1946 participà en la redacció de les anomenades «Tesis de Milà», document polític obertament reformista, que proposava la transformació del moviment llibertari en un autèntic partit polític, capaç d'esdevenir, segons ells, mitjançant la participació en les eleccions, en una tercera força entre la reacció i el socialisme d'Estat. Entre finals de gener i principis de febrer de 1946 es consumà l'escissió definitiva i amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Carlo Andreoni creà la Federació Llibertària Italiana (FLI), que tingué una vida efímera i que acabà en menys d'un any integrada en el Partito Socialista dei Lavoratori Italiani (PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe Saragat. En els anys successius prosseguí la seva activitat en el moviment socialista, sense deixar de banda el moviment anarquista que seguí jugant un paper important en el seu pensament. Mario Perelli va morir el 10 de maig de 1981 a Milà (Llombardia, Itàlia).

---

---

---

Escriu-nos

---