---

Anarcoefemèrides del 22 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de l'últim número conegut de "La Alarma"

Capçalera de l'últim número conegut de La Alarma

- Surt La Alarma: El 22 de novembre de 1889 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarcocol·lectivista La Alarma. Anarquía. Federación. Colectivismo. A partir del número 12, del 5 d'abril de 1890, canvià de capçalera i portà l'epígraf: «La constància en el treball és la font de totes les virtuts: l'ociositat és el germen de tots els vicis. La revolució és la ciència que hem d'estudiar escrupolosament, perquè ella ens portarà al triomf.» Editat per Ricardo Mella, era successor de La Solidaridad (1888-1889), també de Sevilla, i tingué una periodicitat setmanal, però amb irregularitats. Trobem textos de J. Buttari y Gaunaurd, Vicente García, Cristóbal Grima, Antonio Llorca, Donato Luben, Ricardo Mella, Manuel Ramos Herrera i Antonio Vélez, entre d'altres. Publicà per lliuraments el llibret de Nicolás Alonso Marselau El evangelio del obrero. Sortiren 25 números fins al 8 d'agost de 1890, però sembla que reaparegué de bell nou i que encara es publicava el maig de 1891. En 1901 s'editaria a Reus (Baix Camp, Catalunya) un periòdic amb el mateix títol.

***

Cartell del concert de Léo Ferré en solidaritat amb Babar

Cartell del concert de Léo Ferré en solidaritat amb Babar

- Concert de Ferré per Babar: El 22 de novembre de 1982 se celebra a l'Auditori Paul-Émile Janson de la Universitat Lliure de  Brussel·les (Bèlgica) un concert del cantautor anarquista Léo Ferré en solidaritat amb el militant llibertari Roger Noël (Babar), aleshores empresonat a Polònia. Babar havia estat detingut i reclòs pel règim comunista polonès per haver introduït clandestinament un emissor radiofònic destinat al moviment sindical Solidarność, aleshores il·legal. Babar va ser jutjat aquell mateix dia 22 de novembre de 1982 i l'endemà per un tribunal militar polonès i condemnat a tres anys de presó, pena convertible en una fiança de 400.000 francs belgues. La suma va ser reunida en 48 hores gràcies als beneficis del concert de Léo Ferré i d'una subscripció pública en la qual participaren més d'un miliar de donants privats i tots els partits polítics francòfons, exceptuant el Partit Comunista de Bèlgica (PCB). Després de 143 dies de detenció en règim d'aïllament, Babar va ser alliberat. El 13 de maig de 1992, 10 anys més tard i tres anys després de la caiguda dels règims comunistes europeus, el Tribunal Suprem polonès l'absolgué, estimant que la seva acció va ser més «solidària» que «criminal».

Anarcoefemèrides

Naixements

Proclama de la II Comuna de Lió (23 de març de 1871)

Proclama de la II Comuna de Lió (23 de març de 1871)

- Camille Camet: El 22 de novembre de 1850 neix a Lió (Arpitània) el membre de la Internacional i bakuninista Camille Camet. Com a teixidor lionès (canut) s'afilià en 1869 a l'Associació Internacional del Treball (AIT) i el setembre de 1870 serà elegit secretari del Comitè Central de Salvació de França. L'11 d'abril de 1871 s'incorporà al LXII Regiment d'Infanteria a la guarnició Sant-Etiève, però desertà i passà a Suïssa. El 30 d'abril de 1871 tornà a Lió portant cartells revolucionaris i participà en la temptativa insurreccional als barris de la Gillotière i de la Croix-Rousse. Després del fracàs del moviment i de la repressió exercida per l'exèrcit, retornà a Zuric (Suïssa) el 20 de maig de 1871. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 representà, amb Jean-Louis Pindy, les seccions franceses en el Congrés de la Internacional antiautoritària de Saint-Imier. Amic de Bakunin, marxà a Barcelona (Catalunya) el març de 1873, amb Charles Alerini i Paul Brousse, i més tard seran delegats de la Federació Regional Espanyola i de la «Secció en llengua francesa» de Barcelona en el VI Congrés General de la Internacional a Ginebra. Tots tres publicaren en nom del «Comitè de Propaganda Revolucionària Socialista de França Meridional» un manifest anarquista i crearen el periòdic La Solidarité Révolutionnaire. De tornada a França, després del Congrés de Ginebra, desenvolupà una intensa activitat llibertària a Lió i Sant-Etiève, elaborant un programa revolucionari per a una eventual proclamació d'una Comuna insurreccional basat en sis punts: Lió és declarada comuna lliure i autònoma; dissolució de la policia, la vigilància correrà a càrrec de cada ciutadà; abolició dels codis i de la magistratura i aquesta darrera és substituïda per un tribunal popular; revocació dels imposts indirectes i directes i substituïts per una taxa sobre la fortuna i la propietat; dissolució dels cultes; i anul·lació de l'Exèrcit permanent. Però, vigilat per la policia, fou detingut el novembre de 1873, amb altres 29 companys, i condemnat el 25 d'abril de 1874 a cinc anys de presó pel «Complot de Lió». Novament jutjat el desembre de 1874 per deserció, fou condemnat a cinc anys de treballs públics. El maig de 1879 va ser amnistiat i després esdevindrà un militat socialista seguidor de Jules Guesde. En 1892 serà responsable del Partit Obrer Francès (POF) per a la regió de Lió. Desconeixem la data i el lloc de la seva mort.

***

Ettore Bonometti

Ettore Bonometti

- Ettore Bonometti: El 22 de novembre de 1872 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Ettore Bonometti. Nascut en una família obrera (Giovanni i Emilia Pasinetti), en 1890 s'adhereix al grup anarquista «La Rivolta» de la seva ciutat, on les seves activitats el portaran en diverses ocasions a la presó: en març de 1892 per cantar cançons anarquistes i exposar les seves idees antimonàrquiques, en agost de 1892, en novembre de 1893, en febrer de 1894, i en abril de 1895. A finals de 1895 es refugia a Suïssa i, després de la seva expulsió, al Regne Unit, on el 26 de juliol de 1896, amb Francesco Cirri, serà un dels delegats del grup anarquista de Brescia «La Comuna» al Congrés Internacional Socialista. Més tard tornarà a Brescia on participarà en 1898 en els motins populars i, per fugir de l'empresonament, es refugiarà de bell nou al Regne unit, on restarà fins a 1912. Tornat a Itàlia, participarà en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI) i en les lluites antimilitaristes, especialment en les campanyes a favor d'Augusto Masetti (empresonat per contravenir ordres del seu coronel) i en la de suport dels soldats de Brindisi que es van amotinar per no anar a lluitar en l'aventura imperialista d'Albània. Va ser especialment actiu durant la Setmana Roja de 1914. En juliol de 1920 va ser delegat de Brescia en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Mes tard, arran d'un congrés a Brescia, va amagar Errico Malatesta, buscat per la policia, i el va ajudar a deixar la ciutat. Va haver d'exiliar-se al Regne Unit, d'on serà expulsat, passant a França i després a Suïssa. Retornat clandestinament a Itàlia, va ser detingut a Milà, empresonat i deportat per les autoritats feixistes. Ca seva i el seu taller de sabater va esdevenir ràpidament un centre de resistència i de reunió contra el règim. Després de la guerra, va engegar la reconstrucció del moviment llibertari a Brescia a partir d'un míting de 50 persones. Ettore Bonometti va mantenir-se militantment actiu a la seva ciutat fins que morí d'un accident de circulació, el 22 de març de 1961 a Brescia (Llombardia, Itàlia). Sa família va donar els seus papers a la Fundació Luigi Micheletti (Centre de Recerca sobre l'Edat Contemporània) de Brescia.

***

D'esquerra a dreta: René Darsouze, Aristide Lapeyre, X. De Limoges i Adrien Perrissaguet

D'esquerra a dreta: René Darsouze, Aristide Lapeyre, X. De Limoges i Adrien Perrissaguet

- René Darsouze: El 22 de novembre de 1876 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) el militant i propagandista anarquista René Darsouze. Va exercir de tipògraf en aquesta ciutat, on va fer tasques sindicals. Acomiadat per vaguista, va treballar com a comptable a la cooperativa «L'Union». Partidari dels milieux libres (medis o ambients lliures, comunes llibertàries), va fundar amb L. Baile, en 1908, als afores de Llemotges, el falansteri de la Clos-des-Brunes, que va durar tres anys. Va pertànyer a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) que Sébastien Faure, defensor de la puresa anarquista, va fundar el gener de 1928 arran del congrés parisenc de la Unió Anarquista Comunista, entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, on Faure i els seus amics --16 grups i 67 individualitats-- rebutjaren no tan sols els nous estatuts de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) sinó pertànyer a una organització que els assimila a un partit. Darsouze, secretari de l'AFA en 1928, va ser, entre 1929 i 1932, redactor en cap de La Voix Libertaire (París, 10 números d'1 de maig de 1928 a febrer de 1929, i després a Llemotges, 394 números de l'1 de març de 1928 a juliol de 1939), òrgan de l'AFA, que en maig de 1928 va succeir el periòdic Trait d'union libertaire (París, quatre números de l'1 de gener a l'1 d'abril de 19289) amb el qual també havia col·laborat. Com a redactor en cap, va ser detingut per un oficial de Le Mans que es considerava difamat per un article del periòdic que havia escrit un altre militant de Llemotges, i condemnat el 14 de setembre de 1931 a dos mesos de presó sense fiança, 300 francs de multa i 5.000 francs per danys i perjudicis. A Darsouze li agradava la polèmica i sempre estava disposat a debatre amb militants de tendència diferent a la seva, especialment amb els militants comunistes del periòdic L'Écho du Centre. Durant els darrers anys de sa vida, per complementar la seva modesta jubilació, va fer feina de caixer en un cinema. René Darsouze va morir el 26 de maig de 1962 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Edmundo Bianchi

Edmundo Bianchi

- Edmundo Bianchi: El 22 de novembre de 1880 neix a Montevideo (Uruguai) el diplomàtic, traductor, poeta, escriptor i autor teatral anarquista Edmundo Bianchi. La seva trajectòria com a autor teatral és extensa i els seus començaments es remunten a 1910 quan estrena La quiebra, a Montevideo, i Perdidos en la luz, de 1913, a Buenos Aires. Va escriure obres de caire social i va col·laborar amb l'anarquista Centre Internacional d'Estudis Socials, on va estrenar obres seves. Va abordar gairebé tots els gèneres teatrals, però va tenir especialment èxit en la comèdia musical (Los sobrevivientes, El hombre absurdo, El oro de los mártires, Sinfonía de los héroes, De América a las trincheras, Mamita, El mago de Nueva Pompeya...). La seva tasca literària es va desenvolupar tant en l'activitat dramàtica com en l'assaig, la poesia, la història, la crítica, etc. Va escriure els versos alguns tangos de caire «nativista» (Rosa criolla), dels quals van tenir èxit Pampero (1935), amb música d'Osvaldo Fresedo, i el mundialment famós Ya no cantas chingolo (1928), també conegut com Chingolito, que amb música d'Antonio Scatasso va ser cantat i portat a Europa per Carlos Gardel, a qui va veure actuar a teatres però mai no va tractar. També va escriure guions pera pel·lícules, com ara Dos destinos (1936), i va traduir nombrosos autors (Paul Geraldy, Maurice Maeterlinck, Paul Valéry, etc.). Va col·laborar en nombroses publicacions i en 1904 va començar a editar a Buenos Aires, amb Leopoldo Durán, el magazine Futuro, i entre 1907 i 1943, amb Roberto Giusti, la revista avantguardista Nosotros. Es va guanyar la vida com a diplomàtic de carrera amb el càrrec d'agregat cultural de l'Ambaixada de l'Uruguai a l'Argentina. Altres obres seves són Orgullo de pobre (1920), La senda oscura (1932), El alma lejana: poemas (1940), Cafetín del puerto (1940, amb Juan Carlos Patrón), Carlos V (1944), Antología de los poetas franceses contemporaneos (1944), entre d'altres. Edmundo Bianchi va morir el 29 de novembre de 1965 a Montevideo (Uruguai). Va ser el pare de l'humorista Marco Aurelio Bianchi (Colelo). En 2000 Carlos Zubillaga va publicar Cultura popular en el Uruguay de la modernización: dos textos «desconocidos» de Edmundo Bianchi, on l'autor exhuma dos textos de proselitisme llibertaris de Bianchi fins aleshores desconeguts.

***

René Guéna

René Guéna

- René Guéna: El 22 de novembre de 1887 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista René Yves Guéna –a vegades el llinatge citat com Quéna. El desembre de 1905 s'enrolà voluntari per a cinc anys en la Marina. Pels seus nombrosos càstigs, va ser degradat del seu grau d'artiller, però, així i tot, aconseguí un certificat de bona conducta que li va permetre el febrer de 1912 entrar a treballar d'electricista a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), on, a partir de 1913, començà a militar activament. En aquesta època participà en manifestacions antimilitaristes contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Segons un informe policíac de juliol de 1914, havia declarat que, gràcies a la seva feina d'electricista, amb alguns companys, podia simular un accident i deixar sense llum i sense força motriu tots els tallers de l'Arsenal de Brest. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat el 2 d'agost de 1914 i enviat com a electricista a Toló (Provença, Occitània), destinat als cuirassats France i Bretagne, i posteriorment al Lorraine a Saint Nazaire (País del Loira, França). El març de 1916 va ser destinat com a electricista als tallers de l'Arsenal de Brest. Amb alguns companys, analitzà les conclusions de la conferència antibel·licista que se celebrà entre el 24 i el 30 d'abril de 1916 a Kienthal (Reichenbach im Kandertal, Berna, Suïssa). En aquesta època era el secretari de grup pacifista i al domicili de François Menez, al número 15 del carrer Marché Pouliguen de Brest, se li enviaren fullets i manifests de tota casta. També en aquesta època distribuïa el periòdic de Sébastien Faure Ce qu'il faut diré i estava en contacte amb el doctor Georges Schklowsky de Berna (Berna, Suïssa). En 1917, època en la qual vivia al número 82 del carrer Luis Pasteur de Brest, era el secretari de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat i secretari de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) del Finisterre i quan François Dravalent en fou secretari, ell n'esdevingué tresorer. L'adhesió de la Unió Departamental de la CGT al Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) va ser aprovada, però l'enviament d'una salutació fraternal als revolucionaris russos proposta per Alain Le Duff va ser jutjada prematura pel caràcter «massa confús» de la revolució. A resultes de la seva participació en la vaga revolucionària de l'1 de gener de 1918, va ser acomiadat de l'Arsenal de Brest i trobà feina a la cooperativa de descarregadors del moll i d'estibadors «L'Égalitaire», de la qual fou membre del seu primer consell d'administració. Amb Léon Capitaine, Kervella i Mézeu, jugà un paper central en el comitè de vaga de l'Arsenal de Brest durant la vaga d'abril a maig de 1918. En 1920, arran d'un congrés de la Unió Departamental de la CGT que se celebrà a Carhaix-Plouguer (Bretanya), entrà a formar part de la junta directiva, al costat del llibertari Edmond Le Bris, nou secretari. El 5 d'abril de 1920 participà en el funeral del militant anarquista de l'Arsenal de Brest Victor Pengam. El 12 de juliol de 1920 participà en un gran míting de protesta contra la repressió governamental i a favor de l'amnistia general per als mariners amotinats al Mar Negre. El 15 d'octubre de 1920 va ser nomenat membre del consell d'administració de la Casa del Poble, consell format per 10 membres, set d'ells anarquistes (Hervé Cadec, Jules Le Gall, René Guéna, Edmond Le Bris, Paul Gourmelon, René Martin i Jean Tréguer). Estibador des de 1919, reemplaçà Jean Tréguer en la direcció del seu sindicat, fins 1924, any en el qual aquest reprengué el seu càrrec. A començament dels anys vint fou delegat del Sindicat d'Inscrits Marítims en el «Comitè Sacco-Vanzetti» i va ser inscrit en el «Carnet B» l'1 d'octubre de 1922. Fou secretari de la UD-CGT en el «Comitè de Vigilància i Acció» contra les maquinacions d'Acció Francesa (AF), comitè fundat el 6 de juliol de 1923 per René Martin i en la direcció del qual hi havia sis anarquistes i quatre comunistes. Casat i amb dos infants, a partir de 1923 visqué al número 49 del carrer Poulic al Lor de Brest. En 1924 s'establí a Saint-Nazaire i en 1926 va ser inscrit en el «Carnet B» del departament del Loira Inferior. En aquesta època treballava a les obres de finalització del creuen Jeanne d'Arc a les Drassanes de Penhouët de Saint-Nazaire. El 23 de setembre de 1928 va ser esborrat del «Carnet B» del departament de Finisterre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Antonio Carrasquer Cano apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de març de 1963

Necrològica d'Antonio Carrasquer Cano apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de març de 1963

- Antonio Carrasquer Cano: El 22 de novembre de 1889 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Carrasquer Cano. Sos pares es deien Francisco Carrasquer i Ambrosia Cano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bellver de Cinca, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Treballà com a estibador al port de Marsella (Provença, Occitània) fins als 70 anys i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou María Nassarre Alegre. Antonio Carrasquer Cano va morir el 13 d'octubre de 1962 al seu domicili del barri de la Rivière de Montlion (Llenguadoc, Occitània), ciutat a la qual havia arribat 15 dies abans.

***

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca

- Francisco Iturralde: El 22 de novembre de 1896 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el mestre racionalista, matemàtic i militant anarquista i anarcosindicalista Francisco Iturralde Cabeza de Vaca, també citat com Francisco Iturralde y Cabeza de Vaca. Fill d'una família acomodada, son pare, metge militar, es deia Francisco Iturralde López i sa mare María Zenaida Cabeza de Vaca. Després de fer tres anys de la carrera de medicina, abandonà els estudis arran de conèixer sa futura companya, Marina Ochotorena. Preparà oposicions a l'Acadèmia de Comunicacions i les aprovà. L'octubre de 1920 va ingressar com a Oficial 3r en el Cos Estatal de Telègrafs i exercí l'ofici a diversos llocs, com ara Màlaga, Melilla, la Corunya (1923-1924), Las Palmas de Gran Canaria, Reus i Barcelona. En aquests anys esdevingué un actiu militant anarquista. El novembre de 1930 s'establí a Pontevedra (Galícia), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en el Centre Sindicalista de Vilalonga (Sangenjo, Pontevedra, Galícia). En 1932, amb el cambrer anarcosindicalista Desiderio Comesaña Prado, fundà l'Ateneu Obrer de Divulgació Social. El 15 de juliol de 1932 el seu domicili va ser escorcollat per les autoritats. La seva col·laboració en el periòdic Revolución va fer que el gener de 1933 fos expulsat del seu càrrec de primer oficial del Cos Estatal de Telègrafs, però no de l'ofici, i el març d'aquell any fou traslladat forçosament a Ferrol (la Corunya, Galícia) com a mecànic interí de les oficines de telègrafs. Posteriorment, quan fou acaparat pels comunistes de Pontevedra, deixà de col·laborar en Revolución. Acabat d'arribar a Ferrol, amb sa companya, engegà el projecte de crear una escola racionalista al seu domicili, al número 159 del carrer Canalejas, actual carrer Magdalena. L'Escola Racionalista de Ferrol s'inaugurà el 2 de maig de 1933; sa companya impartí les classes als infants i ell als adults. Posteriorment comptà amb el suport de la CNT, de la Lliga Racionalista de Ferrol, creada el 31 de juliol de 1933, i del sacerdot excomulgat Matías Usero Rey-Torrente, que la dirigí oficialment, a més destacats militants i intel·lectual d'aleshores (Ramón Rego Freire, José Merlán Picos, Luis Abella Beade, Francisco Lledó Martínez, Álvaro Paradela Criado, Mario Rico Cobas, Manuel Mayobre Casteleiro, Maximino Romero, Julio Sanz, etc.). Per ajudar a mantenir l'Escola Racionalista de Ferrol, els treballadors anarcosindicalistes de la comarca organitzaren la Lliga Racionalista de Ferrol, que proporcionà a l'escola diners i suport material, a més de canalitzar l'activitat administrativa i burocràtica generada. També en 1933 creà, amb Desiderio Comesaña, el grup anarquista «Natura», que coordinà les tasques del Comitè Regional Galaic de la FAI. El gener de 1934 va ser detingut per haver participat en una reunió sindical il·legal a Neda (la Corunya, Galícia) i també el novembre d'aquell any arran del moviment revolucionari del mes anterior. Destacat orador, conferenciant i polemista –destacà una polèmica que mantingué entre 1933 i 1934 amb Matías Usero sobre «Materialisme i existència de la divinitat»–, durant els anys republicans va fer mítings arreu de Galícia. També tingué una bona reputació com a matemàtic i mantenia correspondència amb l'eminent Julio Rey Pastor. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Brazo y Cerebro de la Corunya, especialment amb articles de divulgació científica. En 1936, quan el Front Popular, abandonà l'escola per discrepàncies amb l'orientació i la qüestió econòmica i es lliurà al projecte de creació d'una Universitat Popular («Universitat Proletària»), iniciativa que va ser frustrada pel cop militar feixista de juliol de 1936. Fugint de la repressió, d'antuvi s'amagà a les localitats de la Corunya de Jubia-Narón i As Somozas, però va ser detingut per la Guàrdia Civil i tancat a la presó d'Escollera de Ferrol. Francisco Iturralde Cabeza de Vaca va ser inculpat per un tribunal militar i, sobreseguda la causa el 22 d'agost, va ser afusellat el 10 de setembre de 1936 al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) i enterrat allà mateix. Marina Ochotorena quedà a càrrec de sos sis fills.

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca (1896-1936)

***

Foto policíaca de Giovanni Camillò

Foto policíaca de Giovanni Camillò

- Giovanni Camillò: El 22 de novembre de 1897 neix a Maropati (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Giovanni Camillò, també conegut com John Camillo. Sos pares es deien Antonio Camillò i Carmela De Guisa. Fill d'una família obrera modesta, assistí als tres primers anys de primària alhora que aprengué l'ofici de sabater. Sembla que mentre visqué al seu poble no s'interessà per la política. Quan la Gran Guerra, en 1915, es presentà com a voluntari i lluità als fronts de Gorizia (Friül) i en l'ofensiva de Mosa-Argonne. Durant la Gran Guerra conegué a Ancona (Marques, Itàlia) Errico Malatesta, que esdevingué un gran amic seu, i es vinculà al moviment anarquista. Un cop llicenciat en 1920, buscant feina, emigrà primer a Buenos Aires (Argentina) i després als Estats Units, on es va fer propagandista del moviment llibertari i milità en el grup editor del periòdic Il Martello, al voltant de Carlo Tresca. El juny de 1929, durant una inspecció de correu efectuada a Roma (Itàlia), les autoritats segrestaren una carta seva dirigida a Errico Malatesta, al número 8 de Piazzale degli Eroi. Alertats els consolats italians de Nova York (Nova York, EUA) i de Boston (Massachusetts, EUA), en 1931 va ser localitzat a Somerville (Nova Jersey, EUA), on continuava amb la seva militància llibertària. L'octubre de 1931, sota la influència de Vittorio Paolo Blotto i Efisio Costantino Zonchello, entrà a formar part del grup editor de L'Adunata dei Refrattari i va ser inscrit per les autoritats en el registre fronterer d'anarquistes, amb l'ordre d'escorcoll i de fitxatge, que va ser rectificada posteriorment per la de detenció. En morir Errico Malatesta, va recaptar per a la seva companya Elena Melli la suma de 154.40 lires per a finançar l'enterrament del cos. Visqué amb una italiana amb qui tingué alguns infants. L'estiu de 1933, la fam i la misèria mataren un fill petit seu. En 1934 destacà en la manifestació del Primer de Maig a Nova York. Posteriorment continuà mantenint correspondència amb els cercles anarquistes europeus, entre ells el «Pro Spagna» a Itàlia, al qual estava inscrit. En aquesta època també rebia des de Ginebra (Ginebra, Suïssa) els periòdics Sorgiamo i Il Risveglio, i li arribaven les edicions impreses a Buenos Aires (Argentina) per Severino Di Giovanni i altres publicacions anarquistes. El juliol de 1937 publicà en el periòdic Il Proletario l'article «Buffoni!», en el qual condemnava el papa Pius XI per haver condecorat amb l'Orde de l'Esperó d'Or el dictador Benito Mussolini. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Benigno Bejarano Domínguez

Benigno Bejarano Domínguez

- Benigno Bejarano: El 22 de novembre de 1900 neix a Alburquerque (Badajoz, Extremadura, Espanya) el periodista i escriptor anarquista Benigno Bejarano Domínguez. Sos pares es deien Segundo Bejarano Cordero i Petra Domínguez Pérez, i fou el menor de tres germans. En seu interès pel periodisme i el moviment llibertari començà durant l'adolescència i en 1916 ja publicà articles en España Nueva i en 1919 en Solidaridad Obrera de Bilbao i en El País de Madrid. D'antuvi exclòs del servei militar per la seva feble complexió física, l'1 d'agost de 1923 ingressà com a soldat a Alburquerque i el 8 de febrer de 1924 va ser destinat al Regiment d'Infanteria de Vergara Núm. 57 de Barcelona (Catalunya). Durant la seva instrucció tingué problemes amb les autoritats militars per deserció, però fou definitivament indultat el juliol de 1927. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França), on estudià a la Sorbona. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant els anys republicans col·laborà en la premsa llibertària i confederal. En 1933 va ser empresonat un temps. Acostat al trentisme d'Ángel Pestaña, en 1933 s'allunyà conjunturalment de la CNT i fou secretari de la Junta Directiva de l'Agrupació madrilenya del Partit Sindicalista (PS), però hi retornà en 1936. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus. En 1941 vivia amb sa companya Conchita en un hotel de Bordeus (Aquitània, Occitània), amb Antonio Casanova, Teresa Ronchera i l'artista Eleuterio Blasco Ferrer, i es guanyava la vida gràcies a la reproducció de quadres i d'altres feinetes. En aquesta època conegué Abel Paz. Mantingué relacions a La Rochelle i a Bordeus amb intermediaris franquistes per establí col·laboracions amb la finalitat d'alliberar presos i commutar penes de mort a la Península, però una assemblea confederal a Bordeus el desautoritzà, fet que provocà la seva detenció per la Gestapo en 1942. Tancat al Fort de l'Hâ de Bordeus, en 1943 va ser traslladat a Campiègne (Picardia) i l'octubre d'aquell any confinat al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), del qual passà al de Salzgitter-Watenstedt (Baixa Saxònia, Alemanya), on acabà en un comando de paletes per a la construcció de barracots. Malalt dels pulmons, va ser gasejat pels nazis en un «camió fantasma» l'estiu de 1944. Trobem col·laboracions seves, de tota casta (articles literaris, científics, humorístics i crítics; contes, textos d'anticipació, etc.) i moltes vegades fent servir els pseudònims de Lazarillo de Tormes o de Dionisiere, en Ágora, La Calle, Cultura Libertaria, España Nueva, Estudios, Lecturas, El Progreso, El Sindicalista, Solidaridad Obrera, etc. És autor de La bestia humana, Historia de Don Silvio de Alburquerque,  El hombre que vendía la camisa, El menudo mundo de los hombres serios, La mujer enigma, El secreto de un loco (1930), La huella heráldica (1931), El caso del doctor González (1932), Fantasmas (1932), El fin de una expedición sideral. Viaje a Marte (1932), Turistas en España. Novela epigramática (1932), Conspiradores. La herencia de mi tío (1933), Sanjurjo. Un general expatriado (1935), Los caballeros del bienio (1936), España cuna de la libertad. La revolución española y sus conflictos (1937), España, tumba del fascismo. La guerra (Apuntes de un beligerante) (1937; traduït al francès l'any següent), La revolución (1937), Enviado especial (1938), España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938), etc.; i deixà nombroses obres inèdites. En 1932 Alfonso Martínez Rizo publicà una novel·la titulada 1945. El advenimiento del comunismo libertario, ficció futurista en la qual Bejarano apareix com a personatge, encara que havia mort un any abans.

***

Alexandre Breffort

Alexandre Breffort

- Alexandre Breffort: El 22 de novembre de 1901 neix a Fourchambault (Borgonya, França) el periodista, guionista, dramaturg, escriptor i antimilitarista anarquista Alexandre Breffort. Després de ser expulsat de l'escola municipal d'Évry, estudià gravat a l'Escola Boulle de París, però abandonà les classes i es posà a fer feina com a venedor ambulant de passamaneria tirant d'un carro pel Sentier parisenc. Després estudià Arts i Oficis a l'Escola Lavoisier i treballà com a empleat d'oficina per a una fàbrica d'aparells elèctrics. Més tard va fer de corrector d'impremta a Orleans i de fotogravador a París. En 1927 trobà feina com a descarregador de gavarres al Sena i de camions al mercat de les Halles. Després, representant de màquines d'escriure, venedor de teles per pintar, empleat d'oficina en una companyia d'assegurances, quincaller, etc. Moltes d'aquestes feines les realitzava il·legalment, associat amb petits delinqüents habituals. Durant cinc anys va fer de xofer de taxi. En 1934, després d'enviar una resposta a un poema de Pierre Châtelain-Tailhade, va ser contractar com a redactor del setmanari satíric Le Canard Enchaîné. Pacifista integral, l'agost de 1939, quan la II Guerra Mundial era un fet, passà a Bèlgica i des de Holanda s'embarcà cap a Oslo, juntament amb el seu amic Roger Monclin, administrador de la revista anarcopacifista La Patrie Humaine. Ambdós van ser expulsats per l'Estat noruec i des d'Estocolm marxaren a la regió muntanyosa de Delecarlie. Des d'aquest exili continuà col·laborant amb la publicació Le Merle Blanc, que havia reaparegut el març de 1939. Va ser empresonat a Suècia, juntament amb altres antimilitaristes, fins a l'armistici. El maig de 1941 retornà a París, sense Roger Monclin, ja que les autoritats nazis havien rebutjat el seu retorn a causa dels seus lligams amb el moviment anarquista espanyol. El març de 1942 va ser detingut per insubmissió i tancat durant quatre mesos. Durant la postguerra esdevingué un dels humoristes més reconeguts del moment, especialment gràcies al seu personatge «Grand-Père Zig». En 1960, Marguerite Monnot, compositora habitual d'Édith Piaf, compondrà la música del llibret de la comèdia musical Irma la douce, basada en una peça curta seva, Les harengs terribles, que interpretava Michel Roux i Guy Pierraud al cabaret «Tête de l'Art», a l'avinguda de l'Òpera de Paris. Durant els anys seixanta va fer guions per a la televisió. És autor de Les contes du gran père Zig (1946), Paradis, fin de section (1947), Mon taxi et moi (1951, autobiogràfic), Les nouveaux contes du grand père Zig (1952), Irma la Douce. Comédie musicale (1960), etc. Alexandre Breffort va morir el 22 de febrer de 1971 a París (França). En 1976 es va publicar el llibre biogràfic Alexandre Breffort par Roland Bacri et ses amis.

***

Necrològica de Salomon Alkalay apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 de gener de 1989

Necrològica de Salomon Alkalay apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 de gener de 1989

- Salomon Alkalay: El 22 de novembre –algunes fonts citen el de 20 de setembre– de 1902 neix a Kiustendil (Kiustendil, Principat de Bulgària; actual Bulgària) l'anarquista Salomon Alkalay. Fill d'una família sefardita, sos pares es deien Abraham Alkalay i Rifeka Alkalay. Per les seves idees s'hagué d'exiliar cap a França. Entre 1926 i 1932 visqué a París, on treballa en el seu ofici de sabater. A partir de 1932 s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on treballà en una cooperativa de fabricació de calçat trenat situada al número 40 de l'avinguda del Marécha Foch. Aquesta cooperativa, que havia estat fundada pel militant anarquista búlgar Georges Kolouharov, tenia en nòmina un gran nombre de militants compatriotes (Ivan Balev, K. Bratinov, T. Gramaticov, Stephan Nicolaev, Ivan Popov, Nicolas Simeonov, B. Trifanov, Constantin Vassiliev, etc.). La major part dels obrers estava allotjats als locals de la cooperativa. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, partí cap a Barcelona (Catalunya) amb un grup de companys de Montpeller. A causa de les seves conviccions pacifistes i no violentes, va ser enviat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a la col·lectivitat de la Granadella (Les Garrigues, Catalunya), on s'encarregà sobretot de l'escola local. La primavera de 1937 va ser inscrit en una llista de «terroristes» aixecada per la Direcció General de Seguretat francesa on es deia que estava en relació amb una organització anarquista búlgara els responsables de la qual es trobaven a Canes (Provença, Occitània). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració fins que va poder retornar a Besiers. Durant l'Ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Montpeller i s'integrà en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en la CNT en l'exili, ocupant en diferents ocasions càrrecs de responsabilitat orgànica en la seva Federació Local. En 1948 treballava de sabater a l'empresa de la senyora Olazaran, al número 1 del carrer Puits du Temple de Montpeller, i era responsable de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El maig de 1961 pronuncià l'al·locució fúnebre del militant confederal Vicent Fontanet Gombau. Cobrà una petita jubilació, però per conviccions llibertàries mai no va demanar ajudes a l'Estat. Salomon Alkalay va morir el 28 de juliol de 1988 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

David Antona a la presó de Porlier (1942)

David Antona a la presó de Porlier (1942)

- David Antona Domínguez: El 22 de novembre de 1904 neix a Bercimuelle (Salamanca, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista David Antona Domínguez --algunes font citen el segon llinatge Rodríguez. Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar exiliat a França. A Bordeus, amb sa companya Maria Isabel González, des de 1925, va treballar d'obrer en una fàbrica de salnitres, on va ser un dels instigadors del moviment vaguístic. El 23 de març de 1927 va ser inscrit en el control d'anarquistes de la Policia francesa. En 1930 va participar activament en el grup d'exiliats espanyols de Bordeus «Cultura Popular», que realitzava representacions teatrals en profit dels presos polítics a Espanya. L'agost de 1931, amb la proclamació de la República, la parella tornarà a Madrid, on va fer feina de paleta i va ser un destacat militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la República va fer mítings -- a Granada, el maig de 1932, Navalmoral, en 1933-- i va escriure un llibre, Ni frente único ni alianza obrera: comunismo libertario. Anarquía (1934). Juntament amb Cipriano Mera Sanz, Antonio Moreno Toledo i altres, va dirigir la famosa vaga madrilenya de la construcció en 1936, formant part del Comitè Directiu. Va intervenir en el gran míting-assemblea de maig de 1936 en pro de les reivindicacions del ram de la construcció, fet que el portarà a la presó. El 18 de juliol de 1936 va ser alliberat pels companys i va ser nomenat provisionalment secretari general del Comitè Nacional de la CNT, càrrec que exercirà fins a l'octubre, quan el va cedir a Horacio Martínez Prieto. El 19 de juliol va llançar un ultimàtum al govern Giral donant-li tres hores per obrir les portes de les presons --la CNT tenia aleshores uns 30.000 militants empresonats-- sinó volia que fos la pròpia CNT que els alliberés; va ser així com força militants (Mera, Julio, Antonio Verardini Ferreti, Marín...) van ser alliberats. Després d'haver llançat una crida a la resistència des d'Unión Radio, va participar el 20 de juliol en l'assalt de la caserna de La Montaña, on s'havia atrinxerat el general Fanjul. Va lluitar en la Columna de Mera, amb la qual es va apoderar de Guadalajara i d'Alcalá de Henares el juliol i va intervenir en altres accions bèl·liques. Va ser l'ideòleg de la creació de la Columna «España Libre», organitzada militarment. El setembre va defensar la conveniència d'entrar en el govern de Largo Caballero, però les seves tesis van ser derrotades en el Ple Nacional del 3 de setembre de 1936. Duran la guerra va ser un dels puntals de la CNT madrilenya de la qual va ser secretari general després d'Isabelo Romero, elegit en el Ple del 28 de juliol. Poc després va viatjar amb Gaston Leval a França per adquirir armes. El novembre de 1936, amb Miguel Inestal, enviat pel Comitè Regional del Centre, va acudir a Bujaraloz per forçar la vinguda de Durruti al Madrid assetjat. Va parlar en el míting parisenc del 18 de juny de 1937 al Velòdrom d'Hivern organitzat pel moviment llibertari francès en suport de la Revolució espanyola. El desembre de 1937 va representar la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Benito Pabón, Josep Xena Torrent, Horacio Martínez Prieto i García Oliver, en el Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de París. El gener de 1938 va participar en el Ple Econòmic de València. Va exercir de governador civil de Ciudad Libre (antiga Ciudad Real) fins al final de la Guerra. Al final de la guerra va ser empresonat a Albatera i condemnat a mort el març de 1940, pena que serà commutada per 30 anys de presó. En 1940 va caure molt malalt de tuberculosi a la presó de Porlier i en 1943 es trobava empresonat a Santa Rita. Alliberat el desembre de 1943, no es va poder recuperar de la malaltia i va morir el 15 de març de 1945 a Madrid (Espanya). A més d'organitzador, va ser redactor del diari CNT i va destacar en oratòria --de renom va ser la seva gira propagandística amb Magriñá i Ricardo Sanz per Castilla i Lleó en 1936.

***

Notícia de l'alliberament de Carlos Monte Villalba apareguda en "La Vanguardia" del 7 de maig de 1935

Notícia de l'alliberament de Carlos Monte Villalba apareguda en La Vanguardia del 7 de maig de 1935

- Carlos Monte Villalba: El 22 de novembre de 1913 neix a Barcelona (Catalunya) –altres fonts citen Manresa (Bages, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Carlos Monte Villalba –el seu primer llinatge a vegades citat com Montes. Quan era infant passà a viure amb sa família a Balsareny (Bages, Catalunya). Treballà en la indústria tèxtil i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. La seva militància i compromís van fer que fos acomiadat de la feina i empresonat en diverses ocasions, algunes d'elles amb son germà José, també militant llibertari. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou detingut arran de l'aixecament revolucionari del 8 de gener de 1933 i el juliol de 1934 va ser novament detingut per «pertorbar el treball» a la conca minera de Sallent. Quan esclatà la Guerra Civil s'allistà com a milicià en la Columna «Tierra y Libertad» i després com a comissari de Batalló en la 153 Brigada Mixta, lluitant als fronts de Madrid, Belchite (on un nebot seu morí als seus braços), Terol i altres zones aragoneses. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França i patí els camps de concentració de Barcarès i Sant Cebrià. El desembre d'aquell any, va ser enviat amb altres companys a les mines occitanes de La Grand Comba, treballant als pous i a l'exterior. El maig de 1940 pogué reunir-se amb sa companya, Josefa Arias, i s'instal·là a diversos indrets (Champclauson, Trescol) fins establir-se definitivament a Cendrats (Llenguadoc, Occitània). Participà en la Resistència quan l'ocupació alemanya i en la reconstitució de la CNT. El febrer de 1943 va ser nomenat membre del primer Comitè Comarcal de la CNT de La Grand Comba. Posteriorment ocupà diversos càrrecs orgànics (tresorer, etc.) en la Federació Local de la CNT de la citada població i fou membre de la Comissió de Relacions de la Federació Comarcal d'Erau-Gard-Losera. Carlos Monte Villalba va morir el 2 de maig de 1991 a l'hospital d'Alès (Llenguadoc, Occitània) després de patir una greu malaltia.

***

Necrològica d'Antoni Valls Balcells apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 de setembre de 1980

Necrològica d'Antoni Valls Balcells apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de setembre de 1980

- Antoni Valls Balcells: El 22 de novembre –segons la partida de naixement el 26 de novembre– de 1915 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Josep Joan Valls Balcells. Sos pares es deien Josep Valls Vinaixa, jornaler, i Pilar Balcells Teixidó. Des de molt jovenet abraça les idees anarquistes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en una columna de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on lluità fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat durant tres mesos en un camp de concentració, per després retornar a la Península per a intentar trobar sa companya Maria Rabassa. Detingut, va ser empresonat durant 11 mesos en un camp de concentració del Gironès (Catalunya) i després enviat a fer el servei militar. Un cop llicenciat, entrà a formar part de la CNT clandestina que operava a Barcelona. A finals dels anys quaranta, fugint de la detenció, passà a França. S'establí a La Comba (Llenguadoc, Occitània), on en 1950 era secretari de la seva Federació Local de la CNT. Quan la Federació Local de la CNT de La Comba es dissolgué, passà a militar en la Federació Local de la CNT de Carcassona. Antoni Valls Balcells va morir el 18 de juliol de 1980 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) després d'una hospitalització de 25 dies.

***

Nicolas Walter

Nicolas Walter

- Nicolas Walter: El 22 de novembre de 1934 neix a Londres (Anglaterra) l'anarquista, escriptor ateu i orador racionalista Nicolas Walter. Havia nascut en el si d'una família de tradició esquerrana: son padrí, Karl Walter, va ser amic de Kropotkin i de Malatesta, i va ser un dels dos representants britànics en el congrés anarquista internacional d'Amsterdam (1907), mentre que son altre padrí, el periodista ateu S. K. Ratcliffe, va ser una de les grans figures del lliure pensament anglès. Son pare, William Grey Walter, va ser un eminent neuròleg i un dels creadors dels primers robots, va escriure en la premsa d'esquerres i llibertària, signant els seus articles com «anarquista filosòfic». Després del servei militar en la RAF (1952-1954), que va passar gairebé sencer a Alemanya i Àustria, on aprofità per aprendre rus, Nicolas va començar les seves activitats polítiques en el Labour Party. Després d'estudiar història a l'Exeter College d'Oxford (1954-1957), començarà a participar en els moviments antimilitarista i de lliure pensament. En 1959 descobreix l'anarquisme tot llegint una petita revista llibertària (The University Libertarian), on son padrí havia publicat els seus records sobre Kropotkin. Nicolas hi participarà entre 1960 i 1961, esdevenint-ne un dels seus redactors. En 1960 és un dels fundadors del Comitè dels 100, contra la bomba atòmica, i en 1963 serà un dels vuit Espies per la Pau. Aquest grup, els membres del qual restaran anònims, va aconseguir penetrar l'abril de 1963 en un dels llocs que el govern britànic tenia secret en cas de guerra i hi va fotografiar gran nombre de documents. La publicació d'aquestes fotografies pel grup va causar un gran escàndol i va fer públic per primer cop els preparatius del govern en cas d'una guerra nuclear. Malgrat que va ser detinguts desenes de vegades en manifestacions, Nicolas només va ser condemnat una vegada a dos mesos de presó, per haver interromput el primer ministre Harold Wilson al crit d'«Hipòcrita!» en una església de Brighton, amb la finalitat de protestar contra el suport del govern britànic als americans en la guerra del Vietnam (1966-1967). A més d'aquestes activitats antimilitaristes, va participar activament a principis dels anys 60 en la premsa anarquista i assegurarà, sota el seu nom o sota nombrosos pseudònims (Arthur et Anna Freeman, Jean Raison, Mary Lewis, M. H., per només mencionar-ne uns quants), una presència llibertària en la premsa en general i en la d'esquerres. Va formar part entre 1963 i 1965 de la redacció de Solidarity, publicada per un grup d'amics de Castoriadis cada cop més orientats vers l'anarquisme; de Resistance (1965-1966); d'Anarchy (1971-1974); d'Inside Story (1974-1975); de Widcat (1975); de New Humanist (1975-1984); de Raven (1987-1989); i, és clar, de Freedom. Ha traduït i editat obres d'Archinov, Bakunin, Alexandre Berkman, Diderot, Sébastien Faure, Emma Goldman, Kropotkin, La Boétie, Josep Lane, Rudolf Rocker, Sade, Shelley, Charlotte Wilson... La seva obra About Anarchism  (1969) és una obra molt llegida i ha estat publicada en nombroses edicions --l'última en 2002 amb una introducció de la seva filla, Natasha Walter, periodista i escriptora feminista-- i traduccions. Nicolas va començar la seva carrera professional en 1957 com a mestre d'escola, i aviat s'inclinà vers el món de l'edició i de la premsa; així va treballar com a redactor de la Good Food Guide, per a l'Associació de Consumidors (1963-1965) i del Times Literary Supplement (1968-1974). Des de 1975 fins que es retirà el novembre de 1999, es va ocupar de nombroses funcions en l'Associació de Premsa Racionalista, una de les grans organitzacions humanistes de lliure pensament del Regne Unit; de les publicacions que va produir per aquesta organització, cal fer esment de Blasphemy Ancient and Modern (1990) i Humanism: What's in the Word (1997). Va pertànyer al Comitè Internacinal de Defensa de Salman Rushdie. Des de 1954 es va fer un especialista en les «cartes al director», dirigides a la premsa per provocar, comentar, completar o sobretot corregir els redactors dels periòdics; d'ençà els anys 60 pràcticament totes les setmanes apareixia alguna o diverses cartes de Nicolas Walter en The Times, The Guardian o The Independent, n'hi van publicar més de 2.000. En 1974 se li va descobrir un càncer testicular i tot i que se'n sortí després de la radioteràpia, diverses operacions i errors mèdics el van condemnar a la paràlisi i, des de 1993, només es pogué desplaçar en cadira de rodes. Contràriament al consell de molts amics, va rebutjar pledejar contra la sanitat pública ja que pensava que si guanyava llevaria diners a altres que el necessitarien més. Amb els anys, patiria greus problemes de salut i a principis de 2000 el càncer se li va escampar. Informat que només li quedaven entre sis i dotze mesos de vida, Nicolas va ingressar a l'hospital amb la determinació de sobreviure fins a l'any 2001, per estrenar el nou mil·lenni. Quan el dolor va ser terrible va demanar als metges que li ajudessin a morir, però aquests van contestar que era massa prest. Però Nicolas va prendre la decisió i tres dies més tard, el 7 de març de 2000, va morir a l'hospital de Milton Keynes, a Buckinghamshire, a 80 quilòmetres de Londres (Anglaterra). En 1962 es va casar amb Ruth Oppenheim, de qui es va separar en 1982, per tornar-se a casar amb Christine Morris. Una part important del seu arxiu està dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Nicolas Walter (1934-2000)

***

Fotografia policíaca de Xavier Cañadas Gascón després de la seva detenció pel "Cas Scala"

Fotografia policíaca de Xavier Cañadas Gascón després de la seva detenció pel "Cas Scala"

- Xavier Cañadas Gascón: El 22 de novembre de 1958 neix a Barcelona (Catalunya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Francesc Xavier Cañadas Gascón. Nascut en una família obrera, son avi fou un cenetista que fou alcalde de la FAI en un poble d'Almeria durant la guerra civil, però son pare, barceloní, milità en el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC); sa mare, també barcelonina, era filla d'un republicà aragonès i també era comunista. Amb sos pares, visità anualment exiliats comunistes a París. En 1973, quan estudiava a l'institut, sol·licità l'ingrés en las Joventuts del PSUC, però com que son pare era responsable de la distribució de propaganda comunista i com que el moviment estudiantil es radicalitzava força, li van denegar-ne l'entrada. Després s'afilià a les Joventuts Revolucionàries d'Espanya (JRE), adscrites al Partit Obrer Revolucionari d'Espanya (PORE), d'ideologia trotskista-leninista, amb el desgrat de son pare. En les JRE milità durant dos anys i mig, sota el nom d'Isaac, participant activament en l'agitació estudiantil. El febrer de 1976 fou detingut, amb altres tres companys, per participar en un piquet durant una vaga estudiantil, però sortí en llibertat provisional després de pagar una fiança; a finals d'aquest any abandonà la militància trotskista. Després participà en l'Ateneu Popular de Nous Barris i en diversos comitès de suport per l'amnistia i en els Comitès de Suport a Empreses en Conflicte, fent costa les lluites de Seat, Olivetti, Maquinista, Roca Radiadors, etc. Com a treballador d'electricista, el març de 1977 s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Processat pel «Cas Scala» amb altres companys, fou condemnat a 17 anys de presó, que purgà a les penitenciaries de Carabanchel, Toledo i Segòvia. En 1980 denuncià els moviments escissionistes en el periòdic CNT. Després de complir vuit anys de presó, sortí en llibertat condicional. L'abril de 1997 va fer una conferència a Còrdova sobre el «Cas Scala». A partir de 2000 començà a participar en el grup llibertari barceloní «Llavor d'Anarquia» i aquest mateix any publicà el llibre de memòries Entremuros. Las prisiones en la transición democràtica. En 2003 va fer una conferència a Sallent. El gener de 2008 publicà El Caso Scala. Terrorismo de Estado y algo más.

Anarcoefemèrides

Defuncions

James Tochatti (1896)

James Tochatti (1896)

- James Tochatti: El 22 de novembre de 1928 mor a Poole (Dorset, Anglaterra) el propagandista i editor anarquista Moncure Douglas, més conegut com James Tochatti. Havia nascut en 1852 a Ballater (Aberdeenshire, Escòcia). Nét d'un italià, destinat d'antuvi a la carrera eclesiàstica, començà els estudis de medicina, però acabà esdevenint sastre. En els anys setanta formà part de la National Secular Society (NSS, Societat Secular Nacional) i va fer conferències sobre diversos temes (reformes, frenologia, etc.). Cap al 1885 entrà a formar part de la Socialist League (SL, Lliga Socialista) del barri d'Hammersmith de Londres (Anglaterra) i el gener de 1886 va ser elegit membre de la seva directiva. En 1886 fou un dels oradors, juntament amb William Morris i Bernard Shaw, en els mítings que es realitzaven a l'aire lliure al barri. Col·laborà en el periòdic de l'SL Commonweal i fou un ferm defensor del corrent anarcocomunista en el si d'aquesta organització. En 1889 participà activament en el suport a la vaga de mecànics de la fàbrica d'enginyeria Thorneycroft de West London, sobretot recaptant diners, i en 1891, a resultes de la seva participació en un piquet vaguístic a Harrow Road, va ser detingut, jutjat i condemnat a una multa, mentre David Nicoll, editor de Commonweal, va ser condemnat a un mes de presó. Sempre anava acompanyat per sa companya, també activista llibertària, especialitzada en cantar cançons revolucionàries en els actes. Encara que contrari a les tàctiques a favor de la «propaganda pel fet» de l'anarquista Nicoll, denuncià fortament el seu empresonament. En desacord amb la violència revolucionària, abandonà l'SL i s'adherí al grup de la Socialist Society (SS, Societat Socialista) d'Hammersmith, animada per William Morris. El gener de 1894, amb Louisa Sarah Bevington, fundà el periòdic anarcocomunista Liberty. A Journal of Anarchist Communism, on col·laboraren William Morris i Sam Mainwaring, entre d'altres. En aquesta època les autoritats espanyoles l'acusaren d'haver ideat un complot per assassinar el seu rei Alfons XIII. En 1895 edità per a Liberty Press diverses obres, com ara el fullet d'Élisée Reclus The ideal and youth i el llibre de Bevington Liberty lyrics. El maig d'aquell any, amb Bevington, intentà fundar l'Anarchist Communist Alliance (ACA; Aliança Anarquista Comunista), però no reeixí a causa de la mort d'aquesta. El 3 de desembre de 1895 parlà, amb Piotr Kropotkin i les germanes Rossetti, en el funeral laic de Bevington al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Middlexex, Anglaterra) i l'any següent publicà pòstumament, per a Liberty Press, els llibres d'aquesta Anarchism and violence i Common-sense country. El gener de 1896 formà part del comitè, amb Piotr Kropotkin, M. M. Reece i William Wess, crear per estudiar els mitjans per combatre la resolució de la comissió organitzativa del Congrés Socialista Internacional dels Treballadors i Cambres Obreres, que finalment se celebrà el 27 de juliol d'aquell any a Londres, que volia excloure els anarquistes del mateix. El desembre de 1896, a causa de la seva mala salut, es va veure obligat a deixar de publicar Liberty. En 1897 edità el llibre d'Élisée Reclus An anarchist on anarchy. A començament del segle XX, formà part dels vells anarquistes que participaren en la renovació del moviment llibertari i la seva petita sastreria esdevingué un dels centres de propaganda que més van influenciar en el jovent i on va fer circular centenars de llibrets. Participà en nombroses reunions i el 22 de setembre de 1912 parlà, juntament amb Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Tom Mann i John Tanner, en un míting a Trafalgal Square per l'alliberament dels anarcosindicalistes italoamericans Joseph Ettor i Arturo Giovannitti. En 1912 també participà en la campanya contra l'expulsió d'Errico Malatesta del Regne Unit. Oposat a la Gran Guerra, fou un dels oradors en els mítings antibel·licistes, com ara el d'octubre de 1914 a Bristol (Avon, Anglaterra) i el de 1915 a Plymouth (Devon, Anglaterra), tot fent costat els objectors de consciència.

***

Els redactors d'«Il Senio». D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli (Foto d'Stefano Bosi)

Els redactors d'Il Senio. D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli (Foto d'Stefano Bosi)

- Oreste Zanelli: El 22 de novembre de 1944 mor a Faenza (Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Oreste Zanelli, que fa fer servir el pseudònim Aristarco. Havia nascut el 9 de juliol de 1885 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Fill d'una família benestant, sos pares es deien Domenico Zanelli, mecànic i després hostaler, i Antonia Raccagna. En acabar els estudis primaris, freqüentà una temporada la escola tècnica i aquest bagatge cultural i una bona educació autodidacta li va permetre poder escriure en els periòdics i parlar en actes públics. A causa de la seva tuberculosi, que el va descartar del servei militar, hagué d'abandonar l'ofici de mecànic i visqué amb son germà Mario (republicà) i Epaminonda (sindicalista revolucionari i després republicà), propietaris de la Fonda Stella, que tenia annexes una taverna i una quadra per a les cavalleries de la diligència. Malgrat que de ben jovenet palesà les seves idees anarquistes, d'adolescent no participà en cap activitat política. En 1906 promogué, amb altres companys, la fundació del Cercle d'Estudis Socials, que aviat es va fusionar amb el Cercle Socialista Anarquista. El 30 de maig de 1908, juntament amb un obrer de Parma, parlà en públic durant la manifestació que tingué lloc a Castel Bolognese per acollir els fills dels vaguistes parmesans, hostatjats per famílies del poble per iniciativa dels anarquistes. En 1909, després de tornar de Milà on havia perfeccionat el seu treball de mecànic, prengué part activa en reunions i manifestacions anarquistes, destacant en els moviments llibertari i sindical locals. L'1 de gener de 1910 va ser nomenat secretari retribuït de la Lega Braccianti (Lliga dels Jornalers) de Castell Bolognese, composta majoritàriament per anarquistes i socialistes. Segons la policia, la reunió del Primer de Maig de 1910 va ser clarament àcrata. El gener de 1911 fundà a Castel Bolognese el Sindicat Obrer, amb una oficina de col·locació al costat, del qual s'encarregà i serà nomenat secretari. Les autoritats el consideraran un dels exponents més destacats dels moviments anarquista i socialista d'Emília-Romanya. El 25 de juliol de 1911 representà els companys de la seva localitat en el Congrés Anarquista de Romanya que tingué lloc a Faenza, on es reuniren un centenar de militants, i en el qual va ser el ponent dels informes dels anarquistes i del sindicat; durant la seva intervenció sostingué la tesi segons la qual la batalla contra la màquina trilladora --que a Romanya aleshores provocava accidents i conflictes sagnants entre els jornalers del camp (majoritàriament socialistes) i parcers (republicans)-- només era un capítol en la lluita que els anarquistes havien de portar a terme contra la institució de la parceria, tesi que va ser compartida per molts dels presents, entre ells Luigi Fabbri, i que fou acceptada en la resolució final del congrés. Hi va ser nomenat membre del Comitè de Propaganda i d'Assistència als Treballadors de Romanya per lluitar contra els propietaris rurals i els parcers; també entrà a formar part del petit comitè encarregat de l'edició del primer número del periòdic L'Agitatore, que sortí l'agost de 1911 a Bolonya i en el qual es publicà l'informe del congrés i per al qual va escriure alguns articles que signà sota el nom d'Aristarco. Durant aquest mateix any fundà, juntament amb el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini, el quinzenal Il Senio, periòdic local anticlerical i d'esquerres, però desvinculat dels partits polítics, que donà a llum una trentena de números entre el 23 de juliol de 1911 i el setembre de 1912. Com a membre de la seva redacció jugà un paper destacat, signant articles polítics i sindicals --Serantini se n'ocupà de la part literària i Santandrea de la crònica local i dels esports--, donant la seva opinió sobre qüestions importants de la política nacional i per al qual redactà una sèrie d'articles contra la Guerra de Líbia. Per protestar contra l'expedició militar imperialista a la Tripolitània, el 26 de setembre de 1911 tingué lloc una vaga on els habitants de Castel Bolognese participaren en massa; durant la reunió ell parlà en nom del Sindicat Obrer, juntament amb Armando Borghi, que ho va fer en representació dels anarquistes, i Umberto Brunelli, pels socialistes. Amb l'esclat de la Gran Guerra, esdevingué intervencionista i, com que la majoria dels seus companys llibertaris es mantingueren fidels a les concepcions tradicionals antibel·licistes i internacionalistes, es va veure bandejat del moviment anarquista. En acabar la guerra, s'afilià al Partit Republicà, del qual arribarà a ser un exponent local de relleu, i va ser corresponsal per al setmanari Il Lamone de Faenza. Amb l'arribada del feixisme al poder, deixà oficialment l'activitat política i en 1928 la seva fitxa de l'Arxiu de Subversius va ser eliminada. A partir del 8 de setembre de 1943, a la seva finca campestre Malvezza de Castel Bolgonese van tenir lloc algunes reunions clandestines per a constituir un comitè unitari antifeixista i de suport al moviment partisà. En aquesta finca també trobaren refugi provisional presoners de guerra que havien fugit dels camps de concentració i oficials i militars italians desertors, a l'espera de poder passar clandestinament la línia del front i unir-se a la guerrilla antifeixista. Oreste Zanelli va morir el 22 de novembre de 1944 en una clínica de Faenza (Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Joan Blanch apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 20 d'abril de 1980

Necrològica de Joan Blanch apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 d'abril de 1980

- Joan Blanch: El 22 de novembre de 1979 mor a Mondonvila (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joan Blanch. Havia nascut en 1902 a Aldover (Baix Ebre, Catalunya). De ben jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la II República espanyola va ser reclòs en un vaixell-presó ancorat al port de Barcelona (Catalunya). Quan la Revolució espanyola, fou un dels organitzadors de la col·lectivitat agrícola del seu poble fins la seva destrucció el maig de 1937 per la reacció estalinista. Després passà al front bèl·lic. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial milità en el moviment llibertari i va fer feina als treballs del canal de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). En els seus últims anys milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Blanhac (Llenguadoc, Occitània), encara que vivia a Mondonvilla amb sa germana i família.

***

Pedro Navarro Navarro

Pedro Navarro Navarro

- Pedro Navarro Navarro: El 22 de novembre de 1979 mor a Terol (Aragó, Espanya) l'anarquista i lluitador antifranquista Pedro Navarro Navarro, conegut com Poyales. Havia nascut el 14 d'abril de 1907 a Terol (Aragó, Espanya). Militant des de l'adolescència de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir de la seva ciutat natal, caiguda a mans franquistes. Enrolat en la «Columna de Ferro», després de la militarització de les milícies entrà a formar part d'una secció de dinamiters de la 82 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i realitzà nombroses accions rere les línies franquistes. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat amb sa companya, quedant els infants amb els avis. Un cop aconseguí la llibertat condicional, participà en la clandestinitat confederal i fou membre del Comitè Regional d'Aragó de la CNT. A resultes d'un atac el 7 de juliol de 1946 d'un tren de mercaderies a Caudé (Terol, Aragó, Espanya), en el qual la CNT hi va participar i en la qual els guerrillers s'apoderaren de 750.000 pessetes, hagué de fugir cap a les muntanyes i el 9 de juliol d'aquell any s'integrà en el 17 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). Com altres companys llibertaris, abandonà ràpidament l'AGL i arribà a València (València, País Valencià), on entrà en contacte amb l'organització, especialment, gràcies a la intervenció del guerriller llibertari Luciano Alpuente Hernández, amb el grup d'acció «Los Maños». En morir aquest últim l'octubre de 1949, passà a França. En 1950 entrà a formar part del Comitè Regional de Bretanya de la CNT en l'exili i milità en la Federació Local de Le Mans (País del Loira, França) de la CNT. En morir el dictador Francisco Franco retornà a Terol i participà en la reorganització de la CNT, de la qual arribà a ser tresorer de la seva Federació Local.

Pedro Navarro Navarro (1907-1979)

***

Construcció de la sucrera de Veguellina de Órbigo (Lleó), on va fer feina Julio Patán

Construcció de la sucrera de Veguellina de Órbigo (Lleó), on va fer feina Julio Patán

- Julio Patán Gutiérrez: El 22 de novembre de 2003 mor a Blanhac (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Julio Patán Gutiérrez. Havia nascut el 6 d'abril de 1914 a Matallana de Torío (Lleó, Castella, Espanya) i fou fill del militant anarquista Toribio Patán Gutiérrez, que acabà afusellat pel feixisme el juliol de 1936. Va anar molt poc a l'escola, però agafà cultura de manera autodidacta. En 1920 conegué Buenaventura Durruti, aleshores agitador en una vaga a Matallana. Obrer de la construcció, a partir de la proclamació de la II República en 1931 col·laborà en la premsa llibertària. Durant els anys republicans, sense ser miner, milità en el Sindicat Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la lleonesa La Valcueva, en el qual desenvolupà càrrec orgànics, i fou molt amic de Laurentino Tejerina Marcos. En aquesta època treballà de paleta en la construcció de la sucrera de Lleó. Participà activament en l'aixecament anarquista del desembre de 1933 i fou detingut una curta temporada. L'octubre de 1934 fou detingut a Nava (Astúries) i fou empresonat a Valladolid fins al febrer de 1936. Un cop lliure treballà a La Veguellina de Cepeda (Lleó). En 1936 va prestar el seu testimoni per a l'elaboració del llibre de Manuel Villar (Ignotus) La represión de octubre (Asturias-León 1934). El juliol de 1936 intervingué en l'assalt de les casernes de Gijón. A finals de 1936 formà part de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Cármenes (Lleó), organitzacions a les quals representà en diversos plens comarcals. A Busdongo fou redactor d'Iskra i participà en diversos actes de propaganda, amb Jacinto Rueda Pérez, fins la caiguda d'Astúries a mans de les tropes franquistes. Instal·lat a València, durant un temps formà part de la redacció de Joventud Libre (1938). Després marxà a Barcelona i va combatre en la 24 Divisió fins al final de la guerra. En 1939 passà els Pirineus i per fugir de les dificultats el novembre d'aquell any s'enrolà en l'Exèrcit francès. El juliol de 1940, després de la victòria nazi, fou desmobilitzat. Durant l'ocupació visqué com pogué. Amb l'Alliberament s'instal·là a Marmande, on presidí la Junta Española de Liberación (JEL) de la localitat i fou secretari de la Federació Local de la CNT en l'Exili. El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de París i fou nomenat secretari d'Organització. Després marxà a Tolosa de Llenguadoc on fou nomenat en el Ple de Regionals d'agost de 1946 secretari de Jurídica del Comitè Nacional de l'MLE i de la CNT de l'Exili, càrrec que exercí durant el Congrés de l'any següent. En 1947 fou el responsable de l'edició del butlletí Internacional Juvenil Anarquista, editat a Tolosa de Llenguadoc. En 1953 publicà Las aguas del Atlántico, amb pròleg de Josep Peirats Valls. En 1955 i en 1966 formà part de la Comissió de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou responsable de la Secció de Solidaritat de la Federació Local de Tolosa de Llenguadoc. A partir de 1968, com a secretari de la Federació Local de Tolosa, amb Vicente Tudela, edità El Luchador (1968-1976), que provocà tensions amb el sector Esgleas-Montseny del moviment llibertari de l'Exili. En 1973 fou expulsat de la FAI i de la Federació Local de Balma de la CNT. A partir de 1974 formà part del grup editor de Frente Libertario, activitat que abandonà en 1976. En 1977 es jubilà de la seva feina de paleta i s'establí a Blanhac. Després realitzà diversos viatges a la Península. Trobem textos seus en Acracia, Anarres, Cenit, CNT, Espoir, Iskra, Juventud Libre, El Luchador, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, etc. Julio Patán Gutierrez va morir el 22 de novembre de 2003 a Blanhac (Llenguadoc, Occitània) i les seves cendres van ser escampades al riu Torío al pas de la seva vila natal. Sa companya fou la militant confederal Leonisa Fuertes Blasco. Son germà, Gerardo Patán Gutiérrez, també fou militant anarquista i participà en el moviment clandestí llibertari durant el franquisme.

***

Mauro Franchini

Mauro Franchini

- Mauro Franchini: El 22 de novembre de 2012 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'obrer pedrer anarquista Mauro Franchini. Havia nascut cap el 1930 en una família de miners llibertaris. Quan encara era adolescent participà com a partisà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en el moviment anarquista de Carrara, especialment en el grup anarquista «Germinal» i en els Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Units), i fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participant com a delegat en nombrosos congressos i reunions d'aquesta organització. Contribuí a la reconstrucció de nombroses parts de la ciutat de Carrara, com ara el pont de marbre de San Martino, destruïdes durant el conflicte bèl·lic. Artesà especialista en el marbre, exercí la seva professió en nombrosos països d'Europa, d'Orient Mitjà, d'Àsia i d'Àfrica. En 1963 prengué part en la gran vaga de les pedreres de Carrara que durà 40 dies. Amb Alfonso Failla, Donato Landini i Ugo Mazzuchelli portà a terme moltes iniciatives, com ara l'aixecament d'un monument dedicat a Gaetano Bresci al parc del cementiri de Turigliano de Carrara, la construcció d'un monument en homenatge a les víctimes del feixisme als jardins públics de la Marina de Carrara o l'organització de diferents reunions, congressos, debats i festes, com ara les d'Umanità Nova. A finals dels anys noranta col·laborà activament en la defensa i en l'ocupació del local històric del grup anarquista de Carrara, situat a la plaça Matteotti, que havia estat requisat pels partisans llibertaris en l'Alliberament i que l'ajuntament volia recuperar aleshores. També freqüentà el Cercle «Malatesta» de Gragnana (Toscana, Itàlia), intervingué en les iniciatives del Cercle Cultural «Goliardo Fiaschi» i fou soci de la Biblioteca Arxiu «Germinal» des de la seva fundació. Malalt des del 2011, Mauro Franchini va morir el 22 de novembre de 2012 a Carrara (Toscana, Itàlia), deixant dit que no volia funerals.

---

[21/11]

Anarcoefemèrides

[23/11]

Escriu-nos


Actualització: 12-12-18