---

Anarcoefemèrides del 24 de novembre

Esdeveniments

El pamflet "Foglio di Propaganda"

El pamflet Foglio di Propaganda

- Surt Foglio di Propaganda: El 24 de novembre de 1901 surt a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el pamflet Foglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de Propaganda socialista-anarquista). Aquest full volant, editat per l'anarquista Arnaldo Cavallazzi a la seva «Tipografia Cavallazzi» de Castel Bolognese, recollia un article aparegut en la publicació anarquista romana L'Agitazione contra la introducció en la legislació laboral de l'Institut dels «Probi-viri», sort de tribunal del treball amb funcions conciliadores en els conflictes sindicals. Els probi-viris («homes de bé») eren una mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per mitjançar en conflictes interns de diferents institucions. Aquesta figura es va institucionalitzar a Itàlia per la Llei 295, del 15 de juny de 1893, que va donar l'oportunitat a les empreses per establir col·legis de probi-viris per resoldre els conflictes laborals interns, especialment entre els empleats i els empresaris. El moviment anarquista italià sempre va estar en contra d'aquesta institució jurídica.

***

Portada del llibre d'Eduard Borràs «El Proceso Ferrer. Drama en tres actos» (1931)

Portada del llibre d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer. Drama en tres actos (1931)

- Estrena d'El Proceso Ferrer: El 24 de novembre de 1931 s'estrena al Teatre Talia de Barcelona, a càrrec de la «Companyia d'Anita Tormo», el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. L'actor Aurelio Pardo interpretà Ferrer i Guàrdia i l'actriu Anita Tormo va fer de Soledad Villafranca, la companya del pedagog. En l'obra apareixien altres personatges, com ara Anselmo Lorenzo, Josep Ferrer o Cristóbal Litrán. L'obra va ser publicada aquell mateix any per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una repercussió important i una distribució als quioscos barcelonins. La publicació afegí els «Comentarios de la prensa europea al fusilamiento de Francisco Ferrer Guardia», així com part dels discursos pronunciats durant les sessions parlamentàries de l'abril de 1911 referents a la revisió del «Procés Ferrer» pels diputats a Corts. Es van reproduir textos d'Alejandro Lerroux, Salvatella, Pablo Iglesias, Sol y Ortega, i Albornoz, que assenyalaven el ministre de Governació Juan de La Cierva y Peñafiel com a culpable de la premeditació i de la manca de legalitat de tot el procés judicial. Tots insistien en la innocència de Ferrer i Guàrdia pel que feia els fets de la Setmana Tràgica barcelonina.

***

Propaganda del míting publicada en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 22 de novembre de 1946

Propaganda del míting publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de novembre de 1946

- Míting contra la repressió a Europa: El 24 de novembre de 1946 se celebra a la Gran Sala del Palais de la Mutualité de París (França) un gran míting contra la repressió a Europa. L'acte, organitzat per la Federació Anarquista Francesa (FAF), el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i la Federació Anarquista Italiana (FAI), va fer una crida a la població parisenca per a manifestar la seva indignació contra els governs de Bulgària, Espanya, Itàlia i Grècia, que reprimien, amb empresonaments, tortures i assassinats, la dissidència. L'acte va ser presidit per Chéry i hi intervingueren Joan Sans Sicart, pel MLE-CNT, en substitució de Frederica Montseny Mañé; Georges Fontenis (Fontaine), secretari general de la FAF; Loriot, delegat de la Comissió Provisional de la Internacional; Eugène Juhel, delegat de Propaganda de la CNTF; i Santamaría, en representació del Moviment Anarquista Espanyol (MAE). Hi assistiren unes 3.000 persones.

Anarcoefemèrides

Naixements

Prosper-Olivier Lissagaray

Prosper-Olivier Lissagaray

- Prosper-Olivier Lissagaray: El 24 de novembre de 1838 neix a Aush (Gascunya, Occitània) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Fill d'una família basca, sos pares es deien Laurent Prosper Lissagaray, apotecari, i Marie Louise Olympie Boussès de Fourcaud. Després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava la Revue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896, és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. Prosper-Olivier Lissagaray va morir el 25 de gener de 1901 al IX Districte de París (França). En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l’épée.

***

Foto policíaca de François Blay (4 de març de 1894)

Foto policíaca de François Blay (4 de març de 1894)

- François Blay: El 24 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 30 de novembre– de 1840 neix a Sant Gervais (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Athémond François Xavier Blay. Sos pares es deien Jean Michel Blay, barber, i Rose Alliés. Sastre de professió, en 1875 s'establí a París (França). A partir de 1880 visqué al número 22 bis del carrer Clignancourt. A començament dels anys vuitanta assistí a reunions de diversos grups anarquistes («La Sentinelle Révolutionnaire de Montmartre», «La Panthère des Batignoles», «La Drapeau Noir») i d'un grup anarquista italià i estava subscrit al periòdic Terre et Liberté. Casat, en 1894 tenia una filla de 22 anys. Sastre de Sébastien Faure, quan aquest partí cap a Marsella (Provença, Occitània) li va confiar a ell i a sa companya la petita Sidonie Vaillant, la filla orfe d'Auguste Vaillant de qui era tutor. Durant la gran agafada anarquista de l'1 de gener de 1894, la policia va trobar en l'escorcoll de casa seva una carta de Sébastien Faure, exemplars de La Révolte i d'El Père Peinard i novel·les de Louise Michel. Un cop lliure, continuà freqüentant les reunions anarquistes i participant en els aplecs familiars organitzats pels companys. El 4 de març de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat i la policia li va requisar un cartel de la festa organitzada el 24 de febrer anterior pel Comitè Independent dels Obrers Sastres del Sena, publicitat del periòdic Le Père Jean Chiffonnier de Paris i el manifest «Aux jeunes gens» del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR). Durant el seu interrogatori reivindicà el seu anarquisme, però es distancià de l'ús dels mitjans d'acció violents. Detingut, va ser processat per «associació criminal» i tancat a la presó parisenca de Mazas, de la qual va sortir en llibertat provisional el 26 de maig de 1894. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut, escorcollat sense cap resultat i empresonat a Mazas, presó de la qual va sortir en llibertat provisional el 7 de juliol d'aquell any. Segons un informe policíac del 12 de juliol de 1894, des del seu alliberament s'abstingué de fer propaganda i de freqüentar els cercles anarquistes. El 6 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. En 1896, segons la policia, freqüentava assíduament la seu de Le Libertaire, però segons aquesta no representava cap perill. El maig de 1902 participà, amb altres companys, entre ells P. Louvet i F. Liégeois, en la manifestació anual del cementiri Père-Lachaise. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Aaron Bandler apareguda en el periòdic parisenc "Journal dels Débats" del 30 de juny de 1894

Notícia de la detenció d'Aaron Bandler apareguda en el periòdic parisenc Journal dels Débats del 30 de juny de 1894

- Aaron Bandler: El 24 de novembre –oficialment el 26 de novembre– de 1866 neix a Mourmelon-le-Grand (Xampanya-Ardenes, França) l'obrer aprestador anarquista Aaron Joseph Bandler –citat a vegades com Baudelaire–, conegut com Le Juif (El Jueu). Sos pares es deien Samuel Brandler, venedor ambulant, i Brunette Horviller. Milità en el grup anarquista «Les Résolus» (Achille Beauvillain, Henry Delpierre, Camille Lahure, Charlemagne Leprêtre, etc.) de Reims (Xampanya-Ardenes), on residia. El 26 d'abril de 1890 va ser jutjat, amb Joseph Faucher i Paul Demazure, per haver aferrat cartells de Le Père Peinard au Populo que feien una crida al Primer de Maig pels carrers de Reims. La policia el qualificà de «violent i perillós» i figurava en la llista d'anarquistes de Reims establerta el 29 de març de 1892 pel prefecte de policia i en la de l'«Estat dels anarquistes» de febrer de 1894. El 21 de novembre de 1893, ben igual que altres militants de Reims, el seu domicili patí un escorcoll, però la policia només va trobar el fullet La Société mourante et l'anarchie, de Jean Grave. Segons la policia, s'encarregava de la correspondència amb els grups anarquistes estrangers mitjançant Albert Vincent, que feia d'intermediari. Com altres companys de Reims, el febrer de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat. Segons un informe policíac de març de 1894 era sospitós de pertànyer, amb Froudinier i Charlemagne Leprêtre, al nou grup anarquista «Les Vengeurs de Vaillant». El 15 d'abril de 1894 el seu domicili fou novament escorcollat sense cap resultat. El 29 de juny de 1894 va ser detingut a Reims per insultar la memòria del president de la República francesa Sadi Carnot, assassinat per l'anarquista Sante Geronimo Caserio cinc dies abans, per complicitat en homicidi voluntari i per participació en «associació criminal». Acomiadat del treball, no troba feina i deixà Reims per establir-se a Marsella (Provença, Occitània), on vivia un germana seva. El 31 de maig de 1904 es casà a Marsella amb Léontine Mosse. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Albert Libertad en una foto dels arxius policíacs

Albert Libertad en una foto dels arxius policíacs

- Albert Joseph: El 24 de novembre de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. De pares desconeguts, fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per «rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat «A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any –i de bell nou en 1904– es presentarà com a «candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les «Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital Lariboisière de París (França), on morirà sis dies després, el 12 de novembre, d'un àntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.

***

Notícia sobre la gira propagandística d'Augustin Sartoris apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 13 de setembre de 1902

Notícia sobre la gira propagandística d'Augustin Sartoris apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 de setembre de 1902

- Augustin Sartoris: El 24 de novembre de 1875 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i antimilitarista Augustin Isidore Sartoris, conegut com Boulogne. Sos pares es deien Joseph Antoine Sartoris (Boulogne) i Justine Dupland. Amic del poeta anarquista Edmond Villeméjane, es guanyà a vida fent de sabater i milità especialment a Nimes i a la Provença (Marsella i Avinyó). En 1897 formava part de la Joventut Internacionalista (Fernand Calazel, Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue, Frédéric Gros, François Guy, Alexandre Jacob, Louis Morel, Émile Rampal, Victor Rapallo, Edouard Roch, etc.) de Marsella. En 1899 vivia a Avinyó i sembla que després retornà a Marsella. En aquest any col·laborà en el setmanari parisenc L'Homme Libre, publicat per Ernest Girault i Francis Prost. En 1900 publicà el llibre Contes amers. Soir d'ivresse, narracions sobre el món de la prostitució que havien estat publicades en Le Libertaire. En 1902 viva al número 12 del carrer Labry del barri de Les Chartreux de Marsella. El gener de 1902 va ser inscrit per les autoritats en la llista d'anarquistes de primera categoria de les Boques del Roine (Provença, Occitània). A partir d'octubre d'aquell any va fer una gira de conferències antireligioses, antiparlamentàries i antimilitaristes pels departaments de les Boques del Roine, Valclusa i el Gard. En aquesta època era membre del grup anarquista del barri marsellès de La Joliette, el qual havia pres la iniciativa d'organitzar un congrés regional. Entre 1903 i 1904 fou membre del Grup Central Llibertari (GCL) i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR). En 1904 fou un dels signataris del «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient» i fou un dels fundadors de la secció de suport a Marsella de «L'Avenir Social», projecte educatiu popular fundat per Madeleine Vernet a Épône (Illa de França, França). També en aquests anys fou un dels militants més actius de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), juntament a Auguste Berrier, Jean Marestan, Eugène Merle i Ange Rivelli, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió L'Action Antimilitariste (1904-1905). En 1909 vivia al número 21 de la Traverse des Chartreux de Marsella i era un dels militants més destacats del Comitè de Defensa Social (CDS). Publicà la sèrie d'articles «Autres temps, autres moyens» en el periòdic L'Ouvrier Syndiqué. Entre 1910 i 1911 assistí a les nombroses reunions i actes del CDS, amb Alexis Durant (secretari) i Auguste Girard (tresorer). Abans de la II Guerra Mundial, en 1939, vivia al número 37 del carrer Delon Soubeiran de Nimes i estava inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos per a la seguretat nacional», fet pel qual va ser posat sota vigilància a partir de setembre d'aquell any. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Ouvrier Syndiqué (1887-1914), Régénération (París, 1896-1908), L'Agitateur (Marsella, 1897), Le Cri de Révolte (Paris, 1898-1899), Le Libertaire (1898-1900), L'Homme Libre (Paris, 1899), L'Ere Nouvelle (París-Orleans, 1901-1911), Le Flambeau (Vienne, 1901-1902), L'Action Antimilitariste (Marsella, 1904-1905), Le Combat Social (Llemotges, 1907-1909), Les Temps Nouveaux (París, 1908-1909), L'Ouvrier Conscient (Marsella, 1909), Par dela la Mêlée (Orleans-Deols, 1916-1918), etc. Augustin Sartoris va morir el 8 de juliol de 1958 al Centre Hospitalari Universitari de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Joaquim de Sousa, secretari general de la CGT

Manuel Joaquim de Sousa, secretari general de la CGT

- Manuel Joaquim de Sousa: El 24 de novembre –altres fonts citen el 26 de novembre– de 1883 neix a Paranhos (Porto, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Joaquim de Sousa, conegut com Barão da Sola. Fill de pares analfabets, tingué set germans. Son pare feia d'obrer sabater i sa mare venia pa pels carrers. Només estudià alguns cursos de primària i quan tenia vuit anys començà a treballar com a aprenent de torner. A partir dels 12 anys començà a treballar de sabater com son pare, ofici en el qual romandrà durant tota sa vida. De ben jovenet, com alguns de sos germans, començà a militar en el moviment socialista portuguès i en el sindicalisme emergent. En 1904 començà la seva militància anarquista com a membre del «Grupo de Propaganda Libertària» de Porto. Participà directament en la conspiració que posà fi a la dinastia dels Braganza i que permeté, el 5 d'octubre de 1910, la instauració de la I República portuguesa. Fou membre del grup editor del setmanari anarquista A Vida, de Porto. En 1911 publicà el fullet O sindicalismo e acção directa. Entre 1912 i 1913 fou secretari general de la União Geral de Trabalhadores da Região Norte (UGTRN, Unió General de Treballadors de la Regió Nord). El març de 1914 assistí al congrés fundacional de la União Operária Nacional (UON, Unió Obrera Nacional) i per a aquesta organització recorregué, gairebé sempre a peu, tot Portugal fent propaganda i d'aquí el nom pel qual fou conegut Barão da Sola (Baró de la Sola). L'abril de 1915 assistí, amb Serafín Cardoso Lucena, com a delegat d'A Vida de Porto, al Congrés Internacional per a la Pau, que se celebrà a Ferrol (la Corunya, Galícia), i per aquest fet va ser expulsat de l'Estat espanyol. En 1916, desertor de l'exèrcit portuguès, creuà clandestinament la frontera i s'instal·là a Barcelona, on participà activament en el moviment llibertari de la capital catalana. Aquest mateix any va ser empresonat per primera vegada arran de la vaga de correus i de telègrafs. En 1918 s'instal·là a Lisboa. El 13 de setembre de 1919 assistí a Coimbra, com a secretari de la II Secció de la UON, al congrés fundacional de la Confederação Geral do Trabalho (CGT, Confederació General del Treball), on va ser elegit secretari general de la nova organització anarcosindicalista, càrrec que ocupà fins al 1922. Participà especialment en la redacció de l'òrgan d'expressió de la CGT, A Batalha, destacant la seva columna «A boa paz» (La bona pau), i entre 1921 i 1922 fou l'editor en cap, en substitució d'Alexandre Vieira. El desembre de 1919 representà la CGT en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegut com «Congrés del Teatre de la Comèdia», celebrat a Madrid (Espanya). Lluità durament contra l'anomenat «societarisme» i la influència comunista en la CGT i perquè en el Congrés de Covilha aquesta organització s'adherís a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'havia reconstituït a Berlín. En la Conferència d'Evora d'organitzacions obreres ibèriques de 1923, representà la CGT i defensà per primera vegada la idea d'una unificació del moviment anarquista ibèric. A finals de 1923, arran del cop d'Estat del general Primo de Rivera, es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT a Sevilla; detingut al domicili de Pedro Vallina, amb altres membres del Comitè Nacional, el 24 de desembre de 1923 va ser empresonat i restà tancat fins el març de 1924, quan pogué retornar a Lisboa. En 1925, com a membre del Comitè Confederal de la CGT, participà en el Congrés de Santarén, on van ser representats més de 100.000 afiliats i es va ratificar l'adhesió de la CGT a l'AIT. En maig de 1926 participà en la Conferència Internacional de l'AIT celebrada a París i, amb son fill Germinal de Sousa, en el Congrés de Marsella de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França on, amb el suport de Manuel Pérez, de la União Anarquista Portuguesa (UAP, Unió Anarquista Portuguesa), reivindicà la creació d'una organització única que aglutinés els anarquistes de tota la Península Ibèrica. El 25 de juny de 1927 assistí a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En els anys posteriors participà activament en la lluita clandestina del moviment llibertari contra el nou règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar. El febrer de 1928 va ser detingut i empresonat uns mesos. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid. En 1931 publicà O sindicalismo em Portugal. Esbôço histórico. En 1932 i en 1934 va ser novament detingut com a membre de l'Aliança Llibertària i empresonat uns mesos. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics llibertaris portuguesos (A Aurora, A Comuna, A Sementeiro, O Anarquistas, etc.) i en llengua castellana (La Protesta, de Buenos Aires, i el seu suplement, etc.). Manuel Joaquim de Sousa va morir el 27 de febrer de 1945 a Lisboa (Portugal). En 1989 sortí el llibre Ultimos tempos de acção sindical livre e do anarquismo militante (1925-1938). Obra póstuma.

Manuel Joaquim de Sousa (1883-1945)

***

Foto antropomètrica de Josep Cuyàs Alejandro (30 d'abril de 1914)

Foto antropomètrica de Josep Cuyàs Alejandro (30 d'abril de 1914)

- Josep Cuyàs Alejandro: El 24 de novembre de 1890 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Josep Cuyàs Alejandro. Sos pares, carnissers, es deien Josep Cuyàs i Paula Alejandro. El 15 d'abril de 1914, provenint de Barcelona, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i es posà a fer feina de jornaler al Mas Anglada. Amb son germà major Vicenç Cuyàs Alejandro, que havia arribat a Perpinyà en 1909, visqué a l'alberg Tubeau, a la carretera de Bonpàs (Rosselló, Catalunya Nord). El 30 d'abril de 1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà, la qual el qualificà de «reputat anarquista perillós de caràcter exaltat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Antonio Ros Fernández apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 d'octubre de 1974

Necrològica d'Antonio Ros Fernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 d'octubre de 1974

- Antonio Ros Fernández: El 24 de novembre de 1894 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ros Fernández. Sos pares es deien Antonio Ros i Caridad Fernández. Mecànic a les drassanes militars, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica de Cartagena de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà en diferents ocasions responsabilitats orgàniques. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar-se a bord d'una nau republicana i pogué passar a Tunísia, on va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou un dels primers en afiliar-se a la Federació Local de Tunis (Tunísia) de la CNT, on va militar fins el seu repatriament cap a França en 1957. Amb sa companya María Antonia Gil Giménez s'instal·là a Brinhòla (Provença, Occitània), on només hi havia un altre company confederal, i, posteriorment, a Aubanha, integrant-se en la Federació Local de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT. Antonio Ros Fernández va morir el 19 de juny de 1974 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània).

***

Notícia necrològica de María Remedios Bernat Brune apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de juliol de 1979

Notícia necrològica de María Remedios Bernat Brune apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juliol de 1979

- María Remedios Bernat Brune: El 24 de novembre de 1897 neix a Xelva (Serrans, País Valencià) l'anarcosindicalista María Remedios Bernat Brune –moltes fonts citen erròniament el primer llinatge com Beruat. Sos pares es deien José Bernat i Rosa Brune. De ben joveneta emigrà a França on conegué el company llibertari Andrés Arbiol, amb qui es casà. Posteriorment la parella retornà a la Península i s'instal·là a La Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent), localitat natal d'Arbiol. Més tard s'establí a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució i la guerra, mentre son company participava en els grups guerrillers del batalló d'Agustín Remiro Manero, ella es posà al servei de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, continuà militant en la CNT de l'exili a la zona de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). María Remedios Bernat Brune va morir el 13 de juny de 1979 a la Clínica Beau-Soleil de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada civilment l'endemà al cementiri de Peròus (Llenguadoc, Occitània), població on residia.

***

Foto policíaca d'Italo Cristofoli

Foto policíaca d'Italo Cristofoli

- Italo Cristofoli: El 24 de novembre de 1901 neix a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Italo Cristofoli, conegut primer com Scel i després com Comandante Aso. Sos pares es deien Antonio Cristofoli i Teresa Petris. Paleta de professió, començà molt jove a militar en el moviment llibertari i va ser qualificat per la policia com «fervent subversiu». Quan acabà la Gran Guerra, s'exilià a França fugint del servei militar i va fer contactes amb l'anarquista il·legalista Sante Pollastri. Després passà a Bèlgica i s'instal·là a la zona de Lieja on milità activament en els moviments llibertari i sindicalista. En 1930 marxà cap a Itàlia, però va ser detingut a la frontera. Jutja, va ser condemnat a dos anys de presó per deserció. Un cop lliure retornà a Prato Carnico. El 5 de juny de 1933 va ser detingut per haver organitzat els funerals del militant Giovanni Casali, exèquies que es realitzaren l'1 de juny i que acabaren en manifestació antifeixista. Jutjat el 24 de juny, va ser condemnat a cinc anys de deportació a l'illa de Ponça; el juny de 1938 fou alliberat. Detingut de bell nou, va ser confinat de gener a agost de 1941. El 8 de setembre de 1943 fou un dels primers a organitzar la lluita armada a Càrnia. Sota el nom d'Aso, organitzà i comandà la «Brigada Càrnia», enquadrada en el Batalló Garibaldi del Friül. Italo Cristofoli caigué abatut el 26 de juliol de 1944 durant l'atac a la caserna-presó de l'exèrcit nazi a Sappada (Belluno, Friül); fou l'únic partisà mort en aquesta acció.

Italo Cristofoli (1901-1944)

***

Mario Girotti

Mario Girotti

- Mario Girotti: El 24 de novembre de 1901 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Girotti. Sos pares es deien Alberto Girotti i Adelina Tacconi. Es guanyà la vida treballant de paleta. Després de la Gran Guerra milità activament en el moviment anarquista de Bolonya, fet pel qual va ser detingut en diferents ocasions. En 1927 va ser detingut i confinat per tres anys a Lipari (Illes Eòlies). Un cop lliure, en maig de 1930 passà clandestinament a França. En 1932 va ser membre del «Comitè a favor de les víctimes polítiques» i participà en la fundació del periòdic anarquista Umanità Nova (1932-1933), que s'editava a Puteaux (Illa de França, França) i els responsables del qual eren Camillo Berneri i Antonio Cieri. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya, formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Bonomini, Michele Centrone, Enzo Fantozzi, Vincenzo Perrone, etc.) que arribaren a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on Giuseppe Pasotti organitzà el pas a Catalunya. A partir del 30 de juliol de 1936 formà part del Grup Italià de la «Columna Ascaso» i marxà a lluitar cap al front d'Aragó. El 28 d'agost de 1936 va ser greument ferit en una cama durant els combats de Monte Pelado i fou declarat no apte per al servei armat. En sortir de l'hospital s'establí a Barcelona, on fou secretari del grup anarquista italià «Circolo Malatesta», amb sa companya Anna Sartini i sa filla Anna. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà els Pirineus i s'instal·là amb sa família a Marsella (Provença, Occitània). El setembre de 1939 passà a Itàlia. El feixisme italià el condemnà a cinc anys de deportació a la colònia penitenciària de l'illa de Ventotene. L'abril de 1940 la pena va ser commutada a la de residència vigilada en una colònia agrícola de la província de Bolonya. Sempre militant en el moviment anarquista, Mario Girotti va morir el 29 de juny de 1982 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Juan Antonio Salvo Tisaire apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 de juliol de 1978

Necrològica de Juan Antonio Salvo Tisaire apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de juliol de 1978

- Juan Antonio Salvo Tisaire: El 24 de novembre de 1901 neix a Vilanova de Sixena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Salvo Tisaire. De molt jove emigrà a Catalunya, treballà de electricista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la caiguda de Lleida a mans de les tropes feixistes, marxà cap a Barcelona, on treballà al port d'aquesta ciutat. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Internat al camp de concentració d'Argelers, el juliol de 1941 va ser enrolat en la 123 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al departament de Lot enquadrat en el 508 Grup Departamental. Finalment va ser destinat al 513 Grup Departamental per a efectuar tasques d'electricista en la construcció de la fàbrica de pólvora de Le Haugar (Llenguadoc, Occitània). A finals d'agost de 1941, després d'haver ser lliurat als alemanys els quals el tenia fitxat com a «perillós», aconseguí fugir i arribar a Muret, on trobà sa companya i sos quatre infants. L'Oficina Nacional Industrial de l'Azot (ONIA) el contractà com a electricista, però com el buscaven, va haver d'abandonar la feina per amagar-se a casa d'un company a Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra mundial tornà a ser contractat per l'ONIA i milità en la Federació Local de Muret de la CNT. Quan tenia 60 anys es retirà per invalidesa, però hagué de cuidar sa companya paralitzada des de feia anys. Antonio Salvo Tisaire va morir el 9 de març de 1978 a la Policlínica de la Lèze de La Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània), sis mesos després d'haver patit una operació a resultes d'un càncer.

***

Jean Meckert

Jean Meckert

- Jean Meckert: El 24 de novembre de 1910 neix al X Districte de París (França) l'escriptor llibertari i antimilitarista Jean Meckert, també conegut com a Jean Amila. Sos pares es deien Auguste François Meckert, empleat de comerç, i Justine Jeanne Marie Duret. Va quedar traumatitzat quan en 1917 son pare, un oficinista anarquista de la Companyia General dels Òmnibus, després de fugir de la llar familiar en companyia d'una infermera, va ser declarat, per emmudir els rumors, fictíciament «afusellat com a exemple» per amotinar-se a l'Exèrcit, per una mare d'ideologia bolxevic, que, destrossada, va ser ingressada durant dos anys a l'Hospital de Vésinet. Després d'estar internat quatre anys a l'orfenat de Courbevoie, va començar més tard a treballar, amb un certificat d'estudis primaris, en taller de reparacions de motors elèctrics quan tenia 13 anys. En 1929 va fer feina en la banca, però la gran crisi econòmica li va robar la feina. El novembre de 1930 va presentar-se voluntari en enginyers per a realitzar el servei militar. Llicenciat el maig de 1932, va exercir nombrosos oficis (magatzemista, mecànic, empleat de garatge, venedor d'un mètode per guanyar la ruleta, etc.) abans de consagrar-se a la literatura. El 23 d'octubre de 1932 es casà al XX Districte de París amb Marie Louise Leonie Mallion. En 1939 va ser mobilitzat, encara que el seu regiment és immobilitzat i internat a Suïssa. Escriu aleshores la seva primera novel·la Les coups (1941), que serà elogiada per Martin du Gard, André Gide i Raymond Queneau. En 1942 va deixar la seva feina de funcionari a l'Ajuntament de París i va dedicar-se totalment a la literatura. Entre les novel·les d'aquesta època tenim L’homme au marteau (1943), La lucarne (1945), Nous avons les mains rouges (1947), La ville de plomb (1949) i Je suis un monstre (1952). En tota la seva obra els protagonistes seran gent ordinària que es rebel·la contra la societat, criticant totes les institucions polítiques i socials. En aquest període va escriure novel·letes populars sota diversos pseudònims (Marcel Pivert, Albert Duvivier, Edouard Duret, Mariodile…). En 1950, aconsellat per Marcel Duhamel, que apreciava la seva feina especialment pel tractament que feia de la llengua parlada, va començar a escriure novel·la policíaca sota el nom de John Amilanar (és un nom més «americà», però s'ha de llegir «ami l'anar»); 21 novel·les van veure la llum en la col·lecció «Sèrie Negra», entre elles La lune d'Omaha, Noces de soufre,  Pitié pour les rats, Le boucher des Hurlus, etc.; algunes d'aquestes seran adaptades a la televisió. Va escriure també ciència ficció, novel·la juvenil, teatre, i va treballar en el cinema. L'11 de març de 1954 es casà al VI Districte de París amb Simonne Thérèse Gabrielle Clemence Lepourry. En 1971, La vierge et le taureau, novel·la escrita després d'un viatge a Tahití, denúncia les malifetes militars (experiències atòmiques i bacteriològiques), fet que li valdrà una agressió tan forta en un pàrquing, se sospita realitzada pels serveis secrets, que, deixat per mort, quedà amnèsic i epilèptic. Retirat al camp, va continuar amb les seves novel·les policíaques i en 1986 va rebre el premi «Mystère» de la crítica per la seva obra Au balcon d'Hiroshima, la seva última obra publicada en vida. Jean Meckert va morir el 6 de març de 1995 a Vaux-sur-Lunain (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 7 de març de 1995 a Nemours (Illa de França, França). El 7 de maig de 2005 es va instituir el premi literari «Jean Amila-Meckert» a iniciativa del Consell General del Pas-de-Calais i de l'associació «Colères du Présent» per recompensar un llibre d'expressió popular i de crítica social. En tots els seus llibres s'hi reflecteix clarament el seu esperit llibertari i antimilitarista.

***

Dionisio Delso de Miguel (1943)

Dionisio Delso de Miguel (1943)

- Dionisio Delso de Miguel: El 24 de novembre de 1911 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Dionisio Delso de Miguel, conegut com Dioni. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil fou comissari polític destinat a la defensa costera de Roses (Alt Empordà, Catalunya). En aquesta època conegué a la biblioteca de les Joventuts Llibertàries de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarcosindicalista Ana Camello García (Ana Delso), que esdevingué posteriorment sa companya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Agde. En 1940 va ser integrat en la 539 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a Sent Daunís (Llenguadoc, Occitània) per a tasques agrícoles. Posteriorment va ser enviat a treballar en la construcció de la reclosa de Cordiac a Quèt (Delfinat, Arpitània). En 1941 la parella tingué una filla, Vida. Durant la II Guerra Mundial lluità a La Sala (Delfinat, Arpitània) en la Resistència francesa. En 1951 s'instal·là amb sa companya i sa filla a Mont-real (Quebec), on milità en la Federació Local de la CNT. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Son germà Joaquín Delso de Miguel també fou un destacat militant anarcosindicalista.

Dionisio Delso de Miguel (1911-?)

***

Concha Liaño (Caracas, 1963)

Concha Liaño (Caracas, 1963)

- Concha Liaño: El 24 de novembre de 1916 neix a Épinay-sur-Seine (Illa de França, França) la militant anarcofeminista Concepción Liaño Gil, més coneguda com Concha Liaño. Descendent de terratinents –son avi matern va ser alcalde de Madrid (Espanya)– i de nobles vinguts a menys, son pare, Ricardo Liaño Martínez, fotogravador i aventurer, va abandonar sa companya, Francisca Gil Torres, i sa família quan ella tenia 10 anys. Anarquista visceral i contestatària des de nina, va estudiar un any a l'Escola Francesa de Barcelona (Catalunya) i entre els 13 i 15 anys amb les monges salesianes. Quan tenia 15 anys es va inscriure en les Joventuts Llibertàries i va formar part del grup de Fidel Miró Solanes, Alfredo Martínez Hungría, Joan Baptista Aso i Arguis Gallardo. En 1935 s'integrà en el grup confederal «Agrupació Cultural Femenina» de Barcelona. En 1936 es reuneix a Barcelona amb Mercedes Comaposada i s'encarrega en solitari de l'organització de «Mujeres Libres» a diverses localitats catalanes, ajudada per Soledad Estorach. El juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari del barri barceloní de Sant Martí i de les Joventuts Llibertàries de l'Hospital de Sant Pere. En 1937 va col·laborar en el periòdic Mujeres Libres. Aleshores estava unida sentimentalment amb Alfredo Martínez Hungría, que va ser assassinat durant els «Fets de Maig» de 1937. Exiliada després de la guerra, va passar una greu crisi emocional que la portarà a un intent de suïcidi en 1941. Instal·lada a Bordeus (Aquitània, Occitània) en 1943, col·laborà en tasques amb la Resistència. El 17 de juliol de 1947 es casà a Bordeus amb Julio Benet. En 1948 va marxar a Veneçuela, sola amb sa única filla que tenia cinc anys. Va treballar en diversos llocs i durant el seu temps lliure es dedicà a ensenyar a llegir dones analfabetes. A Veneçuela es va casar amb el polonès Víctor Wierzoski. Treballà com a empleada d'unes línies aèries de Maracaibo (Zulia, Veneçuela) i més tard es traslladà a Caracas. En 1995 va col·laborar en la revista El Noi. En 1996 fou una de les protagonistes del documental de Juan Gamero, Paco Rios i Mariona Roca Vivir la utopía i aquest mateix any Vicente Aranda s'hi va inspirar pel paper d'una de les protagonistes de la seva pel·lícula Libertarias. Va col·laborar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999) i en el documental d'Ana Martínez i Llum Quiñonero Mujeres del 36 (1999). Durant un temps residí a Río Chico (Miranda, Veneçuela) i en la seva última etapa visqué a Caracas. Concha Liaño va morir el 19 d'abril de 2014 a Caracas (Veneçuela).

Concha Liaño (1916-2014)

***

Rodrigo Quesada Monger

Rodrigo Quesada Monge

- Rodrigo Quesada Monge: El 24 de novembre de 1952 neix a Colima de Tibás (San José, Costa Rica) l'historiador, escriptor i professor llibertari Rodrigo Quesada Monge. Ha treballat com a professor de història a l'Escola de Història de la Universitat Nacional de Heredia (Heredia, Costa Rica) i realitzà estudis doctorals a la Universitat de Londres (Anglaterra). Ha publicat nombrosos llibres i articles en publicacions periòdiques (Diálogos, Escaner Cultural, Espéculo, Exégesis, Pacarina del Sur, Revista de Historia, etc.) sobre temes socials. En 1998 obtingué el Premi Nacional d'Història atorgat per l'Acadèmia de Geografia i Història de Costa Rica. En 2001 fou jurat internacional Casa de les Amèriques (Cuba). Actualment es troba jubilat de la Universitat Nacional de Costa Rica, d'on fou catedràtic d'història durant 32 anys. És autor de El siglo de los totalitarismos (1871-1991) (1992), Costa Rica y el mercado mundial (1993), Globalización y deshumanización. Dos caras del capitalismo avanzado (1995), Recuerdos del imperio. Los ingleses en América Central (1821-1915) (1998), La fantasía del poder. Mujeres, imperios y civilización (2001), El legado de la guerra hispano-antillano-norteamericano (2001), Las inversiones de Keith en Costa Rica (2003), La oruga blanca. Un retrato de Óscar Wilde (2003), El Banco de Costa Rica y el desarrollo económico nacional (1877-2007) (2007), Cien años de poesía popular en Costa Rica (1850-1950) (2008, amb altres), El pensamiento antiimperialista de Octavio Jiménez (2008, amb altres), Ideas económicas de Costa Rica (1850-2005) (2008), América Latina (1810-2010). El legado de los imperios (2012), Expediente 1533. El presidio de Vicente Sáenz en 1939 entre d'altres (2013). També és autor de la novel·la biogràfica El poema perdido de Aurora Cáceres (2010) i del llibre de poesies La cornucopia (1971). En 2013 publicà la biografia La fuga de Kropotkin i en 2014 el llibre de teoria política Anarquía. Orden sin autoridad.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Margarita Ortega Valdés

Margarita Ortega Valdés

- Margarita Ortega Valdés: El 24 de novembre de 1913 és afusellada a Mexicali (Baixa Califòrnia, Mèxic) la revolucionària anarquista Margarita Ortega Valdés, que va fer servir el pseudònim María Valdés. Havia nascut en 1871 a Sonora (Mèxic). Filla d'una família acomodada, sos pares es deien Pablo Ortega i Dolores Valdés. En 1891 es traslladà a la Baixa Califòrnia i en 1892 es casà a Tecate (Baixa Califòrnia, Mèxic) amb Pascual Gortar, amb qui tingué una filla, Rosaura Gortari Ortega. Un cop vídua, es tornà a casar a Tecate amb Manuel Demara. En 1910 renuncià a tots els seus privilegis familiars i s'afilià a la Partit Liberal Mexicà (PLM) dels germans Flores Magón, realitzant, amb Camilo Jiménez, Fernando Palomares i Pedro Ramírez Caule, una intensa tasca propagandística anarquista per la Baixa Califòrnia. Quan esclatà la Revolució mexicana participà activament des de les files del PLM en l'extensió de la revolució anarcocomunista que proclama aquesta organització, com a guerrillera, propagandista i infermera. El 29 de gener de 1911, durant la presa de Mexicali a mans dels revolucionaris, transportà armes, municions, provisions i correspondència als aixecats. Quan les tropes de Francisco I. Madero derrotaren les del PLM a la Baixa Califòrnia, va ser expulsada, juntament amb sa filla, de Mexicali pel maderista Rodolfo Gallegos. Mare i filla creuaren el desert fins a Algodones (Mexicali, Baixa Califòrnia, Mèxic) i d'allà agafaren un tren cap a Yuma (Arizona, EUA), on va ser detingudes per agents d'immigració nord-americans i deportades a Mèxic. Aconseguiren fugir i es van refugiar a Phoenix (Arizona, EUA), on va canviar el nom pel de María Valdés i sa filla pel de Josefina, amb la finalitat d'evitar les persecucions dels governs mexicans i nord-americans. Sa filla va morir a Phoenix d'una malaltia contreta al desert i ella continuà, amb el magonista Natividad Cortés, organitzant la guerrilla del PLM al nord de Sonora des de Sonoyta (Sonora, Mèxic). En 1913 van ser capturats a la frontera de Sonora per Rodolfo Gallegos, aleshores sota les ordres del constitucionalista Venustiano Carranza. Natividad Cortés va ser afusellat immediatament i ella traslladada a la Baixa Califòrnia amb la finalitat que fos capturada per les forces de Victoriano Huerta. El 20 de novembre de 1913 va ser arrestada a Mexicali per les forces federals de Victoriano Huerta i torturada amb la finalitat d'obligar-la a delatar els seus companys que preparaven una revolta al nord de Sonora, cosa que no aconseguiren. Margarita Ortega Valdés va ser afusellada el 24 de novembre de 1913 a Mexicali (Baixa Califòrnia, Mèxic) i abandonat el seu cos en mig del desert.

Margarita Ortega Valdés (1871-1913)

***

Luigi Crisai

Luigi Crisai

- Luigi Crisai: El 24 de novembre de 1936 mor a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Luigi Krizai, més conegut com Luigi Crisai. Havia nascut el 21 de maig de 1902 a Pula (Ístria, actualment Croàcia). Sos pares es deien Antonio Krizai i Caterina Zustovich. Durant la postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i eslaus de Pula, els quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots feixistes. En 1927, arran d'un decret feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai. Sense feina, en 1931 emigrà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups llibertaris i antifeixistes. Quan esclatà la guerra d'Espanya vingué com a voluntari a la Península. Com a milicià, entrà a formar part de la primera columna italiana formada per militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e Libertà», la qual s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou destinada al front d'Aragó. A finals d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i durant la tardor en la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de novembre de 1938 a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai participà en l'atac amb granades a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba, va ser capturat per les tropes franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com molts altres companys seus: André Cauderay, Natale Cozzucoli, Vittorio Golinelli, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.

***

Vittorio Golinelli

Vittorio Golinelli

- Vittorio Golinelli: El 24 de novembre de 1936 mor a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Vittorio Golinelli –algunes vegades citat com Gullinelli. Havia nascut el 20 de desembre de 1913 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) –algunes fonts citen Milà (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Agostino Golinelli i Ines Roncadi. Es guanyava la vida com a pintor. En 1931 emigrà a França i s'instal·là amb sa mare a Montreuil (Illa de França, França). Va ser inscrit en el registre de fronteres i en el butlletí de crida i cerca de la policia. Quan esclatà la guerra d'Espanya, entre setembre i octubre de 1936 vingué com a voluntari a la Península. Com a milicià, entrà a formar part el desembre de 1936 del Grup Italià de la «Columna Ascaso» i, integrat en la Bateria d'Artilleria «Michele Schirru», lluità al front d'Aragó. Vittorio Golinelli va morir el 24 de novembre de 1936 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Carrascal (Osca, Aragó, Espanya)–, juntament amb altres companys (André Cauderay, Natale Cozzucoli, Luigi Crisai, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.).

***

Notícia sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 20 de setembre de 1906

Notícia sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 20 de setembre de 1906

- Louis Scaglia: El 24 de novembre de 1940 mor a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Johannes Alphonse Scaglia. Havia nascut el 12 de febrer de 1886 a Le Havre (Alta Normandia, França). Fill d'italians naturalitzats francesos, sos pares es deien Émile Jean Baptiste Scaglia i Victoire Anne Madelaine. Es guanyava la vida com a obrer jornaler i com a venedor ambulant. El setembre de 1906 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista (JS) de Le Havre i el 19 juny de 1911 participà, amb altres companys Benoît Cantin, Louis Verdière, Linotte i Maxime Letellier, en la fundació del Grup d'Estudis Socials (GES), cercle llibertari d'aquesta localitat. Durant la primavera de 1914 participà en la campanya abstencionista portada a terme pel grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), grup en el qual havia participat en la seva fundació, amb altres companys (Benoît Cantin, Maxime Letellier, Henri Offroy, Auguste Hamard, Linotte, Jules Loisel, Marcel Prévost, Louis Verdière, etc.) el 15 d'abril d'aquell any. Després de la Gran Guerra esdevingué venedor ambulant i participà en la reconstrucció del grup llibertari. Sa companya fou Anne Marie Joseph Le Mercier.

***

Max Baginski i sa companya Emilie Schumm

Max Baginski i sa companya Emilie Schumm

- Max Baginski: El 24 de novembre de 1943 mor a Nova York (Nova York, EUA) el propagandista anarquista Max Baginski. Havia nascut en 1864 a Barstenstein, a prop de Königsberg (Prússia Oriental) –actualment Bartosyzce (Polònia), a prop de Kaliningrad (Rússia). Son pare era un sabater socialdemòcrata i lliurepensador que havia lluitat en la Revolució de 1848. Després de l'escola va fer d'aprenent de sabater i es relacionà amb els cercles socialdemòcrates, influenciats sobre tot per la lectura de la Berliner Freie Presse (La Premsa Lliure de Berlín, 1876-1878), un dels periòdics més populars del partit del qual Johann Most era redactor. En 1882 s'instal·là a Berlín i començà a militar amb son germà gran Richard en el grup dels «Joves» del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), de tendència llibertària i que feia front la burocratització i la centralització del partit. En 1890 esdevingué l'editor de Der Proletarier aus dem Eulengebirge (El Proletariat de les Muntanyes de les Òlibes), l'òrgan d'expressió de l'SPD de Silèsia. Bon amic del dramaturg Gerhart Hauptmann, li ajudà en les seves investigacions quan va escriure Els teixidors, ja que coneixia bé els ambients obrers. En 1891 fou condemnat a dos anys i mig de presó per un «delicte de premsa». Un cop complida la pena, abandonà Alemanya via Zuric –on coneixerà Gustav Landauer, Franz Blei, Hans Müller, Alfred Sanftleben, Fritz Köster i altres–, i arribà a Nova York en 1893 després de passar per París i Londres, on trobarà son germà Richard. A Nova York freqüentarà el cercle de Johann Most. L'agost de 1893 es trobà amb Emma Goldman a Filadèlfia i s'instal·là a Chicago. Des de 1894 fou redactor del Chicagoer Arbeiter-Zeitung (Gaseta dels Treballadors de Chicago) i a partir de 1896 edità el seu propi periòdic, Die Strumglocken (Tocs d'alarma), del qual només s'editaran quatre números. A Chicago fou membre actiu del «Die Feuchte Ecke» (El Racó Humit), un club de bevedors de cervesa, encara que ell no bevia. També col·laborà en el periòdic Freiheit (Llibertat) que Johann Most publicava a Nova York –després de la mort d'aquest, en 1906, Bagiski el coeditarà amb Henry Bauer fins al 1910. En 1900 viurà a París amb sa companya Emilie Schumm (Millie Puck) –filla de dos anarcoindividualistes amics de Benjamin Tucker i germana de George Schumm, col·laborador de Tucker en Liberty–, però retornarà a Chicago l'any següent. En 1905 s'estableix a Nova York, on serà amant una temporada d'Emma Goldman amb qui fundarà en 1906 la revista mensual Mother Earth. L'agost de 1907, juntament amb Goldman, serà delegat en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. Aleshores feia feina com a publicista en diversos periòdics obreres de llengua alemanya, però també escrivia per a la premsa anglesa. En 1913 va escriure una introducció per als tres volums de les obres de Robert Reitzel. En 1914 publicà un nou periòdic l'Internationale Arbeiter Chronik (Crònica Internacional dels Obrers), que només editarà set números. Després de la Gran Guerra retornà durant un any a Alemanya –mai no s'adaptà a la manera de viure nord-americana–, però en 1920 tornà als EUA. Continuà la seva col·laboració en diversos periòdics anarquistes (New Yorker Volkszeitung) fins als anys trenta i fou corresponsal del periòdic berlinès Der Syndikalist. Retirat en una granja de Towanda (Pensilvània), propietat de la germana de Milly Rocker, Fanny Pokrass, fou víctima d'una malaltia degenerativa que poc a poc li malmenà la lucidesa. El juliol de 1943 sa filla el portà a la seva casa de Nova York. Max Baginski va morir ell 24 de novembre de 1943 a l'Hospital Bellevue de Nova York (Nova York, EUA).

Max Baginski (1864-1943)

***

Notícia sobre la candidatura de Camille Denayer apareguda en el diari de Lille "Le Gran Écho du Nord de la France" del 19 d'abril de 1914

Notícia sobre la candidatura de Camille Denayer apareguda en el diari de Lille Le Gran Écho du Nord de la France del 19 d'abril de 1914

- Camille Denayer: El 24 de novembre de 1946 mor a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Camille François Denayer. Havia nascut el 5 d'abril de 1880 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Jean Joseph Denayer, ordidor, i Louise Justine Verbeke. Es guanyà la vida com a obrer pentinador en el sector tèxtil a Roubaix i fou un dels militants anarquistes més actius de la zona abans de la Gran Guerra. El 31 d'agost de 1901 es casà a Roubaix amb l'esborradora tèxtil Marie Joseph Baty, amb qui en 1911 tingué un fill, Lucien Camille Denayer. Fou candidat abstencionista per la VII Circumscripció de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França) a les eleccions legislatives d'abril-maig de 1914.

***

Simón Gracia Feringán

Simón Gracia Feringán

- Simón Gracia Feringán: El 24 de novembre de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) el resistent antifranquista llibertari Simón Gracia Feringán –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Fleringan–, conegut sota els pseudònims de Miguel Montllor i Aniceto Borrel. Havia nascut el 3 d'octubre de 1923 a Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Simón Gracia i Gloria Feringán. Son pare i son oncle, militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), van ser afusellats a Utebo per les tropes franquistes arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. A finals dels anys quaranta treballà com a traginer de llet i l'11 de febrer de 1949 a Saragossa entrà a formar part del grup d'acció anarquista «Los Maños», encapçalat per Wenceslao Jiménez Orive (Wences). El 2 de març de 1949, amb els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart, Wences, José López Penedo i Carlos Vidal Pasanau, participà a Barcelona en l'atac de l'automòbil del cap de la Brigada Políticosocial Eduardo Quintela Bóveda i en el qual resultaren morts el secretari del Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front de Joventuts resultà ferit. Després participà en la gira expropiadora que el grup realitzà per Barcelona, Madrid, Màlaga, Sevilla i França. El 2 de gener de 1950 tornà a Barcelona i arran de la delació d'un dels membres del grup, Aniceto Pardillo Manzanero (El Chaval), el 9 de gener de 1950 va ser detingut amb Plácido Ortiz Gratal, hores després de caure mort Wences. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Simón Gracia Feringán va ser afusellat el 24 de novembre –algunes fonts cien erròniament el 24 de desembre– de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya), juntament amb Victoriano Muñoz Tresserras i Plácido Ortiz Gratal, i el seu cos llançat en una fossa comuna del cementiri de Montjuïc.

Simón Gracia Feringán (1923-1950)

***

Enrico Crespi

Enrico Crespi

- Enrico Crespi: El 24 de novembre de 1973 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Enrico Crespi, conegut com Rico. Havia nascut el 18 de desembre de 1897 –algunes fonts citen el 30 de març de 1891– a Gènova (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Crespi i Antonia Borero. Només pogué assistir a l'escola elemental, però adquirí una bona cultura autodidacta. De ben jovenet ja freqüentà el cercles revolucionaris. Durant la Gran Guerra va ser cridat a files i el maig de 1916 va ser jutjat per la justícia militar acusat de «greu insubordinació» i condemnat a 17 anys de presó. Aconseguí la llibertat a resultes de l'amnistia promulgada en acabar la guerra i començà a freqüentar les organitzacions socialistes. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI), que s'havia creat el gener d'aquell any. L'octubre de 1926 patí un escorcoll i la policia li va trobar periòdics i opuscles revolucionaris, fet pel qual va ser denunciat per «incitació a l'odi de classes». Participà activament en els motins de 1927 i el juny de 1928 passà clandestinament a França. En aquesta època va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) treballà com a mecànic en un garatge i milità en grups antifeixistes. En 1929 va ser exclòs del PCI per seguir el corrent encapçalat per Amadeo Bordiga. Entrà en contacte amb un grup d'anarquistes italians de Marsella (Provença, Occitània) gràcies al qual establí una forta amistat amb el militant genovès Carlo Bacigalupo i finalment esdevingué anarquista. L'abril de 1932 va ser condemnat en rebel·lia –possiblement en aquesta època es trobava a Espanya– a sis mesos de presó i a dos anys de llibertat vigilada. Segons el consolat feixista italià a Lió (Arpitània), participà activament en les vagues i manifestacions de juny de 1936 a Clarmont d'Alvèrnia. Des del començament de la guerra civil espanyola es dedicà a enrolar voluntaris per lluitar a la Península i, davant el perill d'una expulsió, marxà a Barcelona (Catalunya). Com a milicià de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», participà, com a tinent d'Artilleria, en combats a Osca i a Almudébar (Aragó, Espanya) on va ser ferit. El maig de 1937 lluità a Barcelona contra la reacció estalinista. Detingut pels comunistes, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i l'hivern de 1939 va ser posat a la frontera francesa pocs dies abans de la caiguda de la localitat en poder de les tropes franquistes. Internat al camp de concentració d'Argelers, formà part del grup anarquista «Libertà o Morte». Durant l'ocupació aconseguí evadir-se del camp on estava reclòs i en 1942 s'integrà en el maquis i la Resistència. Després de l'Alliberament retornà a Clarmont d'Alvèrnia i en 1948 s'instal·là a Gènova on continuà militant en el moviment anarquista i fent costat la premsa llibertària.

***

Necrològica d'Edouard Brunet apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 de desembre de 1978

Necrològica d'Edouard Brunet apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de desembre de 1978

- Edouard Brunet: El 24 de novembre 1978 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Edouard Jean Brunet, conegut com Cyrano i que va fer servir diverses falses identitats (Colin, Paul Mercier, etc.). Havia nascut el 29 de novembre de 1892 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Es guanyava la vida fent d'obrer ferrer i de serraller. Objector de consciència, quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on residí sota noms falsos (Colin, Cirano i Paul Mercier), i Espanya. En aquesta època col·labora en Le Réveil. Cap el 1918 retornà a Suïssa, d'on va ser expulsat, sembla l'agost de 1919, després d'haver estat amonestat per haver aferrat cartells anarquistes a llocs prohibits i d'haver estat internat a Orbe (Vaud, Suïssa) i al fort de Savatan (Vaud, Suïssa). Poc abans de la seva detenció a Ginebra, assistí a l'arrest de Luigi Bertoni. Instal·lat a Alemanya, entre el 19 i el 22 de novembre de 1921, amb altres companys (Karl Haffner, Fritz Kater, Hermann Ritter, Rudolf Rocker i Augustin Souchy), fou un dels delegats al XIV Congrés de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), celebrat a Erfurt (Turíngia, Alemanya). A partir de 1922 visqué a Berlín, on fou corresponsal de Le Libertaire. El març de 1923 participà en el Congrés dels Anarquistes Alemanys, que reuní a Berlín 26 delegats. Retornà a França, on visqué sota falsa identitat a París. Després de la II Guerra Mundial milità a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Malalt d'esclerosi múltiple, restà invàlid des del 1946. En 1958 col·laborà en Defense de l'Homme. Durant els anys seixanta i setanta col·laborà, sota el pseudònim Cyrano, en el setmanari tolosà Espoir, del qual formà part del consell de redacció. En 1968 se solidaritzà amb l'antimilitarista llibertària Marie Laffranque, i demanà que part dels seus impostos assignats al pressupost militar es destinessin al Servei Civil Internacional (SCI). En 1973 publicà el fullet Les Prix Nobel de la Paix.

***

Tomàs Andrés Andrés

Tomàs Andrés Andrés

- Tomás Andrés Andrés: El 24 de novembre de 1982 mor a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Tomás Andrés Andrés. Havia nascut el 19 de novembre de 1913 a Pedralba (Els Serrans, País Valencià). Sos pares es deien Tomás Andrés i Asunción Andrés. Es guanyava la vida treballant els camps. Autodidacte, conegué les idees de Piotr Kropotkin, Sébastien Faure, Élisée Reclus, Errico Malatesta i d'altres, i les publicacions La Revista Blanca, Estudios, El Luchador i les novel·les «Ideales» gràcies a l'esperonament del seu padrastre anarquista. En la seva formació com a militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Pedralba jugà un paper essencial la figura Narcís Poeymirau Rochina. Intervingué en la revolta anarquista del 8 de gener de 1933 i per aquest fet fou condemnat a tres anys de tancament que purgà al Reformatori d'Adults d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Alliberat gràcies a l'amnistia de febrer de 1936, participà activament en la Revolució i en la guerra civil com a comissari de Cultura. En acabar el conflicte bèl·lic, va fugir en companyia d'Ernesto Solano quan eren portats a un camp d'internament i es refugiaren a les muntanyes. Després s'establí a Barcelona (Catalunya). Formà part de la lluità clandestina, especialment en tasques de propaganda en 1945. Entrà a fer feina com a conductor autònom en l'empresa «Transports Flix» i en 1959 aquesta empresa passà a les seves mans, de la qual va ser titular fins la seva jubilació en 1982, data en la qual va ser rellevat per son fill Albor Andrés Mateu. A la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reorganització de la CNT i col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara La Protesta Obrera, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. En 1978 publicà el fulletó Algo más sobre la comunidad de Pedralba i l'any següent el relat biogràfic sobre un cosí seu Un amor truncado o el ideal que no muere. Sa companya fou Isabel Mateu. Tomás Andrés Andrés va morir a conseqüència d'un atac cerebral sobtat el 24 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 23 de novembre de 1982– a l'Hospital Prínceps d'Espanya de Bellvitge (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

***

Joan Colomar Torres (2010)

Joan Colomar Torres (2010)

- Joan Colomar Torres: El 24 de novembre de 2011 mor a Formentera (Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Colomar Torres, conegut com Paret. Havia nascut el 28 de febrer de 1913 a Porto-Saler (Formentera, Illes Balears). Quan tenia 13 anys començà a treballar com a aprenent de motorista al motoveler «Cala Savina», que cobria el trajecte entre les Illes Pitiüses. Després va fer de mariner en la marina mercant i conegué diversos ports. A Barcelona (Catalunya) entrà en contacte amb el moviment anarquista gràcies a mariners de cabotatge confederals i a la influència d'Ángel Palerm Vich i Joan Peiró Belis. D'antuvi milità en les Joventuts Llibertàries i després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de força implantació a les salines formenterenques. A Formentera es dedicà a treballar el camp. En 1930 fou un dels introductors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a les Pitiüses. Entre 1931 i 1933 intervingué activament en les vagues contra la «Salinera Española» que reclamaven la desaparició del treball a escarada i reivindicaven la jornada de vuit hores. El juliol de 1936 les forces insurrectes el detingueren i el tancaren al Castell d'Eivissa, on fou alliberat per les tropes republicanes comandades pel capità Alberto Bayo Giroud i retornà a Formentera. Quan les forces republicanes abandonaren les Illes Pitiüses, fugí des de Punta Pedrera, amb 30 persones més, entre les quals es trobaven els principals dirigents polítics i sindicals locals, a Xàbia (Marina Alta, País Valencià) a bord del llaüt «Miguel Pequeño», per temor a les represàlies feixistes. Un cop a la Península, fou cridat a files i va ser comissari, sense empunyar cap arma, d'un militar republicà als fronts de l'Ebre i de Barcelona. Poc abans d'acabar la guerra va ser capturat per les tropes franquistes a Ponts (Noguera, Catalunya). Jutjat en consell de guerra a Palma sota l'acusació d'haver furtat el «Miguel Pequeño» per fugir i de ser anarcosindicalista, fou condemnat a mort pel delicte d'«adhesió a la rebel·lió militar», però la pena fou commutada per 30 anys de presó major i després per 20. Passà per diverses presons (Palma, Alacant, Hellín, Albacete, Palència i Sant Miquel dels Reis) i durant una temporada a partir de començaments de 1943 romangué a Formentera desmuntant amb una dotzena de companys els barracots del camp de presoners republicans de la Savina, on havien estat empresonats fins a 1.500 homes entre el 1940 i el 1942. En 1946 fou alliberat i dos anys després la seva causa fou sobreseguda definitivament. Un cop lliure, després d'un temps en un vaixell de desballestament a les Illes Canàries, retornà a Formentera, on muntà un negoci d'efectes navals a la Savina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, acceptar formar part de la llista del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) que es presentà a les primeres eleccions locals de 1979. A començaments del segle XXI s'implicà activament en la recuperació de la memòria històrica i participà en diversos documentals, com ara Aigua Clara (2007), de Carmelo Convalia, on intervingué com a personatge principal i fil conductor d'aquesta història sobre la Colònia Penitenciària de la Savina; i Un lloc en lloc (2011), de Javier G. Lerín. En 2006 participà en l'homenatge que es realitzà als reclosos morts al camp de presoners de la Savina. El 25 de juliol de 2010 el Consell de Formentera el distingí amb el premi «Sant Jaume», en reconeixement a la seva contribució a la memòria històrica. En una entrevista el desembre d'aquest any, amb motiu del centenari de la CNT, reivindicà el seu pensament anarquista. Els últims mesos de sa vida visqué tot sol a casa seva atès per una familiar, però finalment hagué de traslladar-se al domicili d'aquest per raons de salut. L'abril de 2011 el «Fòrum per sa Memòria d'Eivissa i Formentera» li atorgà el I Premi «14 d'abril» per la seva tasca a favor de la recuperació de la memòria històrica. Joan Colomar Torres va morir el 24 de novembre de 2011 a Formentera (Illes Balears) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Sant Francesc.

Joan Colomar Torres (1913-2011)

---

[23/11]

Anarcoefemèrides

[25/11]

Escriu-nos


Actualització: 24-11-21