|
---
Anarcoefemèrides
del 22 d'agost Esdeveniments
Barricada a Torí - Revolta de Torí: El 22 d'agost de 1917 a Torí (Piemont, Itàlia) durant una manifestació de protesta contra la guerra i la manca de queviures, la multitud, majoritàriament dones i infants, pillardeja els magatzems i assalta la caserna de la guàrdia ciutadana de Vanchiglia al crit de «Vogliamo pane! Abbasso la guerra!» (Volem pa! A baix la guerra!). La policia intervé i dispara sobre els manifestants, provocant morts i ferits. A l'endemà, la vaga és general a Torí, i la primera barricada s'aixeca després que la policia ocupa la Cambra del Treball, i les armeries són assaltades. El 24 d'agost es proclama l'estat de setge, però els enfrontaments continuaran fins al 26 d'agost. L'església de San Bernardino serà atacada i incendiada per la gentada i la gran quantitat de queviures que es trobaven amagats seran distribuïts als necessitats; l'antic convent de frares patirà la mateixa sort. Els anarquistes van tenir una part força activa en aquesta revolta i especialment Anselmo Acutis. Aquests esdeveniments, que passaran a la història sota el nom de «Fatti di Torino» («Fets de Torí» o «Revolta de Torí»), es van caracteritzar per una ferotge repressió policíaca i militar («pacificació») que causarà la mort de centenars de persones i el processament de 822 revoltosos. ***
Cartell
de l'acte - Míting en
memòria de Sacco i Vanzetti: El 22 d'agost de
1929 se celebra a l'Hemicicle a
Juárez de la Ciutat de Mèxic (Mèxic)
un gran míting anarquista en commemoració
de l'assassinat legal dels militants italoamericans Nicola Sacco i
Bartolomeo
Vanzetti. L'acte, organitzat pel grup anarquista «Verbo
Rojo», també tenia com
a finalitat exigir la llibertat de l'anarquista Simón
Radowitzky, aleshores reclòs
a la colònia penitenciària d'Usuhaia a la Tierra
del Fuego, i dels presos
tancats a l'URSS i a altres països. ***
Capçalera del primer número de L'Espagne Antifasciste - Surt L'Espagne Antifasciste: El 22 d'agost de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bisetmanal anarcosindicalista en llengua francesa L'Espagne Antifasciste. Edition française de Solidaridad Obrera. CNT-FAI-AIT. A partir del número 7 l'edició es traslladà a París (França) i des del número 26 (5 de desembre de 1936) va ser setmanari. Els responsables de la iniciativa de la publicació van ser André i Dori Prudhomeaux, els quals més tard adoptarien una posició crítica vers la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzacions editores. Henri Derive i Louis Odekerken van ser els responsables del periòdic a Bèlgica. A Barcelona l'edició de la publicació va anar acompanyada d'emissions radiofòniques diàries en francès realitzades per «Radio CNT-FAI ECN1» a Barcelona, els responsables de les quals van ser Fernand Fortin, Hem Day i Aristide Lapeyre, amb la col·laboració de Gaston Leval i Louis Mercier, entre d'altres. Quan la redacció passà a París, sota la responsabilitat d'Albert Ganin, Charles Marchal, Louis Laurent i Pascal Pollet, la publicació caigué sota el control de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), que es mostraren crítiques amb la CNT-FAI per la seva participació en els governs republicans, i arribà a tirar 22.000 exemplars. Molts articles són anònims, però aparegueren les signatures de Michel Angiolillo, Tonio Bart, Pierre Besnard, Manuel Buenacasa, Rafael Carena, Christian Couderc, Roger Coudry, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Charles Hotz, Aristide Lapeyre, Gaston Leval, Louis Mercier Vega, Frederica Montseny, Joan Puig Elías, Édouard Rothen, Diego Abad de Santilla i Albert Soulillou, entre d'altres. Hi ha il·lustracions de Carmona, Esbett, Gallo, Loroi i L. Vidal. La mort de Durruti tingué una especial acollida. En sortiren 31 números en total, l'últim el 8 de gener de 1937. ***
Capçalera
d'Anarchisme &
Non-Violence 2 - Surt Anarchisme & Non-Violence 2: El 22 d'agost de 2006 surt a França la revista digital Anarquisme & Non-Violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva i continuadora de la revista Anarchisme et Non-Violence, editada entre l'abril de 1965 i l'abril de 1974. En aquesta revista digital es poden consultar a més dels articles de la revista predecessora noves col·laboracions a càrrec de Andreas Speck, Johann Bauer, François Sébastianoff, Alfredo D. Vallota, Jacques Langlois, entre molts altres. L'equip de redacció de la publicació considera que els mètodes no-violents són els mitjans d'acció més conformes amb les teories anarquistes i que constitueixen la força que permet evitar les conseqüències autoritàries de la violència. L'acció directa no-violenta és la via cap a l'anarquia, segons l'anarcopacifisme que reivindiquen.
Naixements
Carlo Pisacane - Carlo Pisacane: El 22 d'agost de 1818 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Fill segon dels ducs de San Giovanni, va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada –Enrichetta De Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills– que el «raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeuderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança (Campània, Itàlia), a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane, és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms –el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció. ***
Théodule
Meunier segons el periòdic parisenc Le Monde Illustré
del 14 d'abril de 1984 - Théodule Meunier:
El 22 d'agost de
1860 neix a Bournezeau (País del Loira, França)
l'anarquista partidari de la
«propaganda pel fet» Théodule Joseph
Constant Meunier. Sos pares es deien
Constant Joseph Meunier, fuster, i de Marie Barreau, modista. Es va
instal·lar a París (França) on va fer
de fuster. A partir
de 1887 va destacar per les
seves conviccions anarquistes cridant a la revolta contra els patrons.
El 15 de
març de 1892, amb dinamita robada, va cometre un atemptat a
la caserna
parisenca de Lobau –lloc on van ser afusellats en 1871
centenars de defensors
de la Comuna de París–, que només
causà danys materials. El 25 d'abril de 1892,
un dia abans del procés contra l'anarquista
François Claudius Koënigstein (Ravachol),
va reincidir posant una bomba
al restaurant Véry, lloc on Ravachol havia estat denunciat i
detingut;
l'explosió provocà la mort de l'amo i d'un
client, a més de nombrosos ferits.
Identificat poc després, va aconseguir fugir de les
investigacions policíaques
que no el buscaren a la presó parisenca de la
Santé on purgava una pena de 15
dies de presó per «cops i ferides» i per
portar una arma prohibida. Alliberat
sense problemes, es va refugiar a Brussel·les
(Bèlgica) i Anvers (Flandes), i
després marxà a Londres (Anglaterra).
Però tres còmplices seus (sa companya
Marie Delange, Jean Bricou i Francis) van ser detinguts i jutjats l'11
d'abril
de 1893 davant l'Audiència del Sena. Meunier va ser
detingut, juntament amb
l'anarquista John Frank Ricken, pel detectiu William Melville
d'Scotland Yard,
alertat per la policia francesa, a l'Estació
Victòria de Londres el 4 d'abril
de 1894. Gràcies a la detenció dels seus
còmplices la policia va poder
acusar-lo i demanà l'extradició a les autoritats
britàniques el juny de 1894.
Durant el procés, el 26 de juliol de 1894, va aconseguir
fugir de la pena de
mort, però va ser condemnat a treballs forçats a
perpetuïtat. Va ser enviat al
penal de Caiena sota la matrícula 26.761, on va reiterar
nombroses vegades que
no es penedia de res. Després de nombroses temptatives
d'evasió, va ser
internat en una cel·la al penal de Saint-Laurent-du-Maroni
(Guaiana Francesa),
abans de ser traslladat a les Illes de la Salvació (Caiena,
Guaiana
Francesa). Durant
aquests anys d'empresonament, mantingué
correspondència amb el propagandista
anarquista Jean Grave, qui intentà portar una campanya per
aconseguir el seu
alliberament. Malalt, Théodule Meunier va morir d'esgotament
el 25 de juliol de
1907 a la colònia penal de les Illes de la
Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). Va ser
l'antagonista del
detectiu Sherlock Holmes en l'obra de René
Réouven L'assassin du boulevard (1985). Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892) ***
Notícia d'una de les detencions de Joseph-Mathurin Pinel apareguda en el diari parisenc La République Française del 17 de novembre de 1888 - Joseph-Mathurin Pinel:
El 22 d'agost de 1860 neix a Lessiguet (Merdrignac, Bro Sant Malou, Bretanya) –algunes
fonts citen erròniament Mey (Lorena, França)– l'anarquista Joseph-Mathurin Pinel,
conegut com Charles Eugène Stadelmann. Era fill dels conreadors Julien Pinel
i Marie-Jeanne Madigand. Amb un ampli historial delictiu, va patir set condemnes
per «robatori» i «estafa», entre elles el 31 de maig de 1877 a un mes de presó
a Montfort (Aquitània, Occitània), el 24 d'octubre de 1879 a dos mesos de presó
a Nantes (Bro Naoded, Bretanya), el 8 d'agost de 1879 a tres mesos de presó a Moulins
(Alvèrnia, Occitània), aquestes tres per «robatori». Durant el servei militar a
Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) va ser condemnat a diversos anys de
penes d'obres públiques, com ara el 16 de setembre de 1882 a dos anys per
«destrucció d'efectes militars», el 31 de juliol de 1883 a cinc anys per
«deserció en temps de pau amb desaparició d'efectes militars» o el 22 de febrer
de 1884 a cinc anys per «deserció». Capturat per les autoritats militars, va aconseguir
fugir el 9 d'agost de 1884 del Batalló d'Àfrica on havia estat enviat. De bell
nou a la metròpoli amb la identitat falsa de Charles Eugène Stadelmann,
es guanyà la vida treballant de cambrer de cafè a París (França). El juny de
1887 s'afilià a la Cambra Sindical dels Venedors de Begudes. Vivia al carrer
Vertbois, però el novembre de 1888 es traslladà al número 52 bis del carrer
Vinaigriers per estar a prop del seu company Auguste Dacron. A finals de
novembre de 1888, a resultes de dos explosions contra oficines de col·locació
als carrers Boucher i Française, va ser detingut, juntament amb altres companys
(Pierre Blivet, Auguste Cochin, Alexandre Ducron, Jules Espagnac, Victor Leprince,
Lesplats, Jean Louvet, Jean Mounet i Édouard Soudey) i tancat a la presó parisenca
de Mazas. Va ser exonerat gràcies al testimoni del propietari del cafè amb qui
havia jugat a cartes al vespre de l'explosió, però durant la investigació la
policia va descobrir que vivia sota una identitat falsa i va ser reclamat per
les autoritats militars. El 27 de desembre de 1888 va ser condemnat pel
Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per «cops i ferides».
Amnistiat de les seves desercions, el 17 de desembre de 1889 va ser destinat al
II Regiment d'Infanteria Lleugera d'Àfrica i va fer la campanya d'Àfrica fins
el 24 d'agost de 1890. El 8 de gener de 1892 va ser condemnat per l'VIII
Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó i tres anys de
prohibició de residència per «complicitat en robatori». El 24 de gener de 1893
va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de París a vuit mesos de presó per
«infracció de la prohibició de residència». L'abril de 1895 vivia al numero 96
del carrer Saint-Dominique de París. El 25 de juliol de 1899 va ser condemnat per
l'XI Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «abús de
confiança». El 7 de setembre de 1900 va ser condemnat per l'XI Tribunal
Correccional del Sena a tres mesos de presó i 500 francs de multa per «infracció
a la llei de compres». L'1 de gener de 1906 va se alliberat totalment de les
seves obligacions militars. El 25 de juny de 1918 es casà al VI Districte de
París amb la bugadera parisenca Anaïs Élisa Thomas. En aquesta època vivia al
número 2 del carrer Bourbon-Le-Château i treballava de conserge. Joseph-Mathurin
Pinel va morir el 7 de març de 1922 a l'Hospital de la Charité del VI Districte
de París (França). ***
Foto
policíaca de Joseph Dumont (30 d'abril de 1890) - Joseph Dumont:
El 22 d'agost de 1862 neix a Grouches-Luchuel (Picardia,
França) l'anarquista
Joseph Narcisse Gaston Dumont. Era fill
d'Hypolite Narcise Joseph
Dumont, obrer fuster, i de Marcelline Victoire Malherbe,
domèstica. Estudià a
l'escola d'Amiens (Picardia, França). Durant set anys
visqué a Brussel·les
(Bèlgica), on aprengué l'ofici de
tipògraf. De tornada a Amiens, treballà de
componedor tipogràfic a la impremta Goblet, al carrer Trois
Cailloux. Va fer el
servei militar a Arràs (Nord-Pas-de-Calais,
França) i el 10 de juliol de 1885
va ser condemnat per un consell de guerra celebrat a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais,
França) a cinc anys de presó i a cinc anys de
residència obligada per robatori
a un militant fent servir una clau falsa. Desertà i es
refugià a Brussel·les,
però en la indigència, es lliurà a les
autoritats. El 22 de juliol de 1895 va
ser condemnat a tres anys de treballs públics, pena que va
ser integrada en
l'anterior, i la purgà a Melun (Illa de França,
França). El 2 de setembre de
1889 va ser posat en llibertat condicional i s'establí a
París, on visqué a
casa de sos pares, al número 28 del carrer de la Croix
Nivert. Sense feina
fixa, visqué dels seus pares. Durant dos mesos
treballà amb son pare, després
de la clausura de l'Exposició Universal de París,
en l'embalatge dels productes
mostrats per Algèria. L'anarquista Gabriel Cabot (L'Argument) el trobà a la
Cambra Sindical i li va oferir una feina
de tipògraf, però només va poder
treballar a la seva impremta clandestina una
desena de dies abans de la seva detenció. El 26 d'abril de
1890 els anarquistes
Francesco Saverio Merlino i Gennaro Petraroja van ser detinguts a
Versalles
(Illa de França, França) quan
distribuïen els manifests anarquistes
antimilitaristes «Aux soldats». La policia
descobrí que aquests fulls havien
estat impresos a la impremta de Gabriel Cabot, al XI Districte de
París, i
aquest els dos tipògrafs que hi treballaven, Joseph Dumont i
Victor Vinchon,
van ser capturats. Portat a comissaria el 28 d'abril de 1890, va ser
interrogat
pel jutge d'instrucció i va reconèixer que havia
treballat en la composició del
manifest «Soldats!», redactat per Saverio Merlino i
per l'estudiant de medicina
búlgar anarquista Paraskiev Ivanov Stoianov;
també va reconèixer haver
participat en la composició del cartell del
«Primer de Maig» i explicà que
l'anarquista Paul Reclus hi venia cada dos o tres dies a la impremta
per portar
el periòdic La Révolta.
Després
d'aquest interrogatori va ser tancat a la presó parisenca de
Mazas. El jutge
d'instrucció Atthalin ordenà el 28 d'abril de
1890 l'escorcoll del seu
domicili, al número 28 del carrer de la Croix Nivert i
l'endemà la policia va
descobrí 430 manifests de «Soldats!»
amagats en un armari al costat de la
xemeneia. El 7 de maig de 1890 va ser posat en llibertat provisional.
El 18 de
juliol de 1890 l'Audiència del Sena el condemnà a
quatre mesos de presó i a 50
francs de multa per «excitació a la
insubordinació militar»; els altres
implicats (Cabot, Merlino, Petraroja, Stoianov i Vinchon) havien fugit
i van
ser condemnats en rebel·lia a dos anys de presó i
a 3.000 francs de multa. El
15 de maig de 1900 es casà al XV Districte de
París amb la jornalera Marie
Vincente Benoit i amb aquest matrimoni legitimaren tres filles que
havien
tingut, Amélie Françoise Marie (1894), Lucie
(1898) i Fernande Marie (1900). En
aquesta època vivia al carrer de Javel de París.
Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció. ***
Carino
Bellei - Carino Bellei:
El 22 d'agost de 1890 neix a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Carino Bellei. Sos pares es deien Alfonso Bellei i Maria Nora. Paleta i
després
sabater, en 1913 s'adherí al Grup Anarquista de
Mòdena, però aquell mateix any,
buscant feina, emigrà a França. A Marsella
(Provença, Occitània) participà en
reunions anarquistes. L'abril de 1914 retornà a
Mòdena. Molt actiu durant el
«Bienni Roig» (1919-1920), el juny de 1920
entrà a formar part de la Comissió
de Correspondència de la Federació Comunista
Anarquista de Mòdena (FCAM). Segons
un informe de la Prefectura de Mòdena de 1924, fou un dels
«agitadors
bolxevics» més exaltats del període.
Processat sota l'acusació d'haver matat
dos feixistes, el 14 d'octubre de 1922 va ser absolt per manca de
proves. El
novembre de 1926 les autoritats el proposaren per al confinament,
però la
comissió encarregada només li va imposar dos anys
d'amonestació. Fins al 1934
va ser vigilat, però la Prefectura reconegué que,
encara que anarquista,
portava una vida retirada. El juliol de 1925 marxà cap a
Somàlia i entrà a fer
feina com a empleat a les dependències del Cos d'Enginyers
de l'Exèrcit. En
1939 residia encara a Mogadiscio (Somàlia), on treballava
als magatzems d'Intendència
d'Enginyers. A partir de 1940 no hi hagué
notícies seves i desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció. ***
Juan José Luque Argenti (al centre), amb Marcelino Domingo als seus peus, en sortir de la presó després del judici de la "Sanjuanada" (1927) - Juan José Luque Argenti: El 22 d'agost de 1890 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan José Luque Argenti, citat sovint erròniament com a Luque Argente. Sos pares es deien Juan José Luque Guerrero i Julia Argenti Rodríguez. Fill d'una família de l'alta burgesia, després d'estudiar Enginyeria de Camins Canals i Ports realitzà nombroses feines per a les administracions públiques –en 1924 projectà la línia aèria Madrid-Lisboa i 1925 dissenyà, amb José Manteca Roger, la construcció del metro de Lisboa. Destinat a les Illes Canàries, on fou enginyer director de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife, establí contactes amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) canària. Per la seva militància contra la dictadura de Primo de Rivera, va ser deportat al Cap Juby (Río de Oro, Protectorat Espanyol del Marroc). El 24 de juny de 1926, en nom de la CNT, participà en el complot de la «Sanjuanada» –aixecament militar que volia expulsar del poder Primo de Rivera–; detingut, en 1927 va ser absolt en el consell de guerra. No obstant aquesta absolució, va ser destituït del seu càrrec d'enginyer en cap de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife i no fou restituït fins al 7 de maig de 1931. En aquest 1931 es presentà, amb Ramón Gil Roldán, com a candidatura popular a les eleccions a Corts per Tenerife. El 23 de novembre de 1933 representà el Sindicat de Tabaquers de la CNT de Tenerife en unes negociacions amb el govern espanyol. Durant la Guerra Civil va ser membre del Comitè Nacional de la CNT i participà en importants reunions de la Secció Política d'aquest sindicat anarcosindicalista, especialment a partir del juny de 1938. També fou un dels responsables de l'Associació Nacional de Tècnics d'Espanya (ANTE), adherida a la CNT. En 1938 col·laborà en el periòdic CNT Marítima i fou membre del Consell Econòmic Confederal. Quan les tropes feixistes s'acostaven a la capital, fou dels pocs membres del Comitè Nacional confederal que no abandonà Madrid. Amb el triomf franquista, va ser detingut i empresonat almenys fins al 1944. A la presó conegué Cipriano Mera Sanz. Un cop lliure, s'integrà en diversos comitès nacionals confederals clandestins en representació de les Illes Canàries. El novembre de 1945 formà part del Comitè Nacional provisional confederal creat després de la caiguda l'octubre anterior de l'encapçalat per César Broto Villegas. El febrer de 1946 fou secretari del nou Comitè Nacional confederal format per Lorenzo Íñigo Granizo. Durant un Ple Nacional fou designat pel Comitè Nacional representant de la CNT en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i encarregat d'establir contactes amb els monàrquics contraris al dictador Francisco Franco. Aquests contactes, exigits pel governs britànic i nord-americà a canvi de revocar el seu suport al franquisme, havien de ser portats a terme per Vicente Santamaria, però, a causa de la seva manca d'«entusiasme», va ser substituït per Luque. L'abril de 1946 tot el Comitè Nacional confederal, a excepció de Luque que pogué fugir, va ser detingut. Com a secretari polític del Comitè Nacional, continuà amb les converses amb els monàrquics fins a l'agost de 1948, quan Joan de Borbó i Battenberg, pretendent al tro del Regne d'Espanya i amb qui s'havia entrevistat personalment, pactà amb el dictador Franco. Després va ser enviat a França com a delegat de l'Interior. L'agost de 1951 entrà amb un salconduit i s'instal·là a Madrid, on romangué sota llibertat vigilada. Mesos després va ser detingut en una batuda policíaca amb altres antifranquistes, com ara Enrique Tierno Galván. Estava casat amb María del Carmen Díaz Nicoli, de qui es va divorciar. José Luque Argenti va morir el 29 d'agost de 1957 a la Clínica Los Alamos de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Almudena d'aquesta ciutat. Molts companys de l'Interior i de l'Exili el qualificaren, injustament, d'«anarcomonàrquic», d'«infiltrat» i d'«agent doble», quan en realitat el que va fer fou seguir la línia «col·laboracionista» d'una part de la CNT d'aleshores, partidària de lluitar contra el franquisme amb el suport de qui fos (republicans, socialistes, monàrquics, etc.). És el personatge Zaldívar del llibre de Joaquín Maurin En las prisiones de Franco (1974). ***
Necrològicca
de Manuel Carrasco Moreno apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de desembre de 1983 - Manuel Carrasco
Moreno: El 22 d'agost de 1895 neix a Establés
(Guadalajara, Castella, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Fabriciano Manuel Carrasco Moreno.
Sos pares
es deien Juan Carrasco i Paula Moreno. Per la seva
militància, durant la
dictadura de Primo de Rivera s'hagué de refugiar a
França. En 1925 era membre
del grup anarquista «Voluntad», de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de
Drancy (Illa de França, França), del qual
formaven part Ángel Calvo, Manuel
Estrada, Pelayo López i Heriberto Ramos (Juan
Robles y Robles), entre d'altres. En 1929
participà, des de Drancy, en la
Subscripció Pro Presos organitzada per La
Revista Blanca. En aquesta època vivia amb
Ángel Calvo al número 17 del
carrer Jules Verne de Drancy. En 1932 va ser expulsat de
França i s'instal·là a
Reus (Baix Camp, Catalunya), on amb quatre germans fundà una
col·lectivitat
agrícola, coneguda com «Mas dels
Francesos». Quan el cop militar feixista de
juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè
Revolucionari de Reus i l'octubre
de 1936 va ser nomenat, en nom de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), conseller
de Treball i Obres Públiques del Consell Municipal de Reus.
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
reclòs a diversos camps de
concentració. Després de la II Guerra Mundial
milità a Marsella (Provença,
Occitània). A començament de 1948 va ser nomenat
comptable de la Federació
Local de la CNT del barri marsellès de Saint-Henri. Al final
dels seus dies
s'instal·là a la Residència
«La Farandole» de Sieisforns de Mar
(Provença,
Occitània). Sa companya fou Florentina Moreno. Manuel
Carrasco Moreno va morir
el 23 d'octubre de 1983 a La Sanha (Provença,
Occitània) –algunes fonts citen
erròniament Sieisforns de Mar. ***
Necrològica
de Miguel Nebra Lisbona apareguda en el periòdic
parisenc CNT
del 5 de març de 1950 - Miguel Nebra Lisbona: El 22 d'agost de 1895 neix a Oliete (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Nebra Lisbona. Sos pares es deien Jacinto Nebra i Raimunda Lisbona. A finals de la dècada dels deu s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920 emigrà a Barcelona (Catalunya) i entrà a formar part del la Secció de Neteja i Regs del Sindicat de Serveis Públics de la CNT. El juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra l'aixecament feixista. Quan el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà de llenyataire, visqué a Vièla Sobiran (Aquitània, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Lo Mont. Sa companya fou Pilar Martín. Miguel Nebra Lisbona va morir el 25 de gener–algunes fonts citen erròniament el 24 de gener– de 1950 a l'Hospital Lainé de Lo Mont (Aquitània, Occitània). ***
Notícia de l'accident de Gino Fontanelli publicada en el diari marsellès Le Petit Provençal del 7 d'octubre de 1929 -
Gino Fontanelli: El 22 d'agost de 1899 neix a Signa (Toscana,
Itàlia)
l'anarquista Gino
Fontanelli. Sos
pares es deien Giuseppe Fontanelli i Serafina Pagliai. En 1919
s'instal·là a
Marsella (Provença, Occitània) i entrà
a treballar de mecànic a la fàbrica
d'alumini del barri marsellès de Les Aygalades. En aquesta
època vivia al
número 12 del bulevard Italiens del XV Districte de
Marsella. Freqüentà assíduament
les reunions de la Unió Anarquista (UA) i
mantingué relacions amb anarquistes
espanyols. També formà part del Grup Anarquista
Italià. Alguns informes
policíacs informen que era un dels militants més
destacats del Grup Anarquista
Italià del barri Belle-de-Mai del III Districte
marsellès. Va ser un dels
principals membres del grup d'anarquistes italians que
participà en l'edició dels
vuit-cents exemplars del número únic de La
Voix Rebelle, que sortí l'1
de maig de 1922, publicat per Terre Libre a Besiers
(Llenguadoc,
Occitània), el gerent responsable del qual va ser
André Viaud. El 6 d'octubre
de 1929 va ser ferit greument en una cama per un cotxe quan viatjava
amb el
tramvia i va ser ingressat a l'Hospital Hôtel-Dieu de
Marsella. Al final de sa
vida vivia al carrer Traverse de la Marionne de Marsella. Gino
Fontanelli va
morir el 8 de desembre de 1931 al número 136 del carrer
Saint-Pierre de
Marsella (Provença, Occitània), al domicili de
l'empleada Joanne Londiche, i va
ser enterrat l'endemà. ***
Lucio Arroyo Fraile -
Lucio Arroyo
Fraile: El 22
d'agost de
1904 neix a Valdeverdeja (Toledo, Castella, Espanya) el
militant anarquista i anarcosindicalista Lucio Arroyo Fraile,
també conegut com
El Verdejo i El Tuerto de Teruel.
Sos pares es deien Timoteo Arroyo i Justa Fraile. Ben aviat
s'afilià a
la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i fou un
dels fundadors al seu poble
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932
residia a França, d'on
fou expulsat per les seves activitats àcrates. Entre l'1 i
el 12 de maig de
1936 fou nomenat delegat per al IV Congrés Federal de la CNT
celebrat a
Saragossa. Durant la guerra civil lluità primer a la
«Columna de Ferro» i
després enquadrat en les Brigades Internacionals, caient
ferit en tres
ocasions. Durant la batalla de l'Ebre perdé un ull i
d'aquí el malnom. En
acabar el conflicte bèl·lic tenia el grau de
capità. El 6 de febrer de 1939
passà la frontera per Morellàs i les Illes
(Vallespir, Catalunya Nord). Separat
de sa companya Andrea Serrano del Cerro i de sos tres infants, fou
enviat a Mâcon, on
d'antuvi fou internat
al camp de reagrupament del Voló i, a partir de
març, lliurat a la X Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE), amb seu a prop de Bordeus, per
treballar-hi
en la construcció del polvorí de
Saint-Médard-en-Jalles. El juny de 1940, quan
esclatà la guerra i sa família fou enviada a la
Península, va ser internat al
camp d'Argelers, on, l'octubre de 1940, després de les grans
inundacions
conegudes com L'aiguat, fou enrolat en el 183 Grup
de Treballadors
Estrangers (GTE) per participar en els treballs de desdoblament i de
reconstrucció del riu Tec al seu pas per Arles.
Després, el juny de 1942, va
ser traslladat a Saint-Jean-de-Verges amb el 227 GTE. El
març de 1943 fou
internat al camp de Saint-Médard-en-Jalles i requerit per
l'alemanya
Organització Todt per treballar forçat a la base
submarina a prop de Bordeus;
després fou traslladat a Soulac i a Cap Ferret. Detingut en
dues ocasions pels
alemanys quan intentava fugir, va estar en perill de ser deportat. El
juny de
1944, afiliat en la CNT de Saint-Michel de l'Aude, participà
en accions del
maquis i en l'alliberament de pobles de l'Arieja (Cazanave, Tarascon,
Saint-Michel i Pàmies). En aquesta època s'oposa
a les maniobres dels
estalinistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE), que
orquestraren el seu assassinat
frustrat. Després de la guerra quedà a la zona de
Pàmies, on participà en el
pas fronterer de militants clandestins. En 1947
s'instal·là a Arles i dos anys
després a Banyuls de la Marenda, on acabà
establint-se amb sa família. Més tard
a Perpinyà, ocupà càrrecs de
responsabilitat en la Federació Local de la CNT i
el seu domicili serví de refugi per a militants que fugien
de la Península. Lucio Arroyo Fraile va morir el 27
d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 28 d'abril– de 1988 a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Henri
Cartier-Bresson fotografiat per George Hoyningen-Huene (Nova York, 1935) - Henri Cartier-Bresson: El 22 d'agost de 1908 neix al Château de Fontenelle de Chanteloup-en-Brie (Illa de França, França) el fotògraf llibertari Henri Georges Cartier-Bresson. Sos pares es deien André Léon Louis Cartier-Bresson, industrial, i Marie Marthe Leverdier. Sa família, propietària d'una manufactura de cotó a Pantin (Illa de França, França), va intentar inútilment transmetre-li una educació burgesa i cristiana. D'esperit rebel des de jove, va apassionar-se per la pintura, fet que el va portar a relacionar-se amb els surrealistes i a estudiar amb el cubista André Lhote; però abandonarà la pintura i partirà a descobrir el món amb la seva càmera Leica (a la Costa d'Ivori romandrà un any). En 1932 les seves primeres fotografies són exposades a Nova York. En 1934 viatjarà un any per Mèxic, testimoniant la vida dels barris pobres mexicans. En 1935, als Estats Units, s'iniciarà en el cinema. Entre 1936 i 1939, de tornada a França, treballarà com a assistent de Jean Renoir. En 1937 va realitzar durant la Revolució espanyola un documental (Victoire de la vie) sobre els hospitals republicans. El 18 de maig de 1937 es casà al VI Districte de París amb l'estudiant Carolina Jeanne Eicke, nascuda a Batavia (Índies Orientals Neerlandeses; actualment Jakarta, Indonèsia). En 1940 va ser empresonat pels alemanys, però aconseguí evadir-se en 1943, després de dos intents infructuosos, i prendrà part en una organització clandestina d'ajuda als presoners. Va fotografiar després l'Alliberament de París. Va retornar als EUA, on en 1947 fundarà amb Robert Capa, David Seymour i Georges Rodger l'agència cooperativa Magnum Photos, que esdevindrà una de les agències fotoperiodístiques més prestigioses del món. Entre 1948 i 1950 va viatjar per Índia, per Birmània, per Xina –durant els sis primers mesos de la Xina Popular–, i per Indonèsia –arran de la independència. En 1954 va ser el primer fotògraf occidental que va poder treballar a l'URSS després de la mort d'Stalin. En 1960 marxà a Cuba i a Mèxic, entre altres països. En 1966 va deixar l'agència Magnum, però va continuar amb la fotografia. El 19 de febrer de 1969 se separà de Carolina Eicke i el 29 d'abril de 1970 es casà al I Districte de París amb Martine Franck. En 1974 va abandonar els reportatges fotogràfics per consagrar-se al dibuix. Entre el 25 d'abril i el 25 de maig de 2000 va fer una exposició fotogràfica a l'Espai Louise Michel de París, Vers un autre futur. Un regard libertaire, amb textos de Bakunin, un dels autors que li agradava citar, organitzada per la CNT francesa –l'editorial Nautilus i la CNT n'editaren el catàleg el mateix any. En aquest any 2000 va crear a París, amb sa companya Martine Franck i sa filla Mélanie, la Fundació Henri Cartier-Bresson. Dos anys després aquesta fundació va ser declarada d'«utilitat pública» i el maig de 2003 va inaugurar-se'n la seu. Henri Cartier-Bresson va morir pocs dies abans de fer els 96 anys, el 3 d'agost de 2004 –moltes fonts citen erròniament el 2 d'agost–, a la seva seva residència «Le Claux» de Montjustin (Provença, Occitània), i va ser enterrat l'endemà en aquesta població. ***
Necrològica
de Juan Pedrosa Berasaluce apareguda en el periòdic
granadí CNT
del setembre de 1995 - Juan Pedrosa Berasaluce: El 22 d'agost de 1914 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Juan Pedrosa Berasaluce, conegut com Juanito. Sos pares es deien José Pedrosa i Petra Berasaluce. Abans de 1936 milità en les Joventuts Llibertàries de Bilbao i de Bidebieta (Basauri, Biscaia, País Basc) i en la Federació Local de Bilbao de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità contra el feixisme en les milícies confederals a Urduña (Biscaia, País Basc) i, amb la militarització de les milícies, combaté en el Batalló «Sacco i Vanzetti», que actuà al front nord. Fet presoner a Santander (Cantàbria, Espanya), va ser internat al camp de concentració de la platja de Santoña (Cantàbria, Espanya), però aconseguir fugir-ne amb altres companys i passar a França. Retornà a la Península per Catalunya i continuà lluitant contra els feixistes en una unitat catalana de la Defensa Especial Contra Aeronaus (DECA). En 1939, amb el triomf franquista, creuà la frontera i va ser internat al camp de concentració de Gurs. Durant l'Ocupació retornà a la Península i visqué en la clandestinitat, fins el moment que, fugint de la repressió, retornà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Ishós (Aquitània, Occitània) i entre 1945 i 1948 efectuà nombroses missions a l'interior de la Península enviat com a enllaç del Comitè Regional Nord de la CNT, de tendència «possibilista». El febrer de 1946 participà en el Ple de la Regional del País Basc que se celebrà a Baiona (Lapurdi, País Basc). Cap el 1948, en desacord amb militants de la Regional del País Basc de tendència «reformista», abandonà la CNT. Posteriorment retornà al País Basc. Juan Pedrosa Berasaluce va morir el 18 d'agost de 1995 al seu domicili de Bilbao (Biscaia, País Basc) i va ser enterrat al cementiri de Vistalegre d'aquesta ciutat. El seu testimoni va ser recollit en el llibre El anarquismo en Burgos (2015). ***
Pierre
Parot - Pierre Parot:
El 22 d'agost de
1923 neix a Bordelha (Aquitània,
Occitània) l'anarquista,
sindicalista i resistent antifeixista Pierre Henri Parot, conegut com Pierrot. Son pare, Charles Henri Parot,
mutilat de guerra i
pacifista, treballava de pastor i després d'ensostrador i sa
mare, Georgette Constanty, de domèstica.
Després de fer cursos de tipografia a Perigús
(Aquitània, Occitània) amb 14
anys, treballà en una impremta local. En 1938
s'adherí al Sindicat del Llibre
de la Confederació General del Treball (CGT). En 1943,
durant la II Guerra
Mundial, es va veure obligat a deixar la impremta i va ser enrolat en
l'organització
paramilitar del govern de Vichy Chantiers de la Jeunesse
Française (CJF, Camps
de Treball de la Joventut Francesa), organització que
abandonà abans de ser
integrat en el Servei de Treball Obligatori (STO) i enviat a Alemanya,
declarant-se insubmís. A principis de 1944
s'integrà una unitat dels Francs-tireurs
Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) i, sabent parlar
català gràcies a
l'occità que domina, esdevingué delegat d'un grup
de militants de l'antiga
«Columna Durruti» de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que havien
passat a França en la Retirada. D'antuvi
simpatitzant comunista, gràcies a aquesta trobada amb aquest
grup es va decantar
cap el pensament anarquista i anarcosindicalista. Amb aquest mateix
grup, entrà
a formar part d'un escamot de la Resistència de
l'Armée Secrète (AS, Exèrcit
Secret), en el «Grup Héric», integrat
per tropes «provisionals» de l'Exèrcit
de
l'Atlàntic. Amb aquest escamot, participà el 19
d'agost de 1944 en
l'alliberament d'Angulema (Poitou-Charentes, França).
Però, ben igual que van
fer nombrosos exiliats del grup, es negà a allistar-se per
la resta de la
guerra, ja que es considerava milicià, però no
soldat. En 1944, després dels
combats de La Rochelle (Poitou-Charentes, França), va ser
desmobilitzat de les
tropes de l'Exèrcit de l'Atlàntic. De bell nou a
Perigús, va ser remobilitzat
per un grup d'antics FTP, sota les ordres de Roger Ranoux (Hercule), i va ser incorporat al 134
Regiment d'Infanteria que
lluità fins a Alemanya. A finals de 1945 va ser
definitivament desmobilitzat a
Metz (Lorena, França). Després de la II Guerra
Mundial s'establí a la regió
parisenca i treballà d'obrer del llibre en diferents
publicacions (Daily Mail, Franc-Tireur, Paris
Jour,
Paris Presse) i finalment en Le Figaro, diari en el qual
conegué i es
relacionà amb nombrosos llibertaris del sector de llibre
(André Devriendt,
Thierry Porré, Jacky Toublet, etc.). En 1945
formà part de la Cambra Sindical Tipogràfica
de París i participà en les grans vagues del
sector de la premsa que
s'engegaren entre 1945 i 1947. Amb l'anarquista pacifista Louis Lecoin,
intentà
organitzar una tómbola amb lots de pintures amb la finalitat
de crear el
periòdic pacifista Liberté,
alguns
números d'aquesta publicació distribuïts
a les tipogràfiques dels diaris
parisencs. En aquests anys participà activament en tots els
conflictes i vagues
de la professió, com ara els dos anys i mig de lluita
portats pel diari Le Parisien. En
1980 participà en el
conflicte de Le Figaro i, com
altres
companys, decidí abandonar el sector de la premsa
diària i retirar-se. En 2013
s'integrà en la grup «Emma-Goldman» de
Perigús, adherit a la Federació
Anarquista (FA). En 2017 era membre del grup «Salvador
Seguí» de la FA i
continuava militant en el Comitè Sindicat dels Correctors de
Premsa Jubilats de
la CGT. Sa companya fou Josette Marthe Gaussel, telefonista a France-Soir
i militant de la CGT, amb qui va tenir dos infants. Pierre
Parot va morir el 20 de juny de 2017 al Centre Hospitalari d'Arpajon
d'Égly (Illa de
França, França) i va ser incinerat
sis dies després al crematori d'Avrainville (Illa de
França, França).
Defuncions
Necrològica
de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de
Barre Cronaca
Sovversiva del 5 de setembre de 1914
- Giulio Berlucchi: El 22 d'agost de 1914 mor a Barre (Vermont, EUA) l'anarquista Giulio Berlucchi. Havia nascut el 24 de gener de 1854 a Bedizzano (Carrara, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Francesco Berlucchi i Olivia Gattini. Picapedrer de professió, amb son germà petit Emanuele Vittorio Berlucchi (Cristomo) entrà a formar part del moviment anarquista de ben jovenet. Acusat sense proves d'un assassinat, va ser condemnat per l'Audiència de Carrara a vint anys de presó, que va acceptar sense delatar al vertader assassí, el nom del qual coneixia. El 23 de desembre de 1891 son germà Cristomo va ser condemnat per l'Audiència de Casale Monferrato (Piemont, Itàlia) a 18 anys de presó per «associació criminal, assassinat i intent d'assassinat», però aconseguí fugir a la condemna emigrant clandestinament als Estats Units. El gener de 1894, quan feia dos anys que havia aconseguit la llibertat, Giulio Berlucchi, durant el motí de Lunigiana –insurrecció engegada arran d'una vaga de protesta contra la proclamació de l'estat de setge a Sicília i en solidaritat amb els membres dels «Fasci Siciliani» detinguts per ordre del govern de Francesco Crispi– va fer una crida a la revolta entre els picapedres que acudien als llocs de feina, fet pel qual va ser condemnat el 24 de febrer de 1894 pel Tribunal Militar de Guerra de Massa (Toscana, Itàlia) a 10 anys de presó i a 20 d'assignació de residència per «associació criminal» i «incitació a la guerra civil». El 20 de setembre de 1895 va ser amnistiat i es va reunir amb son germà als EUA, on continuà la seva militància anarquista. Instal·lat a Barre (Vermont, EUA), col·laborà com a cronista en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i fou un dels puntals de la Companyia Filodramàtica Independent. Entre 1907 i 1910, amb Isidoro Bernacca, Serafino Frontini i Rodolfo Buzzi, entre d'altres, formà part del grup de suport a l'anarquista Arturo Bernacca, aleshores empresonat, que es reunia al seu domicili de Tomasi Block del carrer North Main de Barre. En 1908, segons les autoritats, s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), però el cert és que en aquestes dates, i fins molt més tard, col·laborava en Cronaca Sovversiva. El febrer de 1909 parlà, amb Giuseppe Sassi, en els funerals de Francesco Mariani a Barre. Giulio Berlucchi va morir el 22 d'agost de 1914, després d'uns mesos malalt, a Barre (Vermont, EUA). Una sentida necrològica va ser publicada en el periòdic Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914. ***
Estat Major de l'Exèrcit makhnovista (octubre de 1920). Primera fila (d'esquerra a dreta): Martxenko, Karetnik, Vassiliev i Melnik, xofer de Makhno. Segona fila: Kurilenko, Belash, Petrenko, Roma i Schuss - Piotr Petrenko-Platonov: El 22 d'agost –algunes fonts citen el 26 d'agost– de 1921 cau abatut durant un combat amb l'Exèrcit Roig soviètic a la riba dreta del riu Dnièper (Ucraïna) el guerriller maknovista Piotr Petrenko-Platonov. Havia nascut a Dibrivka (Kotovsk, Odessa, Ucraïna). Durant la Gran Guerra lluità com a tinent en l'Exèrcit rus, participant en 1918 en les guerrilles contra les tropes de l'Imperi austrohongarès. En 1919, arran del II Congrés del Moviment Makhnovista, va ser elegit membre del Consell Revolucionari Militar de Guliaipolé (Zaporíjjia, Ucraïna) i comandant d'un destacament de les tropes insurreccionals per lluitar contra l'Exèrcit ucraïnès de Sýmon Petliüra. En 1920 derrotà una divisió de l'Exèrcit Blanc comandat per Piotr Wrangel. Durant l'estiu de 1921 formà part del grup encarregat d'assegurar la sortida a l'estranger de Nestor Makhno. ***
Diego Rodríguez Barbosa - Diego Rodríguez Barbosa: El 22 d'agost de 1936 és assassinat per un escamot feixista a Alcantarilla del Águila (Cadis, Andalusia, Espanya), el militant anarcosindicalista i propagandista anarconaturista Diego Rodríguez Barbosa. Havia nascut el 5 de novembre de 1885 a l'indret conegut com El Lugar, a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares foren Pedro Rodríguez, jornaler, i Francisca Barbosa, típica mestressa de casa, i tingué tres germans (José, Francisco i Carmen). Després d'estudiar en un col·legi de monges i en una escola nacional, ben aviat, per motius econòmics, es posa a fer feina al camp i entrà en contacte amb els moviments socials de la seva localitat. Amb 18 anys ja ocupava la secretaria d'un partit republicà local –la cosa més avançada de la Chiclana d'aleshores– i en 1906 fundà, amb el company Serrano, una societat obrera ja netament anarquista. Desaparegué un temps per a fugir del servei militar i sembla que marxà a Buenos Aires (Argentina) i a París (França), on residia son germà José. En 1911 ja era a Chiclana. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad, publicació de la qual fou distribuïdor a Chiclana; impulsà la «Sociedad Obrera La Lucha», de la qual presidí un míting l'agost de 1912; formà part, amb Manuel Aragón Gutiérrez, Tomás Torrejón Torres i Pedro Saucedo Bottosi, del grup anarquista Juventud (1913); va fer un míting a Paterna (1916); etc. Inclòs a les llistes negres dels cacics locals, es va veure obligat a emigrar a París en 1917, on va fer feina en una fàbrica i de cambrer, i després a Barcelona. A finals de 1919 retornà a Chiclana parlant francès, català i esperanto, alhora que convertit al naturisme i al vegetarianisme, conreant un temps les terres de sos pares. S'uní a Manuela Pareja Sánchez, natural de la localitat gaditana de Conil de la Frontera, que esdevindrà sa companya de sempre i amb qui tindrà sis fills: Arquímedes –el primogènit, que morí al front català l'1 de gener de 1938–, Diego, Magdalena, Francisca, Carmen i Arnedo. En 1920 s'establí a Cadis, on redactà, amb Elías García, la publicació netament anarquista Rebelión; també dirigí Bandera Libre (1920-1921) i presidí un míting cenetista. En aquests anys va fer amistat amb les figures més destacades de l'anarcosindicalisme gadità, com ara José Bonat, Vicente Ballester Tinoco o Clemente de Galé Campos. A finals de 1921 fou empresonat tres mesos, arran de veure's implicat en un atemptat contra un contractista gadità, fet que portà nombroses detencions i represàlies que obligaren molta gent a l'emigració. En 1922 fou un dels impulsos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Chiclana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre racionalista en una escola gratuïta per als fills dels pagesos del poble, alhora que cultivava un camp al Barrio Nuevo de Conil, comprat en 1925 amb son germà José. En aquesta època intentà sense èxit treure el periòdic Al Margen. Durant els anys de la II República espanyola, fou el militant anarquista més destacat a la seva comarca: delegat al Ple Regional d'octubre de 1931; editor del periòdic El Sembrado (1932); mítings i conferències –Paterna (1932), Cadis (1 de maig de 1932), Vejer de la Frontera (1932) i San Fernando (1935 i 1936)–; empresonat, arran de la insurrecció de gener de 1933, més d'un any al penal del Puerto de Santa Maria, amb la resta de companys dels comitès local i provincial de la CNT, finalment fou absolt en el judici; president del Sindicat Únic de la CNT de Chiclana en 1936 i delegat del Sindicat de Pagesos de Chiclana al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa entre l'1 i el 12 de maig d'aquell any; etc. Quan esclatà l'aixecament feixista el juliol de 1936, aconseguí fugir de la repressió escapant pels camps, però fou detingut, amb el company cenetista Manuel Estrada Alba (El Regaera), al Arroyo del Sotillo, a set quilòmetres de Chiclana, per un escamot de falangistes de Chiclana. Diego Rodríguez Barbosa, després de torturat, fou assassinat a cops, el 22 d'agost de 1936 a l'indret anomenat Alcantarilla del Águila, a prop de Chiclana (Cadis, Andalusia, Espanya); segons es conta, un cop mort, fou decapitat i els seus botxins jugaren al futbol amb el seu cap. El seu cos, després de ser passejat amb camió per Chiclana, fou enterrat en una fossa comuna a l'entrada del cementiri San Juan Bautista d'aquesta localitat. Sa família fou «purgada» i hagué d'abandonar el poble. Durant sa vida va escriure prosa de caràcter social i poesia, especialment cobles carnavalesques, on denuncià les explotacions infantil i laboral, la prostitució, la guerra, etc. Va col·laborar, sota diversos pseudònims (Ile Gales, Juan de la Barre, Silvestre del Campo), en nombrosa premsa llibertària, com ara CNT, Ética, Germinal, Iniciales, El Luchador, La Madre Tierra, La Revista Blanca, La Semana, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc. És autor de cinc llibrets, que van ser escrits quan estava empresonat, publicats en «La Novela Libre» i «La Novela Ideal» –La hija del sepulturero (1930), Pastora (1933), Desahuciados (1933), Amor, sacrificio y venganza (1935) i Bohemia (1935)– i que en 2001 van ser reeditats en el llibre de Gutiérrez Molina El anarquismo en Chiclana. Diego R. Barbosa, obrero y escritor (1885-1936). ***
Notícia
de la detenció de Robert Rizal Ballester apareguda en el
diari madrileny ABC
del 15 de febrer de 1935 - Robert Rizal Ballester: El 22 d'agost de 1941 mor al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Robert Rizal Ballester, també conegut com Rizal Robert Ballester. Havia nascut el 12 d'octubre de 1915 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona. El 8 de maig de 1934, durant una vaga a Badalona, va ser detingut juntament amb Fernando Lozano Vicente i, acusat de coaccions, d'insults i d'agressió amb arma de foc a la força pública, empresonat a l'espera de judici. La policia, que el tenia per súbdit francès, també l'acusà, arran d'haver-li trobat en un escorcoll nombrosos plans de cases senyorials barcelonines, de pertànyer a una banda internacional d'atracadors. L'11 de febrer de 1935 intentà fugir de les masmorres de la Direcció Superior de Policia de Barcelona simulant un suïcidi. El 23 de novembre de 1935 va ser jutjat en consell de guerra pels fets de 1934 i va ser condemnat a cinc anys de presó correccional –son company Lozano va ser condemnat a quatre anys–; la pena va ser confirmada per l'auditor coronel Ricardo Ferrer el 17 de gener de 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant la guerra civil dirigí la revista de Badalona Vía Libre, òrgan de la CNT i de FAI, amb la qual col·laborà amb il·lustracions, fotomuntatges i escrits. Com a director de Vía Libre impartí el 21 d'octubre de 1936, sota el títol «Religión», una conferència en Ràdio Badalona. Amb el triomf franquista passà a França. Detingut pels nazis, va ser enviat als camps d'extermini. Robert Rizal Ballester va morir el 22 d'agost de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria). ***
Fotografia policíaca d'Eugène Louis Cana (03 de març de 1894) - Louis Cana: El 22 d'agost de 1947 mor a La Haie (La Roche-Mabile, Baixa Normandia, França) l'anarquista Eugène Louis Cana, a vegades citat erròniament Canat. Havia nascut el 15 d'octubre de 1871 a l'XI Districte de París (França). Sos pares es deien Pierre Eugène Cana, emmotllador en bronze anarquista, i Augustine Delpuech, bugadera. Es guanyava la vida treballant d'emmotllador en bronze com son pare. L'abril de 1892 freqüentà amb son pare el grup anarquista «Cercle Internacional», que es reunia cada diumenge a la tarda a la Sala Horel de París. El 16 de gener de 1893 assistí a un míting anarquista d'unes tres-centes persones a la Sala Commerce. El 19 de febrer de 1893 va anar vestit de militar a una vetllada familiar anarquista celebrada a la Sala Dumont. En 1894 pare i fill van ser inclosos en un llistat d'«anarquistes perillosos». En aquest any treballava al taller de son pare, al número 135 del carrer Ménilmontant i vivia al número 24 del mateix carrer a casa dels pares. El 2 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb una trentena de companys, per les Brigades d'Investigació de la Prefectura de Policia encapçalades per Fédée i Boy; en l'escorcoll de casa seva la policia no va trobar res de comprometedor. Portat a comissaria, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, posat a disposició de les autoritats judicials i alliberat el 7 de març de 1894 juntament amb son pare. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes aixecat per la policia i en aquella època vivia al número 3 del carrer Trousseau de París. El 28 de maig de 1898 es casà a l'XI Districte de París amb la modista Alice Hélène Chardin; en aquesta època vivia oficialment amb sos pares al número 2 del carrer Keller. Louis Cana va morir el 22 d'agost de 1947 a La Haie (La Roche-Mabile, Baixa Normandia, França). ***
Antonio Ejarque Pina -
Antonio Ejarque Pina:
El 22 d'agost de 1950 mor a
París
(França). Havia nascut el 25 de març de 1904
–va
ser inscrit en el registre civil un any després– a
Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat militant
anarcosindicalista Antonio
Mariano Pascual Ejarque Pina, conegut com Jarque.
Sos pares es deien Manuel Ejarque Pina, jornaler, i Isabel Pina Sus. En
els anys vint ja militava en el moviment anarquista aragonès
i en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer del metall,
ocupà càrrecs
orgànics en la Junta del Sindicat de la
Metal·lúrgica i en la Federació Local
de la CNT de Saragossa. El juliol de 1930 representà el
Sindicat de la
Metal·lúrgica confederal en la
Comissió Organitzadora de Sindicats de Saragossa
i l'agost d'aquell any en va ser nomenat president. En 1931 fou el
representant
dels sindicats de metal·lúrgica aragonesos en el
Congrés de la CNT celebrat a
Madrid i entrà a formar part del Comitè Regional
d'Aragó de la CNT. El desembre
de 1933, amb Cipriano Mera Sanz, Buenaventura Durruti
Domínguez i Isaac Puente
Amestoy, formà part del Comitè Nacional
Revolucionari de Saragossa i, en
fracassar l'aixecament revolucionari, va ser empresonat fins l'abril de
1934 al
penal de Burgos. En aquests anys republicans administrà el
periòdic Cultura y
Acción. El març de 1936, amb
altres companys, es reuní amb polítics i
empresaris saragossans per a trobar
una solució a la desocupació que imperava a la
capital aragonesa. Quan les
militars feixistes el juliol de 1936 estaven a punt de fer-se amb el
control de
Saragossa, s'oposà confiadament a Miguel Chueca Cuartero i
Francisco Garaita Arias
partidaris d'atacar immediatament les casernes i fer-se amb els
arsenals. L'agost
aconseguí sortir-ne del cercle facciós i
incorporar-se en el Comitè Regional
d'Aragó amb seu a Alcanyís. El febrer de 1937 va
ser nomenat membre del Comitè
Regional d'Aragó de la CNT i com a tal signà la
resolució sobre els mitjans
tècnics de les col·lectivitats en el
Congrés de Col·lectivitats Aragoneses. El
març de 1937 signà, amb Miguel Vallejo
Sebastián i Manuel López, en nom del
Comitè Regional d'Aragó confederal, el Pacte
d'Unitat Revolucionària amb la
Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa. Al front, va
ser nomenat
comissari de la 25 Divisió comandada per Antonio Ortiz
Ramírez i,
posteriorment, per Miguel García Vivancos. En 1938
col·laborà en el periòdic 25 División, publicat a
Alcanyís. L'octubre
de 1938 ocupà el càrrec de comissari inspector
del XVI Cos de l'Exèrcit
republicà i intentà frenar la campanya comunista
que pretenia fer-se amb el
control de les unitats de combat durant la batalla de Terol. Amb el
triomf
franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració
d'Albatera i a
Oriola, i posteriorment a la presó de Saragossa. El 21 de
març de 1944 va ser
jutjat en consell de guerra i condemnat a 30 anys de
reclusió per «adhesió a la
rebel·lió». Va ser indultat pel decret
del 9 d'octubre de 1945 i alliberat el
20 de desembre d'aquell any. Un cop lliure, s'integrà en la
lluita clandestina
antifranquista. El març de 1946, arran d'un Ple Nacional
confederal, va ser
nomenat delegat de l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD) a
l'exterior i a començament de 1947 passà a
França per exposar l'opinió dels
confederals de l'interior partidària de fer costat, encara
que amb condicions,
el Govern republicà de José Giral Pereira. De
bell nou a la Península, continuà
amb la seva tasca clandestina com a delegat d'Aragó en el
Comitè Nacional de la
CNT encapçalat per Enric Marco Nadal i en el qual
ocupà la secretaria de
Defensa. Quan Marco Nadal va ser detingut, ocupà la
secretaria general
confederal del 8 de maig fins el 16 d'agost de 1947, que va ser
detingut. El 29
d'agost va ser traslladat a la Presó Provincial de Madrid i
el 27 de novembre
de 1947 enviat al penal d'Ocaña; durant la nit del 7 al 8 de
maig de 1948,
però, aconseguí fugir-ne, amb altres 11 companys
–entre ells Eusebio Azañedo
Grande, Francisco Romero Gamis, German Horcajada Manzanares, Juan
José Caba
Pedraza, José Yañez i Francisco García
Nieto–, i arribar a França el 18 de maig
amb Francisco Romero Gamis –la resta va ser detinguda el 23
de maig. Entre 1949
i 1950 fou secretari del Subcomitè Nacional confederal, de
l'anomenada
«tendència
col·laboracionista», i en 1950 fou delegat general
del Comitè
Nacional de la CNT en l'Exterior amb seu a París.
L'última etapa de sa vida visqué amb sa companya
Pilar Montagudo a Livry-Gargan (Illa de França,
França). Antonio
Ejarque Pina va morir
el 22 d'agost de 1950 a l'Hospital Hôtel Dieu de
París
(França) d'una anèmia
perniciosa fruit d'una úlcera cancerosa. Antonio Ejarque Pina (1904-1950) ***
Necrològica
de Marcel Froget publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8
de setembre de 1950 - Marcel Froget:
El
22 d'agost
de 1950 mor a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França)
l'anarquista,
anarcosindicalista i antimilitarista Marcel Julien Froget. Havia nascut
el 5 d'agost de 1890 al XVIII Districte de París
(França). Sos pares
es
deien
Pierre Jules Froget i Julie Augustine Masson. El 15 de juliol de 1920
es casà
al XVIII Districte de París amb Geneviève Anne
Virginie Godard. Durant els anys
trenta fou membre del grup anarquista de Bourg-la-Reine (Illa de
França,
França). Cobrador de la Societé des Transports en
Commun de la Région
Parisienne (STCRP, Companyia de Transports Públics de la
Regió Parisenca), en
1934 va ser nomenat tresorer adjunt del Sindicat Únic
Corporatiu i
Reivindicatiu de l'STCRP, del qual Jean Casabianca era el secretari
general.
Aquest sindicat autònom, fundat el 7 d'octubre de 1933 per
un centenar
d'afiliats, comptava mesos despès amb 1.250 adherits. Son
òrgan oficial fou el
periòdic mensual Le Clairvoyant,
el
gerent del qual va ser el militant llibertari Charles Durand. Tot i que
aquest
sindicat es limitava a les qüestions corporatives, es
mostrà sensible a la
influència llibertària. Més tard
s'establí amb sa companya Geneviève a
Borgonya, on després de la II Guerra Mundial
participà en la reorganització del
moviment llibertari de la regió. Fou membre de la
Federació Anarquista (FA) i
de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El
novembre de 1948 va
ser condemnat a uns mes de presó i a 600 francs de multa per
«propaganda
antimilitarista», pena que es va veure incrementada en
l'apel·lació a tres
mesos de presó i a 5.000 francs de multa. Marcel Froget va
morir el 22 d'agost
de 1950 a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). Son fill
Jean Froget també
és militant llibertari. ***
Primo
Parrini - Primo Parrini: El 22 d'agost de 1961 mor a Roma (Itàlia) el propagandista anarquista, feixista després i finalment socialista, Primo Parrini. Havia nascut l'11 de febrer de 1898 a Perugia (Úmbria, Itàlia). Sos pares es deien Vittorio Parrini i Antonietta Serpicante –altres fonts citen Enrichetta Sepicacchi. Ben educat, treballà d'empleat. Durant la Gran Guerra lluità voluntari com a oficial geotelegrafista i cap d'estació del III Regiment d'Enginyers i el 15 de juny de 1918 va ser condecorat amb la medalla de plata a Fossalta di Piave (Vèneto, Itàlia). Després de la guerra, s'acostà als cercles llibertaris de Milà (Llombardia, Itàlia), desenvolupant una intensa propaganda anarquista. La policia en aquesta època destacà les seves dots d'orador. Treballà com a proveïdor de publicitat en el periòdic Avanti! i fou redactor d'Umanità Nova, publicació amb la qual també col·laborà amb il·lustracions a l'estil del dibuixant antimilitarista Giuseppe Scalarini. El maig de 1920 va ser detingut per primera vegada a prop de la plaça del Duomo de Milà i denunciat per «violència contra els funcionaris de la Seguretat Pública» –s'havia defensat amb el pal d'una bandera. A partir d'aquesta data patirà nombrosos arrests i curts períodes de detenció. En 1921, encara que considerat com a «anarquista moderat» i sempre contrari a la violència, va ser detingut, juntament amb Mario Orazio Perelli i Antonio Pietropaolo, arran de l'atemptat al Teatre Diana del 23 de març de 1921; jutjat, va ser condemnat l'1 de juny de 1922 a 16 anys i un més de presó per «associació criminal i fabricació, possessió i transport de bombes». A la presó es convertí al feixisme, mostrant expressions de simpatia pel règim, motiu pel qual entre els interns va ser anomenat El Feixista; sembla, però, que el que volia era aconseguir el famós advocat Francesco Bonavita i ser alliberat el més aviat possible. No obstant això, la seva llibertat no arribà fins el desembre de 1929, data en la qual va ser indultat i posat en llibertat vigilada fins el 31 de gener de 1931. A Milà entrà a fer feina a l'editorial Rizzoli i durant un temps col·laborà en el periòdic feixista Il Popolo d'Italia. En 1935 obtingué el passaport per a l'Àfrica Oriental Italiana i viatjà per la zona com a cap de vendes i de distribució del l'editorial Rizzoli. El maig de 1943 el seu nom va ser eliminat del llistat de subversius en virtut de la seva «regular conducta política». A finals de 1944 es traslladà a Roma (Itàlia), on, amb Pietro Nenni, fundà l'edició romana del periòdic socialista Avanti! i el 15 de gener de 1945 creà amb el democratacristià Giuseppe Liverani i el comunista Amerigo Terenzi l'Agenzia Nazionale Stampa Associata (ANSA, Agència Nacional de Premsa Associada). Durant la postguerra treballà en el món editorial («Messaggerie Romane», «Messaggerie Nazionale»), publicant diversos periòdics (Don Basilio, Il Pettirosso, Telestampa, etc.). El seu pas a les files socialistes i la seva reconversió a l'antifeixisme després d'acabada la guerra, va ser resposta amb sarcasme per les publicacions anarquistes i pels seus antics companys de militància. Posteriorment creà l'agència de distribució «Primo Parrini & C.». Primo Parrini va morir el 22 d'agost de 1961 a Roma (Itàlia). ***
Julio
Prades Perfagés - Julio Prades
Perfagés: El 22 d'agost de 1967
mor a Saint-Marc
(Angulema, Poitou-Charentes, França)
l'anarcosindicalista Víctor Cenón Julio Prades
Perfagés. Havia nascut el 12 d'abril de
1879 –algunes fonts
citen erròniament 1878– a
Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Era fill de
Ramón Prades Llonga i de Lucía
Perfagés Armengol. Llaurador de
professió, estava casat
amb María Rosa Ribera Costó, amb qui
tingué set infants (Ramón Jacinto,
Alfredo, Lourdes, Pilar, Rafaela, Aniceto i Tomás). En els
anys vint fou un
dels creadors del Centre Obrer i un dels fundadors de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) a Massalió. Arran de l'aixecament
revolucionari aragonès de
desembre de 1933, va ser detingut el 15 de desembre d'aquell any a casa
seva
per la Guàrdia Civil i tancat, amb altres companys, al
dipòsit municipal de
Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent); el gener de 1934,
però, va ser
alliberat en no quedar provada la seva participació en els
fets. Durant la
Revolució i la guerra, participà en les dues
col·lectivitats agrícoles a
Massalió. Quan l'ofensiva antirevolucionària
comunista de l'estiu de 1937
contra l'Aragó llibertari, son fill, Ramón
Jacinto Prades Ribera, va ser
empresonat pels estalinistes. A partir del 7 d'abril de 1938 va haver
de
refugiar-se amb sa família a Sant Vicenç dels
Horts (Baix Llobregat,
Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, creuà amb sa
família els Pirineus
i va ser tancat al camp de concentració de Bram. El 10 de
gener de 1941 va ser
condemnat en rebel·lia per les autoritats franquistes a cinc
anys
d'inhabilitació absoluta i a 500 pessetes de multa.
Després de la II Guerra
Mundial s'establí a Angulema, on continuà
treballant com a obrer agrícola i
militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta
població. Julio Prades
Perfagés va morir el 22 d'agost de 1967 al domicili de sa
filla Rafaela a Saint-Marc
(Angulema, Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat dos
dies després. Julio Prades
Perfagés (1879-1967) ***
César
Fauxbras - César Fauxbras:
El 22 d'agost de 1968 mor a París (França) el
mariner, escriptor, periodista,
comptable i militant anarquista i anarcosindicalista Kléber
Gaston Gabriel
Alcide Sterckeman, més conegut com César
Fauxbras. Havia nascut el 30 de gener de 1899 a
Rosendaël
(Nord-Pas-de-Calais, França; actualment pertanyent a
Dunkerque). Fill d'una
família burgesa, sos pares es deien Clovis-Ernest
Sterckeman, empleat
d'assegurances, i Joséphine Roland, mestressa de casa. El 2
d'abril de 1914,
amb 15 anys, s'enrolà com a grumet a bord de l'Armorique,
amb base a l'Escola de Grumets de Brest (Bretanya), i
durant la Gran Guerra serví en el cuirassat Danton
que operà a la Mediterrània. En 1916 va ser
destinat a les bases d'Àfrica del
Nord (Bizerta, Alger, Sidi Abdallah), on en 1918 aconseguí
el grau de segon
contramestre. En aquest destí recollí els
testimonis dels mariners que havien
participat en els motins del Mar Negre en 1919. Després
de la seva desmobilització el gener de 1921, el 25 d'abril
de
1922 rebé el grau de capità de la Marina Mercant
a Le Havre (Alta Normandia,
França). Posteriorment s'instal·là a
la regió parisenca. El 5 de juny de 1924
es casà amb Marcelle Renée Franck al IV Districte
de París. Entre el desembre
de 1925 i el 5 de gener de 1931 dirigí un garatge
d'automòbils. En 1927 nasqué
sa filla Gilberte i en 1929 obtingué el diploma d'expert
comptable. L'estiu de
1931 es desplaçà a Villa Keror (La Ciotat,
Provença, Occitània) amb la idea de
muntar una llibreria, però el projecte no reeixí.
Entre l'1 de juny de 1932 i
el 31 de gener de 1933 treballà de comptable per a un
proveïdor de marbre. Sempre
amb problemes econòmics, en 1934 passà a viure,
de manera molt humil, a
Vincennes (Illa de França, França). Sota
el pseudònim de César
Fauxbras, en 1932 publicà el
llibre Jean le Gouin. Journal
d’un simple matelot de la Grande
Guerre i en
1935 Mer
Noire. Les mutineries racontées par un mutin, del qual Eugène Schkaff (Jean
Fréville) va fer una crítica per
al periòdic L'Humanité del 10
de juny de 1935. També en 1935 publicà Viande
à brûler. Journal d’un chômeur,
obra que va ser presentada als Premis
Goncourt d'aquell any i que va ser rebutjada pel jurat
–aquest llibre va ser reeditat
en 2014. Entre 1935 i 1936 participà en debats organitzats
pel «Club du
Faubourg» a la Sala Poissonnière del
Faubourg-Poissonière de París. En 1936
cofundà el Sindicat d'Oficials de Pont de la Marina Mercant
de la Confederació
General del Treball (CGT). En 1938 publicà Antide
ou les banqueroutes
frauduleuses. Periodista pacifista i antimilitarista,
col·laborà en
diferents publicacions, com ara Les Humbles, Le
Merle Blanc, L'Oeuve,
etc. Abans de la II Guerra Mundial col·laborà
regularment en el periòdic SIA,
òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on
destacà una sèrie
d'articles contra el lapinisme (de lapin,
conill en francès;
terme per definir la fecunditat excessiva) i pel control de naixements,
i per un
dels quals («Plaidoyer pour Fernand») va ser
processat i condemnat, amb Aurèle
Patorni (Morel Pato), el 6 de juliol de 1939 a 10
mesos de presó i 3.000
francs de multa per «propaganda contra la
natalitat». En 1939 va ser mobilitzat,
però la Marina Nacional, per castigar-lo per la seva
militància llibertària,
l'envià a l'Exèrcit de Terra. Sergent del 511
Batalló Regional amb seu a
Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), el 29 de maig de 1940 va caure presoner a mans de
les tropes alemanyes a
Ledringhem, a prop de Dunkerque, i internat entre juny de 1940 i
març de 1941 a
l'Stalag XVII A, a Kaiserstenbruck (Bruck an der Leitha, Baixa
Àustria,
Àustria), quan fou alliberat com a excombatent de la Gran
Guerra. Durant
l'Ocupació no va publicar cap llibre i només
després de la II Guerra Mundial
donà permís per publicar els seus llibres. A
més les obres citades, podem
destacar Lettre ouverte à M. le ministre de la
guerre sur l'incontinence
oratoire dans la Grande Muette (1935) i «Le
fétiche de mon oncle Archie.
Nouvelle» (en Les plus belles histoires de mer,
1940). César
Fauxbras va morir el 22 d'agost de 1968 al XII Districte de
París (França).
Pòstumament s'han editat i reeditat, de la mà de
son nét Anthony Freestone,
algunes obres seves, com ara La
débâcle.
Les raisons, exposées par lui-même, qu'avait au
mois de mai le soldat
réserviste de ne pas vouloir mourir pour Dantzig
(2011) i Le Théâtre de
l'Occupation. Journal (1939-1944) (2012), i encara resten
obres inèdites,
com Le corsaire boiteux i Pourquoi la
Marine a trahi. En 2011
Matt Perry publicà la biografia en anglès Memory
of War in France (1914-45).
Cesar Fauxbras, the Voice of the Lowly. ***
Foto
policíaca d'Umberto Tommasini (Trieste, 14 de
març de 1941) - Umberto
Tommasini: El 22 d'agost de 1980 mor a Vivaro
(Friül) l'anarquista i resistent
antifeixista Umberto Tommasini. Havia nascut el 9 de març de
1896 a Vivaro
(Friül). Sos pares es deien Angelo i Bernardina, obrers no
qualificats que emigraren
a Trieste i esdevingueren socialistes. En 1902 quedà orfe de
mare i amb 13 anys
començà a treballar com a aprenent en un obrador
de ferreria. El 14 d'octubre
de 1909 participà en la seva primera
manifestació, una protesta contra
l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i
Guàrdia. Amb sos germans
Vittoria, Leonardo i Angelo, freqüentà els grups
socialistes i l'afamat Cercle
d'Estudis Socials (CES). Son pare, també assidu del CES,
recuperà vells llibres
socialistes i muntà a la seva llar de Vivaro una Biblioteca
Popular, que serà
la primera de la regió. Quan esclatà la Gran
Guerra sa família retornà a Vivaro
pensant que el conflicte bèl·lic duraria poc
temps. Mentrestant ell fou
destinat a un destacament de metrallers i en una acció de
guerra va ser ferit.
En 1917 va ser fet presoner en la derrota de Caporetto i internat al
camp de
presoners de Mauthausen. En 1919 va ser llicenciat i retornà
a Trieste, on
reprengué la seva feina de ferrer i
freqüentà els cercles socialistes i
anarquistes. En 1920 seguí intensament el debat sorgit en el
moviment
socialista, però quedà profundament decebut del
vaig nivell de la polèmica i no
renovà el seu carnet socialista ni s'afilià al
nounat Partit Comunista d'Itàlia
(PCI), que considerava excessivament jeràrquic.
S'adherí al moviment
anarquista, seguint les passes del seu germà major Vittorio,
que havia conegut
a Sardenya anarquistes provinents de Trieste que, com a
antimilitaristes,
havien estat internats durant la guerra. Durant la postguerra
participà en
totes les iniciatives polítiques i sindicals que es
desenvoluparen a Trieste i
molt especialment en els grups de defensa contra els escamots
feixistes. En
1921 va ser ferit per un grup de feixistes que havien irromput a la
fàbrica on
treballava. L'estiu d'aquell mateix any participà en una
«expedició punitiva»
contra membres d'un escamot feixista que retornaven d'una
acció contra el
«barri roig» de San Giacomo, de la qual resultaren
ferits una trentena de
feixistes arran de l'explosió d'una bomba; son pare, que no
suportava aquesta
mena d'accions violentes, trencà tota relació amb
son fill. En 1925 assistí al
congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) que
se celebrà a Milà, on conegué
Camillo Berneri i Gino Bibbi, amb els qui entaulà una
estreta amistat. L'11 de
setembre de 1926 participà en l'intent d'atemptat contra
Benito Mussolini
portat a terme per Gino Lucetti, subministrant a aquest els explosius,
encara
que sembla que no estava al corrent de l'ús que se li havia
de donar-hi. Considerat
perillós pels seu radicalisme, les autoritats feixistes el
detingueren en
diverses ocasions i fou un dels primers antifeixistes que va ser
confinat,
durant un període de sis anys, a Ustica i a
Ponça. Durant el seu confinament es
mostrà indisciplinat i lluità contra els abusos
per part dels vigilants, alhora
que va fer amistat amb el comunista Luigi Calligaris i l'enginyer
republicà
Giobbe Giopp. A finals de 1931 retornà a Trieste i setmanes
després, el gener
de1932, passà clandestinament a França
després d'una breu estada al domicili de
la família Zanolli de Zuric i a Ginebra, on Luigi Bertoni i
Carlo Frigerio, del
Comitè Pro Víctimes Polítiques, li
recomanà marxar a París a causa de les
dificultats polítiques i econòmiques de romandre
a Suïssa. A la capital gala
s'integrà en la lluita antifeixista portada a terme pels
exiliats italians,
encara que no tenia una situació legal estable. Amb Camillo
Berneri i Giobbe
Giopp estudià la possibilitat de portar accions
antifeixistes a l'interior
d'Itàlia. En 1934 es posà a viure en parella amb
la triestina Anna Renner, amb
qui tindrà un fill (Renato). Entre l'1 i el 2 de novembre de
1935 assistí al
Congrés Anarquista Italià
(«Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants
Europeus») que se celebrà a Sartrouville, a prop
de París; promogut per Camillo
Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de
França, de Suïssa i de
Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo
Fantozzi, Carlo
Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato
Anarchico d'Azione
Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària), els
responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini,
Umberto
Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El juliol de 1936, arran
del cop
feixista a Espanya, marxà a Barcelona (Catalunya) a fer
costat la Revolució i
s'adherí a la Secció Italiana de la Columna
Ascaso de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), comandada per
Carlo Rosselli. El 28 d'agost de 1936 lluità a la batalla de
Monte Pelado, al
front d'Aragó, entre Osca i Almudébar.
Ocupà càrrecs de responsabilitat en
l'Exèrcit republicà, encara que es
mostrà força crític amb la
militarització de
les milícies. El febrer de 1937, durant una temptativa de
sabotatge contra una
nau de la marina franquista al port de Ceuta, va ser detingut pels
comunistes,
juntament amb Giobbe Giopp, Alfredo Cimadori i Giovanni Fontana, i
tancat a
València, on va ser durament interrogat per la policia
estalinista. Aconseguí
fugí, però es va veure obligat a retornar a la
presó per a no entrebancar les
negociacions que el ministre de Justícia, l'anarquista Joan
García Oliver,
estava fent per a alliberat tot el comando –finalment,
resultà que Cimadori
era un confident de la policia feixista. A finals d'abril de 1937,
després de
patir un simulacre d'execució, va ser alliberat. En un
carrer barceloní troba
Berneri, pocs dies abans de ser assassinat pels estalinistes.
Després dels
tràgics fets de «Maig del 1937»
retornà a França i es dedicà a
planejar un
atemptat contra Mussolini, però les autoritats feixistes
s'assabentà del
projecte gràcies a la delació de Mario Buda,
anarquista confident de la
policia. En 1940, com a conseqüència de l'esclat de
la II Guerra Mundial, va
ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet.
Després de
l'armistici italofrancès, va ser extradit a
Itàlia. Entre 1941 i 1943 fou
confinat, amb altres anarquistes, a Ventotene, on es va fer
càrrec de la cuina
de la cantina dels llibertaris. A l'illa tirrena conegué
Giussepe Di Vittorio,
que durant l'estiu de 1937 havia calumniat Berneri. El 25 de juliol de
1943
nombrosos presos polítics van ser alliberats,
però ell i altres companys
anarquistes i iugoslaus hi restaren. Després va ser
traslladat al camp de
concentració de Renicci,
a Anghiari
(Toscana), i no va ser alliberat pel govern de Pietro Badoglio fins al
8 de
setembre de 1943, poques hores abans de l'arribada de les tropes nazis.
Mentre
molts d'anarquistes entraren en la Resistència, ell es
negà a causa del control
que hi exercien els comunistes, amb els qui no volia cap tracte, i
marxà als
Apenins septentrionals, on reprengué contacte amb els
companys anarquistes i
ajudà els refugiats. Després de la guerra
retornà a Trieste, on amb altres
companys (Biordano Bruch, Libero i Primo Vigna, etc.) que venien de
l'exili i
de la lluita partisana, fundà el grup anarquista
«Germinal» i un periòdic
homònim,
que sorgí tots els dies del Primer de Maig i en ocasions
assenyalades. En 1945
assistí a Carrara al congrés constitutiu de la
Federació Anarquista Italiana
(FAI), a la qual s'adherí el grup
«Germinal». En aquests anys de postguerra
s'oposà al comunisme iugoslau i a les maniobres republicanes
i socialistes dels
partits polítics italians. Després de reprendre
la seva feina de ferrer, va ser
elegit, malgrat l'hegemonia comunista, delegat sindical en el seu lloc
de
treball i promogué diverses iniciatives (Primer de Maig,
conferència
commemorativa de Ferrer i Guàrdia, etc.). En 1954 va ser
condemnat a presó pel
govern militar d'ocupació angloamericà, que
aleshores administrava Trieste, per
propaganda il·legal anarquista. En aquests anys
ajudà alguns anarquistes
búlgars a fugir del règim comunista i a passar
clandestinament a França. En
1965 acceptà el «pacte associatiu» de la
FAI, però entrà a formar part del
sector dissident que acabà constituint el Grup d'Iniciativa
Anarquista (GIA). Durant
els anys setanta va ser un punt de referència per a les
noves generacions
d'anarquistes i amb 74 anys, l'agost de 1970, defensà tot
sol la nova seu del
grup «Germinal» de l'atac d'un escamot feixista.
Entre 1971 i 1979, en
substitució de Alfonso Failla, dirigí el
periòdic Umanità Nova
i patí una condemna arran d'un article publicat contra
un «capellà mafiós
calabrès». En 1973 un informe policíac
el qualificava com a
«element de caràcter impulsiu i bregós,
constantment insatisfet i obertament
intolerant amb l'Autoritat i la llei de l'Estat». Octogenari,
participà en
marxes antimilitaristes, congressos de la FAI, activitats
contrainformatives
contra les malifetes estatals, etc., però sovint s'havia de
retirar a la seva
localitat natal per enfortir-se de les malalties de la vellesa. Umberto
Tommasini va morir el 22 d'agost de 1980 a Vivaro (Friül) i el
seu funeral al
cementiri de la localitat dos dies després fou una gran
manifestació de condol
del moviment anarquista italià. En 1984 Claudio Venza
publicà en llengua vèneta
la llarga entrevista autobiogràfica Umberto
Tommasini. L'anarchico triestino, traduïda a
l'italià en 2011 sota el títol
Il fabbro anarchico. Autobiografia fra
Trieste e Barcellona; aquest mateix 2011 es va publicar la
traducció al
català (L'anarquista de Trieste. Un
indignat del segle XX). En 2005 el Centro Studi Libertari
(CSL, Centre
d'Estudis Llibertaris) de Trieste inaugurà la Biblioteca
Social «Umberto
Tommasini». Umberto Tommasini (1896-1980) ***
Necrològica
de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 d'octubre de 1981 - Vicent Monzó Cervera:
El 22 d'agost
de 1981 mor a Narbona (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista
Vicent Monzó Cervera –el certificat de
defunció cita com a segon llinatge Ververa. Havia
nascut el 8 de març
de 1901 a Cervera del Maestrat
(Baix Maestrat, País Valencià). Sos pares es
deien Antoni Monzó i Antònia Cervera. Fill de
pagesos,
quan tenia dos mesos son pare
morí i arran d'aquest fet sa família
patí grans dificultats. En 1908
s'instal·là
amb sa mare a França, on va créixer.
Insubmís al servei militar espanyol, en
1923 ja militava en el moviment llibertari. Aquest mateix any, amb
altres companys
(Capelles, Gil, Ciurana, etc.) organitzà un grup
artístic i de propaganda
anarquista a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936 retornà a la Península. A partir
del 2 d'abril de 1937 presidí
al seu poble natal el Comitè Local i la
col·lectivitat, a més de ser regidor de
Cultura i Propaganda del Consell Municipal, organisme que
passà a presidir a
partir del juny d'aquell any. Amb Ramon Fonollosa, a primers de
desembre
d'aquell any, constituí a Cervera del Maestrat
l'Agrupació Anarquista «Fecundidad»,
adscrita a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
El 10 d'abril de 1938,
pressionat per la reacció comunista encapçalada
per Enrique Líster Forján, fugí
cap a Barcelona (Catalunya), on entrà a formar part de la
col·lectivitat de
Sant Boi (Baix Llobregat, Catalunya). Poc després, quan el
triomf franquista
era un fet, creuà els Pirineus per Sant Llorenç
de Cerdans (Vallespir,
Catalunya Nord) amb sa companya Manuela i son fill Afelio i, separat
d'aquests,
fou tancat al camp de concentració de Sant
Cebrià. Després de la II Guerra
Mundial, amb altres companys, organitzà la
Federació Local d'Argelers de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Després
agafà una masoveria a Sant
Pèire dels Camps (Llenguadoc, Occitània) i en
1947 s'instal·là a Sant Laurenç
de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània), la
Federació Local de la CNT de la
qual representà en diversos plens interdepartamentals a
Perpinyà. El setembre
de 1959 es traslladà a Narbona, on ocupà la
secretaria de la CNT un temps;
després passà a residir a Cucçac
d'Aude (Llenguadoc, Occitània). En els últims
anys de sa vida patí hospitalitzacions a Narbona i a
Montpeller. Vicent Monzó
Cervera va morir el 22 d'agost de 1981 a l'Hospital de Narbona
(Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat dos dies després a Cuçac d'Aude. ***
Robert
François (Mystag) - Mystag: El 22
d'agost de 1988 mor a Puy-du-Lac
(Poitou-Charentes,
França) l'il·lusionista i
propagandista anarquista, neomaltusià, pacifista i
lliurepensador Robert
Léon François, més conegut sota el nom
artístic de Mystag. Havia nascut el 17
de
setembre de 1919 a La Rochelle (Poitou-Charentes,
França). Sos pares es dein Maurice
Edouard François, perruquer, i Marie Gabrielle Augustine
Edwige Raphel. D'adolescent
entrà
a formar part del moviment anarquista i quan tenia 18 anys es va
sotmetre a la
vasectomia en l'«afer de les esterilitzacions de
Bordeus» –en 1935 un grup de
15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a la
vasectomia a Bordeus
(Aquitània, Occitània), realitzada pel doctor
Norbert Bartosek, amb el suport
de destacats militants anarquistes (André i
Andrée Prévotel, Aristide Lapeyre,
Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas, molt
comentat a
l'època, va rebre els noms d'«afer de les
esterilitzacions de Bordeus» o «afer
Bartosek». En aquests anys exercí, com son pare,
l'ofici de
barber, professió que practicà
nombrosos anys. Durant la II Guerra Mundial visità
Sébastien Faure a Royan
(Poitou-Charentes, França) i li va indicar que, si
hagués de fer-se una nova
edició del seu llibre La doleur universelle,
tot el capítol dedicat al
neomaltusianisme hauria de ser modificat. Després de
l'Alliberament establí
contactes amb els cercles anarquistes de la seva regió i
organitzà nombroses
conferències a l'església desafectada L'Oratoire,
tant de la Federació
Anarquista (FA), de la Libre Pensée o del grup editor del
periòdic Ce Qu’il
faut dire, publicat per Louis Louvet i Simone Larcher. Cap al
1946
organitzà una gira al sud-oest del compositor i
intèrpret Raymond Asso. Després
s'instal·là a París, on
treballà de barber, i s'integrà en la FA.
Més tard
engegà la seva carrera de prestidigitador sota el nom
artístic de Mystag
i esdevingué un reconegut il·lusionista
especialitzat en diferents disciplines
(màgia blanca i de foc, hipnosi, telepatia, visions, etc.) i
fou membre de l'Associació
Francesa d'Artistes Prestidigitadors (AFAP) i del Comité
d'Expertise et
d'Expérimentation des Phénomènes
Paranormaux (CIEEPP, Comitè de Peritatge i
d'Experimentació dels Fenòmens Paranormals) i
secretari general del Comitè de
Defensa de l'Il·lusionisme (CDI). El seu art es basava en la
raó i denunciava
en les seves actuacions els xarlatans professionals (mags, faquirs,
ocultistes,
espiritistes, etc.) que pretenien tenir dons transcendentals o
sobrenaturals, i
per la qual cosa se li considera un dels precursors del
mètode zetètic. El 28 d'abril de 1951 es
casà a Le Pré-Saint-Gervais
(Illa de França, França) amb Emilienne Danet, amb
qui es va divorciar
el 19 de juny de 1956. En
aquests anys col·laborà en Le Libertaire
i en L'Entente Anarchiste,
butlletí editat a Le Mans entre 1952 i 1953 per Raymond
Beaulaton, Jean Perrin
i André Prudhommeaux que agrupava els opositors a la
línia que Georges Fontenis
marcava en la FA i en la Federació Comunista
Llibertària (FCL). Després
participà en la reconstrucció de la FA al voltant
de Maurice Joyeux, exercint
diversos càrrecs, com ara l'encarregat de controlar els
comunicats i anuncis de
la redacció de Le Monde Libertaire.
Arran del Congrés de la
Reconstitució, realitzat entre el 25 i el 27 de desembre de
1953, va ser
nomenat secretari de Relacions Interiors, al costat de Pierrette
Martínez
(Secretaria General), Maurice Laisant (Relacions Exteriors) i
André
Prudhommeaux (Relacions Internacionals). Durant la tardor de 1952, amb
un grup
de companys (Pierre-Valentin Berthier, Charles-Auguste Bontemps, Louis
Chauvet,
Georges Glazer, René Guillot, Maurice Joyeux,
Gérard de Lacaze Duthiers, Pierre
Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges
Vincey), creà el grup
anarquista de lliure discussió «Centre de
Recherches Philosociales» (Centre de
Recerques Filosocials) que cada dissabte organitzava debats
(Conferències
«Défense de l'homme») a la Sala de les
Sociétés Savantes de París. Fou el
promotor de l'edició en fascicles del llibre de Han Ryner L'Église
devant
ses juges. Organitzà nombroses gales i
mítings per a diverses
organitzacions llibertàries o anarquitzants, especialment la
«Gala de Màgia»,
per recaptar fons per al periòdic Liberté
de Louis Lecoin. El 4 de gener de 1958 es casà a Le Chesnay
(Illa de
França, França) amb Danielle Lucienne Delamotte.
En 1965, amb
Charles-Auguste
Bontemps i Alain Sergent, publicà el fulletó L'anarchisme
et la science.
Després de l'exclusió de Maurice Laisant de la FA
i la creació de la Unió dels
Anarquistes (UA), va ser nomenat secretari de Relacions Exteriors en el
congrés
de fundació d'aquesta nova organització realitzat
entre el 17 i el 18 de
novembre de 1979. També fou membre d'altres organitzacions,
com ara La Libre
Pensée –col·laborà en L'Idée
Libre–, la Unió Racionalista, la
Unió
Pacifista, Amis de Han Ryner i del Moviment d'Autogestió
Distributiva. A més de
les obres citades, és autor de Badinages
d'illusionnistes (sd), Mensonges
et vérités de la magie (1976), Han
Ryner, philosophe et militant
libre-penseur (1983) i De Bakounine ou de Marx, qui
est l’ombre et qui
est la lumière (1984), entre d'altres. En 1975
intervingué en el documental
d'Agnès Varda Daguerréotypes
i la seva figura ha servit de model a un
dels personatges de la novel·la de Patrick
Pécherot Belleville-Barcelone.
El 27 de novembre de 1982 es casà al XX Districte de
París amb Gumersinda Suárez Recarey (Linda). Robert
François va morir el 22 d'agost de 1988 a Puy-du-Lac
(Poitou-Charentes,
França) en un accident automobilístic en el qual
el seu cotxe s'incendià. Mystag (1919-1988) ***
Necrològica
de Vicente Ortuño Amorós apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 15
d'octubre de 1991 - Vicente Ortuño
Amorós: El 22 d'agost de 1991 mor a
Narbona (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Vicente Ortuño Amorós. Havia
nascut el 26 de juny de 1908 a Caudete
(Albacete, Castella, Espanya). Era
fill de Pedro Ortuño Martí,
jornaler, i de María Amorós Ortuño.
Quan encara era molt jove emigrà a
Barcelona (Catalunya), on treballà d'empleat del gas i
s'afilià al Sindicat del
Gas de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on
ocupà càrrecs de
responsabilitat orgànica. El 12 de gener de 1935 es
casà a Requena amb Rosa López
Requena. Durant els anys bèl·lics
visqué a Arenys de Mar (Maresme, Catalunya). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en diversos
camps de concentració. Després de la II Guerra
Mundial, amb Miquel Bauló Isern
i altres, organitzà la Federació Local de Sant
Laurenç de la Cabrerissa
(Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Posteriorment va ser un
dels animadors de la
Federació Local de Tesan de Besièrs (Llenguadoc,
Occitània) de la CNT i després
de la desaparició d'aquesta federació, arran de
la defunció dels companys,
s'integrà en la Federació Local de Narbona
(Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Vicente
Ortuño Amorós va morir el 22 d'agost de 1991 a la
carretera de Narbonne-Plage de
Narbona (Llenguadoc, Occitània). ***
Belén
Galán Sosa - Belén
Galán Sosa:
El 22 d'agost de 2010 mor a Granollers (Vallès
Oriental, Catalunya)
l'activista anarquista
i anarcosindicalista María Belén Galán
Sosa. Havia nascut el 7
de gener de 1988 a Càceres (Extremadura, Espanya). Era filla
de
Justo Galán i María Luisa Sosa. Amb sa
família es
traslladà a Algesires
(Cadis, Andalusia, Espanya). Cap el 2002 entrà a formar part
de l'Ateneu
Llibertari de La Línea de la Concepción (Cadis,
Andalusia, Espanya). En 2005 es
traslladà a Granada (Andalusia, Espanya), on
començà a estudiar Ciències de
l'Educació i s'afilià al Sindicat d'Ensenyament
de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Granada, encarregant-se de l'organització
de la Biblioteca del
sindicat i ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara les
secretaries d'Acció
Social i Pro-Presos. També formà part de
diferents col·lectius llibertaris, com
ara el «Centro Social Okupado de los 15 Gatos» o la
Creu Negra Anarquista
(CNA). En aquesta època treballà en l'hostaleria
i en empreses de telefonia. En
2006 participà en el Congrés Internacional de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) que se celebrà a Manchester (North West
England,
Anglaterra). Col·laborà activament en la
Coordinadora Estatal de l'Ensenyament
de la CNT i en les mobilitzacions a Granada contra el «Pla
Bolonya». També actuà
en representacions teatrals de caràcter social i en altres
iniciatives
culturals. Els últims quatre anys de la seva vida els
patí lluitant contra el
càncer. Belén Galán Sosa va morir el
22 d'agost de 2010 a l'Hospital General de Granollers
(Vallès
Oriental, Catalunya) i fou incinerada al cementiri d'aquesta
població, escampant quatre dies
després les seves
cendres en un bosc granadí. ---
|
![[21/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[21/08]") |
|
![[23/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[23/08]") |
|
|
| Actualització: 22-08-23 |