---

Anarcoefemèrides del 20 de febrer

Esdeveniments

Membres de la Colònia Cecília

Membres de la Colònia Cecília

- Giovanni Rossi embarca cap al Brasil: El 20 de febrer de 1890 un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), per iniciativa de Giovanni Rossi, embarca a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el vaixell «Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de «La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista.

***

Revolta de les subsistències

Revolta de les subsistències

- Revolta de les subsistències: El 20 de febrer de 1919 esclata un fort moviment de protesta a Inca (Mallorca, Illes Balears) davant la manca de subsistències, tal i com havia passat a Palma dos dies abans. La revolta es va centrar contra el batle i el cap liberal (Domènec Alzina) d'Inca. El moviment de protesta durà una quants dies.

***

Seguici fúnebre de Nicola Bonservizi a Milà

Seguici fúnebre de Nicola Bonservizi a Milà

- Atemptat contra Nicola Bonservizi: El 20 de febrer de 1924, a la terrassa del petit restaurant italià Savoia, a prop de l'Òpera, de París (França), el jove anarcoindividualista italià Ernesto Bonomini, fereix de mort mentre dinava, per dos trets realitzats a boca de canó al cap, Nicola Bonservizi, primer secretari general local del fascio italià, corresponsal del periòdic Popolo d'Italia i redactor parisenc del periòdic feixista L'Italia Nouvelle. Bonomini es va fer contractar de cambrer al restaurant Savoia per poder realitzar l'atemptat. Bonservizi morí setmanes després, el 24 de març, a l'hospital parisenc de Beaujon a conseqüència de les ferides i després de diverses operacions i trepanacions. Arrestat després de l'atemptat, Bonomini fou jutjat i condemnat el 23 d'octubre de 1924 a vuit anys de treballs forçats; pena que finalment serà tot d'una commutada per presó. A favor seu va jugar l'assassinat el 10 de juny de 1924 del diputat antifeixista italià Giacomo Matteotti per un escamot a les ordres de Mussolini, que va mostrar al món el veritable rostre del feixisme.

***

Capçalera de "La Protesta"

Capçalera de La Protesta

- Surt La Protesta: El 20 de febrer de 1933 surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer número del periòdic bilingüe (italià i francès) bimensual La Protesta - La Protestation. Reemplaçà el periòdic Umanità Nova (1932-1933), prohibit per les autoritats franceses el gener d'aquell any. Va ser publicat per Antonio Cieri i Rivoluzio Gilioli, amb la col·laboració de Camillo Berneri. La gerència la portà Antoine Ballet. En sortiren dos números més (12 i 28 de març de 1933), abans de ser prohibit.

Anarcoefemèrides

Naixements

Lucien Pissarro (ca. 1937)

Lucien Pissarro (ca. 1937)

- Lucien Pissarro: El 20 de febrer de 1863 neix al IX Districte de París (França) el pintor, escultor, gravador i editor anarquista Lucien Camille Pissarro. Era el fill major del pintor impressionista anarquista Camille Pissarro i de Julie Vellay, filla d'un viticultor que havia entrar al servei domèstic del pintor i que esdevingué la seva model i companya. Fugint de la guerra francoprussiana, sa família s'instal·là en 1870 a Londres (Anglaterra) i el 14 de juny de 1871 Camille i Julie, que estava embarassada del quart fill de la parella, es casaren civilment a Croydon (Londres, Anglaterra); ambdós tingueren en total vuit infants. Dies després de la cerimònia, els Pissarro retornaren al continent i s'instal·laren, primer, a Louveciennes (Illa de França, França) i, poc després, a Pontoise (Illa de França, França). Lucien Pissarro cresqué envoltat d'amics de son pare (Paul Cézanne, Édouard Manet, Claude Monet, etc.) i començà a dibuixar i a pintar. D'antuvi conreà la pintura paisatgística i a parir dels anys vuitanta s'interessà per l'escultura i la xilografia. Entre 1884 i 1890 treballà per la societat d'impressió i d'edició artística «Manzi, Joyant et Cie». En 1886 participà amb son pare en la VIII Exposició Impressionista, on mostrà 10 pintures, fortament influenciades pels seus amics Paul Signac i Georges Seurat. Fou un dels primers artistes en reivindicar el moviment neoimpressionista, exposant el I Saló dels Independents i en 1888 a Brussel·les (Bèlgica) amb el grup avantguardista «Les Vingt». En 1890 marxà cap el Regne Unit i s'instal·là definitivament a Londres. En 1891 va fer una conferència sobre l'impressionisme al Art Workers Gild. El 10 d'agost de 1892 es casà a Richmond (North Yorkshire, Anglaterra) amb la il·lustradora artística Esther Levi Bensusan. Entre 1893 i 1897 la parella visqué a Epping (Essex, Anglaterra). El 8 d'octubre de 1893 nasqué l'únic infant de la parella, Orovida Camille Pissarro, que amb el temps esdevindrà una pintora i gravadora reconeguda. El maig de 1893 participà amb dibuixos en el número especial dedicat a l'Anarquia de la revista La Plume i en 1894 col·laborà en la sèrie londinenca de la revista anarquista francesa Le Père Peinard; en aquests anys també col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1894 creà a la seva casa d'Epping, molt influenciat per William Morris i la seva «Kelmscott Press», l'editorial «Eragny Press», que jugà un important paper en el desenvolupament de l'edició artística europea i que prengué el nom d'Éragny-sur-Epte (Picardia, França), població de la seva residència familiar, publicant 32 llibres fins al 1914. En 1895 il·lustrà, amb Louis Anquetin i Félix Valloton, el llibre del propagandista anarquista Zo d'Axa Le grand trimard. En 1896 abandonà la Societat dels Independents. El març de 1897 patí un vessament cerebral, cosa que li va impedir pintar fora de casa fins el 1905. L'abril de 1897 es traslladà amb sa família la número 62 de Bath Road, al barri de Bedford Park de Chiswick (Londres, Anglaterra). Entre 1897 i 1908 col·laborà amb dibuixos per la publicació llibertària Le Temps Nouveaux. A partir de 1902 visqué amb sa família al número 27 de Stamford Brook Road, al mateix barri londinenc de Chiswick. En 1903, amb els artistes llibertaris Maximilien Luce i Théo van Rysselberghe, il·lustrà el llibre del propagandista anarquista Jean Grave Les aventures de Nono. Entre novembre i desembre de 1904 exposà al New English Art Club (NEAC) de Londres, societat artística alternativa a la Royal Academy, i dos anys després n'esdevingué membre. En aquests anys establí una forta amistat amb els artistes prerafaelites i els pintors plenairistes. Conegué Charles Ricketts i Charles Shannon i contribuí amb gravats a la seva revista The Dial. En 1907 entrà en el Walter Sickert’s Fitzroy Street Group i en 1911 fou un dels cofundadors del londinenc Camden Town Group, que agrupava els artistes britànics postimpressionistes. Entre 1913 i 1919 pintà paisatges a diferents indrets (Dorset, Westmorland, Devon, Essex, Surrey i Sussex). El maig de 1913 realitzà la seva primera exposició individual a la Carfax Gallery de Londres. El juliol de 1916 esdevingué ciutadà britànic. Amb James Bolivar Manson i Théo van Rysselberghe, en 1919 fundà el «Monarro Group», que tenia com a finalitat promoure la pintura dels artistes impressionistes Claude Monet i Camille Pissarro (el nom ve d'ajuntar el principi i el final dels llinatges dels dos artistes); aquest grup contribuí fortament a la divulgació de l'impressionisme al Regne Unit, però deixà de funcionar tres anys més tard. Entre 1920 i 1930 exposà moltes vegades, en ocasions amb son pare i sa filla. Entre 1922 i 1937 pintà regularment al migdia francès i també al comtat anglès de Derbyshire. Entre 1934 i 1944 exposà a la londinenca Royal Academy. Lucien Pissarro va morir el 10 de juliol de 1944 en una petita casa de camp a Hewood (Comtat de Somerset, Anglaterra), on s'havia traslladat en 1940 fugint dels bombardeigs alemanys. En morir, la vídua donà el seu arxiu a l'Ashmolean Museum d'Oxford (Oxfordshire, Anglaterra).

Lucien Pissarro (1863-1944)

***

Auguste Albert Philippe

Auguste Albert Philippe

- Philippe: El 20 de febrer --algunes fonts citen el 26 de febrer-- de 1864 neix a Lorient (Bretanya) el periodista anarquista Auguste Albert Philippe, conegut com Philippe, André Philippe o Léon Wolke. En 1894 va ser condemnat per un tribunal del Maine-et-Loire a cinc anys de presó ajornables per «associació de malfactors». Instal·lat a Reims, el maig de 1897 marxà a Roubaix buscant feina i, després de passar un mes a Londres (Anglaterra), esdevingué el gerent del periòdic La Cravache, que entre 1897 i 1898 s'edità a Roubaix, i on signà diversos articles sota el pseudònim Léon Wolke o Wolcke. El 29 de desembre de 1897 va ser condemnat pel tribunal correccional de Lille a un mes de presó, a 50 francs de multa i a 100 francs d'indemnització per «difamació a l'alcalde de Roubaix» en un article publicat en el citat periòdic. Per evitar l'empresonament, ja que amb aquesta condemna perdia el dret d'ajornar la pena anterior de cinc anys, fugí a Londres i fou substituït per Jean Bourguer i A. Sauvage en la gerència del periòdic. El febrer de 1898 Le Cravacheur de Roubaix publicà una carta seva, datada el 12 de febrer a Londres, on certificava que signava els articles com a Léon Wolke, exculpant així a d'altres de l'autoria de les seves col·laboracions. Sembla que, sota el nom d'Albert, en 1907 regentà un petit cafè a Reims, alhora que exercia el seu ofici i col·laborava en la nova època de La Cravache, editada en aquesta ciutat entre 1906 i 1913 per Jean Bourguer, Charles Dhooghe i Victor Grimbert. Philippe va morir el 22 d'octubre de 1917 a Londres (Anglaterra).

***

Margarethe Fass-Hardegger (Munic, 1909)

Margarethe Fass-Hardegger (Munic, 1909)

- Margarethe Faas-Hardegger: El 20 de febrer de 1882 neix a Berna (Berna, Suïssa) la sindicalista, pacifista, feminista i escriptora llibertària Margarethe Hardegger, més coneguda com Margarethe Faas-Hardegger, amb el llinatge de son primer marit. Durant els seus anys escolars va desenvolupar un fort esperit reivindicatiu i per la qual cosa va ser internada en un pensionat per sos pares. Va estudiar medicina després de treballar un temps en l'empresa PTT (Postes, Téléphones et Télegraphes), on son pare treballava, i de casar-se amb Philippe Faas. Paral·lelament a la seva activitat estudiantil --va canviar els estudis de medicina pels de dret--, va organitzar cercles de discussió i va contribuir a la creació de sindicats. Va prendre part en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors del Tèxtil. En aquests anys va introduir-se en els cercles llibertaris i antimilitaristes, especialment amb els de Fritz Brupbacher, James Guillaume i Gustav Landauer, de qui s'enamorarà. Més tard passa a ser secretària de la Unió Suïssa dels Sindicats Professionals (USSP) i publica en 1906 el periòdic Die Vorkämpferin (La Pionera), òrgan de la Federació Obrera Suïssa; un any més tard sortirà la versió francesa sota el títol L'Exploitée. A més del món sindical, impulsarà reivindicacions educatives, neomaltusianes, anticlericals i antimilitaristes. En 1907 va participar en la primera conferència de dones socialistes a Stoccarda (Alemanya) i va conèixer l'anarquista de Zuric Ernest Frick. Son company la deixar per continuar amb la seva carrera de cantant líric a Viena. En 1908 va participar en el Congrés Anarquista de Chaux-de-Fonds, on va exposar la seva tesi sobre l'amor lliure. Mentrestant les relacions entre el Comitè Sindical Federal i Margarethe s'alteren, a causa dels seus articles sobre sexualitat i control de natalitat, però sempre comptarà amb el suport de les Unions Obreres i dels sindicalistes revolucionaris llibertaris, posant el seu òrgan d'expressió La Voix du Peuple al servei de L'Exploitée. L'abril de 1909, quan L'Exploitée deixa de publicar-se a partir d'octubre de 1908 després de 18 números, Faas-Hardegger abandona el càrrec de secretària de l'USS. S'afiliarà al Sozialistiche Bund, al costat de Landauer, i col·laborarà en el seu periòdic Der Sozialist. Amb Erich Mühsam crearà el grup TAT i trencarà amb Landauer, que havia criticat la seva obra sobre l'amor lliure. Va estar molt lligada durant aquests anys a l'anarquista Filareto Kavernido. En 1912 va ser condemnada a tres mesos de presó i novament en 1915 a un any de presó per propaganda neomaltusiana i per ajudar a l'avortament. Amb son nou company Hans Brunner va participar en experiències comunals a la zona de Zuric i a Minusio, a prop de la Baronata. Va fundar el «Comitè per la protecció dels orfes de guerra». Durant els anys 50 va lluitar contra la prohibició de les armes nuclears i en 1959 va organitzar una àmplia campanya pel sufragi femení. Es va divorciar en dues ocasions i va tenir dues filles amb Philippe Faas (Olga i Lisa). Margarethe Faas-Hardeger va morir el 23 de setembre de 1963 a Minusio (Ticino, Suïssa).

***

Notícia de la condemna d'Edmond Le Bris apareguda en el diari parisenc "La Lanterne" del 28 de desembre de 1911

Notícia de la condemna d'Edmond Le Bris apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 28 de desembre de 1911

- Edmond Le Bris: El 20 de febrer de 1890 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Edmond August Le Bris. Fill d'un pintor del port de Brest, treballà d'escrivent administratiu de la Marina a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) de la ciutat. En els anys 1910 milità en la Joventut Sindicalista i en el Cercle Neomaltusià de Brest. Era molt amic de l'anarquista Paul Gourmelon. El 10 de novembre de 1911 refusà per motius de consciència incorporar-se a la seva caserna del 106 Batalló d'Infanteria a Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França), per a fer el servei militar. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser detingut el 4 de desembre de 1911. El 26 de desembre va ser jutjat en consell de guerra a Nantes (País del Loira, Bretanya) i condemnat a un any de presó per insubmissió. En 1912 va ser inscrit en el «Carnet B» del departament de la Marne (Xampanya-Ardenes, França) on realitzava el servei militar. Durant el Congrés de la Unió Departamental dels Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del Finisterre (Bretanya) celebrat entre el 4 i el 5 d'abril de 1920 a Carhaix-Plouguer (Bretanya), va ser elegit successor de François Dravalen en el càrrec de secretari general. El 15 d'octubre de 1920 va ser nomenat secretari de la Casa del Poble de Brest i membre del seu consell d'administració, que aleshores comptava set anarquistes entre els 19 membres. En 1921 representà el Sindicat d'Estibadors del port en el «Comitè Sacco-Vanzetti». En 1922, durant l'escissió de la CGT, fou partidari de la majoria confederal, però el seu nom no figura a partir d'aquesta data en els congressos nacionals d'aquest sindicat. L'octubre de 1915 es casà a Brest. Edmond Le Bris va morir el 27 de juliol de 1972 a Villiers-le-Bel (Illa de França, França).

***

Enrico Arrigoni (dreta) i Franco Leggio (Ragusa, 1973)

Enrico Arrigoni (dreta) i Franco Leggio (Ragusa, 1973)

- Enrico Arrigoni: El 20 de febrer de 1894 neix a Pozzuolo Martesana (Llombardia, Itàlia) l'escriptor, dramaturg, periodista i propagandista anarcoindividualista Enrico Arrigoni, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Brand, Frank Brand, Harry Arrigoni, Harry Goni o Ciriaco. Sos pares es deien Luigi Arrigoni, sastre d'origen pagès, i Giuseppina Bianchi. Quan tenia nou anys abandonà l'escola i marxà cap a Milà (Llombardia, Itàlia) a la recerca de feina, on va ser contractar com a ajudant en una fleca. Amb 14 anys entrà de torner en una fàbrica de locomotores i ja es declarava anarquista. Durant la tardor de 1909 participà en les manifestacions contra l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes i milità en un grup de joves anarquistes (Francesco Ghezzi, Ugo Fedeli, Giuseppe Monani, Leda Rafanelli, etc.). En 1910 va ser detingut per primera vegada quan venia periòdics anarquistes durant el concert d'una banda en un parc milanès i tancat durant vuit dies. Quan esclatà la Gran Guerra prengué part en les manifestacions i en els violents enfrontaments amb els partidaris de la intervenció armada. L'abril de 1916 va ser cridat a files, però com era obrer qualificat, va ser destinat a una fàbrica militaritzada, on continua fent propaganda antimilitarista. Després d'haver organitzat una vaga a la seva fàbrica, desertà amb Francesco Ghezzi i passà a Suïssa. A Ginebra entrà en contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil. El setembre de 1916 va ser detingut durant una manifestació contra la guerra; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Gràcies a una vaga de fam i a una campanya de suport portada a terme per Luigi Bertoni pogué evitar ser expulsat del país. El novembre d'aquell any va ser alliberat juntament amb altres companys (Dario Fieramonte, Emilio Emidio Leonardi i Fedrico Ustori) i el 2 de setembre de 1916 va ser expulsat del cantó de Ginebra. Després treballà a La Chaux-de-Fonds; a Lucerna, de torner en una fàbrica sota estricta supervisió policíaca; i a Zuric, com a operari en una fàbrica. A finals de 1917 participà en una nova manifestació contra la guerra i el febrer de 1918, per evitar ser internat com la resta de desertors estrangers, marxà cap als Països Baixos, però va ser detingut quan viatjava amb tren a prop de Karlsruhe (Baden-Wurtemberg, Alemanya) i tancat algunes setmanes. Després treballà com a torner en una fàbrica a la zona de la Selva Negra i en un gest antibel·licista sabotejà la maquinària; detingut, va ser empresonat a Karlsruhe acusat de sabotatge en temps de guerra; s'enfrontava a la pena capital, però gràcies a una vaga de fam aconseguí el seu alliberament per manca de proves. Després treballà a Karlsruhe i a Frankfurt, on romangué fins al final de la guerra treballant en un torn. Més tard s'instal·là a Berlín, on sobrevisqué tocant el violí i venent el periòdic revolucionari Die Rote Fahne pels carrers. El gener de 1919 participà en la revolució espartaquista i especialment en la ocupació del local del periòdic Vorwaerts. El juny de 1919, durant el procés a Suïssa de l'anomenat «Afer de les bombes de Zuric», fou jutjat en rebel·lia, però va ser absolt. Després de la caiguda del moviment revolucionari dels Consells a Alemanya, aconseguí escapar de la repressió i, per poder sortir d'Alemanya, marxà, amb Mario Montovani, com a presoner de guerra repatriat cap a la Rússia bolxevic. Després de tres mesos per Moscou sense documents, ambdós van ser detinguts per les autoritats bolxevics acusats d'«espionatge» i només gràcies a la intervenció d'Angelica Balabanov, secretària del Komintern que havia viscut a Suïssa, van ser alliberats. Balabanov els envià, fingint ser presoners de guerra hongaresos repatriats a Hongria, com a correus a Itàlia amb documents del Komintern. A Budapest assistí a la revolució soviètica hongaresa promoguda per Béla Kun, amb qui s'entrevistà. Pogué reprendre la seva militància a Itàlia sota el nom de Frank Brand –Brand és un personatge fictici d'una de les obres teatrals d'Henrik Ibsen. Fou detingut en diverses ocasions i condemnat a mesos de presó amb pròrrogues. Fugint de la policia, marxà a Berlín, on es guanyà la vida fent classes d'italià a l'Academia Berlitz i s'entrevistà amb Rudolf Rocker; a París, on es reuní amb E. Armand; i finalment a Espanya, on s'introduí en els cercles llibertaris i es lligà sentimentalment amb María Rascón, militant anarquista que sempre considerà la dona de la seva vida. A Barcelona treballà en una fàbrica, però tingué problemes amb la policia i el van ficar de polissó en un vaixell amb destinació a l'Argentina. A Buenos Aires durant any i mig treballà d'operari en una fàbrica i de fuster; durant cinc mesos compartí domicili amb Diego Abad de Santillan i Kurt Wilckens. En 1922 passà a Mèxic i creuà el riu Grande a peu i entrà als Estats Units, però fou detingut, empresonat set mesos i l'octubre de 1922 expulsat cap a Itàlia per immigrant il·legal. A Itàlia encara estava subjecte a una condemna de 17 anys, així que embarcà a Palerm i arribà a Roma, on Errico Malatesta el va ajudar a passar a França. Després d'un any a París, en 1924 marxà cap a Cuba, on col·laborà en la premsa anarquista de l'illa. Mesos després arribà als EUA i, després d'un temps a Nova Orleans (Louisiana, EUA), s'establí a Nova York (Nova York, EUA) amb sa companya María Rascón, on visqué il·legalment fins al 1928 treballant en diferents oficis (torner, operari de fàbrica, pintor de parets, paleta, etc.). Milità en grups anarquistes de llengua italiana («Circolo Volontà» de Brooklyn i el «Circolo Operario di Cultura Sociale»), espanyola (grup editor de Cultura Obrera) i anglesa («Road to Freedom Groups»). En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara L'Adunata dei Refrattari, Challenge, Cultura Obrera, Intesa Libertaria, The Road to Freedom, etc. Entre l'abril de 1928 i el gener de 1932 edità a Nova York 11 números de la revista anarcoindividualista «eclèctica» Eresia di oggi e di domani. També col·laborà en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello i en la publicació de The Ego and His Own, edició nord-americana de Der Einzige und sein Eigentum de Max Stirner, la coberta de la qual fou dibuixada per Fermin Rocker. En 1930 sa companya María Rascón morí d'una pneumònia, fet que el deixà desconsolat. En 1937 viatjà a Catalunya per ser testimoni de la revolució que s'estava gestant i assistí als «Fets de Maig»; detingut per la reacció comunista, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció d'Emma Goldman, Augustin Souchy, Abe Bluestein i el consol nord-americà. Després d'alguns mesos a Barcelona retornà definitivament als Estats Units. En 1937 el «Libertarian Book Club» (LBC, Club del Llibre Llibertari) edità el seu text autobiogràfic Freedom. My dream, que es reedità en 1986 i en 2012. Després de la II Guerra Mundial continuà definint-se com a anarcoindividualista. Fou membre del LBC de Nova York, al qual llegà les seves col·leccions discogràfiques d'òpera i els seus llibres. El 5 de maig de 1978 impartí una conferència sobre Max Stirner a la New York Freespace Alternate University. En 1982 el seu testimoni va ser recollit en el documental Anarchism in America, d'Steven Fischler i Joel Sucher. Publicà diverses obres, com ara Las Multitudes. Drama social en tres actos (1931, amb María Rascón), Il cane militare dell'ottocento (1973), Zuluito il mini-missionario. Ovvero. Storia di un'incauta predicazione biblico-evangelista tra gli animali della giungla (1973), Le gioie degli scimuniti. Ovvero. Il divertimento dei trogloditi. Dramma in tre atti (1966), Minus One (1975), That character called God (1975), The totalitarian nightmare (1975), The lunacy of the Superman (1977), L'incubo totalitario (1978), Avventure nel paese dei monoliti oppure. Il paese dove la libertà fu sepolta (1980), i Adventures in the country of the monoliths, or The country where liberty has been buried (1981), La follia del superuomo, ed altri drammi e commedie (198?), entre d'altres, i col·laborà en la revista anarquista Controcorrente, d'Aldino Felicani. Enrico Arrigoni va morir el 7 de desembre de 1986 al seu apartament del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) i fou incinerat l'11 de desembre. En 1995 Pau Avrich publicà una entrevista seva realitzada en 1972 en el llibre Anarchist voices. An oral history of anarchism in America.

***

Necrològica de Miguel Benito Abella apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de maig de 1967

Necrològica de Miguel Benito Abella apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de maig de 1967

- Miguel Benito Abella: El 20 de febrer de 1895 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Miguel Benito Abella. En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Beseit, que pertanyia a la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Amb una centena de companys llibertaries de la comarca, va ser empresonat arran de la seva participació en la insurrecció del 8 de desembre de 1933. Després del cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la resistència i fou voluntari en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Paralític, Miguel Benito Abella va morir el 16 de febrer de 1967 a Firmin (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després en aquesta població.

***

Giuseppe Bifolchi

Giuseppe Bifolchi

- Giuseppe Bifolchi: El 20 de febrer de 1895 neix a Balsorano (Abruços, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Bifolchi, conegut com Luigi Viola. Fill d'una família pagesa, en 1913 s'enrolà voluntari en l'exèrcit i lluità en la campanya de Líbia com a sotsoficial. Entre 1915 i 1918 participà en la Gran Guerra i a començament de 1920 es llicencià amb el grau d'oficial. En acabar la guerra s'adherí al corrent anarcoindividualista i posteriorment passà a militar en l'anarcocomunisme. El maig de 1920, fugint dels escamots feixistes, marxà cap a França, amb una aturada a Corticella (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) per visitar Luigi Fabbri. Participà en el únic número del periòdic italià L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini, que sortí el 15 de desembre de 1924 a París (França), per fer costat els companys Mario Castagna i Ernesto Bonomini acusats d'haver donat mort dos feixistes, que estaven amenaçats d'expulsió i que finalment van ser condemnats a set i a vuit anys de presó. Entre el 5 i el 6 de setembre de 1925 participà en el Congrés de la Unió Sindical Italiana (USI) que se celebrà a París i fou un dels atiadors de la reconstrucció de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a França. En 1927 treballà com a obrer en una fàbrica de ciment i visqué al carrer Rebeval del XIX Districte de París amb sa companya Argentina Gantelli. També en 1927 participà en la creació de la Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris («Plataforma Arshinov»), fundada per anarquistes russos exiliats i que s'enfrontava estratègicament amb el grup editor de Pensiero e Volontà (Camillo Berneri, Luigi Fabbri, Ugo Fedeli, etc.). En aquesta època, sota els pseudònims de V i Luigi Viola, col·laborà en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Libertarire, Fede! i La Tempra, i fou un dels fundadors de la Secció Italiana de la Federació Internacional Comunista-Anarquista (FICA). El 7 d'agost de 1927 participà al bosc de Vincennes en la manifestació del Comitè Internacional de Defensa Anarquista a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El setembre d'aquell any li fou decretada l'expulsió i s'establí a Brussel·les (Bèlgica), encara que retornà clandestinament a França en diverses ocasions. Entre 1928 i 1929 col·laborà en el periòdic nord-americà Germinal i entre 1929 i 1931 fundà i dirigí a Brussel·les el periòdic mensual anarquista italià Bandiera Nera. En aquests anys col·laborà en la publicació francoitaliana Il Risveglio Anarchico, que es publicava des de 1900 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Luigi Bertoni, i en la revista mensual de Lugano Vogliamo (1929-1931). El juliol de 1936, amb diversos companys (Camillo Berneri, Michele Centrone, Mario Girotti, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini i Enzo Fantozzi), formà part del primer grup d'italians que arribà a Perpinyà per passar a la Península i lluitar contra el feixisme. A Barcelona (Catalunya) fou un dels fundadors de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i instruí milicians a la Caserna Bakunin de Pedralbes. El 28 d'agost de 1936 fou responsable d'un grup de milicians que lluità a la Batalla del Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Després va ser nomenat responsable militar de la «Columna Rosselli», destinada al front d'Osca i el novembre de 1936, durant l'atac sobre Almudébar, fou responsable de l'ala dreta de l'ofensiva. El 6 de desembre de 1936 Carlo Rosselli dimití i passà a comandar la columna. L'abril de 1937 va ser nomenat comandant del XIX Regiment de la 126 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, de la qual depenia el Batalló Italià (antiga Secció Italiana de la «Columna Ascaso»), sota el comandament d'Antonio Cieri, però ambdós renunciaren al càrrec ja que es mostraren contraris a la militarització de les milícies. Durant els «Fets de Maig» de 1937, fou membre de la Secció Italiana del Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el juny d'aquell retornà a París. El setembre de 1937 va ser detingut, amb Luigi Evangelista, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), quan volia creuar la frontera francoespanyola amb un camió carregat de roba i aliments. Reclòs al camp de concentració de Vernet, aconseguí fugir. A començaments de 1938 s'instal·là de bell nou a Brussel·les, on, gràcies a nombrosos passaports de companys morts durant la guerra d'Espanya i verges de la República espanyola, ajudà molts anarquistes a fugir cap a Amèrica del Sud amb les seves identitats. El 10 de maig de 1940 va ser detingut per la policia belga per enviar-lo a França; a prop de l'estació ferroviària de Ath (Hainaut, Valònia) el tren on viatjava patí el bombardeig de l'aviació alemanya i va ser ferit a l'espatlla dreta per la metralla. Després de passar 10 dies a l'hospital d'Ath, va ser enviat a Brussel·les on es guarí a casa seva amb serveis de l'hospital d'Ixelles. El 25 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia nazi i el 16 de desembre extradit a la Itàlia feixista. El 28 de gener de 1941 va ser jutjat pel Tribunal de l'Aquila i condemnat a tres anys de confinament per «combatent antifranquista a Espanya». Després d'un temps a l'illa de Ponça, el 8 de febrer de 1941 va ser traslladat a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943 va ser enviat per ordre del govern de Pietro Badoglio al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), on a finals d'agost aconseguí escapar. Retornà a Balsorano, on s'integrà en la guerrilla partisana de la Resistència, establint contactes amb oficials anglesos per a la presa de Cassino. Després de la II Guerra Mundial va ser durant un temps «alcalde de l'Alliberament» de Balsorano i organitzà una cooperativa anarquista on s'imprimia la premsa llibertària d'aleshores (Umanità Nova, L'Adunata dei Refrattari, L'Internazionale, etc.). En 1970 emigrà als Estats Units, on romangué a prop de set anys. Durant els anys setanta col·laborà en l'editorial «Antistato» de Cesena i participà en edicions de llibres editats per una impremta de Sora. En 1971 publicà el llibret Spartaco. La rivolta che dura, del qual en 2013 James Fantauzzi realitzà un còmic sota el títol Spartacus. L'eroe della libertà. Giuseppe Bifolchi va morir el 16 de març de 1978 a l'hospital d'Avezzano (Abruços, Itàlia). A Balsorano existeix un col·legi públic que porta el seu nom.

***

Ciliga a Ienisseïsk, presoner del goulag estalinista, el juliol de 1935

Ciliga a Ienisseïsk, presoner del goulag estalinista, el juliol de 1935

- Ante Ciliga: El 20 de febrer de 1898 neix a Segotici, a la península d'Ístria, actualment Croàcia, el dissident estalinista i pensador llibertari Ante Ciliga, també anomenat Anton Ciliga. Estudia filosofia i després de la Primera Guerra Mundial s'adhereix al Partit socialista croat. Més tard s'entusiasma amb la Revolució russa i s'adhereix al Partit comunista iugoslau en 1920. Continua en l'exili els seus estudis de filosofia i d'història, i participa en la creació de la Federació Internacional d'Estudiants Marxistes, obtenint finalment un doctorat en Història en la universitat de Zagreb. Després de la repressió de Kronstadt, comença a veure l'autèntica realitat soviètica. Expulsat de Iugoslàvia en 1925, marxa a Moscou per ensenyar. A la capital soviètica prendrà consciència del règim estalinista i comença a participar en un grup clandestí llibertari qualificat de trotskista per les autoritats. El 21 de maig de 1930 és detingut per la policia política soviètica i empresonat sota règim d'incomunicació i en 1933 és deportat a Sibèria. En desembre de 1935 és finalment expulsat de l'URSS, marxant a París. Entre 1936 i 1937 escriu el llibre Au Pays du grad mensonge --titulat Dix ans au pays du mensonge déconcertant en la seva versió definitiva--, una de les grans denúncies de l'estalinisme, publicat en 1938, on descriurà totes les seves experiències a l'URSS, que definirà com «capitalisme d'Estat». Més tard, durant la Segona Guerra Mundial serà de bell nou internat en un camp de concentració, a Jasenovac (Croàcia), d'on fugirà a peu. Persona profundament optimista, va continuar el combat fins a edat molt avançada, essent testimoni un cop més d'un conflicte balcànic durant els anys noranta del segle XX. Ante Ciliga va morir el 21 d'octubre de 1992 a Zagreb (Croàcia). A més del citat llibre és autor de Crise d'Etat dans la Yougoslavie de Tito (1974), L'insurrection de Cronstadt et la destinée de la Révolution russe (1983) i Où va-tu Europe?, Après la Russie (1936-1990), entre d'altres. En 1996 l'historiador Philippe Bourrinet li va dedicar una biografia, Ante Ciliga (1898-1992). Nazionalisme e comunisme in Jugoslavia.

***

Foto policíaca d'Alfons Miguel Martorell (9 d'agost de 1923)

Foto policíaca d'Alfons Miguel Martorell (9 d'agost de 1923)

- Alfons Miguel Martorell: El 20 de febrer de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'activista i propagandista anarquista Alfons Miguel Martorell. Sos pares es deien Ramon Miguel i Magdalena Martorell. Es guanyava la vida com a fuster ebenista i ben aviant entrà a formar part del moviment anarquista. Destacà en els seus grups d'acció i va ser detingut per primera vegada quan tenia 16 anys. En 1920 va ser nomenat secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona. La policia li atribuí l'atemptat contra el forner i pistoler del Sindicat Lliure Pere Torrens Capdevila realitzat el 12 de maig de 1920. El 3 d'abril de 1922 va ser jutjat, amb Enrique Santiago Agar, per aquest delicte i ambdós van ser absolts. Després va ser reclamat per pròfug per les autoritats militars i enviat a un regiment d'Artilleria a Ceuta, però desertà ràpidament. En 1923 va ser admès en el grup d'acció anarquista barceloní «Los Solidarios» (Juan García Oliver, Francisco Ascaso, Aurelio Fernández, Gregorio Suberviela, Antonio del Toto, Rafael Torres Escartín, Eusebio Brau, Buenaventura Durruti, etc.). L'agost de 1923 va ser detingut a Barcelona i acusat de l'assassinat, el 7 de maig d'aquell any, de l'inspector Juan Escartín Lartigas, un dels agents de confiança del cap de policia Miguel Arlegui. En 1924, amb la mort de Gregorio Suberviola Baigorri i Marcelino del Campo, va ser nominat membre del Comitè Revolucionari Anarquista. Aquest mateix any va ser empresonat a Burgos (Castella, Espanya) i a Barcelona i el fiscal li demanà la pena de mort per l'assassinat d'Escartín, però en el judici celebrat el 20 i 21 de novembre de 1924 va ser, sorprenentment, absolt per manca de proves. Durant aquest empresonament col·laborà en La Revista Blanca. Un cop alliberat, s'exilià a França. El juny de 1925 fou escollit, en una reunió de grups anarquistes celebrada a Lió (Arpitània), per a formar part d'un Comitè Anarquista Revolucionari que s'havia de constituir a París. En 1926, a la capital francesa, treballà d'ebenista, freqüentà les tertúlies d'exiliats espanyols i participà en diverses conspiracions contra la dictadura de Primo de Rivera que encapçalà l'Aliança Revolucionària, formada per membres de «Los Solidarios» (Joan García Oliver), i en plans subversius amb Francesc Macià Llussà. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona, on milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En estret contacte amb membres de «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Miguel García Vivancos i Gregorio Jover Cortés), realitzà amb ells tasques propagandístiques. El 14 de juny de 1931 havia d'intervenir en un míting a Girona amb Buenaventura Durruti, aleshores vicepresident del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, i ambdós van ser detinguts i l'acte prohibit. Durant el 1932 intervingué en diferents mítings i conferències (Tremp, Sant Boi de Llobregat, Ripoll, Martorell, etc.). Quan es creà el grup d'acció «Nosotros», amb antics membres de «Los Solidarios», es mantingué al marge perquè desaprovà l'estil i les maneres de Durruti. El 19 de juliol de 1936, participà en els combats als carrers barcelonins contra els aixecats feixistes. L'agost de 1936, amb altres companys del Sindicat Fabril confederal i dels comitès de defensa del Clot i del Poblenou, arranjà dos camions que marxaren a València per participar en l'assalt a les casernes on la tropa encara estava aquarterada; també s'encarregà d'organitzar les columnes confederals. Després, a Barcelona, treballà per al Comitè de Milícies Antifeixistes, i especialment com a auxiliar de García Oliver, el qual el va nomenar delegat especial, amb Dionís Eroles Batlle, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el Comitè Central dels Consells d'Obrers i de Soldats. Aquest comitè va ser creat com a una mena de sindicat mixt de guàrdies civils, carrabiners i guàrdies de seguretat amb la finalitat de netejar aquests cossos d'elements feixistes i filocomunistes. El novembre de 1936, després de la creació del govern de Francisco Largo Caballero amb participació de quatre ministres anarquistes, acompanyà García Oliver a Albacete (Castella, Espanya) per aconseguir el suport de Diego Martínez Barrio, president de les Corts espanyoles i cap de l'organització de les Brigades Internacionals, als plans del nou ministre de Justícia que tractava d'impulsar un Consell Superior de Guerra. En aquesta època la seva artritis deformatòria s'aguditzà i el va impossibilitar a exercir la seva feina d'ebenista, fet que el va deixar força deprimit. El juliol de 1937 va ser delegat del grup «Convicción y Firmeza» en el Ple Regional de Catalunya de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on s'adscrigué en el sector més radical. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després s'exilià a Mèxic. Al país asteca dirigí en 1942 el periòdic Solidaridad Obrera, del sector escindit. És autor de diverses obres, com ara L'Espagne, sa prochaine révolution (1930), Palabras de un soldado (1932, capítol «Todo el poder a los sindicatos») i La guerra de España ante la situación de Europa. Conferencia pronunciada el 15 d'abril de 1937 (1937). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Eleuterio Blasco Ferrer

Eleuterio Blasco Ferrer

- Eleuterio Blasco Ferrer: El 20 de febrer de 1907 neix a Foz de Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'artista anarquista Eleuterio Blasco Ferrer. Fill d'una família nombrosa força humil; son pare, Joaquín Blasco Sancho (El Perdido), era terrissaire i sa mare es deia Lucía Ferrer Andreu. Ja de petit ajudà sa família amb la venda ambulant de quincalleria i d'objectes d'olleria arreu els pobles aragonesos, a més d'afegir alguns diners com a cantant de cançons populars. D'infant ja es va veure atret pel dibuix i per l'escultura. Quan tenia 17 anys fugí a Saragossa, però fou retornat amb sa família a la força. En 1926 emigrà a Barcelona, on va fer nombroses feines (pintor, emblanquinador, etc.) i estudià les nits a l'Acadèmia Martínez. Entre 1926 i 1928 estudià a l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics de la Llotja de Barcelona, on conegué el dibuixant anarquista Ángel Lescarboura Santos (Les), però el seu tarannà àcrata no s'adaptà bé a les regles de l'acadèmia. En 1928 marxà a Madrid a complir el servei militar, ingressant en el Cos d'Enginyers i essent destinat al Cos de Ferrocarrils madrileny fins al 1929. Entre el 13 i el 27 de setembre de 1930 participà en la seva primera exposició col·lectiva a la sala d'exposicions del carrer Petritxol de Barcelona, que fou ben rebuda per la crítica. Més tard seguiren altres exposicions: a la Sala Parés de Barcelona (1931), al Saló d'Artistes Independents de Barcelona (1931), a les Galeries Laietanes de Barcelona (1933), exposició per als obrers anarquistes de l'«Agrupació Faros» de Barcelona (1933), al Casino del Círculo Turolense (1933) i, novament, a les Galeries Laietanes de Barcelona (1934). Durant els anys republicans col·laborà amb il·lustracions en la premsa anarquista i compartí taller amb Trepat i José Clavero. En 1935 formà part de la comissió d'organització del Saló d'Artistes Aragonesos al Centre Obrer Aragonès i també en va fer el cartell. En 1936 participà en el «Primer Saló de l'Associació d'Artistes Independents. Quan esclatà la guerra, d'antuvi va fer de dibuixant cartògraf i després va entrar a formar part de la Milícia de la Cultura enquadrat en al 26 Divisió (abans de la militarització Columna Durruti) i sempre va estar en el punt de mira dels comunistes. Quan el conflicte bèl·lic arribava al seu final, el 10 de febrer de 1939 passà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Le Vernet i de Setfonts, que abandonà en 1940 per treballar en una fàbrica d'explosius a Bordeus. En 1941 visqué a Marsella, amb l'escriptor i periodista anarquista Benigno Bejarano Domínguez i el pintor Antonio Casanovas. En 1942, amb el suport del pintor belga Van Monfort, va aconseguir fer la seva primera exposició individual a la Galeria Berri de París amb escultures i pintures, però la Gestapo el va obligar a retornar a Bordeus. Quan va acabar la II Guerra Mundial s'establí a París, on es va relacionar amb Beltran-Massès, Max Ernst, Luis Buñuel, Pablo Picasso, Margarita Nelken, Pedro Flores i Celso Lagar, entre d'altres. Entre febrer i març de 1947 participà en la gran exposició artística organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc i a París. A París passà grans dificultats per arribar a ser un artista reconegut i exposar en diverses galeries, com ara la Bosc (1948) i la Jean Lambert (1950). També va realitzar exposicions a altres ciutats europees i nord-americanes, com ara l'Haia, Amsterdam, Marsella, Nimes o Nova York. En 1955 va realitzar la seva primera exposició a la Península després de la guerra, a la Sala Argos de Barcelona. En 1984 s'instal·là a Barcelona, on destacà com a ceramista, escultor i pintor de prestigi. El seu estil és una barreja entre realisme, expressionisme, surrealisme, impressionisme, ingenuïtat i primitivisme, i tot marcat per una clara tendència social, amiga del món obrer i enemiga del poder, de caràcter obac i accentuat dramatisme. Col·laborà en Anarkia, Orto (publicà sobre tot poesies de caràcter social), Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, entre d'altres. Entre les seves escultures destaquen El calvario negro, Pau Casals, El niño abandonado, El forjador de arte, La mujer de la rosa, El héroe, Maternidad, Guitarrista ciego, Los últimos suspiros de Don Quijote; i entre les seves pintures Paraíso del Maestrazgo, Maternidad, La muchacha del pájaro, La ofrenda, Las abuelas y el niño, etc. Eleuterio Blasco Ferrer va morir el 28 de juliol de 1993 a la Residència de la Tercera Edad d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), on havia viscut els dos últims mesos de sa vida, i fou enterrat a Molinos (Terol), poble natal de sa mare i amb el qual va tenir molta relació. Una part de la seva obra es troba exposada a la Sala del Museu de Molinos, però el gruix es troba escampat arreu de museus de tot el món (París, Bordeus, Marsella, Filadèlfia, Dallas, Nova York o Buenos Aires).

***

Necrològia de Trinitat Ulldemolins Segura apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" de l'1 d'octubre de 1991

Necrològia de Trinitat Ulldemolins Segura apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 d'octubre de 1991

- Trinitat Ulldemolins Segura: El 20 de febrer de 1912 neix a Pena-roja (El Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Trinitat Ulldemolins Segura. Sos pares es deien Josep Ulldemolins i Maria Segura. Abans de la guerra civil visqué a Arnes (Terra Alta, Catalunya) amb son company, l'anarcosindicalista José Cuello. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França on fou reclosa en un refugi a Sarlat (Aquitània, Occitània) mentre que son company va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Més tard visqué amb una família de refugiats en una granja situada entre Montinhac i Tenon (Aquitània, França), on a començaments de 1944 aconseguí arribar Cuello. Durant els combats de l'Alliberament José Cuello va ser assassinat i el seu cos cremat per les tropes alemanys en retirada. En 1945 s'instal·là a Cardenous (Las Cabanas, Llenguadoc, Occitània), on esdevingué companya de Lope Massaguer Bruch, participant en les activitats de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Trinitat Ulldemolins Segura va morir l'1 de juliol de 1991 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), després de patir dues operacions, i fou enterrada al cementiri de Las Cabanas.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Jules Durand

Jules Durand

- Jules Durand: El 20 de febrer de 1926 mor a Sotteville-lès-Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Gustave Durand. Havia nascut el 6 de setembre de 1880 a Le Havre (Alta Normandia, França). L'agost de 1910, essent secretari del sindicat dels carboners de Le Havre, va ser el promotor d'una vaga indefinida. Per anul·lar la pressió sindical es va orquestrar una maquinació politicojudicial arran de la qual fou acusat d'haver votat l'assassinat d'un esquirol en una reunió del sindicat, esquirol que després va morir en una baralla. La corrupció de testimonis i una campanya ignominiosa de la premsa local portarà la seva condemna de mort el 25 de novembre de 1910, malgrat els esforços dels advocats, entre ells René Coty, futur president de la República. Però el 28 de novembre, en solidaritat i per lluitar contra la injustícia, es declara la vaga general a Le Havre, escampant-se al sector internacionals als molls anglès i americà. Després d'una protesta general, engegada per la Lliga dels Drets de l'Home, el 15 de febrer de 1911 és alliberat. Malauradament, Jules Durant, després de passar 40 dies amb camisa de força, va enfollir, acabant sa vida en un asil de Rouen. La revisió del seu procés, el 15 de juny de 1918, el va declarar totalment innocent. Armand Salacrou farà una obra teatral, Boulevard Durand sobre el personatge.

***

Dimitar Balkhov

Dimitar Balkhov

- Dimitar Balkhov: El 20 de febrer de 1932 mor de tuberculosi al sanatori de Baiona (Iparralde, País Basc) el militant i guerriller anarquista Dimitar Balkhov, també conegut com Georges Gaidarov. Havia nascut el 14 de setembre de 1902 a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària). Actiu militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser membre del Comitè d'Acció Revolucionària arran de la insurrecció de juny de 1923. Quan va fracassar el moviment revolucionari es va amagar amb son germà Dontcho i sa companya Nadedja Popova, germana del militant llibertari Georges Popov. Durant els anys 1924 i 1925 va atemptar de mort contra membres de l'exèrcit que sembraven el terror a la zona de Kilifarevo. Entre maig i juny de 1925 va actuar al sud de Bulgària amb una partida de guerrillers comandada per Gueorgui Sheitanov mentre que una part del grup dirigida per Mosko Rachev va guanyar la regió de Gorna-Orehovitsa i de Liakovets. A finals de l'estiu de 1925 Balkhov es va refugiar a Iugoslàvia, on es va ajuntar amb un important grup d'una quarantena de militants anarquistes instal·lats a Veliki Beckereck, on tots treballaven en la descàrrega de carbó a l'estació ferroviària. Durant la tardor de 1927 el grup va decidir reemigrar a l'oest, especialment a França. Balkhov va ser dels primers en arribar clandestinament a Àustria i després a França, instal·lant-se a Tolosa de Llenguadoc sota el nom de Georges Gaidarov. Després d'aprendre una mica el francès, va trobar feina de fuster, però la tuberculosi el minarà aviat.

***

Jaume Binimelis Rotger

Jaume Binimelis Rotger

- Jaume Binimelis Rotger: El 20 de febrer de 1956 mor a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Jaume Binimelis Rotger. Havia nascut el 10 de desembre de 1887 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Sos pares es deien Gabriel Binimelis Cervera, destacat militant anarquista del Centre de Picapedrers de Palma, i Margalida Rotger Salas. Fou el major de quatre germans (Jaume, Joan, Gabriel i Ramon). Quan tenia set anys, marxà amb sos pares a l'Argentina i la família s'establí a Buenos Aires. A l'Argentina sa família buscà l'oncle Jaume, que s'havia exiliat per la seva militància anarquista, però no en trobaren el seu rastre. Després de passar la seva adolescència a l'Argentina, sa família retornà a Mallorca a començament del segle XX. Entre 1907 i 1912 va ser el servei militar a la caserna d'Artilleria de Palma, on va ser promogut a caporal i destinat a l'economat de la caserna. En acabar la mili, reenganxà en l'exèrcit per continuar la carrera militar. En aquesta època es va casar amb Maria Castell Guarros, filla d'un pescador i mare d'una nina d'un any, Margalida; Jaume volgué que aquesta nina portés el llinatge Binimelis, però Maria s'hi oposà. La parella tingué cinc infants (Gabriel, Carme, Maria, Ramon i Àngela) i més tard, a Barcelona (Catalunya), adoptaren un infant anomenat Josep, fill d'una prostituta. En 1912 abandonà l'exèrcit i es posà a fer feina de pescador. Posteriorment, quan va veure que la pesca no donava per mantenir sa família, s'instal·là, amb son germà Ramon, a Barcelona, on en 1915 trobà feina com a cap de personal a la fàbrica de gasoses Gremio. A començament dels anys vint s'instal·là a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on comprà un terreny. En aquesta població milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà activament en les lluites obreres i durant la dictadura de Primo de Rivera s'encarregà especialment de guardar les armes dels grups d'acció confederals. En 1931, quan la proclamació de la II República espanyola, va ser nomenat president del Centre Republicà d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de Santa Coloma de Gramenet, això sense deixar de militar en la CNT. Durant la guerra civil va ser comandant d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i intentà sense èxit retrobar sa família. Aleshores retornà a la Península. Detingut, va ser jutjat, condemnat a mort i internat a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). La pena de mort va ser commutada per una de 12 anys de presó. Molt malalt, en 1956 va ser posat en llibertat condicional, assignant-li la residència a Mallorca. Autoritzat a deixar l'illa, Jaume Binimelis Rotger va morir el 20 de febrer de 1956 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Aquest mateix dia, el símbol de Falange va ser pintat als murs de casa seva. Son fill, Gabriel Binimelis Castell, militant de la CNT i exiliat a França, no pogué assistir al seu enterrament celebrat a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sa companya, Maria Castell Guarros, morí el 12 d'octubre de 1974.

Jaume Binimelis Rotger (1887-1956)

***

Progreso Alfarache

Progreso Alfarache

- Progreso Alfarache Arrabal: El 20 de febrer de 1964 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Progreso Alfarache Arrabal, també conegut com Antonio Rodríguez, pseudònim amb el qual signava els articles en la premsa. Havia nascut cap el 1897 a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Alfarache i Manuela Arrabal. D'educació autodidacta, es va adherir molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) andalusa. Impressor i linotipista de professió, en 1919 va ser un dels delegats del Sindicat d'Arts Gràfiques de Sevilla en el Congrés de la CNT del Teatre de la Comèdia de Madrid. Aquell mateix any va ser detingut, amb altres militants (Vallina, Viejo, Chacón, Sánchez Rosa, Oliveira, Daza), arran de la vaga dels lloguers sevillana. Cap al 1920 va ser elegit secretari de la CNT andalusa i redactor del seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera (redacció de Sevilla), fins i tot durant el seu empresonament el maig d'aquell any. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a França, on va passar uns quants anys abans de retornar. En 1928 va ser membre del grup anarquista «Solidaridad». En 1929 va conèixer l'escriptor Ramón J. Sender, amb qui l'unirà una gran amistat. A partir del juny de 1930 va ser elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT. L'agost de 1930 va participar en la Conferència Andalusa i com a observador de la CNT amb Rafael Vidiella en la reunió que donaria lloc al Pacte de Sant Sebastià, acord de les diverses forces republicanes per fer caure la monarquia. El 27 de setembre de 1930 va ser detingut a Jerez i considerat com el principal responsable del Comitè Revolucionari català que conspirava contra Primo de Rivera. L'octubre de 1930 va ser empresonat a Jerez, però va continuar dirigint durant el seu tancament el periòdic Acción, i, probablement, Mañana. El març de 1931 va ser alliberat, juntament amb Ángel Pestaña. A començaments d'abril de 1931 va ser processat, com a redactor de Solidaridad Obrera, per un article publicat en aquest periòdic. Després de la proclamació de la II República espanyola, va participar en el Congrés Extraordinari de la CNT celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid. L'agost d'aquell any va participar en l'elaboració del «Manifest dels Trenta», text que signà. Exclòs de la CNT, es va arrenglerar amb els sindicats cenetistes d'oposició. El 28 de maig de 1932 va ser jutjat en consell de guerra pel delicte d'injúries a la Guàrdia Civil per l'article «La investigación parlamentaria por los sucesos de Sevilla», publicat en Solidaridad Obrera del 28 de juny de 1931, i fou condemnat a sis mesos de presó; com que no s'hi presentà, va ser detingut el 5 d'agost de 1932. En aquesta època va ser redactor de nombrosos periòdics llibertaris, com ara Cultura Libertaria i Estudios Sociales, i va dirigir Vida y Trabajo entre 1932 i 1933. El setembre de 1933 va ser nomenat vicesecretari del Sindicat d'Indústries Gràfiques i Similars de la CNT de Barcelona. Durant la guerra civil va ser membre del Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya i va ser el secretari d'Horacio Martínez Prieto quan aquest va ser nomenat ministre. En acabar la guerra va poder aconseguir exiliar-se a Mèxic, on va defensar les tesis col·laboracionistes de la Delegació i va organitzar en 1942 el grup «Nueva FAI», oposat als postulats defensats per Joan García Oliver. En 1944 va ser secretari de la CNT de Mèxic i va participar en el govern republicà de José Giral Pereira com a director de Pesca en el Ministeri d'Agricultura, alhora que col·laborava en tots els títols de la premsa llibertària en l'exili. A finals de 1946 va entrar clandestinament a Espanya per representar els grups de l'exili en el Comitè Nacional de la CNT. Detingut el març de 1947 a Madrid, va ser internat uns quants anys a Madrid i a Ocaña. Un cop alliberat va retornar a Mèxic, on a partir de 1963 i fins a la seva mort va ser director de la revista Comunidad Ibérica. Progreso Alfarache va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 20 de febrer de 1964 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic); en morir va pronunciar les següents paraules: «Amo més la CNT que ma mare.»

***

Joan Recasens Farré

Joan Recasens Farré

- Joan Recasens Farré: El 20 de febrer de 1975 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Recasens Farré. Havia nascut el 5 de gener de 1905 a Cunit (Baix Penedès, Catalunya). Treballador manual i fill de pagesos, havia tingut poca escolaritat. En 1928 s'establí a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i fou un dels militants més destacats de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. L'abril de 1931 va ser un dels signant de l'acord final de la llarga vaga de l'empresa de ciment Griffi on treballava, mantinguda des del 20 d'agost de 1930 fins al 22 d'abril de 1931. En 1932 va ser nomenat president de l'Ateneu de Divulgació Social «El Porvenir», entitat de caire llibertari, en la qual hi havia una secció «pro Escola Racionalista»; aquest ateneu va ser clausurat per la Guàrdia Civil el maig de 1933. El març de 1933 fou delegat del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Vilanova i la Geltrú al Ple Regional de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT. Participà activament en els fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934 i en diversos conflictes sindicals. Per la seva militància, a vegades havia de fugir de Vilanova i la Geltrú i amagar-se a Barcelona, però mai no va ser empresonat. Va ser un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de la comarca del Garraf. En plena guerra civil, el setembre de 1936, formà part d'una Comissió Especial de Sanitat i Assistència Social en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 5 i el 17 de març de 1937, en representació de la CNT, fa ser regidor del Consell Municipal vilanoví i alcalde-president de la ciutat entre el 17 de març de 1937 i el 7 de setembre de 1938, quan s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i enviat al front bèl·lic. En 1938 fou delegat del Garraf al Ple Ampliat de Federacions Locals i Comarcals de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord). Aconseguí fugir-ne i visqué clandestinament a la zona de Marsella fins el final de la II Guerra Mundial. A causa d’una malaltia que va minvar les seves capacitats, va haver de treballar al seu domicili amb una màquina de tricotar.

***

Francesco Gasperini

Francesco Gasperini

- Francesco Gasperini: El 20 de febrer de 1980 mor a l'Hospital Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Gasperini, també conegut com Hector Valli. Havia nascut el 18 de setembre de 1900 a Castiglione dei Pepoli (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Gasperini i Elisabetta Marchettini. El 15 de novembre de 1917 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) a dos mesos de presó per «deserció del servei» i cap a finals de 1921 va ser acusat d'homicidi i de dos intents d'assassinat, arran d'una topada amb un grup de feixistes el 29 d'agost d'aquell any a Baragazza (Emília-Romanya, Itàlia). Fugint de la detenció emigrà clandestinament, però el 3 de març de 1923 va ser condemnat a 20 anys de reclusió en rebel·lia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Cap a finals de 1927, a Seraing (Lieja, Valònia), on es trobava sota la identitat d'Hector Valli, arran de l'assassinat l'octubre d'un feixista italià a Chokier (Flémalle, Lieja, Valònia), va ser detingut, juntament amb l'anarquista Enrico Guadagnini i altres antifeixistes. Tancat a Lieja (Lieja, Valònia), va ser fortament defensat pels exiliats italians que s'oposaren a la seva extradició cap a Itàlia que es deliberava al Tribunal d'Apel·lació local («Afer Baragazza»). Anul·lada l'extradició, perquè els delictes als quals havia estat condemnat pels magistrats bolonyesos eren de naturalesa política, el 19 de novembre de 1929, després de dos anys empresonat, va ser alliberat i posat a la frontera de Luxemburg. Després d'uns mesos a Differdange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), l'estiu de 1930 les autoritats informaren que es trobava a Drancy (Illa de França, França), al domicili de son germà Guido, on va romandre fins l'estiu de 1936. En aquesta data, marxà com a voluntari cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i va combatre al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i El Carrascal). Quan la Secció Italiana es va dissoldre l'abril de 1937, i després dels fets sagnants de «Maig de 1937», abandonà la Península i retornà a Drancy, on encara era present el maig de 1939, quan son germà Guido demanà a sa germana Iole que s'informés sobre les mesures repressives que les autoritats italianes pretenien adoptar contra els antifeixistes que havien lluitat en la Revolució espanyola. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu país i reprengué la seva militància en el moviment anarquista italià.

***

Necrològica d'Emerenciana Patiño Hermida publicada en el periòdic tolosà "Cenit" del 2 de maig de 1989

Necrològica d'Emerenciana Patiño Hermida publicada en el periòdic tolosà Cenit del 2 de maig de 1989

- Emerenciana Patiño Hermida: El 20 de febrer de 1989 mor a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Emerenciana Patiño Hermida, coneguda com La Gallega. Havia nascut cap el 1903 a Noia (la Corunya, Galícia). Milità, amb son company Manuel Figueroa, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya (la Corunya, Galícia). Quan esclatà el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí, amb son company i 21 militants llibertaris més, fugir de la Corunya, que havia caigut a mans franquistes, a bord d'una barca pesquera i arribar a França, desembarcant al port bretó de Brest. Amb son company retornà tot d'una a zona republicana i restà a Barcelona (Catalunya) fins el final de la guerra. Després de passar per diversos camps de concentració, s'instal·là amb sos infants a La Grand Comba. Quan l'Ocupació son company va ser deportat a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i ell es dedicà a ajudar els nombrosos refugiats. Després de la II Guerra Mundial, en tornar son company de la deportació, milità en la Federació Local de La Grand Comba de la CNT. Després d'alguns anys malalta i gairebé cega, Emerenciana Patiño Hermida va morir el 20 de febrer de 1989 a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).

***

José García Sánchez ("Carreta")

José García Sánchez (Carreta)

- José García Sánchez: El 20 de febrer de 1998 mor a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista José García Sánchez, conegut com Carreta. Havia nascut en 1922 a Huércal-Overa (Almeria, Andalusia, Espanya) –altres fonts citen Taberno (Almeria, Andalusia, Espanya). En 1936, quan esclatà la guerra civil, emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là al barri obrer del Sot de Can Xarau de Cerdanyola del Vallès, on compaginà la feina a les vinyes amb els estudis nocturns. Amb 14 anys, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cerdanyola del Vallès i durant els anys bèl·lics participà en la «Col·lectivitat de Pagesos de Cerdanyola-Ripollet», de la qual va ser secretari d'actes. En 1939, amb el triomf franquista, retornà per poc temps a la seva terra natal, on era més fàcil trobar menjar, i després marxà uns mesos a França, per retornar a Catalunya sabent que no hi hauria represàlies contra ell per part del franquisme i es posà a fer feina de paleta. En 1946 era membre del Comitè Nacional de la CNT, el secretari del qual era Enric Marco Nadal i el 20 de maig de 1947 va ser detingut amb altres membres i col·laboradors del Comitè Nacional, com ara Francisco Alcaraz García, Juan José Caba Pedraza, Jerónimo García García, Germán Horcajada Manzanares, Manuel Rodríguez Martínez, Antonio Sanfeliu i José Yáñez García. El 7 de novembre de 1949 va ser jutjat per un consell de guerra a Ocaña (Toledo, Castella, Espanya) i condemnat a 12 anys de presó. Després de la mort del dictador Francisco Franco, col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Ideas, Orto, etc.) i en la reconstrucció de la CNT a Cerdanyola del Vallès. Fou un dels creadors del grup «Divendres Culturals», que organitzaven tertúlies literàries, la seva gran passió, a Cerdanyola del Vallès i que creà un premi de poesia del mateix nom. És autor dels poemaris Musas y sombras (1979), La voz que me habla (1998) i Don Quijote y Sancho (2001, pòstum). També publicà els llibres de memòries Tal como lo vi. La colectividad de campesinos de Cerdanyola-Ripollet (1936-1939) (1981 i 2013) i Estampas de nuestra guerra. Cerdanyola (1936-1939). Recuerdos y vivencias (1991).

José García Sánchez (1922-1998)

***

Rafael Pérez Mur

Rafael Pérez Mur

- Rafael Pérez Mur: El 20 de febrer de 2000 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Rafael Pérez Mur. Havia nascut el 5 de febrer de 1922 a El Burgo de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb sa família emigrà a Barcelona (Catalunya). Estudià a l'Escola Racionalista de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou amic de la infància de Francesc Sabaté Llopart. Sota el franquisme esdevingué membre de la Guàrdia Urbana de Barcelona i es retirà amb el grau de sergent. Desconeixem si mantingué contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté, però entre 1948 i 1997 mantingué correspondència amb Antoni Téllez Solà. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i col·laborà en les revistes barcelonines Ideas-Orto, la qual sostingué econòmicament, i El Vaixell Blanc, i en Progrés, de l'Hospitalet de Llobregat. Apassionat per la poesia, trobem alguns poemes seus en el llibre col·lectiu España sangra. Poemas libertarios (1985). El gener de 1991 participà en l'homenatge retut a Francesc Sabaté Llopart celebrat a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya).

***

Marc Prévôtel

Marc Prévôtel

- Marc Prévôtel: El 20 de febrer de 2010 mor a Peçac (Aquitània, Occitània) l'enginyer químic i militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Marc Prévôtel. Havia nascut el 22 de setembre de 1933 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Era fill d'André Prévôtel i de Joséphine Coueille, anarquistes neomaltusians implicats en 1935 en l'anomenat «Afer de les Esterilitzacions» de Bordeus. De família modesta –sos pares eren empleats de correus–, en 1950 aconseguí el batxillerat científic i, després de preparar-se en escoles d'enginyeria entre octubre de 1950 i juliol de 1954, es matriculà en l'Institut d'Enginyeria Química de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), d'on sortí enginyer el juliol de 1957. Sense ser encara militant, en 1952 assistí al Congrés de la Federació Anarquista (FA), on va veure les maniobres de Georges Fontenis, que posteriorment creà el grup secret Organitsation Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla) i que ell denuncià com a «centralista i bolxevitzant». L'octubre de 1952 entrà a formar part de la FA i del grup anarquista «Sébastien Faure» de Bordeus. A partir de 1954 milità en la FA reconstituïda en 1953 per Aristide Lapeyre, Maurice Joyeux i altres, en el grup de Tolosa de Llenguadoc, del qual serà secretari durant dos anys. Quan acabà la carrera, fugint del servei militar, obtingué una pròrroga d'un any i pogué fer un viatge d'estudis de set mesos als Estats Units. En tornar, després d'una entrevista amb Albert Camus, s'incorporà a l'Exèrcit. Vacil·lant quan la guerra d'Algèria, no es declarà insubmís, i fou enviat a diversos destins, com ara Kaiserslautern (Renània-Palatinat, República Federal d'Alemanya) i Lunéville (Lorena, França), on serví com a sotstinent en una companyia de manteniment de vehicles. En retornar, i gràcies als lligams de son pare amb la francmaçoneria, a mitjans de juny de 1961 va ser contractat pel Centre d'Estudis Nuclears (CEA) de Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França), on s'afilià a la Federació de les Indústries Químiques i del Vidre del sindicat Força Obrera (FO) d'aquest centre. En 1961 participà en el Congrés de Montluçon (Borbonès, Occitània) de la FA, on conegué Alexandre Hébert. Arran d'aquest congrés, el setembre de 1961 Le Monde Libertaire, publicació per a la qual havia escrit articles, li va oferir ser membre del seu Comitè de Lectura. En 1962, en el Congrés de Mâcon (Borgonya, França), va ser nomenat secretari de Relacions Internacionals de la FA, càrrec que ocupà durant tres anys. A París (França), s'adherí al grup de les Amistats Internacionals (AI), fundat per Clément Fournier, i aquell mateix any va ser elegit membre de la Comissió de Conflictes del Sindicat Nacional de l'Energia Nuclear (SNEN) de FO. En 1963, arran de la prohibició de la premsa espanyola en l'exili per part de l'Estat francès, esdevingué, a instàncies de Tomás Ibáñez Gracia, testaferro-director d'Action Libertaire, nou periòdic de la Federació Anarquista de les Joventuts Llibertàries (FIJL). El maig de 1964 va ser traslladat al CEA de Saclay (Illa de França, França) per que raons de «secret militar» i va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Unió Departamental de la Regió Parisenca de FO i del comitè executiu nacional de l'SNEN. Durant l'estiu de 1964 representà la FA en la Reunió Internacional Anarquista que se celebrà a Minden (Rin del Nord-Westfàlia, RFA). En 1966 publicà el fullet Rencontre européenne des jeunes anarchistes. En el Congrés de l'SNEN de 1966, va ser nomenat membre de la seva Oficina Nacional i dirigí el seu periòdic a partir de 1968. Durant aquest període s'acostà a la Union des Anarcho-syndicalistes (UAS, Unió dels Anarcosindicalistes), on conegué Jo Salamero, que acabava de ser expulsat de la Confederació General del Treball (CGT). Després del Congrés de Bordeus de la FA de 1967, on les tesis situacionistes provocaren violentes polèmiques, s'allunyà de la militància activa en la FA, encara que restà afiliat. Aleshores participà activament en les reunions de la UAS, la qual es dissolgué després de 1968, i després en l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS), on s'arreplegaven els militants llibertaris de la CGT, de FO, de la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Els militants de FO abandonaren ràpidament l'ASRAS i a començaments de 1974 considerà que els militants de la CFDT d'aquesta aliança s'havien equivocat de lloc i que la seva autogestió, d'«aigua beneïda» i de doctrina social de l'Església, res tenia a veure amb l'autogestió de les col·lectivitats llibertàries de la Revolució espanyola. Durant la primavera de 1969 assistí al Congrés Confederal de FO i a la convocatòria a finals d'aquell any de vaga il·limitada a la Hague (Baixa Normandia, França) i a Saclay, que portà a un acord nacional amb la direcció del CEA. En 1971 la Federació de les Indústries Químiques i del Vidre de FO entrà en crisi i el seu dirigent Maurice Labi preparà el seu pas a la CFDT. Aquesta divisió marcà encara més la diferència entre els militants llibertaris de FO i els de les altres confederacions, especialment de la CFDT. En 1972 va ser nomenat membre del Comitè Nacional de la nova Federació de Químiques (FedeQuímiques) de FO, càrrec que mantingué fins 1994, quan es jubilà. L'agost de 1973 va ser traslladat al CEA de Grenoble (Delfinat, Arpitània). De bell nou a París a partir del juliol de 1974, s'adherí al grup anarquista «Louise Michel» de la FA. Gràcies a les seves gestions, la cooperativa «Publico» pogué obtenir el préstec bancari amb el qual es pogué traslladar del carrer Ternaux a l'actual local del carrer Amelot de París. En el Congrés Confederal de FO, reconstituí, amb Alexandre Hébert i Jo Salamero, la UAS i rellançà amb aquests el seu butlletí L'Anarcho-Syndicaliste. En 1981 participà en la creació del Comité pour l'Appel aux Laïques (CAL, Comitè per a la Crida als Laics), del qual va ser un temps secretari, i reforçà les activitats de la Libre-Pensée i de la Federació de Cercles de Defensa Laica (FCDL), fets criticats per la UAS pels seus acords amb els trotskistes seguidors de Pierre Lambert. En 1983 publicà la seva recopilació d'articles Cléricalisme moderne et mouvement ouvrier. Malgrat les seves posicions contràries a la CFDT, entre 1984 i 1985 prengué part en treballs i reunions de la Comissió de Militants Sindicalistes (CMS) de la FA, on nombrosos militants d'aquesta confederació hi participaven. Sempre va ser partidari de l'energia nuclear i contrari a l'«ecologia política», que considerava «reaccionària i obscurantista». Anys més tard, davant la «beneiteria ecologista» de certs militants de la FA («khmers verds»), tornà a demanar la seva adhesió al grup anarquista «Sébastien Faure» de Bordeux. En 1994, amb sa companya Anna, es retirà a Lengon (Aquitània, Occitània), des d'on continuà lluitant contra l'Europa del Capital i contra el clericalisme. En 1996 publicà, amb altres autors, el llibre Hommage à Louise Michel et Sébastien Faure i en 2005 el també col·lectiu Antireligion. Regards sur l’obscurantisme religieux et la nécessité de le combattre. En 2008, les Éditions Libertaires i la Libre-Pensée, reeditaren el seu llibre, augmentat i revisat, Cléricalisme moderne et mouvement ouvrier, que meresqué el premi «Ni Dieu, ni Maître» d'aquell any. Trobem articles seus en Action Libertaire, L'Anarcho-Syndicaliste, Les Cahiers d'Aristide Lapeyre, L'Hydre de Lerne, Itinéraire, Jeunes Libertaires, Laïcité, Liberté, Le Magazine Libertaire, Le Monde Libertaire, Noir et Rouge, Pour nous le combat continue, Refractions, La Rue i Volonté Anarchiste, entre d'altres. Marc Prévôtel va morir, a resultes d'un atac de cor, el 20 de febrer de 2010 a l'Hospital Haut-Lévêque de Peçac (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat l'1 de març a Mérignac (Aquitània, Occitània).

---

[19/02]

Anarcoefemèrides

[21/02]

Escriu-nos


Actualització: 05-07-18