|
---
Anarcoefemèrides del 19 de febrer Esdeveniments
Retrat de Rossend Arús Arderiu d'autor desconegut dipositat a la Biblioteca Arús de Barcelona - Vetllada pro Escola
Racionalista: El 19 de febrer de 1886 se celebra al Teatre
Novetats de
Barcelona (Catalunya) una vetllada literària i musical a
benefici de les
«Escoles Cosmopolites d'Ensenyament Lliure Popular de
Catalunya» (Escola
Racionalista de Barcelona), organitzada per la lògia
maçònica
«Emancipació» i
sota l'auspici del periodista i escriptor Rossend Arús i
Arderiu i del
dibuixant i tipògraf anarquista Eudald Canibell i Masbernat.
L'acte fou dividit
en tres parts. En la primera, intervingueren diversos
intel·lectuals catalans
(Cristóbal Litrán, José
María Lasarte, José Ruix, Conrado Roure, Josep
Roca i
Roca, Lluís Ricardo Forns, Rossend Arús i Arderiu
i Josep Maria Vallès i Ribot)
que llegiren diferents treballs sobre la importància del
racionalisme pedagògic.
En la segona, el grup Les Xilophonistes va interpretar dues peces
musicals (Fantasia
i Mandolinata). I en la tercera part, Dordal i
Martí va executà al piano
les obres de Franz Listz Dans le bois i Fête
magyare; José Angulo
y Morales, Juan Sol y Ortega i Frederic Soler (Pitarra)
llegiren
diferents escrits literaris; l'artista David cantà la
mozartiana romança de Don
Giovanni; i Celine Delepierre interpretà al
violí Fantasia Russa. ***
Reunió en un centre obrer - El Centre Obrer justifica la Revolta: El 19 de febrer de 1918 el Centre Obrer de Palma (Mallorca, Illes Balears) justifica l'actitud del poble en la Revolta de les subsistències del dia anterior, culpa d'imprevisió les autoritats, protesta per l'ús de les armes per part de la força pública, se solidaritza totalment amb la vaga de paletes que la Confederació Nacional del Treball (CNT) havia declarat poc dies abans i recomana com a solució provisional i immediata les restriccions d'electricitat. Per la seva banda, l'ajuntament insistí en la demanda de destitució del governador civil. ***
Recreació de l'atemptat de Clemenceau - Atemptat contra Clemenceau: El 19 de febrer de 1919 a París (França) Louis-Émile Cottin, anarquista de 23 anys, dispara 10 trets contra el cotxe de Georges Clemenceau, aleshores president del Consell de Ministres francès, a qui malfereix. El vidre de seguretat del cotxe va salvar la vida del polític. De les tres bales que fereixen Clemenceau, una penetrarà a prop de la columna vertebral i travessarà un pulmó. Cottin va ser detingut, jutjat el 14 de maig de 1919 davant el III Consell de Guerra i condemnat a mort. En el seu procés declarà: «No comprenc la societat actual... És autoritària i només engendra un fotimer de desgràcies. Aquesta autoritat sempre ha estat una bubota a mans dels governants i en detriment de la massa. Tots els governs són els responsables de totes les guerres que deixen com a resultat la mort de milions d'individus.» Gràcies a la campanya engegada pel periòdic Le Libertaire, el 8 d'abril la condemna serà commutada a 10 anys de presó i a 20 de desterrament. Atemptat contra Clemenceau (19-02-1919)
Naixements
Foto policíaca de Gilbert Beaufort (5 de març de 1894) - Gilbert Beaufort: El 19 de febrer de 1862 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista Gilbert Jules Beaufort. Sos pares es deien Gilbert Beaufort, ebenista, i Marie Pauline Euphrasie Bonnissent, modista. Ebenista com son pare, en 1883 va ser sortejat al IX Districte de París i va fer el servei militar al III Regiment de Caçadors d'Àfrica a Constantina (Algèria). Estava casat amb Antoinette Joséphine Collier, amb qui va tenir un infant i de qui es va divorciar. D'antuvi seguidor del general Georges Boulanger, en 1891 es declarà anarquista i assistí a reunions llibertàries a la regió parisenca (Clichy, Saint-Denis, Saint-Ouen). El 5 d'agost de 1893 assistí a una vetllada familiar anarquista a la Salle de la Maison Blanche de Saint-Ouen (Illa de França, França). Treballador a la fàbrica de pianos «Pleyel», va ser despatxat a resultes d'una baralla amb l'encarregat Charlier per mor de les seves opinions anarquistes. Denunciat per agressió, va ser jutjat en un procés verbal per «violències lleus». El setembre de 1893 l'anarquista Péron va fer una col·lecta al seu benefici arran d'aquest l'acomiadament en una reunió anarquista celebrada a Saint-Ouen. En 1894 ja treballava a la fàbrica de pianos «Kriegelstein », on guanyava vuit francs. El 3 de març de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom i dos dies després el seu domicili, al número 5 del carrer Saint Rémy de Saint-Denis, va ser escorcollat, trobant-li exemplars de periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte), retalls de premsa relatius al cas de l'anarquista Auguste Vaillant, dos fullets anarquistes (L'Almanach du Père Peinard i La philosophie de l'anarchie de Charles Malato) i la cançó Le chat des anti-propiétaires manuscrita. La policia també requisà un puny americà. Durant l'interrogatori confessà que era anarquista, però no partidari de la «propaganda pel fet» sinó de la «propaganda per la paraula», declarant-se a favor de l'abstenció en les votacions, amb la finalitat d'eliminar les lleis. Després de ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, l'endemà, 6 de març de 1894, va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'«associació criminal». Un nova col·lecta es va organitzar en el seu profit en una reunió a Saint-Ouen i una petició dels veïns del seu barri va ser adreçada a la judicatura. El 17 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat provisional pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 2 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Fins a 1900 el seu nom es troba en els llistats d'anarquistes de la Prefectura de Policia de París i el juliol de 1903 va ser inscrit per les autoritats en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 25 de juliol de 1931 es casà al XVIII Districte de París amb Emélie Rougetet. En aquesta època treballava d'envernissador i vivia al número 2 del carrer Letort del XVIII Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Nota
necrològica de Prosper Cussy apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
30 de desembre de 1924 - Prosper Cussy: El
19 de febrer de 1865 neix al VII Districte de París
(França) l'anarquista i
antimilitarista Antoine Louis Prosper Cussy. Sos pares es deien Claude
Édouard
Cussy, aparellador, i Marie Louise Delahaye, modista. Es
guanyà la vida
treballant de fuster i ebenista. A partir de 1890
començà a militar en el
moviment anarquista. Casat amb l'obrera tèxtil
especialitzada Eugénie Julienne
Cuisy, el 5 d'abril de 1903 tingué una filla, Germaine Rose
Cussy, que també
fou militant llibertària. En aquesta època vivia
al número 30 del carrer
Durantin i era secretari de la Lliga Antimilitarista del XVIII
Districte de
París. El 13 de juny de 1904 prengué la paraula,
juntament amb altres destacats
anarquistes, en un gran míting antimilitarista, celebrat a
la Casa del Poble,
al número 22 del carrer Charlemagne. En 1904
s'encarregà de recollir informes,
estudis i diners per al Grup d'Estudis Socials (GES) de Saint-Louis
(Missouri,
EUA), responsable de l'organització d'una assemblea
internacional anarquista.
En aquests anys estigué en relació amb el grup
editor de L'Ère Nouvelle
(E. Armand, Marie Kugel, etc.). En 1905 era membre
de la Union Ouvrière de l'Ameublement (UOA, Unió
Obrera de la Indústria del
Moble) del XVIII Districte de París, de la qual va ser
secretari. En aquesta
època difongué el cartell La
vie de
Louise Michel. Progagande aux enfants, editat el maig de 1905
per l'UOA,
amb text de Charles Malato i dibuixos de Jules Hénault, per
a la distribució
gratuïta entre els infants. Va ser un dels fundadors del
Comitè de Defensa
Social (CDS). El 9 d'octubre de 1906 va ser condemnat pel VIII Tribunal
Correccional a 15 dies de presó, amb llibertat provisional,
per «rebel·lió i
violències a un agent», arran d'haver defensat el
10 d'agost anterior un vell
home que era maltractat per la policia. En 1907 treballava a
l'ebenisteria
«Smith & Cie», als números 20 i
22 del carrer Autancourt. El 14 de juliol
de 1907 participà en la manifestació celebrada
als Camps Elisis on va cridar
«Fora Clémenceau!», fet que va
reivindicar posteriorment en el número del 21 de
juliol de 1907 de Le Libertaire. En
1907 s'encarregà de les feines de fusteria d'una cooperativa
de producció de
llenceria, muntada al número 57 del carrer Couronnes. En
aquesta època era
membre del Grup d'Acció Revolucionària (GAR) del
XVIII Districte de París, del
qual formaven part destacat anarquistes (Miguel Almereyda, Henri
Beylie, E.
Jeannin, Henri Martini, Eugène Merle, Émile
Méo Tissier, etc.).
Segons informes policíacs, també participava en
les
«Causeries Populaires» (Xerrades Populars), que se
celebraven al carrer Barre.
En 1921 participà en una recol·lecta
«Per al poble rus», organitzada per Le
Libertaire. En 1923 figurava en un
llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena buscats per
la
policia. També milità en el Sindicat de Viatjants
i Representants. Prosper
Cussy va morir el desembre de 1924. ***
Foto policíaca de Louis Belloti (18 de març de 1894) - Louis Belloti: El
19 de febrer de 1868 neix a Torí (Piemont,
Itàlia) l'anarquista Luigi Belloti,
més conegut com Louis Belloti.
Es
guanyava la vida com a venedor ambulant. Era fill de Vittoria Trucano (Victorine Belloti), que formava part com
a encobridora del grup anarquista il·legalista
encapçalat per Léon Ortiz
(«Banda Ortiz»). Vivia amb sa mare i nombrosos
membres del grup (Orsini
Beltrani, Paul i Annette Chericotti, Marie Milanaccio, etc.) al
número 1 del bulevard
Brune del XIV Districte de París (França), on
s'emmagatzemava el botí dels
diversos robatoris realitzats pel grup. El 18 de març de
1894 la policia va
irrompre al citat domicili i va ser detingut i empresonat amb sa mare.
Entre el
6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat davant l'Audiència
del Sena amb tota la
«Banda Ortiz» en l'anomenat
«Procés dels Trenta», que
processà teòrics
anarquistes juntament amb anarquistes il·legalistes.
Defensat per Félicien
Paris, finalment va ser absolt i el 2 de maig de 1894 es
decretà la seva
expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció. ***
Fritz Oerter (ca. 1921) - Fritz Oerter: El
19 de febrero de 1869 neix a Straubing (Baviera, Alemanya) l'anarquista
i
anarcosindicalista Friedrich Oerter, que va fer servir el
pseudònim Bernhard Rothmann.
Fill d'un sergent de
l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es
traslladà amb sa família a Fürth, a
prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat
bàvara
aprengué l'ofici de litògraf. Amb son
germà Josef Oerter (Sepp),
un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al
Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya), formant part de
l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions
juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es
passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure
implicats en
el contraban a través de la frontera i en la
difusió de propaganda i premsa
anarquista (Autonomie, etc.). En
1892
Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el
desembre d'aquell any, va
ser detingut amb Fritz per fer «discursos
sediciosos» en un míting de
desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp
va ser condemnat a
vuit anys de treballs forçats a la presó de
Münster i Fritz a 18 mesos. La
presó afectà especialment a aquest
últim i durant la dècada posterior
patí una
delicada salut. Després ambdós germans es van
afiliar a l'Anarchistischen
Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista
Alemanya), fundada en 1903,
i participaren en el seu òrgan d'expressió Der
Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes
acusacions de
malversació de fons del periòdic Der
Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment
anarquista i reingressà
en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en
el Nationalsozialistische
Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors
Nacionalsocialistes
Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928;
Fritz,
però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan
esclatà la Gran Guerra, Fritz
defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919
participà en les
activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a
Baviera. En 1919
s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union
Deutschlands (FAUD,
Unió de Treballadors Lliures d' ***
Albà
Rosell Llongueres, octogenari, a la seva residència de
Montevideo - Albà Rosell
Llongueras:
El 19 de febrer de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya) el
pedagog, maçó, militant anarquista i
anarcosindicalista, i propagandista del
naturisme integral Albà Rosell i Llongueras –el
seu nom i els seus llinatges
sovint citats de diverses maneres (Alban,
Albano, Rosel,
Rossell, Llongueres,
etc.). Era el novè fill, el
petit, d'una família obrera nombrosa. Sos pares es deien
Josep Rosell Calsa,
filador de selfactina en una fàbrica i que havia estat
afiliat l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), i Eulàlia Llongueras
Vallsdeperas. Freqüentà,
molt poc, una escola privada, on conegué els germans Facund
i Mateu Morral Roca.
En 1889 assistí amb son pare a la seva primera
manifestació obrera. Quan tenia
nou anys sa mare morí i dos anys després
començà a treballar en una fàbrica de
teixits. En 1893 publicà el seu primer article en La Protesta de Sabadell. Cap el 1895
s'afilià al Sindicat Tèxtil i,
com també feia feina de barber, organitzà el
Sindicat de Perruquers. En aquests
anys col·laborà en Tierra
y Libertad,
de Madrid, i en Juventud, de
València. En 1899 fundà el Centre Fraternal de
Cultura (Leopoldo Bonafulla, José
Casasola, Odón de Buen y del Cos, Josep Prat,
Sebastià Suñé, etc.). En aquesta
època, amb Mateu Morral Roca, creà el Grup
«Vario» de la Federació Obrera de
Sabadell i va ser iniciat en la lògica
maçònica «Lleialtat» de
Barcelona.
Lector compulsiu de la premsa llibertària des d'infant,
participà activament en
la campanya per l'alliberament dels presos de Montjuïc i fou
el corresponsal a
Sabadell del periòdic lerrouxista El
Progreso. També intervingué en
mítings en defensa dels perseguits de «La
Mano Negra» i dels fets d'Alcalá del Valle.
Col·laborà en la premsa
llibertària, sobre tot en La
Protesta,
d'Ernesto Álvarez, i conegué destacats
anarquistes (Teresa Claramunt Creus, José
López Montenegro, Josep Prat, Sebastià
Suñé, etc.). Llegí moltes obres
anarquistes i va escriure, sota la influència d'Henrik Ibsen
i d'Ignasi Iglésias
Pujadas, textos (Els llenyataires, La fàbrica, etc.). Aficionat
al teatre
des de la infància, actuà en grups d'aficionats,
com ara el Centre Líric
Dramàtic, i fundà l'Agrupació
Dramàtica «Ibsen», en la qual
participaran
destacats anarquistes (Cranes, Duran, Mainé, Antoni Mas,
Mateu Morral Roca,
Rossend Vidal, Vivé, etc.). En aquest aspecte
remarcà molt la necessitat de
potenciar el teatre infantil, alhora pedagògic i
lúdic. En 1900 començà a
col·laborà
en El Trabajo, òrgan de
la Federació
Obrera de Sabadell, i en 1901 el dirigí un temps.
També va fer de mestre i
ocupà la secretaria de la Institució Lliure
d'Ensenyança de Sabadell fins el
1903, quan l'abandonà per discrepar del seu politicisme.
Col·laborà en la Revista
Pedagógica de Clemència
Jacquinet i, a través de Mateu Morral Roca, va fer amistat
amb Francesc Ferrer
i Guàrdia. El 6 de gener de 1904 es casà amb la
mestra racionalista Esperança
Figueras Davi i Francesc Ferrer i Guàrdia li va encarregar
la direcció de
l'Escola Moderna de Montgat (Maresme, Catalunya), inaugurada el 30
d'abril
d'aquell any. En 1905 va escriure l'opuscle Enseñanza
integral (1905), en defensa d'aquest sistema d'ensenyament.
S'integrà en el
Museu Pedagògic Experimental de Francesca Rovira de Forn,
creat en 1905. En
aquests anys formà part de diverses institucions culturals
catalanes, com ara l'Agrupació
«Avenir» (Leopoldo Bonafulla, Felip Cortiella
Ferrer, Joan Usón, etc.) o la
Secció Catalana de la Lliga Internacional per a
l'Educació Racional de la
Infància (LIERI). En 1906 retornà a Sabadell i
fundà i dirigí, amb el suport de
la Federació Obrera de Sabadell, l'Escola Integral
(1906-1909). En 1907 va fer
una conferència a Terrassa (Vallès Occidental,
Catalunya) i en 1908 publicà la revista
Cultura, propugnant la
creació d'una
Biblioteca Populars per a Obrers. Coincidia amb els projectes educatius
ferrerians, però els considerava molt difícils
d'aplicar per manca de
professorat i de llibres adequats, reivindicant més la
línia de Paul Robin
d'educació integral i d'altres pedagogs (Piotr Kropotkin,
Luigi Fabbri, Johann
Heinrich Pestalozzi, Maria Miller, Lev Tolstoi, Sébastien
Faure, Madeleine
Vernet, etc.). En 1909, arran dels fets de la «Setmana
Tràgica» i la seva
repressió, passà a França i
després emigrà a Amèrica. A Buenos
Aires
(Argentina) dirigí durant un mes l'Escola Lliure del barri
de Villa Crespo i
conegué destacats militants anarquistes (John Greaghe,
Alberto Ghiraldo, Apolinario
Barrera, Rodolfo González Pacheco, Félix
Basterra, Julio Barcos, Carlos Balsán,
José de Maturana, etc.). Arran de l'atemptat de
Simón Radowinsky contra Ramón
Falcón, va ser detingut uns dies. L'ambient
argentí no li va agradar i quatre
mesos després d'arribar a Amèrica
s'instal·là a l'Uruguai. A Montevideo,
gràcies al suport de José Arechavaleta, Francisco
Vázquez Cores i Manuel B.
Otero, esdevingué funcionari de la Biblioteca Magisterial,
adscrita al
Ministeri d'Instrucció Pública, a més
de tenir un càrrec en el Consell
d'Ensenyança Primària. Entre 1909 i 1912 fou
redactor de Los Anales de
Instrucción Primaria i de l'Enciclopedia
de Educación. Amb el suport d'Herminio Calabaza,
en
1912 fundà a Montevideo la Lliga Popular per a
l'Educació Raonada de la
Infància i el seu periòdic Infancia,
que dirigí entre 1913 i 1914. En aquest mateix 1912
ingressà en la maçoneria
uruguaiana, de la qual acabà escalivat. En 1913 va crear
l'Escola Integral de
Montevideo, única escola racionalista integral existent a
l'Uruguai. En 1915
retornà a Catalunya i s'encarregà d'escoles
racionalistes a diverses poblacions,
com ara Lloret de Mar (1915), Alaior (1918) i Carlet (1919). En aquests
anys
s'interessà per les qüestions naturistes i en 1922
fundà a Carlet (Ribera Alta,
País Valencià) el periòdic El Naturista.
Periódico de higiene, educación, ciencias, artes
y crítica, exercint la
corresponsalia de la revista Helios.
A
València creà el Centre Naturològic i
s'oposà a les decisions de l'Assemblea
Naturista d'aquesta ciutat. Amic personal d'Henri Zisly i seguint les
posicions
d'Émile Gravelle, reivindicava un «naturisme
integral» (hidroteràpia, fitoteràpia,
vegetarianisme, etc.), que abracés tots els camps de la vida
humana (físic,
social, ètic, científic, artístic,
etc.) i treballà en la celebració d'un
Certamen Naturista Ibèric que donés
més ressò a la realitat social i
revolucionària, tot en relació amb l'anarquisme;
aquest certament, que s'havia
de celebrar a Lisboa (Portugal), finalment no reeixí per
discrepàncies entre
els organitzadors. En 1922, quan anava a ocupar la direcció
de l'Escola Lliure
de Terrassa, per mor de la intensa repressió existent i poc
abans del cop
militar del general Primo de Rivera, emigrà definitivament a
Montevideo
(Uruguai). D'antuvi treballà com a cap d'arxiu en una
empresa editora de diaris
burgesos i després d'administratiu en el Consell
d'Ensenyança fins a la seva
jubilació en 1955. A la capital uruguaiana creà
la seva pròpia editorial i
revista (Analectos), fou redactor d'El Diario i de La
Mañana, i col·laborà en
diferents publicacions (La Calle, El Mundo, La
República,
etc.). Entrà a formar part dels cercles independentistes
catalanistes a
Montevideo encapçalats per Manuel Massó Llorens i
en 1928 fou un dels fundadors,
amb son fill Albà Rosell Figueres i Adolf Gamundi Roig, del
Grup Separatista
Avant –molt crític amb l'actuació de
Francesc Macià Llussà, d'Estat Català
i
del Grup Nacionalista Radical–, dirigint entre 1928 i 1930 el
seu òrgan oficiós
quinzenal Nova Catalunya. Periòdic
d'acció del separatisme català a
Sud-amèrica, marcadament antiamericanista.
Durant sa vida col·laborà, amb diferents
pseudònims (Antonio Roca,
Dr. Frank Aube,
Laboremus, Laureano
d'Ore, Germina Alba,
J. E. Martí, Héctor Palmira Luz, Avenir
Alba, Victoria Zeda, Héctor Thales, El
Otro, etc.), en moltíssimes publicacions
periòdiques, com ara Acracia,
Ahora, Anales
de Instrucción
Primaria, El Autor Uruguayo,
Avenir, Boletín
Informativo, Cenit,
CNT, Ciencia
Social, Le Combat
Syndicaliste, Cultura, Cultura Proletaria, Escuela
Moderna, La Fuerza,
Helios, Infancia,
Inquietudes, Juventud,
Naturismo, El
Naturista, Nova Catalunya,
Nueva Humanidad, Los
Nuevos,
Orto, La
Protesta, Redención,
Ruta, El
Sindicalista, Solidaridad,
Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, El Trabajo, Umbral, etc.
És autor d'Adaptación
(humano actor)
tramoya en ocho cuadros (sd), Argamasa
social (sd), La argolla
(sd), Artistes (sd), Aventando
cenizas (sd), Calvari
(sd), Bromas y veras o La cachada
(sd), El dret a la vida (sd), Coeducación (sd), Colonia de amores (sd), Comentarios
sobre educación (sd), El
condenado
(sd), El coupletismo (sd), Del natural (sd), La
educación del pueblo (sd), ¡La
educación de vuestros hijos, hombres libres! (sd),
En el vacío (sd), Esbozo de
un plan de educación razonada (sd), Espejuelos
(sd), La fábrica. Bosquejo en un
acto
(sd), Factores para una educación
revonvadora (sd), Floshilda Darien
(sd), La Francia de ayer (sd), Los golosos (sd), La
guerra y la escuela (sd), La
guerra y nuestros puntos de vista (sd), Hacia
el futuro. Sinfonieta sociológica (sd), Hipnosugestiomanía
(sd), Instrucció i analfabetisme
(sd), Iberia en la estacada (sd), Lícidas el Pastorcillo. Cuento infantil
en
cuatro actos (sd), Els llaminers
(sd), Els llenyataires (sd), Migala (sd), La
mujer y la sociedad (sd), Naturismo
práctico en la sociedad y en las colonias (sd), Naturlogía humana (sd), Nidales
(sd), Plors del cor (sd), El poder de la educación (sd),
Qué cosas sabe abuelita
(sd), Rasgos y anécdotas
(sd), Realidades. Comedia en dos actos
(sd), La renovación de la escuela
desde el punto
de vista naturista (sd), Risas y
llantos (sd), Ruinas
(sd), Sirenas (sd), El
teatro y la infancia (sd), Teatro
infantil. Diálogos (sd), Voluntad...
y multiplicaos (sd), Claror lejana
(1904), Enseñanza integral
(1905), El tío Corneja
(1908), Deberes (1912), La escuela ideal (1912), Astorga
y el naturismo (1913), El actual
momento histórico y los problemas educativos
(1918), Lluita de classes (1918), Maternología
(1918), Naturismo y educación de
la
infancia (1918), El poble
sobirà
(1918), Albores (1919 i 1932), Fraternal (1919), Opiniones
y comentarios sobre viruela y vacuna (1919), Aspecto
médico-social de la dignidad humana
(1921), Una visita a Macrobia
(1921),
Naturismo en acción
(1922), La protección
masónica (1927), En el
país de Macrobia (1928), Cataluña
Nación (1900-1927) (1930), Alba
y ocaso (1935), La Alemania de hoy
(1940), Recuerdos de un educador
(1940), La mentira escolar (1944), Las vidas por ideales (1944), Monólogos. F. Sánchez,
puertas adentro
(1951), El naturismo en el banquillo
(1951), Teatro y arte (1952), Rasgos y anécdotas de algunas personas
(1952), La llamada (1953), En plena civilización (1954), La otra humanidad (1954),
Planeta en el vacío (1954), El
naturismo integral y el hombre libre
(inèdit), Vidas
trágicas. Mateo Morral.
Francisco Ferrer (inèdit),
Vidas
truncas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit),
etc. Albà Rosell
Llongueras va morir el 28 de maig de 1964 a Montevideo (Uruguai) i fou
incinerat al Cementiri del Nord d'aquesta ciutat. ***
Pere
Foix - Pere Foix:
El 19 de febrer de 1893 neix a Torà (Segarra,
Catalunya) el periodista i
escriptor anarquista
i anarcosindicalista, i després polític
republicà, Pere Carles Josep Foix i
Cases, que va fer servir nombrosos pseudònims (Albert
de la Ville, Antonio
Rodríguez
Delaville, Delaville, León X, León
Xifort, Xifor, etc.). Sos
pares es deien Antoni Foix i Magdalena Cases.
Quan era molt
jove, en 1910 marxà cap a l'Argentina per a guanyar-se la
vida, on el febrer de
1911 fou un dels fundadors de la lerrouxista Unión
Republicana Socialista
Española (URSE), de la qual va ser bibliotecari del seu
comitè a Buenos Aires. En
1913 retornà a Barcelona (Catalunya), on treballà
fent de corredor de comerç i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1914, quan feia el
servei militar a la Marina, antimilitarista convençut,
desertà i s'instal·là a
París (França), on s'integrà en el seu
moviment llibertari. En 1919 col·laborà,
sota diversos pseudònims (Albert de
la
Ville, León X,
Xifort, etc.) en la premsa
anarquista
francesa (L'International, La Libertaire, etc.). De bell nou a
Barcelona, va ser detingut i enviat a la base naval de Cartagena
(Múrcia,
Espanya), on va ser condemnat per un tribunal militar i se'l va enviar
a
complir la condemna a un penal a les colònies africanes;
però quan el vaixell
que el portava va fer una escala tècnica a Dakar (Senegal,
Àfrica Occidental
Francesa) pogué fugir i aconseguí enrolar-se en
un vaixell francès que el portà
fins a Marsella (Provença, Occitània) i
d'allà, de bell nou, a París, on
romangué
uns mesos, col·laborant en La
Revista Blanca.
Novament a Barcelona, visqué clandestinament sota diverses
identitats i ocupà
la secretaria del Sindicat Mercantil de Barcelona de la CNT i va
gestionar el
conveni dels metal·lúrgics, als quals va animar a
acceptar les Comissions
Mixtes. En 1921 va ser nomenat delegat del Comitè Regional
de Catalunya de la CNT
contra la repressió. Va estar molt relacionat amb Eusebi
Carbó Carbó, Ángel
Pestaña Núñez, Josep Peiró
Belis, Simó Piera Pagès, Salvador
Seguí Rubinat i
Josep Viadiu Valls. El febrer de 1923 va ser nomenat delegat de la CNT
de
Catalunya davant la maçoneria. El març de 1923
patí un atemptat que el ferí
lleument i es va veure obligat a amagar-se un temps i l'octubre
d'aquell any va
passar a França, d'on tornà el novembre de 1924.
Durant la dictadura de Primo
de Rivera participà en conspiracions contra el
règim. Detingut en, com a mínim,
set ocasions, la més llarga entre desembre de 1924 i
març de 1925 –en aquesta
temporada de reclusió a la Presó Model de
Barcelona rebé correspondència del
seu amic Panaït Istrati que havia conegut a
París–, sumà en total dos anys i
mig de reclusió. Establert a Galícia, en 1926
viatjà a Cuba gràcies a la xarxa
clandestina establerta a Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1926
fou redactor del
periòdic de Vigo El Pueblo Gallego
i
fou un dels fundadors del setmanari anarquista ¡Despertad!
L'agost de 1926 es trobà amb Panaït Istrati a
Niça
(País Niçard, Occitània), on
l'escriptor romanès havia llogat una casa per
passar una temporada al costat de la mar. Entre 1927 i 1929
formà part del
Comitè Nacional de la CNT, encapçalat per Joan
Peiró Belis i establert a Mataró
(Maresme, Catalunya). Va fer costat la gestió de Joan
Peiró Belis enfront a les
crítiques del Comitè de la
Confederació Regional del Treball (CRT) de
Catalunya, el Comitè Nacional Revolucionari (CNR) i els
grups anarquistes. En 1928
mantingué una polèmica amb Joan Montseny Carret (Federico Urales) pel control de les
subscripcions pro presos que
feia La Revista Blanca. A finals de
1928 s'integrà en el grup anarquista
«Solidaridad», precedent del corrent trentista,
promogut per Ángel Pestaña
Núñez de cara a integrar la CNT en un
procés de «normalització
política» i
participà en la redacció d'Acción,
portaveu oficiós de la CNT fins que es pogués
publicar Solidaritad Obrera
aleshores prohibida. El març de 1930 signà el
«Manifest
d'Intel·ligència Republicana», amb
Eusebi Carbó Carbó, Josep Peiró Belis,
Àngel
Samblancat Salanova i Josep Viadiu Valls, entre altres, però
en va retirar la
signatura el juliol d'aquell any per a poder entrar en la
redacció de Solidaridad Obrera,
després de ser
elegit pel Ple de la CRT, que confirmà Joan Peiró
Belis en la direcció. L'11 d'octubre
de 1930 va ser detingut juntament amb altres destacats militants obrers
i
polítics. El 4 de novembre de 1931 declarà sobre
el «Terrorisme Blanc»
(Pistolerisme) davant la Comissió de Responsabilitats pel
Terrorisme de
Barcelona. El novembre de 1931 va ser processat pels seus atacs contra
els
dictadors António Óscar de Fragoso Carmona i
Benito Mussolini. Durant la II
República espanyola s'afilià a la Unió
Socialista de Catalunya (USC) i
posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En 1933
representà ERC
en l'Oficina de Premsa de la Generalitat i
col·laborà en la seva premsa (La
Humanitat, Meridià,
L'Opinió, La
Rambla, etc.). L'octubre de 1933 va
ser nomenat membre del comitè de direcció del
setmanari Mall, òrgan
d'ERC. Quan esclatà la Revolució, el mateix
juliol de
1936, va ser nomenat delegat-interventor del Govern de la Generalitat
de
Catalunya en la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya.
Entre 1937 i 1939 fou
cap del Servei de Premsa de la Conselleria de Treball i Obres
Públiques de la
Generalitat de Catalunya i col·laborà en El
Noticiero Universal i La Rambla.
També va ser nomenat responsable de l'Oficina de Censura i
Propaganda de la
Caserna General del front d'Aragó. L'abril de 1938 va ser
nomenat responsable
de fortificacions, atrinxeraments i refugis. Participà
activament en la creació
de la Federació de Funcionaris de la Generalitat de
Catalunya de la Unió
General de Treballadors (UGT) i va ser nomenat secretari d'Economia del
seu
comitè executiu en el congrés constitutiu
d'aquesta federació celebrat el 18 de
setembre de 1938 a Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França. Després d'un temps reclòs al
camp de concentració de Sant Cebrià,
aconseguí fugir-ne i pogué embarcar-se cap a
Mèxic. Al país asteca desenvolupà
una intensa tasca d'escriptor i periodista, col·laborant en
premsa americana (Excelsior, El Nacional, Patria
Nueva,
etc.) i de l'exili, tant americana com europea (Catalunya,
Endavant, La
Nostra Revista, El Poble
Català, Pont Blau,
Ressorgiment, etc.). A l'exili
abandonà ERC i participà en el Moviment Social
d'Emancipació Catalana (MSEC) i
en el Partit Socialista de Catalunya (PSC), fins que, molt amic de
Josep
Pallach Carolà, s'adherí a la Secció
de Mèxic del Moviment Socialista de
Catalunya (MSC). En 1949 obtingué, per la seva obra Apòstols i mercaders, el
«Premi Dr. Josep Trueta» en els Jocs
Florals de la Llengua Catalana de l'Exili celebrats l'11 de setembre
d'aquell
any a Montevideo (Uruguai). En 1957 fou un dels fundadors d'Horizontes, publicació amb la
qual
col·laborà fins el 1967. En 1976
presidí els Jocs Forals de la Llengua Catalana
de l'Exili que es van celebrat a Mèxic. En 1977
retornà a Catalunya i s'establí
a Barcelona. Trobem escrits seus en nombroses publicacions, com ara Acción, ¡Despertad!,
El Diluvio, Espoir,
Generación Consciente-Estudios,
La
Humanitat, L'Internationale,
Le Libertaire, Meridià,
El Noticiero
Universal, L'Opinió,
El Puebló Gallego, La Rambla, La
Revista Blanca,
Solidaridad Obrera, Solidaridad
Proletaria, La Tierra, Tierra y Libertad, etc. Va traduir obres
de diversos autors, com
ara Panaït Istrati, André Lorulot, Axel Robertson,
Lev Tolstoi, Marcel Viard,
etc. És autor, entre d'altres, d'Heroína
y mártir (1928), Los
archivos del
terrorismo blanco. El Fichero Lasarte (1931 i 1978), La classe obrera, la revolució, la
República i l'Estatut (1932), Corporativisme
o República Social
(1933), Barcelona, 6 de octubre
(1935), Homes d'amor i de guerra
(1935), La criminologia i el dret penal
de la Revolució (1937), Mentre
fem la
guerra (1938), Catalunya,
símbol de
llibertat (1942), España
desgarrada
(1942), Problemas sociales del derecho
penal (1942), Vidas agitadas
(1943), Cárdenas (1947),
Sancho Panza el idealista (1947), Juárez (1949), Pancho
Villa (1950), Panaït
Istrati. Novela de su vida (1956), Apòstols
i mercaders. Quaranta anys de lluita
social a Catalunya (1957, 1976 i 2019), Serra i Moret (1967), Què
va
dir Serra i Moret
(1977), etc. Sa companya fou Josefina
Rissech. Pere Foix
Cases va morir a conseqüència d'un infart de
miocardi el 14
de març de 1978 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la
ciutat. El seu fons
personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya a Barcelona. En
2007 es va
publicar la seva correspondència amb Manuel Serra Moret sota
el títol Lletres de l'exili.
Epistolari Manuel Serra
i Moret & Pere Foix
(1940-1963). El 26 d'abril de 2008 l'Ajuntament de
Torà li va retre un
homenatge. Pere Foix (1893-1978) ***
Domenico Girelli (1988) - Domenico Girelli: El 19 de febrer de 1893 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Girelli. Sos pares es deien Giovanni Girelli i Teresa Faggi. En 1905 emigrà a Homécourt (Lorena, França), on son pare feia feina d'obrer en una fàbrica, i començà a treballar com a rentaplats amb un sou de 20 francs al mes en un petit restaurant portat per immigrants italians. En 1908 va envellir-se un any en la data de naixement per poder ser contractat a la fàbrica on son pare treballava. En aquesta època, sota la influència de Virgilio Gemelli, responsable del grup anarquista local, esdevingué llibertari i, apassionat per la lectura a la qual dedicava cinc o sis hores diàries després de la seva jornada laboral, adquirí una sòlida cultura autodidacta. Durant unes vacances passades a Civitella es va fer amic de nombrosos joves anarquistes, com ara Cairo Giovannini i Leandro Arpinati, anarcoindividualista que esdevindrà més tard un dels feixistes més destacats de Bolonya. En 1913, després que son pare el convencé de no declarar-se insubmís a l'Exèrcit, retornà a Itàlia per fer el servei militar. Després d'uns mesos es trobava en un estat de depressió moral i física tan desastrós que obtingué un permís d'un any de convalescència per passar-lo a casa. Mentre se'n recuperava, el juny de 1914 esclatà la «Setmana Roja», vaga insurreccional en la qual participà en totes les manifestacions i es recorda que desplegà una bandera roja i negra al cim d'una torre a Civitella. Un cop acabat el moviment, retornà al seu batalló a Verona. Arran de la declaració de guerra, refusà portar armes i declarà que s'estimava més anar a la presó, però acceptar marxar al front com a infermer. El novembre de 1917 caigué presoner de les tropes alemanyes i enviat a un camp d'internament a Hongria on durant els últims mesos de la contesa treballà amb una família pagesa. Alliberat un cop acabada la guerra, acabà el seu servei militar i retornà a Civitella. Durant les eleccions de 1919 participà activament en la campanya antielectoral. A finals d'aquell any, buscant feina, marxà a Bolonya on el 8 de gener de 1920 va ser detingut durant una manifestació; jutjat, va ser condemnat, però la pena va ser suspesa i hagué de retornar a Civitella. Ben aviat tornà a Bolonya i començà a treballar a la fàbrica metal·lúrgica «San Martino Macchine Agricole», on feien feina una quinzena de companys llibertaris, entre ells Emilio Grassini. Encara que no afiliat, participà en les activitats del grup de la Unió Sindical Italiana (USI) i el setembre de 1920 durant l'ocupació de la fàbrica ajudà en el seu funcionament sota control obrer. Amb altres companys fabricà nombroses bombes i a finals de desembre de 1920 va ser implicat en un robatori d'armes en una caserna. Retornà a França, d'antuvi instal·lat a Romans i després a París, on durant sis anys treballà a les fàbriques Renault fins que va ser acomiadat arran de la vaga del Primer de Maig de 1930. Va ser detingut en nombroses ocasions a causa de la seva militància. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i va combatre al front d'Aragó. L'abril de 1937 obtingué un permís i marxà a París per visitar sa companya Rosa Rossi i sos infants. Quan retornava a la Península amb un grup de companys, va ser detingut a la frontera i tancat quatre mesos a Perpinyà. Després marxà a Montpeller abans d'arribar a París, on renuncià de retornar a Espanya arran dels fets de «Maig de 1937» i de la repressió estalinista engegada. A París, en debats públics, s'enfrontà al dirigent comunista Luigi Longo, a qui acusà de complicitat en l'assassinat de Camillo Berneri i d'altres companys anarquistes. El juliol de 1938, durant la visita de la família reial britànica, va ser detingut i expulsat a Bèlgica, però l'endemà aconseguí arribar clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca on va fer feina en multituds d'oficis, sempre acomiadat per la seva militància. En 1940, durant l'ocupació nazi, va ser denunciat per la policia francesa com a «antifeixista i antic combatent a Espanya» i tancat pels alemanys a la presó parisenca de la Santé. Durant els seus interrogatoris per part de la Gestapo declarà que havia anat a la Península buscant feina i passat quatre mesos va ser alliberat. Durant la guerra son fill va ser enviat al servei obligatori de treball a Alemanya on morí. No participà com altres companys en la Resistència, ja que considerava el conflicte bèl·lic com a una disputa entre Estats. A l'Alliberament, va ser detingut i empresonat durant quatre mesos per haver amagat armes que procedien de la Resistència. A partir de la postguerra residí a Suresnes (Illa de França, França), on continuà defensant el pensament llibertari i participant en les activitats de la Casa d'Itàlia i del Centre Cultural Italià a París. Assistí a nombrosos congressos, com l'internacional de Carrarra de 1968, i durant els anys setanta participà en nombrosos debats i reunions tinguts al local parisenc de la CNT en l'Exili. Després de la mort de sa companya, durant la dura repressió del moviment anarquista italià esdevinguda als anys setanta i vuitanta ajudà nombrosos companys exiliats fet pel qual va haver de patir continus escorcolls policíacs. Domenico Girelli va morir el 8 de maig de 1991 al Centre Hospitalari Rives de Seine de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) i com a bon lliurepensador, vegetarià i abstemi, deixà el seu cos a la medicina; però finalment fou incinerat. La seva biblioteca personal va ser donada a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Necrològica
de Vicenta Fontán Pérez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit de l'11 de
juny de 1985 - Vicenta Fontán Pérez: El 19 de febrer de 1896 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicenta Fontán Pérez, coneguda com Vicenteta. Sos pares es deien Ángel Fontán i Vicenta Pérez. Nascuda en una família llibertària, tres de sos germans (José, Francisco i Ángel) van ser militants, com ella, de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb son company, l'anarcosindicalista Emilio Bastida, i sos infants Ángel i Eugenio –un altre, José, havia estat detingut per les tropes franquistes i empresonat. Durant tota la II Guerra Mundial i l'Ocupació acollí a casa seva nombrosos companys que treballaven en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) establerta a Florença (Gascunya, Occitània). Després de l'Alliberament s'instal·là amb son company a Samadèth. Sa filla, Emilia Bastida Fontán, no pogué passar en 1939 i hagué de retornar a Esplucs amb dos infants petits i va ser agafada pels feixistes, que la raparen i la purgaren amb oli de ricí, no poden reunir-se amb la resta de sa família fins els anys cinquanta. Vicenta Fontán Pérez va morir el 24 de gener –algunes fonts citen erròniament el 25 de gener– de 1985 a l'Hospital de Sent Sever (Gascunya, Aquitània, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Samadèth (Gascunya, Aquitània, Occitània). Son germà, Ángel Fontán Pérez va morir en 1941 gasejat al camp de concentració nazi de Mauthausen. ***
Francisco
Trigo Domínguez al seu despatx - Francisco Trigo
Domínguez: El 19 de febrer de 1898 neix a Nerva
(Huelva, Andalusia, Espanya) el
químic i sanitari anarquista i anarcosindicalista Francisco
Trigo Domínguez.
Fill d'una família benestant i conservadora, son pare,
José María Trigo González,
era comerciant de vins; sa mare es deia Adulfa Domínguez
Trigo. Entre 1904 i
1906 son pare fou regidor de Nerva i durant la dictadura de Primo de
Rivera va
ser tinent d'alcalde, promotor de la Unió
Patriòtica a Nerva i, en 1926,
alcalde per ofici del governador civil; en 1927 dimití
davant el nou governador
i un carrer de la població porta el seu nom. Francisco Trigo
tingué aficions
literàries des de petit i el setembre de 1915
publicà l'obra teatral Amor y
guerra. Drama en tres actos, que
es representà a Nerva aquell mateix any; també en
1915 publicà un conte. En
1916 obtingué el títol de pèrit
químic, cursat a l'Escola d'Arts i Indústries
de Cadis (Andalusia, Espanya), adscrita a la Universitat de Sevilla.
Les seves
inquietuds socials li van impedir continuar amb el negoci familiar i
s'instal·là al nord d'Àfrica. En 1922
s'adherí a la Lliga Espanyola dels Drets
de l'Home. L'1 de gener de 1925 es casà a Melilla amb
Rosalía Martín Álvarez i
aquell mateix any s'integrà en la Creu Roja Espanyola. Poc
després, a Tetuan,
nasqué son primer fill, Amando Francisco. L'abril de 1927
nasqué a Nerva
Angelita, alhora que publicà el llibre Nerva.
Un año de actuación municipal, on
explica l'actuació de son pare a
l'ajuntament d'aquesta localitat. Encara va tenir dues filles
més, Adulfa i
Amapola, nascuda en 1933. En 1927 obtingué una
plaça de funcionari com a
auxiliar tècnic a l'Hospital del Rei de Madrid,
encarregant-se del servei de
calefacció a la Infermeria Victoria Eugenia. A Madrid
començà la seva
vinculació al moviment llibertari i en 1929 fou un dels
fundadors (carnet
número 1) del Sindicat de Sanitat i Higiene de Madrid de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). També participà en el
grup anarquista «Los
Libertos», integrant en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), juntament amb
Melchor Rodríguez García, Celedonio
Pérez Bernardo i Luis Jiménez, grup que
actuà a l'Ateneu de Divulgació Social. El 6 de
juliol de 1930 va ser nomenat
delegat en l'Aliança Republicana del Partit
Republicà de Chamartín de la Rosa
(Madrid, Castella, Espanya), partit del qual va ser nomenat secretari.
El 15 de
desembre de 1930, arran de l'aixecament militar tres dies abans dels
capitans
Fermín Galán Rodríguez i
Ángel García Hernández, va ser
detingut com a membre
del Comitè Revolucionari i per la seva
intervenció en la lluita a Cuatro
Vientos (Madrid, Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra, va
ser
condemnat a diversos anys de presó, ingressant a la
Presó Model de Madrid,
encara que sortí mesos després amb la
proclamació de la II República espanyola
el 14 d'abril de 1931. L'estiu de 1931, durant la destacada vaga de la
Telefònica, va ser relacionat amb la
col·locació d'explosius a Madrid, fets
pels quals va ser detingut. El maig de 1933 va ser novament detingut
amb la comadrona
cenetista Antonia Orán Cuello. El juny de 1931
participà, en nom del Sindicat
de Sanitat i Higiene madrileny, en el III Congrés Nacional
de la CNT celebrat a
Madrid i el maig de 1936 en el IV Congrés Nacional
confederal portat a terme a
Saragossa (Aragó, Espanya). Arran del cop militar feixista
de juliol de 1936,
va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional
provisional, màxim òrgan de
coordinació confederal, i com a tal la nit del 18 de juliol
va anar cap a
Saragossa per a conèixer de primera mà la
situació, però en arribar la ciutat
ja estava en mans de l'exèrcit rebel. Participà
en els enfrontaments amb els
militars aixecats a Madrid i després de la seva derrota
s'incorporà com a
combatent voluntari. Quan lluitava a la carretera d'Extremadura, va ser
cridat,
a proposta del Sindicat de Sanitat i Higiene, per la ministra
confederal
Frederica Montseny Mañé perquè
s'encarregués de les competències del Ministeri
de Sanitat a Madrid en el moment en que el govern de la II
República s'havia
traslladat a València (País Valencià).
Com a delegat del Ministeri de Sanitat a
Madrid, actuà com a conseller de Sanitat de la Junta de
Defensa de Madrid,
organisme presidit pel general José Miaja Menant i que no
tenia competències
sanitàries; en aquest càrrec mantingué
i impulsà els serveis sanitaris
madrilenys i protegí els sanitaris de la ciutat
independentment de la seva
ideologia, salvant la vida de molts d'aquests. Organitzà el
primer Batalló
Antigas espanyol, del qual va ser membre del Comitè
Polític i capità d'aquest.
El maig de 1937, amb la sortida dels ministres llibertaris del Govern
de la II
República, presentà la seva dimissió.
Reincorporat a l'activitat sindical, va
ser nomenat secretari de la Federació Regional del Centre de
Sanitat i Higiene.
També, des de començaments de 1938, es
reincorporà a l'exèrcit com a comissari
de Batalló, desenvolupant funcions de comissari delegat de
Sanitat en l'Exèrcit
de l'Est a Catalunya. L'abril de 1938, quan el confederal Segundo
Blanco
González ocupà la cartera del Ministeri de
Cultura, va ser nomenat delegat
especial de la Subsecretaria de Sanitat en les províncies de
Madrid, Toledo,
Guadalajara, Cuenca, Ciudad Real i Extremadura. L'octubre de 1938 quan
el metge
anarcosindicalista Emilio Navarro Beltrán
presentà la seva dimissió en la
Subsecretaria de Sanitat, assumí la delegació de
Sanitat a tot l'Estat, llevat
de Catalunya. El febrer de 1939, s'encarregà interinament de
la Subsecretaria
de Sanitat per absència del titular, quan la
pèrdua de Catalunya anticipava la
victòria franquista, i el 13 de març, dies abans
d'acabar la guerra, acceptà del
Consell de Defensa, fent costat l'acció de Segismundo Casado
López, Cipriano
Mera Sanz i Julián Besteiro Fernández, el
nomenament de subsecretari de
Sanitat. Aguantà fins el final a Madrid i quan les tropes
franquistes ja
entraven a la ciutat, marxà cap al port d'Alacant,
però sabent que les seves
opcions de sortir del país eren nul·les.
Capturat, va ser enviat al camp de
concentració d'Albatera i tres mesos després a
Madrid; d'allà pogué sortir amb
sa família cap a Nerva, però va ser denunciat per
un sacerdot pocs dies després
i empresonat als soterranis de l'ajuntament. A partir d'aquí
patí un llarg
període d'empresonaments i desterraments. Detingut
preventivament a la presó
madrilenya de Torrijos, en 1940 va ser processat
sumaríssimament d'urgència. El
març de 1942 va ser condemnat per un consell de guerra pel
delicte d'«auxili a
la rebel·lió» a 12 anys de
presó major. Poc després, el juny de 1942, el
Tribunal Especial pera a la Repressió de la
Maçoneria i el Comunisme el va
condemnar a altres 12 anys i un dia de presó menor per la
seva participació,
amb el nom de Germinal,
en la lògia
maçònica «España
Democrática».
Després dels recursos pertinents, aquesta última
condemna va ser rebaixada a sis anys i un dia de confinament, que
patí a
Santoña. En aquesta població càntabra
visqué amb sa família, vivint com
pogué
de fer classes particulars. Intentà en diverses ocasions,
per
motius laborals i
de salut, que el seu confinament fos fitxat al llevant peninsular,
però sempre
li van ser denegades les sol·licituds. Finalment, el juny de
1944 la seva
demanda va ser acceptada i es pogué traslladar a Alacant
(Alacantí, País
Valencià) per treballar a l'empresa «Seguros
Peninsular» com a inspector
regional d'assegurances. Després de nous intents de trasllat
per
motius de
treball, en 1946 pogué instal·lar-se a Madrid. En
1948
acabà de purgar la pena
de confinament. Malgrat que a partir de 1953 es pogué
reincorporar en la seva
feina de Sanitat, mai no tingué oportunitat de retornar al
seu
antic lloc de
treball. Durant sa vida publicà una altra obra teatral, El honor de las mujeres, de la qual
encara no s'ha trobat cap
exemplar, i deixà inèdit un text on analitza la
seva actuació durant la guerra,
El tesoro perdido. Francisco
Trigo Domínguez va morir el 4 de desembre de 1977 a
l'Hospital Militar de Madrid
(Espanya) a resultes d'un ictus i va ser enterrat al cementiri de
Carabanchel Alto de Madrid. Francisco Trigo Domínguez (1898-1977) ***
Foto policíaca de Kanik Papazian - Kanik Papazian: El
19 de febrer de 1903 neix a Constantinoble (Imperi Otomà; actualment Turquia)
l'anarquista Kanik Papazian. Era fill d'Hardache Papazian i d'Haratini
Papatoulof. Es guanyava la vida treballant de sabater. En 1923, procedent de Barjamon
(Provença, Occitània), s'instal·là a Grassa (Provença, Occitània), on vivia al
número 8 del carrer Moulinets i tenia una parada de sabateria al número 8 del
carrer Droite. Divorciat de Joséphine Lombard, vivia maritalment amb la vídua
Maria Bedrossian, amb qui havia tingut dons infants no reconeguts per ell.
L'abril de 1935 va ser denunciat per «abús de confiança» per la venda d'unes
sabates que tenia en dipòsit i que no havia liquidat al seu proveïdor, però
l'afer es va solucionar i no arribà a judici. En un informe policíac de 1937 s'assenyalava
que, malgrat no feia propaganda, participava en les activitats del grup anarquista
de Grassa, fet pel qual va ser fitxat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Banderí de
l'esquadrilla republicana "Alas Rojas" de Sarinyena - Gabino Lavilla Arcal:El 19 de febrer de 1909 neix a Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Conrado Gabino Lavilla Arcal. Sos pares es deien Nicolás Lavilla Capitán, sastre, i Escolástica Arcal Rigabert. Es guanyava la vida treballant de pagès. Afiliat al Sindicat Únic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sariñena i membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el desembre de 1933 fou detingut arran de la insurrecció llibertària de Villanueva de Sigena (Osca, Aragó, Espanya). Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Local de la CNT de Sariñena i vocal del primer Comitè Revolucionari. Entre octubre de 1936 i febrer de 1937 presidí la Federació Local de CNT de Sarinyena. També fou representant de les col·lectivitats de Sariñena i en 1937 denuncià les agressions de la 27 Divisió «Carlos Marx» contra aquestes. Estava unit lliurement amb Josefa Angas, d'Albalatillo. Detingut pels feixistes, va ser tancat a la Presó Provincial de Las Capuchinas de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Jutjat va ser condemnat a 30 anys de presó. En 1943 estava empresonat a Osca i després passà pel 52 Batalló de Treballadors de Madrid. Gabino Lavilla Arcal va morir el 7 de març de 1992 a Albalatillo (Osca, Aragó, Espanya). ***
José
Molina Ortega (Acracio
Ruiz Gutiérrez) - José Molina Ortega:
El 19 de febrer de 1908 –encara que
en l'exili francès manifestà com a data de
naixement el 21 de maig de 1911–
neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista José Molina Ortega, també
conegut com Acracio Ruiz
Gutiérrez.
Sos pares es deien Manuel Molina i Manuela Ortega. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la
Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI), en 1935 vivia a Madrid (Espanya) on treballava fent armadures
per a la
construcció. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936
marxà amb Cipriano
Mera Sanz cap a l'operació de control de Conca (Castella,
Espanya) i després
participà en la creació de la Columna
«España Libre» i del Batalló
«Espartaco».
Entre 1937 i 1938 va fer de comissari polític de la 77
Brigada
Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
Quan la
derrota era evident,
participà en la contraofensiva contra l'estalinisme
juntament
amb Cipriano Mera
Sanz, José Torremocha Arias, José
Luzón Morales i
Eduardo Val Bescós. L'últim
dia de la guerra abandonà la Península des de
Gandia
(Safor, País Valencià) cap
al Regne Unit. A l'exili londinenc milità en la CNT i a
finals
dels anys
quaranta va ser secretari d'aquesta organització a Gran
Bretanya, alhora que
col·laborà en el periòdic Reconstrucción,
òrgan dels exiliats a Gran
Bretanya del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El febrer de 1949 fou
delegat
a la II Conferència Intercontinental del MLE-CNT a l'exili.
Va ser delegat als
congressos confederals de 1960 i 1961. En 1962, arran del
Congrés de Llemotges
(Llemosí, Occitània), entrà a formar
part de la direcció de Defensa Interior
(DI) des de Londres. En el Congrés confederal d'octubre de
1963 encapçalà la
candidatura opositora a Germinal Esgleas Montseny. Fou delegat per
Anglaterra al
Congrés de la CNT de l'estiu de 1965 celebrat a Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània), el qual abandonà juntament amb altres
militants (Cipriano Mera Sanz,
Acracio Bartolomé Díaz, Luis Andrés
Edo, Marcelino Boticario Sierra, Octavio
Alberola Suriñach, Ramón Álvarez
Palomo, Josep Peirats Valls, etc.). El febrer
de 1967 va fer una conferència a Londres, l'any
següent ocupà la secretaria del
Nucli Confederal de Gran Bretanya i en 1970 s'encarregà de
la Secretaria de
Premsa. Establert a Montpeller, on feia feina de pintor, en 1972 va ser
membre
de la Comissió de Relacions dels Grups d'Afinitat de
França. En 1973 assistí a
la Conferència de Narbona (Llenguadoc,
Occitània). En 1975, amb la mort del
dictador Francisco Franco, retornà a la Península
i s'instal·là a Novelda
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià). En els anys vuitanta passà a viure a
Madrid.
Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste, Esfuerzo,
España
Fuera de España, Mujeres Libres
i Reconstrucción, Solidaridad
Obrera, entre d'altres. Sa
companya fou María Suceso Portales Casamar. José
Molina Ortega va morir el 3 de
gener –algunes fonts citen erròniament el 4 de
gener– de 1994 a Móstoles
(Madrid, Espanya) i va ser incinerat. José Molina Ortega (1909-1994) ***
Hermini
Pascual Bonfill (ca. 1943) - Hermini Pascual Bonfill:
El 19 de febrer de 1911 neix a Herbeset (Morella, Els Ports,
País Valencià) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifeixista Hermini Pascual Bonfill
–a vegades
el seu nom citat erròniament com Higinio.
Sos pares es deien Germà
Pascual Redón, llaurador, i Miquela Bonfill Ferrer. Quan tenia 19 anys
va ser introduït en el
pensament anarquista per son germà Antoni Pascual Bonfill.
El 9 d'octubre de
1932 va ser sortejat i va ser destinat per a fer el servei militar al
Cos
d'Àfrica del Marroc. Després de la fallida del
negoci familiar, treballà de peó
en la construcció a Saragossa (Aragó, Espanya) i
milità en les Joventuts
Llibertàries, en la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). A finals de 1935, arran de la
descoberta per part de
la policia d'un important arsenal a la seva antiga fàbrica,
va ser detingut amb
son germà Josep Pascual Bonfill; després
d'assumir tota la responsabilitat
d'aquest dipòsit d'armes i explosius, va ser jutjat i el
procurador demanà
contra ell la pena de 40 anys de presó. Quan l'aixecament
feixista de juliol de
1936, es pensava que havia mort durant la presa de Saragossa per part
dels
franquistes, però l'agost d'aquell any el trobem a Ulldecona
(Montsià,
Catalunya) provinent d'Herrera de los Navarros (Saragossa,
Aragó, Espanya). Es
va infiltrar a Saragossa amb la finalitat d'evacuar sos pares i
posteriorment
lluità al front d'Aragó dins la unitat de
l'anarquista Victorio Castán Guillén
(«Batalló Castán»). Amb la
militarització de les milícies,
retornà a Ulldecona
i marxà cap a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya), on va ser
delegat de la Comarcal
del Baix Ebre i participà en nombrosos mítings,
com ara el d'abril de 1938 a
Camarles (Baix Ebre, Catalunya). Mobilitzat, va ser tinent d'un
batalló de la
133 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola fins la
Retirada. El febrer de 1939 passà a França i,
després de passar pel camp de
concentració d'Argelers (Grup de Treball Núm. 6),
va ser internat al camp de
concentració de Sant Ciprià. En 1940
treballà en la construcció d'una presa als
Pirineus i a Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània);
posteriorment, va ser enviat
a fer feina durant tres anys a les mines de Lunèl
(Llenguadoc, Occitània) fins
el final de la II Guerra Mundial. Durant l'ocupació
participà en la resistència
enquadrat en l'Agrupació Cenetista de la Unió
Nacional Espanyola (UNE),
controlada pel Partit Comunista d'Espanya (PCE). El juny de 1945
formà part,
amb altres companys (D. García, F. García i
Benigno Leal), de la comissió que
dissolgué l'Agrupació Cenetista de la
Unió Nacional (ACUN) i reintegrà, en un
ple celebrat entre el 19 i el 20 de maig de 1945 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), els seus membres en el Moviment Llibertari
Espanyol (MLE). Després
de l'escissió de l'MLE en 1945, s'encarregà, amb
Joan Andreu Fontcuberta i J.
Cuervo, de la reorganització de la militància
tortosina en l'exili. En 1946 va
ser nomenat secretari de la Comarcal d'Origen del Baix Ebre i
s'instal·là definitivament
a Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), on
residia son germà
Antoni i on treballà de boter i d'obrer agrícola.
En 1965 creà «Les Emballages
Stéphanois», petita empresa de
fabricació de cistelletes de fusta. Sa companya
fou Mercedes Eugenia Huertas Mustienes, amb qui tingué dos
infants. Malalt
durant anys, Hermini Pascual Bonfill va morir el 24 d'agost de 1976 al
seu
domicili de Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya
Nord). Documentació
seva es troba dipositada en el Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la
Jonquera
(Alt Empordà, Catalunya). Hermini Pascual Bonfill (1911-1976) Antoni Pascual Bonfill (1904-1989) ***
José
Pérez Ibáñez (esquerra) amb Antonio
Ortíz
Ramírez a Tolosa, setmanes abans de l'atemptat aeri de 1948 - José
Pérez
Ibáñez: El 19 de febrer
–algunes
fonts citen erròniament el 12 de febrer– de 1912
neix a
Xàtiva (Costera, País
Valencià)
l'anarquista i anarcosindicalista José Pérez
Ibáñez –també apareix com Antonio Martínez–,
conegut com El
Valencia.
Sos pares es deien Francisco Pérez i
María Ibáñez. Des de molt jove
visqué a Barcelona
(Catalunya). Obrer de fàbrica, milità
en el Sindicat Fabril de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) més com a
home d'acció que com sindicalista.
Col·laborà en el grup anarquista «Los
Solidarios» i va ser empresonat en diverses ocasions. Arran
del moviment
revolucionari de gener de 1933, va ser detingut, torturat i tancat a la
presó
Model de Barcelona. A la garjola contactà amb nombrosos
activistes llibertaris s'integrà
en el grup «Nosotros», adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Dins
aquest grup anarquista, votà en contra de convocar un
moviment revolucionari
del desembre de 1933 per part de la FAI. Jugà un paper
destacat en
l'estructuració dels grups barcelonins faistes durant els
anys republicans. Quan
l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, lluità als
carrers i participà,
integrat en el Grup de Defensa Confederal del Poblenou (Buenaventura
Durruti,
Francisco Ascaso, Joan García Oliver), en l'assalt a la
presó de dones del
Paral·lel de Barcelona. En aquesta conjuntura fou membre
destacat del Comitè de
Defensa Confederal de Catalunya i encapçalà la
Secció IX de les Patrulles de
Control, amb seu al carrer Major de Sant Andreu. Se li va encarregar,
amb
Alfons Miguel Martorell, l'organització i el comandament
d'un grup armat de 40
persones que anà a la ciutat de València per
donar suport als escamots
valencians. Durant la guerra lluità en la «Columna
Ascaso» i en la «Columna Los
Aguiluchos», fent costat Gregorio Jover Cortés. Es
mostra fermament contrari a
la militarització de les milícies confederals. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França, on patí de
valent. Treballà de llenyataire i
s'instal·là a Cognac (Poitou-Charentes,
França). Representà la Federació Local
de Cognac de la CNT en plens i congressos confederals.
Després de la II Guerra
Mundial obrí amb Antonio Ortíz Ramírez
una petita serradora a Saverdun. El 12
de setembre de 1948, amb Antonio Ortíz Ramírez,
Primitivo Pérez Gómez i Laureano
Cerrada Santos, participà en un intent d'atemptat aeri
contra el iot del
dictador Francisco Franco a la base de Sant Sebastià
(Guipúscoa, País Basc). El
gener de 1950 va ser detingut amb altres companys arran del
descobriment per
part de la policia francesa d'una impremta clandestina de Laureano
Cerrada
Santos, qui havia finançat la compra de l'avioneta de
l'atemptat. Des dels anys
vuitanta fou membre l'«Amicale 26
Divisió», organització també
coneguda com «Amicale
Durruti» que reagrupava els excombatents de la
«Columna Durruti». Sa companya fou Isabel Luna
Ardanuy. José Pérez Ibáñez
va morir el 15
de març de 1992 a Saverdun (Llenguadoc,
Occitània). ***
Necrològica
de Martí Nadal Ribas apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de juny de 1993 - Martí Nadal Ribas: El 19 de febrer de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Martí Nadal Ribas –en algunes fonts el segon llinatge citat erròniament com Rivas–, conegut com Nadalet. Sos pares es deien Domènec Nadal i Magdalena Ribas. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Clot de Barcelona. L'abril de 1933 va ser detingut i processat acusat d'exercir coaccions contra obrers del ram de la fusta, però va ser posat en llibertat provisional. El juny de 1933 va ser detingut i empresonat sota la imputació d'haver col·locat, juntament amb dos companys, una bomba, la vigília de Sant Joan, als lavabos de l'establiment d'oci barcelonès «La Criolla», enginy que no arribà a fer explosió; jutjat el 5 de juny de 1934, va ser absolt, però restà tancat governativament. El seu cas, com el d'altres 111 presos governatius empresonats irregularment, va ser denunciat el desembre de 1934 pel diari La Tierra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT de Bordeus. Tingué aficions artístiques, conreant la pintura i l'escultura. Sa companya fou Andrée Dazieu. Malat, Martí Nadal Ribas va morir el 5 de maig de 1993 a l'Hospital Pellegrin de Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat dos dies després a Merinhac (Aquitània, Occitània). ***
Álvaro
Ponce de León García - Álvaro Ponce de León García: El 19 de febrer de 1914 neix a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Álvaro Ponce de León García. Sos pares es deien Miguel Ponce de León i Josefa García. Tipògraf de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf feixista, pogué embarcà a Alacant cap a Orà (Algèria) i en arribar va ser tancat al camp de concentració de Morand. Quan esclatà la II Guerra Mundial sortí del camp i fou enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció del ferrocarril subsaharià. En 1988 figurava com a tresorer de la Federació Local de l'Alacant de la CNT. A partir de 1992 va ser secretari i organitzador de la redacció de la revista llibertària Siembra. Testimonis orals seus es troben conservats a la Fonoteca de l'Arxiu de la Memòria de la Fundació Salvador Seguí (FSS). Álvaro Ponce de León García va morir el 8 de març de 1999 al seu domicili d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser incinerat. ***
Necrològica
de Ramón Trapero Recuero apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 24 de desembre de 1991 - Ramón Trapero Recuero: El 19 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 19 de novembre– de 1915 neix a Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Trapero Recuero. Sos pares es deien Agustín Trapero Villa i Victoriana Recuero Álvarez. Emigrat a Barcelona (Catalunya), des de l'adolescència treballà de paleta i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, lluità en els combats als carrers i participà en la presa de la caserna de les Drassanes de Barcelona. Després fou milicià en la «Columna Durruti» i quan l'ofensiva franquista sobre Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) va caure presoner. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat de la Construcció de Madrid de la CNT. Ramón Trapero Recuero va morir el 17 de novembre de 1991 a conseqüència d'un infart a l'Hospital La Paz de Madrid (Espanya). Sos germans Alejandro Trapero Recuero i Álvaro Trapero Recuero també van ser militants llibertaris.
Defuncions
Multatuli (1862) - Multatuli: El 19 de febrer de 1887 mor a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Havia nascut el 2 de març de 1820 al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a les Índies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar amb èxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins els àmbits socialista i llibertari. Va ser el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la «Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps. ***
Ernesto Herrera - Ernesto Herrera: El 19 de febrer de 1917 mor a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor, poeta i dramaturg anarquista Nicolás Herrera Lascazes, conegut com Ernesto Herrera –nom que prengué des d'infant i amb el qual signava–, Herrerita, R. Herita i Ginesillo de Pasamonte. Havia nascut el 20 de març de 1889 a Montevideo (Uruguai). Era cosí germà del poeta modernista, i també anarquista, Julio Herrera y Reissig. Sos pares, que no estaven casats, es deien Nicolás Herrera i Matilde Lascazes i era el tercer dels seus fills. Quan tenia vuit anys, sa mare morí i sa família es va separar, passant a viure a casa de la seva antiga dida, al barri del Cordón de Montevideo. Les dificultades econòmiques i l'asma al·lèrgica marcaren la seva infància. Entre 1900 i 1904 fou nin cantor de la Loteria Nacional. En l'anomenada Revolució de 1904, juntament amb altres amics, malgrat la seva curta edat, s'allistà voluntari en el Batalló 1 de Guàrdies Nacionals en defensa de la política del Partido Colorado (PC). Entre 1905 i 1907 es dedicà a la bohèmia a Montevideo, assistint especialment a la tertúlia del cafè Polo Bamba, i conegué joves intel·lectuals (Ángel Falco, Alberto Lasplaces, Julio Alberto Lista, Alberto Macció, Carlos Sabat Ercasty, etc.), molts del quals el van introduir en l'anarquisme. En 1907 va fer un viatge amb una grup de titellaires i funàmbuls per l'Estat brasiler de Rio Grande Do Sul. En aquesta època començà a escriure els seus primers versos i els seus primers articles, publicats en el periòdic La Racha, dirigit per l'anarquista Ángel Falco. En 1908 va ser nomenat auxiliar en la Comptadoria General de la Nació, càrrec que exercí irregularment per raons de salut entre el 4 de març i el 2 de desembre. En aquest mateix any col·laborà en La Lucha i en la revista Bohemia, el primer número de la qual finançà. A començaments de 1909 viatjà a Buenos Aires (Argentina) i d'allà passà a Asunción (Paraguai), d'on després d'unes setmanes retornà a la capital argentina i planejà la partida cap a Europa amb el mateix vaixell que viatjava l'escriptor anarquista Alejandro Daudet (Alejandro Sux). El seu viatge terminà a Porto de Santos (Santos, São Paulo, Brasil) on, per la seva condició de polissó, va ser obligat a baixar a terra; gràcies al suport d'un amic, pogué continuar el viatge amb un altre vaixell. Després d'un temps a Lisboa (Portugal), es dirigí a Madrid (Espanya). El juliol de 1909, per haver insultat el rei d'Espanya i criticar la guerra, va ser tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), on va escriure el seu conte «El lodazal». L'octubre d'aquell any, les autoritats espanyoles el van deportar i retornà a Amèrica. Després d'una breu estada al Brasil, on col·laborà en els periòdics anarquistes A Lanterna (São Paulo) i A Folha Do Povo (Santos), el desembre de 1909 el tenim a Montevideo; però en el començament del nou any, marxà cap a Buenos Aires amb la intenció de dedicar-se al periodisme professional, però sense èxit, retornà a la capital de l'Uruguai. El maig de 1910 passà un temps a Melo (Cerro Largo, Uruguai), amb José Pedro Bellán i Casiano Monegal. Entre maig i agost de 1910 publicà relats de temàtica social en El Deber Cívico, que van ser reunits posteriorment en el seu llibre Su majestad el hambre. Cuentos brutales, prologat pel seu amic, l'escriptor anarquista Rafael Barret. A començaments de setembre de 1910 la Companyia Enrique Arellano-Angela Tesada li va estrenar al teatre Coliseo Florida la seva primera obra El estanque, que tingué molt bones crítiques i per aquest motiu el dramaturg Carlos Brussa la va representar a Melo. Quan l'aixecament militar blanco de diversos departaments, obtingué la corresponsalia del diari La Razón de Montevideo per cobrir la Guerra Civil entre blancos i colorados i marxà al front de lluita, curta experiència que donarà lloc al drama El León Ciego. El novembre de 1910 marxà a Buenos Aires per presenciar la representació d'El estanque i va fer amistat amb el dramaturgs anarquistes Rodolfo González Pacheco i Tito Livio Foppa. Quan acabà l'any retornà a Montevideo on acabà l'obra Mala Laya, que va ser estrenada el 13 de gener de 1911 per la Companyia de Gialdroni al Teatre Nacional. A partir de febrer de 1911 entrà en la redacció de La Semana, en el departament de subscripcions. El maig d'aquell any va fer una gira per Canelones, San José i Durazno i el 14 d'agost va ser estrenada l'obra El León Ciego per la Companyia Tesada-Arellano al teatre Cibils de Montevideo. L'octubre de 1911 passà a treballar per al periòdic La Defensa a Melo, on preparà la comèdia en dos actes La moral de Misia Paca, que s'estrenà el 25 de novembre per la Companyia de Baccino al teatre local. El 25 de desembre de 1911 nasqué el seu fill Barrett –en homenatge a Rafael Barrett–, fill d'Orfilia Silva, la mare de la qual regentava una pensió al Barrio Reus de Montevideo on Herrera visqué una temporada. El president de la República, José Batlle y Ordóñez, el nomenà auxiliar al Museu Nacional, càrrec que exercí entre març i juliol de 1912. El 5 de juny de 1912 s'estrenà al teatre Apolo de Buenos Aires la versió definitiva de La moral de Misia Paca per la Companyia de Guillermo Battaglia-Ángela Tesada i dos dies després la Companyia de Pablo i Blanca Podestá estrena amb un gran èxit El León Ciego al Teatro Nuevo. Tot això va fer que entrés a treballar en la Secció de Teatres del diari Última Hora. El president Batlle l'encomanà una missió artística i d'estudi a França i per a aquest motiu viatjà a Europa. El 2 de novembre de 1912 arribà a París (França), però el desembre marxà cap a Madrid amb la finalitat de representar La moral de Misia Paca, entrevistant-se amb nombroses personalitats del teatre local (Rosarioo del Pino, Benito Pérez Galdós, Jacinto Benavente, Margarita Xirgú, etc.), romanent a la capital d'Espanya fins l'abril de 1913, on també s'entrevistà amb l'intel·lectual anarquista José Ingenieros i el dramaturg Vicente Martínez Cuitiño. Durant aquesta època restà a Europa malalt i sense mitjans econòmics i l'abril de 1913 el Senat uruguaià aprovà una pensió per a Herrera per mitigar aquestes penúries. El maig marxà a París i el juny a Lausana (Vaud, Suïssa) convidat per Ingenieros que li feia de metge i el va ingressar en un sanatori. L'agost de 1913, acompanyat per Ingenieros, va fer un breu viatge per Alemanya i el setembre retornà a Madrid. El 31 de març de 1914 llegí una conferència sobre l'escriptor anarquista Florencio Sánchez a l'Ateneu de Madrid. A mitjans de juny, davant la crítica situació familiar de la mare de son fill, retornà a Montevideo. Després va fer unes conferències a Melo, però el juliol de 1914 Orfilia se suïcidà i hagué de retornar a Montevideo. El 31 de juliol la companyia dramàtica espanyola Serrador-Mari estrenà al Teatro 18 de Julio de Montevideo El pan nuestro i la mateixa companyia repetí l'obra la segona quinzena d'agost al Teatro Nuevo de Buenos Aires. En aquesta època va escriure les obres El Moulin Rouge i El caballo del comisario. El gener de 1915 a causa d'una afecció vírica de gola, ingressà a l'Hospital «Fermín Ferreira» –especialitzat en tuberculosos, era conegut com El Lazareto. El 9 de març de 1915 la Companyia Vittone-Pomar estrenà al teatre Politeama de Montevideo el sainet El caballo del comisario. Després d'un fracàs empresarial al teatre Lumière, s'instal·là a casa de la família Schultze a Durazno (Durazno, Uruguai). El 22 d'agost de 1915 s'estrenà al teatre Petit Palais de Paysandú (Paysandú, Uruguai) El pan nuestro i va fer diverses conferències. Després, amb son fill Barrett, viatjà a Bagé (Rio Grande do Sul, Brasil), per a visitar sos germans Julio Nicolás i Matilde. Durant els primers mesos de 1916 gestionà a Montevideo un càrrec públic i obtingué el nomenament de professor de literatura al Liceu Departamental de Mercedes (Soriano, Uruguai), ocupant la plaça a partir de l'1 d'abril. Durant tot l'any treballà en les seves classes i semblà que es recuperava físicament i espiritualment. En aquest any va escriure La Bella Pinguito i La princesita Cenicienta. La vella afecció de gola s'aguditzà i a finals de 1916 viatjà a Montevideo, on va ser internat. Ernesto Herrera va morir el 19 de febrer de 1917 a l'Hospital «Fermín Ferreira» de Montevideo (Uruguai) i fou enterrat al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. El seu teatre («Teatre d'Idees»), amb fortes influències de Maksim Gorki, està marcat fortament per la problemàtica social i política, tot barrejat amb característiques criolles, i en el qual es critica durament la burgesia i la seva concepció de l'amor i l'interès capitalista. ***
John Creaghe - John Creaghe: El 19 de febrer de 1919 mor al Western Hospital de Washington (EUA) el metge i propagandista anarquista John O'Dwyer Creaghe. Havia nascut el 1841 a Limerick (Limerick, Irlanda) en una família acomodada. Va estudiar medicina al Queens College a Cork i l'abril de 1865 va rebre el diploma de cirurgià del Royal College of Surgeons de Dublin. Durant un temps va practicar la medicina a Mitchellstown i en 1866 va emigrar als Estats Units, instal·lant-se a Boston, on va ser un membre destacat de la Societat Mèdica de Massachusetts. En 1869 va retornar a Irlanda, especialitzant-se en medicina general i en parts. A començaments dels anys 70 va fer de metge a Anglaterra i en 1873 o 1874 va emigrar a l'Argentina, instal·lant-se primerament a Navarro (Buenos Aires) com a metge forense de la policia. En 1888 va començar a mostrar les seves opinions polítiques, especialment la necessitat d'organitzar-se sindicalment els treballadors, en el periòdic de Luján La Verdad. A finals de 1889 va passar a exercir la medicina als barris pobres (Attercliffe, entre altres) de Sheffield (Anglaterra), on va crear el diari The Sheffield Anarchist (1891), que va fer campanya contra el pagament de lloguers (No Rent). El 28 de juliol de 1891 va ser condemnat a l'Audiència de Leeds a una multa de 25 lliures per difamació de la seva llogatera, a qui havia tractat en un article de The Sheffield Anarchist de «lladregota». També va organitzar una campanya contra el pagament d'imposts, reivindicant l'il·legalisme i l'ús de la violència revolucionària i l'insurreccionalisme. A finals de 1891 va esclatar l'«afer de Walsall»: detenció d'un grup d'anarquistes per fabricar bombes, un dels quals va ser Fred Charles, col·laborador de Creaghe en The Sheffield Anarchist. A començaments de 1893 va deixar definitivament Anglaterra i després d'un temps per França i per Espanya, la tardor de 1893 s'instal·larà de bell nou a Luján (Argentina), on va crear diversos periòdics anarquistes, com ara El Oprimido (1894). A partir del 13 de juny de 1897, esdevé un dels responsables del periòdic La Protesta Humana, la publicació més important de l'anarquisme argentí i que dirigirà durant 18 anys. L'1 d'abril de 1904, La Protesta esdevé diari. Creaghe participarà també en el llançament d'una Escola Ferrer, a Luján. El 14 de novembre de 1909, el jove anarquista Simon Radowitsky atempta de mort contra Ramón Falcón, cap de la policia de Buenos Aires, i el seu secretari amb una bomba. En reacció, la impremta del diari és destruïda en diverses ocasions. La Protesta reapareixerà clandestinament a Buenos Aires, o bé a Montevideo. En 1911, Creaghe es va instal·lar a Los Ángeles, on col·laborarà en el periòdic Regeneración, participant en la Revolució mexicana. Més tard retorna a l'Argentina i finalment, ja malalt i amb el cap perdut, als Estats Units, on morirà. ***
Foto policíaca d'Henr Duchmann (ca. 1894) - Henri Duchmann: El 19 de febrer de 1923 mor a París (França) el periodista, conferenciant i propagandista anarquista i antimilitarista Henri Duchmann, que tal vegada va fer servir el pseudònim literari d'Henri Duchemin. Havia nascut el 27 de juliol de 1873 al IV Districte de París (França). Sos pares es deien Michel Duchmann, empleat, i Joseph Gothon, modista, i tenia dos germans, Hermann i Joseph. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Harmonie, de Marseille (1891-1893); Le Conscrit, de París (1892); La Brochure, de Bruxelles (ca. 1893); Les Temps Nouveaux, de París (1895); Le Libertaire, de París (1895-1914); Régénération, de París (1896-1908); Le Pétard, de París (1904); La Tribune internationale, de París (1904-1905); L'Ordre, Le Combat Social i L'Insurgé, de Llemotges (1905-1911); L'Action, de París (1905-1908); Le Réveil Social de Normandie, de Rouen (1905); Le Travailleur Normand, de Rouen (1906); La Révolution, de París (1909); La Révolte, d'Alger (1909), etc. L'estiu de 1894 estava refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per les seves activitats llibertàries. Aquest mateix any el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'abril de 1895, arran de la denúncia d'un veí que havia confós una incubadora artificial per una «màquina infernal», el seu domicili de Chatillon va ser escorcollat per la policia. En 1898 participà econòmicament en la subscripció popular oberta pel diari parisenc L'Aurore a favor de les vídues dels obrers morts en la catàstrofe del carrer dels Apennins de París. El gener de 1899 fundà, amb companys dels XI, XII i XX districtes parisencs, el grup d'estudis socials i literaris «Cercle Léon Tolstoi», que es reunia al local del periòdic Le Pot à Colle. En aquesta època vivia al número 80 de l'avinguda Saint-Mandé de París. El 18 de maig de 1899 va fer la conferència «Le nationalisme antisémite et le nationalisme juif» a la Biblioteca d'Educació Llibertària del carrer Titon de París; el 29 de juliol, al mateix lloc, l'anomenada «Le salut est en vous, de Tolstoi»; i el 21 de setembre, també al mateix lloc, la conferència «Le christianisme et la société moderne». El 8 de febrer de 1900 es casà al XII Districte de París amb la modista Marie Euphrosine Joséphe Létévé, de qui es va divorciar el 8 de juliol de 1905. En aquesta època vivia al número 67 del carrer de Reuilly de París. El 6 de març de 1903 va fer la conferència a la Universitat Popular «L'Effort du Grand-Montrouge» de París «La police internationale et les réfugiés politiques»; el 13 de març a la Universitat Popular «Zola» de París l'anomenada «La foire aux inepties (les miracles)»; i el 22 de març d'aquell any a la Universitat Popular «La Semaille» de París l'anomenada «Paul Bert et l'émancipation morale du peuple». El 4 de març de 1904, a la Sala Jules de París, va fer la conferència «La Terre, de Zola, et Les Paysans, de Balzac», organitzada per l'Educació Lliure del III Districte parisenc. El 30 de maig de 1904 va fer la conferència a la Universitat Popular «Coopération des Idées» de París «Zola féministe, L'Assommoir», que va repetir el 30 de juny d'aquell any. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), el 9 de juny de 1904, amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Victor Griffuelhes, Clément Beausoleil, Charles Desplanques, Lévy, Jean Laporte, Georges Yvetot, Amédée Bousquet, Roger Sadrin, Georges Régnier, Auguste Delalé, Émile Janvion i Gabrielle Petit, fou un dels oradors del quart míting preparatori d'organització del Congrés Antimilitarista d'Àmsterdam, que se celebrà a la Sala Bock Colossal de París; el 22 de juliol d'aquell any va fer la xerrada «Le Congrès Antimilitariste d'Amsterdam» a la Universitat Popular «L'Aube Sociale» de París; el 7 d'agost de 1904, amb Miguel Almereyda, la xerrada «La Nouvelle Internationale», sobre l'AIAT, a la Universitat Popular «Germinal» de Nanterre (Illa de França, França), que repetí el 13 d'agost a Puteaux (Illa de França, França) i 16 d'agost a la Universitat Popular «Mouffetard» de París; el 29 d'octubre una xerrada sobre l'AIAT a la Sala Salaudrin de Asnières-sur-Seine (Illa de França, França); i el 10 de desembre de 1904 la conferència anomenada «L'Armée et l'Idée de Patrie», a la Sala Dufour de París, organitzada per l'AIAT. Entre febrer i juny de 1904, des de les pàgines de Le Libertaire, llançà durs atacs contra les feministes en general i contra Nelly Roussel en particular, fet que va ser respost per càustiques respostes de nombrosos companys i companyes (Nelly Roussel, Cleyre Yvelin, Henri Godet, etc.). El 29 de juny de 1904 portà a terme, amb Cleyre Yvelin, una conferència «feminista antifeminista» a les «Causeries Popularies» (Xerrades Populars) del XI Districte de París i el 30 de setembre d'aquell any una altra titulada «Féminisme», organitzada per la Joventut Sindicalista de París, a la Borsa del Treball. El 8 de gener de 1905, amb Marie Sellos, portà a terme una conferència contradictòria sobre el tema de l'acció anarquista, organitzada pel «Cercle Individualista», a la Sala Jules de París. El 21 d'abril (Divendres Sant) de 1905 participà en el gran banquet anticlerical organitzat per la Libre Pensée a l'Elysée Rouennais de Rouen (Alta Normandia, França) i en el qual va fer una conferència de cloenda. Participà com a orador en els actes del Primer de Maig de 1905 a Rouen. El 3 de desembre de 1905 participà, amb el jutge de pau J. André, i el secretari de la Borsa del Treball de Rouen, en el gran míting contradictori «La Grève de Maromme», que se celebrà a la Borsa del Treball de Rouen. El seu últim domicili va ser al número 30 bis de l'avinguda de Suffren de París. Henri Duchmann va morir el 19 de febrer de 1923 a l'Hospital Rothschild de París (França). ***
Foto
antropomètrica d'Angelo Montacci de la policia francesa
(1935) - Angelo Montacci:
El 19 de febrer de 1942 mor a Berlín (Alemanya) l'anarquista
Angelo Montacci, també citat de diverses maneres (Angelo Montaggi, Angelo
Montaccio, etc.). Havia nascut el 27 d'octubre de 1891 a
Città di Castello
(Úmbria, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe
Montacci i
Maria Santa Croci,
conegut com L'Americano. Es
guanyà la
vida fent diversos oficis (peó, manobre, empleat d'hotel,
etc.) i l'abril de
1913 emigrà als Estats Units. Retornà en data
indeterminada i en 1924 emigrà
il·legalment a França, vivint en diverses
poblacions (París, Évian-les-Bains,
Vichy). A Niça (País Niçard,
Occitània) d'antuvi treballà de jornaler i
després
gestionà un petit negoci de neteja vidre i d'aparadors. En
aquesta època vivia
al número 18 del carrer Grégoire i amb
l'anarquista Vicenzo De Luca desenvolupà
una intensa propaganda anarquista. El desembre de 1924 va ser detingut
i acusat
del robatori d'una joia, valorada entre 15 i 18.000 francs, a casa de
l'antiquari
Sempe, al número 28 del bulevard Victor Hugo, on treballava
de criat, però va
ser posat en llibertat provisional a l'estimar-se dubtes sobre la seva
culpabilitat. En 1928 va ser expulsat de l'Estat espanyol sota
l'acusació
d'«anarquista militant». A principis de la
dècada dels trenta milità amb altres
anarquistes (Pasquale Curetti, Vicenzo De Luca, Valdo Mistani, Domenico
Nanni,
Randolfo Vella, etc.) en el grup de Bèusoleu
(Provença, Occitània). En 1933
tingué contactes amb els cercles llibertaris de Grassa
(Provença, Occitània),
del Principat de Mònaco i del grup de Ginebra (Ginebra,
Suïssa) al voltant de
Luigi Bertoni i Carlo Frigerio. Per les seves activitats, tendents a la
creació
de nuclis llibertaris adherits a la Federació Anarquista de
Marsella, va ser
greument amonestat per les autoritats franceses i el 4 de maig de 1935
se li va
decretar l'expulsió. Gràcies al suport de la Liga
Italiana dei Diritti
dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i de diverses
organitzacions obreres, va aconseguir poder romandre a
França. El 15 de
setembre de 1935 participà a Niça, amb altres
anarquistes (Ermanno Diana,
Domenico Nani, etc.) en una reunió per a estudiar la nova
línia política de la
Unió Anarquista Italiana (UAI) i preparar el
Congrés Anarquista Italià
(«Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants
Europeus») que s'havia de
celebrar el novembre de 1935 a Sartrouville (Illa de França,
França). Després
de ser qualificat per les autoritats de Niça com a
«un dels principals exponents
del moviment anarquista», el 19 d'agost de 1936
passà Barcelona (Catalunya) en
plena Revolució i s'enrolà en la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso»,
però,
a causa de la seva ja avançada edat, passà poc
després a la capital catalana
fent tasques de suport a la rereguarda i afiliat a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre abril i juny de 1937 desenvolupa tasques de
propaganda en
suport de la Revolució espanyola a Niça i l'estiu
d'aquell any retornà a
Barcelona. Entre desembre de 1938 i gener de 1939 va estar al camp de
recuperació de Cardedeu (Vallès Oriental,
Catalunya), on segons informes
d'espies estalinistes, desenvolupà una intensa campanya
propagandística contra
el Govern republicà i contra els comunistes. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França i va ser internat al camp de
concentració de Gurs, on el juliol
d'aquell any formava part de la IX Companyia. Més tard
figurava en un llistat
de membres del grup anarquista «Libertà o
Morte» internats al camp de
concentració d'Argelrs. Durant la primavera de 1940 va ser
integrat per les
autoritats militars franceses en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE)
per a fer feina en una de les seves fàbriques. Segons
algunes fonts Angelo
Montacci va morir el 19 de febrer de 1942 a Berlín
(Alemanya)
i segons altres en
1943 encara residia a França. El gener de 1954 va ser
esborrat del butlletí de recerca
de la policia italiana. ***
Pietro Bruzzi - Pietro Bruzzi: El 19 de febrer de 1945 és afusellat a Legnano (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista i resistent antifeixista Pietro Bruzzi, també conegut com Brutius o Rouqué. Havia nascut el 20 de març de 1888 a Maleo, prop de Milà (Llombardia, Itàlia). Va descobrir de ben jovenet l'anarquisme. En 1909 va ser un dels redactors del popular setmanari llibertari La Protesta Umana. En 1916, mobilitzat, és empresonat dos mesos a Milà per resistir-se a les forces de l'ordre que el vingueren a buscar. Enviat a un regiment de Tortona, fugirà durant el trajecte i passarà a Suïssa i després a França. Va tornar a Itàlia en acabar la guerra i va ser detingut per deserció i condemnat a mort, pena que va ser commutada per 20 anys de presó. Redactor en 1921 del diari milanès L'Individualista, és acusat amb Ugo Fedeli i Francesco Ghezzi, redactors també del periòdic, d'haver participat en la preparació de l'atemptat comès al teatre Diana de Milà el 23 de març de 1921, fet que va comportar la interrupció de la publicació. Per evitar ser detingut fuig clandestinament a l'URSS, i després a Alemanya, Àustria i Bèlgica. Després de passar molts d'anys a França, on col·laborarà amb la revista individualista Eresia di oggi e di domani (1928-1929), publicada a Nova York, és expulsat de França amb Luiggi Damiani i Angelo Bruschi; s'instal·len tots tres en 1931 a Espanya, on es fan membres el mateix any del Comitè de Solidaritat amb els Anarquistes Italians, dirigit per Rafael Martínez, on també troben els companys italians Castellani i Virgilio Gozzoli. En 1933 les autoritats feixistes italianes obtenen la seva extradició d'Espanya, i és confinat a l'illa de Ponça fins al mes de juny de 1939. Al final de la pena torna a Milà i participa en la resistència anarquista a Llombardia contra el feixisme italià. El 1944 edita clandestinament a Milà el diari L'Adunata dei Libertari, primer òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Finalment, va ser arrestat i afusellat per les SS alemanyes. ***
Pierre Besnard - Pierre Besnard: El 19 de febrer de 1947 mor a Bagnolet (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista Pierre Eugène Besnard. Havia nascut el 8 d'octubre de 1886 a Montreuil-Bellay (País del Loira, França). Sos pares es deien Auguste Besnard, conreador, i Marie Neau. L'1 de març de 1909 va entrar com a factor auxiliar en els ferrocarrils de l'Estat a Chinon i després com a factor en cap a l'estació d'Auteuil-Boulogne. El 25 de setembre de 1912 es casà a Oissel (Alta Normandia, França) amb Thérèse Marie Eugénie Montreuil. El 4 de maig de 1920 va ser elegit secretari interí de la Comissió Permanent de l'Oficina Mixta dels Sindicats Parisencs de Ferroviaris i era el principal dirigent del moviment per a la regió parisenca; i deu dies després, va ser cessat dels ferrocarrils per haver fet vaga. També va ser membre de la Comissió Executiva de la Federació Nacional de Ferroviaris. A partir de l'1 de juliol de 1920 va entrar com a taxador de la Companyia Piemontesa de Transports. El 20 de maig de 1921 va substituir Monatte com a secretari general del Comitè Central dels Comitès Sindicals Revolucionaris (CSR), principal força de l'oposició en el si de la Confederació General del Treball (CGT) dirigida per Jouhaux. Abans, en febrer de 1921, havia fundat el «Pacte», societat secreta a l'estil bakuninista que tenia com a finalitat orientar els CSR i la CGT cap a l'anarcosindicalisme. En 1926 fundarà, escindint-se de la CGT, la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), sindicat revolucionari afiliat a la nova Associació Internacional de Treballadors (AIT, no autoritària), creada en 1922 a Berlín per Rudolf Rocker. En 1928 publicarà Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR. Quan esclata la revolució espanyola participarà en la creació dels Comitès Anarquistes Sindicalistes per a la Defensa del Proletariat Espanyol i va ser elegit com a secretari de la Conferència d'aquests comitès que es van reunir entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936, i va ser confirmat en aquesta funció en el Ple de l'AIT que va tenir lloc a París entre el 15 i el 17 de novembre amb la finalitat d'intensificar la propaganda internacional en favor de l'Espanya llibertària. Durant la II Guerra Mundial es va refugiar al Midi i amb l'Alliberament serà elegit vicepresident de la Confederació General Pacifista creada entre el 9 i el 16 de desembre de 1945 i de la qual Louvet seria secretari general. Pierre Besnard va morir el 19 de febrer de 1947 al seu domicili de Bagnolet (Illa de França, França) i va ser incinerat el 24 de febrer al cementiri parisenc de Père-Lachaise (urna 10.759). Entre les seves obres podem destacar Les syndicats ouvriers et la révolution sociale (1930), Le monde nouveau (1936), L'Éthique du syndicalisme (1938) i col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. ***
Necrològica
de Lluís Forner Amades apareguda en el periòdic
parisenc CNT
del 5 de març de 1950 - Lluís Forner
Amades: El 19 de febrer de 1950 mor a Montluçon
(Alvèrnia, Occitània)
l'anarcosindicalista Lluís Francesc Forner Amades. Havia
nascut el 20
de febrer de 1910
a Gandesa (Terra Alta, Catalunya). Sos pares es deien Antoni Forner
Cardona, llaurador, i
Maria Antònia
Amades Povill. Va anar a escola fins els 10 anys, moment en el qual
començà a
treballar en l'agricultura. Militant de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), lluità en l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. El 16 de
febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà
a França per Prats
de Molló. Va ser reclòs tres mesos al camp de
concentració de Barcarès i dos
mesos al d'Agde. Immediatament després va ser integrat en la
93 Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Niça
(País Niçard, Occitània) per a
construir carreteres. Més tard va ser traslladat a Longuyon
(Lorena, França)
per a fer feina a les fortificacions de la «Línia
Maginot». L'abril de 1940 va
ser enviat a Pont-à-Moussen per a realitzar tasques
forestals. Capturat pels
alemanys, va ser internat fins el 6 d'octubre de 1940 a
Épinal (Lorena,
França), data en la qual va ser traslladat com a presoner de
guerra a l'Stalag
VIII-C de Sagan (Silèsia, Alemanya; actualment Żagań,
Lubusz, Polònia).
Posteriorment va ser enviat a l'Stalag XII-D de Trèveris
(Renània-Palatinat,
Alemanya) i el 22 de gener de 1941 deportat, sota la
matrícula 3.854, al camp
de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), on arribà tres dies després.
Amb el temps va ser integrat en un kommando
del camp auxiliar d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria,
Àustria), on treballà
de manobre en la construcció de fàbriques
subterrànies per a la indústria de
guerra. El 6 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades i
repatriat el 24 de maig d'aquell any. Després d'un temps a
París (França),
s'instal·là a Comentriac (Alvèrnia,
Occitània), on treballà de miner a les
mines de carbó de Bourbonnais d'aquesta població
i milità en la CNT i en
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Greument malalt,
Lluís Forner
Amades va morir el 19 de febrer de 1950 a l'Hospital de
Montluçon (Alvèrnia,
Occitània) i va ser enterrat tres dies després. ***
Marc
Pierrot llegint Les
Temps Nouveaux - Marc Pierrot: El 19 de febrer de 1950 mor a París (França) el metge i militant i propagandista anarquista Marc Pierrot. Havia nascut el 23 de juny de 1871 a Nevers (Borgonya, França). Sos pares es deien Isidore Eugène Pierrot, negociant, i Marie Goby. En 1891, estudiant medicina a París, s'adhereix al grup dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), i cinc anys més tard obté el doctorat. Esdevingut anarquista, militarà en el sindicalisme revolucionari i editarà nombrosos fullets de propaganda, tot col·laborant en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, serà enviat com a metge a Sèrbia, acabant la guerra a França. Va ser un dels signataris del «Manifest dels Setze», favorable a la intervenció armada. En 1919 va reeditar Les Temps Nouveaux i seguidament publicarà la revista Plus Loin, que sortirà fins al 1939, i que va comptar entre els seus col·laboradors al seu amic Paul Reclus. Va participar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. En 1936 es lliura a Espanya i pren part en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin. Durant la guerra es denunciat com a jueu, encara que no ho era, però sí sa companya lituana, amb qui tenia dues filles, i foren empaitats. A començaments de 1944 es van retrobar a Compiègne. Sa companya fou Esther Lape. Marc Pierrot va morir el 19 de febrer de 1950 a l'Hospital Diaconesses de Reuilly del XII Districte de París (França) arran d'una malaltia, sempre fidel al seu ideal llibertari. Entre les seves obres podem destacar: Syndicalisme et révolution (1908), Sur l'individualisme (1911), Travail et surmenage (1911), Le Parlementarisme contre l'action ouvrière (1912), Syndicalisme et socialisme (1913). Sa filla, Cécile, n'ha reunit i reeditat alguns textos sota el títol: Quelques études sociales (1970). ***
Jaume
Binimelis Rotger - Jaume Binimelis Rotger:
El 19 de febrer de 1956 mor a Santa Coloma
de
Gramenet (Barcelonès, Catalunya) el militant anarquista i
anarcosindicalista Jaume
Binimelis Rotger. Havia nascut el 10 de desembre de 1887 a Palma
(Mallorca, Illes Balears). Sos pares es deien Gabriel Binimelis
Cervera,
destacat
militant anarquista del Centre de Picapedrers de Palma, i Margalida
Rotger
Salas. Fou el major de quatre germans (Jaume, Joan, Gabriel i Ramon).
Quan
tenia set anys, marxà amb sos pares a l'Argentina i la
família s'establí a
Buenos Aires. A l'Argentina sa família buscà
l'oncle Jaume, que s'havia exiliat
per la seva militància anarquista, però no en
trobaren el seu rastre. Després
de passar la seva adolescència a l'Argentina, sa
família retornà a Mallorca a
començament del segle XX. Entre 1907 i 1912 va ser el servei
militar a la
caserna d'Artilleria de Palma, on va ser promogut a caporal i destinat
a
l'economat de la caserna. En acabar la mili, reenganxà en
l'exèrcit per
continuar la carrera militar. En aquesta època es va casar
amb Maria Castell
Guarros, filla d'un pescador i mare d'una nina d'un any, Margalida;
Jaume volgué
que aquesta nina portés el llinatge Binimelis,
però Maria s'hi oposà. La
parella tingué sis infants (Margalida, Gabriel, Carme,
Maria, Ramon i
Àngela) i més tard,
a Barcelona (Catalunya), adoptaren un infant anomenat Josep, fill d'una
prostituta. En 1912 abandonà l'exèrcit i es
posà a fer feina de pescador.
Posteriorment, quan va veure que la pesca no donava per mantenir sa
família,
s'instal·là, amb son germà Ramon, a
Barcelona, on en 1915 trobà feina com a cap
de personal a la fàbrica de gasoses Gremio. A
començament dels anys vint
s'instal·là a Santa Coloma de Gramenet
(Barcelonès, Catalunya), on comprà un
terreny. En aquesta població milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), participà activament en les lluites obreres i durant
la dictadura de
Primo de Rivera s'encarregà especialment de guardar les
armes dels grups
d'acció confederals. En 1931, quan la proclamació
de la II República espanyola,
va ser nomenat president del Centre Republicà d'Esquerra
Republicana de
Catalunya (ERC) de Santa Coloma de Gramenet, això sense
deixar de militar en la
CNT. Durant la guerra civil va ser comandant d'Artilleria de
l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era
un fet, creuà els Pirineus i intentà sense
èxit retrobar sa família. Aleshores
retornà a la Península. Detingut, va ser jutjat,
condemnat a mort i internat a
Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). La pena de mort va ser
commutada per una
de 12 anys de presó. Molt malalt, en 1956 va ser posat en
llibertat
condicional, assignant-li la residència a Mallorca.
Autoritzat a deixar l'illa,
Jaume Binimelis Rotger va morir el 19 de febrer –algunes fonts citen
erròniament el 20 de febrer–
de 1956 al seu domicili de Santa Coloma
de
Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Aquest mateix dia, el
símbol de Falange va
ser pintat als murs de casa seva. Son fill, Gabriel Binimelis Castell,
militant
de la CNT i exiliat a França, no pogué assistir
al seu enterrament celebrat a
Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sa companya, Maria Castell
Guarros, morí el
12 d'octubre de 1974. Jaume Binimelis Rotger (1887-1956) ***
Sol·licitud
de Manuel Calzada de la Rosa per a exiliar-se a Mèxic (1940) - Manuel Calzada de la Rosa:
El 19 de febrer de 1956 mor a Rennes (Bro Roazhn, Bretanya)
l'anarcosindicalista Manuel Calzada de la Rosa. Havia nascut el 2 de
gener de 1906 –algunes
fonts citen erròniament 1907– a Sant
Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Sos
pares es deien
Mariano
Calzada i Filomena de la Rosa. A partir de juliol de 1928
milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón
(Astúries, Espanya).
Posteriorment va ser nomenat secretari del Sindicat de Gastronomia de
Sant
Sebastià de la CNT i delegat de la Federació
Local. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser tancat al
camp de concentració de Gurs. En
1940, des de París (França), va demanar asil a
Mèxic, sol·licitud que al final
va ser denegada pel Govern de Vichy. En 1945 va ser nomenat secretari
de la
Federació Local de Quimperlé (Bro Gwened,
Bretanya) de la CNT, població on
residia. Sa companya fou Camelia Merodio. Malalt durant molt de temps,
Manuel
Calzada de la Rosa va morir el 19 de febrer de 1956 a l'Hospital
Pontchaillou
de Rennes (Bro Roazhn, Bretanya). ***
E. Armand en 1930 (fotografia acolorida) - E. Armand: El 19 de febrer de 1962 mor a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista individualista Lucien Ernest Juin, més conegut com E. Armand, un dels activistes llibertaris més coneguts i populars de la seva època, especialment en els cercles àcrates lligats a l'eclecticisme, el naturisme, el vegetarianisme i les opcions comunitàries de vida. Havia nascut el 26 de març de 1872 al XI Districte de París (França). Sos pares es deien Bernard Lucien Juin, communard i obrer en una fàbrica de raspalls, i Ursule Cyprienne Cornet, florista. No va trepitjar mai una escola, però son pare que tenia una gran biblioteca el va instruir, ensenyant-li nombroses llengües. Descobrirà l'anarquisme per mor de la lectura del periòdic Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1901 va fundar el periòdic L'Ere Nouvelle, òrgan de l'anarquisme cristià o també anomenada «tendència tolstoiana», però no va ser l'únic: Hors du troupeau (1911), Par delà la mêlée (1916). El 18 de maig de 1907 es divorciar a Boulogne (Illa de França, França) de Félicienne Mélina Fridoline Germond i el 4 de maig de 1911 es casà a Orleans (Centre, França) amb Denise Alphonsine Rougeault. Va dirigir durant un temps el periòdic L'Anarchie; va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure; i va ser l'animador de la revista L'En Dehors, apareguda a Orleans des de 1922 fins a 1939 amb un total de 335 números. Aquesta revista prendrà el subtítol en 1926 de: «Òrgan de pràctica, de realització, de camaraderia individualista anarquista». També va esperonar la publicació de la seva continuadora, L'Unique, també a Orleans i que aparegué des de 1945 a 1956 amb 110 números. Va participar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Faure. Armand va passar d'un cristianisme militant a un individualisme anarquista pacifista i no violent, encara que sempre va defensar des de les seves revistes tots els llibertaris, fins i tot els partidaris de l'expropiació, tan comuns dins del moviment llibertari europeu d'entreguerres. La seva defensa de l'«il·legalisme» en les revistes anarquistes li va crear no pocs enemics dins del moviment anarquista, de sectors més «calmats», com ara el de Jean Grave, que acusarà Armand, André Lorulot, Alberto Libertad, Paraf-Javal i alguns més del cercle de L'Anarchie, de desviació ideològica i de provocar amb la seva vida dissoluta –segons Grave– la desmoralització del moviment llibertari. També Max Netllau dedicarà adjectius no gaire agradables al nucli d'individualistes francesos en la seva magna La anarquia a través dels temps. De totes maneres, la virulència de la seva escriptura, les seves positures antireduccionistes, la seva amplitud de mires i la seva constant provocació de l'ortodòxia anarquista, dotaren el moviment llibertari europeu d'una nova vitalitat. També de nous aires de renovació que paradoxalment enllaçaven amb els seus inicis i amb l'agrupació espontània en cèl·lules d'afinitat dels seus individus a la manera bakuninista. Els individualistes, gràcies a la propaganda escrita, van posar en marxa alguns sectors esclerotitzats del sindicalisme revolucionari, ja que el van dotar d'un pensament i d'una filosofia més acordes amb les idees d'autoeducació i de crítica que preconitzaven. El corpus teòric d'Armand gira al voltant de tres idees clau: l'individualisme anarquista, la camaraderia amorosa o sexualitat sense traves i la lliure agrupació d'individus en comunes, anomenades generalment a principis del segle XX pels anarquistes: milieux libres (medis o ambients lliures). La idea internacionalista també va calar en l'ideari d'Armand i va ser un gran defensor de les llengües artificials i planificades com l'Esperanto o l'Ido, que segons ell esborrarien les diferències d'enteniment entre els individus. Armand en les seves obres introdueix a Europa alguns dels corrents anarquistes comunitaristes i pacifistes més allunyats del sindicalisme revolucionari francès. Es recuperen així les línies de pensament de Benjamin Tucker, de l'stirnerià John-Henry Mackay, de Morris Hillquit, Josiah Warren, etc. També, es recupera tota la llarga tradició del comunitarisme llibertari europeu deixada de banda en el moviment obrer europeu a partir de la desqualificació marxista de l'anomenat Socialisme científic contra el que es va anomenar Socialisme utòpic; Armand revitalitza així les idees de Cabet, d'Owen i sobretot de Fourier en donar notícies sobre les comunes creades a partir de les seves idees. Armand establirà fructíferes polèmiques amb altres individualistes anarquistes partidaris de la llibertat sexual sense restriccions, un contrapunt interessant seran les polèmiques amb la lliurepensadora anarquista brasilera Maria Lacerda de Moura i amb diversos escriptors més. La influència d'Armand en el moviment llibertari europeu, i en el de l'Estat espanyol especialment, va ser molt més gran del que a simple vista pugui semblar. Armand va divulgar en els medis obrers, amb les seves revistes i llibres, les idees més avançades sobre la sexualitat, les comunes i la posició de l'individualista autodidacta i crític contra l'autoritarisme i l'explotació. Armand va ser condemnat en diverses ocasions, especialment per «complicitat de deserció» durant la Primera Guerra Mundial, i entre 1940 i 1941 va ser internat en diferents camps de concentració. E. Armand va morir el 19 de febrer de 1962 al seu domicili de Rouen (Alta Normandia, França). Les seves obres més importants són: L'initiation individualiste anarchiste (1923) i La révolution sexuelle et la camaraderie amoureuse (1934). ***
Necrològica
de Baldomero Álvarez Pérez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 15 de maig de 1966 - Baldomero Álvarez
Pérez: El 19 de febrer de 1966 mor a
Perreux (Forêz, Arpitània) l'anarcosindicalista
Baldomero Álvarez Pérez. Havia
nascut el 18 de juliol de 1892 a Lugo (Galícia). Sos pares
es deien Juan
Álvarez i Nicasia Pérez. Quan era molt jove
emigrà a Astúries (Espanya), on
treballà de miner i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El 5
de setembre de 1921 fou un dels signants, amb José
Cosió i Jesús Rodríguez, en
representació
del Sindicat Únic de Miners de la CNT, i José
Calleja, Marcelino Magdalena i
Hermenegildo Peón, del Sindicat dels Obrers Miners
d'Astúries (SOMA), del pacte
d'unió entre els miners que se celebrà al Centre
Obrer «La Justicia» de La
Felguera (Langreo, Astúries, Espanya), que
implicà la fusió dels dos sindicats
i la dissolució del Sindicat Únic confederal i la
creació el 18 de novembre de
1922 del Sindicat Únic de Miners (SUM)
d'Astúries, adscrit a la CNT, si bé
dirigit per comunistes i identificat amb la Internacional Sindical Roja
(ISR).
Durant els anys trenta vivia a Catalunya i treballava amb Julio Paz a
les mines
de Sallent (Bages, Catalunya). Posteriorment esdevingué
tramviaire a Barcelona
(Catalunya) i milità en el Sindicat de Transports de la CNT.
Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la
«Columna Durruti». En 1938,
amb son company Julio Paz, fou responsable de la Secció de
Censura Militar de
Correus del X Cos de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internat, amb Julio Paz, als
camps de concentració de Barcarès i de Sant
Cebrià. Més tard va ser enviat a
treballar a les mines de Pèirahita e Nestalàs
(Llenguadoc, Occitània) i
posteriorment a les obres a diversos pantans (Bussières, Lo
Chastanh, Montpesat
i Argentat), pertanyent a les diferents Federacions Locals de la CNT.
Finalment
s'instal·là a Perreux (Forêz,
Arpitània) i milità en la Federació
Local de
Roanne (Forêz, Arpitània) de la CNT. Sa companya
fou Luz Oria. Baldomero Álvarez Pérez va morir el
19 de febrer de 1966 al seu domicili de
Perreux (Forêz, Arpitània). ***
Necrològia
de Manuel Morcillo Egea apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 29 de març de 1981 - Manuel Morcillo Egea:
El
19 de febrer de 1981 mor a Airaga (Provença,
Occitània)
l'anarcosindicalista
Manuel Morcillo Egea. Havia nascut el 6 de febrer de 1911 a Cieza
(Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Morcillo i
Purificación Egea. De
molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball
(CNT) i quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en una
milícia confederal i
posteriorment, ja militaritzat, lluità fins el final de la
guerra. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
internat en
diversos camps de
concentració. Més tard passà per una
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE)
per a treballar com a obrer agrícola a Sant Romieg
(Provença, Occitània).
Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de
la
Federació Local
de Sant Romieg de la CNT. Posteriorment fou secretari de la
Federació Local
d'Airaga de la CNT. Malalt durant molts d'anys, Manuel Morcillo Egea va
morir el 19
de febrer de 1981 al seu domicili d'Airaga (Provença,
Occitània) i va ser enterrat al cementiri
d'aquesta localitat. Deixà companya, Rosario Cantero, i dues
filles, Aurora i Purita. ***
Necrològica
de Fidel Gorrón Canoyra apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 2 de març de 1993 - Fidel Gorrón
Canoyra: El 19 de febrer de 1993 mor a Madrid (Espanya)
l'anarcosindicalista
Fidel Gorrón Canoira –el primer llinatge
també citat Gorrión
i el segon Canoira
erròniament.
Havia nascut el 13 de gener de 1921 a Madrid (Espanya). Sos pares es
deien Sotero Gorrón i Dionisia Canoyra. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball
(CNT) de Madrid i, amb Marciano Sigüenza Cama, de les
Joventuts Llibertàries. A
començament de 1960 creà a Madrid l'empresa de
transports «Agencia Comercial
Gorrón Canoyra», amb seu a la Puerta del Sol, a
uns metres de l'edifici de la
Direcció General de Seguretat (DGS). Aquesta empresa servi
de tapadora a les
activitats clandestines de la CNT, especialment pel que feia al
transport de
propaganda i de material. L'estiu d'aquell any, amb Ismael
Rodríguez Ajax,
marxà cap a França per a representar la CNT de
l'Interior en el Congrés
Intercontinental celebrat entre agost i setembre a Llemotges
(Llemosí,
Occitània). El setembre de 1960 va ser nomenat secretari de
Premsa i Propaganda
del Comitè Nacional de la CNT. L'agost de 1961 fou un dels
delegats de
l'Interior al congrés de la CNT en l'Exili celebrat a
Llemotges. En retornar
l'octubre de 1961 de França, va ser detingut, juntament amb
un desena d'altres
militants, entre ells Ismael Rodríguez Ajax. Jutjat pel
Tribunal d'Ordre Públic
(TOP) per «associació
il·lícita i propaganda
il·legal», va ser condemnat la
tardor de 1967, amb Antonio Bermejo Perea i Eduardo Madrona
Castaño, a sis anys
de presó, 12 d'inhabilitació especial i 5.000
pessetes de multa. Un cop
alliberat de la presó madrilenya de Carabanchel, on
conegué el futur ministre
d'Economia i Hisenda Miguel Boyer Salvador, en 1975 ser nomenat
secretari del
Comitè Regional del Centre de la CNT i en 1976
participà en el primer Ple
Nacional de Regionals celebrat a Espanya per la CNT legalitzada. En
aquests
anys fou militant del Sindicat de la Construcció de la CNT.
Entre el 21 i el 27
de novembre de 1977 participà en la «Semana
Confederal Durruti» que se celebrà
a Barcelona (Catalunya). El 2 de juliol de 1979 va fer un
míting a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) amb Frederica Montseny
Mañé. El 21 de novembre de 1979
va fer la conferència «CNT. Estrategia sindical i
obrera, hoy» a Barcelona, en el
marc del cicle de conferències del V Congrés
Confederal de la CNT. Durant els
anys vuitanta fou corresponsal a Espanya del setmanari
anarcosindicalista Cenit i de Radio
Libertaire, i participà
en nombrosos mítings, tants a la Península com a
França. Entre 1982 i 1985
col·laborà en la revista Mediterráneo.
Entre 1984 i 1988 fou secretari de l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT), però dimití d'aquest càrrec
després del XVIII Congrés de l'AIT
(Congrés
de Bordeus) per raons de salut i després que la seva
gestió fos fortament criticada
per alguns companys, allunyant-se des d'aquest moment de la
militància activa.
En 1985 publicà el fullet La
Crisis del
sindicalismo i el 15 i el 16 de novembre de 1986
llegí a Colònia (Rin del
Nord-Westfàlia, República Federal d'Alemanya) la
conferència AIT, la Internacional
desconocida. Una
aproximación a la historia de la AIT actual (1922-1986),
que s'edità posteriorment.
En 1989 el seu testimoni va ser recollit en la
pel·lícula documental Un
autre futur. L'Espagne en rouge et noir,
de Richard Prost. Trobem articles seus en diferents publicacions
llibertàries,
com ara Adarga, Bulletin
GRIFA, CNT, Cenit, Le
Combat Syndicaliste, Espoir,
Ideas-Orto, Solidaridad
Obrera, Tierra y
Libertad,
etc. Fidel Gorrón Canoyra va morir el 19 de febrer de 1993 a
l'Hospital Clínic de Madrid (Espanya) i va ser incinerat. ***
Maurice
Lime a les fàbriques Renault (1930) - Maurice Lime: El
19 de
febrer de 1998 mor a Ablon-sur-Seine
(Illa de França, França) l'escriptor i militant
anarquista
i sindicalista, i
després comunista i col·laboracionista, Antoine
Maurice Kirsch, més conegut com
Maurice Lime, i que també va fer servir
el pseudònim Victor Kronstadt. Havia
nascut el 25
de juny de 1905 a Montigny-lès-Metz
(Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany;
actualment Lorena, França).
Era fill de Nicolas Kirsch, conductor de locomotora, i de
Léontine Mettelin,
modista. Després de fer l'escola primària, en
1919 entrà d'aprenent mecànic a la
fàbrica siderúrgica de Gandrange-Rombas de Rombas
(Lorena, França) i s'integrà
en el moviment anarquista. Durant aquest aprenentatge
s'afilià a la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU),
on son germà Marcel Kirsch
era membre destacat. En 1923 va ser acomiadat de les acereries de
Rombas per la
seva militància. Sense feina, el juny de 1923 s'allista a la
Marina Nacional i
esdevingué contramestre mecànic a bord d'un
submarí. El juny de 1926 va ser
desmobilitzat i entrà a treballar en diferents llocs. En
1926 s'afilià al Partit
Comunista - Secció Francesa de l'Internacional Comunista
(PC-SFIC) i esdevingué
secretari de cèl·lula. En 1927
s'instal·là a la regió parisenca. El
24 de març
de 1929 assistí, vestit amb el seu vell uniforme de la
Marina, al Congrés
Regional del PC celebrat a la Sala Reflut de Clichy (Illa de
França, França), que
va ser interrompuda per una violenta baralla amb agents de policia i en
la qual
resultà ferit de mort el brigadier de policia Reslou; ferit
ell també en la
batussa, va ser detingut i jutjat el 5 de juny de 1929 pel IX Tribunal
Correccional i condemnat a 100 francs de multa i a un any de
presó, pena de la
qual en purga set mesos i que aprofità per conrear-se. El
maig de 1929,
aleshores tancat a la presó parisenca de La
Santé, va ser presentat com a
candidat comunista a les eleccions municipals per al XIII Districte de
París. El
19 de juny de 1929 el Socors Roig Internacional (SRI)
organitzà un míting en el
seu suport celebrat al Cinema des Bosquets de París i on
intervingueren els
comunistes Barbecot, Felix, Guyot i Daniel
Renoult. Després d'una militància
activa i de ser acomiadat per aquest motiu de diferents feines, el
novembre de
1931 entrà de matricer al taller de fabricació de
comptadors d'aigua i
d'electricitat de la Companyia de Comptadors de Montrouge (Illa de
França,
França). En 1935 publicà Pays conquis,
on explicà la seva joventut a la
Lorena, i gràcies a aquesta edició l'octubre
d'aquell any conegué l'escriptor
André Gide, amb qui mantingué
correspondència durant 15 anys. Des de 1930
s'havia oposat durament a la línia del PC i en 1936 en va
ser expulsat perquè
havia mostrat les seves protestes contra els «Processos de
Moscou». En 1936
col·laborà en L'Humanité i
en Regards i va ser un dels guionistes
de la pel·lícula La vie est
à nous, de Jean Renoir, dissenyada per a la
companya electoral del Front Popular, però que no
aconseguí l'autorització administrativa
per a la seva difusió a les sales de cinema. En 1936,
també, va ser membre del
comitè d'organització de la
commemoració del centenari de la mort de Claude Joseph
Rouget de Lisle. Membre de l'Associació Internacional
d'Escriptors per la
Defensa de la Cultura (AIEDC), el 17 de març de 1936 va ser
un dels oradors,
amb altres destacats intel·lectuals (Louis Aragon,
André Billy, Jean-Richard
Bloch, Roger Caillois, Jean Cassou, Benjamin Cremieux, Ilià
Ehrenburg, René
Lalou, André Malraux, Léon Moussinac, etc.), de
la vetllada literària «Le
realisme socialiste pour et contre», celebrada a la Gran Sala
de la Mutualité
de París, organitzada per l'AIEDC. El juny de 1936
s'adherí al parafeixista Partit
Popular Francès (PPF) de Jacques Doriot. El març
de 1938, per mor de
l'hostilitat dels comunistes, abandonà la feina a la
Companyia de Comptadors i
entrà, sota el nom d'Antoine Kirsch, en
la Cooperativa de Producció de l'Associació
d'Obrers en Instruments de Precisió (AOIP). El
març de 1939 es casà amb la
barretaire de senyores Suzanne Émelie Monjauvis, germana del
sindicalista i
diputat comunista Lucien Monjauvis (Montgeau). El 26
de març de 1939,
com a secretari federal de la Federació de Sindicats de
Miners, es reuní amb
una representació dels miners dels departaments de l'Est
francès. Amb
l'esclat de la II Guerra Mundial, com a
«obrer de destí especial», i
després de ser declarat «objector de
consciència»,
no va ser mobilitzat. Esdevingué soci de l'AOIP i en va ser
nomenat secretari del
consell d'administració. En 1942 en dimití i
treballà com a intèrpret tècnic en
un dipòsit de peces d'automòbil a
París. Sempre membre del col·laboracionista PPF,
fugí cap a Lorena quan París va ser alliberat per
les tropes aliades, acompanyant
com a intèrpret els dirigents del PPF en la seva fugida cap
a l'Alemanya nazi.
Després de la mort de Jacques Doriot, passà, amb
el passaport de l'antic
company de l'AOIP François Paquier, que s'havia
suïcidat, a Suïssa, però va ser
detingut, el setembre de 1945 extradit i tancat a la presó
de Fresnes (Illa de
França, França). Jutjat, va ser condemnat a cinc
anys d'«indignitat nacional»,
condemna simbòlica, ja que des de la sentènica
pel cas de Clichy estava privat dels
drets civils a perpetuïtat. Reprengué la seva feina
de matricer, però
posteriorment treballà en diferents feines, entre elles de
professor en un
col·legi tècnic, fins que esdevingué
corrector d'impremta. En 1949 col·laborà
en Faubourgs. Cahiers trimestriels de culture et d'expression
populaire.
En 1953 publicà Aprés l'boulot. Cahiers
mensuals de littérature ouvrière,
que era un suplement cultural de La Révolution
Prolétarienne, en el qual
col·laboraren destacats intel·lectuals
(René Bonnet, André Gide, A. Milet,
Henry Poulaille, etc.), i del qual sortiren 11 números fins
al novembre de
1956. En 1962 va fer costat, amb altres intel·lectuals, la
vaga de fam de tres
setmanes de Louis Lecoin pel dret a l'objecció de
consciència. Durant la tardor
de 1969 cosignà amb altres companys (Alphonse
Barbé, Emile Beauchet, Pierre-Valentin
Berthier, Léo Campion, Bernard Clavel, René
Dumont, Jeanne Humbert, Théodore
Monod, Henry Poulaille, Michel Ragon i Jean Rostand) una protesta
contra les
celebracions oficials previstes per al bicentenari de
Napoleó. En 1972 entrà
com a membre del comitè de l'associació
«Les Amis d'Henry Poulaille et de la
litterature d'expressión populaire», que s'havia
fundat el 17 de setembre
d'aquell any. En aquests anys col·laborà en
diferents publicacions esquerranes
i llibertàries, com ara Defense de l'Homme,
L'Homme Libre, Liberté,
Le Musée du Soir, Le
Réfractaire, La Révolution
Prolétarienne,
etc. Encara que militant sindicalista, cada vegada els interessos
literaris van
ser predominants. Entre les seves novel·les podem destacar Cellule
18 14e
rayon (1941), Les belles journées
(1949), Le caïd du bord
(1952), Métro, place des fêtes
(1960) i La maire du palais (1964);
i entre els seus assaigs Marxisme et dialèctiques.
Réponse à Staline
(1947, sota el pseudònim Victor Kronstadt),
Gide, tel je l'ai connu
(1952), Les sindicats américains dans un tournant
(1966), La société
des loisirs, du «Droit à la paresse» de
Paul Lafargue aux «40 000 heures» de
Jean Fourastié (1968) i Structuralisme,
dialectique et technocratie (1969).
En 1975 publicà la seva autobiografia novel·lada Les
risques de la sincérité
ou la petite histoire rejoint la grande. Després
de viure a Courcouronnes (Illa
de França, França) es retirà a
Ablon-sur-Seine. Maurice Lime va morir el 19 de
febrer de 1998 a la Residència de la Tercera Edat
«Henri Laire» d'Ablon-sur-Seine
(Illa de França, França).
Correspondència seva es troba dipositada a «La
Contemporaine» de la Universitat París-Nanterre i
a l'Humathèque Condorcet d'Aubervilliers
(Illa de França, França). ***
María
Lozano Molina - María Lozano
Molina: El 19 de febrer de 2000 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) la
poetessa i militant anarquista María Gregoria Lozano Molina.
Havia
nascut el 3 de març
de 1914 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Esteban Rufo Lozano i Ángela
Molina. Quan tenia 15 anys s'acostà al moviment llibertari i
es relacionà per
qüestions familiars amb el grup d'acció
«Los Solidarios». També
mantingué
contacte amb Miguel José i Augusto Moisés Alcrudo
Solórzano a través de la casa
de hostes familiar freqüentada per militants anarquistes. El
24 de novembre de
1932 es casà civilment a Saragossa (Aragó,
Espanya) amb el militant anarquista Ángel
Mombiola Allué, amb qui tingué una filla. El
juliol de 1936 participà en la
lluita de carrer contra els feixistes aixecats i s'apoderà
momentàniament
d'Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya). Després
s'enrolà en la Columna Durruti i
més tard entrà a formar part de la
col·lectivitat agropecuària de Sarinyena
(Osca, Aragó, Espanya). Quan acabà la guerra
passà a França i fou internada al
camp de concentració de Galhac (Llenguadoc,
Occitània), del qual aconseguí
fugir. Després s'integrà en la guerrilla de la
zona de l'Alta Garona, juntament
amb son company Ángel Mombiola Allué, qui
morí afusellat pels nazis el 20
d'agost de 1944 a prop d'Ondas (Llenguadoc, Occitània). En
1945, un cop acabada
la guerra, retornà clandestinament a la Península
per trobar sa filla; en
tornar, es va perdre pels Pirineus i passà grans
dificultats. Instal·lada a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ca seva es
convertí en refugi d'activistes
llibertaris i en aquests anys milità en les Joventuts
Llibertàries i en la
Confederació Nacional del Treball (CNT), realitzant tasques
per a l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). També
ajudà la guerrilla llibertària (Francesc
Sabaté Llopart) i diversos grups autònoms
d'acció (MIL, GARI). En 1972
participà en la fundació de l'arxiu de
documentació llibertària Centre de
Recherche sur l'Alternative Sociale (CRAS, Centre de Recerca sobre
l'Alternativa Social) de Tolosa, que presidí fins a la seva
mort. Participà
activament en la campanya contra la central nuclear de Golfech portada
a terme
pel col·lectiu Retonda. Fou assídua de
manifestacions i de mítings fins poc
abans del seu final. María Lozano Molina va morir el 19 de
febrer de 2000 al seu domicili de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i cinc dies
després les seves cendres van ser
escampades al riu Garona. María Lozano Molina (1914-2000) Ángel Mombiola Allué (1908-1944) ***
Fabio
Iacopucci fotografiat per Lucilla Salimei - Fabio Iacopucci:
El 19 de febrer de 2009 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Fabio
Iacopucci. Havia nascut el 18 de febrer de 1955 a Roma
(Itàlia). Encara
adolescent s'adherí al Grup Anarquista «Carlo
Cafiero» del popular barri romà
de la Garbatella. A més de les lluites estudiantils,
participà activament en
les campanyes per l'alliberament de Pietro Valpreda i de Giovanni
Marini.
Durant els anys setanta es mostrà força actiu i
s'encarregà de transmetre a les
noves generacions el llegat dels vells companys llibertaris que havien
participat en la guerra d'Espanya i en la Resistència contra
els nazis. Després
de l'escissió esdevinguda entre la Federació
Comunista Llibertària (FCL) i
l'Organització Anarquista Romana (OAR), continuà
amb Tommaso Aversa la lluita.
A partir de 1977 animà, amb altres companys, un programa
radiofònic a l'emissora
lliure i autogestionària «Radio
Radicale». A finals dels anys setanta fou un
dels creadors del Col·lectiu de Treballadors del Ministeri
de Finances després
de reconstitució de l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI). En 1991,
a resultes d'una assemblea entre els grups anarquistes «Carlo
Cafiero» i
«Bakunin», va promoure un cicle de reunions i
conferències, entre elles una
sobre Francesc Ferrer i Guàrdia i la pedagogia
llibertària. També fou un dels
promotors de la revista Libertaria i participà
activament en el suport
del Centre d'Estudis Llibertaries de Milà i en l'editorial
Eleuthera. A més,
fou sindicalista de base. Trobem articles seus en el Bolletino Archivio G.
Pinelli. Fabio
Iacopucci va morir el 19 de febrer de 2009 a Roma (Itàlia) i
va ser enterrat dos dies després al cementiri Falminio
d'aquesta ciutat. ***
Graziani,
al centre, en una reunió a l'illa Seguin (maig 1971) - Ghjuvan Petru Graziani: El 19 de febrer de 2021 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'escriptor, il·lustrador, editor i militant anarquista cors Ghjuvan Petru Graziani, també conegut pel seu nom en francès Jean-Pierre Gérard Graziani. Havia nascut el 5 de maig de 1945 a Ieras (Provença, Occitània). Sos pares es deien Gaston Maurice Cosson i Jeanne Émilie Pauline Graziani. Obrer metal·lúrgic a la fàbrica Renault de Billancourt, fou membre de la Federació Anarquista (FA) i del Grup Anarquista Renault (GAR), juntament amb Georges Cipriani, futur membre del grup «Actin Directe», Grenet, Pujkis, Bardiacchi i Dupraz. El GAR va tenir implantació sobre tot al departament anomenat «L'Artillerie» –secció on durant la II Guerra Mundial es construïren els panzers per a l'Exèrcit alemany– i la major part dels militants estaven sindicats en la Confédération Française Démocratique du Travail (CFDT, Confederació Francesa Democràtica del Treball) i alguns en l'Aliança Sindicalista. El grup es reunia a vegades a la llibreria «Le Jargon Libre», oberta al XIII Districte parisenc per Hellyette Bess. Durant els anys setanta col·laborà en Le Monde Libertaire i en el butlletí Prairial (1971-1973), òrgan del Grup d'Estudis Socials Renault (GESR), on també col·laboraven Gérard Boudey, J. C. Clement, Marc Nosrag, Bernard Papouien i Chantal Patout –aquest butlletí irrità enormement la secció del Partit Comunista Francès (PCF) que el criticarà en nombrosos pamflets. El GAR jugà un paper important en maig de 1971 en el desencadenament d'una vaga que durà tres setmanes al marge dels estalinistes de la Confederació General del Treball (CGT) i dels trotskistes de Lluita Obrera. En 1986 publicà els records d'aquesta vaga en l'obra Un ciel de fer. En 1977 fundà la casa discogràfica «Vendémiaire». Actualment és el responsable de l'editorial de literatura corsa «Cismonte é Pumonti». Ha realitzat il·lustracions per al moviment independentista cors. Altres obres seves són Frombu (1984), Pontinovu (Paroli sciolti) (1988, amb Roccu Multedo i Dalise Paoli), La vie au bout (1988), L'affacchi (1989), U Crucivia (1989, amb Rinatu Coti i Marie-Jean Vinciguerra) i Les ombres de la mémoire (2000, amb Agnès Rogliano i Rinatu Coti). Divoricat de Corine Élysa Girard, estava casat amb Martine Taugeron. Ghjuvan Petru Graziani va morir el 19 de febrer de 2021 a la Clínica L'Angélus del VII Districte de Marsella (Provença, Occitània). ---
|
![[18/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[18/02]") |
|
![[20/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[20/02]") |
|
|
| Actualització: 19-102-24 |