---

Anarcoefemèrides del 19 de febrer

Esdeveniments

Retrat de Rossend Arús Arderiu d'autor desconegut dipositat a la Biblioteca Arús de Barcelona

Retrat de Rossend Arús Arderiu d'autor desconegut dipositat a la Biblioteca Arús de Barcelona

- Vetllada pro Escola Racionalista: El 19 de febrer de 1886 se celebra al Teatre Novetats de Barcelona (Catalunya) una vetllada literària i musical a benefici de les «Escoles Cosmopolites d'Ensenyament Lliure Popular de Catalunya» (Escola Racionalista de Barcelona), organitzada per la lògia maçònica «Emancipació» i sota l'auspici del periodista i escriptor Rossend Arús i Arderiu i del dibuixant i tipògraf anarquista Eudald Canibell i Masbernat. L'acte fou dividit en tres parts. En la primera, intervingueren diversos intel·lectuals catalans (Cristóbal Litrán, José María Lasarte, José Ruix, Conrado Roure, Josep Roca i Roca, Lluís Ricardo Forns, Rossend Arús i Arderiu i Josep Maria Vallès i Ribot) que llegiren diferents treballs sobre la importància del racionalisme pedagògic. En la segona, el grup Les Xilophonistes va interpretar dues peces musicals (Fantasia i Mandolinata). I en la tercera part, Dordal i Martí va executà al piano les obres de Franz Listz Dans le bois i Fête magyare; José Angulo y Morales, Juan Sol y Ortega i Frederic Soler (Pitarra) llegiren diferents escrits literaris; l'artista David cantà la mozartiana romança de Don Giovanni; i Celine Delepierre interpretà al violí Fantasia Russa.

***

Reunió en un centre obrer

Reunió en un centre obrer

- El Centre Obrer justifica la Revolta: El 19 de febrer de 1918 el Centre Obrer de Palma (Mallorca, Illes Balears) justifica l'actitud del poble en la Revolta de les subsistències del dia anterior, culpa d'imprevisió les autoritats, protesta per l'ús de les armes per part de la força pública, se solidaritza totalment amb la vaga de paletes que la Confederació Nacional del Treball (CNT) havia declarat poc dies abans i recomana com a solució provisional i immediata les restriccions d'electricitat. Per la seva banda, l'ajuntament insistí en la demanda de destitució del governador civil.

***

Recreació de l'atemptat de Clemenceau

Recreació de l'atemptat de Clemenceau

- Atemptat contra Clemenceau: El 19 de febrer de 1919 a París (França) Louis-Émile Cottin, anarquista de 23 anys, dispara 10 trets contra el cotxe de Clemenceau, aleshores president del Consell de Ministres francès, a qui malfereix. El vidre de seguretat del cotxe va salvar la vida del polític. De les tres bales que fereixen Clemenceau, una penetrarà a prop de la columna vertebral i travessarà un pulmó. Cottin va ser detingut, jutjat el 14 de maig de 1919 davant el III Consell de Guerra i condemnat a mort. En el seu procés declarà: «No comprenc la societat actual... És autoritària i només engendra un fotimer de desgràcies. Aquesta autoritat sempre ha estat una bubota a mans dels governants i en detriment de la massa. Tots els governs són els responsables de totes les guerres que deixen com a resultat la mort de milions d'individus.» Gràcies a la campanya engegada pel periòdic Le Libertaire, el 8 d'abril la condemna serà commutada a 10 anys de presó i a 20 de desterrament.

Atemptat contra Clemenceau (19-02-1919)

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Gilbert Beaufort (5 de març de 1894)

Foto policíaca de Gilbert Beaufort (5 de març de 1894)

- Gilbert Beaufort: El 19 de febrer de 1862 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista Gilbert Jules Beaufort. Sos pares es deien Gilbert Beaufort, ebenista, i Marie Pauline Euphrasie Bonnissent, modista. Ebenista com son pare, en 1883 va ser sortejat al IX Districte de París i va fer el servei militar al III Regiment de Caçadors d'Àfrica a Constantina (Algèria). Estava casat amb Antoinette Joséphine Collier, amb qui va tenir un infant i de qui es va divorciar. D'antuvi seguidor del general Georges Boulanger, en 1891 es declarà anarquista i assistí a reunions llibertàries a la regió parisenca (Clichy, Saint-Denis, Saint-Ouen). El 5 d'agost de 1893 assistí a una vetllada familiar anarquista a la Salle de la Maison Blanche de Saint-Ouen (Illa de França, França). Treballador a la fàbrica de pianos «Pleyel», va ser despatxat a resultes d'una baralla amb l'encarregat Charlier per mor de les seves opinions anarquistes. Denunciat per agressió, va ser jutjat en un procés verbal per «violències lleus». El setembre de 1893 l'anarquista Péron va fer una col·lecta al seu benefici arran d'aquest l'acomiadament en una reunió anarquista celebrada a Saint-Ouen. En 1894 ja treballava a la fàbrica de pianos «Kriegelstein », on guanyava vuit francs. El 3 de març de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom i dos dies després el seu domicili, al número 5 del carrer Saint Rémy de Saint-Denis, va ser escorcollat, trobant-li exemplars de periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte), retalls de premsa relatius al cas de l'anarquista Auguste Vaillant, dos fullets anarquistes (L'Almanach du Père Peinard i La philosophie de l'anarchie de Charles Malato) i la cançó Le chat des anti-propiétaires manuscrita. La policia també requisà un puny americà. Durant l'interrogatori confessà que era anarquista, però no partidari de la «propaganda pel fet» sinó de la «propaganda per la paraula», declarant-se a favor de l'abstenció en les votacions, amb la finalitat d'eliminar les lleis. Després de ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, l'endemà, 6 de març de 1894, va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'«associació criminal». Un nova col·lecta es va organitzar en el seu profit en una reunió a Saint-Ouen i una petició dels veïns del seu barri va ser adreçada a la judicatura. El 17 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat provisional pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 2 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Fins a 1900 el seu nom es troba en els llistats d'anarquistes de la Prefectura de Policia de París i el juliol de 1903 va ser inscrit per les autoritats en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 25 de juliol de 1931 es casà al XVIII Districte de París amb Emélie Rougetet. En aquesta època treballava d'envernissador i vivia al número 2 del carrer Letort del XVIII Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis Belloti (18 de març de 1894)

Foto policíaca de Louis Belloti (18 de març de 1894)

- Louis Belloti: El 19 de febrer de 1868 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Luigi Belloti, més conegut com Louis Belloti. Es guanyava la vida com a venedor ambulant. Era fill de Vittoria Trucano (Victorine Belloti), que formava part com a encobridora del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»). Vivia amb sa mare i nombrosos membres del grup (Orsini Beltrani, Paul i Annette Chericotti, Marie Milanaccio, etc.) al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París (França), on s'emmagatzemava el botí dels diversos robatoris realitzats pel grup. El 18 de març de 1894 la policia va irrompre al citat domicili i va ser detingut i empresonat amb sa mare. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat davant l'Audiència del Sena amb tota la «Banda Ortiz» en l'anomenat «Procés dels Trenta», que processà teòrics anarquistes juntament amb anarquistes il·legalistes. Defensat per Félicien Paris, finalment va ser absolt i el 2 de maig de 1894 es decretà la seva expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Vittoria Trucano (1839-?)

***

Fritz Oerter (ca. 1921)

Fritz Oerter (ca. 1921)

- Fritz Oerter: El 19 de febrero de 1869 neix a Straubing (Baviera, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Friedrich Oerter, que va fer servir el pseudònim Bernhard Rothmann. Fill d'un sergent de l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es traslladà amb sa família a Fürth, a prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat bàvara aprengué l'ofici de litògraf. Amb son germà Josef Oerter (Sepp), un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya), formant part de l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure implicats en el contraban a través de la frontera i en la difusió de propaganda i premsa anarquista (Autonomie, etc.). En 1892 Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el desembre d'aquell any, va ser detingut amb Fritz per fer «discursos sediciosos» en un míting de desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a la presó de Münster i Fritz a 18 mesos. La presó afectà especialment a aquest últim i durant la dècada posterior patí una delicada salut. Després ambdós germans es van afiliar a l'Anarchistischen Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista Alemanya), fundada en 1903, i participaren en el seu òrgan d'expressió Der Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes acusacions de malversació de fons del periòdic Der Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment anarquista i reingressà en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors Nacionalsocialistes Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928; Fritz, però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan esclatà la Gran Guerra, Fritz defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919 participà en les activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a Baviera. En 1919 s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) i passà a ser un dels seus destacats afiliats, esdevenint l'editor del periòdic Der Syndikalist, per al qual escrigué molts d'editorials. Fou un gran defensor de la doctrina de resistència passiva dins de la FAUD, alhora que reivindicà la vaga general i el boicot com a eines de lluita al marge de la violència, arma aquesta que només s'havia de fer servir com a últim recurs. Aquesta teoria «pacifista» va ser resposta per molts militants que havien participat en els aixecaments revolucionaris armats de 1918 i posteriors. Propagà les seves idees de resistència passiva mitjançant gires propagandístiques i en 1920 publicà el fullet Gewalt, oder Gewaltlosigkeit? (Violència o no violència?). Va ser molt amic de Gustav Landauer, Ernst Toller i Erich Mühsam, tots protagonistes de la República dels Consell d'Obrers i de Soldats de Munic. En 1924 refugià Mühsam a la seva sortida de presó. En la dècada dels vint muntà una llibreria i una biblioteca de préstec a Fürth. En 1935 va ser detingut per les Sturmabteilung (SA, Tropes d'Assalt) i empresonat. Després d'un dur interrogatori, Fritz Oerter va morir el 19 de setembre de 1935 a l'hospital del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), oficialment de pneumònia. És autor de Nacktheit und Anarchismus (sd), Die sieben Todsünden der heutigen Gesellschaft (1910 i 1920, sota el pseudònim Bernhard Rothmann) Arbeiter-und Soldatenräte und ihre Aufgaben (1919), Was wollen die Syndikalisten? (1920), Grundlagen für ein neues Leben... (1920), Jugend ! Voran ! Eine Sammlung von Anregungen in Poesie u. Prosa (1923) i Die freie Liebe (1924), entre d'altres.

Fritz Oerter (1869-1935)

***

Albà Rosell Llongueres, octogenari, a la seva residència de Montevideo

Albà Rosell Llongueres, octogenari, a la seva residència de Montevideo

- Albà Rosell Llongueras: El 19 de febrer de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el pedagog, maçó, militant anarquista i anarcosindicalista, i propagandista del naturisme integral Albà Rosell i Llongueras –el seu nom i els seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Alban, Albano, Rosel, Rossell, Llongueres, etc.). Era el novè fill, el petit, d'una família obrera nombrosa. Sos pares es deien Josep Rosell Calsa, filador de selfactina en una fàbrica i que havia estat afiliat l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i Eulàlia Llongueras Vallsdeperas. Freqüentà, molt poc, una escola privada, on conegué els germans Facund i Mateu Morral Roca. En 1889 assistí amb son pare a la seva primera manifestació obrera. Quan tenia nou anys sa mare morí i dos anys després començà a treballar en una fàbrica de teixits. En 1893 publicà el seu primer article en La Protesta de Sabadell. Cap el 1895 s'afilià al Sindicat Tèxtil i, com també feia feina de barber, organitzà el Sindicat de Perruquers. En aquests anys col·laborà en Tierra y Libertad, de Madrid, i en Juventud, de València. En 1899 fundà el Centre Fraternal de Cultura (Leopoldo Bonafulla, José Casasola, Odón de Buen y del Cos, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). En aquesta època, amb Mateu Morral Roca, creà el Grup «Vario» de la Federació Obrera de Sabadell i va ser iniciat en la lògica maçònica «Lleialtat» de Barcelona. Lector compulsiu de la premsa llibertària des d'infant, participà activament en la campanya per l'alliberament dels presos de Montjuïc i fou el corresponsal a Sabadell del periòdic lerrouxista El Progreso. També intervingué en mítings en defensa dels perseguits de «La Mano Negra» i dels fets d'Alcalá del Valle. Col·laborà en la premsa llibertària, sobre tot en La Protesta, d'Ernesto Álvarez, i conegué destacats anarquistes (Teresa Claramunt Creus, José López Montenegro, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). Llegí moltes obres anarquistes i va escriure, sota la influència d'Henrik Ibsen i d'Ignasi Iglésias Pujadas, textos (Els llenyataires, La fàbrica, etc.). Aficionat al teatre des de la infància, actuà en grups d'aficionats, com ara el Centre Líric Dramàtic, i fundà l'Agrupació Dramàtica «Ibsen», en la qual participaran destacats anarquistes (Cranes, Duran, Mainé, Antoni Mas, Mateu Morral Roca, Rossend Vidal, Vivé, etc.). En aquest aspecte remarcà molt la necessitat de potenciar el teatre infantil, alhora pedagògic i lúdic. En 1900 començà a col·laborà en El Trabajo, òrgan de la Federació Obrera de Sabadell, i en 1901 el dirigí un temps. També va fer de mestre i ocupà la secretaria de la Institució Lliure d'Ensenyança de Sabadell fins el 1903, quan l'abandonà per discrepar del seu politicisme. Col·laborà en la Revista Pedagógica de Clemència Jacquinet i, a través de Mateu Morral Roca, va fer amistat amb Francesc Ferrer i Guàrdia. El 6 de gener de 1904 es casà amb la mestra racionalista Esperança Figueras Davi i Francesc Ferrer i Guàrdia li va encarregar la direcció de l'Escola Moderna de Montgat (Maresme, Catalunya), inaugurada el 30 d'abril d'aquell any. En 1905 va escriure l'opuscle Enseñanza integral (1905), en defensa d'aquest sistema d'ensenyament. S'integrà en el Museu Pedagògic Experimental de Francesca Rovira de Forn, creat en 1905. En aquests anys formà part de diverses institucions culturals catalanes, com ara l'Agrupació «Avenir» (Leopoldo Bonafulla, Felip Cortiella Ferrer, Joan Usón, etc.) o la Secció Catalana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI). En 1906 retornà a Sabadell i fundà i dirigí, amb el suport de la Federació Obrera de Sabadell, l'Escola Integral (1906-1909). En 1907 va fer una conferència a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i en 1908 publicà la revista Cultura, propugnant la creació d'una Biblioteca Populars per a Obrers. Coincidia amb els projectes educatius ferrerians, però els considerava molt difícils d'aplicar per manca de professorat i de llibres adequats, reivindicant més la línia de Paul Robin d'educació integral i d'altres pedagogs (Piotr Kropotkin, Luigi Fabbri, Johann Heinrich Pestalozzi, Maria Miller, Lev Tolstoi, Sébastien Faure, Madeleine Vernet, etc.). En 1909, arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i la seva repressió, passà a França i després emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) dirigí durant un mes l'Escola Lliure del barri de Villa Crespo i conegué destacats militants anarquistes (John Greaghe, Alberto Ghiraldo, Apolinario Barrera, Rodolfo González Pacheco, Félix Basterra, Julio Barcos, Carlos Balsán, José de Maturana, etc.). Arran de l'atemptat de Simón Radowinsky contra Ramón Falcón, va ser detingut uns dies. L'ambient argentí no li va agradar i quatre mesos després d'arribar a Amèrica s'instal·là a l'Uruguai. A Montevideo, gràcies al suport de José Arechavaleta, Francisco Vázquez Cores i Manuel B. Otero, esdevingué funcionari de la Biblioteca Magisterial, adscrita al Ministeri d'Instrucció Pública, a més de tenir un càrrec en el Consell d'Ensenyança Primària. Entre 1909 i 1912 fou redactor de Los Anales de Instrucción Primaria i de l'Enciclopedia de Educación. Amb el suport d'Herminio Calabaza, en 1912 fundà a Montevideo la Lliga Popular per a l'Educació Raonada de la Infància i el seu periòdic Infancia, que dirigí entre 1913 i 1914. En aquest mateix 1912 ingressà en la maçoneria uruguaiana, de la qual acabà escalivat. En 1913 va crear l'Escola Integral de Montevideo, única escola racionalista integral existent a l'Uruguai. En 1915 retornà a Catalunya i s'encarregà d'escoles racionalistes a diverses poblacions, com ara Lloret de Mar (1915), Alaior (1918) i Carlet (1919). En aquests anys s'interessà per les qüestions naturistes i en 1922 fundà a Carlet (Ribera Alta, País Valencià) el periòdic El Naturista. Periódico de higiene, educación, ciencias, artes y crítica, exercint la corresponsalia de la revista Helios. A València creà el Centre Naturològic i s'oposà a les decisions de l'Assemblea Naturista d'aquesta ciutat. Amic personal d'Henri Zisly i seguint les posicions d'Émile Gravelle, reivindicava un «naturisme integral» (hidroteràpia, fitoteràpia, vegetarianisme, etc.), que abracés tots els camps de la vida humana (físic, social, ètic, científic, artístic, etc.) i treballà en la celebració d'un Certamen Naturista Ibèric que donés més ressò a la realitat social i revolucionària, tot en relació amb l'anarquisme; aquest certament, que s'havia de celebrar a Lisboa (Portugal), finalment no reeixí per discrepàncies entre els organitzadors. En 1922, quan anava a ocupar la direcció de l'Escola Lliure de Terrassa, per mor de la intensa repressió existent i poc abans del cop militar del general Primo de Rivera, emigrà definitivament a Montevideo (Uruguai). D'antuvi treballà com a cap d'arxiu en una empresa editora de diaris burgesos i després d'administratiu en el Consell d'Ensenyança fins a la seva jubilació en 1955. A la capital uruguaiana creà la seva pròpia editorial i revista (Analectos), fou redactor d'El Diario i de La Mañana, i col·laborà en diferents publicacions (La Calle, El Mundo, La República, etc.). Entrà a formar part dels cercles independentistes catalanistes a Montevideo encapçalats per Manuel Massó Llorens i en 1928 fou un dels fundadors, amb son fill Albà Rosell Figueres i Adolf Gamundi Roig, del Grup Separatista Avant –molt crític amb l'actuació de Francesc Macià Llussà, d'Estat Català i del Grup Nacionalista Radical–, dirigint entre 1928 i 1930 el seu òrgan oficiós quinzenal Nova Catalunya. Periòdic d'acció del separatisme català a Sud-amèrica, marcadament antiamericanista. Durant sa vida col·laborà, amb diferents pseudònims (Antonio Roca, Dr. Frank Aube, Laboremus, Laureano d'Ore, Germina Alba, J. E. Martí, Héctor Palmira Luz, Avenir Alba, Victoria Zeda, Héctor Thales, El Otro, etc.), en moltíssimes publicacions periòdiques, com ara Acracia, Ahora, Anales de Instrucción Primaria, El Autor Uruguayo, Avenir, Boletín Informativo, Cenit, CNT, Ciencia Social, Le Combat Syndicaliste, Cultura, Cultura Proletaria, Escuela Moderna, La Fuerza, Helios, Infancia, Inquietudes, Juventud, Naturismo, El Naturista, Nova Catalunya, Nueva Humanidad, Los Nuevos, Orto, La Protesta, Redención, Ruta, El Sindicalista, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Trabajo, Umbral, etc. És autor d'Adaptación (humano actor) tramoya en ocho cuadros (sd), Argamasa social (sd), La argolla (sd), Artistes (sd), Aventando cenizas (sd), Calvari (sd), Bromas y veras o La cachada (sd), El dret a la vida (sd), Coeducación (sd), Colonia de amores (sd), Comentarios sobre educación (sd), El condenado (sd), El coupletismo (sd), Del natural (sd), La educación del pueblo (sd), ¡La educación de vuestros hijos, hombres libres! (sd), En el vacío (sd), Esbozo de un plan de educación razonada (sd), Espejuelos (sd), La fábrica. Bosquejo en un acto (sd), Factores para una educación revonvadora (sd), Floshilda Darien (sd), La Francia de ayer (sd), Los golosos (sd), La guerra y la escuela (sd), La guerra y nuestros puntos de vista (sd), Hacia el futuro. Sinfonieta sociológica (sd), Hipnosugestiomanía (sd), Instrucció i analfabetisme (sd), Iberia en la estacada (sd), Lícidas el Pastorcillo. Cuento infantil en cuatro actos (sd), Els llaminers (sd), Els llenyataires (sd), Migala (sd), La mujer y la sociedad (sd), Naturismo práctico en la sociedad y en las colonias (sd), Naturlogía humana (sd), Nidales (sd), Plors del cor (sd), El poder de la educación (sd), Qué cosas sabe abuelita (sd), Rasgos y anécdotas (sd), Realidades. Comedia en dos actos (sd), La renovación de la escuela desde el punto de vista naturista (sd), Risas y llantos (sd), Ruinas (sd), Sirenas (sd), El teatro y la infancia (sd), Teatro infantil. Diálogos (sd), Voluntad... y multiplicaos (sd), Claror lejana (1904), Enseñanza integral (1905), El tío Corneja (1908), Deberes (1912), La escuela ideal (1912), Astorga y el naturismo (1913), El actual momento histórico y los problemas educativos (1918), Lluita de classes (1918), Maternología (1918), Naturismo y educación de la infancia (1918), El poble sobirà (1918), Albores (1919 i 1932), Fraternal (1919), Opiniones y comentarios sobre viruela y vacuna (1919), Aspecto médico-social de la dignidad humana (1921), Una visita a Macrobia (1921), Naturismo en acción (1922), La protección masónica (1927), En el país de Macrobia (1928), Cataluña Nación (1900-1927) (1930), Alba y ocaso (1935), La Alemania de hoy (1940), Recuerdos de un educador (1940), La mentira escolar (1944), Las vidas por ideales (1944), Monólogos. F. Sánchez, puertas adentro (1951), El naturismo en el banquillo (1951), Teatro y arte (1952), Rasgos y anécdotas de algunas personas (1952), La llamada (1953), En plena civilización (1954), La otra humanidad (1954), Planeta en el vacío (1954), El naturismo integral y el hombre libre (inèdit), Vidas trágicas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), Vidas truncas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), etc. Albà Rosell Llongueras va morir el 28 de maig de 1964 a Montevideo (Uruguai) i fou incinerat al Cementiri del Nord d'aquesta ciutat.

***

Pere Foix

Pere Foix

- Pere Foix: El 19 de febrer de 1893 neix a Torà (Segarra, Catalunya) el periodista i escriptor anarquista i anarcosindicalista, i després polític republicà, Pere Carles Josep Foix i Cases, que va fer servir nombrosos pseudònims (Albert de la Ville, Antonio Rodríguez Delaville, Delaville, León X, León Xifort, Xifor, etc.). Quan era molt jove, en 1910 marxà cap a l'Argentina per a guanyar-se la vida, on el febrer de 1911 fou un dels fundadors de la lerrouxista Unión Republicana Socialista Española (URSE), de la qual va ser bibliotecari del seu comitè a Buenos Aires. En 1913 retornà a Barcelona (Catalunya), on treballà fent de corredor de comerç i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1914, quan feia el servei militar a la Marina, antimilitarista convençut, desertà i s'instal·là a París (França), on s'integrà en el seu moviment llibertari. En 1919 col·laborà, sota diversos pseudònims (Albert de la Ville, León X, Xifort, etc.) en la premsa anarquista francesa (L'International, La Libertaire, etc.). De bell nou a Barcelona, va ser detingut i enviat a la base naval de Cartagena (Múrcia, Espanya), on va ser condemnat per un tribunal militar i se'l va enviar a complir la condemna a un penal a les colònies africanes; però quan el vaixell que el portava va fer una escala tècnica a Dakar (Senegal, Àfrica Occidental Francesa) pogué fugir i aconseguí enrolar-se en un vaixell francès que el portà fins a Marsella (Provença, Occitània) i d'allà, de bell nou, a París, on romangué uns mesos, col·laborant en La Revista Blanca. Novament a Barcelona, visqué clandestinament sota diverses identitats i ocupà la secretaria del Sindicat Mercantil de Barcelona de la CNT i va gestionar el conveni dels metal·lúrgics, als quals va animar a acceptar les Comissions Mixtes. En 1921 va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Catalunya de la CNT contra la repressió. Va estar molt relacionat amb Eusebi Carbó Carbó, Ángel Pestaña Núñez, Josep Peiró Belis, Simó Piera Pagès, Salvador Seguí Rubinat i Josep Viadiu Valls. El febrer de 1923 va ser nomenat delegat de la CNT de Catalunya davant la maçoneria. El març de 1923 patí un atemptat que el ferí lleument i es va veure obligat a amagar-se un temps i l'octubre d'aquell any va passar a França, d'on tornà el novembre de 1924. Durant la dictadura de Primo de Rivera participà en conspiracions contra el règim. Detingut en, com a mínim, set ocasions, la més llarga entre desembre de 1924 i març de 1925 –en aquesta temporada de reclusió a la Presó Model de Barcelona rebé correspondència del seu amic Panaït Istrati que havia conegut a París–, sumà en total dos anys i mig de reclusió. Establert a Galícia, en 1926 viatjà a Cuba gràcies a la xarxa clandestina establerta a Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1926 fou redactor del periòdic de Vigo El Pueblo Gallego i fou un dels fundadors del setmanari anarquista ¡Despertad! L'agost de 1926 es trobà amb Panaït Istrati a Niça (País Niçard, Occitània), on l'escriptor romanès havia llogat una casa per passar una temporada al costat de la mar. Entre 1927 i 1929 formà part del Comitè Nacional de la CNT, encapçalat per Joan Peiró Belis i establert a Mataró (Maresme, Catalunya). Va fer costat la gestió de Joan Peiró Belis enfront a les crítiques del Comitè de la Confederació Regional del Treball (CRT) de Catalunya, el Comitè Nacional Revolucionari (CNR) i els grups anarquistes. En 1928 mantingué una polèmica amb Joan Montseny Carret (Federico Urales) pel control de les subscripcions pro presos que feia La Revista Blanca. A finals de 1928 s'integrà en el grup anarquista «Solidaridad», precedent del corrent trentista, promogut per Ángel Pestaña Núñez de cara a integrar la CNT en un procés de «normalització política» i participà en la redacció d'Acción, portaveu oficiós de la CNT fins que es pogués publicar Solidaritad Obrera aleshores prohibida. El març de 1930 signà el «Manifest d'Intel·ligència Republicana», amb Eusebi Carbó Carbó, Josep Peiró Belis, Àngel Samblancat Salanova i Josep Viadiu Valls, entre altres, però en va retirar la signatura el juliol d'aquell any per a poder entrar en la redacció de Solidaridad Obrera, després de ser elegit pel Ple de la CRT, que confirmà Joan Peiró Belis en la direcció. L'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres destacats militants obrers i polítics. El 4 de novembre de 1931 declarà sobre el «Terrorisme Blanc» (Pistolerisme) davant la Comissió de Responsabilitats pel Terrorisme de Barcelona. El novembre de 1931 va ser processat pels seus atacs contra els dictadors António Óscar de Fragoso Carmona i Benito Mussolini. Durant la II República espanyola s'afilià a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En 1933 representà ERC en l'Oficina de Premsa de la Generalitat i col·laborà en la seva premsa (La Humanitat, Meridià, L'Opinió, La Rambla, etc.). L'octubre de 1933 va ser nomenat membre del comitè de direcció del setmanari Mall, òrgan d'ERC. Quan esclatà la Revolució, el mateix juliol de 1936, va ser nomenat delegat-interventor del Govern de la Generalitat de Catalunya en la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya. Entre 1937 i 1939 fou cap del Servei de Premsa de la Conselleria de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i col·laborà en El Noticiero Universal i La Rambla. També va ser nomenat responsable de l'Oficina de Censura i Propaganda de la Caserna General del front d'Aragó. L'abril de 1938 va ser nomenat responsable de fortificacions, atrinxeraments i refugis. Participà activament en la creació de la Federació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser nomenat secretari d'Economia del seu comitè executiu en el congrés constitutiu d'aquesta federació celebrat el 18 de setembre de 1938 a Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després d'un temps reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià, aconseguí fugir-ne i pogué embarcar-se cap a Mèxic. Al país asteca desenvolupà una intensa tasca d'escriptor i periodista, col·laborant en premsa americana (Excelsior, El Nacional, Patria Nueva, etc.) i de l'exili, tant americana com europea (Catalunya, Endavant, La Nostra Revista, El Poble Català, Pont Blau, Ressorgiment, etc.). A l'exili abandonà ERC i participà en el Moviment Social d'Emancipació Catalana (MSEC) i en el Partit Socialista de Catalunya (PSC), fins que, molt amic de Josep Pallach Carolà, s'adherí a la Secció de Mèxic del Moviment Socialista de Catalunya (MSC). En 1949 obtingué, per la seva obra Apòstols i mercaders, el «Premi Dr. Josep Trueta» en els Jocs Florals de la Llengua Catalana de l'Exili celebrats l'11 de setembre d'aquell any a Montevideo (Uruguai). En 1957 fou un dels fundadors d'Horizontes, publicació amb la qual col·laborà fins el 1967. En 1976 presidí els Jocs Forals de la Llengua Catalana de l'Exili que es van celebrat a Mèxic. En 1977 retornà a Catalunya i s'establí a Barcelona. Trobem escrits seus en nombroses publicacions, com ara Acción, ¡Despertad!, El Diluvio, Espoir, Generación Consciente-Estudios, La Humanitat, L'Internationale, Le Libertaire, Meridià, El Noticiero Universal, L'Opinió, El Puebló Gallego, La Rambla, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, La Tierra, Tierra y Libertad, etc. Va traduir obres de diversos autors, com ara Panaït Istrati, André Lorulot, Axel Robertson, Lev Tolstoi, Marcel Viard, etc. És autor, entre d'altres, d'Heroína y mártir (1928), Los archivos del terrorismo blanco. El Fichero Lasarte (1931 i 1978), La classe obrera, la revolució, la República i l'Estatut (1932), Corporativisme o República Social (1933), Barcelona, 6 de octubre (1935), Homes d'amor i de guerra (1935), La criminologia i el dret penal de la Revolució (1937), Mentre fem la guerra (1938), Catalunya, símbol de llibertat (1942), España desgarrada (1942), Problemas sociales del derecho penal (1942), Vidas agitadas (1943), Cárdenas (1947), Sancho Panza el idealista (1947), Juárez (1949), Pancho Villa (1950), Panaït Istrati. Novela de su vida (1956), Apòstols i mercaders. Quaranta anys de lluita social a Catalunya (1957, 1976 i 2019), Serra i Moret (1967), Què va dir Serra i Moret (1977), etc. Sa companya fou Josefina Rissech. Pere Foix Cases va morir el 14 de març de 1978 a Barcelona (Catalunya). El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya a Barcelona. En 2007 es va publicar la seva correspondència amb Manuel Serra Moret sota el títol Lletres de l'exili. Epistolari Manuel Serra i Moret & Pere Foix (1940-1963). El 26 d'abril de 2008 l'Ajuntament de Torà li va retre un homenatge.

Pere Foix (1893-1978)

***

Domenico Girelli (1988)

Domenico Girelli (1988)

- Domenico Girelli: El 19 de febrer de 1893 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Domenico Girelli. En 1905 emigrà a Homécourt (Lorena, França), on son pare Giovanni feia feina d'obrer en una fàbrica, i començà a treballar com a rentaplats amb un sou de 20 francs al mes en un petit restaurant portat per immigrants italians. En 1908 va envellir-se un any en la data de naixement per poder ser contractat a la fàbrica on son pare treballava. En aquesta època, sota la influència de Virgilio Gemelli, responsable del grup anarquista local, esdevingué llibertari i, apassionat per la lectura a la qual dedicava cinc o sis hores diàries després de la seva jornada laboral, adquirí una sòlida cultura autodidacta. Durant unes vacances passades a Civitella es va fer amic de nombrosos joves anarquistes, com ara Cairo Giovannini i Leandro Arpinati, anarcoindividualista que esdevindrà més tard un dels feixistes més destacats de Bolonya. En 1913, després que son pare el convencé de no declarar-se insubmís a l'Exèrcit, retornà a Itàlia per fer el servei militar. Després d'uns mesos es trobava en un estat de depressió moral i física tan desastrós que obtingué un permís d'un any de convalescència per passar-lo a casa. Mentre se'n recuperava, el juny de 1914 esclatà la «Setmana Roja», vaga insurreccional en la qual participà en totes les manifestacions i es recorda que desplegà una bandera roja i negra al cim d'una torre a Civitella. Un cop acabat el moviment, retornà al seu batalló a Verona. Arran de la declaració de guerra, refusà portar armes i declarà que s'estimava més anar a la presó, però acceptar marxar al front com a infermer. El novembre de 1917 caigué presoner de les tropes alemanyes i enviat a un camp d'internament a Hongria on durant els últims mesos de la contesa treballà amb una família pagesa. Alliberat un cop acabada la guerra, acabà el seu servei militar i retornà a Civitella. Durant les eleccions de 1919 participà activament en la campanya antielectoral. A finals d'aquell any, buscant feina, marxà a Bolonya on el 8 de gener de 1920 va ser detingut durant una manifestació; jutjat, va ser condemnat, però la pena va ser suspesa i hagué de retornar a Civitella. Ben aviat tornà a Bolonya i començà a treballar a la fàbrica metal·lúrgica «San Martino Macchine Agricole», on feien feina una quinzena de companys llibertaris, entre ells Emilio Grassini. Encara que no afiliat, participà en les activitats del grup de la Unió Sindical Italiana (USI) i el setembre de 1920 durant l'ocupació de la fàbrica ajudà en el seu funcionament sota control obrer. Amb altres companys fabricà nombroses bombes i a finals de desembre de 1920 va ser implicat en un robatori d'armes en una caserna. Retornà a França, d'antuvi instal·lat a Romans i després a París, on durant sis anys treballà a les fàbriques Renault fins que va ser acomiadat arran de la vaga del Primer de Maig de 1930. Va ser detingut en nombroses ocasions a causa de la seva militància. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i va combatre al front d'Aragó. L'abril de 1937 obtingué un permís i marxà a París per visitar sa companya i sos infants. Quan retornava a la Península amb un grup de companys, va ser detingut a la frontera i tancat quatre mesos a Perpinyà. Després marxà a Montpeller abans d'arribar a París, on renuncià de retornar a Espanya arran dels fets de «Maig de 1937» i de la repressió estalinista engegada. A París, en debats públics, s'enfrontà al dirigent comunista Luigi Longo, a qui acusà de complicitat en l'assassinat de Camillo Berneri i d'altres companys anarquistes. El juliol de 1938, durant la visita de la família reial britànica, va ser detingut i expulsat a Bèlgica, però l'endemà aconseguí arribar clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca on va fer feina en multituds d'oficis, sempre acomiadat per la seva militància. En 1940, durant l'ocupació nazi, va ser denunciat per la policia francesa com a «antifeixista i antic combatent a Espanya» i tancat pels alemanys a la presó parisenca de la Santé. Durant els seus interrogatoris per part de la Gestapo declarà que havia anat a la Península buscant feina i passat quatre mesos va ser alliberat. Durant la guerra son fill va ser enviat al servei obligatori de treball a Alemanya on morí. No participà com altres companys en la Resistència, ja que considerava el conflicte bèl·lic com a una disputa entre Estats. A l'Alliberament, va ser detingut i empresonat durant quatre mesos per haver amagat armes que procedien de la Resistència. A partir de la postguerra residí a Suresnes, on continuà defensant el pensament llibertari i participant en les activitats de la Casa d'Itàlia i del Centre Cultural Italià a París. Assistí a nombrosos congressos, com l'internacional de Carrarra de 1968, i durant els anys setanta participà en nombrosos debats i reunions tinguts al local parisenc de la CNT en l'Exili. Després de la mort de sa companya, durant la dura repressió del moviment anarquista italià esdevinguda als anys setanta i vuitanta ajudà nombrosos companys exiliats fet pel qual va haver de patir continus escorcolls policíacs. Domenico Girelli va morir durant la nit del 3 al 4 de maig de 1991 a Suresnes (Illa de França, França) i com a bon lliurepensador, vegetarià i abstemi, deixà el seu cos a la medicina; però finalment fou incinerat. La seva biblioteca personal va ser donada a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Vicenta Fontán Pérez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" de l'11 de juny de 1985

Necrològica de Vicenta Fontán Pérez apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 de juny de 1985

- Vicenta Fontán Pérez: El 19 de febrer de 1896 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicenta Fontán Pérez, coneguda com Vicenteta. Sos pares es deien Ángel Fontán i Vicenta Pérez. Nascuda en una família llibertària, tres de sos germans (José, Francisco i Ángel) van ser militants, com ella, de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb son company, l'anarcosindicalista Emilio Bastida, i sos infants Ángel i Eugenio –un altre, José, havia estat detingut per les tropes franquistes i empresonat. Durant tota la II Guerra Mundial i l'Ocupació acollí a casa seva nombrosos companys que treballaven en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) establerta a Florença (Gascunya, Occitània). Després de l'Alliberament s'instal·là amb son company a Samadèth. Sa filla, Emilia Bastida Fontán, no pogué passar en 1939 i hagué de retornar a Esplucs amb dos infants petits i va ser agafada pels feixistes, que la raparen i la purgaren amb oli de ricí, no poden reunir-se amb la resta de sa família fins els anys cinquanta. Vicenta Fontán Pérez va morir el 24 de gener –algunes fonts citen erròniament el 25 de gener– de 1985 a l'Hospital de Sent Sever (Gascunya, Aquitània, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Samadèth (Gascunya, Aquitània, Occitània). Son germà, Ángel Fontán Pérez va morir en 1941 gasejat al camp de concentració nazi de Mauthausen.

***

Francisco Trigo Domínguez al seu despatx

Francisco Trigo Domínguez al seu despatx

- Francisco Trigo Domínguez: El 19 de febrer de 1898 neix a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya) el químic i sanitari anarquista i anarcosindicalista Francisco Trigo Domínguez. Fill d'una família benestant i conservadora, son pare, José María Trigo González, era comerciant de vins; sa mare es deia Adulfa Domínguez Trigo. Entre 1904 i 1906 son pare fou regidor de Nerva i durant la dictadura de Primo de Rivera va ser tinent d'alcalde, promotor de la Unió Patriòtica a Nerva i, en 1926, alcalde per ofici del governador civil; en 1927 dimití davant el nou governador i un carrer de la població porta el seu nom. Francisco Trigo tingué aficions literàries des de petit i el setembre de 1915 publicà l'obra teatral Amor y guerra. Drama en tres actos, que es representà a Nerva aquell mateix any; també en 1915 publicà un conte. En 1916 obtingué el títol de pèrit químic, cursat a l'Escola d'Arts i Indústries de Cadis (Andalusia, Espanya), adscrita a la Universitat de Sevilla. Les seves inquietuds socials li van impedir continuar amb el negoci familiar i s'instal·là al nord d'Àfrica. En 1922 s'adherí a la Lliga Espanyola dels Drets de l'Home. L'1 de gener de 1925 es casà a Melilla amb Rosalía Martín Álvarez i aquell mateix any s'integrà en la Creu Roja Espanyola. Poc després, a Tetuan, nasqué son primer fill, Amando Francisco. L'abril de 1927 nasqué a Nerva Angelita, alhora que publicà el llibre Nerva. Un año de actuación municipal, on explica l'actuació de son pare a l'ajuntament d'aquesta localitat. Encara va tenir dues filles més, Adulfa i Amapola, nascuda en 1933. En 1927 obtingué una plaça de funcionari com a auxiliar tècnic a l'Hospital del Rei de Madrid, encarregant-se del servei de calefacció a la Infermeria Victoria Eugenia. A Madrid començà la seva vinculació al moviment llibertari i en 1929 fou un dels fundadors (carnet número 1) del Sindicat de Sanitat i Higiene de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). També participà en el grup anarquista «Los Libertos», integrant en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), juntament amb Melchor Rodríguez García, Celedonio Pérez Bernardo i Luis Jiménez, grup que actuà a l'Ateneu de Divulgació Social. El 6 de juliol de 1930 va ser nomenat delegat en l'Aliança Republicana del Partit Republicà de Chamartín de la Rosa (Madrid, Castella, Espanya), partit del qual va ser nomenat secretari. El 15 de desembre de 1930, arran de l'aixecament militar tres dies abans dels capitans Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández, va ser detingut com a membre del Comitè Revolucionari i per la seva intervenció en la lluita a Cuatro Vientos (Madrid, Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a diversos anys de presó, ingressant a la Presó Model de Madrid, encara que sortí mesos després amb la proclamació de la II República espanyola el 14 d'abril de 1931. L'estiu de 1931, durant la destacada vaga de la Telefònica, va ser relacionat amb la col·locació d'explosius a Madrid, fets pels quals va ser detingut. El maig de 1933 va ser novament detingut amb la comadrona cenetista Antonia Orán Cuello. El juny de 1931 participà, en nom del Sindicat de Sanitat i Higiene madrileny, en el III Congrés Nacional de la CNT celebrat a Madrid i el maig de 1936 en el IV Congrés Nacional confederal portat a terme a Saragossa (Aragó, Espanya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional provisional, màxim òrgan de coordinació confederal, i com a tal la nit del 18 de juliol va anar cap a Saragossa per a conèixer de primera mà la situació, però en arribar la ciutat ja estava en mans de l'exèrcit rebel. Participà en els enfrontaments amb els militars aixecats a Madrid i després de la seva derrota s'incorporà com a combatent voluntari. Quan lluitava a la carretera d'Extremadura, va ser cridat, a proposta del Sindicat de Sanitat i Higiene, per la ministra confederal Frederica Montseny Mañé perquè s'encarregués de les competències del Ministeri de Sanitat a Madrid en el moment en que el govern de la II República s'havia traslladat a València (País Valencià). Com a delegat del Ministeri de Sanitat a Madrid, actuà com a conseller de Sanitat de la Junta de Defensa de Madrid, organisme presidit pel general José Miaja Menant i que no tenia competències sanitàries; en aquest càrrec mantingué i impulsà els serveis sanitaris madrilenys i protegí els sanitaris de la ciutat independentment de la seva ideologia, salvant la vida de molts d'aquests. Organitzà el primer Batalló Antigas espanyol, del qual va ser membre del Comitè Polític i capità d'aquest. El maig de 1937, amb la sortida dels ministres llibertaris del Govern de la II República, presentà la seva dimissió. Reincorporat a l'activitat sindical, va ser nomenat secretari de la Federació Regional del Centre de Sanitat i Higiene. També, des de començaments de 1938, es reincorporà a l'exèrcit com a comissari de Batalló, desenvolupant funcions de comissari delegat de Sanitat en l'Exèrcit de l'Est a Catalunya. L'abril de 1938, quan el confederal Segundo Blanco González ocupà la cartera del Ministeri de Cultura, va ser nomenat delegat especial de la Subsecretaria de Sanitat en les províncies de Madrid, Toledo, Guadalajara, Cuenca, Ciudad Real i Extremadura. L'octubre de 1938 quan el metge anarcosindicalista Emilio Navarro Beltrán presentà la seva dimissió en la Subsecretaria de Sanitat, assumí la delegació de Sanitat a tot l'Estat, llevat de Catalunya. El febrer de 1939, s'encarregà interinament de la Subsecretaria de Sanitat per absència del titular, quan la pèrdua de Catalunya anticipava la victòria franquista, i el 13 de març, dies abans d'acabar la guerra, acceptà del Consell de Defensa, fent costat l'acció de Segismundo Casado López, Cipriano Mera Sanz i Julián Besteiro Fernández, el nomenament de subsecretari de Sanitat. Aguantà fins el final a Madrid i quan les tropes franquistes ja entraven a la ciutat, marxà cap al port d'Alacant, però sabent que les seves opcions de sortir del país eren nul·les. Capturat, va ser enviat al camp de concentració d'Albatera i tres mesos després a Madrid; d'allà pogué sortir amb sa família cap a Nerva, però va ser denunciat per un sacerdot pocs dies després i empresonat als soterranis de l'ajuntament. A partir d'aquí patí un llarg període d'empresonaments i desterraments. Detingut preventivament a la presó madrilenya de Torrijos, en 1940 va ser processat sumaríssimament d'urgència. El març de 1942 va ser condemnat per un consell de guerra pel delicte d'«auxili a la rebel·lió» a 12 anys de presó major. Poc després, el juny de 1942, el Tribunal Especial pera a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme el va condemnar a altres 12 anys i un dia de presó menor per la seva participació, amb el nom de Germinal, en la lògia maçònica «España Democrática». Després dels recursos pertinents, aquesta última condemna va ser rebaixada a sis anys i un dia de confinament, que patí a Santoña. En aquesta població càntabra visqué amb sa família, vivint com pogué de fer classes particulars. Intentà en diverses ocasions, per motius laborals i de salut, que el seu confinament fos fitxat al llevant peninsular, però sempre li van ser denegades les sol·licituds. Finalment, el juny de 1944 la seva demanda va ser acceptada i es pogué traslladar a Alacant (Alacantí, País Valencià) per treballar a l'empresa «Seguros Peninsular» com a inspector regional d'assegurances. Després de nous intents de trasllat per motius de treball, en 1946 pogué instal·lar-se a Madrid. En 1948 acabà de purgar la pena de confinament. Malgrat que a partir de 1953 es pogué reincorporar en la seva feina de Sanitat, mai no tingué oportunitat de retornar al seu antic lloc de treball. Durant sa vida publicà una altra obra teatral, El honor de las mujeres, de la qual encara no s'ha trobat cap exemplar, i deixà inèdit un text on analitza la seva actuació durant la guerra, El tesoro perdido. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Francisco Trigo Domínguez (1898-?)

***

Banderí de l'esquadrilla republicana "Alas Rojas" de Sariñena

Banderí de l'esquadrilla republicana "Alas Rojas" de Sariñena

- Gabino Lavilla Arcal: El 19 de febrer de 1909 neix a Sariñena (Osca, Aragó, Espanya) el llaurador anarcosindicalista Gabino Lavilla Arcal. Afiliat al Sindicat Únic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sariñena, el desembre de 1933 fou detingut arran de la insurrecció llibertària de Villanueva de Sigena. Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Local de la CNT de Sariñena i vocal del primer Comitè Revolucionari. També fou representant de les col·lectivitats de Sariñena i en 1937 denuncià les agressions de la 27 Divisió «Carlos Marx» contra aquestes. Estava unit lliurement amb Josefa Angas, d'Albalatillo. Detingut pels feixistes, fou condemnat a 30 anys de presó. Després se'n va perdre tot rastre.

***

José Molina Ortega ("Acracio Ruiz Gutiérrez")

José Molina Ortega (Acracio Ruiz Gutiérrez)

- José Molina Ortega: El 19 de febrer de 1908 –encara que en l'exili francès manifestà com a data de naixement el 21 de maig de 1911– neix a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Molina Ortega, també conegut com Acracio Ruiz Gutiérrez. Sos pares es deien Manuel Molina i Manuela Ortega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 vivia a Madrid (Espanya) on treballava fent armadures per a la construcció. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 marxà amb Cipriano Mera Sanz cap a l'operació de control de Conca (Castella, Espanya) i després participà en la creació de la Columna «España Libre» i del Batalló «Espartaco». Entre 1937 i 1938 va fer de comissari polític de la 77 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan la derrota era evident, participà en la contraofensiva contra l'estalinisme juntament amb Cipriano Mera Sanz, José Torremocha Arias, José Luzón Morales i Eduardo Val Bescós. L'últim dia de la guerra abandonà la Península des de Gandia (Safor, País Valencià) cap al Regne Unit. A l'exili londinenc milità en la CNT i a finals dels anys quaranta va ser secretari d'aquesta organització a Gran Bretanya, alhora que col·laborà en el periòdic Reconstrucción, òrgan dels exiliats a Gran Bretanya del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El febrer de 1949 fou delegat a la II Conferència Intercontinental del MLE-CNT a l'exili. Va ser delegat als congressos confederals de 1960 i 1961. En 1962, arran del Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània), entrà a formar part de la direcció de Defensa Interior (DI) des de Londres. En el Congrés confederal d'octubre de 1963 encapçalà la candidatura opositora a Germinal Esgleas Montseny. Fou delegat per Anglaterra al Congrés de la CNT de l'estiu de 1965 celebrat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), el qual abandonà juntament amb altres militants (Cipriano Mera Sanz, Acracio Bartolomé Díaz, Luis Andrés Edo, Marcelino Boticario Sierra, Octavio Alberola Suriñach, Ramón Álvarez Palomo, Josep Peirats Valls, etc.). El febrer de 1967 va fer una conferència a Londres, l'any següent ocupà la secretaria del Nucli Confederal de Gran Bretanya i en 1970 s'encarregà de la Secretaria de Premsa. Establert a Montpeller, on feia feina de pintor, en 1972 va ser membre de la Comissió de Relacions dels Grups d'Afinitat de França. En 1973 assistí a la Conferència de Narbona (Llenguadoc, Occitània). En 1975, amb la mort del dictador Francisco Franco, retornà a la Península i s'instal·là a Novelda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). En els anys vuitanta passà a viure a Madrid. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste, Esfuerzo, España Fuera de España, Mujeres Libres i Reconstrucción, Solidaridad Obrera, entre d'altres. Sa companya fou María Suceso Portales Casamar. José Molina Ortega va morir el 3 de gener –algunes fonts citen erròniament el 4 de gener– de 1994 a Móstoles (Madrid, Espanya) i va ser incinerat.

José Molina Ortega (1909-1994)

***

José Pérez Ibáñez (esquerra) amb Antonio Ortíz Ramírez a Tolosa, setmanes abans de l'atemptat aeri de 1948

José Pérez Ibáñez (esquerra) amb Antonio Ortíz Ramírez a Tolosa, setmanes abans de l'atemptat aeri de 1948

- José Pérez Ibáñez: El 19 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 12 de febrer– de 1912 neix a Xàtiva (Costera, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista José Pérez Ibáñez –també apareix com Antonio Martínez–, conegut com El Valencia. Sos pares es deien Francisco Pérez i María Ibáñez. Des de molt jove visqué a Barcelona (Catalunya). Obrer de fàbrica, milità en el Sindicat Fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) més com a home d'acció que com sindicalista. Col·laborà en el grup anarquista «Los Solidarios» i va ser empresonat en diverses ocasions. Arran del moviment revolucionari de gener de 1933, va ser detingut, torturat i tancat a la presó Model de Barcelona. A la garjola contactà amb nombrosos activistes llibertaris s'integrà en el grup «Nosotros», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Dins aquest grup anarquista, votà en contra de convocar un moviment revolucionari del desembre de 1933 per part de la FAI. Jugà un paper destacat en l'estructuració dels grups barcelonins faistes durant els anys republicans. Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, lluità als carrers i participà, integrat en el Grup de Defensa Confederal del Poblenou (Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Joan García Oliver), en l'assalt a la presó de dones del Paral·lel de Barcelona. En aquesta conjuntura fou membre destacat del Comitè de Defensa Confederal de Catalunya i encapçalà la Secció IX de les Patrulles de Control, amb seu al carrer Major de Sant Andreu. Se li va encarregar, amb Alfons Miguel Martorell, l'organització i el comandament d'un grup armat de 40 persones que anà a la ciutat de València per donar suport als escamots valencians. Durant la guerra lluità en la «Columna Ascaso» i en la «Columna Los Aguiluchos», fent costat Gregorio Jover Cortés. Es mostra fermament contrari a la militarització de les milícies confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí de valent. Treballà de llenyataire i s'instal·là a Cognac (Poitou-Charentes, França). Representà la Federació Local de Cognac de la CNT en plens i congressos confederals. Després de la II Guerra Mundial obrí amb Antonio Ortíz Ramírez una petita serradora a Saverdun. El 12 de setembre de 1948, amb Antonio Ortíz Ramírez, Primitivo Pérez Gómez i Laureano Cerrada Santos, participà en un intent d'atemptat aeri contra el iot del dictador Francisco Franco a la base de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). El gener de 1950 va ser detingut amb altres companys arran del descobriment per part de la policia francesa d'una impremta clandestina de Laureano Cerrada Santos, qui havia finançat la compra de l'avioneta de l'atemptat. Des dels anys vuitanta fou membre l'«Amicale 26 Divisió», organització també coneguda com «Amicale Durruti» que reagrupava els excombatents de la «Columna Durruti». Sa companya fou Isabel Luna Ardanuy. José Pérez Ibáñez va morir el 15 de març de 1992 a Saverdun (Llenguadoc, Occitània).

José Pérez Ibáñez (1912-1992)

***

Necrològica de Martí Nadal Ribas apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de juny de 1993

Necrològica de Martí Nadal Ribas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de juny de 1993

- Martí Nadal Ribas: El 19 de febrer de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Martí Nadal Ribas –en algunes fonts el segon llinatge citat erròniament com Rivas–, conegut com Nadalet. Sos pares es deien Domènec Nadal i Magdalena Ribas. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Clot de Barcelona. L'abril de 1933 va ser detingut i processat acusat d'exercir coaccions contra obrers del ram de la fusta, però va ser posat en llibertat provisional. El juny de 1933 va ser detingut i empresonat sota la imputació d'haver col·locat, juntament amb dos companys, una bomba, la vigília de Sant Joan, als lavabos de l'establiment d'oci barcelonès «La Criolla», enginy que no arribà a fer explosió; jutjat el 5 de juny de 1934, va ser absolt, però restà tancat governativament. El seu cas, com el d'altres 111 presos governatius empresonats irregularment, va ser denunciat el desembre de 1934 pel diari La Tierra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la CNT de Bordeus. Tingué aficions artístiques, conreant la pintura i l'escultura. Sa companya fou Andrée Dazieu. Malat, Martí Nadal Ribas va morir el 5 de maig de 1993 a l'Hospital Pellegrin de Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat dos dies després a Merinhac (Aquitània, Occitània).

***

Álvaro Ponce de León García

Álvaro Ponce de León García

- Álvaro Ponce de León García: El 19 de febrer de 1914 neix a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Álvaro Ponce de León García. Sos pares es deien Miguel Ponce de León i Josefa García. Tipògraf de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf feixista, pogué embarcà a Alacant cap a Orà (Algèria) i en arribar va ser tancat al camp de concentració de Morand. Quan esclatà la II Guerra Mundial sortí del camp i fou enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció del ferrocarril subsaharià. En 1988 figurava com a tresorer de la Federació Local de l'Alacant de la CNT. A partir de 1992 va ser secretari i organitzador de la redacció de la revista llibertària Siembra. Testimonis orals seus es troben conservats a la Fonoteca de l'Arxiu de la Memòria de la Fundació Salvador Seguí (FSS). Álvaro Ponce de León García va morir el 8 de març de 1999 al seu domicili d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser incinerat.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Multatuli (1862)

Multatuli (1862)

- Multatuli: El 19 de febrer de 1887 mor a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Havia nascut el 2 de març de 1820 al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a les Índies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar amb èxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins els àmbits socialista i llibertari. Va ser el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la «Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.

***

Ernesto Herrera

Ernesto Herrera

- Ernesto Herrera: El 19 de febrer de 1917 mor a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor, poeta i dramaturg anarquista Nicolás Herrera Lascazes, conegut com Ernesto Herrera –nom que prengué des d'infant i amb el qual signava–,  Herrerita, R. Herita i Ginesillo de Pasamonte. Havia nascut el 20 de març de 1889 a Montevideo (Uruguai). Era cosí germà del poeta modernista, i també anarquista, Julio Herrera y Reissig. Sos pares, que no estaven casats, es deien Nicolás Herrera i Matilde Lascazes i era el tercer dels seus fills. Quan tenia vuit anys, sa mare morí i sa família es va separar, passant a viure a casa de la seva antiga dida, al barri del Cordón de Montevideo. Les dificultades econòmiques i l'asma al·lèrgica marcaren la seva infància. Entre 1900 i 1904 fou nin cantor de la Loteria Nacional. En l'anomenada Revolució de 1904, juntament amb altres amics, malgrat la seva curta edat, s'allistà voluntari en el Batalló 1 de Guàrdies Nacionals en defensa de la política del Partido Colorado (PC). Entre 1905 i 1907 es dedicà a la bohèmia a Montevideo, assistint especialment a la tertúlia del cafè Polo Bamba, i conegué joves intel·lectuals (Ángel Falco, Alberto Lasplaces, Julio Alberto Lista, Alberto Macció, Carlos Sabat Ercasty, etc.), molts del quals el van introduir en l'anarquisme. En 1907 va fer un viatge amb una grup de titellaires i funàmbuls per l'Estat brasiler de Rio Grande Do Sul. En aquesta època començà a escriure els seus primers versos i els seus primers articles, publicats en el periòdic La Racha, dirigit per l'anarquista Ángel Falco. En 1908 va ser nomenat auxiliar en la Comptadoria General de la Nació, càrrec que exercí irregularment per raons de salut entre el 4 de març i el 2 de desembre. En aquest mateix any col·laborà en La Lucha i en la revista Bohemia, el primer número de la qual finançà. A començaments de 1909 viatjà a Buenos Aires (Argentina) i d'allà passà a Asunción (Paraguai), d'on després d'unes setmanes retornà a la capital argentina i planejà la partida cap a Europa amb el mateix vaixell que viatjava l'escriptor anarquista Alejandro Daudet (Alejandro Sux). El seu viatge terminà a Porto de Santos (Santos, São Paulo, Brasil) on, per la seva condició de polissó, va ser obligat a baixar a terra; gràcies al suport d'un amic, pogué continuar el viatge amb un altre vaixell. Després d'un temps a Lisboa (Portugal), es dirigí a Madrid (Espanya). El juliol de 1909, per haver insultat el rei d'Espanya i criticar la guerra, va ser tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), on va escriure el seu conte «El lodazal». L'octubre d'aquell any, les autoritats espanyoles el van deportar i retornà a Amèrica. Després d'una breu estada al Brasil, on col·laborà en els periòdics anarquistes A Lanterna (São Paulo) i A Folha Do Povo (Santos), el desembre de 1909 el tenim a Montevideo; però en el començament del nou any, marxà cap a Buenos Aires amb la intenció de dedicar-se al periodisme professional, però sense èxit, retornà a la capital de l'Uruguai. El maig de 1910 passà un temps a Melo (Cerro Largo, Uruguai), amb José Pedro Bellán i Casiano Monegal. Entre maig i agost de 1910 publicà relats de temàtica social en El Deber Cívico, que van ser reunits posteriorment en el seu llibre Su majestad el hambre. Cuentos brutales, prologat pel seu amic, l'escriptor anarquista Rafael Barret. A començaments de setembre de 1910 la Companyia Enrique Arellano-Angela Tesada li va estrenar al teatre Coliseo Florida la seva primera obra El estanque, que tingué molt bones crítiques i per aquest motiu el dramaturg Carlos Brussa la va representar a Melo. Quan l'aixecament militar blanco de diversos departaments, obtingué la corresponsalia del diari La Razón de Montevideo per cobrir la Guerra Civil entre blancos i colorados i marxà al front de lluita, curta experiència que donarà lloc al drama El León Ciego. El novembre de 1910 marxà a Buenos Aires per presenciar la representació d'El estanque i va fer amistat amb el dramaturgs anarquistes Rodolfo González Pacheco i Tito Livio Foppa. Quan acabà l'any retornà a Montevideo on acabà l'obra Mala Laya, que va ser estrenada el 13 de gener de 1911 per la Companyia de Gialdroni al Teatre Nacional. A partir de febrer de 1911 entrà en la redacció de La Semana, en el departament de subscripcions. El maig d'aquell any va fer una gira per Canelones, San José i Durazno i el 14 d'agost va ser estrenada l'obra El León Ciego per la Companyia Tesada-Arellano al teatre Cibils de Montevideo. L'octubre de 1911 passà a treballar per al periòdic La Defensa a Melo, on preparà la comèdia en dos actes La moral de Misia Paca, que s'estrenà el 25 de novembre per la Companyia de Baccino al teatre local. El 25 de desembre de 1911 nasqué el seu fill Barrett –en homenatge a Rafael Barrett–, fill d'Orfilia Silva, la mare de la qual regentava una pensió al Barrio Reus de Montevideo on Herrera visqué una temporada. El president de la República, José Batlle y Ordóñez, el nomenà auxiliar al Museu Nacional, càrrec que exercí entre març i juliol de 1912. El 5 de juny de 1912 s'estrenà al teatre Apolo de Buenos Aires la versió definitiva de La moral de Misia Paca per la Companyia de Guillermo Battaglia-Ángela Tesada i dos dies després la Companyia de Pablo i Blanca Podestá estrena amb un gran èxit El León Ciego al Teatro Nuevo. Tot això va fer que entrés a treballar en la Secció de Teatres del diari Última Hora. El president Batlle l'encomanà una missió artística i d'estudi a França i per a aquest motiu viatjà a Europa. El 2 de novembre de 1912 arribà a París (França), però el desembre marxà cap a Madrid amb la finalitat de representar La moral de Misia Paca, entrevistant-se amb nombroses personalitats del teatre local (Rosarioo del Pino, Benito Pérez Galdós, Jacinto Benavente, Margarita Xirgú, etc.), romanent a la capital d'Espanya fins l'abril de 1913, on també s'entrevistà amb l'intel·lectual anarquista José Ingenieros i el dramaturg Vicente Martínez Cuitiño. Durant aquesta època restà a Europa malalt i sense mitjans econòmics i l'abril de 1913 el Senat uruguaià aprovà una pensió per a Herrera per mitigar aquestes penúries. El maig marxà a París i el juny a Lausana (Vaud, Suïssa) convidat per Ingenieros que li feia de metge i el va ingressar en un sanatori. L'agost de 1913, acompanyat per Ingenieros, va fer un breu viatge per Alemanya i el setembre retornà a Madrid. El 31 de març de 1914 llegí una conferència sobre l'escriptor anarquista Florencio Sánchez a l'Ateneu de Madrid. A mitjans de juny, davant la crítica situació familiar de la mare de son fill, retornà a Montevideo. Després va fer unes conferències a Melo, però el juliol de 1914 Orfilia se suïcidà i hagué de retornar a Montevideo. El 31 de juliol la companyia dramàtica espanyola Serrador-Mari estrenà al Teatro 18 de Julio de Montevideo El pan nuestro i la mateixa companyia repetí l'obra la segona quinzena d'agost al Teatro Nuevo de Buenos Aires. En aquesta època va escriure les obres El Moulin Rouge i El caballo del comisario. El gener de 1915 a causa d'una afecció vírica de gola, ingressà a l'Hospital «Fermín Ferreira» –especialitzat en tuberculosos, era conegut com El Lazareto. El 9 de març de 1915 la Companyia Vittone-Pomar estrenà al teatre Politeama de Montevideo el sainet El caballo del comisario. Després d'un fracàs empresarial al teatre Lumière, s'instal·là a casa de la família Schultze a Durazno (Durazno, Uruguai). El 22 d'agost de 1915 s'estrenà al teatre Petit Palais de Paysandú (Paysandú, Uruguai) El pan nuestro i va fer diverses conferències. Després, amb son fill Barrett, viatjà a Bagé (Rio Grande do Sul, Brasil), per a visitar sos germans Julio Nicolás i Matilde. Durant els primers mesos de 1916 gestionà a Montevideo un càrrec públic i obtingué el nomenament de professor de literatura al Liceu Departamental de Mercedes (Soriano, Uruguai), ocupant la plaça a partir de l'1 d'abril. Durant tot l'any treballà en les seves classes i semblà que es recuperava físicament i espiritualment. En aquest any va escriure La Bella Pinguito i La princesita Cenicienta. La vella afecció de gola s'aguditzà i a finals de 1916 viatjà a Montevideo, on va ser internat. Ernesto Herrera va morir el 19 de febrer de 1917 a l'Hospital «Fermín Ferreira» de Montevideo (Uruguai) i fou enterrat al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. El seu teatre («Teatre d'Idees»), amb fortes influències de Maksim Gorki, està marcat fortament per la problemàtica social i política, tot barrejat amb característiques criolles, i en el qual es critica durament la burgesia i la seva concepció de l'amor i l'interès capitalista.

Ernesto Herrera (1889-1917)

***

John Creaghe

John Creaghe

- John Creaghe: El 19 de febrer de 1919 mor al Western Hospital de Washington (EUA) el metge i propagandista anarquista John O'Dwyer Creaghe. Havia nascut el 1841 a Limerick (Limerick, Irlanda) en una família acomodada. Va estudiar medicina al Queens College a Cork i l'abril de 1865 va rebre el diploma de cirurgià del Royal College of Surgeons de Dublin. Durant un temps va practicar la medicina a Mitchellstown i en 1866 va emigrar als Estats Units, instal·lant-se a Boston, on va ser un membre destacat de la Societat Mèdica de Massachusetts. En 1869 va retornar a Irlanda, especialitzant-se en medicina general i en parts. A començaments dels anys 70 va fer de metge a Anglaterra i en 1873 o 1874 va emigrar a l'Argentina, instal·lant-se primerament a Navarro (Buenos Aires) com a metge forense de la policia. En 1888 va començar a mostrar les seves opinions polítiques, especialment la necessitat d'organitzar-se sindicalment els treballadors, en el periòdic de Luján La Verdad. A finals de 1889 va passar a exercir la medicina als barris pobres (Attercliffe, entre altres) de Sheffield (Anglaterra), on va crear el diari The Sheffield Anarchist (1891), que va fer campanya contra el pagament de lloguers (No Rent). El 28 de juliol de 1891 va ser condemnat a l'Audiència de Leeds a una multa de 25 lliures per difamació de la seva llogatera, a qui havia tractat en un article de The Sheffield Anarchist de «lladregota». També va organitzar una campanya contra el pagament d'imposts, reivindicant l'il·legalisme i l'ús de la violència revolucionària i l'insurreccionalisme. A finals de 1891 va esclatar l'«afer de Walsall»: detenció d'un grup d'anarquistes per fabricar bombes, un dels quals va ser Fred Charles, col·laborador de Creaghe en The Sheffield Anarchist. A començaments de 1893 va deixar definitivament Anglaterra i després d'un temps per França i per Espanya, la tardor de 1893 s'instal·larà de bell nou a Luján (Argentina), on va crear diversos periòdics anarquistes, com ara El Oprimido (1894). A partir del 13 de juny de 1897, esdevé un dels responsables del periòdic La Protesta Humana, la publicació més important de l'anarquisme argentí i que dirigirà durant 18 anys. L'1 d'abril de 1904, La Protesta esdevé diari. Creaghe participarà també en el llançament d'una Escola Ferrer, a Luján. El 14 de novembre de 1909, el jove anarquista Simon Radowitsky atempta de mort contra Ramón Falcón, cap de la policia de Buenos Aires, i el seu secretari amb una bomba. En reacció, la impremta del diari és destruïda en diverses ocasions. La Protesta reapareixerà clandestinament a Buenos Aires, o bé a Montevideo. En 1911, Creaghe es va instal·lar a Los Ángeles, on col·laborarà en el periòdic Regeneración, participant en la Revolució mexicana. Més tard retorna a l'Argentina i finalment, ja malalt i amb el cap perdut, als Estats Units, on morirà.

***

Foto policíaca d'Henr Duchmann (ca. 1894)

Foto policíaca d'Henr Duchmann (ca. 1894)

- Henri Duchmann: El 19 de febrer de 1923 mor a París (França) el periodista, conferenciant i propagandista anarquista i antimilitarista Henri Duchmann, que tal vegada va fer servir el pseudònim literari d'Henri Duchemin. Havia nascut el 27 de juliol de 1873 al IV Districte de París (França). Era el fill primogènit de Michel Duchmann, empleat, i de Joseph Gothon, modista, i tenia dos germans, Hermann i Joseph. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Harmonie, de Marseille (1891-1893); Le Conscrit, de París (1892); La Brochure, de Bruxelles (ca. 1893); Les Temps Nouveaux, de París (1895); Le Libertaire, de París (1895-1914); Régénération, de París (1896-1908); Le Pétard, de París (1904); La Tribune internationale, de París (1904-1905); L'Ordre, Le Combat Social i L'Insurgé, de Llemotges (1905-1911); L'Action, de París (1905-1908); Le Réveil Social de Normandie, de Rouen (1905); Le Travailleur Normand, de Rouen (1906); La Révolution, de París (1909); La Révolte, d'Alger (1909), etc. L'estiu de 1894 estava refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per les seves activitats llibertàries. Aquest mateix any el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'abril de 1895, arran de la denúncia d'un veí que havia confós una incubadora artificial per una «màquina infernal», el seu domicili de Chatillon va ser escorcollat per la policia. En 1898 participà econòmicament en la subscripció popular oberta pel diari parisenc L'Aurore a favor de les vídues dels obrers morts en la catàstrofe del carrer dels Apennins de París. El gener de 1899 fundà, amb companys dels XI, XII i XX districtes parisencs, el grup d'estudis socials i literaris «Cercle Léon Tolstoi», que es reunia al local del periòdic Le Pot à Colle. En aquesta època vivia al número 80 de l'avinguda Saint-Mandé de París. El 18 de maig de 1899 va fer la conferència «Le nationalisme antisémite et le nationalisme juif» a la Biblioteca d'Educació Llibertària del carrer Titon de París; el 29 de juliol, al mateix lloc, l'anomenada «Le salut est en vous, de Tolstoi»; i el 21 de setembre, també al mateix lloc, la conferència «Le christianisme et la société moderne». El 8 de febrer de 1900 es casà al XII Districte de París amb la modista Marie Euphrosine Joséphe Létévé, de qui es va divorciar el 8 de juliol de 1905. En aquesta època vivia al número 67 del carrer de Reuilly de París. El 6 de març de 1903 va fer la conferència a la Universitat Popular «L'Effort du Grand-Montrouge» de París «La police internationale et les réfugiés politiques»; el 13 de març a la Universitat Popular «Zola» de París l'anomenada «La foire aux inepties (les miracles)»; i el 22 de març d'aquell any a la Universitat Popular «La Semaille» de París l'anomenada «Paul Bert et l'émancipation morale du peuple». El 4 de març de 1904, a la Sala Jules de París, va fer la conferència «La Terre, de Zola, et Les Paysans, de Balzac», organitzada per l'Educació Lliure del III Districte parisenc. El 30 de maig de 1904 va fer la conferència a la Universitat Popular «Coopération des Idées» de París «Zola féministe, L'Assommoir», que va repetir el 30 de juny d'aquell any. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), el 9 de juny de 1904, amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Victor Griffuelhes, Clément Beausoleil, Charles Desplanques, Lévy, Jean Laporte, Georges Yvetot, Amédée Bousquet, Roger Sadrin, Georges Régnier, Auguste Delalé, Émile Janvion i Gabrielle Petit, fou un dels oradors del quart míting preparatori d'organització del Congrés Antimilitarista d'Àmsterdam, que se celebrà a la Sala Bock Colossal de París; el 22 de juliol d'aquell any va fer la xerrada «Le Congrès Antimilitariste d'Amsterdam» a la Universitat Popular «L'Aube Sociale» de París; el 7 d'agost de 1904, amb Miguel Almereyda, la xerrada «La Nouvelle Internationale», sobre l'AIAT, a la Universitat Popular «Germinal» de Nanterre (Illa de França, França), que repetí el 13 d'agost a Puteaux (Illa de França, França) i 16 d'agost a la Universitat Popular «Mouffetard» de París; el 29 d'octubre una xerrada sobre l'AIAT a la Sala Salaudrin de Asnières-sur-Seine (Illa de França, França); i el 10 de desembre de 1904 la conferència anomenada «L'Armée et l'Idée de Patrie», a la Sala Dufour de París, organitzada per l'AIAT. Entre febrer i juny de 1904, des de les pàgines de Le Libertaire, llançà durs atacs contra les feministes en general i contra Nelly Roussel en particular, fet que va ser respost per càustiques respostes de nombrosos companys i companyes (Nelly Roussel, Cleyre Yvelin, Henri Godet, etc.). El 29 de juny de 1904 portà a terme, amb Cleyre Yvelin, una conferència «feminista antifeminista» a les «Causeries Popularies» (Xerrades Populars) del XI Districte de París i el 30 de setembre d'aquell any una altra titulada «Féminisme», organitzada per la Joventut Sindicalista de París, a la Borsa del Treball. El 8 de gener de 1905, amb Marie Sellos, portà a terme una conferència contradictòria sobre el tema de l'acció anarquista, organitzada pel «Cercle Individualista», a la Sala Jules de París. El 21 d'abril (Divendres Sant) de 1905 participà en el gran banquet anticlerical organitzat per la Libre Pensée a l'Elysée Rouennais de Rouen (Alta Normandia, França) i en el qual va fer una conferència de cloenda. Participà com a orador en els actes del Primer de Maig de 1905 a Rouen. El 3 de desembre de 1905 participà, amb el jutge de pau J. André, i el secretari de la Borsa del Treball de Rouen, en el gran míting contradictori «La Grève de Maromme», que se celebrà a la Borsa del Treball de Rouen. El seu últim domicili va ser al número 30 bis de l'avinguda de Suffren de París. Henri Duchmann va morir el 19 de febrer de 1923 a l'Hospital Rothschild de París (França).

***

Foto antropomètrica d'Angelo Montacci de la policia francesa (1935)

Foto antropomètrica d'Angelo Montacci de la policia francesa (1935)

- Angelo Montacci: El 19 de febrer de 1942 mor a Berlín (Alemanya) l'anarquista Angelo Montacci, també citat de diverses maneres (Angelo Montaggi, Angelo Montaccio, etc.). Havia nascut el 27 d'octubre de 1891 a Città di Castello (Úmbria, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Montacci i Maria Santa Croci, conegut com L'Americano. Es guanyà la vida fent diversos oficis (peó, manobre, empleat d'hotel, etc.) i l'abril de 1913 emigrà als Estats Units. Retornà en data indeterminada i en 1924 emigrà il·legalment a França, vivint en diverses poblacions (París, Évian-les-Bains, Vichy). A Niça (País Niçard, Occitània) d'antuvi treballà de jornaler i després gestionà un petit negoci de neteja vidre i d'aparadors. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Grégoire i amb l'anarquista Vicenzo De Luca desenvolupà una intensa propaganda anarquista. El desembre de 1924 va ser detingut i acusat del robatori d'una joia, valorada entre 15 i 18.000 francs, a casa de l'antiquari Sempe, al número 28 del bulevard Victor Hugo, on treballava de criat, però va ser posat en llibertat provisional a l'estimar-se dubtes sobre la seva culpabilitat. En 1928 va ser expulsat de l'Estat espanyol sota l'acusació d'«anarquista militant». A principis de la dècada dels trenta milità amb altres anarquistes (Pasquale Curetti, Vicenzo De Luca, Valdo Mistani, Domenico Nanni, Randolfo Vella, etc.) en el grup de Bèusoleu (Provença, Occitània). En 1933 tingué contactes amb els cercles llibertaris de Grassa (Provença, Occitània), del Principat de Mònaco i del grup de Ginebra (Ginebra, Suïssa) al voltant de Luigi Bertoni i Carlo Frigerio. Per les seves activitats, tendents a la creació de nuclis llibertaris adherits a la Federació Anarquista de Marsella, va ser greument amonestat per les autoritats franceses i el 4 de maig de 1935 se li va decretar l'expulsió. Gràcies al suport de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i de diverses organitzacions obreres, va aconseguir poder romandre a França. El 15 de setembre de 1935 participà a Niça, amb altres anarquistes (Ermanno Diana, Domenico Nani, etc.) en una reunió per a estudiar la nova línia política de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i preparar el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que s'havia de celebrar el novembre de 1935 a Sartrouville (Illa de França, França). Després de ser qualificat per les autoritats de Niça com a «un dels principals exponents del moviment anarquista», el 19 d'agost de 1936 passà Barcelona (Catalunya) en plena Revolució i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», però, a causa de la seva ja avançada edat, passà poc després a la capital catalana fent tasques de suport a la rereguarda i afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre abril i juny de 1937 desenvolupa tasques de propaganda en suport de la Revolució espanyola a Niça i l'estiu d'aquell any retornà a Barcelona. Entre desembre de 1938 i gener de 1939 va estar al camp de recuperació de Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya), on segons informes d'espies estalinistes, desenvolupà una intensa campanya propagandística contra el Govern republicà i contra els comunistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Gurs, on el juliol d'aquell any formava part de la IX Companyia. Més tard figurava en un llistat de membres del grup anarquista «Libertà o Morte» internats al camp de concentració d'Argelrs. Durant la primavera de 1940 va ser integrat per les autoritats militars franceses en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en una de les seves fàbriques. Segons algunes fonts Angelo Montacci va morir el 19 de febrer de 1942 a Berlín (Alemanya) i segons altres en 1943 encara residia a França. El gener de 1954 va ser esborrat del butlletí de recerca de la policia italiana.

Angelo Montacci (1891-1942)

***

Pietro Bruzzi

Pietro Bruzzi

- Pietro Bruzzi: El 19 de febrer de 1945 és afusellat a Legnano (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista i resistent antifeixista Pietro Bruzzi, també conegut com Brutius o Rouqué. Havia nascut el 20 de març de 1888 a Maleo, prop de Milà (Llombardia, Itàlia), i va descobrir de ben jovenet l'anarquisme. En 1909 va ser un dels redactors del popular setmanari llibertari La Protesta Umana. En 1916, mobilitzat, és empresonat dos mesos a Milà per resistir-se a les forces de l'ordre que el vingueren a buscar. Enviat a un regiment de Tortona, fugirà durant el trajecte i passarà a Suïssa i després a França. Va tornar a Itàlia en acabar la guerra i va ser detingut per deserció i condemnat a mort, pena que va ser commutada per 20 anys de presó. Redactor en 1921 del diari milanès L'Individualista, és acusat amb Ugo Fedeli i Francesco Ghezzi, redactors també del periòdic, d'haver participat en la preparació de l'atemptat comès al teatre Diana de Milà el 23 de març de 1921, fet que va comportar la interrupció de la publicació. Per evitar ser detingut fuig clandestinament a l'URSS, i després a Alemanya, Àustria i Bèlgica. Després de passar molts d'anys a França, on col·laborarà amb la revista individualista Eresia di oggi e di domani (1928-1929), publicada a Nova York, és expulsat de França amb Luiggi Damiani i Angelo Bruschi; s'instal·len tots tres en 1931 a Espanya, on es fan membres el mateix any del Comitè de Solidaritat amb els Anarquistes Italians, dirigit per Rafael Martínez, on també troben els companys italians Castellani i Virgilio Gozzoli. En 1933 les autoritats feixistes italianes obtenen la seva extradició d'Espanya, i és confinat a l'illa de Ponça fins al mes de juny de 1939. Al final de la pena torna a Milà i participa en la resistència anarquista a Llombardia contra el feixisme italià. El 1944 edita clandestinament a Milà el diari L'Adunata dei Libertari, primer òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Finalment, va ser arrestat i afusellat per les SS alemanyes.

Pietro Bruzzi (1888-1945)

***

Pierre Besnard

Pierre Besnard

- Pierre Besnard: El 19 de febrer de 1947 mor a Bagnolet (Illa de França, França), el militant anarcosindicalista Pierre Eugène Besnard. Havia nascut el 8 d'octubre de 1886 a Montreuil-Bellay (País del Loira, França). L'1 de març de 1909 va entrar com a factor auxiliar en els ferrocarrils de l'Estat a Chinon i després com a factor en cap a l'estació d'Auteuil-Boulogne. El 4 de maig de 1920 va ser elegit secretari interí de la Comissió Permanent de l'Oficina Mixta dels Sindicats Parisencs de Ferroviaris i era el principal dirigent del moviment per a la regió parisenca; i deu dies després, va ser cessat dels ferrocarrils per haver fet vaga. També va ser membre de la Comissió Executiva de la Federació Nacional de Ferroviaris. A partir de l'1 de juliol de 1920 va entrar com a taxador de la Companyia Piemontesa de Transports. El 20 de maig de 1921 va substituir Monatte com a secretari general del Comitè Central dels Comitès Sindicals Revolucionaris (CSR), principal força de l'oposició en el si de la Confederació General del Treball (CGT) dirigida per Jouhaux. Abans, en febrer de 1921, havia fundat el «Pacte», societat secreta a l'estil bakuninista que tenia com a finalitat orientar els CSR i la CGT cap a l'anarcosindicalisme. En 1926 fundarà, escindint-se de la CGT, la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), sindicat revolucionari afiliat a la nova Associació Internacional de Treballadors (AIT, no autoritària), creada en 1922 a Berlín per Rudolf Rocker. En 1928 publicarà Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR. Quan esclata la revolució espanyola participarà en la creació dels Comitès Anarquistes Sindicalistes per a la Defensa del Proletariat Espanyol i va ser elegit com a secretari de la Conferència d'aquests comitès que es van reunir entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936, i va ser confirmat en aquesta funció en el Ple de l'AIT que va tenir lloc a París entre el 15 i el 17 de novembre amb la finalitat d'intensificar la propaganda internacional en favor de l'Espanya llibertària. Durant la II Guerra Mundial es va refugiar al Midi i amb l'Alliberament serà elegit vicepresident de la Confederació General Pacifista creada entre el 9 i el 16 de desembre de 1945 i de la qual Louvet seria secretari general. Pierre Besnard va morir el 19 de febrer de 1947 i va ser incinerat el 24 de febrer al cementiri parisenc de Père-Lachaise (urna 10.759). Entre les seves obres podem destacar Les syndicats ouvriers et la révolution sociale (1930), Le monde nouveau (1936), L'Éthique du syndicalisme (1938) i col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure.

***

Necrològica de Lluís Forner Amades apareguda en el periòdic parisenc "CNT" del 5 de març de 1950

Necrològica de Lluís Forner Amades apareguda en el periòdic parisenc CNT del 5 de març de 1950

- Lluís Forner Amades: El 19 de febrer de 1950 mor a Montluçon (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Lluís Forner Amades. Havia nascut el 20 de febrer de 1910 a Gandesa (Terra Alta, Catalunya). Sos pares es deien Antoni Forner i Antònia Amades. Va anar a escola fins els 10 anys, moment en el qual començà a treballar en l'agricultura. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 16 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per Prats de Molló. Va ser reclòs tres mesos al camp de concentració de Barcarès i dos mesos al d'Agde. Immediatament després va ser integrat en la 93 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a Niça (País Niçard, Occitània) per a construir carreteres. Més tard va ser traslladat a Longuyon (Lorena, França) per a fer feina a les fortificacions de la «Línia Maginot». L'abril de 1940 va ser enviat a Pont-à-Moussen per a realitzar tasques forestals. Capturat pels alemanys, va ser internat fins el 6 d'octubre de 1940 a Épinal (Lorena, França), data en la qual va ser traslladat com a presoner de guerra a l'Stalag VIII-C de Sagan (Silèsia, Alemanya; actualment Żagań, Lubusz, Polònia). Posteriorment va ser enviat a l'Stalag XII-D de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya) i el 22 de gener de 1941 deportat, sota la matrícula 3.854, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on arribà tres dies després. Amb el temps va ser integrat en un kommando del camp auxiliar d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria, Àustria), on treballà de manobre en la construcció de fàbriques subterrànies per a la indústria de guerra. El 6 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades i repatriat el 24 de maig d'aquell any. Després d'un temps a París (França), s'instal·là a Comentriac (Alvèrnia, Occitània), on treballà de miner a les mines de carbó de Bourbonnais d'aquesta població i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Greument malalt, Lluís Forner Amades va morir el 19 de febrer de 1950 a l'Hospital de Montluçon (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat tres dies després.

***

Marc Pierrot llegint "Les Temps Nouveaux"

Marc Pierrot llegint Les Temps Nouveaux

- Marc Pierrot: El 19 de febrer de 1950 mor a París (França) el metge i militant i propagandista anarquista Marc Pierrot. Havia nascut el 23 de juny de 1871 a Nevers (Borgonya, França). Sos pares es deien Isidore Eugène Pierrot, negociant, i Marie Goby. En 1891, estudiant medicina a París, s'adhereix al grup dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), i cinc anys més tard obté el doctorat. Esdevingut anarquista, militarà en el sindicalisme revolucionari i editarà nombrosos fullets de propaganda, tot col·laborant en LesTemps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, serà enviat com a metge a Sèrbia, acabant la guerra a França. Va ser un dels signataris del «Manifest dels Setze», favorable a la intervenció armada. En 1919 va reeditar Les Temps Nouveaux i seguidament publicarà la revista Plus Loin, que sortirà fins al 1939, i que va comptar entre els seus col·laboradors al seu amic Paul Reclus. Va participar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. En 1936 es lliura a Espanya i pren part en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin. Durant la guerra es denunciat com a jueu, encara que no ho era, però sí sa companya lituana, amb qui tenia dues filles, i foren empaitats. A començaments de 1944 es van retrobar a Compiègne. Sa companya fou Esther Lape. Marc Pierrot va morir el 19 de febrer de 1950 a l'Hospital Diaconesses de Reuilly del XII Districte de París (França) arran d'una malaltia, sempre fidel al seu ideal llibertari. Entre les seves obres podem destacar: Syndicalisme et révolution (1908), Sur l'individualisme (1911), Travail et surmenage (1911), Le Parlementarisme contre l'action ouvrière (1912), Syndicalisme et socialisme (1913). Sa filla, Cécile, n'ha reunit i reeditat alguns textos sota el títol: Quelques études sociales (1970).

***

Sol·licitud de Manuel Calzada de la Rosa per a exiliar-se a Mèxic (1940)

Sol·licitud de Manuel Calzada de la Rosa per a exiliar-se a Mèxic (1940)

- Manuel Calzada de la Rosa: El 19 de febrer de 1956 mor a Rennes (Bro Roazhn, Bretanya) l'anarcosindicalista Manuel Calzada de la Rosa. Havia nascut el 2 de gener de 1906 –algunes fonts citen erròniament 1907– a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Sos pares es deien Mariano Calzada i Filomena de la Rosa. A partir de juliol de 1928 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón (Astúries, Espanya). Posteriorment va ser nomenat secretari del Sindicat de Gastronomia de Sant Sebastià de la CNT i delegat de la Federació Local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser tancat al camp de concentració de Gurs. En 1940, des de París (França), va demanar asil a Mèxic, sol·licitud que al final va ser denegada pel Govern de Vichy. En 1945 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Quimperlé (Bro Gwened, Bretanya) de la CNT, població on residia. Sa companya fou Camelia Merodio. Malalt durant molt de temps, Manuel Calzada de la Rosa va morir el 19 de febrer de 1956 a l'Hospital Pontchaillou de Rennes (Bro Roazhn, Bretanya).

***

E. Armand en 1930 (fotografia acolorida)

E. Armand en 1930 (fotografia acolorida)

- E. Armand: El 19 de febrer de 1962 mor a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista individualista Ernest Juin, més conegut com E. Armand, un dels activistes llibertaris més coneguts i populars de la seva època, especialment en els cercles àcrates lligats a l'eclecticisme, el naturisme, el vegetarianisme i les opcions comunitàries de vida. Havia nascut el 26 de març de 1872 a París (França), fill d'un communard. No va trepitjar mai una escola, però son pare que tenia una gran biblioteca el va instruir, ensenyant-li nombroses llengües. Descobrirà l'anarquisme per mor de la lectura del periòdic Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1901 va fundar el periòdic L'Ere Nouvelle, òrgan de l'anarquisme cristià o també anomenada «tendència tolstoiana», però no va ser l'únic: Hors du troupeau (1911), Par delà la mêlée (1916). Va dirigir durant un temps el periòdic L'Anarchie; va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure; i va ser l'animador de la revista L'En Dehors, apareguda a Orleans des de 1922 fins a 1939 amb un total de 335 números. Aquesta revista prendrà el subtítol en 1926 de: «Òrgan de pràctica, de realització, de camaraderia individualista anarquista». També va esperonar la publicació de la seva continuadora, L'Unique, també a Orleans i que aparegué des de 1945 a 1956 amb 110 números. Va participar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Faure. Armand va passar d'un cristianisme militant a un individualisme anarquista pacifista i no violent, encara que sempre va defensar des de les seves revistes tots els llibertaris, fins i tot els partidaris de l'expropiació, tan comuns dins del moviment llibertari europeu d'entreguerres. La seva defensa de l'«il·legalisme» en les revistes anarquistes li va crear no pocs enemics dins del moviment anarquista, de sectors més «calmats», com ara el de Jean Grave, que acusarà Armand, André Lorulot, Alberto Libertad, Paraf-Javal i alguns més del cercle de L'Anarchie, de desviació ideològica i de provocar amb la seva vida dissoluta –segons Grave– la desmoralització del moviment llibertari. També Max Netllau dedicarà adjectius no gaire agradables al nucli d'individualistes francesos en la seva magna La anarquia a través dels temps. De totes maneres, la virulència de la seva escriptura, les seves positures antireduccionistes, la seva amplitud de mires i la seva constant provocació de l'ortodòxia anarquista, dotaren el moviment llibertari europeu d'una nova vitalitat. També de nous aires de renovació que paradoxalment enllaçaven amb els seus inicis i amb l'agrupació espontània en cèl·lules d'afinitat dels seus individus a la manera bakuninista. Els individualistes, gràcies a la propaganda escrita, van posar en marxa alguns sectors esclerotitzats del sindicalisme revolucionari, ja que el van dotar d'un pensament i d'una filosofia més acordes amb les idees d'autoeducació i de crítica que preconitzaven. El corpus teòric d'Armand gira al voltant de tres idees clau: l'individualisme anarquista, la camaraderia amorosa o sexualitat sense traves i la lliure agrupació d'individus en comunes, anomenades generalment a principis del segle XX pels anarquistes: milieux libres (medis o ambients lliures). La idea internacionalista també va calar en l'ideari d'Armand i va ser un gran defensor de les llengües artificials i planificades com l'Esperanto o l'Ido, que segons ell esborrarien les diferències d'enteniment entre els individus. Armand en les seves obres introdueix a Europa alguns dels corrents anarquistes comunitaristes i pacifistes més allunyats del sindicalisme revolucionari francès. Es recuperen així les línies de pensament de Benjamin Tucker, de l'stirnerià John-Henry Mackay, de Morris Hillquit, Josiah Warren, etc. També, es recupera tota la llarga tradició del comunitarisme llibertari europeu deixada de banda en el moviment obrer europeu a partir de la desqualificació marxista de l'anomenat Socialisme científic contra el que es va anomenar Socialisme utòpic; Armand revitalitza així les idees de Cabet, d'Owen i sobretot de Fourier en donar notícies sobre les comunes creades a partir de les seves idees. Armand establirà fructíferes polèmiques amb altres individualistes anarquistes partidaris de la llibertat sexual sense restriccions, un contrapunt interessant seran les polèmiques amb la lliurepensadora anarquista brasilera Maria Lacerda de Moura i amb diversos escriptors més. La influència d'Armand en el moviment llibertari europeu, i en el de l'Estat espanyol especialment, va ser molt més gran del que a simple vista pugui semblar. Armand va divulgar en els medis obrers, amb les seves revistes i llibres, les idees més avançades sobre la sexualitat, les comunes i la posició de l'individualista autodidacta i crític contra l'autoritarisme i l'explotació. Armand va ser condemnat en diverses ocasions, especialment per «complicitat de deserció» durant la Primera Guerra Mundial, i entre 1940 i 1941 va ser internat en diferents camps de concentració. Les seves obres més importants són: L'initiation individualiste anarchiste (1923) i La révolution sexuelle et la camaraderie amoureuse (1934).

Xavier Díez Rodríguez: L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938). Tesi doctoral de la Universitat de Girona

***

Necrològica de Baldomero Álvarez Pérez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de maig de 1966

Necrològica de Baldomero Álvarez Pérez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1966

- Baldomero Álvarez Pérez: El 19 de febrer de 1966 mor a Perreux (Forêz, Arpitània) l'anarcosindicalista Baldomero Álvarez Pérez. Havia nascut el 18 de juliol de 1892 a Lugo (Galícia). Sos pares es deien Juan Álvarez i Nicasia Pérez. Quan era molt jove emigrà a Astúries (Espanya), on treballà de miner i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 5 de setembre de 1921 fou un dels signants, amb José Cosió i Jesús Rodríguez, en representació del Sindicat Únic de Miners de la CNT, i José Calleja, Marcelino Magdalena i Hermenegildo Peón, del Sindicat dels Obrers Miners d'Astúries (SOMA), del pacte d'unió entre els miners que se celebrà al Centre Obrer «La Justicia» de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya), que implicà la fusió dels dos sindicats i la dissolució del Sindicat Únic confederal i la creació el 18 de novembre de 1922 del Sindicat Únic de Miners (SUM) d'Astúries, adscrit a la CNT, si bé dirigit per comunistes i identificat amb la Internacional Sindical Roja (ISR). Durant els anys trenta vivia a Catalunya i treballava amb Julio Paz a les mines de Sallent (Bages, Catalunya). Posteriorment esdevingué tramviaire a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de Transports de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la «Columna Durruti». En 1938, amb son company Julio Paz, fou responsable de la Secció de Censura Militar de Correus del X Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat, amb Julio Paz, als camps de concentració de Barcarès i de Sant Cebrià. Més tard va ser enviat a treballar a les mines de Pèirahita e Nestalàs (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment a les obres a diversos pantans (Bussières, Lo Chastanh, Montpesat i Argentat), pertanyent a les diferents Federacions Locals de la CNT. Finalment s'instal·là a Perreux (Forêz, Arpitània) i milità en la Federació Local de Roanne (Forêz, Arpitània) de la CNT. Sa companya fou Luz Oria. Baldomero Álvarez Pérez va morir el 19 de febrer de 1966 al seu domicili de Perreux (Forêz, Arpitània).

***

Necrològia de Manuel Morcillo Egea apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 29 de març de 1981

Necrològia de Manuel Morcillo Egea apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de març de 1981

- Manuel Morcillo Egea: El 19 de febrer de 1981 mor a Airaga (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Morcillo Egea. Havia nascut el 6 de febrer de 1911 a Cieza (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Morcillo i Purificación Egea. De molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en una milícia confederal i posteriorment, ja militaritzat, lluità fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Més tard passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar com a obrer agrícola a Sant Romieg (Provença, Occitània). Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Sant Romieg de la CNT. Posteriorment fou secretari de la Federació Local d'Airaga de la CNT. Malalt durant molts d'anys, Manuel Morcillo Egea va morir el 19 de febrer de 1981 al seu domicili d'Airaga (Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Deixà companya, Rosario Cantero, i dues filles, Aurora i Purita.

***

Necrològica de Fidel Gorrón Canoyra apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 2 de març de 1993

Necrològica de Fidel Gorrón Canoyra apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 2 de març de 1993

- Fidel Gorrón Canoyra: El 19 de febrer de 1993 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Fidel Gorrón Canoira –el primer llinatge també citat Gorrión i el segon Canoira erròniament. Havia nascut el 13 de gener de 1921 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Sotero Gorrón i Dionisia Canoyra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid i, amb Marciano Sigüenza Cama, de les Joventuts Llibertàries. A començament de 1960 creà a Madrid l'empresa de transports «Agencia Comercial Gorrón Canoyra», amb seu a la Puerta del Sol, a uns metres de l'edifici de la Direcció General de Seguretat (DGS). Aquesta empresa servi de tapadora a les activitats clandestines de la CNT, especialment pel que feia al transport de propaganda i de material. L'estiu d'aquell any, amb Ismael Rodríguez Ajax, marxà cap a França per a representar la CNT de l'Interior en el Congrés Intercontinental celebrat entre agost i setembre a Llemotges (Llemosí, Occitània). El setembre de 1960 va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda del Comitè Nacional de la CNT. L'agost de 1961 fou un dels delegats de l'Interior al congrés de la CNT en l'Exili celebrat a Llemotges. En retornar l'octubre de 1961 de França, va ser detingut, juntament amb un desena d'altres militants, entre ells Ismael Rodríguez Ajax. Jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) per «associació il·lícita i propaganda il·legal», va ser condemnat la tardor de 1967, amb Antonio Bermejo Perea i Eduardo Madrona Castaño, a sis anys de presó, 12 d'inhabilitació especial i 5.000 pessetes de multa. Un cop alliberat de la presó madrilenya de Carabanchel, on conegué el futur ministre d'Economia i Hisenda Miguel Boyer Salvador, en 1975 ser nomenat secretari del Comitè Regional del Centre de la CNT i en 1976 participà en el primer Ple Nacional de Regionals celebrat a Espanya per la CNT legalitzada. En aquests anys fou militant del Sindicat de la Construcció de la CNT. Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 participà en la «Semana Confederal Durruti» que se celebrà a Barcelona (Catalunya). El 2 de juliol de 1979 va fer un míting a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb Frederica Montseny Mañé. El 21 de novembre de 1979 va fer la conferència «CNT. Estrategia sindical i obrera, hoy» a Barcelona, en el marc del cicle de conferències del V Congrés Confederal de la CNT. Durant els anys vuitanta fou corresponsal a Espanya del setmanari anarcosindicalista Cenit i de Radio Libertaire, i participà en nombrosos mítings, tants a la Península com a França. Entre 1982 i 1985 col·laborà en la revista Mediterráneo. Entre 1984 i 1988 fou secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però dimití d'aquest càrrec després del XVIII Congrés de l'AIT (Congrés de Bordeus) per raons de salut i després que la seva gestió fos fortament criticada per alguns companys, allunyant-se des d'aquest moment de la militància activa. En 1985 publicà el fullet La Crisis del sindicalismo i el 15 i el 16 de novembre de 1986 llegí a Colònia (Rin del Nord-Westfàlia, República Federal d'Alemanya) la conferència AIT, la Internacional desconocida. Una aproximación a la historia de la AIT actual (1922-1986), que s'edità posteriorment. En 1989 el seu testimoni va ser recollit en la pel·lícula documental Un autre futur. L'Espagne en rouge et noir, de Richard Prost. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Adarga, Bulletin GRIFA, CNT, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Ideas-Orto, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Fidel Gorrón Canoyra va morir el 19 de febrer de 1993 a l'Hospital Clínic de Madrid (Espanya) i va ser incinerat.

***

María Lozano Molina

María Lozano Molina

- María Lozano Molina: El 19 de febrer de 2000 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la poetessa i militant anarquista María Lozano Molina. Havia nascut el 3 de març de 1914 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Rufo Lozano i Ángela Molina. Quan tenia 15 anys s'acostà al moviment llibertari i es relacionà per qüestions familiars amb el grup d'acció «Los Solidarios». També mantingué contacte amb Miguel José i Augusto Moisés Alcrudo Solórzano a través de la casa de hostes familiar freqüentada per militants anarquistes. El 24 de novembre de 1932 es casà civilment a Saragossa (Aragó, Espanya) amb el militant anarquista Ángel Mombiola Allué, amb qui tingué una filla. El juliol de 1936 participà en la lluita de carrer contra els feixistes aixecats i s'apoderà momentàniament d'Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya). Després s'enrolà en la Columna Durruti i més tard entrà a formar part de la col·lectivitat agropecuària de Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Quan acabà la guerra passà a França i fou internada al camp de concentració de Galhac (Llenguadoc, Occitània), del qual aconseguí fugir. Després s'integrà en la guerrilla de la zona de l'Alta Garona, juntament amb son company Ángel Mombiola Allué, qui morí afusellat pels nazis el 20 d'agost de 1944 a prop d'Ondas (Llenguadoc, Occitània). En 1945, un cop acabada la guerra, retornà clandestinament a la Península per trobar sa filla; en tornar, es va perdre pels Pirineus i passà grans dificultats. Instal·lada a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ca seva es convertí en refugi d'activistes llibertaris i en aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT), realitzant tasques per a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També ajudà la guerrilla llibertària (Francesc Sabaté Llopart) i diversos grups autònoms d'acció (MIL, GARI). En 1972 participà en la fundació de l'arxiu de documentació llibertària Centre de Recherche sur l'Alternative Sociale (CRAS, Centre de Recerca sobre l'Alternativa Social) de Tolosa, que presidí fins a la seva mort. Participà activament en la campanya contra la central nuclear de Golfech portada a terme pel col·lectiu Retonda. Fou assídua de manifestacions i de mítings fins poc abans del seu final. María Lozano Molina va morir el 19 de febrer de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i cinc dies després les seves cendres van ser escampades al riu Garona.

María Lozano Molina (1914-2000)

Ángel Mombiola Allué (1908-1944)

***

Fabio Iacopucci fotografiat per Lucilla Salimei

Fabio Iacopucci fotografiat per Lucilla Salimei

- Fabio Iacopucci: El 19 de febrer de 2009 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Fabio Iacopucci. Havia nascut el 18 de febrer de 1955 a Roma (Itàlia). Encara adolescent s'adherí al Grup Anarquista «Carlo Cafiero» del popular barri romà de la Garbatella. A més de les lluites estudiantils, participà activament en les campanyes per l'alliberament de Pietro Valpreda i de Giovanni Marini. Durant els anys setanta es mostrà força actiu i s'encarregà de transmetre a les noves generacions el llegat dels vells companys llibertaris que havien participat en la guerra d'Espanya i en la Resistència contra els nazis. Després de l'escissió esdevinguda entre la Federació Comunista Llibertària (FCL) i l'Organització Anarquista Romana (OAR), continuà amb Tommaso Aversa la lluita. A partir de 1977 animà, amb altres companys, un programa radiofònic a l'emissora lliure i autogestionària «Radio Radicale». A finals dels anys setanta fou un dels creadors del Col·lectiu de Treballadors del Ministeri de Finances després de reconstitució de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1991, a resultes d'una assemblea entre els grups anarquistes «Carlo Cafiero» i «Bakunin», va promoure un cicle de reunions i conferències, entre elles una sobre Francesc Ferrer i Guàrdia i la pedagogia llibertària. També fou un dels promotors de la revista Libertaria i participà activament en el suport del Centre d'Estudis Llibertaries de Milà i en l'editorial Eleuthera. A més, fou sindicalista de base. Trobem articles seus en el Bolletino Archivio G. Pinelli. Fabio Iacopucci va morir el 19 de febrer de 2009 a Roma (Itàlia) i va ser enterrat dos dies després al cementiri Falminio d'aquesta ciutat.

Fabio Iacopucci (1955-2009)

***

Graziani, al centre, en una reunió a l'illa Seguin (maig 1971)

Graziani, al centre, en una reunió a l'illa Seguin (maig 1971)

- Ghjuvan Petru Graziani: El 19 de febrer de 2021 mor al VII Districte de Marsella (Provença, Occitània). Havia nascut el 5 de maig de 1945 a Ieras (Provença, Occitània) l'escriptor, il·lustrador, editor i militant anarquista cors Ghjuvan Petru Graziani, també conegut pel seu nom en francès Jean-Pierre Graziani. Obrer metal·lúrgic a la fàbrica Renault de Billancourt, fou membre de la Federació Anarquista (FA) i del Grup Anarquista Renault (GAR), juntament amb Georges Cipriani, futur membre del grup «Actin Directe», Grenet, Pujkis, Bardiacchi i Dupraz. El GAR va tenir implantació sobre tot al departament anomenat «L'Artillerie» –secció on durant la II Guerra Mundial es construïren els panzers per a l'Exèrcit alemany– i la major part dels militants estaven sindicats en la Confédération Française Démocratique du Travail (CFDT, Confederació Francesa Democràtica del Treball) i alguns en l'Aliança Sindicalista. El grup es reunia a vegades a la llibreria «Le Jargon Libre», oberta al XIII Districte parisenc per Hellyette Bess. Durant els anys setanta col·laborà en Le Monde Libertaire i en el butlletí Prairial (1971-1973), òrgan del Grup d'Estudis Socials Renault (GESR), on també col·laboraven Gérard Boudey, J. C. Clement, Marc Nosrag, Bernard Papouien i Chantal Patout –aquest butlletí irrità enormement la secció del Partit Comunista Francès (PCF) que el criticarà en nombrosos pamflets. El GAR jugà un paper important en maig de 1971 en el desencadenament d'una vaga que durà tres setmanes al marge dels estalinistes de la Confederació General del Treball (CGT) i dels trotskistes de Lluita Obrera. En 1986 publicà els records d'aquesta vaga en l'obra Un ciel de fer. En 1977 fundà la casa discogràfica «Vendémiaire». Actualment és el responsable de l'editorial de literatura corsa «Cismonte é Pumonti». Ha realitzat il·lustracions per al moviment independentista cors. Altres obres seves són Frombu (1984), Pontinovu (Paroli sciolti) (1988, amb Roccu Multedo i Dalise Paoli), La vie au bout (1988), L'affacchi (1989), U Crucivia (1989, amb Rinatu Coti i Marie-Jean Vinciguerra) i Les ombres de la mémoire (2000, amb Agnès Rogliano i Rinatu Coti).

---

[18/02]

Anarcoefemèrides

[20/02]

Escriu-nos


Actualització: 23-06-21