---
Enrique
Balbuena (1903-1954)
El 12 d'octubre de
1903 neix a Buenos Aires (Argentina) el mestre racionalista, periodista i
militant anarquista i anarcosindicalista Enrique Germán Balbuena (Enrique G.
Balbuena), conegut com El Negro o Kiki. Son pare era funcionari
dels tribunals i sa mare professora de francès i tingué nou germans, dels quals
Alberto i César també van ser militants anarquistes. S'instal·là a La Plata
(Buenos Aires, Argentina) per a fer estudis secundaris al Col·legi Nacional
d'aquesta ciutat, participant activament en el moviment Reforma Universitària.
Quan estava cursant el tercer any va ser expulsat del centre educatiu per
participar en una vaga promoguda per Reforma Universitària. Es dedicà a la
docència i va fer de mestre a l'escola primària de Remedios de Escalada (Buenos
Aires, Argentina). S'integrà en el grup editor de la revista bimestral Ideas.
Órgano del Ateneo Universitario, que s'edità entre 1909 i 1932 a La Plata
per destacats llibertaris (Fernando del Intento, Segundo del Río, José Grunfeld,
José María Lunazzi, Jacobo Maguid, Jacobo Prince, etc.) i que s'oposà a
l'anarquisme més moderat de la Federació Obrera de la Región Argentina (FORA) i
del periòdic La Protesta. Entre finals dels anys deu i la dècada del
vint, fou un destacat professor itinerant en diverses escoles llibertàries
racionalistes a la província de Santa Fe (Villa Cañás, Rosario, etc.), escoles
per als treballadors i per als seus fills, vinculades a sindicats obrers. Cap
el 1919 dirigí l'escola del Sindicat de Rajolers de Rosario, que va ser tancada
per les autoritats a resultes d'una vaga protagonitzada per aquest sindicat. En
1921 exercí de mestre a l'Escola Nocturna de l'Agrupació «Antonio Loredo» de
Rosario. El 28 de març de 1921 va ser un dels oradors de l'acte organitzat per
la Federació Universitària de La Plata en suport de Saúl Taborda, rector cessat
del Col·legi Nacional de La Plata, que se celebra a Tolosa (La Plata, Buenos
Aires, Argentina). En 1922 assessorà els obrers portuaris de Puerto de
Ingeniero White (Bahía Blanca, Buenos Aires, Argentina). També col·laborà en la
revista Pampa Libre, editat entre 1922 i 1930 a General Pico (La Pampa,
Argentina), vinculada al sector anarquista acostat al periòdic La Antorcha.
En 1924 les dissensions entre el moviment anarquista argentí portaran a
l'expulsió de la FORA del V Congrés (anarcocomunista) dels grups editors de La
Antocha i Pampa Libre. En 1928 va fer una conferència organitzada
pel Centre «Luz al Pueblo» i la Biblioteca «Eliseo Reclus» de Balcarce (Buenos
Aires, Argentina). També en 1928, participà en la famosa Vaga Agrària a la
província de Santa Fe. Quan visitava la ciutat de Buenos Aires, freqüentava la
casa de l'anarquista Fernando Quesada. Després del cop militar del 6 de
setembre de 1930 que derrocà el president Hipólito Yrigoyen, va ser detingut i
empresonat. El setembre de 1931, amb altres companys empresonats (Humberto
Correale, Vicente Francomano, José Grunfeld, Jacobo Maguid, Pedro Martínez, José
Perano, Jesús Villarías, etc.), organitzà a la presó de Villa Devoto de Buenos
Aires l'anomenat «Petit Congrés» anarquista, on participaren 73 reclusos,
antecedent del ja públic Congrés de Rosario (II Congrés Regional Anarquista) de
setembre de 1932, del qual va sorgir el Comitè Regional de Relacions
Anarquistes (CRRA). Alliberat poc abans de l'assumpció a la presidència de
Agustín Pedro Justo, el febrer de 1932, va ser el primer secretari general del
CRRA i principal animador en els tres anys que precediren a la fundació de la Federació
Anarco Comunista Argentina (FACA). Des del CRRA, que funcionava al seu
domicili, es difongueren, a més de fullets i comunicacions, el periòdic Acción
Libertaria, fundat el setembre de 1933. L'octubre de 1935 participà en el Congrés
de La Plata, fundacional de la FACA. En 1936, quan molts de membres de la FACA
marxaren cap a Espanya per a fer costat la revolució, ell restà al capdavant de
l'organització. Entre 1937 i 1939 col·laborà amb Jacobo Maguid en l'edició de
la revista Documentos Históricos de España, que comentà la Revolució i
la guerra civil espanyoles des de la perspectiva anarquista. El setembre de
1939 viatjà a Valparaíso (Valparaíso, Xile) per a ajudar els exiliats espanyols
que arribaren a bord del vapor Winnipeg. En 1953, per divergències polítiques,
s'allunyà de la FACA. Encara que greument malalt, participà activament en la
formació de l'Associació Cultural Argentina per a la Defensa i Superació de
Maig (ASCUA), front d'intel·lectuals antiperonistes (liberals, socialistes i
anarquistes), que edità entre 1953 i 1958 a Buenos Aires el periòdic ASCUA.
Boletín de la Asociación Cultural Argentina para la Defensa y Superación de
Mayo. Durant sa vida participà activament en les campanyes de suport als
presos anarquistes, com ara la de Sacco i Vanzetti, la de Simón Radowitzky i la
dels «Presos del Bragado», i fou promotor de iniciatives culturals i populars,
com ara la fundació de l'Editorial Americalee i de l'entitat Assistència Mèdica
Popular. Trobem textos seus en diferents publicacions anarquistes (Acción
Libertaria, La Antorcha, ASCUA, Brazo y Cerebro, Documentos
Históricos de España, Hombre de América, Ideas, Nervio,
Pampa Libre, La Protesta, La Voz del País, etc.). Sa
companya fou Marcelina Álvarez, amb qui tingué un fill (Enrique). Enrique
Balbuena va morir el 20 de febrer de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i en el
seu sepeli parlà Norberto Rodríguez Bustamente en nom d'ASCUA.
---
Enrique
Germán Balbuena
---
Necrològica
d'Enrique Balbuena apareguda en el periòdic de Buenos Aires ASCUA d'abril
de 1954
---
Ressenya
biogràfica d'Enrique Balbuena publicada en el periòdic de Buenos Aires Acción
Libertaria d'octubre de 1959
---
---