|
---
Anarcoefemèrides del 18 de desembre Esdeveniments
Capçalera de Le Progrès - Surt Le Progrès: El 18
de desembre de 1868 surt a Le Locle (Neuchâtel,
Suïssa) el primer número de Le
Progrès. Organe des démocrates loclois,
primera publicació anarquista de
Suïssa. A partir del número 7, del 3 d'abril de
1869, portarà el subtítol
d'«Organe socialiste» i tindrà una
periodicitat bimensual, i setmanal a partir
del número 24, del 27 de novembre de 1869. A la
capçalera portava l'epígraf:
«Tot per al poble i pel poble». Fou el
periòdic oficiós de l'Aliança
Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista i el
responsable de la
redacció va ser James Guillaume. Els seus principals
col·laboradors foren
Mikhail Bakunin, Virginie Barbet, Jean-Philippe Becker, James
Guillaume, Benoît
Malon, Albert Richard, Fritz Robert i Adhémar Schwitzguebel.
Polemitzà
fortament amb el Consell General de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT) autoritària. En sortiren 42
números, l'últim el 2 d'abril de
1870. ***
"Camera del Lavoro" de Torí després de l'assalt feixista del 18 de desembre de 1922 - «Strage di Torino»: El 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia) un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte fa una «batuda correctiva» i ataquen la Cambra del Treball i calen foc el Cercle de Ferroviaris, el Cercle Karl Marx i la seu del periòdic L'Ordine Nuovo. Van ser assassinats 22 obrers (socialistes, comunistes i anarquistes). L'anarcosindicalista Pietro Ferrero, nascut en 1892, membre de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i secretari de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i esperonador del moviment dels consells de fàbriques, va ser assassinat de manera ferotge, fermat a un camió i rossegat pels carrers. Aquesta carnisseria ha passat a la història sota el nom d'«Strage di Torino» (Matança de Torí). Després de la II Guerra Mundial, l'assassí Pietro Brandimarte serà restituït en l'Exèrcit italià i omplert d'honors militars. ***
Capçalera
de Siete - Surt Siete: El 18 de
desembre de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer i únic
número de la
publicació anarquista Siete, periòdic de
l'Assemblea de Solidaris/es amb
Grècia. Aquest butlletí sorgí per
donar compte de l'agitació revolucionària
sorgida al país hel·lènic arran de
l'assassinat, el 6 de desembre d'aquell any
a Atenes, de l'estudiant anarquista Alexandros Grigoropoulos a mans de
la
policia. També hi trobem articles sobre la
repressió policíaca a l'Estat
espanyol. Els articles es publicaren sense signar.
Naixements
Necrològica
d'Édouard Aragon apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 20 de setembre de 1913 - Édouard Aragon:
El 18 de
desembre de 1860 neix a
Seta (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista Jean Paul Édouard Aragon. Sos pares es deien
Jean
Aragon, treballador de la
«Compagnie du Chemin de Fer de Lyon à la
Méditerranée», i Françoise
Pagès. Abans
de la Gran Guerra fou el principal representant de l'anarquisme a
Pesenàs
(Llenguadoc, Occitània). Vivia al número 24 de la
plaça Marché des Trois Six de
Pesenàs. Rellotger de professió, a l'aparador del
seu taller i botiga aferrava cartells
revolucionaris. Destacà com a organitzadors de reunions
públiques llibertàries
a Pesenàs i s'encarregà de la
distribució de manifests antireligiosos i
antimilitaristes a la zona. A partir de la tardor de 1904 fou
l'animador de la
secció local de l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA). Quan les
eleccions, penjava a la seva botiga cartells i objectes per burlar-se
dels
candidats. Una vegada, quan un regiment passà per la seva
localitat, tancà la
seva rellotgeria i penjà una pancarta que deia:
«Tancat pel pas de tropes. Aquí
els vius no entren amb eines de mort». A principis de 1906,
durant una passada
de tropes per la zona, rebutjar allotjar militars al seu domicili, fet
pel qual
va ser tancat a la presó Saint-Nazaire de Besiers
(Llenguadoc, Occitània), on
la seva salut, ja malmenada, es ressentí. Va ser processat
en diverses
ocasions, com ara l'estiu de 1907, a resultes del cartell
«Gouvernement
d'assassins!», de la Confederació General del
Treball (CGT), que havia aferrat
a la seva botiga i que substituïa cada vegada que la policia
el requisava. Patí
l'hostilitat d'una part de la població
reaccionària. A les eleccions municipals
de 1912 es presentà com a candidat abstencionista. Al final
de sa vida
s'instal·là a Tunis, on treballà de
jornaler i vivia al número 1 del carrer
Soudan. Édouard Aragon va morir el 26 d'agost de 191 a
l'Hospital Civil Francès
de Tunis (Protectorat francès de Tunísia;
actualment Tunísia). El periòdic Le
Libertaire li va retre un homenatge
en una necrològica publicada en el número del 20
de setembre de 1913. ***
Foto policíaca de Jean Battola (ca. 1894) - Jean Battola: El 18 de desembre de 1862 neix a Portovenere (Ligúria, Itàlia) el sabater anarquista Giuseppe Giovanni Battolla, més conegut per les seves versions francesa Jean Joseph Battola i anglesa John Battola, i que va fer servir els pseudònims Deognaviety i Deoganoff. Sos pares es deien Camillo Battolla i Luisa Dejani. Emigrat a França, el 7 de febrer de 1891 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats anarquistes. Cap octubre de 1891 es refugià a Anglaterra i a Londres visqué a Fitzroy Street i a Charlotte Street. Va ser implicat en el «Cas Wasall», detingut i acusat de «fabricació d'explosius», arran de la detenció el 6 de gener de 1892 del grup anarquista Walsall Socalist Club (WSC, Club Socialista de Walsall), de Wasall (West Midlands, Anglaterra), creat pel confident de la policia francesa Auguste Coulon (Pyatt). El 4 d'abril de 1892 va ser condemnat per l'Audiència d'Stafford (Staffordshire, Midlands de l'Oest, Anglaterra) a 10 anys de treballs forçats juntament amb Frederick Charles Slaugther (Fred Charles) i Victor Cails, mentre que Joseph Thomas Deakin en va ser penat amb cinc anys. Altres dos membres del grup anarquista de Walsall, John Westley i William Ditchfield, van ser absolts. En sentir la sentència, Battola digué que tot era un muntatge, arengà el tribunal en francès i acabà el seu discurs cridant «Visca l'anarquia, futur de la humanitat, lligam d'unió entre tots els éssers humans!». El maig d'aquell any, David Nicoll, secretari del Comitè de Suport, inculpat per «conspiració», en va ser condemnat a 18 mesos per haver publicat en The Commonweal un article on feia costat els seus companys, i Charles Mombray, també membre d'aquest comitè, en va ser absolt. Battola, que no parlava ni una paraula d'anglès, va ser acusat de ser l'autor d'una carta signada Degnai, adreçada a Victor Cails, a qui no coneixia, la qual contenia l'esquema d'una bomba. En 1894 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres francès. Des de la presó mantingué correspondència amb l'escriptor anarquista Edward Carpenter. Recobrà la llibertat en 1899. Posteriorment diversos inspectors de policia reconegueren que el «Cas Walsall» havia estat un muntatge policíac. Curiosament, Josephine Barthelemy, esposa de Battola, va rebre, quan son company ja era lliure, cinc lliures el 17 de desembre de 1902 i dues lliures més l'11 de febrer de 1903 d'un agent de la Secció Especial d'Scotland Yard. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Fitxa
policíaca de Giuseppe Barbaglia (1894) - Giuseppe Barbaglia: El 18 de desembre de 1867 neix a Cuggiono (Llombardia, Itàlia; actualment pertany a la ciutat metropolitana de Milà) l'anarquista Giuseppe Ambrogio Barbaglia. Sos pares es deien Giorgio Barbaglia i Rosa Merlo. Es guanyava la vida treballant de pintor decorador i va estar fitxat com a anarquista a Itàlia. El juny de 1889, després de desertar, passà a França. Entre 1889 i 1891 visqué a Lió (Arpitània), on treballà amb el tender Grasso. El 6 de març de 1890 va ser detingut a Lió, juntament amb Pietro Ozelle, per haver ferit amb navalles Herni Moratille en una baralla; jutjat per aquest fet, el 10 de juny de 1890 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a sis mesos de presó per «cops i ferides» i el 23 de desembre d'aquell any es va decretar la seva expulsió. La policia francesa el considerava «anarquista militant d'acció». Després d'un temps a Itàlia, retornà de bell nou a França, en 1891 va ser novament detingut a Lió; jutjat, va ser condemnat a dues penes de 15 dies de presó i expulsat. El maig de 1893 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on treballà de pintor per a un tal Jourmelle. Posteriorment s'instal·là a Menton (País Mentonasc, Occitània), on treballà de pintor per a un tal Amy, i visqué a Ròcabruna Cap Martin (Provença, Occitània) al domicili d'un tal Calandri. L'1 d'agost de 1894 el seu domicili de Carnier, a La Túrbia (Provença, Occitània), va ser escorcollat. Aquest mateix mes, segons informes policíacs, estaria treballant a Vintimiglia (Ligúria, Itàlia) i estaria allotjat al Restaurant des Voyageurs de Mònaco. Passà una temporada al Principat de Mònaco, on treballà per a un empresari de pintura del barri de La Condamina, on es relacionà amb l'anarquista Alfredo Jules Orsini (Franchetti) i on segons la policia francesa hauria participat en un complot. L'11 de desembre de 1894, venint de Mònaco, va ser detingut a Niça per «vagabunderia» i el 27 de desembre de 1894 se li va decretar una nova expulsió. Jutjat, el 19 de gener de 1895 va ser condemnat a un mes de presó per «infracció del decret d'expulsió». En 1895 estava a Cuggiono sota vigilància de la policia italiana que el considerava «anarquista perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
del judic "llampec" de Pietro Perruchon apareguda en el diari de
Phoenix (Arizona, EUA) Arizona
Republican de l'1 de juny de 1918 -
Pietro Perruchon:
El 18 de desembre de 1885 neix a Arnad (Vall d'Aosta,
Arpitània) el
propagandista anarquista Giovanni Pietro Perruchon, també
conegut com Peter Perruchon i Pierre Perruchon. Sos pares es deien
Lorenzo Perruchon i Teotista
Bonin. De ben jovenet entrà a formar part del moviment
anarquista i en 1911,
amb sa companya Maria Rosa Joly, emigrà als Estats Units.
Entre 1913 i 1914
passà un temps a Clinton (Indiana,
EUA), on promogué, amb altres companys, La Filodrammatica
Libertaria i una
Escola Racionalista Italiana. Posteriorment s'establí a
Aspen (Colorado, EUA),
on treballà en la mina de plata d'Smuggler i va fer amistat
amb un grup
d'anarquistes antiorganitzadors. Contrari a la intervenció
d'Itàlia en la Gran
Guerra, a finals de 1915 va escriure un
«violentíssim» article titulat
«Guerra
e civiltà», publicat en La
Questione
Sociale de Nova York (Nova York, EUA), on atiava, segons les
autoritats, «a
la subversió, a la revolució i al
delicte». En aquesta època, envià
paquets de
periòdics llibertaris a l'anarquista Giacchino Bianciardi,
de Boccheggiano
(Toscana, Itàlia), al seu domicili de Piombino (Toscana,
Itàlia). Participà activament
en la vaga minera de l'estiu de 1917 a Arizona i va fer un relat
detallat dels
fets que es va publicar en diferents lliuraments en el
periòdic anarquista Cronaca
Sovversiva de Lynn (Massachusetts,
EUA), on explicava que els miners estaven dividits entre els militants
dels Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del
Món), els afiliats a la
Western Federation of Miners (WFM, Federació de Miners de
l'Oest) i els que no
formaven part de cap sindicat, fet que implicava constants desacords en
les
estratègies a seguir; també denuncià
la intervenció intimidatòria de
l'Exèrcit
nord-americà a les mines, enviat pel governador d'Arizona, i
les actuacions
d'espies i detectius a sou de la patronal. També
informà que desfilada del 6 de
setembre de 1917 organitzada pels patriotes de Globe (Arizona, EUA) en
honor
dels reclutes nord-americans havia estat un fracàs. En 1917
col·laborà
habitualment en Cronaca Sovversiva
i
visqué en diverses poblacions de Nou Mèxic (EUA).
El 15 de març de 1918 va ser
detingut a Miami (Arizona, EUA), juntament amb el mexicà
Tomás Martínez, sota
l'acusació de propaganda revolucionària
després de trobar-li al seu domicili
diaris i pamflets subversius, i empresonat a Tucson (Arizona, EUA);
jutjat el
31 de maig d'aquell any, en un judici que durà un minut i
trenta segons, va ser
condemnat a l'expulsió dels Estats Units, juntament amb
Tomás Martínez. Deportat
a Itàlia, l'11 d'abril de 1920 arribà al port de
Nàpols i retornà a Arnad. En
aquesta localitat fundà un Centro di Studi Sociali (CSS,
Centre d'Estudis
Socials) anomenat «Gruppo di Emancipazione
Anarchica», el qual va exercir una
forta influència en el jovent. Amic de l'anarquista Giuseppe
Mariani, el 12
d'abril de 1921 va ser detingut a Arnad, arran de l'atemptat al teatre
Diana de
Milà (Llombardia, Itàlia) del 23 de
març anterior, i portat a Milà; però
el 5
de juny va ser exonerat de tota culpa. De bell nou a Arnad, l'abril de
1923 passà
clandestinament a França i s'establí a
París, on va romandre fins l'octubre,
data en la qual retornà a Arnad. En 1925
s'instal·là de bell nou a la capital
francesa, on treballà de xofer, i el 10 de juliol de 1928
hagué de presentar-se
en la Prefectura d'Aosta. En 1933 va ser inclòs en el grup
de terroristes i inscrit
en la llista de militants a controlar establerta per la policia
ferroviària de
fronteres. El juliol de 1934 s'instal·là amb sa
filla Lotta a Veurey-Voroize i
el febrer de 1937 partí cap Arnad per a arranjar uns papers
sobre una herència,
però va ser detingut a Domodossola (Piemont,
Itàlia) i escorcollat sense
resultats; portat a Aosta, va ser sotmès a interrogatori, en
el qual va dir que
ja no militava. Posat en llibertat, el 14 de maig de 1937
partí cap a França.
El 21 de novembre de 1938 el cònsol italià de
Chambéry (Savoia, Arpitània) informà
que la seva conducta era «regular» i que no
freqüenta els «ambients
subversius». El 2 de novembre de 1939 el prefecte d'Aosta
envià al Ministeri de
l'Interior un informe demanant la modificació dels seus
antecedents policíacs,
ja que estava considerat com a un «element molt
perillós» i el 29 de febrer de
1940 va ser esborrat de la llista de terroristes. Durant la II Guerra
Mundial,
amb l'anarquista Corrado Quaglino, s'encarregà de facilitar
la fugida cap a
Suïssa dels antifeixistes buscats pel feixisme.
Després del conflicte bèl·lic,
romangué a França. Pietro Perruchon va morir 13
de setembre de 1967 a Veurey-Voroize
(Roine-Alps, França). ***
Foto policíaca d'Italo Garinei (1923) - Italo Garinei: El 18 de desembre de 1886 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Italo Garinei. Sos pares es deien Enrico Garinei i Concetta Bellatalla. De ben jovenet i fins al 1915, milità en el sector llibertari del marxisme i del sindicalisme revolucionari, formant part de la Federazione Giovanile Socialista (FGS, Federació Juvenil Socialista). A partir del 1906 col·laborà en la premsa socialista revolucionària, com ara Sempre Avanti, La Guerra Sociale, L'Internazionale, La Bandiera Proletaria i Il Martello. Durant el període prebèl·lic participà activament en el moviment antimilitarista des del sector més intransigent del Partit Socialista Italià (PSI), partidari del sindicalisme i de l'acció directa, i en oposició oberta al seu sector reformista. Quan es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) per motius d'estudi, es decantà definitivament pel moviment anarquista. A Torí continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Umanità Nova. El 29 de desembre de 1916 es llicencià en Enginyeria Civil a l'Institut Politècnic de Torí. Després fou cridat a files i enviat al front, arribant a aconseguir el grau de tinent. En acabar la Gran Guerra, s'adherí al Gruppo Giovanile Sindacalista Anarchico (GGSA, Grup Juvenil Sindicalista Anarquista), esdevenint un dels seus militants més actius. Durant el «Bienni Roig» formà part del moviment dels consells obrers de fàbriques i fou l'enllaç entre el grup d'anarquistes consellistes (Maurizio Garino, Pietro Ferrero, etc) i el grup editor de L'Ordine Nuovo (Antonio Gramsci, Palmiro Togliatti, Angelo Tasca, Umberto Terracini, etc.). El 24 d'octubre de 1920 va ser detingut a Pàdua, juntament amb Giovanni Diodà, delegat del grup anarquista d'aquesta ciutat, mentre participava en un congrés regional organitzat pels anarquistes del Vèneto. Durant els anys més durs dels feixisme la seva activitat fou molt limitada a causa dels estrictes controls als quals es va veure sotmès, sobretot perquè estava sota sospita de ser un enllaç amb els grups antifeixistes de l'estranger. Malgrat això, en 1944 publicà a Torí, amb Fioravanti Meniconi i Dante Armanetti, alguns números del periòdic clandestí Era Nuova. En acabar la II Guerra Mundial reprengué les seves col·laboracions en la premsa llibertària (Antiestato, Volontà, etc.) i entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat, amb Ilario Margarita i Corrado Quaglino, de la Federació Anarquista del Piemont (FAP), en el Congrés de Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara. Entre 1951 i 1968 publicà amb Dante Armanetti la publicació mensual anarquista Seme Anarchico. A mitjans dels anys seixanta retornà a la Toscana. Arran del congrés de la FAI de novembre de 1965, gràcies al qual la Federació Anarquista Pisana (FAP) esdevingué una de les organitzacions anarquistes més potents, encapçalà, amb Aurelio Chessa, Pio Turroni i altres destacats anarquistes toscans, un sector crític de la FAP que acusà la FAI de ser una organització excessivament centralitzada i burocràtica i promogué, durant el congrés de Pisa del 19 de desembre de 1965, la creació del Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Publicà alguns números únics de la publicació Iniziativa Anarchica. Portavoce congressuale i en la primavera de 1966 reprengué la publicació de Seme Anarchico. En aquests anys de finals dels seixanta, amb Renzo Vanni, fou un dels militants més actius de l'anarquisme toscà. Fou amic personal d'Errico Malatesta. Italo Garinei va morir el 6 de novembre de 1970 a Treviso (Vèneto, Itàlia). Documentació seva («Fons Italo Garinei») es conserva a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa. ***
Notícia
sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic
parisenc L'Humanité
del 4 de gener de 1923 - Pierre Gouzien: El
18 de desembre
–algunes
fonts
citen erròniament el 18 d'abril–
de 1889 neix a Lambézellec (Bretanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Pierre Gouzien. Sos pares es deien Yves Marie
Gouzien i Marie Jeanne Le Verge. En 1913 entrà com a
funcionari en pràctiques
a la Llotja Municipal del Peix de l'Ajuntament de Brest (Bro Leon,
Bretanya) i
acabà la seva carrera
com a redactor a l'oficina de beneficència. Militant
anarcosindicalista, entre
1922 i 1923 reemplaçà el comunista
Émile Carn en la secretaria del Sindicat
dels Treballadors Municipals. En 1922 va ser nomenat secretari de la
Borsa del
Treball de Brest i col·laborà en el
periòdic de la Confederació General del
Treball (CGT) Le Syndicaliste de l'Ouest
i en l'òrgan de la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU) Le
Syndicaliste du Finistère. Arran de
la publicació en el número 1 de Le
Syndicaliste du Finistère, l'agost de 1922, de
l'article col·lectiu «Plus
que jamais Vive Cottin», on feia costat Émile
Cottin, anarquista que el 19 de
febrer de 1919 intentà assassinar sense èxit
Georges Clémenceau, president del
Consell de Ministres francès, va ser condemnat a tres mesos
de presó, juntament
amb René Martin, militant anarquista, i Louis Marchand i
Pierre Camblan,
militants comunistes. El 22 d'agost de 1922 abandonà el lloc
de treball, en
tant que delegat sindical, per assistir, malgrat l'opinió
contrària de
l'alcalde socialista, al funeral de François Dravalen,
exsecretari de la Unió
Departamental del Finisterre de la CGT; per aquest fet, el 7 de
setembre de
1922 va ser portat davant un consell disciplinari i advertit
formalment. El 27
de maig de 1923 assistí a la reunió constitutiva
de la VI Regió (Finisterre,
Mayenne, Costes del Nord i Ille i Vilaine) com a delegat de la
tendència
anarquista, juntament amb Louis Quemerais i René Martin, i
el novembre de 1923
al II Congrés de la CGTU celebrat a Bourges (Centre,
França), esdevenint
tresorer de la Federació Unitària dels Serveis
Públics. El maig de 1924 va ser
nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGT de
Finisterre. En 1935 el
seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del
departament de
Finisterre i també estava inscrit en el «Carnet
B» dels antimilitaristes.
Casat amb Marie Claudine Morizur, fou pare d'una filla. Pierre Gouzien
va morir el 17 de febrer de
1942 a Landivisiau (Bro Leon, Bretanya) –algunes
fonts
citen erròniament Brest (Bro Leon, Bretanya). ***
Necrològica
de Marius Parsonneau apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 21 de febrer de 1980 -
Marius
Parsonneau:
El 18 de desembre de
1891 neix a La Rochelle (Poitou-Charentes,
França)
l'anarquista i anarcosindicalista Marius Adrien
Parsonneau.
Sos pares es deien François Victor
Parsonneau i Adrienne
Loetitia Renaud. En 1911 començà a militar en
la Confederació General del Treball (CGT), però
s'enfrontà a les
tendències
reformistes i polítiques i abandonà
l'organització. Després de la Gran
Guerra
participà en el grup anarquista de La Rochelle, format
majoritàriament
per
funcionaris de l'Estat i en el qual no acabà de sentir-se
bé. Abocat a
l'estudi, aconseguí una solida cultura i creà una
important biblioteca.
També
fou candidat abstencionista per al departament francès de
Charente
Marítim en
les eleccions i Aristide Lapeyre s'encarregà de la seva
«campanya
electoral». Entre
1935 i 1936 col·laborà en el periòdic
anarquista La Révolte,
editat a Bordeus (Aquitània, Occitània), i va fer
costat econòmic La Revue Anarchiste.
Destacà
per la seva hospitalitat i generositat, albergant a casa seva, al
carrer Petit
Marseille de Pont des Salines de La Rochelle, nombrosos companys de
passada (E.
Armand, Bally, Cyrano, Aristide
Lapeyre, Albert Libertad, Louis Louvet, Pierre Rousseau, etc.). Quan
esclatà la
II Guerra Mundial fou un dels primers anarquistes a ser internat a la
colònia
penitenciària de l'Illa de Ré i posteriorment en
un camp de concentració del
departament de Corresa, on restà molts de mesos.
Després de la guerra milità en
la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació
Nacional del Treball Francesa
(CNTF). En 1948 va ser nomenat secretari del grup local de La Rochelle
de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i creà una
biblioteca circulant. En
aquest any col·laborà en Le
Libertaire.
En aquesta època es dedicà a la cria de
coipús i, a començament de la
dècada
dels cinquanta, sembla que passà alguns mesos al Paraguai.
Sa companya
fou Léopoldine Marie Hilairine Camille Fabarez. Marius
Parsonneau va
morir el 25 de setembre de
1978 –algunes fonts citen erròniament
1979– a l'Hospital
General de La Rochelle (Poitou-Charentes,
França). ***
Herman
Frank - Herman Frank: El
18 de desembre de 1892 neix a Białystok (Podlàquia, Imperi
rus; actual Polònia)
l'historiador, editor, periodista, traductor i propagandista anarquista
Herman
Frank, també citat com Herman
Franck.
Estudià a la Universitat de Berlín (Alemanya), on
es va veure fortament
influenciat per Gustav Landauer, i en 1922 emigrà als Estats
Units. Entre 1940
i 1951 fou l'editor del setmanari anarquista novaiorquès en
llengua jiddisch Freie Arbeiter Stimme.
A començament
dels anys cinquanta col·laborà en el
periòdic rus Delo Truda
editat a Nova York. Va ser membre del PEN Club, de la Hebrew-American
Typographical Union, de la Bialystok Jewish Historical Association i
d'altres
institucions històriques i d'estudis judaics. És
autor d'obres i estudis sobre
història del judaisme i sobre el moviment cooperativista,
com ara Drei yor fun Bialistoker
konsum-kooperatsie
(1915-1918) (1918), Grikhishe
kakhomim mit 15 bilder (1923), Yidishe
typografie un bukh-oysarbetung kunst (1938), Tsvishn
khurbn un oyfboy. Der politisher un sotsialer velt-krizis un di
yidishe lage (1940), A. Sh. Zaks.
Kemfer far folks-oyflebung (1945), Ershte
yorn fun yidishn frayhaytlikhn sotsyalizm (1948, amb Shaul
Yanovski), Anarkho-sotsialistische ideyen un
bavegungen
bay Yidn. Historishe un teoretishe aynfirung (1951), 60 yor «Fraye Arbeter Shtime»
(1951), Natsionale un politishe bevegung bay
Yidn in Bialystok (1951), Anarchism
and the jews (1954, pòstum), Geklibene
shriften (1954, pòstum), etc. Herman
Frank va morir el 10 d'agost de 1952 a la seva casa de Nova York (Nova
York,
EUA) d'un atac de cor. ***
Enrico Crespi - Enrico Crespi: El
18 de desembre de 1897 –algunes fonts
citen el 30 de març de 1891– neix a
Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista
Enrico Crespi, conegut com Rico. Sos pares es deien
Giovanni Crespi i
Antonia Borero. Només pogué assistir a l'escola
elemental, però adquirí una
bona cultura autodidacta. De ben jovenet ja
freqüentà el cercles
revolucionaris. Durant la Gran Guerra va ser cridat a files i el maig
de 1916
va ser jutjat per la justícia militar acusat de
«greu insubordinació» i
condemnat a 17 anys de presó. Aconseguí la
llibertat a resultes de l'amnistia
promulgada en acabar la guerra i començà a
freqüentar les organitzacions
socialistes. En 1921 s'afilià al Partit Comunista
Italià (PCI), que s'havia
creat el gener d'aquell any. L'octubre de 1926 patí un
escorcoll i la policia
li va trobar periòdics i opuscles revolucionaris, fet pel
qual va ser denunciat
per «incitació a l'odi de classes».
Participà activament en els motins de 1927
i el juny de 1928 passà clandestinament a França.
En aquesta època va ser
inscrit en el registre de la policia de fronteres. A Clarmont
d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) treballà com a
mecànic en un garatge i milità en grups
antifeixistes. En 1929 va ser exclòs del PCI per seguir el
corrent encapçalat
per Amadeo Bordiga. Entrà en contacte amb un grup
d'anarquistes italians de
Marsella (Provença, Occitània) gràcies
al qual establí una forta amistat amb el
militant genovès Carlo Bacigalupo i finalment
esdevingué anarquista. L'abril de
1932 va ser condemnat en rebel·lia –possiblement
en aquesta
època es trobava a
Espanya– a sis mesos de presó i a dos anys de
llibertat
vigilada. Segons el
consolat feixista italià a Lió
(Arpitània), participà activament en les vagues
i manifestacions de juny de 1936 a Clarmont d'Alvèrnia. Des
del començament de
la guerra civil espanyola es dedicà a enrolar voluntaris per
lluitar a la
Península i, davant el perill d'una expulsió,
marxà a Barcelona (Catalunya).
Com a milicià de la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso», participà, com a
tinent d'Artilleria, en combats a Osca i a Almudébar
(Aragó, Espanya) on va ser
ferit. El maig de 1937 lluità a Barcelona contra la
reacció estalinista.
Detingut pels comunistes, va ser tancat a la presó Model de
Barcelona i
l'hivern de 1939 va ser posat a la frontera francesa pocs dies abans de
la
caiguda de la localitat en poder de les tropes franquistes. Internat al
camp de
concentració d'Argelers, formà part del grup
anarquista «Libertà o Morte».
Durant l'ocupació aconseguí evadir-se del camp on
estava reclòs i en 1942 s'integrà
en el maquis i la Resistència. Després de
l'Alliberament retornà a Clarmont
d'Alvèrnia i en 1948 s'instal·là a
Gènova on continuà militant en el moviment
anarquista i fent costat la premsa llibertària. Enrico
Crespi va morir el 24 de
novembre de 1973 a Gènova (Ligúria,
Itàlia). ***
D'esquerra
a dreta: Clara Prat Coll, Dolors Prat Coll i Carlos
Fernández Medrano. -
Clara Prat Coll: El 18 de desembre de
1897 neix a
Sant Ferriol (Garrotxa, Catalunya)
l'anarcosindicalista Clara Prat Coll. Sos pares es deien Josep Prat,
carreter, i
Maria Coll, i tenia quatre germans (Dolors, Joan, Josep i Rita). Nascuda en un família pobra
molt creient, quedà òrfena de
mare i la seva vida, de naturalesa malaltissa, a més de
sord-muda, restà lligada
a la de sa germana petita Dolors Prat Coll, destacada militant
anarcosindicalista. Es va criar amb sa família a Ripoll
(Ripollès, Catalunya),
on milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1936, amb el triomf
franquista, passà a França amb sa germana Dolors
i l'infant de cinc anys Carlos
Fernández Medrano, refugiat madrileny que la
família tenia acollit. Ambdues van
ser internades al camp de concentració de Magnac-Laval
(Llemosí, Occitània). El
febrer de 1940 el govern francès ordenà que
retornessin a l'Espanya franquista
les dones i els infants no acompanyats per un familiar
masculí. Carlos va ser
reclamat per sa família madrilenya i elles dues tornaren a
Ripoll. Davant la
imminència de la seva detenció, Dolors
aconseguí escapar i, després de dos
mesos amagada a Barcelona, passà, el 15 de maig de 1940, a
França, travessant
clandestinament els Pirineus per Prats de Molló (Vallespir,
Catalunya Nord).
Clara va ser enviada a
treballar de minyona, gairebé
com a esclava, a un mas de Vallfogona de Ripoll (Ripollès,
Catalunya).
Finament, en 1953, sa germana aconseguí que
passés a França i que les dues
germanes es poguessin reunir. Clara Prat Coll va morir el 20 de
setembre de
1970 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va
ser enterrada tres
dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Victoriano
Crémer en els anys republicans - Victoriano
Crémer: El 18 de desembre de 1908 –algunes
fonts
citen erròniament 1906–
neix al
carrer Barrio Gimeno de Burgos
(Castella, Espanya) el poeta, novel·lista, assagista i
militant
anarcosindicalista Victoriano Crémer Alonso. Fill d'una
família nombrosa
molt humil, sos pares es deien Teodoro Crémer, treballador
de la Companyia de Ferrocarrils
del Nord,
i Benita Alonso. La seva infantesa transcorregué entre
Burgos, Bilbao i
Lleó. Quan tenia 10
anys es traslladà definitivament amb sa família a
Lleó, on estudià al Cercle
Catòlic dels Germans Maristes. Quan tenia 16 anys
publicà el seu primer poema
en el setmanari La Crónica
de León. De jove treballà
com a venedor ambulant del diari El
Castellano, peó de pagès, mosso en
l'Apotecaria Escudero, pintor, amanuense
en una escrivania, aprenent de tipògraf a la impremta
«La Moderna» i en el
diari La Mañana, locutor i periodista.
Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Lleó,
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara El Amigo del Pueblo
(1931), La Calle, El
Combate Sindicalista (1933-1936), En Marcha,
Solidaridad Obrera
(1930-1932), La Tierra, etc. Durant els anys
republicans va ser
secretari de l'Ateneu Obrer Lleonès i regentà la
impremta «La Moderna». El
juliol de 1932 va ser processat per un article publicat en Solidaridad
Obrera de la Corunya. El 8 de gener de 1933, amb Mariano Rico
Cobas i Claro
José Sendón, va fer un míting a la
Corunya i altre el 18 de novembre d'aquell
any a Lleó. L'agost de 1933 publicà en el
periòdic madrileny La Tierra
«Vía Crucis. Romance proletario», un
text en prosa poètic on testimoniava la
repressió del govern republicà per sufocar la
revolta llibertària de Casas
Viejas. Per aquest escrit guanyà un premi de 300 pessetes,
però també
l'obertura d'un expedient militar. El capità i
maçó Juan Rodríguez Lozano, avi
de José Luis Rodríguez Zapatero i mentor de
Crémer, el defensà davant el
tribunal militar i aconseguí l'arxivament de l'expedient.
Cap al 1934
l'editorial madrilenya «Vida y Trabajo» li va
publicar el conte Invierno,
compartint fulletó amb El porvenir de nuestros
hijos d'Élisée Reclus.
Membre destacat del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel
Pestaña, el 27 de març de
1936 en va ser nomenat vocal del Comitè Local. El juliol de
1936, amb
l'aixecament feixista, va ser empresonat al camp de
concentració de l'antic
Hospital de San Marcos de Lleó i es lliurà de la
mort, salvat per capellans
(Luis Almarcha, Antonio González de Lama, etc.), en dues
ocasions. Després,
acusat de ser un seguidor del falangista dissident Manuel Hedilla
Larrey, va
ser detingut i tancat a la presó de Puerta Castillo.
Alliberat en 1938, amb la
condició que treballés per al periodisme
franquista, va ser enviat com a soldat
de l'«Exèrcit Nacional» als fronts
d'Aragó i de Llevant. Durant la postguerra
treballà de caixista en un periòdic i es
dedicà al periodisme –col·laborant en
periòdics franquistes (Proa, Pueblo,
ABC, Informaciones,
etc.) i en la cadena SER– i la literatura. En 1944
fundà a
Lleó, amb Eugenio
García de Nora i Antonio González de Lama, la
prestigiosa publicació Espadaña.
Revista de poesía y crítica, que
publicà l'obra de poetes oposats al règim
franquista i mantingué una línia editorial de
compromís polític i social i que
es perllongarà fins al 1951 –en el seu
número 20
publicà un famós poema, La
fábula de B. D., sigles de Buenaventura Durruti.
La seva escriptura lírica
es caracteritza per poesies rebels, inconformistes, desarrelades,
angoixants, tremendistes,
existencialistes i nihilistes força crítiques
vers la realitat d'aleshores i on
destaca la seva solidaritat cap els més desafavorits i els
«perdedors», i en la
seva narrativa deixa veure les seves preocupacions socials i la seva
denúncia
de la injustícia. En 1976 va ser nomenat cronista oficial de
la ciutat de Lleó.
En 1963 li fou atorgat el Premi Nacional de Poesia, en 1994 el Premi
Castella i
Lleó de les Lletres i en 2007 rebé la Medalla
d'Or al Mèrit en el Treball. En
2008 obtingué el Premi Gil de Biedma pel seu poemari El
último jinete.
El febrer de 2009 rebé la Medalla d'Or al Mèrit
en les Belles Arts 2008. Amb
més de 100 anys, publicava una columna diària en El
Diario de León,
titulada «Crémer contra
Crémer». Fou autor de més de 15.000
articles en la
premsa local i d'uns 6.000 comentaris en Radio León,
coneguda com «Radio
Crémer». Entre les seves obres
poètiques destaquen Tendiendo
el vuelo (1928), Tacto sonoro. Puestos de tierra
adentro
(1944), Fábula de B. D. (1945), Caminos
de mi sangre (1947), Las horas perdidas
(1949), La
espada y la pared (1949), Nuevos cantos de vida y
esperanza
(1951), Nuevos cantos de vida y esperanza II
(1952), Libro
de Santiago (1954), Furia y paloma
(1956), Con
la paz al hombro (1959), Tiempo de soledad
(1962),
Diálogo para un hombre solo (1963), El amor y la
sangre (1966),
Poesía
total (1944-1966) (1967), Nuevas canciones para
Elisa
(1972), Lejos de esta lluvia tan amarga (1974), Los
cercos (1976), Poesía (1944-1984)
(1984), El
mundo de José Jesús (1987), El
cálido bullicio de la ceniza
(1990), Ciudad de los poetas (1990, amb altres), La
escondida senda (1993), El fulgor de la memoria
(1996), Parábola de Amalia «La
Petarda» (1997), La
resistencia de la espiga (1997), La paloma coja
(la encrucijada)
(2002), Cualquier tiempo pasado (2003), El
palomar del sordo. Poesía en llamas (2005), Relámpagos
tardíos (2007), Antología
poética (2007); i
de narrativa Libro de Caín (1958), Historias
de Chuma-Chuco (1971), Libro de San Marcos
(1981,
autobiogràfic sobre la seva estada a la presó), Los
trenes no
dejan huella. Historia secreta de una ciudad (1986), Los
extraños terroristas de la Sábana Santa
(marionetas, títeres y otros volatines)
(1994), La casona (2001). Victoriano
Crémer va morir el
27 de juny de 2009 al Complex Assistencial de Lleó
(Castella, Espanya), on es
trobava ingressat des de feia uns dies, i va ser incinerat. Victoriano Crémer (1906-2009) ***
Francisco
Javier Miguel Aznárez - Francisco Javier
Miguel Aznárez: El 18 de desembre –algunes
fonts
citen erròniament el 8 de
març– de 1908 neix a Hecho
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Francisco
Javier Miguel Aznárez,
conegut
com El Largo. Sos pares es deien
Javier Miguel i Isabel Aznárez. Carnisser de
professió, milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) des de 1934. Quan el cop militar feixista,
va poder fugir de Jaca (Osca, Aragó, Espanya)
després de fracassar la resistència, passar a
França i retornar a la Península per Barcelona
(Catalunya). Durant la Guerra
Civil
espanyola fou delegat de la «II Columna
Ortiz», participant en la presa de Fuendetodos i Belchite
(Saragossa, Aragó, Espanya), també
comandà un batalló de muntanya a la
comarca d'Angüés i la Foia
d'Osca (Osca, Aragó, Espanya) i fou capità de la
153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. L'agost de 1937 va ser
ferit a Belchite. Amic de Francisco Ponzán Vidal,
col·laborà en el seu grup especialitzat
en realitzar incursions en territori enemic. Amb el triomf franquista
passà a
França i durant la ocupació continuà
participant en les activitats de la xarxa
d'evasió del «Grup Ponzán».
L'abril de 1944 ajudà el fugitiu Eusebio López
Laguarta (Coteno)
a escapar de la Gestapo. Sa companya fou Fernande Célina
Armande Brunet. Francisco Javier Miguel Aznárez va
morir el 27 de desembre
–algunes
fonts
citen erròniament el 29
de desembre–
de 1990 a l'Hospital Joseph Ducuing de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Francisco Javier Miguel Aznárez (1908-1990) ***
Fructuoso
Fernández Ungo quan feia el servei militar
(Mataró, 1933) - Fructuoso Fernández Ungo: El 18 de desembre de 1912 neix a Gueñes (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Fructuoso Fernández Ungo, conegut com Madriles. Sos pares es deien Saturnino Fernández i Felipa Ungo. Emigrà amb sa família a Madrid (Espanya) i després al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Quan tenia 14 anys entrà a fer feina a la «Papelera Española», coneguda com «La Paperera», i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució de 1936 va ser un dels militants més destacats en la col·lectivització d'aquesta empresa. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra, condemnat a 15 anys de reclusió menor i tancat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). Posteriorment va ser traslladat a Madrid per a fer treballs forçats. En 1943 va ser desterrat a València (València, País Valencià). En 1947, un cop lliure després d'un indult, retornà al Prat de Llobregat. En 1976 participà activament en la reorganització de la CNT al Prat de Llobregat. Sa companya fou Antònia Pere Amigo. Fructuoso Fernández Ungo va morir el 2 de gener de 1999 al seu domicili del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Fermín López de Vega (1935) - Fermín López de Vega: El 18 de desembre de 1913 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fermín López de Vega, conegut com El Chato. Sos pares es deien Félix López i María de Vega. De ben jovenet començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i treballà de metal·lúrgic a les drassanes «Astilleros del Cantábrico y Riera» (Factoria del Cantàbric). Quan la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) s'organitzà a Astúries, formà part del primer Comitè de les Joventuts Llibertàries. Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el Batalló «Onofre» Núm. 207, on va ser nomenat tinent. A començaments de setembre de 1937, durant la batalla de El Mazuco (Astúries), va ser ferit greument i hagué de patir l'ablació d'un pulmó. El 3 de desembre de 1937, amb la caiguda del Front Nord, caigué presoner i fou tancat i sotmès a treballs forçats a Oviedo, El Dueso i a la presó d'El Coto de Gijón. Jutjat, el 8 d'abril de 1938 va ser condemnat a mort, però el 14 de juny de 1938 la pena fou commutada per reclusió perpètua, encara que no se li va notificar fins un any després. El 20 d'octubre de 1943 es beneficià de la llibertat condicional. Començà a treballar de bell nou a la Factoria del Cantàbric i després de contactar amb José Penido Iglesias, immediatament s'integrà en el Comitè Local de Gijón de la CNT clandestina, amb Antonio Bermejo Perea i Avelino Fernández Argüelles (El Pichón). A finals de 1945, fugint de la repressió, passà a França amb Primitivo Sión i Rafael Tomás. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1978, retornà a la Península i s'afilià al Sindicat de Pensionistes de la CNT de Gijón. Després de l'escissió confederal, milità en la Confederació General del Treball (CGT). S'encarregà de gestionar l'obtenció de pensions per als expresoners i les vídues dels companys assassinats pel franquisme a Astúries. Fermín López de Vega va morir el 7 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 8 de desembre– de 2000 a l'Hospital de Cabueñes de Gijón (Astúries, Espanya) i va ser incinerat. Fermín López de Vega (1913-2000)
Defuncions
Justus Schwab segons el diari de Richmond (Virgínia, EUA) The Times del 18 de novembre de 1894 - Justus Schwab:
El 18 de desembre de 1900 mor a Nova York (Nova York, EUA) el
propagandista
anarquista Justus H. Schwab. Havia nascut en 1847 a Frankfurt del Main
(Darmstadt, Confederació Germànica; actualment
pertany a Hessen, Alemanya). Son
pare, que sembla que regentava una taverna, va participar en la
Revolució de
1848 i per això patí quatre anys de
presó sota l'acusació de disturbis contra
l'exèrcit.
Quan tenia 16 anys, Justus Schwab, per demostrar el seu menyspreu a
l'exèrcit
prussià, inutilitzà un canó que hi
havia apostat a prop de casa seva; també es
diu que va robar una bandera prussiana i n'enterrà la
meitat, mentre que son
pare va fer servir l'altra meitat per a fregar el terra.
Aprengué l'ofici de
paleta i participà en el moviment obrer fins a finals de la
dècada dels
seixanta. Quan tenia 21 anys va ser cridat a files, però
decidí desertar; amagà
el seu uniforme en un cementiri i fugí cap a
França. El maig de 1869 emigrà a
Nova York (Nova York, EUA), on treballà en la
construcció i entrà a formar part
de la secció alemanya de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT).
Perdé la feina arran de la crisi
(«Pànic Financer») de 1873 i amb altres
treballadors desocupats, participà en campanyes per a
aconseguir que s'activés
un programa d'obres públiques per part les autoritats
municipals per crear
llocs de feina. El 13 de gener de 1874 assistí a una gran
concentració de
protesta d'uns 10.000 treballadors a la plaça Tompkins que
va ser dissolta a
cops per 1.600 agents de policia, però ell tornà
amb una bandera vermella
cantant La Marsellesa; detingut, va
ser acusat d'«incitació a la revolta» i
de portar una bandera roja, aleshores
prohibida. Empresonat, va ser graciat pel governador de Nova York John
Adams
Dix. Poc després d'aquest incident es va casar amb Louisa,
filla d'immigrants
alemanys, amb qui en 1800 tingué dos infants (Justus H. Jr.
i Louisa) i
posteriorment altres dos. En aquesta època obrí
una taverna al número 50 de
First Street, al cor de Litte Germany (Petita Alemanya), que
esdevingué centre
de reunions del moviment radical novaiorquès. Aquesta
cantina, que comptà amb
una biblioteca d'uns sis-cents llibres, va ser fustigada tant pel
Moviment per
la Temprança com per la policia. Com que es va negar a donar
les begudes de
frac als agents de la policia que feien la ronda, sovint la seva
taverna va ser
assaltada i escorcollada. El juny de 1876 va ser detingut per vendre
cervesa en
diumenge, però va ser absolt en el judici. Durant la gran
vaga de 1877 va ser
nomenat president del seu comitè negociador i va fer
nombrosos mítings a
Tompkins Square. L'abril de 1877 va ser novament jutjat per
«conducta
desordenada» durant un míting al Chickering Hall,
però també va ser absolt.
Entrà a formar part del Socialist Labour Party (SLP, Partit
Socialista
Laborista), que s'havia creat en 1876, però el gener de
1880, amb Moritz
Bachmann, es mostrà crític per la seva
aliança amb el Greenback Party (GP,
Partit del Greenback), un partit
reformista antimonopoli que preconitzava una moneda governamental no
basada en
el patró or. Es va subscriure a la publicació
anarquista Freiheit, editada per
Johann Most, i de mica en mica reforçà el seu
ressentiment contra la direcció reformista de l'SLP i la
prepotència dels seus
líders. Aquesta animositat tingué el seu punt
àlgid quan l'SLP va votar a favor
d'una plataforma conjunta amb el GP, mentre ell reivindicava la
descentralització del poder. Expulsat de l'SLP amb altres 40
membres, que es
definien «socialrevolucionaris» seguint Johann
Most, aquest grup es reunia a la
seva cantina. Wilhelm Hasselmann, que feia poc havia arribat als EUA,
s'hi sumà
i suggerí que el nou grup s'anomenés Social
Revolutionary Club (SRC), inaugurant-se
el 15 de novembre de 1880 amb 27 membres. L'SRC, que cada vegada es
declarà més
anarquista, tingué reunions setmanals durant tota la
dècada dels anys vuitanta.
Schwab tingué un paper destacat l'octubre de 1881 al
Congrés dels
Socialrevolucionaris que se celebrà a Chigaco (Illinois,
EUA), al qual acudí
com a delegat de l'SRC de Nova York; en aquest congrés es va
denunciar
l'esclavitud assalariada i la propietat privada i va fer seves les
resolucions,
on s'incloïen la «propaganda pel fet» i
l'insurreccionalisme armat, del Congrés
Socialrevolucionari celebrat el juliol anterior a Londres (Anglaterra).
Mantingué
correspondència amb Albert Parsons quan aquest
estigué tancat a la presó de
Cook County. Estret col·laborador de Johann Most, quan
aquest partí en 1882 de
gira propagandística a Europa, esdevingué
l'editor de Freiheit.
També fou distribuïdor del periòdic Liberty de Benjamin Tucker. Aquesta
amistat amb Most es va trencar
en 1886 quan alguns anarquistes organitzaren una estafa consistent en
assegurar
les seves llars i després calar-les foc per cobrar la
indemnització; alguns
d'aquests van ser detinguts, processats i condemnats. Aquest fet
portà una
ruptura en el moviment llibertari alemany quan Johann Most es
negà a desaprovar
els incendiaris. Schwab, home moralment molt recte i seguidor de la
sentència
segons la qual «la fi mai no justifica els
mitjans», s'encarà amb Most i molts
dels seguidors d'aquest últim boicotejaren la seva taverna.
Malgrat tot,
continuà l'animació a la cantina, on acudiren
activistes radicals de tota mena,
entre ells, la seva amiga Emma Goldman i altres (Ed Brady, John
Swinton, Robert
Reitzel, Samuel Gompers, etc.), i artistes i escriptors novaiorquesos
(Ambrose
Bierce, James Huneker, Sadakichi Hartmann, etc.). En 1884
formà part del grup
d'anarquistes que va interrompre una reunió de l'SLP quan el
seu comitè
executiu volia aprovar una moció de denúncia
contra els llibertaris; detingut,
va ser jutjat per «incitació a la
revolta», però novament va ser absolt. L'11
de novembre de 1894 parlà, amb Emma Goldman, Max Baginski,
Voltairine de
Cleyre, John Edelmann i Charles Mowbray, en un míting
commemoratiu a Nova York
dels «Fets d'Haymarket». Durant sa vida
contribuí econòmicament a la defensa
legal d'anarquistes i participà activament en diverses
campanyes per la
llibertat d'expressió; també va ser membre de la
Internationale Arbeiter
Liedertafel (IAL, Societat Coral de Treballadors Internacionals), una
societat
musical d'anarquistes alemanys de Nova York. L'hivern de 1895 va
contreure la
tuberculosi i es va veure prostrat al llit des d'aleshores. Justus
Schwab va
morir el 18 de desembre de 1900 de pneumònia a Nova York
(Nova York, EUA) i fou
incinerat. Al seu seguici fúnebre acudiren unes dues-mil
persones i assistiren
gairebé totes les faccions del moviment obrer, moltes
d'elles oposades i enfrontades.
Son fill Justus H. Jr. continuà amb la taverna. El 30 de
maig de 2012 es va
col·locar una placa commemorativa a l'indret on es trobava
la taberna de Justus
Schwab. ***
Carlo
Berruti
- Carlo Berruti: El
18 de desembre de 1922 és assassinat a Nichelino (Piemont,
Itàlia) l'anarquista,
i després socialista i comunista, Pietro Carlo Berruti,
conegut també com Charles Berrutti
i que va fer servir el
pseudònim Bruto. Havia
nascut el 15
de juny de 1881 a Torí (Piemont, Itàlia). Sos
pares es deien Tommaso Berruti i
Pelagia Busia. Pintor de la construcció, quan era molt jove
entrà a formar part
del moviment anarquista, esdevenint administrador del
periòdic L'Ordine
(1892-1894), dirigit per P. G.
Gai i Pietro Stura. A començament de segle emigrà
a Lió (Arpitània), on va ser
detingut per «resistència a la força
pública» i expulsat per decret el 5 de
desembre de 1901 de França.
S'instal·là a Londres (Anglaterra), on
col·laborà
en el periòdic quinzenal La
Rivoluzione sociale
(1902-1903), editat per Antonio Galassini, i, sota el
pseudònim Bruto, en el
número únic La
Settimana Sanguinosa (18 de març de
1903), editat per Alfredo Ranieri i dedicat a la Comuna de
París. També
col·laborà en el periòdic londinenc Germinal
(1903). Més tard passà a Ginebra
(Ginebra, Suïssa), on en 1906
col·laborà,
sota el nom de Charles Berrutti en
el
periòdic bilingüe antisindicalista L'Azione
Anarchica – L'Action Anarchiste, publicat per Henri
Louis Truan, en
oposició a les tesis defensades per Il
Risveglio, de Luigi Bertoni. Durant la Gran Guerra
retornà a Torí i es posà
a fer feina en els Ferrocarrils Estatals. En 1920 va ser denunciat com
a
organitzador d'una vaga. En aquesta època
abandonà l'anarquisme i en les
eleccions locals de novembre de 1920 es va presentar com a candidat de
la
facció comunista del Partit Socialista d'Itàlia
(PSI) i va ser elegit regidor
municipal amb més de 48.000 vots. Després del
Congrés de Liorna (Toscana,
Itàlia) de 1921, s'afilià al Partit Comunista
d'Itàlia (PCI) i esdevingué secretari
de la Secció de Torí del Sindicat Central de
Ferroviaris Comunistes Italians (SCFCI).
També ocupà càrrecs en
l'Aliança Cooperativa Torinesa (ACT). El 18 de desembre
de 1922 Carlo Berruti va ser capturat per un escamot feixista, comandat
pels capitosts
Piero Brandimarte i Cesare Maria de Vecchi, a la seva feina, a la seu
del Control
de Mercaderies dels Ferrocarrils de l'estació de Porta Nuova
de Torí, i portat
a un camp de la població de Nichelino (Piemont,
Itàlia), on va ser assassinat a
trets per l'esquena. L'endemà, Angelo Quintagliè,
uixer de l'Oficina de Control
de Mercaderies, apolític, excombatent i excarrabiner, acusat
d'haver deplorat
públicament la bàrbara manera en la qual Berruti
havia estat assassinat, va ser
també mort al seu lloc de feina per un escamot feixista. Com
va ser la seva
voluntat expressada en vida, mitjançant la seva
adhesió a la Societat per a la
Cremació de Torí, el cos de Carlo Berruti va ser
incinerat el 29 de desembre
d'aquell any i les cendres dipositades al Temple Crematori del
cementiri
torinès. Durant els anys posteriors, l'homenatge foral
davant la tomba de Carlo
Berruti, en ocasió de l'aniversari de l'«Strage di
Torino» (Matança de Torí),
esdevingué una clàssica manifestació
dels joves universitaris antifeixistes. Un
carrer de Torí port el seu nom. ***
Pietro Ferrero - Pietro Ferrero: El 18 de desembre de 1922 és assassinat a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarcosindicalista Pietro Ferrero. Havia nascut el 12 de maig de 1892 a Grugliasco (Torí, Piemont, Itàlia). Ben aviat s'integrà en el moviment anarquista i, com a membre fundador del «Fascio Libertario Torinese», participà activament en les accions de protesta contra l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 serà un dels primers membres del Centre d'Estudis Socials, a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, que aviat es transformà en Escola Moderna i de la qual esdevindrà secretari en 1911; aquesta escola, inspirada en els principis de la pedagogia llibertària de Francesc Ferrer i Guàrdia, estava dirigida per Maurizio Garino. Adherit al Sindicat Metal·lúrgic de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1912, després del fracàs d'aquest sindicat en una vaga, s'afilia per unificar la lluita a la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), adherida a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball), esdevenint l'editor responsable de la revista mensual La Squilla, suplement de propaganda del Metallurgico Federale. En 1914 participà en les agitacions sorgides arran de la «Settimana Rossa» italiana. Fou un membre destacats dels grups de protesta contra l'aventura imperial italiana a Líbia. En 1917, amb altres anarquistes de la Barriera di Milano, participà en el motí de Torí contra la patronal i la guerra. En 1918 començà a treballar com a mecànic a la Fabbrica Italiana Automobili Torino (FIAT). En aquests anys es mostrà força actiu contra la deriva reformista de la FIOM, militant, juntament amb el seu company i amic Maurizio Garino, en l'ala intransigent, revolucionària i anticorporativista d'aquest sindicat. En 1919 fou elegit secretari de la FIOM torinesa i decidí abandonar el seu lloc de feina i consagrar-se plenament a la lluita sindical. Durant el seu secretariat es va veure implicat en nombroses lluites laborals, entre les quals destaca l'«Sciopero delle Lancette» –«Vaga de la Busca», efectuada l'abril de 1920 contra la decisió unilateral de la FIAT d'ajustar l'horari laboral a l'horari solar– o el moviment d'ocupació de fàbriques. Amb Garino, redactà el «Manifest pel Congrés dels Consells», apareguda el 27 de març de 1920 en L'Ordine Nuovo. El juliol de 1920, en el moment més explosiu i abans de la primera ocupació, presidí una assemblea del Comitè Intern del Consell de Fàbrica on sostingué que els treballadors torinesos estaven disposats a tot i va fer una crida a la FIOM a fer costat la lluita revolucionària i anarcosindicalista de l'USI. Durant el moviment dels Consells de Fàbriques fou un dels militants més actius i radicals, oposant-se fermament, en el Congrés Nacional de la FIOM a Milà, a la ratificació reformista de l'«Acord D'Aragona-Giolitti», que proposava l'evacuació de les fàbriques i que acabà finalment amb les ocupacions. Pietro Ferrero va morir tràgicament en els fets coneguts com «Strage di Torino» (Matança de Torí), esdevinguts el 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia), quan un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte va fer una «batuda correctiva» per tot el Torí proletari. Segrestat a la Cambra del Treball torinesa, després de llargues i atroces tortures que acabaren amb la seva vida, el cadàver fou destrossat i arrossegat pels carrers de Torí fermat a un camió com a un trofeu victoriós. El clima de terror feixista a Torí era tan absolut que al seu enterrament només assistiren 15 persones, quan Ferrero era una de les persones més estimades i conegudes de les classes obreres de la ciutat piamontesa. El 7 de novembre de 1923, la fàbrica d'automòbils «Amo» de Moscou (URSS) prengué el nom de «Pietro Ferrero». Durant la resistència antifeixista, un grup de partisans torinesos, particularment actiu durant la insurrecció al Piemont, prengué el nom de «33 Battaglione Squadre di Azione Partigiana (SAP) Pietro Ferrero», en el seu honor. ***
Nelly Roussel (1908) - Nelly Roussel: El 18 de desembre de 1922 mor de tuberculosi al sanatori de Buzenval de París (França) l'assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora i anarcofeminista Nelly Roussel. Havia nascut el 5 de gener de 1879 a París (França). En 1903 va participar en el Congrés Internacional de Lliurepensadors, on va fer el discurs de clausura, ben igual que en el de l'any següent. En 1904 va participar en els actes contra la celebració del Centenari del Codi Civil francès. Va militar amb Paul Robin en la difusió de les idees neomaltusianes, contra la ideologia natalista del poder i de la Llei de 1920 que reprimia la contracepció i la seva propaganda. Va ser una de les fundadores de la Lliga de la Regeneració Humana. Oradora de talent, va fer conferències arreu de França exaltant la maternitat conscient i a disposar del propi cos, tot escarnint el masclisme, ja sigui de dretes o d'esquerres; moltes conferències les acabava amb «l'escena simbòlica» dramàtica Par la révolte, que va representar per primera vegada l'1 de maig de 1903. Va reclamar independència total per a les dones, fundada en unes noves relacions entre els sexes. Va col·laborar en periòdics i revistes de dones (La Fronde, La Mère éducatrice, La Voix des femmes, La Femme affranchie), antinatalistes (Génération consciente, Régéneration, Le Néo-Malthusien, Action), lliurepensadors (La Libre Pensée Internationale) i llibertaris (Le Libertaire). Entre els seus llibres podem destacar Pourquoi elles vont à l'église: comédie en un acte, Paroles de combat et de paix, Quelques discours (1903), Quelques lances rompues pour nos libertés (1910), Paroles de combat et d'espoir (1919), Ma forêt (1920), Trois conférences (1930, pòstum), Derniers combats (1932, pòstum), L'eternelle sacrifiée (1979, pòstum), entre d'altres. Va ser companya de l'escultor Henri Godet. El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Marguerite Durand de París. En 2006 Elinor Accampo li va dedicar una biografia Blessed motherhood, bitter fruit: Nelly Roussel and the politics of female pain in Third Republic France. ***
Notícia orgànica d'Émile Roussier apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 26 d'abril de 1913 - Émile Roussier: El
18 de desembre de 1929 mor a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista, d'antuvi
socialista i després comunista, Émile Louis Roussier. Havia nascut el 20 de
maig de 1884 a Montelaimar (Delfinat, Occitània). Era fill de François
Stanislas Roussier, obrer capeller aleshores soldat del III Regiment de Línia
acantonat a Marsella (Provença, Occitània), i de Maria Grange, capellera i
calcetera. Es guanyava la vida treballant de perruquer a Troyes (Xampanya-Ardenes,
França). En 1900 el seu nom va ser proposat per ser esborrat de la llista
d'anarquistes de la policia del departament de l'Aube. Cap el 1903 militava en
les Joventuts Socialistes. El 4 de juliol de 1905 es casà Troyes amb la
calcetera Eugénie Mathilde Jauron. Aleshores vivia al número 48 del bulevard 14
Juillet de Troyes. Després de fer el servei militar, formà part de «Le Droit
Savien», secció del Partit Socialista (PS) de Sainte-Savine (Xampanya-Ardenes,
França), fins a 1910. En 1912 era secretari de l'anarquista Grup d'Educació
Social (GES) de Troyes. Aleshores vivia al número 1 bis del carrer Gambetta de
Troyes. En 1913 col·laborà en el diari de Troyes La Tribune de l'Aube.
Va ser nomenat secretari adjunt de la Secció de Troyes de la Lliga dels Drets
de l'Home en la seva constitució el 25 d'abril de 1920. El juliol de 1920 va
ser processat a Troyes per «ultratges a un agent de policia». En el Congrés
Federal Comunista celebrat el 30 de gener de 1921 es pronuncià a favor de la
III Internacional i en va ser nomenat membre de la comissió executiva. El 18 de
desembre de 1921 va ser delegat al Congrés Federal Comunista i va intervenir en
la moció sobre l'exèrcit. L'agost de 1922 era secretari de la Secció de Troyes
del Partit Comunista - Secció Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC).
Va ser novament elegit membre de la comissió executiva en el Congrés Federal
Comunista celebrat el 14 de gener de 1923. El 19 de juny de 1923, amb René
Plard, redactor en cap del diari La Dépêche de l'Aube, va fer la
conferència contradictòria «La situation national et internationale. Le
programme communiste. De la nécessité d'adhérer au Parti», organitzada pel Grup
Comunista del barri de Saint-Martin de Troyes, celebrada a la Sala Dardé d'aquesta
ciutat. Participà activament en la campanya contra l'ocupació de la conca
minera del Ruhr. En 1924 va ser membre del jurat titular de l'Audiència de
l'Aube i el març d'aquell any era responsable de la comissió de Conflictes del
PC-SFIC. Va col·laborar en el periòdic comunista La Dépêche de l'Aube.
Després de la mort de sa companya el 17 de març de 1929, va vendre la seva
perruqueria, al número 196 del carrer Faubourg Croncels de Troyes, i passà a
viure a casa de sa filla i son gendre, al carrer de París de Clichy. Molt
afectat per aquesta mort, Émile Roussier es va suïcidar asfixiant-se amb gas el
18 de desembre de 1929 al domicili de sa filla a Clichy (Illa de França, França). ***
João
Salustiano Monteiro (João
Black) - João Black:
El
18 de desembre de 1955 mor a Lisboa (Portugal) el tipògraf,
periodista,
bibliotecari, poeta popular i fadista
anarquista i anarcosindicalista João Salustiano
Monteiro, conegut com
João Black. Havia nascut
el 28 de
setembre de 1872 a Feijó (Almada, Setúbal,
Portugal). De nin quedà orfe de pare
i restà amb un oncle que li donava mala vida.
Després de fer el segon any al Liceu
Nacional de Lisboa (Liceu do Carmo), decidí ser impressor i
periodista i des de
molt jove treballà al periòdic O
Puritano
d'Almada, on va aprendre l'ofici. En 1892, de la mà de
l'escriptor i periodista
Eugénio da Silveira, entrà a fer feina en O
Século. Posteriorment fou alumne de la societat
«A Voz do Operário», entrà
en la seva impremta i dirigí el seu òrgan
d'expressió del mateix nom. En A
Voz do Operário publicà entre 1905 i
1920 una columna amb fados sota el
títol «A carteira de um
operário». Entre el 14 i el 17 de març
de 1914 assistí
al Congrés Obrer Nacional de Tomar (Santarém,
Centre, Portugal), que donà lloc
a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), de
la qual va ser nomenat
secretari adjunt. L'octubre de 1915 va ser nomenat en el V
Congrés Nacional del
Partit Socialista de Portugal (PSP) membre del seu Comitè
Nacional i en 1917 va
ser renovat en el càrrec. Entre 1918 i 1925
col·laborà, sobretot amb poesies,
en el periòdic O Arsenalista.
Quan en
1919 es creà el periòdic anarcosindicalista A
Batalha, hi va sovint col·laborar
entusiàsticament. En 1920 va participar
en el grup esperantista Novaj Horistoj
de Lisboa. Fou autor de nombrosos fados
(Fado anarquista, Fado
das Águias, Un fado
só para ti, Mãe,
A mina oração,
Porque te vendes de negro, etc.),
caracteritzats pel seu compromís
llibertari, i és autor de l'himne revolucionari A Batalha, amb música de
Joaquim Thomaz del Negro (Tomás del
Negro). Cantava els seus fados
a casas de fado, sindicats,
societats recreatives, tabernes de
Cacilhas i Ginjal, carrers, etc., i les seves cançons van
ser censurades per
l'Emissora Nacional i pel Secretariat Nacional d'Informació
de Portugal d'António
Joaquim Tavares Ferro. El febrer e 1933 publicà el
pamflet-poema Jornada luminosa, per
a celebrat el 50
aniversari d'A Voz do Operário.
El
seu pseudònim procedeix d'Alexander Black, el seu protector
anglès que li va
pagar els estudis a Almada. Sa companya fou Bernardina Adelaide de
Azevedo.
Diversos carrers d'Almada i de Setúbal porten el seu nom.
João Black està
considerat, amb Fortunato Coimbra, Carlos Harrington, Júlio
Janota, Aldredo
Marceneiro, Izidoro Pataquinho, João Patusquinho,
José Carlos Rates, Avelino de
Sousa i Francisco Viana, un dels major exponents del fado
social i de la «música de
intervenção»
(cançó protesta) de
Portugal. ***
Dolores
Morata Díaz - Dolores Morata Díaz: El 18 de desembre de 1974 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Morata Díaz, també coneguda com Dolores Aguilar, pel seu company. Havia nascut el 29 de gener –algunes fonts citen erròniament el 30 de gener– de 1899 a Águilas (Múrcia, Espanya). Sense estudis, quan era molt jove començà a treballar. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on aprengué a llegir i a escriure. A partir de 1922 començà a viure en «unió lliure» amb el militant llibertari Miguel Aguilar Doñate, amb qui tindrà quatre fills i una filla. Aquest mateix any, pressionada per la dictadura de Primo de Rivera, la parella s'exilià a França i s'establí a Lavelanet. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornaren a la Península. Catalogada com a «anarquista perillosa», patí nombroses persecucions i empresonaments i en 1932 va ser deportada a Bata. En 1939, amb el triomf feixista, passà a França. Amb la declaració de guerra son company va ser expulsat i emigrà a Mèxic, restant a França amb sos infants. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a l'exili, Dolores Morata Díaz va morir el 18 de desembre de 1974 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Miguel Aguilar Doñate (1895-1954) ***
Necrològica
de Manuel Blasco Genzor apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 21 de febrer de 1984 - Manuel Blasco
Genzor: El 18 de desembre de 1983 mor a
Saint-Rémy (Borgonya, França) l'anarquista
i anarcosindicalista Manuel Blasco Genzor. Havia nascut l'1 de gener de
1915 a
Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Miguel Blasco i
Isabel Genzor. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era
membre de les
Joventuts Llibertàries de Saragossa. Un cop la ciutat
caigué a mans feixistes,
aconseguí passar a zona republicana. Son germà
major Miguel Blasco Genzor va
ser afusellat pels franquistes. Voluntari en la guerra, va ser ferit.
No podent
reincorporar-se als fronts, treballà en la
col·lectivitat d'Azuara (Saragossa,
Aragó, Espanya), fins que va ser destruïda en 1937
per les tropes estalinistes
d'Enrique Líster Forján. En aquesta
col·lectivitat conegué Basilisa Alcalá
Bello, que esdevingué sa companya i amb qui
tingué tres infants. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Després d'una breu estada a Moulins
(Alvèrnia, Occitània), en
1941 s'instal·là amb sa família a
Tournus (Borgonya, França), on treballà de
sabater. Durant l'Ocupació participà en la
reconstrucció del moviment
llibertari. En 1944 va ser nomenat secretari departamental de Saona i
Loira del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Assistí com a
delegat a diversos
congressos confederals, com ara al de 1947 en representació
de Montceau, Autun
i Digion, i a assemblees plenàries. En 1948
col·laborà en CNT.
En 1980 pertanyia a la Federació Local de Dijon (Borgonya,
França) de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Manuel Blasco Genzor va
morir el 18 de desembre de 1983 a Saint-Rémy (Borgonya,
França) –algunes fonts
citen erròniament Tournus (Borgonya, França). ***
Jesús
Veiga Fervenza (esquerra) amb un company (Bordeus, ca. 1948)
- Jesús Veiga Fervenza: El 18 de desembre de 1989 mor a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile) l'anarcosindicalista Jesús Veiga Fervenza. Havia nascut l'11 de gener de 1908 a Meira (Moaña, Pontevedra, Galícia). Sos pares es deien José Veiga Santomé, mariner, i Peregrina Fervenza Corralez. Pescador de professió, durant els anys de la II República espanyola fou un dels principals puntals de «Solidaritat Marinera» del Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Moaña i, sota el pseudònim de El Duende Pescador, col·laborà en Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT gallega. El 27 de gener de 1934 es casà a Moaña amb Amelia Martínez Pérez. Quan els fets d'octubre de 1934 i després del cop militar feixista de juliol de 1936 s'hagué d'amagar. Durant els anys quaranta participà, especialment amb Manuel Rua, en la reorganització clandestina de la CNT dels pescadors de Moaña i fou delegat d'aquesta població i de Cangas (Pontevedra, Galícia), alhora que estava embarcat amb els pesquers de Bouzas (Vigo, Pontevedra, Galícia). En 1947, a conseqüència de les agafades repressives franquistes, passà a França, on mantingué contactes amb el Confederació Regional Galaica de la CNT de la Península, especialment amb Desiderio Comesaña. Amb sa companya Amelia i sos tres infants residí a Blaia (Aquitània, Occitània). En 1950 emigrà amb sa família a Xile, on continuà militant en la Delegació del Moviment Llibertari del país. Després alguns mesos treballant en una conserveria d'Antofagasta (Antofagasta, Antofagasta, Xile), s'instal·là a Talcahuano (Concepción, Bío-Bío, Xile), on visqué amb uns oncles i treballà de pescador artesanal. Cap a mitjans dels anys cinquanta s'instal·là amb sa família a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile), on continuà fent de pescador. A començament dels anys seixanta s'implicà en l'organització dels pescadors artesanals del centre de Xile, ja que no hi havia cap federació pesquera en aquesta zona. Fou un dels fundadors de l'associació de pescadors artesanals «Cooperativa San Antonio», de la qual va ser nomenat president. Després de mantenir contactes amb altres associacions de pescadors de la regió, el 5 de juny de 1964 fundà la Federació de Cooperatives de Pescadors de la Zona Central, que reagrupava els ports de Caleta El Membrillo, Regional Quilombo, Padre Camilo, Maule Sur i San Antonio. Entre 1964 i 1970 es mostrà particularment actiu en l'organització i el finançament de terminals portuàries de comercialització de la pesca gestionades pels mateixos pescadors. Però la creació de noves cooperatives, amb finalitats polítiques, donaren lloc a la divisió del moviment. Durant el govern de la Unitat Popular de Salvador Allende, la gestió d'aquestes terminals va ser confiada als sindicats. Entre 1970 i 1973 esmerçà molt de temps tractant de trobar un acord sobre la forma de comercialitzar i de gestionar les terminals pesqueres. En 1974, després del cop militar feixista d'Augusto Pinochet, va ser exclòs de tota activitat i privat dels seus drets de pescador artesanal. Jesús Veiga Fervenza va morir el 18 de desembre de 1989 a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile). ***
Pierre
Mélet - Pierre Mélet: El 18 de desembre de 1991 mor a Gap (Provença, Occitània) –moltes fonts citen erròniament Antonavas (Provença, Occitània)– l'escriptor, professor, oveller, pacifista i anarquista Pierre Guillaume Mélet. Havia nascut el 7 de juny de 1908 al IV Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya). Sos pares es deien Bernard Ludovic Mélet, lliurepensador i mestre intern a l'Escola Nacional Professional de Livet, i Yvonne Émilie Bernard, telegrafista. Després dels estudis primaris i d'un temps en una escola primària superior, aconseguí entrar en l'Escola Normal de Savenay on acabà els seus estudis amb una diplomatura superior. En 1927 es casà amb Blanche Mélet i aquest mateix any començà la seva carrera de docent públic a Touvoix, que continuà a Haute-Goulaine (1931) i a Rezé, barri al sud de Nantes, entre 1935 i el 31 de maig de 1941 –aquesta època va ser descrita en la seva obra Aux couleurs de l'automne. Com a pacifista convençut, a començaments dels anys trenta participà en el Servei Civil Voluntari Internacional, moviment sorgit a Suïssa en acabar la Gran Guerra, i aprofitant les vacances d'estiu, participà en diversos tallers a Suïssa, especialment en 1931, 1932 i 1934. En 1933 realitzà un viatge a la Unió Soviètica del qual tornà trasbalsat i fou un dels primers a criticar el sistema soviètic –es reuní amb Victor Serge a Brussel·les poc després del seu alliberament i amb Panaït Istrati, del qual era fervent lector. El 9 de juliol de 1936 va ser elegit al Consell Sindical de la Secció del Loira Atlàntic del Sindicat Nacional de Docents i després va ser designat secretari de la Comissió d'Acció Social, càrrec que ocupà fins a la declaració de guerra en 1939. En aquest càrrec s'esforçà a defensar l'esperit anarcosindicalista de la Carta d'Amiens i publicà nombroses cròniques sobre la situació del gènere humà en la societat i els problemes de la cultura. L'octubre de 1937 publicà el seu primer llibre, Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant, publicat en l'editorial «Mère Éducatrice» dirigida per Madeleine Vernet, amb un prefaci de Han Ryner i il·lustracions de Charles Lopis. En aquesta època Pierre i Blanche es van veure influenciats per Les Cahiers du Contadour (1936-1939), revista trimestral pacifista de Jean Giono on s'explicava com portar una vida simple, autosuficient, fraternal i generosa sempre acostat a la natura. Així, en 1938 i 1939 la parella assistí a les «Trobades del Contadour» a Manosque, a la muntanya de Lure (Provença, Occitània), on els deixebles de Giono es reunien per parlar sobre aquesta forma de vida i on conegueren altres contadouriens (Jean Bouvet, Alfred Campozet, Lucien Jacques, Hélène Laguerre, etc.) amb els quals entaularen una ferma amistat. La II Guerra Mundial, però, acabà amb l'«utopia contadoriana». Durant l'Ocupació, sota la pressió de l'exèrcit alemany i les persecucions, abandonà l'ensenyament i entre el juny i el juliol de 1941 seguí un curs intensiu de formació a l'Escola Nacional d'Ovellers de Rambouillet, després del qual es dedicà a la ramaderia ovina a la regió normanda d'Évreux. Més tard s'instal·là en un petit poble dels Alps on portà una vida aïllada i retirada del món on pogué portar a terme el seu «retorn a la natura». El març de 1943 va ser nomenat ajudant d'oveller, una mena d'assessor tècnic d'aquesta professió i l'1 d'agost d'aquell any entrà en la «Bergerie Nationale» de Rambouillet. L'1 d'octubre de 1943 entrà en funcions enquadrat en el Sindicat Oví de la regió d'Ais de Provença. El novembre de 1944, aconseguí traslladar-se als Alts Alps destinat a la Direcció dels Serveis Agrícoles dels Alts Alps, on intentà crear el Sindicat Intercomunal dels Ramaders Ovins. Allà va escriure la seva novel·la Le galvaudeux, la qual el gener de 1948 aconseguí el premi «Sulli Olivier de Serres» de literatura pagesa. Entre 1959 i 1971 va ser alcalde d'Antonavas (Provença, Occitània) –encara que ateu, en el seu mandat reconstruí l'església del poble i en 1965 organitzà una gran festa per al seu mil·lenari. En aquests anys va escriure diverses obres consagrades a la muntanya i als ovellers i va fer classes a l'Escola Agrícola de Gap. Blanche Mélet va morir el 25 de febrer de 1987 i aleshores ell va emprendre l'escriptura de les seves memòries. És autor de Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant (1937), Le Galvaudeux. Récit de la vie d'un berger (1948 i 1979), Une expérience d'estivage en commun dans les Préalpes du Sud. Guide pratique à l'usage des éleveurs de moutons (1951), Antonaves, mille ans d'histoire. L'evolution et la vie d'un village haut-alpin (1965), Trente années au service des bergers (1974 i 1979), Cinquante années, déjà! déjà! À la manière des troubadours, la chanson du bonheur (1977), Bergers mes amours! Ces témoignages qui viennent du peuple (1978), De Touvois à Antonaves. Le beau voyage que j’ai fait: les feux du couchant (1978), Le chemin des étoiles (1980), Frérie des bergers alpins. Souliers-en-Queyras, 28 avril 1980 (1980), Aux couleurs de l'automne. Avec le maître d'école, le beau visage de l'enfance (1982), À l'ombre du campanile. À partir du village d’Antonaves, l’histoire vivante du canton de Ribiers (1983), Du soleil au coeur. Le message du berger (1984), Nos Hautes-Alpes. Le plus délicieux pays du monde (1985) i C'était notre Blanche. Témoignages (1988). Pierre Mélet va morir el 18 de desembre de 1991 a l'Hospital de Gap (Provença, Occitània) –moltes fonts citen erròniament Antonavas (Provença, Occitània)– i va deixar els seus béns a l'Ajuntament de Champolion amb la condició que fos creada una «Maison du Berger» (Casa de l'Oveller), la qual va ser inaugurada en 2009. Altre oveller-militant anterior va ser Gaston Michaud (Gaston Britel), que creà l'editorial «La Moisson Nouvelle». ***
Josep
del Amo Ribera - Josep del Amo Ribera: El 18 de desembre de 1992 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep del Amo Ribera. Havia nascut el 21 de febrer de 1920 a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Domènec del Amo i Maria Ribera. Ebenista de professió, des de 1936 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL). Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937 i al final de la guerra civil fou comissari polític. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs en diversos camps de concentració (Agde, Sant Cebrià, Argelers). Treballà a les comarques de Bordeus i de Marsella i en 1942 retornà a la Península. Després de fer els anys de servei militar que el franquisme l'adjudicà a les Illes Balears, treballà d'autònom en el seu ofici d'ebenisteria i posteriorment en una fàbrica tèxtil. En aquests anys mantingué una certa activitat clandestina i ajudà Raúl Carballeira Lacunza durant les seves detencions de 1953. Vegetarià convençut, formà part de la Societat Vegetariana i entre 1963 i 1977 en fou secretari. En 1977 va ser expulsat de la Societat Vegetariana i en creà una de nova a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), de la qual va ser secretari. En 1960 entrà a formar part del grup musical «Los millonarios de la canción» com a lletrista (Mi canción de Navidad, Plegaria, Vagabundo, etc.), grup que assolí un cert èxit (enregistrament de discos, presència mediàtica, premis, etc.). En 1960 també estrenà la comèdia dramàtica en tres actes Y por nuestro mundo, piedad, de la qual s'imprimí el llibret aquest mateix any. El 15 d'abril de 1972 va fer la conferència «El alcoholisme, epidemia impuesta» a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), dins el cicle «Sábados Culturales», organitzats per la Secció d'Estudis del Centre Excursionista «Puig Castellar». Després de la mort del dictador Francisco Franco, entrà en la CNT, la qual abandonà arran dels conflictes sorgits després del V Congrés Confederal de 1979. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Gramanet del Besós i Mujeres Libres. Sa companya fou Vicente Alcácer, de família llibertària. Amic de Josep Peirats Valls i de Benito Milla Navarro, deixà unes extenses Memorias. Josep del Amo Ribera va morir el 18 de desembre de 1992 a la Residència Sanitària Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. El 4 de novembre de 2008 el seu nét Aymar del Amo estrenà una videoinstal·lació documental sobre la seva vida i els seus amics a l'Espai Eart de Barcelona sota el títol «Veus de l'exili intern». Sembla ser que existí un altre José del Amo que actua entre 1947 i 1951 en la resistència llibertària a Lió (Arpitània). ***
Necrològica
de Valentina Beivide Solana apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'11 de gener de 1994 - Valentina Beivide Solana: El 18 de desembre de 1993 mor a Cuers (Provença, Occitània) l'anarquista, naturista i esperantista Valentina Beivide Solana –també citada Beibide–, coneguda com Sara. Havia nascut el 16 de desembre de 1894 –algunes fonts citen erròniament 1893– a Liaño (Villaescusa, Cantàbria, Espanya). Sos pares es deien Ricardo Beivide i Visitación Solana. Quan era molt jove emigrà a França i a París entrà en contacte amb el moviment llibertari i conegué son company Pedro. La parella s'establí a Cuers (Provença, Occitània), on Pedro animà el grup esperantista local dins del quall ella col·laborà activament. També participà en les activitats del grup vegetarià llibertari de Niça (País Niçard, Occitània), especialment com a cuinera. Posteriorment formà part del grup de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània) fundat en 1929 per Joseph Estour i Marie Barrieu i que reunia vegetarians, esperantistes i naturistes la majoria llibertaris. En 1937 la parella marxà cap a Espanya per participar en la Revolució. En 1939, amb el triomf franquista, retornaren a Cuers i el seu domicili acollí nombrosos refugiats als quals ajudaren, amb el suport del grup de Lo Pònt de Soliers, per aconseguir ajuda material i documents. Després de la mort de Pedro, continuà militant fins que un atac li va paralitzar les cames i es va veure obligada a retirar-se a una llar d'ancians de Cuers. Valentina Beibide va morir centenària el 18 de desembre de 1993 a la Residènica «L'Ensoleillado» de Cuers (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la Facultat de Medicina de Marsella. ***
José Broto Roldán - José Broto
Roldán: El 18 de desembre de 1993 mor a Dijon
(Borgonya,
França) l'anarcosindicalista
José Broto Roldán. Havia nascut el 22 d'abril de
1918 a Albalat
de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
José Broto i Mercedes Roldán. Obrer
metal·lúrgic, en 1931, gairebé un
infant, s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan tenia 15 anys va ser
empresonat a
Osca (Aragó, Espanya) a causa de la seva
participació en la
insurrecció llibertària del 8 de
desembre de 1933. Un cop lliure gràcies a la seva curta
edat, s'instal·là a
Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de
1936, va ser
voluntari en la «Columna Durruti» i
marxà cap al front d'Aragó. Després de
la
militarització, va ser nomenat tinent de la 120 Brigada
Mixta de la 26
Divisió (antiga «Columna
Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. Amb el triomf franquista,
passà a
França per Puigcerdà i fou
internat a la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i al camp de
concentració d'Argelers. En 1940 trobà son
germà Domingo Broto Roldan, que també havia estat
voluntari al front abans de ser enviat a Lleida per una malaltia.
Ambdós s'instal·laren
a Nevers (Borgonya, França), on reberen la
notícia de l'assassinat de sa mare a
mans dels feixistes el maig de 1938. José Broto, que
tingué contacte freqüent
amb Ricard Sanz García, comandant de la 26
Divisió, milità en la Federació
Local de Nevers de la CNT. Sa companya fou Dionisia Pascual.
José Broto Roldán
va morir el 18 de desembre de 1993 a l'Hospital General de Dijon
(Borgonya,
França) –algunes
fonts citen erròniament 1992 a Nevers (Borgonya,
França). ---
|
![[17/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[17/12]") |
|
![[19/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[19/12]") |
|
|
| Actualització: 18-12-22 |