---

Anarcoefemèrides del 17 de desembre

Esdeveniments

Premsa anarquista

Premsa anarquista

- Surt El Trabajo: El 17 de desembre de 1899 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Trabajo. Publicación mensual obrera. Realitzat a la impremta de Manuel Álvarez, hi van col·laborar Francisco Domenech Vinajeras, P. Pinillos, Fermín Salvochea, Francisco Guerrero Moreno, José Sánchez Rosa, Amalia Cavia, Abayá, Grave, Soldedad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Merlino i Prat, entre d'altres. Només en sortiren vuit números, l'últim el 15 de juliol de 1900.

***

Gran Price de Barcelona

Gran Price de Barcelona

- Míting internacional al Price: El 17 de desembre de 1936 al saló Gran Price de Barcelona (Catalunya) se celebra un míting internacional organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en col·laboració amb la Secció Francesa de l'Associació Internacional del Treballadors (AIT), al qual assistí nombrós públic. Presidiren l'acte Fernand Fortin, de la Secció Francesa de l'AIT, i Joaquim Cortès, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En foren oradors Paul Lapeyre, en representació de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (Secció Francesa de l'AIT); Bernat Pou i Gaston Leval, pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT; F. Lorenzo Justi, de la Secció Italiana; Pierre Besnard, secretari de l'AIT; i Lesiege, delegat de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. El míting es concentrà en les dues notícies internacionals de l'actualitat d'aleshores: la creació d'un «Comitè de No Intervenció» en la guerra d'Espanya i la proposició d'un armistici amb els feixistes aixecats. Per a la CNT el «Comitè de No Intervenció» podia reunir-se i prendre els acords que volgués, però els treballadors no s'enganyarien i continuarien la guerra a mort contra el feixisme fins el triomf definitiu de la Revolució Social. I sobre la proposició de concertar un armistici, la CNT declarà que mai no n'acceptaria cap [«Estem disposats a morir, estem disposats a destrossar Espanya abans que acceptar un armistici.»]. Finalment es recalcà que el triomf de la revolució no només estava als fronts de batalla, sinó també als tallers, a les fàbriques i als camps, i que calia demostrar la capacitat constructiva de la Revolució Llibertària.

***

Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint 'Pravda'" (anys 30)

Anatoli Skurikhin: "Pagesos russos llegint Pravda" (anys 30)

- Pravda anuncia purgues: El 17 de desembre de 1936 a Moscou (Rússia) el diari soviètic Pravda anuncia sense cap contemplació que els seus agents comunistes han començat a Catalunya la «neteja» de trotskistes i d'anarcosindicalistes, i que s'aplicaran amb la mateixa energia que a la Unió Soviètica...

***

"Écoutez May Picqueray" (1983)

Écoutez May Picqueray (1983)

- Estrena d'Écoutez May Picqueray: El 17 de desembre de 1983 es realitza a l'Studio St. Severin de París (França) la primera projecció de la pel·lícula produïda i dirigida per Bernard Baissat Écoutez May Picqueray, film documental biogràfic sobre la destacada militant i propagandista anarquista May Picqueray (1898-1983). Hi van participar nombrosos companys i amics de la protagonista, com ara Léo Campion, P. M. Cardona, J. J. Combaut, Nicolas Faucier, Sylvain Garrel, Daniel Guerin, Denis Langlois, Franck Neveu i Rita Tabai. Nombroses seqüències del documental estan enregistrades a la seu del periòdic Le Réfractaire, que fundà i dirigí la militant anarquista, i al seu domicili. Les cançons d'aquest film, que guanyà el Premi Qualitat del Centre Nacional de la Cinematografia francès, estan interpretades per la filla de May Picqueray, Sonia Malkine. El muntatge s'acabà poc després de la seva mort.

***

Cartell del congrés

Cartell del congrés

- Congrés d'estudis sobre Borghi: Entre el 17 i el 18 de desembre de 1988 se celebra a l'Auditorium Comunale «Don Minzoni» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el congrés d'estudis «Armando Borghi nella storia del movimento operaio italiano e internazionale» (Armando Borghi en la història del moviment obrer italià i internacional). Va ser organitzat per la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de la citada ciutat en ocasió del vintè aniversari de la mort del destacat anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi. Els actes van començar el 17 de desembre amb la inauguració d'un monument en memòria d'Armando Borghi, obra de l'escultor Angelo Biancini, als anomenats «Jardins d'Armando Borghi», davant l'Hospital de Castel Bolognese. Posteriorment també es van inaugurar els locals de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», al número 20 del carrer Rondanini de la localitat. En el congrés hi van intervenir destacats historiadors i estudiosos del moviment anarquista italià, com ara Maurizio Antonioli (Il viaggio in Russia), Luciano Bergonzini (Borghi e Toscanini), Nico Berti (Dal sindacalismo anarchico all'anarchismo «puro». La significativa parabola di Armando Borghi), Luigi Di Lembo (Borghi in Francia tra i fuoriusciti (estate 1923-autunno 1926)), Adriana Dadà (L'arrivo di Borghi negli Stati Uniti. Tra alleanza antifascista e purismo ideologico), Carlo Doglio (In viaggio con Borghi), Vittorio Emiliani (Borghi oratore e scrittore «naturale») Emilio Falco («L'alleanza libertaria» e il Convegno Anarchico Italiano di Roma del 1911), Giuseppe Galzerano (Controritratto polemico di Mussolini), Gianpiero Landi (L'archivio Armando Borghi. Una nuova fonte per gli studi sulla storia dell'anarchismo), Pier Carlo Masini (Il movimento anarchico italiano nel secondo dopoguerra), Italino Rossi (Armando Borghi (1944-1953). Ritorno in Italia, ritorno alle origini), Giorgio Sacchetti (Comunisti contro individualisti. Il dibattito sull'organizzazione nel 1907), Fiorenza Tarozzi (Virgilia d'Andrea, la poetessa dell'anarchia), Cristina Valenti (Borghi autore di drammi antifascisti) i Claudio Venza (Borghi e la Spagna). En 1990 s'editaren les actes d'aquest congrés, a cura de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», en el número 25 del Bolletino del Museo del Risorgimento, publicat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)

Foto policíaca de Christian Kempf (ca. 1894)

- Christian Kempf: El 17 de desembre de 1861 neix a Belsenberg (Württemberg, Confederació Germànica) l'ebenista anarquista Christian Kempf, conegut sota diversos pseudònims (Markus Allweier, Markus, Allweier, H. Lang, Ferdinand Häuzi, Jacob Gall, Weber, etc.). Emigrà a Suïssa i s'instal·là a Binningen (Arlesheim, Basilea-Camp, Suïssa). Detingut, va ser tancat a la presó de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) i l'octubre de 1889 va ser expulsat, amb altres dos anarquistes alemanys (Willibald Schmid i Auguste-Frédéric Püschel), acusat de «propaganda anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de 1889, en un gran nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.) l'anomenat Manifest dels anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista Albert Nicolet (Metternich), de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups anarquistes, a més de distribuir premsa anarquista (Freiheit, Le Réveil, etc.). A començaments dels anys 1890 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Urbain Gohier (1912)

Urbain Gohier (1912)

- Urbain Gohier: El 17 de desembre de 1862 neix a Versalles (Illa de França, França) l'advocat, periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i, després, antisemita i profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain Gohier o sota el pseudònim d'Isaac Blümchen. De jove quedà orfe i adoptà el llinatge del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar Lletres i Dret. Decidí fer-se periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del periòdic Le Soleil. En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore, passà a ser un dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un antimilitarista convençut i defensor a ultrança del capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es caracteritzà per unes posicions polítiques força ambigües (dreyfusard, antisemita, racista, antimilitarista, socialista, llibertari, neomaltusià, etc.) --ell es definia com «monarquico-sindicalista». En 1898 publicà el pamflet antimilitarista L'Armée contre la nation, pel qual va ser processat, encara que fou absolt; l'any següent publicà La Congrégation et les prétoriens. A finals de segle entrà a formar part del moviment neomaltusià, fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert Lantoine, A. Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900 sortí el seu pamblet Aux femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i l'any següent Aux travailleurs conscients. En 1902 publicà en pamflet antimilitarista À bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, com a membre de la llibertària Associació Internacional Antimilitarista (AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a la presó parisenca de la Santé, a finals d'any publicà el seu al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme et la paix. Va ser director en cap de diversos periòdics, com ara Le Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier (1903) i de l'anarquista Le Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le Tigre per la seva repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual serà conegut per a la posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic antisemita La Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi du Peuple (1903-1904) i Le Libertaire. Fou un dels primers editors de l'edició francesa d'Els protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus articles, hagué de batre's en diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar decantant-se cap a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es van fer dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de Vichy i col·laborà en el periòdic antisemita i profeixista Le Pilori. En 1944, amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per col·laboracionista. Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 a Saint-Satur (Centre, França).

***

Cartell de la CGT-SR

Cartell de la CGT-SR

- Hoche Meurant: El 17 de desembre de 1883 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i anarcosindicalista Hoche Arthur Meurant. Autodidacte des de jove, va descobrir l'anarquisme llegint Kropotkin. Antimilitarista arran del servei militar en 1903, va rebutjar obeir ordres i va ser condemnat a tres anys de presó i enviat a un presidi militar a Algèria. Per revoltar-se, va ser condemnat a mort el 5 d'abril de 1906 per un Consell de guerra, però li van commutar la pena per 10 anys de presidi; va intentar evadir-se abans de ser indultat en 1910. Com a minaire va militar sindicalment en la Confederació General del Treball Unitària, però va ser exclòs pels comunistes i es va afiliar a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de Pierre Besnard i va col·laborar en Terre Libre i en Le Combat Syndicaliste fins al 1939. Propagandista anarquista, va promoure diversos grups de la Regió Nord, com ara «L'Entraide» (El Suport Mutu) de Croix. En 1921 va ser novament condemnat a uns mesos de presó per repartir pamflets antimilitaristes. Després va participar a tots els congressos anarquistes francesos, així com en la premsa llibertària (Le Libertaire), essent el responsable del departament del Nord del periòdic Germinal (1919-1933) i de Le Combat (1923-1924). En 1927 va ser membre del Comitè de Defensa Social del Nord-Pas-de-Calais. Es va lliurar a l'Espanya revolucionària en 1937, ajudant en el tràfic d'armes a la frontera francobelga, i després va organitzar Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), així com l'acollida dels refugiats espanyols. Va prendre part en la resistència i restarà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort, el 13 d'abril de 1950 a Croix (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre les seves obres podem destacar Bas les armes!... (1931) i Paradoxe (1934).

***

Silvio Annovi

Silvio Annovi

- Silvio Annovi: El 17 de desembre de 1890 neix a Saliceto Panaro (Emília-Romanya, Itàlia) el sindicalista i anarquista Silvio Annovi. Sos pares es deien Alfonso Annovi i Dionisia Cuoghi. És guanyà la vida fent de paleta i després de gelater. Membre de la Cambra del Treball i del Grup Anarquista de Mòdena, després de la Gran Guerra participà en tota mena de manifestacions i vagues. En 1924 va obrir un petit negoci de dolços i gelats a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1927 es va traslladar a Niça (País Niçard, Provença, Occitània), on regentà una gelateria. A la ciutat niçarda prengué part en les activitats de la secció local de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Com que semblava que no era molt actiu en el moviment llibertari, en 1938, va ser proposat per les autoritats perquè el seu nom fos esborrat de la llista d'anarquistes a controlar a les fronteres i del Codi Processal Civil (CPC), però justament en aquests dies va ser interceptat a Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord), procedent de Niça, amb propaganda anarquista. La policia registrà el seu domicili a Barcelona (Catalunya), on vivia amb l'anarquista Giuseppe Pasotti. La policia considerà que després de la detenció de Pasotti, Annovi havia ocupat el seu lloc en la direcció del servei de reclutament de voluntaris de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Fins el març de 1942 va ser buscat per la policia. Després de la II Guerra Mundial retornà a Mòdena. Silvio Annovi va morir el 14 de juliol de 1978 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Pierre Lentengre

Pierre Lentengre

- Pierre Lentengre: El 17 de desembre de 1890 neix a París (França) el militant llibertari Célestin Pierre Lentengre, també anomenat Pierre Lentente. A començaments dels anys vint fundà un grup anarquista al barri parisenc de Buttes-Chaumont, on vivia, i començà a col·laborar en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) que tingué lloc a Levallois. A finals de maig de 1923 va ser condemnat a sis mesos de presó per un article aparegut en Le Libertaire en defensa de l'anarquista Germaine Berton, que havia assassinat el 22 de gener d'aquell any l'ultradretà Marius Plateau, i va romandre empresonat fins al setembre. Després fou nomenat membre del consell d'administració de Le Libertaire i a partir de l'11 de desembre de 1923 reemplaçarà Georges Vidal en l'administració, càrrec que exercirà fins al 14 de desembre de 1924, quan fou reemplaçat per Henri Delecourt. També en aquesta època fou administrador de La Revue Anarquiste, de Sébastien Faure. Arran del Congrés de la UA tingut a Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, fou elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la UA, càrrec que abandonà després del Congrés d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926. En aquests anys fou arxiver de l'oficina de la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms, els secretaris de la qual foren Lucien Huart i Pierre Besnard. En 1927 segueix Sébastien Faure en una gira de conferències. Arran de l'escissió esdevinguda a finals de 1927 en el si de la Unió Anarquista Comunista (UAC) entre partidaris de la «Plataforma d'Arshinov» i els que s'oposaren, encapçalats per Sébastien Faure, prendrà part per aquests últims i assumirà provisionalment la secretaria de la nova organització, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) fins al febrer de 1928, quan fou reemplaçat per Darsouze. Com a secretari del «Grup Fernand Pelloutier» de l'AFA del XX Districte parisenc, fou redactor administrador del seu primer òrgan d'expressió, Le Trait d'Union Libertaire, i dels sis primers números de La Voix Libertaire, que serà el successor del primer fins que l'administració fou transferida a Llemotges a finals de 1928. En 1929 fou membre, amb G. Rolland, G. Grégoire, M. Thereau i M. Langlois, del grup «La Colonie Enfantine Libertaire», que durant els dos mesos d'estiu recollien al domicili campestre de Jeanne Morand cinc infants d'obrers. També col·laborà durant els anys trenta en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure i en Le Libertaire. Durant el Congrés de París, entre el 19 i el 21 d'abril de 1930, signà el «Manifest dels anarquistes comunistes» favorable a una unió general dels anarquistes i fou elegit membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). De tota manera, sempre fou membre de l'AFA i en 1933 en fou el secretari. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 assistí, com a delegat del Sindicat dels Metalls de la regió parisenca, al IV Congrés de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), on fou elegit per a la comissió administrativa com a administrador de Le Combat Syndicaliste. El 30 de juliol de 1936 fou un dels oradors, amb Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure, del gran míting organitzat a la Mutualité de París per la CGTSR en solidaritat i en commemoració dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zensl, empresonada a l'URSS; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, mort a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Arran d'un míting de suport a la Revolució espanyola tingut a la Mutualité l'1 d'octubre de 1936 insistí en la manca d'armament i denuncià la neutralitat adoptada per les democràcies. Després de la guerra distribuirà els fascicles de l'Encyclopédie Anarchiste i serà un dels fundadors en 1948 de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure», de la qual serà secretari amb Justin Olive; també fou el responsable de les edicions d'aquesta associació fins al 1955 i edità dues obres de Faure: Mon communisme: le bonheur universel i Propos subversifs. Després participarà en «La Ruche Culturelle», nou nom de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure» pres en 1958. A partir de la tardor de 1952 fou membre del «Centre de Recherques Philosociales», que cada setmana organitzava debats a la sala de les Sociétés Savantes de París. En 1957 publicà amb Aristide Lapeyre el llibre Le fin douloureuse de Sébastien Faure.  Pierre Lentengre va morir el 20 de març de 1982 a Draguinhan (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Vicent Gil Mata apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de novembre de 1980

Necrològica de Vicent Gil Mata apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1980

- Vicent Gil Mata: El 17 de desembre de 1903 neix a Vila-real (Blana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Gil Mata –també citat com Vicenç Gil. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara conseller d'Obres Públiques. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en camps de concentració. Durant l'ocupació nazi va ser deportat a l'illa de Jersey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de Marsella. Vicent Gil Mata va morir el 17 d'octubre de 1980 a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després. Cal no confondre'l amb Vicente Gil (Portela).

***

Francisco Foyos Díaz en l'exili

Francisco Foyos Díaz en l'exili

- Francisco Foyos Díaz: El 17 de desembre –algunes fonts citen setembre– de 1905  neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Francisco Foyos Díaz –el seu primer llinatge també citat Foyo i el segon com Trias–, conegut com Pachin o Patxin. De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat i per aquest motiu conegué la presó. El 3 de maig de 1923 va ser detingut a Bilbao, juntament amb altres companys, acusat d'impedir a trets la detenció del company Justo Gómez (Galleguín). Durant els anys republicans, fou president del Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa (Aragó, Espanya). Durant els fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser membre del Comitè Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Antonio Ejarque, Cipriano Mera i Ramón Andrés, entre d'altres, i fou detingut dos dies després quan es dirigia a Madrid. El 2 d'agost de 1935 va ser tancat governativament a la presó provincial de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya), on coincidí amb Isabelo Romero, Alejandro Miguel i Miguel Chueca Cuartero. El març de 1936, amb Miguel Abós Serena i altres, participà en una reunió amb la patronal i la classe política saragossanes per a solucionar el problema de la desocupació. El juliol de 1936 participà activament en el combats contra el cop d'Estat feixista i durant la guerra lluità als fronts. L'octubre de 1936 va ser nomenat delegat general d'Ordre Públic del Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA) i membre del Comitè Regional d'Aragó i del Comitè Nacional de la CNT. El gener de 1937 va ser nomenat membre de la Junta de Seguretat d'Aragó amb seu a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El novembre de 1937 estava pres a Casp pels comunistes després de la destrucció de les col·lectivitats aragoneses per Enrique Líster Forján. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració francesos. Detingut per la policia feixista del Govern de Vichy, el 12 d'agost de 1942 va ser reclòs al Sector B del camp de concentració de Vernet. El 27 de maig de 1944, amb altres companys, formà part d'un comboi amb destinació Alemanya, però el mateix dia aconseguí fugir del tren. No obstant això, fou detingut per la policia nazi i traslladat a la presó de Feldkirch (Vorarlberg, Àustria), d'on fou alliberat pels aliats en 1945. En 1947 era secretari de Propaganda del Subcomitè Nacional de la CNT a França. El 23 de gener de 1948 signà un document a favor del Partit Llibertari (PL). Fou membre de l'Amicale des Anciens Internés Politiques et Résistants du Camp de Concentration du Vernet d'Ariège. Francisco Foyos Díaz va morir el 21 d'octubre de 1977 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després en aquesta ciutat.

Francisco Foyos Díaz (1905-1977)

***

Cosme Paúles del Toro

Cosme Paúles del Toro

- Cosme Paúles del Toro: El 17 de desembre de 1917 neix a Aguada de Pasajeros (Cienfuegos, Cuba) l'escriptor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Cosme Paúles del Toro, que va fer servir diversos pseudònims (Cosmos, Francisco Javier de Toro, Javier de Toro). Fill d'un aragonès i d'una canària, des dels tres anys visqué a Osca (Aragó, Espanya) i quan era adolescent, agitat per un propagandista anomenat Perico, entrà a formar part del moviment anarquista. A partir de 1933 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). Detingut sota l'acusació de «terrorisme», va ser alliberat gràcies a Ramón Acín Aquilué. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Tardienta i participà activament en la reacció contra aquest. Dies després, s'integrà a Barcelona (Catalunya) en la comunista «Columna Trueba-Del Barrio» i lluità al front d'Aragó (Almudébar i Osca). A partir de novembre de 1936 lluità en la «Columna Durruti». Ferit al front de Madrid (Espanya), passà mesos hospitalitzat a Barcelona. A la capital catalana s'uní a l'Agrupació Anarquista «Faros», on fou molt actiu en l'organització juvenil. El maig de 1937, després de les barricades, va ser segrestat i torturat en una txeca situada al Casal Carlos Marx i salvà la vida gràcies al descobriment i desmantellament d'aquest centre. Fins el final de la guerra participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Gurs. Poc després, gràcies a la seva nacionalitat cubana, aconseguí un passatge cap a Amèrica. Després de passar per diversos països americans (Cuba, Veneçuela, Colòmbia, Perú i Equador), en 1947 s'establí a La Calera (Quillota, Valparaíso, Xile). El 8 de desembre de 1947 es casà amb Silvia Vercellino Cacini, de qui tingué dues filles, María i Lily. Més tard es reunirem amb ell sos germans i sa mare. A Xile ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica tant en el moviment anarquista xilè com en el de l'exili espanyol. Durant els anys cinquanta i seixanta milità, amb Francisco Pauner Sospedra, en la Federació Anarquista Internacional (FAI) de Xile. Formà part del grup editor d'El Libertario, que s'edità entre juliol de 1954 i juliol de 1956. Entre 1958 i 1961 publicà a La Calera la revista Presencia Anarquista,  òrgan del grup anarquista «Libertad» i on col·laboraren, entre d'altres, J. Federico Cortés N. i Fernando Solano Palacio. En 1960 era secretari general de la CNT de Xile i destacà sobretot en el camp propagandístic. En 1960 prologà el poemari Jardín de acracia de Fernando Solano Palacio i Astru Astur. En aquests anys col·laborà en les activitats del Centre Republicà Espanyol. Durant la dictadura militar d'Augusto Pinochet es va veure obligat a minvar la militància i a reduir les seves col·laboracions en premsa. A La Calera dirigí el periòdic Libertad i mantingué un servei de llibreria. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes americanes i europees, com ara AIT, Boletín de los Amigos de la AIT, Boletín de los GGDDC, Boletín de Información de SIA, Boletín Ródano-Alpes, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Libertaria, Espoir, Fructidor, Guángara Libertaria, Libertad, La Nouvelle Idéale, Presencia Anarquista, La Protesta Obrera, Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, Voluntad, etc. És autor de nombroses novel·les, com ara Bajo la tempestad, Cadáveres en el monte, Trágico retorno, Vengado, La tragedia de Castillejas del Valle (1934 i 1937), Un jazmín en la serranía (1937), Él era un rebelde (1937), Sombras en la retina (1937), La venganza de los parias (1937), Vengé! (1956), Sous la tempête (1956), Grupo Anarquista Libertad (1959, amb altres), Presencia anarquista (1959, amb altres), Tragique retour. Roman historique (1959), Interpretación del anarquismo (1969, amb altres), etc. Cosme Paúles del Toro va morir d'un infart de miocardi el 2 d'abril de 1993 a Temuco (Cautín, L'Araucania, Xile).

Cosme Paúles del Toro (1917-1993)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Rafael Barret a Montevideo a punt de partir cap a França (6 de setembre de 1910)

Rafael Barret a Montevideo a punt de partir cap a França (6 de setembre de 1910)

- Rafael Barrett: El 17 de desembre de 1910 mor a Arcachon (Aquitània, Occitània) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista Rafael Ángel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Havia nascut el 7 de gener de 1876 a Torrelavega (Cantàbria, Espanya). Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del Carment Álvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a «vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un «Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica --Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria-- i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español, Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón, Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquesta època quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera, Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anys és donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de «tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia, El Espíritu Nuevo, Apolo, Natura, El Despertar i ¡Libertad! ¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al «Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat --actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase: «Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».

***

Necrològica de Charles-Albert Bitterlin apareguda en el diari socialista de La Chaux-de-Fonds "Le Sentinelle" del 19 de desembre de 1933

Necrològica de Charles-Albert Bitterlin apareguda en el diari socialista de La Chaux-de-Fonds Le Sentinelle del 19 de desembre de 1933

- Charles-Albert Bitterlin: El 17 de desembre de 1933 mor a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) l'anarquista, i després socialista, Charles-Albert Bitterlin. Havia nascut el 2 de juny de 1867 a Dijon (Borgonya, França) –algunes fonts citen La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Sos pares es deien François-Antoine Bitterlin i Anne Miserez. Es guanyava la vida com a artesà d'encastament i gravador. En 1887 fundà, amb Pierre Coullery, la Societat Romanda del Grütli, de la qual va ser nomenat secretari. En 1889, quan la repressió sorgida arran de l'edició del «Manifeste des anarchistes suisses» d'Aimé Bovet i Albert Nicolet, purgà tres mesos de presó per no delatar noms de companys. En 1892 va ser condemnat a 20 francs de multa per defensar un borratxo contra la policia. El gener de 1893 intervingué en un debat contradictori entre Alcide Dubois i Adhémar Schwitzguébel a La Chaux-de-Fonds. Durant la nit del 10 a l'11 de desembre de 1893 va difondre a La Chaux-de-Fonds i a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa) el manifest «La guerre des pauvres contra les riches», signat pels Grups Anarquistes Suïssos i editat a París (França) pel periòdic La Révolte, fet pel qual el 19 de desembre de 1893 el Consell Federal suís va decretar la seva expulsió de la Confederació Helvètica considerant que aquest manifest legitimava «la propaganda pel fet i el recurs a la violència». Altres companys seus del Cercle d'Estudis Socials de La Chaux-de-Fonds (Auguste von Gunten, Paul Janner, Arthur-Bertrand Monnin i Charles Alfred Reuge) van ser denunciats el gener de 1894 pel mateix motiu. El grup anarquista de La Chaux-de-Fonds, encapçalat per Charles Allement, intentà sense èxit realitzar una col·lecta en favor dels condemnats. Malgrat l'ordre d'expulsió, comparegué amb sos companys al judici i va ser condemnat, com la resta, a quatre mesos de presó i a 1.000 francs de multa per «amenaces i provocació de delictes». El periòdic La Sentinelle organitzà una subscripció popular per a poder finançar les multes i ajudar les famílies dels condemnats. Un cop lliure el 15 d'abril de 1895, s'instal·là a Morteau (Borgonya, França), on continuà militant en els cercles socialistes i sindicalistes. L'octubre de 1913 retornà a La Chaux-de-Fonds, on deixà de militar en el moviment anarquista i s'afilià al Partit Socialista. Estava casat amb Pauline Leibundgut. Charles-Albert Bitterlin va morir el 17 de desembre de 1933 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després. El periòdic socialista local La Sentinelle publicà una necrològica elogiosa de la seva persona.

Charles-Albert Bitterlin (1867-1933)

***

André Cauderay (1935) [militants-anarchistes.info]

André Cauderay (1935) [militants-anarchistes.info]

- André Cauderay: El 17 de desembre de 1936 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista André Cauderay –sovint el seu llinatge es citat d'altres maneres (Cauderai, Canderay, etc.). Havia nascut en 1914 a París (França) i descendia d'una família originària d'Allaman (Vaud, Suïssa). Estudià medicina a París i, arran del cop feixista de juliol de 1936 a Espanya, l'octubre marxà cap a la Península i es presentà voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Destinat a la Bateria d'Artilleria «Michele Schirru», comandada per Libero Battistelli, va ser ferit el novembre a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). André Cauderay va morir a resultes de les ferides el 17 de desembre de 1936 en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya) on havia estat traslladat.

***

Josefina Lamua Broto

Josefina Lamua Broto

- Josefina Lamua Broto: El 17 de desembre de 1941 és afusellada per les tropes franquistes a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Josefina Lamua Broto. Havia nascut cap al 1918 a Boltaña (Osca, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil espanyola actuà a la zona de Barbastre amb son company milicià.

***

Necrològica de Segundo Villagra apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 29 de març de 1970

Necrològica de Segundo Villagra apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de març de 1970

- Segundo Villagra: El 17 de desembre de 1969 mor a Châteaudun (Centre, França) l'anarcosindicalista Segundo Villagra. Havia nascut cap el 1881 a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Pastor d'ovelles a les muntanyes del seu poble natal, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de la CNT de Châteaudun, on residia.

***

Ventura Agustí

Ventura Agustí

- Bonaventura Agustí Gebellí: El 17 de desembre de 1972 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Bonaventura Agustí Gebellí, conegut com Ventura Agustí. Havia nascut el 14 d'octubre de 1898 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Picapedrer de professió, s'establí a Reus (Baix Camp, Catalunya) amb el seu cunyat buscant feina. De notable cultura, exercí diversos càrrecs orgànics en el Sindicat Únic de Paletes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Reus. Per les seves activitats patí diferents escorcolls policíacs. Durant la guerra civil ocupà càrrecs municipals en nom de la CNT, com ara el de regidor de Cultura de Reus, des d'on intentà crear una escola de Belles Arts que havia de dirigir l'escultor imatger reusenc Pau Figueres, i de Serveis Públics. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i s'establí a Tolosa de Llenguadoc on milità en la CNT de l'Exili, malgrat els seus problemes de vista.

***

Arrigo Catani

Arrigo Catani

- Arrigo Catani: El 17 de desembre de 1977 mor al barri d'Antignano de Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Arrigo Catani, conegut com Baffino o Baffetto. Havia nascut el 5 de juny de 1909 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Alfredo Catani i Annuziata Manetti. Visqué al barri d'Antignano de Liorna, treballà en diversos oficis (mosso, fuster, marbrista, sabater) i participà activament en activitats comunistes i anarquistes. Durant la segona meitat dels anys vint es decantà pel moviment llibertari i freqüentà el Cercle Anarquista de Liorna. En 1926, després de la presa del poder dels feixistes, formà part del grup anarquista «Fiorentina» de Liorna. En 1928 es casà amb Elisena Ferrarini. El setembre de 1933 va ser detingut i processat per «possessió de premsa subversiva» i, per evitar la presó, el 10 d'octubre d'aquell any passà clandestinament per via marítima a Còrsega juntament amb els anarquistes Narciso Menicagli, Virgilio Fabbrucci i Rodomonte Nesi, pescador que proporcionà la barca, i altres cinc subversius. Un cop desembarcat a Bastia, es traslladà a Marsella (Provença, Occitània), on va ser acollit per la nombrosa comunitat d'antifeixistes italians. En aquesta època estava inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de recerca d'anarquistes a detenir. En 1934 va ser identificat a Marsella i va ser expulsat per freqüentar els cercles antifeixistes i emigrà a Bèlgica; posteriorment retornà clandestinament a Marsella. El febrer de 1937 un informe feia costar que, juntament amb altres voluntaris, havia passat a Catalunya i s'havia enrolat l'agost de 1936 en la «Columna Berneri-Rosselli», incorporada a la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època mantenia relacions sentimentals amb Armida Prati, filla de Maria Amalia Melli, germana d'Elena Malli, companya d'Errico Malatesta, amb qui s'havia expatriat a França. Després de combatre al front d'Osca (Aragó, Espanya), en 1937, arran dels «Fets de Maig» a Barcelona, deixà Catalunya amb Armida Prati i passà a França, Luxemburg i Bèlgica. En aquest període la parella tingué a Marsella un infant –algunes fonts diuen que tingué bessonada. A Bèlgica, a començament de 1939, formà part del grup anarquista format pels italians Ernesto Bruna, Azelio Bucchioni, Cafiero Meucci, Pietro Montaresi, Mario Mantovani Antonio Moscardini i Guido Schiaffonati, i per l'anarcopacifista belga Marcel Camille Dieu (Hem Day); mentre sa companya sembla que entrà a formar part de la Fracció Comunista Internacionalista (FCI), corrent promoguda per Amadeo Bordiga. En aquest mateix any, a Brussel·les, per les seves activitats llibertàries, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres mesos de presó. L'abril de 1939, amb altres anarquistes italians, va ser expulsat cap a França, però aconseguí retornar-hi clandestinament. L'agost de 1943 retornà a Itàlia, però va ser empresonat i condemnat. Recobrà la llibertat després de l'armistici entre Itàlia i les forces aliades del 8 de setembre de 1943 i retornà a Liorna, on reprengué les seves activitats anarquistes i promogué la resistència. Durant una incursió, va ser capturat, juntament amb l'anarquista Mario Batini i altres trenta ostatges, per les tropes alemanyes i portat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per a treballar forçosament en instal·lacions militars. En una acció sorpresa, un grup de companys i companyes provinents de Liorna aconseguiren alliberar-lo mentre es trobava pres al Comandament nazi. A Liorna formà part del primer Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), com a representant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) i, després de l'Alliberament, el seu nom aparegué en una relació establerta per les tropes aliades [Gli alleati e la ricostruzione in Toscana (1944-1945)] sobre la situació de Liorna on el consideraven una de les figures polítiques més importants de la ciutat, juntament amb el bisbe Piccioni i l'alcalde Furio Diaz. En el número únic del periòdic Il Seme Libertario, òrgan de la FCL, sortit semiclandestinament el juny de 1945, signà l'article «Liberali… o fascisti?», on ataca durament els liberals i els democristians qualificant-los de «força reaccionària». Després de la II Guerra Mundial rebutjat tots els reconeixements institucionals i prengué part en la reconstitució de la Federació Anarquista Italiana (FAI), tot això sense deixar de ser vigilat per la policia. Entre 1950 i 1956 visqué novament a França. En la dècada dels seixanta retornà a Liorna i, amb sa companya Leontina (Lea), visqué al barri d'Antignano treballant de sabater i venent sandàlies de goma i esportives en una petita botiga al carrer del Littorale, on també circulaven periòdics anarquistes i revolucionaris i es podia discutir de política i de literatura.

***

Necrològica de Alexandre Cortés Rius apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 de maig de 1980

Necrològica de Alexandre Cortés Rius apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de maig de 1980

- Alexandre Cortés Rius: El 17 de desembre de 1979 mor a Falset (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Alexandre Cortés Rius. Havia nascut en 1919. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de les Joventuts Llibertàries, durant la Revolució espanyola, a més de milicià, fou un dels fundadors de la col·lectivitat de Falset. Apressat per les tropes franquistes, el 14 de setembre de 1939 va ser jutjat a Falset i condemnat a la pena de mort, que finalment va ser commutada. Patí 15 anys de presó. Un cop lliure va fer feina en la Colla del Rayo, especialitzada en les feines de manteniment constant de les terres que no tenien treballadors fixos. Després de la mort del dictador Francisco Franco milità en la Federació Local de Falset de la CNT.

***

Els milicians Corrado Perissino (a l'esquerra) amb son germà Aldo (ca. 1936)

Els milicians Corrado Perissino (a l'esquerra) amb son germà Aldo (ca. 1936)

- Corrado Perissino: El 17 de desembre de 1981 se suïcida a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista i antimilitarista Corrado Perissino, també conegut com Laurent Lacourt. Havia nascut l'11 de desembre de 1914 a Venècia (Vèneto, Itàlia). Juntament amb sos quatre germans i sa germana, començà a militar molt jove en el moviment llibertari venecià --ell era el menor dels germans. En 1930 obtingué el passaport i emigrà a França, on retrobà son pare i sos germans, que ja estaven instal·lats a la regió parisenca. A Nanterre treballà com a pintor en la construcció i freqüentà els cercles llibertaris d'exiliats italians. Segons la policia, en 1935 estava a París amb son germà Aldo. L'agost de 1936, amb aquest, marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola. S'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Després de la mort en acció de guerra de son germà Aldo el 7 d'abril de 1937, abandonà la Columna i marxà a Barcelona (Catalunya). El maig de 1937, amb altres companys --Umberto Marzocchi, Emanuele Granata (Manuel Sans) i l'argentí Verde--, participà en els combats contra les forces reaccionàries estalinistes a la seu del Comitè de Defensa situat a la plaça d'Espanya de Barcelona. A finals de 1937 abandonà la Península i retrobà son pare a Montreuil-sous-Bois. El juny de 1938, després d'haver refusat signar una declaració de lleialtat a l'Estat francès obligant-lo a fer el servei militar, va ser expulsat i marxà a Brussel·les (Bèlgica) on fou albergat per un company italià. El maig de 1940 va ser detingut per la policia amb un passaport francès fals a nom de Laurent Lacourt --nascut el 10 de desembre de 1906 a Tolosa de Llenguadoc--; expulsat cap a França, va ser lliurat a les autoritats militars. Acusat de ser un espia italià, va ser condemnat a mor, però aconseguí fugir a Abeville. Després de passar per Rouen i Caen, l'estiu de 1940 va ser detingut per les tropes alemanyes i enviat a Brussel·les per ser extradit a Itàlia. Va ser internat a l'illa de Ventotene com a «anarquista excombatent de les milícies roges» i el 25 de juliol de 1940 al camp de concentració de Renicci a Anghiari, on romangué fins el 14 de setembre de 1943, quan el camp va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa família a Brussel·les, on visqué com a pintor en la construcció i comerciant, i reprengué les seves activitats llibertàries en el Grup Anarquista de Llengua Italiana (GALI). També milità en l'antimilitarisme formant part dels grups Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i «Pensée et Action». El 25 de setembre de 1958 participà, amb altres companys (Parmentier, Joseph De Smet, Marzocchi, Pietro Montaressi, Hem Day i Pierre López), en una reunió del grup «Pensée et Action» per avaluar les decisions adoptades en el II Congrés Internacional Anarquista celebrat entre el 25 de juliol i l'1 d'agost d'aquell any a Londres (Anglaterra). El 15 d'agost de 1960 representà l'IRG en la reunió de coordinació de diferents grups pacifistes (Cercle Le Boétie, SIA, Pensée et Action, Pax Christi, Pèlerins d'Emmaüs, MIR, etc.) que es realitzà a Brussel·les amb la finalitat de coordinar accions comunes per a les campanyes periòdiques pacifistes.

Corrado Perissino (1914-1981)

Aldo Perissino (1909-1937)

***

Salvador Cano Carrillo

Salvador Cano Carrillo

- Salvador Cano Carrillo: El 17 de desembre de 1991 mor a Montgailhard (La Guiena, Occitània) el pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Cano Carrillo. Havia nascut el 6 d'abril de 1900 a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya). Fill d'una família humil i nombrosa, ben aviat es traslladà a València, on a finals de 1919 s'acostà al moviment llibertari. Exercí de professor racionalista a la zona de València. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué una temporada al nord d'Àfrica. Des de Melilla (1927) i des d'Orà (1930) envià col·laboracions a La Revista Blanca. El 29 d'abril de 1932 fou detingut a Melilla, juntament amb altres companys (Valeriano Riobo de la Torre, Luis Navarro Paya, César de la Fuenete de Juan, Manuel Peña Lora, Juan Ruiz Calderón i Manuel Gramela), acusat de coaccionar esquirols durant la vaga general. A València aconseguí gran prestigi com a periodista, fent de corresponsal dels periòdics CNT i Solidaridad Obrera, de redactor per a Fragua Social i per a La Revista Blanca, i dirigint Nosotros, dedicant molts dels seus articles a la temàtica pedagògica i cultural. Durant els anys trenta fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1935 s'adherí al grup «Ariel» de Mislata integrat en aquesta organització. En aquests anys publicà dues obretes en la col·lecció «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca: Amor sin trabas (1934) i La cosecha, sus encantos y sus dolores (1935). En 1936 col·laborà en UGT-CNT, de València. Entre 1937 i 1938 fou secretari del Comitè Regional de Llevant de la FAI. En aquesta època col·laborà en l'Ateneu de Mislata, alhora que feia de mestre d'escola. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1937 representà la FAI de Llevant en el Ple de la FAI de València i fou un dels grans defensors en mítings de la nova estructura acordada, que feia de l'organització específica gairebé un partit polític. En 1937 prologà l'edició de la conferència de Tomás Cano Ruiz La FAI y los momentos actuales. El maig i el desembre de 1937 va fer conferències a València. En 1938 va escriure l'obra de teatre Paz en la tempestad, que va restar inèdita. El 20 de novembre de 1938 participà, amb Pura Pérez Benavent i José María Jover, en l'homenatge a Buenaventura Durruti que es va fer a Xàtiva. Amb el triomf feixista caigué pres al port d'Alacant quan intentava fugir i fou tancat al fortí de Santa Bàrbara. Aquest mateix any va ser tancat a la Presó Model de Mislata, on restà empresonat durant set anys. Quan fou alliberat restà a València, on es guanyà la vida com a representant. Va col·laborar en la premsa llibertària de l'exili i trobem textos seus en Anarkía, Cenit, Ideas-Orto, Ruta, etc. En 1974 col·laborà en l'enquesta «Pasado, presente y futuro del movimiento libertario español» publicada en Cuadernos de Ruedo Ibérico. El febrer de 1976 publicà una biografia del seu amic Valeriano Orobón Fernández en el número 26 (monogràfic) de la revista Ruta. En 1978 participà en el llibre col·lectiu, editat per Isidro Guardia Abella, Conversaciones sobre el movimiento obrero (Entrevistas con militantes de la CNT). Durant una estada a València de sos fills, Salvador Cano Carrillo patí una caiguda, portat a un hospital no se li va diagnosticar res d'important. Marxà a Montgailhard (La Guiena, Occitània) amb sos fills, però caigué paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre de 1991; fou enterrat a Montgailhard, al costa de la seva companya Francisca Gómez Aguirre.

***

Necrològica de Rafael Moliner Safín publicada en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de febrer de 1994

Necrològica de Rafael Moliner Safín publicada en el periòdic tolosà Cenit del 8 de febrer de 1994

- Rafael Moliner Safín: El 17 de desembre de 1993 mor a Aisinas (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Rafael Moliner Safín. Havia nascut cap el 1897 a Calonge (Baix Empordà, Catalunya). El 3 de març de 1920 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, fou nomenat cap de Centúria de les milícies llibertàries de Calonge i del sector provincial de Girona per a combatre el feixisme i participà activament en les tasques revolucionàries. En 1938 marxà voluntari al front d'Aragó, amb el grau de comandant. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França per Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya) i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1946 s'establí a Aisinas, on treballà el camp i milità en la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, rebutjà la pensió atorgada als caps militars republicans.

***

Antonio Gambáu Gil

Antonio Gambáu Gil

- Antonio Gambáu Gil: El 17 de desembre de 2002 mor a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gambáu Gil. Havia nascut el 30 de juliol de 1920 a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Un cop acabat el batxillerat, entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i fou un dels seus fundadors a Casp. Encara que menor d'edat, quan esclatà la guerra civil enrolà en la Columna Ortiz, però va ser retirat del front per aquesta causa i s'integrà en la col·lectivitat agrària del seu poble. Després de la dissolució manu militari del Consell Regional de Defensa d'Aragó (Consell d'Aragó) l'11 d'agost de 1937 per les tropes estalinistes d'Enrique Líster, fugí provisionalment de Casp, però el març de 1938, arran de l'avanç feixista, marxà definitivament i s'allistà en el Batalló d'Agustín Remiro Manero, grup guerriller especialitzat en accions arriscades darrera les línies franquistes, on romangué fins el final de la guerra actuant especialment a Catalunya. Quan la victòria feixista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou internats als camps de concentració d'Argelers, Vernet i Setfonts. Després treballà de llenyataire i de pagès als Pirineus i, després de fugir d'una base de submarins alemanya a Bordeus on havia estat destinat, lluità en la Resistència contra els nazis. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i en 1977 fou un dels refundadors de la CNT a Casp, juntament amb Fernando Gamundi Oliveros, Agustín Camón, Lorén i Joaquín Cirac García. Assidu a plens i congressos, col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Apoyo Mutuo, Cenit, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Pòstumament, en 2007, el Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón li va publicar el seu llibre testimonial Consejo de Defensa y movimiento colectivista de Aragón (1936-1939).

---

[16/12]

Anarcoefemèrides

[18/12]

Escriu-nos


Actualització: 02-06-18