---

Anarcoefemèrides del 17 de març

Esdeveniments

L'Exèrcit Roig atacant Kronstadt

L'Exèrcit Roig atacant Kronstadt

- Kronstadt cau: El 17 i el 18 de març de 1921 la comuna de Kronstadt, a prop de Petrograd (Rússia), cau sota els cops d'una tropa de més de 50.000 soldats de l'Exèrcit Roig bolxevic, comandat per Mikhail Tukhatxevsky, que envaeix la ciutat després de sagnats combats –les forces bolxevics patiren prop de 10.000 baixes– i de grans bombardeigs aeris. Els comunistes, amos del reducte, executaren centenars de presoners i ferits. Els supervivents que no van poder fugir a Finlàndia van ser internats a camps de concentració on van morir de fam o bé afusellats per la policia política soviètica.

***

Emma Goldman durant la conferència al City Club de Rochester (17 de març de 1934)

Emma Goldman durant la conferència al City Club de Rochester (17 de març de 1934)

- Conferència d'Emma Goldman: El 17 de març de 1934 l'agitadora anarcofeminista Emma Goldman fa una incendiària conferència al City Club de Rochester (Nova York, EUA). Red Emma (Emma la Roja) vivia a Canadà perquè tenia prohibida l'entrada als Estats Units, però el febrer de 1934 se li donà un permís de 90 dies per fer una gira cultural pels EUA amb la condició que només podia parlar de literatura i de teatre, i vigilada en tot moment per membres de l'FBI. A Rochester va fer una de les seves típiques conferències audaces i arravatades, on parlà del «drama» dels esdeveniments mundials d'aleshores (feixisme, nazisme, estalinisme, etc.) i de la seva agitada biografia.

***

Portada del fullet de l'edició de la conferència de Julia Bertrand

Portada del fullet de l'edició de la conferència de Julia Bertrand

- Xerrada de Julia Bertrand: El 17 de març de 1935 se celebra a la seu de la Societat contra l'Abús del Tabac de París (França) una xerrada de la seva vicepresidenta, Julia Bertrand, sota el títol «Le tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» (El tabac. Verí de la vida en totes circumstàncies). Julia Bertrand era mestra i una destacada militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora. Aquell mateix any s'edità un fullet amb el contingut de la conferència.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic de Montevideo "España Democrática" del 13 de març de 1940

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic de Montevideo España Democrática del 13 de març de 1940

- Aniversari de la mort de Bertani: El 17 de març de 1940 es commemora al Cercle Italo-uruguaià «El Progreso» de Montevideo (Uruguai) el primer aniversari de la mort de l'editor i propagandista anarquista Orsini Bertani, la mort del qual es va produí el 16 de març de 1939 en aquella ciutat. Hi van prendre la paraula oradors de més de 15 institucions i l'acte va ser tancat per Romeo Grompone, president d'«El Progreso». L'homenatge consistí en un funeral laic, en concerts musicals i corals i en recitats.

***

Vetlla d'Agustín Rueda (17 de març de 1978)

Vetlla d'Agustín Rueda (17 de març de 1978)

- Aldarulls per la mort d'Agustín Rueda: El 17 de març de 1978 familiars i amics del jove anarquista Agustín Rueda, assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) el 14 de març, recolliren el cadàver que els fou lliurat a migdia per ser enterrat a Sallent (Barcelona, Catalunya). Des de l'Institut Anatòmic Forense va ser portat a coll pels seus companys fins a la plaça de Cibeles, on va ser introduït en un furgó que el portaria a la ciutat catalana, mentre més de tres-cents anarquistes acomiadaven el cadàver cantant els himnes A les barricades i Hijos del pueblo, i fent la salutació llibertària. La comitiva, de la qual formava part la germana d'Agustín Rueda, l'encapçalaven dues corones de flors, d'una de les quals penjava una cinta, on es podia llegir-se Tus compañeros anarquistas, mentre a l'altra, una pancarta deia: Que tu sangre encienda la chispa de la llibertad. COPEL. Al pas per diversos edificis, el personal aplaudia, per les finestres, mentre els militants del PCE, que celebraven la conferència del partit als locals del vell sindicat, sortiren per saludar amb el puny alt. Mentre, els vint-i-dos detinguts en la roda de premsa convocada per l'Associació de Familiars i Amics de Presos i Ex Presos (AFAPE), processats per propaganda il·legal, han estat posats en llibertat. Advocats i membres d'AFAPE han fet saber la seva disconformitat davant aquestes mesures amb una associació en tràmit i considerada legal de fet pel propi director general d'Institucions Penitenciàries. A partir de les 20.00 hores de la tarda es van produir nombroses manifestacions a Madrid en senyal de protesta per la mort d'Agustín Rueda. El Govern Civil va facilitar una nota oficial on, entre altres coses, assenyalava que «poc abans de les 20.00 hores es concentraren uns cent joves al carrer Fuencarral, prop de la glorieta de Quevedo, plaça de Callao, Red de San Luis, avinguda José Antonio, San Bernardo, Arenal i Joaquín García Morato, essent dissolts en totes les ocasions per la policia». «Els grups avalotadors», afegeix la nota, «que en cap cas va ser superiors a tres-centes persones, a més de tallar el trànsit tirant a la calçada diversos objectes i creuant cotxes, llançaren pedres i diversos còctels molotov contra els vehicles policíacs, intentant bolcar alguns dels cotxes. També produïren trencaments de vidres d'aparadors, en especial d'entitats bancàries, i calaren diversos focs sense importància.» «En el moment de redactar aquesta nota es té coneixement de l'actuació d'aquests grups després de les 21.00 hores, a la plaça d'Espanya, a les andanes del Metro de Sol, a l'avinguda de l'Albufera, on calaren foc un autobús de l'EMT que es va cremar parcialment i va resultar lleument ferit un policia armat, a Atocha, a Antón Martín i a la plaça de Benavente. En total es calculen que han participat uns mil manifestants.» «Fins al moment», conclou la nota, «s'han practicat trenta detencions i no es té notícia de l'existència de ferits d'importància.» La manifestació, convocada per la CNT, no comptava amb permís.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Xerrada de Liarte: El 17 de març de 1979 se celebra a l'antiga seu de la Central Nacional Sindicalista (CNS, «Sindicat Vertical») franquista de Barcelona (Catalunya) una conferència del propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu sota el títol «La CNT ante su futuro congreso nacional». La xerrada va ser organitzada per la Secretaria de Formació de la Federació Local de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i preparava el debat per al V Congrés Nacional Confederal que s'havia de celebrar entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a Madrid (Espanya) i que acabà amb el sindicat escindit en dues tendències.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca d'Ernesta Forti (27 de febrer de 1894)

Foto policíaca d'Ernesta Forti (27 de febrer de 1894)

- Ernesta Forti: El 17 de març de 1848 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ernesta Forti. Sos pares es deien Domenico i Emilia. Treballava a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores son company; també hi feia feina son fill Alfredo Forti, també anarquista. El febrer de 1894 va ser fitxada com anarquista per la policia francesa i el 8 de març d'aquell any se li va decretar l'expulsió, juntament amb son fill, refugiant-se a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós «Procés dels Trenta». A Londres es casà immediatament amb un sastre francès anomenat Siccard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Ernesta Forti (1848-?)

***

Foto policíaca de Carlo Colombo

Foto policíaca de Carlo Colombo

- Carlo Colombo: El 17 de març de 1855 neix a Merate (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Carlo Luigi Colombo. Sos pares es deien Serafino Colombo i Giuseppa Consonni. Es guanyà la vida fent de sabater i de porter i fou un dels anarquistes més actius de Milà, mantenint correspondència amb els llibertaries d'altes ciutats italianes i estrangeres, sobretot a Londres (Anglaterra) i Paterson (Nova Jersey, EUA). Es va fer amb la flor i la nata dels anarquistes del seu temps, com ara Pietro Gori, Giovanni Baracchi, Enrico Carrara, Felice Mazzocchi, Giovanni Vignati, Francesco Cafassi, Amos Mandelli, Carlo Frigerio, Arcangelo Faccà, etc. Signà, amb centenars d'anarquistes d'arreu d'Itàlia, la crida «Al popolo italiano!», que aparegué com a suplement del periòdic d'Ancona (Marques, Itàlia) L'Agitazione del 31 de març de 1898. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut i involucrat en l'atemptat de Gaetano Bresci acusat de complicitat amb el regicidi, però va ser absolt per manca de proves. A la presó va contreure una greu pleuresia que minà irremissiblement la seva salut. Quan en 1902 s'inicià la publicació del setmanari Il Grido della Folla, la policia considerà aquest «perillós anarquista individualista» com el «capità» del seu grup editor, encara que, com sabem, foren altres els encarregats de l'edició, però com que era un dels màxims difusors de la premsa anarquista (L'Avvenire Sociale, L'Agitazione, etc.), se li encolomà l'autoria. Repetidament incriminat i empresonat, i malmenat per diaris locals (Il Tempo, L'Italia del Popolo, etc.), fins el punt que son advocat parlés de «persecució sistemàtica», el maig de 1902 va ser sorprès, amb Artur Vaj, quan volia enviar 1.500 exemplars d'un número segrestat i condemnat a un mes de presó. L'any següent, amb Giovanni Straneo, va ser condemnat més durament per difusió d'un manifest programàtic d'Il Grido della Folla. El maig de 1903, també va ser detingut, amb altres companys (Giovanni Straneo, Gaetano Abbiati, Ricciotti Longhi i els germans Mazzocchi) pels anomenats «Fets del carrer Legnano». El desembre de 1905 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i visqué al domicili de l'anarquista Diego Bottazzi. A Ginebra formà part del grup «Germinal» i col·laborà en el mensual L'Azzione Anarchica, destacant la seva posició antisindicalista, contraposada amb la d'Il Risveglio Socialista Anarchico, de Luigi Bertoni. Després passà un temps a Berna (Berna, Suïssa). De bel nou a Milà el setembre de 1906, assumí la gerència d'Il Grido della Folla. Fugint d'una nova detenció, el juny de 1907 s'exilià a París (França), on visqué amb Angelo Emilio Scolari, i, després d'una estada a Berna (juliol), passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on visità el 29 de juliol sa filla Silvia acompanyat de Giuseppe Campagiorni, i a Niça el setembre i octubre de 1908 (País Niçard, Occitània), fins que retornà a Milà, on va ser novament detingut el 12 d'octubre de 1908 amb un fullet sobre fabricació d'explosius a la butxaca, passant un mes a la presó a causa d'una vella condemna. El 29 de març de 1909, durant la campanya electoral, va ser detingut, amb Armando Luraghi, Angelo Ambrosoli i altres 16 anarquistes, per haver xiulat un míting del socialista Filippo Turati. Les dificultats, la mala salut i l'obsessiu control policíac li van produir una mena de mania persecutòria que el va portar a viure enfollit i de manera clandestina. A Milà restà hospitalitzat per la seva tuberculosi durant dos mesos. El març de 1910 el trobem a Roma i després novament hospitalitzat a Milà. El 5 d'abril de 1910 assistí a una conferència de Lorulot a Ginebra i el maig de 1910 passà a París, on visqué malalt i ajudat econòmicament pels companys. El 6 d'abril de 1911 tornà a Milà amb sa filla Silvia ja molt malalt. Carlo Colombo va morir el 2 d'octubre de 1911 a l'Hospital Major de Milà (Llombardia, Itàlia). Sa companya fou Angela Molteni.

Carlo Colombo (1855-1911)

***

Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)

Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)

- Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 17 de març de 1873 neix a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus; actualment Lituània) l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant, Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista. Alexandre Joseph Alexandrovitch va morir el 10 de gener de 1949 a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Alfred Grandidier (ca. 1894)

Foto policíaca d'Alfred Grandidier (ca. 1894)

- Alfred Grandidier: El 17 de març de 1875 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Alfred Grandidier. Sos pares, jornalers, es deien Nicolas Grandidier i Marie Louise Joséphine Richoilley, i la parella tingué sis infants. Treballava pintant edificis. A començaments dels anys 1890 fou membre del grup anarquista de Saint-Denis, del qual també formava part son germà Louis Grandidier. Perseguit per les seves activitats anarquistes, que implicaven una condemna de quatre anys de presó i 10 anys de prohibició de residència per «desvalisament», l'octubre de 1893 es refugià a Londres (Anglaterra), on va fer contacte amb l'anarquista Jules Corti. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i on es deia que residia refugiat a Birmingham (West Midlands, Anglaterra). El 28 de desembre de 1894 el Tribunal d'Extradicions londinenc es pronuncià a favor de la seva extradició a França acusat d'haver comès un robatori el novembre anterior a Saint-Ouen (Illa de França, França). Va ser amagat pel germà del company anarquista suís Latour al barri londinenc de Camden. A finals de desembre de 1894, de tornada de Bèlgica, va ser detingut a Londres a casa del company Rousseau i sembla que va ser reenviat a Bèlgica. Després retornà a França on, el 3 de desembre de 1904, es casà a Amiens (Picardia, França) amb Hélène Hermine Sauval. Sembla que a partir d'aquesta data deixà de militar. Posteriorment es casà amb Alphonsine Léopoldine Poulain, que es guanyava la vida fent i venent calces. Alfred Grandidier va morir el 16 de desembre de 1908 al port del Sena de Saint-Denis (Illa de França, França), sembla que d'accident laboral als Ateliers et Chantiers de la Loire (ACL, Tallers i Drassanes Navals del Loira) on feia feina.

***

Necrològica d'Adrián Torres López apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 24 de juny de 1954

Necrològica d'Adrián Torres López apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 24 de juny de 1954

- Adrián Torres López: El 17 de març de 1877 neix a Caudete de las Fuentes (Plana d'Utiel, País Valencià) l'anarcosindicalista Adrián Torres López. Sos pares es deien Trifón Torres i Juana López. Milità des de molt jove en els moviments llibertari i cooperativista del seu poble i posteriorment en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Fuentesrobles (Plana d'Utiel, País Valencià). En 1924 el trobem militant a la Federació Local de Balsareny (Bages, Catalunya) de la CNT i ocupant càrrecs sindicals. Durant el franquisme s'exilià i milità en la CNT de La Grand Comba. Sa companya fou Miguela García. Després d'un atac de paràlisi i d'anys de patiment, Adrián Torres López va morir el 5 de juny de 1954 al seu domicili de Trescol (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el periódic "Le Populaire de Paris" del 22 de març de 1924

Notícia del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el periódic Le Populaire de Paris del 22 de març de 1924

- Pierre Le Flaouter: El 17 de març –algunes fonts citen erròniament el 18 de març– de 1884 neix a An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya) l'anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Marie Le Flaouter, conegut com Flotter. Sos pares es deien Jean Pierre Marie Le Flaouter, ferrer al Fort d'An Oriant, i Marie Françoise Souiller. Entre 1906 i 1907, durant el seu servei militar, assistí nombroses vegades vestits de militar d'Artilleria a la Borsa del Treball d'An Oriant i participà en la creació de les Joventuts Sindicalistes. Un cop llicenciat, esdevingué carter rural a Plourin (Cantó de Ploudalmézeau, Bretanya), on era considerat com un «republicà avançat». A finals de 1909 entrà com a obrer auxiliar a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i s'instal·là en aquesta població. Cap el 1911 esdevingué secretari del Sindicat de la Construcció i, segons la policia, fomentà totes les vagues de la construcció que tingueren lloc a la localitat en aquells anys. El febrer de 1913 va ser nomenat dipositari del periòdic L'Ouest-Éclair, a Le Mans (País del Loira, França). El 17 de maig de 1910 es va casar a Brest amb Louise Rannou i pocs dies després, 24 de maig, va ser inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra, sota el nom de Flotter, col·laborà en Le Libertaire. El març de 1923 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa Social (CDS), que ràpidament es va transformar en el Comitè General per l'Amnistia (CGA). El desembre de 1923 abandonà el citat càrrec. En aquesta època regentà una llibreria al número 46 del bulevard Beaumarchais de París (França) i esdevingué confident de la policia, tenint com a enllaç de la Prefectura de Policia l'inspector general Auguste Lannes, cunyat de Raymond Poincaré, aleshores president del Consell de Ministres francès. Implicat en l'«Afer Daudet», molts consideraren, entre ells André Colomer, que havia estat ell qui havia denunciat Philippe Daudet a la policia i que aquesta l'havia assassinat; en 1925 publicà la seva versió dels fets en el llibre Comment j'ai tué Philippe Daudet. Contribution personnelle à l'enquête sur la mort d'un jeune homme. El 21 de gener de 1925 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «tràfic d'objectes obscens i ultratge a les bones costums» arran d'haver trobar el soterrani de la seva llibreria parisenca una col·lecció d'obres i gravats considerats pornogràfics. Un mes després, abandonà París i marxà cap a Nantes (País del Loira, França). Cap el 1927 va fer de pastisser a Douarnenez (Douarnenez, Bretanya). En 1935 figurava en una llista d'anarquistes del Baix Loira, on es citava que treballava de venedor ambulat i vivia a Nantes. Posteriorment es traslladà a Vertou i es relacionà amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). En 1979 la revista La Bretagne Réellle li publicà el llibre Pour vivre très vieux en bonne santé! Pierre Le Flaouter va morir l'1 de juny de 1981 a Vertou (País del Loira, França). Segons May Picqueray, va morir portant-se el secret d'«Afer Daudet».

***

Ettore Torricelli

Ettore Torricelli

- Ettore Torricelli: El 17 de març de 1885 neix a Formigine (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista i anarcosindicalista Ettore Torricelli. Sos pares es deien Ottavio Torricelli i Marcellina Farina. Es traslladà a la petita població de Madonnina, a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), centre llibertari de la ciutat. El 1913 va ser fitxat per les autoritats com a membre del grup anarquista local. Formà part del Sindicat de la Construcció i de la Cambra del Treball Sindicalista i en 1917 de la Comissió Executiva d'Organització d'aquesta. El 5 de juliol de 1919 fou detingut arran d'un escorcoll a la seu del grup anarquista de Mòdena, al número 14 del carrer de Sant'Agata. Va ser un dels principals exponents de la Federació Comunista Anarquista de Mòdena. El maig de 1920 fou un dels detinguts sota l'acusació d'haver robar unes metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres; jutjat, va ser absolt de tots els càrrecs. Entre 1922 i 1926, anys d'exaltació feixista, fou un dels pocs anarquistes que continuaren amb el compromís llibertari a Mòdena. Subscrit a la revista Pensiero e Volontà i a altres publicacions anarquistes, s'encarregà de la seva distribució. En diferents ocasions va ser detingut per distribució de premsa llibertària i en 1925 la policia bloqueja un enviament dirigit a ell compost de nombroses còpies del fullet d'Errico Malatesta Fra contadini. En aquesta època mantingué correspondència amb Errico Malatesta i amb Armando Borghi. Advertit formalment per les autoritats feixistes el desembre de 1926, en 1931 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1932 la policia anotà en la seva fitxa que conservava tots els seus sentiments anarquistes, però que no realitzava cap propaganda. El juny de 1940 va ser amonestat per les autoritats, després d'haver estat detingut i empresonat 18 dies sota la sospita d'«haver escampat algunes crítiques sobre la situació actual». Va ser vigilat per la policia fins el 1942. Després de la II Guerra Mundial, encara que mantingué els sentiments llibertaris, no desenvolupà cap activitat política. Ettore Torricelli va morir el 27 de desembre de 1966 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de Josep Cuadradas Pol (25 de setembre de 1917)

Foto antropomètrica de Josep Cuadradas Pol (25 de setembre de 1917)

- Josep Cuadradas Pol: El 17 de març de 1886 neix a la Vila de Gràcia, actualment Barcelona (Catalunya), l'anarquista Josep Antoni Jaume Cuadradas Pol. Sos pares es deien Josep Cuadradas i Dolors Pol. Va treballar de mecànic i d'impressor i va participar activament en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909 a Barcelona. El 10 d'agost de 1914 es va casar a la Vila de Gràcia amb Eugènia Anton, amb qui tingué un infant. Emigrà a França, arribant-hi el 12 de setembre de 1917, i va ser qualificat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista militant, propagandista perillós i partidari de l'acció directa». Després d'haver fet la verema a Cornellà de la Ribera (Rosselló, Catalunya Nord), va ser enviat pels serveis de col·locació estrangera francesos a fer feina a les mines de carbó de Carmauç (Llenguadoc, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la confirmació de la identitat d'Alexandre Britannicus apareguda en el diari parisenc "L'Écho de París" del 10 de febrer de 1912

Notícia de la confirmació de la identitat d'Alexandre Britannicus apareguda en el diari parisenc L'Écho de París del 10 de febrer de 1912

- Alexandre Britannicus: El 17 de març de 1889 neix a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya) –algunes fonts citen erròniament el 17 de març de 1891 a Brest (Bro Leon, Bretanya)– l'anarquista individualista i il·legalista Alexandre Britannicus. Era fill d'un mestre fuster de l'Armada, però aviat quedà orfe de pare i de mare. Després de treballar de calderer, el 2 de desembre de 1908 s'enrolà a Brest en el VI Regiment d'Infanteria Colonial i l'1 de gener de 1910 desertà del VII Regiment d'Infanteria Colonial acantonat a Rochefort (Poitou-Charentes, França). A principis de la dècada dels deu freqüentà es cercles anarcoindividualistes de Brest i les xerrades que s'hi feien. L'octubre de 1910 va ser detingut a la Casa del Poble de Mont-dzeu-Mårciene (Charleroi, Hainaut, Valònia) i acusat de «vagabunderia», ben igual que els anarcoindividualistes i il·legalistes Édouard Carouy i Octave Garnier, i expulsat de Bèlgica. Lector del periòdic L'Anarchie, el seu nom apareix en petits anuncis des de 1911. Durant la nit del 30 al 31 de gener de 1912, amb l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Renard, rebentà la porta de l'economat de l'estació de Les Aubrais-Orleans (Fleury-les-Aubrais, Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs després d'haver forçat els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de saltar a un tren en marxa cap a París. A l'estació d'Étampes la policia esperava el tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar d'un dispar el brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la situació, un desertor que viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure amb els anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia, acabà suïcidant-se d'un tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció contrària perseguits pels agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat erròniament per la policia com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat pantanós de Le Petit-Saint-Mars, entre Étampes i Angerville (Illa de França, França) –la versió oficial diu que es va suïcidar, però l'autòpsia demostrat que el tret que el matà era de la policia–; Renard va ser detingut arribant a l'estació d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que les armes que portaven provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del carrer Lafayette, com les pistoles brownings que havien trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a la seu del periòdic L'Anarchie. La identitat d'Alexandre Britannicus sempre es va posar en dubte. El 9 de febrer de 1912 son germà, Jean Britannicus, després que les autoritats exhumessin el cadàver enterrat al cementiri de Notre-Dame d'Étampes, reconegué que el mort era son germà Alexandre. No obstant això, quan l'anarquista Alexandre-Marie Lebourg va ser detingut el 2 d'agost de 1912 digué que havia parlat feia poc amb Alexandre Britannicus i que el mort corresponia a un tal Jules Dupoux. Joseph Renard va ser jutjat, condemnat a mort i guillotinat el 2 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de França, França).

***

Necrològica de Nicolás Balaguer Pérez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 25 de setembre de 1977

Necrològica de Nicolás Balaguer Pérez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de setembre de 1977

- Nicolás Balaguer Pérez: El 17 de març de 1893 neix a Orrios (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Balaguer Pérez. Sos pares es deien Sebastián Balaguer i Modesta Pérez. Nascut al barri d'Alhambra d'Orrios, emigrà a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya), on s'adherí al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou en diferents ocasions secretari de la Federació Local de Vic de Fesensac de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Concepción Felipo. Nicolás Balaguer Pérez va morir el 28 de maig de 1977 al seu domicili de Vic de Fesensac (Llenguadoc, Occitània).

***

Josep Antoni Domènech Agulló

Josep Antoni Domènech Agulló

- Josep Antoni Domènech Agulló: El 17 de març de 1896 neix a Cocentaina (Comtat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Antoni Domènech Agulló, conegut com El Gato. Sabater de professió, era membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El novembre de 1936, en plena guerra civil, va ser membre del Consell Municipal de Cocentaina. Josep Antoni Domènech Agulló va ser afusellat el 23 d'agost de 1939 per les tropes franquistes a l'entrada del cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià); deixa esposa (Pilar Colomer Aznar) i dos infants.

***

Guido Kopp

Guido Kopp

- Guido Kopp: El 17 de març de 1896 neix a Ruderting (Baviera, Imperi Alemany) el revolucionari de tendència llibertària Guido Kopp. Quan era estudiant, el novembre de 1918 va ser nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la República dels Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la República dels Soviets de Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig unitats regulars de l'exèrcit i escamots dels Freikorps «Oberland» (grups paramilitars) anihilaren la resistència revolucionària a les principals ciutats bavareses. El 4 de maig de 1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de Kolbermoor de Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de «propaganda contra la guerra» i de «complicitat en el delicte de traïció a la pàtria» i condemnat a mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de l'execució, però va ser jutjat en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de reclusió que complí en una presó bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). En 1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut per la seva participació, com a membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische Partei Österreichs (SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria), en els fets revolucionaris de febrer d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936 anar a lluitar en la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya), ingressà en la comunista «Centuria Thälmann», però ben aviat, arran de continus conflictes amb els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres voluntaris, a les milícies anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen Scheyer, fundà a començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de l'organització Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF pretenia agrupar tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra d'Espanya en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials russos i nacionalsocialistes opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937» fugí de la Península i el 10 de maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat il·legalment a Àustria i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial estigué reclòs als camps de concentració de Dachau (de juny de 1937 a setembre de 1939) i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves experiències en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion eines Menschen des 20. Jahrhunderts (Però he de viure... La passió d'un home del segle XX). Durant la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947 aconseguí la ciutadania austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de l'Estat de Salzburg. Guido Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg, Àustria).

Guido Kopp (1896-1971)

***

Severino Di Giovanni

Severino Di Giovanni

- Severino Di Giovanni: El 17 de març de 1901 neix a Chieti (Abruços, Itàlia) el tipògraf i expropiador anarquista Severino Di Giovanni. Va estudiar per a mestre i encara que no es va graduar en va exercir fins que, per fugir del feixisme, s'instal·là a l'Argentina en 1923 amb sa dona Teresina i sa filla Laura (dos anys més tard naixerien els seus dos altres fills, Aurora i Ilvo). A Buenos Aires va aprendre tipografia i esdevingué membre del Cercle Anarquista Renzo Novatore. Publicà la revista Culmine, que la imprimeix ell mateix, i que reivindicà l'anarquisme individual i la lluita «cara a cara» contra el feixisme («De la propaganda als fets»), i organitzà una manifestació de més de mil persones per exigir l'alliberament de Sacco i de Vanzetti. El 16 de maig de 1926 una bomba esclatà davant l'ambaixada dels EUA a Buenos Aires, serà el començament de la «carrera» de Severino. Quan Sacco i Vanzetti són executats, el 23 d'agost de 1927, Di Giovanni passà totalment a l'acció violenta, juntament amb els germans Scarfó (Alejandro i Paulino), copejant amb nombroses bombes especialment els interessos nord-americans. A partir d'aquesta data Severino vestirà sempre de negre, capell d'ala ampla i mocador al coll, i deixarà de beure i de fumar. El 24 de desembre de 1927 el National City Bank explotà i el 3 de maig de 1928 li toca al consolat italià; aquests atemptats causaren desenes de víctimes ja que les bombes (dinamita, gelignita i ferro) eren absolutament imprecises i potentíssimes. També van posar en pràctica les «expropiacions», tècnica apresa de Buenaventura Durruti després de la seva estada a l'Argentina. Aquesta ona de violència serà durament condemnada pels militants anarquistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i pel seu periòdic La Protesta. Severino assassinarà López Arango, director d'aquesta publicació, per haver-lo qualificat d'«agent feixista» en un article. Di Giovanni també donarà mort a feixistes notoris, entre ells el conegut torturador coronel Afeltra. El 29 de gener de 1931 Severino va ser detingut en sortir d'una impremta; va intentar escapar i el van perseguir pels carrers i teulades de Buenos Aires, la policia va disparar més de cent vegades i Severino, cinc. Durant el tiroteig va morir una nina i va haver nombrosos ferits; atrapat en un garatge, es va disparar un tret al pit, però la ferida no el matà i l'enxamparen amb vida. Després d'horribles tortures, Severino serà afusellat per la dictadura d'Uriburu l'1 de febrer de 1931 i el seu company Paulino Scarfó l'endemà. La tomba de Severino Di Giovanni al cementiri de la Chacarita de Buenos Aires sempre té flores vermelles. L'advocat defensor de Di Giovanni, el tinent primer Franco va ser enverinat poc després en un dinar de companyó per càstig d'haver defensar un anarquista.

***

Jenaro de la Colina Blanco vestit de militar

Jenaro de la Colina Blanco vestit de militar

- Jenaro de la Colina Blanco: El 17 de març de 1906 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jenaro de la Colina Blanco –citat el seu nom a vegades com Genaro. Tipògraf de professió, treballà de premsista a la Impremta Díez de Santander i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries d'aquesta ciutat. Aficionat al dibuix, il·lustrà llibres, faceta difícil de seguir ja que no signà els treballs. El setembre de 1930, després de la dictadura de Primo de Rivera, va fer mítings en pro de la reorganització confederal a les poblacions càntabres de Maliaño i Santander. En 1933 realitzà la portada del llibre Aire de la calle, de José del Río. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, fou representant de la CNT en el Comitè del Front Popular d'Esquerres de Santander; en el Consell Interprovincial de Santander-Burgos-Palència, fins el gener de 1937; ocupà una regidoria a l'Ajuntament de Santander; i fou director general d'Instrucció Pública de la Junta de Defensa (Comitè de Guerra), entre altres càrrecs. Com a director general d'Instrucció Pública s'encarregà de la regulació, ordenació i funcionament de l'ensenyament en tots els nivells, així com de la custòdia i la conservació del patrimoni artístic regional. El gener de 1937 va fer una conferència, amb el doctor Elosu i Aristide Lapeyre, a Bordeus (Aquitània, Occitània) sota el títol «Las horas trágicas del pueblo español». L'1 de maig de 1937 participà en el míting al teatre Pereda de Santander amb Urano Macho Castillo. Quan el front Nord caigué a mans del feixistes, passà a zona republicana i, com a capità d'Infanteria, lluità al front de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. El juliol de 1939 pogué embarcar amb el vaixell Méxique cap a Santo Domingo (República Dominicana) i en aquesta illa treballà de colon agrícola. Després d'una passada per Cuba, a començaments de 1941 s'establí amb sa família a Mèxic i quatre anys després formà part de l'última Junta de la Delegació de la CNT. Realitzà dibuixos per a la publicació mexicana Renovación (1944). En 1946 pertanyia a l'Agrupació d'Estudis Socials i fou redactor i col·laborador del periòdic Acción. Favorable a l'acció clandestina a l'Interior, en 1947 fou membre de l'Agrupació de la CNT. Al país asteca treballà de periodista en la revista Tiempo i de tipògraf als tallers de la Comissió Nacional dels Llibres de Text Gratuïts de la Secretaria d'Educació Pública de Mèxic. En 1969 col·laborà en la revista Comunidad Ibérica. Un cop jubilat, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Santander. Jenaro de la Colina Blanco va morir l'11 de setembre de 1993 a Santander (Cantàbria, Espanya). Sa companya fou Concepción Gurría Cuevas (1910-1968) i un de sos fills és l'escriptor, cinèfil i periodista José de la Colina. 

Jenaro de la Colina Blanco (1906-1993)

***

Antonio Castillo Durán

Antonio Castillo Durán

- Antonio Castillo Durán: El 17 de març de 1914 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Castillo Durán. Fill d'una modesta família d'obrers agrícoles, sos pares es deien Antonio Castillo Sánchez i Dolores Durán Velasco. Milità al seu poble en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb els germans Juan, Julián i Miguel Arcas Moreda, en el grup anarquista «Justicia», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Apassionat lector, aconseguí una excel·lent formació autodidacta. Arran de cop feixista i d'haver intentat la resistència, el 21 de juliol de 1936 va ser delatat, detingut i tancat al vaixell-presó Cabo Carvoeiro, ancorat al Guadalquivir. Antonio Castillo Durán va ser afusellat, juntament amb el també anarcosindicalista Juan Fernández Fernández (Talega), el 21 d'octubre de 1936 –altres fonts citen el 22 d'agost– a la carretera Torreblanca (Alcalá de Guadaíra, Sevilla, Andalusia, Espanya), a l'altura de la Hacienda Dolores.

***

Rafael Galindo Royo

Rafael Galindo Royo

- Rafael Galindo Royo: El 17 de març de 1915 neix a Pitarque (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Rafael Galindo Royo, conegut com Mauro i Carmelo. Sos pares es deien Rafael Galindo i Benita Royo. Tinent d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola procedent de milícies, va ser enviat amb aquesta graduació per lluitar contra el feixisme enquadrat en el II Batalló de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió. Al final de la Guerra Civil ja tenia el grau de capità d'Infanteria. Fet presoner pels feixistes, el 28 de març de 1939 fou tancat a Alacant. Jutjat, va ser condemnat a 14 anys i vuit mesos de presó per un delicte d'«adhesió a la rebel·lió» i passà per diverses presons: Portaceli (València), Terol, Presó Habilitada de San Juan de Mozarrifar (Saragossa) i Torrero (Saragossa). El 25 d'abril de 1944 va ser excarcerat en llibertat condicional i després d'un temps a Pitarque, s'instal·là a Aliaga (Terol). El 21 de setembre de 1944 va ser detingut novament a Aliaga, però fou alliberat poc després. A Aliaga treballà de comptable i d'escrivent a la Companyia de Mines i Indústries d'Aliaga SA fins que aquesta desaparegué. El 27 de desembre de 1945 fou alliberat definitivament un cop la resta de la pena li havia estat indultada. En aquests anys milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. El 20 de març de 1947, arran d'una ona repressiva dirigida contra la CNT de la regió, s'integrà en el 17 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). Més tard actuà per la serra de Javalambre (Terol) i després de la mort d'Atanasio Serrano Rodríguez (Capitán), el 2 de novembre de 1949 a La Rodea (Cañizares, Conca, Castella, Espanya), agafà el comandament del 5 Sector de l'AGL. En 1950 executà el guerriller Máximo Plaza Soria (Roberto), acusat pels companys d'haver abusat d'Amadora (Rosita), d'Angelita (Blanca) i d'Esperanza Martínez García (Sole), tres germanes que s'havien integrat en la guerrilla amb son pare Nicolás Martínez Rubio (Enrique). A partir de l'estiu de 1950, quan l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó (AGLA) esdevingué Comitè Regional de la Resistència (CRR) i implicà la desaparició dels sectors, va ser nomenat responsable del Comitè de la Resistència de Conca, que comptava 15 guerrillers. En 1951 només tenia al seu comandament set guerrillers a la zona nord de Conca i Basilio Serrano Valero (Manco de la Pesquera) comandava nou al sud. El 7 de maig de 1951, amb Tomás Labatud Briones (Samuel), fou acusat d'executar Bernardo Montoya Almodóvar, pagès de Torrecilla. El 24 de maig de 1951 Rafael Galindo Royo va ser abatut, juntament amb Francisco Mariano Campillo (Chatillo de Sisante) i Hilario César García Lerín (Loreto), a La Marañada, al Chatarral de Reillo (Conca, Castella, Espanya), en un enfrontament amb la Guàrdia Civil, i les seves restes enterrades al cementiri civil de Reillo. En 1956 el cineastra Pedro Lazaga Sabater estrenà la pel·lícula Torre partida fonamentada en la vida de Rafael Galindo Royo. El maig de 2012 les restes dels tres guerrillers van ser exhumades i, un cop identificades a través de l'ADN, el 9 de febrer de 2013 van ser inhumades dignament pels seus familiars al mateix cementiri de Reillo sota una làpida de record dels guerrillers morts.

***

Robert Léger (1936)

Robert Léger (1936)

- Robert Léger: El 17 de març de 1915 neix a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista, lluitador antifeixista i maçó, Robert André Léger, també conegut com Regel Trebor. Sos pares es deien Annet Léger i Eugénie Faure. Es va diplomar a la parisenca Escola d'Hostaleria amb el primer premi i era membre de la Cambra Sindical Obrera dels Cuiners de París (CSOCP). En 1933 estava afiliat a la Joventut Anarquista Comunista (JAC), adherida a la Unió Anarquista (UA). En aquests anys col·laborà, sota el nom de Regel Trebor, en Le Réveil des cuisiniers –òrgan de la CSOCP–, Le Libertaire Syndicaliste i Le Libertaire. En 1934, quant les manifestacions extrema dreta, defensà la seu de la lògia maçònica «Grand Orient de France», situada al carrer Cadet, de l'atac dels «Camelots du Roy» i de membres de la Lliga de les Joventuts Patriòtiques (LJP). Durant les vagues de juny de 1936, va ser elegit delegat del Cercle de Joves Cuiners (CJC) i fou membre del seu comitè de vaga. En aquesta època s'adherí a la Federació Comunista Llibertària (FCL), sorgida d'una excisió de la UA, i al grup «Les Moules-à-Gauffres», on també militaven Charles Carpentier, Charles Cortvrint (Louis Mercier Vega), Félix Guyard (Felo, Lapin), Lucien Feuillade (Luc Daurat) i Jean Bernier, entre d'altres. En 1936 fou iniciat en una lògia francmaçònica del «Grand Orient de France». L'octubre de 1936 s'enrolà al centre de reclutament de les Brigades Internacionals, situat a la seu del Partit Comunista de França (PCE) al carrer Mathurin Moreau de París, i marxà el mes següent com a voluntari per lluitar a la guerra d'Espanya juntament amb altres membres del Sindicat de Cuiners. Va ser enviat a la caserna general de les Brigades Internacionals a Albacete (Castella, Espanya) perquè s'encarregués de les cuines i dels menjadors. Com que el van prendre per un bolxevic, també li van assignar la missió d'escoltar les converses dels milicians i delatar els elements anarquistes i trotskistes. Tot d'una denuncià aquests fets a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Albacete, i envià un informe sobre la situació política en les Brigades Internacionals a la UA. Reconegut per comunistes parisencs, va poder fugir dels agents estalinistes del Servei d'Informació Militar (SIM) per poc i gràcies a quatre cenetistes que l'escortaren armats en un tren fins a Barcelona. A la capital catalana se li assignà un lloc en un comitè de control fronterer a Portbou, enquadrat en un destacament de la «Centúria Sébastien Faure» del Grup Internacional de la Columna Durruti. Contrari a les execucions, més tard contà com, encarregat de vigilar un jove falangista de 15 anys acusat d'espionatge, l'alliberà abans de ser afusellat. Després dels «Fets de Maig» de 1937, retornà a París. El setembre de 1937, com a secretari general de les Joventuts Sindicalistes de la Confederació General del Treball (CGT), va ser detingut amb un centenar de companys llibertaris arran d'una gran batuda desencadenada després d'haver-se comès un atemptat contra la seu de la patronal. Mentre estava tancat per «possessió d'armes i d'explosius», el PCF, que no li perdonà mai la seva «traïció» a Espanya, llançà una campanya de desprestigi acusant-lo de ser un membre de La Cagoule –nom donat per la premsa a la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)– que fou resposta per una carta de suport de companys voluntaris (Martín, Mayol, Turmo, Guirand, Cerezuela, Milani, Manuel García i F. Vila) de la «Centúria Sébastien Faure». El 26 d'octubre de 1937 va ser condemnat per la XIV Cambra Correccional a 13 mesos de presó prorrogables i a 1.000 francs de multa per «possessió il·legal d'armes». Més tard treballà a diversos restaurants (Scribe, Saint Maurice, al de l'Estació de Lió, etc.) i també fou responsable de les cuines del Cercle de les Nacions, lloc on, durant l'Ocupació, allotjà i auxilià, amb sa companya Eugénie Szymanski, nombrosos polonesos evadits als quals ajudà a creuar la línia de demarcació per Molins (Borbonès, Alvèrnia, Occitània). En 1940, com a inspector i conseller tècnic de l'Auxili Nacional del Govern de Vichy, organitzà l'avituallament de les poblacions bombardejades i el control tècnic de les inspeccions higièniques dels restaurants. El juliol de 1942, arran de la «Batuda del Velòdrom d'Hivern», salvà alguns dels jueus detinguts. Va fer d'agent d'enllaç en el grup «Ceux de la Libération» (Els de l'Alliberament) de la Resistència. Després de l'Alliberament, va ser nomenat administradors de les cantines escolars parisenques i responsable de la Cantina de Premsa, al carrer Réaumur de París. Falsament acusat pels comunistes, se li va obrir un procés per «complicitat amb l'enemic», del qual va sortir totalment absolt. Durant els últims anys de la seva vida laboral exercí d'assessor culinari d'un gran grup de la indústria alimentària i en 1975 es retirà. Sempre blasmà contra el «fast-fooddestructor del petit restaurant familiar, estudiantil o obrer». Va ser condecorat amb la medalla de l'Acadèmia Culinària. Robert Léger va morir el 28 d'octubre de 1988 a l'Hospital Joffre-Dupuytren de Draveil (Illa de França, França). En 2005 Michel Léger publicà la biografia de son pare sota el títol De brigades en brigades.

***

Antonio Cardella als anys setanta

Antonio Cardella als anys setanta

- Antonio Cardella: El 17 de març de 1930 neix a Palerm (Sicília) l'economista, periodista i escriptor anarquista Antonio Cardella. A començament de la dècada dels cinquanta entrà a formar part de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Fou corresponsal d'Indoxina del setmanari romà Il Mondo, dirigit per Mario Pannunzio. En 1956 es trobava a Budapest (Hongria) en el moment de la invasió soviètica i s'uní als revolucionaris. Durant un temps ajudà els miners d'Astúries (Espanya) en la seva lluita antifranquista. Quan el procés descolonitzador, va fer costat el Front de Libération Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional) d'Algèria. Fou un dels fundadors del cercle cultural «65 A» de Palerm i defensà els companys injustament acusats de l'atemptat de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà (Llombardia, Itàlia) –ell mateix va ser detingut i fou amic de Giuseppe Pinelli. Per encàrrec de la FAI, contribuí a la creació del Comitè Político-Jurídic de Defensa, que treballà amb el Socors Roig Militant de Dario Fo i Franca Rame, amb la FAI, amb Lluita Contínua i amb la periodista Camilla Cederna de L'Espresso en la defensa dels perseguits. A finals dels anys seixanta fou un dels fundadors del grup anarquista «Nestor Mackhno» de Palerm, adherit a la FAI, de la Federació Anarquista de Palerm (FAP) i del Grup Anarquista «Alfonso Failla». També formà part de la Comissió de Correspondència de la FAI, de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA) i del Comitè Anarquista de Defensa (CAD). Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions polítiques i socials (Il Piede e l'Orma, etc.) i dirigí l'editorial «Il Vespro». Melòman consumat, fou directiu de l'Associació Siciliana «Amici della Musica». També fou un estudiós de les tradicions populars, publicant en 2002 el llibre Santi, riti e leggende del popolo siciliano. Especialitzat en la cuina i la gastronomia de la seva terra, és autor de nombrosos obres de referència sobre el tema, com ara Sicila e le isole in bocca (1981), La cucina delle regione d'Italia. Sicilia e isole (1989), Sicilia in bocca (2004) i I sapori di Sicilia (2007). Entre 1967 i 1974 col·laborà en Umanità Nova i entre 2001 i 2014 en A Rivista. També col·laborà en L'Agitazione del Sud i L'Internazionale. Publicà els assaigs biogràfics L'anarchismo di Elio Vittorini (1967 i 2017) i Carlo Cassola. Conversazione su una cultura compromessa, militarismo e conformismo intellettuale al servizio del regime (1977). En 2005, amb Ludovico Fenech, publicà Anni senza tregua. Per una storia della Federazione anarchica italiana dal 1970 al 1980. En 2008 col·laborà en l'obra col·lectiva Alla prova del Sessantotto. L'anarchismo internazionale al Congresso di Carrara. En 2012 publicà, amb Alberto La Via, Angelo Tirrito i Salvo Vaccaro, l'assaig Il buco nero del capitalismo. Critica della politica e prospettive libertarie. Antonio Cardella va morir el 6 de desembre de 2017 a Palerm (Sicília) i va ser incinerat l'endemà al cementiri del Rotoli d'aquesta població. El 10 de febrer de 2018 se li va retre un sentit homenatge a l'antiga església de San Mattia dei Crociferi, al barri de Kalsa de Palerm.

Antonio Cardella (1930-2017)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Caricatura de Jules Jouy

Caricatura de Jules Jouy

- Jules Jouy: El 17 de març de 1897 mor a París (França) el cantautor, escriptor i poeta anarquista, pioner de la cançó social, Louis Jules Jouy, conegut sota el pseudònim de La chanson fait homme. Havia nascut el 27 d'abril de 1855 a Bercy (Sena, França; actualment un barri del XII Districte de París, França). Fill d'una família molt modesta, sos pares es deien Jules Théodore Jouy i Anne Edonie Mech. Després d'una infància pobre, marcada per la Comuna de París, i d'estudiar primària, va exercir diversos oficis (carnisser, pintor de porcellana, etc.). Quan tenia vint anys el cridaren a files i va entrar en el servei auxiliar de l'Exèrcit, a causa d'una malformació al braç dret. Lector compulsiu, des de jove va escriure poesia i cançons de manera autodidacta. En 1876 començà a publicar en Le Tintamarre cançons i articles sobre els seus temes predilectes: l'anticlericalisme, la injustícia, l'anarquisme, tot d'allò més macabre, humorístic, pornogràfic i escatològic. El setembre de 1878 participà en la fundació de Le Sans-Culotte, periòdic republicà virulent que lluita per l'amnistia dels communards i combat el clericalisme. Fou membre dels clubs literaris dels Hydropates i dels Hirsutes, i freqüentà el Chat Noir –fundà amb una colla de dissidents el Chien Noir–, fent les seves actuacions als cabarets de Montmartre (L'Eldorado, La Scala, Le Pavillon de l'Horloge, Le XIX Siècle, Le Parisiana, La Gaîté, A Ba-Ta-Clan, Les Ambassadeurs, L'Européen, L'Edèn-Concert, L'Alcazar d'Été, etc.). Va escriure unes 4.000 cançons socials que evoquen la misèria del món obrer i que més tard van interpretar les celebritats de l'època (Yvette Guilbert, Thérésa, Marguerite Dufay, Polin, Bonnaire, Marguerite Réjeane, Anna Judic, Félix Galipaux, Fragson, Paulus, Sulbac, Mévisto Aîné, Kam-Hill, Coquelin Cadet, Aristide Bruant, etc.). En 1882 redactà i publicà l'únic número del Journal des merdeux. En 1886 formà part del grup anarquista «La Lliga dels Antipropietaris». Va col·laborar en el periòdic Le Crit du Peuple, de Vallès, on va publicar durant anys «La chanson du jour», i després en Le Parti Ouvrier. S'oposarà a la temptativa de dictadura del general Georges Boulanger i contribuirà, amb les seves cançons, a ridiculitzar aquesta «aventura». També va fer de «negre» de força autors coneguts. En 1893 publicà nombroses cançons violentament antisemites en La Libre parole illustrée d'Éduard Drumont. Amant de la broma, però també entremaliat, s'haurà de batre en diverses ocasions en duel. Però la seva obsessió pel macabre, per la guillotina –la seva cançó La Veuve tingué un gran èxit– i per la mort, juntament amb l'abús del tabac i de l'absenta, el faran enfollir, i el maig de 1895 serà internat a la clínica psiquiàtrica del carrer parisenc de Pictus, on morirà dos anys més tard. Va publicar reculls de les seves cançons, com ara Les chansons de l’année 1887 (1888), Chansons de Bataille (1889), La chanson des joujoux (1890) i La muse à bébé (1891). Jules Jouy va morir el 17 de març de 1897 al XII Districte de París (França) i fou enterrat el 20 de març al cementiri parisenc de Père-Lachaise (53 divisió, tercera línia, U, 13). En 1997 Patrick Biau li va consagrar una biografia: Jules Jouy (1855-1897). Le «poète chourineur».

***

Notícia de la mort de Johann Most en el "Chicago Tribune" del 18 de març de 1906

Notícia de la mort de Johann Most en el Chicago Tribune  del 18 de març de 1906

- Johann Most: El 17 de març de 1906 mor a Cincinnati (Ohio, EUA) el propagandista anarquista alemany Johann Most. Nascut el 5 de febrer de 1846 a Augsburg (Baviera, Alemanya), treballarà d'enquadernador. A l'empara del seu gremi, pren contacte amb la secció suïssa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). D'antuvi socialdemòcrata (1870), s'estableix a Àustria on comença a pronunciar els seus primers discursos. Detingut, és condemnat a cinc anys de presó, però finalment és amnistiat el 9 de febrer de 1871 i expulsat. Entrà a Alemanya, on continua les seves activitats d'agitador i es dedicà al periodisme. Elegit al Reichstag en 1874, tanmateix és condemnat a presó nombroses ocasions pels seus encesos discursos, que el portaran a l'exili al Regne Unit en 1878. Hi publicarà el periòdic Freiheit (Llibertat) i arran d'un article que glorifica l'atemptat contra el tsar Alexandre II, és condemnat a 16 mesos de treballs forçats. Quan acaba la pena, s'exilia als Estats Units en 1882. Influenciat per les idees de Kropotkin, esdevindrà enterament anarquista. Partidari de la propaganda pel fet, edita una petita guia de com fer i col·locar bombes, després d'haver treballat en un fàbrica de dinamita, fet que li valdrà el pseudònim de Dynamost. Va ser el mestre de molts anarquistes de renom, com ara Emma Goldman, Alexander Berkman o Errico Malatesta. L'11 de maig de 1886 és detingut a Nova York després d'un míting i condemnat el 2 de juny a un any de presó per incitació al motí. Després publicarà als EUA el periòdic Freiheit, que serà l'obra de sa vida. És autor de Die Gottespest (La pesta religiosa), Die Freie Gesellschaft (La Societat Lliure), El comunisme llibertari, Reminiscències parlamentàries, L'Anarquia, entre altres obres.

***

Làpida de la tomba de Norbert Blot al cementiri d'Aubigné-Racan

Làpida de la tomba de Norbert Blot al cementiri d'Aubigné-Racan

- Norbert Blot: El 17 de març de 1917 mor a Aubigné-Racan (País del Loira, França) el mestre anarquista Norbert-Lucien Blot. Havia nascut el 22 de novembre de 1886 a Dollon (País del Loira, França). Era fill de Constant Jules Eugène Blot, baster, i de Marie Alexandrine Anne Chauvin. Actiu militant llibertari, fou mestre d'escola a Château-du-Loir i a Aubigné-Racan. Amb Camille Letourneau fundà la Secció de Mestres del departament de Sarthe (País del Loira) i publicà articles en Le Bulletin des Instituteurs de la Sarthe, treballant especialment en la renovació de l'ensenyament i en l'acció corporativa i social. També col·laborà en L'École Émancipée i participà en nombrosos congressos de la Federació de Mestres. Arran de les seves activitats sindicalistes, va ser traslladat oficialment i amonestat en diverses ocasions. El 10 d'abril de 1909 es casà a Barbezieux (Poitou-Charentes, França) amb Angèle Pré. La pròrroga d'incorporació al servei militar no va ser renovada amb l'esclat de la Gran Guerra, i, després de caure malalt a la caserna, va ser incorporat al servei auxiliar i finalment llicenciat. Norbert Blot va morir de tuberculosi el 17 de març de 1917 a Aubigné-Racan (País del Loira, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Deixà vídua i un fill de tres anys, Jean Norbert Blot, que va ser adoptat, arran d'un sentència del Tribunal de Barbezières del 30 de juny de 1920, per l'Estat francès.

***

Notícia de la mort de Joaquín Bueso García apareguda en el diari madrileny "El Sol" del 18 de març de 1920

Notícia de la mort de Joaquín Bueso García apareguda en el diari madrileny El Sol del 18 de març de 1920

- Joaquín Bueso García: El 17 de març de 1920 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista, i després socialista, Joaquín Germán Ramón José Bueno García, que va fer servir el pseudònim Orberosa. Havia nascut el 19 de gener de 1880 a Àvila (Castella, Espanya). Sos pares es deien José Bueno Fuster, barretaire, i Enriqueta García Giménez. A finals de segle milità en els moviments socials a Valladolid (Castella, Espanya) i després a Barcelona, on treballà de tipògraf en el periòdic El Progreso. Entre 1908 i 1909 formà part del Partit Radical i fou amic personal d'Alejandro Lerroux García. Destacà en l'«Art d'Imprimir», especialment en una campanya societària contra «La Neotipia», impremta creada per un grup d'exanarquistes on alguns treballadors havien estat vexats. En 1909, durant la repressió desencadenada arran dels fets de la «Setmana Tràgica», formà part de la Comissió Pro-Presos i fou un dels organitzadors de la gran manifestació que se celebrà a Barcelona. En 1910, ja integrat en el moviment llibertari, va fer mítings a Barcelona amb Tomás Castellote Benito i Josep Negre Oliveras i una conferència a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). S'afilià a «Solidaritat Obrera» i fou director de Solidaridad Obrera. Ente el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 representà el «Arte de Imprimir» de Sevilla (Andalusia, Espanya) al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Barcelona, defensant la cinquena ponència i el dictamen sobre la vaga general revolucionària. En 1910 va redactar amb altres companys el Dictamen sobre la portecció obrera enfront de les conseqüències de la guerra, text que posteriorment va ser discutit en el I Congrés de la CNT, celebrat entre el 8 i el 10 de setembre de 1911 al Palau de les Belles Arts de Barcelona. Mai no es declarà anarquista, però sempre reivindicà el sindicalisme revolucionari d'acció directa. A finals de 1910 va fer un míting a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), amb Alemany, Lladó i Minguet. En 1911 parlà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). El 2 d'abril de 1911 representà els sindicats obrers barcelonins en un míting contra la Llei de Jurisdiccions. L'agost de 1911 intervingué, en nom de «Solidaritat Obrera», en un míting contra la guerra del Marroc al Teatre de la Marina de Barcelona, on participaren dirigents de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i anarcosindicalistes; arran d'aquesta intervenció, va ser detingut, tancat a la Presó Cel·lular de Barcelona, des d'on va dirigir una carta als companys reunits en el I Congrés de la CNT, i processat. Influït per les lectures que li havia donat a la presó el doctor socialista Ramon Pla Armengol, l'octubre de 1911 abandonà la CNT i s'afilià al Grup Socialista de Gràcia del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i va ser president de l'Agrupació Socialista de Barcelona. Fou delegat a diferents congressos de la Federació Socialista de Catalunya (IV Congrés de 1914, V Congrés de 1915 i VI Congrés de 1916). En 1915 representà la Federació Socialista de Catalunya en el X Congrés del PSOE celebrat a Madrid, malgrat que hagué de tornar a Barcelona a causa de la mort d'una filla. Encara que sindicalista socialista, defensà postures anarcosindicalistes (sindicalisme revolucionari, l'acció directa i la vaga general revolucionària). Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara Justicia Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i La Voz del Pueblo. També fou autor de drames socials, com ara Carmañola (1916) i Leyes sociales. Son germà petit Adolfo Bueso García fou un destacat militant anarcosindicalista.

***

Capçalera de "Le Cri du Soldat" del qual Arcole Vauloup fou gerent

Capçalera de Le Cri du Soldat del qual Arcole Vauloup fou gerent

- Arcole Vauloup: El 17 de març de 1920 mor a París (França) l'anarquista i antimilitarista Arcole Vauloup. Havia nascut el 4 de juny de 1877 al XIX Districte de París (França). Era fill natural de la jornalera Louise Marie Vauloup. Es guanyà la vida com a electricista. De tarannà rebel, fou assidu dels correccionals i qualificat per la policia com a «anarquista antimilitarista perillós». Insubmís, fou enviat a companyies disciplinàries militars. El 20 de gener de 1894 fou condemnat a dos mesos de presó per robatori. Dos anys després, el 20 de juliol de 1896, fou novament condemnat a vuit dies de tancament per «ultratge». En 1907 signà el cartell antimilitarista «Aux soldats», però no fou jutjat. En 1908, després de la sagnant repressió de les vagues de Draveil-Villeneuve, es refugià a Bèlgica, on freqüentà els cercles llibertaris i antimilitaristes. Segons la policia local, realitzà propaganda anarquista a Saint-Gilles, intentà crear un periòdic àcrata i mantingué correspondència amb Clement i Le Du, del Sindicat de la Construcció de París, als quals hauria enviat fulletons que contenien «formules d'explosius». En maig de 1910 creà, amb Émile Aubin, el «Groupe des libérés des bagnes militaires» (Grup d'alliberats de les colònies penitenciàries militars), del quan va ser tresorer i Aubin secretari. En 1911 s'afilià a la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i fou membre del Sindicat de Muntadors Electricistes de la Confederació General del Treball (CGT), del qual va ser nomenat secretari i de delegat en la Unió de Sindicats del Sena. Entre setembre i novembre de 1912 fou gerent del periòdic parisenc Le Cri du Soldat, el principal redactor del qual fou Émile Aubin. Inculpat en el procés del «II Cas del Sou del Soldat», va ser jutjat entre el 25 i el 26 de novembre de 1912 per l'Audiència del Sena i va ser condemnat, juntament amb sos 18 companys, a tres mesos de presó i una multa de 100 francs. Durant la Gran Guerra no fou mobilitzat a causa de la seva tuberculosi. Resistent a la guerra, fou membre del Comitè per a la Recuperació de les Relacions Internacionals (CRRI). L'estiu de 1917, després de la detenció de Lev Trotski, signà en nom del Sindicat de Muntadors Electricistes una crida en defensa dels «socialistes maximalistes». Sa companya va ser Berthe Chanson, costurera anarquista. Arcole Vauloup va morir el 17 de març de 1920 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Jules Sellenet

Jules Sellenet

- Jules Sellenet: El 17 de març de 1941 mor a Argenteuil (Illa de França, França) el militant anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Jules Sellenet, també conegut com Francis Boudoux. Havia nascut el 18 de juliol de 1881 a Sant-Etiève (Arpitània). En agost de 1904 va desertar del seu regiment i canvia d'identitat amb els papers d'un company. Ferrer de professió, va ser secretari del sindicat de Longwy i va prendre part en la vaga d'agost de 1905. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista, és detingut el novembre de 1905 com a desertor. Alliberat, tornarà a ser condemnat nombroses vegades per «delictes» lligats a conflictes laborals. En 1910 el sindicat dels obrers metal·lúrgics d'Auboué, d'on era el secretari, el denuncia com a agent provocador al servei d'un mestre de forges. Aquesta acusació (calumniosa o vertadera) si més no astorant, serà represa en la postguerra pels comunistes. Mobilitzat durant la Gran Guerra, reprendrà la seva militància sindical i anarquista. L'11 de gener de 1924, a la sala parisenca de la Grange-aux-Belles, és ferit en un míting que termina en una brega entre anarcosindicalistes i comunistes (dos anarquistes hi van morir de ferides de bala). En 1926 esdevé secretari de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), escissió radical de la CGT fundada per Pierre Besnard i ell mateix. En 1936 marxa a Espanya i combat en les files de la Columna Durruti.

***

Notícia de l'execució de Fructuoso Román Ribas apareguda en el diari barcelonès "La Vanguardia" del 18 de març de 1943

Notícia de l'execució de Fructuoso Román Ribas apareguda en el diari barcelonès La Vanguardia del 18 de març de 1943

- Fructuoso Román Ribas: El 17 de març de 1943 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Fructuoso Román Ribas. Havia nascut cap el 1908 a Zarza de Montánchez (Càceres, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Juan Román i Juana Ribas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya), es guanyava la vida fent de serrador. Capturat per les tropes franquistes en 1939, després d'un temps al camp de concentració de Padrón (La Corunya, Galícia), va ser jutjat el 21 de gener de 1943 en consell de guerra sumaríssim, acusat de ser milicià confederal i de pertànyer a les Patrulles de Control, i condemnat a mort per «delictes de sang comesos durant la revolució roja». Fructuoso Román Ribas va ser afusellat el 17 de març de 1943 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) juntament amb Antoni Franch Tarrago, Jaume Gay Vilanova i Ramon Rodoreda Obià.

***

Miguel Silvestre Talón (Tolosa de Llenguadoc, 1942)

Miguel Silvestre Talón (Tolosa de Llenguadoc, 1942)

- Miguel Silvestre Talón: El 17 de març de 1946 es troba a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el cadàver l'anarquista Miguel Silvestre Talón, conegut com El Nano i Juan Ferrer. Havia nascut el 10 de juny de 1916 –algunes fonts citen el 6 de juny de 1906– a Barcelona (Catalunya) –un informe policíac assegura que nasqué el 10 de gener de 1914 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Milità des de la seva joventut en el moviment anarquista barceloní. Gran esportista, fou campió de lluita grecoromana. El desembre de 1934, quan militava en les Joventuts Llibertàries i en el grup anarquista «Faros», va ser detingut a Barcelona, juntament amb Ángel Pérez Bayo (El Negre de Sans) i Manuel Moreno Martínez, acusat de l'atracament d'una guingueta de Montjuïc. A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista «Rodius» que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Lluità contra el feixisme enquadrat en la 119 Brigada Mixta i formà part d'una comissió anarquista, en representació de les Joventuts Llibertàries i amb el suport de Juan Jiménez, encarregada de recollir les opinions dels milicians. Amb el triomf feixista passà a França i fou internat al camp de concentració de Vernet. A començament dels anys quaranta formà part dels grups d'acció anarquista que combatien el franquisme a les comarques catalanes i de les xarxes d'evasió dels perseguits pels nazis que volien passar a la Península. En 1943 fou un dels primers, juntament amb Juan Pintado Villanueva, en intentar la reconstrucció de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i dels primers a treballar per a la reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a França. El 20 d'agost de 1944 participà en l'Alliberament de Tolosa de Llenguadoc i en aquest mateix any al seu domicili s'instal·là el Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Francisco Carreño. Després de la II Guerra Mundial, intensificà els contactes amb el moviment llibertari clandestí de l'interior peninsular, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Fou membre de la fracció ortodoxa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i va ser nomenat secretari de la FAI de Catalunya. En un d'aquests viatges a la capital catalana, establí contactes amb l'infiltrat Eliseu Melis Díaz amb la finalitat d'afavorir la sortida d'alguns perseguits, entre ells sa companya, fet pel qual va ser criticat per molts companys que l'acusaren també de ser un agent del franquisme. El març de 1946 retornà creuant els Pirineus. El 17 de març de 1946 el cadàver de Miguel Silvestre Talón va ser trobat fermat amb filferro, amb un tret al cap i amb evidències de tortura dins d'un sac llançat al Canal de Midi de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). La seva mort encara no ha pogut aclarir-se

***

Abelardo Macías Fernández

Abelardo Macías Fernández

- Abelardo Macías Fernández: El 17 de març de 1949 és abatut a Villasinde (Vega de Valcarce, Lleó, Castella, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Abelardo Macías Fernández, conegut com Liebre. Havia nascut en 1912 a Lago de Carucedo (Carucedo, Lleó, Castella, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop d'Estat feixista de juliol de 1936 organitzà a la riba esquerra del riu Sil un grup de resistència que operà a la zona de Carucedo i Borrenes, a la comarca del Bierzo, i del qual formaven part Enrique Oviedo Blanco (El Chapa), José Blanco (Palitos), Manuel Álvarez Martínez (El Gaitero) i Gilberto Cuadrado Soto, entre d'altres. El 17 de març de 1939, segons la Guàrdia Civil, fou el responsable de l'execució de vuit persones (Roque Carujo Bello, Laurentino Bello Gómez, Benigno Cobo Gómez, Serafín Álvarez González, Rosa Moldes, Luisa Cobo Moldes, Ginés Gómez Losada i Salustiana Franco) a Lago de Carucedo. El juliol de 1940 formà part del grup, amb Manuel Girón Bazán (Girón), Marcelino de la Parra Casas (El Parra), José Vega Seoane (Ánimas), Enrique Oviedo Blanco (El Chapa) i Eduardo Pérez Vega (Tamairón), que intentà passar a Portugal, però va ser interceptar pels agents portuguesos i hagueren de retornar a Espanya i continuar la lluita armada. En 1941 fou un dels grups de maquis que posteriorment s'estructuraria en les futures unitats guerrilleres. L'abril de 1942 participà a Peñas de Ferradillo (Priaranza del Bierzo, Lleó, Castella, Espanya) en la reunió de 24 responsables de grups de maquis de diverses tendències antifranquistes en la qual es fundà la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia (FGLG). En 1943 va ser condemnat per indisciplina a una lleugera pena pel Tribunal de la Guerrilla. Després del IV Congrés de l'FGLG, celebrat entre el 10 i el 12 d'octubre de 1944 i on es decidí una nova estructuració de l'organització, va ser nomenat, amb Victorino Nieto Rodríguez, responsable d'una de les quatre guerrilles que formaren la I Agrupació de l'FGLG. El seu grup de vuit homes actuà en el triangle delimitant entre Ponferrada-Lugo, Ponferrada-Ourense i el límit de la província de Lugo. L'estiu de 1945 formà part, amb José Vega Seoane (Ánimas), Domingo Rodríguez Lóper (Xirolo), Saturnino (O Gafas) i Miguel Cardeña Lozano (Cardeña), del grup itinerant que el 9 de juliol parà, entre Xares i Edreira (Ourense, Galícia), una emboscada a la Guàrdia Civil d'Edreira i dans la qual moriren els números Hipolito Martín, Vicente Pascual Chicote, Diosdado Largo Prieto i Exiquio Aguilera, a més del guerriller José Vega Seoane quan l'explotà una granada en el moment de llançar-la. El 25 de juliol de 1946, sa companya, Carmen Jerez Rodríguez, va ser detinguda per la Brigada de Serveis Especials de la Guàrdia Civil a A Fervenza (Ourense) i, després de dos mesos d'interrogatoris a la caserna d'A Rúa-Petín d'Ourense, va ser traslladada a Ponferrada (Lléo). El 3 de maig de 1947 el seu cadàver aparegué a Montearenas (Ponferrada), havia estat violada en diferents ocasions pels guàrdies i finalment assassinada; també es descobrí que estava embarassada en el moment de morir, fruit de les reiterades violacions patides durant el seu captiveri. En 1948, quan la major part dels guerrillers supervivents decidiren passar-se a França, Macías decidí continuar la lluita al Bierzo i sempre refusant entrar en l'Exèrcit Guerriller controlat pel Partit Comunista d'Espanya (PCE). A finals de 1948, amb Hilario Álvarez Méndez (Bienvenido), Victorino Nieto Rodríguez i Elpidia Moral Alonso, arribà a la zona fronterera entre les províncies de Lleó i de Lugo. A resultes d'una delació, Abelardo Macías Fernández va ser abatut el 17 de mars de 1949 a Villasinde (Vega de Valcarce, Lleó, Castella, Espanya), juntament amb Hilario Álvarez Méndez i Elpidia Morán Alonso, mentre que Oliveros Fernández Armada (Negrín) i Victorino Nieto Rodríguez aconseguiren fugir.

***

Necrològica d'Antonio Casado Meler apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 6 d'abril de 1958

Necrològica d'Antonio Casado Meler apareguda en el periòdic tolosà CNT del 6 d'abril de 1958

- Antonio Casado Meler: El 17 de març de 1958 mor a Perigús (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Casado Meler. Havia nascut el 22 d'abril de 1899 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Casado i Isidora Meler. Emigrà buscant feina a Barcelona (Catalunya) i en 1921 ja militava en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital catalana. El novembre de 1924 intervingué en els fets revolucionaris de Bera (Navarra) i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes barceloneses, fets pels quals s'hagué d'exiliar a França. El 8 de desembre de 1933 participà en l'aixecament anarquista d'Albalat de Cinca. El cop de militar feixista de juliol de 1936 l'agafà al seu poble i participà en la resistència. Durant la guerra lluità en el Grup de Tren Automòbil de l'Exèrcit de l'Est de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Visqué a Sench Avit de Ribièra (Aquitània, Occitània), on treballà d'agricultor. Malalt durant molt de temps, Antonio Casado Meler va morir el 17 de març de 1958 a l'Hospital de Perigús (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Pablo Aldama Martínez apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" de l'11 d'abril de 1963

Necrològica de Pedro Aldama Martínez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 d'abril de 1963

- Pablo Aldama Martínez: El 17 de març de 1963 mor a Galhac (Llenguadoc,  Occitània) l'anarcosindicalista Pablo Aldama Martínez –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Pedro. Havia nascut el 17 de maig de 1908 a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya). Sos pares es deien Eleuterio Aldama i Salustiana Martínez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a La Rioja, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Galhac, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat i fou membre del seu Comitè Local, encarregant-se de la distribució de la premsa llibertària i de la propaganda. Pablo Aldama Martínez va morir el 17 de març de 1963 al seu domicili de Galhac (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Alfons Rosquillas Magriñà apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de maig de 1963

Necrològica d'Alfons Rosquillas Magriñà apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1963

- Alfons Rosquillas Magriñà: El 17 de març de 1963 mor a Sent-Jian-de-Môrièna (Roine-Alps, Arpitània) l'anarcosindicalista Alfons Rosquillas Magriñà –el segon llinatge també citat catalanitzat com Magrinyà. Havia nascut el 18 de juliol de 1906 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Jaume Rosquillas i Antònia Magriñà. Germà de Jaume i d'Antoni, també militants anarcosindicalistes, milità des de l'adolescència en el moviment llibertari de Mataró (Maresme, Catalunya). El 16 de juny de 1993 va fer la conferència «Ficción y Realidad» a l'Ateneu de Divulgació Social de Mataró. Durant la guerra civil fou capità de milícies i va ser ferit en dues ocasions al front. També a la rereguarda ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sent-Jian-de-Môrièna i treballà a la foneria d'alumini Pechiney, feina en la qual emmalaltí de silicosi que el va portar a la mort. Alfons Rosquillas Magriñà va morir el 17 de març de 1963 al seu domicili de Les Clappeys de Sent-Jian-de-Môrièna (Roine-Alps, Arpitània) i fou enterrat civilment. Deixà companya (Jacinta Crespo) i tres fills (Libertad, Enrique i Aurora).

***

Necrològica de Silverio Simón Sánchez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 de maig de 1970

Necrològica de Silverio Simón Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de maig de 1970

- Silverio Simón Sánchez: El 17 de març de 1970 mor a La Sala (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Silverio Simón Sánchez –algunes fonts el citen erròniament com Simón Silverio. Havia nascut el 5 de maig de 1904 a Cuevas de Vera (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Pedro Simón i Inés Sánchez. Començà a militar molt jove en el moviment anarquista. Durant tota la guerra fou milicià i després soldat de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després s'integrà en la Legió Estrangera francesa i en 1946 es llicencià. S'instal·là a La Sala, on treballà, fins a la seva jubilació en 1967 a causa de la seva mala salut, i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Silverio Simón Sánchez va morir el 17 de març de 1970 a l'Hospital Tinel de La Sala (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat.

***

Nino Malara

Nino Malara

- Nino Malara: El 17 de març de 1975 mor a Roma (Itàlia) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista Antonio Malara. Havia nascut el 2 de juliol de 1898 a Reggio de Calàbria (Calàbria, Itàlia). Fill d'una modesta família obrera, son pare fou Francesco Malara i sa mare es deia Grazia Calvari. Ferroviari com son pare, durant la postguerra de la Gran Guerra i durant el «Biennio Rosso», fou un propagandista anarquista força actiu entre els treballadors del ferrocarril. Entre el 21 i el 29 de gener de 1920 va ser un dels organitzadors a Calàbria de la vaga dels ferroviaris enquadrats en el Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i participà en els sabotatges dels trens carregats d'armes destinades a l'Exèrcit Blanc rus dirigides a combatre els bolxevics. Amb l'arribada del feixisme va ser fitxat per la policia com a anarcocomunista i acomiadat de la feina per participar en les vagues dels anys 1921 i 1922. En 1924, amb son amic Bruno Misaferi, fundà el periòdic L'Amico del Popolo i l'any següent s'instal·là a Cosenza, on treballà com a obrer temporal a la companyia «Ferrovie Calabro-Lucane». El 20 de setembre de 1925, a causa de la seva estreta relació amb alguns comunistes, va ser detingut i acusat de «complot contra el poder de l'Estat», juntament amb Fausto Gullo i alguns militants comunistes; sense cap prova, va ser alliberat, però amb l'obligació de viure a Reggio de Calàbria. Després tornà a Cosenza i va fer feina de torner a la fàbrica «Industrie Cosentine» i participà activament amb els anarquistes del districte de Surdo de la ciutat de Rende, com ara Andrea Croccia, Vincenzo i Sandro Turco, etc. En 1926 va ser condemnat a cinc anys de confinament a Favignana. Un cop lliure, es dedicà en cos i ànima a la propaganda i al reclutament d'antifeixistes per lluitar a la guerra d'Espanya. Quan el 27 de març de 1939 Benito Mussolini visità Consenza, fou cautelarment detingut i posterior alliberat. Quan esclatà la II Guerra Mundial, continuà la seva tasca de propaganda antifeixista en les línies ferroviàries de Paola-Cosenza i Cosenza-Sibari-Taranto. L'octubre de 1942 fou un dels fundadors del «Front Únic per la Llibertat» de Cosenza, que arreplegà antifeixistes de diverses ideologies i en el qual el sector anarquista s'adherí com a «Unitat Proletària». Entre el 5 i el 6 de juny de 1944, amb Pio Turroni i Giordano Bruch, va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de Cosenza, que tingué com a finalitat establir les bases de la reorganització del moviment anarquista. En acabar la guerra, entre el 15 i el 19 de setembre de 1945, participà, com a representant del Grup Llibertari de Cinquefrondi, amb Giacomo Bottino i Luigi Sofrà, en el Congrés de Carrara, que donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En els anys següents participà en diversos congressos i plens nacionals de la FAI –Bolonya (1947), Rimini (1947), Canosa (1948)– representant a la Federació Calabresa. Durant aquests anys lluità per la readmissió dels treballadors calabresos acomiadats per motius polítics i formà part del Comitè Central de l'SFI. En 1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Enzo Fantozzi i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma, ciutat a la qual s'havia traslladat. A finals dels anys cinquanta retornà a Cosenza. En 1965, quan sorgí en conflicte entre «organitzadors» i «antiorganitzadors» en la FAI, s'adherí al sector organitzador i malatestià, mantenint-se en la FAI. A partir de 1968 milità en el «Grup Bakunin» de Cosenza i es mostrà força actiu en el moviment estudiantil i en les lluites socials del moment. Arran de la matança de la Piazza Fontana i l'ona repressiva que contra el moviment anarquista s'engegà, el grup es va veure obligat a canviar el nom pel de «Grup Errico Malatesta». En 1973 aquest grup i altres de la regió fundaren l'Organització Anarquista Calabresa (OAC), formada sobretot per grups i individualitats de Cosenza i de Reggio de Calàbria i que serà especialment activa en la campanya de denúncia de l'anomenada «estratègia de la tensió» i en la difusió del pensament llibertari. En 1995 es va publicar un recull de textos seus publicats sota el títol Anfifascismo anarchico (1919-1945). A quelli che rimasero.

Nino Malara (1898-1975)

***

Notícia del judici a Salvador Salinas Atienza i altres companys apareguda en el periòdic madrileny "Democracia" del 6 de juliol de 1935

Notícia del judici a Salvador Salinas Atienza i altres companys apareguda en el periòdic madrileny Democracia del 6 de juliol de 1935

- Salvador Salinas Atienza: El 17 de març de 1985 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Salinas Atienza. Havia nascut el 19 de juliol de 1911 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Membre d'una coneguda família llibertària, sos germans Antonio, José, Juan i Manuel també foren destacats militants anarquistes. Sabater de professió, des de molt prest milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries de Villena. Va participar en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 a Villena i entre el 18 i el 20 de juny de 1935 va ser jutjat amb altres companys per l'Audiència d'Alacant (Alacantí, País Valencià), però el fiscal va retirar les acusacions en el seu cas. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, fou voluntari en una unitat confederal fins el final de la guerra, participant en la presa d'Almansa i d'Albacete. En 1938 va ser tinent d'alcalde de Villena. El 15 de setembre de 1939 va ser capturat per les tropes franquistes i tancat a Villena. Des de la presó de Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià), el 23 d'octubre de 1940 va ser ingressat al Reformatori d'Alacant. Jutjat en consell de guerra el 27 d'abril i el 23 d'octubre de 1940, va ser condemnat en aquesta última data a 20 anys der reclusió per «auxili a la rebel·lió» i per haver intervingut, segons la sentència, en crema d'esglésies i saqueigs de domicilis de persones dretanes. L'11 de desembre de 1942 va ser enviat a la presó de Novelda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) i el 10 de juny de 1943 obtingué la llibertat condicional. Un cop lliure, s'establí a Barcelona, on ja es trobava son germà gran Manuel Salinas Atienza; treballà en una fàbrica d'accessoris de calçat i participà activament en la lluita clandestina llibertària. El 20 d'agost de 1946 obtingué l'indult.

***

Necrològica de Rafael Alonso Salinas apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 17 d'abril de 1990

Necrològica de Rafael Alonso Salinas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 d'abril de 1990

- Rafael Alonso Salinas: El 17 de març de 1990 mor a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) el militant anarcosindicalista Rafael Alfonso Salinas. Havia nascut cap al 1903 a Mollet (Vallès Oriental, Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de 1934, per la qual cosa fou detingut i empresonat al vaixell-presó Argentina i al Pavelló Núm. 1 del Parc de Montjuïc de Barcelona. El juliol de 1936 va ser membre, en representació de la CNT, del Comitè Revolucionari Local Mixt (ERC, UR, CNT, FAI i UGT) de Mollet (Vallès Oriental, Catalunya). Exiliat a França després de la guerra civil, va ser delegat d'Albi (Llenguadoc, Occitània) en el Congrés de Llemotges de la CNT de 1961.

---

[16/03]

Anarcoefemèrides

[18/03]

Escriu-nos


Actualització: 17-03-21