---

Anarcoefemèrides del 18 de març

Esdeveniments

"Els canons del 18 de març", de Tardi

Els canons del 18 de març, de Tardi

- Comença la Comuna de París: El 18 de març de 1871 comença la insurrecció popular que va instaurar la Comuna de París (França). Mentre que París és assetjada pels exèrcits prussians, Thiers, president del govern de Defensa Nacional, ordena a un exèrcit de 20.000 soldats regulars d'anar a recuperar els canons que es troben en posició a les altures de Montmartre; però la població, especialment un gran contingent de dones, que s'oposà a la mesura, envolta la tropa. El general Lecomte ordena el foc, però els soldats es neguen a disparar i el detenen juntament amb el general Thomas, excomandat de la Guàrdia Nacional que havia disparat els treballadors en 1848. Ambdós són afusellats per la gentada enfurida; és el començament de la revolució. Grups d'insurgents s'escampen per la ciutat i les autoritats atemorides es repleguen catastròficament a Versalles. Els revolucionaris s'avenen i els blanquistes proposen marxar sobre Versalles per derrocar el govern, però malauradament aquest idea no és seguida. La Comuna de París es proclamarà el 28 de març.

***

La bandera roja

La bandera roja

- Manifestació de la Bandera Roja: El 18 de març de 1877, en una manifestació que commemora l'aniversari de la Comuna de París que recorre els carrers de Berna (Berna, Suïssa), es produeixen enfrontaments a la plaça de l'Estació entre els obrers de la Federació del Jura armats amb bastons --escalivats que cada any siguin atacats per matons pagats pel poder--  i la policia sabre en mà, malgrat que la manifestació va ser autoritzada pel governador civil, però amb la prohibició expressa de no portar cap bandera roja. El motiu que engegà l'acarament va ser l'intent per part de la policia de prendre la bandera roja que portava l'anarquista Adhémar Schwizguébel.  En aquesta manifestació es va cantar per primer cop la coneguda cançó anarquista Le Drapeau Rouge, de Paul Brousse, sobre text de James Guillaume, basada en la música d'una cançó patriòtica suïssa (Armons-nous enfants de l'Helvétie). Aquest primer enfrontament a Suïssa entre anarquistes i policia donarà lloc a un procés on una trentena de manifestants seran condemnats a penes entre 10 i 60 dies de presó. Aquest fet històric serà finalment conegut com la «Manifestació de la Bandera Roja» i significarà la radicalització de la Federació del Jura.

***

"La bandera negra", gravat de Falké

La bandera negra, gravat de Falké

- Adopció de la bandera negra: El 18 de març de 1882, durant un míting a la sala Flavié de París (França), Louise Michel, desitjant dissociar-se clarament dels socialistes autoritaris i dels parlamentaristes, es pronuncia sense ambigüitat per l'adopció del la bandera negra per als anarquistes: «Ja n'hi ha prou de bandera roja, banyada amb la sang dels nostres soldats. Enarboraré la bandera negra, portant dol pels nostres morts i per les nostres il·lusions.» Un any més tard, el 9 de març de 1883, brandirà un vell pedaç negre fermat al pal d'una granera durant una manifestació d'aturats, fet que li portarà la detenció. El 12 d'agost de 1883, un periòdic editat a Lió (Arpitània) portarà el títol Le Drapeau Noir.

***

Portada del primer número de "L'Anarchia"

Portada del primer número de L'Anarchia

- Surt L'Anarchia: El 18 de març de 1890 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana L'Anarchia. Esce quando può (L'Anarquia. Surt quan pot). El periòdic va ser fundat per la colònia anarquista italiana exiliada a Marsella, força nombrosa aleshores, i que es reunia diàriament al «Bar de la Dégustation», al 30 Quai du Port. Entre els militants d'aquesta colònia destacaven Alfredo Baccherini, Decimo Garinei, Gorini, Gaetano Naglia, Ugo Parini, Salvatore, Ermenegildo Vaccari i Victor Villagi, tots relacionats amb aquest periòdic. La publicació no portava preu i convidava els lectors a decidir amb total llibertat la forma de participar-hi en el finançament. Només va sortir un altre número, l'abril de 1890, per manca de cabals i perquè Naglia va ser condemnat a un mes de presó arran de ser detingut portant dinamita. El gerent del primer número, consagrat sobre tot a la Comuna de París, fou Charles Mercier i el del segon Louis Morel, francesos ambdós. La tresoreria la portà Victor Villagi. Publicà alguns textos en francès. Només un article va ser signat, el poema Justice, de Théodore Jean.

***

Portada del primer número d'"A Gréve"

Portada del primer número d'A Gréve

- Surt A Gréve: El 18 de març de 1908, aniversari de la Comuna de París, surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari sindicalista revolucionari A Gréve. Diario operario da manhã. Era l'òrgan d'expressió del Grup de Propaganda Social (GPS), format per treballadors anarquistes i socialistes i fortament influenciat pel sindicalisme revolucionari francès. Evaristo Ferreira fou el seu gerent responsable i com a principal redactor tenia a Alexandre Vieira. El periòdic estava dirigit i editat per un col·lectiu de redactors i de tipògrafs que treballaven gratuïtament i en condicions gairebé artesanes i es distribuïa als carrers lisboetes; també hi participaven treballadors i estudiantes, molts dels quals havien participat en la primera vaga d'estudiants l'any anterior. El diari advocava per una convergència entre socialistes i anarquistes i, malgrat es va fundar 15 dies abans de les eleccions legislatives de 1908, es mantingué totalment independent de qualsevol grup polític i no mostrà preferència per cap candidat. Aquesta publicació i el seu grup editor fou el catalitzador del Congrés Sindicalista i Cooperativista de 1909 i de la intensa lluita obrera que donà lloc a la Revolució del 5 d'octubre de 1910 i a la instauració de la I República portuguesa. Hi van col·laborar, entre ells alguns socialistes, José Fernandes Alves, Ladislau Batalha, César Nogueira, Augusto César dos Santos, António José de Ávila, Pinto Quartim, Jorge Coutinho, Hilário Marques, João Pedro dos Santos, Francisco Cristo, José Benedi, Alexandre Vieira, Luís Calvet de Magalhães, Campos Lima, José Benedy, José Falcão, Deolinda Lopes Vieira, Rosalina Ferreira i Lucinda Tavares, entre d'altres. Durà quatre mesos i en sortiren 147 números. El 4 d'agost de 1917 sortí una nova època del periòdic, amb el subtítol «Setmanari obrer sindicalista» i amb Carlos José de Sousa com a director i redactor principal, que durà dos anys.

***

L'atemptat d'Schinàs segons un dibuix de l'època

L'atemptat d'Schinàs segons un dibuix de l'època

- Atemptat d'Schinàs: El 18 de març de 1913, a prop de la Torre Blanca de Tessalònica (Macedònia, Grècia), l'anarquista Alexandros Schinàs (Alekos) assassina d'un precís tret el rei Jordi I de Grècia, de visita a aquesta ciutat que havia estat recentment presa per l'exèrcit grec en la guerra contra Bulgària. Detingut, Schinàs fou torturat per la policia amb la finalitat de fer-li confessar els noms de pretesos còmplices. El 6 de maig d'aquell any va ser trobat defenestrat des del tercer pis de la comissaria de Tessalònica; difícil saber si es va suïcidar per fugir de les tortures o fou llançat al buit per la policia.

***

Carboneria "El Buen Trato" on es planejà i materialitzà la fuita

Carboneria "El Buen Trato" on es planejà i materialitzà la fuita

- Evasió de Punta Carretas: El 18 de març de 1931 al penal de Punta Carretas, a Montevideo (Uruguai), tres anarquistes expropiadors catalans, Jaime Tadeo Peña, Agustí García Capdevila i Pere Boadas Rivas, i Vicente Salvador Moretti --que havien estat detinguts el 9 de novembre de 1928 després de l'atracament de la Oficina de Canvi Messina--, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadeixen d'aquesta cèlebre presó després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Parades i Fernando Malvicini. Una pancarta palesava l'ajuda anarquista: «La solidaritat entre els anarquistes no és una simple paraula escrita.»

***

Ressenya del míting apareguda en "El Heraldo de Madrid" del 19 de març de 1931

Ressenya del míting apareguda en El Heraldo de Madrid del 19 de març de 1931

- Míting pro amnistia: El 18 de març de 1931 se celebra a la Casa del Poble de Gijón (Astúries, Espanya) un míting pro amnistia. Hi van parlar Segundo Blanco González, Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán, Mariano Merediz i Eduardo Barriobero y Herrán. Els oradors demanaren una amnistia general, indult i revisió dels processos en els quals molts de companys anarcosindicalistes i anarquistes van ser condemnats per delictes comuns que no havien comès. Es redactà un telegrama dirigit a Juan Bautista Aznar-Cabañas, president del Consell de Ministres, demanant-li l'amnistia. A l'acte assistiren al voltant de 5.000 persones. Els actes demanant l'amnistia van ser molt nombrosos en els mesos anteriors a la proclamació de la II República espanyola.

***

Capçalera de "L'Internazionale"

Capçalera de L'Internazionale

- Surt L'Internazionale: El 18 de març de 1966 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del bimensual anarquista L'Internazionale. Quindicinale Anarchico. La capçalera va ser creada en 1901 per Errico Malatesta. La periodicitat va canviar de bimensual a mensual, per acabar en bimestral. Va portar dos subtítols més: «Periodico anarchico» i «Periodico anarchico iniziato da Errico Malatesta nel 1901». El gerent responsable va ser Pio Turroni i el director Luciano Farinelli. Van col·laborar Massimo Luciano Consoli i Adelchi Pantaloni, entre molts altres. S'imprimia a Casa Malatesta d'Ancona. L'últim número va ser el de març i abril de 1993.

***

Especial sobre Agustín Rueda en la "Soli"

Especial sobre Agustín Rueda en la Soli

- Enterrament d'Agustín Rueda: El 18 de març de 1978 és enterrat a Sallent (Bages, Catalunya) el jove anarquista, assassinat a cops a la presó de Carabanchel (Madrid), Agustín Rueda Sierra. Des de primeres hores del matí la situació a Sallent i a tota la conca minera era de vaga general. Els establiments comercials obriren durant algunes hores per evitar el desproveïment durant el cap de setmana. Sobre les quatre de la tarda es van concentrar més de 3.000 persones al barri miner de La Botjosa, on havia viscut Agustín Rueda. La comitiva va cobrir després en absolut silenci els dos quilòmetres que separen aquesta zona del centre de la localitat. Una bandera roja i negra de la CNT i una altra negra anarquista, així com diverses pancartes al·lusives a la mort d'Agustín Rueda, presidien la manifestació. Els manifestants no van corejar cap eslògan. Una comissió es va dirigir fins al dipòsit de cadàvers i portà a coll el fèretre, cobert amb una bandera de la CNT, fins el nínxol on el cadàver va ser inhumat. Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va pronunciar unes paraules de condemna de l'assassinat del jove llibertari i els presents entonaren A les barricades. El sepeli va ser constantment vigilat per forces de la Guàrdia Civil. Aquest mateix dia també es va conèixer el text d'una carta oberta que Agustín Rueda havia dirigit a l'opinió pública a través d'un excompany de cel·la de la presó de Girona, on havia estat internat abans de ser traslladat a la de Carabanchel. En aquesta carta Agustín Rueda denunciava la política del Govern en matèria penitenciària, que no ha millorat les condicions de vida, alimentació, assistència mèdica, cultura i tractament que els presos reben. També fa una crida a la societat i subratlla el caràcter no perillós dels presos comuns, que han arribat a la seva situació a conseqüència del feixisme; demana una oportunitat perquè els reclusos puguin rehabilitar-se, així com un indult que els brindi la possibilitat de transformar-ne l'existència en llibertat com un dret que els pertany. La carta acaba reiterant la petició d'indult, la reforma del codi penal i del sistema d'institucions penitenciàries i la legalització de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).

***

Ressenya sobre el míting apareguda en el periòdic madrileny "Hoja del Lunes" del 19 de març de 1979

Ressenya sobre el míting apareguda en el periòdic madrileny Hoja del Lunes del 19 de març de 1979

- Míting confederal: El 18 de març de 1979 se celebra a la plaça de toros de Vista Alegre, al barri de Carabanchel de Madrid (Espanya), un míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Intervingueren Frederica Montseny, que parlà sobre el «terrorisme d'Estat», i l'exsecretari del Comitè Nacional confederal Juan Gómez Casas, que va fer una crítica dels resultats electorals i de la repercussió que aquests podrien tenir en les condicions laborals i sindicals dels treballadors.

Anarcoefemèrides

Naixements

Lucien Descaves

Lucien Descaves

- Lucien Descaves: El 18 de març de 1861 neix a París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Descaves. El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdic Grenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per «injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la «Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la «Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors, Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution, L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux, Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste, Le Grand Soir, L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària --La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.--, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais. Altres obres seves són La Teigne (1886) --on farà un homenatge a son pare, gravador en talla dolça--, La Caserne, misères du sabre (1887), La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres. En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. Lucien Descaves va morir el 6 de setembre de 1949 a París (França). El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Giuseppe Luppi

Giuseppe Luppi

- Giuseppe Luppi: El 18 de març de 1875 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Luppi. Sos pares es deien Giovanni Luppi i Zeffira Mazzola. Començà a destacar a finals del segle en el moviment anarquista i en 1894 va ser condemnat per «crits sediciosos». A començaments del segle XX fou un dels promotors del moviment sindicalista de la Baixa Mòdena. Participà activament en la Cambra del Treball de Mirandola, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la seva directiva, i participà en congressos sindicals esdevinguts a la província de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). En el Congrés per la Unitat Sindical del 19 de gener de 1913, promogut per la Cambra del Treball de Mòdena, Carpi i Mirandola, presentà la ponència dels anarquistes de Mòdena que proposava la llibertat per a que cada sindicat es pogués adherir a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) o a la Unió Sindical Italiana (USI), creant així una única Cambra del Treball provincial, ponència que va ser rebutjada i que donà lloc a la divisió del moviment obrer de Mòdena en dues Cambres del Treball provincials, una d'orientació socialista i altra sindicalista revolucionària. El maig de 1920 participà en el robatori de metralletes organitzat pel moviment anarquista de Mòdena per a defensar-se en les manifestacions obreres; detingut l'1 de juny d'aquell any, va ser jutjat per aquest fet i absolt. Va ser nomenat secretari de la sucursal a Mirandola de la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena i amb Giovanni Bassoli, més tard assassinat pels feixistes, fou un dels màxims exponents del moviment anarquista local. A mitjans dels anys vint, va ser un dels pocs anarquistes que restaren actius a la Baixa Mòdena. Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 participà, amb Vincenzo Chiossi, en el clandestí Congrés de l'USI celebrat a Gènova (Ligúria, Itàlia), celebrat per reorganitzar el moviment sindicalista revolucionari. En 1934 va ser esborrat de la llista de subversius ja que segons la policia no participava en activitats polítiques. Arran de la caiguda del feixisme, el juliol de 1943, el antifeixistes de Mirandola el posaren al capdavant de les organitzacions sindicals lliures i formà part del Comitè de Coordinació Unitari Antifeixista. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de Mirandola i sembla que s'acostà al Partit Comunista Italià (PCI). Giuseppe Luppi va morir el 18 de setembre de 1952 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Notícia del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el periódic "Le Populaire de Paris" del 22 de març de 1924

Notícia del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el periódic Le Populaire de Paris del 22 de març de 1924

- Pierre Le Flaouter: El 18 de març de 1884 neix a An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya) l'anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Marie Le Flaouter, conegut com Flotter. Entre 1906 i 1907, durant el seu servei militar, assistí nombroses vegades vestits de militar d'Artilleria a la Borsa del Treball d'An Oriant i participà en la creació de les Joventuts Sindicalistes. Un cop llicenciat, esdevingué carter rural a Plourin (Cantó de Ploudalmézeau, Bretanya), on era considerat com un «republicà avançat». A finals de 1909 entrà com a obrer auxiliar a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i s'instal·là en aquesta població. Cap el 1911 esdevingué secretari del Sindicat de la Construcció i, segons la policia, fomentà totes les vagues de la construcció que tingueren lloc a la localitat en aquells anys. El febrer de 1913 va ser nomenat dipositari del periòdic L'Ouest-Éclair, a Le Mans (País del Loira, França). El 17 de maig de 1910 es va casar a Brest amb Louise Rannou i pocs dies després, 24 de maig, va ser inscrit per les autoritats franceses en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra, sota el nom de Flotter, col·laborà en Le Libertaire. El març de 1923 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa Social (CDS), que ràpidament es va transformar en el Comitè General per l'Amnistia (CGA). El desembre de 1923 abandonà el citat càrrec. En aquesta època regentà una llibreria al número 46 del bulevard Beaumarchais de París (França) i esdevingué confident de la policia, tenint com a enllaç de la Prefectura de Policia l'inspector general Auguste Lannes, cunyat de Raymond Poincaré, aleshores president del Consell de Ministres francès. Implicat en l'«Afer Daudet», molts consideraren, entre ells André Colomer, que havia estat ell qui havia denunciat Philippe Daudet a la policia i que aquesta l'havia assassinat; en 1925 publicà la seva versió dels fets en el llibre Comment j'ai tué Philippe Daudet. Contribution personnelle à l'enquête sur la mort d'un jeune homme. El 21 de gener de 1925 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «tràfic d'objectes obscens i ultratge a les bones costums» arran d'haver trobar el soterrani de la seva llibreria parisenca una col·lecció d'obres i gravats considerats pornogràfics. Un mes després, abandonà París i marxà cap a Nantes (País del Loira, França). Cap el 1927 va fer de pastisser a Douarnenez (Douarnenez, Bretanya). En 1935 figurava en una llista d'anarquistes del Baix Loira, on es citava que treballava de venedor ambulat i vivia a Nantes. Posteriorment es traslladà a Vertou i es relacionà amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). En 1979 la revista La Bretagne Réellle li publicà el llibre Pour vivre très vieux en bonne santé! Pierre Le Flaouter va morir l'1 de juny de 1981 a Vertou (País del Loira, França). Segons May Picqueray, va morir portant-se el secret d'«Afer Daudet».

***

Notícia de la detenció de Paul Jupin apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 8 de desembre de 1909

Notícia de la detenció de Paul Jupin apareguda en el diari parisenc Le Journal del 8 de desembre de 1909

- Paul Jupin: El 18 de març de 1889 neix a Amiens (Picardia, França) l'anarcoindividualista i antimilitarista Paul Bernard Jupin. Es guanyava la vida fent de serraller i el 7 de desembre de 1909 va ser detingut per haver aferrat cartells antimilitaristes als murs de Pont-Sainte-Maxence (Picardia, França) i tancat a Senlis (Picardia, França). Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Mosa (Lorena, França), fou xofer d'automòbil a Avocourt (Lorena, França). L'1 de juliol de 1924 va ser esborrat del «Carnet B», perquè segons la policia, deixà de fer propaganda anarquista i antimilitarista. L'octubre de 1924 abandonà Mosa i marxà cap al departament del Nord o d'Oise.

***

Ernesto Bonomini

Ernesto Bonomini

- Ernesto Bonomini: El 18 de març de 1903 neix a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. De ben jovenet es va interessar per les idees socialistes i esdevé un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes --més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry. Ernesto Bonomini va morir el 6 de juliol de 1986 a Miami (Florida, EUA).

***

Gabriel Rebolé Redín

Gabriel Rebolé Redín

- Gabriel Rebolé Redín: El 18 de març de 1915 neix a Nabaskoze (Zaraitzu-Erronkari, Navarra) el militant anarcosindicalista Gabriel Rebolé Redín, a vegades citat com Rebolet. Es va criar a Irunberri (Irunberrialdea, Navarra). D'antuvi agricultor, en 1932 s'afilià al Sindicat de la Construcció de Pasaia-Errenteria de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Sant Sebastià, durant la guerra lluità en el Batalló Malatesta com a tinent de metralladores als fronts de Guipúscoa, Biscaia, Santander i Astúries. Quan va caure Astúries, passà a França i arribà amb un pesquer a Barcelona, on s'enrolà com a tinent en la 87 Brigada del Cos de Carrabiners, que lluità a Terol, i acabà de tinent en la Brigada 211, que combaté als sectors de les Coves de Vinromà i de Móra de Rubiols i al front de Sogorb. Més tard va prestar servei en la 126 Brigada de la 26 Divisió. L'abril de 1939 caigué pres a València i, després d'una temporada a Irunberri, fou jutjat en consell de guerra el 14 de setembre de 1939 a Pamplona per «adhesió a la rebel·lió»; el fiscal li demanà 26 anys i vuit mesos i el «defensor» obtingué la pena de mort a causa de la seva «perversitat». Patí presó a Pamplona i treballs forçats a Màlaga i Algesires, fins a finals de 1943. El novembre de 1945 passà a França i fou reclòs als camps de refugiats de Gurs i de Mérignac. Després marxà a fer feina a Bagnères-de-Bigorre. Treballant fent carbó de llenya, va acabar tuberculós i fou enviat a Tarba i a Kanbo el juny de 1946. A partir de 1947 participà en les activitats del grup de Bordeus de la CNT reformista. En 1952 vivia a Kanbo i després a Anglet i militava en la CNT escindida. En 2007 passà una temporada a Irun i participà en diversos actes de memòria històrica. Gabriel Rebolé Redín va morir el 24 de febrer de 2008 a Baiona (Lapurdi, País Basc) i deixà escrita una biografia inèdita: Mi guerra de España.

Gabriel Rebolé Redín (1915-2008)

***

Rafael Ruiz Borao a la Presó Central de Burgos

Rafael Ruiz Borao a la Presó Central de Burgos

- Rafael Ruiz Borao: El 18 de març de 1938 neix el militant anarquista, i després comunista, Rafael Ruiz Borao. Membre de les Joventuts Llibertàries, el setembre de 1962 va ser detingut, amb Eliseo Bayo Poblador i José Ronco Pecina, a Saragossa (Aragó, Espanya) sota l'acusació de pertànyer a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de difondre el seu òrgan d'expressió clandestí Juventud Libre. Els tres detinguts van ser traslladats a la Direcció de Policia de la Via Laietana de Barcelona (Catalunya), on va ser torturats durant 17 dies. El 17 de novembre de 1962 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid (Espanya) i condemnat a tres anys de presó –Eliseo Bayo i José Ronco van ser condemnats en el mateix judici a 11 anys cadascun. Tancat a la Presó Central de Burgos (Castella, Espanya), s'afilià, ben igual que Eliseo Bayo, al Partit Comunista d'Espanya (PCE). El 22 de novembre de 1963 se li concedí la llibertat condicional. Quan va sortir, continuà militant en el PCE i fou un dels fundadors de Comissions Obreres (CCOO) a Aragó. Entre 1968 i 1970, per les seves activitats clandestines va ser detingut, jutjat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) i condemnat.

Rafael Ruiz Borao

Anarcoefemèrides

Defuncions

Charles Bill segons la premsa de l'època

Charles Bill segons la premsa de l'època

- Charles Bill: El 18 de març de 1918 mor a Poissy (Illa de França, França) l'anarcoindividualista, partidari de l'il·legalisme revolucionari, Charles Bill. Havia nascut el 23 de gener de 1892 a Nancy (Lorena, França). Ben igual que sos tres altres germans grans, fou fuster ebenista, vegetarià, antialcohòlic i anarquista a Nancy. A començaments de segle mantingué una estreta amistat amb l'anarquista Eugène Diudonné. En 1909 va ser condemnat a dos mesos de presó per «possessió d'armes i trencament d'objecte públic». Cap el 1911 vivia amb el company Charles Reinert al número 14 del carreró de la Madeleine. Quan el cas de la «Banda Bonnot» i durant el procés dels seus membres, assassinà el 4 de maig de 1912 a trets el fuster Charles-Auguste Blanchet a Neuves-Maisons (Lorena, França), qui hauria denunciat a la policia una falsa coartada d'Eugène Dieudonné. En fuita i desaparegut, l'1 de desembre de 1913 va ser condemnat per contumàcia a mort per l'Audiència de Meurthe i Mosel·la. Refugiat a Portugal, retornà a França quan esclatà la Gran Guerra. Allistat en l'exèrcit amb una cartilla militar falsa a nom de Charles Masson, va ser incorporat en l'Artilleria i va ser ferit al front en dues ocasions. El 4 de desembre de 1916 va ser denunciat per un soldat del seu batalló del 60 Regiment d'Artilleria que l'havia reconegut, detingut amb resistència al centre d'entrenament del camp militar d'Avord (Centre, França) i reclòs a la presó de Bourges (Centre, França). Jutjat de bell nou el 23 de març de 1917 pel Tribunal de l'Alt Marne per l'assassinat de Blanchet, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Charles Bill va morir el 18 de març de 1918 a la Presó Central de Poissy (Illa de França, França) i la seva defunció només es va fer pública a finals d'aquell mes.

***

Dagoberto Lami

Dagoberto Lami

- Dagoberto Lami: El 18 de març de 1924 mor a Soriano del Cimino (Laci, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Dagoberto Lami. Havia nascut el 18 de gener de 1894 a Pontedera (Toscana, Itàlia). Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi. Començà a militar en la Federació de Joves Socialistes (FJS) de Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino), acabà esdevenint anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a fuster a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia, i prengué part activa en l'agitació anarcosindicalista i en les vagues de la zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1921, arran d'un míting on son germà Mario fou l'orador celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut, juntament amb Antonio, i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un policia de paisà que es trobava entre els assistents. Son germà Mario, considerat l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que Ottorino. El 4 de maig de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son germà Antonio fou absolt, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va ser enviat a la penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la presó política de Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18 de març de 1924 en estranyes circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i Spartaco.

***

Mikhael Guerdjikov (1903)

Mikhael Guerdjikov (1903)

- Mikhael Guerdjikov: El 18 de març de 1947 mor a Sofia (Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Havia nascut el 26 de gener de 1877 a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) en un família benestant i cultivada --son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia. Va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries --portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà--, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats «Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda (Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer «heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir a Sofia. El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.

Mikhael Guerdjikov (1877-1947)

***

Necrològica d'Angelo Carbonari apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" de l'1 d'abril de 1974

Necrològica d'Angelo Carbonari apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'1 d'abril de 1974

- Angelo Carbonari: El 18 de març de 1974 mor a Alençon (Baixa Normandia, França) l'anarquista Angelo Carbonari. Havia nascut cap el 1898 a la regió de Roma (Itàlia). Des dels 15 anys formà part del moviment llibertari. Després de participar en les lluites antifeixistes a Carrara (Toscana, Itàlia) s'hagué d'exiliar a França. Visqué a Lió (Arpitània) i després a Alençon. Jutjat en absència per les autoritats feixistes italianes, va ser condemnat a mort. En 1938 se li va decretar l'expulsió de l'Estat francès, però la mesura no prosperà gràcies a la intervenció de diverses personalitats antifeixistes. Durant l'ocupació nazi s'hagué d'amagar de nombroses agafades per evitar ser detingut. Després de la II Guerra Mundial fou membre del grup d'Alençon (VI Regió) de la Federació Anarquista (FA). Posteriorment, amb sa companya Giuseppina, milità en l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la Unió d'Ateus (UA). Va estar subscrit als Cahiers de l'Humanisme Libertari, editats per Gaston Leval. Angelo Carbonari va morir a conseqüència d'un infart, cridant «Visca l'Anarquia!», el 18 de març de 1974 a Alençon (Baixa Normandia, França) i fou inhumat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat amb una al·locució d'homenatge de Kléber Duval. Son fill Bruno Carbonari, mort tres anys abans que ell, també fou militant anarquista.

***

Cartell de la Columna Ibèria, obra de Monleón

Cartell de la Columna Ibèria, obra de Monleón

- Salvador Pla Paula: El 18 de març de 1981 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Salvador Pla Paula. Havia nascut en 1907 a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià). De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1932 fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries a València. En 1933 intervingué en un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia a l'Ateneu Llibertari d'Ontinyent. Durant els anys republicans col·laborà en El Libertario, Solidaridad Obrera i La Voz de las Artes Blancas. L'1 de gener de 1937 entrà a formar part, per les Joventuts Llibertàries, en el Consell Municipal de l'Ajuntament d'Ontinyent, però el 29 de gener de 1937 dimití per «necessitats internes de l'organització». L'1 de desembre de 1937 entrà a formar part d'un nou Consell Municipal del municipi, presentant la dimissió com a regidor el 8 d'abril de 1938. Després lluità enquadrat en la Columna Ibèria al País Valencià i a Terol. En acabar la contesa s'exilià a França, on patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial fou internat al camp d'Argelers. Quan preparava la seva evasió amb un altre company, Joan Anglès, fou traslladat al fort de Cotlliure, on l'abril de 1941 intentà evadir-se. Ficat en una masmorra, el 20 d'abril de 1941 fou deportat a Algèria amb el vaixell «Djebel Amour». Just arribar a Orà, fou enviat el 24 d'abril al camp de concentració de Djelfa. Després, aconseguí fugir-hi amb El Barbudo i altre company. Amb l'Alliberament, treballà a la comarca de Tarn i ocupà càrrecs orgànics en la Federació Local de la CNT ortodoxa d'Albi, alhora que participà en la reorganització de la CNT d'Ontinyent en l'Exili. En 1948 publicà articles en CNT de París. Entre 1961 i 1972 fou secretari de la Comissió de Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'Exili.

***

Pilar Grangel (1941)

Pilar Grangel (1941)

- Pilar Grangel: El 18 de març de 1987 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) la pedagoga racionalista i militant anarcosindicalista Maria del Pilar Grangel Arrufat --citat els llinatges sovint com Granjel i Arrufas. Havia nascut el 19 d'octubre de 1893 a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià). Instal·lada a Barcelona (Catalunya), va afiliar-se a la Secció de Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals (SUPL) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Abans de la Guerra Civil va ser responsable amb son company Joaquim Ferrer Álvaro (Ácrato Llull) de la racionalista Escola Pestalozzi a la barriada barcelonina de Sants i va dirigir l'escola del Sindicat del Ram d'Elaborar Fusta. En 1932 va col·laborar amb Solidaridad Obrera de València. Fundà amb altres companyes el grup «Brises Llibertàries», creat també a Sants dins del SUPL amb la finalitat d'impartir classes nocturnes a les dones obreres, i en 1934 l'hereter de l'anterior associació, el Grup Cultural Femení, que es reunia al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona. En 1936 assistí al Congrés de Saragossa. Aquest mateix any va acollir un infant amb motiu de la vaga general saragossana, ella que ja tenia dues nines (Electra i Violeta). Durant la guerra va militar en «Mujeres Libres», escrivint en el seu òrgan d'expressió del mateix nom i participant en gires de propaganda, i es va encarregar de la Maternitat de Les Corts. El setembre de 1936 va ser una de les fundadores --amb Ernestina Corma, Eugènia Bony, Maria Colomé i Palmira Puntes, entre d'altres-- del Comitè Femení de Solidaritat Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de muntar un taller de confecció de roba per al front, fer cursets d'infermeria i de puericultura, impartir conferències propagandístiques, etc. En aquesta època va col·laborar en Esfuerzo, òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Barcelona. En febrer de 1937 no va fer costat el grup de «Mujeres Libres» que va demanar l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'1 de maig de 1937 parlà en un míting de dones antifeixistes per la unitat sindica celebrat al teatre Olympia de Barcelona, juntament amb Nita Nahugel i Llibertat Ródenas, per la CNT, i Caritat Mercadé, Isabel Azuara i Dolors Piera, per la Unió General de Treballadors (UGT). Va substituir Áurea Cuadrado Castillón en la Casa de la Maternitat de Barcelona com a directora pedagògica durant la guerra, càrrec que va deixar per evacuar el juny de 1938 un grup d'infants a Seta (Llenguadoc, Occitània). En acabar la contesa va marxa a França, on va ser internada a diversos camps, establint-se a Clarmont d'Erau. En 1945, quan els seus intents d'emigrar a Mèxic van fracassar, es va instal·lar definitivament a Montpeller. En aquesta ciutat va col·laborar en la premsa de l'exili (Cenit, Espoir, etc.) i en tasques assistencials en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Va mantenir estrets lligams amb la família d'editors catalans exiliats a Mèxic formada per Hermós Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i va exercir com a representant a França de les seves Ediciones Vértice. En 1973 va fer una conferència a París. L'actriu, cantant, especialista lorquiana i llibertària Violeta Ferrer és una de ses filles.

Pilar Grangel (1893-1987)

***

Aristide Ribolini

Aristide Ribolini

- Aristide Ribolini: El 18 de març de 1994 –algunes fonts citen el 19 de novembre de 1973– mor a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA) l'anarquista Aristide Carlo Ribolini, que va fer servir els pseudònims Batista Leonardi i Battista Izze. Havia nascut el 2 de març de 1899 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Carlo Ribolini i Teresa Faggiani. Assistí a l'escola elemental i de molt jove s'adherí al moviment anarquista. Pedraire a les pedreres de marbre de Carrara, desenvolupà una intensa tasca propagandística a la feina i tingué una certa influència dins del moviment llibertari local ja que sempre era present a totes les reunions. En 1919 era secretari del Cercle Juvenil «Germinal» i l'any següent de la Lliga Proletària dels Invàlids de Guerra. Fou gerent i col·laborador de la redacció dels periòdics de Carrara Il Cavatore (1911-1921) i Il '94 (1911-1920), bimensual anarcocomunista dirigit per Alberto Meschi. També assistí a les reunions de la Cambra del Treball. El 21 d'octubre de 1920 va ser detingut sota l'acusació de ser l'autor de l'explosió d'una bomba a la Banca d'Itàlia de Carrara en senyal de protesta per l'arrest d'Errico Malatesta i d'Armando Borghi, però va ser absolt per manca de proves. Immediatament va ser acusat de ferir un feixista, però també va ser absolt. Després d'aquests episodis repressius, marxà de Carrara fugint de les represàlies dels escamots feixistes i s'instal·là a Vilafranca de Mar, a prop de Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1925 vivia amb sa companya Giuseppina Morelli a Marsella (Provença, Occitània), acollit al domicili de l'anarquista Gino Lucetti. El maig de 1926, a petició de les autoritats italianes, arran de l'atemptat de Lucetti contra Benito Mussolini, s'ordenà la seva detenció, però pogué fugir i marxà cap a Amèrica, instal·lant-se a Baltimor (Maryland, EUA). En 1929 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. En 1933 va ser fitxat com a antifeixista a Bèlgica. Entre els anys 1934 i 1935 residí a Marsella sota el nom fals de Batista Leonardi –també va fer servir el de Battista Izze–, on treballava de marbrista i sempre destacant com a anarquista militant. En 1935 va se inscrit pel Ministeri de l'Interior italià en el registre de persones a detenir. Entre 1936 i 1937 lluità en una columna anarquista durant la Revolució espanyola. En 1938 va ser descobert per les autoritats franceses, jutjat i condemnat a dos anys de reclusió, que finalment se'n reduïren a 18 mesos, per «violació del decret d'expulsió» i per «incitació a l'odi de classes», pena que acomplí a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1940, quan estava tancat a la presó marsellesa de Chave, en aplicació de l'acord d'armistici entre Itàlia i França, les autoritats italianes exigiren a les franceses l'alliberament i lliurament dels ciutadans italians detinguts a França, però ell es negà retornar a Itàlia i en 1942 encara residia a França. Aquest mateix any es traslladà a Califòrnia (EUA). En 1952 obtingué la ciutadania nord-americana i en 1958 treballava en una botiga de menjars exquisits i altres delicadeses a San Mateo (Califòrnia, EUA). El 25 d'agost de 1970 era a Carrara de viatge.

---

[17/03]

Anarcoefemèrides

[19/03]

Escriu-nos


Actualització: 18-03-17