|
---
Anarcoefemèrides
del 16 de març Esdeveniments
Cartell del míting - Míting contra l'expulsió
de Kropotkin: El 16 de març de 1896 se celebra a la Sala Genti del XII
Districte de París (França) un gran míting en protesta per l'expulsió del
destacat intel·lectual anarquista Piotr Kropotkin. L'acte va ser organitzat per
la Biblioteca Sociològica dels Treballadors Comunistes Llibertaris del XII
Districte de París i va comptar amb els parlaments de Fortuné Henry, Sébastien
Faure, Bernard Lazare i Joseph Tortelier, entre d'altres. A més del tema de
l'expulsió de Kropotkin, es parlà de la situació internacional (Cuba, Espanya,
Itàlia, Rússia, etc.), de la Comuna de París i de la decadència de la burgesia
francesa d'aleshores. L'entrada costava 50 cèntims, destinat a sufragar el
periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, i es recaptaren 65 francs i 65 cèntims
nets. ***
Portada d'un exemplar de Zsherminal - Surt Zsherminal: El 16 de març de 1900 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la publicació mensual Zsherminal (Germinal), òrgan de la joventut anarquista en llengua jiddish. Editat per Rudolf Rocker, després de Londres serà publicat pel mateix a Leeds, qui s’encarregarà, amb sa companya Milly Witkop, de la impressió per reduir despeses, fins a març de 1903. El periòdic reapareixerà el gener de 1905 i serà publicat fins a maig de 1909. Els temes que tractaven versaven sobre el moviment obrer jueu, els problemes de la immigració, textos anarquistes, la vida dels jueus a Gran Bretanya, etc. ***
Librado Rivera i Enrique Flores Magón a la redacció de Regeneració a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) - Publicació del manifest «Als anarquistes del món»: El 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración, editat a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), es publica el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general», de Librado Rivera i de Ricardo Flores Magón. En aquest important manifest, s’afirma que la Revolució social s’acosta i que tots els anarquistes han de participar-hi amb totes les seves forces i possibilitats. Aquest text els ocasionarà detencions i condemnes: 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares per Flores Magón i 15 anys i igual multa per Rivera, acusats de sabotejar l’esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12 èpoques distintes. Regeneración, 262 (16 de març de 1918) ***
Portada
del primer número d'Studi
Sociali - Surt Studi Sociali: El
16 de març de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) i a
Montevideo (Uruguai) el
primer número de la publicació anarquista
malatestiana i antifeixista en
llengua italiana Studi
Sociali. Rivista bimensile di libero esame (Estudis Socials. Revista
bimensual de lliure examen). La
redacció la dirigia
Luigi Fabbri, ajudat per Ugo Fedeli i Torquato Gobbi, des de Montevideo
i
l'administració i la publicació la portava Carlo
fontana, en col·laboració amb
l'editorial del periòdic La Protesta, a Buenos Aires. Hi van
col·laborar
Leonida Mastrodicasa, Camillo Berneri, Luce Fabbri (Lucia Ferrari),
Luigi Battistelli, Virgilio Bottero, Emilio Frugoni, Domingo Rodriguez,
Gaston
Leval, Gianpiero Landi, Luigi Bertoni i Errico Malatesta, entre
d'altres. A
partir de 1932 la malaltia de Luigi Fabbri i la crisi
econòmica d'aquells anys
l'obligarà a interrompre nombroses vegades la
publicació de la revista. En
1935, en morir aquest, l'edició serà continuada
per sa filla Luce Fabbri fins
al 1946. La «Biblioteca di Studi Sociali»
publicà nombrosos llibres i fullets
de diversos autors llibertaris. Una part de l'arxiu d'Studi Sociali es
troba dipositat a la «Col·lecció
Fabbri» de l'International Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam. ***
Escriptors –d'esquerra a dreta: Valois, Guignard, Léon Gerbe (amb llibres), Maurice Fombeure (militar), Poulaille, Autry i T. Rémy– a la porta de «Le Musée du Soir» - Inauguració de «Le Musée du Soir»: El 16 de març de 1935 s’inaugura al carrer Fressard número 69 de París (França), per iniciativa de l’anarquista Henry Poulaille i del Cercle d’Escriptors Proletaris (Paul-Adolphe Loffler, René Bonnet, Ferdinand Teulé, Edouard Peisson i J. Romagne), «Le Musée du Soir». Més que una biblioteca de préstec –la mitjana de llibres deixats cada mes era de tres-cents–, és un lloc de trobada, una mena d’universitat popular, on els adherits –va arribar a tenir-ne uns cinc-cents–, la major part obrers i empleats, poden participar en conferències, exposicions, mítings i reunions organitzats amb escriptors llibertaris, entre altres intel·lectuals. A partir de 1936 el local va esdevenir petit i es va traslladar al número 15 del carrer Médéah. Malauradament «Le Musée du Soir» no sobreviurà gaire de temps després de la declaració de guerra i tancarà les portes en 1940. ***
Cartell
de l'òpera - Estrena de
l'òpera «Sacco & Vanzetti»:
El 16 de març de 2001 s'estrena mundialment,
davant 2.400 assistents, a l'Opera Tampa de la ciutat de Tampa
(Florida, EUA)
l'òpera Sacco & Vanzetti,
escrita
i dirigida per Anton Coppola, sota la direcció musical de
Matthew Lata al front
de la The Florida Orchestra. L'òpera –de tres
hores i mitja de durada, composta
d'un pròleg i dos actes (14 escenes), i cantada en tres
idiomes (anglès, italià
i dialecte italià)– està basada en la
música original que Anton Coppola va
compondre per a una pel·lícula documental que son
nebot Francis Ford Coppola
tenia intenció de dirigir en 1995, però que
finalment mai no es filmà. Anton
Coppola, molt influït per les discussions que quan era petit
escoltà als seus
pares i amics sobre el cas dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco
i
Bartolomeo Vanzetti, sempre havia desitjat compondre una obra sobre
aquest tema
que el va marcar tant a ell i a sa família i que va acabar
en 1999 gràcies al
suport de son nebot. Francis Ford Coppola supervisà la
direcció artística de l'espectacle.
L'obra també es pogué veure i escoltar els dies
17 i 18 de març. El fet que en
aquesta obra intervinguin més de cent persones (dotzenes de
cantants, cor
gegant, músics, extres, personal de producció,
etc.) i un gran muntatge escènic
fa que sigui molt difícil de representar pel seu alt
pressupost (700.000
dòlars). Aquesta òpera s'ha interpretat en
diverses ocasions en versió reduïda.
L'òpera de Coppola mostra la solidaritat de l'autor cap els
dos obrers
assassinats legalment per l'Estat nord-americà.
Naixements
Lucy
Parsons fotografiada per T. Maub a Chicago - Lucy Parsons: El
16 de març de 1853 neix
a Waco (Texas, Mèxic; actual EUA) la propagandista
anarquista Lucía Eldine
González, més coneguda com Lucy Parsons
o Lucy Ella Parsons. Era filla
de Maria del Carmen, una mexicana, possiblement d'origen
africà, i d'un indi creek,
tal vegada anomenat John Waller. Als tres anys es quedà
òrfena i un oncle
matern la va criar en un ranxo texà, probablement com a
esclava. Es va casar
amb Albert Parsons, exsoldat confederat, esdevingut
republicà radical cap el
1871. En 1874 s'instal·laren a Chicago i
començaren a militar en el moviment
obrer revolucionari. Albert va escriure articles sobre els sense sostre
i els
aturats en el periòdic The Socialist
(1878), i participà en la fundació
de la International Working People's Association (IWPA,
Associació
Internacional de Treballadors). En 1884 Lucy
col·laborà en el setmanari The
Alarm. Albert Parsons es farà el defensor dels
drets dels afroamericans
víctimes del racisme i de la pobresa. En 1886 és
acusat en el cas de la bomba
de la plaça Haymarket i serà penjat juntament amb
quatre companys anarquistes
l'11 de novembre de 1887. Són els malauradament coneguts com
a «Màrtirs de
Chicago». Després d'aquesta tragèdia,
Lucy escriurà una biografia del seu
company, així com articles i pamflets en els
periòdics anarquistes: Freedom
(1890-1892), The Rebel (1895-1896), The
Liberator (1905-1906), The
Alarm (1915-1916). Hi va participar en el moviment
revolucionari fins el
final dels seus dies. Lucy Parsons va morir el 7 de març de
1942, en l'incendi
de ca seva, a Chicago (Illinois, EUA). Lucy
Parsons (1853-1942) ***
Ernest
Gégout (1872) - Ernest Gégout: El 16 de març de 1854 neix a Vézelise (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Charles Joseph Ernest Gégout. Sos pares, propietaris pagesos, es deien François Joseph Gégout i Eugénie Can. Després de fer els estudis secundaris a l'institut de Nancy, quan tenia 16 anys s'allistà en els Caçadors d'Àfrica per a les guerres colonials. En acabar el conflicte retornà als seus estudis abans de fer el servei militar on fou titllat d'indisciplinat i rebel. Alumne d'oficial a Saumur, pel qual va ser batejat com Cadet, acabà la mili en les companyies disciplinàries algerianes. De tornada a França, gràcies a les seves relacions familiars, fou nomenat sotsprefecte de Falaise (Normandia), però va haver de renunciar després de rebutjar retre homenatge al bisbe i al diputat bonarpartista del districte durant una visita. Nomenat inspector de l'Assistència Pública després, haurà de dimitir per motius semblants. En aquesta època esdevingué socialista seguidor de Jules Guesde i col·laborà en Le Cri du Peuple, fundat per Jules Vallès en 1883. Cap al 1888 es decanta cap a l'anarquisme i el juny d'aquell any fundarà setmanari L'Attaque, que publicà 66 números fins el maig de 1890. El 28 d'abril de 1890 Gégout i Charles Malato foren condemnats per uns articles apareguts en L'Attaque a 15 mesos de presó, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Ambdós publicarien les experiències del tancament en l'obra Prison fin de siècle. Souvenirs de Pélagie (1891). En 1892, segons la policia, formà part, amb Jean Grave, Charles Malato i Émile Pouget, d'un grup creat per centralitzar les informacions sobre el moviment anarquista europeu, però sembla que aquesta oficina no va ser creada finalment. Entre 1895 i 1915 una nova sèrie de L'Attaque. Journal Indépendant fou publicada i on Gégout va ser el principal redactor, encara que ja no era un periòdic llibertari. A partir de l'agost de 1912 va col·laborar en la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, d'André Lorulot, i l'any següent en Populaire de l'Est. Al final de sa vida publicà articles locals a la revista Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió dels Sindicats de Meurthe i Mosel·la. És autor de Jésus (1897) i Les parias. Vie anecdotique des enfants abandonnés, placés sous la tutelle de l'Assistance Publique (1898). Sempre rebutjà afiliar-se a un partit polític. Casat amb Louise Henriette Marguerite Garneur, de qui es va divorciar, es casà novament amb Marie Léonie Deraut. Ernest Gégout va morir el 2 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 3 de febrer– de 1936 al seu domicili del IV Districte de París (França) i fou incinerat. Ernest Gégout (1854-1936) ***
Niccolò Converti - Niccolò Converti: El 16 de març de 1858 neix a Roseto Capo Spulico (Calàbria, Itàlia) l'internacionalista i propagandista anarquista Niccolò Converti –també Nicolo Converti–, conegut com Dr. Converti. Sos pares, de família benestant, es deien Leonardo Converti i Elisabetta Aletta. Estudià medicina a la Universitat de Nàpols, d'on sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant conegué Errico Malatesta. Després va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i fou nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878 dirigí a Nàpols el periòdic Il Masaniello, on col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les autoritats, s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). En 1881 va ser un dels principals atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de Tunísia. Més tard retornà a Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del periòdic napolità Il Piccone. Bolletino settimanale del movimento sociale, amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de Florència per un «delicte de premsa», abandonà Nàpols i des de Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i d'allà s'instal·là novament a Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili ajudat per la «Cloche de Bois» –grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà com a dependent de l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En aquesta època tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el qualificà de «anarquista força perillós». Amb Ugo Acquabona, va ser un dels principals redactors de la secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste (1886) publicat a Marsella i també distribuït a Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell «Lorraine» des de Marsella cap a Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després i va ser rebut per Darniche i Antonio Filangieri. A més de militar activament, treballà com a metge cirurgià a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que ajudà a crear. Conegut com «El Metge dels Pobres», ajudà els indigents tunisencs i fou considerat com un dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb Grassi i Girolamo Sudiero, va fer una crida a Niça per la reaparició del periòdic anarcocomunista Lo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i on figurà com a director. El març de 1887 fundà a Tunis el setmanari anarcocomunista L'Operaio. Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera publicació revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que tingué una gran durada temporal distribuïda en diferents èpoques. També fundà i dirigí el periòdic anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La Protesta Umana. Rivista de Scienze Sociali (1896); a més col·laborà en La Vera Unione, La Voce dell'Operaio, In marcia, 1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a Tunis a 42 dies de presó i a 500 francs de multa per la publicació d'un manifest commemoratiu dels «Màrtirs de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se li deu la celebració a Tunísia de la primera Diada del Treball, l'1 de maig de 1890. Creà a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el sojorn d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents illes sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat per la policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i d'altres dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries a Itàlia i en periòdics democràtics tunisencs (La Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie, etc.). Prengué la paraula en reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de lliurepensadors. Durant els anys del feixisme italià continuà amb la lluita i publicà, amb Vincenzo Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli italiani liberi; formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi, Loris Gallico i Barresi, de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes amb destacats militants llibertaris, com ara Camillo Berneri –amb qui mantingué una polèmica sobre neomaltusianisme i anarquisme–, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo Fedeli i Gigi Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia (1889), I fasci dei lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è il socialismo? (1900 i 1905) i també va escriure una mena d'autobiografia sota el títol Confessioni e battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de setembre de 1939 a Tunis (Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el Khadra. En 1940 el seu amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita. Niccolò Converti. Un carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom. ***
Notícia
de les classes de Raoul Odin a l'Escola del Propagandista Anarquista
apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9
d'octubre de 1925 - Raoul Odin: El
16 de març de 1874 neix al XI Districte de París
(França) el pastor evangelista
i després anarquista individualista, a més de
poeta, dramaturg i cançonetista,
Raoul Léon Alphonse. Sos pares, no casats, es deien Alphonse
Michel Odin,
òptic, i Marie Victorine Meillan, brodadors i modista a
màquina de cosir, i el
fill va ser legitimat amb el matrimoni de la parella el 6 d'abril de
1876 al
XIX Districte de París. Seguí la
professió de son pare i esdevingué un
òptic
força pròsper, arribant a tenir tres botigues a
París en els anys posteriors a
la Gran Guerra. Baptista, sembla que va fer de missioner d'aquesta
confessió a
Algèria durant tres anys. El 16 d'octubre de 1887
parlà en el gran míting
d'indignació per protestar contra les condemnes a mort dels
set anarquistes de
Chicago celebra a la Sala
Favié de París. El 9 de juliol de 1896 es
casà a
Marsella (Provença, Occitània) amb Philippine
Fanny Appy, amb qui tingué un fill,
Ismaël. En aquesta època era pastor evangelista. En
1913 publicà articles en Revue
Française d'Optique et de Lunetterie.
Posteriorment col·laborà en la premsa anarquista
i anarcoindividualista, com
ara L'Ère Nouvelle
(1901-1911), Pendant la
mêlée (1915-1916), Par-delà
la mêlée (1916-1918), L'Insurgé
(1925-1926), L'En-Dehors
(1922-1939) i L'Anarchie
(1926-1929). També va
col·laborar en L'Encyclopédie
Anarchiste,
de Sébastien Faure i fou autor de diversos fullets, com ara Les quatre géants (1919), Propos subversifs (1925), La
rhétorique du peuple (1926) i L'amour,
la femme et l'enfant (1927, que
va ser traduït al castellà), entre d'altres. Atret
per la poesia, publicà
poemes a diverses publicacions periòdiques (Revue
Littéraire et Artistique, Revue
Mensuelle des Lettres Françaises, etc.). En 1922
dirigí la revista Mon
Théâtre. El 12 de gener de 1925
participà en una conferència
contradictòria, portat l'opinió
llibertària, de
l'abat Viollet sobre el matrimoni al Théâtre de la
Fourmi de París. En 1925
mantingué un plet amb el Sindicat General d'Oculistes
Francesos. Durant la
tardor de 1925 va fer cursos de dicció i
d'oratòria a l'Escola del
Propagandista Anarquista i en aquesta època era membre del
Comitè
Antiparlamentari, del qual Benoît Perrier era el secretari;
del grup de
cançonetistes «La Chanson de Paris», per
al qual feia lletres de cançons i fins
i tot les interpretava, a més de fer actuacions
humorístiques; de la Societat
Literària «La Flamme», per a la qual
també feia d'actor i va escriure peces
teatrals (Amours de moines, L'ane et les deux voleurs, La
belle Impéria, Une bonne
à tout faire, Les
colombes, La dernière
étape, En marge,
Entre deux cours, Le
fils de
Mariette, Le passé de
l'autre, Réfractaire,
Les sept péchés,
etc.); i del «Club des Insurgés». En
1926
col·laborà en Le
Libertaire. El 28 de
febrer de 1926 va fer la conferència
contradictòria «La femme et l'enfant» a
la
Maison des Syndiqués de París, organitzada per
«L'Éveil des Jeunes
Libertaires». El 21 de març de 1926 va fer una
conferència sobre Gaston Couté a
la Sala de les Joventuts Republicanes. Durant la primavera de 1926
defensà la
seva concepció anarcoindividualista en una
conferència de Madeleine Colomer i
de Marguerite Guepet al «Club des
Insurgés». El 7 d'agost de 1926 parlà,
amb
altres companys (Harold Bing, Boudoux, Cané, Fels, etc.), en
un gran míting
antimilitarista a la sala La Bellevilloise, organitzat per la Lliga
Internacional de Refractaris a la Guerra. El 29 d'octubre de 1926 va
fer a la
Sala Émile-Zola de Lió (Forez,
Arpitània) la conferència
«Liberté ou
autorité?», organitzada pel Comitè
d'Acció Llibertària (CAL). El 7 de novembre
de 1916 parlà, amb Elliane Larivière i Schneider,
en una reunió propagandística
en favor de la «Maison Internationale de la
Pensée» a la Sala des Quakers de
París. En 1926 anuncià en L'En-dehors
la seva intenció d'instal·lar-se a la
colònia anarquista de Mastatal (Puriscal,
Sanjosé, Costa Rica), fundada per l'anarcoindividualista
Charles Simoneau (Pedro Prat), que
encara era poc més que
un projecte. Després de vendre els seus béns,
marxà cap a Costa Rica amb sa
companya i arribà el 12 de gener de 1927 a Mastatal, on
comprà una propietat de
100 hectàrees. Col·laborà en el
periòdic dels colons anarquistes Le
Semeur (1925-1928), editat per Miguel
Palomares i Marius Theureau. En 1927 col·laborà
en la revista de San José
(Costa Rica) Repertorio Americano.
Semanario de cultura hispánica. En aquests anys
mantingué correspondència
amb l'anarquista E. Armand i envià
col·laboracions al periòdic L'En-dehors.
Encoratjat per la vinguda
de nous colons, proposà posar la terra a la seva
disposició. Sis mesos després
de la seva arribada havia perdut 30 quilos. En el número 112
de L'En-dehors anuncià
el fracàs del seu
projecte, esgotat per la rudesa de les condicions de vida. A San
José muntà un
basar i creà un magatzem de confecció per a sa
companya. Marxà tot sol cap a
Panamà, amb la intenció de sanejar els seus
negocis. El gener de 1933 E. Armand
li va proposar avançar-li les despeses de tornada cap a
França, però declinà
l'oferta. En 1935 col·laborà en la revista Iniciales.
A Panamà fundà diversos comerços,
tots, però, van fer fallida. Raoul Odin va
morir en la misèria, sembla que cap el 1941, a
Panamà. Malcolm Menzies va
publicar en 2009 la novel·la històrica Mastatal
on s'explica la seva etapa americana. ***
Charles
Reinert (1912) - Charles Reinert:
El 16 de març de 1874 neix a Vitry-le-François
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarcoindividualista Charles Reinert. Sos pares es deien
André Reinert i Arséline Augustine Lignot. Es
guanyava la vida com a obrer
a foneries
i com a fuster i tenia el braç esquerre inútil.
El 8 de juny de 1896 es casà amb Lucie Eugénie
Chenut.
Anarquista individualista
seguidor de Lev Tolstoi i antimilitarista, en 1906
començà a col·laborar en L'Anarchie, on defensà que
aquest
periòdic no havia de ser només un
òrgan de discussió entre els anarquistes
convençuts sinó que havia d'estar obert a tothom
i ser un instrument d'educació
dels obrers que encara no s'havien acostat al moviment llibertari.
També
criticà els conferenciants que es desplaçaven
arreu de França, i especialment Maurice
Vandamme (Mauricius) que
s'enfrontava
amb auditoris no totalment anarquistes atacant frontalment els
prejudicis
religiosos. En 1907, des de Bar-le-Duc (Lorena, França) on
vivia, col·laborà en
el periòdic La Cravache.
En 1908
deixà Bar-le-Duc i s'instal·là a Nancy
(Lorena, França), on freqüentà els
quatre germans Bill, tots anarquistes individualistes, vegetarians i
antialcohòlics
i tots fusters de professió. Una temporada visqué
a Liverdun (Lorena, França),
on, segon la policia, albergà el juliol de 1911
Édouard Carouy, membre de la
«Banda Bonnot». Amb els germans Bill
elaborà una falsa quartada per a exculpar
Eugène Diudonné, amic comú, acusant
d'assassinat en el procés seguit contra la
«Banda Bonnot». Ell i sa companya, Lucie Chenut,
afirmaren haver estat amb
Dieudonné a Nancy el 21 de desembre de 1911 a l'hora precisa
de l'assalt
d'Ernest Caby, recaptador de la
«Société
Générale», i d'Alfred Peemans, el seu
guardaespatlles. Una jove modista, Joséphine Bellot, que
freqüentava els
Reinert i els germans Bill, el va denunciar a la policia i l'1 de maig
de 1912
la parella va ser detinguda al seu domicili (número 16 de
l'impàs de la
Madeleine) de Nancy i empresonada a París
(França), recloent sos dos infants a
l'Hospici Saint-Stanislas de Nancy. Tot enfurismat, Charles Bill, el
més jove
dels germans, per venjar sos amics, assassinà tres dies
després el fuster
Charles-Auguste Blanchet, amic de la jove modista. Acusat per
Joséphine Bellot
d'haver inventat una coartada i d'haver donat refugi als membres de la
«Banda
Bonnot», va ser jutjat per l'Audiència del Sena i
el 28 de febrer de 1913 condemnat
a un any de presó per «encobriment de
criminals»; sa companya Lucie Chenut,
alliberada l'agost de 1912, va ser absolta. En 1926
col·laborà en L'Idée
Libre. Posteriorment s'establí a Domont (Illa de
França, França). Charles Reinert va morir el 23
de gener de 1949 al XV Districte de París
(França). ***
Sortida dels treballadors de l'Arsenal de Tolon - Antoine Bertrand: El 16 de març de 1877 neix a Còrsega el militant anarquista Antoine Bertrand. Obrer a l’Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l’Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure». Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l’Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l’amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista «Sébastien Faure», successor de «La Jeneusse Libre». Antoine Bertrand va morir el 12 de juny de 1964. ***
Notícia
sobre la detenció de Georges Reimeringer apareguda en el
diari parisenc Le
Petit Journal del 10 de juny de 1920 - Georges Reimeringer:
El 16 de març –algunes fonts citen
erròniament el 18 de març– de
1886 neix al X Districte de París (França)
l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Georges
Eugène Reimeringer. Sos pares es deien
François
Joseph Reimeringer, mecànic, i Virginie Adolphine Besse.
Ajustador mecànic de
professió, visqué a Saint-Étienne
(Forez, Arpitània) i milità en activament en
les vagues del sector metal·lúrgic. El 8 de
febrer de 1916 es casà al XVIII
Districte de París amb Marie Loouse Robert. En aquesta
època treballava de
mecànic i vivia al número 10 del carrer Saules de
París. L'octubre de 1919 era
membre, amb altres companys (Julia Bertrand, Bidault, Caillaux, Chenet,
Content, Haussard, Hutin, Le Meilleur, Mariette, Rhillon, Rimbault,
Sirolle,
Sauron, etc.), del Buró de Propaganda
Antiparlamentària. En 1919 va ser nomenat
tresorer de la Federació Anarquista (FA) de
París. Entre 1919 i 1922 col·laborà
en Le Libertaire. Molt amic de
l'anarquista Pierre Le Meillour, participà sobretot en la
lluita sindicalista.
El 9 de juny de 1920 va ser detingut amb altres companys (Couturier,
Kreutz,
Lévêque i Mathieu) per manifestar-se a favor de
l'anarquista Émile Cottin,
aleshores empresonat per l'atemptat contra el president de Consell de
Ministres
frances Georges Clemenceau del 19 de febrer de 1919. Acusat d'haver
estat amb
Kreutz l'autor d'un cartell de suport a Cottin i als mariners amotinats
al Mar
Negre, va ser condemnat a un any de presó per
«incitació al crim, al pillatge i
a la desobediència»; els altres sis militants
detinguts alhora van ser
condemnats a penes entre quatre i sis mesos de presó. En
aquesta època
treballava en una fàbrica de magnetos a Saint-Ouen (Illa de
França, França). El
19 de febrer de 1921 prengué la paraula en un gran
míting organitzat pel Grup
Anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París, celebrat a
la Sala Garrigues
de París, on es parlà de la situació
actual, de la revolució, de la dictadura i
de l'amnistia. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 va ser delegat per
la Unió
Anarquista (UA) al III Congrés d'aquesta
organització celebrat a
Levallois-Perret (Illa de França, França),
però en la segona jornada abandonà
la sala amb Le Meilleur en senyal de protesta. En les eleccions
legislatives de
1924 figurà com a candidat de la llista
llibertària, amb Le Meilleur i altres
companys, per al departament de Sena i Oise. En aquesta
època treballava de
matricer a Carrière-sur-Seine (Illa de França,
França). El maig de 1924, en
substitució de Séverin Férandel,
s'encarregà de l'administració de La
Revue Anarchiste. En 1935 vivia a la
zona d'Houilles (Illa de França, França) i era
secretari de la secció
d'Houilles-Carrières-Motesson de la Lliga Internacional dels
Combatents de la
Pau (LICP), a més de militar en la Confederació
General del Treball
Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1939 vivia a la
carretera entre
Argenteuil i Carrières-sur-Seine i treballava a l'empresa
«Bardet» de París. Georges Reimeringer
va morir el 22 d'octubre de 1977 a Montfort-l'Amaury (Illa de
França, França). ***
Necrològica
de Francesc Nolla Teigell apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 25 de gener de 1976 - Francesc Nolla Teigell: El 16 de març de 1897 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Nolla Teigell. Sos pares es deien Josep Nolla i Dolors Teigell. Exiliat, milità en la Federació Local de Castèlgelós de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Josepa Vilella. Francesc Nolla Teigell va morir el 13 d'octubre de 1975 a l'Hospital de Castèlgelós (Aquitània, Occitània). ***
Necrològica
de José Vilas Camarasa apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 31 d'octubre de 1989 - José Vilas
Camarasa: El 16 de març de 1900 neix a Vallobar
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Vilas Camarasa. Sos pares es deien
Juan Antonio Vilas
i María Camarasa. Durant els anys de la guerra civil fou
regidor municipal per
la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ossó
de Cinca (Osca, Aragó,
Espanya). El novembre de 1937 va ser nomenat president e la CNT.
Lluità als
fronts i treballà en la Col·lectivitat. En 1939,
amb el triomf franquista,
passà a França. S'establí a
Souppes-sur-Loing (Illa de França, França), on
milità en la Federació Local de la CNT. Sa
companya fou Pilar Moret. José Vilas
Camarasa va morir l'1 d'octubre de 1989 al seu domicili de Les Varennes
de
Souppes-sur-Loing (Illa de França, França) a
conseqüència d'un atac cardíac. ***
Proudhon
Carbó Garriga - Proudhon Carbó Garriga: El 16 de març de 1904 neix a La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarquista Proudhon Amor Progrés Carbó i Garriga. Nascut en una família de tradició anarquista, sos pares foren Eusebi Carbó Carbó i Lluïsa Garriga Morquecho, i son padrí Joaquim Garriga Pons, tots militants llibertaris. En 1905 son pare abandonà sa companya, a la qual s'havia unit lliurement, i son fill. A ca seva, entre 1903 i 1909, s'instal·là una Escola Moderna promoguda pel seu avi Joaquim. El novembre de 1917 sa família s'instal·là a Tànger, on restaren fins al final de la guerra del Marroc. Sa mare treballà de modista i ell estudià el batxillerat a l'escola Aliança Israelita Universal, patrocinada pe la comunitat sefardita francesa, alhora que aprenia cinc llengües. En 1922 va viatjar a França i després treballà a com a traductor a les oficines de la Companyia Franco-Espanyola del Ferrocarril de Tànger-Fes a Larraix i a Ksar El Kébir. En 1925 es traslladà a Guinea Equatorial enviat per una companyia constructora colonial, on intentà organitzar la població negra contra la classe blanca explotadora, però en 1930 fou desterrat pel governador general. Després de sis mesos a la Península, on es respirava l'ambient prerepublicà, tornà a l'antiga feina ferroviària a Ksar El Kébir i després a Meknès, on amb el comandant Dumont (Legió d'Honor) intentà aixecar els magribins contra el colonialisme francès. Quan l'aixecament militar feixista de 1936 salvà la vida en trobar-se al Marroc francès, però sa mare fou detinguda el mateix 17 de juliol pels militars rebels i morí a causa de les tortures en negar-se a lliurar son fill. Proudhon aconseguí arribar a Catalunya via França. Fou en aquesta època que conegué son pare i sa futura companya, Carme Darnaculleta Graupera, de La Bisbal. D'antuvi, per mor dels seus coneixements d'idiomes, s'integrà en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i després s'enrolà com a voluntari al Batalló de Metralladores C del X Cos de l'Exèrcit. A finals de 1938, quan feia de comissari polític d'un batalló, fou nomenat jutge assessor comissari del X Cos de l'Exèrcit, que abandonà tan bon punt pogué, per tornar al seu càrrec de comissari. En febrer de 1939, quan feia de comissari i de cap polític de la Seu d'Urgell i de Puigcerdà, aconseguir passar a França. Pogué lliurar-se dels camps de concentració gràcies al seus contactes amb policies i periodistes francesos, i a París treballà amb Frederica Montseny i Marià Vázquez en una oficina clandestina dedicada a ajudar els presoners d'aquests camps. Quan començà la II Guerra Mundial creuà l'Atlàntic –a bord del vaixell «De la Salle» nasqué sa filla gran Margarida– i el desembre de 1939 arribà a Ciudad Trujillo (República Dominicana), on van fracassar amb dues parelles més en l'explotació d'una granja agrícola a prop de la frontera amb Haití. A San Juan de Managua viurà amb Llibertat Ródenas, Josep Viadiu i altres companys anarquistes. Amb l'ajuda de John Dos Passos i Fabio Fiallo, va poder abandonar la República Dominicana i, després de passar per Cuba, on fou detingut a l'Havana acusat de «propaganda nazi» per portar un llibre de Fiallo en contra de l'ocupació nord-americana de Santo Domingo, el novembre de 1941 arribarà a Veracruz (Mèxic). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic va realitzar diverses feines i en 1943 nasqué son segon fill, Ulisses. A partir de 1948 treballarà com a encarregat de l'empresa de les populars begudes «Sidrals Mundet» del català Artur Mundet i Carbó i mantindrà la militància sobretot col·laborant en la premsa anarquista. Mantingué una estreta amistat amb la parella anarquista Senya Fléchine i Mollie Steimer. En 1985 Proudhon i Carme visitaren La Bisbal, fet que l'animà a escriure les seves memòries, Yanga Sácriba. Autobiografía de un libertario, que publicà en 1991. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Adunata dei Refrattari, Espoir, Rebelión, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc.; però també en rotatius «burgesos», com ara Aspectos, El Día o Excelsior. Proudhon Carbó Garriga va morir el 22 de juny de 1996 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1997 es publicà La lámpara de bronce, un recull de contes àrabs transcrits per Proudhon, recollits a places i carrers de Tànger, mentre estudiava el batxillerat. A La Bisbal d'Empordà un carrer porta el seu nom. Proudhon Carbó Garriga (1904-1996) ***
La família Floristán: Acracio als braços de sa mare Luisa Nieves González Gil, Julián Floristán i el fill major Leandro (Veluché, maig de 1940) - Julián Floristán Urrecho: El 16 de març de 1905 neix a Haro (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julián José María Floristán Urrecho. Fill d'una família humil, sos pares es deien Leandro Floristán i Sabina Urrecho. Orfe de pare, va abandonar l'escola abans de fer els 10 anys i als 14 va començar a treballar d'aprenent de fuster. A partir de 1920 començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Haro i el gener de 1926, en fer els 20 anys, per eludir el servei militar, marxà a Miranda, des d'on, després de fer contacte amb l'anarquista Laurentino Tejerina, es va traslladar clandestinament a França. Residí a Donibane Lohizune i a Biàrritz, fins que les dificultats econòmiques per trobar feina el van obligar retornar a la Península: el setembre de 1927 feia feina als ferrocarrils de Burgos com a fuster i en 1929 va passar una temporada a les navarreses Carcastillo i Tafalla. Aquest mateix any va instal·lar-se a Santa Coloma de Gramenet, on va ser delegat del Comitè Pro Presos, intervingué en la fundació de la Casa del Poble, va ser corresponsal de Solidaridad Obrera i distribuïdor de la premsa anarquista. Mancat de feina, en 1933 es va establir a Palma (Mallorca, Illes Balears), on va arribar a ser secretari de la Federació Local de CNT, membre de l'Ateneu Racionalista de la barriada de Santa Catalina, responsable del setmanari Cultura Obrera i corresponsal de Solidaridad Obrera; també va patir un procés per delicte de premsa. En 1936 va marxar a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) i va assistir al congrés d'aquell any com a delegat cenetista per Torre del Compte. Quan va esclatar la Revolució de juliol, es va traslladar ràpidament a Torre i Gandesa, i va intervenir en la sufocació de l'aixecament feixista a Villalba de los Arcos. Després es va sumar a la columna constituïda a Tarragona per alliberar Aragó, participant en la presa de Calaceita i arribant fins a Vall-de-roures. Aquest mateix mes de juliol s'unirà a la columna Carod-Ferrer, que va acabar abandonant per discrepàncies amb el cap, passant a encarregar-se com a secretari general de les col·lectivitzacions de 19 pobles de la zona de Vall-de-roures. En produir-se la ràtzia dels estalinistes d'Enrique Líster contra les col·lectivitats, es va veure forçat a amagar-se, fins que aconseguí arribar a Lécera, on es va unir a la Brigada Confederal 117, integrant-se en els serveis d'Intendència; més tard, va formar part del Batalló Remiro. El 9 de febrer de 1939 va passar a França per Bourg-Madame i patí els camps de concentració de Mauzat, Vernet i Set-fonts. Més tard va acabar en les companyies de treballadors d'estrangers, d'una de les quals va desertar pels Pirineus, acabant a Fumel. Després de l'Alliberament, va treballar a Frontonh i La Sala, per assentar-se definitivament a Royan (Poitou-Charentes, França). A l'Estat francès va militar en la CNT, participant en diverses activitats orgàniques: secretari de la comarcal de Vall-de-roures en l'exili durant moltíssims anys; presència en el Congrés de París de 1945 i en diversos plens de la regional de Tolosa; secretari general de la CNT de Fumel entre 1945 i 1947, de Frontonh –i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA)– i de Royan, des de 1954; secretari d'administració de la regional tolosana entre 1947 i 1949; etc. Des de 1931 va ser assidu de la premsa llibertària, publicant articles, sota diversos pseudònims (Royan, Urrechu, Florián, Riojano) en Ação Directa, Boletín de los GG de Defensa Confederal, Boletín Interno, Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Combat Syndicaliste, Cultura y Acción, Cultura Obrera, Espoir, Ideas, Nervio, Nuevo Aragón, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral, etc. Va col·laborar en el llibre Comarcal de Valderrobres (1971) i és autor unes memòries Cosas vividas (1971). Sa companya fou Luisa Nieves González Gil. Julián Floristán va morir el 19 de maig de 1997 a l'Hospital de Royan de Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, França). Julián Floristán Urrecho (1905-1997) ***
Foto
antropomètrica de Giulio Perini de la policia de
Niça (30 de novembre de 1933) - Giulio Perini:
El 16 de març de 1907 neix a Gabbro (Rosignano Marittimo,
Toscana, Itàlia) –algunes
fonts citen Rosignano Solvauy (Rosignano Marittimo, Toscana,
Itàlia)–
l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Perini –algunes
fonts citen erròniament
el llinatge Perrini–,
conegut com Il Rosso, pels seus
cabells, i com Jules Perini a
França. Sos pares es
deien Alfonso Perini, conductor de ferrocarrils, i Silvia Ulivieri
–en algunes
fots citen com a nom Veridiana.
Fuster ebenista de professió, fou un dels fundadors del grup
anarquista «Gli Scarponi»
(Bruno Bardini, Gualberto Faccini, Gino Gennai, Tullio Guazzino,
Roberto
Massini, Libero Matteoni, Arnaldo Menicagli, Orfeo Menicagli, Arturo
Orlandini,
Duilio Panicucci, Mario Rocchi, Alvaro Rusticali, Azelio Tori, Carlo
Trino,
etc.) de Cecina (Toscana, Itàlia), que actuà sota
la tapadora de la Societat
Esportiva «Benito Mussolini». L'11 de novembre de
1927 els membres d'aquest
grup van ser detinguts per «activitats anarquistes»
i el Tribunal Especial per
a la Defensa de l'Estat feixista el va condemnar el 21 de setembre de
1928 a un
any de presó per
«conspiració» i el 28 d'octubre de 1928
a dos anys i sis mesos
de presó per «impressió i
difusió de periòdic clandestí
antifeixista». Un cop
lliure, amonestat formalment i estretament controlat,
aconseguí eludir la
vigilància i el juny de 1933 passà clandestina a
Còrsega i d'allà el 25 de novembre
a Niça (País Niçard,
Occitània), on freqüentà els cercles
anarquistes i desenvolupà
una intensa activitat antifeixista. El 20 d'octubre de 1933 va ser
condemnat en
rebel·lia per un tribunal romà a cinc anys de
deportació per «expatriació
clandestina». Després d'aconseguir
l'autorització per a residir a França, en
1934 anà a treballar a Bastia (Còrsega); de bell
nou a França, en 1936 passà a
Brussel·les
(Bèlgica), on va ser reconegut com a refugiat
polític i ajudat pel «Fons
Matteotti». Quan esclatà la Revolució
espanyola, fou un dels primers que hi
marxà per a defensar-la integrant-se en les
milícies i el 12 d'agost de 1936,
amb el II Equip Tècnic del Partit Socialista
Italià (PSI), creuà la frontera i
s'uní a la «Columna Karl Marx».
L'octubre de 1936, tal vegada adherit al
comunisme, es va integrar en la IV Companyia del
«Batalló Garibaldi» de la XII
Brigada Mòbil Internacional, on lluità i va ser
ferit diverses vegades en diferents
batalles al front de Madrid (Aravaca, Cerro Grabitas, Humera, Pozuelo
de
Alarcón). Hospitalitzat després de ser ferit
greument a Pozuelo de Alarcón
(Madrid, Castella, Espanya) per l'esclat d'una bomba, Giulio Perini va
morir
l'1 de desembre de 1936 en un hospital de Madrid (Espanya). El 4
d'abril de
1948 l'Ajuntament de Liorna (Toscana, Itàlia) va erigir una
làpida de marbre a la
Piazza della Vittoria de la ciutat en homenatge als antifeixistes de la
regió caiguts
en la guerra d'Espanya i a l'entrada de l'Ajuntament hi ha una altra
làpida. ***
D'esquerra
a dreta: Alonso Ruiz, Eusebio Arisó Llesta i Dolors Prat
Coll a la seu del local de la CNT de Tolosa - Eusebio Arisó Llesta: El 16 de març de 1908 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Eusebio Arisó Llesta. Sos pares es deien Eusebio Arisó i María Llesta. Fill d'una família militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), formà part, ben igual que sos germans (Antonio, Dolores i José), del moviment llibertari des de l'adolescència. Militant de la CNT d'Albalat de Cinca, es guanyava la vida com a llaurador. Va ser detingut arran de l'aixecament revolucionari de desembre de 1933; jutjat, el setembre de 1934 va ser condemnat a dos anys de presó. Durant la Revolució participà en el procés col·lectivista i l'estiu de 1937, quan l'ofensiva estalinista contrarevolucionària, va ser detingut pels comunistes a Albalat de Cinca. Posteriorment lluità com a soldat en la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va caure pres al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i, entre abril i principis de desembre de 1939, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera i posteriorment, fins a començament de maig de 1940, a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Després va ser internat a la Presó del Partit de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i, a partir d'agost de 1940, a la Presó Provincial d'Osca. El setembre de 1944 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, però la pena va ser commutada per 30 anys de presó. El juny de 1949 va ser posat en llibertat condicional i passà clandestinament a França, on treballà en una mina de talc al Pas de la Casa (Encamp, Andorra), on continuà militant en la CNT. Posteriorment, sembla que un cop retirat, s'instal·là a Tolosa, on milità en la CNT i s'encarregà de les permanències diàries al local del número 4 del carrer de Belfort. El seu testimoni va ser recollit per Jean-Marie Florès per a la tesi doctoral Les anarchistes aragonais et le pouvoir (1936-1937) (1997). Poc abans de la seva defunció, va donar un milió i mig de pessetes per al local de la CNT de Saragossa (Aragó, Espanya). Eusebio Arisó Llesta va morir el 3 de gener de 2000 a la Residència Bellefontaine de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). ***
Coberta d'una obra de Jean Bossu - Jean Bossu: El 16 de març de 1911 neix a Reims (Xampanya, França) el periodista i historiador lliurepensador, francmaçó i llibertari Jean Louis Urbain Bossu. Sos pares es deien Louis François Léon Bossu, procurador de la República a l'Audiència del Marne i al Tribunal de Primera Instància de Reims, i Marie Joséphine Émilie Way. Després del batxillerat, estudià un any de la carrera de dret a Dijon. En 1931 publicà la sèrie d'articles «Rome sous le Pontificat de Pie IX» en Le Libre Penseur de France. Organe à décrasser les cerveaux, editat per Émile Noël a Tours. Entre 1931 i 1939 visqué a la residència de sa família a Jainvillotte (Lorena, França), alhora que participà estretament amb el periòdic L'Est Illustré. Trobem articles seus en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. Entre els anys vint i quaranta publicà articles en el periòdic mensual La Documentation antireligieuse: fait, textes et portraits, de l'editorial de L'Idée Libre, publicació anarcoindividualista en la qual col·laborà habitualment amb articles de crítica literària abans i després de la II Guerra Mundial, conflicte en el qual participà mobilitzat en l'aviació. Durant els anys bèl·lics fundà Rase-motte, revista de l'Exèrcit de l'Aire, de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de l'Alliberament, rellançà la «Societat d'Història de la Revolució de 1848» i esdevingué periodista de La Liberté de l'Est a Épinal. Entre febrer i maig de 1946 prengué part en L'Homme et la Vie. Organe du mouvement de synthèse culturelle (anarquisme, individualisme, feminisme, sindicalisme, marxisme, maltusianisme, naturisme, pacifisme, racionalisme, etc.), dirigit per Manuel Devaldés. Membre de la Gran Lògia Nacional Francesa (GLNF), en 1962, rebé el grau de Company de la Lògia Marianne. Per la seva reputació com a periodista va ser elegit com a model de la professió per Antenne 2. En 1983 va ser condecorat amb l'Ordre Nacional del Mèrit. Fou un reconegut especialista internacional de la història de la maçoneria i consagrà sa vida a la realització d'un arxiu biogràfic de maçons que arreplegà més de 130.000 fitxes i que fou donat a la Biblioteca Nacional de França. Entre les seves obres destaquen La femme et la libre pensée (sd), Garibaldi (sd), Henri Rochefort, un prince de la polémique (sd), La Papesse Jeanne a-t-elle existé? (sd), Michel Bakounine. Dix années de sa vie (192?), Immoralités et turpitudes de la «Sainte Bible» (1930?, amb André Lorulot i Jean Malburet), Le paganisme chrétien (1930?, amb André Lorulot i Maurice Phusis), Raspail. Sa vie ardente et chevaleresque (193?), L'Église et la sorcellerie (1932), Histoire des Borgia (1935), Émile Combes et son oeuvre (1936), Le Syllabus. Le Vatican contre la démocratie (1938), Le Saint Curé d'Ars était-il fou? (1939), Élisée Reclus (1943), Comment obtenir une bonne mémoire (1944), Laurent Tailhade et son temps (1945?), Augustin Hamon (1946), Petite histoire de la libre pensée en France (1950?), Jean Allemane. Combattant de la Commune de Paris, apôtre du socialisme et de la libre pensée (1951), La loge Saint Jean de Bourbonne-Les-Bains (1951), Une loge de proscrits à Londres sous le Second Empire et après la Commune (1958), Les débuts de la franc-maçonnerie dans les Vosges (1972), Chronique des rues d'Épinal (1976), Les francs-maçons au secours de la Grèce insurgée (1821-1829) (1976), etc. Documentació seva es troba dipositada a l'Arxiu Departamental dels Vosges a Épinal. Jean Bossu va morir el 23 de setembre de 1985 a l'Hospital Émile Durkheim d'Épinal (Lorena, França). ***
Antonio Vergara Roldán - Antonio Vergara
Roldán: El 16 de març de 1911 neix a El Viso del Alcor (Sevilla, Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Vergara Roldán, conegut com El Cogujao.
Es guanyava la vida treballant el camp i militava en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en
el desarmament dels elements dretans de la població. Posteriorment, va ser
capturat per les forces franquistes i dos mesos després, el 31 d'agost de 1936,
traslladat a la Presó Provincial de Sevilla (Andalusia, Espanya), coneguda com «Presó
de Ranilla», i després va ser tancat a un vaixell-presó ancorat al pont de Las
Delicias de Sevilla. Antonio Vergara Roldán va ser afusellat el 28 de novembre
de 1936 a Sevilla (Andalusia, Espanya) juntament amb altres companys. Sa
companya fou Reyes Bersebal Campillo. ***
Ramon
Saladrigas Balbé (1938) - Ramon Saladrigas
Balbé: El Ramon Saladrigas Balbé (1913-?)
Defuncions
Foto
policíaca d'Alexandre Ceaglio (3 de març de 1894) - Alexandre Ceaglio:
El 16
de març de 1908 mor a París (França)
l'anarquista Alessandro
Giuseppe Ceaglio, també conegut com Alexandre
Joseph Ceaglio. Havia nascut el 26 d'abril de 1851 a
Torí (Piemont,
Itàlia). Era fill
de Claudio Ceaglio i de Teresa Razzetti. Emigrat a França,
treballà en la construcció.
Durant la primavera de 1889 assistí a una reunió
d'anarquistes italians
celebrada al cafè Ferra del XI Districte de París
(França), on va llegir als
companys una carta de Gozzano sobre la crisi italiana. En 1892 figurava
en un
llistat de la policia francesa de domicilis d'anarquistes a controlar.
L'abril
de 1892 vivia al número 94 del bulevard Victor-Hugo de
Clichy (Illa de França,
França). El 3 de març de 1894 va ser detingut al
seu domicili del número 5 del
carrer d'Alsace de Clichy, que va ser escorcollat, i aquell mateix dia
va ser
fitxat com a «anarquista» en el registre
antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon; el 9 de març d'aquell any va
ser posat en
llibertat. En aquesta època treballava d'empleat comercial i
estava casat amb
la domèstica Marie Marguerite Fournerat, amb qui tenia dos
infants. El 31 de
desembre de 1894 figurava en un registre de recapitulació
d'anarquistes i vivia
al número 10 del carrer Thiboumery de París. Els
seus últims anys treballà de
pintor en la construcció. Alexandre Ceaglio va morir el 16
de març de 1908 al
seu domicili del número 10 del carrer Thiboumery del XV
Districte de París (França).
***
Manuel
Alba Blanes - Manuel Alba Blanes: El 16 de març de 1937 mor al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Manuel Alba Blanes. Havia nascut l'11 de febrer de 1903 a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill d'una família humil, sos pares es deien Manuel Alba Moreno, jornaler, i María Blanes Moya. Home de múltiples inquietuds polítiques i culturals, fou jornaler, mestre, músic, compositor, poeta i dramaturg, tot d'una manera autodidacta. Fou membre de l'«Estudiantina de Palma del Río» i del «Círculo de la Amistad», i tingué contactes amb el «Círculo de Posadas». Com a músic creà l'himne oficiós del seu poble natal (Pueblo alegre y soñador) i formà part de comparses i de murgues. En 1925 fundà i presidí l'Ateneu Popular d'Almodóvar. Estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 es casà amb Enriqueta Sanz Palma, serventa de Francisco Natera, el major terratinent d'Almodóvar d'aleshores. El 23 de juliol de 1928 estrenà el drama popular Entre dos fuegos, del qual només es realitzà aquesta representació. Entre el 9 de març de 1936 i l'1 de setembre de 1936 ocupà l'alcaldia del seu poble natal, destacant en temes com la desocupació, l'educació, l'igualtat de gènere, la salut o la pobresa; fou l'últim batlle republicà d'Almodóvar del Río. El juliol de 1936 dirigí la resistència contra els aixecats i el 20 de juliol de 1936 proclamà el comunisme llibertari a Almodóvar. A partir d'agost de 1936 fou comissari polític del «Batalló Fermín Salvochea» i, després, de la «Columna Andalusia-Extremadura». Manuel Alba Blanes va morir el 16 de març de 1937 al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), però el seu cos mai no va ser trobat. Té dedicada una avinguda a Almodóvar. En 2007 l'Ateneu Popular d'Almodóvar del Río i l'editorial Berenice publicà Entre dos fuegos, ja que fou trobat un manuscrit del mateix que es donava per perdut –el 26 d'octubre de 2007 fou reestrenada. L'edició d'aquesta peça teatral ve acompanyada amb el DVD del curtmetratge En la memoria, sobre la seva vida, de Fran Prieto Almagro i Nacho Blanes, pel·lícula que ha rebut diversos premis. Aquest Ateneu Popular també creà un premi amb el seu nom per reconèixer les autors que defensen la llibertat de pensament amb la seva actitud vital i professional. Manuel Alba Blanes (1903-1937) ***
Orsini
Bertani - Orsini Bertani: El
16 de març de 1939 mor a Montevideo (Uruguai) l'editor i
propagandista
anarquista Orsini Menotti Bertani. Havia nascut el 26 de juliol de 1869
a Florència
(Toscana, Itàlia). Sos pares, oriünds de Cavriago
(Emília-Romanya, Itàlia), es
deien Eugenio Bertani i Clementina Toni. Sa família,
desitjosa de donar-li una
bona educació, a 14 anys l'envià a estudiar a la
Sorbona de París (França). A
París, ben aviat, entrà a formar part dels
cercles llibertaris. El març de 1894
va ser inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per
la
policia ferroviària de fronteres francesa. El 19 de
març d'aquell any va ser
detingut, amb Léon Ortiz, i se li va trobar una pistola al
seu domicili. L'agost
de 1894 va ser jutjat en l'anomenat «Procés dels
Trenta», del qual va ser un
dels tres condemnats considerat com a
«il·legalista»
–Léon Ortiz (15 anys de
treballs forçats), Pierre Chiericotti (vuit anys de treballs
forçats) i Orsini
Bertani (sis mesos de presó per «portar arma
prohibida»)–, però havia
aconseguit refugiar-se abans del judici a Anglaterra.
Retornà a Itàlia i
posteriorment, fugint d'un requeriment de la justícia
francesa, emigrà a
l'Argentina. A Buenos Aires es casà amb l'anarquista
francesa Elisa
Lagouardette (Anita Lagouardette),
col·laboradora de La Voz de la
Mujer,
i fou un dels redactors del periòdic llibertari El Perseguido, destacant com a orador en
els mítings anarquistes. En
aquesta època va fer amistat amb Errico Malatesta i Luigi
Fabbri. Per guanyar-se
la vida fundà amb diners de son pare el comerç
«Eugenio Bertani e hijo», especialitzat
en la importació de productes italians (olis, formatges,
conserves, etc.) i en
la seva venda a l'engròs i al detall, que acabà
essent un fracàs. Expulsat de
l'Argentina per les seves activitats anarquistes en 1902,
s'instal·là a
Montevideo (Uruguai). Posseïdor d'una refinada cultura
(ciències socials,
filosofia, literatura, arts, música, etc.), entrà
en contacte amb l'elit cultural
del país i participà en diferents
tertúlies (Café Moka, Polo Bamba, Café
Carlitos, etc.). Entaulà amistat amb l'aleshores periodista
José Batlle y
Ordóñez i, juntament amb altres anarquistes, com
ara Virginia Bolten, a partir
de 1910 va fer costat el seu programa social. Gràcies als
seus coneixements
sindicals, va ser cridat pel diputat Lorenzo Carnelli com a assessor
per a
l'elaboració de la Llei de la Caixa de Jubilacions i
Pensions i d'altres normes
legislatives (treball nocturn, habitatge digne, prevenció
d'accidents, descans
setmanal, llicències obligatòries, vacances
pagades, etc.). La seva primera impremta
i editorial s'anomenà «Talleres
Gráficos El Arte» i fou la primera del
país que
introduí la impremta monotip; després, en 1904,
instal·là la seva famosa
editorial al carrer Reconquista 630 a poques illetes de la seva
llibreria. La
«Librería Moderna»
–«Lo de Orsini», com l'anomenaven els
companys–, inaugurada
en 1903 al número 240 del carrer Sarandí, fou un
important centre de tertúlies
literàries, filosòfiques i
sociològiques, on concorrien escriptors, actors
teatrals, pintors, escultors, estudiants i intel·lectuals de
tota casta. Fou
l'editor («O. M. Bertani Ediciones») i mecenes de
la majoria dels llibres
d'autors i dramaturgs uruguaians pertanyents al primer quart del segle
XX (Delmira
Agustini, Domingo Arena, José Pedro Bellan, Roberto de las
Carreras, Otto
Miguel Cione, Ismael Cortinas, Armando Discépolo, Carlos
Sabat Ercasty, Ovidio
Fernández Ríos, Emilio Frugoni, Eduardo Gandolfo,
María Gautier, Federico
Giraldi, Andrés Gomensoro, José Gomensoro,
Alberto Lasplaces, Leoncio Lasso de
la Vega, César Miranda, Octavio Morató,
Orosmán Moratorio, María Morrison de
Parker, Alberto Nin Frías, José Enrique
Rodó, Carlos Roxlo, Roberto Sienra, Álvaro
Armando Vasseur, Javier de Viana, etc.), molts d'ells anarquistes
(Rafael
Barret, Manuel de Castro, Luce Fabbri, Ángel
Falcó, Rodolfo González Pacheco,
Ernesto Herrera, Julio Herrera y Reissig, Florencio Sánchez,
etc.), i fomentà
la traducció d'escriptors i pensadors estrangers (Guy
Boothby, Anatole France, E.
Gauthier, Jean-Marie Guyau, Gaston Leroux, Max Pemberton, Marcelo
Vignali, etc.).
La característica fonamental dels seus llibres, a
més d'estar molt ben editats,
era el seu baix preu. En 1927 fundà La
Pluma. Revista mensual de artes, ciencias y letras
(1927-1931), dirigida
per Alberto Zum Felde i considerada una de les revistes més
importants
d'Amèrica. Després va vendre la
«Librería Moderna» al poeta Manuel
Pérez y Curi
i fundà en 1915 una de nova, especialitzada en la rematada
de llibres, entre
els carrers 18 de Julio i Convención, que batejà
amb el nom del seu gran amic
Florencio Sánchez. En plena crisi econòmica, amb
els guanys de les seves
iniciatives culturals, muntà al carrer Cerrito l'anomenada
«Cuina Econòmica»,
menjador diürn i nocturn per a les famílies obreres
la finalitat del qual era
oferir una alimentació sana a preus molt mòdics,
arribant a oferir 1.800
menjars per torn, a més de bona literatura per a la
sobretaula. Més tard
instal·là al carrer 25 de Mayo el cinema
«Biógrafo Excelsior», al local de
l'antic diari de Natalio Botana El Eco
del País. En 1937 fundà el
«Comitè Pro Batalló
Garibaldi» i l'«Asociación
de Amigos de España Republicana de Carrasco»
(Carrasco és un barri de
Montevideo), per fer costat la lluita antifeixista en plena guerra
civil a
Espanya, i l'any següent creà, a l'Avenida 18 de
Julio, el «Círculo
Italo-Uruguayo "El Progreso"», la finalitat del qual era
reunir els
antifeixistes no només italians i uruguaians,
sinó de totes les nacionalitats,
especialment els exiliats, i on es realitzaven tota mena d'activitats
culturals
(història, filosofia, literatura, música, dibuix,
etc.). Vivia al barri de
Pocitos de Montevideo i en els últims anys de sa vida
exercí d'inspector de
Treball, carrer del qual va ser expulsat per la dictadura de Gabriel
Terra. Orsini
Bertani va morir el 16 de març de 1939 a Montevideo
(Uruguai) i les seves
restes van ser vetllades a la seu del «Círculo El
Progreso». Milers de persones
acompanyaren a peu el taüt fins al Cementiri Central, on es
van pronunciar emotius
discursos; finalment el seu cos fou portat el Cementiri del Buceo de
Montevideo,
on reposa al panteó de la Lògia «Les
Amis de la Patrie». Un carrer de la
capital de l'Uruguai porta el seu nom. Sa filla Orsolina Bertani fou la
mare
del cineasta i cantant Hugo del Carril. ***
Notícia
del consell de guerra de Pere Molas Blanquet apareguda en La Vanguardia del
15 de març de 1939 - Pere Molas
Blanquet: El 16 de març de 1939 és
afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarquista
i anarcosindicalista Pere Molas Blanquet. Havia nascut en 1894 a Sant
Pau de
Segúries (Ripollès, Catalunya). Carboner de
professió, s'establí a Olot
(Garrotxa, Catalunya), on milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan
la Revolució, fou membre del
Comitè Revolucionari del Torn (Mieres, Garrotxa, Catalunya).
Detingut per
l'Exèrcit franquista, va ser jutjat en consell de guerra
permanent, acusat
d'haver participat en l'anomenada «Massacre del
Triai» –11 persones van ser
assassinades al camp del Triai, a prop d'Olot, el 31 d'octubre de
1936– i en
altres excessos, condemnat a mort i executat. ***
Antonio
Sánchez Marcos - Antonio Sánchez Marcos: El 16 de març de 1939 és afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sánchez Marcos. Havia nascut cap al 1887 a Almeria (Andalusia, Espanya). Ferroviari, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Girona. Detingut per l'Exèrcit franquista, va ser jutjat en consell de guerra a Girona; acusat de ser un «roig separatista», d'estar afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT) i de fer guàrdies per al Comitè Revolucionari de Ferroviaris, va ser condemnat a mort i afusellat juntament amb altres 16 persones més. Estava casat. ***
Grigorij Petrovic Maksimov - Grigorij Petrovic Maksimov: El 16 de març de 1950 mor a Chigago (Illinois, EUA) l’anarcosindicalista i escriptor rus Grigorij Petrovic Maksimov –també transcrit com Maximov i Maximoff. Havia nascut el 10 de novembre de 1893 a Mitusino (Smolensk, Rússia). Els seus pares el van enviar de nin al seminari ortodox de Vladimir perquè estudiés el sacerdoci, però acausa de les seves protestes va acabar finalment estudiant agronomia a Sant Petersburg i en 1915 es va graduar a l’Acadèmia Agrícola. En una biblioteca provincial va descobrir dos llibres de Mikhail Bakunin i s’hi va veure profundament influenciat, definint-se anarquista amb 17 anys. Després dels estudis va ser cridat per l’exèrcit, on va fer propaganda revolucionària i antimilitarista a files. En 1917 va tornar a Sant Petersburg i va ser present activament a les vagues de febrer que tindrien com a conseqüència la caiguda del tsar. En agost d’aquest mateix any s’afegeix al comitè de redacció del periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu Obrera) que s’edita per primer cop i que era una publicació que s’oposava a la Federació Anarcocomunista, a la qual acusava de ser visionària, romàntica i utopicopastoral. Es va afegir a l’Exèrcit Roig, però quan el van utilitzar com a policia per desarmar els treballadors es va negar a obeir ordres i va ser condemnat a mort. La solidaritat dels obrers metal·lúrgics li va salvar la vida i finalment va ser alliberat. Quan el govern bolxevic va suprimir Golos Truda l’agost de 1918, va publicar Volny Golos Truda (La Veu Obrera Lliure), juntament amb Nikolai Dolenko i Efim Jartxuk. Maximov va ser el primer en utilitzar el terme «capitalisme d’Estat» per definir el que els bolxevics havien establer a la Unió Soviètica. En el segon congrés anarcosindicalista rus a Moscou de novembre de 1918, va ser nomenat secretari de la comissió encarregada de crear les bases d’una federació anarcosindicalista russa. Durant el segon congrés de la Internacional Comunista a Moscou (juliol i agost de 1920), va mantenir contacte estret amb els delegats anarquistes i anarcosindicalistes estrangers que hi van anar, com ara l’alemany Augustin Souchy, l’espanyol Ángel Pestaña, l’italià Armando Borghi i el francès Lepetit, i va fer veure els visitants la repressió despietada que els bolxevics feien servir contra els anarquistes, els socialrevolucionaris i, fins i tot, els bolxevics dissidents. Després d’aquest congrés la repressió encara va augmentar més i Maksimov es reuneix amb Alfred Rosmer, representant francès de la Internacional Comunista, i li lliura cartes de protesta que no tindran cap resultat. El 8 de març de 1921 és detingut poc després de la gran batuda contra els membres de l’anarquista Confederació NABAT de Kharkov i enmig de la rebel·lió de Kronstadt i es va juntar amb Volin, Jartxuk, Aron Baron i Mark Mratxny a la presó moscovita de Taganka. Quatre mesos després, Maksimov i altres anarquistes es van posar en vaga 10 dies. Sindicalistes d’Europa occidental que havien vingut a un congrés de la Internacional Sindical Roja (Profintern) van intercedir pels presoners i finalment van ser expulsats del país i pogueren arribar a Berlín. Maksimov a Berlín va participar en la fundació de l’Asociació Internacional dels Treballadros (AIT-IWA) i del Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia (1923-1926). Va editar, juntament amb Jartxuk i Alexander Schapiro el periòdic anarcosindicalista Rabocij Put' (El Camí del Treball). En 1924 es trasllada a París i d’allà a Chicago (EUA). Treballa de tapisser de dia i de nit en l’edició del periòdic de l’IWW Golos Truzhenika (La Veu del Treballador). Amb la tornada de Piotr Arshinov a la Unió Soviètica, Maskimov s’encarregarà de la correcció del periòdic Dielo Truda, transferit de París a Chicago. Aquesta publicació es fusionarà amb el diari anarquista de Detroit Probuzhdenie (El Despertar), amb Maksimov com a principal redactor fins a la seva mort. Durant els anys 30 i 40 Maksimov va intentar reconciliar els anarconsindicalistes russos amb la resta de corrents russes de l’anarquisme, sabent que moltes lluites internes eren degudes més a disputes personals que a diferències ideològiques. Va publicar en 1940 el llibre The Guillotine at Work, on exposava la repressió bolxevic al seu país. Malalt del cor, va morir sobtadament d’un atac quan encara participava activament en el moviment anarquista. Els seus llibres Constructive Anarchism i The Political Philosophy of Bakunin: Scientific Anarchism, amb el qual havia estat treballant des de feia 20 anys, van ser finalment publicats pòstumament en 1952 i 1953 respectivament. El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l’International Institute fo Social History d’Amsterdam. ***
Necrològica
de Geneviève Froget apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 24 de març de 1955 - Geneviève Froget:
El
16 de març de 1955 mor a Sens (Borgonya, França)
l'anarquista Geneviève Anne
Virginie Godard, més coneguda com Geneviève
Froget. Havia nascut l'11
d'agost de 1896 a Giremoutiers (Illa de França,
França). Sos pares es dient Jean
Pierre Godard, mestre i després secretari de societat, i
Estelle Augustine
Benoist. Es guanyava la vida treballant de mecanògrafa i
vivia a Châtillon
(Illa de França, França). El 15 de juliol de 1920
es casà al XVIII Districte de
París (França) amb l'anarquista Marcel Julien
Froget, mesurador en la construcció;
en aquesta època la parella vivia al número 8 del
carrer Ernestine de París. Durant
els anys trenta fou, amb son company, membre del grup anarquista de
Bourg-la-Reine (Illa de França, França).
Més tard s'establí amb son company a
Borgonya, on després de la II Guerra Mundial
participà en la reorganització del
moviment llibertari de la regió. Fou membre de la
Federació Anarquista (FA) i
de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En
els anys cinquanta
milità en la Federació Comunista
Llibertària (FCL). Malalta, Geneviève Froget va
morir el 16 de març de 1955 al seu domicili de Sens
(Borgonya,
França) i va ser enterrada a Villeneuve-sur-Yonne
(Borgonya, França). Son fill Jean Froget també
és militant llibertari. ***
Nancy Cunard, fotografiada per Cecil Beaton (1929) - Nancy Cunard: El 16 de març de 1965 mor a París (França) l'escriptora, poeta, periodista, editora i militant anarquista Nancy Clare Cunard. Havia nascut el 10 de març de 1896 al castell medieval de Nevill Holt (Market Harborough, Leicestershire, Anglaterra). Filla única d'un família acomodada, capitalista i burgesa. Son pare, Sir Bache Edward Cunard (1851-1925), tercer baronet de Cunard, havia heretat la companyia naviliera «Cunard Line» –propietària, entre altres, del transatlàntic «Queen Mary»– i tot just s'interessava pel polo, per la pesca esportiva i per la caça del guineu; sa mare, Maud Alice Burke (1872-1948), fou una acabalada hereva nord-americana que, quan esdevingué Lady Emerald Cunard, es dedicà a rebre del «millor» de la societat londinenca i fou íntima de la duquessa de Windsor. D'antuvi Nancy es crià a la propietat familiar a Nevill Holt, però quan sos pares se separaren en 1910 s'instal·là a Londres amb sa mare. S'educà en nombrosos pensionats del Regne Unit, França i Alemanya. Durant la Gran Guerra, es casà amb Sydney Fairbairn, jugador de criquet, oficial de l'Exèrcit i veterà ferit de guerra; però el matrimoni només durà dos anys. En aquesta època es relaciona amb «La Coterie» –selecte grup d'aristòcrates i intel·lectuals britànics caracteritzats per sortir a les revistes de moda de l'època– i freqüentà especialment la poetessa i actriu bohèmia Iris Tree. Promogué l'antologia poètica Wheels, de la família dels Sitwell, i hi participà amb un poema. Son amant, Peter Broughton-Adderley, trobà la mort en combat a França un mes abans de l'armistici. En 1920 s'intal·là a França, on participà activament dels corrents avantguardistes literàries i artístiques, especialment el dadaisme i el surrealisme, i publicà nombrosos poemaris en aquesta línia, especialment Outlaws (1921), Sublunary (1923) i Parallax (1925). Durant aquests primers anys francesos, va estar molt lligada a l'escriptor Michael Arlen. Una breu relació amb Aldous Huxley influenciarà nombroses novel·les d'aquest escriptor: fou la inspiració del personatge de Myra Viveash en Antic hay (1923) i de Lucy Tantamount en Point counter point (1928). En aquests anys esdevindrà addicta a l'alcohol i a altres drogues. En 1927 s'instal·là en una granja a La Chapelle-Réanville, a Normandia. L'any següent, per fer costat els joves autors que assajàvem amb poesia experimental, creà «The Hours Press», una petita impremta i editorial que també rebé el nom de «Three Mountains Press» i amb la qual es podia prendre córrer més riscos empresarials que altres editors a causa de la fortuna heretada. Aquesta editorial col·laborà amb William Birod, periodista nord-americà que vivia a París i que havia editat les obres d'Ezra Pound. «The Hours Press» es caracteritzà per l'alta qualitat de les obres publicades i per les seves edicions exquisides. Aquesta editorial tragué la primera obra que Samuel Becket publicà per separat, el poema Whoroscope (1930) i també edità els XXX Cantos de Pound. En 1931 Wyn Henderson prengué la direcció de l'editorial i aquell mateix any publicà The revaluation of obscenity, del sexòleg Havelock Ellis. En 1928, després d'una relació de dos anys amb el poeta Louis Aragon –que l'afiliarà al Partit Comunista Francès (PCF) el gener de 1927–, comença una altra amb Henry Crowder, un músic de jazz afroamericà que treballa a París. Aleshores esdevingué una intensa activista antiracista i defensora dels drets civils als Estats Units, realitzant viatges a aquest país i vivint al Harlem. En 1931 publicà una obra polèmica, Black man and white ladyship, atac contra les actituds racistes; també publicà Negro: An anthology, conjunt de poesies i de relats realitzats per escriptors afroamericans i altres autors en suport de la seva causa (Langston Hughes, Zora Nealie Hurston, George Padmore, etc.). Com que la premsa parlà d'aquest projecte a partir de maig de 1932, dos anys abans de ser publicat el llibre, Nancy Cunard rebé amenaces anònimes i cartes farcides d'odi racista, algunes de les quals publicà en el llibre. A mitjans de la dècada dels trenta, participa en la lluita contra el feixisme, escrivint sobre l'annexió d'Etiòpia per Mussolini i sobre la guerra civil espanyola, deixant ben clar que els fets esdevinguts a la Península eren el preludi d'una nova guerra mundial. Els seus relats sobre els patiments dels refugiats espanyols donaren lloc a una subscripció de suport en The Manchester Guardian. Ella mateixa contribuí amb diners i materials de socors i en diverses organitzacions llibertàries d'ajuda (Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.), però la seva deteriorada salut –en part a causa de les males condicions que trobà als camps de concentració del sud de França– la forçaren a tornar a París, on organitzà col·lectes pels carrers parisencs per recaptar fons per als refugiats. En 1937 publicà una col·lecció de fullets amb poemes sobre la guerra i obres de W. H. Auden, Tristan Tzara i Pablo Neruda. Aquest mateix any, distribuirà per Europa un qüestionari als escriptors sobre la guerra, les respostes del qual foren publicades en The Left Review sota el títol «Autors take sides on the spanish war»; dels 200 escriptors enquestats, 147 contestaren i 126 van fer costat la II República espanyola. Durant la II Guerra Mundial treballà, fins l'esgotament físic, com a traductora a Londres al servei de la Resistència francesa i publicà l'antologia Poems for France (1944). Després de la guerra s'adonà que els alemanys havien destruït la major part de les seves possessions i deixà de viure a Réanville, realitzant nombrosos viatges. Amb la salut mental i física força deteriorada, agreujat tot per l'abús de l'alcohol, la ruïna econòmica i els comportaments autodestructius, fou internada en un hospital psiquiàtric arran d'un altercat amb un policia a Londres, però, un cop lliure, la seva salut encara s'agreujà més. Entre les seves últimes publicacions destaquen Grand man: Memories of Norman Douglas (1954), GM: Memories of George Moore (1956) i These were the hours (1965), llibre de memòries publicat pòstumament. Només pesava 35 quilos quan va ser trobada errant pels carrers parisencs, confusa i incapaç de recordar el seu nom; traslladada per la policia a l'hospital de caritat de Cochin de París (França), morí dos dies després, el 16 de març de 1965 –algunes fonts citen erròniament el 17 de març. El seu cos fou incinerat a Anglaterra i les seves cendres reposen en l'urna 9.016 del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Nancy Cunard fou una gran col·leccionista d'art africà i fou musa de nombrosos escriptors i artistes de la dècada dels anys vint i trenta, com ara Wyndham Lewis, Aldous Huxley, Tristan Tzara, Ezra Pound, Louis Aragon, etc., i entre els seus amants podem citar Ernest Hemingway, James Joyce, Constantin Brancusi, Langston Hughes, Man Ray i William Carlos Williams. ***
Foto policíaca de Jean Dettweiller (30 de desembre de 1912) -
Jean Dettweiller:
El 16
de març de 1965 mor a Lens (Nord-Pas-de-Calais,
França)
l'anarquista
individualista il·legalista Jean Georges Dettweiller
–també citat erròniament Detweiller. Havia nascut el 26
de setembre de 1875 al XIX Districte de París
(França). Sos
pares, alsacians, es deien Jean Detteweiller, ajustador i
després
ferroviari, i Madeleine Muller.
Quan era molt jove
començà a treballar d'obrer
serraller-ajustador en una fàbrica de pianos
«Erard» de l'avinguda Flandre del
XIX Districte de París, feina que reprengué
després de fer el seu servei
militar entre 1896 i 1898. El 12 de juliol de 1900 es casà
al I Districte de
París amb la criada alemanya Marie Élisabeth
Staedel, amb qui tingué tres
infants. En aquesta època vivia amb sos pares al
número 43 del carrer de la
Mouzaïa. Cap el 1906 obrí un taller de
reparació de bicicletes a Champigny
(Illa de França, França) i una taverna amb sa
companya. El setembre de 1910
obrí un taller de neteja d'automòbils i el
setembre de 1911 regentava en
propietat un petit garatge a Bobigny (Illa de França,
França) i freqüentava les
reunions anarquistes i destacats llibertaris (Édouard
Carouy, Louis Raimbault,
etc.). Lligat a les actuacions de la «Banda
Bonnot», el cotxe del grup que
s'utilitzà per a l'atracament del carrer Ordener havia estat
reparat al seu
garatge. El 29 de desembre de 1911 va ser detingut i,
després de processat amb
altres 22 persones relacionades d'una o altra manera amb la
«Banda Bonnot», va
ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per l'Audiència del
Sena a quatre anys de
presó per complicitat de furts per encobriment. ***
Antonio
Perrella (Tomás
Ranieri)
-
Tomás Ranieri: El 16 de març de 1969
mor a
Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia) l'anarquista i lluitador
antifeixista Antonio Perrella, més
conegut com Tomás Ranieri,
encara que
va fer servir altres pseudònims, com Antonio
Pereira, El Italiano,
L'Italià, Antonio
Penella Tamaro, Antonio Negredo Tamaro, Pineda
Tamaro i Tommaso
Ranieri. Havia nascut el 29 de març
de 1908 a Nàpols (Campània,
Itàlia). Suboficial de Marina, en 1928 el feixisme l'obliga
a exiliar-se i
s'instal·la a França, on ràpidament
entrà en contacte amb anarquistes espanyols
exiliats. En 1932 s'instal·là a Barcelona
(Catalunya) i es relacionà amb els grups
anarquistes de la barriada de Sants. Participà en les
manifestacions sorgires
arran de la Revolució d'Octubre de 1934. Quan el cop militar
feixista del 19 de
juliol de 1936 prengué part a Barcelona, amb Buenaventura
Durruti Domínguez i Francisco
Ascaso Abadía, en l'assalt de la caserna de les Drassanes.
Més tard continuarà
el combat enrolat en la «Columna Ortiz». Amb la
militarització de les milícies,
el 31 de desembre de 1936 va ser nomenat major d'Infanteria i
prengué part en
la presa de Casp i en els combats de Belchite. En 1937, durant alguns
mesos, va
ser instructor a l'Escola de Guerra de Barcelona, però aviat
tornà al front com
a comandant del IV Batalló de la 116 Brigada Mixta (25
Divisió) de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, compost per membres de
la CNT-FAI. Entre
desembre de 1937 i febrer de 1938 va participar en la batalla de Terol
i va ser
ell, L'Italià, com l'anomenaven els seus
companys, qui va entrar
encapçalant les forces que conqueriren la ciutat. Va lluitar
fins al final de
la guerra i va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí,
País Valencià). Va ser
empresonat sis mesos al fort de Santa Bàrbara i altres sis
mesos al castell de
Sant Ferran, on va ser torturat, i després de passar pel
camp de concentració
d'Elx, mitjançant documents falsos proporcionats per
companys de l'exterior, va
poder sortir lliure. Després d'un breu pas per Andorra d'uns
sis mesos, va
tornar a la península. Detingut i empresonat a Lleida
(Segrià, Catalunya), va
ser traslladat al camp de concentració de Miranda de Ebro,
després a Burgos,
Madrid i Toledo, on va ser posat en llibertat provisional en
promulgar-se un
decret que atorgava la llibertat a tothom que hagués complit
més d'un any de
condemna en un camp de treball disciplinari. En 1945 es
lliurà a la lluita
clandestina contra el règim franquista i va ser secretari de
Defensa del Comitè
Regional de Catalunya la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i agent
d'enllaç de la resistència. En una de
les batudes repressives, en aquell
mateix any, va ser detingut juntament amb 39 companys i va passar a la
presó Model
juntament amb sa companya Carmen, empresonada durant uns dies als
calabossos
malgrat el seu embaràs. Torturat durant un mes a la
Prefectura de Policia, fou
traslladat el 22 de desembre de 1945 a la Presó Model de
Barcelona. Va ser posat
en llibertat provisional el 7 de juny de 1946, gràcies a la
intervenció de
l'ambaixada italiana, i el desembre va tornar a Itàlia. Al
seu país milità
activament en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la
Unió Sindical
Italiana (USI). Va col·laborar en diverses publicacions
anarquistes italianes i
espanyoles. També va mantenir contactes amb els grups
d'acció espanyols i en
1952 amb Josep Lluís Facerías (Face)
va preparar un pas clandestí entre França i
Itàlia. En el Congrés d'Ancona
(Marques, Itàlia) de 1967 formava part de la
Comissió de Relacions de la FAI i
es va encarregar voluntàriament de les relacions amb el
moviment obrer i la
secretaria de l'USI. Va col·laborar en diferents
publicacions anarquistes, com
ara Le Combat Syndicaliste, Espoir i Umbral.
El setembre de 1968, malgrat el seu malmès estat de salut,
participà en la jornada inaugural del Congrés
Internacional de Carrara
(Toscana, Itàlia). Antonio Pereira va morir
després d'una llarga i dolorosa
malaltia el 16 de març de 1969 a Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia), on van ser
enterrades les seves cendres. Tenia quatre fills. Va deixar inacabades
i
inèdites unes memòries. ***
Giuseppe
Bifolchi - Giuseppe Bifolchi: El 16 de març de 1978 mor a Avezzano (Abruços, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Bifolchi, conegut com Luigi Viola. Havia nascut el 20 de febrer de 1895 a Balsorano (Abruços, Itàlia). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Ferdinando Bifolchi i Filomena Cianfarani. En 1913 s'enrolà voluntari en l'exèrcit i lluità en la campanya de Líbia com a sotsoficial. Entre 1915 i 1918 participà en la Gran Guerra i a començament de 1920 es llicencià amb el grau d'oficial. En acabar la guerra s'adherí al corrent anarcoindividualista i posteriorment passà a militar en l'anarcocomunisme. El maig de 1920, fugint dels escamots feixistes, marxà cap a França, amb una aturada a Corticella (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) per visitar Luigi Fabbri. Participà en el únic número del periòdic italià L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini, que sortí el 15 de desembre de 1924 a París (França), per fer costat els companys Mario Castagna i Ernesto Bonomini acusats d'haver donat mort dos feixistes, que estaven amenaçats d'expulsió i que finalment van ser condemnats a set i a vuit anys de presó. Entre el 5 i el 6 de setembre de 1925 participà en el Congrés de la Unió Sindical Italiana (USI) que se celebrà a París i fou un dels atiadors de la reconstrucció de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a França. En 1927 treballà com a obrer en una fàbrica de ciment i visqué al carrer Rebeval del XIX Districte de París amb sa companya Argentina Gantelli. També en 1927 participà en la creació de la Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris («Plataforma Arshinov»), fundada per anarquistes russos exiliats i que s'enfrontava estratègicament amb el grup editor de Pensiero e Volontà (Camillo Berneri, Luigi Fabbri, Ugo Fedeli, etc.). En aquesta època, sota els pseudònims de V i Luigi Viola, col·laborà en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Libertarire, Fede! i La Tempra, i fou un dels fundadors de la Secció Italiana de la Federació Internacional Comunista-Anarquista (FICA). El 7 d'agost de 1927 participà al bosc de Vincennes en la manifestació del Comitè Internacional de Defensa Anarquista a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El setembre d'aquell any li fou decretada l'expulsió i s'establí a Brussel·les (Bèlgica), encara que retornà clandestinament a França en diverses ocasions. Entre 1928 i 1929 col·laborà en el periòdic nord-americà Germinal i entre 1929 i 1931 fundà i dirigí a Brussel·les el periòdic mensual anarquista italià Bandiera Nera. En aquests anys col·laborà en la publicació francoitaliana Il Risveglio Anarchico, que es publicava des de 1900 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Luigi Bertoni, i en la revista mensual de Lugano Vogliamo (1929-1931). El juliol de 1936, amb diversos companys (Camillo Berneri, Michele Centrone, Mario Girotti, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini i Enzo Fantozzi), formà part del primer grup d'italians que arribà a Perpinyà per passar a la Península i lluitar contra el feixisme. A Barcelona (Catalunya) fou un dels fundadors de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i instruí milicians a la Caserna Bakunin de Pedralbes. El 28 d'agost de 1936 fou responsable d'un grup de milicians que lluità a la Batalla del Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Després va ser nomenat responsable militar de la «Columna Rosselli», destinada al front d'Osca i el novembre de 1936, durant l'atac sobre Almudébar, fou responsable de l'ala dreta de l'ofensiva. El 6 de desembre de 1936 Carlo Rosselli dimití i passà a comandar la columna. L'abril de 1937 va ser nomenat comandant del XIX Regiment de la 126 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, de la qual depenia el Batalló Italià (antiga Secció Italiana de la «Columna Ascaso»), sota el comandament d'Antonio Cieri, però ambdós renunciaren al càrrec ja que es mostraren contraris a la militarització de les milícies. Durant els «Fets de Maig» de 1937, fou membre de la Secció Italiana del Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el juny d'aquell retornà a París. El setembre de 1937 va ser detingut, amb Luigi Evangelista, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), quan volia creuar la frontera francoespanyola amb un camió carregat de roba i aliments. Reclòs al camp de concentració de Vernet, aconseguí fugir. A començaments de 1938 s'instal·là de bell nou a Brussel·les, on, gràcies a nombrosos passaports de companys morts durant la guerra d'Espanya i verges de la República espanyola, ajudà molts anarquistes a fugir cap a Amèrica del Sud amb les seves identitats. El 10 de maig de 1940 va ser detingut per la policia belga per enviar-lo a França; a prop de l'estació ferroviària de Ath (Hainaut, Valònia) el tren on viatjava patí el bombardeig de l'aviació alemanya i va ser ferit a l'espatlla dreta per la metralla. Després de passar 10 dies a l'hospital d'Ath, va ser enviat a Brussel·les on es guarí a casa seva amb serveis de l'hospital d'Ixelles. El 25 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia nazi i el 16 de desembre extradit a la Itàlia feixista. El 28 de gener de 1941 va ser jutjat pel Tribunal de l'Aquila i condemnat a tres anys de confinament per «combatent antifranquista a Espanya». Després d'un temps a l'illa de Ponça, el 8 de febrer de 1941 va ser traslladat a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943 va ser enviat per ordre del govern de Pietro Badoglio al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), on a finals d'agost aconseguí escapar. Retornà a Balsorano, on s'integrà en la guerrilla partisana de la Resistència, establint contactes amb oficials anglesos per a la presa de Cassino. Després de la II Guerra Mundial va ser durant un temps «alcalde de l'Alliberament» de Balsorano i organitzà una cooperativa anarquista on s'imprimia la premsa llibertària d'aleshores (Umanità Nova, L'Adunata dei Refrattari, L'Internazionale, etc.). En 1970 emigrà als Estats Units, on romangué a prop de set anys. Durant els anys setanta col·laborà en l'editorial «Antistato» de Cesena i participà en edicions de llibres editats per una impremta de Sora. En 1971 publicà el llibret Spartaco. La rivolta che dura, del qual en 2013 James Fantauzzi realitzà un còmic sota el títol Spartacus. L'eroe della libertà. Giuseppe Bifolchi va morir el 16 de març de 1978 a l'Hospital d'Avezzano (Abruços, Itàlia). A Balsorano existeix un col·legi públic que porta el seu nom. ***
Necrològica
de Gregorio Naso publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 5 i 19 de juliol de 1980 - Gregorio Naso: El
16
de març de 1979 mor a Buenos Aires (Argentina)
l'anarquista i anarcosindicalista Gregorio Naso –a vegades el
seu llinatge
citat Nasso. Havia nascut el 14 de
juliol de 1900 al barri de San Cristóbal de
Buenos Aires (Argentina). Era fill d'una
família
d'immigrants italians de vuit germans i germanes. De ben jovenet
començà a
treballar d'obrer cosidor de sabateria i s'afilià a la
Federació d'Obrers del
Calçat (FOC), adherida a la Federació Obrera
Regional Argentina (FORA), de la
qual arribà a ser secretari, i amb la qual, juntament amb
Emilio López Arango,
Cibelli, Borrás, i altres, lluità per aconseguir
millores en les condicions de
treball. Nomenat delegat de la FOC en la Federació Local de
Buenos Aires de la
FORA, s'integrà en el Consell Federal de la FORA, del qual
va ser nomenat
secretari general. Membre de la redacció del
periòdic Organización
Obrera, òrgan oficial de la FORA, i de La Protesta, on tenia una columna fixa
(«Bosquejo histórico de La
Protesta»),
també col·laborà en La
Obra
(1936-1952) i més tard en la revista Reconstruir
(1946-1976). En 1947 col·laborà en Tierra
y Libertad. Es mostrà especialment actiu en les
campanyes de solidaritat
amb els militants anarquistes italoamericans Nicolas Sacco i Bartolemeo
Vanzetti, amb els «Presos de Bragado» (Pascual
Vuotto, Reclús de Diago i Santiago
Mainini) i amb els obrers rajolers de San Martín (Buenos
Aires, Argentina).
També lluità contra la llei
d'«associació
il·lícita», que va ser aplicada als
sindicats de la FORA. Durant la Revolució espanyola, fou
membre de diverses
comissions de suport a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a
Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) que s'organitzaren a l'Argentina. Com a secretari general de la
FORA, presentà
en el VII Congrés de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT), que se
celebrà entre el 12 i el 23 de maig de 1951 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània),
un important memoràndum sobre l'antisemitisme. Arran de
l'empresonament l'agost
de 1952 pel règim de Juan Domingo Perón de sis
obrers portuaris de Buenos Aires
membres de la FORA (Zacarías Gutiérrez, Juan
Bautista Mayorga, Honorio Bruno
Santana, Oliva Teófilo Senaumont, Teodoro Suárez
i Victorino Javier Volpe), fou
un dels animadors de la «Comissió Pro Llibertat
dels Obrers Portuaris de la
FORA», que arreplegava totes les organitzacions anarquistes
argentines. Va se
comissionat per assistir al Congrés Nacional d'Unitat
Sindical de Xile per a
exposar aquest cas i proposar una moció de suport votada
pels 2.325 delegats
presents, alhora que interrompre el discurs del general
Perón, convidat pel
govern xilè; davant aquest fet, Perón
ordenà des de Xile l'alliberament dels sis
militants de la FORA empresonats. El 27 d'octubre de 1956, amb Jorge
Perlés,
assistí com a delegat de La
Protesta
al Congrés Constitutiu de la Federació Anarquista
Uruguaiana (FAU) i l'any
següent, amb Eduardo Colombo, representà aquest
periòdic en el I Congrés de la FAU.
En aquests anys milità en la Federació
Llibertària Argentina (FLA). Apassionat
pel teatre avantguardista –dirigí diversos grups
teatrals en els anys cinquanta–
i bon orador, participà després de la mort de
Perón en la «Campanya d'Educació
Cívica» en el curs de la qual prengué
la paraula tots els diumenges a places de
Buenos Aires davant un nombrós auditori i va fer nombroses
conferències a
locals sindicals, ateneus i biblioteques. També va ser un
dels fundadors de la
Biblioteca Anarquista «José Ingenieros»
i de l'editorial «Proyección». El maig
de 1971 publicà en la revista Reconstruir
l'assaig «El anarquismo y la violencia». Al final
de sa vida s'establí amb sa
companya Josefa Zorobeta Ustoa, amb qui tingué dues nines, a
Gregorio de Laferrere
(Buenos Aires, Argentina). El 18 de maig de 1976 participà
en el funeral Carlos
Kristof, de qui es considerava un dels seus fills espirituals, que se
celebrà al
Sindicat de Lampistes, i participà en el fullet que es
realitzà en el seu
homenatge titulat Recordanto a Carlos
Kristof publicat el 17 d'agost d'aquell any. Gregorio Naso va
morir el 16
de març de 1979 a Buenos Aires (Argentina). ***
Micelli
treballà en Umanità
Nova - Augusto Micelli: El 16 de març de 1989 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Augusto Micelli. Havia nascut el 25 de febrer de 1888 a Lecce (Pulla, Itàlia). Sos pares es deien Tommaso Micelli i Gaetana Zecca. Quan tenia 10 anys ja estava subscrit al periòdic Il Libertario. En 1912 fundà el grup «Circola Pietro Gori», que tenia com a òrgan d'expressió la revista La Squilla Nova. Giornale di propaganda razionale, que s'edità a Lecce entre el desembre de 1912 i el febrer de 1914, i del qual eren redactors responsables Augusto Licemi i Armando Povero. El 20 de maig de 1915 fou detingut en relació a un article aparegut en aquesta revista. Després de la Gran Guerra treballà com a tipògraf a la impremta del diari anarquista Umanità Nova. En 1924 s'instal·là a Milà on, apassionat pel teatre, fundà la revista Theatralia, que fou prohibida pel règim mussolinià en 1927. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels alemanys i internat al camp de Ciuriani, on va estar a punt de ser afusellat en una saca per represàlies. Augusto Micelli va morir centenari el 16 de març de 1989 a Milà (Llombardia, Itàlia). Abans de finar havia disposat al seu testament la donació de la seva biblioteca privada, especialitzada en teatre, al Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà, però la seva última voluntat fou traïda pel seu gendre que la va vendre a una llibreria antiquària. ***
Notícia
de la detenció de Jesús López
Montesinos apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 26 de juliol de 1956 - Jesús
López
Montesinos: El 16 de març de 1990 mor a
Barcelona (Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Jesús López Montesinos. Havia
nascut el 23 de juny de 1922 a
Benaixeve (Serrans, País Valencià). De
família llibertària, sos pares es deien Francisco
López Valero, militant anarcosindicalista del Sindicat
Marítim de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), i María
Montesinos. Emigrat a Catalunya,
visqué a les «Cases Barates» de Can
Tunis del barri d'Horta de Barcelona i milità
en el Sindicat de Productes Químics de la CNT barcelonina.
Quan esclatà la
guerra, malgrat la seva joventut, va lluitar com a milicià
al front d'Aragó; en
1938, però, va desertar. Arran dels fets de «Maig
de 1937» va ser empresonat.
Amb el triomf franquista restà a Barcelona i el juny de 1939
va ser detingut en
una gran agafada contra els grups de les Joventuts
Llibertàries que s'estaven
reorganitzant en la clandestinitat. Jutjat, va ser condemnat a dues
penes de
dos anys i quatre mesos i de sis mesos, i tancat a la Presó
Provincial de
Barcelona. El juliol de 1942 aconseguí la llibertat.
Formà part d'un dels tres
grups que Manuel Aguilar Martínez, secretari del
Comitè Peninsular de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
creà entre els joves durant sessions
esportives; aquests grups van romandre actius fins 1943. Integrat en
els grups
d'acció –ben igual que sos germans Francisco i
Victoriano, els quals havien lluitat
en la «Columna Ascaso»–, va ser detingut
en diferents ocasions (1944, 1946 i
1948) acusat, entre altres delictes, per associació
il·legal, propaganda
il·legal i dipòsit il·lícit
d'armes i municions de guerra. Formà part del grup
anarquista
guerriller de Josep Lluís Facerías, participant
en 1950 en diversos atracaments
i accions importants amb explosius. Amagat i amb nom fals, el 10 de
juliol de
1956 va ser detingut; jutjat en consell de guerra, l'11 de desembre de
1958 va ser
condemnat per «bandidatge i terrorisme» a 20 anys
de presó. En aplicació dels
indults de 1963 i 1964, va ser posat en llibertat condicional i l'agost
de 1964
sortí del penal d'El Dueso (Santoña,
Cantàbria, Espanya). Malalt de càncer,
Jesús
López Montesions va morir el 16 de març de 1990
al seu domicili de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola de Montcada i
Reixac
(Vallès Occidental, Catalunya). ***
Tomba de Pawel Rogalski al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia - Pawel Rogalski: El 16 de març de 1993 mor a Varsòvia (Polònia) el militant anarquista i anarcosindicalista d'origen jueu Pawel Jan Rogalski, conegut com Pawel. Havia nascut el 18 d'agost de 1908 a Varsòvia (Polònia). En 1924 participà en l'edició del periòdic socialista Nowy Zew (Nova Crida). En 1926 emprengué els estudis de Ciències Polítiques a la Universitat Lliure de Varsòvia i començà a militar en el Grup d'Autoeducació Anarquista de Benjamin Wolman. En 1926 s'afilià a la Anarchistycznej Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa) i esdevingué amic de Jerzy Borejsza. Després passà a col·laborar en l'editorial clandestina «Walka» (Lluita). En 1929 va ser detingut a Varsòvia durant una reunió clandestina d'homenatge a Piotr Kropotkin. En 1930 emigrà a París (França), on, a més de treballar, continuà els seus estudis a la Sorbona fins el seu retorn a Polònia en 1932. Abans de la guerra treballà per al periòdic Ostatnie Wiadomosci (Últimes Notícies). L'octubre de 1939, amb Roman Jablonowski –exmilitant comunista, aleshores acostat al sindicalisme revolucionari i líder del Zegota (Consell d'Ajuda als Jueus)–, començà a actuar en el camp sindical i organitzà un grup de resistència antinazi. Internat al gueto de Varsòvia, l'agost de 1942 aconseguí fugir i s'amagà en diferents indrets. Durant l'estiu de 1944, amb la insurrecció de Varsòvia, va ser detingut amb sa família per agents de la «Divisió SS Galizien», però novament aconseguí fugir. El final de la II Guerra Mundial l'agafà amagat a Nadarzyn. En 1946, amb altres companys anarquistes, i Roman Jablonowski, fundà la cooperativa editorial «Slowo» (Paraula), que publicà llibres anarquistes (Kropotkin, etc.). El gener de 1947, arran de la visita a Polònia l'any anterior de la militant anarcosindicalista i anarcofeminista ucraïnoamericana Rose Pesotta, visità els EUA, on impartí nombroses conferències sobre el gueto de Varsòvia i la insurrecció de 1944; en tornar a Polònia, va ser interrogat per agents del Ministerstwo Bezpieczenstwa Publicznego (MBP, Ministeri de la Seguretat Interior), la policia secreta comunista. En 1949, per ordre del Comitè Central del Polska Zjednoczona Partia Robotnicza (PZPR, Partit Obrer Unificat Polonès), la cooperativa editorial «Slowo» va ser obligada a tancar. A partir d'aquesta època i fins la seva jubilació, treballà per a l'editorial «Ksiazka i Wiedzy» (Llibre i Coneixement). Pawel Rogalski va morir el 16 de març de 1993 a Varsòvia (Polònia). A la seva tomba, al cementiri jueu d'Okopowa de Varsòvia, va fer escriure: «Pawel Rogalski, editor de "Ksiazka i Wiedzy" i militant de la Federació Anarquista Polonesa». ***
Amadeu
Comas Bayol - Amadeu Comas Bayol: El 16 de març de 1994 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Amadeu Comas Bayol –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Comas. Havia nascut el 4 de febrer de 1921 a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Martí Comas i Antònia Bayol. Cambrer de professió, començà a militar molt jovent en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 31 de desembre de 1937 va ser cridat a files i lluità als fronts enquadrat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions a la frontera francobelga. Durant la primavera de 1940, va caure presoner dels alemanys a Dunkerque (Flandes del Sud) i va ser enviat a l'Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria). El 19 de desembre de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 4.550. Va ser destinat al «Kommando Steyr», per a la construcció d'una fàbrica a Münichholz (Steyr, Alta Àustria, Àustria), i posteriorment al camp auxiliar de Gusen. El 5 de maig de 1945 aconseguí la llibertat gràcies a l'alliberament del camp per les tropes aliades. Repatriat a França, s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1947 es casà amb Pilar Rodríguez, amb qui tingué quatre infants. En l'exili formà part de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). La seva última residència va ser a Plasença de Toish (Llenguadoc, Occitània). Amadeu Comas Bayol va morir el 16 de març –algunes fonts citen erròniament el 6 de març– de 1994 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Francisco Olaya Morales a la Fundició de la Cruz durant el rodatge d'El violento oficio de la Historia (agost de 2002) - Francisco Olaya Morales: El 16 de març de 2011 mor a París (França) l'escriptor i historiador anarquista Francisco Olaya Morales. Havia nascut el 9 de maig de 1923 a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Olaya Marín i Dolores Morales Agudo. Mogut pels fets revolucionaris de 1934 a Astúries, començà a militar ben prest en el moviment llibertari local, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Linares, de les quals fou nomenat secretari de Cultura. En 1937 va ser elegit secretari de Cultura i Propaganda del Comitè Provincial de Jaén de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i responsable de l'emissió setmanal de Radio AEJ 37 de Linares. Durant la guerra realitzà tasques culturals com a milicià de la cultura enquadrat en la Columna Andalusia-Extremadura (88 Brigada Mixta). En acabar la guerra reorganitzà les Joventuts Llibertàries a Linares. El setembre de 1939 organitzà la primera vaga coneguda durant el franquisme, però fou detingut i empresonat a Úbeda fins al 1945. En 1949 s'exilià clandestinament a França, on, d'antuvi, va fer feina de miner. Després s'instal·là a París, on treballà com a traductor per a empreses i particulars. A França desenvolupà càrrecs orgànics rellevants en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. Entre 1958 i 1960 dirigí Nervio, òrgan dels llibertaris andalusos. En 1961, en el Congrés de Llemotges, va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT. El 23 de maig de 1961 signà l'Aliança Sindical entre la CNT i els sindicats Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB). Com a periodista, col·laborà en la premsa llibertària de l'exili i en nombroses revistes americanes. En aquesta època fundà i dirigí El Rebelde. En 1962 assistí com a delegat al Ple de Tolosa de Llenguadoc i l'any següent, representant la CNT de l'Exili, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1965 fou delegat per Neauphle al Congrés de Montpeller, que abandonà per desacords amb el cercle de Germinal Esgleas i Frederica Montseny. Va col·laborà amb Fernando Valera Aparicio, últim cap de govern de la República espanyola en l'Exili (1971-1977), realitzant missions diplomàtiques i estudis sociològics a Mèxic i a Iugoslàvia per a defensar els interessos dels exiliats espanyols. Durant un temps fou administrador de CNT. A partir dels anys seixanta es dedicà a la història del moviment anarquista i a la seva divulgació a través de llibres, conferències, congressos, etc.; també treballà com a historiador en universitats americanes. Posseeix un important arxiu i biblioteca que reuneix més d'un milió de documents originals o facsímils sobre la història moderna i contemporània d'Espanya i d'Europa, així com milers de llibres, microfilms i capçaleres de premsa. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara Bicel, Castilla Libre, Cenit, CNT, Frente Libertario, Ideas-Orto, El Rebelde, Siembra, Sin Fronteras, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. És autor de De una a otra revolución (1789-1918) (1961), España desnuda (1967), París 1968. La revolución frustrada (1972), Genocidio español en la España de los Austrias (1975), La comedia de la no-intervención en la guerra civil española (1976), La conspiración contra la República (1979), De la revolución industrial al cooperativismo (1983), La intervención extranjera en la guerra civil (1990), El oro de Negrín (1990 i 1997), Hispania y el descubrimiento de América (1992), Historia del movimiento obrero español (Siglo XIX) (1994), La gran estafa. Negrín, Prieto y el patrimonio español (1996), De la Puerta del Sol a Casas Viejas (2002), El expolio de la República. De Negrín al Partido Socialista, con escala en Moscú: el robo del oro español y los bienes particulares (2004), La gran estafa de la guerra Civil. La historia del latrocinio socialista del patrimonio nacional y el abandono de los españoles en el exilio (2004), Las verdades ocultas de la Guerra Civil. Las conspiraciones que cambiaron el rumbo de la República (2005), Los traidores de la Guerra Civil. El papel de los funcionarios del Estado, los oligarcas y las potencias extranjeras durante la contienda nacional (2005), Historia del movimiento obrero español (1900-1936) (2006), entre d'altres. En 2005 la Unión de Colectivos Librepensadors Acracia de Linares, juntament amb la productora Útopi, realitzà un documental sobre sa vida i obra, dirigit per Óscar Martínez, titulat El violento oficio de la Historia. Sa companya fou Vicente Serrano Rubio. Francisco Olaya Morales va morir el 16 de març de 2011 al seu domicili del XI Districte de París (França). ***
Jean
Sauvy - Jean Sauvy: El 16 de març de 2014 mor a Meudon (Illa de França, França) l'enginyer civil, etnòleg, antropòleg, pedagog, periodista i escriptor anarquista Jean Maurice Paul Sauvy, que va fer servir els pseudònims Savoy i A. Thomas. Havia nascut el 29 d'abril de 1916 a Grassa (Provença, Occitània). Sos pares es deien Jules Cyprien Sauvy, metge rural i amic i doctor d'Albert Camus, i Claire Amélie Victorine Astier; i era nebot de l'economista i sociòleg Alfred Sauvy. Sa mare va anar a tenir el fill a Grassa, però sos pares vivien a Esperacedes (Provença, Occitània), població on es va criar. Es llicencià en enginyeria de camins, canals i ports a París (França). En acabar els estudis, en 1941 marxà, amb els seus companys de carrera Jean Rouch i Pierre Ponty, com a enginyer civil a l'Àfrica per a construir carreteres i ponts. D'antuvi va ser destinat a Kankan (Guinea) i posteriorment al Sudan, adscrit a les Construccions Públiques Colonials. A l'Àfrica Occidental Francesa (AOF) descobrí amb sos amics l'etnografia i l'antropologia (religions animistes, màgia, etc.) fins el desembarcament aliat de 1942. Es presentà voluntari al Cos Expedicionari francès i participà com a oficial en una companyia de sapadors en la campanya d'Itàlia, en el desembarcament de Provença, en la remuntada de la vall del Roine i en la travessa del Jura i dels Vosges. Després de la II Guerra Mundial va ser destinat al Congo belga com a enginyer. Entre 1946 i 1947 passà sis mesos amb Jean Rouch i Pierre Ponty descendent amb piragua els 4.200 quilòmetres del riu Níger, des del seu naixement fins a l'oceà Atlàntic. D'aquesta experiència sortí el curtmetratge documental antropològic i etnològic Au pays des mages noirs, sobre el poble songhai del riu Níger, i nombrosos articles per a l'Agence France-Press signats per tots tres sota el pseudònim Jean Pierjant. La primavera de 1947 retornà a París i en aquesta època passà casualment per la seu de la Federació Anarquista (FA), al Quai de Valmy de París (França), on va ser rebut per Maurice Joyeux qui l'orientà vers un grup llibertari del Barri Llatí, establint contacte amb Giliana Berneri. S'adherí al Grup Anarquista «Sacco et Vanzetti» («Grup Llibertari del Barri Llatí») de la FA, del qual formaven part Jean Max Claris, Giliana Berneri, Serge Nin, André Prudhommeaux, Léo Emery i Gilbert Devillard, entre d'altres, i, sota el pseudònim de Savoy i d'A. Thomas, col·laborà en Le Libertaire. També fou un dels oradors en diverses gires propagandístiques de la FA i un dels venedors ambulants de Le Libertaire al mercat de Buci del VI Districte de París –un dels seus compradors habituals era Albert Camus. Membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA), en 1948 fou responsable del Bulletin du CRIA i l'any següent va ser nomenat secretari d'aquesta comissió. Poc després participà en la creació de l'anarquista «Grup Cronstadt», adherit a la FA, en el qual milità. Realitzà viatges orgànics a Tolosa de Llenguadoc, per contactar amb els anarquistes locals que acollien clandestinament companys espanyols, i a Brussel·les (Bèlgica), per entrevistar-se amb Hem Day per una qüestió de falsificació de documents. En aquesta època entaulà amistat amb Georges Fontenis, Maximilien Rubel, Henry Poulaille i Étienne Balázs, entre d'altres intel·lectuals llibertaris, i assistí amb regularitat als cursos de filosofia de Maurice Merleau-Ponty i als seminaris de Vladimir Jankélévitch a la Sorbona. En 1948 també participà, amb Georges Fontenis, Georges Vincey, René Lustre i altres, en el comitè de redacció de la publicació Études Anarchistes. Bulletin d'Études et de Crítiques de la Fédération Anarchiste. Amb Ildefonso González Gil fou membre de la Comissió Internacional Anarquista encarregada de preparar el I Congrés Anarquista Mundial de la postguerra, organitzat per la FA, que se celebrà entre l'11 i el 19 de novembre de 1949 a Puteaux (Illa de França, França). En aquesta època treballava com a periodista científic per a diverses publicacions, com ara La Revue Pétrolière. Posteriorment treballà d'enginyer economista a la Cambra Sindical de Constructors d'Automòbils, per això té alguns llibres sobre el món de l'automoció, i exercí de conseller científic a la Ciutat de les Ciències de la Villette. El 18 de desembre de 1948 s'havia casat al V Districte de París amb Simone Suzanne Ragouilliaux i quan la parella tingué son fill Olivier es dedicaren a la pedagogia, escrivint plegats alguns llibres sobre aquesta disciplina i contes infantils, fins que aquesta caigué malalta d'Alzheimer. En 1988 fou un dels animadors de l'associació «Activitats, Recerca, Pedagogia». També estava diplomat en etnologia pels Estudis Superiors de Lletres. És autor de nombroses obres literàries, moltes d'elles autobiogràfiques, i de divulgació com ara Le Petit Dan (1948, amb Pierre Ponty i Jean Rouch), Le Katanga. 50 ans décisifs (1961), Iniciation à l'économie des pays en voie de développement (1968), L'enfant à la découverte de l'espace de la marelle aux labyrinthes. Initiation à la topologia intuitive (1972, amb Simonne Sauvy), L'enfant et les géométries (1974, amb Simonne Sauvy), L'espace et la ville. Géographie, histoire, dessin, mathématique (1976, amb Simonne Sauvy), Mots en rond et mots pétales (1979, amb Simonne Sauvy), L'industrie automobile mondiale (1984), Odamok. Le secret de l'enfant aux yeux bleus (1987, amb Olivier Sauvy), Fahri. Le fil rouge des trois destins (1988), Kalali. Le chemin du soleil, de la lune et du vent (1988), Kassala. Le mystère de la princesse triste (1988), Osina à la recherche du tambour magique (1989), San Chen. Aventures d'un jeune écuyer et d'un signe savant (1995, amb Olivier Sauvy), Les automobiles Ariès (1903-1938) (1996), L'automobile (1996, 1998 i 2005), Charles, baron Petiet (1879-1958) (1998), Les organisme professionnels français de l'automobile et leurs acteurs (1896-1979) (1998), Un jeune ingénieur dans la tourmente (1938-1945) (2001), Descente du Niger. Trois hommes en pirogue (1946-1947) (2002), Monts et merveilles au pays du Fujiyama. Conte zen (2002, amb Olivier Sauvy), Comment rendre plus attrayant l'enseignement traditionnel de la maternelle à la terminale (2003), Enfance et adolescence d'un petit provençal entre les deux guerres. Récit autobiographique (2003), Mon parcours dans le siècle (1947-2001). Récit autobiographique (2003), Le périple d'Alaron autour de la Méditerranée. Roman historique (2003, amb Olivier Sauvy), Un médecin de campagne peu ordinaire. Mon père, le docteur Jules Sauvay (1879-1957) (2004), Jean Rouch tel que je l'ai connu. 67 ans d'amitié (1937-2004) (2006), La maladie d'Alzheimer vécue à deux (1996-2006) (2007), Ô! Temps, suspends ton vol (2007, amb Alain Schvartz), Alzheimer au quotidien, comment s'y prendre? (2008), Conte de la lune bleue (2009), Simonne Ragouilliaux Sauvy (1922-2009). Une parisienne du XXe siècle en quête d'un monde meilleur (2010), Sur les traces du «Décaméron» de Boccace (2010), Cleopâtre, lot d'utopies emportées par le vent (2012), Douze aventures qui on forgé mon caractère (2012) i Le vieillissement du cerveau. Témognage d'un senier confirmé (2013), entre d'altres. Jean Sauvy va morir el 16 de març de 2014 a la Residència «Châtelet» de Meudon (Illa de França, França), on residia. ***
Giordana
Garavini - Giordana
Garavini: El 16 de març de 2018 mor a Castel
Bolognese (Romanya, Itàlia)
l'anarquista Giordana Garavini. Havia nascut el 19 d'octubre de 1924 a
Milà
(Llombardia, Itàlia). Filla única d'una
família de tradició llibertària, sos
pares es deien Nello Garavini (Piràt)
i Emma Neri, destacats militants anarquistes. Cap el 1926 sa
família emigrà al
Brasil, país on es va criar. Des de la seva
adolescència ajuda sos pares en la
llibreria «La Minha Livraria» que havien obert en
1935 a Rio de Janeiro (Rio de
Janeiro, Brasil) i que fins al 1942, data del seu tancament,
serví de lloc de
trobada de llibertaris i artistes d'arreu del món. En
aquesta llibreria va fer
especial amistat amb Luigi Fabbri i sa filla Luce Fabbri.
També es va
relacionar molt amb l'advocat republicà Libero Battistelli i
sa companya
Enrichetta Zuccari. En 1946 retornà definitivament a
Itàlia i s'establí a
Castel Bolognese amb el seu avi Pietro Garavini, un referent del
moviment
anarquista de la Romanya; posteriorment sos pares es reuniren amb ella.
Participà
activament en la reconstrucció del moviment llibertari
després de la II Guerra
Mundial, militant en la Federació Anarquista Italiana (FAI)
des de la seva
fundació, i conegué l'enginyer anarquista
Giuseppe Bassi, que esdevingué son
company i amb qui tingué dos infants, Carlo i Paolo.
Després d'abandonar
l'activitat política per ocupar-se de sa família,
en els any setanta reprengué
la militància i a partir de 1973, juntament amb Aurelio
Lolli, s'encarregà de
la Biblioteca Llibertària, que servia de local per als grups
anarquistes
locals. Després de la mort de son company i criats sos
infants, es dedicà en
cos i ànima al moviment llibertari. En 1985,
després de la donació d'Aurelio
Lolli, es va crear una cooperativa que adquirí l'immoble i
fundà l'anomenada
Biblioteca Llibertària «Armando Borghi»,
de la qual va ser nomenada
vicepresidenta. En 2000, després de la mort d'Aurelio Lolli,
el seu president,
n'assumí el càrrec fins al 2004, data en la qual
hagué de deixar la presidència
per la seva edat i per qüestions de salut. De tota manera
continuà participant
en les activitats de la Biblioteca Llibertària
«Armando Borghi» fins els seus
últims dies. Giordana Garavini va morir el 16 de
març de 2018 al seu domicili
de Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). ---
|
![[15/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[15/03]") |
|
![[17/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[17/03]") |
|
|
| Actualització: 16-03-24 |