---

Anarcoefemèrides del 16 d'abril

Esdeveniments

Exemplar d'"El Hijo del Ahuizote"

Exemplar d'El Hijo del Ahuizote

- Violació d'El Hijo del Ahuizote: El 16 d'abril de 1903 els locals del periòdic setmanal El Hijo del Ahuizote (El Fill de l'Emprenyador) a la ciutat de Mèxic (Mèxic) són violats per la policia per segon pic –el primer va ser el gener del mateix any. Per ordre de Porfirio Díaz, el Tribunal Superior de Justícia cancel·la la llibertat d'expressió, i per la nit, la policia es presenta en la redacció d'El Hijo del Ahuizote i deté l'equip de redacció de la publicació (Ricardo i Enrique Flores Magón, Juan Sarabia, Alfonso Cravioto, Librado Rivera i cinc persones més) i els tanca a la presó de Belén per haver «ridiculitzat els poders públics i ultratjat funcionaris públics»; el motiu va ser una caricatura al·lusiva al dictador. El director de la presó de Belén, amic de Ricardo Flores Magón, li va comentar privadament que tenia ordre superior de fer-ho desaparèixer si no s'aturava d'escriure. En aquesta època el periòdic tirava 24.000 exemplars. El mes de maig la redacció serà definitivament clausurada i la impremta i la litografia confiscats. Els editors d'El Hijo del Ahuizote tornaren a publicar el periòdic amb la mateixa línia editorial amb un altre nom (El nieto del Ahuizote, El padre del Ahuizote i El bisnieto del Ahuizote), però tingueren una vida molt breu. El 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim.

***

Manifestació de l'USA (1923)

Manifestació de l'USA (1923)

- I Congrés de l'Unió Sindical Argentina: Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 als locals del Club Alemany Vorwärts, al carrer Rincón 1141 de Buenos Aires (Argentina), té lloc el I Congrés Ordinari de la Unió Sindical Argentina (USA) amb l'assistència de 127 sindicats. Aquesta central sindical defensora del sindicalisme revolucionari s'havia fundat dos anys abans de la fusió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de diversos sindicats autònoms. L'USA va anar excloent de la seva direcció, fent servir diversos arguments, els dirigents socialistes i comunistes, organitzant-se com una central gairebé exclusivament sindicalista revolucionària, amb alguns membres anarcosindicalistes, rebutjant obertament l'acció política i el comunisme soviètic. No obstant això, socialistes i comunistes actuaren en l'USA encara que rebutjant l'orientació majoritària. En aquest congrés l'USA s'oposà al projecte de Llei de jubilacions (Llei 11.289) que havia proposat la Unió Cívica Radical (UCR) en el govern, ja que, com tota llei, provenia d'un Estat que es rebutjava. La mobilització sindical en forma de vaga general comptà paradoxalment amb el suport de l'ultradretana organització patronal, l'Associació Nacional del Treball (ANT), la qual convocà els empresaris a fer costat les vagues convocades per l'USA, tancant els locals de feina. Patrons i sindicats aconseguiren finalment, en 1926, evitar la sanció de la llei. Aquest mateix any de 1924 s'afilià a l'USA el poderós sindicat d'empleats municipals, la Unió Obrera Municipal (UOM), dirigit per l'influent dirigent socialista Francisco Pérez Leirós, al qual seguiren altres sindicats dirigits per socialistes, com ara la Unió d'Obrers Blanquers. Els sindicalistes revolucionaris realitzaren aleshores una aliança amb els comunistes declarant en 1925 la seva oposició a l'Organització Internacional del Treball (OIT), en ocasió de la visita al país del seu director general, Albert Thomas.

***

Cartell anunciador de la conferència [IISH]

Cartell anunciador de la conferència [IISH]

- Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS: El 16 d'abril de 1925 la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman imparteix una conferència al South Place Institute de Londres (Anglaterra), sota el títol An exposure of the Trade Union delegation's report on Russia (Exposició sobre l'informe de la delegació sindical a Rússia). La xerrada, que tingué un bis el 27 d'abril també a Londres, havia estat organitzada pel British Committee for the Defence of Polish Prisoners in Russia (Comitè Britànic de Defensa dels Presos Polonesos a Rússia). Per aquells dies una delegació de les Trade Unions (sindicats britànics) havia retornat d'un viatge d'inspecció a la Unió Soviètica i els components d'aquesta comissió es mostraren fascinats per les grans realitzacions que havien pogut contemplar-hi, entre ells el llibertari John Turner, primera víctima de la llei contra els anarquistes (Anarchist Exclusion Act) votada als EUA arran de l'assassinat del president Williamb McKinley per Leon Czolgosz. Emma Goldman emprengué la tasca de contradir aquell desastrós informe que just traduïa dades oficioses interessades i tendencioses preparades per les autoritats soviètiques que els delegats, la majoria prosoviètics, s'havien empassat d'una tirada durant el seu viatge de només sis setmanes, una de les quals la van passar en trens. En aquesta conferència de rèplica, Goldman confrontava les dades de la delegació britànica amb altres molt diferents que havia fet públics la mateixa premsa soviètica (Izvestia, Pravda, etc.). A mes de la xerrada, aquell mateix mes d'abril de 1925 publicà, amb el suport de Doris Zhook, el fullet Russia and the British Labour Delegation's Report: A Reply, editat per la mateixa organització que havia convocat la conferència. Els comunistes en la seva rèplica recorregueren a la maniobra d'argumentar que les dades contradictòries de la xerrada i del fullet havien estat acuradament falsejades.

Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS (16 d'abril de 1925)

Anarcoefemèrides

Naixements

Paul Paillette

Paul Paillette

- Paul Paillette: El 16 d'abril –el 15 segons el registre civil reconstituït– de 1844 neix a París (França) el poeta i cantautor anarquista, divulgador del vegetarianisme i de l'amor lliure Ambroise Paul Paillette. Sos pares es deien Henri Paillete i Félicité Lamy. D'antuvi obrer cisellador, va començar a freqüentar les reunions anarquistes a partir de 1887 i formà part de diversos grups llibertaris, com ara «Les hommes de peine» (Els escarrassos), «Les libertaires du 20ème arrondissement», «Le groupe Cosmopolite», etc. En 1888 prengué part en el moviment que hostilitzà les oficines de col·locacions; segons la policia, es declararà partidari d'accions violentes contra aquests establiments. Més endavant esdevindrà un cantautor que actuarà pels cabarets de Montmartre, especialment a Le Clou, i escriurà poesies on palesà les seves idees llibertàries, tot apel·lant per una societat més justa, com a Temps d'anarchie ou Heureux Temps, cantada amb la tonada de Le temps des cerises. Publicà i vengué ell mateix els seus més de 10.00 versos en forma de fulletons que va reunir en 1910 en l'obra Les tablettes d'un Lézard i animà amb les seves cançons revolucionàries nombroses festes llibertàries. En aquesta època col·laborà en L'Avant-garde Cosmopolite i L'Age d'Or. Vegetarià i partidari de l'amor lliure, va organitzar a partir de 1891 tots els divendres els dinars vegetarians «Enfants de la nature» al restaurant Maison Duprat del carrer Ramey de Montmartre que esdevindran un lloc de trobada pels apassionats de l'amor lliure, sota les divises: «Tota la felicitat té son niu en la felicitat comuna. Dona lliure, amor lliure» i «Després del dinar, digestió artística: música, xerrades, cançons, recitacions». Fadrí (o vidu) i sense recursos, a partir de 1910 passà a viure a l'hospici Alquier-Debrousse de París. Durant la Gran Guerra va col·laborar en el diari d'Émile Armand Pendant la Mêlée i després en Par-delà la Mêlée –el seu poema «Civilisation», publicat en l'edició de l'1 d'octubre de 1916, serà censurat per les autoritats–, i també en La Bataille i en CQFD. S'organitzaran moltes festes en benefici seu, especialment la del 9 de novembre de 1913 per L'Université Populaire, o la de novembre de 1916 amb el suport de Xavier Privas i la participació de Sébastien Faure. Considerat com el degà dels cantautors de Montmartre, Paul Paillette va morir el 22 de febrer de 1920 a la residència de jubilats d'Alquier-Debrousse del barri de Charonne de París (França) i la seva mort va ser anunciada en Le Libertaire el 29 de febrer de 1920.

Paul Paillette (1844-1920)

***

Laurent Tailhade fotografiat a l'època del seu primer matrimoni

Laurent Tailhade fotografiat a l'època del seu primer matrimoni

- Laurent Tailhade: El 16 d'abril de 1854 neix a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Bernard Paul-Marie Alexander Charles Tailhade. Nascut en una família burgesa d'alts magistrats conservadors, sos pares es deien Félix Tailhade, jutge del Tribunal Civil de Tarba, i Alexandrine Sophie Ernestine Jacomet. Va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 –«Què importa les víctimes si el gest és bell»– va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels –se'n compten més de 30–, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casà de bell nou al VII Districte de París amb Marie Louise Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès –la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials–, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole. Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 al seu domicili de Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse.

***

Gustave-Henri Jossot

Gustave-Henri Jossot

- Gustave-Henri Jossot: El 16 d'abril de 1866 neix a Dijon (Borgonya, França) el dibuixant, caricaturista, pintor, litògraf, cartellista, escriptor i individualista llibertari Gustave-Henri Jossot, també conegut com Abdul Karîm Jossot. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Étienne Jossot, agent general de la companyia d'assegurances «Le Phénix», i Marie Jeanne Agnès Hébert. Quan tenia tres anys sa mare morí i son pare es tornà a casar amb una dona que no l'apreciava gens. D'estar internat en un col·legi de jesuïtes, del qual va ser expulsat després d'amenaçar amb calar-l'hi foc, passà a estudiar a l'Institut de Dijon. Posteriorment va fer el servei militar durant un any a prop de Nevers (Borgonya, França) i va ser llicenciat com a sotstinent de reserva. Treballà en una companyia d'assegurances a París (França), però va ser acomiadat de la feina després d'una baralla amb un company emprenyat per una caricatura seva. Artista autodidacta, entre 1882 i 1886 començà a publicar els primers dibuixos en la premsa local. D'antuvi, a diferència d'altres artistes, no fou un dibuixant compromès. Rebel, cap el 1890 va tenir una nina (Irma) amb Marie-Jeanne Duriaud, una bugadera i costurera de la família, amb qui es casà en morir son pare en 1898, heretant sa fortuna familiar. A començament de la dècada dels noranta es traslladà a París, on es va veure influenciat per artistes com Émile Bernard, Eugène Carrière i Jean-Paul Laurens, entre d'altres, i va viatjar a Bretanya on estudià els artistes simbolistes de l'anomenada «Escola de Pont-Aven». En aquesta època, gràcies a la situació política i els casos de corrupció (boulangisme, escàndol de Panamà, afer Dreyfus, etc.), fan de París el centre de la caricatura mundial. El seu estil de dibuix es veurà influenciat per l'orientalisme, l'Art Nouveau, els artistes Nabis i el japonisme, entre altres tendències. Cap a 1892 començà a publicar els seus primers dibuixos humorístics en la premsa d'àmbit nacional, com ara L'Art Décoratif, La Butte, La Caricature, Cocorico, La Critique, L'Éprouve, L'Estampe et l'Affiche, L'Estampe Originale, Jugend i L'Ymagier. En 1894 presentà al Saló dels Independents caricatures en aquarel·la, que van atreure l'atenció de Léon Maillard, director de la prestigiosa revista simbolista La Plume, on començà a col·laborar. A partir d'aquí va exposar en diferent indrets, com ara el Saló dels Cent (1894 i 1895), el Saló de la Societat Nacional de Belles Arts (1895), el Saló de Tardor (1908, 1909 i 1911), el Saló dels Independents (1894, 1896, 1910, 1911 i 1921), etc. Descobrí en l'«estètica de la deformació» i els colors vius el seu camí per al compromís polític i subversiu. En 1894 publicà l'obra il·lustrada Artistes et bourgeois. Vingt-quatre compositions i en 1896 Minces de trognes i Pochetées. En 1896 morí de meningitis Irma, la seva filla única, fet que el va abatre profundament i el decantà encara més pel dibuix i la misantropia. Per contrarestar la neurastènia, viatjà amb sa companya per Còrsega, Suïssa i Tunísia (1896, 1904 i 1910), país del qual s'enamorà dels seus deserts i de la seva llum. En 1897 publicà Jockey-Club Sardines. Entre 1897 i 1899 treballà en exclusivitat com a cartellista publicitari per a l'empresa de Victor Camis i després obrí el seu propi taller. En 1899 col·laborà en el setmanari dreyfusard Le Cri du Peuple i il·lustrà el poema Les rats, de Heinrich Heine. Fou un dels primers dibuixants del setmanari satíric anarquista de crítica política i social L'Assiette au Beurre, que publicà el seu primer número el 4 d'abril de 1901, autèntica revolució en la premsa de la seva època, tant pel seu contingut com pels seus dibuixos, atacant tots els estaments de l'Estat i de la societat burgesa (patronal, burgesia, exèrcit, judicatura, govern, colonialisme, capitalisme, religió, escola, família, costums, vivisecció, repressió, pena de mort, etc.), esdevenint un dels dibuixants més prestigiosos de l'època. En 1901 publicà Femelles! També trobem dibuixos seus en la publicació anticlerical Le Diable, la revista satírica Le Rire i en les anarquistes L'Almanach de la Révolution i Les Temps Nouveaux, entre d'altres. La seva rebel·lia llibertària el portà a rebutjar l'etiqueta d'«anarquista». En 1903 participà en el llançament del periòdic L'Action. Quotidienne, anticléricale, républicaine et socialiste. Organe de la libre-pensée militante, en el qual col·laborà. A partir de 1904 el seu tarannà depressiu s'accentuà. Entre novembre de 1904 i abril de 1905 viatjà per segona vegada a Tunísia (Gafsa, Gabès, Tunis i Hammamet) i en tornar publicà la seva novel·la il·lustrada Viande de «bourgeois» (1906). En 1908 una gran exposició al Rudolfinum Museum de Praga (Regne de Bohèmia; actual Txèquia), organitzada pel «Club Slavia», que també la portà a Àustria i a Moràvia, el catapultà a la fama internacional. En 1909 exposà obres orientalistes al Saló de Tardor i passà l'hivern a Bou Saâda (M'Sila, Algèria). L'abril de 1910 retornà a París i exposà al Saló dels Independents i en 1911 al Saló dels Humoristes. Després d'una forta depressió, accentuada per la pujada del militarisme europeu que preludiava un gran conflicte bèl·lic, el setembre de 1911 va vendre tots els mobles i s'instal·là definitivament amb sa companya a Tunísia i deixà la caricatura, passant a pintar els paisatges, la població indígena i escenes de la vida quotidiana del lloc a l'estil orientalista. Alhora els seus amics dibuixants s'exilien (Jules Grandjouan), o moren (Aristide Delannoy) i L'Assiette au Beurre desaparegué el 15 d'octubre de 1912. En aquest any de 1912 exposà al Saló Tunisià. Després d'haver estudiat l'ocultisme, la teosofia i l'espiritisme, en un acte més de rebel·lia, el febrer de 1913 rebutjà el catolicisme i es convertí a l'islam, prenent el nom d'Abdul Karîm Jossot («L'Esclau dels Generosos»), publicant el fullet en àrab Mi conversió i vestint a la manera indígena i palesant la seva figura de «renegat» de la cultura occidental. Pacifista convençut, durant la Gran Guerra deixà de dibuixar i de pintar. En aquesta època el seu pensament individualista llibertari es va veure influenciat per autors com Zo d'Axa, Georges Darien, Georges Palante i Laurent Tailhade, i per la metafísica de Jiddu Krishnamurti. En 1923, atret pel sufisme, seguirà el misticisme del xeic Ahmad al-Alawi i en 1927 publicà Le Sentier d'Allah, on relata les seves experiències d'iniciació. Defensà en els periòdics nord-africans el matrimoni interracial i la necessitat de donar més llibertat als musulmans. En aquesta època va ser amic d'Eugène-Marino Taillard (Jaafar Taillard), intèrpret del tribunal de Tunis que també s'havia passat a la religió musulmana. No obstant això, acabà allunyant-se de l'islam, renuncià al seu patrònim musulmà i abandonà les vestimentes àrabs. En 1938 publicà a Tunis el llibre de dibuixos Le Foetus récalcitrant, que va ser reeditat en 2011. En els anys quaranta trobem col·laboracions seves en Le Libertaire. Entre 1945 i 1948 col·laborà en la revista anarquista Maintenant i en 1947 en El Morchid. Arruïnat per les dues guerres mundials, els seus últims anys van ser molt difícils des del punt de vista econòmic. En 1951, en unes memòries que han restat inèdites (Goutte à goutte), proclamà el seu ateisme. Tres anys després que sa companya, Gustave-Henri Jossot va morir, en la indigència i sense haver tornat a la metròpoli, el 7 d'abril de 1951 a Sidi Bou Saïd (Tunis, Tunísia) i fou enterrat civilment al «Cementiri dels Oblidats» de Dermech (Cartago, Tunis, Tunísia). Entre l'1 de març i el 18 de juny de 2011 es realitzà una exposició retrospectiva en la Biblioteca Forney de París. En 2013 una part dels seus articles publicats en periòdics tunisians entre 1911 i 1927 van ser editats sota el títol Sauvages blancs! En 2013 s'estrenà el documental Jossot, de Gustave à Abdul Karim, de Marc Faye.

Gustave-Henri Jossot (1866-1951)

***

Notícia sobre el nomenament de Casimir Albenque al consell d'administració del Sindicat de Fusters apareguda en el diari parisenc "Le Populaire" del 9 d'agost de 1919

Notícia sobre el nomenament de Casimir Albenque al consell d'administració del Sindicat de Fusters apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 9 d'agost de 1919

- Casimir Albenque: El 16 d'abril de 1880 neix a Vilanòva (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Casimir Baptiste Albenque. Sos pares es deien Pierre-Adolphe Albenque, conreador i fuster, i Marie Carrone. Fuster de professió, amb Maxime Olivier, fou responsable del petit taller (sis metres per set metres cinquanta) de fusteria de colònia llibertària «La Ruche» (Rambouillet, Illa de França, França), promogut per Sébastien Faure. Aquest taller tingué com a aprenents Ernest Berthier, Felix Hautelar, Alfred Joriot, Maurice Olivier i els germans Lucien i Victor Rebuffet. En aquesta fusteria es va fer el material per a les aules de l'escola de la colònia (pupitres, bancs, prestatges, armaris, pissarres, etc.) i es construí un edifici annex de fusta on hi havia sis habitacions. Hi col·laborà en Le Bulletin de «La Ruche». El 25 de juliol de 1919 va ser nomenat membre del consell d'administració del Sindicat de Fusters de París (França). En 1935 residia al número 30 del carrer de Malta del XI Districte de París i figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. Casimir Albenque va morir el 14 de gener de 1965 a Provins (Illa de França, França).

***

Foto antropomètrica de Barthélémy Baraille (1912)

Foto antropomètrica de Barthélémy Baraille (1912)

- Barthélémy Baraille: El 16 d'abril de 1882 neix a Tetiu (Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Barthélémy Baraille. Sos pares es deien Barthélémy Baraille, conreador, i Jeanne Salles. S'allistà per cinc anys a la Marina Nacional i en 1906 era mariner al vaixell Descartes, viatjant a Saigon (Indoxina francesa; actualment Ciutat Ho Chi Minh, Vietnam). L'1 de setembre de 1907 passà a la reserva, obtenint un certificat de bona conducta. En 1907 entrà a treballar en els Ferrocarrils de l'Estat i en 1908 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). El 23 d'abril de 1908 es casà a Lo Poi (Aquitània, Occitània) amb la també anarquista Célestine Hontarrède. Obrer de tracció mecànica als tallers del Ferrocarril del Nord a Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França), esdevingué membre del consell d'administració i delegat de la Borsa del Treball d'Amiens (Picardia, França). En 1910, després de la vaga de ferroviaris per l'augment de sou, va ser acomiadat juntament amb 132 companys del departament del Somme –algunes fonts diuen que va ser acomiadat abans, el 13 d'octubre de 1908 per una vaga. Sa companya s'establí a Rambouillet (Illa de França, França) i ell, contractat per una empresa de publicitat, es dedicà a aferrar cartells per les estacions. L'octubre de 1911 entrà a treballar com a luminotècnic als Ferrocarrils de l'Estat, en una via secundària i de tramvia a Berck (Nord-Pas-de-Calais, França). S'instal·là amb sa companya, contractada de guardabarrera, i son germà Jean-Baptiste Baraille, xofer de la mateixa companyia i també anarquista, a Ville Suzanne, un xalet de fusta al barri de Le Terminus de Berck. Entre 1910 i 1911 llegia L'Anarchie i el seu nom aparegué en diferents ocasions en la rúbrica «Trois mots aux amis». El març de 1912 albergà una setmana l'anarquista il·legalista André Soudy (Bonvallet), membre de la «Banda Bonnot». A conseqüència de la delació d'un confident, Soudy va ser interceptat el 30 de març de 1912 per la policia quan abandonava Berck. Se li va decomissar correspondència dirigida a la seva persona enviada Ville Suzanne. Baraille va ser interrogat per l'inspector Jouin, però finalment no va ser inculpat i fou alliberat l'11 d'agost de 1912. El maig de 1914 s'adherí a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra, va ser detingut el mateix dia de la mobilització general i tancat durant quaranta dies. Tres mesos després del seu alliberament, va ser novament detingut per la distribució d'un pamflet de la Lliga dels Drets de l'Home i internat durant 45 dies a Sablé-sur-Sarthe (País del Loira, França). Amb la prohibició de residència al Pas-de-Calais, el març de 1915 marxà cap a Nantes i entrà a treballar a l'Arsenal d'Indret de la ciutat i s'establí al barri de La Briandière. Amb Jean Crémet formà part d'un petit grup de propaganda pacifista. Després de la Conferència de Zimmerwald de setembre de 1915, cofundà amb Jean Crémet, a La Montagne (País del Loira, França), una secció local del Comitè per la Represa de Relacions Internacionals (CRRI), que en 1919 es transformà en secció el Comitè de la III Internacional. En aquesta època distribuí, a més del manifest de Zimmerwald, nombrosa premsa obrera (Le Journal du Peuple, Le Métallurgiste, Le Populaire du Cente, La Vague, etc.) i fullets. En aquesta època s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), enquadrant-se en la minoria zimmerwaldiana. Lluità acarnissadament per la integració de l'SFIO a la III Internacional i restà militant comunista fins a la resta dels seus dies. El maig de 1919 va ser detingut per distribució de fullets prohibits per la censura, per propaganda bolxevic i atiament a la revolta de soldats de l'exèrcit rus a França, i tancat a la presó militar de Nantes. El periòdic comunista L'Humanité s'encarregà de la seva defensa i gràcies a la intervenció de l'advocat Henry Torrès, del Comitè de la III Internacional, de la Lliga dels Drets de l'Home i de la Federació Socialista, aconseguí la llibertat cinquanta dies després. Des de 1920 i fins a 1939 participà activament en el moviment comunista del departament del Loira Inferior, ocupant diversos càrrecs orgànics. En 1936 presidí la secció de Nantes dels «Amic de l'URSS». També va ser candidat comunista en tots els grans escrutinis, especialment en les eleccions legislatives de 1924, 1928, 1932 i 1936. Durant l'Ocupació, en 1941, considerat com a militant comunista «perillós», va ser detingut i reclòs al camp de concentració de Châteaubriant (País del Loira, França). En 1945 va ser nomenat regidor municipal de Saint-Jean-de-Boiseau (País del Loira, França). Després de la II Guerra Mundial restà com a un dels militants més destacats del moviment comunista de la zona. Barthélémy Baraille va morir el 31 de desembre de 1970 a Le Pellerin (País del Loira, França).

***

Bernardo Ghibesi

Bernardo Ghibesi

- Bernardo Ghibesi: El 16 d'abril de 1888 neix a Schilpario (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Bernardo Ghibesi, conegut com a Pinc (piccolino, petit), per mor de la seva baixa alçada. Sos pares es deien Andrea Ghibesi i Esterina Spada. Assistí a l'escola fins el tercer grau elemental i després treballà fent de forner i de pastor a la vall alt del riu Serio als Alps d'Orobie. Cap el 1911 es traslladà a Bèrgam, on treballà ajudant un forner suís que tenia la fleca al barri popular de Borgo Pignolo de la ciutat, on vivia. En arribar a Bèrgam començà participar en totes les iniciatives sindicalistes locals, freqüentant sobretot els treballadors forners, els més radicalitzats, que van formar la seva consciència anarquista. En 1913 va promoure una col·lecta de diners en suport dels vaguistes de les poblacions de Torre Annunziata, Massafiscaglia i Torino. S'adherí al Grup Llibertari de Bèrgam, fundat l'estiu de 1914. En 1916 es casà amb l'anarquista Ester Caglioni i el 4 de juny de 1917 la parella tingué son primer infant, que anomenaren Rivoluzionario, nom que no va ser acceptat pel registre municipal de Bèrgam; el problema se solucionà gràcies a la mediació de Romeo Crotti, anarquista que treballava a l'administració municipal, qui va proposar canviar el nom pel de Rivo Luzio Nario. Després de la Gran Guerra es mantingué actiu en el Grup Llibertari de Bèrgam, freqüentat per destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Romeo Crotti, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Durant el 1920 distribuí fullets a favor de les víctimes polítiques i durant les nits precedents a les eleccions municipals de l'octubre d'aquell any aferrà cartells als carrers de Bèrgam, juntament amb Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Luigi Caglioni, demanant l'abstenció electoral, cartells editats per la Federació Anarquista Llombarda, adscrita a la Unió Anarquista Italiana (UAI). En aquesta època estava subscrit a la revista anarquista Fede! El seu domicili de Borgo Pignolo, al número 60 del carrer Pignolo, constituïa el punt de trobada dels anarquistes de la ciutat, ja que la ubicació de l'edifici permetia, en cas d'escorcoll policíac, fugir fàcilment a través d'un parc que hi havia darrere. En arribar el feixisme el forn suís on treballava tancà i, sense alternativa, esdevingué venedor ambulant de mitjons, recorrent els carrers amb un carretó tirat a mà i aprofitant l'avinentesa per fer propaganda anarquista i per establir contactes amb els llibertaris de la província i voltants (Bèrgam, Treviglio, Caravaggio, Stezzano, Isola, etc.). Amb el suport dels companys, aconseguí comprar un cavall i un carro per a la seva feina, ajudat en aquesta per sa companya. Durant la jornada laboral dels pares, Rivo Luzio Nario restava a casa del forner anarquista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli. En 1923 nasqué son segon fill, Armando Errico, en honor d'Armando Borghi i d'Errico Malatesta, a qui coneixia. El 4 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat sense èxit, encara que amagava la senyera del Grup Llibertari de Bèrgam, i l'informe policíac el definí com «anarquista individualista». Arran de la fuita del tipògraf Luigi Caglioni, membre del Grup Llibertari de Bèrgam, acusat de tinença d'explosius, el 9 de febrer de 1926 el domicili de Ghibesi va ser escorcollat, sense èxit, i l'endemà va ser detingut com a suposat còmplice de la fugida de Caglioni, encara que després va ser alliberat. Entre el 17 de juliol de 1928 i el 2 de setembre de 1938 els informes de la policia no indicaren cap referència negativa sobre la seva persona i el 18 de setembre de 1938 va ser eliminat del fitxer de subversius, encara que continuava en la llista de subversius vigilats. Durant la II Guerra Mundial proporcionà queviures i propaganda a la Resistència de Bèrgam i acabat el conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de venedor ambulant. Bernardo Ghibesi va morir el 27 de setembre de 1947 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Rivo Luzio Nario Ghibesi esdevingué amb el temps un destacat membre del Partit Comunista Italià (PCI).

***

Notícia de l'alliberament d'Étienne Morinière apareguda en el diari francès "Le Rappel" del 24 de setembre de 1927

Notícia de l'alliberament d'Étienne Morinière apareguda en el diari francès Le Rappel del 24 de setembre de 1927

- Étienne Morinière: El 16 d'abril de 1888 neix a Couëron (País del Loira, França) l'anarquista Étienne Henri Marie Morinière. Sos pares es deien Étienne Morinière, emmotllador, i Rose Legault. Obrer de la construcció i electricista, s'instal·là a París (França) on a començaments dels anys vint milità en el grup del V Districte de la Federació Anarquista (FA), organització de la qual va ser tresorer en 1921. El juny de 1923 va ser nomenat membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA). En les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924 fou candidat abstencionista del III Sector de París (V Districte), amb altres companys (Marcel Bonvalet, Jean Bucco, André Colomer, Fontaine i Benoît Broutchoux). Durant aquest mateix maig, va ser detingut per haver exigit les vuit hores de treball al seu lloc de feina; jutjat, va ser condemnat a quatre mesos de presó. El juny de 1924 va ser traslladat a la presó de Fresnes (Illa de França, França). El 17 de setembre de 1927 va ser novament detingut acusat d'«ultratges als agents de l'ordre» durant un acte de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti davant l'American Legion de París i empresonat a La Santé, abans de ser alliberat provisionalment sis dies després. Durant la vaga general de febrer de 1934 va ser també detingut, amb Lucie Huberty i Valentin. Després de la II Guerra Mundial, vivia al bulevard de Port-Royal, del XIII Districte de París, que serà la seva última residència, i en 1950 encara era vigilat per la policia. Étienne Morinière va morir el 12 d'octubre de 1961 a l'Hospital Pitié Salpêtrière de París (França).

***

Necrològica de Frederic Arnau Peiró apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 27 d'octubre de 1968

Necrològica de Frederic Arnau Peiró apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 d'octubre de 1968

- Frederic Arnau Peiró: El 16 d'abril de 1893 neix a Canals (Costera, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic Arnau Peiró. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 fou delegat al Congrés Provincial d'aquesta organització que se celebrà a Alacant (Alacantí, País Valencià). Entre 1921 i 1922, durant l'època del pistolerisme, va ser secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica de Barcelona (Catalunya) de la CNT. El 21 de juny de 1921 va ser detingut amb altres companys (Pere Bernabé Perales, Joan Bisbal Junyent, Juan Gracia Jiménez, Palmir Guillamot Vallvé, Ricard Linares Gil, Francesc Mateo Ros, Martí Sancliment Garreta i Pere Vallespí Borràs) en una reunió clandestina per a reorganitzar les cotitzacions sindicals al bar Chicago, situat a la Ronda de Sant Pau de Barcelona. El març de 1933 va ser delegat del Sindicat de la Metal·lúrgica al Ple Regional de Catalunya. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 25 d'abril de 1933 va ser detingut amb altres 11 companys (Manuel Badia Vilalta, Just Donoso Millan, Josep Donpor Bolengo, Joaquim Delgado Tàpies, Manuel Farré Bosch, Eustaqui Guardavin Nalda, Francesc Isgleas Piarnau, Natoni Mota Moreno, Francesc Pellicer Monferrer, Benet Ruiz Berlanga i Manuel Ruiz Pintas) com a instigador de la vaga general convocada per l'endemà. Reemplaçà Pere Massoni Rotger com a director del diari Solidaridad Obrera de Barcelona fins a finals de 1937, quan va ser substituït per Tomás Herreros Miquel. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là al departament occità del Var, on en 1947 fou responsable regional de la Comissió de la Indústria Metal·lúrgica de la CNT en l'exili. Sa companya fou Dolors Bover.Frederic Arnau Peiró va morir el 10 de setembre de 1968 al seu domicili de Campagne Monclard, al barri de Blancon de Draguignan (Provença, Occitània), i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Notícia sobre Manuel Lazar Gil apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 3 de setembre de 1949

Notícia sobre Manuel Lazar Gil apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de setembre de 1949

- Manuel Lazar Gil: El 16 d'abril de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lazar Gil. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert en Nules (Plana Baixa, País Valencià), durant la Revolució espanyola fou un dels responsables de les col·lectivitats de la Plana Baixa. L'abril de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 30 de març de 1949 s'evadí amb José Daza Sánchez, també cenetista, de la presó de Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Ambdós, amb altres tres companys (Platón Domenech Tort, Joan Bometón Massó i Ignacio Fernández García), durant la nit del 15 d'abril, es van fer amb una petita embarcació a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) i, portant-se tot just uns plàtans, unes taronges i una llauna d'aigua, es feren a la mar l'endemà. Després de nombroses penalitats, el 2 de maig arribaren a una platja entre Castellammare del Golfo i Balestrate, a Sicília. Detinguts en arribar-hi pels carrabiners, van ser portats a la presó de Messina i, poc després, van ser internats a les illes Lipari per les autoritats italianes. El grup editor d'Il Libertario, de Milà, i la Federació Anarquista Romanyesa (FAR) portaren a terme una campanya per aconseguir la seva llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Josep Carreras Mascarreras

Josep Carreras Mascarreras

- Josep Carreras Mascarreras: El 16 d'abril de 1903 neix a Torroella de Montgrí (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Joan Constantí Carreras Mascarreras, conegut com Titus. Sos pares es deien Francesc Carreras, llaurador, i Maria Mascarreras. Sabater de professió, fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Segons algunes fonts, va ser membre del Comitè Antifeixista del seu poble arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. Durant la  guerra civil fou capità d'Infanteria d'una companyia de la 24 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, deixant a la Península sa companya Dolors Terradas Moret i sa filla Rosa Carreras Terradas. Va ser internat a diversos camps de concentració i després va ser enrolat en la 27 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la «Línia Maginot». El 20 de juny de 1940 va caure presoner dels alemanys a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Després de passar pel frontstalag Núm. 122 de Chaumont (Xampanya-Ardenes, França), el 3 de juny de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 3.881, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on va ser destinat a diversos kommandos (Bretstein, Steyr, Redl-Zipf, Ternberg, César, Schlier). Durant la deportació, en 1943, va coincidir amb també llibertari Francesc Comellas Llinares al «Kommando César» al camp de Temberg. El 4 de maig de 1945, durant els últims dies de la guerra, aconseguí fugir del «Kommando Schlier», amb Francesc Comellas Llinares i altres dos espanyols, de la columna que els portava al camp d'Ebensse, i van ser trobat dos dies després per una unitat de l'exèrcit nord-americà a la riba del llac Attersee i acollits per famílies de Vöcklabruck. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là definitivament a Vöcklabruck, on ja visqué sempre. Es casà de bell nou i la filla que havia deixat a Catalunya visqué una temporada amb ell. A començament dels anys setanta va ser secretari del grup austríac de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), al costat de Francesc Comellas Llinares, que en fou el tresorer. Josep Carreras Mascarreras va morir el 13 de juny de 1989 –algunes fonts citen erròniament el 22 de març de 1982– a Vöcklabruck (Alta Àustria, Àustria).

Josep Carreras Mascarreras (1903-1989)

***

Georges Balkanski en el Congrés de Carrara de 1968

Georges Balkanski en el Congrés de Carrara de 1968

- Georges Balkanski: El 16 d'abril de 1906 neix a Sofia (Bulgària) el militant, teòric i historiador Georgi Grigorov, més conegut com Georges Balkanski. Nascut en un família pagesa del nord de Bulgària, des del 1921 es va adherir a la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB). Després de patir en 1925 un intent d'assassinat per part dels monàrquics, va exiliar-se a Txecoslovàquia. Va tornar a Bulgària, però va haver d'exiliar-se de bell nou en 1927 instal·lant-se a França. A Tolosa de Llenguadoc va realitzar estudis d'agronomia i va establir estretes relacions amb el moviment llibertari espanyol. Durant la guerra civil espanyola va marxar a Barcelona on va ser un dels animadors de les emissions en llengua búlgara de «Radio CNT-FAI» i va participar en una col·lectivitat agrícola. El novembre de 1936 va assistir com a delegat de la FACB a una conferència comuna CNT-FAI. En aquesta època peninsular coneixerà la seva futura companya Madeleine Lamberet, artista i dissenyadora anarquista. A finals de 1938 va marxar a Bulgària i l'any següent serà internat en una presó i després en un camp de concentració. Alliberat el 19 de setembre de 1944, va participar en la reconstrucció del moviment llibertari. Arran de l'ona repressiva engegada pels comunistes, i per la qual seran empresonats més d'un militar de companys, va patir persecució, però va aconseguir fugir a través de Turquia i es va establir a França a finals dels anys quaranta. Instal·lat al barri parisenc de Montmartre amb Madeleine Lamberet, va començar a militar sota el pseudònim de Georges Balkanski tant en el moviment llibertari búlgar en l'exili com en els moviments francès i espanyol, sempre defensant de paraula i per escrit les posicions de l'anarquisme organitzatiu. A finals de 1947 va ser un dels responsables de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars que va denunciar la repressió comunista i l'internament de nombrosos militants en camps. Va ser membre de la Unió dels Anarquistes Búlgars (UAB) en l'exili i va ser un dels responsables de la revista Nach Pat (Nostra Ruta) i de les edicions del mateix nom. Partidari d'una internacional anarquista d'organitzacions, va participar activament en els treballs de les comissions preparatòries del Congrés de Carrara de 1968, on es va fundar la Internacional de les Federacions Anarquistes (IFA), i del Congrés de París de 1971. Fou membre, amb Guy Malouvier i Mariano Ocaña, de la Comissió Preparatòria del Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes (CIFA) i prengué part en la redacció del seu butlletí –11 números entre setembre de 1966 i agost de 1968. També col·laborà en la realització del Bulletin de la Commission de Relations de l'Internationale de Fédérations Anarchistes - CRIFA –10 números entre novembre de 1968 i juny de 1971– sortit del Congrés de Carrara, sense deixar de banda la publicació GRIFA (1972-1978), el responsable de la qual era U. Marzocchi, i el Bulletin GRIFA. Després de la caiguda del Mur de Berlín i de l'ensorrament de la Unió Soviètica, va retornar al seu país, on va trobar la companya búlgara que havia deixat abans d'exiliar-se en 1948, i va participar en la revifalla de la Federació Anarquista Búlgara. Abans del seu retorn a Bulgària va deixar el seu apartament parisenc a disposició del Secretariat d'Història de la Federació Anarquista per dedicar-lo a arxiu. Va participar en nombrosos periòdics en llengua búlgara i en òrgans del moviment llibertari espanyol en l'exili, a més de títols de la premsa llibertària francesa: AIT, Contre-Courant, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, L'Organisation Libertaire, etc. És autor de Le mouvement libertaire bulgare: source de la pensée libertaire et origines du mouvement anarchiste en Bulgarie (1958), La Commune de Paris et la Commune de demain (1961), G. Cheitanov: pages d'histoire du mouvement libertaire bulgare (1965), L'anarchisme et le problème de l'organisation (1969), Le fascisme hier et aujourd'hui (1974), Le Fascisme, hier et aujourd'hui (1974), La collectivisation (1975), Les anarchistes face à la réalité. Indispensable clarification (1976), La bazoj de anarkiismo (1980), La question des nationalités et le fédéralisme libertaire (1982), Libération nationale et révolution sociale à l'exemple de la révolution macédonienne (1982), Histoire du mouvement libertaire en Bulgarie (1982), Le problème national et le fédéralisme libertaire (1983), Durruti: de la révolte à la révolution (1987, amb altres), Les bases de l'anarchie, Réforme agraire et collectivisation de l’agriculture en Bulgarie, etc. Sota el pseudònim Hadjiev va traduir en búlgar obres de Malatesta i d'Élisée Reclus. Georges Balkanski va morir el 12 d'octubre de 1996 a Sofia (Bulgària).

***

Manuel Jiménez Pérez

Manuel Jiménez Pérez

- Manuel Jiménez Pérez: El 16 d'abril de 1908 neix a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Jiménez Pérez. Fill d'una família de jornalers, ben aviat començà a treballar als camps del seu poble natal. En 1925 participà en una vaga de recollidors d'oliva que es va declarar a la regió (Dos Hermanas, Alcalá de Guadaira i Utrera) reivindicant la jornada de vuit hores de feina. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, durant les nits seguia els cursos que Antonio Muñoz Benítez impartia a l'Escola Racionalista de la localitat. Quan es proclamà la II República espanyola l'abril de 1931, participà, amb altres membres de les organitzacions obreres, en el govern provisional de l'alcalde republicà Fernando Fournon Rallas. Arran del cop feixista del 18 de juliol de 1936, participà en la barricada confederal que s'instal·là al carrer del Pinar on la cavalleria rebel fou repel·lida. Davant l'amenaça feixista d'executar immediatament el batlle republicà i els seus regidors si seguien amb la resistència, decidí retirar-se amb sos companys. El 27 de juliol de 1936 –altres fonts citen el 22 de juliol–, mentre treballava amb un altre militant de la CNT, Manuel Núñez González (Camará), a la hisenda Bujalmoro de Dos Hermanas, ambdós van ser detinguts per la Guàrdia Civil i un grup de falangistes. Quan anaven pel camí de la Cañada de la Zorra els presos intentaren fugir. Núñez, asmàtic, no pogué córrer i fou abatut als pocs metres, i Jiménez aconseguí arribar a un olivar entre la pluja de bales, però va ser ferit al taló i, capturat, va ser assassinat a l'acte.

***

Rafael Peña Castilla

Rafael Peña Castilla

- Rafael Peña Castilla: El 16 d'abril de 1909 neix a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya)l'anarcosindicalista Rafael Peña Castilla. Sos pares es deien Miguel Peña i Antonia Castilla. Fill d'una família revolucionària, des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Almodóvar del Río. Quan el cop militar feixista de 1936 va ser detingut a l'alba del 19 de juliol juntament amb altres companys abans que la resta de militants alliberessin la població durant la nit del 19 al 20 de juliol. Posteriorment participà en la resistència local i fou milicià en una columna confederal amb la qual lluità tota la guerra. En 1939, al final de la guerra, aconseguí embarcar, amb sa companya Paquita i sa descendència, a Cartagena (Múrcia, Espanya) a bord d'una barca cap a Orà (Algèria), on formà part del Nucli de la CNT local. Les autoritats franquistes el van acusar d'haver participat en requisicions de béns i de terres i fins i tot de l'execució alguns terratinents empresonats pels llibertaris. En 1947 s'establí a Lavardac (Aquitània, Occitània), on es reuní amb sa mare i ses germanes i va ser secretari gairebé permanent des de 1948 de la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Francisca Ibáñez González. Després de diverses intervencions quirúrgiques, Rafael Peña Castilla va morir el 25 d'octubre de 1988 a la Clínica Esquirol d'Agen (Aquitània, Occitània).

Rafael Peña Castilla (1909-1988)

***

José Mérida Rafols fotografiat pel "Foto Estudio Noé" (Barcelona, ca. 1937)

José Mérida Rafols fotografiat pel "Foto Estudio Noé" (Barcelona, ca. 1937)

- José Mérida Rafols: El 16 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 17 d'abril– de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Gonzalo Posidio Mérida Rafols, conegut com Joseph. Sembla que abandonat pels seus pares en nàixer, va ser criat per una família pagesa de Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià). A mitjans dels anys vint retornà a Barcelona i quan tenia uns 12 anys entrà com a aprenent en una barberia. A partir de 1931 treballà de barber al número 365 del carrer de les Corts de Barcelona. El juliol de 1937 enrolà com a soldat d'artilleria i en els serveis sanitaris de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Sant Cebrià. Fins el juliol de 1941 treballà com a obrer agrícola a Senta Orsa (Aquitània, Occitània). En 1942 va ser requerit pels alemanys per a complir el Servei de Treball Obligatori (STO) enquadrat en l'«Organització Todt» i internat al camp de treball de l'illa normanda de Jersey, del qual va ser alliberat el 20 d'agost de 1944. Després s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de barber al camp militar de Frejús i a la base americana de l'estany de Reáltor a Calàs. Entre el 22 de desembre de 1944 i el 31 de maig de 1945 treballà com a estibador i entre gener i agost de 1945 va ser membre de la Confederació General del Treball (CGT). L'octubre de 1944 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Marsella, de les quals va ser tresorer adjunt. Va ser delegat en nombrosos congressos, com ara el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En aquests anys participà, amb companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en un intent de cooperativa obrera en una barberia al número 7 del carrer Thubaneau de Marsella. Cap el 1948 sembla que deixà de militar i treballà com a mosso d'hotel. A començament dels anys cinquanta esdevingué gerent de la barberia «Joseph», del carrer Thubaneau, la qual era molt freqüentada per membres del moviment llibertari i on romangué fins el 1987. Fou membre de la Fédération Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes). Estava divorciat de Angela Celestina Salzano. José Mérida Rafols va morir el 2 de gener de 1990 a la Clínica «Les Quatre Saisons» de Marsella (Provença, Occitània).

José Mérida Rafols (1911-1990)

***

Raymond Pantais

Raymond Pantais

- Raymond Pantais: El 16 d'abril de 1917 –segons algunes fonts en 1919– neix a Angers (País del Loira, França) l'anarquista i lluitador antifeixista Raymond Pierre Pantais. Sos pares es deien Alexandre Pantais, un dels fundadors de la Cooperativa del barri de La Madeleine d'Angers, i Marie Lecourge. Ben igual que sos germans (Alexandre i Roger) i germanes (Hélène i Jeanne), milità en el moviment llibertari de la seva població natal. Orfe de pare des dels quatre anys, residia amb sa mare al número 15 del Chemin de Villoutreys d'Angers i es guanyava la vida treballant d'obrer torner. En 1936, quan esclatà la guerra d'Espanya, hi marxà cap a la Península com a voluntari. Amb son germà Roger Pantais, organitzà combois d'avituallament per als revolucionaris en guerra. Amb son germà Roger i altres nou militants anarquistes francesos (Louis Montgon, René Prince, Marcel Schlauder, Alphonse Tricheux, Eugène Tricheux, etc.), va ser sospitós per part de la policia francesa d'haver participat en el robatori d'armes (13 metralletes, 13 mosquetons i diversos revòlvers) comès durant la nit del 5 al 6 de febrer de 1937 a l'Escola de Cavalleria de Saumur (País del Loira, França), algunes armes de les quals va ser trobades en un escorcoll del «Comitè Espagne Libre» de París (França). Després dels fets de «Maig de 1937», va ser detingut, amb altres anarquistes, per forces comunistes a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya); mentre els seus companys llibertaris van ser assassinats, ell salvà la vida gràcies a la intervenció d'una tal Madame Prince –possiblement l'esposa de René Prince, aleshores delegat de la Federació Anarquista Francesa (FAF) a Barcelona (Catalunya)– i les autoritats franceses de La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), i va ser expulsat d'Espanya. De bell nou a França, sembla que ajudà son germà Roger al taller de reparació d'automòbils que regentava a Trélazé (País del Loira, França). Fitxat per les autoritats franceses com «internacionalista integral, propagandista de les teories antimilitaristes i anarquitzants», a principis de 1938 va ser cridat a files i destinat al 123 Batalló de l'Aire. Quan esclatà la II Guerra Mundial va caure presoner dels alemanys i enviat a un camp de presoners. Sa companya fou l'anarquista Marie Michelet, de família llibertària. Raymond Pantais va morir el 20 de desembre de 1989 a Angers (País del Loira, França).

***

Juan Gómez Casas

Juan Gómez Casas

- Juan Gómez Casas: El 16 d'abril de 1921 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarcosindicalista i escriptor i historiador anarquista Juan Gómez Casas, també conegut com Benjamín. Sos pares es deien Juan Gómez i Andrea Casas. Era fill d'una família d'anarcosindicalistes espanyols que havia emigrat per motius econòmics. Després de fer els estudis primaris a Sant Quintí, Grenoble i París, en 1931, amb proclamació de la II República, sa família tornà a la Península. A Madrid estudià al Col·legi dels Salesians de la Ronda de Atocha i després al Grup Escolar Concepción Arenal del barriada del Puente de Toledo. S'afilià com son pare a la Confederació Nacional del Treball (CNT) –secció d'Indústria Química del Sindicat d'Oficis Diversos– i, a partir de 1936, a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Madrid. Quan esclatà la guerra civil treballava recautxutant pneumàtics i en 1938 fou nomenat secretari de la FIJL del barri del Retiro, alhora que publicà articles en Castilla Libre, òrgan de la CNT del Centre. L'abril del 1938 s'incorporà a la 39 Brigada Mixta de l'Exèrcit Republicà i lluità tres mesos al front de Terol. Amb el triomf franquista, fou detingut al port d'Alacant i internat al camp de concentració d'Albatera, però aconseguí lliurar-se de la presó per minoria d'edat. De bell nou a Madrid, es lliurà a la lluita clandestina en el si de les Joventuts Llibertàries. Membre del Sindicat de la Construcció de la CNT, el setembre de 1946 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries del Centre, de caire anticol·laboracionista. Aquest mateix any es reunió a Madrid amb Raúl Carballeira i José Pérez, vinguts de l'exili. El juliol de 1947 assistí als plens nacionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la FIJL, on fou nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries, i com a delegat de l'Interior representà aquestes en el Ple de la FIJL i en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc celebrat entre el 20 i el 29 d'octubre d'aquell any. El 15 gener de 1948, en tornar de França, fou detingut amb sa companya (María del Carmen Martínez Herranz) i sos fills al Camino Viejo de Leganés de Madrid i en l'escorcoll del seu domicili es descobrí la impremta (Minerva) amb la qual s'editaven els periòdics clandestins Tierra y Libertad i Joventud Libre. El juliol de 1948 fou condemnat a 30 anys de presó per «pertinença a organització clandestina», dels quans acomplí gairebé la meitat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Ocaña i Burgos). El 6 de febrer de 1956 intentà, sense èxit, fugir del monestir penal de Sant Miquel dels Reis amb Joan Busquets Verges, qui es trencà una cama. Després passà a la presó d'Ocaña i en 1958, després de denunciar l'explotació dels presos als tallers carceraris, fou traslladat a la penitenciaria de Burgos. El maig de 1962 sortí en llibertat i, instal·lat a València, a més de recuperar el seu antic ofici de pintor, treballà de comptable en un hotel madrilenys i es dedicà a l'escriptura, tant de creació (Cuentos carcelarios) com de divulgació (biografia de Pablo Iglesias) i de traducció (Balchi, Bynal, Bradley Hay, Hersey, Kolpacoff, Gastón Leval, Melville, Michal, Pelloutier, Peypoch, Proudhon, Rusell, Smith, etc.), sota el pseudònim Jacques de Gaule –també va fer de «negre» de diversos escriptors i va escriure novel·les policíaques. Durant la segona meitat dels anys seixanta creà a Madrid, amb Mariano Trapero, Pedro Amijeiras, Florentino Rodríguez i Pedro Barrios, el «Grup Anselmo Lorenzo», de tendència purista i que, entre altres coses, publicà a París en 1969 un debatut «Manifest Llibertari» antimarxista i un fullet (Problemas presentes y futuros del sindicalismo revolucionario en España), també aquell any. En els anys setanta es convertí en un dels màxims representants de la CNT que es reorganitzava i de la qual fou el seu primer secretari, entre agost de 1976 i abril de 1978, un cop ressorgida. En aquesta època també destacà en la divulgació de temes anarquistes i anarcosindicalistes, alhora que exercí de portaveu de la CNT. Després de la mort del dictador Franco, intervingué en nombrosos mítings i conferències (San Sebastián de los Reyes, París, Tolosa, València, Jaén, Alcalá de Guadaira, Madrid, Torrejón, Mollet, Bilbao, Alcobendas, Granada, Bordeus, Barcelona, etc.). Després del Congrés de la CNT de 1979 condemnà els sectors reformistes i possibilistes. Entre 1980 i 1981 dirigí CNT; també fou col·laborador i redactor d'Adarga i de la Historia en fascicles de Diego Abad de Santillán. En 1983 fou delegat en el VI Congrés de la CNT i en 1985 ocupà de bell nou la secretaria general del sindicat anarcosindicalista, després de Fernando Montero. Els últims anys patí molt per diverses malalties. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara El Aguilucho, Cambio 16, Castilla Libre, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Frente Libertario, Historia Libertaria, Nueva Senda, El País, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz Confederal de Rubí, etc. És autor, a més de nombrosos pròlegs i introduccions d'obres de temàtica anarquista, de nombrosos llibres, com ara Cuentos carcelarios (1968), Los desheredados del tío Sam (1968), Historia del anarcosindicalismo español (1968), El apocalipsis (1969), España 1970 (1970), Las horas decisivas de la guerra civil (1972-1973, vuit volums), Sociología e historia (1973), La política espanyola y la guerra civil (1974), La Primera Internacional en España (1974), Situación límite (1975), Autogestión en España (1976), España ácrata. Inventario al día (1976, amb Carlos M. Rama), Los anarquistas en el Gobierno (1977), Biografia de Anselmo Lorenzo (1977), Historia de la FAI (1977), Anarquismo y federalismo (1983), Los cruces de caminos (1984), Relanzamiento de la CNT (1975-1979), con un epílogo hasta la primavera de 1984 (1984), Nacionalimperialismo y movimiento obrero en Europa hasta después de la Segunda Guerra Mundial (1985), Sociología del anarquismo hispánico (1988), Entre dos tiempos (1992), etc. Juan Gómez Casas va morir el 27 d'agost de 2001 a l'Hospital Clínic Universitari de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al madrileny Cementiri Sud.

Juan Gómez Casas (1921-2001)

***

Georgi Bozhilov

Georgi Bozhilov

- Georgi Bozhilov: El 16 d'abril de 1927 neix a Rosoman, a prop de Sofia (Bulgària), l'anarquista Georgi Bozhilov Nedyalkov. Fill setè d'una família nombrosa pagesa de 10 germans, esdevingué anarquista durant la seva època d'estudiant a l'Escola de Mines de Pernik (Pernik, Bulgària), on es graduà. Durant la dictadura estalinista, va estar tancat durant vuit anys a les presons d'Haskovo, Varna i Kustendil i al camp de concentració de l'illa Belene del Danubi. En 1974, durant un escorcoll a casa de l'escriptor anarquista Deltcho Demoreva, la policia trobà i requisà nombrosos manuscrits seus i deportà Bozhilov a la localitat de Bistra (Silistra, Bulgària) durant cinc anys. Sense drets cívics, sobrevisqué a Sofia treballant com a pintor i portant una escavadora. Amb la caiguda del comunisme, a partir de 1989 i durant 10 anys edità i dirigí Svobodna Misal (Pensament Lliure), òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Búlgara (FAB). Va publicar tres llibres de memòries Balgarskijat prejod prez pogleda na edin anarjist (2009, La transició búlgara a través dels ulls d'un anarquista) Jivot pod ueren nebosvod (2009, La vida sota un cel negre) i Lichni otkrovenija (2010, Relacions personals). Georgi Bozhilov va morir el 15 de desembre de 2010.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Maurice Doublier

Maurice Doublier

- Maurice Doublier: El 16 d'abril de 1916 mor a Clermont-en-Argonne (Lorena, França) el cançonetista, poeta i militant anarquista i sindicalista revolucionari Maurice Eugène Gabriel Doublier. Havia nascut el 18 de novembre de 1873 a Cloyes-sur-le-Loir (Centre, França). Era el fill major d'una família de comerciants, son pare es deia Eugène Doublier, cafeter, i sa mare Marie Anne Gabrielle Tremblay, modista. D'antuvi treballà de venedor en una adrogueria de París (França) i milità en la Federació de l'Alimentació de la Confederació General del Treball (CGT). Participà activament en la vaga de 1898 organitzada pel Sindicat d'Empleats per a la millora de les condicions laborals del seu gremi. A finals dels anys noranta va escriure nombroses cançonetes del gremi i populars, com ara Les chants du commis épicier (1897), Le crayon sur l'oreille (1898), Les boîtes (1900) i La chanson des arpètes (1900). En aquesta època s'adherí al «Grup de poetes i cançonetistes revolucionaris» (Sébastien Faure, Constant Marie, Paul Paillette, etc.). En 1901 publicà Jules Lemaître en tournée i en 1902, per lliuraments en la revista La Boucherie Ouvrière, l'obra teatral As-tu-vu la ferme... ta boite à 4h. le dimanche. Fantasie corporative en un acte. El 20 de juny de 1903 es casà amb Marie Rauez al XVIII Districte de París. En 1904 publicà les sàtires polítiques antinacionalistes La Syvetonienne & Carmagole des assomoirs. El març de 1905 creà i animà, amb René Mouton, el periòdic revolucionari La Chanson Ouvrière, òrgan del «Groupe des Chansonniers» (Grup dels Cançonetistes), que es fusionà cap el 1907 amb el grup «La Muse Rouge» (La Musa Roja), fundat en 1901 per Constant Marie (Le Père Lapurge) i Ferdinand Massy, del qual esdevingué, segons les èpoques, secretari i tresorer. Cada dimecres a la tarda feia permanències a la seu de «La Muse Rouge», al número 6 del bulevard Magenta, davant la Borsa del Treball, i que, gràcies als seus esforços, esdevingué la societat obrera cantant més important. Nombrosos autors, intèrprets i cantautors, propers al cercles anarquistes, entraren a formar part de l'associació, com ara Charles d'Avray, Eugène Bizeau, Claudine Boria, Ferdinand Coladant, Madeleine Ferré, Maurice Hallé, Jeanne Monteil, Clovis Poirier (Clovys), etc. «La Muse Rouge» es lligava a la tradició de les goguettes (concerts organitzats entre amics que es solien realitzar un cop al mes) i dels cafès militants, salvaguardant el rigor ideològic i l'autonomia econòmica, fent alhora propaganda d'una manera artística de qualitat. En 1906 col·laborà en el recull Almanach de la chanson du peuple pour 1907, redactat per René Mouton i Paul Delesalle. En 1908 publicà el fullet Un scandale. Ignoble séquestration du personel après le travail, dans les maisosn Damoy et Potin. Participà amb «La Muse Rouge», gairebé sempre de franc, en nombroses actuacions i festes obreres, i actuà a diversos cabarets, com ara «L'Âne Rouge». També va fer actuacions per a diverses organitzacions, com ara sindicats, lògies maçòniques, societats literàries i artístiques, Cases del Poble, Universitats Populars, les Joventuts Sindicalistes, els Cercles d'Estudis Socials, la Lliga dels Dret de l'Home, la Federació Obrera Antialcohòlica, etc. A l'editorial de L'Almanach de la Muse rouge pour 1914 denuncià l'ús del terme «cançó social» i reivindicà el de «cançó revolucionària». Cançons d'aquesta època són Accouchement Royal, Brebis galeuse, La chanson de Bardes, La chanson de la semaine anglaise, Impressions de grand-père, Mariages en musique, Qui veut des chansons, Les retraites ouvrières, Sarto a des visions, T'as ben dit mon gas i Variations sur les doigts, entre d'altres. L'agost de 1914 va ser mobilitzat com a caporal en el 91 Regiment d'Infanteria Territorial i destinat a la Cooperativa de la IX Divisió d'Infanteria, on pogué escriure cançons relatant la vida de les trinxeres (A la branière, Aux meurisons, Le Vieux Poilu, Mimi d'Amour, Le joueur de flûte, etc), les quals interpretà als fronts. Els seus poemes i cançons aconseguiren expressar el patiment i l'angoixa del soldat, podent esquivar la censura militar. Les seves últimes composicions van ser publicades en el periòdic Le Bonnet Rouge i també en forma de cartes postals. Greument ferit en el combat del «Bois des Merliers», al front d'Argonne, Maurice Doublier va morir a resultes de les ferides el 16 d'abril de 1916 a Clermont-en-Argonne (Lorena, França). El 23 d'abril de 1922 va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les cendres dipositades al seu columbari.

Maurice Doublier (1873-1916)

***

Panaït Istrati

Panaït Istrati

- Panaït Istrati: El 16 d'abril de 1935 mor a Bucarest (Romania) l'escriptor en llengües romanesa i francesa i revolucionari, primer comunista i després llibertari, Gherasim Istrati, més conegut com Panaït Istrati i també anomenat Gorki dels Balcans. Havia nascut el 10 d'agost de 1884 a Braila (Valàquia, Romania) i era fill d'una pagesa romanesa, Joita Istrate, que es guanyava la vida fent bugades, i d'un contrabandista grec del Danubi. Quan tenia nou mesos, son pare va morir en una operació de contraban i amb sa mare va marxar a Baldovinesti, poble pròxim a Braila, a casa d'un germà d'aquesta, per ocupar-se d'una explotació familiar i on l'infant va fer els estudis primaris. Set anys després tornaren a Braila, on sa mare reprengué l'ofici de bugadera, i fins als 14 anys va anar a escola. Després començà a treballar primer com a aprenent al cafè d'un grec i després d'un pastisser albanès, i després va fer de tot: venedor ambulant, manobre, serrador, calderer, descarregador, pintor de parets, home-anunci, mecànic, emblanquinador, periodista, fotògraf ambulant,  embarcat a bord dels paquebots de la companyia de navegació «Servei Marítim Romanès», etc. En 1904 es va instal·lar a Budapest, on feu contactes amb el moviment socialista. En 1905 va participar en una gran manifestació de suport a la Revolució russa. Entre 1906 i 1912 va fer nombrosos viatges (Bucarest, Constantinoble, Alger, El Caire, Beirut, Síria, Grècia, Damasc, Nàpols, París, Suïssa) i fou un lector compulsiu, especialment d'autors clàssics russos i europeus.  Va col·laborar en el periòdic România Muncitoare i esdevingué secretari del Sindicat d'Estibadors del port de Braila i organitzador de la gran vaga de 1910, amb Jeanette Maltus, una militant socialista i sa futura primera companya. En aquests anys va començar a ser hospitalitzat per tuberculosi. En 1913 va passar una temporada a París, a casa de Gegorges Ionesco. En 1916 va ingressar en un sanatori de Leysin (Suïssa), on aprengué el francès amb l'ajuda d'un diccionari i de l'escriptor russojueu Josué Jéhouda. Els anys 1917 i 1918 seran especialment difícils, travessant els cantons suïssos realitzant diversos oficis, per acabar hospitalitzat per la Creu Roja americana al sanatori de Sylvana-sur-Lausanne. Es va instal·lar durant un temps a Niça, on va caure en una profunda depressió quan es va assabentar de la mort de sa mare que el va portar a tallar-se el coll el 4 de gener de 1921. Es va salvar gràcies a una confessió epistolar que guardava en una vella maleta i que el director de l'hospital de Niça, on Istrati es debatia entre la vida i la mort, envià a qui anava dirigit, el novel·lista i musicòleg francès Romain Rolland, que Istrati havia descobert en 1919 i que aleshores gaudia de gran prestigi en les esferes culturals gales. Rolland quedà impressionat per les idees i la prosa d'Istrati, i es convertir en una mena de protector seu: el presentà en els cercles literaris francesos i el va ajudar a publicar la seva primera novel·la, Kyra Kyralina (1924), amb un prefaci de Rolland, a la qual va seguir la seva obra més important, coneguda com Vie d'Adrien Zograffi (1925-1927), composta per diverses novel·les. La culminació de les seves idees filosoficoestètiques va arribar amb la novel·la titulada Les chardons du Baragan (1928), considerada pels crítics i lectors com la seva obra mestra, i una de les obres fonamentals de la narrativa mundial del segle XX. Posteriorment publicà Mes départs (1928), Le pêcheur d'éponges (1930) I Mediterranée (1934). En 1924 es va casar amb Anna Munsch i l'any següent es va establir a Romania, on va patir violents atacs de la premsa reaccionària romanesa. Vigilat i perseguit per la policia política romanesa (Siguranta Statului), fugirà a París, on denunciarà les atrocitats comeses a Romania en Paris-Soir i en Le Quotidien. En 1926 va esdevenir membre del «Comitè per la Defensa de les víctimes del Terror Blanc als Balcans» i participà en el míting antifeixista «Italia engrillonada». Després d'una curta estada a Menton i a Niça, fou hospitalitzat al sanatori de Montana-sur-Sierre. En 1927 va prendre la paraula en el míting a la Sala Wagram de París contra l'execució de Sacco i de Vanzetti. L'octubre de 1927, company de ruta del Partit comunista –mai no va tenir-ne el carnet–, visità Moscou i Kíev amb l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, convidats als actes del desè aniversari de la Revolució, i dos anys més tard tornarà a la Unió Soviètica. Durant aquests estades pogué comprovar la realitat de la dictadura estalinista, que li va inspirar el llibre Vers l'autre flamme. Confession pour vaincus (1927-1929), on, set anys abans de Retour d'URSS d'André Gide, denuncia amb gran virulència les arbitrarietats del règim soviètic i de la burocràcia d'Estat; en l'obra, de tres volums, hi van participar Boris Souvarine i Victor Serge. Arran de la publicació d'aquest llibre, es va desencadenar una típica i violenta campanya de calúmnies contra la seva persona realitzada per intel·lectuals del Partit Comunista Francès (PCF), capitanejats per Henri Barbusse. Malalt i moralment afeblit, retornà a Romania, però hagué de tornar a Niça amb la finalitat de recuperar-se d'una tuberculosi, marxant després a Bucarest. Pel seu informe sobre la massacre de miners a Lupeni i pels seus reportatges publicats al diari Lupta (La Lluita), on va denunciar el govern romanès, fou atacat durament pels mitjans reaccionaris i retornà a París. En 1930 va marxar a Egipte, expulsat d'Alexandria, fou empresonat a Trieste, però fou alliberat gràcies a la intervenció del cònsol francès. Quan va tornar a París es va trobar amb una campanya de la premsa comunista que l'acusa de traïció. D'aquí naixerà el profund desacord amb Romain Rolland que va interrompre la correspondència fins al 1934. L'abril de 1932 es va casar amb Margareta Izesco i l'any següent es va instal·lar a Bucarest. Durant els últims anys de sa vida va col·laborar en la revista Cruciada Românismului (La Croada Romanesa), amb articles denunciant les injustícies socials del seu temps, i vilipendiat tant pels comunistes, que el tractaven de «feixista», com pels feixistes, que el qualificaven de «cosmopolita», i només va rebre el suport dels cercles llibertaris europeus. En 1935 l'editorial romanesa Rieder fa fallida i deixa de pagar-li els drets d'autor; aleshores haurà de guanyar-se la vida com a lector de manuscrits per una casa editora. Abandonat, Panaït Istrati va morir de tuberculosi el 16 d'abril de 1935 al sanatori Filaret de Bucarest (Romania) i fou enterrat sense servei religiós al cementiri Bellu d'aquesta ciutat. Escriptor molt cèlebre de la literatura d'entreguerres, va caure en l'oblit gairebé complet durant decennis; la seva obra fou prohibida a França durant la guerra i a Romania durant el règim comunista. Durant els anys seixanta la seva obra fou reeditada gràcies a l'Associació d'Amics de Panaït Istrati a França i a Romania a partir dels anys noranta. En 1984 es va crear a Braila una casa-museu dedicat a la seva memòria. Una part dels seus arxius es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Romania i altre a l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen. S'han realitzat diverses pel·lícules d'algunes de les seves obres. Panaït Istrati és un dels màxims representants de la denuncia de la «revolució traïda».

***

Portada del Sumari 28.344/39 seguit contra Domingo Martínez García por "element perillós"

Portada del Sumari 28.344/39 seguit contra Domingo Martínez García por "element perillós"

- Domingo Martínez García: El 16 d'abril de 1942 és afusellat a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Martínez García. Havia nascut el 17 de juny de 1907 a Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Diego Martínez i María García. Visqué a la barriada de García El Bajo de Sorbas i es dedicà a les tasques pageses i a la mineria de manera ocasional. A començaments dels anys trenta emigrà a Catalunya i s'establí a Sallent (Bages, Catalunya), on treballà com a minaire. En 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'aixecament revolucionari de gener de 1933 a Sallent li agafà de viatge, però el mes següent va ser detingut acusat d'assaltar una fàbrica, encara que l'únic que va fer fou portar un manifest confederal als patrons. Entre setembre de 1934 i agost de 1936 romangué a Sorbas dedicat a tasques agrícoles amb sa família i realitzant feines ocasionals a les poblacions properes. El 16 de juliol de 1936, quan es produí l'assassinat de José Calvo Sotelo, es trobava segant a la localitat granadina de Pedro Martínez i sospitant que aquest fet portaria alteracions de l'ordre, retornà a Sorbas amb altres companys, on es posà al servei de la CNT local. Fou membre del Comitè Revolucionari de Sorbas en representació de la CNT. Entre el gener i el febrer de 1937 formà part del Comitè de Presos del Comitè Central d'Almeria, la funció del qual era la revisió de les causes que havien motivat la detenció dels presoners. Entre el gener de 1937 i març de 1938 exercí de secretari de la Federació Comarcal de Sorbas de la CNT. En aquest càrrec intentà en tot moment potenciar la unitat entre totes les forces del Front Popular i assistí al Congrés Comarcal d'Agrupacions Anarquistes. Quan cessà en la secretaria de la Federació Comarcal, s'incorporà al 585 Batalló de la 147 Brigada de l'Exèrcit republicà, on va ser nomenat «Milicià de Cultura» pel Ministeri d'Instrucció Pública. En aquest destí durà fins el final de la guerra el març de 1939. Va ser detingut a València per la Brigada Politicosocial quan intentava fugir de la Península i internat al camp de concentració d'Albatera. El 30 de maig de 1939 va ser traslladat a la presó Cel·lular de València acusat de «subjecte perillós, director de tots els desordres esdevinguts durant el període roig» a Sorbas. Se li acusà falsament de l'assassinat del sacerdot Fernando González Ros, de la detenció de diverses persones d'ideologia dretana de la localitat i d'abusos (detencions, requises, robatoris, saqueigs, incautacions, destrucció dels sants de l'església, etc.) quan va ser membre de Comitè Revolucionari. Malgrat tots els testimonis exculpadors, el 17 de gener de 1942 va ser condemnat a mort. Domingo Martínez García va ser afusellat el 16 d'abril de 1942 a les tàpies del cementiri de San José d'Almeria (Andalusia, Espanya) i fou sepultat en la fosa 130, sèrie 3a, recinte 1r d'aquest cementiri. Estava casat amb Juana González Galera.

***

Hermilio Alonso Martínez

Hermilio Alonso Martínez

- Hermilio Alonso Martínez: El 16 d'abril de 1959 mor a Mèxic l'anarcosindicalista Hermilio Alonso Martínez. Havia nascut el 15 de gener de 1897 a Castilla la Nueva –alguns citen Santander i altres el 27 de desembre de 1895 a Valladolid (Castella, Espanya). D'infant emigrà a l'Argentina i la lectura de La Protesta i altres periòdics llibertaris el portà al moviment anarquista. Va militar en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1919 emigrà a França i a París s'incorporà al sindicalisme llibertari i criticà el sindicalisme pur de Pierre Besnard. Com a militant de la Unió Anarquista (UA), s'oposà que els anarquistes abandonessin la Confederació General del Treball (CGT), davant el perill que caigués en mans dels comunistes o per formar la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Besnard. Fou un dels fundadors de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE) a França (1924-1926), de la qual va ser secretari. Visqué a Bèlgica, Montpeller i Marsella i va treballà com a electricista. A França creà i participà en diversos grups artístics i teatrals. Participà en els intents revolucionaris de l'altra banda dels Pirineus, com ara els fets de Vera de Bidasoa (1924) i l'aixecament de Prats de Molló (1926). Quan caigué la dictadura de Primo de Rivera, passà a Catalunya, però retornà desil·lusionat per la manca de moviment revolucionari. En 1936 marxà a Barcelona, però el Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) el va enviar com a enllaç i perquè organitzés l'ajuda vers la Revolució espanyola a França. Encapçalà la Federació de Comitès Antifeixistes d'Ajuda a Espanya, que aviat arreplegà més de 70.000 membres; recollí grans quantitats de queviures; amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) recaptà més d'un milió de francs i realitzà més de 300 mítings antifeixistes i de denúncia de les maniobres estalinistes. Denunciat pels comunistes al Ministeri de l'Interior francès com a «anarquista perillós», fou detingut a Besiers i empresonat. Alliberat per les pressions de l'ambaixada republicana espanyola, fou expulsat, encara que continuà la seva tasca clandestinament fins al 1939, especialment en l'organització de l'ajuda dels exiliats que creuaren els Pirineus en la Retirada i en millorar les condicions dels tancats als camps de concentració francesos. Amb el triomf feixista, s'instal·là a Mèxic, on formà part del grup editor de Tierra y Libertad des de la seva fundació. Entre el 26 i el 28 de desembre de 1945 fou delegat per Tierra y Libertad, juntament amb Rodolfo Aguirre i Floreal Ocaña, al I Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Formà part de la Delegació de la CNT en Mèxic, des de les files de l'anarquisme més ortodox. Poc abans de morir viatjà per diversos països americans.

Hermilio Alonso Martínez (1897-1959)

***

Julián Gil del Río

Julián Gil del Río

- Julián Gil Río:El 16 d'abril de 1973 mor al Soler (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Julián Gil del Río. Havia nascut el 13 de juliol de 1906 a Xèrica (Alt Palància, País Valencià). Sos pares es deien Elías Gil i Begoña del Río. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'exilià a França i posà el seu domicili del Soler a disposició dels companys, especialment els que venien de la Península. Julián Gil del Río va morir el 16 d'abril de 1973 al seu domicili del Soler (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya, Josefa Ferreres, algunes setmanes més tard.

***

Necrològica de Josep Comella Herrera apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 d'abril de 1977

Necrològica de Josep Comella Herrera apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 d'abril de 1977

- Josep Comella Herrera: El 16 d'abril de 1976 mor a Saint Feliu d'Avall (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Josep Comella Herrera –el primer llinatge a vegades citat erròniament com Comellas. Havia nascut el 10 de setembre de 1891 a Alguaire (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Josep Comella i Josepa Herrera. Un cop acabà l'escola primària començà a treballar als camps. Ben aviat va aconseguí una important cultura autodidacta i s'adherí al moviment llibertari. El març de 1934 fou un dels organitzadors de l'Escola Racionalista d'Alguaire. Durant la Revolució fou un dels fundadors de la col·lectivitat agrícola local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en el Federació Local de Trebres (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta localitat. Sa companya fou Emília Lladós. Malalt, Josep Comella Herrera va morir el 16 d'abril de 1976 al seu domicili de Saint Feliu d'Avall (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Foto policíaca de Maurizio Garino (1927)

Foto policíaca de Maurizio Garino (1927)

- Maurizio Garino: El 16 d'abril de 1977 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Maurizio Garino. Havia nascut el 31 d'octubre de 1892 a Ploaghe (Tataresu, Sardenya). Sos pares es deien Michele Garino, obrer piemontès, i Nicoletta Chiglioni, sarda. En 1895 sa família es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) i en 1900 a Cassine (Piemont, Itàlia). Després de l'escola elemental i d'un breu període en un col·legi religiós, començà a treballar com a aprenent de fuster i s'especialitzà en el modelisme mecànic. En 1906 retornà a Torí i dos anys després s'afilià al «Fascio Giovanile Socialista Torinese». D'orientació abstencionista, s'acostà a l'anarquisme en la tardor de 1909, durant la campanya de suport al pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. A començaments de 1910, amb Pietro Ferrero, fundador del «Fascio Libertario Torinese» (FLT), transformà el Centre d'Estudis Socials, situat a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, en l'Escola Moderna «F. Ferrer». Fou el director d'aquest centre cultural, que editava un butlletí semestral, i Ferrero el secretari. Participà activament en la campanya contra la guerra imperialista a Trípoli. Destacà sindicalment en la minoria anarquista de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics) i fou un dels primers a cridar a la vaga als tallers de Savigliano (Piemont, Itàlia) contra l'explotació de les dones i dels soldats. El gener de 1912 s'oposà durament a la signatura del conveni entre el Consorci Automobilístic de Torí i la FIOM que, a canvi del «dissabte anglès» –descans setmanal des del dissabte a la tarda fins el dilluns–, eliminava la tolerància i introduïa la retenció sindical obligatòria. Per aquest fet s'adherí al nou Sindicat Únic Metal·lúrgic (SUM), fundat pels sindicalistes revolucionaris, participant en la vaga convocada per aquest i que va acabar amb una gran derrota després de dos mesos de lluita. Aquesta experiència negativa, fruit de la divisió sindical, el portà a reivindicar, amb Ferrero, dins de l'FLT una convocatòria unitària a favor de la FIOM, fins i tot després de la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindicat Italiana (USI) el novembre de 1912. El seu activisme política i sindical l'obligà a canviar sovint de centre de treball (Foneria Subalpina, Acereria FIAT, Tallers de Savigliano, etc.). El gran conflicte del sector de l'automoció sorgit durant la primavera de 1913, resolt favorablement per la FIOM, suposà la crisi del SUM i la creació d'una secció a Torí de l'USI encapçalada per Ilario Margarita. El juny de 1914 tingué un paper destacat en l'agitació vaguística coneguda com «Setmana Roja». Detingut, fou acusat de «violència contra la propietat privada, amenaces i port d'armes», però fou absolt. Quan esclatà la Gran Guerra assumí posicions antimilitaristes. Declarat hàbil per al servei militar, obtingué l'exempció com a «treballador especialitzat». Contrari al participació en el Comitè de Mobilització Industrial, per la seva participació en accions reivindicatives li fou llevada l'exempció i perdé el lloc de feina, encara que aviat aconseguí renovar-la. Entre un acomiadament i altre, sempre lluità a primera línia i participà activament en el motí de Torí de l'agost de 1917. El 22 de setembre de 1918 participà en el Congrés Regional Metal·lúrgic i es mostrà força actiu contra els reformistes. L'abril de 1919, com a representant dels anarquistes torinesos, fou dels fundadors, en el seu congrés constitutiu celebrat entre el 12 i el 14 d'abril a Florència, de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI), on fou designat com a membre del seu Consell General. Entre el 9 i el 10 de novembre de 1919 participà en el Congrés Extraordinari de la FIOM celebrat a Florència, on reivindicà els Consells de Fàbrica. El desembre d'aquest mateix any, participa en el Congrés Extraordinari de la Cambra del Treball de Torí i presentà una moció a favor del Consells de Fàbrica, caracteritzats pels seus principis comunistes antiautoritaris i antiestatistes. En aquesta època col·laborà, al costat de Ferrero, amb els comunistes del grup editor del periòdic L'Ordine Nuovo i el 27 de març de 1920 llançaren el manifest programàtic conjunt «Per il congresso dei Consigli di Fabbrica» (Pel congrés dels Consells de Fàbrica). El maig de 1920 defensà a Gènova durant el Congrés Nacional de la FIOM el conflicte que portaven els metal·lúrgics torinesos contra el Comitè Central i contra la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball). El juny d'aquell any intervingué en el Congrés Anarquista Piemontès i entre l'1 i el 4 de juliol en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya. Protagonista de l'ocupació de fàbriques, el setembre de 1920 participà en el Congrés Nacional de la FIOM celebrat a Milà. En 1921 començà a treballar a la cooperativa de producció d'obrers metal·lúrgics SAMMA, de la qual n'esdevingué el director i que acabà transformada en una societat per accions per evitar que fos controlada per les autoritats feixistes. Durant els anys vint patí a Torí tota casta de detencions i de persecucions per part del feixisme. Després de la «Proclama Badoglio» del 8 de setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, participà en la resistència, reorganitzà el moviment anarquista a Torí i creà el Cicorlo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). L'octubre de 1944, durant la guerra d'alliberament, va ser detingut, però va ser alliberat en un intercanvi de presoners. Després de la II Guerra Mundial, participà activament en el moviment anarquista piemontès i en la reconstitució de l'Escola Moderna, portant a terme una intensa activitat cultural amb l'organització de diverses conferències. Durant els seus últims anys fou gerent de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Maurizio Garino va morir el 16 d'abril de 1977 a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Parco d'aquesta ciutat. En 2011 Guido Barroero i Tobia Imperato publicaren el llibre Il sogno nelle mani. Torino 1909-1922. Passioni e lotte rivoluzionarie nei ricordi da Maurizio Garino.

***

Necrològica d'Ascensión Alguacil Bernal apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 de juny de 1986

Necrològica d'Ascensión Alguacil Bernal apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 de juny de 1986

- Ascensión Alguacil Bernal: El 16 d'abril de 1986 mor a Marinhana (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Ascensión Alguacil Bernal –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Pascual. Havia nascut el 21 de maig de 1914 a Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Justo Alguacil Lorente i María Bernal Rodrigo. Emigrada a Catalunya, quan era molt jove començà a treballar per ajudar sa família com a obrera tèxtil a Barcelona, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Durant la Revolució passà a fer feina en la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació passà pel camp de Sarlat. En 1944 va fer d'enllaç entre els companys que havien estat destinats a treballs forestals i els grups del maquis. L'agost de 1944, vençuts els nazis, participà en la reorganització de la CNT a Sarlat (Aquitània, Occitània). Posteriorment milità a Provença. Vivia amb son company, l'anarcosindicalista Mariano Pascualena Irún, a Les Tourterelles de Marinhana, amb qui es casà l'1 de febrer de 1951. Ascensión Alguacil Bernal va morir el 16 d'abril de 1986 a la Clínica General de Marinhana (Provença, Occitània) i va ser enterrada dos dies després.

***

Necrològica d'Emili Salvador Massa apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 13 d'octubre de 1992

Necrològica d'Emili Salvador Massa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 d'octubre de 1992

- Emili Salvador Massa: El 16 d'abril de 1992 mor a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Emili Salvador Massa. Havia nascut el 25 de novembre de 1907 a Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Calonge (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Miquel Salvador i Llúcia Massa. Començà a militar de ben jove en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calonge. Posteriorment s'establí a Almacelles (Segrià, Catalunya), on també milità. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs als camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la Resistència i va ser detingut en una batuda i tancat un temps. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tuïr i establí el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT al seu domicili, encarregant-se especialment en la distribució de la premsa confederal. Emili Salvador Massa va morir el 16 d'abril de 1992 al seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat amb una bandera roja i negra confeccionada per sa companya Dolors Prat ( Lola).

***

Francisco García Barrera

Francisco García Barrera

- Francisco García Barrera: El 16 d'abril de 1999 mor a Eissalabra (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco García Barrera, conegut com Curro El Largo. Havia nascut el 12 d'abril de 1908 a Puerto Serrano (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Salvador García i Catalina Barrera. Ben aviat es va traslladar a Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), on va treballar de pagès al cortijo Las Arduas. Com que no havia pogut anar a escola, un mestre rural de passada li va ensenyar a llegir i escriure i un poc de matemàtiques. Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari comarcal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la defensa d'Utrera. Però quan va caure el 26 de juliol el poble a mans feixistes, fugí, com molts altres habitants de la població, cap a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya). Integrat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, lluità al front d'El Burgo (Màlaga, Andalusia, Espanya) i participà en la retirada de Màlaga. Després combaté en altres fronts andalusos (Granada) i catalans i en la batalla de l'Ebre. Al final de la guerra, amb el grau de tinent de la Brigada 93, va estar destinat a les fortificacions del front del Segre. El 13 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà la frontera pel coll dels Ares i Prats de Molló (Alt Vallespir, Catalunya). Després de passar pels camps de concentració francesos (Prats de Molló, Barcarès, Argelers i Bram) , treballà en una fàbrica. Durant l'Ocupació, fugint del Servei de Treball Obligatori (STO) imposat pels alemanys, s'integrà en la resistència antinazi. A l'exili treballà de llenyataire i milità en la CNT. Casat amb Encarnació Hernández i amb tres infants, no retornà a la Península de viatge per a veure sa família fins a 1967. Francisco García Barrera va morir el 16 d'abril de 1999 al seu domicili de Le Cazal d'Eissalabra (Llenguadoc, Occitània). En morir deixà inèdites unes memòries sobre les seves experiències en la guerra i en els quatre camps de concentració francesos pels quals passà que, editades per son fill Salvador Claude García, van ser publicades en 2013 sota el títol Recuerdos y dolores de España (1936-1940) i posteriorment en 2014 com Memorias de un libertario andaluz en la guerra civil española.

Francisco García Barrera (1908-1999)

***

Alberto Lucarini Macazaga (llegint la "Soli") i altres companys al front

Alberto Lucarini Macazaga (llegint la Soli) i altres companys al front

- Alberto Lucarini Macazaga: El 16 d'abril de 2003 mor a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Lucarini Macazaga –a vegades el segon llinatge citat en basc Makazaga. Havia nascut l'1 de desembre de 1913 a Vitòria (Àlaba, País Basc). Era fill de l'escultor italià anarquista Ángel Lucarini Puliti i de Casilda Macazaga Pérez, i tingué quatre germans (Joaquín, Amador, Liberto i Florencio) i una germana (Teresa), tots llibertaris, esperantistes, naturistes i militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del moviment anarquista. En 1926 ingressà a l'Escola d'Arts i Oficis d'Atxuri de Bilbao (Biscaia), on aconseguí alguns premis, però, no atret per l'art, abandonà definitivament els estudis en el curs 1934-1935. Durant els anys republicans formà part, amb Félix Padín Gallo, Porfirio Ruiz Palacios i Severiano Montes Blanco, d'un grup d'acció anarquista que actuà a Bilbao. El febrer de 1935 va ser detingut a Bilbao amb propaganda anarquista. Quan esclatà la guerra s'allistà en el «Batalló Isaac Puente» de la CNT, amb el qual participà a finals de 1936 en l'ofensiva de Legutio (Àlaba, País Basc), i a partir de 1937 en el «Batalló Celta», format majoritàriament per gallecs, com a suboficial. Capturat pels feixistes l'agost de 1937 a Santoña (Cantàbria, Espanya), va ser jutjat i condemnat a 12 anys de presó. Fins al 1940 passà per les presons del Penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), on coincidí amb son germà Amador Lucarini Macazaga, després per la penitenciaria d'El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i finalment per Madrid. Va tenir una reducció de pena de tres anys i un dia i així pogué reprendre la seva vida, treballant al taller de son pare. Com a persona «desafecta al Règim» la seva postguerra fou molt difícil. En els anys cinquanta, amb son germà Amador creà la «Marbreria Lucarini», on realitzaren molts treballs escultòrics per al cementiri de Bilbao. Sa companya fou Julia Zarandona Ariño, amb qui tingué quatre infants (Mariluz, Begoña, Concha i Ángel).

***

Manuel Fornés Marin (desembre de 2010)

Manuel Fornés Marin (desembre de 2010)

- Manuel Fornés Marin: El 16 d'abril de 2015 mor al Vendrell (Baix Penedès, Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Manuel Fornés Marin. Havia nascut el 4 de gener –moltes fonts citen erròniament el 9 de gener– de 1930 a Barcelona (Catalunya). Fill d'una família obrera del barri de les Cases Barates de Can Tunis de Barcelona, son pare, Vicens Fornés Ripoll, militant del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT), abandonà sa mare, Salvadora Marin, fervent catòlica i que ajudava l'economia domèstica netejant cases, per una altra dona poc després del seu naixement. Entre 1945 i 1946 fundà amb els joves del barri un equip de futbol on jugaven nombrosos membres de les Joventuts Llibertàries de l'Interior i en 1947 s'hi afilià, especialitzant-se en la propaganda que es desenrotllava sota la tapadora de l'equip de futbol. Treballà de mecànic i, gràcies a la intermediació de César Saborit Carrelero, del Sindicat de la Construcció de la CNT, i de Miguel Rodríguez Alarcón, s'afilià al sindicat anarcosindicalista. Membre dels grups d'acció llibertaris de Barcelona, el 9 d'octubre de 1949 va participar en el famós robatori del meublé «La Casita Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover Font, Josep Corral Martín, Miguel García García, Francisco Martínez Márquez, César Saborit Carrelero i Julio Rodríguez Fernández, i en el qual s'apropiaren de 37.000 pessetes i de la documentació dels clients de l'indret. Aquell mateix mes d'octubre va ser detingut acusat falsament de ser membre de la Junta de Defensa de Barcelona i de la Junta Superior de la CNT de Barcelona. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb una trentena de companys dels grups d'acció, i condemnat a 30 anys de reclusió major que purgà a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, on col·laborà, amb Joan Busquets Verges, en l'edició del periòdic clandestí El Aguilucho (1950), i, a partir del 2 d'abril de 1957, arran d'una protesta dels presos, traslladat a la de Burgos (Castella, Espanya). A la garjola cursà, amb Miguel García García, anglès, francès i estudis mercantils i comptables. Després de 11 anys de reclusió, en un permís carcerari, decidí no tornar a la presó i passà a la clandestinitat. Després treballà en una empresa de transport de la qual va arribar a ser gerent administratiu i posteriorment creà una empresa informàtica a Madrid (Espanya). El juny de 1990 participà en les «III Jornades Internacionals de Debat Llibertari. La oposición libertaria al Régimen de Franco (1936-1975)», celebrades a València, i en 1993 col·laborà en l'obra col·lectiva La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975). Els últims anys de sa vida els passà a Segur de Calafell (Calafell, Baix Penedès, Catalunya). Manuel Fornés Marin va morir el 16 d'abril de 2015 a l'Hospital del Vendrell (Baix Penedès, Catalunya) per problemes pulmonars i fou incinerat l'endemà al cementiri d'aquesta població.

Manuel Fornés Marin (1930-2015)

---


[15/04]

Anarcoefemèrides

[17/04]

Escriu-nos


Actualització: 10-09-22