---

Anarcoefemèrides del 15 d'abril

Esdeveniments

Ple del I Congrés Obrer de Brasil (Rio de Janeiro, 1906)

Ple del I Congrés Obrer de Brasil (Rio de Janeiro, 1906)

- Creació de la Confederació Obrera Brasilera: Entre el 15 i el 20 d'abril de 1906 es realitza a la seu del «Centro Galego» de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), a iniciativa de la Federació Obrera Regional de Rio de Janeiro, el I Congrés Obrer de Brasil. Després de la primera gran vaga general, esdevinguda a finals de 1905 al port de Santos, fracassada per la repressió policíaca, les organitzacions de treballadors van proposar la realització d'un primer congrés obrer brasiler. Hi van participar unes 40 organitzacions (treballadors gràfics, estibadors, fusters, capellers, pintors, ferroviaris, marbristes, maquinistes terrestres, reparació naval, obrers cafeters, miners, etc.) de diversos Estats brasilers (Rio de Janeiro, São Paulo, Pernambuco i Ceará) i malgrat que els delegats socialistes van intentar crear un nou partit polític a partir del congrés, van prevaler rotundament les idees anarquistes. Els principals temes de discussió van ser la relació entre partit i sindicat, l'organització de mítings per al Primer de Maig, si l'Assistència Social era una funció del sindicat, la necessitat d'una Confederació Brasilera per fer arrelar a tot el país les principals lluites obreres (augment de salaris, jornada de 8 hores, dret d'organització i de reunió) i la manera d'organització sindical. En primer terme es va aprovar la creació de la Confederação Operária Brasileira (COB, Confederació Obrera Brasilera), l'estructura organitzativa i tàctiques d'acció es van inspirar en gran part en l'anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT) francesa. El Congrés va adoptar el sistema federatiu i va reivindicar l'autonomia obrera enfront dels partits polítics. La COB estaria formada per federacions locals o estatals d'indústria o d'ofici, per federacions locals o estatals de sindicats, per sindicats aïllats de llocs on no existeixin federacions locals o estatals o d'indústria o d'ofici confederades. Els sindicats de la Confederació estaran formats exclusivament per treballadors assalariats i que tinguin com a base d'acció la resistència. El sindicat ha de tenir un caràcter pedagògic i de lluita, rebutjant l'Assistència Social. La COB no pertanyerà a cap escola política o doctrina religiosa, i no podrà prendre part en eleccions, manifestacions partidistes i religioses. Els membres de la Comissió Confederal no podran tenir cap atribució de poder o de comandament. El lliure pacte federatiu ha de garantir l'autonomia total d'individus i de societats obreres. Els càrrecs no seran remunerats. Les modalitats d'acció són les mateixes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT): acció directa, vaga parcial o general, boicot, sabotatge, manifestacions, etc., variables segons la conjuntura. Va tenir la seu provisional al carrer de l'Hospicio, 156, de Rio de Janeiro. Ramiro Moreira Lobo va ser el seu primer secretari general. La COB, que va començar realment les seves activitats a partir de 1908, any que portarà a terme dures vagues, sobretot per la jornada de vuit hores, i els anys següents activarà campanyes de caire antimilitarista i contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. El setembre de 1913 va realitzar el seu II Congrés Obrer, amb la presència de més de cent delegats de gairebé totes els Estats brasilers. Aquest mateix any va començar-se a editar a Rio de Janeiro el periòdic A Voz do Trabalhador, que tirarà 4.000 exemplars; entre els seus principals col·laboradors figuraven Manuel Moscoso, Motta Assunçao, Carlos Días i José Romero. El major apogeu de la COB en aquest anys es donarà el juliol de 1917 quan una vaga general exigint augment salarial aturarà la ciutat de São Paulo durant alguns dies. En 1922 la COB s'adherirà a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caire anarcosindicalista.

***

Portada de "Páginas Libres"

Portada de Páginas Libres

- Surt Páginas Libres: El 15 d'abril de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Páginas Libres. Filosofía. Ciencia. Sociología. Literatura y Crítica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 12 (30 de novembre de 1907) passarà a tenir periodicitat mensual. El grup editor era el mateix d'El Productor i d'altres periòdics d'aquesta editorial i es tirava a l'impremta de F. Cuesta. Hi van col·laborar A. López Rodrigo, José Torralvo, Ramón Baños Martínez, Oibrony i Teresa Claramunt, entre d'altres. En sortiren 14 números, l'últim el 30 de gener de 1908, i deixà de publicar-se quan Leopoldo Bonafulla, responsable de l'edició, fou empresonat.

***

Capçalera de "Gli Scamiciati"

Capçalera de Gli Scamiciati

- Surt Gli Scamiciati: El 15 d'abril de 1913 surt a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzacional Gli Scamiciati. Periodico quindicinale operaio (Els Descamisats. Periòdic quinzenal obrer). Va ser editat i dirigit per Giovanni Gavilli i Lato Latini, que l'estampà a la seva impremta, i la gerència la portà Luigi Laguzzi. Van formar part d'aquest grup Silvio Celestino Corio, Attilia Pizzorno, Giovanni Rolando, Carlo Paolo Scalvini, Segatta, R. Siglich i Giovanno Zunino, entre d'altres. Polemitzà durament amb el corrent anarquista pro organització i l'anarcocomunisme d'Errico Malatesta. En sortiren 30 números, l'últim el 27 de juny de 1914; posteriorment, el 12 de març de 1946, en sortí un únic número amb la mateixa capçalera. Aquest mateix grup havia tret un únic número (29 de març de 1913) d'un periòdic semblant, Lo Scamiciato, que després de la Gran Guerra publicà 14 números entre l'1 de març de 1920 i l'1 de novembre de 1921 a Pegli (Ligúria, Itàlia).

***

Un exemplar de "L'Adunata dei Refrattari"

Un exemplar de L'Adunata dei Refrattari

- Surt L'Adunata dei  Refrattari: El 15 d'abril de 1922 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista italoamericà del corrent «antiorganització» L'Adunata dei Refrattari (L'Assemblea dels Refractaris). Es va distribuir clandestinament en la Itàlia feixista. Entre 1922 i 1954 Osvaldo Maraviglia va ser el seu editor i administrador, i sota la direcció de Max Sartin (Raffaele Schiavina) s'assegurarà la publicació fins 1971, convertint-se en un fòrum internacional amb nombrosos col·laboradors a Europa i a Sud-amèrica, moltíssims d'ell anarquistes molt influents (Borghi, Malatesta, Nettlau, Bertoni, D'Andrea, Di Domenico, Berneri, Schiavina, etc.). Com que tenia impremta pròpia, va editar una bona col·lecció de fulletons sobre temes neomaltusians. Els arxius del periòdic entre els anys 1923 i 1940 es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera de "Bandiera Nera"

Capçalera de Bandiera Nera

- Surt Bandiera Nera: Per l'abril de 1929 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic en llengua italiana Bandiera Nera. Mensile anarchico rivoluzionario. A partir del número 17 (maig de 1931) el subtítol serà «Anarchico rivoluzionario». Aquesta publicació estava editada pel col·lectiu d'anarquistes italians exiliats a Bèlgica, amb el suport de llibertaris de llengua francesa. Entre els editors responsables figuraven Giuseppe Bifolchi (Viola), director, i Hem Day, gerent. Hi van col·laborar Angelo Bartolomei, Gigi Damiani i Sébastien Faure, entre d'altres. Aquesta publicació es mostrà contrària al fet que els anarquistes s'adherissin a la francmaçoneria i es declarà obertament atea i anticlerical. Entre el número 14 (maig de 1930) i el número 15 (agost 1930) hi hagué una important interrupció temporal. En sortiren 17 números, l'últim el maig de 1931.

***

Capçalera de "La Obra"

Capçalera de La Obra

- Surt La Obra: Per l'abril de 1936 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual La Obra. Publicación anarquista. En sortiran 83 números fins al 1952.

***

Portada de l'edició de la conferència (1937)

Portada de l'edició de la conferència (1937)

- Conferència d'Alfonso de Miguel: El 15 d'abril de 1937 l'anarquista i anarcosindicalista Alfons Miguel Martorell (Alfonso de Miguel), aleshores delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), pronuncia a València (País Valencià) la conferència «La guerra de España ante la situación de Europa». El ponent alertà de la situació global internacional en la que s'havia d'emmarcar la guerra espanyola. Aquesta conferència va ser publicada aquell mateix any per la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la CNT.

***

Capçalera del primer número de "L'Anarchiste"

Capçalera del primer número de L'Anarchiste

- Surt L'Anarchiste: Per l'abril de 1952 surt a Malakoff (Illa de França, França) el primer i únic número del periòdic L'Anarchiste. Bulletin Intérieur de la Commission d'Études Anarchistes, lligat a la Federació Anarquista. Els principals col·laboradors en van ser Henri Bouye, Maurice Joyeux i Georges Vincey. Roger Auchere en va ser l'editor responsable. Cal dir que nombrosos periòdics portaren aquest títol abans: en 1886, en 1898-1899 a Bèlgica i en 1907 a París. Aquest butlletí serà continuat per L'Entente Anarchiste, que publicarà cinc números entre el 30 d'octubre de 1952 i el 8 de febrer de 1953.

***

Capçalera de "Le Rail Enchaîné" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera de Le Rail Enchaîné [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Rail Enchaîné: Per l'abril de 1953 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Rail Enchaîné. Organe de l'Alliance Syndicale des Cheminots Anarchistes de France [ASCA] et de l'Union Française (El Rail Encadenat. Òrgan de l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de França i de la Unió Francesa). Portava l'epígraf «Defensar la jerarquia és trair el proletariat. Contra la jerarquia, contra els "tartufos" (hipòcrites)». Existí una primera època (1944-1953) en format butlletí imprès amb vietnamita que publicà almenys 14 de números. El gerent d'aquesta nova sèrie va ser Fernand Robert i trobem articles de Raymond Beaulaton, Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, N. Juliot, Paul Mauguet, Franc Nohain, Roger A. Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Rouleau, entre d'altres. També es van publicar alguns articles col·lectius de la Comissió Administrativa de l'ASCA. A partir del número 7, de gener de 1954, sortí encartat conjuntament amb el periòdic L'Anarchie, c'est l'ordre, de la Unió Sindical del Treball Anarquista (USTA). En sortiren 11 números, l'últim el juny de 1954. Entre 1955 i 1967 militants de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) publicaren una vintena de números d'una nova sèrie d'aquesta mateixa capçalera i encara sortiran vuit números entre abril de 1973 i 1976 editats pels ferroviaris comunistes llibertaris parisencs.

***

Portada d'"Anarchisme et non-violence"

Portada d'Anarchisme et non-violence

- Surt Anarchisme et non-violence: Per l'abril de 1965 surt a París (França), com a resultes del discurs encetat sobre l'ús de la violència en la guerra d'Algèria, el primer número de la revista trimestral Anarchisme et non-violence. La idea de crear una «unió anarquista d'estudis i d'acció no-violenta» es va començar a gestar el juliol de 1964. En la redacció col·lectiva, influenciada per pensadors com Lanza del Vasto, B. de Ligt, Vinoba o Gandhi, formada per André Bernard, Marianne Enckell, Macel Viaud i Denis Durand, s'adjuntaran nombrosos col·laboradors (Patrice Antona, Anita i André Bernard, Jean-Pierre Bertrand, Daniel Besançon, Pepe Beunza, Claude Borgne, Claude i Michel Bouquet, Christian Carré, Joël Chapelle, Jean Coulardeau, Michel David, Hem Day, Germaine i Alain Depoorter, François Destryker, Bruno Dulac, Denis Durand, Jean-Michel Fayard, Armel Gaignard, Lucien Grelaud, Christian Heck, Gaston Jambois, Janin, Marie Laffranque, Jean Lagrave, Rose-Marie Lagrave, Jean-Pierre Laly, Claude Le Scribe, Jean-Pierre Machy, Marie Martin, Dominique Marty, Christian Mériot, Marie-Christine Mikhaïlov, Maurice Montet, Jacques Moreau, Dominique Morel, René Nazon, Bernard Péran, Philippe Poggi, André Portal, Paul Sempé, Pierre Sommermeyer, Michel Tepernowski, Jacky Turquin, Dominique Valton, Bernard Vandewiele, Michèle i Marcel Viaud, entre d'altres) interessats a desenvolupar les idees llibertàries no-violentes. A partir del número 11-12 (1968) la revista s'adherirà a la Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i a partir del número 26, en tant que membre col·lectiu, al CIRA. Deixarà de sortir, després de 33 números, en 1974. El 22 d'agost de 2006 sortirà la revista digital Anarquisme et non-violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva de l'editada entre 1965 i 1974 i on s'hi pot consultar l'arxiu.

Anarcoefemèrides

Naixements

Antoine Antignac dibuixat per Aristide Lapeyre

Antoine Antignac dibuixat per Aristide Lapeyre

- Antoine Antignac: El 15 d'abril de 1864 neix a Argentat (Llemosí, Occitània), en una família pobre d'11 infants, el militant i propagandista anarquista Antoine Antignac. Després de fer feina d'ajudant d'un notari, es va estimar més la vida lliure i va exercir diversos petits oficis. Va començar a militar en les Borses de Treball, creades per l'anarquista Fernand Pelloutier. Va esdevenir un bon orador i va fer nombroses conferències, especialment a la zona de Bordeus, on es va establir. Durant la Gran Guerra va ser detingut en nombroses ocasions per la seva militància anarquista. Després de la guerra, va pertànyer en 1920 a un efímer Soviet Gironde d'inspiració anarquista. Va participar en diversos congressos anarquistes: París, del 14 al 15 de novembre de 1920; Lió, del 26 27 de novembre de 1921; Levallois, del 2 al 4 de desembre de 1922; París, de l'1 al 3 de novembre de 1924. Membre de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), va ser designat, en el congrés de Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, com a gerent de la llibreria de la UACR. En 1926 va ser secretari del grup anarcocomunista de Bordeus. En 1927 va deixar la UACR, que cada cop s'assemblava més a un partit, i la llibreria, i marxa a l'Associació de Federacions Anarquistes (AFA) --creada en una escissió durant el congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927 de la UACR--, juntament amb Sébastien Faure, Louvet, Darsouze, Perrisaguet i Lentente, entre d'altres. Va col·laborar com a periodista en la premsa anarquista, com ara La Révolte (del qual serà un dels seus principals redactors amb Aristide Lapeyre), Le Libertaire, L'Ordre, La Voix Libertaire i en diversos periòdics anarquistes de Llemotges. També va ser el redactor, l'impressor i el gerent de l'únic número del butlletí Bordeaux Misere (15 de gener de 1890). Antoine Antignac va morir el 8 de juny de 1930 a Le Bouscat, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1961 es va publicar en una obra col·lectiva, La vie et l'oeuvre de Sébastien Faure, un estudi seu sobre aquest autor.

***

Notícia de la condemna de Julien Oger apareguda en el diari parisenc "Figaro" del 17 de maig de 1911

Notícia de la condemna de Julien Oger apareguda en el diari parisenc Figaro del 17 de maig de 1911

- Julien Oger: El 15 d'abril de 1878 neix a Villaines-sous-Malicorne (País del Loira, França) l'anarquista Julien Oger. Empleat en els ferrocarrils d'Angers (País del Loira, França) i secretari del seu sindicat, participà, durant la vaga dels ferroviaris, en la nit del 12 al 13 d'octubre de 1910, en el sabotatge de la línia fèrria entre Angers i Le Mans; jutjat per aquest fet, el 16 de maig de 1911 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers a 18 mesos de presó per trencar fanals i tallar els fils dels senyals i els fils elèctrics –dos companys seus, Boyard i Marchand, van ser absolts dels càrrecs. El 26 de juny de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com a «anarquista partidari de l'acció directa», amb l'ordre de detenció en cas de guerra. Posteriorment treballà de torner mecànic en la fàbrica metal·lúrgica «Beauvais & Robin». A començament dels anys trenta, encara figurava en el «Carnet B» del departament de Sarthe, però sembla que com a militant comunista. En aquesta època vivia al número 10 del carrer Pocquet de Livonnière d'Angers. Podria tractar-se de l'Oger que fou secretari adjunt de la secció comunista de Le Mans i secretari de la cèl·lula «Maurice Thorez», que va ser presentat pel Partit Comunista Francès (PCF) al consell de districte del primer cantó de Le Mans l'octubre de 1937. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Pierre Ramus fotografiat per Hans Gebhardt (1920)

Pierre Ramus fotografiat per Hans Gebhardt (1920)

- Pierre Ramus: El 15 d'abril de 1882 neix a Viena (Àustria) el propagandista i escriptor anarquista Rudolf Grossmann, més conegut com Pierre Ramus. En 1900, als Estats Units, va col·laborar en el periòdic Freiheit (Llibertat) que publicava a Nova York l'anarquista alemany Joahnn Most. De tornada a Europa, en 1904, es va introduir en el sindicalisme revolucionari austríac, i es va establir a Viena, on va crear un grup anarquista. L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, i després en el Congrés antimilitarista. Pacifista, però partidari de la vaga general i de l'acció directa, publicarà nombrosos periòdics i fullets en llengua alemanya. És autor del llibre Die Neuschöpfung der Gesellschaft durch den kommunistischen Anarchismus (1920, La reconstrucció de la societat per l'anarquisme comunista), d'una revista i de cinc volums de Jahrbuch der Freien Generation (1910-1914, L'anuari de la Generació Lliure), entre d'altres. Durant els anys 30 serà l'animador a Alemanya de la Federació dels Comunistes Anarquistes d'Alemanya (FKAD) i del seu periòdic Der Freie Arbeiter, organització paral·lela a la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fundada per Rudolf Rocker. En 1938, fugint del feixisme, marxa a França on és detingut i internat després de la declaració de guerra. Alliberat, pogué arribar al Marroc. Pierre Ramus va morir, afeblit, d'un atac de cor, el 27 de maig de 1942 al vaixell que el portava a Veracruz (Mèxic). També va fer servir els pseudònims Klaus Morleit i C. Morelight. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Autoretrat de Louis Moreau

Autoretrat de Louis Moreau

- Louis Moreau: El 15 d'abril de 1883 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant llibertari i pacifista, pintor i gravador Louis Moreau. Després de l'escola va entrar d'aprenent en un taller de litografia. En 1900 s'instal·la a París per exercir-ne l'ofici. Artesà i artista, s'apassiona pel dibuix i per la pintura i la xilografia. Farà treballs per a Le Temps Nouveaux de Jean Grave. Mobilitzat durant la guerra de 1914-1918, participarà malgrat tot en el periòdic clandestí de Pierre Chardon Le Semeur (1916). Durant el període d'entreguerres, la seva «Dona alliberada» il·lustra la revista de Lorulot L'Idée Libre. També farà gravats per a Néo-Naturien i per a L'En Dehors d'Émile Armand, entre moltes altres. Amb Germain Delatouche, gravador i llibertari com ell, i altres artistes, formen en 1924 el grup «Les Partisans». Retrats d'anarquistes cèlebres, il·lustracions antimilitaristes, paisatges bucòlics o naturistes, els gravats en fusta de Moreau ornen nombrosos llibres i revistes de la premsa llibertària: Les Humbles, La Revue Anarchiste, L'Almanach de la Paix (1934), L'Unique (fins 1956), etc. Artista de talent, s'allunyarà voluntàriament de la fama i es burlarà de qualsevol reconeixement oficial. Louis Moreau va morir el 9 de març de 1958 a Malakoff (Illa de França, França). El seu amic Manuel Devaldès li farà sa biografia en 1935: Louis Moreau, peintre et graveur.

***

Foto policíaca de Pierre Jourdan (7 d'abril de 1912)

Foto policíaca de Pierre Jourdan (7 d'abril de 1912)

- Pierre Jourdan: El 15 d'abril de 1887 neix a Foix (País de Foix, Occitània) l'antimilitarista i anarquista individualista i il·legalista Baptiste Pierre Jourdan, conegut sota diversos pseudònims (Antoine Rostini, Antoine Rostny, Louis Clément, Imbart, L'Apache, etc.). Era fill d'uns petits tenders establerts a Foix. Barber de professió, quan tenia 19 anys es declarà insubmís i, fugint del servei militar, es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Sota la documentació d'Antoine Rostini, estava considerat per les autoritats com a un «antimilitarista militant i anarquista perillós». En 1906 va ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa) per les seves activitats i marxà cap a la zona de París (França). Treballà de venedor ambulant de retalls de teles als mercats de Levallois-Perret i de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), on sos col·legues l'anomenaven Pierre l'Apache. Des de finals de 1906 el seu nom apareix en el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie signant petits articles. A partir de 1907, es lligà sentimentalment amb Louise-Marceline Clément (Louise Hutteaux, de casada), anarquista neomaltusiana unida al grup editor de L'Anarchie, la qual l'ajuda en la venda pels mercats. Acostat al grup anarquista il·legalista conegut com la «Banda Bonnot» o dels «Bandits Tràgics», Jourdan albergà Raymond Callemin (Raymond la Science) quan aquest era buscat per la policia. El 7 d'abril de 1912 va ser detingut i durant l'escorcoll de casa seva la policia trobà dues pistoles Browning, material divers per a cometre desvalisaments i instrumental de cirurgia ginecològica. Tancat a la presó parisenca de La Santé, el 27 de febrer de 1913 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb els altres 21 membres del grup i condemnat a 18 mesos de presó per «encobriment i associació de malfactors». Algunes fonts barregen les seves dades amb Pierre Victorien Joseph Jourdan, nascut el 26 de juliol de 1883 a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i mort al front «per França» el 14 de març de 1915 a Tazouka (Marroc).

Pierre Jourdan (1887-?)

***

Marí Civera Martínez

Marí Civera Martínez

- Marí Civera Martínez: El 15 d'abril de 1900 neix a València (País Valencià) el professor mercantil, comptable, publicista, maçó i anarcosindicalista Marí Civera Martínez. Fou fill d'una família de classe mitjà. Estudià comptabilitat i treballà en una empresa consignatària de fustes del Grau valencià, alhora que estudià economia, disciplina que considerava fonamental per al progrés social i el sindicalisme. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 representà el Sindicat Únic d'Empleats de Comerç de València en el Congrés Nacional de CNT («Congrés de la Comèdia»); en aquest congrés la delegació de la qual formava part va ser l'encarregada de proposar la creació de Sindicats de Professions Liberals i Sindicats de Distribució per a enquadrar tècnics i intel·lectuals en la CNT, mesura que fou acceptada i que suposà un avanç en la direcció cap a les tesis del sindicalisme revolucionari. El 20 de gener de 1925 ingressà, sota el nom de Mario, en la francmaçoneria valenciana (Lògia «Patria Nueva»), de la qual aconseguí alts graus fins al final de la guerra civil. En 1930 fundà, edità i dirigí, fins al 1933, a València Cuadernos de Cultura, publicació quinzenal en forma de fulletó distribuïda per la revista anarquista Estudios, i després per Orto, i de la qual es publicaren gairebé un centenar de títols sobre diverses disciplines (economia, sindicalisme, sociologia, història, filosofia, etc.), sempre d'interès per al moviment obrer, i escrits per autors de diverses tendències polítiques (llibertaris, republicans, socialistes, comunistes, antimonàrquics, etc.). En 1931 publicà El sindicalismo. Historia, filosofía, economía, llibre del qual es publicaren 10.000 exemplars. Durant els anys republicans publicà articles en el periòdic El Luchador. Entre 1932 i 1934 dirigí la prestigiosa revista mensual valenciana Orto, on van publicar autors anarquistes, però també marxistes (Andreu Nin, Josep Renau, Ángel Pestaña, Valeriano Orobón Fernández, Émile Armand, etc.). En aquests anys intentà lligà els pensaments doctrinals marxista i liberal amb la pràctica anarcosindicalista i s'allunyà de l'anarquisme pur, en la línia d'Ángel Pestaña, Pierre Besnard i Christiaan Cornelissen, dels quals fou un dels seus divulgadors. En 1933 va treure una plaça per oposició a l'Institut del Vi i s'instal·là a Madrid. El març de 1934 participà en la fundació del Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña, del qual fou un destacat teòric, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, El Sindicalista. L'estiu de 1936 dirigí Pueblo, antic diari blasquista valencià. En 1937 fou membre fundador de la Secció d'Estudis Econòmics de l'Institut d'Estudis Valencians. El 28 de novembre de 1937 substituí Pestaña al capdavant del barceloní Mañana, periòdic de la Federació Catalana del Partit Sindicalista. L'11 de desembre de 1937, després de la mort de Pestaña, assumí la presidència d'aquesta partit. En acabar la guerra creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Després aconseguí embarcar cap a Mèxic, on s'establí. A partir de 1943 treballà com a gerent de producció de l'editorial mexicana Uteha, amb Estanislau Ruiz Ponseti i l'exmembre del Partit Sindicalista Agustí Cabruja Auguet. Al país asteca col·laborà en diverses publicacions, com ara CNT, Comunidad Ibérica, España Libre, Espoir, Horizontes, La Humanitat, Ilustración Ibérica, Mediterrani, Orfeó Català, Quaderns de l'Exili, etc. Entre les seves publicacions destaquen La política del porvenir (1928), Sindicalismo (1930), La formación de la economía política (1930), El marxismo. Origen, desarrollo y transformación (1930), El sindicalismo. Historia, filosofía, economía (1931), Socialismo (1931), El sindicalismo y la economía actual (1936), España contra el fascismo. La guerra civil desde el punto de vista internacional (1936), La sensibilidad en el mundo (1938), Rebelión del hombre (1948), Presencia del hombre (1957), La industrialización del espíritu: evolucion de las doctrinas sociales de vanguardia (1962) i El sindicalismo. Origen y doctrina (1963). Marí Civera Martínez va morir el 25 de maig de 1975 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Marí Civera Martínez (1900-1975)

***

Ricard Mestre Ventura

Ricard Mestre Ventura

- Ricard Mestre Ventura: El 15 d'abril de 1906 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) el militant anarcosindicalista i propagandista anarquista Ricard Mestre Ventura, també conegut com Ricarditu o José Riera i citat a vegades com Mestres o Mentre Ventosa. Havia nascut en una humil família; son pare, Ricard, vilanoví cenetista que feia feina a la Pirelli i sa mare, Francesca, era natural de Sant Martí Sarroca. Des d'infant s'obsessionà per la lectura, freqüentant assíduament amb un permís especial, ja que era prohibida a menors, la Biblioteca del Museu Balaguer de la seva ciutat i llegint els clàssics (Zola, Hugo, Tolstoi, etc.) i autors catalans (Pompeu Gener, etc.). Realitzà els estudis als escolapis, però rebutjar seguir la carrera sacerdotal i quan tenia 12 anys es declarà anticlerical i ateu i es posà a fer feina com a aprenent de diverses feines (tèxtil, fusta, etc.). En 1919 fou detingut arran d'una reunió clandestina. En 1922 feia feina de peó i organitzà un míting anarquista on intervingué Joan Peiró. En 1928 pertanyé al grup «Solidaridad». Entre 1929 i 1931 publicà i dirigí la revista quinzenal Estela. En 1930 dirigí Terra Lliure i fou membre fundador de les Joventuts Llibertàries i dos anys després assistí al Congrés de Madrid d'aquesta organització. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el març de 1930 fou elegit membre del Comitè Local d'aquest sindicat. Entre el 2 i el 4 d'agost de 1931, representant la Federació Local de Sindicats de Vilanova i la Geltrú, assistí al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya a Barcelona. En 1934 formà el «Grup A» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que era contrari a les actuacions de «Los Solidarios». Durant la repressió posterior als fets del 6 d'octubre de 1934, la Guàrdia Civil li va cremar el quiosc de llibres i de diaris --anomenat «Minerva» i que es trobava davant del cinema Diana de la Rambla barcelonina-- que regentava i gràcies a la família Orriols-Ferret pogué amagar-se i evitar l'empresonament. En 1936, quan l'aixecament feixista, formà part del Comitè de Defensa Local en representació de la CNT i fou membre del Consell Municipal, alhora que Jutge Popular (jutge de pau). En aquests dies salvà la vida de diverses persones de l'acció de grups d'incontrolats i la seva intervenció impedí que un grup d'exaltats destruís el retaule de l'església de Santa Maria de la Geltrú. Entre el 17 d'octubre de 1936 i el 20 de maig de 1938 fou regidor de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Durant la guerra publicà a Vilanova el Boletín Oficial, exercí de comissari cultural de la Brigada 133 --amb Francesc Carmona i Albert Samartín s'ocupava del periòdic mural de les Joventuts Llibertàries-- i dirigí Catalunya, on s'enfrontà durament amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El gener de 1939 s'exilià a França i, després de patir el camp de concentració d'Argelers durant cinc mesos, aconseguí arribar a Bordeus, on es reuní amb sa companya Hortensia Blanch Pita (Sílvia Mistral) i ambdós partiren amb el vaixell «Ipanema» des del port de Pauillac cap a Veracruz. Instal·lat a Mèxic en 1939, visqué venen llibres i com a marxant de pintura des d'una sala d'exposicions. Després treballà en una editorial, fet que el permeté fer amistat amb nombrosos escriptors (Octavio Paz, León Felipe, Moreno Villa, Gabriel Zaid, Enrique Krauze, etc.). Dedicat al món de la propaganda llibertària, fundà en 1940, amb Miquel A. Marín i Ramon Pla Armengol, «Ediciones Minerva» que publicà més de 200 llibres de diversos autors (Rocker, Garfias, Traven, etc.) --el primer llibre de l'editorial que publicà fou Éxodo, diario de una refugiada española, que escrigué sa companya amb un pròleg de León Felipe-- i la «Unión Distribuidora de Ediciones». En 1974 creà, amb les aportacions de Benjamín Cano Ruíz, Marcos Alcón, Eliseo Rojas, Ignacio Portilla i de Mestre mateix, la Biblioteca Social Reconstruir, centre de documentació anarquista que s'inaugurà en 1984 i que encara funciona actualment. A més de impulsar diverses revistes, com ara Estudios Sociales, Caos (1974-1981), Testimonios, que dirigí, etc.; col·laborà en nombroses publicacions, com Catalunya, Excélsior --on féu servir el pseudònim José Riera--, La Hora de Mañana, Más Lejos, Solidaridad Obrera, etc. Els deu últims anys els dedicà a promocionar el sindicalisme autogestionari del Frente Auténtico del Trabajo (FAT) entre els taxistes de la ciutat de Mèxic. Durant sa vida va fer de tot per guanyar-se la vida (paleta, teixidor, xofer, crític d'art, quiosquer, llibreter, editor, etc.), però el seu món eren els llibres. Ricard Mestre Ventura va morir el 13 de febrer de 1997 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Francesc X. Puig Rovira: «Ricard Mestre Ventura (Vilanova, 1906 - México, 1997», en Reembres, 13 (1997). pp. 25-28

***

"El Manco de La Pesquera" el dia de les seves noces (23 d'abril de 1933)

El Manco de La Pesquera el dia de les seves noces (23 d'abril de 1933)

- El Manco de La Pesquera: El 15 d'abril de 1908 neix a El Molinillo (La Pesquera, Conca, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Basiliso Patrocinio Serrano Valero, més conegut amb els malnoms d'El Manco de la Pesquera i Fortuna. Era el cinquè fill, el més petit, d'un matrimoni molt humil format pel cirurgià Francisco Serrano i per Rosario Valero, originaris d'Albacete. Quan encara no tenia un any son pare va morir. Ben aviat es posà de pastor, escrivint versos i llegint tot el que aplegava; també feia de barber. El seu malnom li ve perquè va perdre alguns dits de la mà esquerra quan preparava un explosiu per a les festes majors del seu poble. Amb l'adveniment de la II República s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Pesquera i sempre estigué en contra de les purgues contra els elements dretans i eclesiàstics del poble. El 23 d'abril de 1933 es casà a La Pesquera amb Rufina Monteagudo Ponce. Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en acabar el conflicte tornà al poble, però tot d'una fugí a la muntanya i el 15 de febrer de 1946 s'incorporà a la guerrilla anarquista quan casualment es troba amb una partida del grup de Requena en un atac a la central hidroelèctrica de Pajazo. El 2 de juliol de 1949 matà a l'alcalde de Santa Cruz de Moya (Conca), encara que alguns testimonis adjudiquen aquesta mort a la Guàrdia Civil. El 27 d'abril de 1952, quan estava preparant la seva evacuació a França, fou detingut per la Guàrdia Civil en un barranc a prop de Castiblanques, a Cofrents (Vall de Cofrents, País Valencià). Portat a la presó de València, fou jutjat i condemnat a mort el 4 de novembre de 1955. Basiliso Serrano Valero fou afusellat a les 7.15 hores del 10 de desembre de 1955 a la caserna militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) per un escamot de sis guàrdies civils al comandament d'un capità. Fou enterrat al nínxol 475 del cementiri de Paterna. El 9 de desembre de 2005 les seves restes foren exhumades i traslladades al cementiri de La Pesquera on foren enterrades l'endemà.

***

Presidència del IV Ple Nacional Extraordinari de la CNT (Tolosa, juny de 1952). D'esquerra a dreta, en primer pla: Bernardo Merino, Ramón Liarte, Helios Sánchez. Al fons: Felipe Seseña, Miguel Vallejo i Josep Juan Domènech

Presidència del IV Ple Nacional Extraordinari de la CNT (Tolosa, juny de 1952). D'esquerra a dreta, en primer pla: Bernardo Merino, Ramón Liarte, Helios Sánchez. Al fons: Felipe Seseña, Miguel Vallejo i Josep Juan Domènech

- Helios Sánchez: El 15 d'abril de 1909 neix a Molinicos (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Heliodoro Sánchez Fernández, més conegut com Helios Sánchez. Sos pares es deien Sinforiano Sánchez i Sixta Fernández. Fill d'una família humil i nombrosa, quan tenia set anys començà a treballar en diversos oficis (pastor, fustaire, segador, veremador, peó de la construcció, etc.). En 1925 entrà a fer feina de marmitó als Alts Forns de Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià), on va fer contacte amb l'anarcosindicalisme, i en 1928 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou membre de la Junta Sindical i delegat pel Port de Sagunt a diversos plens locals, comarcals i regionals. El juny de 1931 era secretari de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de València (País Valencià) En 1936 assistí al Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) de la CNT, mostrant-se sempre molt radical. El cop militar feixista juliol de 1936 l'agafà segant a Uncastillo (Saragossa, Aragó, Espanya), d'on pogué fugir cap a València i durant una temporada lluità en la «Columna de Ferro». Més tard abandonà el front i passà a treballar en la indústria de guerra, ocupant càrrecs orgànics. En 1939, amb el triomf franquista, intentà embarcar-se al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià), però va ser apressat i internat al camp de concentració dels Ametllers. Posteriorment passà al camp d'Albatera i a la cartoixa de Porta Coeli. Un cop alliberat s'incorporà a la lluita clandestina. El febrer de 1944 participà en el Ple de Madrid (Espanya) com a representant del Comitè Regional d'Aragó. El desembre de 1944 va ser detingut per la Brigada Politicosocial. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de reclusió i internat a la presó de Saragossa, d'on fou alliberat uns anys després. Continuà en la lluita clandestina com a membre del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Miguel Vallejo Sebastián. El març de 1950 va ser detingut breument i el maig de 1950 fugí cap a França. En el Ple de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) va ser repudiat i es decantà pel sector moderat. El 17 de juny de 1950, en el III Ple Nacional de Federacions Locals del Subcomitè Nacional, substituí Josep Juan Domènech com a secretari general de la CNT «possibilista». Intentà aproximar les dues fraccions confederals enfrontades, però no tingué èxit. En el IV Ple Nacional Extraordinari de juny de 1952 celebrat a Tolosa abandonà la secretaria, que va ser assumida per Miguel Vallejo Sebastián. Després d'això, s'establí a Tolosa, on continuà la lluita antifranquista. L'agost de 1957 representà les subdelegacions de Veneçuela, Bolívia i Argentina en el VII Ple de Federacions Locals i Nuclis de la CNT celebrat a Tolosa. L'agost de 1969, en el conflictiu Ple de Bordeus (Aquitània, Occitània), va ser expulsat de la CNT. Membre de la tendència editora del periòdic Frente Libertario, en 1973 assistí a la Conferència de Narbona (Llenguadoc, Occitània) celebrada per aquest sector. Helios Sánchez va morir el 29 de maig de 1988 a Portèth (Llenguadoc, Occitània).

***

José Hiraldo Aguilar

José Hiraldo Aguilar

- José Hiraldo Aguilar: El 15 d'abril de 1917 neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Hiraldo Aguilar. D'infant, i amb poca escola, començà a treballar als cortijos de Jerez en llargues i mal pagades jornades i començà a assumir el pensament llibertari ja present en son pare i son germà Francisco. El juliol de 1936 aconseguir fugir de la repressió feixista i combaté a la zona de Grazalema i a la serra de Ronda fins a la pèrdua de Màlaga; després aconseguí arribar a València per Almeria. Amb son germà Francisco, Granell i altres, s'enrolà en el grup «Los Incontrolables» de la 81 Brigada i lluità a Terol, on fou ascendit a sergent. En acabar la guerra patí presó, camp de concentració i batallons de treball fins al seu alliberament el juny de 1943. Instal·lat a València, milità en el «Grup Sud» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina fins al 1948, quan fugí a França per Andorra. Treballà i milità a La Rochelle; a Lió, on fou secretari de Propaganda; a Oullins, on fou secretari de Propaganda. La seva activitat es desplegà en l'organització de debats, actes culturals i musicals i en la premsa. En 1960 participà en el Congrés de Llemotges. Més tard s'instal·la a Marsella, on en 1966 fou nomenat secretari general de la CNT local i dos anys més tard de la Regional de Provença. En 1975, amb Morchón, Temblador i Fontaura, deixà la CNT de l'Exili mitjançant un manifest on manifestava les seves discrepàncies orgàniques. En 1978 es traslladà a Perpinyà. Els anys següents va viure a cavall entre Perpinyà i València. En 1980 fou nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de València. Va estar molt lligat a Progreso Fernández i a Fontaura. El 26 de juny de 1996 participà amb Francisco Umbral, César Vidal i Rafael Abella en un debat sobre la guerra civil en el programa «El Lector» de la Televisió Espanyola. Va fer servir nombrosos pseudònims (Octavio Aguilar, Paulino Vázquez, José María Sánchez) i col·laborà en nombrosos periòdics àcrates: Acción Libertaria, Andalucía Libertaria, Boletín Ródano-Alpes, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Fragua Social, Germinal, Ideas-Orto, El Luchador, Nervio, Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. En 1998 prologà el llibre de José Vergara Los hombres y las ideas. Es autor de Andalucía libertaria y mártir, Memorias de un rebelde andaluz (2006) i Crónicas de un rebelde andaluz (2007).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" de l'1 de maig de 1924

Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc L'Humanité de l'1 de maig de 1924

- Charles Chauvin: El 15 d'abril de 1938 mor a París (França) el propagandista anarquista Charles Chauvin. Havia nascut el 24 d'octubre de 1894 a Caden (Gwened, Bretanya). Es guanyava la vida fent d'obrer polidor. El març de 1923 va ser nomenat gerent del periòdic parisenc Le Libertaire i el 25 d'aquell mateix mes va ser detingut per «apologia del crim amb finalitat de propaganda anarquista» juntament amb el llibertari Brutus Emmanuel Marcereau, empleat de l'Assistència Pública, actor de teatre social i fill d'un advocat, que havia publicat en el número del 9 de març de Le Libertaire l'article «Pour Germaine Beront, faisons la connaître et aimer». Jutjats ambdós el 25 d'abril de 1923 pel XI Tribunal Correccional del Sena i defensats per Henry Torrès, van ser condemnats per «apologia del crim» a sis setmanes de presó i a 50 francs de multa. Més tard, el 19 d'octubre de 1923, fou condemnat en absència, amb Jean Bucco, pel XI Tribunal Correccional del Sena, per «apologia dels crims» de Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile Cottin, magnicida frustrat de Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. El 17 de gener de 1924 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa, juntament amb l'anarquista Marcel Lhomme, autor d'un article en defensa de l'amnistia publicat en Le Libertaire entre el 27 de juliol i el 3 d'agost de 1923, que fou condemnat a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. A la presó parisenca de La Sante, amb Gaston Meunier, Marcel Lhomme i Louis Loréal (Raffin), a partir del 20 de febrer de 1924 engegà una vaga de fam en solidaritat amb l'activista antimilitarista llibertària Jeanne Morand, empresonada per «antipatriota» i per apologia a la deserció i aleshores en vaga de fam. El 30 de març de 1924 va ser condemnat en absència a vuit mesos de presó i a 50 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència i apologia del crim» a resultes de dos articles publicats el març de 1923 en Le Libertarie, pena que fou reduïda a quatre mesos en l'apel·lació. Posteriorment va ser gerent de La Revue Anarchiste (1929-1936), fundada a París per Ferdinand Fortin, independent aquesta de tota organització llibertària. Charles Chauvin va morir el 15 d'abril de 1938 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Amparo Poch y Gascón

Amparo Poch y Gascón

- Amparo Poch y Gascón: El 15 d'abril de 1968 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la militant anarcofeminista i propagandista de la llibertat sexual Amparo Poch y Gascón. Havia nascut el 15 d'octubre de 1902 a Saragossa (Aragó, Espanya) en una família modesta. Després d'estudiar Magisteri, va ser una de les primeres dones a llicenciar-se en Medicina a la Universitat de Saragossa, premi extraordinari de llicenciatura en Medicina (1928-1929). Després dels seus estudis de Medicina i sociologia, va posar la seva saviesa al servei de les dones. Especialitzada en puericultura, imparteix cursos sobre educació sexual i maternitat responsable a ateneus i universitats. Cofundadora de «Mujeres Libres», juntament amb Mercedes Comaposada i Lucía Sánchez Saornil entre otras, en 1936, escriu nombrosos articles en diverses revistes llibertàries (Revista Blanca, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Generación Consciente, Estudios, Mujeres Libres, etc.) i fundarà el Grup Ogino. En 1936 va participar en la creació de la Lliga Hispànica contra la Guerra, secció espanyola de la Internacional de Resistents contra la Guerra (WRI). Durant la Revolució va ser nomenada directora de l'Assistència Social a València i s'ocuparà dels nins refugiats a les granges escoles a Madrid, col·laborant estretament amb Frederica Montseny en el Ministeri de Sanitat --el càrrec de ministra de Sanitat s'havia pensat per a ella, però finalment va ser rebutjada per la seva pertinença a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937, a Barcelona, participa en el projecte del Casal de la Dona Treballadora, lloc de trobada, intercanvi i educació per a les dones. En 1939, durant el seu exili a França, intentarà ajudar a milers de refugiats confinats als camps de concentració enquadrada en la Creu Roja República Espanyola. Establerta a Tolosa de Llenguadoc, dirigirà l'Hospital de Varsòvia de la ciutat, on passaran nombrosos guerrillers espanyols. Sempre disposada a socórrer refugiats i practicar la solidaritat li va sorprendre la mort quan es disposava a traslladar-se a Algèria per atendre els ferits de guerra en lluita contra l'imperialisme francès. Va publicar, a més de la novel·la breu Amor, La cartilla de consejos a las madres (1931), La vida sexual de la mujer (1932) i Elogio del amor libre (1936), entre altres obres. El 15 d'octubre de 2002, data del centenari del seu naixement, el rector de la Universitat de Saragossa, Felipe Pétriz, va descobrir la placa que batejar una de les sales del Paranimfs Universitari amb el nom d'Amparo Poch; un carrer de Saragossa també porta el seu nom.

***

Necrològica de Cinta Blanch Coello apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 22 de setembre de 1974

Necrològica de Cinta Blanch Coello apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de setembre de 1974

- Cinta Blanch Coello: El 15 d'abril de 1974 es enterrada a Las Cabanas (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Jacinta Blanch Coello (Cinta Blanch). Havia nascut cap el 1908 a Arnes (Terra Alta, Catalunya). Buscant feina s'instal·là a Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i esdevingué companya de Pere Morató Queraltó, amb qui milità en la CNT del Penedès. El 29 de juliol de 1933 va ser detinguda, juntament amb son company, acusada d'haver participat en l'aixecament revolucionari del gener d'aquell any i de tenir un dipòsit d'armes. Durant la Revolució de 1936 la parella fou membre de la col·lectivitat d'Aldover (Baix Ebre, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà els Pirineus i s'instal·là a Las Cabanas i amb son company milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població.

***

Acracio Bartolomé Díaz

Acracio Bartolomé Díaz

- Acracio Bartolomé Díaz: El 15 d'abril de 1978 mor a Marsella (Provença, Occitània) el periodista i militant anarcosindicalista Acracio Bartolomé Díaz. Havia nascut el desembre 1901 a Gijón (Astúries, Espanya) en un família llibertària. Des dels 11 anys va fer feina a la fàbrica de vidres «La Industria», al costat dels cenetistes Florencio Entrialgo i Bedriñana, i es va afiliar ben aviat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), aprofundint el seu pensament amb la lectura i les classes d'Eleuterio Quintanilla. La seva tasca periodística sembla que va començar en Solidaridad Obrera de Gijón --signava els articles sota el pseudònim El hombre que ríe-- i entre 1917 i 1918 va patir la seva primera detenció, cosa que posteriorment serà freqüent. Va fer, no sense problemes, el servei militar a Gijón i va formar part d'una coral, que va haver d'abandonar després de negar-se a cantar davant el príncep d'Astúries. El 21 de març de 1924 va ser iniciat en la lògia maçònica «Riego número 2», arribat al grau de Mestre Maçó (3r) l'octubre de 1927; va tenir una intensa activitat en aquesta organització fins al 1930, deixant de participar amb tanta freqüència a partir de 1932. Durant la dictadura de Primo de Rivera va conspirar i es va veure obligat a exiliar-se a França després de la «Santjonada» de 1926. A partir de 1927 es va afiliar a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però sense participar en idees ni accions violentes. Amb la República va dirigir importants publicacions confederals i llibertàries, com ara l'òrgan de la Confederació Regional de la CNT asturiana Solidaridad (1931-1933), amb José María Martínez i Segundo Blanco, i CNT de Gijón, fins a la caiguda d'Astúries. Va participar en gires propagandístiques --mítings a Mieres i La Felguera en 1931, a Gijón l'agost de 1932, i a La Felguera en 1933-- i va ser redactor de CNT de Madrid. Va assumir les tesis trentistes i va signar el primer projecte de l'Aliança Obrera asturiana. El desembre de 1933 el periòdic Solidaridad va ser suspès i la plana major cenetista asturiana va ser empresonada. Des de la presó d'El Coto de Gijón, juntament amb altres companys anarquistes, es van manifestar partidaris de la formació, amb la Unió General del Treball (UGT) i altres forces polítiques i sindicals, de l'Aliança Obrera Revolucionària, embrió de la revolució d'octubre asturiana. Quan va fracassar aquesta, va ser novament empresonat a El Coto, d'on va poder fugir amb altres companys el maig de 1935 i passar la frontera a França. Detingut arran de la Revolució asturiana 1934, va aconseguir fugir el maig de 1935 i passar la frontera a França. Amb el triomf del Front Popular el febrer de 1936 va retornar a la Península i representà Astúries en el Congrés de Saragossa, on va defensar l'aliancisme tot exigint responsabilitats, i va fer d'orador en el míting de clausura. Quan va començar la guerra va assumir la direcció del Comitè de Control de Premsa i d'Impremta dependent del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT, que va confiscar i col·lectivitzar els tres periòdics de Gijón (La Premsa, El Noroeste i El Comercio), que reaparegueren el 26, 28 i 29 de juliol de 1936 respectivament. Des de les seves pàgines alliçonava els companys perquè acceptessin la militarització. També va formar part del Comitè de l'Aliança CNT-UGT de Gijón. El 28 de juny de 1937, com a representant del grup Orto de la FAI, va assistir a una reunió per parlar sobre la possible compatibilitat de la maçoneria amb la FAI i en la qual va defensar l'ingrés d'anarquistes en la maçoneria ja que «maneja els fils de la política internacional». A partir de gener de 1937 va dirigir el periòdic CNT fins al 20 d'octubre de 1937 amb la caiguda de Gijón a mans de l'exèrcit feixista. Després es va traslladar a Catalunya, on va dirigir CNT de Barcelona fins a la derrota final el febrer de 1939 i va rebutjar ser secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la FAI. En acabar la guerra es va exiliar a França i, després de diversos camps de concentració (Argelers, etc.), durant l'ocupació nazi, va fugir de París i d'altres indrets, alhora que participava activament en la reconstrucció de la CNT i del moviment llibertari. Va assistir al Ple de Marsella de 1943 i va ser el primer secretari general de la CNT de Provança. Un cop derrotats els alemanys i celebrat el Congrés de París de 1945, es va alinear amb els possibilistes, com gairebé tots els asturians, i va fer mítings commemoratius de la República espanyola, aliancistes i amb la UGT a diverses poblacions (Marsella, Carcassona, Perpinyà, etc.), mentre desenvolupava tasques periodístiques. Es va instal·lar a Marsella, on a partir de 1945 va dirigir la revista Hoy, des d'on va defensar la subordinació de l'exili a l'interior i la continuació de l'aliancisme, tesis assumides pel Subcomitè Regional d'Astúries, Lleó i Palència. Entre 1955 i 1957 va ser responsable d'Antena. En 1964 i 1965 va encarregar-se de l'edició extraordinària d'Asturias, a més de col·laborar contínuament en España Libre, portaveu dels possibilistes. També va publicar articles en La Premsa i La Tierra. És autor de l'obra dramàtica valleinclanesca Una ciudad que despierta i Vergüenza del mundo (1946).

***

Cristòfol Pons Tortella

Cristòfol Pons Tortella

- Cristòfol Pons Tortella: El 15 d'abril de 1998 mor a Andorra la Vella (Principal d'Andorra) l'anarquista i anarcosindicalista Cristòfol Pons Tortella, conegut com El Rubio o Tòfol. Havia nascut el 26 de juny de 1907 a Ciutadella (Menorca, Illes Balears). Obligat per sa família, estudià al seminari, però ben aviat l'abandonà i en 1920 va ser enviat a Cuba on tenia familiars. A l'illa caribenya se li va intentar fer un «home de profit», però el seu esperit aventurer l'allunyà dels negocis familiars. Entrà en contacte amb el grup del bandejat Potomacho, que vivia al marge de la llei a les muntanyes cubanes, i gràcies a ell conegué el destacat militant anarquista Domingo Miguel González (Domingo Germinal), que el va introduir en el pensament llibertari a través de la lectura. En 1927 retornà a Ciutadella, milità en el moviment anarcosindicalista menorquí i fou nomenat secretari de la Federació Obrera de la localitat. Entre 1932 i 1936 visqué a Palma fent de sabater i formant part del sector anarcosindicalista de la Societat de Sabaters «La Igualtat», de la qual fou president. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera, que dirigí un temps, i en el qual també va escriure el seu amic Domingo Germinal. Durant la vaga general de novembre de 1933 encapçalà el Comitè de Vaga i el 21 de novembre, durant una manifestació, va ser ferit en un enfrontament amb la força pública produït en ple carrer Sant Miquel de Palma. Membre dels grups de defensa confederal, intentà un atemptat contra la vida de Francisco Franco Bahamonde, aleshores comandant militar de les Illes Balears, a les portes de la Seu, però no es portà a terme perquè en el moment just es creuà un infant. A finals de 1934 participà en la fundació de l'Ateneu de Divulgació Social «La Llibertat» al barri de la Soledat de Palma, del qual va ser nomenat vicepresident. L'1 de desembre de 1935 presidí el míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre Balear de Palma després de dos anys sense que el sindicat anarcosindicalista illenc fes actes públics. Des de març de 1936 es trobava a Barcelona (Catalunya) i participà en les lluites de carrer de juliol d'aquell any arran de l'aixecament feixista. Durant aquells dies, amb cinc companys (Antoni Gelabert, Justo Donoso, Cresencio Sáez, Mateu i Francisco Sansano Navarro), creà a Barcelona el grupet anarquista «19 de juliol». L'agost de 1936 participà, amb sos companys del «19 de juliol», molt activament en l'organització l'expedició republicana de reconquista de Mallorca encapçalada pel capità Alberto Bayo i durant l'ocupació d'Eivissa edità, amb Justo Donoso, Àngel Palerm Vich i A. G. Gilabert, l'edició eivissenca de Cultura Obrera que sortí a partir del 10 d'agost. Va ser nomenat representant de l'anarquista Columna Roja i Negra davant l'Estat Major de Bayo, jugant un paper important en el desembarcament de Portocristo. Després de la desfeta d'aquest intent de reconquista retornà a Barcelona, participà en l'experiència col·lectivitzadora i el 30 d'octubre de 1936 fou nomenat comissari de la Pell, encarregat de les indústries socialitzades d'aquest ram, de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. Durant els fets de «Maig del 1937» lluità als carrers. Després de la guerra creuà els Pirineus. Durant l'ocupació nazi va fer d'enllaç fronterer pirinenc dels grups guerrillers alhora que treballava de llenyataire en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A Pau (Aquitània, Occitània), regentà una tenda, la rebotiga de la qual serví per fer reunions i conspiracions antifranquistes; amb suport logístic (abastar els grups, falsificar documents, subornar gendarmes, etc.) ajudà la guerrilla llibertària, sobretot la dels germans Sabaté Llopart. En morir el dictador Franco retornà a Mallorca i s'establí en una barraca de pescadors abandonada a s'Estanyol (Llucmajor, Mallorca) la qual va adobar i va fer habitable. Participà en la reconstrucció confederal a Mallorca i a partir de 1988 formà part de l'Ateneu Llibertari Estel Negre. En aquests anys va fer continus viatges a Andorra, on vivien ses filles, i a França. Feu una viatge a Cuba per rememorà les seves aventures juvenils. Cristòfol Pons Tortella va morir el 15 d'abril de 1998 a Andorra la Vella (Principal d'Andorra). El 24 d'abril de 1999 l'Ateneu Llibertari Estel Negre li reté un sentit homenatge al seu local.

Cristòfol Pons Tortella (1907-1998)

***

José Martín-Artajo fotografiat per Phil Ruff (Londres, 1976)

José Martín-Artajo fotografiat per Phil Ruff (Londres, 1976)

- José Martín-Artajo: El 15 d'abril de 2005 mort a Girona (Gironès, Catalunya) l'escriptor, poeta, diplomàtic i militant anarquista José Ignacio Martín-Artajo Saracho, conegut com Artajo. Havia nascut el 8 de juny de 1932 a Madrid (Espanya). Fill d'una família burgesa i molt catòlica, son pare, Alberto Martín-Artajo Álvarez, va ser president d'Acció Catòlica i ministre d'Assumptes Exteriors d'Espanya durant el règim franquista. Estudià nou anys amb els jesuïtes, es llicencià en Dret i treballà com a diplomàtic durant set anys (República Federal d'Alemanya, Líbia, etc.). D'antuvi socialista, es va radicalitzà a partir dels anys cinquanta i en 1967, quan treballava com a secretari de l'Ambaixada espanyola a Atenes i es produí l'aixecament militars dels coronels, decidí abandonar la carrera diplomàtica i es declarà anarquista militant. Perseguit per les autoritats franquistes, en 1968 se li retirà el passaport diplomàtic i se li posà en la llista de crida i cerca per jutjar-lo en un consell de guerra, per la qual cosa s'exilià a Londres (Anglaterra). En l'exili treballà en diverses feines, fins i tot de peó de paleta, i finalment entrà a fer feina al llibertari Centre Ibèric londinenc. En aquests anys desenvolupà la seva passió literària que havia començat en l'adolescència i que produí més d'un centenar de manuscrits, gairebé tots inèdits. A Londres va fer íntima amistat amb Miguel García García, els germans Gurucharri, Albert Meltzer i Stuart Christie, entre d'altres. En 1974 el seu testimoni va ser recollit en el documental de Jorge Semprún Les deux mémoires. Després de la mort del dictador Francisco Franco, a mitjans de 1977, quan encara l'ordre de crida i cerca era vigent, retornà a la Península i s'afilià al Sindicat de l'Administració Pública de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya), no sense debat, ja que molts «ortodoxes» consideraven que era inapropiat que un diplomàtic milités en l'anarcosindicalisme encara que estigués en excedència obligada. L'Exèrcit espanyol el volgué jutjar per haver escrit en Cuadernos de Ruedo Ibérico el text «El general Moscardón». Participà activament en les reivindicacions per a la recuperació del patrimoni confederal usurpat pel «Sindicat Vertical» i en una d'aquestes accions a Igualada va ser detingut. El juliol de 1979 aconseguí arranjar la seva situació legal i que fos readmès en la carrera diplomàtica, encara que baixà en l'escalafó 280 posicions. El desembre de 1979, amb Luis Andrés Edo i Víctor León, ocupà simbòlicament l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam per exigir el retorn dels arxius de la CNT. Amb son amic Miguel García creà el bar La Fragua, al carrer de la Cadena de Barcelona, que ben aviat es convertí en un centre d'activitats llibertàries i de reunió. Participà en diferents debats anarquistes a Barcelona (1978 i 1982) i a Prat (1981). En 1987 va ser destinat com a agregat cultural de l'Ambaixada espanyola a Caracas (Veneçuela) i després a Brasília (Brasil); en aquests indrets intervingué el diversos projectes llibertaris, especialment ateneus, alhora que ajudà els companys perseguits que passaven per aquests països. Va preparar edicions de llibres de Jorge Semprún, Gustavo Durán Martínez --Lucy, filla d'aquest, va ser sa companya un temps-- i Andrés Edo. Fou un gran especialista de la filosofia xinesa. L'abril de 2004 aconseguí el tercer premi del «IV Concurs E-Poemes» de La Vanguardia amb el titulat Jivâtman. Els últims anys de sa vida, ja malalt, visqué a Massanes (La Selva, Catalunya). Trobem textos seus en Askatasuna, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Frente Libertario, Solidaridad Obrera, etc. Entre les seves obres destaquen Historia de la desaparición de Porfiria Santillana, fregona española en país superdesarrollado (1970), Historia de subdesarrollo (1970), Horizonte español (1972, amb altres), Fiesta a oscuras (1975) i Tigre Jack i otras prosas feroces (1980). Luis Andrés Edo en les seves memòries La CNT en la encrucijada (2006) diu que només dos únics personatges li han influït en la seva trajectòria militant, el primer José Martín-Artajo --Andrés Edo i Artajo eren coneguts com «El Dúo Dinámico»-- i Líber Forti.

***

Josep Puig Serrau

Josep Puig Serrau

- Josep Puig Serrau: El 15 d'abril de 2008 mor a Autariba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Puig Serrau. Havia nascut el 9 de febrer de 1909 a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent). Fill d'una família llibertària, quan tenia tres anys aquesta s'instal·là en una petita vila a prop de Lleida; hi visqué fins als 11 anys llevat d'una temporada a Fraga. Quan tenia 10 anys començà a treballar i cap al 1920 s'establí a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Amb 14 anys treballà en la construcció com a paleta i s'afilià a l'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la instauració de la II República milità activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT --carnet confederal número 4 (son germà Gregori en tenia el número 1). El 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament revolucionari i en la presa de l'Ajuntament de Terrassa, fets pels quals va ser detingut i empresonat a Barcelona; jutjat amb altres companys en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó. En 1936 col·laborà en el periòdic Vida Nueva, de Terrassa. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, s'integrà en els Grups de Defensa de Costes a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i poc després en una unitat confederal amb la qual lluità al front d'Aragó fins el final de la guerra. En 1939 va ser detingut a Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera. Finalment pogué fugir del camp i, després d'un any amagat per les muntanyes, el març de 1940 creuà els Pirineus. Fins al final de la II Guerra Mundial visqué com pogué i després s'instal·là a Autariba, on formà part de la CNT local. Josep Puig Serrau va morir el 15 d'abril de 2008 a Autariba (Llenguadoc, Occitània).

Josep Puig Serrau (1909-2008)

---

[14/04]

Anarcoefemèrides

[16/04]

Escriu-nos


Actualització: 18-07-17