---

Anarcoefemèrides del 15 d'abril

Esdeveniments

Ple del I Congrés Obrer de Brasil (Rio de Janeiro, 1906)

- Creació de la Confederació Obrera Brasilera: Entre el 15 i el 20 d'abril de 1906 es realitza a la seu del «Centro Galego» de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), a iniciativa de la Federació Obrera Regional de Rio de Janeiro, el I Congrés Obrer de Brasil. Després de la primera gran vaga general, esdevinguda a finals de 1905 al port de Santos, fracassada per la repressió policíaca, les organitzacions de treballadors van proposar la realització d'un primer congrés obrer brasiler. Hi van participar unes 40 organitzacions (treballadors gràfics, estibadors, fusters, capellers, pintors, ferroviaris, marbristes, maquinistes terrestres, reparació naval, obrers cafeters, miners, etc.) de diversos Estats brasilers (Rio de Janeiro, São Paulo, Pernambuco i Ceará) i malgrat que els delegats socialistes van intentar crear un nou partit polític a partir del congrés, van prevaler rotundament les idees anarquistes. Els principals temes de discussió van ser la relació entre partit i sindicat, l'organització de mítings per al Primer de Maig, si l'Assistència Social era una funció del sindicat, la necessitat d'una Confederació Brasilera per fer arrelar a tot el país les principals lluites obreres (augment de salaris, jornada de 8 hores, dret d'organització i de reunió) i la manera d'organització sindical. En primer terme es va aprovar la creació de la Confederação Operária Brasileira (COB, Confederació Obrera Brasilera), l'estructura organitzativa i tàctiques d'acció es van inspirar en gran part en l'anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT) francesa. El Congrés va adoptar el sistema federatiu i va reivindicar l'autonomia obrera enfront dels partits polítics. La COB estaria formada per federacions locals o estatals d'indústria o d'ofici, per federacions locals o estatals de sindicats, per sindicats aïllats de llocs on no existeixin federacions locals o estatals o d'indústria o d'ofici confederades. Els sindicats de la Confederació estaran formats exclusivament per treballadors assalariats i que tinguin com a base d'acció la resistència. El sindicat ha de tenir un caràcter pedagògic i de lluita, rebutjant l'Assistència Social. La COB no pertanyerà a cap escola política o doctrina religiosa, i no podrà prendre part en eleccions, manifestacions partidistes i religioses. Els membres de la Comissió Confederal no podran tenir cap atribució de poder o de comandament. El lliure pacte federatiu ha de garantir l'autonomia total d'individus i de societats obreres. Els càrrecs no seran remunerats. Les modalitats d'acció són les mateixes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT): acció directa, vaga parcial o general, boicot, sabotatge, manifestacions, etc., variables segons la conjuntura. Va tenir la seu provisional al carrer de l'Hospicio, 156, de Rio de Janeiro. Ramiro Moreira Lobo va ser el seu primer secretari general. La COB, que va començar realment les seves activitats a partir de 1908, any que portarà a terme dures vagues, sobretot per la jornada de vuit hores, i els anys següents activarà campanyes de caire antimilitarista i contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. El setembre de 1913 va realitzar el seu II Congrés Obrer, amb la presència de més de cent delegats de gairebé totes els Estats brasilers. Aquest mateix any va començar-se a editar a Rio de Janeiro el periòdic A Voz do Trabalhador, que tirarà 4.000 exemplars; entre els seus principals col·laboradors figuraven Manuel Moscoso, Motta Assunçao, Carlos Días i José Romero. El major apogeu de la COB en aquest anys es donarà el juliol de 1917 quan una vaga general exigint augment salarial aturarà la ciutat de São Paulo durant alguns dies. En 1922 la COB s'adherirà a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caire anarcosindicalista.

***

Portada de Páginas Libres

- Surt Páginas Libres: El 15 d'abril de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Páginas Libres. Filosofía. Ciencia. Sociología. Literatura y Crítica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 12 (30 de novembre de 1907) passarà a tenir periodicitat mensual. El grup editor era el mateix d'El Productor i d'altres periòdics d'aquesta editorial i es tirava a l'impremta de F. Cuesta. Hi van col·laborar A. López Rodrigo, José Torralvo, Ramón Baños Martínez, Oibrony i Teresa Claramunt, entre d'altres. En sortiren 14 números, l'últim el 30 de gener de 1908, i deixà de publicar-se quan Leopoldo Bonafulla, responsable de l'edició, fou empresonat.

***

Capçalera de Gli Scamiciati

- Surt Gli Scamiciati: El 15 d'abril de 1913 surt a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzacional Gli Scamiciati. Periodico quindicinale operaio (Els Descamisats. Periòdic quinzenal obrer). Va ser editat i dirigit per Giovanni Gavilli i Lato Latini, que l'estampà a la seva impremta, i la gerència la portà Luigi Laguzzi. Van formar part d'aquest grup Silvio Celestino Corio, Attilia Pizzorno, Giovanni Rolando, Carlo Paolo Scalvini, Segatta, R. Siglich i Giovanno Zunino, entre d'altres. Polemitzà durament amb el corrent anarquista pro organització i l'anarcocomunisme d'Errico Malatesta. En sortiren 30 números, l'últim el 27 de juny de 1914; posteriorment, el 12 de març de 1946, en sortí un únic número amb la mateixa capçalera. Aquest mateix grup havia tret un únic número (29 de març de 1913) d'un periòdic semblant, Lo Scamiciato, que després de la Gran Guerra publicà 14 números entre l'1 de març de 1920 i l'1 de novembre de 1921 a Pegli (Ligúria, Itàlia).

***

Un exemplar de L'Adunata dei Refrattari

- Surt L'Adunata dei  Refrattari: El 15 d'abril de 1922 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista italoamericà del corrent «antiorganització» L'Adunata dei Refrattari (L'Assemblea dels Refractaris). Es va distribuir clandestinament en la Itàlia feixista. Entre 1922 i 1954 Osvaldo Maraviglia va ser el seu editor i administrador, i sota la direcció de Max Sartin (Raffaele Schiavina) s'assegurarà la publicació fins 1971, convertint-se en un fòrum internacional amb nombrosos col·laboradors a Europa i a Sud-amèrica, moltíssims d'ell anarquistes molt influents (Borghi, Malatesta, Nettlau, Bertoni, D'Andrea, Di Domenico, Berneri, Schiavina, etc.). Com que tenia impremta pròpia, va editar una bona col·lecció de fulletons sobre temes neomaltusians. Els arxius del periòdic entre els anys 1923 i 1940 es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera de Bandiera Nera

- Surt Bandiera Nera: Per l'abril de 1929 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic en llengua italiana Bandiera Nera. Mensile anarchico rivoluzionario. A partir del número 17 (maig de 1931) el subtítol serà «Anarchico rivoluzionario». Aquesta publicació estava editada pel col·lectiu d'anarquistes italians exiliats a Bèlgica, amb el suport de llibertaris de llengua francesa. Entre els editors responsables figuraven Giuseppe Bifolchi (Viola), director, i Hem Day, gerent. Hi van col·laborar Angelo Bartolomei, Gigi Damiani i Sébastien Faure, entre d'altres. Aquesta publicació es mostrà contrària al fet que els anarquistes s'adherissin a la francmaçoneria i es declarà obertament atea i anticlerical. Entre el número 14 (maig de 1930) i el número 15 (agost 1930) hi hagué una important interrupció temporal. En sortiren 17 números, l'últim el maig de 1931.

***

Capçalera de La Obra

- Surt La Obra: Per l'abril de 1936 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual La Obra. Publicación anarquista. En sortiran 83 números fins al 1952.

***

Portada de l'edició de la conferència (1937)

- Conferència d'Alfonso de Miguel: El 15 d'abril de 1937 l'anarquista i anarcosindicalista Alfons Miguel Martorell (Alfonso de Miguel), aleshores delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), pronuncia a València (País Valencià) la conferència «La guerra de España ante la situación de Europa». El ponent alertà de la situació global internacional en la que s'havia d'emmarcar la guerra espanyola. Aquesta conferència va ser publicada aquell mateix any per la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la CNT.

***

Capçalera del primer número de L'Anarchiste

- Surt L'Anarchiste: Per l'abril de 1952 surt a Malakoff (Illa de França, França) el primer i únic número del periòdic L'Anarchiste. Bulletin Intérieur de la Commission d'Études Anarchistes, lligat a la Federació Anarquista. Els principals col·laboradors en van ser Henri Bouye, Maurice Joyeux i Georges Vincey. Roger Auchere en va ser l'editor responsable. Cal dir que nombrosos periòdics portaren aquest títol abans: en 1886, en 1898-1899 a Bèlgica i en 1907 a París. Aquest butlletí serà continuat per L'Entente Anarchiste, que publicarà cinc números entre el 30 d'octubre de 1952 i el 8 de febrer de 1953.

***

Capçalera de Le Rail Enchaîné [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Rail Enchaîné: Per l'abril de 1953 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Rail Enchaîné. Organe de l'Alliance Syndicale des Cheminots Anarchistes de France [ASCA] et de l'Union Française (El Rail Encadenat. Òrgan de l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de França i de la Unió Francesa). Portava l'epígraf «Defensar la jerarquia és trair el proletariat. Contra la jerarquia, contra els "tartufos" (hipòcrites)». Existí una primera època (1944-1953) en format butlletí imprès amb vietnamita que publicà almenys 14 de números. El gerent d'aquesta nova sèrie va ser Fernand Robert i trobem articles de Raymond Beaulaton, Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, N. Juliot, Paul Mauguet, Franc Nohain, Roger A. Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Rouleau, entre d'altres. També es van publicar alguns articles col·lectius de la Comissió Administrativa de l'ASCA. A partir del número 7, de gener de 1954, sortí encartat conjuntament amb el periòdic L'Anarchie, c'est l'ordre, de la Unió Sindical del Treball Anarquista (USTA). En sortiren 11 números, l'últim el juny de 1954. Entre 1955 i 1967 militants de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) publicaren una vintena de números d'una nova sèrie d'aquesta mateixa capçalera i encara sortiran vuit números entre abril de 1973 i 1976 editats pels ferroviaris comunistes llibertaris parisencs.

***

Portada d'Anarchisme et non-violence

- Surt Anarchisme et non-violence: Per l'abril de 1965 surt a París (França), com a resultes del discurs encetat sobre l'ús de la violència en la guerra d'Algèria, el primer número de la revista trimestral Anarchisme et non-violence. La idea de crear una «unió anarquista d'estudis i d'acció no-violenta» es va començar a gestar el juliol de 1964. En la redacció col·lectiva, influenciada per pensadors com Lanza del Vasto, B. de Ligt, Vinoba o Gandhi, formada per André Bernard, Marianne Enckell, Macel Viaud i Denis Durand, s'adjuntaran nombrosos col·laboradors (Patrice Antona, Anita i André Bernard, Jean-Pierre Bertrand, Daniel Besançon, Pepe Beunza, Claude Borgne, Claude i Michel Bouquet, Christian Carré, Joël Chapelle, Jean Coulardeau, Michel David, Hem Day, Germaine i Alain Depoorter, François Destryker, Bruno Dulac, Denis Durand, Jean-Michel Fayard, Armel Gaignard, Lucien Grelaud, Christian Heck, Gaston Jambois, Janin, Marie Laffranque, Jean Lagrave, Rose-Marie Lagrave, Jean-Pierre Laly, Claude Le Scribe, Jean-Pierre Machy, Marie Martin, Dominique Marty, Christian Mériot, Marie-Christine Mikhaïlov, Maurice Montet, Jacques Moreau, Dominique Morel, René Nazon, Bernard Péran, Philippe Poggi, André Portal, Paul Sempé, Pierre Sommermeyer, Michel Tepernowski, Jacky Turquin, Dominique Valton, Bernard Vandewiele, Michèle i Marcel Viaud, entre d'altres) interessats a desenvolupar les idees llibertàries no-violentes. A partir del número 11-12 (1968) la revista s'adherirà a la Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i a partir del número 26, en tant que membre col·lectiu, al CIRA. Deixarà de sortir, després de 33 números, en 1974. El 22 d'agost de 2006 sortirà la revista digital Anarquisme et non-violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva de l'editada entre 1965 i 1974 i on s'hi pot consultar l'arxiu.

Naixements

Notícia de l'expulsió d'Alfonso Danesi publicada en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 20 de novembre de 1882

- Alfonso Danesi: El 15 d'abril de 1834 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Alfonso Danesi, també conegut com Alphonse Danesi, i que va fer servir el pseudònim de Dannato. Sos pares es deien Pietro Danesi i L. Brunori. Tipògraf de professió, també va fer feines de comptable. Després de lluitar en les files de Giuseppe Garibaldi, durant els anys setanta milità activament en el moviment anarquista de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), treballà de tipògraf en La Voce del Popolo i fou un dels màxims representants locals de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) bakuninista. Instal·lat a Ginebra (Ginebra Suïssa), entre 1873 i 1875 col·laborà en el periòdic anarquista ginebrí Il Proletario, dirigit pel confident de la policia Carlo Terzaghi, amb qui va trencar el 15 d'agost de 1875 amb la publicació d'un manifest en la premsa socialista italiana, també signat per Cesare Cesari, Lodovico Cattani i Gaetano Dimini, on es denunciaven públicament les seves maniobres d'espionatge i de delació –«terzaghiare» es va convertir en els cercles anarquistes en sinònim d'«espiar». En aquesta època mantingué correspondència amb l'anarquista Arturo Ceretti. Entre el 14 i el 15 de març de 1879 va imprimí a la seva impremta ginebrina («Tipografia Italiana» o «Tipografia dell'Internazionale») i aferrà als carrers de Ginebra el pasquí de color vermell Italia, 14 marzo 1879, on s'amenaçava la burgesia i la monarquia, i de mort el rei Humbert I d'Itàlia si complia l'ordre d'execució de l'anarquista Giovanni Passannante, fet pel qual va ser expulsat el 29 d'abril de 1879 de Suïssa, juntament amb els companys Sebastiano Casadio (Cavina), Francesco Ginnasi (Grimasi), Errico Malatesta, Luigi Mercatelli (Alfonsine) i Vito Solieri) –aquesta expulsió amb tota probabilitat es deu a Carlo Terzaghi. De bell nou a Itàlia, entre el 27 de setembre i el 7 d'octubre de 1879 va ser processat pel Tribunal de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) amb altres 24 companys de l'AIT (Alfeo Amati, Giovanni Arlotti, Pellegrino Bagli, Ferdinando Bigi, Pompeo Brunelli, Secondo Capellini, Filippo Cecchini, Alceste Cipriani, Domenico Crancolini, Alceste Faggioli, Pompeo Fantini, Sesto Fortuzzi, Gallo Galli, Vittorio Grazia, Alfonso Leonesi, Girolamo Lotti, Giovanni Maroncelli, Giuseppe Pedrizzi, Pilade Rossi, Enrico Squadrami, Attilio Tosi, Vittorio Valbonesi, Ferdinando VAlduccì, Caio Zauli) per «associació criminal», però finalment tots van ser absolts. A començament dels anys vuitanta, el trobem a Lió (Arpitània), on refugiava companys i servia com a enllaç i bústia de nombrosos militants italians buscats a Itàlia. A resultes d'una gran agafada d'anarquistes, el 8 de novembre de 1882 se li va notificar, al seu domicili del número 14 del carrer Stella de Lió, la seva expulsió de França, mesura que es va fer efectiva vuit dies després, i es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica). En aquest país trobà el suport de l'advocat anarquista belga Georges Lorand, que li va ajudar econòmicament i li donà feina d'impressor en el seu periòdic La Réforma, on també hi col·laborà. En aquesta època es dedicà a la distribució d'exemplars de la premsa anarquista francòfona (Ni Dieu ni Maître, La Liberté, La Réforme, etc.) entre els estudiants de Brussel·les i mantingué estretes relacions amb destacats anarquistes (Jacques Gross, Pietr Kropotkin, Errico Malatesta, Johann Most, Élisée Reclus, etc.). Esdevingué una mena d'intermediari entre els moviments anarquistes belga i italià. També desemmascarà Tito Zanardelli, sospitós d'haver traït Amilcare Cipriani. En 1885 es va casar i en 1890 emigrà a Bucarest (Romania). En 1894 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes a vigilar establerta per la policia de fronteres francesa. En 1895 retornà definitivament a Brussel·les, on ja no milità en el moviment anarquista, dedicant-se a prendre cursos a la «Université Nouvelle» dissident. Després d'una llarga malaltia, Alfonso Danesi va morir el 30 de maig de 1900 al domicili de Georges Lorand a Brussel·les (Bèlgica).

***

Antoine Antignac dibuixat per Aristide Lapeyre

- Antoine Antignac: El 15 d'abril de 1864 neix a Argentat (Llemosí, Occitània), en una família pobre d'11 infants, el militant i propagandista anarquista Pierre Antoine Antignac. Sos pares es deien Gaspar Antignac, jornaler, i Marie Martinie. Després de fer feina d'ajudant d'un notari, es va estimar més la vida lliure i va exercir diversos petits oficis. Va començar a militar en les Borses de Treball, creades per l'anarquista Fernand Pelloutier. Va esdevenir un bon orador i va fer nombroses conferències, especialment a la zona de Bordeus, on es va establir. Durant la Gran Guerra va ser detingut en nombroses ocasions per la seva militància anarquista. Després de la guerra, va pertànyer en 1920 a un efímer Soviet Gironde d'inspiració anarquista. Va participar en diversos congressos anarquistes: París, del 14 al 15 de novembre de 1920; Lió, del 26 27 de novembre de 1921; Levallois, del 2 al 4 de desembre de 1922; París, de l'1 al 3 de novembre de 1924. Membre de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), va ser designat, en el congrés de Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, com a gerent de la llibreria de la UACR. En 1926 va ser secretari del grup anarcocomunista de Bordeus. En 1927 va deixar la UACR, que cada cop s'assemblava més a un partit, i la llibreria, i marxa a l'Associació de Federacions Anarquistes (AFA) –creada en una escissió durant el congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927 de la UACR–, juntament amb Sébastien Faure, Louvet, Darsouze, Perrisaguet i Lentente, entre d'altres. Va col·laborar com a periodista en la premsa anarquista, com ara La Révolte (del qual serà un dels seus principals redactors amb Aristide Lapeyre), Le Libertaire, L'Ordre, La Voix Libertaire i en diversos periòdics anarquistes de Llemotges. També va ser el redactor, l'impressor i el gerent de l'únic número del butlletí Bordeaux Misere (15 de gener de 1890). Antoine Antignac va morir el 8 de juny de 1930 a Lo Boscat (Aquitània, Occitània). En 1961 es va publicar en una obra col·lectiva, La vie et l'oeuvre de Sébastien Faure, un estudi seu sobre aquest autor.

***

Notícia de la condemna de Julien Oger apareguda en el diari parisenc Figaro del 17 de maig de 1911

- Julien Oger: El 15 d'abril de 1878 neix a Villaines-sous-Malicorne (País del Loira, França) l'anarquista Julien Joseph Oger. Sos pares, conreadors, es deien Julien Joseph Oger i Aimée Mouazé. El 27 d'abril de 1903 es casà a Bailleul (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Josephine Victorineaux. Empleat en els ferrocarrils d'Angers (País del Loira, França) i secretari del seu sindicat, participà, durant la vaga dels ferroviaris, en la nit del 12 al 13 d'octubre de 1910, en el sabotatge de la línia fèrria entre Angers i Le Mans; jutjat per aquest fet, el 16 de maig de 1911 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers a 18 mesos de presó per trencar fanals i tallar els fils dels senyals i els fils elèctrics –dos companys seus, Boyard i Marchand, van ser absolts dels càrrecs. El 26 de juny de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com a «anarquista partidari de l'acció directa», amb l'ordre de detenció en cas de guerra. Posteriorment treballà de torner mecànic en la fàbrica metal·lúrgica «Beauvais & Robin». A començament dels anys trenta, encara figurava en el «Carnet B» del departament de Sarthe, però sembla que com a militant comunista. En aquesta època vivia al número 10 del carrer Pocquet de Livonnière d'Angers. Podria tractar-se de l'Oger que fou secretari adjunt de la secció comunista de Le Mans i secretari de la cèl·lula «Maurice Thorez», que va ser presentat pel Partit Comunista Francès (PCF) al consell de districte del primer cantó de Le Mans l'octubre de 1937. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pierre Ramus fotografiat per Hans Gebhardt (1920)

- Pierre Ramus: El 15 d'abril de 1882 neix a Viena (Àustria) el propagandista i escriptor anarquista Rudolf Grossmann, més conegut com Pierre Ramus. En 1900, als Estats Units, va col·laborar en el periòdic Freiheit (Llibertat) que publicava a Nova York l'anarquista alemany Joahnn Most. De tornada a Europa, en 1904, es va introduir en el sindicalisme revolucionari austríac, i es va establir a Viena, on va crear un grup anarquista. L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, i després en el Congrés antimilitarista. Pacifista, però partidari de la vaga general i de l'acció directa, publicarà nombrosos periòdics i fullets en llengua alemanya. És autor del llibre Die Neuschöpfung der Gesellschaft durch den kommunistischen Anarchismus (1920, La reconstrucció de la societat per l'anarquisme comunista), d'una revista i de cinc volums de Jahrbuch der Freien Generation (1910-1914, L'anuari de la Generació Lliure), entre d'altres. Durant els anys 30 serà l'animador a Alemanya de la Federació dels Comunistes Anarquistes d'Alemanya (FKAD) i del seu periòdic Der Freie Arbeiter, organització paral·lela a la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fundada per Rudolf Rocker. En 1938, fugint del feixisme, marxa a França on és detingut i internat després de la declaració de guerra. Alliberat, pogué arribar al Marroc. Pierre Ramus va morir, afeblit, d'un atac de cor, el 27 de maig de 1942 al vaixell que el portava a Veracruz (Mèxic). També va fer servir els pseudònims Klaus Morleit i C. Morelight. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Autoretrat de Louis Moreau

- Louis Moreau: El 15 d'abril de 1883 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant llibertari i pacifista, pintor i gravador Pierre Louis Joseph Moreau. Sos pares es deien Alexandre Octave Moreau, fabricant de drap, i Pauline Anne Basset. Després de l'escola va entrar d'aprenent en un taller de litografia. En 1900 s'instal·la a París per exercir-ne l'ofici. Artesà i artista, s'apassiona pel dibuix i per la pintura i la xilografia. Farà treballs per a Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Mobilitzat durant la guerra de 1914-1918, participarà malgrat tot en el periòdic clandestí de Pierre Chardon Le Semeur (1916). El 27 de gener de 1919 es casà a Châteauroux amb Blanche Eugénie Champeaux. Durant el període d'entreguerres, la seva «Dona alliberada» il·lustra la revista de Lorulot L'Idée Libre. També farà gravats per a Néo-Naturien i per a L'En Dehors d'Émile Armand, entre moltes altres. Amb Germain Delatouche, gravador i llibertari com ell, i altres artistes, formen en 1924 el grup «Les Partisans». Retrats d'anarquistes cèlebres, il·lustracions antimilitaristes, paisatges bucòlics o naturistes, els gravats en fusta de Moreau ornen nombrosos llibres i revistes de la premsa llibertària: Les Humbles, La Revue Anarchiste, L'Almanach de la Paix (1934), L'Unique (fins 1956), etc. Artista de talent, s'allunyarà voluntàriament de la fama i es burlarà de qualsevol reconeixement oficial. Louis Moreau va morir el 9 de març de 1958 al seu domicili de Malakoff (Illa de França, França). El seu amic Manuel Devaldès li farà sa biografia en 1935: Louis Moreau, peintre et graveur.

***

Notícia de l'escorcoll d'Henri Einfalt apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 30 de maig de 1918

- Henri Einfalt: El 15 d'abril de 1886 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Henri Auguste Célestin Einfalt. Sos pares es deien Pierre Charles Célestin Einfalt, sastre, i Gertrude Catherine Koepgen, modista. A finals de 1910 signà una protesta, promoguda pel periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, en suport dels perseguits al Japó pel «Cas Kotoku». Antic professor a l'Escola Francesa de Brussel·les (Bèlgica), l'abril de 1913 s'instal·là a Nancy (Lorena, França), al número 8 del carrer de l'Oratoire, i treballà de representant de comerç d'una companyia de màquines forestals. L'agost de 1913, a resultes d'un control d'identitat i d'una vigilància que patí amb el company Georges Schmickrath, denuncià la feta a la Lliga dels Drets de l'Home. També visqué una temporada al Chemin des Tonneaux de Bobigny (Illa de França, França). El gener de 1914 era membre del grup anarquista de Nancy (Balzer, Gustave Bernardon, Coffigny, Evrard, Goret, Ingert, Lucien Navel, Offerle, Ome, Georges Schimickrath, Soria, etc.), que es reunia a la Borsa del Treball, adherit a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Aquest grup, sempre vigilat per la policia, investigava les millors formes de sabotejar una eventual mobilització tallant les comunicacions (vies fèrries, línies telegràfiques, etc.). President de la Secció de Nancy del Sindicat de Llogaters de Georges Cochon, el 15 de gener de 1914, quan feia la mudança del domicili que ocupava al número 8 del carrer de l'Oratoire sense haver pagar el lloguer, va ser detingut amb sa companya, la belga Jeanne Wollesse, per resistència a l'autoritat i per ultratges; jutjats per aquest fet el 22 de gener d'aquell any pel Tribunal Correccional de Nancy, ell va se condemnat a 20 dies i ella a 10 dies de presó, amb llibertat provisional. L'11 de febrer de 1914 deixà Nancy, juntament amb sa companya i un infant d'aquesta, i s'instal·là a l'escola llibertària de Sébastien Faure «La Ruche» a Rambouillet (Illa de França, França), on va ser contractat com a ensenyant. Col·laborà en la segona sèrie de Le Bulletin de «La Ruche», del qual sortiren 10 números entre el 10 de març i el 25 de juliol de 1914. L'agost de 1916 signà, amb altres (Baril, Boudoux, Broutchoux, Decouzon, Faure, Mauricius, Péricat, etc.), un manifest del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) defensant els maximalistes socialistes russos i els anarquistes dels seus detractors, sobretot comunistes i socialistes i la seva premsa (L'Humanité i Le Populaire). A partir de gener de 1917 s'encarregà de recollir les aportacions solidàries amb els presos anarquistes promoguda pel periòdic anarquista Ce qu'il faut diré. Quan el febrer de 1917 «La Ruche» va tancar, cosignà, amb Sébastien Faure, una declaració favorable a la Revolució d'Octubre («La Révolution russe et les sindicats»), apareguda en Ce qu'il faut dire durant la tardor de 1917. En 1918 col·laborà en el periòdic seguidor de les tesis antibel·licistes de la Conferència de Zimmerwald La Plèbe. A finals de maig de 1918 el seu domicili de Bobigny va ser escorcollat per la policia sense cap resultat; en aquesta època treballava de cobrador per a una entitat bancària. En 1920 treballava en explotacions forestals a Bobigny i vivia al número 8 del carrer de l'Internationale. El juny de 1920 es va fer membre de la Societat Vegetariana de França (SVF). El 14 de desembre de 1921 se li va adjudicar el servei de reconstitució forestal de diverses poblacions del departament del Somme. El 31 d'octubre de 1924 es casà a Les Lilas (Illa de França, França) amb Claire Adrienne Laurent de Faget, de qui es va divorciar. El 4 de març de 1935 es casà al XVIII Districte de París amb la venedora Marie Berthe Grosjean. En aquesta època treballava de viatjant comercial i vivia al número 7 del carrer Labat de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Pierre Jourdan (7 d'abril de 1912)

- Pierre Jourdan: El 15 d'abril de 1887 neix al Faubourg de Planissoles de Foix (País de Foix, Occitània) l'antimilitarista i anarquista individualista i il·legalista Baptiste Pierre Jourdan, conegut sota diversos pseudònims (Antoine Rostini, Antoine Rostny, Louis Clément, Imbart, L'Apache, etc.). Sos pares es deien Baptiste Jourdan, carreter, i Émilie Laguerre, tendera. Barber de professió, quan tenia 19 anys es declarà insubmís i, fugint del servei militar, es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Sota la documentació d'Antoine Rostini, estava considerat per les autoritats com a un «antimilitarista militant i anarquista perillós». En 1906 va ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa) per les seves activitats i marxà cap a la zona de París (França). Treballà de venedor ambulant de retalls de teles als mercats de Levallois-Perret i de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), on sos col·legues l'anomenaven Pierre l'Apache. Des de finals de 1906 el seu nom apareix en el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie signant petits articles. A partir de 1907, es lligà sentimentalment amb Louise-Marceline Clément (Louise Hutteaux, de casada), anarquista neomaltusiana unida al grup editor de L'Anarchie, la qual l'ajuda en la venda pels mercats. Acostat al grup anarquista il·legalista conegut com la «Banda Bonnot» o dels «Bandits Tràgics», Jourdan albergà Raymond Callemin (Raymond la Science) quan aquest era buscat per la policia. El 7 d'abril de 1912 va ser detingut i durant l'escorcoll de casa seva la policia trobà dues pistoles Browning, material divers per a cometre desvalisaments i instrumental de cirurgia ginecològica. Tancat a la presó parisenca de La Santé, el 27 de febrer de 1913 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb els altres 21 membres del grup i condemnat a 18 mesos de presó per «encobriment i associació de malfactors». El 6 de novembre de 1923 es casà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb Marguerite Portet. Pierre Jourdan va morir el 30 de març de 1955 a l'Hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Algunes fonts barregen les seves dades amb Pierre Victorien Joseph Jourdan, nascut el 26 de juliol de 1883 a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i mort al front «per França» el 14 de març de 1915 a Tazouka (Marroc).

Pierre Jourdan (1887-1955)

***

Portada de Six mois en Russie bolcheviste (1924)

- Jean Gaudeaux: El 15 d'abril de 1896 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista revolucionari, i després socialista i resistent antifeixista, Jean Ernest Gaudeaux –citat en algunes fonts erròniament Godeau. Era fill de René Gaudeaux, empleat, sembla que de la fabrica de Gaston Reimel, i de Françoise Farrant, bugadera. Amb l'esclat de la Gran Guerra, el 16 de setembre de 1914 s'allistà voluntari; el 20 de febrer de 1915 resultà ferit al ronyó esquerre per l'esclat d'un obús al front i, reconegut no apte per al combat, va ser destinat el 20 de novembre de 1916 als serveis auxiliars. El 3 d'abril de 1919 va ser llicenciat. Oficinista de la Companyia Francesa de Metalls, esdevingué viatjant de comerç en 1919. Militant sindicalista revolucionari força actiu, el 6 de febrer de 1921 va ser nomenat secretari adjunt de la secció parisenca del Sindicat Nacional de Viatjants i Representants de Comerç. El febrer de 1921 signà amb una vintena d'anarcosindicalistes, entre els quals tingué un paper destacat Pierre Besnard, l'anomenat «Pacte», document secret que els comprometia a treballar conjuntament per a canviar el sistema econòmic de la societat fonamentant-se en el sindicat com a base de la societat futura. Forma part de la delegació francesa que representà la minoria sindicalista en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR), la qual temia la intromissió de l'aparell comunista dins dels sindicats; aquesta delegació es constituí cap el 10 de maig de 1921 i ell es relacionà especialment amb l'anarquista Henri Sirolle. Arribà el 17 de maig de 1921 a Berlín (República de Weimar), on restà una desena de dies acompanyat de Victor Griffuelhes, i el 2 de juny de 1921 arribà a Moscou (República Socialista Federativa Soviètica de Rússia), on assistí entre el 3 i el 19 de juliol de 1921 al congrés fundacional de l'ISR. A Moscou contactà amb el Grup Anarquista Universalista i amb diversos anarquistes, com ara Askharov i Vladimir Barmarsch, i es preocupà per la sort dels presos polítics, intervenint en favor de comunistes dissidents. El 14 de juny de 1921 s'entrevistà amb Víktor Lvóvitx Kibàltxitx (Victor Serge), el qual el posà en contacte amb Félix Dzerjinsky, Lenin i Lev Trotski. També visità nombroses fàbriques i, amb Henri Sirolle, demanà permís per visitar la regió ucraïnesa del Donetsk, petició que va ser denegada. L'agost de 1921 retornà i el setembre ja hi era a París. Durant la seva absència, el 31 de juliol de 1921 va ser nomenat membre de la comissió executiva dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris en el XVI Congrés Federal Nacional de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat entre el 25 i el 30 de juliol de 1921 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). L'octubre de 1921 signà amb altres militants, entre ells Andreu Nin Pérez i Grigori Zinóviev, el manifest «Pour l'Unité du Front Prolétarien». A París parlà amb altres militants sindicalistes, entre ells Victor Griffuelhes, sobre les grans diferències existents entre els comunistes i els sindicalistes revolucionaris i acceptà retornar a la Rússia soviètica amb Griffuelhes. Des de Berlín, amb diferents dificultats per aconseguir un visat, el 9 de novembre de 1921 arribà a Moscou, on es dedicà una gran part del temps a treballar per l'alliberament de presos polítics, obtenint la llibertat d'11 condemnats a morts sota la condició que s'exiliessin. A Moscou tingué com a guia la militant Khassia Votchonok, companya de Michel Kneler, que va ser detinguda per la Txeca en tornar els sindicalistes a França. El setembre de 1922, en nom del Comitè Intersindical del XIV Districte de París, va fer votar, malgrat l'oposició de certes membres del buró de tendència comunista, una moció de protesta contra la detenció del militant anarcosindicalista Alexander Schapiro a Rússia, moció que va ser adoptada per la Unió de Sindicats del Sena de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En 1924 publicà el llibre Six mois en Russie bolcheviste. Documents inédits, testimoni dels seus dos viatges a la Rússia soviètica, amb un prefaci de Victor Méric. El gener de 1924 representà el Sindicat de Representants de Comerç en el Grup de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia, creat a iniciativa de Jacques Reclus. L'1 de juliol de 1924 entrà com a agent comptable funcionari de la Caixa de les Escoles de Levallois-Perret (Illa de França, França), càrrec que ocupà fins a 1935, quan passà a dependre de l'Ajuntament de Saint-Ouen (Illa de França, França). A mitjans dels anys vint s'allunyà definitivament del moviment anarquista i passà a militar en el Partit Socialista Comunista (PSC) de Paul Louis Lévy (Paul-Louis), defensant la unitat obrera i oposant-se a la subordinació dels sindicats a l'aparell comunista. El 15 de desembre de 1927 es casà a Asnières (Illa de França, França) amb l'assistenta d'higiene escolar Emma Jeanne Yvonne Saulay. En aquesta època vivia, amb sa mare ja vídua, al número 41 del carrer d'Alésia de París. Posteriorment milità en el Partit d'Unitat Proletària (PUP), creat el 21 de desembre de 1930 de la fusió del PSC i del Partit Obrer i Pagès (POP), i que agrupava exmembres, exclosos i dissidents de la Secció Francesa de l'Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista de França (PCF). Va ser nomenat membre del Comitè Central i de la Secretaria de la Federació del Sena del PUP, participant especialment en les tasques de la Comissió d'Unificació, impulsada pel PUP per intentar fundar un partit únic del proletariat, iniciativa que, després de diverses reunions, no arriba a port. En 1935 es presentà pel PUP a les eleccions municipals per la II Circumscripció de Plaisance del XIV Districte de París. Quan la majoria del PUP acabà decantant-se pel comunisme, s'integrà en la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), esdevenint membre de la seva Comissió Administrativa. El maig de 1936 es presentà candidat del Front Popular a les eleccions pel XIV Districte de París. Entre 1936 i 1937 fou membre del comitè de direcció, juntament amb Paul-Louis i Marceau Pivert, del periòdic parisenc La Vague. Organe de rassemblement révolutionnaire, en el qual també col·laborà amb articles. També s'encarrega de l'administració econòmica del «Grup d'Amics de La Vague». En aquesta època vivia a Levallois-Perret. En 1937 publicà el fullet Les travaux de la Commission d'Unification du 11 avril 1935 au 7 février 1936, amb un prefaci de Paul-Louis. Durant l'Ocupació, s'integrà dels primers en la Resistència, formant part de la cadena «Chaîne Duvernois», de la xarxa «Brutus», encarregada del funcionament d'emissors clandestins utilitzats pels resistents. També va ser un dels organitzadors de l'avituallament dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF) dels coronels Albert Ouzoulias i Henri Rol-Tanguy. Des de l'Ajuntament de Saint-Ouen organitzà una xarxa d'ajuda als presoners evadits i als jueus perseguits. Conegué Janine Tougeron, vídua del resistent Charles Schmidt dels FTPF afusellat en 1942 pels nazis, que, després de la seva separació d'Emma Saulay, esdevingué sa companya després de la II Guerra Mundial i amb qui tingué un fill. Durant la postguerra va ser nomenat cap del servei administratiu i financer dels radiodiaris de la Radiodifusió Francesa (RDF) i alcalde adjunt de Levallois-Perret. En 1949 signà, com a alcalde adjunt de Levallois-Perrert, un manifest de suport al Comitè Republicà per la Revisió del Procés de Madagascar. El febrer de 1951 va ser nomenat cavaller de la Legió d'Honor francesa. En 1955 s'integrà en el Comitè per la Pau a Algèria. En 1965, arran del pacte entre la Federació Socialista del Sena i la Federació Comunista, no acceptà presentar-se a una eventual llista comuna i es retirà, sembla, de la política activa. Jean Gaudeaux va morir el 23 d'abril de 1992 a l'Hospital de Saint-Michel del XV Districte de París (França). Son germà va ser l'artista Léon Gaudeaux, també llibertari.

***

Marín Civera Martínez

- Marín Civera Martínez: El 15 d'abril de 1900 neix a València (País Valencià) el professor mercantil, comptable, publicista, maçó i anarcosindicalista Marín Civera Martínez. Fill d'una família de classe mitjà d'origen aragonès, sos pares es deien Ceferino Civera Navarrete, practicant de medicina, i Modesta Martínez Alegre. Estudià comptabilitat i treballà en una empresa consignatària de fustes del Grau valencià, alhora que estudià economia, disciplina que considerava fonamental per al progrés social i el sindicalisme. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 representà el Sindicat Únic d'Empleats de Comerç de València en el Congrés Nacional de CNT («Congrés de la Comèdia»); en aquest congrés la delegació de la qual formava part va ser l'encarregada de proposar la creació de Sindicats de Professions Liberals i Sindicats de Distribució per a enquadrar tècnics i intel·lectuals en la CNT, mesura que fou acceptada i que suposà un avanç en la direcció cap a les tesis del sindicalisme revolucionari. El 20 de gener de 1925 ingressà, sota el nom de Mario, en la francmaçoneria valenciana (Lògia «Patria Nueva»), de la qual aconseguí alts graus fins al final de la guerra civil. En 1930 fundà, edità i dirigí, fins al 1933, a València Cuadernos de Cultura, publicació quinzenal en forma de fulletó distribuïda per la revista anarquista Estudios, i després per Orto, i de la qual es publicaren gairebé un centenar de títols sobre diverses disciplines (economia, sindicalisme, sociologia, història, filosofia, etc.), sempre d'interès per al moviment obrer, i escrits per autors de diverses tendències polítiques (llibertaris, republicans, socialistes, comunistes, antimonàrquics, etc.). En 1931 publicà El sindicalismo. Historia, filosofía, economía, llibre del qual es publicaren 10.000 exemplars. Durant els anys republicans publicà articles en el periòdic El Luchador. Entre 1932 i 1934 dirigí la prestigiosa revista mensual valenciana Orto, on van publicar autors anarquistes, però també marxistes (Andreu Nin, Josep Renau, Ángel Pestaña, Valeriano Orobón Fernández, Émile Armand, etc.). En aquests anys intentà lligà els pensaments doctrinals marxista i liberal amb la pràctica anarcosindicalista i s'allunyà de l'anarquisme pur, en la línia d'Ángel Pestaña, Pierre Besnard i Christiaan Cornelissen, dels quals fou un dels seus divulgadors. En 1933 va treure una plaça per oposició a l'Institut del Vi i s'instal·là a Madrid. El març de 1934 participà en la fundació del Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña, del qual fou un destacat teòric, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, El Sindicalista. L'estiu de 1936 dirigí Pueblo, antic diari blasquista valencià. En 1937 fou membre fundador de la Secció d'Estudis Econòmics de l'Institut d'Estudis Valencians. El 28 de novembre de 1937 substituí Pestaña al capdavant del barceloní Mañana, periòdic de la Federació Catalana del Partit Sindicalista. L'11 de desembre de 1937, després de la mort de Pestaña, assumí la presidència d'aquesta partit. En acabar la guerra creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Després aconseguí embarcar cap a Mèxic, on s'establí. A partir de 1943 treballà com a gerent de producció de l'editorial mexicana Uteha, amb Estanislau Ruiz Ponseti i l'exmembre del Partit Sindicalista Agustí Cabruja Auguet. Al país asteca col·laborà en diverses publicacions, com ara CNT, Comunidad Ibérica, España Libre, Espoir, Horizontes, La Humanitat, Ilustración Ibérica, Mediterrani, Orfeó Català, Quaderns de l'Exili, etc. Entre les seves publicacions destaquen La política del porvenir (1928), Sindicalismo (1930), La formación de la economía política (1930), El marxismo. Origen, desarrollo y transformación (1930), El sindicalismo. Historia, filosofía, economía (1931), Socialismo (1931), El sindicalismo y la economía actual (1936), España contra el fascismo. La guerra civil desde el punto de vista internacional (1936), La sensibilidad en el mundo (1938), Rebelión del hombre (1948), Presencia del hombre (1957), La industrialización del espíritu: evolucion de las doctrinas sociales de vanguardia (1962) i El sindicalismo. Origen y doctrina (1963). Marín Civera Martínez va morir el 25 de maig de 1975 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Marín Civera Martínez (1900-1975)

***

- Agustina Labèrnia Chimeno: El 15 d'abril de 1902 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Agustina Labèrnia Chimeno –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Labornia. Sos pares es deien Agustin Labèrnia Solé i Maria Teresa Chimeno Ribes. Infermera de professió, en 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Era companya del militant Jesús Doz. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 es trobava a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i va ser nomenada responsable de la CNT en els serveis sanitaris de l'hospital d'aquesta ciutat. El març de 1937 fou delegada pel Sindicat de Sanitat de Tarragona de la CNT al Congrés de Sanitat confederal que se celebrà a València (València, País Valencià). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviada al nord francès on va fer d'infermera de refugiats. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Perpinyà i alguns mesos més tard enviudà, havent-se d'encarregar ella tota sola dels infants i treballant de costurera. En aquests anys milità en la Federació Local de Perpinyà de la CNT i durant molts d'anys fou membre del Comitè Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Esdevingué companya del confederal Hernández. Al final de la seva vida patí nombroses operacions quirúrgiques i va ser víctima d'una congestió cerebral. Agustina Labèrnia Chimeno va morir el 9 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1980 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrada al cementiri de l'Est d'aquesta ciutat.

***

Ricard Mestre Ventura

- Ricard Mestre Ventura: El 15 d'abril de 1906 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) el militant anarcosindicalista i propagandista anarquista Ricard Bonaventura Mestre Ventura, també conegut com Ricarditu o José Riera i citat a vegades com Mestres o Mentre Ventosa. Havia nascut en una humil família; son pare, Ricard Mestre Bertran, forner vilanoví cenetista que després va fer feina a la Pirelli i sa mare, Francesca Ventura González, era natural de Sant Martí Sarroca. Des d'infant s'obsessionà per la lectura, freqüentant assíduament amb un permís especial, ja que era prohibida a menors, la Biblioteca del Museu Balaguer de la seva ciutat i llegint els clàssics (Zola, Hugo, Tolstoi, etc.) i autors catalans (Pompeu Gener, etc.). Realitzà els estudis als escolapis, però rebutjar seguir la carrera sacerdotal i quan tenia 12 anys es declarà anticlerical i ateu i es posà a fer feina com a aprenent de diverses feines (tèxtil, fusta, etc.). En 1919 fou detingut arran d'una reunió clandestina. En 1922 feia feina de peó i organitzà un míting anarquista on intervingué Joan Peiró. En 1928 pertanyé al grup «Solidaridad». Entre 1929 i 1931 publicà i dirigí la revista quinzenal Estela. En 1930 dirigí Terra Lliure i fou membre fundador de les Joventuts Llibertàries i dos anys després assistí al Congrés de Madrid d'aquesta organització. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el març de 1930 fou elegit membre del Comitè Local d'aquest sindicat. Entre el 2 i el 4 d'agost de 1931, representant la Federació Local de Sindicats de Vilanova i la Geltrú, assistí al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya a Barcelona. En 1934 formà el «Grup A» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que era contrari a les actuacions de «Los Solidarios». Durant la repressió posterior als fets del 6 d'octubre de 1934, la Guàrdia Civil li va cremar el quiosc de llibres i de diaris –anomenat «Minerva» i que es trobava davant del cinema Diana de la Rambla barcelonina– que regentava i gràcies a la família Orriols-Ferret pogué amagar-se i evitar l'empresonament. En 1936, quan l'aixecament feixista, formà part del Comitè de Defensa Local en representació de la CNT i fou membre del Consell Municipal, alhora que Jutge Popular (jutge de pau). En aquests dies salvà la vida de diverses persones de l'acció de grups d'incontrolats i la seva intervenció impedí que un grup d'exaltats destruís el retaule de l'església de Santa Maria de la Geltrú. Entre el 17 d'octubre de 1936 i el 20 de maig de 1938 fou regidor de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Durant la guerra publicà a Vilanova el Boletín Oficial, exercí de comissari cultural de la Brigada 133 –amb Francesc Carmona i Albert Samartín s'ocupava del periòdic mural de les Joventuts Llibertàries– i dirigí Catalunya, on s'enfrontà durament amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El gener de 1939 s'exilià a França i, després de patir el camp de concentració d'Argelers durant cinc mesos, aconseguí arribar a Bordeus, on es reuní amb sa companya Hortensia Blanch Pita (Sílvia Mistral) i ambdós partiren amb el vaixell «Ipanema» des del port de Pauillac cap a Veracruz. Instal·lat a Mèxic en 1939, visqué venen llibres i com a marxant de pintura des d'una sala d'exposicions. Després treballà en una editorial, fet que el permeté fer amistat amb nombrosos escriptors (Octavio Paz, León Felipe, Moreno Villa, Gabriel Zaid, Enrique Krauze, etc.). Dedicat al món de la propaganda llibertària, fundà en 1940, amb Miquel A. Marín i Ramon Pla Armengol, «Ediciones Minerva» que publicà més de 200 llibres de diversos autors (Rocker, Garfias, Traven, etc.) –el primer llibre de l'editorial que publicà fou Éxodo, diario de una refugiada española, que escrigué sa companya amb un pròleg de León Felipe– i la «Unión Distribuidora de Ediciones». En 1974 creà, amb les aportacions de Benjamín Cano Ruíz, Marcos Alcón, Eliseo Rojas, Ignacio Portilla i de Mestre mateix, la Biblioteca Social Reconstruir, centre de documentació anarquista que s'inaugurà en 1984 i que encara funciona actualment. A més de impulsar diverses revistes, com ara Estudios Sociales, Caos (1974-1981), Testimonios, que dirigí, etc.; col·laborà en nombroses publicacions, com Catalunya, Excélsior –on féu servir el pseudònim José Riera–, La Hora de Mañana, Más Lejos, Solidaridad Obrera, etc. Els deu últims anys els dedicà a promocionar el sindicalisme autogestionari del Frente Auténtico del Trabajo (FAT) entre els taxistes de la ciutat de Mèxic. Durant sa vida va fer de tot per guanyar-se la vida (paleta, teixidor, xofer, crític d'art, quiosquer, llibreter, editor, etc.), però el seu món eren els llibres. Ricard Mestre Ventura va morir el 13 de febrer de 1997 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Francesc X. Puig Rovira: «Ricard Mestre Ventura (Vilanova, 1906 - México, 1997», en Reembres, 13 (1997). pp. 25-28

Silvia Mistral (1914-2004)

***

El Manco de La Pesquera el dia de les seves noces (23 d'abril de 1933)

- El Manco de La Pesquera: El 15 d'abril de 1908 neix a El Molinillo (La Pesquera, Conca, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Basiliso Patrocinio Serrano Valero, més conegut amb els malnoms d'El Manco de la Pesquera i Fortuna. Era el cinquè fill, el més petit, d'un matrimoni molt humil format pel cirurgià Francisco Serrano i per Rosario Valero, originaris d'Albacete. Quan encara no tenia un any son pare va morir. Ben aviat es posà de pastor, escrivint versos i llegint tot el que aplegava; també feia de barber. El seu malnom li ve perquè va perdre alguns dits de la mà esquerra quan preparava un explosiu per a les festes majors del seu poble. Amb l'adveniment de la II República s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Pesquera i sempre estigué en contra de les purgues contra els elements dretans i eclesiàstics del poble. El 23 d'abril de 1933 es casà a La Pesquera amb Rufina Monteagudo Ponce. Durant la Guerra Civil lluità en el bàndol republicà i en acabar el conflicte tornà al poble, però tot d'una fugí a la muntanya i el 15 de febrer de 1946 s'incorporà a la guerrilla anarquista quan casualment es troba amb una partida del grup de Requena en un atac a la central hidroelèctrica de Pajazo. El 2 de juliol de 1949 matà a l'alcalde de Santa Cruz de Moya (Conca), encara que alguns testimonis adjudiquen aquesta mort a la Guàrdia Civil. El 27 d'abril de 1952, quan estava preparant la seva evacuació a França, fou detingut per la Guàrdia Civil en un barranc a prop de Castiblanques, a Cofrents (Vall de Cofrents, País Valencià). Portat a la presó de València, fou jutjat i condemnat a mort el 4 de novembre de 1955. Basiliso Serrano Valero fou afusellat a les 7.15 hores del 10 de desembre de 1955 a la caserna militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) per un escamot de sis guàrdies civils al comandament d'un capità. Fou enterrat al nínxol 475 del cementiri de Paterna. El 9 de desembre de 2005 les seves restes foren exhumades i traslladades al cementiri de La Pesquera on foren enterrades l'endemà.

***

Necrològica d'Artemi Basacoma Pons apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de febrer de 1969

- Artemi Basacoma Pons: El 15 d'abril de 1909 neix a Cruïlles (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Artemi Basacoma Pons –algunes fonts citen erròniament com a primer llinatge Basacuna. Era fill de Pere Basacoma Casadevall, agricultor, Maria Pons Saballs. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en una columna confederal amb la qual va combatre al front de Guadalajara (Castella, Espanya). Segons algunes fonts formà part de la comunista «Columna López-Tienda» que formà part de l'expedició del capità Alberto Bayo Giroud que desembarcà l'agost de 1936 a Mallorca (Illes Balears). En 1939, al final de la guerra, va caure presoner; jutjat, va ser condemnat a sis mesos de presó i quan aconseguí la llibertat vigilada passà a França. Treballà d'obrer agrícola a Canet de Rosselló i milità en la Federació Local de la CNT. El 23 de desembre de 1968, quan llaurava al mas Esparró, va caure del tractor amb el qual feia feina i aquest el trepitjà greument. Traslladat a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per les primeres cures, Artemi Basacoma Pons va ser ingressat a la Clínica Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on va morir el 29 de desembre de 1968.

***

- Helios Sánchez: El 15 d'abril de 1909 neix a Molinicos (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Heliodoro Teodoro Sánchez Fernández, més conegut com Helios Sánchez. Sos pares es deien Sinforiano Sánchez i Sixta Fernández. Fill d'una família humil i nombrosa, quan tenia set anys començà a treballar en diversos oficis (pastor, fustaire, segador, veremador, peó de la construcció, etc.). En 1925 entrà a fer feina de marmitó als Alts Forns de Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià), on va fer contacte amb l'anarcosindicalisme, i en 1928 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou membre de la Junta Sindical i delegat pel Port de Sagunt a diversos plens locals, comarcals i regionals. El juny de 1931 era secretari de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de València (País Valencià) En 1936 assistí al Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) de la CNT, mostrant-se sempre molt radical. El cop militar feixista juliol de 1936 l'agafà segant a Uncastillo (Saragossa, Aragó, Espanya), d'on pogué fugir cap a València i durant una temporada lluità en la «Columna de Ferro». Més tard abandonà el front i passà a treballar en la indústria de guerra, ocupant càrrecs orgànics. En 1939, amb el triomf franquista, intentà embarcar-se al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià), però va ser capturat i internat al camp de concentració dels Ametllers. Posteriorment passà al camp d'Albatera i a la cartoixa de Porta Coeli. Un cop alliberat s'incorporà a la lluita clandestina. El febrer de 1944 participà en el Ple de Madrid (Espanya) com a representant del Comitè Regional d'Aragó. El desembre de 1944 va ser detingut per la Brigada Politicosocial. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de reclusió i internat a la presó de Saragossa, d'on fou alliberat uns anys després. Continuà en la lluita clandestina com a membre del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Miguel Vallejo Sebastián. El març de 1950 va ser detingut breument i el maig de 1950 fugí cap a França. En el Ple de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) va ser repudiat i es decantà pel sector moderat. El 17 de juny de 1950, en el III Ple Nacional de Federacions Locals del Subcomitè Nacional, substituí Josep Juan Domènech com a secretari general de la CNT «possibilista». Intentà aproximar les dues fraccions confederals enfrontades, però no tingué èxit. En el IV Ple Nacional Extraordinari de juny de 1952 celebrat a Tolosa abandonà la secretaria, que va ser assumida per Miguel Vallejo Sebastián. Després d'això, s'establí a Tolosa, on continuà la lluita antifranquista. L'agost de 1957 representà les subdelegacions de Veneçuela, Bolívia i Argentina en el VII Ple de Federacions Locals i Nuclis de la CNT celebrat a Tolosa. L'agost de 1969, en el conflictiu Ple de Bordeus (Aquitània, Occitània), va ser expulsat de la CNT. Membre de la tendència editora del periòdic Frente Libertario, en 1973 assistí a la Conferència de Narbona (Llenguadoc, Occitània) celebrada per aquest sector. Sa companya fou Joaquina Martín. Helios Sánchez va morir el 28 de maig –algunes fonts citen erròniament el 29 de maig– de 1988 al seu domicili de Portèth de Garona (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Jaume Garrigós Mira apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 26 d'abril de 1973

- Jaume Garrigós Mira: El 15 d'abril de 1912 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Garrigós Mira. Sos pares es deien Jaume Garrigós Sarrion i Matilde Mira Castañer. Abans de la guerra civil milità en el Sindicat del Ram de la Fusta del barri de Sants de Barcelona (Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou membre del Comitè de Defensa de la seva barriada i posteriorment fou designat pel seu sindicat per formar part del Comitè de la Indústria Fustera Socialitzada, treballant al Taller Confederal Col·lectivitzat Núm. 10. En 1937 va ser integrat en el Servei de Tren de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Exiliat, a França treballà de manobre i fou secretari del Nucli de la CNT de l'Arieja (Llenguadoc, Occitània) i un dels militants més destacats de la zona, amb Masagué, Martínez, Vicenç Sendrós i altres, formant part de la Federació Local de la CNT de Tarascon. Sa companya fou Georgette Colombe Menvielle. Jaume Garrrigós Mira va morir el 7 de març –algunes fonts citen erròniament el 9 de març– de 1973 al seu domicili de Tarascon (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Miguel Fernández Piñero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 de maig de 1994

***

David Antona González

- David Antona González: El 15 d'abril de 1929 –algunes fonts citen erròniament el 17 d'abril de 1930– neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'escriptor, urbanista i activista llibertari David Antona González. Fill del destacat militant anarquista i anarcosindicalista David Tomás Antona Domínguez, manobre, i de María Isabel González, nasqué durant l'exili de sos pares que en 1925 s'havien instal·lat a Bordeus fugint de la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, sa família retornà a la Península i quan tenia sis anys va ser registrat com a nascut a Segòvia (Castella, Espanya). Després de la mort de son pare en 1945, pogué fugir de l'Espanya franquista i passar a França amb sa mare. Instal·lat a París (França), participà activament en la resistència antifranquista i estigué molt unit a Octavio Alberola Suriñach. En 1963 s'integrà en Acció Sindical de Treballadors (AST), que actuava a la Península, i col·laborà en la seva «Editorial Halcón». Entre 1965 i 1974 col·laborà en la redacció de la revista parisenca Presencia. Tribuna Libertaria, lligada a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), signant els articles amb els pseudònims D.A., Sergio DAN i Sergio Daniel, i gràcies a l'AST es distribuïren molts d'exemplars d'aquesta publicació a la Península. Participà activament en els fets de «Maig del 1968». En 1969, en un viatge a Espanya, va ser detingut a l'estació de madrilenya de Chamartín procedent de París; jutjat, va ser condemnat a vuit mesos de presó per «propaganda il·legal». Després d'un mes de tancat a la presó madrilenya de Carabanchel, va ser posat en llibertat provisional. En 1974 retornà a la Península i, després de treballar en diversos oficis (magatzemista, ferroveller, envernissador de mobles, ascensorista, traductor, etc.), acabà fent feina d'urbanista. Treballà, juntament amb Ramón Fernández Durán, de qui esdevingué un gran amic, en la revisió del Pla General de l'Àrea Metropolitana de Madrid i fou acomiadat arran d'una vaga. En 1982 publicà el llibre El río en la sangre, novel·la que té molts de trets de la seva autobiografia. Durant els anys noranta participà en les Marxes Europees contra la Desocupació. En 2001 s'uní sentimentalment a Elena Esther Pérez Andrés. Des de 2006 col·laborà amb articles de combat polític en la pàgina web Rebelión. També trobem articles seus en Libre Pensamiento i Pueblos. Revista de información y debate. En 2012 publicà la novel·la La balada del metro sin puertas. David Antona González va morir, a causa d'un càncer, el 12 de novembre de 2013 a Montealegre de Campos (Valladolid, Castella, Espanya), petita població on residia. Deixà inconclús un assaig sobre Erick Satie i centenars de pàgines manuscrites.

Defuncions

Foto policíaca d'Edmond Dupuy (1 de març de 1894)

- Edmond Dupuy: El 15 d'abril de 1930 mor a París (França) l'anarquista Edmond Adolphe Claude Dupuy. Havia nascut el 12 d'octubre de 1864 al XIV Districte de París (França). Sos pares es deien Jean François Dupuy, destil·lador, i Adolphine Rosalie Joseph Mathon. Es guanyà la vida com a corrector d'impremta i empleat de comerç. El 8 de gener de 1893 assistí a una reunió al Tivoli-Vauxhall de París centrat gairebé exclusivament en els escàndols de Panamà del moment i on defensà que els anarquistes havien de deixar de banda aquests temes i centrar-se en la propaganda llibertària. El 4 de març de 1893 va ser present, amb son germà Ernest Dupuy i altres tres-centres persones, a una reunió pública a la Salle du Commerce, al número 94 del Faubourg du Temple, també centrada en els escàndols de Panamà. El 5 de maig de 1893 assistí, juntament amb altres 250 persones, a un míting anarquista sobre el sufragi universal celebrat a la Salle du Commerce. En un informe del confident Barbier del 14 d'octubre de 1893, aquest aconsellava vigilar el domicili dels germans Dupuy, al número 2 bis del carrer Maison-Dieu, lloc de reunió d'anarquistes (Bertrand, Amédée Denéchère, Émile Habert, Soulier, etc.). El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i seguia vivim al carrer Maison-Dieu amb son germà Jean-François Dupuy, també anarquista. L'1 de març de 1894 va ser detingut juntament amb altres 27 anarquistes; enviat a comissaria, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat per «associació criminal». El 7 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 2 d'octubre de 1894 es casà al XIV Districte de París amb l'empleada de comerç Hortense Amélie Christophe; en aquesta època ell també treballava d'empleat de comerç i seguia vivint amb son pare ja vidu al carrer Maison-Dieu. Edmond Dupuy va morir el 15 d'abril de 1930 al seu domicili, al número 20 del carrer Montbrun, del XIV Districte de París (França).

***

Necrològica d'Aimé Ledin apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de maig de 1951

- Aimé Ledin: El 15 d'abril de 1951 mor a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Aimé Antoine Osée Ledin. Havia nascut el 28 de maig de 1896 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Era fill d'Henri Benjamin Ledin, comptable i destacat militant socialista i regidor municipal col·lectivista, i de Jacqueline Félicie Pley (Félicie Ledin), membre del Grup Feminista Revolucionari de Saint-Étienne. El 13 de maig de 1919 es casà a Saint-Étienne amb Marguerite Couturier i en aquesta època vivia al domicili de sos pares, al número 11 del carrer President Wilson. En 1921 era un dels membres més destacats de les Joventuts Llibertàries de Saint-Étienne. Es guanyava la vida treballant d'obrer metal·lúrgic i en 1923 militava en la Unió Sindical Metal·lúrgica de Saint-Étienne. També, entre 1922 i 1923, fou membre de la Federació de Sindicats Interindustrials (FSI), que fomentava un sindicalisme federalista amb intents d'acostament amb els comunistes. Va ser un dels animadors del corrent anarcocomunista, fundador del Cercle Anarquista «Entreine» de Saint-Étienne i entre maig i juliol de 1923 publicà tres números del periòdic La Lumière. Organe regional d'action et d'éducation libertaire. En 1928 i 1929 fou el distribuïdor per a Europa del llibre en italià en dos volums de l'anarquista Paolo Schicchi Casa Savoia, editat el primer per l'editorial Culmine de Buenos Aires (Argentina) i el segon per les edicions de L'Aurora de Boston (Suffolk, Massachusetts, EUA), però impresos ambdós per a l'edició europea a Saint-Étienne. En els anys trenta, amb sa companya, sa filla i sa germana Lucie, fou membre del grup de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i aleshores treballava de reparador de comptadors d'aigua i vivia al número 35 del carrer Michelet de Saint-Étienne. El novembre de 1936 exigí a Le Libertaire la inserció d'un text a les seves pàgines amb l'amenaça d'enviar-lo a altres mitjans si la seva demanda no era satisfeta, però la redacció d'aquest periòdic l'acusà de «xantatge» i es negà a la seva publicació. A finals de 1936 creà un grup llibertari a Saint-Étienne. En 1937 col·laborà econòmicament amb el Comitè Anarquista Italià Pro-Espanya, promogut per Auro d'Arcola des de París (França). Després de la II Guerra Mundial formà part del grup de Saint-Étienne de la Federació Anarquista (FA), del qual va ser tresorer. Malalt, Aimé Ledin va morir el 15 d'abril de 1951 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Amparo Poch y Gascón

- Amparo Poch Gascón: El 15 d'abril de 1968 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la militant anarcofeminista i propagandista de la llibertat sexual Amparo Poch y Gascón. Havia nascut el 15 d'octubre de 1902 a Saragossa (Aragó, Espanya). Filla d'una família modesta, sos pares es deien José Poch i Simona Gascón. Després d'estudiar Magisteri, va ser una de les primeres dones a llicenciar-se en Medicina a la Universitat de Saragossa, premi extraordinari de llicenciatura en Medicina (1928-1929). Després dels seus estudis de Medicina i sociologia, va posar la seva saviesa al servei de les dones. Especialitzada en puericultura, imparteix cursos sobre educació sexual i maternitat responsable a ateneus i universitats. Cofundadora de «Mujeres Libres», juntament amb Mercedes Comaposada i Lucía Sánchez Saornil entre otras, en 1936, escriu nombrosos articles en diverses revistes llibertàries (Revista Blanca, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Generación Consciente, Estudios, Mujeres Libres, etc.) i fundarà el Grup Ogino. En 1936 va participar en la creació de la Lliga Hispànica contra la Guerra, secció espanyola de la Internacional de Resistents contra la Guerra (WRI). Durant la Revolució va ser nomenada directora de l'Assistència Social a València i s'ocuparà dels nins refugiats a les granges escoles a Madrid, col·laborant estretament amb Frederica Montseny en el Ministeri de Sanitat –el càrrec de ministra de Sanitat s'havia pensat per a ella, però finalment va ser rebutjada per la seva pertinença a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937, a Barcelona, participa en el projecte del Casal de la Dona Treballadora, lloc de trobada, intercanvi i educació per a les dones. En 1939, durant el seu exili a França, intentarà ajudar a milers de refugiats confinats als camps de concentració enquadrada en la Creu Roja República Espanyola. Establerta a Tolosa de Llenguadoc, dirigirà l'Hospital de Varsòvia de la ciutat, on passaran nombrosos guerrillers espanyols. Sempre disposada a socórrer refugiats i practicar la solidaritat li va sorprendre la mort quan es disposava a traslladar-se a Algèria per atendre els ferits de guerra en lluita contra l'imperialisme francès. Va publicar, a més de la novel·la breu Amor, La cartilla de consejos a las madres (1931), La vida sexual de la mujer (1932) i Elogio del amor libre (1936), entre altres obres. Amparo Poch y Gascón va morir el 15 d'abril de 1968 a l'Hospital Saint-Joseph de La Grave de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El 15 d'octubre de 2002, data del centenari del seu naixement, el rector de la Universitat de Saragossa, Felipe Pétriz, va descobrir la placa que batejar una de les sales del Paranimfs Universitari amb el nom d'Amparo Poch; un carrer de Saragossa també porta el seu nom.

***

Necrològica de Gregorio Arnal Barón publicada en el periòdic tolosà Espoir del 6 de febrer de 1977

- Gregorio Arnal Barón: El 15 d'abril de 1976 mor a Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) l'anarcosindicalista Gregorio Arnal Barón. Havia nascut el 12 de març de 1903 a Azara (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Pedro Arnal i Matilde Barón. Emigrà a Catalunya a la recerca de feina, on treballà de ferrer i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casat amb Antonia Cereza, de Binaced (Osca, Aragó, Espanya), amb qui tingué set infants. Durant la Revolució, fou un dels responsables de la col·lectivitat de Binaced i la dirigí durant l'ofensiva estalinista contra les col·lectivitats aragoneses. També fou membre, amb Joaquim Feixas Costa i Artur Forner Serra, del Comitè Revolucionari de Casserres (Berguedà, Catalunya) i d'Avià (Berguedà, Catalunya). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb sa companya i cinc infants a França. Durant un bombardeig de l'aviació alemanya a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) una filla morí i els altres infants resultaren greument ferits. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Ausat (Llenguadoc, Occitània), on treballà de ferrer en diverses obres de pantans i de mines i milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser secretari un temps. Patí dos accidents de treball importants, en un dels quals va perdre un ull i en l'altre els cincs dits d'una mà. Malalt, Gregorio Arnal Barón va morir el 15 d'abril de 1976 al seu domicili de Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Ausat (Llenguadoc, Occitània)– i va ser enterrat dos dies després.

***

Acracio Bartolomé Díaz (ca. 1935)

- Acracio Bartolomé Díaz: El 15 d'abril de 1978 mor a Marsella (Provença, Occitània) el periodista i militant anarcosindicalista Acracio Bartolomé Díaz. Havia nascut el 23 de desembre 1901 a Gijón (Astúries, Espanya) en un família llibertària. Sos pares es deien Juan Bartolomé i Isabel Díaz. Des dels 11 anys va fer feina a la fàbrica de vidres «La Industria», al costat dels cenetistes Florencio Entrialgo i Bedriñana, i es va afiliar ben aviat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), aprofundint el seu pensament amb la lectura i les classes d'Eleuterio Quintanilla. La seva tasca periodística sembla que va començar en Solidaridad Obrera de Gijón –signava els articles sota el pseudònim El hombre que ríe– i entre 1917 i 1918 va patir la seva primera detenció, cosa que posteriorment serà freqüent. Va fer, no sense problemes, el servei militar a Gijón i va formar part d'una coral, que va haver d'abandonar després de negar-se a cantar davant el príncep d'Astúries. El 21 de març de 1924 va ser iniciat en la lògia maçònica «Riego número 2», arribat al grau de Mestre Maçó (3r) l'octubre de 1927; va tenir una intensa activitat en aquesta organització fins al 1930, deixant de participar amb tanta freqüència a partir de 1932. Durant la dictadura de Primo de Rivera va conspirar i es va veure obligat a exiliar-se a França després de la «Santjonada» de 1926. A partir de 1927 es va afiliar a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però sense participar en idees ni accions violentes. Amb la República va dirigir importants publicacions confederals i llibertàries, com ara l'òrgan de la Confederació Regional de la CNT asturiana Solidaridad (1931-1933), amb José María Martínez i Segundo Blanco, i CNT de Gijón, fins a la caiguda d'Astúries. Va participar en gires propagandístiques –mítings a Mieres i La Felguera en 1931, a Gijón l'agost de 1932, i a La Felguera en 1933– i va ser redactor de CNT de Madrid. Va assumir les tesis trentistes i va signar el primer projecte de l'Aliança Obrera asturiana. El desembre de 1933 el periòdic Solidaridad va ser suspès i la plana major cenetista asturiana va ser empresonada. Des de la presó d'El Coto de Gijón, juntament amb altres companys anarquistes, es van manifestar partidaris de la formació, amb la Unió General del Treball (UGT) i altres forces polítiques i sindicals, de l'Aliança Obrera Revolucionària, embrió de la revolució d'octubre asturiana. Quan va fracassar aquesta, va ser novament empresonat a El Coto, d'on va poder fugir amb altres companys el maig de 1935 i passar la frontera a França. Detingut arran de la Revolució asturiana 1934, va aconseguir fugir el maig de 1935 i passar la frontera a França. Amb el triomf del Front Popular el febrer de 1936 va retornar a la Península i representà Astúries en el Congrés de Saragossa, on va defensar l'aliancisme tot exigint responsabilitats, i va fer d'orador en el míting de clausura. Quan va començar la guerra va assumir la direcció del Comitè de Control de Premsa i d'Impremta dependent del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT, que va confiscar i col·lectivitzar els tres periòdics de Gijón (La Premsa, El Noroeste i El Comercio), que reaparegueren el 26, 28 i 29 de juliol de 1936 respectivament. Des de les seves pàgines alliçonava els companys perquè acceptessin la militarització. També va formar part del Comitè de l'Aliança CNT-UGT de Gijón. El 28 de juny de 1937, com a representant del grup Orto de la FAI, va assistir a una reunió per parlar sobre la possible compatibilitat de la maçoneria amb la FAI i en la qual va defensar l'ingrés d'anarquistes en la maçoneria ja que «maneja els fils de la política internacional». A partir de gener de 1937 va dirigir el periòdic CNT fins al 20 d'octubre de 1937 amb la caiguda de Gijón a mans de l'exèrcit feixista. Després es va traslladar a Catalunya, on va dirigir CNT de Barcelona fins a la derrota final el febrer de 1939 i va rebutjar ser secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la FAI. En acabar la guerra es va exiliar a França i, després de diversos camps de concentració (Argelers, etc.), durant l'ocupació nazi, va fugir de París i d'altres indrets, alhora que participava activament en la reconstrucció de la CNT i del moviment llibertari. Va assistir al Ple de Marsella de 1943 i va ser el primer secretari general de la CNT de Provança. Un cop derrotats els alemanys i celebrat el Congrés de París de 1945, es va alinear amb els possibilistes, com gairebé tots els asturians, i va fer mítings commemoratius de la República espanyola, aliancistes i amb la UGT a diverses poblacions (Marsella, Carcassona, Perpinyà, etc.), mentre desenvolupava tasques periodístiques. Es va instal·lar a Marsella, on a partir de 1945 va dirigir la revista Hoy, des d'on va defensar la subordinació de l'exili a l'interior i la continuació de l'aliancisme, tesis assumides pel Subcomitè Regional d'Astúries, Lleó i Palència. Entre 1955 i 1957 va ser responsable d'Antena. En 1964 i 1965 va encarregar-se de l'edició extraordinària d'Asturias, a més de col·laborar contínuament en España Libre, portaveu dels possibilistes. També va publicar articles en La Premsa i La Tierra. És autor de l'obra dramàtica valleinclanesca Una ciudad que despierta i Vergüenza del mundo (1946). Sa companya fou Mercedes Norniella Palacio. Acracio Bartolomé Díaz va morir el 15 d'abril de 1978 al seu domicili del V Districte de Marsella (Provença, Occitània).

Acracio Bartolomé Díaz (1901-1978)

***

Necrològica de Pierre-Raoul Roman apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 de juliiol de 1980

- Pierre-Raoul Roman: El 15 d'abril de 1980 mor a Boudry (Neuchâtel, Suïssa) l'anarquista, lliurepensador i esperantista Pierre-Raoul du Roman, conegut com Piro i Perreux. Havia nascut cap el 1922. Obrer tipogràfic, a partir de 1970 s'encarregà de les tasques d'enquadernació al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Ginebra (Ginebra, Suïssa). El 17 de setembre de 1972 participà en la trobada de celebració del centenari del Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa) que se celebrà en aquesta població. Fou membre de la Unió d'Ateus i de «La Libre Pensée». També milità en l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), de la qual va ser membre de la secretaria de Coordinació. Col·laborà en Le Réfractaire. Seguidor de les idees maltusianes, mantingué correspondència amb Henriette Jeanne Rigaudin (Henriette Jeanne Humbert). Vivia a Perreux (Boudry, Neuchâtel, Suïssa). Pierre-Raoul Roman va morir sobtadament el 15 d'abril de 1980 a Boudry (Neuchâtel, Suïssa) quan tenia intenció de crear un grup anarquista a Neuchâtel.

***

Necrològica de Sófocles Parra Salmerón apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de maig de 1990

- Sófocles Parra Salmerón: El 15 d'abril de 1990 mor a Châteauroux (Centre, França) l'anarcosindicalista Temistocles Parra Salmerón, més conegut com Sófocles Parra Salmerón. Havia nascut l'11 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 27 d'abril– de 1909 a La Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Parra Cruz, maquinista, i Mariana Salmerón González. Emigrà amb sa família a Madrid (Espanya). Quan la guerra civil lluità al front de Madrid en les milícies de Cipriano Mera Sanz i el maig de 1937 va ser nomenat comissari de guerra de la 60 Brigada Mixta i el desembre de 1937 era comissari de guerra de la 61 Brigada Mixta de la 42 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola; també ho va estar de la 69 Brigada Mixta. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner; jutjat, va ser condemnat a una llarga pena i reclòs a les presons madrilenyes de Porlier i de Carabanchel Alto. El 24 de desembre de 1945 va ser posat en llibertat provisional i passà a França. S'instal·là a Orleans (Centre, França), on vivien sos germans, i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Col·laborà habitualment en Cenit. En 1983 publicà les seves memòries Por qué los hombres de la CNT tomaron destinos en la carcel en el 1940. En Porlier y Carabanchel-Alto. Sófocles Parra Salmerón va morir, amb a germana Fridisvinda, el 15 d'abril de 1990 en una accident d'automòbil a l'alçada de Châteauroux (Centre, França) quan venia del VII Congrés de la CNT que s'havia celebrat a Bilbao (Biscaia, País Basc); ambdós germans van ser enterrats al cementiri de Châteauroux.

Sófocles Parra Salmerón (1909-1990)

***

Cristòfol Pons Tortella fotografiat per Oscar Bertola (1996)

- Cristòfol Pons Tortella: El 15 d'abril de 1998 mor a Llorts (Ordino, Principal d'Andorra) l'anarquista i anarcosindicalista Cristòfol Pelai Pons Tortella, conegut com El Rubio o Tòfol. Havia nascut el 26 de juny de 1907 a Ciutadella (Menorca, Illes Balears). Sos pares es deien Cristòfol Pons Bagur, tinent de l'exèrcit retirat, i Matilde Tortella Paris. Obligat per sa família, estudià al seminari, però ben aviat l'abandonà i en 1920 va ser enviat a Cuba on tenia familiars. A l'illa caribenya se li va intentar fer un «home de profit», però el seu esperit aventurer l'allunyà dels negocis familiars. Entrà en contacte amb el grup del bandejat Potomacho, que vivia al marge de la llei a les muntanyes cubanes, i gràcies a ell conegué el destacat militant anarquista Domingo Miguel González (Domingo Germinal), que el va introduir en el pensament llibertari a través de la lectura. En 1927 retornà a Ciutadella, milità en el moviment anarcosindicalista menorquí i fou nomenat secretari de la Federació Obrera de la localitat. Entre 1932 i 1936 visqué a Palma (Mallorca, Illes Balears) fent de sabater i formant part del sector anarcosindicalista de la Societat de Sabaters «La Igualtat», de la qual fou president. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera, que dirigí un temps, i en el qual també va escriure el seu amic Domingo Germinal. Durant la vaga general de novembre de 1933 encapçalà el Comitè de Vaga i el 21 de novembre, durant una manifestació, va ser ferit en un enfrontament amb la força pública produït en ple carrer Sant Miquel de Palma. Membre dels grups de defensa confederal, intentà un atemptat contra la vida de Francisco Franco Bahamonde, aleshores comandant militar de les Illes Balears, a les portes de la Seu, però no es portà a terme perquè en el moment just es creuà un infant. A finals de 1934 participà en la fundació de l'Ateneu de Divulgació Social «La Llibertat» al barri de la Soledat de Palma, del qual va ser nomenat vicepresident. L'1 de desembre de 1935 presidí el míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre Balear de Palma després de dos anys sense que el sindicat anarcosindicalista illenc fes actes públics. Des de març de 1936 es trobava a Barcelona (Catalunya) i participà en les lluites de carrer de juliol d'aquell any arran de l'aixecament feixista. Durant aquells dies, amb cinc companys (Antoni Gelabert, Justo Donoso, Cresencio Sáez, Mateu i Francisco Sansano Navarro), creà a Barcelona el grupet anarquista «19 de juliol». L'agost de 1936 participà, amb sos companys del «19 de juliol», molt activament en l'organització l'expedició republicana de reconquista de Mallorca encapçalada pel capità Alberto Bayo Giroud i durant l'ocupació d'Eivissa edità, amb Justo Donoso, Àngel Palerm Vich i A. G. Gilabert, l'edició eivissenca de Cultura Obrera que sortí a partir del 10 d'agost. Va ser nomenat representant de l'anarquista Columna «Roja i Negra» davant l'Estat Major de Bayo, jugant un paper important en el desembarcament de Portocristo. Després de la desfeta d'aquest intent de reconquista retornà a Barcelona, participà en l'experiència col·lectivitzadora i el 30 d'octubre de 1936 fou nomenat comissari del Ram de la Pell, encarregat de les indústries socialitzades d'aquest sector, de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. Durant els fets de «Maig del 1937» lluità als carrers. Després de la guerra creuà els Pirineus. Durant l'ocupació nazi va fer d'enllaç fronterer pirinenc dels grups guerrillers alhora que treballava de llenyataire en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A Pau (Aquitània, Occitània), regentà una tenda, la rebotiga de la qual serví per fer reunions i conspiracions antifranquistes; amb suport logístic (abastar els grups, falsificar documents, subornar gendarmes, etc.) ajudà la guerrilla llibertària, sobretot la dels germans Sabaté Llopart. En morir el dictador Franco retornà a Mallorca i s'establí en una barraca de pescadors abandonada a s'Estanyol (Llucmajor, Mallorca) la qual va adobar i va fer habitable. Participà en la reconstrucció confederal a Mallorca i a partir de 1988 formà part de l'Ateneu Llibertari Estel Negre. En aquests anys va fer continus viatges a Andorra, on vivien ses filles, i a França. Va fer un viatge a Cuba per rememorar les seves aventures juvenils. Cristòfol Pons Tortella va morir el 15 d'abril de 1998 a Llorts (Ordino, Principal d'Andorra) i va ser enterrat en aquesta població. El 24 d'abril de 1999 l'Ateneu Llibertari Estel Negre li reté un sentit homenatge al seu local.

Cristòfol Pons Tortella (1907-1998)

***

Delfina Stefanuto

- Delfina Stefanuto: El 15 d'abril de 2002 mor a Gattinara (Piemont, Itàlia) l'anarquista Delfina Stefanuto. Havia nascut en 1929. Son pare es deia Pietro Stefanuto. Quan tenia 14 anys entrà a formar part de la Resistència com a correu a la Valsesia i la Val d'Ossola, zones limítrofes amb Suïssa, usades, fins i tot després de la guerra, com a pas d'immigrants il·legals. En aquella època conegué el partisà anarquista Giuseppe Ruzza, que esdevingué son company la resta de sa vida i amb qui tingué dos fills. Després de la II Guerra Mundial s'establí amb son company a Gattinara. Treballà com a obrera tèxtil, però va ser acomiadada perquè, com a membre de la Comissió Interna, conegué un pla de reestructuració de la companyia, amb la consegüent disminució dels empleats, que va comunicar als companys i companyes de feina, organitzant l'ocupació de la fàbrica. En 1957, amb la detenció de son company, entrà en contacte amb els món de les presons i participà activament en les tasques de solidaritat amb els presos que mantingué durant tota sa vida. Amb son company creà el Cercle Llibertari «L. A. Scribante» de Gattinara, que tingué com a òrgan d'expressió el periòdic L'Agitatore. El 17 de setembre de 1983 va ser detingut amb son company sota l'acusació de «participació en banda armada», com a membre de l'organització denominada Comunisti Organizzati per la Liberazione Proletaria (COLP), i restà empresonada a l'espera de judici malgrat la seva avançada edat i les seves precàries condicions de salut. El 7 de juny de 1984 va començar el judici a la presó de la Vallette de Torí (Piemont, Itàlia) i 24 d'octubre d'aquell any l'Audiència de Torí la condemnà a tres anys i tres mesos de reclusió pel citat delicte, que reduí a arrest domiciliari; mentre que son company va ser absolt per manca de proves. Delfina Stefanuto va morir el 15 d'abril de 2002 d'una hemorràgia cerebral a Gattinara (Piemont, Itàlia), mentre assistia a l'hospital el seu company Giuseppe Ruzza, i fou enterrada dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Josep Puig Serrau

- Josep Puig Serrau: El 15 d'abril de 2008 mor a La Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Puig Serrau. Havia nascut el 18 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 9 de febrer– de 1909 a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent). Sos pares es deien Gregori Puig Puyuelo, jornaler, i Maria Serrau Vidal. Nascut en una família llibertària, quan tenia tres anys aquesta s'instal·là en una petita vila a prop de Lleida; hi visqué fins als 11 anys llevat d'una temporada a Fraga. Quan tenia 10 anys començà a treballar i cap al 1920 s'establí a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Amb 14 anys treballà en la construcció com a paleta i s'afilià a l'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la instauració de la II República milità activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT –carnet confederal número 4 (son germà Gregori en tenia el número 1). El 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament revolucionari i en la presa de l'Ajuntament de Terrassa, fets pels quals va ser detingut i empresonat a Barcelona; jutjat amb altres companys en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó. En 1936 col·laborà en el periòdic Vida Nueva, de Terrassa. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, s'integrà en els Grups de Defensa de Costes a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i poc després en una unitat confederal amb la qual lluità al front d'Aragó fins el final de la guerra. En 1939 va ser detingut a Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera. Finalment pogué fugir del camp i, després d'un any amagat per les muntanyes, el març de 1940 creuà els Pirineus. Fins al final de la II Guerra Mundial visqué com pogué i després s'instal·là a Autariba (Llenguadoc, Occitània), on formà part de la CNT local. Sa companya fou Filomena Romà. Josep Puig Serrau va morir el 15 d'abril de 2008 a la Policlínica Mèdica de La Lèze de La Gardèla de Lesa (Llenguadoc, Occitània).

Josep Puig Serrau (1909-2008)

***

Dolors Molist Colom (2009)

- Dolors Molist Colom: El 15 d'abril de 2017 mor a Manresa (Bages, Catalunya) la militant anarcosindicalista Dolors Petronella Concepció Molist i Colom, coneguda com Lola de Cal Vetes. Havia nascut el 13 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 13 de gener– de 1917 a Manresa (Bages, Catalunya). Nascuda en una família benestant republicana, fou la tercera de sis germans. Sos pares es deien Joan Molist Vilaseca, propietari d'una fàbrica de vetes i d'una barberia, i Teresa Colom Sabaté. Son pare malbaratà el patrimoni familiar per la seva addicció al joc i la família es va veure obligada per a començar de nou a establir-se a Artés (Bages, Catalunya), on son pare trobà feina a la fàbrica de vetes d'un amic. No va anar a l'escola, però son avi Francesc Colom, mestre de professió, li va inculcar l'amor per la lectura i aconseguí una important cultura autodidacta. Quan tenia 12 anys començà a treballar a la fàbrica tèxtil de Ca l'Aguilar, on ja treballaven ses germanes i son pare. Cap el 1935 conegué Climent Santacreu Tort, paleta autònom de professió i anarquista i anarcosindicalista que treballava aleshores amb son germà a la construcció del celler del Sindicat Agrícola d'Artés, que esdevingué son company. En aquesta època s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Climent Santacreu Tort, quan el cop militar feixista de juliol de 1936, presidí el Comitè Revolucionari del poble i s'allistà a la «Columna Durruti», on va ser comissari. Ferit al front de Terol (Aragó, Espanya), mentre romania convalescent a Artés la parella es va casar. En 1939, amb el triomf franquista, Climent Santacreu Tort va ser capturat i empresonat i ella, seguint el seu consell, passà clandestinament la frontera pel coll de Pertús (Vallespir, Catalunya Nord). Les autoritats franceses l'assignaren la residència a Flaçan (Provença, Occitània), on va viure en un camp de refugiats improvisat a l'església del poble. Més tard retornà legalment a Catalunya; detinguda per «pas clandestí de frontera», va ser reclosa a l'antic Pavelló de Romania, a Montjuïc, d'on aconseguí fugir i arribar a Manresa. Mentrestant, son company havia aconseguit fugir de la presó i son pare l'havia ajudat a travessar la frontera cap a França. Així, per segona vegada, passà clandestinament la frontera amb un cunyat seu. A Montlluís (Conflent, Catalunya Nord) trobà feina a l'Hotel de França i aconseguí treure son company del camp de concentració d'Argelers. Ambdós aconseguiren finalment poder viure junts, ella treballant a l'hotel i fent estraperlo i ell fent feina de pagès, de miner i després de paleta. Durant l'Ocupació la parella lluità en la resistència i en 1952 emigraren a Algèria, on sa germana Eugènia s'havia instal·lat. A Algèria treballà d'infermera, d'administrativa i de mainadera, i ell de paleta. En 1962, arran de la independència algeriana, la parella retornà a la metròpoli i s'instal·là a la Ròca d'en Tarron (Provença, Occitània), on ell trobà feina de paleta com a cap d'obra. A França s'acostà al socialisme. En 1974 Climent Santacreu Tort va morir víctima d'un càncer de pulmó i ella restà a França treballant de majordona en una casa de pagès del poble. En 2004 publicà el llibret de memòries Pourquoi moi? i en 2007 retornà a Manresa, instal·lant-se a casa de sa neboda. En aquesta època s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i mantingué contactes amb l'Assemblea Revolucionària d'Artés (ARA) i l'Associació Memòria i Història de Manresa, fent xerrades a instituts explicant el seu testimoni. En 2011 es publicà la traducció catalana de les seves memòries sota el títol Una vida ben plena. En l'última etapa de sa vida declarà que mai no s'havia considerat llibertària. En el seu centenari l'Ajuntament de Manresa li va retre un homenatge. Dos mesos després, el 15 d'abril de 2017, Dolors Molist i Colom va morir a l'Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa (Bages, Catalunya) i va ser incinerada al Cementiri Comarcal de Roques Blanques, al Papiol (Baix Llobregat, Catalunya).

Dolors Molist Colom (1917-2017)

---