---

Anarcoefemèrides del 17 d'abril

Esdeveniments

Manifestació per l'alliberament dels detinguts (17 d'abril de 1905)

Manifestació per l'alliberament dels detinguts (17 d'abril de 1905)

- Revolta de Llemotges: El 17 d'abril de 1905 a Llemotges (Llemosí, Occitània) la població coneix una forta agitació social que ben bé pot ser qualificada de guerra civil; després de la vaga dels serrallers, seguida de la vaga dels obrers del calçat, s'afegeix tota la indústria de la porcellana, indústria puntera de la ciutat. Aquesta vaga, inicialment declarada per obtenir l'acomiadament d'un capatàs tirànic, s'estén a tota la professió. El 13 d'abril la patronal havia decretat el lock-out i els dies 14 i el 15 d'abril els obrers envaeixen les fàbriques, munten barricades als carrers de la ciutat i assalten les armeries. El dilluns 17 d'abril, després d'una gran manifestació pel firal de més de mil persones per reclamar l'alliberament dels manifestants detinguts els dies precedents, i després de tomar les portes de la presó, els dragons del 78è de Línia obren foc sense cap requeriment. Un obrer porcellaner de 20 anys, Camille Vardelle, és mortalment tocat, mentre que una dotzena de persones són ferides. El seguici fúnebre fins el cementiri de Louyat, el 19 d'abril, va donar lloc a una important manifestació obrera de més de 30.000 persones. El lock-out serà finalment aixecat el 24 d'abril, però els anarquistes, que eren els que havien pres la part més activa en l'agitació, seran el blanc de la repressió: detencions arbitràries, acomiadaments, expulsions de la ciutat i del departament, com ara el cas de Régis Meunier. L'aniversari de l'assassinat de Camille Vardelle, el 1906, estarà marcat encara per un fort enfrontament entre la policia i els militants llibertaris, molts dels quals seran detinguts. A partir d'aquests fets Llemotges serà coneguda com a «la ciutat roja».

Revolta de Llemotges (abril de 1905)

***

Anagrama de la CNT

Anagrama de la CNT

- Ple Nacional de Blanes de la CNT: Entre el 17 i el 18 d'abril de 1930, poc després de caure la Dictadura de Primo de Rivera, se celebra a Blanes (Selva, Catalunya) el Ple Nacional de Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que pretendrà reorganitzar ràpidament des de la legalitat el sindicat anarcosindicalista. Aquest ple ratificava la reorganització operada abans de la legalització, que en síntesi era: celebració de l'Assemblea General del Sindicat, a partir dels «Quadres Sindicals» del Ram i les Associacions Professionals existents; elecció d'un Comitè reorganitzador que convoca una nova Assemblea; i aprovació per aquesta dels Estatuts i elecció de la Junta de Sindicat. Plantejat el problema de la col·laboració amb els partits republicans per derrocar la «dictablana» del general Dámaso Berenguer, Josep Peiró –que en febrer havia signat el «Manifest d'Intel·ligència Republicana»– i Ángel Pestaña se'n mostraran partidaris, però la majoria s'inclinà per la tesi anarquista d'abstenció política. També s'acordà per unanimitat fomentar l'actuació política dels sindicats que, aleshores, estaven adquirint un desenvolupament extraordinari malgrat l'obstrucció de les autoritats. Ràpidament es reorganitzarà la premsa i tornaran a sortir Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. Finalment, la CNT aconseguirà la legalització el 30 d'abril d'aquell any.

***

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 17 de març de 1977

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 de març de 1977

- Míting a la Mutualité: El 17 d'abril de 1977 la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un míting al Palais de la Mutualité de París (França) on es planteja el debat existent en l'organització sobre la legalització o no a l'Estat espanyol. En el míting van intervenir Frederica Montseny Mañé; Fernando Carballo Blanco; Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT; José Luis García Rua, secretari del Comitè Nacional de la CNT; i Soriano i Félix Navarro, representants de la CNT Francesa, entre altres oradors. Francisco Ibáñez Gorostidi (Paco Ibáñez), Jehan Jonas, Carles Andreu Sancho, Frances Xavier Ribalta Secanell (Xavier Ribalta), Josep Pérez, Georges Moustaki, Marie-Thérèse Orain, el Trío Sortilegio Español, el grup Ramon Mons, el grup tunisià de Hedi Hela i el Cuarteto Cedrón també hi participaren en un recital posterior organitzat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A l'acte assistiren més de 4.000 persones. La CNT finalment va ser legalitzada a l'Estat espanyol el 7 de maig de 1977; va ser l'última central sindical històrica a ser-ho.

Anarcoefemèrides

Naixements

Arthur Arnould

Arthur Arnould

- Arthur Arnould: El 17 d'abril de 1833 neix a Dieuze (Lorena, França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Charles Auguste Edmond Arthur Arnould, també conegut com A. Matthey. Sos pares es deien Nicolas Edmond Arnauld, un professor liberal de llengües estrangeres i del col·legi de la població, i Amélié Henriette Fontaine. Va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès –que va ser publicada en 1950– i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, que és alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey –nom de sa dona– i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident –alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònim Jean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. La darrera etapa de sa vida la passà a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França). Sa companya fou la pintora Marie Delphine Marcelle Forlin. Arthur Arnould va morir el 23 de novembre de 1895 –algunes fonts cieten erròniament altres dates a l'Hospital Fernand-Widal de París (França). En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873).

***

Benjamin Tucker fotografiat per Hardy (Boston, ca. 1887)

Benjamin Tucker fotografiat per Hardy (Boston, ca. 1887)

- Benjamin Tucker: El 17 d'abril de 1854 neix a South Dartmouth (Massachusetts, EUA) l'editor, propagandista i principal teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker. En 1872 va fer estudis universitaris al Massachussets Institute of Technology (MIT), a Cambridge (Massachussets). Interessat pel lliure pensament, va descobrir l'anarquisme a través dels debats sobre l'amor lliure i els drets de la dona. Des d'aleshores va freqüentar Ezra Hervey Heywood, Williams Batchelder Greene –qui li va descobrir Proudhon–, Stephen Pearl Andrews, Lysander Spooner, Josiah Warren i altres intel·lectuals radicals i llibertaris. En 1875 va viatjar a Europa i l'any següent va publicar la seva traducció a l'anglès de l'obra més coneguda de Proudhon, Qu'est-ce que la proprété? –més tard traduiria més obres de Proudhon, de Bakunin i d'Stirner. Va col·laborar en el periòdic The Word, de Heywood i de la radical New England Labor Reform League (Lliga per la Reforma Laboral de Nova Anglaterra), i n'assumirà la publicació quan aquest sigui empresonat per haver distribuït informació sobre contracepció i sobre l'eugenèsia. Entre 1877 i 1878 va publicar a New Bedford la revista lliurepensadora The Radical Review, a més d'escriure en la premsa informativa (The Boston Globe). El 6 d'agost de 1881 va llançar el primer número del seu periòdic Liberty, que durant 25 anys serà el portaveu de l'anarquisme individualista, oposat al anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de Johann Most. En 1887 va participar activament en la campanya de suport als acusats de l'afer Haymarket. Aquest mateix any, va fundar el Club Anarquista de Boston i una llibreria especialitzada en radicalisme. Entre 1889 i 1890 va publicar un suplement literari filosoficopolític de Liberty, anomenat The Transatlantic, on es traduiran obres de Claude Tillier, Émile Zola o Octave Mirbeau. En 1906 va obrir a Nova York la «Tucker's Unique Book Shop», llibreria de distribució de les seves obres. Després de l'incendi que va destruir la rotativa, l'arxiu, els estocs editorials i la redacció de Liberty el gener de 1908, com que no tenia contractat cap assegurança conforme a les seves idees, la seva empresa editorial va fer fallida i aquest mateix any va abandonar els Estats Units i es va instal·lar a França fins a la Gran Guerra, on es relacionarà amb els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Han Ryner, etc.). A partir de 1913 va escriure en The New Freewoman. Els seus darrers anys els va passar a Mònaco, sota un pessimisme vital total, allunyat de la vida pública i de l'interès pel seu país, llevat de casos concrets, com el seu suport als aliats o pel «cas Sacco i Vanzetti». Benjamin Tucker va morir el 22 de juny de 1939 a Mònaco (Principat de Mònaco), poques setmanes abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

***

Martial Bourdin segons el diari parisenc "Le Petit Parisien" del 4 de març de 1894

Martial Bourdin segons el diari parisenc Le Petit Parisien del 4 de març de 1894

- Martial Bourdin: El 17 d'abril de 1867 neix a Tours (Centre, França) l'anarquista Martial Bourdin, que va fer servir el pseudònim S. Alier. Era fill d'un conserge parisenc i germà petit del també anarquista Henri Bourdin –tenia altres sis germans. Com son germà, Martial Bourdin es guanyava la vida com a sastre de dones i formà part a mitjans dels anys vuitanta del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille». En 1884 va ser condemnat per la VIII Cambra del Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per incitació, mitjançant cartells i circulars, a participar en un míting a la via pública. En 1888 es traslladà a Londres (Anglaterra) per ajudar son germà a la seva sastreria del Soho i amb aquest i altres companys (Auguste Bordes, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.) milità en la Socialist League (SL, Lliga Socialista). A Londres representà el periòdic anarquista Le Père Peinard i diverses revistes belgues. El 5 d'octubre de 1892 emigrà als Estats Units, on treballà de sastre al taller de Weingard de Detroit (Comtat de Waynel, Michigan, EUA) i desenvolupà una intensa tasca de propaganda anarquista a diferents ciutats nord-americanes (Nova York, Chicago, etc.) abans de retornar a França. Casat amb una anglesa, cap a finals de 1893 es trobà amb son germà a Londres on tots dos freqüentaren el grup francès de l'anarquista «Autonomie Club», a Windmill Street del barri londinenc de Tottenham, i on, segons la policia, era anomenat Petit Bourgeois i Adonis, i ell feia servir el pseudònim S. Alier. Sembla que tingué relacions amb l'anarquista Émile Henry. Martial Bourdin va morir el 15 de febrer de 1894 a l'Observatori Reial de Greenwich (Londres, Anglaterra) quan manipulava una bomba que pretenia enterrar al parc. Segons la premsa, atemorit per la vigilància de la policia londinenca –tres dies abans Émile Henry havia llançat una bomba al cafè parisenc Terminus i la dinamita d'aquest atemptat sembla que provenia de Londres–, decidí desfer-se dels materials explosius i pujant l'empinada costa que condueix a l'observatori, va ensopegar amb les arrels d'un arbre i va caure, fet que provocà l'explosiu de l'enginy que portava a la butxaca esquerra. Greument ferit i mutilat, va ser portat al Seamen's Hospital (Hospital Marítim), on va morir trenta minuts després d'arribar-hi sense revelar el seu nom ni les seves intencions. A les seves butxaques la policia va trobar el carnet de membre de l'«Autonomie Club», amb data de febrer de 1894, diversos escrits anarquistes, fórmules químiques, una invitació per a un ball a favor de les obres revolucionàries i una important suma de diners (13 lliures esterlines en or), fet aquest últim que va fer especular a la policia sobre la seva intenció de fugir del país. El 23 de febrer de 1894 va ser enterrat al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Londres, Anglaterra) en presència de centenars de companys, entre ells Louise Michel, que va pronunciar un discurs, companys que s'hagueren d'enfrontar a una gentada hostil que pretenia evitar la manifestació anarquista. Arran d'aquest tràgic episodi, la policia, encapçalada pel comissari William Melville d'Scotland Yard, escorcollà un gran nombre de domicilis d'anarquistes estrangers refugiats a Londres i especialment dels membres de l'«Autonomie Club». Sembla que Bourdin es va veure influenciat per Harry B. Samuels, agent provocador infiltrat en la Socialist League. La historia de Pierre Bourdin va inspirar la novel·la The Secret Agent (1907) de l'escriptor Joseph Conrad.

Martial Bourdin (1868-1894)

***

Giovanni Geronzi

Giovanni Geronzi

- Giovanni Geronzi: El 17 d'abril de 1871 neix a Fossombrone (Marques, Itàlia) el metge i poeta anarquista Giovanni Geronzi, que va fer servir el pseudònim Refrattario. Sos pares es deien Pietro Geronzi i Lucia Scopa. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint un dels principals militants de la zona. Fou un dels fundadors del Centro Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) de Fossombrone i entre 1885 i 1886 col·laborà en la primera època del periòdic anarquista de Fano (Marques, Itàlia) In Marcia, relacionat amb la Federació Socialista Anarquista (FSA) de la província de Pesaro-Urbino, constituïda a Fossombrone l'agost de 1885. En 1886 patí els primers problemes amb la justícia per «violació de la llei d'impremta». També trobem articles seus en La Montagna (1887) i La Rivendicazione (1886-1888), on signà Refrattario. Estudià medicina a Roma (Itàlia), on entrà en contacte amb destacats membres del socialisme i de l'anarquisme i en 1888 a Perusa (Úmbria, Itàlia), on patí tres mesos de presó per «resistència i ultratges als agents de la Seguretat Pública». Un cop llicenciat en medicina i cirurgia retornà a les Marques, on desenvolupà la seva activitat de metge i de col·laborador en publicacions científiques, mèdiques i higienistes, alhora que desplegava la seva propaganda política. Entre el 29 de març i el 5 d'abril de 1894 assistí al XI Congrés Mèdic Internacional que se celebrà a Roma i aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista per la policia. Entre 1893 i 1903 fou el mèdic oficial de Cantiano (Marques, Itàlia) i en aquesta època intensificà les seves relacions amb exponents destacats dels moviments anarquistes italià i estranger, com ara Amilcare Cipriani, Errico Malatesta i Luigi Molinari. Rebia nombroses publicacions llibertàries i també col·laborà amb poesies, que van ser recollides en diferents volums (1886, 1888 i 1908). Per haver signat amb el seu nom la poesia All'atomo, que va ser publicada el gener de 1897 en el primer número de La Protesta Umana. Rivista di Studi Sociali de Macerata (Marques, Itàlia) i del qual es va fer una separata, va ser jutjat, amb el responsable del periòdic Oreste Morresi i Luigi Fabbri, per «incitació al regicidi», però gràcies a la defensa de Pietro Gori va ser absolt, encara que Morresi va ser condemnant a quatre mesos i mig i Fabbri a tres mesos i 22 dies de presó per «instigació al crim mitjançant la premsa». En 1896 se li va proposar residència obligada i el Tribunal d'Apel·lació li va imposar dos anys, pena que va ser commutada per la de llibertat condicional sota vigilància especial. Una de les seves reflexions teòriques principals, que pretenia assentar les bases del «materialisme-fisiològic» des de la perspectiva d'«una nova societat sense explotadors ni explotats», va ser publicada el 30 de març de 1898 en el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1901 va ser convidat per Virgilio Salvatore Mazzoni per aprofundir les seves idees perquè publiqués en Il Pensiero Libertario de Pisa (Toscana, Itàlia). En 1903 va ser nomenat metge oficial de Fossombrone i incrementà encara més les seves activitats polítiques, participant en manifestacions i promovent iniciatives amb el Cercle Anarquista, incloent la publicació de diferents números únics en els quals signava amb pseudònims. Després de 1906 la seva implicació política va anar minvant, encara que participant en el moviment anarquista i sense renunciar a la seva punyent poesia –en 1908 publicà l'edició ampliada d'All'atomo. Nuovi versi. En 1924 encara estava subscrit a Pensiero e Volontà. La seva vellesa es va veure sacsejada per les activitats dels escamots feixistes, especialment en les dramàtiques jornades d'octubre de 1922 a Fossombrone. Durant un tiroteig moriren dos camises negres, on almenys un d'ells resultà mor per trets dels seus companys, i ell es negà a falsificar el certificat de defunció i per aquest motiu va ser portat a la seu del Fascio i apallissat. Posteriorment patí escorcolls a casa seva i el règim feixista intentà aplicar-li la llei que permetia la separació del servei als funcionaris no adeptes al règim. En les seves notes personals mai no renuncià a la crítica i a la ironia. Els seus últims anys els dedicà a l'estudi de la numismàtica i de l'arqueologia, col·laborant en revistes (Bolletino d'Arte, Rassegna Mumismatica, etc.), publicant llibres, com ara Quinario d'Oro di Alessandro Severo (1933) i Elementi di numismatica d'Italia moderna e antica (1934), i treballant per a l'Institut Italià de Numismàtica i per a la Società Italiana per il Progresso delle Scienze (SIPS, Societat Italiana per al Progrés de la Ciència). Giovanni Geronzi va morir el 14 d'agost de 1935 a Fano (Marques, Itàlia). Existeix el Fons «Giovanni Geronzi» a la Biblioteca Civica Passionei de Fossombrone, que recull els seus documents anarquistes.

***

Patricio Navarro Avellán

Patricio Navarro Avellán

- Patricio Navarro Avellán: El 17 d'abril de 1897 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Patricio Navarro Avellán. Rebel visceral, quan tenia nou anys es va embarcar de polissó en un vaixell mercant espanyol. Conductor del ferrocarril elèctric de la línia Barcelona-Sarrià, en 1915 ja estava afiliat al Sindicat de Transports «La Naval» de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El seu d'antuvi anarquisme temperamental es va afermant gràcies a l'autodidactisme i durant els anys vint va ser un destacat militant orgànic. El 23 de juliol de 1924 va patir un greu i obscur accident a la feina que li va fracturar el crani. Va participar en les lluites contra la patronal entre els anys 1919 i 1923; president del Sindicat de Transports –s'encarregà especialment de l'evacuació clandestina cap a Amèrica de nombrosos militants buscats per la policia–; fou un dels signants de la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», subscrita per 74 militants llibertaris tancats a la presó Model de Barcelona i publicada el març de 1925 en Solidaridad Proletaria, de Barcelona, on s'exposava el raonament que dos anys més tard menaria a la constitució de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organització a la qual va pertànyer; fou membre d'un dels «secretariats de relacions» d'àmbit estatal que es varen constituir per mantenir contactes entre la militància confederal; va formar part del grup «Solidaritat», amb Ángel Pestaña Núñez i altres, en 1928, que pretenia el reagrupament dels diversos sectors cenetistes dispersos; juntament amb destacats militants sindicalistes, va formar part del Comitè Pro Unió Moral de tots els militants que integraven la CNT; membre, amb Emili Mira Aparici, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1931, que va abandonar per desacords; secretari del Comitè Regional de Catalunya –amb aquest càrrec va ser l'encarregat de comunicar, amb Francisco Ascaso Abadía, per ràdio des de Capitania General l'ordre, molt criticada, de la tornada al treball durant els fets d'octubre de 1934–; va intentar, sense èxit, durant el Ple Regional de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de maig de 1933, com a membre del Comitè Regional, fer de mediador en la pugna que va expulsar de la CNT els sindicats de Sabadell, etc. Va fer nombrosos mítings a nombroses poblacions catalanes i sobretot en defensa dels deportats en 1932 a Villacisneros. A començament de juliol de 1934, quan era director de Solidaridad Obrera, va ser detingut amb Francisco Ascaso Abadía i Ricard Sanz García sota l'acusació de «reunió clandestina». Quan va començar la Revolució de 1936 era secretari de la Secció Marítima del Transport de Barcelona –fou un dels responsables de l'assalt als vaixells del port barcelonès del 16 de juliol de 1936 a la recerca d'armament per a les Joventuts Llibertàries per fer front a l'aixecament militar– i durant la guerra es va responsabilitzar del port d'aquesta ciutat. Va col·laborar en l'organització de l'expedició militar que el capità Alberto Bayo Giroud va portar a terme l'estiu de 1936 contra Mallorca feixista. Va prendre part activa en els enfrontaments de maig de 1937 i el 1938 fou president del Sindicat del Transport de Barcelona de la CNT. L'abril de 1938 era també president del Sindicat Marítim de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica amb sa companya Oceania i sos cinc infants. Després d'un temps a Santo Domingo i a Cuba, s'instal·là definitivament a Mèxic a partir del gener de 1944. En 1946 encapçalava la Subdelegació de la CNT mexicana. En 1947 fou delegat al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili que se celebrà a Mèxic i s'alineà amb els ortodoxes, oposant-se fortament a la tendència col·laboracionista. El juliol de 1948 va ser nomenat secretari del Comitè de la Sotsdelegació de la CNT de Mèxic, al costat de Jaume Carbó, Florencio Granell, Lázaro Lafuente, Gabriel Pérez i Jaime Rillo. En 1958 va ser secretari de la Delegació de la CNT en Mèxic. També va desenvolupar una intensa tasca periodística: administrador del setmanari anarquista Crisol entre 1923 i 1924; redactor d'El Productor, de Blanes; administrador de Solidaridad Obrera; i col·laboracions en Reconstrucció (1948), de Londres, i en Tierra y Libertad, de Mèxic. Durant els anys seixanta, els dissabtes, participà en les tertúlies del Cafè do Brasil de la Ciutat de Mèxic, amb Liberto Callejas, Severino Campos Campos i Hermós Plaja Saló, entre d'altres. Patricio Navarro Avellán va morir, després d'una llarga malaltia, el 16 de maig de 1970 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol d'aquesta ciutat.

Patricio Navarro Avellán (1897-1970)

***

Mario Rico Cobas

Mario Rico Cobas

- Mario Rico Cobas: El 17 d'abril –algunes fonts citen el 17 de maig– de 1903 neix a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i autor dramàtic Mario Rico Cobas. Sos pares es deien Julián Rico i Josefa Cobas, i era el major de quatre germans (Mario, Arsenio, Maruja i Antonia). Des de molt jove hagué de fer-se càrrec de sos germans orfes treballant com a calderer a les drassanes de Ferrol, conreant-se culturalment i adquirint una educació autodidacta important. Va fer el servei militar a Vitòria (Àlaba, País Basc) i Pamplona (Navarra). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Ferrol i col·laborador del periòdic ¡Desperdad! de Vigo (Pontevedra, Galícia). A partir de 1930 intervingué en mítings confederals i polemitzà amb els socialistes des de diversos mitjans d'expressió (¡Desperdad!, El Obrero, Solidaridad Obrera, etc.). El 6 d'abril de 1931 intervingué en el gran míting pro amnistia. En aquests anys fou un dels fundadors del Sindicat General de Treballadors de la Indústria Naval de Ferrol i de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol, a més de realitzar nombrosos mítings: Ferrol (octubre de 1930, 1931, 1932 i 1933), Mugardos (1932 i 1933), Villagarcía, Santiago, Vivero, Lugo, Cee (1932), Corcubión (1932), Betanzos, Sada, la Corunya, Jubia (1933), etc. Dirigí el periòdic Cultura Proletaria i patí nombroses detencions (1932, 1933, jutjat el juliol per col·locació d'explosius, abril i novembre de 1934, 1935, etc.). En aquests anys ocupà diferents càrrecs orgànics, com ara el de delegat dels mossos de comerç al Ple Regional de Galícia celebrat el setembre de 1930 a la Corunya; delegat pels rams de la construcció naval, pesca, construcció, fusteria i empleats municipals de Ferros al congrés confederal de 1931; secretari del Sindicat del Metall en 1932; representant, amb Enrique Fernández Maneiro, del Sindicat del Metall en el Ple Nacional del sector celebrat el novembre de 1932 a Gijón; secretari de la Federació Comarcal en 1933; delegat per la indústria naval al Ple de la Regional de Galícia celebrat a Ferrol en 1932; etc. El 16 d'abril de 1933 va ser detingut, amb els companys confederals Ovidio Abeledo, Jesús Rodríguez Pérez i Manuel Ardao Iglesias, acusat d'haver col·locat dues bombes dos dies abans en un garatge de la població de San Sadurniño de Ferrol, en mig d'un conflicte laboral; jutjat el 4 d'agost d'aquell any a la Corunya, la causa va ser sobreseguda per manca de proves. Quan el debat confederal, prengué partit per Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis, i en 1934 s'afilà al Partit Sindicalista (PS) i defensà l'estatut d'autonomia gallec en diferents mítings (Ferrol, San Claudio, Pontevedra). El 16 d'abril de 1934 va se detingut acusat d'un delicte de tinença d'explosius i atemptat a la força pública. En 1934 estrenà tres obres teatrals de temàtica social (Contradicción, Nueva generación libre i Triunfa el amor) i en 1935 publicà un assaig literari en el llibre de diversos autors Lope de Vega. A més dels citats periòdics, trobem textos seus en CNT, Ferrol Libre, El Gráfico, etc. En aquests anys republicans col·laborà amb l'Escola Racionalista de Ferrol. Amb José Cagiao Vidal i José Cao Cortiñas, en 1936 fou regidor del PS a Ferrol. Arran del cop militar feixista, va ser detingut el 21 de juliol de 1936 acusat de sabotatge i tancat a la presó militar de l'arsenal de Ferrol. Mario Rico Cobas va ser afusellat, amb altres companys, el 18 d'agost de 1936, segons la versió oficial a la muntanya de San Felipe de Ferrol (la Corunya, Galícia), però realment al cementiri de Canido de Ferrol, on posteriorment fou enterrat.

Mario Rico Cobas (1903-1936)

***

Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez

Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez

- Manuel Gómez: El 17 d'abril de 1907 neix a Gérgal (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gómez. Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages, Catalunya) i treballà a les mines de Sallent, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt Llobregat de gener de 1932 i aconseguí no ser detingut; després s'ocupà de la solidaritat amb els presos i les seves famílies. El gener de 1933 participà en la vaga de les mines de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936 va formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de Catalunya. Després anà al front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i després de la militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la 26 Divisió d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència amb el maquis. Amb l'Alliberament fou condecorat per les autoritats franceses. Durant els seus últims anys participà en les activitats de l'«Amicale de la 26 Divisió», també coneguda com «Amicale Durruti». Manuel Gómez va morir d'un atac de cor el 6 de juny de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) quan preparava un viatge a Súria per arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal.

***

José Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso

José Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso

- José Luis Quintas Figueroa: El 17 d'abril de 1911 neix a A Calzada, al barri de Teis de Vigo (Pontevedra, Galícia), l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Quintas Figueroa, conegut com El Quintas, Alfonso i Clemente Cabaleiro Covelo. Sos pares es deien José Quintas, jornalero, i Carmen Figueroa Fernández. Feia de llauner i, a partir de maig de 1928, entrà com a facturador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). En els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1929 en l'autònom Sindicat de Petrolis. L'abril de 1931 va ser nomenat secretari dels sindicats confederals de Vigo i l'agost de 1931 representà la CNT en el Congrés d'Obrers de la Indústria del Petroli celebrat a Madrid, que acordà l'ingrés d'aquest sector en la CNT. Durant els anys republicans desenvolupà una intensa tasca orgànica, assistint a plens regionals –Santiago (1933) i Ourense (1935)–, reunions i congressos del sector (Madrid, València, etc.), etc. També participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries, de les quals fou secretari a Vigo durant uns anys, i en un grup anarquista no adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Com a administrador de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT Vigo, va ser detingut durant la vaga general revolucionària de desembre de 1933 i restà tancat durant un mes i mig. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934 també va ser detingut i fou acomiadat de la CAMPSA, encara que el juny de 1936 fou readmès a conseqüència del triomf del Front Popular. El 7 de febrer de 1936 fou l'organitzador de l'assalt del local de Falange del carrer del General Riego de Vigo, per a obtenir documents sobre les seves activitats i fer-se amb el seu armament, acció en la qual morí el falangista Luis Collazo Docampo i el metal·lúrgic cenetista Robustiano Figueira Villar; ferit en un pulmó, va ser detingut i reclòs a l'Hospital Municipal. Durant el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de l'hospital i organitzà la resposta armada al barri d'O Calvario. Quan aquesta resposta fracassà, s'amagà a les muntanyes, on formà un dels primers grups guerrillers que actuà a la zona de Pontevedra. El 5 d'abril de 1937 son germà Manuel Enrique va ser assassinat pels feixistes a Xinzo de Limia. Visqué amagat a casa de Virginia González Pastoriza a Teis. En 1939 s'integrà en el grup dels germans José i Rogelio García Morales (Los Maletas), que agrupaven militants anarquistes i comunistes. En 1943 abandonà la guerrilla quan aquesta passà a control del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i sota el nom de Clemente Cabaleiro Covelo, passà molts anys camuflat a Toural, San Finx i Santiago, guanyant-se la vida, amb Manuel Ceruelo Ares, adobant i netejant màquines d'escriure, fins i tot les de la Comissaria de Policia. El març de 1947 Ceruelo va ser detingut i empresonat, juntament amb gairebé tota la xarxa clandestina confederal, i ell s'amagà a Ribadavia i a O Carballiño (Ourense, Galícia), on treballà com a ajudant d'un capellà i com a representant ambulant d'uns magatzems de queviures que l'obligaven a desplaçar-se arreu de Galícia. A causa d'una delació, el 16 de febrer de 1950 va ser detingut; jutjat en consell de guerra el 28 d'octubre de 1950 a Vigo per l'homicidi del falangista Collazo, per lesions, per tinença il·lícita d'armes i per rebel·lió armada, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per la de 25 anys de reclusió major. Novament jutjat a l'Audiència de Pontevedra pels fets de juliol de 1936, va ser condemnat a 30 anys de presó. Purgà gairebé 23 anys a Santoña, al Penal del Dueso i a altres indrets. Un cop lliure en 1973, passà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on entrà en contacte amb la CNT de l'exili, però retornà a Vigo poc després, on treballà com a representant de llibres. Després de la mort del dictador Francisco Franco, intervingué en la reorganització del Comitè Regional de Galícia de la CNT a Vigo, al costat de Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila i Dalmacio Bragado Ruiz. José Luis Quintas Figueroa va morir el 17 d'agost de 1976 al seu domicili d'A Calzada (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) a resultes d'una afecció cardíaca i va ser enterrat al cementi de Pereiró de Vigo.

***

Manuel Suárez García

Manuel Suárez García

- Manuel Suárez García: El 17 d'abril de 1921 neix a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Suárez García. Quan era infant entrà en contacte amb el pensament llibertari llegint els clàssics (Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i la premsa (La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, etc.) i a través de les conferències d'Antonio Morales Guzmán en les seves gires propagandístiques. En 1936 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat d'Oficis Diversos de Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la Revolució passà al Sindicat de Camperols de la CNT, del qual va ser nomenat tresorer i des del qual impulsà la incautació de finques rústiques. Amb el triomf feixista, aconseguí fugí amb un pesquer cap a Orà (Algèria), però no dels camps de concentració (Suzzoni i Morand) i de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), de les quals va fugir, vivint clandestinament sense papers a Orà fins al desembarcament aliat de Casablanca. Durant aquesta època africana aprengué esperanto. Amb l'Alliberament passà a França i, després d'un temps a la col·lectivitat d'Aymaré, s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on participà en la reorganització confederal. Després s'instal·là a París, on treballà en la construcció i en la metal·lúrgia fins a la seva jubilació en 1981. A partir de 1977 realitzà viatges regulars a Adra i en 2006 s'hi instal·là, afiliant-se a la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel Suárez García va morir el 9 de gener de 2010 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).

Manuel Suárez García (1921-2010)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Necrològica de Ramon Vidiella García apareguda en el periòdic tolosà "Boletín Interior de la CNT (MLEF)" del 20 de juny de 1945

Necrològica de Ramon Vidiella García apareguda en el periòdic tolosà Boletín Interior de la CNT (MLEF) del 20 de juny de 1945

- Ramon Vidiella García: El 17 d'abril de 1945 mor a Cajarc (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ramon Josep Francesc Vidiella García. Havia nascut el 5 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre de 1899 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Vidiella Calbet i Jacinta García Benet (Cinta). Milità en la Federació Local de Sindicats Únics de de Tortosa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Exiliat a França, treballà de manobre i milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Enriqueta Figueras, amb qui tingué un infant. Malalt, Ramon Vidiella García va morir el 17 d'abril de 1945 al seu domicili de Cajarc (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia del processament d'Eugénie Attinost publicat en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 3 de juny de 1911

Notícia del processament d'Eugénie Attinost publicat en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 3 de juny de 1911

- Eugénie Attinost: El 17 d'abril de 1964 mor a Gisors (Alta Normandia, França) l'antimilitarista i militant anarquista Eugénie Julia Attinost. Havia nascut el 6 de maig de 1884 a Le Havre (Alta Normandia, França). Era filla natural de la domèstica Ernestine Eugénie Hue i son pare, l'ajustador Jules Léon Victor Attinost, la reconegué dos dies després, essent legitimada pel matrimoni de la parella celebrat el 19 de juliol de 1884 a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França). En 1898 obtingué una beca de l'Estat per a fer els estudis primaris superiors. El 27 de setembre de 1902 es casà a Puteaux (Illa de França, França) amb Ludovic Mercier, amb qui va tenir una filla cap el 1904. Entre 1910 i 1911 fou membre de l Grup d'Acció Revolucionària de Puteaux, creat a la Borsa del Treball. L'octubre de 1910, durant una vaga de serrallers, signà, amb altres companys (Auguste Alignier, Marie Alliot, Édouard Boudot, Fayard, Forget, Henri Louviot i Noblet), un cartell antimilitarista aferrat a Puteaux que reproduïa passatges del Manuel du soldat, de Georges Yvetot. El 24 de maig de 1911 va ser processada per «provocació de militars a la desobediència» i jutjada per l'Audiència del Sena amb sos companys i companya, però va ser absolta, mentre Édouard Boudot va ser condemnat a tres mesos de presó i a 500 francs de multa. Esdevingué companya d'Édouard Boudot, amb qui visqué entre el gener i l'abril de 1912 a Courbevoie (Illa de França, França). Va escriure un article contra la lluita pel dret al vot de les dones, que va ser publicat en Le Réveil Anarchiste del 16 de maig de 1914. En 1933, ja separada d'Édouard Boudot, vivia al número 33 del carrer Saint-Lambert del XV Districte de París. Segons informes policíacs, havia deixat de militar i freqüentava els bordells. Eugénie Attinost va morir el 17 d'abril de 1964 a Gisors (Alta Normandia, França).

***

Advertència contra Henri Lacroisille publicada en el periòdic parisenc "Le Libertaire" de l'11 d'abril de 1925

Advertència contra Henri Lacroisille publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'11 d'abril de 1925

- Henri Lacroisille: El 17 d'abril de 1966 mor al XVIII Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Henri Lacroisille, conegut com Marseille. Havia nascut el 26 d'abril de 1907 al XIV Districte de París (França). Sos pares es deien Jean-Baptiste Lacroisille, paleta, i Marie Henriette Pécaud, domèstica. Paleta com son pare, especialitzat en enderrocaments, en 1924 formava part de la Secció Tècnica d'Obra en Pedra (maçoneria, enderrocaments, etc.) del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció), adherit a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), i el 9 de març d'aquell any va ser nomenat membre del seu consell administratiu en una reunió celebrada a la Borsa del Treball de París. A principis d'abril de 1925 va ser nomenat, amb Charles Langlasse, delegat de Propaganda del SUB. En un comunicat publicat en el periòdic parisenc Le Libertaire de l'11 d'abril de 1925, el Grup Llibertari i les Joventuts Sindicalistes de Le Havre (Alta Normandia, França) denunciaven que havia demanat diversos préstecs a aquestes dues organitzacions i que no els havia retornat. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), el 27 de juny de 1925 representà aquesta organització en un gran míting sindicalista i anarquista celebrat a la Borsa del Treball. En aquesta època formava part del comitè editor de Le Prolétaire. El 2 d'agost de 1925 parlà en nom del SUB en un míting contra la guerra del Marroc celebrat a la Casa dels Sindicats de París. El setembre de 1925 era secretari dels enderrocadors de SUB i aquest mateix mes va ser un dels signants del pamflet «Debout, les paries». El 19 de desembre de 1925 va fer una xerrada sobre l'actualitat i el feixisme per a les Joventuts Sindicalistes de Clichy (Illa de França, França). L'estiu de 1930 el Tribunal Militar de Lió (Forez, Arpitània) el va condemnar a sis mesos de presó per «deserció». Durant la tardor de 1936 marxà cap a Espanya i el 23 de novembre de 1936 s'integrà en el Grup Internacional de la «Columna Durruti» i lluità als fronts. Participà activament en la política catalana formant part de la Secció Francesa de Barcelona i, a partir de març de 1937, de l'«Agrupació dels Amics de Durruti». Durant la primavera de 1937 no abandonà la Península, com van fer la majoria de sos companys que havien rebutjat la militarització de les milícies. Amb son amic Michel Espigulet, formà part del «Batalló Internacional de Xoc» de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit de l'Est de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, que reemplaçà l'antic Grup Internacional. Durant els «Fets de Maig» de 1937 va ser detingut pels estalinistes a l'Hotel Falcón, juntament amb altres companys (Marcel Guilbert, Ladmiral i Lhebert), sota l'acusació d'haver molestat un espanyol del qual sospitaven que era un feixista i fins al novembre de 1937 restà empresonat per «possessió d'armes». El 15 de gener de 1939 encara era a Barcelona i figurava en un llista de francesos que no havien pogut, o no havien volgut, marxar cap a França i que demanaven ser evacuats cap a Mèxic. Sembla que el febrer de 1939 pogué retornar a França.

***

Foto policíaca d'Émile Bachelet

Foto policíaca d'Émile Bachelet

- Émile Bachelet: El 17 d'abril de 1967 mor a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França) l'anarcoindividualista i antimilitarista Émile-Jules-Joseph Bachelet, conegut com Milo. Havia nascut el 14 de gener de 1888 a Corné (País del Loira, França) –altres fonts citen erròniament Avion (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Émile Bacheler i Joséphine Marchand. Son pare, forner i anarquista, regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial «Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar –ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)– i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la «Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana, «proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. El 10 de novembre de 1921 es casà al X Districte de París amb Marie Louise Mouillebert. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple. Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux.

Émile Bachelet (1888-1967)

***

Necrològica d'Emili Salvador apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 13 d'octubre de 1992

Necrològica de Simone Lerousseau apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 18 de maig de 1972

- Simone Lerousseau: El 17 d'abril de 1972 mor a Lembrac (Aquitània, Occitània) la militant anarquista Simone Augusta Guymard, més coneguda com Simone Lerousseau. Havia nascut l'1 de juny de 1898 al V Districte de París (França). Sos pares es deien Jean Marie Guymard, guardià de la Pau, i Gabrielle Adéle Commissaire, taquígrafa. Estigué casada amb René Martial Lerousseau, de qui enviudà. Amb son company, el també anarquista Maurice Langlois, regentà un hotel a Saint-Calais (País del Loira, França). Ambdós, amb Berthe Faber, Pierre Lentente i Henri Zysly, van ser dels darrers que van veure amb vida Sébastien Faure el juliol de 1942. Després de la II Guerra Mundical, fou membre del grup anarquista «Amis de Sébastien Faure». Quan la parella es retirà, s'establí a «La Curguetie», petita casa a Lembrac (Aquitània, Occitània), on rebien la visita dels vells companys. Simone Lerousseau va morir de càncer el 17 d'abril –altres fonts citen erròniament el 16 d'abril de 1972 al seu domicili de Lembrac (Aquitània, Occitània).

***

Laureano Montero Asensio

Laureano Montero Asensio

- Laureano Montero Asensio: El 17 d'abril de 1979 mor a Castres (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Laureano Montero Asensio. Havia nascut el 30 de gener de 1907 a Landete (Conca, Castella, Espanya). Sos pares es deien Pedro Montero i Estefanía Asensio. De ben jovenet emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on treballà d'obrer vidrier i s'afilià al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Internat en diversos camps de concentració, l'1 de març de 1939, des de la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), sol·licità, sense èxit, emigrar a Mèxic. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació nazi va ser requerit pels alemanys i, després d'un temps al Camp Franc de Lorient (Bretanya), va ser deportat a l'illa de Guernesey (Illes Anglonormandes), on emmalaltí. En acabar la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Aspèth (Gascunya, Occitània) de la CNT, de la qual en 1948 era tresorer. També formà part de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i de la Federació Local de Castres (Guiena, Occitània) de la CNT, població on residia, primer al número 4 del carrer Capitouls, després a l'avinguda Roquecourbe i finalment al número 1 del carrer de la Platé. Sa companya fou Florencia Sánchez. Laureano Montero Asensio va morir el 17 d'abril de 1979 a l'Hospital de Castres (Guiena, Occitània).

Laureano Montero Asensio (1907-1979)

***

Cipriano Damiano

Cipriano Damiano

- Cipriano Damiano González: El 17 d'abril de 1986 mor a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el resistent antifranquista confederal Cipriano Damiano González. Havia nascut el 22 de setembre de 1916 a Comares (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Cipriano Damiano i Consuelo González. Orfe de pare als set anys, amb altres dos germans barons menors de quinze anys, sa mare es va veure forçada a traslladar-se a Màlaga i ingressar els dos menors a la Casa de la Misericòrdia durant dos anys. Encara un nin treballarà en distintes feinetes (vendre diaris i llepolies, aprenent de sabater, mosso en la construcció...) per ajudar sa família, fet que implicarà que la seva formació sigui del tot autodidacta. Amb 14 anys, després de l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra en el moviment llibertari i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1931. El maig de 1931 pateix la primera de les moltes detencions que sofrirà –fins al 1937 sumarà tres anys de presó. Va ser un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries a Màlaga, de la Federació local de la qual va ser secretari, per més tard exercir aquest mateix càrrec en la Federació provincial, alternant aquest darrer càrrec amb el de secretari del Sindical Únic de l'Alimentació de CNT fins l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el grup d'afinitat malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya, Antonillo El Chofer, Roa, Juan Santana Calero, Antonio El Carbonero), i va cofundar, amb Santana Calero, el setmanari anarquista malagueny Faro (1936-1937). Més tard, també amb Santana Calero i Mariano Gallardo i Morales Guzmán, va editar Nervio, portaveu de la 147 Brigada Mixta (antiga «Columna Maroto»), i va col·laborar en diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria; Fragua Social; Hombres Libres, de Guadix; Orto i Umbral). Durant els anys bèl·lics va ser adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de Llevant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries andaluses, càrrec que farà compatible amb el de milicià de la mencionada brigada. Després de la derrota va poder arribar al port d'Alacant, però serà detingut i passarà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la presó de Porta Coeli de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on s'incorporarà al Batalló de Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela de Duero i Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a Gibraltar. La seva popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en una identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic en la Comissió Tècnica de Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va d'Algesires, per Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç a José Piñero, en els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al qual facilita documentació i vehicles. Així mateix presta suport a la guerrilla fins que localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de Cadis, fuig a Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel Vallejo, del qual és designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de secretari quan Vallejo fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva detenció el 6 de juny de 1953 a Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a Madrid el 5 de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de presó que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en llibertat, després d'una breu estada a França, fa contacte amb la militància madrilenya i es trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de publicitat, de la qual va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es relacionarà amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup «Renacer», sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT primer a Catalunya i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a ser detingut en dues ocasions, però aconseguint eludir les acusacions policíaques. Aquest esforç organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de Francisco Calle Mansilla (1962-1964) i l'aparició del butlletí clandestí Vórtice (amb Antonio Cases); i quan aquest comitè de Calle cau, encapçalarà el Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de 1965, quan és detingut, però es fuga espectacularment i passa a França, per retornar al poc temps amb documentació falsa. Instal·lat a Madrid, s'oposarà al cincpuntisme, editant el butlletí Panorama. Detingut l'abril de 1970, va romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat definitiva fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona, treballarà per la revista Interviú i col·laborarà en Actual, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, Mundo, Sindicalismo, entre altres publicacions. Va intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol de 1977) i es va inhibir de la militància orgànica després dels conflictes del Congrés de la Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris. Després va col·laborar amb el Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) de Barcelona i va escriure en La Hora de Mañana i Polémica, dirigint un temps Solidaridad Obrera. Ha utilitzat diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio González, Yayo. És autor, amb la col·laboració de Carlos E. Bayo Falcón, de La resistencia libertaria. La lucha anarcosindicalisa bajo el franquismo (1939-1970) (1978), en bona part deutor del llibre de Juanel Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va ser al front de CNT. L'última època de sa vida la passà a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). Sa companya fou Isabel Vázquez Ríos, amb qui tingué un fill, Cipriano Damiano Vázquez. Cipriano Damiano González va morir el 17 d'abril de 1986 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

Cipriano Damiano González (1916-1986)

***

Notícia sobre l'empresonament d'Octave Heger apareguda en el periòdic ginebrí "Le Réveil Anarchiste" del 12 de desembre de 1931

Notícia sobre l'empresonament d'Octave Heger apareguda en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 12 de desembre de 1931

- Octave Heger: El 17 d'abril de 1988 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) l'antimilitarista i anarquista, i després socialista, Octave Heger. Havia nascut en 1911 a Neûchatel (Neûchatel, Suïssa) –algunes fonts citen 1915 al cantó de Berna (Suïssa). Es guanyà la vida com a pintor en la construcció. A partir de 1929 col·laborà en L'Ouvrier du Bois et du Bâtiment. L'octubre de 1931 rebutjà integrar-se en el servei militar i el desembre d'aquell any va ser detingut i empresonat perquè es negà a passar la revisió sanitària militar. Aleshores era secretari de l'Associació Romanda Antimilitarista (ARA), el president de la qual era el socialista Paul Golay. En 1932 estava subscrit al periòdic parisenc Le Libertaire. El juny de 1932 va ser detingut amb altres companys (Joseph Dubrez, Hermann Fayet, Albert Fontanellaz, Alexandre Hemmerli, Auguste Pichart, Jules Rossine, Adolphe Rossire i Ernest Roth) per «obstaculitzar la llibertat del treball» arran d'una baralla desencadenada durant una vaga convocada per la Ligue d'Action du Bâtiment (LAB, Lliga d'Acció de la Construcció), adherida a la Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment (FOBB, Federació dels Obrers de la Fusta i de la Construcció), de Lausana (Vaud, Suïssa). Donà refugi a l'anarquista Lucien Tronchet quan la repressió desencadenada el novembre de 1932. Durant els anys trenta col·laborà en Le Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni, on signà els articles H. O.. En 1934 fou un dels creadors, amb Charles Roux, del grup de teatre obrer «La Muse Rouge» de Lausana, que assajava al Café de la Tour. L'estiu de 1936, amb el fuster anarquista Adrien Buffat, fou un del animadors del grup «Adelante» de Lausana, que havia estat fundat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Lucien Tronchet per fer costat la Revolució anarquista espanyola amb l'enviament d'armes i d'avituallament. L'octubre de 1936 marxà amb Adrien Buffat cap a Espanya. També col·laborà en el periòdic parisenc La Patrie Humaine. Després de la II Guerra Mundial s'adherí al Partit Socialista Suís (PSS), representant l'anomenada «tendència anarquitzant», i entre 1946 i 1966 i entre 1969 i 1970 fou diputat del Gran Consell del cantó de Vaud. Entre 1946 i 1967 fou redactor en cap, i únic responsable, del diari Le Peuple - Le Sentinelle, òrgan del Partit Socialista de Vaud (PSV), i va ser secretari de la directiva d'aquest partit. Professional del cinema, col·laborà amb filmacions documentals per a «Productions Cinéac» del cinema Cinéac i entre 1969 i 1980, encarregat per l'Ajuntament de Lausana, va fotografiar i filmar manifestacions públiques i esdeveniments (eleccions, inauguracions, festes, excursions, etc.) a Lausana. En 1963 estava subscrit a Le Monde Libertaire.

***

Eugène Bizeau

Eugène Bizeau

- Eugène Bizeau: El 17 d'abril de 1989 mor a Tours (Centre, França) el vinyater, jardiner, apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Max Eugène Bizeau. Havia nascut el 29 de maig de 1883 a Véretz (Centre, França). Fill d'una família de vinyaters socialistes i anticlericals, sos pares es deien Eugène Bizeau, propietari, i Marie Souvée, modista. Als 13 anys obté el seu certificat d'estudis primaris i exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Ben aviat va descobrir les idees llibertàries. Subscrit des dels 14 anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers poemes, publicant en el periòdic L'Anarchie, fundat per Libertad. La seva poesia social i revolucionària serà interpretada pels cantautors de La Muse Rouge, una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914 Eugène va ser llicenciat per «constitució feble» i no va deixar de denunciar el militarisme en les seves cançons, burlant la censura i col·laborant en la premsa anarquista, com ara CQFD, La Mêlée, Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. El 28 d'octubre de 1916 es va casar a Maciac (Alvèrnia, Occitània) amb Adélaïde Françoise Chambonnière, una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a través dels periòdics anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max i Claire). En 1921 va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les pàgines de Le Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser musicats i enregistrats i van ser contínuament emesos durant la Revolució espanyola a través de Ràdio Barcelona. En 1936 viurà amb sa família a Massiac (Cantal) treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau assistirà al final de la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène Bizeau va morir amb 105 anys i va ser enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes destaquen Balbutiements (1910), Croquis de la rue (1933), Paternité (1938), Hommage à Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert (1972), Entre la vie et le rêve (1978), Les sanglots étouffés (1979), Les grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs crépusculaires (1985), Guerre à la guerre (1988); i entre els seus llibres de cançons Verrues sociales (1914), Cinq chansons (1929), Croquis de guerre (1988); a més del recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et poésies (1983). En 1981 el cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar coutez Eugène Bizeau, un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista realitzada per l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de Véretz porta el seu nom. Eugène Bizeau va morir el 17 d'abril de 1989 a l'Hospital de Tours (Centre, França).

***

Necrològica de Josep Miñana Torregrossa apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 21 de maig de 1991

Necrològica de Josep Miñana Torregrossa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de maig de 1991

- Josep Miñana Torregrossa: El 17 d'abril de 1991 mor a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Miñana Torregrossa. Havia nascut el 9 de juny de 1900 a Manuel (Ribera Alta, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Xàtiva (La Costera, País Valencià). Sos pares es deien Francesc Miñana i Francesca Torregrossa. Quan era un infant es traslladà amb sa família a Catalunya. Ebenista de professió, des de molt jove milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. De manera autodidacta aconseguí una bona cultura i coneixements profunds del pensament anarquista. Durant la guerra civil ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat en la col·lectivitat del ram de la fusta. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Amb l'Alliberament s'instal·là a Aubière, on fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Clarmont d'Alvèrnia i secretari de la Federació Comarcal de la CNT de l'Exili. Assistí com a delegat de la CNT de Clarmont a diversos plens i congressos. Sa companya fou Pilar García. Josep Miñana Torregrossa va morir el 17 d'abril de 1991 a l'Hospital de Saint-Jacques de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat a Aubière (Alvèrnia, Occitània).

***

Antoni Costa Truco

Antoni Costa Truco

- Antoni Costa Truco: El 17 d'abril de 2005 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Costa Truco. Havia nascut el 19 de gener –el certificat de defunció cita erròniament el 16 de gener– de 1916 a Peralta de la Sal (Peralta i Calassanç, Llitera, Franja de Ponent). Sos pares es deien Francesc Costa Miranda, llaurador, i Maria Truco Morancho. Era el fill petit d'una família pagesa humil de quatre germans. Quan tenia cinc anys assistí a l'escola amb els escolapis i després treballà al camp. Aficionat a la música i a la lectura, arribà a comptar amb una important cultura autodidacta. Entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i realitzà viatges a Barcelona i a Saragossa, centres llibertaris de primer ordre. Quan tenia 20 anys s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i durant la guerra civil recorregué la Península observant la revolució i lluitant contra el feixisme allistat en les Forces Aèries republicanes enquadrat en l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Aire. En 1939, amb la caiguda de Catalunya a mans del franquisme, passà a Seta (Llenguadoc, Occitània), però retornà a la Península (València i Madrid). Quan acabà la guerra va ser detingut a Madrid pel feixistes i va ser reclòs a camps de concentració (Irún i Santoña) i a presons (Larrínaga a Bilbao, Torrero a Saragossa, Osca). Jutjat, va ser condemnat a vuit anys, però va ser alliberat ràpidament amb l'obligació de residir a Peralta de la Sal. Poc després, eximit del seu desterrament, s'establí a Barcelona. El febrer de 1942 es casà amb Mercè Vidiella Esbrí. Detingut per la Guàrdia Civil, va ser portat a fer feina en un batalló de treballadors a la zona madrilenya de Villaverde. El juny de 1943 va ser alliberat i a Barcelona treballà de peó en el sector tèxtil i posteriorment de comptable en la fàbrica La Seda, de la qual presidí el seu Comitè d'Empresa i on romangué fins a la seva jubilació. Durant els anys quaranta participà discretament en la lluita clandestina. Després de la mort del dictador Francisco Franco presidí el Sindicat Textil de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer conferències a Barcelona i altres indrets, formà part de la redacció del periòdic Ideas i col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Crisol, Ideas-Orto, Pandora, El Pensador, Solidaridad Obrera, El Textil Libertario, Tierra y Libertad, Yunque Libertario, etc.). És autor de La ciencia y los científicos (2004) i deixà moltes obres inèdites (novel·les, poesies i assaigs), com ara Campesino, obrero, empleado, Historia y vida. Crónicas de Barcelona (obra autobiogràfica), Erupciones mentales, Gestos sublimes, Hablan los oráculos, El parto andrógino o la gran mascarada, Ritmos líricos de amor y de combate, Si fue Marx ¿por qué no pudo ser Bakunin?, Verdades borrascosas, etc. Antonio Costa Truco va morir el 17 d'abril de 2005 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc.

***

Lucienne Domergue (2006)

Lucienne Domergue (2006)

- Lucienne Domergue: El 17 d'abril de 2007 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la professora i hispanista llibertària Lucienne Henriette Victorine Fortin, més coneguda com Lucienne Domergue. Havia nascut l'1 de juny de 1933 a Tirent e Pontejac (Gascunya, Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Louis Joseph Jean Baptiste Fortin, fuster, i Françoise Suzanne Agnès Monferran, domèstica. Estudià espanyol a la Facultat de Lletres de la Universitat de Tolosa. El 15 de març de 1961 es casà amb el prestigiós arqueòleg miner Claude Philippe Émile Domergue a Rabat (Marroc), on ambdós eren professors d'institut, i amb qui tingué quatre infants. Professora de castellà i catedràtica d'institut, s'especialitzà en estudis hispanistes, esdevenint una de les màximes autoritats en els estudis del segle XVIII espanyol, sobretot pel que fa l'estudi de la censura, l'evolució ideològica en la Il·lustració espanyola i la Guerra de Successió. Entre 1963 i 1967 fou investigadora vinculada a l'àrea d'Història Moderna de la Casa de Velázquez de Madrid (Espanya). En 1969 es doctorà amb la tesi Jovellanos à la Société Economique des Amis du Pays de Madrid (1778-1795). Dirigí l'Institut d'Estudis Hispànics i Hispanoamericans de la Universitat de Tolosa-Le Mirail i fou professora emèrita de diverses universitats. Altra de les seves facetes d'estudi, pel que fa el camp llibertari, va ser l'exili republicà espanyol a Tolosa, publicant llibres específics i assessorant en diverses exposicions. En els anys setanta recollí testimonis i documentació dels anarquistes exiliats i esdevingué la millor especialista sobre les manifestacions culturals dels anarcosindicalistes a Occitània. En 1978, amb Micel Camprubí, Jean Cobos i Marie Laffranque, organitzà l'exposició «La labor cultural de los libertarios españoles exiliados en Toulouse (1939-1975)», que se celebrà entre el 25 d'abril i el 12 de maig de 1978 al vestíbul de la Universitat de Tolosa-Le Mirail. En 1992 participà en el documental Exilios. Refugiados españoles en el Mediodía de Francia. També fou una gran coneixedora de l'obra de Juan Goytisolo Gay, publicant sobre el tema De Sur a Sur (1994) i Aujord'hui l'Espagne. Regards croisés sur l'altérété (1995). En 2007 edità el llibre de Joan Montseny Carret (Federico Urales) El castillo maldito. Tragedia. Trobem textos seus en nombroses publicacions científiques especialitzades (Arbor, Bulletin Hispanique, Bulletin d'Histoire Contemporaine de l'Espagne, Cahiers du Monde Hispanique et Luso-brésilien, Dieciocho, Estudios de Historia Social, Historia 16, Mélanges de la Casa de Velázquez, Moneda y Crédito, Revista de Literatura, etc.). Entre les seves obres podem destacar Jovellanos à la Société Economique des Amis du Pays de Madrid (1971, la seva tesi doctoral), Les démêlés de Jovellanos avec l'Inquisition et la Bibliothèque de l'Instituto (1971), Els anarquistes, educadors del poble. «La Revista Blanca» (1898-1905) (1977, amb altres), Tres calas en la censura dieciochesca (Cadalso, Rousseau, prensa periòdica) (1981), Censure et Lumières dans l'Espagne de Charles III (1982), Le livre en Espagne au temps de la Révolution française (1984), Histoire des Espagnols (1985 i 1991, amb altres), Un tratado de educación ilustrado rechazado por la censura hacia 1780 (1986), España y la Revolución francesa (1989, amb altres), Historia de los españoles (1989, amb altres), L'Espagne, de l'immobilisme à l'essor (1989, amb altres), Après 89. La Révolution, modèle ou repoussoir (1990), El anarquismo español y sus tradiciones (1995, amb altres), La censure des livres en Espagne sous l'Ancien Régime (1996), Pueblo, nación y elites. España contemporánea (1996, amb altres), Crónica festiva de dos reinados en la Gaceta de Madrid (1700-1759) (1998, amb altres), L'exil républicain à Toulouse (1939-1975) (1999), Goya: Des délits et des peines (2000), La España de la Ilustración (1700- 1833) (2001, amb Jean-Pierre Amalric (2001), L'Alcade et le malandrin. Justice et société en Espagne au XVIIIe siècle  (2001, amb Antonio Risco), Cuentos de amor y otros cuentos anarquistas en La Revista Blanca (1898-1905) (2003, amb Marie Laffranque), La cultura del exilio republicano español de 1939 (2003, amb altres), El exilio republicano español en Toulouse (1939-1999) (2003, amb Alicia Alted Vigil), Républicains espagnols en Midi-Pyreénées. Exil histoire et mémorie (2004, amb altres), Una de las dos Españas. Representaciones de un conflicto identitario en la historia y en las literaturas hispánicas (2007, amb altres), etc. Lucienne Domergue va morir sobtadament el 17 d'abril de 2007 a l'Hospital Rangueil de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Pòstumament, en 2012, es publicà el llibre La cultura del exilio anarcosindicalista espanyol en el sur de Francia, amb Alicia Alted Vigil. Existeix una beca del Madrid Institute for Advanced Study (MIAS) que porta el seu nom.

Lucienne Domergue (1933-2007)

***

Artese Benesperi fotografiat per l'historiador Carlo Onofrio Gori (2004)

Artese Benesperi fotografiat per l'historiador Carlo Onofrio Gori (2004)

- Artese Benesperi: El 17 d'abril de 2012 mor a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Artese Benesperi. Havia nascut el 19 d'agost de 1915 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Poc després del seu naixement son pare morí i quan tenia nou mesos va ser donat en adopció a una família de Lucca (Toscana, Itàlia). A 17 anys retornà amb sa mare biològica, que es va tornar a casar i vivia a Casalguidi (Toscana, Itàlia). En aquests anys difícils va ser empresonat per robatori. El 25 de juliol de 1943, el dia de la caiguda de Benito Mussolini, es trobava tancat i, després de l'armistici, el 15 de setembre de 1943 va sortir en llibertat. L'octubre de 1943 pogué robar una metralladora al post militar d'Ombrone, a Pontelungo (Toscana, Itàlia), i la vengué a un partisà per 500 lires. Aquesta metralladora passà a la formació guerrillera encapçalada per Magnino Magni, que el 17 d'abril de 1944 a Treppio (Toscana, Itàlia) va ser utilitzada per a cobrir la fuga dels seus companys, assetjats pels alemanys, i en la qual Magni perdé la vida. El febrer de 1944 Benesperi conegué el partisà anarquista Silvano Fedi i s'integrà en l'Esquadra Franca Llibertària, formada per una vintena d'homes (Tiziano Palandri, Marcello Capecchi, Enzo Capecchi, Danilo Betti, Tito Eschini, Carlo Giovannelli, Giovanni Ieri, Brunello Biagini, Santino Pratesi, Giulio Vannucchi, Giovanni La Loggia, Giovanni Pinna, Iacopo Innocenti, etc.) i que s'organitzava en petits escamots. La trobada amb aquests companys llibertaris actuà com una mena de «redempció» i a partir d'aquest moment participà activament en la lluita armada antifeixista al costat de Silvano Fedi, actuant a la ciutat de Pistoia i als turons que l'envolten. El 29 de març de 1944, juntament amb Silvano Fedi, Tiziano Paladri i altre partisà, participà en una acció de recuperació d'armes i d'avituallament en una caserna de la milícia a prop de l'estació ferroviària. En aquesta acció un oficial alemany resultà mort i ell ferit a la mà esquerra. Per evitar les represàlies dels nazis, que havien preparat l'afusellament de 10 habitants de Pistoia, Silvano Fedi, després de guarir Artese, demanà ajuda al dramaturg Giovacchino Forzano, amic personal del dictador Mussolini, que vivia a Serravalle (Toscana, Itàlia), i gràcies a la seva intervenció s'aturà la massacre. Posteriorment, a canvi de diners i de queviures, es procurà la cobertura i el suport de Licio Gelli, tinent de la milícia de Pistoia i oficial d'enllaç entre els feixisme de la ciutat i les autoritats alemanyes, per a poder realitzar empreses arriscades. Durant la nit de l'1 de juny de 1944 participà en l'assalt dels magatzems militars de la Fortalesa de Santa Barbara, aconseguint un important botí (aliments, cigarretes, vestimenta militar, armes, etc.) que amagà al domicili del sogre de Licio Gelli i que distribuí a diverses formacions guerrilleres. El 26 de juny de 1944 un petit escamot (Benesperi, Fedi Enzo Capecchi i Licio Gelli) aconseguí entrar, disfressats de policies i de presos, a la penitenciaria de Ville Sbertoli i pogué alliberar 54 reclusos, molts d'ells polítics i dos jueus destinats a la deportació. També aquest mateix mes participà en l'assalt de la seu de la policia de Pistoia, al Palau de la Província, apropiant-se de les armes del post, inutilitzant el sistema telefònic i destruint l'arxiu. El 29 de juliol de 1944 es trobava per casualitat arrestat i no pogué participar en la presa de la Creu de Vinacciano a Montechiaro (Toscana, Itàlia), que resultà ser una emboscada i on foren abatuts Silvano Fedi i altres companys. L'endemà d'aquest fet es realitzà a Pistoia una gran batuda d'antifeixistes, entre els que es trobaven ell i Enzo Capecchi, que aconseguiren fugir de manera rocambolesca saltant per una finestra. Després de la mort de Fedi, amb Capecchi, assumí el comandament de la brigada, reconstituïda amb uns setanta homes, i que prengué el nom de «Brigada Silvano Fedi». El 2 de setembre de 1944 aconseguí prendre als alemanys la localitat de Vinci (Toscana, Itàlia) i l'endemà, després d'un dur enfrontament amb els nazis, la de San Baronta (Toscana, Itàlia); el 4 de setembre s'alliberà Casalguidi, on caigueren alguns companys, entre ells Marcello Capecchi. Ferit Enzo Capecchi, encapçalà en solitari la formació guerrillera fins l'alliberament de Pistoia el 8 de setembre de 1944. Després de la II Guerra Mundial no s'aprofità de la seva fama de guerriller, com si feren alguns, i després d'alguns anys treballant de cisteller, en 1955 l'Ajuntament de Pistoia el contractà com a escombriaire, feina en la qual treballà fins a la seva jubilació. Col·laborà en l'Associació Nacional de Partisans d'Itàlia (ANPI). Artese Benesperi va morir el 17 d'abril de 2012 a al seu domicili de Pistoia (Toscana, Itàlia). Deixà companya, Osanna, i dues filles.

***

Juan Luis González López

Juan Luis González López

- Juan Luis González López: El 17 d'abril de 2014 mor a Madrid (Espanya) el sanitari, poeta i militant anarquista i anarcosindicalista Juan Luis González López. Havia nascut el 14 de maig de 1957 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Era fill d'Antonio González Cuevas, agent comercial, i de María Victoria López Trigueros. Tingué quatre germans, dos d'ells anarcosindicalistes. Poeta des dels 14 anys, s'acostà al pensament llibertari amb la lectura dels clàssics, especialment de Ricardo Mella Cea. Antimilitarista convençut, fou membre del Moviment d'Objectors de Consciència (MOC) i patí tres processos militars per «injúries a l'exèrcit», per «no prestar auxili a l'autoritat» (delatar els companys) i per «incompliment de la llibertat provisional», però finalment es pogué acollir a l'amnistia. El maig de 1977 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Màlaga i poc després va ser un dels fundadors de la Federació Andalusa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Infermer en urgències en una mútua d'accidents –abans havia estat socorrista en una piscina pública–, creà seccions sindicals confederals als hospitals civil i psiquiàtric de Màlaga. En aquesta època protagonitzà, amb altes companys, la primera vaga de fam en el sector sanitari per motius assistencials i laborals. Denuncià diversos greus problemes sanitaris, com ara l'aparició del còlera a Màlaga o la contaminació bacteriana de les platges. Ocupà la secretaria de la Federació Local de Màlaga de la CNT i en 1980 va ser nomenat secretari del Comitè Regional d'Andalusia. En 1983 va ser nomenat secretari del Sindicat de Sanitat de Màlaga i com a tal assistí al VI Congrés de la CNT. En 1980 va fer mítings a Màlaga (amb José Luis García Rúa i Frederica Montseny Mañé) i a Arcos de la Frontera (amb Manuel Temblador López) i a Fernán Núñez. Aquest mateix any llançà una campanya per la llibertat dels presos del «Cas Scala». Decantat cap el sector «aperturista», el novembre de 1983 rebutjà la secretaria de la Federació Local de Màlaga. Assistí com a delegat al Congrés de 1987, on portà la ponència dels estatuts. El desembre de 1987 s'instal·là a Madrid (Espanya) i dirigí la segona època de Rojo y Negro, fundant pocs mesos després la revista Libre Pensamiento. En 1988 va ser nomenat secretari d'Informació i Imatge de la CNT «escindida». En el Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de desembre de 1989 encapçalà una candidatura a la secretaria, que retirà després dels acords presos els quals qualificà d'«antianarcosindicalistes». A partir de 1990 dirigí La Razón, on defensà una CGT anarcosindicalista contra els acords del XI Congrés de la CGT. A principis dels noranta abandonà la CGT, però en 1998 hi retornà, creant la Secció Sindical de la CGT de l'Hospital San Carlos de Madrid, on treballava en el Servei d'Hemodinàmica i, després, com a coordinador d'Infermeria de Recursos Materials. En 2006, a resultes de les lluites internes dins del Sindicat de Sanitat, abandonà definitivament la CGT. Va ser professor associat en Ciències de la Salut de la Universitat Complutense de Madrid, on en 2009 creà l'assignatura obligatòria «Productes sanitaris» del grau d'Infermeria. A més de publicar nombrosos articles científics en publicacions especialitzades, participà en 23 projectes d'investigació i en diversos congressos d'infermeria (Pamplona, 2003; Màlaga, 2007), des de les seves funcions de coordinació i assessorament. La seva tasca poètica aconseguí diversos guardons i entre els seus poemaris podem destacar En el jardín de las hespérides (1983) i Entre dos ciudades solas (1983). També s'interessà en projectes d'imatge, so i cinematografia. En la seva última etapa vital es mostrà escèptic cap el sindicalisme, però reafirmant el seu pensament llibertari. Trobem textos seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Andalucía Libertaria, CNT, Libre Pensamiento, Rojo y Negro, La Razón, Sanidad Libre, Solidaridad Obrera, etc. Malalt amb un càncer de pàncrees incurable, el qual li va impedir acabar la seva tesi doctoral, Juan Luis González López va morir el 17 d'abril de 2014 al seu domicili de Madrid (Espanya) i va ser incinerat a Alcobendas (Madrid, Castella, Espanya) cobert amb una bandera roja i negra mentre sonava ¡A las barricades!. Pòstumament, en 2015, es publicà el seu llibre Años de sueños y plomo. Una memoria aleccionadora y crítica del movimiento libertario después de la dictadura.

Juan Luis González López (1957-2014)

***

Conxa Pérez fotografiada per Xabier Mikel Laburu (Barcelona, 27 de juny de 2007)

Conxa Pérez fotografiada per  Xabier Mikel Laburu (Barcelona, 27 de juny de 2007)

- Conxa Pérez: El 17 d'abril de 2014 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Concepció Pérez Collado (Conxa Pérez). Havia nascut el 17 d'octubre de 1915 a Barcelona (Catalunya). Era filla de Llúcia Collado i de Joan Pérez Güell, militant anarcosindicalista analfabet que va restar pres a la presó Model durant la dictadura de Primo de Rivera. Va començar a treballar als 13 anys en una fàbrica tèxtil i després en una impremta. Quan va proclamar-se la República va començar a militar en el moviment llibertari. Va freqüentar l'Ateneu Llibertari «Agrupació Cultural Fars» a l'avinguda Mistral de Barcelona i va ingressar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (grups «Sacco i Vanzetti», primer, i «Siempre Adelante», després). Va intervenir en la insurrecció anarquista de 1933, enquadrada en el «Moviment 8 de gener» de Joan García Oliver, i va acabar empresonada cinc mesos a la presó de dones d'Amàlia per amagar la pistola d'un company al pit, temps que va aprofitar per llegir moltíssim. Cap al 1935 va ser membre de l'Ateneu Humanitat de les Corts i de la seva escola autogestionària «Élisée Reclus», muntada per Félix Carrasquer. En juliol de 1936 va combatre l'aixecament feixista a Barcelona, participant en els assalts de la caserna de Pedralbes i de la presó Model. Immediatament després va sortir al front d'Aragó (Zaida, Belchite, Quinto) com a miliciana enrolada en la Columna Ortiz, on va romandre mig any. De tornada a Barcelona va treballar als menjadors populars de la Maternitat i després va retornar al front (Almudévar) incorporada en el grup de Carlo Rosselli. Novament a Barcelona, va fer feina en una fàbrica d'armes a Sants i participa en el seu Consell de Fàbrica. Durant els Fets de Maig de 1937 va ser ferida. Quan va caure la República va passar a França via Girona i Portbou, para realitzar un recorregut per tot el territori francès (a prop de la frontera amb Bèlgica, Argelers, Marsella, als castells de Reinarda finançats pel Govern mexicà, Montgran...). El setembre de 1942 creua la frontera espanyola amb un fill de tres mesos, que havia tingut a l'hospital dels quàquers nord-americans de Marsella, fruit de la relació amb un metge socialista al camp d'Argelers que va marxar a la França ocupada. Durant la postguerra tenia la parada del duro al mercat de Sant Antoni, on ajudava els presos de la CNT que sortien de la presó i participava activament en el grup clandestí cenetista que es reunia al bar Los Pajaritos de la Ronda de Sant Pau. Va col·laborar en l'Associació de Veïns del Raval de Barcelona durant els anys setanta i en la Transició va participar en l'organització del Sindicat de Comerç de la CNT, ja que regentava una botigueta de bijuteria. A partir de 1999 formarà part de l'agrupació «Dones del 36», realitzant xerrades als instituts d'ensenyament. En 2004 va participar en «La Ruta de l'Anarquisme», organitzada per Turisme Tàctic. Ha intervingut en diversos documentals, com ara De toda la vida, Vivir la utopía i Mujeres del 36, i en els llibres col·lectius Nosotras que perdimos la paz (2005), realitzat per la periodista Llum Quillonero, i Dones contra Franco (2007), de l'historiador Jordi Creus. En el dia del seu 92 aniversari (17-10-2007) va participar en les jornades culturals a Saragossa organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) Mujeres Libres. Proyectando ilusiones y haciendo historia. Son company, el també llibertari Maurici Palau Casas. Conxa Pérez va morir el 17 d'abril de 2014 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada.

***

Carlos Scharf

Carlos Scharf

- Carlos Scharf: El 17 d'abril de 2017 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Carlos Scharf, conegut com Puchero. Obrer mecànic en la construcció naval, milità en l'anarcosindicalista Federació d'Obrer Navals, adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Patí presó durant els anys del govern de Juan Domingo Perón (1946-1955) i posteriorment participà activament en la vaga contra la dictadura militar de Pedro Eugenio Aramburu i Isaac Francisco Rojas (1955-1958), la coneguda com «Huelga de los Locos». Formà part del grup editor del periòdic anarquista La Protesta i impulsà la publicació de llibres llibertaris de diversos autors (Angel J. Cappelletti, Étienne de La Boétie, Gustav Landauer, etc.).

---


[16/04]

Anarcoefemèrides

[18/04]

Escriu-nos


Actualització: 01-06-22