|
---
Anarcoefemèrides del 13 de setembre Esdeveniments
Capçalera del primer número d'El Productor - Surt El Productor: El 13 de setembre de 1896 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic anarquista El Productor. Semanario obrero. Era continuació d'El Corsario, publicat a la mateixa ciutat i del qual hereta la mateixa lletra, el mateix format i la mateixa impremta («El Progreso»). Hi van col·laborar J. Díez, M. M. Miranda, José Martínez Ruiz (Azorín), Josep Prat, etc. Es van publicar cinc números, l'últim el 8 d'octubre de 1896, i deixà d'editar-se per la fallida de la impremta.
Naixements
Fotografia de Jean-Baptiste Regad realitzada per la Prefectura de Châlons-en-Champagne (Mourmelon-le-Grand, 10 de maig de 1903) -
Jean-Baptiste
Regad: El 13 de setembre de 1860 neix a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista Jean-Baptiste Léon Regard, conegut sota els
pseudònims Colonel i De Vitterville. Sos pares es deien
Jean-Baptiste-Benoît Regad, tinent
coronel d'Enginyers l'Exèrcit francès mort durant
la guerra francoalemanya de
1870 i conegut com De Vitterville,
i Anne-Marie
Leclerc. La família vivia a la Maison Castelnau, al
número 19 el carrer Durand
de Montpeller. Estudià a l'Escola Politècnica i
va fer el servei militar al 35
Regiment d'Artilleria a Tunísia. Un cop rebutjat seguir la
carrera militar com son
pare, es guanyà la vida amb diferents professions
(mecànic, serraller, dissenyador,
fotògraf, xofer, corredor d'assegurances, comerciant de
vins, periodista, etc.)
vagant arreu de França i aconseguint una trentena de
condemnes (violències,
ultratges, rebel·lió als agents, furt d'aliments,
amenaces escrites, infraccions
a la prohibició de residència, etc.) durant la
seva vida a diferents països (França,
Suïssa i Alemanya). En 1892 va ser empresonat i processat per
«fabricació
d'explosius», però el seu cas va ser sobresegut i,
un cop lliure, es va
refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Arran d'haver escrit una
carta amenaçant
un ciutadà de Saint-Claude (Franc Comtat,
França), va ser extradit de Suïssa i
el 5 de juliol de 1892 condemnat a tres mesos de presó. Poc
després, l'11 de
juliol d'aquell any, va ser condemnat pel Tribunal
d'Apel·lació de Besançon
(Franc Comtat, Arpitània) a dos anys de presó,
100 francs de multa i 10 anys de
prohibició de residència per «amenaces
de mort». Un cop lliure s'instal·là a
Marsella
(Provença, Occitània), on va ser condemnat a
quatre mesos de presó per
«temptativa d'estafa». El gener de 1894,
després de viatjar sense bitllet de Marsella
a Lió, va ser condemnat per «infracció
a la policia ferroviària» i després
retornà a Saint-Claude, on l'11 de març d'aquell
any va ser detingut en estat
d'embriaguesa. Sota el perill de ser processat, després
d'haver escrit des de
Marsella una carta d'amenaces a un procurador de Saint-Claude,
abandonà la localitat
durant un mes per retornar i instal·lar-se a casa de sa
mare, al barri de La
Pérouse de Saint-Claude. El juliol de 1894 va ser detingut a
Saint-Claude
després d'haver cridat «Visca
l'anarquia!» i inculpat de «crits
sediciosos».
Escorcollat el seu domicili, se li va trobar el projecte d'un
periòdic
revolucionari i, segons la policia, «fórmules per
a la fabricació d'explosius».
Jutjat, el setembre de 1894 va ser condemnat a un mes de
presó per «crits
sediciosos», però el seu cas per
«associació criminal» va ser sobresegut.
El 2
d'agost de 1897 va ser condemnat a dos anys de presó, 300
francs de multa i 10
anys de prohibició de residència per
«amenaces de mort sota condició» i a sis
mesos de presó suplementaris per
«infracció de la prohibició de
residència i
ultratges a agents». El 13 de febrer de 1901 va ser alliberat
de la presó de
Lons-le-Saulnier (Franc Comtat, França) i, segons la
policia, partí cap a Niça
(País Niçard, Occitània), Marsella i
Nimes (Llenguadoc, Occitània), on el maig
de 1901 va ser detingut embriac i «amenaçant de
fer saltar pels aires
l'estació». Segons la policia, posteriorment
marxà cap a Besiers (Llenguadoc,
Occitània) i passà a Espanya. El gener de 1902 va
ser inscrit en diversos
registres policíacs d'anarquistes i aquest mateix any el
localitzaren al departament
del Marne i amb la intenció d'anar a peu a la
regió de Dijon (Borgonya, França)
i a Lió. En 1907 circulava per
Châlons-en-Champagne (Xampanya, França) a la
recerca de feina i el 30 d'abril d'aquest any va ser condemnat pel
Tribunal de
Gray (Franc Comtat, França) a tres mesos de presó
per «ultratges a un condemnat
de la força pública». El setembre de
1907 va ser detingut a Annecy (Savoia,
Arpitània) sota l'acusació d'intentar atemptat
contra la vida de René Viviani,
ministre del Treball, durant una festa municipal que havia de presidir.
Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
- Aquilino Ribeiro: El 13 de setembre de 1885 neix a Tabosa do Carregal (Sernancelhe, Nord, Portugal) l'escriptor anarquista Aquilino Gomes Ribeiro, un dels autors més importats de la literatura portuguesa de la primera meitat del segle XX. Sos pares foren Joaquim Francisco Ribeiro i Mariana do Rosário Gomes. En 1895 començà els estudis primaris al Col·legi de Nostra Senyora de Lapa i en 1900 entrà al Col·legi de Lamego i més tard estudià filosofia a Viseu. Seguint els desigs de sa mare que volia que fos sacerdot, es matriculà al seminari de Beja. En 1903, mancat de vocació, abandonà els estudis teològics i s'establí a Lisboa. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic republicà lisboeta A Vanguarda i l'any següent, en col·laboració amb José Ferreira da Silva, escriu A filha do jardineiro, obra de propaganda revolucionària i de crítica a la monarquia. A instàncies de Luz de Almeida, en 1907 entrà a formar part de la Lògica Maçònica Muntanya del Gran Orient Lusità de Lisboa. Anarquista d'acció, s'especialitza en la fabricació de bombes. El 28 de novembre de 1907 uns explosius guardats a ca seva exploten i dos companys seus, Gonçalves Lopes i Belmonte de Lemos, resulten morts. Detingut com a militant anarquista, fou tancat a la presó de Caminho Novo. El 12 de gener de 1908 aconseguí fugir de la presó de manera rocambolesca i passà a viure clandestinament a Lisboa, on mantingué contactes amb els regicides Alfredo Costa i Manuel Buíça, que atemptarien contra la família reial portuguesa l'1 de febrer d'aquell any. Arran d'aquest afer, s'hagué d'exiliar a París. A partir de 1910 estudiarà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Sorbona, on tindrà destacats professors (George Dumas, André Lalande, Levy Bruhl, Durckeim) i es relacionarà amb l'exili polític portuguès; també coneixerà sa futura companya Grete Tiedemann. En 1912 visqué uns mesos a Alemanya. En 1913 es casà amb Grete Tiedemann i tornà a París; aquest any publicarà el seu llibre Jardim das tormentas. En 1914 nasqué son primer fill, Aníbal Aquilino Fritz. Quan esclatà la Gran Guerra, tornà a Portugal sense haver-se llicenciat. Entre 1915 i 1918 va fer de professor a l'Institut Camões, un dels més prestigiosos de Lisboa. En 1918 publica A via sinuosa. En 1919, a invitació de Raul Proença, entrà a la Biblioteca Nacional de Portugal i publicà Terras do Demo. A partir de 1921 s'integrà en la direcció de la revista Seara Nova i l'any següent publicà Estrada de Santiago. Després de la seva participació en l'aixecament contra la dictadura militar del 7 de febrer de 1927 va haver d'exiliar-se a París, però a finals de l'any va entrar a Portugal clandestinament, per veure morir sa companya Grete Tiedemann. En 1928 participà activament en la revolta del Regiment de Pinhel; detingut, fou tancat a la presó de Fontela a Viseu, de la qual pogué fugir i s'exilià a París. En 1929 es casà amb Jerónima Dantas Machado, filla de l'expresident de la República portuguesa Bernardino Machado, mentre que a Lisboa era jutjat en rebel·lia per un tribunal militar i condemnat. En 1930 nasqué son segon fill, Aquilino Ribeiro Machado. En 1931 passà a viure a Galícia i l'any següent entrà clandestinament a Portugal. En 1933 rebé el Premi Ricardo Malheiros de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa, pel seu llibre As três mulheres de Sansão, i dos anys després fou elegit membre d'aquesta acadèmia. En 1952 realitzà un viatge al Brasil, on fou homenatjat per escriptors i artistes de l'Acadèmia Brasilera de Lletres. En 1956 fou un dels fundadors de la Societat Portuguesa d'Escriptors, de la qual fou elegit president. En 1957 publicà A casa grande de Romarigães i l'any següent Quando os lobos uivam, pel qual fou processat per la dictadura de Salazar que considerà el llibre injuriós contra les institucions de l'Estat i que acabà en amnistia el 12 de novembre de 1960 dies abans d'anar a judici. En 1958, també, fou nomenat soci de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa i formà part de la candidatura d'Humberto Delgado a la presidència de la República. En 1960 fou proposat per al Premi Nobel de Literatura i l'any següent viatjà a Londres i a París. Aquilino Ribeiro va morir el 27 de maig de 1963 a Lisboa (Portugal) i aquell mateix dia la censura salazarista va prohibir que es fes qualsevol menció als homenatges que se li retien. Pòstumament, en 1972, es va publicar un llibre seu de memòries, Um escritor confessa-se. En 2007, l'Assemblea de la República honorà la seva memòria traslladant les seves restes al Panteó Nacional, fet que fou durament criticat pel sectors reaccionaris de la societat portuguesa que sempre el consideraren un «terrorista» implicat –alguns fins i tot apunten que fou un dels autors materials («la tercera escopeta»)– en el regicidi de la família reial portuguesa. ***
Francisco
Jordán Gallego (1911) - Francisco Jordán Gallego: El 13 de setembre de 1886 neix a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) –altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya)– el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego –també citat com Gallegos. Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia –alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat–; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado –fullet reeditat en 1922 a Mèxic–, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana. ***
Joseph
Moro cuidant el jardí de la seva casa de Bradford - Joseph Moro: El 13 de setembre de 1894 neix a Ortona dei Marsi (Abruços, Itàlia) l'anarquista Antonio Giuseppe Moro, més conegut com Josep Moro o Joe Moro. Fill d'una família profundament catòlica, son pare, Angelo Moro, venedor ambulant de teixits i de merceria, recorria els mercats de diferents pobles amb un carro tirat per una mula i en una d'aquestes anades i vingudes, conegué Lucia Filomena Pecce, amb qui es casà i tingué vuit infants, l'últim Giuseppe. Després del matrimoni la parella s'establí a Roma (Itàlia), on Angelo es dedicà a la venta de materials per a fusters i sabaters. Després de ser acusat sense cap fonament de vendre objectes robats, Angelo va ser detingut i passà sis mesos reclòs a Pescara (Abruços, Itàlia); finalment es va provar la seva innocència, però el mal ja estava fet i com que ho havia perdut tot decidí emigrar amb sos dos fills grans als Estats Units, establint-se a Lawrence (Massachusetts, EUA), on treballà en una fàbrica tèxtil. Mentrestant sa mare va obrir una petita botiga de merceria al barri romà de San Sebastiano per ajudar la magra economia familiar. Son pare retornà a Itàlia després de passar quatre o cinc anys als EUA, però morí uns mesos més tard. Giuseppe, de naturalesa malaltissa, no caminà fins que va tenir cinc anys i portava una nafra estranya i maligna al cap que mai no es curava. Per mor d'aquesta ferida, els professors i els pares dels alumnes no volien que hi anés a l'escola. Un dia sa mare el va portar a una font en honor de Santa Llúcia i va fer que submergís el cap a la font un parell de vegades; després de dos o tres dies, la ferida va començar a cicatritzar i finalment desaparegué. Aquest fet «miraculós», produït per les substàncies minerals de l'aigua, incrementà encara més la fe religiosa de la família. En 1911, amb sa mare ja vídua, marxà cap als EUA i ella s'instal·là a Haverhill (Massachusetts, EUA), població on visqué la resta de sa vida. Giuseppe, ara Joseph, va trobar feina en una fàbrica de sabates a Stoneham (Massachusetts, EUA), on vivia son germà major, i, encara profundament religiós, predicava l'evangeli tots els diumenges als immigrants italians. A través de son germà major Diodato, conegué a la fàbrica on treballava el sabater anarquista Giovanni Eramo, qui el va introduir en el pensament llibertari –Eramo posteriorment comprà una linotípia i esdevingué impressor, passant a treballar a la impremta de Cronaca Sovversiva quan aquesta publicació es traslladà en 1912 a Lynn (Massachusetts, EUA). En 1912 començà a freqüentar els cercles anarquistes i assistir a les seves reunions i aquest mateix anys assistí a una manifestació anarquista a Lynn. Després d'assistir a un pícnic organitzat pels galleanistes de Wakefield (Massachusetts, EUA), entrà a formar part del cercle anarquista al voltant de Luigi Galleani i la seva Cronaca Sovversiva, participant en manifestacions i vagues i distribuint pamflets i premsa llibertària (Il Proletario, Cronaca Sovversiva, etc.). Tota aquesta activitat cridà l'atenció de la policia i l'empresa on treballava el va acomiadar. No obstant això, intensificà la seva militància amb els companys llibertaris i trobà feina a l'empresa sabatera «Heiss & Son» de Cambridge (Massachusetts). El maig de 1917, després que els EUA entressin en la Gran Guerra, Galleani publicà el seu famós article «Maricolati!», en el qual aconsellava indirectament que els anarquistes fugissin del reclutament, encara que fos abandonant el país. Joseph Moro no acudí a inscriure's al centre de reclutament i hagué d'abandonar Stoneham, trobant feina a Taunton (Massachusetts, EUA), en un magatzem d'una fàbrica de cuines. Galleani vivia no molt juny de Taunton en una cabana al bosc i cada diumenge l'hi anava a visitar. Després de parlar contra la religió a la feina, va ser acomiadat i es traslladà a Brockton (Massachusetts, EUA), on trobà feina en una fàbrica de sabates. Buscat per la policia, anà i vingué durant un temps d'una ciutat a l'altra. En aquesta època conegué els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, amb qui va fer molta amistat, sobretot amb Vanzetti, ja que s'havia traslladat a viure a Haverhill, població on ambdós vivien. Quan Sacco i Vanzetti van ser detinguts acusats d'assassinat i empresonats, el seu paper en el moviment anarquista es centrà en aconseguir la llibertat dels companys, posant la meitat del sou que guanyava a la fàbrica en aquesta tasca. Esdevingué col·laborador del periòdic La Notizia i fou un dels creadors del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti». Va ser novament acomiadat de la feina, encalçat per la policia i durant un temps es va fer amb un italoamericà que després es va saber que era un agent de la policia federal infiltrat. Detingut i tancat en diverses ocasions, sempre acabà sent alliberat. Una nit, quan va treure el seu fox-terrier a passejar, patí una agressió i només la intervenció coratjosa del seu ca el salvà. La lluita per aconseguir la llibertat de Sacco i Vanzetti hagué d'enfrontar-se a moltes dificultats i moltes persones implicades en un primer moment desertaren del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti», on ell sempre defensà les vies d'actuació «lícites». En 1926, quan la batalla pels condemnats a mort es feia cada vegada més dura, Amleto Fabbri, secretari del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti», es va veure obligat a dimitir del seu càrrec perquè pogués anar als EUA la seva família i ell ocupà la secretaria i la tresoreria del citat Comitè, encarregant-se també de la propaganda en italià –la propaganda en anglès estava en mans de Louis Bernheimer i de Gardner Jackson. S'encarregà de mantenir el contacte amb tots els comitès espontanis de suport que s'anaven creant arreu del món, però tota la tasca no va servir de res i Sacco i Vanzetti van ser executats el 23 d'agost de 1927 a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts, EUA). Ell va ser l'última persona del seu entorn que els condemnats van veure. Posteriorment, durant uns anys, continuà militant en el moviment anarquista nord-americà, però cada vegada el seu compromís va anar minvant. En 1929 va morir sa mare i les relacions amb sa germana Onorina i son marit Generoso Grassi (Jake Grassi) s'intensificaren, ja que el mai no es va casar ni va tenir família. En els anys trenta va viure a Bradford (Massachusetts, EUA) i durant els últims anys de sa vida va treballar a la General Electric de Lynn. Joseph Moro, que va sobreviure a tots els seus éssers estimats, va morir centenari en 1995 a Haverhill (Massachusetts, EUA). ***
José
Francisco (ca. 1934) - José Francisco:
El 13 de
setembre de 1899 neix a
Unhais da Serra (Covilhã, Castelo Branco, Portugal)
l'anarquista i
anarcosindicalista José Francisco. Es
guanyà la vida com a
obrer estibador al port, després com a calderer a bord de
vaixells i finalment
com empleat administratiu en la Caixa de Previsió de la
Marina Mercant. Milità
en el moviment anarquista, en les Joventuts Sindicalistes i en el
Sindicat de
Mariners i de Fogoners de Lisboa i de Porto de la
Confederació General del
Treball (CGT). El juliol de 1918 i l'agost de 1923 va ser empresonat
per
distribuir pamflets. Delegat dels Treballadors del Port de Lisboa al
Congrés
Obrer de 1925, fou secretari de la Federació dels Transports
Marítims i
Fluvials i representà la Unió de Sindicats Obrers
(USO) de Setúbal (Setúbal,
Portugal) en el Consell Confederal de la CGT fins al 1933. El setembre
de 1930
parlà en un míting presidit per Manuel Joaquim de
Sousa. En aquests anys trenta
col·laborà en diferents publicacions
llibertàries, com ara O Argonauta
i A Batalha.
En 1934 era membre del Consell Confederal de la CGT, juntament amb
Acácio Tomás
de Aquino i Mario Castelhano. Arran de l'aixecament obrer del 18 de
gener de
1934 contra les lleis repressives d'António de Oliveira
Salazar, va ser detingut;
jutjat per un tribunal militar, va ser condemnat a una llarga pena de
presó,
que penà entre abril de 1934 i febrer de 1936 a la fortalesa
de Peniche. Durant
els temps de l'Estat Nou animà associacions populars
(Societat Musical
d'Instrucció, Universitat Popular Portuguesa, Club Recreatiu
de Caixes, etc.) i
cooperatives (Cooperativa Aliança Operária,
etc.). En 1974, amb la Revolució dels
Clavells i la caiguda de la dictadura, participà en la
reconstrucció de la CGT,
entrà a formar part del grup anarquista
«Fanal» (Acácio Tomás de
Aquino, Artur
Modesto, etc.), va ser soci de la cooperativa «Editora
Sementeira» i col·laborà
en A Batalha i en A
Idea. Va ser autor de diferents
llibres autobiogràfics i de memòries, com ara Episódios da minha vida familiar e de
militante confederal (1982), Páginas
do historial cegetista (1983), Alfarrábio
poético (1984, amb Artur
Modesto i Francisco Quintal), Recordações
de um proletário
(1986), Últimas páginas
(1987), etc. José Francisco va morir el 4 de maig de 1990 a,
sembla, Lisboa (Portugal). ***
Necrològica
d'Antonio Mazas Berdala apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 4 de desembre de 1978 - Antonio Mazas Berdala:
El 13 de setembre de 1902 neix a Binacet
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista
Antonio Mazas Berdala. Sos pares es deien Antonio Mazas i
Francisca
Berdala. En
l'adolescència s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936 treballava de cambrer en un
cafè
de
Barcelona (Catalunya), afiliat al Sindicat de l'Alimentació
de la CNT,
i
s'enrolà com a milicià en la «Columna
Durruti», lluitant al front
d'Aragó.
Després de la militarització de les
milícies passà a la 26 Divisió de
l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola i en va ser nomenat
comissari. En
1939,
amb el triomf franquista, passà a França i sembla
que participà en la
Resistència durant l'Ocupació. Després
de la II Guerra Mundial milità
en la
Federació Local d'Orleans (Centre, França) de la
CNT. Després d'una
malaltia a
la sang i de diverses operacions oculars, sa família
peninsular el
vingué a
buscar el 5 d'octubre de 1978 per marxar cap a Barcelona i
després a
Montsó.
Víctima d'una crisi cardíaca provocada per
l'emoció de trobar sa
família,
Antonio Mazas Berdala va morir el 7 d'octubre de 1978 al seu domicili
de Montsó (Osca, Aragó, Espanya) i va ser
enterrat al cementiri
d'aquesta localitat. ***
Jordi
Juan Riquer (1937) -
Jordi Juan
Riquer: El 13 de setembre –algunes fonts citen
erròniament el 14 de setembre–
de 1905 neix a Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) l'escriptor, poeta,
periodista i militant anarquista, anarcosindicalista i
polític republicà Jordi
Gabriel Ramon Juan Riquer. Sos pares es deien Vicens Juan Guasch i
Jordina
Riquer Wallis. Fill d'una família burgesa i tradicional, son
pare, advocat i
escrivà, fou secretari del Jutjat d'Eivissa. Va fer els
estudis primaris i el
batxillerat a Eivissa, però examinant-se a Palma (Mallorca,
Illes Balears). Més
tard estudià Dret a la Universitat de València
(València, País Valencià),
carrera en la qual es va llicenciar, però que mai no va
exercir, i seguí cursos
de Filosofia i Lletres en aquesta mateixa universitat. En aquests anys
acadèmics
freqüentà els cercles republicans, però
cap el 1928 ja es declarà anarquista i
es vinculà a la Confederació Nacional del Treball
(CNT), encara que no s'afilià
mai, ja que era més del sector procliu a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
El 25 de març de 1930 formà part, com a vocal,
del comitè provincial d'Aliança
Republicana d'Eivissa, i el maig de 1931 en va ser nomenat secretari.
Entre
1930 i 1933 col·laborà en el setmanari
republicà eivissenc Proa,
publicació que dirigí accidentalment uns dies en
1933. El
juliol de 1931 formà part del comitè organitzador
d'Acció Republicana d'Eivissa
i a partir del 20 de desembre d'aquell any presidí el seu
consell provincial
pitiús. El juliol de 1931 el diari La
Voz
de Ibiza recollí una entrevista seva on donava la
seva opinió sobre el
projecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Entre 1933 i
setembre de
1936 dirigí l'Hospital Provincial de Dalt Vila i la Inclusa (Borderia) d'Eivissa, dependents de la
Diputació Provincial. Abans de la guerra civil va escriure
una novel·la, La
família de Botino, però no s'ha pogut
salvar. A partir de l'11 d'agost de 1936, quan l'illa havia estat
alliberada
per les tropes republicanes encapçalades pel
capità Alberto Bayo Giroud, dirigí
Diario de Ibiza i comptà
en la
redacció Ramon Medina Tur, Vicent Ferrer Sorà,
els germans Joan Antoni i Àngel
Palerm Vich i Aquilí Tur Oliver. Va condemnar durament els
assassinats de 93
persones dretanes comesos el 13 de setembre de 1936 al castell
d'Eivissa per «incontrolats»
vinguts de la Península. En recuperar l'illa les forces
franquistes, se n'anà
cap a València amb una petita embarcació des de
Sant Antoni de Portmany
(Eivissa, Illes Balears) i després a Barcelona. L'octubre de
1936 va ingressar,
com a funcionari, a la Generalitat de Catalunya, ocupant
càrrecs en Sanitat i en
l'Oficina de Premsa i Propaganda. En aquesta època va fer
classes a ateneus
llibertaris. L'editorial Proa de Barcelona li va publicar en 1937 la
seva
novel·la de denúncia social, l'única
obra seva que ens ha arribat i la primera
novel·la en català escrita per un eivissenc, Metges... o traficants?, on critica
obertament el gremi mèdic i
farmacèutic, concretament aquells professionals que conceben
la medicina i
l'apotecaria com a un negoci i que s'enriqueixen a costa dels malats.
En
aquests anys col·laborà en diferents
periòdics, com ara La Humanitat,
La Noche,
Solidaridad Obrera, Última
Hora, Unitat Obrera d'Eivissa,
La
Veu de Catalunya, etc. A Barcelona s'incorporà a
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola en ser cridat a files i en 1938 va caure
pres al front de
l'Ebre. Passà per la Presó Model de Barcelona i
més tard pel camp de
concentració de La Savina de Formentera («Es
Campament»). Jutjat en consell de
guerra, va ser condemnat a quatre penes de mort, però
finalment van ser
commutades el 3 de març de 1941 per reclusió
perpètua. Al camp de concentració
de Formentera va fer feina a les oficines i com que tots els informes
passaven
per les seves mans va falsificar-ne molts d'ells, salvant
així la vida de
nombroses persones. Quan «Es Campament» va tancar
en 1942, va ser traslladat a
la presó de València, d'on sortí
lliure a mitjans de 1944. Molt poc després va
ser novament detingut per intentar crear un «sindicat de
sergents i caporals
per donar un cop de mà contra l'Estat»; jutjat per
un delicte d'inducció a la
rebel·lió, amb l'agreujant de
reincidència, va ser condemnat a 15 anys de
presó. En conjunt va ser empresonat durant 14 anys en un
total de 17 centres
penitenciaris de les Illes Balears i de la Península, entre
ells Can Mir de
Palma i la presó d'Eivissa. Durant aquests anys de
reclusió va escriure diverses
novel·les (El Buen Jesús,
Pasión nefanda, etc.),
però només n'han
quedat fragments. Un cop lliure en 1953, visqué fent classes
particulars de
comptabilitat i gràcies als seus coneixements d'aquesta
disciplina va entrar a
fer feina per a l'empresari i banquer Abel Matutes Juan, de qui era
familiar, a
l'empresa de materials per a la construcció
«Suministros Ibiza», la primera que
hi va fundar del seu imperi econòmic. Durant la
presidència de Josep
Tarradelles Joan, la Generalitat de Catalunya li va concedir una
pensió com a
exfuncionari (Cap de Negociat de Primera) d'aquesta
institució, a més dels
salaris no cobrats des de la desfeta de 1939 fins al 1975. En 1985 va
perdre la
vista. Jordi Juan Riquer va morir el 24 de setembre de 1987 al seu
domicili de
Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) i va ser enterrar a la capella
familiar del
Cementiri Vell de Vila. Pòstumament, en 1999 es va fer una
edició facsímil del
seu llibre Metges... o traficants?
i en
2001 es van publicar els seus poemes coneguts sota el títol Rebel·lia. En 2005, en el
centenari del
seu naixement, l'escriptor Jean Serra publicà el llibre
biogràfic Jordi Juan Riquer
(1905-1987). També en ***
Necrològica
d'Enric Fatsini Cabrera apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 de desembre de 1974 - Enric Fatsini Cabrera:
El 13 de
setembre de 1909 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista Enric Fatsini Cabrera. Sos pares es deien
Ramon Fatsini Cárceles i Carmen Cabrera Mulet.
Després de la guerra civil
s'exilià a
França. Establert a Seta, vivia al número 28 del
carrer Henri Barbusse i, posteriorment, al número 10 del
carrer Rouget
de
l'Isle d'aquesta ciutat. Milità en la Federació
Local de Seta de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou
Eulalia
González. Enric Fatsini Cabrera va morir el 30 de setembre
de 1974 al
seu domicili de Seta (Llenguadoc, Occitània). ***
Amadeu
Sinca Vendrell - Amadeu Sinca Vendrell:
El 13 de
setembre de 1911 –algunes fonts citen erròniament
el 15 de
setembre de 1910– neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Amadeu
Sinca Vendrell –el
seu primer llinatge a vegades citat erròniament Cinca
o Sina. Sos pares es deien
Francesc Sinca i Dolors Vendrell. Després de
diplomar-se en
comptabilitat i peritatge mercantil per la Universitat de Barcelona,
amb 17
anys es posà a fer feina i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 marxà
amb la «Columna
Durruti» al front d'Aragó i amb la
militarització de les milícies fou
capità
tresorer pagador de la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti») i cap de l'Estat
Major de la 120 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola.
En 1939 amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internat en diversos
camps de concentració, entre ells el de Sètfonts,
i posteriorment enrolat, amb
Juan de Diego Herranz, en la 103 Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE), de
la qual fou capità, per a treballar a les fortificacions de
la «Línia Maginot»
a la zona fronterera francobelga (Cambrai i Mons). El 20 de maig de
1940 va ser
fet presoner a Amiens (Picardia, França) per les tropes
alemanyes i, després de
passar per tres camps de triatge (Trier, Nuremberg i Moosburg), portat
l'agost
a peu al camp de concentració nazi de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria) i el
24 de gener de 1941 al camp secundari de Gusen, amb la
matrícula 46.65. El 5 de
maig de 1945 el camp va ser alliberat per les tropes aliades i va ser
repatriat
a França. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc,
fou secretari de l'Ateneu Espanyol i de la Secció Local de
la Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), i
secretari del Comitè Nacional
de l'Agrupació Militar de la República Espanyola
(AMERE). Va ser un dels
primers en relatar la deportació dels espanyols als camps de
concentració nazis
i en 1945 publicà Lo que Dante no
pudo
imaginar. Mauthausen-Gusen (1940-1945), reeditat a Barcelona
en 1980. Casat amb Isabel Hernández, en
1948 tingué un fill, Richard Sinca Hernández. Des
de la seva
creació en 1980, fou membre de
l'«Amicale de la 26 Divisió», de la qual
va ser nomenat tresorer, i col·laborà
en el seu òrgan Boletín
Amicale 26
División. En 1985 publicà Mis veinte
artículos. Amadeu Sinca Vendrell va morir el 13 de
febrer de 1989 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Amadeu Sinca Vendrell (1911-1989) ***
Faith
Petric quan estudiava al Whitman College - Faith Petric: El 13 de setembre de 1915 neix en una cabana de fusta d'una granja a prop d'Orofino (Idaho, EUA) la cantautora i activista pacifista i sindicalista wobblie Faith Petric. Son pare, pastor metodista, li va ensenyar a ella i a sos tres germans a cantar himnes religiosos i cançons populars, peces musicals que acompanyava amb un antic harmònium. Quan era adolescent, sos pares es divorciaren i va ser enviada a un internat. Durant la Gran Depressió, aprengué a tocar la guitarra. Més tard, amb els diners que guanyà pels seu compte, es matriculà al Whitman College de Walla Walla (Washington, EUA), on en 1937 es va graduar. Quan era estudiant, treballà en una llibreria de Seattle (Washington, EUA) i entaulà amistat amb el pintor Morris Graves i el músic John Cage. En 1939 s'establí a Sant Francisco, on treballà en diverses feinetes, entre elles com a treballadora social ajudant els refugiats del «Dust Bowl» per a l'Administració de Seguretat Agrícola a la vall de San Joaquín. Quan esclatà la Revolució espanyola, mostrà el seu antifeixisme i la seva solidaritat amb els refugiats. Durant la II Guerra Mundial va ser una típica Rosie the Riveter, treballant a les drassanes navals militars de New Jersey. En 1945 es traslladà a Mèxic, on tingué una filla (Carole) i es va casar, encara que el matrimoni durà poc. Durant aquests anys va ser perseguida pel maccarthisme. S'uní al moviment pacifista i més tard cantà per a diverses causes polítiques i socials, com ara el moviment pels drets civils, les marxes pel dret al vot de la població afroamericana de Selma a Montgomery de 1965 a Alabama, les reivindicacions feministes i homosexuals, etc. Partidària del sindicalisme revolucionari llibertari, milità activament en els Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i cantà especialment per al Sindicat Núm. 630 dels wobblies en els piquets durant les vagues. A partir de 1962 encapçalà el «San Francisco Folk Music Club» i promogué jam sessions populars al barri d'Haight-Ashbury de Sant Francisco. En 1970, un cop es va retirar de la seva feia de treballadora social al Departament Estatal de Rehabilitació de Califòrnia, es va centrar totalment en les activitats musicals. Cofundà, amb altres membres del «San Francisco Folk Music Club» (Jon Adams, Sunny Goodier, Larry Hanks, Jon Wilcox, etc.) i la Sweets Mill String Band, el «Portable Folk Festival» (Festival Itinerant de Folk), viatjant arreu d'Amèrica del Nord amb un vell autobús escolar i actuant en nombrosos festivals de música folk, com ara el «Mariposa Folk Festival» en 1971 a Toronto (Ontàrio, Canadà). També recorregueren nombrosos països d'Europa i d'Austràlia, tocant en clubs, teatres i marxes de protesta. En 1979 publicà el seu àlbum antològic Faith Petric i en 1987 va fer una contribució al disc Rebel Voices, editat pels wobblies. En 1991 actuà, juntament amb altres cantautors wobblies (Judi Bari, Darryl Cherney, Utah Phililips, etc.), en el Congrés General dels IWW que se celebrà a San Francisco. Amb una memòria extraordinària, recordava la lletra de milers de cançons. Col·laborà habitualment des de la seva columna «The Folk Process» en Sing Out!, revista especialitzada en música folk nord-americana fundada en 1950 per Pete Seeger i Irwin Silber, i de la qual fou membre del seu consell de redacció. En 2000 publicà l'àlbum When Did We Have Sauerkraut?. En 2008 assistí a la inauguració d'un monument dedicat als veterans nord-americans de la Guerra Civil espanyola i va cantar amb els «Musicians Action Group» diverses peces (Venga Jaleo, Vive la Quince Brigada, etc.). L'11 de setembre del 2010 va fer el seu últim concert. Per la seva trajectòria rebé nombrosos premis, entre ells el «Labor Arts Award» i el «Noam Chomsky Peace Prize». Ja molt gran, Faith Petric va morir el 24 d'octubre de 2013 al Coming Home Hospice del barri de Castro de San Francisco (Califòrnia, EUA) al costat de sa filla Carole Craig. ***
Josep
Domènech Avellanet (1937)
- Josep Domènech Avellanet: El 13 de setembre de 1918 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Domènech Avellanet. Sos pares es deien Manuel Domènech i Domènech i Gràcia Avellanet Garreta. Aprenent de paleta, era habitual del Centre de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), població on vivia, on formà part de la «Penya d'Amics de l'Art Escènic», d'adscripció anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i marxà com a voluntari en la 22 Centúria de la «Columna Durruti», combatent a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya), i a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) formà part del Consell de Defensa d'Aragó. Durant els anys bèl·lics fou caixer i secretari de l'Ateneu Llibertari del barri de Santa Eulàlia l'Hospitalet de Llobregat. Participà activament en els «Fets de Maig » de 1937. Posteriorment tornà al front enquadrat en el 531 Batalló de la 133 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, a primers de gener de 1939, amb la graduació de sergent, es va lliurar a l'exèrcit franquista amb tots els seus soldats. Internat al camp de concentració de Medina de Rioseco (Valladolid, Castella, Espanya), el 27 de juny de 1939 va ser alliberat i retornà a Catalunya. S'amagà a la barriada barcelonina de l'Horta, però l'agost de 1939 va ser detingut per efectius de la Brigada Politicosocial de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 28 d'abril de 1942, va ser acusat de cometre més de «dos-cents assassinats», entre ells els esdevinguts en els «Fets de la Fatarella» de gener de 1937, i condemnat a mort. Les autoritats franquistes l'acusaren de formar part d'un grup anarquista anomenat «X» protagonista de tota casta de «crims» i d'estar al costat de Joan García Oliver. Josep Domènech Avellanet va ser afusellat el 26 de juny de 1942 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat en una fossa comuna. Pòstumament, en 1996 la Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELLA) de Barcelona li va publicar, amb un pròleg de Luis Andrés Edo, el llibre Úniques. Poemes d'en Josep Domènech i Avellanet, recull dels 28 poemes que va escriure dins la Presó Model de Barcelona fins a la seva execució. ***
Paolo Bari - Paolo Bari: El 13 de setembre de 1958 neix
a Trento (Trentino, Itàlia) el professor, periodista, historiador, esportista i
anarquista i sindicalista Paolo Baric –posteriorment el llinatge va ser
italianitzat Bari. Era fill de Deodato Baric, refugiat de l'èxode istrodàlmata
durant la II Guerra Mundial, i tingué dos germans (Antonio i Francesco) i una
germana (Marinella). S'acostà al moviment anarquista des dels seus estudis a
l'institut. Estudià a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) primer
filosofia i després història contemporània, obtenint dos màsters –la seva tesi
la dedicà al revolucionari Carlo Pisacane. Com a historiador estudià sobretot
el «Risorgimento» i el moviment anarquista al Trentino. Exercí de professor
d'educació secundària i va fer classes nocturnes a treballadors i estrangers, i
també a presos. Com a periodista col·laborà en diferents publicacions periòdiques,
sobretot de pedagogia, com ara Corriere del Trentino, Didascalie,
L'Adige, Pagina della Scuola, etc. També va ser jugador de
l'equip de bàsquet Dolomiti i directiu gerent i president de l'equip de bàsquet
Cus Trento. En 2019 la Federació de Bàsquet Italiana li atorgà un premi a la
seva carrera. Durant molts anys es dedicà a la distribució de la revista A.
Rivista Anarchica. Participà activament en les activitats del Centro Studi
Libertari - Archivio Pinelli (CSL-AP) de Milà (Llombardia, Itàlia). Va ser
membre de l'Associazione Nazionale Venezia Giulia e Dalmazia (ANVGD). També
formà part del Sindicat d'Ensenyament de la Unione Italiana del Lavoro (UIL,
Unió Italiana del Treball). Sa companya fou Flavia Andreatta, amb qui tingué
tres infants. Malalt durant quatre anys, Paolo Bari va morir el 26 de novembre
de 2021 a Trento (Trentino, Itàlia). La seva companya Flavia Andreatta donà el
seu arxiu, biblioteca i hemeroteca llibertària a la Fondazione Museo Storico
del Trentino. El 29 de setembre de 2022 se li va retre un homenatge durant el
congrés «Anarchici, anarchismo e cultura anarchica fra Otto e Novecento»
celebrat a la Fondazione Museo Storico del Trentino. Defuncions
Monument en record de Benoît Malon davant el Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise - Benoît Malon: El 13 de setembre de 1893 mor a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) el periodista, membre de la Internacional, communard i diputat Benoît Malon. Havia nascut el 23 de juny de 1841 a Les Marais (Précieux, Forez, Arpitània). Sos pares, pobres pagesos, es deien Joseph Malon i Benoîte Balaidier. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix «lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886), Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine, a prop de París (França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria. ***
Autoretrat
de František Gellner - František Gellner:
El 13 de setembre de 1914 desapareix al front de Galítsia
(Imperi Austrohongarès) el poeta, escriptor,
periodista, pintor i caricaturista anarquista František
Gellner. Havia nascut
el 19 de juny de 1881 a Mladá Boleslav (Bohèmia
Central, Bohèmia, Imperi
Austrohongarès; actualment Txèquia). Fou el
sisè fill de set d'una família
jueva de comerciants. Son pare, de convicció socialista,
regentava una botiga i
sa família hi vivia a sobre. Des d'infant es
dedicà a l'escriptura i a les caricatures.
Estudià a l'institut de Mladá Boleslav i
col·laborà en periòdics estudiantils (Lípa, Lucerna
i Mládí),
publicant poemes, traduccions i dibuixos. Posteriorment va fer estudis
universitaris d'enginyeria a l'Institut Politècnic de Viena
(Imperi
Austrohongarès; actual Àustria), però
després de dos anys abandonà el centre. A
Viena va fer amistat amb el poeta Josefem Svatoplukiem Macharem. Quan
tenia 15
anys publicà el seu primer poema al periòdic Švanda
Dudák, editat per
Ignát Hermann. Abocat a
la bohèmia (alcohol, baixos fons, etc.), entrà en
contacte amb el moviment
anarquista i el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions
per la
policia. Col·laborà en el periòdic
anarquista Nový Kult
(Nou Cult), editat entre 1897 i 1905 per
Stanislav Kostka Neumann. En 1901 reprengué els estudis a
l'Acadèmia Minera de Příbram
(Bohèmia Central) i viatjà sovint a Praga per
assistir a reunions anarquistes,
establint relacions amb destacats intel·lectuals anarquistes
(Marie Majerová, Stanislav
Kostka Neumann, Karel Toman, Fráňa
Šrámek, etc.). En 1901 publicà el seu
primer
recull poètic Po nás ať přijde potopa! i en 1903 el segon, titulat Radosti
života, ambdós, com la
resta de la seva obra, molt influenciats per l'anarquisme.
A partir de
la tardor de 1904, i durant un any –en teoria n'havia de fer
dos–, va fer el
servei militar a Litoměřice (Ústí nad Labem,
Bohèmia) i, contràriament a la
resta de soldats, es negà a ser fotografiat d'uniforme. En
1905 estudià pintura
a Munic (Baviera, Imperi Alemany) i en 1906 s'establí a
París (França), on
publicà caricatures en periòdics anarquistes (L'Assiette au Beurre, Le
Cri
de Paris, Le
Pêle-Mêle, Le
Rire, Les Temps Nouveaux,
etc.). Amb son pare malalt, en 1908 retornà a
Bohèmia i aquest any il·lustrà el
llibre de poemes de Josef Foltýn Vlčí
máky. Verše a karikatury (1901-1908).
En 1909 es matriculà a l'Acadèmia d'Arts de
Dresden (Saxònia, Imperi Alemany) i
després retornà a París. En 1910
publicà l'àlbum il·lustrat
satíric Les petits joies d'amour.
En 1911
s'establí a Brno (Moràvia Meridional,
Moràvia, Imperi Austrohongarès), on
treballà de caricaturista i de periodista en el diari Lidové
noviny (Diari del Poble),
implicant-se en la vida
política local, participant en les activitats de
l'Občanského Klubu Lidové
Strany Pokrokové (Club Cívic del Partit Popular
Progressista). Quan esclatà la
Gran Guerra, l'agost de 1914, s'incorporà a
l'exèrcit austro-hongarès i va ser
enviat a Galítsia. L'última notícia
que se'n té és que es trobava en un
camí
entre les poblacions poloneses de Zamość i de Tomaszów. František
Gellner
va ser donat oficialment com a desaparegut el 13 de setembre de 1914 i
mai no
s'han trobat les seves restes. Pòstumament es publicaren
diferents obres seves,
com ara Nové verše (1919
i 2016),
que recull la seva producció poètica entre els
anys 1903 i 1914. František Gellner (1881-1914) ***
Georges Ardouin [militants-anarchistes.info] - Georges Ardouin: El 13 de setembre de 1917 mor a París (França) l'anarquista, propagandista de la pedagogia i de les comunitats llibertàries Eugène Georges Ardouin, conegut com Jules. Havia nascut el 8 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de setembre– de 1897 al XIX Districte de París (França). Era fill del communard Jules Auguste Gustave Ardouin, el qual s'havia vist obligat a exiliar-se a Londres (Anglaterra), i d'Eugénie Esther Couvillers. Es guanyava la vida fent de florista, ben igual que sos pares. El juny de 1897 creà, amb Jean Grave, Jean Degalvès i Émile Janvion, la «Lliga de l'Ensenyament Llibertari», la qual, inspirada en l'experiència pedagògica de Paul Robin a Cempuis (Picardia, França), tenia com a objectiu obrir una «Escola Llibertària», i de la qual va ser tresorer. Després de realitzar una campanya de suport econòmic, en la qual aconseguiren gairebé 2.000 francs, i d'avaluar que no tenien prou per muntar una escola, organitzaren unes «Vacances llibertàries» l'agost de 1899 per a 19 infants al bord de la mar, a Pontorson (Baixa Normandia, Normandia). A més a més, el febrer de 1899 organitzaren uns cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. Els cursos cessaren durant dos mesos i es reprengueren el novembre de 1899 fins al juliol de 1900. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Le Cri de Révolte (1898-1899). En 1902 s'integrà en una societat, de la qual formaven part destacats intel·lectuals anarquistes (Georges Butaud, Sophia Zaïkowska, Henri Beylie, Henri Zisly, E. Armand, Marie Kugel, Francis Prost, Georges Deherme, etc.), que tenia com a finalitat crear i desenvolupar comunitats llibertàries («milieux libres») a França i la qual fou l'origen de la Colònia Llibertària de Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França). Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), en 1906 fou el tresorer del seu butlletí L'AIA. També va ser tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) –la seva seu s'instal·là al seu domicili–, el qual portà campanyes propagandístiques contra els batallons disciplinaris i especialment contra els execrables «Batallons d'Àfrica» («Afer Rousset»), i que tenia com a òrgan d'expressió el Bulletin du Comité de Defense Sociale (1909-1912). L'11 de juny de 1909 el seu domicili fou escorcollat a resultes d'una investigació oberta arran d'una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 9 de setembre de 1909 va ser detingut durant una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya en protesta contra la detenció del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta campanya, finançà el periòdic L'Écho de Montjuich, encartat en Les Temps Nouveaux, publicació a la qual ajuda econòmicament de manera regular. El 16 d'octubre de 1909 va ser cridat per l'Audiència del Sena perquè fos membre d'un jurat, petició que va rebutjar amb una ferma argumentació. Durant la primavera de 1910, amb son pare, fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA), que portà una campanya abstencionista durant les eleccions legislatives, i el juny de 1912 del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'octubre de 1912 formà part del consell d'administració de Le Libertaire. Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes, no fou mobilitzat durant la Gran Guerra ja que estava llicenciat des del 1914. El 15 de juliol de 1916 es casà a Deuil-la-Barre (Illa de França, França) amb Thérèse Meunier. Georges Ardouin va morir el 13 de setembre de 1917 al XVII Districte de París (França) –segons el registre d'enterrament– i fou incinerat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Gustave
Jeanneret: Autoretrat
(1873) - Gustave Jeanneret: El 13 de setembre de 1927 mor a Cressier (Neuchâtel, Neuchâtel, Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista Gustave-Auguste Jeanneret. Havia nascut el 6 d'abril de 1847 a Môtiers (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa). Sos pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es va veure atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel món de l'art de la mà del seu oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric aprengué a l'Escola Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper d'empaperar i en 1864 marxà a Alsàcia on aquesta indústria estava en ple desenvolupament. El seu aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim el descoratjà força per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i en 1867 abandonà Alsàcia i s'instal·là a París (França), on es lliurà cent per cent a la pintura, alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la vida. A la capital gala estudià a l'Acadèmia Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits –tenia el carnet número 30. En 1870, durant una estada a Suïssa, decidí restar a Neuchâtel a causa de l'esclat de la guerra francoprussiana. Amic de la infància de James Guillaume, s'adherí el 3 de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en plena repressió dels membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb una maleta de doble fons plena de passaports destinats a facilitar la fuita de communards. També tenia la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista llibertari Eugène Varlin. A París tingué especial relació amb els internacionalistes Henri Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a Lió (Arpitània), retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la Secció de Neuchâtel de l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II Congrés de la Federació del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta secció, es manifestà en contra de l'exclusió de James Guillaume votada arran del Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le vauseyon va ser acceptat al Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data de la seva sortida cap a París, formarà part del Comitè Federal de la Federació del Jura. Entre juny de 1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de redacció de L'Avant-Garde de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger, Schwitzguébel i Rossel. El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel, de la Reunió General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Ajudà son amic Guillaume en la recerca d'informació per a la seva obra històrica sobre la Internacional. Quan la Federació del Jura s'extingí, es lliurà totalment a la pintura, realitzant obres d'allò més variades (paisatges, natures mortes, retrats, imatges de marginats socials, representacions del treball pagès i semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat social, etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué influències de diversos artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet, Camille Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage, entre d'altres. També realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En 1888 es casà amb l'acabalada Emma Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier, on adquirí una possessió vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen inspirar nombroses obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de comissari de la Secció Suïssa de Belles Arts en l'Exposició Universal de París. Durant molts anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos, en la qual lluità a favor de la creació d'una caixa de socors per als artistes; i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat. També presidí entre 1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919 llançà un projecte d'una federació suïssa de treballadors intel·lectuals. Exercí de crític d'art en ocasió de determinades polèmiques i va ser molt amic de teòrics de l'art (Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Les seves obres es poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La Chaux-de-Fonds, Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges Jeanneret també va ser un gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i Baucis de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil publicà Gustave Jeanneret. En 1998 es realitzà una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la Història de Neuchâtel que va treure de l'oblit el seu art. ***
William T. Holmes fotografiat per Maub a Chicago - William T.
Holmes: El 13 de setembre de 1928 mor a Santa Fe (Santa
Fe,
Nou Mèxic, EUA) l'anarquista William
T. Holmes. Havia nascut el 3 de maig de 1851 a Yorkshire (Anglaterra).
Sos pares es deien William Holmes i Rebecca Taylor. Quan encara era
un infant emigrà amb sa família als Estats Units.
D'antuvi fou membre del
Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista del Treball) i amic
d'Albert
Parsons. En 1883, amb la feminista anarquista Elisabeth Mary Hunt (Lizzie) i la parella formada per Albert
Parsons i Lucy Parsons, s'afilià a l'American Group de
Chicago (Illinois, EUA)
de la International Working People's Association (IWPA,
Associació
Internacional dels Treballadors), coneguda també com
«Internacional Anarquista»
o «Internacional Negra», creada en 1881 i que tenia
com a finalitat ressuscitar
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), dissolta
en 1876, i de la
qual va se nomenat, el juny de 1884, el seu secretari, al costat del
tresorer
Samuel Fielden. El 7 de febrer de 1883 es casà a Chicago amb
Blache Eugenia
Beecher, que morí l'any següent, però
amb qui va tenir temps de tenir un fill,
Edward Arthur Holmes. El 25 de novembre de 1884, juntament amb Albert
Parsons,
participà en una gran manifestació que
recorregué els carrers dels barris aristocràtics,
on fou la primera vegada que s'arborà la bandera negra a
Chicago, i que s'aturà
per a protestar davant de la residència d'Elihu B Washburne,
exministre
plenipotenciari dels EUA a França que havia denigrat la
Comuna de París. El
novembre de 1895 es casà a Chicago amb Elisabeth Mary Hunt,
a partir d'ara Lizzie Holmes, que
tenia dos infants (Raphael
Ashford Swank i Gladys Ernestine Swank) del seu anterior matrimoni amb
Hiram J.
Swank, i la parella s'establí a Geneva (Kane, Illinois,
EUA). Quan la campanya
per a la defensa dels inculpats i condemnats a mort per la
«Tragèdia
d'Haymarket» del 4 de maig de 1886 a Chicago,
organitzà una gira de
conferències i mítings en el seu suport arreu de
l'Oest Mitjà i l'Oest dels EUA.
En 1887, juntament amb Joseph Labadie, amb qui establí
amistat, visità els
presos d'Haymarket a la presó de Chicago. Després
de l'execució l'11 de
novembre de 1887 dels «Màrtirs de
Chicago» (George Engel, Adolph Fischer, Albert
Parsons i August Spies), continuà amb sa companya
participant activament en el
moviment anarquista de Chicago. En 1892 publicà, amb altres,
el fullet The Whyt I am's. An Economic
Symposium i
en 1893 fou, amb sa companya, l'organitzador del Congrés
Anarquista que se
celebrà a Chicago. Cap el 1895 s'establí a La
Veta (Colorado, EUA) i aquest any
publicà The Historical,
Philosophical and
Economical Bases of Anarchy. Després
s'instal·là a Denver (Colorado, EUA),
on en 1897 publicà Labor Exchange
Guide.
Amb sa companya va redactar un informe sobre els
«Màrtirs de Chicago» que
s'havia de presentar entre el 19 i el 22 de setembre de 1900 al
Congrés
Antiparlamentari Internacional que s'havia de portar a terme a
París (França),
congrés que finalment va ser prohibit per les autoritats;
aquest informe es va
publicar en el número 24 del Supplément
Littéraire des Temps Nouveaux del 6 d'octubre de
1900 sota el títol
«Histoire du martyrologe de Chicago».
També en 1900 redactà l'informe «A
Short History
of the Movement in America», que es va publicar per
lliuraments en Les Temps Nouveaux
de
Jean Grave –aquest text
va sortir traduït al castellà entre 1923 i 1924 per
lliuraments en el suplement
setmanal del periòdic La Protesta
de
Buenos Aires (Argentina) i en fullet en 1938 publicat per
«Ediciones Nuevo
Mundo» de Barcelona (Catalunya) sota el títol Historia del movimiento anarquista en los Estados
Unidos hasta 1900.
Edità el periòdic The
Industrial Advocate,
on col·laborà sa companya. Lizzie Holmes va morir
en 1926. Durant sa vida
col·laborà en diferents publicacions anarquistes,
com ara The Alarm, Beacon,
Discontent, The
Detroit Sentinel, Firebrand,
Freedom, Free
Society, Labor Enquirer,
Liberty, Mother
Earth, The Rebel, Solidarity,
etc. William T. Holmes va morir el 13 de setembre de 1928 a Santa Fe
(Santa Fe,
Nou Mèxic, EUA) va ser enterrat amb sa companya al cementiri
de Fairview
d'aquesta població. ***
Jules
Moineau (1900) - Jules Moineau:
El 13
de setembre de 1934 mor a Rodange (Pétange, Luxemburg)
l'anarquista
Jules Moineau. Havia nascut el 15 de gener de 1858 a Lieja
(Valònia). Fill
d'una llevadora, quan tenia 10 anys quedà orfe de pare. Amb
15 anys entrà a
l'Escola de Mines per estudiar enginyeria. Primer republicà,
es va veure atret
pel col·lectivisme i esdevingué anarquista. En
1884, en morir sa mare, i per
respectar el desig d'aquesta, es va inscriure a l'escola militar. Quan
les
grans vagues de 1886, abandonà l'exèrcit amb el
grau de tinent per no haver d'enfrontar-se
amb els obrers. Després de militar activament a Verviers
(Valònia), fou animador,
amb Édouard Wagener, dels grups anarquistes valons
d'Ougrée, Seraig i Flémalle.
Entre el 18 i el 19 de març de 1886, dies d'aniversari de la
Comuna de París,
participà amb el grup anarquista de Lieja, i especialment
amb Jean Rutters i
Édouard Wagener, en un important moviment revolucionari en
el qual la població
obrera ocupà la ciutat i es lliurà al pillatge
als barris acomodats –molts
d'anys després, relatà aquests esdeveniments en
el seu article «Rétrospective
révolutionnaire», publicat el desembre de 1933 en Le Réveil Anarchiste.
Posteriorment marxà cap a Brussel·les
(Bèlgica), on no va trobar feina, i marxà amb
altres tres companys (un
periodista, un enginyer i un perruquer italià),
després de deixar la major part
de l'herència maternal a cura de sa germana, cap el Brasil
amb la finalitat de
fundar una colònia llibertària a la zona de
Santos (São Paulo, Brasil). Després
del fracàs d'aquesta aventura, retornà a
Bèlgica, on es casà i aconseguí feina
a
la «Compagnie Wagons-Lits». Per evitar haver de
donar ordres als subordinats a
la feina, abandonà el treball i s'establí a
París (França), on es guanyà la
vida fent de pintor en la construcció a les obres de
l'Exposició Universal de
1889. De bell nou a Lieja, esdevingué viatjant de
comerç i fundà els Grups
Econòmics Obrers (GEO; que encara funcionava en els anys
trenta), esdevenint, amb
Lambert Hansen i Joseph Wolff, un dels principals animadors del grup
anarquista
«Les Antiautoritaires» de Lieja. Més
tard treballà d'oficinista. Durant l'estiu
de 1890, amb Henri Wysmans, prengué la paraula en
mítings socialistes i de «La
Libre Pensée», davant públics de
cent-cinquanta a dues-centes persones. Quan es
desencadenà la gran ona repressiva contra el moviment
anarquista arran dels
atemptats esdevinguts entre març i abril de 1892, va ser
detingut durant la nit
de l'1 al 2 de maig de 1892, juntament amb altres militants (Guillaume
Beaujean, Joseph Beduin, Charles Berré, Jacques
Berré, Léopold Ehx, Jeseph
Guilmot, Lambert Hansen, Alfred Hesy, Alphonse Lacroix,
Émile Marcotty, Aimé
Matheyssen, Joseph Naniot, Émile Nossent, Pierre
Scheilchbach i Joseph Wolff),
i acusat d'haver posat una bomba, que no va explotar perquè
un agent apagà la
metxa, el 16 de març de 1892 davant el domicili del
conseller Renson, president
de l'Audiència. Processat de «robatori de dinamita
i de complot» durant el judici
que se celebrà el 18 de juliol de 1892 davant
l'Audiència de Lieja, acceptà
absolutament la responsabilitat dels fets, es declarà
anarquista i seguidor
dels nihilistes russos, i va ser condemnat a 25 anys de treballs
forçats.
Altres dos acusats, Guillaume Beaujean i Émilie Marcotty,
també van ser
condemnats a 20 anys. Jules Moineau va ser tancat a la presó
de Lovaina (Flandes),
mentre sa companya i sa germana quedaren al cuidat de sos dos infants
Valère i
Raymond. Durant la primavera de 1898, amb la finalitat d'aconseguir una
amnistia, es presentà com a candidat en una llista
socialista, però finalment
va rebutjar aquesta via contrària a les seves idees
anarquistes. Malgrat les
nombroses vegades que anà a parar a cel·les de
càstig per rebel·lió a dins la
presó, pogué mantenir-se ferm gràcies
a les visites trimestrals amb sa
companya, sos infants i sa germana, a més de mantenir una
important
correspondència amb l'exterior, participant fins i tot en
treballs
d'investigació d'estudiants de la Universitat de Lovaina. En
1900 publicà el fullet
Lettres d'un forçat. El
novembre de
1901, gràcies sobretot a la campanya que portà a
terme el seu advocat, el
socialista Émile Royet, es beneficià d'un
alliberament anticipat i durant un
míting organitzat durant la vaga de 1901 a Lieja,
contà la seva experiència a
la presó de Lovaina davant un públic d'unes dues
mil persones. A començament de
novembre de 1902, en un míting celebrat a la
«Nouvelle Cour de Bruxelles», amb
Chapelier, Hatstont, Lucien Hénault i Robyn,
reivindicà novament la
responsabilitat dels seus actes. El 22 de desembre de 1902, amb Georges
Thonar,
participà com a orador en un míting celebrat a
Lieja en el marc de la campanya
internacional per l'amnistia dels supervivents de «La Mano
Negra» andalusa de
1883. Entre 1903 i 1914 col·laborà en els
periòdics anarquistes belgues L'Émancipateur
i L'Insurgé, i va fer un
gran nombre de conferències arreu de
Bèlgica. El 23 de desembre de 1906, amb Paul Sosset (Flaustier), fou orador en un
míting organitzat a Brussel·les pel
grup «L'Affranchissement» i a la sortida del qual
signà, amb altres 14 persones
(Alexandre Theunissens Antheunis,
Jean
Louis Barthelmess, Jules Pigeon, Stanley, etc.), una carta de protesta
contra
la persecució que patien Francesc Ferrer Guàrdia
i José Nakens Pérez, que va
ser enviada a l'ambaixador d'Espanya a Brussel·les. Quan la
Gran Guerra,
després de l'entrada de les tropes alemanyes a Lieja, va ser
detingut amb una
dotzena de companys i internat en una caserna de la ciutat,
però va ser lliberat
tres setmanes després. Amb sos fills mobilitzats,
passà als Països Baixos i,
via Regne Unit, s'establí amb sa companya a
França al domicili d'uns amics. El
febrer de 1916 fou un dels signataris del «Manifest dels
16» que feia costat la
causa aliada («Unió Sagrada»). En
diferents ocasions participà en missions
d'espionatge i de sabotatge a la Valònia ocupada.
Després de la guerra, restà
unit al sector d'exanarquistes de la «Unió
Sagrada» i col·laborà en la nova
sèrie del periòdic anarquista Les
Temps
Nouveaux i en la revista llibertària de Marc
Pierrot Plus Loin.
Després de perdre successivament, en pocs anys
d'interval, son fill gran, sa companya i sa germana, Jules Moineau va
morir el 13
de setembre –algunes fonts citen el 18 de setembre–
de 1934 al domicili de son
segon fill petit a Rodange (Pétange, Luxemburg) d'un tumor
d'estomac. ***
Claudio
Doroteo Diéguez Loza -
Claudio Doroteo Diéguez Loza: El 13 de
setembre de 1936 és assassinat a Sorozarreta (Altsasu,
Navarra)
l'anarcosindicalista Claudio Doroteo Diéguez Loza
–el segon llinatge també
citat Losa. Havia nascut el 30
d'octubre de 1901 –algunes fonts citen 1900– a San Asensio (La Rioja,
Espanya). Sos pares
es deien Millán Diéguez i Concepción
Loza. Es guanyava la vida com a fogoner
del ferrocarril de Miranda de Ebro i estava afiliat a la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Participà activament en la vaga i les
manifestacions
d'octubre de 1934. Vivia a Etxarri Aranatz (Pamplona, Navarra) amb sa
companya Francisca
Jaca Mendiola i sos quatre infants (Ángel, Castor,
Concepción i Isabel). Arran
del cop militar feixista, va ser captura a Altsasu (Pamplona, Navarra),
on
acabava de ser destinat com a maquinista, per un escamot de
requetès. Claudio
Doroteo Diéguez Loza va ser assassinat, amb altres tres
persones, el 13 de
setembre de 1936 a Sorozarreta (Altsasu, Navarra) de dos trets i
llançat a la
sima d'Otsoportillo (Urbasa, Navarra). En 2016 les seves restes van ser
desenterrades, identificades i lliurades en 2020 a sa filla Concha
Diéguez. ***
Niccolò
Converti - Niccolò Converti: El 13 de setembre de 1939 mor a Tunis (Tunísia) l'internacionalista i propagandista anarquista Niccolò Converti –també Nicolo Converti–, conegut com Dr. Converti. Havia nascut el 16 de març de 1858 a Roseto Capo Spulico (Calàbria, Itàlia). Sos pares, de família benestant, es deien Leonardo Converti i Elisabetta Aletta. Estudià medicina a la Universitat de Nàpols, d'on sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant conegué Errico Malatesta. Després va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i fou nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878 dirigí a Nàpols el periòdic Il Masaniello, on col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les autoritats, s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). En 1881 va ser un dels principals atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de Tunísia. Més tard retornà a Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del periòdic napolità Il Piccone. Bolletino settimanale del movimento sociale, amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de Florència per un «delicte de premsa», abandonà Nàpols i des de Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i d'allà s'instal·là novament a Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili ajudat per la «Cloche de Bois» –grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà com a dependent de l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En aquesta època tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el qualificà de «anarquista força perillós». Amb Ugo Acquabona, va ser un dels principals redactors de la secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste (1886) publicat a Marsella i també distribuït a Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell «Lorraine» des de Marsella cap a Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després i va ser rebut per Darniche i Antonio Filangieri. A més de militar activament, treballà com a metge cirurgià a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que ajudà a crear. Conegut com «El Metge dels Pobres», ajudà els indigents tunisencs i fou considerat com un dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb Grassi i Girolamo Sudiero, va fer una crida a Niça per la reaparició del periòdic anarcocomunista Lo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i on figurà com a director. El març de 1887 fundà a Tunis el setmanari anarcocomunista L'Operaio. Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera publicació revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que tingué una gran durada temporal distribuïda en diferents èpoques. També fundà i dirigí el periòdic anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La Protesta Umana. Rivista de Scienze Sociali (1896); a més col·laborà en La Vera Unione, La Voce dell'Operaio, In marcia, 1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a Tunis a 42 dies de presó i a 500 francs de multa per la publicació d'un manifest commemoratiu dels «Màrtirs de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se li deu la celebració a Tunísia de la primera Diada del Treball, l'1 de maig de 1890. Creà a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el sojorn d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents illes sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat per la policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i d'altres dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries a Itàlia i en periòdics democràtics tunisencs (La Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie, etc.). Prengué la paraula en reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de lliurepensadors. Durant els anys del feixisme italià continuà amb la lluita i publicà, amb Vincenzo Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli italiani liberi; formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi, Loris Gallico i Barresi, de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes amb destacats militants llibertaris, com ara Camillo Berneri –amb qui mantingué una polèmica sobre neomaltusianisme i anarquisme–, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo Fedeli i Gigi Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia (1889), I fasci dei lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è il socialismo? (1900 i 1905) i també va escriure una mena d'autobiografia sota el títol Confessioni e battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de setembre de 1939 a Tunis (Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el Khadra. En 1940 el seu amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita. Niccolò Converti. Un carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom. ***
Iris
T. Pavón -
Iris Pavón: El 13
de setembre de 1951 mor a Cruz del Eje (Córdoba, Argentina)
l'escriptora, poetessa,
periodista i militant anarcofeminista i anarcosindicalista Iris Teresa
Pavón,
que va fer servir el pseudònim Alejandrina
Serrat. Havia nascut el 15 de setembre de 1906 a
Lobería (Buenos Aires,
Argentina). Sos pares, andalusos, es deien Andrés
Pavón i Encarnació García, i
tingué tres germans (Alba, Luz i Demófilo). Son
pare, militant socialista que
havia estat mestre, era cap de l'estació del ferrocarril a
Lobería i fundà en
aquesta població la «Biblioteca
Popular», que acabà portant el seu nom;
després
va ser traslladat a Deán Funes (Córdoba,
Argentina), on ella passà la seva
infantesa, i després a Cruz del Eje (Córdoba,
Argentina), on hi havia uns
importants tallers ferroviaris. A Cruz del Eje ell viurà la
resta de sa vida i
quan era jove s'encarregà d'una merceria. En 1930, amb son
company Oscar Ramón
Rojas (El Pibe), jugador de futbol
de
Cruz del Eje, tingué son únic fill,
José Rojas, i com a mare fadrina desafià la
tradicional societat d'aleshores; també va adoptar una
neboda segona seva,
Lucía Fernández (Lucy),
a qui va
dedicat el seu llibre Pasión de
justicia.
A principis dels anys trenta, després de passar pel
socialisme de sos pares,
entrà a formar part del moviment anarquista, especialment
des del sector
sindicalista i feminista. Va fer feina d'empleada comercial a l'empresa
automobilística Chevrolet i com a tenidora de llibres amb
son pare. En aquesta
primera època col·laborà amb poemes i
articles en diferents periòdics locals,
com ara La Idea i El
Tribuno. Posteriorment va escriure
per als periòdics anarquistes de Buenos Aires (¡Justicia!,
La Protesta, Reconstruir,
etc.). Militant de la
Federació Obrera Regional Argentina (FORA), entre 1931 i
1942 formà part, amb
Ana Piacenza, del Comitè Pro Presos de Bragado que
funcionava a nivell
nacional, on destacà com a oradora en mítings i
altres actes. Aquesta tasca
propagandística la portà a Córdoba, on
formà part del Comitè d'Agitació, i a
Buenos Aires, i va fer gires propagandístiques per la
província de Córdoba
(Deán Funes, Villa María, Río IV,
etc.) i per les províncies de Catamarca,
Mendoza, La Rioja, San Juan, San Luis i Tucumán. Va ser molt
amiga de Pascual Vuotto
i de Donatila Barrera. Durant els anys de la guerra civil espanyola,
formà part
del Comitè d'Ajuda al Poble Espanyol i de
l'Agrupació Femenina Antiguerra,
impulsada pel periòdic Acción
Libertaria
de la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), fent
propaganda antifeixista
a diferents ciutats de la província de Córdoba,
tot reivindicant la unitat
d'acció entre l'anarcosindicalista Confederació
Nacional del Treball (CNT) i la
socialista Unió General de Treballadors (UGT). En aquests
anys conegué Marcos
Dukelsky (Duke),
distribuïdor de
llibres de professió i militant anarquista, que va
administrar en 1927 el
periòdic «antorchista» Pampa
Libre i
que residia entre Córdoba i La Rioja, i amb qui a partir
d'ara compartirà sa
vida. Quan el cop militar de 1943, va ser perseguida i, juntament amb
son
company, va ser empresonada entre el 10 de gener i el 10 d'agost de
1944, fet
que li va minar la seva salut. A la Presó de Dones del Buen
Pastor de Córdoba,
on va està tancada, es dedicà a ensenyar les
preses humils. En aquesta època
col·laborà en La
Página de la Mujer. Lluitadora
antiperonista, es va rebel·lar amb l'atemptat mortal del
jove Ramón Liborio
Moyano esdevinguda el gener de 1946 a Cruz del Eje durant la
repressió. En els
seus últims anys Iris T. Pavón va haver de
lluitar contra una dura malaltia de
les glàndules suprarenals que li va afectar la pell, la
debilità i li va porta
prematurament a la mort. No obstant això, en aquests
últims anys col·laborà en
la revista llibertària Reconstruir
de
la Federació Llibertària Argentina (FLA). Iris T.
Pavón va morir el 13 de
setembre de 1951 a Cruz del Eje (Córdoba, Argentina) i va
ser enterrada al
cementiri d'aquesta localitat. Pòstumament l'editorial
«Reconstruir» recollí en
el seu homenatge poemes, articles, cartes i altres papers en el llibre Pasión de justicia (1953, 1964
i 2019).
En 2000 es va proposar fer-li un monument a Cruz del Eje,
però els regidors
peronistes del municipi s'oposaren totalment, publicant, en el seu
desgreuge, el
diari La Idea de Cruz del Eje, un
número especial en el seu homenatge.
Correspondència seva es troba dipositada a
l'arxiu de la FLA. ***
Necrològica
de Félix Álvarez Fernández apareguda
en el
periòdic tolosà CNT de l'11
d'octubre de 1953 - Félix Álvarez Fernández: El 13 de setembre de 1953 mor a Fijac (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Félix Álvarez Fernández. Havia nascut el 15 de setembre de 1892 a Mazarrón (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien José Álvarez i Ginesa Fernández. Treballà a la fàbrica Casa Rivière del barri de Can Tunis del barri d'Horta de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Fijac, on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Trinidad Tudela. Félix Álvarez Fernández va morir el 13 de setembre de 1953 al seu domicili de Fijac (Llenguadoc, Occitània). ***
Fotografia
de Joan Sans Amat publicada en el diari El Heraldo de Madrid
del 24 d'abril de 1927 -
Joan Sans Amat:
El
13 de setembre de 1954 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i
anarcosindicalista Joan Josep Lluís Sans i Amat. Havia
nascut el 17 de juny –oficialment
el 18 de juny– de 1892
a Mataró (Maresme,
Catalunya). Sos pares es deien Joan Sans Coy, fabricant, i Dolors Amat
Castellví.
Republicà federal, lliurepensador i
francmaçó en
la joventut, entre
1922 i 1926 edità a Sant Feliu de Guíxols (Baix
Empordà, Catalunya) Palmàrium,
revista que anava contra la
Lliga Regionalista i el clergat. En aquests anys muntà a
Sant Feliu de
Guíxols una empresa de taps de suro que fou un
fracàs total. Esportista i
futbolista, jugà en l'Iluro SC i en les divisions inferiors
del FC Barcelona, i
fou un dels fundadors del FC Guíxols. Molt aficionat a la
pintura, el 26
d'abril de 1927 inaugurà una exposició al Casal
Català de Madrid (Espanya) que
tingué un gran ressò. Durant la dictadura de
Primo de Rivera visqué al Mas
Callicó, a Sant Pol de Mar (Maresme, Catalunya), on es feien
reunions informals
entre anarquistes i republicans, com ara Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), Miquel
Fontàs Burch (El Borni),
Josep Irla Bosch, Francesc
Isgleas Piarnau, Joan Peiró Belis –de qui era
íntim amic–, Ròmul Sureda
Castelló, etc. Prudencio Rodríguez Chamorro,
governador civil de Girona, li va
«recomanar» que fugís un temps de la
Península i entre 1928 i finals de 1929
s'exilià amb sa companya Francisca Sicart i sos infants a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). En els anys
trenta milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Girona (Gironès,
Catalunya). En 1935 col·laborà des de Badalona
(Barcelonès, Catalunya) en Sindicalismo
de València (València, País
Valencià). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
representà la CNT
en el Comitè del Front Popular de Girona durant tota la
guerra. Entre 1936 i
1938 col·laborà regularment, amb articles i
dibuixos, en el setmanari de la CNT
i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de
Badalona Vía Libre
(1936-1937). L'octubre de 1936 va ser nomenat, juntament
amb son fill Joan Sans Sicart, també destacat militant
anarcosindicalista,
mestre de primer ensenyament. A finals de 1936 va fer una
conferència a
Badalona i el novembre de 1937 altra a Torroella de Montgrí
(Baix Empordà,
Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
als camps de concentració. Després de la II
Guerra Mundial s'establí a Les
Avalats de Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània). En
1946 va ser nomenat delegat de
la Comarcal del Gironès de la Comissió de
Relacions de Girona de la CNT en
l'exili. En l'exili col·laborà en CNT.
Era aficionat a l'escriptura –deixà
inèdit el text El camino de la
verdad– i a la pintura
–participà en diverses
exposicions de pintura en l'exili i un retrat de Joan Peiró
Belis obra seva es
troba al Museu de Mataró. Joan Sans Amat va morir el 13 de
setembre de 1954 a l'Hospital Perréal de
Besiers (Llenguadoc, Occitània) a causa d'una
afecció cardíaca. ***
I
Congrés de la FAI (Carrara, 15-19 de setembre de 1945).
Marcello
Bianconi, quart per la dreta. A la seva dreta Ugo Fedeli. A la
gatzoneta Ugo Mazzucchelli - Marcello Bianconi: El 13 de setembre de 1959 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) el mecànic i propagandista anarquista i anarcosindicalista Marcello Bianconi. Havia nascut el 30 de desembre de 1898 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Alfonso Bianconi i Aldina Argia. El març de 1900 sa família es traslladà al barri genovès de Pontedecimo, on després de assistir a classes elementals abandonà l'escola i es posà a treballar en una fàbrica. De ben jovenet es mostra actiu en els cercles subversius i va ser fitxat com a «comunista». En aquests anys formà part dels «Arditi del Popolo» del barri genovès de Sestri Ponente, amb Elio Caviglia, Francesco Costa, Angelo Dettori, Giuseppe Giacobbe, Emilio Grassini, Giovanni Mariani, Gino Monti, Pierino Pesce, Giacomo Pizzorno, Edmondo Sighicelli, Carlo i Dante Stanchi. El 2 de maig de 1922 va se condemnat a 18 mesos de presó pel Tribunal Militar de Venècia (Vèneto, Itàlia) per delictes (insubordinació, amenaces i atac contra un superior) comesos durant el servei militar. Apallissat en diferents ocasions pels escamots feixistes, a finals de 1924, es va veure obligat a passar clandestinament a França. S'establí a Villeurbanne (Lió, Arpitània), on entrà en contacte amb militants del grup anarquista lionès «Sacco i Vanzetti», destacant, segons la policia, «per la violència de les seves accions i per la seva activa propaganda». En aquesta època va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. El desembre de 1925 es casà amb Pierina Coda i dos anys després nasqué son fill Enzo. Durant tota la seva permanència a França mantingué estrets contactes amb els companys de l'exili polític (Antonio Silvio Casella, Giulio Conte, Ennio Mattias, Attilio Scarsi, Egisto Serni, Dante i Roberto Stanchi, etc.) i desenvolupà un intensa tasca propagandística en els cercles de l'emigració antifeixista. Per la seves activitats, va ser expulsat de França i el 4 de novembre de 1931 va ser detingut per violació del decret d'expulsió. Un cop lliure passà a Bèlgica, primer a Brussel·les i després a Lieja, on continuà la seva incansable activitat propagandística i es relacionà amb destacats anarquistes (Hem Day, Mario Mantovani, Pasquale Rusconi, Pietro Sini, etc.). Posteriorment retorna una temporada a Lió, on restava empresonat l'anarquista Eugenio Nastini, però en 1934 el trobem de bell nou a Bèlgica, on va ser fitxat com a actiu distribuïdor del periòdic Il Risveglio Anarchico. En 1935, de bell nou a França, entre l'1 i el 2 de novembre assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Carlo Frigerio, Giuseppe Mariani i Umberto Marzocchi. El desembre de 1936 va anar a lluitar a la guerra d'Espanya, d'antuvi en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i després en la Divisió «Garibaldi», caient ferit en els combats d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Arran dels «Fets de Maig» de 1937 i la repressió estalinista, retornà a Bèlgica i s'instal·là a Brussel·les, on participà activament en la solidaritat amb els combatents antifranquistes juntament amb altres companys (Azelio Bucchioni, Mario Mantovani, Antonio Moscardini, etc.). El 8 de juliol de 1938 va ser detingut en possessió d'armes i empresonat tres mesos. Un cop purgada la pena, va ser expulsat de Bèlgica i se li va perdre el rastre. Segons el Ministeri d'Exteriors, s'embarcà a Anvers (Flandes) cap a Mèxic. El setembre de 1939 es va confirmar la seva inscripció en la registre de fronteres amb l'ordre de detenció. L'octubre d'aquell any el trobem de bell nou a Bèlgica i demanà al consolat italià el visat per a retornar a Itàlia, via Alemanya. El març de 1940 partí de Bèlgica i es traslladà a Alemanya, primer a Colònia i després a Frankfurt. El 21 de març de 1942 va ser detingut per la policia alemanya i, amb una ordre d'expulsió del país, lliurat l'1 de juny de 1942 a la policia italiana, que el va detenir i li va assignar quatre anys de confinament a l'illa de Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser internant per ordre del Govern de Pietro Badoglio, juntament amb altres anarquistes (Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Onofrio Lodovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.), al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), distingint-se en la lluita dels interns per aconseguir l'alliberament. A finals de 1943 retornà a Gènova i s'integrà amb altres companys en la lluita partisana, entrant a formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Pontedecimo com a representant comunistallibertari. Buscat per les tropes de la República Social Italiana (RSI), fugí a les muntanyes per evitar la captura. De bell nou a Gènova l'abril de 1945, participà, juntament amb son fill Enzo, també anarquista, en la insurrecció de la ciutat. Després de la II Guerra Mundial fou un dels membres destacats dels grups anarquistes de la Val Polcevera (Ligúria, Itàlia) i milità en la Federació Comunista Llibertària (FCL). Força actiu sindicalment, va ser un dels membres més destacats del grup anarquista de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball) i fou secretari del Sindicat Provincial de Descarregadors del port de Gènova. Gran organitzador, promogué la constitució del Comitè de Defensa Sindical (CDS) del sector ferroviari i participà en actes contra el desmantellament de la indústria pesada genovesa. Com a delegat del CDS, juntament amb Gaetano Gervasio, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Lorenzo Parodi, Attilio Sassi i Stefano Vatteroni, formà part del Comitè Nacional de la CGIL i participà en els seus tres primers congressos. A començament dels anys cinquanta, juntament amb anarquistes «confederals» (Pietro Caviglia, Wanda Lizzari, etc.), polemitzà amb el grup de companys genovesos (Antonio Andrea Dettori, Cristoforo Piana, Francesco Rangone, etc.) que s'esforçà per reconstruir la Unió Sindical Italiana (USI). El novembre de 1959 assistí com a testimoni de descàrrec en el judici celebrat a Gènova contra els anarquistes Gaetano Busico, Eugenio De Lucchi, Gaspare Mancuso i Vincenzo Toccafondo, acusats d'un atemptat contra el consolat espanyol a Gènova del 8 de novembre de 1949. Militant actiu de la Federació Anarquista de Ligúria (FAL), assistí a gairebé totes les reunions i congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de després de la guerra. ***
Necrològica
de Vicente Brun Zapater publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 13 d'octubre de 1963 - Vicente Brun
Zapater: El 13 de
setembre de 1963 mor a Baiona (Lapurdi, País
Basc)
l'anarcosindicalista Vicente Brun Zapater. Havia nascut el 6 de juny de
1903 a Alcanyís
(Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
José Brun Valera, llaurador, i
Encarnación Zapater Gaibar. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), en
1939, amb el triomf franquista, passà a França.
Durant l'Ocupació alemanya
participà en la Resistència i entrà a
formar part de les Forces Franceses
Lliures (FFL), lluitant en la batalla de Narvik (Nordland,
Noruega). Vicente
Brun Zapater va
morir el 13 de
setembre de 1963 al seu domicili de Baiona (Lapurdi, País
Basc) i va ser
enterrat quatre dies després al cementiri de
Saint-Léon d'aquesta població. ***
Notícia
del judic "llampec" de Pietro Perruchon apareguda en el diari de
Phoenix (Arizona, EUA) Arizona
Republican de l'1 de juny de 1918 - Pietro Perruchon: El 13 de setembre de 1967 mor a Veurey-Voroize (Roine-Alps, França) el propagandista anarquista Giovanni Pietro Perruchon, també conegut com Peter Perruchon i Pierre Perruchon. Havia nascut el 18 de desembre de 1885 a Arnad (Vall d'Aosta, Arpitània). Sos pares es deien Lorenzo Perruchon i Teotista Bonin. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i en 1911, amb sa companya Maria Rosa Joly, emigrà als Estats Units. Entre 1913 i 1914 passà un temps a Clinton (Indiana, EUA), on promogué, amb altres companys, La Filodrammatica Libertaria i una Escola Racionalista Italiana. Posteriorment s'establí a Aspen (Colorado, EUA), on treballà en la mina de plata d'Smuggler i va fer amistat amb un grup d'anarquistes antiorganitzadors. Contrari a la intervenció d'Itàlia en la Gran Guerra, a finals de 1915 va escriure un «violentíssim» article titulat «Guerra e civiltà», publicat en La Questione Sociale de Nova York (Nova York, EUA), on atiava, segons les autoritats, «a la subversió, a la revolució i al delicte». En aquesta època, envià paquets de periòdics llibertaris a l'anarquista Giacchino Bianciardi, de Boccheggiano (Toscana, Itàlia), al seu domicili de Piombino (Toscana, Itàlia). Participà activament en la vaga minera de l'estiu de 1917 a Arizona i va fer un relat detallat dels fets que es va publicar en diferents lliuraments en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Lynn (Massachusetts, EUA), on explicava que els miners estaven dividits entre els militants dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), els afiliats a la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Miners de l'Oest) i els que no formaven part de cap sindicat, fet que implicava constants desacords en les estratègies a seguir; també denuncià la intervenció intimidatòria de l'Exèrcit nord-americà a les mines, enviat pel governador d'Arizona, i les actuacions d'espies i detectius a sou de la patronal. També informà que desfilada del 6 de setembre de 1917 organitzada pels patriotes de Globe (Arizona, EUA) en honor dels reclutes nord-americans havia estat un fracàs. En 1917 col·laborà habitualment en Cronaca Sovversiva i visqué en diverses poblacions de Nou Mèxic (EUA). El 15 de març de 1918 va ser detingut a Miami (Arizona, EUA), juntament amb el mexicà Tomás Martínez, sota l'acusació de propaganda revolucionària després de trobar-li al seu domicili diaris i pamflets subversius, i empresonat a Tucson (Arizona, EUA); jutjat el 31 de maig d'aquell any, en un judici que durà un minut i trenta segons, va ser condemnat a l'expulsió dels Estats Units, juntament amb Tomás Martínez. Deportat a Itàlia, l'11 d'abril de 1920 arribà al port de Nàpols i retornà a Arnad. En aquesta localitat fundà un Centro di Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) anomenat «Gruppo di Emancipazione Anarchica», el qual va exercir una forta influència en el jovent. Amic de l'anarquista Giuseppe Mariani, el 12 d'abril de 1921 va ser detingut a Arnad, arran de l'atemptat al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia) del 23 de març anterior, i portat a Milà; però el 5 de juny va ser exonerat de tota culpa. De bell nou a Arnad, l'abril de 1923 passà clandestinament a França i s'establí a París, on va romandre fins l'octubre, data en la qual retornà a Arnad. En 1925 s'instal·là de bell nou a la capital francesa, on treballà de xofer, i el 10 de juliol de 1928 hagué de presentar-se en la Prefectura d'Aosta. En 1933 va ser inclòs en el grup de terroristes i inscrit en la llista de militants a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. El juliol de 1934 s'instal·là amb sa filla Lotta a Veurey-Voroize i el febrer de 1937 partí cap Arnad per a arranjar uns papers sobre una herència, però va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i escorcollat sense resultats; portat a Aosta, va ser sotmès a interrogatori, en el qual va dir que ja no militava. Posat en llibertat, el 14 de maig de 1937 partí cap a França. El 21 de novembre de 1938 el cònsol italià de Chambéry (Savoia, Arpitània) informà que la seva conducta era «regular» i que no freqüenta els «ambients subversius». El 2 de novembre de 1939 el prefecte d'Aosta envià al Ministeri de l'Interior un informe demanant la modificació dels seus antecedents policíacs, ja que estava considerat com a un «element molt perillós» i el 29 de febrer de 1940 va ser esborrat de la llista de terroristes. Durant la II Guerra Mundial, amb l'anarquista Corrado Quaglino, s'encarregà de facilitar la fugida cap a Suïssa dels antifeixistes buscats pel feixisme. Després del conflicte bèl·lic, romangué a França. Pietro Perruchon va morir 13 de setembre de 1967 a Veurey-Voroize (Roine-Alps, França). ***
Leda Rafanelli - Leda Rafanelli: El 13 de setembre de 1971 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'escriptora feminista, antimilitarista, editora llibertària i militant anarcoindividualista Leda Rafanelli, també coneguda com la Gitana anarquista. Havia nascut el 4 de juliol de 1880 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Augusto Rafanelli i Elettra Gaetani. Ja des de molt jove es va interessar per la qüestió social. En 1903, instal·lada amb sa família per raons econòmiques a Alexandria (Egipte), es va apassionar per l'Islam i el sufisme i va aprendre l'àrab i tipografia. En aquesta època freqüentarà els ambients anarquistes d'Alexandria, com ara el cafè llibertari «Baracca Rossa», i farà amistat amb Giuseppe Ungaretti i Enrico Pea; també col·laborà en el periòdic d'El Caire Il Domani. A Alexandria va conèixer Luigi Polli, anarquista toscà amb qui es casarà. De tornada a Itàlia, amb Polli, crearà, amb l'ajuda econòmica d'Olimpio Ballerini, company de la coneguda anarquista florentina Teresa Fabbrini, l'editorial «Edizioni Rafanelli-Polli», i col·laborarà en La Blouse (1906-1910) i en La Donna Libertaria (1912-1913), de Parma. Després de separar-se de son marit, va conèixer intel·lectuals i escriptors (Papini, Prezzolini, Palazzechi), i representants del futurisme (Russolo, Boccioni, Marinetti); amb Carlo Carrà –que va començar anarquista i va acabar feixista– va establir una fructífera relació de treball que donà lloc a una història d'amor. Les característiques del seu futurisme artístic eren d'orientació llibertària. En 1907 va conèixer el tipògraf anarcoindividualista Giuseppe Monanni amb qui d'ara endavant viurà a Milà i crearà la «Casa Editrice Sociale», que es convertirà en l'editorial llibertària més important d'Itàlia. En 1908, amb Ettore Molinari i Nella Giacomelli, formarà part del comitè de redacció de La Protesta Umana (1906-1909) i a més col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pensiero, de Pietro Gori i Luigi Fabbri, Libertario, Il Grido della Folla, Volontà, etc. Després va crear, amb son company, la revista anarcoindividualista de literatura i d'art Vir i després La Sciarpa Nera i La Libertà, i es va embarcar en la creació d'una nova editorial, «Casa Editrice Monanni». En 1910 va tenir un fill amb Monanni, Marsilio. Durant la Gran Guerra, fidel a l'antimilitarisme, es va oposar als intervencionistes. Paral·lelament a la seva tasca de propaganda llibertària, va crear una important obra literària i poètica. Amb l'arribada de Mussolini, personatge amb qui havia fet amistat quan era socialista revolucionari abans de la guerra, la seva propaganda anarquista i la seva tasca editorial van fent de manera molt dificultosa. El 7 de febrer de 1923, la seva editorial va ser escorcollada, la revista Pagine Libertarie prohibida i Rafanelli, amb Monanni i altres companys, com ara Carlo Molaschi i Fioravante Meniconi, detinguts. La «Casa Editrice Monanni» desapareixerà en 1933. En 1934 es va separar de Monanni definitivament i a partir de 1942 deixarà Milà i s'instal·larà primer a San Remo i després a Gènova, on es dedicarà a escriure contes per infants sota el pseudònim de Zagara Sicula. Cap al final de sa vida, va fer cursos d'idioma i de cal·ligrafia àrabs i col·laborà en Umanità Nova. És autora, sota diversos pseudònims, de nombroses novel·les i llibres per infants, com ara La bastarda del principe (1904), Un sogno d'amore (1905), Le memorie di un prete (1906), Valide braccia: opuscolo contro la costruzione di nuove carceri (1907), Seme nuovo (1908), Verso la Siberia. Scene della rivoluzione russa (1908), Bozzetti sociali (1910), L'eroe della folla (1910), Incantamento (1921), Donne e femmine (1922), L'oasi: romanzo arabo (1926), Una donna e Mussolini (1946 i 1975), Lavoratori! (1959), etc. Leda Rafanelli va morir el 13 de setembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia). El seu epitafi: «Leda Rafanelli, viva per sempre, saluda tots els companys. Visca l'Anarquia!» Rafanelli era una anarquista mística que s'identificava força amb la literatura individualista de l'època (Stirner, Nietzsche, etc.), encara que mantenia distàncies amb postures anarcoindividualistes que degeneressin en la violència irracional i el darwinisme social; es va acostar a l'anarquisme social o societari com a manera de matisar les postures. El seu interès per l'Islam anava en la línia del sufisme, de la dansa dervix i de l'esoterisme, en un clar misticisme de religiositat tolerant; estava, a més, compromesa amb la lluita anticolonialista i es va oposar a l'imperialisme europeu, especialment el mussolinià. Es va convertir a l'Islam, encara que la seva obra és plena d'anticlericalisme, d'antimilitarisme i de feminisme radical. Va convertir la cultura àrab en una alternativa politicosocial que s'oposava a la civilització occidental. Part de la seva obra va ser recollida per Aurelio Chessa, que ha estructurat un dels més importants arxius anarquistes, l'Arxiu de la Família Berneri-Chessa, la responsable del qual és Fiamma Chessa, filla d'Aurelio. L'arxiu, amb seu a Reggio Emilia, inclou la col·lecció completa de totes les obres i tots els escrits autobiogràfics de Rafanelli, per a la qual cosa va ser creat el «Fons Leda Rafanelli». ***
Jacint
Borràs Bousquet - Jacint Borràs Bousquet: El 13 de setembre de 1982 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el militant anarquista i anarcosindicalista i periodista Jacint Borràs Bousquet. Havia nascut el 10 d'octubre de 1900 –algunes fonts citen erròniament 1901– a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Sos pares es deien Jaume Borràs i Emília Bousquet. Amb 11 anys ja treballa d'aprenent de vidrier i es va incorporar al moviment anarquista cap al 1918 col·laborant en el setmanari clandestí Bandera Roja i després fent classes nocturnes al Centre Racionalista del carrer Vallespir de Barcelona, impartides per Roigé. Després va militar en el grup de defensa «Espartaco», enfrontat amb les armes al terrorisme de Miguel Arlegui i de Severiano Martínez Anido, fet que el va portar a la garjola –el 6 d'abril de 1921 fou detingut per primera vegada, amb María Sanahuja i Custodio Beltrán, i arribà a acumular cinc anys de presó. Amb el temps va arribar a tenir una respectable cultura autodidacte, participant en actes públics com a orador i escrivint en la premsa llibertària. Durant el secretariat d'Andreu Nin, va formar part del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Formà part de la Comissió Revisora de Credencials del Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid d'11 al 16 de juny de 1931, a més de delegat del Sindicat de Treballadors d'Arbeca, de la Secció d'Oficis Diversos de Cervera i del Sindicat Únic d'Alfarràs. En maig de 1932 va fer mítings a Cervera. Fou un dels protagonistes de la polèmica entre anarquistes i membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i de la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) respecte a qüestions d'organització i de control dels sindicats, que fou especialment greu a les comarques lleidatanes des de setembre de 1931. En el Ple Provincial, celebrat el 6 de setembre de 1931, es mostrà partidari de l'organització dels sindicats en federació provincial i no en organitzacions comarcals com propugnaven els comunistes. Va adoptar la mateixa postura en la seva intervenció en el míting que va tenir lloc a la ciutat del Segre els primers dies de desembre d'aquell 1931 i en el qual van participar també Ángel Pestaña, Emili Mira i Francisco Martínez (Arín). Malgrat tot, el març de 1932, fou expulsat del seu càrrec de delegat del Comitè Regional pels sindicalistes del BOC, amb gran força a Lleida en aquells moments. En el Ple de Regionals d'agost de 1932 representà Catalunya amb Patricio Navarro. En 1933 va ser secretari provincial de la FAI, de la qual es va separar en 1937 després de la seva politització. En 1933 va fundar, entre altres, a Lleida el periòdic Acracia. Va participar en una gira de mítings amb Antonio Ortiz i Frederica Montseny per Barcelona, Sant Cugat, Cervera, Terrassa, Vic i Sallent en gener i febrer de 1936. A partir d'octubre de 1936 exercí de corresponsal de Solidaridad Obrera a Madrid. Entre 1937 i 1938 va dirigir el periòdic ¡Campo!, i com a tal assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal de març de 1937. El setembre de 1937 va fer un míting a Santa Coloma i va fer uns mesos de redactor de Solidaridad Obrera i també en La Noche, dirigida per Balius. En acabar la guerra, va exiliar-se a França, on va patir els camps de concentració de Gurs. En 1945 va assistir en les files del sector moderat al Congrés de París, participant en la ponència sobre «Actuació en 1936-1939». Va fer mítings a França (Alès, 1945) i com a secretari del departament de Pau va assistir al Ple Departamental del 2 de desembre de 1945. Amb l'escissió de la CNT en l'exili, va ser elegit com a administrador del periòdic del sector reformista España Libre. En 1962 va fer conferències a Besiers i Narbona i l'any següent a Besiers. Després del congrés de reunificació a Montpeller va quedar fora de l'organització i l'octubre de 1968 va ser present en la reunió dels que s'oposaven als ortodoxes a Montpeller. Durant els últims anys de sa vida va militar en l'Agrupació Confederal i Llibertària de Perpinyà –lligada al periòdic Frente Libertario–, assistia a les conferències de Narbona d'aquesta tendència i feia viatges a Espanya, on defensava les tesis d'acostament i de moderació. Va col·laborar en diversos periòdics, com ara Acracia, Bandera Roja, ¡Campo!, CNT, España Libre, Espoir, Exilio, Frente Libertario, La Ilustración Ibérica, Inquietudes, La Noche, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Umbral, entre altres; i és autor d'unes memòries inèdites, Una vida en la CNT. Lo que ví, y como lo ví. Sa companya fou Francesca Bernardó. Jacint Borràs Bousquet va morir el 13 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny– de 1982 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Alfonso
Nicolazzi en un acte de la FAI - Alfonso
Nicolazzi: El 13 de setembre de 2005 mor a Carrara
(Toscana, Itàlia) el
tipògraf anarquista i sindicalista Alfonso Nicolazzi,
conegut com Alfo. Havia nascut el 2
d'agost de 1942 a
Premosello-Chiovenda (Piemont, Itàlia). Son pare, immigrant
als EUA, en 1915
s'enrolà «voluntari» per lluitar en la
Gran Guerra. Quan tenia 13 anys Alfonso marxà
del seu poble cap a Torí (Piemont, Itàlia) a
cercar feina. Dos anys després, en
acabar els estudis a l'Escola d'Hoteleria, emigrà buscant
fortuna a diversos
indrets (Suïssa, Alemanya i Londres) i s'embarcà en
vaixells de passatge com a
cambrer. En 1960 es traslladà a Roma (Itàlia), on
treballà en diversos hotels
curtes temporades fins que en 1965 va ser contractat com a assistent de
vols
intercontinentals per a la companyia Alitalia. En 1968, durant les
primeres
vagues, es deixà créixer un gran mostatxo,
aleshores prohibit per les rígides
normes internes de la companyia aèria, i amb altres companys
posà en pràctica
protestes radicals. En 1969, arran de l'assassinat del militant
anarquista
Giuseppe Pinelli, s'acostà al moviment anarquista i
establí contacte amb la
redacció del setmanari Umanità
Nova,
òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI).
A partir d'aquest moment, les
seves reivindicacions en Alitalia tindran com a base
l'autogestió i el rebuig a
l'acció delegada. Entre un vol i altre, visita l'Espanya
franquista i, dotat
d'un equip de minsa qualitat, enregistrà testimonis de vells
militants
anarquistes protagonistes de la Revolució de 1936-1939,
entrevistes que en 1996
van ser editades per l'editorial Zero di Condota sota el
títol Chi c'era racconta.
La Rivoluzione
libertaria nella Spagna del 1936. En 1973, després
d'haver promogut una assemblea permanent (Collettivo dei Lavoratori
Alitalia) de
dos mil treballadors d'Alitalia i de posar entre l'espasa i la paret la
companyia i l'Estat, que va veure amb preocupació el
possible contagi del
fenomen en altres fàbriques, deixà la feina per
dedicar-se exclusivament a la
militància. Establert amb sa germana Paola i son amic
Gilbert a Carrara
(Toscana, Itàlia), feu tradicional del moviment anarquista
italià, comprà de
segona mà maquinària tipogràfica i en
un antic graner darrere de l'històric
teatre Animosi instal·là en 1974 una impremta
(Cooperativa Tipolitografica «Il
Sem», després «Anarchia») que,
amb el temps, esdevingué una de les més
importants del moviment anarquista italià, on es van
imprimir nombrosos
periòdics (Umanità Nova,
Volontà, A
Rivista Anarchica, Senza
Patria, Anarres, Il Peccato, Il
Seme, Musiche, etc.),
llibres
de diverses editorials (Antiestato, Eleuthera, Biblioteca Franco
Serantini, etc.) i infinitat de manifests
polítics de tota casta. En aquests anys, a més de
la FAI des de març de 1979,
milità en els Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups
d'Anarquistes Reunits). Militant
del Comitè Antinuclear de Carrara, a partir de 1975 es
dedicà, amb una
meticulosa tasca de contrainformació, a lluitar contra
l'amenaça d'instal·lació
d'una planta química a Massa-Carrara, tot això
abans del desastre de Seveso
(1976) i de Bhopal (1984), en un període on encara no
estaven de «moda» les
lluites ecologistes. Durant molts anys lluità per
l'alliberament de Marco
Camenish, anarcoecologista pres primer a Itàlia i
després a Suïssa. A principis
dels anys noranta, fou dels primers a defensar la seu
històrica de la «Biblioteca
Arxiu Germinal», a la Piazza Farini de Carrara, atacada per
una empresa que
volia reestructurar l'històric palau Politeama; el
març de 1990, després de
tres mesos d'ocupació, la policia irrompé a la
seu de la FAI destrossant tot el
que trobà. En plena tensió, el maig de 1991
explotà el cotxe de l'enginyer Alberto
Dazzi, president de l'empresa Caprice, copropietaria del Politeama, que
morí,
i, evidentment, les sospites es dirigiren cap el moviment anarquista,
encara
que posteriorment es va demostrar que havia estat una acció
de la Màfia.
Gràcies a conèixer molts idiomes
(anglès, francès, castellà, etc.), que
havia
adquirit en els seus vols internacionals, en els anys vuitanta
col·laborà amb
la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions
Anarquistes (CRIFA),
en la preparació de congressos de la Internacional de
Federacions Anarquistes
(IFA) i en la traducció simultània de nombroses
trobades anarquistes
internacionals. Alfonso Nicolazzi va morir d'un atac de cor fulminant,
mentre
acabava d'imprimir el número d'Umanità
Nova, el 13 de
setembre de 2005 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat
dos
dies després al cementiri de Turigliano de la localitat amb
els honors de la
banda municipal que tocava cançons llibertàries i
de milers de companys. Deixà
companya (Ruxundra), dues filles i un fill. En 2006 el seu testimoni va
ser
recollit en el documental d'Antonio Morabito Non son l'uno per cento. ---
|
![Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/ardouin.jpg "Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]")
![[12/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[12/09]") |
|
![[14/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[14/09]") |
|
|
| Actualització: 13-09-23 |