juanriquer

---

Jordi Juan Riquer (1905-1987)

El 13 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de setembre– de 1905 neix a Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) l'escriptor, poeta, periodista i militant anarquista, anarcosindicalista i polític republicà Jordi Gabriel Ramon Juan Riquer. Sos pares es deien Vicens Juan Guasch i Jordina Riquer Wallis. Fill d'una família burgesa i tradicional, son pare, advocat i escrivà, fou secretari del Jutjat d'Eivissa. Va fer els estudis primaris i el batxillerat a Eivissa, però examinant-se a Palma (Mallorca, Illes Balears). Més tard estudià Dret a la Universitat de València (València, País Valencià), carrera en la qual es va llicenciar, però que mai no va exercir, i seguí cursos de Filosofia i Lletres en aquesta mateixa universitat. En aquests anys acadèmics freqüentà els cercles republicans, però cap el 1928 ja es declarà anarquista i es vinculà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no s'afilià mai, ja que era més del sector procliu a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 25 de març de 1930 formà part, com a vocal, del comitè provincial d'Aliança Republicana d'Eivissa, i el maig de 1931 en va ser nomenat secretari. Entre 1930 i 1933 col·laborà en el setmanari republicà eivissenc Proa, publicació que dirigí accidentalment uns dies en 1933. El juliol de 1931 formà part del comitè organitzador d'Acció Republicana d'Eivissa i a partir del 20 de desembre d'aquell any presidí el seu consell provincial pitiús. El juliol de 1931 el diari La Voz de Ibiza recollí una entrevista seva on donava la seva opinió sobre el projecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Entre 1933 i setembre de 1936 dirigí l'Hospital Provincial de Dalt Vila i la Inclusa (Borderia) d'Eivissa, dependents de la Diputació Provincial. Abans de la guerra civil va escriure una novel·la, La família de Botino, però no s'ha pogut salvar. A partir de l'11 d'agost de 1936, quan l'illa havia estat alliberada per les tropes republicanes encapçalades pel capità Alberto Bayo Giroud, dirigí Diario de Ibiza i comptà en la redacció Ramon Medina Tur, Vicent Ferrer Sorà, els germans Joan Antoni i Àngel Palerm Vich i Aquilí Tur Oliver. Va condemnar durament els assassinats de 93 persones dretanes comesos el 13 de setembre de 1936 al castell d'Eivissa per «incontrolats» vinguts de la Península. En recuperar l'illa les forces franquistes, se n'anà cap a València amb una petita embarcació des de Sant Antoni de Portmany (Eivissa, Illes Balears) i després a Barcelona. L'octubre de 1936 va ingressar, com a funcionari, a la Generalitat de Catalunya, ocupant càrrecs en Sanitat i en l'Oficina de Premsa i Propaganda. En aquesta època va fer classes a ateneus llibertaris. L'editorial Proa de Barcelona li va publicar en 1937 la seva novel·la de denúncia social, l'única obra seva que ens ha arribat i la primera novel·la en català escrita per un eivissenc, Metges... o traficants?, on critica obertament el gremi mèdic i farmacèutic, concretament aquells professionals que conceben la medicina i l'apotecaria com a un negoci i que s'enriqueixen a costa dels malats. En aquests anys col·laborà en diferents periòdics, com ara La Humanitat, La Noche, Solidaridad Obrera, Última Hora, Unitat Obrera d'Eivissa, La Veu de Catalunya, etc. A Barcelona s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola en ser cridat a files i en 1938 va caure pres al front de l'Ebre. Passà per la Presó Model de Barcelona i més tard pel camp de concentració de La Savina de Formentera («Es Campament»). Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a quatre penes de mort, però finalment van ser commutades el 3 de març de 1941 per reclusió perpètua. Al camp de concentració de Formentera va fer feina a les oficines i com que tots els informes passaven per les seves mans va falsificar-ne molts d'ells, salvant així la vida de nombroses persones. Quan «Es Campament» va tancar en 1942, va ser traslladat a la presó de València, d'on sortí lliure a mitjans de 1944. Molt poc després va ser novament detingut per intentar crear un «sindicat de sergents i caporals per donar un cop de mà contra l'Estat»; jutjat per un delicte d'inducció a la rebel·lió, amb l'agreujant de reincidència, va ser condemnat a 15 anys de presó. En conjunt va ser empresonat durant 14 anys en un total de 17 centres penitenciaris de les Illes Balears i de la Península, entre ells Can Mir de Palma i la presó d'Eivissa. Durant aquests anys de reclusió va escriure diverses novel·les (El Buen Jesús, Pasión nefanda, etc.), però només n'han quedat fragments. Un cop lliure en 1953, visqué fent classes particulars de comptabilitat i gràcies als seus coneixements d'aquesta disciplina va entrar a fer feina per a l'empresari i banquer Abel Matutes Juan, de qui era familiar, a l'empresa de materials per a la construcció «Suministros Ibiza», la primera que hi va fundar del seu imperi econòmic. Durant la presidència de Josep Tarradelles Joan, la Generalitat de Catalunya li va concedir una pensió com a exfuncionari (Cap de Negociat de Primera) d'aquesta institució, a més dels salaris no cobrats des de la desfeta de 1939 fins al 1975. En 1985 va perdre la vista. Jordi Juan Riquer va morir el 24 de setembre de 1987 al seu domicili de Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) i va ser enterrar a la capella familiar del Cementiri Vell de Vila. Pòstumament, en 1999 es va fer una edició facsímil del seu llibre Metges... o traficants? i en 2001 es van publicar els seus poemes coneguts sota el títol Rebel·lia. En 2005, en el centenari del seu naixement, l'escriptor Jean Serra publicà el llibre biogràfic Jordi Juan Riquer (1905-1987). També en 2005 l'Ajuntament d'Eivissa col·locà una placa commemorativa a la seva casa natal, al número 3 del carrer de la Costa Vella de Dalt Vila i un carrer d'aquesta ciutat porta el seu nom.