---

Anarcoefemèrides del 13 de maig

Esdeveniments

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

- Inauguració de l'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo: El 13 de maig de 1912 s'inaugura l'Escola Moderna Núm. 1 al carrer Saldanha Marinho del barri de Belenzinho de São Paulo (São Paulo, Brasil). La iniciativa, que comptà amb el suport dels sindicats de la Confederació Obrera Brasilera (COB), va ser fruit d'una intensa mobilització proletària i la col·lecta de fons necessària per a la seva creació començà el 14 d'octubre de 1909, l'endemà de l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrida a Barcelona (Catalunya). Aquesta recaptació de diners va ser centralitzada per la Comissió Pro-Escola Moderna de São Paulo, que recollí les aportacions de diversos subcomissions creades a diversos barris de la ciutat i de l'interior d'Estat (Bauru, Cãndido Rodrigues, São Caetano, etc.) i de Rio de Janeiro. Aquest projecte rebé el suport de molts de sectors socials interessats en la pedagogia racionalista i llibertària, com ara obrers, membres de professions liberals i, fins i tot, industrials, i de diversos grups politicosocials (positivistes, militars, higienistes, metges, francmaçons, lliurepensadors, etc.). La Comissió Pro-Escola Moderna de Rio de Janeiro, per exemple, va estar formada per cinc obrers, tres industrials, un metge i un advocat; i la de São Paulo per dos industrials (un d'ells, Dante Ramenzoni, en fou el tresorer), un negociant, un comptable (l'anarquista Leão Aymoré, que n'exercí de secretari), un artesà i els periodistes llibertaris Neno Vasco, Edgard Leuenroth, Oreste Ristori i Gigi Damiani. La idea era fundar a São Paulo una institució que creés una escola per a infants, una centre de formació per a professors amb una biblioteca específica i una editorial de llibres i de periòdics de pedagogia anarquista; és a dir, crear a São Paulo allò que Ferrer i Guàrdia creà a Barcelona. L'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo va estar dirigida pel pedagog i periodista anarquista João Penteado –en 1917 va ser substituït per un curt període pel professor anarquista Primitivo Soares (Florentino de Carvalho). En 1915 l'escola es va traslladà al carrer Celso Garcia, on funcionà fins el seu tancament. Des de la seva inauguració l'escola funcionà amb classes mixtes de nins i de nines i la proposta curricular estava basada en el racionalisme ferrerià, abraçant tota mena de matèries (lectura, cal·ligrafia, gramàtica, aritmètica, geografia, geometria, botànica, geologia, mineralogia, física, química, història, dibuix, mecanografia, etc.), a més de nombroses sortides a l'exterior (excursions, horts, etc.). També es feien classes nocturnes per als adults. L'escola tenia entre 45 i 50 alumnes durant les classes diurnes i entre 12 i 15 durant les nocturnes. Des del punt de vista editorial publicà el Boletim da Escola Moderna –tres números entre el 13 d'octubre de 1918 i l'1 de maig de 1919, amb articles sobre ensenyament racionalista, efemèrides llibertàries, anuncis de conferències i de festes, etc.– i O Início –escrit i dirigit pels alumnes i del qual sortiren tres números entre el 5 de setembre de 1914 i el 19 d'agost de 1916, amb redaccions de l'alumnat, notificacions, festes a favor de l'escola, debats sobre diversos temes, etc. Poc temps després de la creació d'aquesta escola s'inaugurà l'Escola Moderna Núm. 2 al carrer Müller de São Paulo, dirigida per Adelino de Pinho, mestre llibertari que ja s'havia encarregat de l'Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas; en 1914 es crearen la de Bauru, dirigida per Joseph Joubert, i la de Cãndido Rodrigues, dirigida per Élvio Nervi; i el desembre de 1918 s'inaugurà l'Escola Moderna de São Caetano, barri de São Paulo, dirigida per l'activista anarquista José Alves. Arran d'un important període vaguístic i de la mort del citat José Alves a causa d'una explosió a casa d'uns companys del barri del Brás, el govern brasiler decidí reprimir qualsevol iniciativa llibertaria i el 19 de novembre de 1919 João Penteado rebé una notificació oficial de Oscar Thompson, director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, on s'anul·lava l'autorització de funcionament de les escoles modernes amb caràcter definitiu. L'Escola Moderna Núm. 1 va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on João Penteado va romandre com a director fins a la seva mort en 1965.

***

París, 13 de maig de 1968

París, 13 de maig de 1968

- París (13-05-68): El 13 de maig de 1968, la ciutat de París (França), commocionada per la resistència heroica dels estudiants, contempla la més gran manifestació de masses organitzada des d'Alliberametn. De les 13 a les 21 hores, gairebé un milió de ciutadans desfilen a través de la ciutat ocupant el carrer des de la plaça de la República a la plaça de Denfert-Rochereau; quan la manifestació arriba a Denfert-Rochereau encara hi ha gent que no ha sortit de la plaça de la República. S'entonen eslògans de tota casta, violents, polítics o humorístics: «Feliç aniversari, general» –el 13 de maig precisament es feien 10 anys de l'ascensió al poder de Charles de Gaulle–, «Amb deu anys n'hi ha prou», «Pompidou a l'inodor», «De Gaulle assassí», «Govern popular», «Una desena iracunds», «Tots som rabiosos», «Roma! Berlín! Budapest! La mateixa lluita», etc. Estudiants, obrers, professors, artistes, marxen amb el puny alçat, cantant La Internacional. Abunden les banderes roges i negres i milenars de cartells evoquen totes els problemes: la repressió, els escamots de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat), De Gaulle, la solidaritat obreroestudiantil, la Universitat, el poder al carrer, la joventut, l'atur... El servei d'ordre de la Confederació General del Treball (CGT) intenta inútilment treure fora els manifestants que porten la bandera negra anarquista; és el seu concepte d'«unitat». L'ambient varia segons l'indret: crits davant el Palau de Justícia, on el Tribunal d'Apel·lació havia decidit la llibertat provisional dels estudiants detinguts. Sorprèn el silenci a l'entrada del Barri Llatí, quan la manifestació s'acosta als llocs on van esdevenir les sagnants batalles estudiantils. A tot París, no s'observen policies ni CRS, només helicòpters de l'exèrcit sobrevolen la ciutat; els esquadrons blindats de l'exèrcit estan a l'aguait a la base de Satory. Més tard, els estudiants ocupen la Sorbona i hi estableixen debats permanents. A la cúpula onegen tres banderes: la roja, la negra i la del Viet Cong. Noves consignes: prosseguir la vaga, boicotejar els exàmens, ocupar les facultats, portar l'agitació a la jove generació obrera.

***

Manifest d'Els Gnomos

Manifest d'Els Gnomos

- Manifest d'Els Gnomos: El 13 de maig de 1982, a Palma (Mallorca, Illes Balears), el col·lectiu llibertari Els Gnomos llança el seu «Manifest de presentació», un decàleg de principis. El grup hi actuava des de feia un parell de mesos, però aquest manifest n'és la presentació oficial. Els Gnomos estava format inicialment per un grup d'universitaris llibertaris amb una peculiar forma de veure la lluita política, que per a ells havia de ser una lluita lúdica: acudien disfressats a les manifestacions, llançaven minúscules paperines amb missatges càustics, feien actuacions de teatre de carrer, pintades surrealistes amb betum, happenings, animació infantil, petits sabotatges, provocacions als partits polítics establerts, etc. El grup es va dissoldre en 1987 quan va canviar d'estratègia i es va integrar en el naixent Ateneu Llibertari Estel Negre que va ajudar a crear.

Els Gnomos: Manifest de presentació (13 de maig de 1982)

Anarcoefemèrides

Naixements

Fotografia policíaca d'Henri D'Auby (28 de febrer de 1894)

Fotografia policíaca d'Henri D'Auby (28 de febrer de 1894)

- Henri D'Auby: El 13 de maig de 1845 neix a Montmédy (Lorena, França) l'anarquista Henri-Joseph D'Auby –el llinatge també citat Dauby, ell signava així. Era el fill primogènit de Pierre-Joseph D'Auby, manobre, i de Marie-Joseph Mathieu, jornalera. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista, especialitzat en la fabricació d'orgues musicals, a París. El 28 de juny de 1877 es casà al XI Districte de París amb la modista Léontine Mélanie Provence i en aquesta època vivia al número 17 del carrer Basfroi. El 22 de juliol de 1893 participà en una reunió a la Sala Firino, al número 144 del bulevard de Charonne, on es va discutir sobre la creació d'un diari anarquista i sobre l'elaboració de cartells abstencionistes per a les eleccions; en aquesta reunió Amédée Denéchère volgué convocar una reunió general en resposta a aquells que l'havien acusat de ser un confident de la policia, però D'Auby i altres companys aconseguiren dissuadir-lo en aquest sentit. El 31 de juliol de 1893 assistí a una reunió al taller de Jacques Merigeau, al número 83 del carrer Haies, per a preparar la campanya abstencionista. En 12 d'agost de 1893 fou present en una reunió celebrada al domicili d'Eugène Daguenet, al número 10 del carrer Vignolles de Charonne, per a aferrar cartells amb cola. El 24 d'agost de 1893 assistí a una reunió al domicili de Mérigeau per a tractar sobre les diferents accions antielectorals a realitzar. El 5 de setembre de 1893, amb altres anarquistes, assistí a una reunió al domicili d'Eugène Daguenet. El 12 de setembre de 1893 tractà el tema de la celebració que s'havia de portar a terme en ocasió de la recepció dels mariners russos. El 2 d'octubre de 1893, amb altres companys, s'anuncià que Émile Pougent havia tirat 10.000 cartells antifrancorussos. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes elaborat per la policia i des d'agost d'aquell any vivia al número 5 del carreró Rolleboise de París. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut per inspectors de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia i el seu domicili de Rolleboise va ser escorcollat, trobant-se una col·lecció completa de Le Cri du Peuple. Fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon el dia de la seva detenció, va ser alliberat el 3 de març d'aquell any. La seva última època visqué al número 6 del carrer Orteaux del XX Districte de París. Henri D'Auby va morir el 23 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 24 d'octubre– de 1920 a l'Hospital Saint-Antoine de París del XII Districte de París (França).

***

Foto policíaca de Jacques Mérigeau (19 de desembre de 1893)

Foto policíaca de Jacques Mérigeau (19 de desembre de 1893)

- Jacques Mérigeau: El 13 de maig de 1858 neix a Saint-Léger-lès-Melle (actualment Saint-Léger-de-la-Marinière, Poitou-Charentes, França) l'anarquista Jacques Mérigeau. Sos pares es deien Jacques Mérigeau, fuster, i Adeline Griller. Es guanyava la vida com son pare, treballant d'ebenista. En 1889 s'instal·là a París (França), on freqüentà les reunions anarquistes. Formà part del grup de fusters anarquistes que es reunia al número 55 del carrer Meslay de París. Durant la primavera de 1893, amb altres companys, entre ells Émile Méreaux, llogà a l'anarquista Eugène Daguenet un taller al número 14 Impasse Rolleboise de París, on fabricà mobles i on es reunien cada setmana companys de diversos districtes de París (XI, XII i XX). Va ser candidat abstencionista al XX Districte de París en les eleccions legislatives del 20 d'agost de 1893 i aferrà el cartell «Le pot à colle au populo». El desembre de 1893 formà part d'un grup (Bougeois, Brunet, Chauvin, Denechère, Strauch, etc.)  que es reunia a la Sala Château Rouge, al número 21-23 del carrer Vignoles. A resultes de l'atemptat del 9 de desembre de 1893 al Palais Bourbon de París per l'anarquista Auguste Vaillant, s'ordenaren escorcolls i el 18 de desembre d'aquell any el seu domicili, al número 15 de l'Impasse des Souhaits de Belleville, va ser perquirit, trobant-se a la butxaca d'una peça de roba un flascó omplert d'àcid sulfúric i una capsa de llauna que contenia 220 grams d'un explosiu fulminant. L'endemà va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 20 de desembre de 1893 el jutge d'instrucció Meyer, que s'encarregava del cas de Vaillant, el va interrogar juntament amb sa companya. També va ser interrogat pel jutge de pau Fédée, cap de la III Brigada d'Investigacions. El 25 de gener de 1894 va ser jutjat pel VIII Tribunal Correccional del Sena i argumentà que els objectes comissats se'ls havia proporcionat un agent provocador i que no era partidari de la «propaganda pel fet». Segons un informe del director del Laboratori Municipal, l'enginy explosiu que es podia fer amb aqueslls materials tenia la força de quatre cartutxos de dinamita. Va ser condemnat a tres anys de presó per «possessió de substàncies explosives». El jutge d'instrucció Espinasse, encarregat del cas de l'explosió del carrer Bons-Enfants, sospitava que era conegut del grup que havia comès l'acció (Louis Bonnard, Auguste Crétot, Émile Henry i Marie Puget). Segons un informe d'un confident de la policia del 16 de febrer de 1894 Mérigeau hauria amagat el nom de l'anarquista (Charles Strauch) que li havia lliurat l'explosiu trobat a casa seva per a no comprometre sa companya, ja que Strauch n'era l'amant. La parella tenia dos infants i segons fonts policíaques el pare de l'infant petit era l'anarquista Louis Bonnard. Durant el seu empresonament, sa companya i sos dos infants van ser acollits per l'anarquista Lucien Guérineau a Londres (Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Josep Negre Oliveras

Josep Negre Oliveras

- Josep Negre Oliveras: El 13 de maig de 1875 –el certificat de defunció cita el 16 de maig de 1876– neix a Lludient (Alt Millars, País Valencià) el tipògraf, periodista, orador i militant anarcosindicalista Josep Negre Oliveras. Instal·lat a Barcelona, va ser un dels organitzadors del congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'últim secretari de «Solidaritat Obrera» i primer de la CNT. En 1908 va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros Miquel i Bueso, amb els seguidors de Lerroux, destacant en la vaga contra el periòdic lerrouxista El Progreso, que durarà nou mesos. Com a president de la societat «L'Art d'Imprimir», va participar en el comitè de vaga que va actuar durant la Setmana Tràgica de 1909. També aquest any va parlar en la inauguració de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. Durant el Congrés de 1910 va defensar la necessitat de la nova organització obrera i va formar part de la ponència de reglaments. L'agost de 1910 va ser nomenat vicepresident de la Secció d'Obrers Ferroviaris de la Regió Catalana, que s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al sector, precisament per evitar les represàlies contra els ferroviaris. Entre 1910 i 1911 va fer mítings cenetistes a Barcelona i a París, i després de la vaga general en solidaritat amb els miners bascos de 1911 va patir presó, fruit de la delació de Leroy que el va acusar de participar en un pretès Comitè Revolucionari. Un cop reorganitzada la CNT, va assumir novament la secretaria del sindicat anarcosindicalista. Va representar les societats de Puerto Real i Vigo i a l'Ateneu Sindicalista de Barakaldo en el congrés de 1911, al final del qual va ser detingut i empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer Barceloní, amb Seguí, Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En 1913 va ser membre de l'Assemblea Catalana de CNT i de la comissió clandestina de la CNT catalana entre 1913 i 1914. Va assistir amb Romero al Congrés Sindicalista Internacional de Londres del 27 de setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons l'anarquista exiliat a Londres Vicente García, va fer la seva intervenció en català. Pel 1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar part d'una comissió clandestina de la Confederació Regional del Treball de Catalunya que va intentar reorganitzar la CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la legalitat, va ser nomenat secretari general del nou Comitè Nacional. Durant la Gran Guerra va pertànyer a l'equip de Solidaridad Obrera, de la qual seria director en 1916, i va ser acusat per Salvador Seguí, Salvador Quemades i Manuel Buenacasa de germanòfil i de relacionar-se amb l'ambaixada alemanya, crítiques que el van afectar profundament fins el punt que l'agost de 1917 va abandonar tota activitat orgànica i va enemistar-se profundament amb els sectors directius cenetistes. El novembre de 1917, però, va col·laborar en Solidaridad Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de propaganda de la CNT. En 1919, amb la repressió de la vaga de La Canadenca, va ser empresonat a la nau Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució de 1936 demanà la reintegració a la CNT i participà en diverses campanyes de propaganda, en el Sindicat d'Indústries Siderometal·lúrgiques i en el cercle «Los de Ayer y los de Hoy». Durant sa vida va col·laborar en diverses publicacions llibertàries (Cultura Obrera, Ilustración Ibérica, El País, El Progreso, Ruta, Los Nuevos, El Rayo, Tierra y Libertad, La Unión Ferroviaria, La Voz del Obrero, Solidaridad Obrera, etc.) i és autor de ¿Qué es el sindicalismo? (1919), Recuerdos de un viejo militante (1936) i ¿Qué es el colectivismo anarquista? (1937). En acabar la guerra va exiliar-se a França. Josep Negre Oliveras va morir el 24 de desembre de 1939 a l'infermeria del camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya i sos infants van ser recollits a prop de Souillac per l'anarquista Maxime Mattéi, conegut de Negre.

Josep Negre Oliveras (1875-1939)

***

Lima Barreto

Lima Barreto

- Lima Barreto: El 13 de maig de 1881 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el periodista i escriptor anarquista Alfonso Henriques de Lima Barreto. Fill del mulat nascut lliure João Henriques de Lima Barreto i de la filla d'esclava lliberta Amàlia Augusta Barreto. Son pare feia de tipògraf, professió que aprengué a l'Imperial Institut Artístic, on s'imprimia el famós periòdic A Semana Ilustrada, i era monàrquic, lligat al vescomte d'Ouro Preto, padrí del futur escriptor; i sa mare tingué una acurada educació amb la qual arribà a formar-se com a professora. Amàlia morí jove de tuberculosi en 1888 i João hagué de criar els quatre fills. Lima Barreto, mulat i per tant víctima del racisme en un Brasil que acabava d'abolir oficialment l'esclavitud, pogué gaudir d'una bona instrucció escolar gràcies al suport del seu padrí. Els primers estudis els realitzà a Niterói, a l'escola pública de Teresa Pimentel do Amaral, i després es matriculà en l'única institució d'ensenyament secundari de l'època, el prestigiós Col·legi Pedro II, al centre de Río de Janeiro, els estudiants del qual eren fills de l'elit politicoeconòmica. En 1897 fou admès en el curs d'enginyeria de l'Escola Politècnica, al Largo de São Francisco. En 1902, però, hagué d'abandonar els estudis per assegurar el manteniment de sos germans, ja que son pare havia enfollit. Malgrat ser profundament antimilitarista, en aquests anys treballà com a funcionari amanuense en la Secretaria de Guerra, càrrec que compaginava amb col·laboracions en diversos periòdics (Correio da Manhã, Jornal do Commercio, Gazeta da Tarde, Correio da Noite, A Quinzena Alegre, Tagarela, O Diabo, Revista da Época, etc.), on signava sota diversos pseudònims (Rui de Pina, Dr. Bogoloff, S. Holmes, Phileas Fogg). En 1907 edità amb alguns amics llibertaris i intel·lectuals (Fábio Luz, Domigos Ribeiro, Elísio de Carvalho) l'efímera revista Floreal. En 1909 publicà a Lisboa el seu primer llibre, amb aspectes autobiogràfics i de crítica social, Recordações do escrivão Isaías Caminha. El setembre de 1909 es produí a Rio de Janeiro la «Primavera de Sang» –manifestació estudiantil contra l'arbitrarietat policíaca que acabarà amb diversos ferits i dos morts a mans de la policia– i en el judici als policies fou cridat per formar part del jurat, qui votarà per la condemna dels acusats. L'episodi fou un gran escàndol en l'època i, a causa de la seva posició durant el judici, mai no tingué cap ascens en el seu càrrec d'empleat públic en la Secretaria de Guerra. A partir de 1911 publicarà en lliuraments en el Jornal do Commercio una de les seves obres més importants, Triste fin de Policarpo Quaresma. A partir de 1916 el seu alcoholisme s'agreujà i tingué forts episodis de depressió i de neurastènia, que el portaren a l'internament psiquiàtric. En 1917, en plena agitació social (vagues, repressió, etc.), començà a col·laborar en la premsa anarquista (A Plebe, A Voz do Trabalhador, A Lanterna) i defensà públicament les víctimes de la repressió política. Com molts companys anarquistes durant els primers anys, va fer costat la Revolució bolxevic i publicà el maig de 1918 el Manifesto Maximalista: Ave Rússia. En 1920 va veure frustrats els seus intents d'entrar a l'Acadèmia Brasilera de Lletres. Entre les seves obres destaquen O Subterrâneo do Morro do Castelo (1905), Recordações do escrivão Isaías Caminha (1909), O Homem que Sabia Javanês e outros contos (1911), Triste fim de Policarpo Quaresma (1915), Vida e morte de M. J. Gonzaga de Sá (1919), Cemitério dos vivos (1920), Histórias e sonhos (1920), Os Bruzundangas (1923, pòstum), Clara dos anjos (1948, pòstum), Outras histórias e contos argelinos (1952, pòstum), Coisas do Reino de Jambom (1953). Lima Barreto va morir d'una crisi cardíaca l'1 de novembre de 1922 al suburbi empobrit de Todos Os Santos de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Molt influenciat pels autors russos clàssics, fou el crític més agut de l'època coneguda com «República Velha» al Brasil i la seva obra, de temàtica social i militant, privilegià els pobres, la classe treballadora, els arruïnats, els bohemis. Va ser durament criticat pels seus contemporanis pel seu estil nu i col·loquial, estil que influí especialment els escriptors modernistes.

***

Félix Bour

Félix Bour

- Félix Bour: El 13 de maig de 1881 neix al IX Districte de París (França) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Era fill natural de la minyona Félicie Aimei Moulard i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia, França); el fill va ser finalment reconegut per Félix Joseph Bour per matrimoni celebrat l'11 de novembre de 1901 al XVIII Districte de París. Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de «malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa).

***

Notícia de la detenció de Lucien Hautreux apareguda en el diari tolosà "L'Express de Midi" del 2 d'abril de 1904

Notícia de la detenció de Lucien Hautreux apareguda en el diari tolosà L'Express de Midi del 2 d'abril de 1904

- Lucien Hautreux: El 13 de maig de 1881 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Lucien Aguste Jules Hautreux. Sos pares es deien Jules Arthur Hautreux, rellotger, i Marie Félicie Dubois. A començament del segle XX milità a Bèlgica, on treballà de vidrier i de cisellador. Arran d'un atemptat comès durant la nit del 18 al 19 de març de 1904 contra el domicili del comissari en cap de la policia Ernest Laurent, encarregat de la vigilància dels anarquistes refugiats, al carrer Montagne-Sainte-Walburge de Lieja (Valònia), on hagué sis ferits, i d'un altre comès el 22 de març a Saint-Nicolas (Lieja, Valònia), hagué de fugir-ne. Retornà a França i el 31 de de març de 1904, acusat de vagabunderia, va ser detingut al carrer Montmartre de París quan feia un discurs revolucionari improvisat al carrer; a sobre, segons l'atestat policíac, se li van trobar fullets anarquistes, retalls de diaris on es parlava de l'atemptat de Lieja, la fórmula d'un explosiu i un full sobre com fabricar bombes. El 28 de febrer de 1925 es casà al XVIII Districte de París amb Octave Annette Boyer, jornalera i vídua d'Henri Derouin. En aquesta època feia de jornaler i vivia al número 3 bi del carrer Bonnet de París.  Al final de sa vida treballà de conserge. Lucien Hautreaux va morir el 5 de gener de 1955 a l'Hospital Bichat de París (França).

***

Clovis Poirier

Clovis Poirier

- Clovys: El 13 de maig de 1885 neix al II Districte de París (França) el cantautor, compositor i intèrpret anarquista i pacifista Clovis Poirier, més conegut sota el seu nom artístic de Clovys. Era fill de Pierre Poirier (Élie Poirier), cuiner, i Marie Anne Joseph Couillez, dona de fer feines; la parella no estava casada, però posteriorment, el 14 de desembre de 1886 es casaren al IV Districte de París i reconeguen son fill Clovis i un altre, Kléber, que havia nascute el 7 de juliol d'aquell any; la parella, finalment, es passà al comerç de vins. En sortir de l'escola primària, Clovis Poirier entrà com a aprenent d'enquadernador i després farà tota mena de feinetes (bastaix, transportista, empleat de comerç, mecànic, obrer pintor, etc.), però interessat des de molt jove en la cançó social. Anarquista des dels 25 anys, no aturarà durant mig segle de consagrar el seu talent a la propaganda per la cançó. Després d'interpretar les cançons dels seus predecessors (Pottier, Rictus, Couté, etc.), cantarà el seu propi repertori, que passarà a ser molt popular. Exempt en 1914, no serà mobilitzat durant la Gran Guerra, però intentarà, malgrat la censura, fer viure el seu ideal pacifista mitjançant les seves cançons, amb el suport d'altres cantants no mobilitzats (Mouret, Coladant, M. Hallé, etc.). En aquests anys col·laborà força amb «L'Avenir Social», l'orfenat de Madeleine Vernet. En aquesta època va escriure el seu famós poema pacifista Zimmerwald-Kienthal. En 1918 treballà coma cap de servei de la Unió dels Cooperants. Entre 1917 i 1926 dirigirà i animarà «La Muse Rouge», una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris, com ara Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, entre molts d'altres. Entre 1918 i 1930 col·laborà en els fascicles Nos Chansons, publicats per Coladant amb el patrocini de «La Muse Rouge». Entre 1922 i 1926 s'encarregà de publicació de la primera sèrie de La Muse Rouge. Revue de propagande révolutionnaire par les arts, impressa a «La Fraternelle» de Sébastien Faure, i on es van publicar nombrosos textos i cançons d'Eugène Bizeau, André Colomer, Gaston Couté, Sébastien Faure, C. A. Laisant, Louis Loréal, Jules Rivet, Madeleine Vernet, etc. La segona sèrie (1932-1934) va ser editada per Jean-Paul Monteil. També col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, especialment en Le Libertaire, i participà en tota mena de festes llibertàries i sindicalistes. El 26 d'abril de 1927 es casà a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb Germaine Guiniond i el 24 de setembre de 1935 a Marsell (Provença, Occitània) amb Jeanne Marguerite Faroche, de qui es va divorciar el 21 de novembre de 1942. A la mort de Sébastian Faure, el 14 de juliol de 1942, li dedicarà alguns sonets d'adéu. Després de la II Guerra Mundial continuà col·laborant en la premsa llibertària (Le Combat Syndicaliste, Défense de l'Homme, Le Libertaire, Pensée et Action, L'Unique, La Voie de la Paix, Contre-Courant, etc. El 14 de març de 1953 participà en un gala de suport en benefici del periòdic Contre-Courant, de Louis Louvet, a la Sala de les Sociétés Savantes de París, amb Rachel Lantier, Léo Campion i Paul Primert, entre d'altres. Passarà els últims anys a l'hospici d'Ivry en la més absoluta misèria i un comitè d'ajuda publicarà un quadernet amb un recull dels seus millors poemes i cançons, a més d'organitzar una gala en favor seu el 13 de febrer de 1955. No és va restablir del tot i Clovys va morir poc temps després, el 25 d'abril de 1955, a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França).  

Clovys (1885-1955)

***

Necrològica d'Anna Rigall Oliveras apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de gener de 1966

Necrològica d'Anna Rigall Oliveras apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1966

- Anna Rigall Oliveras: El 13 de maig de 1887 neix a la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Anna Rosa Maria Rigall Oliveras, també coneguda com Anita Gou, pel llinatge del seu company. Sos pares es deien Pere Rigall Sagué i Maria Oliveras Vinyas. Esdevingué companya del militant anarcosindicalista Josep Gou Pericot, amb qui va tenir tres infants, dos morts durant la guerra d'Espanya i l'altre durant la campanya de Tunísia durant la II Guerra Mundial. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb son company a França. Posteriorment la parella s'establí a Algèria on milità en l'Agrupació Llibertària de Orà. A mitjans dels anys seixanta ambdós van ser repatriats a França. Anna Rigall va morir el 8 d'octubre de 1965 a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània).

***

Víctor Blanco Noguero (1938)

Víctor Blanco Noguero (1938)

- Víctor Blanco Noguero: El 13 de maig de 1901 neix al Campell (Llitera, Franja de Ponent) el mestre anarquista i anarcosindicalista Víctor Blanco Noguero. Sa mare es deia Francisca Noguero Bosch i son pare, Joaquín Blanco Caset, era un petit propietari agrícola que durant la I República espanyola formà part de grups anticlericals i antimonàrquics partidaris de l'ensenyament laic. Quan tenia 16 anys Víctor emigrà a Barcelona (Catalunya), on esdevingué mestre titulat i seguidor de la pedagogia de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà al Campell i des de l'1 de gener de 1932 fou mestre racionalista de l'Escola Ferrer, sucursal del Liceu Escolar de Lleida, que els obrers del Sindicat Agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT) havien creat, fent classes diürnes als infants i nocturnes als adults. Al seu poble conegué Julia Ardanuy Sallan, militant anarcosindicalista que esdevingué sa companya. Arran de la insurrecció de desembre de 1933, va ser detingut i empresonat a Jaca (Osca, Aragó, Espanya); jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó. Després d'una amnistia, el maig de 1934 va ser alliberat de la presó de Chichilla (Albacete, Castella, Espanya) i reprengué la seva tasca pedagògica al Campell. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, presidí l'Assemblea General d'Habitants que portà a terme la col·lectivització local. A finals d'agost de 1936 va ser cridat a Barcelona per Joan Puig Elías perquè s'integrés en el Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dirigís una colònia infantil al front d'Aragó. En 1937 va ser nomenat secretari de la seva Secció de Mestres del CENU i en 1938 conseller d'Economia del Consell Nacional d'Infància Evacuada (CNIE), que s'encarregava d'administrar les colònies infantils. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a la Companyia de Mines de La Grand Comba. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània), on en 1946 va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT. A l'exili treballà de delineant i al final de sa vida milità en la Federació Local de Versalles. Víctor Blanco Noguero va morir d'una crisi cardíaca el 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 5 d'abril de 1975 a l'Hospital Richaud de Versalles (Illa de França, França) i va ser enterrat dos dies després. Conreà la poesia i deixà inèdites unes memòries, que van ser publicades en apèndix en 1977 en la reedició del llibre d'Agustín Souchy Bauer Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937). Sa germana, María Blanco Noguero, també va ser militant llibertària.

Víctor Blanco Noguero (1901-1975)

***

Foto de Juan Rueda Ortiz del Servei de Migació mexicà (1939)

Foto de Juan Rueda Ortiz del Servei de Migació mexicà (1939)

- Juan Rueda Ortiz: El 13 de maig de 1911 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el mestre, professor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Juan Rueda Ortiz. Sos pares es deien Juan Rueda Jaime, jornaler i destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Josefa Ortiz Campoy. Estudià magisteri a l'Escola Normal de València (País Valencià), es llicencià en Filosofia i Lletres a Granada (Andalusia, Espanya) i es doctorà a Madrid (Espanya). Cap el 1931 es va establí a Mislata (Horta Oest, País Valencià), on amb son pare va fer mítings. En aquest any també participà força en l'Ateneu Llibertari de Mislata, fou mestre de l'Escola Sindical de Petrer (Vinalopó Mitjà, País Valencià) i col·laborà en Solidaridad Obrera de Barcelona, que sembla dirigí un temps. En 1932 va fer un míting a València. En 1935 publicà Abisinia, preludio de una nueva hecatombe mundial i en aquesta època dirigí l'escola per als ferroviaris d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya). En el Congrés de la CNT de maig de 1936 s'enfrontà amb son pare i per aquestes dates va fer un míting al cinema Ideal d'Alaquàs (Horta Oest, País Valencià), amb Vicent Torralba i altres. Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT. En 1937 va fer un míting a Castelló (Plana Alta, País Valencià) i col·laborà en la revista valenciana Argos. L'octubre de 1937 representà el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en un acte de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) a Alacant (Alacantí, País Valencià). El 17 de setembre de 1938 va ser nomenat vocal de representació obrera en el Consell de Treball del Ministeri de Treball i Assistència Social del Govern de la II República espanyola. En 1938 representà el Comitè Nacional de la CNT en el Comitè Nacional d'Ajuda a Espanya i en 1939 fou membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en nom de la FIJL. També en 1938 fou delegat oficial en la Conferència Internacional per la Pau, que se celebrà a París (França), i publicà, amb Francisco Direitiño i altres, l'informe CNT. Cómo se enfrentó al fascismo en toda España, sobre els esdeveniments de juliol de 1936 a Melilla del qual va ser testimoni. Amb el triomf franquista passà a França i el 3 de març de 1939 arribà a Nuevo Laredo (Tamaulipas, Mèxic). A Mèxic exercí un càrrec de diplomàtic especial de la Presidència de la II República espanyola en l'exili. Posteriorment treballà com a mestre i el 15 d'octubre de 1940 es nacionalitzà mexicà. Participà activament en les activitats de la Casa Regional Valenciana i col·laborà en el seu butlletí mensual. Entre 1966 i 1969 dirigí al país asteca el Boletín de la Agrupación de Militantes de la CNT en México, que va fer costat les tesis cincpuntistes i en el qual va col·laborar molt. En aquesta època, per la seva dissidència, va ser expulsat de la CNT. A Cuernavaca fou membre de diferents institucions acadèmiques, com ara l'Acadèmia de Lletres, la Societat Mexicana de Geografia i Estadística –de la qual fou professor del «Portafolio Académico» i vicepresident– o l'Institut Mexicà de Ciències i Humanitats –de la qual fou membre fundador i president vitalici. A Mèxic fou redactor del diari El Universal i dirigí el periòdic Regeneración i les revistes Época i Vértice, entre d'altres. També ocupà el càrrec de primer vicepresident i president de la Federació Iberoamericana d'Associacions de Periodistes, presidí l'Associació d'Escriptors i Artistes Espanyols a Mèxic i dirigí l'Associació Mexicana de Periodisme Científic, a més de membre acadèmic i directiu de la Legió d'Honor Nacional mexicana i rector de l'Institut Benito Juárez de Mèxic. Obtingué el títol de Doctor Honoris Causa en Filosofia per la Universitat «Alexander von Humboldt» i fou membre destacat del «Club de Leones». En 1998 es creà l'Acadèmia de Lletres «Juan Rueda Ortiz». Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Comunidad Ibérica, Fragua Social, Liberación de Alicante, Mi Revista, Nosotros, Senyera, Solidaridad Obrera, etc. És autor dels llibres Panamá. Cintura del continente americano (1982), Búcaro de sueños (1983), Los factores del cambio (1983), Tres ensayos. La elocuencia y su filosofía, la conciencia y sus atributos, la memoria social (1984), Raíces sobre la tierra. Poema (1989), 50 años después. Poemario, la epopeya republicana española (1990), Dinámica de la cultura (1990), El leonismo en México. Una historia con 60 años de existència (1995), Glosario, La rama rota, etc. Juan Rueda Ortiz va morir el 13 de maig de 1999, dia del seu aniversari, a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). Pòstumament, en 2002, va ser publicat el seu assaig Frente al tercer milenio. Documentació orgànica seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Juan Rueda Ortiz (1911-1999)

***

Virgili Batlle Vallmajo a Catalunya abans de l'exili

Virgili Batlle Vallmajo a Catalunya abans de l'exili

- Virgilio: El 13 de maig de 1915 neix, al carrer de Sant Cristòfol del barri del Pont d'Olot (Garrotxa, Catalunya), el pintor anarquista Virgili Batlle Vallmajó, més conegut com Virgilio o Virgilio Vallmajó. Sos pares es deien Josep Batlle Casadellà i Rosa Vallmajó Costa i tingué tres germans. Era fill d'una família treballadora, encara que acomodada, ja que son pare feia d'encarregat en una empresa relacionada amb el ram del tèxtil al poble veí de Sant Jaume de Llierca. Va fer els primers estudis a les Escoles Pies i de ben jovenet va començar a treballar al taller de d'imatgeria religiosa de Can Castellanas, on es va introduir en el món de la pintura. Posteriorment entrà a fer feina a la fàbrica tèxtil de Can Jombi, lloc on començaren les seves activitats anarcosindicalistes. En aquesta època participà en les activitats del Centre Obrer d'Olot. Més tard, passà a treballar a la paperera Torras de Sant Joan les Fonts (Garrotxa, Catalunya), on destacà com actiu militant llibertari. Soci de l'Orfeó Popular, en 1935 va ser nomenat vicepresident d'aquesta societat cultural i recreativa, de la qual va formar part del seu esbart dansaire i del seu equip de futbol. També jugà en la Joventut Obrera i en el CD Montsacopa. Quan el cop feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista de Sant Joan les Fonts, dominat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzacions a les quals estava afiliat i per a les quals realitzà tasques propagandístiques. Poc després, marxà voluntari al front d'Aragó, integrant-se, probablement, en la Columna «Los Aguiluchos». Fou membre del Cos de Sapadors i Minadors, que tenia la seu al castell de Bizién (Osca, Aragó, Espanya), i participà en diversos combats a Belchite i Fuentes del Ebro. Malalt de tuberculosi retornà a Olot i va anar a un sanatori del Montseny; el 25 de febrer de 1938 ingressà a l'Hospital de Girona i el 16 de març d'aquell any el Tribunal Mèdic el va declarà inútil per al servei militar. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà el Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers, del qual pogué fugir. Instal·lat a París, establí contacte amb Pablo Picasso, artista al qual realitzà diversos retrats, i entaulà una estreta amistat amb el poeta Jaume Sabartés Gual, amb qui discutirà sobretot de filosofia, a més de relacionar-se amb la colònia d'exiliats republicans. L'esclat de la II Guerra Mundial i l'agreujament de la seva malaltia el van obligar a passar a la «França Lliure». Fou internat a l'hospital de Montalban (Guiena, Occitània), on conegué Jeanne Marcelle Daynès, infermera i diplomada en farmàcia, a més de ser d'una família aristocràtica i monja de l'orde de sant Vicenç de Paül, amb qui es casarà després que aquesta abandonés els hàbits. A Montalban col·laborà amb l'artista Sébastienne Marre, filla del pintor Henri Marre, i gràcies a ella conegué l'obra de diversos autors d'avantguarda jueus refugiats al Midi fugint de l'ocupació nazi, com ara Otto Freundlich i Sonia Delaunay. Un cop casat, es traslladà a Tolosa de Llenguadoc, on muntà un taller de fusteria (Maison Batlle), on fabricà joguines. A Tolosa es relacionà amb la colònia d'artistes exiliats (Manuel Camps-Vicens, Antoni Alos Moreno, Hilari Brugarolas, Joaquim Vicens-Gironella, etc.) i muntà l'única exposició individual de pintura de què es té constància. Durant l'ocupació participà en activitats de la Resistència i després de l'Alliberament, s'afilià al Partit Sindicalista Espanyol (PSE). En aquests anys, passà per diversos sanatoris perquè li tractessin la malaltia, com ara el dels Banys d'Arles o l'Hospital de Revel. En 1947 nasqué son únic fill, Michel. Virgili Batlle Vallmajó va morir de tuberculosi el 29 d'agost de 1947 a la seva casa (número 40 del Quai de Tounis) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'artista Virgilio era gairebé un desconegut fins que la galeria madrilenya José de la Mano el reivindicà per primera vegada arran de la trobada d'un conjunt de les seves pintures (aquarel·les, olis i dibuixos) en un graner del seu domicili i, entre el 20 d'octubre i el 17 de novembre de 2005, muntà l'exposició «Virgilio Mallmajó (1914-1947). Del neocubismo a la abstracción geométrica». Entre el 5 d'octubre i el 27 de desembre de 2011 es pogué veure a la Imaginart Gallery de Barcelona l'exposició «Virgilio Vallmajó (1914-1947). El Matisse Constructivista» i gairebé alhora, entre el 15 d'octubre de 2011 i el 22 de gener de 2012, es mostrà al Museu Memorial de l'Exili (MUME), a La Jonquera (Alt Empordà, Catalunya), l'exposició «"Virgilio". Virgili Batlle Vallmajó. La radicalitat estètica d’un pintor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa», el comissari de la qual fou l'historiador de l'art Narcís Selles Rigat i de la qual s'edità un llibre-catàleg.

Narcís Selles: «El llegat de Virgili Batlle, "Virgilio". Entre la revolució social i la revolució artística», en Revista de Girona, 274 (set-oct. 2012). pp. 40-43

***

Antonio Sánchez Rodríguez

Antonio Sánchez Rodríguez

- Antonio Sánchez Rodríguez: El 13 de maig –oficialment el 15 de maig– de 1917 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sánchez Rodríguez. Sos pares es deien José Sánchez Fernández, dependent, i María Rodríguez Ibáñez. Primogènit d'una família de set fills, son pare, militant anarquista i propietari d'un comerç, arreplegà una important biblioteca, amb abundant literatura llibertària, i sabé transmetre l'amor a la cultura a son fill. Durant els anys republicans estudià magisteri i milità en les Joventuts Llibertàries. El cop militar feixista de juliol de 1936, a més de cremar la biblioteca de son pare, va impedir que exercís la seva professió de mestre. Arran de la caiguda d'Almeria a mans de les tropes franquistes, pogué amagar-se i aconseguí arribar a la zona republicana per València. S'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat comissari polític, dedicant-se sobretot a l'alfabetització i la formació ideològica dels combatents. Amb el triomf franquista va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a tres penes de mort, però la condemna fou reduïda a cinc anys de presó. En aquests anys sa família va ser durament reprimida (humiliacions, comerç i habitatges familiars requisats, etc.) per les autoritats franquistes. Un cop lliure, patí tota mena de represàlies, sobretot després de negar-se a ocupar un càrrec en Falange que implicava el permís per treballar de mestre, i fins i tot li van voler encolomar tota mena de delictes comuns. Sense treball i vigilat per la Guàrdia Civil, malgrat el suport d'amics, la situació va ser insostenible i en 1958 emigrà a Badalona, on treballà de comptable en una empresa tèxtil i entrà en contacte de bell nou amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció del moviment anarcosindicalista i fou un dels fundadors de la Federació de Badalona de la CNT. Amb més de setanta anys, exercí de mestre a Mataró durant un breu període de temps. Vivia a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Trobem articles seus en Orto i Solidaridad Obrera. Antonio Sánchez Rodríguez va morir el 15 de febrer de 1998 a la Residència Dr. Gómez de Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri Municipal Sant Pere de Badalona.

***

Antonio Burgos Visedo

Antonio Burgos Visedo

- Antonio Burgos Visedo: El 13 de maig de 1918 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Burgos Visedo. Sos pares es deien José Burgos Díaz i María Visedo Sánchez. A la seva ciutat natal entrà en contacte amb les idees anarquistes i freqüentà els ateneus llibertaris. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, es va incorporar a les milícies confederals. Després de la militarització de les milícies, entrà a formar part d'un batalló de les «Brigades Internacionals» i traslladat al front de Madrid (Espanya), on li agafà el final de la guerra. Quan fugia cap a Alacant (Alacantí, País Valencià), va ser capturat pels feixistes. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a sis anys i mig de presó que purgà en un camp de concentració. Un cop lliure retornà a Màlaga. Després de anys sense trobar feina, aconseguí col·locar-se de motorista mecànic en un pesquer. Cap a finals de 1949 el vaixell arribà al port de Casablanca (Protectorat francès del Marroc; actualment pertany a Casablanca-Settat, Marroc) i amb altres membres de la tripulació pogué fugir-ne. Després de contactar amb els companys llibertaris de la població, aconseguí documentació per a romandre-hi. Durant els anys cinquanta, amb altres companys refugiats a Casablanca, ajudà els que havien pogut escapar de l'Espanya franquista per a poder romandre al nord d'Àfrica o a poder passar a Amèrica en embarcaments clandestins. En 1953, embarcat com a maquinista en un pesquer, patí un greu accident i quedà amb les dues cames malmenades. Cap el 1958 s'establí a Agadir (Souss-Massa, Marroc), on patí el terratrèmol del 29 de febrer de 1960, i aquell mateix any retronà a Casablanca, incorporant-se a la llibertària Associació Cultural «Armonía». En 1961 la situació es va complicar per als refugiats espanyols al Marroc i a mitjans d'aquell any, mitjançant el suport de Nacions Unides, les famílies refugiades marxaren cap a diversos indrets. La seva família va ser una de les 11 llibertàries que entre 1962 i 1966 s'instal·laren a Austràlia. Arribà a Melbourne a mitjans de 1964 i s'establí, amb altres famílies llibertàries, al barri de Middle Brighton. A finals de 1967 passà a viure amb sa família a la barriada de Resevoir, on va romandre la resta de sa vida. Participà en la reunió que se celebrà el 24 d'octubre de 1965 a Middle Brighton on es va crear la Federació Local de Melbourne de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el «Grup Cultural d'Estudis Socials de Melbourne» i la delegació de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En aquesta anys desenvolupà, amb altres companys (Juan Beneito Casanova, Vicente Ruiz Gutiérrez, Cesáreo Quiñónez Garcia, etc.), una intensa tasca de propaganda llibertària, tant en castellà com en anglès, concretada en diferents iniciatives (publicacions, xerrades, conferències, etc.), arreu d'Austràlia. També va ser membre del Centre Democràtic Espanyol (CDE) de Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i en 1968 va ser un dels fundadors de la seva subdelegació a Melbourne, distribuint el seu òrgan d'expressió El Demócrata, a la zona nord de la ciutat. Cap a finals de 1965, amb altres companys, participà en les campanyes contra la guerra del Vietnam i a començament de 1968 el nucli llibertari espanyol de Melbourne s'integrà en el grup «Anarquistes contra la Guerra». Va ser un dels fundadors a començament de la dècada dels setanta de les editorials anarquistes «Ravachol» i «Acracia Publications». El febrer de 2016 el secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors/es (AIT) visità Austràlia en ocasió del trentè aniversari de la Secció d'Austràlia de l'Anarcho Syndicalist Federation (ASF, Federació Anarcosindicalista) i del seixantè aniversari de l'AIT a Austràlia, representada per la CNT espanyola i els llibertaris búlgars en l'exili, i el va visitar. Antonio Burgos Visedo va morir, centenari, el 31 d'octubre de 2018 a l'Austin Hospital d'Heidelberg (Melbourne, Victòria, Austràlia) i, per desig seu, el seu cos va ser lliurar a la investigació científica.

Antonio Burgos Visedo (1918-2018)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto antropomètrica d'Alfredo Bagaglino

Foto antropomètrica d'Alfredo Bagaglino

- Alfredo Bagaglino: El 13 de maig de 1936 mor a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista Alfredo Bagaglino. Havia nascut l'1 de març de 1868 a Torí (Piemont, Itàlia). Orfe, vivia a Mathi (Piemont, Itàlia). En 1904 va ser expulsat de França. El 20 de desembre de 1906 emigrà als Estats Units des del port de Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del vaixell Cedric. S'instal·là al comtat de LaSalle County (Illinois, EUA), on visqué amb sa companya, Domenica Cariglio, i sos fills. Partidari del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista en la línia de Luigi Galleani, estava subscrit al periòdic Cronaca Sovversiva. Mantingué una estreta correspondència amb anarquistes italians emigrats als EUA. Després de nombrosos anys d'activisme llibertari, especialment a les mines de carbó d'Spring Valley (Illinois, EUA) on treballava, el març de 1921 va ser deportat pel govern nord-americà, juntament amb Virgilio Foli, Cacsare Saccoro i J. Lorenzin, a Itàlia per mor del seu anarquisme. En 1926 va ser detingut, amb Giuseppe Russo i Vittorio Messerotti, pel règim feixista italià; jutjat, va ser condemnat a la deportació en colònia penitenciària, on romandrà alguns anys. En 1928 estava confinat a l'illa siciliana d'Ustica.

Alfredo Bagaglino (1868-1936)

***

Francisco Carrasco de la Rubia (1938)

Francisco Carrasco de la Rubia (1938)

- Francisco Carrasco de la Rubia: El 13 de maig de 1939 és afusellat a Barcelona (Catalunya) el periodista i cineasta anarcosindicalista Francisco Carrasco de la Rubia. Havia nascut en 1905 a Sevilla (Andalusia, Espanya) en una família benestant del barri de Triana. Sos pares es deien Francisco Carrasco i Ana de la Rubia. Periodista afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, va entrar com a redactor de cinema en La Vanguardia dos mesos abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936 i fou corresponsal de guerra al front d'Aragó per aquest diari entre agost i octubre d'aquell any, cobrint la «Columna Durruti». El 7 d'agost de 1938, organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes, va fer la conferència «Nuevos rumbos del cinema hispano» a l'Ateneu Barcelonès, que tingué una segona part el 9 de desembre d'aquell any a la Casa de Cultura de Barcelona. Durant els anys bèl·lics col·laborà en nombroses publicacions (Cinegramas, La Esquella de la Torratxa, Mi Revista, Popular Film, Redención, Solidaridad Obrera, Umbral, etc.). Ocupà un càrrec en la Secció de Cinema en la Subsecretaria de Propaganda del Govern de la II República espanyola i va fer intervencions en Ràdio Barcelona. Sembla, que s'afilià a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Membre de l'anomenat «Grup Cinemàtic», dirigí els curts metratges documentals Ejército regular (1937) i Campesinos de ayer y de hoy (1938). En 1938 prologà el llibre de Ignacio F. Iquino ¡Guá..., guá...! El 25 de setembre de 1938 abandonà la crítica cinematogràfica i les tasques propagandístiques i s'incorporà a files. Amb el triomf franquista, el 15 de febrer de 1939 va ser detingut per agents del Servei d'Informació i Policia Militar; jutjat en consell de guerra el 13 d'abril amb altres 12 persones, va ser condemnat a mort per les seves relacions amb el moviment anarquista i les seves cròniques i fotografies del front de guerra. Francisco Carrasco de la Rubia, després de ser obligat a casar-se per l'Església amb la seva companya, amb qui acaba va de tenir una filla (Marta), va ser afusellat, juntament amb 18 persones més, el 13 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Fou l'únic redactor de La Vanguardia executat pels feixistes. Son germà menor, el pintor José Carrasco de la Rubia, va ser afusellat pels feixistes l'1 d'octubre de 1936 a Sevilla.

Francisco Carrasco de la Rubia (1905-1939)

***

Francisco Guzmán Zoilo

Francisco Guzmán Zoilo

- Francisco Guzmán Zoilo: El 13 de maig de 1939 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francisco Guzmán Zoilo –a vegades el segon llinatge citat Zollo. Havia nascut cap el 1896 a Fiñana (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Guzmán i Juana Zoilo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a les mines de potassa de Súria (Bages, Catalunya) i vivia al lloc anomenat El Fusteret d'aquesta població. En acabar la guerra va ser capturat pels feixistes, jutjat en consell de guerra el 12 d'abril de 1939 i condemnat a mort per «patruller». Francisco Guzmán Zoilo va ser afusellat l'11 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb altres companys confederals (Andrés Fernández Moreno, José González Atienza, Emilio Martínez Gil, Enrique Pérez Martínez i Sebastián Pérez Martínez), i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la ciutat. En 1941 el règim franquista li va instruir «expedient de responsabilitats polítiques».

***

Domenico Bedoni

Domenico Bedoni

- Domenico Bedoni: El 13 de maig de 1963 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) l'anarquista Domenico Bedoni. Havia nascut el 20 d'octubre de 1883 a Sanguinetto (Vèneto, Itàlia). Son pare es deia Pietro Bedoni i desconeixem el nom de sa mare. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti s'acostà al pensament anarquista i s'implicà en el moviment antimilitarista sorgit per lluitar contra la Gran Guerra de Milà (Llombardia, Itàlia), ciutat on treballava d'obrer mecànic. Ben igual que altres «objectors de consciència» desertà i es refugià a Suïssa, on compartí exili amb Ugo Fedeli, Luigi Frigerio, Francesco Ghezzi, Bruno Misefari, Guiseppe Monanni, Guido Rusconi, Tomaso Serra, Giuseppe Spotti i altres anarquistes. A Zuric (Zuric, Suïssa) participà activament en el moviment antifeixista durant els anys vint i trenta i per aquestes activitats la policia el mantingué constantment vigilat. Entre 1933 i 1955 va estar inscrit en el registre policíac de fronteres. En 1944 sembla que es nacionalitzà suís. Entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 participà, amb Ugo Angelini i Domenico Ludovici, com a delegat dels grups suïssos, en el III Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). També representà, amb Ugo Angelini, Anna Bedoni i Giuseppe Bergamasco, els grups anarquistes italianes a Suïssa en el V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Domenico Bedoni va morir el 13 de maig de 1963 a Zuric (Zuric, Suïssa) i, en coherència amb el seu pensament ateu i materialista, va ser incinerat. Un grup anarquista suís portà el seu nom.

***

Ángel Querol Fernández

Ángel Querol Fernández

- Ángel Querol Fernández: El 13 de maig de 1964 mor a Lió (Arpitània) l'anarcosindicalista Ángel Querol Fernández. Havia nascut el 3 de novembre de 1925 a La Talaudière (Roine-Alps, Arpitània). Sos pares es deien Ángel Querol i Amalia Fernández. Fill d'una família anarquista que s'exilià durant la dictadura de Primo de Rivera, son pare també va morir en accident de treball en 1943. Vivia a Le Crêt, a Saint-Priest-en-Jarez (Roine-Alps, Arpitània), i milità en la Federació Local de Sant-Etiève (Arpitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup anarquista d'aquesta localitat de la Federació Anarquista (FA). També fou membre dels «Amics del Monde Libertaire», de Solidaritat Internacional Antifexista (SIA), del «Comité Espagne Libre» i de la Unió Local de la CNT espanyola en l'exili. Ángel Querol Fernández va morir ofegat el 13 de maig de 1964 a Lió (Arpitània) en un accident de treball produït durant la reparació del pont Galliéni del riu Roine; el cos, arrossegat pel corrent del riu, va trobar-se gairebé set mesos després, el 30 de novembre de 1964. El 8 de desembre de 1964 va ser enterrat al cementiri de Saint-Priest-en-Jarez (Roine-Alps, Arpitània) en una manifestació a la qual assistí un millar de persones. Sa companya fou Juana Garrido.

Ángel Querol Fernández (1925-1964)

***

Necrològica de Germana Valverde apareguda en el periòdic mexicà "Tierra y Libertad" de juliol de 1969

Necrològica de Germana Valverde apareguda en el periòdic mexicà Tierra y Libertad de juliol de 1969

- Germana Valverde: El 13 de maig de 1969 mor a Mèxic l'anarcosindicalista Germana Valverde. Milità en la Comitè Regional del Centre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i d'allà embarcà cap a Mèxic on s'establí amb son company José Arnaz, també confederal.

***

Necrològica d'Heraclio Riaza Alberti publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 2 de juliol de 1981

Necrològica d'Heraclio Riaza Alberti publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981

- Heraclio Riaza Alberti: El 13 de maig de 1981 mor a Montalban (La Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Heraclio Riaza Alberti. Havia nascut el 17 de gener de 1908 a Calonge (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Juan Riaza i Enriqueta Alberti. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració. Heraclio Riaza Alberti va morir el 13 de maig de 1981 a l'Hospital de Montalban (La Guiena, Occitània) arran d'una operació de pròstata i fou incinerat al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Vicente Tello apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 28 de maig de 1985

Necrològica de Vicente Tello apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 28 de maig de 1985

- Vicente Tello: El 13 de maig de 1985 mor a Gaillac (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Vicente Tello. Havia nascut cap el 1912 a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità com a milicià en la «Columna Durruti» al front de Madrid (Espanya) i, després de la militarització de les milícies amb la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, unitat amb la qual passà la frontera el febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet. Va ser internat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial milità, amb sa companya María Carvó López, en la Federació Local de Gaillac de la CNT. Vicente Tello va morir el 13 de maig de 1985 a Gaillac (Llenguadoc, Occitània).

***

José Lanuza Bonilla (1933)

José Lanuza Bonilla (1933)

- José Lanuza Bonilla: El 13 de maig de 1997 mor a París (França) el metge llibertari José Lanuza Bonilla. Havia nascut el 17 de novembre de 1915 a Altea (Marina Baixa, País Valencià). Estudiava medicina a la Universitat de València (València, País Valencià) quan esclatà la guerra civil. En aquesta època ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Poc després va ser nomenat director de l'Hospital de Sang de València, establert en les dependències del Control Sanitari, organisme creat per la CNT. Posteriorment substituí el metge confederal Emilio Navarro Beltrán en la direcció de l'Hospital Provincial de València, però en 1937 dimití del càrrec i es dedicà a l'exercici de la medicina. El setembre de 1937 tenia la graduació de tinent mèdic provisional i el desembre d'aquell any estava destinat als Equips Quirúrgics del III Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, pogué arribar a Algèria i va ser internat al camp de concentració de Boufarik (Blida, Algèria) i després al de Colomb-Béchar, actual Béchar (Béchar, Algèria). Després de fugir-ne i de ser novament capturat en diferents ocasions, s'integrà en la Resistència en el marc de la preparació del desembarcament aliat al nord d'Àfrica. Després de la II Guerra Mundial s'establí a França i milità en Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. En els anys setanta formà part de l'Agrupació Confederal de París, que seguia la tendència del grup editor de Frente Libertario. En els anys noranta col·laborà en la revista alacantina Siembra. José Lanuza Bonilla va morir el 13 de maig de 1997 al IV Districte de París (França).

***

Juan Rueda Ortiz

Juan Rueda Ortiz

- Juan Rueda Ortiz: El 13 de maig de 1999 mor a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) el mestre, professor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Juan Rueda Ortiz. Havia nascut el 13 de maig de 1911 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Rueda Jaime, jornaler i destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Josefa Ortiz Campoy. Estudià magisteri a l'Escola Normal de València (País Valencià), es llicencià en Filosofia i Lletres a Granada (Andalusia, Espanya) i es doctorà a Madrid (Espanya). Cap el 1931 es va establí a Mislata (Horta Oest, País Valencià), on amb son pare va fer mítings. En aquest any també participà força en l'Ateneu Llibertari de Mislata, fou mestre de l'Escola Sindical de Petrer (Vinalopó Mitjà, País Valencià) i col·laborà en Solidaridad Obrera de Barcelona, que sembla dirigí un temps. En 1932 va fer un míting a València. En 1935 publicà Abisinia, preludio de una nueva hecatombe mundial i en aquesta època dirigí l'escola per als ferroviaris d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya). En el Congrés de la CNT de maig de 1936 s'enfrontà amb son pare i per aquestes dates va fer un míting al cinema Ideal d'Alaquàs (Horta Oest, País Valencià), amb Vicent Torralba i altres. Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT. En 1937 va fer un míting a Castelló (Plana Alta, País Valencià) i col·laborà en la revista valenciana Argos. L'octubre de 1937 representà el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en un acte de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) a Alacant (Alacantí, País Valencià). El 17 de setembre de 1938 va ser nomenat vocal de representació obrera en el Consell de Treball del Ministeri de Treball i Assistència Social del Govern de la II República espanyola. En 1938 representà el Comitè Nacional de la CNT en el Comitè Nacional d'Ajuda a Espanya i en 1939 fou membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en nom de la FIJL. També en 1938 fou delegat oficial en la Conferència Internacional per la Pau, que se celebrà a París (França), i publicà, amb Francisco Direitiño i altres, l'informe CNT. Cómo se enfrentó al fascismo en toda España, sobre els esdeveniments de juliol de 1936 a Melilla del qual va ser testimoni. Amb el triomf franquista passà a França i el 3 de març de 1939 arribà a Nuevo Laredo (Tamaulipas, Mèxic). A Mèxic exercí un càrrec de diplomàtic especial de la Presidència de la II República espanyola en l'exili. Posteriorment treballà com a mestre i el 15 d'octubre de 1940 es nacionalitzà mexicà. Participà activament en les activitats de la Casa Regional Valenciana i col·laborà en el seu butlletí mensual. Entre 1966 i 1969 dirigí al país asteca el Boletín de la Agrupación de Militantes de la CNT en México, que va fer costat les tesis cincpuntistes i en el qual va col·laborar molt. En aquesta època, per la seva dissidència, va ser expulsat de la CNT. A Cuernavaca fou membre de diferents institucions acadèmiques, com ara l'Acadèmia de Lletres, la Societat Mexicana de Geografia i Estadística –de la qual fou professor del «Portafolio Académico» i vicepresident– o l'Institut Mexicà de Ciències i Humanitats –de la qual fou membre fundador i president vitalici. A Mèxic fou redactor del diari El Universal i dirigí el periòdic Regeneración i les revistes Época i Vértice, entre d'altres. També ocupà el càrrec de primer vicepresident i president de la Federació Iberoamericana d'Associacions de Periodistes, presidí l'Associació d'Escriptors i Artistes Espanyols a Mèxic i dirigí l'Associació Mexicana de Periodisme Científic, a més de membre acadèmic i directiu de la Legió d'Honor Nacional mexicana i rector de l'Institut Benito Juárez de Mèxic. Obtingué el títol de Doctor Honoris Causa en Filosofia per la Universitat «Alexander von Humboldt» i fou membre destacat del «Club de Leones». En 1998 es creà l'Acadèmia de Lletres «Juan Rueda Ortiz». Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Comunidad Ibérica, Fragua Social, Liberación de Alicante, Mi Revista, Nosotros, Senyera, Solidaridad Obrera, etc. És autor dels llibres Panamá. Cintura del continente americano (1982), Búcaro de sueños (1983), Los factores del cambio (1983), Tres ensayos. La elocuencia y su filosofía, la conciencia y sus atributos, la memoria social (1984), Raíces sobre la tierra. Poema (1989), 50 años después. Poemario, la epopeya republicana española (1990), Dinámica de la cultura (1990), El leonismo en México. Una historia con 60 años de existència (1995), Glosario, La rama rota, etc. Juan Rueda Ortiz va morir el 13 de maig de 1999, dia del seu aniversari, a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). Pòstumament, en 2002, va ser publicat el seu assaig Frente al tercer milenio. Documentació orgànica seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Juan Rueda Ortiz (1911-1999)

***

Ivan Ivanov durant els actes del 50è aniversari del CIRA (Lausana, setembre de 2007). Fotografia de Pierre Sommermeyer

Ivan Ivanov durant els actes del 50è aniversari del CIRA (Lausana, setembre de 2007). Fotografia de Pierre Sommermeyer

- Ivan Ivanov: El 13 de maig de 2009 mor a Yverdon-les-Bains (Vaud, Suïssa) el metge anarquista Ivan Ivanov, també conegut com Jean Dobriat. Havia nascut en 1926 a Bulgària. Durant els anys cinquanta prengué part en la creació del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) a Ginebra. Entre 1956 i 1959 publicà la revista Trevoga (Alarma) i divulgarà en francès i en búlgar diversos textos poc coneguts de Mikhail Bakunin. Instal·lat a Sainte-Croix (Vaud, Suïssa), en 1976 publicà el llibre La Confédération et le «parti» Marx i edità en búlgar Balkanska Duma (Paraula Balcànica), periòdic llibertari revolucionari òrgan de la Federació Anarquista Búlgara. Entre 1979 i 1983 edità en francès Orient-Occident. Périodique d'informations fédéraliste-humaniste. Després de la caiguda dels règims comunistes, encara que afectat per una malaltia greu, marxà a Bulgària per integrar-se en el renaixent moviment anarquista búlgar. El setembre de 2007 participà en el cinquantè aniversari de la creació del CIRA a Lausana i el 20 de juliol de 2008 n'assistí a l'assemblea general.

***

Salvador Gurucharri (esquerra) i Antoni Téllez Solà durant l'Exposició Internacional de l'Anarquisme (Barcelona, octubre de 1993)

Salvador Gurucharri (esquerra) i Antoni Téllez Solà durant l'Exposició Internacional de l'Anarquisme (Barcelona, octubre de 1993)

- Salvador Gurucharri Ochoa: El 13 de maig de 2014 mor a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarquista, resistent antifranquista i historiador del moviment llibertari Salvador Gurucharri Ochoa, conegut com Salva i que va fer servir diversos pseudònims (El Inglés, Johnny, Alfredo Ochoa, Marcos Dineiro, etc.). Havia nascut el 28 de novembre de 1936 a Barcelona (Catalunya), en plena guerra civil, durant un bombardeig de l'aviació italiana. Fill dels militants llibertaris Félix Gurucharri Mendivill i Josefina Ochoa, passà la seva primera infància a Falces (Navarra), d'on era son pare. En 1947 marxà amb sa mare i amb son germà Bernardo, que també serà militant llibertari, a Londres (Anglaterra), on son pare s'havia refugiat durant la II Guerra Mundial. En 1956 entrà a formar part de la secció local londinenca de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Al costat de destacats militants llibertaris (Suceso Portales Casamar, Joaquín Delso de Miguel, Acracio Ruiz Gutiérrez, Agustín Roa Ventura, etc.), adquirí una sòlida formació política. En 1958 participà, amb Acracio Ruiz i Agustín Roa, en el comitè contra la deportació i pel reconeixement de l'estatut de refugiat polític del mariner Joaquín Pérez Sellés. Després d'haver participat activament en el procés de reunificació confederal, engegat arran del Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània) de setembre de 1961, i de fer costat la creació de l'organització clandestina secreta de lluita antifranquista Defensa Interior (DI), s'instal·là a França. Va ser nomenat secretari de la FIJL en la Comissió de Defensa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en aquests anys participà en la campanya d'atemptats i d'accions portades a terme contra els interessos de l'Estat franquista a la Península i a diversos països europeus. Molt lligat a Luís Andrés Edo i a Octavio Alberola Suriñach, l'11 de setembre de 1963 va ser detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), juntament amb altres 20 companys d'arreu França, durant una gran agafada orquestrada per les autoritats franceses contra la FIJL arran de l'execució a Espanya dels joves llibertaris Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata, i va ser internat alguns mesos a la presó parisenca de Fresnes, juntament amb altres companys, com ara Antonio Ros Moreno, Vicente Martí Verdú i Agustín Sánchez Fuster. Després del seu alliberament el febrer de 1964 i de la prohibició a França de la FIJL, en 1965 s'instal·là, amb Antonio Ros Moreno, a Brussel·les (Bèlgica) per organitzar-hi la Delegació Exterior de la FIJL, la qual jugà un paper molt important en la campanya que es desencadenà contra els interessos franquistes, especialment la protagonitzada, fins el 1968, pel «Grupo Primero de Mayo», del qual va ser tresorer. Durant els anys setanta es mantingué refugiat a Bèlgica, on fou gerent d'una llibreria i entre 1971 i 1975 participà amb el grup directiu de l'editorial parisenca La Hormiga. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'instal·là a Barcelona, on milità en la CNT. Amb sa companya obrí la llibreria Los Artales, que esdevingué punt de tertúlies llibertàries, i també tingué una parada als encants dominicals de llibres del mercat de Sant Antoni de Barcelona. Arran dels conflictes interns confederal, s'adherí al sector «desfederat» de la CNT de Barcelona i entre 1996 i 1999 dirigí el seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera. Fou un dels promotors de la llibreria llibertària La Rosa de Foc i era habitual a les seves tertúlies dels dissabtes. En 2004 publicà el llibre Bibliografía del anarquismo español (1869-1975). Anotaciones para una bibliografía razonada i en 2009 el seu testimoni va ser recollit en el documental de Valentí Figueres Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera. En 2011, amb Tomás Ibáñez Gracia, publicà Insurgencia libertaria. Las Juventudes Libertarias en la lucha contra el franquismo, obra que va ser traduïda al francès l'any següent. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín FELLA, Debate Libertario, Polémica i Solidaridad Obrera, entre d'altres. Salvador Gurucharri Ochoa va morir sobtadament el 13 de maig de 2014 al seu domicili de Girona (Gironès, Catalunya), població on residia des de feia un temps, i va ser incinerat al tanatori gironès.

Salvador Gurucharri Ochoa (1936-2014)

---

[12/05]

Anarcoefemèrides

[14/05]

Escriu-nos


Actualització: 13-05-22