|
---
Anarcoefemèrides
del 13 de maig Esdeveniments
João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913) - Inauguració de
l'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo:
El 13 de maig de 1912 s'inaugura l'Escola
Moderna Núm. 1 al carrer Saldanha Marinho del barri de
Belenzinho de São Paulo
(São Paulo, Brasil). La iniciativa, que comptà
amb el suport dels sindicats de
la Confederació Obrera Brasilera (COB), va ser fruit d'una
intensa mobilització
proletària i la col·lecta de fons
necessària per a la seva creació
començà el
14 d'octubre de 1909, l'endemà de l'execució del
pedagog anarquista Francesc
Ferrer i Guàrida a Barcelona (Catalunya). Aquesta
recaptació de diners va ser
centralitzada per la Comissió Pro-Escola Moderna de
São Paulo, que recollí les
aportacions de diversos subcomissions creades a diversos barris de la
ciutat i
de l'interior d'Estat (Bauru, Cãndido Rodrigues,
São Caetano, etc.) i de Rio de
Janeiro. Aquest projecte rebé el suport de molts de sectors
socials interessats
en la pedagogia racionalista i llibertària, com ara obrers,
membres de
professions liberals i, fins i tot, industrials, i de diversos grups
politicosocials (positivistes, militars, higienistes, metges,
francmaçons,
lliurepensadors, etc.). La Comissió Pro-Escola Moderna de
Rio de Janeiro, per
exemple, va estar formada per cinc obrers, tres industrials, un metge i
un
advocat; i la de São Paulo per dos industrials (un d'ells,
Dante Ramenzoni, en
fou el tresorer), un negociant, un comptable (l'anarquista
Leão Aymoré, que
n'exercí de secretari), un artesà i els
periodistes llibertaris Neno Vasco,
Edgard Leuenroth, Oreste Ristori i Gigi Damiani. La idea era fundar a
São Paulo
una institució que creés una escola per a
infants, una centre de formació per a
professors amb una biblioteca específica i una editorial de
llibres i de
periòdics de pedagogia anarquista; és a dir,
crear a São Paulo allò que Ferrer
i Guàrdia creà a Barcelona. L'Escola Moderna
Núm. 1 de São Paulo va estar
dirigida pel pedagog i periodista anarquista João Penteado
–en 1917 va ser
substituït per un curt període pel professor
anarquista Primitivo Soares (Florentino
de Carvalho). En 1915 l'escola es va traslladà al
carrer Celso Garcia, on funcionà
fins el seu tancament. Des de la seva inauguració l'escola
funcionà amb classes
mixtes de nins i de nines i la proposta curricular estava basada en el
racionalisme ferrerià, abraçant tota mena de
matèries (lectura, cal·ligrafia,
gramàtica, aritmètica, geografia, geometria,
botànica, geologia, mineralogia,
física, química, història, dibuix,
mecanografia, etc.), a més de nombroses
sortides a l'exterior (excursions, horts, etc.). També es
feien classes
nocturnes per als adults. L'escola tenia entre 45 i 50 alumnes durant
les
classes diurnes i entre 12 i 15 durant les nocturnes. Des del punt de
vista
editorial publicà el Boletim da Escola Moderna
–tres números entre el
13 d'octubre de 1918 i l'1 de maig de 1919, amb articles sobre
ensenyament
racionalista, efemèrides llibertàries, anuncis de
conferències i de festes,
etc.– i O Início
–escrit i dirigit
pels alumnes i del qual sortiren
tres números entre el 5 de setembre de 1914 i el 19 d'agost
de 1916, amb
redaccions de l'alumnat, notificacions, festes a favor de l'escola,
debats
sobre diversos temes, etc. Poc temps després de la
creació d'aquesta escola
s'inaugurà l'Escola Moderna Núm. 2 al carrer
Müller de São Paulo, dirigida per
Adelino de Pinho, mestre llibertari que ja s'havia encarregat de
l'Escola
Social de la Lliga Obrera de Campinas; en 1914 es crearen la de Bauru,
dirigida
per Joseph Joubert, i la de Cãndido Rodrigues, dirigida per
Élvio Nervi; i el
desembre de 1918 s'inaugurà l'Escola Moderna de
São Caetano, barri de São Paulo,
dirigida per l'activista anarquista José Alves. Arran d'un
important període
vaguístic i de la mort del citat José Alves a
causa d'una explosió a casa d'uns
companys del barri del Brás, el govern brasiler
decidí reprimir qualsevol
iniciativa llibertaria i el 19 de novembre de 1919 João
Penteado rebé una
notificació oficial de Oscar Thompson, director general
d'Instrucció Pública de
l'Estat de São Paulo, on s'anul·lava
l'autorització de funcionament de les
escoles modernes amb caràcter definitiu. L'Escola Moderna
Núm. 1 va haver de
transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha
Marinho i després en Col·legi
Saldanha Marinho, on João Penteado va romandre com a
director fins a la seva
mort en 1965. ***
París, 13 de maig de
1968 - París (13-05-68):
El 13 de maig de 1968, la ciutat de París
(França),
commocionada per la resistència heroica dels estudiants,
contempla la més gran
manifestació de masses organitzada des d'Alliberametn. De
les 13 a les 21
hores, gairebé un milió de ciutadans desfilen a
través de la ciutat ocupant el
carrer des de la plaça de la República a la
plaça de Denfert-Rochereau; quan la
manifestació arriba a Denfert-Rochereau encara hi ha gent
que no ha sortit de
la plaça de la República. S'entonen
eslògans de tota casta, violents, polítics
o humorístics: «Feliç aniversari,
general» –el 13 de maig precisament es feien
10 anys de l'ascensió al poder de Charles de
Gaulle–,
«Amb deu anys n'hi ha
prou», «Pompidou a l'inodor»,
«De Gaulle assassí», «Govern
popular», «Una
desena iracunds», «Tots som rabiosos»,
«Roma! Berlín! Budapest! La mateixa
lluita», etc. Estudiants, obrers, professors, artistes,
marxen amb el puny
alçat, cantant La Internacional. Abunden
les banderes roges i negres i
milenars de cartells evoquen totes els problemes: la
repressió, els escamots de
la Compagnie Républicaine de Sécurité
(CRS, Companyia Republicana de Seguretat),
De Gaulle, la solidaritat obreroestudiantil, la Universitat, el poder
al
carrer, la joventut, l'atur... El servei d'ordre de la
Confederació General del
Treball (CGT) intenta inútilment treure fora els
manifestants que porten la
bandera negra anarquista; és el seu concepte
d'«unitat». L'ambient varia segons
l'indret: crits davant el Palau de Justícia, on el Tribunal
d'Apel·lació havia
decidit la llibertat provisional dels estudiants detinguts.
Sorprèn el silenci
a l'entrada del Barri Llatí, quan la manifestació
s'acosta als llocs on van
esdevenir les sagnants batalles estudiantils. A tot París,
no s'observen
policies ni CRS, només helicòpters de
l'exèrcit sobrevolen la ciutat; els
esquadrons blindats de l'exèrcit estan a l'aguait a la base
de Satory. Més
tard, els estudiants ocupen la Sorbona i hi estableixen debats
permanents. A la
cúpula onegen tres banderes: la roja, la negra i la del Viet
Cong. Noves
consignes: prosseguir la vaga, boicotejar els exàmens,
ocupar les facultats,
portar l'agitació a la jove generació obrera. ***
- Manifest d'Els
Gnomos: El 13 de maig de 1982, a Palma (Mallorca,
Illes Balears), el col·lectiu llibertari Els Gnomos
llança el seu «Manifest de
presentació», un decàleg de principis.
El grup hi actuava des de feia un parell
de mesos, però aquest manifest n'és la
presentació oficial. Els Gnomos estava
format inicialment per un grup d'universitaris llibertaris amb una
peculiar
forma de veure la lluita política, que per a ells havia de
ser una lluita
lúdica: acudien disfressats a les manifestacions,
llançaven minúscules
paperines amb missatges càustics, feien actuacions de teatre
de carrer,
pintades surrealistes amb betum, happenings,
animació infantil, petits
sabotatges, provocacions als partits polítics establerts,
etc. El grup es va
dissoldre en 1987 quan va canviar d'estratègia i es va
integrar en el naixent
Ateneu Llibertari Estel Negre que va ajudar a crear. Els Gnomos: Manifest de
presentació (13 de maig de 1982)
Naixements
Fotografia policíaca d'Henri D'Auby (28 de febrer de 1894) - Henri D'Auby: El 13 de maig de 1845 neix a Montmédy (Lorena, França) l'anarquista Henri-Joseph D'Auby –el llinatge també citat Dauby, ell signava així. Sos pares es deien Pierre-Joseph D'Auby, manobre, i Marie-Joseph Mathieu, jornalera. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista, especialitzat en la fabricació d'orgues musicals, a París. El 28 de juny de 1877 es casà al XI Districte de París amb la modista Léontine Mélanie Provence i en aquesta època vivia al número 17 del carrer Basfroi. El 22 de juliol de 1893 participà en una reunió a la Sala Firino, al número 144 del bulevard de Charonne, on es va discutir sobre la creació d'un diari anarquista i sobre l'elaboració de cartells abstencionistes per a les eleccions; en aquesta reunió Amédée Denéchère volgué convocar una reunió general en resposta a aquells que l'havien acusat de ser un confident de la policia, però D'Auby i altres companys aconseguiren dissuadir-lo en aquest sentit. El 31 de juliol de 1893 assistí a una reunió al taller de Jacques Merigeau, al número 83 del carrer Haies, per a preparar la campanya abstencionista. En 12 d'agost de 1893 fou present en una reunió celebrada al domicili d'Eugène Daguenet, al número 10 del carrer Vignolles de Charonne, per a aferrar cartells amb cola. El 24 d'agost de 1893 assistí a una reunió al domicili de Mérigeau per a tractar sobre les diferents accions antielectorals a realitzar. El 5 de setembre de 1893, amb altres anarquistes, assistí a una reunió al domicili d'Eugène Daguenet. El 12 de setembre de 1893 tractà el tema de la celebració que s'havia de portar a terme en ocasió de la recepció dels mariners russos. El 2 d'octubre de 1893, amb altres companys, s'anuncià que Émile Pougent havia tirat 10.000 cartells antifrancorussos. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes elaborat per la policia i des d'agost d'aquell any vivia al número 5 del carreró Rolleboise de París. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut per inspectors de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia i el seu domicili de Rolleboise va ser escorcollat, trobant-se una col·lecció completa de Le Cri du Peuple. Fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon el dia de la seva detenció, va ser alliberat el 3 de març d'aquell any. La seva última època visqué al número 6 del carrer Orteaux del XX Districte de París. Henri D'Auby va morir el 23 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 24 d'octubre– de 1920 a l'Hospital Saint-Antoine de París del XII Districte de París (França). ***
Foto policíaca de Jacques Mérigeau (19 de desembre de 1893) - Jacques Mérigeau: El 13 de maig de 1858 neix a
Saint-Léger-lès-Melle (actualment Saint-Léger-de-la-Marinière,
Poitou-Charentes, França) l'anarquista Jacques Mérigeau. Sos pares es deien
Jacques Mérigeau, fuster, i Adeline Griller. Es guanyava la vida com son pare,
treballant d'ebenista. En 1889 s'instal·là a París (França), on freqüentà les
reunions anarquistes. Formà part del grup de fusters anarquistes que es reunia
al número 55 del carrer Meslay de París. Durant la primavera de 1893, amb
altres companys, entre ells Émile Méreaux, llogà a l'anarquista Eugène Daguenet
un taller al número 14 Impasse Rolleboise de París, on fabricà mobles i on es
reunien cada setmana companys de diversos districtes de París (XI, XII i XX).
Va ser candidat abstencionista al XX Districte de París en les eleccions
legislatives del 20 d'agost de 1893 i aferrà el cartell «Le pot à colle au
populo». El desembre de 1893 formà part d'un grup (Bougeois, Brunet, Chauvin, Denechère,
Strauch, etc.) que es reunia a la Sala
Château Rouge, al número 21-23 del carrer Vignoles. A resultes de l'atemptat
del 9 de desembre de 1893 al Palais Bourbon de París per l'anarquista Auguste
Vaillant, s'ordenaren escorcolls i el 18 de desembre d'aquell any el seu
domicili, al número 15 de l'Impasse des Souhaits de Belleville, va ser perquirit,
trobant-se a la butxaca d'una peça de roba un flascó omplert d'àcid sulfúric i
una capsa de llauna que contenia 220 grams d'un explosiu fulminant. L'endemà va
ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon. El 20 de desembre de 1893 el jutge d'instrucció Meyer,
que s'encarregava del cas de Vaillant, el va interrogar juntament amb sa companya.
També va ser interrogat pel jutge de pau Fédée, cap de la III Brigada
d'Investigacions. El 25 de gener de 1894 va ser jutjat pel VIII Tribunal
Correccional del Sena i argumentà que els objectes comissats se'ls havia
proporcionat un agent provocador i que no era partidari de la «propaganda pel
fet». Segons un informe del director del Laboratori Municipal, l'enginy explosiu
que es podia fer amb aqueslls materials tenia la força de quatre cartutxos de
dinamita. Va ser condemnat a tres anys de presó per «possessió de substàncies
explosives». El jutge d'instrucció Espinasse, encarregat del cas de l'explosió
del carrer Bons-Enfants, sospitava que era conegut del grup que havia comès
l'acció (Louis Bonnard, Auguste Crétot, Émile Henry i Marie Puget). Segons un
informe d'un confident de la policia del 16 de febrer de 1894 Mérigeau hauria
amagat el nom de l'anarquista (Charles Strauch) que li havia lliurat l'explosiu
trobat a casa seva per a no comprometre sa companya, ja que Strauch n'era l'amant.
La parella tenia dos infants i segons fonts policíaques el pare de l'infant
petit era l'anarquista Louis Bonnard. Durant el seu empresonament, sa companya
i sos dos infants van ser acollits per l'anarquista Lucien Guérineau a Londres
(Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Josep Negre Oliveras - Josep Negre Oliveras: El 13 de maig de 1875 –el certificat de defunció cita el 16 de maig de 1876– neix a Lludient (Alt Millars, País Valencià) el tipògraf, periodista, orador i militant anarcosindicalista Josep Negre Oliveras. Instal·lat a Barcelona, va ser un dels organitzadors del congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'últim secretari de «Solidaritat Obrera» i primer de la CNT. En 1908 va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros Miquel i Bueso, amb els seguidors de Lerroux, destacant en la vaga contra el periòdic lerrouxista El Progreso, que durarà nou mesos. Com a president de la societat «L'Art d'Imprimir», va participar en el comitè de vaga que va actuar durant la Setmana Tràgica de 1909. També aquest any va parlar en la inauguració de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. Durant el Congrés de 1910 va defensar la necessitat de la nova organització obrera i va formar part de la ponència de reglaments. L'agost de 1910 va ser nomenat vicepresident de la Secció d'Obrers Ferroviaris de la Regió Catalana, que s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al sector, precisament per evitar les represàlies contra els ferroviaris. Entre 1910 i 1911 va fer mítings cenetistes a Barcelona i a París, i després de la vaga general en solidaritat amb els miners bascos de 1911 va patir presó, fruit de la delació de Leroy que el va acusar de participar en un pretès Comitè Revolucionari. Un cop reorganitzada la CNT, va assumir novament la secretaria del sindicat anarcosindicalista. Va representar les societats de Puerto Real i Vigo i a l'Ateneu Sindicalista de Barakaldo en el congrés de 1911, al final del qual va ser detingut i empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer Barceloní, amb Seguí, Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En 1913 va ser membre de l'Assemblea Catalana de CNT i de la comissió clandestina de la CNT catalana entre 1913 i 1914. Va assistir amb Romero al Congrés Sindicalista Internacional de Londres del 27 de setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons l'anarquista exiliat a Londres Vicente García, va fer la seva intervenció en català. Pel 1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar part d'una comissió clandestina de la Confederació Regional del Treball de Catalunya que va intentar reorganitzar la CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la legalitat, va ser nomenat secretari general del nou Comitè Nacional. Durant la Gran Guerra va pertànyer a l'equip de Solidaridad Obrera, de la qual seria director en 1916, i va ser acusat per Salvador Seguí, Salvador Quemades i Manuel Buenacasa de germanòfil i de relacionar-se amb l'ambaixada alemanya, crítiques que el van afectar profundament fins el punt que l'agost de 1917 va abandonar tota activitat orgànica i va enemistar-se profundament amb els sectors directius cenetistes. El novembre de 1917, però, va col·laborar en Solidaridad Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de propaganda de la CNT. En 1919, amb la repressió de la vaga de La Canadenca, va ser empresonat a la nau Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució de 1936 demanà la reintegració a la CNT i participà en diverses campanyes de propaganda, en el Sindicat d'Indústries Siderometal·lúrgiques i en el cercle «Los de Ayer y los de Hoy». Durant sa vida va col·laborar en diverses publicacions llibertàries (Cultura Obrera, Ilustración Ibérica, El País, El Progreso, Ruta, Los Nuevos, El Rayo, Tierra y Libertad, La Unión Ferroviaria, La Voz del Obrero, Solidaridad Obrera, etc.) i és autor de ¿Qué es el sindicalismo? (1919), Recuerdos de un viejo militante (1936) i ¿Qué es el colectivismo anarquista? (1937). En acabar la guerra va exiliar-se a França. Josep Negre Oliveras va morir el 24 de desembre de 1939 a l'infermeria del camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya i sos infants van ser recollits a prop de Souillac per l'anarquista Maxime Mattéi, conegut de Negre. Josep Negre Oliveras (1875-1939) ***
Lima Barreto - Lima Barreto: El
13 de maig de 1881 neix a Rio de Janeiro (Rio de
Janeiro, Brasil) el periodista i escriptor anarquista Alfonso Henriques
de Lima
Barreto. Fill del mulat nascut lliure João Henriques de Lima
Barreto i de la
filla d'esclava lliberta Amàlia Augusta Barreto. Son pare
feia de tipògraf,
professió que aprengué a l'Imperial Institut
Artístic, on s'imprimia el famós
periòdic A Semana Ilustrada, i era
monàrquic, lligat al vescomte d'Ouro
Preto, padrí del futur escriptor; i sa mare
tingué una acurada educació amb la
qual arribà a formar-se com a professora. Amàlia
morí jove de tuberculosi en
1888 i João hagué de criar els quatre fills. Lima
Barreto, mulat i per tant
víctima del racisme en un Brasil que acabava d'abolir
oficialment l'esclavitud,
pogué gaudir d'una bona instrucció escolar
gràcies al suport del seu padrí. Els
primers estudis els realitzà a Niterói, a
l'escola pública de Teresa Pimentel
do Amaral, i després es matriculà en
l'única institució d'ensenyament secundari
de l'època, el prestigiós Col·legi
Pedro II, al centre de Río de Janeiro, els
estudiants del qual eren fills de l'elit politicoeconòmica.
En 1897 fou admès
en el curs d'enginyeria de l'Escola Politècnica, al Largo de
São Francisco. En
1902, però, hagué d'abandonar els estudis per
assegurar el manteniment de sos
germans, ja que son pare havia enfollit. Malgrat ser profundament
antimilitarista, en aquests anys treballà com a funcionari
amanuense en la
Secretaria de Guerra, càrrec que compaginava amb
col·laboracions en diversos
periòdics (Correio da Manhã, Jornal
do Commercio, Gazeta da
Tarde, Correio da Noite, A
Quinzena Alegre, Tagarela, O
Diabo, Revista da Época,
etc.), on signava sota diversos pseudònims
(Rui de Pina, Dr. Bogoloff, S.
Holmes, Phileas Fogg).
En 1907 edità amb alguns amics llibertaris i
intel·lectuals (Fábio Luz, Domigos
Ribeiro, Elísio de Carvalho) l'efímera revista Floreal.
En 1909 publicà a
Lisboa el seu primer llibre, amb aspectes autobiogràfics i
de crítica social, Recordações
do escrivão Isaías Caminha. El setembre
de 1909 es produí a Rio de Janeiro
la «Primavera de Sang»
–manifestació
estudiantil contra l'arbitrarietat
policíaca que acabarà amb diversos ferits i dos
morts a mans de la policia– i
en el judici als policies fou cridat per formar part del jurat, qui
votarà per
la condemna dels acusats. L'episodi fou un gran escàndol en
l'època i, a causa
de la seva posició durant el judici, mai no
tingué cap ascens en el seu càrrec
d'empleat públic en la Secretaria de Guerra. A partir de
1911 publicarà en
lliuraments en el Jornal do Commercio una de les
seves obres més
importants, Triste fin de Policarpo Quaresma. A
partir de 1916 el seu alcoholisme
s'agreujà i tingué forts episodis de
depressió i de neurastènia, que el
portaren a l'internament psiquiàtric. En 1917, en plena
agitació social
(vagues, repressió, etc.), començà a
col·laborar en la premsa anarquista (A
Plebe, A Voz do Trabalhador, A
Lanterna) i defensà
públicament les víctimes de la
repressió política. Com molts companys
anarquistes durant els primers anys, va fer costat la
Revolució bolxevic i
publicà el maig de 1918 el Manifesto Maximalista:
Ave Rússia. En
1920 va veure frustrats els seus intents d'entrar a
l'Acadèmia Brasilera de
Lletres. Entre les seves obres destaquen O
Subterrâneo do Morro do Castelo
(1905), Recordações do
escrivão Isaías Caminha (1909), O
Homem que
Sabia Javanês e outros contos (1911), Triste
fim de Policarpo Quaresma
(1915), Vida e morte de M. J. Gonzaga de Sá
(1919), Cemitério dos
vivos (1920), Histórias e sonhos
(1920), Os Bruzundangas
(1923, pòstum), Clara dos anjos (1948,
pòstum), Outras histórias e
contos argelinos (1952, pòstum), Coisas
do Reino de Jambom (1953). Lima
Barreto va morir d'una crisi cardíaca l'1 de novembre de
1922 al suburbi
empobrit de Todos Os Santos de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).
Molt
influenciat pels autors russos clàssics, fou el
crític més agut de l'època
coneguda com «República Velha» al Brasil
i la seva obra, de temàtica social i militant,
privilegià els pobres, la classe treballadora, els
arruïnats, els bohemis. Va
ser durament criticat pels seus contemporanis pel seu estil nu i
col·loquial,
estil que influí especialment els escriptors modernistes. ***
Félix Bour - Félix Bour: El 13 de maig de 1881 neix al IX Districte de París (França) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Era fill natural de la minyona Félicie Aimei Moulard i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia, França); el fill va ser finalment reconegut per Félix Joseph Bour per matrimoni celebrat l'11 de novembre de 1901 al XVIII Districte de París. Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de «malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa). ***
Notícia
de la detenció de Lucien Hautreux apareguda en el diari
tolosà L'Express
de Midi del 2 d'abril de 1904 - Lucien
Hautreux:
El 13 de maig de 1881 neix al XX Districte de París
(França) l'anarquista Lucien
Aguste Jules Hautreux. Sos pares es deien Jules Arthur Hautreux,
rellotger, i Marie Félicie Dubois. A començament
del
segle XX
milità a Bèlgica, on treballà
de vidrier i de cisellador. Arran d'un atemptat comès durant
la nit del 18 al
19 de març de 1904 contra el domicili del comissari en cap
de la policia Ernest
Laurent, encarregat de la vigilància dels anarquistes
refugiats, al carrer Montagne-Sainte-Walburge
de Lieja (Valònia), on hagué sis ferits, i d'un
altre comès el 22 de març a
Saint-Nicolas (Lieja, Valònia), hagué de
fugir-ne. Retornà a França i el 31 de
de març de 1904, acusat de vagabunderia, va ser detingut al
carrer Montmartre
de París quan feia un discurs revolucionari improvisat al
carrer; a sobre,
segons l'atestat policíac, se li van trobar fullets
anarquistes, retalls de
diaris on es parlava de l'atemptat de Lieja, la fórmula d'un
explosiu i un full
sobre com fabricar bombes. El 28 de febrer de 1925 es casà
al
XVIII Districte de París amb Octave Annette Boyer, jornalera
i
vídua d'Henri Derouin. En aquesta època feia de
jornaler
i vivia al número 3 bi del carrer Bonnet de
París.
Al final de sa vida treballà de conserge. Lucien
Hautreaux
va morir el 5 de gener de 1955 a l'Hospital Bichat de París
(França). ***
Clovis Poirier - Clovys:
El 13 de maig de 1885 neix al II Districte de
París (França) el
cantautor,
compositor i intèrpret anarquista i pacifista Clovis
Poirier, més conegut sota
el seu nom artístic de Clovys. Era fill
de Pierre Poirier (Élie
Poirier),
cuiner, i Marie Anne Joseph Couillez, dona de fer feines; la parella no
estava casada, però posteriorment, el 14 de desembre de 1886
es casaren
al IV Districte de París i reconeguen son fill Clovis i un
altre,
Kléber, que havia nascute el 7 de juliol d'aquell any; la
parella,
finalment, es passà
al comerç de vins. En sortir de l'escola
primària, Clovis Poirier
entrà com a aprenent
d'enquadernador i després farà tota mena de
feinetes (bastaix, transportista,
empleat de comerç, mecànic, obrer pintor, etc.),
però interessat des de molt
jove en la cançó social. Anarquista des dels 25
anys, no aturarà durant mig
segle de consagrar el seu talent a la propaganda per la
cançó. Després
d'interpretar les cançons dels seus predecessors (Pottier,
Rictus, Couté, etc.),
cantarà el seu propi repertori, que passarà a ser
molt popular. Exempt en 1914,
no serà mobilitzat durant la Gran Guerra, però
intentarà, malgrat la censura,
fer viure el seu ideal pacifista mitjançant les seves
cançons, amb el suport
d'altres cantants no mobilitzats (Mouret, Coladant, M.
Hallé, etc.). En aquests
anys col·laborà força amb
«L'Avenir Social», l'orfenat de Madeleine Vernet.
En
aquesta època va escriure el seu famós poema
pacifista Zimmerwald-Kienthal.
En 1918 treballà coma cap de servei de la Unió
dels Cooperants. Entre 1917 i
1926 dirigirà i animarà «La Muse
Rouge», una societat de cantautors composta
per poetes i cantants revolucionaris, com ara Doublier, Claudine Boria,
Jeanne
Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine
Ferré, entre molts d'altres. Entre 1918 i
1930 col·laborà en els fascicles Nos
Chansons, publicats per Coladant
amb el patrocini de «La Muse Rouge». Entre 1922 i
1926 s'encarregà de
publicació de la primera sèrie de La
Muse Rouge. Revue de propagande
révolutionnaire par les arts, impressa a
«La Fraternelle» de Sébastien
Faure, i on es van publicar nombrosos textos i cançons
d'Eugène Bizeau, André
Colomer, Gaston Couté, Sébastien Faure, C. A.
Laisant, Louis Loréal, Jules
Rivet, Madeleine Vernet, etc. La segona sèrie (1932-1934) va
ser editada per
Jean-Paul Monteil. També col·laborà en
nombroses publicacions llibertàries,
especialment en Le Libertaire,
i
participà en tota mena de festes
llibertàries i sindicalistes. El 26 d'abril de 1927 es
casà a
Levallois-Perret (Illa de França, França) amb
Germaine Guiniond i el 24
de setembre de 1935 a Marsell (Provença,
Occitània) amb Jeanne
Marguerite Faroche, de qui es va divorciar el 21 de novembre de 1942. A
la mort de
Sébastian Faure, el 14 de juliol de
1942, li dedicarà alguns sonets d'adéu.
Després de la II Guerra Mundial
continuà col·laborant en la premsa
llibertària (Le Combat Syndicaliste, Défense
de l'Homme, Le Libertaire, Pensée
et Action, L'Unique,
La Voie de la Paix, Contre-Courant,
etc. El 14 de març de 1953
participà en un gala de suport en benefici del
periòdic Contre-Courant,
de Louis Louvet, a la Sala de les Sociétés
Savantes de París, amb Rachel
Lantier, Léo Campion i Paul Primert, entre d'altres.
Passarà els últims anys a
l'hospici d'Ivry en la més absoluta misèria i un
comitè d'ajuda publicarà un
quadernet amb un recull dels seus millors poemes i cançons,
a més d'organitzar
una gala en favor seu el 13 de febrer de 1955. No és va
restablir del tot i
Clovys va morir poc temps després, el 25 d'abril de 1955, a
l'Hospital de Saint-Antoine
de París (França). ***
Necrològica
d'Anna Rigall Oliveras apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de gener de 1966 - Anna Rigall Oliveras:
El 13 de maig de 1887 neix a la
Jonquera (Alt
Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Anna Rosa Maria
Rigall Oliveras, també coneguda com Anita
Gou,
pel llinatge del seu company. Sos pares es deien Pere Rigall
Sagué i Maria
Oliveras Vinyas. Esdevingué companya del militant
anarcosindicalista
Josep
Gou Pericot, amb qui va tenir tres infants, dos morts durant la guerra
d'Espanya i
l'altre durant la campanya de Tunísia durant la II Guerra
Mundial. En
1939, amb
el triomf franquista, passà amb son company a
França. Posteriorment la
parella
s'establí a Algèria on milità en
l'Agrupació Llibertària de Orà. A
mitjans dels
anys seixanta ambdós van ser repatriats a França.
Anna Rigall va morir
el 8
d'octubre de 1965 a la llar d'avis «Beau
Séjour» d'Ieras (Provença,
Occitània). ***
Víctor
Blanco Noguero (1938) - Víctor Blanco
Noguero: El 13 de maig de 1901 neix al Campell (Llitera,
Franja de Ponent) el
mestre anarquista i anarcosindicalista Víctor Blanco
Noguero. Sa mare es deia Francisca Noguero Bosch i son pare,
Joaquín
Blanco Caset, era un petit propietari agrícola que durant la
I República espanyola
formà part de grups anticlericals i
antimonàrquics partidaris de l'ensenyament
laic. Quan tenia 16 anys Víctor emigrà a
Barcelona (Catalunya), on esdevingué
mestre titulat i seguidor de la pedagogia de Francesc Ferrer i
Guàrdia. En
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà al Campell i des
de l'1 de gener de 1932 fou mestre racionalista de l'Escola Ferrer,
sucursal
del Liceu Escolar de Lleida, que els obrers del Sindicat
Agrícola de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) havien creat, fent
classes diürnes als
infants i nocturnes als adults. Al seu poble conegué Julia
Ardanuy Sallan, militant
anarcosindicalista que esdevingué sa companya. Arran de la
insurrecció de
desembre de 1933, va ser detingut i empresonat a Jaca (Osca,
Aragó, Espanya);
jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó.
Després d'una amnistia, el maig de
1934 va ser alliberat de la presó de Chichilla (Albacete,
Castella, Espanya) i
reprengué la seva tasca pedagògica al Campell.
Arran de l'aixecament feixista
de juliol de 1936, presidí l'Assemblea General d'Habitants
que portà a terme la
col·lectivització local. A finals d'agost de 1936
va ser cridat a Barcelona per
Joan Puig Elías perquè s'integrés en
el Consell de l'Escola Nova Unificada
(CENU) i dirigís una colònia infantil al front
d'Aragó. En 1937 va ser nomenat
secretari de la seva Secció de Mestres del CENU i en 1938
conseller d'Economia
del Consell Nacional d'Infància Evacuada (CNIE), que
s'encarregava
d'administrar les colònies infantils. En 1939, amb el triomf
franquista, passà
a França i va ser internat en diversos camps de
concentració. Posteriorment va
ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat
a la
Companyia de Mines de La Grand Comba. Després de la II
Guerra Mundial s'establí
a Champclauson (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània), on
en 1946 va ser
nomenat secretari de la Federació Local de la CNT. A l'exili
treballà de delineant i al final de sa vida
milità en la Federació Local de Versalles.
Víctor
Blanco Noguero va morir d'una crisi cardíaca el 7 d'abril –algunes
fonts citen erròniament el 5 d'abril–
de 1975 a l'Hospital Richaud de Versalles (Illa de França,
França) i va
ser enterrat dos dies després. Conreà la poesia i
deixà inèdites unes
memòries, que van ser publicades en apèndix en
1977 en la reedició del llibre
d'Agustín Souchy Bauer Entre los
campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las
comarcas liberadas
(1937). Sa germana, María Blanco Noguero, també
va ser militant llibertària. Víctor Blanco Noguero (1901-1975) ***
Marcelino
Radigales Marsol
- Marcelino Radigales Marsol: El 13 de maig –algunes fonts citen erròniament el 14 de maig– de 1909 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Radigales Marsol. Membre d'una família nombrosa llibertària formada per vuit germans, sos pares es deien José Radigales Gombau, jornaler, i Vicenta Marsol Eras. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Esplucs, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la proclamació del comunisme llibertari al seu poble i després s'enrolà de milicià, tal vegada en la «Columna Durruti», i marxà al front de Madrid i de Catalunya, especialment com a telefonista. Estava casat amb Ana Ortiz Raluy, amb qui tingué dues filles Joaquina i Ana María. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser reclòs durant tres anys al camp de concentració de Reus (Baix Camp, Catalunya). Un cop lliure, aconseguí feina de ferrer al Mas del Lleó d'Almacelles (Segrià, Catalunya), on durant anys va ser sotmès a controls setmanals i mensuals per part de la Guàrdia Civil, que no excloïen pallisses. No obstant això, sobretot entre 1944 i 1945, l'indret serví com a punt de suport i passatge de companys que s'infiltraven des de França a la Península, com ara Francisco Denís Díez (Català) i el grup guerriller de «Los Maños». Una de ses filles, Joaquina Radigales Ortiz, de nou anys, serví de correu amb bicicleta per anar a altres granges de la zona i advertir els companys dels possibles llocs on romandre. L'indret va ser escorcollat per la Guàrdia Civil en diferents ocasions sense que mai no trobessin ningú. Marcelino Radigales Marsol va morir el 12 d'octubre de 1958 al seu domicili d'Almacelles (Segrià, Catalunya) d'una perforació a l'estomac («hemorràgia interna per ictus gàstric»), resultat dels maltractaments patits al camp de concentració de Reus i a les pallisses patides a la caserna de la Guàrdia Civil d'Almacelles, i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Foto
de Juan Rueda Ortiz del Servei de Migació mexicà
(1939) - Juan Rueda
Ortiz: El 13 de maig de 1911 neix a Màlaga
(Andalusia, Espanya) el mestre,
professor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Juan
Rueda
Ortiz. Sos pares es deien Juan Rueda Jaime, jornaler i destacat militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), i Josefa Ortiz Campoy. Estudià magisteri a l'Escola Normal
de València (País
Valencià), es llicencià en Filosofia i Lletres a
Granada (Andalusia, Espanya) i
es doctorà a Madrid (Espanya). Cap el 1931 es va
establí a Mislata (Horta Oest,
País Valencià), on amb son pare va fer
mítings. En aquest any també participà
força en l'Ateneu Llibertari de Mislata, fou mestre de
l'Escola Sindical de
Petrer (Vinalopó Mitjà, País
Valencià) i col·laborà en Solidaridad Obrera de Barcelona, que
sembla dirigí un temps. En
1932 va fer un míting a València. En 1935
publicà Abisinia, preludio de una
nueva hecatombe mundial i en aquesta
època dirigí l'escola per als ferroviaris
d'Algeciras (Cadis, Andalusia,
Espanya). En el Congrés de la CNT de maig de 1936
s'enfrontà amb son pare i per
aquestes dates va fer un míting al cinema Ideal
d'Alaquàs (Horta Oest, País
Valencià), amb Vicent Torralba i altres. Durant la
Revolució espanyola fou
membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT. En 1937 va
fer un míting a
Castelló (Plana Alta, País Valencià) i
col·laborà en la revista valenciana Argos. L'octubre de 1937
representà el
Comitè Peninsular de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en
un acte de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) a Alacant
(Alacantí, País Valencià).
El 17 de setembre de 1938 va ser nomenat vocal de
representació obrera en el
Consell de Treball del Ministeri de Treball i Assistència
Social del Govern de
la II República espanyola. En 1938 representà el
Comitè Nacional de la CNT en
el Comitè Nacional d'Ajuda a Espanya i en 1939 fou membre
del Consell General
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en nom de la FIJL.
També en 1938 fou
delegat oficial en la Conferència Internacional per la Pau,
que se celebrà a
París (França), i publicà, amb
Francisco Direitiño i altres, l'informe CNT.
Cómo se enfrentó al fascismo en toda
España, sobre els esdeveniments de juliol de 1936
a Melilla del qual va ser
testimoni. Amb el triomf franquista passà a
França i el 3 de març de 1939
arribà a Nuevo Laredo (Tamaulipas, Mèxic). A
Mèxic exercí un càrrec de
diplomàtic
especial de la Presidència de la II República
espanyola en l'exili. Posteriorment
treballà com a mestre i el 15 d'octubre de 1940 es
nacionalitzà mexicà.
Participà activament en les activitats de la Casa Regional
Valenciana i
col·laborà en el seu butlletí mensual.
Entre 1966 i 1969 dirigí al país asteca
el Boletín de la
Agrupación de Militantes
de la CNT en México, que va fer costat les tesis cincpuntistes i en el qual va
col·laborar molt. En aquesta època,
per la seva dissidència, va ser expulsat de la CNT. A
Cuernavaca fou membre de
diferents institucions acadèmiques, com ara
l'Acadèmia de Lletres, la Societat
Mexicana de Geografia i Estadística –de la qual
fou professor del «Portafolio
Académico» i vicepresident– o l'Institut
Mexicà de Ciències i Humanitats –de la
qual fou membre fundador i president vitalici. A Mèxic fou
redactor del diari El Universal i
dirigí el periòdic Regeneración
i les revistes Época i Vértice, entre d'altres.
També ocupà el càrrec de primer
vicepresident
i president de la Federació Iberoamericana d'Associacions de
Periodistes, presidí
l'Associació d'Escriptors i Artistes Espanyols a
Mèxic i dirigí l'Associació
Mexicana de Periodisme Científic, a més de membre
acadèmic i directiu de la
Legió d'Honor Nacional mexicana i rector de l'Institut
Benito Juárez de Mèxic.
Obtingué el títol de Doctor Honoris Causa en
Filosofia per la Universitat
«Alexander von Humboldt» i fou membre destacat del
«Club de Leones». En 1998 es
creà l'Acadèmia de Lletres «Juan Rueda
Ortiz». Trobem articles seus en diferents
publicacions, com ara Comunidad
Ibérica,
Fragua Social, Liberación
de Alicante, Mi
Revista, Nosotros, Senyera, Solidaridad
Obrera, etc. És autor dels llibres Panamá.
Cintura del continente americano (1982), Búcaro
de sueños (1983), Los
factores del cambio (1983), Tres
ensayos. La elocuencia y su filosofía,
la conciencia y sus atributos, la memoria social (1984), Raíces sobre la tierra. Poema
(1989), 50 años
después. Poemario, la epopeya republicana
española (1990), Dinámica
de la
cultura (1990), El leonismo en
México. Una historia con 60 años de
existència (1995), Glosario,
La rama rota, etc.
Juan Rueda Ortiz va morir el 13 de maig de 1999, dia del seu
aniversari, a
Cuernavaca (Morelos, Mèxic). Pòstumament, en
2002, va ser publicat el seu
assaig Frente al tercer milenio.
Documentació orgànica seva es troba dipositada a
l'International Institute of
Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Virgili
Batlle Vallmajo a Catalunya abans de l'exili - Virgilio: El 13
de maig de 1915 neix, al carrer de Sant Cristòfol del barri
del Pont d'Olot
(Garrotxa, Catalunya), el pintor anarquista Virgili Batlle
Vallmajó, més
conegut com Virgilio o Virgilio Vallmajó. Sos pares
es deien
Josep Batlle Casadellà i Rosa Vallmajó Costa i
tingué tres germans. Era fill
d'una família treballadora, encara que acomodada, ja que son
pare feia
d'encarregat en una empresa relacionada amb el ram del
tèxtil al poble veí de
Sant Jaume de Llierca. Va fer els primers estudis a les Escoles Pies i
de ben
jovenet va començar a treballar al taller de d'imatgeria
religiosa de Can
Castellanas, on es va introduir en el món de la pintura.
Posteriorment entrà a
fer feina a la fàbrica tèxtil de Can Jombi, lloc
on començaren les seves
activitats anarcosindicalistes. En aquesta època
participà en les activitats
del Centre Obrer d'Olot. Més tard, passà a
treballar a la paperera Torras de
Sant Joan les Fonts (Garrotxa, Catalunya), on destacà com
actiu militant
llibertari. Soci de l'Orfeó Popular, en 1935 va ser nomenat
vicepresident
d'aquesta societat cultural i recreativa, de la qual va formar part del
seu
esbart dansaire i del seu equip de futbol. També
jugà en la Joventut Obrera i
en el CD Montsacopa. Quan el cop feixista de juliol de 1936
entrà a formar part
del Comitè Antifeixista de Sant Joan les Fonts, dominat per
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI),
organitzacions a les quals estava afiliat i per a les quals
realitzà tasques
propagandístiques. Poc després, marxà
voluntari al front d'Aragó, integrant-se,
probablement, en la Columna «Los Aguiluchos». Fou
membre del Cos de Sapadors i
Minadors, que tenia la seu al castell de Bizién (Osca,
Aragó, Espanya), i
participà en diversos combats a Belchite i Fuentes del Ebro.
Malalt de
tuberculosi retornà a Olot i va anar a un sanatori del
Montseny; el 25 de
febrer de 1938 ingressà a l'Hospital de Girona i el 16 de
març d'aquell any el
Tribunal Mèdic el va declarà inútil
per al servei militar. El gener de 1939,
quan el triomf franquista era un fet, creuà el Pirineus i va
ser reclòs al camp
de concentració d'Argelers, del qual pogué fugir.
Instal·lat a París, establí
contacte amb Pablo Picasso, artista al qual realitzà
diversos retrats, i
entaulà una estreta amistat amb el poeta Jaume
Sabartés Gual, amb qui discutirà
sobretot de filosofia, a més de relacionar-se amb la
colònia d'exiliats
republicans. L'esclat de la II Guerra Mundial i l'agreujament de la
seva
malaltia el van obligar a passar a la «França
Lliure». Fou internat a
l'hospital de Montalban (Guiena, Occitània), on
conegué Jeanne Marcelle Daynès,
infermera i diplomada en farmàcia, a més de ser
d'una família aristocràtica i
monja de l'orde de sant Vicenç de Paül, amb qui es
casarà després que aquesta
abandonés els hàbits. A Montalban
col·laborà amb l'artista Sébastienne
Marre,
filla del pintor Henri Marre, i gràcies a ella
conegué l'obra de diversos
autors d'avantguarda jueus refugiats al Midi fugint de
l'ocupació nazi, com ara
Otto Freundlich i Sonia Delaunay. Un cop casat, es traslladà
a Tolosa de
Llenguadoc, on muntà un taller de fusteria (Maison Batlle),
on fabricà
joguines. A Tolosa es relacionà amb la colònia
d'artistes exiliats (Manuel
Camps-Vicens, Antoni Alos Moreno, Hilari Brugarolas, Joaquim
Vicens-Gironella,
etc.) i muntà l'única exposició
individual de pintura de què es té
constància. Durant
l'ocupació participà en activitats de la
Resistència i després de
l'Alliberament, s'afilià al Partit Sindicalista Espanyol
(PSE). En aquests
anys, passà per diversos sanatoris perquè li
tractessin la malaltia, com ara el
dels Banys d'Arles o l'Hospital de Revel. En 1947 nasqué son
únic fill, Michel.
Virgili Batlle Vallmajó va morir de tuberculosi el 29
d'agost de 1947 a la seva
casa (número 40 del Quai de Tounis) de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). L'artista
Virgilio era gairebé un desconegut fins que la galeria
madrilenya José de la
Mano el reivindicà per primera vegada arran de la trobada
d'un conjunt de les
seves pintures (aquarel·les, olis i dibuixos) en un graner
del seu domicili i,
entre el 20 d'octubre i el 17 de novembre de 2005, muntà
l'exposició «Virgilio
Mallmajó (1914-1947). Del neocubismo a la
abstracción geométrica». Entre el 5
d'octubre i el 27 de desembre de 2011 es pogué veure a la
Imaginart Gallery de
Barcelona l'exposició «Virgilio
Vallmajó (1914-1947). El Matisse Constructivista»
i gairebé
alhora, entre el 15 d'octubre de 2011 i el 22 de gener de 2012, es
mostrà al Museu Memorial de l'Exili (MUME), a La Jonquera
(Alt Empordà,
Catalunya), l'exposició «"Virgilio". Virgili
Batlle Vallmajó. La
radicalitat estètica d’un pintor català
anarcosindicalista exiliat a Tolosa»,
el comissari de la qual fou l'historiador de l'art Narcís
Selles Rigat i de la
qual s'edità un llibre-catàleg. ***
Antonio
Sánchez Rodríguez - Antonio Sánchez Rodríguez: El 13 de maig –oficialment el 15 de maig– de 1917 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sánchez Rodríguez. Sos pares es deien José Sánchez Fernández, dependent, i María Rodríguez Ibáñez. Primogènit d'una família de set fills, son pare, militant anarquista i propietari d'un comerç, arreplegà una important biblioteca, amb abundant literatura llibertària, i sabé transmetre l'amor a la cultura a son fill. Durant els anys republicans estudià magisteri i milità en les Joventuts Llibertàries. El cop militar feixista de juliol de 1936, a més de cremar la biblioteca de son pare, va impedir que exercís la seva professió de mestre. Arran de la caiguda d'Almeria a mans de les tropes franquistes, pogué amagar-se i aconseguí arribar a la zona republicana per València. S'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat comissari polític, dedicant-se sobretot a l'alfabetització i la formació ideològica dels combatents. Amb el triomf franquista va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a tres penes de mort, però la condemna fou reduïda a cinc anys de presó. En aquests anys sa família va ser durament reprimida (humiliacions, comerç i habitatges familiars requisats, etc.) per les autoritats franquistes. Un cop lliure, patí tota mena de represàlies, sobretot després de negar-se a ocupar un càrrec en Falange que implicava el permís per treballar de mestre, i fins i tot li van voler encolomar tota mena de delictes comuns. Sense treball i vigilat per la Guàrdia Civil, malgrat el suport d'amics, la situació va ser insostenible i en 1958 emigrà a Badalona, on treballà de comptable en una empresa tèxtil i entrà en contacte de bell nou amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció del moviment anarcosindicalista i fou un dels fundadors de la Federació de Badalona de la CNT. Amb més de setanta anys, exercí de mestre a Mataró durant un breu període de temps. Vivia a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Trobem articles seus en Orto i Solidaridad Obrera. Antonio Sánchez Rodríguez va morir el 15 de febrer de 1998 a la Residència Dr. Gómez de Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri Municipal Sant Pere de Badalona. ***
Antonio
Burgos Visedo - Antonio Burgos
Visedo: El 13 de
maig de 1918 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Burgos Visedo. Sos pares es
deien José Burgos Díaz
i María Visedo Sánchez. A la seva ciutat natal
entrà en contacte amb les idees anarquistes
i freqüentà els ateneus llibertaris. Quan el cop
militar feixista de juliol de
1936, es va incorporar a les milícies confederals.
Després de la militarització
de les milícies, entrà a formar part d'un
batalló de les «Brigades
Internacionals» i traslladat al front de Madrid (Espanya), on
li agafà el final
de la guerra. Quan fugia cap a Alacant (Alacantí,
País Valencià), va ser
capturat pels feixistes. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat
a sis
anys i mig de presó que purgà en un camp de
concentració. Un cop lliure retornà
a Màlaga. Després de anys sense trobar feina,
aconseguí col·locar-se de
motorista mecànic en un pesquer. Cap a finals de 1949 el
vaixell arribà al port
de Casablanca (Protectorat francès del Marroc; actualment
pertany a
Casablanca-Settat, Marroc) i amb altres membres de la
tripulació pogué fugir-ne.
Després de contactar amb els companys llibertaris de la
població, aconseguí
documentació per a romandre-hi. Durant els anys cinquanta,
amb altres companys
refugiats a Casablanca, ajudà els que havien pogut escapar
de l'Espanya
franquista per a poder romandre al nord d'Àfrica o a poder
passar a Amèrica en
embarcaments clandestins. En 1953, embarcat com a maquinista en un
pesquer,
patí un greu accident i quedà amb les dues cames
malmenades. Cap el 1958
s'establí a Agadir (Souss-Massa, Marroc), on patí
el terratrèmol del 29 de
febrer de 1960, i aquell mateix any retronà a Casablanca,
incorporant-se a la
llibertària Associació Cultural
«Armonía». En 1961 la
situació es va complicar
per als refugiats espanyols al Marroc i a mitjans d'aquell any,
mitjançant el
suport de Nacions Unides, les famílies refugiades marxaren
cap a diversos
indrets. La seva família va ser una de les 11
llibertàries que entre 1962 i
1966 s'instal·laren a Austràlia.
Arribà a Melbourne a mitjans de 1964 i
s'establí, amb altres famílies
llibertàries, al barri de Middle Brighton. A
finals de 1967 passà a viure amb sa família a la
barriada de Resevoir, on va
romandre la resta de sa vida. Participà en la
reunió que se celebrà el 24
d'octubre de 1965 a Middle Brighton on es va crear la
Federació Local de
Melbourne de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el
«Grup Cultural
d'Estudis Socials de Melbourne» i la delegació de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). En aquesta anys desenvolupà, amb altres
companys (Juan
Beneito Casanova, Vicente Ruiz Gutiérrez, Cesáreo
Quiñónez Garcia, etc.), una
intensa tasca de propaganda llibertària, tant en
castellà com en anglès,
concretada en diferents iniciatives (publicacions, xerrades,
conferències,
etc.), arreu d'Austràlia. També va ser membre del
Centre Democràtic Espanyol
(CDE) de Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia)
i en 1968 va ser un dels
fundadors de la seva subdelegació a Melbourne, distribuint
el seu òrgan d'expressió
El Demócrata, a la zona
nord de la
ciutat. Cap a finals de 1965, amb altres companys, participà
en les campanyes
contra la guerra del Vietnam i a començament de 1968 el
nucli llibertari
espanyol de Melbourne s'integrà en el grup
«Anarquistes contra la Guerra». Va
ser un dels fundadors a començament de la dècada
dels setanta de les editorials
anarquistes «Ravachol» i «Acracia
Publications». El febrer de 2016 el secretari
de l'Associació Internacional dels Treballadors/es (AIT)
visità Austràlia en
ocasió del trentè aniversari de la
Secció d'Austràlia de l'Anarcho Syndicalist
Federation (ASF, Federació Anarcosindicalista) i del
seixantè aniversari de
l'AIT a Austràlia, representada per la CNT espanyola i els
llibertaris búlgars
en l'exili, i el va visitar. Antonio Burgos Visedo va morir, centenari,
el 31
d'octubre de 2018 a l'Austin Hospital d'Heidelberg (Melbourne,
Victòria,
Austràlia) i, per desig seu, el seu cos va ser lliurar a la
investigació
científica. Antonio Burgos
Visedo (1918-2018)
Defuncions
Foto
antropomètrica d'Alfredo Bagaglino - Alfredo Bagaglino: El 13 de maig de 1936 mor a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista Alfredo Bagaglino. Havia nascut l'1 de març de 1868 a Torí (Piemont, Itàlia). Orfe, vivia a Mathi (Piemont, Itàlia). En 1904 va ser expulsat de França. El 20 de desembre de 1906 emigrà als Estats Units des del port de Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del vaixell Cedric. S'instal·là al comtat de LaSalle County (Illinois, EUA), on visqué amb sa companya, Domenica Cariglio, i sos fills. Partidari del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista en la línia de Luigi Galleani, estava subscrit al periòdic Cronaca Sovversiva. Mantingué una estreta correspondència amb anarquistes italians emigrats als EUA. Després de nombrosos anys d'activisme llibertari, especialment a les mines de carbó d'Spring Valley (Illinois, EUA) on treballava, el març de 1921 va ser deportat pel govern nord-americà, juntament amb Virgilio Foli, Cacsare Saccoro i J. Lorenzin, a Itàlia per mor del seu anarquisme. En 1926 va ser detingut, amb Giuseppe Russo i Vittorio Messerotti, pel règim feixista italià; jutjat, va ser condemnat a la deportació en colònia penitenciària, on romandrà alguns anys. En 1928 estava confinat a l'illa siciliana d'Ustica. ***
Francisco
Carrasco de la Rubia (1938) - Francisco
Carrasco de la Rubia: El 13 de maig de 1939 és
afusellat a Barcelona (Catalunya)
el periodista i cineasta anarcosindicalista Francisco Carrasco de la
Rubia. Havia
nascut el 20 d'octubre de 1905 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Fill d'una família
benestant del
barri de Triana, sos pares es deien Francisco Carrasco Garrido, jornaler, i Ana de la
Rubia Fernández.
Periodista afiliat a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona, va
entrar com a redactor de cinema en La
Vanguardia dos mesos abans de l'aixecament militar feixista
de juliol de
1936 i fou corresponsal de guerra al front d'Aragó per
aquest diari entre agost
i octubre d'aquell any, cobrint la «Columna
Durruti». El 7 d'agost de 1938,
organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes, va fer la
conferència
«Nuevos rumbos del cinema hispano» a l'Ateneu
Barcelonès, que tingué una segona
part el 9 de desembre d'aquell any a la Casa de Cultura de Barcelona.
Durant
els anys bèl·lics
col·laborà en nombroses publicacions (Cinegramas, La
Esquella de la
Torratxa, Mi Revista, Popular Film, Redención,
Solidaridad Obrera,
Umbral, etc.). Ocupà un
càrrec en la
Secció de Cinema en la Subsecretaria de Propaganda del
Govern de la II
República espanyola i va fer intervencions en
Ràdio Barcelona. Sembla, que
s'afilià a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Membre de l'anomenat «Grup
Cinemàtic», dirigí els curts metratges
documentals Ejército regular
(1937) i Campesinos
de ayer y de hoy (1938). En 1938 prologà el llibre
de Ignacio F. Iquino ¡Guá...,
guá...! El 25 de setembre de
1938 abandonà la crítica
cinematogràfica i les tasques propagandístiques i
s'incorporà a files. Amb el triomf franquista, el 15 de
febrer de 1939 va ser detingut
per agents del Servei d'Informació i Policia Militar; jutjat
en consell de
guerra el 13 d'abril amb altres 12 persones, va ser condemnat a mort
per les
seves relacions amb el moviment anarquista i les seves
cròniques i fotografies
del front de guerra. Francisco Carrasco de la Rubia, després
de ser obligat a
casar-se per l'Església amb la seva companya, amb qui acaba
va de tenir una
filla (Marta), va ser afusellat, juntament amb 15 persones
més, el 13 de maig
de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Fou
l'únic
redactor de La Vanguardia executat
pels feixistes. Son germà menor, el pintor José
Carrasco de la Rubia, va ser
afusellat pels feixistes l'1 d'octubre de 1936 a Sevilla. Francisco Carrasco de la Rubia (1905-1939) ***
Francisco Guzmán Zoilo - Francisco Guzmán Zoilo: El 13 de maig de 1939 és
afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francisco Guzmán Zoilo
–a vegades el segon llinatge citat Zollo.
Havia nascut cap el 1896 a Fiñana (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es
deien José Guzmán i Juana Zoilo. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), treballà a les mines de potassa de Súria (Bages, Catalunya) i
vivia al lloc anomenat El Fusteret d'aquesta població. En acabar la guerra va
ser capturat pels feixistes, jutjat en consell de guerra el 12 d'abril de 1939
i condemnat a mort per «patruller». Francisco Guzmán Zoilo va ser afusellat
l'13 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya),
juntament amb altres companys confederals (Andrés Fernández Moreno, José
González Atienza, Emilio Martínez Gil, Enrique Pérez Martínez i Sebastián Pérez
Martínez), i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la
ciutat. En 1941 el règim franquista li va instruir «expedient de
responsabilitats polítiques». ***
Domenico
Bedoni - Domenico Bedoni: El 13 de maig de 1963 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) l'anarquista Domenico Bedoni. Havia nascut el 20 d'octubre de 1883 a Sanguinetto (Vèneto, Itàlia). Son pare es deia Pietro Bedoni i desconeixem el nom de sa mare. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti s'acostà al pensament anarquista i s'implicà en el moviment antimilitarista sorgit per lluitar contra la Gran Guerra de Milà (Llombardia, Itàlia), ciutat on treballava d'obrer mecànic. Ben igual que altres «objectors de consciència» desertà i es refugià a Suïssa, on compartí exili amb Ugo Fedeli, Luigi Frigerio, Francesco Ghezzi, Bruno Misefari, Guiseppe Monanni, Guido Rusconi, Tomaso Serra, Giuseppe Spotti i altres anarquistes. A Zuric (Zuric, Suïssa) participà activament en el moviment antifeixista durant els anys vint i trenta i per aquestes activitats la policia el mantingué constantment vigilat. Entre 1933 i 1955 va estar inscrit en el registre policíac de fronteres. En 1944 sembla que es nacionalitzà suís. Entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 participà, amb Ugo Angelini i Domenico Ludovici, com a delegat dels grups suïssos, en el III Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). També representà, amb Ugo Angelini, Anna Bedoni i Giuseppe Bergamasco, els grups anarquistes italianes a Suïssa en el V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Domenico Bedoni va morir el 13 de maig de 1963 a Zuric (Zuric, Suïssa) i, en coherència amb el seu pensament ateu i materialista, va ser incinerat. Un grup anarquista suís portà el seu nom. ***
Ángel
Querol Fernández - Ángel Querol
Fernández: El
13 de maig de 1964 mor a Lió (Arpitània)
l'anarcosindicalista Ángel Querol Fernández.
Havia nascut el 3 de novembre de 1925 a La Talaudière
(Roine-Alps, Arpitània). Sos pares es deien Ángel
Querol
i Amalia Fernández. Fill
d'una família anarquista que
s'exilià durant la dictadura de Primo de Rivera, son pare
també va morir en
accident de treball en 1943. Vivia a Le Crêt,
a Saint-Priest-en-Jarez
(Roine-Alps, Arpitània), i milità en la
Federació Local de Sant-Etiève
(Arpitània) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en el grup
anarquista d'aquesta localitat de la Federació Anarquista
(FA). També fou
membre dels «Amics del Monde Libertaire», de
Solidaritat Internacional
Antifexista (SIA), del «Comité Espagne
Libre» i de la Unió Local de la CNT espanyola
en l'exili. Ángel Querol Fernández va morir
ofegat el 13 de maig de
1964 a Lió
(Arpitània) en un accident de treball produït
durant la reparació del pont
Galliéni del riu Roine; el cos, arrossegat pel corrent del
riu, va trobar-se gairebé
set mesos després, el 30 de novembre de 1964. El 8 de
desembre de 1964 va ser enterrat
al cementiri de Saint-Priest-en-Jarez
(Roine-Alps, Arpitània) en una manifestació a la
qual assistí un millar de
persones. Sa companya fou Juana Garrido. Ángel Querol Fernández (1925-1964) ***
Necrològica
de Germana Valverde apareguda en el periòdic
mexicà Tierra
y Libertad de juliol de 1969 - Germana
Valverde: El 13 de maig de 1969 mor a Mèxic
l'anarcosindicalista Germana
Valverde. Milità en la Comitè Regional del Centre
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i d'allà
embarcà cap a Mèxic on s'establí amb
son company José Arnaz, també confederal. ***
Necrològica
d'Heraclio Riaza Albertí publicada en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981 - Heraclio Riaza
Albertí: El 13 de maig
de 1981 mor a Montalban (La Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista
Heraclio Ciro Decio Riaza Albertí. Havia nascut el 17 de gener de 1908 a Calonge
(Baix
Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Juan Riaza Hernández, fuster, i Enriqueta
Albertí Margarit. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), en
1939, amb el triomf franquista, passà a França,
on patí els camps de
concentració. Heraclio Riaza Albertí va morir el 13 de maig
de 1981 a l'Hospital de Montalban (La Guiena, Occitània)
arran d'una
operació de pròstata i
fou incinerat al cementiri de Còrnabarriu (Llenguadoc,
Occitània). ***
José
Lanuza Bonilla (1933) - José Lanuza
Bonilla: El 13 de maig de 1997 mor a París
(França) el metge llibertari José
Lanuza Bonilla –el certificat de defunció cita com a segon llinatge Ramón. Havia nascut el 17 de novembre de 1915 a Altea (Marina
Baixa, País
Valencià). Sos pares es deien José Lanuza i Josefa Bonilla. Estudiava
medicina a la Universitat de València (València,
País Valencià) quan esclatà la
guerra civil. En aquesta època ja militava en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Poc després va ser nomenat director de
l'Hospital de Sang de
València, establert en les dependències del
Control Sanitari, organisme creat
per la CNT. Posteriorment substituí el metge confederal
Emilio Navarro Beltrán
en la direcció de l'Hospital Provincial de
València, però en 1937 dimití del
càrrec i es dedicà a l'exercici de la medicina.
El setembre de 1937 tenia la
graduació de tinent mèdic provisional i el
desembre d'aquell any estava
destinat als Equips Quirúrgics del III Cos de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
pogué arribar a Algèria
i va ser internat al camp de concentració de Boufarik
(Blida, Algèria) i
després al de Colomb-Béchar, actual
Béchar (Béchar, Algèria).
Després de
fugir-ne i de ser novament capturat en diferents ocasions,
s'integrà en la
Resistència en el marc de la preparació del
desembarcament aliat al nord
d'Àfrica. Després de la II Guerra Mundial
s'establí a França i milità en
Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. En els anys setanta
formà part de
l'Agrupació Confederal de París, que seguia la
tendència del grup editor de Frente
Libertario. En els anys noranta
col·laborà en la revista alacantina Siembra. Sa companya fou Asunción García. José Lanuza Bonilla
va morir el 13 de maig de 1997 a l'Hôtel-Dieu del IV Districte de París
(França). ***
Juan
Rueda Ortiz - Juan Rueda
Ortiz: El 13 de maig de 1999 mor a Cuernavaca (Morelos,
Mèxic) el mestre,
professor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Juan
Rueda
Ortiz. Havia nascut el 13 de maig de 1911 a Màlaga
(Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Rueda Jaime, jornaler i destacat militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), i Josefa Ortiz Campoy. Estudià magisteri a l'Escola Normal de
València (País Valencià), es
llicencià en Filosofia i Lletres a Granada (Andalusia,
Espanya) i es doctorà a
Madrid (Espanya). Cap el 1931 es va establí a Mislata (Horta
Oest, País
Valencià), on amb son pare va fer mítings. En
aquest any també participà força
en l'Ateneu Llibertari de Mislata, fou mestre de l'Escola Sindical de
Petrer
(Vinalopó Mitjà, País
Valencià) i col·laborà en Solidaridad Obrera de Barcelona, que
sembla dirigí un temps. En
1932 va fer un míting a València. En 1935
publicà Abisinia, preludio de una
nueva hecatombe mundial i en aquesta
època dirigí l'escola per als ferroviaris
d'Algeciras (Cadis, Andalusia,
Espanya). En el Congrés de la CNT de maig de 1936
s'enfrontà amb son pare i per
aquestes dates va fer un míting al cinema Ideal
d'Alaquàs (Horta Oest, País
Valencià), amb Vicent Torralba i altres. Durant la
Revolució espanyola fou
membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT. En 1937 va
fer un míting a
Castelló (Plana Alta, País Valencià) i
col·laborà en la revista valenciana Argos. L'octubre de 1937
representà el
Comitè Peninsular de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en
un acte de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) a Alacant
(Alacantí, País Valencià).
El 17 de setembre de 1938 va ser nomenat vocal de
representació obrera en el
Consell de Treball del Ministeri de Treball i Assistència
Social del Govern de
la II República espanyola. En 1938 representà el
Comitè Nacional de la CNT en
el Comitè Nacional d'Ajuda a Espanya i en 1939 fou membre
del Consell General
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en nom de la FIJL.
També en 1938 fou
delegat oficial en la Conferència Internacional per la Pau,
que se celebrà a
París (França), i publicà, amb
Francisco Direitiño i altres, l'informe CNT.
Cómo se enfrentó al fascismo en toda
España, sobre els esdeveniments de juliol de 1936
a Melilla del qual va ser
testimoni. Amb el triomf franquista passà a
França i el 3 de març de 1939
arribà a Nuevo Laredo (Tamaulipas, Mèxic). A
Mèxic exercí un càrrec de
diplomàtic
especial de la Presidència de la II República
espanyola en l'exili. Posteriorment
treballà com a mestre i el 15 d'octubre de 1940 es
nacionalitzà mexicà.
Participà activament en les activitats de la Casa Regional
Valenciana i
col·laborà en el seu butlletí mensual.
Entre 1966 i 1969 dirigí al país asteca
el Boletín de la
Agrupación de Militantes
de la CNT en México, que va fer costat les tesis cincpuntistes i en el qual va
col·laborar molt. En aquesta època,
per la seva dissidència, va ser expulsat de la CNT. A
Cuernavaca fou membre de
diferents institucions acadèmiques, com ara
l'Acadèmia de Lletres, la Societat
Mexicana de Geografia i Estadística –de la qual
fou professor del «Portafolio
Académico» i vicepresident– o l'Institut
Mexicà de Ciències i Humanitats –de la
qual fou membre fundador i president vitalici. A Mèxic fou
redactor del diari El Universal i
dirigí el periòdic Regeneración
i les revistes Época i Vértice, entre d'altres.
També ocupà el càrrec de primer
vicepresident
i president de la Federació Iberoamericana d'Associacions de
Periodistes, presidí
l'Associació d'Escriptors i Artistes Espanyols a
Mèxic i dirigí l'Associació
Mexicana de Periodisme Científic, a més de membre
acadèmic i directiu de la
Legió d'Honor Nacional mexicana i rector de l'Institut
Benito Juárez de Mèxic.
Obtingué el títol de Doctor Honoris Causa en
Filosofia per la Universitat
«Alexander von Humboldt» i fou membre destacat del
«Club de Leones». En 1998 es
creà l'Acadèmia de Lletres «Juan Rueda
Ortiz». Trobem articles seus en diferents
publicacions, com ara Comunidad
Ibérica,
Fragua Social, Liberación
de Alicante, Mi
Revista, Nosotros, Senyera, Solidaridad
Obrera, etc. És autor dels llibres Panamá.
Cintura del continente americano (1982), Búcaro
de sueños (1983), Los
factores del cambio (1983), Tres
ensayos. La elocuencia y su filosofía,
la conciencia y sus atributos, la memoria social (1984), Raíces sobre la tierra. Poema
(1989), 50 años
después. Poemario, la epopeya republicana
española (1990), Dinámica
de la
cultura (1990), El leonismo en
México. Una historia con 60 años de
existència (1995), Glosario,
La rama rota, etc.
Juan Rueda Ortiz va morir el 13 de maig de 1999, dia del seu
aniversari, a
Cuernavaca (Morelos, Mèxic). Pòstumament, en
2002, va ser publicat el seu
assaig Frente al tercer milenio.
Documentació orgànica seva es troba dipositada a
l'International Institute of
Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Ivan
Ivanov durant els actes del 50è aniversari del CIRA
(Lausana, setembre de 2007). Fotografia de Pierre Sommermeyer - Ivan Ivanov: El 13 de maig de 2009 mor a Yverdon-les-Bains (Vaud, Suïssa) el metge anarquista Ivan Ivanov, també conegut com Jean Dobriat. Havia nascut en 1926 a Bulgària. Durant els anys cinquanta prengué part en la creació del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) a Ginebra. Entre 1956 i 1959 publicà la revista Trevoga (Alarma) i divulgarà en francès i en búlgar diversos textos poc coneguts de Mikhail Bakunin. Instal·lat a Sainte-Croix (Vaud, Suïssa), en 1976 publicà el llibre La Confédération et le «parti» Marx i edità en búlgar Balkanska Duma (Paraula Balcànica), periòdic llibertari revolucionari òrgan de la Federació Anarquista Búlgara. Entre 1979 i 1983 edità en francès Orient-Occident. Périodique d'informations fédéraliste-humaniste. Després de la caiguda dels règims comunistes, encara que afectat per una malaltia greu, marxà a Bulgària per integrar-se en el renaixent moviment anarquista búlgar. El setembre de 2007 participà en el cinquantè aniversari de la creació del CIRA a Lausana i el 20 de juliol de 2008 n'assistí a l'assemblea general. ***
Salvador
Gurucharri (esquerra) i Antoni Téllez Solà durant
l'Exposició Internacional de l'Anarquisme (Barcelona,
octubre de
1993) - Salvador
Gurucharri Ochoa: El 13 de maig de 2014 mor a Girona
(Gironès, Catalunya)
l'anarquista, resistent antifranquista i historiador del moviment
llibertari
Salvador Gurucharri Ochoa, conegut com Salva
i que va fer servir diversos pseudònims (El
Inglés, Johnny,
Alfredo Ochoa, Marcos
Dineiro, etc.). Havia nascut el 28 de novembre de 1936 a
Barcelona
(Catalunya), en plena guerra civil, durant un bombardeig de
l'aviació italiana.
Fill dels militants llibertaris Félix Gurucharri Mendivill i
Josefina Ochoa,
passà la seva primera infància a Falces
(Navarra), d'on era son pare. En 1947
marxà amb sa mare i amb son germà Bernardo, que
també serà militant llibertari,
a Londres (Anglaterra), on son pare s'havia refugiat durant la II
Guerra
Mundial. En 1956 entrà a formar part de la secció
local londinenca de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili i de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL). Al costat de destacats
militants llibertaris (Suceso
Portales Casamar, Joaquín Delso de Miguel, Acracio Ruiz
Gutiérrez, Agustín Roa
Ventura, etc.), adquirí una sòlida
formació política. En 1958 participà,
amb Acracio
Ruiz i Agustín Roa, en el comitè contra la
deportació i pel reconeixement de
l'estatut de refugiat polític del mariner Joaquín
Pérez Sellés. Després d'haver
participat activament en el procés de
reunificació confederal, engegat arran
del Congrés de Llemotges (Llemosí,
Occitània) de setembre de 1961, i de fer
costat la creació de l'organització clandestina
secreta de lluita
antifranquista Defensa Interior (DI), s'instal·là
a França. Va ser nomenat
secretari de la FIJL en la Comissió de Defensa del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE) i en aquests anys participà en la campanya d'atemptats
i d'accions
portades a terme contra els interessos de l'Estat franquista a la
Península i a
diversos països europeus. Molt lligat a Luís
Andrés Edo i a Octavio Alberola
Suriñach, l'11 de setembre de 1963 va ser detingut a
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), juntament amb altres 20 companys d'arreu
França, durant una
gran agafada orquestrada per les autoritats franceses contra la FIJL
arran de
l'execució a Espanya dels joves llibertaris
Joaquín Delgado Martínez i
Francisco Granado Gata, i va ser internat alguns mesos a la
presó parisenca de
Fresnes, juntament amb altres companys, com ara Antonio Ros Moreno,
Vicente
Martí Verdú i Agustín
Sánchez Fuster. Després del seu alliberament el
febrer de
1964 i de la prohibició a França de la FIJL, en
1965 s'instal·là, amb Antonio Ros
Moreno, a Brussel·les (Bèlgica) per organitzar-hi
la Delegació Exterior de la
FIJL, la qual jugà un paper molt important en la campanya
que es desencadenà
contra els interessos franquistes, especialment la protagonitzada, fins
el
1968, pel «Grupo Primero de Mayo», del qual va ser
tresorer. Durant els anys
setanta es mantingué refugiat a Bèlgica, on fou
gerent d'una llibreria i entre
1971 i 1975 participà amb el grup directiu de l'editorial
parisenca La Hormiga.
Després de la mort del dictador Francisco Franco,
s'instal·là a Barcelona, on
milità en la CNT. Amb sa companya obrí la
llibreria Los Artales, que esdevingué
punt de tertúlies llibertàries, i
també tingué una parada als encants
dominicals de llibres del mercat de Sant Antoni de Barcelona. Arran
dels
conflictes interns confederal, s'adherí al sector
«desfederat» de la CNT de
Barcelona i entre 1996 i 1999 dirigí el seu òrgan
d'expressió Solidaridad Obrera.
Fou un dels
promotors de la llibreria llibertària La Rosa de Foc i era
habitual a les seves
tertúlies dels dissabtes. En 2004 publicà el
llibre Bibliografía del anarquismo
español (1869-1975). Anotaciones para una
bibliografía razonada i en 2009 el seu testimoni
va ser recollit en el
documental de Valentí Figueres Vivir
de
pie. Las guerras de Cipriano Mera. En 2011, amb
Tomás Ibáñez Gracia,
publicà
Insurgencia libertaria. Las Juventudes
Libertarias en la lucha contra el franquismo, obra que va ser
traduïda al
francès l'any següent. Trobem articles seus en
diferents publicacions
llibertàries, com ara Boletín
FELLA, Debate Libertario,
Polémica i Solidaridad
Obrera,
entre d'altres. Salvador Gurucharri Ochoa va morir sobtadament el 13 de
maig de
2014 al seu domicili de Girona (Gironès, Catalunya),
població on residia des de
feia un temps, i va ser incinerat al tanatori gironès. Salvador
Gurucharri Ochoa (1936-2014) ---
|
![[12/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[12/05]") |
|
![[14/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[14/05]") |
|
|
| Actualització: 17-01-23 |