|
---
Anarcoefemèrides del 14 de maig Esdeveniments
Lector de tabaqueria cubà - Prohibició de la
lectura de tabaqueria: El 14 de maig de 1866 a
través d'un decret de la
Capitania General de Cuba, aleshores colònia espanyola, es
prohibeix a tota
l'illa la lectura col·lectiva als tallers de tabaqueria. El
costum de l'ús de lectors
de tabaqueria es va fer habitual a molts de tallers i tingué
un paper essencial
en el desenvolupament de la consciència
proletària. Cada operari contribuïa amb
una quota perquè el lector pogués rescabalar-se
del jornal que deixava de
cobrar durant el temps que emprava en la lectura. La força
d'aquesta activitat
va ser reconeguda i temuda pel alguns empresaris, que desencadenaren en
la seva
contra una campanya ferotge. S'adduïa que, a causa d'aquestes
lectures
públiques, les reunions d'artesans es convertien en cercles
polítics i que dels
periòdics es passava a llibres sediciosos que alteraven la
moral i l'ordre
públic. Amb el decret quedava prohibit «distreure
els operaris de les
tabaqueries amb tota classe de lectura de llibres i
periòdics i de discussions
estranyes a la feina» i es recomanava la constant
vigilància per a impedir
aquestes activitats. Nombrosos propagandistes revolucionaris, sobretot
anarquistes –entre els quals destaca Luisa
Capetillo– i
independentistes, van
fer de lectors i, malgrat les prohibicions, la lectura
continuà no només a tota
Cuba sinó també a les tabaqueries nord-americanes
de Cayo Hueso, Nova York i
Tampa. La lectura pública serví com a
excel·lent vehicle per a la propaganda
revolucionària que culminà amb la
independència de Cuba i, sobretot, contribuí
de manera eficaç a la propagació de la cultura
entre les classes treballadores.
En 1902 amb la instauració de la República de
Cuba, aquesta activitat,
qualificada per José Martí com a
«tribuna avançada de la llibertat»,
continuà
com a catalitzador en el moviment obrer. Els obrers tabaquers, el
sector
proletari més destacat de la lluita social, la utilitzaven
per donar a conèixer
els abusos contra la classe obrera, difondre coneixements, preparar
l'organització sindical i fer costat les vagues. ***
Fàbriques, Universitats, Unió - París (14-05-68): El 14 de maig de 1968, a les 7.35, el general De Gaulle parteix de París (França) cap a Romania en visita oficial; aquest dies la cúpula de l'Estat aprecia molt la política exterior i el General no ha volgut ajornar aquest viatge a un país de l'Est, les vel·leïtats independentistes pel que fa Moscou del qual beneficien la seva política contra els «blocs». Ceaucescu, amb qui va a congratular-se el cap de l'Estat francès, estava aleshores en els començaments de la seva sagnant carrera de dictador. A les 9 hores, a la fàbrica Sud-Aviation, de Bouguenais, a prop de Nantes, els obrers, que reclamen des de fa algunes setmanes un augment salarial de 35 cèntims pler compensar una disminució de la durada de la feina, voten aquest matí fer vaga sense previ avís, és a dir, una vaga il·legal, «salvatge». Durant tot lo dia continuaran les discussions amb la direcció pels 35 cèntims. Com a últim recurs, a la tarda, els dos mil obrers decideixen ocupar la seva fàbrica i segresten el director i els administratius d'aquesta empresa nacionalitzada dins despatxos les portes dels quals solden. A París la Sorbona, declarada «Comuna Lliure», resta oberta als treballadors; és un símbol important. Manifestacions estudiantils i de grups dels comitès d'acció parteixen cap a les fàbriques cridant la consigna: «UUU. Usines, Universités, Union» (Fàbriques, Universitats, Unió). Nombroses vagues esclaten arreu de l'Estat.
Naixements
Portada del llibre Common-sense country (1895) de Louisa Bevington - Louisa Bevington: El 14 de maig de 1845 neix a Saint John's Hill (Battersea, Surrey, Anglaterra) –actualment pertany a Londres (Anglaterra)– la poetessa, periodista i assagista darwinista i anarquista Louisa Sarah Bevington, també coneguda amb el llinatge Guggenberger del seu marit. Nascuda en una família de quàquers benestant, sa mare es deia Louisa De Horne i son pare Alexander Bevington, un avantpassat del qual havia estat tancat de jove a la presó de Nottingham amb George Fox, fundador de la Societat Religiosa d'Amics. Era la primogènita de vuit infants, set dels quals nines. Atreta per la ciència, la música, la metafísica i la poesia, des de la infància va escriure poemes, alguns dels quals es publicaren en la publicació quàquera Friends' Quaterly Examiner. Molt influenciada, com George Eliot i Constance Naden, pel filòsof i sociòleg Herbert Spencer, especialment per la seva teoria sobre l'evolució de l'univers i del món, establí una relació intel·lectual amb ell i aquest la introduí en els cercles científics i literaris. En 1876, sota el pseudònim Arbor Leigh –recordant l'epònima heroïna Aurora Leigh d'Elizabeth Barret Browning–, publicà en edició privada el seu primer llibre de poemes –Herbert Spencer estampà quatre d'aquests poemes en la revista nord-americana Popular Science Monthly sota el títol «Teachings of a day». A aquest llibre li seguirien Key-Notes (1879) –recull de tota la seva poètica fins aleshores– i Poems. Lyrics and sonnets (1882). Va escriure i impartí conferències sobre el racionalisme, la religió, la propietat i la filosofia determinista i el darwinisme social –va ser qualificada com «la poetessa de la ciència de l'evolució» i el mateix Charles Darwin havia llegit Keynotes, després de confessar que no havia obert cap llibre de poesia des de feia 15 anys–, i publicà nombrosos articles qüestionant el cristianisme. En 1879 publicà l'article «Modern atheism and Mr Mallock» en la revista Nineteenth Century, que fou força comentat. En aquest mateix any col·laborà amb textos sobre determinisme en la revista Mind. The psychological quarterly. En 1881, a instàncies de Herbert Spencer, publicà un article defensant la moral evolucionista («The moral colour of rationalism») en The Fortnightly Review. En 1883 marxà a Alemanya on es casà amb l'artista pintor muniquès Ignatz Felix Guggenberger. En 1890, després del fracàs del seu matrimoni, retornà a Londres on començà a freqüentar els cercles anarquistes, gràcies a la seva amistat amb Charlotte Wilson, fundadora en 1886 del periòdic llibertari Freedom, i entrà a formar part del cercle de Piotr Kropotkin. En aquesta època signà els seus escrits poètics i assagístics amb el seu nom de fadrina i va fer conferències a l'Autonomie Club londinenc. Les seves dèries de portar els cabells curts, la falda minsa i botes d'home donà que parlar a les dames victorianes de l'època. En 1891 la Ethical Society l'encarregà el capítol sobre l'evolució per a l'edició ampliada del llibre Religious systems of the World i aquest mateix any publicà el Dame nature's dumb sermon. Oposada a la «propaganda pel fet», col·laborà en el periòdic anarcocomunista londinenc Liberty. A journal of anarchist communism, fundat el gener de 1894 pel sastre James Tochatti, i on publicà nombrosos poemes, faules morals, articles i assaigs. També col·laborà en els periòdics The Torch of Anarchy –publicat per les nebodes, Helen i Olivia, de l'artista Dante Gabriel Rossetti– i Commonwealth. Amiga de Louise Michel, traduí a l'anglès el seu assaig sobre la Comuna de París. En 1894 publicà amb William Morris el llibre The why I ams, ella amb «Why I am a expropriationist» i ell amb «Why I am a communist». Amb Tochatti intentà organitzar una Aliança Comunista Anarquista per a la qual redactà An anarchist manifesto que va ser distribuït l'1 de maig de 1895, però sense ressò. Aquest mateix any publicà la col·lecció de poemes Liberty lyrics, l'assaig Common-sense country i el fullet Chiefly a dialogue. Concerning some difficulties of a dunce. Malalta d'insuficiència cardíaca, Louisa Bevington va morir el 28 de novembre de 1895 a la seva casa del carrer Lechmere de Willesden (Middlesex, Anglaterra) –actualment Londres (Anglaterra)–, després de patir sis mesos d'hidropesia i quatre anys d'una malaltia crònica al mitral del cor. El seu funeral laic del 3 de desembre al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Middlesex, Anglaterra) comptà amb la presència de Piotr Kropotkin, James Tochatti i les germanes Rossetti, entre molts altres companys. Pòstumament, en 1896, Tochatti publicà el seu fullet Anarchism and violence. ***
Foto
policíaca d'Attilia Pizzorno
- Attilia
Pizzorno: El 14 de maig de 1885 neix a Torí
(Piemont, Itàlia) l'apotecària i
militant anarquista Attilia Pizzorno. Sos pares es deien Giuseppe
Pizzorno i
Erichetta Marchisio. El gener de 1906 va ser detinguda durant una
manifestació
«Pro Rússia», jutjada i condemnada per
violència i ultratges a un comissari de
policia. El maig d'aquell any s'instal·là a
Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia),
al costat de l'anarquista Domenico Zavattero, de qui sembla va ser
amant,
col·laborant en el periòdic llibertari L'Aurora.
Quan encara era estudiant universitària de
Farmàcia i d'auxiliar de clínica, el
juny de 1906, va ser denunciada per un delicte contra la llibertat de
culte
durant la celebració del Corpus Christi en una
església de Ravenna. Aquell
mateix any esdevingué companya de vida i de lluita d'Omero
Giovanni Tommaso
Maria Gavilli, músic invident i militant molt destacat del
moviment anarquista.
El desembre de 1907 es traslladà amb Gavilli a
Sampierdarena, un dels barris
més populars de Gènova (Ligúria,
Itàlia). El 16 d'octubre de 1911 va ser
detinguda per arriar un cop de puny a la cara d'un funcionari de
policia que
havia interromput una conferència del seu company. Entre
l'abril de 1913 i el
juny de 1914 formà part, amb altres companys (Luigi Laguzzi,
Giovanni Rolando,
Giovanni Zunino, etc.), del grup editor del periòdic
anarcoindividualista i
antiorganitzador Gli Scamiciati,
que
dirigí son company a Novi Ligure (Piemont,
Itàlia). Aquest mateix grup publicà
el 29 de març de 1913 també a Novi Ligure un
únic número del periòdic Lo Scamiciato. Amb Gavilli, amb qui mai
no es va casar, tingué quatre infants –un dels
quals, Amino Pizzorno (Attilio),
esdevingué un destacat
militant i polític comunista. Després de la mort
de Giovanni Gavilli,
sobrevinguda el 12 de desembre de 1918, Attilia Pizzorno
col·laborà en la
represa de la publicació de Gli
Scamiciati, que va publicar 14 números entre
març de 1920 i novembre de
1921 a Multedo (Pegli, Ligúria, Itàlia). Entre
1919 i 1921 s'abocà en l'ajuda –prestant
assistència i ajuda econòmica, proveint de
documentació falsa, facilitant
l'embarcament, etc.– dels companys que buscaven expatriar-se,
això amb el
suport del capità Giuseppe Giulietti, sindicalista de la
Federazine Italiana
dei Lavoratori del Mare (FILM, Federació Italiana dels
Obrers del Mar), organització
per a la qual ella treballava de secretària administrativa
–també feia tasques d'oficina
a la «Cooperativa Garibaldi» que regentava
Giulietti. El desembre de 1926 va
ser detinguda, juntament amb Giovanni Rolando, exdirector de Gli Scamiciati, i va ser condemnada per
«activitats anarquistes» i per ser
«políticament perillosa per a l'ordre
nacional» a dos anys de vigilància especial. En
1928 va ser denunciada per la
policia perquè rebia publicacions anarquistes de
l'estranger. El 23 de novembre
de 1932 la Prefectura de Policia, segurament amb la intenció
d'impedir una
represa de l'activitat anarquista a la conca genovesa de Valpolcevera,
la
detingué, juntament amb altres companys (Silvio Battistini,
els germans Giacomo
i Giovanni Gaggero, i Giovanni Rolando), per ser la cap del grup
«Alleanza
Anarchica» (Aliança Anarquista) i per ser
corresponsal del periòdic anarquista Il
Grido della Folla de Milà
(Llombardia, Itàlia). Sempre sota vigilància,
fins al 1938 va figurar en el
registre de «persones a detenir en determinades
circumstàncies» i patí nombroses
detencions i escorcolls. Attilia Pizzorno va morir el 26 d'agost de
1944 a
Gènova (Ligúria, Itàlia). ***
Carta
enviada per Roger Fourcade publicada en el diari parisenc La Matin del 16
d'abril de 1914 - Roger Fourcade: El
14 de maig de 1892
neix a França l'anarcoindividualista Germain-Roger Fourcade.
Es guanyava la
vida com a calderer en coure. Entre el gener i el febrer de 1913 fou
gerent del
setmanari anarquista individualista parisenc L'Anarchie,
en substitució de la vídua Abrial. Va ser
demandat per
un article sobre els jurats del procés seguit contra la
«Banda Bonnot», titulat
«Aux douze fantoches», que havia signat A.
Géladan (André Lorulot); l'article
incriminat donava els noms, dades
personals i adreces dels jurats. Jutjat per aquest motiu el 19 de
febrer de
1913, va ser condemnat, com a gerent del periòdic L'Anarchie, on s'havia publicat l'article
el 6 de febrer de 1913, a
cinc anys de presó i a 1.000 francs de multa per
«provocació a l'assassinat». En
la gerència de L'Anarchie
va ser
substituït per Louis Jean i en la redacció per
René Hemme. El 24 de febrer de
1913 quatre presos polítics anarquistes (Robert Lafon,
conegut com Lanoff; Louis Lecoin;
Pierre Ruff; i André
Parmeland), tancats a la presó parisenca de La
Santé, redactaren una carta en
el seu suport que dirigiren al president del Consell de Ministres
francès. El
28 d'octubre de 1913 la pena va ser reduïda en
l'apel·lació pel IX Tribunal
Correccional de París (França) a dos anys de
presó i a 1.000 francs de multa.
El 23 de febrer de 1914, amb altres companys anarquistes
(André Mournaud, Edouard
Boudot, André Parmeland i Louis Lecoin) tancats a la
presó de Clairvaux
(Xampanya-Ardenes, França), envià una carta al
director del diari parisenc La Lanterne
on denunciava la violació de
la seva correspondència per part de les autoritats
penitenciàries. En les
eleccions legislatives d'abril de 1914, quan era a la presó
i en plena campanya
de denúncia sobre la situació dels detinguts
polítics, va ser «candidat de la
llibertat» per a Sceaux (Illa de França,
França); altres «candidats de la
llibertat» van ser Pierre Ruff, André Mournaud,
Edouard Boudot i Louis Lecoin.
El 14 d'abril de 1914 dirigí una carta des de la
presó de La Sante a la
redacció del periòdic parisenc Le
Matin,
que havia qüestionat el seu antiparlamentarisme, on es
ratificava en el seu
pensament anarcoindividualista. Entre 1926 i 1928 fou gerent del
periòdic
anarcosindicalista Le Combat Syndicaliste,
òrgan de la Confederació General del Treball
Sindicalista Revolucionària
(CGTSR), i entre 1935 i 1936 col·laborà en La
Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Marcelino Sanz Mateo - Marcelino Sanz Mateo: El 14 de maig de 1894 neix a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Sanz Mateo. Sos pares, pagesos aragonesos, es deien Juan Sanz Ballester i Valera Mateo Bielsa. De ben petit es dedicà a les tasques del camp, però aprengué les lletres i l'aritmètica al convent de frares del poble. En 1918 es casà amb Benigna Formento Espallargas, amb qui tindrà tres filles (María, Juana i Alicia) i cinc fills (Sebastián, Valero, Anastasio, Lauro i Daniel). El 14 d'abril de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), interessant-se pe les idees col·lectivistes. Després de la victòria del Front Popular, el 15 d'agost de 1936 l'Ajuntament d'Alcorisa el nomena delegat d'Agricultura. Durant la guerra obrí ca seva als soldats republicans i als combatents de les Brigades Internacionals que arribaven per reprendre forces dels combats al front d'Aragó. Fugint de la tropes franquistes sa família marxà cap a Catalunya i l'abril de 1938, després d'una caminada de més de 200 quilòmetres amb carro, arribà a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) i s'instal·là a la cooperativa agrària cenetista «La Peregrina», que tenia bones relacions amb la cooperativa d'Alcorisa. Quan els exèrcits feixistes creuaren l'Ebre, tornà a carregà el carro i, amb una caravana formada per les famílies de «La Peregrina», fugí cap a França. Després de més de 200 quilòmetres de retencions, arribà a La Jonquera i creuà la frontera el 9 de febrer de 1939. Concentrats els exiliats a El Voló (Rosselló, Catalunya Nord), els militars francesos, ajudats per soldats senegalesos, separaren a la força els homes de les dones i els infants. Marcelino fou tancat al camp de concentració d'Argelers i la resta de sa família va ser allotjada en un hotel de Mézin (Aquitània, Occitània) requisat. Entre el 13 de març de 1939 i l'1 de juny de 1940 Marcelino va escriure 72 cartes a sa família i que van ser publicades l'agost de 2006 pel seu net Norberto Artal Sanz sota el títol Francia no nos llamó. Cartas de un campesino aragonés a su familia en la tormenta de la guerra y del exilio (1939-1940). Després ingressà en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i quan les tropes nazis ocuparen França ingressà en l'Exèrcit francès. Detingut pels ocupants, després de passar pels camps de Parpaillon, a La Condamine, i de Gorze, fou deportat a Alemanya. Marcelino Sanz Mateo va morir el 19 de juliol de 1941 al camp de concentració de Gusen, a prop de Mauthausen (Mühlviertel, Àustria). Marcelino Sanz Mateo (1894- 1941) ***
D'esquerra
a dreta: Raffaele Puddu, Mameli Steverino i Paolo Puddu. Foto
realitzada per Tomaso Serra a Mont-Saint-Martin (Xampanya-Ardenes,
França) - Paolo Puddu: El 14 de maig de 1898 neix a Gairo Nuovo (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i lluitador antifeixista Paolo Puddu. Sos pares es deien Daniele Puddu i Maria Rosa Mameli. Fill d'una família nombrosa llibertària, quan tenia 11 anys començà a treballar de soldador i de serraller. En 1914 emigrà a França i dos anys després retornà a Itàlia. En 1921 tornà a sortir i retornà en 1926. Es casà amb Silvia Gavarria i amb sa companya passà a França i s'instal·là a Lo Canet (Provença, Occitània). Milità en el moviment anarquista, ben igual que sos germans petits Enrico i Angelo. El 17 d'octubre de 1927 se li va decretar l'expulsió, però restà al país. Detingut, el 25 de setembre de 1929 va ser condemnat a Niça (País Niçard, Occitània) a 15 de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». Va ser nomenat secretari de la secció de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Lo Canet i per les seves activitats antifeixistes en 1930 va ser expulsat, reunint-se amb sa mare a Bèlgica. En 1932 visqué a Namur (Namur, Valònia) i a Tournai (Hainaut, Valònia), on treballà de gelater i de venedor de llibres per a l'anarquista Eugenio Mastini. En 1935, amb son cossí Tomaso Serra, desplegà una important campanya propagandística anarquista. Durant la segona meitat de 1936 va ser vigilat per la policia ja que s'ocupava del subministrament clandestí d'armes per als milicians del moviment llibertari espanyol en lluita contra el franquisme, eludint les prohibicions del «pacte de no intervenció». En aquesta mateixa època, sos dos germans lluitaren a Espanya contra els aixecats feixistes. Enrico fou assessor de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a València (País Valencià); va ser detingut pels estalinistes i reclòs al camp de concentració d'Alzira fins el 1939 que pogué passar a França i acabà tancat als camps de concentració d'Argelers i de Vernet. Angelo s'enrolà en la «Columna de Ferro», va ser ferit a Terol (Aragó, Espanya) i hospitalitzat a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya), mentre els feixistes italians el van incloure entre els «terroristes subversius». Paolo Puddu va ser estretament vigilat per les autoritats franceses per la seva militància anarquista i per les seves relacions amb el «Comitè Pro Espanya» de París i fitxat el 5 d'agost de 1938. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista a Tournai. A començament de 1940 viatjà sovint a Brussel·les (Bèlgica) per reunir-se amb els anarquistes Mario Mantovani i Vittorio Cantarelli, fins que va ser detingut pels nazis a Tournai i portat al pas de Brennero, on va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes el 17 de juny de 1941. Portat a Nuoro, el 2 d'agost de 1941 va ser condemnat a la deportació per cinc anys i enviat una setmana després a l'illa de Ventotene. Son germà Enrico també hi va ser deportat a la mateixa colònia penitenciària i el 25 de juliol de 1943 ambdós van ser traslladats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on van ser alliberats el 8 de setembre d'aquell any per les tropes aliades. Pel que fa Angelo, després d'haver deixat València l'abril de 1939, va ser internat al camp de concentració d'Orà (Algèria) i posteriorment combaté els nazifeixistes a l'Àfrica septentrional enquadrat en l'exèrcit francès del general Charles de Gaulle, participant en 1943 en el desembarcament aliat de Salern (Campània, Itàlia). Es desconeix la data de defunció dels tres germans. ***
Necrològica
de Pedro Mur Carpi apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de maig de 1986 - Pedro Mur Carpi:
El 14 de maig de 1901 neix a Sarinyena (Osca, Aragó,
Espanya)
l'anarcosindicalista Pedro Mur Carpi. Sos pares es deien
José Mur i Vicenta
Carpi. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya).
Treballà de paleta i s'afilià
al Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT).
Posteriorment treballà a la Secció de Neteja i de
Regatge del carrer de Ribes
de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936
participà en les
lluites de carrer. Després combaté com a
milicià a la «Columna Ortiz» i amb la
militarització de les milícies en
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. Va ser greument ferit al cap, fet pel qual va perdre una
part de la
vista i s'hagué de reconstruir amb metall una part del
crani. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França. Durant
l'Ocupació va ser un dels fundadors
de la Federació Local de Bordeus (Aquitània,
Occitània) de la CNT. S'instal·là
a Vilanava d'Ornon (Aquitània, Occitània).
Malalt, Pedro Mur Carpi va morir el
13 d'abril de 1986 a l'Hospital Saint-André de Bordeus
(Aquitània, Occitània). ***
Foto
d'Albert Daunay durant el seu judici per homicidi publicada en el
periòdic parisenc Le Matin del 20
d'abril de 1929 - Albert Daunay: El 14 de maig –algunes fonts citen erròniament el 14 d'abril– de 1903 neix a La Bazoge (País del Loira, França) l'anarquista i antimilitarista Albert Daniel Daunay. Sos pares es deien Alphonse Daunay, sastre, i Albertine Theurier. Objector de consciència, es guanyava la vida fent d'ajustador electricista i mecànic. El 13 de novembre de 1928, durant una baralla al bulevard de Montparnasse de París (França) amb el boxejador Albert Guédon, antic macarró de Germaine Louise Felicia Renouf –prostituta que Daunay havia tret del carrer i havia convertit en sa companya des de feia tres anys–, aquest últim resultà mort d'una punyalada; jutjat el 19 d'abril de 1929, va ser absolt pel jurat de l'Audiència del Sena en considerar que havia actuat en legítima defensa. El 13 de desembre de 1930 es casà al XIV Districte de París amb Germaine Renouf, que aleshores treballava de telegrafista. En aquesta època vivia al número 140 del carrer Vercingétorix de París. El 13 de novembre de 1933, amb l'anarquista Gérard Bernard Leretour i el suport del militant llibertari cabilenc Saïl Mohamed, mutilà i sollà amb tinta xinesa l'estàtua de Paul Déroulède, fundador de la «Lliga dels Patriotes», situada davant de la petita placeta Laborde, al costat de l'església de Sainte Augustin al VIII Districte de París, amb la finalitat de cridar l'atenció sobre la vaga de fam portada a terme des de feia 27 dies pel militant llibertari i objector de consciència Henri Ferjasse, alhora que respondre a les accions contra les estàtues d'Aristidi Briand que regularment eren destrossades pels Camelots del Rei. Per aquesta acció va ser condemnat el 20 de novembre d'aquell any pel XIII Tribunal de Policia Correccional a sis mesos de presó i son company Leretour a un any. Després de l'apel·lació presentada pels condemnats, el X Tribunal de Policia Correccional augmentà la pena a Daunay a vuit mesos i la de Leretour a un any i mig. Arran d'aquest afer, la «Lliga dels Objectors de Consciència» fou dissolta oficialment per la I Cambra del Tribunal Civil el 17 d'octubre de 1934, però fou reconstituïda en 1936. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Mariano Montes Mantilla apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de novembre de 1979 - Mariano Montes
Mantilla: El 14 de maig de 1913 neix a Areños
(La Pernía, Palència, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Mariano Montes Mantilla –el segon
llinatge citat a vegades erròniament
com Montilla. Sos pares es deien
José Montes i Catalina Mantilla. Quan encara era un
infant emigrà amb sos pares a Catalunya. De molt jove
començà a treballar a les
mines de Fígols (Berguedà, Catalunya) i
s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
s'enrolà com a
milicià en una centúria de la «Columna
Durruti». Després de la militarització
de les milícies fou un dels responsables de la 119 Brigada
Mixta de la 26
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola i participà en els
combats a Aragó i a Catalunya. El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era
un fet, passà a França per la Tor de Querol (Alta
Cerdanya, Catalunya Nord) i
va ser internat al Fort de Mont-Louis. Posteriorment passà
pels camps de
concentració de Vernet i de Sètfonts. El novembre
de 1939 va ser enrolat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a les mines de La
Grand
Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà durant
molts d'anys de miner al pou
Ricard. Durant l'Ocupació participà en
l'organització clandestina de la CNT.
Després de la II Guerra Mundial continuà militant
en la Federació Local de la
Grand Comba de la CNT, de la qual va ser en diferents ocasions membre
de la seva
comissió i de la comissió de relacions de
l'Erau-Gard-Losera. Un cop retirat,
amb una silicosi del 100 per 100, s'establí amb sa companya
Antonia Teresa Martí i ses dues
filles (Catalina i María Teresa) a Mazac (Sent Privat dels
Vièlhs, Llenguadoc,
Occitània). Mariano Montes Mantilla va morir el 19 d'abril
de 1979 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i
va ser enterrat dos dies
després al cementiri
de Mazac. ***
Richard
Kostelanetz - Richard Kostelanetz: El 14 de maig de 1940 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'artista, crític artisticoliterari, poeta i escriptor anarquista Richard Cory Kostelanetz. Fill de l'emigrat rus i advocat Boris Kostelanetz i d'Ethel Cory, és nebot del compositor André Kostelanetz. En 1962 es graduà a la Universitat de Brown i entre 1964 i 1965 estudià al King's College de Londres amb una Beca Fulbright; en 1966 obtingué un màster d'Història d'Amèrica per la Universitat de Columbia. Ha aconseguit nombroses beques internacionals (Guggenheim, Pulitzer, Vogelstein, Pollock-Krasner, etc.) que l'han portat a treballar (docent, conferències, etc.) a diferents llocs del món (Londres, Berlín, Estocolm, Jerusalem, etc.) i a fer feina en diferents camps (periodisme, ràdio, música, arts plàstiques, etc.), sempre defensant les avantguardes artístiques. Col·laborador habitual de prestigioses revistes literàries i d'assaig (Partisan Review, The Hudson Review, etc.), s'encarregà de fer els perfils biogràfics dels grans mestres (artistes, músics, escriptors, etc.) per a The New York Times Magazine, que després recopilà en Master minds (1969). Entre les seves obres de crítica literària, sempre polèmiques, destaquen The end of intelligent writing. Literary politics in America (1974), A dictionary of the Avant-Gardes (1999) i SoHo. The rise and fall of an artists' colony (2003). Entre les seves obres de ficció, considerades d'allò més radical, podem citar In the Beginning (1969), Short Fictions (1974), More Short Fictions (1980), Furtherest Fictions (2007), etc.; i les de poesia visual Visual Language (1970), I Articulations (1974), Wordworks (1993), More Wordworks (2006), etc. A més d'obres literàries ha treballat les arts plàstiques gairebé des de tots els camps (teatre, pintura, audio, cinema, fotografia, vídeo, holografia, gravats, llibres d'art, instal·lacions digitals, etc.) i moltes vegades alhora, creant el concepte de «polyartist». Ha editat treballs musicals a B.B. King i Philip Glass. La seva estètica estaria a cavall entre el minimalisme, el constructivisme, el formalisme radical, l'experimentació total i la provocació. Entre els seus assaigs de temàtica anarquista sobresurten Political Essays (1999) i Toward Secession. More Political Essays (2008), i des del 1987 forma part del consell editorial de la revista llibertària Liberty. Ha donat part del seu important arxiu a la Fales Library de la Universitat de Nova York. ***
Valerie
Powles - Valerie Powles: El 14 de maig de 1950 neix a Birmingham (West Midlands, Anglaterra) la mestra, historiadora vocacional i activista veïnal anarcoindividualista Velerie Gay Powles. Sos pares es deien Leslie i Rosa Powles. A principis dels anys setanta s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es guanyà la vida com a mestra. Interessada pel moviment llibertari durant la Guerra Civil, va fer estudis des del Centre de Recerca Històrica del Poble Sec i des de l'Associació per a la Recerca Històrica i Documentació. En 1977 s'instal·là al Poble Sec, barri al qual es vinculà políticament i emocionalment. Organitzà la defensa contra la destrucció del Refugi 307, resguard antiaeri de la Defensa Passiva barcelonina construït durant la Guerra Civil al Poble Sec per defensar-se dels bombardeigs de l'aviació feixista; aquesta gesta va ser explicada per Joan Villarroya i Judit Pujadó en el llibre El Refugi 307. La Guerra Civil i el Poble-Sec (1936-1939) (2002). En 1997 se li atorgà el VI Premi Sants-Montjüic. En 1998 fou la promotora de la plataforma «Salvem El Molino pel barri» –després «Fem girar El Molino»–, per aturar la destrucció a mans del nou propietari de la seva decoració modernista dissenyada per Manuel Raspall en 1913 i que va implicar veïns, comerciants i col·lectius d'artistes; dels contenidors d'escombraries va poder recuperar molta documentació d'aquest cabaret que després va ser donada a l'Institut del Teatre de Barcelona. En els seus últims participà en la recuperació i ocupació del Teatre Arnau i en la del Bahía (La Lleialtat) i es preocupà per la supervivència de l'antiga Font d'en Conna, menjador popular a l'aire lliure que va ser retratat per Santiago Rusiñol i que era el preferit de les famílies obreres per a celebrar la revetlla de Sant Joan. Amiga d'Abel Paz, Manel Aisa Pàmpols i la poetessa Giomar Castaños, era sòcia activa de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). En 2010 publicà, amb Manel Risques, Manel Aisa, Oriol Granados, Ramon Anglès i Antonio Santafé, el llibre Montjuïc i el seu entorn (1936-1939). Xerrades i itineraris, editat pel Centre d'Estudis de Montjuïc. Valerie Powles va morir el 13 de juny de 2011 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc. ***
Juan Luis González López - Juan Luis González
López: El 14 de maig de 1957 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el sanitari,
poeta i militant anarquista i anarcosindicalista Juan Luis González López. Era
fill d'Antonio González Cuevas, agent comercial, i de María Victoria López
Trigueros. Tingué quatre germans, dos d'ells anarcosindicalistes. Poeta des
dels 14 anys, s'acostà al pensament llibertari amb la lectura dels clàssics,
especialment de Ricardo Mella Cea. Antimilitarista convençut, fou membre del
Moviment d'Objectors de Consciència (MOC) i patí tres processos militars per
«injúries a l'exèrcit», per «no prestar auxili a l'autoritat» (delatar els
companys) i per «incompliment de la llibertat provisional», però finalment es
pogué acollir a l'amnistia. El maig de 1977 s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Màlaga i poc després va ser un dels fundadors de la
Federació Andalusa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Infermer en
urgències en una mútua d'accidents –abans havia estat socorrista en una piscina
pública–, creà seccions sindicals confederals als hospitals civil i psiquiàtric
de Màlaga. En aquesta època protagonitzà, amb altes companys, la primera vaga
de fam en el sector sanitari per motius assistencials i laborals. Denuncià
diversos greus problemes sanitaris, com ara l'aparició del còlera a Màlaga o la
contaminació bacteriana de les platges. Ocupà la secretaria de la Federació
Local de Màlaga de la CNT i en 1980 va ser nomenat secretari del Comitè Regional
d'Andalusia. En 1983 va ser nomenat secretari del Sindicat de Sanitat de Màlaga
i com a tal assistí al VI Congrés de la CNT. En 1980 va fer mítings a Màlaga
(amb José Luis García Rúa i Frederica Montseny Mañé) i a Arcos de la Frontera
(amb Manuel Temblador López) i a Fernán Núñez. Aquest mateix any llançà una
campanya per la llibertat dels presos del «Cas Scala». Decantat cap el sector
«aperturista», el novembre de 1983 rebutjà la secretaria de la Federació Local
de Màlaga. Assistí com a delegat al Congrés de 1987, on portà la ponència dels
estatuts. El desembre de 1987 s'instal·là a Madrid (Espanya) i dirigí la segona
època de Rojo y Negro, fundant pocs mesos després la revista Libre
Pensamiento. En 1988 va ser nomenat secretari d'Informació i Imatge de la
CNT «escindida». En el Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de
desembre de 1989 encapçalà una candidatura a la secretaria, que retirà després
dels acords presos els quals qualificà d'«antianarcosindicalistes». A partir de
1990 dirigí La Razón, on defensà una CGT anarcosindicalista contra els acords
del XI Congrés de la CGT. A principis dels noranta abandonà la CGT, però en
1998 hi retornà, creant la Secció Sindical de la CGT de l'Hospital San Carlos de
Madrid, on treballava en el Servei d'Hemodinàmica i, després, com a coordinador
d'Infermeria de Recursos Materials. En 2006, a resultes de les lluites internes
dins del Sindicat de Sanitat, abandonà definitivament la CGT. Va ser professor
associat en Ciències de la Salut de la Universitat Complutense de Madrid, on en
2009 creà l'assignatura obligatòria «Productes sanitaris» del grau
d'Infermeria. A més de publicar nombrosos articles científics en publicacions especialitzades,
participà en 23 projectes d'investigació i en diversos congressos d'infermeria
(Pamplona, 2003; Màlaga, 2007), des de les seves funcions de coordinació i assessorament.
La seva tasca poètica aconseguí diversos guardons i entre els seus poemaris
podem destacar En el jardín de las hespérides (1983) i Entre dos
ciudades solas (1983). També s'interessà en projectes d'imatge, so i
cinematografia. En la seva última etapa vital es mostrà escèptic cap el
sindicalisme, però reafirmant el seu pensament llibertari. Trobem textos seus
en diferents publicacions llibertàries, com ara Andalucía Libertaria, CNT,
Libre Pensamiento, Rojo y Negro, La Razón, Sanidad
Libre, Solidaridad Obrera, etc. Malalt amb un càncer de pàncrees
incurable, el qual li va impedir acabar la seva tesi doctoral, Juan Luis
González López va morir el 17 d'abril de 2014 al seu domicili de Madrid (Espanya)
i va ser incinerat a Alcobendas (Madrid, Castella, Espanya) cobert amb una
bandera roja i negra mentre sonava ¡A las barricades!. Pòstumament, en 2015,
es publicà el seu llibre Años de sueños y plomo. Una memoria aleccionadora y
crítica del movimiento libertario después de la dictadura. Juan Luis González
López (1957-2014) ***
José
Luis Humanes Bautista - José Luis Humanes Bautista: El 14 de maig de 1957 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista José Luis Humanes Bautista. Després de fer els estudis de batxillerat, en 1974 entrà a treballar com a administratiu a la banca, professió en la qual romandrà fins a la seva prejubilació en 2005. Educat en el cristianisme, al final de la dictadura franquista assumeix els principis llibertaris sota la influència de companys de feina. En 1977 s'afilià al Sindicat de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. En 1983 acceptà les tesis del sector que s'escindí de la CNT i que acabà creant en 1989 la Confederació General del Treball (CGT), sindicat en el qual s'afilià i on ocupà càrrecs de responsabilitat. Entre 1986 i 2005 fou delgat sindical en la seva empresa i entre 1983 i 1993 i 2001 i 2003 secretari d'Organització de la Secció Sindical. Durant un temps fou secretari general del Sindicat de Banca de la CGT i entre 1983 i 1988 secretari d'Organització de la Federació Local de la CGT de Madrid. Entre 1988 i 1992 ocupà el càrrec de secretari d'Organització de la Federación de Sindicatos de Banca, Bolsa, Ahorro y Crédito (FESIBAC, Federació de Sindicats de Banca, Borsa, Estalvi i Crèdit) i entre 1993 i 2001 de tota la CGT. Des del 1996 és coordinador de la Comissió Confederal de Solidaritat amb Chiapas de la CGT, viatjant en repetides ocasions a Mèxic, i a impartit nombroses conferències arreu de la Península sobre el tema zapatista. En 1998 fou membre de la I Comissió Civil Internacional d'Observació pels Drets Humans (CCIODH) a Acteal (Chiapas, Mèxic). És assidu a tots els congressos, conferències sindicals i plens, gairebé sempre com a delegat, de la CGT. Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Alternative Libertaire, El Bicho, La Campana, CNT, Debates, Libertad, Librer Pensamiento, Rojo y Negro, etc.
Defuncions
Lysander Spooner - Lysander Spooner: El 14 de maig de 1887 mor a Boston (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Havia nascut el 19 de gener de 1808 a Athol (Massachusetts, EUA). Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural –que és una definició sui generis dins de l'anarquisme– parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu compliment és netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Després de la mort d'Spooner el seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker. ***
Jesús
Pose García - Jesús Pose García: El 14 de maig de 1938 mor a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) el periodista anarquista i anarcosindicalista Jesús Pose García –el primer llinatge a vegades citat erròniament com a Posse– i que va fer servir el pseudònim Esop. Havia nascut el 19 de juliol de 1892 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Julián Pose Vázquez, empleat, i Andrea García Andújar. Va fer estudis a la Secció Artística de l'Escola Especial d'Arts i Indústries de Santiago de Compostel·la. Entre 1913 i 1914 fou redactor del setmanari La Defensa. Órgano del Partido Republicano de Santiago. Defensor de Compostela. Defensor de la clase obrera. Participà, amb Manuel Fandiño Ricart, José Pasín Romero, José Silva Martínez i altres, en el desenvolupament de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago de Compostel·la. Milità, amb Manuel Fandiño Ricart i José María Quintans, en el grup anarquista «Aurora Libertaria» i en 1916 participà en la fundació del grup teatral «Brisas Futuras», que representà obres de contingut social. Posteriorment s'integrà en el grup teatral «A Terriña». En 1918 fou un dels fundadors de l'Ateneu Sindicalista. En 1920 estrenà, en el Dimecres de Cendra, l'obra Momo o el sueño de un fumador, escrita amb Juan López Gacio. Entre abril i juliol de 1921 dirigí el setmanari Lucha Social de Santiago de Compostel·la, on col·laborà amb poesies revolucionàries que signava sota el pseudònim d'Esop. Fou soci de «Germinal» de la Corunya (La Corunya, Galícia). El juliol de 1931 entrà a treballar com a bidell de la Universitat de Santiago de Compostel·la. També fou secretari del Centre Republicà Federal d'Esquerra Gallega i col·laborà en el seu periòdic Galicia Federal (1931-1932). En 1935 va rebre un homenatge per la seva trajectòria com a lluitador organitzat per la revista Ser. Semanario Gallego de Izquierdas, on van intervenir Arturo Cuadrado Moure, José Pasín Romero i Ramón Suárez Picallo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va patir represàlies i fou suspès de sou i feina per dos mesos del seu treball a la Universitat. Sa companya fou Ramona Vidal Segade, amb qui tingué cinc infants (Carmen, Blanca, Mercedes, Ricardo i Luis). Jesús Pose García va morir de tuberculosi el 14 de maig de 1938 al seu domicili de Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat al Cementiri General de la ciutat. ***
Giuseppe
Guelfi
- Giuseppe Guelfi: El 14 de maig de 1940 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Guelfi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Juan Torres Gouvece, Elia Ascenzi, Juan Casedemunt, José Juifrut, Giuseppe Martinelli, Luigi Contri, Umberto Fei, etc.). Havia nascut el 10 de febrer de 1894 a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). Sos pares es deien Oreste Guelfi i Ernestina Babbini. Passà la seva adolescència a Massa (Tosca, Itàlia), ciutat originària de sos pares, on s'acostà al moviment anarquista. Es guanyà la vida com a pintor decorador i mecànic. En 1914 va ser cridat a files i participà en la Gran Guerra com a soldat de cavalleria. Involucrat en delictes contra la propietat i condemnat per deserció militar, en 1921 s'exilià a França. Expulsat en 1928, va ser localitzat a Savona (Ligúria) i detingut. Després de complir tres anys de reclusió militar a Gaeta (Laci, Itàlia), s'expatrià novament. A França desenvolupà una intensa tasca subversiva, fent servir els seus nombrosos pseudònims, i va ser buscat per la mort de dos gendarmes. La policia i les autoritats consulars el localitzaren en diferents indrets, com ara Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Portugal i Espanya. El gener de 1932 participà en la revolta de l'Alt Llobregat (Catalunya) i aquest any va ser empresonat a Barcelona (Catalunya) juntament amb altres anarquistes italians, com ara Egidio Bernardini, Pietro Bruzzi, Luigi Sofrà, Burno Toccafondi i Nicola Turcinovic. El 27 de juliol d'aquell any va ser inclòs en el «Butlletí de recerca» de la policia. En el número de març de 1933 de la revista anarquista de San Francisco (Califòrnia, EUA) Man!, publicà una carta («Restles Spain»), expedida des de la presó de Barcelona al periòdic L'Adunata dei Refrattari, on explicava la revolució anarquista de gener d'aquell any. Ben conegut en els cercles dels exiliats polítics, col·laborà en el periòdic anarcosindicalista català Solidaridad Obrera. En 1934 el trobem oficialment al servei de la policia, desenvolupant la seva tasca d'informador presentant detallats informes sobre les activitats conspiradores tant a Itàlia com a l'estranger. La policia l'encarregà la desarticulació d'un comitè nacional d'agitació anarquista a Liorna (Toscana, Itàlia), sorgit del Comitè d'Agitació Antifeixista de Montreuil (Illa de França, França). El juny de 1934, després de la seva denúncia, 23 escorcolls simultanis de domicilis de companys anarquistes, tots amics d'Augusto Consani, es desencadenaren, però tots donaren resultats negatius. També fallà l'intent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) d'introduir-se, fent servir el nom de Paolo Schicchi, en la correspondència del Socors Anarquista Internacional (SAI). La seva següent missió fou enviar informes sobre els confinats polítics de l'illa de Ponça, intentant, sense èxit, recollir les confidències, entre d'altres, del periodista anarquista Vincenzo Capuana, que acabava d'arribar de Nova York (Nova York, EUA). Després va ser traslladat a altres colònies penitenciàries (Ustica, Fonni, Tremiti, Lampedusa, Favignana i Ventotene) i a les presons de Nàpols i Trapani, enviant informes, vertaders o falsos, sobre els projectes insurreccionals dels investigats. Perduda tota la seva credibilitat com a delator davant les autoritats, intentà desesperadament fugir del confinament. Giuseppe Guelfi va morir el 14 de maig de 1940 a l'Hospital Pace de Nàpols (Campània, Itàlia). ***
Notícia
orgànica de Gaston Terry apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 7 de setembre de 1929 - Gaston Terry: El 14 de maig de 1941 mor a Saint-Claude (Franc Comtat,
França) l'anarquista i sindicalista
revolucionari Célien Gaston Louis Terry –algunes
fonts citen erròniament Tery. Havia nascut el 4
de març de 1887 a Saint-Claude (Franc Comtat,
França).
Sos pares es deien Louis Terry, torner, i Marie Louise
Chavériat. Es guanyà la
vida treballant d'obrer fabricant de pipes i vivia al número
64 del carrer de
la Poyat de Saint-Claude. El 6 de setembre de 1908
representà els metal·lúrgics
de Saint-Claude en el congrés fundacional de la
Unió Regional de Sindicats Obrers
de l'Ain i del Jura celebrat a la Borsa del Treball de la Casa del
Poble de
Saint-Claude. Va ser un dels fundadors del Sindicat Unitari de
Marqueteria. El
setembre de 1921 era el portaveu del Comitè Sindicalista
Revolucionari (CSR) de
Saint-Claude i aquest any col·laborà en La
Vie Ouvrière. El febrer de
1922 va ser nomenat delegat suplent al Consell Nacional Federal. El 28
de maig
de 1922, com a secretari general de la Unió de Sindicats del
Jura de la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU), presidí el
congrés constitutiu de la Unió de
Sindicats Unitària de l'Ain, celebrat a l'Aurore Sociale de
Oyonnax
(Roine-Alps, França). El juliol de 1923 era secretari de la
Unió Departamental
Unitària del Jura. A finals dels anys vint militava en la
Confederació General
del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). A partir
de l'1 de juliol
de 1929 es mostrà especialment actiu durant la vaga de
més de dos mesos dels
obrers fabricants de pipes de Saint-Claude de la CGT-SR. Sembla que
l'agost de
1933 llogà per administrar una botiga de venda de
cafè a Villeurbanne (Forez,
Arpitània). En 1935 figurava en un llistat d'anarquista del
departament del
Jura. En 1936 era secretari del Sindicat Autònom dels Obrers
de la Pipa de
Saint-Claude. En 1937 va fer costat econòmic Le
Libertaire. Gaston Terry
va morir el 14 de maig de 1941 a Saint-Claude (Franc Comtat,
França). ***
Antonio
Molina Vázquez - Antonio Molina Vázquez: El 14 de maig de 1945 mor a Huelva (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Molina Vázquez. Havia nascut el 15 de març de 1910 a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya). Sos pares, molt humils, es deien José Molina i María Vázquez. Orfe de pare, emigrà amb sa mare i sos germans (Francisco i Hilaria) a la comarca minera de Riotinto i tota sa família s'establí a Nerva, on s'introduí en el moviment anarquista. A partir de 1929 es posà a fer feina com ajustador de segona a la foneria «Riotinto Limited» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), destacant com a militant. Com que aconseguí una important cultura autodidacta, va ser mestre dels obrers que tenien inquietuds i es caracteritzà com a defensor dels drets dels miners. Fou secretari de la CNT de Nerva i representà els miners de Riotinto amb els diàlegs amb la patronal. Arran dels fets d'octubre de 1934 va ser detingut i empresonat a Huelva. Després d'aixecament feixista de juliol de 1936, dirigí amb Antonio Guerrero González (El Sastre) una columna de miners que, força reforçada amb grups de persones que fugien de les tropes franquistes, arribà a Madrid l'agost i es reconvertí en la Columna-Batalló Andalusia-Extremadura, més tard anomenada Columna Lliure Estartacus –77 Brigada Mixta de l'Exèrcit Regular de la República després de la militarització de les milícies. Després dirigí un batalló de la 77 Brigada i encapçalà la 110 Brigada Mixta, que lluità a Extremadura. El desembre de 1937, en sortir de l'Escola de Guerra, va ser nomenat comandant, i el març de 1939 fou ascendit a coronel en cap de la 13 Divisió. Al final de la guerra, l'abril de 1939 fou detingut al port d'Alacant i tancat a la presó de Sant Miquel dels Reis d'Oriola i el 31 de juny de 1939 traslladat a la madrilenya de Yeserías. El 22 d'abril de 1940 a Madrid fou condemnat en un primer consell de guerra a mort, però la pena fou commutada el 8 de maig per manca de proves. Va comptar amb informes favorables de persones de dretes a les quals havia salvat la vida. El 16 de novembre de 1940 fou traslladat a la presó de Huelva, on s'integrà en el comitè clandestí de la CNT i de la Unió General dels Treballadors (UGT), format a la presó per Manuel Álvarez, Luciano Suero Serrano i Francisco López del Real. El 31 de maig de 1943 fou de bell nou condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió militar». Antonio Molina Vázquez va morir de fam –oficialment «col·lapse circulatori»– el 14 de maig de 1945 a la Presó Provincial de Huelva (Andalusia, Espanya), un dia abans de sortir en llibertat i va ser enterrat al cementiri de la ciutat. ***
Guillermo
Ganuza Navarro - Guillermo Ganuza Navarro: El 14 de maig de 1949 cau abatut a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya) el guerriller llibertari Guillermo Ganuza Navarro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, al final de la guerra civil, va ser empresonat pels franquistes. Posteriorment, el 17 d'agost de 1946, va ser novament detingut a Barcelona i sortí en llibertat provisional el 25 de desembre d'aquell any, però va ser novament detingut immediatament. Un cop lliure l'agost de 1948 decidí s'exiliar-se a França. El 15 d'agost de 1948, amb Francisco Denís Díez (Català) com a guia i altres companys, creuà els Pirineus i s'integrà en el grup guerriller de Josep Lluís Facerías (Face), a qui havia conegut en 1946 a la presó Model de Barcelona i havia fet una gran amistat. El maig de 1949 passà a la Península en una missió amb Facerías i Juan Serrano (El Chofer), però el grup va ser interceptat per la Guàrdia Civil. Guillermo Ganuza Navarro caigué en una emboscada i fou abatut el 14 de maig de 1949 a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya). ***
Isidoro
Checa Valero - Isidoro Checa
Valero: El 14
de maig de 1956 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista
Isidoro Cándido Maximiano Checa Valero –a vegades el primer llinatge citat
erròniament com Checo.
Havia nascut el 3 d'octubre de 1890 –el certificat de
defunció cita erròniament el 4 d'octubre de 1889– a
Jaén
(Andalusia, Espanya).
Sos pares es deien Antonio Checa Marín, guàrdia civil,
i Francisca de Paula Valero Zurano. Emigrà a Catalunya i en 1923
s'establí amb sa companya i
ses filles a Sant Cugat del Vallès (Vallès
Occidental, Catalunya). També s'hi
instal·là
son germà José Checa Valero, anarcosindicalista
com ell. Treballà
d'electricista als Ferrocarrils de Catalunya i en 1931
s'afilià en la Secció de
Barcelona de la Federació Nacional de la
Indústria Ferroviària (FNIF) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la
proclamació de la II República
espanyola esdevingué un membre destacat del seu sindicat a
l'empresa i també
fou membre del Sindicat Únic d'Arts i Oficis de Sant Cugat.
Membre de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1932 fou
un dels fundadors de l'Ateneu
Obrer Cultural, del qual va ser nomenat secretari i son
germà bibliotecari;
aquest centre anarquista va ser clausurat arran dels «Fets de
Ripollet» de 1933
i dels «Fets d'Octubre» de 1934, tancament que no
s'aixecà fins després de les
eleccions de 1936. El novembre de 1932 representà els
ferroviaris catalans en
el Congrés de l'FNIF celebrat a Madrid (Espanya). Fou membre
del sector
minoritari anarquista a Sant Cugat proper a FAI, quan en 1933 la CNT
passà a
estar controlada pels comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC). En
1933
col·laborà en Solidaridad
Obrera. A
finals de 1935 participà en la reorganització de
la CNT, sindicat que havia
estat clausurat arran dels «Fets d'Octubre» de
1934, moment en el qual passà a
ser controlat pel sector anarcosindicalista. En aquesta
època s'encarregà de la
distribució al poble de la premsa anarquista (Estudios,
etc.). També va ser secretari de la Cooperativa
«La
Unidad Obrera», cooperativa de consum impulsada per
sindicalistes, anarquistes
i comunistes, que després dels «Fets
d'Octubre» de 1934 va ser rellançada per a
lluitar contra la repressió econòmica i adherida
a la Federació de Cooperatives
de Catalunya (FCC). Quan esclatà la Revolució de
juliol de 1936 representà la
CNT en el Comitè Central dels Ferrocarrils de Catalunya
Col·lectivitzats i fou
membre del Comitè de Milícies Antifeixistes de
Sant Cugat del Vallès. A més a
més, l'octubre entrà com a representant de la CNT
en el consistori del poble i
a partir del 14 d'octubre de 1936 va ser nomenat segon alcalde. Fou
conseller
per la CNT durant tota la guerra i durant un tems fou cap d'Economia i
més tard
cap dels Serveis Públics. Arran dels «Fets de
Maig» de 1937, quan es va prohibir
la possessió d'armes a la rereguarda, l'11 d'agost de 1937
va ser detingut per
«tinença il·lícita d'armes
de foc» i empresonat a Terrassa (Vallès
Occidental,
Catalunya) i a partir de setembre a la Presó Model de
Barcelona. El 17 de
desembre de 1937 va ser alliberat, en considerar el jutge que les armes
trobades a casa seva eren inservibles, i el gener de 1938 el seu cas va
ser
sobresegut. El 12 de gener de 1938 es va reincorporà a
l'Ajuntament de Sant Cugat
del Vallès i el 3 de maig de 1938 en va ser nomenat alcalde,
l'últim alcalde
republicà de la població. A finals de gener de
1939, quan el triomf franquista
era un fet, passà amb sa companya, Emília Mayen
Balaguer, i ses tres filles
(Mercè, Lluïsa i Isidora), son gendre i una neta de
només un any. Internat uns
mesos al camp de concentració d'Argelers, acabà
instal·lant-se a Agen
(Aquitània, Occitània). A l'exili
treballà d'electricista als ferrocarrils i
milità en l'FNIF i en la Federació Local d'Agen
de la CNT. En la primavera de
1947 va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) i a partir de 1955 fou
secretari de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Malalt, Isidoro Checa Valero va morir
el 14
de maig de 1956 a l'Hospital Saint-Jacques d'Agen (Aquitània, Occitània). Isidoro Checa
Valero (1889-1956) ***
Refutació
de Charles Salembier sobre un manifest apareguda en el diari
parisenc Le
Peuple del 10 d'octubre de 1925 - Charles
Salembier: El 14 de maig de 1977 mor a París
(França) l'anarcosindicalista
Charles Auguste Salembier. Havia nascut el 14 de desembre de 1900 al
XIX Districte
de París (França). Sos pares es deien Charles
Jean Baptiste
Salembier,
fonedor, i Félicie Marguerite Lacoste, paperaire. Torner
metal·lúrgic de
professió, en 1919 estava afiliat al Sindicat d'Obrers i
Obreres Metal·lúrgics
del departament del Sena de la Confederació General del
Treball (CGT). A partir
de 1920 va difondre La Vie Ouvrière
i
s'afilià a les Joventuts Sindicalistes del Sena, de la qual
va ser secretari
entre 1921 i 1923. En aquesta època vivia al XVIII Districte
de París. En 1921,
amb la minoria de la CGT, entrà a formar part dels
Comitès Sindicalistes
Revolucionaris (CSR), embrió de la futura
Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). Membre de la comissió executiva
provisional de la Federació
Unitària del Metall, el juny de 1922 assistí, com
a delegat de les Joventuts
Sindicalistes, al congrés constitutiu de la CGTU a
Saint-Étienne (Forez,
Arpitània). El 25 de desembre de 1922, amb Pierre Besnard i
Albert Lemoine,
assistí, com a veu consultiva, al congrés de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) i el gener de 1923 a la reunió de
l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA). L'agost de 1923, en desacord amb les posicions
de la
CGTU, retornà a la CGT, mentre que altres companys
dissidents crearen, en 1926,
la Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR). En
1924 va ser nomenat secretari de la Unió d'Obrers
Mecànics del Sena i membre de
la comissió executiva de la Federació Confederal
del Metall. En 1925 renuncià a
tots els seus càrrecs sindicals, encara que restant en la
CGT. El 20 d'octubre
de 1928 es casà a Brunoy (Illa de França,
França) amb Gisele Hollo, amb qui va
tenir cinc infants i amb qui es va separar en 1948. Cap el 1929,
participà, amb
Victor Labonne i Jules Massot, en la creació de l'Amical de
Vells Sindicalistes
de la Metal·lúrgica; aquesta
organització, formada per una seixantena de
membres, tenia com a finalitat la solidaritat entre els membres, es
reunia un
cop per mes i feia un banquet fraternal anual al bulevard de
Belleville. El 3
de juny de 1939 s'adherí al Cercle Sindicalista
«Lutte de Classe» i en 1940
participà uns mesos en el Sindicat del Metall
Reconstituït. Durant l'Ocupació,
aïllat, no tingué cap contacte amb Victor Labonne i
altres membres de l'Amical
de Vells Sindicalistes de la Metal·lúrgica, la
qual es reunia aleshores al
restaurant cooperatiu «La Solidarité»,
al carrer de Meaux del XIX Districte de
París, i de la qual Victor Labonne era el responsable.
Després de la II Guerra
Mundial, reprengué els contactes amb els antics companys de
la CGT-SR amb la
finalitat de crear la Federació Sindicalista Francesa (FSF),
que esdevingué la
Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Entre
1948 i 1955 fou
secretari del Sindicat Industrial dels Metalls del Sena de la CNT i
secretari
de la Federació Industrial dels Metalls (FIM). En aquesta
època, assistí als
diferents comitès confederals nacionals com a responsable de
la FIM o com a
membre de la comissió administrativa confederal o de
l'oficina confederal, i
col·laborà en Le Combat
Syndicaliste.
En el congrés extraordinari de la CNTF de novembre de 1949,
va ser nomenat
membre de la comissió administrativa confederal, de la qual
formà part fins al
congrés de Lió (Arpitània) de juny de
1952. En el congrés de Bordeus
(Aquitània, Occitània) de novembre de 1950, havia
estat elegit membre de
l'oficina confederal encarregada de les relacions internacionals. En el
congrés
confederal nacional de gener de 1953, va ser nomenat membre de la
delegació de
la CNTF al VIII Congrés de l'AIT, que s'havia de celebrar
entre el 19 i el 23
de juliol d'aquell any a Puteaux (Illa de França,
França). El 4 de juliol de
1953 es casà al XIV Districte de París amb Marie
Françoise Lefranc. Sa darrera
participació orgànica en la CNT fou el 5 de
febrer de 1955 en el congrés
confederal nacional, on representà la FIM. Aquest any
renuncià a tots els seus
càrrecs i abandonà l'organització
sindical, «cansat de lluites personals, causa
de la decadència de la CNT». Charles Salembier va
morir el 14 de maig de 1977 a
l'Hospital Laennec de París (França). El seu
important arxiu va ser recollit
per Jean Maitron i actualment es troba dipositat al Centre de Recerques
sobre la
Història dels Moviments Socials i del Sindicalisme (CRHMSS),
més conegut com
Centre d'Història del Sindicalisme (CHS), de
París. ***
Carlos
Soriano Águila amb Frederica Montseny
Mañé a la
primera seu de la CNT granadina després de la guerra civil - Carlos Soriano Águila: El 14 de maig de 1980 mor a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Carlos Soriano Águila. Havia nascut el 2 d'abril de 1905 a Palenciana (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Pedro Soriano, comerciant socialista de classe mitjana, i Rosario Águila. Quan tenia 12 anys deixà el poble i s'anà a viure amb son oncle Miguel, ferroviari i cap de l'estació de Las Mellizas (Álora, Màlaga, Andalusia, Espanya), vidu i sense fills. A Àlora conegué la que després seria la seva primera esposa en 1930. Entre el desembre de 1921 i 1923 estudià a l'Acadèmia de Factors Ferroviaris i entre 1923 i 1925 treballà com a factor provisional en la Companyia de Ferrocarrils Andalusos a Écija (Sevilla, Andalusia, Espanya), on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Els serveis a Écija li van servir per fer el servei militar. A partir de 1925 passà a treballar a l'estació de Bobadilla (Antequera, Màlaga, Andalusia, Espanya) i en 1928 s'afilià al Sindicat Autònom de Factors (SAF), força influït per la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 el SAF ingressà en la CNT. Destacà en les vagues ferroviàries d'aleshores i se li va ascendir de categoria per així poder-lo enviar, i que no molestés, a una estació secundària a prop d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), on només hi havia quatre treballadors. Lluny de les grans lluites obreres, va fer costat les reivindicacions pageses, especialment l'anomenada «Vaga de les Bombes». En aquests anys col·laborà en La Tierra i entre 1932 i 1936 presidí l'Ateneu Llibertari «Luz y Armonía» d'Antequera. El juliol de 1936, quan era membre del Comitè Regional Ferroviari d'Andalusia, lluità contra l'aixecament militar a Antequera, on, amb el suport del guàrdia civil anarcosindicalista Bernabé López Calle aturà el feixisme, organitzà trens amb pagesos per a defensar Màlaga, impulsà el comunisme llibertari entre els camperols d'Antequera i formà el Comitè Revolucionari. També encapçalà el Comitè de Guerra que prengué Loja (Granada, Andalusia, Espanya) i combaté a la província de Sevilla en una columna de milicians. Després s'incorporà al ferrocarril a Màlaga i va ser enviat a Jaén com a membre dels Comitès Regionals Ferroviaris de la CNT. Durant alguns mesos representà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Front Popular. Quan caigué Màlaga a mans feixistes, deixà tots els càrrecs i s'enrolà en la columna confederal comandada per Antonio Raya González («Columna de Raya»), combatent a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Ferit al braç dret, passà un temps convalescent a la col·lectivitat agrícola de Torredelcampo (Jaén, Andalusia, Espanya). Després a Lorca (Múrcia, Espanya), on conegué Carmen Parra, sa segona companya i mare de sos fills Pedro i Carmen, ocupà càrrecs en el sector ferroviari, com ara membre del Comitè Regional Ferroviari. Més tard passà a València (País Valencià) on fou nomenat secretari polític de la Secció Social del Consell Nacional de Ferrocarrils, fins el final de la guerra. Detingut per les tropes franquistes, va ser internat al camp de concentració alacantí d'Albatera. D'allà aconseguí sortir, però en arribar a Antequera va ser denunciat per dos veïns i detingut el 5 d'agost de 1939. Portat a la presó de Màlaga s'instruí procediment judicial per «adhesió a la rebel·lió militar» i el 12 de juny de 1940 va ser condemnat a la pena de mort, que va ser commutada per la de cadena perpètua. Després d'un temps a la presó de Sevilla, va ser traslladat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i durant l'hivern de 1941 assistí a la cel·la 67 al Ple Regional clandestí que s'hi celebrà. El 19 de novembre de 1944 se li concedí la llibertat provisional «amb desterrament», obligant-li a fixar la seva residència a Sevilla i durant dos anys hagué de treballar a la colònia penitenciària del Canal dels Presos al Baix Guadalquivir. En 1946 reinicià la seva vida a Sevilla amb Carmen Parra i aquest mateix any era secretari provincial de la CNT clandestina d'aquesta ciutat. Durant els anys cinquanta li tocà la grossa de la loteria i, com que no podia sortir a l'estranger, es dedicà a viatjar per la Península, representant la CNT ortodoxa a Andalusia. Després retornà a Sevilla i muntà una botiga de teixits, que no reeixí; també muntà una fàbrica de cabassos d'espart per a la indústria oliera a Jódar (Jaén, Andalusia, Espanya), que tampoc no tingué èxit. De Sevilla, després una curta estada a Antequera, s'instal·là a Granada, ciutat on s'establí definitivament. En 1959 assistí al Ple de Vierzon (Centre, França) com a delegat andalús. En 1963 fou present en una reunió a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) que arreplegà totes les tendències del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i, en aquest any també, formà part del Comitè Regional clandestí d'Andalusia. En 1968 participà en el Congrés Mundial Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia), on intervingué informant sobre la situació que vivia Espanya. De tornada a Granada se li va diagnosticar una malaltia del cor. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstitució de la CNT i milità al costat de José Luis García Rua a Granada. El maig de 1977 patí un infart de miocardi gravíssim i hagué de romandre hospitalitzat cinc mesos. En 1978 publicà el llibre Anarquía, comunismo libertario. Carlos Soriano Águila va morir de la seva cardiopatia el 14 de maig de 1980 a l'Hospital Clínic de Granada (Andalusia, Espanya) i fou enterrat al cementiri del Campo del Príncipe d'aquesta ciutat. Carlos Soriano Águila (1905-1980) ***
Necrològica
de Mariano Javierre Citoler apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 de setembre de 1985 - Mariano Javierre Citoler: El 14 de maig de 1985 mor a Sent Alban (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Javierre Citoler. Havia nascut el 30 d'octubre de 1899 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel Javierre Herbera i Joaquina Citoler Herbera. Llaurador de professió, durant els anys vint va ser un dels militants més destacats del Sindicat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. També milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 7 de novembre de 1925 es casà a Biaced amb Pilar Buil Montanuy, amb qui tingué dos infants (José i Joaquín). En 1931 es mostrà força actiu i quan la Revolució de 1936 fou delegat d'Abastaments del Comitè Revolucionari de Binacet. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Col·lectivista convençut, fou dels primers a defensar la colònia agrícola d'Aymare (Òlt, Occitània) organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra. En 1939, amb el triomf feixista passà a França. El 30 de juliol de 1940 va ser condemnat en rebel·lia per les autoritats franquistes a una multa de 2.000 pessetes i a la inhabilitació absoluta durant 10 anys. Durant l'exili milità activament en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Pilar Buil Montanuy. Mariano Javierre Citoler va morir el 14 de maig –algunes fonts citen erròniament el 15 de maig– de 1985 al seu domicili de Sent Alban (Llenguadoc, Occitània). Algunes fonts citen que va ser detingut el 29 d'agost de 1942, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat el 7 d'abril de 1943 a la presó d'Osca (Aragó, Espanya), però això és impossible llevat que haugués una suplantació d'identitat en algun dels dos casos. ***
- Josep Xena Torrent: El 14 de maig de 1988 mor a Caracas (Veneçuela) el militant anarquista i anarcosindicalista català Josep Francesc Lluís Xena Torrent. Havia nascut el 19 de juliol de 1907 a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya). Sos pares es deien Lluís Xena Matas, taper, i Brígida Torrent Comas. El fet que nasqués en una família humil treballadora i cenetista, no va impedir que aconseguís una bona educació de manera autodidacta. Lampista de professió, s'establirà a Palafrugell, on s'afiliarà a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Interessat per l'esperanto, va crear una escola nocturna a Palafrugell amb la seva companya Harmonia Puig, i en 1926 assistirà a un congrés esperantista de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Apàtrida Mundial) a Lió. Insubmís al servei militar, es refugia a França fugint de la dictadura militar de Primo de Rivera, i visqué a París i a Perpinyà. A França entrarà en contacte amb el grup «Los Solidarios» (germans Ascaso, Durruti, García Oliver, etc.) i en 1931, amb la proclamació de la República, entrarà a Espanya. En els anys republicans ensenyarà amb Harmonia la pedagogia racionalista de Ferrer i Guàrdia a l'Escola Lliure d'Alaior (Menorca), entre 1931 i 1932, i a l'Escola Ferrer i Guàrdia de l'Hospitalet, en 1932, en substitució de Joan Roigé. Militarà en la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Hospitalet i del Baix Llobregat, participant en diversos congressos del període –en representació del Sindicat Únic de Treballadors de Fígols, va ser delegat al Congrés de 1931 de la CNT. El 19 de juliol prendrà part en els combats contra la rebel·lió feixista als carrers de Barcelona i l'endemà va encapçalar la delegació del Baix Llobregat en l'assemblea de la CNT-FAI on es va manifestar partidari de la postura de García Oliver sobre la necessitat d'implantar el comunisme llibertari i contrària al col·laboracionisme amb les forces polítiques, proposta que va ser derrotada. Durant la guerra, però, va ser regidor en representació de CNT a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, ocupant-ne la regidoria d'Economia. El desembre de 1936 va intentar implantar a l'Hospitalet el salari únic. Durant els mesos que la CNT va assumir en solitari l'Ajuntament de l'Hospitalet (del 29 de desembre de 1936 al 9 de febrer de 1937), va ser l'alcalde de la ciutat. Els dos últims anys de la guerra va ser secretari del Comitè Regional de la FAI i el desembre de 1937 va formar part de la delegació de la CNT que va assistir a París al congrés extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de la pèrdua de Catalunya es va exiliar a França on va ser immediatament empresonat –va ser el primer pres de la CNT– a Perpinyà i a Montpeller, i condemnat a 10 mesos i a l'expulsió. Gràcies al Consell General del Moviment Llibertari –del qual era membre amb Germinal Esgleas, Frederica Montseny, Germinal de Sousa, García Oliver, entre d'altres–, va aconseguir embarcar cap a Santo Domingo, començant així el seu llarg exili sud-americà. Assentat a Ciudad Trujillo, va ser el representant del Consell General del Moviment Llibertari i s'ajustà a l'ortodòxia lligada a la línia Esgleas-Montseny. Seguidament viurà a San Juan de Managua, amb Josep Abella, com a mestre. En 1945 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on va desenvolupar una intensa vida llibertària, especialment després de la caiguda de la dictadura (1958): va fundar el Centre Cultural i una espècie d'ateneu llibertari (Estudis Socials) i va animar el butlletí AIT de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE). Sempre contrari a les unificacions confederals («que retornin els esgarriats»), es va oposar a la confluència de 1960 i va assistir al congrés de Llemotges de 1960. En 1963 era secretari general dels grups de defensa confederals a Veneçuela. El juliol de 1976 va fer un míting a Tolosa de Llenguadoc en representació de la FORVE. A finals dels anys 70 i principis dels 80 va participar en actes a Espanya: V Congrés de la CNT (1979), míting a l'Hospitalet (1 de maig de 1982), conferències en 1985 en l'aniversari de la fundació de la CNT, conferència a Barcelona (19 de juliol de 1986), etc.; a més de diverses col·laboracions en el periòdic CNT (1986). Josep Xena Torrent va morir el 14 de maig de 1988 a Caracas (Veneçuela). La seva companya, Harmonia Puig, va morir el 22 de juny de 1989 a Caracas i la seva filla, Nereida, va ser un temps secretaria de les Joventuts Llibertàries de Veneçuela. Josep Xena Torrent (1907-1988) ***
Necrològica
de Pilar del Olmo Sáez apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 25 de juny de 1991 -
Pilar del Olmo
Sáez: El 14
de maig de 1991 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Pilar del Olmo Sáez. Havia nascut el 15
de setembre de 1927 a
Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Jesús del Olmo Barrio, jornaler, i
Valentina Sáez Izquierdo. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), el
juliol de 1936, després de la caiguda de Saragossa a mans
feixistes, s'amagà
amb sa mare i sos germans Fernando i Jesús, també
destacats anarcosindicalistes.
A finals de desembre de 1936, la companya Martina Alorda,
després de passar les
línies franquistes, vingué a buscar-los i els
evacuà a Fuendetodos (Saragossa, Aragó,
Espanya), aleshores zona republicana. En 1939, amb el triomf
franquista, passà
a França i va ser internada amb sos pares als camps de
concentració d'Argelers,
de Bram i de Sant Cebrià. A finals de 1941 amb sa mare
s'instal·la a la població
minera de La Cauneta (Llenguadoc, Occitània).
Després de la II Guerra Mundial,
milità en les Joventuts Llibertàries de
Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i
formà part del grup artístic local, on
conegué l'anarcosindicalista Francisco
Manzanera, que esdevingué son company i amb qui
tingué un fill (Helios). En els
seus últims temps presidí la Secció
Local de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA), fins que la malaltia la va obligar a presentar la
dimissió.
Malalta, Pilar del Olmo Sáez va morir el 14 de maig de 1991
a l'Hospital Lapeyronie
de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerada
tres dies després. ***
Sandra
Cono
- Sandra Cono: El 14
de maig de 1995 mor a Monte Sereno (Santa Clara, Califòrnia,
EUA) la professora
de llengües anarquista Sandra Cono. Havia nascut el 26 de maig
de 1959 a San José
(Santa Clara, Califòrnia, EUA). Representant de la quarta
generació d'una
família d'anarquistes d'origen italià, sos pares
es diuen Angela i Joe Cono. Estudiant
de llengües estrangeres, visqué amb la
família de l'anarquista Pio Turroni en
un intercanvi cultural a Itàlia. Ja de professora,
intentà aplicar el seu
pensament llibertari a la seva manera d'ensenyar. També
destacà per les seves
traduccions de clàssics històrics i de tractats
tecnològics moderns. A
l'institut de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) feia
classes d'italià,
francès i alemany, i va rebre diferent guardons per les
seves tasques docents.
Es relacionà amb important militants anarquistes
italoamericans, com ara
Ernesto Bonomini, Candido (Dando Dandi),
Toni i Jenny Danni, Lena i Armando Delmoro, Menico i Aurora Sallitto,
Batista
Vercellino, etc. Després d'una llarga i penosa malaltia,
Sandra Cono va morir
el 14 de maig de 1995 a Monte Sereno (Santa Clara,
Califòrnia, EUA) i, segons
la seva voluntat, va ser incinerada sense funeral. ***
Fernand
Doukhan (1957) - Fernand Doukhan: El
14 de maig de 1996 mor a
Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) el mestre, anarcosindicalista,
comunista
llibertari, i després trotskista, Fernand Isaac Doukhan.
Havia
nascut el 29 de març de 1913 al barri de Bab El-Oued d'Alger
(Algèria; actualment
és un municipi independent).
Fill d'una família
jueva bereber pobre, sos pares es deien Saül Doukhan, pintor
en la construcció,
i Clarisse Chemoul, mestra religiosa de l'Aliança Israelita.
Bon estudiant, en
1930 va ser admès a l'Escola Normal de Bouzereah d'Alger per
a fer-se mestre.
Fent aquests estudis aprengué els valors laics i
s'adonà de la situació
colonial que vivia Algèria –encara se segregava a
les aules els nadius dels
europeus– , a més de conèixer
l'escriptor Mouloud Feraoun, assassinat el març
de 1962 pels ultradretans de l'Organització Armada Secreta
(OAS). En aquesta
etapa d'estudiant, milità en el grup alguerès de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Arran de la declaració de guerra de
França a Alemanya el
setembre de 1939, va ser un dels primers a rebre l'ordre de
mobilització i va
ser destinat al IX Regiment de Zuaus («Regiment
d'Alger»). El 23 d'octubre de
1940 va ser fet presoner a Crépy-en-Valois (Picardia,
França) i restà tota la
guerra captiu a Alemanya en diferents camps de concentració
(Stalag II D, a
Stargard; Stalag VC, a Wildberg); gràcies que el seu segon
nom Isaac no
figurava en els registres i que el del pare va ser canviat a Raoul se salva d'una mort segura. El 20
d'abril de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. En retornar a
Algèria,
va ser nomenat mestre a l'Escola Lazergues, al barri
alguerès de Nelson, i
reprengué la militància. Va ser orador, en nom de
la Confederació Nacional del
Treball Francesa (CNTF), en el míting del Primer de Maig de
1947, celebrat a la
Universitat Popular, on també parlaren Manuel Bernabeu, de
la Federació Ibèrica
de Joventuts Llibertàries (FIJL) i Vicente Gomis, del
Moviment Llibertari
Espanyol (MLE). A partir de 1948 formà part del grup d'Alger
de la Federació
Anarquista (FA), que es reunia tots els diumenges al bar «La
Cigogne», al barri
alguerès de Nelson, i s'integrà en la
Comissió d'Educació de la FA. En aquesta
època la policia el tenia inscrit en el llistat de militants
a vigilar i estava
en estret contacte amb l'anarquista Louis Louvet. El 20 de juny de
1948,
organitzada per la FA, va fer la xerrada «Le
féderaralisme libertaire» a la
Salle de l'Universite Populaire d'Alger. L'estiu de 1949 va ser
detingut quan
aferrava cartells en commemoració de la Revolució
espanyola al bulevard Baudin
del barri d'Agha d'Alger i passà unes hores a la comissaria
abans de ser posat
en llibertat. Aquest mateix estiu, participà en el
càmping llibertari de l'illa
Santa Margarida, davant Canes (Provença,
Occitània), celebrat a l'Alberg de Joventut
regentat per Josep Salamé Miró i sa companya
Renée Joséphine Desvaux. El 29 de
gener de 1950, organitzada per la FA, va fer la xerrada
«Réformisme et sindicalisme
révolutionnaire» a la Salle de
l'Université Populaire d'Alger. En aquesta
època, la XIII Regió de la FA
s'independitzà sota el nom de Moviment Llibertari
Nord-Africà (MLNA), sigles que van ser legalitzades el 31 de
març de 1950 per
les autoritats colonials franceses. Ell s'encarregà
d'escriure a la Comissió de
Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) per demanar
l'afiliació de la nova
organització. El maig de 1952 va fer una crida urgent a
participar amb els
partits nacionalistes i comunista per a fer un front comú
contra la repressió.
En 1953 signà en crida per l'alliberament de Messali Hadj i
tots els presos
polítics algerians. En 1954 n'esdevingué
secretari de l'MLNA. En aquesta època
s'adherí a la Internacional Comunista Llibertària
(ICL), creada al voltant de
la Federació Comunista Llibertària (FCL; nou nom
de la FA) de Georges Fontenis.
Quan l'esclat de la revolució algeriana, l'1 de novembre de
1954, Georges Fontenis
li encarregà, juntament amb Léandre Valero,
contactar amb les responsables
locals del Moviment per la Triomf de les Llibertat
Democràtiques (MTLD); aquesta
organització, que aviat es rebatejà Moviment
Nacional Algerià (MNA), estava
dirigida per Messali Hadj i era la principal organització
independentista. L'MLNA,
a més de ser intermediari entre l'FCL i l'MNA,
aportà ajuda logística directa i
els locals de l'MLNA, anomenats oficialment Cercle d'Estudis Cultural,
Social i
Artístic, a l'avinguda Marne d'Alger, posà a la
disposició del moviment
independentista la seva multicopista per a realitzar propaganda. El seu
domicili, al carrer Roussillon de Bab El-Oued d'Alger,
acollí nombroses
reunions i serví de refugi a militants. En aquests anys
col·laborà en Le
Libertaire, defensant les tesis independentistes
i denunciant el colonialisme i el terrorisme, i fent una crida a
l'«acció
directa» i a la insurrecció. El 28 de gener de
1957 seguí la crida de l'FLN a
la vaga amb davant el debat sobre la qüestió
algeriana previst a l'ONU.
Detingut aquell mateix dia per paracaigudistes francesos al seu
domicili, va
ser portat al Centre de Tria i de Trànsit (CTT) de Ben
Aknoun d'Alger i,
després de ser interrogat, se li va assignar la
residència vigilada al camp
d'internament de Lodi –actualment Draa Essmar, a un centenar
de quilòmetres al
sud-oest d'Alger, a prop de Medea (Medea, Algèria). En
aquest camp entrà en
contacte amb molts de membres del Partit Comunista Algerià
(PCA), com ara Henri
Alleg i Albert Smadja, però va ser aïllat pel
sector estalinista. Des del seu
internament, mantingué una esteta correspondència
amb Mohamed Farès,
responsable d'Ensenyament de la Unió General de Treballadors
Algerians (UGTA),
creada en 1956 per l'FLN. El 30 de març de 1958,
després de més d'un any tancat
sense cap inculpació, va ser alliberat i el 8 d'abril
d'aquell any expulsat
d'Algèria, país natal al qual no
retornà mai pus. Després de passar per
Marsella (Provença, Occitània), va ser albergat a
Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) per Marcel Valière, membre del grup
«École Émancipée»
del Syndicat
National des Instituteus (SNI, Sindicat Nacional de Mestres), al qual
també
estava afiliat i del qual esdevingué tresorer departamental
d'Erau. La tardor
de 1958 va ser nomenat mestre de l'Escola Primària de Nins
Docteur Calmette, al
barri Plan-des-Quatre-Seigneurs de Montpeller. El 16 de maig de 1964 es
casà a
Montpeller amb Marguerite Marie Thérèse Hoarau,
secretària de la Facultat de
Ciències de Montpeller. En 1981, just abans de
l'elecció de François Mitterand
a la presidència de la República francesa,
s'allunyà de l'anarquisme i s'afilià
al trotskista Partit Comunista Internacional (PCI), dirigit per Pierre
Lambert,
que esdevingué en 1991 Partit dels Treballadors (PT). El
desembre de 1995 es manifestà
contra el pla de reforma de la Seguretat Social del primer ministre
Alain
Juppé. Fernand Doukhan va morir el 14 de maig de 1996 a l'Hospital Lepeyronie de
Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) a resultes d'un accident
automobilístic. Documentació seva es troba
dipositada al Centre d'Estudis i de Recerques sobre els Moviments
Trotskista i
Revolucionaris Internacionals (CERMTRI) de París
(França). La seva trajectòria vital
va ser narrada per sa besneboda, la periodista Nathalie
Funès, en el llibre Mon oncle
d'Algérie (2010). ***
Abel
Paz i Heinrich Friedetzky (Colònia, 1994) - Heinrich Friedetzky:
El 14 de maig de 1998 mor a
Colònia (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya)
l'anarcosindicalista Heinrich
Friedetzki. Havia nascut el 8 d'octubre de 1910 a Bebra (Hessen, Imperi
alemany) en una família nombrosa de vuit germans. En 1912 sa
família
s'instal·là a Ratibor (Alta Silèsia,
Imperi alemany) –actual Racibórz
(Silèsia, Polònia). Sa mare morí en
1913 i son pare, ferroviari, en 1920. Quan
tenia 14 anys deixà l'escola popular i estudià
durant tres anys i mig l'ofici
d'electricista. Després de llegir el fullet Moses
oder Darwin?, d'Arnold Dodel, abandonà el
catolicisme i radicalitzà les
seves idees. En 1928 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie
Arbeiter-Union
Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys)
i, més tard, als
grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen»
(Escamots Negres) de Ratibor.
També participà en un grup de teatre obrer i
s'educà de manera autodidacta. En
1933, durant un viatge de sis mesos a la Península
Ibèrica amb Max Piechulla i
Adolf Blodarcz, trobà a Barcelona (Catalunya) nombrosos
companys de l'Alta
Silèsia –Paul Czakon, Alfons Malina i Bernhard
Pacha, entre
ells– que s'havien
exiliat a la capital catalana fugint de la repressió
desencadenada arran del
descobriment un amagatall d'armes dels «Schwarze
Scharen» a Beuthen per part de
la policia alemanya. Els tres companys, després d'haver
travessat a peu
Txecoslovàquia, Àustria i Suïssa vivint
de la venda de postals, s'havien dispersat
a França per passar per separat clandestinament la frontera
a Espanya.
Friedetzki, des de Perpinyà, arribà a Barcelona
amagat sobre els eixos d'un
vagó de tren alemany i en aquesta ciutat, per
intermediació de Solidaridad Obrera
aconseguí contactar
amb un company alemany i trobar Czakon i els altres; després
de viatjar per
València i Almeria, retornà, sempre a peu, a
Alemanya amb els altres companys
de viatge. En 1937, en plena guerra d'Espanya, amb Max Piechulla,
intentaren
des de Perpinyà entrar clandestinament a la
Península i arribar a Barcelona on
serien atesos per Augustin Souchy; sense èxit, marxaren a
París on, sense
mencionar la seva pertinença a la FAUD, s'allistaren a les
Brigades
Internacionals. Un cop a Barcelona, no pogueren separar-se, com era la
seva
intenció, del grup de voluntaris estrangers i van ser
integrats en una unitat
de les Brigades Internacionals (Batalló Ernst
Thälmann de la XI Brigada) a
València. Després d'un curs de
formació, el febrer de 1938 van ser enviats al
front, on van ser objecte de vigilància per part dels
comissaris polítics
comunistes i finalment empresonats acusats d'espionatge nazi. En
març de 1938
ambdós van caure presoners de les tropes italianes i van ser
tancats al
monestir burgalès de San Pedro de Cardeña.
Friedetzki, que parlava perfectament
el polonès i el txec, per evitar ser deportat a l'Alemanya
nazi, es va fer
passar per ciutadà txecoslovac. A començaments de
1939, quan la invasió de Txecoslovàquia,
va ser lliurat a la Gestapo i deportat a Alemanya. Assabentats de la
seva
vertadera identitat, el novembre de 1939 va ser condemnat pel
Volksgerichtshof
(Tribunal del Poble nazi) a dos anys i mig de presó per
«combatent de l'Espanya
roja» i internat fins al final de la guerra als camps de
concentració de
Sachsenhausen i de Ravensbrück. Gràcies al seu
ofici d'electricista pogué
salvar la vida fins l'alliberament del camp per les tropes
soviètiques l'abril
de 1945. Després de la guerra, fugint de
l'ocupació comunista de Silèsia,
s'establí amb la seva companya i sos tres fills a
Lübeck (Slesvig-Holstein,
Alemanya) on milità en la Föderation Freiheitlicher
Sozialisten (FFS, Federació
dels Socialistes Llibertaris), organització successora de la
FAUD, i formà part
del Comitè dels Exinternats dels Camps de
Concentració. En 1993, després de la
mort de sa companya i emmalaltit, s'instal·là a
Colònia (Rin del Nord -
Westfàlia, Alemanya) per viure a prop d'un nebot i on
establí contacte amb
joves militants anarquistes, realitzant conferències sobre
les seves
experiències a diferents indrets. A partir de 1994
passà els hiverns a Alacant
(Alacantí, País Valencià), on el clima
era més benigne per a la seva malaltia;
en aquesta ciutat es relacionà amb la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Heinrich
Friedetzky va morir el 14 de maig de 1998 a Colònia (Rin del
Nord - Westfàlia,
Alemanya), l'endemà d'haver retornat d'Alacant. Heinrich Friedetzky (1910-1998) ***
Karl
Shapiro
- Karl Shapiro: El
14 de maig de 2000 mor a Nova York (Nova York, EUA) el poeta i
assagista
llibertari Karl Jay Shapiro. Havia nascut el 10 de novembre de 1913 a
Baltimore
(Maryland, EUA). Fill d'una família jueva, sos pares es
deien Joseph Shapiro, venedor
ambulant, i sa mare Sarah Omansky. Quan tenia sis anys sa
família es va
traslladar a Chicago (Illinois, EUA), però
retornà a Baltimore una dècada més
tard. Va fer els estudis secundaris al Barltimore City College i
assistí a la
Universitat de Virginia, a Charlottesville (Virginia, EUA), i a la
Johns
Hopkins University, Baltimore (Maryland, EUA), entre 1937 i 1939. Va
escriure
poesia al front de l'Oceà Pacífic mentre servia
en l'exèrcit, com a secretari del
Cos Mèdic del Pacífic Sud, durant la guerra. En
1940 publicà en la Partisan Review
el seu poema necrològic
«Death of Emma Goldman». El seu poemari V-Letter
and Other Poems, escrit quan estava acantonat a Nova Guinea,
va ser
guardonat amb el Premi Pulitzer de Poesia en 1945, quan encara era
soldat. En
tornar als EUA, el 25 de març de 1945, es casà
amb l'editora i agent literària Evalyn
Katz, amb qui tingué tres infants. En 1946 i 1947 va ser
premiat amb l'American
Poet Laureate. En 1948 s'oposà a la decisió del
jurat del Premi Bollingen
d'atorgar-lo al poeta Ezra Pound en virtut del seu antisemitisme
manifest. En
1961 publicà en la revista Liberation
el seu assaig «On the Revival of Anarchism. Gandhi's peaceful
revolution»,
recollit en 1964 per Irving Louis Horowitz en la seva antologia de
textos
anarquistes The anarchists. From Diderot
to Camus, from Thoreau to Vanzetti, a ringing roll-call of the great
non-conformists and dissenters. Després de
divorciar-se de la seva primera
esposa el gener de 1967, es va casar el 31 de juliol de 1967 amb Teri
Kovach. En
1968 publicà la seva antologia Selected
Poems i en 1971 la seva novel·la Edsel.
També té una autobiografia en tres parts,
titulada Poet. An
Autobiography in
Three Parts (1988-1990). Publicà
durant molts ans en la prestigiosa
revista Poetry i fou professor
d'Anglès en la Universitat de Nebraska-Lincoln, a Lincoln
(Nebraska, EUA), on
edità la revista literària Praie
Schooner,
i en la Universitat de Califòrnia, a Davis
(Califòrnia, EUA), on es va jubilar en
1985. En 1982 Teri Kovach va morir i tres anys després es
casà amb la
traductora i editora Sophie Wilkins. En 1994 es traslladà de
Davis a Nova York
(Nova York, EUA). Durant sa vida guanyà nombrosos premis,
entre ells el Premi
Bollingen de Poesia, en 1969, compartit amb John Berryman. Entre els
seus
reculls poètics destaquen Adult
Bookstore
(1976), Collected Poems (1940–1978)
(1978), Essay on Rime (1945), New and Selected Poems (1940–1987)
(1988), Person, Place, and Thing
(1942), Place of Love (1943), Poems (1935), Poems
(1940-1953) (1953), Poems
of a Jew (1950), The Bourgeois Poet
(1964), The Old Horsefly (1993), The Place of Love (1943), Trial
of a Poet (1947), White Haired Lover
(1968) i The Wild Card. Selected Poems, Early
and
Late (1998). És autor dels assaigs
crítics, considerats combatius i
intransigents, The Poetry Wreck
(1975), To Abolish children and Other
Essays (1968), A Primer for Poets
(1965), In Defense of Ignorance
(1960), Randall Jarrell (1967), Start With the Sun. Studies in the Whitman
Tradition (1963, amb James E. Miller, Jr., i Bernice Slote) i
Prose Keys to Modern Poetry (1962).
Karl
Shapiro va morir el 14 de maig de 2000 en un hospital de Nova York
(Nova York,
EUA). En 2003, editat per John Updike, es publicà
pòstumament el seu recull Selected
Poems, on destaca el seu poema
anarquista «I am an atheist who says his prayers»,
i 2008, editat per Robert
Phillips, Coda. Last Poems. ***
Roger Boussinot - Roger Boussinot: El 14 de maig de 2001 mor a Bassanne (Aquitània, Occitània) l'humanista llibertari, escriptor, guionista i historiador del cinema Roger Boussinot. Havia nascut el 2 de maig de 1921 a Tunis (Tunísia). Sos pares es deien Charles Jean Boussinot, d'escola anarquista que s'havia refugiat a Tunísia durant la Gran Guerra, i Marie Françoise Casanova. Després dels estudis a Bordeus i a París, com a gran apassionat de la gran pantalla esdevé periodista, s'especialitza en cinema, funda en 1946 la revista L'Écran Français i serà director de l'Agència Literària i Artística de París. Escriptor de talent, és autor d'una vintena de novel·les algunes de les quals seran adaptades al cinema o a la televisió, com ara Les guichets du Louvre, que narra la batuda de jueus del Velòdrom d'Hivern durant la Segona Guerra Mundial (París, 16 i 17 de juliol de 1942) i que va ser censurada; Le treizième caprice (1962); Les violons du bal (1973); Vie et mort de Jean Chalosse, moutonnier des Landes (1976); Marie-Jeanne des Bernis (1978); Les enfants dans les arbres, portada a la pantalla en 1994, etc. Admirador de Diderot i historiador erudit, va publicar en tres volums en 1967 una Encyclopèdie du cinèma, seguida d'un Dictionnaire des synonymes, analogies et antonymes i d'un petit abecedari Les mots de l'anarchie (1982). Llibertari de cor, però també pròxim a certs comunistes, serà alcalde de Pondaurat entre 1977 i 1995, on intentarà compartir la seva passió per la cultura amb el món rural. En 1992 serà també candidat a les eleccions regionals en una candidatura ecologista. Sa companya fou Nicole Achard. Roger Boussinot va morir el 14 de maig de 2001 al seu domicili de Bassanne (Aquitània, Occitània). ***
Eugenio
Bertolani
- Eugenio
Bertolani: El 14 de maig de 2008 mor a Carpi
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Eugenio Bertolani, conegut com Carpi.
Havia nascut el 23 d'abril de 1949 a Lama Mocogno
(Emília-Romanya, Itàlia).
Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Brera i a
Milà (Llombardia, Itàlia) i va
entrar en contacte amb el grup redactor d'A.
Rivista Anarchica, de la qual esdevingué
distribuïdor. Per motius laborals
es traslladà a Alemanya durant un breu període de
temps. Un cop de bell nou a
Itàlia, treballà en feines temporals, alhora que
milità activament; també es
dedicà a la venda ambulant de llibres, activitat que
desenvolupà la major part
de sa vida. A principis dels anys setanta, amb Fausto Bolzani,
fundà un grup
anarquista a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).
Quan les protestes antiautoritàries
sorgides arran del moviment de 1968, formà part dels grups
anarquistes della
Bassa i de Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia) i es mostrà contrari a l'anomenat
«moviment psicodèlic», que reivindicava
l'ús de drogues, fet que propicià que
alguns companys del Grup «Pisacana» es fusionessin
amb Lotta Continua (LC).
Col·laborà en Linee per
la Rivoluzione
Libertaria i en 1975, amb altres companys i companyes (Maria
Rosa Muratori,
Maurizio Tonelli i Angelo Trevisani), creà el Grup
Anarquista «Renzo Cavani»,
la bandera del qual va dissenyà. Al seu domicili
fundà, amb altres, la
Biblioteca Popular «Ugo Fedeli». En 1977
entrà a formar part de la redacció de La Questione Sociale. Foglio anarchico
d'informazione regionale, promoguda pel Grup Anarquista
«Renzo Cavani» i que
comptà amb la col·laboració de grups
anarquistes d'altres indrets (Bolonya,
Forlì i Rimini). Participà activament en el
comitè de defensa de l'objector
total Matteo Danza i en el grup de solidaritat a Sandro Galli, en vaga
de fam
contra el jurament de fidelitat dels funcionaris. El seu amor pel
menjar el va
portar a obrir una taverna. Vivia a San Possidonio
(Emília-Romanya, Itàlia).
Malalt, Eugenio Bertolani va morir el 14 de maig de 2008 a Carpi
(Emília-Romanya, Itàlia). ***
Edgar Rodrigues - Edgar Rodrigues: El 14 de maig de 2009 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Rio de Janeiro, Brasil) l'historiador, arxiver i escriptor anarquista Antônio Francisco Correia, més conegut sota el pseudònim d'Edgar Rodrigues. Havia nascut el 12 de març de 1921 a Angeiras, al nord de la ciutat de Matosinhos (Porto, Nord, Portugal). Sos pares van ser Manuel Francisco Correia i Albina da Silva Santos. Son pare era militant anarcosindicalista i estava afiliat al Sindicat de les Quatre Arts de la Confederació General del Treball (CGT) i a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i realitzava diferents feines relacionades amb la construcció civil a Mathosinhos. A finals de 1933, a causa de la repressió engegada per la dictadura d'Antônio Oliveira Salazar, el Sindicat de les Quatre Arts es va veure obligat a tancar la seva seu oficial i part del seu patrimoni documental va ser guardat al domicili de Manuel Francisco Correia, on també es realitzaven reunions clandestines nocturnes del seu grup directiu. Aquest fou l'ambient que visqué l'infant Antônio Francisco Correia. En 1936, la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) –la policia política del règim salazarista que a partir de 1945 passarà a dir-se Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE)–, envaí de matinada la llar de Manuel Francisco Correia i el detingué. Son fill el visità sovint a la presó de la PVDE durant les deu setmanes que estigué tancat sense cap processament ni judici. Quan fou alliberat, va ser acomiadat de la feina, fet que sumí sa família en una situació difícil. Els dos primers llibres que va comprar Antônio Francisco Correia van ser A velhice do Padre Eterno, del poeta Guerra Junqueiro, i Conquista do pão, de Piotr Kropotkin. En 1938 va escriure el seu primer article per al periòdic Primeiro de Janeiro de Porto, però no fou publicat a causa de la censura. En aquesta època ja havia començat a escriure els primers esborranys del que seria el seu primer llibre. Com que en aquella època estava prohibit manifestar-se pel Primer de Maig, l'1 de maig de 1939, amb altres companys, no varen anar a la feina com a forma de protesta i es reuniren per reafirmar els orígens anarquistes de la data. L'1 de març de 1940 entrà a formar part del grup de teatre d'aficionats «Flor da Mocidade», de Santa Cruz Bispo de Matosinhos, on conegué Ondina dos Anjos da Costa Santos, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida. També formà part de la direcció del grup dramàtic «Alegres de Perafita», on conegué el militant anarquista José Marques da Costa. En 1948 conegué en la clandestinitat l'anarquista Luis Joaquim Portela, que s'havia fugat amb cinc companys el setembre de 1946 de la fortalesa de Peniche, al qual ajuda a aconseguir documentació falsa, però, a causa d'una delació, el 10 de setembre de 1952 fou novament detingut. El 19 de juliol de 1951 conegué l'escriptor anticlerical Tomás da Fonseca i l'endemà, fugint de la persecució de la dictadura, embarcà cap al Brasil. En arribar a Rio de Janeiro va fer contacte amb nombrosos militants llibertaris, com ara Roberto das Neves, Manuel Perez, Giacomo Bottino, Ida Bottino, Germinal Bottino, Pascoal Gravina, José Romero, Ondina Romero, Angelina Soares, Diamantino Augusto, José Oiticica, João Peres Bouças, Carolina Peres, Ideal Peres, Afonso Vieira, etc. Aquests dos últims li van demanar un text sobre la dictadura portuguesa, que va ser publicat en el número 80 d'Ação Direta (maig-juny de 1952), i aviat s'integrà en el grup editor d'aquesta publicació anarquista. Amb el suport de companys com Enio Cardoso, Domingos Rojas i Benjamim Cano Ruiz, entre d'altres, començà a publicar articles en la premsa llibertària internacional, adoptant el pseudònim d'Edgar Rodrigues. Entre els dies 9 i 11 de febrer de 1953 participà en una trobada anarquista brasilera que es reuní a la residència de José Oiticica i on conegué militants llibertaris que actuaven a São Paulo (Edgard Leuenroth, Adelino Tavares de Pinho, Lucca Gabriel, Osvaldo Salgueiro, etc.). En aquesta època també conegué l'escriptor i periodista Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García), el poeta i escriptor Eugen Sigler Watchel (Eugen Relgis) i l'escriptor i periodista anarcosindicalista Ceríaco Duarte. El maig de 1957 l'Editora Germinal publicà el seu primer llibre, Na Inquisição do Salazar; aquest mateix anys es va fer membre de la Societat Naturista Amigos de Nossa Chácara (SNANC). El 7 de març de 1958, per iniciativa del «Grup Llibertari Fábio Luz» –futur Grup d'Acció Llibertària (GAL)–, es va fundar el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), en homenatge a José Oiticica que acabava de morir i amb la finalitat de continuar amb la seva prolífera tasca. El grup fundacional del CEPJO estava format per Edgar Rodrigues, Afonso Alves Vieira, Ideal Peres, Esther de Oliveira Redes, Seraphim Porto, Manuel dos Santos Ramos, Francisco de Magalhães Viotti, Germinal Bottino, Fernando Gonçalves da Silva, Pedro Gonçalves dos Santos, Roberto Barreto Pedroso das Neves, Enio Cardoso i Atayde da Silva Dias (Raul Vital). Entre les activitats d'aquest centre d'estudis estaven organitzar conferències, cursos, lectures comentades sobre diversos temes, reunions amb el moviment estudiantil, campanyes solidàries (per la llibertat de José Comín Pardillos, etc.), i creà l'Editora Mondo Livre, que publicà llibres de diversos autors (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin i Varlaam Txerkézov). El CEPJO es perllongà fins a l'octubre de 1969, quan fou assaltat i tancat per les forces armades de la dictadura militar. Entre el 8 i el 21 d'octubre d'aquell any van ser detinguts i empresonats destacats militants llibertaris, com ara Edgar Rodrigues, Pietro Michele Stefano Ferrua, Ideal Peres, Antonio Costa, Fernando Gonçalves da Silva, Manoel dos Santos Ramos, Paulo Fernandes da Silva, Roberto Barreto Pedroso das Neves, Eli Briareu de Oliveira, Mário Rogério Nogueira Pinto, Antonio Rui Nogueira Pinto, Maria Arminda Sol e Silva, Antonio da Silva Costa, Elisa da Silva Costa, Roberto da Silva Costa, Carlos Alberto da Silva, etc. Militants anarquistes anònims de São Paulo i d'altres llocs brasilers van contribuir a finançar les despeses judicials del procés, que es durà fins al 30 de novembre de 1971. Durant els anys de la dictadura Edgar Rodrigues continuà escrivint llibres sobre la història dels moviments anarquistes brasiler i portuguès. En 1976 participà amb sa companya Elvira Boni en el documental O sonho não acabou, de Cláudio Khans. En 1982 es va fer dipositari de l'arxiu històrica de l'historiador i arxivista ucraïnès anarquista Elias Iltchenco, a la mort d'aquest. Entre abril i maig de 1986 participà en el congrés de reorganització de la Confederació Obrera Brasilera (COB) a la seu del Centre de Cultura Social de São Paulo. El 21 d'agost de 1986 va ser dels fundadors, juntament amb altres companys (Nito Lemos Reis, Antonio Martinez, José Carlos Orsi Morel, Jaime Cubero, Francisco Cuberos, Felix Gil Herrera, Liberto Lemos Reis, Fernando Gonçalves da Silva i Ideal Peres), del Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH) –també conegut com «Grupo Projeção»–, arxiu al qual va deixar una important part dels seus materials d'estudi (llibres, periòdics, fotos, correspondència, manuscrits, entrevistes a militants històrics, etc.) que arreplegà arreu del món. Durant sa vida va escriure més de 1.760 articles que publicà en multitud de periòdics anarquistes d'arreu del món, com ara Ação Direta, L'Adunata dei Refrattari, A Batalha, CNT, Fenikso Nigra, O Inimigo do Rei, Letra Livre, El Libertario, La Protesta, Reconstruir, Ruta, El Sol, Solidaridad Gastronómica, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, Voz Anarquista, etc. Publicà més de seixanta llibres sobre història dels moviments anarquistes brasiler i portuguès entre els anys 1957 i 2007, editats a Amèrica i a Europa, entre els quals destaquen Na Inquisição de Salazar (1957), A fome em Portugal (1958), O retrato da Ditadura Portuguesa (1962), Portugal hoy (1963), Socialismo: Síntese das origens e doutrinas (1969), Socialismo e sindicalismo no Brasil. Movimento Operário (1675-1913) (1969), Nacionalismo e cultura social (1913-1922) (1972), Violência, autoridade e humanismo (1974), Conceito de sociedade global (1974), ABC do anarquismo (1976), Breve história do pensamento e da lutas sociais (1977), Trabalho e conflito. Greves operárias (1900-1935) (1977), Novos rumos (1978), Deus vermelho (1978), Alvorada operària. Os Congressos (1887-1920) (1980), Socialismo: Uma visão alfabética (1980), O despertar operário em Portugal (1834-1911) (1980), Os anarquistas e os sindicatos em Portugal (1911-1922) (1981), A resistência anarco-sindicalista em Portugal (1922-1939) (1981), A oposição libertária à Ditadura (1939-1974) (1982), Os anarquistas. Trabalhadores italianos no Brasil (1984 i 1985), ABC do sindicalismo revolucionário (1987), Os libertários: Idéias e experiências anárquicas (1988), Quem tem medo do anarquismo? (1992), O anarquismo na escola, no teatro, na poesia (1992), A nova auroa libertária (1946-1948) (1992), Entre ditaduras (1948-1962) (1993), O ressurgir do anarquismo (1962-1980) (1993), Os libertários (1993), O homem em busca da terra livre (1993), O anarquismo no Banco dos Réus (1969-1972) (1993), Os companheiros. 5 volumes de A a Z (1994), Diga não à violência! (1995), Sem fronteiras (1995), Pequena história da imprensa social no Brasil (1997), Os companheiros (1998), Notas e comentários histórico-sociais (1998), Pequeno dicionário de idéias libertárias (1999), Universo àcrata (1999, dos volums), Biblioteca Sorocabana (Vol. 1: História e memória) (2005, amb altres), Rebeldias (2005-2007, quatre volums), Um século de história político-social em documentos (2006-2007, dos volums), Lembranças incompletas (2007), Mulheres e anarquia (2007), etc. L'abril de 2002 Rute Coelho Zendron publicà Um estudo sobre Edgar Rodrigues, que derivà en un documental sobre la seva vida i obra. Aquest mateix any l'Associació Cultural «A Vida» de Lisboa realitzà l'exposició Edgar Rodrigues, pesquisador libertário da história social de Portugal e do Brasil. Edgar Rodrigues va morir el 14 de maig de 2009 a la seva residència del barri de Méier de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Rio de Janeiro, Brasil) d'una parada cardiorespiratòria; el seu cos fou incinerat. ***
Antonio
Torres Morales a l'estació d'Alcázar de San Juan
camí del camp de concentració de Reus - Antonio Torres
Morales: El 14 de maig de 2014 mor a
Màlaga
(Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
Antonio Torres Morales. Havia nascut el 27 de març de 1918 a
Màlaga (Andalusia,
Espanya). Sos pares es deien José Torres Pérez,
treballador a la factoria d'òxid roig
(«Fábrica del Colorao»), i Dolores
Morales Padilla, obrera a la manufactura tèxtil «La
Industria Malagueña». Quan tenia 14
anys s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i amb 16 a les
Joventuts Llibertàries. Es guanyava la vida com a perruquer
de senyores. En
1936, amb l'aixecament feixista, s'allistà voluntari en la
«Columna Libertad»,
organitzada pel Sindicat de l'Alimentació de la CNT,
però, després de fer la
instrucció militar, no va poder lluitar mancat d'armes. Quan
el 7 de febrer de
1937 va caure Màlaga a mans dels franquistes,
marxà amb son pare i molts altres
refugiats cap a Almeria (Andalusia, Espanya) i després a
Barcelona (Catalunya),
on treballà amb son pare en una fàbrica de
material de guerra col·lectivitzada
instal·lada a l'antic convent dels salesians. Un mes
més tard s'enrolà en la
comunista «Columna Carlos Marx» i
combaté al front d'Osca (Aragó, Espanya). El
juny de 1937, quan estava de permís a Barcelona, va ser
detingut pels
estalinistes fins que aquests s'adonaren que durant els «Fets
de Maig» de 1937
era al front i va ser posat en llibertat. Retornà a la
fàbrica d'armes, però el
febrer de 1938 va ser mobilitzat per lleva i enviat a combatre a la
batalla de
l'Ebre. Malalt de paludisme, l'octubre de 1938 va ser evacuat a
l'Hospital de
Reus (Baix Camp, Catalunya) i l'1 de novembre retornà al
front. El 2 de gener
de 1939 va ser capturat per les tropes franquistes i enviat a diversos
camps de
concentració i batallons de treball fins a gener de 1943
(Juncosa, Logronyo,
Miranda de Ebro, Cabeza de Buey, Peñarroya, Sallent de
Gállego, Reus,
Guadarrama, Quintana de Puente). En sortir, va haver de fer un any i
mig de
mili destinat al Regiment Mixt de Metralladores a Campamento (Madrid,
Castella,
Espanya) –l'1 d'abril de 1943 hagué de participar
en el «Desfile de la
Victoria» franquista pel madrileny passeig de la Castellana,
humiliació que va
haver de repetir l'any següent. El 25 de juny de 1944 va ser
desmobilitzat i
pogué retornar a Màlaga. Després
d'intentar trobar feina sense èxit, finalment
pogué entrar a la fàbrica tèxtil on
treballava sa mare. Durant la seva última
etapa de sa vida va fer conferències sobre les seves
experiències amb la
repressió franquista. L'octubre de 2009 la
Confederació General del Treball (CGT)
de Màlaga li va publicar el seu llibre Recuerdos
de guerra y represión de un miliciano malagueño,
que havia escrit entre els
anys 1979 i 1983. Aquest mateix 2009 s'afilià a la CGT. El
seu testimoni va ser
recollit en el llibre-documental Vencidxs
(2013) d'Aitor Fernández Olmo. Antonio Torres Morales va
morir el 14 de maig de 2014 al seu domicili de Màlaga
(Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al Parc Cementiri d'aquesta
població. Antonio Torres
Morales (1918-2014) ***
Jean
Turrel - Jean Turrel: El 14 de maig de 2019 mor a Valdallière (Vassy, Normandia, França) l'anarquista Jean Frédéric Turrel, conegut com Petit Jean. Havia nascut el 26 de setembre de 1955 a Dinha (Provença, Occitània). Era fill d'André Georges Élie Turrel i de Françoise Marie Louise Espieussas. Es guanyà la vida a París (França) treballant de cambrer de cafè i d'empleat de restaurant. A principis dels anys setanta fou membre del grup del XIII Districte de París de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). A la impremta «Edit 71» de l'ORA, es formà com a tècnic impressor, on treballà amb Patrick Ferrage. Membre del Col·lectiu Nacional de l'ORA, durant mesos en fou secretari de Relacions Interiors i membre de la Comissió Editora del periòdic Front Libertaire des Luttes de Classes, amb el qual col·laborà. En 1975 va ser membre del Secrétariat aux Relations Internationales (SARI, Secretariat de Relacions Internacionals) de l'ORA, amb Rolf Dupuy, Ariet Morato i Jean Van Zaanen. L'abril de 1975 col·laborà en el número zero de Liaisons Internacionales Communistes Libertaires, òrgan de Coordinació Internacional Comunista Llibertària (CICL), però que no va ser distribuït per mor de les dissensions amb el sector que finalment va ser exclòs i que creà la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL). Va ser responsable dels dos butlletins editats pel SARI: SARIgole Plus (octubre de 1975), de l'ORA, i Le SARIvari Monstre (octubre de 1976), de l'Organització Comunista Llibertària (OCL). Aleshores treballava a la impremta «Gilles Tautin», fundada per militants maoistes de La Cause du Peuple. Posteriorment va fer feina a «Imprimeurs Libres» amb la finalitat d'organitzar una xarxa de col·lectius d'impressors solidaris, especialment de Lió (Arpitània) i dels obrers rellotgers de l'empresa «Lip» de Besançon (Franc Comtat, Arpitània), malgrat les diferències ideològiques. Preparà, i participà, en una reunió de col·lectius d'impressors, alemanys, belgues, espanyols i francesos, celebrada a París, amb la finalitat d'establir relacions professionals dins del moviment llibertari europeu. Posteriorment abandonà l'OCL i cofundà el bar associatiu «La Mouette Riuse» del XX Districte de París. En 1985 participà amb exmilitants de l'ORA, entre ells Gérard Mélinand i Mayor Rodríguez, en la fundació de la impremta «Autographe», també en el XX Districte. Esdevingut consultor per diverses organitzacions governamentals, socials i culturals, en 1992 marxà cap a Cambotja per formar impressors i participar en la reconstrucció del país, i posteriorment exercir tasques de desenvolupament amb ONGs a Àsia del Sud-est i a Àfrica, amb la finalitat de crear estructures hospitalàries i educatives. Va estar casat amb Anne Marie Henriette Barbarit, de qui es va divorciar. Jean Turrel va morir el 14 de maig de 2019 a la Residència Mèdica «René Castel» de Valdallière (Vassy, Normandia, França). ***
Fotografia policíaca de Xavier Cañadas Gascón després de la seva detenció pel "Cas Scala" - Xavier Cañadas Gascón: El 14 de maig de 2023 mor a Barcelona (Catalunya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Francesc Xavier Cañadas Gascón. Havia nascut el 22 de novembre de 1958 a Barcelona (Catalunya). Nascut en una família obrera, son avi fou un cenetista que fou alcalde de la FAI en un poble d'Almeria durant la guerra civil, però son pare, barceloní, milità en el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC); sa mare, també barcelonina, era filla d'un republicà aragonès i també era comunista. Amb sos pares, visità anualment exiliats comunistes a París. En 1973, quan estudiava a l'institut, sol·licità l'ingrés en las Joventuts del PSUC, però com que son pare era responsable de la distribució de propaganda comunista i com que el moviment estudiantil es radicalitzava força, li van denegar-ne l'entrada. Després s'afilià a les Joventuts Revolucionàries d'Espanya (JRE), adscrites al Partit Obrer Revolucionari d'Espanya (PORE), d'ideologia trotskista-leninista, amb el desgrat de son pare. En les JRE milità durant dos anys i mig, sota el nom d'Isaac, participant activament en l'agitació estudiantil. El febrer de 1976 fou detingut, amb altres tres companys, per participar en un piquet durant una vaga estudiantil, però sortí en llibertat provisional després de pagar una fiança; a finals d'aquest any abandonà la militància trotskista. Després participà en l'Ateneu Popular de Nous Barris i en diversos comitès de suport per l'amnistia i en els Comitès de Suport a Empreses en Conflicte, fent costa les lluites de Seat, Olivetti, Maquinista, Roca Radiadors, etc. Com a treballador d'electricista, el març de 1977 s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Processat pel «Cas Scala» amb altres companys, fou condemnat a 17 anys de presó, que purgà a les penitenciaries de Carabanchel, Toledo i Segòvia. En 1980 denuncià els moviments escissionistes en el periòdic CNT. Després de complir vuit anys de presó, sortí en llibertat condicional. L'abril de 1997 va fer una conferència a Còrdova sobre el «Cas Scala». A partir de 2000 començà a participar en el grup llibertari barceloní «Llavor d'Anarquia» i aquest mateix any publicà el llibre de memòries Entremuros. Las prisiones en la transición democràtica. En 2003 va fer una conferència a Sallent. El gener de 2008 publicà El Caso Scala. Terrorismo de Estado y algo más. El 31 de desembre de 2011, amb Félix Maestre, engegà una vaga de fam i sed davant el Palau de la Generalitat per atiar la desobediència civil i la insubmissió fiscal davant la crisi econòmica. En aquests anys col·laborà en els periòdics A les barriades i El Carrer. Xavier Cañadas Gascón va morir el 14 de maig de 2023 d'un atac de cor a Barcelona (Catalunya). ---
|
![[13/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[13/05]") |
|
![[15/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[15/05]") |
|
|
| Actualització: 22-11-23 |