---

Anarcoefemèrides del 14 de maig

Esdeveniments

Lector de tabaqueria cubà

Lector de tabaqueria cubà

- Prohibició de la lectura de tabaqueria: El 14 de maig de 1866 a través d'un decret de la Capitania General de Cuba, aleshores colònia espanyola, es prohibeix a tota l'illa la lectura col·lectiva als tallers de tabaqueria. El costum de l'ús de lectors de tabaqueria es va fer habitual a molts de tallers i tingué un paper essencial en el desenvolupament de la consciència proletària. Cada operari contribuïa amb una quota perquè el lector pogués rescabalar-se del jornal que deixava de cobrar durant el temps que emprava en la lectura. La força d'aquesta activitat va ser reconeguda i temuda pel alguns empresaris, que desencadenaren en la seva contra una campanya ferotge. S'adduïa que, a causa d'aquestes lectures públiques, les reunions d'artesans es convertien en cercles polítics i que dels periòdics es passava a llibres sediciosos que alteraven la moral i l'ordre públic. Amb el decret quedava prohibit «distreure els operaris de les tabaqueries amb tota classe de lectura de llibres i periòdics i de discussions estranyes a la feina» i es recomanava la constant vigilància per a impedir aquestes activitats. Nombrosos propagandistes revolucionaris, sobretot anarquistes --entre els quals destaca Luisa Capetillo-- i independentistes, van fer de lectors i, malgrat les prohibicions, la lectura continuà no només a tota Cuba sinó també a les tabaqueries nord-americanes de Cayo Hueso, Nova York i Tampa. La lectura pública serví com a excel·lent vehicle per a la propaganda revolucionària que culminà amb la independència de Cuba i, sobretot, contribuí de manera eficaç a la propagació de la cultura entre les classes treballadores. En 1902 amb la instauració de la República de Cuba, aquesta activitat, qualificada per José Martí com a «tribuna avançada de la llibertat», continuà com a catalitzador en el moviment obrer. Els obrers tabaquers, el sector proletari més destacat de la lluita social, la utilitzaven per donar a conèixer els abusos contra la classe obrera, difondre coneixements, preparar l'organització sindical i fer costat les vagues.

***

Fàbriques, Universitats, Unió

Fàbriques, Universitats, Unió

- París (14-05-68): El 14 de maig de 1968, a les 7.35, el general De Gaulle parteix de París (França) cap a Romania en visita oficial; aquest dies la cúpula de l'Estat aprecia molt la política exterior i el General no ha volgut ajornar aquest viatge a un país de l'Est, les vel·leïtats independentistes pel que fa Moscou del qual beneficien la seva política contra els «blocs». Ceaucescu, amb qui va a congratular-se el cap de l'Estat francès, estava aleshores en els començaments de la seva sagnant carrera de dictador. A les 9 hores, a la fàbrica Sud-Aviation, de Bouguenais, a prop de Nantes, els obrers, que reclamen des de fa algunes setmanes un augment salarial de 35 cèntims pler compensar una disminució de la durada de la feina, voten aquest matí fer vaga sense previ avís, és a dir, una vaga il·legal, «salvatge». Durant tot lo dia continuaran les discussions amb la direcció pels 35 cèntims. Com a últim recurs, a la tarda, els dos mil obrers decideixen ocupar la seva fàbrica i segresten el director i els administratius d'aquesta empresa nacionalitzada dins despatxos les portes dels quals solden. A París la Sorbona, declarada «Comuna Lliure», resta oberta als treballadors; és un símbol important. Manifestacions estudiantils i de grups dels comitès d'acció parteixen cap a les fàbriques cridant la consigna: «UUU. Usines, Universités, Union» (Fàbriques, Universitats, Unió). Nombroses vagues esclaten arreu de l'Estat.

Anarcoefemèrides

Naixements

Portada del llibre "Common-sense country" (1895) de Louisa Bevington

Portada del llibre Common-sense country (1895) de Louisa Bevington

- Louisa Bevington: El 14 de maig de 1845 neix a Saint John's Hill (Battersea, Surrey, Anglaterra) --actualment pertany a Londres (Anglaterra)-- la poetessa, periodista i assagista darwinista i anarquista Louisa Sarah Bevington, també coneguda amb el llinatge Guggenberger del seu marit. Nascuda en una família de quàquers benestant, sa mare es deia Louisa De Horne i son pare Alexander Bevington, un avantpassat del qual havia estat tancat de jove a la presó de Nottingham amb George Fox, fundador de la Societat Religiosa d'Amics. Era la primogènita de vuit infants, set dels quals nines. Atreta per la ciència, la música, la metafísica i la poesia, des de la infància va escriure poemes, alguns dels quals es publicaren en la publicació quàquera Friends' Quaterly Examiner. Molt influenciada, com George Eliot i Constance Naden, pel filòsof i sociòleg Herbert Spencer, especialment per la seva teoria sobre l'evolució de l'univers i del món, establí una relació intel·lectual amb ell i aquest la introduí en els cercles científics i literaris. En 1876, sota el pseudònim Arbor Leigh --recordant l'epònima heroïna Aurora Leigh d'Elizabeth Barret Browning--, publicà en edició privada el seu primer llibre de poemes --Herbert Spencer estampà quatre d'aquests poemes en la revista nord-americana Popular Science Monthly sota el títol «Teachings of a day». A aquest llibre li seguirien Key-Notes (1879) --recull de tota la seva poètica fins aleshores-- i Poems. Lyrics and sonnets (1882). Va escriure i impartí conferències sobre el racionalisme, la religió, la propietat i la filosofia determinista i el darwinisme social --va ser qualificada com «la poetessa de la ciència de l'evolució» i el mateix Charles Darwin havia llegit Keynotes, després de confessar que no havia obert cap llibre de poesia des de feia 15 anys--, i publicà nombrosos articles qüestionant el cristianisme. En 1879 publicà l'article «Modern atheism and Mr Mallock» en la revista Nineteenth Century, que fou força comentat. En aquest mateix any col·laborà amb textos sobre determinisme en la revista Mind. The psychological quarterly. En 1881, a instàncies de Herbert Spencer, publicà un article defensant la moral evolucionista («The moral colour of rationalism») en The Fortnightly Review. En 1883 marxà a Alemanya on es casà amb l'artista pintor muniquès Ignatz Felix Guggenberger. En 1890, després del fracàs del seu matrimoni, retornà a Londres on començà a freqüentar els cercles anarquistes, gràcies a la seva amistat amb Charlotte Wilson, fundadora en 1886 del periòdic llibertari Freedom, i entrà a formar part del cercle de Piotr Kropotkin. En aquesta època signà els seus escrits poètics i assagístics amb el seu nom de fadrina i va fer conferències a l'Autonomie Club londinenc. Les seves dèries de portar els cabells curts, la falda minsa i botes d'home donà que parlar a les dames victorianes de l'època. En 1891 la Ethical Society l'encarregà el capítol sobre l'evolució per a l'edició ampliada del llibre Religious systems of the World i aquest mateix any publicà el Dame nature's dumb sermon. Oposada a la «propaganda pel fet», col·laborà en el periòdic anarcocomunista londinenc Liberty. A journal of anarchist communism, fundat el gener de 1894 pel sastre James Tochatti, i on publicà nombrosos poemes, faules morals, articles i assaigs. També col·laborà en els periòdics The Torch of Anarchy --publicat per les nebodes, Helen i Olivia, de l'artista Dante Gabriel Rossetti-- i Commonwealth. Amiga de Louise Michel, traduí a l'anglès el seu assaig sobre la Comuna de París. En 1894 publicà amb William Morris el llibre The why I ams, ella amb «Why I am a expropriationist» i ell amb «Why I am a communist». Amb Tochatti intentà organitzar una Aliança Comunista Anarquista per a la qual redactà An anarchist manifesto que va ser distribuït l'1 de maig de 1895, però sense ressò. Aquest mateix any publicà la col·lecció de poemes Liberty lyrics, l'assaig Common-sense country i el fullet Chiefly a dialogue. Concerning some difficulties of a dunce. Malalta d'insuficiència cardíaca, Louisa Bevington va morir el 28 de novembre de 1895 a la seva casa del carrer Lechmere de Willesden (Middlesex, Anglaterra) --actualment Londres (Anglaterra)--, després de patir sis mesos d'hidropesia i quatre anys d'una malaltia crònica al mitral del cor. El seu funeral laic del 3 de desembre al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Middlesex, Anglaterra) comptà amb la presència de Piotr Kropotkin, James Tochatti i les germanes Rossetti, entre molts altres companys. Pòstumament, en 1896, Tochatti publicà el seu fullet Anarchism and violence.

***

Foto policíaca d'Attilia Pizzorno

Foto policíaca d'Attilia Pizzorno

- Attilia Pizzorno: El 14 de maig de 1885 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'apotecària i militant anarquista Attilia Pizzorno. Sos pares es deien Giuseppe Pizzorno i Erichetta Marchisio. El gener de 1906 va ser detinguda durant una manifestació «Pro Rússia», jutjada i condemnada per violència i ultratges a un comissari de policia. El maig d'aquell any s'instal·là a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia), al costat de l'anarquista Domenico Zavattero, de qui sembla va ser amant, col·laborant en el periòdic llibertari L'Aurora. Quan encara era estudiant universitària de Farmàcia i d'auxiliar de clínica, el juny de 1906, va ser denunciada per un delicte contra la llibertat de culte durant la celebració del Corpus Christi en una església de Ravenna. Aquell mateix any esdevingué companya de vida i de lluita d'Omero Giovanni Tommaso Maria Gavilli, músic invident i militant molt destacat del moviment anarquista. El desembre de 1907 es traslladà amb Gavilli a Sampierdarena, un dels barris més populars de Gènova (Ligúria, Itàlia). El 16 d'octubre de 1911 va ser detinguda per arriar un cop de puny a la cara d'un funcionari de policia que havia interromput una conferència del seu company. Entre l'abril de 1913 i el juny de 1914 formà part, amb altres companys (Luigi Laguzzi, Giovanni Rolando, Giovanni Zunino, etc.), del grup editor del periòdic anarcoindividualista i antiorganitzador Gli Scamiciati, que dirigí son company a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). Aquest mateix grup publicà el 29 de març de 1913 també a Novi Ligure un únic número del periòdic Lo Scamiciato. Amb Gavilli, amb qui mai no es va casar, tingué quatre infants –un dels quals, Amino Pizzorno (Attilio), esdevingué un destacat militant i polític comunista. Després de la mort de Giovanni Gavilli, sobrevinguda el 12 de desembre de 1918, Attilia Pizzorno col·laborà en la represa de la publicació de Gli Scamiciati, que va publicar 14 números entre març de 1920 i novembre de 1921 a Multedo (Pegli, Ligúria, Itàlia). Entre 1919 i 1921 s'abocà en l'ajuda –prestant assistència i ajuda econòmica, proveint de documentació falsa, facilitant l'embarcament, etc.– dels companys que buscaven expatriar-se, això amb el suport del capità Giuseppe Giulietti, sindicalista de la Federazine Italiana dei Lavoratori del Mare (FILM, Federació Italiana dels Obrers del Mar), organització per a la qual ella treballava de secretària administrativa –també feia tasques d'oficina a la «Cooperativa Garibaldi» que regentava Giulietti. El desembre de 1926 va ser detinguda, juntament amb Giovanni Rolando, exdirector de Gli Scamiciati, i va ser condemnada per «activitats anarquistes» i per ser «políticament perillosa per a l'ordre nacional» a dos anys de vigilància especial. En 1928 va ser denunciada per la policia perquè rebia publicacions anarquistes de l'estranger. El 23 de novembre de 1932 la Prefectura de Policia, segurament amb la intenció d'impedir una represa de l'activitat anarquista a la conca genovesa de Valpolcevera, la detingué, juntament amb altres companys (Silvio Battistini, els germans Giacomo i Giovanni Gaggero, i Giovanni Rolando), per ser la cap del grup «Alleanza Anarchica» (Aliança Anarquista) i per ser corresponsal del periòdic anarquista Il Grido della Folla de Milà (Llombardia, Itàlia). Sempre sota vigilància, fins al 1938 va figurar en el registre de «persones a detenir en determinades circumstàncies» i patí nombroses detencions i escorcolls. Attilia Pizzorno va morir el 26 d'agost de 1944 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

***

Carta enviada per Roger Fourcade publicada en el diari parisenc "La Matin" del 16 d'abril de 1914

Carta enviada per Roger Fourcade publicada en el diari parisenc La Matin del 16 d'abril de 1914

- Roger Fourcade: El 14 de maig de 1892 neix a França l'anarcoindividualista Germain-Roger Fourcade. Es guanyava la vida com a calderer en coure. Entre el gener i el febrer de 1913 fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Anarchie, en substitució de la vídua Abrial. Va ser demandat per un article sobre els jurats del procés seguit contra la «Banda Bonnot», titulat «Aux douze fantoches», que havia signat A. Géladan (André Lorulot); l'article incriminat donava els noms, dades personals i adreces dels jurats. Jutjat per aquest motiu el 19 de febrer de 1913, va ser condemnat, com a gerent del periòdic L'Anarchie, on s'havia publicat l'article el 6 de febrer de 1913, a cinc anys de presó i a 1.000 francs de multa per «provocació a l'assassinat». En la gerència de L'Anarchie va ser substituït per Louis Jean i en la redacció per René Hemme. El 24 de febrer de 1913 quatre presos polítics anarquistes (Robert Lafon, conegut com Lanoff; Louis Lecoin; Pierre Ruff; i André Parmeland), tancats a la presó parisenca de La Santé, redactaren una carta en el seu suport que dirigiren al president del Consell de Ministres francès. El 28 d'octubre de 1913 la pena va ser reduïda en l'apel·lació pel IX Tribunal Correccional de París (França) a dos anys de presó i a 1.000 francs de multa. El 23 de febrer de 1914, amb altres companys anarquistes (André Mournaud, Edouard Boudot, André Parmeland i Louis Lecoin) tancats a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França), envià una carta al director del diari parisenc La Lanterne on denunciava la violació de la seva correspondència per part de les autoritats penitenciàries. En les eleccions legislatives d'abril de 1914, quan era a la presó i en plena campanya de denúncia sobre la situació dels detinguts polítics, va ser «candidat de la llibertat» per a Sceaux (Illa de França, França); altres «candidats de la llibertat» van ser Pierre Ruff, André Mournaud, Edouard Boudot i Louis Lecoin. El 14 d'abril de 1914 dirigí una carta des de la presó de La Sante a la redacció del periòdic parisenc Le Matin, que havia qüestionat el seu antiparlamentarisme, on es ratificava en el seu pensament anarcoindividualista. Entre 1926 i 1928 fou gerent del periòdic anarcosindicalista Le Combat Syndicaliste, òrgan de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), i entre 1935 i 1936 col·laborà en La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Marcelino Sanz Mateo

Marcelino Sanz Mateo

- Marcelino Sanz Mateo: El 14 de maig de 1894 neix a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Sanz Mateo. Fill de Juan Sanz Ballester i de Valera Mateo Bielsa, pagesos aragonesos. De ben petit es dedicà a les tasques del camp, però aprengué les lletres i l'aritmètica al convent de frares del poble. En 1918 es casà amb Benigna Formento Espallargas, amb qui tindrà tres filles (María, Juana i Alicia) i cinc fills (Sebastián, Valero, Anastasio, Lauro i Daniel). El 14 d'abril de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), interessant-se pe les idees col·lectivistes. Després de la victòria del Front Popular, el 15 d'agost de 1936 l'Ajuntament d'Alcorisa el nomena delegat d'Agricultura. Durant la guerra obrí ca seva als soldats republicans i als combatents de les Brigades Internacionals que arribaven per reprendre forces dels combats al front d'Aragó. Fugint de la tropes franquistes sa família marxà cap a Catalunya i l'abril de 1938, després d'una caminada de més de 200 quilòmetres amb carro, arribà a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) i s'instal·là a la cooperativa agrària cenetista «La Peregrina», que tenia bones relacions amb la cooperativa d'Alcorisa. Quan els exèrcits feixistes creuaren l'Ebre, tornà a carregà el carro i, amb una caravana formada per les famílies de «La Peregrina», fugí cap a França. Després de més de 200 quilòmetres de retencions, arribà a La Jonquera i creuà la frontera el 9 de febrer de 1939. Concentrats els exiliats a El Voló (Rosselló, Catalunya Nord), els militars francesos, ajudats per soldats senegalesos, separaren a la força els homes de les dones i els infants. Marcelino fou tancat al camp de concentració d'Argelers i la resta de sa família va ser allotjada en un hotel de Mézin (Aquitània, Occitània) requisat. Entre el 13 de març de 1939 i l'1 de juny de 1940 Marcelino va escriure 72 cartes a sa família i que van ser publicades l'agost de 2006 pel seu net Norberto Artal Sanz sota el títol Francia no nos llamó. Cartas de un campesino aragonés a su familia en la tormenta de la guerra y del exilio (1939-1940). Després ingressà en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i quan les tropes nazis ocuparen França ingressà en l'Exèrcit francès. Detingut pels ocupants, després de passar pels camps de Parpaillon, a La Condamine, i de Gorze, fou deportat a Alemanya. Marcelino Sanz Mateo va morir el 19 de juliol de 1941 al camp de concentració de Gusen, a prop de Mauthausen (Mühlviertel, Àustria).

Marcelino Sanz Mateo (1894- 1941)

***

D'esquerra a dreta: Raffaele Puddu, Mameli Steverino i Paolo Puddu. Foto realitzada per Tomaso Serra a Mont-Saint-Martin (Xampanya-Ardenes, França)

D'esquerra a dreta: Raffaele Puddu, Mameli Steverino i Paolo Puddu. Foto realitzada per Tomaso Serra a Mont-Saint-Martin (Xampanya-Ardenes, França)

- Paolo Puddu: El 14 de maig de 1898 neix a Gairo Nuovo (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i lluitador antifeixista Paolo Puddu. Sos pares es deien Daniele Puddu i Maria Rosa Mameli. Fill d'una família nombrosa llibertària, quan tenia 11 anys començà a treballar de soldador i de serraller. En 1914 emigrà a França i dos anys després retornà a Itàlia. En 1921 tornà a sortir i retornà en 1926. Es casà amb Silvia Gavarria i amb sa companya passà a França i s'instal·là a Lo Canet (Provença, Occitània). Milità en el moviment anarquista, ben igual que sos germans petits Enrico i Angelo. El 17 d'octubre de 1927 se li va decretar l'expulsió, però restà al país. Detingut, el 25 de setembre de 1929 va ser condemnat a Niça (País Niçard, Occitània) a 15 de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». Va ser nomenat secretari de la secció de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Lo Canet i per les seves activitats antifeixistes en 1930 va ser expulsat, reunint-se amb sa mare a Bèlgica. En 1932 visqué a Namur (Namur, Valònia) i a Tournai (Hainaut, Valònia), on treballà de gelater i de venedor de llibres per a l'anarquista Eugenio Mastini. En 1935, amb son cossí Tomaso Serra, desplegà una important campanya propagandística anarquista. Durant la segona meitat de 1936 va ser vigilat per la policia ja que s'ocupava del subministrament clandestí d'armes per als milicians del moviment llibertari espanyol en lluita contra el franquisme, eludint les prohibicions del «pacte de no intervenció». En aquesta mateixa època, sos dos germans lluitaren a Espanya contra els aixecats feixistes. Enrico fou assessor de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a València (País Valencià); va ser detingut pels estalinistes i reclòs al camp de concentració d'Alzira fins el 1939 que pogué passar a França i acabà tancat als camps de concentració d'Argelers i de Vernet. Angelo s'enrolà en la «Columna de Ferro», va ser ferit a Terol (Aragó, Espanya) i hospitalitzat a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya), mentre els feixistes italians el van incloure entre els «terroristes subversius». Paolo Puddu va ser estretament vigilat per les autoritats franceses per la seva militància anarquista i per les seves relacions amb el «Comitè Pro Espanya» de París i fitxat el 5 d'agost de 1938. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista a Tournai. A començament de 1940 viatjà sovint a Brussel·les (Bèlgica) per reunir-se amb els anarquistes Mario Mantovani i Vittorio Cantarelli, fins que va ser detingut pels nazis a Tournai i portat al pas de Brennero, on va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes el 17 de juny de 1941. Portat a Nuoro, el 2 d'agost de 1941 va ser condemnat a la deportació per cinc anys i enviat una setmana després a l'illa de Ventotene. Son germà Enrico també hi va ser deportat a la mateixa colònia penitenciària i el 25 de juliol de 1943 ambdós van ser traslladats al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on van ser alliberats el 8 de setembre d'aquell any per les tropes aliades. Pel que fa Angelo, després d'haver deixat València l'abril de 1939, va ser internat al camp de concentració d'Orà (Algèria) i posteriorment combaté els nazifeixistes a l'Àfrica septentrional enquadrat en l'exèrcit francès del general Charles de Gaulle, participant en 1943 en el desembarcament aliat de Salern (Campània, Itàlia). Es desconeix la data de defunció dels tres germans.

***

Foto d'Albert Daunay durant el seu judici per homicidi publicada en el periòdic parisenc "Le Matin" del 20 d'abril de 1929

Foto d'Albert Daunay durant el seu judici per homicidi publicada en el periòdic parisenc Le Matin del 20 d'abril de 1929

- Albert Daunay: El 14 de maig –algunes fonts citen el 14 d'abril– de 1903 neix a La Bazoge (País del Loira, França) l'anarquista i antimilitarista Albert Daniel Daunay. Objector de consciència, es guanyava la vida fent d'ajustador electricista i mecànic. El 13 de novembre de 1928, durant una baralla al bulevard de Montparnasse de París (França) amb el boxejador Albert Guédon, antic macarró de Germaine Renouf –prostituta que Daunay havia tret del carrer i havia convertit en sa companya des de feia tres anys–, aquest últim resultà mort d'una punyalada; jutjat el 19 d'abril de 1929, va ser absolt pel jurat de l'Audiència del Sena en considerar que havia actuat en legítima defensa. El 13 de novembre de 1933, amb l'anarquista Gérard Bernard Leretour i el suport del militant llibertari cabilenc Saïl Mohamed, mutilà i sollà amb tinta xinesa l'estàtua de Paul Déroulède, fundador de la «Lliga dels Patriotes», situada davant de la petita placeta Laborde, al costat de l'església de Sainte Augustin al VIII Districte de París, amb la finalitat de cridar l'atenció sobre la vaga de fam portada a terme des de feia 27 dies pel militant llibertari i objector de consciència Henri Ferjasse, alhora que respondre a les accions contra les estàtues d'Aristidi Briand que regularment eren destrossades pels Camelots del Rei. Per aquesta acció va ser condemnat el 20 de novembre d'aquell any pel XIII Tribunal de Policia Correccional a sis mesos de presó i son company Leretour a un any. Després de l'apel·lació presentada pels condemnats, el X Tribunal de Policia Correccional augmentà la pena a Daunay a vuit mesos i la de Leretour a un any i mig. Arran d'aquest afer, la «Lliga dels Objectors de Consciència» fou dissolta oficialment per la I Cambra del Tribunal Civil el 17 d'octubre de 1934, però fou reconstituïda en 1936. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Marcelino Radigales Marsol

Marcelino Radigales Marsol

- Marcelino Radigales Marsol: El 14 de maig de 1909 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Radigales Marsol. Era membre d'una família nombrosa llibertària formada per vuit germans. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Esplucs, quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la proclamació del comunisme llibertari al seu poble i després s'enrolà de milicià, tal vegada en la «Columna Durruti», i marxà al front de Madrid i de Catalunya, especialment com a telefonista. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser reclòs durant tres anys al camp de concentració de Reus (Baix Camp, Catalunya). Un cop lliure, aconseguí feina de ferrer al Mas del Lleó d'Almacelles (Segrià, Catalunya), on durant anys va ser sotmès a controls setmanals i mensuals per part de la Guàrdia Civil, que no excloïen pallisses. No obstant això, sobretot entre 1944 i 1945, l'indret serví com a punt de suport i passatge de companys que s'infiltraven des de França a la Península, com ara Francisco Denís Díez (Català) i el grup guerriller de «Los Maños». Una de ses filles, Joaquina Radigales Ortiz, de nou anys, serví de correu amb bicicleta per anar a altres granges de la zona i advertir els companys dels possibles llocs on romandre. L'indret va ser escorcollat per la Guàrdia Civil en diferents ocasions sense que mai no trobessin ningú. Marcelino Radigales Marsol va morir el 12 d'octubre de 1958 a Almacelles (Segrià, Catalunya) d'una perforació a l'estomac, resultat dels maltractaments patits al camp de concentració de Reus i a les pallisses patides a la caserna de la Guàrdia Civil d'Almacelles.

***

Richard Kostelanetz

Richard Kostelanetz

- Richard Kostelanetz: El 14 de maig de 1940 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'artista, crític artisticoliterari, poeta i escriptor anarquista Richard Cory Kostelanetz. Fill de l'emigrat rus i advocat Boris Kostelanetz i d'Ethel Cory, és nebot del compositor André Kostelanetz. En 1962 es graduà a la Universitat de Brown i entre 1964 i 1965 estudià al King's College de Londres amb una Beca Fulbright; en 1966 obtingué un màster d'Història d'Amèrica per la Universitat de Columbia. Ha aconseguit nombroses beques internacionals (Guggenheim, Pulitzer, Vogelstein, Pollock-Krasner, etc.) que l'han portat a treballar (docent, conferències, etc.) a diferents llocs del món (Londres, Berlín, Estocolm, Jerusalem, etc.) i a fer feina en diferents camps (periodisme, ràdio, música, arts plàstiques, etc.), sempre defensant les avantguardes artístiques. Col·laborador habitual de prestigioses revistes literàries i d'assaig (Partisan Review, The Hudson Review, etc.), s'encarregà de fer els perfils biogràfics dels grans mestres (artistes, músics, escriptors, etc.) per a The New York Times Magazine, que després recopilà en Master minds (1969). Entre les seves obres de crítica literària, sempre polèmiques, destaquen The end of intelligent writing. Literary politics in America (1974), A dictionary of the Avant-Gardes (1999) i SoHo. The rise and fall of an artists' colony (2003). Entre les seves obres de ficció, considerades d'allò més radical, podem citar In the Beginning (1969), Short Fictions (1974), More Short Fictions (1980), Furtherest Fictions (2007), etc.; i les de poesia visual Visual Language (1970), I Articulations (1974), Wordworks (1993), More Wordworks (2006), etc. A més d'obres literàries ha treballat les arts plàstiques gairebé des de tots els camps (teatre, pintura, audio, cinema, fotografia, vídeo, holografia, gravats, llibres d'art, instal·lacions digitals, etc.) i moltes vegades alhora, creant el concepte de «polyartist». Ha editat treballs musicals a B.B. King i Philip Glass. La seva estètica estaria a cavall entre el minimalisme, el constructivisme, el formalisme radical, l'experimentació total i la provocació. Entre els seus assaigs de temàtica anarquista sobresurten Political Essays (1999) i Toward Secession. More Political Essays (2008), i des del 1987 forma part del consell editorial de la revista llibertària Liberty. Ha donat part del seu important arxiu a la Fales Library de la Universitat de Nova York.

***

Valerie Powles

Valerie Powles

- Valerie Powles: El 14 de maig de 1950 neix a Birmingham (West Midlands, Anglaterra) la mestra, historiadora vocacional i activista veïnal anarcoindividualista Velerie Gay Powles. A principis dels anys setanta s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es guanyà la vida com a mestra. Interessada pel moviment llibertari durant la Guerra Civil, va fer estudis des del Centre de Recerca Històrica del Poble Sec i des de l'Associació per a la Recerca Històrica i Documentació. En 1977 s'instal·là al Poble Sec, barri al qual es vinculà políticament i emocionalment. Organitzà la defensa contra la destrucció del Refugi 307, resguard antiaeri de la Defensa Passiva barcelonina construït durant la Guerra Civil al Poble Sec per defensar-se dels bombardeigs de l'aviació feixista; aquesta gesta va ser explicada per Joan Villarroya i Judit Pujadó en el llibre El Refugi 307. La Guerra Civil i el Poble-Sec (1936-1939) (2002). En 1997 se li atorgà el VI Premi Sants-Montjüic. En 1998 fou la promotora de la plataforma «Salvem El Molino pel barri» --després «Fem girar El Molino»--, per aturar la destrucció a mans del nou propietari de la seva decoració modernista dissenyada per Manuel Raspall en 1913 i que va implicar veïns, comerciants i col·lectius d'artistes; dels contenidors d'escombraries va poder recuperar molta documentació d'aquest cabaret que després va ser donada a l'Institut del Teatre de Barcelona. En els seus últims participà en la recuperació i ocupació del Teatre Arnau i en la del Bahía (La Lleialtat) i es preocupà per la supervivència de l'antiga Font d'en Conna, menjador popular a l'aire lliure que va ser retratat per Santiago Rusiñol i que era el preferit de les famílies obreres per a celebrar la revetlla de Sant Joan. Amiga d'Abel Paz, Manel Aisa Pàmpols i la poetessa Giomar Castaños, era sòcia activa de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). En 2010 publicà, amb Manel Risques, Manel Aisa, Oriol Granados, Ramon Anglès i Antonio Santafé, el llibre Montjuïc i el seu entorn (1936-1939). Xerrades i itineraris, editat pel Centre d'Estudis de Montjuïc. Valerie Powles va morir el 13 de juny de 2011 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc.

***

José Luis Humanes Bautista

José Luis Humanes Bautista

- José Luis Humanes Bautista: El 14 de maig de 1957 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista José Luis Humanes Bautista. Després de fer els estudis de batxillerat, en 1974 entrà a treballar com a administratiu a la banca, professió en la qual romandrà fins a la seva prejubilació en 2005. Educat en el cristianisme, al final de la dictadura franquista assumeix els principis llibertaris sota la influència de companys de feina. En 1977 s'afilià al Sindicat de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. En 1983 acceptà les tesis del sector que s'escindí de la CNT i que acabà creant en 1989 la Confederació General del Treball (CGT), sindicat en el qual s'afilià i on ocupà càrrecs de responsabilitat. Entre 1986 i 2005 fou delgat sindical en la seva empresa i entre 1983 i 1993 i 2001 i 2003 secretari d'Organització de la Secció Sindical. Durant un temps fou secretari general del Sindicat de Banca de la CGT i entre 1983 i 1988 secretari d'Organització de la Federació Local de la CGT de Madrid. Entre 1988 i 1992 ocupà el càrrec de secretari d'Organització de la Federación de Sindicatos de Banca, Bolsa, Ahorro y Crédito (FESIBAC, Federació de Sindicats de Banca, Borsa, Estalvi i Crèdit) i entre 1993 i 2001 de tota la CGT. Des del 1996 és coordinador de la Comissió Confederal de Solidaritat amb Chiapas de la CGT, viatjant en repetides ocasions a Mèxic, i a impartit nombroses conferències arreu de la Península sobre el tema zapatista. En 1998 fou membre de la I Comissió Civil Internacional d'Observació pels Drets Humans (CCIODH) a Acteal (Chiapas, Mèxic). És assidu a tots els congressos, conferències sindicals i plens, gairebé sempre com a delegat, de la CGT. Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Alternative Libertaire, El Bicho, La Campana, CNT, Debates, Libertad, Librer Pensamiento, Rojo y Negro, etc.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Lysander Spooner

Lysander Spooner

- Lysander Spooner: El 14 de maig de 1887 mor a Boston (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Havia nascut el 19 de gener de 1808 a Athol (Massachusetts, EUA). Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural --que és una definició sui generis dins de l'anarquisme-- parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu compliment és netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Després de la mort d'Spooner el seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker.

***

Jesús Posse García

Jesús Posse García

- Jesús Posse García: El 14 de maig de 1938 mor a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) el periodista anarquista i anarcosindicalista Jesús Posse García –el primer llinatge a vegades citat com a Pose– i que va fer servir el pseudònim Esop. Havia nascut cap el 1892 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Va fer estudis a la Secció Artística de l'Escola Especial d'Arts i Indústries de Santiago de Compostel·la. Entre 1913 i 1914 fou redactor del setmanari La Defensa. Órgano del Partido Republicano de Santiago. Defensor de Compostela. Defensor de la clase obrera. Participà, amb Manuel Fandiño Ricart, José Pasín Romero, José Silva Martínez i altres, en el desenvolupament de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago de Compostel·la. Milità, amb Manuel Fandiño Ricart i José María Quintans, en el grup anarquista «Aurora Libertaria» i en 1916 participà en la fundació del grup teatral «Brisas Futuras», que representà obres de contingut social. Posteriorment s'integrà en el grup teatral «A Terriña». En 1918 fou un dels fundadors de l'Ateneu Sindicalista. En 1920 estrenà, en el Dimecres de Cendra, l'obra Momo o el sueño de un fumador, escrita amb Juan López Gacio. Entre abril i juliol de 1921 dirigí el setmanari Lucha Social de Santiago de Compostel·la, on col·laborà amb poesies revolucionàries que signava sota el pseudònim d'Esop. Fou soci de «Germinal» de la Corunya (La Corunya, Galícia). El juliol de 1931 entrà a treballar com a bidell de la Universitat de Santiago de Compostel·la. També fou secretari del Centre Republicà Federal d'Esquerra Gallega i col·laborà en el seu periòdic Galicia Federal (1931-1932). En 1935 va rebre un homenatge per la seva trajectòria com a lluitador organitzat per la revista Ser. Semanario Gallego de Izquierdas, on van intervenir Arturo Cuadrado Moure, José Pasín Romero i Ramón Suárez Picallo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va patir represàlies i fou suspès de sou i feina per dos mesos del seu treball a la Universitat. Jesús Posse García va morir de tuberculosi el 14 de maig de 1938 a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia).

***

Giuseppe Guelfi

Giuseppe Guelfi

- Giuseppe Guelfi: El 14 de maig de 1940 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Guelfi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Juan Torres Gouvece, Elia Ascenzi, Juan Casedemunt, José Juifrut, Giuseppe Martinelli, Luigi Contri, Umberto Fei, etc.). Havia nascut el 10 de febrer de 1894 a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). Sos pares es deien Oreste Guelfi i Ernestina Babbini. Passà la seva adolescència a Massa (Tosca, Itàlia), ciutat originària de sos pares, on s'acostà al moviment anarquista. Es guanyà la vida com a pintor decorador i mecànic. En 1914 va ser cridat a files i participà en la Gran Guerra com a soldat de cavalleria. Involucrat en delictes contra la propietat i condemnat per deserció militar, en 1921 s'exilià a França. Expulsat en 1928, va ser localitzat a Savona (Ligúria) i detingut. Després de complir tres anys de reclusió militar a Gaeta (Laci, Itàlia), s'expatrià novament. A França desenvolupà una intensa tasca subversiva, fent servir els seus nombrosos pseudònims, i va ser buscat per la mort de dos gendarmes. La policia i les autoritats consulars el localitzaren en diferents indrets, com ara Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Portugal i Espanya. El gener de 1932 participà en la revolta de l'Alt Llobregat (Catalunya) i aquest any va ser empresonat a Barcelona (Catalunya) juntament amb altres anarquistes italians, com ara Egidio Bernardini, Pietro Bruzzi, Luigi Sofrà, Burno Toccafondi i Nicola Turcinovic. El 27 de juliol d'aquell any va ser inclòs en el «Butlletí de recerca» de la policia. En el número de març de 1933 de la revista anarquista de San Francisco (Califòrnia, EUA) Man!, publicà una carta («Restles Spain»), expedida des de la presó de Barcelona al periòdic L'Adunata dei Refrattari, on explicava la revolució anarquista de gener d'aquell any. Ben conegut en els cercles dels exiliats polítics, col·laborà en el periòdic anarcosindicalista català Solidaridad Obrera. En 1934 el trobem oficialment al servei de la policia, desenvolupant la seva tasca d'informador presentant detallats informes sobre les activitats conspiradores tant a Itàlia com a l'estranger. La policia l'encarregà la desarticulació d'un comitè nacional d'agitació anarquista a Liorna (Toscana, Itàlia), sorgit del Comitè d'Agitació Antifeixista de Montreuil (Illa de França, França). El juny de 1934, després de la seva denúncia, 23 escorcolls simultanis de domicilis de companys anarquistes, tots amics d'Augusto Consani, es desencadenaren, però tots donaren resultats negatius. També fallà l'intent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) d'introduir-se, fent servir el nom de Paolo Schicchi, en la correspondència del Socors Anarquista Internacional (SAI). La seva següent missió fou enviar informes sobre els confinats polítics de l'illa de Ponça, intentant, sense èxit, recollir les confidències, entre d'altres, del periodista anarquista Vincenzo Capuana, que acabava d'arribar de Nova York (Nova York, EUA). Després va ser traslladat a altres colònies penitenciàries (Ustica, Fonni, Tremiti, Lampedusa, Favignana i Ventotene) i a les presons de Nàpols i Trapani, enviant informes, vertaders o falsos, sobre els projectes insurreccionals dels investigats. Perduda tota la seva credibilitat com a delator davant les autoritats, intentà desesperadament fugir del confinament. Giuseppe Guelfi va morir el 14 de maig de 1940 a l'Hospital Pace de Nàpols (Campània, Itàlia).

***

Antonio Molina Vázquez

Antonio Molina Vázquez

- Antonio Molina Vázquez: El 14 de maig de 1945 mor a Huelva (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Molina Vázquez. Havia nascut el 15 de març de 1910 a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya) en una família humil. Orfe de pare, emigrà amb sa mare i sos germans (Francisco i Hilaria) a la comarca minera de Riotinto i tota sa família s'establí a Nerva, on s'introduí en el moviment anarquista. A partir de 1929 es posà a fer feina com ajustador de segona a la foneria «Riotinto Limited» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), destacant com a militant. Com que aconseguí una important cultura autodidacta, va ser mestre dels obrers que tenien inquietuds i es caracteritzà com a defensor dels drets dels miners. Fou secretari de la CNT de Nerva i representà els miners de Riotinto amb els diàlegs amb la patronal. Arran dels fets d'octubre de 1934 va ser detingut i empresonat a Huelva. Després d'aixecament feixista de juliol de 1936, dirigí amb Antonio Guerrero González (El Sastre) una columna de miners que, força reforçada amb grups de persones que fugien de les tropes franquistes, arribà a Madrid l'agost i es reconvertí en la Columna-Batalló Andalusia-Extremadura, més tard anomenada Columna Lliure Estartacus --77 Brigada Mixta de l'Exèrcit Regular de la República després de la militarització de les milícies. Després dirigí un batalló de la 77 Brigada i encapçalà la 110 Brigada Mixta, que lluità a Extremadura. El desembre de 1937, en sortir de l'Escola de Guerra, va ser nomenat comandant, i el març de 1939 fou ascendit a coronel en cap de la 13 Divisió. Al final de la guerra, l'abril de 1939 fou detingut al port d'Alacant i tancat a la presó de Sant Miquel dels Reis d'Oriola i  el 31 de juny de 1939 traslladat a la madrilenya de Yeserías. El 22 d'abril de 1940 a Madrid fou condemnat en un primer consell de guerra a mort, però la pena fou commutada el 8 de maig per manca de proves. Va comptar amb informes favorables de persones de dretes a les quals havia salvat la vida. El 16 de novembre de 1940 fou traslladat a la presó de Huelva, on s'integrà en el comitè clandestí de la CNT i de la Unió General dels Treballadors (UGT), format a la presó per Manuel Álvarez, Luciano Suero Serrano i Francisco López del Real. El 31 de maig de 1943 fou de bell nou condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió militar». Antonio Molina Vázquez va morir de fam --oficialment «col·lapse circulatori»-- el 14 de maig de 1945 a la presó de Huelva (Andalusia, Espanya), un dia abans de sortir en llibertat.

***

Guillermo Ganuza Navarro

Guillermo Ganuza Navarro

- Guillermo Ganuza Navarro: El 14 de maig de 1949 cau abatut a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya) el guerriller llibertari Guillermo Ganuza Navarro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, al final de la guerra civil, va ser empresonat pels franquistes. Posteriorment, el 17 d'agost de 1946, va ser novament detingut a Barcelona i sortí en llibertat provisional el 25 de desembre d'aquell any, però va ser novament detingut immediatament. Un cop lliure l'agost de 1948 decidí s'exiliar-se a França. El 15 d'agost de 1948, amb Francisco Denís Díez (Català) com a guia i altres companys, creuà els Pirineus i s'integrà en el grup guerriller de Josep Lluís Facerías (Face), a qui havia conegut en 1946 a la presó Model de Barcelona i havia fet una gran amistat. El maig de 1949 passà a la Península en una missió amb Facerías i Juan Serrano (El Chofer), però el grup va ser interceptat per la Guàrdia Civil. Guillermo Ganuza Navarro caigué en una emboscada i fou abatut el 14 de maig de 1949 a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya).

***

Eugenio Sacristán Carrasco

Eugenio Sacristán Carrasco

- Eugenio Sacristán Carrasco: El 14 de maig de 1964 mor d'un infart a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eugenio Sacristán Carrasco. Havia nascut el 15 de novembre de 1894 a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya). Quan tenia 18 anys es traslladà a Biscaia (País Basc), on començà a treballar als Alts Forns. Després de vaga revolucionària de 1917, en la qual va ser detingut, empresonat i torturat, participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els anys següents destacà en la seva militància, juntament amb Isidoro Orrantia, Luciano Mateos del Amo i Baroja. L'11 de gener de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Zoilo Retuerto, Manuel Carreras Oliver, Saturnino Arasomel, Agapito Ureña i Celedonio Valencia), acusat de l'assassinat de Manuel Gómez, gerent dels Alts Forns de Biscaia. L'octubre de 1921 va ser jutjat, amb altres companys, sota la imputació de fabricar bombes a Sestao (Biscaia, País Basc). En aquests anys vint col·laborà amb Isidoro Orrantia en La Revista Blanca com a representants de la Comarcal de Biscaia de la CNT. En 1925 es traslladà a Santurtzi (Biscaia, País Basc), on visqué repartint carbó amb un carro, i en 1926 i 1927 envià diners per als presos des de Santurtzi en la campanya de suport organitzada per La Revista Blanca. En 1928 s'integrà en el grup anarquista «Cultura i Premsa» de Portugalete (Biscaia, País Basc). Durant els anys de la II República espanyola visqué a Santurtzi, on en 1932 obrí un magatzem de fruites, que repartia amb un cotxe i una camioneta. En 1933 participà en la refundació del sindicat de la CNT «El Crisol», amb Saturnino Aransáez Aransáez i Robledo. En aquests anys, al seu domicili s'allotjaren destacats companys (Durruti, Ascaso, Montseny, etc.) durant les seves gires propagandístiques. Viatjà sovint a diverses localitats, especialment a Labastida (Àlaba, País Basc), a casa de Barrón, i a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya), a casa de Brea. També entaulà amistat amb Isaac Puente Amestoy a Maeztu (Àlaba, País Basc). Durant la Guerra Civil lluità al Front Nord enquadrat en el «Batalló CNT Reserva». El 6 abril de 1937 va ser nomenat capità de Milícies de la CNT i després fou responsable, com a comandant, dels batallons confederals de la caserna de La Casilla. En aquests anys també representà la CNT en un Tribunal Popular. Quan Bilbao caigué a mans feixistes, passà a Astúries fins l'enfonsament del front. Quan fugia per mar, va ser detingut i tancat a diverses presons (Camposanco, Porlier i Larrinaga). Jutjat a Bilbao, va ser condemnat a mort, pena que li fou commutada més tard per la de vint anys de presó. Purgà la pena a Burgos i a la vall de Cuelgamuros, construint el «Valle de los Caídos». En 1945 sortí en llibertat condicional, però l'any següent va ser novament detingut i, acusat de formar part d'un Comitè Pro Presos a Burgos, passà 18 mesos empresonat. Un cop lliure s'establí al seu poble natal, guanyant-se la vida com a venedor ambulant de peix per Burgos, Sòria, Segòvia i Valladolid. Son fill, Helios Sacristán també és militant anarcosindicalista.

***

Carlos Soriano Águila (1935)

Carlos Soriano Águila (1935)

- Carlos Soriano Águila: El 14 de maig de 1980 mor a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Carlos Soriano Águila. Havia nascut el 2 d'abril de 1905 a Palenciana (Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill d'un comerciant socialista de classe mitjana, quan tenia 12 anys deixà el poble i s'anà a viure amb son oncle Miguel, ferroviari i cap de l'estació de Las Mellizas (Álora, Màlaga, Andalusia, Espanya), vidu i sense fills. A Àlora conegué la que després seria la seva primera esposa en 1930. Entre el desembre de 1921 i 1923 estudià a l'Acadèmia de Factors Ferroviaris i entre 1923 i 1925 treballà com a factor provisional en la Companyia de Ferrocarrils Andalusos a Écija (Sevilla, Andalusia, Espanya), on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Els serveis a Écija li van servir per fer el servei militar. A partir de 1925 passà a treballar a l'estació de Bobadilla (Antequera, Màlaga, Andalusia, Espanya) i en 1928 s'afilià al Sindicat Autònom de Factors (SAF), força influït per la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 el SAF ingressà en la CNT. Destacà en les vagues ferroviàries d'aleshores i se li va ascendir de categoria per així poder-lo enviar, i que no molestés, a una estació secundària a prop d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), on només hi havia quatre treballadors. Lluny de les grans lluites obreres, va fer costat les reivindicacions pageses, especialment l'anomenada «Vaga de les Bombes». En aquests anys col·laborà en La Tierra i entre 1932 i 1936 presidí l'Ateneu Llibertari «Luz y Armonía» d'Antequera. El juliol de 1936, quan era membre del Comitè Regional Ferroviari d'Andalusia, lluità contra l'aixecament militar a Antequera, on, amb el suport del guàrdia civil anarcosindicalista Bernabé López Calle aturà el feixisme, organitzà trens amb pagesos per a defensar Màlaga, impulsà el comunisme llibertari entre els camperols d'Antequera i formà el Comitè Revolucionari. També encapçalà el Comitè de Guerra que prengué Loja (Granada, Andalusia, Espanya) i combaté a la província de Sevilla en una columna de milicians. Després s'incorporà al ferrocarril a Màlaga i va ser enviat a Jaén com a membre dels Comitès Regionals Ferroviaris de la CNT. Durant alguns mesos representà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Front Popular. Quan caigué Màlaga a mans feixistes, deixà tots els càrrecs i s'enrolà en la columna confederal comandada per Antonio Raya González («Columna de Raya»), combatent a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Ferit al braç dret, passà un temps convalescent a la col·lectivitat agrícola de Torredelcampo (Jaén, Andalusia, Espanya). Després a Lorca (Múrcia, Espanya), on conegué Carmen Parra, sa segona companya i mare de sos fills Pedro i Carmen, ocupà càrrecs en el sector ferroviari, com ara membre del Comitè Regional Ferroviari. Més tard passà a València (País Valencià) on fou nomenat secretari polític de la Secció Social del Consell Nacional de Ferrocarrils, fins el final de la guerra. Detingut per les tropes franquistes, va ser internat al camp de concentració alacantí d'Albatera. D'allà aconseguí sortir, però en arribar a Antequera va ser denunciat per dos veïns i detingut el 5 d'agost de 1939. Portat a la presó de Màlaga s'instruí procediment judicial per «adhesió a la rebel·lió militar» i el 12 de juny de 1940 va ser condemnat a la pena de mort, que va ser commutada per la de cadena perpètua. Després d'un temps a la presó de Sevilla, va ser traslladat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i durant l'hivern de 1941 assistí a la cel·la 67 al Ple Regional clandestí que s'hi celebrà. El 19 de novembre de 1944 se li concedí la llibertat provisional «amb desterrament», obligant-li a fixar la seva residència a Sevilla i durant dos anys hagué de treballar a la colònia penitenciària del Canal dels Presos al Baix Guadalquivir. En 1946 reinicià la seva vida a Sevilla amb Carmen Parra i aquest mateix any era secretari provincial de la CNT clandestina d'aquesta ciutat. Durant els anys cinquanta li tocà la grossa de la loteria i, com que no podia sortir a l'estranger, es dedicà a viatjar per la Península, representant la CNT ortodoxa a Andalusia. Després retornà a Sevilla i muntà una botiga de teixits, que no reeixí; també muntà una fàbrica de cabassos d'espart per a la indústria oliera a Jódar (Jaén, Andalusia, Espanya), que tampoc no tingué èxit. De Sevilla, després una curta estada a Antequera, s'instal·là a Granada, ciutat on s'establí definitivament. En 1959 assistí al Ple de Vierzon (Centre, França) com a delegat andalús. En 1963 fou present en una reunió a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) que arreplegà totes les tendències del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i, en aquest any també, formà part del Comitè Regional clandestí d'Andalusia. En 1968 participà en el Congrés Mundial Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia), on intervingué informant sobre la situació que vivia Espanya. De tornada a Granada se li va diagnosticar una malaltia del cor. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstitució de la CNT i milità al costat de José Luis García Rua a Granada. El maig de 1977 patí un infart de miocardi gravíssim i hagué de romandre hospitalitzat cinc mesos. En 1978 publicà el llibre Anarquía, comunismo libertario. Carlos Soriano Águila va morir el 14 de maig de 1980 en un hospital de Granada (Andalusia, Espanya) i fou enterrat al cementiri del Campo del Príncipe d'aquesta ciutat.

***

Josep Xena Torrent

Josep Xena Torrent

- Josep Xena Torrent: El 14 de maig de 1988 mor a Caracas (Veneçuela) el militant anarquista i anarcosindicalista català Josep Xena Torrent. Havia nascut el 19 de juliol de 1907 a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya) en una família humil treballadora i cenetista, fet que no va impedir que aconseguís una bona educació de manera autodidacta. Lampista de professió, s'establirà a Palafrugell, on s'afiliarà a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Interessat per l'esperanto, va crear una escola nocturna a Palafrugell amb la seva companya Harmonia Puig, i en 1926 assistirà a un congrés esperantista de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Apàtrida Mundial) a Lió. Insubmís al servei militar, es refugia a França fugint de la dictadura militar de Primo de Rivera, i visqué a París i a Perpinyà. A França entrarà en contacte amb el grup «Los Solidarios» (germans Ascaso, Durruti, García Oliver, etc.) i en 1931, amb la proclamació de la República, entrarà a Espanya. En els anys republicans ensenyarà amb Harmonia la pedagogia racionalista de Ferrer i Guàrdia a l'Escola Lliure d'Alaior (Menorca), entre 1931 i 1932, i a l'Escola Ferrer i Guàrdia de l'Hospitalet, en 1932, en substitució de Joan Roigé. Militarà en la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Hospitalet i del Baix Llobregat, participant en diversos congressos del període --en representació del Sindicat Únic de Treballadors de Fígols, va ser delegat al Congrés de 1931 de la CNT. El 19 de juliol prendrà part en els combats contra la rebel·lió feixista als carrers de Barcelona i l'endemà va encapçalar la delegació del Baix Llobregat en l'assemblea de la CNT-FAI on es va manifestar partidari de la postura de García Oliver sobre la necessitat d'implantar el comunisme llibertari i contrària al col·laboracionisme amb les forces polítiques, proposta que va ser derrotada. Durant la guerra, però, va ser regidor en representació de CNT a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, ocupant-ne la regidoria d'Economia. El desembre de 1936 va intentar implantar a l'Hospitalet el salari únic. Durant els mesos que la CNT va assumir en solitari l'Ajuntament de l'Hospitalet (del 29 de desembre de 1936 al 9 de febrer de 1937), va ser l'alcalde de la ciutat. Els dos últims anys de la guerra va ser secretari del Comitè Regional de la FAI i el desembre de 1937 va formar part de la delegació de la CNT que va assistir a París al congrés extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de la pèrdua de Catalunya es va exiliar a França on va ser immediatament empresonat --va ser el primer pres de la CNT-- a Perpinyà i a Montpeller, i condemnat a 10 mesos i a l'expulsió. Gràcies al Consell General del Moviment Llibertari --del qual era membre amb Germinal Esgleas, Frederica Montseny, Germinal de Sousa, García Oliver, entre d'altres--, va aconseguir embarcar cap a Santo Domingo, començant així el seu llarg exili sud-americà. Assentat a Ciudad Trujillo, va ser el representant del Consell General del Moviment Llibertari i s'ajustà a l'ortodòxia lligada a la línia Esgleas-Montseny. Seguidament viurà a San Juan de Managua, amb Josep Abella, com a mestre. En 1945 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on va desenvolupar una intensa vida llibertària, especialment després de la caiguda de la dictadura (1958): va fundar el Centre Cultural i una espècie d'ateneu llibertari (Estudis Socials) i va animar el butlletí AIT de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE). Sempre contrari a les unificacions confederals («que retornin els esgarriats»), es va oposar a la confluència de 1960 i va assistir al congrés de Llemotges de 1960. En 1963 era secretari general dels grups de defensa confederals a Veneçuela. El juliol de 1976 va fer un míting a Tolosa de Llenguadoc en representació de la FORVE. A finals dels anys 70 i principis dels 80 va participar en actes a Espanya: V Congrés de la CNT (1979), míting a l'Hospitalet (1 de maig de 1982), conferències en 1985 en l'aniversari de la fundació de la CNT, conferència a Barcelona (19 de juliol de 1986), etc.; a més de diverses col·laboracions en el periòdic CNT (1986). La seva companya, Harmonia Puig, va morir el 22 de juny de 1989 a Caracas i la seva filla, Nereida, va ser un temps secretaria de les Joventuts Llibertàries de Veneçuela.

Josep Xena Torrent (1907-1988)

***

Sandra Cono

Sandra Cono

- Sandra Cono: El 14 de maig de 1995 mor a Monte Sereno (Santa Clara, Califòrnia, EUA) la professora de llengües anarquista Sandra Cono. Havia nascut el 26 de maig de 1959 a San José (Santa Clara, Califòrnia, EUA). Representant de la quarta generació d'una família d'anarquistes d'origen italià, sos pares es diuen Angela i Joe Cono. Estudiant de llengües estrangeres, visqué amb la família de l'anarquista Pio Turroni en un intercanvi cultural a Itàlia. Ja de professora, intentà aplicar el seu pensament llibertari a la seva manera d'ensenyar. També destacà per les seves traduccions de clàssics històrics i de tractats tecnològics moderns. A l'institut de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) feia classes d'italià, francès i alemany, i va rebre diferent guardons per les seves tasques docents. Es relacionà amb important militants anarquistes italoamericans, com ara Ernesto Bonomini, Candido (Dando Dandi), Toni i Jenny Danni, Lena i Armando Delmoro, Menico i Aurora Sallitto, Batista Vercellino, etc. Després d'una llarga i penosa malaltia, Sandra Cono va morir el 14 de maig de 1995 a Monte Sereno (Santa Clara, Califòrnia, EUA) i, segons la seva voluntat, va ser incinerada sense funeral.

***

Abel Paz i Heinrich Friedetzky (Colònia, 1994)

Abel Paz i Heinrich Friedetzky (Colònia, 1994)

- Heinrich Friedetzky: El 14 de maig de 1998 mor a Colònia (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) l'anarcosindicalista Heinrich Friedetzki. Havia nascut el 8 d'octubre de 1910 a Bebra (Hessen, Imperi alemany) en una família nombrosa de vuit germans. En 1912 sa família s'instal·là a Ratibor (Alta Silèsia, Imperi alemany) --actual Racibórz (Silèsia, Polònia). Sa mare morí en 1913 i son pare, ferroviari, en 1920. Quan tenia 14 anys deixà l'escola popular i estudià durant tres anys i mig l'ofici d'electricista. Després de llegir el fullet Moses oder Darwin?, d'Arnold Dodel, abandonà el catolicisme i radicalitzà les seves idees. En 1928 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i, més tard, als grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) de Ratibor. També participà en un grup de teatre obrer i s'educà de manera autodidacta. En 1933, durant un viatge de sis mesos a la Península Ibèrica amb Max Piechulla i Adolf Blodarcz, trobà a Barcelona (Catalunya) nombrosos companys de l'Alta Silèsia --Paul Czakon, Alfons Malina i Bernhard Pacha, entre ells-- que s'havien exiliat a la capital catalana fugint de la repressió desencadenada arran del descobriment un amagatall d'armes dels «Schwarze Scharen» a Beuthen per part de la policia alemanya. Els tres companys, després d'haver travessat a peu Txecoslovàquia, Àustria i Suïssa vivint de la venda de postals, s'havien dispersat a França per passar per separat clandestinament la frontera a Espanya. Friedetzki, des de Perpinyà, arribà a Barcelona amagat sobre els eixos d'un vagó de tren alemany i en aquesta ciutat, per intermediació de Solidaridad Obrera aconseguí contactar amb un company alemany i trobar Czakon i els altres; després de viatjar per València i Almeria, retornà, sempre a peu, a Alemanya amb els altres companys de viatge. En 1937, en plena guerra d'Espanya, amb Max Piechulla, intentaren des de Perpinyà entrar clandestinament a la Península i arribar a Barcelona on serien atesos per Augustin Souchy; sense èxit, marxaren a París on, sense mencionar la seva pertinença a la FAUD, s'allistaren a les Brigades Internacionals. Un cop a Barcelona, no pogueren separar-se, com era la seva intenció, del grup de voluntaris estrangers i van ser integrats en una unitat de les Brigades Internacionals (Batalló Ernst Thälmann de la XI Brigada) a València. Després d'un curs de formació, el febrer de 1938 van ser enviats al front, on van ser objecte de vigilància per part dels comissaris polítics comunistes i finalment empresonats acusats d'espionatge nazi. En març de 1938 ambdós van caure presoners de les tropes italianes i van ser tancats al monestir burgalès de San Pedro de Cardeña. Friedetzki, que parlava perfectament el polonès i el txec, per evitar ser deportat a l'Alemanya nazi, es va fer passar per ciutadà txecoslovac. A començaments de 1939, quan la invasió de Txecoslovàquia, va ser lliurat a la Gestapo i deportat a Alemanya. Assabentats de la seva vertadera identitat, el novembre de 1939 va ser condemnat pel Volksgerichtshof (Tribunal del Poble nazi) a dos anys i mig de presó per «combatent de l'Espanya roja» i internat fins al final de la guerra als camps de concentració de Sachsenhausen i de Ravensbrück. Gràcies al seu ofici d'electricista pogué salvar la vida fins l'alliberament del camp per les tropes soviètiques l'abril de 1945. Després de la guerra, fugint de l'ocupació comunista de Silèsia, s'establí amb la seva companya i sos tres fills a Lübeck (Slesvig-Holstein, Alemanya) on milità en la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes Llibertaris), organització successora de la FAUD, i formà part del Comitè dels Exinternats dels Camps de Concentració. En 1993, després de la mort de sa companya i emmalaltit, s'instal·là a Colònia (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) per viure a prop d'un nebot i on establí contacte amb joves militants anarquistes, realitzant conferències sobre les seves experiències a diferents indrets. A partir de 1994 passà els hiverns a Alacant (Alacantí, País Valencià), on el clima era més benigne per a la seva malaltia; en aquesta ciutat es relacionà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Heinrich Friedetzky va morir el 14 de maig de 1998 a Colònia (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya), l'endemà d'haver retornat d'Alacant.

Heinrich Friedetzky (1910-1998)

***

Adelita del Campo

Adelita del Campo

- Adela Carreras Taurà: El 14 de maig de 1999 mor a Mutxamel (Alacantí, País Valencià) l'anarquista i després comunista Adela Carreras Taurà, més coneguda com Adelita del Campo. Havia nascut el 3 d'agost de 1916 a Barcelona (Catalunya). Milità activament en les Joventuts Llibertàries d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i en l'organització anarcofeminista «Mujeres Libres». En 1938 col·laborà en el periòdic Titán, òrgan de les Joventuts Llibertàries d'Aragó, dirigit per Francisco Batey, i suprimit arran de la dissolució del Consell d'Aragó. Aquest mateix any va ser nomenada vicesecretària del Congrés de «Mujeres Libres». Ballarina i actriu professional, durant la guerra formà part del «Teatre del Front» de la Unió General de Treballadors (UGT). Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancada als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià i Bram, per això va ser batejada com Adelita del Campo (del camp de concentració). Al camp d'Argelers, on organitzà activitats culturals (campanyes d'alfabetització, edició de butlletins, recitals poètics, balls, etc.), conegué el militant comunista Julián Antonio Ramírez Hernando, amb qui s'unirà sentimentalment i en la postguerra es casarà. Estigué a càrrec de l'escola maternal de la Colònia Escolar Canigó, amb infants de tres a cinc anys. Afiliada al Partit Comunista d'Espanya (PCE), amb l'Alliberament s'instal·là amb Ramírez a Tolosa de Llenguadoc, on treballaren en la redacció del periòdic comunista Lucha. En 1946 la parella marxà a París i ella treballà en una fàbrica de xocolata. Més tard, amb son company, fou locutora, fins a 1974, de les emissions en llengua castellana de Ràdio París i en el grup teatral radiofònic espanyol d'aquesta emissora. Amb la mort del dictador Franco, la parella s'instal·là a Mutxamel i viatjaven a Madrid per realitzar tasques a l'Oficina de Premsa del Comitè Central del PCE. Adela Carreras Taurà va morir el 14 de maig de 1999 a Mutxamel (Alacantí, País Valencià) i fou enterrada al cementiri d'aquesta localitat, on en 2007 el seu company es reuní amb ella.

Adela Carreras Taurà (1916-1999)

***

Karl Shapiro

Karl Shapiro

- Karl Shapiro: El 14 de maig de 2000 mor a Nova York (Nova York, EUA) el poeta i assagista llibertari Karl Jay Shapiro. Havia nascut el 10 de novembre de 1913 a Baltimore (Maryland, EUA). Fill d'una família jueva, sos pares es deien Joseph Shapiro, venedor ambulant, i sa mare Sarah Omansky. Quan tenia sis anys sa família es va traslladar a Chicago (Illinois, EUA), però retornà a Baltimore una dècada més tard. Va fer els estudis secundaris al Barltimore City College i assistí a la Universitat de Virginia, a Charlottesville (Virginia, EUA), i a la Johns Hopkins University, Baltimore (Maryland, EUA), entre 1937 i 1939. Va escriure poesia al front de l'Oceà Pacífic mentre servia en l'exèrcit, com a secretari del Cos Mèdic del Pacífic Sud, durant la guerra. En 1940 publicà en la Partisan Review el seu poema necrològic «Death of Emma Goldman». El seu poemari V-Letter and Other Poems, escrit quan estava acantonat a Nova Guinea, va ser guardonat amb el Premi Pulitzer de Poesia en 1945, quan encara era soldat. En tornar als EUA, el 25 de març de 1945, es casà amb l'editora i agent literària Evalyn Katz, amb qui tingué tres infants. En 1946 i 1947 va ser premiat amb l'American Poet Laureate. En 1948 s'oposà a la decisió del jurat del Premi Bollingen d'atorgar-lo al poeta Ezra Pound en virtut del seu antisemitisme manifest. En 1961 publicà en la revista Liberation el seu assaig «On the Revival of Anarchism. Gandhi's peaceful revolution», recollit en 1964 per Irving Louis Horowitz en la seva antologia de textos anarquistes The anarchists. From Diderot to Camus, from Thoreau to Vanzetti, a ringing roll-call of the great non-conformists and dissenters. Després de divorciar-se de la seva primera esposa el gener de 1967, es va casar el 31 de juliol de 1967 amb Teri Kovach. En 1968 publicà la seva antologia Selected Poems i en 1971 la seva novel·la Edsel. També té una autobiografia en tres parts, titulada Poet. An Autobiography in Three Parts (1988-1990). Publicà durant molts ans en la prestigiosa revista Poetry i fou professor d'Anglès en la Universitat de Nebraska-Lincoln, a Lincoln (Nebraska, EUA), on edità la revista literària Praie Schooner, i en la Universitat de Califòrnia, a Davis (Califòrnia, EUA), on es va jubilar en 1985. En 1982 Teri Kovach va morir i tres anys després es casà amb la traductora i editora Sophie Wilkins. En 1994 es traslladà de Davis a Nova York (Nova York, EUA). Durant sa vida guanyà nombrosos premis, entre ells el Premi Bollingen de Poesia, en 1969, compartit amb John Berryman. Entre els seus reculls poètics destaquen Adult Bookstore (1976), Collected Poems (1940–1978) (1978), Essay on Rime (1945), New and Selected Poems (1940–1987) (1988), Person, Place, and Thing (1942), Place of Love (1943), Poems (1935), Poems (1940-1953) (1953), Poems of a Jew (1950), The Bourgeois Poet (1964), The Old Horsefly (1993), The Place of Love (1943), Trial of a Poet (1947), White Haired Lover (1968) i The Wild Card. Selected Poems, Early and Late (1998). És autor dels assaigs crítics, considerats combatius i intransigents, The Poetry Wreck (1975), To Abolish children and Other Essays (1968), A Primer for Poets (1965), In Defense of Ignorance (1960), Randall Jarrell (1967), Start With the Sun. Studies in the Whitman Tradition (1963, amb James E. Miller, Jr., i Bernice Slote) i Prose Keys to Modern Poetry (1962). Karl Shapiro va morir el 14 de maig de 2000 en un hospital de Nova York (Nova York, EUA). En 2003, editat per John Updike, es publicà pòstumament el seu recull Selected Poems, on destaca el seu poema anarquista «I am an atheist who says his prayers», i 2008, editat per Robert Phillips, Coda. Last Poems.

***

Roger Boussinot

Roger Boussinot

- Roger Boussinot: El 14 de maig de 2001 mor a Bassanne (Aquitània, Occitània) l'humanista llibertari, escriptor, guionista i historiador del cinema Roger Boussinot. Havia nascut el 2 de maig de 1921 a Tunis (Tunísia). Son pare, el mestre d'escola anarquista Charles Boussinot, s'havia refugiat a Tunísia durant la Gran Guerra. Després dels estudis a Bordeus i a París, com a gran apassionat de la gran pantalla esdevé periodista, s'especialitza en cinema, funda en 1946 la revista L'Écran Français i serà director de l'Agència Literària i Artística de París. Escriptor de talent, és autor d'una vintena de novel·les algunes de les quals seran adaptades al cinema o a la televisió, com ara Les guichets du Louvre, que narra la batuda de jueus del Velòdrom d'Hivern durant la Segona Guerra Mundial (París, 16 i 17 de juliol de 1942) i que va ser censurada; Le treizième caprice (1962); Les violons du bal (1973); Vie et mort de Jean Chalosse, moutonnier des Landes (1976); Marie-Jeanne des Bernis (1978); Les enfants dans les arbres, portada a la pantalla en 1994, etc. Admirador de Diderot i historiador erudit, va publicar en tres volums en 1967 una Encyclopèdie du cinèma, seguida d'un Dictionnaire des synonymes, analogies et antonymes i d'un petit abecedari Les mots de l'anarchie (1982). Llibertari de cor, però també pròxim a certs comunistes, serà alcalde de Pondaurat entre 1977 i 1995, on intentarà compartir la seva passió per la cultura amb el món rural. En 1992 serà també candidat a les eleccions regionals en una candidatura ecologista.

***

Eugenio Bertolani

Eugenio Bertolani

- Eugenio Bertolani: El 14 de maig de 2008 mor a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Eugenio Bertolani, conegut com Carpi. Havia nascut el 23 d'abril de 1949 a Lama Mocogno (Emília-Romanya, Itàlia). Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Brera i a Milà (Llombardia, Itàlia) i va entrar en contacte amb el grup redactor d'A. Rivista Anarchica, de la qual esdevingué distribuïdor. Per motius laborals es traslladà a Alemanya durant un breu període de temps. Un cop de bell nou a Itàlia, treballà en feines temporals, alhora que milità activament; també es dedicà a la venda ambulant de llibres, activitat que desenvolupà la major part de sa vida. A principis dels anys setanta, amb Fausto Bolzani, fundà un grup anarquista a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). Quan les protestes antiautoritàries sorgides arran del moviment de 1968, formà part dels grups anarquistes della Bassa i de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) i es mostrà contrari a l'anomenat «moviment psicodèlic», que reivindicava l'ús de drogues, fet que propicià que alguns companys del Grup «Pisacana» es fusionessin amb Lotta Continua (LC). Col·laborà en Linee per la Rivoluzione Libertaria i en 1975, amb altres companys i companyes (Maria Rosa Muratori, Maurizio Tonelli i Angelo Trevisani), creà el Grup Anarquista «Renzo Cavani», la bandera del qual va dissenyà. Al seu domicili fundà, amb altres, la Biblioteca Popular «Ugo Fedeli». En 1977 entrà a formar part de la redacció de La Questione Sociale. Foglio anarchico d'informazione regionale, promoguda pel Grup Anarquista «Renzo Cavani» i que comptà amb la col·laboració de grups anarquistes d'altres indrets (Bolonya, Forlì i Rimini). Participà activament en el comitè de defensa de l'objector total Matteo Danza i en el grup de solidaritat a Sandro Galli, en vaga de fam contra el jurament de fidelitat dels funcionaris. El seu amor pel menjar el va portar a obrir una taverna. Vivia a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia). Malalt, Eugenio Bertolani va morir el 14 de maig de 2008 a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Edgar Rodrigues

Edgar Rodrigues

- Edgar Rodrigues: El 14 de maig de 2009 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Rio de Janeiro, Brasil) l'historiador, arxiver i escriptor anarquista Antônio Francisco Correia, més conegut sota el pseudònim d'Edgar Rodrigues. Havia nascut el 12 de març de 1921 a Angeiras, al nord de la ciutat de Matosinhos (Porto, Nord, Portugal). Sos pares van ser Manuel Francisco Correia i Albina da Silva Santos. Son pare era militant anarcosindicalista i estava afiliat al Sindicat de les Quatre Arts de la Confederació General del Treball (CGT) i a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i realitzava diferents feines relacionades amb la construcció civil a Mathosinhos. A finals de 1933, a causa de la repressió engegada per la dictadura d'Antônio Oliveira Salazar, el Sindicat de les Quatre Arts es va veure obligat a tancar la seva seu oficial i part del seu patrimoni documental va ser guardat al domicili de Manuel Francisco Correia, on també es realitzaven reunions clandestines nocturnes del seu grup directiu. Aquest fou l'ambient que visqué l'infant Antônio Francisco Correia. En 1936, la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) --la policia política del règim salazarista que a partir de 1945 passarà a dir-se Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE)--, envaí de matinada la llar de Manuel Francisco Correia i el detingué. Son fill el visità sovint a la presó de la PVDE durant les deu setmanes que estigué tancat sense cap processament ni judici. Quan fou alliberat, va ser acomiadat de la feina, fet que sumí sa família en una situació difícil. Els dos primers llibres que va comprar Antônio Francisco Correia van ser A velhice do Padre Eterno, del poeta Guerra Junqueiro, i Conquista do pão, de Piotr Kropotkin. En 1938 va escriure el seu primer article per al periòdic Primeiro de Janeiro de Porto, però no fou publicat a causa de la censura. En aquesta època ja havia començat a escriure els primers esborranys del que seria el seu primer llibre. Com que en aquella època estava prohibit manifestar-se pel Primer de Maig, l'1 de maig de 1939, amb altres companys, no varen anar a la feina com a forma de protesta i es reuniren per reafirmar els orígens anarquistes de la data. L'1 de març de 1940 entrà a formar part del grup de teatre d'aficionats «Flor da Mocidade», de Santa Cruz Bispo de Matosinhos, on conegué Ondina dos Anjos da Costa Santos, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida. També formà part de la direcció del grup dramàtic «Alegres de Perafita», on conegué el militant anarquista José Marques da Costa. En 1948 conegué en la clandestinitat l'anarquista Luis Joaquim Portela, que s'havia fugat amb cinc companys el setembre de 1946 de la fortalesa de Peniche, al qual ajuda a aconseguir documentació falsa, però, a causa d'una delació, el 10 de setembre de 1952 fou novament detingut. El 19 de juliol de 1951 conegué l'escriptor anticlerical Tomás da Fonseca i l'endemà, fugint de la persecució de la dictadura, embarcà cap al Brasil. En arribar a Rio de Janeiro va fer contacte amb nombrosos militants llibertaris, com ara Roberto das Neves, Manuel Perez, Giacomo Bottino, Ida Bottino, Germinal Bottino, Pascoal Gravina, José Romero, Ondina Romero, Angelina Soares, Diamantino Augusto, José Oiticica, João Peres Bouças, Carolina Peres, Ideal Peres, Afonso Vieira, etc. Aquests dos últims li van demanar un text sobre la dictadura portuguesa, que va ser publicat en el número 80 d'Ação Direta (maig-juny de 1952), i aviat s'integrà en el grup editor d'aquesta publicació anarquista. Amb el suport de companys com Enio Cardoso, Domingos Rojas i Benjamim Cano Ruiz, entre d'altres, començà a publicar articles en la premsa llibertària internacional, adoptant el pseudònim d'Edgar Rodrigues. Entre els dies 9 i 11 de febrer de 1953 participà en una trobada anarquista brasilera que es reuní a la residència de José Oiticica i on conegué militants llibertaris que actuaven a São Paulo (Edgard Leuenroth, Adelino Tavares de Pinho, Lucca Gabriel, Osvaldo Salgueiro, etc.). En aquesta època també conegué l'escriptor i periodista Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García), el poeta i escriptor Eugen Sigler Watchel (Eugen Relgis) i l'escriptor i periodista anarcosindicalista Ceríaco Duarte. El maig de 1957 l'Editora Germinal publicà el seu primer llibre, Na Inquisição do Salazar; aquest mateix anys es va fer membre de la Societat Naturista Amigos de Nossa Chácara (SNANC). El 7 de març de 1958, per iniciativa del «Grup Llibertari Fábio Luz» --futur Grup d'Acció Llibertària (GAL)--, es va fundar el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), en homenatge a José Oiticica que acabava de morir i amb la finalitat de continuar amb la seva prolífera tasca. El grup fundacional del CEPJO estava format per Edgar Rodrigues, Afonso Alves Vieira, Ideal Peres, Esther de Oliveira Redes, Seraphim Porto, Manuel dos Santos Ramos, Francisco de Magalhães Viotti, Germinal Bottino, Fernando Gonçalves da Silva, Pedro Gonçalves dos Santos, Roberto Barreto Pedroso das Neves, Enio Cardoso i Atayde da Silva Dias (Raul Vital). Entre les activitats d'aquest centre d'estudis estaven organitzar conferències, cursos, lectures comentades sobre diversos temes, reunions amb el moviment estudiantil, campanyes solidàries (per la llibertat de José Comín Pardillos, etc.), i creà l'Editora Mondo Livre, que publicà llibres de diversos autors (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin i Varlaam Txerkézov). El CEPJO es perllongà fins a l'octubre de 1969, quan fou assaltat i tancat per les forces armades de la dictadura militar. Entre el 8 i el 21 d'octubre d'aquell any van ser detinguts i empresonats destacats militants llibertaris, com ara Edgar Rodrigues, Pietro Michele Stefano Ferrua, Ideal Peres, Antonio Costa, Fernando Gonçalves da Silva, Manoel dos Santos Ramos, Paulo Fernandes da Silva, Roberto Barreto Pedroso das Neves, Eli Briareu de Oliveira, Mário Rogério Nogueira Pinto, Antonio Rui Nogueira Pinto, Maria Arminda Sol e Silva, Antonio da Silva Costa, Elisa da Silva Costa, Roberto da Silva Costa, Carlos Alberto da Silva, etc. Militants anarquistes anònims de São Paulo i d'altres llocs brasilers van contribuir a finançar les despeses judicials del procés, que es durà fins al 30 de novembre de 1971. Durant els anys de la dictadura Edgar Rodrigues continuà escrivint llibres sobre la història dels moviments anarquistes brasiler i portuguès. En 1976 participà amb sa companya Elvira Boni en el documental O sonho não acabou, de Cláudio Khans. En 1982 es va fer dipositari de l'arxiu històrica de l'historiador i arxivista ucraïnès anarquista Elias Iltchenco, a la mort d'aquest. Entre abril i maig de 1986 participà en el congrés de reorganització de la Confederació Obrera Brasilera (COB) a la seu del Centre de Cultura Social de São Paulo. El 21 d'agost de 1986 va ser dels fundadors, juntament amb altres companys (Nito Lemos Reis, Antonio Martinez, José Carlos Orsi Morel, Jaime Cubero, Francisco Cuberos, Felix Gil Herrera, Liberto Lemos Reis, Fernando Gonçalves da Silva i Ideal Peres), del Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH) --també conegut com «Grupo Projeção»--, arxiu al qual va deixar una important part dels seus materials d'estudi (llibres, periòdics, fotos, correspondència, manuscrits, entrevistes a militants històrics, etc.) que arreplegà arreu del món. Durant sa vida va escriure més de 1.760 articles que publicà en multitud de periòdics anarquistes d'arreu del món, com ara Ação Direta, L'Adunata dei Refrattari, A Batalha, CNT, Fenikso Nigra, O Inimigo do Rei, Letra Livre, El Libertario, La Protesta, Reconstruir, Ruta, El Sol, Solidaridad Gastronómica, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, Voz Anarquista, etc. Publicà més de seixanta llibres sobre història dels moviments anarquistes brasiler i portuguès entre els anys 1957 i 2007, editats a Amèrica i a Europa, entre els quals destaquen Na Inquisição de Salazar (1957), A fome em Portugal (1958), O retrato da Ditadura Portuguesa (1962), Portugal hoy (1963), Socialismo: Síntese das origens e doutrinas (1969), Socialismo e sindicalismo no Brasil. Movimento Operário (1675-1913) (1969), Nacionalismo e cultura social (1913-1922) (1972), Violência, autoridade e humanismo (1974), Conceito de sociedade global (1974), ABC do anarquismo (1976), Breve história do pensamento e da lutas sociais (1977), Trabalho e conflito. Greves operárias (1900-1935) (1977), Novos rumos (1978), Deus vermelho (1978), Alvorada operària. Os Congressos (1887-1920) (1980), Socialismo: Uma visão alfabética (1980), O despertar operário em Portugal (1834-1911) (1980), Os anarquistas e os sindicatos em Portugal (1911-1922) (1981), A resistência anarco-sindicalista em Portugal (1922-1939) (1981), A oposição libertária à Ditadura (1939-1974) (1982), Os anarquistas. Trabalhadores italianos no Brasil (1984 i 1985), ABC do sindicalismo revolucionário (1987), Os libertários: Idéias e experiências anárquicas (1988), Quem tem medo do anarquismo? (1992), O anarquismo na escola, no teatro, na poesia (1992), A nova auroa libertária (1946-1948) (1992), Entre ditaduras (1948-1962) (1993), O ressurgir do anarquismo (1962-1980) (1993), Os libertários (1993), O homem em busca da terra livre (1993), O anarquismo no Banco dos Réus (1969-1972) (1993), Os companheiros. 5 volumes de A a Z (1994), Diga não à violência! (1995), Sem fronteiras (1995), Pequena história da imprensa social no Brasil (1997), Os companheiros (1998), Notas e comentários histórico-sociais (1998), Pequeno dicionário de idéias libertárias (1999), Universo àcrata (1999, dos volums), Biblioteca Sorocabana (Vol. 1: História e memória) (2005, amb altres), Rebeldias (2005-2007, quatre volums), Um século de história político-social em documentos (2006-2007, dos volums), Lembranças incompletas (2007), Mulheres e anarquia (2007), etc. L'abril de 2002 Rute Coelho Zendron publicà Um estudo sobre Edgar Rodrigues, que derivà en un documental sobre la seva vida i obra. Aquest mateix any l'Associació Cultural «A Vida» de Lisboa realitzà l'exposició Edgar Rodrigues, pesquisador libertário da história social de Portugal e do Brasil. Edgar Rodrigues va morir el 14 de maig de 2009 a la seva residència del barri de Méier de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Rio de Janeiro, Brasil) d'una parada cardiorespiratòria; el seu cos fou incinerat.

---

[13/05]

Anarcoefemèrides

[15/05]

Escriu-nos


Actualització: 14-05-18