|
---
Anarcoefemèrides del 12 de maig Esdeveniments
Capçalera de La Sociale - Surt La Sociale: El 12 de maig de 1895 surt a París (França) el primer número de La Sociale. Paraît tous les dimanches. Editat per Émile Pouget, que acaba de retornar a França gràcies a una amnistia resultat d'una elecció presidencial, era simplement el canvi de nom per a trampejar la llei del periòdic Le Père Peinard, que aleshores estava prohibit. En van ser gerents P. Rogier, J. A. Rogier, A. Gauthey i C. Favier. Els articles no van signats i els únics noms que apareixen, a més de pseudònims, són Pouget i F. Pelloutier. Fou il·lustrat per Bordier, M. Luce, C. Meunir i A. Willette. Aquesta publicació va costar a Pouget una estada de quatre mesos a la presó per un delicte de premsa. Malgrat això, el periòdic continuarà publicant-se fins al número 76, del 18-25 d'octubre de 1896, que es va eclipsar amb la reaparició de Le Père Peinard. ***
Capçalera
d'Acracia - Surt Acracia: El 12 de maig de
1918 surt a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya) el primer número d'Acracia. Periódico
quincenal. A partir del número
14, del 22 de novembre de 1918, el subtítol serà
«Periódico semanal». Editat
pel grup «Acracia», fou dirigit per
Hermós Plaja Saló i finançat per sa
companya Carme Paredes Sans amb els minsos guanys d'una cantina.
Recollia una
extensa i continuada informació de l'activitat sindical
(informació de
conferències, mítings, vagues, campanyes de
propaganda, etc.) i de la vida
orgànica de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). El número 11 és un
extraordinari dedicat a la figura de Francesc Ferrer i
Guàrdia. Hi van
col·laborar Salvio Aiguaviva, Juan Aragonés,
José Arranz, Fortunato Barthe,
Alfredo Calderón, Juan Campos Villagrán, Eusebi
Carbó, Josep Casasola, Rosari Dulcet,
Eduardo G. Gilimón, A. Gómez, José
Martínez, Antònia Maymón, Higinio Noja
Ruiz,
Domingo Roca, Anastasio Rodríguez, Josep Roigé,
Onésimo Ruiz, entre d'altres. En
sortiren 17 números, l'últim el 25 de desembre de
1918. Comptà amb una
«Biblioteca Acracia», continuada en la seva segona
època a Reus –cinc números
entre el 28 de gener i el 17 de març de 1923–, on
s'editaren obres d'Amador,
Bakunin, Barthe, Blanqui, Converti, Faure, Girard, Gori, Hucha,
Kropotkin,
Palmiro Lidia, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Ricardo Mella, Most,
Prat,
Reclus, Salvochea, Ramón Segarra, Suñé
i Torres Tribó, entre d'altres. ***
Sacco i Vanzetti portat als tribunals - Confirmació de la pena de mort de Sacco i Vanzetti: El 12 de maig de 1926 el Tribunal Suprem de Justícia de Massachusetts (EUA) confirma per unanimitat la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti que el jutge Webster Thayer havia pronunciat. ***
París en treva - París (12-05-68): El 12 de maig de 1968 a París (França) els manifestants detinguts durant els aldarulls són alliberats per ordre del procurador de la República. Els estudiants condemnats a penes de presó ferma són posat en llibertat per decisió del tribunal d'apel·lació. Al Barri Llatí totes les forces policíaques es retiren i només queda un agent per regular el trànsit, alhora que sorgeixen controvèrsies entre els sindicats de policia i el govern. Els organitzadors de la manifestació programada per al 13 deliberen deu hores, durant les quals discuteixen, entre amenaces de ruptura, l'itinerari i els eslògans de la manifestació de l'endemà. Els responsables dels principals programes televisius protesten contra l'«escandalosa mancança» d'informació donada per l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) sobre els esdeveniments. Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, prepara la seva carta de dimissió, que serà lliurada el matí del 14 de maig a Georges Pompidou, que la rebutjarà. La dimissió del ministre d'Educació serà admesa i anunciada el 28 de maig.
Naixements
Foto policíaca de Vittoria Trucano (19 de març de 1894) - Vittoria
Trucano: El 12 de maig de 1839 neix a San Maurizio
Canavese (Piemont, Itàlia)
la capellera anarquista il·legalista Vittoria Trucano,
també coneguda com Victorine
Trucano i Victorine Belloti,
pel nom del seu marit, encara que hi ha que
diuen que era vídua d'un tal Trucano
Belloti. Sos pares es deien Antonio Trucano i Rosa
Paliasotti. Entre 1892 i
1893 formà part del grup anarquista il·legalista
encapçalat per Léon Ortiz («Banda
Ortiz»), més que res com a encobridora. L'octubre
de 1893 s'instal·là al número
1 del bulevard Brune del XIV Districte de París
(França) amb son fill Louis
Belloti, venedor ambulant, i una part de la banda (Paul Chericotti,
Marie
Milanaccio i son company Orsini Bertani); aquest era el domicili on
s'emmagatzemava el botí dels robatoris. El 18 de
març de 1894 la policia va
irrompre al citat domicili i va ser detinguda i empresonada amb son
fill. Entre
el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjada davant
l'Audiència del Sena amb
tota la «Banda Ortiz» en l'anomenat
«Procés dels Trenta», que
processà teòrics
anarquistes juntament amb anarquistes il·legalistes;
defensada per Félicien
Paris, va ser absolta. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Josep Lluís Pellicer i Fenyé dibuixat per Alfredo Perea Rojas i gravat per Arturo Carretero Sánchez publicat en la revista madrilenya La Ilustración Española y Americana del 8 de setembre de 1879 - Josep Lluís Pellicer Fenyé: El 12 de maig de 1842 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant, caricaturista i pintor anarquista Josep Lluís Pellicer i Fenyé (o Feñé), també conegut com Gabriel Nyapus o Nyapus. Era fill de Joan Pellicer Donadeu i de Maria Fenyé, i fou oncle del també anarquista Rafael Farga Pellicer. Obligat per sa família estudià per a mestre d'obres (aparellador, agrimensor, etc.), però alhora realitzà estudis artístics (dibuix, pintura, etc.) i fou deixeble de Ramon Martí i Alsina, exposant en la Societat d'Artistes. Cap al 1865 viatjà a Roma per realitzar estudis pictòrics, on pintà olis com Zitto, Silenzio, Che passa la ronda, etc. De ben jovenet col·laborà en setmanaris d'humor (Lo Xanquet, Un Tros de Paper, El Tiburón, Barcelona Cómica, L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, etc.) i començà a ser conegut com a dibuixant i caricaturista sota el pseudònim de Gabriel Nyapus. Introduït en els cercles republicans, en 1865 fou membre del Comitè Local del Partit Democràtic a Barcelona i el desembre d'aquell any assistí al Congrés de Cooperatives i de Societats d'Ajuda Mútua. En 1867 s'instal·là una temporada a París i escrigué Notas y dibujos sobre la Exposición Universal de París, que més tard publicà per lliuraments en La Vanguardia. A partir de 1869 s'establí a Barcelona, on es presentà a les eleccions municipals i el febrer sortí elegit regidor de l'Ajuntament pel Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Poc després participà en la creació de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Barcelona, en una reunió celebrada el 2 de maig de 1869 al seu taller amb el beneplàcit de l'internacionalista i bakuninista Giuseppe Fanelli, on signà com a president el manifest «De la Sección Barcelonesa de la AIT a las secciones de Europa y América». Dies després, el 18 de maig, va firmar el «Pacte Federal de Tortosa» com a membre del Comitè Local del PRDF. En 1871 es traslladà a Madrid i, en produir-se l'escissió marxista de l'AIT, es decanta pel sector bakuninista. En 1872 realitzà la sèrie «La Comuna de París» per a La Ilustración de Madrid. Entre 1872 i 1873 dibuixà per al periòdic anarquista El Condenado i també per al Gil Blas. En 1874, amb Farga, Viñas i altres, assistí a la reunió que acordà reactivar l'Aliança bakuninista. Durant la dècada dels setanta destacà especialment com a il·lustrador de les revistes gràfiques més importats de l'època, fent de corresponsal i d'il·lustrador de les guerres carlines (1872-1876) per a La Ilustración, Le Monde Illustré i The Graphic, entre d'altres. Després de cobrir la guerra russoturca com a agregat de premsa al bàndol del Gran Duc Nicolau com a corresponsal, s'establí un temps a Montsó, on pintà el quadre Las Quintas. En 1878 es traslladà a París, des d'on envià col·laboracions per a La Vanguardia, Diari Català i Renaixença, en les quals introduirà l'impressionisme. De bell nou a Barcelona, destacà com a il·lustrador d'obres literàries (Palacio Valdés, Pérez Galdós, Pitarra, Quevedo, Cervantes, etc.), dibuixà cartells de les exposicions d'arts (1891, 1892, 1894, 1896 i 1898), decorà la Biblioteca Arús, dissenyà capçaleres de periòdics (La Ilustración Artística, Diari Català, El Cohete), dirigí la secció artística de l'editorial Montaner i Simon, participà en l'Exposició Universal de 1888, intervingué en la fundació dels museus Artístic Municipal i de Reproduccions Artístiques, dels quals fou primer director. Entre 1886 i 1888 col·laborà sota pseudònims en Acracia. Durant els seus últims anys participà amb el grup de Rusiñol a Sitges i amb la segona exposició del Cercle Sant Lluc (1895). En 1898 fundà amb Eudald Canivell i Masbernat i amb l'impressor Josep Cunill l'Institut Català de les Arts del Llibre i fou nomenat acadèmic de Belles Arts de Barcelona. Josep Lluís Pellicer i Fenyé va morir el 15 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya). ***
Eugène Bled durant el seu segrestament a la seu de La Guerre Sociale (París, 8 de juny de 1911) - Eugène Bled: El
12 de maig de 1876 neix a Loinville (Thimert, Thymerais, País Drouais, Centre,
França; actualment Thimert-Gâtelles, Centre, França) el confident de la policia
infiltrat en el moviment anarquista Eugène Prosper Bled, conegut com Bonnet i que va fer servir el pseudònim Eugène Bournay. Sos pares, conreadors,
es deien Eugène Augustin Bled, que ja havia mort quan ell nasqué, i Constance
Estelle Claire Lecroulant. Es guanyava la vida fent de sabater en un obrador de
calçat a Châteauneuf-en-Thymerais (Centre, França). Arruïnat pel vici del joc,
entre setembre de 1907 i gener de 1908 falsificà nombrosos talons bancaris, però
descobert, el 26 de gener de 1908 s'intentà suïcidar sense èxit i fugí cap a
París (França), on va fer servir el pseudònim Eugène Bournay. Després de ser redactor dels periòdics L'Étoile Belge i La Patrie, i de treballar en una agència fotogràfica, va ser
contractat en l'agència de premsa «La Presse Internationale Illustrée», dels
germans Géo i Marco Fourny, al número 21 del carrer Ramey del XVIII Districte
de París, que en realitat era una mena d'«agència de policia privada» i es
dedicava a infiltrar confidents en determinades organitzacions polítiques i
sindicals per a subministrar informacions a la Prefectura de Policia. Després
d'haver vigilat l'anarquista Georges Roussel, implicat en un cas de bomba a la
regió parisenca, entre febrer i maig de 1909 s'infiltrà en l'organització d'extrema
dreta «Les Camelots du Roi». El 3 de febrer de 1909 va ser condemnat en
rebel·lia per l'Audiència d'Eure i Loir a 20 anys de treballs forçats i a 20
anys de residència obligada per «estafa». El 20 d'agost de 1909 va ser detingut
per la policia al seu domicili del carrer Faubourg-Montmartre de París; jutjat
de bell nou el 4 de novembre de 1909 per l'Audiència d'Eure i Loir, va ser
condemnat a dos anys de reclusió i a 100 francs de multa per «estafa». Després
de sortir de la presó, intentà, sense èxit, acostar-s'hi al ferroviari sindicalista
Alexandre Le Guennic, a fi i efecte d'obtenir informació sobre el Syndicat
National des Chemis de Fer (Sindicat Nacional de Ferrocarrils), i s'adherí al
grup anarquista del XVIII Districte de París de la Federació Revolucionària
Comunista (FRC). L'abril de 1911, amb Géo Fourny, posà l'ull a tres militants
enviats pel periòdic La Guerra Social
per seguir els avalots dels treballadors vitícoles de Xampanya i gràcies als
seus serveis van ser detinguts dos d'ells; en aquesta ocasió la seva activitat
d'infiltrat va ser descoberta per l'equip editor de La Guerre Sociale. El 7 de juny de 1911 es presentà a les oficines
de La Guerre Sociale amb la intenció
d'afiliar-se a les «Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Joves Guàrdies Revolucionaris)
i aleshores va ser segrestat per un grup de militants anarquistes (Miguel
Almereyda, Baure, René Dolié, Émile Dulac, Jean Goldschild Goldsky, Émile Méo Tissier,
Perceau i Marius Truchard). Dulac i Perceau escorcollaren el seu domicili, al
número 21 del carrer Nation, i descobriren informes de les seves vigilàncies.
L'endemà, el seu col·laborador Jean Dudragne va ser atret amb un subterfugi a
la seu de La Guerre Social i ambdós,
després de ser interrogats i jutjats per un «tribunal revolucionari», signaren
les seves confessions. L'endemà, 9 de juny de 1911, l'equip de La Guerra Sociale, autoanomenat «Servei
de Seguretat Revolucionària», convocà la premsa (L'Humanité, Le Matin, l'agència
fotogràfica «Rol») i a diversos responsables de l'FRC i de la Confederació
General del Treball (CGT), per presentar les confessions dels dos confidents. Eugène
Bled va ser públicament denunciat a les pàgines de La Guerre Sociale i de L'Humanité.
En una assemblea plenària de l'FRC del 13 de juny de 1911 es discutí el cas i
ambdós van ser expulsats d'aquesta organització. Un cop alliberat, amb
Dudragne, va denunciar el seu segrest, cops i ferides a la policia. Entre el 7
i el 9 d'octubre de 1911 els membres del «Servei de Seguretat Revolucionària»
(Almereyda, Baur, Dolié, Dulac, Goldsky, Tissier i Truchard) van ser jutjats
per aquest afer i pel cas de l'agent provocador Lucien Métivier. A aquest
judici, molt mediàtic, assistiren nombrosos membres de la CGT (Jean Aulagnier,
Victor Griffuelhes, Léon Jouhaux, Auguste Savoie, etc.), de l'FRC i del
periòdic Le Libertaire; tots els
acusats van ser absolts. Divorciat l'11 de gener de 1916 de Louise Eugénie
Dugast, el 14 d'octubre de 1920 es casà al XI Districte de París amb l'empleada
Marguerite Amicie Burgé. En aquesta època treballava oficialment d'impressor i
vivia al número 134 del carrer Montmartre de París. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Eugène
Jacquemin (1913) - Eugène Jacquemin: El 12 de maig de 1876 neix al X Districte de París (França) el propagandista anarquista, antimilitarista, sindicalista i, després, socialista Louis-Eugène Jackmin –el nom va ser registrat per error Jackmin en comptes de Jacquemin–, conegut com Eugène Jacquemin, i que va fer servir els pseudònims Jakmin i Mainjacques. Era fill natural de la costurera Marie Joséphine Lebrun i va ser legitimat amb el matrimoni d'aquesta amb el ferrador Nicolas Louis Jacquemin celebrat el 30 de desembre de 1876 al XIX Districte de París. Com son pare, es guanyava la vida com a ferrador. El 26 de novembre de 1894 va ser condemnat a París a sis mesos de presó per «cops i ferides». El servei militar el va fer a Diego Suarez (actual Antsiranana, Diana, Madagascar), on patí tota mena de tortures i on es desenvolupà el seu antimilitarisme. En 1897 viva al número 64 del carrer de la Villette, a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Fou gerent del butlletí La Banlieue Anarchiste (1898), òrgan dels grups llibertaris de Pantin i de Le Pré-Saint-Gervais, que no sabem si finalment es publicà. El 14 de juliol de 1907 va ser detingut, juntament amb 36 companys, durant una manifestació antimilitarista i acusats de «provocació a la desobediència de militars, ultratges i rebel·lió als agents, possessió d'armes prohibides i infracció a la llei sobre estrangers». En 1909 fou secretari del Sindicat de Ferradors del Districte del Sena de la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del Comitè Federal de la Federació de Ferradors, representant la tendència revolucionària en front de la moderada encapçalada pel socialista Éloi Hardy. El 6 d'octubre de 1909 aquesta federació es transformà en el Sindicat Nacional d'Obrers Ferradors de França i Colònies, i en va ser nomenat secretari. El 13 de gener de 1910 aquest sindicat engegà una vaga del sector al departament del Sena, que agrupà 1.500 obrers, reivindicant la jornada de nou hores i un augment dels salaris, i de la qual fou membre del seu comitè. El 15 de maig de 1910 a Le Pré-Saint-Gervais, fou un dels fundadors del Grup Llibertari de l'Est de París. L'octubre de 1910 assistí com a delegat de sis sindicats de ferradors al Congrés Confederal de Tolosa de Llenguadoc. En representació dels ferradors, fou membre del Comitè Confederal de la CGT, fins a la fusió del Sindicat de Ferradors en la Federació del Metall en 1912, i formà part, entre 1910 i 1912, de la comissió de vagues i de la de la vaga general. El 13 de novembre de 1910, com a delegat del Grup Llibertari de l'Est de París, fou un dels fundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i, fins al 1914, fou un dels seus principals animadors. El maig de 1911 participà en el Grup Intersindical per a la Propagació de la Llengua Internacional (CIPLI), que feia propaganda de l'ido. El 4 de juny de 1911 participà en el Congrés Regional i atià el sabotatge dels trens per obligar les companyies a readmetre els ferroviaris acomiadats. Entre juny i novembre de 1911, en substitució de Jean Dudragne, va ser gerent de Le Libertaire. En aquests anys col·laborà en La Cravache (1906-1913) i L'Avant-Garde (1913-1914). Fins a la Gran Guerra, prengué la paraula en nombrosos mítings del moviment anarquista i sovint va signar el seus articles com Mainjacques i com Jakmin. El gener de 1912 fou un dels quatre caps del grup d'acció «Bakounistes» de l'FRC i el 27 de gener va ser jutjat en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «provocació al pillatge i al robatori» i per «provocació de militars a la desobediència» i condemnat a dos anys de presó i a 500 francs de multa. El 27 de març de 1912, com a gerent de Le Libertaire, va ser jutjat davant l'Audiència del Sena per un dibuix d'André Claudot aparegut en el número del 30 de setembre de 1911; condemnat a un any de presó per «provocació de militars a la desobediència», a començament de maig de 1912 va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. Finalment, va ser alliberat gràcies a una amnistia. Entre abril i maig de 1912 va ser membre del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), alhora que un dels fundadors dels «Amics de Le Libertaire». Aquest any va ser nomenat delegat de Propaganda de la CGT a Calvados (Baixa Normandia, França), fent especial atenció en les explotacions mineres. El novembre de 1912 fundà al seu domicili del número 23 del carrer Garde-Chasse de Les Lilas (Illa de França, França), amb Édouard Boudot i Édouard Sené, el periòdic Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que tingué per gerents Jean Labbat i Charles Bervilitas, i que aparegué fins el desembre de 1913. Entre gener i desembre de 1913 fou membre de la comissió executiva de la Unió dels Sindicats del Sena. El 3 de març de 1913 parlà en un míting de la Federació Comunista Anarquista (FCA), amb Émile Aubin, Édouard Boudot i Benoît Broutchoux. A partir d'abril de 1913, amb Édouard Sené i Jacques Long (Jacklon), distribuí 2.000 exemplars del fullet En cas de guerre, batejat per la policia com La Brochure Rouge (El Fullet Roig), que va ser enviat a més de cinc cents grups anarquistes i sindicalistes i on s'explicava de manera pràctica com sabotejar la mobilització; alguns paquets del qual van ser descoberts per la policia entre febrer i març de 1914 a diferents poblacions franceses. L'11 de maig de 1913, mentre repartia propaganda antimilitarista contra la «Llei dels tres anys», amb Lucien Valette i Fernand Jouen, va ser detingut al bulevard Saint-Michel de París i, com portava un bastó amb plom al final, va ser tancat 48 hores i multat amb 50 francs per «possessió d'arma prohibida». L'1 de juliol de 1913, arran de diversos motins a diferents casernes, va ser, amb Jean Labbat, dos dels membres de l'FCA dels 22 militants de la CGT, la major part de la Federació de la Construcció, que van ser interpel·lats pel Ministeri de l'Interior. En aquesta època era membre de la comissió executiva de la Unió de Sindicats del Sena i tresorer del Sindicat de Ferradors i col·laborà en Le Combat. L'octubre de 1913, quan el conjunt de la redacció de Le Réveil Anarchiste Communiste era a la garjola, sa companya, la costurera anarquista i sindicalista Émilie Lepreux, s'encarregà del periòdic. Finalment, les autoritats judicials separaren Jacquemin i Labbat de la resta dels acusats i instruïren independentment el seu procés per un article aparegut en Le Réveil Anarchiste Ouvrier on s'incitava els reclutes a una «vaga general militar» si no eren llicenciats en dos anys en comptes de tres. El 22 de novembre de 1913 la VIII Cambra del Tribunal Correccional el va condemnar en absència a 15 mesos de presó i a cinc mesos de presó a Labbat. El seu advocat, Pierre Laval, no aconseguí que el procés tingués lloc en audiència. La seva pena va ser reduïa el 29 de gener de 1914 a un any. Entre l'1 d'abril i l'1 de maig de 1914 Le Réveil Anarchiste tornà a editar tres números. En 1914 va ser mobilitzat en el II Grup Especial del 45 Regiment d'Infanteria i enviat a un batalló disciplinari a Aïn-Sefra, al sud d'Orà (Algèria), i des d'allà, el juny de 1915, va escriure una carta a Léon Jouhaux on feia costat la posició majoritària de la CGT d'adherir-se a la «Unió Sagrada». Després de la guerra se li va encarregar reorganitzar la CGT al departament de Meurthe i Mosel·la i va ser nomenat delegat de Propaganda per a la regió Est i com a tal col·laborà en L'Humanité. Entre el 15 i el 21 de setembre de 1919 assistí com a delegat al Congrés Confederal de Lió (Arpitània), on declarà que encara era anarquista. El juliol de 1921, durant el Congrés Confederal de la CGT celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), digué que no pertanyia a cap tendència, però condemnava la política confederal i les eventuals exclusions dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), alhora que demanà manteniment de la CGT al si de la Internacional d'Àmsterdam. Mesos després, arran de l'escissió confederal, continuà en la CGT, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara tresorer del Sindicat de la Construcció de Nancy (1921), tresorer de la Unió Departamental (entre finals de 1921 i abril de 1926), secretari de la Unió Interdepartamental de Meurthe i Mosel·la-Mosa-Vosges (1923), secretari de la Unió Departamental dels Vosges (1924-1926). Un informe policíac del 30 de juliol de 1921 el qualificà de «llibertari perillós, antimilitarista, partidari de l'acció directe, molt intel·ligent, molt actiu, orador de paraula persuasiva». A Nancy (Lorena, França) participà en la fundació de nombroses cooperatives obreres i en l'Impremta Obrera, la qual dirigí, i que a partir de gener de 1921 imprimí Le Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió Departamental i del qual va ser gerent des de 1919. En el número del 27 d'agost de 1921 un article sobre la desocupació acabà amb aquestes paraules: «Treballadors, no accepteu l'atur! Preneu la fàbrica, preneu la mina!», fet pel qual va ser condemnat el 3 de desembre a dos mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «excitació al robatori i al pillatge»; durant aquest judici, reivindicà el seu anarquisme. A més d'això, va fer costat diferents moviments vaguístics, com ara la vaga de blanquers a Annonay (setembre de 1923), la vaga de l'Havre (octubre de 1923), la vaga dels estibadors de Dunkerque (de juny a octubre de 1926), etc. Contrari a tota escissió sindical, mantingué, almenys un temps, la unitat en el si de la Unió Departamental de Meurthe i Mosel·la. Entre 1925 i 1936 col·laborà en La Révolution Prolétarienne. Malalt, hagué de reduir les seves activitats a partir de 1928 i s'instal·là amb sa companya i son fill en una granja a Dommartin-lès-Toul. En aquesta època final de sa vida s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i va ser nomenat delegat de Toul en el congrés de la Federació Socialista de Meurthe i Mosel·la celebrat el 25 de maig de 1930. Eugène Jacquemin va morir el 26 d'agost de 1930 al seu domicili de Dommartin-lès-Toul (Lorena, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta població. En els anys posteriors es creà el «Campionat Eugène Jacquemin» de ciclisme, on participaven nombroses grups d'esportistes obrers. ***
Clodoveo Bonazzi -
Clodoveo Bonazzi:
El 12 de maig –algunes fonts citen erròniament el
3 o el 13 de maig– de 1890 neix
a Consumaia (Castel Maggiore, Emília-Romanya,
Itàlia) el destacat anarquista i
anarcosindicalista, i després socialista, Clodoveo Bonazzi,
que va fer servir
el pseudònim Nello. Sos
pares es
deien Giuseppe Bonazzi i Albina Costa. Fill d'una família
obrera, després de
fer el tercer grau de l'escola primària abandonà
els estudis i començà a
treballar primer com aprenent de paleta i després com a
obrer fonedor. Cap el
1906 entrà a formar part del moviment llibertari. El
desembre de 1909 va ser
denunciat per la policia per haver organitzat a Castel Maggiore una
conferència
d'Armando Borghi, amb qui farà una gran amistat, sobre
Francesc Ferrer i
Guàrdia i la seva Escola Moderna. En aquests anys
distribuïa la premsa
llibertària, com ara Il Libertario
i L'Alleanza Libertaria. El 12 de
desembre
de 1909 va ser nomenat delegat al Congrés Anarquista de
Romanya celebrat a
Castel Bolognese i el 27 de novembre de 1911, després
d'haver abandonat la
feina, es traslladà a Arcoveggio (Bolonya,
Emília-Romanya, Itàlia). El 25 de
febrer de 1912 va ser nomenat membre de la Comissió Executiu
de la Cambra del
Treball, controlada pel moviment anarcosindicalista i en la qual els
socialistes eren minoria. Aquell mateix any esdevingué un
dels responsables del
Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP),
organització anarquista que ajudava els
treballadors perseguits per motius polítics, i el 16 de juny
prengué la
paraula, amb Domenico Zavattero i Genunzio Bentini, en el
congrés d'aquest
comitè. El desembre de 1912, quan els socialistes abandonen
el sindicat i creen
la Cambra del Treball Confederal del Treball, entrà com a
membre de la comissió
executiva de la que passarà a anomenar-se «Vella
Cambra del Treball»,
controlada pels anarcosindicalistes. El 4 de juliol de 1913
participà en el
Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana
(USI), que se celebrà a Milà
(Llombardia, Itàlia). En 1914, amb Armando Borghi, defensa
la línia pacifista
contrària a la guerra en l'USI. En aquests anys
intensificà la col·laboració
amb la premsa anarquista i sindicalista, especialment en Guerra
di Classe, òrgan oficial de l'USI. El 8 d'abril de
1916
assumí la secretaria, en substitució d'Armando
Borghi, de la Cambra del Treball
de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia),
però el juliol va ser cridat a files i
enviat al X Regiment d'Artilleria acantonat a Piacenza;
després, com a obrer
fonedor, va ser reassignat a una fàbrica militaritzada.
Sospitós segons la
policia de preparar un atemptat, el 23 de desembre de 1916 va ser
enviat al
front, on restà fins el final del conflicte
bèl·lic. El 17 d'agost de 1919 va
ser nomenat secretari responsable de la «Vella Cambra del
Treball» i poc
després membre del Comitè Central de l'USI. Entre
el 20 i el 22 de desembre de
1919 participà en el Congrés de l'USI, que
organitzà la recuperació sindical de
postguerra. El 4 d'abril de 1920, amb el sotssecretari Pietro Comastri
i
Sigismondo Campagnoli, intervingué en una
manifestació convocada per la «Vella
Cambra del Treball» a Decima di San Giovanni in Persiceto
(Emília-Romanya,
Itàlia) per reivindicar demandes pageses; quan la policia
volgué interrompre la
manifestació es produïren incidents que acabaren
amb la vida de vuit
treballadors, entre ells Sigismondo Campagnoli, i amb 35 ferits de
diversa
consideració. El 15 d'agost de 1920 participà,
amb altres destacats militants
(Errico Malatesta, Gigi Damiani, Diego Guadagnini, Dante Pagliai,
Emilio
Spinaci, Giuseppe Sartini, Domenico Giulietti, Andrea Pedrini, Cesare
Stazzi,
Camillo Berneri i Andrea Viglongo), en nom de la Unió
Anarquista Italiana
(UAI), en el Congrés Nacional Pro Víctimes
Polítiques celebrat a Florència
(Toscana, Itàlia) i el 20 d'octubre d'aquell mateix any va
ser detingut,
juntament amb la resta de membres del Consell General de l'USI (Alberto
Meschi,
Aliprando Giovannetti, Mario Baldini i Giuseppe Di Vittorio) reunits a
Bolonya,
i empresonat uns dies. Durant la postguerra intensificà les
seves col·laboracions
amb la premsa anarquista i col·laborà
assíduament en Volontà.
Quan Armando Borghi deixà Bolonya, esdevingué el
sindicalista més destacat i un dels principals exponents del
moviment
anarquista bolonyès, fet que va atreure les
violències feixistes. Durant la nit
de l'1 de juny de 1922 cinc membres d'un escamot entraren a casa seva i
l'apunyalaren a ell, a sa mare i a sa companya Adalcisa Romagnoli, amb
qui
s'havia casat el febrer passat. Ràpidament recuperat de les
ferides, entre el
16 i el 18 de juny de 1922 participà en la
Conferència Internacional dels
Sindicats Revolucionaris i Anarcosindicalistes que se
celebrà a Berlín
(Alemanya). El juny de 1923, arran de la «Marxa sobre
Roma», es va veure
obligat a abandonar la secretaria la «Vella Cambra del
Treball» i
entrà a fer feina a la fàbrica «Brizzi
&
Grossi» com a fonedor, canviant en diverses ocasions de
feina. L'1 de maig de
1925 va ser detingut i posat sota contínua
vigilància per la policia. En 1935
va ser classificat com a «subversiu de tercera
categoria» entre les persones
«políticament perilloses». Durant
aquests anys feixistes, mantingué les
relacions amb vells companys, especialment amb Nino Samaja, i
s'acostà al Partit
Socialista Italià (PSI). Durant la II Guerra Mundial
formà part, en nom del
Partit Socialista d'Unitat Popular (PSUP), del Comitè
Sindical clandestí que
operà dins la seva fàbrica i l'11 de novembre de
1944, després del Pacte de
Roma que establia la unitat sindical, en nom de la «Vella
Cambra del Treball», constituí,
amb Giuseppe Bentivogli del PSI, amb Paolo Betti del Partit Comunista
Italià
(PCI) i Angelo Salizzoni de la Democràcia Cristiana (DC), la
Cambra del Treball
Confederal del Treball, adherida a la Conferedazione Generale Italiana
del
Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). La
seva afiliació al
PSUP va ser durament criticat per Armando Borghi, qui considerava
Bonazzi el
seu «fill espiritual». El 21 d'abril de 1945, dia
de l'alliberament de Bolonya,
va ser nomenat secretari de la Confederazione Generale del Lavoro
(CGdL, Confederació
General del Treball) en nom del PSUP; el juny entrà a formar
part de la
directiva nacional de la CGIL i l'octubre en la comissió de
la Federació
Sindical Mundial (FSM). Entre març de 1946 i el maig de 1951
va ser membre
electe de l'Ajuntament de Bolonya. En 1947, quan l'escissió
socialdemòcrata del
PSI, s'arrenglerà amb el sector autonomista i
lluità contra la integració del
PSI en el PCI. En 1947 col·laborà en La
Voce del Lavoratori. En 1951 va ser nomenat president de
l'Institut
Ortopèdic «Rizzoli» de Bolonya,
encarregant-se de la seva reestructuració
orgànica. Clodoveo Bonazzi va morir sobtadament el 8 de
setembre de 1955 a
Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); cap
periòdic llibertari comentà la mort del
seu antic company. La seva documentació personal
està dipositada a l'Arxiu
Històric «Paolo Pedrelli» de Bolonya.
Carrers de Castel Maggiore i Malabergo i
una plaça de Bolonya porten el seu nom. ***
Renzo
Novatore (ca. 1910) - Renzo Novatore: El 12 de maig de 1890 neix a Arcola (Ligúria, Itàlia) l'anarcoindividualista il·legalista, escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari, més conegut com Renzo Novatore. Sos pares es deien Giulio Ferrari i Palmira Galantini. Fill d'una família pagesa molt humil, no s'integrà en la disciplina escolar i abandonà les classes en el seu primer any. Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de manera autodidacta, especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat s'introduí en el moviment anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i començà a llegir els clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Max Stirner, Pietro Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche, Georges Palante, Oscar Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles Baudelaire, etc.). A partir de 1908 abraçà, per influències stirnerianes, l'anarcoindividualisme. Va ser acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc l'església de la Madonna degli Angeli del seu poble durant la nit del 15 al 16 de maig de 1910 i fou tancat durant tres mesos, però la seva participació en aquest fet mai no es va demostrar. En 1911 passà a la clandestinitat ja que la policia el buscava per robatori. El 30 de setembre d'aquell any la policia el detingué per vandalisme. Sempre rebutjà el treball assalariat i reivindicà l'expropiació individual i fins i tot l'ús de la força si calia. En 1912 va ser cridar a fer el servei militar, però va ser eximit per causes que desconeixem. En 1914 començà a col·laborar en periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota diversos pseudònims (Il soldato del sogno, Mario Ferrento, Andrea Del Ferro, Sibilla Vane, Brunetta l'Incendiaria, etc.), en un gran nombre (Cronaca Libertaria, Il Libertario, Iconoclasta!, Gli Scamiciati, Nichilismo, Il Proletario, Pagine Libere, L'Adunata dei Refrattari, La Testa di Ferro, etc.) i mantingué intensos debats amb altres intel·lectuals anarquistes (Camillo Berneri, Carlo Molaschi, etc.). Cridat a files durant la Gran Guerra, el 26 d'abril de 1918 desertà del seu regiment. El 31 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia a mort per deserció i traïció per un tribunal militar. En aquella època ja estava casat amb Chiara Emma Rolla, amb qui tingué tres infants. A finals de 1918 son fill més petit va morir i retornà a ca seva arriscant-se a ser detingut. Amb Auro d'Arcola creà un col·lectiu anarcofuturista a La Spezia, alhora que militava en un grup antifeixista d'«Arditi del Popolo». Fou íntim d'Enzo Martucci i Bruno Filippi. Participà activament en l'aixecament de maig de 1919 a La Spezia i fou membre del seu Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante Carnesecchi i Tintino Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran del seu fracàs, el 30 de juny s'amagà pels camps de Sarzana, però denunciat per un pagès va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó, però pocs mesos després fou alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del feixisme decidí retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment insurreccional. En 1920 publicà la recopilació d'articles Il mio individualismo iconoclasta. Aquest mateix any, després d'haver intentat fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di Formola, va ser novament detingut. Un cop lliure, participà en un intent insurreccional frustrat a La Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni Governato, la revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero, de la qual només sortí el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista assetjà ca seva per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir llançant diverses granades. Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la banda expropiadora de l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el 29 de novembre de 1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della Salute) de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia); un company del grup tingué la mateixa sort, però Pollastro aconseguí fugir. Pòstumament, en 1924, es van publicar dos fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al disopra dell'arco i Verso il nulla creatore. L'anarquista expropiador Severino Di Giovanni es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà a l'Argentina el «Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI). ***
Pietro Ferrero - Pietro Ferrero: El 12 de maig de 1892 neix a Grugliasco (Torí, Piemont, Itàlia) el militant anarcosindicalista Pietro Ferrero. Ben aviat s'integrà en el moviment anarquista i, com a membre fundador del «Fascio Libertario Torinese», participà activament en les accions de protesta contra l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 serà un dels primers membres del Centre d'Estudis Socials, a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, que aviat es transformà en Escola Moderna i de la qual esdevindrà secretari en 1911; aquesta escola, inspirada en els principis de la pedagogia llibertària de Francesc Ferrer i Guàrdia, estava dirigida per Maurizio Garino. Adherit al Sindicat Metal·lúrgic de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1912, després del fracàs d'aquest sindicat en una vaga, s'afilia per unificar la lluita a la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), adherida a la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball), esdevenint l'editor responsable de la revista mensual La Squilla, suplement de propaganda del Metallurgico Federale. En 1914 participà en les agitacions sorgides arran de la «Settimana Rossa» italiana. Fou un membre destacats dels grups de protesta contra l'aventura imperial italiana a Líbia. En 1917, amb altres anarquistes de la Barriera di Milano, participà en el motí de Torí contra la patronal i la guerra. En 1918 començà a treballar com a mecànic a la Fabbrica Italiana Automobili Torino (FIAT). En aquests anys es mostrà força actiu contra la deriva reformista de la FIOM, militant, juntament amb el seu company i amic Maurizio Garino, en l'ala intransigent, revolucionària i anticorporativista d'aquest sindicat. En 1919 fou elegit secretari de la FIOM torinesa i decidí abandonar el seu lloc de feina i consagrar-se plenament a la lluita sindical. Durant el seu secretariat es va veure implicat en nombroses lluites laborals, entre les quals destaca l'«Sciopero delle Lancette» –«Vaga de la Busca», efectuada l'abril de 1920 contra la decisió unilateral de la FIAT d'ajustar l'horari laboral a l'horari solar– o el moviment d'ocupació de fàbriques. Amb Garino, redactà el «Manifest pel Congrés dels Consells», apareguda el 27 de març de 1920 en L'Ordine Nuovo. El juliol de 1920, en el moment més explosiu i abans de la primera ocupació, presidí una assemblea del Comitè Intern del Consell de Fàbrica on sostingué que els treballadors torinesos estaven disposats a tot i va fer una crida a la FIOM a fer costat la lluita revolucionària i anarcosindicalista de l'USI. Durant el moviment dels Consells de Fàbriques fou un dels militants més actius i radicals, oposant-se fermament, en el Congrés Nacional de la FIOM a Milà, a la ratificació reformista de l'«Acord D'Aragona-Giolitti», que proposava l'evacuació de les fàbriques i que acabà finalment amb les ocupacions. Pietro Ferrero va morir tràgicament en els fets coneguts com «Strage di Torino» (Matança de Torí), esdevinguts el 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia), quan un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte va fer una «batuda correctiva» per tot el Torí proletari. Segrestat a la Cambra del Treball torinesa, després de llargues i atroces tortures que acabaren amb la seva vida, el cadàver fou destrossat i arrossegat pels carrers de Torí fermat a un camió com a un trofeu victoriós. El clima de terror feixista a Torí era tan absolut que al seu enterrament només assistiren 15 persones, quan Ferrero era una de les persones més estimades i conegudes de les classes obreres de la ciutat piamontesa. El 7 de novembre de 1923, la fàbrica d'automòbils «Amo» de Moscou (URSS) prengué el nom de «Pietro Ferrero». Durant la resistència antifeixista, un grup de partisans torinesos, particularment actiu durant la insurrecció al Piemont, prengué el nom de «33 Battaglione Squadre di Azione Partigiana (SAP) Pietro Ferrero», en el seu honor. ***
Marie
Morand (Vença, 1954) - Marie Morand: El 12 de maig de 1895 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Marie Émilie Morand, també coneguda com Marie Lecoin, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Claude Morand, manobre anarcosindicalista, i Émélie Royer. Des de molt jove freqüentà els cercles llibertaris, juntament amb sa germana Jeanne Françoise Morand (Jane Morand) i sos dos germans Victor Julien Morand i Philibert Marcel Morand, que es declararen insubmisos en 1914 quan la Gran Guerra i s'exiliaren al Regne Unit. En 1915 entrà a fer feina en Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons) i milità en l'anarcosindicalisme. Cap el 1922 esdevingué companya del destacat militant anarcopacifista llibertari Louis Lecoin, amb qui tingué una filla (Josette) el juny de 1924 i amb qui es casà el 17 d'octubre de 1936 a Gwened (Bro Gwened, Bretanya). En 1930, a resultes d'una vaga, va ser destituïda per primera vegada del seu lloc de funcionària i una segona vegada poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial. Participà activament en les activitats organitzades pel seu company (defensa dels proscrits i del seu dret d'asil, campanya en suport de Sacco i Vanzetti, Comitè per l'Espanya Lliure, Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.) i a partir de 1948, i fins a la seva mort, assumí l'administració, amb el suport de sa filla i de son gendre Jean Béringer, de la revista Défense de l'Homme, fundada per Louis Lecoin. En la dècada dels cinquanta la parella s'establí a Vença (Provença, Occitània). Marie Morand va morir d'una angina de pit fulminant el 30 de desembre de 1956 al seu domicili de Villa «Matin Clair», al Chemin de Notre-Dame, a Valàuria (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 29 de desembre de 1956 a Vença (Provença, Occitània). ***
Foto
policíaca de Philippe Urban - Philippe Urban: El 12 de maig de 1896 neix a Karlsruhe (Gran Ducat de Baden, Imperi alemany) –altres fonts citen Estrasburg (Alsàcia)– l'anarquista Philippe Jacques Urban. Ciutadà francès per «reintegració», residí a Estrasburg. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat en l'Exèrcit alemany i el 16 d'abril de 1917 caigué presoner. Després de la guerra s'instal·là a Düsseldorf, on milità en les Joventuts Anarcosindicalistes. Durant la postguerra realitzà nombrosos desplaçaments a una banda i altra de la frontera francoalemanya. En 1923, durant el dur període d'inflació econòmica, practicà l'«expropiació dels expropiadors», obligant els automobilistes a la sortida de Düsseldorf, pistola en mà, a lliurar-li diners i objectes de valor. Detingut, va ser jutjat i, segons relatà el seu amic Rudolf Treiber, pronuncià davant el tribunal un discurs de defensa memorable. Un cop lliure retornà a Alsàcia. El 19 d'agost de 1933 va ser condemnat a Estrasburg a un mes de presó i a 25 francs de multa per «cops i ferides» i el 17 de desembre d'aquell mateix any a Dole a 15 dies de presó per «vagabunderia». L'abril de 1935 edità a Estrasburg el primer número del periòdic Freie Erdekk (Terra Lliure), primera publicació anarquista en llengua alemanya que sortí a Alsàcia –no sabem si el segon número, previst per a l'1 de maig, va ser finalment publicat. El 5 d'abril de 1935 va ser detingut a l'obra de la construcció on treballava i fou interrogat durant algunes hores. Assabentat de l'aixecament feixista el juliol de 1936 a Espanya, l'agost d'aquell any viatjà a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la Columna Durruti, on fou delegat d'una centúria fins que va caure ferit el novembre d'aquell any. Entrà a formar part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i cap al febrer de 1937, amb altres companys (Helmut i Herbert Aul, Albert Kille, Fritz Koehn, Helmut Klose, Heinz Petry i Richard Winkler), entrà en el «Cos de vigilància de Fronteres de Portbou», unitat de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després dels fets de «Maig de 1937» marxà a França i s'establí a París, on milità en el grup dels DAS d'aquesta ciutat. En 1937 el seu nom figurava en la llista de la Seguretat General francesa dels anarquistes «terroristes», on figuraven els «individus susceptibles de cometre un atemptat contra el president de la República». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Matteo
Avataneo - Matteo Avataneo:
El 12 de maig de 1898 neix a Torí (Piemont,
Itàlia) l'antimilitarista anarquista
Matteo Avataneo –citat a vegades com Mattei
Avataneo. Sos pares es deien Michele Avataneo i Rosa Minelli.
Pintor de
professió, vivia a Castiglione Di Asti (Piemont,
Itàlia). Començà a militar
políticament en els agitats anys de la postguerra, assistint
assíduament a les
reunions dels grups antimilitaristes i anarquistes locals. Membre de
l'associació
antimilitarista «Fratellanza Internazionale»
(Germanor Internacional),
esdevingué membre de la comissió executiva del
Cercle Llibertari «Borgo di San
Paolo». Durant el Bienni Roig (1919-1920)
participà activament en les
ocupacions de fàbriques que es realitzaren a Torí
i es va veure implicat en un
enfrontament armat en el qual morien dos membres dels escamots
feixistes.
Fugint de la detenció, passà a França,
però el 13 de maig de 1921 va ser detingut
per la gendarmeria a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i
lliurat a la policia de
fronteres italiana el novembre d'aquell any. Durant l'interrogatori de
la policia
italiana afirmà ser comunista i membre de la
comissió executiva del «Cercle Karl
Liebknecht». El 23 de març de 1922 va ser jutjat,
juntament amb Luigi
Monticone, per l'Audiència de Torí i condemnat
dos dies després a 30 anys de
presó i a 10 de llibertat condicional com a responsable de
«segrest i doble
assassinat» del guàrdia Costantino Scimula i del
feixista Mario Sonzini durant
l'ocupació de fàbriques el setembre de 1920. El
maig de 1938 va ser alliberat a
conseqüència d'una amnistia i va ser
inclòs en un llistat de «persones a
detenir en determinades circumstàncies», ja que
era considerada una persona
«perillosa en cas de pertorbació de l'ordre
públic perquè és capaç
d'organitzar, dirigir i participar en accions delictives
col·lectives».
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. El
més probable és que les
fonts mesclin les dades biogràfiques amb les del miner
socialista, i després
comunista, del mateix nom, nascut en 1878 a Poirino (Piemont,
Itàlia) i
resident a Torí. ***
Michel
Herbert - Michel Herbert:
El 12 de maig de 1898 neix al XV Districte de París
(França) l'escriptor,
poeta, periodista, dibuixant, humorista i cançonetista
llibertari i maçó André
Michel Herbert, que va fer servir els pseudònims Michaël Herbert i Joan
Sun.
Sos pares es deien Victor Paul Herbert, tipògraf, i Marie
Marthe Poirier,
criada. Era nét d'un oficial federat de la Comuna de
París i son pare hauria
nascut en una barricada de la plaça del Panthéon.
Entre abril i juny de 1919
fou periodista de Le Titre
Censuré.
Journal hebdomadaire et doctrinaire, fundat i dirigit per
Georges Anquetil,
publicació de tendència comunista que va fer
costat la Revolució russa. En la
manifestació del Primer de Maig de 1919, que
recorregué els grans bulevards
parisencs, portà la bandera roja i negra al costat de
Germain Delatousche. En
1923 fundà, amb Dukerey i Jules Rivet, el
periòdic Les Pieds dans le Plat.
Journal satirique i començà la seva
carrera
de cançonetista a Montmartre, escrivint lletres de
cançons per a altres autors
i per a pel·lícules, a més
d'adherir-se al grup de cantautors revolucionaris
«La Muse Rouge». Fou membre de la
«Commune Libre de Montmartre», on exercí
el
càrrec de «dictador». En aquests anys
col·laborà en diverses publicacions
periòdiques,
com ara Almanach Vermot, L'Aventure, Comoedia,
Cyrano, Le
Frou-Frou, L'Intransigeant,
La Lanterne,
Le Merle Blanc, Le
Midi Socialiste, París-Soir,
Le Petit Provençal, Regards, La
Vache Enragée, etc. Entre 1927 i 1939
actuà a totes les gales
artístiques que se celebraren en suport a Le
Libertaire. El 16 de febrer de 1929 participà en
la gala se celebrà pel
dret d'asil a la sala de les Sociétés Savantes.
Entre 1929 i 1930 fou tresorer
de la societat «Chanson de Paris». En 1932
s'inicià en la maçoneria. El 23 de
desembre de 1938 actuà per a «Le Noël de
la Paix» a la sala Moulin de la
Galette a benefici de La Patrie Humaine.
El 12 de novembre de 1939 es casà a Cayeaux-sur-Mer
(Picardia, França) amb
Jeanne Véronique Nesa. En aquests anys també
actuà per a festes del Front Popular.
En aquesta època era membre del «Cercle
Chansonnier». Després de la II Guerra
Mundial fou el bibliotecari de la Societat d'Autors, Compositors i
Editors de
Música (SACEM). En 1962 publicà La
chanson à Montmartre, que tingué
reedicions, on no cita a cap dels seus
antics companys. Publicà novel·les d'aventures i
policíaques en solitari, com Les
serpents d'or (1943), La gondole de
marbre (1946), Jeanot à
la campagne (1946), Jeanot
à la montagne (1946), i amb
Eugène Lejarre (Eugène
Wyl), com ara Le Trou-aux-Loups
(1929), Le crime derrière la porte
(1934), La maison interdite (1934),
L'homme qui disparut (1937), etc.
Altres
obres seves són Le dernier
bohême. Poême
en 1 acte, en vers (1918), Tombs
hôtel (1941), Montmartre
avant
Montmartre (1947), Bibliographie de
l'oeuvre de Jean de la Varende (1964) i Inclinations,
déboires et rêveries de Jean de la Varende.
Étude la varendienne (1980,
pòstum). Michel Herbert va morir el 26 d'agost de 1978 a l'Hospital de
Saint-Valery-sur-Somme
(Picardia, França). ***
Cartell
realitzat per Gumsay per a les Joventuts Llibertàries de
Catalunya - Gumsay: El 12 de maig de 1900 neix a Madrid (Espanya) el pintor, dibuixant i cartellista llibertari Gumersindo Sainz Morales de Castilla, que signà les seves obres com Sainz de Morales i Gumsay. Sos pares es deien Gumersindo Sainz i Dolores Morales de Castilla. Després d'estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid es traslladà a Barcelona, on destacà com a il·lustrador (dibuixos i fotomuntatges) de revistes (Esfuerzo, La Ilustración Ibérica, Imatges, Meridià, Porvenir, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc.) i de portades de llibres. Entre 1935 i 1936 realitzà un conjunt d'exposicions on ressaltà les «lacres socials». En 1937 el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya li va publicar l'àlbum Estampas de la España que sufre y lucha, recull de 26 dibuixos sobre el conflicte bèl·lic. Durant la Guerra Civil també realitzà treball per a la Unió General de Treballadors (UGT). A partir de 1941 realitzà nombroses exposicions individuals per tot l'Estat (Barcelona, Bilbao, Madrid, Palma, Sant Sebastià, Sitges, València, etc.) i l'estranger. És autor de un gran nombre d'obres pictòriques en diferents tècniques (aquarel·les, sanguines, pintures, dibuixos, olis, etc.). Sa companya, Montserrat Barta Prats (1906-1988), també fou pintora i dibuixant. Gumersindo Sainz Morales de Castilla va morir el 3 d'octubre de 1976 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. ***
Pierre
Chirat fotografiat per Oddino Rosso (1981) - Pierre Chirat: El
12 de maig de 1902 neix a Bessenay (Forez,
Arpitània)l'anarquista
Pierre Marie
Chirat. Sos pares
es deien Claudius Chirat, peó de camins, i
Marie Antoinette
Gouttenoire, domèstica. Son pare, sindicalista, el portava
de petit a la Borsa
del Treball. Durant els anys trenta formà part del grup
«Le Libre Examen» del
departament del Roine (Jules Chavat, L. Lieugme, etc.). Lector del
butlletí de
l'«Institut Francisco Ferrer», publicat en 1935 per
Jules Chavat, va ser membre
del moviment «La Flèche», animat per
Gaston Bergery. En aquests anys va fer
amistat amb Claude Kottelanne. Quan en 1939 Jules Chavat va ser tancat
a la
presó de Fort Montluc de Lió (Forez,
Arpitània), s'encarregà d'organitzar una
subscripció al seu favor. Visqué en
unió lliure amb sa companya, qui va morir
en 1973. A Lió va estar especialment lligat al company
Oddino Rosso. Durant els
anys setanta i vuitanta residí en una residència
de La Gàrdia de Grimaud
(Provença, Occitània) i posteriorment a la
residència «Perrin» de Cogolin
(Provença,
Occitània). Pierre Chirac va morir l'11 de març
de 1995 a
l'Hospital de Sant Tropetz
(Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Gumersinda Carbajal Fernández apareguda en el
periòdic Espoir
del 20 de desembre de 1970 - Gumersinda Carbajal
Fernández: El 12 de maig de 1906 neix a Mieres (Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista Gumersinda
Carbajal Fernández, també coneguda com Gumersinda
Miguélez. Era
filla de Bernardo
Carbajal i de Leonor Fernández. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), va ser companya de l'anarcosindicalista Manuel
Miguélez
González. En 1933 i 1934 va ser empresonada per la seva
militància llibertària
i va ser desterrada. Exiliada amb son company després de la
guerra civil,
milità en la CNT i en l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al
Refugiat Espanyol),
fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA).
Vídua, patí
una llarga i penosa malaltia. Gumersinda Carbajal Fernández
va morir el 15 de
novembre –algunes
fonts citen erròniament l'11 de novembre– de 1970 al seu domicili de Bordeus (Aquitània,
Occitània). ***
Nicolás
Mallo Fernández - Nicolás Mallo
Fernández: El 12 de maig –el certificat de
defunció cita erròniament el 15 de
maig– de 1915
neix a la Corunya
(La Corunya,
Galícia) l'anarcosindicalista
Nicolás Mallo
Fernández. Sos pares es deien Manuel Mallo
González, jornaler, i Rosa Fernández
González. En 1936, quan esclatà la guerra,
fugí de Galícia i s'establí a
Astúries. Amb el triomf franquista passà a
França i a finals de 1939 marxà, amb
José Ledo, a Amèrica (República
Dominicana, Cuba i Mèxic). A finals de 1945
retornà a França. Acostat al corrent moderat de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT), quan l'anarcosindicalista José
Expósito Leiva va ser ministre del
Govern de José Giral Pereira de la República
espanyola en l'exili s'encarregà a
París (França) de la Direcció General
de Muntanyes i Boscos. Gairebé de seguit
marxà a Madrid per reforçar el Comitè
Peninsular de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries dels anomenats
«col·laboracionistes», al qual
representà
el març de 1946 en el Comitè Nacional de la CNT.
El març de 1947 assistí a
Madrid al clandestí Ple de Regionals i el 24 d'aquell mes va
ser detingut quan
viatjava amb tren per lliurar documentació
orgànica del congrés a les regionals
d'Astúries i de Galícia. Jutjat, va ser condemnat
a 30 anys de presó i fou
tancat a la penitenciaria valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en
1958
encara romania malalt de tuberculosi òssia. Més
tard, s'acostà al sector cincpuntista
i en 1967 va ser nomenat
secretari per a l'Exterior del Comitè Nacional de la CNT
encapçalat per
Francisco Royano Fernández. Després de la mort
del dictador Francisco Franco,
ben igual que altres antics confederals,
col·laborà en la fundació, el 20
d'octubre de 1978, de la Unió Democràtica de
Pensionistes (UDP), creada per
assessorar els jubilats i pensionistes dels diversos règims
de la Seguretat
Social i on desenvolupà diversos càrrecs, com ara
secretari de Premsa i de
Relacions Públiques i vicepresident; des de 1984 i fins a la
seva mort ocupà el
càrrec de president de la UDP. L'abril de 1992 el Govern
espanyol li concedí la
Medalla al Mèrit en el Treball en la seva categoria d'or.
Nicolás Mallo
Fernández va morir el 26 de juliol de 1994 a la
Clínica Puerta de
Hierro de Madrid (Espanya) i va ser incinerat. ***
Necrològica
de Domingo Quílez Nuel apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 de desembre de 1969 - Domingo Quílez Nuel: El 12 de maig de 1915 neix a Montalbán (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Quílez Nuel. Sos pares es deien Raimundo Quílez i María Nuel. De molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, va ser internat en diversos camps de concentració i s'enrolà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Posteriorment s'instal·là a Saint-Dié-des-Vosges, on s'integrà en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari. Domingo Quílez Nuel va patir d'un atac de cor el 2 de setembre de 1969 a Saint-Dié-des-Vosges (Lorena, França) i va morir en el trasllat a l'hospital; va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de René Kéravis apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 5 de març de 1970 - René Kéravis:El
12 de maig de 1927 neix a l'Hospital Saint-Louis del X Districte de
París
(França) l'anarquista i anarcosindicalista
René Jean Lucien Kéravis. Sos pares es deien
André Alexandre Kéravis, manobre, i Jeanne
Julie Duguet, domèstica. El 21 de desembre de 1946 es
casà a Boulogne-Billancourt (Illa de França,
França) amb Paulette Émilienne Anne Fourrez, de qui es va
divorciar el 6 de maig de 1953. Després de la II Guerra Mundial
s'afilià a la Federació
Anarquista (FA). Milità activament en els albergs de
joventut i va ser un dels
fundadors del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), que
agrupava militants llibertaris i revolucionaris i que tenia com a
òrgan
d'expressió el butlletí Regain
(1951-1967). El novembre de 1952 participà en la
creació del grup Joves
Llibertaris (JL), que edità el butlletí Jeunes
Libertaires. Bulletin de liaison des Jeunes Libertaires
(1953-1967). Sembla
que en aquesta època col·laborà en Le
Libertaire sota el pseudònim Bernard
Kerveant. Després que l'Organisation
Pensée Bataille (OPB) de Georges
Fontenis es fes amb al control de la FA, esdevenint
Federació Comunista
Llibertària (FCL), entre el 25 i el 27 de desembre de 1953
participà a la
refundació de la FA, al voltant de Maurice Joyeux, celebrada
a la Sala Marcadet
de París (França). El 15 d'abril de 1958 es casà al XVIII Districte de París amb Marie
Thérèse Reine Massé. Durant els anys seixanta va
ser secretari del grup
«Spartacus», adherit a la Unió de Grups
Anarquistes Comunistes (UGAC) i col·larà
en Le Monde Libertaire,
òrgan de la
FA. El 2 de desembre de 1962 presidí un míting de
suport al poble espanyol i
contra la dictadura franquista celebrat a la Borsa del Treball, on
participaren
com a oradors Roland Breton i Joachim Salamero. Empleat als Postes,
Télégraphs
et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs
i Telèfons), milità en la Confederació
General del Treball - Força Obrera (CGT-FO). Com a monitor
esportiu participà en
l'ensenyament de l'esquí als infants de l'Association
Sportiva de La Poste (ASPTT,
Associació Esportiva de Correus) de Grenoble (Delfinat,
Arpitània), població on
residia. René Kéravis va
morir, quan venia d'un cap de setmana de
fer classes d'esquí, el 18 de gener de 1970 a Vizille (Delfinat, Arpitània) en accident de
cotxe a la carretera
de La Rochette. ***
Georg von Rauch en una manifestació - Georg von Rauch: El 12 de maig de 1947 neix a Marburg (Hessen, Alemanya) el militant anarquista Georg von Rauch. Son pare era professor de filosofia a la Universitat i ell, després d'acabar l'escola en 1966, va començar a estudiar filosofia autodidàcticament. Aquest mateix any, es va casar amb la seva núvia Illo, qui en 1967 donarà a llum una filla, Yamin. Interessat per la política, el clímax dels moviments dels joves alemanys amb la mort per un tret de la policia de l'estudiant Benno Ohnesorg durant una manifestació, li va influenciar força. Va ingressar en la Freie Universität Berlin (Universitat Lliure de Berlín) i va col·laborar amb la Sozialistischer Deutscher Studentenbund (Associació Socialista Estudiantil Alemanya). A Berlín les seves activitats polítiques contra la guerra de Vietnam es van anar radicalitzant. L'intent d'assassinat per un jove neonazi contra un dels majors representants del moviment estudiantil, Rudi Dutschke, en 1968, va ser el límit per a Georg von Rauch i es va adherir a un grup anarquista de guerrilla urbana. Aquest va ser el principi d'una carrera delictuosa, detinguda quan el van arrestar per apallissar un periodista el 2 de febrer de 1970. Va ser condemnat el 8 de juny de 1971, però va aconseguir fugir el mateix dia. A partir d'aquest moment va ser un conegut personatge influent en l'escena estudiantil alemanya. La seva fuita només va durar sis mesos, el 4 de desembre de 1971 a Berlín (Alemanya) va rebre un tret de la policia. La seva mort violenta el va convertir en un màrtir i en el paradigma de la lluita política del seu temps. La resta de membres de la seva organització va crear el «Bewegung 2 Juni» (Moviment 2 de Juny), la branca anarquista de la Red Army Fraction (Fracció de l'Exèrcit Roig). L'hospital berlinès Bethanien, després de ser ocupat, va ser rebatejat Georg-von-Rauch-Haus, com a homenatge al jove llibertari. ***
Carmen
Blanco García - Carmen Blanco García: El 12 de maig de 1954 neix a Lugo (Lugo, Galícia) l'escriptora en llengües gallega i castellana, il·lustradora i professora anarcofeminista Carmen Blanco García, que ha fet servir el pseudònim Emma Luaces, en homenatge a Emma Goldman. Filla d'una família que patí represàlies en la dictadura franquista, en la dècada dels setanta entrà a formar part del moviment llibertari (Ateneu Llibertari «Ricardo Mella») i del moviment feminista (Asociación Galega da Muller i Feministas Independentes Galegas). En 1974 entaulà una relació sentimental amb l'escriptor i poeta llibertari Claudio Rodríguez Fer, amb qui té una filla (Mariña). Exercí de professora de literatura a instituts i escoles de formació professional a diverses ciutats gallegues (Santiago de Compostel·la, Chantada i Lugo) i, ja en aquest segle, de Literatura Gallega a la Facultat d'Humanitats del Campus de Lugo de la Universitat de Santiago de Compostel·la. Entre 1981 i 1983 col·laborà en «Cuadernos de Cultura» de La Voz de Galicia i entre 1997 i 2010 en el seu suplement «Culturas». Amb son company Claudio Rodríguez Fer, coordina des de 1996 la revista multicultural i llibertària Unión Libre. Cuadernos de vida e culturas. En 2005 fou una de les fundadores de l'Asociación para a Dignificación das Vítimas do Fascismo (ADVF), de la qual és actualment secretària, i membra del Consello da Memoria des de 2006. Trobem col·laboracions seves en diverses publicacions periòdiques, com ara Andaina, Animal, Arco da Vella, Boletín Galego de Literatura, Casa de Gramática, Devora libros, Festa da palabra silenciada, Galicia Internacional, Grial, Guieiros, Ínsula, Letras, Luzes de Galiza, Marea Negra, Nordés, A Nosa Terra, Ólisbos, Quimera, Reflexións filosóficas, O Resplandor das Atochas, A Saia, Tempos Novos, etc. En 2000 va escriure l'himne gallec de la «Marxa Mundial de les Dones» (Marchando máis aló). En 2009 amb Claudio Rodríguez Fer muntà l'exposició Vermellas. És autora de nombrosos assaigs, especialment referents a les interrelacions entre poder, dona, sexe i cultura, i d'obres narratives. Entre les seves obres destaquen Conversas con Carballo Calero (1989), Carballo Calero. Política e cultura (1991), Literatura galega da muller (1991), Escritoras galegas (1992), Libros de mulleres (1994), Mulleres e independència (1995), Nais, damas, prostitutas e feirantas (1995), O contradiscurso das mulleres (1995), Luz Pozo Garza. A ave do norte (2002) Alba de mulleres (2003), Estraña extranxeiera (2004, poesia), Vermella con lobos (2004, narrativa), Sexo e lugar (2006), Volverlles a palabra. Homenaxe aos represaliados do franquismo (2006, amb altres), María Mariño. Vida e obra (2007), Casas anarquistas de mulleres libertarias (2007), Atracción total (2008, narrativa), Uxío Novoneyra (2009), Novoneyra. Un cantor do Courel a Compostela (2010), Feministas e libertarias (2010), Un mundo de mulleres (2011, poesia), Lobo amor (2011), Vivas en nós. Mulleres represaliadas polo franquismo na Coruña a raíz de 1936 (2011, amb Claudio Rodríguez Fer), Letras lilas (2019), etc. Ha conreat la creació plàstica dissenyant i il·lustrant nombrosos llibres de poemes. Son germà Martín Blanco García és un destacat militant anarcosindicalista. ***
Just
Casas Soriano - Just Casas Soriano: El 12 de maig de 1954 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'historiador i militant anarcosindicalista Just Casas i Soriano. Fill de pares egarencs, entre els 14 i els 36 anys va fer d'electricista i als 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. La seva militància el portà a ser detingut en dues ocasions (1972 i 1979). En 1994 s'instal·là a Terrassa. De formació autodidacta, començà els estudis d'història i acabà llicenciant-se en Història Moderna i Contemporània i doctorant-se en 1999 amb la tesi Les relacions socials durant la Generalitat republicana. Sindicalisme, empresa i Jurats Mixtos. La Conselleria de Treball (1931-1936). En 2001 fou nomenat secretari de la CNT de Terrassa i en 2004 membre del Comitè Regional de Catalunya del sindicat anarcosindicalista. En 2003 va ser nomenat professor titular en el Departament d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). En 2007 fou un dels impulsors, fundadors i primer president del Centre d'Estudis Llibertaris Francesc Sabat de Terrassa. En 2008 fou un dels signants del «Manifest de professors i professores en suport a les mobilitzacions estudiantils» contra l'anomenat «Pla Bolonya». A més de conferències i de mítings, ha col·laborat en la premsa llibertària (CNT, Orto, Solidaridad Obrera, Terme, etc.) i en la premsa acadèmica (Afers, Instinto Social, etc.). Està especialitzat en les activitats cenetistes durant els anys republicans, en el sistema laboral de la Generalitat de Catalunya, sobre el periòdic Solidaridad Obrera, etc. És autor de Ca n'Anglada, lluita d'un barri (1996, amb altres), Historia Social de San Adrián de Besós (1996, amb Manuel Márquez Berrocal), Del molí a l'ordinador. Passat i present de Barberà del Vallès (2002, amb altres), La política de treball de la Generalitat republicana (1931-1938) (2003, la seva tesi doctoral), Generalitat de Catalunya. Obra de govern (1931-1939) (2006, amb altres), Vivir en guerra. La zona leal a la República (1936-1939) (2013, amb Joan Serrallonga i Manuel Santirso), Crisis i canvis de règim a Espana i a Catalunya (1898-2015) (2015, amb altres), Els fets de juliol de 1936 a Barcelona. Els protagonistes i les víctimes (2016), etc.
Defuncions
Auguste Delalé (1907) - Auguste Delalé:
El 12 de maig de 1910 mor a
París (França) el militant
anarquista i sindicalista
André Auguste Delalé. Havia nascut el 16 de maig
de 1864 a Tours (Centre,
França). Sos pares es deien Philippe Delalé,
teixidor de
seda, i Jeanne Suzanne Matraz, obrera de seda. Fill d'una
família pobra de teixidors,
de jove també farà d'obrer
teixidor, però aviat aprendrà l'ofici de sabater
a Romans d'Isèra (Occitània),
centre important de la indústria sabatera. Va militar en
diversos grups
anarquistes del departament del Droma, com ara «Les
Indignés», i, a partir de
1888, de Viena del Delfinat. Posteriorment
s'instal·là a París
(França) i
col·laborà en el periòdic La Révolte, de Jean Grave. De
març al
20 d'octubre de 1893 va ser gerent de Le
Père Peinard, d'Émile
Pouget, en substitució d'Aristide Gardrat, i va patir dues
condemnes per
difamació –una a Cherbourg, el desembre de 1893, i
altra a Grenoble, el març i
abril de 1894. En aquesta època era obrer sabater a Romans
d'Isèra. Va haver de
fer un període militar de 28 dies a Viena del Delfinat i en
acabar s'instal·là
a Lo Borg dau Peatge, on fou portaveu del grup anarquista i
intervingué en
nombroses reunions públiques. La seva companya, la militant
anarquista Blanche
Marie Blanc (Aline), exesposa
de Frédéric Rigaudin,
que havia conegut
a la Casa del Poble de Romans d'Isèra, era mare
de la futura
neomaltusiana llibertària Jeanne Humbert. Entre 1898 i 1899
participà amb una
escissió socialista de Romans d'Isèra en la
constitució d'una efímera «Lliga de
la Coalició de Forces Revolucionàries de Romans
d'Isèra i Bourg-de-Péage». El
23 de gener de 1900 prengué la paraula en una xerrada
contradictòria amb Jules
Guesde i Alexandre Zévaès a Romans
d'Isèra. A començament de 1901
s'instal·là a
Besançon (Franc Comtat, Arpitània) per treballar
de representant de joieria i
més tard a Tours (Centre, França) per fer feina
de teixidor. A Tours creà un
grup anarquista i organitzà conferències amb
destacats militants llibertaris (Jean
Marestan, Louise Michel, Laurent Tailhade, Alexandre Jacob, etc.).
També a
Tours denuncià un convent que explotava mà d'obra
infantil. El maig de 1903
retornà amb Aline a París. Els companys li
trobaren un allotjament al carrer
Cavé, al barri de Montmartre, i reprengué el seu
ofici de sabater i les seves
col·laboracions en Le Libertaire. El
juliol de 1903, dos articles («À
l'oeuvre» i «Anarchismes»), apareguts en
els números de l'1 i del 15 de maig de
1903 de Le Libertaire, van fer que
fos condemnat a dos mesos de presó per difamació
a Dijon (Borgonya, França). En
sortir de la garjola s'integrà en el moviment sindicalista.
El maig de 1904
reemplaçà el sabater Le Mao com a
gerent de L'Ouvrier
des Cuirs et Peaux, òrgan
oficial de la Federació Nacional dels Cuiros i Pells. En
aquesta mateixa època
va ser nomenat secretari ajudant del Sindicat de Sabaters de
París, càrrec que
ocupà alternativament amb l'anarquista Brossard, qui li va
succeir
definitivament en 1907. El juny de 1904, juntament amb Georges Yvetot,
representà
la Borsa del Treball de París en el congrés
constitutiu de l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA) celebrat a Amsterdam
(Països Baixos) i quan
la Secció Francesa de l'AIA va ser creada el setembre de
1904, en va ser
nomenat tresorer. El gener de 1905 fou secretari del
«Comitè Pivoteau», creat
en 1903 per fer costa un obrer ajustador, Victor Pivoteau, que havia
matat a
trets i a cops de punxó un capatàs que es negava
a tornar-lo a contractar;
l'adreça d'aquest comitè fou el seu despatx a la
Borsa del Treball de París i
malgrat tots els esforços Pivoteau va ser condemnat el 9 de
gener de 1905 a 10
anys de presó. El 29 d'abril de 1907 va ser detingut,
juntament amb Jean
Bousquet i Albert Lévy, per les paraules dites en un
míting celebrat el 25
d'abril a la Borsa del Treball, i acusat de
«provocació directa al robatori, a
l'assassinat, al pillatge i a l'incendi». Aquell mes
també, arran d'una vaga de
sabaters, va ser acusat d'«incitació a la
revolta», però el procés va acabar
sobresegut.
El 16 de maig de 1907 participà, amb altres destacats
militants (Alphonse Merrheim,
Émile Pouget, Marcel Sembat i Miguel Almereyda) en un gran
míting públic al
Palais du Travail del carrer Belleville de París contra les
detencions
preventives dels membres de La Guerre
Sociale. El 7 de setembre de 1907 participà, amb
Miguel Almereyda i Eugène
Merle, en la conferència contradictòria
«Les partis politiques et l'action
ouvrière» a la Sala Aumaitre de La Plaine
Saint-Denis (Illa de França, França).
El 13 de setembre de 1907 va ser absolt en l'Audiència del
Sena en un judici
amb altres nou antimilitaristes del delicte d'haver aferrat el 8
d'agost
d'aquell any un cartell contra la repressió de les vagues de
Raon-l'Étape
(Lorena, França). Entre el 20 i el 22 de febrer de 1908 va
ser jutjat, amb
altres 11 militants de la Confederació General del Treball
(CGT), pel cartell
«Govern d'assassins», editat el juny de 1907 durant
la lluita dels vinyataires
occitans, però «Els Dotze» van ser
absolts. El juny de 1908 va ser delegat de
la CGT arran d'una vaga de cosidors de sabates a París i
l'octubre d'aquell any
participà en la fundació del Comitè de
Defensa Social (CDS). L'11 de desembre
de 1908 va ser nomenat membre de la Comissió de Vagues i de
la Comissió de la
Vaga General de la CGT en nom de la Secció de les Borses del
Treball. El març
de 1909, en substitució del seu anterior gerent
Léopold Verrier, va demanar el
permís per a editar el setmanari anarquista en llengua
xinesa Xin Shiji (1907-1909),
subtitulat en
esperanto La Novaj Tempo i en
francès
Le Nouveau Siècle; aquest
periòdic va
ser fundat per Li Shizeng, Wu Zhihui i Zhang Jingjiang. En aquesta
època no
trobà feina de sabater i treballà de
representant, militant en el sindicat dels
viatjants de comerç. L'abril de 1909 va fer costat una vaga
de botoners a Méru
(Picardia, França) i va ser atacat per una laringitis
tuberculosa que s'agreujà
pel fred i la pluja. Durant l'albada de l'11 de juny de 1909 el seu
domicili,
al número 21 del carrer Pradier de París, va ser
escorcollat per la policia
durant una investigació sobre l'ona de sabotatges a les
línies telegràfiques i
telefòniques que s'havia desencadenat aleshores. Auguste
Delalé va morir el 12 de maig de 1910 al seu domicili del XIX
Districte de
París (França) i el seu cos va ser incinerat al
cementiri parisenc de
Père-Lachaise. Al seu enterrament van assistir-hi
personalitats del món
sindical i llibertari, com ara Henri Dret, Charles Malato, Gaston
Montéhus i
Alexandre Luquet. ***
Vicent
Fontanet Gombau - Vicent Fontanet Gombau: El 12 de maig de 1961 mor a Seta (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicent Fontanet Gombau. Havia nascut el 22 de desembre de 1918 a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Sos pares es deien Pascual Fontanet i Misericòrdia Gombau. Durant la guerra civil lluità com a milicià en una unitat especialitzada en operacions –sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures), rescatar presoners, etc.– darrera les línies franquistes comandada per l'anarquista Juan Bautista Albesa Segura (Batista). Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració, com ara Argelers i Bram. A començaments de 1940 s'allistà en la 141 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que operà al departament de Loir i Cher sota les ordres dels militars del Camp des Landes. Quan l'ocupació alemanya, els militars francesos abandonaren la CTE a la seva sort i retornà a peu al Midi, acabant internat al camp de concentració de Barcarès. Després va ser integrat en el 143 Grup de Treballadors Estrangers (GTE), establerta a l'Avairon, per treballar com obrer agrícola a les granges del sud d'aquest departament. Després de deixar el GTE, arribà a Marsella, on va ser detingut pels alemanys. Amb el perill de ser deportat a Alemanya, fugí i retornà a l'Avairon on s'integrà en la IX Brigada de guerrillers espanyols i participà en la Resistència i en els combats de l'Alliberament. Durant la tardor de 1944, com altres membres de la IX Brigada, participà en els operacions de la invasió de la Vall d'Aran enquadrat en l'operació «Reconquista d'Espanya». Amb el fracàs de la temptativa, retornà a França i s'allistà en el IV Batalló de Seguretat establert a Carbona fins a la desmobilització el març de 1945. Després de l'Alliberament, amb Victorià Segura Ferreres, fou un dels organitzadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exil de Lunèl on milità fins la seva defunció. Vicent Fontanet Gombau va morir el 12 de maig de 1961 a Seta (Llenguadoc, Occitània) i la seva al·locució fúnebre va ser pronunciada pel vell militant anarquista búlgar Salomon Alkalay. ***
Emilio
Faggioni - Emilio Faggioni:
El 12 de maig de 1964 mor a La Spezia (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Emilio
Faggioni. Havia nascut el 3 d'octubre de 1890 a Cadimare (La Spezia,
Ligúria,
Itàlia). Sos pares es deien Girolamo Faggioni i Ida Mori. No
pogué anar molt a
l'escola i s'hagué d'adaptar a tota mena de treballs, alhora
que entrà en
contacte amb el moviment anarquista. L'octubre de 1922
participà amb altres
anarquistes en un tiroteig amb un escamot feixista. Acusat per les
autoritats
d'ús il·legal d'armes i de receptació,
per fugir de la detenció passà a
França
i s'establí al País Niçard
(Occitània). El setembre de 1926 el cònsol
d'Itàlia
a Marsella (Provença, Occitània)
informà que es trobava en aquesta ciutat, on
continuava militant i fent propaganda de les idees anarquistes. El
desembre de
1926 es va traslladar a Lo Pòrt de Boc (Provença,
Occitània), on començà a
col·laborar amb l'anarquista Paolo Schicchi i va
estrènyer relacions amb altres
llibertaris, com ara Francesco Barbieri, Ugo Boccardi i Romualdo Del
Papa. En
aquests anys es mostrà molt actiu, participant en reunions
antifeixistes,
recollint fons pro víctimes polítiques i
sostenint la premsa anarquista en
llengua italiana (Il Monito, etc.).
Vigilat
per les autoritats, va ser inscrit en el registre de la policia de
fronteres
per les seves activitats antifeixistes i anarquistes, essent considerat
«un
individu perillosíssim, capaç d'organitzar
complots i atemptats i realitzar
actes insurreccionals». Durant un temps s'establí
a Bèlgica, però retornà a
França, on el 19 de novembre de 1941 va ser detingut i
enviat al camp de
concentració de Vernet, on va romandre internat fins 1942.
El 20 de maig de
1942 va ser lliurat a les autoritats italianes, que l'assignaren cinc
anys de
confinament, i enviat a la colònia penitenciària
del l'arxipèlag de Tremiti.
Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 va ser
alliberat. ***
Eduardo
Vicente Pérez (ca. 1950) - Eduardo Vicente
Pérez: El 12 de maig de 1968 mor a
Madrid
(Espanya) el pintor i dibuixant llibertari Eduardo de Vicente
Pérez, més conegut com Eduardo Vicente.
Havia nascut
el 13 d'octubre de 1909 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Toribio
de Vicente i Sofía Pérez. Estudià al
Col·legi de San Isidro i
en 1926 ingressà a l'Escola de Belles Arts de San Fernando
de Madrid. En 1928
exposà per primer cop a l'Ateneu de Madrid. Va fer
pràctiques de dibuix al
Museu de Reproduccions del Casón del Buen Retiro i
muntà un estudi al Paseo del
Prado amb son germà major, el pintor Esteban Vicente, on es
relacionà amb
nombrosos intel·lectuals i artistes de la seva
època, com ara Francisco Bores
López, Manuel Abril, Gerardo Diego Cendoya, Pedro Salinas
Serrano, Cristino
Gómez González (Cristino
Mallo), José
Ortega y Gasset, Eugeni d'Ors Rovira, Juan Ramón
Jiménez, Camilo José Cela, etc.
Estigué molt vinculat a la Institució Lliure de
l'Ensenyança. Entre 1931 i 1936
dirigí una secció el Museu Ambulant de Missions
Pedagògiques, també conegut com
«Museu Circulant» o «Museu del
Poble», per al qual pintà algunes
còpies
(«Pintures Negres» de Goya). Quan
esclatà la guerra civil s'incorporà al
Departament de Propaganda de l'Exèrcit Popular i
realitzà tasques per a diverses
organitzacions republicanes. Dissenyà nombrosos cartells i
retrats (Francesc Layret,
Anselmo Lorenzo, Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, etc.) sobretot
per a
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En aquests anys col·laborà en
diferents àlbums de dibuixos, com
ara Madrid (1937), Acero
de Madrid (1938) Colección
de canciones de lucha (1939),
etc., i il·lustrà Un
episodio de terror
en el campo fascista. Siete héroes (1936), de
Víctor Gabirondo Sarabia. Participà
amb una vintena d'olis, aquarel·les i dibuixos a
l'Exposició Internacional de
París de 1937. Trobem il·lustracions seves en
diferents publicacions
llibertàries i culturals, com ara CNT,
Ideas, El
Mono Azul, Nueva Cultura,
Porvenir, Solidaridad
Obrera, etc. Durant la postguerra hagué de
guanyar-se
la vida com a pintor de parets, però gràcies a la
protecció del falangista José
María de Cossío, que el va contractar com a
il·lustrador taurí per a
l'Editorial Espasa-Calpe, pogué reanudar la seva carrera
artística. En 1941,
amb el suport d'Eugeni d'Ors, amb qui creà
l'Acadèmia Breu de Crítica d'Art,
exposà a la madrilenya Galeria Biosca. Amb el temps
assolí un gran relleu sobretot
com a paisatgista i costumista (Bebedores
en la Plaza Mayor, La Cuesta de
Moyano, Puente de Luarca,
Plaza, Paisaje
de Castilla, Pareja
en el Café Gijón, Madrid,
etc.) i
com a il·lustrador de llibres (Blecua, Casariego, Cela,
Cervantes, Alonso de
Contreras, Díaz Cañabate, García
Lorca, Laszlo, Gómez de la Serna, Marino
Gómez, Vighi, etc.). En 1943 aconseguí la Tercera
Medalla en l'Exposició
Nacional i en 1948 viatjà becat als Estats Units, on
exposà en la Galeria Hugo
de Nova York. En 1949 el poeta Gerardo Diego va escriure l'assaig La pintura de Eduardo Vicente. En 1951
va ser nominat membre del jurat de la I Biennal Hispanoamericana de
l'Art i
convidat a la Biennal de Venècia. És autor dels
llibres Tipos de la calle (1950) i Variaciones
sobre París (1968). Eduardo Vicente
Pérez va morir el 9 de maig de 1968 a
Madrid (Espanya), però el seu cos no ser descobert fins tres
dies després per
un grup d'amics quan, inquiets per no veure'l durant dies, entraren al
seu estudi
i el trobaren mor. En 1999 se celebrà una gran
exposició de la seva obra al
Museu Municipal de Madrid. La seva obra es troba exposada en nombrosos
museus
(Madrid, Oriola, Las Palmas, Àlaba, Saragossa, Jaen, etc.).
Eduardo de Vicente Pérez va morir el 12 de
maig –algunes
fonts citen erròniament el 9 de maig– de 1968 d'un
atac de cor al seu domicili de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al
cementiri madrileny de La Almudena. Eduardo Vicente Pérez (1909-1968) ***
Necrològica
de Basilio Mingueza Mayor apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de setembre de 1970 - Basilio Mingueza Mayor:
El 12 de maig de 1970 mor a
Marsella (Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Basilio Mingueza Mayor,
conegut com El Sastre.
Havia nascut
el 9 de febrer de 1909 a Retortillo de Soria (Sòria,
Castella,
Espanya). Sos pares es deien Bernardo Mingueza i María
Mayor. D'infant
emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya).
Sastre de professió, durant els anys trenta
milità en el Sindicat del Vestir de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup
anarquista del barri de
Sant Andreu de Barcelona. El gener de 1937, amb son germà
Aniceto, metal·lúrgic
confederal, fou membre del grup anarquista
«Hispania», que havia demanat
l'ingrés en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
camps de concentració i
assignat a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1942
s'instal·là a
Marsella. Després de la II Guerra Mundial, amb sa companya
Rosa Frowd Picarin, amb qui
tingué dos infants, milità en la
Federació Local de Marsella de la CNT. Basilio
Mingueza Mayor va morir el 12 de maig –algunes fonts citen
erròniament l'11 de maig–
de 1970 a l'Hospital Nord de
Marsella
(Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies
després al cementiri civil de Le
Canet. ***
José
Pascual Palacios - José Pascual
Palacios: El 12 de maig
de 1970 mor a Bligny de Briis-sous-Forges (Illa de
França, França)
l'anarquista, anarcosindicalista i
resistent antifranquista José Pascual Palacios –a
vegades el seu nom citat erròniament com Francisco.
Havia nascut el 20 de febrer de 1915 a Barbunyals (Osca, Aragó,
Espanya). Sos pares es deien Antonio Pascual i Pilar Palacios. Quan era
adolescent
començà a freqüentar l'ateneu llibertari
i s'adherí a les idees anarquistes, militant en les
Joventuts Llibertàries, en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, estava fent el
servei
militar a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i, amb altres
companys, creà un
Comitè Revolucionari a la caserna i detingué els
oficials que feien costat
l'aixecament. Posteriorment s'integrà en la
«Columna Durruti» i marxà cap el
front d'Aragó a lluitar. Amb el triomf franquista
passà a França i fou internat
al camp de concentració de Vernet. Durant
l'Ocupació treballà als Pirineus com
a responsable de les voladures en les obres de construcció
de preses, fet que
li va permetre desviar explosius per a la Resistència
francesa i pels grups
anarquistes llibertaris que actuaven a l'interior de la
Península. Després de
la II Guerra Mundial treballà com a miner i
s'afilià a la CNT en l'exili, en el
sector «ortodox» i
anticol·laboracionista. Va ser nomenat coordinador de les
operacions clandestines a l'interior del Comitè Nacional del
Moviment
Llibertari Espanyol (MLE). Entre 1949 i 1952 fou secretari de
coordinació del
Secretariat Intercontinental (SI) i planificà l'entrada de
nombrosos grups
guerrillers i l'organització d'atemptats a la
Península. El cap de la Brigada
Politicosocial de Barcelona, Eduardo Quintela Bóveda, el
definí com l'«Enemic Públic
Núm. 1 d'Espanya». Assistí als Plens
Intercontinentals de 1950 i 1951. El 3 de
febrer de 1951, arran de l'atac d'un furgó postal a
Lió (Arpitània) per part
d'un grup d'acció, va ser detingut i empresonat, juntament
amb altres destacats
militants de l'MLE, essent especialment maltractat per la policia
gal·la i no
aconseguint la llibertat sinó dos mesos més tard.
El 24 de juny de 1953 fou un
dels organitzadors de l'expedició punitiva contra Niceto
Pardillo Manzanero (Francisco Peralta),
traïdor per mor del
qual la policia franquista pogué eliminar el grup
«Los Maños» de Wenceslao
Jiménez Orive; un cop segrestat, va ser deixat per mort
després d'una severa pallissa.
Després del IX Ple de la CNT en l'exili, celebrat l'agost de
1958, va ser
nomenat administrador del setmanari CNT
i delegat del sindicat anarcosindicalista en el X Congrés de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Després de la
reunificació de la CNT en
l'exili, s'arrenglerà amb la tendència
més radical de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) i amb Defensa Interior (DI),
encarregat de
l'acció guerrillera a l'interior de la Península.
Arran de la campanya
d'atemptats portada a terme per la FIJL contra el turisme a Espanya,
l'11 de
setembre de 1963 va ser detingut i inculpat, amb altres 10 militants,
de
pertànyer a una «associació de
malfactors». Durant el seu empresonament, que
durà mig any, participà en una vaga de fam per
obtenir l'estatut de pres
polític. En aquests anys col·laborà en
el butlletí tolosà El
Rebelde (1961-1968) i va ser administrador de la revista
parisenca de la FIJL Presencia
(1963-1968). El seu últim domicili va ser al número 6 del carrer Port
Royal del XIII Districte de París (França). Sa companya fou Adina
Fernández Miranda. José Pascual Palacios va morir de complicacions
de la silicosi que
patia el 12 de maig de 1970 al Centre Hospitalari de Bligny de
Briis-sous-Forges (Illa de
França, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de
Pantin (Illa de França, França). José Pascual Palacios (1915-1970) ***
Necrològica
de Carlos Cervantes Vicente apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 de juny de 1980 - Carlos
Cervantes Vicente: El 12 de maig de 1980 mor a
Mornay-Berry (Centre, França)
l'anarcosindicalista Carlos José Cervantes Vicente. Havia
nascut el 21 de novembre de 1916 a
Mojácar
(Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Carlos Cervantes i
María Vicente. Quan era molt jove emigrà a
Manresa
(Bages, Catalunya),
on s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1936 la seva mà
dreta va ser amputada. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment va ser enviat a
treballar com a obrer agrícola a la regió Centre
de França. Després de la II
Guerra Mundial fou membre del secretariat de la Federació
Local de Nérondes (Centre,
França) de la CNT que s'acabava d'organitzar. Un cop jubilat
es traslladà amb
sa companya Carmen Camprubí a Mornay-Berry. Carlos Cervantes
Vicente va morir el 12 de maig de 1980 al seu domicili de Mornay-Berry
(Centre,
França) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri d'aquesta localitat. ***
Notícia
de la detenció d'Antonio Cascales López i altres
companys apareguda en el diari madrileny ABC de 18 d'abril
de 1939 - Antonio Cascales López: El 12 de maig de 1993 mor a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Cascales López. Havia nascut el 27 de setembre de 1897 a Jabalí Nuevo (Múrcia, Espanya). Era fill d'una família obrera i revolucionària, sos pares es deien José Cascales i Josefa López. Quan tenia 13 anys emigrà tot sol a Madrid (Espanya), on treballà com a jardiner i després com a aprenent de paleta, l'ofici de son pare. D'antuvi milità en la socialista Unió General de Treballadors (UGT), on tingué responsabilitats orgàniques amb 15 anys. Més tard s'integrà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou en diverses ocasions tresorer i «recol·lector de fons», i fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari del barri madrileny de Las Ventas. Més tard s'afilià al Sindicat d'Aigua i Gas i en els anys següents intervingué en la constitució d'un sindicat clandestí de guàrdies d'assalt i policies en vistes a una possible revolució. Al començament de la guerra civil la CNT li va encarregar protestar per les execucions sumàries de la caserna de La Montaña i contra els excessos de la Guàrdia Civil i els comunistes. També va ser adjunt d'alcalde de l'Ajuntament de Canillas (Madrid, Castella, Espanya) i se n'encarregà de l'abastiment. Participà en el servei d'intel·ligència anarquista i al final de la guerra va fer costat Cipriano Mera Sanz en la seva lluita contra l'estalinisme. L'abril de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó del Convent de les Comendadoras, acusat de presidir «la Comissió Depuradora de la Guàrdia Civil» durant els anys bèl·lics, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, però la pena li fou commutada per un llarg empresonament. En 1947, arran d'una amnistia, va ser alliberat i treballà de paleta i, posteriorment, de carboner al barri de Las Ventas, on participà en el moviment clandestí. En 1965 assistí amb Cipriano Mera Sanz al Congrés de Reunificació de la CNT que se celebrà a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Antonio Cascales López va morir el 12 de maig de 1993, a conseqüència d'un atac de cor, a la Residència de la Comunitat de Madrid d'Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya), on residia, i va ser enterrat al cementiri madrileny de Las Rozas. ***
Urano
Macho Castillo - Urano Macho Castillo:
El 12 de maig
de 2009 mor a Torrelavega (Cantàbria, Espanya) el poeta i
militant anarcosindicalista
Urano Macho Castillo. Havia nascut el 29 de maig de 1912 a Santander
(Cantàbria,
Espanya). Era fill de l'anarquista, i oficial de la neteja
pública de
Santander, Rufino Macho Cuesta, i sa mare es deia Teresa Castillo.
Estudià a l'Escola Integral
i Laica de
Santander, dirigida per Aurelio Herreros. Quan tenia set anys, el 27 de
setembre de 1919, el seu braç dret va ser destrossat pel
torn d'una fleca a la
qual havia anat amb sa mare i, a conseqüència de
les greus ferides, en patí
l'amputació. En 1926 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
seva tasca militant fou principalment cultural (articulista, poeta,
conferenciant, orador, etc.). Entre 1931 i 1932
col·laborà en el periòdic
anarquista barceloní El Luchador.
L'1
de gener de 1932 intervingué en un míting
confederal, amb altres companys
(Ángel Iturbe, Jesú Rodríguez, Jenaro
de la Colina i Julio Ruiz), a Cabezón de
la Sal (Cantàbria, Espanya), per a protestar contra el
decret-llei de
l'assegurança de la maternitat. Fou un dels fundadors, en
1932, de l'Ateneu
Obrer de Santander, adherit a la CNT, del qual en va ser membre de la
Junta Directiva.
Durant els anys republicans intervingué en la gira
propagandística que la CNT
realitzà pel Llevant peninsular, amb Frederica Montseny i
Horacio Martínez
Prieto. El setembre de 1936, en nom de la Federació Local de
Sindicats de la
CNT, va ser nomenat director de Biblioteques del Comitè
d'Instrucció de
Cantàbria, també anomenat Comitè
Provincial de Cultura, i, poc després, vocal
del seu Comitè Executiu. Formà part del grup que
redactà el 10 de novembre de
1936 la ponència de peticions confederals per a entrar en el
Govern càntabre.
L'1 de maig de 1937 va fer un míting, amb Daniel Orille, al
Gran Cinema de
Santanter i el 5 de juny d'aquell any a Santoña. En aquestes
dates presidí un
acte d'homenatge a Mèxic a Santander. Quan el front Nord
caigué a mans
feixistes, passà a Catalunya, on continuà la
lluita. El juny de 1938 era
secretari de l'Agrupació Confederal de Centelles (Osona,
Catalunya). Amb el
triomf franquista, creuà els Pirineus. A França
va ser detingut per la
gendarmeria gal·la i lliurat a les autoritats franquistes
–el mateix destí patí
son pare Rufino. Després d'un temps tancat a la
presó de Santander, on conegué
al poeta José Hierro, va ser desterrat a Lleó
(Castella, Espanya), on es guanyà
la vida amb un carret de llepolies. Posteriorment, i fins a la seva
jubilació,
visqué modestament regentant, amb el permís dels
veïns, una petita parada de
premsa instal·lada al portal d'un cèntric carrer
santanderí. El 18 de desembre
de 1960 signà a Santander, amb un nombrós grup
d'intel·lectuals, un document on
sol·licitaven al ministre d'Informació i Turisme
franquista, Gabriel
Arias-Salgado, la supressió de la prèvia censura
de llibres. Després de la mort
del dictador Francisco Franco, participà en la
reconstrucció de la CNT, on
milità fins a la seva mort. La seva tasca
poètica, que es materialitzà en el
llibre Versos en mi vida, va fer
que
es relacionés amb coneguts escriptors i
intel·lectuals de Cantàbria, sense oblidar
les seves col·laboracions en les premses local i confederal.
Dirigí la revista
mensual El Surco. Trobem textos
seus
en Adelante, El
Cantábrico, CNT del Norte,
El Diario Montañés,
Espoir, El
Luchador, Nueva Humanidad,
La Región, El
Surco, etc. Sa companya, Angeles María del Prado
Romero Lara.
Urano Macho Castillo va morir el 12 de maig de 2009 a la
Residència San José de Torrelavega
(Cantàbria, Espanya), lloc on
havia viscut els seus
últims anys, i fou incinerat dos dies després al
cementiri santanderí de
Ciriego. Urano Macho Castillo (1912-2009) ***
Germinal
García Campos (Còrsega, 1960) - Germinal García
Campos: El 12
de maig de 2011 mor a Saint-Cloud (Illa de França,
França) l'anarquista,
anarcosindicalista i lluitador
antifranquista Germinal García Campos. Havia nascut el 3 de desembre de 1924 al barri de
Gràcia de
Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Antonio García Dávila, jornalero, i Donata Campos Rodríguez.
En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat al camp de concentració d'Argelers, on una dona
de ciutadania
britànica s'ocupava dels joves refugiats. Després
s'embarcà com a polissó al
vaixell mercant danès Kitty Skov,
que
feia la travessia entre França i Amèrica. Un cop
descobert, aconseguir seguir
el viatge cap a Nova York (Nova York, EUA), on gràcies al
seu domini de la
llengua francesa va poder restar-hi un temps fent-se passar per
súbdit francès.
Poc després retornà a França, on
començà a militar en el moviment llibertari de
París (França) i en la lluita antifranquista. El 4 de
juliol de 1955 es casà a París amb María
Josefa París Cambil.
Durant els anys cinquanta i seixanta
fou un membre força actiu de les Joventuts
Llibertàries –va ser nomenat
secretari de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de París– i
de la Federació Local parisenca de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1960, abans de la visita d'Estat a França del primer
ministre soviètic Nikita
Khrusxov, va ser deportat temporalment, amb altres companys, a
Còrsega. El seu
domicili parisenc sempre va està obert per als companys que
arribaven fugits de
l'Espanya franquista i en diverses ocasions Francesc Sabaté
Llopart (El Quico)
va fer servir el
seu pis del
número 12 del carrer Lancry; en 1964 l'activista llibertari
Stuart Christie
passà algunes nits en aquest pis. També
participà en les activitats del grup de
resistència antifranquista Defensa Interior (DI). El seu último
domicili va ser a Reuil-Malmaison (Illa de França, França). Germinal
García Campos va morir el 12
de maig de 2011 a la Clínica Val d'Or de Saint-Cloud (Illa de França,
França) i fou incinerat cinc dies després. ---
|
![[11/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[11/05]") |
|
![[13/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[13/05]") |
|
|
| Actualització: 15-11-23 |