---

Anarcoefemèrides del 12 de juliol

Esdeveniments

Deportació de Bisbee

Deportació de Bisbee

- Deportació de Bisbee: El 12 de juliol de 1917, a Bisbee (Arizona, EUA), 1.167 miners, la majoria wobblies --militants de la central anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)-- i estrangers (només 167 eren nord-americans), en vaga de solidaritat amb els companys miners de Butte (Montana, EUA) són detinguts pel xèrif ajudat per la milícia. Tres persones moriran en aquesta operació. Reagrupats en un camp de beisbol, els miners seran immediatament deportats en vagons de ramat fins al desert de Nou Mèxic on seran internats sota la vigilància de l'exèrcit. Al poble miner de Bisbee la IWW reclutava membres entre els treballadors mexicans i europeus els quals rutinàriament realitzaven feines a les mines de coure amb uns salaris inferiors als dels nord-americans. El juliol de 1917, la IWW va presentar una llista de reivindicacions a les companyies mineres de Bisbee, inclosa la d'acabar amb la discriminació en contra dels treballadors sindicats i estrangers. Quan les companyies van rebutjar totes les demandes, es va convocar una vaga. Aleshores la patronal va fer córrer el rumor, en plena Gran Guerra, que la IWW era plena d'infiltrats proalemanys. A les dues de la matinada, uns 2.000 vigilats privats armats van envoltar els gairebé 1.200 homes, els van obligar a pujar a 24 vagons de ramat d'un tren i el van enviar a Nou Mèxic, on els abandonaren en mig del desert. Un editorial de Los Angeles Times del 15 de juliol de 1917 deixava molt clara l'opinió de les autoritats nord-americanes: «Sobre la nostra terra es troba l'enemic, exhortant la revolució i invocant l'anarquia: la IWW. De Butte a Bisbee, de Seattle a Leadville, aquesta organització internacional, farcida d'estrangers, portada per convictes, i intentant vagament disfressar el seu sabotatge darrere el títol fal·laç de "Treballadors Industrials del Món", aquesta franca guerra contra el nostre govern.»  Els deportats van restar sense empara durant setmanes fins que les tropes nord-americanes els van escoltar cap a unes instal·lacions on molts hi van restar detinguts durant mesos. Les autoritats de Bisbee van controlar tots els camins que portaven a la ciutat per evitar que els obrers, o qualsevol indesitjable, hi anés. Altres treballadors locals van ser encausats i deportats si se'ls trobava culpables de deslleialtat a les companyies mineres. Una comissió federal va investigar les deportacions, però no va trobar que cap llei federal hagués estat violada. La qüestió va ser remesa a l'Estat d'Arizona, el qual no va prendre cap acció contra cap companyia minera. La deportació de Bisbee va tenir un important precedent l'estiu de 1916 en la tristament famosa matança d'Everett (Washington, EUA), quan la policia va obrir foc sobre la massa d'obrera que, des de Seattle, anaven amb vaixell a Everett per manifestar-se; 11 militants sindicalistes trobaren la mort i 27 van ser greument ferits.

***

Erich Mühsam

Erich Mühsam

- Condemna d'Erich Mühsam: El 12 de juliol de 1919, a Munic (Baviera, Alemanya), un Consell de Guerra, que havia començat el 7 de juliol, condemna per «alta traïció» l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam a 15 anys de presidi per la seva participació en la República dels Consells de Baviera. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm, Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín.

***

Cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà, on es trobava el "Circolo dei Nobili"

Cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà, on es trobava el "Circolo dei Nobili"

- Judici a Milà: Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà (Llombardia, Itàlia), es desenvolupa el procés contra els anarquistes Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi, acusats de complicitat en l'atemptat de Bruno Filippi, el 7 de setembre de 1919, al Cercle dels Nobles, que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà. Filippi va morir en l'explosió de la bomba i l'Estat italià condemnarà durament els presumptes còmplices: Aldo Perego a 12 anys de presó i Guido Villa a 10.

***

Notícia sobre l'homenatge a Joaquim Penina publicat en el periòdic barceloní "El Luchador" del 31 de juliol de 1931

Notícia sobre l'homenatge a Joaquim Penina publicat en el periòdic barceloní El Luchador del 31 de juliol de 1931

- Homenatge a Joaquim Penina: El 12 de juliol de 1931 se celebra a Gironella (Berguedà, Catalunya) un homenatge al propagandista anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats, afusellat el 10 de setembre de 1930 a Rosario (Santa Fe, Argentina) sense cap tipus de judici previ a l'Argentina. Fou el primer afusellat de la dictadura de José Félix Uriburu, acusat de ser l'autor d'un pamflet contra aquesta. En aquest acte en el seu homenatge celebrat al seu poble natal, parlaren Pau Porta –gironellenc també i amic personal de Penina amb qui emigrà a l'Argentina–, Frederica Montseny Mañé, Josep Xena Torrent, Tomás Cano Ruiz i Roser Dulcet Martí, i estigueren representades comissions de diversos pobles (Berga, Vilada, Fígols, Pobla de Lillet, Bages, Guardiola, Sallent, Rubí, Puig-reig, Campdevànol, Navàs i Balsareny); també enviaren adhesions l'Ateneu Llibertari del Clot de Barcelona, Llorenç Guinó i el periòdic El Luchador. L'homenatge a Penina consistí en una manifestació, en un míting i en una vetllada artística i teatral, on prengueren part l'orquestra de la població i la massa coral. L'acte va acabar amb la descoberta d'una placa commemorativa al carrer principal de Gironella (Avinguda de la Carretera), el qual, a partir d'aquell dia i durant tot el període republicà, va dur el seu nom, essent substituïda pel nom «Generalísimo Franco» en acabar la guerra civil. Pocs dies després, el 17 de juliol de 1931, Frederica Montseny publicà una ressenya biogràfica de Penina en les pàgines del periòdic barceloní El Luchador.

***

Tribuna del míting

Tribuna del míting

- Míting de les Joventuts Llibertàries: El 12 de juliol de 1937 se celebra al Teatre Principal de València (València, País Valencià) un míting organitzat per les Joventuts Llibertàries (JJ. LL.). L'acte va estar presidit per Antonio Oñate, secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i intervingueren Gregorio Gallego García, responsable de Propaganda del Comitè Regional del Centre de la FIJL, que afirmà que la posició actual de la Federació era la mateixa que es va mantenir després dels «Fets de Maig» del 1937 i que va analitzar i criticar la política governamental, especialment la del Ministeri d'Agricultura; Serafín Aliaga Lledó, vicesecretari de la FIJL, que defensà l'Aliança Juvenil Revolucionària (AJR); Fidel Miró Solanes, secretari de la FIJL, que combaté la trajectòria seguida pels partits polítics; i Galó Díez Fernández, en representació del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que dedicà un discurs elogiós a les JJ. LL. L'acte acabà amb la interpretació d'Hijos del Pueblo i amb visques a la CNT, la FAI i les JJ. LL.

Míting de les Joventuts Llibertàries (12 de juliol de 1937)

***

La notícia de la mort d'Eliseu Melis publicada en el número 31 de la clandestina "Solidaridad Obrera" d'agost de 1947

La notícia de la mort d'Eliseu Melis publicada en el número 31 de la clandestina Solidaridad Obrera d'agost de 1947

- Assassinat d'Eliseu Melis: El 12 de juliol de 1947 és assassinat a Barcelona (Catalunya) per un escamot del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) el militant anarcosindicalista, i aleshores confident de la policia franquista, Eliseu Melis Díaz --també citat el seu segon llinatge com Díez. Actiu militant del ram fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, entre 1931 i 1935 n'havia format part de la Junta del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona i col·laborà en Solidaridad Obrera. Com a membre del grup anarquista «Cultural», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juliol de 1935 va ser detingut amb Antoni Seba Amorós. Participà en activitats dels grups d'acció de la FAI. El febrer de 1939, quan el triomf feixista era un fet, intentà passar els Pirineus, però esgotat retornà a Barcelona, on fou identificat i detingut. Fortament pressionat i coaccionat, pactà, juntament amb Antoni Seba, amb el comissari de Policia i cap de la Brigada Politicosocial Eduardo Quintela Bóveda, fent-se confident policíac. Durant la primavera de 1939 arribà a França i, després d'exposar el seu cas, s'oferí com a doble agent o, en cas contrari, demanà un passatge cap a Amèrica, però no es prengué cap resolució. L'agost de 1940 retornà a Barcelona amb un grup de la xarxa de resistència antinazi llibertària encapçalada per Francisco Ponzán Vidal a la recerca d'un pretès tresor que mai no es trobà. Durant l'agost de 1941, encara en contacte amb el grup de Ponzán (Joan Català), començaren a ser detinguts alguns militants, caigudes que li van ser atribuïdes per alguns companys, però sempre aconseguí sortejà la conjuntura amb estratagemes, com aconseguir la llibertat de detinguts o proposant a Ponzán atemptats contra el dictador Franco. Va fer costat la nova creació del Partit Sindicalista, que llevat del nom res no tenia a veure amb l'organització creada per Ángel Pestaña. Durant la primavera de 1942 actuà a Tolosa de Llenguadoc i a finals d'aquell any va ser nomenat en el Ple de les Planes secretari de Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fet que va permetre a la policia realitzat agafades de manera periòdica i selectiva. Com que les seves activitats ja eren sospitoses, en 1943 fou marginat dels nous comitès regionals que es formaren. Arran de la caiguda del XIV Comitè Nacional de la CNT, la seva traïció quedà en evidència i es decidí la seva eliminació, ja que se li va atribuí la caiguda de tots els comitès nacionals confederals clandestins dels anys quaranta. Un grup de voluntaris enquadrat en l'MLR, entre ells José Pareja Pérez i Antoni Gil Oliver, creuà els Pirineus per Prats de Molló amb l'objectiu d'executar-lo; a Barcelona s'hi afegí, entre d'altres, Ramón González Sanmartí (El Nano de Granollers), José Villegas Izquierdo, Barrachina i Pere Adrover Font (El Yayo). Eliseu Melis Díaz va ser tirotejat a la plaça del Bonsuccés de Barcelona (Catalunya) i ferit arribà fins a la porta de la Casa de la Caritat del carrer de Montalegre on fou rematat. Durant l'enfrontament, José Pareja Pérez resultà ferit i morí quatre hores després a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Fins al febrer de 1949 no s'atemptà contra Antonio Seba Amorós, acció que fou portada a terme pel grup anarquista de «Los Maños», integrat exclusivament per aragonesos i dirigit per Wenceslao Jiménez Orive (Wences); atemptat del qual Seba només resultà ferit.

Assassinat d'Eliseu Melis (12-07-1947)

***

Portada del primer número de "Provo"

Portada del primer número de Provo

- Surt Provo: El 12 de juliol de 1965 surt a Amsterdam (Països Baixos) el primer número de la revista mensual anarquista Provo. Des del maig d'aquell any s'havia anunciat la publicació de la revista, però només s'editaren cincs fulletons sota el nom de Provokatie (Provocació) que eren repartits en happenings i accions anarcolúdiques. De la revista Provo, òrgan del moviment revolucionari i contestatari «Provo» (de «provocació»), s'editaren del primer número 500 exemplars, dels quals només es distribuïren 100, però n'arribaren a publicar-se 20.000 dels últims números. En el primer número, el qual venia acompanyat d'uns quants petards, es publicà el text «Der praktische Anarchist» (La pràctica anarquista), on podien trobar instruccions decimonòniques de com confeccionar explosius; la revista fou segrestada per les autoritats per «pamflet sediciós» i els seus editors detinguts per «incitació a la violència», encara que van ser alliberats més tard sense càrrecs. Un dels fundadors d'aquest moviment anarquista va ser Roel Van Duyn, autor d'Inleiding tot het provocerend denken (Introducció al pensament provocatiu), una mena de «Manifest Provo» que fou publicat en la revista. A més d'aquesta publicació s'editaren nombrosos textos, fullets, còmics, etc. Nombrosos col·laboradors de la revista van ser jutjats pels seus articles i les seves accions (insults a l'autoritat i a la monarquia, obstrucció del trànsit rodat, crema de banderes nord-americanes, ús d'estupefaents, venda ambulant d'articles prohibits, escàndol públic, etc.). Hi van col·laborar Constant Nieuwenhuis, Harry Mulisch i Peter Schat, entre d'altres. En sortiren 15 números, l'últim el 30 de març de 1967, poc abans de la dissolució oficial del grup el maig d'aquell any. El moviment Provo va ser un clar antecedent de tot el moviment de protesta de «Maig del 68».

***

Cartell de la presentació del llibre

Cartell de la presentació del llibre

- Xerrada de Nelson Méndez: El 12 de juliol de 2014 se celebra a l'Ateneu de Los Teques (Guaicaipuro, Miranda, Veneçuela) la presentació del llibre Bitácora de la utopía. Anarquismo para el siglo XXI, a càrrec del seu autor, el professor de sociologia de la Universitat Central de Veneçuela (UCV) Nelson Méndez. L'acte va està organitzat per «Red Anarquista» (RA, Xarxa Anarquista) dins el marc d'un fòrum de celebració del bicentenari del naixement de Mikhail Bakunin.

Anarcoefemèrides

Naixements

Henry David Thoreau

Henry David Thoreau

- Henry David Thoreau: El 12 de juliol de 1817 neix a Concord (Massachusetts, EUA) l'assagista, filòsof, poeta, propagador de la desobediència civil i anarcoindividualista David Henry Thoreau, més conegut com Henry David Thoreau. Sos pares, John Thoreau i Cynthia Dunbar, van tenir tres fills més (Helen, John i Sophia); son avi patern havia nascut a Jersey i era d'origen francès i son avi matern, Asa Dunbar, va jugar un paper important en la «Rebel·lió del pa i de la mantega» a Harvar en 1766, la primera manifestació estudiantil de la història nord-americana. David Henry va ser anomenat així en honor de son oncle patern recentment mort, David Thoreau; i esdevindrà Henry David durant els anys universitaris, encara que mai no va canviar el nom oficialment. En 1818 sa família es va instal·lar a Chelmsford (Massachusetts) i en 1821 es traslladarà a Boston i David Henry s'inscriurà a l'escola. En 1822 va descobrir l'estany de Walden arran d'una estada a casa de l'àvia. A partir de 1828 aprendrà llatí, grec i francès a l'Acadèmia de Concord. En 1833, gràcies a una beca, va matricular-se en la Universitat de Harvard per estudiar retòrica, filosofia i ciències. Hi va conèixer Ralph Waldo Emerson qui esdevindrà el seu mentor. Va descobrir la filosofia transcendentalista (Emerson, Fuller, Alcott, etc.) en 1835 abans d'obtenir el diploma d'Harvard en 1837, ocasió que aprofitarà per fer un discurs absolutament llibertari contra la societat en la línia transcendentalista. En acabar els estudis, en 1837 començarà a ensenyar en una escola primària de Canton i com a professor en una escola pública a Concord, on presentarà la seva dimissió després d'una setmana en rebutjar d'aplicar les càstigs corporals aleshores en vigor. A partir d'octubre de 1837 va començar a escriure, suggerit per Emerson, un diari on va anotant les seves observacions sobre la natura i crítiques dels llibres que va llegint; aquest diari durarà fins al 1861 i serà una important font de nombroses publicacions. En 1838, en no trobar feina com a professor, decideix obrir una escola privada a casa seva. Son germà John se li ajuntarà poc després i plegats van realitzar un programa escolar força progressista. En 1840 els dos germans s'enamoren de la mateixa al·lota i ambdós li proposen matrimoni, però ambdós seran rebutjats. Encara que l'escola va tenir un cert èxit, va haver de tancar en 1841 i poc després, el 12 de gener de 1842, John morirà de tètans. Entre 1841 i 1843 H. D. Thoreau va establir-se a casa de Ralph Waldo Emerson, a Concord, com a tutor de sos infants, assistent editorial i jardiner. Alhora que Thoreau perd son germà, Emerson perdrà sos fills d'escarlatina. Thoreau va esdevenir deixeble d'Emerson, qui li va introduir en el cercle d'autors i pensadors locals (Ellery Channing, Margaret Fuller, Bronson Alcott, Nathaniel Hawthorne i son fill Julian Hawthorne). Animat per Emerson i per Fuller, va començar a escriure des de 1842 en la revista transcendentalista The Dial, on va publicar la seva obra Natural History of Massachusetts, meitat crítica de llibres i meitat assaig d'història natural. En 1843 va deixar Concord i va instal·lar-se a Staten Island (Nova York), on va esdevenir tutor dels infants de William Emerson, germà de Ralph. Thoreau estudia i aprecia la flora local, molt diferent de la que té a Concord, alhora que descobreix l'oceà i la ciutat de Nova York. El fet d'habitar amb els Emerson li permet d'accedir a la New York Society Library, on descobreix obres de literatura oriental, poc comuns a l'època als Estats Units. L'amistat amb Horace Greeley, fundador del New York Tribune, li ajudarà a publicar-ne alguns treballs. Després d'un any a Nova York, la poca afinitat intel·lectual amb William Emerson i la seva enyorança de Corcord fan que hi torni per treballar en una fàbrica familiar de llapis, on hi treballarà la major part de sa vida. Va descobrir un procés per millorar les mines dels llapis utilitzant argila com a lligam del grafit; més tard transformarà la fàbrica de llapis en una fàbrica de producció de grafit per tinta de màquines tipogràfiques. Respirar l'aire contaminat de grafit podria haver contribuir a danyar els seus pulmons més que la tuberculosi. L'abril de 1844, amb el seu amic Edward Hoar, va provocar accidentalment un incendi que assolarà 120 hectàrees de boscos de Walden, al voltants de l'estany. En aquesta època va buscar una granja per comprar o per llogar, que li donés per viure i tenir tranquil·litat per poder escriure el seu primer llibre. Finalment, en 1844, Emerson va comprar un terreny al voltant de l'estany de Walden i el va posar a disposició de Thoreau. El març de 1845 va començar a construir una cabana de pi a la riba de l'estany de Walden, a 2.4 quilòmetres de la seva casa natal; aquest serà el començament d'una experiència que durarà dos anys i que explicarà en el seu llibre Walden. A partir de la nit del 4 de juliol de 1845 viurà en la més absoluta soledat a la cabana enmig del bosc. No es tractava d'una fuga o de viure com un ermità, ja que nombrosos amics el visitaven, sinó més bé una experiència semblant a la de Jean-Jacques Rousseau al bosc d'Ermenonville; volia donar una lliçó de com es podia viure en la natura, lluny de tota contemplació romàntica, i lluitar alhora contra la falsa moral de la societat capitalista, amb els seus mites de productivitat i de progrés que considerava il·lusoris. El 24 i el 25 de juliol de 1846, Sam Staples, agent de cobraments dels imposts locals li va exigir el pagament de sis anys d'imposts. Thoreau va rebutjar pagar imposts a un Estat que admetia l'esclavatge i feia la guerra a Mèxic. Va ser detingut i empresonat una nit, però l'endemà va ser amollat, a desgrat seu, perquè una tia seva havia pagat els imposts en el seu nom. Aquest esdeveniment marcarà Thoreau. L'agost de 1846 va deixar Walden i va anar a la muntanya de Katahdin (Maine), història que explicarà en el seu llibre The Maine woods. Va abandonar l'estany de Walden i la seva cabana el 6 de setembre de 1847 per tornar a habitar amb Emerson fins al juliol de 1848, quan va retornar a casa de sos pares per treballar i pagar els seus deutes, alhora que revisa contínuament el seu manuscrit. Entre gener i febrer de 1848 va fer conferències sota el títol «Els drets i els deures de l'individu en relació al govern» al Concord Lyceum. Alcott hi serà i escriurà sobre aquestes conferències en el seu diari íntim. Thoreau reescriurà i modificarà el text d'aquesta conferència per escriure el llibre Resistance to Civil Government, també conegut com Civil Disobedience, publicat el maig de 1849 per Elizabeth Peabody en Aesthetic Papers. En aquesta època va acabar el primer esborrany d'A week on the Concord and Merrimack rivers, una elegia dedicada a son germà John, on descriu el seu viatge a les Muntanyes Blanques (New Hampshire) en 1839. Mancat d'editor, Emerson l'encoratja a editar-lo pel seu compte, cosa que farà amb l'editor d'Emerson, Munroe. Aquest editor farà poca publicat al llibre, que es vendrà poc i malament, fet que endeuta Thoreau i fa que s'allunyi del seu vell amic Emerson arran d'aquesta publicació. En 1849 sa germana Helen morirà a resultes d'una tuberculosi. En 1851 va quedar fascinat per les aventures de William Bartram i Charles Darwin, i va començar a llegir llibres d'història natural, de viatges, d'expedicions i de botànica; el seu diari íntim s'omplirà de descripcions naturalistes, així com diverses plaguetes, que seran la base de les seves obres d'història natural (Autumnal tints, The sucession of trees, Wild apples, etc.). En 1853 va ajudar esclaus en la seva fugida al Canadà. En 1854 l'editor «Tichnor & Fields» publicarà la setena versió de Walden, que explica els dos anys, dos mesos i dos dies passats als boscos i ales ribes de l'estany de Walden. Va viatjar al Quebec un pic, al cap de Cod quatre vegades i pel Maine tres cops, i aquests paisatges van inspirar A yankee in Canada, Cape Cob i The Maine woods, tres llibres barreja de geografia, història i filosofia. Altres viatges el portaren a Filadèlfia i a Nova York en 1854, i a la regió dels Grans Llacs en 1861. En 1859 va pronunciar una defensa judicial a favor de John Brown a Concord, Boston i Worcester, fastiguejat pel fet que moltes personalitats del moviment abolicionista l'havien renegat per la seva brega amb Harpers Ferry; aquesta defensa serà publicada sota el títol A plea for captain John Brown i va aconseguir canviar la mentalitat de molta gent, fent que el moviment acceptés Brown com a màrtir de la causa i durant la guerra de Secessió les tropes nordistes lloaren el coratge de Brown en nombroses cançons. Thoreau va fer costat la causa del vegetarianisme, que considerava com l'ideal al qual s'havia de tendir, però sembla que no va practicar assíduament aquesta dieta. Una tuberculosi contreta en 1835 li farà patir tota sa vida. En 1859 una bronquitis li ataca després d'una excursió nocturna amb la finalitat de comptar els cercles anuals de les soques dels arbres (dendrocronologia) tombats arran d'una tempesta. El seu estat de salut va empitjorar els tres anys següents, malgrat breus restabliments, fins que finalment va haver d'allitar-se. Sabedor que el final s'acostava, va passar els últims anys de sa vida revisant i editant obres encara no publicades, com ara Excursions i The Maine woods, i demanant la reedició d'obres ja publicades. En aquesta època va escriure moltes cartes i va continuar el seu diari íntim fins que va poder. Quan sa tia Louisa li va demanar en les últimes setmanes de sa vida que es poses en pau amb Déu, Thoreau li va respondre simplement: «No sabia que estiguéssim enemistats.» Henry David Thoreau va morir el 6 de maig de 1862 a Concord (Massachusetts, EUA). D'antuvi enterrat al panteó de la família materna, va ser transferit, juntament amb sos parents immediats, al cementiri d'Sleepy Hollow, a Concord. Emerson va pronunciar el seu elogi fúnebre. Existeix una associació internacional dedicada a l'estudi de les seves obres, la Thoreau Society. La militant anarcofeminista Emma Goldman considerà Thoreau com «el més gran anarquista americà». Les influències de Thoreau en filòsofs i polítics de tota casta ha estat enorme i les seves obres són peces fonamentals en el pensament ecologista i contracultural del nostres dies.

***

Aristide Rey

Aristide Rey

- Aristide Rey: El 12 de juliol de 1834 neix a Grenoble (Arpitània) el militant blanquista, internacionalista, bakuninista, communard i finalment diputat republicà Jules Émile Aristide Rey. Era fill d'Hugues Rey, industrial draper de Grenoble, i de François Chabert. Estudiant de medicina, va ser exclòs de la Universitat de París el desembre de 1865 per haver participar en un congrés internacional d'estudiants revolucionaris a Lieja (Bèlgica) el novembre d'aquell any. A començaments de 1866 a Ginebra assistí al primer congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 a Berna va prendre part en el II Congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat» i quan la majoria es va pronunciar contra «la igualtat econòmica i social de les classes i dels individus», va fer costat la minoria dissident que va abandonar l'organització per a crear l'«Aliança Internacional de la Democràcia Socialista», de caràcter bakuninista. A finals de 1868 va marxar a Barcelona (Catalunya) amb Élie Reclus i Giuseppe Fanelli, per escampar els principis internacionalistes, però Bakunin li reprotxarà una propaganda massa republicana. Entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 assistí a Basilea (Suïssa) al IV Congrés de l'AIT. En aquests anys va fer amistat amb James Guillaume i Paul Robin. El gener de 1871 va ser un dels signataris del «Cartell Roig» que denunciarà les traïcions del Govern de Defensa Nacional francès durant la guerra francoprussiana. A començaments d'aquest anys fou membre del consell de redacció, amb Élisée i Élie Reclus i Ferdinand Buisson, de l'efímer periòdic La République des Travailleurs (1871), òrgan de la secció de Batignoles i Ternes de l'AIT. Amb Benoît Malon va ser un dels 43 socialistes revolucionaris presentats per la Internacional a les eleccions de febrer de 1871. Durant la Comuna va participar amb el seu amic Élie Reclus en la direcció de la Biblioteca Nacional de París. Fugint de la repressió de les tropes de Versalles, entre 1871 i 1876 va viatjar per Suïssa i per Itàlia. Amnistiat en 1878, va tornar a París, on va ser elegit conseller municipal del V Districte i renovat en 1884. Després, va formar part d'una comissió administrativa de la qual depenia l'orfenat Prévost de Cempuis confiat a Paul Robin. El 4 de novembre de 1880 va crear a París, amb el suport del Consell Municipal de la capital, el primer Batalló Escolar amb la finalitat de «defensar el territori» de la República; ràpidament la iniciativa va ser imitada per la major part dels consell municipals de les poblacions franceses que volien tenir «el seu» propi batalló militar format pels infants armats de les escoles municipals, fins i tot l'escola llibertària de Paul Robin en va tenir. Allunyat de les idees llibertàries, el 18 d'octubre de 1885 va ser elegit diputat de la Unió Republicana pel departament francès de l'Isèra, càrrec que es perllongà fins a l'11 de novembre de 1889. Posteriorment també fou elegit diputat per I'Isèra entre el 22 de setembre de 1889 i el 14 de novembre de 1893 i entre el 3 de setembre de 1893 i el 31 de maig de 1898, on intentà fer aprovar una llei sobre educació militar preparatòria. En els últims anys de sa vida rebutjà el càrrec de director de la presó parisenca de la Conciergerie. Aristide Rey va morir el 19 de febrer de 1901 a París (França).

Aristide Rey (1834-1901)

***

Oscar Neebe

Oscar Neebe

- Oscar Neebe: El 12 de juliol de 1850 neix a la ciutat de Nova York (Nova York, EUA) el militant anarquista implicat en el «cas Haymarket» Oscar William Neebe. Fill d'immigrants alemanys, rebrà la seva educació a Alemanya. En 1864 va retornar als Estats Units on va treballar a Brooklyn fent pans d'or i d'argent, però va haver de deixar aquesta feina per problemes de salut. En 1866 es va instal·lar a Chicago, on va fer de cambrer en una taverna freqüentada per obrers conscienciats de McCormick. En 1868 va embarcar-se com a cuiner en vaixells que portaven el mineral de ferro a través dels Grans Llacs, però va acabar deixant la feina i tornant a Nova York, on va treballar de llauner i en feinetes a diverses fàbriques. En 1873 va traslladar a Filadèlfia, on es va casar amb Anna Meta Monsees, amb qui va tenir tres fills. En 1877 la parella es va instal·lar a Chicago, on va fer feina en una fàbrica de la qual va ser acomiadat per defensar els companys. En 1881 va obrir amb son germà un negoci de llevats de cervesa. Va començar a militar en les files socialistes, però va evolucionar cap a l'anarquisme. Va col·laborar en periòdics anarquistes com Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote, i prendrà part en la creació d'una secció de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador) a Chicago. A més va fundar la Beer Wagon Drivers Union (Unió de Conductors de Transport de Cervesa), que esdevindrà més tard la puixant Teamster Union (Unió de Camioners). El 4 de maig de 1886 no va ser present durant el tràgic míting de Haymarker, però va ser assenyalat com a responsable per la histèrica premsa burgesa a les ordres de la patronal ja que havia volgut reactivar el Chicagoer Arbeiter-Zeitung arran de la repressió engegada. Va ser detingut juntament als altres destacats militants anarquistes que havien cridat a la mobilització per reivindicar la jornada de vuit hores l'1 de maig. Malgrat la flagrant manca de proves, va ser condemnat el 20 d'agost de 1886 a 15 anys de presó --els seus companys van ser condemnats a mort i executats l'11 de novembre de 1887. Mentre complia condemna, el 8 de març de 1887 sa companya Meta Monsees va morir d'apoplexia, però no se li va permetre assistir al funeral. Rehabilitat el 26 de juny 1893 després de la revisió del procés, va ser indultat pel governador d'Illinois John Peter Altgeld i va recobrar la llibertat després de set anys de tancament. El 12 de juliol de 1893 es va casar amb Regina Hepp, que havia cuidat sos fills a la mort de Meta Monsees, i va tenir encara tres fills més. A partir de 1910 va regentar una taverna. Oscar Neebe va morir el 22 d'abril de 1916 a Chicago (Cook County, Illinois, EUA) i va ser enterrat en el Monument als Màrtirs de Haymerket al Cementiri Alemany de Waldheim (Forest Park, Illinois, EUA).

***

Alceste Faggioli

Alceste Faggioli

- Alceste Faggioli: El 12 de juliol de 1851 neix a Monte San Pietro (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí i anarquista Alceste Luigi Faggioli, conegut com Il Pilade di Costa (El Pílades de Costa). Sos pares, terratinents, es deien Egidio Camillo Faggioli i Eugenia Lambertini. Després de fer els estudis secundaris, es matriculà a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on entrà en contacte amb els cercles democràtics i internacionalistes. Fascinat com tants de joves pel mite de Giuseppe Garibaldi, en 1870 participà com a voluntari en la campanya dels Vosges a França. El 27 de novembre de 1871 retornà a Bolonya i fou un dels fundadors del Fascio Operaio (FO, Fascio Obrer), del qual esdevingué secretari. Aquesta organització, inspirada en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tingué com a eix la qüestió social i l'emancipació de la classe obrera a través d'un projecte més reformista que revolucionari. En les pàgines d'Il Fascio Operaio, òrgan d'expressió de l'associació, sostingué que la societat, exercitant el suport mutu, ha d'ajudar els seus membres amb subvencions i educar-los en la política. Amic i estret col·laborador d'Andrea Costa, el març de 1872 organitzà a Bolonya el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT i entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'AIT. El 16 de març de 1873, durant les tasques del II Congrés de l'AIT a Bolonya, va ser detingut amb Andrea Costa, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i altres, però el maig obtingué el sobreseïment de la causa. Atret per la propaganda de Mikhail Bakunin, a qui conegué personalment, a favor d'una acció revolucionària mitjançant la lluita armada, fou un dels promotors de la insurrecció que es produí durant la nit del 8 al 9 d'agost de 1874 a Bolonya i a tota la Romanya. A causa de l'estreta vigilància que la policia tenia sobre els membres de la organització, va fer que el cop de mà resultés un fracàs i va ser detingut i empresonat juntament amb altres companys. Després d'un llarg judici, el 19 de juny de 1876 va ser absolt com la resta d'insurreccionalistes processats i amb Andrea Costa va fer una conferència a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on a més de reafirmar els principis de la Internacional accentua la funció propagandística que aquests judicis tenien per a la difusió del pensament anarquista. En 1876, al costat dels anarquistes Arturo Ceretti, Celso Ceretti i Giuseppe Barbanti Brodano, marxà als Balcans per combatre amb els insurgents serbis contra l'Imperi Turc. De tornada a Itàlia, amb Andrea Costa i Augusto Casalini, fundà en 1877 el periòdic Il Martello, publicació que ajudà a reanimar el grup internacionalista aleshores molt feble després del fracàs de la insurrecció de 1874. Arran de la insurrecció al Matese, l'abril de 1877, va ser detingut i amonestat la primavera de 1879. Processat amb altres 24 companys durant la tardor de 1879 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí un sobreseïment el 7 d'octubre de 1879 i fou excarcerat. En 1880, amb Andrea Costa, treballà en la sortida de la Rivista Internazionale del Socialismo. Malalt de tuberculosi, Alceste Faggioli va morir el 19 de març de 1881 a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia).

***

Notícia del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc "Le Radical" del 25 de març de 1893

Notícia del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc Le Radical del 25 de març de 1893

- Henri Meyrueis: El 12 de juliol de 1865 neix a Millau (Roergue, Occitània) l'anarquista Henri Pierre Meyrueis. D'antuvi es guanyà la vida fent d'aprenent de sabater i després de cambrer a diferents poblacions, fins instal·lar-se a París (França) on treballà en un cafè del carrer del Louvre. Durant l'estiu de 1892 viatjà a Londres (Anglaterra) i el 2 d'octubre d'aquell any va ser detingut, amb Bernard Chappuliot (Chopulot), acusat d'haver realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre de 1892 a la Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident policíac Gustave Bisson (Le Petit Pâtissier) que s'havia infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjats, el 24 de març de 1893 van ser condemnats a reclusió perpètua. Chappuliot va ser enviat a la colònia penitenciària de Nova Caledònia i Meyrueis a la Guaiana Francesa sota la matrícula 26.183. A l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa) conegué nombrosos anarquistes, entre ells Clément Duval, i patí nombrosos càstigs per intents d'evasió o per amotinar-se. L'administració penitenciària el qualificà d'«anarquista dels més violents». Entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els anarquistes deportats s'aixecaren a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) i mataren el vigilant militar Mosca. En aquest aixecament moriren 12 forçats (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Segons Auguste Liard-Courtois, Meyrueis va ser asfixiat amb fum, amb Thiervoz, en una cova i rematat en sortir-ne; i, segons Clément Duval, va ser abatut, amb Simon Biscuit, pujat en un arbre; però ni Liard-Courtois ni Duval hi eren presents.

***

José Villaverde Velo

José Villaverde Velo

- José Villaverde Velo: El 12 de juliol de 1894 neix a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) el destacat anarquista i anarcosindicalista José Villaverde Velo, conegut com Pepe Papeles. Quan tenia 15 anys entrà a treballar com a tallista en un taller d'imatges religioses. Més tard fou un dels organitzadors de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago en representació Sociedad de Fusters i Ebenistes, organitzacions de les qual va ser nomenat president en 1915. L'agost de 1917 dirigí amb José Pasín la vaga insurreccional d'aquell any a Santiago, fets pels quals ambdós van ser empresonats al castell de Santo Antón de la Corunya. En 1918 s'instal·là a Vigo, on va fer amistat amb Ricardo Mella. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí al II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), celebrat entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Com que el Sindicat de Fusters de Vigo estava federat a la Unió General de Treballadors (UGT), el juny de 1920 participà en el congrés d'aquest sindicat socialista, on defensà la unió entre la CNT i la UGT. El novembre d'aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Federació de la UGT de Vigo i participà en la fundació de l'Ateneu Sindicalista. El juny de 1921 assistí a Gijón al I Congrés Nacional del Transport de la CNT. Des de 1922 fou un dels fundadors i redactors del periòdic ¡Despertad!, i membre del grup anarquista del mateix nom, amb Severino Estévez i Eduardo Collado. El juny de 1923 participà en el Congrés de la CNT de Gijón. Destacà sobretot en la CNT de Vigo, ciutat on treballava com a mestre d'aixa, i destacà com a orador en multitud de conferències i de mítings. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó. En 1925, des de Vigo, envià ajuda econòmica als presos a través de La Revista Blanca. Aquest mateix any va ser present en la reunió constituent de la Federació Marítima del Litoral Gallec (Federació Regional Marítima), celebrada a Santiago, en representació de Vigo i de Bouzas; en aquesta reunió s'acordà pagar-li un sou perquè dirigís el periòdic El Despertar Marítimo. En 1926 s'encarregà de l'edició de les obres de Ricardo Mella. En 1928 encapçalà ¡Despertad! de Vigo quan el periòdic català Solidaridad Obrera fou suspès. En aquesta època va fer de portaveu del grup «Solidaridad», que encapçalava Ángel Pestaña i Joan Peiró, en els seus enfrontaments amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Assistí al Ple Nacional de Regionals de Mataró, on es decidí fer costat el complot de 1929 de José Sánchez Guerra contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1930 epilogà el llibre de Joan Peiró Ideas sobre sindicalismo y anarquismo. El setembre d'aquell any representà el Sindicat de Botellers de Vigo en el Ple Regional de la Corunya. També en 1930 va fer diversos mítings (Ferrol, Vigo, Marín, etc.) i dirigí la reapareguda Solidaridad Obrera de la Corunya. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà diversos sindicats (Betanzos, Marín, Vigo, Villagarcía i la Corunya) en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT i en el Plens Regionals de desembre de 1931 i d'abril i d'agost de 1932, com a delegat per Galícia i Astúries. A partir de 1931 residí en la Corunya. En 1932, amb el patró de pesca Manuel Montes, participà en el Congrés d'Armadors de Vaixells Pesquers celebrat a Madrid i fou un dels creadors del la Federació Nacional de la Indústria Pesquera (FNIP), dirigint el seu òrgan d'expressió Mar y Tierra. En el Ple de Villagarcía de 1931 va ser elegit secretari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT, càrrec que abandonà el desembre de 1932 per pressions de la FAI, que l'acusà d'ocupar massa sovint càrrecs remunerats –durant la seva gestió la CRG passà de 13.000 a 33.000 afiliats. Encara que mantenia tesis acostades al sector trentista i era molt amic d'Ángel Pestaña, el gener de 1933 es mostrà contrari a modificar les tàctiques confederals. En 1933 publicà el fullet Pro seis horas, text d'un míting amb Mauro Bajatierra i Orobón Fernández. L'abril de 1934 va ser nomenat gerent-administrador del Sindicat del Transport. En aquesta època es mostrà favorable a l'Aliança Obrera. En 1935 va ser novament elegit secretari de la CRG de la CNT, però no acceptà el càrrec. D'antuvi pogué fugir de la repressió desencadenada arran del cop feixista de juliol de 1936, però el 4 d'agost de 1936 va ser detingut pels rebels quan es reincorporava a la seva feina a la nova estació ferroviària de la Corunya-Santiago. El setembre d'aquell any se li va proposar l'organització dels sindicats feixistes (Central Obrera Nacional-Sindicalista) i la negativa implicà la seva sentència de mort. Trobem textos seus en La Calle, CNT, El Combate Sindicalista, Crisol, Mañana, Mar y Tierra, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. José Villaverde Velo va ser afusellat el 24 de setembre de 1936 a Oseiro (Arteixo, La Corunya, Galícia) i el seu cos, amb el cap destrossat, aparegué l'endemà a la platja de Sabón de la Corunya. El seu important fons documental, bibliogràfic i hemerogràfic, amagat en una maleta i conservat per sa família durant la dictadura franquista, va ser cedit el 29 de juny de 2011 a la Real Acadèmia Gallega (RAG) i el projecte d'investigació històrica interuniversitari «Nomes e Voces» s'encarrega de digitalitzar-lo. A la Corunya existeix un carrer amb el seu nom.

José Villaverde Velo (1894-1936)

***

José Navarro Muñoz

José Navarro Muñoz

- José Navarro Muñoz: El 12 de juliol de 1916 neix a Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista José Navarro Muñoz, també conegut com Pepe Orto. Orfe de pare quant tenia tres anys, va deixar l'escola als set per treballar de pastor i des de molt jove es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan les tropes feixistes van ocupar el seu poble en 1936 va marxar a Madrid, enrolant-se en la «Columna del Rosal»; amb la militarització va arribar a sergent i va combatre en diferents fronts. Després de la derrota es va exiliar al nord d'Àfrica (Casablanca) i va acabar en les companyies de treball a Bouafa i Bechar fins al desembre de 1942; l'any següent va treballar de rentaplats a Oudja i després es va traslladar a Casablanca. Quan va acabar la II Guerra Mundial va marxar a França a mitjans de 1946, residint a Tolosa de Llenguadoc fins al febrer de 1947. Després d'un temps, va passar clandestinament la frontera per lluitar contra el franquisme i durant un any va fer de cambrer a Sevilla, alhora que va intentar reconstruir la CNT a la capital andalusa. Fugint d'una batuda policíaca, va marxar a Madrid, on va fer feina en la construcció. El 24 de maig de 1948 va assistir a un Ple de Regionals a la Casa de Campo i poc després va ser detingut. Després de ser torturat durant vint dies, va ser internat primer a Ocaña i després a la presó del Dueso, on va passar 10 anys tancat d'una condemna de 25. Un cop alliberat, el 18 de juny de 1958, es va instal·lar a Barcelona a partir de 1960, amb el suport de José Torremocha i José Turón. Més tard va crear el grup d'afinitat «Perseverancia», amb Joaquim Arores, que va restar actiu durant els anys seixanta i fins al 1970. Després de la mort de Franco, va participar en el rellançament de la CNT i juntament amb altres veterans companys va llançar a partir de 1980 la revista anarquista Ideas. Obligats a canviar el nom de la publicació per coincidir amb el d'una revista de «labors de la llar» que ja estava registrada, passà a anomenar-se Orto, que encara continua publicant-se gràcies en gran mesura al seu afany. En 1997 va publicar Textos para una proyección libertaria, recull dels articles publicats en els primers 100 números d'aquesta revista. José Navarro Muñoz va morir el 29 d'abril de 2007 a Barcelona (Catalunya).

José Navarro Muñoz (1916-2007)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Luigi Molinari

Luigi Molinari

- Luigi Molinari: El 12 de juliol de 1918 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant, advocat i pedagog llibertari Luigi Molinari. Havia nascut el 15 de desembre de 1866 a Crema (Llombardia, Itàlia). En gener de 1894, a Sicília, van tenir lloc moviments de revolta a causa de l'augment de certs articles bàsics, com la farina, i l'estat de setge va ser decretat. En solidaritat, els anarquistes de Lunigiana van intentar respondre constituint grups armats. El 31 de gener de 1894, a Massa, les autoritats militars van condemnar Luigi Molinari a 23 anys de presó acusat de ser l'instigador d'aquest moviment insurreccional; però, el 20 de setembre de 1895, arran d'una important mobilització per obtenir la seva llibertat, va ser amollat. Després del dolorós període de repressió i d'atemptats, Luigi Molinari va impulsar l'educació racionalista i llibertària seguint els ensenyaments de Ferrer i Guàrdia i va crear, en 1900, la Universitat Popular i una revista homònima (L'Università Popolare). Fidel fins a la seva mort a l'ideal llibertari, guardarà intactes les seves conviccions antimilitaristes durant la Gran Guerra. És autor del famós Inno della rivolta (1894). En 2003 Learco Zanardi va publicar-ne una biografia: Luigi Molinari. La parola, l'azione, il pensiero.

Luigi Molinari (1866-1918)

***

José Borrell Castedo

José Borrell Castedo

- José Borrell Castedo: El 12 de juliol de 1939 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Borrell Castedo. Havia nascut en 1916 a Madrid (Espanya). Es guanyava la vida fent d'enllustrador i vivia a la barriada popular de les Cases Barates de Can Tunis. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu barri i en l'Organització Sanitària Obrera (OSO). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part com a milicià en la Centúria VII del Grup 65 de la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Posteriorment fou membre de les Patrulles de Control. El 25 de març de 1939, després del triomf franquista, va ser detingut arran de la delació d'un company de feina. El 9 de juny de 1939 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per la seva pertinença a les Patrulles de Control. José Borrell Castedo va ser afusellat el 12 de juliol de 1939 es afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb el cenetista Pascual Terrones Cerezo i altres nou antifranquistes. Fou enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri barceloní de Montjuïc. Sa companya fou María Domínguez González (La Libertaria), que participà en el quadre escènic de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell, amb qui tenia un fill, Floreal, que encara no feia un any d'edat.

***

Francisco Maroto del Ojo

Francisco Maroto del Ojo

- Francisco Maroto del Ojo: El 12 de juliol de 1940 és afusellat a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Maroto del Ojo. Havia nascut el 15 de març de 1906 a Guadix (Granada, Andalusia, Espanya). Ebenista de professió, milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931, quan arribà la II República espanyola, va fer un míting a Madrid amb Manuel Pérez Fernández. L'abril de 1932 fou detingut a Granada acusat de «dinamiter» i de ser un dels caps de la vaga general revolucionària que implicà l'assalt del diari Ideal i de l'incendi del casino; per aquests fets fou jutjat el 5 d'agost, amb 11 companys, però fou alliberat. El setembre d'aquell any representà els sindicats granadins en el Congrés de Sevilla de la Regional andalusa, on s'oposà amb èxit a l'aprovació d'un programa de comunisme llibertari. El juliol de 1933 fou detingut acusat de «conjura contra la II República», però fou amollat tot d'una. A finals de 1934 vivia a Madrid i treballava en la construcció. Poc abans de la guerra civil es traslladà a Alacant. En el Congrés de Saragossa de 1936 de la CNT representà el Sindicat de la Fusta alacantí. Quan esclatà la guerra encapçalà la Columna de Milícies que portarà el seu nom («Columna Maroto») i després la 147 Brigada Mixta, que operava a la zona de Guadix, a l'est de Granada i a Còrdova. Profundament contrari a les maniobres comunistes i republicanes, s'enfrontà a Gabriel Morón Díaz, governador d'Almeria. El 18 de febrer de 1937 atacà violentament en un míting cenetista al Teatre Cervantes el citat governador d'ideologia socialista, el qual el detingué i el manà tancar al vaixell «Jaime I» al port d'Almeria i després en una caserna de metralladores a Baza. El 4 de gener de 1938 fou jutjat a Baza pel Tribunal Permanent de l'Exèrcit d'Andalusia per un delicte de «sedició militar», condemnat a mort sota l'acusació d'«intel·ligència amb l'enemic» i tancat a Baza. Gràcies a les pressions cenetistes i populars, el Tribunal Suprem ordenà el febrer d'aquell any la revisió del procés. En aquesta època es reuní amb Joan García Oliver a Baza per idear un pla guerriller («Operació Camborio»). El març de 1938 s'anul·là la sentència i fou rehabilitat, però se li va retirar el comandament de la brigada. Després, durant una ofensiva, es fracturà una cama i hagué de romandre hospitalitzat a Almeria i a Guadix. L'agost de 1938 assistí com a delegat de Baza al Ple del Moviment Llibertari andalús i el setembre d'aquell any al Ple del Comitè Regional a Baeza, on polemitzà amb Carlos Zimmerman i va fer costat la candidatura de Manuel Pérez Fernández per a secretari de la Regional d'Andalusia. En acabar la guerra, fou tancat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí fugir i arribar a Alacant, però fou detingut. Francisco Maroto del Ojo fou torturat salvatgement pels falangistes, jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió militar» i afusellat el 12 de juliol de 1940 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

***

Lucien Pissarro (ca. 1937)

Lucien Pissarro (ca. 1937)

- Lucien Pissarro: El 12 de juliol de 1944 mor a Hewood (Comtat de Somerset, Anglaterra) el pintor, escultor, gravador i editor anarquista Lucien Camille Pissarro. Havia nascut el 20 de febrer de 1863 al IX Districte de París (França). Era el fill major del pintor impressionista anarquista Camille Pissarro i de Julie Vellay, filla d'un viticultor que havia entrar al servei domèstic del pintor i que esdevingué la seva model i companya. Fugint de la guerra francoprussiana, sa família s'instal·là en 1870 a Londres (Anglaterra) i el 14 de juny de 1871 Camille i Julie, que estava embarassada del quart fill de la parella, es casaren civilment a Croydon (Londres, Anglaterra); ambdós tingueren en total vuit infants. Dies després de la cerimònia, els Pissarro retornaren al continent i s'instal·laren, primer, a Louveciennes (Illa de França, França) i, poc després, a Pontoise (Illa de França, França). Lucien Pissarro cresqué envoltat d'amics de son pare (Paul Cézanne, Édouard Manet, Claude Monet, etc.) i començà a dibuixar i a pintar. D'antuvi conreà la pintura paisatgística i a parir dels anys vuitanta s'interessà per l'escultura i la xilografia. Entre 1884 i 1890 treballà per la societat d'impressió i d'edició artística «Manzi, Joyant et Cie». En 1886 participà amb son pare en la VIII Exposició Impressionista, on mostrà 10 pintures, fortament influenciades pels seus amics Paul Signac i Georges Seurat. Fou un dels primers artistes en reivindicar el moviment neoimpressionista, exposant el I Saló dels Independents i en 1888 a Brussel·les (Bèlgica) amb el grup avantguardista «Les Vingt». En 1890 marxà cap el Regne Unit i s'instal·là definitivament a Londres. En 1891 va fer una conferència sobre l'impressionisme al Art Workers Gild. El 10 d'agost de 1892 es casà a Richmond (North Yorkshire, Anglaterra) amb la il·lustradora artística Esther Levi Bensusan. Entre 1893 i 1897 la parella visqué a Epping (Essex, Anglaterra). El 8 d'octubre de 1893 nasqué l'únic infant de la parella, Orovida Camille Pissarro, que amb el temps esdevindrà una pintora i gravadora reconeguda. El maig de 1893 participà amb dibuixos en el número especial dedicat a l'Anarquia de la revista La Plume i en 1894 col·laborà en la sèrie londinenca de la revista anarquista francesa Le Père Peinard; en aquests anys també col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1894 creà a la seva casa d'Epping, molt influenciat per William Morris i la seva «Kelmscott Press», l'editorial «Eragny Press», que jugà un important paper en el desenvolupament de l'edició artística europea i que prengué el nom d'Éragny-sur-Epte (Picardia, França), població de la seva residència familiar, publicant 32 llibres fins al 1914. En 1895 il·lustrà, amb Louis Anquetin i Félix Valloton, el llibre del propagandista anarquista Zo d'Axa Le grand trimard. En 1896 abandonà la Societat dels Independents. El març de 1897 patí un vessament cerebral, cosa que li va impedir pintar fora de casa fins el 1905. L'abril de 1897 es traslladà amb sa família la número 62 de Bath Road, al barri de Bedford Park de Chiswick (Londres, Anglaterra). Entre 1897 i 1908 col·laborà amb dibuixos per la publicació llibertària Le Temps Nouveaux. A partir de 1902 visqué amb sa família al número 27 de Stamford Brook Road, al mateix barri londinenc de Chiswick. En 1903, amb els artistes llibertaris Maximilien Luce i Théo van Rysselberghe, il·lustrà el llibre del propagandista anarquista Jean Grave Les aventures de Nono. Entre novembre i desembre de 1904 exposà al New English Art Club (NEAC) de Londres, societat artística alternativa a la Royal Academy, i dos anys després n'esdevingué membre. En aquests anys establí una forta amistat amb els artistes prerafaelites i els pintors plenairistes. Conegué Charles Ricketts i Charles Shannon i contribuí amb gravats a la seva revista The Dial. En 1907 entrà en el Walter Sickert’s Fitzroy Street Group i en 1911 fou un dels cofundadors del londinenc Camden Town Group, que agrupava els artistes britànics postimpressionistes. Entre 1913 i 1919 pintà paisatges a diferents indrets (Dorset, Westmorland, Devon, Essex, Surrey i Sussex). El maig de 1913 realitzà la seva primera exposició individual a la Carfax Gallery de Londres. El juliol de 1916 esdevingué ciutadà britànic. Amb James Bolivar Manson i Théo van Rysselberghe, en 1919 fundà el «Monarro Group», que tenia com a finalitat promoure la pintura dels artistes impressionistes Claude Monet i Camille Pissarro (el nom ve d'ajuntar el principi i el final dels llinatges dels dos artistes); aquest grup contribuí fortament a la divulgació de l'impressionisme al Regne Unit, però deixà de funcionar tres anys més tard. Entre 1920 i 1930 exposà moltes vegades, en ocasions amb son pare i sa filla. Entre 1922 i 1937 pintà regularment al migdia francès i també al comtat anglès de Derbyshire. Entre 1934 i 1944 exposà a la londinenca Royal Academy. Lucien Pissarro va morir el 10 de juliol de 1944 en una petita casa de camp a Hewood (Comtat de Somerset, Anglaterra), on s'havia traslladat en 1940 fugint dels bombardeigs alemanys. En morir, la vídua donà el seu arxiu a l'Ashmolean Museum d'Oxford (Oxfordshire, Anglaterra).

Lucien Pissarro (1863-1944)

***

El Dr. Sartori entre els indis del Toldo Banhado

El Dr. Sartori entre els indis del Toldo Banhado

- Cesare Sartori: El 12 de juliol de 1945 mor a Lages (Santa Catarina, Brasil) el metge i antropòleg anarquista Cesare Sartori, també conegut com César Sartori (en portuguès). Havia nascut el 15 de febrer de 1867 a Vicenza (Vèneto, Itàlia). En 1891, quan estudiava a la universitat, milità en el Partit Revolucionari Anarquista-Socialista (PRAS), organització que pretenia unir totes les forces llibertàries disperses en un únic moviment insurreccional. En 1893 es va llicenciar en medicina per la Universitat de Pàdua. La seva militància en el moviment llibertari li va implicar persecucions i empresonaments. Sembla que va viatjar durant uns quans anys per tot arreu i alguns diuen que conegué Lenin. Seguidor d'Errico Malatesta, però també d'Andrea Costa, era un apassionat de la filosofia (Schopenhauer), de la literatura (Voltaire) i de la poesia (Dante). En 1902, buscant «treball, salut i llibertat», emigrà al Brasil, instal·lant-se d'antuvi a Urussanga (Santa Catarina). Sembla que la malaltia que tenia era tuberculosi i el clima d'Urussanga no li era gens favorable, establint-se definitivament en 1903 a Lages, zona més benigna, on muntà una clínica («Casa de Saúde», Casa de Salut), amb llits i sala d'operacions. L'1 de maig de 1908, gràcies a la seva intervenció, se celebrà a Lages per primera vegada la jornada del Primer de Maig. Tots els diumenges, mentre les classes benestants hi anaven a missa, es reunia amb un grup d'intel·lectuals per celebrar tertúlies. En aquests anys col·laborà en la premsa italiana esquerrana, socialista i sindicalista revolucionària que s'editava al Brasil, especialment en Avanti!, Tribuna Italiana i La Scure, criticant durament la premsa servil al poder i a l'Església Catòlica, tant italiana com brasilera, i redactant articles fortament antimilitaristes. En 1930 s'afilià al Partito Socialista Unitario del Lavoratori Italiani (PSULI, Partit Socialista Unitari dels Treballadors Italians) i en 1933 al Partit Socialista Italià (PSI), però sempre en el sector «anarquitzant» d'aquestes agrupacions polítiques. Va ser íntim amic de l'anarquista Nulo Beccari. Entre els anys trenta i quaranta realitzà diversos estudis antropològics sobre els costums morals dels indis del Mato Grosso (boróros, terenos i caigangues) i del Rio Grande do Sul (coroados), que publicà en diverses revistes, com ara A Voz de Chapecó o O Clarim, arribant a la conclusió que la moralitat dels indígenes, en general, era força superior i que la criminalitat inferior a la dels «blancs civilitzats». Reivindicà per als nadius assistència mèdica permanent, amb la finalitat de combatre les malalties endèmiques i les epidèmies. Molta d'aquesta documentació antropològica i sanitària d'aquests pobles indígenes ha restat inèdita. Exercí la medicina absolutament altruísticament i de franc per als més desfavorits (negres, indígenes i pobres) de Lagues. Cesare Sartori, a resultes d'atendre un client en una freda nit, va morir el 12 de juliol de 1945 de pneumònia a Lages (Santa Catarina, Brasil) i el seu enterrament va ser una manifestació de totes les classes socials, però especialment les més miserables; el seu taüt, per exprés desig seu, va ser portat per membres de la comunitat negra i dels pobres de la ciutat. A Lages existeix un carrer que porta el seu nom i una estàtua a la plaça João Ribeiro.

Cesare Sartori (1867-1945)

***

Necrològica de Manuel Urzainqui apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 8 d'octubre de 1967

Necrològica de Manuel Urzainqui apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 d'octubre de 1967

- Manuel Urzainqui Cardesa: El 12 de juliol de 1967 és enterrat a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Manuel Urzainqui Cardesa. Havia nascut a Saragossa (Aragó, Espanya). Emigrat a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida com a obrer guixaire i milità en la Secció de Guixaires Adornistes del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre». Fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari del barri barceloní del Clot i en 1931 promogué la creació de l'Ateneu Instructiu Obrer de Barcelona, al número 26 del carrer de Mercaders, del qual va ser nomenat president. S'uní sentimentalment amb Pabla Falcón, amb qui tingué sis infants (Ángeles, Carmen, Ernesto, Felicidad, José i Manuel). En 1936, quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les milícies confederals i va ser responsable de la Centúria «Cuatro de Septiembre» al sector d'Osca del front d'Aragó. José, un dels seus fills, va caure al front de València (País Valencià). En 1932, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment milità en la Federació Local de Tuïr de la CNT.

Manuel Urzainqui Cardesa (¿-1967)

***

Valero Chiné Bagué

Valero Chiné Bagué

- Valero Chiné Bagué: El 12 de juliol de 2007 mor a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) el militant anarcosindicalista Valero Chiné Bagué. Havia nascut l'1 de novembre de 1918 a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent). En 1933 va començar a assistir a les classes nocturnes de l'Ateneu Llibertari «Sociedad Cultural Aurora», filial de la CNT de Fraga, dirigides pel mestre racionalista José Alberola Navarro. Després militarà en l'Ateneu Llibertari i en la CNT i col·laborarà en la creació i organització de les Joventuts Llibertàries. Quan esclata la Guerra Civil, s'allista en la Columna Durruti, participant en diverses zones del front d'Aragó i formarà part d'una de les centúries de la Columna que es desplaçarà a Madrid per defensar la capital. Va ser protagonista de durs combats contra les tropes franquistes a la zona de l'Hospital Clínic i a la zona universitària madrilenya, on va rebre directament la notícia de la mort de Buenaventura Durruti. Va abandonar la Columna Durruti quan la militarització, mostrant així la seva disconformitat. De tornada a Fraga, participa en el procés col·lectivista i es nomenat delegat de la Cooperativa de Consum de la Col·lectivitat, responsabilitat que exercirà fins a la seva tornada al front. Serà testimoni de l'encalçament protagonitzat per la 27 Divisió (antiga «Columna Carlos Marx») contra els col·lectivistes. Cridat a files i davant la possibilitat de caure en una unitat militar comunista, decideix allistar-se voluntàriament en la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió (antiga «Columna Roja y Negra»), que tenia les oficines del seu Estat Major a Albalate de Cinca, a prop de Fraga. El final de la guerra el sorprendrà a Madrid i acabarà al port d'Alacant esperant un vaixell internacional que el porti a l'exili, però va acabar presoner. Va ser empresonat a diversos camps i presons (Albatera, Porta Coeli, Miranda de Ebro, Renteria) i després d'uns anys tornarà a Fraga, on serà condemnat a set mesos de treballs forçats per «desafecte al Movimiento Nacional»; traslladat a Saragossa i portat al camp d'aviació de Las Bardenas. A finals de 1940 va ser alliberat i va treballar a les mines de carbó com a mesura provisional per eludir el servei militar; però exercirà l'ofici durant 26 anys, a la conca minera de la Granja d'Escarp i Mequinensa. El 3 de maig de 1946 serà detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb altres minaires, per la seva participació en la reorganització de la CNT clandestina. En total, un grup de 250 cenetistes de la zona (Lleida, Mequinensa, Fraga, Torrent de Cinca...) seran processats i empresonats. Torturat durant vuit dies i sotmès a consell de guerra, acusat de ser membre de la CNT i de tenir un vell fusell rovellat -de quan la guerra- amagat sota una teulada, va passar nou mesos a la presó de Lleida, a més d'11 anys de llibertat condicional i vigilada. Va continuar militant en la CNT clandestina i en 1977 va ser un dels que signaren la sol·licitud de legalització de la CNT de Fraga. En els anys 90 va col·laborar en la formació de l'associació «Centro de Estudios Libertarios José Alberola» de Fraga i va participar en diversos documentals (Ni peones, ni patrones; Vivir la utopía, etc.). El desembre de 1997 va editar les seves Memorias, que encara que la seva llengua era el català, va escriure en castellà, perquè era l'única que sabia posar per escrit.

Valero Chiné Bagué (1918-2007)

***

Tuli Kupferberg

Tuli Kupferberg

- Tuli Kupferberg: El 12 de juliol de 2010 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'escriptor i poeta del moviment contracultural nord-americà, dibuixant, pacifista, editor, cofundador de la banda de rock The Fugs i militant anarquista Naphtali Kupferberg, més conegut com Tuli Kupferberg. Havia nascut el 28 de setembre de 1923 a Nova York (Nova York, EUA) en d'una família jueva i tingué el jiddisch com a llengua materna. En 1944 es graduà amb cum laude al Brooklyn College. Després va començar a estudiar sociologia, però abandonà la carrera per lliurar-se a la bohèmia del Greenwich Village. Més tard, en 1958, va fundar la revista Birth, que només va durar tres números, però que va tenir força influència cultural ja que publicaren autors de la Beat Generation (Allen Ginsberg, Diane Di Prima, LeRoi Jones, Ted Joans) i del seu cercle. La seva participació amb el moviment de la Beat Generation ha estat molt estreta i la seva persona ha aparegut en diversos poemes d'aquest corrent poètic. Es va autoeditar diversos llibres, com ara Beatniks o The war against the beats (1961). En 1964, en plena guerra del Vietnam, amb el poeta Ed Sanders, va crear el grup de rock satíric i antimilitarista The Fugs --nom que Kupferberg prengué del substitut de la paraula «merda» que apareix en el llibre de Norman Mailer The naked and the dead--, on va fer de cantant i escrigué moltes de les cançons. També ha publicat alguns discos en solitari, com ara No deposit, no return (1964) i Tuli & Friends (1989). Pel que fa a la literatura, en 1961 va escriure 1001 ways to live without working, que en realitat conté 1005 maneres de viure sense treballar i un fotimer d'anècdotes de tota mena. Però el seu llibre més conegut és 1001 ways to beat the draft (1966), pamflet satíric contra la guerra de Vietnam creada amb textos de Robert Bashlow. En total ha publicat més de cinquanta llibres. En 2000 va treure el còmic Teach yourself fucking, publicat per l'editorial anarquista Autonomedia. Ha participat en diverses pel·lícules underground --com ara W.R.: Mysteries of the organism (1971), Dynamite chicken (1972), Voulez-vous coucher avec God? (1972)--, en vídeos musicals i té el seu propi programa de televisió quinzenal (Revolting News). Tuli Kupferberg participà activament en els cercles anarcopacifistes de Nova York. L'abril de 2009 patí un vessament cerebral a la seva casa de Nova York que el deixà amb deficiències visuals greus. Un cop recuperat després de passar per una residència d'ancians, tornà a escriure cançons i col·laborar per Internet. Tuli Kupferberg va morir el 12 de juliol de 2010 al Dowtown Hospital de Nova York (Nova York, EUA) d'insuficiència renal i septicèmia.

---

[11/07]

Anarcoefemèrides

[13/07]

Escriu-nos


Actualització: 12-07-18