---

Anarcoefemèrides del 13 de juliol

Esdeveniments

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Conferència de Borghi: El 13 de juliol de 1929 l'anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi imparteix a la Sala Trombetti d'Steubenville (Jefferson, Ohio, EUA) la conferència contradictòria en italià «Da San Pietro a Pio XI» (De Sant Pere a Pius XI), on denuncià la corrupció de les autoritats religioses catòliques i les seves relacions amb l'Estat italià.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Lucien Terrier (14 de març de 1894)

Foto policíaca de Lucien Terrier (14 de març de 1894)

- Lucien Terrier: El 13 de juliol de 1848 neix a Saint Laurent des Mortiers (País del Loira, França) l'anarquista Lucien François Terrier. Sos pares es deien François Terrier, fuster, i Marie Bruneau, i en el moment del part tingué una germana bessona, Marie Léonie Terrier. Es guanyava la vida de fuster con son pare. En 1868 va ser sortejat a Angers (País del Loira, França) i va fer el servei militar en diversos regiments d'artilleria. En 1871 va ser condecorat per fets de guerra contra la Comuna. Instal·lat a París (França), treballà a la fusteria de Dufay, al carrer Caire, i vivia al número 95 del carrer Broca. En 1878 assistí com a delegat de la Cambra Sindical dels Fusters de la Construcció a l'Exposició Obrera i en 1879 participà en l'organització del Congrés Obrer de Marsella (Provença, Occitània). En 1890 va ser present a dues reunions anarquistes a la Sala Aurel. En una reunió celebrada el 15 de maig de 1892 al número 104 del carrer Oberkampf, es qualificà d'anarquista i preconitzà la formació de nous grups als barris. El 17 d'octubre de 1892 assistí a una reunió del Cercle Internacional, celebrada al número 38 del carrer Aumaire i el 17 de desembre de 1893 a una vetllada familiar al domicili de l'anarquista Louis Duprat. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Sena. El 13 de març de 1894 el prefecte de policia ordenà el seu arrest i l'escorcoll de casa seva sota l'acusació d'«associació criminal» i l'endemà el comissari del barri de la Gare escorcollà el seu domicili, on va trobar dos números de La Révolte i diversos impresos (La grève des électeurs, Ce qui va nous arriver sur la fin de 1893, etc.) i un fullet de l'anarquista Émile Darnaud. Detingut, va ser portat a comissaria, fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i tancat dos dies després a la presó parisenca de Mazas. El 31 de març de 1894 va ser posat en llibertat provisional. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia va ordenar novament pel mateix motiu el seu arrest i l'escorcoll domiciliari, que es va fer l'endemà pel comissari del barri de la Maison Blache; empresonat a Mazas el 3 de juliol, va ser posat en llibertat l'11 de juliol de 1894. El 22 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer ordenà el sobreseïment del seu cas d'«associació criminal». El 31 de desembre de 1894 i el 31 de desembre de 1896 figurava en un llistat d'anarquistes, i també en la posterior de 1900. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia bibliogràfica de Marie de Saint Rémy apareguda en el periòdic d'Asnières "L'Écho des Jeunes" de l'1 de maig de 1899

Notícia bibliogràfica de Marie de Saint Rémy apareguda en el periòdic d'Asnières L'Écho des Jeunes de l'1 de maig de 1899

- Marie de Saint Rémy: El 13 de juliol de 1851 –algunes fonts citen erròniament 1852– neix a Sant Romieg de Provença (Occitània) la propagandista anarquista espiritualista, ocultista, mèdium i terapeuta alternativa Marie Andrieu, més coneguda com Marie de Saint Rémy, o també com Marie Teissier, pel llinatge de son marit, o Marie Romanoff, quan exercia de mèdium. Sos pares es deien Louis Adrien, contractista d'obres públiques, i Elisabeth Goutier. S'educà amb les germanes de la Misericòrdia de Moissac. Enviudà prest i en 1872 va ser condemnada a Marsella per «frau» i 1885 publicà en aquesta ciutat el periòdic Le Journal d'Outre Tombe, on combaté el catolicisme i la francmaçoneria. Fou subscriptora del periòdic anarquista Le Parti Ouvrier. Organe international des travailleurs, que només va treure dos números el juny de 1892 a Saint-Jean-du-Var, i que fou editat per Joseph Babinger, obrer tipogràfic enviat a l'Arsenal de Toló (Provença, Occitània) per les seves idees anarquistes que esdevingué son company cap al 1893. A Toló prengué el nom de Marie de Saint Rémy i es guanyà la vida venent potingues que fabricava ella mateixa. En aquesta època fou quan elucubrà una mena moviment ocultista llibertari, barreja d'anarquisme, cristianisme i espiritisme, que batejà amb el nom d'«Universalisme». En 1893 publicà dos números d'un full titulat Le Gambetta i també aquell mateix any dos números d'una nova versió sota el nom de Le Jugement Dernier. Feuille universeliste. Drame prophétique, philosophique et politique dicté par l'esprit de Gambetta à la somnambule Marie de Saint-Rémy. Entre juny de 1895 i gener de 1897 publicà a Toló el periòdic Le Christ Anarchiste. Revue universelliste. Organe scientifique, politique, philosophique, occultiste, justicier, el gerent del qual fou el seu company Babinger, ajudat per Henri Alban, i en el qual col·laborà molt especialment sa filla Emma Teissier, a més, és clar, dels «redactors pòstums vinguts del més enllà», com ara Émile Henry, Auguste Vaillant, Charlotte Corday, Claude-Adrien Helvétius, Sadi Carnot, Isaac Newton, René Descartes, Louis Auguste Blanqui, Jesucrist, etc. En el penúltim número d'aquesta publicació anuncià per al 1897 el «primer any d'una Nova Societat, sense govern ni religió». Le Christ Anarchiste, autèntic òrgan d'expressió de l'Universalisme, fou denunciat per certs cercles anarquistes, especialment des de les columnes de Les Temps Nouveaux que va publicar en el número del 10 d'agost de 1896 que estava «redactada sota la inspiració d'una senyora que deia la bonaventura als imbècils». En 1896 va ser empresonada a Toló i des de la garjola envià un poema al periòdic anarquista Le Nouvelle Humanité, que fou publicat en el número de novembre d'aquell any. També fundà a Toló el periòdic Le Sauveur des Malades (1896-1897). Més tard publicà en aquesta mateixa ciutat un nou periòdic universalista intitulat L'Antéchrist. Organe universelliste ou de l'immuable justice, del qual només sortiren tres números entre octubre i desembre de 1897. Després deixà per un temps la zona de Toló, però hi retornà i s'instal·là a Sainte Anne d'Evenós. En aquesta època publicà a Toló l'obra teatral L'ex capitaine Alfred Dreyfus, sauveur de sa race et de l'humanité. Drame en trois actes i en 1898 una mena de continuació sota el títol Le miracle national de Notre-Dame de Lourdes. À la grotte de Massabielle, 20 août 1898, on Marie de Saint Rémy contacta amb l'esperit de la pastora il·luminada Bernadette Soubirous i la qual denuncia el muntatge contra Dreyfus i apel·la a la revisió del seu procés. En 1899 publicà a París el llibre Les Dieux des anarchistes. Annales de l'universellisme, en la col·lecció «Librairie du Magnétisme», i aquest mateix any va fer el prefaci del llibre d'Antonio de Nocera (Antonio Uliamo) Anarchie et spiritualisme, réponse d'un anarchiste spiritualiste à ses camarades matérialistes. El setembre de 1900 assistí al Congrés Espiritista i Espiritualista Internacional que se celebrà a París. En 1901 edità a Toló el periòdic La Révolution. Organe universelliste libertaire, del qual sembla que sortí una desena de números. En 1907 va ser condemnada per un tribunal d'Ais de Provença per «frau i exercici il·legal de la medicina». A partir d'aquí se'n perd tot rastre.

***

Foto policíaca de Joseph Anacléto (16 de març de 1894)

Foto policíaca de Joseph Anacléto (16 de març de 1894)

- Joseph Anacléto: El 13 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 14 de juliol– de 1857 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista Jean Baptiste Joseph Antoine Anacléto. Sos pares es deien Antoine Marc Anacléto, policia municipal, i Louise Coquerel, domèstica. Perruquer a París (França), figurava en una llista d'anarquistes establerta el 26 de desembre de 1893 per la Prefectura de Policia. En aquesta època vivia al número 53 del carrer del Temple. El 16 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal», juntament amb altres 11 companys, arran de l'atemptat el dia abans de l'anarquista Amédée Pauwels, on va perdre sa vida, a l'església parisenca de la Madeleine. El seu domicili, al número 53 del carrer d'Angoulême, va ser escorcollat sense cap resultat. Va ser alliberat el 4 d'abril de 1894. Figurava en el fitxer de recapitulació d'anarquistes aixecat el 31 de desembre de 1896 per la policia i aleshores vivia al 112 del carrer Belleville. En un llistat establert després de 1900 per la policia figurava com a desaparegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul Gille

Paul Gille

- Paul Gille: El 13 de juliol de 1865 neix a Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) el filòsof anarquista Paul Gille. Nascut en una família burgesa, quan era estudiant entrà en contacte amb el moviment anarquista i va ser un dels fundadors de la Unió de Grups Anarquistes de Brussel·les i del periòdic La Liberté. Organe communiste-anarchiste, que aparegué en 1886. En aquests anys va fer amistat amb Élisée Reclus, aleshores refugiat a Brussel·les. El 2 de desembre de 1888, amb altres companys, cridà frases antimonàrquiques al pas del seguici de la reina i, de tots els que van cridar, va ser l'únic que la policia pogué identificar. Jutjat, el 22 de gener de 1889 va ser condemnat per l'Audiència de Brabant a sis mesos de presó per «ofensa a la família reial» –posteriorment el seu al·legat («Défense de l'anarchiste Gille devant la Cour d'Assises du Brabant») va ser publicat en el número 7 del periòdic L'Étoile Socialiste del 14 de febrer de 1897. A començaments de 1895 publicà una carta en el número 5 del periòdic anarcocomunista Le Plébéien que va ser durament criticada per l'anarquista Paul Régnier, gendre d'Élisée Reclus, a causa de la seva actitud vers els nadius d'Algèria. En 1909 formà part del Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola i signà manifests contra el procés de Francesc Ferrer i Guàrdia. El 24 de novembre de 1915 impartí una conferència a la Casa del Poble de Brussel·les organitzada pel Comitè d'Educació Obrera. Professor de la Universitat Nova de Brussel·les, col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara Le Combat, L'Émancipateur, Le Libertaire, Plus Loin, La Révolution, La Société Nouvelle, Les Temps Nouveaux, etc. També va redactar diversos articles per a l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i textos per a la col·lecció La Brochure Mensuelle i per a les Publicacions de La Révolte i des Temps Nouveaux. Fou director de la Secció de Ciències Filosòfiques de l'Institut Estudis Superiors de Brussel·les. En la seva filosofia, fortament influenciada per Boutroux i Guyau, defensa una «an-arquia racional» basada en un «personalisme» a ultrança, contra tot materialisme i utilitarisme pragmatista. Entre les seves obres podem destacar Anarchie ou an-archie? (sd i 1931), Histoire des idées morales (sd, que en 1909 Anselmo Lorenzo traduí al castellà com Historia de las ideas morales), Le magistère de la raison (sd), La pensée chinoise et son rôle dans la grande synthèse humaine. Étude de pensée sociale (sd), Vers une vie nouvelle, plus fraternelle et plus humaine (sd), Hommage à Ferrer. Répertoire des principales colomnies (1910, amb altres), Le problème de la liberté. Aperçu synthétique d’une philosophie libertaire (1920 i 1930), Le sophisme anti-idéaliste de Marx (1920), Pierre Kropotkine, l'ami, l'home, l'anarchiste (1921, amb altres), L'intégration humaine (1922 i 1934), Esquise d'una philosophie de la dignité humaine (1924 i 1930), En Bulgarie (1925, amb altres), Le simplisme individualiste et la conception organiciste du monde (1927) L'erreur individualiste (1928), Panaït Istrati (1930, amb altres), La grande métamorphose. Étude d'anthropologia et de morale (1939, 1947 i 1949) i Visages de l'an-archie (1963, amb altres), entre d'altres. Atacat de paràlisis al final de sa vida, Paul Gille va morir el 19 de novembre de 1950 a Brussel·les (Bèlgica).

***

Notícia orgànica de Charles Futin apareguda en el diari de Dijon "Le Progrés de la Côte-d'Or" del 4 de novembre de 1913

Notícia orgànica de Charles Futin apareguda en el diari de Dijon Le Progrés de la Côte-d'Or del 4 de novembre de 1913

- Charles Futin: El 13 de juliol de 1866 neix a Tournus (Borgonya, França) l'anarquista, antimilitarista i lliurepensador, i després socialista, Charles Futin. Sos pares es deien François Futin, propietari, i Marie Pochon. Entre 1887 i 1897 visqué a Philippeville (Algèria Francesa; actualment Skikda, Skikda, Algèria), on intentà sense èxit treure profit d'unes terres, i on moriren tres infants seus de tifus. De bell nou a Borgonya, es lliurà a la propaganda anarquista i antimilitarista. Oficialment es guanyava la vida com a venedor de verdures, però porta una vida força bohèmia. Com a secretari general de la «Le Libre-Penseur» de Cuisery (Borgonya, França), fou director gerent del periòdic Le Libre-Penseur de Saône-et-Loire, i el novembre de 1903 va ser condemnat a 25 francs de multa per un delicte de premsa. El 26 de juny de 1904 fou delegat al Congrés de la Federació de Societats de «Le Libre-Penseur» celebrada a Saint-Léger-sur-Dheune (Borgonya, França). En 1905 s'integrà a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), encara que es definia com a «autònom». El febrer de 1906 signà l'anomenat «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. Va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1906 va ser nomenat membre de la Comissió de Propaganda de la Federació Autònoma de Saona i Loira, i com a excel·lent orador que era, recorregué Borgonya fent xerrades. El 10 de juny de 1906 va fer una conferència («La Libre Pensée et le Socialisme»), juntament amb Nelly Roussell («La femme et la Libre Pensée», en un gran acte per la separació de les esglésies i l'Estat celebrat a la Grans Théâtre de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). En 1907 col·laborà en Le Socialiste du Saône-et-Loire. Entre el 15 i el 18 d'octubre de 1908 fou delegat al V Congrés Nacional de l'SFIO celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Entre 1909 i 1910 col·laborà en La Guerre Sociale de Gustave Hervé. En 1912 va ser nomenat regidor municipal de Tournus per l'SFIO. En la campanya electoral de 1913 per a la II Circumscripció de Mâcon (Borgonya, França) per l'SFIO destacà per les seves manifestacions revolucionàries i antimilitaristes i per la seva insistència en l'educació. Sa companya fou Marie Perron. Charles Futin va morir el 26 de setembre de 1921 al seu domicili de Tournus (Borgonya, França).

***

Foto policíaca de Joseph Paridaen

Foto policíaca de Joseph Paridaen

- Joseph Paridaen: El 13 de juliol de 1867 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista Joseph Quintin Paridaen –també citat Paridaën. Sos pares es deien Quintin François Paridaen, jornaler, i Marie François Eugénie Pelissier. Es guanyava la vida treballant d'emmotllador i d'empleat de comerç. Va ser detingut, juntament amb Ernest Baër, després d'aferrar cartells («Appel aux conscrits socialistes») en una columna Morris del bulevard del Palau de Justícia on es feia una crida als soldats a revoltar-se contra sos caps. Aquesta detenció es produïa quan set anarquistes de Saint- Denis (Illa de França, França) s'estaven jutjant el 23 de març de 1891 per l'Audiència del Sena després d'haver cridat «Visca l'anarquia! Fora la pàtria!» durant un sorteig de quintes. Durant la seva detenció Paridaen ferí greument la cara d'un agent. En aquesta època vivia a casa dels seus pares, a la Cité Joly del XI Districte de París, i va ser condemnat en diferents ocasions per violència als agents i a un magistrat. Abandonà la regió parisenca i s'establí a casa de l'anarquista Louis Lapointe a Le Havre. Després de dos robatoris que es produïren l'1 i el 2 de desembre de 1891, el domicili de Lapointe va ser escorcollat per la policia i es trobaren diversos objectes d'aquests furts; Lapointe acusà Paridaen i Gustave Bisson d'aquests delictes. Lapointe i Paridaen van ser detinguts. El 4 de juliol de 1892 Paridaen va ser enviat de la presó de Le Havre a la de Rouen (Alta Normandia, França) per al judici. El 26 de juliol de 1892 va ser jutjat a l'Audiència de Rouen, el Palau de Justícia de la qual estava guardat per una companyia del 24 Regiment d'Infanteria de Línia, d'un delicte de robatori comès el 4 de gener de 1892 al domicili d'un tal Ernst, al llogaret de la Croix-Blanche al barri de Bléville de Le Havre, i d'haver comès, al mateix lloc, una temptativa d'incendi. Declarat culpable, juntament amb Lapointe i Léon Auguste Lepiez, va ser condemnat, amb Lepiez, a 10 anys de treballs forçats, mentre Lapointe en va ser condemnat a vuit. Rebé la condemna al crit de «Visca l'anarquia». Després d'un temps a la presó de Bonne-Nouvelle de La Havere, va ser enviat, sota la matrícula 25.767, a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Encara que no va participar en l'aixecament del 22 i 23 d'octubre de 1894 dels deportats anarquistes a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa), no pogué fugir de la repressió. Malalt de disenteria, ben igual que Lepiez, va ser hospitalitzat i conegué el deportat anarquista Clément Duval. Ell aconseguí restablir-se, però Lepiez, de constitució més dèbil, mai no es va recuperar completament. Durant la deportació va ser condemnat dues vegades més, una a dos anys suplementaris per haver rebutjar fer una tasca que se li havia imposat i que considerava que atemptava la seva dignitat i altra a tres anys més per complicitat en una temptativa d'evasió. El març de 1897, juntament amb els deportats Auguste Hincelin i Loiseau, va ser traslladat al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), on trobà l'anarquista Auguste Liard-Courtois. Posteriorment va ser enviat a l'illa de Sant Josep. En 1904 aconseguí fugir de la deportació. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Joseph Paridaen (1867-?)

***

Adhesius antimilitaristes de la Federació Comunista Anarquista

Adhesius antimilitaristes de la Federació Comunista Anarquista

- Auguste Durand: El 13 de juliol de 1876 neix a Laubarel (Caüsac de Vera, Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Auguste-Gabriel Durand. Sos pares es deien Jean-Pierre Durand, conreador, i Marie Villeneuve. En 1898 va participar en les conferències de Lucien Weill (Henri Dhorr) i de Maurice Chaumel. Després es va instal·lar al bulevard Barras de Marsella i formà part del Grup Central Llibertari i en la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), on va començar a desenvolupar una intensa activitat. El febrer de 1905 va fer mítings en solidaritat amb el poble rus, el juny assistí com a delegat de la secció de Marsella al Congrés Regional Antimilitarista i l'1 d'octubre va participar en un míting amb Jean Marestan. El març de 1908 fou un dels organitzadors de les conferències de Sébastien Faure a Marsella i a Aubanha. En 1909 va ser elegit membre del consell d'administració de la Borsa del Treball –fundada en 1888–, poc temps després d'haver creat, amb Gustave Cauvin, Bougearel i Auguste Berrier, el Comitè Intersindical, grup de propaganda sindicalista revolucionària i antimilitarista. En 1909 va fundar amb els mateixos el Comitè de Defensa Social (CDS), del qual serà secretari fins al 1913; aquest grup, presidit per Chardon, proscrit de 1851, va rebre l'adhesió de força sindicats i de la major part dels grups anticlericals; entre els seus membres actius hi havia socialistes revolucionaris (Philémon Gras, Edmond Giraud) i anarquistes i antimilitaristes (Albert Abeille, Auguste Allena, Jean Augier, Edourd Barrat, Émile Barbe, Maurice Dupuy, Jean-Marie Ettori, Mme Gay, Léon Meissirel, Augustin Sartoris). El maig de 1909 va formar part de la comissió encarregada d'organitzar una manifestació amb motiu del retorn a França de les cendres de Louis Aernoult, assassinat als Batallons d'Àfrica. En aquesta època va col·laborar en el butlletí de la Unió de les Cambres Sindicals Obreres (UCSO), L'Ouvrier Syndiqué, i en la Borsa del Treball de Marsella, on va publicar un temps un butlletí antimilitarista. També va prendre part en mítings a la Borsa per l'alliberament d'Émile Rousset, la revisió del procés de Jules Durand, contra la repressió a Espanya i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrida, contra l'encariment de la vida, contra les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), etc. Va ser nomenat nombroses vegades com a delegat de la UCSO i de la Borsa del Treball per realitzar conferències de propaganda sindical per la regió. En una d'aquestes reunions organitzà l'abril de 1910 a Port de Bouc el Sindicat Internacional de la Construcció d'aquesta localitat. Va presidir nombroses conferències anarquistes a Marsella, com la de Vigné d'Octon (novembre de 1911) i la de Sébastien Faure (desembre de 1911). Es va relacionar força amb Louis Lecoin i l'octubre de 1912 va rebre els cartells de la Federació Comunista Anarquista (FCA) Désertez!, per a la seva distribució. Entre l'11 i el 12 de maig de 1913 fou delegat en el congrés constitutiu de la unió departamental de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari general. En aquests anys va ser el principal animador del Grup d'Estudis Socials que reunia anarquistes de totes les tendències: sindicalistes (Bertin Ollivier, Ferdinand Pons, Louis Réaud), individualistes (Eugène Comte, Albert Mayre, Jean Louis Vars), anarcocomunistes (Bougearel, Charles Hotz, Jean Marestan) i joves sindicalistes revolucionaris (Jean Augier, Jacques Casanova, Jean Charles, Maurice Dupuy, Max i Paul Roubinaud). Fins a la declaració de guerra va participar activament en el grup «Théâtre Social» i, el 29 de maig de 1913, va ser condemnat per un tribunal a cinc francs de multa per haver contravingut la disposició policíaca concernent a «espectacles antimilitaristes». En aquesta època va fe costat els militants espanyols que es reagrupaven en el Comitè Pro-Amnistia i posà a la seva disposició el local de la Clínica Obrera dels Metalls. En 1914 participar en el míting del Primer de Maig a la Borsa del Treball. En aquesta època alguns grups anarcocomunistes li van reprotxar que havia esdevingut un «funcionari sindical» a sou. Res més no sabem d'Auguste Durand, però sembla que es va retirar de la militància arran de la Gran Guerra.

***

Foto policíaca d'Edouard Marlot (ca. 1894)

Foto policíaca d'Edouard Marlot (ca. 1894)

- Edouard Marlot: El 13 de juliol de 1876 neix al IX Districte de París (França) l'anarquista Edouard Marlot, conegut com Charvet. Era fill natural de la modista Louise Marlot. Gràcies a la intervenció del doctor Dujardin-Beaumetz, l'1 de novembre de 1890 entrà a fer feina de copista a les oficines centrals de París (França) de la Societat de les Mines de Carmaux (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1893 aquesta empresa considerà que el seu lloc de feina havia esdevingut inútil i li notificà el seu acomiadament a partir del març de 1894. El 2 de febrer de 1894 Marlot envià una carta sense signar, amb crides a l'anarquia, a Humblot, director de les oficines centrals parisenques de la Societat Minera de Carmaux, i altra el 18 de març al baró Reille, president del consell d'administració de la citada societat, que aquests consideraren insultants i amenaçants; denunciat, el 16 de maig de 1894 va ser jutjat per l'XI Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de presó per «amenaces de mort per escrit». En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Théodore Rochat publicada en el periòdic ginebrí "Le Réveil" del 17 de maig de 1919

Necrològica de Théodore Rochat publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil del 17 de maig de 1919

- Théodore Rochat: El 13 de juliol de 1885 neix a Reconvilier (Berna, Suïssa) el pedagog llibertari Théodore Auguste Rochat, que va fer servir el pseudònim Gunakoff. Era fill de François Auguste Rochat i de Marie Ernestine Augusta Piquet, de L'Abbaye (Vallé de Joux, Vaud, Suïssa), població en la qual es va criar amb dos germans, Noémi Anaïs Rochat i René Marcel Rochat. Quan tenia vuit anys quedà orfe i va ser pujat per un pastor protestant. El setembre de 1903, després d'acabar el batxillerat, començà els estudis a la Facultat de Lletres Clàssiques de la Universitat de Lausana (Vaud, Suïssa). L'11 de juliol de 1908 va ser fitxat per la policia com a membre del Grup Comunista Anarquista de Lausana (Pierre-Louis Aspesi, Henri Baud, Jules-Antoine Fernekès, Joseph Karly, Gustave Noverraz, Jean Wintsch, etc.) de la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època vivia amb Liuba Schwarz al barri de Chailly de Lausana. Quan estudiava a la Universitat de Lausana, s'integrà en el cercle d'estudiantes anarquistes russos, als quals impartia classes de francès, i en 1908 es va veure compromès en el «Cas Schriro» –un grup de 25 estudiants revolucionaris de la Universitat de Lausana (Joseph Davritchev, Johann Goldstein, Anna Ethel Schwarz, Vladimir Vogt, etc.), la majoria russos, havien extorsionat Daniel Schiriro-Frega, negociat de petroli de Baku, amb la finalitat de finançar el moviment revolucionari rus, i Rochat havia fet classes de francès a Anna Schwarz. Col·laborà irregularment en Le Réveil Anarchiste i en La Voix du Peuple. En acabar els estudis, i després de diverses estades entre 1909 i 1910 a la Vallé de Joux, marxà cap a l'Imperi Rus per a treballar de professor i ensenyà a Kiev (Ucraïna, Imperi Rus; actualment Ucraïna) i a Kazan (Kazan, Imperi Rus; actualment Tatarstan, Rússia). Hi coincidí amb la russa Valentina Ermakova (Valentine Ermakoff), amb qui havia estudiat a Lausana i a Ginebra (Ginebra, Suïssa), i amb qui es casà el 8 de gener de 1910 a Vladikavkaz (Caucas, Imperi Rus; actualment Ossètia del Nord, Rússia) i amb qui tres infants (René, André i Paul). Quan esclatà la Gran Guerra sa família retornà a Suïssa. En 1915, va ser cridat per Jean Wintsch per ocupar una plaça de mestre a l'Escola Ferrer de Lausana, la qual ocupà fins el 1918, quan hagué de deixar la feina malalt de tuberculosi. Durant aquests anys col·labora en el Bulletin de l'Ecole Ferrer. Sovint va publicar articles en La Libre Fédération. Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste, el periòdic llibertari de Wintsch favorable a l'intervencionisme en la guerra («Unió Sagrada»). Valentina Ermakova va morir el 21 de juny de 1917 a Basilea (Basilea, Suïssa) i ell hagué de deixar sovint sos tres infants a cura de companys anarcosindicalistes. El 5 de novembre de 1918 signà, juntament amb altres 32 ciutadans suïssos, el manifest «Una séquestration» contra la llarga detenció de l'anarquista Louis Bertoni a Zuric (Zuric, Suïssa). Théodore Rochat va morir tuberculós el 24 d'abril de 1919 a Lausana (Vaud, Suïssa).

***

Isaac Steinberg (1923)

Isaac Steinberg (1923)

- Isaac Steinberg: El 13 de juliol de 1888 neix a Dinaburg (Curlàndia, Imperi rus) –actual Daugavpils (Letònia)– l'advocat, escriptor, editor, activista cultural, socialista revolucionari i anarquista Itskhok-Nakhmen Steinberg, més conegut per Isaac Nachman Steinberg. Fou fill d'una família de comerciants jueus –son pare es deia Zerakh Steinberg i sa mare Chiana Eliashev– i s'educà en la religió del seu poble. Passà la major part de la seva joventut a Moscou, en un refinat ambient intel·lectual, però va estudiar a l'héder (escola judaica) de Pernov –actual Pärnu (Estònia). En 1906 començà la carrera de Dret a la Universitat Imperial de Moscou. Afiliat al Partit Socialista Revolucionari (PSR, conegut com SR o Eser), en 1907 va ser detingut per la seva militància i deportat dos anys a la ciutat siberiana de Tobolsk. Després s'exilià i a la Universitat de Heidelberg (Imperi alemany) acabà els seus estudis de doctorat en Dret. En 1910 retornà a Rússia i treballà com a advocat, especialitzant-se en els víctimes jueves del règim tsarista. En 1914 es casà amb Nekhama Solomonovna Yeselson. Durant la Gran Guerra va ser detingut en diverses ocasions pels seus articles antibel·licistes i de crida a la revolta. En 1917 va treballar a Ufà (Baixkortostan), on dirigí el grup local del PSR. Quan esclatà la Revolució russa d'aquell any, va ser elegit membre del comitè executiu del Soviet de Treballadors i Soldats d'Ufà. Poc després va ser nomenat membre del Comitè Central de l'ala esquerrana del PSR. El desembre de 1917 va ser nomenat narkom (comissari del Poble) de Justícia del govern de Vladímir Lenin, durant la curta coalició entre l'ala esquerrana del PSR i els bolxevics. S'encarregà personalment de frenar la repressió sistemàtica contra la dissidència revolucionària i les actuacions de la Txeca. Políticament era anarquista, encara que ell s'estimava més dir-se «eser d'esquerra» o «norodnik (populista) d'esquerra». Destacat orador, proposà una federació de sindicats de treballadors, de consells i de cooperatives absolutament descentralitzada, on els delegats havien de ser elegits per democràcia directa i amb càrrecs revocables en qualsevol moment. Contrari, però, a la gran majoria de llibertaris, pensava que era necessari un partit polític que s'encarregués de la destrucció de l'Estat des de l'interior, ja que per desmantellar l'Estat i arribar a un sistema social lliure i anarquista calia un mínim d'institució. Va alertar sobre el perill d'institucionalitzar òrgans de poder en la federació que propugnava i sobre la necessitat de separar l'anarquisme del sindicalisme. Considerà l'anarquisme com a un principi fonamental, l'ànima i el cos del socialisme revolucionari, i no un programa polític concret amb un objectiu final. El març de 1918, en protesta contra el Tractat de Brest-Litovsk, dimití del càrrec. Des d'aquell moment es mostrà força crític amb la revolució bolxevic i el 10 de febrer de 1919 va ser detingut per la Txeca i tancat més de quatre mesos. El 13 de febrer de 1921 va ser un dels oradors en el funeral de Piotr Kropotkin a Novo-Devichy. En 1923, després que les autoritats comunistes li despullessin de la seva ciutadania soviètica i sabedor que la seva vida corria perill, s'exilià de bell nou a Alemanya amb sa família. En 1933, quan els nazis van arribar al poder, s'instal·là a Londres (Anglaterra) amb sa esposa, ses dues filles i son fill. A la capital britànica va ser un dels cofundadors de la Freeland League for Jewish Territorial Colonization (Lliga de la Terra Lliure per a la Colonització Territorial Jueva), que es dedicava a trobar refugi als jueus europeus que fugien de la Xoà. La Freeland League comprà set milions d'agres (28.000 quilòmetres quadrats) de terres agrícoles i ramaderes a Kimberley, regió del nord-oest d'Austràlia, per a instal·lar 75.000 jueus europeus refugiats. El Kimberley Scheme (Pla Kimberley), ideat per Steinberg, es basava en la necessitat que l'operació fos absolutament oficial i que tingués el suport de la població i de les institucions per raons humanitàries. El 23 de maig de 1939 desembarcà a Perth i a començaments de 1940 bona part de les institucions australianes (govern, sindicats, premsa, importants personatges, etc.) li feia costat, però també sorgí una oposició clara al projecte des d'alguns sectors xenòfobs i racistes. El juny de 1943 abandonà Austràlia i es reuní amb sa família al Canadà. Entre 1943 i 1957 dirigí Afn Shvel (En el Límit), òrgan d'expressió en jiddisch de la Freeland League. El 15 de juliol de 1944 va ser informat oficialment pel primer ministre John Curtin sobre les objeccions que el govern australià posava a l'operació pel que feia a terminis i a circumscriure-la exclusivament al poble jueu i no a qualsevol estranger. Malgrat els contratemps, continuà amb la idea i en 1946 la Freeland League establí negociacions amb el govern dels Països Baixos sobre la possibilitat d'un assentament de 30.000 jueus a Saramacca (Guaiana neerlandesa). L'agost de 1948 les autoritats de Surinam van suspendre les negociacions del Saramacca Project fins al «total esclariment de la situació internacional», negociacions que mai no van ser represes. Va ser una de les peces claus de l'anomenat «territorialisme jueu», basat en el model autogestionari dels assentaments, però sempre rebutjà la idea d'Estat-Nació jueu i va ser força crític amb el sionisme; el seu judaisme era espiritual, entès com a cultural i secular, i no religiós i estatista. Quan es va fundar l'Estat d'Israel, lluità per crear una federació binacional israeliana i palestina, alhora que reivindicà la instauració d'un assentament jueu autogestionat i autogovernat fora de l'Orient Mitjà. És autor d'obres en rus, jiddisch i anglès, com ara Der Moralisher Ponem fun der Revolutsye (1923, La cara moral de la Revolució), Zikhroynes fun a Folks-komisar (1931, Memòries d'un comissari del Poble; traduïdes en anglès en 1935 sota el títol Spiridonova. Revolutionary terrorist), Gelebt un Gekholemt in Oystralye (1943, El viscut i el somiat a Austràlia), Australia. The umpromised land (1948), Mit Eyn Fus in Amerike. Perzonen, Gesheenishn un Ideyen (1951, Amb un peu a Amèrica. Gents, fets i idees), In Kamf far Mentsh un Yid (1952, Home i jueu en la lluita), In the workshop of the Revolution (1955), etc. Isaac Steinberg va morir sobtadament el 2 de gener de 1957 a Nova York (Nova York, EUA). El seu pensament, juntament amb el d'Israel Rubin, ha estat qualificat per alguns com «anarcosionisme». Son fill, Zalman-Leib Steinberg, més conegut com Leo Steinberg (1920-2011), va ser un reputat crític i historiador de l'art.

Isaac Steinberg (1888-1957)

***

Nova redacció de «Solidaridad Obrera» (1923). D'esquerra a dreta: Arturo Parera Mallí, Fernando Pintado, Muñoz, Liberto Callejas, Manuel Ribas, Vicente Galindo Cortés («Fontaura») i Miguel Terrén Mañero

Nova redacció de Solidaridad Obrera (1923). D'esquerra a dreta: Arturo Parera Mallí, Fernando Pintado, Muñoz, Liberto Callejas, Manuel Ribas, Vicente Galindo Cortés (Fontaura) i Miguel Terrén Mañero

- Artur Parera Mallí: El 13 de juliol de 1889 neix a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Artur Fèlix Antoni Parera Mallí –el seu segon llinatge també citat erròniament com Mallà, Malí o Marín. Sos pares es deien Artur Parera Capdevila, comerciant i reconegut actor, i Elisa Mallí Paquete. Va tenir una educació exquisida a bons col·legis. S'instal·là a Madrid (Espanya), on treballà en un banc. Va ser en aquest moment quan començà a interessar-se pels problemes obrers i en 1913 s'afilià al Sindicat de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser nomenat secretari. Casat amb María Luisa Rodríguez, filla d'una família benestant, en 1915 nasqué son primer fill, Arturo Perera Rodríguez, que amb el temps esdevindrà també un destacat militant llibertari. Cada cop més radicalitzat, trenca amb els seus orígens burgesos. Després del fracàs d'una vaga bancària, va ser empresonat i fou alliberat a condició que abandonés Madrid, sobrevivint com pogué als voltants de la capital. Fou un dels organitzadors del  II Congrés Nacional de la CNT («Congrés de la Comèdia»), celebrat entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 a Madrid, i assistí en representació dels sindicats castellans, on es va oposar als partidaris d'unir-se a la Internacional comunista. Quan la repressió s'agreujà, marxà cap a Saragossa (Aragó, Espanya), on desenvolupà una intensa tasca propagandística. Partidari de fer front amb les armes el pistolerisme patronal i la repressió governamental, entre 1920 i 1922 patí nombrosos empresonaments. En 1920 fou redactor, amb Zenón Canudo Zaporta, Manuel Albar Catalán i Jose Chueca, del periòdic El Comunista, i entre 1922 i 1923, amb Zenón Canudo Zaporta i Manuel Buenacasa Tomeo, de Cultura y Acción. En aquesta època formà part de l'Ateneu Sindicalista. L'abril de 1921 fou delegat d'Aragó al Ple de la CNT celebrat a Lleida (Segrià, Catalunya) que designà la delegació cenetista que havia d'anar a Moscou (URSS) al I Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). En aquest any formava part del Comitè Nacional de la CNT i en 1922 assistí a la conferència clandestina que se celebrà a Saragossa. El maig de 1932 va morir sa companya. El 29 d'octubre de 1922 participà, en representació de la CNT, en el míting de clausura del I Congrés de la Federació Regional del Treball (FRT) de Mallorca (Illes Balears) de la CNT, i fou coautor de diverses ponències i dictàmens d'aquest congrés; també va participà en una gira propagandística pels pobles mallorquins aquell mateix novembre i va escriure articles per al setmanari palmesà Cultura Obrera. En 1923 va fer un míting a Pamplona (Navarra) i va fer una conferència a Altsasu (Navarra). L'agost de 1923 va ser nomenat president del Sindicat Únic Mercantil de la CNT de Saragossa. El 12 de novembre de 1923 va ser detingut, amb altres membres del Comitè Pro Presos de Saragossa (Pedro Alfranca, Carmelo Guerrero i Alfredo Solanas), acusats de complicitat en una fuga d'interns de la presó saragossana i pocs dies després va ser novament detingut, amb altres (Pedro Alfranca, Carmelo Guerrero, Estanislao Marqueta, Valeriano San Agustín i Juan Yusa), sota l'acusació d'haver participat en un atemptat contra un oficial de Presons. En aquests anys saragossans formà part del grup anarquista «Vía Libre». En 1924 es casà amb Dolores i s'establí a Barcelona (Catalunya); però poc després s'exilià a França. En 1926 el trobem a Baiona (Lapurdi, País Basc), amb visites a París. Partidari de les tesis de Joan García Oliver de combatre clandestinament la dictadura de Primo de Rivera, en 1927 retornà per Navarra i residí durant un temps a Altssu, treballant en la construcció, organitzat sindicalment els seus treballadors i proposant la creació de comissions de llogaters. En 1928 el trobem a La Rioja (Fuenmayor i Logronyo), on desenvolupà una intensa tasca propagandística anarcosindicalista i on visqué venen perfums i roba al mercat. Pressionat per la policia, hagué de fugir cap a València (País Valencià) i durant la «Dictablanda» s'establí a Barcelona. Entre 1930 i 1932 ocupà la secretaria del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Sembla que en 1930 va fer un viatge a Amèrica. En 1931 col·laborà en Solidaridad Obrera amb textos contra les Federacions d'Indústries i formà part de l'Ateneu de Divulgació Social. El 29 de març de 1931 participà en un míting d'afirmació sindical amb José Alberola, Casas Salas, Escrig, Joan Peiró i Abel Velille, al Palau de Belles Artes de Barcelona. Entre el 30 de maig i l'1 de juny de 1931 assistí a la Conferència Regional de Catalunya de la CNT que se celebrà al Palau de Projeccions de Barcelona, on presentà una proposició, que s'aprovà, en que es convidava la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al següent congrés de la CNT. Entre el 8 i el 9 de juny de 1931 assistí, en representació de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona i pel Comitè Peninsular, a la Conferència de la FAI celebrada a Madrid. També, entre l'11 i el 17 de juny de 1931, assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid, on, per petició seva, la CNT catalana va convidar a la FAI al congrés al qual ell va acudir pel Comitè Regional de Catalunya i per Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). L'agost de 1931 assistí a la Conferència Regional de la CNT. El novembre de 1931, quan estava empresonat a Barcelona, encapçalà un manifest, signat per nombrosos membres de la FAI, contra l'estratègia trentista d'Ángel Pestaña Núñez i l'aparició de la revista Cultura Libertaria. El 27 de desembre de 1931 intervingué en un míting al Gran Kursaal de Manresa, amb Josep Corbella Suñé, Buenaventura Durruit Domínguez i Joan García Oliver. Amb Santiago Bilbao creà el Sindicat d'Inquilins i Servei Domèstic i en aquesta època va fer nombrosos mítings (Manresa, Barcelona, Cardona, Santa Coloma, Sallent, Vilafranca del Penedès, etc.), a més de fer visitar la presó en diverses ocasions. En 1932, després de la dimissió de Felipe Alaiz de Pablo, entrà com a redactor, amb Liberto Callejas, en Solidaridad Obrera. El 10 de febrer de 1932, malalt de tisi, va ser deportat, amb altres 107 companys, a bord del Buenos Aires, a la Guinea Espanyola, però retornà poc després. L'abril de 1932 intervingué en el míting de clausura del Congrés que se celebrà a Gijón (Astúries, Espanya) i dies després va fer mítings en diverses localitats (Oviedo, Sotrondio, Terrassa i Sant Feliu de Guíxols). El maig de 1932 va ser detingut per la seva pertinença a la FAI. En 1933 va fer conferències a Arbeca i a Igualada. Combaté amb duresa el trentisme d'Àngel Pestaña i el sindicalisme de Joan Peiró Belis, però també s'allunyà de mica en mica de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver. En 1935 publicà el fullet Anarquismo en acción. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà en una gira propagandística a Sevilla, juntament amb Alfonso Nieves Núñez (Julio Quintero), María Duran i Francisco Arín Simó. Capturat per un escamot de falangistes, Artur Parera Mallí va ser assassinat el 19 de juliol de 1936 a Sevilla (Andalusia, Espanya). Es desconeixen els detalls del seu assassinat. Son fill li atribueix, cap el 1927, la idea de la bandera roja i negra, idea que després reprengué Joan García Oliver amb triangles en compte de quadrats.

***

Necrològica de José López Bretos apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 d'agost de 1963

Necrològica de José López Bretos apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 d'agost de 1963

- José López Bretos: El 13 de juliol de 1900 –algunes fonts citen erròniament el 10 de juliol de 1899– neix a Aniés (La Sotera, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José López Bretos. Sos pares es deien Antonio López Otal, llaurador, i Juana Bretos Aquilué. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Acabà instal·lant-se a Cesan. José López Bretos va morir el 7 de juny de 1963 –algunes fonts citen erròniament el 9 de juny de 1963– al seu domicili de Cesan (Gascunya, Occitània).

***

D'esquerra a dreta: Paulino Díez, Francisco Ascaso, Vicente Pérez Combina, Buenaventura Durruti i Bartolomé Lorda (Presó d'El Puerto de Santa María, 1933)

D'esquerra a dreta: Paulino Díez, Francisco Ascaso, Vicente Pérez Combina, Buenaventura Durruti i Bartolomé Lorda (Presó d'El Puerto de Santa María, 1933)

- Bartolomé Lorda Urbano: El 13 de juliol de 1901 neix a Algámitas (Sevilla, Andalusia, Espanya) –el certificat de defunció cita Ayamonte (Huelva, Andalusia, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Bartolomé Lorda Urbano. Sos pares es deien Enrique Lorda i Josefa Urbano. Criat a la localitat sevillana de Morón de la Frontera, a començament dels anys vint ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialitzant-se, gràcies a la seva cultura gens menyspreable, en tasques propagandístiques a Sevilla, amb Pedro Vallina Martínez i Paulino Díez Martín. El 27 de juliol de 1921 va ser detingut a Sevilla amb Juan Sánchez Lobato i Antonio Benítez Jiménez acusats de «sindicalistes perillosos». Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'Argentina i milità activament en Buenos Aires i Mercedes. Detingut arran del cop militar del 6 de setembre de 1930 de José Félix Uriburu, va ser tancat a la presó de Villa Devoto (Buenos Aires), amb altres destacats anarquistes, com ara Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo), Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo i Pedro Martínez, entre d'altres. Finalment en 1931 fou deportat a la Península i s'instal·là a Morón. En aquesta localitat treballà de xofer, de mecànic de màquines d'escriure i de dependent de comerç. El 17 de maig de 1932 va ser detingut, amb altres companys, arran de la vaga pagesa sevillana de Montellano i acusat de «complot terrorista». Reconegut orador, a partir del 26 de març de 1933 assistí al Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, però va ser detingut al final del míting de clausura, celebrat l'1 d'abril, amb altres destacats militants, com ara Buenaventura Durruti, Vicente Pérez (Combina), Paulino Díez i Francisco Ascaso, i tancats primer a Sevilla i després al penal del Puerto de Santa María fins el setembre d'aquell any en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes». L'octubre de 1933 va ser jutjat, amb un centenar d'altres companys, per la vaga revolucionària de l'any anterior, per un delicte de «tinença d'explosius». A finals de 1933 va fer un míting a Morón. L'aixecament militar de juliol de 1936 l'agafà a Morón i formà part del Comitè Revolucionari de la localitat fins la presa de la ciutat per les tropes feixistes, traslladant-se a Màlaga, Còrdova i Jaén. Després formà part del Comitè Regional d'Andalusia instal·lat a Màlaga i del Comitè Anarquista de Defensa Republicana d'aquesta ciutat. Combaté, com a comissari polític de la 80 Brigada Mixta comandada per José Galván, al front de Granada. Més tard fou cap d'avituallament a Barcelona, a més de col·laborar a partir de setembre de 1938 amb el Comitè Regional d'Andalusia establert Baza i fins a la seva detenció el març de 1939 per les tropes franquistes. D'antuvi fou tancat al camp de concentració d'Almeria, després a Baza i Morón, i finalment a la presó de Sevilla. Jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per «rebel·lió militar», Bartolomé Lorda Urbano va ser executat –afusellat segons uns, garrotat segons uns altres– el 25 de juny de 1940 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

Bartolomé Lorda Urbano (1901-1940)

***

Caricatura d'Arturo Carril realitzada per Crestar per a "Céltiga"

Caricatura d'Arturo Carril realitzada per Crestar per a Céltiga

- Arturo Carril: El 13 de juliol de 1902 neix a Corcubión (La Corunya, Galícia) –alguns autors citen erròniament Malpica de Bergantiños (La Corunya, Galícia) el periodista, dramaturg i militant anarquista Arturo Patricio Carril Amigo. Sos pares es deien José María Carril Garrido i Fermina Amigo Rodríguez. Fugint del servei militar i de la inexorable Guerra d'Àfrica, emigrà a Montevideo (Uruguai), on treballà de linotipista i destacà com a periodista, dramaturg i militant anarquista. En 1920 fundà la revista Mundo Teatral. Assidu en les reunions dels cercles galleguistes, en 1923 participà en la creació de la «Irmandade Nacionalista Galega d'América do Sul», primera organització nacionalista gallega de l'Argentina, però amb el temps se'n separà. També fou redactor del butlletí de cultura gallega Terra i treballà en la revista Céltica, amb Eduardo Blanco Amor i Ramón Suárez Picallo, que formaren el grup politicocultural «Os Céltigos», que es reunia al cafè «La Armonía». En 1935 fundà la revista La Lectura i en 1937 va ser un dels promotors de l'Editorial Mar, per a la qual traduí l'obra de Castelao Os dous de sempre. En aquesta època estrenà i publicà diverses obres teatrals, com ara Los clásicos y sus lectores, 3 variaciones sobre 1 tema (1938), etc. En 1942 va ser guardonat per la Societat d'Autors Teatrals de Montevideo; també aconseguí el «Premio de Radiodifusoras Ariel». El 18 d'octubre de 1943 s'estrenà al Teatro Argentino de Buenos Aires, per la «Companyia de Nélida Quiroga», la seva obra teatral de caràcter social La viuda de los vivos. En la dècada dels cinquanta s'establí a l'Argentina, on milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA) i continuà amb les seves activitats teatrals i literàries. En 1954 estrenà Nuestro hermano Florencio. En 1959 s'engegà la publicació del Teatro completo de Arturo Carril, del qual es van publicar dos toms. En 1966 va rebre el Premi Municipal «Faja de Honor de la SADE» per la seva peça teatral Argentina hora cero, estrenada al teatre San Martín; l'any següent, aquesta obra fou prohibida pel govern militar del general Juan Carlos Onganía. Va fer donació de la seva biblioteca a la FLA. Entre les seves obres destaquen Estoy sola y te espero (1942), Vida, obra y trascendencia de Sebastián Marotta: juicios, semblanzas y anecdotario de un precursor del sindicalismo (1971, amb altres), etc. Deixà nombroses obres de teatre inèdites (Un banco en la plaza, No destruyan al mundo todavía, Si las mujeres mandaran, etc.). Arturo Carril va morir d'un infart el 9 de juny de 1990 a Buenos Aires (Argentina).

***

Jaume Balius (Mèxic, 1946)

Jaume Balius (Mèxic, 1946)

- Jaume Balius: El 13 de juliol de 1904 neix a Barcelona (Catalunya) el periodista i activista anarquista i anarcosindicalista Santiago Maria Balius Mir (Jaume Balius). Fill d'una família burgesa benestant catalana, sos pares van ser Santiago Balius Pericàs, corredor reial de comerç, i Carme Mir Pujol, i tingué tres germans. Gaudí d'una acurada educació, que començà amb els jesuïtes del carrer barceloní de Casp (1914-1918), continuà en col·legis privats de Saragossa (1918-1919) i realitzant l'últim curs de batxillerat (1919-1920) a Girona. En aquests anys es va fer de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i de l'Associació Catalanista d'Estudiants. En 1920 començà la carrera de metge, però no passà al segon any i, quan encara estava a la Facultat de Medicina, agafà una malaltia venèria, les seqüeles de la qual el marcaren la resta de sa vida. La coixera i les progressives dificultats al braç, van fer d'ell una persona amargada. En 1922 s'afilià a Acció Catalana i participà en les manifestacions catalanistes de l'any següent. En 1923 s'allistà en els escamots de l'Exèrcit Català que organitzaren els seguidors de Francesc Macià enquadrats en Estat Català. El novembre de 1924 assistí a l'Assemblea Catalanista de Perpinyà i en 1925 signà el manifest del grup «Bandera Negra», suborganització radical d'Estat Català. El 6 de juny de 1925 va ser detingut a causa de l'anomenat «Complot de Garraf» –intent catalanista d'atemptar contra el rei Alfons XIII–, torturat i empresonat. A la garjola conegué nombrosos anarquistes (Eroles, Ródenas, Ballano, etc.), contactes que l'introduïren en el moviment llibertari. Com que no va ser encausat, s'exilià a finals de 1925 primer a Perpinyà i des de la tardor de 1926 a París, participant en activitats d'Estat Català i de l'Exèrcit Català, encapçalat per Francesc Macià, prenent part en els anomenats «Fets de Prats de Molló» de 1926 –l'intent d'invasió des de la Catalunya Nord per proclamar l'Estat Català. Entre els anys 1927 i 1928 la policia francesa ja el va identificar com un habitual dels cercles anarquistes. Ben decebut pel reformisme interclassista i arribista de Macià, amb l'arribada de la II República, retornà a Catalunya, i després d'una breu i incerta militància comunista en l'antiestalinista Bloc Obrer i Camperol (BOC), cap al 1932 adherí al moviment anarquista, col·laborant en Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i Solidaridad. Partidari de l'insurreccionalisme ibèric, passarà a criticar durament els nacionalismes de tota casta. Encara que per influències de Liberto Callejas s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà sobretot en els grups anarquistes de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933 fou processat per «sedició» com a membre del grup «Renacer» (Bruno Lladó, Cervera, Pellicer, Ruiz, etc.). Des de juliol de 1933 fou assidu dels mitjans periodístics confederals. A partir de l'estiu de 1934 fou cridat per Liberto Callejas, director del periòdic CNT, per portar la corresponsalia de Barcelona. Fou un dels que engegà la campanya contra Miquel Badia, cap de la policia de Barcelona i conegut militant nacionalista d'Estat Català. Com a periodista s'especialitzà en l'actualitat política, sobretot catalana. Entre 1934 i 1936 col·laborà en Cultura Obrera de Palma. Pels fets d'octubre de 1934 patí presó i un cop alliberat fundà, amb Pablo Ruiz, l'editorial Renacer, on publicà diversos opuscles en 1935. Poc després fundà, amb Carbó i Viñuales, el periòdic Más Lejos. En 1936, durant els primers mesos de la guerra, recorregué la comarca de Pina de Ebro en una gira propagandística de reivindicació del col·lectivisme llibertari. La seva tasca periodística, però, no minva i entre l'estiu i la tardor de 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera, i des del gener de 1937 assumí la direcció del vespertí La Noche, periòdic que, tot i no ser òrgan confederal, estava controlat per la Federació Local de la CNT a través de la cooperativa creada pels treballadors a partir de juliol del 1936. Durant els primers mesos de 1937 participà en l'anomenat «Plet dels periodistes confederals», sobre la nova direcció de Solidaridad Obrera i els comitès nacional i regional català de la CNT. Utilitzà per lluitar contra aquesta nova direcció el control sindical dels periodistes enquadrats en la CNT i la seva participació en el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), afecte a la CNT. Les seves crítiques al «governamentalisme» confederal i a la militarització de les milícies donaren lloc a començaments de març de 1937 a la creació de l'Agrupació Anarquista «Los Amigos de Durruti», de la qual serà secretari. Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937 i a partir de l'11 d'aquell mes i any creà i dirigí el portaveu d'aquesta agrupació, El Amigo del Pueblo, on lluità encarnissadament contra els estalinistes, reivindicà la supressió de la Generalitat contrarevolucionària, criticà el «reformisme» i el pacifisme de la CNT i la FAI contra els comunistes, i exigí la recuperació dels valors i objectius revolucionaris. Fou expulsat pels comitès dirigents de la CNT, però sempre fou defensat per les bases confederals. Després d'un dur editorial d'El Amigo del Pueblo contra la política comunista del govern de Negrín, fou detingut a finals de maig. El juny fou tancat novament a la presó Model de Barcelona, però fou alliberat per la seva malaltia el setembre. Per evitar una tercera detenció, marxà a l'exili per la Tor de Querol amb integrants de la 26 Divisió. A París les passà magres i es mantingué al marge del cercles confederals. Després marxà a Amèrica, passant per Santo Domingo (1940) i Cuba (1941). El juliol de 1944 s'instal·là a Mèxic i a partir de 1946 a Cuernavaca. Malalt i en una situació força precària, vivint del subsidi de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), en 1947 fou ingressat al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic, on va romandre més de dos anys. Durant els anys cinquanta es mantingué al marge del moviment anarquista. El 20 de febrer de 1961 tornà a França com a refugiat polític i, amb el suport de Manuel Fernández (Grandizo Munis), s'establí a París, relacionant-se amb militants del trotskista Front Obrer Revolucionari (FOR). Sempre anarquista, quan establí contactes amb companys llibertaris fundà el Grup Francoespanyol de «Los Amigos de Durruti» i edità a París quatre nous números d'El Amigo del Pueblo. Entre 1964 i 1978, gràcies a la seva relació amb Joan Ferrer, col·laborà en Le Combat Syndicaliste, entre 1965 i 1978 en Terra Lliure, i després en Fragua Social. A més de les publicacions citades, va col·laborar durant sa vida en Despertar, Esfuerzo, L'Espagne Nouvelle, Espoir, El Frente, Ideas, Nosotros, La Réveil Syndicaliste, Ruta, Superación, Tiempos Nuevos, El Tulipán Negro, etc. És autor de Fígols, 8 de enero, 8 de diciembre, y octubre (amb Pablo Ruiz), De Jaca a Octubre (1935), El nacionalismo y el proletariado (1935), Octubre catalán (1935), Àlbum d'homes de l'Espanya. Sota la bandera del federalisme (1937, amb altres), Hacia una nueva revolución (1937), etc. Jaume Balius va morir el 13 de desembre de 1980 a la Maison de Beau Séjour d'Ieras (Provença, Occitània), residència geriàtrica en la qual residia des de 1963, gràcies al suport econòmic del company llibertari berguedà Josep Ester i a la seva companya Odette, i que també és coneguda com «Casa dels Pàries», pels anarquistes exiliats que hi vivien. En 1999 s'editaren una col·lecció de cartes sota el títol Correspondencia de Jaime Balius i en juny de 2003 Miquel Amorós publicà La revolución traicionada. La verdadera historia de Balius y Los Amigos de Durruti.

Jaume Balius (1904-1980)

***

Julián Gil del Río

Julián Gil del Río

- Julián Gil Río: El 13 de juliol de 1906 neix a Xèrica (Alt Palància, País Valencià) l'anarcosindicalista Julián Gil del Río. Sos pares es deien Elías Gil i Begoña del Río. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'exilià a França i posà el seu domicili del Soler a disposició dels companys, especialment els que venien de la Península. Julián Gil del Río va morir el 16 d'abril de 1973 al seu domicili del Soler (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya, Josefa Ferreres, algunes setmanes més tard.

***

Necrològica d'Antoni Margalef Beltran apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 4 de desembre de 1990

Necrològica d'Antoni Margalef Beltran apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de desembre de 1990

- Antoni Margalef Beltran: El 13 de juliol de 1907 neix a Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Margalef Beltran. Sos pares es deien Francesc Margalef i Josepa Beltran. Nascut en una família llibertària; son pare era un miner anarcosindicalista i sos cinc germans i sa germana també van ser militants. Obrer del sector tèxtil, quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou elegit nombroses vegades delegat sindical de les fàbriques de teixits on treballava. Arran de l'aixecament anarquista del 8 de gener de 1933, fou detingut acusat de «fets sagnants», però fou alliberat, juntament amb altres tres companys del seu grup, sis mesos després per manca de proves. Durant la Revolució llibertària, fou responsable de l'avituallament d'Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya). Perdé son fill de 18 mesos a causa d'una anèmia motivada per la manca de llet. Antoni Margalef Beltran va morir el 8 d'octubre de 1990 a l'Hospital Comarcal de Martorell (Baix Llobregat, Catalunya) i, malgrat l'oposició de sa germana i dels companys, fou enterrat religiosament a Olesa de Montserrat.

***

Necrològica de Josefa Pérez Alonso apareguda en el periòdic parisenc "CNT" del 5 de març de 1950

Necrològica de Josefa Pérez Alonso apareguda en el periòdic parisenc CNT del 5 de març de 1950

- Josefa Pérez Alfonso: El 13 de juliol de 1913 neix a Gavarda (Ribera Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista Josefa Pérez Alfonso. Sos pares es deien Vicente Pérez i Adelina Alfonso. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), ben igual que son company Ramón Mena Guillén. Son company pogué passar a França al final de la guerra civil i ella ho va aconseguir posteriorment, després de dures penalitats. A l'exili milità amb son company a la Federació Local de Mende de la CNT. Josefa Pérez Alfonso va morir el 9 de febrer de 1950 al seu domicili de Mende (Gavaldà, Llenguadoc, Occitània), d'un atac cardíac quan es disposava a ingressar a la maternitat per a donar a llum.

***

Una de les obres de Maurice Pernette

Una de les obres de Maurice Pernette

- Maurice Pernette: El 13 de juliol de 1913 neix al XIV Districte de París (França) l'escriptor, poeta, editor, anarquista i anarcosindicalista Marius Pernette, més conegut com Maurice Pernette. Sos pares, no casats, es deien François Pernette, torner mecànic, i Emma Félicie Hortense Blaise, bugadera, i legitimaren l'infant amb el seu matrimoni el 31 de desembre de 1947 a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). Després de fer els estudis primaris, entrà a l'Escola Superior d'Arts i Indústries Gràfiques (ESAIG, coneguda com «École Estienne») i quatre anys després sortí diplomat en estereotipatge de galvanotípia. S'afilià a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i treballà com a obrer d'estereotipatge en el diari Le Quotidien. Quan feia el servei militar a Bitche (Lorena, França), entrà, gràcies a un diploma de socorrista, a l'Hospital Militar de la guarnició. Un cop llicenciat, retornà a Le Quotidien i freqüentà «Le Musée du Soir», una mena d'universitat popular llibertària promoguda per l'anarquista Henry Poulaille i el Cercle d'Escriptors Proletaris (Paul-Adolphe Loffler, René Bonnet, Ferdinand Teulé, Edouard Peisson i J. Romagne). En 1936 va escriure el seu primer article per al periòdic Le Libertaire i, a resultes d'una investigació portada a terme per Sébastien Faure, col·laborà en el Bulletin Syndical du Livre. També en aquesta època va publicar alguns poemes en revistes efímeres, algunes fundades per ell mateix. Quan desaparegué Le Quotidien, treballà en diferents petites empreses especialitzades i en l'empresa Fuzat en el moment de creació del periòdic Ce Soir (1937). En 1938 es casà al XIV Districte de París amb Yvonne Marie Péan. Mobilitzat en 1939 com a secretari mèdic en el 21 Regiment de Tiradors Algerians (RTA), es trobà a Perigús (Aquitània, Occitània) quan l'èxode de 1940. De bell nou a París, li van oferir una feina de repòrter en el periòdic La France au Travail, però, obligat de prestar jurament als mariscal Henri Philippe Pétain, la va rebutjar. Enviat a Saint-Nazaire (País del Loira, França) per treballar per a l'«Organització Todt» alemanya, aconseguí, passat sis mesos, retornar a París, on exercí diverses feines (ajudant de forner, llenyataire, manobre a l'empresa Renault, etc.). Requerit per a fer feina en el Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys, va fer d'obrer d'estereotipatge a Berlín i a Viena, on romangué sis mesos. De tornada a França no va poder residir a París i, sota falsa identitat, es refugià a Montchanin (Borgonya, França), país de son pare, i treballà en una empresa de neteja. Després de la II Guerra Mundial exercí diverses professions i finalment aconseguí autorització per a instal·lar-se com a llibreter de vell als passeig del Sena de la Tournelle i de Montebello. Freqüentà els cercles llibertaris i la relació amb E. Armand i sobretot la lectura de Max Stirner el van decantar per les idees anarcoindividualistes, col·laborant entre 1945 i 1956 en la revista L'Unique, que E. Armand edità a Orleans (Centre, França). Entre 1948 i 1976 col·labora en la revista Défense de l'Homme, de Louis Lecoin i Louis Dorlet. En 1951 edità de la seva butxaca la petita revista Impressions, publicació que el maig de 1952 es va fusionar amb Nos amis les livres, de Pierre Clairac, i en 1953 amb Faubourgs, de Fernand Henry; però, mancat de fons econòmics, la revista desaparegué ràpidament. Paral·lelament aconseguí editar amb els seus propis mitjans algunes plaguetes sota el títol Plaisir du Bibliophile, experiència que, també per manca de diners, fracassà. Entre 1957 i 1968 col·laborà en la nova sèrie de la revista proletària Le Musée du Soir, publicada per Paul i René Berthelot a Sant-Etiève (Arpitània). Formà part dels jurat dels «Prix des Bouquinistes» (Premi dels Llibreters de Vell). Maurice Pernette va morir el 5 de setembre de 1986 al seu domicili de Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França).

***

José López Penedo

José López Penedo

- José López Penedo: El 13 de juliol de 1915 neix a Paredes de Cidade (O Irixo, Ourense, Galícia) el guerriller anarquista José López Penedo, també conegut com Liberto López. Sos pares es deien Manuel López i Preciosa Penedo. Paleta, afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Guerra Civil lluità en la Columna Durruti. En acabar el conflicte, va ser un dels primers a prendre part en accions antifranquistes de grups llibertaris. Després passà a França i durant l'ocupació participà en la Resistència a la zona de Prats de Molló. A l'Alliberament, entrà en el grup guerriller llibertari de Francesc Sabaté Llopart (El Quico), on era l'encarregat de redactar els pamflets i els periòdics clandestins. El 2 de març de 1949, amb els germans Josep i Francesc Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, Carles Vidal Passanau, Wenceslao Jiménez Orive i Josep Lluís Facerías, participà en el metrallament a Barcelona de l'automòbil d'Eduardo Quintela Bóveda, cap de Brigada Politicosocial de la policia, que justament aquell dia no viatjava al cotxe; en aquesta acció resultaren morts el secretari del Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front de Joventuts resultà ferit. Dies després, el 9 de març, va ser detingut en una casa de La Torrassa, barri de l'Hospitalet de Llobregat, a l'àrea metropolitana de Barcelona, on havia passat la nit amb Josep Sabaté Llopart esperant la partida cap a França. Sorpresos en plena nit, els dos companys es defensaren i aconseguiren saltar per una finestra sota una pluja de bales. Sabaté aconseguí fugir, però son company, ferit d'un tret al pulmó, fou capturat inconscient. Portat d'antuvi al dispensari de la Creu Roja de Collblanc, va ser traslladat a l'Hospital Militar, on va ser operat abans de ser internat i interrogat a la Prefectura de Policia. El 16 de novembre de 1949 va ser jutjat per un consell de guerra i condemnat a mort per l'atemptat contra Quintela. José López Penedo va ser afusellat el 4 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya), juntament amb son company Carles Vidal Passanau, i fou enterrat al fossar de la Pedrera; deixà dona i dues filles. Aquest mateix febrer de 1950 van ser afusellats els guerrillers antifranquistes llibertaris Saturnino Culebras Saiz i Manuel Sabaté Llopart.

José López Penedo (1915-1950)

***

Fitxa de Joan Climent Camí del camp de concentració de Mauthausen

Fitxa de Joan Climent Camí del camp de concentració de Mauthausen

- Joan Climent Camí: El 13 de juliol de 1918 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Climent Camí. Era fill de Baptista Climent Climent i son germà Miquel Climent Camí també va ser confederal. Es guanyava la vida treballant d'electricista i militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a tasques a la «Línia Maginot» a la Mosel·la. Durant la primavera de 1940, va ser capturat, ben igual que son germà Miquel, per les tropes alemanys i, després de passar pel Frontstalag 142 de Besançon (Franc Comtat, Arpitània) i l'Stalag XI-A d'Altengrabow (Dornitz, Möckern, Saxònia, Alemanya), sota la matrícula 2.496, va ser deportat el 24 d'abril de 1941, sota la matrícula 3.351, al camp de concentració de Mauthausen (Altra Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser enviat al subcamp de Gusen sota la matrícula 13.040. Joan Climent Camí va morir el 26 d'octubre de 1941 a Gusen (Altra Àustria, Àustria). Son germà Miquel Climent Camí va també morir a Gusen pocs dies després.

***

Clifford Harper a ca seva, després de tornar de l'hospital (Peckham, 28 d'abril de 2006)

Clifford Harper a ca seva, després de tornar de l'hospital (Peckham, 28 d'abril de 2006)

- Clifford Harper: El 13 de juliol de 1949 neix a Chiswick (Londres, Anglaterra) l'artista il·lustrador i militant anarquista Clifford Harper. Fill d'un carter i d'una cuinera, va ser expulsat de l'escola als 13 anys i amb una sentència de dos anys de llibertat condicional, es posa a treballar amb 14 realitzant diverses feines «servils». Activista en les okupacions londinenques durant els anys seixanta i en el moviment comunal –va integrar-se en un comuna rural a Cumberland i va ser un dels fundadors en 1969 de la famosa comuna Eel Pie Island–, va esdevenir progressivament un artista il·lustrador autodidacte compromès que destaca per la qualitat i la quantitat de la seva producció, que il·lustra la premsa radical alternativa i especialment la premsa anarquista anglesa i internacional. Aleshores estava fortament influenciat per dissenyadors i il·lustradors com Eric Gill i Frans Masereel, però també per Félix Valloton, Joan Gris, Fernand Leger, George Braque, Escher, Aubrey Beardsley, Man Ray o els expressionistes. En 1974 va publicar l'antologia de cartells i de dibuixos Radical Technologie i en 1978 participa en el projecte Class War Comix. En 1984 va publicar The education of desire i en 1987 Anarchy. A grafic guide, tot compaginant la seva militància i treballant en l'organització de l'Anarchist Bookfair, el saló anual del llibre anarquista. Caracteritzat per la qualitat de la seva obra, va treballar per a la premsa «burgesa» i en particular per The Guardian, que li editarà en 2003 una antologia de dibuixos apareguts en el diari sota el títol Country Diary. Cal també citar Visions of poesy. An anthology of anarchist poetry, editat per Dennis Goult i Freedom Press en 1990. Una col·lecció dels seus dibuixos, Graphic Anarchy, va ser exposada a la Newsroom Gallery de Londres entre el 17 d'abril i el 30 de maig de 2003. Víctima de crisis cardíaques (l'abril i el 21 de maig de 2006), va poder recuperar-se satisfactòriament. Altres llibres de Clifford Harper són The unknown deserter (1990), Alphabet (1990), Philosopher footballers (1997), Stamps (1997) i Country diary drawings (2003), entre altres.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Casimir Pennelier (16 de març de 1894)

Foto policíaca de Casimir Pennelier (16 de març de 1894)

- Casimir Pennelier: El 13 de juliol de 1907 mor a París (França) l'anarquista i sindicalista Casimir Arthur Pennelier –algunes fonts citen erròniament el seu llinatge com Pennetier. Havia nascut el 25 de gener –el certificat de defunció cita erròniament el 5 de gener– de 1858 a Belleuse (Picardia, França). Sos pares es deien Casimir Philidore Pennelier, batedor de grans, i Marie Rose Hortence Delahaye, teixidora. Es guanyà la vida com a passant d'algutzir judicial. En els anys vuitanta vivia al número 58 del carrer Réamur de París. En aquesta època fou responsable del grup anarquista «Les Insurgés» (Beluze, Hacker, Prosper, Thomas, etc.). També formà part del grup «L'Aiguille», fundat el juny de 1882 per Louis Duprat, entre d'altres. A partir de 1884 va ser controlat per la policia com a «militant perillós». En 1886 distribuïa el periòdic Le Forçat du Travail en les reunions públiques i l'estiu d'aquell any participà en les reunions del «Grup Anarquista del barri de Père-Lachaise», creat el maig per Alexandre, Diamisis, Louiche i Mareuil. També assistí en aquests anys a les reunions de la «Lliga dels Antipatriotes». Durant la primavera de 1889 sembla que va ser exclòs amb altres del grup «Terre et Liberté», acusat de confident de la policia. En 1887 va ser un dels primers adherits, amb Gustave Leboucher i Jean-Baptiste Louiche, a la Cambra Sindical de Manobres del departament del Sena. En 1888 era membre del Grup Anarquista de Belleville (Boutin, Cochery, Diamisis, Roussel, etc.). A finals de febrer de 1888 proposà una reunió a celebrar a la Sala Rivoli, amb el suport de Louise Michel, per a exigir l'amnistia de Antoine Cyvoct i de Charles Gallo, aleshores condemnats a mort; la reunió finalment se celebrà a la Salle du Commerce amb la participació d'unes set-centes persones. A finals de març de 1888 participà en el boicot d'un míting boulangista a la Sala Rivoli. El juny de 1888 assistí a la Sala Bourdel a una reunió convocada per a crear un grup que agrupés militants de diverses zones de la regió parisenca (Belleville, Les Lilas, Le Pré Saint Gervais i Pantin), que rebé el nom de «Grup Anarquista de Belleville», on participaren anarquistes, dissidents blanquistes, possibilistes i independents, i el qual decidí editar el petit opuscle Le catéchisme anarquiste per a distribuir a tota la família socialista. El juliol de 1888 participà activament en la difusió de la gran vaga de terrelloners. A finals de 1888 assistí a les reunions del Cercle Anarquista Internacional celebrades a la Sala Horel. Durant la tardor de 1889 fou candidat abstencionista pel III Districte de París. L'estiu de 1891 criticà durament diversos companys (Chatel, Cholin, Faure, etc.) que havien organitzat reunions contradictòries amb mossèn Jouet, jutjant que feien el joc al clericalisme. En aquesta època vivia al número 71 del Faubourg Saint-Martin, on es celebraven les reunions del Grup Anarquista del X Districte i on es tenia la intenció de fundar una biblioteca i de muntar una petita impremta. En 1892 militava en la «Lliga dels Antipropietaris» i durant la primavera d'aquest any criticà els atemptats de Ravachol, considerant que desacreditaven el moviment anarquista i afavorien la seva destrucció per part de l'Estat. El 16 de març de 1894 va ser detingut i fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. En aquesta època vivia al número 29 del carrer Récollets de París. Com a llibertari, va ser nomenat secretari del Sindicat de Passants d'Algutzir Judicial i formà part del comitè de la vaga general que va ser elegit pel V Congrés Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) que se celebrà el setembre de 1900 a París. Durant la tardor de 1900, ben igual de Jean Grave, es mostrà partidari de la creació d'un Buró Internacional Anarquista. El 9 de gener de 1903 va ser nomenat membre de la comissió d'administració de La Voix du Peuple en representació de la Secció de Borses de la CGT. En 1903 era secretari del Cercle Amical d'Empleats i aquest mateix any fundà el Sindicat de Llogaters, que reprengué l'estratègia de la dissolta «Lliga dels Antipropietaris», però al qual donà un programa jurídic i una organització corporativa; aquest sindicat, del qual va ser nomenat secretari, s'adherí a la CGT i llançà una campanya contra els allotjaments insalubres, sense oblidar els desnonaments «à la cloche de bois» –fer discretament la mudança dels companys i companyes que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. El 20 de gener de 1904, com a gerent-impressor de La Voix du Peuple, va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de l'Aube a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) a dos mesos de presó per «injúries a l'exèrcit» i va fer apel·lació de la sentència. En 1906 un informe policíac dubtava de de la realitat de tots aquests sindicats, que segons aquest, eren organitzacions fictícies creades ad hoc per a obtenir la subvenció anual de l'Ajuntament de París. La darrera etapa de sa vida treballà de comptable i visqué al número 18 del carrer Bouchardon de París. Casimir Pennelier va morir el 13 de juliol de 1907 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França).

***

Notícia de la mort d'Alphonse Scapitta apareguda en el diari marsellès "Le Petit Provençal" del 13 de juliol de 1928

Notícia de la mort d'Alphonse Scapitta apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 13 de juliol de 1928

- Alphonse Scapitta: El 13 de juliol de 1928 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Alphonse Pierre Scapitta, conegut com Pierre Scap. Havia nascut el 20 de desembre de 1902 a Marsella (Provença, Occitània). Sos pares, italians, es deien Camille Alexandre Eugène Scapitta, fuster, i Rose Françoise Ceppi, jornalera, que no estaven casats i que legitimaren l'infant amb el seu matrimoni celebrat el 16 de desembre de 1905. Vivia amb sos pares al número 2 del carrer Sainte Famille del barri de Le Rouet del VIII Districte de Marsella. Es guanyava la vida com a obrer modelista als tallers metal·lúrgics «Paulet» de Saint-Giniez, al VIII Districte de Marsella. Freqüentà assíduament les reunions de la Unió Anarquista (UA). El 8 d'abril de 1922 participà en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista del Sud (o Federació Anarquista de Provença), creada amb la finalitat de mantenir lligams entre els diferents grups llibertaris de la zona. L'octubre de 1931 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar establert per la policia. Alphonse Scapitta va morir el 13 de juliol de 1928 a l'Hospital de la Conception de Marsella (Provença, Occitània).

***

José Martín-Camuñas Ayala (1937)

José Martín-Camuñas Ayala (1937)

- José Martín-Camuñas Ayala: El 13 de juliol de 1940 és afusellat a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Martín-Camuñas Ayala. Havia nascut en 1906 a Madrid (Espanya). Mecànic de professió, regentà un taller de mecànica al carrer Ayala de Madrid. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A finals de juliol de 1936 fundà, en un petit local requisat al carrer del Pez de Madrid, la Comuna del Sindicat Únic del Transport de la CNT, on es distribuïen gratuïtament articles alimentaris a les famílies necessitades; dos mesos després, a causa del gran volum que la Comuna adquirí, necessità d'un local major, proporcionant queviures a més de tres mil famílies. En la Comuna ocupà el càrrec de comandant d'avituallament. Finalment, la Junta d'Avituallament de Madrid clausurà la Comuna i s'ocupà de les seves funcions. En 1939, amb el triomf franquista, va ser fet presoner i tancat a la presó madrilenya de Porlier. En el seu consell de guerra, 14 monges a les quals havia salvat la vida, camuflades en el personal de la Comauna, testificaren al seu favor i algunes persones demanaren un indult al Papa. José Martín-Camuñas Ayala va ser afusellat el 13 de juliol de 1940 a les tàpies del Cementiri de l'Est (La Almudena) de Madrid (Espanya). L'indult papal arribà un dia després del seu afusellament.

***

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza amb Herón i Feliciano Pérez Negrete, dos orfes zapatistes als quals adoptà en 1915

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza amb Herón i Feliciano Pérez Negrete, dos orfes zapatistes als quals adoptà en 1915

- Juana Belén Gutiérrez de Mendoza: El 13 de juliol de 1942 mor a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) la periodista, poeta, anarcosindicalista, revolucionària llibertària i anarcofeminista María Juana Francisca Gutiérrez Chávez, més coneguda com Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, amb el llinatge de son espòs, el miner Cirilo Mendoza. Havia nascut el 27 de gener de 1875 a San Juan del Río (Durango, Mèxic). Sos pares es deien Santiago Gutíerrez i Porfiria Chávez. Nascuda en una família molt pobra, va poder instruir-se de manera autodidacta. La lectura de Bakunin i de Kropotkin, entre altres anarquistes, van orientar el seu pensament cap a l'anarcosindicalisme. Va entaular discussions polítiques en un cercle liberal freqüentat pels germans Flores Magón, Camilo Arriaga, Librado Rivera, etc., que tenia com a finalitat la caiguda de la dictadura de Porfirio Díaz. En 1900, després de publicar un llibre de poesies, va participar en la creació del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM). Amb 22 anys va iniciar-se en el periodisme polític, col·laborant en Diario del Hogar, Chinaco, Voz de Juárez, Regeneración i El hijo del Ahuizote; un article publicat en aquest darrer sobre les condicions infrahumanes dels miners de La Esmeralda (Nuevas Minas, Chihuahua), on feia feina son marit, va implicar el seu empresonament. En sortir va fundar el «Club Liberal Benito Juárez», un dels més de cent clubs que funcionaven al país. En 1901, amb la venda del seu únic patrimoni, unes cabres, compraria una impremta que va començar a editar a la Ciutat de Mèxic el setmanari anticlerical i antiporfirista Vésper; però ben aviat les autoritats comissaren, encara que ella va poder fugir. En 1903 va signar, com a primera vocal, el «Manifest del Club Liberal Ponciano Arriaga», demanant la llibertat dels presos polítics i el sufragi lliure, entre altres demandes. Durant el míting de presentació, policies disfressats de civils van fingir un aldarull i Juana Belén, Camilo Arriaga, el germans Flores Magón i Juan Sarabia van ser reclosos a la tètrica presó de Belén; en sortir es va exiliar per un temps. Quan va tornar, en 1905, va tornar publicar Vésper i va crear «Socialisme Mexicà», una nova organització formada per grups d'obrers. En aquesta època va col·laborar en Excélsior. A finals de 1907 va fundar Las Hijas de Anáhuac, grup format per unes 300 dones llibertàries que es reunien els diumenges horabaixa i que ja des de 1904 demandaven, mitjançant vagues, millores condicions laborals per a les dones. Aquesta agrupació anarcofeminista va establir les bases de determinats articles de la Constitució Política Mexicana, que naixeria en 1917, a més de desenvolupar una àmplia tasca en els clubs del «Partido Nacional Antirreeleccionista» de Madero. Porfirio Díaz, veient el perill que representava, la va deportar als EUA. En tornar, en 1909, es va adherir al maderisme i va fundar el «Club Femenil Amigas del Pueblo» –on participaran Delfinda Peláez, Manuela Gutiérrez, Dolores Jiménez Y Muro, María Trejo, Rosa G. de Maciel, Laura Mendoza, Dolores Medina, Jacoba González, entre d'altres–, alhora que participa amb Camilo Arriaga, després que les diferències amb el PLM haguessin aflorat i terminés per dividir-se. El «Círculo Ponciano Arriaga» va organitzar un complot que tenia com a objectiu la rebel·lió de les tropes de la caserna de San Diego (Tucubaya), que provocaria, segons els seus càlculs, la insurrecció espontània de tota la població; però això no va passar i va resultar un fracàs, acabant empresonada, amb el conjunt de presos polítics, als calabossos de San Juan de Ulúa durant tres anys, on coneixerà Dolores Jiménez, María Dolores Malvaes i Elisa Acuña, entre d'altres. En 1910 Madero havia pujat a la presidència, però els anhels de canvis no van reeixir, ja que es va mantenir tota l'estructura del règim anterior, continuaven les persecucions i l'existència de presos polítics. En enèrgiques cartes, Juana Belén va exigir Madero el vot per a les dones, demanda que el president va desatendre. En 1911, vist el gran abisme que separava Madero i la causa del poble, representada per Emiliano Zapata i Francisco Villa, va participar en l'elaboració del Plan d'Ayala. Tot d'una que va declarar-se partidària del zapatisme, va ser empresonada. En sortir de presidi, va marxar a Morelos, on Zapata la va nomenar coronela per a la reorganització del regiment Victòria, participant en accions bèl·liques. En 1914 va dirigir a Chilpancingo (Guerrero) el periòdic indigenista La Reforma, alhora que va desenvolupar una àrdua tasca organitzativa i política. En 1916 Carranza la va declarar «zapatista convicta» i la va empresonar 10 mesos. En sortir lliure, va fundar el Consell Nacional de Dones Mexicanes. En 1919 va fundar el periòdic politicosindical El Desmonte. A Morelos, en 1921, va crear la colònia agrícola experimental «Santiago Orozco». Va ser col·laboradora de Vicente Lombardo Toledano durant el seu govern a Puebla. En 1922 va publicar ¡Alto!, on es pronuncia contra la desnacionalització de Mèxic des d'una perspectiva indigenista i profundament anticomunista, i va dirigir l'Hospital de Zacatecas. Entre 1925 i 1930 va ser inspectora d'escoles federals a Querétaro. En 1930 va fundar el grup «Indo Amèrica», que reivindicava la unió llatinoamericana contra el colonialisme nord-americà. Moltes d'aquestes idees es plasmen en el seu assaig Por la tierra y por la raza (1924). En 1930, amb 73 anys, va començar la publicació d'un nou periòdic, Alma Mexicana, i en 1932, Vésper va entrar en la seva quarta i última època. Entre 1937 i 1941 va ser directora de l'«Escuela Industrial de Señoritas» de Morelia (Michoacán). En 1940 va fundar el grup «La República Femenina», que sostenia que el desequilibri social prové del triomf del patriarcat sobre el matriarcat. Durant aquests darrers anys de sa vida va continuar escrivint en diversos periòdics. Juana Belén Gutiérrez de Mendoza va morir en la misèria i l'oblit. Un carrer de la colònia de «Los Periodistas» de la Ciudad de Mèxic porta el seu nom.

Juana Belén Gutiérrez de Mendoza (1875-1942)

***

Josep Martorell Virgili (1935)

Josep Martorell Virgili (1935)

- Josep Martorell Virgili: El 13 de juliol de 1943 és afusellat a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Ramon Martorell Virgili, conegut com El Ros. Havia nascut el 27 de febrer de 1914 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Martorell Campmany, comerciant, i Susanna Virgili Rosell. Electricista i mecànic, milità en el Sindicat de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou membre dels grups de defensa i d'acció confederals. El 30 de novembre de 1932, quan tenia 18 anys, va ser detingut, amb Francisco Leal (Manzano), acusat de posar una bomba al taller d'ebenisteria de Climent Guitart que tenia comptes pendents amb els obrers; empresonat per sabotatge, un any després escapà de la presó en una fuga. Durant els anys trenta va ser empresonat en diferents ocasions per sabotatges, atemptats contra l'autoritat, possessió d'armes, atracaments a mà armada, etc., i va ser considerat per la policia com a «anarquista extremadament perillós». Qualificat d'«Enemic Públic Núm. 1», el 7 del gener de 1935 va ser detingut en un bar del carrer de Londres de Barcelona, juntament amb Joaquim Comas Ferrer –al domicili del qual habitava i on es trobaren carregadors de pistoles–, José Serrano Castroviejo –on al domicili del carrer de Londres es trobà una capsa de municions–, Pedro Pérez Bayo, Francisco Gálvez Liao, Miguel Puchol Barreda, José Monforte Nebot, Manuel Abacas Canedo i José García Rodríguez. Jutjat el 20 d'abril de 1935 pel Tribunal de Urgència de Barcelona, va ser condemnat a vuit anys de presó per l'atracament del 8 de març anterior al domicili dels comtes de Sert, a l'avinguda del Tibidabo. El 22 de juny de 1935 va ser novament jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona, amb José Serrano Castroviejo i Francisco Morales López, i condemnat, amb Morales, a 30 anys de presó per diversos atracaments i per homicidi, més quatre anys més per tinença il·lícita d'armes i diverses indemnitzacions, mentre que Serrano va ser absolt. El 28 de juliol d'aquell any va ser novament jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona per l'assalt el 18 de juliol de 1934 al Banc d'Espanyol de Crèdit de Mataró, però per aquest delicte va ser absolt. El març de 1936 se li va demanar l'amnistia, però no va ser reconeguda. La Revolució de juliol de 1936 l'alliberà. Durant la guerra civil lluità als fronts i va ser destinat a una unitat de projectors del Consell d'Aragó. També participà en les col·lectivitzacions agrícoles catalanes. Detingut el juny de 1941 a Barcelona, va ser traslladat l'any següent a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a la pena de mort sota l'acusació d'haver comès crims a diverses poblacions aragoneses. Josep Martorell Virgili va ser afusellat el 13 de juliol de 1943 a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya).

Josep Martorell Virgili (1914-1943)

***

Marie Equi

Marie Equi

- Marie Equi: El 13 de juliol de 1952 mor a Portland (Oregon, EUA) la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi. Havia nascut el 7 d'abril de 1872 a New Bedford (Massachusetts, EUA). Filla d'italià i d'irlandesa, entre els 8 i els 13 anys treballà en una fàbrica de teixits. Després de viure una tempora a Itàlia amb son avi, retornà quan tenia 17 als Estats Units. En 1893, fugint de les fàbriques i per crear-se una nova vida, es traslladà a The Dalles (Oregon, EUA) amb la seva amiga Bess Holcomb, que havia ofert a treballar com a ensenyant; ambdues viuran plegades amb allò que aleshores es deia un Boston mariage (Matrimoni de Boston). El 21 de juliol de 1893 fou objecte d'un article que aparegué en el periòdic local (The Dalles Times-Mountaineer); segons el seu autor, que l'anomena «Miss Aqua», el contractant de Bess Holcombe, el reverend Orson D. Taylor, rebutjava pagar a aquesta última la suma promesa de 100 dòlars, i, en represàlies, Equi l'amenaçava amb fuetejar-lo públicament. El fuet va fiblar i Holcomb no rebé els seus diners, però l'opinió pública va aprovar l'acte i subhastà el fuet: els guanys superaren amb escreix els 100 dòlars en litigi. Uns anys després la parella s'instal·là a San Francisco, on Equi començà a estudiar medicina i en 1903 aconseguí el títol en la Universitat d'Oregon a Porland, una de les primeres que permeté l'accés als estudis a les dones. Durant un temps, viatjant a cavall, tractà els problemes de salut dels indis i dels vaquers del centre d'Oregon. Sempre prestà els seus serveis de forma desinteressada a la classes treballadores, especialment a les dones (ginecologia) i els infants (pediatria). El 18 d'abril de 1906 la ciutat de San Francisco pateix un terrible terratrèmol i incendi i Equi organitzà aleshores un equip de metges i d'infermeres per facilitar els primers auxilis d'urgència, fet pel qual rebé els reconeixements oficials de l'Exèrcit nord-americà i un premi del president Theodore Roosevelt. Poc després conegué Harriet Speckart, que esdevindrà la seva assistent i poc després passaran a viure juntes a Portland. Harriet Speckart, neboda de Leo Schmidt, fundador de l'Olympia Brewing Company, rebé fortes pressions familiars –Schmidt contractà un detectiu privat que sempre mantenia vigilada la parella– perquè deixés sa companya, fins i tot les amenaces de ser desheretada, però hi continuà fidel. Equi fou dels metges de Porland que acceptar practicar avortaments i ho va fer sense tenir en compte la classe o l'estatus social a la clínica Ruth-Barrett. Participà activament en el moviment que promogué la informació sobre el control de natalitat. En aquesta època conegué Judith Schwartz, amb qui mantingué una relació sentimental. També participà en el moviment del dret al sufragi femení i lluità amb les sufragistes d'Oregon fins que aquesta reivindicació fou acceptada en 1912. En 1913 estava present en els actes durant una vaga organitzada per les triadores de cireres de l'empresa empacadora Oregon Packing Company afiliades a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i, quan assistia una vaguista ferida, fou atacada per les forces de l'ordre que intentaven acabar manu militari amb el moviment. El espectacle d'aquestes brutalitats la portaren a prendre consciència política, a rebutjar el capitalisme i a esdevenir anarquista enquadrada en l'IWW, encara que no pogué afiliar-se a aquest sindicat a causa de la seva professió liberal. En 1915 la parella Equi-Speckart que desitjaven tenir un infant, adoptaren un nina, Mary, que anomenava mamà a Harriet i papà a Marie. Més tard aquesta nina, quan tenia 16 anys, fou la dona més jove del Nord-oest del Pacífic a pilotar un aeroplà en solitari. En 1916 Equi s'afilià a l'American Union Against Militarism (AUAM, Unió Americana Contra el Militarisme) i durant una manifestació contra la guerra a Porland desplegà una bandera amb el text «Prepareu-vos a morir, treballadors, J. P. Morgan & Cie es preparen per enriquir-se», que provocà uns aldarulls que portaren a la seva detenció. En 1916 també fou detinguda amb Margaret Sanger per propagar el control de natalitat. El 31 de desembre de 1918 fou condemnada per sedició, en aplicació de la nova Llei contra l'Espionatge, per un discurs contra la Gran Guerra pronunciat als locals de l'IWW on incitava els soldats a la insubmissió. Els seus advocats intentaren vanament que es retractés i durant aquesta època la parella fou insultada i escopida nombroses vegades quan anava pels carrers. La pressió fou tan gran que Harriet marxà amb Mary a Seaside (Oregon) i ja mai més Marie i Harriet viurien plegades. L'octubre de 1920 fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president Woodrow Wilson. A la presó escrigué moltes cartes a companys i amics i algunes s'interrogava i posava dubtes sobre el seu lesbianisme. Després del seu alliberament, en una gira propagandística contra l'amenaça d'execució de Sacco i de Vanzetti, conegué la militant wobblie Elizabeth Gurley Flynn, amb qui es lligà sentimentalment i acabarà convivint durant 10 anys. El 15 de maig de 1927 Harriet Speckart morí a Seaside (Oregon) d'un tumor cerebral i Mary s'instal·là a Porland amb son pare. Marie Equi va morir oblidada de tothom el 13 de juliol de 1952 a l'hospital Fairlawn de Portland (Oregon, EUA).

***

Necrològica de Gaspar Roldós Vidal apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 13 d'octubre de 1979

Necrològica de Gaspar Roldós Vidal apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 d'octubre de 1979

- Gaspar Roldós Vidal: El 13 de juliol de 1979 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Gaspar Alonso Roldós Vidal. Havia nascut el 26 de gener de 1917 a Calonge (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Joan Roldós i Maria Vidal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti». En 1936, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camps de concentració de Sant Cebrià i de Barcarès. Posteriorment s'instal·là a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Durant molts d'anys fou el responsable de l'enviament de la premsa i dels paquets. Sa companya fou Odette Simone Rachet. Gaspar Roldós Vidal va morir el 13 de juliol de 1979 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Joan Gil Balañà

Joan Gil Balañà

- Joan Gil Balañà: El 13 de juliol de 1990 mor a París (França) l'anarcosindicalista Joan Gil Balañà. Havia nascut el 13 de gener de 1914 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Joan Gil i Dolors Balañà. En la seva joventut milità en ateneus llibertaris i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sètfonts. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser incorporat a la 24 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a les tasques de fortificació de la «Línia Maginot», a la zona de Morhange (Lorena, França). Quan l'Ocupació va caure presoner dels nazis i internat a Colmar, al Frontstalag 140 de Belfort i a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 va ser deportat pels nazis al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on participà especialment en el kommando encarregat de la construcció de la cambra de gas del camp, i fou alliberat el 5 de maig de 1945 d'aquell camp. Retornà a França i treballà d'obrer impressor a París (França). Conegué sa companya, Claire Louise Grifé, amb qui tingué diversos infants. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i a finals dels anys setanta en va ser nomenat president. En el VII Congrés de la FEDIP, celebrat entre el 22 i el 24 de maig de 1981, va ser nomenat president del secretariat nacional d'aquesta organització. El 27 de desembre de 1988, com a president, signà, juntament amb Ramiro Santiesteban Castillo, secretari, i Jorge Semprún Maura, ministre de Cultura del Govern espanyol, l'acte de donació dels arxius de la FEDIP a l'Arxiu Històric Nacional espanyol. També col·laborà en la revista Hispania, òrgan de la FEDIP, i fou condecorat a França per les seves accions socials. El 4 de maig de 1990, com a president de la FEDIP, participà a Mauthausen en el 45 aniversari de l'alliberament del camp, moment en el qual no es trobà bé i va ser enviat d'urgències a París. Poc després, el 13 de juliol de 1990, Joan Gil Balañà va morir al seu domicili del VII Districte de París (França).

Joan Gil Balañà (1914-1990)

***

Notícia orgànica de Pierre Méallier apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 16 de març de 1934

Notícia orgànica de Pierre Méallier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 16 de març de 1934

- Pierre Méallier: El 13 de juliol de 1992 mor a Vilafranca de Roergue (Roergue, Occitània) l'anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Méallier. Havia nascut el 6 de gener de 1914 a Saint-Étienne (Jâres, Forez, Arpitània). Era fill de Jacques Célestin Méallier, miner llibertari, i de Marie Julie Vocanson, domèstica, i tingué un germà, Auguste Méallier, també anarquista. Es guanyava la vida treballant de tramviari en l'empresa de transport públic «Chemin de Fer à Voie Étroite» (CFVE, Ferrocarril de via estreta) de Saint-Étienne, ben igual que son germà Auguste, i era membre de les Joventuts Sindicalistes. En 1932 representà el Sindicat Autònom de Tintorers en el «Comitè de Defensa de Jean Marius». Sembla que va ser ell qui representà el Grup Anarquista de Saint-Étienne al Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) celebrat entre el 14 i el 16 de juliol de 1933 a Orleans (Centre, França). A partir de 1934 freqüentà les reunions llibertàries de la seva ciutat i, segons la policia, va ser ell que hauria encarregat la impressió a finals d'aquell any d'una sèrie de 10.000 petits pamflets de la Unió Anarquista (UA). En 1934 va ser el responsable de la propaganda de la Unió Anarquista Comunista (UAC) de Saint-Étienne. Entre 1936 i 1939 col·laborà en Le Libertaire. El gener de 1937 era secretari d'un grup anarquista que s'adherí a l'UA i era un dels membres de la Joventut Sindicalista que reagrupava els sindicalistes revolucionaris del departament del Loira, adherits a la Confederació General del Treball (CGT), i es reunia a la Borsa del Treball de la ciutat. L'estiu de 1937 s'encarregà de l'edició del fullet de denúncia dels «Fets de Maig» a Espanya «Les anarchistes traques, assassinés par les staliniens. Les conquêtes révolutionnaires menacées» i fou un dels organitzadors d'una conferència de Lucien Huart, Fidel Miró Solanes i Bernat Pou Riera, que arreplegà 800 persones. El novembre de 1937 assistí com a delegat al congrés de l'UA. En un article, publicat el 17 de febrer de 1938, aparegut en Le Libertaire, denuncià la «bolxevització» de la Federació Tèxtil. L'abril de 1938 va fer una crida, juntament amb Junier, Marcel Morel i Triollet, per dedicar el salari d'una jornada de feina al suport dels companys espanyols. El juny de 1938 organitzà un míting que arreplegà dues-mil persones en ocasió de l'alliberament, després de cinc anys de presó, del militant llibertari André Garnier, on prengueren la paraula Arnaud, pels miners; Duperray, per La Voix Syndicaliste; Soulier, pels tipògrafs; i Thévenon, pels mestres. En 1938 era el responsable del grup de Saint-Étienne de l'UA. El 12 de maig de 1945 es casà a Saint-Étienne amb la bobinadora Mathilde Clémentine Furnon. En aquesta època treballava d'enrajolador i vivia al carrer Valfuret de Saint-Étienne. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Anarquista (FA) de Saint-Étienne. A partir dels anys cinquanta col·laborà en L'Anar (1954-1964), butlletí interior del grup anarquista «Sébastien Faure», i del formà part del grup «Radar», el responsable del qual va ser Marcel Renoulet. El seu últim domicili va ser al Mas de Mathieu de Sent Joan de Laur (Carcí, Occitània). Pierre Méallier va morir el 13 de juliol de 1992 a l'Hospital de Vilafranca de Roergue (Roergue, Occitània).

***

Notícia de la condemna de David Razier apareguda en el diari parisenc "Le Gaulois" del 17 de novembre de 1926

Notícia de la condemna de David Razier apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 17 de novembre de 1926

- David Razier: El 13 de juliol de 1992 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'obrer agrícola anarquista David Lucien Razier, conegut com Grasille o Razille. Havia nascut el 6 de juny de 1907 a Arle (Provença, Occitània). Sos pares es deien François Razier i Marcelle Anne Brenac. A començament de la dècada dels anys vint fou membre del grup anarquista d'Aimargues (Llenguadoc, Occitània), format per una quarantena de membres, sobretot obrers agrícoles (els germans René i Robert Dumas, els germans Paul i Jean Jourdan, Alphonse Jalabert, Marceau Perrier, Laurent Lasgoute, etc.). Arran d'una manifestació a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) en contra d'una conferència ultracatòlica del general Édouard de Castelnau, celebrada el 14 de novembre de 1926, va ser condemnat l'endemà pel Tribunal Correccional de Montpeller, juntament amb Paul Calvet i Charles Raymond, a 10 dies de presó per «violències contra els gendarmes». En sortir de la presó, el 26 de novembre de 1926, va ser acollit a l'estació d'Aimargues per una seixantena de companys, per Louis Vaillaux, responsable de la Unió Anarquista de Llenguadoc (UAL), i per la fanfàrria del grup que tocà L'Internationale. En 1927 figurava en un llistat d'insubmisos «susceptibles d'activitats antimilitaristes de caràcter anarquista o comunista». David Razier va morir el 13 de juliol de 1992 a l'Association Hospitaliere Art Loisirs de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Toma Sik (2002)

Toma Sik (2002)

- Toma Sik: El 13 de juliol de 2004 mor a Kónya-Szék (Csongrád, Hongria) l'anarcopacifista, esperantista i activista vegà d'origen jueu Schück Tamás, més conegut sota el nom hebreu de Yeshaayahu Toma Sik. Havia nascut el 17 d'agost de 1939 a Óbuda (Budapest, Hongria). Sobrevivent de l'Holocaust nazi al gueto d'Óbuda, en 1945 emigrà a la Palestina britànica. Des d'adolescent s'oposà activament al militarisme de l'Estat d'Israel. Objector de consciència al servei militar, realitzà una mena de servei social en un kibbutz de la zona palestina durant quatre anys. Pacifista radical, assessorà els antimilitaristes des de les organitzacions War Resisters International (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) i Gush Shalom (Bloc de la Pau) d'Israel. Des d'un punt de vista humanista i no religiós, lluità pels drets humans i civils dels àrabs, dels hebreus i de qualsevol ètnia, com ara els beduïns de Negev, la comunitat més oprimida de l'Estat israelià. Treballà com a redactor i traductor d'anglès al setmanari palestí Al-Fajr i com a fotògraf per a l'Arab Studies Society al Jerusalem oriental. A partir de 1974 dedicà tot el seu temps a l'activitat política, alhora que desenvolupava un estil de vida força senzill basat en el naturisme vegà. La seva presència era habitual en totes les manifestacions polítiques, repartint amb bicicleta uns peculiars fullets escrits per ell impresos en ciclostil. Durant un temps treballà a la seu londinenca de l'WRI. També milità en Amnistia Internacional a Israel i en Alba Kör, moviment no violent i pacifista hongarès. Durant molts anys participà activament en el moviment esperantista, ensenyà l'idioma internacional a sos fills i la seva casa de Tel Aviv es convertí en centre d'acollida d'estrangers i de reunions esperantistes. En 1996 marxà d'Israel i s'instal·là de bell nou a Hongria. En 2003 comprà una antiga granja a Kónya-Szék on intentà establir una comuna agroecològica llibertària, basada en els principis del naturisme vegà. Toma Sik va morir accidentalment la nit del 13 de juliol de 2004 a Kónya-Szék (Csongrád, Hongria) quan un tractor no el va veure i l'atropellà. El seu important arxiu es troba dipositat des del 2005 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. A Israel el grup Ma'avak Ehad (Una Lluita) ha recollit el seu testimoni.

***

Marie Laffranque

Marie Laffranque

- Marie Laffranque: El 13 de juliol de 2006 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la lingüista, filòloga hispanista, antimilitarista i llibertària Marie Paule Jeanne Laffranque. Havia nascut el 28 de novembre de 1921 a Saint-Marcet (Llenguadoc, Occitània). Sos pares, mestres ateus que es va instal·lar en 1925 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), es deien Paul Laffranque i Mathilde Françoise Busque. Educada en el laïcisme de les escoles publiques, es va llicenciar en Filosofia i en Filologia castellana. Va ser directora de recerques de Filosofia en el Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional de la Recerca Científica), membre del Centre Internacional d'Estudis Gitanos de Granada, de l'Escola Francesa d'Anàlisi Institucional i dels Amics del Teatre Espanyol a Tolosa. A Tolosa va fer contacte amb la comunitat d'exiliats llibertaris espanyols, amb grups cristians pacifistes seguidors de Gandhi i va pertànyer al col·lectiu Acció Cívica No-Violenta, amb el qual farà costat els insubmisos refractaris francesos a la guerra d'Algèria (1959-1963), i després ajudarà els objectors de consciència en la seva lluita contra el servei militar obligatori, especialment els moviments antimilitaristes espanyol i basc. En 1970, durant el «Procés de Burgos», es va encadenar a la tanca del consolat espanyol com a protesta. Va col·laborar activament en la revista Philosophie, on va introduir a França els pensadors espanyols. Va traduir filòsofs com Lanza del Basto o Juan David García Bacca. Com a hispanista era una de les millors especialistes mundials en Federico García Lorca i va traduir i estudiar Ángel Ganivet, Antonio Machado, Maria Zambrano, Gabriel Celaya, Vicente Aleixandre, Bandrés, Lluís Maria Xirinacs, Poseidonio de Rodas, Xosé Luís Méndez Ferrín, entre d'altres. Va estudiar en profunditat el teatre i els contes anarquistes de Federico Urales, de qui va editar, amb Lucienne Domergue, una selecció bilingüe, Cuentos de amor y otros cuentos anarquistas en «La Revista Blanca» (1898-1905) (2003). Entre les seves obres podem destacar Les idèes esthetiques de Federico García Lorca (1967), Marx et l'Espagne (1972), Réfractaires à la guerre d'Algérie (1959-1963) (2005, amb Érica Fraters), entre d'altres. La seva casa sempre va ser refugi de perseguits, exiliats, «sense papers», il·legals... Malgrat patir tetraplegia va poder desenvolupar una immensa activitat intel·lectual i militant. Marie Laffranque va morir el 13 de juliol de 2006 a l'Hospital Joseph Ducuing de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada el 17 de juliol al cementiri de Terre-Cabade d'aquesta ciutat. L'octubre de 2007 es va crear l'associació «Les Amis de Marie Laffranque» per honorar-ne la memòria.

***

Angelo Dolci

Angelo Dolci

- Angelo Dolci: El 13 de juliol de 2015 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angelo Dolci, conegut com Il Taro. Havia nascut el 28 de desembre de 1929 a Carrara (Toscana, Itàlia). Amb només 15 anys, amb els seus oncles Edmondo i Sergio Ravenna, va anar a les muntanyes i s'integrà a la «Brigada Lucetti» per lluitar contra l'exèrcit nazi-feixista. En 1944, després de la dissolució de la unitat, trobant-se a la zona de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), conegué Monello, altre jove partisà. En acabar la guerra retornà a Carrara amb Monello, que, perseguits pels alemanys, en ple gener, hagueren de travessar el riu Taro congelat, d'aquí el seu malnom. Passà una postguerra difícil, treballant en allò que va poder i participant activament en la reconstitució del moviment anarquista a Carrara. Marcat com a partisà anarquista, no trobà feina i decidí emigrar, primer als Països Baixos i després a Alemanya, on treballà durant molts anys en la construcció. A mitjans dels anys seixanta retornà a Carrara, on reprengué la seva militància, adherint-se al grup anarquista «Bruno Filippi». En 1989 participà activament en l'ocupació dels locals de «Germinal» i fou, abans de la seva malaltia que el postrà al llit, un dels companys més actius en la gestió del Cercle Cultural Anarquista de Carrara. En 2007 el seu testimoni va ser recollit en el documental d'Antonio Morabioto Non sono l'uno per cento i en 2012 en el llibre de Marco Rovelli Il contro in testa. Gente di marmo e d'anarchia. Després de vuit mesos d'hospitals i residències, Angelo Dolci va morir el 13 de juliol de 2015 a Carrara (Toscana, Itàlia) i dos dies després es realitzaren els funerals al Cercle Cultural Anarquista «Goliardo Fiaschi».

---

[12/07]

Anarcoefemèrides

[14/07]

Escriu-nos


Actualització: 23-07-24