|
---
Anarcoefemèrides del 12 de març Esdeveniments
Capçalera
de Cultura
Proletaria - Surt Cultura Proletaria: El 12 de març de 1927 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de Cultura Proletaria. Periódico de ideas, doctrina y combate. Portavoz de grupos anarquistas de lengua castellana en Estados Unidos. Va ser la segona època de la publicació en castellà del mateix nom publicada en 1910 a Brooklyn (Nova York) per l'anarquista català Pere Esteve i continuació de Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925). En aquesta ocasió fou dirigida per R. A. Muller i, més tard, per Marcelino García. La periodicitat fou setmanal fins al juliol de 1932 i després aparegué irregularment. Hi trobem textos de Fontaura i Guede, entre d'altres. A partir de 1931 el periòdic informa sobre la política de la II República espanyola i reivindica la revolució a la Península. En la secció «De todas partes» apareixen notícies de la realitat peninsular i europea, a més de ressenyes de mítings i de conferències, etc. En sortiren 1.255 números, l'últim el 20 de novembre de 1953.
Naixements
Notícia de la detenció de Jacques Peillon, i altres companys, apareguda en el diari tolosà La Dépêche del 20 de novembre de 1882 - Jacques Peillon:
El 12 de març –algunes fonts citen
erròniament el 12 de maig– de 1845 neix a
Saint-Genis-Laval (Lió, Arpitània)
l'anarquista Jacques Peillon. Era fill de
Pierre Peillon, conreador, i de
Marie Dumand. Es guanyava la vida treballant de torner
metal·lúrgic a Lió i
visqué, fins a la seva mort, al número 34 del
carrer Sébastien Gryphe del VII
Districte de Lió. A principis de la dècada dels
vuitanta, fou membre de la
Federació Revolucionària de la Regió
de l'Est (FRRE), que agrupava la major
part dels anarquistes de la regió i la qual, per l'abril de
1881, s'escindí
entre socialistes i anarquistes. L'agost de 1881, durant la campanya
electoral,
fou el signant de dos cartells que van ser aferrats pels carrers de
Lió on es
feia una crida a l'abstenció. En aquesta època
defensa l'abstenció en diferents
reunions polítiques, moltes de les quals presidí,
i on apel·là a la violència,
i col·laborà com a redactor en el setmanari
anarquista lionès L'Étendard
Révolutionnaire. El 19 de novembre de 1882 va ser
detingut, juntament amb
25 companys de la FRRE, a resultes de les violentes manifestacions dels
miners
de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) de l'agost anterior
i dels atemptats
amb explosius perpetrats l'octubre anterior a Lió. El 8 de
gener de 1883 va ser
jutjat, dins de la I Categoria («afiliat a una
associació internacional la
finalitat de la qual es suspendre el treball, abolir el dret de la
propietat, la
família, la pàtria, la religió i haver
comès també un atemptat contra la pau
pública»),
pel Tribunal Correccional de Lió en l'anomenat
«Procés dels 66». Durant els
seus interrogatoris el desembre de 1882, havia declarat haver estat el
tresorer
de la subscripció, a traves del periòdic
lionès Le Droit Social, que
arreplegà 31,50 francs, destinada a comprar un
«revòlver d'honor» a Pierre
Fournier, jove obrer desocupat que el 24 de març de 1882
havia disparat contra
el seu patró Bréchard a Roanne (Forez,
Arpitània); també confessà el nom de
la
persona que va comprar el revòlver, fet pel qual alguns
companys l'acusaren de
delator i confident de la policia i demanaren la seva
expulsió de la FRRE.
Durant el judici declarà que no havia format part de cap
associació
internacional, però va dir: «Vaig ser anarquista
ahir, ho soc avui i ho seré
demà, sigui quina sigui la vostra
decisió». El 19 de gener de 1883 va ser
condemnat a 15 mesos de presó, a 200 francs de multa i a
cinc anys de prohibició
dels drets civils, pena que va ser reduïda el 13 de
març de 1883 pel Tribunal
d'Apel·lació de Lió a un any de
presó, 100 francs de multa i cinc anys de
prohibició dels drets civils. Sa companya fou Claudine
Jumeaux. Jacques Peillon
va morir el 21 de gener de 1891 a l'Hospital de la Creux-Rousse del IV
Districte de Lió (Arpitània). ***
Una escena del «Procés de Florència» als internacionals, segons Ettore Ximenes, publicat en L'Ilustrazione Italiana de l'11 de gener de 1880. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Florido Matteucci, Francesco Natta, Dante Marzoli, Giuseppe Gomez i Anna Kulisciov - Florido Matteucci: El 12 de març de 1858 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Florido Matteucci –també citat Matteuzzi. Sos pares, petits propietaris, es deien Andrea Matteucci i Lucia Nocetti. A 18 anys, quan estudiava a Pavia (Llombardia, Itàlia), s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre maig i octubre de 1876 col·laborà en el periòdic anarquista Patatrac! Monitore dei perduti della valle tiberina, publicat per Agostino Pistolesi. Amb aquest últim, fundà a Città di Castello el Circolo di Studi Economico-Sociali (CSES, Cercle d'Estudis Economicosocials), afiliat a la Federazione Marchigiana-Umbra (FMU, Federació de les Marques i Úmbria) de l'AIT, de la qual assumí la Comissió de Propaganda. En contacte amb la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la Federació del Jura de l'AIT sota l'impuls de Benoît Malon i en el qual van entrar formar part destacats anarquistes (Ludovico Nabruzzi, Joseph Favre, Tito Zanardelli, Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Enrico Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.), s'oposà ràpidament a les seves tesis legalistes. El gener de 1877 era secretari de Correspondència de la Federació Napolitana de l'AIT i el febrer d'aquell any participà en els treballs del Congrés de la Federació de l'Alta Itàlia de la Internacional, que se celebrà a Milà, on sostingué les posicions de la minoria insurreccionalista en representació del CSES de Pavia. L'abril d'aquell any, participà en la temptativa d'insurrecció popular al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), dirigida per Errico Malatesta, Cesare Ceccarelli i Carlo Cafiero, però va ser detingut a Pontelandolfo (Campània, Itàlia), amb Cesare Ceccarelli, Giuseppe Gagliardi i Silvio Fruggieri, just abans de l'aixecament. A la presó de Benevent (Campània, Itàlia) estudià anglès, castellà i alemany. El gener de 1878, a resultes d'una amnistia, va ser alliberat. Arran del IV Congrés de la Federació Italiana de l'AIT, celebrat clandestinament a Pisa (Toscana, Itàlia) l'abril de 1878, va ser nomenat, amb Giuseppe Foglia i Emilio Covelli, membre de la Comissió de Correspondència a la nova seu traslladada interinament de Florència a Gènova. Partidari de les posicions més intransigents, tornà a Città di Castello i passà a la clandestinitat. Defensà la insurrecció armada i durant la tardor de 1878 assistí a un congrés a Florència on es discutiren les accions a prendre en aquest sentit. El 22 d'octubre de 1878 va ser detingut a Perugia (Úmbria, Itàlia); jutjat, el desembre d'aquell any va ser condemnat per «violació d'amonestació» i per «utilització de passaport d'alta persona», però va ser escarcerat a començaments de 1879. El novembre de 1879 fou implicat en l'anomenat «Procés de Florència», però va ser absolt i alliberat el gener de 1880. El març d'aquell any va ser condemnat a dos anys d'assignació de residència i enviat a Pantelleria (Sicília). Aconseguí fugir quan els carrabiners el vingueren a detenir i pogué arribar a Lugano (Ticino, Suïssa), on poc després es reuní amb sa companya. El 5 de desembre de 1880, amb altres companys refugiats a Lugano (Gaetano Grassi, Carlo Cafiero i Egisto Marzoli), participà en el Congrés de la Federació Italiana de l'AIT celebrat a Chiasso (Mendrisio, Ticino, Suïssa); enquadrat en el sector dels intransigents, signà la declaració de Cafiero en el congrés. Entre 1880 i 1885 viatjà constantment entre Ginebra (Ginebra, Suïssa) i Alexandria (Egipte), on fou responsable de l'edició de premsa clandestina i on en 1881 es va veure obligat a fugir cap a la Costa Blava (Marsella, Niça, Canes, Menton). Fou membre del grup anarquista «Les Fils de la Misère» (Els Fills de la Misèria), creat durant la primavera de 1884 a Niça, i del qual eren membres Giacobi, Sartoris, Ciao Zavoli i Vanucci. El febrer de 1885 va ser expulsat de Marsella (Provença, Occitània), ben igual que la resta de membres italians del grup, i després d'una passada el març per Barcelona (Catalunya), on restà cinc dies empresonat i d'on també fou expulsat, arribà a Suïssa. Establert de nou a Lugano, freqüentà el grup anarquista al voltant de Cafiero. El 24 de juny de 1885 va ser detingut «il·legalment» pels carrabiners italians a Chiasso, acusat d'haver intentat de penetrar clandestinament a Itàlia i empresonat durant dos mesos. Arran d'una protesta formal del Cantó de Ticino, les autoritats italianes reconegueren l'il·legalitat d'aquesta detenció en territori suís, però l'incident es tancà després que Matteucci marxés cap a Amèrica, ja que, un cop lliure, s'embarcà amb sa família cap a l'Argentina. En 1896 fundà i dirigí a Buenos Aires (Argentina) el periòdic sindicalista bilingüe (italià, amb articles en lígur, i castellà) Il Progresso de la Boca / El Progreso de la Boca. Semanario noticioso y comercial i col·laborà ocasionalment en diversos periòdics obrers, com ara La Scintilla i La Rivendicazione. També s'integrà en la lògica maçònica «Frateli d'Itàlia». President del Club «Giordano Bruno», fou el promotor del I Congrés Anticlerical Sud-americà que se celebrà en 1900 a Buenos Aires. Sense renegar dels seus ideals, es retirà de tota militància anarquista. Treballà d'empleat a la Casa Internacional Mútua de Pensions i esdevingué cap de secció i agent comissionista de l'empresa. En 1924 estava subscrit a la revista Pensiero e Volontà i en 1926 participà en la subscripció a favor d'Errico Malatesta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
de la detenció d'Alexandre Bonnard apareguda en el
periòdic parisenc Gil Blas del 24 de
gener de 1894 - Alexandre
Bonnard: El 12 de març de 1861 neix al
XIII Districte de
París (França)
l'anarquista Alexandre Joseph Bonnard, conegut com Brière
i Le Père Peinard.
Sos
pares, no casats, es deien Jean Baptiste Édouard Bonnard,
adober i cotxer, i
Jeanne Marque Arsène Petit, modista i cosidora, i el fill va
ser legitimat amb
el matrimoni de la parella el 21 de març de 1867 al V
Districte de París. Es va
criar als hospicis parisencs. Es guanyava la vida com a obrer sabater.
Fitxat
com a anarquista, en 1888 va ser condemnat en rebel·lia per
l'Audiència del
Sena per diferents delictes a tres anys de presó i a 10 anys
de residència
obligada. A partir de novembre de 1892 va ser contractat i albergat pel
sabater
anarquista Alphonse Ochart al XIII Districte de París. El 22
de gener de 1894 ambdós
van ser detinguts al domicili comú, al 38 del carrer de
l'Espérance; escorcollat
aquest, es van trobar periòdics anarquistes (Le
Père Peinard, Le
Prolétaire, La
Révolte) i fullets
revolucionaris. A començaments de segle figurava en el
registre d'anarquistes
desapareguts i/o nòmades. Establert a Picardia, en els anys
trenta venia pels
carrers el setmanari comunista llibertari Germinal.
Alexandre Bonnard va morir el 29 de desembre de 1940 a Bailleval
(Picardia, França).
***
Notícia
de la detenció d'Augustin Seyssel apareguda en el diari
parisenc Le
Radical del 2 de maig de 1892 - Augustin Seyssel: El 12 de març de 1861 neix al IV Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista Augustin Seyssel. Sos pares es deien Louis Seyssel, fabricant de tul, i Louise Matheron, teixidora. Es guanyava la vida com a teixidor, conserge i venedor de diaris. Entre abril i maig de 1892 es va veure implicat en una acusació per «associació de malfactors» en previsió de les celebracions del Primer de Maig i del judici de Ravachol. El 30 d'abril de 1892 va ser dels últims detinguts, amb Ancian, Vincent Berthaud, Léopold Faty, Lombard, Louise Hugonard i alguns altres. Alliberat el 6 d'abril, marxà un temps de Lió. Durant l'estiu de 1893 participà, amb altres companys (Jean Boget, Camberousse, Desgranges, Jean Rocca, Poyet, Lombard, Marius Blain, L. J. Jacomme, Philippe Sanlaville, i Puillet), en algunes reunions preparatòries per al llançament del periòdic L'Insurgé. Va ser detingut i el seu domicili escorcollat en diverses agafades d'anarquistes, com ara les de l'1 de gener, del 19 de febrer i del 6 de juliol de 1894, però, sense cap prova contra ell, sempre va ser alliberat. Fou present a les quatre conferències que Sébastien Faure donà entre el 24 d'agost i el 4 de setembre de 1895 a Lió, a les quals anaren milers de persones. Entre 1898 i 1899 assistí a algunes conferències d'oradors (Sébastien Faure, Antoine Cyvoct, etc.) a favor d'Alfred Dreyfus i de la Lliga de Defensa Republicana (LDR). El 13 de juliol de 1899 es casà al I Districte de Lió amb l'empleada Marie Marthe Doutre. En aquesta època treballava d'empleat de comerç i vivia amb sa mare, ja vídua i llibretera d'ofici, al número 8 del carrer Merciere. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de François Le Bourbasquet (2 de juliol
de 1894) - François Le
Bourbasquet: El 12 de març de 1869 neix a
Gournay (Saint-Avé, Bro Gwened,
Bretanya) l'anarquista François Marie Le Bourbasquet. Sos
pares, guardabarreres
ferroviaris a Gournay, es deien Jean Marie Le Bourbasquet i Marie
Catterine
Loisel. Es guanyava la vida com a mosso en una perruqueria. El 29 de
març de
1888 assistí a una reunió convocada per la Cambra
Sindical de Carregadors i la
Lliga contra les Oficines de Contractació celebrada a la
Borsa del Treball de
París (França), a la qual assistirien unes
cinc-centes persones, de les quals
un centenar eren dones, per demanar la supressió de les
oficines de
contractació. En sortir-ne, un grup d'uns tres-cents dels
assistents es
manifestaren, al crit de «Mort als explotadors!» i
cantant cançons
revolucionàries, pels carrers del Mercat Central
d'Abastaments i algunes oficines
de col·locació resultaren destruïdes. Va
ser detingut, juntament amb un cuiner
anomenat Carrat, sota l'acusació d'haver trencat el
rètol d'una d'aquests
oficines de contractació situada al número 123
del carrer Saint-Honoré; gràcies
a les gestions de Joffrin, vicepresident del Consell Municipal, va ser
posat en
llibertat l'endemà. En 1889 va ser cridat a files,
però va ser declarat exempt
en la revisió mèdica. Encara que considerat com a
no militant, figurava en un
llistat d'anarquistes de la policia i l'abril de 1892 vivia al
número 56 del
carrer Reims. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en una gran
agafada,
juntament amb altres 153 anarquistes, sota l'acusació de
pertinença a
«associació criminal» i
l'endemà va ser fitxat en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 4 de
juliol d'aquell any
el jutge d'instrucció Pasques demanà informacions
sobre la seva persona a la Prefectura
de Policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Nota
sobre la mort d'Alvina Chambon publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 23 de febrer de 1923 - Alvina Chambon:
El 12 de març de 1886 neix a Lo Brinhon
(Alvèrnia, Occitània)
l'anarquista Marie Sophie Alvina
Chambon. Sos pares es deien Jean François Regis Chambon,
conreador, i
Sophie Faure,
Domestica. Milità activament en el moviment anarquista
parisenc. Estava casada
amb Jean Chapuy. Alvina Chambon va morir el 15 de febrer de 1923 a
l'Hospital
Necker de París (França). ***
Necrològica
de Gregorio Benet Martínez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 26 de maig de 1968 - Gregorio Benet Martínez:El 12 de març de 1887 neix a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Gregorio Benet Martínez. Sos pares es deien Ramón Benet Martínez i María Martínez Galdón. Emigrà a Catalunya buscant feina i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). En diverses ocasions, fugint de la repressió, s'amagà a la seva població natal. En una d'aquestes estades forçades, es casà amb sa companya Maria Cros. Durant les èpoques que la CNT fou il·legalitzada, participà en nombroses assemblees clandestines. En 1930 va fer costat la subscripció organitzada per La Revista Blanca a favor dels presos polítics i dels vells militants i en 1932 a favor dels obrers presos i deportats organitzada pel periòdic El Luchador. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de la CNT de Carcassona. Sa companya fou María Cros. Gregorio Benet Martínez patí un atac cerebral i 15 dies després, el 2 de març de 1968, morí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània). ***
Bernardo
Aladrén Monterde - Bernardo Aladrén Monterde: El 12 de març de 1890 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, i després socialista, Bernardo Aladrén Monterde. Quan tenia set anys sa mare, Tomasa Monterde Vidal, va morir de tuberculosi pulmonar i dos anys després, com que son pare Felipe Aladrén Soro va ser empresonat, fou ingressat a instàncies de l'àvia paterna a l'Hospici Provincial («Hogar Pignatelli»), on va romandre fins a fer els 15 anys. En sortir de l'hospici treballà de tipògraf, professió que havia aprés a l'internat. Començà a militar en la Joventut Rebel, organització juvenil del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, de la qual va ser president entre 1915 i 1918. El març de 1920 s'afilià al Cercle Republicà Autonòmic de Saragossa, però mesos després es donà de baixa. Aquell mateix any participà en la creació el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que va presidir fins el 1923. Posteriorment s'afilià en l'Agrupació Socialista (AS) de Saragossa del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la qual va representar en el Congrés Extraordinari de 1927 i en el XII Congrés de 1928, com a delegat de l'AS de Jaca (Osca, Aragó, Espanya), d'aquest partit polític. Entre 1927 i 1932 fou vocal del Comitè Nacional del PSOE. En 1927 assistí com a delegat de diverses societats obreres saragossanes al Congrés Extraordinari de la Unió General de Treballadors (UGT). El gener de 1929 va ser nomenat president de la Federació Gràfica de l'UGT i en 1930 president de la Federació Local d'aquest sindicat socialista i de l'AS saragossana. Va ser detingut per la seva participació en l'aixecament republicà de Jaca de desembre de 1930. En les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 va ser elegit regidor municipal de Saragossa. Responsable de la minoria socialista, presidí la Comissió de Foment i fou segon tinent d'alcalde. Quan el maig de 1931 es creà la Federació Provincial de l'UGT, en va ser nomenat secretari general, càrrec que ocupà fins 1936. Entre 1931 i 1932 va ser vocal del Comitè Nacional de l'UGT en representació d'Aragó. En 1932 fou vocal del Jurat Mixt d'Arts Gràfiques i president del Jurat Mixt de Treball Rural. En les eleccions generals de 1931 va ser candidat provincial del PSOE, però no resultà elegit. El febrer de 1933 participà, en representació de l'AS saragossana, en el Congrés Constituent de la Federació d'Agrupacions Aragoneses Socialistes. En 1934 presidí l'AS de Saragossa i entre abril i maig d'aquell any restà empresonat com a membre del Comitè de Vaga, que s'havia convocat l'abril a Saragossa per la CNT i l'UGT. A finals de novembre de 1934 va ser novament detingut per la seva participació en el moviment revolucionari. Arran del triomf del Front Popular, el 21 de febrer de 1936 tornà al seu càrrec de regidor, participant en la constitució de la nova Comissió Gestora de la Diputació Provincial de Saragossa. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en les reunions entre anarquistes, que demanaven armes al poble, i socialistes, que es negaven a donar-les. Dies després, quan l'aixecament triomfà, va ser detingut per un escamot de falangistes. Bernardo Aladrén Monterde, sense judici, va ser assassinat el 9 d'agost de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya) d'un tret al cap i llançat en una fossa comuna del cementiri saragossà de Torrero. Deixà vídua, Asunción Maza Lalaguna. El febrer de 1941 encara va ser jutjat pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Saragossa. En 2002 es creà la «Fundació Bernardo Aladrén», lligada a l'UGT d'Aragó. En 2007 Cándido Marquesán Millán publicà el llibre La vida dura de un socialista zaragozano: Bernardo Aladrén. ***
Foto
antropomètrica de Joan Bertran Lagrifa (4 de juny de 1914) - Joan Bertran
Lagrifa: El 12 de març de 1893 neix a Sant
Feliu de Guíxols (Baix Empordà,
Catalunya) l'anarquista Joan Baptista Benet Bertran Lagrifa. Sos pares
es deien Teodor
Bertran González, fuster,
i Anna Lagrifa Bas. El 4 de maig de 1910 emigrà al
Rosselló (Catalunya Nord) i treballà
successivament com a obrer de fleca a les poblacions rosselloneses del
Voló (16
mesos), Sureda (un any), Bages (sis mesos) i Perpinyà (des
de l'1 de juny de
1914). Cap el 1918 canvià de professió i
esdevingué xofer d'automòbil al servei
de son germà Jaume Bertran Lagrifa, negociant de vins. Vivia
al número 32 del
carrer Grande la Réale de Perpinyà i era membre
del Centre Espanyol, presidit
per son germà. Segons un informe policíac del 31
de juliol de 1919, va ser
fitxat per la policia de Perpinyà com a
«anarquista, propagandista, bolxevic,
violent» i que aprofitava la seva situació de
xofer per a introduir i
distribuir fullets anarquistes pertot arreu, juntament amb els companys
Pedro
Ferrer López, Recadero Gandol Pinsach i José
Miguel Albareda. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Ugo Bonacini - Ugo Bonacini: El
12 de març de 1893 neix a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista
i anarcosindicalista Ugo Bonacini. Era fill d'una família,
segons la policia,
de «tendència extremista». Sos pares es
deien Augusto Bonacini i Massimilla
Grandi. Quan tenia 16 anys va ser condemnat a una curta pena per
«pertorbació
dels serveis religiosos» i per «venda d'impresos
sense permís». Era membre de
la sindicalista revolucionària Lliga dels Paletes de
Mòdena i del grup
anarquista local. En 1912 emigrà a Niça
(País Niçard, Provença,
Occitània),
però a començament de 1914 retornà a
Mòdena. L'abril d'aquest any trobà feina a
Sospèl (Provença, Occitània), en les
obres de la línia fèrria Niça-Cuneo.
Durant la Gran Guerra va ser integrat en la VIII Companyia de
Subsistència de
Florència (Toscana, Itàlia). En 1920 les
autoritats militars informaren que
estava en contacte amb nombrosos anarquistes florentins per a portar a
terme
«activa propaganda revolucionària» dins
de l'exèrcit. Durant el «Bienni Roig»
(1919-1920) va ser un dels més destacats promotors de vagues
i manifestacions i
formà part de l'oficina de col·locació
de la Cambra del Treball Sindicalista,
adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana
(USI). En aquesta època
també col·laborà en el
periòdic quinzenal La
Bandera Operaia, òrgan de la Cambra del Treball
Sindicalista. Amb Vittorio
Messerotti i Vincenzo Chiossi, formà part de la directiva
del Fascio
Libertario-Anarchico (FLA), que desenvolupà una intensa
activitat
propagandística a Mòdena i a la seva
regió. En aquesta època vivia al
número 6
del carrer Santa Agata de Mòdena. Va ser detingut arran del
robatori d'unes
metralladores el maig de 1920 per part dels anarquistes de
Mòdena per a
defensar-se dels atacs feixistes durant les manifestacions obreres,
després de
la massacre policial esdevinguda el 7 d'abril d'aquell any a
Mòdena; jutjat, va
ser absolt. En 1923 es va traslladar a Milà (Llombardia,
Itàlia), on treballà
al magatzem d'una obra de construcció. Segons la policia,
continuà «professant
les idees anarquistes» i va restar vigilat fins el 1941.
Després de la II
Guerra Mundial se'n perd el seu rastre. A mitjans dels anys seixanta
retornà al
seu país d'origen. Ugo Bonacini va morir el 13 de febrer de
1968 a Cavezzo
(Emília-Romanya, Itàlia). ***
Notícia
sobre Claudius Gillot apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 13
de desembre de 1921 - Claudius Gillot:
El 12 de març de
1896 neix a Givry
(Borgonya, França)
el
sindicalista comunista i després
anarquista Claudius Gillot. Sos pares es deien Claude Gillot, vinyater
a Barizey (Borgonya, França), i François Dupuis,
jornalera. Es guanya la vida
fent de botoner i el 9 de maig de 1918 es casà a
Méru (Nord-Pas-de-Calais,
França) amb Antin Angèle Heinerance. Cap el 1920
era el
tresorer del Sindicat d'Obrers
Botoners en Nacre de
Méru. Vivia al número 20 del carrer Fessard de
Méru. En aquesta època estava
afiliat al Section Française de l'Internationale Communiste
(SFIC, Secció
Francesa de la Internacional Comunista). El gener de 1921 va ser
nomenat
secretari adjunt de les Joventuts Comunistes de Méru i en
1922 el prefecte del
departament d'Oise el definí com a un dels dirigents de la
secció comunista. No
obstant això, el juny de 1923, l'òrgan comunista Le
Travailleru du Nord-Est
el tractà d'«anarquista». Va ser nomenat
secretari del Grup Anarquista de Méru,
creat el gener de 1925, i va ser inscrit en el «Carnet
B» dels
antimilitaristes. En 1934 vivia al carrer d'Andeville de
Méru i figurava en el
llistat d'anarquistes de la policia del departament de l'Oise. El 28 de
febrer
de 1946 el Tribunal de Justícia del departament del Somme el
volgué jutjar per
«atemptat contra la seguretat exterior de l'Estat»,
però no es va presentar. Claudius Gillot va morir el 28 de
setembre de 1972 a Brienon-sur-Armançon (Borgonya,
França). ***
Necrològica
de Francesc Giné Ribera apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 d'octubre de 1989 - Francesc Giné Ribera: El 12 de març de 1897 neix al Masroig (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Giné Ribera. Sos pares es deien Francesc Giné i Magdalena Ribera. Milità des de l'adolescència en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. Durant la guerra civil, com a encarregat de vendes, fou membre del comitè d'empresa del taller metal·lúrgic col·lectivitzat on feia feina. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la CNT de l'exili a la regió parisenca. En 1956 s'arrenglerà amb els «ortodoxes». Cap el 1983 retornà a Terrassa. Francesc Giné Ribera va morir el 30 d'agost de 1989 al seu domicili de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat l'endemà. ***
Notícia
de l'acomiadament de Roméo Tailler apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 3
de juliol de 1936 - Roméo Tailler: El 12 de març de 1901 neix al V Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Roméo Camille Tailler. Sos pares es deien Clément Honoré Tailler, controlador d'autobusos, i Julie Marie Joséphine Planet, tendera. Es guanyava la vida com a impressor tipogràfic. L'1 de juny de 1922 es casà al V Districte de París amb la gelatera Marie Théodora Jossaume, de qui es va divorciar el 21 de gener de 1929. En aquesta època vivia al número 8 del carrer Saint-Étienne du Mont, treballava a la impremta «L'Union» i formava part de les Joventuts Sindicalistes. En 1925 participà en una subscripció de suport econòmic al periòdic Le Libertaire. Entre 1926 i 1927 fou el gerent del butlletí Veglia, òrgan dels anarquistes italians exiliats a França dirigit per Virgilia d'Andrea. Es va presentar com a llibertari a les eleccions legislatives d'abril de 1928 per la I Circumscripció (Combat i La Villette) del XIX Districte de París. El 7 de maig de 1932 es casà al V Districte de París amb la barretaire de senyores Charlote Élise Marie Daligault. En aquesta època vivia al número 7 del carrer de Lanneau. Col·laborà en la cooperativa obrera «La Fraternelle», fundada per Sébastien Faure, i fou el que va compondre tipogràficament gran part de L'Encyclopédie anarchiste finalitzada en 1934. A mitjans dels anys trenta fou membre de la comissió de control del grup «L'Entr'aide», amb R. Cirou, Hodet, Roger Gouttière, Y. Pottier i Edouard Tournoud, entre d'altres. En 1936, juntament amb Georges Novion, va ser acomiadat per les seves activitats sindicals de la impremta del periòdic L'Émancipation de Saint-Denis (Illa de França, França) i en 1938 treballava a la rotativa de Le Peuple. En aquests anys va fer costat Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A començament dels anys cinquanta era tresorer del grup «Les Amis de Sébastien Faure» i vivia al número 29 del carrer Marcadet del XVIII Districte de París. En els seus últims anys visqué a Palaiseau (Illa de França, França). Roméo Tailler va morir el 5 de juliol de 1976 a Suresnes (Illa de França, França). ***
Necrològica
de Gregorio Arnal Barón publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de febrer de 1977 - Gregorio Arnal Barón: El 12 de març de 1903 neix a Azara (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Arnal Barón. Sos pares es deien Pedro Arnal i Matilde Barón. Emigrà a Catalunya a la recerca de feina, on treballà de ferrer i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casat amb Antonia Cereza, de Binaced (Osca, Aragó, Espanya), amb qui tingué set infants. Durant la Revolució, fou un dels responsables de la col·lectivitat de Binaced i la dirigí durant l'ofensiva estalinista contra les col·lectivitats aragoneses. També fou membre, amb Joaquim Feixas Costa i Artur Forner Serra, del Comitè Revolucionari de Casserres (Berguedà, Catalunya) i d'Avià (Berguedà, Catalunya). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb sa companya i cinc infants a França. Durant un bombardeig de l'aviació alemanya a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) una filla morí i els altres infants resultaren greument ferits. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Ausat (Llenguadoc, Occitània), on treballà de ferrer en diverses obres de pantans i de mines i milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser secretari un temps. Patí dos accidents de treball importants, en un dels quals va perdre un ull i en l'altre els cincs dits d'una mà. Malalt, Gregorio Arnal Barón va morir el 15 d'abril de 1976 al seu domicili de Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Ausat (Llenguadoc, Occitània)– i va ser enterrat dos dies després. ***
L'Ajuntament de Terrassa a
l'època - Llorenç Tapiolas Vancells: El 12 de març –el certificat de defunció cita erròniament el 10 de març– de 1904 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Llorenç Tapiolas Vancells –també citat erròniament Vancell i Balcells. Sos pares es deien Pelegrí Tapiolas Morros, vigilant, i Montserrat Vancells Roig. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Terrassa, en 1932 va ser detingut arran de la vaga general i de l'aixecament revolucionari de Terrassa del 14 al 16 de febrer d'aquell any que assaltà l'Ajuntament i proclamà el comunisme llibertari. Jutjat en consell de guerra amb 41 companys més el 24 de juliol de 1932, va ser defensat per Eduardo Barriobero Herrán, però fou condemnat cinc dies després a 20 anys i un dia de presó com a un dels caps de la insurrecció. Tancat a Barcelona, el desembre de 1933 participà en un intent frustrat de fuga. En 1934 es beneficià d'una l'amnistia. Amb el triomf feixista de 1939 passà a França. Sa companya fou Casandra Boloix. Llorenç Tapiolas Vancells va morir el 5 d'abril de 1945 al seu domicili de Fumel (Aquitània, Occitània). ***
Foto
policíaca d'Anna Sartini - Anna Sartini: El 12 de març de 1906 neix a Molinella (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Anna Sartini. Sos pares es deien Domenico Sartini i Teresa Pezzoli. En 1913 es traslladà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Modista de professió, milità en el moviment anarquista i va prendre part en les lluites contra l'adveniment del feixisme. S'uní amb l'anarquista Mario Girotti, que el 27 de juliol de 1927 va ser confinat a l'illa de Lipari fins el 24 de gener de 1930. Després de la denegació del passaport, el 30 de juny de 1930 va ser detinguda a Barge (Piemont, Itàlia) quan intentava fugir clandestinament cap a França per a reunir-se amb son company Mario Girotti, ja exiliat des del mes anterior. El setembre de 1931, després d'un nou rebuig del passaport, passà clandestinament la frontera i pogué reunir-se amb son company. Inscrita l'octubre de 1931 en el registre policíac de fronteres com a «subversiva», es va emetre contra ella una ordre de detenció i de repatriació. En 1937 la parella marxà cap a Espanya per a lluitar contra el franquisme i defensar la Revolució. En aquesta època formà part del «Cercle Malatesta» de Barcelona (Catalunya), del qual son company era secretari. En 1938 retornà a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània); quan esclatà la II Guerra Mundial va ser expulsada del país. El 3 de setembre de 1939 va ser detinguda, amb son company i sa filla Anna, a la frontera francoitaliana. Son company va ser deportat i ella internada i obligada durant la guerra a residir amb sa filla en una finca campestre de San Ruffillo a Bolonya. Va ser vigilada i controlada periòdicament per les autoritats feixistes. En 1982 son company Mario Girotti va morir i el 29 d'agost de 1989 emigrà a Marsella. Anna Sartini va morir el 7 de febrer de 1998 a Niça (País Niçard, Occitània). ***
Portada
del llibre de Paul Mauget L'Afrique
que j'ai vue (1976) - Paul Mauget: El 12
de març de 1908 neix a Montboyer (Poitou-Charentes,
França) el mestre i
escriptor anarquista Paul André Mauget. Sos pares es deien
Étienne Thibaud Mauget,
ferrador, i Jeanne Laurence Élisa Chabannais.
Nasqué a casa dels avis materns,
perquè els pares vivien a Solinhac (Aquitània,
Occitània). El 26 de desembre de
1931 es casà a
Pruillé-l'Éguillé (Pais del Loira,
França) amb Isabelle Gabrielle
Paulette. Treballà de mestre a Champagné (Pais
del Loira, França). Membre de la
Unió Anarquista (UA), durant la Revolució
espanyola fou l'animador de la Secció
Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per
Louis
Lecoin. Durant l'Ocupació participà en la
Resistència, fet pel qual va ser
deportat a Alemanya. Després de la II Guerra Mundial
visqué a Le Mans (País del
Loira, França), al número 15 de l'avinguda Louis
Cordelet, on participà en la
reconstrucció del moviment llibertari, reorganitzant a
partir de 1945 el grup
anarquista de Le Mans i col·laborant en Le
Libertaire, òrgan de la Federació
Anarquista (FA). A principis de la dècada dels cinquanta,
quan els enfrontaments
sorgits en el moviment amb la tendència
encapçalada per Georges Fontenis, va
ser un dels responsables del grup «L'Entente Anarchiste du
Mans». Entre 1952 i
1953 publicà articles en L'Entente Anarchiste
i entre 1953 i 1954 en Le
Rail Enchaîne. A partir de 1954
col·laborà en Le Monde Libertaire,
òrgan de la FA reconstituïda al voltant de Maurice
Joyeux, i en La Liberté
de Louis Lecoin. També formà part de
«La Libre Pensée»,
col·laborant en el seu
òrgan d'expressió, i en 1950 en fou delegat per a
representar el departament de
Sarthe en el Congrés de Grenoble d'aquesta
organització. Cap el 1955 va ser
destinat als Serveis de Joventut i d'Esports i posteriorment es
retirà a Angers
(País del Loira, França). L'11 d'agost de 1960 es
casà a Saint-Berthevin (País
del Loira, França) amb Denise Georgette Juliette Pasquier.
Durant
tots aquests anys
col·laborà en Le Monde Libertaire,
sobretot amb articles ateus i anticlericals.
En 1976 publicà el llibre testimonial L'Afrique
que j'ai vue. Paul
Mauget va morir el 22 de març de 1977 al Centre
Hospitalari Universitari d'Angers
(País del Loira, França).
Després de la seva mort, el grup anarquista d'Angers el
batejà amb son nom. ***
Edgar Rodrigues - Edgar Rodrigues: El 12 de març de 1921 neix a Angeiras, al nord de la ciutat de Matosinhos (Porto, Nord, Portugal), l'historiador, arxiver i escriptor anarquista Antônio Francisco Correia, més conegut sota el pseudònim d'Edgar Rodrigues. Sos pares van ser Manuel Francisco Correia i Albina da Silva Santos. Son pare era militant anarcosindicalista i estava afiliat al Sindicat de les Quatre Arts de la Confederació General del Treball (CGT) i a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i realitzava diferents feines relacionades amb la construcció civil a Mathosinhos. A finals de 1933, a causa de la repressió engegada per la dictadura d'Antônio Oliveira Salazar, el Sindicat de les Quatre Arts es va veure obligat a tancar la seva seu oficial i part del seu patrimoni documental va ser guardat al domicili de Manuel Francisco Correia, on també es realitzaven reunions clandestines nocturnes del seu grup directiu. Aquest fou l'ambient que visqué l'infant Antônio Francisco Correia. En 1936, la Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE) –la policia política del règim salazarista que a partir de 1945 passarà a dir-se Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE)–, envaí de matinada la llar de Manuel Francisco Correia i el detingué. Son fill el visità sovint a la presó de la PVDE durant les deu setmanes que estigué tancat sense cap processament ni judici. Quan fou alliberat, va ser acomiadat de la feina, fet que sumí sa família en una situació difícil. Els dos primers llibres que va comprar Antônio Francisco Correia van ser A velhice do Padre Eterno, del poeta Guerra Junqueiro, i Conquista do pão, de Piotr Kropotkin. En 1938 va escriure el seu primer article per al periòdic Primeiro de Janeiro de Porto, però no fou publicat a causa de la censura. En aquesta època ja havia començat a escriure els primers esborranys del que seria el seu primer llibre. Com que en aquella època estava prohibit manifestar-se pel Primer de Maig, l'1 de maig de 1939, amb altres companys, no varen anar a la feina com a forma de protesta i es reuniren per reafirmar els orígens anarquistes de la data. L'1 de març de 1940 entrà a formar part del grup de teatre d'aficionats «Flor da Mocidade», de Santa Cruz Bispo de Matosinhos, on conegué Ondina dos Anjos da Costa Santos, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida. També formà part de la direcció del grup dramàtic «Alegres de Perafita», on conegué el militant anarquista José Marques da Costa. En 1948 conegué en la clandestinitat l'anarquista Luis Joaquim Portela, que s'havia fugat amb cinc companys el setembre de 1946 de la fortalesa de Peniche, al qual ajuda a aconseguir documentació falsa, però, a causa d'una delació, el 10 de setembre de 1952 fou novament detingut. El 19 de juliol de 1951 conegué l'escriptor anticlerical Tomás da Fonseca i l'endemà, fugint de la persecució de la dictadura, embarcà cap al Brasil. En arribar a Rio de Janeiro va fer contacte amb nombrosos militants llibertaris, com ara Roberto das Neves, Manuel Perez, Giacomo Bottino, Ida Bottino, Germinal Bottino, Pascoal Gravina, José Romero, Ondina Romero, Angelina Soares, Diamantino Augusto, José Oiticica, João Peres Bouças, Carolina Peres, Ideal Peres, Afonso Vieira, etc. Aquests dos últims li van demanar un text sobre la dictadura portuguesa, que va ser publicat en el número 80 d'Ação Direta (maig-juny de 1952), i aviat s'integrà en el grup editor d'aquesta publicació anarquista. Amb el suport de companys com Enio Cardoso, Domingos Rojas i Benjamim Cano Ruiz, entre d'altres, començà a publicar articles en la premsa llibertària internacional, adoptant el pseudònim d'Edgar Rodrigues. Entre els dies 9 i 11 de febrer de 1953 participà en una trobada anarquista brasilera que es reuní a la residència de José Oiticica i on conegué militants llibertaris que actuaven a São Paulo (Edgard Leuenroth, Adelino Tavares de Pinho, Lucca Gabriel, Osvaldo Salgueiro, etc.). En aquesta època també conegué l'escriptor i periodista Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García), el poeta i escriptor Eugen Sigler Watchel (Eugen Relgis) i l'escriptor i periodista anarcosindicalista Ceríaco Duarte. El maig de 1957 l'Editora Germinal publicà el seu primer llibre, Na Inquisição do Salazar; aquest mateix anys es va fer membre de la Societat Naturista Amigos de Nossa Chácara (SNANC). El 7 de març de 1958, per iniciativa del «Grup Llibertari Fábio Luz» –futur Grup d'Acció Llibertària (GAL)–, es va fundar el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), en homenatge a José Oiticica que acabava de morir i amb la finalitat de continuar amb la seva prolífera tasca. El grup fundacional del CEPJO estava format per Edgar Rodrigues, Afonso Alves Vieira, Ideal Peres, Esther de Oliveira Redes, Seraphim Porto, Manuel dos Santos Ramos, Francisco de Magalhães Viotti, Germinal Bottino, Fernando Gonçalves da Silva, Pedro Gonçalves dos Santos, Roberto Barreto Pedroso das Neves, Enio Cardoso i Atayde da Silva Dias (Raul Vital). Entre les activitats d'aquest centre d'estudis estaven organitzar conferències, cursos, lectures comentades sobre diversos temes, reunions amb el moviment estudiantil, campanyes solidàries (per la llibertat de José Comín Pardillos, etc.), i creà l'Editora Mondo Livre, que publicà llibres de diversos autors (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin i Varlaam Txerkézov). El CEPJO es perllongà fins a l'octubre de 1969, quan fou assaltat i tancat per les forces armades de la dictadura militar. Entre el 8 i el 21 d'octubre d'aquell any van ser detinguts i empresonats destacats militants llibertaris, com ara Edgar Rodrigues, Pietro Michele Stefano Ferrua, Ideal Peres, Antonio Costa, Fernando Gonçalves da Silva, Manoel dos Santos Ramos, Paulo Fernandes da Silva, Roberto Barreto Pedroso das Neves, Eli Briareu de Oliveira, Mário Rogério Nogueira Pinto, Antonio Rui Nogueira Pinto, Maria Arminda Sol e Silva, Antonio da Silva Costa, Elisa da Silva Costa, Roberto da Silva Costa, Carlos Alberto da Silva, etc. Militants anarquistes anònims de São Paulo i d'altres llocs brasilers van contribuir a finançar les despeses judicials del procés, que es durà fins al 30 de novembre de 1971. Durant els anys de la dictadura Edgar Rodrigues continuà escrivint llibres sobre la història dels moviments anarquistes brasiler i portuguès. En 1976 participà amb sa companya Elvira Boni en el documental O sonho não acabou, de Cláudio Khans. En 1982 es va fer dipositari de l'arxiu històrica de l'historiador i arxivista ucraïnès anarquista Elias Iltchenco, a la mort d'aquest. Entre abril i maig de 1986 participà en el congrés de reorganització de la Confederació Obrera Brasilera (COB) a la seu del Centre de Cultura Social de São Paulo. El 21 d'agost de 1986 va ser dels fundadors, juntament amb altres companys (Nito Lemos Reis, Antonio Martinez, José Carlos Orsi Morel, Jaime Cubero, Francisco Cuberos, Felix Gil Herrera, Liberto Lemos Reis, Fernando Gonçalves da Silva i Ideal Peres), del Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH) –també conegut com «Grupo Projeção»–, arxiu al qual va deixar una important part dels seus materials d'estudi (llibres, periòdics, fotos, correspondència, manuscrits, entrevistes a militants històrics, etc.) que arreplegà arreu del món. Durant sa vida va escriure més de 1.760 articles que publicà en multitud de periòdics anarquistes d'arreu del món, com ara Ação Direta, L'Adunata dei Refrattari, A Batalha, CNT, Fenikso Nigra, O Inimigo do Rei, Letra Livre, El Libertario, La Protesta, Reconstruir, Ruta, El Sol, Solidaridad Gastronómica, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, Voz Anarquista, etc. Publicà més de seixanta llibres sobre història dels moviments anarquistes brasiler i portuguès entre els anys 1957 i 2007, editats a Amèrica i a Europa, entre els quals destaquen Na Inquisição de Salazar (1957), A fome em Portugal (1958), O retrato da Ditadura Portuguesa (1962), Portugal hoy (1963), Socialismo: Síntese das origens e doutrinas (1969), Socialismo e sindicalismo no Brasil. Movimento Operário (1675-1913) (1969), Nacionalismo e cultura social (1913-1922) (1972), Violência, autoridade e humanismo (1974), Conceito de sociedade global (1974), ABC do anarquismo (1976), Breve história do pensamento e da lutas sociais (1977), Trabalho e conflito. Greves operárias (1900-1935) (1977), Novos rumos (1978), Deus vermelho (1978), Alvorada operària. Os Congressos (1887-1920) (1980), Socialismo: Uma visão alfabética (1980), O despertar operário em Portugal (1834-1911) (1980), Os anarquistas e os sindicatos em Portugal (1911-1922) (1981), A resistência anarco-sindicalista em Portugal (1922-1939) (1981), A oposição libertária à Ditadura (1939-1974) (1982), Os anarquistas. Trabalhadores italianos no Brasil (1984 i 1985), ABC do sindicalismo revolucionário (1987), Os libertários: Idéias e experiências anárquicas (1988), Quem tem medo do anarquismo? (1992), O anarquismo na escola, no teatro, na poesia (1992), A nova auroa libertária (1946-1948) (1992), Entre ditaduras (1948-1962) (1993), O ressurgir do anarquismo (1962-1980) (1993), Os libertários (1993), O homem em busca da terra livre (1993), O anarquismo no Banco dos Réus (1969-1972) (1993), Os companheiros. 5 volumes de A a Z (1994), Diga não à violência! (1995), Sem fronteiras (1995), Pequena história da imprensa social no Brasil (1997), Os companheiros (1998), Notas e comentários histórico-sociais (1998), Pequeno dicionário de idéias libertárias (1999), Universo àcrata (1999, dos volums), Biblioteca Sorocabana (Vol. 1: História e memória) (2005, amb altres), Rebeldias (2005-2007, quatre volums), Um século de história político-social em documentos (2006-2007, dos volums), Lembranças incompletas (2007), Mulheres e anarquia (2007), etc. L'abril de 2002 Rute Coelho Zendron publicà Um estudo sobre Edgar Rodrigues, que derivà en un documental sobre la seva vida i obra. Aquest mateix any l'Associació Cultural «A Vida» de Lisboa realitzà l'exposició Edgar Rodrigues, pesquisador libertário da história social de Portugal e do Brasil. Edgar Rodrigues va morir el 14 de maig de 2009 a la seva residència del barri de Méier de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Rio de Janeiro, Brasil) d'una parada cardiorespiratòria; el seu cos fou incinerat. Defuncions
Oferta de treball de Josep Degalvès publicada en el diari parisenc L'Aurore del 31 d'octubre de 1898 - Joseph Degalvès:
El 12 de març de 1919 mor a París
(França) el professor i pedagog llibertari Josep
León Degalvès. Havia nascut el 2 de juny de 1863
al barri de Montolivet de Marsella
(Provença,
Occitània). Sos pares,
jardiners, es deien Eugène François
Degalvès i Marie Fabre. No solia fer servir
el seu nom i signava J. Degalvès
o
simplement Degalvès.
Estudià al seminari
i en 1885 es llicencià en lletres a la Facultat de Lletres
d'Ais de Provença
(Provença, Occitània), de la qual havia estat
becat en el curs 1884-1885. Després
de fer de professor de lletres al Col·legi de
Manòsca (Provença, Occitània), en
1886 va ser nomenat professor al Col·legi d'Aurenja
(Provença, Occitània) i a
principis de la dècada dels noranta ensenyà al
Col·legi de Barceloneta de
Provença (Provença, Occitània).
L'octubre de 1892 començà a fer classes al
Col·legi de Rumans (Valentinès, Delfinat,
Occitània) i el novembre de 1895
entrà com a professor de lletres al Col·legi
d'Ate (Provença, Occitània). Entre
1895 i 1898 col·laborà en Les
Temps
Nouveaux de Jean Grave. El gener 1897 va ser acomiadat del
seu càrrec de
professor de retòrica d'un institut de Caen (Normandia,
França) a causa de les
seves idees i va ser contractat com a professor lliure a l'Orfenat del
Sena a La
Varenne-Saint-Hilare (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de
França, França), d'on
també va ser acomiadat. El juny de 1897, amb
Émile Janvion, creà la Lliga
d'Ensenyament Llibertari i ambdós publicaren el fullet La liberté par l'enseignement.
Amb Jules Ardouin i Jean Grave,
participà en un projecte de fundació d'una escola
llibertària segons el model
pedagògic de l'anarquista Paul Robin, que va rebre el suport
de nombrosos
intel·lectuals (Charles-Albert, Ferrières,
André Girard, Émile Janvion, Pietr
Kropotkin, R. Laurens, Charles Malato, Ludovic Malquin, Louis Matha,
Louise
Michel, Élisée Reclus, Léon
Rémy, Souise de Soubray, Lev Tolstoi). Es va obrir
una subscripció popular per al funcionament d'aquesta
escola, que rebé l'abril
de 1898 1.800 francs, i en la qual participaren destacats
intel·lectuals (Jean
Ajalbert, Maurice Barrès, Octave Mirbeau, Émile
Zola, etc.). El projecte, però,
necessitava entre 10.000 i 15.000 francs per poder-se realitzar com
calia i
decidiren començar de manera més modesta
organitzant l'estiu de 1898 unes
«vacances llibertàries», on 19 infants
estiuejaren en una finca de Pontorson
(Normandia, França). Després de sorgir
desavinences entre Degalvès i Janvion,
el primer dimití de l'escola. Amb els fons restants,
s'organitzaren entre el
febrer de 1899 i juliol de 1900 cursos nocturns a la Salle des
Sociétés
Savantes i a la Salle d'Arras de París. Va ser jutjat per
diverses qüestions
(insult a magistrat, ultratge a l'exèrcit,
participació en desnonaments
clandestins, etc.) i patí petites penes de presó.
Marxà cap a Brussel·lès
(Bèlgica) amb la intenció de ser contractat per
la Universitat Nova. El 16 de
gener de 1898 va ser detingut al seu domicili, tancat a la
presó de Minimes i
posteriorment a la de Saint-Gilles; el febrer d'aquell any va ser
expulsat de
Bèlgica per haver usat un nom fals en la seva
declaració d'estrangeria davant
les autoritats i per freqüentar falsificadors de moneda. De
bell nou a París, buscà
un treball de comptable o fent lliçons a domicili, que no
aconseguí i, sense feina
i sense recursos, es veié obligat a demanar ajuda als
companys. Entre 1898 i
1899 fou l'impressor gerent del periòdic parisenc L'Anticlérical,
òrgan de la Lliga Anticlerical, el secretari de
redacció del qual fou Constant Martin. En aquesta
època vivia al número 48 del
carrer de Cléry del II Districte de París i
posteriorment passà a romandre al
número 3 del carrer Petits-Carreaux. En aquesta
època col·laborava en Le
Libertaire, en el setmanari de
Constant Martin Le Droit de Vivre i
en el diari de Sébastien Faure Le
Journal
du Peuple. El 19 d'octubre de 1899 va ser condemnat en
rebel·lia per
l'Audiència del Sena per «insults a
l'exèrcit» a tres mesos de presó, a 500
francs de multa i a pagar les despeses judicials, arran de l'article
«Révolte
militaire» publicat el 24 de juny anterior en Le
Journal du Peuple, i el seu procés va tenir un
gran ressò
públic. El desembre de 1899 son pare s'intentà
suïcidar, sense èxit,
disparant-se al cap. El 26 de gener de 1900 va ser detingut al seu
domicili i fins
abril de 1900 purgà la pena a les presons parisenques de
Fresnes i de La Santé;
durant el seu tancament Augustin Hamon li procurà treballs
de correcció de
proves d'impremta. Els seus últims articles en Le Libertaire són de la
primavera de 1902. En 1904 vivia al carrer
Navarin del IX Districte de París i mantenia
correspondència amb Louise Michel,
aquesta exiliada a Londres (Anglaterra). En 1906
col·laborava en Le
Supplément. Grand journal littéraire
illustré. En el seu últim
període vital col·laborà en Le Petit Parisien. Joseph
Degalvès va morir el 12 de març de 1919
al XVIII Districte de París (França) i va ser
enterrat tres dies després al
cementiri de Pantin (Illa de França, França). ***
Notícia
de la detenció de Maurice Moucheboeuf apareguda en el diari
parisenc Le
XIXe Siècle del 30 d'agost de 1907 - Maurice Moucheboeuf: El 12 de març de 1925 mor a París (França) l'anarquista i antimilitarista Eugène-Maurice Moucheboeuf –també va fer servir els noms Maurice Raoul. Havia nascut el 30 d'abril de 1880 a Dreux (Centre, França). Sos pares es deien Jean Arthur Moucheboeuf, quincaller, i Anne Louise Félicité Galot. Va ser expulsat de Bèlgica per les seves activitats anarquistes. Membre de la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i de l'Agrupació Lliure de Propaganda Antimilitarista, vivia al núm. 4 del carrer d'Orsel del XVIII Districte de París (França). Es guanyava la vida com a empleat de comerç. En 1905 fou un dels signats del manifest de protesta contra l'acomiadament de la feina de professor de l'aleshores socialista antimilitarista Gustave Hervé. Va ser un dels 21 signants del cartell Aux Soldats!, que s'aferrà als carrers parisencs durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907, i per això va ser processat, juntament amb 11 companys (Gaston Delpech, A. Vallet, André Véber, Binet, Firmin Salle, Aulagnier, Turpin, Lelong, Lucien Prieur, F. Grandvogel i Louis Coriol), per «provocació a l'assassinat i a la desobediència dirigida a militars», delicte pel qual va ser absolt el 25 de juny d'aquell any per l'Audiència del Sena. Signà, amb altres nou companys, el cartell Aux crimes, répondons per la révolte!, que s'aferrà als carrers parisencs el 8 d'agost de 1907, per a denunciar la violenta repressió exercida contra la revolta dels vinyataires del Llenguadoc i les vagues de Raon-l'Etape (Lorena, França) d'aquell any. Detingut el 28 d'agost de 1907 al bulevard Magenta de París, va ser encausat en l'anomenat «Procés als Antimilitaristes», amb la resta de companys signats d'Aux crimes (Jean Goldschild, Adolphe Molinier, Pierre Ruff, Aimé Léon Paris, Jean Tafforeau, Henri Josse, André Picardat i René Mahé), i el 14 de setembre condemnant per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó i 100 francs de multa. En 1909 va ser gerent dels primers números del diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale, fundat per Émile Pouget, i l'11 de març d'aquell any va ser reemplaçat per Raphaël Cassignol. En aquesta època vivia al núm. 21 del carrer de la Charbonnière de París. L'11 d'agost de 1909 va ser detingut quan feia passar monedes de cinc francs falses pels comerços del carrer Belleville; jutjat per aquest delicte, va ser finalment absolt el 25 d'octubre d'aquell any. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó per «robatori de plomes estilogràfiques». En aquesta època treballava com a empleat en Le Libertaire. El 16 de març de 1913 la seva habitació del núm. 15 del carrer Belleville de París es calà foc mentre dormia i hagué d'acabar a l'Hospital de Saint-Louis per asfíxia. Després va fer feina de venedor ambulant i el 6 de juliol de 1913 fou detingut al carrer Bolivar de París quan arrabassava els segells postals aferrats en uns cartells; jutjat per la VIII Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó. En la seva última etapa vital treballà de magatzemer i vivia al número 89 del carrer d'Angulème de París. Maurice Moucheboeuf va morir el 12 de març de 1925 a l'Hospital Tenon de París (França). ***
Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana - Domingo
Germinal: El 12 de març de 1936 mor a Elx (Baix
Vinalopó, País Valencià) el
destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Domingo Miguel
González,
que va fer servir diversos pseudònims (Severino Rey,
Gumersindo Rey, Adalid
de la Revuelta Germinal
i Domingo Germinal González),
però que fou conegut com Domingo
Germinal o, simplement, com Germinal.
Havia nascut el 4 d'agost de
1880 a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya). Sos
pares es
deien Aquilino Miguel Ochoa, jornaler, i Victoriana González
Entrena. Visqué la seva joventut a
Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns citen
erròniament aquesta ciutat com al
seu lloc de naixement. Amb la professió de pèrit
mecànic, cap al 1905 ingressà
en la marina mercant com a maquinista, època en la qual
començà a militar en el
moviment anarquista. Poc després
s'instal·là a Cuba. En 1907 participà,
amb
Abelardo Saavedra del Toro, Francisco González Sola (Paco
Sola) i
Vicente López, en la primera gira de propaganda anarquista
que es realitzà a
Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois, Agustín
Zamorano, Paulino Ferreiro del
Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup
«Acción Directa» de
Manzanillo; també va ser membre del grup
«Tierra», de l'Havana, editor de
l'important periòdic ¡Tierra!,
per al qual col·laborà i participà en
els
seus escamots mòbils de propaganda enviats per aquesta
publicació a les
distintes poblacions de l'Illa per a instruir els obrers cubans en el
pensament
anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns treballadors,
entre ells
els espanyols Florencio Gómez Ugarte, Pedro Irazoqui,
Demetrio Ayllón,
Inocencio Franco i José Quintana, juntament a altres
companys cubans, es
reuniren a Camagüey per a protestar per l'encausament del
treballador Evaristo Vázquez
Llano acusat d'homicidi, va ser detingut, processat amb
exclusió de fiança i amenaçat
amb l'expulsió de l'illa i la deportació a
Espanya. En aquests anys, sota el
nom de Gumersindo Rey, creà al carrer 24
del barri d'El Congrís de la
refineria de sucre Central Soledad, actual El Salvador
(Guantánamo, Cuba),
aleshores propietat de la Guantánamo Sugar Company, el
primer Gremi d'Obrers
Sucrers, de caire anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format
sobretot per immigrants espanyols i que comptà amb una
escola. Fruit d'aquesta
activitat anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino
Rey, fou expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII
cap a Santander
(Cantàbria, Espanya) sota l'acusació de
«sustentar idees contràries a l'ordre
establert». Poc després, el 14 de febrer d'aquell
any, intervingué en el míting
de l'Ateneu Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia).
Algunes fonts citen
que durant els anys vint milità a Veracruz (Veracruz,
Mèxic). De bell nou a
l'illa caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui
tingué infants. A mitjans
dels anys vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola
Mecànica de
Pinar del Río, que fou destruït per la
reacció. A mitjans de 1928, arran de la
discussió amb un burgès anomenat Coucelo a
l'hotel on feia feina instal·lant
uns ascensors, va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La
Cabaña de
la badia de l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa,
acusat de
sabotatge i d'intent de magnicidi –ja que a l'hotel on
instal·lava els
ascensors havia de ser residència del president de la
República cubana, Gerardo
Machado–, i enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns
dies a
Bilbao i
després marxà a Barcelona (Catalunya). Entre 1929
i 1930 visqué a Blanes i a
Barcelona i col·laborà en La Revista
Blanca. En 1930 va fer articles per
a El Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz,
Extremadura, Espanya). El 15
de setembre de 1930 participà, juntament amb altres
(Tusó, Estarius, Trabal,
Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas,
Samblancat, Aigunda, Joaquín
Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys,
Alberola i Clarà), en un míting pro
presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on
s'exigí a l'Estat una
àmplia amnistia per als presos per delictes
polítics i socials i la supressió
de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una
conferència que
havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va
ser suspesa per
ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat
al penal del Puerto
de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys
republicans destacà
com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i
com a poeta.
Militant de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), el juny de 1931 participà en
el míting de tancament de la I Conferència
Peninsular d'aquesta organització
celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al
qual assistí com a delegat del
Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup
més radical i defensant les
tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer
mítings, moltes vegades amb Alejandro
Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a
tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià,
Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931
participà en un míting de
la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i
on
parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo
Perera, Abad de
Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i
José Alberola. El 20 de
setembre de 1931 impartí la conferència
«Trabajo y anarquía» i el 27 de
desembre altra sota el títol «Capitalismo,
sindicalismo y ciencias sociales»,
ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre
d'aquell 1931 any
participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11
d'octubre en un míting a la
memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre
Fuencarral de Madrid organitzat
per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra,
Juan Gallego Crespo i Eduardo
Barriobero y Herrán. En 1931, també,
col·laborà en el periòdic de
Sòria Trabajo.
En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques
alacantines, per Carlet,
per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la
creació de les
Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de
1932 participà en
l'excursió del «Grupo Espartaco»
d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció
entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de
1932, al Teatre
Serrano de València, on reuní 7.000 persones en
la popular conferència «Capitalismo,
sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any
que congregà 12.000
persones en la dissertació «Evolució y
Revolució» a la plaça de Toros
d'Alacant
i que durà tres hores. En 1933 parlà en el
Congrés de la Regional d'Andalusia
de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a
Navalmoral, i el 22
d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón,
inaugurà amb un gran míting la
campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre
parlà en un míting
d'afirmació llibertària organitzat per les
Joventuts Llibertàries a la plaça de
Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent,
Claró, Sendin i Joaquín Ascaso,
i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any
intervingué,
amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón
Fernández, Benito Pabón
y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran
míting de la plaça de
toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la
CNT, la
FAI i el periòdic Tierra y Libertad,
sota el lema «Enfront de les urnes,
la revolució social», i el 16 de novembre de 1933
en el míting organitzat per
la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb
Francisco Ascaso,
Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert,
Dolores Iturbe, Sébastien Faure
i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana,
visqué amagat a
diverses localitats del País Valencià (Elx,
Xàtiva, etc.) i després, buscant un
clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là
a Palma (Mallorca, Illes
Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdic
Cultura Obrera. En
1935 passà algunes temporades a Eivissa, on
impartí conferències –algunes
prohibides– i ajudà a la creació de
l'Ateneu
Llibertari, situat a la plaça del
Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a
l'illa pitiüsa, fent una bona
amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb
Cristòfol Pons –gran amic seu que
conegué a Cuba–, Alfonso Nieves
Núñez (Julio Quintero),
Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la
revolució i l'anarquia
en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per
Confederació Regional del
Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936
dissertà, amb Julio
Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre
d'Inca (Mallorca).
Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar.
Domingo Germinal va morir el
12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó,
País Valencià) i fou enterrat al
Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva
defunció l'Ateneu de
Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de
Palma, realitzà
uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra
civil el X
Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front
d'Andalusia, prengué el nom
de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx
posaren el títol de Germinal
al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company. ***
Joan
Montseny i Carret - Joan Montseny Carret: El 12 de març de 1942 mor a Salon (Aquitània, Occitània) el pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico Urales. Havia nascut el 19 d'agost de 1864 –algunes fonts citen erròniament 1863– a Reus (Baix Camp, Catalunya). Nascut en una família humil, son pare, Joan Montseny, d'idees republicanes, era terrissaire i sa mare, Maria Carret, de família carlista, obrera tèxtil, encara que ambdós alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de l'ofici de boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures, fins que un professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri. En 1885 va començar a militar en les lluites obreres i dos anys després organitzà les manifestacions de protesta contra l'execució dels anarquistes nord-americans de Chicago. Va començar com a secretari de la Secció de Boters de Reus i en 1887 ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888 va arribar a ser secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En 1890, a causa de les manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera detenció governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb Teresa Mañé i Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel pseudònim de Soledad Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora de primera ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf, Catalunya), on havia nascut. En 1892 es farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica de Reus. Aquest mateix any, Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia, Espanya) de febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba durant la processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous de Barcelona, Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un «element anarquista molt perillós», a la seva escola de Reus en mig dels alumnes, per la Guàrdia Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor anarquista i com a agitador havia assolit ben aviat força ressò a tot l'àmbit estatal. D'aquesta època són les seves col·laboracions literàries i ideològiques en El Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus primers fullets doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i la seva acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va ser a conseqüència de la pressió de les forces reaccionàries reusenques que va ser acusat i implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a resultes de la citat atemptat del Corpus. És des de les immundes cel·les del castell de Montjuïc que començarà a signar sota el pseudònim Federico Urales els articles que sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic madrileny El País, i que denunciaran la situació que patien els presos anarquistes. Per la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de Montjuïc va patir un any de presó i va ser expulsat del país, juntament amb altes llibertaris, i desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de passar dos mesos al Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la península, entrant a Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en vigor el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte amb Alexandre Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El Progreso, per proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels presos tancats a Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions públiques a tots els indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus, va ser un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de revisió del procés totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes, federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar en guerra amb els Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir les firmes més notables i brillants de l'esquerra intel·lectual de l'època (Giner de los Ríos, Cossio, Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado Montero, Miguel de Unamuno, Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Fermín Salvochea, Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un any després, La Revista Blanca va ampliar-se amb un Suplemento setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent el nom de Tierra y Libertad, un dels diaris anarquistes més influents de tota la història. Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades i pres, cinc, amb la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan estava pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense cap fonament d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba, Azorín, Polo, Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar parcialment de la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en diversos oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de sol·licitar una plaça de redactor en el periòdic oficialista El Diario Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família li portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a la feina sinó que va buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i va entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal, alhora que escrivia obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní Romea (Flor deshojada, La conquista del pan, El aventurero desventurado, El último Quijote, Fanatismo contra amor, etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la publicació de La Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars. També començarà a publicar unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les populars sèries de l'època (El cuento semanal, La novela corta, La novela de bolsillo, Los contemporáneos,etc.), en dues col·leccions: «La Novela Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i «La Novela Libre» (1929), entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a publicar el setmanari El Luchador, que publicarà 182 números. En els últims anys de sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla Frederica, representant de la nova generació. Durant la guerra civil no va ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935 havien minvat la seva salut, però va seguir escrivint novel·les i material de propaganda. Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller (Occitània) i el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya Soldedad Gustavo. Després va anar a París per reunir-se amb la resta de sa família, però va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon (Aquitània, Occitània) on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de març de 1942 al seu domicili del llogaret de La Charrière. Entre les seves obres podem destacar Sociología anarquista (1890), Las preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el hecho y muerte de Pallás (1893), La ley de la vida (1893), El proceso de un gran crimen (1895), Sociología anarquista (1896), La religión y la cuestión social (1896), La religión y la cuestión social (1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), El sindicalismo español y su orientación (1923), En la sociedad anarquista, la abolición del dinero (1924), Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres. Ante las puertas de la anarquía (1932), El ideal y la revolución (1932), Mi vida (1932, autobiografia en tres volums), La barbarie gubernamental en España (1933), La evolución de la Filosofía en España (1934), entre d'altres. A més de Federico Urales, va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del Pilar, Siemens, Doctor Boudín, Remigio Olivares, Un profesor de la normal, Rudolf Sharfenstein, Ángel Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo Andrés, Un Trimardier, Charles Money, Ricos de Andes, etc. ***
Louis Estève - Louis Estève: El 12 de març de 1955 mor a Galhac (Llenguadoc, Occitània) el filòsof, assagista, novel·lista, poeta i anarquista individualista Louis Jean Marie Estève. Havia nascut el 27 de març de 1884 a Galhac (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Augustin Antoine Estève, propietari, i Marie Silvie Pelégry. Estudià a la universitat de Tolosa de Llenguadoc. Va ser col·laborador del periòdic anarquista individualista d'Armand L'En Dehors i després de L'Unique. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com Les Cahiers du Sud, Le Domaine, L'Esprit Français, etc. És autor de La nouvelle abbaye de Thélème (1906), De Nietzsche à Bouhélier. Essai de philosophie naturiste (1912), Une nouvelle psychologie de l'Impérialisme. Ernest Seillière (1913), L'hérédité romantique dans la littérature contemporaine (1914), La première éducation amoureuse (1922), Quelques aberrations de l'amour romantique (1924), L'amour grec aux temps héroïques (1925), Le Nudisme. Vertige érotico-mystique (1932), Élagabal ou un Lénine de l'androgynat (1933) i Parfums et Belles-Lettres (1939), entre d'altres obres. ***
Necrològica
d'Antonia León Rodríguez apareguda en el
periòdic tolosà CNT del 6 d'abril
de 1958 - Antonia León
Rodríguez:
El 12 de març de 1958 mor a Perpinyà
(Rosselló,
Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista Antonia León Rodríguez.
Havia nascut
l'1 d'agost de 1892 a Valderas (Lleó, Castella, Espanya).
Sos
pares es deien Vicente León i Eulalia Rodríguez.
Modista
de professió, milità en el
Sindicat de Vestir de Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya) de
la
Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser
bibliotecària. En 1928
s'uní lliurement amb Jaume Ribas, militant del Sindicat
Fabril i
Tèxtil de la
CNT de Barcelona (Catalunya). En 1932 formà part de la
primera
comissió
fundadora d'agrupació anarcofeminista «Mujeres
Libres». En 1939, amb el triomf
franquista, la parella es va separar; ell aconseguí passar a
França i ella es
va veure obligada a restar a la Catalunya franquista, patint tota mena
de
tortures i de penalitats. En 1946 aconseguí passar a
França i ajuntar-se amb
son company, però ella ja estava atacada d'una malaltia
mental,
que finalment
la portà a la tomba. La parella vivia a Canavelles
(Conflent,
Catalunya Nord). Antonia León Rodríguez va morir
el 12 de
març de 1958 a l'Hospital
Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Manol Vassev - Manol Vassev: El 12 de març de 1958 mor a Sliven (Sliven, Bulgària) el militant anarcosindicalista Jordan Sotirov, més conegut com a Manol Vassev. Havia nascut en 1898 a Kjustendil (Kjustendil, Bulgària) i va lluitar gran part de sa vida en la clandestinitat, encara que treballava en una fàbrica de tabac i organitzava les vagues i les lluites sindicals sota el nom de Vassev. Durant una vaga del sector del tabac l'exèrcit va atacar un míting i Vassev va matar un oficial; detingut i empresonat durant 15 anys, va reprendre la lluita tot d'una que va ser alliberat, ja fos contra el feixisme o contra el bolxevisme. Va ser un dels organitzadors de la resistència contra el nazisme durant la Segona Guerra Mundial. El règim estalinista l'envià al gulag uns quants anys i després a presó. Vassev esdevé el símbol viu de la resistència a l'opressió, una figura molt popular de l'anarquisme búlgar. Va morir enverinat a la seva cel·la per la policia secreta comunista un dia abans de ser alliberat. ***
Necrològica
de J. M. Aranda apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de maig de 1965 - J. M. Aranda: El 12 de març de 1965 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista J. M. Aranda. Havia nascut l'11 de febrer de 1905 a Eixea (Saragossa, Aragó, Espanya). Militant llibertari des de l'adolescència, durant els anys vint, i especialment durant la dictadura de Primo de Rivera quan va ser desterrat, un dels puntals del Sindicat de l'Alimentació de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Navarra. Detingut, va ser jutjat i condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de presó. En 1945 va ser posat en llibertat condicional i participà en les activitats de la CNT clandestina saragossana. ***
Notícia
de la detenció d'Eugène Pacos, quan era dels
«Camelots du Roi», apareguda en el diari parisenc Excelsior del 20 de maig de 1911 - Eugène Pacos: El
12 de març de 1965 mor a Meulan, actual Meulan-en-Yvelines (Illa de França,
França), l'anarquista individualista Eugène Jean-Baptiste Corentin Pacos. Havia
nascut el 18 de març de 1883 a Ham (Picardia, França). Era fill de Corentin
Pacos, restaurador, i de Blanche Marguerite Lemaire, que vivien a París
(França), però van tenir l'infant al domicili dels avis materns. D'antuvi militant
en la nacionalista i reialista Action Française (AF) i en la milícia
ultradretana dels «Camelots du Roi», mantingué una estreta amistat amb la
família de Maxime Real del Sarte, fundador i cap de la citada milícia. El 24 de
febrer de 1911 va ser detingut, juntament amb altres ultradretans, per haver
participat en una violenta manifestació antisemita a les portes de la
Comédie-Française de París. El 18 de maig de 1911 va ser detingut a Neuilly
(Illa de França, França), juntament amb Henri Le Franc, també membre dels «Camelots
du Roi», per haver apallissat a cops de porra un sotsbrigadier i els inspectors
de de la Brigada d'Investigacions de la Policia Dupin i Grisoni, que havien
impedit una manifestació l'AF i dels «Camelots du Roi». En aquesta època vivia
al número 20 del carrer Trévise de París. En 1932 ja militava en el moviment
llibertari i era gerent de La Revue Anarchiste. A partir de 1935 formava
part de la Unió Anarquista (UA). Com a gerent de La Revue Anarchiste, va
ser processat, juntament amb Fernand Fortin, per l'article humorístic d'aquest
últim «Mon point de vue», publicat en el número de març de 1935 d'aquesta
publicació; jutjat per aquest fet, el 5 de juliol de 1935 va ser condemnat a
tres mesos de presó i Fortin a sis per «provocació al crim i la mort amb la
finalitat de propaganda anarquista». En l'apel·lació la seva pena va ser
commutada per vuit dies de presó amb llibertat provisional i a dos mesos fermes
per a Fortin. Després de la II Guerra Mundial col·laborà en diverses
publicacions anarquistes (Défense de l'Homme, L'En-Dehors, L'Unique,
etc.). Eugène Pacos va morir el 12 de març de 1965 a l'Hospital de Meulan,
actual Meulan-en-Yvelines (Illa de França, França). ***
Josep
Gatell Comas - Josep Gatell
Comas:
El 12 de març del 1971 mor a Sevran (Illa de
França,
França) l'anarquista,
anarcosindicalista i lluitador antifranquista Josep Gatell Comas. Havia
nascut el 26 de novembre –el certificat de
defunció cita
el 29 de novembre– del 1918 a Barcelona
(Catalunya). Sos
pares es deien Amadeu Gatell, blanquer, i Esperança Comas.
Sa família, després de patir son pare el
tancament patronal a
començament de la II
República espanyola, es traslladà a Santa Coloma
de Gramenet (Barcelonès,
Catalunya). Josep Gatell Comas milità en les Joventuts
Llibertàries de Santa
Coloma de Gramenet. Quan el cop militar feixista participà
el 20 de juliol de
1936 en l'assalt de la caserna de Sant Andreu de Barcelona i quatre
dies després
marxà cap el front d'Aragó (Espanya), primer amb
la «Columna Durruti» i després
amb la «Columna Ortiz» («Columna
Sud-Ebre»), participant en la presa d'Azaila
(Terol, Aragó, Espanya). En 1937
col·laborà en Ruta.
Posteriorment, a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya),
entrà a
formar part del grup guerriller de sabotatge
«Petróleo», juntament amb altres
36 milicians més, 12 dels quals amics de Santa Coloma de
Gramenet, i entre ells
son amic inseparable Enric Casañas Piera. Més
tard passà a l'Esquadró Motoritzat
de la 117 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola,
lluitant a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya).
Després de la presa de Terol (Aragó,
Espanya), va fer estudis per a encarregar-se de l'Observatori de
l'Exèrcit de
Llevant i, quan el triomf franquista era un fet, el 24 de gener de 1939
se sumà
a l'Exèrcit de l'Est per a finals de març passar
amb Enric Casañas Piera la
frontera. Patí els camps de concentració d'Arles,
Barcarès i Argelers, que
abandonà el gener de 1940 enquadrat en la 175 Companyia de
Treballadors
Estrangers (CTE). Després de la derrota francesa per part
d'Alemanya, passà a
Occitània i més tard al famós
embasament de l'Aigle (Alvèrnia,
Occitània). En
1943 s'internà clandestinament a la Península i
s'oposà al feixisme, sempre en
contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT)
clandestina de l'est
peninsular. Visqué amb sa família a
València
(València, País Valencià). En 1946 es
casà amb Concepció Boscà Casas (Conxa) i l'any
següent
tingué una filla, Núria. Reduïdes les
seves possibilitats de lluita, legalitzà
la seva situació gràcies a l'amnistia a
pròfugs i desertors de 1951. Sense
feina, en 1952 emigrà, amb Enric Casañas Piera,
al Brasil, on seguí militant en
el moviment anarquista, tant brasiler com de l'exili espanyol. Dos anys
després
retornà a la Península i en 1957
emigrà a França tot sol i l'any següent
se li
sumà sa companya i sa filla. A l'exili treballà
d'obrer en una cimenteria i apuntalant les galeries de les mines. Josep
Gatell Comas va morir el
12 de març del 1971
al seu domicili de Sevran (Illa de França,
França) d'un infart i
fou enterrat a Varennes-sur-Fouzon
(Centre, França). Sa germana, Angelina Gatell Comas
(1926-2017), fou una
destacada poetessa, traductora, actriu de doblatge, lluitadora social i
militant antifranquista. Josep Gatell Comas
(1918-1971) ***
Joaquín Ascaso Budría despatxant al seu gabinet del Consell d'Aragó - Joaquín Ascaso Budría: El 12 de març de 1977 mor a Caracas (Veneçuela) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Havia nascut el 5 de juny de 1906 a Saragossa (Aragó, Espanya) i era cosí de la família anarquista dels Ascaso Abadía de Almudébar. Sos pares es deien José Ascaso Abadía i Teresa Budría Gargallo. Va estudiar a les escoles Fuenclara de Saragossa. Manobre de professió, va militar en el potent Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part del grup anarquista «Los Indomables», amb Ramón Andrés i altres, i en ocasions va col·laborar amb el grup d'acció «Los Solidarios - Nosotros» (Durruti, Ascaso, García Oliver, etc.). En 1924, després de patir presó, es va exiliar a França i només va tornar a la península quan es va proclamar la República. El maig de 1931 va ser membre del primer comitè de les acabades de crear Joventuts Revolucionàries saragossanes. L'agost de 1931 va liderar les manifestacions d'aturats i amb Chueca i Andrés va ser membre de la comissió cenetista creada per discutir amb les autoritats les solucions a l'atur. L'octubre de 1931 va ser elegit president dels paletes i manobres. El gener de 1932 fou detingut a Alcorisa i novament a finals d'aquell any. Durant aquest 1932 va organitzar amb Orquín i Santaflorentina una comissió pro obertura del Sindicat de la Construcció. En 1933 va encapçalar el Comitè Nacional abans del de Yoldi. Quan va esclatar la insurrecció anarquista a Aragó el desembre de 1933, va formar part del Comitè Nacional Revolucionari en representació de la regional aragonesa. Va acabar, per aquests fets, empresonat a Saragossa i a Burgos fins abril de 1934. Durant tota la República va ser partidari de la «gimnàstica revolucionària» promoguda per García Oliver i contrari a la moderació d'Abós, Servet i altres, i va publicar articles en CNT (1934) i en Germinal (1936-1937) d'Elx. Lluità a les barricades de Barcelona contra la sublevació militar el 19 de juliol de 1936 i es va enrolar en les columnes anarquistes per lluitar al front d'Aragó, primer en la de Durruti i després en la d'Ortiz. El 25 de juliol de 1936 va encapçalar el Comitè Revolucionari de Casp, càrrec que va deixar l'octubre, i va assistir a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, com a delegat de les columnes de milícies del front, que va acordar la creació del Consell de Defensa d'Aragó i va ser-ne nomenat primer president. El desembre de 1936, quan el Consell de Defensa d'Aragó va aconseguir el vistiplau de les autoritats republicanes, va seguir al front de la institució, essent nomenat el 19 de gener de 1937 delegat governamental d'Aragó. En 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT a València, on va demanar que es fes front a la pressió comunista, però poc després es va produir la reacció contrarevolucionària comunista d'Enrique Líster a Aragó que va suposar la dissolució manu militari del Consell de Defensa aragonès l'11 d'agost de 1937 i el seu empresonament durant 38 dies a prop de València sota l'acusació estalinista de «tràfic de joies». Poc després va marxar amb Antonio Ortiz a Andalusia, cridats per García Oliver, per organitzar la guerrilla, però el juliol de 1938 ambdós van abandonar el país per Andorra fugint dels estalinistes. Diversos sectors confederals van acusar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Establert a França, les autoritats gales el van tancar nou mesos a Marsella i va patir un intent d'assassinat, però finalment va poder fugir a Bolívia en 1947 i a Veneçuela l'any següent. Després d'una temporada per l'Uruguai, Paraguai i Xile, es va instal·lar a Veneçuela, on va fer sa vida treballant del que va poder (paleta, conserge, camioner, etc.), perseguit i abandonat pels seus antics companys que el van considerar un traïdor i un provocador d'escissions. Amb Ortiz, Gordo i altres exiliats, va fundar cap al 1960 el grup americà «Fuerza Única». Joaquín Ascaso Budría va morir en la indigència el 12 de març de 1977 a Caracas (Veneçuela). En 2006, coincidint amb el centenari del naixement de Joaquín Ascaso, l'historiador Alejandro R. Díez Torre va presentar les seves memòries Memorias (1936-1939). Hacia un nuevo Aragón. ***
Camil Piñón Oriola - Camil Piñón Oriola: El 12 de març de 1979 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Camil Piñón i Oriola. Havia nascut el 15 de novembre de 1899 –algunes fonts citen erròniament el 17 de novembre de 1889– a Barcelona (Catalunya). Sos pares, valencians amb antecedents liberals i carlistes, es deien Manuel Piñón i Remei Oriola. Va estudiar a escoles municipals i en un col·legi privat fins al 12 anys. Després de treballar en un taller de confecció de capses de cartró, va començar a fer feina en el ram del metall. En 1909 ja coneixia nombrosos anarquistes (Andreu, Guadayol, Tárrida...) i freqüentava el Cafè Espanyol, on es reunien Bisbe, Viadiu, Seguí, Herreros i altres. Els fets de la Setmana Tràgica els va passar empresonat per no haver denunciat un company que en tumult havia matat una persona i va ser condemnat a 20 mesos de presó. En 1910 va ser amollat en llibertat provisional i va formar part del comitè de vaga, amb Surroca, Rueda i Jover, en la vaga de lampistes. Va assistir com a espectador al Congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys següents a la fundació de la CNT va ocupar càrrecs de responsabilitat en el sindicat: secretari de la Federació Local de Barcelona i del Comitè Regional de Catalunya en 1912, i president del Sindicat de Lampistes i Llautoners, representant aquest sindicat en la comissió d'estatuts de l'Assemblea Catalana de la CNT de 1913. En 1914 va encapçalar el Comitè de la Federació Local de Barcelona i va ser detingut durant la vaga del ram fabril. En 1917 va ser tresorer del ram del Metall de Catalunya. Arran del Congrés de Sans de 1918, que va organitzar amb Salvador Seguí, va ser elegit tresorer del Comitè Regional, càrrec que ocuparà fins al juny de 1920; després d'aquest congrés realitzarà una gira propagandística, amb Monteagudo, Rovira i Palleja, arreu de Catalunya. En 1919 va ajudar a organitzar el Congrés de la Comèdia, al qual va assistir com a delegat del Comitè Regional. En 1920 va ser membre del comitè de vaga del Transport i va ser deportat el novembre d'aquell any a La Mola de Maó amb els militants cenetistes més destacats. En tornar els patrons del metall li van aplicar el «pacte de la fam» i va haver de canviar d'ofici, treballant en el ram del peix, al Mercat Central, adscrit al Sindicat del Transport. En 1922 va ser elegit president del Sindicat del Transport i es va encarregar de la campanya pro alliberament d'Acher, que va incloure un míting a Madrid. En 1923 va dirigir la vaga del transport, va fer un míting a Saragossa el juny amb Peiró i Monteagudo, i va haver de fugir a França arran del cop militar de Primo de Rivera. Ben aviat va tornar i durant la Dictadura va ser detingut nombroses vegades i va ser dels pocs que van continuar en la CNT al mercat de pels pescaters quan molts es van afiliar al Sindicat Lliure o a altres opcions. El gener de 1926 va signar el manifest de Vida Sindical. Aquest mateix any va participar en els contactes cenetistes amb Francesc Macià per a la preparació dels fets de Prats de Molló, amb Viadiu i Botella, i tots tres van formar un comitè revolucionari. En 1929 va formar part del Comitè Nacional de la CNT de Pestaña. Durant la dictadura de Berenguer va ser l'encarregat d'aconseguir la legalització dels Sindicat del Transport cenetista de Barcelona, del qual serà vicepresident, assistint per aquest sindicat al Congrés de 1931, i ocupant el càrrec fins a finals de 1932. Abans de la proclamació de la República era membre de la comissió organitzadora de Solidaridad Obrera i com a tal va anar a Madrid per fer-se càrrec de la maquinària de la rotativa. Quan es van aprovar les Federacions Nacionals d'Indústria (FNI), va organitzar la del Transport, viatjant força arreu l'Estat fins al setembre de 1932 i fent mítings alhora. Enfrontat amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va signar el «Manifest dels Trenta» i va formar part dels Sindicats d'Oposició. En 1934 va assistir en representació de Barcelona al Congrés de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera. En 1936 va representar el transport barcelonès en el Congrés de Saragossa de la CNT i poc després a la mateixa ciutat va representar Barcelona en el Congrés de la Federació Nacional de la Indústria Pesquera. Durant la guerra es va dedicar a crear una Federació Nacional de la Indústria Pesquera per a tot l'Estat, del congrés valencià de la qual va sortir nomenat secretari general i director del periòdic mensual Mar y Tierra. Un cop acabada la guerra, i després de passar per diversos camps de concentració a França, va retornar a Espanya en 1943 per participar en la lluita clandestina, però va ser ràpidament detingut com a membre del Comitè Regional de la CNT de Catalunya quan assistia a una reunió del Front Nacional de Catalunya (FNC) i empresonat durant 27 mesos. Posteriorment va participar en la Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i amb el pas dels anys va minvar la seva militància. Fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari i contrari als grups d'acció i a l'espontaneisme revolucionari violent, va passar a prop de 15 anys empresonat. Camil Piñón i Oriola va morir el 12 de març –algunes fonts citen erròniament el 15 de març– de 1979 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). En 1989 Manuel Lladonosa i Vall-Llebrera va publicar una biografia seva, Sindicalistes i llibertaris: l'experiència de Camil Piñón. ***
Ángel
Borda (1977) - Ángel Borda:
El 2 de març de 1980 mor
a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista
Ángel Borda. Havia
nascut el 2 d'agost de 1901 a Entre Ríos (Regió
Centre, Argentina). Quan tenia
14 anys començà a treballar en un forn rajoler
fent maons i entrà en contacte
amb el moviment llibertari. A causa d'una baralla a ganivet, en la qual
morí un
home, va ser empresonat per primera vegada i a la comissaria
patí diverses
tortures (cep, grillons i barra). Un cop lliure, amb 15 anys,
començà a
vagabundejar per la seva província i per la de Buenos Aires.
Aprengué molts
d'oficis, especialitzant-se en la feina d'estibador. Entre abril i maig
de 1921
participà en la gran vaga de l'empresa fustera «La
Forestal», al Chaco, on els
vaguistes s'enfrontaren durament a les milícies armades
pagades per la patronal,
la Lliga Patriòtica Argentina (LPA) i el sindicalisme groc.
Especialment
prengué part en l'ocupació de la localitat de
Barrancas (San Jerónimo, Santa
Fe, Argentina), amb la finalitat d'impedir el pas dels trens carregats
de
tropes amb les quals reprimir la vaga. Detingut, va ser tancat a la
presó de
Las Flores (Santa Fe, Argentina). En sortir, retornà a la
seva província
d'Entre Ríos i treballà una temporada com a
estibador al port de Diamante,
abans de marxar durant alguns anys recorrent diverses
províncies i ciutats argentines
de l'interior i portuàries (Buenos Aires, Santa Fe,
Córdoba, Villa Iris, Bahía
Blanca) a la manera dels crotos i linyeras –persones sense llar i
sense
recursos que viatjaven als sostres dels trens de manera
gratuïta i dormien on
podien–, alhora que col·laborava en
l'organització de sindicats. Durant aquesta
època va ser detingut en diverses ocasions, especialment a
Los Quirquinchos
(Caseros, Santa Fe, Argentina). En 1926 retornà a Diamante,
on des de l'any
següent animà la Unió Obrera Provincial
(UOP). En 1929 fou un dels fundadors,
amb Juan Sánchez, Ramón Marcé i
Fortunato Medina, del Sindicat d'Obrers
Portuaris (SOP). Amb José Gebobich i Ángel
Medina, aconseguí convèncer els
companys per comprar un terreny on s'edificà el local del
Sindicat de Diamante,
lloc que esdevingué ràpidament el centre de les
reunions obreres de la ciutat.
Amb Ignacio Brest, Vicente González, Hipólito
Olivera i Ángel Lestarpé, redactà
i estampà el periòdic mural d'aquest sindicat.
Fou membre del grup anarquista
«Brazo y Cerebro» i un dels fundadors de la
Biblioteca Popular «Nuevos Rumbos»,
destruïda i saquejada amb la pujada del peronisme al poder.
També fou membre de
la cooperativa fornera «La Sindical», administrada
durant els seus tres últims
anys de vida per ell, en representació del SOP, i per
Mamerto Benítez, pel
Sindicat de Forners. Fou nomenat secretari de la Federació
Obrera Comarcal de
la província d'Entre Ríos, la qual agrupava al
voltant de setanta sindicats
(portuaris, estibadors, peons rurals, etc.), i fou l'editor del seu
òrgan
d'expressió Avance
(1936). Entre 1937
i 1940 fou un dels directors del grup teatral obrer
«Esfuerzo», que realitzà
nombroses actuacions i en el qual participaren nombrosos companys de
Diamante (José
Gebobich, Roberto García, Danilo Romero, Desiderio Murua,
Félix Murua, Pablo
Aciña, Simón Arraigada, Lino Galván,
Orlando Hevia, Juan Dios, Juan Marizza,
Abel Rodríguez, Clara Faini, Adoración
García, Argentina Estévez, Joaquina de
Jaime, Catalina Sommer, etc.). Durant la dècada dels anys
vint i trenta
participà activament en diverses campanyes de solidaritat,
especialment en les
de suport de Simón Radowitzky, executor del cap de policia
Ramón Lorenzo
Falcón, dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i
Bartolomeo Vanzetti,
dels anomenats «Presos de Bragado», dels obrers
rajolers de San Martín i fent
costat la Revolució espanyola. Cap al 1940
s'instal·là definitivament a Buenos
Aires, on s'integrà en la Federació d'Obrers de
Construccions Navals (FOCN) i
de la qual va ser nomenat membre del seu Consell Federal. En 1941 fou
un dels
fundadors del periòdic anarcosindicalista Solidaridad
Obrera, que fou prohibit per les autoritats l'agost de 1943
arran del cop
militar de juny d'aquell any. El juny de 1946 participà en
fundació de la
revista anarquista Reconstruir,
dirigida
per Luis Danussi. En 1950 fou un dels promotors de la vaga de les
drassanes
navals durant la qual el local de la FOCN va ser clausurat i nombrosos
militants detinguts. En 1951 participà en la
fundació de la Federació
Llibertària Argentina (FLA) i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Acción
Libertaria. També fou un dels
animadors del Comitè d'Enllaç Sindical (CES) i
del periòdic Resistencia.
Durant sa vida participà en
la creació de clubs esportius, biblioteques,
periòdics locals, grups
filodramàtics, etc., en infinitat de remotes poblacions.
Tota aquesta
militància el va portar nombroses detencions (1944, 1955,
1957, etc.).
D'educació autodidacte, va escriure contes, poemes, coples, chamarritas i cançons
infantils, a més
de dedicar-se a l'escultura en fusta. Ángel Borda va morir
el 12 de març de
1980 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat a la mateixa ciutat.
Pòstumament, en 1987, l'editorial Reconstruir
publicà un recull dels seus
textos sota el nom de Perfil de un
libertario: cuentos, narraciones y poesias del litoral. Breve historia
sindical
de Entre Ríos; aquesta obra aplega un diccionari
de paraules del lunfardo i modismes
del parlar dels crotos i linyeras. En 1990 Ana Poliak
estrenà una pel·lícula basada en les
seves experiències, Que vivan los
crotos,
en la qual intervingué en la redacció del
guió Libertad, companya de Borda. ***
Renée
Lamberet - Renée Lamberet: El 12 de març de 1980 mor a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França) la historiadora i militant anarquista Jeanne Renée Yvonne Lamberet. Havia nascut el 4 d'octubre de 1901 al XII Districte de París (França). De família lliurepensadora, sos pares es deien François Constant Amédée Lamberet, conductor del Ferrocarril de Lió, i Florence Marie Adolphie Lesne. Cap al 1924, quan era estudiant, va començar a militar en el grup de Les Temps Nouveaux, del doctor Marc Pierrot. En 1928 va aconseguir el càrrec de professora agregada d'Història i Geografia i més tard el de catedràtica d'Història. A finals dels anys 20 va aprendre castellà i cada estiu passava les seves vacances a Lleida (Catalunya) en una família aprenent guitarra i sa germana Madeleine pintura. Fidel col·laboradora de Max Nettlau, en 1936, durant la seva estada a la península, es va interessar apassionadament per les col·lectivitzacions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'1 de setembre de 1936 va obtenir autorització del Comitè Revolucionari de la Seu d'Urgell per instal·lar-se en un hotel socialitzat per la CNT i va començar a recopilar documentació i a prendre notes sobre el procés revolucionari. Fent tasques de propaganda confederal, va conèixer a Barcelona el mallorquí Bernat Pou Riera, secretari de Premsa i Propaganda de la CNT, que acabarà sent el seu company. En 1937 va visitar les mines col·lectivitzades de Cardona i de Sallent, i la col·lectivitat agrícola de Balsereny. A partir de juny de 1937 va participar en la nou nata Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la colònia d'infants «Spartaco», organitzada a Argentona pel Sindicat de Ferrocarrils de la CNT, i en la colònia de Llançà del SIA per acollir infants refugiats del País Basc, d'Astúries i del front de Madrid. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista peninsular (Solidaridad Obrera, Catalunya, Nuestro, etc.). Va ajudar els militants exiliats a França després la derrota republicana en el Comitè d'Ajuda a l'Espanya Revolucionària, amb Nicolas Faucier. Durant l'ocupació nazi de França va intentar organitzar en la clandestinitat la Federació Anarquista Francesa, amb Henri Bouyé a la Borsa de Treball de París, i va participar amb sa germana Madeleine i May Picqueray en un taller de falsificació de documents per a la resistència organitzat per l'anarquista espanyol Laureano Cerrada. En acabar la Segona Guerra Mundial va ser nomenada membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista i va col·laborar en Le Libertaire. El febrer de 1947 va ser una de les organitzadores de la Conferència Anarquista Europea. Va presidir la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars víctimes de la repressió estalinista i va intervenir en 1949 en la creació de l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París, amb Jean Maitron i Edouard Dolléans. L'estiu de 1951 va ser membre, juntament amb altres militants llibertaris (Vincey, M. Joyeux, Danon, Lanen, Henri Bouyé, L. Louvet, Louis Laurent, Roger i Marcelle Auchère, etc.), de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA). En 1953 va ser elegida secretària general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés de Puteaux, càrrec que mantindrà fins al 1956. Va ser responsable de redacció del Bulletin de l'AIT entre 1953 i 1954. A finals dels anys seixanta es va acostar a la Unió Federal Anarquista (UFA), fundada per Henri Bouyé, Louis Laurent i René Lechainche. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire, en Liberté i en Le Réfractaire. Tota aquesta tasca orgànica la va realitzar sense deixar els seus estudis d'història social i llibertària, dels quals sorgirà la monumental Mouvements ouvriers et socialistes. Chronologie et bibliographie. L'Espagne (1750-1936) (1953) o la minuciosa edició de la magna obra de Nettlau La Première Internationale en Espagne (1868-1888) (1969). A partir de 1975 va participar en les reunions del Seminari de Poesia Anarquista de la Universitat de París. En 1979 assistí al Congrés sobre la Guerra d'Espanya a Barcelona. Va ajudar a examinar els arxius de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dipositats a Amsterdam. Renée Lamberet va morir de càncer el 12 de març de 1980 a l'hospital de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França), quan encara no havia acabat el seu magne projecte de diccionari biogràfic anarquista, i va ser enterrada el 18 de març de 1980 al cementiri de Brunoy. El seu arxiu està dipositat a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París. ***
Convocatòria
d'una conferència d'André Barzangette publicada
en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9
de març de 1939 - André Barzangette:
El 12 de març de 1981 mor a Lardy (Illa de
França, França) l'anarquista André
Victor Barzangette. Havia nascut el 12 de febrer de 1912 al X Districte
de
París (França). Sos pares es deien Pierre
Barzangette, forner, i Amélie Brette,
domèstica. En 1930 era secretari del Grup d'Estudis Socials
Llibertari de
Pantin-Aubervilliers (Illa de França, França) i
vivia al número 35 del carrer
Maurice-Lachatre de La Courneuve (Illa de França,
França). En 1936 militava en
la Joventut Anarquista Comunista (JAC) i l'abril de 1936 fou candidat
abstencionista
a les eleccions legislatives per al XIX Districte de París.
Després de fer
feina d'obrer ceramista i d'empleat en una impremta, en 1937 treballava
de
dependent de carnisser als escorxadors de la Villette de
París. Col·laborador
de Le Libertaire, va ser secretari de la Joventut
Anarquista (JA) i
entre 1937 i 1939 secretari de la Federació Parisenca de la
Unió Anarquista
(UA). En el Congrés de l'UA, celebrat entre el 30 d'octubre
i l'1 de novembre
de 1937, va ser nomenat membre de la comissió
administrativa. En aquesta època
vivia al número 24 del carrer de la Grange-aux-Belles i
sovint era orador en
els mítings de l'UA. Posteriorment visqué al
número 6 del passatge Roses
d'Aubervilliers i figurava en un llistat de domicilis a verificat de la
policia. En el Congrés de la Federació Parisenca
de l'UA, celebrat el 3 de febrer
de 1938, va ser renovat en el càrrec de secretari
administratiu regional. El
març i l'abril de 1938 va fer una gira de
conferències («La guerre est à nos
portes», «L'organisation anarchiste»,
«Oui, les anarchistes avaient raison»,
«Les patrons attaquent», etc.) a la
regió parisenca. Durant la tardor de 1938
s'encarregà de recaptar fons per a imprimir postals de
suport a l'UA editades
per Charles d'Avray i Émilienne Morin; i assumí
la tresoreria de Propaganda de
l'UA. El 19 de novembre de 1938 intervingué en nom de l'UA
en el míting «La
Paix n'est pas sauvée» a Courbevoie (Illa de
França, França), organitzat pel
grup «Rassemblement contra la Guerre», al costat
René Ringeas, de la JAC; de
Lucien Weitz, de les Joventuts Socialistes Obreres i Pageses; de
Suzanne
Nicolicht, del Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP);
d'Henri Claude, dels
Jeunes Équipes Unies pour une Nouvelle Économie
Solidaire (JEUNES, Grups de
Joves Units per una Nova Economia Solidària); i un orador
del Partit del Poble
Algerià (PPA); aquest míting tingué un
estrany èxit, ja que si el públic era
nombrós (500 persones), la meitat eren comunistes hostils
que tot el temps
provocaren al crit de «POUM assassí!».
El 19 de març de 1939, durant el Congrés
de la Federació Parisenca de l'UA, al qual
assistí en representació del grup
del XIX Districte de París, va ser nomenat membre de la
comissió administrativa
i presentà una moció en oposició a la
de Charles Laisant, on aquest es mostrava
partidari de establir una unitat de les diverses organitzacions
llibertàries
(UA, FAF, CGT-SR), i aquesta última proposta no
reeixí. El 25 de maig de 1939,
amb altres companys (Maurice Doutreau, Aurèle Patorni i
René Ringeas), va ser
un dels oradors del míting de l'UA celebrat a la Sala Albouy
contra els decrets
lleis, la repressió a l'Espanya franquista i la guerra, al
qual assistiren una seixantena
de persones. Quan esclatà la II Guerra Mundial es
declarà insubmís.
L'anarquista Roger Caron li va lliurar la seva documentació
militar i amb
aquesta falsa identitat intentà, juntament amb altres quatre
militants de la JA
(Bordier, René Brégeot, Coignet i Coutrot) passar
a Espanya amb la intenció d'arribar
a Mèxic. Tots detinguts, l'octubre de 1939 van ser
empresonats a Girona
(Gironès, Catalunya); en 1940 van ser traslladats al camp de
concentració de
Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya), on ell encara hi era el
gener de
1941. El 27 de febrer de 1943 es casà al III Districte de
París amb la modista
Andrée Louise Guerrier i en aquesta època
treballava d'empleat comercial i
vivia al número 18 del carrer Chapon. En 1950 vivia, des
d'almenys gener de
1946, al número 7 del carrer Commerce de París i
figurava en un llistat
d'anarquistes el domicili dels quals havien de ser vigilats per la
policia. André Barzangette va morir el 12 de
març de 1981
al seu domicili, al número 57 del carrer Vignes, de Lardy
(Illa de França,
França). ***
José
Martínez Guerricabeitia - José
Martínez Guerricabeitia:
El 12 de març de 1986 mor a Madrid (Espanya) l'editor i
escriptor anarquista
José Martínez
Guerricabeitia, que va fer servir el pseudònim Felipe Orero.
Havia
nascut el 18 de juny de 1921 a El Villar (Serrans, País
Valencià), però aviat sa família
s'instal·là a Requena. Son pare, José
Martínez García, fou
anarcosindicalista des de la seva joventut, malgrat ser propietari
d'una
pedrera, i sa mare, d'origen basc, es deia Josefa Guerricabeitia Orero.
Lligat
a la Federació Regional de Pagesos de València de
la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), edità a l'Institut de Requena el Periódico Mural de
las
Juventudes Libertarias i
amb 16 anys fugí de ca seva i marxà voluntari al
front bèl·lic, primer enquadrat en les
«Milícies contra l'Analfabetisme
d'Aragó» i després en les
«Milícies de la Cultura» de la 26
Divisió (excolumna
Durruti). El maig de 1939 fou capturat per les tropes franquistes i,
després de
cinc mesos al camp de concentració de Molino de
Batán de Requena, fou tancat
dos anys i mig al correccional de la Colònia de Sant
Vicenç de Burjassot a
causa de la seva minoria d'edat. Entre maig de 1942 i octubre de 1945
fou
obligat a complir el servei militar. Després
començà a treballar com a auxiliar
administratiu a la Colònia de Sant Vicenç i
després en una fàbrica de sabates.
Entre 1945 i 1947 intervingué en la
reorganització clandestina de les Joventuts
Llibertàries (JJ.LL.) valencianes i de la
Federació Universitària Espanyola
(FUE). També en 1946 formà part del
l'anticomunista «Comitè d'Enllaç
CNT-UGT» i
defensà l'acord signat el 17 d'octubre d'aquell any per la
CNT amb els monàrquics
José María Gil Robles i Pedro Sainz
Rodríguez per col·laborar contra la
dictadura franquista. Entre abril i desembre de 1947
romangué empresonat per
les seves activitats anarquistes a la presó Model. Pendent
de judici i de ser
condemnat a cinc anys, fugí a França l'agost de
1948, on va fer de delegat de
les JJ.LL. I de la FUE. A París fou secretari d'Interajuda
Universitària
Espanyola (IUE), apèndix de l'Entraide Universitaire
Francaise, i formà un
nucli estudiantil d'exiliats partidari majoritàriament de
les idees
llibertàries (Francesc Benet, Nicolás
Sánchez Albornoz, Luis Lamana, etc.). En
aquesta època creà, amb Francesc Benet, la
revista Península. Entre 1952
i 1958 estudià dret i sociologia, guanyant-se la vida en
diversos oficis. En
aquests anys estudià amb l'hispanista Pierre Vilar,
aficionant-se a la història
i esdevenint un expert en obres marxistes, alhora que
començà a treballar en
l'editorial científica Hermann, de la qual fou cap
d'edicions. En aquests anys
exercí com a secretari de la FUE, l'últim a
França. La seva experiència en
tasques editorials l'animà a crear, amb el suport d'altres
quatre refugiats, a
París en 1961 la seva pròpia editorial, Ruedo
Ibérico, que dirigí amb la
intenció de contrarestar la propaganda del règim
de Franco. Aquesta
importantíssima casa editora publicà uns 120
llibres de primera magnitud, sobre
la guerra civil (Robert Garland Colodny, Ian Gibson, Hugh Thomas,
Gabriel
Jackson, Gerald Brenan, Herbert Southworth, Mikhail Koltsov, Franz
Borkenau) i
sobre infinitat de temes candents aleshores (Opus, eurocomunisme,
latifundis,
Falange, franquisme, nacionalisme basc, sindicalisme, sociologia,
conflictes
socials, etc.) d'autors de totes les tendències (Guy Hermet,
Stanley H. Payne,
Juan Martínez Alier, Jean Bécarud, etc.). En
publicà nombrosos textos de caire
llibertari, sobre història de l'anarquisme espanyol (Josep
Peirats, César M.
Lorenzo, Josep Borràs, Octavio Alberola i Ariane Gransac,
etc.), memòries
(Cipriano Mera, Joan García Oliver, etc.) i
anàlisis sobre la CNT i el
neoanarquisme. A més d'això, publicà a
partir de juny de 1965 la revista Cuadernos
de Ruedo Ibérico, on van col·laborar
autors de totes les tendències de
l'antifranquisme (Juan Goytisolo, Joaquín Leguina, Jorge
Semprún, Pasqual
Maragall, Fernando Claudín, Juan Martínez Alier,
Salvador Giner, etc.) i que
tingué una important difusió clandestina a la
Península, publicant 66 números i
cinc suplements fins abril de 1979. També creà en
1969 la Llibreria Ruedo
Ibérico al Barri Llatí (rue de Latran, 6), on
distribuïa en exclusiva per a
Europa diverses editorials llatinoamericanes (Grijalbo, Era, Siglo XXI,
Cajico,
Cuadernos Americanos, Joaquín Mortiz, Palestra, Siglo
Ilustrado, Moncloa,
Distribuidora y Editora Argentina, Universidad Central de Venezuela,
Instituto
del Libro de Cuba, etc.) i que l'octubre de 1974 patí un
atemptat feixista amb
bomba. A començaments de 1977 traslladà
l'«Editions Ruedo Ibérico» a Barcelona,
sota el nom d'«Ibèrica d'Edicions i Publicacions
SA» (IEPSA) i la presentació
oficial fou el 20 d'abril de l'any següent. En 1977 va
col·laborar en diverses
publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera i El Topo
Avizor. En
1983, quan IEPSA tancà, s'instal·là a
Madrid, on va fer feina en
el departament d'edicions de l'Institut d'Espanya; però
amargat per la situació
política sorgida de la transició
democràtica, pels anys del felipisme i
pel seu tarannà fort i enutjós, el portaren a la
depressió. José Martínez
Guerricabeitia va morir el 12 de març de 1986
inhalant gas al seu domicili
de la Ciudad Lineal de Madrid (Espanya), per a uns va ser un accident i
per a altres un suïcidi. En
1982 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam
adquirí el
seu arxiu personal i el de les dues editorials (París i
Barcelona), que es
troben dipositats en aquesta institució des del 1986. En
2000 Albert Forment
publicà la biografia José
Martínez y la epopeya de Ruedo Ibérico. ***
Fernand Rude fotografiat per René Basset el 27 de febrer de 1979 - Fernand Rude: El 12 de març de 1990 mor a Villeurbanne (Lió, Arpitània) l'historiador dels moviments socials i simpatitzant llibertari Pierre Marie Fernand Rude. Havia nascut el 13 de juny de 1910 al III Districte de Lió (Forez, Arpitània). Sos pares, mestres, es deien Armand Marie Joseph Ferdinand Rude i Marie Marguerite Collas (o Colas). Començà a militar de jove en el Partit comunista (1929), mentre estudiava Història i Geografia i rus en la universitat de Lió. El seu rebuig al sectarisme i la seva passió vers la història social el van portar a fer-se historiador. Va romandre diverses temporades a l'URSS per mor dels seus treballs històrics i de traducció. En 1936 s'estableix a França i s'allunya dels estalinistes després del primer procés de Moscou, militant en el Partit socialista i participant en les campanyes de suport als republicans espanyols. Va participar en la resistència contra els nazis des de 1941 sota el nom de Pierre Froment i col·labora en L'Insurgé. Amb l'Alliberament va ser nomenat subprefecte del departament francès de Vienne. És autor de nombroses obres d'història social: La Révolution de 1848 dans l'Isère (1949), Allons en Icarie (1952), C'est nous les Canuts (1954), Le mouvement ouvrier à Lyon de 1827 à 1832 (1969), Les révoltes des Canuts (1831-1834) (1982), etc. És el major especialista sobre la història social de Lió. Per al centenari de la Comuna de París va reunir i publicar dos textos bakuninistes (De la guerre à la Commune i Le socialisme libertaire). Les seves simpaties llibertàries li van valer el rebuig dels sectors acadèmics. Sa companya fou Jeanne Belakovska. Fernand Rude va morir el 12 de març de 1990 a l'Hospital Charpennes de Villeurbanne (Lió, Arpitània). El seu important fons documental (manuscrits, periòdics, fotos i opuscles de la Resistència i l'Alliberament, de l'URSS, dels moviments associatius i sindicals, del saint-simonisme, del fourierisme, de l'anarquisme, de les insurreccions de Lió, etc.) va ser cedit pels seus fills a la Biblioteca de la Part-Dieu de Lió on es poden consultar. ***
Necrològica
de Juan Siles López apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 d'abril de 1993 - Juan Siles López: El 12 de març de 1993 mor a Bain-de-Bretagne (Bro Roazhon, Bretanya) l'anarcosindicalista Juan José Siles López. Havia nascut el 24 de juny –oficialment l'1 de juliol– de 1910 a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Siles Gómez i Carmen López Barrios. Pagès de professió, la instrucció que aconseguí fou de manera autodidacta. Quan tenia 17 anys s'afilià a la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT) de Carmona. El juliol de 1936 participà en les lluites al carrer contra la reacció feixista i després va combatre al front de Màlaga (Andalusia, Espanya). Enviat posteriorment al front de Madrid amb el grau de sergent, participà en la batalla de Guadalajara (Castellà, Espanya); posteriorment va ser destinat al front català. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser requerit per les autoritats i enviat a Sant-Maloù (Bretanya) per participar en la construcció del «Mur de l'Atlàntic». El 30 d'abril de 1946 es casà amb la bretona Marguerite Marie Louise Avril. S'instal·là a Rennes (Bretanya) i participà en l'organització de la Federació Local de la CNT d'aquesta ciutat, de la qual va ser secretari a començament de la dècada dels setanta. Juan Siles López va morir el 12 de març de 1993 a l'Hospital Saint Thomas de Villeneuve de Bain-de-Bretagne (Bro Roazhon, Bretanya) d'un càncer d'intestí. ***
Notícia
de la condemna de Charles Monighetti apareguda en el diari de
Saint-Maurice (Valais, Suïssa) Le Novelliste del
30 d'abril de 1939 - Charles
Monighetti: El 12 de març de 1994 mor a
Thônex (Ginebra, Suïssa) l'anarquista i
lluitador antifeixista Charles Monighetti. Havia nascut el 12 d'agost
de 1907 a
Lausana (Vaud, Suïssa). Sos pares es deien Charles Monighetti,
conductor de
ferrocarril, i Marie-Alice Martinet, teixidora. A principis de 1936
freqüentà reunions
comunistes a Lausana. El juny d'aquell any va ser acomiadat de la seva
feina de
mecànic i tingué conflictes amb la
justícia, fets que el van decidir a canviar
radicalment de vida. El 22 de juliol de 1936 marxà cap a
Espanya, en plena
revolució. Va ser un dels primers suïssos, amb Hans
Nüssler, que esdevingué
milicià. A Barcelona (Catalunya) s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i va ser destinat a un grup que anava de poble en poble
detenint
feixistes. Es casà amb Aurora Álvarez del Blanco,
que havia conegut a l'estació
just arribar a Barcelona. A finals de setembre de 1936
retornà a Suïssa amb la
finalitat de conduir un camió
«Hispano-Suiza» de matrícula francesa
amb un
carregament de metralladores italianes de Sierre (Valais,
Suïssa) a Cervera
(Rosselló, Catalunya Nord). Adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a
partir d'octubre de 1936 lluità en l'anarcosindicalista
«Columna López Tienda»
al front de Madrid. El desembre d'aquell any el Comissariat de Guerra
de Madrid
li va encarregar de muntar un taller de reparació d'armament
i de blindatge de
camions. Va ser el creador d'un «llançabombes
transportable» i d'un
llançagranades, invents que van ser certificats per
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. Durant la tardor de 1937
demanà passar a l'aviació i
després d'un temps a l'Escola de Pilotatge serví
10 mesos en una esquadra de
bombarders de les Forces Aèries republicanes. Posteriorment
s'encarregà de
l'organització d'un taller de fabricació de peces
d'automòbils i d'armament a
Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) fins a la
desmobilització dels voluntaris
estrangers de les «Brigades Internacionals» el 12
de novembre de 1938 a Calella
(Maresme, Catalunya). Quan la caiguda de Barcelona va perdre de vista
sa
companya. El desembre de 1938 retornà a Suïssa i va
ser jutjat i condemnat a
dos mesos de presó militar. Entre 1939 i 1959
treballà a la fàbrica
d'«Hispano-Suiza» de Ginebra (Ginebra,
Suïssa) i es va retirar de la política. Charles Monighetti
(1907-1994) ***
Juan
Alarcón López - Juan Alarcón
López:
El 12 de març de 2010 mor a
Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya) el
comunista, i després l'anarcosindicalista, Juan
Alarcón López. Havia nascut el
29 d'abril de 1928 a Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya). Era fill
de Pedro
Alarcón Guerrero, militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
empresonat i executat en 1936 pels feixistes, i de María de
la
Soledad López Caslegín. Juntament amb sa germana
Isabel
Alarcón López, patí
repressió i presó. Amb 12 anys entrà a
treballar a la
fàbrica de ceràmiques i ciments propietat de Juan
de la Cruz Lavalle a Puerto
Real. En 1945 passà a fer feina a l'Empresa de
Construcció Naval de San
Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), coneguda com «San
Carlos», d'on fou
delegat. En 1953 es casà i creà una
família nombrosa. Milità en la
Confederació
de Sindicats Unitaris de Treballadors (CSUT) i en el Partit del Treball
d'Espanya (PTE). Més tard entrà a formar part de
la CNT de Puerto Real,
participant activament en les campanyes que organitzà el
sindicat (IBI,
Asprodeme, Jornades Culturals, etc.). També formà
part de l'Associació per la
Memòria Històrica i intentà, sense
èxit, trobar les restes de son pare. Juan Alarcón
López va morir el 12 de març de 2010 al seu
domicili de
Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri
d'aquesta localitat. ***
Francesc
Roldan Almagro - Francesc Roldan Almagro:
El 12 de març de 2010 mor a Aubervilliers (Illa de
França, França)
l'anarcosindicalista Francesc Roldan Almagro. Havia
nascut l'1 de maig de 1914 a Barcelona (Catalunya). Militant de la
Confederació
Nacional del
Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
França. En 1947
s'instal·là a Drancy (Illa de França,
França). Administrà la llibreria de la
CNT de París (França) i participà en
l'enviament de la premsa confederal des de
la impremta de Gondoles de Choisy-Le-Roy (Illa de França,
França). Aficionat a
la poesia, col·laborà en Cenit,
Le Combat Syndicaliste i Terra Lliure. Francesc Roldan Almagro va
morir el 12 de març de 2010 a l'Hospital Europeu «La
Roseraie» d'Aubervilliers (Illa de França,
França). ---
|
![[11/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[11/03]") |
|
![[13/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[13/03]") |
|
|
| Actualització: 12-03-24 |