|
---
Anarcoefemèrides del 13 de març Esdeveniments
L'atemptat contra Alexandre II segons The Ilustrated London News - Atemptat contra Alexandre II: El 13 de març –1 de març segon el calendari julià rus de l'època– de 1881 a Sant Petersburg (Rússia) el tsar Alexandre II mor en un atemptat de l'associació secreta «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) quan una bomba esclata en passar el seu carruatge, que amb aquest gest pretenia «obrir la via cap a la Revolució social». Fou el quart atemptat en tres anys contra el tsar. Els anarquistes Nikolaï Kibaltxitx, Sofia Petrovskaïa, Nikolaï Rissakov, Gavril Mikhaïlov, Andreï Jeliabov, revolucionaris professionals, van ser detinguts i condemnats a mort. Hessa Hefmann, que estava embarassada, va ser deportada a Sibèria. La mort l'hi provocà l'activista polonès Ignati Grinevitski, que morí en l'atemptat, i que actuava motivat per la forta repressió cultural i política que es vivia a Polònia. «Narodnaia Volia» es va formar l'agost de 1879, després de la escissió de l'organització «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat) en «Narodnaia Volia» i «Txernij Peredel» (Repartiment Negre) –la palabra volia significa en rus tant «llibertat» com «voluntat»–, i agrupava revolucionaris anarquistes, nihilistes i narodniki (populistes). ***
Capçalera
de Nè
Dio nè Padrone -
Surt Nè
Dio nè
Padrone:
El 13 de març de 1910 surt a Pisa (Toscana,
Itàlia) el número únic
del periòdic anarquista Nè Dio
nè Padrone. Portava l'epígraf
«Chi è
povero è schiavo. Chi è governato è
opresso» (Qui és pobre és esclau. Qui
governa és opressor). Aquesta publicació
s'edità per commemorar l'aniversari de
la Comuna de París de 1871 i la mort de Giuseppe Mazzini,
esdevinguda tres dies
abans. L'editor responsable fou Egidio Sivieri i va ser
imprès a la Tipografia
Cooperativa «Germinal» de Pisa. Portà
textos de Mikhail Bakunin i de Vincenzo
Morello. ***
Revolta de les subsistències - Revoltes de les subsistències: El 13 i el 14 de març de 1919 es desencadena a Inca (Mallorca, Illes Balears) una versió repetida dels fets de Palma del 18 de febrer de 1918 i de 1919. Davant la manca de subsistències i amb una gran intervenció de les societats obreres, especialment sabaters i paletes anarcosindicalistes, es generalitzà el saqueig de les botigues de queviures. Malgrat l'actuació de la guàrdia civil i les detencions, les tensions aviat es complicaren en declarar-se en vaga els miners d'Inca, de Lloseta i de Selva, i en produir-se un gran moviment de solidaritats amb la vaga de La Canadenca de Barcelona. La tensió social a Inca ja es rossegava des de febrer; el dia 20 ja s'havia iniciat un moviment de protesta contra el batle i contra el cap liberal de la ciutat, tot això amb una gran quantitat de mítings obrers, i el dia 24 l'exèrcit va haver de sortir al carrer per reprimir els aldarulls. ***
Capçalera de L'Idée Anarchiste - Surt L'Idée Anarchiste: El 13 de març de 1924 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual L'Idée Anarchiste, editat per Lucien Haussard com a eina d'expressió lliure de totes les tendències anarquistes. L'editorial del primer número («À nos amis, à nos lecteurs»), del qual es van editar 7.500 exemplars –dels quals 5.000 van ser enviats arreu de l'Estat–, estarà firmada per 21 signataris, molts col·laboradors de la publicació i militants internacionals que escriuran sobre el moviment anarquista d'arreu del món. També van ser fundadors Louis Anderson, Kléber Nadaud i Julien Content. Entre els principals col·laboradors podem citar Louis Anderson, Alphonse Barbé, Luigi Bertoni, André Bonder, Pierre Bonniel, Julien Content, Belaville, Anatoli Gorelik, Jules Guérin, Charles Hotz, Marc Klavansky (Marc Mratchny), Arthur Lehning, Haakon Lerouge, Gaston Leval, Errico Malatesta, Félix Michaud, André Mollot, Arthur Muller-Lehning, Kléber Nadaud, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Édouard Rothen, Diego Abad de Santillán, Alexandre Schapiro, Samuel Schwarzbard, Imre Snaruka, Albert Soubervielle, Ugo Treni, Paul Veber, etc. Se'n van editar 13 números, l'últim del 15 de novembre de 1924. ***
Capçalera del primer número de Prometeo - Surt Prometeo: El 13 març de 1926 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista Prometeo. N'eren responsables els germans González Inestal. Hi van col·laborar Francisco Caro Crespo, Juan Gallego Crespo, Anselmo Lorenzo, Antonio Moreno, Idilio M. Serrano i Sergio Sevillano, entre d'altres. Aquest primer número és l'únic conegut. ***
Convocatòria
de l'acte apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 13 de març de 1955 -
Festival
«Iberia»: El 13 de març de
1955 se celebra al Cine Espoir de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) un festival dominical organitzat per la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). L'acte consistí en la
representació de la comèdia teatral ¿Quién
me compra un lío?, a càrrec el grup
teatral «Iberia», i de l'actuació del
duo
de cant hispanoamericà «Los Sotos».
Naixements
Maximilien Jules Luce (ca. 1910) - Maximilien Luce: El 13 de març de 1858 neix a París (França) el pintor, gravador i militant anarquista Maximilien Jules Luce. De nin va ser testimoni de molts fets tràgics durant la Comuna de París. Des de 1881 va freqüentar els cercles anarquistes parisencs. Lector de La Révolte, va esdevenir amic de Jean Grave. En 1887, Pissarro, Seurat i Signac el van acollir dins del grup dels neoimpressionistes. Va signar aleshores nombrosos dibuixos per a diversos periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte, L'En Dehors, La Feuille, etc.). En 1894, com a conseqüència dels atemptats de Ravachol, Vaillant i altres, va ser detingut i empresonat. Definit com a «anarquista perillós», els seus dibuixos van ser jutjats per «incitar el poble a la revolta» en el famós «Procés dels Trenta». Sobre la vida carcerària, Luce va realitzar una sèrie de litografies, acompanyades d'un text de Jules Vallès. Un cop alliberat, va col·laborar amb la revista Les Temps Nouveax. En 1934 va assumir la presidència de la Societat d'Artistes Independents i el mateix any va signar una crida apel·lant a la lluita antifeixista. Va pintar nombroses teles de temàtica obrera i camperola i moltes sobre la Comuna de París. Maximilien Luce va morir el 7 de febrer de 1941 a París (França). ***
Notícia sobre Joseph Zielinski apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 8 de novembre de 1919 - Joseph Zielinski: El 13 de març de 1861 neix a Piotrków (Piotrków, Imperi Rus; actual Piotrków Trybunalski, Łódź, Polònia) el metge i militant anarquista i sindicalista revolucionari Josef Zielczak, conegut com Joseph Zielinski. Entre 1901 i 1906 estudià medicina a París (França) i participà en les activitats del grup editor de Les Temps Nouveaux, publicació anarquista en la qual col·laborà. També publicà diversos fulletons, com ara La grève générale (1901), Le socialisme hypocrite (1902), L'anarchisme a-t-il une raison d'être en Pologne (1906) i Syndicats ouvriers de combat (1906). Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 representà Polònia en el Congrés Internacional de la Libre Pensée de París i en 1907, sa companya, Iza Zielinska, amb Josef Schweber, fou delegada de Polònia en el Congrés Anarquista d'Àmsterdam. En 1919 signà un manifest en protesta contra el bloqueig a la Rússia bolxevic. En 1920 marxà a Polònia, on, partidari del sindicalisme revolucionari, fou l'introductor d'aquest corrent i dels seus pensadors (Émile Pouget, Fernand Pelloutier, Victor Griffuelhes, etc.) en aquest país. Posteriorment va ser nomenat cap del Servei d'Higiene del Treball i de Malalties Professionals del Ministeri del Treball polonès. Prengué part activa en l'elaboració de tot un seguit de lleis socials, especialment en el projecte relatiu a les malalties professionals que esdevingué el Decret del 22 d'agost de 1927. En 1927 publicà el fullet sobre higienisme laboral a Polònia. Fou membre de l'Organització Internacional del Treball (OIT), on destacà en la seva tasca a favor de la higiene industrial, i conseller del Ministeri del Treball i de l'Assistència Social de Polònia. Joseph Zielinski va morir el 12 de desembre de 1927 Varsòvia (Polònia). El 15 de desembre de 1934 sa companya Iza Zielinska morí a Varsòvia (Polònia). ***
Foto
policíaca de Paul Dupit (2 de juliol de 1894) -
Paul Dupit: El 13
de març de 1874 neix al XVII Districte de París
(França) el sospitós d'anarquista
Paul Léon Dupit. Sos pares es deien François
Dupit, negociant, i Marie
Clémentine Aimée Petier. Vivia a casa dels pares,
al número 10 del carrer Poncelet,
ja que sos pares havien estat agraciats amb una petita
herència. En morir els
pares, treballà com a mosso de magatzem, al
número 5 del carrer Auber, i,
segons la policia, vivia a les costelles dels altres. El 5 de setembre
de 1892
va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de
presó per
«robatori», però sortí en
llibertat provisional. A partir de juliol de 1893
visqué al número 45 de l'avinguda Ternes,
però a partir de juliol de 1894 es
trobava sense domicili fixe. El 30 de juny de 1894 el prefecte de
policia
lliurà un manament d'escorcoll i de detenció de
son germà Henri Dupit per
pertinença a «associació
criminal». L'1 de juliol de 1894, en el marc d'una
gran agafada antianarquista, la policia es personà al
domicili de son germà, al
número 2 del carrer Vivienne, i trobà Paul
ocupant l'habitació que son germà
Henri havia deixat després d'haver partit el vespre abans
cap a Sèvres (Illa de
França, França). La policia trobà en
l'escorcoll diversos papers, una clau
falsa i una quinzena de cartutxos de revòlver. Durant
l'interrogatori negà ser
anarquista i ni tant sols saber que era això de
«l'anarquia». L'endemà, va ser fitxat
en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon com a «anarquista». En una nota de juliol
de 1894 la Prefectura de
Policia indicà que Paul Dupit no estava controlat pels
serveis de seguretat i
que no figurava com a anarquista, ben al contrari que son
germà Henri Dupit –implicat
aquell any en el cas del grup anarquistes de desvalisadors al voltant
d'Émile
Spannagel i la seva «Banda del Point du Jour».
Denunciat per «vagabunderia» i
per «associació criminal», Paul Dupit va
ser reclòs a la presó parisenca de
Mazas, però el 6 de juliol d'aquell any va ser posat
llibertat provisional. El 4
de juliol de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge
d'instrucció Henri
Meyer. El 4 de novembre de 1895 vivia al número 96 de
l'avinguda Villiers i
treballava de comptable. El 28 de novembre de 1895, per mor dels seus
antecedents
judicials, va ser enrolat en el II Batalló d'Infanteria
Lleugera d'Àfrica. El
24 de setembre de 1897 va ser destinat al I Regiment de Zuaus. El 27
d'octubre
de 1898 va ser llicenciat de l'exèrcit. El 8 de novembre de
1899 vivia al
número 97 del carrer Sainte-Catherine de Bordeus
(Aquitània, Occitània). El 19
d'abril de 1899 s'instal·là a Saint-Louis
(Senegal, Àfrica Occidental Francesa;
actualment Senegal), com a empleat de l'empresa Delmas de Bordeus. El
20 de gener
de 1906 es casà al XIV Districte de París amb
Marie Marguerite Maisondieu. En
aquesta època treballava de negociant i vivia al
número 46 del carrer
Saint-Lazare de París. El 8 d'agost de 1914 va ser
llicenciat per «acuïtat
visual insuficient» en la revisió
mèdica militar de Dakar (Senegal, Àfrica
Occidental Francesa; actualment Senegal). Entre 1915 i 1916 fou
representant de
la companyia de tabacs «La Régie» per a
l'Àfrica Occidental Francesa. El 20 de
juliol de 1917 tingué una llicència militar de
tres mesos a Bordeus i l'1 de
novembre de 1920 va ser llicenciat definitivament de
l'exèrcit. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Mammolo
Zamboni -
Mammolo Zamboni: El
13 de març de 1882 neix a Lovoleto (Granarolo dell'Emilia,
Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després
feixista, Mammolo Zamboni, que
va fer servir el pseudònim Anteo.
Sos
pares es deien Lodovico Zamboni i Assunta Menini. Per raons
econòmiques va
interrompre els seus estudis en quart de primària,
però va aconseguir una
important cultura autodidacta. Tipògraf de
professió, ja de molt jove s'integrà
en el moviment anarquista. En 1897, amb 15 anys, publicà una
carta en el diari L'Agitazione
d'Ancona (Marques, Itàlia)
en la qual expressava les seves idees anarquistes. Tenia relacions amb
l'anarquista bolonyès Ugo Bagnarola, obligat a
residència forçada. Participà
activament en la propaganda llibertària a la seva zona i
rebia i difonia la
premsa anarquista, fins i tot estrangera. Estava afiliat a la Societat
Obrera,
on intentà contrarestar en diverses ocasions l'hegemonia
socialista. Participà
en mítings i debats públics sobre diversos temes,
com ara les condicions
laborals, l'organització sindical, l'antimilitarisme,
l'anticlericalisme,
contra l'assignació de residència, etc. Membre
del Comitè de Propaganda dels
Tipògrafs, formà part de la secretaria de la
Cambra del Treball en el seu
període constituent. S'integrà en la
redacció del setmanari anarquista bolonyès
Il Popolino, que sortí el
gener de
1903 i on signà sota el pseudònim Anteo,
però que deixà de publicar-se després
del seu tercer número. En 1901 va ser
fitxat per la policia. En 1905 s'uní amb Viola Tabarroni,
amb qui acabà
casant-se civilment en 1908, després del naixement de sos
fills Assunto i
Lodovico, i en 1911 tingué son tercer, Anteo; no
batejà cap dels fills. Cap el
1912 fundà, als números 14 i 16 del carrer
Fondazza de Bolonya, la «Impremta
Zamboni», que també funcionà com a
editorial. Durant la Gran Guerra fou
partidari de la no intervenció i es retirà de la
política activa. Durant la
postguerra, amic de l'exanarquista i aleshores seguidor de Benito
Mussolini,
Leandro Arpinati, s'acostà, segons alguns per
qüestions econòmiques, al
moviment feixista. Encara que no afiliat, a causa de la seva
oposició a la
guerra, freqüentà assíduament els
ambients feixistes locals i donà suport el moviment
feixista i les organitzacions col·laterals, esdevenint
l'impressor oficial de
la Federació Local del Partit Nacional Feixista (PNF). Fou
accionista i soci
fundador de la nova Casa del Fascio promoguda per Leandro Arpinati. En
1923
edità el periòdic humorístic Il Canto
della Mosca. En aquesta època es definia com
«anarquista i feixista». El 31
d'octubre de 1926 va ser detingut durant la investigació
arran de l'atemptat
fallit contra Benito Mussolini a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia), la responsabilitat
del qual va ser atribuïda al seu fill Anteo de 15 anys, linxat
per la multitud
i assassinat al lloc de l'incident per militants feixistes. Va ser
processat
per complicitat en l'atemptat, juntament amb sa companya Viola
Tabarroni, sa
cunyada Virginia Tabarroni i sos fills Assunto i Lodovico.
Després d'una
investigació llarga i contradictòria, Viola i
Assunto van ser posats en
llibertat per manca de proves. El 7 de setembre de 1928, el Tribunal
Especial
per a la Defensa del Estado, presidit pel jutge militar Guido Cristini,
condemnà Mammolo Zamboni i Virginia Tabarroni a 30 anys de
presó, prohibició
perpètua per exercir càrrecs públics i
tres anys de vigilància, i Lodovico va
ser absolt per manca de proves. L'octubre de 1932 l'advocat socialista
Roberto
Vighi, després que s'hagués rebutjat el recurs
presentat al Tribunal Especial
per a la revisió del judici, va presentar a Mussolini, a
través de Leandro Arpinati,
un memorial en el qual se sostenia la innocència de Mommolo
Zamboni i de la
seva família i la manca de proves amb la qual va ser
condemnat. Alhora, va
tenir lloc una misteriosa i secreta negociació entre son
fill Assunto, exiliat
a Suïssa, i l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la Repressió de
l'Antifeixisme) per a l'alliberament dels membres de la
família a canvi de la
seva activitat com a espia entre els refugiats antifeixistes. Mammolo
Zamboni
va ser indultat a través d'un decret reial i posat en
llibertat el 24 de novembre
de 1932. Un mes després, Virginia Tabarroni també
aconseguí la gràcia. Després
d'haver mantingut durant molts anys, juntament amb la seva
incontestable
innocència, fins i tot la més
problemàtica del fill, després de la II Guerra
Mundial, reivindicà en un llibret commemoratiu (Anteo Zamboni nel ventennale del suo olocausto (31
ottobre 1926-31
ottobre 1946). Riassunto storico critico dell'attentato a Mussolini e
della
sentenza del tribunale speciale) la voluntat tiranicida
d'Anteo, reobrint
novament el tema. En aquesta època se separa de Viola
Tabarroni. Acostant de
bell nou a la militància anarquista, a finals dels anys
quaranta fundà la
«Libreria Internazionale di Avanguardia» (LIDA),
nom inspirat en la seva nova
companya Lyda Magagni, i es dedicà a l'edició de
publicacions i a la difusió
d'escrits llibertaris (Mikhail Bakunin, Ezio Bartalini, Armando Borghi,
Nikolai
Ghe, Lev Tolstoi, Mario Rapisardi, Élisée Reclus,
Oscar Wilde, etc.). Entre els
seus escrits podem destacar Il canzoniere
sociale (sd), L'occhio nell'alcova.
Ovvero il sex-appeal e la libertà di concepire
(1946), Del metodo anarchico
(1948), Construire
l'anarchia. Parole semplici ai compagni e simpatizzanti
(1951). També va
traduir textos de diversos autors (Luigi Bertoni, Rabindranath Tagore,
etc.).
Mammolo Zamboni va morir, deixant sense resoldre molts d'enigmes, l'11
d'agost
de 1952 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i va
ser incinerat. La tragèdia
d'aquesta família va ser el tema d'una
pel·lícula televisiva que, sota el
títol
Gli ultimi tre giorni, va ser
estrenada en 1978 per Gianfranco Mingozzi. ***
Necrològica de Joan Jové Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 23 de setembre de 1982 - Joan Jové Vallès: El 13 de març de 1897 neix a Les Oluges (Segarra, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Jové Vallès. Sos pares es deien Ramon Jové i Manuela Vallès. Pagès a Cervera (Segarra, Catalunya), en 1916 es traslladà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on treballà d'obrer tèxtil i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En els anys vint fou membre, amb Gustau Puig Alegre (Espartaco Puig), Pablo Rodríguez Escamilla i altres, de la Comissió Regional Anarquista de Catalunya. Participà activament en les activitats culturals de l'Escola Racionalista i del Centre Cultural Llibertari en els moments més durs de la repressió i en 1923 col·laborà en La Revista Blanca. En 1926 fou un dels fundadors, amb Valentí Noguera Martín, Pablo Rodríguez Escamilla i Francesc Sabat Romagosa, de la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa, membre de la Federació Regional de Escoles Racionalistes (FRER), institució que presidí. En 1934 acceptà la proposició d'un empresari, simpatitzant de les idees llibertàries, de cedir-li un taller de foneria on es podrien fabricar els explosius necessaris per als aixecaments revolucionaris. Durant la Revolució jugà un paper important en les col·lectivitzacions agràries a la comarca del Vallès Occidental. Entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou regidor de l'Ajuntament de Terrassa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí amb sa companya Rita Prunés, amb qui tingué tres infants (Chantal, Germinal i Marcel), a Sieisforns de Mar, on continuà treballant com a obrer agrícola i militant en la CNT. Joan Jové Vallès va morir el 28 d'agost de 1982 al seu domicili de Sieisforns de Mar (Provença, Occitània). ***
Requisitòria
de Manuel Miguélez González publicada en Gazeta de Madrid
del 15 de maig de 1934 -
Manuel Miguélez
González: El 13 de març de 1900 neix
a Santa Lucía de Gordón (La Pola de
Gordón, Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel
Miguélez González, conegut com Francés.
Sos pares es deien Francisco
Miguélez i Celestina González. En 1915 vivia a
Vega de Gordón (La Pola de
Gordón, Lleó, Castella, Espanya) i va ser
condemnat per un delicte de pesca
fluvial. Miner de professió, vivia a Fabero
(Lleó, Castella, Espanya) i milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1934 va
ser buscat per les
autoritats per la seva participació com a membre del
Comitè Revolucionari pels
fets insurgents de l'11 de desembre de 1933 a Fabero i passà
a la
clandestinitat. En 1936, des de la presó de Lleó,
col·laborà en Tierra y
Libertad. Va ser agraciat per l'amnistia del 21 de febrer de
1936. Durant
la guerra civil, va ser capità de les milícies de
La Pola de Gordón i comandà
el Batalló Confederal 206. Assistí com a delegat
delegat, amb Felipe Cañón, de
les milícies de La Pola de Gordón al Ple Comarcal
de Lleó celebrat el 18 de
novembre de 1936 a Villamanín (Lleó, Castella),
el qual presidí. Patí un greu
accident al coll de Villamanín a Cármenes quan
l'automòbil en el qual viatjava
es va despenyar, sinistre que el deixà invàlid.
Patí durament l'exili, agreujat
pel seu estatut de mutilat de guerra, passant la major part de sa vida
hospitalitzat,
i milità en la CNT i en la Lliga de Mutilats de Bordeus,
població on residia. Fou
membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol),
fundada en
1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou
l'anarcosindicalista
Gumersinda Carbajal, que patí presó i
desterrament en 1933 i 1934. Manuel
Miguélez González va morir el 3 d'abril de 1956
al seu domicili de Bordeus (Aquitània,
Occitània). ***
José
Ramón Arana -
José Ramón Arana:
El 13 de març de 1905 neix a Garrapinillos (Saragossa,
Aragó, Espanya)
l'escriptor anarcosindicalista, i després socialista i
comunista, José Ruiz
Borau, més conegut sota el pseudònim de José
Ramón Arana Alcrudo, encara que va fer servir
d'altres (Pedro Abarca, Juan de Monegros, etc.). En 1913, arran
de la mort per tuberculosi
de son pare, el mestre rural Ventura Ruiz Lara,
s'instal·là amb sa família a
Pina de Ebro, on sa mare –Petra Borau Alcrudo, tia del
cineasta José Luis Borau–
muntà un taller-acadèmia de tall i
confecció, però el projecte no reeixí
i sa
família es traslladà a Saragossa. Per ajudar sa
mare, de ben jovenet hagué de
posar-se a treballar en diferents feines (impremtes,
comerços, tallers,
oficines, etc.) i fins i tot provà sort en el món
de la tauromàquia. En els
anys vint, coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera,
marxà cap a
Barcelona (Catalunya) i entrà a fer feina de fonedor a la
factoria «Can Girona»
–a partir de 1947 prengué el nom de MACOSA
(Material i Construccions SA)–, al
Poblenou. En 1926 es casà a Barcelona amb Mercedes Gracia,
amb qui tindrà cinc
infants (Alberto, Augusto, Rafael, Marisol i Mercedes). Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
freqüentà els ateneus llibertaris i es
creà una important cultura autodidacta. Entre 1924 i 1926
col·laborà amb versos
en la revista Pluma Aragonesa. Poc
abans de l'esclat de la Guerra Civil, retornà a Saragossa,
on entrà a fer feina
com a empleat bancari en el Banc Hispanoamericà i
s'afilià a la socialista Unió
General dels Treballadors (UGT), de la qual va ser vicepresident
provincial de
la seva l'Associació d'Empleats de Banca i Borsa. En aquesta
època fou fundador
i secretari de l'Ateneu Popular de Saragossa. El 17 de juliol de 1936,
quan el
cop militar feixista, es refugià amb sa família a
Monegrillo. Durant els
primers moments de la guerra fou milicià en la
«Columna Durruti», però
després,
amb al suport del moviment anarquista, va fer de mestre a Monegrillo.
El Partit
Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la UGT li van encarregar la
reorganització
d'aquestes dues entitats a l'Aragó republicà. El
8 de desembre de 1936, quan ja
s'havia afiliat en secret al Partit Comunista d'Espanya (PCE), va ser
nomenat
en nom del PSOE conseller d'Obres Públiques i,
més tard, d'Hisenda en el Consell
Regional de Defensa d'Aragó (CRDA, també anomenat
«Consell d'Aragó»),
institució de la qual arribà a ser vicepresident.
També ocupà nombrosos càrrecs
en les files socialistes, com ara membre de les Comissions Executives
Regionals
del PSOE i de l'UGT, del Comitè d'Enllaç UGT-CNT
d'Aragó, caixer del Banc
d'Espanya a Casp, delegat de la Caixa de Reparacions, delegat
interventor
d'Abastaments del Govern de la II República a Terol, etc. En
aquesta època
entaulà relació amb l'escriptora i periodista
María Dolores Arana Ilarduya (Marixa),
de qui posteriorment prengué el
llinatge amb el que titulà totes les seves obres, llevat de
la primera, que
sortí amb el seu nom real, i de les dues que
signà amb el pseudònim de Pedro
Abarca. Un viatge a la Unió
Soviètica entre abril i maig de 1937 en
representació del Consell d'Aragó per a
les celebracions del Primer de Maig, donà lloc al seu primer
llibre, Apuntes de un viaje a la URSS
(1938;
anteriorment publicat entre juny i juliol de 1937 en el diari de Lleida
UHP). De tornada d'aquest viatge,
s'afilià oficialment al PCE i formà part del seu
Comitè Regional d'Aragó. En
aquesta època publicà dos llibres de poemes, Mar del Norte. Mar Negro (1937) i Viva y doliente voz (1938); un llibre de
contes, El tío Candela. Cuentos de
la Segunda Guerra
de Independencia (1938); i una obra de teatre, El
viejo, la vieja y el olmo (1938). També
col·laborà en periòdics
comunistes (UHP, Vanguardia,
etc.). Un cop dissolt per decret el Consell d'Aragó,
l'11 d'agost de 1937, va ser nomenat cap de premsa i propaganda del
Comissariat
de la 44 Divisió de l'Exèrcit
republicà i a partir de 1938 començà a
participar
en missions especials del Ministeri de Defensa a França,
essent nomenat cap del
Servei d'Informació i Contraespionatge del Servei
d'Investigació Militar (SIM)
a Baiona (Lapurdi, País Basc), amb el nom de José
Ramón Arana Alcrudo (nascut a Sant
Sebastià), que a partir
d'aleshores usaria com a propi. Quan acabà la guerra es
trobava a França i va
ser reclòs al camp de concentració de Gurs, d'on
aconseguí fugir. A França
tingué el primer (Juan Ramón) dels seus dos fills
amb María Dolores Arana
Ilarduya. El juny de 1939, amb el suport de l'activista
quàquera Margaret
Palmer, embarcà des de Marsella amb La
Salle cap a La Martinica, fent servir el nom de José Ramón Arana Alcrudo,
amb sa nova companya, abandonant la seva
esposa i sos quatre fills supervivents –Mercedes
morí quan encara no tenia dos
anys–, residents a Monistrol (Bages, Catalunya).
Després d'una breu estada a
l'illa caribenya, on tingué son segon fill (Federico),
marxà cap a Ciudad
Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana), on
publicà el seu llibre
de poemes Ancla (1941).
Després d'un
intent d'establir-se a Cuba,
el 14
d'octubre de 1941, gràcies al suport de Manuel
Andújar, arribà a Veracruz
(Veracruz, Mèxic) amb sos fills Juan Ramón i
Federico Arana. A la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) començà a
publicar obres poètiques, com ara A
tu sombra lejana (1942) i creà
col·leccions (Cuadernos del
Destierro) i revistes, com ara Aragón.
Gaceta mensual de los aragoneses en México
(1943-1945), Ruedo Ibérico
(1944), Las Españas. Revista
literaria (1946-1956)
–fundada amb Manuel Andújar i Anselmo Carretero i
que serà una de les més
importants de l'exili republicà–, Crisol
(1953-1960) o Diálogo de las
Españas
(1957-1963). Entre 1943 i 1945 portà la secció
«La hora de España» en el diari El Popular. En 1945 publicà
l'assaig Politiquería y
política. Es guanyà la
vida com a venedor ambulant de llibres, activitat que va ser
novel·lada per
Simón Otaola en la seva obra La
librería
de Arana. Historia y fantasía (1952), i
més tard treballà en l'editorial
González Porto. A començament de la
dècada dels cinquanta entaulà una nova
relació
amorosa, amb Elvira Godàs Vila, que feia classes de
música i regentava una
pensió de senyoretes i amb qui es casà el 29 de
desembre de 1960 i tingué un
altre fill (Miguel Veturián)
–Elvira
Godàs no conegué l'existència de sa
família espanyola fins 16 anys després. En
1950 publicà el seu recull de contes El
cura de Almuniaced, considerada la seva obra mestra. En 1951
s'edità el
drama rural de fort contingut social Veturián.
En 1968 se li va diagnosticar un càncer i,
després de 13 dies internat al
Sanatori Espanyol de Mèxic, realitzà els
tràmits per tornar a Espanya. A finals
de 1971 va ser operat d'un tumor cerebral i el juny de 1972
retornà a la
Península i s'instal·là a
Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya). A més de
les obres citades, és autor de Fantasmas
(1949), Por un Movimiento de
Reconstrucción Nacional (1949, aparegut sota el
nom col·lectiu de Las
Españas), Esta hora de
España. Contestación a una encuesta de
«Ibérica»
(1957), Antonio Machado y Pablo Casals
(1957), Romance del ciego Viroque
(1960), De pereza mental (1967), Cartas a las nuevas generaciones
españolas
(1968), ¡Viva Cristo Ray! y todos
los
cuentos (1980, pòstuma) i Poesías
(2005, pòstuma). El gener de 1973 publicà Can
Girona. Por el desván de los recuerdos, primera
part d'unes memòries
novel·lades, testimoni de la Barcelona obrera durant la
dictadura de Primo de
Rivera i en la qual la CNT té un marcat protagonisme, que no
tingueren
continuació a causa de la seva mort. José
Ramón Arana va morir, a conseqüència del
càncer que arrossegava, el 23 de juliol de 1973 a la
clínica Quirón de Saragossa
(Aragó, Espanya) i fou enterrat a Monegrillo (Saragossa,
Aragó, Espanya), al
costat de sa mare. El seu fons personal es troba dipositat des del 2009
a
l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) de Barcelona. José Ramón Arana
(1905-1973) ***
Gabriel
Aspas Argilés - Gabriel Aspas
Argilés: El 13 de març de 1912 neix
a Orea (Guadalajara,
Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista
Gabriel
Aspas Argilés. Sos pares es deien Florencio Aspas i
Valeriana Argilés. Metal·lúrgic
de professió, treballà als Alts Forns de Sagunt
(Camp de Morvedre, País
Valencià) i estava afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan
esclatà la guerra civil lluità al front de Terol.
Ferit greument, fou hospitalitzat
a Conca i a Utiel. En aquesta última localitat
conegué Gabriela Lahuerta, que
esdevindrà sa companya en 1938. Després
s'enquadrà en la «Columna de Ferro»
fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista, fou detingut a
Alacant i
acabà internat al camp de concentració
d'Albatera. Després de diverses presons,
fou tancat a la de València. Fou amollat en llibertat
condicional per treballar
al pantà de Benaixeve (Serrans, País
Valencià), on creà la CNT clandestina, de
la qual fou secretari, i establí contactes amb la guerrilla.
Denunciat, fou torturat
i empresonat a València. Un cop lliure, marxà a
França. En 1950 s'instal·là a
Besiers, on milità d'antuvi en la CNT i després
en els Grups d'Afinitat
Confederal (GAC). En 1972 formà part de la
Comissió de Relacions de «Frente
Libertario», amb Sara Berenguer, Acracio Ruiz i altres.
Participà activament en
les activitats de la colònia d'exiliats espanyols de
Besiers. Gabriel Aspas
Argilés va morir el 12 d'octubre de 1997 a Besiers
(Llenguadoc, Occitània). Gabriel Aspas Argilés (1912-1997) ***
Necrològica de Josep Guiraud Pujol apareguda en la revista barcelonina Polémica de maig de 1988 - Josep Guiraud
Pujol: El 13 de març de 1912 neix a Pollença (Mallorca, Illes Balears)
l'anarcosindicalista Josep Guiraud Pujol, conegut com Pollença, Pollensa
o J. Pollensa (aquest últim pseudònim el va fer servir en la premsa).
Era fill d'Alexandre Guiraud i d'Isabel Pujol. Fill d'una família benestant
progressista, s'establí a Barcelona (Catalunya) per estudiar periodisme a la Universitat
de Barcelona, on entrà en contacte amb el moviment llibertari i s'afilià a la
Secció de Periodisme del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol
de 1936, s'integrà com a milicià en la «Columna Durruti». Posteriorment, durant
uns mesos, fou corresponsal de guerra en a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola al front d'Aragó. Va ser nomenat secretari de la
Conselleria d'Economia i del departament de Proveïments de la Generalitat de
Catalunya. Col·laborà regularment en Solidaridad Obrera, periòdic del
qual va ser nomenat director al final de la guerra. En 1939, quan el triomf era
un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià,
on va romandre tota la II Guerra Mundial. Durant la postguerra participà en
reorganització de la CNT de l'exili i, arran de l'escissió de 1945, defensà les
posicions de la tendència «col·laboracionista». Instal·lat a Elna (Rosselló,
Catalunya Nord), ajudà nombrosos companys a passar a la Península i ell mateix hi
va realitzar nombroses missions orgàniques clandestines. Amb sa companya, Dolors
Antonieta Calderer, fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat
Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En
1955 va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en
l'exili de la tendència «reformista». Entre 1957 i 1961 defensà la unitat
d'acció amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT). En aquests anys
col·laborà en diferents publicacions llibertàries de l'exili, com ara Boletín
Confederal, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, España
Libre, Espoir, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Josep Guiraud
Pujol va morir el 17 d'abril de 1988 al seu domicili d'Elna (Rosselló,
Catalunya Nord). ***
Francisco
Gómez Núñez - Francisco Gómez
Núñez:
El 13 de març de 1912 neix a Viveiro
(Lugo, Galícia)
l'anarcosindicalista i
resistent antifranquista, i després comunista, Francisco
Gómez Núñez, conegut
com Penabad i Trotsky. Era fill
de Francisco Gómez
Fernández i de Dolores Núñez
Pérez. Mariner de professió, durant els anys
republicans milità en el Sindicat Únic
d'Oficis Diversos de Viveiro de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En
1936 era vocal del Sindicat Pesquer de Celeiro (Viveiro, Lugo,
Galícia) de la CNT.
Va ser un dels que intentà la resistència contra
el cop militar feixista de juliol
de 1936 i el 20 de juliol hagué de fugir a la Corunya (La
Corunya, Galícia) i
després, un cop fracassà la
resistència, cap a les muntanyes, amb el ferrer anarquista
José Neira Fernández (O Nera),
qui va organitzar el primer grup guerriller
gallec. Va ser jutjat en rebel·lia per les autoritats
franquistes a Ferrol (La
Corunya, Galícia). En 1942 s'afilià al Partit
Comunista d'Espanya (PCE). Cap el
1945, després de la mort de José Neira
Fernández, s'integrà en la III
Agrupació
Guerrillera, lluitant en una partida comandada per Ramón
Rodríguez Valera (Curuxás)
que operà a la Terra de Melide (La Corunya,
Galícia) i a A Ulloa (Lugo, Galícia),
i posteriorment en la IV Agrupació Guerrillera, en el grup
de Leonardo Gómez
Pérez (Trancas). En 1946
tingué un enfrontament a Palas de Rei (Lugo,
Galícia), on no resultà ferit, i va ser acusat
per les autoritats franquistes
d'un atracament el juny d'aquell any a Moeche (La Corunya,
Galícia). Necessitats
d'evacuació, durant la nit del 13 de desembre de 1946
formà part del grup de 22
guerrillers que embarcaren a la platja d'O Vicedo (Lugo,
Galícia) a bord del
pesquer Santa Teresa, 18 dels quals desembarcaren
el 20 de desembre a Baiona
(Lapurdi, País Basc); l'endemà van ser
traslladats per les autoritats franceses
al camp de concentració de Merignac (Bordeus,
Aquitània, Occitània). A l'exili
visqué
a Lió (Arpitània) i a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). El 30 de març de 1957 es
casà a Lió amb Isabel Valle Madroñal.
Francisco Gómez Núñez va morir el 9
d'agost de 1995 a Tullins (Delfinat, Arpitània)
–algunes fonts citen
erròniament Viveiro. Francisco Gómez
Núñez
(1912-1995) ***
Foto de la policia italiana de Renzo Giua - Renzo Giua: El 13 de març de 1914 neix a Milà (Llombardia itàlia) l'activista antifeixista de tendència llibertària Lorenzo Giua, més conegut com Renzo Giua i que va fer servir els pseudònims de Franco Franchi i Bittis. Sos pares, sards, es deien Michele Giua (Lino), reputat químic i professor de química orgànica industrial a la Universitat, i Clara Lollini, també química. Quan tenia sis anys, sa família s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i assistí a l'institut Massimo d'Azeglio d'aquesta ciutat, on fou deixeble d'Augusto Monti. Amb altres estudiants i professors antifeixistes (Vindice Cavallera, Mario Andreis, Gian Domenico Cosmo, Alfredo Perelli, Paolo Sabbione, Luigi Scala, etc.), s'adherí al moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), al voltant de Carlo Rosselli. Aquest grup, juntament amb altres membre de GL de Torí (Aldi Garosci, Carlo Levi i Pier Leone Migliardi), el socialista Riccardo Poli i l'anarquista Michele Guasco, el setembre de 1931 creà el periòdic Voci d'Officina, del qual només sortires tres números i que pretenia arribar a una entesa entre totes les forces antifeixistes. El gener de 1932, amb altres membres de GL de Torí, va ser detingut per «propaganda subversiva» i jutjat pel Tribunal Especial per a la defensa de l'Estat i, després de 108 dies empresonat, va ser alliberat el 29 d'abril per manca de proves. Entre 1934 i 1938 col·laborà en el periòdic Giustizia e Libertà, moltes vegades signant com Bittis. Estudiant de Filosofia i Lletres a la facultat, el març de 1934, alarmat per la detenció de Leone Ginzburg, advertí als companys que amaguessin el material antifeixista que tenien a les seves cases i marxà cap a Balme (Piemont, Itàlia), localitat propera a la frontera, i poc després aconseguí passar clandestinament a França a través de les muntanyes gelades. A París, sempre en contacte am Carlo Rosselli, formà un grup de GL amb altres quatre intel·lectuals antifeixistes (Mario Levi, Aldo Garosci, Franco Venturi i Nicola Chiaromonte) i va fer estudis universitaris. Entre el 21 i el 25 de juny de 1935 assistí al Congrés Internacional d'Escriptor Revolucionaris, amb Carlo Rosselli, Mario Pistocchi, Nicola Chiaramonte, Leonardo Martini, Carlo Sforza i Gaetano Salvemini, entre altres. En els últims mesos de 1931 havia sorgí una profunda divergència política entre Rosselli i el grup de GL de Torí sobre el tipus d'Estat que calia instaurar després de la caiguda del feixisme. A la democràcia parlamentària representativa, defensada per Rosselli, el grup de joves de GL propugnava una democràcia més directa basada en els Consells Obrers i Pagesos. El desembre de 1935 la ruptura entre els dos grups va ser total i el gener de 1936 Nicola Chiaromonte, Mario Levi i Renzo Giua abandonaren GL i s'acostaren al pensament llibertari. En aquesta època s'assabentà de la detenció de son pare, també militant de GL, el qual va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó per les seves activitats antifeixistes. Durant una temporada s'establí al cantó de Ticino (Suïssa), on entrà en contacte amb altres exiliats italians, com ara Giuseppe Faravelli, B. Lugli ed E. Masini, i hagué de retornar a França quan la policia secreta italiana descobrí la seva presència a Suïssa i la denuncià a les autoritats helvètiques. De bell nou a França, continuà amb les seves activitats revolucionàries a París, Chambèri, Lió, Niça, Marsella, etc., organitzant grups d'exiliats, recollint suports econòmics, distribuint la premsa clandestina i realitzant tota mena de tasques conspiradores. Aprofitant la seva destresa com a esquiador, arribava a les poblacions muntanyeses properes a la frontera amb Itàlia, on podia reunir-se amb sos familiars i amics. Quan esclatà la Revolució espanyola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on arribà el 24 de juliol de 1936 amb el seu amic Francesco Barbieri (Ciccio) i Giuseppe Sereni (Sereno). A primers d'agost, s'uní com a voluntari a un destacament volant del Grup Internacional de la «Columna Durruti». El setembre de 1936 va ser ferit en combat a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enviat una temporada a l'estranger perquè es guarís de les ferides. A començaments de novembre de 1936 retornà a la Península, però va ser enviat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà entre el desembre i el gener de 1937. De bell nou a la Península, el març de 1937 fou enviat a l'Escola d'Oficials de l'Estat Major, amb seu a Albacete (Castella, Espanya), d'on sortí amb el grau de tinent. El maig de 1937 va ser destinat al «Batalló Garibaldi» del a XII Brigada Internacional, distingint-se pels seus dots militars i pel seu coratge. Posteriorment va ser ferit en dues ocasions i l'octubre de 1937 va ser nomenat capità de la III Companyia del II Batalló de la «Brigada Garibaldi». Durant la nit del 16 al 17 de febrer de 1938 va ser ferit de bala a l'abdomen en un atac durant l'ofensiva d'Extremadura. Renzo Giua va morir el 17 de febrer de 1938 a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya). Durant la II Guerra Mundial va existir un columna partisana lligada a GL que portà el seu nom. ***
René-Louis Lafforgue - René-Louis Lafforgue: El 13 de març de 1928 neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) el cantant, compositor i actor llibertari Renato Luis León Francisco Lafforgue y Durudeau, més conegut com René-Louis Lafforgue. Era fill de l'industrial Sylvain Lafforgue, de Baiona (Lapurdi, País Basc), i de la parisenca Lucie Durudeau. Després de la guerra civil la família passà a França. Amb 16 anys, en 1944, entra en la resistència contra els nazis, igual que son germà Sylvain Lafforgue, també llibertari, que tindrà menys sort i morirà en acció. Instal·lat a Cachan, a prop de París, i després de treballar en multitud d'oficis –el que més temps li va durar va ser el de carnisser–, esdevé actor de teatre, cantant i compositor. Durant els anys 50 el seu talent va ser reconegut. Va actuar en les primeres parts dels recitals de Georges Brassens i després a l'Olympia en 1955; també va fer una gira amb el mim Marceau. Cançons com Julie la Rousse (1957), van aconseguir una enorme popularitat. Amb sa companya Claudie va obrir el cabaret L'École Buissonnière, lloc on els llibertaris i pacifistes realitzaven les seves festes. En el cinema i en la televisió va interpretar 13 pel·lícules, moltes als Estats Units. Va pertànyer a la lògia maçònica «L'Estrella Polar». René-Louis Lafforgue va morir el 3 de juny de 1967 a Albi (Llenguadoc, Occitània) d'un accident de cotxe i es troba enterrat a Cachan. ***
Ferre Grignard - Ferre Grignard: El 13 de març de 1939 neix a Anvers (Flandes) el cantautor anarquista Fernand Grignard, conegut com Ferre Grignard. Fill d'una família burgesa, de jove formà part del moviment escolta amb son germà Roger, vuit anys més petit. Estudiant art a l'Institut Municipal d'Arts Decoratives d'Anvers, durant els anys cinquanta aconseguí un cert prestigi entre els artistes de la seva ciutat, però no per les vendes de les seves obres, pintures i gravats, sobretot, sinó com a guitarrista autodidacte. La relació amb sos pares no podia ser pitjor i, segons alguns, marxà als Estats Units, on visqué uns anys als ghettos negres; però, a causa de les seves idees anarquistes, va ser expulsat i retornà a Bèlgica –aquesta aventura americana va ser desmentida per son germà Roger que apuntà que mai no havia estat als EUA. En 1964 Hans Kusters, de la discogràfica Philips, el descobreix cantant al bar «De Muze» d'Anvers i l'any següent tocà en el primer Jazz-Festival de Bilzen. En 1966, gràcies a les cançons Ring, ring, I've got to sing, My crucified Jesus i Drunken sailor, de l'àlbum Ring, ring, aconseguí l'èxit. La seva imatge beatnik i el seu estil musical blues i folk, acompanyat amb una harmònica i un violí elèctric, el caracteritzaren. Els textos de les seves cançons pacifistes s'oposaren a la política colonialista nord-americana, esdevenint un capdavanter de l'anomenada «cançó protesta». Després d'una actuació a l'Olympia de París (França), Johnny Hallyday llançà la cançó Cheveux longs et idées courtes, adaptació lliure de la seva cançó My crucified Jesus i per la qual no li va pagar cap dret. Després passà a la discogràfica Barclay i en 1968 publicà l'àlbum Captain disaster. En 1966 comprà una mansió, on s'envoltà d'una vintena d'amics en festa contínua, dilapidant tot el que guanyava en els seus concerts. Com que es negà sistemàticament a fer la declaració de la renda, va ser condemnat i una gran part dels seus drets d'autor passaren al fisc. Finalment acabà cantat pels cafès i tots els intents per reprendre la seva carrera artística, com l'àlbum I warned you (1978) i la recopilació Het Beste Van (1997), no reeixiren. Els seus últims anys els visqué en un àtic sense calefacció, en un estat de pobresa total i alcoholitzat. Ferre Grignard va morir el 8 d'agost de 1982, d'un càncer de gola a causa del tabaquisme que patia, a l'Hospital Universitari d'Edegem (Anvers, Flandes) i fou enterrat al cementiri de Schoonselhof, a Hoboken (Anvers). El seu esperit i la seva música, però, ha estat un referent per a multitud de grups i cantautors flamencs.
Defuncions
Fernand Pelloutier - Fernand Pelloutier: El 13 de març de 1901 mor a Sèvrés (Illa de França, França) el polític socialista republicà i després anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand Léonce Émile Pelloutier. Havia nascut l'1 d'octubre de 1867 al XVII Districte de París (França), en una família burgesa. Sos pares es deien Saint-Ange Adrien Léonce Pelloutier i Amélie Marie Couillaud. Quan tenia 12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant Nazer (Bretanya). Fou internat al petit seminari religiós de Guérande del qual va intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat per haver escrit un pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer en 1883, va demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En 1885 va suspendre els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el seu amic Aristide Briand en La Démocratie de l'Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà. Entre els anys 1888 i 1889 va començar a manifestar-se el lupus facial d'origen tuberculós que el portarà a la tomba. Després d'un repòs d'alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de 1889 i va fer costat la campanya d'Aristide Briand, candidat republicà radical en les eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar inactiu durant dos anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar una temporada al camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La Démocratie de l'Ouest. Evolucionat cap al socialisme, s'adherirà al Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i n'esdevindrà secretari de la secció de Sant Nazer («L'Émancipation»). Atret per les qüestions econòmiques, va contribuir a la fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i el 5 de setembre de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer (possibilista) de l'Ouest, on va exposar la seva idea de «vaga general universal», pacífica i legal, com a eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta, però durant el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els guedistes van ser derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l'amistat amb Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l'obra d'anarquistes com Tortelier, Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir secretari general de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i va llançar la seva idea d'identificació entre sindicalisme i anarquia, intentant convèncer els militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s'hi, i que va exposar en el seu fullet Qu'est-ce que la grève générale? (1895). En 1897 va crear la revista mensual d'economia social L'Ouvrier des Deux-Mondes, alhora que col·laborava en diferents publicacions (Les Temps Nouveaux, L'Enclos, La Revue Socialiste, La Société Nouvelle, L'Avenir social, L'Art Social, etc.). El setembre de 1898 va participar en el Congrés de Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899 es va instal·lar en un petit pavelló a Bruyères de Sèvres, però ja estava condemnat. Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir una plaça d'inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de Comerç. El setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII Congrés de la Federació de les Borses del Treball, però va acabar al llit, on va morir després d'una llarga agonia el 13 de març de 1901 al seu domicili de Sèvrés (Illa de França, França). ***
Francesc
Comas Pagès - Francesc Comas
Pagès: El 13 de març de 1923 mor a Barcelona (Catalunya), de resultes d'un
atemptat comès tres dies abans, l'anarcosindicalista Francesc Comas i Pagès,
també conegut com Paronas. Havia nascut el 26 d'abril de 1896 al
barri de Sants de Barcelona (Catalunya). Vidrier de professió, treballava a les
Cristalleries Planell de Barcelona i militava en la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat per la Unió
Vidriera, que tenia uns 500 vidriers barcelonins adherits, al Congrés de la
Confederació Regional del Treball (CRT) de Catalunya («Congrés de Sants»), que
se celebrà a l'Ateneu Racionalista de Sants. El desembre de 1918 participa en
el congrés dels obrers del vidre celebrat a l'Ateneu Racionalista de Sant. En
aquest any també fou delegat del Sindicat de Constructors de Carruatges i
Ferrers de Sabadell als comicis de la Confederació Regional del Treball de
Catalunya de la CNT celebrats a Barcelona. El febrer de 1919 es casà amb Dolors
Sabaté. En 1920 publicà, sota el pseudònim Paronas, el fullet ¡A
vosotras mujeres!, editat en la biblioteca «El Cráter Social del Ramo
del Vidrio». En 1920 fou detingut i deportat el 30 de novembre amb altres
anarcosindicalistes a bord del vaixell «La Giralda» cap a la fortalesa de La
Mola (Maó). Formà part del Comitè Pro Presos i destacà en la lluita per la
llibertat dels companys castigats per les represàlies del cap superior de la
policia general Miquel Arlegui Bayones i del general Severiano Martínez Anido,
governador civil de Barcelona. En 1922 assistí a la Conferència de Blanes en representació
dels vidriers de Barcelona. El 6 de novembre de 1922 presidí un míting al
teatre Bosc de la capital catalana per exigir la legalització de la CNT
aleshores prohibida. El 10 de març de 1923 a Barcelona fou ferit greument en
l'atemptat que costà la vida de Salvador Seguí i Rubinat (El Noi del Sucre),
a qui acompanyava com a secretari, morint tres dies després. Les seves últimes
paraules les va dedicar a Salvador Seguí: «Pobre Noi! Pobre Noi!».
Francesc Comas Pagès va morir el 13 de març de 1923 a l'Hospital de la Santa
Creu de Barcelona (Catalunya). El seu enterrament el 18 de març arrossegà
una immensa multitud ja que també servir per acomiadar Salvador Seguí que havia
estat inhumat a corre-cuita i en secret per les autoritats per evitar
aldarulls. El periòdic Cultura Obrera de Palma (Mallorca) li
edità el seu llibre Llagas sociales (ca. 1922), també sota el
pseudònim Paronas. Francesc Comas
Pagès (1896-1923) ***
L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, atribuït a Suberviola, segons el diari madrileny La Correspondencia de España del 18 de maig 1923 - Gregorio Suberviola Baigorri: El 13 de març de 1924 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista d'acció Gregorio Suberviola Baigorri, també conegut com Toribio Soberviola o Torinto. Havia nascut el 9 de maig de 1896 a Morentin (Navarra). Sos pares es deien Nicasio Suberviola i Simona Baigorri. Era fill d'una família nombrosa de sis germans que treballaven de paleta –dos germans, però, es dedicaren a la vida religiosa. Visqué a Morentin fins al 1919, quan, després de fer el servi militar a Lizarra, marxà de ca seva primer a Saragossa i després a Sant Sebastià, que va ser quan s'integrà en el moviment llibertari. Treballà en el bastiment del Casino Gran Kursaal Marítim de Sant Sebastià com a capatàs de mines i, amb Manuel Buenacasa Tomeo, organitzà els obrers de la construcció, sobretot immigrants. En 1920, amb l'arribada de Buenaventura Durruti a Sant Sebastià, fou un dels creadors del grup d'acció de defensa «Los Justicieros», amb Moisés Ruiz, Cristóbal Aldabaldetrecu i Marcelino del Campo, força actiu a Saragossa i Sant Sebastià. Fou acusat d'haver projectat atemptats frustrats contra Fernando González Regueral, governador de Biscaia, i, fins i tot, contra el rei Alfons XIII d'Espanya aquell any i tot el grup fugí cap a Saragossa, on, amb el suport d'Inocencio Pina, aconseguiren salvar la pell. A la capital aragonesa projectaren crear una federació anarquista d'àmbit peninsular –clar antecedent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)– que catalitzes la revolució i aconseguiren diners per a l'adquisició d'armes a Eibar gràcies a assalts d'entitats bancàries basques. Entre 1921 i 1922 es dedicà a l'estudi de la teoria anarquista i sembla que assistí a sessions de la Conferència de Saragossa de 1922. En aquesta època els membres de «Los Justicieros» s'amplià (Rafael Torres Escartín, Francisco Ascaso Abadía) i prengué el nom de «Crisol». A partir de 1922 el grup s'instal·là a Barcelona, on passaren penalitats i misèries, però aconseguiren reforçar el grup amb militants del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1922, gràcies a aquestes noves incorporacions, es constituí el grup «Los Solidarios». Aquest grup es plantejà novament la creació d'una federació anarquista i engegaren una campanya d'accions espectaculars amb la finalitat de lluitar frontalment contra l'Estat i crear un clima revolucionari amb l'establiment d'un Comitè Nacional Revolucionari. El març de 1923 fou detingut a Saragossa i fou involucrat en un crim contra membres del Sindicat Lliure. El 8 de novembre de 1923 aconseguí escapar de la presó saragossana. Quan era a la presó, el 17 de maig de 1923, el grup executà el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, i el setembre assaltà el Banc d'Espanya de Gijón, però, així i tot, fou implicat en les accions –només hagués pogut participar en aquestes accions si entre març i novembre estigués en llibertat. A partir del cop d'Estat de Primo de Rivera la persecució policíaca s'incrementà i el grup es va veure obligat a dispersar-se. A començaments de 1924, fou localitzat el seu domicili a Barcelona i durant l'enfrontament amb les forces de l'ordre, el 24 de febrer de 1924, davant ca seva, al carrer de Blai –encreuament amb el de la Creu dels Molers–, al Poble-sec de Barcelona, va morir Marcelino del Campo i ell resultà ferir. Gregorio Suberviola Baigorri va morir el 13 de març de 1924 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) a conseqüència de les ferides rebudes amb la topada amb la policia i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. ***
Victor Barrucand - Victor Barrucand: El 13 de març de 1934 mor a El-Biar (Alger, Algèria) el poeta, músic, periodista i escriptor Victor Marie François Joseph Barrucand; primer militant anarquista, després federalista i finalment humanista burgès, defensor dels drets dels algerians. Havia nascut el 7 d'octubre de 1864 a Poitiers (Poitou, França). Sos pares es deien Joseph Marie Barrucand, negociant, i Laure Sténot. Als 16, orfe de pare, arriba a París (França) on treballarà d'obrer. Comença a freqüentar la bohèmia parisenca en qualitat de música ambulant. Félix Fénéon l'introduirà en el món del teatre i de l'anarquia. Va col·laborar en el periòdic L'En Dehors, de Zo d'Axa. En 1893 participa en conferències del grup anarquista del periòdic L'Idée Nouvelle i és implicat en el procés contra Émile Henry. En aquesta èpòca va escriure en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. El juny de 1895 llança la campanya nacional «Pa gratuït per a tothom», que rebrà el suport de Kropotkin, Émile Pouget, Tortelier i de diversos periòdics llibertaris, però que serà considerada reformista per alguns anarquistes (Élisée Reclus, Sébastien Faure, etc.); la idea, no obstant, serà represa pel sindicalista revolucionari Charles Dhooghe en 1906. En 1897 es declara socialista federalista i serà en 1899 un dels delegats del Congrés Socialista de París. En 1898 va editar el periòdic La Cité Libre i en 1899 va col·laborar en La Revue Blanche. Fidel defensor de Dreyfus, és enviat a Algèria per la Lliga dels Drets de l'Home per contrarestar l'antisemitisme. Esdevé més tard redactor en cap de Nouvelles i després crític literari i artístic del diari Le Dépêche Algérienne. El 30 de maig de 1902 enviudà d'Yvonne Émilie Louisée Jacquin. A partir del 30 de novembre de 1902, publica el seu propi setmanal bilingüe arabofrancès L'Akhbar on lluitarà per un «colonialisme més humà», pel reconeixement dels drets dels indígenes algerians i contra l'arabofòbia; també publicarà reportatges d'Isabelle Eberhardt. En 1919 obté algunes conquestes polítiques pels «combatents indígenes», supervivents de la Gran Guerra, però es trobarà més proper al reformisme burgès i al parlamentarisme polític que a les aspiracions revolucionàries i llibertàries. El 30 d'octubre de 1920 es casà al IV Districte de París amb Lucienne Jeanne Charlotte Crespin. Avec le feu (1900) és una novel·la ambientada en el món anarquista molt digna a tenir en compte. ***
Antonio
Basilio Sayanes González -
Antonio Sayanes
González: El 13 de març de 1937
és assassinat a Xovelle (Cea, Vilagarcía de
Arousa,
Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Antonio Basilio
Sayanes González.
Havia nascut cap el 1904, sembla, a Vilaxoán
(Sobrán, Vilagarcía de Arousa, Pontevedra,
Galícia). Era fill d'un guàrdia civil. El 14
d'abril de 1931, dia de la
proclamació de la II República espanyola,
promogué aldarulls, juntament amb
altres companys (Eusebi Carbó Carbó,
Germán Parga, Formós Plaja, César
Rosas, Raimundo
Santiago, etc.), a l'alcaldia de Vigo (Pontevedra, Galícia)
i intentaren
llançar per la finestra la imatge del rei Alfons XIII.
Fogoner de vaixell
pesquer de professió, vivia a Sárdoma (Vigo,
Pontevedra, Galícia) –segons altres
fons a Freixeiro (Vigo, Pontevedra, Galícia)– i
durant els anys republicans
milità en el Sindicat de la Indústria Pesquera
(SIP), de Bouzas (Vigo,
Pontevedra, Galícia), de Vigo i de Vilargarcía de
Arousa de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). A començament de 1933
signà, amb altres companys (Juan
Fernández, Emilio Lorenzo, Manuel Montes i Castor
Rodríguez), l'acord pesquer
amb la patronal de «La Marítima», que va
posar fi a la vaga pesquera. A partir
d'aquesta data va ser perseguit per la policia i la patronal i el 20 de
gener
de 1933 va ser acusat de ferir amb arma blanca el cap dels esquirols, i
a
principis de febrer d'aquell any acusat de resistència i
insults a l'autoritat
i empresonat a Vigo. Jutjat el 4 d'agost de 1933, se li va
demanà la pena de
dos mesos i un dia d'arrest. Des de la presó d'aquesta
ciutat va fer una
subscripció pro CNT i
pro vaguistes.
Després de la vaga contra «La
Marítima» va ser acomiadat i, sense feina, el
maig de 1933 signà un escrit dels mariners aturats
denunciant la seva situació.
El setembre de 1933 va fer un míting a Moaña
(Pontevedra, Galícia), amb Manuel
Fandiño i Vicente Iglesias. El maig de 1935 va ser detingut
acusat d'agredir
l'armador Manuel Pérez Pan. En aquests anys
col·laborà en publicacions
llibertàries, com ara CNT,
Mar y Tierra i Solidaridad
Obrera. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 es
trobava a bord dels vaixells Baltasar
Pujales i Teresa Valverde
i pogué
arribar a Bantry (Cork, Irlanda) i després
retornà a Galícia. S'uní a un grup
de destacats confederals amb els quals realitzà diverses
expropiacions. Encerclat
pels feixistes, Antonio Sayanes González va ser cremat viu,
juntament amb
altres companys (Rodrigo Buruete Alejandre, Pilar Fernández
Seijas i Manel
Limeres), el 13 de març de 1937 en una caseta de pescadors a
Xovelle (Cea, Vilagarcía
de Arousa, Pontevedra, Galícia) –altres fonts
citen com a data el 22 de juliol
de 1937 i que primer el grup es va suïcidar. Antonio Basilio
Sayanes González (ca. 1904-1937) ***
Paraf-Javal - Paraf-Javal: El 13 de març de 1942 a Montluçon (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista individualista i cientista Mathias Georges Paraf-Javal, que va fer servir el pseudònim Péji. Havia nascut el 31 d'octubre de 1858 al II Districte de París (França). Era fill d'una família jueva originària d'Alsàcia. Sos pares es deien Eugène Paraf-Javal i Marie Lucile Javal. Comença a militar en els cercles llibertaris quan esclata l'afer Dreyfus. En 1902 crea amb l'anarquista Libertad la Lliga Antimilitarista i fa les primeres conferències que serien el germen del moviment de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). El mateix any, funda amb E. Armand, Henry Zisly i alguns altres, una colònia anarquista a Vaux, que va arribar a tenir 400 adherits i durà fins 1907. Col·labora amb El Libertaire i en el periòdic L'Anarchie, on ataca irònicament el sindicalisme i el cooperativisme. És autor de nombrosos fulletons i de cursos de física aritmètica, que l'Escola Moderna de Ferrer Guàrdia traduirà i editarà en castellà. Però a partir de 1907 esclaten greus dissensions entre Libertad i el grup de les «Causeries Populaires». Paraf-Javal crea aleshores una nova associació «Le Groupe d'Études Scientifiques», que publicarà a partir de 1910 i fins 1919 un butlletí. Amb la finalitat de resoldre tots els problemes filosòfics gràcies a la ciència, sovint es caracteritzarà per un cientisme llosc i intransigent, a més d'un antitabaquista i antialcohòlic virulent. Després de la Primera Guerra Mundial, hereta la llibreria parisenca que el seu fill major mort a la guerra ha deixat i realitza conferències sobre francmaçoneria a la qual s'havia adherit cap el 1910. En 1935 en crearà una lògia maçònica dissident. Entre les seves obres podem destacar Pour devenir conscient, Les deux haricots (1900), L'absurdité de la politique (1902), La substance universelle (1903), Libre examen (1903), L'absurdité de la propriété: extrait de l'organisation du bonheur (1906), Les faux droits de l'homme et les vrais (1907), L'absurdité des soi-disant Libres-penseurs: les faux libres penseurs et les vrais (1908), Évolution d'un groupe sous une influence mauvaise (1908), L'argent, la concurrence (1909), La bonne méthode (1909), L'Humanité: interview de son oncle par ma nièce (1909), Le monopole de l'abrutissement officiel (1909), La morale transformiste (1909), La solution scientifique de la question sociale (1921), Tagagisme (1921), Théorie des extensions: géométrie physique à toutes dimensions (1927), La légende détruite (1929), Manifeste au monde (1932), Le vrai communisme et le faux (1935), entre d'altres. Sa companya fou Sarah Ann Durdle. Paraf-Javal va morir el 13 de març de 1942 a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). En 1980 René Bianco li va dedicar una petita biografia, Paraf-Javal: une figure originale de l’anarchisme français. ***
Hippolyte Havel - Hippolyte Havel: El 13 de març de 1950 mor a Marlboro (Monmouth, Nova Jersey, EUA) el militant anarquista Hippolyte Havel. Havia nascut el 13 d'agost de 1869 a Burowski (Bohemia, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) –algunes fonts citen Tábor (Bohèmia del Sud, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia). En 1894, a Viena, és condemnat a 18 mesos de presó per «alteració de l'ordre públic». Molt erudit, fou amant d'Emma Goldman, a qui acompanyà a París el setembre de 1900 per preparar el Congrés Antiparlamentari Internacional. Va participar en la redacció del periòdic Mother Earth des de 1906 i va col·laborar en l'Escola Moderna de Nova York (1910), juntament amb Sadakichi Hartmann. Entre 1910 i 1919 va fer de pare de Berenice Abbott, futura fotògrafa de renom. A més d'editar diverses revistes –The Revolutionary Almanac (1914), Revolt (1916), etc.– i fulletons, va escriure biografies d'anarquistes, com ara Emma Goldman o Voltairine de Cleyre. Amb sa companya Polly Holladay, també anarquista i membre del consell editorial de la revista The Masses, va obrir abans de la Primera Guerra Mundial el «Polly's Restaurant» al Greenwich Village de Nova York, que esdevindrà un lloc de trobada d'artistes i intel·lectuals (Alfred Stieglitz, Robert Henri, Man Ray, Eugene O'Neill, etc.). En 1920 va marxar a viure a la Colònia Llibertària Ferrer de Stelton (New Jersey, EUA), on va editar el periòdic The Road to Freedom. En 1925 va publicar amb Joseph Ishill la revista Open Vistas. A bi-monthly of life and letters. És autor del fullet What's anarchism? (1932). Home original, mena de «dandi anarquista», va caure en la beguda i va acabar de rodamón, i la follia simulada va acabar essent real. Hippolyte Havel va morir el 13 de març de 1950 a l'Hospital Psiquiàtric de Marlboro (Monmouth, Nova Jersey, EUA). Va ser el model real del personatge d'Hugo Kalmar en l'obra de teatre The Iceman Cometh d'Eugene O'Neill. ***
Urbano
Arrighi - Urbano Arrighi:
El 13 de març de 1956 mor a Lucca (Toscana,
Itàlia) el propagandista anarquista
Urbano Arrighi, conegut com Ferruccio.
Havia nascut el 2 d'abril de 1878 a Lucca (Toscana, Itàlia).
De pare
desconegut, sa mare es deia Enrichetta Arrighi. Es guanyava la vida
fent de
representant i s'adherí al moviment anarquista poc
després de l'atemptat de
Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia el 29 de
juliol de 1900.
Considerat la figura més representativa de l'anarquisme de
la seva ciutat, per
la seva activitat propagandística va ser constantment
vigilat per la policia
que el va qualificar d'«anarquista
perillós». Col·laborà amb
breus articles en
la premsa llibertària i en L'Iconoclasta
de l'1 de gener de 1920 publicà l'article
«Perché sono anarchico? Che cosa
voglio?». Mantingué contacte directe amb Errico
Malatesta i va difondre i
sostenir Pensiero e Volontà.
Durant
el feixisme continuà vigilat per les autoritats i de tant en
tant era
empresonat preventivament en determinades ocasions o visites
particulars de la
jerarquia del règim. En 1929 va ser detingut com a
sospitós d'haver enviat una
carta amenaçadora al secretari del Partit Nacional Feixista
(PNF) Carlo Scorza,
però desconeixem com acabà l'afer.
Restà vigilat fins el 1943. Participà en la
Resistència i en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè
d'Alliberament Nacional) com a coordinador dels contactes de les forces
antifeixistes a Lucca juntament amb Vittorio Giovannetti.
Després de la II
Guerra Mundial contribuí a la reorganització del
grup anarquista «Pietro Gori»
i va ser corresponsal a Lucca del periòdic Il
94, on en el seu número del 24 de febrer de 1946
publicà una ressenya de la
conferència que Alfonso Failla va fer el novembre de 1945 a
Lucca, amb una
introducció d'ell mateix i de Luigi Velani. ***
Notícia de la detenció d'Eustaquio Teruel Sánchez apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 26 de novembre de 1922 - Eustaquio Teruel Sánchez: El 13 de març de 1972 mor a Fontainebleau (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Eustaquio Eulalio Teruel Sánchez –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Vázquez. Havia nascut el 27 de gener de 1892 a la Diputación del Real de Cartagena (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Andrés Teruel Ramón i Margarita Sánchez Antoñana. Militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya), en 1919, durant la gran vaga de «La Canadenca», formà part d'un Grup de Defensa Confederal. El novembre de 1922 va ser detingut a La Unión (Múrcia, Espanya) i empresonat a Cartagena, acusat de ser un dels autors d'un atracament a uns empleats de la Companyia Arrendatària de Tabacs a València (València, País Valencià) el 15 d'aquell mes, juntament amb altres militants (Tomás Cano Ruiz, José María Tadeo Navarro, Francisco García, Francisco Molina i Manuel López Rigar), i en el qual se'n portaren 300.000 pessetes; jutjat per l'Audiència de València els 20 i 21 de novembre de 1928, el fiscal li demanà, d'antuvi, sis anys, sis mesos i un dia de presó major, però finalment retirà la petició i fou alliberat. Entremig, va ser detingut en diverses ocasions, com el 8 de maig de 1923, arrestat a la seu del Sindicat del Ram de la Fusta de Barcelona amb possessió d'una pistola i implicat en l'atemptat contra Josep Arquer a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) des de la seva creació. Després de la guerra civil s'exilià a França i s'instal·là amb sa companya María Loreit a la regió parisenca. En 1970 ingressà a la Residència «La Garenne» de Souppes-sur-Loing (Illa de França, França). Eustaquio Teruel Sánchez va morir el 13 de març de 1972 a l'Hospital de Fontainebleau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després. Deixà al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili la suma de 2.000 francs. ***
Necrològica
de Pedro Tudela Corbalán apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 de juny de 1975 -
Pedro Tudela
Corbalán:
El 13 de març de 1975 mor
a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Pedro Tudela Corbalán. Havia nascut el
18
d'abril de
1906 a Cehegín
(Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Francisco Tudela
Bernad,
colono, i Maravilla Corbalán González. Quan era
molt jove
emigrà a
Catalunya. Obrer trefilador,
començà a militar en el Sindicat de
Metal·lúrgics de la Confederació
Nacional
del Treball (CNT) en els anys vint. Formà part de la
Federació Local de Vilafranca
del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). En 1930
participà en la «Subscripció
Internacional a favor dels presos per qüestions
socials» organitzada per La Revista
Blanca i en 1931 i 1932 per
les que administrà El Luchador.
L'agost de 1931 fou un dels promotors de la creació del grup
anarquista «Los
Fuertes» de Vilafranca del Penedès, que
s'adherí a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). El 15 de desembre de 1933 va ser detingut per
la Guàrdia Civil a
Vilafranca del Penedès acusat de participar en el robatori
de dinamita a la
fàbrica de ciment Miret, a la localitat dels Monjos (Alt
Penedès, Catalunya),
així com en la col·locació de diversos
artefactes explosius als pals de la
línia d'alta tensió de Vilafranca del
Penedès. El 8 de gener de 1934 va ser
jutjat pel Tribunal d'Urgència pels citats fets, juntament
amb Ramón Andrés, Juan
Fausto, Purificación Jara i Josep Vilagrà, i va
ser condemnat a dos anys de
reclusió. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Després de la II
Guerra Mundial visqué un temps a Sant Joan de Pladecorts
(Vallespir, Catalunya
Nord) i posteriorment milità en la Federació
Local de Lo Martegue (Provença,
Occitània), de la qual va ser secretari i delegat en
diferents plens i
congressos confederals. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda
al
Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York
(Nova York,
EUA). Pedro Tudela Corbalán va morir el 13 de
març de 1975 a l'Hospital
Salvator de Marsella (Provença, Occitània) i fou
enterrat dos dies després al
cementiri de Saint-Pierre d'aquesta localitat. ***
Carnet del SIA de Marceau Lefebvre - Marceau Lefebvre: El 13 de març de 1983 mor a Alèst (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Marceau Lefebvre. Havia nascut el 5 de febrer de 1910 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Achille Lefebvre, jornaler, i Léonie Ceenaeme. En 1916, durant la Gran Guerra, mentre son pare era al front, fou evacuat amb sa família, primer a Bèlgica, després a Les Vans (Occitània), on es reuní amb son pare, i finalment tots s'instal·laren a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). El mateix dia que va fer 13 anys, el 5 de febrer de 1923, començà a treballar a les mines de La Grand Comba. En aquest medi miner esdevingué anarquista, s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1937 s'adherí a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i l'any següent en fou nomenat tresorer i secretari del grup local. A finals de febrer de 1939, arran de la Retirada, organitzà una conferència de SIA a La Gran Comba sobre la necessitat de solidaritat vers els refugiats a la qual participaren més de 300 persones i on Maurice Doutreau exposà l'estat de la qüestió, però en la qual no pogueren recaptar diners ja que no havien demanat permís al comissari de policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial es casà amb una refugiada espanyola, Carmen Victoria –amb qui tingué un fill, Max–, i decidí, com a antimilitarista, declarar-se insubmís i marxà, amb altres dos anarquistes d'Alès, a les muntanyes. Tres mesos més tard, incapaç de viure d'aquesta manera, s'amagà a casa de sa mare fins al 2 d'agost de 1940, quan es lliurà a la brigada de gendarmeria de Tamaris, a 10 quilòmetres de ca seva, ja que sa companya havia estat amenaçada d'expulsió durant els escorcolls policíacs domiciliaris. Tancat al Font Saint Nicolas de Marsella, sortí el 22 de novembre de 1940 per complir una pena de dos anys de presó imposada per un tribunal militar. Després de l'Alliberament i un cop al carrer, fou nomenat tresorer del grup local de SIA. En 1947 fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). Fou un dels distribuïdors de Le Libertaire, Le Monde Libertaire i Le Combat Syndicaliste. Marceau Lefebvre va morir el 13 de març de 1983 a l'Hospital d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). ***
Convocatòria
d'una xerrada de David Sabatier apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 8 de gener de 1937 -
David Sabatier: El
13 de
març de 1987 mor a Usès (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarquista i
sindicalista Jules David César Sabatier. Havia nascut el 24
de setembre de 1905 a Aimargues (Llenguadoc, Occitania). Era fill
natural
reconegut de David
Émilien Sabatier, conreador i sindicalista anarquista, i de
Jeanne Philomène
Dumas, i va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 16 de
desembre de 1905. Orfe, el 5 d'agost de 1918 va ser adoptat per l'Estat
francès. Es guanyava la vida treballant de xarcuter ambulant
i va ser un dels
fundadors de la Confederació General del Treball (CGT)
d'Aimargues. A finals
dels anys vint era membre del Grup Anarquista d'Aimargues, adherit a
l'Associació
dels Federalistes Anarquistes (AFA), creat al voltant de
Sébastien Faure després
de divisió esdevinguda al si de la Unió
Anarquista Comunista Revolucionària
(UACR). Amb sa companya Paulet tingué un infant. En 1936
marxà cap a la
Península per seguir el procés revolucionari. En
tornar-hi va fer conferències sobre
la revolució i les col·lectivitzacions
espanyoles, com ara la que va fer el 2
de gener de 1937 a Aimargues. Assessorà una
reunió pública celebrada el 22 de
gener de 1937, amb Jules Chazanoff (Jules Chazoff) i
Joanin Malbos,
celebrada a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània). En 1939 va
ser mobilitzat i
destinat al Centre Medical des Armées (CMA) de Nimes
(Llenguadoc, Occitània),
sotmès a vigilància policíaca
especial. Després de la II Guerra Mundial conegué
l'anarquista Paul Jourdan (Chocho). Sa companya fou Mathilde Boissin. El seu últim domicili va ser a Nimes. David Sabatier
va morir el 13 de
març de 1987 al Centre Hospitalari Le Mas Careiron d'Usès (Llenguadoc,
Occitània). ***
Necrològica
de Pasqual Señer Lucero apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 25 d'abril de 1989 -
Pasqual Señer Lucero: El
13 de març de 1989 mor a Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània)
l'anarcosindicalista Pasqual Señer Lucero. Havia nascut el
17 de febrer de 1907 a Barcelona (Catalunya) –algunes
fonts citen erròniament Salt
(Gironès,
Catalunya). Sos pares es deien Pere Señer, ferroviari, i
Florentina Lucero. Prengué la feina de son pare i abans de
la
guerra civil milità en el Sindicat de la
Indústria
Ferroviària de Saragossa
(Aragó, Espanya), de Barcelona (Catalunya) i de Girona
(Gironès, Catalunya) de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop
militar
feixista de
juliol de 1936 participà activament en la
resistència a
Girona i marxà com a
voluntari cap el front. En 1939, amb el triomf franquista,
passà
a França i va
ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment va
ser enrolat en
una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la zona de
Sant Ors
(Alvèrnia, Occitània), on, a partir de 1943,
formà
part del nucli clandestí de
la CNT. Després de la II Guerra Mundial s'establí
amb sa
família a Clarmont
d'Alvèrnia, on ocupà càrrecs de
responsabilitat
orgànica en la Federació Local
de la CNT. Fou delegat en diferents assemblees regionals i en
congressos de
l'exili. Pasqual Señer Lucero va morir el 13 de
març de
1989 a l'Hospital Sabourine de Clarmont
(Alvèrnia,
Occitània), un mes després de sa companya Carme
Cruset (Carmeta),
i ambdós van ser enterrats
al cementiri de Saint Jacques d'aquesta població. ***
Necrològica
de Juan Segura Navarro apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 6 d'abril de 1993 - Juan Segura Navarro: El 13 de març de 1993 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Segura Navarro, que va fer servir el pseudònim Molina. Havia nascut el 18 de març de 1911 a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya). Pedro Segura Pérez i Antonia Navarro Meca. Ciclista professional, entrà a formar part del moviment llibertari de molt jove. Parent del cardenal Pedro Segura y Sáenz, aquest va intentar allunyar-lo de l'anarquisme. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant els anys republicans. Amb la bicicleta es dedicava a recórrer les barriades barcelonines amb els segells de la cotització durant els períodes de clandestinitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Capturat pels nazis, va ser enviat a treballar a la refineria de Lavéra (Lo Martegue, Provença, Occitània), on va ser torturat (li arrabassaren les ungles d'una mà). Aconseguí fugir-ne i passar pel massís de les Alpilles a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), amb el pseudònim Molina. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Marinhana (Provença, Occitània), on fou secretari de la CNT local i acudí a plens confederals en la seva representació. Sa companya fou Claudia Rodrigo. Juan Segura Navarro va morir el 13 de març de 1993 a l'Hospital Ambroise Paré de Marsella (Provença, Occitània). ***
Dona cenetista - María García Díaz: El 13 de març de 1998 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la militant anarcosindicalista María García Díaz. Havia nascut el 2 de febrer de 1915 a Cañaveral (Cáceres, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Sebastià García Ramos, jornaler, i Luisa Díaz Zafón. De nina es traslladà amb sa família a Madrid (Espanya). Afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), venia la premsa llibertària pels carrers. Durant la guerra civil va lluitar en les files de Cipriano Mera Sanz. En 1939 va aconseguir fugir a Orà (Algèria) pel port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Va patir els camps de concentració del nord d'Àfrica. En 1947 a Orà es va unir amb el també cenetista José Alcaraz, amb qui va passar a França als anys setanta, i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). María García Díaz va morir el 13 de març de 1998 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Valerio
Cacucci - Valerio Cacucci: El 13 de març de 2004 mor l'anarquista Valerio Cacucci. Havia nascut el 15 de desembre de 1928. En 1943 treballava com a aprenent de barber a Bari (Pulla, Itàlia). El 2 de desembre de 1943, durant un atac alemany al port de Bari on diversos vaixells nord-americans, com ara el John Harvey, carregats de milers de bombes d'iperita, prohibides des de la Convenció de Ginebra de 1925, s'enfonsaren, participà activament en el socorriment dels marins immersos en fums d'oli i d'iperita, aconseguint salvar-se d'aquest desastre. Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer metal·lúrgic a la «FIT Ferrotubi» de Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) i milità en el moviment anarquista fins el final dels seus dies. Valerio Cacucci va morir, després d'una llarga malaltia, el 13 de març de 2004. Son fill, Pino Caccuci, és un destacat escriptor llibertari. ***
Eduardo Colombo - Eduardo Colombo: El 13 de març de 2018 mor a París (França) el metge, psiquiatra i pensador llibertari Eduardo Raúl Colombo. Havia nascut l'1 de setembre –el 2 de setembre segons el certificat de defunció– de 1929 a Quilmes (Buenos Aires, Argentina). Sos pares es deien Eduardo Colombo i María Nieves Llense. En 1946 es va integrar en els moviments llibertari i anarcosindicalista argentins, alhora que estudiava medicina. En 1948 va participar en la redacció del periòdic antireligiós i antimilitarista PAZ, de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i fou detingut per primera vegada. Entre 1961 i 1966 fou professor de Psicologia Social a les universitats de La Plata i Buenos Aires, i membre de la Junta Representativa de la Federació Universitària Argentina. En 1966, arran del cop d'Estat del general Onganía, es va veure obligat a abandonar la universitat. Entre 1967 i 1970 va ser director de la revista Psiquiatría Social, de l'Associació Argentina de Psiquiatria Social. Durant gairebé vint anys fou redactor del periòdic anarquista La Protesta i militant de la FORA. En 1970 va emigrar a París (França), on fou membre de la revista llibertària La Lanterne Noire. A partir de 1982 fou redactor de la revista milanesa Volontà i fundador de Réfractions. Ha publicat diversos treballs de sociologia política, psicologia social i psicoanàlisi en nombroses publicacions científiques (Acta Psiquiátrica Argentina, Cuadernos de psicoterapia, Topique, Revue Freudienne, Revista de Psicoanàlis, Revista Relaciones, Aperturas psicoanalíticas, Revue de Médecine Psychosomatique, etc.) i ha participat en nombrosos congressos. El març de 1996 va participar en el Col·loqui Internacional Llibertari de Grenoble. Fou membre del consell assessor de l'editorial uruguaiana Nordan-Comunidad. Va col·laborar, moltes vegades sota el pseudònim SyRS, en nombroses publicacions àcrates, com ara Bulletin du CIRA, Volontà, La Lanterne Noire, Bicicleta, Itinéraire, Bolletino Archivio G. Pinelli, Freedom, El Topo Avisor, Les raisons de la colère, Autogestione, Interrogations, Rivista A, Revista Comunidad, Libertaria, etc. Entre les seves obres llibertàries podem destacar El imaginario social (1989), La sociedad contra la política (1993, amb altres), Los tiempos de la libertad (1998, amb altres), El lenguaje libertario. Antología del pensamiento anarquista contemporáneo (1999, amb altres), El espacio político de la anarquía. Esbozos para una filosofía política del anarquismo (2000), Los desconocidos y los olvidados. Historias y recuerdos del anarquismo en la Argentina (2000), La volundad del pueblo (2006), entre d'altres. A París exercí com a psicoanalista, fou membre de l'associació psicoanalítica francesa «Quatrième Groupe» i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de França. Divorciat de Silvia Coppola, sa companya fou Heloisa Castellanos. Eduardo Colombo va morir el 13 de març de 2018 a l'Hospital Pitié-Salpêtrière de París (França) i va ser enterrat sis dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ---
|
![[12/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[12/03]") |
|
![[14/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[14/03]") |
|
|
| Actualització: 18-03-24 |