---

Anarcoefemèrides de l'11 de març

Esdeveniments

Efectes de l'atemptat de Ravachol

- Atemptat de Ravachol: L'11 de març de 1892 a París (França) l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein (Ravachol), amb el suport de quatre companys, posa una bomba artesanal al domicili –número 136 del bulevard de Saint Germain– del president del Tribunal de l'Audiència Edmond Benoît, qui es va fer malauradament famós per la seva ferocitat el 28 d'agost de 1891 durant el procés dels anarquistes de Clichy Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, acusats de disparar contra la policia. L'explosió, que es produí a les 8.12 hores, només va causar commocions als habitants, però va destruir part de l'immoble i els danys materials van ser molt quantiosos, estimats en 40.000 francs de l'època.

 ***

Postal sobre els efectes de l'atemptat a la gendarmeria de Llemotges

- Atemptat a Llemotges: L'11 de març de 1909, cap a les 2 hores de la matinada, una bomba esclata davant la porta de la caserna de la gendarmeria situada entre la plaça des Carmes del barri i el carrer del Petit Tour de Llemotges (Llemosí, Occitània) causant importants danys materials, fins i tot als edificis propers. Els sis esglaons de pedra de l'escaleta d'accés havien quedat reduïts a engrunes, la porta arrabassada, el reixat llançat a terra, els murs interiors ferits per la metralla i tots els vidres de la zona polvoritzats. No hi va haver cap ferit. Aquella mateixa nit, un cartutx de dinamita sense haver fet explosió és descobert per un jove al carrer des Sapeurs, al mur de darrere de la caserna del 78 Regiment d'Infanteria; sembla que li va caure a l'autor o autors de l'atemptat. Aquesta feta és immediatament atribuïda per diversos periòdics als anarquistes que veien una resposta a la circular que el president del Consell Georges Clémenceau havia emès en contra dels antimilitaristes. La investigació determinà que la dinamita que es va emprar en aquests atemptats havia estar furtada la nit abans de les barraques de les pedreres d'Isle, a cinc quilòmetres de Llemotges; en aquest robatori se'n portaren cinc cartutxos de dinamita, nombrosos quilos de pólvora minadora, dos metres de metxa i 39 francs. La investigació, però, no en pogué facilitar la detenció dels responsables. Des de la bomba que havia estat dipositada l'abril de 1905, quan les importants vagues, davant la porta del domicili del director de l'empresa Haviland & Cia, no hi havia hagut cap altre atemptat a Llemotges.

***

Capçalera del primer número de Combate

- Surt Combate: L'11 de març de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Combate. Diario sindicalista revolucionario. Òrgano de los sindicalistas de la oposición en la CNT. Editat pels Sindicats d'Oposició de la CNT, va ser creat per contrarestar i oposar-se al periòdic Solidaridad Obrera, però sense massa èxit. Tenia previst aparèixer l'agost de 1933 a València, però la seva publicació es va anar ajornant i finalment sortí a Barcelona. Trobem articles de Joan d'Agramunt, Bonatesta, Ricard Fornells, Tomás Llorca, Manuel Mascarell, Joan Peiró, Pere Sagarra (Anteo), N. Vivas, entre d'altres. Just aparèixer el primer número va ser suspès pel govern –juntament amb Solidaridad i Adelante a causa de la convocatòria de vaga general per al 13 de març– fins al 17 de març i només publicà vuit números, l'últim el 23 de març de 1934, denunciat pel fiscal de guàrdia per la publicació d'un article «excitant a la rebel·lió» i segrestat definitivament per la policia per ordre del jutge instructor del sumari.  

***

Solidaridad Gastronómica, òrgan de l'ALC que fou prohibit el desembre de 1960 per la dictadura castrista

- III Congrés Nacional Llibertari cubà: Entre l'11 i el 12 de març de 1950 té lloc a l'Havana (Cuba) el III Congrés Nacional Llibertari organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC) amb la intenció de reorganitzar el moviment anarquista i d'orientar l'obrerisme cubà cap a l'apoliticisme, la revolució i el federalisme, sempre lliure de les interferències dels polítics i dels buròcrates, i fent costant la central anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT), com alternativa a la progovernamental Confederació de Treballadors de Cuba (CTC).

 

Naixements

Retrat de Clément Duval aparegut en el periòdic parisenc Le Voleur del 3 de febrer de 1887

- Clément Duval: L'11 de març –algunes fonts citen erròniament el 12 de març– de 1850 neix a Cérans-Foulletourte (País del Loira, França) l'anarquista il·legalista Clément Louis Duval, conegut com Le Père Duval. Sos pares es deien Clément Duval, cafeter, i Magdeleine Duaire. Quan tenia 10 anys començà a treballar de serraller. Ferit dues vegades durant la guerra de 1870, fou destituït del grau de caporal per indisciplina. Va ser membre fundador, amb A. Ritzerfeld, del grup anarquista «La Panthère des Batignolles», creat la tardor de 1882 al XVII Districte de París (França), partidari de l'acció violenta i de l'«expropiació revolucionària». Detingut el 17 d'octubre de 1886, a resultes d'un robatori de joies i dargnet en una vil·la del carrer Monceau de París el 5 d'octubre, va ferir amb un punyal l'agent Rossignol al crit d'«En nom de la llibertat!», mentre un dels policies el capturà «en nom de la llei». Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 24 d'octubre de 1886 va escriure al diari Le Révolté una carta, que va ser publicada el 12 de novembre, on justificava les seves accions. L'11 de gener de 1887 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i va ser condemnat a mort l'endemà; el febrer d'aquell any la pena li va ser commutada per la de treballs forçosos a perpetuïtat. La defensa havia editat 50.000 exemplars d'un fulletó (Le Pillage de l'hôtel Monceau. L'anarchiste Duval devant ses juges. Défense que devait prononcer le compagnon Duval) per crear una opinió pública favorable. Sota el número 21.551 va arribar a la Guaiana Francesa el 24 d'abril de 1887 a bord del vaixell L'Orne provenint de Toló (Provença, Occitània) i va ser enviat a la penitenciaria de les Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa); hi restarà 14 anys sobrevivint gràcies a la seva determinació llibertària. Després de 18 intents d'evasió, va ser confinat a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa). En 1890 es realitzaren diverses col·lectes amb la finalitat que sa companya Louise pogués reunir-se amb ell i l'estiu d'aquell any, a punt d'embarcar-se a Le Havre (Alta Normandia, França), renuncià en l'últim moment i de bell nou a París lliurà els 450 francs de la recaptació al Cercle Anarquista Internacional, diners que van ser lliurats a Paul Reclus amb la finalitat de comprar una premsa d'impressió. El 14 d'abril de 1901 va aconseguir evadir-se amb vuit companys i es va refugiar a Guyana i, gràcies a la solidaritat dels anarquistes francesos i italians de Nova York (Nova York, EUA), va ser acollit en aquesta ciutat en 1903, després de passar una temporada a San Juan (Puerto Rico). Va redactar unes memòries que van ser publicades en 1907 en fulletó en el periòdic italià novaiorquès Cronaca Sovversiva, traduïdes per Luigi Galeani –algunes pàgines van ser publicades entre octubre de 1926 i maig de 1931 a França en L'En Dehors–, i que finalment van ser editades a Nova York en 1929, sota el títol Memoire autobiografiche, pels editors de L'Adunata dei Reffratari. Quan es desencadenà el cas de la «Banda Bonnot», defensà aquesta anarquistes il·legalistes i criticà el moviment anarquista que restà al marge. A partir de 1929 va col·laborar en La Revue Anarchiste de París. Clément Duval va morir el 29 de març de 1935 al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). Marianne Enckell, responsable del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa), va recuperar una part del manuscrit original en 1980, que el vell militant anarcoindividualista italià Raffaelle Schiavina (Max Sartin) conservava, i el va editar en 1991 sota el títol Moi, Clément Duval, bagnard et anarchiste.

Clément Duval (1850-1935)

***

Maurice Lapique en una postal de l'època [cartoliste.ficedl.info]

- Maurice Lapique: L'11 de març de 1859 neix a Nancy (Lorena, França) l'obrer sabater anarquista Anselme Maurice Lapique. Sos pares es deien Josep Lapique, draper, i Josephine Jouvency. Antic seguidor del general Georges Boulanger, esdevingué anarquista i, segons la policia, era «molt perillós» i portava la corresponsalia de diferents periòdics llibertaris. Separat de la seva esposa, vivia emparellat amb Marie Cognevant, antiga institutriu esdevinguda modista cosidora a màquina i que participava també en les reunions anarquistes. Fou responsable del Cercle «L'Essor Socialiste» fins a la tardor de 1890, quan fou reemplaçat per Eugène Humbert, fundador del grup anarquista «Guerre aux Préjugés» i del qual va ser membre ell i sa companya. Posteriorment participà del grup «Liberté», nou nom de l'anterior grup, i durant la primavera de 1891 va fer costat Eugène Humbert en la formació d'un nou periòdic, L'Indépendant, que començà a publicar-se a partir del 14 de juliol de 1891. Estretament vigilat en 1892, va ser considerat per la policia com un element que podia «esdevenir perillós». En 1894 residia al número 7 del carrer del Tapis Vert i estava subscrit a La Révolte. A començament dels anys noranta, venia pels carrers de Nancy diverses publicacions revolucionàries i anticlericals, entre elles Les Corbeaux, i va fer una conferència a la Universitat Popular d'aquesta ciutat. El març de 1898 participà en la subscripció popular per a l'adquisició d'una medalla per homenatjar l'escriptor Émile Zola  i desembre d'aquell any signà una proclama, amb altres llibertaris, en suport del coronel Marie-Georges Picquart, en el marc del cas Dreyfus. El diumenge 26 d'abril de 1903 va ser detingut a l'interior de la catedral de Nancy després de cridar «A bas la calotte!» (Fora el capellanum!) en el moment de l'elevació de l'hòstia; en sortir de l'edifici religiós es produí un tumult entre els seus seguidors i diverses persones que criticaven aquesta acció anticlerical que donà a la detenció de la costurera Anne-Félice Gaulin i del sastre François Krier, ambdós contraris a Lapique. El 7 de maig de 1903 va ser jutjat al Tribunal Correccional de Nancy i condemnat a 16 francs de multa, la pena mínima, per «interrupció del culte religiós»; Gaulin també va ser condemnada a la mateixa multa i Krier absolt. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Henri Villanneau (2 de juliol de 1894)

- Henri Villanneau: L'11 de març de 1859 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Henri Fernand Villanneau, conegut com Belhomme. Sos pares es deien Pierre Alfred Villanneau, barber i després empleat, i Marie Louise Radegonde Philomène Lagrange. El 2 de juny de 1881 es casà al VII Districte de París (França) amb l'empleada de telègrafs, i després representant comercial, Adélaïde Jeanne Marcenac. En aquesta època treballava d'empleat d'assegurances i vivia amb l'àvia materna, Thérèse Benon, al número 49 de l'avinguda de La Bourdonnaye de París. El 7 de juny de 1889 va ser detingut davant la Cambra de Notaris, a la plaça Châtelet de París, armat amb un revòlver en actitud sospitosa. En aquesta època treballava de passant de notari i vivia al número 5 del carrer de la Tombe-Issoire; interrogat pel comissari Véron de la comissaria de policia de les Halles, confessà que tenia intenció d'assassinar el notari Révillon, secretari de la Cambra de Notaris, perquè aquest havia parlat malament d'ell al seu patró i aquest l'havia acomiadat de la feina. El 19 de febrer de 1892 es divorcià al III Tribunal Civil del Sena de sa companya Marcenac i en aquesta època vivia al número 24 del carrer Frileuse de Gentilly (Illa de França, França). L'abril de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 100 francs de multa per «amenaces de mort i possessió d'arma prohibida» després d'haver intentat assassinar l'hostatgera de la seva excompanya, al número 120 bis del carrer Ginous, després que aquesta es negués a la donar-li la correspondència de Marcenac. Malalt i sense feina, el 7 de novembre de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó després de ser denunciat pel notari parisenc Georges Chevillard per «xantatge». El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu últim domicili va ser al número 74 del carrer de l'Ouest de París i tornava a viure amb Adélaïde Marcenac. Henri Villanneau va morir el 8 de març de 1901 a l'Hospital Necker del XV Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Bagneaux (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Virginia Tabarroni (1928)

- Virginia Tabarroni: L'11 de març de 1888 neix a Malabergo (Bolònia, Emília-Romanya, Itàlia) la tipògrafa anarquista Virginia Tabarroni, coneguda com Danda. Sos pares es deien Luigi Tabarroni i Rosa Falchieri. El febrer de 1907 portà l'estendard de la Federació Anarquista de Bolonya en els funerals del poeta anarquista Giosuè Carducci. Vivia a casa del seu cunyat, l'anarquista Mammolo Zamboni, que segons la policia era el seu amant, i treballava a la seva impremta. El 31 d'octubre de 1926 son nebot Anteo Zamboni, de 15 anys d'edat, va ser acusat d'atemptar a Bolonya contra la vida de Benito Mussolini. Aquella mateixa nit, va ser detinguda, juntament amb sa germana Viola Tabarroni i els seus nebots Assunto i Ludovico Zamboni, sota l'acusació de complicitat amb l'intent de magnicidi. Després de gairebé dos anys de presó i d'una llarga i contradictòria instrucció judicial, va ser jutjada entre el 5 i el 7 de setembre de 1928 per un Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat, presidit pel jutge militar Cristini, i l'endemà, 8 de setembre de 1928, condemnada, juntament amb son cunyat, a 30 anys de presó, prohibició perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància, per complicitat amb el fallit atemptat atribuït a son nebot. Després de la duríssima presó de Trani (Pulla, Itàlia), va ser reclosa a la de Perusa (Umbría, Itàlia) i el 23 de desembre de 1932, un mes després que Mammolo Zamboni, va ser alliberada mitjançant un decret de gràcia reial, gràcies a la intervenció del jove advocat socialista Roberto Vighi, que va demostrar les incongruències del procés. Virginia Tabarroni va morir el 12 de desembre –algunes fonts citen el 29 de desembre– de 1977 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). La tragèdia d'aquesta família va ser el tema d'una pel·lícula televisiva que, sota el títol Gli ultimi tre giorni, va ser estrenada en 1978 per Gianfranco Mingozzi.

Virginia Tabarroni (1888-1977)

***

Giovanni Barberis

- Giovanni Barberis: L'11 de març de 1896 neix a Cossila San Giovanni (Biella, Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Barberis, també conegut com José Gómez. Sos pares es deien Felice Barberis i Domenica Tondella. Mecànic de professió, s'establí a Torí (Piemont, Itàlia). En 1919 va ser ferit per un escamot feixista a Torí i fou portat a un hospital del qual fugí per por a ser assassinat. En 1921 passà clandestinament a França i cap al 1931 s'establí a Barcelona (Catalunya) sota el nom de José Gómez, on treballà de camioner. Quant l'aixecament feixista de juliol de 1936, transformà el seu camió en un tiznao (automòbil blindat) i marxà cap al front, a Bicién (Osca, Aragó, Espanya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Durant l'ofensiva sobre Osca, 1 de setembre de 1936 va ser greument ferit a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) quan el seu camió s'incendià després de rebre una granada. Giovanni Barberis va morir l'endemà, 2 de setembre de 1936, en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). Tres companys seus que anaven al camió, Guido Bruna, Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, que finalment morirà a causa de les ferides, també resultaren greument cremats.

***

Aportació solidària de Miguel Foz Bel apareguda en Solidaridad Obrera de l'exili del 3 de desembre de 1959

- Miguel Foz Bel: L'11 de març de 1898 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Miguel Foz Bel –el primer llinatge citat erròniament de diverses maneres (Fol, Foix, Fox, etc.). Militant, amb son germà Joaquín Foz Bel, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), es mostrà força actiu en les lluites socials i laborals contra la dictadura de Primo de Rivera, especialment durant la construcció del pantà del riu de Pena. Durant la II República espanyola destacà en la forta Federació Local de Vall-de-roures de la CNT. En 1931 presidí un míting amb José Dalmau Canals, Miguel Benito Abella i altres. Participà en l'aixecament llibertari aragonès del 8 de desembre de 1933 a la zona de Vall-de-roures. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari i four regidor municipal. Durant la guerra civil fou milicià i lluità a la batalla de Villalba de los Arcos; més tard formà part de la col·lectivitat agrària local que l'estiu de 1937 va ser destruïda per les tropes comunistes d'Enrique Líster Forján. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i va ser internat a diversos camps de concentració. En 1940 sa companya Pilar Gil fou repatriada a l'Espanya franquista pel govern feixista de Vichy. Després de viure amagada a Barcelona (Catalunya), aconseguí, no sense dificultats, a finals de 1947 passar a França amb son fill José que havia desertat de l'exèrcit franquista al Marroc –José Foz Gil (Tario), arribà a ser secretari de la Federació Local de Ganges, però morí sobtadament en 1956 amb 32 anys. Després de la II Guerra Mundial milità amb sa companya en la Federació Local de la CNT de Ganges (Llenguadoc, Occitània) i en la comarcal de Vall-de-roures en l'exili. Durant els anys seixanta fou secretari de la Federació Local de Beseit en l'exili. Poeta aficionat, col·laborà en la premsa confederal (Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc.). Miguel Foz Bel va morir el 24 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 27 de juliol– de 1982 a la Clínica Beau-Soleil de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sa companya Pilar Gil, que havia nascut en 1903 a Beseit, morí el 9 d'agost de 1973 a Montpeller.

***

- Constantina Alcoceba Chicharro: L'11 de març de 1899 neix a Vildé (Sòria, Castella, Espanya) la comare i militant anarcosindicalista Constantina Alcoceba Chicharro. Filla d'una família de llauradors humils, quan era molt jove es traslladà a la ciutat de Sòria per a fer de minyona i així poder estudiar. Seguí cursos en la Facultat de Medicina de Madrid (Espanya) i en les clíniques dels doctors Recasens i Varela. En 1930, un anys abans d'obtenir la plaça, el Col·legi de Practicants la va reconèixer com a Sòcia d'Honor. Fou la llevadora municipal de Sòria, adscrita a la Beneficència Municipal, des del 6 de juny de 1931, on destacà per la seva feina humanitària i el seu caràcter bondadós. El 4 de novembre de 1931 es va casar amb Matías Fernández Orte, ebenista de professió i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb qui no va tenir fills. Durant l'etapa republicana col·laborà en l'Ateneu de Divulgació Social (ADS), centre cultural d'orientació llibertària, on participà en les sessions literàries amb el metge anarquista Arminio Guajardo Morandeira, afusellat l'estiu de 1936; també col·laborà, sota el pseudònim Luna, en el periòdic Trabajo de Sòria. Relacionada amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy, fou la militant més destacada de la CNT de Sòria, desenvolupant tasques de responsabilitat orgànica en la Federació Comarcal. Bona oradora, durant la primavera i estiu de 1936 participà en actes de propaganda anarcosindicalista en diverses poblacions de Sòria (Casarejos, Cabrejas del Pinar, etc.). El 20 d'agost de 1936 va ser detinguda a Sòria i portada a la presó. Encara que el seu certificat de defunció consta que Constantina Alcoceba Chicharro va morir el 18 de novembre de 1936 a causa d'una malaltia a l'Hospital Provincial de Sòria (Castella, Espanya), diverses fonts afirmen que va ser assassinada a la presó, probablement aquell mateix agost de 1936. Son marit, empresonat a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya), no pogué assistir a l'enterrament i les seves restes mortals passaren a la tomba familiar. En la sessió extraordinària del 29 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de Sòria se li va obrir expedient de destitució juntament amb altres empleats municipals; poc després, en la sessió del 21 de setembre de 1936, s'acordà per unanimitat la seva destitució i absoluta separació del servei com a comare de la Beneficència Municipal declarant vacant el seu lloc de feina. Actualment existeix un Ateneu Llibertari a Sòria que porta el seu nom.

***

Maurice Laisant venent Le Libertaire en una manifestació antinuclear (30 de juny de 1991)

- Maurice Laisant: L'11 de març de 1909 neix al XVI Districte de París (França) l'escriptor anarquista i antimilitarista Maurice Laisant, també conegut com Hemel. Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i de Marie Jeanne Charton i germà de Charles Laisant, tots destacats llibertaris. Carter primer i representant de comerç després, militarà activament en les organitzacions pacifistes i s'adherirà en 1935 en la Unió de Joventuts Pacifistes Franceses (UJPF). En juny de 1936 és nomenat secretari provisional de la secció francesa de la Internacional de Joventuts Pacifistes i el desembre dirigeix amb son germà Charles el Centre de Defensa dels Objectors de Consciència. L'11 de desembre de 1937 es casà a Brest (Bretanya) amb Renée Louise Marie Martin, de qui es va divorciar el 5 de febrer de 1947. A partir de 1939 comença a col·laborar en Le Libertaire, periòdic de la Unió Anarquista. Després de l'Alliberament, presideix una reunió preparatòria organitzada per la Unió Anarquista a París (18 de febrer de 1945) i pren part en les tasques organitzatives (6 i 7 d'octubre) del congrés que donarà lloc a la nova organització llibertària, la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1955 va esdevenir secretari adjunt de les Forces Lliures de la Pau. El 26 de gener de 1955 va ser condemnat per la 17 Sala Correccional a una multa de 12.000 francs per haver signat, sota el pseudònim d'Hemel, un cartell contra una possible mobilització general, convocant la població a una reunió al centre administratiu d'Asnières. Laisant va rebre el suport de molts intel·lectuals entre ells el seu amic Albert Camus. La seva influència en el si del moviment llibertari troba el seu apogeu després de l'afer Fontenis, en 1953, i el desmantellament de la FAF. Juntament amb Joyeux i Fayolle crearan de bell nou la Federació Anarquista (FA). En el congrés de Vichy de maig de 1956 serà designat com a membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, l'òrgan de premsa de l'FA; i a Nantes, el juny de 1957, serà nomenat secretari general de l'FA, càrrec que abandonarà el 1975. Rebutjant l'evolució cap a una organització més estructurada i l'adopció de la noció de classe social en el pacte associatiu, Maurice Laisant va tallar amb la Federació Anarquista. En 1977 és un dels principals fundadors de la Unió dels Anarquistes i del periòdic mensual Le Libertaire, creats pels militants que havien deixat l'FA. Entre les seves obres podem destacar Flammes (1967), La pilule ou la bombe (1976), Stephen Mac Say, l’éducateur, l’humaniste, l’ami des bêtes (1978), Si tu veux la paix, prépare la paix: conférence tenue à Valence le 11 mai 1984 , sous l'égide de l'Union Pacifiste (1986), Regard sur le mouvement libertaire (1938-1972) (1995, pòstuma), etc. El seu últim domicili va ser a Asnières (Illa de França, França). Maurice Laisant va morir el 29 de setembre de 1991 al XV Districte de París (França).

***

Antonio Arcal Palacio

- Antonio Arcal Palacio: L'11 de març de 1917 neix a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Arcal Palacio. Era fill de Paulino Arcal i de Balbina Palacio, i tingué un germà, Leonardo Arcal Palacio, que també va ser militant llibertari. Va ser un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de Bujaraloz i de Villamayor de Gállego (Saragossa, Aragó, Espanya), on vivia i treballava de barber. Participà activament en l'aixecament revolucionari de 1934, fet pel qual va ser amenaçat de mort i hagué de fugir de la seva població. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Saragossa. Quan el cop militar de juliol de 1936 sembla que va ser capturat pels feixistes i assassinat. Cal no confondre'l amb Antonio Arcal Giménez, també de Bujaraloz, que aconseguí passar a França al final de la guerra.

***

Manuel Vázquez Gómez

- Manuel Vázquez Gómez: L'11 de març de 1917 neix a A Angustia (Betanzos, la Corunya, Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel Vázquez Gómez. Sos pares es deien José Vázquez Fernández, llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i «passejat» el mateix dia a Osedo (Sada, la Corunya, Galícia). No se sap on és enterrat.

***

Guillem Torrens Sastre

- Guillem Torrens Sastre: L'11 de març de 1918 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Guillem Torrens Sastre. Sos pares es deien Guillem Torrens Tomàs, paleta, i Joana Aina Sastre Bonet. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sembla que a Girona (Gironès, Catalunya), el febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) al servei de l'Exèrcit francès. Duran la primavera de 1940 va caure presoner dels alemanys i va ser enviat a l'Stalag XVII-A. El 4 d'abril de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El maig de 1945, amb l'alliberament del camp per part de les tropes aliades, va ser repatriat a França. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Visqué a Rosny-sous-Bois (Illa de França, França). Sa companya fou Marie Marguerite Rougerie. Guillem Torrens Sastre va morir el 31 de juliol de 1987 a l'Hospital Manhès de Fleury-Mérogis (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Rosny-sous-Bois– i va ser enterrat a Castelló d'Empúries (Alt Empordà, Catalunya). El 16 desembre de 2018 l'artista Gunter Demnig va col·locar a la plaça de la Pescateria de Palma una pedra «Stolperstein» en el seu record.

Guillem Torrens Sastre (1918-1987)

***

Cornelius Castoriadis fotografiat per Martine Franck a París

- Cornelius Castoriadis: L'11 de març de 1922 neix a Istanbul (Turquia) –el certificat de defunció cita Atenes (Grècia)– el filòsof i psicoanalista Cornelius Castoriadis (Corneille, pels amics). Sos pares es deien César Castoriadis i Sophie Papachela. Es va criar a Atenes (Grècia), d'on va ser membre de les joventuts comunistes gregues amb 14 anys i va participar en la resistència durant la Segona Guerra Mundial. En 1945 es trasllada a París, on es va llicenciar en Dret i Econòmiques en la Sorbona. Va exercir d'economista en l'Organització de Cooperació i del Desenvolupament Econòmics (OCDE) entre 1948 i 1970. Dissident de la IV Internacional, funda en 1949, Claude Lefort, el moviment «Socialisme o Barbàrie» i de la revista trimestral del mateix nom fins la seva dissolució en 1966 (la revista editarà el seu darrer número la primavera de l'any següent). A partir de 1964 es va fer membre de l'Escola Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui va començar a tenir desavinences en 1967. En 1968 Castoriadis es casa amb Piera Aulagnier. En 1969 abandona l'EFP i participa en la creació de l'anomenat Quart Grup. També va participar en la creació de la revista Libre en 1970 amb Lefort, Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu en Topique i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault, Barthes, Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és nomenat director d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Precursor intel·lectual de Maig del 68 –influència reconeguda per Cohn-Bendit mateix, qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie–, va trencar amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar l'«autoinstitució permanent de la societat», una idea personal del pensament llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota burocràcia (tant als móns capitalista com comunista) i va reivindicar un règim vertaderament democràtic on cadascú participi en la instauració de les lleis que regeixen la seva vida, és a dir, la democràcia directa. La seva forma de veure el món va ser enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola intel·lectual de fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris, passant per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Estava casat amb Zoé Christophides. Cornelius Castoriadis va morir el 26 de desembre de 1997 a l'Hospital Laënec de París (França) durant el postoperatori d'una intervenció quirúrgica de cor. Entre els seus llibres podem destacar: La Société bureaucratique (1973), L'Expérience du mouvement ouvrier (1974), L'institution imaginaire de la société (1975), Les Carrefours du labyrinthe (1978), Le Contenu du socialisme (1979), Capitalisme moderne et révolution (1979), Devant la guerre (1981-1983), Domaines de l'homme (Les carrefours du labyrinthe II) (1986), Le Monde morcelé (Les carrefours du labyrinthe III) (1990), La Montée de l'insignifiance (Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait et à faire (Les carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures du pensable (Les carrefours du labyrinthe VI) (1998), Sur Le Politique de Platon (1999), Sujet et vérité dans le monde social-historique, Séminaires 1986-1987, La création humaine 1 (2002), Ce qui fait la Grèce, 1. D'Homère à Héraclite, La création humaine 2 (2004), Une société à la dérive, entretiens et débats 1974-1997 (2005), Fenêtre sur le chaos (2007).

***

Libertario Gelabert Mayol

- Libertario Gelabert Mayol: L'11 de març de 1933 neix a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio. Son pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol), va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era profundament catòlica. Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona (Catalunya) via Cabrera. Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i empresonat a Maó (Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquesta època, les autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel de Jaime. De jove, amb son germà Antoni, ajudà son pare en la distribució de propaganda i premsa llibertàries clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Quan tenia 14 anys abandonà els estudis per ajudar sa família i es posà a fer feina en un taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts Llibertàries. Després treballà en diferents feines, sobre tot en l'artesania en fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica «Memòria de Mallorca», fent conferències pels instituts d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo recuperaren oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va morir a conseqüència d'un càncer el 8 d'abril de 2011 al seu domicili de Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà inèdites unes memòries.

Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)

Joan Gelabert Vallori (1899-1950)

***

Sebastião Alba

- Sebastião Alba: L'11 de març de 1940 neix a Cividade (Braga, Nord, Portugal) escriptor i poeta llibertari Dinis Albano Carneiro Gonçalves, conegut com Sebastião Alba. Sos pares es deien Albano Moaz dos Santos Gonçalves, mestre, i Adelaide Sebastiana Peixoto de Oliveira Carneiro, domèstica. Després de viure de petit amb sa família a Torre de Dona Chama (Mirandela, Nord, Portugal), en 1949 s'instal·là amb pares i germans a Tete (Tete, Moçambic, Àfrica Oriental Portuguesa; actualment Moçambic). A finals de la dècada dels cinquanta s'instal·là a Quelimane (Zambezia, Moçambic). Al país africà estudià periodisme, va fer classes a diverses escoles i es relacionà amb la intel·lectualitat local. En 1965 va publicar Poesies, obra inspirada en la seva pròpia biografia. De formació marxista-leninista, acabà acostant-se al pensament llibertari. Considerat desertor per l'exèrcit portuguès, va ser empresonat dos anys i mig en aïllament, sense judici i sota tortura. Posteriorment es relacionà amb el Frente de Libertação de Moçambique (FRELiMO, Front d'Alliberament de Moçambic), fet pel qual va ser detingut. Casat amb una moçambiquesa, quan Moçambic aconseguí la independència en 1975 es naturalitzà d'aquest país i fins i tot va assumir càrrecs polítics amb el nou règim. En 1983, desencantat per la situació política moçambiquesa, retornà a Portugal amb sa companya i ses dues filles, residint en diverses poblacions (Braga, Torre de Dona Chama, Miratejo, Lisboa, etc.). En 1997 va ser guardonat amb el «Gran Premi de Literatura Domingos da Silva Teixeira»). Entre les seves obres podem citar O ritmo do presságio (1974 i 1981), A noite dividida (1982 i 1996), Uma pedra ao lado da evidência (2000), Albas (2003, pòstum) i Ventos de minha alma (2008, pòstum). Problemes personals de tota casta (divorci dels pares, mort dels pares, son divorci, etc.), el decantaren per tabac i la beguda sense fre. Després de diverses temptatives de desintoxicació, va caure en la marginalitat, passant per presons i hospitals psiquiàtrics, fins acabar vivint i dormint als carrers de Braga. Sebastião Alba va morir el 14 d'octubre de 2000 a Braga (Nord, Portugal), atropellat en una carretera per un conductor que fugí; el seu cos trigà tres dies a ser reconegut i va ser enterrat al cementiri de Torre de Dona Chama, d'on eren sos pares.

***

Felice Accame al costat d'un quadre de sa companya Anna Rocco (2017)

- Felice Accame: L'11 de març de 1945 neix a Varese (Llombardia, Itàlia) l'assagista, erudit del futbol i productor radiofònic anarquista Felice Accame. Deixeble i estret col·laborador durant anys del filòsof Silvio Ceccato, del pensament del qual ha aportat algunes crítiques, s'ha dedicat a la recuperació de la noció de «metodologia operativa» i a la reconstrucció de la genealogia de l'Escola Operativa Italiana. Professor de Teoria de la Comunicació en el Centre Tècnic de la Federarazione Italiana Giuoco Calcio (FIGC, Federació Italiana de Fútbol) al barri de Coverciano de Florència (Toscana, Itàlia), a partir de 1989 coordina el Centre d'Estudis del Sector Tècnic de la FIGC, conjugant així la seva professió intel·lectual amb la seva passió per l'esport. També és docent de Teoria de la Comunicació a l'Scuola Allenatori di Coverciano i des del 1997 del Màster del Management per l'Organització Deportiva de la Universitat de San Marino. Des de 1985 presideix la Societat de Cultura Metodològico-Operativa i des de 1987 dirigeix la revista Methodologia. Pensiero Linguaggio Modelli. També ha col·laborat amb el Centre de Cibernètica i d'Activitat Lingüística de la Universitat d'Estudis de Milà (Llombardia, Itàlia). Entre 1989 i 1991 realitzà el Servei Telemàtic de l'Ajuntament de Verona (Vèneto, Itàlia). Col·labora habitualment en la publicació A. Rivista Anarchica. Amb son amic Carlo Oliva portà durant vint anys la columna «Caccia all'ideologico quotidiano», programa radiofònic diari de Radio Popolare Network. També amb Carlo Oliva ha publicat un recull d'intervencions radiofòniques d'entre 1985 i 1988 sota el títol Transazioni minori. Nel commercio dell'ideologia (1988). Està casat amb l'artista Anna Rocco, amb qui porta la llibreria Odradek de Milà. Trobem col·laboracions seves en multitud de diaris i de publicacions periòdiques, com ara Almanacco Bompiani, Almanacco Odradek, Ana Etcetera, Le Arti, Campo, Il Cafè, Carte Vive, Critica Sociale, Critica Sociale delle Scienze, Delta, Drammaturgia, Economia & Management, L'Espresso, Hortus Musicus, Libretto, Link, Ludus, Manocomete, Marcatrè, Methodologia, Nuovo 75 (que dirigí entre 1966 i 1971), Ottagono, Pagina Uno, Paese Sera, Pensiero e Linguaggio, Prospettive in Psicologia, Il Protagora, Pubblicità Domani, Pubblico, Poesia e Critica, Rinascita, Rivista Italiana di Costruttivismo, Secretum-on-line, Il Segnale, Testuale, Working Papers Studio Karon, etc. És autor de La potenza di mneme (1964), Parta labore (1969), Il padre di John Stuart Mill (1970), La sintassi del calcio (1982 i 1991), La zona nel calcio. Metodologia e didattica (1983 i 1994), Prima del risultato. Formulazione e soluzione di problemi nell'addestramento del giovane calciatore (1985), L'analisi della partita di calcio (1992), Futbol en zona (1994), L'individuazione e la designazione dell'attività mentale (1994), Pratica del linguaggio e tecnica della comunicazione (1996), Scienza, storia, racconto e notizia (1996), Dire e condire. Scampoli di ideologia nel linguaggio e nella comunicazione (1999), La funzione ideologica delle teorie della conoscenza (2002), Antologia critica del sistema delle stelle (2006), Le metafore della complementarità (2006), L'anomalia del genio e le teorie del comico (2008), Firma altrui e nome proprio (2009), Il boccone protratto e altri adempimenti sociali (2010), La strada copia. Carteggio fra due avversari su natura e funzione della filosofia con documentazione a sostegno di entrambi (2010, amb Mario Valentino Bram), Rossori. Viatico all'esercizio della colpa e della redenzione (2013), I fioretti metodologico-operativi ovvero la Lieta Novella da Montecchio Maggiore (2014), Il linguaggio come capro espiatorio dell'insipienza metodologica (2015), entre d'altres.

Defuncions

Foto policíaca de Victor Dequet (16 de març de 1894)

- Victor Dequet: L'11 de març de 1895 mor a París (França) l'anarquista Victor Adonis Dequet –a vegades el seu llinatge citat erròniament Deguet. Havia nascut el 27 de febrer de 1844 a Pierrepont (Baixa Normandia, França). Sos pares es deien Joseph Clovis Dequet, sabater, i Hortense Hugot. Soldat en el 43 Regiment d'Infanteria de Línia durant la guerra francoprussiana, a Saint-Privat-la-Montagne (Lorena, França) va ser ferit de bala al colze esquerre i el braç li va quedar anquilosat; després de set anys i mig a l'exèrcit, en 1872 va ser llicenciat amb pensió. En 1882 ja vivia a París (França) i treballava de mecànic. En 1888 assistí a les reunions celebrades a la Cambra Sindical dels Manobres durant la campanya contra les oficines de col·locació i també assistí a les del grup «Les Libertaires» del XX Districte. El 20 de setembre de 1890 es casà al XIX Districte de París amb Marguerite Castille, marmanyera. En aquesta època vivia al 186 del bulevard de la Villette de París i treballava de mecànic. Els seus domicilis sempre van estar vigilats per la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia, que el considerava «militant anarquista», i des d'abril de 1892 vivia al número 42 del carrer Claude-Villefaux i a partir de desembre de 1893 al número 120 del bulevard de la Villette. El 16 de març de 1894, arran de l'atemptat de Désiré Joseph Pauwels contra l'església de la Madeleine de París del dia anterior, va ser detingut en una gran agafada contra el moviment anarquista; el seu domicili, al carrer 120 del bulevard de la Villette, va ser escorcollat sense cap resultat. Aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Després de ser interrogat pel jutge d'instrucció Henri Meyer, el 29 de març de 1894 va ser posat en llibertat. En aquesta època treballava d'armer. Victor Dequet va morir l'11 de març de 1895 al seu domicili, al número 32 del carrer l'Orillon, de l'XI Districte de París (França).

***

Notícia de l'amnistia de José Fernández Zapata i d'altres companys apareguda en La Vanguardia del 28 d'abril de 1934

- José Fernández Zapata: L'11 de març de 1940 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista José Fernández Zapata. Havia nascut en 1914 a La Unión (Múrcia, Espanya). Emigrà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), on treballà d'enquadernador i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant un temps fou president de les Joventuts Llibertàries de Granollers. Participà activament en l'aixecament anarquista del 8 de gener de 1933 a Barcelona, fets pels quals va ser detingut, però pogué acollir-se a l'amnistia d'abril de 1934. Durant els fets d'octubre de 1934 s'enfrontà a la Guàrdia Civil. El febrer de 1936 va fer propaganda electoral a favor del Front Popular. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 participà en els assalts de l'Ajuntament de Granollers i de la caserna d'Artilleria de Sant Andreu. Després participà en la creació de la «Columna del Vallès Oriental». Era membre de la Unió Liberal, l'entitat cívica i cultural més important de Granollers de l'època. Detingut al final de la guerra civil per les tropes franquistes, va ser jutjat en consell de guerra; acusat de cremar esglésies, de dirigir l'assassinat de vuit pagesos a Centelles (Osona, Catalunya) el febrer de 1937 i d'altres crims, fou condemnat a mort. José Fernández Zapata va ser afusellat l'11 de març de 1940 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) juntament amb Esteban Serra Calobrans i Joan Vila Martorell, també militants anarcosindicalistes.

***

Necrològica de Teófilo Merino Campos apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 d'abril de 1958

- Teófilo Merino Campos: L'11 de març de 1958 mor a Colomb-Béchar, actual Béchar (Béchar, Algèria), l'anarcosindicalista Teófilo Merino Campos. Havia nascut a Reinosa (Cantàbria, Espanya). Milità en el Sindicat Únic de Reinosa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser ferit durant l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i va ser empresonat fins el febrer de 1936 per les seves activitats revolucionàries. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià al Nord d'Àfrica i fou un dels fundadors de la Federació Local de Colomb-Béchar de la CNT. Malalt d'epilèpsia, Teófilo Merino Campos va morir l'11 de març de 1958 a Colomb-Béchar d'un atac d'aquesta malaltia.

***

Lorulot a Brest tres mesos abans de morir

- Lorulot: L'11 de març de 1963 mor a Herblay (Illa de França, França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Havia nascut el 23 d'octubre de 1885 al VII Districte de París (França). Fill d'una modesta família treballadora, sos pares es deien Étienne Roulot, litògraf, i Marie Latteur, florista. Va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie, òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905 és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Emilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. El 24 de juny de 1953 es casà a Herblay (Illa de França, França) amb Victorine Jeanne Giorgis. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensonge électoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres. Lorulot va morir l'11 de març de 1963 al seu domicili de Villla des Fleurs de Cailloux-Gris (Herblay, Illa de França, França).

***

Julián Grimal Díez

- Julián Grimal Díez: L'11 de març de 1965 mor a Merinhac (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Julián Grimal Díez. Havia nascut el 27 de gener –el 28 de gener oficialment– de 1894 a Osca (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Esteban Grimal Clavería, jornaler, i Andresa Díez Visus. Peó en la construcció, en 1923 entrà a formar part del moviment llibertari i va ser empresonat en diverses ocasions. El 26 de novembre de 1933, en els prolegòmens de l'aixecament anarquista del 8 de desembre d'aquell any, va ser detingut a Osca per «possessió d'explosius» i el febrer de 1935 va ser condemnat, juntament amb sa companya Sacramento María Bernués Estallo, amb qui va tenir tres infants (Florencio, Julián i Aurora), a set mesos de presó per aquest delicte. El desembre de 1934 va ser condemnat per «insults a l'autoritat». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 participà en els combats a Osca i pogué passar a zona republicana, però sa companya Sacramento María Bernués Estallo, embarassada, va ser assassinada el 23 d'agost de 1936 a Osca pels feixistes. En 1938 es tornà a casar. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Judes de Sètfonts. Posteriorment s'establí a Peçac de Bordèu (Aquitània, Occitània), on treballà de paleta. Julián Grimal Díez va morir l'11 de març de 1965 a resultes d'un accident de treball a Merinhac (Aquitània, Occitània). Alguna vegada les seves dades biogràfiques es creuen amb les de son fill Julián Grimal Bernués, presoner de guerra durant la II Guerra Mundial.

Julián Grimal Díez (1894-1965)

***

Necrològica Juan Fernández González apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de maig de 1971

- Juan Fernández González: L'11 de març de 1971 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Juan Ramón Nicanor Fernández González, conegut com Juanillo. Havia nascut el 10 de gener de 1894 a Pelagajar (Jaén, Andalusia, Espanya). Era fill de Juan Manuel Fernández Carrascosa i d'Isabel Angustias González Valenzuela. Treballà de carboner a la Sierra Morena, especialment a les localitats cordoveses d'Almodóvar del Río i de Bujalance. Analfabet, aprengué a llegir i a escriure quan era adult, un cop adherit al moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració; posteriorment va ser enviat a Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, continuà treballant de carboner als boscos dels Pirineus Orientals, militant en la Federació Local de Sant Pau de Fenollet (Fenolleda, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara que tenia fills, visqué tot sol amb els seus llibres i es mostrà profundament solidari amb els desheretats. Minat per la silicosi, es jubilà i es retirà en una residència de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord). Juan Fernández González va morir l'11 de març de 1971 en un hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1973

- Leoncio Correas Sanz: L'11 de març de 1973 mor a Argenteuil (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Havia nascut el 12 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de setembre– de 1912 a Bárboles de Jalón (Saragossa, Aragón, Espanya). Sos pares es deien Pedro Correas i Caya Sanz. Encara adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en l'exèrcit franquista, però aconseguí desertar i arribar a zona republicana. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial treballà de ferroveller en la construcció i milità en la Federació Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT. Sa companya fou Felicidad Lajusticia. Leoncio Correas Sanz va morir l'11 de març de 1973 a conseqüència d'un accident automobilístic, a l'ambulància que el portava a l'hospital, a Argenteuil (Illa de França, França), localitat on residia des de feia anys, i fou enterrat civilment tres dies després.

***

Manuel Rojas Sepúlveda (c. 1957)

- Manuel Rojas Sepúlveda: L'11 de març de 1973 mor a la Clínica Santa María de Santiago (Xile) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Havia nascut el 8 de gener de 1896 al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina). Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquesta època quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com ara Los Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas –que més tard serà assassinat per la policia–, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de Chile. La seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com «literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926), El delincuente (1929), Lanchas en la bahía (1932), La ciudad de los Césares (1936), El bonete maulino (1943), Hijo de ladrón (1951), Mejor que el vino (1958), Punta de rieles (1960), Sombras contra el muro (1964), La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte (1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938), Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín.

***

Rudolf Berner

- Rudolf Berner: L'11 de març de 1977 mor a Lund (Escània, Suècia) l'anarquista i anarcosindicalista Rudolf Berner, també conegut com Rube Berner i Frank Tireur. Havia nascut el 14 de juliol de 1907 a Skövde (Comtat de Västra Götaland, Suècia) en una família nombrosa que vivia d'una granja. De petit, a més d'anar a escola, aprengué pintura i artesania. En 1931 s'instal·là a Uddevalla, on treballà com a pintor de bucs. En aquesta època entrà en contacte amb la premsa anarquista i anarcosindicalista (Brand, Arbetaren, etc.) i començà a col·laborar-ne. L'octubre de 1931 es traslladà a Estocolm i començà a treballar a la redacció de Brand. A finals de 1931, com a delegat de la Socialistiska Ungdomsfoerbundet (SUF, Lliga de Joves Socialistes), assistí a un congrés de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació Anarcocomunista d'Alemanya) a Berlín, on travà amistat amb Helmut Rüdiger, Berthold Cahn, Rudolf Oestreich i altres, i pogué escoltar una conferència d'Erich Mühsam i conèixer Franz Pfemfert. A Berlín formà part del grup llibertari del barri d'Adlershof, al voltant del militant Willi Boretti. En 1932 retornà a Suècia i en 1936 realitzarà un viatge errabund per Dinamarca, Alemanya, Txecoslovàquia i Àustria. A Klosterneuburg, a prop de Viena, es reuní amb l'intel·lectual anarquista Pierre Ramus i, quan s'assabentà de l'aixecament feixista a Espanya, decidí marxar-hi per ajudar el moviment anarquista peninsular. El seu primer intent de passar a la Península a través de Suïssa es va veure frustrat i fou retornat a Alemanya i després a Suècia. L'octubre de 1936, com a delegat de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) aconseguí entrar a Catalunya, on treballà en el Departament Internacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) editant un butlletí d'informació setmanal en suec. A Barcelona mantingué un estret contacte amb el grup de militants de la Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), que aleshores es trobava desconnectat del moviment anarquista clandestí a Alemanya. L'anarquista alemany Helmut Krischey el recomanà a la DAS perquè portés a terme una missió a Alemanya ja que coneixia bé la llengua germana i havia tingut contactes amb l'FKAD. Els diners necessaris per al viatge els recollí Mollie Steimer a Suècia i visità Alemanya com a delegat oficial de l'Organització Internacional del Treball (OIT). Contràriament al que es pensava, aconseguí entrar fàcilment a l'Alemanya nazi, ja que la policia de fronteres no s'adonà del segell d'entrada a l'Espanya republicana imprès al seu passaport. A Wuppertal es reuní amb Änne Niesse, germana gran de Helmut Kirschey, i després es traslladà a Düsseldorf, ciutat a la qual arribà el 20 de febrer de 1937, coincidint amb l'enterrament d'Anton Rosinke, destacat militant de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que havia estat assassinat per la Gestapo. Abans de la presa del poder dels nazis, existien a Düsseldorf tres grups anarquistes a diferents barris, els membres dels quals ja havien estat detinguts per la policia política. De Düsseldorf passà a Leipzig, on es reuní amb diversos anarquistes i a Berlín va fer contacte amb Boretti i Rudolf Oestreich, de l'FKAD, i amb altres activistes de la FAUD. Després passà a Suècia i d'allà a Polònia. A Varsòvia va fer contacte amb l'ala anarcosindicalista de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos), on militava Alfons Pilarski de la FAUD, que havia recaptat fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. Després d'acabar la seva missió a Polònia, tornà a Berlín per entrevistar-se amb Boretti. L'endemà marxà a Renània on s'havia desencadenat una ona repressiva i d'on va poder fugí cap als Països Baixos. Un cop lliurà el seu informe, retornà a Barcelona. El novembre de 1937, a causa de les seves diferències amb Agustin Souchy, cap del Departament Internacional de la Secció Alemanya de la CNT-FAI a Barcelona, decidí retornà a Estocolm, cosa que no agradà als responsables de la SAC que l'acusaren de portar una vida massa «bohèmia» i el marginaren, fet que el va deprimir força i el va fer caure en idees de suïcidi i en la beguda. Completament desfet i incapaç de materialitzar diferents projectes (llibre sobre Erich Mühsam, etc.), portà una vida errant sense ni tan sols domicili ni feina fixos. Però a la primavera següent es recuperà una mica i decidí retornar a la Península. A Barcelona i a Madrid treballà com a periodista per a la CNT-FAI i realitzà un fulletó en suec sobre la situació revolucionària espanyola, Spansk rapsodi i sex satser [Rapsòdia espanyola en sis oracions] (1938). El desembre de 1938 retornà a Estocolm, on es preparava una visita d'una delegació cenetista. La seva intenció de retornar a Catalunya es va veure frustrada amb l'ocupació d'aquest país per les tropes franquistes. Després viatjà a París, on no tingué cap oferta de treball i passà grans necessitats. El juliol de 1939 fou expulsat de França i retornà a Suècia. Aquest mateix any publicà a Estocolm la traducció al suec de l'obra d'Eduardo de Guzmán Madrid rojo y negro. A començaments dels anys quaranta es casà amb una alemanya que havia emigrat a Suècia. Sobre el període de la II Guerra Mundial desconeixem les seves activitats, però entre 1940 i 1944 col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen, sobretot amb articles biogràfics (Anselmo Lorenzo, Oscar Wilde, Erich Mühsam, etc.). Després del conflicte treballà pel periòdic anarcosindicalista Arbetaren i l'abril de 1946 fou corresponsal a França per a la premsa anarcosindicalista, publicant articles en els periòdics de la CNT de l'Exili. També treballà com a periodista a Suïssa i a Espanya, país on entrà clandestinament i del qual va fer un informe –Den spanska diktaturen (1949)– que va ser publicat durant dues setmanes en Arbetaren, i després com a fulletó, i on va prendre partit a favor de la CNT de l'Interior enfrontada amb la CNT de l'Exili. El gener de 1954 entrà a treballar a l'Institut Internacional de Treballadors de la Cinematografia de Brussel·les i aquell mateix any organitzà un Festival Internacional de Cinema Proletari a Hamburg. El juliol de 1955 retornà a Suècia i va fer de periodista a Lund. En 1958 viatjà a Barcelona com a «turista» i redactà un informe sobre la situació política de la Catalunya franquista. A començaments de 1962 començà a escriure per a una revista cultural de Lund i com a periodista freelance. Traduí textos d'Erich Mühsam al suec i les seves memòries d'Alemanya, publicades en suec –Den osynliga fronten: Från det illegala arbetets Tyskland (1940)– sota el pseudònim Frank Tireur, van ser traduïdes a l'alemany per Helmut Kirschey i editades sota el títol Die unsichtbare Front. Bericht über die illegale Arbeit in Deutschland (1937).

Rudolf Berner (1907-1977)

***

Necrològia d'Ignacio Manzano Bosquet apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juliol de 1979

- Ignacio Manzano Bosquet: L'11 de març de 1979 mor a Carpentras (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Ignacio Manzano Bosquet. Havia nascut el 2 de setembre de 1897 a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Manzano i Antonia Bosquet. En els anys vint emigrà a França. Instal·lat a Narbona (Llenguadoc, Occitània), milità en el moviment llibertari. En 1934 participà des de Narbona en la subscripció internacional pro-presos d'Espanya. El juliol de 1936, deixant sa companya Ana María Belzunces i sos tres infants, passà a la Península i lluità com a voluntari en una columna confederal al front d'Aragó. Contrari a la militarització de les milícies, a finals de 1936 retornà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Carpentras de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ignacio Manzano Bosquet va morir l'11 de març de 1979 a l'Hospital de Carpentras (Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Cercós Redón apareguda en la revista Libre Pensamiento de maig de 1988

- José Cercós Redón: L'11 de març de 1988 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista José Cercós Redón. Havia nascut el 24 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 14 d'agost– de 1902 a Rubiols de Mora (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Pablo Cercós i Pascuala Redón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil lluità en la «Columna Ortiz», radicada a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). Exiliat a Perpinyà, durant els anys setanta milità en les Agrupacions Confederals, tendència anarcosindicalista que publicà el periòdic Frente Libertario. En 1977 el seu testimoni va ser recollit en el llibre de Louis Stein The Spanish Republican Refugees in France (1939-1945) José Cercós Redón va morir l'11 de març de 1988 a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Antoni Albero García

- Antoni Albero García: L'11 de març de 1990 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'anarcosindicalista Antoni Albero García, conegut com Espardenyer. Havia nascut el 13 de juny –algunes fonts citen erròniament el 14 de juliol– de 1917 a Cocentaina (Comtat, País Valencià). Sos pares es deien Joan Albero Castelló, espardenyer, i Rosa García Castelló. De família llibertària, sos germans Enric Albero García i Ismael Albero García també van ser militants confederals. Es guanyava la vida treballant d'agricultor i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cocentaina. Durant la guerra civil lluità contra el feixisme enquadrat en la 70 Brigada Mixta del l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1955 emigrà al Brasil. Antoni Albero García va morir l'11 de març –algunes fonts citen erròniament el 30 de maig– de 1990 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

***

Alejandro Lameal Rodríguez

- Alejandro Lamela Rodríguez: L'11 de març de 1991 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Alejandro Lamela Rodríguez –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Martínez. Havia nascut el 26 d'abril de 1910 a Xove (Lugo, Galícia). Sos pares es deien Pedro Lamela i Maria Rodríguez. Després d'una infància complicada, milità en el Sindicat de la Construcció de Vigo (Pontevedra, Galícia) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys de la guerra civil fou un dels organitzadors i membre del consell d'administració de la col·lectivització de la fàbrica de galetes de Badalona (Barcelonès, Catalunya). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració i patí les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després s'establí a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on milità en la Joventuts Llibertàries –dirigí el Boletín Interior de la FIJL fins a 1960– i ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT d'aquesta ciutat, com ara el de secretari en 1963. En 1947 fou delegat de diverses poblacions d'Alvèrnia (Clarmont d'Alvèrnia, Gerzac, Sant Ors, Pontaumur, Chasteuguidon, Auzat-la-Combelle, Billiat i Sant Alòi) al Congrés de Tolosa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Entre 1956 i 1961 fou redactor, amb Diego Camacho Escámez i Antònia Fontanillas Borràs, i col·laborador del Boletín Ródano-Alpes. Fou membre de la Comissió de Relacions de l'MLE del Massís Central i, amb Diego Camacho, participà en la selecció de militants confederals que volien formar part de la CNT clandestina entre 1950 i 1960. Entre 1972 i 1976 fou l'administrador del Bulletin d'Informations AIT, dirigit de José Muñoz Congost, que fou continuat per Information AIT (1976-1979). Entre 1973 i 1977 fou l'últim secretari del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT de l'exili i fou membre de la secretaria de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En el Congrés de Federacions Locals de la CNT celebrat l'agost de 1975 a Marsella (Provença, Occitània) va ser elegit secretari general de la CNT, càrrec que mantingué fins l'agost de l'any següent. Va fer nombrosos mítings i conferències: Clarmont d'Alvèrnia (1956- 1962, 1963, 1968), Lió (1961, 1963), Bordeus (1962, 1970), Poitiers (1962), La Rochelle (1963), Roanne (1963), Marsella (1967, 1968, 1973), Pau (196, 1970, 1972), Narbona (1970, 1973), Tolosa (1971, 1981), Perpinyà (1968, 1969), Valença (1969), Mâcon (1968), etc. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Boletín Interior de la FIJL, Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Boletín Oficial del Massif Central (director), Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna, Espoir, Nervio, Nueva Senda, Solidaridad Obrera, etc. Sa companya fou María Asunción Moneo Pérez. Alejandro Lamela Rodríguez va morir l'11 de març de 1991 a la Clínica Rive Gauche de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat quatre dies després en aquesta ciutat.

***

Pierre Chirat fotografiat per Oddino Rosso (1981)

- Pierre Chirat: L'11 de març de 1995 mor a Sant Tropetz (Provença, Occitània) l'anarquista Pierre Marie Chirat. Havia nascut el 12 de maig de 1902 a Bessenay (Forez, Arpitània). Sos pares es deien Claudius Chirat, peó de camins, i Marie Antoinette Gouttenoire, domèstica. Son pare, sindicalista, el portava de petit a la Borsa del Treball. Durant els anys trenta formà part del grup «Le Libre Examen» del departament del Roine (Jules Chavat, L. Lieugme, etc.). Lector del butlletí de l'«Institut Francisco Ferrer», publicat en 1935 per Jules Chavat, va ser membre del moviment «La Flèche», animat per Gaston Bergery. En aquests anys va fer amistat amb Claude Kottelanne. Quan en 1939 Jules Chavat va ser tancat a la presó de Fort Montluc de Lió (Forez, Arpitània), s'encarregà d'organitzar una subscripció al seu favor. Visqué en unió lliure amb sa companya, qui va morir en 1973. A Lió va estar especialment lligat al company Oddino Rosso. Durant els anys setanta i vuitanta residí en una residència de La Gàrdia de Grimaud (Provença, Occitània) i posteriorment a la residència «Perrin» de Cogolin (Provença, Occitània). Pierre Chirac va morir l'11 de març de 1995 a l'Hospital de Sant Tropetz (Provença, Occitània).

***

Jesús Conde Alonso

- Jesús Conde Alonso: L'11 de març de 1997 mor a Benidorm (Marina Baixa, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Jesús Conde Alonso. Havia nascut el 24 de desembre de 1909 a Vitòria (Àlaba, País Basc). Sos pares es deien Epifanio Conde Arín, jornaler, i Inocencia Alonso Arín. Era fill d'una família confederal i sos germans Félix, Ismael i Casilda també foren militants llibertaris. Amb, en 19 anys, en plena dictadura de Primo de Rivera, ja militava en el moviment anarquista. Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Vitòria, on guanyà diversos premis artístics. Durant la II República espanyola fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Vitòria i secretari de Propaganda i bibliotecari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant aquests anys participa en gires propagandístiques pel País Basc, La Rioja i Burgos. En 1932 s'encarregà de la distribució a Vitòria del periòdic El Libertario. Fou amic del metge llibertari Isaac Puente Amestoy. L'abril de 1932, arran del descobriment d'explosius a casa de son germà Ismael, al número 25 del Campo de los Palacios, fugí de Vitòria. Passat el perill, retornà a la seva ciutat natal i mantingué el seu activisme, col·laborant en diferents publicacions, com ara Álava Republicana, Fragua Social i Tierra y Libertad. Més tard, amb altres naturistes i vegetarians, intentà crear una comuna rural a Torrent (Horta Oest, País Valencià), però l'esclat de la guerra aturà el projecte. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i patí els camps de concentració Los Almendros i Albatera i la presó de València (València, País Valencià). Un cop alliberat treballà de sabater a València i participà en la lluita clandestina. En 1946 va ser detingut a València i posteriorment s'establí a Madrid (Espanya). Entre 1951 i 1955 residí a São Paulo (São Paulo, Brasil) i entre 1955 i 1975 a Montevideo (Uruguai). Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Vitòria. No milità en la CNT, però en la dècada dels vuitanta va ser assidu de la Associació Isaac Puente (AIP). En els seus últims anys la seva confiança en el naturisme i l'anarquisme minvaren. Jesús Conde Alonso va morir l'11 de març de 1997 al seu domicili de Benidorm (Marina Baixa, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Vitòria (Àlaba, País Basc)– i va ser incinerat a la Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià).

***

Odette Ester (agost de 2005)

- Odette Ester: L'11 de març de 2010 mor a La Chapelle-sur-Erdre (País del Loira, França) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Odette Lucienne Marie Kervorc'h, més coneguda com Odette Ester i també com Odette Beilvert. Havia nascut el 15 de juliol de 1915 a Bouguenais (País del Loira, França). Filla d'una família bretona, sos pares es deien Victor Marie Kervorc'h, ferrer i mariner, i Lucie Angèle Emélie Drouet, pagesa i domèstica. El 9 de setembre de 1939 es casà a La Montagne (País del Loira, França) amb el sindicalista Jean-Marie Josep Francis Beilvert, amb qui tingué una filla. Separada, marxà a París (França), on participà activament en el suport de la Revolució espanyola. Durant l'Ocupació, formà part de la Resistència contra els nazis lligada a la xarxa «Vengeance». En aquests anys destacà en les accions de resistència humanitària i en el rebuig de tot discurs patriòtic. Després de l'Alliberament conegué el destacat militant anarcosindicalista català Josep Ester Borràs (Minga), amb qui es casà i a qui va ajudar en els activitats de la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP), organització que havia creat en 1945. En 1946 engegà una campanya a favor dels mariners i dels aviadors republicans espanyols internats al gulag de Karaganda (Kazakhstan, URSS). Va fer amistat amb Georges Altman, antic resistent del moviment de resistència «Franc-Tireur», del qual va esdevenir secretària en 1947, col·laborant en l'edició del periòdic Franc-Tireur. En 1947 fou una de les fundadores de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i a la primavera de 1949 va ser nomenada secretària del Sindicat d'Empleats de la Regió Parisenca de la CNTF. El 16 de novembre de 1967 es divorcià de Beilvert. Durant la dictadura franquista lluità activament contra l'extradició dels militants i guerrillers refugiats a França. Un cop jubilats, en 1974 la parella abandonà la regió parisenca i s'establí a Sent Cristòu d'Alèst (Llenguadoc, Occitània), on ella destacà com a membre de la Société Crématiste d'Alès (Llenguadoc, Occitània), societat local que reivindicava la cremació. En 1992 era membre del Comité de Soutien aux Kurdes Grévistes de la Faim (CSKGF, Comitè de Suport als Kurds en Vaga de Fam) d'Alès. A més a més, en aquesta mateixa època fou membre de la Secció d'Alès de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH). També fou membre del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) de Marsella i col·laborà en nombrosos butlletins d'aquesta organització. L'arxiu de la parella Josep Ester i Odette Kervorc'h es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam.

Josep Ester Borràs (1913-1980)