|
---
Anarcoefemèrides
de l'11 de gener Esdeveniments
Ressenya de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 16 de gener de 1897 - Acte contra la «Inquisició a Espanya»: L'11 de gener de 1897 se celebra als Salons du Printemps de París (França) una reunió per parlar sobre la «Inquisició a Espanya», fent referència a la repressió desencadenada durant l'anomenat «Procés de Montjuïc» i després de la celebració, el desembre anterior, del primer consell de guerra a Barcelona (Catalunya) contra els acusats. L'acte, organitzat per la Biblioteca Sociològica dels Treballadors Comunistes Llibertaris del XII Districte de París a benefici del periòdic Les Temps Nouveaux, comptà amb les intervencions de Georges Butaud, Sébastien Faure, Ernest Girault, Joseph Tortelier, Francis Prost, Roger Sadrin i L. Stroobant. Els oradors denunciaren les tortures infligides als companys catalans i la campanya propagandística de certa premsa a sou del Govern espanyol de negació d'aquesta repressió. A la sortida de la reunió, que arreplegà una gentada, Roger Sadrin va ser detingut per la policia sense cap motiu. ***
Cartell
de l'acte - Conferència de Faure:
L'11 de gener de 1910 se celebra al Teatre Chave de Marsella
(Provença, Occitània)
una conferència pública i
contradictòria del propagandista anarquista
Sébastien
Faure sota el títol «Les 2 écoles - Les
2 scrutins» (Les dues escoles, els dos
escrutinis), en referència als debats que aleshores es
donaven a França sobre les
escoles religiosa i laica i sobre els sistemes de
representació parlamentària
nominal i proporcional. L'acte va ser a benefici de «La
Ruche», l'escola llibertària
que dirigia Sébastien Faure.
Naixements
Giovanni Rossi - Giovanni Rossi:
L'11 de gener de 1856 neix a Pisa (Toscana, Itàlia)
l'enginyer agrònom, veterinari, escriptor i fundador de
colònies anarquistes
Giovanni Rossi, també conegut com Cardias. Nascut
en una família
liberal, sos pares es deien Tito Rossi, advocat, i Carolina Baldi,
filla d'una
família pisana de
metges molt coneguda. Contrari als desigs familiars que volien que
estudiés
medicina i dret, va fer estudis a Pisa i Perusa d'agronomia i de
veterinària a
l'Escola Normal Superior d'Agronomia, i en 1875 es llicencià
en medicina i cirurgia
veterinària. En els seus anys d'estudiant, llegí
les obres dels «socialistes
utòpics» francesos i en 1873 s'afilià a
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) de Pisa amb l'objectiu de posar en
pràctica les idees
anarquistes revolucionàries. A partir de 1875 va fer de
veterinari a
Montescuidaio, on sa família tenia possessions, i dos anys
després fundà en
aquesta localitat un parit socialista afiliat a la Internacional. En
1878, sota
el pseudònim de Cardias,
publicà en el periòdic La Plebe
de Milà Un
comune socialista. Bozzetto semi-veridico, on exposa el seu
projecte de
comuna llibertària i col·lectivista i critica la
religió, la propietat privada
i la família com a institució. En aquesta
època col·laborà en Il Lavoro.
La seva amistat amb Andrea Costa i el seu activisme en la
secció pisana de la
Internacional implicà la seva detenció el 21 de
novembre de 1878 per una
pretesa «actitud contra la seguretat interna de
l'Estat». Empresonat
preventivament durant cinc mesos, l'abril de 1879 va ser jutjat i
absolt de
tots els càrrecs. Compaginà la seva
militància llibertària amb activitats
agràries
i publicant llibres científics. En 1881 publicà
la segona edició revisada i
corregida d'Un comune socialista. Alhora
formà part de l'Associació
Electoral Democràtica organitzada a Pisa i
participà en la campanya electoral a
favor de l'escarceració del combatent llibertari Amilcare
Cipriani, aleshores
condemnat a 25 anys de presó. En 1882 guanyà una
oposició de veterinari a
Gavardo (Llombardia) i s'hi traslladà durant un temps,
fundant una cooperativa
social, el periòdic Dal campo alla stalla
i escampant les idees
llibertàries per la zona. En 1883
començà a col·laborar en Il
Socialista.
El 24 de febrer de 1884 publicà l'únic
número del periòdic Brescia per Cipriani,
alhora que buscà suports econòmics i morals per a
la realització del seu
projecte de colònia llibertària,
llançant una crida al Partit Socialista
Revolucionari Italià (PSRI) d'Andrea Costa i a nombrosos
periòdics socialistes
i anarquistes. En aquesta època
col·laborà en el periòdic La
Favilla. En
1886 fundà a Brescia el periòdic Lo
Sperimentale (L'Experiment), on
explica fonamentalment les seves idees sobre el model de
«colònia anarcocomunista»
que té. El seu pensament de «socialisme
experimental» estava lluny de les
propostes insurreccionalistes aleshores en vigència en el
moviment anarquista. En
1897, gràcies al suport moral i econòmic de
Leonida Bissolati i de Giuseppe
Mori, pogué materialitzar les seves idees en la
«Colonia di Cittadella»
(Colònia de la Ciutadella). L'11 de novembre de 1887, amb un
grup de pagesos de
la finca Cittadella d'Stagno Lombardo de Cremona (Llombardia),
constituí
l'«Associació Agrícola Cooperativa de
la Ciutadella a la Ciutat d'Stagno
Lombardo, Cremona». Aquesta associació
gestionà 120 hectàrees de camp i una
vintena de cases camperoles, a més de graners i una petita
escola de pàrvuls,
tot arrendat a Giuseppe Mori. La comunitat d'antuvi la formaren 16
persones,
l'administració es decidia comunitàriament i la
gestió de la casa s'assignà de
manera rotatòria entre les dones. No obstant
això, les dificultats es tornaren
insuperables a causa del refús del col·lectivisme
entre el pagesos de la
Ciutadella. Aquesta experiència decidí Rossi de
portar la seva experiència al
Nou Món. El 20 de febrer de 1890, amb un grup d'anarquistes
italians
(Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i
Achille
Dondelli), embarcà a Gènova amb el vaixell
«Città di Roma» cap al Brasil amb la
finalitat de fundar una colònia experimental
llibertària que prendrà el nom de
«La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro
el 18 de març de 1890. Després d'una
setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de
Rio de
Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul).
Després d'un nou
viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb
diligència, arribaren el 3 d'abril
a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18
quilòmetres al sud de la petita
població de Palmeira (Paraná, Brasil), on
establiren la comunitat anarquista. Malgrat
tot un seguit de problemes (manca de coneixement del territori, limitat
coneixement de les tècniques agrícoles,
dificultats per obtenir maquinària,
etc.), la colònia obtingué bons resultats tant
des dels punts de vista agrari,
econòmic i social, permetent el desenvolupament d'unes
relacions personals no
jeràrquiques en una comunitat que arribà a tenir
uns 300 membres. En 1893 va
publicar a Liorna el fullet Cecilia. Comunità
anarchica sperimentale. Un
episodio d'amore nella colonia «Cecilia»,
on descriu l'experiència comunal
brasilera de manera positiva, encara que evidencia els components
antisocials i
egoistes que a la colònia començaven a donar-se.
Noves dificultats personals
(població majoritàriament masculina, problemes en
l'aplicació de l'«amor
lliure», etc.) i econòmiques, inclosa la fuita
d'un dels colons amb la caixa de
la comunitat, determinaren la dissolució de «La
Cecília» l'abril de 1894. Un
any després publicà el llibre Il
Paranà nel XX secolo. Utopia di Giovanni
Rossi (Cardias). Visione di un ubriaco raccontata da lui stesso,
on en la
primera part va fer una examen detallat de les raons
polítiques i socials que
van portar al fracàs de «La
Cecília» i en la segona una mena de
novel·la
utòpica amb els seus nous projectes comunals. En 1897 Alfred
Sanftleben,
seguidor seu, publicà Utopie un Experiment
sobre el seu pensament. Després
de l'aventura de «La Cecília» Rossi
prengué algunes responsabilitats
agronòmiques –director d'una estació
d'investigació agrícola a Rio dos
Cedros– i pedagògiques –professor a
l'Escola Superior
d'Agricultura de
Taquari– institucionals, sempre sota vigilància
policíaca i en estreta
col·laboració amb les autoritats italianes.
Continuà propagant el pensament
llibertari i fundà cooperatives agrícoles a Rio
dos Cedros i a Ascurra i
treballà per millorar els sistemes locals d'agricultura. El
4 d'abril de 1907
retornà, amb sa companya i filles, definitivament a
Itàlia. Al seu país
abandonà gairebé la política, encara
que sempre fou partidari de les comunitats
i de l'emancipació de la dona, i es dedicà a
l'experimentació agrícola, a la
veterinària i a l'ensenyament. L'adveniment del feixisme
l'agafà vell i cansat
i només participà en els funerals dels seus
antics companys. En 1942 Afonso
Schmidt publicà a São Paulo la
novel·la Colônia Cecília.
Giovanni Rossi
va morir el 9 de gener de 1943 a Pisa (Toscana, Itàlia). En
1976 el cineasta
Jean-Louis Comolli estrenà la
pel·lícula La Cecilia sobre
l'experiència d'aquesta
comunitat brasilera. ***
Notícia
sobre la condemna d'Alfred Léger apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel del 26 de juny de 1895 - Alfred Léger:
L'11
de gener de 1875 neix a Anizy-le-Château (Picardia,
França; actualment
Anizy-le-Grand) l'anarquista Alfred Georges Jules Léger. Sos
pares es deien
Louis Frédéric Léger, conreador, i
Aline Amélie Marie Sénéchal. Impressor
de
professió, vivia al número 91 del carrer
Montmartre de Saint-Ouen (Illa de
França, França). Es va veure implicat en el cas
dels desvalisadors anarquistes encapçalat
per Émile Spannagel. Aquesta banda va ser acusada de 23
robatoris entre finals
d'agost i finals de novembre de 1894 a diversos xalets de la
regió parisenca,
especialment a Courbevoie. El 25 de juny de 1895 va ser condemnat per
l'Audiència
del Sena a tres anys de presó i a cinc anys de
prohibició de residència, mentre
que Spannagel va ser condemnat a treballs forçats a
perpetuïtat; Charles Piéri
a 20 anys de treballs forçats; Victor Marceau i Nazaire
Pourcher a 15 anys de
treballs forçats; Balthazar Ackermann, Alfred Boitel,
Georges Chergny, Henri Dupuis,
Joseph Lamouroux, Alfred Spannagel i Victor Spannagel a diverses penes
de presó;
la resta dels acusats van ser absolts. Desconeixem la data i el lloc de
la seva
defunció. ***
Portada
del llibre d'Alice Canova En
regardant la vie (1900) - Alice Canova: L'11
de gener de 1883 neix al XI Districte de París
(França) la
poetessa i periodista anarquista i
propagandista de l'educació llibertària Alice
Jeanne Canova. Era filla de Jean Baptiste
Louis Canova, llauner, i de Marie Reignier. Entre 1896 i 1898
llançà un projecte
de revista d'educació llibertària i racional de
la infància, L'Enfance
Nouvelle, en la qual tenien projectat col·laborar
destacats intel·lectuals
anarquistes (Zo d'Axa, Manuel Devaldès, Louis Lumet, Charles
Malato, Louise Michel,
etc.), que sembla no reeixí. En 1897 publicà
cròniques en la revista parisenca Mascarille.
Revue littéraire, artístiques et
théâtrale i aquest mateix any participa
en
una enquesta sobre l'individualisme apareguda en la revista Matines.
Revue
de littérature et d'art, on exposà les
seves opinions llibertàries sobre el
tema. En 1898 formà part de la redacció del
setmanari anarquista parisenc Le
Droit de Vivre, d'Ernest Girault i de Constant Martin.
També en 1898
col·laborà en el setmanari d'Albin Villeval La
Misère. Organe de combat révolutionnaire
hebdomadaire i en Le Libertaire. El 2
d'octubre de 1898 participà,
amb altres companys (Maximilienne Biais, Brunet, Buteaud, Albert Diris,
Louis
Grandidier, Mary Huchet, Leboucher, Paule Mink, Paul Paillette, Francis
Prost, Louise
Reville, Rolande, Tortelier, Villeval, etc.), en un
conferència pública
contradictòria sobre diversos temes (amor lliure,
unió lliure i immoralitat del
matrimoni) celebrada a la Sala Leroy, al número 214 del
carrer Saint-Maur de
París. En aquesta època vivia al
número 22 del carrer Sainte-Eugénie de
París. En
1899 col·laborà en el setmanari parisenc L'Homme
Libre. Révolutionnaire, sociològiques,
artístiques, scientifique, d'Ernest Girault i
Francis Prost, que s'enfrontava
al periòdic Le Journal du Peuple, de
Sébastien Faure, aliat amb els
republicans defensors d'Alfred Dreyfus. El 26 de març
participà, amb altres
companys (Maximilienne Biais, Bertrand, Briand, Brunet, Henri Dhorr,
Faure-Sadrin, Mary Huchet, Émile Janvion, Jaurès,
Astier de Valseyre, etc.), en
una conferència privada sobre diversos temes (els drets de
la dona, la
«paparra» clerical i l'Exèrcit contra la
Nació) a la Sala Delapierre, al número
168 del carrer de Charenton de París. El 22 de juliol de
1899 va ser una de les
oradores, juntament amb Maximilienne Biais, Phélipeaux,
Renaud i Louise Réville,
d'una conferència sobre pedagogia anarquista, organitzada
pel Grup de
Propaganda d'Educació Llibertària (GPEL),
celebrada al número 37 del carrer de
l'Ouest, a benefici de la creació del periòdic La
Jeunesse Nouvelle i
d'una biblioteca llibertària del XIV Districte de
París. El 29 de juliol de
1899 parlà, juntament amb Manuel Devaldès, en
l'acte «L'Éducation cléricale et
l'éducation libertaire», organitzat pel GPEL i
també a benefici de La
Jeunesse Nouvelle, celebrat a la Sala Marchet, al
número 49 del bulevard Saint-Germain
de París. El 30 d'octubre de 1898 participà, amb
altres oradors i
cançonetistes, en una conferència sobre la
qüestió social i la llibertat de
l'amor a la Sala Delapierre de París, organitzada per la
Biblioteca de
Treballadors Llibertaris del XII Districte. En 1900 formava part del
grup «Les Iconoclastes»,
animat per Émile Janvion, que es reunia al Café
des Artistes del carrer Lepic
de París. El 12 de febrer de 1900, promoguda per Paule Mink,
va fer la
conferència «Le sentimentalisme
populaire» per a la Lliga Anticlerical del V
Districte de París. En 1900 col·laborà
amb poemes en el diari L'Éclaireur de
l'Ain d'Oyonnax (Roine-Alps, França). A finals de
1900 publicà el llibret En
regardant la vie, recull articles i poemes seus sobre
diversos temes (l'educació,
la pàtria, la religió, la revolució,
la vaga, etc.) amb un prefaci de Manuel
Devaldès. En 1901 col·laborà en el
periòdic de Vienne (Delfinat, Occitània) de
Georges Butaud Le Flambeau. Organe des ennemis de
l'autorité. El 22
d'agost de 1901 la propagandista anarcofeminista Léonie
Fournival (Rolande)
anuncià en una reunió del grup «Les
Naturiens» que volia portar-se Alice Canova
a un retir d'un mes al bosc per guarir-se de certes malalties
nervioses. El 4
de setembre de 1901 va fer la xerrada «Nature et
progrés», organitzada pel grup
«Les Naturiens». En 1901 va fer
conferències per al Cercle d'Estudis Socials
(CES), que es reunia en un cafè del número 15 del
carrer Durantin de Montmartre,
on també es reunia el grup «Les
Naturiens», i que editava el periòdic
anarquista Bulletin de l'Harmonie. Entre 1901 i
1902 col·laborà en La
Critique. Revue illustrée des arts et de la
littérature. En 1902 trobem textos
seus en la revista llibertària infantil Jean-Pierre.
Entre 1904 i 1905
col·laborà amb poemes i relats en el setmanari La
Tribune Internationale,
de Ferdinand Rollin. En 1905 va escriure per a la revista parisenca La
Pensée. Revue de littérature, d'art i de
sociologie i per a Le
Libertaire. El febrer de 1905 signà, amb altres
escriptors i artistes
francesos, un manifest de protesta contra la detenció de
Maksim Gorki promogut
per L'Humanité.
Col·laborà en el periòdic mensual
d'Eugène Humbert Génération
Consciente (1908-1914). A principis d'agost de 1927
s'adherí al «Comitè
Sacco-Vanzetti» i signà diversos manifest en el
seu suport. L'abril de 1932, en
una enquesta popular en la qual es demanava on s'havia de
col·locar una estàtua
del polític Aristide Briand, acabat de morir, contesta que
s'havia d'erigir
sota l'Arc del Triomf de París. Alice Canova va morir el 27
de maig de 1934 al
seu domicili, al número 80 bis del carrer de l'Ouest, del
XIV Districte de
París (França). ***
Jules
Rivet (ca. 1934) - Jules Rivet: L'11 de gener de 1884 neix a Colombrette
(Vercoiran, Alvèrnia,
Occitània) el mestre,
periodista i anarquista individualista
i francmaçó Victorin Jules Jean Rivet, que va fer
servir el pseudònim Jean
Michel. Era fill de Jean Ferdinand Hippolyte Rivet,
benestant propietari de
terres en conreu, i de Marie Suzanne Brulat. Orfe de mare ben aviat, va
ser criat
per una àvia i una tia. Va fer de mestre a
Ròchabruna (Provença, Occitània), on,
després de la Llei de Separació de les
Esglésies i de l'Estat de 1905, segons
algunes fonts, provocà un escàndol en entrar amb
un company dins l'església
d'aquesta població, parlant i fumant com si d'un lloc
públic es tractés. El 9
d'octubre de 1905 va ser incorporat el 52 Regiment d'Infanteria per a
fer el
servei militar, però va ser enviat a tasques d'oficina fins
al 28 de setembre
de 1907 que va ser llicenciat i l'octubre de 1908 passat a la reserva.
El 30 de
setembre de 1911 es casà a Servas (Alvèrnia,
Occitània) amb la mestra Henriette
Bécheras. Quan esclatà la Gran Guerra, el 2
d'agost de 1914 va ser cridat a
files i integrat l'endemà al seu regiment. El 9 d'agost de
1916 va ser donat de
baixà per «neuropatia, anèmia i mal
estat general» i el 27 de novembre de 1916 va
ser destinat al Servei Auxiliar i enviat el 24 de desembre de 1916 al
XIV
Esquadró del Tren de l'Exèrcit. El 7 d'abril de
1917 va ser donat de baixa temporal
per «astènia nerviosa força marcada,
trastorns psicastènics, neuràlgies, tuberculosi
fibrosa de l'àpex dret i estat general mediocre no imputable
al servei».
Finalment va ser llicenciat definitivament amb una proposta de
pensió per
invalidesa per tuberculosi pulmonar, anèmia i altres
alteracions. En 1916 havia
estat cofundador del setmanari satíric Le Canard
Enchaîné, del qual va
ser secretari de redacció en el període
d'entreguerres i del qual portà la rúbrica
«Lettres ou pas lettres». En 1919 dirigí
alguns comunicats al periòdic La
Vague. El 27 de juny de 1920 participà en el
Congrés Federal de la Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i
col·laborà en el setmanari
regional socialista i sindicalista Le Sud-Est, on,
entre el 23 d'octubre
i el 25 de desembre de 1920, publicà el fulletó
«Le fiancé du bolchevick ou Le
couteau sanglant», paròdia dels clixés
anticomunistes de la dreta. En aquesta
època col·laborà en diferents
publicacions anarquistes, anarcoindividualistes i
pacifistes, com ara La Caserne, L'Insurgé,
Le Libertaire, La
Muse Rouge, L'Ordre Naturel, La
Patrie Humaine, Les Pieds
dans le plat, Les Primaires, Le
Raffut, Rectitude, La
Revue Anarchiste, La Vache Enragée,
etc., però també en la premsa
generalista (La Bonne Guerre, L'Éclaireur de l'Ain,
Floréal, La
France de Bordeaux et du Sud-Ouest, Le Journal
Amusant, Le
Quotidien, etc.). El 17 de desembre de 1929
s'inicià en la maçoneria en la
«Loge France et Colonies» del Gran Orient de
França. A principis de la dècada
dels trenta, va ser gerent de Bataclan i de Le
Loup Blanc, i
portà la rúbrica «Pointes
rouges» en L'Humanité. L'1 de
novembre de 1935
publicà en Le Libertaire les seves
respostes a l'enquesta «Contre la
guerre! Contre l'Union Sacrée!», on es
mostrà solidari amb el poble d'Abissínia
i contra l'ocupació italiana. Durant la Revolució
espanyola col·laborà en el
periòdic SIA. A finals dels anys trenta
col·laborà en diferents
publicacions, com ara Ce Soir, Excelsior,
La Flèche de Paris,
La Lumière, Messidor,
Der Republikaner, Spectateur,
etc. Durant l'Ocupació alemanya, va escriure per al
periòdic col·laboracionista
Le Petit Parisien. Després de la II
Guerra Mundial, col·laborà, sota el
pseudònim Jean Michel, en el
periòdic anarquista CQFD, de Louis
Louvet. També col·laborà en L'Oeuvre.
Entre les seves obres podem destacar
Chronique de la cour du roi Pétaud (1921,
amb Fernand Pignatel), La
jeune fille et son piano (1922), La recrue du 606e
(1924), Le bel
eunuque (1926), À l'ombre des crocodiles
en fleurs (1928), La vierge
déshabillée (1929), La dame
aux bas bleus (1929), La chienne
(1932), Édouard Herriot, ou le
Discrédit lyonnais (1933), La course aux
plaisirs (1934), Paule Calou (1936) i Tu
seras écrivan... Manuel
pour adolescents prodiges (1939). El seu últim
domicili va ser al número
136 del carrer Ordener de París. Jules Rivet va morir el 25
de gener de 1946 a
l'Hospital Necker del XV Districte de París
(França) i va ser enterrat quatre
dies després al cementiri de Bagneaux (Illa de
França, França). ***
Detenció de Liabeauf - Jean-Jacques Liabeuf: L'11 de gener de 1886 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i apatxe Jean-Jacques Liabeuf. Sos pares es deien André Louis Liabeuf, venedor d'objectes de segona mà, i Marie Vignal. Acomiadat de la feina de sababer per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris (França). Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per «proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies –l'agent Deray–, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article «Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig –els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici–, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 3.40 hores de l'1 de juliol de 1910 als afores de la presó de La Santé de París (França), es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de «Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de «Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L'homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001). ***
Notícia
del judici de Gabriel Journé publicat en el diari
parisenc Le
Radical de l'1 de juny de 1920 - Gabriel Journé:
L'11
de gener de 1895 neix a Saumur (País del Loira,
França) l'anarquista Jules Gabriel
Journé, citat a vegades erròniament com Journet. Sos pares es deien Jules
Journé, sastre, i Angèle Louise Berthe Thenaisy,
costurera.
Treballava
de barber i era membre de la Unió Anarquista (UA). Entre
1919 i 1922 fou gerent
del periòdic Le Libertaire
en
diferents períodes. Es presentà, amb altres
companys, en nom de la Federació
Anarquista (FA), a les eleccions legislatives de novembre de 1919 per a
la II
Circumscripció del Sena. Durant la vaga general del 29 de
febrer de 1920 va ser
detingut i el seu domicili, al número 71 del carrer Vallier
de Levallois (Illa
de França, França), escorcollat. El 7 de juny de
1920 va ser condemnat,
juntament amb Louis Raffin (Loréal)
i
Julien Content, pel XI Tribunal Correccional per
«provocació als militars a la
desobediència» a un any de presó i a
1.000 francs de multa per l'article «Appel
à la classe 20» publicat en Le
Libertairedel
15 de febrer d'aquell any. A finals dels anys quaranta vivia al
número 9
del carrer Jean Jaurès de Levallois i militava en el grup
anarquista d'aquesta
població adherit a la FA. Durant la primavera de 1948 amb
aquest grup intentà
crear una cooperativa agrícola de consum i de
producció a la regió parisenca. Gabriel
Journé va
morir el 18 d'abril de 1960 a Leugny (Borgonya, France). ***
Necrològica de Juan
Perea Doña apareguda en el periòdic
parisenc Le Combat
Syndicaliste
del 15 de febrer de 1973 - Juan Perea Doña: L'11 de gener –el certificat de defunció cita el 5 de gener– de 1899 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Perea Doña –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Oñate. Sos pares es deien Francisco Perea Acevedo, jornaler, i María Josefa Doña Ordoñez. Jornaler de professió, quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i fou delegat en diverses quadrilles jornaleres. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, entrà a formar part de les milícies que es formaren a Morón de la Frontera i lluità a diversos fronts (Màlaga, llevant peninsular, Aragó i Catalunya), aconseguint el grau militar de capità gràcies als seus coneixements de cavalleria. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Mans (País del Loira, França) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Luisa María Maquilla. Juan Perea Doña va morir, després de patir una malaltia durant 12 anys, el 16 de gener de 1973 a l'Hospital Château de Lucé a Le Grand-Lucé (País del Loira, França). ***
Necrològica
de Juan Timoneda Celma apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'1 de novembre de 1983 - Juan Timoneda
Celma: L'11 de gener de 1900 neix a Barcelona (Catalunya)
–algunes fonts citen
erròniament Terol (Aragó, Espanya)–
l'anarcosindicalista Juan Timoneda Celma.
Sos pares es deien Ildefonso Timoneda i María Celma.
Milità en el Sindicat de
l'Alimentació de Barcelona de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en
l'Ateneu Llibertària de Gràcia. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a
França i va ser internat al camp de concentració
de Barcarès. Acabà
establint-se a Ieras. Juan Timoneda Celma va morir el 19 de setembre
–algunes fonts
citen erròniament el 21 de setembre– de 1983 al
seu domicili d'Ieras (Provença,
Occitània). ***
Fontaura
(1986) - Fontaura: L'11 de
gener de 1902 neix a
Mataró
(Maresme,
Catalunya) l'escriptor, periodista,
mestre racionalista i propagandista anarcoindividualista i
anarcosindicalista
Vicente Galindo Cortés, més conegut com Fontaura,
encara que va fer servir molts pseudònims (Daniel
Brel, Evelio, Ciro Palermo, Antonio
Duarte, Helios Aracil, Néstor Vandellós, Aldebarán, Daniel
C. Alarcón, Argos,
Marcolan, Evelio
G. Fontaura, etc.). Fill de pares aragonesos emigrats a
Catalunya
(Tomás Galindo i Valeria Cortés), durant la
seva
infància patí diverses malalties que malmenaren
l'economia familiar. Estudià
amb els escolapis, cosa que el decantà per
l'anticlericalisme i l'ateisme, i
ben aviat s'interessà per la literatura. Sa
família s'instal·là a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) i quan tenia 15 anys
establí contacte amb l'anarquisme
i entrà a treballar en un taller, on aprengué
l'ofici d'ajustador mecànic. A
Badalona es conreà culturalment llegint la premsa anarquista
i conegué Avelino
Luis Bulffi de Quintana, el neomaltusianisme i l'anarcoindividualisme
del qual
el va influí força. En 1917 contactà
amb anarcoindividualistes barcelonins que
el van introduí en les idees d'André Lorulot i E.
Armand a les quals restarà
fidel, encara que això no li va impedir
col·laborar amb l'anarcosindicalisme i
el comunisme llibertari. Antimilitarista convençut, a 19
anys, fugint del
servei militar, passà a França, on
patí tota mena de penalitats. A Graisseçac
(Llenguadoc, Occitània) treballà en diverses
feines (peó agrícola, miner, etc.)
i fundà un grup anarquista; aquest activisme el va obligar
sovint a canviar de
residència (Marsella, Marinhana, Lió, etc.). A
Lió (Arpitània), on treballà
d'ajustador, s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES)
i participà des de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), amb altres
exiliats peninsulars, en
diverses accions a Bera i a Barcelona destinades a derrocar la
dictadura de
Primo de Rivera. Posteriorment es traslladà a
París (França), on tractà
coneguts intel·lectuals anarquistes (Sébastien
Faure, Han Ryner, E. Armand, Valeriano
Orobón Fernández, etc.) i
començà a escriure. Retornà
clandestinament a
Barcelona i s'integrà en el Comitè Peninsular de
la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Després passà al
País Valencià (València, Elx, Elda),
on formà
el Comitè Regional de la FAI. A Elda (Vinalopó
Mitjà, País Valencià)
treballà
de mestre a l'escola racionalista de l'Ateneu Llibertari d'Elda i
dirigí la
revista La Voz del Pueblo. En 1931
fou redactor de Solidaridad Obrera
i
en 1933 edità a Xàtiva el mensual Faro.
Folleto de Cultura Racionalista, a més
d'encapçalar «Ediciones Faro».
Més
tard, fundà i dirigí Proa,
Al Margen i Vida
i fou secretari de Cultura de la Regional de Camperols de
Llevant. En 1936 passà a treballar en la redacció
de Solidaridad Obrera, la qual
dirigí quan Liberto Callejas estava
malalt. Durant la guerra civil fou corresponsal de premsa al front
d'Aragó. Amb
el triomf franquista, va ser capturat a Alacant i gràcies
que no fou
identificat pogué salvar la vida. Després de
patir cinc anys de presó, durant
els quals va intentar suïcidar-se, va ser desterrat a Granada
(Andalusia,
Espanya), on va fer contactes amb la resistència
antifranquista. Un any i mig
més tard, retornà a Badalona i
s'integrà en la FAI i en la Confederació
Nacional del Treball (CNT), dirigint la clandestina Solidaridad
Obrera. Fugint de la pressió policíaca,
creuà els
Pirineus i s'establí a Lió, on durant dos anys
fou secretari de Cultura del
Secretariat Intercontinental de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. En
aquesta
ciutat fundà «Liberacana Fraktion», la
societat dels esperantistes llibertaris,
així com el seu butlletí Libera
Ligilo.
En aquesta època realitzà nombroses
conferències, col·laborà en la premsa
llibertària i ocupà càrrecs
orgànics en el Nucli Confederal de Roine-Loira i en
l'Ateneu Cervantes, entitat aquesta que fundà amb altres
companys. Amb Francisco
Hiraldo Aguilar, creà la Federació Local
d'Oullins (Roine-Alps, França) i
milità en el «Grupo Lealtad». En 1973
ocupà la secretaria de Propaganda del
Nucli Confederal Roine-Loira i va fer conferències a
París i a Perpinyà. En
1975 defensà la unificació de totes les
tendències del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) en el Congrés de Marsella. Descontent de
divisió confederal,
s'allunyà de la primera línia militant. En els
anys vuitanta s'establí a
Vénissieux, des d'on realitzà viatges a la
Península. Col·laborà amb el Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) i especialment en
el
butlletí consagrat als Anarchistes
espagnols dans la tourmente (1989). Trobem
col·laboracions seves en
infinitats de publicacions llibertàries, com ara Açao Direta, Acción
Social
Obrera, Anarres, Ateneo de Alcoy, Boletín
Interior de la FIJL, Boletín
Ródano-Alpes, Cenit,
CNT, Le
Combat Syndicaliste, Confrontación,
Cultura Libertaria, Cultura
Proletaria, ¡Despertad!,
Despertar, Esfuerzo,
España Nueva, Espoir, Ética,
Fragua Social, Frente
Libertario, Ideas, Ideas-Orto, Inquietudes,
L'Internazionale, IRL,
El
Luchador, Más Lejos,
Mi Tierra, Mujeres
Libres, La Noche, Nueva Senda, El
Productor, La Razón,
Reconstruir, Ruta,
El Sembrador, Sistema
Comunal, Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Suplemento de Tierra y
Libertad, Tiempos Nuevos,
Tierra y Libertad, Umbral,
L'Unique, etc. És
autor de ¿Cómo es
posible vivir
actualmente en anarquía? (1934), La
escuela del trabajo (1950), Hacia
una
vida mejor. En la ruta de la CNT (1969), Liberakanaj
vivkonceptoj pri socio organizado (1970), El
Anarquismo. Sus posibilidades (1971), La
juventud ante la incógnita del
futuro
(1972), Anarquismo para anarquistas
(1973), Anarquismo individualista en la
sociedad de consumo (1975), Poesía
y
anarquismo (1977), Felipe Alaiz,
anarquista heterodoxo (1978), La
estela de los recuerdos. Ideas y figuras (1986), El anarquismo en Alicante (1987), El periodismo independiente y libertario de Felipe
Alaiz (1990),
etc. Sa companya fou Francisca Arróniz Meroño.
Vicente Galindo Cortés va morir el 24 de febrer de 1990
al seu domicili de Vénissieux
(Roine-Alps, França) i fou incinerat el 28 de febrer a
Lió (Arpitània). Deixà
textos inèdits, com ara Una tarde
en el
parque, i una gran part del seu arxiu i de la seva biblioteca
va ser llegat
al Centre Llibertari «Isaac Puente» de
Vitòria (Àlaba, País Basc), que
posteriorment va ser cedit al CIRA de Lausana i a la
Fundació Anselmo Lorenzo
(FAL) de Madrid. ***
Dominick
Sallitto - Dominick Sallitto: L'11 de gener de 1902 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Domenico Sallitto, més conegut com Dominick Sallito, Dom Sallito o Menico. Un bon amic seu de la seva infància fou el també futur anarquista Valerio Isca, que també havia nascut a Calatafimi. En l'adolescència treballà a la taverna que regentava son pare i milità en els cercles socialistes de la seva població amb Isca. En 1918 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Jardiner d'ofici, als Estats Units, influenciat per Errico Malatesta, esdevingué anarquista, del sector antiorganitzatiu. A Nova York fou partidari de Luigi Galleani i de la seva Cronaca Sovversiva. Durant els anys vint participà en els grups de suport a Sacco i Vanzetti i en el Grup Internacional novaiorquès, format especialment per anarquistes jueus, on conegué la seva futura segona companya, Aurora Alleva (1912-1992), filla d'una família anarquista italoamericana instal·lada a Filadèlfia i popular oradora llibertària durant els anys vint i trenta i col·laboradora de L'Adunata dei Refrattari. En 1930 s'instal·là amb Aurora a Oakland (Califòrnia, EUA), on treballà recollint albercocs. En 1932 la parella tingué una filla, però morí de tuberculosi poc després. Col·laborà en diferents periòdics, com ara L'Adunata dei Refrattari, el qual dirigí un temps, i Man!, dirigit per Marcus Graham, i participà en les activitats de l'«Emancipation Group», editor del periòdic antifeixista L'Emancipazione. Amb Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man! Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallito i Ferrero van ser detinguts per agents del Servei d'Immigració, tancats a Ellis Island i sotmesos a una ordre d'expulsió. El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a l'Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto, encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit) i altres organitzacions, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. Sallito i Ferrero van ser posat en llibertat a l'espera de judici, però Ferrero fugí al Canadà i després retornà clandestinament a San Francisco sota el nom de John the Cook, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. Finalment, el gener de 1938, Sallito fou alliberat definitivament i retornà a Oakland. El gener de 1954 se li concedí la ciutadania nord-americana. Posteriorment participà activament en l'American Civil Liberties Union of Northern California (ACLU-NC, Unió Americana per les Llibertats Civils de Nord de Califòrnia), organització que s'havia oposat en els anys trenta a la seva deportació, i que li concedí el Premi Lola Hanzel. Dominick Sallito va morir el 26 de desembre de 1991 a Los Gatos (Califòrnia, EUA). Sa companya Aurora Sallitto morí cinc setmanes després. Paul Avrich recollí el testimoni de Sallitto en Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995). ***
Necrològica
d'Armodio Argüelles González apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 20 de juliol de 1968 - Armodio Argüelles
González: L'11 de gener de 1904 neix a Mieres
(Astúries,
Espanya)
l'anarcosindicalista Armodio Argüelles González
–el seu nom també citat Harmodio.
Sos pares
es deien Celedonio Argüelles i Filomena González.
Treballador a les mines
asturianes i d'altres zones, milità des de molt jove en la
Federació Local de
Sindicats Únics de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Sama (Langreo,
Astúries, Espanya). En 1932 treballava de miner a Guardo
(Palència, Castella,
Espanya) i l'octubre d'aquell any va ser denunciat, amb altres miners,
per la
Guàrdia Civil per desobeir l'alcalde d'aquesta
població; durant el procés no es
va presentar a les requisitòries. Participà
activament en el moviment revolucionari
d'octubre de 1934 i s'hagué d'exiliar un temps als
Països Baixos. A Holanda va
tenir, amb altres companys, un problema amb el moviment llibertari per
qüestions
del repartiment de l'ajuda econòmica per als exiliats. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Instal·lat
a Verdun de Garona (Guiena, Occitània), formà
part de la Federació Local de Montalban (Guiena,
Occitània) de la CNT. Malalt
de silicosi, visqué amb una petita pensió
d'invalidesa. Fou membre de l'Spanish
Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per
Nancy
MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). A finals dels anys seixanta
passà a
viure amb una de ses germanes a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Sa companya fou
María Amor Rodríguez. Armodio Argüelles
González va morir el 14 d'abril de 1968
al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Antoni
Pascual Bonfill - Antoni Pascual
Bonfill: L'11 de gener de 1904 neix a Morella (Els Ports,
País Valencià)
l'anarcosindicalista Antoni Pascual Bonfill. Sos pares es deien
Germà Pascual Redón i
Miquela Bonfill Ferrer. Des de la infància patí
una mena
d'epilèpsia. Després de
l'escola elemental, amb 14 anys marxà cap a
Vinaròs (Baix Maestrat, País
Valencià) amb la intenció de curar-se de la
malaltia i tot d'una començà a
treballar en la construcció de carros i carretes. En aquesta
època es va sentir
atret pel cristianisme. En 1925 s'establí a Amposta
(Montsià, Catalunya) i
l'any següent començà a treballar en una
fusteria mecànica a la Sénia (Montsià,
Catalunya), on va freqüentar el Centre Obrer Socialista.
Després de la lectura
del periòdic de José Nakens Pérez El
Motín, s'allunyà de la
religió i, gràcies a Gabriel Alian,
s'introduí en el
pensament anarquista i amb aquest i alguns pagesos formà un
grup anarquista. En
1927 participà en una subscripció en favor dels
presos promoguda per La Revista Blanca.
L'estiu de 1927
s'establí a Ulldecona (Montsià, Catalunya), on
treballà en una fàbrica de
mobles, portant a terme una intensa activitat
propagandística arreu la regió.
El gener de 1928, amb Gabriel Alian, intentà organitzar a
Ulldecona la
Federació de Grups Anarquistes de la comarca. En 1931, amb
tota sa família,
inclosos sos germans Hermini i Josep, també militants de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de les Joventuts Llibertàries,
s'establí a
Saragossa (Aragó, Espanya) per a ocupar-se d'una
fàbrica de dolços adquirida
per sa família, però aquesta acabà
fent fallida a causa de les idees
llibertàries familiars. En 1935 retornà amb els
seus a Ulldecona. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, va fer tot el possible per evitar
arbitrarietats i ocupà diversos càrrecs de
responsabilitat en el Sindicat de
Regants de la CNT i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), abans de ser
nomenat conseller municipal per la CNT. Després dels fets de
maig de 1937 a
Barcelona (Catalunya) amb els estalinistes, fugint de la
repressió, hagué
d'abandonar Ulldecona. L'abril de 1938 marxà cap a Tortosa
(Baix Ebre,
Catalunya) i Barcelona i lluità contra el feixisme als
fronts de Lleida
(Segrià, Catalunya) i de l'Ebre amb el grau de sergent. El
febrer de 1939, quan
el triomf franquista era un fet, passà a França
per Portbou (Alt Empordà,
Catalunya) i va ser internat als camps de concentració
d'Argelers i de Sant
Cebrià. El gener de 1940 s'instal·là a
Sant Esteve del Monestir (Rosselló,
Catalunya Nord), on treballà d'obrer agrícola i
en la indústria. Després de la
II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació
Local de Sant Esteve
del Monestir de la CNT, càrrec que ocupà fins
1965. Després de la mort del
dictador Francisco Franco, realitzà nombroses visites a
Ulldecona. En 1985
publicà les seves memòries sota el
títol Tristezas,
amores y luchas de un anarquista, prologades per
Félix Álvarez Ferreras.
Cap el 1987 passà a residir a casa del seu fill Josep Pere
Pascual Homs a
Ulldecona. Antoni Pascual Bonfill va morir el 30 de desembre de 1989 al
seu
domicili d'Ulldecona (Montsià, Catalunya) i va ser enterrat
al cementiri d'aquesta localitat. Antoni Pascual Bonfill (1904-1989) Hermini Pascual Bonfill
(1911-1976) ***
Francisco
García Aguilar
- Francisco García
Aguilar: L'11 de gener de 1906 neix a Montejaque
(Màlaga, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco García Aguilar. Fill
d'una
família pagesa, sos pares es deien Juan García
Morales i Francisca Agular Gallego. Cap
els 20 anys començà a compaginar la feina de
jornaler i d'obrer surer amb la
d'electricista. En els anys republicans milità, amb altres
companys (Antonio
Benítez Pinos, Cristóbal i Francisco Calle
Naranjo, Juan De Miguel García,
Bartolomé Espinosa Melga, Antonio Furmon Morales, Jacinto
García Escalante,
Francisco i José Melgar Calle, Francisco Montes
García, Francisco Montes
Melgar, Manuel Sánchez Gallego, etc.) en el Sindicat
Únic de Treballadors de
Montejaque de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En
1936, quan el cop
militar feixista, s'enrolà en la Columna «Pedro
López» i va combatre fins el
final de la guerra. Ferit en un hospital en acabar la contesa,
aconseguí creuar
els Pirineus amb crosses. A La Sala (Llenguadoc, Occitània)
treballà de miner.
Durant l'ocupació, aconseguí fugir dels alemanys
i el març de 1943 arribà a
Marsella, on treballà en una empresa de serveis
públics i organitzà un grup de la
CNT, amb Alabar, Morato i altres, grup que es fusionà amb el
format per Acracio
Bartolomé Díaz. El desembre de 1943
assistí al Ple de Marsella en representació
d'aquesta ciutat. En 1945, arran de la divisió confederal,
s'arrenglerà amb els
escindits. Posteriorment visqué a Marsella treballant
d'obrer portuari. Després
de la reunificació confederal s'abocà a la CNT.
Assistí a les Conferències de
Narbona (Llenguadoc, Occitània), d'abans i
després de la mort del dictador
Francisco Franco. Fins el seu final lluità per una CNT
unificada. Sa companya fou Ana Calle. Francisco
García Aguilar va morir el 3 de gener de 2000 al seu
domicili del barri de La Malle de Boc de
Gardana
(Provença, Occitània). ***
Certificat de defunció de Josep Dalmau Ferran - Joan Dalmau Ferran: L'11 de gener de 1907 neix a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista Joan Dalmau Ferran, també conegut com Joan de la Castanyola. Era fill de Josep Dalmau Calull, llaurador, i de Francesca Ferran Pons. Pagès i mestre de cases, es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució llibertària, va ser membre de la col·lectivitat agrícola cenetista de Puigpelat. El 25 de maig de 1937 assistí, com a delegat amb credencial, al Ple Regional de Sindicats, Seccions i Col·lectivitats que se celebrà a Barcelona, amb una representació de 80 afiliats. Amb altre company, el 8 i 9 de gener de 1938 assistí com a delegat al Ple Regional de la CNT que es va celebrar a Barcelona. En acabar la guerra, s'exilià a França i acabà enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Joan Dalmau Ferran va morir el 28 d'agost de 1941 al camp de Gusen (Alta Àustria, Àustria). ***
Jesús
Veiga Fervenza (esquerra) amb un company (Bordeus, ca. 1948)
[militants-anarchistes.info] - Jesús Veiga Fervenza: L'11 de gener de 1908 neix a Meira (Moaña, Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Jesús Veiga Fervenza. Sos pares es deien José Veiga Santomé, mariner, i Peregrina Fervenza Corralez. Pescador de professió, durant els anys de la II República espanyola fou un dels principals puntals de «Solidaritat Marinera» del Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Moaña i, sota el pseudònim de El Duende Pescador, col·laborà en Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT gallega. El 27 de gener de 1934 es casà a Moaña amb Amelia Martínez Pérez. Quan els fets d'octubre de 1934 i després del cop militar feixista de juliol de 1936 s'hagué d'amagar. Durant els anys quaranta participà, especialment amb Manuel Rua, en la reorganització clandestina de la CNT dels pescadors de Moaña i fou delegat d'aquesta població i de Cangas (Pontevedra, Galícia), alhora que estava embarcat amb els pesquers de Bouzas (Vigo, Pontevedra, Galícia). En 1947, a conseqüència de les agafades repressives franquistes, passà a França, on mantingué contactes amb el Confederació Regional Galaica de la CNT de la Península, especialment amb Desiderio Comesaña. Amb sa companya Amelia i sos tres infants residí a Blaia (Aquitània, Occitània). En 1950 emigrà amb sa família a Xile, on continuà militant en la Delegació del Moviment Llibertari del país. Després alguns mesos treballant en una conserveria d'Antofagasta (Antofagasta, Antofagasta, Xile), s'instal·là a Talcahuano (Concepción, Bío-Bío, Xile), on visqué amb uns oncles i treballà de pescador artesanal. Cap a mitjans dels anys cinquanta s'instal·là amb sa família a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile), on continuà fent de pescador. A començament dels anys seixanta s'implicà en l'organització dels pescadors artesanals del centre de Xile, ja que no hi havia cap federació pesquera en aquesta zona. Fou un dels fundadors de l'associació de pescadors artesanals «Cooperativa San Antonio», de la qual va ser nomenat president. Després de mantenir contactes amb altres associacions de pescadors de la regió, el 5 de juny de 1964 fundà la Federació de Cooperatives de Pescadors de la Zona Central, que reagrupava els ports de Caleta El Membrillo, Regional Quilombo, Padre Camilo, Maule Sur i San Antonio. Entre 1964 i 1970 es mostrà particularment actiu en l'organització i el finançament de terminals portuàries de comercialització de la pesca gestionades pels mateixos pescadors. Però la creació de noves cooperatives, amb finalitats polítiques, donaren lloc a la divisió del moviment. Durant el govern de la Unitat Popular de Salvador Allende, la gestió d'aquestes terminals va ser confiada als sindicats. Entre 1970 i 1973 esmerçà molt de temps tractant de trobar un acord sobre la forma de comercialitzar i de gestionar les terminals pesqueres. En 1974, després del cop militar feixista d'Augusto Pinochet, va ser exclòs de tota activitat i privat dels seus drets de pescador artesanal. Jesús Veiga Fervenza va morir el 18 de desembre de 1989 a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile). ***
Necrològica
de Bartolomé Navarro Cervantes apareguda en el
periòdic
parisenc Cenit
del 4 de gener de 1994 - Bartolomé Navarro Cervantes: L'11 de gener de 1910 neix a Turre (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Bartolomé Navarro Cervantes. Sos pares es deien Francisco Navarro i María Cervantes. De jove emigrà a Catalunya, on va fer feina en la construcció de marjades, de carreteres i de vies fèrries a la comarca del Pallars Jussà (Tremp, La Pobla de Segur, Senterada, etc.) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la qual assumí diversos càrrecs dels comitès. Amb l'aixecament feixista de 1936 formà part dels grups de defensa i va fer d'enllaç del Comitè Nacional a Lleida. En 1936 s'exilià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treball. En acabar la II Guerra Mundial s'establí a Martres-Tolosana (Llenguadoc, Occitània) i treballà a als pous petroliers de Sent Gaudenç fins que un accident laboral li tallà una cama. En 1987 es reuní a Besiers amb sa germana i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Bartolomé Navarro Cervantes va morir el 23 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de novembre– de 1993 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Martres-Tolosana. ***
Francisco
Soler Ciércoles - Francisco Soler Ciércoles: L'11 de gener de 1915 neix a Bergé (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Soler Ciércoles, conegut com Paco Soler. Sos pares es deien Costantino Soler i Francisca Ciércoles. En 1936 entrà a formar part del Sindicat de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), així com de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquell mateix any assistí al míting del Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) i en aquesta època era tresorer i comptable de la Federació Local de Barcelona de la CNT. Quan esclatà la Revolució, es traslladà a Tremp (Pallars Jussà, Catalunya), on organitzà les Joventuts Llibertàries i els grups de la FAI, intervingué en mítings i prestà la seva ajuda en el sindicat local. Després passà a la secretaria de Propaganda del Comitè Provincial de les Joventuts Llibertàries de Lleida i s'integrà en un batalló d'Artilleria de la «Columna Durruti», seguint a sa companya, la militant anarquista Florencia Vicente Carreras. Des de finals de 1936, amb sa companya, entrà a formar part de la col·lectivitat d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya). El 2 juliol de 1937 tingué un fill, Renacer Soler Vicente, que també serà militant llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner dels feixistes italians a València i va ser tancat als camps de concentració de Los Almendros i Albatera, d'on va sortir amb avals falsos gràcies a la seva companya. Aconseguí passar els Pirineus i poc després va ser detingut pels alemanys i portat a treballar a una base submarina a Bordeus (Aquitània, Occitània). Pogué fugir, però va ser novament detingut i tancat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT i ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1946 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT i posteriorment fou secretari de Propaganda de la Regional d'Aude-Erau-Losera-Pirineus Orientals-Gard i delegat pels Pirineus Orientals al Ple d'Aymare de 1952. Amb altres companys (Andrés Clavero Flores, Eulalio Esteban, Florencio Gallego, Mariano Puzo Cabero, etc.) formà part dels grups de suport a la resistència antifranquista i fou membre del Comité Ibérico de Liberación (CIL, Comitè Ibèric d'Alliberament); per aquests fets, en 1963 va ser detingut a Perpinyà. Participà en el grup teatral «Talía» de Perpinyà i, amb Jordi Gonzalvo Benedicto i son fill Renacer Soler Vicente, publicà el butlletí El Cencerro. Després dels conflictes interns dels anys seixanta, en 1965 s'integrà en els Grups de Presència Confederal. Francisco Soler Ciércoles va morir el 17 de gener de 1988 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
- Leiva: L'11 de gener –algunes fonts citen erròniament el 4 de gener– de 1918 neix a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista i periodista José Expósito Leiva, més conegut pel segon llinatge. Sos pares es deien Marcos Expósito i Ana Leiva Quesada. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, durant la guerra civil començà a destacar com a portaveu d'aquesta organització: el gener de 1937 en fou elegit membre del Comitè del Centre; el febrer de 1938 secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); redactor de Joventud Libre, òrgan de les Joventuts Llibertàries; etc. En 1938 publicà una conferència sobre Buenaventura Durruti en el llibre col·lectiu Hora Durruti. Conferencias pronunciadas ante el micrófono de Unión Radio. En acabar el conflicte, fou detingut al port d'Alacant; empresonat a la fortalesa alacantina de Santa Bàrbara, fou condemnat a mort el 24 de febrer de 1940 davant un consell de guerra a Madrid, pena que fou commutada per 30 anys de presó l'octubre d'aquell any a causa de la seva joventut. El setembre de 1943 sortí en llibertat provisional i, des de la clandestinitat, ocupà càrrec rellevants en el moviment llibertari: membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) nomenat el juliol de 1944 al Ple de San Fernando; membre per la CNT entre octubre de 1944 i setembre de 1945 de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD); secretari general del IX Comitè Nacional de la CNT entre maig i juliol de 1945, després de la detenció del seu predecessor Sigfredo Catalá Tineo. Després marxà a França i a continuació ocupà, en nom de la CNT, la cartera del Ministeri d'Agricultura en el primer Govern de José Giral Pereira de la II República en l'Exili a Mèxic, entre l'agost de 1945 i el març de 1946, i el mateix càrrec en el segon Govern del mateix polític, entre l'abril de 1946 i el gener de 1947; fet que escandalitzà la militància anarquista contrària al col·laboracionisme en l'exili. En aquests anys mantingué sempre postures col·laboracionistes i reformistes. En 1946 signà un document en pro d'un plebiscit per a un sistema de govern a Espanya i en 1948 es mostrà partidari de crear un partit llibertari. El març de 1948 sortí a Buenos Aires, publicat per la Unió Socialista Llibertària, el seu llibre En nombre de Dios, de España y de Franco. Memorias de un condenado a muerte, on relatà les seves vivències per les presons d'Alacant, Santa Bàrbara, Santa Engracia i Pamplona després de la guerra civil –aquest llibre fou reeditat a Barcelona en 1978. En 1949 s'establí a Caracas (Veneçuela). En 1961 publicà un article totalment partidari de l'acció política que acabà per marginar-lo de la CNT, aleshores reunificada i absolutament contrària a la política parlamentària. Durant els seus últims anys va fer de corresponsal professional per a France Presse i per a altres agències periodístiques. Durant sa vida va col·laborar en diferents publicacions llibertàries, com ara 19 de Julio, España Libre, Exilio, Revolución, etc. José Expósito Leiva va morir el 26 d'agost de 1978 a Caracas (Veneçuela). ***
Armand
Andrés -
Armand Andrés: L'11
de gener de 1944 neix a Sidi Bel
Abbès (Algèria
Francesa; actualment Algèria)
l'anarquista Armand
Jocelyn Émile Andrés. Sos pares, d'origen
espanyol, es deien
Ángel Émilio Andrés i Susana
López. Educador i artista pintor, fou
membre del grup
anarquista «Libertad» de La Sanha
(Provença, Occitània). Participà
activament
en totes les lluites i activitats del moviment anarquista del
departament del
Var. En 1989 organitzà a casa seva, a La
Ròcabrussana (Provença,
Occitània) una
trobada llibertària. A principis de segle
s'instal·là a Venac Radomira
Putnika (Sombor, Voivodina,
Sèrbia). Sa companya fou Gabriela Novak. Malalt de
càncer de pulmó,
Armand Andrés va morir el 20 de setembre de
2020 al Centre Hospitalari Regional de Marsella del XV Districte de
Marsella (Provença, Occitània).
Defuncions
Nicolas
Clos - Nicolas Clos: L'11
de gener de 1924 és assassinat a París
(França) el sindicalista
Nicolas Clos, conegut com Gros Morin. Havia nascut
el
31 de juliol de 1882 al XI Districte de París
(França). Sos pares es deien Nicolas
Clos, manobre i adober, i Anna Becker, cosidora. El 30 d'agost
de
1899 va ser
condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de
presó per «robatori
de collites». El 10 d'octubre de 1903 es casà a
l'XI Districte de París amb la
florista parisenca Louise Charpentier i en aquesta època
vivia amb sos pares al
número 59 del bulevard de Ménilmontant de
París; però acabà enviudant. Pocs
dies després de casat, el 16 de novembre de 1903 va ser
incorporat en el 46
Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat el 22 de febrer de 1905. En
1914 va
ser integrat en el Regiment d'Infanteria de Fontainebleau, a la VI
Secció de
Ferrocarrils de Campanya. Durant la Gran Guerra passà per
diferents regiments
d'infanteria. El 26 de desembre de 1919 va ser condemnat pel X Tribunal
Correccional del Sena a quatre mesos de presó per
«cops i ferides». Ajustador mecànic
de professió, d'antuvi va fer feina a les
fàbriques Renault de
Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) i
després a fàbrica de màquines i
d'utillatge «H. Lapipe & Ch. Wittmann», al
número 39 del carrer Saint-Fargeau
de París. El seu últim domicili va ser al
número 126 del carrer Chemin Vert de
París. L'11 de gener de 1924 assistí a un
míting comunista a la Casa dels
Sindicats de la Unió de Sindicats del Sena de la
Confederació General del
Treball Unitària (CGTU), al carrer de la Grange-aux-Belles
de París, en el curs
de la qual, en un enfrontament entre anarquistes i comunistes, va ser
ferit de tres
trets (un al cap i dos al ventre), juntament amb lampista plomer i
anarcosindicalista
Adrien Poncet (Gros Plombier). També
resultaren ferits de bala els
anarcosindicalistes Jean-Sellenet Boudoux, Roger Gourière,
Michel i Philogone
Pécastaing. Nicolas Clos va morir aquell mateix dia, l'11 de
gener de 1924, a
l'Hospital Sant-Louis del X Districte de París
(França). El periòdic L'Humanité
afirmà que Nicolas Clos era militant comunista, fet que Le
Libertaire
negà formalment. El Sindicat Únic del Metall, de
tendència comunista, assistí a
l'enterrament de Nicolas Clos, organitzat per sa família, el
18 de gener al
cementiri de Pantin (Illa de França, França),
encara que no estigués clar que
militava en aquest moviment. La Libertaire
organitzà una subscripció
popular per sa filla. ***
Adrien
Poncent - Adrien Poncet: L'11 de gener de 1924 és assassinat a París (França) l'anarquista Adrien Georges Eugène Poncet, conegut com Lévêque i Gros Plombier. Havia nascut el 24 d'abril de 1884 a Brest (Bro Leon, Bretanya). Sos pares es deien Claude Poncet i Marie Rolland. Quan tenia tres anys quedà orfe de pare, mestre mecànic, i va ser surat per sa mare tota sola amb quatre infants. Es guanyava la vida fent de lampista plomer i d'aquí el seu malnom Gros Plombier. A començament de la dècada dels deu era membre de l'anomenat «Grup d'Acció». Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat en el I Batalló de Caçadors d'Infanteria, però no trigà a desertar i el novembre de 1915 va ser declarat «insubmís». Capturat, va ser jutjat en consell de guerra i se li va proposar lluitar al front en primera línia per a «redimir les seves faltes», proposta que va ser rebutjada, fet pel qual va ser condemnat a cinc anys de treballs públics, inscrit en el « Carnet B» dels antimilitaristes i enviat als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af»). Aconseguí evadir-se i des d'un port de la costa africana s'embarcà clandestinament en un veler espanyol i pogué desembarcar a Cadis (Andalusia, Espanya). Creuà tota la Península a peu i a Irun (Guipúscoa, País Basc) travessà el Bidasoa nadant fins arribar a la part francesa. S'instal·là a París sota una falsa identitat i reprengué la seva militància. Després de l'armistici, participà activament en la campanya a favor de l'amnistia per a tots els presos. Membre de la Federació Anarquista del Sena (FAS), a finals de 1923 va ser nomenat membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA). Interpretava la cançó Nos maîtres sont nos bourreaux i participà en totes les campanyes portada a terme pel moviment llibertari, especialment a favor d'Émile Cottin, de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, de Nestor Makhno i de Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó. L'11 de gener de 1924 assistí a un míting comunista a la Casa dels Sindicats de la Unió de Sindicats del Sena de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), al carrer de la Grange-aux-Belles de París, en el curs de la qual, en un enfrontament entre anarquistes i comunistes, va ser ferit de mort d'un tret, juntament amb l'ajustador mecànic i sindicalista Nicolas Clos (Gros Morin). També resultaren ferits de bala els anarcosindicalistes Jean-Sellenet Boudoux, Roger Gourière, Michel i Philogone Pécastaing. Adrien Poncet va morir aquell mateix dia 11 de gener de 1924 a l'Hospital Sain-Louis Garden de París (França). El periòdic Le Libertaire titulà la notícia com «L'horrible crime bolchéviste» i va fer una crida a manifestar la repulsa durant el seu enterrament, organitzat pel Sindicat Únic de la Construcció i celebrat el 18 de gener de 1924 al cementiri d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), i en el qual assistirien unes quatre-mil persones. El Sindicat Únic del Metall, de tendència comunista, organitzà l'enterrament de Nicolas Clos, encara que no estigués clar que militava en aquest moviment. ***
Cesare Stazi - Cesare Stazi: L'11 de gener de 1929 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el sabater anarquista i sindicalista Cesare Stazi. Havia nascut el 6 de novembre de 1862 a Fabriano (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Venanzio Stazi i Cecilia Giulia Spuri-Eustacchi. D'antuvi es relacionà amb els cercles internacionalistes socialistes. Entre 1887 i 1889 residí a Perusa (Úmbria, Itàlia) i en aquesta època entrà en contacte amb anarquistes de la regió, especialment amb Giuseppe Vedova, amb qui establí una estreta relació que durarà fins al final del segle. El seu taller de sabateria era lloc de reunió anarquista i decantà cap el moviment llibertari el seu aprenent Carlo Stincardini. El juliol de 1894 va ser processat per realitzar pintades subversives, però finalment va ser absolt per manca de proves. Abans de les eleccions de 1897, signà el manifest abstencionista I socialiste-anarchici ai lavoratori italiani. No obstant això, és a partir de 1898 quan atreu l'atenció de les autoritats i durant la tardor d'aquell any el Tribunal de Perusa el processà per «associació criminal». Fugí a la detenció i durant un temps passà a la clandestinitat, però finalment es lliurà a les autoritats. Processat, el setembre de 1899 va ser absolt i pogué retornar a Fabriano, des d'on, després de restar-hi uns mesos, es traslladà a Matelica i després a Ancona. Sovint rebia des de l'estranger periòdics i pamflets polítics. El juny de 1907 prengué part en el Congrés Anarquista de Roma (Itàlia), intervenint en diferents temes de debat i portant les informacions als grups d'Ancona. Després d'això, els seu compromís polític s'intensificà: el 14 d'octubre de 1909 parlà a Ancona amb motiu de la vaga general convocada per protestar per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia; el 23 de gener de 1910 assistí al Congrés Anarquista Interprovincial que se celebrà a la seu de la societat «La Dindola» d'Ancona; entre el 5 de juny i el 29 de setembre de 1910 fou gerent dels nou números del quinzenal Lo Sprone. Periodico di propaganda anarchica, que es publicà a Ancona; el 17 de desembre de 1911 fou present a la conferència de Casimiro Accini a favor de les víctimes polítiques que se celebrà a Casebruciate (Montemarciano, Marques, Itàlia), on assistiren destacats anarquistes, com ara Antonio Brasili, Nazzareno Cingolani, Remo Marsigliani i Vincenzo Ramazzotti; el 28 de juliol de 1912 participà en el Congrés Llibertari de Romanya i de Marques que tingué lloc a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia); entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 intervingué en el Congrés de Úmbria i de Marques que se celebrà a la seva ciutat natal; i poques setmanes després, a Loreto (Marques, Itàlia), es reuní amb alguns anarquistes de la zona per a crear un centre de suport mutu i d'ajuda per als malalts i necessitats. El juny de 1913 viatjà a Suïssa, però va ser repatriat per les autoritats helvètiques. De bell nou a Ancona, entrà a formar part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i acompanyà Errico Malatesta, que s'havia instal·lat de bell nou a la ciutat, en mítings i reunions. Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista d'Úmbria i de les Marques, celebrat al teatre Montini de Fabriano, on va ser encarregat de representar l'acabada de crear Unió dels Grups Comunistes Anarquistes de les Marques i d'Úmbria en el proper congrés nacional. Participà activament en l'anomenada «Setmana Roja» i va ser arrestat el juliol de 1914, aconseguint l'absolució en l'apel·lació. L'abril de 1915 es presentà a les eleccions per a la comissió executiva de la Cambra del Treball, però la llista socialista i anarquista on estava integrat va ser derrotada. Durant la Gran Guerra es traslladà a Perusa, on treballà en el seu ofici de sabater, sense deixar de banda la propaganda, que desenvolupà a les zones limítrofes d'Úmbria i de les Marques. El febrer de 1919, juntament amb Antonio Brasili i Ercolano Cinti, formà part del consell directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA). Tres mesos després, el Congrés de Florència (Toscana, Itàlia) el va elegir per formar part de la comissió de correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), encàrrec al qual haurà de sumar ser membre del consell executiu de la Cambra del Treball d'Ancona. Detingut i immediatament alliberat el juliol de 1919 arran de les manifestacions contra la carestia de la vida, intervingué en nombrosos mítings i manifestacions. En 1920 esdevingué vicesecretari de la Cambra del Treball d'Ancona, però el maig de 1921 dimití del càrrec en trobar feina en la Secretaria del Poble, fet que implicà la reducció de mica en mica de la seva activitat política. Durant els anys vint es va traslladar a Fabriano, després a Roma i finalment a Ancona, sense que la seva conducta fos destacada segons la policia. ***
Carlo Tresca fotografiat per V. Bellino (Filadèlfia, 1910) - Carlo Tresca: L'11
de gener de 1943 és
assassinat a Nova York (Nova York, EUA) el periodista i,
d'antuvi socialista i després, propagandista anarquista i
anarcosindicalista
Carlo Tresca, que va fer servir el pseudònim de Renato Morgante.
Havia nascut el 9 de març de 1879 a Sulmona
(Abruços,
Itàlia). Sos pares es deien Filippo Tresca i Filomena
Fasciani. A causa de la
mala situació econòmica de sa família,
s'hagué de conformar amb assistir
l'Institut Tècnic sense aconseguir la titulació.
Quan la insurrecció de Creta
(1897-1898) contra el domini otomà, sembla que
intentà unir-se com a partisà de
la «Legió Cipriani» o amb els voluntaris
de Ricciotti Garibaldi, però no ho va
aconseguir a causa de la seva minoria d'edat. En 1900
organitzà amb èxit la
manifestació del Primer de Maig a la seva ciutat. El
trasllat per càstig a
Sulmona d'alguns membres destacats del personal ferroviari, maquinistes
sobretot,
a la zona central dels Abruços, va fer que el juliol de 1900
es creés el
Sindicat de Conductors de Locomotores (SCL), fet que va ser aprofitat
pel jove
Tresca per entrar en contacte amb les idees socialistes.
S'afilià al Partit
Socialista Italià (PSI), desenvolupà una intensa
propaganda entre els joves
obrers i prengué part en manifestacions
públiques. El juny de 1902 va ser
detingut per primera vegada i va ser condemnat per primer cop a tres
mesos de
presó per «crits sediciosos» durant una
desfilada monàrquica. Com a
col·laborador d'Il Germe,
periòdic
socialista sortit el 1901 a Sulmona, destacà per la
vehemència dels seus
articles i pel to polèmic i d'enfrontament contra les
autoritats, el clergat,
els notables locals i la Camorra, aconseguint amb això una
nova condemna el
novembre de 1902 i una més de 70 dies de presó en
la primavera de 1903. En
aquesta època fou secretari de l'SCL, estretament lligat a
la Mútua de
Maquinistes i Fogoners de Milà (Llombardia,
Itàlia). El 20 de setembre de 1903
es casà amb Helga Guerra. L'octubre de 1903
assumí la gerència d'Il
Germe i la publicació d'articles que
van ser denunciats per difamació per alguns notables del
poble li portaren, tot
i la defensa de l'advocat Enrico Ferri, a patir dures condemnes, com
ara una de
dos anys i mig i altra de 17 mesos de reclusió. A
conseqüència d'aquesta
repressió, decidí emigrar als Estats Units, on
residia son germà Ettore Tresca,
però la seva esposa decidí restar a
Itàlia. Els diners per al viatge van sortir
dels lectors italians d'Il Germe
residents a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) que
crearen el «Circolo Risveglio
Giovenile Italiano» (Cercle Despertar Juvenil
Italià) per a recaptar fons per a
facilitar l'exili dels perseguits a Amèrica.
Viatjà als EUA, via Lugano
(Ticino, Suïssa), on conegué Benito Mussolini,
aleshores socialista d'extrema
esquerra, antimilitarista i desertor, i Le Havre (Alta Normandia,
França), i el
26 de juliol de 1904 desembarcà al port de Nova York (Nova
York, EUA). S'establí
a Filadèlfia, on s'afilià a la
Federació Socialista Italiana (FSI), fundada en
1902 per Giacinto Menotti Serrati, i dividida per la
polèmica entre els membres
dels dos partits socialistes –el Socialist Labor Party (SLP,
Partit Socialista
Laborista) d'Amèrica i el Socialist Party of America (SPA,
Partit Socialista
d'Amèrica)– i els treballadors que es mantenien
neutrals a les dues tendències.
El setembre de 1904 assumí la direcció d'Il
Proletario, òrgan oficial de l'FSI, que
deixà de publicar-se a Nova York i
reprengué l'edició a Filadèlfia.
Després de distingir-se en diverses activitats
anticlericals, a començament de 1905 jugà un
paper important en la vaga dels
obrers de la fàbrica de barrets John B. Stanton Co. Amb el
naixement, en 1905,
del sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials del
Món), cada vegada més convençut de la
necessitat de l'ús de l'acció directa
anarcosindicalista, acostà les seves posicions al pensament
anarquista i el
juny de 1906 abandonà l'FSI i la direcció d'Il
Proletario i, després de passar un temps per La Voce del Popolo, dirigit per Giovanni
Di Silvestro a Filadèlfia,
l'agost de 1908 fundà a Pittsburgh (Pennsilvània,
EUA) el seu propi periòdic, La
Plebe, que va ser definit per la
policia com «periòdic anarcoide
setmanal» i que es caracteritzà per la
propaganda subversiva i l'antimilitarisme, però sense deixar
de banda les
crítiques als mediadors en les contractacions, els patrons,
les autoritats
consulars, l'exèrcit, la casa reial, el clergat i tot el que
ensumés a poder.
Aquesta publicació li va portar detencions, un intent
d'assassinat i
l'excomunió pública. El gener de 1909 va ser
jutjat sota l'acusació d'haver
difamat un sacerdot catòlic que tenia una relació
amorosa amb la seva mestressa
de claus en un article il·lustrat en La
Plebe; condemnat a sis mesos de presó,
també es va prohibir la publicació. Un
cop lliure abandonà Pittsburgh i es traslladà a
Steubenville (Ohio, EUA), on
donà vida a L'Avvenire.
El juny de
1910 va ser novament empresonat amb una condemna de nou mesos i de 300
dòlars
de multa per «difamació» a un altre
sacerdot, però sota el pseudònim de Renato Morgante publicà en el
seu
periòdic l'article «L'Ammazzatoio», que
contenia una apologia del regicidi d'Humbert
I a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. El maig de 1912 va ser
detingut novament
a Lawrence (Massachusetts, EUA), on els wobblies
dels IWW havien engegat una gran vaga dels obrers tèxtils de
l'American Woolen
Company (AWC, Companyia de Llana Americana) que va triomfar el
març d'aquell
any, quan portaven una campanya per l'alliberament dels militants
Joseph James Ettor
i Arturo Giovannitti, acusats de complicitat moral en la mort de la
manifestant
Anna LoPizzo per haver incitat els piquets i la vaga. En aquesta
circumstància
fou quan conegué la sindicalista wobbly
Elizabeth Gurley Flynn, coneguda com The
Rebel Girl (La Noia Rebel), que esdevingué sa
companya fins el 1925 –la seva
esposa li va demanar el divorci el març de 1913 per
«abandonament de la llar
conjugal». Encara que mai no es va afiliar als IWW,
després de l'alliberament
d'Ettor i Giovannitti, continuà amb Flynn en la tasca
propagandística,
organitzant vagues, com ara la de Little Falls (Nova York, EUA), la
dels
treballadors dels hotels i cambrers de Nova York, la dels barbers
novaiorquesos
o la llarga vaga de Paterson (Nova Jersey, EUA) de 1913, que
desencadenà noves
detencions, nous processos i noves sentències
absolutòries. Les autoritats
consulars italianes el consideraven com el promotor,
mitjançant el seu
periòdic, d'una «atroç campanya
difamatòria setmanal contra la Casa de Savoia,
contra el Reial Exèrcit i contra la
pàtria» i «un dels propagandistes
més
perillosos del moviment anarquista», ja que
contínuament estava fent gires de
conferències. Des de mitjans de 1914 a principis de 1915 es
dedicà a
reivindicar la llibertat de reunió i d'expressió
a Paterson, on la policia
reprimia sistemàticament totes les iniciatives dels IWW. En
1915 participà en
la marxa dels desocupats novaiorquesos i el juliol de 1916 va ser
detingut als
turons de ferro de Mesabi (Mesabi Iron Range), a Minnesota (EUA), on
portava a
terme una vaga dels treballadors de l'Oliver Iron Mining Company (OIMC,
Companyia de la Mena de Ferro Oliver), i va ser acusat, amb el perill
de ser
condemnat a cadena perpètua, de complicitat en homicidi per
haver atiat la
violència amb els seus discursos. Tant als Estats Units com
a Itàlia, encara
que ambdós Estats patien la Gran Guerra, es
desencadenà una intensa
mobilització pel seu alliberament. Fins i tot els
polítics intervencionistes,
com ara Leonida Bissolati, del Partit Socialista Reformista
Italià (PSRI), o el
sindicalista Giuseppe Giulietti (Capitan
Giulietti), participaren en una campanya
encapçalada per anarquistes i
socialistes, com ara el diputat Arturo Caroti, que visqué
als EUA entre 1905 i
1913. El desembre de 1916 l'acusació va ser retirada i fou
excarcerat; però la
polèmica amb el sindicalista wobbly
William Dubley Haywood (Big Bill Haywood)
sobre la gestió del procés, portà
Tresca, i amb ell Ettor i Flynn, que havien
organitzat la defensa sobre el terreny, a trencar les relacions amb els
IWW.
Després de l'entrada dels EUA en la Gran Guerra l'abril de
1917, fou un dels
que portà la campanya contra la guerra i contra el
reclutament militar. El 30
de setembre de 1917, en el marc d'una gran operació contra
els wobblies de Chicago (Illinois,
EUA) que
incriminà 168 persones, acusades per les autoritats federals
d'haver promogut
vagues i agitacions contra els EUA, d'«afavorir directament o
indirectament les
potències centrals» i de
«conspiració contra l'Estat», va ser
detingut,
juntament amb Flynn, Ettor, Giovannitti i Giovanni Baldazzi. Contraris
a la
tàctica de Haywood de centralitzar el procés a
Chicago, Tresca, Flynn, Ettor i
Giovannitti exigiren la llibertat sota fiança i obtingueren
la separació de les
causes, i finalment no van ser processats. Baldazzi, però,
en 1918 va ser
condemnat a 10 anys de presó i posteriorment va ser expulsat
del país. En
aquest interí, però, el seu periòdic L'Avvenire
va ser obligat a tancar acusat de difondre «propaganda
pacifista». A finals de
1917 comprà la capçalera del periòdic
novaiorquès Il Martello. Giornale
politico letterario artistico, fins aleshores
dirigit per Luigi Preziosi, i la transformà en un dels
periòdics més vius del
moviment obrer italoamericà, de la tendència
anarcocomunista en particular i del
moviment anarquista internacional en general. Després de la
I Guerra Mundial la
seva activitat periodística es desenvolupà en
diferents fronts: denúncia de les
expulsions i deportacions dels subversius als seus països
d'origen (Luigi
Galleani a Itàlia, Emma Goldman i Alexander Berkman a
Rússia, etc.), campanya a
favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo
Vanzetti,
oposició a la penetració feixista en les
organitzacions dels emigrants, suport
als intents de creació d'organitzacions sindicals
autònomes entre els
treballadors, etc. L'abril de 1923 fou un dels promotors més
actius de la
creació d'un «front únic»
dels antifeixistes italians als EUA, l'Alleanza
Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista
Nord-americana), i
els seus atacs contra el feixisme portaren a les autoritats
nord-americanes,
sota la pressió de l'ambaixada italiana, a intentar posar-lo
fora de lloc. El
14 d'agost de 1923 va ser detingut argumentant la Federal Obscenity Law
(FOL,
Llei Federal d'Obscenitat) per haver publicat en Il
Martello publicitat del control de natalitat. Jutjat, el 10
de
desembre de 1923 va ser condemnat a un any i un dia de
presó, va ser enviat a
la penitenciaria d'Atlanta (Georgia, EUA), on obtingué una
reducció de la pena
a quatre mesos signada pel president Calvin Coolidge,
gràcies a la pressió
d'una gran mobilització i de la intervenció de
Fiorello La Guardia, futur
alcalde de Nova York. Mentrestant, en 1921, després de la
fase inicial
d'entusiasme per la Revolució russa,
començà a criticar el govern soviètic,
prenent distàncies del leninisme i posteriorment condemnant
obertament
l'estalinisme. Fins i tot en els cercles anarquistes, les seves
relacions amb determinats
sectors van ser cada vegada més tenses. En 1926, el
feixistes van atemptar contra la seva vida
fent esclatar una bomba en un congrés. En 1928
l'anarquista Osvaldo Maraviglia organitzà des de les
pàgines del periòdic
antiorganització del moviment llibertari L'Adunata
dei Refrattari una campanya contra la seva persona. El maig
d'aquell any,
alguns anarquistes es reuniren a Hartford (Connecticut, EUA) i emeteren
un
veredicte desqualificant la seva persona, que va ser publicat en L'Adunata dei Refrattari. Segons un
informe de la policia italiana d'agost de 1928, es devia principalment
a
Armando Borghi el conflicte amb Tresca, que acusava de convertir-se en
el
cavall de Troia de l'anarquisme nord-americà. En 1932 Il Martello suspengué la seva
publicació per manca de fons, però la
reprengué en 1934. Quan esclatà la
Revolució espanyola i la guerra civil, va
fer costat el «front únic antifeixista»
i la participació dels anarquistes en
els governs de la II República espanyola, però
els fets posteriors van fer que
la dissensió amb els comunistes esclatés. Molts
durs van ser els seus atacs
contra els comunistes arran de la repressió exercida contra
els anarquistes i
els membres del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) el
maig de 1937 a
Catalunya i després dels processos estalinistes (cas Julient
Stuart Poyntz, cas Robinson-Rubens,
etc). Entre 1937 i 1938 participà en l'American Committe to
Defend Leon Trotsky (ACDLT, Comitè Americà de
Defensa de Lev Troski) i el 19 de
març de 1938 participà, al costat de Suzanne
LaFollette, Eugene Lyons i Bertram
David Wolfe, en el gran míting contra els processos de
Moscou organitzat per
l'ACDLT a Nova York. Després d'abandonar l'AAFNA, en mans
dels comunistes,
esdevingué una persona força influent en la
«Mazzini Society», juntament amb
Alberto Tarchiani que, curiosament, en 1916, quan la
mobilització a favor de
Tresca, havia enviat al subsecretari d'Assumptes Estrangers una carta
acusatòria contra ell per les seves «activitats
antipatriòtiques». Durant la II
Guerra Mundial col·laborà amb l'Office of War
Information (OWI, Oficina
d'Informació de Guerra) en la creació d'un
Italian-American Victory Council
(IAVC, Consell Italo-Americà per a la Victòria),
que hauria d'haver acollit
tots els grups antifeixistes. Però la seva
oposició a la inclusió dels
comunistes i de persones com Generoso Pope, editor d'Il
Progresso Italo-americano, que en el passat havien sostingut
la
dictadura feixista, només li van portar enemics. El clergat,
la hipocresia i la
corrupció seran altres dels seus objectius, i sempre va
estar en el punt de
mira de l'FBI –el seu expedient té 1.358
pàgines. Des de les pàgines del seu
setmanari Il Martello va
engegar una campanya en contra de la
Màfia durant els últims anys de sa vida. El 9 de
gener de 1943, aleshores en
llibertat vigilada i a tota hora controlat per la policia, un
automòbil va
intentar atropellar-lo. Dos dies més tard, l'11 de gener de
1943, Carlo Tresca
va ser assassinat a la Quinta Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) a
trets de
pistola. Tot d'una es desencadenaren diverses
hipòtesis sobre els autors de l'assassinat (comunistes,
feixistes, els baixos
fons, la Màfia), però la comissió
especial d'investigació que es creà mai no va
donar una resposta definitiva. Sembla
que l'assassí va ser un pistoler anomenat Carmine Galante, a
les ordres del
mafiós feixista Vito Genovese, sicari de Mussolini;
però ni Galante ni Genovese
no van ser mai incriminats. Altra versió, també
amb molt de pes, apunta que
l'assassí fou l'estalinista Vittorio Vidali, conegut sota
nombrosos pseudònims
(Vittorio Vidale, Enea Sormenti, Jacobo
Hurwitz Zender, Carlos Contreras, Comandante Carlos). En
morir, una plaça
de Sulmona
que es deia Vittorio Emanuele II, per disposició municipal,
va ser rebatejada
amb el seu nom. En 2003 Nunzio Pernicone edità i
publicà The Autobiography of Carlo
Tresca, obra que retocà en 2005 i que
publicà sota el títol Carlo
Tresca.
Portrait of a Rebel. ***
Notícia
del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de
Nantes L'Ouest-Éclair
del 29 de juliol de 1932 - Léonard Lacour: L'11 de gener de 1950 mor al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Léonard Lacour, també conegut com Félix Passet. Havia nascut el 27 de març de 1886 a Rosiérs (Llemosí, Occitània). Sos pares es deien François Lacour, peó de camins, i Léonarde Arnaud. Entre el sis i els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier (Llemosí, Occitània) i obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà a treballar de criat en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i 1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el conflicte bèl·lic milità en l'anarcosindicalisme. A París (França) es relacionà especialment amb el grup editor de Les Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou membre durant tres anys de les Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el Sindicat de la Construcció, del qual fou membre de la seva comissió executiva i delegat de Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà en diferents vagues de la construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en diverses ocasions, arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906, un any en 1907 per «provocació a la desobediència dels militars», un mes en 1910 per un tribunal militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta militar del Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i esdevingué sabater. En 1920, arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom de Félix Passet, a la Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França, França). Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva situació militar, abandonà la militància temporalment fins l'amnistia de 1925. Un cop agraciat, esdevingué secretari de la cèl·lula i de subsecció fins el 1931. El 2 de març 1925 es casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un pagès de Nesploy (Centre, França) que tenia un fill professor d'anglès a Llemotges (Llemosí, Occitània), socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del Partit Comunista (PC) li va encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la Comissió de Classes Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat «Afer del Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice Birembault, per «ultratges als magistrats» durant la campanya contra el tancament a la presó de Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del Socors Roig Internacional (SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat president del Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans, també anomenat Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i en 1933 secretari de la Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de 1933 publicà el seu primer article en Cahiers du bolchévisme. Organe théorique du Parti Communiste Français (SFIC). El PC el presentà a les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de 1932 per a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França, França). Dirigí a Montrouge la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i les del 5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits electorals, la Comissió de Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933 la seva «manca de vigilància» dels provocadors i la seva resistència a aplicar determinades decisions de la Comissió de Control Polític, tot recordant el seu passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat socialista i francmaçó i fins i tot la seva deserció de 1917. Léonard Lacour va morir l'11 de gener de 1950 a l'Hospital Broussais de París (França). ***
Necrològica
de Tomàs Vericat Roig apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 9 de febrer de 1958 Tomàs Vericat
Roig: L'11 de gener de 1958 mor a
Serinhan (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Tomàs Vericat
Roig. Havia nascut el 17 de febrer de 1901 a Traiguera
(Baix Maestrat, País Valencià). Sos pares es
deien
Baptista Vericat i Maria Roig. Militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i patí els camps de
concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers
(CTE). Després de la
II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Sa companya
fou Carme Cervera. Malalt de cor
i asmàtic, Tomàs
Vericat Roig va morir l'11 de gener de 1958 al seu domicili de
Serinhan (Llenguadoc,
Occitània). ***
Necrològica
de Salvador Pujol Navarro apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 d'abril de 1968 - Salvador Pujol Navarro: L'11
de gener de 1968 mor a Las Cabanas (Verdun, Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Salvador Pujol Navarro. Havia nascut el 23 de
desembre de 1893 a
Barcelona
(Catalunya). Sos pares es deien Antoni Pujol i Rosalia Navarro. Fou un
dels fundadors de la Secció Fabril de
l'Agrupació Obrera
del barri del Clot de Barcelona, bressol de molts militants
llibertaris. En
1917 s'afilià al Sindicat de Ferroviari de Barcelona de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Son germà, Pere Pujol Navarro,
també fou ferroviari anarcosindicalista. En 1932 formava
part de
la junta de la Subsecció Ferroviaria de Vilanova i la
Geltrú (Garraf, Catalunya) de la Federanció
Nacional de
la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. En
1939, amb
el triomf franquista,
passà a França i
després de la II Guerra Mundial treballà de
ferroviari a Vauzelles (Borgonya,
França). Posteriorment visqué a Nevers (Borgonya,
França), on milità en la
Federació Local de la CNT, i més tard, amb son
germà Pere Pujol Navarro, s'instal·là
a Las
Cabanas, on continuà militant en la Federació
Local confederal. Salvador Pujol Navarro
va morir l'11 de gener de 1968 al seu domicili de Las Cabanas (Verdun,
Llenguadoc,
Occitània). ***
Diego
Asensio Pérez
- Diego Asensio Pérez:
L'11
de gener de 1973 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Diego
Asensio
Pérez, conegut com El Pipa. Havia nascut el 3 de gener de 1911
a Cuevas
de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya).
Sos pares es deien Pedro Asensio i Juana Pérez.
Emigrà a
Barcelona (Catalunya), visqué a les «Cases
Barates» de Can Tunis del barri
barceloní d'Horta i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Durant la guerra civil fou milicià en la Columna
«Hijos del Pueblo». En aquesta
època tenia per companya Antonia Alarcón Casquet.
En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps
de concentració del
Barcarès i d'Argelers. Després va ser enrolat en
una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) a Saint Juèri (Llenguadoc,
Occitània). El 18 de juliol de 1940
va ser novament enviat al camp d'Argelers i al mes següent va
ser integrat en
una CTE a Elna (Rosselló, Catalunya Nord). Diego Asensio
Pérez va morir d'insuficiència
cardíaca l'11
de gener de 1973 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser
enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Diego Asensio Pérez (1911-1973) ***
Necrològica
de Julio Gimeno Timoneda apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de febrer de 1994 - Julio Gimeno Timoneda:
L'11 de gener de 1994 mor a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Julio Gimeno Timoneda.
Havia nascut el 12 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 16 de
desembre– de 1914 a Massalió (Matarranya, Franja
de Ponent). Sos pares es deien
Francisco Gimeno Todo i Dionisia Timoneda. Juntament amb sos germans
Demetrio i
Víctor Manuel, fou membre de les Joventuts
Llibertàries de Massalió i arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936, que l'agafà fent el
servei militar,
s'uní a la «Columna Carod-Ferrer», amb
la qual va lluitar al llevant peninsular
i més tard a la zona central i a Andalusia fins el final de
la guerra ja com a
25 Divisió. En 1939 va ser detingut al port d'Alacant
(Alacantí, País Valencià)
i va ser empresonat primer al castell de la ciutat i després
durant set anys a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Un cop en
llibertat provisional, passà a
França i s'uní amb son germà Demetrio
a Tarascó (Provença, Occitània),
treballant en l'agricultura i en la construcció al
departament occità de
l'Arieja. En 1966 es traslladà a Montpeller, on
treballà en la construcció fins
a la seva jubilació. Va ser tresorer de la
Federació Local de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i membre del Comitè Comarcal de
l'Alta Garona. La
seva companya fou Isabel María de la Encarnació
Correas. Julio Gimeno va morir
l'11 de gener de 1994 –algunes fonts citen
erròniament altres dates– a la
residència de gent gran Emerys Lavalette de
Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat en
aquesta població. ***
Fabrizio
De André - Fabrizio De
André: L'11 de gener de 1999 mor a
Milà (Llombardia, Itàlia) el cantautor
anarquista Fabrizio Cristiano De André, conegut com Faber per la seva afició als
pastels Faber-Castell. Havia nascut el
18 de febrer de 1940 al barri de Pegli de Gènova
(Ligúria, Itàlia). Fou fill
d'una família de l'alta burgesia industrial genovesa; son
pare, Giuseppe De
André, fou regidor republicà de
Gènova, administrador delegat de la indústria
sucrera Eridania i promotor de la construcció de la
«Fira del Mar» al barri
genovès de la Foce; sa mare es deia Luigia (Luisa)
Amerio. Visqué la
seva infància a Revignano d'Asti, d'on era
originària sa família i on s'havia
instal·lat
a causa de la guerra i perquè les autoritats buscaven son
pare, conegut
resistent antifeixista. El setembre de 1945 es traslladà amb
sa família a
Gènova, on visqué la dura postguerra. D'antuvi va
fer la primària en una escola
privada de monges i després es matriculà a
l'escola pública «Armando Diaz», on
fou titllat de «problemàtic» pels
professors, i enviat per aquest motiu al dur,
sever i elitista Institut Arecco dels pares jesuïtes de
Gènova. Durant el
primer any en aquest centre patí un intent de
violació per part d'un jesuïta i
per evitar l'escàndol decidiren expulsar-lo per
«mala conducta». Durant la
instrucció de l'expedient disciplinari son pare
s'assabentà de la veritable raó
de la feta i va fer ús de la seva influència fins
aconseguir la destitució del
«pare espiritual» agressor. Després va
fer alguns cursos de Lletres i de
Medicina a la Universitat de Gènova, però
finalment seguí els passos de son
pare i de son germà Mauro i estudià per a advocat
a la Facultat de Dret. Quan
només li quedaven sis exàmens per llicenciar-se
decidí canviar de camí i
dedicar-se a la música. Després de veure's
obligat a estudiar violí per decisió
dels pares, descobrí el món de la
música d'autor a través de Georges Brassens,
de qui traduirà algunes cançons que
enregistrarà en el seu primer àlbum, i el
pensament anarquista de la lectura dels clàssics (Mikhail
Bakunin, Piotr
Kropotkin, Max Stirner, Errico Malatesta, etc.), sense oblidar els
autors «trasbalsadors»
(François Villon, Fiódor Dostoievski, etc.). La
passió per aquest tipus de
música va anar creixent amb l'amistat de diversos cantautors
(Luigi Tenco, Umberto
Bindi, Gino Paoli, etc.) els quals el van introduir en «La
Borsa di
Arlecchino», primer local on cantà. Durant aquests
anys visqué com pogué, fent
feina de qualsevol cosa i sovint treballant com a músic
embarcat en creuers,
amb el seu amic de la infància Paolo Villaggio, futur actor,
i amb un altre
personatge força conegut en el futur, Silvio Berlusconi. La
seva primera esposa
fou una noia de família burgesa, Enrica Rignon (Puny), amb qui tingué un fill
(Cristiano) i de la qual se separà a
mitjans dels setanta. Casat amb un fill, es va veure obligat a deixar
de banda
la seva activitat musical gens lucrativa i entrar com a professor en un
institut privat. Però l'inesperat èxit de la seva
cançó interpretada per Mina La
canzone di Marinella li procurà uns
ingressos que l'encaminaren novament al món de la
música. L'octubre de 1961 la
casa discogràfica Karim llançà el seu
primer disc de 45 revolucions amb dues
cançons, Nuvole barrocche
i E fu la notte. En 1964 va fer
l'examen
d'admissió com a autor en la Societat Italiana dels Autors i
Editors (SIAE) de
Roma. Amb el pas del temps va crear una música molt personal
–influenciada per
la chanson francesa, la
música
clàssica, les tradicions musicals
mediterrànies–, on els temes socials
(l'avortament, la revolta estudiantil, la lluita obrera, la
insubmissió,
l'antimilitarisme, la soledat, les minories ètniques, etc.)
i els seus
protagonistes (marginats, rebels, explotats, drogoaddictes,
prostitutes,
homosexuals, perdedors, etc.) són tractats amb
metàfores poètiques sense
parangó i amb un llenguatge inconfusible. En 1966
publicà el seu primer àlbum Tutto
Fabrizio De André, al qual
seguiren altres: Volume I (1967), Tutti morimmo a stento (1968), Volume III (1968), Nuvole
barocche (1970), Non
al denaro, non all'amore né al cielo (1971) i Storia di un impiegato (1973). La
publicació d'aquest últim disc
coincideix amb una crisi professional i personal –final del
seu
matrimoni amb
Puny i començament del seu idil·li amb
Roberta–
i en 1974 publicarà l'àlbum Canzioni,
amb versions de diversos
autors (Brassens, Leonard Cohen, Bob Dylan, etc.) i on
començarà la seva
col·laboració amb Francesco De Gregori. Durant
l'enregistrament d'aquest disc
conegué la cantant Dori Ghezzi, amb qui engegà
una relació sentimental que
acabà en matrimoni el 7 de desembre de 1989. En aquests anys
realitzà nombrosos
concerts, especialment a «La Bussola» de Marina di
Pietrasanta, i la seva por
escènica a causa del seu problema visual –l'ull
esquerre
més tancat que el
dret– l'afrontà amb un ús exagerat de
l'alcohol.
Després realitzà una gira amb
membres del grup de rock progressiu New Trolls. Entre 1969 i 1979, anys
de dura
repressió governamental contra els moviments socials, va ser
sotmès a un
estricte control per part de la policia i dels serveis secrets italians
per les
seves relacions amb grups anarquistes i de l'esquerra
extraparlamentària. En
1975 publicà Volume VIII,
on continuà
amb la col·laboració de De Gregori. En 1978, amb Rimini, començà a
treballar plegat amb el cantautor Massimo Budola.
Durant la segona meitat dels anys setanta, mentre esperava el naixement
de la
seva filla Luisa Vittoria, s'establí a la finca Agnata, a
prop de Tempio
Pausania (Sardenya), amb sa companya Dori Ghezzi. El 27 d'agost de 1979
la
parella va ser segrestada per l'«Anonima sequestri»
–organització criminal,
també coneguda com «Anonima sarda», que
es caracteritza per respectar el
«Codice barbaricino»– i mantinguda
captiva durant
mesos a les muntanyes de
Pattada. Dori va ser alliberada el 21 de desembre de 1979 i Fabrizio
l'endemà,
després d'haver pagat un rescat d'uns 550 milions de lires,
bona part del qual
desembutxacat per son pare Giuseppe. Mesos després va vendre
l'exclusiva de les
memòries del segrest al setmanal Oggi,
publicació dirigida pel dretà Edilio Rusconi, fet
que engegà les crítiques de
certs sectors. El segrest li va obrir els ulls a la realitat colonial
que
pateix Sardenya i en 1981 publicà un àlbum sense
títol, però conegut com L'Indiano,
ja que a la portada figura un
nadiu nord-americà a cavall, fent un
paral·lelisme entre les dues opressions. En
1982 fundà un segell discogràfic
(«Fado»), que edità discos de Massimo
Budola,
Tempi Duri, Dori Ghezzi, etc. En 1984 publicà, amb la
col·laboració de Mauro
Pagani, el disc Creuza de mä,
dedicat
a ressaltar la identitat mediterrània i cantant enterament
en llengua genovesa.
A partit d'aquest moment el seu interès per les
llengües «minoritàries» es
farà
palès tot reivindicant-les. En 1985 va escriure amb Roberto
Ferri Faccia di cane, per al grup
New Trolls,
el qual participà amb aquesta cançó en
el Festival de Sanremo d'aquell any i
per la qual cosa no volgué aparèixer oficialment
com a autor. En 1990 publicà Le
Nuvole i en 1996 Anime salve,
el seu últim àlbum enregistrat en estudi. Entre
aquests dos anys col·laborà amb nombrosos autors
i intèrprets (Francesco
Baccini, Tazenda, Mauro Pagani, Max Manfredi, Teresa De Sio, Ricky
Gianco, New
Trolls, son fill Cristiano De André, etc.). En 1991
realitzà una gira en suport
dels periòdics anarquistes Umanità
Nova
i A. Rivista Anarchica. La seva
música es present en 11 films. En 1996
col·laborà amb Alessandro Gennari en el
llibre Un destino ridicolo, del
qual
Daniele Costantini va fer en 2008 la pel·lícula Amore che vieni, amore che vai. En 1998
realitzà una gira per
diferents ciutats italianes, la qual va ser interrompuda quan se li va
diagnosticar un càncer pulmonar. Fabrizio De
André va morir l'11 de gener de
1999 a l'Institut dels Tumors de Milà (Llombardia,
Itàlia) on havia estat
ingressat quan la malaltia s'agreujà. Va ser incinerat tres
dies després i
sepultat a la tomba familiar del cementiri genovès de
Staglieno. Per iniciativa
de sa muller Dori Ghezzi i de Fernanda Pivano es crea la
«Fondazione Fabrizio
De André» que s'ocupa de mantenir viva la
memòria del cantautor i existeix un
«Premio Fabrizio De André» que guardona
les obres de la cultura lígur. Sostingué
econòmicament i moralment la publicació A.
Rivista Anarchica. Fabrizio De André (1940-1999) ***
René
Lourau a Río de Janeiro - René Lourau:
L'11 de gener de 2000 mor a Versalles (Illa de
França, França)
el
sociòleg, politòleg, pedagog
autogestionari i pensador llibertari René Joseph Lourau.
Havia nascut el 26 d'agost de
1933 a Gelòs (Aquitània,
Occitània). Sos
pares es deien Léon Lucien Lourau, xofer, i Jeanne Anselmine
Gatipon-Bachette.
Després d'estudiar a l'Escola Normal de
Cachan (Illa de França, França), va fer de
professor de francès a l'Institut
Tècnic Dorian de París (França).
Inspirat per les idees autogestionàries dels
anys seixanta, especialment de les iugoslaves, i de diversos autors
(Carl
Rogers, Kurt Lewin, etc.), es posà a fer classes en
règim d'autogestió com a
professor d'institut a Aire-sur-l'Adour (Aquitània,
Occitània). Lligat, tant en
la investigació com en la pràctica, al moviment
d'autogestió pedagògica, en
1964 va ser un dels fundadors, amb Raymond Fonvieille, Georges
Lapassade i
Michel Lobrot, del Grup de Pedagogia Institucional (GPI) i del Grup de
Treball
sobre la Implicació (GTI). En 1966, a proposta d'Henri
Lefebvre, el seu mestre,
esdevingué assistent de sociologia a la Universitat de
Nanterre –Daniel Cohn-Bendit
fou alumne seu. Entre 1964 i 1971 elaborà amb Georges
Lapssade un mètode
d'anàlisi institucional, com a crítica a
l'instituït, en matèria de formes
polítiques d'acció, que fou batejat amb el nom de
socionàlisi. El 21 de
juny de 1969 es casà al II
Districte de París amb Françoise Marcelle Marie
Gavarini, de qui es va
divorciar el 16 d'abril de 1992. En 1969
llegí la seva tesi doctoral, L'analyse
institutionnelle, molt
acostada a les idees de Cornelius Castoriadis. L'anàlisi
institucional i el
concepte d'«implicació» intenten
proposar una construcció teòrica comparable a
les conseqüències del «principi
d'incertesa», de Werner Heisenberg, en física.
Entre 1972 i 1974, com a director del Departament de Sociologia de la
Universitat de Poitiers (Poitou-Charentes, França),
posà en pràctica
l'autogestió pedagògica, experiència
que va ser anul·lada pel Tribunal
Administratiu de Poitiers per discrepàncies en la seva
manera d'avaluar els
estudiants i suspès de les seves funcions docents. En 1979
publicà, amb Amédéo
Bertolo, Albert Meister, Murray Bookchin i altres pensadors
anarquistes, el
llibre Interrogations sur l'autogestion.
En 1994 entrà com a professor de sociologia a la Universitat
de Vincennes París
VIII i a partir de 1999, ja retirat, fou professor emèrit de
ciències
polítiques i de ciències de l'educació
de la mateixa universitat. S'interessà
força pels estudis del filòsof Gilbert Simondon.
En 1996 va ser elegit
president de l'Association Française Janusz Korczak (AFJK).
A més de l'estudi
dels moviments pedagògics alternatius,
s'interessà pel surrealisme, la
psicoteràpia institucional i els moviments
antipsiquiàtrics. Durant sa vida va
fer nombroses conferències arreu d'Europa i a partir de 1980
a Amèrica Llatina
(Mèxic, Brasil, Argentina, etc.), on creà una
lleial escola d'alumnes i
seguidors. Trobem articles seus en infinitat de publicacions
acadèmiques, però
també en la premsa llibertària (Autogestion
et socialisme, Bicicleta,
Bollettino Archivio G. Pinelli, Interrogations, Volontà,
etc.). Entre les seves obres, traduïdes
a infinitat d'idiomes, destaquen L'instituant contre
l'institué (1969), L'illusion
pédagogique (1969 i 1973), L'analyse
institutionnelle (1970), Analyse
institutionnelle et éducation (1971), Clés
pour la sociologie (1971,
amb Georges Lapassade), Analyse
institutionnelle et pédagogie (1971), Les
analyseurs de l'Église
(1972), L'analyser Lip (1974),
Sociologue
à plein temps (1976), Le
gai savoir
des sociologues (1977), L'État-inconscient
(1978), L'autodissolution
des avant-gardes (1980), Le Lapsus des intellectuels
(1981), Le Pouvoir et sa négation
(1984, amb
altres), Le journal de recherches.
Matériaux
d'une théorie de l'implication (1988), Actes
manqués de la recherche (1994), Les
pédagogies institutionnelles (1994, amb Jacques
Ardoino), Actes manqués de la
recherche (1994), Les
pédagogies autogestionnaires (1995,
amb altres), Interventions socianalytiques (1996), Freinet et l'École moderne
(1997, amb altres), Le principe de la
subsidiarité contre l'Europe (1997), Implication
et transduction (1997), La clé des
champs. Une introduction à l'analyse
institutionnelle (1997) i L'Anarchisme
a t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires.
Actes
du colloque de Toulouse (1999, amb altres), entre d'altres.
René
Lourau va morir d'un infart l'11 de gener de 2000 a Versalles (Illa de
França, França), dins el tren que el
portava a
la Universitat de Vincennes París VIII entre Rambouillet
(Illa de França,
França) i París (França). El seu arxiu
personal es troba dipositat a l'Institut
Memòries de l'Edició Contemporània
(IMEC), a l'Abadia d'Ardenne (Saint-Germain
la Blanche-Herbe, Baixa Normandia, Normandia). Tingué dos
fills, Julien Lourau,
saxofonista i compositor de jazz, i Julie Lourau, actriu teatral. ***
Maria Rosa Alorda - Maria Rosa Alorda Gràcia: L'11 de gener de 2006 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Maria Rosa Alorda Gràcia. Havia nascut el 17 de setembre de 1918 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Antoni Alorda i Maria Gràcia. A partir dels 11 anys començà a treballar en una fàbrica de roba com a costurera, aprenent a llegir i a escriure a l'escola racionalista del carrer Verdi de Gràcia de Barcelona (Catalunya) i a l'Ateneu Popular Vila, on després farà de mestra. Milità en les Joventuts Llibertàries i quan el cop d'Estat feixista de 1936 s'enrolà en la Columna Ferrer Carod cap al front d'Aragó, on va fer de mestra alfabetitzant els milicians que no havien anat a l'escola. Embarassada de sa filla Blanca, deixà Blesa (Terol) i retornà a Barcelona, on després del part va fer feina a la fàbrica de municions i d'armes instal·lada a l'antiga fàbrica de discos de «La Voz de su Amo». Durant l'època franquista va fer d'enllaç entre els comitès de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina i albergà nombrosos companys buscats. El seu domicili serà el lloc on Frederica Montseny s'allotjarà durant les visites que farà a Barcelona després de mort el dictador. Maria Rosa Alorda Gràcia va morir l'11 de gener de 2006 a l'Hospital 2 de Maig de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrada al Cementiri de les Corts d'aquesta ciutat. Son company, Alfonso Cruzado Sánchez –que fou internat al camp de concentració d'Albatera i que després d'alliberat va fer feina de xofer fent servir el vehicle per transportar propaganda–, i sa filla, Blanca Cruzado Alorda, també foren militants anarquistes. ***
Yael
Langella - Yael Langella: L'11 de gener de 2007 mor a Pena (Lisboa, Portugal) l'escriptora, poeta, traductora, fotògrafa i militant llibertària Sylvie Rose Marie Langella, coneguda com Yael Langela o Yael Langella-Klépov. Havia nascut l'11 d'octubre de 1953 al XIII Districte de París (França). Filla d'una família sefardita, va viure la seva infantesa a Tunísia i per raons familiars i professionals, va residir a diversos països d'Europa (Rússia, Alemanya, etc.) i al Japó i Israel. Estudià dret i filologia semítica i hispànica a París, Jerusalem i Barcelona. Parlava 10 idiomes i traduïa sense problemes el francès, hebreu, rus, portuguès, alemany, anglès, català i castellà. Entre 1975 i 1977 fou professora de francès a l'Escola d'Infermeres de Natzaret. En tornar d'Israel, s'instal·là a Barcelona i durant els anys vuitanta, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Ronda de Sant Antoni. Formà part de la Secció Literària de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona i col·laborà amb contes i poemes en la seva revista El Vaixell Blanc i en les tertúlies literàries celebrades a la Casa de la Caritat. Treballà amb nombroses editorials (Lleonard Muntaner, Arenas, etc.). Fou membre del Centre Català de Pen Club i del Comitè d'Escriptors Empresonats. El 15 de setembre de 1990 es casà a Torcy (Illa de França, França) amb Alexandre Petrovitch Klépox. En 1994 traduí al francès i al català la pel·lícula d'Hector Faver Memoria del agua. Des del febrer de 2006 fou una de les responsables del programa de subvencions a la traducció de l'àrea d'Humanitats i Ciència de l'Institut Ramon Llull. Va ser amiga de la periodista russa assassinada Anna Politkòvskaia, de qui havia traduït obres. Yael Langella va morir l'11 de gener de 2007 en un accident fortuït en un carrer de Pena (Lisboa, Portugal; actualment Arroios, Lisboa, Portugal) –caigué per un esvoranc de set metres que quedà sense protecció arran d'un accident de cotxe– quan passava uns dies de vacances amb son company sentimental, el pintor alemany Uwe Geest, amb qui havia treballat en les seves exposicions i muntatges artisticopoètics. En 2008 la I Trobada de Poetes per la Pau va ser dedicada a la seva memòria i els poemes van ser publicats per l'Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida. ***
Bruno Bublex - Bruno Bublex: L'11
de gener de 2020 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista Bruno Bublex, conegut com Bibi.
Havia nascut el 9 de juliol de 1966 al VII Districte de Lió (Arpitània). Des de
la Universitat de Lió, va ser un dels animadors de les vagues de 1986 contra el
projecte de llei de reforma universitària d'Alain Devaquet del govern de
Jacques Chirac. Posteriorment s'integrà en el moviment d'okupació lionès,
participant en diverses okupacions («Vis-la sans souci», «Rap'thou», Fàbrica
«Magneval», etc.) i reivindicant el dret a l'allotjament. En aquests anys
vuitanta i noranta va ser especialment actiu al local «Wolnitza» de Lió, on
s'ocupà de la gestió del lloc, del bar i de l'organització de concerts punks
i hardcores. Apassionat de les arts gràfiques, a partir de 1992 entrà a formar
part de la Impremta MAB («Mon artiste est un boucher»), antiga Impremta «ISA» i
que abans havia estat una carniceria, que esdevingué la impremta del moviment
llibertari lionès –Atelier de Création Libertaire (ACL, Taller de Creació
Llibertària), Confederació Nacional del Treball (CNT), Federació Anarquista
(FA), etc.– i indret de referència del barri lionès de La Croix Rousse. Va
participar en totes les campanyes d'agitació i esdeveniments llibertaris (gratuïtat
del transport, llibertat d'aferrar cartells, llibertat d'expressió, anarcosindicalisme,
sopadors, manifestacions, etc.). L'1 d'octubre de 2003 fundà l'associació «Les
Amis de MAB». Malalt de càncer, Bruno Bublex va morir l'11 de gener de 2020 al
III Districte de Lió (Arpitània) i va ser incinerat el 17 de gener en un
homenatge al crematori de Lió organitzat per la Impremta MAB i el col·lectiu
«Le Kaf'ton» de la CNT. Deixà companya i dos infants. ---
|
![Jesús Veiga Fervenza (esquerra) amb un company (Bordeus, ca. 1948) [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/veigafervenza.jpg "Jesús Veiga Fervenza (esquerra) amb un company (Bordeus, ca. 1948) [militants-anarchistes.info]")
![[10/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[10/01]") |
|
![[12/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[12/01]") |
|
|
| Actualització: 27-01-24 |