---

Anarcoefemèrides de l'11 de gener

Esdeveniments

Ressenya de l'acte apareguda en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 16 de gener de 1897

Ressenya de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 16 de gener de 1897

- Acte contra la «Inquisició a Espanya»: L'11 de gener de 1897 se celebra als Salons du Printemps de París (França) una reunió per parlar sobre la «Inquisició a Espanya», fent referència a la repressió desencadenada durant l'anomenat «Procés de Montjuïc» i després de la celebració, el desembre anterior, del primer consell de guerra a Barcelona (Catalunya) contra els acusats. L'acte, organitzat per la Biblioteca Sociològica dels Treballadors Comunistes Llibertaris del XII Districte de París a benefici del periòdic Les Temps Nouveaux, comptà amb les intervencions de Georges Butaud, Sébastien Faure, Ernest Girault, Joseph Tortelier, Francis Prost, Roger Sadrin i L. Stroobant. Els oradors denunciaren les tortures infligides als companys catalans i la campanya propagandística de certa premsa a sou del Govern espanyol de negació d'aquesta repressió. A la sortida de la reunió, que arreplegà una gentada, Roger Sadrin va ser detingut per la policia sense cap motiu.

Anarcoefemèrides

Naixements

Giovanni Rossi

Giovanni Rossi

- Giovanni Rossi: L'11 de gener de 1856 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'enginyer agrònom, veterinari, escriptor i fundador de colònies anarquistes Giovanni Rossi, també conegut com Cardias. Nasqué en una família liberal; son pare era advocat i sa mare era filla d'una família pisana de metges molt coneguda. Contrari als desigs familiars que volien que estudiés medicina i dret, va fer estudis a Pisa i Perusa d'agronomia i de veterinària a l'Escola Normal Superior d'Agronomia, i en 1875 es llicencià en medicina i cirurgia veterinària. En els seus anys d'estudiant, llegí les obres dels «socialistes utòpics» francesos i en 1873 s'afilià a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Pisa amb l'objectiu de posar en pràctica les idees anarquistes revolucionàries. A partir de 1875 va fer de veterinari a Montescuidaio, on sa família tenia possessions, i dos anys després fundà en aquesta localitat un parit socialista afiliat a la Internacional. En 1878, sota el pseudònim de Cardias, publicà en el periòdic La Plebe de Milà Un comune socialista. Bozzetto semi-veridico, on exposa el seu projecte de comuna llibertària i col·lectivista i critica la religió, la propietat privada i la família com a institució. En aquesta època col·laborà en Il Lavoro. La seva amistat amb Andrea Costa i el seu activisme en la secció pisana de la Internacional implicà la seva detenció el 21 de novembre de 1878 per una pretesa «actitud contra la seguretat interna de l'Estat». Empresonat preventivament durant cinc mesos, l'abril de 1879 va ser jutjat i absolt de tots els càrrecs. Compaginà la seva militància llibertària amb activitats agràries i publicant llibres científics. En 1881 publicà la segona edició revisada i corregida d'Un comune socialista. Alhora formà part de l'Associació Electoral Democràtica organitzada a Pisa i participà en la campanya electoral a favor de l'escarceració del combatent llibertari Amilcare Cipriani, aleshores condemnat a 25 anys de presó. En 1882 guanyà una oposició de veterinari a Gavardo (Llombardia) i s'hi traslladà durant un temps, fundant una cooperativa social, el periòdic Dal campo alla stalla i escampant les idees llibertàries per la zona. En 1883 començà a col·laborar en Il Socialista. El 24 de febrer de 1884 publicà l'únic número del periòdic Brescia per Cipriani, alhora que buscà suports econòmics i morals per a la realització del seu projecte de colònia llibertària, llançant una crida al Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI) d'Andrea Costa i a nombrosos periòdics socialistes i anarquistes. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Favilla. En 1886 fundà a Brescia el periòdic Lo Sperimentale (L'Experiment), on explica fonamentalment les seves idees sobre el model de «colònia anarcocomunista» que té. El seu pensament de «socialisme experimental» estava lluny de les propostes insurreccionalistes aleshores en vigència en el moviment anarquista. En 1897, gràcies al suport moral i econòmic de Leonida Bissolati i de Giuseppe Mori, pogué materialitzar les seves idees en la «Colonia di Cittadella» (Colònia de la Ciutadella). L'11 de novembre de 1887, amb un grup de pagesos de la finca Cittadella d'Stagno Lombardo de Cremona (Llombardia), constituí l'«Associació Agrícola Cooperativa de la Ciutadella a la Ciutat d'Stagno Lombardo, Cremona». Aquesta associació gestionà 120 hectàrees de camp i una vintena de cases camperoles, a més de graners i una petita escola de pàrvuls, tot arrendat a Giuseppe Mori. La comunitat d'antuvi la formaren 16 persones, l'administració es decidia comunitàriament i la gestió de la casa s'assignà de manera rotatòria entre les dones. No obstant això, les dificultats es tornaren insuperables a causa del refús del col·lectivisme entre el pagesos de la Ciutadella. Aquesta experiència decidí Rossi de portar la seva experiència al Nou Món. El 20 de febrer de 1890, amb un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), embarcà a Gènova amb el vaixell «Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de «La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista. Malgrat tot un seguit de problemes (manca de coneixement del territori, limitat coneixement de les tècniques agrícoles, dificultats per obtenir maquinària, etc.), la colònia obtingué bons resultats tant des dels punts de vista agrari, econòmic i social, permetent el desenvolupament d'unes relacions personals no jeràrquiques en una comunitat que arribà a tenir uns 300 membres. En 1893 va publicar a Liorna el fullet Cecilia. Comunità anarchica sperimentale. Un episodio d'amore nella colonia «Cecilia», on descriu l'experiència comunal brasilera de manera positiva, encara que evidencia els components antisocials i egoistes que a la colònia començaven a donar-se. Noves dificultats personals (població majoritàriament masculina, problemes en l'aplicació de l'«amor lliure», etc.) i econòmiques, inclosa la fuita d'un dels colons amb la caixa de la comunitat, determinaren la dissolució de «La Cecília» l'abril de 1894. Un any després publicà el llibre Il Paranà nel XX secolo. Utopia di Giovanni Rossi (Cardias). Visione di un ubriaco raccontata da lui stesso, on en la primera part va fer una examen detallat de les raons polítiques i socials que van portar al fracàs de «La Cecília» i en la segona una mena de novel·la utòpica amb els seus nous projectes comunals. En 1897 Alfred Sanftleben, seguidor seu, publicà Utopie un Experiment sobre el seu pensament. Després de l'aventura de «La Cecília» Rossi prengué algunes responsabilitats agronòmiques --director d'una estació d'investigació agrícola a Rio dos Cedros-- i pedagògiques --professor a l'Escola Superior d'Agricultura de Taquari-- institucionals, sempre sota vigilància policíaca i en estreta col·laboració amb les autoritats italianes. Continuà propagant el pensament llibertari i fundà cooperatives agrícoles a Rio dos Cedros i a Ascurra i treballà per millorar els sistemes locals d'agricultura. El 4 d'abril de 1907 retornà, amb sa companya i filles, definitivament a Itàlia. Al seu país abandonà gairebé la política, encara que sempre fou partidari de les comunitats i de l'emancipació de la dona, i es dedicà a l'experimentació agrícola, a la veterinària i a l'ensenyament. L'adveniment del feixisme l'agafà vell i cansat i només participà en els funerals dels seus antics companys. En 1942 Afonso Schmidt publicà a São Paulo la novel·la Colônia Cecília. Giovanni Rossi va morir el 9 de gener de 1943 a Pisa (Toscana, Itàlia). En 1976 el cineasta Jean-Louis Comolli estrenà la pel·lícula La Cecilia sobre l'experiència d'aquesta comunitat brasilera.

Giovanni Rossi (1856-1943)

***

Detenció de Liabeauf

Detenció de Liabeauf

- Jean-Jacques Liabeuf: L'11 de gener de 1886 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el sabater anarquista i apatxe Jean-Jacques Liabeuf. Acomiadat de la feina per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris. Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per «proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies --l'agent Deray--, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article «Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig --els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici--, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 4.47 hores del 2 de juliol de 1910 a París (França), es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de «Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de «Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L’homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).

***

Notícia del judici de Gabriel Journé publicat en el diari parisenc "Le Radical" de l'1 de juny de 1920

Notícia del judici de Gabriel Journé publicat en el diari parisenc Le Radical de l'1 de juny de 1920

- Gabriel Journé: L'11 de gener de 1895 neix a Saumur (País del Loira, França) l'anarquista Jules-Gabriel Journé, citat a vegades com Journet. Treballava de barber i era membre de la Unió Anarquista (UA). Entre 1919 i 1922 fou gerent del periòdic Le Libertaire en diferents períodes. Es presentà, amb altres companys, en nom de la Federació Anarquista (FA), a les eleccions legislatives de novembre de 1919 per a la II Circumscripció del Sena. Durant la vaga general del 29 de febrer de 1920 va ser detingut i el seu domicili, al número 71 del carrer Vallier de Levallois (Illa de França, França), escorcollat. El 7 de juny de 1920 va ser condemnat, juntament amb Louis Raffin (Loréal) i Julien Content, pel XI Tribunal Correccional per «provocació als militars a la desobediència» a un any de presó i a 1.000 francs de multa per l'article «Appel à la classe 20» publicat en Le Libertaire del 15 de febrer d'aquell any. A finals dels anys quaranta vivia al número 9 del carrer Jean Jaurès de Levallois i militava en el grup anarquista d'aquesta població adherit a la FA. Durant la primavera de 1948 amb aquest grup intentà crear una cooperativa agrícola de consum i de producció a la regió parisenca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Dominick Sallitto

Dominick Sallitto

- Dominick Sallitto: L'11 de gener de 1902 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Domenico Sallitto, més conegut com Dominick Sallito, Dom Sallito o Menico. Un bon amic seu de la seva infància fou el també futur anarquista Valerio Isca, que també havia nascut a Calatafimi. En l'adolescència treballà a la taverna que regentava son pare i milità en els cercles socialistes de la seva població amb Isca. En 1918 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Jardiner d'ofici, als Estats Units, influenciat per Errico Malatesta, esdevingué anarquista, del sector antiorganitzatiu. A Nova York fou partidari de Luigi Galleani i de la seva Cronaca Sovversiva. Durant els anys vint participà en els grups de suport a Sacco i Vanzetti i en el Grup Internacional novaiorquès, format especialment per anarquistes jueus, on conegué la seva futura segona companya, Aurora Alleva (1912-1992), filla d'una família anarquista italoamericana instal·lada a Filadèlfia i popular oradora llibertària durant els anys vint i trenta i col·laboradora de L'Adunata dei Refrattari. En 1930 s'instal·là amb Aurora a Oakland (Califòrnia, EUA), on treballà recollint albercocs. En 1932 la parella tingué una filla, però morí de tuberculosi poc després. Col·laborà en diferents periòdics, com ara L'Adunata dei Refrattari, el qual dirigí un temps, i Man!, dirigit per Marcus Graham, i participà en les activitats de l'«Emancipation Group», editor del periòdic antifeixista L'Emancipazione. Amb Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man! Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallito i Ferrero van ser detinguts per agents del Servei d'Immigració, tancats a Ellis Island i sotmesos a una ordre d'expulsió. El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a l'Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto, encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit) i altres organitzacions, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. Sallito i Ferrero van ser posat en llibertat a l'espera de judici, però Ferrero fugí al Canadà i després retornà clandestinament a San Francisco sota el nom de John the Cook, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. Finalment, el gener de 1938, Sallito fou alliberat definitivament i retornà a Oakland. El gener de 1954 se li concedí la ciutadania nord-americana. Posteriorment participà activament en l'American Civil Liberties Union of Northern California (ACLU-NC, Unió Americana per les Llibertats Civils de Nord de Califòrnia), organització que s'havia oposat en els anys trenta a la seva deportació, i que li concedí el Premi Lola Hanzel. Dominick Sallito va morir el 26 de desembre de 1991 a Los Gatos (Califòrnia, EUA). Sa companya Aurora Sallitto morí cinc setmanes després. Paul Avrich recollí el testimoni de Sallitto en Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

***

Francisco García Aguilar

Francisco García Aguilar

- Francisco García Aguilar: L'11 de gener de 1906 neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco García Aguilar. Fill d'una família pagesa, cap els 20 anys començà a compaginar la feina de jornaler i d'obrer surer amb la d'electricista. En els anys republicans milità, amb altres companys (Antonio Benítez Pinos, Cristóbal i Francisco Calle Naranjo, Juan De Miguel García, Bartolomé Espinosa Melga, Antonio Furmon Morales, Jacinto García Escalante, Francisco i José Melgar Calle, Francisco Montes García, Francisco Montes Melgar, Manuel Sánchez Gallego, etc.) en el Sindicat Únic de Treballadors de Montejaque de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan el cop militar feixista, s'enrolà en la Columna «Pedro López» i va combatre fins el final de la guerra. Ferit en un hospital en acabar la contesa, aconseguí creuar els Pirineus amb crosses. A La Sala (Llenguadoc, Occitània) treballà de miner. Durant l'ocupació, aconseguí fugir dels alemanys i el març de 1943 arribà a Marsella, on treballà en una empresa de serveis públics i organitzà un grup de la CNT, amb Alabar, Morato i altres, grup que es fusionà amb el format per Acracio Bartolomé Díaz. El desembre de 1943 assistí al Ple de Marsella en representació d'aquesta ciutat. En 1945, arran de la divisió confederal, s'arrenglerà amb els escindits. Posteriorment visqué a Marsella treballant d'obrer portuari. Després de la reunificació confederal s'abocà a la CNT. Assistí a les Conferències de Narbona (Llenguadoc, Occitània), d'abans i després de la mort del dictador Francisco Franco. Fins el seu final lluità per una CNT unificada. Francisco García Aguilar va morir el 3 de gener de 2000 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Certificat de defunció de Josep Dalmau Ferran

Certificat de defunció de Josep Dalmau Ferran

- Joan Dalmau Ferran: L'11 de gener de 1907 neix a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista Joan Dalmau Ferran, també conegut com Joan de la Castanyola. Pagès i mestre de cases, es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució llibertària, va ser membre de la col·lectivitat agrícola cenetista de Puigpelat. El 25 de maig de 1937 assistí, com a delegat amb credencial, al Ple Regional de Sindicats, Seccions i Col·lectivitats que se celebrà a Barcelona, amb una representació de 80 afiliats. Amb altre company, el 8 i 9 de gener de 1938 assistí com a delegat al Ple Regional de la CNT que es va celebrar a Barcelona. En acabar la guerra, s'exilià a França i acabà enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Joan Dalmau Ferran va morir el 28 d'agost de 1941 al camp de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Jesús Veiga Fervenza (esquerra) amb un company (Bordeus, ca. 1948) [militants-anarchistes.info]

Jesús Veiga Fervenza (esquerra) amb un company (Bordeus, ca. 1948) [militants-anarchistes.info]

- Jesús Veiga Fervenza: L'11 de gener de 1908 neix a Meira (Moaña, Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Jesús Veiga Fervenza. Pescador de professió, durant els anys de la II República espanyola fou un dels principals puntals de «Solidaritat Marinera» del Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Moaña i, sota el pseudònim de El Duende Pescador, col·laborà en Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT gallega. Quan els fets d'octubre de 1934 i després del cop militar feixista de juliol de 1936 s'hagué d'amagar. Durant els anys quaranta participà, especialment amb Manuel Rua, en la reorganització clandestina de la CNT dels pescadors de Moaña i fou delegat d'aquesta població i de Cangas (Pontevedra, Galícia), alhora que estava embarcat amb els pesquers de Bouzas (Vigo, Pontevedra, Galícia). En 1947, a conseqüència de les agafades repressives franquistes, passà a França, on mantingué contactes amb el Confederació Regional Galaica de la CNT de la Península, especialment amb Desiderio Comesaña. Amb sa companya, Amelia Martínez Pérez, i sos tres infants residí a Blaia (Aquitània, Occitània). En 1950 emigrà amb sa família a Xile, on continuà militant en la Delegació del Moviment Llibertari del país. Després alguns mesos treballant en una conserveria d'Antofagasta (Antofagasta, Antofagasta, Xile), s'instal·là a Talcahuano (Concepción, Bío-Bío, Xile), on visqué amb uns oncles i treballà de pescador artesanal. Cap a mitjans dels anys cinquanta s'instal·là amb sa família a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile), on continuà fent de pescador. A començament dels anys seixanta s'implicà en l'organització dels pescadors artesanals del centre de Xile, ja que no hi havia cap federació pesquera en aquesta zona. Fou un dels fundadors de l'associació de pescadors artesanals «Cooperativa San Antonio», de la qual va ser nomenat president. Després de mantenir contactes amb altres associacions de pescadors de la regió, el 5 de juny de 1964 fundà la Federació de Cooperatives de Pescadors de la Zona Central, que reagrupava els ports de Caleta El Membrillo, Regional Quilombo, Padre Camilo, Maule Sur i San Antonio. Entre 1964 i 1970 es mostrà particularment actiu en l'organització i el finançament de terminals portuàries de comercialització de la pesca gestionades pels mateixos pescadors. Però la creació de noves cooperatives, amb finalitats polítiques, donaren lloc a la divisió del moviment. Durant el govern de la Unitat Popular de Salvador Allende, la gestió d'aquestes terminals va ser confiada als sindicats. Entre 1970 i 1973 esmerçà molt de temps tractant de trobar un acord sobre la forma de comercialitzar i de gestionar les terminals pesqueres. En 1974, després del cop militar feixista d'Augusto Pinochet, va ser exclòs de tota activitat i privat dels seus drets de pescador artesanal. Jesús Veiga Fervenza va morir el 18 de desembre de 1989 a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile).

***

Francisco Soler Ciércoles

Francisco Soler Ciércoles

- Francisco Soler Ciércoles: L'11 de gener de 1915 neix a Bergé (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Soler Ciércoles, conegut com Paco Soler. En 1936 entrà a formar part del Sindicat de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), així com de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquell mateix any assistí al míting del Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) i en aquesta època era tresorer i comptable de la Federació Local de Barcelona de la CNT. Quan esclatà la Revolució, es traslladà a Tremp (Pallars Jussà, Catalunya), on organitzà les Joventuts Llibertàries i els grups de la FAI, intervingué en mítings i prestà la seva ajuda en el sindicat local. Després passà a la secretaria de Propaganda del Comitè Provincial de les Joventuts Llibertàries de Lleida i s'integrà en un batalló d'Artilleria de la «Columna Durruti», seguint a sa companya, la militant anarquista Florencia Vicente Carreras. Des de finals de 1936, amb sa companya, entrà a formar part de la col·lectivitat d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya). El 2 juliol de 1937 tingué un fill, Renacer Soler Vicente, que també serà militant llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner dels feixistes italians a València i va ser tancat als camps de concentració de Los Almendros i Albatera, d'on va sortir amb avals falsos gràcies a la seva companya. Aconseguí passar els Pirineus i poc després va ser detingut pels alemanys i portat a treballar a una base submarina a Bordeus (Aquitània, Occitània). Pogué fugir, però va ser novament detingut i tancat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT i ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1946 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT i posteriorment fou secretari de Propaganda de la Regional d'Aude-Erau-Losera-Pirineus Orientals-Gard i delegat pels Pirineus Orientals al Ple d'Aymare de 1952. Amb altres companys (Andrés Clavero Flores, Eulalio Esteban, Florencio Gallego, Mariano Puzo Cabero, etc.) formà part dels grups de suport a la resistència antifranquista i fou membre del Comité Ibérico de Liberación (CIL, Comitè Ibèric d'Alliberament); per aquests fets, en 1963 va ser detingut a Perpinyà. Participà en el grup teatral «Talía» de Perpinyà i, amb Jordi Gonzalvo Benedicto i son fill Renacer Soler Vicente, publicà el butlletí El Cencerro. Després dels conflictes interns dels anys seixanta, en 1965 s'integrà en els Grups de Presència Confederal. Francisco Soler Ciércoles va morir el 17 de gener de 1988 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Cesare Stazi

Cesare Stazi

- Cesare Stazi: L'11 de gener de 1929 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el sabater anarquista i sindicalista Cesare Stazi. Havia nascut el 6 de novembre de 1862 a Fabriano (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Venanzio Stazi i Cecilia Giulia Spuri-Eustacchi. D'antuvi es relacionà amb els cercles internacionalistes socialistes. Entre 1887 i 1889 residí a Perusa (Úmbria, Itàlia) i en aquesta època entrà en contacte amb anarquistes de la regió, especialment amb Giuseppe Vedova, amb qui establí una estreta relació que durarà fins al final del segle. El seu taller de sabateria era lloc de reunió anarquista i decantà cap el moviment llibertari el seu aprenent Carlo Stincardini. El juliol de 1894 va ser processat per realitzar pintades subversives, però finalment va ser absolt per manca de proves. Abans de les eleccions de 1897, signà el manifest abstencionista I socialiste-anarchici ai lavoratori italiani. No obstant això, és a partir de 1898 quan atreu l'atenció de les autoritats i durant la tardor d'aquell any el Tribunal de Perusa el processà per «associació criminal». Fugí a la detenció i durant un temps passà a la clandestinitat, però finalment es lliurà a les autoritats. Processat, el setembre de 1899 va ser absolt i pogué retornar a Fabriano, des d'on, després de restar-hi uns mesos, es traslladà a Matelica i després a Ancona. Sovint rebia des de l'estranger periòdics i pamflets polítics. El juny de 1907 prengué part en el Congrés Anarquista de Roma (Itàlia), intervenint en diferents temes de debat i portant les informacions als grups d'Ancona. Després d'això, els seu compromís polític s'intensificà: el 14 d'octubre de 1909 parlà a Ancona amb motiu de la vaga general convocada per protestar per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia; el 23 de gener de 1910 assistí al Congrés Anarquista Interprovincial que se celebrà a la seu de la societat «La Dindola» d'Ancona; entre el 5 de juny i el 29 de setembre de 1910 fou gerent dels nou números del quinzenal Lo Sprone. Periodico di propaganda anarchica, que es publicà a Ancona; el 17 de desembre de 1911 fou present a la conferència de Casimiro Accini a favor de les víctimes polítiques que se celebrà a Casebruciate (Montemarciano, Marques, Itàlia), on assistiren destacats anarquistes, com ara Antonio Brasili, Nazzareno Cingolani, Remo Marsigliani i Vincenzo Ramazzotti; el 28 de juliol de 1912 participà en el Congrés Llibertari de Romanya i de Marques que tingué lloc a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia); entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 intervingué en el Congrés de Úmbria i de Marques que se celebrà a la seva ciutat natal; i poques setmanes després, a Loreto (Marques, Itàlia), es reuní amb alguns anarquistes de la zona per a crear un centre de suport mutu i d'ajuda per als malalts i necessitats. El juny de 1913 viatjà a Suïssa, però va ser repatriat per les autoritats helvètiques. De bell nou a Ancona, entrà a formar part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i acompanyà Errico Malatesta, que s'havia instal·lat de bell nou a la ciutat, en mítings i reunions. Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista d'Úmbria i de les Marques, celebrat al teatre Montini de Fabriano, on va ser encarregat de representar l'acabada de crear Unió dels Grups Comunistes Anarquistes de les Marques i d'Úmbria en el proper congrés nacional. Participà activament en l'anomenada «Setmana Roja» i va ser arrestat el juliol de 1914, aconseguint l'absolució en l'apel·lació. L'abril de 1915 es presentà a les eleccions per a la comissió executiva de la Cambra del Treball, però la llista socialista i anarquista on estava integrat va ser derrotada. Durant la Gran Guerra es traslladà a Perusa, on treballà en el seu ofici de sabater, sense deixar de banda la propaganda, que desenvolupà a les zones limítrofes d'Úmbria i de les Marques. El febrer de 1919, juntament amb Antonio Brasili i Ercolano Cinti, formà part del consell directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA). Tres mesos després, el Congrés de Florència (Toscana, Itàlia) el va elegir per formar part de la comissió de correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), encàrrec al qual haurà de sumar ser membre del consell executiu de la Cambra del Treball d'Ancona. Detingut i immediatament alliberat el juliol de 1919 arran de les manifestacions contra la carestia de la vida, intervingué en nombrosos mítings i manifestacions. En 1920 esdevingué vicesecretari de la Cambra del Treball d'Ancona, però el maig de 1921 dimití del càrrec en trobar feina en la Secretaria del Poble, fet que implicà la reducció de mica en mica de la seva activitat política. Durant els anys vint es va traslladar a Fabriano, després a Roma i finalment a Ancona, sense que la seva conducta fos destacada segons la policia.

***

Carlo Tresca fotografiat per V. Bellino (Filadèlfia, 1910)

Carlo Tresca fotografiat per V. Bellino (Filadèlfia, 1910)

- Carlo Tresca: L'11 de gener de 1943 és assassinat a Nova York (Nova York, EUA) el periodista i, d'antuvi socialista i després, propagandista anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca, que va fer servir el pseudònim de Renato Morgante. Havia nascut el 9 de març de 1879 a Sulmona (Abruços, Itàlia). Sos pares es deien Filippo Tresca i Filomena Fasciani. A causa de la mala situació econòmica de sa família, s'hagué de conformar amb assistir l'Institut Tècnic sense aconseguir la titulació. Quan la insurrecció de Creta (1897-1898) contra el domini otomà, sembla que intentà unir-se com a partisà de la «Legió Cipriani» o amb els voluntaris de Ricciotti Garibaldi, però no ho va aconseguir a causa de la seva minoria d'edat. En 1900 organitzà amb èxit la manifestació del Primer de Maig a la seva ciutat. El trasllat per càstig a Sulmona d'alguns membres destacats del personal ferroviari, maquinistes sobretot, a la zona central dels Abruços, va fer que el juliol de 1900 es creés el Sindicat de Conductors de Locomotores (SCL), fet que va ser aprofitat pel jove Tresca per entrar en contacte amb les idees socialistes. S'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), desenvolupà una intensa propaganda entre els joves obrers i prengué part en manifestacions públiques. El juny de 1902 va ser detingut per primera vegada i va ser condemnat per primer cop a tres mesos de presó per «crits sediciosos» durant una desfilada monàrquica. Com a col·laborador d'Il Germe, periòdic socialista sortit el 1901 a Sulmona, destacà per la vehemència dels seus articles i pel to polèmic i d'enfrontament contra les autoritats, el clergat, els notables locals i la Camorra, aconseguint amb això una nova condemna el novembre de 1902 i una més de 70 dies de presó en la primavera de 1903. En aquesta època fou secretari de l'SCL, estretament lligat a la Mútua de Maquinistes i Fogoners de Milà (Llombardia, Itàlia). El 20 de setembre de 1903 es casà amb Helga Guerra. L'octubre de 1903 assumí la gerència d'Il Germe i la publicació d'articles que van ser denunciats per difamació per alguns notables del poble li portaren, tot i la defensa de l'advocat Enrico Ferri, a patir dures condemnes, com ara una de dos anys i mig i altra de 17 mesos de reclusió. A conseqüència d'aquesta repressió, decidí emigrar als Estats Units, on residia son germà Ettore Tresca, però la seva esposa decidí restar a Itàlia. Els diners per al viatge van sortir dels lectors italians d'Il Germe residents a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) que crearen el «Circolo Risveglio Giovenile Italiano» (Cercle Despertar Juvenil Italià) per a recaptar fons per a facilitar l'exili dels perseguits a Amèrica. Viatjà als EUA, via Lugano (Ticino, Suïssa), on conegué Benito Mussolini, aleshores socialista d'extrema esquerra, antimilitarista i desertor, i Le Havre (Alta Normandia, França), i el 26 de juliol de 1904 desembarcà al port de Nova York (Nova York, EUA). S'establí a Filadèlfia, on s'afilià a la Federació Socialista Italiana (FSI), fundada en 1902 per Giacinto Menotti Serrati, i dividida per la polèmica entre els membres dels dos partits socialistes –el Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Laborista) d'Amèrica i el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica)– i els treballadors que es mantenien neutrals a les dues tendències. El setembre de 1904 assumí la direcció d'Il Proletario, òrgan oficial de l'FSI, que deixà de publicar-se a Nova York i reprengué l'edició a Filadèlfia. Després de distingir-se en diverses activitats anticlericals, a començament de 1905 jugà un paper important en la vaga dels obrers de la fàbrica de barrets John B. Stanton Co. Amb el naixement, en 1905, del sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), cada vegada més convençut de la necessitat de l'ús de l'acció directa anarcosindicalista, acostà les seves posicions al pensament anarquista i el juny de 1906 abandonà l'FSI i la direcció d'Il Proletario i, després de passar un temps per La Voce del Popolo, dirigit per Giovanni Di Silvestro a Filadèlfia, l'agost de 1908 fundà a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) el seu propi periòdic, La Plebe, que va ser definit per la policia com «periòdic anarcoide setmanal» i que es caracteritzà per la propaganda subversiva i l'antimilitarisme, però sense deixar de banda les crítiques als mediadors en les contractacions, els patrons, les autoritats consulars, l'exèrcit, la casa reial, el clergat i tot el que ensumés a poder. Aquesta publicació li va portar detencions, un intent d'assassinat i l'excomunió pública. El gener de 1909 va ser jutjat sota l'acusació d'haver difamat un sacerdot catòlic que tenia una relació amorosa amb la seva mestressa de claus en un article il·lustrat en La Plebe; condemnat a sis mesos de presó, també es va prohibir la publicació. Un cop lliure abandonà Pittsburgh i es traslladà a Steubenville (Ohio, EUA), on donà vida a L'Avvenire. El juny de 1910 va ser novament empresonat amb una condemna de nou mesos i de 300 dòlars de multa per «difamació» a un altre sacerdot, però sota el pseudònim de Renato Morgante publicà en el seu periòdic l'article «L'Ammazzatoio», que contenia una apologia del regicidi d'Humbert I a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. El maig de 1912 va ser detingut novament a Lawrence (Massachusetts, EUA), on els wobblies dels IWW havien engegat una gran vaga dels obrers tèxtils de l'American Woolen Company (AWC, Companyia de Llana Americana) que va triomfar el març d'aquell any, quan portaven una campanya per l'alliberament dels militants Joseph James Ettor i Arturo Giovannitti, acusats de complicitat moral en la mort de la manifestant Anna LoPizzo per haver incitat els piquets i la vaga. En aquesta circumstància fou quan conegué la sindicalista wobbly Elizabeth Gurley Flynn, coneguda com The Rebel Girl (La Noia Rebel), que esdevingué sa companya fins el 1925 –la seva esposa li va demanar el divorci el març de 1913 per «abandonament de la llar conjugal». Encara que mai no es va afiliar als IWW, després de l'alliberament d'Ettor i Giovannitti, continuà amb Flynn en la tasca propagandística, organitzant vagues, com ara la de Little Falls (Nova York, EUA), la dels treballadors dels hotels i cambrers de Nova York, la dels barbers novaiorquesos o la llarga vaga de Paterson (Nova Jersey, EUA) de 1913, que desencadenà noves detencions, nous processos i noves sentències absolutòries. Les autoritats consulars italianes el consideraven com el promotor, mitjançant el seu periòdic, d'una «atroç campanya difamatòria setmanal contra la Casa de Savoia, contra el Reial Exèrcit i contra la pàtria» i «un dels propagandistes més perillosos del moviment anarquista», ja que contínuament estava fent gires de conferències. Des de mitjans de 1914 a principis de 1915 es dedicà a reivindicar la llibertat de reunió i d'expressió a Paterson, on la policia reprimia sistemàticament totes les iniciatives dels IWW. En 1915 participà en la marxa dels desocupats novaiorquesos i el juliol de 1916 va ser detingut als turons de ferro de Mesabi (Mesabi Iron Range), a Minnesota (EUA), on portava a terme una vaga dels treballadors de l'Oliver Iron Mining Company (OIMC, Companyia de la Mena de Ferro Oliver), i va ser acusat, amb el perill de ser condemnat a cadena perpètua, de complicitat en homicidi per haver atiat la violència amb els seus discursos. Tant als Estats Units com a Itàlia, encara que ambdós Estats patien la Gran Guerra, es desencadenà una intensa mobilització pel seu alliberament. Fins i tot els polítics intervencionistes, com ara Leonida Bissolati, del Partit Socialista Reformista Italià (PSRI), o el sindicalista Giuseppe Giulietti (Capitan Giulietti), participaren en una campanya encapçalada per anarquistes i socialistes, com ara el diputat Arturo Caroti, que visqué als EUA entre 1905 i 1913. El desembre de 1916 l'acusació va ser retirada i fou excarcerat; però la polèmica amb el sindicalista wobbly William Dubley Haywood (Big Bill Haywood) sobre la gestió del procés, portà Tresca, i amb ell Ettor i Flynn, que havien organitzat la defensa sobre el terreny, a trencar les relacions amb els IWW. Després de l'entrada dels EUA en la Gran Guerra l'abril de 1917, fou un dels que portà la campanya contra la guerra i contra el reclutament militar. El 30 de setembre de 1917, en el marc d'una gran operació contra els wobblies de Chicago (Illinois, EUA) que incriminà 168 persones, acusades per les autoritats federals d'haver promogut vagues i agitacions contra els EUA, d'«afavorir directament o indirectament les potències centrals» i de «conspiració contra l'Estat», va ser detingut, juntament amb Flynn, Ettor, Giovannitti i Giovanni Baldazzi. Contraris a la tàctica de Haywood de centralitzar el procés a Chicago, Tresca, Flynn, Ettor i Giovannitti exigiren la llibertat sota fiança i obtingueren la separació de les causes, i finalment no van ser processats. Baldazzi, però, en 1918 va ser condemnat a 10 anys de presó i posteriorment va ser expulsat del país. En aquest interí, però, el seu periòdic L'Avvenire va ser obligat a tancar acusat de difondre «propaganda pacifista». A finals de 1917 comprà la capçalera del periòdic novaiorquès Il Martello. Giornale politico letterario artistico, fins aleshores dirigit per Luigi Preziosi, i la transformà en un dels periòdics més vius del moviment obrer italoamericà, de la tendència anarcocomunista en particular i del moviment anarquista internacional en general. Després de la I Guerra Mundial la seva activitat periodística es desenvolupà en diferents fronts: denúncia de les expulsions i deportacions dels subversius als seus països d'origen (Luigi Galleani a Itàlia, Emma Goldman i Alexander Berkman a Rússia, etc.), campanya a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, oposició a la penetració feixista en les organitzacions dels emigrants, suport als intents de creació d'organitzacions sindicals autònomes entre els treballadors, etc. L'abril de 1923 fou un dels promotors més actius de la creació d'un «front únic» dels antifeixistes italians als EUA, l'Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), i els seus atacs contra el feixisme portaren a les autoritats nord-americanes, sota la pressió de l'ambaixada italiana, a intentar posar-lo fora de lloc. El 14 d'agost de 1923 va ser detingut argumentant la Federal Obscenity Law (FOL, Llei Federal d'Obscenitat) per haver publicat en Il Martello publicitat del control de natalitat. Jutjat, el 10 de desembre de 1923 va ser condemnat a un any i un dia de presó, va ser enviat a la penitenciaria d'Atlanta (Georgia, EUA), on obtingué una reducció de la pena a quatre mesos signada pel president Calvin Coolidge, gràcies a la pressió d'una gran mobilització i de la intervenció de Fiorello La Guardia, futur alcalde de Nova York. Mentrestant, en 1921, després de la fase inicial d'entusiasme per la Revolució russa, començà a criticar el govern soviètic, prenent distàncies del leninisme i posteriorment condemnant obertament l'estalinisme. Fins i tot en els cercles anarquistes, les seves relacions amb determinats sectors van ser cada vegada més tenses. En 1926, el feixistes van atemptar contra la seva vida fent esclatar una bomba en un congrés. En 1928 l'anarquista Osvaldo Maraviglia organitzà des de les pàgines del periòdic antiorganització del moviment llibertari L'Adunata dei Refrattari una campanya contra la seva persona. El maig d'aquell any, alguns anarquistes es reuniren a Hartford (Connecticut, EUA) i emeteren un veredicte desqualificant la seva persona, que va ser publicat en L'Adunata dei Refrattari. Segons un informe de la policia italiana d'agost de 1928, es devia principalment a Armando Borghi el conflicte amb Tresca, que acusava de convertir-se en el cavall de Troia de l'anarquisme nord-americà. En 1932 Il Martello suspengué la seva publicació per manca de fons, però la reprengué en 1934. Quan esclatà la Revolució espanyola i la guerra civil, va fer costat el «front únic antifeixista» i la participació dels anarquistes en els governs de la II República espanyola, però els fets posteriors van fer que la dissensió amb els comunistes esclatés. Molts durs van ser els seus atacs contra els comunistes arran de la repressió exercida contra els anarquistes i els membres del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) el maig de 1937 a Catalunya i després dels processos estalinistes (cas Julient Stuart Poyntz, cas Robinson-Rubens, etc). Entre 1937 i 1938 participà en l'American Committe to Defend Leon Trotsky (ACDLT, Comitè Americà de Defensa de Lev Troski) i el 19 de març de 1938 participà, al costat de Suzanne LaFollette, Eugene Lyons i Bertram David Wolfe, en el gran míting contra els processos de Moscou organitzat per l'ACDLT a Nova York. Després d'abandonar l'AAFNA, en mans dels comunistes, esdevingué una persona força influent en la «Mazzini Society», juntament amb Alberto Tarchiani que, curiosament, en 1916, quan la mobilització a favor de Tresca, havia enviat al subsecretari d'Assumptes Estrangers una carta acusatòria contra ell per les seves «activitats antipatriòtiques». Durant la II Guerra Mundial col·laborà amb l'Office of War Information (OWI, Oficina d'Informació de Guerra) en la creació d'un Italian-American Victory Council (IAVC, Consell Italo-Americà per a la Victòria), que hauria d'haver acollit tots els grups antifeixistes. Però la seva oposició a la inclusió dels comunistes i de persones com Generoso Pope, editor d'Il Progresso Italo-americano, que en el passat havien sostingut la dictadura feixista, només li van portar enemics. El clergat, la hipocresia i la corrupció seran altres dels seus objectius, i sempre va estar en el punt de mira de l'FBI –el seu expedient té 1.358 pàgines. Des de les pàgines del seu setmanari Il Martello va engegar una campanya en contra de la Màfia durant els últims anys de sa vida. El 9 de gener de 1943, aleshores en llibertat vigilada i a tota hora controlat per la policia, un automòbil va intentar atropellar-lo. Dos dies més tard, l'11 de gener de 1943, Carlo Tresca va ser assassinat a la Quinta Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) a trets de pistola. Tot d'una es desencadenaren diverses hipòtesis sobre els autors de l'assassinat (comunistes, feixistes, els baixos fons, la Màfia), però la comissió especial d'investigació que es creà mai no va donar una resposta definitiva. Sembla que l'assassí va ser un pistoler anomenat Carmine Galante, a les ordres del mafiós feixista Vito Genovese, sicari de Mussolini; però ni Galante ni Genovese no van ser mai incriminats. Altra versió, també amb molt de pes, apunta que l'assassí fou l'estalinista Vittorio Vidali, conegut sota nombrosos pseudònims (Vittorio Vidale, Enea Sormenti, Jacobo Hurwitz Zender, Carlos Contreras, Comandante Carlos). En morir, una plaça de Sulmona que es deia Vittorio Emanuele II, per disposició municipal, va ser rebatejada amb el seu nom. En 2003 Nunzio Pernicone edità i publicà The Autobiography of Carlo Tresca, obra que retocà en 2005 i que publicà sota el títol Carlo Tresca. Portrait of a Rebel.

Carlo Tresca (1879-1943)

***

Notícia del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de Nantes "L'Ouest-Éclair" del 29 de juliol de 1932

Notícia del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de Nantes L'Ouest-Éclair del 29 de juliol de 1932

- Léonard Lacour: L'11 de gener de 1950 mor al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Léonard Lacour, també conegut com Félix Passet. Havia nascut el 27 de març de 1886 a Rosiérs (Llemosí, Occitània). Era fill d'un cap de peó de camins. Entre el sis i els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier (Llemosí, Occitània) i obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà a treballar de criat en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i 1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el conflicte bèl·lic milità en l'anarcosindicalisme. A París (França) es relacionà especialment amb el grup editor de Le Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou membre durant tres anys de les Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el Sindicat de la Construcció, del qual fou membre de la seva comissió executiva i delegat de Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà en diferents vagues de la construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en diverses ocasions, arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906, un any en 1907 per «provocació a la desobediència dels militars», un mes en 1910 per un tribunal militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta militar del Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i esdevingué sabater. En 1920, arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom de Félix Passet, a la Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França, França). Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva situació militar, abandonà la militància temporalment fins l'amnistia de 1925. Un cop agraciat, esdevingué secretari de la cèl·lula i de subsecció fins el 1931. En 1925 es casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un pagès de Nesploy (Centre, França) que tenia un fill professor d'anglès a Llemotges (Llemosí, Occitània), socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del Partit Comunista (PC) li va encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la Comissió de Classes Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat «Afer del Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice Birembault, per «ultratges als magistrats» durant la campanya contra el tancament a la presó de Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del Socors Roig Internacional (SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat president del Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans, també anomenat Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i en 1933 secretari de la Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de 1933 publicà el seu primer article en Cahiers du bolchévisme. Organe théorique du Parti Communiste Français (SFIC). El PC el presentà a les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de 1932 per a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França, França). Dirigí a Montrouge la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i les del 5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits electorals, la Comissió de Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933 la seva «manca de vigilància» dels provocadors i la seva resistència a aplicar determinades decisions de la Comissió de Control Polític, tot recordant el seu passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat socialista i francmaçó i fins i tot la seva deserció de 1917.

***

Necrològica de Salvador Pujol apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 14 d'abril de 1968

Necrològica de Salvador Pujol apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'abril de 1968

- Salvador Pujol: L'11 de gener de 1968 mor a Las Cabanas (Verdun, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Salvador Pujol. Havia nascut cap el 1894 a Barcelona (Catalunya). Fou un dels fundadors de la Secció Fabril de l'Agrupació Obrera del barri del Clot de Barcelona, bressol de molts militants llibertaris. En 1917 s'afilià al Sindicat de Ferroviari de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial treballà de ferroviari a Vauzelles (Borgonya, França). Posteriorment visqué a Nevers (Borgonya, França), on milità en la Federació Local de la CNT, i més tard, amb son germà, s'instal·là a Las Cabanas, on continuà militant en la Federació Local confederal. Salvador Pujol va morir l'11 de gener de 1968 al seu domicili de Las Cabanas (Verdun, Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Julio Gimeno apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de febrer de 1994

Necrològica de Julio Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de febrer de 1994

- Julio Gimeno: L'11 de gener de 1994 va ser incinerat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Julio Gimeno. Havia nascut el 16 de desembre de 1914 a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Juntament amb sos germans grans, fou membre de les Joventuts Llibertàries de Massalió i arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, que l'agafà fent el servei militar, s'uní a la «Columna Carod-Ferrer», amb la qual va lluitar al llevant peninsular i més tard a la zona central i a Andalusia fins el final de la guerra ja com a 25 Divisió. En 1939 va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser empresonat primer al castell de la ciutat i després durant set anys a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Un cop en llibertat provisional, passà a França i s'uní amb son germà Demetrio a Tarascó (Provença, Occitània), treballant en l'agricultura i en la construcció al departament occità de l'Arieja. En 1966 es traslladà a Montpeller, on treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Va ser tresorer de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i membre del Comitè Comarcal de l'Alta Garona. La seva companya fou Isabel Correa.

***

Fabrizio De André

Fabrizio De André

- Fabrizio De André: L'11 de gener de 1999 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el cantautor anarquista Fabrizio Cristiano De André, conegut com Faber per la seva afició als pastels Faber-Castell. Havia nascut el 18 de febrer de 1940 al barri de Pegli de Gènova (Ligúria, Itàlia). Fou fill d'una família de l'alta burgesia industrial genovesa; son pare, Giuseppe De André, fou regidor republicà de Gènova, administrador delegat de la indústria sucrera Eridania i promotor de la construcció de la «Fira del Mar» al barri genovès de la Foce; sa mare es deia Luigia (Luisa) Amerio. Visqué la seva infància a Revignano d'Asti, d'on era originària sa família i on s'havia instal·lat a causa de la guerra i perquè les autoritats buscaven son pare, conegut resistent antifeixista. El setembre de 1945 es traslladà amb sa família a Gènova, on visqué la dura postguerra. D'antuvi va fer la primària en una escola privada de monges i després es matriculà a l'escola pública «Armando Diaz», on fou titllat de «problemàtic» pels professors, i enviat per aquest motiu al dur, sever i elitista Institut Arecco dels pares jesuïtes de Gènova. Durant el primer any en aquest centre patí un intent de violació per part d'un jesuïta i per evitar l'escàndol decidiren expulsar-lo per «mala conducta». Durant la instrucció de l'expedient disciplinari son pare s'assabentà de la veritable raó de la feta i va fer ús de la seva influència fins aconseguir la destitució del «pare espiritual» agressor. Després va fer alguns cursos de Lletres i de Medicina a la Universitat de Gènova, però finalment seguí els passos de son pare i de son germà Mauro i estudià per a advocat a la Facultat de Dret. Quan només li quedaven sis exàmens per llicenciar-se decidí canviar de camí i dedicar-se a la música. Després de veure's obligat a estudiar violí per decisió dels pares, descobrí el món de la música d'autor a través de Georges Brassens, de qui traduirà algunes cançons que enregistrarà en el seu primer àlbum, i el pensament anarquista de la lectura dels clàssics (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Max Stirner, Errico Malatesta, etc.), sense oblidar els autors «trasbalsadors» (François Villon, Fiódor Dostoievski, etc.). La passió per aquest tipus de música va anar creixent amb l'amistat de diversos cantautors (Luigi Tenco, Umberto Bindi, Gino Paoli, etc.) els quals el van introduir en «La Borsa di Arlecchino», primer local on cantà. Durant aquests anys visqué com pogué, fent feina de qualsevol cosa i sovint treballant com a músic embarcat en creuers, amb el seu amic de la infància Paolo Villaggio, futur actor, i amb un altre personatge força conegut en el futur, Silvio Berlusconi. La seva primera esposa fou una noia de família burgesa, Enrica Rignon (Puny), amb qui tingué un fill (Cristiano) i de la qual se separà a mitjans dels setanta. Casat amb un fill, es va veure obligat a deixar de banda la seva activitat musical gens lucrativa i entrar com a professor en un institut privat. Però l'inesperat èxit de la seva cançó interpretada per Mina La canzone di Marinella li procurà uns ingressos que l'encaminaren novament al món de la música. L'octubre de 1961 la casa discogràfica Karim llançà el seu primer disc de 45 revolucions amb dues cançons, Nuvole barrocche i E fu la notte. En 1964 va fer l'examen d'admissió com a autor en la Societat Italiana dels Autors i Editors (SIAE) de Roma. Amb el pas del temps va crear una música molt personal --influenciada per la chanson francesa, la música clàssica, les tradicions musicals mediterrànies--, on els temes socials (l'avortament, la revolta estudiantil, la lluita obrera, la insubmissió, l'antimilitarisme, la soledat, les minories ètniques, etc.) i els seus protagonistes (marginats, rebels, explotats, drogoaddictes, prostitutes, homosexuals, perdedors, etc.) són tractats amb metàfores poètiques sense parangó i amb un llenguatge inconfusible. En 1966 publicà el seu primer àlbum Tutto Fabrizio De André, al qual seguiren altres: Volume I (1967), Tutti morimmo a stento (1968), Volume III (1968), Nuvole barocche (1970), Non al denaro, non all'amore né al cielo (1971) i Storia di un impiegato (1973). La publicació d'aquest últim disc coincideix amb una crisi professional i personal --final del seu matrimoni amb Puny i començament del seu idil·li amb Roberta-- i en 1974 publicarà l'àlbum Canzioni, amb versions de diversos autors (Brassens, Leonard Cohen, Bob Dylan, etc.) i on començarà la seva col·laboració amb Francesco De Gregori. Durant l'enregistrament d'aquest disc conegué la cantant Dori Ghezzi, amb qui engegà una relació sentimental que acabà en matrimoni el 7 de desembre de 1989. En aquests anys realitzà nombrosos concerts, especialment a «La Bussola» de Marina di Pietrasanta, i la seva por escènica a causa del seu problema visual --l'ull esquerre més tancat que el dret-- l'afrontà amb un ús exagerat de l'alcohol. Després realitzà una gira amb membres del grup de rock progressiu New Trolls. Entre 1969 i 1979, anys de dura repressió governamental contra els moviments socials, va ser sotmès a un estricte control per part de la policia i dels serveis secrets italians per les seves relacions amb grups anarquistes i de l'esquerra extraparlamentària. En 1975 publicà Volume VIII, on continuà amb la col·laboració de De Gregori. En 1978, amb Rimini, començà a treballar plegat amb el cantautor Massimo Budola. Durant la segona meitat dels anys setanta, mentre esperava el naixement de la seva filla Luisa Vittoria, s'establí a la finca Agnata, a prop de Tempio Pausania (Sardenya), amb sa companya Dori Ghezzi. El 27 d'agost de 1979 la parella va ser segrestada per l'«Anonima sequestri» --organització criminal, també coneguda com «Anonima sarda», que es caracteritza per respectar el «Codice barbaricino»-- i mantinguda captiva durant mesos a les muntanyes de Pattada. Dori va ser alliberada el 21 de desembre de 1979 i Fabrizio l'endemà, després d'haver pagat un rescat d'uns 550 milions de lires, bona part del qual desembutxacat per son pare Giuseppe. Mesos després va vendre l'exclusiva de les memòries del segrest al setmanal Oggi, publicació dirigida pel dretà Edilio Rusconi, fet que engegà les crítiques de certs sectors. El segrest li va obrir els ulls a la realitat colonial que pateix Sardenya i en 1981 publicà un àlbum sense títol, però conegut com L'Indiano, ja que a la portada figura un nadiu nord-americà a cavall, fent un paral·lelisme entre les dues opressions. En 1982 fundà un segell discogràfic («Fado»), que edità discos de Massimo Budola, Tempi Duri, Dori Ghezzi, etc. En 1984 publicà, amb la col·laboració de Mauro Pagani, el disc Creuza de mä, dedicat a ressaltar la identitat mediterrània i cantant enterament en llengua genovesa. A partit d'aquest moment el seu interès per les llengües «minoritàries» es farà palès tot reivindicant-les. En 1985 va escriure amb Roberto Ferri Faccia di cane, per al grup New Trolls, el qual participà amb aquesta cançó en el Festival de Sanremo d'aquell any i per la qual cosa no volgué aparèixer oficialment com a autor. En 1990 publicà Le Nuvole i en 1996 Anime salve, el seu últim àlbum enregistrat en estudi. Entre aquests dos anys col·laborà amb nombrosos autors i intèrprets (Francesco Baccini, Tazenda, Mauro Pagani, Max Manfredi, Teresa De Sio, Ricky Gianco, New Trolls, son fill Cristiano De André, etc.). En 1991 realitzà una gira en suport dels periòdics anarquistes Umanità Nova i A. Rivista Anarchica. La seva música es present en 11 films. En 1996 col·laborà amb Alessandro Gennari en el llibre Un destino ridicolo, del qual Daniele Costantini va fer en 2008 la pel·lícula Amore che vieni, amore che vai. En 1998 realitzà una gira per diferents ciutats italianes, la qual va ser interrompuda quan se li va diagnosticar un càncer pulmonar. Fabrizio De André va morir l'11 de gener de 1999 a l'Institut dels Tumors de Milà (Llombardia, Itàlia) on havia estat ingressat quan la malaltia s'agreujà. Va ser incinerat tres dies després i sepultat a la tomba familiar del cementiri genovès de Staglieno. Per iniciativa de sa muller Dori Ghezzi i de Fernanda Pivano es crea la «Fondazione Fabrizio De André» que s'ocupa de mantenir viva la memòria del cantautor i existeix un «Premio Fabrizio De André» que guardona les obres de la cultura lígur. Sostingué econòmicament i moralment la publicació A. Rivista Anarchica.

Fabrizio De André (1940-1999)

***

René Lourau a Río de Janeiro

René Lourau a Río de Janeiro

- René Lourau: L'11 de gener de 2000 mor a París (França) el sociòleg, politòleg, pedagog autogestionari i pensador llibertari René Lourau. Havia nascut 26 d'agost de 1933 a Gelòs (Aquitània, Occitània). Després d'estudiar a l'Escola Normal de Cachan (Illa de França, França), va fer de professor de francès a l'Institut Tècnic Dorian de París (França). Inspirat per les idees autogestionàries dels anys seixanta, especialment de les iugoslaves, i de diversos autors (Carl Rogers, Kurt Lewin, etc.), es posà a fer classes en règim d'autogestió com a professor d'institut a Aire-sur-l'Adour (Aquitània, Occitània). Lligat, tant en la investigació com en la pràctica, al moviment d'autogestió pedagògica, en 1964 va ser un dels fundadors, amb Raymond Fonvieille, Georges Lapassade i Michel Lobrot, del Grup de Pedagogia Institucional (GPI) i del Grup de Treball sobre la Implicació (GTI). En 1966, a proposta d'Henri Lefebvre, el seu mestre, esdevingué assistent de sociologia a la Universitat de Nanterre –Daniel Cohn-Bendit fou alumne seu. Entre 1964 i 1971 elaborà amb Georges Lapssade un mètode d'anàlisi institucional, com a crítica a l'instituït, en matèria de formes polítiques d'acció, que fou batejat amb el nom de socionàlisi. En 1969 llegí la seva tesi doctoral, L'analyse institutionnelle, molt acostada a les idees de Cornelius Castoriadis. L'anàlisi institucional i el concepte d'«implicació» intenten proposar una construcció teòrica comparable a les conseqüències del «principi d'incertesa», de Werner Heisenberg, en física. Entre 1972 i 1974, com a director del Departament de Sociologia de la Universitat de Poitiers (Poitou-Charentes, França), posà en pràctica l'autogestió pedagògica, experiència que va ser anul·lada pel Tribunal Administratiu de Poitiers per discrepàncies en la seva manera d'avaluar els estudiants i suspès de les seves funcions docents. En 1979 publicà, amb Amédéo Bertolo, Albert Meister, Murray Bookchin i altres pensadors anarquistes, el llibre Interrogations sur l'autogestion. En 1994 entrà com a professor de sociologia a la Universitat de Vincennes París VIII i a partir de 1999, ja retirat, fou professor emèrit de ciències polítiques i de ciències de l'educació de la mateixa universitat. S'interessà força pels estudis del filòsof Gilbert Simondon. En 1996 va ser elegit president de l'Association Française Janusz Korczak (AFJK). A més de l'estudi dels moviments pedagògics alternatius, s'interessà pel surrealisme, la psicoteràpia institucional i els moviments antipsiquiàtrics. Durant sa vida va fer nombroses conferències arreu d'Europa i a partir de 1980 a Amèrica Llatina (Mèxic, Brasil, Argentina, etc.), on creà una lleial escola d'alumnes i seguidors. Trobem articles seus en infinitat de publicacions acadèmiques, però també en la premsa llibertària (Autogestion et socialisme, Bicicleta, Bollettino Archivio G. Pinelli, Interrogations, Volontà, etc.). Entre les seves obres,  traduïdes a infinitat d'idiomes, destaquen L'instituant contre l'institué (1969), L'illusion pédagogique (1969 i 1973), L'analyse institutionnelle (1970), Analyse institutionnelle et éducation (1971), Clés pour la sociologie (1971, amb Georges Lapassade), Analyse institutionnelle et pédagogie (1971), Les analyseurs de l'Église (1972), L'analyser Lip (1974), Sociologue à plein temps (1976), Le gai savoir des sociologues (1977), L'État-inconscient (1978), L'autodissolution des avant-gardes (1980), Le Lapsus des intellectuels (1981), Le Pouvoir et sa négation (1984, amb altres), Le journal de recherches. Matériaux d'une théorie de l'implication (1988), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies institutionnelles (1994, amb Jacques Ardoino), Actes manqués de la recherche (1994), Les pédagogies autogestionnaires (1995, amb altres), Interventions socianalytiques (1996), Freinet et l'École moderne (1997, amb altres), Le principe de la subsidiarité contre l'Europe (1997), Implication et transduction (1997), La clé des champs. Une introduction à l'analyse institutionnelle (1997) i L'Anarchisme a t-il un avenir? Histoire de femmes, d'hommes et de leurs imaginaires. Actes du colloque de Toulouse (1999, amb altres), entre d'altres. René Lourau va morir d'un infant l'11 de gener de 2000 dins el tren que el portava a la Universitat de Vincennes París VIII entre Rambouillet (Illa de França, França) i París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'Institut Memòries de l'Edició Contemporània (IMEC), a l'Abadia d'Ardenne (Saint-Germain la Blanche-Herbe, Baixa Normandia, Normandia). Tingué dos fills, Julien Lourau, saxofonista i compositor de jazz, i Julie Lourau, actriu teatral.

***

Maria Rosa Alorda

Maria Rosa Alorda

- Maria Rosa Alorda Gràcia: L'11 de gener de 2006 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Maria Rosa Alorda Gràcia. Havia nascut el 17 de setembre de 1918 a Barcelona (Catalunya). A partir dels 11 anys començà a treballar en una fàbrica de roba com a costurera, aprenent a llegir i a escriure a l'escola racionalista del carrer Verdi de Gràcia de Barcelona (Catalunya) i a l'Ateneu Popular Vila, on després farà de mestra. Milità en les Joventuts Llibertàries i quan el cop d'Estat feixista de 1936 s'enrolà en la Columna Ferrer Carod cap al front d'Aragó, on va fer de mestra alfabetitzant els milicians que no havien anat a l'escola. Embarassada de sa filla Blanca, deixà Blesa (Terol) i retornà a Barcelona, on després del part va fer feina a la fàbrica de municions i d'armes instal·lada a l'antiga fàbrica de discos de «La Voz de su Amo». Durant l'època franquista va fer d'enllaç entre els comitès de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina i albergà nombrosos companys buscats. El seu domicili serà el lloc on Frederica Montseny s'allotjarà durant les visites que farà a Barcelona després de mort el dictador. Son company, Alfonso Cruzado Sánchez --que fou internat al camp de concentració d'Albatera i que després d'alliberat va fer feina de xofer fent servir el vehicle per transportar propaganda--, i sa filla, Blanca Cruzado Alorda, també foren militants anarquistes.

***

Yael Langella

Yael Langella

- Yael Langella: L'11 de gener de 2007 mor a Lisboa (Portugal) l'escriptora, poeta, traductora, fotògrafa i militant llibertària Yael Sylvie Langella-Klépov. Havia nascut l'11 d'octubre de 1953 a París (França). Filla d'una família sefardita, va viure la seva infantesa a Tunísia i per raons familiars i professionals, va residir a diversos països d'Europa (Rússia, Alemanya, etc.) i al Japó i Israel. Estudià dret i filologia semítica i hispànica a París, Jerusalem i Barcelona. Parlava 10 idiomes i traduïa sense problemes el francès, hebreu, rus, portuguès, alemany, anglès, català i castellà. Entre 1975 i 1977 fou professora de francès a l'Escola d'Infermeres de Natzaret. En tornar d'Israel, s'instal·là a Barcelona i durant els anys vuitanta, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Ronda de Sant Antoni. Formà part de la Secció Literària de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona i col·laborà amb contes i poemes en la seva revista El Vaixell Blanc i en les tertúlies literàries celebrades a la Casa de la Caritat. Treballà amb nombroses editorials (Lleonard Muntaner, Arenas, etc.). Fou membre del Centre Català de Pen Club i del Comitè d'Escriptors Empresonats. En 1994 traduí al francès i al català la pel·lícula d'Hector Faver Memoria del agua. Des del febrer de 2006 fou una de les responsables del programa de subvencions a la traducció de l'àrea d'Humanitats i Ciència de l'Institut Ramon Llull. Va ser amiga de la periodista russa assassinada Anna Politkòvskaia, de qui havia traduït obres. Yael Langella va morir l'11 de gener de 2007 en un accident fortuït en un carrer de Lisboa (Portugal) --caigué per un esvoranc de set metres que quedà sense protecció arran d'un accident de cotxe-- quan passava uns dies de vacances amb son company sentimental, el pintor alemany Uwe Geest, amb qui havia treballat en les seves exposicions i muntatges artisticopoètics. En 2008 la I Trobada de Poetes per la Pau va ser dedicada a la seva memòria i els poemes van ser publicats per l'Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.

Yael Langella (1953-2007)

---

[10/01]

Anarcoefemèrides

[12/01]

Escriu-nos


Actualització: 11-01-18