|
---
Anarcoefemèrides del 10 de novembre Esdeveniments
Primera edició del Segon Certamen Socialista - Segon Certamen Socialista: El 10 de novembre de 1889 té lloc al Palau de les Belles Arts de Barcelona (Catalunya) el Segon Certamen Socialista, convocat pel grup «Onze de Novembre», un conjunt de militants anarquistes que volien commemorar i glorificar els Màrtirs de Chicago, executats dos anys abans; també es desitjaven confrontar i harmonitzar les tendències anarcocol·lectivista i anarcocomunista enfrontades aleshores. A l'acte de cloenda van assistir unes 20.000 persones –10.000 segons El Productor i 30.000 segons Palmiro de Lidia– i es va aconseguir el doble èxit de demostrar la capacitat de mobilització de l'anarquisme ibèric i de palesar la qualitat dels treballs presentats, malgrat les divergències ideològiques. Varen presentar-s'hi 63 treballs, convocats per a 14 temes (teoria revolucionària, l'anarquia, les passions humanes, la literatura, el caràcter científic del col·lectivisme, els deures dels treballadors...), que procedien de localitats catalanes gairebé tots –llevat un de Bilbao, un de Madrid i un de Buenos Aires. Van formar part del tribunal Canivell, Esteve i Pellicer, entre d'altres. Les idees anarcocol·lectivistes van ser defensades per Josep Llunas i les idees anarcocomunistes per Teobaldo Nieva i Sergio de Cosmo, essent premiats els seus treballs. Ricardo Mella va aconseguir el primer premi amb la memòria «Anarquia. El seu origen, progrés, evolucions, definicions i futur d'aquest principi social». L'exposició més original, i que acabaria creant escola, va ser la de Fernando Tárrida del Mármol, defensant el principi de l'«anarquisme sense adjectius econòmics». El tipògraf alacantí Rafael Carratalà Ramos va guanyar la secció «Himne revolucionari anarquista» amb un que arribaria a ser mític, Hijos del Pueblo. També van presentar treballs Anselmo Lorenzo, N. Tasso, J. Torrents Ros, Soledad Gustavo, M. Burgues, Abayà Garriga, Sevilla, Cascales, entre d'altres. En 1890 es van publicar els treballs, que han estat reeditats en diverses ocasions (1903, 1927 i 1990). ***
La Presó Model de Barcelona a l'època - Execució de
Llàcer i de Montejo: El 10 de novembre de 1924,
a les cinc
de la matinada, al pati de la presó Model de Barcelona
(Catalunya) són
garrotats, pels botxins de Madrid i de Burgos, Josep Llàcer
Bertran, català de
26 anys, i Juan Montejo Arranz, de 19 anys i natural de Liceras
(Sòria,
Espanya), militants de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) –Llàcer del
Sindicat del Metall i Montejo del Sindicat Únic del Ram de
l'Alimentació–,
condemnats en Consell de Guerra sumaríssim per un Tribunal
Militar per matar un
guàrdia de seguretat (Bruno López Ruiz) i
ferir-ne un altre (José Jarque)
durant l'assalt de la caserna de les Drassanes, el 6 de novembre de
1924, i de
la mort del botxí de Barcelona, el 28 de maig d'aquell
mateix any. Les últimes
paraules de Montejo van ser: «Visca l'anarquia!»;
l'últim gest de Llàcer va ser
escopir el rostre de qui l'havia de matar, el botxí de
Burgos. Llàcer, que
tenia esposa i un fill, abans de morir va fer testament, on recomanava
a sa
companya que eduqués de manera llibertària sos
fills; aquesta dona, encinta, va
posar-se de part per la impressió la nit de
l'execució, però la bessonada va
néixer morta pel mal tràngol. La militant
anarcofeminista Lola Iturbe, que va
passar la vetlla amb la família de Montejo a la
presó amb els condemnats, va
escriure un article antològic, «Héroes
de ayer. Llàcer y Montejo», que va ser
publicat en Solidaridad
Obrera, el 16
de novembre de 1938, amb el seu
pseudònim Kyralina. ***
Capçalera de SIA - Surt SIA: El 10 de novembre de 1938 surt a París (França) el primer número del setmanari SIA. Organe de la Solidarité Internationale Antifasciste. Amb l'esclat de la Revolució espanyola en 1936, l'anarquista i antimilitarista Louis Lecoin va crear el Comitè per l'Espanya Lliure, que es va transformar, arran del congrés de la Unió Anarquista de 1937 en Solidarité Internationale Antifasciste (SIA), la finalitat del qual era l'ajuda als revolucionaris espanyols aprovisionant-los de queviures, medicaments i armes. Des de novembre de 1937 a octubre de 1938 el periòdic Le Libertaire va acollir dues pàgines escrites per SIA, però finalment aquestes pàgines van acabar independitzant-se i creant el setmanari bilingüe francoespanyol SIA, els principals responsables del qual van ser Louis Lecoin (secretari de redacció), Nicolas Faucier (administrador) i Vintrigner (gerent). Va comptar amb el suport de nombroses personalitats dedicades a la defensa de la llibertat i de la justícia social, mobilitzades en pro del poble espanyol contra els feixismes coaliats. La secció francesa de SIA comptarà el febrer de 1939 amb 15.000 adherits i el setmanari tindrà 5.500 subscriptors, amb un tiratge que arribarà als 50.000 exemplars en números especials i que es repartiran especialment durant els nombrosos mítings de suport a l'Espanya Lliure que es faran. Però, a finals de juliol de 1939, la repressió governamental s'abatrà sobre l'equip del periòdic; Robert Louzon, Henri Jeanson, membres també del Comitè de Defensa dels Pobles Colonials i autors d'articles en defensa del poble tunisià publicats a SIA, seran condemnats a 18 mesos de presó «per atemptar a la integritat de l'Imperi»; i Vintrigner, Lecoin i Faucier seran condemnats a dos anys de presó cadascun per «provocació de militars a la desobediència amb la finalitat de propagar l'anarquisme». L'últim número serà el 38, del 3 d'agost de 1939; encara que va sortir un número clandestí el setembre d'aquell any. En la postguerra, en 1947, el periòdic reapareixerà i publicarà cada any un calendari per recaptar fons, ara, per ajudar els anarquistes espanyols refugiats a França.
Naixements
Wallace Rice - Wallace Rice: El 10 de novembre de 1859 neix a Hamilton
(Ontàrio, Canadà) l'advocat, escriptor, periodista, poeta, assagista,
bibliòfil, vexil·lòleg i anarquista individualista Wallace de Groot Cecil Rice.
Era fill de John Asaph Rice i de Margaret Van Slyke Culver, i tingué una
germana (Margaret Sherman) i un germà (Lewis Anson). Nasqué al Canadà quan sos
pares hi residien temporalment. Son pare era un destacat hoteler de Chicago (Illinois,
EUA), propietari del Tremont House i copropietari del Sherman House Hotel.
D'infant va fer estudis al Racine College, escola de l'església episcopal de
Racine (Wisconsin, EUA), i en 1883 es va graduar en dret a la Universitat Harvard
de Cambridge (Massachusetts, EUA). El novembre de 1884 va ser admès en el
col·legi d'advocats de Chicago. El 8 d'agost de 1889 es casà a Chicago amb
Minnie Hale Angier, amb qui tingué dos infants, John A. i Benjamin W., i de qui
es va divorciar cap el 1920, no tornant-se a casar. Va ser periodista dels diaris
Chicago Herald American i Chicago Tribune, de Chicago, entre
d'altres, a més d'assessor literari i editor de diverses editorials d'aquesta
ciutat. Destacat vexil·lòleg, en 1917 dissenyà la bandera municipal de Chicago
i en 1918 la bandera del centenari d'Illinois. Recopilà una sèrie d'històries i
anècdotes de diaris nord-americans. En 1929 publicà amb l'advocat Clarence
Darrow l'antologia Infidels and Heretics and Agnostic's Anthology,
recull de textos sobre el pensament agnòstic de destacats escriptors i filòsofs.
Va ser membre de diverses institucions acadèmiques i socials (Chicago
Historical Society, Cliff Dwellers, Little Room, Playwrights Theater, Society
of Midland Authors, Stage Guild, State Historical Society, etc.). Entre les
seves obres podem destacar The Flying Sands... (1898), Under the Stars
and Other Songs of the Sea (1898, amb Barret Eastman), Catch words of patriotisme
(1908), For the gaiety of nations. Fun and philosophy from the younger
American humorists (1909), The Wealth of Friendship (1909, amb Frances
V. Rice), The Humbler Poets. A Collection of Newspaper and Periodical Verse
1885 to 1910 (1911, amb Frances V. Rice), The chaplet of Pan. A masque
(1912, amb Thomas Wood Stevens), To may home (1912, amb Frances V. Rice),
To may dad (1913, amb Frances V. Rice), The Chicago Stock Exchange. A
history (1923), etc. Wallace Rice va morir el 15 de desembre de 1939 a
Chicago (Illinois, EUA) i va ser incinerat tres dies després al cementiri de Graceland
de la ciutat. El seu arxiu i biblioteca es troben dipositades en la Newberry
Library de Chicago.
Camilo Arriaga (ca. 1900) - Camilo Arriaga: El
10 de novembre de
1862 neix a San Luís Potosí (San Luís
Potosí, Mèxic) l'enginyer de mines,
polític liberal i revolucionari llibertari Camilo
Arriaga. Fill d'una família
oligarca de San
Luis Potosí, son pare, Benigno Arriaga Leija, era nebot de
Ponciano Arriaga, que
havia estat en 1857 diputat constituent i aliat del liberal Benito
Juárez; sa mare es deia Carlota Ramos Aguirre. Benigno
Arriaga en 1876 va fer costat el Pla de
Tuxtepec, proclamat per
Porfirio Díaz, contra la reelecció de
Sebastián Lerdo de Tejada i quan Díaz
arribà a la presidència de Mèxic
compensà la família Arriaga amb
càrrecs
polítics. En 1875 Camilo ingressà a l'Escola
Nacional Preparatòria (ENP) de la
Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En
aquests anys d'estudiant
llegí els clàssics socialistes (Karl Marx,
Friedrich Engels, etc.) i
anarquistes (Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin,
etc.) i
realitzà un viatge a Europa, on adquirí una
important biblioteca d'autors
anarquistes a París (França). En 1880
entrà a l'Escola Nacional d'Enginyers per
estudiar Enginyeria Civil, especialitzant-se en els temes referents a
l'explotació minera. En 1884 realitzà
pràctiques professionals a les mines de plata
propietat de sa família a Guanajuato i Hidalgo. El 17 de
gener de 1887 aconseguí
el títol d'Enginyeria en Mines amb altes qualificacions. En
1888, quan son pare
ja era senador, va ser nomenat diputat a la Legislatura Local a San
Luis Potosí
per ordre de Porfirio Díaz i, en morir son pare, en 1890 va
ser ascendit a
diputat federal del Congrés Nacional, càrrec que
mantingué fins a 1898. En 1892
impulsà les mobilitzacions estudiantils de la Ciutat de
Mèxic i en 1898
encapçalà una protesta anticlerical al
Congrés contra el bisbe Ignacio Montes
de Oca y Obregón, exigint la separació real entre
l'Església i l'Estat, i per
aquest motiu va se cessat per Díaz juntament amb altres
diputats que el van
secundar. En 1899 retornà a San Luis Potosí i amb
el capital que li restava
arran de la crisi financera («Crisi de la Plata»)
de 1892-1895 es dedicà a
preparar un moviment de protesta contra Díaz.
S'ajuntà amb joves revolucionaris
d'una classe social més baixa, com ara Juan Sarabia, Antonio
Díaz Soto y Gama,
José María Facha, Blas C. Rodríguez,
Santiago R. de la Vega, Moisés García,
Genaro L. Zapata, Librado Rivera i Rosalío Bustamante, entre
d'altres, i el
grup fundà el Club Liberal «Ponciano
Arriaga», on es discutien textos
socialistes i anarquistes de la biblioteca que Arriaga havia adquirit a
París.
Entre el 5 i el 10 de febrer de 1901 el Club Liberal
«Ponciano Arriaga» celebrà
al Teatro de la Paz de San Luis Potosí, davant l'estricta
vigilància de
l'Exèrcit Federal, el I Congrés Liberal
Mexicà, que aglutinà 50 clubs i creà
el
Partit Liberal Constitucionalista (PLC), reivindicador de la
Constitució de
1857, de la llibertat d'impremta, del sufragi lliure, de la
supressió dels caps
polítics i de la solució dels problemes agraris.
Entre els delegats que
assistiren al congrés es trobaven els germans Flores
Magón, editors del
periòdic anarquista Regeneración,
i
altres destacats llibertaris (Librado Rivera, Antonio I. Villareal,
etc.). El
pensament del Club Liberal «Ponciano Arriaga» es
radicalitzà de mica en mica,
passant per l'anticlericalisme i l'oposició directa contra
la dictadura de
Díaz. El II Congrés Liberal Mexicà,
que havia de començar el 5 de febrer de
1902, no se celebrà perquè el porfidista
Heriberto Barrón, infiltrat en el Club
Liberal «Ponciano Arriaga» per propiciar
l'escissió, el 24 de gener de 1902 disparà
contra el membre del club Julio Uranga, fet que propicià la
detenció d'Arriaga,
la seva acusació pels delictes de sedició i
d'ultratge a funcionaris públics i
el seu tancament a la presó de Belén de la Ciutat
de Mèxic. Un cop alliberat el
10 de gener de 1903, reorganitzà el Club Liberal
«Ponciano Arriaga», moment en
el qual s'afegiren els germans Ricardo i Enrique Flores
Magón. El 27 de febrer
de 1903 el Club Liberal «Ponciano Arriaga»
publicà un manifest on denunciava
les injustícies socials i econòmiques imperants i
la corrupció governamental i
eclesiàstica; protestava contra la lleva, les tiendas
de raya (botigues ubicades a les fàbriques on els
obrers
eren obligats a comprar els productes vitals) i el lliurament dels
béns
nacionals a l'estranger, per acabar amb una crida a la lluita armada.
Aquest
mateix 1903 s'exilià a Laredo (Texas, EUA), on es
reuní amb els germans Flores
Magón, i a Saint Louis (Missouri, EUA), on
col·laborà en els periòdics
anarquistes i revolucionaris Regeneración,
El Hijo del Ahuizote i El Diario del Hogar.
Diferències,
econòmiques més que ideològiques, amb
Ricardo Flores Magón, el separaren del
grup que en 1905 fundà la Junta Organitzadora del Partit
Liberal Mexicà
(JOPLM). Curiosament, Arriaga, que havia escampat les idees radicals
socialistes i anarquistes europees entre la joventut
intel·lectual mexicana de
les classes mitjana i baixa, es va desmarcar del pensament llibertari
quan aquestes
idees van començar a posar-se en pràctica. En
1908 retornà a San Luis Potosí i
treballà contra el govern de Díaz, fet pel qual
va ser empresonat. En 1910
s'uní al moviment antirreeleccionista que
encapçalava el seu amic Francisco
Ignacio Madero González. El març de 1911
participà en el Complot de Tacubaya,
la finalitat del qual fou el derrocament de Porfirio Díaz
amb el suport de Madero;
detingut el 27 de març, va ser processat, però va
ser alliberat el maig
d'aquell any com a resultat de la presa per part dels revolucionaris de
Ciudad
Juárez i de la firma dels Tractats de Ciudad
Juárez. Un cop lliure, el 28 de
juliol de 1911 participà en la Junta Iniciadora de la
Reorganització del Partit
Liberal a la Ciutat de Mèxic i s'afegí d'una
manera crítica al maderisme. El
maig de 1912 fundà una Escola Socialista. Durant el govern
de Victoriano Huerta
Márquez s'exilià a Nova Orleans (Louisiana, EUA)
i en 1920 retornà a Mèxic amb
la intenció de reintegrar-se en la lluita
revolucionària. Aquest mateix any va
ser nomenat cap del Departament Forestal de Caça i Pesca del
govern d'Álvaro
Obregón Salido, càrrec que mantingué
fins 1924. En aquesta època visqué a la Ciutat
de Mèxic i es dedicà al periodisme,
col·laborant en El
Demófilo, El Renacimiento,
El Porvenir, Regeneración,
Tercer Imperio
i El Heraldo de México.
En l'últim
període de sa vida, simpatitzà amb la II
República espanyola i amb l'URSS,
alhora que s'oposà al feixisme europeu i a la seva
versió mexicana, el
sinarquisme. Camilo Arriaga va morir el 26 de juny de 1945 a la Ciutat
de Mèxic
(Mèxic) i les seves restes van ser dipositades al
Panteó Civil de Dolores. ***
Notícia
de la detenció d'Antoine Gleizal apareguda en el
periòdic parisenc La Lanterne del 25
d'abril de 1891 - Antoine Gleizal:
El 10 de novembre de 1862 neix al III Districte de Lió
(Arpitània) l'anarquista
Antoine Gleizal, conegut com Garnier-Gleizal.
Fill de pare desconegut, sa mare es deia Marie Philomène
Gleizal i era obrera en la indústria de la seda.
Treballà
d'obrer tapisser i de mecànic a Lió. El 19 de
gener de 1883 va ser condemnat a
Lió, en el famós «Procés
dels 66», a 15 mesos de presó, 200 francs de multa
i
cinc anys de privació dels drets civils per
«afiliació a l'Associació
Internacional dels Treballadors» (AIT). La pena va ser
finalment reduïda el 13
de març de 1883 pel Tribuna
d'Apel·lació a un any de presó, 100
francs de multa
i a cinc anys de privació dels drets civils. En 1885
engegà una campanya per
l'abstenció en les eleccions legislatives. El 23 d'abril de
1891 va ser
detingut, amb altres quatre companys (Claude Andauson, Alexandre
Teyssier, Jean
Teyssier i Veillet), acusat de fabricació de moneda falsa;
jutjat, el 21 de
maig de 1891 va ser condemnat per l'Audiència del
Rhône a dos anys de presó i
100 francs de multa per fabricació i emissió de
moneda falsa. Per alguns
companys, el seu comportament i els seus costums eren més
que discutibles. El
10 de gener de 1896 envià una carta a Rivaud, prefecte de
policia del Rhône, on
es retractava del seu passat i es declarava no anarquista. Entre 1882 i
1883
els cercles llibertaris denunciaren la seva
«traïció» i el seu paper
d'agent
provocador. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Gaetano Bresci - Gaetano Bresci: El 10 de novembre de 1869 neix a Coiano (Prato, Toscana, Itàlia) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Gaetano Bresci. Sos pares, pagesos humils, es deien Gaspare Bresci i Maddalena Godi. Son pare es guanyava la vida com artesà de llata per a capells. Quan era adolescent, després d'haver passat per l'Escola d'Arts i Oficis de Prato, començà a treballar en una fàbrica tèxtil («Fabbricone»), on entrà en contacte amb el món sindical. Quan tenia 15 anys començà a participar en les activitats del Cercle Anarquista de Prato. El desembre de 1892, després d'haver participat en la seva primera vaga, va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge i insubordinació a la força pública» i fou catalogat com a «anarquista perillós». Després de la vaga, que implicà l'ocupació militar de la fàbrica, va ser acomiadat. Tot seguit va treballar en diverses feines, però va ser detingut cautelarment com a «mesura de seguretat pública» i, segons les lleis especials que havia aprovat el Govern de Francesco Crispi, confinat juntament amb altres 52 anarquistes de Prato a Lampedusa entre 1893 i 1895. El maig de 1896 va ser amnistiat i, com que no trobà feina a Prato, s'establí a Ponte all'Ania (Barga, Toscana), on va ser contractat a la fàbrica de llanes «Michele Tisi e C.». Més tard decidí emigrar i a finals de desembre de 1897 embarcà cap els Estats Units, arribant el 29 de gener de 1898 a Nova York. Es va establir a Paterson (New Jersey), on treballà a la filatura «Hamil & Booth» i freqüentà la colònia d'emigrants anarquistes italians, formant part de la «Società per il Dirito all'Esistenza» (Societat per al Dret a l'Existència). A Paterson tenia esposa i fill. Fou un dels fundadors, amb Errico Malatesta, del periòdic anarquista La Questione Sociale i va comprar accions de l'editorial «Era Nuova». El novembre de 1899, durant un animat debat entre Malatesta i l'anarcoindividualista Giuseppe Ciancabilla, Bresci salvà la vida del primer al desviar el revòlver d'un provocador anomenat Passaglia que disparà contra el gran pensador anarquista ferint-lo en una cama. Durant la seva estada als EUA, s'assabentà de l'anomenada «Protesta de l'Estómac», insurrecció popular que es donà en 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia) arran de la pujada del preu de la farina i del pa que durà uns dies i que donà lloc a l'assalt de fleques. El motí fou durament reprimit per l'exèrcit italià a les ordres del comandant general Fiorenzo Bava-Beccaris, deixant més de cent morts i centenars de ferits. Aquest fet trasbalsà Bresci i decidí tornar a Itàlia per venjar aquests assassinats en la figura del rei Humbert I d'Itàlia, responsable màxim d'aquesta repressió. El maig de 1900 ja era a París (França) i el 4 de juny a Prato, on demanà al director de la Seguretat Pública un permís d'armes que li va ser denegat. Entre el 20 de juny i el 8 de juliol els passà a Castel San Pietro (Bolonya) a casa de sa germana, la qual regentava amb el seu marit una taverna. El 8 de juny participà a Bolonya en la inauguració del monument a Garibaldi i a continuació passà uns dies a Parma. Després llogà una habitació a l'avinguda San Pietro all'Orto de Milà amb la finalitat d'espiar durant uns dies els moviments del monarca que des del dia 21 de juliol es trobava de vacances a la Vila Reial de Monza. El diumenge 29 de juliol de 1900 Bresci assassinà de tres trets de revòlver el rei d'Itàlia Humbert I de Savoia, davant centenars de persones que el saludaven i victorejaven. El sobirà retornava amb carrossa oberta a la seva residència de Monza després d'assistir a una competició gimnàstica a la societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar el premi. El regicida, que no oposà cap resistència, va ser detingut pel mariscal de carrabiners Andrea Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la xusma enfurida. Després de l'assassinat es desencadenà una important repressió contra el moviment anarquista italià (detencions, saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran complot internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson. Durant el procés, que va tenir lloc els dies 9, 18 i 29 d'agost, Bresci va ser defensat, després d'haver rebutjat l'advocat d'ofici Mario Martelli que venia avalat pel diputat socialista Filippo Turati, per l'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino. El 29 d'agost de 1900 va ser condemnat a presó perpètua per l'Audiència de Milà. Bresci rebé la sentència al crit de «Visca la Revolució Social!». Anys abans, en 1878, l'anarquista Giovanni Passannante havia atemptat sense èxit contra el monarca i havia estat condemnat a mort i només per la gràcia del mateix rei la pena havia estat commutada per la de cadena perpètua. En 1889 la pena de mort fou abolida del codi penal italià per a tot tipus de delicte. El 23 de gener de 1901, després de ser traslladat per mar mitjançant el vaixell de guerra Messaggero, va ser tancat sota el número de matrícula 515 en una cel·la especial de tres per tres metres, sense cap equipament, a la penitenciaria de l'illot de Santo Stefano, a les Illes Poncianes. La condemna especificava que els set primers anys els havia de passar en una cel·la d'aillament. El comportament del pres fou pacífic i normal. Gaetano Bresci va aparèixer penjat amb una tovallola el 22 de maig de 1901 a la seva cel·la. Evidentment la versió oficial de suïcidi no va ser creguda pels cercles anarquistes i les conjectures sobre el seu assassinat van ser més que sospites. El seu cos, segons uns, va ser enterrat al cementiri de Santo Stefano i, segons altres, va ser llançat al mar. Les úniques coses que quedaren de la seva persona van ser el seu capell de pres, que va ser destruït durant una revolta carcerària durant la postguerra, i el revòlver del regicidi, un Hamilton & Booth. La seva filla, Getanina Bresci, seguí les passes de son pare i va ser una destacada anarquista. A Carrara existeix un monument dedicat a Bresci, obra en marbre realitzada per l'escultor milanès Carlo Sergio Signori. A Prato, població natal de Bresci, en 1976 se li va dedicar un carrer. ***
Foto
policíaca de Joseph Hostenbock (26 de febrer 1894) - Joseph Hostenbock: El 10 de novembre de 1871 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista Joseph-Louis Hostenbock, conegut com Louis Carlos. Sos pares es deien Louis Hostenbock i Elisabeth Hanozet. Treballava de perruquer. Sospitós d'haver participat en 1894 en els atemptats anarquistes de Barcelona (Catalunya), va ser expulsat el 8 de març de 1894 de França. La policia francesa el considerà un «lladre professional». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 20 de març de 1925 va ser detingut a Marsella, amb sa companya, Julia Werck (Jukie), i Auguste-Marius Levallard (Sam), a la Borsa de París quan intentava vendre obligacions creditícies, bons del tresor, etc. Tots tres van ser acusats de formar una banda de lladres internacional caracteritzada per realitzar importants robatoris de papers borsaris i bancaris a domicilis burgesos francesos i belgues i d'haver assassinat el 18 de novembre de 1924 el ric rendista Ledoux a la seva mansió parisenca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
antropomètrica d'Agustí Camps Caja (9 de maig de
1916) -
Agustí Camps
Caja: El 10 de novembre –fonts
policíaques citen erròniament el 12 de setembre– de 1877 neix a Sant Andreu de
Palomar (Barcelona,
Catalunya; actualment és un barri de Barcelona) l'anarquista
Agustí Feliu Camps Caja.
Sos pares es deien Josep Camps Català i Maria Caja Molas. Es
guanyava la vida com a
torner
en fusta. El 26 de març de 1916 arribà a
França i, després de fer la declaració
d'estrangeria i de residència a Cortsaví
(Vallespir, Catalunya Nord),
s'instal·là a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). En aquesta població
treballà
per al negociant de fusta Llaurens i vivia a la pensió
Lafleur de l'avinguda
Pépinière. Mantingué
correspondència amb un tal Joan Vila, amb qui s'havia de
reunir a París tant bon punt tingués diners per
anar-hi. Cap el maig de 1916
intentà, amb un tal Ferrer, de crear un moviment
vaguístic per obtenir un
augment de salari i per aquest motiu va ser fitxat aquell mes
com
«anarquista i propagandista militant» per la
policia per la Comissaria de
Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Virgilio Gozzoli - Virgilio Gozzoli: El 10 de novembre de 1886 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) el mecànic, tipògraf, escriptor i pintor anarquista Virgilio Gozzoli. Sos pares es deien Paolo Gozzoli i Angelica Gelli. A la seva ciutat natal va ser introduït a l'anarquisme individualista per Tito Eschini i Ettore Bartolozzi. En 1899 va participar en la protesta antimonàrquica en ocasió de la visita a Pistoia del futur rei Víctor Manuel III d'Itàlia. En aquesta època va experimentar literàriament amb el futurisme, el paroleliberisme i la dramatúrgia publicant obres com È un gran mondaccio buffo (1907), I due Macigni (1911), Ficcanaso (1911), Per un Mantellaccio (1911), Un par di calzoni (1912), Pistoia ne' su' rioni (1913), Marchesino (1915), Il mattaccio (1918), Mara (1919), Il prodigio (1919) i Il lebbroso (1921). En 1913 va començar a col·laborar en el periòdic L'Iconoclasta i en l'únic número d'Il Pensiero Iconoclasta Individualista. En 1914 fou condemnat a un mes de presó per participar en els fets de la «Setmana Roja». Cridat a files en 1916, fou tot d'una llicenciat i escrigué nombrosos textos i peces teatrals de caràcter social i antimilitarista. L'abril de 1919 fundà la revista Iconoclasta. Com a obrer d'una fàbrica mecànica al complex industrial de San Giorgio, va participar en el moviment d'ocupacions de fàbriques i en la lluita contra la pujada del feixisme. L'abril de 1921 la seva impremta fou destruïda pels feixistes i, un cop apallissat, fou detingut com a membre del grup «Arditi del Popolo» de Pistoia. El novembre de 1922 s'exilià a França i col·laborar en el «Comitè en favor de les víctimes polítiques», organitzat el maig de 1923 per Raffaele Schiavina a París. També va col·laborar en el periòdic La Revendicazione, fundat el juny de 1923. A partir de maig de 1924, amb Ugo Fedeli, va publicar una nova sèrie de la seva revista Iconoclasta! a París i participà en la fundació d'«Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes». Amb Ugo Fedeli i Tintino Rasi, formà part de la redacció de La Rivista Internazionale Anarchica (1924-1925) a París. També va prendre part en la dura polèmica en els cercles llibertaris entre partidaris i opositors de formar part de les legions garibaldines i d'una expedició armada a Itàlia, que resultarà ser una provocació muntada per l'agent feixista R. Garibaldi. Va col·laborar amb l'entrada «Art» en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure i entre 1925 i 1926 en el periòdic La Tempra. Amb sa companya Marguerite Guestini, el juliol de 1925, es va instal·lar a Courbevoie, on va fer feina de mecànic alhora que tenia instal·lada una impremta al seu domicili. El maig de 1929 publica, amb Gigi Damiani, el periòdic Fede. El 3 de juliol de 1930 fou detingut amb una ordre d'expulsió, però va aconseguir una pròrroga. Amb l'establiment de la II República espanyola, marxà a Barcelona on, amb Bruzzi i Castellani, formà part de l'Oficina Llibertària de Correspondència. A finals de 1932 marxà a Brussel·les i entrà clandestinament a França. El 12 de novembre de 1933 va participar com a delegat en el Congrés de Puteaux, on va ser fundada la Federació Anarquista de Refugiats Italians i el seu òrgan d'expressió, Lotte Sociali (1933-1935), del qual serà membre de la redacció. El 4 de juny de 1934 es va reactivar la seva ordre d'expulsió i, segons la policia, marxà a Espanya fins al març de 1935, quan, per desencadenar una campanya a favor del dret d'asil, es va presentar davant la policia francesa amb altres militants anarquistes (Marzocchi, Perissino, Bonomini, Tammassini, etc.). L'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Anarquista Italià de Sartrouville, on va ser fundat el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària. El 26 de juliol de 1936 prengué part a París en la reunió on es decidí enviar immediatament voluntaris a lluitar en la Revolució espanyola i es va encarregar de les relacions entre París i Barcelona. A partir d'octubre de 1936 va entrar en la redacció de la revista barcelonina Guerra di Classe, de la qual es va encarregar de la direcció arran de l'assassinat el maig de 1937 per agents estalinistes de Berneri i de Barbieri. En aquesta època, amb Celso Persici i Domenico Ludovici, representà la Unió Sindical Italiana (USI) en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937 tornà a França i participà en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a Marsella i del seu òrgan Il Momento, del qual serà responsable amb Leonida Mastrodicasa. Quan la situació dels immigrants empitjorà, va emigrar als Estats Units el novembre de 1938, on va col·laborar en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello. En 1942, amb Tintino Rasi, fou responsable del mensual antifeixista novaiorquès Chanteclair (1942-1945). Durant la guerra va fer seves les posicions de Rudolf Rocker, partidari de fer costat les democràcies liberals davant el nacionalsocialisme. En 1958 tornà a Pistoia, on va traduir a l'italià el llibre de Rocker Nationalismus und Kultur. Durant sa vida va fer servir diversos pseudònims, com ara Vir, Iconoclasta, Mataccio, Gigi Vizzo-Rollio, etc. Virgilio Gozzoli va morir el 24 d'agost de 1964 a Pistoia (Toscana, Itàlia). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a l'Arxiu Família Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia. ***
Notícia
de la detenció d'Alain Le Duff i d'altres companys apareguda
en el diari de L'Ouest-Éclair
del 11 de gener de 1919 - Alain Le Duff: El 10 de novembre de 1888 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Alain Marie Le Duff. Sos pares es deien Herve Le Duff, mecànic del port de Brest, i Marie Anne Aline Jestin. El 16 de novembre de 1903 entrà com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Obrer calderer, ben aviat formà part del moviment anarquista i anarcosindicalista, pertanyent a les Joventuts Sindicalistes. El 14 de setembre de 1914 es casà a Brest amb Augustine Émilie Cloarell. El setembre de 1914 va ser cridat a files, però va ser llicenciat l'octubre d'aquell any i enviat a treballar a l'Arsenal de Brest com a «obrer mobilitzat». Entre 1915 i 1917 fou secretari adjunt del sindicat de l'Arsenal de Brest de la Confederació General del Treball (CGT). Durant tota la Gran Guerra, el seu correu va ser obert pel control postal a causa del seu anarquisme i del seu antimilitarisme. Membre del grup «Les Amis de La Vague» (publicació bolxevic), s'entusiasmà per la Revolució russa. En 1916 era secretari del Comité pour la Reprise des Relations Internationales (CRRI, Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals), que feia costat l'estratègia de la Conferència de Zimmerwald. El març de 1918, en una carta enviada a Alphonse Merrheim, afirmà la necessitat d'una escissió sindical i durant els anys següents fou membre de la directiva de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) local. En aquests anys col·labora en Le Libertaire. El 5 de gener de 1919 fou detingut a Brest, amb altres 27 companys civils i mariners, inculpat per «propaganda antimilitarista i complot contra la seguretat de l'Estat» i empresonat a Nantes. Jutjat en consell de guerra en aquesta ciutat, va ser absolt i el 31 de maig de 1919 alliberat. A començament dels anys trenta vivia a Montigny-lès-Cormeilles (Illa de França, França) i estava subscrit a Le Libertaire. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
orgànica de Julien Aufrère apareguda en el diari
parisenc Le
Populaire del 31 d'agost de 1935 - Julien Aufrère: El 10 de novembre de 1889 neix a Frontenat (Archignat, Alvèrnia, Occitània) el sindicalista revolucionari socialista, després comunista i finalment anarquista i anarcosindicalista, Jules Martin Aufrère, conegut com Julien Aufrère. Sos pares es deien Gilbert Aufrère, conreador i difunt en el moment del seu naixement, i Nathalie Prévost. Corrector d'impremta sindicat des de 1910, vivia a Colombes i treballava a la impremta cooperativa «La Cootypographie», de Courbevoie (Illa de França, França). El gener de 1921, aleshores membre de la Secció Socialista de Colombes, passà amb gairebé tota aquesta secció al Partit Comunista (PC) i amb Monier va ser nominat cosecretari adjunt. En aquesta època fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París i l'abril de 1922 reemplaçà Charles Salembier en el càrrec de secretari de la Federació dels Joves Sindicalistes del Sena, la qual es mostrà, el setembre d'aquell any, partidària a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Militant del PC, defensà les posicions de Pierre Monate i Alfred Rosmer. En 1922 col·laborà en Le Travailleur du Livre i en L'Imprimerie Communiste. Entre 1923 i 1925 fou secretari adjunt, amb Victor Godonèche, de la Federació Unitària Francesa dels Treballadors del Llibre de la CGTU i assistí entre el 8 i el 9 de març de 1924 al I Congrés Nacional de la Federació Unitària del Llibre i entre el 22 i el 25 d'agost de 1925 al II Congrés Nacional d'aquesta federació, on va ser nomenat, amb Victor Godonèche, representant de la seva comissió executiva en el Comitè Internacional de Propaganda (CIP). El 24 de desembre de 1924 va ser nomenat secretari del CIP del Llibre per als Països Llatins, en un moment en el qual el nucli sindicalista revolucionari agrupat al voltant de Pierre Monatte va ser exclòs del PC. Joanny Berlioz, secretari del Buró Llatí de la Internacional Sindical Roja (ISR), el 2 d'octubre de 1925, contestà aquesta nominació per «divergències profundes amb la línia general de l'ISR». En 1923 fou membre suplent de la comissió executiva de la CGTU, càrrec que prengué en titularitat l'any següent, però en el qual no ser reelegit en 1925. El gener de 1925 participà en la creació de la revista La Révolution Prolétarienne, on col·laborà fins el 1935. Amb Jules Raynaud va ser expulsat del PC i en 1926 organitzà un Grups d'Estudis Comunistes i Sindicalistes a Colombes. El febrer de 1931 era secretari del Cercle per la Unitat Sindical (Comitè Unitari Sindical) de Colombes, creat després de la publicació del «Manifest dels 22». El 20 de març de 1932, per transferència de la CGTU, va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del seu comitè sindical (1937-1942, 1947) i secretari adjunt d'aquest sindicat (1941). En 1935 era secretari del Centre Sindical Confederat de Colombes i animà el Grup Anarquista d'aquesta població, adherit a la Unió Anarquista (UA), tot representant la tendència anarcosindicalista a la Casa del Poble de la localitat. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Entre 1937 i 1939 representà el seu grup anarquista, en qualitat d'administrador, en la Universitat Popular de Colombes. Sa companya, Yvonne Robin, assistí sovint a les reunions del grup. Julien Aufrère va morir sobtadament el 26 de febrer de 1952 al seu domicili de Colombes (Illa de França, França). ***
Grigorij
Petrovic Maksimov i Olga (París, 5 de maig de 1925) - Grigorij Petrovic Maksimov: El 10 de novembre de 1893 neix a Mitusino (Smolensk, Rússia) l'anarcosindicalista i escriptor rus Grigorij Petrovic Maksimov –també transcrit com Maximov i Maximoff. Els seus pares el van enviar de nin al seminari ortodox de Vladimir perquè estudiés el sacerdoci, però acausa de les seves protestes va acabar finalment estudiant agronomia a Sant Petersburg i en 1915 es va graduar a l'Acadèmia Agrícola. En una biblioteca provincial va descobrir dos llibres de Mikhail Bakunin i s'hi va veure profundament influenciat, definint-se anarquista amb 17 anys. Després dels estudis va ser cridat per l'exèrcit, on va fer propaganda revolucionària i antimilitarista a files. En 1917 va tornar a Sant Petersburg i va ser present activament a les vagues de febrer que tindrien com a conseqüència la caiguda del tsar. En agost d'aquest mateix any s'afegeix al comitè de redacció del periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu Obrera) que s'edita per primer cop i que era una publicació que s'oposava a la Federació Anarcocomunista, a la qual acusava de ser visionària, romàntica i utopicopastoral. Es va afegir a l'Exèrcit Roig, però quan el van utilitzar com a policia per desarmar els treballadors es va negar a obeir ordres i va ser condemnat a mort. La solidaritat dels obrers metal·lúrgics li va salvar la vida i finalment va ser alliberat. Quan el govern bolxevic va suprimir Golos Truda l'agost de 1918, va publicar Volny Golos Truda (La Veu Obrera Lliure), juntament amb Nikolai Dolenko i Efim Jartxuk. Maximov va ser el primer en utilitzar el terme «capitalisme d'Estat» per definir el que els bolxevics havien establer a la Unió Soviètica. En el segon congrés anarcosindicalista rus a Moscou de novembre de 1918, va ser nomenat secretari de la comissió encarregada de crear les bases d'una federació anarcosindicalista russa. Durant el segon congrés de la Internacional Comunista a Moscou (juliol i agost de 1920), va mantenir contacte estret amb els delegats anarquistes i anarcosindicalistes estrangers que hi van anar, com ara l'alemany Augustin Souchy, l'espanyol Ángel Pestaña, l'italià Armando Borghi i el francès Lepetit, i va fer veure els visitants la repressió despietada que els bolxevics feien servir contra els anarquistes, els socialrevolucionaris i, fins i tot, els bolxevics dissidents. Després d'aquest congrés la repressió encara va augmentar més i Maksimov es reuneix amb Alfred Rosmer, representant francès de la Internacional Comunista, i li lliura cartes de protesta que no tindran cap resultat. El 8 de març de 1921 és detingut poc després de la gran batuda contra els membres de l'anarquista Confederació NABAT de Kharkov i enmig de la rebel·lió de Kronstadt i es va juntar amb Volin, Jartxuk, Aron Baron i Mark Mratxny a la presó moscovita de Taganka. Quatre mesos després, Maksimov i altres anarquistes es van posar en vaga 10 dies. Sindicalistes d'Europa occidental que havien vingut a un congrés de la Internacional Sindical Roja (Profintern) van intercedir pels presoners i finalment van ser expulsats del país i pogueren arribar a Berlín. Maksimov a Berlín va participar en la fundació de l'Asociació Internacional dels Treballadros (AIT-IWA) i del Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia (1923-1926). Va editar, juntament amb Jartxuk i Alexander Schapiro el periòdic anarcosindicalista Rabocij Put' (El Camí del Treball). En 1924 es trasllada a París i d'allà a Chicago (EUA). Treballa de tapisser de dia i de nit en l'edició del periòdic de l'IWW Golos Truzhenika (La Veu del Treballador). Amb la tornada de Piotr Arshinov a la Unió Soviètica, Maskimov s'encarregarà de la correcció del periòdic Dielo Truda, transferit de París a Chicago. Aquesta publicació es fusionarà amb el diari anarquista de Detroit Probuzhdenie (El Despertar), amb Maksimov com a principal redactor fins a la seva mort. Durant els anys 30 i 40 Maksimov va intentar reconciliar els anarconsindicalistes russos amb la resta de corrents russes de l'anarquisme, sabent que moltes lluites internes eren degudes més a disputes personals que a diferències ideològiques. Va publicar en 1940 el llibre The Guillotine at Work, on exposava la repressió bolxevic al seu país. Malalt del cor, va morir sobtadament d'un atac quan encara participava activament en el moviment anarquista el 16 de març de 1950 a Chicago (Illinois, EUA). Els seus llibres Constructive Anarchism i The Political Philosophy of Bakunin: Scientific Anarchism, amb el qual havia estat treballant des de feia 20 anys, van ser finalment publicats pòstumament en 1952 i 1953 respectivament. El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute fo Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Necrològica
de Teresa Prats Altés apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981 - Teresa Prats
Altés: El 10 de novembre de 1896 neix
a
Mont-ral (Alt
Camp, Catalunya)
l'anarcosindicalista
Teresa Prats Altés. Sos pares es deien Isidor Prats i
Antònia
Altés. Militant de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Reus (Alt
Camp, Catalunya), a
partir de 1922 tingué com a company Camil Basora
Hernández (El Pataquer),
amb qui tingué quatre
infants. Durant la dictadura de Primo de Rivera participà
activament en la
lluita contra el pistolerisme de la patronal, fent costat en diferents
ocasions
al seu company empresonat. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
va ser enviada a un camp de concentració amb sos infants,
mentre que son
company va ser reclòs en un altre camp distint. Cap el 1940
la família pogué
reunir-se a la zona de Condòm (Gascunya,
Occitània), on son company treballava
com a obrer agrícola. Després de la II Guerra
Mundial la parella fou una de les
organitzadores de la Federació Local de Condòm de
la CNT. En 1957 s'instal·là a
Pau (Aquitània, Occitània), on
continuà militant en la CNT. Teresa Prats Altés
va morir el 21 de maig de 1981 a la Clínica
Mèdica i de Cardiologia d'Arèssi
(Aquitània, Occitània) on havia estat ingressada
el dia abans a conseqüència de
l'asma que patia. ***
Notícia
d'una xerrada de Paul Bergeron publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 20 de febrer de 1925 - Paul Bergeron:
El 10 de
novembre de 1898 neix al III
Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista
individualista i pacifista
Paul Léopold Claudius Bergeron. Sos pares es deien
Benoît Bergeron, empleat, i
Rose Éloisa Bouquin. Estudià a l'Escola Central
de Lió. En 1917 va ser
mobilitzat i va ser a partir d'aquest moment que es decantà
per les idees
llibertàries. Va compondre, en fulls multicopiats, i
difondre la publicació La
Poussée Juvénile et Libertaire.
Militant
anarcoindividualista, va participar en la publicació de
nombrosos butlletins a
la zona de Lió i va ser l'editor de la revista lionesa Les Vagabonds Individualistes et Libertaires,
del qual sortiren
almenys cinc sèries entre 1916 i 1924, i del qual, en
paral·lel, sortiren
almenys 10 números especials com a fullets amb textos de
destacats anarquistes (Paul
Bergeron, Pierre Chardon, Manuel Devaldès, Erich
Mühsam, Henri Zisly, etc.).
L'11 de març de 1920 es casà al III Districte de
Lió amb la confeccionista
Marie Louise Jorry. En aquesta època treballava d'empleat de
correus i vivia
amb son pare –sa mare havia desaparegut i donada per
difunta– i sa companya al
número 232 del carrer Garibaldi de Lió. El 18
d'abril de 1923 el seu domicili del
carrer Garibaldi va ser escorcollat per la policia per ordre del jutge
d'instrucció Bedouet, però nomes es van trobar
publicacions llibertàries. En
aquesta època treballava com a representant comercial. Entre
octubre de 1923 i
juny de 1925 dirigí a Lió Sans
Étiquette.
Organe de coéducation. El novembre de 1923
fundà i promogué la «Lliga pel
Reconeixement Legal de l'Objecció de
Consciència», a la qual se sumaren
destacats intel·lectuals, com ara Banville d'Hostel,
Henri-Léon Follin, Grillot
de Civry, Han Ryner, Marceline Hecquet, Léo
Poldès i Romain Rolland, entre
d'altres. Entre 1924 i 1925 fou el redactor gerent de la revista
lionesa Lueurs. Cahiers individualistes
d'études et
de documentation. El
2 de març de
1924 va fer la xerrada contradictòria
«L'individualisme libertaire et
l'objection de conscience», organitzada pel Grup Anarquista
de Romans d'Isèra
(Delfinat, Occitània). El 25 de desembre de 1924
publicà el número únic del
periòdic L'Objecteur. El
20 de febrer
de 1925 va fer la xerrada «L'individualisme: avant, pendant
et après la
Revolution Sociale», organitzada pel Grup d'Estudis Socials
(GES) de Lió. L'agost
de 1925 va ser un dels signants d'un manifest
d'intel·lectuals contra la guerra
promogut pel diari L'Humanité.
Posteriorment,
a partir de gener de 1926, va ser responsable del periòdic
individualista L'Ordre Naturel,
fundat en 1918 a París
(França) i al qual es va fusionar Lueurs.
En 1926 era membre del consell de la «Societat Mundial
d'Individus contra les
Tiranies nascudes de la ficció dels interessos
nacionals», de la qual formaven
part llibertaris (Banville d'Hostel, A. Barriol, Madeleine Vernet,
etc.) i que
publicà el maig de 1926 a París un
número únic del butlletí La République Supranational.
El 28
d'octubre de 1926 va fer, a la Sala Quakers de París, la
conferència «Le Foyer
d'Études», organitzada pel Foyer
d'Études et d'Action Supranationales, del qual
era secretari i del qual formaven part destacats pacifistes (H.-L.
Follin, Paul
Winkler, etc.); i el 28 de gener de 1927, a la Sala Amis de
París, la
conferència «Pan-Europa,
fédéralisme, régionalis,
république supranacionale»,
organitzada pel mateix col·lectiu. En 1928 vivia al carrer
Mercadet de París i
estava inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes. A més dels citats,
col·laborà en diferents publicacions
llibertàries, com ara La Feuille,
La Houle, Les
Liberés de toutes les guerres, Le
Libertaire, Le Réveil de
l'Esclave, La
Revue Anarchiste, Le Semeur de
Normandie, etc. Arran de l'esclat de la II Guerra Mundial, el
gener de
1940, va ser destinat a un taller de construcció a
Lió, però va ser donat de
baixa per «incapacitat física» (sordesa
per mor d'una otitis catarral i estat general
demacrat); no obstant això, el 18 de març de 1940
va ser novament cridat i
destinat a les cotxeres del tramvia de Lió. El seu
últim domicili va ser al
número 10 del carrer Eugène Sue de
París. És autor de diferent fulles, com ara En lisant le Nº 6 de
«l'Endehors».
Reflexions diverses (1923), Pour
l'edification des anarchistes (1923), Dans
le domaine immense des idées (1924), Idées
et conceptions de Pierre Chardon (1924), Lectures
(1924), Pax
(1924) i Propos et sarcasmes du vagabunds
(1924). Paul Bergeron va morir el 17 de març
–algunes fonts citen erròniament
el 18 de març– de 1950 al seu domicili del XVIII
Districte de París (França). ***
Segundo
Blanco González (1938) - Segundo Blanco
González: El 10 de novembre de 1899 neix a
Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista
Segundo Blanco González. Després dels primers
estudis, entre 1914 i 1918
assistí a les reunions de les agrupacions
llibertàries de Gijón i
començà a treballar
a les drassanes navals d'aquesta ciutat, conegudes popularment com El Dique, al costat de José
María
Martínez Sánchez. En aquesta època
milità en el Sindicat Metal·lúrgic de
la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón.
El setembre de 1920 assistí
al Congrés Sindicalista celebrat a Oviedo. Per mor del
boicot de la patronal, a
partir de 1921 va començar a fer feina en la
construcció, primer com a paleta i
després com a mestre aparellador, ofici que
mantindrà fins l'esclat de la
guerra i que alternà amb estudis nocturns de magisteri. En
1921 va ser detingut
a Gijón acusat d'intervenir en un atemptat contra un
patró. El 18 de novembre de
1922 parlà un míting al «Centro La
Justicia» de La Felguera amb Àngel
Pestaña,
on es criticà la dictadura soviètica. En 1923 va
ser novament detingut acusat
d'intervenir en la mort d'un socialista, però fou alliberat
poc després. En
aquesta època destacà com a organitzador sindical
i assistí a diversos comicis,
com ara el Congrés de la Regional Nord de la CNT d'abril de
1923, el Congrés de
Gijón de juny i el Congrés d'Astúries
de setembre d'aquell mateix any. Amb
Avelino González Mallada, el 24 de setembre de 1925
representà la CNT en el I
Congrés de la Confederació General del Treball
(CGT) de Portugal celebrat a
Santarém. En 1926 encapçalà el
Comitè Nacional clandestí de la CNT establert a
Gijón i la nit del 24 de juny de 1926 participà
activament en l'anomenada
«Sanjuanada», aixecament militar contrari a la
Dictadura de Primo de Rivera. El
desembre d'aquest any va se detingut implicat en l'anomenat
«Complot del Puente
de Vallecas»; torturat pel capità de la
Guàrdia Civil de Gijón Lisardo Doval y
Bravo, denuncià aquests fets públicament i fou
traslladat a Madrid. Després de
18 mesos de presó fou alliberat. En 1928 ajudà
força el rellançament confederal
a Gijón i a finals de la dictadura de Primo de Rivera
encapçalà el Comitè
Regional de la CNT d'Astúries. Entre 1929 i 1931
frenà els intents comunistes
de controlar la CNT asturiana. El 18 de març de 1931
parlà, amb Niceto de la
Iglesia, Dionisio Morán, Mariano Merediz i Eduardo
Barriobero, en un míting pro
presos celebrat a la Casa del Poble de Gijón. El 5 d'abril
de 1931, en una
manifestació de més de 12.000 persones que
exigien l'amnistia, parlà des de
l'Ajuntament de la localitat i llegí el manifest. Ja en
època republicana,
assistí al Congrés de la CNT de 1931 en
representació dels sindicats de la
Construcció i d'Obrers de la Pisa de Gijón, de la
Construcció d'Oviedo i de
Villaviciosa, i pel Comitè Regional d'Astúries.
En aquest 1931 fou redactor del
periòdic Solidaridad. El
setembre de
1931, com a secretari del Comitè Regional asturià
–càrrec que mantindrà fins
al febrer de 1932–, assistí al Ple Regional, on
atacà durament les maniobres
comunistes. A començaments de desembre de 1931 va ser
detingut governativament,
amb Baldomero del Val i Antonio Reinada, com a membre del
Comitè de la Vaga
General de Gijón, i tancat a la presó de Coto. El
18 de novembre de 1932 va ser
jutjat a Oviedo, amb altres companys, del delicte de sedició
pels fets
esdevinguts el 4 d'abril d'aquell any en una vaga que
degenerà en enfrontaments
contra la Guàrdia Civil i en la qual resultaren mortes dues
persones i set de
ferides, judici del qual resultaren absolts tots els encausats. El
setembre de
1932 assistí al Congrés Regional confederal en
representació de la Federació
Local de Sindicats de Gijón i del Sindicat de la
Construcció. En aquest 1932
destacà durant la vaga de La Felguera i per això
fou empresonat. També en 1932
va fer una conferència a Saragossa. El 22 d'octubre de 1933
va parlar, amb
Melchor Rodríguez i José María
Martínez, en un míting pro amnistia a
Gijón. El
desembre de 1933 va ser detingut amb altres companys del
comitè de la CNT de
Gijón (Ramón Álvarez Palomo, Antonio
Raigada, Horacio Argüelles, Avelino
Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes Díaz), tancat
i multat amb 20.000 pessetes.
Pres governatiu amb altres companys, el 26 de febrer de 1934 va ser
alliberat
després de set dies de vaga de fam. En 1934 fou membre de la
Comissió de
l'Aliança entre la CNT i la Unió General dels
Treballadors (UGT) d'Astúries,
però rebutjar encapçalar-la –en aquesta
època era membre del grup
«Solidaridad» (Avelino González Mallada,
Avelino Martínez Madrera, Ramón
Álvarez Palomo, etc.), adscrit a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En
aquest 1934 dirigí el periòdic Solidaridad
Obrera de Gijón. Arran dels fets revolucionaris
asturians d'octubre de 1934
va ser detingut al seu domicili, ja que es trobava malalt, i fou
empresonat.
Durant aquests anys republicans destacà com orador en
mítings i conferències i
va treballà com a inspector de la Caixa de Jubilacions i
Subsidis del Ram de la
Construcció. Dies després de l'aixecament
feixista, el 21 de juliol de 1936
presidí el Comitè de Guerra,
instal·lat a la caserna d'El Llano (Fàbrica
d'Orueta), de Gijón i el novembre d'aquell any va ser
nomenat regidor d'aquesta
ciutat. En aquesta època exercí de mestre
nacional. A finals de 1936 se li
lliurà la cartera d'Indústria en el Consell
d'Astúries i Lleó i també
formà
part de la Comissió de Guerra del Consell Interprovincial
d'Astúries i Lleó. Quan
Gijón caigué a mans feixistes (20 d'octubre de
1937), fou nomenat vicepresident
primer del Consell Sobirà d'Astúries i
Lleó. Després representà la CNT
asturiana com a secretari de Defensa en el Comitè Nacional
confederal establert
a València, en substitució d'Avelino
González Entrialgo. El març de 1938
assistí com a tal al Ple de Regionals de la CNT. El 5
d'abril de 1938 va ser
nomenat ministre d'Instrucció Pública i Sanitat
pel president de la II
República espanyola Juan Negrín,
càrrec que exercí fins el final de la guerra.
En aquesta funció rebé el suport d'Horacio
Martínez Prieto, Manuel Alconchel, Ramón
Álvarez Palomo, Esther Antic i Joan Puíg
Elías. Les seves actuacions van ser
discutides per diversos sectors que apuntaren que es
convertí en un aferrissat
seguidor de Negrín. El 7 de setembre de 1938
aprovà el decret de creació del
Consell Superior de Cultura de la República, amb la
finalitat d'unificar,
enfortir i orientar les diverses manifestacions culturals, i
s'encarregà de
traslladar les colònies infantils catalanes a
França. Amb el triomf franquista
s'exilià a França i visqué a Orleans.
En 1942 s'exilià a Mèxic
–arribà el
12
de juny de 1942 a bord del Guinea
al
port de Veracruz–, on presidí aquell mateix any el
Bloc
Democràtic Asturià
(BDA). Alineat en la fracció política del
moviment llibertari i defensor de la
unitat d'acció amb els partits polítics, fou
expulsat de la CNT. Trobem
articles seus en Acción Social
Obrera,
Mi Revista, Solidaridad
i Solidaridad
Obrera. Segundo Blanco González va morir el 29 de
gener de 1957 a Ciutat de
Mèxic (Mèxic). El seu arxiu de quan fou ministre
es troba dipositat a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Segundo Blanco González (1899-1957) ***
Pablo Biel Gimeno (Barcelona, 1935) - Pablo Biel Gimeno: El 10 de novembre –el certificat de defunció cita l'11 de novembre– de 1900 neix a Montalbán (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Biel Gimeno. Sos pares es deien Ramón Biel Gonzalvo i Apolonia Gimemo Escucha. Milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 5 de febrer de 1939 s'exilià a França i fou internat al camp d'Argelers. El 26 de setembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al front. A Bellcaire (Llenguadoc, Occitània) fou desmobilitzat i el juliol de 1940 va ser enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on existia un important nucli d'exiliats peninsulars. Durant l'Ocupació, per fugir de les batudes policíaques, nombrosos refugiats de La Grand Comba, i els fills de Pablo Biel (Pablo i Pilar), s'amagaren als pallers pel rector de Sent Laurenç de Trevas (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de La Grand Comba de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Florentina Marco Millán. Malalt d'una úlcera d'estomac i després de patir intervencions quirúrgiques, Pablo Biel Gimeno va morir el 2 de març de 1959 al seu domicili de Las Salas de Gardon (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament l'1 de març de 1959 a Alèst (Llenguadoc, Occitània). ***
Heinz
Rosenstein (ca. 1936) - Heinz Rosenstein: El 10 de novembre de 1904 neix a Stettin (Pomerània, Prússia; actualment Szczecin, Pomerània Occidental, Polònia) l'anarquista i anarcosindicalista Heinz Rosenstein, també conegut com Enric Rosenstein. Fill d'una família jueva assimilada, sos pares es deien Reichard Rosenstein i Helena Jachmann. Es va llicenciar en enginyeria a la Universitat de Berlín. El juny de 1929 va ser detingut per la policia prussiana sota la sospita de ser membre d'una secta maçònica prohibida. L'1 d'abril de 1933 el seu negoci va ser requisat pel govern nacionalsocialista. A finals de 1935 arribà a Barcelona (Catalunya) procedent d'Amsterdam (Països Baixos) recomanat pel Comitè d'Ajuda Jueu. A la capital catalana muntà, amb Walter Tuerk, també refugiat alemany que havia conegut a Barcelona, un petit negoci d'instal·lacions i reparacions elèctriques al carrer Lepant i s'integrà en el Comitè d'Ajuda als Jueus i en l'Associació Cultural Jueva de Barcelona. En aquesta època mantingué estrets contactes amb exiliats esquerrans i anarquistes (Karl Brauner, Elly Götze, Gunther Wannrich, Willi Winkelmann, etc.) de la colònia alemanya establerta a Barcelona. Vivia al número 3 del carrer Martínez de la Rosa de Barcelona. Mitjançant Gunther Wannrich, el setembre de 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou traductor, xofer i mecànic de la Comissaria d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya, per a la qual va fer serveis d'investigació i de contraespionatge –va estar infiltrat en una organització nazi instal·lada a Barcelona– en relació directa amb Dionís Eroles Batlle, cap superior dels Serveis d'Ordre Públic de Catalunya. També exercí de cap de personal en un hospital. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat per les tropes franquistes i interrogat per la Gestapo. Durant els interrogatoris, a més d'assumir la seva participació en algunes accions (Patrulles de Control, detencions, escorcolls, passos fronterers, etc.), afirmà que els seus compatriotes Durand, James Todtmann i Walter Tuerk eren membres dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). El 22 de maig de 1939 va se jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Heinz Rosenstein va ser afusellat, juntament amb Ramón Wenceslao Duch i Joan Rovira Esparbé, l'1 d'agost de 1939 al Castell Militar del Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri barceloní de Montjuïc. ***
Un grup de la Columna Durruti - Alfonso Alcaraz González: El 10 de novembre –el certificat de defunció cita erròniament l'1 de novembre– de 1909 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Alfonso Alcaraz González. Sos pares es deien Julián Alcaraz Navarro, jornaler, i Filomena González Orta. Va fer feina com a controlador de la Companyia Ferroviària de Catalunya (FFCC) i desenvolupà la seva tasca llibertària a Martorell (Baix Llobregat, Catalunya), afiliat en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 amb son germà José Alcaraz González s'enrolà en la «Columna Durruti» amb la qual participà en la presa de Casp i en altres accions militars al front d'Aragó, per combatre més tard al front de Madrid. Contrari a la militarització de les milícies i imposada aquesta, tornà a la rereguarda. Durant els «Fets de Maig» de 1937 combaté a les barricades barcelonines. Mesos després fou cridat a files en el cos de Marina i lluità a la batalla de l'Ebre. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració de Barcarès. Després de veure el pèssim comportament de les autoritats franceses, s'estimà més tornar a la Península. Detingut, fou condemnat a 10 anys de presó, dels quals penà tres a Pamplona (Navarra) i a la Presó Model de Barcelona. En acabar el tancament, sofrí cinc anys de desterrament a Caniles (Granada, Andalusia, Espanya). Retornà a Catalunya i va fer feina en allò que pogué. Malalt, Alfonso Alcaraz González va morir el 30 de gener –algunes fonts citen erròniament el 2 de gener– de 1990 al seu domicili de Torrelles de Foix (Alt Penedès, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. ***
Miguel
Grau Caldú - Miguel Grau Caldú: El 10 de novembre –el 12 de novembe segons el certificat de defunció– de 1913 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Grau Caldú. Fill de pagesos, sos pares es deien Manuel Grau i Joaquina Caldú. Entre els tres i els 10 anys va anar a escola abans de posar-se a fer feina amb son pare. Quan tenia 12 anys treballà tomant olives i dos anys després començà a fer feina en una guixera. En 1931 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i arran de la insurrecció anarquista de desembre de 1933 fou tancat durant cinc mesos. En 1935, davant la impossibilitat de continuar treballant en la seva feina, emigrà a la catalana Barberà de la Conca, on va fer de viticultor i s'afilià a la CNT de Montblanc. Durant les jornades de juliol de 1936 lluità a les barricades i s'allistà a la Columna Ortiz-Carod. Amb la militarització de les milícies, continuà lluitant al front (Quinto de Ebro, Monte Carnero, El Sillero, Cucalón, Belchite, Terol) enquadrat en la 25 Divisió, però rebutjà els galons. Més tard, enrolat en una companyia de dinamiters, guerrejà al front del Segre i de l'Ebre. En acabar la guerra, passà a França per Catalunya i fou tancat en diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Vernet i Setfonts). Pogué fugir del tancament, enrolat en una companyia de treballadors amb la qual recorregué gran part d'Occitània (Miramàs, Sanch Amàs, Aurenja, Toló). Un cop pogué escapar de la companyia, va fer feina a Sant Pau de Fenollet i després de pagès a Vingrau i la Llaguna, on va fer contactes amb la CNT i pogué fugir dels nazis després de ser detingut. En acabar la guerra s'establí a Perpinyà i l'abril de 1946 pogué retrobar-se amb sa companya, Antonia Lisbona Celma, que no veia des del desembre de 1937. La parella visqué a Castelsarrasin, Castelmayran i Montalban, abans d'establir-se definitivament a Forques en 1950. En aquests anys participà activament en diversos plens i congressos cenetistes com a observador i fou nomenat delegat a plens comarcals; també fou elegit secretari de la CNT de Forques. Més tard estava afiliat a la CNT de Sant Esteve del Monestir. Podem trobar col·laboracions seves en Cenit i en Orto. És autor dels llibres de poemes El abuelo de los doce i Poemas de un campesino aragonés, i dels llibres autobiogràfics, escrits amb sa companya, Luchas, amor, esperanza (dos vidas unidas). Relato biográfico de Miguel Grau y Antonia Lisbona (1988) i Memorias completas (1911-1991) (1996). Miguel Grau Caldú va morir el 21 de febrer de 2011 al seu domicili de Forques (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Karl
Shapiro - Karl Shapiro: El 10 de novembre de 1913 neix a Baltimore (Maryland, EUA) el poeta i assagista llibertari Karl Jay Shapiro. Fill d'una família jueva, sos pares es deien Joseph Shapiro, venedor ambulant, i sa mare Sarah Omansky. Quan tenia sis anys sa família es va traslladar a Chicago (Illinois, EUA), però retornà a Baltimore una dècada més tard. Va fer els estudis secundaris al Barltimore City College i assistí a la Universitat de Virginia, a Charlottesville (Virginia, EUA), i a la Johns Hopkins University, Baltimore (Maryland, EUA), entre 1937 i 1939. Va escriure poesia al front de l'Oceà Pacífic mentre servia en l'exèrcit, com a secretari del Cos Mèdic del Pacífic Sud, durant la guerra. En 1940 publicà en la Partisan Review el seu poema necrològic «Death of Emma Goldman». El seu poemari V-Letter and Other Poems, escrit quan estava acantonat a Nova Guinea, va ser guardonat amb el Premi Pulitzer de Poesia en 1945, quan encara era soldat. En tornar als EUA, el 25 de març de 1945, es casà amb l'editora i agent literària Evalyn Katz, amb qui tingué tres infants. En 1946 i 1947 va ser premiat amb l'American Poet Laureate. En 1948 s'oposà a la decisió del jurat del Premi Bollingen d'atorgar-lo al poeta Ezra Pound en virtut del seu antisemitisme manifest. En 1961 publicà en la revista Liberation el seu assaig «On the Revival of Anarchism. Gandhi's peaceful revolution», recollit en 1964 per Irving Louis Horowitz en la seva antologia de textos anarquistes The anarchists. From Diderot to Camus, from Thoreau to Vanzetti, a ringing roll-call of the great non-conformists and dissenters. Després de divorciar-se de la seva primera esposa el gener de 1967, es va casar el 31 de juliol de 1967 amb Teri Kovach. En 1968 publicà la seva antologia Selected Poems i en 1971 la seva novel·la Edsel. També té una autobiografia en tres parts, titulada Poet. An Autobiography in Three Parts (1988-1990). Publicà durant molts ans en la prestigiosa revista Poetry i fou professor d'Anglès en la Universitat de Nebraska-Lincoln, a Lincoln (Nebraska, EUA), on edità la revista literària Praie Schooner, i en la Universitat de Califòrnia, a Davis (Califòrnia, EUA), on es va jubilar en 1985. En 1982 Teri Kovach va morir i tres anys després es casà amb la traductora i editora Sophie Wilkins. En 1994 es traslladà de Davis a Nova York (Nova York, EUA). Durant sa vida guanyà nombrosos premis, entre ells el Premi Bollingen de Poesia, en 1969, compartit amb John Berryman. Entre els seus reculls poètics destaquen Adult Bookstore (1976), Collected Poems (1940–1978) (1978), Essay on Rime (1945), New and Selected Poems (1940–1987) (1988), Person, Place, and Thing (1942), Place of Love (1943), Poems (1935), Poems (1940-1953) (1953), Poems of a Jew (1950), The Bourgeois Poet (1964), The Old Horsefly (1993), The Place of Love (1943), Trial of a Poet (1947), White Haired Lover (1968) i The Wild Card. Selected Poems, Early and Late (1998). És autor dels assaigs crítics, considerats combatius i intransigents, The Poetry Wreck (1975), To Abolish children and Other Essays (1968), A Primer for Poets (1965), In Defense of Ignorance (1960), Randall Jarrell (1967), Start With the Sun. Studies in the Whitman Tradition (1963, amb James E. Miller, Jr., i Bernice Slote) i Prose Keys to Modern Poetry (1962). Karl Shapiro va morir el 14 de maig de 2000 en un hospital de Nova York (Nova York, EUA). En 2003, editat per John Updike, es publicà pòstumament el seu recull Selected Poems, on destaca el seu poema anarquista «I am an atheist who says his prayers», i 2008, editat per Robert Phillips, Coda. Last Poems. ***
Simón
López Prados - Simón
López
Prados: El 10 de novembre de 1921 neix a Linares
(Jaén, Andalusia,
Espanya)
l'anarcosindicalista Simón López Prados –el segon llinatge sovint citat
erròniament com Prado.
Sos pares es deien Juan López i Mercedes Prados. Orfe
d'infant, quan tenia 15 anys, el juliol de 1936, s'enrolà en
la II Columna per
lluitar al front d'Aragó i, després de la
militarització de les milícies, fou
soldat de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola.
Ferit al front, hagué de retornar a la rereguarda per a la
seva hospitalització
i, un cop recuperat, va combatre en les Brigades Internacionals. En
1939, al
final de la guerra, va ser capturat per les tropes franquistes i
reclòs a
diversos camps de concentració, a la presó de San
Juan de Mozarrifar
(Saragossa, Aragó, Espanya) i, posteriorment, enviat a un
batalló disciplinari
al Marroc espanyol, d'on pogué fugir i passar a zona
francesa. Per evitar la
deportació a l'Espanya franquista, passà cinc
anys enquadrat en la Legió
Estrangera. Un cop desmobilitzat, treballà en diferents
oficis a França. Un cop
jubilat, i després de la mort del dictador Francisco Franco,
retornà a la
Península i a Barcelona milità en el Sindicat de
Jubilats de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Carmen Hidalgo Bobillo.
Simón López Prados va morir el 4 de novembre de
1998 al seu domicili de
Barcelona (Catalunya) i va ser incinerat.
Defuncions
Necrològica d'Eugène Pinchon apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 24 de novembre de 1906 - Eugène Pinchon:
El 10 de novembre de 1906 mor a Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes,
França) l'anarquista
Louis Charles Armand Pinchon, conegut com Eugène
Pinchon. Havia nascut el 26 de juny de 1841 a Erches
(Picardia, França).
Sos pares es deien Florentin Hippolyte Parfait Pinchon, fabricant de
mitges
calces, i Julien Albine Brunel, filadora. Es guanyava la vida fent
mitges
calces per a varius i teixits elàstics. Antic combatent de
la Comuna, milità
activament en el moviment anarquista. Eugène Pinchon va
morir el 10 de novembre
de 1906 al seu domicili de Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes,
França). ***
Necrològica
d'Erico Pedrazzini apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 10 de desembre de 1949 - Erico Pedrazzini:
El 10 de novembre
de 1949 mor a Viena del Delfinat (Delfinat,
Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Erico
Pedrazzini, també
conegut com Henri Pedrazzini. Havia nascut el 4 de febrer de 1900 a Milà
(Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien
Carlo Pedrazzini i
Teresa Pisocris. Per la seva militància va ser
encalçat pels escamots feixistes
i hagué de fugir d'Itàlia. Després de
recórrer diversos països europeus, cap a
1931 s'instal·là a Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya). Arran de l'aixecament feixista de juliol de
1936,
lluità als fronts en les columnes confederals. Exiliat a
França, milità en la
Federació Local de Viena del Delfinat (Delfinat,
Arpitània) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Erico Pedrazzini va morir el 10 de novembre
de 1949
a l'Hospital Lucien Hussel de Viena del Delfinat (Delfinat,
Arpitània). Cal no
confondre'l amb Enrico Giovanni Pedrazzini (1902-?), també
militant anarquista que
lluità en la «Columna Ascaso». ***
Necrològica d'Antoni Soler Cuadrat apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de març de 1963 - Antoni Soler
Cuadrat:
El 10 de novembre de 1962 mor a Santiago de Xile
(Xile) l'anarquista i
anarcosindicalista Antoni Soler Cuadrat. Havia nascut el 15 d'agost de
1880 a
Vilanova i
la Geltrú (Garraf, Catalunya). Sos pares es deien Joan Soler
i
Bages, llaurador, i Maria Quadrat Amigó. De ben jovenet es
va
haver de
posar a fer feina
i amb 14 anys ingressà en el Sindicat de Camperols. En morir
son pare, davant
la prohibició d'enterrar-lo civilment, assaltà el
cementiri de nit i el
sepultà. A començament de segle formà
amb l'anarquista Roser Dulcet Martí la
primera parella a Vilanova i la Geltrú a viure en
unió lliure. En 1908 es va
veure implicat en el procés contra el terrorista anarquista
i confident de la policia
Joan Rull Queraltó. El juliol de 1908 va ser detingut,
juntament amb Josep
Giner i Jaume Sellarés, acusat d'haver col·locat
dues bombes el gener de 1907 a
Barcelona. Cap el 1909, després d'haver-lo acomiadat de la
feina i haver-lo
inscrit en la «llista negra» de la patronal, ben
igual que son companya, s'establí
amb ella a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), on, en
aquest any participà
activament en la «Setmana Tràgica» i se
li va acusar l'organitzar la
trencadissa de les capelletes de carrer. Entre 1913 i 1914
s'enfrontà contra
els partidaris d'Alejandro Lerroux García a Sabadell.
També participà en la vaga
de la construcció entre abril i juliol de 1913 i en la de
paletes de gener de
1916. Durant un temps s'hagué d'exiliar amb sa companya a
França, d'antuvi a
Seta (Llenguadoc, Occitània) i després a
Montpeller (Llenguadoc, Occitània),
abans de retronar en 1917 a Catalunya. En la primavera de 1917 va ser
enviat
per la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC)
a Madrid (Espanya)
per ajudar a la socialista Unió General dels Treballadors
(UGT) a crear grups
de xoc de cara a la projectada vaga conjunta entre la CNT i l'UGT,
però, sense
tenir cap confiança amb els socialistes, es baixà
del tren durant el viatge. En
1918 fou delegat de Catalunya a la Conferència Nacional de
Grups Anarquistes
celebrada a Barcelona i s'integrà en el Comitè
Regional de Grups Anarquistes de
Catalunya. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou, amb Jaume
Daví i
Miquel Verdejo, delegat dels paletes i peons sabadellencs en el
Congrés de
Sants de la CNT. Durant la llarga vaga de «La
Canadenca» de 1919 va ser
empresonat durant 11 mesos. Va ser en aquesta època quan se
separà de Roser
Dulcet Martí i aquesta s'uní a Marcelino Silva
Vilasuso. El 30 de novembre de
1920 va ser detingut a Sabadell, amb altres esquerrans, i deportat a la
Fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears),
juntament amb altres
companys (Francisco Arín Simó, Salvador
Seguí Rubinat, Marcelino Silva
Vilasuso, etc.). El juliol de 1922 va ser delegat a la
Conferència
Extraordinària de la Confederació Regional del
Treball de Catalunya (CRTC),
celebrada a Balnes (La Selva, Catalunya). A mitjans dels anys vint
treballà de
paleta a Sabadell i va subscriure les crides de suport als presos de La Revista Blanca. Durant la dictadura
de Primo de Rivera realitzà diverses accions molt
comentades, com ara la
destrucció de la làpida que donava el nom de
Primo de Rivera a la plaça Major
de Sabadell o la pallissa, disfressat de dona, que va donar a un
encarregat que
abusava sexualment de les dones de la seva secció. Entre el
31 de maig i l'1 de
juny de 1931 representà el Sindicat de la
Construcció de Sabadell en la
Conferència Regional de Sindicats de la CNT que se
celebrà al Palau de
Projeccions de Barcelona. Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va ser
delegat del
Sindicat de la Construcció de Sabadell en el
«Congrés del Conservatori» de
Madrid. Cap el 1932 amb un grup de joves es dedicà a
enquitranar esglésies. En
aquesta època fou un dels fundadors de la cooperativa
«La Constructora Catalana».
Bon orador, l'abril de 1932 participà en un
míting a Caldes de Montbui (Vallès
Oriental, Catalunya) i el maig d'aquell any va fer la
conferència «Los valores
moral y material del sindicato». Entre el febrer i el
març de 1933 impulsà la
vaga del Sindicat de la Construcció de Sabadell. El
març de 1933 fou delegat de
la Federació Local de Sabadell a l'Assemblea
Plenària confederal. En aquesta
època es decantà per l'estratègia trentista
i organitzà els Sindicats d'Oposició de la CNT.
Sembla que planejà un atemptat
contra José Antonio Primo de Rivera quan aquest
viatjà d'incògnit a Sabadell el
febrer de 1934. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
s'integrà en
l'anomenat «Comitè de
Pressió», que funcionava a l'ombra del
Comitè Central de Milícies
Antifeixistes de Catalunya, i va ser acusat d'haver organitzat
l'incendi de
diversos edificis públics i religiosos sabadellencs. Durant
la guerra civil es
va encarregar d'engegar obres públiques per donar feina. En
1939, amb el triomf
franquista, aconseguí exiliar-se a Xile, on
continuà militant en el Nucli de la
CNT. Durant el seu exili envià regularment diners per als
comitès pro presos i
per a la seva antiga companya Roser Dulcet Martí. Antoni
Soler Cuadrat,
vegetarià convençut, va morir el 10 de novembre
de 1962 a Santiago de Xile
(Xile) i va ser enterrat al Mausoleu de la Mutualitat Catalana del
cementeri d'aquesta
ciutat. ***
Guelfo Guelfi - Guelfo Guelfi: El
10 de novembre de 1973 mor a Schaerbeek (Brussel·les,
Bèlgica) l'artesà de
l'alabastre, escultor i anarquista individualista Guelfo Guelfi,
conegut com Zaffa o Figlio
di Tacchi. Havia nascut el 27 d'abril de 1895 a Volterra
(Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Guelfi i
Zandira Gori. De ben
jovent s'acostà al moviment anarquista i s'adherí
al grup «Germinal» de
Volterra, format sobretot per artesans de l'alabastre (Edon Benvenuti,
Gino
Fantozzi, etc.). Amic de l'anarquista Gino Fantozzi, també
treballador de
l'alabastre, fou un dels animadors de la vaga i de les manifestacions
que es donaren
el juny de 1914 i que s'anomenaren «Setmana Roja».
El 7 de juny de 1914 repartí
un «Manifest antimilitarista» on denunciava els
casos dels insubmisos
llibertaris Antonio Moroni i Augusto Masetti. En 1915 va ser cridat a
files i
integrat en la infanteria. Durant la Gran Guerra va ser ferit en dues
ocasions
i condecorat amb la Creu de Guerra. Arran de la vaga general de
desembre de
1919 va ser processat amb l'anarquista Pasquale Cardini,
però va ser absolt.
L'octubre de 1925, amb l'ascens del feixisme, es va veure obligat a
fugir amb
sa família cap a Bèlgica, on continuà
amb la seva professió d'escultor. Durant
els anys trenta les autoritats el mantingueren estretament vigilat,
però va ser
capaç de poder fer costat el moviment llibertari
italià exiliat a Bèlgica. Quan
esclatà la II Guerra Mundial va ser detingut a finals de
setembre de 1940 per
la policia nazi i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Un mes
després
va ser alliberat amb l'obligació de residir a Volterra. El
juliol de 1941
retornà a Bèlgica per reunir-se amb sa
família. Després del conflicte
bèl·lic,
continuà amb la seva militància. Entre les seves
obres figuren les làpides
d'Errico Malatesta i de Nestor Makhno. Va refer una làpida
en bronze, inaugurada
el 12 d'octubre de 1969, dedicada a Francisco Ferrer i
Guàrdia a la façana del
Palazzo Fattorini de Volterra que havia estat col·locada en
1910 i que els
feixistes havien eliminat en els anys vint. També
té una placa dedicada a
Giordano Bruno a la façana del mateix edifici. La seva obra
principal és una
terracota, Gioconda, que
trigà 15
anys a realitzar. ***
Jaume Rosquillas Magriñà - Jaume Rosquillas
Magriñà: El
10 de novembre de
1975 mor a
la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i
anarcosindicalista Jaume Rosquillas Magriñà
–el
segon llinatge també citat catalanitzat com Magrinyà
i signava Jaume
R. Magriñà–, que va
fer servir diversos pseudònims (Sesma, Jaime
Rosma,
etc.). Havia nascut el 30 d'abril de 1901 a Barcelona (Catalunya). Era fill de Jaume Hilari Josep Rosquillas Sarrabasa i
d'Antònia
Magriñà Mestre, i tingué una germana i
set germans, entre ells Alfons
i Antoni,
també militants anarcosindicalistes. En 1920
conegué Adelaida Mercè
Ramona Bou Cañalda, que esdevingué sa companya,
amb qui es casà el 13
d'agost de 1935 a Barcelona i amb qui tingué dos infants,
Jordi Emili
Germinal Rosquillas Bou i Enric Rosquillas Bou. Establert a Tarragona,
entre l'11 i el 13 d'abril de 1920
participà en el I
Congrés Provincial de Tarragona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Aquest mateix any marxà a França fugint del
servei militar. En
1923 formava part del grup anarquista
«Fecundidad» del barri barceloní de
Sants. En 1924, en plena dictadura de Primo
de Rivera, marxà a Tarragona, on conegué el
propagandista anarquista Hermós
Plaja. Entre els anys 1925 i 1926 va estar empresonat i el
març de 1925 signà,
des de la presó de Barcelona, una carta reclamant el paper
hegemònic de les
idees anarquistes dins dels sindicats de la CNT. El gener de 1926 fou
un dels
patrocinadors del trasllat des de Blanes a Barcelona de la
redacció del
periòdic anarquista El Productor,
dirigit per Manuel Buenacasa. Després
s'exilià a França i durant aquest mateix 1926
assistí, en representació dels
grups anarquistes catalans, al congrés organitzat a Marsella
pe la Federació de
Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França.
També assistí al congrés de la
Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A
França treballà de
paleta. En 1927 edità a Brussel·les, amb Wolney
Solterra, el periòdic El
Rebelde. Amb el valencià Francisco Morales i el
seu grup «Verbo», va
col·laborar en Prismas (1927-1928),
òrgan oficiós dels grups anarquistes
a França que s'editava a Besiers. Des d'aquesta
publicació, el juliol de 1927,
saludà entusiàsticament la creació de
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
maig de 1928 assistí, com a representant de la FAI, al
congrés fundacional de
la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) celebrat a Holanda. En 1929,
establert a Mataró, col·laborà en ¡Despertad!
i Acción Social Obrera,
participant en la polèmica (Gaston Leval, Ángel
Pestaña, Juan López, etc.)
sobre la reorganització i la conveniència o no
d'organitzar-se en tendències
llibertàries i essent partidari de la unitat confederal, tot
i defensar alhora
el lligam entre grups anarquistes i sindicats confederals que la FAI
advocava.
El juny de 1930, s'incorporà en representació del
Sindicat de la Construcció al
Comitè Regional de Catalunya de la CNT i en fou nomenat
vicepresident. L'agost
de 1930, substituí Pere Massoni –que havia estat
detingut
amb Joan Peiró i Eusebi
Carbó–, en representació del
Comitè
Regional català cenetista, en les
relacions amb el comitè format després de la
signatura, el març d'aquell any,
del «Manifest d'Intel·ligència
Republicana». L'octubre de 1930 representà la
CNT en el Comitè Revolucionari de Catalunya (CRC) acabat de
crear. Poc després,
formà part del conspirar Subcomitè Pro Llibertat,
que reclamà la llibertat dels
detinguts, entre ells el dirigent independentista català
Francesc Macià. El
desembre de 1930, com a membre del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, donà
suport al moviment de Jaca i participà en el fallit intent
de prendre
l'aeròdrom del Prat de Llobregat, fet pel qual fou detingut
amb altres companys
i tancat a la presó Model de Barcelona fins a la primavera
de 1931. El juny de
1931, en representació del Sindicat de la
Construcció de Mataró, participà en
el Congrés Nacional de Madrid de la CNT, on
prengué una actitud conciliadora
vers el projecte de Federacions Nacionals d'Indústria,
defensat pels dirigents
cenetistes més moderats, però es
manifestà contrari a una hipotètica entesa amb
les futures Corts constituents republicanes. Durant aquest 1931 va fer
mítings
a Manresa i l'any següent a Campdevànol, Igualada,
El Pont de Vilomara i
Tortosa. Arran del rebuig que el Sindicat Mercantil, adepte al
comunista Bloc
Obrer i Camperol (BOC), va rebre en el Ple Regional de Catalunya de la
CNT
d'agost de 1932, participà en la reorganització
anarquista d'aquesta sindicat i
presidí els sectors mercantils cenetistes fins al
març de 1933 que presentà el
Sindicat Mercantil cenetista en el Ple Regional de Catalunya de la CNT
celebrat
a Barcelona. En 1933 publicà a Barcelona, amb el
mallorquí Bernat Pou Riera, Un
año de conspiración (antes de la
República). El 22 de setembre de 1933
intervingué en el gran míting a la
plaça de braus de la Monumental de
Barcelona, amb Francisco Isgleas, Avelino González Mallada,
José Corbella i
altres. Aquest any també va fer un míting a
Igualada. L'estiu de 1934 participà
en la premsa cenetista en les discussions sobre les alternatives a
l'Aliança
Obrera. L'agost de 1935 participà en el Míting
Pro Hospital Proletari de
Barcelona, amb Félix Martí
Ibáñez, Serrano, Cano Ruiz i Alberto
Carsí. En 1936
formà part del Comitè Regional de Catalunya de la
CNT. L'estiu d'aquell any,
anà a Ginebra, a instància de Joan
García Oliver i designat pel Comitè de
Milícies Antifeixistes, per discutir amb el
Comitè d'Acció Marroquina uns plans
de col·laboració revolucionària que
dificultés les accions de les tropes
franquistes al Marroc que no van reeixí. De tornada, fou
nomenat membre del
Departament de Propaganda del Comitè de Milícies
Antifeixistes. L'octubre de
1936 s'incorporà, en representació de la CNT, en
el Consell Municipal de
Barcelona. Després de la dissolució del
Comitè de Milícies Antifeixistes, fou
nomenat comissari de Transports de Guerra de L'Exèrcit de
l'Est, depenent de la
Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. Durant aquests
primers
mesos bèl·lics, va realitzar nombrosos
mítings i gires propagandístiques
(Rodes, Blanes, Mataró, Sabadell, Ripoll, Olot, Granollers,
Rubí, Arenys de
Mar, Verdú, Tarrassa, Molins de Rei, Castella,
Lleó, etc.). Després dels «Fets
de Maig» de 1937, s'incorporà a
l'Exèrcit Popular republicà com a comissari
polític de brigada. Amb el triomf feixista passà
a França. En 1941 aconseguí
arribar a Mèxic on s'establí i
encapçalà la Subdelegació de la CNT al
país
asteca. Amb el pas dels anys esdevingué empresari de la
construcció, explotant,
segons alguns, la mà d'obra indígena. En 1960 fou
nomenat secretari de la CNT
reunificada de Mèxic. El 8 de desembre de 1961
morí sa companya Adelaida Bou
Cañalda. En 1965 es
mostrà favorable a
l'estratègia cincpuntista i
retornà a la Península, assistint en 1968 al
Ple Nacional d'aquesta tendència sindical. En 1975
participà en la
revista Sindicalismo, que fou una de les
plataformes de la
reorganització de la CNT després de la mort del
dictador Franco. Trobem
col·laboracions seves en nombroses publicacions, com ara Açao
Directa, Acción
Social Obrera, Albada, Boletín
Interno, Comunidad Ibérica,
¡Despertad!, Espoir, Nervio,
El Porvenir del Obrero,
El Productor, Rebelde, Sindicalismo,
Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Terra Lliure, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,
etc. Malalt de càncer, Jaume R.
Magriñà va morir el 10 de novembre de
1975 a
la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Jaume Rosquillas Magriñà (1901-1975) ***
Senofonte
Pisani - Senofonte
Pisani: El 10 de novembre de 1978 mor a Marsella
(Provença, Occitània) l'anarquista
Senofonte Argante Fiovante Pisani, també conegut com Ercole Pisani o
Ercolino Pisani. Havia nascut el 4 de novembre de
1897 al barri d'Avenza de Carrara (Toscana,
Itàlia). De mare desconeguda, son pare es
deia Attilio Pisani. Es
guanyava la vida com a carnisser. Lector assidu del diari anarquista Umanità Nova, era amigo de
Gino Lucetti
i quan aquest atemptà l'11 de setembre de 1926 contra Benito
Mussolini va ser
detingut sota la sospita d'estar implicat en el fet, però va
ser alliberat el
28 de juny de 1927. En 1931 va ser amonestat formalment,
però el 10 de novembre
de 1932 s'afavorí d'un acte de clemència. Fugint
de la repressió feixista, el
setembre de 1933 passà clandestinament a França.
Establert a Marsella
(Provença, Occitània), assistí
regularment a les reunions de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i
freqüentà els
cercles anarquistes d'exiliats. El 20 de maig de 1934
participà a Marsella en
una reunió anarquista amb altres companys (Giulio Bacconi,
Luca Bregliano, Marcello
Cicero, Angelo Girelli, Armando Muzioli, Rodomonte Nesi, Lanciotto
Persico, etc.),
trobada que fou reportada per la policia. El juny de 1937, sota
l'acusació de
«subversiu», va ser expulsat de França,
però el procediment va ser revocat. En
aquesta època s'ocupà d'enrolar voluntaris per a
lluitar a la guerra d'Espanya i
al seu domicili marsellès serví de lloc de
trobada dels milicians que esperaven
la partida cap a la Península. Fins al 1942 va estar
contínuament vigilat per
les autoritats consulars italianes. Restà tota la vida a
Marsella amb sa companya Gina Elide Fernanda Tognini. Senofonte
Pisani va morir el 10 de novembre de 1978 a l'Hospital Militar
Michel-Lévy de Marsella
(Provença, Occitània). Tal
vegada sigui la mateixa persona que amb el nom de Santiago Pisani
marxà cap a
Espanya com a voluntari l'estiu de 1936; que va caure malalt al front
d'Aragó i
que a començament de 1937 va ser llicenciat a Barcelona
(Catalunya); detingut
el 19 de juliol d'aquell any després dels fets de maig pels
estalinistes, va
ser empresonat a Sogorb (Alt Palància, País
Valencià) amb altres companys; acabà
passant la frontera i va ser reclòs al camp de
concentració d'Argelers, on
formà part del grup anarquista «Libertà
o morte». ***
Necrològica
de Julio Rincón Gómez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1 de
maig de 1979 - Julio Rincón
Gómez: El 10 de novembre de 1978 mor a Tonnerre
(Borgonya, França)
l'anarcosindicalista Julio Rincón Gómez. Havia
nascut el 17 d'agost de 1903 a Ciruelos de
Coca (Segovia, Castella, Espanya). Sos pares es deien Marcelino
Rincón i Gonstancia Gómez. Des de molt jove
treballà, amb sos dos
germans, a les mines del nord de la Península. Posteriorment
marxà cap a
Catalunya i farà de miner a Fígols
(Berguedà, Catalunya) i després a
Súria
(Bages, Catalunya), participant en les vagues i aixecaments
revolucionaris.
Durant la Revolució treballà als ferrocarrils de
Manresa (Bages, Catalunya). Un
de sos germans va ser afusellat pels franquistes i l'altre
passà nombrosos anys
empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb una
filla petita i sa
companya María San José a França, la
qual va morir poc temps
després. Internat en un camp de
concentració, va ser enviat a una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) on
va fer feina fins a la seva dissolució a causa de
l'avanç nazi. Instal·lat a
Tonnerre, després de la II Guerra Mundial
organitzà la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser
secretari, i en
1949, a causa de la seva malaltia, hagué de deixar el
càrrec. Ferroviari, formà
part de la Regional 8 de la Federació Nacional de la
Indústria Ferroviària
(FNIF) de la CNT en l'exili. Julio Rincón Gómez
va morir el 10 de novembre de
1978 a l'Hospital de Tonnerre (Borgonya, França) i fou
enterrat al cementiri
d'Annay-sur-Serein (Borgonya, França), població
on residia. ***
Necrològica
de Rafael Amela apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de desembre de 1980 - Rafael Amela: El
10 de novembre de 1980 mor a Miramàs (Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista
Rafael Amela –el certificat de defunció cita Amelas. Havia
nascut el 24 de setembre de 1903 a Cinctorres
(Ports, País
Valencià). Quan el cop militar de juliol de 1936,
s'enrolà per lluitar el
feixisme i el 2 d'octubre de 1938 va ser ferit al front de l'Ebre.
Hospitalitzat a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), el
9 de febrer de
1939, encara convalescent, passà a França davant
l'avanç franquista. Internat
en un camp de concentració, va ser enrolat en una Companyia
de Treballadors Estrangers
(CTE) per a fer feina a l'agricultura del País del Loira.
Després de la II
Guerra Mundial s'integrà en la Confederació
Nacional del Treball i s'instal·là
a Miramàs, on fou membre de la seva Federació
Local de la CNT des de març de
1948 fins a la seva mort. Malalt, després de nou mesos de
patiment i d'haver
estat operat en diverses ocasions, Rafael Amela va morir el 10 de
novembre de
1980 al seu domicili de Miramàs (Provença,
Occitània). ***
Notícia
orgànica de Victor Nan apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 14 d'agost de 1931 - Victor Nan: El 10
de novembre de 1989 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista
Victor Marie Nan. Havia nascut el 9
de març de 1903 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Sos pares es deien Joseph Nan, baster, i Marie
Gabrielle
Rougé, modista. Es guanyava la vida com a obrer
metal·lúrgic. El 26 de març de
1921 es casà a Tolosa amb Germaine Charles. En 1926 era
secretari del grup
anarquista tolosà «Bien-Être et
Liberté» (Chartris, Galy, Membrado, Mirande,
Teulé, Tricheux, etc.) i el 14 de novembre
assistí al Congrés de la Unió
Anarquista Comunista (UAC) que se celebrà a Tolosa. En 1929
s'encarregà del
tresoreria del Sindicat de la Construcció i d'Obres
Públiques de la
Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR) de la
regió tolosana que havia estat fundat tres anys abans per
Michel Llaty. En
aquesta època treballava en l'empresa de marbre
«Delonga». En el Congrés de la
Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR),
celebrat entre el 17 i el 18
d'octubre de 1931 a Tolosa, defensà la CGTSR. En una carta
del 20 de novembre
de 1931, publicada en Le Libertairedel
27 de novembre, es declarà objector de
consciència i notificà que havia
enviat la seva documentació militar al Ministeri de la
Guerra. En aquesta època
vivia al número 32 del carrer Cany de Tolosa. En 1932 fou el
secretari de
correspondència del Grup Anarcocomunista de Tolosa, que es
reunia tots els
dissabtes al domicili d'Alphonse Tricheaux, al número 6 del
carrer Hirondelle.
Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 fou delegat al IV
Congrés de la CGTSR
celebrat a Tolosa. En les eleccions legislatives de 1932
figurà amb Louis Boué
i Alphonse Tricheux en la llista abstencionista. L'estiu de 1935 era
responsable local de la «Gilde des Amis du Livre»
de Tolosa i les reunions se'n
feien a casa seva; aquesta associació va ser creada a
Barcelona (Catalunya) amb
la finalitat de difondre dels llibres llibertaris. En 1936
s'adherí a la
Federació Anarquista Francesa (FAF) acabada de crear. Com a
secretari del
Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de
la Construcció), fou delegat
en el Comitè de Vaga que el 18 de juny de 1936
organitzà una manifestació
unitària amb els marxistes. En aquesta època
vivia al número 13 del carrer
Dufaur de Pibrac. Durant l'estiu i la tardor de 1936 va anar i tornar
en
diferents ocasions de Tolosa a la Barcelona revolucionària.
En 1937 treballava
en l'empresa «Fougerolles», encarregada de la
restauració del Pont-Neuf. Durant
la vaga d'octubre de 1937, que animà amb el delegat de la
CGTSR Bonnet, guanyà un
augment de salari i altres reivindicacions, però no va poder
aconseguir la
prohibició per part de l'empresa de no acomiadar els obres
sindicats. En 1940, denunciat
com «comunista», va ser detingut i tancat unes
setmanes. El juny de 1942 va ser
detingut en possessió de documentació i de
tampons falsos; internat al camp de
concentració de Récébédou
de Tolosa amb els exiliats espanyols, va ser jutjat i
condemnat a un any de presó i a 1.000 francs de multa. En
1943 sembla que va
ser internat al camp de concentració de Noé.
Després de la II Guerra Mundial, participà
en el Congrés del 2 de desembre de 1945, on
representà Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) i el grup anarquista de Narbona.
Militant del
Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball Francesa
(CNTF), representà aquest sindicat en un gran
míting celebrat a la Salle des
Jacobins de Tolosa i en 1949 participa en una gira
propagandística que va fer
parada a Sent Lari e Sola (Gascunya, Occitània). En 1950,
amb Allios,
representà la CNTF en el buró local del Moviment
Independent dels Albergs de
Joventut (MIAJ). Parlà, en representació de la
CNTF, en el míting del «Primer
de Maig» de 1950 de Saint-Étienne (Forez,
Arpitània). Victor Nan va morir el 10 de novembre de 1989 al
geriàtric «Le Repos» de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). ***
Julián
Ángel Aransáez Caicedo - Julián Ángel Aransáez Caicedo: El 10 de novembre de 2001 mor a Kambo (Lapurdi, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Julián Ángel Aransáez Caicedo. Havia nascut el 18 d'octubre de 1916 a Sestao (Biscaia, País Basc). Fou fill de Josefa Caicedo i del destacant militant anarquista i anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez i es crià dins del moviment llibertari. Sense deixar l'escola, durant la dictadura de Primo de Rivera destacà per la seva tasca propagandística, distribuint la premsa i pamflets, cobrant clandestinament les cotitzacions, etc. Un cop proclamada la II República espanyola, milità sindicalment en la «Sociedad Baluarte» de Sestao i en la «Sociedad Crisol» de Santurtzi; també formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a les quals va representar en el Comitè del Nord (Astúries, País Basc i Santander). Amb Vicence Cuesta, destacà en l'aixecament revolucionari de l'octubre de 1934. Quan esclatà la guerra civil, va ser nomenat secretari de la Delegació d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Santurtzi. Aficionat al teatre, en 1937 fou actor en un grup artístic de Santutzi. Quan el front nord s'enfonsà, passà a Catalunya i després a València, on representà el País Basc en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938, amb Sara Berenguer, formà part de la Secció del Combatent del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 10 de juliol de 1938 presidí un míting al Teatre Romea de Barcelona de SIA. Fou delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) basca i del Comitè Nacional de la CNT als fronts de l'Est. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i passà un temps als camps de concentració francesos. Després va lluità amb la resistència antinazi a la zona d'Aigle i de Cantal (Alvèrnia). Més tard encapçalà les forces confederals a l'Avairon occità. En 1943, a Decazeville on residia i treballava com a miner, guerrillers estalinistes el detingueren i volgueren assassinar-lo per la seva oposició a la Unió Nacional Espanyola (UNE) i a sotmetre's a les ordres del maquis comunista, però una vaga dels companys miners aconseguí la seva llibertat. Amb l'Alliberament, després de reorganitzada la CNT i del Congrés de París de 1945, en el qual participà en les comissions sobre Recuperació del Patrimoni i Coordinació Nacional, formà part de la tendència possibilista basca i fou elegit secretari regional, defensant la primacia de la CNT clandestina de l'Interior. En 1945 va ser nomenat secretari departamental de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Entre 1945 i 1946 va ser secretari del Subcomitè Regional Basc i com a tal l'octubre de 1946 entrà clandestinament a la Península per a tractar diverses qüestions amb la resistència basca i assistir al Ple Regional de Sestao (coordinació antifranquista, incorporació de la CNT en el Govern basc, etc.). També representà la CNT en el Consell Consultiu Basc (CCB) en l'exili. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional de Baiona. Més tard, quan era secretari de la federació de Montpeller on residia, després de la dimissió de Manuel Rigal i la il·legalització de la regional pel Govern francès entre 1952 i 1956 tornà a exercir de secretari del Subcomitè Regional basc, càrrec que renovà en 1958. Per aquesta època participà en una temptativa d'atemptat contra el dictador Franco. En aquests anys va ser suplent en el CCB. Durant aquests anys assistí a innombrables plens, assemblees, reunions confederals, etc., com ara el Ple de Tolosa (1954), el Congrés Mundial Basc de París (1956), la reunió de regionals d'origen (octubre de 1957), etc. En la dècada dels setanta ajudà en les tasques de reconstrucció de la CNT de l'Interior, assistint als plens de Vitòria i de Bilbao entre 1977 i1978. Arran de l'escissió de 1979 s'acostà als escindits, però decebut pels enfrontaments i el caire reformista d'alguns, reduir la militància. Troben articles seus en Cultura Libertaria i en Tierra Vasca. Sa companya, Julia Hermosilla Sagredo, també fou militant de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Sestao des del 1931. En 1999, molt afeblit, s'establí a Anglet (Lapurdi, País Basc). Julián Ángel Aransáez Caicedo va morir el 10 de novembre de 2001 a la Clínica Annie-Enia de Kambo (Lapurdi, País Basc). Julia Hermosilla Sagredo (1916-2009) ***
María
Martínez Sorroche (maig 2008) - María
Martínez
Sorroche: El 10 de novembre de 2010 mor a Pau
(Aquitània, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista María Dionisia
Martínez
Sorroche. Havia nascut el 9
d'octubre de 1914 a la cantina de «Los Patitas», al
Rascador de Las Menas, aldea
minera de Serón a Bacares (Almeria, Andalusia, Espanya). Quan tenia
quatre anys, son
pare, Juan Martínez Cano (Patitas),
morí. En 1924 sa mare, Ángeles Sorroche Pozo, amb
l'avia i sos quatre germans i
germanes emigraren a França i s'instal·laren a la
zona de Lió (Villeurbanne i
Vaulx-en-Velin). Amb 10 anys començà a treballar
en una gran fàbrica de seda
artificial de Vaulx. En 1926 sa família
s'instal·là al barri de Sants de
Barcelona (Catalunya) i amb 12 anys, i fins al 1932,
treballà a la fàbrica «La
Seda de Barcelona» del Prat de Llobregat (Baix Llobregat,
Catalunya). Per
influències de son cunyat Luis Cano Pérez
arribà a les idees anarquistes. En
1931, durant la dura vaga del sector tèxtil,
formà part del seu comitè. Milità
activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
en les Joventuts
Llibertàries als barris barcelonins de Sants i de La
Torrassa de l'Hospitalet
de Llobregat, sobretot en el cercle llibertari de Félix
Carrasquer Launed,
realitzant diferents tasques (transport d'armes, cotitzacions,
propaganda,
etc.) durant els períodes de clandestinitat. A partir de
1932 treballà com a
obrera fornera. Quan l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936
participà
en la presa de la caserna de Pedralbes i s'allistà com a
miliciana en la
Columna «Los Aguiluchos», amb la qual va combatre
fins al setembre de 1936 a
Osca, participant en els combats del cementiri d'aquesta ciutat. De
bell nou a
Barcelona, fou elegida membre del Comitè Econòmic
de la Indústria del Pa de la
Generalitat de Catalunya, gestionat per la CNT i per la Unió
General de Treballadors
(UGT), i fins al gener de 1939 s'encarregà d'abastir i de
tramitar la producció
i la distribució del pa a Barcelona. Amb el triomf
franquista s'exilià a França
i patí els camps de refugiats de Golbey Epinal i La Godelle.
A partir d'octubre
de 1939 treballà com a minyona a Pau (Aquitània,
Occitània). Després de la II
Guerra Mundial milità activament en la CNT de la
tendència reformista. En 1952
aconseguí un passi de les autoritats franquistes i
pogué visitar sa família a
Serón. Son company fou el també militant
confederal Federico Martínez Pérez. Entre
1995 i 2003 va escriure unes memòries (Vida
para una vida) que resten encara inèdites,
però son fill Fredy Martínez
n'ha publicat abundants fragments en una pàgina web amb
nombroses fotografies. El seu últim domicili va ser a Lons (Aquitània, Occitània). María
Martínez Sorroche va morir el 10 de novembre de 2010 a l'Hospital de Pau
(Aquitània,
Occitània) i fou enterrada tres dies després al
cementiri de Lons-Lartigue
d'aquesta ciutat. María
Martínez Sorroche
(1914-2010) ***
Aleksander Nakov en el 79è Congrés de la SAT a Belgrado (agost de 2006) - Aleksander Nakov:
El 10 de novembre de 2018 mor a Pernik (Pernik,
Bulgària) l'anarquista i esperantista Aleksander Metodiev
Nakov. Havia nascut l''1 d'agost de 1919 a Kosatcha
(Kovacevci, Pernik, Bulgària). Fill d'una família
pobra, sos pares es deien Metodi Nakov i Jordanka
Christova Nakova. En acabar els estudis primaris
començà a treballar com a
obrer agrícola. Després marxà a la
ciutat de Pernik, on, a partir de 1937,
s'integrà en el moviment llibertari i creà un
grup a la fàbrica de maquinària
Machinostroitel en la qual treballava. En 1941 va ser detingut, amb
altres cinc
companys, i condemnat pel règim feixista a vuit anys de
presó. En 1944 fou
alliberat i retornà a Kosatcha, on creà un grup
amb altres llibertaris (Miltcho
Slavov, Asparauch Groujov, Jordan Borisov i Geirges Kirilov). A finals
de 1944
tornà a Pernik per treballar-hi i creà el grup
«Élisée Reclus» (Dimitri
Vasiliev, Bojan Alexev, Leserman Asenov Minev, Maria Douganova i Kotze
Zacharinov). Membre de les Joventuts Llibertàries, va ser
nomenat responsable
de l'organització local de la Unió Anarquista
Búlgara (UAB) del sud-oest, el
secretari de la qual era Stanke Dimitrov. Un cop prohibit el moviment
anarquista pe les autoritats comunistes, participà en una
conferència
clandestina la qual va emetre un segells de suport i recaptà
fons per ajudar
els companys víctimes de represàlies. Arran de
les grans batudes
antianarquistes de finals de 1947, va ser detingut a Pernik i
reclòs al camp de
concentració i de reeducació de Belene, on, a
causa del seu comportament
qualificat per la policia com a «força
dolent», va ser castigat en nombroses
ocasions. El 10 d'agost de 1953 va ser alliberat i continuà
les seves
activitats anarquistes que es van veure ampliades gràcies
als contactes que va
establir amb els companys llibertaris d'arreu Bulgària
tancats a Belene. Durant
l'estiu de 1961, aprofitant que podia viatjar de franc amb tren,
marxà cap a
Varna on es trobà amb els militants Bojan Tidiriv Mangov,
Atanase Mangov i
Todor Baramov; a Kolarovgrad ambTrouftcho Nikolov Trouftchev; a Knegea
amb
Trifon Todorov Tersijiski; a Debesk amb Letcho Todorov Natchev; i a
Sandanski
amb Petko Ivanov Stojaniv. Obrer ajustador de locomotores a la mina
«República»
de Pernik, la policia informà que es reunió amb
altres militants (Dimiti
Vassiliev Stojanov, Bojan Alexev Stefanov, Mikhail Stijanov Mindov,
Vladimir
Andonov i Ilia Geirguiev Minev) amb els quals intercanviava
informacions,
literatura i ajuda. Com a esperantista participà en la
societat d'esperantista
«Nov Pat» (Nova Ruta) a Pernik i fou membre de la
Bulgara Esperantista Asocio
(BEA, Associació Esperantista Búlgara), tot
col·laborant en la seva revista Bulgara
Esperantisto. En 2006 publicà les seves
memòries sota el títol Expedient
de l'objecte número 1218. Entre el 19 i el 26
d'agost d'aquell any
participà en el 79è Congrés de la
Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació
Mundial Anacional) a Belgrado (Sèrbia). Entre el 27 i el 31
de maig de 2009
participà a Tessalònica (Grècia) en la
IV Fira del Llibre Anarquista dels
Balcans. També va col·laborar en el
periòdic anarquista Svoboda Missal.
Sa companya fou Kirilka Alexeyeva Metodieva. Aleksander Nakov (1919-2018) ---
|
![[09/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[09/11]") |
|
![[11/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[11/11]") |
|
|
| Actualització: 10-11-23 |