---
Camilo
Arriaga (1862-1945)
El 10 de novembre de 1862 neix a San
Luís Potosí (San Luís Potosí, Mèxic) l'enginyer de mines, polític liberal i
revolucionari llibertari Camilo Arriaga. Fill d'una família oligarca de San
Luis Potosí, son pare, Benigno Arriaga, era nebot de Ponciano Arriaga, que
havia estat en 1857 diputat constituent i aliat del liberal Benito Juárez.
Benigno Arriaga en 1876 va fer costat el Pla de Tuxtepec, proclamat per
Porfirio Díaz, contra la reelecció de Sebastián Lerdo de Tejada i quan Díaz
arribà a la presidència de Mèxic compensà la família Arriaga amb càrrecs
polítics. En 1875 Camilo ingressà a l'Escola Nacional Preparatòria (ENP) de la
Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En aquests anys d'estudiant
llegí els clàssics socialistes (Karl Marx, Friedrich Engels, etc.) i
anarquistes (Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, etc.) i
realitzà un viatge a Europa, on adquirí una important biblioteca d'autors
anarquistes a París (França). En 1880 entrà a l'Escola Nacional d'Enginyers per
estudiar Enginyeria Civil, especialitzant-se en els temes referents a
l'explotació minera. En 1884 realitzà pràctiques professionals a les mines de plata
propietat de sa família a Guanajuato i Hidalgo. El 17 de gener de 1887 aconseguí
el títol d'Enginyeria en Mines amb altes qualificacions. En 1888, quan son pare
ja era senador, va ser nomenat diputat a la Legislatura Local a San Luis Potosí
per ordre de Porfirio Díaz i, en morir son pare, en 1890 va ser ascendit a
diputat federal del Congrés Nacional, càrrec que mantingué fins a 1898. En 1892
impulsà les mobilitzacions estudiantils de la Ciutat de Mèxic i en 1898
encapçalà una protesta anticlerical al Congrés contra el bisbe Ignacio Montes
de Oca y Obregón, exigint la separació real entre l'Església i l'Estat, i per
aquest motiu va se cessat per Díaz juntament amb altres diputats que el van
secundar. En 1899 retornà a San Luis Potosí i amb el capital que li restava
arran de la crisi financera («Crisi de la Plata») de 1892-1895 es dedicà a
preparar un moviment de protesta contra Díaz. S'ajuntà amb joves revolucionaris
d'una classe social més baixa, com ara Juan Sarabia, Antonio Díaz Soto y Gama,
José María Facha, Blas C. Rodríguez, Santiago R. de la Vega, Moisés García,
Genaro L. Zapata, Librado Rivera i Rosalío Bustamante, entre d'altres, i el
grup fundà el Club Liberal «Ponciano Arriaga», on es discutien textos
socialistes i anarquistes de la biblioteca que Arriaga havia adquirit a París.
Entre el 5 i el 10 de febrer de 1901 el Club Liberal «Ponciano Arriaga» celebrà
al Teatro de la Paz de San Luis Potosí, davant l'estricta vigilància de
l'Exèrcit Federal, el I Congrés Liberal Mexicà, que aglutinà 50 clubs i creà el
Partit Liberal Constitucionalista (PLC), reivindicador de la Constitució de
1857, de la llibertat d'impremta, del sufragi lliure, de la supressió dels caps
polítics i de la solució dels problemes agraris. Entre els delegats que
assistiren al congrés es trobaven els germans Flores Magón, editors del
periòdic anarquista Regeneración, i
altres destacats llibertaris (Librado Rivera, Antonio I. Villareal, etc.). El
pensament del Club Liberal «Ponciano Arriaga» es radicalitzà de mica en mica,
passant per l'anticlericalisme i l'oposició directa contra la dictadura de
Díaz. El II Congrés Liberal Mexicà, que havia de començar el 5 de febrer de
1902, no se celebrà perquè el porfidista Heriberto Barrón, infiltrat en el Club
Liberal «Ponciano Arriaga» per propiciar l'escissió, el 24 de gener de 1902 disparà
contra el membre del club Julio Uranga, fet que propicià la detenció d'Arriaga,
la seva acusació pels delictes de sedició i d'ultratge a funcionaris públics i
el seu tancament a la presó de Belén de la Ciutat de Mèxic. Un cop alliberat el
10 de gener de 1903, reorganitzà el Club Liberal «Ponciano Arriaga», moment en
el qual s'afegiren els germans Ricardo i Enrique Flores Magón. El 27 de febrer
de 1903 el Club Liberal «Ponciano Arriaga» publicà un manifest on denunciava
les injustícies socials i econòmiques imperants i la corrupció governamental i
eclesiàstica; protestava contra la lleva, les tiendas de raya (botigues ubicades a les fàbriques on els obrers
eren obligats a comprar els productes vitals) i el lliurament dels béns
nacionals a l'estranger, per acabar amb una crida a la lluita armada. Aquest
mateix 1903 s'exilià a Laredo (Texas, EUA), on es reuní amb els germans Flores
Magón, i a Saint Louis (Missouri, EUA), on col·laborà en els periòdics
anarquistes i revolucionaris Regeneración,
El Hijo del Ahuizote i El Diario del Hogar. Diferències,
econòmiques més que ideològiques, amb Ricardo Flores Magón, el separaren del
grup que en 1905 fundà la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà
(JOPLM). Curiosament, Arriaga, que havia escampat les idees radicals
socialistes i anarquistes europees entre la joventut intel·lectual mexicana de
les classes mitjana i baixa, es va desmarcar del pensament llibertari quan aquestes
idees van començar a posar-se en pràctica. En 1908 retornà a San Luis Potosí i
treballà contra el govern de Díaz, fet pel qual va ser empresonat. En 1910
s'uní al moviment antirreeleccionista que encapçalava el seu amic Francisco
Ignacio Madero González. El març de 1911 participà en el Complot de Tacubaya,
la finalitat del qual fou el derrocament de Porfirio Díaz amb el suport de Madero;
detingut el 27 de març, va ser processat, però va ser alliberat el maig
d'aquell any com a resultat de la presa per part dels revolucionaris de Ciudad
Juárez i de la firma dels Tractats de Ciudad Juárez. Un cop lliure, el 28 de
juliol de 1911 participà en la Junta Iniciadora de la Reorganització del Partit
Liberal a la Ciutat de Mèxic i s'afegí d'una manera crítica al maderisme. El
maig de 1912 fundà una Escola Socialista. Durant el govern de Victoriano Huerta
Márquez s'exilià a Nova Orleans (Louisiana, EUA) i en 1920 retornà a Mèxic amb
la intenció de reintegrar-se en la lluita revolucionària. Aquest mateix any va
ser nomenat cap del Departament Forestal de Caça i Pesca del govern d'Álvaro
Obregón Salido, càrrec que mantingué fins 1924. En aquesta època visqué a la Ciutat
de Mèxic i es dedicà al periodisme, col·laborant en El Demófilo, El Renacimiento,
El Porvenir, Regeneración, Tercer Imperio
i El Heraldo de México. En l'últim
període de sa vida, simpatitzà amb la II República espanyola i amb l'URSS,
alhora que s'oposà al feixisme europeu i a la seva versió mexicana, el
sinarquisme. Camilo Arriaga va morir el 26 de juny de 1945 a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) i les seves restes van ser dipositades al Panteó Civil de Dolores.
---
Camilo
Arriaga (ca. 1900)
---
Camilo
Arriaga en un dinar d'homenatge (ca. 1945)
---
Camilo
Arriaga
---
Camilo
Arriaga dibuixat per Salvador Pruneda (ca. 1960)
---
---