---

Anarcoefemèrides de l'11 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'"El Combate"

Portada del primer número d'El Combate

- Surt El Combate: L'11 de novembre de 1891 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número de la publicació quinzenal anarcocomunista El Combate. Periódico anarquista. La capçalera portava el següent epígraf: «Los trabajadores contra quienes se cometan abusos y atropellos deberan ponerlo en nuestro conocimiento los que haremos públicos para vergüenza de abusadores y atropelladores, siempre que, se garantice la veracidad del hecho debidamente. Los que se consideren calumniados en nuestros escritos, tienen a su disposición las columnas del periódico para defenderse. Queremos luz, mucha luz.» Va ser dirigit per Vicente García i administrat per Mateo Díaz. Trobem articles de Luis Barcia, J. C. Campos i Teresa Claramunt, entre d'altres. En el número dos s'anuncià la creació d'un grup de «Solteros Anarquistes» a Bilbao, els membres del qual feien el jurament de «no casar-se amb dones que no fossin anarquistes». Per raons econòmiques només en sortiren tres números, l'últim el 12 de desembre de 1891. D'aquesta publicació només es conserven exemplars a l'International Institute of Social History (IISH) d'Àmsterdam.

***

Portada del primer número de "La Lucha"

Portada del primer número de La Lucha

- Surt La Lucha: L'11 de novembre de 1894 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de La Lucha. Periódico comunista-anárquico. Defensor del obrero. Portava l'epígraf: «Siendo la propiedad fruto de nuestro trabajo, la expropiación es un derecho (para quedar en comun). Condenados por esta socidad mal organizada a ser explotados no explotadores, la Revolución Social es una necesidad.» Com a responsable figura J. Rojo. Només es coneix aquest número, que publicà un dels seus articles en italià.

***

Portada del primer número de "La Voz de Ravachol"

Portada del primer número de La Voz de Ravachol

- Surt La Voz de Ravachol: L'11 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número i únic número de la publicació «anarcopetardista» La Voz de Ravachol. Periódico comunista-anárquico. Portava l'epígraf: «El único contrario del bienestar social es la propiedad. El único enemigo del obrero es el rico.» El responsable de la publicació, partidària de la «propaganda per l'acció», va ser F. Vázquez. Realment aquesta publicació és sobretot una apologia de l'anarcoterrorista François Claudius Koënigstein (Ravachol). Trobem textos de José Altafulla, J. Robert i Ravachol.

***

Portada d'"El Rebelde"

Portada d'El Rebelde

- Surt El Rebelde: L'11 de novembre de 1898 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la publicació de periodicitat irregular El Rebelde. Periódico anarquista. Alguns números portaren l'epígraf: «La propietat és un furt.».  Estava patrocinada pel grup anarcoindividualista «La Luz» i comptava amb el suport dels grups «Libertario», «Juventud Anárquica», «Anti Federativo» i «Los Ácratas». Va ser dirigit primer per J. Mayorka (Manuel Reguera), després per Manuel Requena, per Juan Valls, per G. García i finalment per A. V. Rigüela Vargas. Fou un dels periòdics anarquistes amb major tirada d'aquells anys, juntament amb La Protesta Humana i L'Avvenire, amb els quals polemitzà. Trobem articles de José M. Acha, Alecrim, Adolfo Anarkos, José Aquistapace y Balestra, Domingo Aznar, Leopoldo Bonafulla, Gaetano Bresci, Ramón Canto, Pedro Carbonell, Blas Catalao, Juan C. Cazabat, G. Ciancabilla, Félix Corominas, J. Costas, Cráter, Delafranca, V. Dessola, Alejandro Escobar y Carvallo, Sébastien Faure, Nemesio Ferreyra, Francisco Fonseca, Julia P. García, Carlos Gilardoni, Jean Grave, Pepita Guerra, Soledad Gustavo, A. Hamon, Fortunato G. Imundo, Fernando Izapitobide, Piotr Kropotkin, Braulio Labarta, Felipe Layda, F. Lydia Pelea, Santiago Locascio, P. Lorenec, Errico Malatesta, Carlos Manco, A. Marconi, J. Mauri, Hugo Muocioli, Segundo Nachón, Luis Olea, José Padón Cabeza, Juan Bautista Pérez, Juan Quesada, Elam Rável, José Reguera, Manuel Reguera (Mayurka), M. J. Requena, L. Rémy, Ribera, María Rubí, J. Sarmento, Sauvarine, F. Serrano, León Urutia, Jaime Vidal, José Villar, G. Volscos, Zelaznog i Antonio Zozaya, entre d'altres. Fins al 1903 publicà, com a mínim, 104 números. Cal no confondre amb el periòdic anarquista xilè del mateix títol que es publicà en la mateixa època.

*** 

Anarcoefemèrides

Naixements

Saverio Friscia

Saverio Friscia

- Saverio Friscia: L'11 de novembre de 1813 neix a Sciacca (Agrigent, Sicília) el metge, defensor de la unitat italiana, sociòleg, maçó i anarquista Saverio Friscia. De família burgesa, la seva primera vocació fou la sacerdotal, però després va fer la carrera de medicina. Metge de professió, rebutjà la «medicina oficial» i es decantà per l'homeopatia, en la qual assolí un notable prestigi. En un principi abraçà les idees socialistes de Charles Fourier i les nacionalistes de Giuseppe Mazzini i de Giuseppe Garibaldi. Després de fer els estudis, en 1838 retornà a la seva terra natal, on organitzà una important tasca de conspiració contra els Borbons, destacant els fets revolucionaris de 1848. Aquest any fou elegit diputat en la Cambra dels Comuns de Palerm i des d'aleshores defensà posicions d'extrema esquerra, oposant-se a la desamortització dels bens eclesiàstics argumentant que aquests havien de ser restituïts al poble. Un cop aconseguida la unificació, fou elegit diputat al Parlament Nacional d'Itàlia, promovent el desenvolupament econòmic de Sicília. Més tard va fer amistat amb Pierre-Joseph Proudhon i, sobretot, a partir de 1865, amb Mikhail Bakunin. Després de fer seves les idees federalistes i antiautoritàries bakuninistes lluità per una Sicília independent o, com a mínim, federada a altres regions de la zona. En 1867 fundà a Nàpols amb Giuseppe Fanelli l'anarquista Societat dels Legionaris de la Revolució Social. En 1868, amb Carlo Gambizzi, Giuseppe Fanelli i Alberto Tucci fundà a Nàpols el grup «Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia) i el primer periòdic anarquista, L'Eguaglianza. També fou l'organitzador de la secció de Catània de l'Associació Internacional del Treball (AIT) i un dels membres del Comitè Central de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista. En 1882 abandonà totes les seves activitats polítiques parlamentàries. Entre el 16 i el 22 d'agost de 1891 participà com a delegat en el Congrés de Brussel·les de la Primera Internacional. Com a membre de la maçoneria, que arribà al tercer grau, intentà acostar aquesta organització al moviment internacionalista bakuninista. Saverio Friscia va morir el 22 de febrer de 1886 a Sciacca (Agrigent, Sicília). A la Via Figuli d'Sciacca existeix un monument a la seva memòria.

Saverio Friscia (1813-1886)

***

Joan Mir i Mir

Joan Mir i Mir

- Joan Mir i Mir: L'11 de novembre de 1871 neix al carrer de s'Arraval, número 13, de Maó (Menorca, Illes Balears) l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir. Son pare, Pere Mir i Mercadal, i sa mare, Teresa Mir i Febrer, eren terratinents maonesos. L'avi patern, Pere Mir i Pons, havia estat batle de Maó. Joan Mir serà el tercer de set germans. Quan va morir sa mare, en 1881, va ser internat al col·legi jesuïta de Sant Ignasi (Manresa, Catalunya) i va estar-hi fins al 1883, any de la mort de son pare per una malaltia mental. Entre 1883 i 1884 va estudiar al col·legi barceloní de Vilar i després al col·legi d'Oriola (Alacant) de Santo Domingo (1885) i a l'Institut d'Alacant (1885-1886). En 1886 tornarà a Maó i estudiarà a l'Institut d'Ensenyança Mitjana de la ciutat. En 1892 va mantenir un duel amb pistola sense conseqüències amb Josep Mercadal. En 1893 comença a publicar articles en la premsa burgesa i religiosa i s'inscriu a l'Institut de Maó. Va participar en la creació de l'Escola Nocturna d'Es Castell promoguda per la Conferència de Sant Vicenç de Paül de caràcter religiós. En 1896 comença a escriure en la revista espiritista La Estrella Polar i se separa de l'Església catòlica. L'1 de setembre de 1898 es comença a publicar el periòdic mensual El Porvenir del Obrero, dirigit pel cooperativista republicà Bartomeu Briones Mesa. S'engega un moviment de solidaritat amb Joan Mir arran d'una polèmica amb el bisbe Castellote. Comença a participar activament amb la maçoneria i manté correspondència amb coneguts intel·lectuals (Hermenegildo Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, etc.). En 1899 llançarà un projecte d'Escola d'Educació Integral de caire llibertari a Maó, però aquesta primera temptativa fracassarà. Aquest mateix any, El Porvenir del Obrero esdevindrà l'òrgan de la societat llibertària Agrupació Germinal i Joan Mir en serà el director. L'abril de 1900 la impremta del periòdic començarà a publicar fullets anarquistes (Kropotkin, etc.) i el mes de desembre es va celebrar el judici contra Joan Mir per mor de l'article «A El Grano de Arena», aparegut en El Porvenir del Obrero (20-10-1899). En 1901 marxa una temporada a Barcelona on visitarà Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En 1902 va participar activament en la creació de la Federació Obrera de l'Illa de Menorca (FOIM), de caràcter llibertari, i va impartir nombroses conferències sobre qüestions socials i anticlericals. En aquest any també va participar en la constitució de l'Escola Laica de la Societat Progressiva Femenina, que s'integrarà l'any següent en el Col·legi Germinal de la FOIM. Jutjat l'abril de 1903 per haver reproduït un article contra Weyler va sortir sense càrrecs; també en aquest anys va participar en mítings sindicalistes i va ser empresonat a Maó per la seva participació en les vagues de la FOIM. L'agost de 1904 participarà en la vaga de l'Angloespanyola a Maó i l'octubre escriurà el pròleg de Vía Libre, d'Anselmo Lorenzo. El 28 d'octubre de 1904 s'inaugurarà l'Escola Lliure de Maó, dirigida per Esteve Guarro, procedent de l'Escola Moderna de Barcelona. Aquest mateix any mantindrà una polèmica periodística amb J. J. Rodríguez, cap del Partit republicà maonès, per mor de l'actuació d'anarquistes i de republicans en les vagues recents. El febrer de 1906 és jutjat i absolt de dos judicis, un per l'article «Amor Divino», sobre la corrupció del clergat i la falsedat de la religió, i l'altre per l'article «Los asesinos». Durant aquest any es crearan escoles lliures a Alaior i a Sant Lluís i Joan Mir farà de professor a la primera. En 1907 va ser empresonat per haver ressenyat un míting celebrat a favor de l'alliberament de Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes; se'l jutjà el 24 de juny i, tot i que el fiscal demanava 11 anys, quatre mesos i un dia de presó, sortí absolt. El Porvenir del Obrero serà suspès i no tornarà aparèixer fins al 5 d'abril de 1912. En 1908 s'ajunta amb Anna Maurín, amb qui es casarà civilment l'any següent, i participa en la fundació de l'Ateneu Popular. L'agost de 1909 el domicili de Joan Mir i Anna Maurín és escorcollat per ordre del delegat del Govern i se li requisen 13 llibres considerats «anarquistes». En 1910 participa en la Comissió d'Higiene Social de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic i escriu sobre temes d'higiene. Aquest mateix any, participarà en l'elaboració i la correcció d'«El Pacte de Maó», que establia una treva electoral entre els partits polítics; la seva posició, favorable al pacte i la seva participació en l'elaboració, motivarà dures crítiques d'alguns membres de l'anarquisme maonès. En 1912 redactarà les bases per a la constitució de la Casa del Poble i l'any següent participa en la creació de l'Escola Racionalista de Ciutadella. L'abril de 1913 publica l'article «La lucha de clases» en el setmanari El Sindicalista, de Vilanova i la Geltrú, i a la tardor llança una Biblioteca de Divulgació, amb l'edició local de Dinamita Cerebral. Los cuentos anarquistas más famosos. Aquest mateix any l'anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt visitarà Maó per participar en l'edició d'El Porvenir del Obrero. La salut de Joan Mir comença a patir els primers problemes greus. En 1914 l'Escola Lliure d'Alaior serà clausurada per ordre governativa. En 1915 Joan Mir trencarà amb els anarquistes per la seva clara postura aliadòfila i El Porvenir del Obrero serà clausurat definitivament. La revista Cultura Obrera, de Nova York, treu una informació sobre el paper d'aquesta publicació en les lluites socials. En 1917 es crea la Federació Obrera Menorquina amb la convergència de les forces socialistes, de recent creació, i anarquistes; Joan Mir manifestarà públicament el refús a aquest moviment sindicalista que considera massa polititzat. En 1918 comença a publicar en La Veu de Menorca, nou diari republicà del qual serà després copropietari, i entra a fer feina en la secretaria de la Unió Comercial i Industrial. En 1920 mantindrà dures polèmiques amb els socialistes i es casarà per l'Església, com a culminació del seu procés de «revisió» i com a ruptura total amb l'anarquisme menorquí. En 1921 es nomenat bibliotecari de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic. El novembre de 1922 marxa a Barcelona amb la intenció de romandre-hi i l'any següent es fa soci de l'Ateneu Barcelonès, treballa als tallers d'El Día Gráfico, publica en La Veu de Catalunya; però el març de 1923 tornarà a Menorca decebut, i es nomenat escrivent de la secretaria de l'Ajuntament de Maó. Va participar en la creació de la societat cultural regionalista La Nostra Parla i escriurà en l'òrgan d'expressió del mateix nom. En 1924 serà nomenat secretari de Literatura i Música de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic, i treballarà en una ponència sobre l'Autonomia de Menorca amb la finalitat d'enviar-la al directori de Primo de Rivera, però abandonarà la comissió davant la seva desconfiança en el concepte de «regió balear». A partir de 1925 passarà llargues temporades retirat a Bini-Umaia (Es Mercadal). En 1929 va escriure una sèrie d'articles a La Veu de Menorca, sobre l'avanç del feixisme a Itàlia i a Alemanya. L'any següent escriurà una llarga sèrie d'articles, La paz del mundo, considerats el seu testament polític; l'últim «Una veu amiga» el va publicar el 8 de juliol de 1930, 13 dies abans de morir, el 21 de juliol de 1930 a Maó (Menorca, Illes Balears) d'una hemorràgia cerebral. En 1931, quan es va proclamar la II República, se li va dedicar l'actual carrer Infanta de Maó in memoriam, i durant el franquisme un consell de guerra el va condemnar a mort. El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó el va nomenar menorquí il·lustre.

Joan Mir i Mir (1871-1930)

***

Foto antropomètrica de Vittorio Puffich

Foto antropomètrica de Vittorio Puffich

- Vittorio Puffich: L'11 de novembre de 1885 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) l'anarquista Vittorio Puffich, també conegut com Viktor Puffich. Sos pares es deien Ferdinando Puffich i Caterina Marostica. Quan tenia 15 anys patí la seva primera condemna per robatori, causat per la necessitat de supervivència. L'agost de 1907 participà, com a molt altres anarquistes, especialment els companys del grup «Germinal» (Ferdinando Castro, Giovanni Colombin, Girardi, Rudolf Golouh, Kerpan, Oblak, Renato Siglich, etc.), en les revoltes contra la carestia de la vida i el 14 d'aquell mateix mes va ser condemnat a quatre mesos de arrest per «accions prohibides per la llei» –durant una manifestació anticlerical havia llaçat crits subversius, com ara «Visca l'anarquia!» i «Fora capellans i frares!». El seu procés va ser seguit pel setmanari anarquista de Trieste Germinal, dirigit per Marcello Andreani, amb el qual col·laborava assíduament. El juliol de 1909 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia) buscant una feina estable i, segons informes de la Prefectura de Policia milanesa, freqüentà Giovanni Galmozzi, redactor de La Protesta Umana. En una nota publicada el març de 1911 en Il Grido dell Folla, la citada Prefectura assenyalà la seva presència a Monfalcone (Friül), fent feina de mecànic a les drassanes navals que feia poc s'havien creat. Amb l'anarquista Ernesto Radich, que més tard es passà al comunisme, participà activament en les lluites obreres i amb l'anarquista de Trieste, de llengua eslovena, Rudolf Golough, va col·laborar en el quinzenal revolucionari local La Gioventù Socialista, dirigit per Ercole Bucco. Després de la Gran Guerra treballà a les drassanes navals San Marco de Monfalcone i esdevingué cap de colla, encara que no es mostrà com a anarquista a la nova direcció. Va estar present, en concomitància amb els obrers, durant la ocupació de dos dies de la fàbrica, però la direcció considerà que havia intentat salvar els seus interessos i li va lliurar un premi de 200 lires. De bell nou a Trieste, el setembre de 1925 va ser identificat per les autoritats com a membre de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El 14 d'aquell mateix mes va ser detingut, amb un grup de companys, en una agafada de la policia realitzada al Cafè Union, lloc de reunions llibertàries diàries al centre de la ciutat. Se li segrestaren nombrosos opuscles i una «afilada fulla d'acer d'uns 20 cm de llargària» i va ser tancat uns dies. El març de 1932 va fer un breu discurs al funeral laic il·legal del socialista Angelo Tommasini, pare de l'anarquista Umberto Tommasini. En 1935 la Prefectura de Policia de Trieste assenyalà que en els últims anys el seu comportament polític no havia donat problemes, però que no era partidària d'esborrar-lo del registre de subversius. En 1937 participà en un avalot amb els treballadors municipals de l'Azienda Comunale Elettricità Gas Acqua e Tramvie (ACEGAT, Companyia Municipal d'Electricitat, Gas, Aigua i Tramvia) i va ser acomiadat. Desesperat a causa de no poder mantenir la seva companya i les seves dues filles malaltes, i davant el xantatge de veure's obligat a afiliar-se al Partit Nacional Feixista (PNF) per a la seva readmissió laboral, Vittorio Puffich es va suïcidar el 29 de juny de 1938 a Trieste (Friül).

***

Attilio Bulzamini

Attilio Bulzamini

- Attilio Bulzamini: L'11 de novembre de 1890 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Attilio Bulzamini. Sos pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa. Després de fer els estudis primaris, durant l'adolescència s'acostà al moviment anarquista. Després de la Gran Guerra marxà a Milà on treballà com a maquinista dels ferrocarrils i milità en els grups llibertaris de la capital llombarda. En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i la policia el qualificà de «destacat propagandista revolucionari». En aquests anys esdevingué amic íntim d'Errico Malatesta, amb qui mantindrà correspondència durant tota sa vida. Després de l'atemptat al teatre Diana del 23 de març de 1921, formà part dels grups de suport als companys detinguts. Constantment vigilat i perseguit, va ser acusat per les autoritats d'ajudar els militants cercats a exiliar-se clandestinament. En 1923, després de ser violentament agredit per un escamot feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i es va veure obligat a viure en la semiclandestinitat, treballant a l'empresa «Breda» a Sexto San Giovanni (Llombardia, Itàlia), però continuant amb la militància. L'octubre de 1927, després de ser novament acomiadat, emigrà clandestinament a Suïssa, on treballà com a mecànic en la indústria metal·lúrgica. D'antuvi s'instal·là a Ginebra i al cantó de Valais i després a Zuric. A Suïssa s'assabentà que son germà Pasquale, també militant anarquista, havia resultat mor el 31 d'octubre de 1928 a Viareggio (Toscana, Itàlia) arran de l'agressió que patí a mans d'un escamot feixista uns dies abans. Malgrat les condicions penoses que patí a Suïssa (llargs períodes de desocupació, problemes de salut causats per la seva úlcera duodenal, amenaça permanent d'expulsió, etc.), continuà militant en el moviment llibertari, sempre amb el suport de sa companya Carolina Bafarra. Mantingué estrets contactes amb el grup de Luigi Bertoni, que editava el periòdic Il Risveglio / Le Réveil, i continuà amb la correspondència amb Malatesta i sa companya Elena Melli. Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà, amb Giuseppe Spotti i Guido Rusconi, els anarquistes italians refugiats a Suïssa en el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians que tingué lloc a Puteaux (Illa de França, França) i que donà lloc a la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou el delegat de Zuric en el Congrés Anarquista Italià celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), promogut per Camillo Berneri i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936, en assabentar-se de l'aixecament feixista a Espanya, abandonà Suïssa i, amb Berneri i altres, marxà immediatament a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Responsable d'una bateria al front d'Aragó, l'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado. El setembre d'aquell any, a instàncies de Berneri, s'integrà en el grup italià «Errico Malatesta», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser membre del grup «Michele Angiolillo». El novembre de 1936 marxà a Suïssa per veure sa companya i renovar el seu permís de residència, però va ser immediatament detingut i expulsat amb sa parella per «violació de la neutralitat suïssa». Ambdós es refugiaren a França i ell després passà a Catalunya. Amb l'anarquista Pio Turroni, també milicià en la Columna Ascaso, i altres companys, presentà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) un projecte d'atemptat contra Benito Mussolini, però no va ser acceptat per la dificultat organitzativa. Retornà al front enquadrat en la 28 Divisió, però el gener de 1937 va ser hospitalitzat a Barcelona per a ser operat de la seva úlcera duodenal. El març d'aquell any, acabada la convalescència, retornà als fronts. El setembre de 1937 obtingué una llicència i va fer una estada a Marsella per reunir-se amb sa companya i després de bell al camp de batalla. Molt dèbil físicament, al front va contreure la febre tifoide. Ingressat, Attilio Bulzamini va morir l'1 de juny de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).

Attilio Bulzamini (1890-1938)

***

Fotografia policíaca de Vairoleto

Fotografia policíaca de Vairoleto

- Juan Bautista Vairoleto: L'11 de novembre de 1894 neix a Cañada de Gómez (Santa Fe, Argentina) el bandejat anarquista Juan Bautista Vairoleto --citat també com Bairoletto--, que va ser nomenat amb un gran nombre de pseudònims (Gaucho Bairoletto, Juancito Bairoletto, José Ortega Bairoletto, Marcelino Sánchez, Martín Mirando, El Pampeano, El Atila de La Pampa, San Bautista Bairoleto, etc.). Fill d'immigrants italians, sos pares es deien Victorio Vairoleto i Teresa Bondino, i fou el segon de sis germans. Sa família s'establí a la província de La Pampa, a la zona bladera situada entre Castex i Monte Nueva, on arrendaren unes terres. Sa mare morí quan era un adolescent i es posà a treballar en diverses feinetes (mosso, filferrador, venedor ambulant, etc.) per ajudar sa família. Des de jove tingué problemes amb la policia. Treballà fent de gautxo i com a militant llibertari representà els treballadors en diversos comitès. El 4 de novembre de 1919, després de matar Elías Farach (El Turco), caporal de policia de la ciutat Eduardo Castex (La Pampa, Argentina), d'un tret a la gola en una disputa amorosa per Dora, una jove prostituta d'aquesta localitat, fugí de la justícia i engegà la seva carrera de bandolerisme. El 12 de desembre de 1919 morí son pare en un accident i durant la vetlla del difunt la policia esperà amagada l'arribada de fill fugitiu; només després els agents van saber que el proscrit havia dit l'adéu a son pare disfressat de dona. Arran d'una delació, el 14 d'abril de 1920 va ser detingut i tancat a la presó de Santa Rosa fins l'1 de juliol de 1921 que aconseguí la llibertat després de ser exculpat de l'assassinat de Farach ja que es considerà que hi havia hagut provocació. Després va fer diverses feinetes, el 24 de març de 1925, arran de furtar en una botiga de teles i de vestits per cobrar-se un deute, passà novament a la clandestinitat. Durant anys es dedicà a robar, a vegades ajudat per Eusebio Espíndola, Vicente Gazcón (El Ñato) i pel també anarquista i maçó Segundo David Peralta (Mate Cosido), la gent acabalada de diverses províncies argentines (Córdoba, San Luis, Mendoza i San Juan) per repartir els guanys entre la gent humil i a fer «justícia popular» contra els terratinents explotadors; per aquest motiu va ser anomenat Robin Hood Argentí o Robin Hood Criollo. Especialment lluità contra l'empori britànic «La Forestal», indústria d'extracció de taní caracteritzada per la dura explotació del seus obrers i pobladors. Va rebre el suport de la població, que li ajudava a fugir, li proporcionava queviures i l'informava del moviment de les tropes que el buscaven. A més de les activitats expropiadora i repartidora, es va consagrar a la propaganda anarquista. Durant un any, entre febrer de 1926 i juny de 1927, marxà a Buenos Aires fugint de la persecució policíaca. En la dècada dels trenta si li va fer responsable de tots els delictes que es realitzaven a la zona i a començaments de la següent dècada les autoritats decidiren acabar amb la seva figura i organitzaren una persecució sistemàtica contra ell. Entaulà una relació sentimental amb Telma Cevallos i el 29 de febrer de 1939 nasqué sa primera filla, Juana. Arran d'aquest fet decidí abandonar la vida errant, prengué el nom de Francisco Bravo i començà a construir un ranxo a la localitat de Carmensa, a la riba de l'Atuel, en una finca regalada pels líders del Partit Radical de la zona en gratitud a determinats favors rebuts. El 28 de juliol de 1940 nasqué sa segona filla, Elsa. La detenció de Vicente Gazcón (El Ñato) l'agost de 1941 posà sobre la pista de la seva vertadera identitat a les autoritats. Encerclat per la policia, després d'un tiroteig i sense possibilitats de fugida, Juan Bautista Vairoleto es va suïcidar d'un tret a la cara el 14 de setembre de 1941 a la seva finca de la Colònia de San Pedro de Atuel (Carmensa, Mendoza, Argentina). La vetlla es realitzà a la Biblioteca Popular Sarmiento de la ciutat de General Alvear, on havia estat traslladat el seu cos, i assistiren més de 6.000 persones vingudes d'arreu de La Pampa i de Mendoza. Un seguici de 3.000 persones acompanyà el finat fins al cementiri de General Alvear (Mendoza, Argentina) on fou sepultat. Mesos després el cadàver de Gazcón, el seu delator, aparegué cruelment assassinat a General Pico. La vida de Vairoleto creà una gran admiració popular i la seva figura es mitificà durant la seva vida i després de mort. Convertit en un personatge de culte, els dies del seu naixement i de la seva mort de cada any els «devots» encenen espelmes al seu mausoleu pagat per una col·lecta popular i li demanen de tot (treball, salut, amor, etc.) com si d'un sant es tractés, atribuint-li nombrosos miracles. La seva vida ha estat inspiració per a novel·les, obres de teatre, pel·lícules i sobretot cançons populars.

***

Nicola Palmiotti davant ca seva a Ururi (1959)

Nicola Palmiotti davant ca seva a Ururi (1959)

- Nicola Palmiotti: L'11 de novembre de 1895 neix a Ururi (aleshores pertanyia als Abruços, Itàlia) l'anarquista Nicola Umberto Palmiotti. Des d'adolescent milità en el moviment anarquista. Emigrà cap als Estats Units d'Amèrica per no participar en la Gran Guerra. Als EUA col·laborà amb Luigi Galleani, amb qui fou perseguit per les autoritats, jutjat i condemnat. Empresonat en nombroses ocasions, cap al 1920 tornà a Itàlia, ja que les autoritats el volien implicar en el procés contra els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. A la seva localitat natal milità en el moviment anarquista. Organitzà els treballadors, muntà vagues i promogué l'agitació, fets pels quals fou processat en nombroses ocasions, condemnat i empresonat. Després de la II Guerra Mundial, participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i es caracteritzà per promoure la propaganda i la premsa llibertària. Nicola Palmiotti va morir el 30 de desembre de 1969 a Ururi (Molise, Itàlia).

***

Antoni Cieri

Antoni Cieri

- Antonio Cieri: L'11 de novembre de 1898 neix a Vasto (Abruços, Itàlia) el militant anarquista i antifeixista Antonio Cieri. Durant la Gran Guerra va obtenir el grau d'oficial i va ser condecorat nombroses vegades. Va fer de dissenyador tècnic --alguns li atribueixen erròniament el títol d'arquitecte-- per als ferrocarrils d'Ancona, militant alhora en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. En 1921 a causa de la seva activitat política va instal·lar-se a Parma. L'agost de 1922 va ser comandant dels «Arditi del Popolo» de Parma sota la direcció de Guido Picelli. Es va encarregar de la defensa del barri proletari des Naviglio contra els assalts dels esquadrons feixistes d'Italo Balbo, que va reemplaçar Roberto Farinacci a causa de la seva ineficàcia i sota les ordres de Benito Mussolini. En 1923 es va exiliar després d'haver de deixar la feina dels ferrocarrils. A París, a partir de 1925, va reprendre la seva militància anarquista i va crear el periòdic l'Umanità Nova. Entre 1932 i 1933 a Puteaux, amb Camillo Berneri, va editar La Protesta i La Vecchia Umanità Nova, però ambdues van ser de vida breu per mor dels entrebancs posats per les autoritats franceses. Amb Enzo Fantozzi, Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi i Giulio Bacconi, entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Italià de Sartrouville que va crear el «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». En 1936 va marxar a lluitar a la guerra d'Espanya i amb Carlo Rosselli, Camillo Berneri i Mario Angeloni va forma la Secció Italiana de la Columna Ascaso. L'abril de 1937 la columna italiana, comandada per Giuseppe Bifolchi, va intentar atacar per sorpresa el difícil emplaçament de Carrascal d'Osca i Cieri va anar encapçalant l'esquadra dels «bombers» formada especialment per als assalts. Antonio Cieri va caure mort el 7 d'abril de 1937 arran dels combats dels assalts per prendre Osca (Aragó, Espanya), que serà finalment presa per les milícies antifeixistes. Se sospita que va ser disparat per l'esquena per un estalinista durant l'atac i aquesta conjectura va ser denunciada en el periòdic de Berneri Guerra di Classe. Sos dos fills, Ubaldo i Renee, es van criar amb la parella formada per Giovanna Caleffi i Camillo Berneri. El 22 d'octubre de 2006 va ser inaugurada una placa commemorativa, obra de Massimo Ortalli, en memòria seva al barri de Naviglio de Parma; la cerimònia va estar realitzada en col·laboració amb l'Arxiu Històric de la Federació Anarquista Italiana (FAI) d'Imola.

***

Última foto de Miquelina Sardinha

Última foto de Miquelina Sardinha

- Miquelina Sardinha: L'11 de novembre de 1902 neix a Avis (Portalegre, Alentejo, Portugal) la pedagoga i militant anarcosindicalista Miquelina Maria Possante Sardinha. Era filla de Manuel dos Santos Sardinha, fuster de carros anarquista fundador del Sindicat de la Construcció Civil de Ponte de Sor (Portalegre, Alentejo, Portugal). De ben joveneta participà en les reunions llibertàries que es realitzaven a casa seva i es formà en el moviment anarquista llegint la seva premsa (A Batalha, A Comuna, etc.). Fortament influenciada per la pedagogia de Vitória Pais de Andrade i per les teories de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, esdevingué professora d'ensenyament lliure per a infants i adults. Sempre destacà pel seu anticlericalisme i per lluitar contra tota intromissió de l'Església en qualsevol àmbit de la vida. Companya del destacat militant anarquista Francisco Quintal, animador de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), patí amb ell tota mena de persecucions i de repressions per la seva militància. Fou mestra de l'escola del Sindicat de la Construcció Civil de Lisboa. Miquelina Sardinha va morir el 27 d'octubre de 1966 a Lisboa (Portugal).

***

Martín Terrer Andrés

Martín Terrer Andrés

- Martín Terrer Andrés: L'11 de novembre de 1904 –algunes fonts citen 1906– neix a Sòria (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Martín Terrer Andrés. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. Arran de la «Sanjuanada», aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera engegat la nit del 24 de juny de 1926, va ser empresonat i també després de la vaga general d'octubre de 1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era sergent primer en un regiment d'Artilleria a Mataró (Maresme, Catalunya) i estava de permís. En aquesta època mantenia estret contacte amb el Comitè de Defensa de Barcelona (Catalunya), animat pel grup anarquista «Nosotros», i no retornà a la caserna, encapçalant un grup de dos-cents militants dels sindicats de Metal·lúrgica i de Transports que assaltà la caserna de les Drassanes barcelonines amb l'ajuda i complicitat del company Valeriano Gordo Pulido que aleshores era sergent d'Artilleria al centre militar. El 19 de juliol va ser ferit al carrer Sant Pau de Barcelona durant els combats contra els aixecats feixistes. Un cop guarit de les ferides, s'incorporà a una de les columnes confederals que partiren cap el front d'Aragó i poc després s'integrà a la «Columna Sur-Ebre», comandada per Antonio Ortíz Ramírez, on fou responsable d'una bateria i, amb Valeriano Gordo, un dels homes de confiança d'Ortiz en l'Estat Major de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Un cop militaritzada la «Columna Ortiz», que esdevingué 25 Divisió, en fou el responsable de la Secció d'Operacions. Després de la dissolució del Consell d'Aragó i de la destitució durant la tardor de 1937 d'Ortiz al cap de la 25 Divisió, seguí aquest la primavera de 1938 a la 24 Divisió, on fou capità de la Secció d'Operacions. Arran dels rumors d'un possible assassinat a mans estalinistes d'Ortiz i dels seus homes de confiança, durant la nit del 5 de juliol de 1938, amb altres companys (Félix Albert, Joaquín Ascaso Budría, Alfonso Domínguez Navasal, Valeriano Gordo Pulido, Emilio Mañez Zaragoza, Ramón Negre, Antonio Ortiz Ramírez i Jacinto Santaflorentina López de Oñáte), passà a França. Interrogats per la II Oficina a Foix (País de Foix, Occitània) i a Baiona (Lapurdi, País Basc), se'ls va assignar la residència a diferents indrets, alhora que el Govern republicà espanyol demanava la seva extradició per deserció. Ell va ser confinat a Caors (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment aconseguí emigrar a Bolívia i després a Veneçuela, on s'instal·là i on pogué reunir durant els anys cinquanta amb Ascaso, Gordo i Ortiz, amb els quals va formar el grup anarquista «Fuerza Única». Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a la Península i s'instal·là al Campello (Alacantí, País Valencià), sempre efectuant freqüents viatges a Veneçuela. Martín Terrer Andrés, en un d'aquests viatges, va morir el 24 d'agost de 1999 a Caracas (Veneçuela).

***

Necrològica de Pedro Santiago apareguda en el periòdic tolosà "CNT" de l'11 novembre de 1956

Necrològica de Pedro Santiago apareguda en el periòdic tolosà CNT de l'11 novembre de 1956

- Pedro Santiago: L'11 de novembre de 1907 neix a Abarca de Campos (Palència, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Santiago. A finals dels anys vint s'exilià a França i milità en la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, retornà a la Península i es posà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins el seu final. Pedro Santiago va morir el 26 de setembre de 1956 en accident a França.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Albert R. Parsons

Albert R. Parsons

- Albert Parsons: L'11 de novembre de 1887 és executat a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) l'antiesclavista, socialista revolucionari, propagandista anarquista i anarcosindicalista Albert Richard Parsons, un dels cinc «Màrtirs de Chicago». Havia nascut el 20 de juny de 1848 a Montgomery (Alabama, EUA) i descendia d'immigrants anglesos que havien arribat a la badia de Narragansett en 1632. Son pare, Samuel Parsons, era de Maine i feia feina en una fàbrica de sabates i d'articles de cuir a Montgomery; i sa mare, Tompkins-Bradwell, era de Nova Jersey i, malgrat ser molt devota, tingué 10 infants. En morir sos pares, fou pujat per una esclava afroamericana, «Tieta» Esther, i després per son germanastre gran, William Henry Parsons, coronel del XII Regiment de Cavalleria de Texas. En 1859 es traslladà amb sa germana a Waco, on pogué anar a escola. Poc després, començà com a aprenent de tipògraf al Daily News de Galveston. En 1861, amb 13 anys, es presentà voluntari per lluitar per la Confederació durant la Guerra Civil nord-americana en una unitat coneguda com «Lone Star Greys» (Els Grisos de l'Estrella Solitària). Més tard es penedí d'haver fet costat l'esclavitud i demanà disculpes a la seva mainadera negra. Amb son germà William, s'instal·là a Texas, on es casà amb Lucía Eldine González, filla d'una mexicana afroamericana i d'un indi creek, i que es va fer famosa com a activista sota el nom de Lucy Parsons. A Waco es convertí en un republicà radical que reivindicà la igualtat de drets per als afroamericans des del periòdic The Spectator, el qual edità. La parella, encalçada pel Ku-Klux-Klan pel seu matrimoni interacial, decidí abandonar el Sud i marxà a Chicago en 1874. En aquesta ciutat entrà a treballar com a tipògraf del Chicago Times i desenvolupà la seva tasca llibertària i sindicalista. El 4 de juliol de 1876 s'afilià al «Sant i Noble Orde dels Cavallers del Treball», organització fraternal amb rituals d'inspiració maçònica. També s'adherí a la Unió de Tipògrafs i, en 1876, al Solialistic Labor Party (SLP, Partit Socialista dels Treballadors). En 1877, per la seva defensa dels drets sindicals durant la vaga dels ferroviaris, fou acomiadat del Chicago Times i passà a ingressar en la llista negra de les persones que no s'havien de contractar. Sense feina, es dedicà en cos i ànima a la lluita sindical, especialment a la campanya per aconseguir les vuit hores de jornada laboral. Amb son company George Schilling fundà la primera Ordre dels Cavallers de Chicago, més tard anomenada «Old 400». En 1878 fou nomenat secretari de la «Lliga per les Vuit Hores» de Chicago i en 1880 membre del Comitè Nacional d'aquestes lligues. Orador brillant, entre 1875 i 1886 participà en més de mil mítings arreu els Estats Units fent costats les vagues obreres, lluitant per la jornada de vuit hores i per protestar contra la desocupació. Després de diversos intents de participar en eleccions per defensar els treballadors mitjançant l'SLP, va veure que la política parlamentària estava completament controlada, amb el suport de la policia, pels propietaris industrials i altres elits econòmiques, i defugí totalment de la comèdia parlamentària en 1880, integrant-se en els grups socialistes revolucionaris oposats a l'electoralisme. En 1883 fou delegat al Congrés de Pittsburgh, on s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i, sota la influència dels anarquistes de Lió (Arpitània), fundà amb cinc companys la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors), també coneguda com «Black International» (Internacional Negra). En 1884 edità el setmanal anarquista The Alarm. En 1886, en un moment en que les vagues augmentaven en massa i les indústries es veien obligades a aturar i a fer concessions, radicalitzà la seva campanya sota el lema «Vuit hores de treball per a deu hores pagades». L'1 de maig de 1886, dia oficial designat per a la vaga de reivindicació de la jornada de vuit hores, Parsons, amb sa companya Lucy i sos dos infants, encapçalà la manifestació de 80.000 persones que marxaren per Michigan Avenue de Chicago demanant les vuit hores. Aquesta fou la primera manifestació del «Primer de Maig». Durant els dies següents, 340.000 treballadors es van sumar a la vaga. El 3 de maig, durant un míting, la policia disparà els treballadors en vaga de la McCormick Reaper Works, matant-ne sis. L'endemà, 4 de maig de 1886, fou un dels oradors del míting de protesta contra la violència policíaca a la plaça Haymarket, en el qual es van produir aldarulls i una bomba esclatà, matant un policia. Les forces de l'ordre obriren foc i nombrosos manifestants i policies hi moriren --els agents sobretot per foc amic. Quan la bomba esclata i durant el tiroteig posterior, Parsons ja havia marxat del lloc dels fets. Durant els dies següents, la policia detingué set companys anarquistes i donà ordre de busca i cerca de Parsons. Per evitar la detenció es traslladà a Waukesha (Wisconsin), on va romandre fins al 21 de juny, quan es lliurà a les autoritats el mateix dia que començà el judici per fer costat els companys detinguts. L'advocat sindicalista William Perkins Black en portà la defensa durant el procés, tot i que aquesta elecció el portà a l'ostracisme per part dels seus pares i la pèrdua dels seus clients. Tots els testimonis van declarar que cap dels vuits acusats van tirar la bomba. Tanmateix, tots van ser declarats culpables i condemnats a mort el 20 d'agost de 1886; només Oscar Neebe va ser sentenciat a 15 anys de presó. Samuel Fielder i Michael Schwab van demanar clemència i les seves sentències foren commutades per cadena perpètua el 19 de novembre de 1887 pel governador Richard James Oglesby, per perdria la seva popularitat per aquesta decisió. Posteriorment, Neebe, Fielder i Schwab van ser indultats per John Peter Altgeld, governador d'Illinois, i foren alliberats el 26 de juny de 1893. Dels cinc condemnats restants, Louis Lingg es va suïcidar a la seva cel·la amb un cigar bomba el 10 de novembre de 1887; Albert Parsons, August Spies, Adolph Fischer i George Engel van ser penjats l'endemà a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA). Les seves últimes paraules foren: «Escolteu la veu del poble!». Parsons hauria pogut aconseguir la commutació de la pena a cadena perpètua, però es negar a escriure la carta al governador demant-ho, ja que això implicaria admetre la culpabilitat. Fou enterrat al cementiri de Waldheim, actualment Forest Home Cemetery, al Forest Park de Chicago, on 1893 es construí un monument en homenatge als «Màrtirs de Chicago».

***

August Spies (1886)

August Spies (1886)

- August Spies: L'11 de novembre de 1887 és executat a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) l'activista i propagandista anarquista i sindicalista germanoamericà August Vincent Theodore Spies, un dels «Màrtirs de Chicago». Havia nascut el 10 de desembre de 1855 a Friedewalde (Hessen-Kassel) --landgraviat del Sacre Imperi Romanogermànic, que actualment pertany a Alemanya. Son pare fou un empleat forestal a Kurbesse. Criat pels amos dels dominis, fou enviat més tard a l'Institut Politècnic de Kessel per preparar-se com a forestal. Quan tenia 16 anys ja era geòmetra i l'any següent ja es declarava lliurepensador. A més dels estudis, s'apassionà per la lectura, especialment els assagistes alemanys (Feuerbach, Kant, Molleschott, etc.). Quan duia un any instruint-se a Kessel, en 1871 son pare morí i hagué d'interrompre els estudis i decidí emigrar a Amèrica, on vivien parents benestants de sa mare. En 1872 desembarcà, amb sa mare (Christine) i sos cinc germans (Henry, Kenny, Maggie, Willy i Adolph), a Nova York (Nova York, EUA). Aconsellat per un oncle que vivia a la ciutat, aprengué l'ofici de tapisser. En aquesta època era un fervent admirador de Bismarck i de l'Imperi alemany, del moviment proletari ho desconeixia tot, fins i tot, després de llegir notícies sobre la Comuna de París, pensà que el socialisme només volia destruir la propietat, fet que considerava absurd. Un cop dominà l'ofici, marxà a l'Oest, però com que no trobà cap feina de tapisser, decidí provar sort en el comerç i administrà una llibreria a Chicago. En 1877, després de llegir força literatura socialista, s'adherí al moviment obrer i s'afilià al Socialist Labour Party (SLP, Partit Socialista Obrer) i a la Secció de Chicago de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors). Durant el període electoral de 1878 fou força actiu en la candidatura del doctor Smith de l'SLP. Entre 1879 i 1881 fou elegit per exercir diferents tasques polítiques. En 1880 va ser nomenat administrador del periòdic en llengua alemanya Chicagoer Arbeiter Zeitung, que es trobava al bord de la fallida i el qual va saber fer surar i pujar. Quan es produí la escissió entre la secció socialista i la tendència socialrevolucionària o anarquista, encapçalada per Johann Most, la redacció del periòdic seguí Spies en aquesta última tendència. En el Congrés dels socialistes de Pittsburg de 1882 defensà la propaganda socialrevolucionària, declarant que els treballadors mai no obtindrien els seus drets per la via electoral. En aquesta època es declarà netament anarquista i es posà a estudiar Proudhon i Bakunin. En 1886, juntament amb Oscar Neebe, participà en la lluita sindicalista i com a orador inflamat i propagandista es lliurà activament a la campanya per la jornada de vuit hores. L'1 de maig de 1886, dies abans de la concentració de Haymarket Square, encapçalà una manifestació de 80.000 obrers en vaga que recorregué l'avinguda de Michigan reivindicant la jornada de vuit hores. El 3 de maig fou un dels oradors en el míting dels obrers de la fusta que degenerà en un motí a causa de la proximitat amb les fàbriques de l'empresa McCormick Harvester. La redacció i publicació l'endemà del fullet Revenge! Workingmen to Arms! (Venjança! Treballadors a les armes!), editat en anglès i en alemany, fent una crida a la revolta, li portarà terribles conseqüències. El 4 de maig va ser un dels oradors del míting a Haymarket Square que acabarà tràgicament. En aquest míting una bala disparada per un detectiu de l'Agència Pinkerton destinada a ell acabarà allotjada al cos de son germà Henry. Després d'aquests «Fets de Haymarket», com seran coneguts, va ser detingut l'endemà. Processat, va ser jutjat i declarat culpable amb set companys. El 20 d'agost de 1886 fou condemnat a mort. Nina Van Zandt, que assistí al procés, universitària i única filla d'un apotecari acabalat, en quedà follament enamorada i es casa amb Spies per poders el gener de 1887; juntament amb Lucy Parsons, participà en la mobilització per la llibertat dels processats de Haymarket i publicà una biografia de son marit. Víctima de la histèria antianarquista orquestrada per la patronal i la premsa groga, August Spies va ser penjat l'11 de novembre de 1887 (Black Friday, Divendres Negre) a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA) amb tres companys (Georg Engel, Adolf Fischer i Albert Parsons) --altre condemnat, Louis Linng, no pogué ser executat perquè es va suïcidar a la seva cel·la. Les seves últimes paraules es van fer clàssiques en el moviment anarquista: «Un dia vindrà on el nostre silenci serà més fort que les veus que ens escanyen avui.»

***

Eugène Bigel a Caiena

Eugène Bigel a Caiena

- Pierre Bigel: L'11 de novembre de 1895 mor a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista, partidari de l'acció directa, Pierre Eugène Bigel. Havia nascut el 10 de febrer de 1872 al XIX Districte de París (França. Sos pares es deien Michel Bigel i Élisa Geoffroy. Fill d'una família obrera benestant, estudià a l'institut de Charleville (Xampanya-Ardenes, França) fins als 12 anys i una de ses germanes freqüentà l'Escola Normal d'aquesta població. Son temperament exaltat va fer que deixés els estudis i es posà a treballar d'antuvi com a aprenent d'ajustador a la fàbrica «Dupont & Fould» d'Apremont-sur-Aire (Xampanya-Ardenes, França), on destacà per la seva violència. Després va fer feina en diversos establiments de Charleville, entre ells «Périn Frères» i «Demangel», abans de treballar, a partir de 1891, a Revin (Xampanya-Ardenes, França). Després de diversos informes policíacs, sembla que la seva conducta va ser bona, però el seu natural romangué violent. Gràcies als seus companys de feina, especialment Henri Chuillot i Clovis Bourgeois que li donaren a llegir publicacions, entrà a formar part del moviment anarquista, decantant-se per la «propaganda pel fet» com a única solució per intimidar la patronal i posar fi a les vagues que havien esclatat a les fàbriques «Faure» de Revin, vagues que es perllongaren durant els mesos d'hivern de 1890 i 1891. Participà en aquestes vagues i l'1 de maig de 1891, amb son company de taller Clovis Bourgeois, intentà per tres indrets diferents calar foc els boscos de Revin. L'estiu d'aquell any fou l'autor dels atemptats amb dinamita que es realitzaren a Charleville, fent explotar durant la nit del 21 al 22 de juny alguns cartutxos de dinamita a la gendarmeria i posant, durant la nit del 15 al 16 de juliol, un aparell explosiu a les finestres de l'industrial Deville de Charleville, enginy que no esclatà. Els cartutxos, que restaren intactes, estaven embalats en un catàleg on la germana de Bigel havia escrit el seu nom, fet que va permetre la policia identificar-ne immediatament l'autor. El 17 de juliol de 1891 va ser detingut i arran de la seva declaració van ser detinguts els seus còmplices i, de rebot, alguns socialistes de la vall del Mosa. També fou un dels autors de l'explosió que tingué lloc la nit de l'11 al 12 de juny de 1891 als soterranis de la gendarmeria de Revin. L'11 de novembre de 1891 l'Audiència de les Ardenes el condemnà per «destrucció amb dinamita d'edificis públics» a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària. Malalt a la Prefectura Central de Melun (Illa de França, França), on va ser sovint ficat en una masmorra, en 1894 retornà a les Ardenes per ser jutjat novament pels incendis de l'1 de maig de 1891 i el 23 de novembre de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de les Ardenes a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària per aquests incendis –Clovis Bourgeois i Désiré Badré van ser condemnats a la mateixa pena, mentre que Joseph Badré, Ernest Laheurte i Joseph Blin van ser absolts. Pierre Bigel va ser deportat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), sota la matrícula 26.844, on morí pocs mesos després, l'11 de novembre de 1895.

***

Isidre Torner Bisbal

Isidre Torner Bisbal

- Isidre Torner Bisbal: L'11 de novembre de 1939 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Isidre Torner Bisbal –el seu primer llinatge citat a vegades com Torres, Toner o Torné–, conegut com Serenet. Havia nascut en 1911 a Igualada (Anoia, Catalunya) –altres fonts citen com a data de naixement 1898 i com a lloc de naixement Martorell (Baix Llobregat, Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es guanyava la vida com a dependent. En 1932 formà part de la comissió que encapçalà la vaga general d'Igualada i que implicà el seu acomiadament de la feina. Milità activament i intervingué en nombrosos conflictes obrers, fets pels quals va ser perseguit i empresonat. En 1934 va ser detingut juntament amb Rossend Serarols, secretari de la CNT d'Igualada. En aquesta època col·laborà en El Sembrador d'Igualada. En 1936, arran del triomf del Front Popular en les eleccions, va ser alliberat del seu empresonament. El juliol d'aquest mateix any, formà part, amb altres companys confederals (Joan Ferrer Farriol, Joaquim Gil Abella, Ramon Guitart Romeu, Ricard Marí, Josep Massó Plana, Gaspar Mensa Sans i Salvador Roman Subirana), del Comitè Antifeixista d'Igualada i fou conseller de Treball de l'Ajuntament d'aquesta població entre el 31 d'octubre de 1936 i el 12 d'octubre de 1937, que marxà al front. En aquesta època col·laborà en el Butlletí CNT-FAI d'Igualada i el 24 de juny de 1937 participà, com a conseller de Treball, en el gran míting que se celebrà al Mundial Cine d'Igualada, on també intervingueren altres consellers del municipi i Manuel Pérez en nom de la CNT. Posteriorment regentà un taller femení de teixits. Durant la guerra salvà la vida de moltes persones de les accions dels «incontrolats», com ara Lluís Ferrer, secretari del Sindicat de Pagesos d'Igualada. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra el 22 d'agost de 1939 i condemnat a mort per «patruller» i «regidor». Isidre Torner Bisbal va ser afusellat l'11 de novembre de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana.

***

Miquel Bosquet Folquet (1937)

Miquel Bosquet Folquet (1937)

- Miquel Bosquet Folquet: L'11 de novembre de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Miquel Bosquet Folquet –moltes fonts citen erròniament el primer llinatge com Busquets. Havia nascut el 26 de febrer de 1905 –moltes fonts citen erròniament el 25 de febrer–a Corbera d'Ebre (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Bosquet Folquet –moltes fonts citen erròniament el primer llinatge com BusquetsEl 24 de desembre de 1936 va ingressar en el Cos de Bombers de Barcelona (Catalunya). Durant la guerra civil fou mobilitzat l'1 de juny de 1938 i arribà al grau de capità de la secció d'Informació de l'Estat Major de la 26 Divisió, l'antiga «Columna Durruti». En acabar la guerra passà a França, on fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i portat el novembre de 1939 a realitzar feines a la «Línia Maginot» El maig de 1940, enfonsat el front francès, fou detingut pels alemanys i enviat el setembre al camp de concentració de Mauthausen. Miquel Bosquet Folquet va morir l'11 de novembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria). Al seu poble natal existeix una placa commemorativa als seus habitants morts als camps d'extermini nazis.

***

Juan de Dios Filiberto (1964)

Juan de Dios Filiberto (1964)

- Juan de Dios Filiberto: L'11 de novembre de 1964 mor a Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Havia nascut el 8 de març de 1885 al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina). Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra --la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès--, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Va morir a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140 de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.

***

Fritz Benner

Fritz Benner

- Fritz Benner: L'11 de novembre de 1966 mor a Estocolm (Suècia) l'anarquista i anarcosindicalista Fritz Benner. Havia nascut el 6 d'abril de 1906 a Solingen (Renània del Nord - Westfàlia, Alemanya). Entre 1927 i 1928, amb sos germans Willi i Eugen (August), s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) de Wuppertal. També ajudà a organitzar els grups d'acció «Die Schwarzen Scharen» (Els Escamots Negres), que s'enfrontaven als carrers amb les bandes nazis organitzades. El maig de 1933 va ser detingut per la Schutzstaffel (SS), juntament amb sos germans i son pare, sota l'acusació d'organitzar una vaga a l'empresa Cosman-Villbrandt & Zehnder on treballava. L'agost d'aquell any va ser internat al camp de concentració de Börgermoor i el setembre de 1933 va ser traslladat al camp de Oranienburg, on conegué l'intel·lectual anarquista Erich Müsham. El febrer de 1934 va ser transferit al camp de Lichtenburg, on romangué fins a començaments d'abril. Un cop lliure s'afegí als nuclis de la FAU clandestins, centrant-se en la recaptació de diners per als presos i en l'edició i distribució de propaganda. En 1935 s'exilià a Holanda i s'establí a Amsterdam, on s'adherí al grup de militants de la Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització on militaven anarcosindicalistes de la FAUD exiliats, amb extrets contactes en l'interior d'Alemanya. Amb l'esclat de la Revolució espanyola el juliol de 1936, marxà a Barcelona (Catalunya), juntament amb son company Helmut Kirschey. Participà activament en les activitats de la DAS i s'enrolà en la Columna Durruti. Al front se li agreujà una malaltia al pulmó que havia contret als camps nazis i després d'un temps en un sanatori retornà a primera línia. En 1938, fugint de la persecució estalinista, abandonà la Península en direcció a Suècia. Des de Dinamarca hagué de retornà a França, ja que la seva documentació no va ser reconeguda, i als Països Baixos els companys li lliuraren un passaport holandès amb el qual pogué entrar a Suècia. Poc després va ser detingut acusat de falsificació de passaport i fou tancat tres mesos, sempre sota l'amenaça d'extradició. A Suècia comptà amb el suport de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), ja que no tenia permís de treball i estava en constant vigilància policíaca. En 1940, a petició de la policia política nazi, va ser novament detingut i internat per les autoritats sueques sota l'acusació de sabotatge a bucs alemanys. Amb el suport de la SAC i del seu periòdic Arbetaren i a una vaga de fam, aconseguí sortí en llibertat després de quatre mesos d'empresonament. En 1943 aconseguí el permís de residència i de treball. Amb el temps es casà amb una sueca i hi tingué dos fills. En 1949 retornà a Wuppertal, on col·laborà amb Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes per la Llibertat). Poc després retornà a Suècia, on finalment morí.

Fritz Benner (1906-1966)

***

Carnet de la CNT

Carnet de la CNT

- Domingo Ferrer: L'11 de novembre de 1972 mor a Rodés (Roergue, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer. Havia nascut el 3 de març de 1897 a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya). Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc.

***

Necrològica de Sebastián Sánchez apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 25 de setembre de 1975

Necrològica de Sebastián Sánchez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1975

- Sebastián Sánchez: L'11 de novembre de 1974 mor a Arle (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Sebastián Sánchez. Havia nascut el 15 de juny de 1902 a Ohanes (Almeria, Andalusia, Espanya). Des de jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Abans de la instauració de la II República espanyola emigrà a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya). Durant la guerra civil lluità voluntari en la «Columna Durruti» i caigué greument ferit, restant mutilat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Noé. Posteriorment milità en la Federació Local d'Arle de la CNT fins a la seva mort.

***

Alexandre Gilabert Gilabert

Alexandre Gilabert Gilabert

- Alexandre Gilabert Gilabert: L'11 de novembre de 1979 mor a Manta (Manta, Manabí, Equador) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Alexandre Gilabert Gilabert –signà molts d'articles i llibres com Alejandro G. Gilabert. Havia nascut el 10 de març de 1908 a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es guanyava la vida fent de blanquer. En els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera participà en reunions de l'Ateneu Enciclopèdic Naturista de Barcelona i en 1929 va estar empresonat per haver participat en un complot el setembre de l'any anterior. En el Ple Regional de Sindicats Únics del 24 d'abril de 1932 celebrat a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), va ser nomenat, en substitució d'Emili Mira Aparici, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i com a tal organitzà la campanya en defensa dels deportats a l'Àfrica. També tractà de suavitzar les relacions amb el sector trentista en vistes a la reunificació confederal, oposant-se que Felipe Alaiz de Pablo desenvolupés la seva campanya contra els trentistes des de Solidaridad Obrera. No obstant això, el 16 de novembre de 1933 presidí el gran míting de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que se celebrà al Palau de Belles Arts de Montjuïc de Barcelona, on parlaren Francisco Ascaso, Domingo Miguel González (Domingo Germinal), Dolores Iturbe, Sébastien Faure, Buenaventura Durruti i Vicente Pérez Viche (Combina). En aquest any de 1933 realitzà altres mítings i conferències a Barcelona i Sant Adrià de Besós (Barcelonès, Catalunya) i va ser tancat al vaixell-presó Arnús amb motiu de la vaga del transport. L'octubre de 1934 va ser de bell nou empresonat i aquest any va ser redactor de Solidaridad Obrera. En 1935 fou un dels fundadors del grup anarquista «Liberación» de Barcelona, que edità, amb Tomás Cano Ruiz i altres, la revista Liberación!; aquest grup d'afinitat es manifestà proper als postulats anarcosindicalistes que, des de l'Argentina, defensava Gaston Leval i, de fet, reintroduí el seu pensament en els cercles anarquistes catalans. En aquests anys realitzà mítings en diverses poblacions catalanes (Sitges, Reus, Sant Boi de Llobregat, etc.), alguns amb Antoni Ortiz Ramírez. Quan el cop militar de juliol de 1936, participà en les lluites als carrers de Barcelona contra els aixecats i el 20 de juliol, ell i Jaume Balius Mir, van fer íntegrament, tots dos sols, el número de Solidaridad Obrera. Fou corresponsal de guerra de Solidaridad Obrera en l'expedició de reconquesta de les Illes Balears comandada per Alberto Bayo Giroud i l'agost de 1936 va fer un míting a Eivissa. També l'agost de 1936 fou un dels fundadors del Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), adscrit al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Fou membre, en representació de la CNT, del Consell Municipal de Barcelona. En aquest any va fer mítings a poblacions catalanes (Santa Coloma, Vilassar de Dalt, Gràcia-Barcelona, Olot) i en 1937 a Esparraguera. Es va veure implicat en l'anomenat «Plet dels periodistes confederals», que enfrontà, d'una banda Jacinto Toryho, director de Solidaridad Obrera des del novembre de 1936, i els representants dels comitè nacional i regional de la CNT i, d'altra, junt amb el director sortint, tots els periodistes confederals que resultaren desplaçats. També fou secretari general de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Local d'Agrupacions Anarquistes de Barcelona. Defensà l'estructura de la FAI acordada en el Ple de València de 1937 i, com a secretari de la Federació de Barcelona de la FAI, va fer una conferència en pro d'aquesta nova estructura gairebé de partit polític. D'antuvi acostat a «Los Amigos de Durruti», el març de 1937 assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal en representació de Tiempos Nuevos, on defensà les tesis oficialistes. Representà el grup «Liberación» en el Ple Regional de Catalunya de la FAI i aquest mateix any dirigí el periòdic satíric El Criticón. Al final de la guerra fou redactor de Catalunya i delegat polític del XI Cos de l'Exèrcit de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment emigrà amb sa família –sa companya es deia Vida Urzainqui– a la República Dominicana, on treballà en una colònia agrícola. En 1941 emigrà a l'Equador, on fins el 1942 participà activament en la creació i desenvolupament d'una colònia llibertària (Colonia Española «Simón Bolivar») a la zona del riu Solaya (Pichincha, Ecuador), amb els anarcosindicalistes Antonio Bonilla Albadalejo, Pedro Quílez, Luis Cano Pérez i Josep Peirats Valls. En 1974, durant el govern de la Junta Militar, va ser deportat sota l'acusació d'«haver atacat el govern en diversos articles de premsa», a través de la seva columna «Piedras al viento» del periòdic El Mercurio i Revista Manabí, on signava amb els pseudònims Perseo i Critilo, respectivament. Retornà l'any següent i s'instal·là de bell nou a Manta. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Ilustración Ibérica, L'Indomptable, Liberación!, Le Libertaire, Luz y Fuerza, La Noche, La Protesta, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, El Vidrio, etc. És autor d'El pecado de Ana María (sd), La CNT, la FAI y la revolución española (1932), ¡Yo no he matado a nadie! (1935), Durruti, un anarquista íntegro (1937), Escriptors de la revolució (1937, amb altres), Los escritores al servicio de la verdad. Carta abierta a Ramón J. Sender (1938), Un héroe del pueblo. Durruti (1938). Alexandre Gilabert Gilabert va morir d'una crisi cardíaca l'11 de novembre de 1979 a Manta (Manta, Manabí, Equador). En 2011 sa filla, Blanca Gilabert Urzainqui, publicà el llibre biogràfic de sa família Un abrazo al pasado. Revolviendo el baúl de los recuerdos.

Alexandre Gilabert Gilabert (1908-1979)

***

Julia Miravé Barrau i Miguel Vallejo Sebastián (Tolosa de Llenguadoc, 1948)

Julia Miravé Barrau i Miguel Vallejo Sebastián (Tolosa de Llenguadoc, 1948)

- Julia Miravé Barrau: L'11 de novembre de 2000 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Julia Miravé Barrau –citada de diverses maneres (Miravet, Mirabé Vallejo, Mirabé Barreau, etc.)–, coneguda com La Maña. Havia nascut el 20 de gener de 1911 a Saragossa (Aragó, Espanya). Filla d'una militant anarcosindicalista, la seva infància i adolescència transcorregué de vaga en vaga, de manifestació en manifestació, o visitant les dones sindicalistes empresonades. Quan tenia 10 anys començà a treballar en una fàbrica i en 1925 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment a les Joventuts Llibertàries. Durant els anys republicans destacà, juntament amb María Castañera, pel seu compromís militant. Entre 1935 i 1936 formà part, amb Manuel Sales Blasco, els germans Muñoz i altres, del grup teatral «Renacer» de Saragossa, que representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i Guimerà. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué amagar-se uns dies juntament amb María Mañas Zubero i ambdues aconseguiren dues setmanes després passar-se a zona republicana disfressades de beates. Durant la guerra civil treballà un temps en una col·lectivitat agrària a Alcanyís i després en un hospital. Compartí habitatge a Moncada amb María Mañas, Cayetano Continente, Luis Montoliu Salado i Saturnino Carod. Amb el triomf franquista, formà part del primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) clandestí de la CNT encapçalat per Esteve Pallarols Xirgu (Riera), servint sobretot d'enllaç amb la militància confederal catalana. Fou una de les principals organitzadores, amb Carmen Herrera, Lidia Sánchez (Aroma) i Trinidad Llorens, de l'evasió i l'evacuació de presoners dels camps d'internaments alacantins d'Albatera i Los Almendros i del castell de Santa Bárbara també d'Alacant gràcies a la falsificació de les ordres d'alliberament i dels salconduits realitzats per companys infiltrats en la Falange. A finals de 1939 va ser detinguda amb la caiguda del Comitè Nacional confederal; jutjada en consell de guerra, va ser condemnada a mort, pena que fou commutada el 7 de novembre de 1944 per la de 12 anys de presó menor. Passà per diverses presons i centres de reclusió: presó provincial de dones de València, convent de Santa Clara (Vallència), presó de Predicadores (Saragossa), Sant Sebastià, Pamplona i Barcelona. Un cop excarcerada a finals de 1952 marxà a França, on es reuní amb son company Miguel Vallejo Sebastián a Tolosa de Llenguadoc. Continuà militant en la CNT de l'exili. En 1992 retornà a la Península i passà a viure en una residència de la tercera edat; rebel, reuní diverses companyes i juntes marxaren a viure a un pis.

---

[10/11]

Anarcoefemèrides

[12/11]

Escriu-nos


Actualització: 11-11-17