segundoblanco

---

Segundo Blanco González (1899-1957)

El 10 de novembre de 1899 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Segundo Blanco González. Després dels primers estudis, entre 1914 i 1918 assistí a les reunions de les agrupacions llibertàries de Gijón i començà a treballar a les drassanes navals d'aquesta ciutat, conegudes popularment com El Dique, al costat de José María Martínez Sánchez. En aquesta època milità en el Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón. El setembre de 1920 assistí al Congrés Sindicalista celebrat a Oviedo. Per mor del boicot de la patronal, a partir de 1921 va començar a fer feina en la construcció, primer com a paleta i després com a mestre aparellador, ofici que mantindrà fins l'esclat de la guerra i que alternà amb estudis nocturns de magisteri. En 1921 va ser detingut a Gijón acusat d'intervenir en un atemptat contra un patró. El 18 de novembre de 1922 parlà un míting al «Centro La Justicia» de La Felguera amb Àngel Pestaña, on es criticà la dictadura soviètica. En 1923 va ser novament detingut acusat d'intervenir en la mort d'un socialista, però fou alliberat poc després. En aquesta època destacà com a organitzador sindical i assistí a diversos comicis, com ara el Congrés de la Regional Nord de la CNT d'abril de 1923, el Congrés de Gijón de juny i el Congrés d'Astúries de setembre d'aquell mateix any. Amb Avelino González Mallada, el 24 de setembre de 1925 representà la CNT en el I Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal celebrat a Santarém. En 1926 encapçalà el Comitè Nacional clandestí de la CNT establert a Gijón i la nit del 24 de juny de 1926 participà activament en l'anomenada «Sanjuanada», aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera. El desembre d'aquest any va se detingut implicat en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas»; torturat pel capità de la Guàrdia Civil de Gijón Lisardo Doval y Bravo, denuncià aquests fets públicament i fou traslladat a Madrid. Després de 18 mesos de presó fou alliberat. En 1928 ajudà força el rellançament confederal a Gijón i a finals de la dictadura de Primo de Rivera encapçalà el Comitè Regional de la CNT d'Astúries. Entre 1929 i 1931 frenà els intents comunistes de controlar la CNT asturiana. El 18 de març de 1931 parlà, amb Niceto de la Iglesia, Dionisio Morán, Mariano Merediz i Eduardo Barriobero, en un míting pro presos celebrat a la Casa del Poble de Gijón. El 5 d'abril de 1931, en una manifestació de més de 12.000 persones que exigien l'amnistia, parlà des de l'Ajuntament de la localitat i llegí el manifest. Ja en època republicana, assistí al Congrés de la CNT de 1931 en representació dels sindicats de la Construcció i d'Obrers de la Pisa de Gijón, de la Construcció d'Oviedo i de Villaviciosa, i pel Comitè Regional d'Astúries. En aquest 1931 fou redactor del periòdic Solidaridad. El setembre de 1931, com a secretari del Comitè Regional asturià –càrrec que mantindrà fins al febrer de 1932–, assistí al Ple Regional, on atacà durament les maniobres comunistes. A començaments de desembre de 1931 va ser detingut governativament, amb Baldomero del Val i Antonio Reinada, com a membre del Comitè de la Vaga General de Gijón, i tancat a la presó de Coto. El 18 de novembre de 1932 va ser jutjat a Oviedo, amb altres companys, del delicte de sedició pels fets esdevinguts el 4 d'abril d'aquell any en una vaga que degenerà en enfrontaments contra la Guàrdia Civil i en la qual resultaren mortes dues persones i set de ferides, judici del qual resultaren absolts tots els encausats. El setembre de 1932 assistí al Congrés Regional confederal en representació de la Federació Local de Sindicats de Gijón i del Sindicat de la Construcció. En aquest 1932 destacà durant la vaga de La Felguera i per això fou empresonat. També en 1932 va fer una conferència a Saragossa. El 22 d'octubre de 1933 va parlar, amb Melchor Rodríguez i José María Martínez, en un míting pro amnistia a Gijón. El desembre de 1933 va ser detingut amb altres companys del comitè de la CNT de Gijón (Ramón Álvarez Palomo, Antonio Raigada, Horacio Argüelles, Avelino Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes Díaz), tancat i multat amb 20.000 pessetes. Pres governatiu amb altres companys, el 26 de febrer de 1934 va ser alliberat després de set dies de vaga de fam. En 1934 fou membre de la Comissió de l'Aliança entre la CNT i la Unió General dels Treballadors (UGT) d'Astúries, però rebutjar encapçalar-la –en aquesta època era membre del grup «Solidaridad» (Avelino González Mallada, Avelino Martínez Madrera, Ramón Álvarez Palomo, etc.), adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquest 1934 dirigí el periòdic Solidaridad Obrera de Gijón. Arran dels fets revolucionaris asturians d'octubre de 1934 va ser detingut al seu domicili, ja que es trobava malalt, i fou empresonat. Durant aquests anys republicans destacà com orador en mítings i conferències i va treballà com a inspector de la Caixa de Jubilacions i Subsidis del Ram de la Construcció. Dies després de l'aixecament feixista, el 21 de juliol de 1936 presidí el Comitè de Guerra, instal·lat a la caserna d'El Llano (Fàbrica d'Orueta), de Gijón i el novembre d'aquell any va ser nomenat regidor d'aquesta ciutat. En aquesta època exercí de mestre nacional. A finals de 1936 se li lliurà la cartera d'Indústria en el Consell d'Astúries i Lleó i també formà part de la Comissió de Guerra del Consell Interprovincial d'Astúries i Lleó. Quan Gijón caigué a mans feixistes (20 d'octubre de 1937), fou nomenat vicepresident primer del Consell Sobirà d'Astúries i Lleó. Després representà la CNT asturiana com a secretari de Defensa en el Comitè Nacional confederal establert a València, en substitució d'Avelino González Entrialgo. El març de 1938 assistí com a tal al Ple de Regionals de la CNT. El 5 d'abril de 1938 va ser nomenat ministre d'Instrucció Pública i Sanitat pel president de la II República espanyola Juan Negrín, càrrec que exercí fins el final de la guerra. En aquesta funció rebé el suport d'Horacio Martínez Prieto, Manuel Alconchel, Ramón Álvarez Palomo, Esther Antic i Joan Puíg Elías. Les seves actuacions van ser discutides per diversos sectors que apuntaren que es convertí en un aferrissat seguidor de Negrín. El 7 de setembre de 1938 aprovà el decret de creació del Consell Superior de Cultura de la República, amb la finalitat d'unificar, enfortir i orientar les diverses manifestacions culturals, i s'encarregà de traslladar les colònies infantils catalanes a França. Amb el triomf franquista s'exilià a França i visqué a Orleans. En 1942 s'exilià a Mèxic –arribà el 12 de juny de 1942 a bord del Guinea al port de Veracruz–, on presidí aquell mateix any el Bloc Democràtic Asturià (BDA). Alineat en la fracció política del moviment llibertari i defensor de la unitat d'acció amb els partits polítics, fou expulsat de la CNT. Trobem articles seus en Acción Social Obrera, Mi Revista, Solidaridad i Solidaridad Obrera. Segundo Blanco González va morir el 29 de gener de 1957 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). El seu arxiu de quan fou ministre es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.