|
---
Anarcoefemèrides
del 7 de maig Esdeveniments
Capçalera de L'Insurgé [CIRA-Lausana]. Foto: Éric B. Coulaud - Surt L'Insurgé: El 7 de
maig de 1925 surt a París (França) el primer
número del setmanari anarquista L'Insurgé.
Journal d'action révolutionnaire et de culture individualiste.
Va ser
dirigit per André Colomer i hi trobem articles de Robert
Antoine, Émile Armand,
Aimé Bailly, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier,
Jean
Bucco, André Colomer,
Madeleine Colomer, Gabriel Cordoin, Jeanne Dalman, Renée
Dunan, Sébastien
Faure, C. Fichet, Cécile George-Felice, B.
Giaufret, Goulden, Hauteclaire,
F. Hebert, Ch. F. Hérelle, Jean Mathieu Jisca (René Ghislain),
Aristide Lapeyre, Brutus
Mercereau, Marcel Millet,
Raoul Odin, Madeleine Pelletier, E. Perioux, Benoît Perrier,
Henry Perrin, Henry
Poulaille,
Jules Rivet, Han Ryner, Mohamed Saïl, Marcel Say, Louis Simon,
Albert
Soubervielle, Victorien Truchet, Georges Vidal, Maurice Wullens, entre
d'altres. El servei de llibreria del periòdic el
portà Madeleine Colomer. Les
«Editions de l'Insurgé» publicaren en
1925 el llibre A nous deux patrie! La
conquête de soi-même, d'André
Colomer. En sortiren 61 números, l'últim el
juliol de 1926. ***
García Oliver
parlant per la ràdio durant els Fets de Maig de 1937 - Quart dia dels Fets de Maig: El divendres 7 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), abans de sortir el sol, la ràdio va transmetre una nota de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que demanava el «restabliment complet de la normalitat». Els anarquistes van demanar als governamentals que tothom retirés les barricades, que es posessin en llibertat simultàniament tots els hostatges i que es descartessin per ambdues parts tota mena de represàlies; a les cinc de la matinada aquestes proposicions, en teoria, van ser acceptades. Aquell dia la normalitat va ser gairebé absoluta a tota la ciutat i ja des de les primeres hores van funcionar normalment els serveis públics, la majoria dels comerços van obrir les portes i la gent va començar a transitar pels carrers. Moltes fàbriques i el moll van reprendre les seves activitats, encara que a moltes zones obreres es va decidir començar a treballar a partir del dilluns. A la fàbrica l'«España Industrial» de Sants es va produir un curiós incident: els obrers, quan van anar a fer feina, van observar que a l'interior de l'edifici hi havia uns 230 guàrdies civils detinguts, concentrats allà després del desallotjament de diverses casernes i d'altres indrets que ara controlaven els amotinats; aquest obrers es van negar a reprendre la feina si no eren alliberats, i els encarregats del Comitè de Control de l'empresa va acordar alliberar-los, cosa que permeté reprendre la producció. De tota manera va haver alguns tirotejos a Sant Andreu, on va morir un home, a la Via Laietana, i un intent d'atemptat contra l'automòbil oficial de la ministra de sanitat Frederica Montseny, que anava acompanyada del secretari del Comitè Nacional de la CNT, Marianet R. Vázquez, i del secretari de la ministra, Baruta, que va resultar ferit, per part d'un grup de militants del PSUC que guardava una barricada a la Diagonal, prop de Pedralbes. A primeres hores del matí el comandant Emilio Menéndez va ser nomenat comissari general d'Ordre Públic, en substitució de Rodríguez Sales. A la Comissaria General d'Ordre Públic hi romanien encara, a la una del migdia, 206 detinguts per motius relatius als Fets, evidentment, tots contraris a les forces governamentals, i van ser alliberats per ordre del nou comissari. A les sis de la tarda van arribar des de València el tinent coronel Emilio Torres, nomenat pel Govern Central cap superior de Policia de Barcelona, i José M. Díez, nou comissari general d'aquella Prefectura. Entre les 8 i les 9 de la tarda van arribar des de València 80 camions (alguns autors parlen de 120) carregats de guàrdies d'assalt, fent-ne un total de cinc mil, i dues companyies motoritzades que van desfilar per la ciutat com ho farien en una ciutat conquistada, i en passar per davant del Comitè Regional de la CNT, a la Via Laietana, van ser tirotejades. La jornada va acabar amb un manifest del Comitè Regional de la CNT-FAI on es feia palesa la «voluntat unànime de col·laborar amb la major eficàcia i lleialtat en el restabliment de l'ordre públic a Catalunya» i, després d'oferir el seu concurs al Govern de la Generalitat i al nou delegat d'Ordre Públic, demanava «Unitat i confiança, lleialtat i igualtat de drets i de deures per a tots els sectors antifeixistes en tots els aspectes.». ***
Propaganda
de l'acte publicada en el periòdic
novaiorquès Spanish
Revolution de l'1 de maig de 1938 - Ball per la
Revolució: El 7 de maig de 1938 se celebra
a l'Astoria Mansion de Nova York (Nova York, EUA) un
«Festival i Ball de
Primavera» a benefici de la Revolució espanyola.
L'acte, organitzat per la
United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions
Llibertàries) de
Nova York, consistí en entreteniments diversos i en un ball
amenitzat per una
orquestra de jazz. ***
Topada
amb la membres de la CRS - París (07-05-68): El 7 de maig de 1968 el Barri Llatí de París (França) es va despertar en estat de setge. Als instituts es desenvolupen nombroses accions per parts dels anomenats «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts). A partir de les 18.30 hores a Denfert-Rochereau comença la «llarga marxa» de 25 quilòmetres, organitzada per la Unió Nacionals dels Estudiants de França (UNEF), el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) i el «Moviment 22 de març». La manifestació dura fins a mitjanit, travessant tota la ciutat. A la desfilada cap cartell partidista, només una gran pancarta enmig de la manifestació: «Visca la Comuna!». Els diputats i ministres gaullistes contemplen amb angoixa 40.000 estudiants i obrers que pugen pels Camps Elisis cantant La Internacional. Sobre l'Arc del Triomf confraternitzen les banderes negres i les roges. També apareix el primer número d'Action, el periòdic de la insurrecció estudiantil; es van tirar 6.000 exemplars que es van vendre en dues hores durant la manifestació. Per primera vegada s’estén el pànic. Un informe del cap de policia expressa que el servei de l'ordre s'ha vist desbordat, i això que eren 5.000 membres. La manifestació, molt fluida, molt mòbil, molt nombrosa, no va poder ser realment controlada. Les forces de l'ordre ja no parlen de manifestació sinó de revolta –48 hores després faran servir el terme «insurrecció». Entre Montparnasse i Saint-Germain tot són barricades. Entre els dirigents de les centrals sindicals regna l'estupor. La Confederació General del Treball (CGT) desconfia dels «aventurers». La Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) es manté a l'aguait, però centenars de trucades telefòniques es realitzen a les centrals sindicals; provenen dels responsables dels sindicats de base i anuncien que els obrers estan llestos per a unir-se a les manifestacions d'estudiants pel Barri Llatí. Els motius: la repressió, però sobretot un creixent sentiment de solidaritat. Altres escamots de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) arriben per a reforçar la capital. Un informe fet pels serveis sanitaris revela amb sorpresa que, entre els ferits greus durant els enfrontaments, hi ha més policies que manifestants. Els actes de solidaritat arreu de l'Estat francès i a l'estranger es multipliquen. Durant la nit un incident avergonyirà la policia parisenca davant la premsa mundial en aquesta revolució sense armes: al bulevard Montparnasse els manifestants es refugien al cafè Le Select i els CRS llancen granades a l'interior del local alhora que bloquegen les sortides; els bombers i els infermers hauran de trencar una vidriera de la terrassa d'aquest gran cafè per evacuar els clients ofegats per efecte dels gasos. ***
Portada
del primer número d'Action - Surt Action: El
7 de maig de 1968 surt a París (França) el primer
número del periòdic Action,
portaveu de les reivindicacions dels
grups estudiantils insurgents parisencs. El primer número
portà com a nota de
menció de responsabilitat «Ce journal a
été
réalisé avec le soutien de L'UNEF
[Unió
Nacionals dels Estudiants de França], du Mouvement du 22
mars
(Nanterre) et des
Comités d'Action Lycéens (CAL)» i a
partir del
número 4 (5 de juny de 1968) com
a subtítol «Ce journal a été
réalisé au service des Comités
d'Action, avec le
soutien de l'UNEF, du SNESup [Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior]
et des
Comités d'Action Lycéens». D'antuvi
setmanal,
després tingué una periodicitat
irregular i passà dels 20.000 exemplars dels primers
números a una tirada de
100.000. Va està dirigit per Jean-Pierre Vigier i a partir
del
número 45 (30 de
maig de 1969) per Jean Schalit. La major part dels articles no van anar
signats,
al contrari de les nombroses il·lustracions i dels
còmics
(Serge Bosc, Cardon,
Kerleroux, Jean-Marc Reiser, Sesamo, Maurce Sinet [Siné],
Roland Topor, Willem, Georges Wolinski, etc.). Hi van formar
part del comitè de redacció
Frédéric
Bon, Jean-Marcel Bouguereau, Michel-Antoine Burnier, Marc
Kravetz, Jean
Schalit i André Sénik, entre d'altres. Els
primers números del mes de maig es
van centrar en els enfrontaments amb la policia i la
repressió i a partir de
juny s'introduïren reportatges i articles de fons sobre
diversos temes
(ocupacions de fàbriques, vagues obreres de
Renault-Billancourt, funcionament
de les manifestacions, consells obreres de Torí,
acció directa, comitès
d'acció, extraparlamentarisme, l'escola, autonomia,
violència, etc.). També cobrí
les manifestacions estudiantils de suport que es van fer arreu del
món,
especialment a Mèxic i al Japó. En sortiren 47
números, l'últim el 3 de juny de
1969, un cop sufocada totalment la revolta. ***
Pedro
Barrios Guazo i Juan Gómez Casas al Registre d'Associacions
Sindicals - Legalització de la CNT: El 7 de maig de 1977, a les 11.30 hores, Juan Gómez Casas i Pedro Barrios Guazo, del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), presenten els estatuts de la CNT a les oficines del Registre d'Associacions Sindicals de Madrid (Espanya) per a la seva posterior legalització; va ser última central sindical històrica a fer-ho. Dies després es notificava que s'acceptava la sol·licitud i el 14 de maig quedava formalment legalitzada, després de 38 anys de clandestinitat. Legalització de la CNT
Naixements
Foto
policíaca de François Hénon (2 de
juliol de 1894) - François
Hénon: El 7 de maig de 1842 neix a Lió (Arpitània)
l'anarquista François Héno. Sos pares es deien Corneille
Jean Louis Hénon, torner cadiraire, i Françoise
Victorine Richelet. Es guanyava
la vida com son pare, treballant de cadiraire a París. El 27
de setembre de
1873 es casà al XII Districte de París amb la
modista Marie Mélanie Nicolas,
amb qui tingué dos infants, i vivia al número 194
del carrer Charenton. El 14
d'octubre de 1879 assistí a una reunió del
Comitè Socialista del XII Districte,
celebrada a la Sala de la Rosière, al número 66
del carrer de Charenton, on es
creà un «Comitè d'Ajuda als Amnistiats
i No Amnistiats». En 1881 vivia al Faubourg
de Saint-Antoine i era membre del grup anarquista del XII Districte de
París i
amb la dona de Louis Galland, gerent de Le
Père Peinard, va crear l'anarquista
«Comitè Revolucionari per la Vaga dels
Lloguers». A principis de desembre de 1883 albergà
l'anarquista Alphonse Jamard,
que havia fugit de l'asil d'alienats indigents de
Ville-Évrard a
Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França),
després d'haver estabornit dos guardes
a cops de puny i potades, i s'havia refugiat a Londres (Anglaterra);
l'1 de
novembre de 1883, per a veure sa filla, Jamard retornà a
París, on
immediatament s'adherí al grup anarquista animat per
Émile Digeon i passà a
viure amb François Hénon al domicili d'aquest, al
número 46 del carrer de Lió,
al passatge Quinze-Vingts. El comissari Cotton d'Englesqueville del
barri de
Quinze-Vingts, en saber que Jamard hi havia retornat a
París, ordenà la seva
detenció. L'11 de novembre de 1883, de bon
dematí, el comissari i diversos
agent de policia entraren al domicili de François
Hénon i trobaren Jamard,
maquillat i amb una barba falsa, llegint un periòdic
anarquista; detingut, va
ser internat a l'Hospital Bicêtre de Le
Kremlin-Bicêtre (Illa de França,
França). El 14 de novembre de 1883 publicà un
comunicat en Le Cri du Peuple on
defensava Jamard. El 13 de desembre de 1883 una
bomba esclatà al domicili del comissari Cotton
d'Englesqueville, al carrer
Crozatier, però l'explosió no ferí
ningú, encara que si va danys importants a
l'immoble. L'endemà, François Hénon va
ser detingut per mor de les amenaces que
havia destinat al comissari i tancat a la presó parisenca de
Mazas. En
l'escorcoll del seu domicili la policia trobà un
revòlver, que ja havia estat
trobat en una perquisició anterior i que se li havia
retronat, ja que era d'un
calibre tolerat per a la defensa personal. Cotton
d'Englesqueville també va detenir
l'anarquista Auguste Aumarechal i investigà Louise Michel.
Després de 12 dies
de presó preventiva, el seu cas va ser sobresegut i
Hénon va ser posat en
llibertat. El 12 de febrer de 1884, en sortir d'una reunió
celebrada al gimnasi
Tournayre, al número 66 del bulevard
Ménilmontant, va ser detingut amb
l'anarquista Charles Bourdon per haver cantat La
Carmagnole. En 1885 participà en les reunions del
grup
anarquista del Faubourg de Saint-Antoine. El 28 d'abril de 1885
visità a la
presó de Mazas l'anarquista Gustave Leboucher, condemnat a
tres mesos de
reclusió. En aquesta època vivia al
número 38 bis del carrer Traversière. El 25
de maig de 1885 va ser ferits a cops de sabre al cap i a l'espatlla en
una
baralla a Père-Lachaise. A principis de 1887
participà en les reunions del grup
anarquista «Le Drapeau Noir», que es reunia al
número 195 del bulevard de
Charonne. El 12 de febrer de 1887 en una reunió del citat
grup, parlà sobre
l'escorcoll fet a les oficines de Le
Révolté, a resultes de diverses
explosions a Lió. A proposta seva, el 13 de
febrer de 1887, després de la reunió, el grup
«Le Drapeau Noir» va anar a la
tomba de Jules Vallès i al «Mur dels
Federats», al cementiri de Père-Lachaise, on
diversos oradors van fer discursos. El 7 de maig de 1887
proposà l'edició de
butlletes de votació rompudes per a les eleccions amb la
finalitat que fossin declarat
nuls i posà el problema del finançament de la
impressió d'aquestes butlletes.
Els confidents policíacs també l'identificaren en
les reunions del grup
anarquista «L'Avant-garde del XV». El 29 d'abril de
1893, segons un informe
policíac de la II Brigada de Recerques de la Prefectura de
Policia, vivia al
número 14 del carrer Keller, al domicili d'un tal Gevaudan.
El 26 de desembre
de 1893 figurava en el registre de recapitulació
d'anarquistes. L'1 de juliol
de 1894, per ordre del comissari Bernard, el seu domicili va ser
escorcollat
sense cap resultat, però va ser detingut, fixat
l'endemà en el registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i
inculpat per
«associació criminal». Al final de sa
vida vivia casat amb Louise Bonneville al
número 8 del passatge Abel Leblanc. François
Hénon va morir el 24 d'octubre de
1911 a l'Hospital Saint-Antoine del XII Districte de París
(França). ***
Foto policíaca d'Henri Savard (2 de juliol de 1894) - Henri Savard: El 7
de maig de 1865 neix al XX Districte
de París (França) l'anarquista Henri-Auguste
Savard. Sos pares es deien Henri Savard, òptic, i
Félicité Veschuere, florista. Cisellador d'ofici,
en
1886 va ser condemnat a vuit mesos de presó per
«robatori en un palauet». Va
fer cinc anys de servei militar a les Companyies
Disciplinàries d'Algèria. A
començament de gener de 1893 hauria format part, segons la
policia, amb Granger,
Octave Vernet i Vinchon, d'un grup que es reunia al seu domicili, al
número 6 del
carrer Delatre de París, especialitzat en l'estafa a
negociants de vins i de
comestibles. En aquesta època fou un dels que
acusà Georges Roussel d'haver
estat durant dos anys «confident a sou de 300 francs
mensuals». El 2 de juliol
de 1894 va ser fitxat pel laboratori antropomètric de la
policia dirigit per
Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Notícia de la detenció d'Antoine Bracmard apareguda en el diari parisenc Le Temps del 9 de juliol de 1894 - Antoine Bracmard: El 7 de maig de 1866 neix al I Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Antoine Marie Bracmard. Sos pares es deien Louis Bracmard, obrer torner, i Lucie Horana Decane. Es guanyava la vida venent joguines i gravats pels mercats ambulants. Cap el 1890 començà a freqüentar els cercles anarquistes i entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries, fet pel qual la policia el va intentar detenir sota la inculpació de vagabunderia. En dos escorcolls de casa seva es van trobar una gran quantitat de periòdics i de fullets anarquistes. El 25 d'octubre de 1893, al crit de «Fora Rússia!», participà en una contramanifestació durant una recepció d'oficials de l'esquadra russa a Lió. En nous escorcolls del seu domicili es van trobar correspondència que va permetre la seva detenció, amb altres anarquistes (Philippe Sanlaville, Marius Debard, Pierre Goton, Jean Roccas i Collas), el 7 de juliol de 1894 acusat del delicte d'«associació criminal», en mig del clima de repressió creat arran de l'assassinat del president de la República francesa Marie François Sadi Carnot, però finalment, el 24 de juliol la seva causa fou sobreseguda. Després d'aquest fet sembla que abandonà la militància política. El febrer de 1896 va ser esborrat per la policia de la llista d'anarquistes a vigilar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Nota
necrològica de Foncette Gaultier apareguda en el
periòdic parisenc Le Monde Libertaire
de gener de 1957 - Foncette
Gaultier: El 7 de maig –algunes fonts
citen
erròniament el 9 de maig– de 1871 neix al XVIII
Districte de París (França)
l'anarquista Alphonsine Adelina Gaultier, coneguda com Foncette
Gaultier. Sos
pares es deien Sylvain Fidèle Gaultier, mecànic,
i Silvine Lambert. Des de 1893
freqüentà els cercles llibertaris,
assistí regularment a les sessions del grup
«Amis du Libertaire»
i fou amiga de
Louise Michel. Després del «Procés dels
Trenta» de 1894 fou la companya,
«platònica» segons alguns, de
l'intel·lectual anarquista Sébastien Faure. A
partir de la Gran Guerra, s'implicà fermament en el moviment
anarquista. El 17
de setembre de 1917, en un tren que havia agafat a Montparnasse per
anar a «La
Ruche», va lliurar a uns soldats ferits que venien del front
el fullet Paul
Savigny ou l'histoire d'un homme qui n'a pas voulu tuer, imprès a Lausana (Vaud,
Suïssa), i
en arribar a Rambouillet va ser denunciada per dues infermeres de la
Creu Roja
(Gross i Hartmann), detinguda i tancada incomunicada a la
presó de
Saint-Lazare, on va ser veïna de cel·la amb la
socialista Hélène Brion. En
l'escorcoll del seu domicili es trobaren nombrosos fullets llibertaris
i
correspondència amb Sébastien Faure. El 15
d'abril de 1918 va ser condemnada pel
III Consell de Guerra de París a dos anys de
presó i a 500 francs de multa per
«exhortació de militars a la
desobediència amb declaracions sedicioses i
derrotistes», però obtingué la
llibertat provisional pel seu dolent estat de
salut i pels informes psiquiàtrics del doctor Maurice de
Fleury que estimaven
que la seva responsabilitat era «limitada». A
principi dels anys trenta visqué en
condicions molt precàries en una granja d'un
pagès anomenat Renaud, lector de L'En
Dehors d'E. Armand, a la zona de
Molphey (Borgonya, França). L'octubre de 1932 L'En
Dehors llançà una
subscripció al seu favor. En 1933 diverses
publicacions anarquistes (Le Libertaire,
La Voix Libertaire, etc.) se sumaren
a aquesta subscripció. Li van fer costat nombrosos
militants, com ara Marius
Berger, Céline Lambin Pierre
Madel, Jean
Marestan o Henri Zisly. En 1934 passà a viure en una petita
casa construïda
pels companys en un terreny de l'antic castell de Chanteau a
Saint-Didier
(Borgonya, França). En aquesta època es
relacionà amb Marcel Hongrois, jove
infant de l'assistència pública, que amb el temps
esdevindrà un dels fundadors
del primer maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors
Partisans)
de la regió. Es pogué beneficiar d'un subsidi
mensual d'assistència als
desfavorits de l'Ajuntament de Saint-Didier. En 1952
ingressà a l'asil de
Roussines (Centre, França), zona d'on provenien sos pares.
Foncette Gaultier va
morir el 18 de novembre de 1956 a l'asil de persones majors de
Saint-Denis de
Châteauroux (Centre, França) i va ser enterrada en
una fossa comuna. ***
Francesc Tortosa Albert - Francesc Tortosa Albert: El 7 de maig de 1880 neix a Moixent (Costera, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista, i pintor al final de sa vida, Francesc Tortosa Albert. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Cristòfol Tortosa Bellot i Maria Albert Donat. Per sobreviure va fer de tot: camperol, paleta, pintor de vaixells, mestre racionalista, etc. Va estar pres durant molts anys acusat de l'assassinat de sa dona i sos fills, i només va ser alliberat quan l'autèntic criminal confessà en morir. En 1918 participà amb Tomás Francisco Cano Ruiz, Ponciano Alonso Mingo, Caballero i Manuel Quesada en l'Excursió Nacional de Propaganda per la província de Múrcia. En 1921 freqüentà la Casa del Poble, l'Ateneu de Divulgació Social i escoles racionalistes, i conegué Horacio Martínez Prieto. Durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França. Amb la proclamació de la II República espanyola s'instal·là a Madrid, on participà en el grup «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Melchor Rodríguez, Feliciano Benito, Celedonio Pérez, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, etc. El 9 de novembre de 1931 participà a Salamanca, amb David Antona i Juan Bravo, en un míting d'afirmació sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys destacà com a conferenciant, exercint la seva influència sobre el jovent de les Joventuts Llibertàries, prevenint-los contra el totalitarisme comunista i l'ús de la violència «anarcobolxevique». En 1932 es relacionà amb Ricard Mestre i amb les acabades de crear Joventuts Llibertàries i en 1935 amb José García Pradas. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità als voltants de Madrid i a Toledo, enquadrat en la «Columna Águilas de la Libertad». Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d'Argelers, on conegué Abel Paz. Amb Ricard Mestre formà part de la Secció d'Informació del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta època nasqué la seva afició pictòrica i entrà en el comitè (Silvia Mistral, José García, Lara, etc.) encarregat de realitzar una gran exposició d'art i de literatura llibertaris. Poc després aconseguí embarcar cap a Amèrica. A Santo Domingo (República Dominicana), quan tenia 63 anys, realitzà el seu primer quadre. Després marxà a Cuba, on l'abril de 1945 participà en una exposició col·lectiva al Lyceum & Lawn Tennis Club de l'Havana amb obres «ingènues i espontànies», entre elles paisatges i temes d'ambient cubà. Després s'instal·là a Mèxic i a la capital d'aquest país realitzà la primera exposició individual que li atorgà renom i fou qualificat d'artista naïf i primivitista, exposició a la qual seguirien moltes més. En 1950 exposà a la Tribune Subway Gallery de Nova York (Nova York, EUA). Al país asteca milità en la Regional del Centre i en l'Agrupació de la CNT. Alguns apunten que mantingué lligams amb la maçoneria. Ja molt ancià, rebé un homenatge a l'Ateneu Espanyol de Mèxic i poc després va ser ingressat al Sanatori Espanyol de la capital mexicana, demanant que es venguessin tots els seus quadres i que el fons recaptat fos lliurat al Comitè Pro-Presos d'Espanya. Entre els seus olis podem destacar Alegría, Amanecer de ensueño, Amor, Aún el milenario florece en primavera, Belleza y paz, Calle de la quimera, Cerro del tesoro, Desnudo, Ensueño, Ensueño y amor, La flor más bella, Granada, Guanajuato, Horizontes, Humano, La lección, Melodía tropical, La perla del valle, El prodigio, Sinceridad y paz, Sinfonía de luz y ternura, Sinfonía de ritmo y de color, Umbral de paz, Una calle, Vida del campo, etc. Francesc Tortosa Albert va morir el 4 de setembre de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). ***
Foto policíaca d'Osvaldo Franceschini (4 de juliol de 1935) - Osvaldo Franceschini:
El 7 de maig de 1881 neix a Perusa
(Úmbria, Itàlia) l'anarquista Osvaldo Franceschini. Sos
pares es deien Serafino
Franceschini i Erdelinda Beretti. Es guanyava la vida de
tipògraf. Abans de la Gran
Guerra va ser fitxat a Itàlia com a «revolucionari i
antimilitarista». En 1919
passà a França i s'instal·là a Niça
(País Niçard, Occitània), vivint al número
6 del carrer Hérold de la ciutat. A França també
treballà de tipògraf. Durant
els anys vint i trenta es relacionà amb nombrosos anarquistes,
com ara els
germans Mondani, Berti i Bidelli. La policia francesa el tingué
fitxat com a «anarquista
assidu de les reunions». El 2 de juny de 1930 la policia
trobà a l'anarquista
Mansuetto Luccherino un rebut al seu nom de 100 francs. El 23 de
desembre de
1932 demanà la naturalització francesa,
sol·licitud que va ser rebutjada pels
seus informes policíacs. Estava casat amb Emilia Seraphini.
Desconeixem la data
i el lloc de la seva defunció. ***
Carlos Martínez Baena fotografiat per F. Bixio -
Carlos Martínez
Baena: El 7 de
maig de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'actor,
dramaturg, director teatral, cantant, poeta, i guionista
cinematogràfic
llibertari Carlos Martínez Baena, conegut com Baena.
Quan era un infant
es traslladà amb sa família a Mèxic i
amb el temps esdevingué periodista. En
1920 a l'Argentina i l'Uruguai començà a fer
d'actor i poc després retornà a
Espanya amb una sòlida formació
escènica que li va permetre actuar en les
millors companyies teatrals, especialment en la del Teatre Espanyol
d'Enrique
López Alarcón, la de Gregorio Martínez
Sierra i la de Catalina Bárcena, que
dirigí un temps. Creà el seu propi elenc teatral,
la «Companyia Carlos M.
Baena», que representà obres seves i d'altres
dramaturgs. El novembre de 1923
la Companyia Martínez Sierra li estrenà l'obra Almaviva
i el 28 de juny
de 1924 aquesta mateixa companyia representà al teatre
Novedades de Barcelona
el sainet en un acte i en vers Triana. En 1925 va
fer una gira teatral
per l'Argentina amb la Companyia Linares Rivas i després amb
la de Concepción
Alona. El 13 de desembre de 1925 participà, amb Amparo
Martín, Esther Sanjosé,
Clara Campoamor, Nigro Paciano, Sroost i César Juarros, en
l'acte per la
igualtat de l'home i la dona davant la llei celebrat al Teatre Eslava
de
Madrid, organitzat per la Societat Espanyola d'Abolicionisme. En 1929
publicà,
i estrenà el 13 de setembre d'aquell any per la seva
companyia al Teatre Eslava
de Madrid, la comèdia en tres actes ¡Levanta
Magdalena!. Durant la
primera meitat dels anys trenta realitzà
pel·lícules a l'Argentina, Espanya i
als EUA, a més de enregistraments sonors de tangos i de
cançons. Fou primer
baríton de la Companyia Esperança Iris i
interpretà sarsueles. Dirigí el Teatro
Nacional d'Espanya i d'ell sorgí la idea de crear la Casa
del Actor per acollir
la gent de l'espectacle retirada i amb pocs recursos.
Instal·lat a Barcelona,
s'afilià al Sindicat Únic d'Espectacles
Públics (SUEP) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). El novembre de 1936 participà amb la
conferència «Poetes de
la Revolució» en la II Conferència
Pro-Cultura, al local social d'Artistes
Cinematogràfics, Extres i Figuració del SUEP-CNT
de Barcelona, organitzat per
aquest sindicat; i pocs dies després, el 19 de novembre,
participà en el míting
d'afirmació revolucionària i confederal,
organitzat pel SUEP-CNT, al Gran Price
de Barcelona, amb Marcos Alcón, Miquel Espinar i J. R.
Magrinyà. Per encàrrec
de la CNT, realitzà guions per a documentals i
pel·lícules produïdes pel
Sindicat de la Indústria del Espectacle (SIE), com ara La
conquista de
Carrascal de Chimillas (1936, amb Ramón Oliveras),
El cerco de Huesca
(1937, amb Ramón Oliveras), División
heroica (1937, amb Ramón Oliveras),
En la brecha (1937, amb Ramón Oliveras), El
frente y la retaguardia
(1937) o Liberación (1937, amb
Ramón Oliveras i Josep Amic Bert). El 4
d'abril de 1937, en representació del Comitè de
Producció Cinematogràfica,
parlà, amb Joaquín Ascaso, Antonio Ortiz,
Lluís Jubert, Miquel Espinar, Marcos
Alcón, Valentín R. González i
Joaquín Cortes, en el míting informatiu sobre el
front d'Aragó celebrat al Cinema Coliseum de Barcelona,
organitzat pel
SUEP-CNT. El 28 d'agost de 1937, com a membre del Comitè
Nacional d'Amics de
Mèxic (CNAM), prengué part en l'acte commemoratiu
del vintè aniversari de la
Revolució russa, organitzat pels Amics de la Unió
Soviètica, als locals
barcelonins del Sindicat de Mestres Nacionals del la
Federació de Treballadors
de l'Ensenyament (FETE). El 17 d'octubre de 1937, representant el CNAM,
participà en el míting d'homenatge a la
solidaritat soviètica i mexicana vers
la II República espanyola celebrat al Teatre Goya de
Barcelona, organitzat per
la Secció Catalana del Socors Roig Internacional (SRI). En
1937 fou membre de
la Comissió de Censura, Lectura i Repertori del Consell
Central del Teatre
(CCT) de Catalunya. Forma part de la Comissió Interventora
dels Espectacles
Públics de Catalunya (CIEPC) i, com a membre d'aquest
organisme, dirigí en 1938
el cicle «Teatre d'Art» al Teatre Barcelona
–del
qual era director–, amb
obres clàssiques i modernes (Lope de Vega, George Bernard
Shaw, Jacinto
Benavente, Henrik Ibsen, Rodolfo Viñas, etc). El 18 de juny
de 1938 recità un
recull de les seves poesies a l'acte de clausura de
l'«Exposició de Periòdics
Murals» celebrada a la Llar del Soldat de Barcelona. Pocs
dies després, el 26
de juny, al Teatre Tívoli de Barcelona, participà
en la festa (dansa, música i
poesia) d'homenatge a Federico García Lorca i a benefici
dels mobilitzats
cenetistes de la Indústria de l'Espectacle. El 13 de juliol
de 1938 participà
en l'acte de gratitud de les mares dels infants refugiats a
Mèxic, organitzat
pel CNAM al seu local barceloní, on llegí el
poema «Mensaje al Mundo». El 18
d'agost d'aquell any inaugurà –i 15 dies
després
clausurà– l'exposició de
dibuixos a la Casa de Cultura de Barcelona de l'artista
mexicà Ángel Soto sobre
motius de Marià Fortuny, organitzada per la
Comissió del Centenari Fortuny i la
Generalitat de Catalunya. El 15 del setembre de 1938 parlà,
amb Jaume
Miravitlles, Manuel Buenacasa i Josep Maria Sbert, en el
míting radiofònic per
celebrar la independència mexicana, organitzat pel CNAM i la
Comissaria de
Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El 16 d'octubre de 1938, al
Teatre
Poliorama de Barcelona, en representació del CNAM,
clausurà amb un míting
antifeixista, amb altres (Adalberto Tejeda, Fernández
Clérigo, Joan Sauret
García, Margarita Nelken, Rueda Ortíz i Pascual
Leone), la «Setmana de Mèxic».
En aquest any de 1938 fou nomenat membre del Consell de Cultura
Superior de la
II República espanyola, ben igual que altres
intel·lectuals d'aleshores
(Benavente, Antonio Zozaya, Machado, Serra Hunter, Odón de
Buen, Llopis, etc.).
En aquests anys bèl·lics
col·laborà en la revista barcelonina Mi
Revista. Amb el triomf feixista s'exilià i en 1940
retornà a Mèxic. A partir
de 1941 va començar a aparèixer en
pel·lícules mexicanes, sobretot en papers de
caràcter d'homes bondadosos d'edat (mestres, sacerdots,
etc.) i en molts de
papers secundaris. Realitzà
pel·lícules amb Luis Buñuel –El
(1953), Ensayo de un crimen (1955),
El río y la muerte (1955)–, amb
Mario
Moreno (Cantiflas) –El supersabio
(1948), El
portero (1950), El siete machos (1950), El
analfabeto (1961)– i amb
nombrosos artistes i cantants famosos aleshores (Carlos Gardel, Arturo
de
Córdova, Libertad Lamarque, Miguel Aceves Mejía,
Pedro Infante, Pepe Biondi,
María Félix, Imperio Argentina, etc.). Es va
implicar força en el Sindicat
d'Actors mexicans. En la seva època mexicana
també va escriure guions
cinematogràfics –La abuelita
(1942), Maravilla
del toreo (1943), El último amor de Goya
(1946), El amor abrió los ojos (1947).
En 1970 rodà la seva última
pel·lícula, Angelitos negros,
de Joselito Rodríguez. En total intervingué com a
actor en 73
pel·lícules. Com a poeta publicà La
musa que leyó a Kempis (1923) i Inquietud.
Oraciones y motivos (1929), entre d'altres. Carlos
Martínez Baena va morir el 29 de maig
de 1971 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). Son fill,
Carlos Baena, seguí les passes
de son pare i és un reconegut actor a Mèxic. Carlos Martínez Baena (1889-1971) ***
Article d'Armand Aubrion aparegut en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 de novembre de 1936 - Armand Aubrion: El 7 de maig de 1912 neix a Les Moussières (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista i lluitador antifeixista Armand François Aubrion –a vegades citat erròniament Aubrian o Aubillan. Sos pares es deien Joseph Antoine Aubrion i Marie Philomène Garadier. Es guanyava la vida treballant d'electricista a París (França) i vivia al número 172 del carrer Nationale del XIII Districte. Militant de la Unió Anarquista (UA), el 22 de juliol de 1936 marxà des de París com a voluntari cap a Espanya per a lluitar contra el feixisme. S'integrà com a milicià en la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya), que posteriorment es fusionà amb la columna encapçalada per Antonio Ortiz Ramírez. Va publicar en el periòdic Le Libertaire alguns articles sobre la vida al front i sobre el debat sorgit sobre la militarització de les milícies confederals. Lluità als combats de La Zaida i de Belchite, a Saragossa (Aragó, Espanya). L'agost de 1937, disconforme amb la militarització de les milícies, retornà a París. Col·laborador de Le Libertaire, va ser detingut el 15 de setembre de 1938 quan la seu d'aquest periòdic va ser escorcollada per la policia. Com a membre de l'Associació d'Antics Milicians Llibertaris (AAML) d'Espanya, l'abril de 1938 va ser nomenat secretari adjunt de l'Associació Revolucionària de Milicians d'Espanya (ARME), nou nom de l'AAML, que reagrupava exmilicians antiestalinistes. Establert a Lorda, el 9 de juliol de 1956 comprà una empresa de transport que explotà i dirigí. Sa companya fou Marie Juliette Françoise Salles. Armand Aubrion va morir el 27 de novembre de 1992 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània). ***
Ángel
María de Lera fotografiat per Lagos (1960) - Ángel
María de Lera:
El 7 de maig de 1912 neix a
Baides
(Guadalajara, Castella, Espanya) el periodista, escriptor i
sindicalista
llibertari Ángel María Estanislao Hermenildo Máximo Bonifacio de
Lera García. Sos pares
es deien Ángel Julio de Lera Buesa, metge cirurgià, i María Cristina
García Delgado.
Nasqué a Baides per mor de la professió
de son pare, metge rural. En 1913 es traslladà a Membrilla i
més tard a Fuente
del Fesno, ambdues localitats de Ciudad Real, on passà la
seva infantesa fins
al 1920 que marxà a prop de Guardia (Àlaba,
País Basc) per viure amb son avi,
apotecari. Després ingressà al Seminari Menor de
Vitòria, on cursà estudis de
Filosofia i Humanitats fins als 18 anys. Son pare havia mort en 1927 i
sa mare
i germanes s'havien traslladat a La Línea de la
Concepció (Cadis, Andalusia),
localitat on es va traslladà i on va acabar els estudis de
batxillerat. En 1932
començà la carrera de Dret a la Universitat de
Granada, de la qual només va
poder cursar quatre anys a causa de la Guerra Civil. Durant la
dictadura de
Primo de Rivera començà a escriure contra la
monarquia i a partir de la
instauració de la II República espanyola
col·laborà en el periòdic
revolucionari La Tierra. Militant
de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), però
crític amb la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 s'afilià al
Partit Sindicalista (PS), promogut pel
seu amic íntim Ángel Pestaña, i
s'encarregà de la seva expansió a Andalusia. En
aquesta època col·laborà en la revista
anarquista Estudios. En el II Ple
del PS de Cadis de 1936 va ser nomenat el seu
candidat a les eleccions de febrer d'aquell any, partit que
aconseguí dos
escons, però el seu el cedí a Pestaña.
Quan l'aixecament feixista de juliol de
1936, pogué fugir de La Línia per Gibraltar i el
setembre arribà a Madrid.
Milità activament en el PS i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió, El Sindicalista.
En 1937 entrà a formar
part del Comitè Nacional del PS. Lluità com a
comissari de Guerra als fronts de
Madrid i Nord i a la batalla de l'Ebre. El març de 1939
visqué directament la
rebel·lió de Segismundo Casado i el seu Consell
Nacional de Defensa, i amb el
triomf franquista, va ser detingut a Madrid. Empresonat en una casa de
detenció
falangista, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mor,
però la pena
fou commutada per una condemna de 30 anys. Tancat a la presó
madrilenya de
Porlier i a la toledana d'Ocaña, en 1944 se li va concedir
la llibertat
provisional, però en 1945 va ser novament detingut i
tornà a ser jutjat en
1947; condemnat a 21 anys, va ser indultat poc després. Un
cop alliberat en 1947,
per guanyar-se la vida treballà en diverses feines
(peó de paleta, distribuïdor
de gasoses, comptable en una fàbrica de licors,
administratiu, etc.). Després
es dedicà a la seva passió, la literatura, vivint
els hiverns a Madrid i els
estius a la localitat murciana d'Águilas, i treballant com a
periodista literari
per al periòdic ABC. En
1957 publicà
la seva primera novel·la, Los
olvidados,
que havia escrit 10 anys abans i que tracta sobre els emigrants
andalusos que
malviuen als barris de barraques perifèrics de Madrid. Entre
1962 i 1963 viatjà
a Alemanya com a enviat especial d'ABC
per a fer cròniques sobre els treballadors emigrants
espanyols i que en 1965
van ser publicades en llibre sota el títol Con
la maleta al hombro. Fundà i presidí la
Mutualitat Laboral d'Escriptors de
Llibres i l'Associació Col·legial d'Escriptors, i
fou considerat un dels pares
de la defensa de la propietat intel·lectual i dels drets
d'autor; gràcies a ell
els autors pogueren entrar en el règim de la Seguretat
Social. Entre 1974 i
1977 publicà la seva trilogia
novel·lística sobre la guerra civil titulada Los años de la ira
–en
realitat una
continuació de la seva obra més popular, Las
últimas banderas (1967, Premi Planeta)–,
formada
per Los que perdimos (1974), La
noche sin riberas (1976) i Oscuro
amanecer (1977). En morir el dictador Francisco Franco,
tornà a la
militància política i participà en les
eleccions de 1977 en les llistes de
l'Aliança Socialista Democràtica (ASD), que no
aconseguí cap escó. En 1978
publicà la biografia novel·lada Ángel
Pestaña. Retrato de un anarquista. A
més de les citades, entre les seves
obres, especialment novel·les de tall realista i de forta
càrrega social (emigració,
èxode rural, crítica de la burgesia, etc.),
destaquen Los clarines del miedo
(1958; Orson Welles afirmà que era la millor
novel·la escrita sobre el món taurí i
fou portada al cinema), La boda
(1959, també portada a la gran
pantalla amb guió seu), Bochorno
(1960, també cinematografiada), Trampa
(1962), Hemos perdido el sol
(1963), Tierra para morir (1964), Por los caminos de la medicina rural
(1966), Los fanáticos
(1969), Necesidad del libro (1971),
Mi viaje alrededor de la locura
(1972), Se vende un hombre (1973,
Premi
Fastenrath de la Reial Acadèmia i de l'Ateneu de Sevilla), Diálogos sobre la violencia
(1974), Carta abierta a un fanático
(1975), El hombre que volvió del
paraíso (1979), La
masonería que vuelve (1980), Secuestro
en Puerta de Hierro (1982) i Con
ellos llegó la paz (1984, pòstuma).
Algunes d'aquestes obres han estat
traduïdes a diversos idiomes. També va ser
guionista de novel·les-serials
radiofòniques. Cap al final de sa vida donà
15.000 volums de la seva biblioteca
al poble d'Águilas. A començaments de juliol de
1984 va ser ingressat malalt a
causa d'una metàstasi òssia no localitzada.
Ángel María de Lera García va morir
el 23 de juliol de 1984 a l'Hospital Provincial de Madrid (Espanya) i
fou
enterrat l'endemà al cementiri civil d'aquesta localitat.
Deixà vídua i dos
fills. Diversos carrers a la Península porten el seu nom, a
més de dos premis
literaris. Ángel María de Lera (1912-1984) ***
Jaime
Suárez Quemain - Jaime Suárez Quemain:
El 7 de maig de 1949 neix a San
Salvador (El Salvador) l'escriptor, poeta, dramaturg i periodista
anarquista
Jaime Américo Suárez Quemain. Sos pares es deien
Alejandro de la Cruz Suárez
Díaz (Alex C. Suárez),
campió de boxa
d'El Salvador i Amèrica Central entre 1925 i 1927, i
Francisca
Carlota Quemain
de Suárez, tenidora de llibres, i era el menor de set
germans.
Realitzà estudis
primaris i secundaris a l'Escola San Alfonso i en 1070 es
graduà
de
comptabilitat a l'Institut Superior d'Ensenyament Comercial.
Formà part de l'anomenada
«Generación Olvidada» poètica
i del grup
literari «La Cebolla Púrpura»
(Nélson
Brizuela, Chema Cuellar, Rigoberto Góngora, Alfonso
Hernández, David Hernández,
Jorge Morazán, Humberto Palma, Mauricio Vallejo, etc.), que
edità una revista
del mateix nom i La Masacuata, i en
la seva poesia mostrà la seva concepció
revolucionària i llibertària del món,
fent recitals de poesia i conferències arreu del
país. Es guanyà la vida primer
treballant de mestre per al Ministeri d'Educació,
després com a creatiu a
l'agència de publicitat «Lemus
Simún» i finalment com a cap de
redacció del diari
opositor La Crónica del Pueblo,
on va
denunciar el drama polític i social que patia el seu
país, fet pel qual va ser
amenaçat de mort, patint atemptats en diferents ocasions
dels quals sortí sa i
estalvi de miracle. En els anys setanta freqüentà
el cafè Bella Nápoles, al
centre de San Salvador, lloc de reunió de joves escriptors i
poetes. En 1975 es
casà amb Thelma Cañas, amb qui tingué
un infant (Alejandro Octavio Suárez
Cañas); el setembre de 1978 la parella es va divorciar i
acabà casant-se amb
Sandra Yanina Morales Flores, amb qui tingué un infant
(Jaime Enrique Suárez
Morales). Entre les seves obres podem destacar Desde
la crisis donde el canto llora (1973), Poesía
salvadoreña (1963-1973) (1974), La
piscucha (1979), El
discreto encanto del matrimonio (1980), Un
disparo colectivo (1980, pòstum), etc. L'11 de
juliol de 1980 Jaime Suárez
Quemain i el reporter gràfic Julio Najarro van ser trets
violentament del cafè
Bella Nápoles per un grup armat amb metralletes dels
«Escuadrones de la Muerte»;
ambdós va ser assassinats salvatgement a cops de matxet i
els seus cossos llançats
en un abocador d'escombraries a Lomas de San Francisco d'Antiguo
Cuscatlán (La
Libertad, El Salvador), on van ser trobats l'endemà. Jaime Suárez Quemain (1949-1980)
Defuncions
Convocatòria de manifestació en homenatge a Gustave Alsters publicada en el periòdic parisenc Le Parti Ouvrier del 17 de maig de 1888 - Gustave Alsters:
El 7 de maig de 1888 mor a Ploegsteert
(Comines-Warneton, Hainaut, Valònia) l'anarquista Gustave
Alsters. Havia nascut
a Gand (Flandes Oriental, Flandes). Obrer teixidor, durant els anys
vuitanta
fou molt actiu en el grup anarquista comunista «Les
Indomptables» (Louis
Balavoine, Jean Brault, Jean Ingelaère, etc.)
d'Armentières
(Nord-Pas-de-Calais, França), al qual va representar en
diferents reunions.
Ingressat a l'hospital per a patir una intervenció
quirúrgica, va fer fora el
metge i un capellà vingut per a administrar-li
l'extremunció. Gustave Alsters
va morir el 7 de maig de 1888 a Ploegsteert (Comines-Warneton, Hainaut,
Valònia). En l'enterrament a Ploegsteert, el primer civil
que es va celebrar a
la població i al qual van venir companys de diferents
localitats de la zona
(Armentières, Calais, Lille, Roubaix, etc.), el seu cos va
ser cobert amb la
bandera de «La Libre Pensée»
d'Armentières i els companys Contat, de Lille, i
Tennevin van fer l'elogi fúnebre; després unes
150 persones vingudes
d'Armentières recorregueren en manifestació els
poc més de quatre quilòmetres
que hi ha des de Ploegsteert a Armentières. El 24 de maig de
1888 els grups
anarquistes d'Armentières, entre ells «Les
Indomptables», organitzaren una
manifestació, a la qual assistiren unes 200 persones, que va
anar des
d'Armentières al cementiri de Ploegsteert,
manifestació que va anar encapçalada
per una bandera roja amb la inscripció
«Fédération Anarchiste du
Nord» i que
agrupava a més companys de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) i de Waterloo
(Brabant, Valònia) que portaven una pancarta amb el text:
«Regrets des
anarchistes de Roubaix et Waterloo. Ni Dieu ni
Maître!». Les autoritats
belgues, que havien tancat el cementiri, no van poder evitar que els
manifestants empenyessin el guàrdia rural que barrava el
pas, en tomessin la
porta i dipositessin una corona i una inscripció sobre la
tomba del company,
abans de llegir diversos missatges, alguns d'altres poblacions (Amiens,
Verviers, etc.). Louis Balavojne edità i difongué
una foto de Gustave Alsters
al preu d'un franc. El novembre de 1888 la cançó
composta per Gustave Alsters
«La Mère Patrie» va ser publicada en el
segon número de la publicació de cants
anarquistes revolucionaris editats pels anarquistes del Nord
(Armentières,
Roubaix i Mouvaux) Les Ramages du Beffroi
Révolutionnaire. ***
Notícia de la detenció de Maurice Onic apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'1 de juliol de 1894 - Maurice Onic: El
7 de
maig de
1906 mor a Marsella (Provença, Occitània)
l'anarquista Maurice
Alfrède Onic, conegut com Mort
aux Rats. Havia nascut el 17 de novembre de 1857 a Caromb
(Provença, Occitània). Sos pares es deien Pierre
Onic, guarda forestal, i
Marie Anne
Cordet. En 1875 es presentà voluntari per cinc anys en el I
Regiment de
Caçadors d'Àfrica i en 1879 va ser degradar de
brigadier a soldat de segona
classe. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i de viatjant de
comerç.
Anarquista aïllat, no freqüentà cap grup i
rarament assistí a reunions i
conferències. Recorregué les Boques del Roine per
ocupar-se del seu negoci i
visitava sovint Marsella (Provença, Occitània).
Condemnat per robatori, el 26
de gener de 1892 va ser novament condemnat pel Tribunal de Marsella a
15 dies
per estafa. El novembre de 1893 va ser detingut a Tarascó
(Provença, Occitània)
com a còmplice de l'atemptat comès contra el
Quarter General i alliberat tres
dies després. Setmanes després, va ser greument
ferit al Bar Artistique de
Marsella durant una baralla i, segons la policia, escridassà
paraules violentes
contra la societat i amenaçà en tot moment amb
cometre un atemptat. Durant les
eleccions legislatives del 4 de març de 1894 es
presentà com a candidat
anarquista en la primera circumscripció de Marsella tenint
com a programa «la
supressió de tot govern». En aquesta
ocasió, signà un cartell verd titula
«Appel des morts aux vivents» (Crida dels morts als
vius), amb calavera i
tíbies, considerada injuriosa pel director del
periòdic Le Radical; el
cartell va ser imprès pel cunyat del director de Le
Petit Provençal i es
desencadenà una violenta polèmica entre
ambdós diaris. Onic obtingué 15 vots
sobre 4.659 vots emesos. El juliol de 1894 va ser detingut a Nevers
(Borgonya,
França) acusat de fer «apologia de l'anarquia i de
la propaganda pel fet»; en
aquesta ocasió digué ser el «professor
d'anarquia» de Sébastien Faure. En 1895
retornà a Marsella i assistí a les
conferències donades per Sébastien Faure. En
1897 participà en un col·lecta a favor dels jueus
algerians arran de les
revoltes antisemites de l'època. La policia
assenyalà la seva presència a
Marsella el maig i el setembre de 1898. Maurice Onic va morir el 7 de
maig de
1906 a l'Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània). ***
Alfredo Martínez Hungría - Alfredo Martínez Hungría: El 7 de maig de 1937 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Alfredo Martínez Hungría. Durant la II República espanyola fou un destacat membre de les Joventuts Llibertàries barcelonines, amb Fidel Miró Solanes, Joan Baptista Aso, Conxa Liaño Gil, Arguis Gallardo, etc. En 1932 pertanyé al grup «Cultura Rebelde», enquadrat en les Joventuts Llibertàries. També formà part del «Grupo A», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estigué lligat sentimentalment amb Conxa Liaño. En 1936 fou redactor del periòdic lleidatà Acracia i col·laborà en Ruta. Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Revolucionari del barri barceloní del Clot i, poc després, del Comitè Regional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Amb Fidel Miró i Joan Baptista Aso, el 17 de novembre de 1936 signà un pacte juvenil en nom de les Joventuts Llibertàries de Catalunya amb les comunistes Joventuts Socialistes Unificades (JSU), que donà lloc al Front de la Joventut Revolucionària (FJR). El 14 de febrer de 1937, presidí el grandiós míting de l'FJR celebrat a la barcelonina plaça de Catalunya, on també parlaren Diego Franco Cazorla, Fidel Miró, José Grunfeld i altres. En aquesta època fou secretari de l'FJR i vicepresident de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. L'abril de 1937 formà part de la delegació del Comitè Pro Exèrcit Popular Regular que s'entrevistà a València (País Valencià) amb els ministres de la Guerra Francisco Largo Caballero, de Justícia Joan García Oliver i de Propaganda Carles Esplà Rizo, i altres càrrecs polítics. El 3 de maig de 1937, amb Valerio Mas, s'entrevistà amb els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) per analitzar la situació política del moment, però els responsables del moviment llibertari no acceptaren les seves propostes: esclafament del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i presa del poder. Duran els «Fets de Maig» de 1937, fou membre de la comissió CNT-FAI-FIJL que gestionà la solució dels enfrontaments armats a Barcelona. Alfredo Martínez Hungría va ser segrestat per sicaris comunistes el 7 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya) i assassinat; el seu cos mai no va ser identificat i alguns diuen que fou un dels cadàvers que es trobaren al cementiri de Cerdanyola (Vallès Occidental, Catalunya). ***
Ciro Beltrandi - Ciro Beltrandi: El 7 de maig –alguns apunten el 9 de maig– de 1941 mor a Brussel·les (Bèlgica) el mestre d'escola elemental i militant anarquista Ciro Beltrandi. Havia nascut el 7 d'abril de 1900 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Fou fill d'Antonio Beltrandi i de Maria Rosa Frontali. De jove formà part de la Federació de la Joventut Socialista, quan en aquella època encara mantenia posicions revolucionàries i antimilitaristes. Després de la Gran Guerra s'adherí als grups anarquistes i en 1920 començà els estudis de pedagogia a la Universitat de Bolonya. L'11 de juliol de 1921 a Imola fou apallissat per un escamot feixista i es defensà a trets. Detingut per haver disparat l'exrepublicà Mansueto Cantoni, esdevingut cap del feixisme local, i inculpat de temptativa d'homicidi, fou condemnat el 16 de maig de 1924 a nou mesos i 10 dies de presó. Però fou alliberat per una amnistia i per fugir de la repressió feixista s'instal·là a Roma. En 1926 passà clandestinament a França. Després de viatjar per Moscou i per Odessa en 1927, entre 1929 i 1930 s'instal·là a Suïssa, on fou ajudat per companys arran d'una hospitalització per tuberculosi. Després de viure entre Suïssa i Bèlgica, freqüentant diversos sanatoris (Ginebra, Zuric, etc.), tornà a França, on entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà els grups de Savoia en el II Congrés Anarquista dels Exiliats Italians realitzat a Puteaux i on es decidí la publicació del periòdic Lotte Sociale (1933-1935), els principals redactors del qual foren Leonida Mastrodicasa, Virgilio Gozzoli, Amleto Astolfi i Remo Franchini. A causa de la seva mala salut no podia treballar i sobrevivia gràcies a la solidaritat dels companys. El 16 de juliol de 1935 fou detingut per expulsar-lo, però el seu estat de salut ho impedí i s'instal·là a Chambéry amb sa mare, on col·laborà amb el grup «Giustizia e Libertà». A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per ocupar-s'hi en tasques de propaganda anarquista. El 6 de març de 1937 deixà Barcelona i amb Giuseppe Tinti retornà a França. El 8 d'octubre de 1938 fou expulsat d'aquest país i es refugià a Brussel·les amb el suport dels companys Ugo Guadagnini i Celso Bendanti, naturals d'Imola. Ciro Beltrandi va morir el 7 de maig de 1941 en un hospici de Brussel·les (Bèlgica). ***
Rino
Graziani - Rino Graziani: El
7 de maig de 1941 mor al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria) l'anarquista Rino Graziani.
Havia nascut el 15 d'octubre –algunes fonts citen el 5 de
gener– de 1904 a Lugo
(Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien
Giacomo Graziani i Apollonia
Martini. Es guanyava la vida fent de cambrer. En 1930, fugint de la
policia
feixista, es refugià a França i
s'instal·là a París. El novembre de
1936 passà
a Barcelona (Espanya) i s'enrolà en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso»,
organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1937, al front d'Osca
(Aragó, Espanya), va
ser greument ferit al braç i a l'espatlla dreta, restant no
operatiu per al
combat. Sa companya Regina hi va anar de París a la
Península per assistir-lo.
El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser tancat al
camp de concentració d'Argelers i després al de
Gurs. En aquest últim camp,
malgrat la seva incapacitat per a la feina, va ser obligat a enrolar-se
en la
253 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a la
construcció de fortificacions defensives contra la
més que evident invasió
alemanya. Algunes fonts diuen que aconseguí fugí
del camp de Gurs, establir-se
als suburbis de París i integrar-se en la
Resistència. Quan l'Ocupació, va ser
detingut pels nazis i deportat a Alemanya. Rino Graziani va morir el 7
de maig
de 1941 al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria) on havia
estat traslladat. ***
Eugeni
Gurnés Bou - Eugeni Gurnés Bou: El 7 de maig de 1943 és afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarcosindicalista Eugeni Gurnés Bou. Havia nascut el 6 de març de 1907 a Veïnat de Creu de Serra de Llagostera (Gironès, Catalunya). Sos pares es deien Joan Gurnés Mestres, llaurador, i Ramona Bou Morera. Xofer de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 27 de març de 1933 es casà amb Carme Mascort Busquets, amb qui tindrà tres infants. Quan la Revolució, entre el novembre de 1936 i febrer de 1937 fou alcalde-president del Consell Municipal de Llagostera. Amb el triomf franquista passà a França, però l'octubre de 1940 retornà a Catalunya pensant que no se li podia retreure res de la seva actuació durant els anys bèl·lics. Detingut per les autoritats feixistes, va ser acusat sense cap prova de l'assassinat de quatre capellans a Llagostera i el febrer de 1943 va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Eugeni Gurnés Bou va ser afusellat el 7 de maig de 1943 al cementiri de Girona (Gironès, Catalunya). El certificat oficial de defunció cita com a causa de la mort «colapse cardíac». A començament del segle XXI sa filla Rosa Gurnés Mascort i sa néta Maria Eugènia Riera Gurnés, amb el suport del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Llagostera, interposaren un recurs per obtenir la revisió del procés i l'anulació de la sentència de son pare argumentant que no se li podia condemnar per «rebel·lió» ja que justament el que havia fet era defensar el règim legítim contra una «rebel·lió feixista». Aquestes demandes de revisió van ser rebutjades en 2004 per la Sala Militar del Tribunal Suprem i en 2006 pel Tribunal Constitucional espanyols. El febrer de 2007 el recurs va ser finalment acceptat a tràmit pel Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg, essent així el primer cas de revisió d'un afusellat pel franquisme. Eugeni Gurnés Bou (1907-1943) ***
Francesco
Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la
ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914) - Francesco Cucca: El 7 de maig de 1947 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'escriptor i poeta anarquista Francesco Cucca. Havia nascut el 25 de gener de 1882 a Nuoro (Barbagia, Sardenya). Orfe de pare (Salvatore Cucca) i de mare (Caterina Zunnui) de petit, amb nou anys començà a treballar de pastor a Nuoro i a Fonni. En 1896, arran d'una crisi agrària, abandonà la Barbagia i partí cap al poble d'Iglesias, al sud de l'illa, on treballà com a aprenent en una taverna. Més tard entrà a fer feina en una mina d'aquesta localitat, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Mentre, durant les nits estudiava, llegia i es conreava de manera autodidacta. A poc a poc, va anar arreplegant llibres, revistes, periòdics i reculls antològics dels autores de la literatura de la seva època, com ara Salvatore Satta, Giosuè Carducci, Giovanni Pascoli, Gabriele D'Annunzio, Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti), etc. Després entrà a fer feina en l'empresa «Cignoni & Lumbroso», de Liorna, que importava fusta africana i amb 20 anys va ser enviat a Tunis (Tunísia) com a representant, agent i administrador, on va romandre fins al 1939. Viatjà per les ciutats i pobles magrebins (Marroc, Algèria i Tunísia), coneixen els seus habitants i els seus costums i estudiant les cultures araboberber i islàmica, sense oblidar la lectura i l'aprenentatge de llengües. A Tunísia començà a escriure en prosa i en vers. S'adherí al socialisme revolucionari i a l'anarquisme i sempre mantingué una postura anticlerical, anticolonialista –fou incondicional de Paul Vigné d'Octon– i antiintervencionista. Establí estretes relacions amb nombrosos escriptors (Sebastiano Satta, Attilio Deffenu, Grazia Deledda, Paolo Orano, Giuseppe Lipparini, Mario Puccini, Ezio Bartalini, etc.) i amb els moviments anarquista i socialista de la seva època. Col·laborà amb el periòdic anarquista i anticolonialista L'Unione di Tunisi, dirigit per Ettore Sottovia, i en diverses publicacions (Il Convegno, Il Nuraghe, Rivista Sarda, etc.). A Tunísia entaulà una estreta amistat amb l'anarquista Niccolò Converti. Sostingué econòmicament la revista Sardegna!, del seu amic Attilio Deffenu. En 1939, arran de l'esclat de la II Guerra Mundial, deixà definitivament l'Àfrica i s'instal·là a Roma, on entrà com a empleat en el Ministeri d'Indústria, i, posteriorment, a Nàpols. La temàtica de la seva literatura se centra en la història de Sardenya, en l'imaginari dels pagesos i pastors, en les tradicions locals, en el món dels bandits sards, en la infància, etc. Entre les seves obres destaquen Poemetto del dolore (sd), I racconti del Gorbino (1909), Veglie beduine (1913 i 1993), Galoppate nell'Islam (1922 i 1993), Muni rosa del Suf (1996, pòstuma), Algeria, Tunisia, Marocco (1998, pòstuma), etc. Francesco Cucca va morir, en la més absoluta pobresa i soledat, el 7 de maig de 1947 a Nàpols (Campània, Itàlia). ***
Necrològica
de Martín Navarro Zamora apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 31 de juliol de 1966 - Martín Navarro
Zamora: El 7 de maig de 1966 mor a Llemotges
(Llemosí,
Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista
Martín Navarro Zamora. Havia nascut el 6 d'abril de 1906
–algunes fonts
citen erròniament el 10 d'abril de
1902– a Carboneras (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares
es deien Martín
Navarro i Luisa Zamora. Es
guanyava la vida treballant de mosso a les mines de ferro de la Serrata
del seu
poble i s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1917
participà en la primera vaga de la zona. Anys
després emigrà a França a la
recerca de feina, però retornà a Carboneras.
Sense sortida al seu poble, emigrà
a Catalunya, on treballà en diverses pedreres i finalment a
les mines bagenques
de Súria i de Sallent. Participà activament en
les lluites revolucionàries dels
anys trenta, especialment en l'aixecament revolucionari de 1933. A les
mines de
Súria (Bages, Catalunya) va ser delegat del grup anarquista
«Sin Fronteras» i lluità
en els enfrontaments de maig de 1931 contra la Guàrdia
Civil, quan la direcció
de la mina va rebutjar reconèixer el Sindicat
Únic de Miners de la CNT, i també
en les vagues de les conques mineres de gener de 1932 a les poblacions
bagenques de Súria i de Sallent i de Fígols
(Berguedà, Catalunya). En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Després de la II Guerra Mundial
s'establí a Llemotges, on treballà
d'obrer especialitzat i milità en la Federació
Local de la CNT. Sa companya fou
María Zamora. Malalt, Martín Navarro Zamora va
morir el 7 de maig –algunes fonts
citen erròniament el 2 de maig– de 1966 al seu
domicili de Llemotges (Llemosí,
Occitània) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Dolores Garrigós Tudela apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 9 de
juliol de 1967 - Dolores Garrigós
Tudela: El 7 de maig de 1967 mor a Orlhac
(Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista
Dolores Garrigós Tudela –algunes
fonts citen erròniament el primer llinatge com Garrigó. Havia nascut el 18 de
juny de 1898 a
Massarró (Múrcia, Espanya).
Sos pares es deien
Francisco Garrigós i Josefa Tudela.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
tingué com a company el
miner anarcosindicalista José García Vivancos,
amb qui tingué tres infants
(Pedro, Libertad i Natura). Exiliada a França amb son
company, milità en la
Federació Local d'Orlhac de la CNT, de la qual
José García Vivancos fou
secretari. A principis dels anys seixanta patí una
paràlisi parcial. Dolores
Garrigós Tudela va morir el 7 de maig de 1967 al seu
domicili d'Orlhac
(Alvèrnia, Occitània). ***
Juan
Pérez Guzmán - Juan Pérez Guzmán: El 7 de maig de 1970 mor a La Sala (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Pablo Juan José Pérez Guzmán. Havia nascut el 16 de gener de 1897 a Bélmez (Còrdova, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Eduardo Pérez i Josefa Guzmán. Des de jove s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. En 1930, a causa de la seva militància, fou expulsat de l'Estat francès i s'establí a Barcelona (Catalunya). Lluità a la guerra civil i amb el triomf franquista passà els Pirineus i fou internat a camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial fou traslladat al nord d'Àfrica i internat a camps saharians. En 1943, amb el desembarcament nord-americà a Algèria, s'incorporà en les forces aliades, amb les quals lluità fins a 1945. Amb l'Alliberament s'instal·là a La Sala, on treballà com a miner i destacant com un dels animadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Va ser delegat en representació del sindicat anarcosindicalista en la major part de congressos i assemblees plenàries realitzades per aquesta organització en l'exili. Entre 1950 i 1960 col·laborà assíduament en la premsa llibertària (Boletín Informativo, Boletín Interno CIR, Boletín Ródano-Alpes, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Nervio, Nueva Senda, Solidaridad, Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera, etc.). Sa companya fou Emiliana Cruz Ruiz. Juan Pérez Guzmán va morir el 7 de maig de 1970 al seu domicili de La Sala (Guiena, Occitània). ***
Franco Serantini en una
manifestació a Pisa - Franco
Serantini: El 7 de maig de 1972 a Pisa (Toscana,
Itàlia)
és trobat mor a la cel·la que ocupava el militant
anarquista Francesco
Serantini. Havia nascut el 16 de juliol de 1951 a Cagliari (Sardenya).
Abandonat en un reformatori, és adoptat per una
família sense fills, però quan
mor la mare adoptiva tornarà a la beneficència.
En 1968 és enviat a l'Institut
d'Observació de Menors de Florència que el
destinarà a l'Institut de Reeducació
Pietro Thouar de la plaça Sant Silvestre de Pisa en
règim de semillibertat –hi
havia d'anar a dinar i a dormir. En 1971 s'integrarà en el
grup anarquista
Giuseppe Pinelli alhora que estudia comptabilitat. El 5 de maig de 1972
va
participar en la concentració antifeixista convocada per
Lotta Continua a Pisa
contra el míting del diputat Giuseppe Niccolai del feixista
Moviment Social
Italià (MSI). La concentració és
atacada durament per la policia i durant una
de les càrregues, Franco és detingut prop del riu
Arno, a l'alçada del passeig
Gambacorti, i és apallissat salvatgement. Després
de portar-lo a la caserna
dels carrabiners és tancat a la presó pisana de
Don Bosco, on l'endemà serà
interrogat i ficat en una cel·la d'aïllament. Dos
dies després de la detenció,
el 7 de maig de 1972, Serantini serà trobat sense constants
vitals a la seva
cel·la i mor a les 9.45 poc després de ser
traslladat al Centre Clínic de la
presó. Els seus funerals, dos dies després, seran
una gran manifestació
popular. Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972) ***
Ángel
Ruiz de Pinedo González
- Ángel Ruíz de Pinedo González: El 7 de maig de 1975 mor a Vitòria (Àlaba, País Basc) el metge anarcosindicalista Ángel Adrián Ruíz de Pinedo González –el seu nom apareix citat de diverses maneres (Ángel R. De Pinedo, Ángel Pinedo, etc.). Havia nascut l'1 de març de 1909 a Vitòria (Àlaba, País Basc). Sos pares es deien Anselmo Ruiz de Pinedo, republicà radical, i Petra González. Estudià el batxillerat a Àlaba i després medicina a les universitats d'Oviedo (Astúries, Espanya), entre 1923 i 1924; de Barcelona (Catalunya), entre 1924 i 1929; i Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia), entre 1929 i 1932. Durant la seva estada a Barcelona entrà a formar part del moviment llibertari i quan estudiava a la Universitat de Santiago va ser nomenat president del Sindicat de Sanitat de Santiago de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou, amb José Rodríguez Portugal, membre de la Comissió Organitzadora que el 10 de setembre de 1931 lliurà els estatuts del sindicat al Govern Provincial de la Corunya. Quan exercia de facultatiu a Pobes (Àlaba, País Basc), visitava freqüentment son amic Isaac Puente Amestoy, metge llibertari que vivia aleshores a Maeztu (Àlaba, País Basc), desplaçant-se amb bicicleta. Fou un metge molt interessat en la higiene i el control de la tuberculosi, malaltia social per excel·lència. El gener de 1933 es va veure implicat en l'obscur assumpte de les bombes d'Igualada (Anoia, Catalunya) i va ser empresonat governativament des del 18 de gener. El 23 de juliol de 1933 va ser detingut amb 157 militants de la CNT, dels quals més de seixanta (David Alday, Albino Arpón, Constantino García, Nicolás González, Antonio Hernández, Faustino Herrera, Sabino Landa, Antonio López de Calle, Joaquín Manzano, Pedro Olazagutia, Isaac Puente, Braulio Quintana, Félix Ruiz, Teodosio San Miguel, Víctor Varela, Bernabé Villambiste, etc.) acabaren a la presó, clausurant-se la seu del sindicat. Quan el cop militar feixista de 1936, va ser detingut i tancat el 28 de juliol al Convent dels Carmelites d'Àlaba. Sembla que no va ser «passejat» perquè era membre d'una coneguda família de Vitòria. Cap a finals de la guerra va estar pres a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra, el 29 de febrer de 1940 va ser condemnat, gràcies a influents persones que l'avalaren, només a quatre anys de presó i aquell mateix mes va sortir sota llibertat vigilada. Un cop lliure continuà militant en la clandestinitat i treballà de manera irregular al sanatori antituberculós de Leza (Àlaba, País Basc), en col·laboració amb el doctor Carreras, que el protegia. També es va amagar en una bodega d'aquesta població. En 1944 va ser detingut a Vitòria, juntament amb el metge anarquista Cándido López de Ullíbarri, i va ser alliberat un any després en espera de judici. El 23 d'agost de 1945 va novament detingut i empresonat, juntament amb una vintena de resistents, acusats tos d'«associació il·lícita i propaganda il·legal»; el 24 de novembre d'aquell any va ser alliberat. Després de casar-se el febrer de 1946 amb Felisa Bartolomé Berasategui, marxà cap a París (França), on la seva relació professional amb l'ambaixador de Veneçuela li va facilitar l'exili en aquest país des del 2 de setembre de 1948. A Veneçuela visqué a Caracas, San Carlos i, sobretot, a Mérida, on treballà de metge en un hospital i a la universitat. Participà de manera destacada en la campanya andina contra la tuberculosi. En 1953 obtingué la nacionalitat veneçolana. En 1973 retornà a la Península. Ángel Ruíz de Pinedo González va morir el 7 de maig de 1975 a Vitòria (Àlaba, País Basc) i fou enterrat al panteó familiar del cementiri de Santa Isabel d'aquesta població. ***
Kurt
Zube - Kurt Zube: El 7 de maig de 1991 mor a Friburg de Brisgòvia (Baden-Wurtemberg, Alemanya) l'editor, llibreter i escriptor anarcoindividualista Kurt Helmut Zube, que va fer servir el pseudònim N. H. Z. Solneman –les seves inicials més namenlos («anònim» en alemany) a l'inrevés. Havia nascut el 14 de juliol de 1905 a Danzig (Pomerània, Imperi Alemany) –actualment Gdansk (Polònia). Fou l'únic fill del matrimoni de classe mitjana format per Nathanael i Alice Zube. A partir dels set anys començà a patir una pèrdua auditiva crònica i no fou fins la invenció dels audiòfons moderns que començà a tenir converses de manera normal. Després de graduar-se al Kronprinz Wilhelm Realgymnasium de Danzig, es matriculà en filosofia i ciències polítiques en aquesta ciutat. Després de quatre anys d'estudis, es llicencià en 1929 a Berlín. Aquest mateix any conegué l'escriptor anarcoindividualista John Henry Mackay, redescobridor del pensament llibertari de Max Stirner. En 1929 també fundà la revista literària Radikaler Geist (Esperit Radical) i treballà com a escriptor, editor i llibreter per correu. En 1930 es casà amb Hildegard. Després d'una intensa correspondència entre Zube i Mackay i algunes visites, en 1931 el primer fundà la Societat Mackay, que tenia com a missió difondre el pensament anarcoindividualista i ajudar financerament els intel·lectuals necessitats en mig de la gran crisi econòmica mundial. En 1933, a causa del suïcidi de Mackay i de la situació política alemanya, la Societat Mackay s'extingí. Aquest mateix any les autoritats nazis li van bloquejar els comptes i les seves publicacions van ser confiscades i prohibides. La seva revista Radikaler Geist, on havien publicats autors reconeguts (Andre Gide, Gerhart Hauptmann, Kurt Tucholsky, Ernst Jünger, etc.), va ser prohibida –el seu article publicat en el primer número de la revista «Heil Hitler», en el sentit de «Guarir-se de Hitler» no va agradar gens els nazis. Els seus manuscrits i la seva valuosa biblioteca privada va ser cremada per la Gestapo. Els continus escorcolls, l'amenaça de ser deportat al camp de concentració d'Oranienburg, un interrogatori de dos dies en 1934 i una situació financera insostenible li van obligar a plantejar-se la fuita i el 6 de gener de 1935 marxà amb sa dona a Viena. L'11 de juliol de 1935, però, les autoritats del Reich li confisquen el passaport alemany i el declaren apàtrida. Aquest mateix any es va divorciar de Hildegard amb qui havia tingut dos fills Jörn (John Zube), que serà un dels seguidors de la «panarquisme» de Paul Émile de Puydt, i Karla. Instal·lat a Suïssa, pogué malviure de l'escriptura i participà activament en la WIR Genossenschaft –Cooperativa Nosotros, de Wirtschaftsring (Anell Econòmic); actualment encara existeix sota el nom de WIR-Bank–, on invertí tota la seva malmenada fortuna. Aquesta cooperativa de suport mutu s'havia creat el 16 d'octubre de 1934 a Suïssa i després fundarà altres cooperatives de suport, com la Selbsthilfe auf Gegenseitigkeit (SAG, Auto Ajuda Mútua) i la Existenz-Sicherung auf Gegenseitigkeit (ESAG, Assegurança de Vida i Ajuda Mútua). El març de 1938, amb l'annexió d'Àustria al Reich alemany, es va traslladà durant un temps a Berlín amb sos pares, on va treballar en unes oficines. En 1942 es casà amb la seva segona esposa, la qual havia conegut a Viena. Després de la II Guerra Mundial les autoritats d'ocupació nord-americanes no li van autoritzar la feina d'editor perquè era apàtrida. Més tard pogué publicar a Gmunden durant sis mesos la revista Europäischer Beobachter (L'Observador Europeu), fins que la potestat decisòria sobre edicions passà a les autoritats austríaques. En 1946 publicà en l'Editorial Weltweiten el seu fullet Der Weltverband der Staatenlosen (Associació Mundial d'Apàtrides). Amenaçat d'expulsió per les autoritats austríaques, abandonà la seva residència a Sankt Konrad i retornà a Alemanya. Com que no tenia passaport, no se li permetia l'emigració a l'estranger i passà per diverses ciutats alemanyes (Friburg, Munic, Hildesheim, etc.) visquem com podia. Finalment aconseguí solucionar els problemes burocràtics i pogué continuar les seves tasques d'editor i de llibreter per catàleg i en 1951 li va ser retornada la nacionalitat alemanya. A Munic fundà Drei Eichen Verlag (Editorial Tres Roures) i entre 1956 i 1968 edità la revista llibertària Erlesenes (Selectes). En aquests anys col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist (L'Esperit del Temps) d'Hamburg. En 1974 refundà la Societat Mackay, dedicant-se a la publicació de les obres de l'escriptor anarcoindividualista, com ara Lernziel Anarchie i Zur Sache. És autor de nombroses obres, com ara Manifest des Friedens und der Freiheit. Der Gegenpol zum Kommunistischen Manifest (1977) i Der Bahnbrecher. John Henry Mackay. Sein Leben und sein Werk (1979). Kurt Zube va morir el 7 de maig de 1991 a Friburg de Brisgòvia (Baden-Wurtemberg, Alemanya). L'estiu de 2005 el seu arxiu i biblioteca van ser traslladat a la Bibliothek der Freien (Biblioteca de la Llibertat) de Berlín. L'anarcoindividualisme de Zube segueix la tradició de Josiah Warren, Max Stirner, Benjamin Tucker i John Henry Mackay, encara que ells s'estimava més parlar d'«anarquisme cientificocrític». ***
Heiner
Koechlin - Heiner Koechlin:
El 7 de maig de 1996 mor a Basilea
(Basilea, Suïssa) l'escriptor, antiquari, editor i
propagandista anarquista Heinrich
Eduard Koechlin, conegut com Heiner
Koechlin o Heiner Köchlin.
Havia
nascut el 21 de gener de 1918 a Basilea (Basilea, Suïssa). Era
el segon de tres
germans d'una família benestant socialdemòcrata i
devota cristiana que vivia al
barri de Kleinhüningen de Basilea. Son pare, Eduard Koechlin,
era metge de
família i militant del Sozialdemokratischen Partei (SP,
Partit Socialdemòcrata).
De jove Heiner Koechlin esdevingué membre de les
Sozialistischen Jugend (JS,
Joventuts Socialistes) i, tot i que era antimilitarista, va optar per
fer el
servei militar per si calia defensar Suïssa d'un possible atac
alemany. Després
d'acabar els estudis d'història i de literatura alemanya a
la Universitat de
Basilea i de doctorar-se, ensenyà en centres
d'educació secundària una
temporada a la seva ciutat natal. Després de llegir Piotr
Kropotkin, Friz
Brupbacher i Gustav Landauer, i de ver les realitzacions de la
Revolució
espanyola de 1936, es decantà cap a l'anarquisme. Cap el
1940 esdevingué membre
d'un grup anarquista de parla italiana a Basilea que girava al voltant
del
forner Ferdinardo Balboni i del propagandista anarquista Luigi Bertoni.
També fundà
i milità en l'organització Arbeitsgemeinschaft
Freiheitlicher Sozialisten (AFS,
Grup de Treballadors Socialistes Llibertaris
Col·lectivistes). En aquests anys
es relacionà amb Friz Brupbacher, Ignatio Silone i Jean Paul
Samson, entre
d'altres. Juntament amb Isaac Aufseher, membre dels Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) a Barcelona
(Catalunya), es comprometé amb el refugiats, sobretot jueus,
que fugien de la
II Guerra Mundial i amb els exiliats i immigrants espanyols. Quan la
guerra
publicà, amb refugiats antifeixistes, el full
clandestí Das Zirkular.
Entre 1944 i 1946 edità, amb son germà Felix i
amb
Isaac Aufseher, i malgrat la censura de guerra, el periòdic Blätter
für Freiheitlichen Sozialismus. En 1946
entrà a formar part del grup
d'obrers socialistes llibertaris de llengua alemanya de Basilea i l'any
següent
marxà cap a París (França) per
realitzar investigacions sobre la seva tesi
sobre la Comuna. Entre 1947 i 1949 publicà a
París, amb son germà Felix i amb
Isaac Aufseher, Der Freiheitliche
Sozialist, continuació de l'anterior
publicació de Basilea. A la capital
francesa mantingué estret contacte amb els anarquistes
francesos i espanyols,
especialment amb Antonio García Birlán, de qui
fou un gran amic, i s'afilia a
la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya en
l'exili. De bell nou a Basilea,
el gener de 1949 fundà «Antiquariat
Koechlin», una botiga d'antiguitats que
regentà i dirigí fins a la seva mort i que avui
en dia encara existeix al
carrer Spalenberg. En
1950 fundà
l'editorial «Don Quijote» per a publicar la seva
tesi (Die Pariser Commune von 1871 im
Bewusstsein ihrer Anhänger. Studie über
Wirksamkeit und Wandlungen der revolutionären Idee: unter
besonderer
Berücksichtigung der Spannung zwischen Freiheit und
Autorität, auf Grund von in
der Schweiz befindlichen Quellen), que va ser lloada per
Albert Camus i per
Hannah Arendt. Malalt de tuberculosi, hagué d'interrompre en
diverses ocasions
(1950, 1951 i 1970) les seves activitats propagandístiques.
En aquests anys es
va veure atret pels cercles esotèrics, especialment pel de
Nikolai Berdiàiev, i
mantingué correspondència amb Albert Camus. Entre
1956 i 1969 cofundà, amb
Isaac Aufseher, diverses cooperatives autogestionades d'habitatges. En
1959 es
casà amb la seva companya des de feia molt de temps,
l'espanyola Elisa Valcarce
(Peteta). En 1965 l'editorial
Proyección de Buenos Aires (Argentina) publicà la
traducció de la seva tesi
sota el títol Ideologías
y tendencias en
la Comuna de París. Realitzà el prefaci
per a l'edició argentina de La
Revolución de Gustava Landauer. Entre
1973 i 1980 publicà, amb Isaac Aufseher, la revista Akratie. Posteriorment, entre 1982 i
1990, edità la revista Sisyphos.
També realitzà nombroses
traduccions d'autors llibertaris (Sam Dolgoffs, Alexander Berkman, Hans
Schaub,
John Henry Mackay, etc.). Per al Primer de Maig convidà
nombrosos oradors (Augustin
Souchy, Josep Peirats Valls, Gaston Leval, Frederica Montseny, etc.),
especialment per atendre la comunitat espanyola establerta a Basilea.
Realitzà
nombrosos viatges a l'estranger (França, Espanya, Cuba,
Israel, etc.) amb la
seva companya i sa filla. És autor de Die
kommende Revolution (1942), Für
eine
neue revolutionäre Arbeiterbewegung (1945), Unsere Wünsche sind Erinnerungen an die
Zukunft (1976), Christentum, Kirche
und Anarchismus
(1978), Der wahre Glaube oder das
unmenschliche Entweder-Oder (1982), Die
Tragödie der Freiheit. Spanien (1936-1937). Die spanische
Revolution. Ideen und
Ereignisse (1984), Nekrologe
(1984), Freiheit und Geschichte in der
Kontroverse zwischen Albert Camus und Jean Paul Sartre (1985)
i Philosophie des freien Geistes: Essays und
Vorträge (1990), entre d'altres. Deixà
nombrosos inèdits, entre ells Zwischen
Skylla und Charybdis i Pierre-Joseph
Proudhon, ein come back?.
Heiner Koechlin va morir el 7 de maig de 1996 a Basilea (Basilea,
Suïssa)
després de patir una llarga i penosa malaltia. Una part del
seu arxiu es troba
dipositat a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam. En
2013 Franziska Schürch publicà la biografia Heiner
Koechlin (1918-1996). Porträt eines Basler Anarchisten. ***
Albert
Meltzer fotografiat per Casey Orr - Albert Meltzer: El 7 de maig de 1996 mor a Weston-super-Mare (Somerset, Anglaterra) el destacat militant anarquista i resistent antifranquista Albert Isidore Meltzer. Havia nascut el 7 de gener de 1920 a Totthenham (Londres, Anglaterra) en una família de jueus i protestants irlandesos. Quan tenia 15 any es va interessar pel socialisme, però serà a través de la pràctica de la boxa que descobrirà l'anarquisme en els ambients dels rings –defensà la boxa en un míting d'Emma Goldman quan aquesta la va criticar– i va ingressar en el «Freedom Grup», la principal organització anarquista londinenca. A partir de 1936 es va mobilitzar en suport de la Revolució espanyola i en 1937 va crear el grup «The Friends of Durruti» (Els Amics de Durruti) i va integrar-se en el «Libertarian Youth Moviment». En 1938, amb documentació falsa, va marxar a Alemanya amb la intenció de cometre un atemptat contra Hitler que finalment no va reeixir, però a Hamburg va participar en una xarxa de contraban d'armes per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) cap a la Península, alhora que actuava d'enllaç entre el moviment anarquista espanyol i els serveis d'espionatge britànics. Després va exercir diversos oficis (empleat del gas, reporter, firaire, comediant, actor de cinema, venedor de llibres de segona mà...) i en 1939 va ser un dels editors del periòdic anarquista Revolt! i va participar en War Commentary. El 28 d'abril de 1940 es va crear de bell nou la Federació Anarquista i va ser nomenat secretari. En 1944 va rebutjar l'ordre de mobilització i va ser detingut, jutjat per deserció i empresonat. Després va ser obligat a enrolar-se en el «Pioneer Corps» per lluitar a Egipte, però va acabar participant en un motí al Caire que li va implicar dos judicis marcials. De tornada a Anglaterra en 1948, va continuar amb la seva militància anarcocomunista –sempre es mostrarà contrari a l'anarcoindividualisme. En 1962 va començar a participar en la resistència llibertària antifranquista, primer en el «Grup 1 de Maig» i després en el «Guddon's Grup». Va crear el grup de suport a Stuart Christie quan aquest va ser empresonat en 1964 a Espanya pel seu intent d'assassinar Franco i quan aquest va ser alliberat, plegats van fundar l'Anarchist Black Cross (Creu Negra Anarquista), en suport dels presos anarquistes. En 1970 va editar amb Stuart Christie la revista Black Flag, però poc després va ser detingut acusat de complicitat amb el grup anarcoterrorista «The Angry Brigade» (La Brigada Enrabiada). En 1971 va crear a Londres, amb Miguel García, el Centre Ibèric Internacional, que organitzava campanyes de solidaritat amb els activistes llibertaris (CNT, MIL, GARI, etc.) empresonats. També va ser membre fundador de la biblioteca anarquista Kate Sharpley Library, que també edita llibres de temàtica anarquista. A començaments dels anys vuitanta va incorporar-se a l'anarcosindicalista Direct Action Movement (Moviment d'Acció Directa) i a la seva successora Solidarity Federation (Federació Solidària). També va ser secretari del «Red & Black Club» de Deptford, quan vivia a Lewisham. Va col·laborar en multitud de publicacions llibertàries, com ara Spain and the World, The Struggle, Controversy, War Commentary, Revolt!, Solidarity, Brand, Volontà, Freedom, Direct Action, Man!, Workers in Uniform, Cienfuegos Press Anarchist Review, Secular Review, The Iconoclast, Cuddon's Cosmopolitan Review, Ludd, Ruedo Ibérico, Black Flag, etc. Entre les seves obres podem destacar The floodgates of anarchy (1970, amb Stuart Christie), The anarchists in London (1935-1955) (1975), A new world in our hearts: The faces of spanish anarchism (1978), Anarchism. Arguments for and against (1981), i la seva autobiografia I couldn't paint golden angels. Sixty years of commonplage life and anarchist agitation (1996), entre altres. Albert Melzer va morir el 7 de maig de 1996 a Weston-super-Mare (Anglaterra) d'un vessament cerebral durant un congrés de la Solidarity Federation i fou incinerat el 24 de maig al cementiri de Lewisham. ***
Ricard
Pascual Gimeno - Ricard Pascual Gimeno: El 7 de maig de 2011 mor a Canet (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Ricard Josep Pascual Gimeno. Havia nascut l'1 de febrer de 1914 a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Lluís Pascual Cané, jornaler, i Secundina Gimeno Alegre. Fill d'una família obrera, a 16 anys quedà orfe de pare i abandonà els estudis per ajudar sa família econòmicament. Entrà a treballar de mecànic i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell. D'antuvi aconseguí no patir la repressió desencadenada arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, però poc després va ser detingut per la policia i apallissat. En aquesta època era secretari de l'Ateneu Cultural Racionalista de Palafrugell i mantenia relacions epistolars amb les Joventuts Llibertàries de Barcelona, a més d'assistir a nombroses reunions clandestines i de participar en el tràfic d'armes per la frontera pirinenca. Quan l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 es responsabilitzà de la incautació del seu taller de feina per a la indústria de guerra i, més tard, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti». Quan la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent de la 121 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, unitat militar on romandrà fins el final de la guerra. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Barcarès, del qual intentà fugir en diverses ocasions. Després treballà de mecànic en la indústria de guerra a Nevers (Borgonya, França) fins la capitulació francesa. L'agost de 1940 marxà cap a Tolosa de Llenguadoc, on establí contacte amb Josep Ester Borràs i visqué clandestinament fins la seva detenció per les autoritats del Govern de Vichy que el van enviar al camp de concentració de Noé, del qual aconseguí fugir. Novament detingut, abans de ser enviat a Alemanya per treballar en el Servei de Treball Obligatori (STO), aconseguí fugir dels camps de treball del mur de l'Atlàntic i s'integrà en la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial representà, amb Martínez, Buil i Ester, la Regional Catalana Provisional de la CNT i durant vuit anys ocupà la secretaria de l'Associació d'Antics Combatents i Víctimes de la Guerra de la República Espanyola. El 8 de juny de 1946 es casà a Tolosa de Llenguadoc amb María del Pilar del Río. El 20 de setembre de 1984 recuperà la nacionalitat espanyola. Trobem articles seus en Boletín Amicale 26 División i La Voz de los Olvidados. En 2000 vivia a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Ricard Pascual Gimeno va morir el 7 de maig de 2011 a la Residència «Loge de Mer» de Canet (Rosselló, Catalunya Nord). Deixà inèdites unes memòries, Esta fue mi vida. ***
Antonio
López Campillo al seu despatx - Antonio López
Campillo: El 7 de maig de 2019 mor a Madrid (Espanya) el
científic, escriptor i intel·lectual llibertari
Antonio Eduardo Valentín López
Campillo, conegut com Campillo.
Havia nascut el 26 d'agost de 1925 a Algeciras (Cadis,
Andalusia, Espanya).
Fill
d'una família republicana conservadora, sos pares es deien
Antonio López
Pereira, advocat, i Victoriana Campillo Lombardo. Després
d'estudiar durant la
guerra civil el batxillerat a Burgos (Castella, Espanya), es
llicencià en ciències
químiques per la Universitat Complutense de Madrid
(Espanya). Inicià la seva
trajectòria de militant social com a pastor protestant en un
petit temple del
carrer Noviciado de Madrid i posteriorment s'afilià al
Partit Comunista d'Espanya
(PCE), participant en la cèl·lula de Jorge de
Semprún Maura (Jorge
Semprún) i organitzant activitats
culturals i antifranquistes. Arran de les diverses protestes
estudiantils, en
1955 s'hagué d'exiliar a França. A
París, pel contacte amb militants del Partit
Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i anarquistes, i
després de passar per
diversos partits esquerrans, com ara el Frente de Liberación
Popular (FLP o Felipe) o el PCE-ML,
abandonà el
comunisme. Es doctorà en física per la Sorbona i
també estudià sociologia a
l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola
Pràctica d'Estudis Superiors).
Entre 1957 i 1990 fou investigador científic del Centre
National de la
Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional de Recerques
Científiques) i de
diverses universitats franceses. En 1977 intervingué en els
debats de la
Jornades Llibertàries de Barcelona (Catalunya), en 1983 en
les jornades
culturals del VI Congrés de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i entre
setembre i octubre de 1993 en l'Exposició Internacional
sobre Anarquisme de
Barcelona. En 1986 participà en la creació i en
el suport econòmic de la «Fundación
Aurora Intermitente» de Madrid. Participà con a
conferenciant en nombrosos
actes organitzats per la CNT i organitzacions anarquistes (Almeria,
Barcelona, Bilbao,
Madrid, Móstoles, Palencia, Palma, Puerto Real, Valladolid,
Zamora, etc.). En
1993 participà com a actor en la
pel·lícula d'Antonio Artero Coduras Cartas desde Huesca. Sembla que en 1993
s'afilià a Esquerra Unida (EU).
Col·laborà en diversos programes televisius i
radiofònics de divulgació científica i
com a tertulià (Cerebro y
màquina, España,
siglo XIX, La isla del tesoro,
etc.). Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara CNT, La
Ilustración Liberal, Libertad
Digital,
Nada, El
País, El Topo Avizor,
etc. En 1986 traduí el llibre d'Albert Einstein La lucha contra la guerra i en 2000
prologà l'obra de Juan Ignacio
Ferreras Florilegio de la lengua atea.
És autor dels llibres La
caída de la casa
Lenin (1992), Curso acelerado de
ateísmo (1996, amb José Ignacio
Ferreras), La ciència como
herejía (1998), Clones,
moscas y sabios (1998), ¿Qué
fabulan
los filósofos? Relatos de pensadores españoles
(2000, amb altres), A pesar de todo se mueve (2002),
El genoma para peatones (2002), El genoma para peatones (2004), Islam para adultos (2005), etc.
Participà en dues ocasions en les Jornades Llibertaries de
l'Ateneu Llibertari
Estel Negre de Palma. Sa companya fou Evelyne Darmois. Antonio
López Campillo
va morir el 7 de maig de 2019 a la Hospital Universitari
«Fundación Jiménez
Díaz» de Madrid (Espanya) i va ser incinerat en
aquesta població. --- |
![Capçalera de "L'Insurgé" [CIRA-Lausana]. Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/linsurge1925.jpg "Capçalera de \"L'Insurgé\" [CIRA-Lausana]. Foto: Éric B. Coulaud")
![[06/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[06/05]") |
|
![[08/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[08/05]") |
|
|
| Actualització: 18-09-23 |