|
---
Anarcoefemèrides
del 8 de maig Esdeveniments
Capçalera de L'Alleanza Libertaria - Surt L'Alleanza
Libertaria:
El 8 de maig de 1908 surt a Roma (Itàlia) el primer
número del setmanari
L'Alleanza Libertaria. Contro ogni forma di sfruttamento e di
autorità (L'Aliança
Llibertària. Contra tota forma d'explotació i
autoritat). La creació d'aquesta
publicació sorgí arran les resolucions adoptades
en el I Congrés Anarquista
Italià, celebrat entre el 16 i el 20 de juny de 1907 a Roma,
i esdevingué l'òrgan
d'expressió de la Aliança Socialista-Anarquista
Italiana (ASAI) que es creà. L'1
de maig de 1908 s'edità un número únic
extraordinari per al Primer de Maig, que
en realitat fou un número de prova. En 1909
desplegà una intensa campanya
d'agitació contra la monarquia espanyola arran del
procés contra el pedagog
llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser editat
gràcies a l'impuls de Luigi
Fabbri, Fortunato Serantoni i Ettore Sotavia. El gerent responsable va
ser Antoni
Torriani i hi van col·laborar Angelo Belli, Armando Borghi,
Luigi Branchi,
Agostino D'Alberto, Camillo Di Sciullo, Luigi Fabri, Rodolfo Felicioli,
Sante
Ferrini, Giacinto Francia, Agostino Gazzei, Secondo Giorni, Errico
Malatesta,
Ottorino Manni, Maria Rygier, Ignazio Scaturro, Fortunato Serantoni,
Adelmo
Smorti, Ettore Sotavia, Emilio Spinaci, Domenico Zavattero, entre
d'altres.
Adelmo Smorti, entre d'altrres. Es publicaren 134 números,
l'últim el 20
d'octubre de 1911. ***
Notícia
sobre la baralla entre anarquistes publicada en el diari
parisenc Le
Radical del 9 de maig de 1910 - Baralla entre
anarquistes: El 8 de maig de 1910, a les sis del
matí, al local dels periòdics L'Anarchie
i Le Libertaire, al
número 22 del carrer Chevalier de la Barre del
barri de Montmartre de París (França), seu de les
«Causeries Populaires»
(Xerrades Populars), es produeix un violent altercat entre dos sectors
enfrontats del moviment anarquista parisenc. Les «Causeries
Populaires» eren
una mena d'universitat popular, però sense estructura fixa
ni regles precises,
establertes sobre la voluntarietat i la gratuïtat, i on les
temàtiques que es
tractaven eren essencialment anarquistes. Van ser creades en 1902 per
Albert
Joseph (Albert Libertad) i per
Georges-Mathies Paraf-Javal. Amb el temps sorgiren rivalitats entre
Libertad,
que buscava més el caràcter
propagandístic dels debats, i Paraf-Javal, que
reivindicava un aspecte més formador, educatiu i
«anarquista científic» de les
xerrades. Les tensions entre «propagandistes» i
«científics» degeneraren en
guerra oberta i en 1905 Paraf-Javal creà el Groupe
d'Études Scientifiques (GES,
Grup d'Estudis Científics), que succeïa al Groupe
de la Pensée Libre (GPL, Grup
del Lliure Pensament) i s'oposava a Libertad, que morí en
1908, i els seus
seguidors. El 8 de maig de 1910, Paraf-Javal, acompanyat dels seus dos
fills i d'una
desena de companys, entre ells Joseph Alix, Georges Augé,
Ange Colin, Dubois,
Maurice Duflou i els germans Philipe i Louis Sagnol, es dirigiren al
local dels
periòdics L'Anarchie i Le Libertaire per intentar recuperar el
material d'impremta i diversos mobles que l'impressor Maurice Duflou,
tipògraf
de L'Anarchie que havia estat
expulsat de males maneres del local cinc dies abans, reclamava com a
seus.
Durant la baralla que es desencadenà, Louis Sagnol
resultà mortalment ferit per
tres trets de revòlver. Philippe Sagnol i Paraf-Javal
també resultaren ferits.
Portat amb ambulància a l'Hospital Lariboisière
de París, Louis Sagnol va morir
durant la nit del 9 al 10 de maig a conseqüència de
les ferides d'armes de foc.
L'anarquista Louis Sagnol, ebenista de professió, vivia al
número 4 de l'avinguda
Philippe-Auguste de París, i, ben igual que son
germà Philippe Sagnol, també
ebenista, era membre del Groupe d'Études Scientifiques (GES,
Grup d'Estudis Científics).
Cinc membres del grup de les «Causeries Populaires»
(Albert Buniero, Émile Butilleul,
André Laheurte, Herménégilde Lorenzi,
André Georges Roulot) van ser jutjats per
aquest enfrontament entre el 9 i el 12 d'octubre de 1910 per
l'Audiència del
Sena; Laheurte i Lorenzi van ser condemnats a cinc anys de
presó, Buniero (Banin) a
tres mesos de presó i 100
francs de multa, i Butilleul i Roulot (Lorulot)
van ser absolts. La rivalitat entre els dos grups, entre
«propagandistes» i
«científics», durà fins la
desaparició de les «Causeries
Populaires».
Carros de combat UNL-35 dels
guàrdies d'assalt patrullant els carrers barcelonins -
Últim dia dels Fets de Maig: El dissabte 8 maig
a Barcelona (Catalunya)
la normalitat va ser absoluta, però els ànims
encara no estaven apaivagats, ja
que la situació era de vencedors i vençuts. Els
guàrdies portats des de
València es passejaven en grups per la ciutat amb talant
provocatiu, com
pacificadors victoriosos. Els cenetistes es negaven a lliurar les armes
i a ser
escorcollats, fet que va donar lloc a algun episodi amb morts, ja que
els
guàrdies destruïen els carnets cenetistes. Van
sortir tots els diaris amb total
normalitat i l'òrgan del PSUC, Treball,
ja assenyalava com a màxim
responsable dels fets al POUM; fins i tot La Batalla,
del POUM, que
s'imprimia a altres impremtes després de la
confiscació de les seves, i Solidaridad
Obrera, de la CNT, recomanaven abandonar la lluita i
reprendre la feina.
Els combats havien acabat i havien deixat uns cinc-cents morts i
més d'un
milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va
quedar lliure per a la
repressió stalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir
l'hegemonia
enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal. ***
Una
pintada en un carrer parisenc durant el Maig del 68 - París (08-05-68): El 8 de maig de 1968 a París (França), els combats entre estudiants i forces de l'ordre acaben a les 3 de la matinada. L'Humanité surt el matí acusant el govern. Els diputats comunistes reclamen la gràcia per als condemnats i es produeix la primera declaració oficial de la direcció del Partit comunista, on es confirma la nova línia: denuncia del govern, de la repressió i del «sistema d'ensenyament inadaptat». De bon dematí, els estudiants dels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) comencen a actuar. A molts instituts, sobre tot de París, però també a la resta de l'Estat, els alumnes es manifesten, fins i tot amb els seus professors. Uns dos mil alumnes de l'institut Paul Valèry del Districte XII de París, desfilen pel barri alertant els altres instituts i escoles; el mateix passa amb els instituts Buffon, Charlemagne, Turgot o Rodin. A les 18 hores es produeix un míting a la Facultat de Ciències de l'Halle aux Vins. La majoria dels congregats no sembla voler acceptar fàcilment el brusquer canvi de parer de les direccions de les organitzacions polítiques que fins al dia abans havien vituperat el moviment. Els manifestants, després d'alguns discursos dels sindicalistes, cridaven: «Oportunistes!» El «Moviment del 22 de Març» decideix escampar la lluita contra la repressió policíaca no només al Barri Llatí sinó a tot París. Cap a les 20 hores, després de l'acte, al qual participen Alfred Kastler i Jacques Monod, premis Nobel de medicina, una manifestació comença la marxa cap al Barri Llatí enmig d'una suau pluja; son unes 20.000 persones. Una hora més tard, davant dels jardins de Luxemburg, a la plaça Edmond Rostand, els «organitzadors» donen l'ordre de dissolució, provocant entre els manifestants decepció i descontent. Es formen grups de discussió: els manifestants no admeten que el seu moviment sigui «utilitzat, reciclat o castrat» per forces polítiques que li són alienes, i «que pretenen únicament reforçar la seva oposició al gaullisme en benefici de la socialdemocràcia». Mentrestant es produeix un debat a l'Assemblea Nacional, on la comunista Fédération de Gauche Démocratique et Socialiste (FGDS, Federació d'Esquerra Democràtica i Socialista) fa una proposta de llei que demana l'amnistia dels estudiants empresonats; però el govern rebutjarà tota discussió. Aquesta nit, el general De Gaulle rep un telegrama: «Demanen encaridament faci gest personal susceptible apaivagar rebel·lió estudiantil: amnistia d'estudiants condemnats, reobertura de facultats. Respectuosament: François Mauriac, François Jacob, André Lwoff, Jacques Monod i Albert Kastler.»; tots premis Nobel.
Naixements
Notícia
sobre el judici a Daniel Gerbault apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Journal del 6 d'abril de 1910 - Daniel Gerbault: El 8 de maig de 1881 neix al I Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista Daniel-Louis Gerbault, conegut com Sylvianni o Silvianne, i que va fer servir el pseudònim David Grandet. Sos pares es deien Nestor Constantin Achille Gerbault, venedor de sabates, i Valentine Marie Chauveau. Anarquista fitxat, es guanyava la vida com a publicista en diaris i periòdics. Fou un dels signants del «Manifeste aux soldats» publicat el 13 de setembre de 1902 en Le Libertaire. El maig de 1903 va ser inscrit en un registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades establert per la policia de París (França). En 1907 col·laborava, sembla que des de les Ardenes, en el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Després d'un temps treballant en l'administració d'El Radical, entrà com a cap de comptabilitat de La Guerra Sociale, de Gustave Hervé, en substitució d'Eugène Merle que havia estat detingut, on va romandre fins novembre de 1908. El 14 de novembre de 1908 va ser detingut, juntament amb sa companya Antoinette Tribier, sota el nom de David Grandet, en una oficina de correus de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa) quan intentava canviar una targeta de gir postal falsa. El gener de 1909 va ser detingut, juntament amb sa companya, al seu domicili del carrer Trois-Frères de París, sota l'acusació de ser el cap d'una banda de falsificadors; altres companys van ser detinguts a diferents poblacions europees. El 5 d'abril de 1910 va ser jutjat per l'Audiència del Sena, juntament amb sa germana Marguerite-Jeanne Gerbault; Auguste-Antoine Laura (Marius Roumegas), llibreter i antic treballador a les oficines de La Guerre Sociale; Henri-Paul-Alfred Martini, excorrector d'impremta de La Guerre Sociale; i Guillaume Tourette (Guy de la Tour), exempleat de correus, sota l'acusació de fabricació i emissió de targetes de girs postals internacionals falses entre 1907 i 1908 a diferents països europeus (Alemanya, Bèlgica, Itàlia i Suïssa); durant el judici, en el qual prestaren testimoni membres de la redacció de La Guerre Sociale (Gustave Hervé, Aristide Delannoy i Jules Grandjouan), declarà que els diners guanyats amb aquestes falsificacions s'enviaven a un company rus (Mignon) per a la propaganda revolucionària al seu país; per aquest delicte, va ser condemnat, juntament amb Martini i Torette, a cinc anys de presó, mentre que la resta d'implicats van ser absolts. A començament dels anys deu vivia al número 13 del carrer de la Grange Batelière de París i col·laborava en Le Libertaire. El 4 de juliol de 1913 es casà a Constantinoble (Imperi Otomà; actual Istanbul, Turquia) amb Francyn Wilhelmime Keun. Donat de baixa a l'exèrcit per malaltia i sense dret a pensió, durant la Gran Guerra mantingué aquest estatuts. L'agost de 1917 participà en l'enterrament multitudinari d'Eugène Bonaventura de Vigo (Miguel Almereyda). Aquest mateix any de 1917 desaparegué de París i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Daniel Gerbault va morir el 12 de febrer de 1963 al seu domicili de la Villa Shyros de Lo Canet (Provença, Occitània). ***
Ignazio
Scaturro - Ignazio Scaturro:
El
8 de maig de 1882 neix a Sciacca (Sicília) l'advocat,
historiador i militant anarquista,
i després comunista, Ignazio Scaturro. Fill d'una
família benestant, sos pares
es deien Alberto Scaturro i Asmisia Chiarello. S'afilià de
jove al Partit
Socialista Italià (PSI) del seu poble natal i
col·laborà en el periòdic socialista
local Il Popolo (1905-1910). Llicenciat en Dret en
1905 a la Universitat
de Roma (Itàlia), exercí l'advocacia amb un
èxit moderat. En aquests anys
col·laborà en la revista Kronion.
S'acostà al pensament anarquista defensant
de franc anarquistes en diferents processos i freqüentant
destacats
anarquistes, com ara Luigi Fabbri, Giuseppe Melinelli, Libero Merlino,
etc.
Col·laborà en el periòdic
romà L'Agitazione, al qual
ajudà
financerament, i després en Il Pensiero,
La Gioventù Libertaria
i, sobretot, Il Movimento Sociale, del qual va ser
redactor juntament
amb Luigi Fabbri, Libero Merlino i Temistocle Monticelli. Com a membre
del Fascio
de la Joventut Socialista-Anarquista de Roma i de la
Federació Anarquista del
Laci (FAL), va fer nombroses conferències
propagandístiques (crítica al cristianisme,
antimilitarisme, solidaritat amb el moviment revolucionari rus, etc.),
sobretot
entre el sector obrer, a Roma, a la zona romana (Fiumicino, Tivoli,
Marino) i a
altres localitats (Orbetello, Folì, etc.). En 1904 va ser
denunciat per primer
cop a Sciacca, on sempre hi tornava, per haver aferrat cartells
abstencionistes
de la Federació Socialista Anarquista Romana (FSAR). El 29
de gener de 1905 va
ser detingut a la Piazza della Stazione de Roma, juntament amb Libero
Merlino i
altres, quan protestava contra la prohibició d'una
manifestació «Pro Víctimes
de Rússia». L'11 de febrer de 1906 va tenir una
xerrada contradictòria amb
Massimo Rocca sobre «La gioventù e
l'ideale». En 1906 s'adherí a
l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA), de la qual va fer propaganda amb
la
finalitat de crear seccions al Laci, sempre en estret contacte amb el
Comitè Central
de Torí (Piemont, Itàlia). En 1906
publicà La Russia e la rivoluzione. El
Primer de Maig de 1907 parlà en la reunió
convocada a la Cambra del Treball de
Civitavecchia (Laci, Itàlia) i el juny d'aquell any fou un
dels organitzadors
del Congrés Anarquista Italià, celebrat entre el
16 i el 20 de juny de 1907 a
Roma, on va ser un dels ponents, juntament amb altres destacats
anarquistes (Luigi
Bertoni, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Libero Merlino, Ettore Sottovia,
etc.),
redactant la primera ordre del dia votada («Els anarquistes i
la religió»), on
palesava la necessitat de lluitar sense treva contra les religions,
sense oblidar,
però, el combat contra el capitalisme. Va ser nomenat membre
de la comissió
encarregada de crear el periòdic romà L'Alleanza
Libertaria (1908-1911),
òrgan d'expressió de la recentment
constituïda Aliança Socialista-Anarquista
Italiana (ASAI). Entre agost i octubre de 1907 viatjà per
Sicília (Sciacca,
Palermo, Messina, Catania i Siracusa) i el gener de 1908 per la Pulla
(Barletta,
Minervino, Trani i Canosa) amb la finalitat de crear federacions
locals. El 22
de març de 1908 representà la
Federació del Laci en el Congrés Anarquista
celebrat a Foligno (Úmbria, Itàlia). L'1 de maig
de 1908 va fer una conferència
a la plaça de Viggiano (Basilicata, Itàlia). El
març a Benevent (Campània,
Itàlia) i el maig de 1909 a Sciacca, intentà
organitzar grups anarquistes. En
1909 publicà el llibre I casi di collisione
giuridica. En 1910, després
de ser nomenat inspector superior de Belles Arts pel Ministeri
d'Educació a
Roma, eliminà de cop la seva militància
política. A partir d'aquell moment es
dedicà exclusivament a tasques burocràtiques
–en 1916 va ser nomenat primer
secretari del Ministeri d'Educació– i a recopilar
material per a fer estudis
històrics sobre el seu poble natal i sobre
Sicília en general. Entre 1925 i 1926
publicà en dos volums la seva obra Storia della
città di Sciacca,
reeditada pòstumament en 1983. El 30 de gener de 1929 va ser
esborrat del
registre de subversius de la policia. Entre 1930 i 1934 fou membre de
la
Associació Italiana de Biblioteques (AIB). A finals dels
anys trenta s'integrà
en una organització comunista clandestina a la zona
d'Agrigent (Sicília). En
1947 publicà Io vero impiegato, unes
memòries en clau d'humor sobre els
seus trenta anys de vida administrativa. Mantingué una
estreta correspondència
amb Benedetto Croce. A més de les citades, entre les seves
obres podem citar Dove
nacque Agatocle? (1914), Del vescovado triocalitano
e croniense
(1917), In morte dell'amico, collega e maestro ing. agr.
Arturo Politi
(1920), La contessa normanna Giulietta (1921), Lineamenti
di storia
dell'Italia antica (1933), La religione dei Siculi
e dei Sicelioti
(1940), Stesicoro e la cultura in Sicilia nei secoli VII e VI
a.C.
(1941), Agatocle (1942) i Storia della
Sicilia (1950). Ignazio
Scaturro va morir el 28 de setembre de 1956 a Roma (Itàlia).
Una avinguda i una
escola secundària musical del seu poble natal porten el seu
nom. ***
Francisco Salgado González - Francisco Salgado González: El 8 de maig de 1887 neix a Pontedeume (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Francisco Salgado González. En 1913, afiliat al Sindicat de Barrinadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer un míting al Ferrol, amb Antonio Orosa, Román Delgado Monteagudo, José Tobías López Bouza i altres, contra la repressió a l'Argentina. A partir de 1914 començà a realitzar tasques sindicals a Pontedeume, participant en la fundació del Sindicat de Mariners Pescadors, del qual fou el seu primer president. En 1919 assistí al Congrés de la Comèdia cenetista en representació de la Unió de Pescadors de Pontedeume i del sindicat «El Despertar de la Humanidad» de Mera. En 1920 participà en la creació de la CNT de Puentedeume, de la qual fou nomenat secretari del seu comitè. Més tard marxà a Ferrol, on fou un dels fundadors del Sindicat Únic del Ram del Transport, i va fer feina com a treballador portuari, sobretot com a estibador. L'agost de 1931 fou nomenat vocal del primer Comitè de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol. El febrer de 1932 va ser detingut per participar en una vaga contra les deportacions d'obrers i aquest mateix any fou delegat dels carregadors de Ferrol en el Ple Regional confederal de Galícia a Ferrol. En 1933 acudí al Ple cenetista de Santiago en representació del Sindicat del Transport del Ferrol i de la Unió Marítima de Fene. En 1934 presidí el Sindicat del Transport. Arran dels fets d'octubre de 1934 fou detingut, jutjat per possessió d'explosius i empresonat fins a octubre de 1935. El desembre de 1935 representà diversos sindicats del Ferrol i de Pontedeume al Ple Regional de Galícia de la CNT a Orense. En 1936 fou delegat d'Ares i de Ferrol al Congrés de la Federació Nacional d'Indústria de la Pesca. Aquest mateix any representà els obrers dels transport i de l'alimentació de Ferrol i els pescadors d'Ares al Congrés de Saragossa de la CNT. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 pogué amagar-se durant tres anys a Ferrol i salvar-se de la repressió. Francisco Salgado González va morir de malaltia en 1939 a Ferrol (La Corunya, Galícia), poc després d'acabar la guerra i després de rebutjar un oferiment per participar en un intent de fuga des del port de Ferrol. ***
Antonio
Martínez Abellán (Fieldman) al seu
estudi (1938) - Antonio Martínez Abellán: El 8 de maig de 1888 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya) el músic, musicòleg, crític musical, escriptor i periodista anarquista i naturista Antonio Miguel Martínez Abellán, que signava Antonio M. Abellán i va fer servir el pseudònim Fieldman (Home del Camp, com es qualificava). Sos pares es deien Joaquín Martínez García i Juana Abellán Giménez. Fill d'una família humil, estudià música amb Alfredo Santos de la Rosa i completà els estudis musicals a València (València, País Valencià). Visqué la bohèmia i durant tres anys fou pianista de circ. Naturista convençut, fou membre de la Societat Vegetariana Espanyola i durant els anys vint i trenta col·laborà en la revista Acción Naturista, de la qual fou soci protector. Consumat columnista (La Barricada, Cullera, Fragua Social, Helios, La Libertad, El Liberal, Musical Hermes, Musicografía, Nosotros, La Opinión, Ritmo, El Sol, Sophia, La Tarde, etc.), arribà a col·laborar en 10 setmanaris i diaris alhora, tant locals com nacionals, sobretot tractant temes musicals. Dirigí sarsueles i va fer concerts de piano, entre d'altres activitats musicals. Estava relacionat professionalment amb músics d'arreu del món i les seves opinions i comentaris sobre concerts i temes musicals eren força apreciats. Dirigí les bandes musicals de les poblacions andaluses de Nerva i Fernán Núñez i fou professor de l'Escola Municipal de Música de Fernán Núñez i del Conservatori de Música de Múrcia. Col·laborador de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per denunciar la repressió contra l'aixecament anarquista de Casas Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya) de gener de 1933 la II República espanyola el destituí dels seus càrrecs oficials. Va fer nombroses conferències, algunes de les quals es van publicar, i guanyà diversos premis literaris, un d'ells a Mèxic. Especialista en el músic Juan Crisóstomo de Arriaga, va ser nomenat membre de la «Comissió Permanent Arriaga». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 el seu domicili caigué en zona de guerra i va perdre tota la seva biblioteca i tot el seu arxiu musical arreplegat durant anys. Durant la guerra civil publicà diversos textos per a l'editorial anarquista «Nosotros». Fou autor de La espiritualidad de la música (1924 i 1930), Beethoven. Suscitaciones con motivo del primer centenario de su muerte (1927), La música moderna (1930), Aforística musical. Índice de psicologia y estética (1935) i La noble pasión de la música (1938). Acusat d'escoltar la ràdio estrangera prohibida, Antonio Martínez Abellán va ser afusellat per un escamot falangista, juntament amb altres companys (Jesús Jiménez Molina, Bartolomé Martínez Tomás i Francisco Terol González), el 16 de juliol de 1939 a la carretera nacional 344 de Jumilla a Yecla (Múrcia, Espanya), a prop de la Fuente del Pino, a l'indret anomenat «Plantón del Miedo», on va ser enterrat. El 16 de juny de 1964 els cossos dels afusellats van ser exhumats i enterrats al «Pavellón de los Ahorcados» del cementiri de Jumilla. Existeix a Jumilla l'Asociación Filarmónica y Cultural Fieldman i des de 1999 l'Ateneo Libertario Fieldman. ***
Moment
de la detenció de Miguel Arcángel Roscigna (27 de
març de 1931) - Miguel Arcángel
Roscigna: El 8 de
maig de 1891 neix a Buenos Aires (Argentina) l'activista i expropiador
anarquista
Miguel Arcángel Roscigno, més conegut com Miguel
Arcángel Roscigna. Sos pares, Vicenzo Roscigno i
Filomena Delmastro, eren
immigrants italians que havien arribat a l'Argentina en 1887. Es va fer
obrer
ferrer de la construcció i milità en el gremi
dels metal·lúrgics. Estava casat
amb Victoria Romano, també filla d'italians. A partir de
1909, arran de la mort
del coronel Ramón Lorenzo Falcón, cap de la
Policia de Buenos Aires, a mans de
l'anarquista Simón Radowitzky, començà
a interessar-se per les idees anarquistes.
En 1923 fou nomenat secretari del Comitè Pro Presos Socials
i Deportats de
Buenos Aires, organització que en 1928
començà a editar el periòdic El Preso Social. En 1924
decidí preparar
la fuga de Radowitzky i per a aquesta empresa entrà a fer
feina de carceller a
la colònia penitenciaria d'Ushuaia on es trobava empresonat.
El pla fracassà
perquè en un congrés de la Unió
Sindical Argentina (USA) celebrat a Buenos
Aires els socialistes i sindicalistes d'aquesta
organització, per desprestigiar
el moviment anarquista, palesaren la seva tapadora. Acomiadat de la
feina i
expulsat del penal, abans d'abandonar Ushuaia incendià la
casa del director del
presidi. Més tard organitzà la primera fuga del
forner Ramón Silveyra,
condemnat a 20 anys de presó. En aquest mateix 1924 quatre
anarquistes (els
germans Alejandro i Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio
Jover), que
havien vingut d'Espanya per a recaptar fons per a finançar
la caiguda de la
dictadura de Primo de Rivera, van fer una gira d'assalts, robatoris i
atemptats
arreu de Sud-amèrica (Mèxic, Cuba,
Perú, Xile i Argentina). A Buenos Aires
havien realitzat dos atracaments, a l'estació de Las Heras i
a l'estació de
metro de Primera Junta al barri de Caballito de Buenos Aires, els quals
van ser
un desastre i acabaren amb un policia mort. Roscigna decidí
integrar-se en aquest
grup expropiador i el 19 de gener de 1926 set individus (els germans
Ascaso, Durruti,
Jover, Andrés Vázquez Paredes, Emilio Uriondo i
Roscigna) assaltaren la
sucursal San Martín del Banc de la Província de
Buenos Aires, amb un botí de
64.085 pesos i amb un empleat mort i altre de ferit. Amb els diners
dels
atracaments, finançà part de la campanya
d'agitació contra els interessos
nord-americans a Sud-amèrica en ple «Afer Sacco i
Vanzetti». El 24 de juliol de
1927, després de rebre informes de la policia uruguaiana
sobre la seva
implicació en l'atemptat amb bomba a la legació
nord-americana a l'Uruguai i
sobre la preparació d'un artefacte explosiu
col·locat dins d'un llibre per ser
enviat al director del penal d'Ushuaia, va ser detingut a casa seva a
Buenos
Aires. Després de diversos dies d'interrogatori, va ser
alliberat per manca de
proves. Amb Andrés Vázquez Paredes i els germans
Vicente i Antonio Moretti,
formà un nou grup expropiador i l'1 d'octubre de 1927 aquest
assaltà el pagador
dels sous de l'Hospital Rawson de Buenos Aires; el botí fou
de 141.000 pesos,
però l'escorta Francisco Gatto resultà mort quan
intentà disparar per evitar el
robatori. La banda de Roscigna decidí fugir del
país i amb el suport de Bustos
Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i
els germans Moretti
creuaren el delta amb el bot E pur se
muove i arribaren a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo.
Vázquez Paredes
prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una
recerca dels
activistes sense parangó. El botí del Rawson va
ser destinat a la solidaritat
anarquista i al finançament de falsificacions de diners
argentins per l'alemany
Erwin Polke. L'11 de febrer de 1928, Emilio Uriondo, empresonat per
posar una
bomba a la legació nord-americana de Montevideo, va ser
alliberat i se sumà al
grup de Roscigna. En aquesta època Durruti li
proposà que actués amb el seu
grup a Espanya, però Roscigna s'estimà
més seguir lluitant al Río de la Plata. En
el grup de Roscigna, a més d'Uriondo i dels germans Moretti,
s'integraren tres
anarquistes catalans del grup de Durruti: Jaume Tadeo Peña,
Pere Boadas Rivas i
Agustí García Capdevila. Impacients, en 1928 els
germans Moretti i els catalans
assaltaren pel seu compte l'Oficina de Canvi Messina de Montevideo,
portant-se
un botí de 4.000 pesos uruguaians i deixant tres morts i
tres ferits. Arran
d'una confidència, la policia cercla la casa on s'havia
refugiat el grup; els
tres catalans i Vicente Moretti es van lliurar als agents,
però Antonio Moretti
cremà els diners i després se
suïcidà amb un tret al cap. Vicente Moretti i els
catalans van ser tancats a la presó de Punta Carretas de
Montevideo, Uriondo
fugí al Brasil i Roscigna retornà a l'Argentina.
El febrer de 1929 Roscigna
assaltà els establiments Kloeckner i l'octubre de 1930, amb
Severino Di
Giovanni, atracà el pagador d'Obres Sanitàries al
barri de Palermo de Buenos
Aires. El setanta per cent del botí de 286.000 pesos es va
destinar al suport
dels companys anarquistes presos i per a finançar
l'alliberament dels companys tancats
al penal de Punta Carretas. El 18 de març de 1931 els tres
anarquistes
expropiadors catalans i Vicente Salvador Moretti, juntament a cinc
presos
comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadiren de la
presó de Punta
Carretas després d'haver excavat des dels banys un
túnel de 50 metres de
llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos
més, l'anarquista Aurelio Rom,
cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els
últims, van ser
interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat,
passava per sota
calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta
i carbó («El Buen
Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti,
qui serà el
veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per
José Manuel Paz, qui s'encarregarà
de la instal·lació elèctrica i de la
ventilació, i per Roscigna, Andrés
Vázquez
Paredes i Fernando Malvicini, anarquista del grup de Severino Di
Giovanni. Pocs
dies després, el 27 de març de 1931, arran d'una
delació, Roscigna, Moretti,
Vázquez Paredes, Paz i Malvicini van ser detinguts. Jutjats,
van ser condemnats
a sis anys de presó. El 31 de desembre de 1936, complida la
pena, les
autoritats uruguaianes aplicaren als penats l'«Edicte
d'Indesitjables» i van ser
expulsats cap a Buenos Aires i lliurats al Departament d'Ordre Social
argentí.
Paz va ser traslladat a Córdoba on finalment va ser
alliberat per un grup
anarquista que atacà la comissaria. L'última
notícia coneguda sobre Roscigna
fou el 25 de maig de 1937. A Roscigna, com a Vázquez Paredes
i a Malvicini, se
li va aplicar l'anomenada «Llei Bazán»
–l'inspector general Fernández Bazán
establí com a norma per als seus subordinats la llei de
«Primer, disparar;
després, preguntar»– i
van ser
assassinats i llançats al Río de la Plata. Mai no
es van trobar els seus
cadàvers. Miguel Arcángel Roscigna (1891-1937) ***
François
Bonnaud a començament dels anys vint - François
Bonnaud: El 8 de maig de 1896 neix a Angers
(País del
Loira, França)
el socialista, comunista i, després, anarquista i
anarcosindicalista François
Joseph Victor Bonnaud –a vegades el llinatge citat
erròniament d'altres
maneres (Bonneau, Bonnot,
etc.). Sos pares es deien Jean François Trophimes Bonnaud,
ferrador, i Modeste Marie Planchenault. Son pare abandonà
ell
i sa mare. Entre 1907 i 1916
es va veure obligat a treballar com a obrer agrícola a la
granja d'uns oncles.
El setembre de 1916, en plena Gran Guerra, va ser incorporat al IV
Regiment de
Zuaus establert al fort de Rosny-sous-Bois (Illa de França,
França), on entrà
en contacte amb el moviment pacifista i revolucionari de la
mà del periòdic La Vague,
i en 1919 va ser
desmobilitzat; aquesta experiència
bèl·lica el vacunà definitivament de
tot
patriotisme. El febrer de 1919 entrà a treballar en la
«Companyia París-Orleans»
de ferrocarrils i participà activament en la gran vaga de
maig de 1920, fet pel
qual va ser acomiadat. En aquesta època, amb Maurice Faivre,
s'adherí al Comitè
per la III Internacional i a la socialista Secció Francesa
de la Internacional
Obrera (SFIO), per lluitar a favor de la Revolució russa.
Ben aviat va ser
nomenat secretari de la secció socialista de
Saint-Lô (Normandia, França) i
continuà militant, encara que acomiadat, en el Sindicat dels
Ferroviaris. Entre
juny de 1920 i març de 1921 treballà com a obrer
a la fusteria «Le Meuble
Massif» i a la fàbrica de productes
químics Gaubourg. Entre setembre de 1920 i
juliol de 1921 fou secretari del Comitè Sindicalista
Revolucionari (CSR) del
departament de Maine i Loira. El 29 d'octubre de 1920 es
casà. Després del
Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de
desembre de 1920, durant un
temps estigué afiliat a la Secció Francesa de la
Internacional Comunista (SFIC),
però ràpidament l'abandonà, rebutjat
tant pels caps del Partit com pel govern bolxevic. El 29 d'octubre de
1921 es casà amb Renée Jeanne Audebert.
Entre 1921 i 1923 fou secretari de redacció del
periòdic L'Anjou Communiste,
on defensà el sindicalisme revolucionari. El
novembre de 1921 va ser acomiadat de l'empresa Gaubourg i
retornà a «Le Meuble
Massif», esdevenint el gener de 1922 secretari del Sindicat
del Moble. En plena
escissió confederal, fou un dels fundadors de la
Unió Departamental de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU),
de la qual va ser nomenat
secretari. Dins de la CGTU ràpidament s'inclinà
per la tendència anarcosindicalista
de Pierre Besnard, sector que va fer costat en el I Congrés
Confederal de la
CGTU que es va celebrar entre el 25 de juny i el 2 de juliol de 1922 a
Sant-Etiève
(Arpitània), on representà els sindicats del
Moble, de l'Alimentació i dels
Metalls d'Angers. Durant el segon semestre de 1922, fou
secretari-tresorer de
la Unió Departamental Unitària (UDU) del
departament de Maine i Loira i del llibertari
Grup d'Estudis Socials (GES) d'Angers. A començament de 1923
fou el tresorer
del grup anarquista d'Angers, el qual s'adherí l'any
següent a la Unió
Anarquista (UA). Sembla que en el congrés de l'UDU del 8
d'abril de 1923 els
comunistes obtingueren la majoria, però ell en
restà secretari fins l'expiració
del seu mandat, el gener de 1924, i secretari del Sindicat del Moble
fins al
1932. Entre 1926 i 1927 fou el principal organitzador del
comitè local de
suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti.
Esdevingué la bèstia
negra dels comunistes locals, però, així i tot,
va ser proposat per formar part
de la delegació d'aquesta ciutat al IV Congrés de
la Internacional Sindical
Roja (ISR). Els comunistes portaven determinats opositors a l'URSS amb
la
finalitat de «convertir-los», però ell,
sabent el que l'esperava, preparà el
seu viatge amb el suport de Nicolaj Lazarévitch i d'Ida
Mett. El 10 de març de
1928 deixà França amb tren amb els delegats de la
CGTU i arribà a Moscou tres
dies després. Hi restà un mes, assistint a
nombroses sessions del congrés, però
va aprofitar sobretot per posar-se en contacte amb Pierre Pascal i sa
companya
Eugénie Roussakova, Francesco Ghezzi, Andreu Nin, Adrienne
Montégudet i
l'oposició llibertària clandestina, entre les
quals es trobava la vídua de
Piotr Kropotkin i la companya de Maksim Gorki. Ghezzi el va portar als
barris
obres i li va ensenyar una realitat soviètica molt distinta
a la del seu hotel
de luxe i de les visites cerimonials reservades als delegats
estrangers. Passà
clandestinament a França el manuscrit del fullet La dictature bolchevique vue par les anarchistes.
Dix ans de pouvoir
bolchevique, que va ser publicat per Ida Mett i Nicolaj
Lazarévitch al seu
retorn. De bell nou a Angers, cap el 15 d'abril de 1928,
redactà un llarg text
(«Une voix discordante dans le choeur des apologistes de la
dictature. Ce que
j'ai vu à Moscou») que va ser publicat per
lliuraments el maig de 1928 en Le Libertaire.
Aquest escrit redoblà
l'odi que sobre ell tenien els comunistes i descarregà la
repressió sobre
Ghezzi, que sabien que s'havia vist amb ell a l'URSS. El maig de 1929
Ghezzi va
ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. La
situació dins de la
CGTU d'Angers esdevingué insostenible i el desembre de 1929
el
Sindicat de la
Fusta, que havia fet costat Bonnaud contra la difamació,
esdevingué autònom,
situació que es mantingué fins a la
reunificació
sindical de 1936, restant
Bonnaud secretari fins al 1932. A partir de 1929 es va consagrar
sobretot al
pacifisme dins de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau
(LICP) i en
1930 formà part de la Unió dels Propagandistes
Antireligiosos (UPA). Amic
d'Aristide Lapeyre, de Marcelle Capy, de Jeanne Humbert i d'altres,
organitzà
diverses conferències promogudes pel grup anarquista
d'Angers-Trélazé i,
especialment, les de Sébastien Faure. En 1932 va ser inscrit
en
el «Carnet B»
dels antimilitaristes. També en 1932 va ser nomenat carter
auxiliar de Postes,
Télégraphes et Téléphones
(PTT; Correos,
Telègrafs i Telèfons) a Veigné
(Centre,
France) i entre 1935 i 1944 s'encarregà de la
distribució
de la correspondència
a la petita localitat de Lublé (Centre, França).
En
aquesta època establa
afiliat a la Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària
(CGTSR) i col·laborava en Le
Combat
Syndicaliste i Le Flambeau.
En
1944 s'instal·là a Saint-Sylvain-d'Anjou
(País del
Loira, França).
Secretari del Sindicat de PTT, l'abril
de 1948 fou delegat al I Congrés de la CGT-Força
Obrera. Jubilat, s'adherí a la
Federació Anarquista (FA) i creà un
comitè local dels obrers laics, esdevenint
durant més de 10 anys delegat cantonal i departamental
d'Educació. François
Bonnaud, que es declarava «anarquista, sindicalista,
antimilitarista,
pacifista, anticlerical, higienista i
neomaltusià», va morir el 29 d'octubre de
1981 a l'Hospital d'Angers (País del Loira,
França) –algunes fonts citen
erròniament
Saint-Sylvain-d'Anjou (País del Loira,
França). El seu arxiu personal va
ser dipositat per sa filla Jacqueline Tharreau a finals de 2001 al
Centre
d'Història del Treball de Nantes (País del Loira,
França). Pòstumament, en
2008, es va publicar el seu llibre autobiogràfic Carnets de luttes d'un anarcho-syndicaliste
(1896-1945). Du
Maine-et-Loire à Moscou, redactat entre 1938 i
1945 perquè fos llegit per
sa filla Jacqueline. ***
Ugo Fedeli en una fotografia
policíaca (1934) - Ugo Fedeli: El 8 de maig de 1898 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escriptor i propagandista anarquista Ugo Fedeli, també com Hugo Treni o G. Renti. Sos pares es deien Edoardo Fedeli i Clara Barachi. Va començar a treballar molt jove i va completar la seva formació professional seguint cursos nocturns en una escola tècnica. Va començar a militar en els grups de joves llibertaris de Milà («Franchi tiratori» i «Ribelli milansesi») que portaven campanyes antimilitaristes en contra de la guerra de Líbia i va fer amistat amb alguns militants que després seran destacats, com ara Francesco Ghezzi i Carlo Molaschi. Immers en el cercles anarcoindividualistes, majoritaris al Milà de l'època, representats per Molaschi, Leda Rafanelli i Giuseppe Monanni, va participar activament en les lluites socials i en 1913, durant la vaga organitzada per l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) va ser detingut per primera vegada i fitxat per la policia com a «anarquista perillós». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, amb Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Rafanelli i Molaschi, va editar el periòdic Il Ribelle (1914-1915), el gerent del qual va ser Giovanni Fontanelli i que feia costat els anarquistes no intervencionistes; en aquest periòdic va publicar el seu primer article: «Abasso la guerra». En aquesta època va ser requerit nombroses vegades per les seves accions antimilitaristes. En 1917, després d'haver fet feina alguns mesos com a obrer militaritzat, va ser cridat a files, i en nom dels «principis tolstoians», va desertar. Detingut a Suïssa, serà jutjat en 1919, juntament amb Luigi Bertoni, en el procés de la «Bomba de Zuric», i expulsat de Suïssa quan va ser declarat innocent després de passar uns mesos empresonat. El novembre de 1919 va tornar a Itàlia i va ser amnistiat en 1920. Es va casar amb Clélia Premoli, la seva companya de tota sa vida, el juliol de 1920. Després serà un dels fundadores i corresponsals d'Umanità Nova i també membre de la redacció de la revista Nichilismo (1920-1921), òrgan dels militants individualistes, el gerent de la qual serà Giuseppe Invernizzi. En 1921 a Milà funda el periòdic L'Individualista del qual només se'n publicaren quatre números perquè els redactors (Pietro Bruzzi, Francesco Ghezzi i Ugo Fedeli mateix) i el gerent (Eugenio Macchi) van ser incriminats en el complot de l'atemptat del teatre Diana (23 de març de 1921). Després d'haver de recórrer tot Europa fugint dels feixistes, va arribar a Berlín amb Pietro Bruzzi. Després, amb Francesco Ghezzi, i sota el nomb de Alfred Fidler, va marxar a Rússia. Amb Ghezzi i Bruzzi va representar a la USI en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). A l'Hotel Lux va trobar Alexandre Berkman, Emma Goldman i alguns militants llibertaris russos encara no empresonats. Va estudiar la Revolució russa i va col·laborar en Anarchiski Vesnik, però finalment va haver de fugir en 1923 de la Unió Soviètica perseguit. Va romandre a Berlín, treballant de carboner i d'ajudant d'impremta, i va participar com a delegat dels anarquistes russos en el congrés de fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i pel qual serà detingut. En 1924 va marxar a París, on va freqüentar el cercle d'exiliats anarquistes russos, entre ells Makhno i Volin, i va participar en els debats sobre la «Plataforma d'organització de la Unió General dels Anarquistes» (Plataforma Arshinov). Amb Sébastien Faure, Séverin Férandel i Buenaventura Durruti va ser un dels fundadors de la Librairie Internationale, de les Editions Anarchistes i de La Revue Internationale Anarchiste, de la qual va ser el responsable de la secció italiana d'aquesta revista trilingüe. Va participar activament en la campanya a favor dels militants anarquistes empresonats a la Unió Soviètica, com ara Ghezzi, i en altres campanyes (Castagna, Bonomini, Sacco i Vanzetti, etc.). Arran de l'atemptat comès el juny de 1924 pels feixistes contra Giacommo Matteoti, es va constituir a París el «Comitato d'Azione Antifascista», que arreplegava socialistes, republicans i anarquistes, i amb E. Abate, Alberto Meschi i A. Borghi va representar els darrers. També va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va fundar les revistes Iconoclasta i La Tempra (1924-1925) amb Virgilio Gozzoli. En 1929 va ser expulsat de França i després de Bèlgica. Entre 1927 i 1929 col·laborarà amb el diari La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri. En 1929 va marxar a Montevideo (Uruguai), on va fundar la revista Studi Sociali (1930-1935) i va prendre part en la fundació del Comitè Internacional de Relacions Anarquistes el 1931, sempre al costat de Luigi Fabbri. Va ser deportat a Itàlia el desembre de 1933 per la dictadura uruguaiana de Gabriel Terra i confinat a l'illa de Ponça, Colfiorito, Monteforte Irpino i Ventotene fins a 1943. Durant aquests anys de presidi son fill de vuit anys morirà. Esdevingué l'animador del Conveni Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia (Milà, 1945), presidí el Primer Congrés Anarquista a Carrara, i va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana entre 1945 i 1952, i membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) des de 1948. En 1951 va ser contractat per Adriano Olivetti com a bibliotecari i organitzador de cursos per al Centre Cultural Olivetti. Col·laborà en una gran quantitat de periòdics llibertaris i en moltes publicacions sobre anarquisme, especialment en estudis bibliogràfics i biogràfics. Ugo Fedeli va morir el 10 de març de 1964 mor a Ivrea (Piemont, Itàlia). El seu arxiu i la seva gran biblioteca personal estan repartits entre l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i l'Arxiu Família Berneri de Regio Emília (Itàlia). ***
Alliberament
del camp de concentració de Mauthausen per la XI
Divisió de Cuirassats dels EUA - Pere Prat Nogués:
El 8 de maig –algunes fonts citen
erròniament el 6 de maig– de 1904 neix a
Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista
Pere Prat Nogués,
conegut com Sbert. Sos pares es deien Josep Prat Sala, obrer rajoler, i
Filomena Nogués Nogués.
Afiliat al sector fabril de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Terrassa, prengué part en els fets revolucionaris de febrer
de 1932 a Terrassa,
que tingueren com a resultat la presa de l'Ajuntament de la ciutat i la
proclamació del comunisme llibertari. Detingut, fou
condemnant en 1934 a 12
anys de presó. Amb l'amnistia proclamada arran de la
victòria del Front Popular
en 1936 recobrà la llibertat. Durant la Revolució
espanyola jugà un paper
destacat en les col·lectivitzacions locals. Amb el triomf
feixista, passà a
França i fou internat a camps de concentració i
posteriorment passà per una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que l'envià a
treballar en la
fortificació de la «Línia
Maginot». L'estiu de 1940 fou detingut per les tropes
alemanyes i enviat, sota la matrícula 9.060, al camp de
concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i destinat al
comando de treball «Staller».
El setembre de 1944 fou nomenat representant de la CNT i de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) dins del Front Nacional
Antifeixista (FNA),
organització clandestina que organitzà la
resistència i la insurrecció del camp
de Mauthausen. El maig de 1945, després de l'Alliberament
per les tropes
aliades, amb altres companys (José Calmarza Vallejo,
Tomás Martín Pascual i
Gerardo Ruiz Casas, fou membre del Comitè Espanyol del
Comitè Internacional del
camp. Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Andorra on participà en
les
xarxes d'ajuda a la resistència a l'interior de la
Península. Fou membre de la
Federació Espanyola de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP). Sa companya fou
Teresa Albareda Carulla. Pere Prat Nogués va morir
el 7 de setembre de
1959 a Escaldes (Andorra) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta
localitat. ***
Constantino
Urrea Hernández - Constantino Urrea Hernández: El 8 de maig de 1908 neix a Leiva (Mazarrón, Múrcia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Sallent (Bages, Catalunya)– l'anarcosindicalista Constantino Urrea Hernández. Sos pares es deien Bartolomé Urrea Hernández i Leonor Hernández Vivancos. Va créixer en una família nombrosa de nou germans i germanes. Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Sallent (Bages, Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la Columna «Los Aguiluchos». Constantino Urrea Hernández va morir el 4 de novembre de 1938 en un hospital de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà, Catalunya) a causa de la deshidratació patida a la trinxera. Sa companya fou Isabel López Acosta. ***
Necrològica
de Joaquim Castelló Belda apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 28
d'octubre de 1986 - Joaquim Castelló Belda: El 8 de maig –algunes fonts citen erròniament el 9 de maig– de 1910 neix a Aielo de Malferit (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquim Castelló Belda. Sos pares es deien Ricard Castelló i Consol Belda. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil lluità com a voluntari als fronts de Madrid i de Terol. Amb el triomf franquista va ser capturat, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Commutada la pena, després de quatre anys empresonament aconseguí la llibertat provisional. Posteriorment passà a França i milità en la CNT de l'exili. Quedà invàlid a causa d'un accident laboral i patí moltes penalitats. S'instal·là, finalment, a Montpeller amb sa companya Maria Bellver Bernal i ses tres filles. Joaquim Castelló Belda va morir el 25 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 27 d'agost– de 1986 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
George
Woodcock fotografiat per Senya Fléchine (Semo) - George Woodcock: El 8 de maig de 1912 neix a Winnipeg (Manitoba, Canadà) l'escriptor, crític literari i historiador anarquista George Woodcock. De petit marxà amb sos pares a Anglaterra, on estudià a la Sir William Borlase School i al Morley College. Encara que de família humil, guanyà una beca per anar a la Universitat d'Oxford, però va rebutjar aquesta oportunitat perquè havia de reconèixer una observança religiosa i en comptes d'això prengué una feina d'empleat en el Great Western Railway. Al ferrocarril començà a interessar-se per l'anarquisme, pensament polític que mantindrà durant tot sa vida, escrivint diversos llibres sobre el tema (antologies, biografies, estudis històrics, etc.). En aquests anys s'introduí en el món de la literatura i conegué importants escriptors, com ara T. S. Eliot, Aldous Huxley, Dylan Thomas, Roy Campbell, Herbert Read, Julian Symons o Mulk Raj Anand. Conegué George Orwell després de mantenir dues discussions públiques a través de les pàgines de la publicació Partisan Review. Orwell va escriure que en el context d'una guerra contra el feixisme, defensar el pacifisme era «objectivament ser profeixista» i Woodcock mantingué postures obertament antimilitaristes; malgrat aquesta diferencia, esdevingueren bons amics –anys més tard, en 1966, Woodcock va escriure The crystal spirit, un estudi crític sobre Orwell que fou guardonat amb el Governor General's Award. En aquests anys col·laborà amb l'editorial anarquista Freedom Press, treballant en l'edició de War Commentary i de Freedom. Durant la II Guerra Mundial treballà en una granja com a objector de consciència. En 1949 tornà a Canada, instal·lant-se eventualment a l'illa de Sooke (Vancouver, Colúmbia Britànica), on fracassà con a granger. Amb el suport d'amics pogué traslladar-se a Vancouver, on finalment compra una casa a Kerrisdale. Entre 1954 i 1955 ensenyà en la Universitat de Seattle i entre 1954 i 1956 realitzà nombrosos guions radiofònics per a la Canadian Broadcasting Corporation (CBC). En 1955 aconseguí un càrrec de professor associat al departament d'anglès de la Universitat de la Colúmbia Britànica, on va romandre fins a la dècada dels setanta. En aquesta prolífica època començà a escriure llibres de viatges, poesia, assaig, traduccions, crítica literària, biografies, així com obres sobre l'anarquisme. En 1959 fundà el periòdic Canadian Literature, la primera revista dedicada a la literatura canadenca. En 1962 publicà una de les seves obres més reconegudes Anarchism: a history of libertarian ideas and movements. Durant sa vida obtingué nombrosos premis, com a la beca de la Royal Society of Canada (1968), el Premi Molson (1973) o la medalla de la UBC a la biografia més popular (1976). Però només acceptà premis atorgats pels seus col·legues, rebutjant els emesos per l'Estat canadenc, com ara l'Ordre de Canadà; l'única excepció fou el Premi Llibertat de la ciutat de Vancouver, que acceptà en 1994. Cap al final de sa vida s'interessà força per la difícil situació del poble tibetà i viatjà a l'Índia, on estudià el budisme, féu amistat amb el Dalai Lama i creà la Tibetan Refugee Aid Society (Societat d'Ajuda als Refugiats Tibetans). Amb sa dona, l'artista Ingeborg Linzer (Inge), creà la Canada India Village Aid (Ajuda a les Aldees Índies de Canadà), que patrocina projectes de suport a les zones rurals índies. Amb aquestes dues organitzacions va fer realitat la seva idea de cooperació voluntària entre els pobles al marge de les fronteres estatals. També creà un fons d'ajuda econòmica per als escriptors canadencs necessitats. És auto d'Anarchy or chaos (1944), The incomparable Aphra (1948), Ravens and prophets (1952), Anarchism: a history of libertarian ideas and movements (1962), Faces of India: a travel narrative (1964), The crystal spirit: a study of George Orwell (1966), The Doukhobors (1968, amb Ivan Avakumovic), The Hudson's Bay Company (1970), The anarchist prince: a biographical study of Peter Kropotkin (1971, amb Ivan Avakumovic), Into Tibet: the early british explorers (1971), Victoria (1971), Dawn and the darkest hour: a study of Aldous Huxley (1972), Rejection of politics and other essays on Canada, canadians, anarchism and the world (1972), Canada and the canadians (1973), Who killed the British Empire?: an inquest (1974), Amor de Cosmos: journalist and reformer (1975), Gabriel Dumont: the Métis chief and his lost world (1975), South Sea journey (1976), Peoples of the Coast: the indians of the Pacific Northest (1977), The anarchist reader (1977, editor), Anima, or, Swann grown old: a cycle of poems (1977), Two plays (1977), The world of canadian writing: critiques and recollections (1980), 100 great canadians (1980), Confederation betrayed! (1981), The meeting of time and space: regionalism in canadian literature (1981), Taking it to the letter (1981), The University of British Columbia: a souvenir (1986, amb Tim Fitzharris), Northern spring: the flowering of canadian literature in english (1987), Pierre-Joseph Proudhon: a biography (1987), Caves in the desert: travels in China (1988), The Purdy-Woodcock letters: selected correspondence (1964-1984) (1988), William Godwin: a biographical study (1989), A social history of Canada (1989), Powers of observation (1989), The century that made us: Canada (1814–1914) (1989), British Columbia: a history of the province (1990), Tolstoy at Yasnaya Polyana and other poems (1991), Anarchism and anarchists: essays (1992), The cherry tree on Cherry Street and other poems (1994), entre d'altres. George Woodcock va morir el 28 de gener de 1995 a Vancouver (Colúmbia Britànica, Canadà). En 1998 George Fetherling li dedicà una biografia: The gentle anarchist: a life of George Woodcock. ***
- Eduard José Esteve: El 8 de maig de 1916 neix a Casinos (Camp de Túria, País Valencià) el militant anarcosindicalista Eduard José Esteve –José és el primer llinatge–, també conegut sota els pseudònims de Germen, Germen Esteve i José López Aguado. Sos pares es deien Silvestre José i Francisca Esteve. Orfe de mare als nou anys, va deixar l'escola quan en tenia 11. El març de 1931 es trasllada a València, on va queda força impressionat amb la proclamació de la II República. Després de la lectura de Malatesta i de Kropotkin es va declarar anarquista i va ingressar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Atret pel naturisme, participarà també en el grup esperantista «Libera Vivo», on militen destacats membres de les Joventuts Llibertàries valencianes. Membre del grup juvenil anarquista de Vega Alta, va ser nomenat delegat a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries. Després seria nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries locals i provincials, en substitució de Manuel Morell Milla, fins al final de la Guerra Civil. El juliol de 1936 va intervenir en l'assalt de les casernes de l'Alameda i amb Alorda va requisar els locals per a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); dies després, va ser reelegit secretari de l'FIJL de València, càrrec que mantindrà durant tota la guerra llevat d'uns mesos que va estar en la Brigada 82 al front de Terol. En acabar la guerra, atrapat a Alacant, va patir empresonament als camps de Los Almendros i Albatera, fins que amb l'ajuda del grup «Libera Vivo» i del Comitè Nacional de Pallarols, va aconseguir arribar a Barcelona i passar la frontera per La Pobla de Lillet. Tancat durant un mes a Perpinyà, va ser enviat al camp de Sant Cebrià i després, amb Juan Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a una companyia de treballadors a la frontera belga. Enfonsat el front gal, va creuar mitja França fins que va ser capturat i tancat a Vernet i Argelers. Reincorporat en la 21 Companyia, va marxar a l'arsenal de Mably i, un cop l'arsenal va ser requisat pels alemanys, va viure a La Rochelle i a Bordeus, ciutat d'on va intentar fugir en quatre ocasions durant els quatre mesos que va romandre. Va aconseguir finalment fugir a Tolosa de Llenguadoc i es va unir a la Xarxa Ponzán en 1941. A finals de 1942 va entrar a Espanya com a responsable d'un grup de la xarxa de Ponzán. Quan va caure Francisco Ponzán Vidal, va restar a Barcelona, mesclat entre els treballadors de la capital catalana. En 1945 va ser membre del Comitè Local de la CNT barcelonina, però va ser detingut i alliberat gairebé immediatament, incorporant-se de bell nou al Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Aquell mateix any, es va unir al Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, amb el qual trencarà en 1946 per ser contrari a mantenir contactes amb l'exili. A mitjans de 1946 va col·laborar amb el Comitè Regional de la CNT de Félix Carrasquer, dedicant-se sobre tot a la reorganització de les comarques barcelonines. Més tard va formar part del Comitè Regional català d'Hermes Piquer Fargas i va assumir la secretaria general el desembre de 1946, quan encara era secretari de la Federació Local barcelonina, en uns moments de forta empenta confederal. Però el 20 de maig de 1947 és detingut i empresonat durant dos anys a la presó Model de Barcelona. En llibertat condicional a partir de 1949, es va afiliar al Sindicat d'Espectacles de la CNT, del qual arribarà a ser president en 1952. Aquest mateix any va ser empresonat i jutjat en consell de guerra amb altres companys confederals a Madrid el 5 de febrer de 1954, va condemnat a quatre anys, dels quals complirà dos. Un cop alliberat, tornarà a treballar en el mateix ram, quan ja el declivi confederal és un fet. Durant la dècada dels 60 va participar, amb Ginés Camarasa, en la reconstrucció d'un comitè nacional cenetista, després del període de Juan José Gimeno, convocant un Ple Nacional de Regionals del qual va sortir elegit Ismael Rodríguez. Quan va esclatar el «cincpuntisme», que va suposar la ruptura de la unitat cenetista en l'interior, Esteve va condemnar l'aventura. Anys més tard, com a membre del Comitè Regional de Catalunya va ser delegat a la Comissió de Relacions de França. Durant el període de Cipriano Damiano González, per discrepància amb l'exili, va abandonar tota tasca orgànica. En 1976 va retornar a la lluita i va ser elegit per a representar el Sindicat d'Espectacles de Barcelona en el V Congrés, però es va negar a participar per no estar d'acord amb l'altre delegat. Després de la ruptura confederal es va marginar, però sempre atent d'evolució de la CNT. Durant els seus últims anys va col·laborar en la revista Polémica. Eduard José Esteve va morir el 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1996 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola. Fou dels pocs militants que va romandre a l'Espanya franquista i sempre va defensar les prerrogatives de l'interior sobre les de l'exili. Eduard José Esteve (1916-1996) ***
José
María Villegas Izquierdo - José María Villegas Izquierdo: El 8 de maig –algunes fonts citen erròniament el 25 de maig– de 1917 neix a Caniles (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista José María Villegas Izquierdo. Sos pares es deien José Villegas i Ángeles Izquierdo. Des de molt jove tingué inquietuds socials i per aquest motiu va ser perseguit pel caciquisme granadí que el va obligar, quan tenia 17 anys, a emigrar a Catalunya. A Barcelona exercí el seu ofici de fuster i d'ebenista i s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per a sufocar-lo, sobretot a la presa de la caserna de les Drassanes. S'enrolà com a milicià en la 49 Centúria de la «Columna Durruti», de la qual va ser nomenat centurió, i participà en la batalla d'Alcalá d'o Bispe (Osca, Aragó, Espanya). El 15 d'agost de 1936 va ser ferit en un braç, però no va voler anar a la reraguarda i continuà al front. Amb la seva centúria marxà sobre Madrid, moment en el qual morí Buenaventura Durruti Domínguez. Després passà a Xàtiva, on en una reunió sobre la qüestió de la militarització s'enfrontà al comunista Santiago Carrillo Solares. A continuació marxà cap a Binèfar i, després d'una desfilada, fou cridat per l'Estat Major de l'Exèrcit republicà, on s'enfrontà amb el general Sebastián Pozas Perea, el qual l'acusà d'indisciplina i covardia, i, després de diverses provocacions, Villegas li arrià dos cops de puny; aquest fet el portà a un consell de guerra on fou condemnat a mort. Tancat al castell de Figueres, la CNT l'ajudà a fugir-ne. Un cop lliure, s'integrà en la 153 Brigada Mixta de la Columna «Tierra y Libertad», amb la qual lluità en la defensa de Madrid, en les batalles de Belchite i de l'Ebre, on fou ferit. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus pel Pertús i fou internat als camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Aconseguí fugir dels camps i s'establí a Tolosa de Llenguadoc, on treballà d'ebenista i s'integrà en els grups d'acció llibertaris. Després de diversos atemptats, va ser nomenat coordinador de grups d'acció antinazis, però caigué en un parany de la policia francesa i fou ferit. A l'hospital uns metges simpatitzants l'ajudaran a fugir. En aquesta època de col·laboració amb la Resistència, conegué sa futura companya. Després de diverses accions –en una d'elles salvà de la Gestapo el secretari del Partit Socialista Francès (PSF) Vicent Auriol, futur president de la República francesa–, fou detingut en una emboscada i tancat a la presó militar de Saint Michel, on coincidí amb l'activista anarquista Francisco Ponzán Vidal. El 30 de juliol de 1944 va ser deportat de Montalban al camp de concentració alemany de Buchenwald, on arribà el 6 d'agost. Amb el número de matrícula 69684 passà uns mesos al camp central, destinat a la feina de neteja de boscos, fins que va ser traslladat al comando Plomnitz, també anomenat Leau o Leopard, depenent del camp de concentració de Mittelbau-Dora i on treballà en la construcció dels coets V2 a l'interior d'unes antigues mines de sal. Va ser alliberat definitivament el 14 d'abril de 1945 per l'exèrcit canadenc quan era evacuat del camp en una «marxa de la mort». Després de la II Guerra Mundial continuà participant en la lluita antifranquista i, en el Congrés de la CNT de París, va ser nomenat delegat de Defensa. S'integrà en el grup guerriller del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) format per Manuel Pareja Pérez (Parejilla), Antonio Gil Oliver (Antonio Sancho) i Pere Adrover Font, entre altres. En aquest grup, participà el 12 de juliol de 1947 en l'execució del confident policíac Eliseu Melís Díaz. També participà en el bombardeig del Pazo de Meirás, residència estival del dictador Francisco Franco. Perseguit per la policia franquista, passà a Alemanya i, finalment, decidí emigrar a Veneçuela. Arribà a Caracas en 1948 on treballà de fuster i ebenista, sense deixar de banda les activitats propagandístiques i orgàniques. En 1995, després de viatjar en tres ocasions a la Península, retornà a Granada i s'establí a Baza, a prop del seu poble natal. Membre de l'Amical de Mauthausen d'Espanya, durant aquests anys participà en diversos actes en honor de les víctimes dels camps de concentració nazis. En 2006 es reintegrà en la CNT de Baza. José María Villegas Izquierdo va morir el 10 de juny de 2008 al seu domicili de Baza (Granada, Andalusia, Espanya) plàcidament mentre dormia i va ser incinerat a Pinos Puente (Granada, Andalusia, Espanya). ***
Joan
Ripoll Pedrola -
Joan Ripoll Pedrola: El 8 de maig de 1918 neix a Miravet
(Ribera d'Ebre,
Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Ripoll Pedrola. Sos pares es deien
Josep Ripoll i Regina Pedrola. Amic des de la
infància de
l'anarquista Roc Llop Convalia, ambdós militaren en la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i va ser
internat a diversos camps de concentració i enviat
posteriorment, enquadrat en
una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), a treballar a les
fortificacions de la «Línia Maginot».
Amb l'ocupació alemanya va ser fet
presoner i enviat, amb la matrícula 61.563, a l'Stalag X-B.
El 3 de març de
1941 va ser traslladat, sota la matrícula 3.662, al camp de
concentració de Mauthausen
(Alta Àustria, Àustria); amb ell també
va ser traslladat son cunyat Joan
Papaseit, que va ser assassinat a Gusen (Alta Àustria,
Àustria). El 3 d'abril
de 1942 Ripoll va ser traslladat al camp de Sachsenhausen (Oranienburg,
Brandenburg, Alemanya), on la Gestapo, a petició de
l'ambaixada espanyola a
Berlín el va interrogar en diferents ocasions.
Després que les autoritats espanyoles
el reclamessin, va ser lliurat a la policia franquista a la frontera
francoespanyola. Internat a Sant Sebastià
(Guipúscoa, País Basc), va ser
traslladat a la Presó Model de Madrid (Espanya). Jutjat, va
ser condemnat a 30
anys de presó per fets durant la guerra. Després
de 12 anys de presó, va ser
posat en llibertat condicional i s'instal·là a
Madrid, on retrobà sa companya
Petra Jiménez. Fou membre de la Federació
Espanyola de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP). Joan Ripoll Pedrola va morir d'una
embòlia pulmonar el 28 de maig
de 1970 a la Ciutat Sanitària Provincial de Madrid
(Espanya) i va ser enterrat al cementiri madrileny de La Almudena.
Defuncions
Emilio Z. Arana - Emilio Arana: El
8 de maig de 1901 mor a Rosario (Santa Fe, Argentina) el metge,
naturalista i
geògraf anarquista Emilio Z. Arana –ell signava Emilio Z. de Arana. Havia nascut cap el
1850 a Espanya. Entre novembre
i desembre de 1884 va ser metge del IV Regiment de Línia
establert a Santo Tomé
(Santa Fe, Argentina) i en 1885 participà, comissionat pel
Govern argentí, com
naturalista i geògraf en una expedició al Chaco a
les ordres científiques
d'Arturo Thouar i amb un grup de 24 soldats; aquest mateix any
publicà en el
diari La Capital de Rosario un
informe d'aquesta expedició que posteriorment va ser editat
en fullet sota el
títol La navegación del
Pilcomayo. En
1887 va ser nomenat professor de Física, Química,
Història Natural, Nocions
d'Anatomia, Fisiologia i Higiene a l'Escola Normal de Mestres de San
Fernando
del Valle de Catamarca (Catamarca, Argentina). Quan
l'epidèmia de còlera de
1895 es lliurà en la seva tasca mèdica de manera
absolutament desinteressada. Fins
almenys octubre de 1895 presidí el «Club 30 de
Julio» de la Unió Cívica Radical
(UCR) de Rosario, però molt influït per Jean Grave
i Piotr Kropotkin, acabà
decantant-se pel moviment anarquista. Sense militar en organitzacions
anarquistes, estava lligat al Grup de Propaganda Comunista Anarquista
«Ciencia
y Progreso» i al periòdic La
Nueva
Humanidad de Rosario, que dirigí.
Destacà com a orador i va fer nombroses
conferències de diversos temes (propaganda anarquista,
higienisme social, sexualitat,
etc.), a les quals acudien moltes dones, al seu domicili de Rosario i
en 1896
va fer una sèrie de conferències populars on
exposà l'anarcocomunisme i els
problemes de l'alliberament de la dona (igualtat dels sexes,
crítica a la
institució familiar autoritària i
reivindicació d'una família lliure i
alliberada, amor lliure, etc.), que van ser editades en fullets per la
Biblioteca Llibertària «Ciencia y
Progreso» amb un tiratge de 1.500 exemplars. A
la seva consulta, al número 637 del carrer Pasco de Rosario,
especialitzada en
malalties venèries i de la pell, eren tractades les classes
humils de manera
gratuïta. El 10 de febrer de 1900 va fer la
conferència «Nuestro Ideal» al Teatro
Politeama Rafetto de Santa Fe (Santa Fe, Argentina), a la qual
assistiren unes
cinc-centes persones, moltes dones. Col·laborà en
publicacions europees i
americanes, com ara Ciencia Social,
La Federación Obrera, La Nueva Humanidad, El
Oprimido, El 1º de Mayo,
La Protesta Humana, Tierra
y Libertad, etc. És autor de Capacidad
revolucionaria de la clase obrera
(1897), La mujer y la familia
(1897),
La sociedad: su pasado, su presente, su
porvenir (1897), La esclavitud
antigua y la moderna (1898), La
medicina
y el proletariado (1899, traduïda en 1905 a
l'italià sota el títol La
medicina e il proletariato), Los
males sociales. Su único remedio
(1901), La medicina y la miseria
(1932, pòstum), etc. Sa companya fou Felisa Bongiovanni, amb
qui tingué tres
filles (Emilia, Marina i Aurora). Emilio Arana va morir el 8 de maig de
1901 a Rosario
(Santa Fe, Argentina) i, per mor de la seva popularitat, el seu
enterrament al
cementiri El Salvador de la ciutat va ser massiu. ***
Necrològica de Gaston
Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc Le Temps del 30 de
maig de 1903 - Gaston Dubois-Desaulle: El 8 de maig de 1903 és assassinat a Abissínia (actual Etiòpia) el decorador, escriptor, periodista, estudiós de la sexualitat i militant antimilitarista i anarquista Gaston Dubois-Desaulle. Havia nascut el 21 d'octubre de 1873 a París (França). De jove es va veure atret per la pintura i per la música, dedicant-se al món de la decoració. Entre 1893 i 1894 col·laborà en La Revue Libertaire de París. En 1894, quan feia el servei militar al fort d'Écrouves (Lorena, França), va ser detingut arran de trobar-li un diari en un escorcoll on l'autoritat militar sortia molt mal parada; també se li va trobar un esbós d'una carta dirigida a la periodista anarquista Séverine i nombrosos llibres (Ernst Haeckel, Charles Darwin, Epictet d'Hieràpolis, Lao-Tsé, etc.). Jutjat en consell de guerra per tots aquests «delictes», va ser condemnat per «ofenses a l'Exèrcit i als seus superiors» a treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). Després de 75 dies tancat en un calabós, va ser enviat a un batalló disciplinari a Gafsa (Tunísia). Desertà, però va ser capturat i el desembre de 1895 jutjat en consell de guerra a Tunis (Tunísia). Sa mare es posà en contacte amb el propagandista anarquista Jean Grave i aquest, amb Séverine, engegà una campanya de suport al seu favor. Aquesta campanya fou força eficaç i finalment va ser absolt i nomenat bibliotecari en el IV Regiment de Zuaus de Tunis, cosa que li va permetre acabà tranquil·lament el seu servei militar el gener de 1898. A finals del setembre de 1898 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França), allotjat a casa de l'anarquista Louis Léveillé, que aleshores treballava de serraller i de ferrer. Després de fer la verema a Le Mesnil-sur-Oger (Xampanya-Ardenes, França) retornà a París. A finals de la dècada dels noranta realitzà xerrades antimilitaristes i contra les atrocitats del Biribi a la Biblioteca d'Educació Llibertària. En 1899 publicà Sous la casaque. Notes d'un soldat, relat autobiogràfic sobre la seva estada als batallons disciplinaris, i col·labora sobre aquesta temàtica en L'Humanité Nouvelle. El 26 de desembre de 1899 fundà, amb Henri Guérin i Charles Chatel, el Grup de Propaganda Anarquista de París (GPAP), que va ser la primera organització antimilitarista anarquista. Aquest grup el febrer de 1900 edità el cartell «Crimes militaires» (Crims militars), amb una tirada de 10.000 exemplars, on es denunciava l'assassinat en 1898 del soldat Grenier, enviat a un batalló disciplinari de Madagascar; Dubois-Desaulle, que venia aquest cartell pels carrers, va ser detingut malgrat tenir permís per distribuir-lo, i fou alliberat sense cartells i processat a petició del general Gallieni. El desembre de 1900 el GPAP edità «Assassins galonnés» (Assassins engalonats), cartell on es relatava l'assassinat del soldat Laflond a Madagascar. El gener de 1901 el GPAP edità un nou cartell, «Justice militaire» (Justícia militar), on relatava els fets que havien passat en 1898 en la II Companyia Disciplinària Colonial de Madagascar, on els soldats Jean i Brand, a resultes d'un judici sumari, havien estat executats. En un article publicat en La Revue Blanche del gener-abril de 1901, emocionà els lectors, proves fotogràfiques incloses, amb el relat de les tortures que es realitzaves a la colònia penitenciària militar de la ciutadella de l'illa de l'Oléron (Poitou-Charentes, França). A resultes d'aquest article, l'Exèrcit realitzà una investigació i alguns sistemes de tortura va ser eliminats. Aquest mateix any publicà el fullet Les poucettes humanitaires, on mostrava els efectes de la tortura a les mans. En 1901 publicà Camisards, peaux de lapins et cocos, corps disciplinaires de l'armée française i a finals d'aquell any realitzà una gira de conferències antimilitaristes a nombroses poblacions franceses (Vierzon, Bourges, Denai, Haveluy, Wallers, Escaudain, Anzin, etc.). El 30 de març de 1902 el GPA, aprofitant el període electoral que facilitava la distribució de propaganda sense segells, va treure un cartell reproduint un extracte del Journal Officiel de la República francesa on es relataven actes de crueltat i atrocitats comeses al Biribi. En 1902 publicà l'anticlerical Prêtres et moines non conformistes en amour, estudi sobre els capellans pederastes i homosexuals realitzat amb documentació extreta dels arxius de la Bastilla, i col·laborà en Mercure de France. Entre 1902 i 1903 publicà articles en La Nouvelle Revue. L'11 de novembre de 1902, amb Charles Malató, Vallier, Albert Libertad, Auguste Liard-Courtois i Francis Prost, participà en un míting antimilitarista celebrat a la Sala del Comerç del XX Districte de París organitzat per L'Idée Libre. El desembre de 1902 fundà, amb el suport de destacats anarquistes (Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad, Émile Janvion, É. Armand, Georges Yvetot, etc.), la Lliga Antimilitarista (LA), hereva de la Lliga dels Antipatriotes (LA). El 25 de gener de 1903 partí cap a Djibouti (Costa Francesa dels Somalis) com a corresponsal de La Vie Illustrée i de La Nouvelle Revue per cobrir la inauguració del ferrocarril d'Harar. L'abril de 1903 conegué a l'estació de Diré-Daouali (Etiòpia) el milionari nord-americà Mac-Millen que el va convèncer per acompanyar-lo de cacera en la seva nombrosa caravana fins a Addis Abeba. Gaston Dubois-Desaulle va ser assassinat el 8 de maig de 1903 per Myrrha, un indígena danakil de la tribu dels dénéneth, a la riba del riu Bobé, a prop d'Erlabulla (Abissínia, actual Etiòpia), en un moment que s'havia despistat de la caravana; el seu cos va aparèixer travessat per una llança al pit i mutilat. Son companya restà subscrita a Le Libertaire. Pòstumament es publicaren alguns escrits seus, com ara Étude sur la bestialité au point de vue historique, médical et juridique (1905), La faim et l'amour (1907) i Didier Harriel, ses faits et gestes recueillis et annotés (1909), i deixà nombroses obres inèdites (Les conseils de révision, Les joyeux, Madame l'abbesse, Benjamin Deschauffours, Bardaches de seigneurs, Le marquis de la Touche, La police de la Manchette, etc.). ***
Vera Zasulic - Vera Zasulic: El 8 de maig de 1919 mor a Petrograd (Rússia) la revolucionària, anarquista i, després, marxista menxevic Vera Ivanovna Zasulic (o Zasulich, Zassoulich). Havia nascut el 8 d'agost de 1849 –el 27 de juliol segons el calendari julià– a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia) en una família noble. Després dels seus estudis a Moscou, es lliga als estudiants revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment populista, fet que li va portar la detenció el maig de 1869 per mantenir correspondència amb el nihilista Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i Paul, serà alliberada en març de 1871, i s'instal·larà a Kharkov on militarà en el grup bakuninista «Els avalotapobles del sud», que cometran diversos atemptats contra la dictadura tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de febrer de 1878 (24 de gener per al calendari julià), va disparar amb un revòlver contra el general Trepov, prefecte de policia responsable de les tortures patides per A. S. Emelianov (Bogolioubov), membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat». Trepov només resultarà ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, va tornar entrar a Rússia per militar amb el grup Divisió Negra. Però en 1883 s'allunyarà de l'anarquisme i s'alinearà en les files marxistes, fundant en 1883 a Ginebra, amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod, la primera organització marxista russa (Emancipació del Treball). Va ser redactora del diari Iskra i va formar part del Partit menxevic, prenent part en el congrés de la II Internacional com a membre d'aquest corrent. Va ser traductora i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, i publicà articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus. ***
Foto
policíaca de Paolo Zanella - Paolo Zanella: El
8 de maig de 1920 mor a Milà (Llombardia, Itàlia)
el paleta i pintor anarquista
Paolo Zanella. Havia nascut el 16 de maig de 1871 a Verona
(Vèneto, Itàlia).
Sos pares es deien Gaetano Zanella i Caterina Zampieri. La seva fitxa
policíaca
el qualificava d'actiu propagandista anarquista i de
«perillós home d'acció» i
molt relacionat amb els anarquistes Amedeo Bragantini i Giusto Annibale
Danen. L'octubre
de 1891 va ser detingut amb altres companys (Amedeo Bregantini, Giacomo
Colli,
Annibale Maraschini i Attilio Zago), sota l'acusació de
pertànyer a «associació
criminal» i denunciat per haver danyat el monument a Paolo
Veronese (Paolo Caliari) i per haver
proferit
crits sediciosos («Visca l'anarquia»); se'n
sortí amb una multa i el desembre
d'aquell any va ser posat en llibertat. El gener de 1892 va ser
novament
detingut amb Amedeo Bregantini i Attilio Zago sota
l'acusació de «enrenous nocturns».
El setembre de 1892 va ser denunciat juntament amb Amedeo Bragantini i
Attilio
Zago per haver decapitat l'estàtua de Sant Francesc a
Dossobuono (Vèneto, Itàlia)
i per haver realitzat pintades subversives contra el Govern i contra la
propietat, alhora que glorificava l'anarquia i la revolta,
però finalment no va
ser processat. El maig de 1893 amb Amedeo Bragantini i altre company va
anar a
la redacció del diari L'Adige
i,
segons la policia, va exigir amb amenaces la rectificació
d'un article ofensiu
per al moviment anarquista. El 25 d'octubre de 1893 va ser detingut
juntament
amb Amedeo Bragantini i Annibale Danen i condemnat a tres mesos de
presó per
ultratge i violència contra dos policies. El febrer de 1895,
marxà cap a Gènova
(Ligúria, Itàlia) i d'allà cap al
Brasil, d'on retornà el gener de 1897. El
març d'aquest any es va traslladar a Zuric (Zuric,
Suïssa) d'on, arran d'un
escorcoll el novembre, va ser acusat de possessió de 300
còpies d'un periòdic
anarquista i per aquest motiu el 21 d'octubre de 1898 es va decretar la
seva
expulsió, juntament amb altres set companys (Alfredo Bacci,
Davide De
Benedetti, Pietro Capelli, Enrico Vincenzo Carrara, Francesco Giovanni
Coletto,
Antonio Galanti i Raffaele Maccaro). Posteriorment s'establí
a Brussel·les
(Bèlgica) i després a París
(França). Expulsat de França, va ser localitzat
per
les autoritats a Torí (Piemont, Itàlia) i l'agost
de 1902 traslladat a Verona. El
juny de 1903 establí a Milà (Llombardia,
Itàlia), on freqüentà els cercles
anarquistes i rebé periòdics anarquistes
americans. El 29 de juliol de 1910
assistí a una conferència de Maria Rygier sobre
el regicidi d'Humbert I
d'Itàlia en el seu desè aniversari. En els anys
successius continuà fidel a les
idees anarquistes, però sense tenir una
militància destacada. ***
Nathalie
Lemel fotografiada per E. Appert - Nathalie Lemel: El 8 de maig de 1921 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) la communard, militant anarquista i feminista Perrine Natalie Duval, més coneguda com Nathalie Lemel o Nathalie Le Mel. Havia nascut el 24 d'agost de 1826 a Brest (Bretanya). Sos pares, que tenien un cafè, es deien Allain Marie Duval, adober, i Catherine Agathe Hardy. Va ser educada en una escola religiosa fins als 12 anys i després treballarà enquadernant llibres. En 1845 es casà amb un enquadernador vuit anys més gran que ella, Jérôme Adolphe Le Mel, amb qui tindrà tres fills. En 1849 la parella es trasllada a Quimper on obre una botiga d'enquadernacions i llibreria. Aquesta activitat durarà fins a 1861, quan el negoci fa fallida i es veuen obligats a deixar la Bretanya i a marxar a París a la recerca de feina. La seva primera ocupació a París sembla que va ser la venda de llibres i l'enquadernació, alhora que esdevé militant socialista. L'agost de 1864, any de la creació de la Primera Internacional, els enquadernadors comencen una forta vaga i un dels militants més coneguts serà Eugène Varlin. En 1865 Nathalie Lemel s'adhereix a la Internacional i quan una nova vaga esclata, formarà part del comitè vaguístic i serà elegida delegada sindical, un fet excepcional a l'època. Es distingirà per la seva determinació i per les seves qualitats d'organitzadora, lluitant per la paritat de salaris entre homes i dones. Segons un informe policíac: «Es caracteritza per la seva exaltació, s'ocupa de política; als tallers, llegeix en veu alta els periòdics nocius; freqüenta assíduament els clubs polítics.» A tot això cal afegir-hi una forta oposició al Segon Imperi. En 1868 abandona el domicili conjugal, per mor de l'alcoholisme de son marit, fet que no va millorar la reputació als ulls dels benpensants i de la policia, però li va permetre dedicar més temps a la militància. Amb Varlin i altres enquadernadors, participarà en la creació de La Ménagère, una cooperativa d'alimentació, i de La Marmite, un restaurant obrer –que amb el temps comptarà amb quatre establiments per a vuit mil obrers–, treballant en la preparació dels àpats. El 18 de març de 1871 va esclatar la insurrecció de la Comuna de París i a partir d'aquesta data Nathalie Lemel treballarà activament en els grups de dones i prendrà sovint la paraula. Aquests debats l'animen a crear l'11 d'abril, amb Elisabeth Dmitrieff, aristòcrata russa relacionada amb Karl Marx, la Unió de Dones per la Defensa de París i d'assistència als ferits, i Nathalie formarà part del comitè central. El 26 de març, després de les eleccions, s'estableix un consell revolucionari on figuren personalitats com ara Jules Vallès, Charles Delescluze, Raoul Rigault, Gustave Flourens, Eugène Varlin, etc. La ciutat de París serà administrada per la Comuna fins la Setmana Sagnant quan, el 21 de maig, les tropes acantonades a Versalles entren a sang i foc dins la ciutat; aquesta setmana acabarà el 28, quan es produïren els últims combats al cementiri de Père Lachaise. Durant aquest període, Nathalie Lemel combatrà a les barricades de la plaça Blanche,i en particular la del carrer Pigalle, atenent els ferits. Amb la desfeta de la Comuna, desesperada, s'intenta suïcidar bevent absenta, i és detinguda el 21 de juny de 1871. El Consell de Guerra la condemnarà a la deportació i a la reclusió a la penitenciaria de Nova Caledònia. Quan els seus companys reclamen a les autoritats una gràcia, ella mateixa enviarà una carta al prefecte explicant que rebutja qualsevol mena de gràcia i tota acció que es porti al seu favor. Serà embarcada a bord del Virginie, al mateix comboi que Henri Rochefort i Louise Michel. Tant Nathalie Lemel com Louise Michel s'oposaran fortament a la separació dels deportats entre homes i dones, però elles seran desembarcades cinc dies desprès que els homes, el 14 de desembre de 1873, a la península de Ducos, lloc fortificat amb una tanca on compartirà la cabana amb Louise Michel, influint-se mútuament ideològicament. Fins a la Llei d'amnistia de 1880 no seran alliberades i podran tornar a la metròpoli. Nathalie Lemel va trobar feina al periòdic L'Intransigeant, on continuarà la seva lluita feminista, passant penúries econòmiques fins a la seva mort, el 8 de maig de 1921 a l'Hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), cega i en la misèria. El 8 de març de 2007, en ocasió del Dia Internacional de la Dona, per acord municipal del 27 de març de 2006, una plaça del barri dels Enfants Rouges de París, al cantó dels carrers Dupetit-Thouars i de la Corderie, on en altre temps tenia la seu la Primera Internacional, i a prop d'on Nathalie Lemel vivia, al cul-de-sac Béranger, serà batejada amb el seu nom. ***
Luisa
Lallana - Luisa Lallana: El 8 de maig de 1928 és assassinada a Rosario (Santa Fe, Argentina) la militant anarcosindicalista Luisa Lallana. Havia nascut cap al 1910. Obrera portuària de l'establiment industrial Mancini dedicada a cosir bosses d'arpillera per a embossar cereal destinat a l'exportació, estava afiliada a la Federació Obrera Local de Rosario, adherida a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Mentre repartia durant la matinada, amb la seva companya de feina Rosa Valdez, pamflets del Comitè de Dones de Portuaris en suport a la vaga dels estibadors del port de Rosari a un grup de treballadors contraris a l'aturada de la feina organitzada per la Societat d'Estibadors, va ser assassinada d'un tret al front per Juan Romero, esquirol d'Avellaneda a les ordres de Tiberio Podestá, gerent de l'Associació del Treball (AS), encarregada de reclutar «treballadors lliures» (crumiros o carneros), i membre de la ultradretana i paramilitar Lliga Patriòtica Argentina (LPA). Ferida de mort, expirà al vespre. La indignació va ser impressionant i es decretà la vaga general a Rosario. L'endemà 9 de maig, el seu seguici fúnebre, encapçalat per un milenar de dones, i el seu enterrament al cementiri de La Piedad, enmig d'una vaga general convocada per la FORA, el Partit Comunista i la Federació Obrera Local, va ser una gran manifestació de solidaritat de la classe treballadora argentina –entre 3.000 i 20.000 manifestants, segons les fonts– que va ser durament reprimida per la policia. El clima d'agitació obrera va ser tan gran, que l'explorador torpediner Córdoba i el canoner Independencia, atracaren al port per reforçar l'acció de la Sotsprefectura Marítima i la Prefectura de Policia de Rosario. Luisa Lallana va ser un símbol, però només va ser una de les 11 persones de la classe treballadora que van morir en aquella vaga de maig de 1928. Actualment un grup de persones de Rosario reivindica que un carrer de la ciutat porti el seu nom. ***
Antonio
Cabañas Salvador (juny de 1934) - Antonio Cabañas
Salvador: El 8 de maig de 1937 mor a Pozoblanco
(Còrdova, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Cabañas Salvador,
conegut com Gallinito. Havia nascut
en 1905 a Casas
Viejas (Cadis, Andalusia, Espanya; actualment Benalup). Amb bona
cultura autodidacte,
fou seguidor del vegetarianisme. De jove s'establí a Cadis
(Andalusia, Espanya),
on va fer el servei militar al Regiment d'Infanteria. Va ser processat
en
rebel·lia per la col·locació d'una
bomba al govern civil de Cadis el desembre
de 1931. Després d'aquest incident, en 1932
retornà a Casas Viejas, on milità
en les Joventuts Llibertàries i en el grup més
anarquista («Los Invencibles»)
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local, de la
qual va ser
secretari. En aquesta època va sortir amb la destacada
militant anarquista de
Casas Viejas María Silva Cruz (La
Libertaria). El gener de 1933 representà Casas
Viejas en el Ple de Grups
Anarquistes de Cadis que se celebrà a Jerez (Cadis,
Andalusia, Espanya). Considerat
un dels caps de l'aixecament revolucionari de Casas Viejas de gener de
1933, el
26 de juny de 1934 va ser condemnat en un consell de guerra a Cadis a
sis anys
de presó, la pena més alta de tots els encausats.
Es beneficià de l'amnistia
proclamada el febrer de 1936. Quan la guerra civil fou oficial de
l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Antonio
Cabañas Salvador va morir el 8 de
maig de 1937 al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia,
Espanya). Antonio
Cabañas
Salvador (1905-1937) ***
Cosme Sampériz Janín - Cosme Sampériz Janín: El 8 de maig de 1937 mor a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el mestre llibertari i després comunista Cosme Sampériz Janín. Havia nascut el 6 de gener de 1900 a Candasnos (Osca, Aragó, Espanya) i sos pares van ser Cosme Sampériz Lavedán i Ramona Janín Baches. Després de passar pel Seminari de Lleida (Catalunya), en 1913 es matriculà per fer el batxiller a l'Institut d'Osca. Després estudià magisteri al Liceu Escolar de Lleida, dirigit per la parella de mestres Frederic Godàs Legido i Victorina Vila Badia, seguidor de les ensenyances llibertàries de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. Restà al Liceu Escolar fent de professor fins que hagué de marxar a fer el servei militar. Destinat a Melilla, romangué a Àfrica més de tres anys i conegué el mestre Heraclio C. Ventosa, amb qui travà una ferma amistat. En 1925 marxà a Cuba, amb sos germans Ricardo i José, i amb Ventosa, instal·lant-se a Palma Soriano (Oriente, Cuba), on en 1929 regentava i dirigia el prestigiós «Liceu Escolar» en un edifici llogat. A l'illa caribenya es casà amb Josefa Cabañas Cabrera (Dulce), de família benestant. A Cuba impartí conferències, va escriure en la premsa progressista i realitzà una important tasca social. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou tancat un temps a la presó del Castell del Príncep de l'Havana. Cap al 1932, a resultes de la repressió generada per la dictadura machadista, retornà a la Península –son germà José ho havia fet abans. Amb sa companya s'establí a Albalate de Cinca, on tenia algunes propietats, i visqué d'una granja agrícola i d'un hort. Quan esclatà la Revolució de 1936, col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT), elogià el procés col·lectivitzador i va escriure articles per a diversos periòdics llibertaris, alguns amb son germà José, com ara Acracia, Orientación Social, Solidaridad Obrera, Surcos, etc. El 13 d'octubre de 1936 va ser destinat com a mestre a Alcola de Cinca. En 1937 va fer un gir ideològic i es convertí en destacat dirigent comunista d'Osca i, afiliat a la Federació Aragonesa de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT), passà a condemnar el col·lectivisme. Cosme Sampériz Janín va ser assassinat el 8 de maig de 1937 a Alcolea del Cinca (Osca, Aragó, Espanya) en el context dels «Fets de Maig» de 1937 durant un enfrontament amb un grup de col·lectivistes cenetistes. El seu cos va ser llançat al riu Cinca i recollit a Fraga, on fou enterrat. Cosme Sampériz Janín (1900-1937) José Sampériz Janín (1910-1941) ***
Notícia
d'Henri Guérin apareguda en el periòdic Le Libertaire del
18 de desembre de 1936 - Henri Guérin:
El 8 de maig de 1944 mor a Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria) l'anarquista,
sindicalista i resistent antifeixista Henri Auguste Guérin,
conegut com Le
Gros Riri. Havia nascut el 3
d'abril de 1896 al V Districte de París
(França). Sos pares es deien Jules Georges
Guérin, empleat de comerç, i
Marcelline Marie Gentils. En 1917 treballava de depenent en una
papereria. Mobilitzat,
el 22 de maig de 1917 va ser destinats als serveis auxiliars per
«insuficiència
muscular» i passà per diversos esquadrons. El 23
de setembre de 1919 va ser
desmobilitzat. El 8 de novembre de 1919 es casà al XX
Districte de París amb
l'empleada parisenca Henriette Hélène Lagnier. En
1923 vivia al número 31 del
carrer Boudeauville del XVIII Districte de París, domicili
que mantingué en els
anys trenta. Esdevingué corrector d'impremta. Amb son
germà Jules George Guérin,
també anarquista, va ser un fundadors
en
1924, juntament amb altres companys (Louis Anderson, Julien Content,
Lucien Haussard,
Kléber Nadaud, etc.) del periòdic parisenc L'Idée
Anarchiste, que volia
arreplegar totes les tendències de l'anarquisme. A partir de
1924 fou el
responsable de l'anarquista «Grup Teatral i
Artístic», que assajaven dilluns i
dimecres a la Brasserie de la Mairie, al número 61 del
carrer
Faubourg-Saint-Martin. Entre 1935 i 1939
col·laborà activament el Le Libertaire,
portant la secció «Notes et glanes». En
1936 fou l'organitzador del «Grup Artistic»
de Le Libertaire, amb el qual va fer
moltíssimes actuacions en festes i
actes anarquistes. Entre 1936 i 1939 va fer nombroses gires amb el grup
«Propagande
per la Chanson» de la Unió Anarquista (UA),
especialment amb el cançonetista
Charles d'Avray, recitant ell les obres de Gaston Couté.
L'abril de 1936
participà en una gira de propaganda
antiparlamentària organitzada per Le
Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936
assistí al Congrés de Pasqua
de l'UA i va ser nomenat membre de la seva comissió
administrativa. Entre el 30
d'octubre i l'1 de novembre de 1937 assistí al
Congrés Nacional de l'UA celebrat
a París i va ser confirmat en el càrrec de membre
de la seva comissió
administrativa, de la qual en 1939 encara formava part. El novembre de
1939, ell
o son germà, col·laborà en
l'edició del butlletí sindicalista revolucionari Notre
Syndicalisme. Quan esclatà la II Guerra Mundial,
en 1940 passà a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on
va ser corrector de Le Petit Journal.
S'integrà en el Moviment Obrer Francès (MOF), el
sector sindicalista de la
xarxa de resistència
«Libération-Sud», a la qual
proporcionà tres fullets,
redactats per Charles Anderson (Louis Ander), per al
Primer de Maig de
1942. Ajudà Raymond Perrier, responsable de la
Confederació General del Treball
(CGT), a subministrar plom al mestre impressor i resistent
René Amarger a Sant
Flor (Alvèrnia, Occitània). Per les seves
activitats resistents, l'estiu de
1944 va ser detingut pels alemanys i internat al camp de
trànsit de Royallieu
(Compiègne, Picardia, França). El 17 d'abril de
1944 va ser deportat al camp de
concentració de Mauthausen sota la categoria de
«Nacht und Nebel» (Nit i Boira),
que implicava l'eliminació física. Henri
Guérin va morir el 8 de maig de 1944
al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria). ***
Cesare
Sobrito - Cesare Sobrito: El
8 de
maig de 1952 mor a Torí (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i
anarcosindicalista Cesare Sobrito, que va fer servir el
pseudònim Germinal.
Havia nascut el 15 de desembre de 1873 a Torí (Piemont,
Itàlia). Sos
pares es deien Michele
Sobrito i Giuseppina Rolando. Orfe des de nin, patí una
infància miserable i
problemàtica, marcada per la vagabunderia i per delictes
menors. Quan tenia nou
anys, va ser detingut per primera vegada per robatori i va ser enviat a
un
centre correctiu. Un any després va ser alliberat,
però immediatament fou
condemnat a tres mesos de custòdia tutelar per
falsificació i frau. Un cop
purgada aquesta pena, començà a treballar en
petites feines de paleta,
aconseguint així sobreviure. Amb 16 anys decidí
emigrar a Suïssa a la recerca
de nous mitjans de viure, però poques setmanes
després va ser expulsat per
vagabunderia i va ser posat per les autoritats helvètiques a
la frontera italiana.
Entre 1892 i 1897 patí vuit condemnes penals per delictes
comuns i el març de
1899 el Tribunal de Torí li va assignar la
residència forçada per un termini de
cinc anys Ventotene. Aquest fet li va facilitar entrar en contacte amb
les
grans figures del moviment anarquista italià deportades a
l'illa, esdevenint, un
cop aconseguida la llibertat, un important representant de l'anarquisme
a Torí.
Destacà en els camps de la propaganda i de
l'organització, participant en totes
les manifestacions i mobilitzacions obreres que es desencadenaren
durant el
govern del president Giovanni Giolitti. Paladí i, sovint,
corresponsal a Torí
dels periòdics L'Aurora,
L'Avvenire Anarchido i Il Grido della Folla, s'ocupà
de la
difusió i venda de publicacions anarquistes a reunions,
trobades i mítings. Entre
1902 i 1904 col·laborà en Combattiamo.
Periodico socialista anarchico de Carrara (Toscana,
Itàlia) i 1905 en el
periòdic anarquista La Battaglia
de São
Paulo (São Paulo, Brasil). En aquesta època
també fou membre de la Universitat
Popular de Luigi Molinari i estava subscrit a la seva revista L'Università Popolare. Fitxat
per la
policia com a «subversió
perillós», el gener de 1906 va ser condemnat pel
Tribunal de Torí a cinc mesos de reclusió i a 120
lires de multa com a
responsable, durant una manifestació no autoritzada, de
«violència, resistència
i ultratge a un oficial públic». Un cop lliure,
amb Domenico Zavattero, impulsà
la creació del diari anarquista de Torí Germinal,
però el projecte va finir per manca de mitjans.
També amb Domenico Zavattero, en
1906 difongué als locals de la Cambra del Treball el
manifest «Sesto
anniversario dell'atto di eroismo sociale compiuto a Monza da Gaetano
Bresci».
Integrat en l'Aliança Cooperativa de Torí, va
dimitir mesos després per entrar
a treballar en la Societat Metal·lúrgica de
Torí. En 1910, amb una trentena de
socis, reconstituí el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle
d'Estudis Socials)
de Torí, que va ser batejat «Francisco
Ferrer». En 1911 interceptà
correspondència seva amb Carlo Oldani a partir de la qual la
policia el
considerà responsable d'actuar com a suport
logístic per a la realització d'un
intent d'atemptat contra la vida del rei Víctor Manuel III
d'Itàlia. Membre del
«Comitè d'Agitació
Pro-Víctimes Polítiques» i del
«Fascio Llibertari» de Torí,
en 1914 signà, amb altres companys (Edoardo Acutis, Pietro
Berra, Alfredo Cocchi, Nanò De
Bartolomeis, Pietro Ferrero, Maurizio Garino, etc.),
una subscripció per a la reobertura del Cercle Anarquista
«Scuola Moderna» al
barri de la «Barriera de Torí». Durant
les revoltes populars esdevingudes entre
el 22 i el 26 d'agost de 1917 contra la carestia de la vida i contra la
guerra
participà activament a les barricades que es formaren al
barri de la «Barriera
di Milano». Sembla que va col·laborar en la
redacció del fullet Eppur si muove
i del full clandestí Circolo
Operario, signat per Luigi
Fabbri (Odoacre Agnelli), que durant
el motí es distribuïren al proletariat. Durant la
postguerra participà activament
en les agitacions que es desencadenaren als principals centres
industrials de
la ciutat i va ser enviat com a representant de Torí al
congrés constitutiu de
la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat entre l'1 i el 4
de juliol de 1920
a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Membre de la
Unió Anarquista del Piemont
(UAP) i de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana
(USI), també col·laborà
en Umanità Nova. Malalt
greument de
tuberculosi, es va veure obligat a abandonar la feina i sobreviure amb
una
mísera pensió de l'Institut d'Invalidesa i
Vellesa. Arran de la proclamació de
la llei feixista del 6 de novembre de 1926, que disposava el
confinament dels
opositors, es va veure obligat a reduir dràsticament les
seves actuacions
públiques, però no va renunciar a preparar
accions per a rellançar la lluita
antifeixista. En aquesta època activà els seus
contactes amb militants exiliats
a Suïssa i a França, dels quals rebia material
propagandístic de diversos tipus
que després s'encarregava de distribuir clandestinament
entre el proletariat. Sota
el pseudònim Germinal,
col·laborà
ocasionalment en periòdics anarquistes estrangers, com ara L'Adunata dei Refrattari i Il
Risveglio Anarchico. En aquesta època va estar en
estret contacte amb els
anarquistes Emilio Bernasconi i Luigi Bertoni. També
jugà un paper decisiu en
la xarxa de relacions i contactes que permeteren l'exili
clandestí de militants
perseguits a la frontera francoitaliana pel pas de les Valls de Lanzo.
L'agost
de 1930 va ser identificat per la Prefectura de Torí com a
membre del grup
anarquista «Barriera di Nizza» i va ser definit com
a «exponent del moviment a
Torí que tothom escolta i tothom té en
consideració» i on es ressaltava que mantenia
vius els principis anarquistes entre el jovent. Detingut per
«propaganda
subversiva mitjançant la premsa estrangera» i per
«ajudar i incitar
l'expatriació il·legal amb finalitats
polítiques», va ser enviat a la
Comissió
Provincial d'Assignació de Confinaments, però el
seu expedient va ser suspès a
causa de la seva malaltia i del seu deteriorat estat físic.
A partir de 1931 es
va veure obligat a ingressar en diversos sanatoris i
clíniques de la ciutat.
Malgrat la seva edat i la seva precària salut, va estar
atent durant la resta
de sa vida esperant la caiguda del feixisme. ***
Eliezer
Hirszauge Eliezer Hirszauge: El 8 de maig de 1954 mor a Tel Aviv (Israel) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Eliezer Hirszauge –també transcrit com Eliezer Herszauge i Eliesor Hirschauge– i conegut sota el pseudònim d'A. Góral. Havia nascut el 20 d'agost de 1911 a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi rus) en una família jueva molt religiosa. D'infant estudià en una heder i de jove en una ieixivà, on s'instruí en les bases del judaisme i de l'hebreu. Un cop graduat, aprengué l'ofici de tipògraf contra els desigs dels pares que el volien dedicar al comerç i no a una professió incompatible amb la seva religió. Després d'un temps explorant els diversos corrents del pensament socialista, durant la dècada dels trenta començà a fer propaganda anarquista entre els joves del hassidisme de Varsòvia i la seva casa es convertí en un centre de reunió i de debats. Publicà els llibres d'André Gide Retour de l'URSS (1936) i Retouches â mon retour de l'URSS (1937) i en 1936 un fullet sobre William Godwin en el centenari de la seva mort. En aquests anys col·laborà en nombrosos periòdics revolucionaris d'arreu (Polònia, Alemanya, Regne Unit, França, Estats Units, Japó). Durant la II Guerra Mundial es refugià amb altres jueus polonesos a la Unió Soviètica, però acabà, juntament amb sa companya, en un camp de concentració i condemnat a treballs forçats –posteriorment va descriure aquella època com «Els set cercles de l'infern». En 1947 emigrà a l'Estat d'Israel i s'instal·là a Tel Aviv on fou un dels animadors dels grups anarquistes jiddisch sorgits entre els supervivents de la Xoà. A finals dels anys quaranta col·laborà regularment en diversos periòdics anarquistes jiddisch internacionals, com ara Fraje Arbeter Sztyme (Nova York), Der Frajer Gedank (París) i Dos Fraye Vort (Buenos Aires). Amb sa companya Dinah Huzarska, amb qui tingué dos infants, portà una biblioteca anarquista a Tel Aviv. Mantingué amistat amb el socialista revolucionari Isaac Nachman Steinberg i l'escriptor i psicòleg Israel Rubin, simpatitzants del corrent anarcosionista. A partir de 1950 començà a editar una sèrie de fullets llibertaris sota el títol «Bibliotek Frayer Gedank» (Biblioteca del Pensament Lliure). En 1951 publicà en hebreu Peter Kropotkin. Toledotav, reayonotav, sefarav: shanah Sheloshim le-moto (1921-1951) (Piotr Kropotkin. La seva història, les seves idees i els seus llibres), un fullet en ocasió del trentè aniversari de la mort del pensador anarquista. El gener i el desembre de 1952 tragué a Tel Aviv els dos únics números del periòdic anarcosindicalista en hebreu De'ot (Opinions), on es publicaren textos seus i d'altres autors (Rudolf Rocker, Albert Einstein, George Woodcock, Isaac Nachman Steinberg, etc.). En 1953 publicà en jiddisch, sota el pseudònim A. Góral, Troym in farvirklekhung. Zikhroynes fartseykhenungen bamerkungen vegn un der anarkhistisher bavegung in Poyln (La realització dels somnis. El moviment anarquista polonès, memòries i comentaris), que fou reeditat en 1964 amb records de sa companya. Eliezer Hirszauge va morir el 8 de maig de 1954 d'un atac de cor a Tel Aviv (Israel). ***
Necrològica
de Maurice Gravot apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 24 de maig de 1962 - Maurice Gravot: El
8 de maig de 1962 mor a París (França)
l'anarquista i anarcosindicalista
Maurice Jean Gravot. Havia nascut el 8 de desembre de 1891 a Brest (Bro
Leon,
Bretanya). Sos pares es deien Félix Valentin Jean Guillaume
Gravot, fuster al port,
i Philippe Marie Gabrielle Guével. Es guanyava la vida
treballant de perruquer.
En els anys trenta milità en el Sindicat Autònom
d'Obrers Perruquers del Sena,
adherit a la Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR),
del qual va ser entre 1931 i 1932 un dels seus secretaris amb Pierre
Chrysostome.
El 3 d'abril de 1932 fou delegat del grup anarquista del XIX Districte
de París
al Congrés Regional de la Federació Anarquista
Parisenca (FAP) i va ser nomenat
secretari adjunt de la FAP i, amb Claude Verdier, de la
comissió administrativa
de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària
(UACR). El 12 d'abril de 1943 es
casà a Fontenay-en-Parisis (Illa de França,
França) amb Juliette Maria Délu.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là definitivament a Goussainville
(Illa de França, França), on visqué al
número 28 del carrer Rosiers. Membre de
la II Unió Regional de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de la Regió
Parisenca, estava subscrit al periòdic Le
Libertaire, òrgan de la Federació
Anarquista (FA). També fou membre del grup «Amis
de Sébastien Faure» i
col·laborà en La Défense de
l'Homme. Atropellat per un automòbil a la
sortida del treball i ferit greument al cap, Maurice Gravot va morir el
8 de
maig de 1962 a l'Hospital Broussais del XV Districte de
París (França). ***
Necrològica
de Joaquín Tripiana Rubio apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 14 d'octubre de 1962 - Joaquín
Tripiana Rubio: El 8 de maig de 1962 mor a Marsella
(Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Joaquín Tripiana Rubio. Havia nascut el
22 de febrer de
1913 a Senés
(Almeria, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen
erròniament Mazarrón (Múrcia,
Espanya). Sos pares es deien Joaquín Tripiana i Rosa Rubio.
Amb
16 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on
s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
s'enrolà com
a milicià en la «Columna Durruti».
Després de la militarització de les
milícies
entrà a formar part de la Secció
d'Observació de la 26 Divisió de
l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola que actuà al
front de l'Ebre. En 1939, amb
el triomf franquista, passà ferit a França amb
els últims soldats de la 26
Divisió i, sembla, va ser internat al camp de
concentració de Vernet. Després
de la II Guerra Mundial s'establí a Marsella, on
treballà de estibador al port
i milità en la Federació Local de la CNT. Malalt
durant sis anys i després de
patir diferents intervencions quirúrgiques,
Joaquín Tripiana Rubio va morir el 8 de
maig –algunes fonts
citen
erròniament el 5 de maig–
de 1962 a l'Hospital de la
Conception de Marsella (Provença,
Occitània), on sa companya
treballava d'infermera, i va ser enterrat quatre dies
després. ***
Prieto
Pinton
- Pietro Pinton: El 8 de maig de 1971 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Pietro Pinton. Havia nascut el 25 de febrer de 1903 a Vicenza (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Pinton i Orsola Pozzo. En 1926 es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de conductor. En 1932 emigrà a França i s'instal·là a Chambéry (Savoia, Arpitània). Per les seves activitats antifeixistes va ser mantingut sota control policíac. El 31 de maig de 1936 va ser elegit regidor de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i a finals de juliol d'aquell any marxà cap a Catalunya, on s'enrolà per lluitar contra l'aixecament feixista en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 28 d'agost de 1936 participà en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i en altres operacions militars. A causa d'una «malaltia encomanada en la guerra» en 1937 es va veure obligat a retornar a França, on va romandre fins a l'ocupació nazi. Detingut i deportat als camps d'extermini nazi, el 14 de juny de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Retornà definitivament a Itàlia i s'establí a Torí. ***
Salvador
Rosell Pivingut - Salvador Rosell Pivingut: El 8 de maig de 1989 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Salvador Rosell Pivingut –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Tivingut. Havia nascut el 4 de novembre de 1905 a Hostalric (Selva, Catalunya). Era fill de Francesc Rosell Carreras, llaurador socialista, i d'Emília Pivingut Pous, i tingué tres germans (Francesc, Josep i Narcís). Després de tenir problemes amb el bisbat, que havia posat família Rosell en la llista negra per haver-se negat de deixar passar una processó, aquesta es va traslladar a Barcelona (Catalunya), al barri d'Hostafrancs. Ben aviat, els quatre germans entraren a formar part del moviment llibertari. Amb 16 anys començà a treballar com a aprenent de forner i s'afilià poc després a la Confederació Nacional del Treball (CNT), esdevenint un militant força actiu. Durant la guerra civil fou soldat en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, unitat amb la qual en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser internat al Fort de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i després al camp de concentració de Vernet, d'on va sortir ràpidament per a exercir la seva professió de forner. En 1942, durant l'Ocupació, va ser internat a l'Illa de Ré fins al final de la II Guerra Mundial. Amb sa companya Emília Fonte s'instal·là a Mirapeis (Llenguadoc, Occitània), on fou un dels primers afiliats a la Federació Local de la CNT. Després, per qüestions professionals, s'establí a París (França) on continuà militant en la CNT. Un cop jubilat, s'instal·là amb sa companya a Pàmies, on fou militant de la CNT local. També fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Salvador Rosell Pivingut va morir durant la nit del 7 al 8 de maig de 1989 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Son germà petit Josep Rosell Pivingut va ser un destacat militant anarquista. Salvador Rosell Pivingut (1905-1989) Josep Rosell Pivingut (1918-1999) ***
Domenico Girelli (1988) - Domenico Girelli: El 8 de maig de 1991 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista Domenico Girelli. Havia nascut el 19 de febrer de 1893 a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Girelli i Teresa Faggi. En 1905 emigrà a Homécourt (Lorena, França), on son pare feia feina d'obrer en una fàbrica, i començà a treballar com a rentaplats amb un sou de 20 francs al mes en un petit restaurant portat per immigrants italians. En 1908 va envellir-se un any en la data de naixement per poder ser contractat a la fàbrica on son pare treballava. En aquesta època, sota la influència de Virgilio Gemelli, responsable del grup anarquista local, esdevingué llibertari i, apassionat per la lectura a la qual dedicava cinc o sis hores diàries després de la seva jornada laboral, adquirí una sòlida cultura autodidacta. Durant unes vacances passades a Civitella es va fer amic de nombrosos joves anarquistes, com ara Cairo Giovannini i Leandro Arpinati, anarcoindividualista que esdevindrà més tard un dels feixistes més destacats de Bolonya. En 1913, després que son pare el convencé de no declarar-se insubmís a l'Exèrcit, retornà a Itàlia per fer el servei militar. Després d'uns mesos es trobava en un estat de depressió moral i física tan desastrós que obtingué un permís d'un any de convalescència per passar-lo a casa. Mentre se'n recuperava, el juny de 1914 esclatà la «Setmana Roja», vaga insurreccional en la qual participà en totes les manifestacions i es recorda que desplegà una bandera roja i negra al cim d'una torre a Civitella. Un cop acabat el moviment, retornà al seu batalló a Verona. Arran de la declaració de guerra, refusà portar armes i declarà que s'estimava més anar a la presó, però acceptar marxar al front com a infermer. El novembre de 1917 caigué presoner de les tropes alemanyes i enviat a un camp d'internament a Hongria on durant els últims mesos de la contesa treballà amb una família pagesa. Alliberat un cop acabada la guerra, acabà el seu servei militar i retornà a Civitella. Durant les eleccions de 1919 participà activament en la campanya antielectoral. A finals d'aquell any, buscant feina, marxà a Bolonya on el 8 de gener de 1920 va ser detingut durant una manifestació; jutjat, va ser condemnat, però la pena va ser suspesa i hagué de retornar a Civitella. Ben aviat tornà a Bolonya i començà a treballar a la fàbrica metal·lúrgica «San Martino Macchine Agricole», on feien feina una quinzena de companys llibertaris, entre ells Emilio Grassini. Encara que no afiliat, participà en les activitats del grup de la Unió Sindical Italiana (USI) i el setembre de 1920 durant l'ocupació de la fàbrica ajudà en el seu funcionament sota control obrer. Amb altres companys fabricà nombroses bombes i a finals de desembre de 1920 va ser implicat en un robatori d'armes en una caserna. Retornà a França, d'antuvi instal·lat a Romans i després a París, on durant sis anys treballà a les fàbriques Renault fins que va ser acomiadat arran de la vaga del Primer de Maig de 1930. Va ser detingut en nombroses ocasions a causa de la seva militància. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i va combatre al front d'Aragó. L'abril de 1937 obtingué un permís i marxà a París per visitar sa companya Rosa Rossi i sos infants. Quan retornava a la Península amb un grup de companys, va ser detingut a la frontera i tancat quatre mesos a Perpinyà. Després marxà a Montpeller abans d'arribar a París, on renuncià de retornar a Espanya arran dels fets de «Maig de 1937» i de la repressió estalinista engegada. A París, en debats públics, s'enfrontà al dirigent comunista Luigi Longo, a qui acusà de complicitat en l'assassinat de Camillo Berneri i d'altres companys anarquistes. El juliol de 1938, durant la visita de la família reial britànica, va ser detingut i expulsat a Bèlgica, però l'endemà aconseguí arribar clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca on va fer feina en multituds d'oficis, sempre acomiadat per la seva militància. En 1940, durant l'ocupació nazi, va ser denunciat per la policia francesa com a «antifeixista i antic combatent a Espanya» i tancat pels alemanys a la presó parisenca de la Santé. Durant els seus interrogatoris per part de la Gestapo declarà que havia anat a la Península buscant feina i passat quatre mesos va ser alliberat. Durant la guerra son fill va ser enviat al servei obligatori de treball a Alemanya on morí. No participà com altres companys en la Resistència, ja que considerava el conflicte bèl·lic com a una disputa entre Estats. A l'Alliberament, va ser detingut i empresonat durant quatre mesos per haver amagat armes que procedien de la Resistència. A partir de la postguerra residí a Suresnes (Illa de França, França), on continuà defensant el pensament llibertari i participant en les activitats de la Casa d'Itàlia i del Centre Cultural Italià a París. Assistí a nombrosos congressos, com l'internacional de Carrarra de 1968, i durant els anys setanta participà en nombrosos debats i reunions tinguts al local parisenc de la CNT en l'Exili. Després de la mort de sa companya, durant la dura repressió del moviment anarquista italià esdevinguda als anys setanta i vuitanta ajudà nombrosos companys exiliats fet pel qual va haver de patir continus escorcolls policíacs. Domenico Girelli va morir el 8 de maig de 1991 al Centre Hospitalari Rives de Seine de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) i com a bon lliurepensador, vegetarià i abstemi, deixà el seu cos a la medicina; però finalment fou incinerat. La seva biblioteca personal va ser donada a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Aguigui
Mouna, fotografiat per Gilles Caron (Universitat de Nanterre, abril de
1968) - Aguigui Mouna: El
8 de maig de 1999 mor a París (França)
l'agitador, propagandista pacifista, ecologista, filòsof i
anarcoindividualista
André-Lucien Dupont, més conegut com Aguigui
Mouna. Havia nascut l'1
d'octubre de 1911 a Meythet (Savoia, Arpitània; actualment
pertany a Annecy, Savoia, Arpitània).
Sos pares, pagesos, es deien André Dupont i Jeanne
Adélaïde Brisgaud. Orfe des dels nou anys, va
començar a
treballar a partir dels 13
anys en una fàbrica, i
després farà de
cambrer, compaginant-lo amb l'atur. Amb 17 anys es va enrolat un temps
en la
marina. El 5 de juny de 1939 es casà a Saint-Denis (Illa de
França,
França) amb Blanche Renée Marcelle Guyon, de qui
es va divorciar el 13
de juny de 1946. Mobilitzat en 1939 durant la «Guerra
Divertida» es farà
antimilitarista. Després de l'Alliberament es
farà membre del Partit comunista,
però a partir de 1951, expulsat del partit per
«excentricitat», prendrà el seu
vertader camí i la seva vertadera consciència
filosòfica, barreja de pacifisme,
d'ecologisme i d'individualisme anarquista, i serà aleshores
que prendrà el nom
d'Aguigui Mouna. Després es va instal·lar a
París, on va muntar un restaurant a
Montmartre, però farà fallida quatre anys
després, tornant-se un
«caca-pipi-talista». Fent vida pels carrers
parisencs, es dedicarà a arengar
els vianants; serà, segons ell,
«l'últim entretenidor de
París»; també va
actuar per la Costa Blava amb la seva inseparable bicicleta.
Antinuclear des de
bon començament, va crear el seu propi periòdic, Le Mouna Frères, que
difondrà el mateix. Sempre hi era on havia de
ser i es va presentar nombroses vegades a les eleccions presidencials
com a
«no-candidat», tot reivindicant la seva
«Vélorevotution» (Bicirevolució).
Sempre anticonformista, Aguigui Mouna va morir el 8 de maig de 1999 a
l'Hospital Bichat de París (França) a causa d'una
crisi
cardíaca i les seves cendres van
ser escampades, segons la seva darrera voluntat, pel Sena. El cineasta
Bernard
Baissat li va consagra en 1989 una pel·lícula (Mauna) i la periodista Anne Gallois una
biografia en 2004 (Aguigui Mouna. Gueule ou
crève). ***
Matilde
Escuder, fotografiada per Sofia Moro - Matilde Escuder Vicente: El 8 de maig de 2006 mor a Thil (Llenguadoc, Occitània) la mestra llibertària Matilde Escuder Vicente, també coneguda simplement com Mati. Havia nascut el 12 de desembre de 1913 a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià). Sos pares es deien Amadeu Escuder Monfort, electricista ugetista, i Dolors Vicente Pitarch. Va estudiar l'ensenyament obligatori fins als 14 anys i a continuació, per aferrissament de sa mare i amb grans esforços familiars, va poder estudiar Magisteri a Castelló i a València, obtenint, 24 de juliol de 1934, el diploma de Magisteri. Va ser nomenada mestra a ses Salines d'Eivissa (Illes Balears), on tot d'una es va enfrontar als mètodes directrius de la institució local, però on va poder contactar amb un grup de joves llibertaris. Seguidora de la pedagogia de Francesc Ferrer i Guàrdia, va marxar a Barcelona, visitant l'Escola Natura de Puig Elías, que no li va impressionar gaire, i integrant-se en l'Escola Racionalista dirigida per José Berruezo, que tenia el suport de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià de Besòs. En aquesta època, ja afiliada al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), també freqüentarà l'Escola Racionalista del carrer Vallespir («Escola d'Eliseu Reclus»), dirigida pels germans Carrasquer, els mètodes pedagògics dels quals la seduiran. Contrària a la reforma escolar del Consell de la Nova Escola Unificada (CENU), el juliol de 1936 va marxar voluntària a la Columna Durruti, on es va ocupar d'un magatzem de roba en intendència, amb son company Enric Ferrero, que n'era el delegat de Cultura. Aleshores va participar en el moviment col·lectivista a Mirambell (Terol, Aragó). Arran de l'ofensiva estalinista de 1937 contra les col·lectivitats, va haver de fugir fins a Xàtiva amb Etna, sa filla que gairebé tenia 15 dies, i perdent tot contacte amb son company, que va ser capturat pels feixistes i afusellat a la presó de Torrent. Després serà professora a l'Acadèmia de les Joventuts Llibertàries d'Ontinyent. En acabar la guerra, va ser empresonada a València. Alliberada en 1944, es va instal·lar a Barcelona amb sa filla Etna, sa germana Gúdula i l'infant d'aquesta. En aquests anys va fer feina en la confecció. En un ple clandestí de la CNT-FAI a la Casa Cambó va trobar Fèlix Carrasquer, esdevenint son company. Ambdós van participar activament en la CNT clandestina i en 1947 van ser detinguts i empresonats uns mesos. Després, amb una petita taula de composició, la parella va editar pamflets i un butlletí del Sindicat del Metall de la CNT. Després que Fèlix va ser enviat a Madrid per participar en el nou Comitè Nacional de la CNT al costat de Manuel Villar Mingo, ella va ser novament detinguda després de la caiguda del Comitè Nacional i condemnada a començaments de 1949 a sis anys de presó, que va purgar a la presó de Las Ventas, alhora que son company va ser condemnat a una pena de 12 anys. Quan en 1960 va ser alliberat Fèlix, va parella va marxar a França, instal·lant-se a Thil, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), en una petita granja on van fundar un centre de formació, a imatge de l'Escola de Militants que va crear Fèlix Carrasquer durant la Guerra Civil a Montsó (Aragó). En 1971, després d'haver deixat la granja a Etna i son company Toni, la parella i Gúdula van retornar a Barcelona, on van comprar una caseta al Tibidabo, que es va transformar en un centre de reunió i de formació per a la nova generació de llibertaris catalans. Matilde Escuder Vicente va morir el 8 de maig de 2006 mor al seu domicili de Thil (Llenguadoc, Occitània). Un carrer de Sant Adrià de Besòs porta el seu nom. Matilde Escuder Vicente (1913-2006) |
![[07/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[07/05]") |
|
![[09/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[09/05]") |
|
|
| Actualització: 01-10-23 |