|
---
Anarcoefemèrides del 6 de maig Esdeveniments
Capçalera de Los Desheredados - Surt Los Desheredados: El 6 de maig de
1882
surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer
número del setmanari Los
Desheredados. Órgano de todos los que
aman la verdad y el bien. D'antuvi lligat al Cercle
Cooperatiu Recreatiu de
Sabadell i a la Federació Local de Societats Obreres, de
tendència republicana federal
i lliurepensadora, va ser dirigit per l'exsacerdot José
Hernández Ardieta, per Enric
Trias i pel ceramista republicanofederal anarquitzant Marià
Burguès Serra. A
partir de juliol de 1884 en fou director el mestre anarquista
José López
Montegro, el qual li donarà una orientació
plenament anarcocol·lectivista. A
partir del número 119, del 6 de setembre de 1883,
portarà el subtítol
«Periódico defensor de la Federació
Española de Trabajadores» i a partir del
número 131, del 28 de novembre de 1884, el
subtítol serà «Periódico
anárquico
colectivista». En 1883 va tenir lloc la primera vaga a
Sabadell («La Vaga de
les Set Setmanes»), que acabà amb la
intervenció del sometent, la derrota dels
vaguistes i el tancament de la seu de la Federació de
Treballadors de la Regió
Espanyola (FTRE), a més de diverses multes a aquest
periòdic. Entre juliol i
agost de 1883 interrompí la publicació i el
març de 1885 López Montenegro va
ser detingut. Tingué un marcat caràcter
anticlerical i laïcista i alguns
articles es publicaren en català. Trobem articles de Teresa
Claramunt, Joan Cusidó,
Antonio García, Juan Guarro y Elías, Piotr
Kropotkin, Fernando Laffont, Anselmo
Lorenzo, Baldomero Milà, José Nakens, Navarro
Murillo, Federico Oliver, Orfeo,
Gabriel Peig i León Tochis, entre d'altres. En sortiren 235
números, l'últim el
26 de novembre de 1886. Reaparegué el 26 d'abril de 1890 i
tragué nou números. ***
Capçalera d'Il Vespro Anarchico - Surt Il Vespro Anarchico: El 6 de maig de
1921 surt a Collesano (Palerm, Sicília) el primer
número del periòdic Il
Vespro Anarchico. Quindicinale degli
anarchici siciliani (El Vespre Anarquista. Quinzenal dels
anarquistes
sicilians). N'eren responsables i principals redactors Paolo Schicchi,
Gabriele
Pappalardo, Ruggero Chiarini i Antonino Napolitano, que el
dirigí, i hi van
col·laborar Ignazio Buttitta, Roberto Elia, Gaspare Cannone,
Ilario Margarita, Raffaele
Frugis, G. Cianciolo i Gigi Damiani, entre d'altres. Aquesta
publicació,
partidària del sector antiorganitzador del moviment
anarquista, analitzà la
pujada del feixisme, denuncià l'autoritarisme de la
Unió Soviètica, avisà sobre
la creixent influència de la Màfia a Palerm,
s'enfrontarà directament amb els
interessos dels terratinents sicilians i criticà les
il·lusions legalistes i
parlamentaristes dels socialistes, entre altres temes. Tirava uns
10.000
exemplars. Finalment, després de diverses persecucions i
segrests, el 15
d'octubre de 1923 va ser prohibit per ordre directa de Benito Mussolini
arran
d'un article d'Schicchi que incriminava la magistratura
–l'últim número havia
sortit el 28 de setembre d'aquell any– i aquest va ser
detingut a
Collesano i
processat per dos delictes, un per vilipendi a la religió i
altre per incitació
a la desobediència a la llei i a l'odi de classe,
però Schicchi va ser absolt
de les dues acusacions. ***
Patrulla de Control - Tercer dia dels Fets de Maig: El dijous 6 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), atenent les indicacions de les organitzacions sindicals, molts treballadors, no implicats ni políticament ni ideològicament amb cap bàndol, van acudir als seus respectius llocs de feina; però, llevat dels establiments de queviures, no es va fer feina a cap banda. Durant les primeres hores del dia la calma va ser total, però devers el migdia es reemprengueren les escaramusses, molt intenses al carrer de les Corts, la Via Laietana, des de la plaça Urquinaona fins a Correus, i a altres zones menys neuràlgiques, però no tant com al llarg dels dies anteriors. Aquest dia es va donar la particularitat de la presència de pacos, tiradors furtius i solitaris, al marge de qualsevol grup ideològic, els quals feien la seva particular i personal guerra aprofitant el desgavell i la confusió general. A tres quarts de cinc de la tarda el president Companys va parlar per la ràdio comunicant a la població que el general Pozas, cap de la Quarta Divisió, concentrava totes les funcions de Defensa a Catalunya, amb la qual cosa reconeixia la pèrdua total del poder militar de la Generalitat. A mitja tarda, a l'edifici de Governació, el nou conseller, Martí Feced, prengué possessió de la Conselleria de Seguretat Interior, en substitució d'Artemi Aiguader. El nou conseller va nomenar director general d'Administració Local Antoni Soler, del seu mateix partit; de fet, serà l'únic nomenament important, perquè tota la resta de poders de la Conselleria havia passat a mans del Govern central. El batlle accidental de Barcelona, Hilari Salvador, va rebre els periodistes a migdia, i sense parlar dels fets esdevinguts, va fer notar simplement «el perfecte funcionament dels serveis sanitaris a l'hora de recollir ferits i cadàvers». La UGT va realitzar aquella tarda una reunió extraordinària i va nomenar nou secretari general a José del Barrio; en aquesta mateixa reunió va acordar expulsar de la UGT els dirigents del POUM: «Considerant que l'anomenat Partit Obrer d'Unificació Marxista ha estat l'organització impulsora del moviment contrarevolucionari d'aquests dies... i tenint en compte també que l'anomenat POUM no s'ha col·locat al costat del Govern legítim de la Generalitat ni ha desautoritzat aquells militants dels seus que participen en el moviment subversiu, el Comitè de Catalunya de la UGT acorda, per unanimitat, que siguin expulsats immediatament de la dita organització sindical tots els dirigents del POUM...». A dos quarts de dotze del vespre, des dels micròfons oficials instal·lats a la Conselleria de Seguretat Interior, es va radiar la següent nota: «Les Patrulles de Control, d'acord amb les organitzacions que les integren, han determinat sumar-se al Govern legítim de la Generalitat i s'han posat a la disposició del delegat del Govern central, tinent coronel Arrando, per actuar segons les seves orientacions i aconseguir el triomf de la causa antifeixista.» Això volia dir que l'única força vertaderament organitzada entre els amotinats, les Patrulles de Control, aquest cos de policia sorgit de la Revolució de juliol, donava la seva acció per vençuda, era més que una adhesió, una rendició –un mes més tard, el 6 de juny, les Patrulles de Control seran definitivament dissoltes. ***
"Som un grupuscle" (Plaça Denfert-Rochereau. París, 6 de maig de 1968) - París (06-05-08): El 6 de maig de 1968 gairebé unànimement els 600.000 estudiants de França se sumen a la crida de vaga general. A París, de bon dematí, es produeixen topades entre estudiants i policia. La nit abans, el general De Gaulle havia donat instruccions al ministre de l'Interior, Christian Fouchet: «De cedir, ni parlar-ne.». Per primer cop es difonen pamflets cridant a la solidaritat obrera i s'insisteix força en la formació de Comitès d'Acció. A migdia es realitza un acte a la Facultat de Ciències de Jussieu i a continuació una gran manifestació per la riba dreta del Sena fins a la porta de l'edifici on es troba reunida la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la Universitat de Nanterre que ha de jutjat Cohn-Bendit i la resta de companys. Els set acusats es presenten davant la Comissió amb el puny alçat i cantant La Internacional. La Comissió es reserva el dret de deliberar a l'endemà. A la tarda, 10.000 estudiants al crit de «Som un grupuscle», arriben al Barri Llatí. La policia intervé provocant les primeres topades violentes, especialment a la plaça Maubert, on l'enfrontament –vertadera guerra de posicions—dura hores. Mitjançant circulars s'explica la tàctica de defensa contra la policia i l'estratègia general de les manifestacions, que resulta de gran eficàcia. A les 18.30 hores, després d'una reunió-assemblea a Denfert-Rochereau, una columna, que augmenta sense cessar, arriba fins a Saint-Germain-des-Près, on poden comptar-se uns 20.000 manifestants. Allà, la policia carrega. Es construeix la primera barricada amb llambordes (pavés) i cotxes capgirats; els manifestants es defensen contra la brutalitat policíaca que utilitza, per primer cop, àcid diluït a les autobombes i gas asfixiant, letal en dosis elevades. Els estudiants aprofiten el seu coneixement del terreny. Disposen d'enllaços motoritzats que controlen els desplaçaments de la policia. A imitació dels estudiants japonesos, adopten el pas gimnàstic acompanyat de crits, que permeten canviar ràpidament de direcció per desorientar l'adversari. Escamots d'estudiants s'organitzen en nombre creixent. S'estableixen cadenes d'aprovisionament de projectils, còctels molotov, etc. La població, solidària amb els estudiants, ofereix tota mena d'ajuda. Enfront de l'eficàcia d'aquests mètodes, la policia es veu desbordada i impotent. Cap al tard, Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, mitjançant un missatge radiofònic, insisteix que l'agitació que sacseja París no té res a veure amb el que va passar a Berlín, Roma o Madrid. Mentrestant, continuen els combats: els ferits oficialment sumen 805 i més de 400 detinguts.
Naixements
Juan Serrano Oteiza - Juan Serrano Oteiza: El 6 de maig de 1837 neix a Madrid (Espanya) el propagandista anarquista Juan Serrano Oteiza. Ventaller de professió, com son pare, va arribar a ser jurista, encara que no es segur que fos notari com afirmen molts. Ben aviat es va dedicar a la literatura de combat i va participar en moviments subversius, com ara la perseguida societat «La Velada» i els disturbis de 1866, que el van portar al bandejament (València i Barcelona). Sembla que va començar lluitant en les files republicanes federals abans de passar-se a l'anarquisme i va ser secretari del Foment de les Arts en 1865. Va ingressar en 1869 en la Federació madrilenya de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on va defensar les tesis bakuninistes. En 1872, amb González Morago i altres, va fundar El Condenado i més tard va crear a Madrid El Orden. Va exercir una enorme influència sobre el marit de sa filla Esperanza, Ricardo Mella Cea. Entre 1882 i 1885 va representar la Federació madrilenya en diversos congressos (Sevilla, Madrid, València), destacant la seva presència en el de 1882 on va defensar el col·lectivisme i el legalisme enfront de l'anarcocomunisme extremista andalús. Va escriure molt, sobretot teatre, i va ser el promotor de la Revista Social, vertader portaveu de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), des del 1881, mantenint les tesis favorables al manteniment de l'organització obrera en la legalitat, fins al 1884 quan el periòdic va passar a Sans per les discrepàncies entre Serrano i Francesc Tomàs i Oliver, per una banda, i Pedrote i Daza per altra. Segons Serrano la societat futura havia de fundar-se en la autonomia, el pacte, la federació i la propietat col·lectiva. Va col·laborar en la premsa literària, jurídica i llibertària, com ara Anuario del Legislador Español, El Condenado, La Fraternidad, Gaceta de Registradores y Notarios, El Orden, Revista general de legislación y jurisprudencia, La Silba, La Voz de la Juventud –que dirigí–, etc. És autor de Cuadros sociales, Cupido sin alas, Dos mujeres –comèdia estrenada a Úbeda–, Historia de unas mujeres, Miserias de la riqueza, Odios políticos, El poeta y el mundo, La Quinta, Quien bien te quiere, El problema constituyente (1873), El pecado de Caín (1878), Diccionario de la jurisprudencia administrativa, hipotecaria y notarial (1880), Almanaque para 1883. Biblioteca del proletariado (1882), Moral del progreso o la religión natural (1884), Pensativo (1885), etc. Juan Serrano Oteiza va morir el 26 de març de 1886 a Madrid (Espanya). ***
Notícia de la defunció d'Alcide Gabreau apareguda en el diari de Reim L'Indépendent Rémois del 15 de gener de 1901 - Alcide Gabreau: El 6 de maig de 1854 neix a Hauviné
(Ardenes, França)
l'anarquista Alcide
Anselme Gabreau. Sos pares es deien Anselme Alphonse Gabreau, teixidor, i Marie
Catherine
Belsamie Simon, modista. Es guanyà la vida treballant de
sabater a domicili i
llogant habitacions moblades a Reims. La policia el controlà
com a assistent a
les reunions anarquistes. El 10 d'abril de 1891 allotjà a
casa seva, al número
28 del carrer Telliers de Reims, el conferenciant anarquista Auguste
Courtois (Liard-Coutois)
i l'insubmís llibertari Boutrois (Pas d'errour),
membre de la redacció
de Le Père Peinard; va inscriure el
primer, però no va registrar el
segon i va ser processat per no haver enviat la notificació
de Courtois a la
Prefectura de Policia i haver negligit d'inscriure Boutrois. El seu nom
figurava en el llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia del 29
de març
de 1892. El 17 de febrer de 1894 rebé la visita de
l'anarquista Paul Eugène
Demazure, de qui es queixà de no haver rebut els cartells i
fullets anarquistes
que havia demanat. Segons la policia, després
cessà de freqüentar les reunions
anarquistes i els antics companys. A principis de segle va ser proposat
per a esborrat
de la llista d'anarquistes a controlar. Estava casat amb Marie
Françoise
Stéphanie Thilloy, amb qui tingué dos infants.
Membre de la Magistratura del
Treball al final de sa vida, Alcide Gabreau va morir el 12 de gener de
1901 al
seu domicili de Reims (Xampanya-Ardenes, França). ***
Retrat de Giuseppe Scarlatti - Giuseppe Scarlatti: El 6 de maig de 1854 neix el pagès anarquista i internacionalista Giuseppe Scarlatti. Membre de l'Associació Internacional del Treball (AIT) bakuninista, en 1878 fou detingut i jutjat per «conspiració» l'any següent amb altres internacionalistes, com ara Francesco Pezzi, restant empresonat fins al gener de 1880. En 1904 creà, amb el suport de Maria Luisa Minguzzi, Francesco Pezzi i altres, el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques, organització que funcionà fins al 1906. En 1909 publicà a Florència el llibre L'Internazionale dei lavoratori e l'agitatore Carlo Cafiero. Reminiscenze storico-sociali del contadino G. Scarlatti ex galeotto politico, amb un prefaci de Francesco Saverio Merlino. Giuseppe Scarlatti va morir el 30 de gener de 1916 a Florència (Toscana, Itàlia). ***
Charlotte
Wilson (ca. 1874) - Charlotte
Wilson: El 6 de
maig de 1854 neix a Kemerton (Worcestershire, Anglaterra) la fabiana,
anarquista i feminista Charlotte Mary Martin, més coneguda
com Charlotte Wilson. Filla
única d'una família
benestant, sos pares es deien Robert Spencer Martin, metge membre del
Col·legi
Reial de Cirurgians d'Anglaterra, i Clementina Susannah Davies, nascuda
en una
influent família evangèlica. Educada a casa, quan
tenia 15 anys va ser enviat
durant tres anys en règim d'internat al
«Cheltenham Ladies' College» de Chelternham
(Gloucestershire, Anglaterra), on va rebre una exquisida
educació. En 1873
entrà a estudiar al «Newnham College»,
centre d'ensenyament superior per a
dones de la Universitat de Cambridge, a Cambridge (Cambridgeshire,
Anglaterra),
fundat dos anys abans, formant part així de les primeres
angleses que pogueren
accedir als estudis universitaris. Va ser en aquests anys en els quals
va
descobrir les idees progressistes, que li van fer abandonar
definitivament la
religió, encara que mai no va abandonar els valors
evangèlics que li van ser
conculcats en la seva infància (amor al proïsme,
caritat, vida virtuosa, servei
a la comunitat, etc.). El 21 de setembre de 1876 es casà amb
son cossí Arthur
Wilson, agent de borsa, i la parella s'instal·là
al barri benestant d'Hampstead
de Londres (Anglaterra), on ella es consagrà a les obres de
caritat i
activitats educatives. En 1883 es va veure molt afectada per l'anomenat
«Procés
dels 66», causa judicial que va implicar el processament de
66 anarquistes a
Lió (Forez, Arpitània), que li va permetre
conèixer el pensament de Piotr
Kropotkin, un dels jutjats. Aquest mateix any es va definir com a
«socialista
anarquista», destacant del seu socialisme llibertari, a
més dels aspectes
polítics i econòmics, la dimensió
ètica. En 1884 la parella decidí deixar de
banda la vida burgesa que portava i adoptar una «vida
simple», instal·lant-se
en una casa de camp, Wyldes Farm, al barri de Barnet de Londres
(Anglaterra),
on portaren una mena de vida molt austera en tots els sentits
(habitatge, roba,
règim alimentari, maneres, etc.), com a primera passa per a
una reforma moral
imprescindible cap el socialisme. En 1884 s'integrà en la
«Fabian Society» (FS,
Societat Fabiana) i en la «Social Democratic
Federation» (SDF, Federació
Social-Demòcrata), els dos principals grups de l'anomenada
«renovació
socialista». El desembre de 1884 entrà a formar
part del comitè executiu de
l'FS, on va ser la seva ànima amb Edith Nesbit. Entre 1884 i
1886 participà
activament en els debats doctrinals i sobre estratègia que
es donaren en el si
del fabianisme, defensant la tendència anarquista. En 1886
redactà la part
sobre anarquisme del quart fullet de l'FS (Fabian
Tracts, Nº 4. What Socialism Is). El seu socialisme
anarquista s'oposava a
la tendència anarcocol·lectivista, que
considerava com al «somni d'una
regulació científica de la
indústria», i advocava per una
«espontaneïtat» en
l'organització
social que lluités contra les tendències
opressives de tota autoritat
reguladora. Va crear, amb Emma Brooke, l'«Hampstead Historic
Society» (Societat
Històrica d'Hampstead), amb la finalitat d'estudiar les
obres de Karl Marx,
aleshores mal coneguda al Regne Unit, i de Pierre-Joseph Proudhon,
participant
en els debats radicals i socialistes de diverses tendències,
sobretot els
fabians (Edith Nesbit, George Bernard Shaw, Beatrice Webb, Sidney Webb,
etc.),
però també representants de l'economia
neoclàssica d'aleshores (Francis Ysidro
Edgeworth, etc.) i intel·lectuals en general (Belfort Bax,
Annie Besant, Hubert
Bland, Ford Madox Brown, Edward Carpenter, Havelock Ellis, Frank
Podmore,
Edward Pease, Syney Olivier, Karl Pearson, Olive Schreiner, Graham
Wallas, etc.).
L'abril de 1887 dimití de comitè executiu de
l'SF, quan aquesta organització es
decidí pel socialisme col·lectivista, i els
fabians es decantaren per
l'estratègia parlamentària
(«gradualisme»), deixant de banda la via
revolucionària. Fora de l'SF, es consagrà al
moviment anarquista i amb Agnes
Herny participà en les activitats de les comunitats de
refugiats polítics de
tots els països establerta a Londres. Va ser una de les
primeres a comentar el
treball del nihilista i populista rus Serguéi
Mijáilovich Kravchinski (Serguéi
Stepniak), fent d'intermediària
entre els exiliats antitsaristes i els seus defensors sorgits en els
cercles
progressistes londinencs. Amb Karl Pearson, Serguéi Stepniak
i Wilfrid Voynich,
creà la «Society of Friends of Russian
Freedom» (SFRF, Societat d'Amics per a
una Rússia Lliure). A partir de març de 1885, amb
Henry Seymour, publicà el
primer periòdic anarquista d'Anglaterra, The
Anarchist, i ambdós fundaren l'«English
Anarchist Cicle» (EAC, Cercle
Anarquista Anglès). Quan Piotr Kropotkin va sortir de la
presó en 1886, el va
convidar a instal·lar-se a Londres, però la
col·laboració entre Kropotkin,
Seymour i Wilson durà poc per qüestions
polítiques. Piotr Kropotkin i ella
fundaren el «Freedom Group», petit grup
d'intel·lectuals anarquistes, acostats
a la «Socialist League» (SL, Lliga Socialista)
encapçalada per William Morris,
que va publicar a partir de 1886 el periòdic Freedom,
on ella ocupà les funcions d'editorialista, redactora en
cap, editora i tresorera, i on col·laboraren destacats
intel·lectuals
anarquistes (Jean Grave, Dyer D. Lum, Errico Malatesta, Louise Michel,
etc.).
En 1888 publicà Work,
obra que va ser
atribuïda durant molts d'anys a Piotr Kropotkin. En aquests
anys va fer
nombroses conferències i va publicar fullets defensant els
principis
llibertaris. En 1893, quan l'onada atemptats anarquistes i la
repressió desencadenada,
publicà el fullet Anarchism and
Outrage.
En 1895, per qüestions de salut, dimití del
càrrec de redactora en cap de Freedom
i es dedicà a activitats militants
menys controvertides. En aquesta època funda
«Hampstead Heath», grup de
protecció de la landa d'Hampstead, i encoratjà
les classes obreres i mitjanes a
viure plegades al barri d'Hampstead Garden Suburb. En 1906
s'instal·là amb son
company a la zona d'Oxford (Oxfordshire, Anglaterra). En aquests anys
retornà a
la militància llibertària, però des
del camp feminista, integrant-se en la
«Women's Industrial Council (WIC, Consell de Treballadores
Industrials), en la
«Women's Local Government Society» i en la
«Women's Freedom League». En el anys
d'abans de la Gran Guerra jugà un important paper en el
moviment feminista
internacional i assistí a nombrosos congressos arreu
d'Europa. Des de 1908
havia retornat a l'SF i amb Maud Pamber Reeves fundà el
«Fabien Women's Grup»
(FWG, Grup de Dones Fabianes), del qual assumí la
secretaria, i on reivindicà
els drets polítics de les dones i el reconeixements dels
seus drets socials.
Participà en investigacions sobre la situació
política i social de les dones
angleses, al marge del seu origen social o professional, promogudes pel
WIC i
l'FWG. Entre 1911 i 1915 de bell nou formà part del
comitè executiu de l'SF i
en 1911 participà en les negociacions entre aquesta
organització i
l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent). En 1912
publicà
amb Helen Blagg el fullet Women and Prisons.
Quan esclatà la Gran Guerra es retirà de la
lluita política i participa en
obres de beneficència destinades als soldats, fet pel qual
va ser condecorada
amb la Medalla de l'Ordre de l'Imperi Britànic. En 1932,
quan va morir son
company, quedà a cura de son nebot i ambdós
s'instal·laren als EUA. Durant sa
vida col·laborà en nombroses publicacions
periòdiques com ara The Anarchist,
Fabian Tracts, Freedom,
Justice, The
Practical Socialist, Present
Day, To-Day, etc.
Charlotte
Wilson va morir el 28 d'abril de 1944 a Irvington-on-Hudson (Nova York,
EUA).
En 2000 Nicolas Walter va publicar un recull dels seus textos sota el
títol Anarchist Essays. ***
Notícia
de l'expulsió de Jean-Joachim Kreuzfeld apareguda en el
periòdic parisenc La Presse del 9 de
maig de 1891 - Jean-Joachim Kreuzfeld:
El 6 de maig
de 1868 neix a Neuhof (Mecklenburg, Confederació d'Alemanya
del Nord; actualment Fulda, Hesse, Alemanya)
l'anarquista Jean-Joachim Kreuzfeld. Es guanyava la vida fent de
terrissaire i
de fumista. El març de 1891 va ser arrestat uns dies a
Ginebra (Ginebra,
Suïssa) per haver pertorbat una conferència
religiosa del pastor antisemita
alemany Adolf Stoecker. Arran d'un violent discurs pronunciat durant la
manifestació del Primer de Maig de 1891 incitant a la
revolta, va ser expulsat
del cantó de Ginebra, juntament amb Niquet, Mignot i Mari.
L'agost de 1891
arribà a Dijon (Borgonya, França) i
mantingué una estreta correspondència amb
anarquistes ginebrins destacats. L'abril de 1892 un informe
policíac el definia
com a «molt perillós» i «a
expulsar sense pietat». El maig de 1892 se li va
decretar l'expulsió de França. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 7 de novembre de 1911 - Fernand Julian: El
6 de maig de 1877 neix a Generargues (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista,
sindicalista revolucionari i cooperativista Fernand Julian. Fill d'una
família
de calvinistes camisards, son pare (Adrien Auguste Julian), illetrat i
obrer
agrícola, s'havia passat
al catolicisme, encara que estava casat amb una protestant (Marie Anne
André). Mosso en
una
granja, Fernand Julian deixà sa família i,
després de treballar en diferents
feines, en 1897 entrà com a soldat en el III Regiment de
Cavalleria Pesant de Línia
acantonat a Niça (País Niçard,
Occitània). Suportà de mala manera
l'exèrcit,
esdevingué antimilitarista i desertà,
però l'estiu de 1898 va ser detingut i
jutjat en consell de guerra. En 1903 s'instal·là
a Marsella (Provença,
Occitània) i entrà a fer feina a l'asil
d'alienats Saint-Pierre. En aquesta
època freqüentà els cercles anarquistes
i el gener de 1905 portà la bandera que
encapçalà el seguici fúnebre que
acompanyà les despulles de Louise Michel fins
a l'estació marsellesa. El 20 de març de 1906 es
casà amb Clémentine
Latrémolière, empleada com ell a l'asil
Saint-Pierre, i la parella s'instal·là
a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França) i
amb tres cunyats treballà per a
l'empresa sorrera Léneru. Després, amb un de sos
cunyats, marxà cap les Boques
del Roine per treballar a Pòrt Sant Loïs
(Provença, Occitània) per a l'empresa
Bourgeois, membre de la Societat de les Sorreres del Sena. A mitjans de
juny de
1908 recol·lectà diners a Pòrt Sant
Loïs per als obrers de la sorra de
Draveil-Vigneux (Illa de França, França) en vaga.
Quan a començament de la
tardor de 1908 la feina en la seva obra acabà,
retornà a Vigneux i esdevingué,
en substitució de Jacques Ribault, secretari de la XXXII
Secció del Sindicat de
Terrelloners i Pedraires del Sena. A partir d'abril de 1909
l'agitació obrera
es desencadena a Draveil i el 5 de juliol, arran d'una baralla entre
vaguistes
i esquirols a la pedrera Lavollay, s'interposà i tres dies
després va ser
detingut amb Édouard Ricordeau sota l'acusació
d'haver apallissat un capatàs.
De fet, es posà en lloc del seu company Roppart, que corria
el risc de ser
enviat als batallons disciplinaris africans
(«Bat'd'Af»). El 23 de juliol de
1909 va ser condemnat a 12 mesos de presó i son company
Ricordeau a vuit mesos
i cinc anys de prohibició de residència als
departaments francesos del Sena i
del Sena i Oise. La pena va ser confirmada el 4 de setembre de 1909 pel
Tribunal d'Apel·lació i a ambdós se li
va sumar una prohibició de residència de
cinc anys. El 6 d'abril de 1910, en sortir de la presó, va
ser aclamat per
1.200 obrers. Immediatament va ser nomenat secretari del Sindicat de
Terrelloners i Pedraires del Sena i passà a viure a Draveil
–la pena de
prohibició de residència havia estat suspesa el 5
de març de 1910 per ordre
d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres
francès. Quan Joseph
Caillaux arribà a la presidència del Consell de
Ministres, l'11 de juliol de
1911 reactivà la prohibició de
residència i l'octubre de 1911 va ser inscrit en
el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 6 de
novembre de 1911 va ser detingut a
Viry-Châtillon (Illa de França, França)
quan feia costat la vaga dels
enguixadors de Sena i Oise i el 24 de novembre va ser condemnat a tres
setmanes
de presó per «infracció a la
prohibició de residència» i a 16 francs
de multa
per «infracció a la policia
ferroviària», beneficiant-se d'una
gràcia el 26 de
juliol de 1912. Sense feina, en 1913 creà una petita
empresa, «Els Puisatiers
Professionnels» (Els Pouaters Professionals), i
participà en la fundació de la
Ciutat Cooperativa «Paris-Jardin» de Draveil, on es
construí ell mateix la seva
casa. Durant la Gran Guerra treballà en una
fàbrica i en 1915 va ser mobilitzar
com a infermer militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En
1921 participà en la
«reconquista revolucionària» de la
Federació de la Construcció de la
Confederació General del Treball (CGT), on amb Maurice
Forget, ambdós del
sector minoritari, van ser elegits membres del comitè de la
citada federació. En
el congrés de la CGT, celebrat entre el 16 i el 21 de maig
de 1921 a Dijon
(Borgonya, França), els revolucionaris aconseguiren la
majoria i va ser
reelegit com a membre de la comissió executiva. El juliol de
1921 representà el
Sindicat de Pedraires en Gres de Juvisy-sur-Orge (Illa de
França, França) en el
Congrés Confederal de Lille (Nord-Pas-de-Calais,
França). En 1922 va ser
nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de
Juvisy-sur-Orge de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU).
Entre el 25 de juny i l'1 de
juliol de 1922 va ser delegat al Congrés de la CGTU de
Saint-Etiève (Arpitània)
i s'enquadrà en la tendència de Pierre Besnard.
En 1923 encara estava inscrit
en el llistat departamental d'anarquistes de Sena i Oise i figurava com
a
director d'una cooperativa a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de
França, França).
El juny de 1923, quan era secretari del Sindicat de la
Construcció de la CGTU,
va fer costat la vaga dels terrelloners de l'empresa Jardin, que
treballaven en
la línia fèrria París-Orleans. En 1927
va caure malalt. Fernand Julian va morir
el 10 de desembre de 1927 al seu domicili de Draveil (Illa de
França, França). Sos
fills, Camille Julian (1906-1997) i Fernand Édouard Julian
(1911-1995) van ser
destacats militants comunistes i membres de la resistència
durant l'ocupació
alemanya. ***
Foto
policíaca de Francesc Alabert Berga (1914) - Francesc Alabert Berga: El 6 de maig de 1884 neix a Barcelona (Catalunya) el sabater anarquista Francesc Alabert Berga –a vegades citat el seu primer llinatge com Albert. Sos pares es deien Francesc Alabert i Zoa Berga. Desertor en dues ocasions de l'exèrcit, el 15 d'abril de 1914, des de Pamplona (Navarra), arribà a França. Instal·lat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), treballà de sabater al barri de La Chaussée du Vernet d'aquesta ciutat. El maig de 1916 el seu nom figura com «anarquista militant i antimilitarista» en un informe departamental d'anarquistes establer per la policia ferroviària de fronteres francesa i on es cita que entre els seus amics llibertaris tenia Vert, Berna i Moltó. Retornà a la Península en data indeterminada. L'11 d'octubre de 1934 va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona, juntament amb Antonio García Ortega i Máximo Sánchez García, per la sostracció d'armes del Parc d'Artilleria i condemnat a sis mesos i un dia d'arrest per «tinença il·lícita d'armes». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia del processament d'Eugénie Attinost publicat en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 3 de juny de 1911 - Eugénie
Attinost: El 6 de maig de 1884 neix a Le Havre (Alta
Normandia, França)
l'antimilitarista i militant anarquista Eugénie Julia
Attinost. Era filla
natural de la domèstica Ernestine Eugénie Hue i
son pare, l'ajustador Jules
Léon Victor Attinost, la reconegué dos dies
després, essent legitimada pel matrimoni
de la parella celebrat el 19 de juliol de 1884 a Sainte-Honorine-du-Fay
(Baixa
Normandia, França). En 1898 obtingué una beca de
l'Estat per a fer els estudis
primaris superiors. El 27 de setembre de 1902 es casà a
Puteaux (Illa de
França, França) amb Ludovic Mercier, amb qui va
tenir una filla cap el 1904 i de qui es va divorciar.
Entre 1910 i 1911 fou membre de l Grup d'Acció
Revolucionària de Puteaux, creat
a la Borsa del Treball. L'octubre de 1910, durant una vaga de
serrallers, signà,
amb altres companys (Auguste Alignier, Marie Alliot, Édouard
Boudot, Fayard,
Forget, Henri Louviot i Noblet), un cartell antimilitarista aferrat a
Puteaux
que reproduïa passatges del Manuel
du
soldat, de Georges Yvetot. El 24 de maig de 1911 va ser
processada per
«provocació de militars a la
desobediència» i jutjada per
l'Audiència del Sena
amb sos companys i companya, però va ser absolta, mentre
Édouard Boudot va ser
condemnat a tres mesos de presó i a 500 francs de multa.
Esdevingué companya
d'Édouard Boudot, amb qui visqué entre el gener i
l'abril de 1912 a Courbevoie
(Illa de França, França). Va escriure un article
contra la lluita pel dret al
vot de les dones, que va ser publicat en Le
Réveil Anarchiste del 16 de maig de 1914. En 1933,
ja separada d'Édouard Boudot,
vivia al número 33 del carrer Saint-Lambert del XV Districte
de París. Segons
informes policíacs, havia deixat de militar i
freqüentava els bordells. Eugénie
Attinost va morir el 17 d'abril de 1969 a la Residència «Champs Fleuris» de Gisors (Alta Normandia,
França). ***
François Jouhet - François Jouhet:
El 6 de maig de 1893 neix a l'Hospici de la Maternitat de
Trévoux (Roine-Alps,
Arpitània) l'antimilitarista i anarquista
François Jouhet. Sos pares es deien
Jean Jouhet, mestre d'obres en la construcció, i
Joséphine Alexandrine Trépoz.
Es guanyà la vida treballant d'obrer en una
fàbrica de trefilatge de diamants. Fitxat
com a «anarquista», fou secretari del
Comitè de Defensa Social (CDS) de
Trévoux. Durant la Gran Guerra va ser greument ferit, va
perdre l'ús d'un
membre i aconseguí una invalidesa del 75 per cent. En 1922
s'instal·là a Lió
(Arpitània),
on la policia el fitxà com a «propagandista
antimilitarista» El desembre de
1930 es casà a Lió i el setembre de 1928
s'establí en una granja aïllada de Murs
(Provença, Occitània), on treballà de
pagès, criant conills i fent de
cisteller. En 1928 fou candidat antiparlamentari a les eleccions
legislatives.
Inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, el
març de 1940 mantingué,
segons informes policíacs, correspondència amb un
objector de consciència
tancat a Avinyó (Provença, Occitània).
El maig de 1940, per ordre del prefecte
departamental de la Valclusa, va ser internat al camp de
concentració de
Chabanet, a Privàs (Vivarès,
Occitània), del qual fou alliberat el juliol de
1940, però se li va assignar la residència
obligatòria vigilada a Murs. Durant
la primavera de 1941 va ser esborrat del «Carnet
B», ja que segons el prefecte
de Valclusa portava una vida tranquil·la i no feia
propaganda. Durant
l'Ocupació avituallà els grups de la
Resistència i del maquis que actuaven per
les muntanyes de la zona. En els anys cinquanta estava subscrit a la
revista
sindicalista revolucionària La
Révolution
Prolétarienne. Sa companya fou Geneviève Joséphine Valentin, de qui enviudà. François
Jouhet va
morir el 13 de febrer de 1974 al seu domicili de Murs (Provença,
Occitània). ***
Gustavo Cochet realitzant el retrat de la futura poetessa Beatriz Vignoli (1966) - Gustavo Cochet: El 6 de maig de 1894 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) el pintor, gravador i escriptor anarquista Gustavo Cochet. Son pare era francès i feia de mestre d'escola primària rural a la zona d'Esperanza i San Jerónimo Norte; sa mare era argentina de mare indígena. Després d'uns anys al camp estudiant primària, va marxar a Carlos Pellegrini i a Maciel, on son pare havia estat traslladat de mestre. A Maciel començarà a treballar com a aprenent de telegrafista. En 1912 va deixar la casa paterna i es va instal·lar a Rosario per dedicar-se a la pintura alhora que feia de telegrafista a Correus. Va estudiar amb el pintor César Caggiano i a Buenos Aires amb Thibón de Libián i Walter de Navazio. En 1915 va emigrar a Barcelona (Catalunya) i en 1917, després de treballar en diversos oficis, es col·locarà al taller de restauració de Josep Dalmau, marxant de la galeria d'art barcelonina del mateix nom que presentava exposicions d'avantguarda (Picasso, Torres-García, Nonell, Miró). En aquesta època Pere Daura l'iniciarà en el gravat. En 1919 va realitzar la seva primera exposició, a la Galeria Dalmau de Barcelona i l'any següent es casarà amb la catalana Francesca Alfonso, instal·lant-se la parella a París. En 1921, per ser fill de francès, va haver de realitzar el servei militar actiu, que acabà l'any següent. En 1922 també naixerà son primer fill, Fernando. En 1923 va realitzar la seva primera exposició a París, a la Galeria Fabre; després exposarà a les galeries parisenques Barreiro i Berheim, i a les barcelonines Syra, Laietana i Busquets. En aquesta època compartirà pintura i restauració. En 1927 va exposar a Brussel·les i naixerà son segon fill, Víctor, que només visqué uns mesos. En 1928 retornà a Barcelona i va fer exposicions al Museu d'Art Modern de Madrid, a Bilbao i a Perpinyà. Aquest mateix any va tornar a Rosario, deixant sa família a Barcelona, i després de sis mesos tornarà a la capital catalana. En 1929 va treballar en els decorats dels pavellons de l'Exposició Internacional de Barcelona. En 1919 va marxar a París i dos anys després de bell nou a Argentina, aquest cop amb sa família, compartint casa amb Minturn Zerva i freqüentant Berlengieri, Bikandi, Guido, Musto i Schiavoni. En 1932 publicarà en l'editorial Luft la primera edició del seu llibre Diario de un pintor. En 1934 retornarà amb sa família a Barcelona i es posarà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i militarà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1935 realitzarà diversos treballs per a la FAI sobre el paper que havia de jugar l'artista en la revolució. Durant la guerra civil realitzarà diverses feines artístiques per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE), especialment la seva col·lecció de 22 aiguaforts Caprichos, on descriu l'horror de la guerra. També realitzarà il·lustracions per als periòdics anarquistes Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, on també escriurà articles sobre art i avantguardes i sobre el paper de l'art en una societat lliure. Va participar en la Federació d'Artistes Independents de la CNT salvant obres artístiques del pillatge i de la destrucció. En 1937 publicarà, en plena guerra, la segona edició del seu Diario de un pintor. Aquest mateix any va organitzar una retrospectiva de la seva obra a la Pinacoteca del Passeig de Gràcia de Barcelona, on també presenta una sèrie de 12 xilografies titulades Estampas populares i la sèrie Caprichos. També en 1937 va crear el Casal de la Cultura obert a la plaça Catalunya de Barcelona, substitut dels salons oficials burgesos. En 1939 es va exiliar a França i d'allà passarà a l'Argentina, on residirà definitivament. En 1941 va ser nomenat professor de pintura a la nova Escola d'Arts Plàstiques de Santa Fe, dirigida pel català Josep Planas Casas. En 1943 exposarà al Museu Provincial Rosa Galisteo de Rodríguez i publicarà El grabado (Historia y técnica). En 1945 obté el primer premi del Saló de Santa Fe i publica un llibre sobre el pintor i gravador francès Honoré Daumier. En 1947 s'instal·larà a Rosario i publicarà el llibre Entre el llano y la sierra. En 1948 va ser nomenat professor adjunt a la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Nacional del Litoral i en 1953 titular de la mateixa càtedra fins al cop d'Estat militar de 1955. En 1950 va fundar l'emblemàtic «Grupo Litoral» (Leónidas Gambartes, Juan Grela, Carlos Uriarte, Francisco García Carrera i Santiago Minturn Zerva). En 1955 començarà a fer classes a l'Escola de Belles Arts de Pergamino (Buenos Aires), fins al 1963, i un carrer d'aquesta ciutat de Buenos Aires portarà el seu nom. En 1964 cau malalt, es intervingut quirúrgicament i ha de romandre dos mesos internat. En 1967 viatjarà a Espanya, on romandrà tres mesos i recuperarà una considerable quantitat de pintures del seu període europeu. En 1968 el Museu Municipal de Belles Arts Juan B. Castagnino de Rosario li ret un homenatge amb una exposició retrospectiva i es presenta el llibre Gustavo Cochet, de Mele Bruniard i d'Eduardo Serón. Entre 1969 i 1977 realitzarà un gran nombre d'exposicions, moltes a la Galeria Renom. En 1978 la Galeria Rubbers de Buenos Aires exposarà els seus quadres d'Espanya, França i Argentina entre els anys 1924 i 1973. Després d'un temps postrat al llit, Gustavo Cochet va morir el 27 de juliol de 1979 a Funes (Santa Fe, Argentina). Familiars, veïns i amics de l'artista han patrocinat, a la seva casa-taller de Funes, el Museu Gustavo Cochet. ***
Otello
Gaggi - Otello Gaggi: El 6 de maig de 1896 neix a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Otello Gaggi. Sos pares es deien Silvio Gaggi, obrer metal·lúrgic, i Adele Rossi. Tercer fill d'una família de quatre, de ben jove restà orfe de mare i no pogué fer més que els estudis elementals, posant-se a fer feina com a obrer soldador. En 1911 participà en el moviment antimilitarista contrari a l'expedició imperialista de Líbia. Quan esclatà la Gran Guerra, participà en diverses accions antimilitaristes promogudes pel «Comitè de Suport a Augusto Masetti», anarquista antimilitarista aleshores empresonat, promogut per la Lliga Metal·lúrgica i els miners de Castelnuovo dei Sabioni. El desembre de 1915 va ser mobilitzat com a soldat del 35 d'Infanteria i enviat al front, però desertà; detingut, va ser condemnat a dos anys de presó i reenviat el març de 1916 als camps de batalla. Desertà en diferents ocasions, sempre refusant obeir les ordres, i va ser condemnat a un total de 12 anys de presó. L'agost de 1917 va ser expulsat de l'Exèrcit i el febrer de 1919 amnistiat. Un cop lliure retornà a San Giovanni Valdarno, on milità en el Sindicat de Minaires de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i s'integrà en els grups antifeixistes i en els escamots de defensa anarquistes que actuaren durant el «Bienni Roig» (1919-1920). El 23 de març de 1921 a l'avinguda Vittorio Emanuele de San Giovanni Valdarno s'enfrontà amb altres companys contra un escamot feixista del qual feriren nou camises negres i en mataren un. Aquesta acció provocà la insurrecció dels miners de la conca del Val d'Arno, en la qual hi participà, i que implicà la mort de l'enginyer Agostino Longhi. Detingut per aquests fets, va ser inculpat de l'homicidi i d'incendi voluntari. Jutjat amb altres 75 companys, el 14 de juliol de 1923 va ser condemnat per l'Audiència d'Arezzo per «conspiració armada premeditada» a 30 anys de presó, a una forta multa (165,60 lires) i a tres anys de vigilància. Però mentre esperava aquest judici, el 6 de juny de 1921 aconseguí fugir en una evasió en massa de la presó i, després d'un temps de clandestinitat a San Marino, pogué embarcar en un vaixell soviètic i arribar a Odessa (Ucraïna, aleshores una república de l'URSS). El novembre de 1922 va ser detingut a Bakú per motius polítics; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó que purgà a Cheljabinsk. Un cop lliure s'instal·là a Novorossisk amb sa companya Marsaide, ciutadana soviètica i funcionària del Comissariat del Poble per a Afers Exteriors, i sa filla Lilina. Cap al 1928 s'establí a Moscou, on hi residien entre cent i dos-cents refugiats italians, la major part comunistes, i on aconseguí una feina de porter a l'ambaixada de l'Argentina i de l'Uruguai. Constantment vigilat per la policia secreta soviètica, freqüentà el Club Internacional del carrer Petrovka. Sense feina i en situació econòmica desesperada, establí contactes amb l'ambaixada italiana per intentar la repatriació alhora que estudiava fugir cap a la Xina. En 1932 trobà una petita feina a l'Hotel Lux de Moscou. El 16 de gener de 1933 participà en una reunió al marge del Komintern de militants italians refugiats a diverses ciutats (Moscou, Kiev i Odessa) al Club Internacional on va manifestar el seu desig de ser repatriat i el rebuig de prendre la nacionalitat soviètica com havien suggerit alguns companys, com ara Giuseppe Sensi; per aquestes declaracions va ser denunciat per un militant italià al responsable comunista Luigi Longo. En aquesta situació sa companya morí deixant-li sa filla, però aviat es va fer amb una nova companya, N. M. Lakhtina (Tamara), que sembla ser era una agent de la policia política soviètica. La nit del 28 de desembre de 1934 va ser detingut a Moscou amb nou companys italians i un d'altra nacionalitat. El Club Internacional fou clausurat per ser considerat un «cau d'espies». Després de ser interrogat i torturat per agents estalinistes a la comissaria de Lubianka, «confessà» ser membre d'un grup «contrarevolucionari trotskista» i de mantenir correspondència amb anarquistes europeus. Jutjat el 4 de març de 1935 amb altres companys (Bellusich, Bernetich, Biondini, Calligaris i Martelli) per un tribunal militar soviètic, el 3 de gener de 1936 va ser condemnat a tres anys de deportació a Sibèria per «activitats contrarevolucionàries» i traslladat a Iarensk (Arkhànguelsk, Rússia) per treballar en una mina. L'estiu de 1935 el «Comitè Internacional contra la Repressió Antiproletària a Rússia», amb seu a Brussel·les (Bèlgica), engegà una campanya per al seu alliberament i el d'altres deportats (Calligaris, Sandomirski, Askarov, Andreiev, etc) i l'anarcopacifista Hem Day promogué una recaptació de fons per al seu favor i per a les víctimes del comunisme –les autoritats soviètiques li van fer arribar només 10 dòlars. El 15 d'agost de 1936, des del seu aïllament siberià, dirigí una carta a la Secció Italiana de la III Internacional on demanava poder marxar a lluitar a la guerra d'Espanya, sol·licitud que va ser apadrinada des de la Península per Joaquín Ascaso, delegat de milícies a Casp; Emilienne Morin, delegada de la Columna Durruti; i Alfonso de Miguel, delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta sol·licitud mai no va tenir resposta. Després va ser traslladat a Semipalatinsk –actual Semei (Kazahkstan). El 29 de juliol de 1937 va ser novament processat per repartir propaganda antisoviètica als presos i des d'aquest moment se'n deixà de rebre notícies seves. En 1944 Victor Serge dirigí una carta al dirigent comunista Palmiro Togliatti, aleshores ministre de Justícia sense cartera d'Itàlia, demanant per la seva situació, però no aconseguí cap resposta. Molts anys després, amb l'obertura dels arxius soviètics, es va saber que Otello Gaggi va morir el 31 de maig de 1945 al gulag. El 20 de novembre de 1954 la Sala d'Apel·lació de Florència revocà l'ordre de crida i cerca seva ja que els delictes havien prescrit i l'estiu de 1956 va ser «rehabilitat» per les autoritats soviètiques. En 1992 Giorgio Sacchetti publicà Otello Gaggi. Vittima del fascismo dello stalinismo. Otello Gaggi (1896-1945) ***
Necrològica
de Miguel Jiménez-Herrero Gargallo apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 15 de
febrer de 1983 - Miguel Jiménez-Herrero Gargallo: El 6 de maig –segons algunes fonts erròniament el 5 d'abril o el 5 de maig– de 1899 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Jiménez-Herrero Gargallo. Sos pares es deien Miguel Jiménez-Herrero i Mónica Gargallo. Impressor de professió, milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera formar part del grup que a l'entorn de Manuel Buenacasa Tomeo publicava a Blanes (La Selva, Catalunya) el periòdic El Productor. En 1923 va ser nomenat secretari del Comitè Nacional de la Federació de Grups Anarquistes d'Espanya (FGAE) i entre el 24 i el 25 de juliol 1927 participà en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), celebrada a València (València, País Valencià), on obrí la sessió inaugural presentant un informe de gestió sobre l'activitat reorganitzadora que havia portat ha terme. Entre 1927 i 1928 col·laborà en la revista Prismas, publicada a Besiers (Llenguadoc, Occitània), òrgan oficiós dels anarquistes espanyols establerts a França, i des d'on defensà la necessitat que els anarquistes s'afiliessin a la CNT amb la finalitat d'eliminar el «desviacionisme» sindicalista i anarcosindicalista. El desembre de 1928 fou un dels responsables del grup «Solidaridad», iniciativa engegada per Ángel Pestaña Núñez per tal de reagrupar tots els sectors confederals sense distinció. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, ¡Despertad, Prismas, El Productor, El Sembrador, Solidaridad Obrera, El Vidrio, Suplemento de Tierra y Libertad, etc. En 1935 fou un dels redactors del periòdic barceloní Liberación. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, treballava com a mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari del barri del Carmel de Barcelona. Després marxà cap a Aragó i entre octubre i desembre de 1936 fou conseller d'Informació i Propaganda del Consell d'Aragó, i el desembre de 1936 passà a ocupar la secretaria de la Delegació i Presidència del Consell d'Aragó, fins a la seva dissolució manu militari per les tropes de la reacció comunista encapçalades per Enrique Líster Forján el juliol de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí primer a Bordeus (Aquitània, Occitània) i després a París. A França fou un dels majors representants de la tendència «apolítica» del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, enfrontada a l'anomenada tendència «circumstancialista» o «política». En aquests anys col·laborà en Atalaya, CNT, Espoir, Le Combat Syndicaliste, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Fou el company de l'anarcosindicalista María Ascaso Budría, cosina dels germans Ascaso Abadía, amb qui tingué un fill, Miguel Jiménez Ascaso, que va ser un destacat militant de les Joventuts Llibertàries. Miguel Jiménez-Herrero Gargallo va morir el 13 de gener de 1983 al seu domicili d'Arnouville-lès-Gonesse (actual Arnouville, Illa de França, França) d'una crisi cardíaca. ***
Gabriel
Buades Pons - Gabriel Buades
Pons: El 6 de maig de 1903 neix a Inca (Mallorca, Illes
Balears)
l'anarcosindicalista Gabriel Buades i Pons, conegut com Biel
de can Sot
o Biel Sot, i com Enjolras en
la premsa llibertària. Era fill d'una
família nombrosa pagesa, de can Sot –ell era el
tercer de
set germans–, i sos
pares es deien Gabriel Buades Bisellach (de can Sot d'Inca) i Francisca
Pons
Mateu (de can Calet de Lloseta). Cap als vuit anys
començà a treballar com a
aprenent de fuster en un taller veí de casa seva i quan
tenia 14 anys entrà com
a aprenent de sabater al taller de Can Misseta, ofici que
exercirà la resta de
sa vida. Com a militant anarcosindicalista, entre el febrer i l'abril
de 1919,
participà activament en les protestes i la vaga general
contra la manca de
subsistències a Inca. En 1921 figurava com a subscriptor de Cultura
Obrera,
setmanari anarcosindicalista editat a Palma. En 1926 va ser detingut
per
«agitador revolucionari» i tancat uns dies. En
1929, fugint de la repressió
desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià
a França i va fer
de sabater en un taller dels germans Llobera Pujol, al carrer
Constantinople, prop
de la plaça Clichy i l'Arc del Triomf parisenc
–una germana
d'aquests,
Margalida, es convertirà amb el temps en sa esposa. Sense
estudis, es formà de
manera autodidacta –ensenyà sa germana Aina a
llegir i a
escriure– i a París
aprengué el francès, llegí els
clàssics de l'anarquisme (Proudhon, Bakunin,
Kropotkin, Faure, etc.) i s'aficionà a la literatura social
i a la filosofia
(Víctor Hugo, Russeau, Cervantes, Goethe, Kant, Ibsen,
Nietzsche, etc.). En
1931, amb la proclamació de la II República
espanyola, retornà a la seva illa
natal. El 15 de novembre de 1931 es casà amb Margalida
Llobera Pujol a l'ermita
del puig de Santa Magdalena d'Inca. Afiliat a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), va treballar de sabater tot sol per a Can Gil. En
aquests anys col·laborà –fins l'abril
de 1932 sota el pseudònim Enjolras,
com el personatge d'Els
Miserables, de Victor Hugo– en diferents
publicacions
llibertàries, com
ara Adelanta, Avance, Cultura
Obrera, Fructidor o La
Revista Blanca, sobretot amb articles sobre la
situació obrera, l'atur, la
denúncia del Poder (Església, Estat,
Exèrcit, democràcia burgesa republicana,
etc.), la revolució social, la cultura com a eina
revolucionària, etc. Va ser
íntim amic de l'escriptor anarquista inquer Miquel Beltran
Alomar. El 2 de març
1932 va ser nomenat secretari de la Societat Obrera «La
Justicia», poderós
sindicat sabater d'Inca. En 1934, arran dels fets revolucionaris
d'octubre
d'aquell any a Astúries, va ser detingut unes hores. En 1935
va ser un dels
fundadors de l'«Ateneo Cultural Inquense», centre
obrer força complet
instal·lat al pis de dalt del local de «La
Justicia», amb cafè, biblioteca,
companyia teatral («La Estrella»), cor musical,
etc., del qual fou elegit
president i on impartia classes als obrers analfabets. Arran de
l'aixecament
feixista, el 19 de juliol de 1936 va ser detingut amb sos germans
Francesc,
també llibertari, i Bartomeu. Processat, va passar per
diversos centres de
detenció (vaixell presó Jaime I
al port de Palma, Can Mir i presidi del
Claustre de Sant Domènec d'Inca); el seu cas va ser
sobresegut en dues
ocasions, però un jutge va revocar aquestes
sentències i el 12 de març de 1938
va ser jutjat en consell de guerra a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma,
sense
que ells estigués present, i va ser condemnat a mort per
«adhesió a la
rebel·lió». Gabriel Buades Pons va ser
afusellat el 2 de juliol –moltes fonts
citen erròniament el 22 de juliol– de 1938 a les
tàpies del cementiri d'Inca
(Mallorca, Illes Balears); deixà vídua i un fill,
Gabriel (Lito). Des de 2003 existeix
un Ateneu Gabriel Buades a Inca en
memòria seva. En 2005 el seu familiar Joan Buades Beltran
publicà la biografia Gabriel
Buades i Pons. Pol·len llibertari (Inca, 1903-1938). El 20 de febrer de 2020 s'inaugurà a la Sala
de Vidre del Claustre
de Sant Domingo d'Inca (Mallorca, Illes Balears) l'exposició
«Gabriel Buades i
Pons 81903-1938). Compromís llibertari» en la seva memòria. Gabriel Buades
Pons (1903-1938) ***
Mercier Vega, a la dreta, amb Antonio Giménez, al centre amb un capell, a Siétamo, enquadrats en el Grup Internacional de la Columna Durruti (Fotograma de la pel·lícula Los Aguiluchos de la FAI) - Louis Mercier Vega: El 6 de maig de 1914 neix a Brussel·les (Bèlgica) el militant anarquista i anarcosindicalista, propagandista, periodista i pensador llibertari Charles Cortvrint, més conegut sota els pseudònims Louis Mercier Vega, Luis Mercier Vega, Charles Ridel, Carlo Manni, Santiago Parane i altres. A l'edat de 16 anys va començar a militar en el moviment anarquista belga, després de freqüentar la llibreria de l'anarquista Hem Day, i es va fer insubmís al servei militar de la mà del refractari rus Nicolas Lazarévitx. Instal·lat a París, s'adherirà a la Unió Anarquista, de la qual serà delegat al congrés d'Orleans en 1933. Amb els seus amics de la Joventut Anarquista Comunista, Mercier Vega serà un ardent defensor del comunisme llibertari i de l'organització anarquista. En maig de 1936 va participar en el congrés de Saragossa de la CNT. Partidari del desenvolupament dels grups de fàbrica, serà particularment actiu a la regió parisenca durant les vagues amb ocupació de juny de 1936. Amb Charles Carpentier marxarà el juliol de 1936 a participar en la Revolució espanyola i fundaran el Grup Internacional de la Columna Durruti que combatrà a Aragó, on retrobarà Simone Weil que ja coneixia del moviment d'ocupacions de fàbriques. El 17 d'octubre de 1936, però, a Perdiguero, el seu grup es veurà delmat per la cavalleria marroquina. Escàpols, tornaran a França i organitzaran mítings de suport a l'Espanya revolucionària, però, per mor de diversos desacords sobre el moviment d'ocupacions de fàbriques i sobre la Revolució espanyola, deixaran la Unió Anarquista el novembre de 1937. Louis Mercier Vega marxarà a Bèlgica a finals de 1939, amb Hem Day, i després embarcarà a Anvers cap a Sud-amèrica (Argentina i Xile). Més tard passarà, amb passaport xilè –a nom de Luis Mercier Vega, nascut el 4 de maig de 1914 a Santiago de Xile (Xile)–, a Brazzaville (Àfrica), on el 26 de juny de 1942 s'enrolarà en les Forces Franceses Lliures. Desmobilitzat l'octubre de 1945, a Grenoble es casarà i esdevindrà redactor de Dauphiné Libéré. De 1946 a 1949 col·laborarà regularment en La Révolution Prolétarienne i en Le Libertaire sota els pseudònims Damashki, Santiago Parane i L'Itinérant. A començaments dels anys 50 s'adherirà als Amics de la Llibertat, branca francesa del Congrés per la Llibertat de la Cultura, organització internacional d'intel·lectuals antiautoritaris profundament anticomunista; per mor d'aquest fet tant Santiago Carrillo com Frederica Montseny acusaren Mercier Vega de ser un agent de la CIA. En 1958 crearà la Comissió Internacional d'Enllaç Obrer –xarxa de llibertaris i de sindicalistes revolucionaris del diferents països. A més de col·laborar en la premsa llibertària i en l'edició de nombroses revistes, com ara Révision (1938, amb Marie-Louise Berneri), Aportes (revista trilingüe, de 1966 a 1972), Interrogations (1974), és autor de nombrosos llibres, com ara Les anarchistes face à la technocratie (1950), Pourquoi et comment se bat la Hongrie ouvrière (1957), Présence du syndicalisme libertaire (1958), Cuba, révolution et contre-révolution (1962), Mécanismes du pouvoir en Amérique latine (1967), La technique du contre-Etat: Les guérillas en Amérique du Sud (1968), L'anarchisme hier et aujourd'hui (1970), L'increvable anarchisme (1970), Autopsie de Peron: bilan du péronisme (1974), Les ouvriers de Saint-Nazaire (1976), La chevauchée anonyme (1978), La révolution par l'État (1978), Anarcho-syndicalisme et syndicalisme révolutionnaire (1978), Les nouveaux patrons (1979), En route pour Saragosse avec la colonne Durruti (1997, pòstum), etc. No va ser el mateix després de la mort en 1973 de sa companya de vida i d'acció des de 1953, Eliane Romana Casserini, amb qui vivia al número 7 del carrer Michodière del II Districte de París i després al carrer Valenciennes del X Districte. Louis Mercier Vega va morir, amb el nom de la documentació xilena que havia adquirit l'octubre de 1940 de Luis Mercier Vega, el 20 de novembre de 1977 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) després de suïcidar-se a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord). Part del seu arxiu radica al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Suïssa). ***
Eulàlia
(esquerra) i Maria Pajerols Casals - Eulàlia Pajerols Casals: El 6 de maig de 1919 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarquista Eulàlia Pajerols Casals, coneguda com Laieta. Era filla dels militants llibertaris Lluís Pajerols Mascorell i Josefa Casals Ballús. Teixidora de professió, ajudà durant la guerra civil en la col·lectivitat i, sense afiliar-se, en les joventuts llibertàries. En 1939, amb sa germana Maria, s'exilià i passà per diversos refugis (Suïssa, Maîche, Besançon) i pel camp de concentració d'Argelers. Davant el risc de ser deportades cap a Alemanya, retornaren a la Península. Patiren repressió a València (València, País Valencià) i finalment s'establiren a les localitats catalanes de Terrassa i Barcelona. S'uní amb el militant anarcosindicalista Emili Vilardaga Peralba, participant en la lluita clandestina antifranquista, especialment amb el grup guerriller de Josep Lluís Facerías, fins el novembre de 1953, quan passà a França amb la seva gran amiga Antònia Fontanillas Borràs. Eulàlia Pajerols Casals va morir l'1 de gener de 2004 a Dreux (Centre, França). ***
Fermín
Pujol Araus després de la batalla de
Châtel-sur-Moselle - Fermín Pujol
Araus: El 6 de
maig de 1919 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i
resistent antifeixista
Fermín Manuel José Pujol
Araus –algunes fonts citen erròniament com a nom
vertader el de José Nadal Artigas.
Sos pares es deien Constantino
Pujol
Alastruey, comerciant de roba a Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya), i
Andrea Araus Ruiz. Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà, a
disgust de sa família, en
la «Columna Durruti» i després
passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la
II República espanyola, on fou responsable
polític d'una brigada. En 1937 va
ser ferit a Montenegrillo, front de Madrid (Espanya). El 17 de febrer
de 1939,
quan el triomf franquista era un fet, passà pel
Pertús (Vallespir, Catalunya
Nord) a França amb la 26 Divisió i va ser
internat al camp de concentració
d'Argelers. Sis mesos després aconseguí fugir amb
son germà Constantino Pujol
Araus (Constant)
i altres companys.
Arribà a Lió (Arpitània) i a
Saint-Étienne
(Forez, Arpitània) treballà en una
mina de carbó. Quan esclatà la II Guerra Mundial,
per
evitar ser mobilitzat,
embarcà amb alguns companys al Marroc. A Casablanca va ser
detingut per les
autoritats franceses i obligat a allistar-se en la Legió
Estrangera a Algèria.
Quan l'armistici del 22 de juny de 1940 es trobava a Dakar (Senegal,
Àfrica
Occidental Francesa) i, amb altres companys, desertà
portant-se
l'armament. Després
de gairebé un mes fugint i de recórrer 4.000
quilòmetres a peu, a Brazzaville
(Congo, Àfrica Equatorial Francesa) s'integrà en
l'exèrcit de la França Lliure,
amb el qual lluità al Sudan, a Síria, al
Líban i
sobretot a la batalla de
Bir-Hakeim (Líbia) enquadrat en la XIII Brigada Mitja de la
Legió Estrangera,
on hi havia molts espanyols, destacant-se en la defensa de la retirada
del VIII
Exèrcit britànic. Després del
desembarcament aliat
al Nord d'Àfrica, desertà i s'integrà
en el Cos Franc d'Àfrica, batalló irregular
format per
3.000 homes comandat pel
coronel Joseph Putz, exmembre de les Brigades Internacionals en la
guerra civil
espanyola. Entre el desembre de 1942 i el 7 de maig de 1943
combaté contra el
Deutsches Afrikakorps (DAK, Cos Alemany d'Àfrica) d'Erwin
Rommel
a Tunísia. Un cop
dissolta la unitat, s'integrà, juntament amb nombrosos
espanyols, com a sergent
en la III Secció de la II Divisió Blindada (II
DB)
organitzada pel general Philippe
Leclerc de Hauteclocque. Després d'un temps
d'instrucció
a Sabrata (Líbia) i Témara
(Marroc), va ser traslladat a Anglaterra. Participà amb la
IX
Companyia (La Nueve; de 160 homes,
146 eren
exiliats espanyols) de la II DB el 8 d'agost de 1944 en el
desembarcament de
Normandia i en les lluites durant quatre dies amb la IX
Divisió Panzer a Écouché
(Normandia, França), on resultà ferit al cap i
son germà Constant mort.
Posteriorment, el 24 d'agost de 1944, fou dels primers membres de les
forces
aliades que penetraren amb el capità Raymond Dronne al
París insurgent. Més
tard va fer la campanya d'Alsàcia –ferit a
Châtel-sur-Moselle (Lorena, França)–,
amb l'alliberament d'Estrasburg, i d'Alemanya, de Munic (Baviera,
Alemanya)
fins al «Niu de l'Àguila» d'Adolf Hitler
a Berchtesgaden (Baviera, Alemanya). Condecorat
amb la Creu de Guerra amb Palmes, el juliol de 1945 va ser
desmobilitzat,
després d'haver rebutjat anar a lluitar amb la II DB a la
guerra d'Indoxina –«Els
indoxinesos no m'havien fet res», declarà.
Instal·lat a París, treballà a la
fàbrica Renaul-Billancourt. Tractat de «poc
estranger» per un capatàs, li va
trencar una pala al cap; convocat per la direcció, i
gràcies a la intervenció
d'un cap de personal, exmembre de la II DB, només va ser
canviat de taller i
continuà durant 30 anys treballant a la casa Renault. Casat
amb Amalia Almazán
Díaz, amb qui tingué una filla que va morir amb
quatre anys, pensà retornar a
la Península en 1978, després de la mort del
dictador Francisco Franco, però
finalment restà a França, ja que l'Espanya
d'aleshores res tenia a veure amb
l'Espanya que ell havia conegut. Un cop jubilat, s'establí
amb sa companya a
Argentré (Països del Loira, França).
Fermín Pujol Araus va morir el 24 de juny
de 1998 al Centre Mèdic de La Fontaine au Bac de Le
Bignon-du-Maine (Països del
Loira, França). El seu testimoni va ser recollit per Evelyn
Mesquida en el
llibre La Nueve. Los españoles que
liberaron París (2008), posteriorment
traduït al francès. Fermín Pujol Araus
(1919-1998) ***
Adela
García Murillo (Granada, 1 de maig de 2011) - Adela García Murillo: El 6 de maig de 1920 neix a Güéjar Sierra (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Adela García Murillo. Sos pares es deien Manuel García i Rosario Murillo. Durant la guerra civil, quan la «Columna Maroto», encapçalada per Francisco Maroto del Ojo, entrà a Güéjar Sierra, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la postguerra, juntament amb son cunyat José Barcojo i altres militants, ajudà la guerrilla llibertària i participà en la reorganització clandestina de la CNT a Granada. Detinguda arran d'una delació, va ser tancada durant 10 anys a la presó de dones. En sortir de la garjola es dedicà a la reorganització confederal a la ciutat de Granada. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reaparició de la CNT granadina. En aquests anys vivia al barri obrer del Zaidín de Granada. Adela García Murillo va morir el 27 de gener de 2012 a l'Hospital Clínic de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat. ***
Giuseppe
Ruzza - Giuseppe Ruzza: El
6 de maig de 1923 neix a Adria (Vèneto, Itàlia)
el propagandista anarquista i
resistent antifeixista Giuseppe Ruzza, conegut com Beppe
i que va fer servir els pseudònims Vincenzo
Della Valle i Ciò
Digo. Sos pares es deien Angelo Ruzza i Caterina Vianello.
Estudià en un col·legi
dirigit per religiosos, però en 1939 va ser expulsat per
rebel. En 1940, amb
altres joves rebecs d'Adria, fundà el grup antifeixista
«Gioventù Italia
Libera» (Joventut Itàlia Lliure), que
principalment distribueix pamflets i
realitza pintades a la ciutat contra Benito Mussolini i el
règim feixista. Es
guanyava la vida fent de sastre. Durant la primavera de 1943 va ser
cridat a
files i fou destinat a Ístria. El setembre de 1943
retornà a casa i va ser
enrolat per la feixista República Social Italiana (RSI),
però es va negar i es
va fer partisà, sota el nom de guerra de Ciò
Digo, actuant a la província de Udine
(Friül). Capturat en data imprecisa,
va ser reclòs a la presó
«Paolotti» de Pàdua (Vèneto,
Itàlia). Posteriorment va
ser traslladat provisionalment a Novara (Piemont, Itàlia)
mentre esperava ser
enviat a un camp de treball alemany. El juny de 1944, amb dos companys,
aconseguí fugir i, després d'alguns dies de
viatge, arribà a Borgosesia
(Piemont, Itàlia) quan els escamots partisans estaven
preparant l'ocupació de
tota la Valsesia (Piemont, Itàlia). Integrat en la Brigada
Garibaldi «Giuseppe
Osella» i després en la Brigada Garibaldi
«Strisciante Musati», sempre sota el
comandament de Cino Moscatelli, participà en les lluites
contra les tropes nazi
feixistes, especialment durant la primavera de 1945, quan totes les
formacions
partisanes de la Valsesia atacaren alhora Varallo, Borgosesia,
Romagnano i
Fara. El 15 de març de 1945, a Romagnano, lluità
contra una guarnició feixista
de l'X MAS, que acabà rendint-se. En aquesta
època conegué Delfina Stefanuto,
correu partisana que actuava a Valsesia i a Valdossola, zones
frontereres amb
Suïssa utilitzades, fins i tot després de la
guerra, per al pas clandestí, que
esdevingué sa companya per a la resta de sa vida.
Després de la II Guerra
Mundial s'establí a Gattinara (Piemont, Itàlia),
on continuà amb la seva feina
de sastre i militant en el moviment anarquista. En aquests anys
mantingué una
estreta amistat amb l'anarquista Dino Fontana, realitzant un intensa
propaganda
llibertària a la Valsesia. El juliol de 1948, arran de
l'atemptat contra
Palmiro Togliatti, ocupà, juntament amb altres anarquistes
de la zona, la
fàbrica «Ceramica Pozzi» de Gattinara,
enfrontant-se, amb les armes a la mà, amb
un destacament de carrabiners; per evitar la detenció,
fugí a França, amb
Giuseppe Marola (Pino Marola), on
restà gairebé 40 dies, i un cop es
calmà l'ambient retornà a Itàlia.
Durant els
anys cinquanta fou un dels organitzadors dels campaments anarquistes
internacionals, que se celebraren a Bedizzano, Marina di Carrara i
Cecina. Entre
1953 i 1954 imprimí i distribuí el
periòdic anarquista ciclostilat Voce
Anarchica. Per la seva intensa
tasca llibertària va ser posat sota vigilància
com a «individu perillós per a
l'ordre democràtic de l'Estat» i el 10 de febrer
de 1953 va ser condemnat pel
Tribunal Militar de Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) a nou mesos de reclusió
militar per «instigació pública
contínua de militars a la desobediència a les
lleis». El 27 de juny de 1953 va ser multat per un jutge de
Vercelli (Piemont,
Itàlia) a 1.000 lires per haver distribuït un
periòdic sense peu d'impremta.
Entre el 28 i el 29 de juny de 1953 assistí, en
representació del grup anarquista
de Gattinara, al Congrés Nacional de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) que
se celebrà a Milà (Llombardia,
Itàlia). Entre 1954 i 1955 va ser condemnat en
diverses ocasions per haver distribuït manifests sense
autorització, per
repartir premsa clandestina i per insultar a les Forces Armades.
També va ser
detingut en diverses ocasions per activitats de contraban a la zona
fronterera
amb Suïssa. Va fer costat sa companya quan ocupà la
fàbrica tèxtil on treballava
i de la qual havia estat acomiadada per haver difós entre
els obrers la notícia
d'una imminent reestructuració de l'empresa i la
consegüent reducció de
plantilla entre els treballadors empleats. Solidari amb la lluita dels
anarquistes espanyols contra el règim de Francisco Franco,
el 15 de gener de
1957 va ser detingut sota la sospita d'haver participat en un robatori
a un
banc de Villanova Monferrato (Piemont, Itàlia) per part
d'aquests exiliats
espanyols per al finançament de les seves activitats i per
aquest motiu, el 12
d'abril de 1960, va ser condemnat pel Tribunal
d'Apel·lació de Torí (Piemont,
Itàlia) a quatre anys i sis mesos de reclusió i a
pagar una multa de 110.000
lires. Un cop lliure l'abril de 1964, retornà a Gattinara i
continuà amb les
seves activitats de propaganda anarquista a través de la
premsa. El setembre de
1968 assistí al Congrés Internacional de Carrara
(Toscana, Itàlia) de la FAI.
El març de 1969 va ser detingut sota l'acusació
d'haver organitzat i instigat
un atemptat, comès per un grup de joves anarquistes, contra
la prefectura de
policia de Vercelli (Piemont, Itàlia). L'octubre de 1978
engegà la publicació,
sempre en ciclostil, del periòdic L'Agitatore,
especialitzat en la contrainformació sobre les presons i en
solidaritat amb els
companys detinguts; aquesta publicació passà a
ser editada pel Cercle
Llibertari «L. A. Scribante» de Gattinara, que
havia creat amb sa companya,
quan, el 17 de setembre de 1983, va ser detingut, juntament amb
Delfina, sota
la imputació de «participació en la
banda armada denominada Comunisti
Organizzati per la Liberazione Proletaria» (COLP, Comunistes
Organitzats per
l'Alliberament Proletari), per haver «organitzat una vasta
xarxa de vincles
subversius», especialment amb els grups Prima Linea,
Autonomia Operaia i Azione
Rivoluzionaria, i per haver «utilitzat la seva
màquina d'escriure per a fer un
pamflet de caràcter subversiu». Malgrat la seva
avançada edat i la precarietat
de la seva salut, ambdós van ser empresonats a l'espera de
judici i ell només
va ser alliberat el juliol de 1984, quan la detenció va ser
substituïda per
arrest domiciliari. El 24 d'octubre de 1984, l'Audiència de
Torí l'absolgué per
manca de proves, però sa companya Delfina Stefanuto va ser
condemnada a tres
anys i sis mesos de presó, sentència que va ser
substituïda per arrest
domiciliari. Giuseppe Ruzza va morir el 2 de gener de 2003 a Gattinara
(Piemont,
Itàlia). ***
Paul
Zilsel, amb el micròfon, en una acció a la Case
Western Reserve University de Cleveland (Ohio, EUA) en 1969 - Paul Zilsel: El
6 de maig de 1923 neix a Viena (Àustria) el físic
teòric, d'antuvi comunista,
i, més tard, militant anarquista i pacifista Paul Rudolph
Zilsel. Son pare,
Edgar Zilsel, va ser un reconegut historiador i sociòleg de
la ciència, membre
del Cercle de Viena i professor de la Universitat Popular de la capital
austríaca; sa mare, Ella, ensenyava anglès i
literatura alemanya. En 1938, quan
l'anexió nazi del país, fou enviat al Regne Unit
amb altres infants i joves
jueus. Finalment, ell i sos pares aconseguiren en 1939 l'estatut de
refugiats
polítics als Estats Units, però la resta de sa
família fou assassinada a la
Xoà. Després d'obtenir la llicenciatura al
College of Charleston (Carolina del
Sud, EUA) i de fer un màster a Wisconsin, en 1948 es
doctorà en física teòrica
a la Universitat de Yale (New Haven, Connecticut, EUA) i
ensenyà durant molts
d'anys a diferents universitats i institucions científiques
(EUA, Canadà i
Israel); amb el temps, la seva teoria sobre l'heli superfluid i la
teoria de
partícules assolí gran reputació. Amb
altres estudiants i professors (Byron
Thorwell Darling, Paul Zilsel, Daniel Fine, Theodore S. Polumbaum,
Arthur L.
Levy, Harold T. Woerner, Jr., etc.) formà un grup comunista
que actuava a la
Universitat de Yale. Activista social valent, durant els anys del
maccarthisme
i la «cacera de bruixes» es va negar a declarar
davant el House Un-American
Activities Committee (HUAC, Comitè d'Activitats
Antinord-americanes),
presentant els seus arguments de defensa de manera contundent. Va ser
catalogat
per les autoritats nord-americanes com a membre del Communist Party USA
(CPUSA,
Partit Comunista dels EUA) i del Socialist Workers Party (SWP, Partit
Socialista dels Treballadors). Durant els anys de les lluites civils i
les
manifestacions contra les guerres colonials nord-americanes, va ser
detingut en
nombroses ocasions. Més tard es decantà pel
pensament anarquista i fou militant
dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del
Món) i
del United Front for Political Defense(UFPD, Front Unit per a la
Defensa
Política). Com a pacifista milità en la
International Jewish Peace Union (IJPU,
Unió Internacional Pacifista Jueva) i formà part
diferents Equips de
Manteniment de la Pau que viatjaven als països en conflicte
per apaivagar les
tensions, especialment a Palestina, mantenint sempre una
posició força crítica
amb la Seattle Jewish Federation (SJF, Federació Jueva de
Seattle), partidària
de l'ocupació israeliana de Palestina. Va fer costat The
George Jackson Brigade,
grup revolucionari que actuava a Seattle (Washington, EUA) i que
prengué el seu
nom en homenatge a George Jackson, membre dels Black Panther (Panteres
Negres)
empresonat. Promotor de diferents iniciatives referents al
món del llibre (Red
& Black Books, Books-to-Prisoners Project, etc.), el 30 de
juliol de 1973
cofundà a Seattle amb altres militants (Bruce Huebel, Jo
Maynes, Ruth Sabiers,
Mark Kent, etc.) la llibreria llibertària Left Bank Books
(Banc de Llibres
Esquerrans). Políglota, a més de la
física va saber gaudir d'altres disciplines
(música, art, literatura, etc.). En 1998, arran d'un
traumatisme cranial greu
del qual mai no es va recuperar, s'instal·là a
Gibsons. Paul Zilsel va morir el
27 de maig de 2006 a Gibsons (Colúmbia Britànica,
Canadà). ***
Ludovic
Marcos - Ludovic Marcos: El
6 de maig de 1951 neix al XIV Districte de París
(França) l'anarquista, francmaçó
i historiador de la maçoneria Lucinia Marcos,
més conegut com Ludovic Marcos
o simplement com Ludo.
Fill
d'una família de militants llibertaris
espanyols exiliats, sos pares es deien Volga Marcos Calvo i Maria
Verges. Durant la seva etapa escolar canvià el nom
de Lucinia a
Ludovic. El 24 de maig de 1969 es casà a Rueil-Malmaison (Illa de
França, França) amb Chantal Yvonne Andrée Boucher. A començament dels
anys setanta fou un dels
animadors de
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA)
del departament d'Alts del Sena
(Illa de França, França) i del grup de Nanterre
(Illa de França, França). També
fou un dels responsables de la Unió Departamental de la
Confederació Francesa
Democràtica del Treball (CFDT). Fou delegat en diferents
congressos i plens de
l'ORA i col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Front Libertaire,
de la qual sa companya Chantal Boucher fou una de les
administradores després d'haver substituït en el
càrrec Daniel Weinberger el
març de 1972. En 1974 s'instal·là amb
sa companya a Sant Marçal (Llenguadoc,
Occitània) i milità en el grup de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) de l'ORA. Posteriorment
va ser elegit alcalde de Sant Marçal i abandonà
la militància. En aquesta època
aprengué l'ofici de paleta enrajolador i treballà
en el sector de la
construcció. En 1980 freqüentà
«L'Espace du Possible», comunitat experimental
propera
a Royan (Poitou-Charentes, França). Posteriorment
s'establí a Nantes
(Bretanya), on reprengué els estudis. Llicenciat en
història, va ser nomenat
professor agregat d'aquesta disciplina i exercí fins el 2013
a l'Institut
Clemenceau de Nantes. El 6 de gener de 1982 es divorcià de
Chantal Boucher i el 10 de setembre de 1986 es casà a Nantes amb
Nicole Madeleine Marie Morvan. El 13 de maig de 1982 s'inicià en
la
francmaçoneria en la
lògia parisenca «La Pierre Angulaire» i
a Nantes s'integrà en la lògia «Des
Arts et de l'Amitié». Va participar en la
creació de tallers, va fer
conferències, va comissionar exposicions i va escriure
llibres històrics sobre
el Ritus Francès maçònic. A partir de
1997 assumí el càrrec de conservador del
Museu de la Francmaçoneria de París del Gran
Orient de França, destacant els
seus valors pedagògics. Entre 1998 i 1999 va ser Gran Mestre
Adjunt del Gran Orient
de França. Participà activament en el revifament
de les «Ordres de Saviesa» del
Ritus Francès i en 1999 fou un dels principals integradors
del Ritus de
Memphis-Misraïm en el Gran Orient de França. Entre
les seves obres podem
destacar Splendeurs maçonniques. Parcours
initiatique à travers les loges (2003, amb altres), La franc-maçonnerie. De l'art royal à la
citoyenneté républicaine
(2003, amb altres), Gran livre
illustré
du patrimoine maçonnique (2011), Histoire
illustrée du Rite Français (2012), Histoire
du Rite Français au XIXème siègle
(2012), Histoire du Rite Français
au XVIIIème siègle (2013), Les ordres de sagesse du rite français.
Au
coeur de la franc-maçonnerie libérale, de
Lumières au XXIè siècle (2015,
amb Cécile Révauger), 230
ans de
l'agrégation du Rite Français au GOdF
(2016), A la découverte des
temples maçòniques de France (2017, amb
Ronan
Loaëc). Ludovic
Marcos va morir el 9 de febrer de 2018 a la seu del
Gran Orient de França, al VI
Districte de
Marsella (Provença,
Occitània), d'una crisi cardíaca mentre
pronunciava una conferència. El 24 d'agost de 2018 es va
crear a
Rouen (Alta
Normandia, França) l'associació
maçònica «Les Amies et le Amis de
Ludovic
Marcos» (AMILUDO) per a reivindicar la seva
memòria.
Defuncions
Henry David Thoreau fotografiat per E. S. Dunshee (agost de 1861) - Henry David
Thoreau: El 6 de maig de 1862
mor a Concord (Massachusetts, EUA)
l'assagista, filòsof, poeta, propagandista de la
desobediència civil i
anarcoindividualista David Henry Thoreau, més conegut com Henry
David
Thoreau. Havia nascut el 12 de juliol de 1817 a Concord
(Massachusetts, EUA). Sos pares, John Thoreau i
Cynthia Dunbar, van tenir tres fills més
(Helen, John i Sophia); son avi patern, Jean Thoreau, havia nascut a
Jersey
(Illes Anglonormandes) i era d'origen francès i son avi
matern, Asa Dunbar, va
jugar un paper important en la
«Rebel·lió del pa i de la
mantega» en la
Universitat Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA) en 1766, la primera
manifestació estudiantil de la història
nord-americana. David Henry va ser
anomenat així en honor de son oncle patern recentment mort,
David Thoreau; i
esdevindrà Henry David durant els anys universitaris, encara
que mai no va
canviar el nom oficialment. En 1818 sa família es va
instal·lar a Chelmsford
(Massachusetts, EUA) i en 1821 es traslladà a Boston
(Massachusetts, EUA), on es
va inscriure a l'escola. En 1822 va descobrir l'estany de Walden arran
d'una
estada a casa de l'àvia a Concord. A partir de 1828
aprendrà llatí, grec i
francès a l'Acadèmia de Concord. En 1833,
gràcies a una beca, va matricular-se
en la Universitat Harvard per estudiar retòrica, filosofia i
ciències. Hi va
conèixer Ralph Waldo Emerson qui esdevindrà el
seu mentor. En 1835 va descobrir
la filosofia transcendentalista (Ralph Waldo Emerson, Margaret Fuller,
Louisa
May Alcott, etc.) abans d'obtenir el diploma d'Harvard en 1837,
ocasió que
aprofitarà per fer un discurs absolutament llibertari contra
la societat en la
línia transcendentalista. En 1837, acabat els estudis,
començà a ensenyar en
una escola primària de Canton (Norfolk, Massachusetts, EUA)
i com a professor
en una escola pública a Concord, on presentà la
seva dimissió després d'una
setmana en rebutjar d'aplicar les càstigs corporals
aleshores en vigor. A
partir d'octubre de 1837 va començar a escriure, suggerit
per Emerson, un diari
on va anotant les seves observacions sobre la natura i
crítiques dels llibres
que va llegint; aquest diari durarà fins a 1861 i
serà una important font de
nombroses publicacions. En 1838, en no trobar feina com a professor,
decideix
obrir una escola privada a casa seva. Son germà John se li
ajuntarà poc després
i plegats van realitzar un programa escolar força
progressista. En 1840 els dos
germans s'enamoren de la mateixa al·lota i ambdós
li proposen matrimoni, però
ambdós seran rebutjats. Encara que l'escola va tenir un cert
èxit, va haver de
tancar en 1841 i poc després, el 12 de gener de 1842, John
morirà de tètans.
Entre 1841 i 1843 H. D. Thoreau va establir-se a casa de Ralph Waldo
Emerson, a
Concord, com a tutor de sos infants, assistent editorial i jardiner.
Alhora que
Thoreau perd son germà, Emerson perdrà sos fills
d'escarlatina. Thoreau va
esdevenir deixeble d'Emerson, qui li va introduir en el cercle d'autors
i
pensadors locals (Ellery Channing, Margaret Fuller, Bronson Alcott,
Nathaniel
Hawthorne i son fill Julian Hawthorne). Animat per Emerson i per
Fuller, va
començar a escriure des de 1842 en la revista
transcendentalista The Dial,
on va publicar la seva obra Natural History of Massachusetts,
meitat
crítica de llibres i meitat assaig d'història
natural. En 1843 va deixar
Concord i va instal·lar-se a Staten Island (Nova York, EUA),
on va esdevenir
tutor dels infants de William Emerson, germà de Ralph.
Thoreau estudià i
aprecià la flora local, molt diferent de la que
té a Concord, alhora que
descobreix l'oceà i la ciutat de Nova York. El fet d'habitar
amb els Emerson li
va permetre d'accedir a la New York Society Library, on descobreix
obres de
literatura oriental, poc comuns a l'època als Estats Units.
L'amistat amb
Horace Greeley, fundador del New York Tribune, li
ajudà a publicar-ne
alguns treballs. Després d'un any a Nova York, la poca
afinitat intel·lectual
amb William Emerson i la seva enyorança de Corcord fan que
hi torni per treballar
en una fàbrica familiar de llapis, on hi
treballarà la major part de sa vida.
Va descobrir un procés per millorar les mines dels llapis
utilitzant argila com
a lligam del grafit; més tard transformà la
fàbrica de llapis en una fàbrica de
producció de grafit per tinta de màquines
tipogràfiques. Respirar l'aire
contaminat de grafit podria haver contribuir a danyar els seus pulmons
més que
la tuberculosi. L'abril de 1844, amb el seu amic Edward Hoar, va
provocar
accidentalment un incendi que assolarà 120
hectàrees de boscos de Walden, al
voltants de l'estany. En aquesta època va buscar una granja
per comprar o per
llogar, que li donés per viure i tenir
tranquil·litat per poder escriure el seu
primer llibre. Finalment, en 1844, Emerson va comprar un terreny al
voltant de
l'estany de Walden i el va posar a disposició de Thoreau. El
març de 1845 va
començar a construir una cabana de pi a la riba de l'estany
de Walden, a 2.4
quilòmetres de la seva casa natal; aquest serà el
començament d'una experiència
que durarà dos anys i que explicarà en el seu
llibre Walden; or, Life in the Woods.
A partir de la nit del 4 de juliol de 1845 viurà en la
més absoluta soledat a
la cabana enmig del bosc. No es tractava d'una fuga o de viure com un
ermità,
ja que nombrosos amics el visitaven, sinó més
bé una experiència semblant a la
de Jean-Jacques Rousseau al bosc d'Ermenonville; volia donar una
lliçó de com
es podia viure en la natura, lluny de tota contemplació
romàntica, i lluitar
alhora contra la falsa moral de la societat capitalista, amb els seus
mites de
productivitat i de progrés que considerava
il·lusoris. El 24 i el 25 de juliol
de 1846, Sam Staples, agent de cobraments dels imposts locals li va
exigir el
pagament de sis anys d'imposts. Thoreau va rebutjar pagar imposts a un
Estat
que admetia l'esclavatge i feia la guerra a Mèxic. Va ser
detingut i empresonat
una nit, però l'endemà va ser amollat, a desgrat
seu, perquè una tia seva havia
pagat els imposts en el seu nom. Aquest esdeveniment marcà
Thoreau. L'agost de
1846 va deixar Walden i va anar a la muntanya de Katahdin (Maine, EUA),
història que explicarà en el seu llibre The
Maine Woods. Va abandonar
l'estany de Walden i la seva cabana el 6 de setembre de 1847 per tornar
a
habitar amb Emerson fins al juliol de 1848, quan va retornar a casa de
sos
pares per treballar i pagar els seus deutes, alhora que revisa
contínuament el
seu manuscrit. Entre gener i febrer de 1848 va fer
conferències sota el títol
«Els drets i els deures de l'individu en relació
al govern» al Concord Lyceum.
Alcott hi serà i escriurà sobre aquestes
conferències en el seu diari íntim.
Thoreau reescriurà i modificarà el text d'aquesta
conferència per escriure el
llibre Resistance to Civil Government,
també conegut com Civil
Disobedience, publicat el maig de 1849 per Elizabeth Peabody
en Aesthetic
Papers. En aquesta època va acabar el primer
esborrany d'A Week on the
Concord and Merrimack Rivers, una elegia dedicada a son
germà John, on
descriu el seu viatge a les Muntanyes Blanques (Nou Hampshire, Nova
Anglaterra,
EUA) en 1839. Mancat d'editorial, Emerson l'encoratja a publicar-lo pel
seu
compte, cosa que farà amb l'editor d'Emerson, Munroe. Aquest
editor farà poca
publicitat al llibre, que es vendrà poc i malament, fet que
endeutà Thoreau i
fa que s'allunyi del seu vell amic Emerson arran d'aquesta
publicació. En 1849
sa germana Helen va morir a resultes d'una tuberculosi. En 1851 va
quedar
fascinat per les aventures de William Bartram i Charles Darwin, i va
començar a
llegir llibres d'història natural, de viatges, d'expedicions
i de botànica; el
seu diari íntim s'omplí de descripcions
naturalistes, així com diverses
plaguetes, que seran la base de les seves obres d'història
natural (Autumnal
Tints, The Sucession of Trees, Wild
Apples, etc.). En 1853 va
ajudar esclaus en la seva fugida al Canadà. En 1854 l'editor
«Tichnor &
Fields» publicà la setena versió de Walden,
que explica els dos anys,
dos mesos i dos dies passats als boscos i ales ribes de l'estany de
Walden. Va
viatjar al Quebec un pic, al cap de Cod quatre vegades i pel Maine tres
cops, i
aquests paisatges van inspirar A Yankee in Canada, Cape
Cob i The
Maine Woods, tres llibres barreja de geografia,
història i filosofia.
Altres viatges el portaren a Filadèlfia
(Pennsilvània, EUA) i a Nova York en
1854, i a la regió dels Grans Llacs en 1861. En 1859 va
pronunciar una defensa
judicial a favor de John Brown a Concord, Boston i Worcester,
fastiguejat pel
fet que moltes personalitats del moviment abolicionista l'havien
renegat per la
seva brega amb Harpers Ferry; aquesta defensa serà publicada
sota el títol A
Plea for Captain John Brown i va aconseguir canviar la
mentalitat de molta
gent, fent que el moviment acceptés Brown com a
màrtir de la causa i durant la
guerra de Secessió les tropes nordistes lloaren el coratge
de Brown en
nombroses cançons. Thoreau va fer costat la causa del
vegetarianisme, que
considerava com l'ideal al qual s'havia de tendir, però
sembla que no va
practicar assíduament aquesta dieta. Una tuberculosi
contreta en 1835 li farà
patir tota sa vida. En 1859 una bronquitis li atacà
després d'una excursió
nocturna amb la finalitat de comptar els cercles anuals de les soques
dels
arbres (dendrocronologia) tombats arran d'una tempesta. El seu estat de
salut
va empitjorar els tres anys següents, malgrat breus
restabliments, fins que
finalment va haver d'allitar-se. Sabedor que el final s'acostava, va
passar els
últims anys de sa vida revisant i editant obres encara no
publicades, com ara Excursions
i The Maine woods, i demanant la
reedició d'obres ja publicades. En
aquesta època va escriure moltes cartes i va continuar el
seu diari íntim fins
que va poder. Quan sa tia Louisa li va demanar en les
últimes setmanes de sa
vida que es poses en pau amb Déu, Thoreau li va respondre
simplement: «No sabia
que estiguéssim enemistats.» Henry David Thoreau
va morir el 6 de maig de 1862
a Concord (Massachusetts, EUA). D'antuvi enterrat al panteó
de la família
materna, va ser transferit, juntament amb sos parents immediats, al
cementiri
d'Sleepy Hollow, a Concord. Emerson va pronunciar el seu elogi
fúnebre.
Existeix una associació internacional dedicada a l'estudi de
les seves obres,
la Thoreau Society. La militant anarcofeminista Emma Goldman
considerà Thoreau
com «el més gran anarquista
americà». Les influències de Thoreau en
filòsofs i
polítics de tota casta ha estat enorme i les seves obres
són peces fonamentals
en el pensament ecologista i contracultural dels nostres dies. ***
Jean-Louis
Chambon - Jean-Louis
Chambon: El 6
de maig de 1915 mor a Neully-le-Réal (Alvèrnia,
Occitània) el jornaler
agrícola, apicultor i militant anarquista i
anarcosindicalista Jean-Louis
Chambon. Havia nascut el 3 de març de 1879 a Gouise
(Alvèrnia, Occitània). Sos pares, masovers de Les
Roux de Guoise, es deien
François Chambon i Louise Charpin. Era membre de la
Federació de Treballadors de la
Terra (FTT) del Borbonès,
organització independent de la Confederació
General del Treball (CGT) fundada
en 1905 per Michel Bernard. De tendència anarcosindicalista,
amb Antoine Dumont,
va ser un dels militants més favorables a
l'adhesió de l'FTT a la CGT, però en
el VIII Congrés de la FTT, celebrat el 9 d'octubre de 1908,
aquesta proposició
va ser rebutjada ja que els seus membres no volien restar
diluïts dins del gran
sindicat, però també perquè, arran
d'una manifestació a la regió de la CGT
contra l'augment dels preus dels productes alimentaris, els pagesos van
vendre
els seus productes al mercat. En 1909, amb Antoine Dumont,
projectà la creació
d'una comunitat comunista llibertària. En 1910
col·laborà en Le
Travailleur Rural,
on va escriure
contra les eleccions. El 19 d'agost de 1911 es casà a
Neuilly-le-Réal (Alvèrnia, Occitània)
amb Angeline Philomène Garguilo. Durant la Gran Guerra
lluità als
fronts com a caporal en el 89 Regiment Territorial d'Infanteria.
Llicenciat, Louis Chambon va morir de peritonitis bacteriana el 6
de maig de 1915 a Neully-le-Réal (Alvèrnia,
Occitània) a
resultes de
les ferides patides al front de guerra.
***
Errico
Malatesta i Antonio Gagliardi (Saint Imier, 1922) - Antonio
Gagliardi: El 6 de maig de 1927 mor a Bellinzona (Ticino,
Suïssa) l'anarquista
Antonio Gagliardi. Havia nascut el 15 de maig de 1866 a
Biogno-Breganzona
(Ticino, Suïssa). Fill d'una família benestant i
religiosa, sos pares es deien
Luigi Gagliardi i Teresa Boffa. Estudià a l'Institut
Landriani de Lugano. En
1885, arran de conèixer militants llibertaris toscans que
havien estat
condemnats en rebel·lia durant el procés
florentí contra Errico Malatesta i
Carlo Caffiero, esdevingué anarquista i participà
activament en l'ajuda dels
proscrits. Propietari d'una empresa de vi a Melide (Ticino), en 1890,
amb
l'arribada a Lugano de Francesco Cini i Mario Paoletti –que
els
associà al seu
negoci– i amb altres companys, com ara Isaia Santo Pacini i
Attilio
Panizza, creà
la base del grup anarquista italià de Lugano. Va ser un dels
organitzadors del
Congrés Anarquista de Capolago, que se celebrà el
6 gener de 1891 en aquesta
localitat del cantó de Ticino i on conegué
Amilcare Cipriani, Francesco Saverio
Merlino, Errico Malatesta, Ettore Molinari i Pietro Gori, entre
d'altres. El
febrer de 1891 fou nomenat membre del Comitè Directiu de
l'acabat de crear Cercle
d'Estudis Socials «Humanitas», el qual, sota
l'aparença d'un grup cultural,
amagava la nova organització anarquista fundada a Lugano i
de la qual formaven part
Attilio Paniza, Isaia Pacini, Innocenti Francesco i Mario Paoletti,
entre
d'altres. En 1893 conegué Sante Caserio a Lugano i,
després de l'assassinat del
president de la III República francesa Marie
François Sadi Carnot a Lió
(Arpitània) per aquest, va ser acusat per la premsa
gal·la de ser, amb Edoardo
Milano, el promotor de la reunió celebrada entre
març i juliol de 1893 a Lugano
on es va planejar l'atemptat. En 1894, amb Arturo Boffa,
regentà el «Caffé
Rossini», lloc de reunió dels grups anarquistes,
fins al setembre d'aquell any
que va rebre l'ordre de cessar aquests aplecs. Arran de l'atemptat del
qual va
ser víctima Pietro Gori el 15 de setembre de 1894, amb
Attilio Panizza, creà
una mena de servei de vigilància armat amb un gruixut
bastó per evitar noves
agressions a l'advocat anarquista. Després de
l'expulsió de Gori i d'altres
militants italians, mitigà forçadament les seves
activitats. Entre 1896 i 1897
conegué el comte Giuseppe Griffith, simpatitzant llibertari,
i especialment la
seva esposa B. Rosalia Fagandini Griffith, que en 1898
esdevindrà la seva
companya. Aquest mateix any, amb sa nova companya, marxà a
la Suïssa alemanya i
milità a Basilea, a Sankt Gallen i a Zuric, on
regentà amb l'anarquista Giuseppe
Bonaria el magatzem de queviures «Il Risveglio».
Fou un dels 112 signants del
manifest «Els antimilitaristes suïssos als
treballadors», que aparegué publicat
en Il Risveglio el 28 d'abril de
1906.
Per les seves activitats de comerciant en vins, en 1913 va ser nomenat
secretari de Relacions amb els grups anarquistes italians a
Suïssa, càrrec en
el qual va ser refermat en el Congrés dels Anarquistes
Italians de 1918, i
sempre en estret contacte amb Luigi Bertoni. En 1918, a causa de la
Gran
Guerra, retornà amb sa família a Lugano, on
llogà uns terrenys a Molino Nuovo,
a prop del cementiri de la localitat, on es dedicà al conreu
de tomàtigues que
exportava a Zuric. Amb l'excarceració de Bertoni, el 26 de
juliol de 1919
organitzà una conferència sobre el dret d'asil a
Lugano que resultà un fracàs
pel boicot de l'Ajuntament de la localitat. En 1921 es
traslladà a Bellinzona
on creà, amb Giuliani Fichter-Jaeckli de Basilea, la
«Destilleria Vinicola, SA».
En 1922, quan Luigi Bertoni organitzà una reunió
per celebrar el cinquantenari
del Congrés de Saint Imier, entrà clandestinament
el setembre d'aquell any a
Suïssa Errico Malatesta que encara mantenia la seva ordre
d'expulsió. Arran de
la pressa del poder pels feixistes, amb sa companya Rosalia i altres
militants
(Carlo Vanza, Clelia Dotta, Giuseppe Peretti, Franz Moser, Savino
Poggi, etc.),
creà des de Bellinzona una xarxa d'evasió a
través de les muntanyes que ajudà més
de cent companys a fugir d'Itàlia i a passar a
Suïssa. Aquesta xarxa, després
d'aconseguir documentació falsa i gràcies al
suport de Ferdinando Balboni,
aconseguí passar clandestinament molts de refugiats a
França barrejats entre
els treballadors d'una pedrera situada a la frontera
francosuïssa. En aquesta
època muntà a Bellinzona una empresa de vins amb
el seu amic Giuseppe Bonaria («G.
Gagliardi e G. Bonaria & Cie»), la seu del qual va
ser el «quarter general»
de les gires propagandístiques que Luigi Bertoni realitzava
regularment a
Ticino. Antonio Gagliardi va morir el 6 de maig de 1927 a Bellinzona
(Ticino,
Suïssa) i fou incinerat el 7 d'agost a Lugano
després d'unes paraules de Bertoni.
***
Alfred Marpaux - Alfred Marpaux: El 6 de maig de 1934 mor a Dijon (Borgnoya, França) el militant federalista, sindicalista, cooperativista i, després, «socialista possibilista» de Borgonya i del Franc Comptat Alfred Eugène Marpaux. Havia nascut el 15 de novembre de 1862 a Champagnole (Franc Comptat, Arpitània). Sos pares es deien Sidoine Florestan Marpaux, sastre, i Marie Alvina Routy. Establert a Dijon com a tipògraf, s'adherí al Sindicat de Tipògrafs, pel qual assistí entre el 25 i el 27 de juny de 1894 a Lió com a delegat al III Congrés de les Borses de Treball. Prengué part en el desenvolupament de les cooperatives de Dijon i de Saint-Claude. Influenciat per les idees de Proudhon, de Bakunin i de Benoît Malon, reivindicà un «socialisme integral» farcit de les idees llibertàries que havien fonamentat la Federació del Jura. Creà i animà el «Grup Tipogràfic d'Estudis Socials». Després va participar en la creació de la Federació de l'Est del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane, que reivindica un «socialisme possibilista» que s'allunya de les idees anarquistes ja que participa en els eleccions. En 1894 participà activament en les campanyes de suport a Dreyfus. En maig de 1896 fou elegit regidor a Dijon i, com a primer adjunt a l'alcaldia, participà en nombroses realitzacions socials, com ara la caixa de resistència, residència de retir, assistència mèdica gratuïta, cantines escolars (gratuïtes pels més pobres), etc. En el Congrés Socialista de París de 1899, lluità contra el sectarisme i es pronuncià a favor del federalisme comunal. Després del fracàs de les eleccions municipals de 1900, abandonà Dijon i s'establí a l'Ain on dirigí una impremta cooperativa. Malalt, continuarà la seva militància des de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) fins a la seva mort, , el 6 de maig de 1934 al seu domicili de Dijon (Borgnoya, França). És autor de nombrosos articles en la premsa socialista (Les annales de la jeunesse laïque, etc.) i de diverses llibrets i fullets, com ara Le droit au travail, étude sur la journée de 8 heures (1890), Le socialisme au conseil municipal. Le chômage (1892), L'évolution naturelle et l'évolution sociale (1894), De la reconstitution du vignoble par l'association, conséquences de l'association viticole (1900), La foi de nos pères d'après les traditions et légendes franc-comtoises (1903), etc. El pensament d'Alfred Marpaux representa una síntesi entre els vells utopistes, l'anarquisme, el marxisme, el socialisme, els lliurepensadors i el radicalisme. A Dijon existeix un carrer amb el seu nom. ***
Foto
policíaca de Claudius Bazin (11 de març de 1894) - Claudius Bazin: El
6 de maig de 1942 mor a
París (França) l'anarquista
Claudius Bazin, conegut com César. Havia nascut el 13 d'agost de 1858 a Surjoux (Savoia,
Arpitània; actualment Surjoux-Lhopital, Savoia,
Arpitània). Era
fill de Jean-Marie
Bazin, empleat als ferrocarrils, i Marie Catherine Perre, i
tingué germans més
petits (Étienne, Ferdinand, etc.). Es guanyava la vida
treballant d'ajustador
mecànic a París (França). En 1889 era
portaveu del grup anarquista
«L'Autonomie» del Faubourg de Saint-Antoine i sota
el nom de César Bazin
col·laborà en el periòdic L'Égalité.
Participà en els preparatius de la
manifestació del Primer de Maig de 1890 i va ser acusat per
les autoritats de
ser l'autor d'uns cartells van ser impresos per son germà
Ferdinand André Bazin.
Dies previs a la citada manifestació, segons la policia,
explicà a uns amics
que son germà Ferdinand s'havia encarregat del transport
d'una capsa de 200
quilos de dinamita, cosa normal ja que treballava de conductor en la
Companyia
de Ferrocarrils de París a Lió i al Mediterrani
(PLM), que transportava
regularment grans quantitats d'explosius des de la fàbrica
de Lió on es
fabricaven. Aquesta informació arribà a la
policia i 30 d'abril de 1890 el seu domicili
va ser escorcollat; detingut, la policia el va posar en llibertat ja
que no
trobà res a casa seva que el pogués incriminar.
De tota manera la policia pensà
que els explosius podien haver estat amagats al domicili de son
germà Ferdinand
Bazin i també el va detenir, essent alliberat posteriorment
perquè en l'escorcoll
de casa seva res de sospitós se'n trobà. L'abril
de 1892 Claudius Bazin era
membre del Grup Internacional, que es reunia tots els diumenges a la
tarda a la
Sala Horel del carrer Aumaine. En aquesta època figurava en
un llistat d'anarquistes
de la policia i vivia al número 105 del carrer Charenton del
XII Districte de
París. El 6 de maig de 1893 assistí a un
míting celebrat a la Sala Commerce, al
número 94 del carrer Temple, on es concentraren unes
tres-centes persones. L'1
d'octubre de 1893 assistí a un míting de la Lliga
dels Antipatriotes celebrat a
la Sala Commerce. El 2 d'octubre de 1893 participà en una
reunió anarquista al
domicili d'Eugène Daguenet, al número 5 del
carrer Haies, on s'anuncià que
Amédée Denéchère havia de
rebre pròximament cartells de Londres (Anglaterra).
El 17 d'octubre de 1893 un confident policíac
informà que es realitzaven reunions
privades al domicili de Bazin per organitzar manifestacions
antipatriòtiques.
El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes del 26 de desembe de
1893. L'11
de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació
de «pertinença a associació
criminal»
i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però va
ser alliberat el 29 de març. En
1896 era secretari del grup anarquista «Les Malfaiteurs du
Faubourg
Saint-Antoine». Durant la primavera de 1896 tingué
la intenció de publicar
l'opuscle anarcoindividualista Bulletin des Malfaiteurs,
que no sabem si
al final va ser imprès. El 18 de març de 1899 es
casà al XII Districte de París
amb la modista, i sembla que cosina seva, Geneviève
Plissonnier; en aquesta
època continuava treballant de mecànic ajustador
i vivint al número 105 del
carrer Charenton. Claudius Bazin va morir el 6 de maig de 1942 al seu
domicili,
al número 39 del Cours de Vincennes, del XX Districte de
París (França). ***
Necrològica
de Ricardo Gordián Tejedor apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2 de
setembre de 1962 - Ricardo Gordián
Tejedor: El 6 de maig de 1962 mor a Valparaíso
(Valparaíso, Xile)
l'anarcosindicalista Ricardo Gordián Tejedor. Entre 1930 i
1932 fou secretari
del Sindicat del Transport de Barcelona (Catalunya) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en aquests anys va ser empresonat en diverses
ocasions. En
1936 fou un dels organitzadors de la
col·lectivització del metro barceloní.
En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser enviat a una Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE). Milità en la
Federació Local de Poitiers
(Poitou-Charentes, França) i el maig de 1953
emigrà a Xile amb sa companya i
sos quatre infants, on milità en el nucli confederal
xilè. En 1962 col·laborà
en Espoir. Ricardo
Gordián Tejedor va
morir el 6 de maig de 1962 a Valparaíso
(Valparaíso, Xile) i fou enterrat dos
dies després al cementiri de Playa Ancha d'aquesta localitat. ***
Necrològica
d'Abilio Vallejo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 d'agost de 1967 - Abilio Vallejo: El
6 de maig de 1967 mor a La Grand Comba (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Abilio Vallejo. Havia nascut en 1915 a Barruelo de
Santullán (Palència, Castella, Espanya). Quan era
molt jove s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regional
d'Astúries, Lleó i
Palència. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
s'enrolà en les
milícies i posteriorment en l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola. En
1937 va caure presoner quan la caiguda del front Nord, però
va aconseguir fugir
i arribar a Terol (Aragó, Espanya), on s'integrà
de bell nou al front, lluitant
fins a la caiguda de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França i va ser internat a diversos camps de
concentració (Agde, Barcarès, Argelers).
El gener de 1940 va ser enviat amb una Companyia de Treballadors
Estrangers
(CTE) a treballar a les mines de La Grand Comba. Durant
l'Ocupació s'integrà en
la Resistència i en el maquis, jugant un paper important en
l'organització del
sector de La Madeleine. Després de la II Guerra Mundial
reprengué les seves
activitats a la mina i milità en la Federació
Local de La Grand Comba de la
CNT. Pare de quatre nines i un nin, Abilio Vallejo va morir el 6 de
maig de
1967 en un accident laboral a la mina Laval de La Grand Comba
(Llenguadoc,
Occitània). ***
Necrològica
de José Sender Fau publicada en el periòdic
parisen Le
Combat Syndicaliste del 16 de setembre de 1971 - José Sender Fau: El 6 de maig de 1971 mor a Riam (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista José Sender Fau. Havia nascut l'1 de desembre de 1914 a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Gregorio Sender i Francisca Fau. Emigrà de ben jovenet a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità com a milicià en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») i fou ferit en combat. El febrer de 1929, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs en diversos camps de concentració. Detingut pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) durant quatre anys. Després de l'alliberament del camp en 1945, retornà a França i s'instal·là a Riam, on treballà a la fàbrica de pneumàtics Michelin i milità activament en la CNT local. Sa companya fou Luisa Salas. José Sender Fau va morir el 6 de maig de 1971 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània), quan ocupava la secretaria de la Federació Local de la CNT. ***
Joan
Pinos Molinas - Joan Pinós Molinas:
El 6 de maig de 1974 mor a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Joan Marià Pere Pinós
Molinas. Havia nascut el 19
de desembre de 1908 a
Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien
Joan
Pinós Maymí, llaurador, i Dolors Molinas Batlle.
Treballava en una fàbrica de taps de suro de
Palafrugell i milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Era cunyat de l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà.
Representà
Palafrugell en el Ple Regional de la CNT de març de 1933. En
1939, amb el
triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als
camps de
concentració de Vernet i de Sètfonts.
Sortí del camp per a treballar com a
obrer agrícola a granges de la regió.
Posteriorment s'instal·là a Borionac de
Mirandòl (Llenguadoc, Occitània), on, sense
renunciar a les seves conviccions
llibertàries, deixà de
militar. Sa companya fou Rosa Bosch. Joan Pinós Molinas va
morir
el 6 de maig de 1974 a l'Hospital Purpan de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Joan Pinós Molinas
(1908-1974) ***
Pierre-Valentin
Berthier -
Pierre-Valentin Berthier: El 6 de maig de 2012 mor a
Bagnolet (Illa de França, França)
el periodista, escriptor, poeta, corrector d'impremta, anarquista i
pacifista
Pierre-Valentin Berthier. Havia nascut el 18 de setembre
–algunes fonts citen erròniament l'11 de
setembre– de 1911 a Issoudun (Centre,
França). Sos pares es deien Eugène Arthur
Berthier, blanquer, i Angèle Ernestine Abrioux. Abans
d'aconseguir el títol de secundària,
abandonà els estudis per a no enfrontar-se
a un consell de disciplina que l'amenaçava amb
l'expulsió. Entre 1926 i 1936
treballà d'obrer blanquer en la seva empresa familiar a
Issoudun. En 1932 fundà
una secció de Combatents de la Pau a Issoudun i en 1934, de
passada per París
(França), participà en el llançament
del periòdic de Fernand Planche La
Conquête du Pain (1934-1935). En 1932
va ser processat arran d'un article aparegut en Le
Semeur de Normandie i aquest mateix any, per objector de
consciència, va ser detingut i empresonat, encara que
malalt, va ser alliberat
poc després. En 1936 esdevingué periodista,
treballant com a corresponsal local
per al diari d'Issoudun Le
Département de
l'Indre; aquest curiós periòdic fou
liberal durant la II Guerra Mundial,
col·laborador amb el Govern de Vichy sota
l'Ocupació sota el nom de Le
Département, i comunista després de
l'Alliberament sota el nom de La
Marseillaise du Berry. Durant la Guerra Civil espanyola,
organitzà a
Issoudun un míting de suport a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que
tingué com a orador Aristide
Lapeyre. Durant la II Guerra Mundial suspengué la seva
militància anarquista,
però mantingué correspondència amb
destacats membres del moviment llibertari
(Fernand Planche, Gérard de Lacaze-Duthiers, Ahrne Thorne,
etc.) i amb companys
de la seva regió (Marius Jacob, Louis Briselance, etc.). En
1940 refugià
Fernand Planche, que s'havia fugat durant un trasllat entre de camps de
concentració. En 1940 conegué Suzanne Detalle,
amb
qui es casà en 1945 a
Issoudun i amb qui tingué una filla, Florence Berthier. El
setembre de 1951 va
ser acomiadat de la redacció de La
Marseillaise du Berry i substituït per un militant
comunista, i, gràcies
Louis Louvet, el desembre d'aquell any, entra a treballar com a
corrector a les
impremtes parisenques «Lang» i «La
Renaissance». Tres mesos després passà
a fer
feina en l'editorial Amiot-Dumont, que desaparegué en 1956.
Membre de l'autònom
Sindicat dels Periodistes després de la guerra, l'1 de
març de 1953 va ser
admès en el Sindicat dels Correctors de París i
treballà en diferents periòdics
de la capital francesa, com ara Le Monde
a partir de gener de 1957, i en diverses impremtes. A la mort del seu
amic
Marius Jacob en 1954, esdevingué un dels seus marmessors.
Entre el 2 d'agost i
el 30 de novembre de 1956 fou corrector en l'ONU de Ginebra (Ginebra,
Suïssa).
Paral·lelament, entre 1951 i desembre de 1956, fou gerent
d'una llibreria que
havia comprat Rémy Désiré, un amic seu
de la infància. Durant la tardor de 1952,
amb Charles-Auguste Bontemps, Louis Chauvet, Robert
François, Georges Glaser,
René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de
Lacaze-Duthiers, Pierre Lentente, Louis
Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey, fou membre del
Comitè d'Iniciativa
fundador del grup anarquista de lliure discussió Centre de
Recherques Philosociales
(CRF, Centre de Recerques Filosocials), que cada dissabte organitzava
debats a
la Salle des Sociétés Savantes de
París. Cap el 1952 participà amb una nota
setmanal en el periòdic La
République du
Centre, d'Orleans (Centre, França).
També va escriure en el setmanari de la
CNT en l'exili Espoir i
publicà
reportatges de viatges (Lapònia, Canadà, etc.) en diversos
periòdics. A partir del gener de
1957 treballà en Le Monde,
on fou
titular fins finals de 1958, i on es mantingué fins la seva
jubilació el 31
d'octubre de 1976. En 1964 col·laborà en
l'edició del llibre E. Armand. Sa
vie, sa pensée, son oeuvre.
Durant la tardor de 1969 cosignà amb altres companys (Jean
Rostand, Jeanne Humbert, Maurice Lime,
René Dumont, Théodore Monod, Léo
Campion, Bernard Clavel, Emile Beauchet,
Michel Ragon, Alphonse Barbé i Henry Poulaille) una protesta
contra les
celebracions oficials previstes per al bicentenari de
Napoleó. Com a
escriptor publicà diferents poemaris i diverses
novel·les, i la seva obra va
ser guardonada amb diferents premis, com ara el Premi dels
Coopérateurs en 1958
per la seva obra On a tué M.
Système
(1957). Amb Jean-Pierre Colignon, va ser autor de nou tractats sobre
diferents
matèries de la llengua francesa i
col·laborà en qüestions
lingüístiques en la
revista Letre(s), òrgan
de
l'Associació per a la Salvaguarda i l'Expansió de
la Llengua Francesa
(ASSELAF). Per la seva obra La
cité dans
le tunnel (2003), testimoni periodístic seu durant
la guerra, va ser
guardonat amb el Premi de Chateauroux. Durant sa vida
col·laborà en multitud de
publicacions llibertàries, com ara Almanach de la Paix
pour 1934, La
Brochure Mensuelle, Cahiers du Socialisme Libertaire,
Ce Qu'il
faut Dire, Le Clameur, La
Conquête du Pain, Contre-Courant,
Le Contre Poison,
C.P.C.A.,
Défense de l'Homme, L'En-Dehors,
L'Homme et la Vie, Le
Libertaire, Liberté, Le
Monde Libertaire, La Nouvelle
Idéale, La Patrie Humaine,
Pensée et Action, Le
Réfractaire, La Rue, Le
Semeur de
Normandie, Les Sources
Libres, Terre Libre,
L'Union Pacifiste, L'Unique, La
Voix Libertaire, La
Voie de la Paix, etc. És autor
de Le creusot (1932), Les républicaneries (1932), Vingt mille lieues
sous les gaz! (1933), Ceux qui vont mourir te saluent (1934), Griefs
plébéiens (1936), La
glaive émoussé (1937), Gaston
Couté, la vérité et la
légende
(1936, 1958 i 1980), Le Spectre
(1936), Sitting Bull (1952), Mademoiselle Dictateur (1956), Chéri-Bonhomme. L'enfant
derrière le grillage
(1956), On a tué M.
Système (1957), Plume de
canard. Souvenirs d'un journaliste
(1957), Le
Drame algérien. Pas d'incendiaire chez nous! (1957), L'enfant
des ombres (1957), Défense de
parler au chauffeur! Scène de la vie
populaire (1957), Un mariage à
Sainte-Miche. Scène de la
vie populaire (1958), Entre Austerlitz et Orsay.
Scène de la vie populaire
(1958), La Forme blanche. La tragédie de
Frédéric Sauvage (1958), Les
Vichy-bouzouks. Scènes de la vie populaire sous le
régime de l'État français
(1959),
La passion de l'Olympe (1980), Durolle
au pays des couteliers (1986), Le
Député d'Igrée-sur-Thiache.
Récit populaire d'une
carrière politique (1993), À
la recherche de la laïcité
égarée (1995),
De la famille (1995), Individualisme et
socialisme. La synthèse
indispensable (2002), Trop anticommuniste (2002), La
cité dans le tunnel (2003), L'antimilitarisme
libertaire (2006) i La citadelle de
Kouang-Si (sd) entre d'altres. També
preparà el manuscrit de les Mémoires
de Maurice Vandamme (Mauricius),
dipositades a l'Institut
Francès d'Historia Social (IFHS). En 2004 Céline
Beaudet publicà Rencontre avec
Pierre-Valentin
Berthier, court récit d’une vie et de rencontres
d'un anarchiste individualiste. Centenari,
Pierre-Valentin Berthier va morir el 6 de maig de 2012 a la
Clínica de La Dhuys
de Bagnolet (Illa de França, França), a resultes
d'una embòlia pulmonar
sobrevinguda al seu domicili el 25 d'abril, i fou incinerat al
cementiri
parisenc de Père-Lachaise, essent dipositades les seves
cendres al panteó
familiar del cementiri d'Issoudun. El maig de 2014 Florence Berthier
inaugurà
un jardinet públic a Issoudun que porta el seu nom i es
realitzà una exposició
sobre la seva vida i obra a La Médiathèque
d'aquesta població. Pierre-Valentin Berthier (1911-2012) ***
Bernard
Pensiot - Bernard Pensiot:
El 6 de maig de 2018 mor a L'Abergement-de-Varey (Roine-Alps,
França) l'anarquista
i anarcosindicalista Bernard Dominique Pensiot. Havia nascut l'1 de
juny de 1948 a Paray-le-Monial (Borgonya, França).
Sos pares es deien Roger Eugène Pensiot i Marie Lucie
Maillet. En
1971, després de llegir Le Monde
Libertaire, s'adherí a París
(França) al Grup «Louise Michel» de la
Federació Anarquista (FA). En 1973 abandonà
París i s'establí a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), on treballa en el seu ofici de
paleta i de
mesurador en una empresa de construcció i fou delegat de la
Confederació
Francesa Democràtica del Treball (CFDT). En 1974, amb
l'insubmís Patrick
Gervasoni, desplegà una pancarta («Non
à toutes les armées», No a tots els
exèrcits) des del campanar de la catedral de San Joan de
Perpinyà; detingut per
aquest fet, va ser condemnat a tres mesos de presó amb
llibertat provisional i
son company va ser condemnat a tres mesos de presó i 45 de
llibertat
provisional. A Perpinyà participà activament en
el suport al moviment
llibertari espanyol en els anys finals del franquisme, especialment amb
el grup
editor del periòdic Frente
Libertario,
passant material de propaganda, diners, armes i militants –de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT), del Movimento Ibérico de
Liberación (MIL), dels Grups
d'Acció Revolucionària Internacionalista
(GARI) i dels Grups Autònoms Llibertaris (GAL)– a
través de la frontera, sovint
en companyia d'Esteve Ballester i d'Enric Melich Gutiérrez.
Entre 1975 i 1976
col·laborà en Acción
Anarcosindicalista.
El 31 de juliol de 1977 assistí
a la manifestació antinuclear de
Creys-Malville (Creys-Mépieu, Delfinat,
Arpitània). En 1978 va ser detingut a
Barcelona (Catalunya) –amb altres companys francesos
(Isabelle Loeb, Oscar
Magro i Victor Simal) i amb Josep Palau, secretari de la CNT de Manlleu
(Osona,
Catalunya)– en una agafada contra els cercles llibertaris, i
va ser torturat i
empresonat durant vuit mesos a la Presó Model de Barcelona.
Membre de la Coordinadora
de Presos En Lluita (COPEL) i del Comitè Anti
Repressió (CAR), participà en un
motí i en dues temptatives d'evasió. A resultes
d'una vaga de fam de 28 dies i
de pagar una fiança de 10.000 pessetes, va ser expulsat del
país cap a França. A
Perpinyà participà en totes les lluites
(antimilitarista, feminista,
antinuclear, ràdios pirates, etc.) i animà un
sindicat d'interins del sector de
la construcció. Entre el 14 i el 15 d'abril de 1979
intervingué en la II
Conferència Nacional Anarcosindicalista que se
celebrà a Lió (Arpitània). En
1981 fou un dels fundadors de la ràdio lliure anarquista de
Perpinyà «Radio du
Fond de la Ville», participà en les accions contra
el cop d'Estat de Wojciech
Jaruzelski a Polònia i assistí al
Càmping Internacional que se celebrà a Le
Bourdigou (Torrelles de la Salanca, Rosselló, Catalunya
Nord). En 1984, amb
altres militants del Grup «Puig Antich» de la FA,
animà el Comitè Anti Feixista
(CAF). En 1986 s'establí amb sa companya Nicole a
Lió, on s'adherí al
Col·lectiu Utilitari Lionès (CUL) del barri de la
Croix-Rousse on vivia.
Posteriorment s'uní al Comitè de Suport als
Insubmisos, participà en les
mobilitzacions de protesta contra la visita del papa Joan Pau II i va
fer
costat el moviment d'okupacions del barri de la Croix-Rousse. En 1990
entrà a
formar part del grup anarquista de Lió de la FA,
encarregant-se especialment de
la Llibreria «La Plume Noire». En els anys
posteriors participà activament en
les activitats dels grups de la Unió Local de la FA i en el
programa radiofònic
«Idées Noires» de Radio Canut. A finals
dels anys noranta va ser durant dos
anys, amb altres companys lionesos, membre del comitè de
redacció de Le Monde Libertaire.
Entre l'1 i el 4 de
novembre de 1995 assistí al Col·loqui Nacional
sobre l'Anarquisme que se
celebra a Perpinyà organitzat pel Grup «Puig
Antich» i participà en la
publicació de les seves actes L'Anarchisme,
images et réalités. Actes du colloque de
Perpignan, 1er au 4 novembre 1995
(1996). En 2003 fou un dels atiadors de l'organització de la
protesta contra la
reunió del G8 que se celebrà a
Évian-les-Bains, formant part de la Convergència
de Lluites Anti Autoritàries i Anticapitalistes Contra el G8
(CLAAACG8) i del
«Village Alternatif, Anticapitaliste et
Antiguerres» (VAAAG) a Annemasse. El
juny de 2004, en el marc d'una dimissió
col·lectiva de grups de Lió, abandonà
la FA i s'adherí un temps a la Coordinadora de Grups
Anarquistes (CGA), restant
com a president de l'Associació «La Plume
Noire». Cap el 2008, després de la
seva jubilació professional, s'establí a
L'Abergement-de-Varey, on participà,
segons els postulats del «municipalisme llibertari»
en l'ajuntament de la
població. En la seva última època,
milità en el Col·lectiu Llibertari de l'Ain
(CLA), en el Col·lectiu «Les Joyeux» i
fou delegat a L'Abergement-de-Varey del Syndicat
du Traitement des Eaux d'Ambérieu et Son
Agglomération (STEASA). Bernard
Pensiot va morir el 6 de maig de 2018 a L'Abergement-de-Varey
(Roine-Alps,
França) d'una crisis cardíaca quan circulava amb
bicicleta i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta localitat. ---
|
![[05/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[05/05]") |
|
![[07/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[07/05]") |
|
|
| Actualització: 15-11-23 |