|
---
Anarcoefemèrides del 5 de juny Esdeveniments
Capçalera del primer número d'Il Grido degli Oppressi - Surt Il Grido degli Oppressi: El 5 de juny de
1892 surt a Nova York
(Nova York, EUA) el primer número del periòdic
bimensual en llengua italiana Il Grido
degli Oppressi. Pubblicazione dei Gruppi Comunisti-Anarchici di N.Y. e
dintorni.
Fou fundat per Francesco Saverio Merlino i Vito Solieri.
Publicà
col·laboracions d'Errico Malatesta, de Pietro Gori, d'Emilio
Caporali i
d'Amilcare Cappellaro. En 1893 edità el text
d'Élisée Reclus «A mio fratello
contadino» (Al meu germà pagès).
Patí una interrupció entre el 26 de novembre
de 1892 i l'1 de gener de 1893. Deixà de publicar-se el 13
d'octubre de 1894 a
Chicago (Illinois, EUA), ciutat on s'havia traslladat la
redacció en 1893. ***
Capçalera d'Il Proletario - Surt Il Proletario: El 5 de juny de 1922 surt a Pontremoli (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic anarcoindividualista Il Proletario. Giornale anarchico. En sortí un número de prova precedent publicat l'1 de maig d'aquell any. Va sortir en un moment en el qual escamots feixistes actuaven diàriament als carrers italians i el moviment anarquista encara vivia la polèmica sorgida arran de l'atemptat al Teatre Diana l'any anterior i el debat entre «organitzadors», representats per Umanità Nova i la Unió Anarquista Italiana (UAI), i els «antiorganitzadors», defensats per L'Avvenire Anarchico. Dins del moviment anarcoindividualista hi havia dues tendències: els que fugien de la lluita social i buscaven desenvolupament íntim i filosòfic enclaustrats en la seva «torre d'ivori» i el sector majoritari, representat per Carlo Molaschi i Leda Rafanelli, entre d'altres, que des de les revistes Nichilismo o Pagine Libertarie acostaven les seves posicions individualistes al pensament de la UAI. També hi havia un sector molt minoritari d'individualistes representat per l'«anarquisme iconoclasta» o «heroic» que fugia de qualsevol programa polític, però que atacava l'Estat amb les armes a les mans. Aquesta publicació comptà amb el suport econòmic i les col·laboracions de l'escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), un dels màxims representants de l'anarcoindividualisme il·legalista. Aquesta publicació entrà en el debat sobre l'organització en el moviment anarquista, rebutjant l'absurd plantejament defensat per Pagine Libertarie sobre «o torre d'ivori o partit». Portà la gerència d'Il Proletario Emilio Toma i trobem articles de Mikhail Bakunin, P. Bernardi, Armando Diluvi, Enzo Martucci, Renzo Novatore, Tintino Rasi (Auro d’Arcola), Rogi, G. Romiti, Paolo de’ Verani, Erinne Vivani, entre d'altres. Va ser il·lustrada per Giovanni Governato. En sortiren cinc números, l'últim el 12 de desembre de 1922, quan la impremta va ser destruïda per un escamot feixista i Renzo Novatore havia caigut abatut dies abans en un tiroteig. A la capçalera portà cinc epígrafs, un per cada número: «Anarquia significa amor, no odio; reivindicació, no assassinat; vol benestar, ciència i llibertat per a tothom.», «El dolor i el sacrifici són plaer per al rebel que ama la lluita.», «L'Anarquisme és una filosofia hipercrítica per excel·lència. Però l'anarquista es riu de totes les crítiques.», «Jo us ensenyo el superhome. L'home és una cosa que cal superar.» i «La bogeria és molt rara en les persones individualment. En els grups, en els partits, en els pobles, en les èpoques, és la regla.» ***
Propaganda
de l'acte apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 31 de maig de 1988 - Festa del Llibre Llibertari:
El 5 de juny de 1988 se
celebra als locals de la Federació Local de París
(França) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) la «Festa del Llibre
Llibertari». A més de
l'exposició i venda de premsa i de llibres llibertaris,
l'esdeveniment comptà
amb una xerrada sobre temes d'actualitat a càrrec de Carmen
Díaz Mayo, doctora
i exdirectora de Solidaridad Obrera
de Barcelona (Catalunya), i un gran festival artístic que
inclogué les
actuacions del grup de flamenc Oripando (Carmen Álvarez,
Pablo Gilabert i
Hierba) i dels cantautors Francisco Montaner i Paco Ibañez.
També hi va haver
menjars i begudes. ***
Cartell
de «Tot Vrijheidsbezinning», amb Ferdinand Domela
Nieuwenhuis com a leitmotiv - «Tot
Vrijheidsbezinning»:
Entre el 5
i el 8 de juny de 1992 té lloc a Appelscha
(Ooststellingwerf,
Frísia, Països
Baixos) la reunió i càmping anarquista
«Tot
Vrijheidsbezinning» (Llibertat de
Reflexió). En aquesta trobada es va presentà el
projecte
filosoficollibertari
«Akigoloké»
(«Ecològica» a
l'inrevés), de Michèl Post; la nova
edició de la
revista llibertària De Vrije
Socialist
(El Socialista Lliure), que publicà Ferdinand Domela
Nieuwenhuis a començaments
del segle XX; a més de debats sobre diversos temes
(l'autogestió, la
radicalització i la violència, etc.),
música, teatre, etc.
Naixements
Michele Angiolillo Lombardi - Michele Angiolillo Lombardi: El 5 de juny de 1871 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini. Va començar a militar a Foggia en un cercle republicà del qual serà secretari. Enrolat en l'exèrcit en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el govern, que el van portar a una companyia disciplinària. L'abril de 1895 va ser condemnat a Lucera a 18 mesos de presó per la publicació d'articles jutjats subversius, però fugirà d'Itàlia i trobarà refugi a Marsella, on aprendrà l'ofici de tipògraf. En setembre de 1895, marxa a Barcelona sota el nom de Josep Sants i treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social. Detingut després de l'atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella. Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat. A Brussel·les s'adherirà a un sindicat de tipògrafs. En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta, després a Lisboa i a París, i finalment a Madrid, on trobarà el lliurepensador José Nakens. El diumenge 8 d'agost de 1897, a l'estació termal de Santa Águeda (Arrasate, País Basc) assassinarà de quatre tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo –polític reaccionari, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)– i es va deixar detenir. Jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (Guipúscoa, País Basc). En morir només va dir una paraula: «Germinal!» (en naixeran altres de nous). Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l'aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba. ***
Joseph
Chandre pintat per César Gallon (1906) - Joseph Chandre: El
5 de juny de 1875 neix a Entratgues (Provença,
Occitània) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista
Joseph Véran Chandre.
Sos pares es deien Véran Chandre, propietari conreador, i
Anaïs Émilie
Cheillan. Rebutjat per a fer el servei militar a causa de la seva
petita talla,
el juliol de 1899 entrà a treballar de ferrer al taller de
caldereria de les
construccions navals de l'arsenal marítim de Toló
(Provença, Occitània). En aquesta
època vivia a La Sanha (Provença,
Occitània). El maig de 1905, amb Augustin
Bayle, organitzà una conferència de l'anarquista
E. Armand a La Sanha. En 1905,
en plena campanya per la jornada de vuit hores, destacà en
el camp
sindicalista. També fou secretari i tresorer de la
secció departamental del Var
l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), amb
l'anarquista Victor Busquère.
En 1906 va ser un dels 31 signataris del manifest
«Conscrits!» de l'AIA, que demanava
als soldats abandonar les armes. Va ser despatxat vuit hores de la
feina de
l'arsenal per haver distribuït fullets antimilitaristes. El 26
de febrer de
1906 el seu domicili va ser escorcollat i se li va trobar
documentació antimilitaristes.
En 1906 col·labora en Le Libertaire i en
La Révolte. A principis
de l'estiu de 1907 organitzà una gira de
conferències a Occitània (Var, les
Boques del Roine, Vauclusa i Baixos Alps). El desembre de 1907 va fer
una
conferència a Marsella (Provença,
Occitània) per al grup anarquista «Les
Précurseurs». El 18 de novembre de 1908 va ser un
dels organitzadors del
concert del cantautor anarquista Charles D'Avray celebrat a la Borsa
del
Treball on acudiren unes vuitanta persones. El desembre de 1908 va fer
una gira
de conferències amb Victorine Despinocy, ell parlant de la
vaga general i ella
de l'educació social. En aquesta època vivia al
número 9 del carrer Petit-Filadon
de La Sanha. Posteriorment animà la secció local
de La Sanha del grup
anarquista «La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure)
de Toló. En aquesta època
va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B»
dels antimilitaristes. El 8
de gener de 1909 va ser nomenat secretari adjunt del Sindicat
d'Aglomeració Obrera
de Metal·lúrgics de La Sanha. Amb Antoine
Bertrand, a partir de l'elecció del 7
de maig de 1911 representà la minoria
revolucionària dels obrers de l'arsenal
marítim de Toló (Antoine Bertrand, Victor
Busquère, Louis Farsac, Toussaint
Flandrin, René Groult, Paul Nicolini, Paul Viort, etc.) al
Consell
d'Administració (CA) del Sindicat de Treballadors de la
Marina de la Confederació
General del Treball (CGT) de majoria reformista, reelegits
ambdós el 26 de
gener de 1912. El gener de 1913 Antoine Bertrand va se
exclòs del sindicat i el
febrer d'aquell any ell deixà la candidatura al CA.
També formà part del
Consell d'Administració de la Borsa del Treball. Durant la
Gran Guerra va ser
destinat com a obrer especialitzat a l'arsenal marítim de
Toló. En aquesta
època va ser corresponsal de La Guerre Social
i en 1916 del periòdic Ce
qu'il faut diré, de Sébastien Faure. En
1916 participà activament en
accions pacifistes, fet pel qual va ser detingut amb altres companys
(Antoine
Bertrand, Toussaint Flandrin, Paul Nicolini, etc.) i tancat el 8 de
desembre a
la presó marítima. Després de 72 dies
de detenció preventiva, la investigació
del I Tribunal Marítim va sobreseure el seu cas. El 13 de
febrer de 1917 va ser
revocat de l'arsenal per ordre del prefecte marítim de l'1
de febrer d'aquell
any per «actes i propaganda antimilitarista» i la
seva pròrroga d'incorporació
militar anul·lada. Després d'haver-se plantejat
amb Antoine Bertrand desertar,
s'integrà en el seu regiment d'Infanteria a Dinha
(Provença, Occitània), on
restà fins la seva desmobilització de febrer de
1919 i d'on sortí amb un certificat
de bona conducta. Aleshores s'integrà als tallers de
màquines de l'arsenal i
engegà una campanya per aconseguir els endarreriments
salarials des de 1917 com
a obrer mobilitzat; davant el rebuig de les seves demandes, en 1921
demanà la
intervenció d'Henri Aiguier, diputat de la Gauche
Républicaine Démocratique
(GRD, Esquerra Republicana Democràtica). Entre l'1 de maig
de 1919 i 1920
defensà les seves posicions llibertàries en
mítings celebrats a la Borsa del
Treball de La Sanha. El 21 de febrer de 1920 es casà a La
Sanha amb la italiana
Caterina Bertellotti (Catherine). En aquesta
època vivia al carrer
Evenos de La Sanha. El 12 de març de 1920 va ser reelegit
membre del CA de la
CGT. Arran de la vaga esdevinguda entre el 6 i el 8 de maig de 1920, li
van
retenir 24 dies el salari. El 20 de maig de 1920, per noves ocupacions,
anuncià
la dimissió del CA de la CGT. El 19 de juliol de 1925 es va
jubilar. Joseph
Chandre va morir el 7 de juliol de 1954 a La Sanha
(Provença, Occitània). Son
germà Félix Chandre va ser un destacat
polític socialista. ***
Marcelino
García Álvarez - Marcelino García Álvarez: El 5 de juny de 1893 neix a Brañes (Oviedo, Astúries, Espanya) el propagandista anarquista Marcelino García Álvarez. Era fill natural de Josefa García Álvarez i sa mare morí durant el part. Son pare militava en les files socialistes, però ell de nin es decantà vers l'anarquisme. Cap al 1906 emigrà il·legalment als Estats Units i amb 15 anys començà a treballar a les mines de zinc de Virgínia Occidental; després farà diverses feines (descarregador de molls, fuster, fogoner, mosso d'ascensor, etc.) per diversos indrets nord-americans. En 1924 s'instal·là a Nova York, on conegué el tipògraf anarquista català Pere Esteve, director de Cultura Obrera. Quan aquest morí a l'any següent, Marcelino García continuà la seva obra, dirigint Cultura Obrera en diverses ocasions i editant Cultura Proletaria, periòdic anarquista continuador del primer durant més de vint anys. Formà part, com a coordinadors dels diversos grups àcrates hispanoparlants vinculats al periòdic Cultura Proletaria, de les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertàries Unides) i es va fer popular en mítings, en picnics i gires anarquistes, especialment durant la campanya contra els processos de Sacco i de Vanzetti en la dècada dels vint. També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en 1937 passà unes setmanes a Espanya, on s'entrevistà amb Emma Goldman. Després, amb les seves experiències, publicà diversos articles en Cultura Proletaria sobre la Revolució llibertària i pronuncià discursos per recaptar diners per enviar a la Península. En aquests anys fou vicepresident del Comitè Antifeixista Espanyol (CAE) dels EUA. En 1952 deixà de publicar-se Cultura Proletaria i uns anys més tard sa companya, Gloria, patí un vessament cerebral que la deixà paralitzada. Sa família s'instal·là a Palmerton (Pennsilvanià), on malauradament morí sa companya després de cinc anys de patiment i son fill deixà la vida en 1975 en un accident. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Despertar, Espoir, Tierra y Libertad, etc. Marcelino García Álvarez va morir l'1 d'abril de 1977 a Nova Jersey (EUA). ***
José
Alberola Navarro - José Alberola Navarro: El 5 de juny de 1895 neix a Ontinyena (Baix Cinca, Aragó, Espanya) el mestre i militant anarcosindicalista José Alberola Navarro. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Celedonio Alberola Villas i Manuela Navarro García. Mestre racionalista, seguidor de les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, va treballar sempre a escoles de diferents indrets de l'Estat espanyol que impartien aquest mètode i va col·laborar en la fundació de diversos centres d'ensenyament (Barcelona, Olot, Elda, Xàtiva, Alaior, Viladecans, Fraga, etc.), destacant extraordinàriament com a orador abans de la guerra. En 1918 va dirigir l'escola del Clot (també anomenada Farigola i Natura) i després va treballar a Olot, representant en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919 el sindicat d'aquesta localitat. Entre els anys 1922 i 1923 va intervenir en una gira de propaganda pel Llevant, Gijón, Astúries i Sama. En 1925 va participar en l'edició del periòdic El Libertario a Blanes. L'any següent vivia a València, regentant escoles racionalistes de primer ensenyament. Quan es va fundar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a València, el 1927, es va adherir individualment, ocupant càrrecs de responsabilitat en els primers comitès constituïts. En 1928 va viure a Alaior (Menorca). Va participar en el gran míting barceloní de 1930 amb Companys, Rovira i Samblancat, en pro de l'amnistia dels presos i contra la repressió i l'expulsió de Macià. El 15 d'abril de 1931 a Barcelona va participar en un míting de la FAI. Durant el període republicà es va adscriure en el corrent més anarquista, representant els sindicats de Gironella, Manresa, Berga, Navas, Pobla de Lillet i Sallent en el III Congrés Confederal de la CNT a Madrid (Congrés del Conservatori, 1931), on va rebutjar les federacions d'indústria, perquè afavorien el funcionarisme i el centralisme, i va defensar l'anarquisme pur i les comunes lliures. Va ser redactor de Solidaridad Obrera i va fer mítings a Manresa (setembre de 1931), localitat on va fer de mestre a l'escola racionalista entre 1931 i 1933. En 1936 va fundar una escola racionalista a Fraga i quan va esclatar la guerra va defensar la necessitat de prendre Saragossa en comptes de crear front. Va assistir el 22 d'agost de 1936 a una reunió de representants de la comarca d'Albalat amb la finalitat d'estructurar la nova economia i va coordinar l'assemblea amb Lozano i Val. Va participar en el ple de grups anarquistes d'Aragó a Alcanyís, el setembre de 1936, i encapçalarà la Conselleria d'Instrucció del Consell d'Aragó fins al 17 de desembre de 1936, quan el va abandonar per discrepàncies ideològiques. El març de 1937 va assistir com a delegat del Cinca al ple regional de comarcals d'Aragó a Alcanyís, on va atacar durament el Consell d'Aragó. Fins a la repressió estalinista va participar en el consell municipal de Fraga, s'uní després a la 127 Brigada. Quan la derrota va ser un fet, va exiliar-se a França i després passarà a Mèxic, on va fundar el col·legi Cervantes i va ser professor de literatura al col·legi Madrid durant 18 anys, fins a la seva mort. José Alberola va escriure articles en Cenit i va ser redactor d'Ética (València, 1935-1936), El Porvenir del Obrero (Alaior), Proa, El Productor (Blanes), La Protesta (Buenos Aires), Redención (Alcoi), La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad, Solidaridad Humana (Barcelona, 1932), Tierra y Libertad (1931), Tierra y Libertad (Mèxic), i també va ser administrador durant dos anys de Solidaridad Obrera; és autor del llibre Interpretación anarquista de la revolución (Lleida, 1937). José Alberola va ser assassinat l'1 de maig de 1967 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) en obscures circumstàncies. José Alberola Navarro (1895-1967) ***
Notícia
de Jean Serru sobre la seva gestió al front de la llibreria
de L'Insurgé
publicada en el número del 5 de setembre de 1925 - Jean Serru:
El 5 de
juny de 1896 neix a Le Mas de Lerou (Las Farjas, El Perigord,
Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean Ernest
Serru. Sos pares es deien Bertrand Serru, conreador, i Louise Mazeau.
Es guanyava la
vida treballant de venedor ambulant i vivia la número 178
del bulevard de la
Liberté d'Agen. En 1924, després de passar pel
socialisme i pel comunisme, es
declarà «simpatitzant llibertari» en una
entrevista-enquesta publicada en el número
del 15 d'abril de 1924 de Le Libertaire, on
declarà que considerava
Alexandre Millerand el polític més menyspreable i
Action Française el partit
polític més perillós. En 1925 formava
part del «Club des Insurgés» i
col·laborà
en el periòdic anarquista parisenc d'André
Colomer L'Insurgé. Journal
d'action et de culture révolutionnaire individualiste,
encarregant-se de la
seva llibreria, al número 259 del carrer Charenton del XII
Districte de París (França).
A principis dels anys trenta era membre del grup anarcoindividualista
«Savoir
et Volonté» d'Agen. El 4 de març de
1928 visità, amb E. Armand i Désiré
Beysse
i les companyes d'aquests dos, la colònia comunista
«L'Intégrale» a Lo Pui
d'Agenés (Aquitània, Occitània),
encapçalada per Victor Coissac, i a finals de
maig d'aquell any publicà un informe sobre aquesta trobada
en el periòdic L'En
Dehors. Es presentà per Agen com a
«candidat anarquista» a les eleccions
legislatives franceses d'abril de 1928. En 1931 va fer costat
econòmic al
periòdic Le Libertaire. En 1933
dirigí una postal editada pel periòdic
anarquista Le Semeur al Ministeri de la Guerra per
protestar contra l'empresonament
dels objectors de consciència. Entre 1933 i 1934 estava
subscrit al periòdic La
Grande Réforme. Organe de la Ligue de la
Régénération Humaine. En
1935
figurava en un llistat d'anarquistes del departament d'Òlt i
Garona i l'abril
de 1937 estava fitxat per la policia com a un dels anarquismes
més actius d'aquest
departament. En aquesta època militava en el Grup d'Estudis
Socials (GES)
d'Agen, animat per Roger Bordeneuve, que comptava amb una vintena de
membres (Germain
Bergeon, Désiré Beysse, Roger Bordeneuve,
Gérard Duvergé, Auguste Perrin, Vincent
Radigales, Jean Sazy, etc.). Entre 1935 i 1936
col·laborà en el periòdic La
Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest,
encapçalat per Aristide Lapeyre.
Posteriorment es dedicà al comerç. En 1946
fundà, amb Manuel Devaldès i Georges
Girardin, L'Homme et la Vie. Organe du Mouvement de
Synthèse Culturelle,
que arreplegava anarquistes, individualistes, sindicalistes,
maltusians,
racionalistes, naturistes, pacifistes, feministes i, fins i tot,
marxistes. El
24 de novembre de 1946 participà en el debat «La
Vérité est-elle toujours bonne
à dire?» amb destacats anarquistes (E. Armand,
Manuel Devaldès, Henri Huchet,
R. Joane, Gérard De Lacaze-Duthiers, R. Lantonnet, Rachel
Lantier i Simone
Larcher), celebrat a la Sala Noël de París. En 1947
intentà editar amb Georges
Girardin la revista de caire surrealista Pan. Revue de
l'humanisme, però
només es va publicar el número de prova la
primavera d'aquell any. En aquesta
època volia fundar amb Georges Girardin una comunitat al
Migdia. En 1952 va fer
costat econòmic el Comitè de
Resistència a la Guerra i a la Opressió. Jean
Serru va morir el 25 de febrer de 1983 a la «Maison de
Retraite de Pompeyrie»
d'Agen (Aquitània, Occitània) on residia. ***
Progreso
Alfarache - Progreso Alfarache Arrabal: El 5 de juny –oficialment el 7 de juny– de 1897 neix a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Proudon Progreso Alfarache Arrabal, també conegut com Antonio Rodríguez, pseudònim amb el qual signava els articles en la premsa. Sos pares es deien José Alfarache Espinosa, taper anarquista, i Manuela Arrabal Castañeda. D'educació autodidacta, es va adherir molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) andalusa. Impressor i linotipista de professió, en 1919 va ser un dels delegats del Sindicat d'Arts Gràfiques de Sevilla en el Congrés de la CNT del Teatre de la Comèdia de Madrid. Aquell mateix any va ser detingut, amb altres militants (Vallina, Viejo, Chacón, Sánchez Rosa, Oliveira, Daza), arran de la vaga dels lloguers sevillana. Cap al 1920 va ser elegit secretari de la CNT andalusa i redactor del seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera (redacció de Sevilla), fins i tot durant el seu empresonament el maig d'aquell any. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a França, on va passar uns quants anys abans de retornar. En 1928 va ser membre del grup anarquista «Solidaridad». En 1929 va conèixer l'escriptor Ramón J. Sender, amb qui l'unirà una gran amistat. A partir del juny de 1930 va ser elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT. L'agost de 1930 va participar en la Conferència Andalusa i com a observador de la CNT amb Rafael Vidiella en la reunió que donaria lloc al Pacte de Sant Sebastià, acord de les diverses forces republicanes per fer caure la monarquia. El 27 de setembre de 1930 va ser detingut a Jerez i considerat com el principal responsable del Comitè Revolucionari català que conspirava contra Primo de Rivera. L'octubre de 1930 va ser empresonat a Jerez, però va continuar dirigint durant el seu tancament el periòdic Acción, i, probablement, Mañana. El març de 1931 va ser alliberat, juntament amb Ángel Pestaña. A començaments d'abril de 1931 va ser processat, com a redactor de Solidaridad Obrera, per un article publicat en aquest periòdic. Després de la proclamació de la II República espanyola, va participar en el Congrés Extraordinari de la CNT celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid. L'agost d'aquell any va participar en l'elaboració del «Manifest dels Trenta», text que signà. Exclòs de la CNT, es va arrenglerar amb els sindicats cenetistes d'oposició. El 28 de maig de 1932 va ser jutjat en consell de guerra pel delicte d'injúries a la Guàrdia Civil per l'article «La investigación parlamentaria por los sucesos de Sevilla», publicat en Solidaridad Obrera del 28 de juny de 1931, i fou condemnat a sis mesos de presó; com que no s'hi presentà, va ser detingut el 5 d'agost de 1932. En aquesta època va ser redactor de nombrosos periòdics llibertaris, com ara Cultura Libertaria i Estudios Sociales, i va dirigir Vida y Trabajo entre 1932 i 1933. El setembre de 1933 va ser nomenat vicesecretari del Sindicat d'Indústries Gràfiques i Similars de la CNT de Barcelona. Durant la guerra civil va ser membre del Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya i va ser el secretari d'Horacio Martínez Prieto quan aquest va ser nomenat ministre. En acabar la guerra va poder aconseguir exiliar-se a Mèxic, on va defensar les tesis col·laboracionistes de la Delegació i va organitzar en 1942 el grup «Nueva FAI», oposat als postulats defensats per Joan García Oliver. En 1944 va ser secretari de la CNT de Mèxic i va participar en el govern republicà de José Giral Pereira com a director de Pesca en el Ministeri d'Agricultura, alhora que col·laborava en tots els títols de la premsa llibertària en l'exili. A finals de 1946 va entrar clandestinament a Espanya per representar els grups de l'exili en el Comitè Nacional de la CNT. Detingut el març de 1947 a Madrid, va ser internat uns quants anys a Madrid i a Ocaña. Un cop alliberat va retornar a Mèxic, on a partir de 1963 i fins a la seva mort va ser director de la revista Comunidad Ibérica. Progreso Alfarache va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 20 de febrer de 1964 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic); en morir va pronunciar les següents paraules: «Amo més la CNT que ma mare.» ***
Necrològica
de Miguel Viribay Sagredo apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 18 de març de 1982 - Miguel Viribay
Sagredo: El 5 de juny de 1900 neix a
Prádanos
de Bureba (Burgos, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Miguel Viribay Sagredo –algunes fonts
citen erròniament el segon llinatge com Sagristá.
Sos pares es deien Evaristo
Viribay i Teresa Sagredo Forner de professió, quan tenia 16
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Instal·lat a
Jaén a
principis de la guerra civil amb sa companya i fills,
comandà la Unitat
Motoritzada del Cos de Transports a Úbeda (Jaén,
Andalusia, Espanya) i
fou el
creador del Batalló Ciclista «Enrique
Malatesta» de la CNT. Després de
la mort
del dictador Francisco Franco, milità en el Sindicat
Únic d'Oficis
Diversos de
Jaén de la CNT, del qual era primer vocal. Miguel Viribay
Sagredo va
morir el
4 de febrer de 1982 al seu domicili de Jaén (Andalusia,
Espanya)
víctima d'un atac cardíac i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta
localitat. ***
- Ugo Mazzucchelli: El 5 de juny de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'antifeixista i partisà anarquista Ugo Mazzucchelli. Sos pares es deien Ario Dante Mazzucchelli i Amalia Lorè. Nascut en una ciutat on l'anarquisme sempre ha estat força arrelat, el 9 de juny de 1921 va se detingut i empresonat amb altres companys de Nozzano, poble de Lucca, per possessió d'armes que usaven per defensar-se dels escamots feixistes. Enquadrat en els «Arditi del Popolo», en 1922 participà en la Defensa de Parma, amb 350 companys, comandats pel socialista internacionalista Guido Picelli i l'anarquista Antonio Cieri, enfrontant-se als escamots feixistes d'Italo Balbo. Les accions dels «Arditi del Popolo» no eren compartides pels comunistes i els socialistes i els seus militants tenien prohibit incorporar-s'hi; només sectors dissidents, com ara els seguidors d'Antonio Gramsci, hi participaren. Després d'aquests fets, i per no implicar sa família, es llança a la zona muntanyosa dels Alps Apuans, a prop de la pedrera de Lorano, sector en el qual actuarà més tard durant la resistència al feixisme en 1943. Durant el règim feixista pogué lliurar-se de ser detingut i confinat gràcies al seu aïllament. A partir de la primavera de 1944, amb sos fills Alvaro i Carlo, organitzà un grup anarquista que s'uní a altres grups ja actius, com ara el comandat per Ismaele Macchiarini. Detingut a causa d'una delació nazifeixista, quan estava a punt de ser afusellat a Massa aconseguí salvar-se ja que fou bescanviat pel fill del director de la presó pres com a ostatge per una esquadra partisana. En tornar a la Brigada, es trobà amb el problema de l'esquadró blindat de l'SS Walther Reder, que es dedicava a anihilar la població civil. Per contrarestar-lo es creà la Brigada Gino Lucetti (Batalló Lucetti), que a més de la lluita contra el feixisme reivindicava la Revolució social. Formà part dels grups que recaptaven l'«impost revolucionari» a industrials del marbre, banquers i potentats, per finançar el moviment partisà. El novembre de 1944 la guerrilla alliberà Carrara, però després de quatre dies la Brigada hagué de recular per manca de mitjans. Per fugir del cercle feixista, hagué d'instal·lar-se temporalment a Lucca. El març de 1945 tornà a Carrara i formà un nou grup, la Brigada Michele Schirru i un mes més tard aquesta brigada entrà amb les tropes aliades a Carrara alliberant la ciutat. Durant la postguerra l'activitat llibertària se centrà en el suport a la població i es creà la «Cooperativa del Partisà», encarregada de la distribució dels aliments i lluitar contra l'especulació. Aquesta cooperativa organitzà 25 centres de distribució de venda d'aliments a baix preus. La caiguda del feixisme implicà la caiguda del sector del marbre, font de la vida econòmica de Carrara. Per això creà la «Cooperativa de la Construcció Gino Lucetti», on 1.500 treballadors feien feina en règim d'autogestió, lluitant alhora contra el boicot engegat pel Partit Comunista Italià (PCI) contra aquesta experiència. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 es creà la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara, de la qual en fou, amb altres companys (Ugo Fedeli, Alfonso Failla, Umberto Marzocchi, etc.), un dels promotors amb sos fills. Amb el temps, esdevindrà propietari d'una important concessió d'extracció de marbre, la qual cosa l'allunyava en teoria del moviment obrer. Però, fidel a mantenir la memoria de la lluita antifeixista, en 1963 creà la secció de Carrara de la Federació Italiana de l'Associació Partisana (FIAP). En el Congrés de Liorna de 1965 encapçalà el grup contrari a la secció anarcoindividualista de L'Adunata dei Refrattari, que finalment fou expoulsada. En els anys setanta participà, amb el l'escriptor pacifista Carlo Cassola, en la Lliga pel Desarmament Unilateral. Després de molts d'anys de bregà amb les autoritats estatals, aconseguí col·locar una estela en marbre en record de Franco Serantini, assassinat per la policia el maig de 1972 a Pisa. També, després de lluitar contra totes les forces reaccionàries italianes, pogué col·locar un monument en memòria de Gaetano Bresci, l'anarquista que assassinà el rei Humbert I d'Itàlia. A finals dels anys vuitanta proposà la «modernització» d'alguns aspectes de la tradició anarquista i intentar compaginar-los amb els principis de la democràcia burgesa; acusat de «moderat», abandonà la FAI. Ugo Mazzucchelli va morir el 6 de gener de 1997 a Carrara (Toscana, Itàlia). ***
Necrològica
de Víctor Mulet Mur apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 9 d'abril
de 1985 - Víctor Mulet Mur:
El 5 de juny de 1903 neix a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya)
l'anarcosindicalista Víctor Mulet Mur –algunes
fonts citen
erròniament el segon llinatge com Vergés.
Sos pares es deien Víctor Mulet Cervelló i Rosa
Mur Camarasa. Ferroviari de
professió, milità en la Federació
Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF)
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya.
En 1936 fou membre
del Comitè de Defensa de Montcada i Reixac
(Vallès Occidental, Catalunya) i
entre maig i octubre de 1937 exercí de regidor municipal
d'aquesta població. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en diversos
camps de concentració. Durant l'Ocupació
participà en la Resistència enquadrat
en França Lliure. Visqué a la zona de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) i en 1960,
arran de la reunificació confederal en l'exili, va ser
nomenat, amb Eduard Pons
Prades, secretari de Propaganda de la Federació Local de
Carcassona
(Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Després de la
mort del dictador Francisco
Franco, retornà a Catalunya, però s'hi va sentir
un estranger i retornà a França. Sa companya fou
Pilar Font Solsona.
Víctor Mulet Mur va morir el 20 de
gener –algunes
fonts citen
erròniament el 20 de febrer– de
1985 al seu domicili de Quilhan (Llenguadoc,
Occitània). Sos fills, Pilar Mulet Font i Víctor
Mulet Font, són també militants
llibertaris i esperantistes. ***
Joaquín
Ascaso Budría, president del Consell d'Aragó,
fotografiat per Albero y Segovia - Joaquín Ascaso Budría: El 5 de juny de 1906 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Era cosí de la família anarquista dels Ascaso Abadía de Almudébar. Sos pares es deien José Ascaso Abadía i Teresa Budría Gargallo. Va estudiar a les escoles Fuenclara de Saragossa. Manobre de professió, va militar en el potent Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part del grup anarquista «Los Indomables», amb Ramón Andrés i altres, i en ocasions va col·laborar amb el grup d'acció «Los Solidarios - Nosotros» (Durruti, Ascaso, García Oliver, etc.). En 1924, després de patir presó, es va exiliar a França i només va tornar a la península quan es va proclamar la República. El maig de 1931 va ser membre del primer comitè de les acabades de crear Joventuts Revolucionàries saragossanes. L'agost de 1931 va liderar les manifestacions d'aturats i amb Chueca i Andrés va ser membre de la comissió cenetista creada per discutir amb les autoritats les solucions a l'atur. L'octubre de 1931 va ser elegit president dels paletes i manobres. El gener de 1932 fou detingut a Alcorisa i novament a finals d'aquell any. Durant aquest 1932 va organitzar amb Orquín i Santaflorentina una comissió pro obertura del Sindicat de la Construcció. En 1933 va encapçalar el Comitè Nacional abans del de Yoldi. Quan va esclatar la insurrecció anarquista a Aragó el desembre de 1933, va formar part del Comitè Nacional Revolucionari en representació de la regional aragonesa. Va acabar, per aquests fets, empresonat a Saragossa i a Burgos fins abril de 1934. Durant tota la República va ser partidari de la «gimnàstica revolucionària» promoguda per García Oliver i contrari a la moderació d'Abós, Servet i altres, i va publicar articles en CNT (1934) i en Germinal (1936-1937) d'Elx. Lluità a les barricades de Barcelona contra la sublevació militar el 19 de juliol de 1936 i es va enrolar en les columnes anarquistes per lluitar al front d'Aragó, primer en la de Durruti i després en la d'Ortiz. El 25 de juliol de 1936 va encapçalar el Comitè Revolucionari de Casp, càrrec que va deixar l'octubre, i va assistir a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, com a delegat de les columnes de milícies del front, que va acordar la creació del Consell de Defensa d'Aragó i va ser-ne nomenat primer president. El desembre de 1936, quan el Consell de Defensa d'Aragó va aconseguir el vistiplau de les autoritats republicanes, va seguir al front de la institució, essent nomenat el 19 de gener de 1937 delegat governamental d'Aragó. En 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT a València, on va demanar que es fes front a la pressió comunista, però poc després es va produir la reacció contrarevolucionària comunista d'Enrique Líster a Aragó que va suposar la dissolució manu militari del Consell de Defensa aragonès l'11 d'agost de 1937 i el seu empresonament durant 38 dies a prop de València sota l'acusació estalinista de «tràfic de joies». Poc després va marxar amb Antonio Ortiz a Andalusia, cridats per García Oliver, per organitzar la guerrilla, però el juliol de 1938 ambdós van abandonar el país per Andorra fugint dels estalinistes. Diversos sectors confederals van acusar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Establert a França, les autoritats gales el van tancar nou mesos a Marsella i va patir un intent d'assassinat, però finalment va poder fugir a Bolívia en 1947 i a Veneçuela l'any següent. Després d'una temporada per l'Uruguai, Paraguai i Xile, es va instal·lar a Veneçuela, on va fer sa vida treballant del que va poder (paleta, conserge, camioner, etc.), perseguit i abandonat pels seus antics companys que el van considerar un traïdor i un provocador d'escissions. Amb Ortiz, Gordo i altres exiliats, va fundar cap al 1960 el grup americà «Fuerza Única». Joaquín Ascaso Budría va morir en la indigència el 12 de març de 1977 a Caracas (Veneçuela). En 2006, coincidint amb el centenari del naixement de Joaquín Ascaso, l'historiador Alejandro R. Díez Torre va presentar les seves memòries Memorias (1936-1939). Hacia un nuevo Aragón. ***
Gregorio Oliván García - Gregorio Oliván
García:
El 5 de juny de 1907 neix a
Saragossa (Aragó,
Espanya) el jutge, poeta i militant anarcosindicalista
Gregorio Oliván García. Sos pares es
deien Rufino
Oliván Casamayor i Lucía García
Benito. Es
llicencià en dret i en filosofia i
lletres i exercí de jutge professionalment. A
començaments de la II República
espanyola va fer per primer cop de jutge, d'antuvi, durant dos mesos, a
Herrera
del Duque (Badajoz, Extremadura, Espanya), on combaté
durament els usurers, i, a
partir del juliol de 1933, a Carinyena (Saragossa, Aragó,
Espanya). Durant els
anys republicans es lligà força a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
al moviment llibertari en general. Quan el cop feixista de juliol de
1936 es
trobava de vacances als Pirineus i passà a
França, però retornà a la
Península
per Catalunya, on s'establí i exercí diversos
càrrecs. L'agost de 1936 va ser
nomenat jutge especial d'instrucció dels sumaris per
delictes de rebel·lió a la
província de València i com a tal
hagué d'instruir el cèlebre sumari de la
«Quinta Columna», que encartà 58
individus dretans. En 1937 va ser nomenat
jutge al servei del Tribunal Central d'Espionatge a Barcelona
(Catalunya). També
exercí aquest càrrec a Maó (Menorca,
Illes Balears) durant poques setmanes. El
17 de novembre de 1936, la Secretaria General de la CNT de Barcelona
envià una
carta al ministre de Justícia en aquests termes:
«És Gregorio Oliván home
d'absoluta confiança i pot ser destinat a una zona de
Catalunya o on sigui que
s'hagi de fer justícia. No es tracta de recomanar
ningú, sinó de garantir una
persona l'adhesió de la qual a la nostra causa és
poc comú entre els qui
exerceixen o han exercit fins ahir la justícia legal a
Espanya.». Amant de la
poesia, durant la guerra civil publicà quatre llibres de
poemes, fortament
influenciats per Federico García Lorca: Romances
de fuego (1937), Romances de hierro
(1938), Noviembre. Homenaje a la defensa
de Madrid (1938) i Romances de la
derrota (1939). El 24 de setembre de 1938 va fer la
conferència «Los
grandes inútiles (reivindicación de la
poesia)» al teatre Faros, organitzada
per la Federació Local de Joventuts Llibertàries
de Barcelona. Pocs dies abans
de la caiguda de Barcelona a mans feixistes el gener de 1939,
passà amb sa
família a França. En 1944
s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on
exercí de conseller jurídic de la CNT. En 1945
fou un dels fundadors de la CNT
de Morlaix (Bretanya). Durant la postguerra va fer mítings i
conferències
(Tolosa de Llenguadoc, Còrdas d'Albigés, etc.), i
s'oposà a les maniobres
comunistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE). En el Ple
Confederal, celebrat
entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser
nomenat
secretari, amb Josep Pujol Grua i Antoni Carbonell, del
Comitè Nacional de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), establert a Tolosa de
Llenguadoc.
En 1947 publicà el llibre antològic de poemes Romancero de la libertad i
també aquest any obtingué el II Premi
del «Concurs d'Art Teatral i Líric» de
la Secció de Propaganda del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT amb la farsa poètica
en un acte Claro de luna. En
aquesta època era el
director artístic de la Companyia Teatral de Teodoro Monge
Villar. També en
1947 col·laborà en
l'«Exposició d'Art Espanyol Exiliat»,
que se celebrà a la
Cambra de Comerç de Tolosa de Llenguadoc organitzada per la
Secció de Cultura
del MLE-CNT. En 1948 participà en la creació de
la Federació Espanyola de
Juristes Demòcrates (FEJD). A França es
guanyà la vida fent d'artesà pelleter. El 5 de
febrer de 1949
impartí la conferència
«Renacer del pacifismo», a la Federació
Local de la CNT de París. Trobem
articles seus en diferents publicacions llibertàries, com
ara Así, Cenit,
CNT, Espoir,
Ilustración Ibérica,
Inquietudes, Solidaridad
Obrera, Umbral, UNO,
etc. Sa companya fou Elena López. Gregorio Oliván
García va morir el 18
d'octubre de 1961 al seu domicili de Saint-Germain-en-Laye (Illa de
França, França). Deixà
inèdit Partida en dos.
En 1998 Marie Fleur
Lepage Sirven publicà el llibre
Le Romacero
de la libertad de Gregorio Oliván,
ou
l'itinéraire d'un poète au coeur de la guerre
d'Espagne. Gregorio Oliván García (1907-1961) ***
Arrigo
Catani
- Arrigo Catani: El 5 de juny de 1909 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Arrigo Catani, conegut com Baffino o Baffetto. Sos pares es deien Alfredo Catani i Annuziata Manetti. Visqué al barri d'Antignano de Liorna, treballà en diversos oficis (mosso, fuster, marbrista, sabater) i participà activament en activitats comunistes i anarquistes. Durant la segona meitat dels anys vint es decantà pel moviment llibertari i freqüentà el Cercle Anarquista de Liorna. En 1926, després de la presa del poder dels feixistes, formà part del grup anarquista «Fiorentina» de Liorna. En 1928 es casà amb Elisena Ferrarini. El setembre de 1933 va ser detingut i processat per «possessió de premsa subversiva» i, per evitar la presó, el 10 d'octubre d'aquell any passà clandestinament per via marítima a Còrsega juntament amb els anarquistes Narciso Menicagli, Virgilio Fabbrucci i Rodomonte Nesi, pescador que proporcionà la barca, i altres cinc subversius. Un cop desembarcat a Bastia, es traslladà a Marsella (Provença, Occitània), on va ser acollit per la nombrosa comunitat d'antifeixistes italians. En aquesta època estava inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de recerca d'anarquistes a detenir. En 1934 va ser identificat a Marsella i va ser expulsat per freqüentar els cercles antifeixistes i emigrà a Bèlgica; posteriorment retornà clandestinament a Marsella. El febrer de 1937 un informe feia costar que, juntament amb altres voluntaris, havia passat a Catalunya i s'havia enrolat l'agost de 1936 en la «Columna Berneri-Rosselli», incorporada a la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època mantenia relacions sentimentals amb Armida Prati, filla de Maria Amalia Melli, germana d'Elena Malli, companya d'Errico Malatesta, amb qui s'havia expatriat a França. Després de combatre al front d'Osca (Aragó, Espanya), en 1937, arran dels «Fets de Maig» a Barcelona, deixà Catalunya amb Armida Prati i passà a França, Luxemburg i Bèlgica. En aquest període la parella tingué a Marsella un infant –algunes fonts diuen que tingué bessonada. A Bèlgica, a començament de 1939, formà part del grup anarquista format pels italians Ernesto Bruna, Azelio Bucchioni, Cafiero Meucci, Pietro Montaresi, Mario Mantovani Antonio Moscardini i Guido Schiaffonati, i per l'anarcopacifista belga Marcel Camille Dieu (Hem Day); mentre sa companya sembla que entrà a formar part de la Fracció Comunista Internacionalista (FCI), corrent promoguda per Amadeo Bordiga. En aquest mateix any, a Brussel·les, per les seves activitats llibertàries, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres mesos de presó. L'abril de 1939, amb altres anarquistes italians, va ser expulsat cap a França, però aconseguí retornar-hi clandestinament. L'agost de 1943 retornà a Itàlia, però va ser empresonat i condemnat. Recobrà la llibertat després de l'armistici entre Itàlia i les forces aliades del 8 de setembre de 1943 i retornà a Liorna, on reprengué les seves activitats anarquistes i promogué la resistència. Durant una incursió, va ser capturat, juntament amb l'anarquista Mario Batini i altres trenta ostatges, per les tropes alemanyes i portat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per a treballar forçosament en instal·lacions militars. En una acció sorpresa, un grup de companys i companyes provinents de Liorna aconseguiren alliberar-lo mentre es trobava pres al Comandament nazi. A Liorna formà part del primer Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), com a representant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) i, després de l'Alliberament, el seu nom aparegué en una relació establerta per les tropes aliades [Gli alleati e la ricostruzione in Toscana (1944-1945)] sobre la situació de Liorna on el consideraven una de les figures polítiques més importants de la ciutat, juntament amb el bisbe Piccioni i l'alcalde Furio Diaz. En el número únic del periòdic Il Seme Libertario, òrgan de la FCL, sortit semiclandestinament el juny de 1945, signà l'article «Liberali… o fascisti?», on ataca durament els liberals i els democristians qualificant-los de «força reaccionària». Després de la II Guerra Mundial rebutjat tots els reconeixements institucionals i prengué part en la reconstitució de la Federació Anarquista Italiana (FAI), tot això sense deixar de ser vigilat per la policia. Entre 1950 i 1956 visqué novament a França. En la dècada dels seixanta retornà a Liorna i, amb sa companya Leontina (Lea), visqué al barri d'Antignano treballant de sabater i venent sandàlies de goma i esportives en una petita botiga al carrer del Littorale, on també circulaven periòdics anarquistes i revolucionaris i es podia discutir de política i de literatura. Arrigo Catani va morir el 17 de desembre de 1977 al barri d'Antignano de Liorna (Toscana, Itàlia). ***
Miguel
Rausa Berniz - Miguel Rausa Berniz:
El 5 de juny de 1919 neix a Vallobar
(Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Rausa
Berniz. Sos pares es
deien Miguel Rausa Vilas i Jacinta Berniz Viñola. Era fill
d'una família de petits
agricultors republicana i atea de sis germans. Cap dels germans no van
ser
batejats, això en els durs temps de la dictadura de Primo de
Rivera. Quan tenia
nou anys quedà orfe de mare i la família
pogué sortir endavant gràcies a la
dedicació de les germanes majors, podent assistir a l'escola
fins els 13 anys. Quan
es proclamà al II República espanyola
s'afilià, amb son germà Manuel, a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) del seu poble i fou membre de l'Ateneu
Llibertari,
creat el febrer de 1936. Durant el procés revolucionari,
després d'un intent
frustrat d'enrolar-se en la «Columna Durruti» amb
17 anys, treballà en la
col·lectivitat agrícola local. El febrer de 1937
marxà cap al front i combaté
en la 130 Brigada Mixta i en la 43 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, comandada per Antonio
Beltrán Casaña (El
Esquinazao) i de caire comunista, i amb la qual
lluità a Bielsa
(Osca, Aragó, Espanya) fins a juny de 1937. Més
tard passà els Pirineus i
retornà a la Península, lluitant al front de
l'Ebre, on va ser ferit en un braç
i hagué de ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya).
Posteriorment reprengué
la lluita al front fins la desfeta final. El febrer de 1939, quan el
triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat als camps de
concentració de Sant Cebrià, Barcarès
i Argelers. El desembre de 1939 va ser
enviat per a treballar a la frontera belga fins l'ocupació
alemanya. Detingut a
Épernay (Xampanya-Ardenes, França) va ser enviat
a Châlons-en-Champagne
(Xampanya-Ardenes, França) i després a Deux
Sèvres (Poitou-Charentes, França);
fugí a Lesinhan (Llenguadoc, Occitània) i
novament detingut, entre juliol de
1940 i gener de 1941, va estar tancat a Argelers. Enrolat en una
Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) a Prada (Conflent, Catalunya Nord), va
ser
novament enviat a Argelers per participar en una protesta
col·lectiva, on va
romandre fins el maig de 1941, quan va ser enviat a treballar a les
vinyes de
Besiers (Llenguadoc, Occitània) durant gairebé
dos anys. Son pare va morir en
1942 en una presó franquista d'Osca. Després, per
indisciplina, va ser enrolat
en una altra CTE durant dos mesos i el maig de 1943 va ser enviat a les
fortificacions nazis de Seta (Llenguadoc, Occitània), on es
pogué centrar una
mica i participar en la reorganització de la CNT.
Després de la II Guerra
Mundial treballà de paleta, continuà militant en
la CNT de Seta i en va ser
nomenat secretari, coordinador i tresorer de l'anomenat sector
«ortodox». Entre
el 6 d'agost de 1959 i 1973 formà part de la
«Secció Solidaritat Voluntària
Vallobar»
en l'exili. En els anys setanta assistí en diverses ocasions
a reunions a
Narbona (Llenguadoc, Occitània), però sense
abandonar les posicions
antipolítiques. Sa companya fou Emiliana Pilar
Blázquez
García; son fill Germinal Rausa
(Minal) també
és militant llibertari.
Miguel Rausa Berniz va morir el 19 d'agost de 2014 al Centre
Hospitalari Bassin de Thau de Seta (Llenguadoc,
Occitània). Manuel Rausa Berniz (1921-2009) ***
Francisco Giménez Díaz - Francisco Giménez Díaz: El 5 de juny de 1920 neix a Tomelloso (Ciudad Real, Castella, Espanya)l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Antonio Giménez Díaz. Sos pares es deien Vicente Giménez i María Juana Díaz. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 militava en les Joventuts Llibertàries i, malgrat la seva curta edat, lluità en l'Exèrcit republicà, intervenint en diverses batalles i essent ferit en un muscle. En acabar la guerra, fou enviat a un batalló disciplinari i un cop lliure se sumà a la lluita clandestina des de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1948 prengué part activa en la preparació de la famosa fuga d'Ocaña. En 1951 passà clandestinament la frontera francesa. L'Estat francès li assignà residència forçosa a Orlhac (Alvèrnia, Occitània). En aquesta localitat conegué Paulette Marie Marguerite Pocaly, que acabarà sent la seva companya. Anys després s'instal·là a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França). Durant les dècades posteriors treballà en la construcció i milità en la CNT de l'Exili. Apassionat de la poesia i de l'escriptor Federico García Lorca, va escriure centenars de composicions poètiques. Trobem col·laboracions seves en Castilla Libertaria, Evocación i Pueblo Libertario. Francisco Giménez Díaz va morir el 4 de juliol de 2007 a la llar d'avis Foyer Résidence Champfleury de Sèvres (Illa de França, França). ***
Cartell
propagandístic de la "Columna Maroto" - Juan Manuel Gómez Uréndez: El 5 de juny de 1921 neix a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan Manuel Gómez Uréndez. Sos pares es deien Juan Gómez i Remedios Uréndez. Interessant per les idees llibertàries, des de molt jove s'afilià a les Joventuts Llibertàries i més tard en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop d'Estat feixista de 1936, s'allistà immediatament en la «Columna Maroto», on lluità gairebé tres anys, participant en diverses batalles al front de Granada (Peñón de la Mata, defensa de Baza i de Guadix, etc.). A començaments de 1939, juntament amb altres companys, marxà a Madrid per participar en la seva defensa, ciutat on romangué al costat de Cipriano Mera fins al final de la guerra. Posteriorment fou detingut i va ser empresonat al camp de concentració de Bera (Bortziri, País Basc) fins al 1941, quan aconseguí fugir i passar els Pirineus. Instal·lat més tard a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) amb la seva companya Josefina Piñero Sánchez, hi romangué fins a la seva mort sempre lligat al moviment llibertari. Juan Manuel Gómez Uréndez va morir el 18 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 17 de novembre– de 2007 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). ***
Madeleine Briselance - Madeleine Briselance: El 5 de juny de 1922 neix al X Districte de París (França) l'activista llibertària Madeleine Armandine Briselance. Filla d'una família anarquista, son pare es deia Georges Félix Clément Briselance i sa mare Antoinette Valentine Stumpf. Son pare i son oncle Louis, ambdós firaires, van ser amics de l'expropiador àcrata Alexandre Jacob (Marius Jacob), i les històries familiars sobre el personatge la marcaren fortament. Obrera d'una paperera industrial i, per poc temps, enquadernadora artística, treballà sobretot com a empleada en un centre mèdic de la Mútua General de l'Educació Nacional (MGEN). D'antuvi, milità en el moviment dels albergs juvenils i en el Partit Socialista Unificat (PSU), alhora que participà activament en els lluites feministes, especialment, en la planificació familiar i en la lluita per a la despenalització de l'avortament. Després centrà la seva militància en l'antimilitarisme des de la Unió Pacifista de França (UPF). Va ser nomenada presidenta de SOS-Tahití i des d'aquesta organització, que ajudà a fundar, combaté els assaigs nuclears a la Polinèsia a mitjans dels anys noranta. Entre 1993 i 2001 formà part del grup d'Alternativa Llibertària (AL) de Montreuil (Illa de França, França), població on residia. En 2003 encara tingué forces per participar en les manifestacions contra la II Guerra del Golf i en 2004 prengué part en la festa organitzada per l'editorial L'Imsomniaque en ocasió de la reedició de les memòries d'Alexandre Jacob. Madeleine Briselance va morir el 3 de desembre de 2009 a l'Hospital Charles Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). ***
Jerónimo
Faló Villanueva en l'enterrament de Germinal Gracia (Tolosa
de Llenguadoc, 1991) - Jerónimo Faló Villanueva: El 5 de juny de 1922 neix a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Jerónimo Faló Villanueva, conegut com El Linotipista. Era fill de Manuel Faló Daroca, llaurador, i de Dolores Villanueva Linares. A finals dels anys quaranta va fer de guia fronterer als Pirineus per als grups guerrillers llibertaris i per a diverses delegacions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); fou ell qui, el setembre de 1946, passà Jaume Amorós Vidal (Liberto) a la Península. El 30 de setembre de 1946 va ser detingut en un tren i tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya). A la garjola formà part de la Comissió de Premsa que publicà diferents periòdics clandestins: Esfuerzo, òrgan de les Joventuts Llibertàries; Ágora, revista teòrica d'aquest mateix grup; i Acarus Scabiosi, butlletí humorístic; confeccionant a mà els exemplars amb altres companys (Manuel Fernández Rodríguez, Tomás Germinal Gracia Ibars, etc.) i aquests passaven de cel·la en cel·la i alguns a l'exterior. Va ser alliberat el 20 de juny de 1947 i el març de 1948 passà a França la delegació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de l'Interior, formada per Ramón González Sanmartí i Juan Alcácer Albert, que venien de Madrid i de Sant Sebastià. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili. El 23 de julio de 1979 es casà a Tolosa amb María Oliveros Castán. Jerónimo Faló Villanueva va morir el 26 de maig de 2010 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Vittorio
Morneghini - Vittorio Morneghini: El 5 de juny de 1922 neix a Milà (Llombardia) l'anarquista i resistent antifeixista Vittorio Morneghini. Paleta de professió, milità en el moviment llibertari i lluità contra els nazis. El 4 d'agost de 1944 va ser capturat i tancat a la presó de San Vittore de Milà. Gràcies a la informació d'un carceller italià, va saber la data en la qual havia de ser traslladat a una altra presó del nord de la península italiana. Així, amb altres detinguts polítics, pogué organitzar la fuga amb el suport de son pare Angelo i de son germà Riccardo. L'escamot llibertari d'alliberament aconseguí separar el vagó del tren que portava els detinguts a l'estació de San Cristoforo, entre Milano i Corsico. Però els alemanys, fortament armats, impediren que el pla reeixís. Després d'aquests fets, el 8 de gener de 1945 va ser deportat de Bozen (Trentino) al camp de concentració de Mauthausen. Vittorio Morneghini va morir metrallat el 18 d'abril de 1945 –algunes fonts apunten l'1 d'abril– en un intent de fuga al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria). ***
Ralph
Rumney fotografiat per Pauline Langlois - Ralph
Rumney:
El 5 de juny de 1934 neix a Newcastle upon Tyne (Tyne and
Wear, Anglaterra) el pintor i escriptor situacionista i antimilitarista
llibertari Ralph Brainerd Rumney, conegut com Le
Consul. Sos pares es deien Ralph Rumney i Olive Edith Brooks.
Quan tenia dos anys, es traslladà amb sa
família a Halifax (West
Yorkshire, Anglaterra), on son pare, fill d'un miner del
carbó i pastor anglicà,
va ser destinat com a vicari. Després de passar per diversos
internats, els
quals odiava, fins el 1952 assistí a l'Escola d'Art de
Halifax. Fugint del
servei militar, en 1952 va anar a París (França),
on visqué la bohèmia i on va
ser batejat amb el pseudònim de Le
Consul,
en referència al personatge del llibre de Malcolm Lowry Under the volcano. Fins el 1955
anà i vingué entre França i
Itàlia,
visitant de tant en tant Londres, on fundà
l'efímera revista artística Other
Voices. En 1955 realitzà la seva
primera exposició individual a Trieste (Friül) i un
any després una altra a la
Galeria Apollinaire de Milà (Llombardia, Itàlia).
En 1956 exposà per primer cop
a Anglaterra a la New Vision Centre Gallery, galeria no comercial
compromesa
amb l'art gestual internacional, amb obres marcadament influenciades
pel
budisme zen, l'inconscient col·lectiu teoritzat per Carl
Jung, l'expressionisme
abstracte i el surrealisme. El 28 de juliol de 1957 fundà a
Cosio di Arroscia
(Ligúria, Itàlia) la London Psychogeographical
Association (LPA, Associació
Psicogeogràfica de Londres), de la qual va ser
l'únic membre; aquesta
«associació», creada ad
hoc, es va
fusionar immediatament amb l'Internacional Letrista (IL) i el Moviment
Internacional per un Bauhaus Imaginista (MIBI) per a crear, amb
Giuseppe
Pinot-Gallizio, Piero Simondo, Elena Verrone, Walter Olmo,
Michèle Bernstein,
Asger Jorn i Guy Debord, l'Internacional Situacionista (IS). Vuit mesos
més
tard, el març de 1958, abandonà l'IS per no haver
redactat un informe
psicogeogràfic sobre Venècia com s'havia
promès. En 1958 es casà amb la pintora
Pegeen Vail Guggenheim, filla de la col·leccionista d'art
Peggy Guggenheim, que
havia conegut un any abans en una exposició de Francis Bacon
a Londres, i amb
qui tingué un fill, Sandro Rumney, que esdevindrà
un marxant d'art molt
reconegut. En 1959 la parella s'instal·là al
carrer Dragon de París i després a
l'illa parisenca de Saint-Louis. Amb greus problemes de
depressió, Pegeen Vail
va morir en 1967 d'una sobredosi de barbitúrics. Quan va ser
injustificadament
acusat per sa sogra de l'assassinat de la seva esposa, hagué
de fugir i sort
que pogué trobar asil a la clínica
psiquiàtrica de La Borde (Cour-Cheverny,
Centre, França), on el seu amic Félix Guattari el
refugià. Un any després es va
anar a Londres, on, sense diners, va treballar com a telefonista
bilingüe. Més
tard va fer classes a les escoles d'art de Canterbury i de Winchester,
abans de
retornar a França. En 1974 es casà amb
Michèle Jeanne Geneviève Berstein, excompanya de
Guy
Debord, però la parella es divorcià
posteriorment. Objector de consciència
durant tota sa vida, Ralph Rumney fou un nòmada (Londres,
París, Milà, Venècia,
Linosa, etc.) durant la major part de la seva existència,
veient aquesta com a
una aventura permanent i una experiència bohèmia
sense fi, passant, d'un dia
per l'altra, de la pobresa més absoluta, al luxe
més desmesurat. Durant sa vida
es va veure fortament influenciat per nombrosos pensadors i escriptors,
com ara
el marquès de Sade, Arthur Rimbaud, Isidore Ducasse (Lautréamont), E. P. Thompson,
Stefan Themerson, Georges Bataille,
Yves Klein, Henri Michaux, William Burroughs o Jean Baudrillard. En
1989 la
Tate Gallery de Londres va comprar el seu quadre The
change (1957), on es pot veure actualment. En aquest mateix
any
de 1908 s'instal·là a Manòsca. En 1999
es va publicar el llibre Le Consul,
resultat d'una llarga
entrevista realitzada per Gérad Berreby, i en 2001
publicà, amb Allan Woods, The map
is not the territory. Ralph
Rumney va morir de càncer el 6 de març de 2002 al
seu domicili de Manòsca
(Provença, Occitània) i fou enterrat al cementiri
parisenc de Montparnasse. Pòstumament
es publicà la seva obra The
Leaning Tower
of Venice. Ralph Rumney (1934-2002) ***
Coral
Pellicer Veloso, amb un retrat de son pare, fotografiada per
Luís Magán - Coral Pellicer Veloso:
El 5 de juny –algunes fonts
citen erròniament el 27 de maig– de 1937 neix a
València (València, País
Valencià) la periodista, escriptora i actriu
llibertària Coral Pellicer Veloso.
Era filla del destacat militant anarquista Josep Pellicer Gandia,
conegut com El Durruti valencià,
i de María de las
Mercedes Veloso Comesaña (Maruja),
socialista, que va ser una de les primeres dones matriculades en
medicina a
l'Estat espanyol. Al final de la guerra civil son pare va ser capturat
per les
tropes feixistes, jutjat, condemnat a mort i afusellat en 1942,
juntament amb
son germà Pere Pellicer Gandia. Les autoritats franquistes
li van obligar a
canviar el seu nom pel de María
del Coral.
Es traslladà amb sa mare a Lleida (Segrià,
Catalunya), on aprengué anglès. Amb
18 anys marxà a Anglaterra a perfeccionar l'idioma i
estudià a l'hora
pediatria. De tornada, a Madrid (Espanya) treballà com a
professora d'idiomes,
alhora que es formà com a actriu a l'Escola de
Cinematografia de Madrid, on va relacionar
amb destacats personatges del món del cinema
(Víctor Erice Aras, María Elena
Flores Fernández, Luis García-Berlanga
Martí, Pedro María Olea Retolaza, Miguel
Picazo de Dios, etc.). També conegué el cineasta
Angelino Fons Fernández, amb
qui va treballar i amb qui finalment es va casar, i posteriorment
divorciar, i amb
qui tingué un fill, David Fons Pellicer, també
home de cinema. A mitjans dels
anys setanta va ser editora del NO-DO. Durant la seva carrera
artística
treballà en nombroses pel·lícules, com
ara Sor
Angelina (1962), Amador
(1964), La tía Tula
(1964), La busca (1966), Nueva cartas
a Berta (1966), Oscuros
sueños de
agosto (1967), Marianela
(1972), Esposa y amante (1977), Cabo de Vara (1978), Cartas
de amor de una monja (1978), El
diputado (1978), El sexo ataca
(1978), ¡Vámonos,
Bárbara! (1978), La miel
(1979), Navajeros (1980), La patria del Rata (1980), Trágala,
perro (1981), Colegas
(1982), La hoz y el Martínez
(1984), Extramuros (1985), La estanquera de Vallecas (1986), La voz dormida (2011), etc., i en series
televisives (Águila Roja,
Aída, Amar
es para siempre,
La Barraca, El
comisario, Cuéntame
cómo
pasó, Doctor Mateo,
Hospital Central, La
que se avecina, MIR, La mujer de tu vida, Policías,
El porvenir es largo, etc.). Com a
periodista es va especialitzar
en reportatges sobre turisme i col·laborà amb el
també llibertari Ramón
Alpuente Mas (Moncho Alpuente) en la
secció de Cultura del diari El
País.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
lluità durant tota sa
vida per restaurar la memòria de son pare i sos oncles Pere
i Vicent, també
afusellats, demanant, sense èxit, en 2006 davant el Tribunal
Suprem, l'anul·lació
de les seves condemnes. Entre l'1 i el 3 de novembre de 2002
participà com a
observadora en el IX Congrés de la CNT celebrat a Perlora
(Carreño, Astúries,
Espanya). També va col·laborar activament amb la
Fundació Anselmo Lorenzo
(FAL), que conserva part de l'arxiu familiar. En 2009 va poder
recuperar
oficialment el seu nom vertader de Coral. Els seus últims
anys patí greu penúries
i pogué subsistir gràcies a l'ajuda
econòmica del veïnat i de companys de la
seva professió. Coral Pellicer Veloso va morir el 30 d'abril
de 2020 d'un
infart al seu domicili de Madrid (Espanya) i va ser sepultada dos dies
després
al cementiri de Paterna (Horta Oest, País
Valencià), on estan enterrats sos
pares –a la seva tomba figura l'epitafi:
«Sólo la acción tenaz en pro de la
verdad ennoblece una vida».
Defuncions
Grup
d'anarquistes de Friedrichshagen
en una sortida a Müggelsees (octubre de 1898). - Matthias Malaschitz:
El 5 de juny de 1904 mor a Rust (Burgenland, Hongria;
actualment pertany a
Àustria)
l'anarcopacifista Mátyás Malaschitz,
més conegut com Matthias Malaschitz
–el llinatge a vegades citat Malasic.
Havia nascut el 4 de gener de
1871 a Rust (Burgenland, Hongria; actualment pertany a
Àustria). Sos pares es
deien Frantz Malaschitz i Anna Gerdenik. Mecànic de
professió, en 1885 vivia a
Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria).
Entre 1897 i 1899 col·laborà en
el periòdic de Budapest Ohne
Staat. Organ
der idealistischen Anarchisten i en la seva versió
hongaresa Allam Nelkül.
Közlöny a Krisztus szellemebén,
editada per l'anarquista tolstoià Eugen Reinrich Schmitt.
Expulsat en 1898 de
Budapest, passà a Berlín i Stuttgart. L'octubre
de 1898, demanat per la policia
austrohongaresa, va ser buscat sense èxit per les autoritats
alemanyes a
diversos domicilis d'anarquistes a Berlín, fet pel qual els
anarquistes
germànics organitzaren protestes. Entre novembre de 1900 i
agost de 1901 residí
a Erlenbach (Zuric, Suïssa) i fou un dels responsables del
periòdic Der Weckruf
(1904-1907), edició en
llengua alemanya de Le Réveil,
on
col·laboraren destacats anarquistes, com ara Ernst Frick,
Max Nacht, Siegfried
Nacht (Arnold Roller), Robert
Scheidegger, Eugen Heinrich Schmitt, Eduard Riedlin,. Anarquista no
violent,
edità diversos textos de Lev Tolstoi, sobretot sobre
objecció de consciència, i
de Friedrich Nietzsche. Mantingué una estreta
relació amb el cercle anarquista
de Monte Verità (Ascona, Ticino, Suïssa). En la
primavera de 1903 figurava en
un llistat d'anarquistes estrangers no expulsats i residents fora de
França. El
febrer de 1904 abandonà Zuric i retornà a Hongria
i va ser reemplaçat per Ernst
Frick i Robert Scheidegger al front de Der
Weckruf. Matthias Malaschitz va morir el 5 de juny de 1904 a
la seva ciutat
natal de Rust (Burgenland, Hongria; actualment pertany a
Àustria). La seva
vídua, Frieda Malaschitz, es casà posteriorment
amb l'anarquista Rainer Trindler. Matthias Malaschitz (1871-1904) ***
Foto
policíaca d'Octave Véret (2 de març de
1894) - Octave Véret:
El 5 de juny de 1946 mor a París (França)
el fotògraf, artista pintor i anarquista Jean Octave
Véret –a vegades citat
erròniament Verret.
Havia nascut el
23 de setembre de 1874 al XX Districte de París
(França). Sos pares es deien Pierre Octave Véret,
botoner, i
Théodorine Louis Baumestre, obrera
en una fàbrica de raspalls. Obrer fotògraf,
treballava a l'establiment
fotogràfic de Sylvestre Eliacin, al número 97 del
carrer Oberkampf de París. El
9 de març de 1893 participà, juntament amb una
cinquantena de companys i
companyes, organitzada per Eugénie Collot i Constant Marie (Le Père Lapurge), en
l'anomenada
«Cavalcada Anarquista», celebrada a la
plaça de la République de París, a
favor
de l'abstenció. El 2 de març de 1894 el seu
domicili, al número 8 del carrer
Champlain de París, va ser escorcollat per la policia, ben
igual que el
d'altres 21 companys; detingut, va ser fitxat com a anarquista. Entre
1895 i
1898 fou un dels redactors i el secretari gerent del
periòdic Sur le trimard. Organe de
revedication des
sans travail, publicació fundada per Mecislas
Goldbertg, la seu social del
qual estava instal·lada al seu domicili, al
número 7 del carrer Plâtrières. Entre
1895 i 1896 participà en les reunions del grup anarquista
«Les Négateurs»,
fundat per Mecislas Goldberg, que celebrava les seves reunions cada
dimarts al carrer
Ménilmontant, cantonada amb el de Sorbier. En aquestes
reunions participaren, a
més dels citats, Maurice, Wagner i estudiants russos, entre
d'altres. En 1896
també assistí, segons els informes
policíacs, a les reunions del grup
anarcoindividualista «La Verité», animat
per Babet, Carteron, Fallières,
Langlois i Eugène Renard (Georges),
entre
d'altres, que es reunia a la Sala du Trésor, al carrer
Vieuille-du-Temple de
París. Esdevingué artista pintor i en 1899
assistí a xerrades i reunions
d'artistes (pintors, escultors músics, etc.) per a debatre
sobre art. A partir
d'aquí fundà el grup «Les Artistes au
Peuple», format per una cinquantena
d'artistes (Cariot, E. Di Mazzo, Perroudon, etc.), que pretenia la
«descentralització de l'art». Aquest
grup, del qual va ser l'ànima, realitzà a
començament de segle diverses exposicions
col·lectives a cafès, universitats
populars i sales parisenques, però sempre fora dels circuits
de l'art comercial.
Entre 1912 i 1914 col·labora en la revista parisenca La Flora. Revue des lettres et de l'art
précieux. En 1914 il·lustrà
amb una retrat de Joris-Karl Huysmans l'assaig crític J.-K. Huysmans, converti littéraire,
de Léon Deffoux i Émile Zavie.
El 23 de març de 1918 es casà al XX Districte de
París amb la costurera Hortense
Chapiseau. En aquesta època vivia amb sa companya i sa mare,
ja vídua, al
número 13 del carrer Retrait. Entre el 9 i el 25 de maig de
1927 va exposar una
cinquantena de pintures i pastels (flors, paisatges, natures mortes,
retrats) a
la galeria Lucien-André, al número 37 del carrer
Taitbout de París, que va ser
molt ben acollida per la crítica. Octave Véret va
morir el 5 de juny de 1946 al
XX Districte de París (França). ***
Necrològica
d'Adrián Torres López apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 24 de juny de 1954 - Adrián Torres López: El 5 de juny de 1954 mor a Trescol (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Adrián Torres López. Havia nascut el 17 de març de 1877 a Caudete de las Fuentes (Plana d'Utiel, País Valencià). Sos pares es deien Trifón Torres i Juana López. Milità des de molt jove en els moviments llibertari i cooperativista del seu poble i posteriorment en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Fuentesrobles (Plana d'Utiel, País Valencià). En 1924 el trobem militant a la Federació Local de Balsareny (Bages, Catalunya) de la CNT i ocupant càrrecs sindicals. Durant el franquisme s'exilià i milità en la CNT de La Grand Comba. Sa companya fou Miguela García. Després d'un atac de paràlisi i d'anys de patiment, Adrián Torres López va morir el 5 de juny de 1954 al seu domicili de Trescol (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània). ***
Mateu
Baruta Vilà, amb corbata, al costat de Frederica Montseny en
un
míting al parc Güell de Barcelona durant la tardor
de 1936 - Mateu Baruta Vilà: El 5 de juny de 1980 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Mateu Joaquim Lluís Baruta Vilà. Havina nascut el 18 de juliol de 1901 a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya). Sos pares es deien Joan Baruta Martí, serraller, i Magdalena Vilà Escala. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil fou secretari nacional del Consell General de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Espanya, secretari (subsecretari de Sanitat Pública i de l'Assistència Social) de Frederica Montseny Mañé durant el seu període al Ministeri de Sanitat i viatjà sovint a França a la recerca de queviures. Durant els «Fet de Maig» de 1937 va resultar ferit en un tiroteig a la Diagonal de Barcelona (Catalunya) dirigit contra el cotxe institucional on viatjava juntament amb la ministra Montseny i el secretari general de la CNT Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), que resultaren il·lesos. El setembre de 1937 presentà, amb Lucía Sánchez Saornil, l'organització «Mujeres Libres» a Múrcia. L'agost de 1938 assistí al Ple de Regionals de la CNT, on presentà un informe de la marxa de SIA. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, com a director de l'Oficina Central d'Evacuació i Assistència a Refugiats d'Espanya (OCEARE), s'encarregà de l'evacuació de nombrosos militants llibertaris, entre ells Pepita Carpena, cap a França –en realitzà un informe d'aquesta operació que va ser publicat en la revista Documentos Históricos de España que es publicà el maig de 1939. A Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) continuà amb el seu càrrec de SIA. Posteriorment, durant molts anys, visqué a Marsella (Provença, Occitània) amb sa companya Christine Kon-Rabe, anarquista d'origen jueu polonès. Assegurà les relacions amb el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en 1940 residí clandestinament un temps a París (França). En 1941 participà en els intents de reconstrucció de la CNT clandestina a Marsella. Montà un petit taller de filatures, gràcies a un invent que permetia la fabricació i reparació de les agulles de tricotar metàl·liques que aleshores eren introbables, on donà feina una desena d'obrers. Detingut el 10 de novembre de 1941, el dia que nasqué son primer fill, va ser reclòs a Tolosa (Llenguadoc, Occitània); jutjat, amb Germinal Esgleas, el juliol de 1942 per un tribunal militar tolosà, va ser condemnat per «atemptat contra la seguretat de l'Estat» a un any de presó. El setembre de 1942 va ser trasllada a la presó de Moissac (Llenguadoc, Occitània). Alliberat el novembre de 1942, va ser internat al camp de concentració de Vernet fins l'agost de 1943, que va ser obligat a formar part de l'organització alemanya «Todt» per a treballar com a infermer al camp de Canejan (Aquitània, Occitània). Amb l'ajuda d'un company espanyol, a començaments de 1944 aconseguí arribar a Marsella, on pogué retrobar sa companya. Continuà militant en la CNT en l'exili i el setembre de 1946, en una assemblea celebrada a Marsella, va ser nomenat membre del Comitè Departamental de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). És autor de l'informe inèdit Pequeña historia de la constitución de SIA y su desarrollo actual y su desarollo futuro. Mateu Baruta Vilà va morir el 5 de juny de 1980 a Marsella (Provença, Occitània) després de patir una llarga malaltia. ***
Notícia de la condemna de Marius Aceste apareguda en el diari parisenc Le Temps del 6 de gener de 1913 -
Marius Aceste:
El 5 de juny de 1982 mor a Le Havre (Alta
Normandia, França)
l'antimilitarista, sindicalista i anarquista Marius Lucien Aceste.
Havia nascut
el 23 de juny de 1889 a Londinières (Alta Normandia,
França). Era fill de
Thimoleón
Appolinaire,
comerciant, i de Marie Adoralis Euphrasie Duhamel. Treballà
d'estibador a La Havre. Membre del grup
anarquista de La
Havre, fou un dels membres destacats del Sindicat Autònom
d'Estibadors. Antimilitarista,
el 3 de gener de 1913 va ser condemnat pel II Tribunal Correccional de
Versalles
(Illa de França, França) a dos anys de
presó i a cinc anys de residència
controlada per robar, agredir i ferir el sotsoficial Gaston Est, del XI
Regiment d'Artilleria, l'1 de novembre de 1912 a Versalles; dos
companys seus,
Henri Mallet i Émile Jodelais, van ser condemnats a un any
de presó. Quan la
Gran Guerra, fou soldat reservista de la II Companyia del IV Regiment
d'Infanteria i destacà per la seva audàcia i
valor, i per accions de guerra va
ser condecorat amb la Medalla Militar i amb la Creu de Guerra. El 4 de
setembre de 1917 es casà a La Havre amb Germaine Claire
Allard,
de qui es va divorciar el 2 de novembre de 1922. El 18 de setembre de
1929 es va casar a Le Havre amb Alice Marie Françoise
Augér. Entre abril
i maig de 1931
va estar empresonat
40 dies per «entrebancar la llibertat del treball»
durant una vaga del sector
entre el febrer i el març anterior. Bon orador, va ser
elegit membre de la
comissió administrativa d'enllaç amb el sindicat
unitari, encara que minoritari
a Rouen (Alta Normandia, França), durant les vagues de 1932.
En les eleccions
sindicals de 1933 sortí en segona posició darrera
Léon Carlier i el 13 d'abril
d'aquell any va ser elegit tresorer adjunt del sindicat. Partidari de
pactar
amb els comunistes, s'enfrontà a la majoria de
l'organització i la seva
autoritat minvà considerablement. Marius Aceste va morir el 5 de juny de 1982 al seu domicili de Le Havre (Alta
Normandia, França). ***
Necrològica d'Eulalio Gordo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de desembre de 1992 - Eulalio Gordo: El 5 de juny de 1992 mor a Brussel·les (Bèlgica) el militant anarcosindicalista Eulalio Gordo. Havia nascut el 26 de juliol de 1900 a Santiago de Calatrava (Jaén, Andalusia, Espanya). L'1 de maig de 1916 s'afilià en un sindicat d'oficis diversos de caire apolític i a partir de 1931 ingressà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid (Espanya), que s'havia acabat de constituir. Combaté el cop feixista de juliol de 1936 i a partir d'octubre d'aquell any intervingué en la formació de la columna confederal «España Libre», de la qual fou membre del seu estat major fins a la militarització. L'1 d'abril de 1937 fon nomenat responsable d'Arxius en la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França i el 7 de febrer de 1939 fou internat al camp d'Argelers, on fou responsable de la Secció de Defensa. En juny d'aquell any fou traslladat al camp de Barcarès i l'agost abandonà el centre d'internament i començà a treballar de camperol a Albi (Llenguadoc, Occitània) fins al desembre de 1939 i, més tard, en la construcció en aquesta ciutat. En 1942 participà en la creació de la CNT d'Albi i en 1945 fou delegat al Ple de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Per qüestions professionals, el 16 de maig de 1948 s'instal·là a Brussel·les, on desenvolupà la seva militància cenetista. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Eulalio Gordo va morir el 5 de juny de 1992 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Gilles. ***
Virgilio
Bertola i Agostina Mazzarese en les II Trobades Llibertàries
celebrades
entre el 30 i el 31 de juliol de 1988 a La Roquebrussanne (Foto de
Bruno Nappi) - Virgilio
Bertola: El 5 de juny de 1993 mor a Toló
(Provença, Occitània) l'anarquista i
resistent antifeixista Virgilio
Bertola, també conegut com Virgile
Bertola. Havia nascut el 30 de gener –algunes fonts
citen
erròniament el 30 de juny– de 1907 a Sarzana
(Ligúria, Itàlia).
Sos pares es deien Natale Bertola i Emilia Pastine.
De ben jovenet
començà a militar en els grups anarquistes de la
zona de Carrara (Toscana,
Itàlia). Per la seva participació en les lluites
contra els escamots feixistes,
juntament amb altres companys (Ugo Boccardi, Orlando Luciani, Pietro
Montaresi,
etc.), es va veure obligat a emigrar a França, d'on en 1933
va ser expulsat. Es
va traslladar a Tunísia després de ser empresonat
per infracció de l'ordre
d'expulsió. El 25 de juliol de 1936 marxà cap a
Espanya per lluitar contra el
feixisme. Combaté en la «Columna
Durruti» al front d'Aragó i després,
enquadrat
en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, al de Madrid
fins l'abril de 1937. De bell nou va ser destinat al front
d'Aragó, resultant el
novembre de 1937 ferit per una granada al braç esquerre i al
crani en la presa del
cementiri d'Osca. Després d'un temps a l'Hospital General de
Barcelona, a finals
de 1938 retornà a França, on encara
restà convalescent. Després tornà a
Tunísia,
on, amb altres exiliats italians, creà un grup anarquista i
combaté en la
Resistència francesa. L'abril de 1951 es casà a
Bizerta (Bizerta, Tunísia) amb Agostina
Mazzarese. En 1957 retornà definitivament a
França. A Toló (Provença,
Occitània),
continuà la seva militància
llibertària i formà part de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), relacionant-se amb el
«Groupe Région
Toulonnaise» (GRT, Grup Regió de Toló)
de la Federació Anarquista (FA). Virgilio
Bertola va morir el 5 de juny de 1993 a Toló
(Provença, Occitània). ***
Pepita
Carpena al CIRA de Marsella -
Pepita Carpena: El 5
de
juny 2005 mor a Marsella
(Provença, Occitània). Havia nascut el 19 de desembre de 1919
–encara
que oficialment consta com a nascuda el dia 28– al barri del
Poble
Sec de Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i
anarcofeminista
Josefa Carpena Amat, més coneguda com Pepita
Carpena. Sos pares es deien José Carpena
Sánchez, paleta, i Ana Amat Lorenzo, costurera. Era la
primogènita
d’una família obrera catòlica de sis
infants, poc interessada en el moviment obrer. Als 12 anys
comença a treballar
com a modista en una fàbrica d’impermeables i dos
anys més tard milita en el
sindicat del Metall de la CNT i també en les Joventuts
Llibertàries, llegint
així com podia els grans clàssics (Balzac, Zola,
Rousseau, Lorenzo, Bakunin...).
Més tard militarà en el sindicat del vestir
guiada per Pedro Ara. El juliol de
1936 pren part en la revolució i assisteix, el 20 de juliol,
com a infermera a
l’assalt de la caserna de les Drassanes barcelonines. El 17
de novembre s’uneix
al seu company Pedro Pérez Mir, qui morirà al
front. Va prendre part en els
Fets de Maig de 1937 i participarà en la creació,
a finals de 1937, del
moviment anarcofeminista «Mujeres Libres», i
treballarà en una fàbrica
d’armament. Designada per «Mujeres
Libres» com a delegada de propaganda del
Comitè Regional de Catalunya, efectuarà gires
propagandístiques per diverses
poblacions i al front, acompanyant Emma Goldman en la seva visita.
Malalta,
deixa Barcelona el 25 de gener de 1939, un dia abans de
l’entrada de les tropes
franquistes a la ciutat, marxant a França, on
serà internada prop d’un any al
camp de Clarmont d'Erau, a costat de
Montpeller. Es casarà en un matrimoni
de circumstàncies amb el francès Germain
Fortuné Guy, amb qui
tindrà dos infants, però el deixarà i
marxarà a Marsella on trobarà nombrosos
refugiats espanyols i farà amistat
amb Volin. Va esdevenir companya de l’anarquista Juan
Martínez Vita, Moreno,
amb qui tindrà un infant, i continuarà amb la
seva militància després de
l’Alliberament. L’abril de 1945 va ser triada
delegada a Tolosa de Llenguadoc
per al Primer Congrés de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL)
en l’exili. Va prendre part en les activitats teatrals de la
companyia «Acratia»
i va militar en la CNT en l’exili. Des d’abril
1979, arran de l’exposició L'oeuvre
culturelle des anarchistes espagnols en exil, va participar
en les
activitats del Centre Internacional de Recerques sobre
l’Anarquisme (CIRA) de
Marsella i en serà la coordinadora entre 1987 i 1999. Va
intervenir en les
Jornades culturals del VII Congrés Confederal de 1990 a
Bilbao i l’agost del
mateix any en la Trobada Internacional de «Mujeres
Libres» de Bordeus. El 8
d’octubre de 1993 va fer una conferència en les
Jornades Internacionals sobre
l’Anarquisme a Barcelona i en maig de 1997 va participar en
la celebració del
60 aniversari de «Mujeres Libres» a Madrid. En 1992
va redactar un breu text
testimonial, Toda la vida: vivencias, que
serà traduït al francès (Toute
une vie: mémoires). També va
col·laborar en diverses obres històriques
sobre el moviment «Mujeres Libres» –com
ara
l’obra col·lectiva Mujeres
Libres. Luchadoras Libertarias (Madrid, 1999)–, en
dos Bulletin
du CIRA
(26-27 i 29-30), i en la premsa llibertària espanyola (CNT,
Ideas-Orto,
Solidaridad Obrera) i francesa (Cenit,
Le Combat syndicaliste).
Apareix en la pel·lícula de Richard Prost Un
autre futur i en la de Lisa
Berger i de Carol Mazer De toda la vida. Pepita
Carpena va morir el 5 de
juny 2005 a l'Hospital Nord de Marsella
(Provença, Occitània), tres anys
després que ho
fes el seu company Moreno, i va ser incinerada a
Ais de Provença el 8 de
juny; davant un taüt cobert amb una bandera roja i negra,
Richard Martin va
recitar Les anarchistes, de Léo
Ferré. ---
|
![[04/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[04/06]") |
|
![[06/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[06/06]") |
|
|
| Actualització: 15-02-24 |