---

Anarcoefemèrides del 4 de juny

Esdeveniments

Pamflet de propaganda del cicle de conferències

Pamflet de propaganda del cicle de conferències

- Conferència de Kropotkin: El 4 de juny de 1882 el revolucionari anarquista Piotr Kropotkin fa una conferència a l'«Stratford Dialectical & Radical Club» d'Stratford (Essex, Est d'Anglaterra, Anglaterra). En un míting on Kropotkin parlà sobre els exiliats russos el maig anterior celebrat al Patriotic Club de Clerkenwell Green de Londres (Anglaterra), esclatà una discussió entre George Standring, editor de The Republican, i Charles Murray, de la Manhood Sufrage League, sobre si la Creu Roja era un grup polític o una associació filantròpica; en aquest míting Kropotkin conegué el jove anarquista Ambrose George Barker, de qui va acceptar la invitació de parlar a l'«Stratford Dialectical & Radical Club», secció de la London Municipal Reform League (LMRL). La conferència formà part d'un cicle setmanal en el qual intervingueren altres ponents (William Bruce, Herbert Burrows, C. A. Vansittart Conybeare, Edwin Dunn, Thomas Nugent, E. Robert Pearce i George Standring). Les conferències van estar presidides per Tom S. Lemon i Ambrose Barker actuà de secretari.

***

Portada del primer número de "La Barricade"

Portada del primer número de La Barricade

- Surt La Barricade: El 4 de juny de 1910 surt a París (França) el primer número del setmanari revolucionari La Barricade. Editat per Victor Méric, pretenia aglutinar totes les escoles revolucionàries socialistes (socialistes, comunistes, sindicalistes, anarquistes, etc.). Van participar en la redacció Maurice Allard, André Morizet i Charles Boudon, i trobem col·laboracions de L. Bertrand, Gaston Couté (Le Subéziot), Fernand Desprès, Guy Métives, A. Millerand, Louis Perceau, Louis-Alexandre Rode, H. Roux-Costadeau, René Viviani, entre d'altres. Els dibuixos van córrer a càrrec d'Aristide Delannoy i Gaston Raïeter. Publicà per lliuraments el llibre de Victor Méric Une saison à la Santé. Es van publicar 18 números, l'últim el del 8 d'octubre de 1910. En sortí una segona sèrie, que fou administrada per Ernest Reynaud; el cap de redacció i el gerent seguia sent Victor Méric. Hi van col·laborar Maurice Allard, Dingo, S. Graziani, Jamblique, René Morley, Gabriel Reuillard, entre d'altres. Les il·lustracions van ser dibuixades per Paul Poncet, Gaston Raïeter i Auglay. D'aquesta nova etapa sortiren 17 números entre el 4 de juny i el 22 d'octubre de 1913.

Victor Méric (1876-1933)

***

Capçalera del primer número de "Regeneración"

Capçalera del primer número de Regeneración

- Surt Regeneración: El 4 de juny de 1921 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el primer número del mensual anarquista Regeneración. Periódico de Estudios Sociales. Adscrit sense reserves al comunisme llibertari, segurament es creà per oposar-se al setmanari Lucha Social, portaveu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleida, fidel a les directrius emanades del Comitè Nacional probolxevic liderat per Joaquim Maurín procliu a la delegació cenetista al congrés constitutiu de la Internacional Sindical Roja (ISR) a Moscou. Publicà articles doctrinals i notícies d'actualitat, sobretot informant sobre el procés de la revolució russa, posant l'accent en la repressió al moviment anarquista en aquell país. Hi apareixen poques signatures i gairebé totes fent servir pseudònims (Galileo, Espurna); també publicà textos d'autors clàssics (Anselmo Lorenzo, Sébastien Faure, Guy de Maupassant, José Noja, etc.).

***

Portada d'"Heraldo de Aragón" del 5 de juny de 1923, notificant la mort del cardenal Soldevila

Portada d'Heraldo de Aragón del 5 de juny de 1923, notificant la mort del cardenal Soldevila

- Assassinat del cardenal Soldevila: El 4 de juny de 1923, a les quatre de la tarda, quan el cotxe del cardenal Juan Soldevila y Romero entrava a l'Escuela Asilo de San Pablo, situada a El Terminillo (Saragossa, Aragó, Espanya), dos individus, identificats després com a Francisco Ascaso i Rafael Torres Escartín, disparen 13 trets contra l'automòbil de l'eclesiàstic, que morí a l'acte. Juan Soldevila ocupava el càrrec de cardenal arquebisbe de Saragossa des de 1902, es caracteritzava per les seves postures reaccionàries i va ser el protector de Josemaría Escrivá de Balaguer. Ascaso i Torres eren membres del grup anarquista «Los Solidarios», i ajudats pels militants Juliana López Maimar i Esteban Euterio Salamero Bernard, van decidir realitzar aquest atemptat en represàlia de l'assassinat a mans dels pistolers del Sindicat Lliure de Salvador Seguí. En l'atemptat també van resultar ferits Luis Latre Jorro, nebot i majordom major de Soldevila, i el xofer de l'automòbil, Santiago Castanera. Detinguts poc temps després, l'Audiència de Saragossa condemnà Rafael Torres Escartín a cadena perpètua i a Francisco Ascaso en rebel·lia, ja que havia aconseguit escapar de la vella presó de Predicadores en una fugida en massa de reclusos dies abans. La seva mort provocà un gran impacte en l'opinió pública i va precedir en tres mesos el cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera.

***

La Casa del Poble de Palma

La Casa del Poble de Palma

- Bomba a la Casa del Poble: El 4 de juny de 1936, a les 21.15 hores, explota una bomba a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears) i resultaren ferits sis obrers, membres del Cor de l'Orfeó Proletari que es preparaven per a l'assaig, i el conserge del local: Reyes Díaz Fortuny, Jaume Dalmau Picornell, Miquel Lladó Font, Pere Oliver, Joan Sastre i Magdalena Company. Aquella mateixa nit, els representants de l'anarcosindicalista Confederació Regional del Treball de les Illes Balears i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) es posaren d'acord i decretaren per a l'endemà una vaga general de 24 hores, que, efectiva i total, va impressionar els grups de dretes. Una manifestació demanà al governador civil la immediata clausura dels centres i la premsa d'aquests grups, i també l'empresonament de totes els dirigents feixistes de l'illa. Després, alguns grups anaren a les esglésies de Sant Jaume i de Santa Fe, a les quals calaren foc, i als locals del Centro Tradicionalista, d'Acción Popular i de Renovación Espanyola, que assaltaren. Tant els cenetistes com els socialistes defensaren aquestes accions i es mostraren satisfets de l'èxit d'aquesta protesta obrera. Un mes i mig després es produiria el cop d'Estat feixista.

Bomba a la Casa del Poble (04-06-1936)

«Una bomba en la Casa del Pueblo», en Cultura Obrera,  86  (11-06-1936), p.  3

«Una bomba hace explosión en la Casa del Pueblo», en El Obrero Balear, 1.796 (12-06-1936), pp. 1-2

***

Propaganda del míting publicada en el periòdic londinec "Spain and the World" del 4 de juny de 1937

Propaganda del míting publicada en el periòdic londinec Spain and the World del 4 de juny de 1937

- Míting d'Emma Goldman: El 4 de juny de 1937 se celebra al Conway Hall de Londres (Anglaterra) un míting de suport a la Revolució espanyola organitzat per la Unió Anarcosindicalista el qual s'hagué de posposar el 28 de maig anterior. Hi van intervenir la militant anarcofeminista Emma Goldman i Fenner Brockway, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), que van parlar sobre les condicions per les quals passava la Revolució espanyola, i Sonia Clements, periodista d'Spain and the World, que parlà a benefici de la Unió Anarcosindicalista.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Jules Villetard (5 de març de 1894)

Foto policíaca de Jules Villetard (5 de març de 1894)

- Jules Villetard: El 4 de juny de 1851 neix a Ligny-le-Châtel (Borgonya, França) l'anarquista Jules Pierre Villetard. El 22 de març de 1877 es casà a Pontoise (Illa de França, França) amb la cuinera Françoise Luce Dagois. En aquesta època treballava d'ajudant en un negoci de vins i vivia al carrer Tribunal de Pontoise. Des de desembre de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia i aleshores vivia al número 16 del carrer Étienne Marcel de Bagnolet (Illa de França, França). El seu nom estava inscrit en una llista de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. El 5 de març de 1894 el seu domicili, al número 126 del carrer Étienne Marcel de Montreuil (Illa de França, França), va ser escorcollat per la policia; detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat a disposició judicial, recobrant la llibertat el 30 de març d'aquell any. En aquesta època treballava de terrelloner. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

J. William Lloyd fotografiat per Levin a Nova York

J. William Lloyd fotografiat per Levin a Nova York

- J. William Lloyd: El 4 de juny de 1857 neix a Westfield (Nova Jersey, EUA), a prop de la ciutat de Nova York, el metge i propagandista anarcoindividualista John William Lloyd. Nascut de pares immigrants britànics, son pare fou fuster i sa mare costurera. A partir dels 14 anys començà a treballar en diverses feines (tasques agrícoles, aprenent de fuster, jardineria, ramader, etc.) i començà a adquirir una cultura autodidacta. Més tard treballà al «Col·legi Higienicoterapèutic de Medicació sense Drogues» a Florence (Nova Jersey), sistema que aprendrà i que practicarà més tard a Kansas, Iowa, Tennesseee i Florida. En 1879 es casà amb Maria Elizabeth Emerson, parenta de Ralph Waldo Emerson. Després va fer d'assistent mèdic al Sanatorium de Vinton (Iowa) i després a la Colònia de Salut de les muntanyes de Tennessee. Entre 1900 i 1902 edità el periòdic The Free Comrade i entre 1910 i 1912 el publicà amb Leonard D. Abbott. A començaments dels anys vint es traslladà a Califòrnia, on establí la comunitat de Freedom Hill, que també es proveí d'una impremta en la qual publicà els seus llibres. Basà el seu anarquisme individualista en el jusnaturalisme, més que en l'egoisme com va fer Benjamin Tucker, fet que engendrà un seguit de conflictes entre ambdós pensadors llibertaris. Més tard modificà el seu pensament cap al minarquisme, que proclama la necessitat d'un Estat o Govern mínim. Fou conegut com el «metge sense drogues» i va escriure nombres obres, algunes inèdites, sobre les relacions de parella ideals i sobre el mètode karezza (coitus reservatus). Fou un entusiasta dels estudis etnològics dels indis nord-americans. J. William Lloyd va morir el 23 d'octubre de 1940.

***

Teresa Claramunt Creus

Teresa Claramunt Creus

- Teresa Claramunt: El 4 de juny de 1862 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), en una família obrera, l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus. Era fill de Ramon Claramunt Munier, republicà federal i catòlic, i de Joaquina Creus Masana, i tingué dos germans (Àngel i Josep) i dues germanes (Maria i Purificació). Com a treballadora del ram tèxtil va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà –Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista «La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía,  La Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesa Freedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública –en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. Teresa Claramunt va morir el 12 d'abril de 1931 a Barcelona (Catalunya). El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.

***

Capçalera de "Le Cri du Soldat" del qual Arcole Vauloup fou gerent

Capçalera de Le Cri du Soldat del qual Arcole Vauloup fou gerent

- Arcole Vauloup: El 4 de juny de 1877 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Arcole Vauloup. Era fill natural de la jornalera Louise Marie Vauloup. Es guanyà la vida com a electricista. De tarannà rebel, fou assidu dels correccionals i qualificat per la policia com a «anarquista antimilitarista perillós». Insubmís, fou enviat a companyies disciplinàries militars. El 20 de gener de 1894 fou condemnat a dos mesos de presó per robatori. Dos anys després, el 20 de juliol de 1896, fou novament condemnat a vuit dies de tancament per «ultratge». En 1907 signà el cartell antimilitarista «Aux soldats», però no fou jutjat. En 1908, després de la sagnant repressió de les vagues de Draveil-Villeneuve, es refugià a Bèlgica, on freqüentà els cercles llibertaris i antimilitaristes. Segons la policia local, realitzà propaganda anarquista a Saint-Gilles, intentà crear un periòdic àcrata i mantingué correspondència amb Clement i Le Du, del Sindicat de la Construcció de París, als quals hauria enviat fulletons que contenien «formules d'explosius». En maig de 1910 creà, amb Émile Aubin, el «Groupe des libérés des bagnes militaires» (Grup d'alliberats de les colònies penitenciàries militars), del quan va ser tresorer i Aubin secretari. En 1911 s'afilià a la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i fou membre del Sindicat de Muntadors Electricistes de la Confederació General del Treball (CGT), del qual va ser nomenat secretari i de delegat en la Unió de Sindicats del Sena. Entre setembre i novembre de 1912 fou gerent del periòdic parisenc Le Cri du Soldat, el principal redactor del qual fou Émile Aubin. Inculpat en el procés del «II Cas del Sou del Soldat», va ser jutjat entre el 25 i el 26 de novembre de 1912 per l'Audiència del Sena i va ser condemnat, juntament amb sos 18 companys, a tres mesos de presó i una multa de 100 francs. Durant la Gran Guerra no fou mobilitzat a causa de la seva tuberculosi. Resistent a la guerra, fou membre del Comitè per a la Recuperació de les Relacions Internacionals (CRRI). L'estiu de 1917, després de la detenció de Lev Trotski, signà en nom del Sindicat de Muntadors Electricistes una crida en defensa dels «socialistes maximalistes». Sa companya va ser Berthe Chanson, costurera anarquista. Arcole Vauloup va morir el 17 de març de 1920 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Foto de la policia francesa d'Eusebi Brau Mestres (3 de juny de 1919)

Foto de la policia francesa d'Eusebi Brau Mestres (3 de juny de 1919)

- Eusebi Brau Mestres: El 4 de juny de 1898 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen Badalona (Barcelonès, Catalunya)–  l'anarquista Eusebi Brau Mestres –el primer llinatge citat erròniament a vegades com Grau i el segon com Brau–, conegut com El Català. Sos pares es deien Josep Brau i Rosa Mestre. Fill únic de vídua, vivia amb sa mare al Poblenou de Barcelona. Va ser denunciat per Antoni Puble Vendrebe per haver disparat una pistola contra sa mare i contra un fill seu que era present; durant l'interrogatori manifestà que havia  disparat contra ell mateix i no contra sa mare. Posteriorment es guanyà la vida com a obrer metal·lúrgic fonedor. El setembre de 1918 passa a França i a Neuvy-Pailloux (Centre, França) treballà per a l'Allied Tank Factory, fàbrica de muntatge de carros de combat que l'exèrcit angloamericà havia creat a la població l'any anterior. Posteriorment va fer feina tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) abans de retornar a Catalunya. El febrer de 1919 passà novament a França i a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) treballà a la foneria d'un tal Berdaguer. Cap a la primavera de 1919, després d'haver demanat un augment de salari amb el company Vicente Reig Giffren i que aquest fos rebutjat, amenaçà el seu patró, fet pel qual va ser acomiadat i se li va obrir un expedient d'expulsió. A començament dels anys vint fou un dels membres del grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez, Joan García Oliver, Miguel García Vivancos, Gregorio Jover Cortés, Alfons Miquel Martorell, Ricard Sanz García, Gregorio Suberviola Baigorri, Manuel Torres Escartín). El 20 de gener de 1921 va ser detingut a Barcelona acusat de l'atemptat mortal contra Francesc Fontanilla Vinardell, encarregat de la «Foneria Roca» que l'havia acomiadat, esdevingut dos dies abans al Pont dels Àngels del barri de la Marina de Barcelona. En 1922, amb Buenaventura Durruti Domínguez, llogà un taller de foneria al Poblenou de Barcelona on es dedicaren a la fabricació clandestina de bombes de mà que servirien per als aixecaments revolucionaris que es tenien previstos. En aquesta època, en un enfrontament amb membres del «Sindicat Lliure», va ser ferit i es guarí de les ferides clandestinament a casa seva. L'1 de setembre de 1923 participà amb altres companys (Adolfo Ballano Bueno, Buenaventura Durruti Domínguez, Aurelio Fernández Sánchez, Miguel García Vivancos, Antonio Rodríguez El Toto, Gregorio Suberviola Baigorri i Rafael Torres Escartín), en l'atracament de la sucursal del Banc d'Espanya a Gijón (Astúries, Espanya), on el grup d'acció es portà 650.000 pessetes, el major botí que s'havia aconseguit fins aleshores en un atracament a la Península, i on resulta mor el director de la sucursal. En la fugida, dies després, el 9 de setembre de 1923, va caure mort en un enfrontament amb la Guàrdia Civil a les muntanyes properes al riu Nora, a la zona de Colloto (Astúries, Espanya). D'antuvi es pensà que el mort es tractava de Buenaventura Durruti Domínguez i la policia mai no el va identificar.

Eusebi Brau Mestres (1898-1923)

***

Laurance Labadie a Bubbling Waters, fotografiat per Charles Mentz (31 d'agost de 1930)

Laurance Labadie a Bubbling Waters, fotografiat per Charles Mentz (31 d'agost de 1930)

- Laurance Labadie: El 4 de juny de 1898 neix a Detroit (Michigan, EUA) el pensador anarcoindividualista Laurance Cleophis Labadie. Era l'únic fill de Sophie i Joseph Labadie, destacat escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Ben aviat Laurance va seguir l'exemple de son pare i es va involucrar en el moviment obrer. En 1915, quan feia de maquinista a Detroit, va participar en els piquets de suport a la vaga contra les 10 hores de feina. En 1933 va agafar la torxa de son pare que acabava de morir i va començar a reeditar clàssics de l'anarquisme individualista –com ara Slaves to duty, de John Badcock Jr.; Why I am an anarchist i Attitude of anarchism toward industrial combinations, de Benjamin R. Tucker–, que treia en la impremta manual heretada de son pare. També va editar obres seves, com Anarchism applied to economics, Superstition and Ignorance versus Courage and Self-Reliance i Origin and nature of government, i nombrosos poemaris. El seu pensament es fonamenta en les idees morals de Tucker, en el mutualisme econòmic de Proudhon i en l'egoisme llibertari d'Stirner. Durant els anys de la Gran Guerra va fer feina en la indústria de l'automòbil (Continental, Ford, Studebaker, Chevrolet) com a especialista de mecànica experimental, però mai no aprengué a conduir. Un cop jubilat, es va dedicar a investigar en la biblioteca de son pare i a escriure assaigs. També va participar activament en «The School of Living» (Escola de vida), colònia educativa creada a Suffern (Nova York, EUA) per Ralph Borsodi dedicada a l'ensenyament de la filosofia, reivindicant la tornada a la natura, i a aconseguir un món autosuficient, tractant temes molt diversos (autoresponsabilitat, ecologia, urbanisme, agricultura orgànica, consum responsable, cooperativisme, sindicalisme, abolició dels impostos, tecnologies netes, educació alternativa, autogestió, etc.). Va editar la revista Discussion, realitzada amb la multicopista de Mother Earth. Va mantenir correspondència amb Steven Byington, Henry Cohen, Marcus Graham, Agnes Inglis, John William Lloyd, Mildred and John Loomis, Herbert Roseman, Theodore Schroeder, John Scott, Benjamin Tucker i Don Werkheiser, entre d'altres. Laurence Cleophis Labadie va morir el 12 d'agost de 1975 a Suffern (Nova York, EUA). La seva biblioteca i el seu arxiu van ser dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan (Ann Arbor, Michigan, EUA) per la seva neboda, Carlotta Anderson, en 1976. Laurance Labadie representa el corrent llibertari que es va desenvolupar durant les primeres dècades del segle XX conegut com mutualisme, barreja de les idees de Josiah Warren, Proudhon, William B. Greene, Lysander Spooner, Stephen Pearl Andrews, Ezra Heywood, Benjamin Tucker i altres pensadors.

***

Foto policíaca de Francesco Pierucci (1935)

Foto policíaca de Francesco Pierucci (1935)

- Francesco Pierucci: El 4 de juny de 1902 neix a Umbertide (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Francesco Pierucci. Sos pares, botiguers, es deien Alexandre Pierucci i Clotilde Pasquini. De situació econòmica acomodada, a finals de 1923 arribà a França i s'instal·là al número 12 del bulevard de Cessole de Niça (País Niçard, Occitània), on treballà de comerciant. El 25 de setembre de 1928 va ser detingut pel comissari especial de l'estació de la Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i a la Mediterrània (PLM) Arnaud per «violació dels segells oficials del visat de passaport». El juliol de 1935 va ser fitxat per la policia de Niça com a «anarquista llibertari» i membre dels cercles anarquistes, en els quals era considerat com un dels «més vells militants», i de moralitat i reputació «dolentes» per a les autoritats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Juan Hernández Pérez (1936)

Juan Hernández Pérez (1936)

- Juan Hernández Pérez: El 4 de juny de 1904 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Hernández Pérez. Sos pares es deien Antonio Hernández i Antonia Pérez. Amb son germà José Hernández Pérez, es traslladà d'infant a viure a Catalunya i ambdós s'integraren posteriorment en el moviment llibertari. Obrer vidrier, milità en el Sindicat del Vidrio de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera fou un dels organitzadors de la Secció del Vidre Pla (Vidre Flotat) del Sindicat del Vidre de Barcelona de la CNT. Durant la II República espanyola i durant la Revolució, fou secretari dels Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut i empresonat. Quan aconseguí la llibertar provisional, patí noves persecucions i passà definitivament a França, instal·lant-se a la zona del Loira, on treballà de xofer. Juan Hernández Pérez va morir el 15 de març de 1950 a Saint-Victor-sur-Rhins (Forêz, Arpitània) d'una crisi cardíaca.

José Hernández Pérez (1901-1986)

***

Necrològica de Francisco Antonio Heredia Vico apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 de setembre de 1980

Necrològica de Francisco Antonio Heredia Vico apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de setembre de 1980

- Francisco Antonio Heredia Vico: El 4 de juny de 1906 neix a Castilléjar (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Antonio Heredia Vico. Sos pares es deien Mateo Heredia i Juana Vico. Emigrà a Madrid molt jovenet i cap el 1928 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil s'exilià a França i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i durant l'Ocupació i des de 1940 del nucli confederal que actuava a l'embassament l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), el qual, al voltant de José Berruezo, participà en la reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. El juny de 1943 assistí com a delegat al Ple clandestí de Mauriac (Alvèrnia, Occitània), on fou nomenat membre de la Comissió de Relacions de l'MLE. El setembre de 1943 va ser nomenat membre del primer Comitè Regional clandestí de la CNT. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Givors (Roine-Alps, Arpitània) i en 1945, després de l'escissió confederal en exili, va ser membre del Sostscomitè Nacional de la tendència «col·laboracionista». Després de la mort del dictador Francisco Franco passà a viure a Barcelona, on milità en el Sindicat del Transport Marítims i Terrestres de la CNT. Francisco Antonio Heredia Vico va morir el 24 de juliol de 1980 en una residència de Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) i fou enterrat en aquesta localitat.

***

Necrològica d'Aníbal Ferré Gómez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 16 de desembre de 1979

Necrològica d'Aníbal Ferré Gómez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de desembre de 1979

- Aníbal Ferré Gómez: El 4 de juny de 1915 neix a Valros (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Aníbal Ferré Gómez. Sos pares, espanyols, es deien Arnaldo Ferré i María Gómez. El 25 de novembre de 1940 es casà a Sant Maissemin de la Santa Bauma (Provença, Occitània) amb Palmira Campuzano, amb qui tingué quatre infants (Georges, Blanche, Violette i Élisée). Després de la II Guerra Mundial participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En 1954 va ser nomenat secretari de l'Oficina de la Unió Local de la CNTF i a principis dels anys seixanta era secretari de la 19 Unió Regional del departament de Boques del Roine de la CNT espanyola en l'exili, a més de secretari de la Unió Local de Marsella de la CNTF. En 1963, en el XII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux (Illa de França, França), va ser elegit secretari general d'aquesta organització, en substitució de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), càrrec que ocupà del 30 de desembre de 1964 fins a 1970. Malalt de càncer, Aníbal Ferré Gómez va morir el 29 d'agost de 1979 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dies després al cementiri de Saint-Pierre d'aquesta ciutat.

***

Antonio López Saura

Antonio López Saura

- Antonio López Saura: El 4 de juny de 1921 neix a San Antonio Abad (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio López Saura. Sos pares es deien José López Velázquez, fogoner de l'Armada, i Josefa Saura Vidal. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué a les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb només 15 anys, s'enrolà com a milicià en la «Columna Terra i Llibertat» i marxà cap el front de Madrid (Espanya). Amb el triomf franquista passà desapercebut fins que va ser identificat, detingut el 18 de gener de 1942, però va ser alliberat poc després, el 4 de juny. Antonio López Saura va morir el 13 de juny de 2004 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Son germà Juan López Saura també va ser militant anarcosindicalista. 

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Charles Chatel (14 de març de 1894)

Foto policíaca de Charles Chatel (14 de març de 1894)

- Charles Chatel: El 4 de juny de 1897 mor a París (França) el poeta i propagandista anarquista Charles Chatel. Havia nascut el 8 d'octubre de 1868 al XVIII Districte de París (França). Sos pares es deien Pierre Auguste Chatel, propietari, i Ernestine Elvina Louise Picard. En 1889 fou secretari de redacció de la parisenca Revue Européenne socialiste, littéraire et artistique. El novembre de 1891 reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del periòdic àcrata L'En Dehors, dirigit per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va ser reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de gerent per Armand Matha. Tot seguit col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1893 cofundà amb André Ibels la Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit números entre agost i desembre i que posteriorment edità cinc números sota el títol La Revue Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una trentena de companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista Auguste Vaillant, guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa de França, França). El 14 de març de 1894 va ser detingut al domicili del doctor Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte de París, on s'hi havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el cafè Terminus de París. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels teòrics de l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta». En aquest judici es declarà «anarcoindividualista» i «rebel a qualsevol acció comuna», afirmant que no freqüentava les reunions anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després, amb André Ibels, publicà el periòdic bimensual Le Courrier Social Illustré, del qual sortiren quatre números entre novembre i desembre de 1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en el periòdic marsellès L'Oeuvre Social i entre desembre de 1895 i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu de 1895) del periòdic Le Phare de Montmartre, publicà un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 5 de juny– de 1897 en la més absoluta pobresa al seu domicili del número 49 del carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París (França). Dos dels seus amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta, ajudaren sa vídua, Agathe Ramet, en el pagament de les exèquies. 

Charles Chatel (1868-1897)

***

Pepita Not amb son fill Floreal

Pepita Not amb son fill Floreal

- Pepita Not: El 4 de juny de 1938 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Josepa Maria Not Bosch (Pepita Not). Havia nascut el 23 de novembre de 1897 a Torregrossa (Pla d'Urgell, Catalunya). Sos pares, pagesos, es deien Salvador Not Cases i Magdalena Bosch Lleonart, i tenia dos germans i tres germanes. Quan era una nina quedà òrfena de mare. Amb 11 anys, per imposició paterna, va començar a fer feina com a minyona i cuinera a casa d'una vídua francesa, sa filla i un germà seu que vivien al carrer Balmes de Barcelona (Catalunya), i que la tractaven de mala manera. En 1918, després de conèixer el destacat militant anarquista Ricard Sanz García, qui esdevindrà el seu company, va començar a militar en el moviment llibertari i especialment durant els anys vint en el grup d'acció «Los Solidarios» fent de correu de correspondència, diners i armament arreu de la Península (Astúries, País Basc, Aragó, Catalunya). Durant la República va participar en els grups de suport als presos amb Rosario Dulcet Martí i Llibertat Ródenas Domínguez. Pepina Not va morir, de les complicacions sorgides durant el part de sa filla Violeta, el 4 de juny de 1938 –erròniament, segons alguns, en 1936– a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrada dos dies després amb un gran seguici. A més de Violeta, tingué un fill, Floreal, amb son company Ricard Sanz García. 

Pepita Not (1897-1938)

***

Propaganda de la Librairie Sociale, gestionada per Louis Descarsin

Propaganda de la Librairie Sociale, gestionada per Louis Descarsin

- Louis Descarsin: El 4 de juny de 1956 mor a Crosne (Illa de França, França) l'anarquista i pacifista Louis Gustave Descartin, que va fer servir els pseudònims Le Liseur i Jean. Havia nascut el 24 d'octubre de 1895 al X Districte de París (França). Era fill natural de la bufadora de vidre Ernestine Augustine Sauger i el 20 d'agost de 1899 va ser reconegut per son pare, Louis Paul Gustave Descarsin, i legitimat el 4 d'octubre de 1902 pel matrimoni de la parella celebrat al III Districte de París. Es guanyà la vida treballant de corrector d'impremta i milità en el Sindicat de Correctors. Durant la Gran Guerra, participà en les sortides campestres organitzades a la regió parisenca pel grup «Les Amis de ce qu'il faut diré» del XX Districte de París i en el seu grup teatral. A finals dels anys deu i principis dels anys vint fou gerent del periòdic parisenc Le Jornal du Peuple, dirigit per Henri Fabre. A partir de 1919 col·laborà en Le Libertaire, especialment en la rúbrica «Livres-Revue-Journaux», i també sota el pseudònim Le Liseur a partir de 1928. Des del 26 de gener de 1921 administrà la «Llibreria Social», al número 69 del bulevard Belleville del XI Districte de París, important organisme de propaganda sota la responsabilitat de reconeguts militants anarquistes. Reemplaça, a partir del número 3, Armand Bidault com a administrador del periòdic parisenc Propos Subversifs, una sèrie de 12 fascicles que reproduïen les conferències de Sébastien Faure. El 5 de novembre de 1921, juntament amb Louis Lecoin, Pierre Le Meillour i Émile Rousset del Comitè de Defensa Social (CDS), va ser un dels oradors del míting contradictori organitzat per l'UA a la Casa dels Sindicats per a denunciar el sabotatge a la manifestació a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti per part dels comunistes. Entre 1921 i 1922 fou l'administrador de la sèrie «Bibliothèque de Propagande Anarchiste», que publicà almenys set fascicles i estava lligada a les «Editions de la Librairie Sociale». Partidari de la fórmula «Tot als sindicats, res als organismes centrals», es mostrà favorable a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC), s'oposà a l'estratègia de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma Arshinov»). En 1922 va ser l'administrador d'alguns números de La Revue Anarchiste, òrgan de la Unió Anarquista (UA). El 14 de setembre de 1922 es casà al XX Districte de París amb la jornalera parisenca Alexandrine Lavalette. En aquesta època vivia al número 41 del Cours de Vincennes de París. Amb Eugène Haussard, signà un article en defensa dels Comitès d'Acció que va ser publicat en el número del 6 d'abril de 1923 de Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí al II Congrés de l'UA, celebrat a Villeurbanne (Lió, Arpitània); entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 al II Congrés de l'UA, celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França), on presentà l'informe financer de la Llibreria Social; entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 al IV Congrés de l'UA, celebrat a París, on es va veure obligat a abandonar les funcions d'administració davant la seva negativa a assistir a les convocatòries del consell de la llibreria; també assistí entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 al Congrés de París i entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 al Congrés de Pantin (Illa de França, França), on va fer adoptar la proposició de l'aparició el juliol de 1926 d'un número especial de Le Libertaire en ocasió del cinquantenari de la mort de Mikhail Bakunin. En 1928 col·laborà en la revista Plus Loin, dirigida pel doctor Marc Pierrot. Qualificat per Louis Anderson com «ultra pacifista», acabà deslligant-se dels cercles anarquistes. En els anys trenta vivia al carrer Château Gaillard a Crosne. Durant la II Guerra Mundial treballà a Alemanya i patrocinà la col·laboració, treballant per a la revista de propaganda nazi Signal. Després de la guerra, una assemblea de correctors sancionà la seva conducta amb un any de retirada de la professió. Malgrat tot, havia proposat el 5 d'octubre de 1940 la votació d'una moció contra la negativa a contractar companys jueus, moció que va ser rebutjada pel Sindicat de Correctors. Louis Descarsin va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny de 1956 al seu domicili de Crosne (Illa de França, França).

***

Notícia de la condemna de Jules Leamire apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 22 de setembre de 1924

Notícia de la condemna de Jules Leamire apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de setembre de 1924

- Jules Lemaire: El 4 de juny de 1957 mor a Amiens (Picardia, França) el propagandista anarquista, antimilitarista i sindicalista, i després comunista, Jules André Lemaire. Havia nascut el 15 de febrer de 1874 a Amiens (Picardia, França). Era fill natural de l'obrera fabril Geneviève Marie Augustine Régnier i l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta amb l'oliaire Zéphir Augustin Lemaire celebrat el 16 de juny de 1875 a Amiens. En 1892 era tresorer del Sindicat de Ferroviaris. D'antuvi sabater i seguidor del sindicalisme socialista de Jean Allemane, va ser un dels animadors, ja anarquista, de les vagues del sector esdevingudes entre abril i maig de 1893 a Amiens. El seu domicili va ser escorcollat en tres ocasions en 1894 (l'1 de gener, el 26 de febrer i el 7 d'abril) i la policia va trobar fullets i cançons anarquistes, com ara La Chanson du Père Duchesne. En 1895 vivia al número 16 de la plaça Vogel. El 12 de novembre de 1895 va ser cridat a files i incorporat en el 132 Regiment d'Infanteria a Reims (Xampanya-Ardenes, França); sancionat, el 20 d'abril de 1895 va ser destinat a la IV Companyia de Fusellers Disciplinaris a l'Àfrica del Nord, servint fins el gener de 1897 a Algèria. El 20 de gener de 1897 retornà a França i va ser integrat en el 156 Regiment d'Infanteria. El 28 de febrer de 1897, com a fill de vídua, passà a la vida civil i reprengué immediatament la militància llibertària. Demanà el permís per a la reunió pública sobre l'«afer Dreyfus» celebrada el 29 de gener de 1897 a la sala Alcazar on els redactors de La Libertaire Ferrière i Émile Janvion prengueren la paraula i també per a una reunió sobre el mateix tema per al 22 de setembre de 1898 que acabà en violents enfrontaments. En 1898 vivia al número 3 del carrer Motte i era responsable d'una subscripció a favor de les famílies d'una desena de companys condemnes per haver pertorbat una reunió clerical. En aquesta època participava en les reunions de l'anarquista Alexandre Ségard i era un dels distribuïdors del periòdic Le Journal du Peuple de Sébastien Farue. El 20 de maig de 1899 organitzà una conferència de Sébastien Faure a la sala Alcazar sobre l'Església. Segons la policia, a finals de la dècada del noranta va estar en contacte amb una banda de desvalisadors anarquistes i en aquesta època treballava de firaire. El 15 de febrer de 1900 protestà per carta a l'Alcaldia d'Amiens contra l'obligació de demanar permís per a una reunió anarquista que era privada en un cafè. El 28 d'abril de 1900, en una conferència organitzada per la Unió Republicana Democràtica (URD), interpel·là un diputat socialista parisenc sobre les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) ja que els socialistes no demanaven la seva derogació. El 2 de juny de 1901 s'establí, amb altres companys sabaters (Edmond Carpentier, Edmond Pépin, Camille Tarlier i Émilien Tarlier), al número 8 del carrer Saint-Germain d'Amiens, on crearen un taller cooperatiu, la façana del qual decoraren amb cartells i propaganda anarquistes, a més d'una gran pancarta de la Lliga dels Antipropietaris. El 8 de juny de 1901 aparegueren articles sobre aquest tema en els diaris Le Journal d'Amiens i Le Progrès de la Somme. Constantment vigilats per la policia, un gravat sobre Ravachol va ser denunciat. El 3 de juliol de 1901 va ser condemnat, juntament amb Edmond Carpentier i Émilien Tarlier, a dos mesos de presó per «provocació a l'assassinat amb finalitats de propaganda anarquista». L'11 de gener de 1902 va se un dels organitzadors de la conferència de Dubois Desaulle «L'armée, école du crime», celebrada a la sala Alcazar pel grup «La Jeunesse Libertaire» d'Amiens. El 13 d'abril de 1902 portà la contradicció al socialista Charles Gaillet en una reunió pública. El setembre de 1902 va ser detingut amb Edmond Carpentier per trencar un viacrucis a Péronne (Picardia, França), a més de portar el fullet de Charles-Albert Patrie, guerre et caserne. El 9 d'octubre de 1902, quan realitzava com cada any la verema a Épernay (Xampanya-Ardenes, França), es dedicà a vendre el fullet de Johann Most La peste religieuse. En 1903 va anar amb bicicleta a la verema de Cuis (Xampanya-Ardenes, França) amb un balot de fullets, entre ells el de Georges Yvetot Mouveau manuel du soldat. En 9 de juny de 1904 va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratges a l'exèrcit», després d'haver cridat a una tropa de soldats «Fora l'exèrcit! Pila de porcs!». El novembre de 1904, amb Georges Bastien i Alcide Dumont, va ser un dels fundadors del setmanari anarquista del Somme Germinal, editat durant el procés de l'anarquista Alexandre Jacos a l'Audiència del Somme. Els anarquistes d'Amiens van fer accions en suport de Jacob, com ara la manifestació de l'11 de febrer de 1905. Germinal durà fins el 27 de juliol de 1914 i ell en va ser gerent fins a 1906. En aquesta època va ser un dels principals animadors del grup anarquista «La Jeunesse Libre» d'Amiens i de la secció local de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Els membres de l'AIA d'Amiens boicotejaren activament el 14 de juliol de 1905 la Festa Nacional, llançant eslògans antimilitaristes i cantant L'Internationale i La Carmagnole, acció que acabà gairebé en revolta quan s'acostà a l'ajuntament i a la seu del Cercle Militar. L'octubre de 1905 Germinal edità 10.000 exemplars del fullet antimilitarista Aux conscrits, de Georges Bastie, i el novembre d'aquell any la policia escorcollà els locals i va ser detingut juntament amb Bastien. El gener de 1906 ambdós van ser condemnats a nou mesos de presó per l'article «L'antimilitarisme et l'antipatriotisme» aparegut el 31 de maig de 1905. El 21 de febrer de 1906 van ser novament jutjat pel fullet Aux conscrits i ell ser condemnat a 18 mesos i a 15 mesos de presó Bastien i a 1.000 francs de multa cadascun. El 25 de novembre de 1907 va ser novament inculpat per ultratges cap al gendarme Candillon i condemnat a vuit dies de presó. A principis de la dècada dels deu va ser un dels responsables del Comitè de Defensa Social (CDS) d'Amiens. Com a membre del Sindicat de Treballadors del Cuiro jugà un paper destacat durant la vaga dels obrers tintorers de 1911. En 1913 era membre de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i posteriorment del grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). En 1913 sembla que s'instal·là, via Bèlgica, a Anglaterra i quan esclatà la Gran Guerra no va respondre a l'ordre de mobilització, restant al Regne Unit, i essent declarat insubmís el 12 de desembre de 1918. Milità activament amb altres companys revolucionaris al Regne Unit i el 12 de febrer de 1915 cosignà el manifest pacifista «L'Internationale anarchiste et la guerre». Per aquestes activitats, va ser tancat a les presons britàniques. El setembre de 1924 va ser condemnat a sis mesos de presó i a la deportació per no haver-se inscrit com a estranger al Regne Unit i lliurat el març de 1925 a les autoritats frontereres franceses. Després de quatre mesos de presó preventiva, el juny de 1925 va ser jutjat en consell de guerra a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) i condemnat a sis mesos de presó amb llibertat provisional. Entusiasmat per la Revolució bolxevic, en 1928, de bell nou a Amiens, s'integrà en el moviment comunista i milità en l'associació «Amics de l'URSS» i en el Socors Roig Internacional (SRI). En 1935 figurava com a «anarquista militant» en un llistat d'anarquistes del departament del Somme. Entre 1936 i 1939 participà activament en la solidaritat amb la II República espanyola i les víctimes de la repressió franquista. Durant la primavera de 1940 es refugià voluntàriament a la Dordonya, al costat d'un camp de concentració on estaven tancats una quinzena de comunistes de Picardia amb la finalitat de socórrer-los. Posteriorment ajudà el maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Dordonya, especialment com a recaptador de fons a Sarlat (actual Sarlat e la Canedat, El Perigord, Aquitània, Occitània). En 1945 retornà a Amiens i milità activament en el Partit Comunista Francès (PCF). Recollí ell tot sol més de quatre-mil signatures contra la bomba atòmica. D'educació autodidacta i sensible a la necessitat d'educació dels membres del seu partit, llegà la seva biblioteca a la secció d'Amiens del PCF. En 1954 va caure malalt i va ser hospitalitzat dos anys després. Jules Lemaire va morir el 4 de juny de 1957 al seu domicili, número 31 del carrer Port d'Aval, d'Amiens (Picardia, França) i va ser trobat l'endemà, data en la qual es certificà la seva defunció.

***

Necrològica de Tomàs Aysa Piqué apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 13 d'agost de 1959

Necrològica de Tomàs Aysa Piqué apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 13 d'agost de 1959

- Tomàs Aysa Piqué: El 4 de juny de 1959 mor a Gordon (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Tomàs Aysa Piqué –també citat erròniament Aisa–, conegut com El Nano. Havia nascut el 15 de maig de 1889 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Bartomeu Aysa i Maria Piqué. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya). El 8 de maig de 1923 va ser detingut amb Sebastià Riera Alujas per haver amenaçat de mort el contractista d'unes obres de l'Avinguda d'Icària. Durant la guerra civil i la Revolució espanyola fou delegat del Consell de Fàbrica on treballava. Amb el triomf franquista passà a França. Milità en la Federació Local de la CNT de Caen (Baixa Normandia, França), de la qual va ser nomenat tresorer. Per mor d'una malaltia hagué de deixar de treballar i en 1952 s'integrà en la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Le Vigan, Llenguadoc, Occitània), comunitat llibertària agrícola organitzada per la CNT i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys amb aquests problemes o que tenien una edat avançada. Per la seva professió, a la Colònia Llibertària d'Aymare contribuí a la construcció de la granja avícola, del conillar i d'altres edificis similars. Després milità a la Federació Local de la CNT de Solhac (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Maria Capou. Tomàs Aysa Piqué va morir el 4 de juny de 1959 d'asma a l'Hospital de Gordon (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Pura Chacón Domínguez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 d'agost de 1964

Necrològica de Pura Chacón Domínguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 d'agost de 1964

- Pura Chacón Domínguez: El 4 de juny de 1964 mor a Mülhausen (Alsàcia, França) l'anarcosindicalista Pura Chacón Domínguez –el segon llinatge sempre citat erròniament com a Rodríguez. Havia nascut el 8 de desembre de 1888 a Higuera la Real (Badajoz, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Gregorio Chacón i María Domínguez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració. Fou companya del militant anarcosindicalista José Silva Fernández. Pura Chacón Domínguez va morir el 4 de juny de 1964 al seu domicili de Mülhausen (Alsàcia, França).

***

Necrològia de Josefa Montero Girón apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de juliol de 1969

Necrològia de Josefa Montero Girón apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de juliol de 1969

- Josefa Montero Girón: El 4 de juny de 1969 mor a Doué-la-Fontaine (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Josefa Montero Girón, coneguda com Pepita Montero. Havia nascut el 28 d'octubre de 1905 a Capella (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Pedro Montero i Vicenta Girón. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili, fou companya d'Aurelio Arroyo. Treballà de portera a París (França). Malalta, Josefa Montero Girón va morir el 4 de juny de 1969 a l'Hospital Douessin de Doué-la-Fontaine (País del Loira, França).

***

Necrològica de Francisco Isabal Begué apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de juliol de 1979

Necrològica de Francisco Isabal Begué apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juliol de 1979

- Francisco Isabal Begué: El 4 de juny de 1979 mor a Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Francisco Isabal Begué, conegut com Isabelé. Havia nascut el 21 d'octubre de 1899 a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Joaquín Isabal i Prisca Begué. Llaurador militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936 participà en el Comitè Revolucionari de Vallobar i fou delegat general de la col·lectivitat local. En 1937 va ser detingut per la reacció comunista i el 13 d'octubre d'aquell any va ser traslladat de la presó de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) a la de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Exiliat a França, treballà de llaurador. Entre el 6 d'agost de 1959 i 1972 va ser membre de la Secció de Solidaritat de Vallobar en l'exili. Sa companya fou María Sanz. Francisco Isabal Begué va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 8 de juny– de 1979 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Felipe Isabal Begué, també va ser membre de la CNT.

***

Necrològica d'Isabel Martínez Cuenca apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 10 de juliol de 1984

Necrològica d'Isabel Martínez Cuenca apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de juliol de 1984

- Isabel Martínez Cuenca: El 4 de juny de 1984 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Isabel Martínez Cuenca. Havia nascut el 27 de setembre de 1910 a Xàtiva (Costera, País Valencià). Sos pares es deien José Martínez i Francisca Cuenca. Exiliada, milità en la Federació Local de Foix (País de Foix, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son company fou Miquel Oltra. Isabel Martínez Cuenca va morir el 4 de juny de 1984 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Foix (País de Foix, Occitània).

***

Josep Asens Giol

Josep Asens Giol

- Josep Asens Giol: El 4 de juny de 1985 mor a Annecy (Savoia, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Blai Jaume Asens Giol. Havia nascut l'11 de juliol de 1900 a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen Porrera (Priorat, Catalunya). Sos pares es deien Josep Asens Lladó i Pilar Giol Aragonès. En 1920 es casà amb Amelia Valera Lozano, amb qui tingué quatre infants (José, Conchita, Rosita i James). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era secretari de la Federació Local de Sindicats de Barcelona i membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 20 de juliol de 1936, en nom de les dues organitzacions citades, formà part, amb Diego Abad de Santillan Buenaventura Durruti i Joan García Olivar, de la delegació que exigí al president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover la distribució d'armes. El 21 de juliol, en el ple regional que es realitzà un cop sufocat el cop feixista, va ser nomenat, amb Buenaventura Durruti i Joan García Olivar, delegat de la CNT en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. També va ser membre del Comitè de Defensa Confederal. Posteriorment va ser secretari coordinador del Comitè Central de Patrulles de Control de Barcelona, dels quals va ser un dels organitzadors amb Aurelio Fernández Sánchez. El setembre de 1936 va ser enviat a França i a Suïssa, portant 500.000 pessetes, per a comprar armes a través d'una xarxa muntada pels anarquistes Edmond Déturche i Lucien Tronchet. El 30 de setembre de 1936, el cotxe amb el qual dos dies abans havien entrat a Suïssa pel post fronterer de Saint-Genis-Pouilly amb els també militants Francisco Barcena Martín, Eugenio González Andrei, Ramón Mateo Chavanel i José Marín Gómez, patí un accident en el qual tots els ocupants, a excepció d'Asens, resultaren greument ferits. L'endemà, va ser detingut a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), amb altres companys (el suís Léon Aubry, el francès Fernand Robert Bigaill i l'espanyol Esper); segons la premsa, va ser arrestat després de visitar els companys a l'hospital a bord d'un taxi carregat d'armes i conduït per Armand Groux. Després de 19 dies, va ser posat en llibertat amb sos companys. Després d'una estada a Ambilly (Savoia, Arpitània), el setembre de 1937, des de Brussel·les (Bèlgica), tornà a Barcelona. El febrer de 1937 va ser jutjat a Neuchâtel i Lucien Tronchet s'encarregà del procés i de pagar les multes pertinents. Una part de l'estoc d'armes va ser passat a la Península entre octubre de 1936 i gener de 1937 per Edmond Déturche i la resta va ser amagada en una granja d'aquesta a prop d'Annemasse (Savoia, Arpitània). El 2 d'abril de 1938, amb la creació del Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Barcelona, hi va ser nomenat representant de la CNT. En aquesta època viatjà novament a Amilly amb Mario Gallud i Conrad Guardiola Auladell. Diversos membres de la xarxa, entre ells Guardiola el juny i Déturche el juliol de 1938, van ser detinguts per aquest cas de tràfic d'armes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que va ser detingut a París on buscava sa família dispersa. Traslladat a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània), el 13 de desembre de 1939 va ser enviat al camp de concentració de Vernet, on va romandre fins l'11 d'octubre de 1941, moment en el qual va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feia en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on amb altres companys (José Berruezo Silvente, José Germán González, etc.), participà en la reorganització clandestina de la CNT durant l'Ocupació. El novembre de 1941 era membre del Comitè de Relacions de la CNT de la pressa. En el Ple clandestí de la CNT celebrat a Mauriac (Alvèrnia, Occitània), va ser nomenat secretari del Comitè de Relacions de l'MLE en l'exili. Son fill, José Asens Valera, va ser un dels 75 espanyols integrats en una companyia espanyola comandada per Juan Montoliu del Campo del «Batalló Didier» de la pressa de l'Aigle, enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local d'Aynes, a Chalvinhac (Alvèrnia, Occitània). Arran de l'escissió de l'MLE, s'integrà en la tendència «col·laboracionista». A principis dels anys setanta, a Seynod (Savoia, Occitània), població on s'establí definitivament, fou membre de les «Agrupacions Confederals», que publicaven el periòdic mensual Frente Libertario. Josep Asens Guiol va morir el 4 de juny de 1985 a Annecy (Savoia, Arpitània) i va ser enterrat a Seynod. Deixà inèdites unes memòries (Mis memorias en el exilio. ¡Del Sindicato al Comité de Milicias!).

Josep Asens Giol (1900-1985)

***

Umberto Marzocchi, secretari de la IFA, en el Congrés de Carrara de 1978

Umberto Marzocchi, secretari de la IFA, en el Congrés de Carrara de 1978

- Umberto Marzocchi: El 4 de juny de 1986 mor a Savona (Ligúria, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Umberto Marzocchi. Havia nascut el 10 d'octubre de 1900 a Florència (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Aristide Marzocchi i Adria Mainardi. Obrer a les drassanes navals Vickers de La Spezia, ben aviat va descobrir l'anarquisme i va ser nomenat, quan tenia 17 anys, secretari de la Unió dels Obrers Metal·lúrgics, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Després del primer conflicte mundial, va prendre part en l'agitació anarquista juntament amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario. En 1920 va formar part del grup anarquista que va atacar la fàbrica de pòlvora de La Spezia amb la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En 1921, establert a Roma, s'ocupa de l'organització antifeixista Arditi del Popolo. Fitxat per la policia com a «anarquista molt perillós a vigilar amb atenció», serà obligat a exiliar-se amb l'arribada del feixisme a Itàlia. En 1923 emigra a França i a París coneix l'anarquista italià Umberto Tommasini amb qui militarà. Expulsat de França, s'estableix a Bèlgica on continuarà l'activitat en el Comitè de Suport a les Víctimes Polítiques. Durant la tardor de 1936 s'ajuntarà amb els combatents anarquistes italians al front d'Aragó (Espanya). Durant l'estiu de 1937, després dels assassinats de Berneri i de Barbieri –serà ell qui reconeixerà oficialment els cadàvers–, retornarà a França on s'ocuparà dels refugiats espanyols. Va participar seguidament en la resistència antifeixista en el maquis pirinenc dins d'una formació de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), composta per anarquistes, comunistes i socialistes. En 1945 tornà a Itàlia i participà en la reconstrucció de la Federació Anarquista Italiana i en el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un dels organitzadors del Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena d'anys serà el secretari de la IFA, participant també en un nou congrés a Carrara en 1978. En 1975 va participar a Vendôme (França) en el Congrés de la Federació Anarquista Francesa. Als 77 anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a Barcelona (Catalunya), en una gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat d'un portuguès i dos italians, Marzocchi entre ells) per participar en una reunió clandestina de reestructuració de la Federació Anarquista Ibèrica. Durant els últims anys de sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga per al Desarmament Unilateral d'Itàlia. A més de nombrosos articles en la premsa llibertària és autor d'un llibre de records sobre la Guerra Civil espanyola. En 2005 l'editorial italiana Zero in Condotta va publicar-ne una biografia, Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986), de Giorgio Sacchetti.

***

Marcel Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)

Marcel Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)

- Marcel Sauvage: El 4 de juny de 1988 mor a Puegmeinada (Provença, Occitània) el periodista, poeta i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Havia nascute el 26 d'octubre de 1895 al IV Districte de París (França). Sos pares es deien Paul Hubert Gaston Sauvage, escultor, i Héloïse Anastasie Lamand, obrera sabatera. Després d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre, França) i de Beauvais (Picardia, França), començà la carrera de medicina a París. La Gran Guerra interrompé els estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquesta època patí una pena de presó de sis mesos a Chartres (Centre, França). Combaté a les trinxeres i en 1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans de ser greument gasejat aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per condecoració, però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice Charron (Chardon), es declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917 col·laborà en els periòdics d'E. Armand Pendant la mêlée i Par-delà la mêlée, i entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même. En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se celebrà a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon, esdevingué gerent de La Mêlée. Entre febrer de 1920 i març de 1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la prestigiosa revista anarcoindividualista Action. Cahiers individualistes de philosophie et d'art, reeditada en facsímil en 1999. Amb Alfred Duchesnay, fou gerent dels periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un (un número el març de 1920) i Un (set números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922 també fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i Eugène Fayolle (Lefort). Eñ 22 de gemer de 1921 es casà al V Districte de París amb la modista Renée Marie Morel. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Berthollet de París. Membre de l'Associació d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en l'obra col·lectiva La Grande Guerre vécue, racontée, illustrée par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal Ferdinand Foch; en 1922 Maurice Wullens prengué aquesta col·laboració per publicar-la en la revista Les Humbles, rebutjant editar els seus Les poèmes contra la guerra i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquesta època es consagrà al periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi literari «Théophraste Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja sovint per l'Àfrica Equatorial Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i artístic de L'Intransigeant. El 7 d'octubre de 1976 es casà a Niça (País Niçard, Occitània) amb la periodista i escriptora Joséphine Leontine Paule Gilberte Malardot, amb qui tingué un infant, Daniel Sauvage, també periodista i escriptor. Passà a residir a Marsella (Provença, Occitània). A més de les publicacions citades col·laborà en Anales Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les Cahiers idéalistes Français, La Criée, La Dépêche Tunisienne,  Détective, L'Étoile de l'AEF, La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le Looping, La Maison Française, Notre Voix, Les Nouvelles Littéraires, L'Oeuf dur, La Vache Enragée, La Veilleuse, etc. És autor de novel·les, assaigs, biografies, llibres de viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques choses... (1919), ‎Voyages en autobus. Où il est parlé de 24 stations de Montmartre à Saint-Michel (1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922), Cicatrices. Eclairs encor des douleurs mortes (1922), Libre-échange. Poésie (1920-1925) (1926), Poésie du temps (1927), Les mémoires de Joséphine Baker (1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué (1929, guardonat amb el Premi Gringoire), La fin de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs (1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique noire. Sous le feu de l'équateur (1937 i 1981), À soi-même acordé (1938), La corrida. Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945), Sous le masque des sorciers (1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948, 1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen (1950), Oeuvre d'or. Poèmes (1952), La fleur coupée. Poèmes (1955), Maurice Savin et la renaissance contemporaine (1958), Palué (1964), E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre (1964, amb altres), Anthologie des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens de la parole (1974) i Hors du commun. Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres. Marcel Sauvage va morir el 4 de juny de 1988 al seu domicili de Puegmeinada (Provença, Occitània).

***

Óscar Milstein

Óscar Milstein

- Óscar Milstein: El 4 de juny de 1992 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Óscar Héctor Milstein. Havia nascut el 4 de juliol de 1924 a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina). Fill d'una família jueva d'origen ucraïnès de tradició llibertària, sos pares es deien Leizer Milstein (Lázaro Milstein), fuster i un dels fundadors de l'anarquista Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires, i Mashe Vapniarsky (Máxima Vapniarsky), directora d'escola a Bahía Blanca. Va fer els estudis primaris i secundaris a Bahía Blanca i es llicencià en Enginyeria Civil a la Universitat de Buenos Aires. Ben igual que sos germans César Milstein, que arribà a ser Premi Nobel de Medicina, i Ernesto Milstein, fou membre des de la seva etapa d'estudiant de les Joventuts Llibertàries de Bahía Blanca i de Buenos Aires. A finals dels anys quaranta, amb Luis Alberto Murray, Emilio Muse i Armando Socas, milità en l'Agrupació Estudiantil Anarquista, que editava el periòdic De Pie. També fou membre de la Federació Universitària Argentina (FUA) i, amb Alberto P. Pedroncini, fou delegat de la Federació de Buenos Aires en la seva Junta Representativa. Amb son germà César entrà a formar part de la Biblioteca «José Ingenieros», fundada el juliol de 1935, i de la qual va ser un dels seus principals animadors (cursets, conferències, etc.) entre els anys cinquanta i seixanta, juntament amb sa companya Sarah Failchijes (Sarita), amb qui es va casar en 1952 i amb qui va tenir dos infants (Gustavo Alejandro i Diana Judith). Amb son germà César fou un dels promotors de l'Associació d'Educació Lliure (ADEL), escola racionalista que funcionava a la Biblioteca «José Ingenieros», segons els principis pedagògics de Guillermo Savloff. A finals dels anys cinquanta fou un des creadors de la «Comissió per l'Alliberament dels Obrers Lampistes adherits a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)» (Humberto Correale, Gregorio Naso, etc.), basada en la de la dels sis obrers portuaris de la FORA detinguts i torturats en 1951 a la presó del carrer Las Heras. En els anys seixanta, a més de formar part de la Federació Llibertària Argentina (FLA), fou membre de la redacció del periòdic La Protesta, el responsable editorial del qual va ser Eduardo Colombo. Organitzà, amb Colombo, una sèrie de conferències («Maig del 68», Herbert Marcuse, Congrés Internacional Anarquista de Carrara) a la Biblioteca «José Ingenieros». També formà part de l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires. En aquests anys col·laborà en la revista Reconstruir. Entre els anys seixanta i setanta fou membre de les editorials anarquistes «Tupac» i «Proyección». Entre 1983 i 1984 participà en el consell de redacció de la revista Utopía. Malalt durant molts d'anys, Óscar Milstein va morir el 4 de juny de 1992 a Buenos Aires (Argentina) i va ser incinerat en aquesta ciutat.

Óscar Milstein (1924-1992)

***

Josep Muntaner Cerdà portant el retrat al pastel realitzat per Guillem Gayà quan ambdós estaven tancats a la presó provincial de Palma en 1940

Josep Muntaner Cerdà portant el retrat al pastel realitzat per Guillem Gayà quan ambdós estaven tancats a la presó provincial de Palma en 1940

- Josep Muntaner Cerdà: El 4 de juny de 2010 mor a Pollença (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i poeta Josep Muntaner i Cerdà, conegut com Fusteret. Havia nascut el 17 de juliol de 1913 a l'Hostal de Cas Fusteret, vora Son Fe, d'Alcúdia (Mallorca, Illes Balears). Sos pares es deien Josep Muntaner, de Sa Pobla, i Margalida Cerdà, de Pollença. Va poder anar a l'escola de Sa Pobla fins als 14 anys. Apassionat de la lectura, es va veure influenciat per autors com Blasco Ibáñez, Victor Hugo, Gabriel Miró o Anatole France. En 1927 sa família es traslladà a Pollença. Barber de professió, amb la proclamació de la II República milità en la Joventut Republicana. Amb altres companys, creà al Centre Republicà de Pollença un grup d'afinitat anarquista, on rebien diferents publicacions llibertàries i feien tertúlies. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1933, durant la visita que Frederica Montseny va fer a Mallorca, organitzà amb els seus companys una conferència d'aquesta a Pollença. Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la inútil defensa que els republicans i els carrabiners pollencins organitzaren parapetats a l'Ajuntament de la vila amb dinamita, escopetes de caça, dos canons del segle XVI i pedres per fer front els escamots falangistes que havien pres la ciutat de Palma. Quan la resistència s'enfonsà, amb el també anarquista Martí Vicens Vilanova (Bonjesús), fugiren a peu i s'amagaren a les muntanyes de la Serra de Tramuntana. Durant dies vagaren pels indrets de la zona (Pollença, Campanet, cova de Massana, Tomir, etc.) perseguits per escamots feixistes i sense saber ben bé que fer, ja que l'illa era una ratonera i el desembarcament republicà esperat no es produïa. Decidiren separar-se i Bonjesús, gràcies a la complicitat de veïns de Buger, aconseguí burlar el cercle feixista i arribar a Menorca. Ell, però, delatat per uns veïns, va ser detingut el 3 d'agost de 1936 per la Guàrdia Civil mentre dormia a casa de sa germana a Sa Pobla. Va ser tancat durant 38 dies al vaixell-presó «Jaime I» al port de Palma i després a la «Prisión Estaciones de Palma», més coneguda com Can Mir, on conegué, entre altres, l'intel·lectual alemany Heinz Kraschutzki, que el cita en les seves Memòries a les presons de la guerra civil a Mallorca. A la presó, a més de ser testimoni de les constants saques o tretes, s'assabentà que Bonjesús havia estat detingut quan intentava arribar a Barcelona i afusellat dies després a Mallorca. A Can Mir gosà recitar poesies en català als presos allà tancats. Va ser jutjat per un tribunal militar a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma sota l'acusació de resistència al ban del comandant militar de Balears Manuel Godet Llopis i d'«anarquista perillós capaç de cometre qualsevol atrocitat» i condemnat a 30 anys de presó, aconseguint així eludir l'afusellament. La pena, finalment, va ser commutada a sis anys d'empresonament. El 8 de maig de 1941 va sortir en llibertat provisional de la presó. De tornada a Pollença, abandonà l'activitat política i bastí un comerç a l'engròs de productes agraris (Can Fusteret). El 8 de maig de 1945 es casà amb Magdalena Orell Martorell. Malgrat no militar, portava els dissabtes a l'enllaç del Socors Roig de Palma els diners que s'havien recaptat al seu poble per als presos. En 1974, quan es va reorganitzar el Partit Comunista d'Espanya (PCE) se li va oferir integrar-s'hi, però rebutjà l'oferta. Va escriure poesia, que publicà en set volums –Gotes de mel (1980), Fulls i flors (1981), El temps i la saba (1983), Rost avall (1986), Des del ribàs (1990), Fulles de tardor (1995) i Gaudint dels 90 anys (2003)–, i un llibre de memòries No eren verdes ni blaves les muntanyes. Petita història, que sortiren per capítols en la revista L'Espira i posteriorment editat en llibre (1988 i 2006). Durant els seus últims anys participà en diversos actes de recuperació de la Memòria Històrica que es van fer a l'illa i en 2008 el seu testimoni va ser recollit per a la sèrie documental televisiva Memòria i oblit d'una guerra. Josep Muntaner va morir el 4 de juny de 2010 a Pollença (Mallorca, Illes Balears) i fou enterrat tres dies després.

Josep Muntaner Cerdà (1913-2010)

***

Larry Portis

Larry Portis

- Larry Portis: El 4 de juny de 2011 mor a Sodòrgues (Llenguadoc, Occitània) l'historiador i professor universitari llibertari Larry Lee Portis. Havia nascut el 3 de juliol de 1943 a Bremerton (Washington, EUA). Fill d'una família obrera, son pare, Everett Eugène Portis, feia d'obrer metal·lúrgic i de bomber, i sa mare, Jacqueline Ann Gates, treballava de secretària ocasionalment. Va créixer a les ciutats nord-americanes de Seattle (Washington) i Billings (Montana). Quan tenia 18 anys es va casar i tingué dos fills immediatament. De formació marxista, participà activament en les lluites universitàries i polítiques locals i entre 1965 i 1968 col·laborà en el periòdic universitari The Retort. Va fer els primers estudis en la Universitat de DeKalb (Illinois) i en 1968 es va graduar en la Universitat de l'Estat de Montana a Billings. Fou un dels creadors del periòdic underground universitari The Free Student Press. Els seus estudis els compaginà amb diverses feines remunerades per mantenir sa família. Va ser un dels organitzadors del treballadors municipals de l'aigua de Billings. En 1970 es llicencià i en 1975 es doctorà en història per la Universitat del Nord d'Illinois. En 1974 realitzà feines de suport en la United Farm Workers' Union (UFWU, Unió de Treballadors Agrícoles Units). En sortir de la universitat treballà en diverses ocupacions i milità en l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1977 viatjà a Europa, on recorregué diversos països realitzant feines ocasionals. Aquest mateix any, finalment, s'establí a París (França). Entre 1981 i 1996 ensenyà sociologia en la Universitat Americana de París, on creà una secció sindical de la Confederació General del Treball (CGT). Després va ser contractat en diferents universitats franceses –història dels EUA en la Universitat de París 7 (1983-1988), en la Universitat de París 10 (1988-1989), en la Universitat de Clarmont d'Alvèrnia (1995-1998) i en la Universitat de Montpeller III (1998-2009). Va ser a França on es decantà definitivament pel pensament llibertari. Entre 1984 i 1989 fou membre del col·lectiu editor de les Editions Spartacus, creades i dirigides per René Lefeuvre. Entre 1987 i 2007 fou membre de comitè editorial de la publicació de sociologia L'Homme et la Société. En 2002, arran de la invasió nord-americana d'Iraq, va ser un dels cofundadors del grup «Americans for Peace and Justice», radicat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Participà sovint en els activitats del grup Alternative Libertaire i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa. Fou col·laborador habitual de multitud de publicacions llibertàries i científiques, com ara Alternative Libertaire, Gavroche, Radical History Review, The Industrial Worker, Le Monde Libertaire, L'Homme et la Société, Film International, Canadian Journal of Political and Social Theory, International Review of Political Science Abstracts, Les Cahiers de l'Herne, Les Cahiers du CERF, Années trente, Textyles,  Critique Communiste, Albatroz, Itinéraire, etc., a més de revistes online (CounterPunch, Watan, Political Film Blog, Divergences, etc.). També es autor de contes, alguns publicats en Intimacies. Nine tales of love and other emotions (2011), i d'una novel·la, American dreaming. A novel (2011); deixà una segona novel·la, Higher learning, en premsa. Sa companya fou la periodista radiofònica Christiane Pierre Jeanne Passevant, amb qui copublicà diversos llibres. Els seus estudis historiogràfics i sociològics se centren en els sindicalismes francès i nord-americà, en les classes socials francesa i nord-americana, en el feixisme, a més de la chanson i del cinema. Entre les seves obres més importants tenim Georges Sorel (1980), Georges Sorel. Présentation et textes choisis (1982), IWW. Le syndicalisme révolutionnaire aux États-Unis (1985 i 2003), Les classes sociales en France. Un débat inachevé (1789–1989) (1988), La main de fer en Palestine. Histoire et actualité de la lutte dans les territoires occupés (1992, amb Christiane Passevant), Dictionnaire Black (1995, amb Christiane Passevant), La politique étrangère des États-Unis. De la guerre mondiale à la mondialisation (2000, amb Michel Allner), Soul Trains. A peoples' history of popular music in the United States and Britain (2002), Cinéma engagé, Cinéma enragé (2003, amb Christiane Passevant i Pascal Dupuy), French Frenzies. A social history of popular music in France (2004), La Canaille! Histoire sociale de la chanson française (2004), Dictionnaire des chansons politiques et engagées (2008, amb Christiane Passevant), Histoire du fascisme aux Etats-Unis (2008), Terror and its representations. Studies in social history and cultural expression in the United States and Beyond (2008, editor), Qu'est-ce que le fascisme? Un phénomène social d'hier et d'aujourd'hui (2010). Larry Portis va morir d'un infart el 4 de juny de 2011 al seu domicili del Mas de la Carrièrre de Sodòrgues (Llenguadoc, Occitània), poc després de jubilar-se.

***

Sebastian Mendívil Urquijo fotografiat per Iban Gorriti al seu domicili de Bilbao (2013)

Sebastian Mendívil Urquijo fotografiat per Iban Gorriti al seu domicili de Bilbao (2013)

- Sebastian Mendívil Urquijo: El 4 de juny de 2014 mor a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista i després socialista Sebastian Mendívil Urquijo, conegut com Poli. Havia nascut el 20 de gener de 1915 al barri de Done Bikendi de Barakaldo (Biscaia, País Basc). Fill d'una família obrera socialista, sos pares es deien Miguel Mendívil Sanserena, jornaler, i Isabel Urquijo Gutiérrez. Estudià en l'escola pública, però sos pares també el van inscriure en una escola laica de pagament de la localitat. En 1931 començà a treballar en la cooperativa dels alts forns de Barakaldo. Quan esclatà la guerra civil es presentà voluntari en el «Batallón Bakunin» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i lluità al front de Guipúscoa. Després de la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent del XIV Cos de l'Exèrcit d'Euskadi i participà en la batalla de Villareal i en la defensa de Bilbao. Militant anarcosindicalista, aprengué l'esperanto i fou la cara visible del «Batallón Bakunin». Després del «Pacte de Santoña» del 24 d'agost de 1937, intentà fugir amb un vaixell cap a França per a retornar i reprendre la lluita, però la nau va ser interceptada pels feixistes i detingut. L'octubre de 1938 va ser jutjat i condemnat, però aconseguí fugir de la presó d'Escolapis de Bilbao i, després de diverses peripècies, creuà els Pirineus. En arribar a França va ser internat al camp de concentració de Gurs. Durant la II Guerra Mundial va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) comandades pels ocupants nazis i enviat a treballar a les construccions de fortificacions a Normandia. Aprofità l'avinentesa per a col·laborar amb la Resistència francesa. El desembre de 1943 aconseguí fugir i romangué clandestinament a França fins l'Alliberament. El juny de 1949, acollint-se a un indult, retornà amb sa família al País Basc, però no va ser fins el 1961 que el seu expedient va ser definitivament cancel·lat. Membre de la Unió d'Excombatents de la Guerra Civil, lluità pel reconeixement dels drets dels militars republicans; també fou membre de l'associació d'expresoners del camp de concentració de Gurs. Es guanyà la vida com a comptable i, seguint la seva tradició familiar, s'afilià al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Sa companya fou Cecilia Urquiaga Loizaga, més coneguda com Teodora o Teo, perruquera (Saló de Bellesa «El Capricho») simpatitzant del Partit Nacionalista Basc (PNB) i amb qui tingué tres infants: Isabel, que morí en l'exili, Miguel i Hipólito. En 1992 publicà el llibre Miliciano, militar y fugitivo (Memorias de un baracaldés) i en 1996 Euskal Herria. La nación de los vascos. Reflexiones de un baracaldés. Sebastian Mendívil Urquijo va morir el 4 de juny de 2014 al seu domicili de Bilbao (Biscaia, País Basc) i va ser incinerat.

Sebastian Mendívil Urquijo (1915-2014)

***

Marc Ogeret

Marc Ogeret

- Marc Ogeret: El 4 de juny de 2018 mor a Semur-en-Auxois (Borgonya, França) el cantautor llibertari i sindicalista Marcel André Marius Frédéric Ogeret, més conegut com Marc Ogeret. Havia nascut el 27 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 25 de febrer– de 1932 al carrer de l'Abbé-Grégoire, al VI Districte de París (França). Son pare, Marius Jean Jacques Ogeret, treballà al Servei de Salut del Ministeri de la Guerra i sa mare, Madeleine Babin, era costurera. Estudià als instituts Montaigne i Louis Le Grand. Quan tenia 17 anys abandonà els estudis i esdevingué aprenent en una foneria. Després treballà en les empreses IBM i Renault. Atiat per uns d'amics que munten un grup teatral, abandonà la feina. En 1950 entrà a l'Escola Nacional Superior de les Arts i Tècniques Teatrals (ENSATT, més coneguda com «Centre Dramàtic del carrer Blanche»). Cap el 1954 començà a cantar cançons de Félix Leclerc, Jacques Douai i Léo Ferré a les terrasses dels cafès. El cineasta Pierre Prévert, germà del poeta Jacques Prévert, el conegué i el patrocinà, començant a cantar pels cabarets, entre ells el seu, «La Fontaine des Quatre Saisons», en el programa de Philippe Caly, i, a partir de 1957, en el d'Agnès Capri al carrer Molière i, de 1959, en «Chez Bernadette». Consagrà els seus primers enregistraments, a partir de 1960, a destacats poetes (Marc Alyn, Pierre Seghers, Louis Aragon, Luc Bérimont, André Salmon, Paul Gilson, etc.), esdevenint un dels intèrprets més importants de l'anomenada «cançó poètica» o del «cabaret poètic». En 1962 i en 1970 rebé el Gran Premi de l'Acadèmia Charles-Cros i el març de 1963 el de l'Acadèmia de la Cançó. El març de 1963 actuà en els «Mardis de la chanson» al petit teatre de Gilbert Sommier, al carrer de la Huchette, i aquest mateix any canta amb Jacques Serizier a «L'Écluse». En aquesta època participa en les jam-sessions organitzades per Luc Bérimont a la Maison de la Radio, amb Georges Brassens, Serge Gainsbourg i Guy Béart, entre d'altres. En 1965 cantà en la primera part dels concerts de Georges Brassens al Bobino i en «La Contrescarpe». En 1966 portà a terme un espectacle consagrat a Louis Aragon a la sala de concerts «Les Trois Baudets» i enregistrà Marc Ogeret chante Aragon, el seu disc més venut. En 1967 actuà en els «Jeudis artistiques» de «La Closerie des Lilas». En 1968, poc abans de l'esclat de «Maig del 68», enregistrà dos discos de cants revolucionaris (Autour de la Commune i Chansons «contre»), que havien de sortir l'abril d'aquell any i la publicació dels quals es van ajornar dos anys. Posteriorment enregistrà cançons marineres i muntà un espectacle, amb la compositora Hélène Martin, al voltant del poema de Jean Genet Le condamné à mort. En 1974 realitzà una gira de cinc setmanes a diferents repúbliques de l'URSS. Entre 1977 i 1978 enregistrà quatre àlbums consagrats al cançonetista montmartrià Aristide Bruant. Posteriorment realitzà gires artístiques arreu del món (Bèlgica, Canada, Egipte, etc.). En les eleccions legislatives de març de 1978 signà una crida amb 500 persones públiques en suport del Partit Comunista Francès (PCF). Seguidament enregistrà cançons de 1789 i de la Resistència, del compositor anarquista Jean Vasca, nous poemes d'Aragon, cançons de Léo Ferré, etc. També va conreà el cinema, participant en dues pel·lícules: L'escadron Volapük (1970), de René Gilson, i Les beaux quartiers (1983), de Jean Kerchbron. El 21 de febrer de 1983 va ser nomenat cavaller de l'Ordre de les Arts i de les Lletres. Com a sindicalista contribuí a la reivindicació dels drets d'autors a través de la Societat Civil per a l'Administració dels Drets dels Artistes i Músics Intèrprets (ADAMI), de la qual fou administrador. Entre 2009 i 2010 la seva cançó La liberté des nègres, sobre un poema de Pierre-Antoine-Augustin de Piis, estigué programada en la prova de música del batxillerat. Va realitzar nombrosos concerts en suport de diverses iniciatives llibertàries i de la premsa anarquista. Sa companya fou Anita Marie Suzanne Pierrette Raymonde Hélène Aubert. Marc Ogeret va morir el 4 de juny de 2018 a l'Hospital de Semur-en-Auxois (Borgonya, França).

***

Armand García Pons

Armand García Pons

- Armand García Pons: El 4 de juny de 2020 mor a Manresa (Bages, Catalunya) el dibuixant, pintor i videoartista anarquista Armand García Pons, conegut en la clandestinitat com Ernest i artísticament com Armand Pons o Armandpons. Havia nascut el 6 d'octubre de 1950 a Barcelona (Catalunya). Era fill natural de Lluís García Brik i de Maria Pons Altimira. En 1974 s'integrà en la lluita clandestina anarquista a Barcelona (Catalunya), especialitzant-se en materials explosius. Com a membre de la llibertària Organització de Lluita Armada (OLLA), participà activament en sabotatges amb explosius a la Península i a França. En aquesta època mantingué estrets contactes amb altres grups de lluita armada europeus. El 7 de juny de 1977 va ser detingut, juntament amb altres companys (José Cerreda Ramos, Ignace Congosto i Jean-Paul Nuñez), en un pis franc, al número 32 del carrer Clé del V Districte de París (França), amb un important arsenal d'armes i explosius. El febrer de 1984 va ser detingut, juntament amb sa companya Maria Assumpta Casellas Rosell a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) i tancat a la presó de Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya). El 4 de setembre de 1984 s'inaugurà a «La Caixa» de Barcelona l'exposició de pintures i dibuixos «Carabanchel: Peau Blanche» i no se li va autoritzar assistir-hi. La seva última etapa visqué a Horta d'Avinyó (Avinyó, Bages, Catalunya), amb sa companya, la botiguera Àngels Goenaga, i participà activament en les activitats de la residència d'artistes Cal Gras d'Avinyó. Armand García Pons va morir el 4 de juny de 2020 a Manresa (Bages, Catalunya) i va ser enterrat a Ripoll (Ripollès, Catalunya).

***

Alejandro Sancho Riera (Alcanyís, 1989) [CIRA - Lausana]

Alejandro Sancho Riera (Alcanyís, 1989) [CIRA - Lausana]

- Alejandro Sancho Riera: El 4 de juny de 2020 mor a Le Grand-Saconnex (Ginebra, Suïssa) el llibertari Alejandro Sancho Riera. Havia nascut el 30 de juliol de 1926 a Barcelona (Catalunya). Sa mare es deia Rosa Riera Grondona i son pare Alejandro Sancho Subirats, republicà federal i capità d'enginyers que entre 1929 i 1930 s'acostà a l'anarcosindicalisme, col·laborant en la premsa sota el pseudònim Fernando Castillo i que tingué un paper destacat en el comitè revolucionari creat el juny de 1930 amb militars i anarquistes que preparà la conspiració frustrada d'octubre de 1930 i que acabà detingut i empresonat al castell de Montjuïc, morint mesos després, en 1931, amb 37 anys, de la malaltia allà contreta. Alejandro Sancho Riera s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es guanyà la vida com a traductor en l'Organització Mundial de la Salut. Col·laborà activament durant 15 anys amb el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) quan aquest s'establí a Ginebra. Sota el pseudònim Fernando Castillo, el mateix que va fer servir son pare, redactà ressenyes bibliogràfiques per al Bulletin du CIRA. A partir de 1973 ajudà els joves emigrants espanyols que venien a Suïssa a la recerca de feina i mantingué estrets contactes amb els anarquistes de l'exili espanyol, per als quals realitzà, discretament, activitats clandestines. Es relacionà, entre d'altres, amb els intel·lectuals José Ángel Valente Docasar i Miguel Sánchez-Mazas Ferlosio. Després de la mort del dictador Francisco Franco, serví d'enllaç entre el CIRA i els arxius espanyols que s'hi anaven obrint. A partir de 1990, quan el CIRA es traslladà a Lausana (Vaud, Suïssa), la seva participació s'hi va reduir per mor de la distància física. Malalt d'Alzheimer, els seus últims anys els passà en un centre especialitzat. Sa companya, amb qui va tenir tres infants (Miquel, Lorenzo i Inés), va morir abans que ell.

---

[03/06]

Anarcoefemèrides

[05/06]

Escriu-nos


Actualització: 15-02-24