---

Anarcoefemèrides del 6 de juny

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Cronaca Sovversiva dedicat a la Comuna de París

- Surt Cronaca Sovversiva: El 6 de juny de 1903 surt a Lynn (Massachussets, EUA) el primer número del periòdic en llengua italiana Cronaca Sovversiva. Ebdomadario anarchico di propaganda rivoluzionaria (Crònica Subversiva. Setmanari anàrquic de propaganda revolucionària), editat per l'anarquista Luigi Galleani. Va tenir una gran distribució en els Estats nord-americans de Nova Anglaterra, Nova York, Nova Jersey i Massachusetts, però també per Europa. Sacco i Vanzetti hi van col·laborar en diverses ocasions. Víctima de la repressió antianarquista durant la Gran Guerra, el periòdic serà finalment prohibit el juliol de 1918 i Luigi Galleani detingut i expulsat dels Estats Units el 24 de juny de 1919. Galleani retornarà a Torí (Itàlia) on publicarà de bell nou el diari a partir del 17 de gener de 1920, però també allà serà víctima de la repressió per part del feixisme mussolinià. L'arxiu de Cronaca Sovversiva es troba a la University Publications of America (UPA).

***

Capçalera de L'Insurgé [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Insurgé: El 6 de juny de 1903 surt a Herstal (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé. Organe libertaire hebdomadaire. Després tingué altres subtítols: Organe de propagande communiste-anarchiste i Organe libertaire paraissant tous les 15 jours. L'editor gerent en va ser Georges Thonar i hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Antoine Antignac, Émile Armand, H. Beylie, Armand Binent, P. Boissie, J. Bonhomme, Max Borgueil, E. Chapelier, Ed Darteze, Pierre Des Chenes, Henri Fuss, J. Gueux, Louise H., J. Hardy, A. F. Herold, Marie David, F. Domela-Nieuwnhuis, P. Ibri, S. Lauzanne, A. Luquet, Ch. Malato, Jean Marestan, G. Marin, Camille Mattart, O. Mirbeau, Jules Moineau, Alexandra Myrial, J. De l'Ouerthe, G. Pollet, Émile Pouget, Georges Rens, Paul Robin, Dr. E. Segard, G. Thonar, Marie Verone, Louis Walter i Henri Zisly, entre d'altres. El periòdic estava il·lustrat amb nombrosos gravats, molts presos d'altres publicacions. Sortiren fins al gener de 1909 uns 200 números i no s'ha conservat cap col·lecció completa. Feia servir l'epígraf clàssic «La Vérité te fera libre!» (La Veritat et farà lliure!).

***

Soldats porfiristes del VIII Batalló de Mexicali que van combatre la rebel·lió magonista

- Repressió de la Comuna llibertària de la Baixa Califòrnia: El 6 de juny de 1911, a Mèxic, el president «revolucionari» Francisco Madero envia, gràcies al suport del govern nord-americà, tropes a l'Estat de la Baixa Califòrnia per esclafar l'experiència de comuna llibertària que, al crit de «Terra i Llibertat», s'havia posat en marxa amb la presa, el 29 de gener de 1911, de la població de Mexicali i després de Tijuana. La Comuna llibertària de la Baixa Califòrnia havia estat creada pels guerrillers magonistes del Partit Liberal Mexicà, ajudats per wobblies –anarcosindicalistes nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)– i per nombrosos revolucionaris internacionalistes. El 22 de juny, després de tres mesos fecunds, els magonistes seran derrotats a Tijuana. Atrapats en el parany, els revolucionaris que buscaran refugi als Estats Units seran detinguts per l'exèrcit nord-americà. Aquesta revolució llibertària, molt mal coneguda, serà eclipsada per les revoltes de Villa i de Zapata les gestes dels quals són més citades.

Naixements

Georges Butaud

- Georges Butaud: El 6 de juny de 1868 neix a Mârciène (Charleroi, Valònia) l'anarquista Georges Émile Bertin Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). Sos pares es deien Pierre Alexandre Butaud i Célina Angélique Boitel. En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Però és a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París «Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Georges Butaud va morir el 26 de febrer de 1926 al seu domicili d'Ermont (Illa de França, França). En 1929 Sophie Zaïkowska publicarà L'individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j'entends par l'individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.

***

Notícia de la detenció d'Octave Aupicq apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 15 de setembre de 1902

- Octave Aupicq: El 6 de juny de 1869 neix a Neuvilly (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Octave Aupicq, també citat erròniament Aupic. Sos pares es deien Constant Charlemagne Aupicq, domèstic, i Palmyre Godescaux. Treballava de contramestre teixidor, amb un germà seu, al tissatge de Châtelain de Saint-Quentin (Picardia, França). En 1888 publicà a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França) la cançó Les quatre sergents de la Rochelle.Chant patriotique. En una visita a casa de sos pares al seu poble natal, el 4 de setembre de 1889 s'intentà suïcidar de dos trets al pit; greument ferit, finalment sobrevisqué. El 26 de desembre de 1896 es casà a Reims (Xampanya-Ardenes, França), amb Marthe Eléonore Deverly, de qui es va divorciar el 16 de desembre de 1898 en aquesta ciutat. En aquesta època treballava de venedor ambulant de cançons. A finals de desembre de 1898 va ser detingut a la fàbrica Single d'Attigny (Xampanya-Ardenes, França) per «obstaculitzar la llibertat de treball». El juny de 1899, quan venia de Roubaix (Nord-Pas-de​-Calais, França), va ser detingut a Reims per «amaneces de mort» a sos sogres i com a desertor del 84 Regiment de Línia i va ser traslladat a Avesnes (Nord-Pas-de-Calais, França). Instal·lat a Labourse (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà de jornaler, els darrers dies de 1899 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal Correccional de Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) a un mes de presó per «abús de confiança» en la persona d'Édouard Scailliérez. En aquesta època la policia el considerava «perillós». El febrer de 1900 defensà, amb Lemoine, Ringuier i Watissé, els obrers teixidors en les negociacions amb la patronal i les autoritats –fins i tot el 21 de febrer de 1900 es va reunir a París (França) amb el president del Consell de Ministres francès Pierre Waldeck-Rousseau– en la important vaga del sector que es donà a Saint-Quentin i que durà mesos. En aquesta època era secretari de la Cambra Sindical. Posteriorment abandonà Saint-Quentin per anar a recollir remolatxa a Breuil (Picardia, França). El gener de 1901 estava detingut a la presó de La Santé de París i entre febrer i març d'aquell any visqué al carrer Entrepreneus i a l'avinguda de la Bourdonnais de París. Instal·lat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà en la redacció d'un periòdic, el maig de 1901 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «manifestacions hostils» al pas d'un batalló del 127 Regiment de Línia quan entrava a la caserna Vincent de de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França). L'agost de 1902 la policia assenyalà la seva fugida furtiva de Reims i el 30 d'agost d'aquell any va ser contractat a la fàbrica de gas («La Soudière») de Chauny (Picardia, França), però el 10 de setembre es va negar a realitzar una feina i va ser acomiadat; l'endemà tornà a la fàbrica i exigí al seu director Borreau un mes de salari amenaçant-lo de mort. Detingut pel fet anterior, el 13 de setembre de 1902 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a un mes de presó. En aquesta època estava inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 22 de maig de 1920 es casà a Wignehies (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la domèstica belga Joséphine Grassart, vídua d'Armant Blas, i amb aquest matrimoni la parella legitimà son fill Albéric Octave Aupicq, nascut el 21 de juliol de 1916 a Wignehies. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Marcel-Jean Poyer (20 de juny de 1912)

- Marcel-Jean Poyer: El 6 de juny de 1891 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista individualista Marcel-Jean Poyer, que va fer servir els pseudònims Paul Poyer, Robert Beautemps i Marcel Greniellet. Era fill de pares francesos que havien emigrat un any abans del seu naixement. Sos pares es deien Jean-Baptiste Paul Poyer, mecànic i comerciant, i Victorine Berthe, de qui va quedar orfe. Mecànic de professió com son pare, el setembre de 1911 va ser expulsat del cantó de Ginebra per vagabunderia. S'establí a París (França), on freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i la seu del periòdic L'Anarchie, on treballà dues setmanes. En dues ocasions, l'agost i el desembre de 1911, va ser condemnat per «possessió d'arma prohibida». De setembre a novembre de 1911 visqué, sota el nom de Paul Poyer, al número 21 del carrer Meslay i del 23 de novembre al 16 de desembre de 1911, al número 121 del carrer Saint-Maur. La resta de sa família, composta de tres germans i dues germanes, vivien a Boulogne-sur-Seine (Illa de França, França). El 20 de juny de 1912 va ser detingut quan sortia de l'hotel «Compas d'Or», al número 72 del carrer Montorgueil, després de visitar altres anarquistes controlats per la policia; en l'escorcoll policíac de l'habitació de l'hotel «La Cascade», al número 48 de l'avinguda Secrétan de Paris, on vivia des del març anterior sota el nom de Marcel Greniellet i de professió corista, es van trobar exemplars del periòdic L'Anarchie, fullets anarquistes, dos flascons (un de cianur i altre de cloroform), armes robades en un atracament d'una armeria perpetrat per la «Banda Bonnot», estris de desvalisador, dues màscares i altres materials comprometedors. Tancat a la presó parisenca de La Santé, va ser jutjat a l'Audiència del Sena juntament amb els membres de la «Banda Bonnot» i el 27 de febrer de 1913 va ser condemnat a cinc anys de reclusió i a cinc anys de prohibició de residència per «encobriment de robatori, associació criminal i possessió d'armes prohibides». Durant el judici justificà el seu il·legalisme revolucionari. Va ser reclòs a la presó de Beaulieu (Normandia) i el 21 de juny de 1917 va ser posat en llibertat. Va ser exclòs de l'exèrcit i de la mobilització pels seus antecedents penals. En aquesta època treballava d'obrer ajustador-muntador. L'11 de març de 1920 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per «infracció de la prohibició de residència». En 1924 vivia al número 43 del carrer Saintonge de París i entre 1937 i 1940 al número 26 del carrer Bucourt de Saint-Cloud (Illa de França, França). En 1946 estava subscrit a la revista anarquista Plus Loin. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Marcel-Jean Poyer (1891-?)

***

Arnaldo Januário

- Arnaldo Januário: El 6 de juny de 1897 neix a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) l'actiu militant i propagandista sindicalista i anarquista Arnaldo Simôes Januário. Va militar en les Joventuts Sindicalistes, partidàries de la violència revolucionària. Barber de professió, formà part de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Va ser col·laborador i tipògraf de la premsa llibertària: A Batalha –òrgan de la CGT–, A Communa, O Anarquismo, O Libertário i de la revista Aurora. El 18 de març de 1923, amb José Vieiria Alves, assistí com a delegat de Coïmbra a la Conferència Anarquista d'Alenquer. En 1927, com a membre del comitè de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), és detingut i deportat a diversos camps de concentració (Angra, Lubango, Mossâmedes), com a conseqüència de la repressió sorgida contra el moviment obrer arran de la Revolució reaccionària del 28 de maig de 1926. En 1932 surt del camp d'Okussi (Timor). Continuarà la lluita clandestina a Portugal contra la dictadura i es va capficar en els preparatius de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934. Després del fracàs d'aquest aixecament, fou detingut, torturat, jutjat i condemnat a 20 anys de presidi. El juny de 1934 va ser enviat al Fort de São João Baptista a l'Ilha Terceira i acusat d'agitador, juntament amb el militant llibertari Mário Castelhano, va ser brutalment torturat. El 23 d'octubre de 1936 va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd), on en el límit de la resistència i privat d'atenció mèdica, va morir empresonat el 27 de març de 1938. A Coïmbra existeix un carrer batejat amb el seu nom.

***

Notícia de la detenció de Francis Dumas apareguda en el diari L'Écho d'Alger del 31 d'agost de 1935

- Francis Dumas: El 6 de juny de 1898 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Francis André Jean Dumas, també citat com François Dumas. Era fill natural de la cosidora Adélaïde Nourrisson i va ser legitimat el 25 d'abril de 1899 pel matrimoni amb Jean André Dumas celebrat al III Districte de Lió. Obrer torner ajustador, va ser mobilitzat el 16 d'abril de 1917 com a mecànic i destinat a l'arma d'aviació. Posteriorment s'instal·là a Toló (Provença, Occitània) i fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En 1935 era secretari del grup de Toló de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i responsable del Bulletin Intérieur de la FAF, que edità 11 números a Toló entre octubre de 1935 i agost de 1936, butlletí que es decidí publicar arran del congrés regional celebrat el 22 de setembre de 1935 a La Ciutat (Provença, Occitània), en el qual assistiren 13 grups. Durant la nit del 29 d'agost de 1935 va ser detingut a Toló quan aferrava pels arbres i els pals elèctrics de l'Avinguda del XVème Corps, a prop de l'arsenal de vaixells de guerra de Castagneau, el pamflet anarquista «Bas les masques» (Sota les màscares). En el moment de la detenció portava encara 121 exemplars d'aquest pamflet i a finals d'aquell mateix any va ser condemnat a una multa per haver aferrat un pamflet sense el timbre reglamentari. També era membre del grup «Jeunesse Libre» (Joventut Lliure). Després de la II Guerra Mundial s'instalà a Masamet (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Federació Anarquista (FA), secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i pel seu activisme va ser inscrit en les llistes negres de la patronal. Francis Dumas va morir el 29 de febrer de 1952 al seu domicili de Masamet (Llenguadoc, Occitània). Existí un F. Dumas, militant de la FA i que el juny de 1947 publicà a Cormoranche-sur-Sâone (Roine-Alps, Arpitània) un número de Cahiers de la Libération Sociale.

***

Necrològica de Vicente Brun Zapater publicada en el periòdic tolosà Espoir del 13 d'octubre de 1963

- Vicente Brun Zapater: El 6 de juny de 1903 neix a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Brun Zapater. Sos pares es deien José Brun Valera, llaurador, i Encarnación Zapater Gaibar. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació alemanya participà en la Resistència i entrà a formar part de les Forces Franceses Lliures (FFL), lluitant en la batalla de Narvik (Nordland, Noruega). Vicente Brun Zapater va morir el 13 de setembre de 1963 al seu domicili de Baiona (Lapurdi, País Basc) i va ser enterrat quatre dies després al cementiri de Saint-Léon d'aquesta població.

***

Marcelino Fombuena Escriche (1937)

- Marcelino Fombuena Escriche: El 6 de juny de 1903 neix a Villarquemado (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Fombuena Escriche, conegut com El Mando. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casat amb Raimunda Utrillas Romero, amb qui tingué tres infants. Lluità com a milicià en la V Centúria de la «Columna de Ferro». Marcelino Fombuena Escriche va mori el 27 d'abril de 1937 en acció de guerra al front. Segons altres informacions, en 1945 militava en Madrid (Espanya).

***

Gonzalo Atienza Díez

- Gonzalo Atienza Díez: El 6 de juny de 1904 neix a Melgar de Yuso (Palència, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Gonzalo Atienza Díez –erròniament el nom a vegades citat com Genaro i el segon llinatge com Díaz. Sos pares es deien Poncio Atienza i Baldomera Díez. Serraller i ferrer de professió, durant els anys republicans emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), animat per uns militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que passaren pel seu poble. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), entrà a formar part dels grups d'acció confederals, destacant en atracaments a trens i bancs. Va ser detingut mentre intentava facilitar la fugida amb una corda llançada al pati de la presó de Burgos d'un dels atracadors de la sucursal del Banc de Crèdit de Melgar de Fernamental (Burgos, Castella, Espanya), fet pel qual va ser empresonat. El 22 de maig de 1935, quan intentava amagar amb Lucinio Villasana una arqueta àrab de marfil de l'època d'Abd-ar-Rahman III, valorada en mig milió de pessetes i que havia estat mostrada a l'Exposició de Barcelona, que dos individus (Ismael Rodríguez i Agustín Antonio Vega) havien sostret del Museu Provincial de Burgos el 21 de març de 1934, s'entaulà un tiroteig amb uns guàrdies municipals en el qual resultà ferit de mort –finà dos dies després– l'agent Faustino Mijangos de dos trets al ventre; Gonzalo Atienza resultà ferit de cinc trets i va ser detingut a la Casa de Socors de la ciutat. Jutjat per aquest fet, el 14 d'agost de 1935 va ser condemnat pel Tribunal d'Urgència de Burgos a 20 anys de presó menor per atemptat, homicidi i tinença il·lícita d'armes; els tres companys seus restants (Avelino Díaz, Álvaro Fernández Pérez i Lucinio Villasana), van ser condemnats a tres anys, sis mesos i 20 dies de presó per tinença il·lícita d'armes; empresonat al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), sortí amb l'esclat de la guerra civil. Durant la contesa fou capità d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front del Nord i, quan aquest va caure a mans feixistes, passà a França i immediatament després a Catalunya, on continuà combatent, especialment a la batalla de l'Ebre. Després del triomf franquista restà a la Península i milità en la clandestinitat llibertària. A començament de 1943 formà part d'un grup de barri de la CNT a Barcelona (Catalunya) i el febrer de 1944 assistí a una reunió de delegats de barriades a Barcelona, on fou nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats barcelonesa de la CNT. El març de 1945 es traslladà a Madrid (Espanya), on mantingué relació amb Antonio Barranco Hanglin i Ramon Rufat Llop, ocupant fins a juliol de 1945 el càrrec de delegat del Comitè Regional de Catalunya en el IX Comitè Nacional de la CNT encapçalat per José Expósito Leiva i posteriorment en el X Comitè Nacional de la CNT encapçalat per César Broto Villegas, assistint com a tal entre el 12 i el 16 de juliol de 1945 al Ple Nacional de Regionals celebrat a Carabaña (Madrid, Castella, Espanya). El 6 d'octubre de 1945 va ser detingut amb gairebé tot el Comitè Nacional confederal; jutjat en consell de guerra sumaríssim a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya), el 21 de març de 1947 va ser condemnat a 30 anys de presó. D'antuvi tancat a Alcalá de Henares, després d'un intent de fugida del penal d'El Dueso, patí empresonat a cel·les de càstig, moment en que la seva salut es deteriorà força. Cap el 1974 va ser alliberat. Gonzalo Atienz Díez va morir el 6 de novembre de 1979 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola de Montacada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya).

***

Notícia de la condemna de David Razier apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 17 de novembre de 1926

- David Razier: El 6 de juny de 1907 neix a Arle (Provença, Occitània) l'obrer agrícola anarquista David Lucien Razier, conegut com Grasille o Razille. Sos pares es deien François Razier i Marcelle Anne Brenac. A començament de la dècada dels anys vint fou membre del grup anarquista d'Aimargues (Llenguadoc, Occitània), format per una quarantena de membres, sobretot obrers agrícoles (els germans René i Robert Dumas, els germans Paul i Jean Jourdan, Alphonse Jalabert, Marceau Perrier, Laurent Lasgoute, etc.). Arran d'una manifestació a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) en contra d'una conferència ultracatòlica del general Édouard de Castelnau, celebrada el 14 de novembre de 1926, va ser condemnat l'endemà pel Tribunal Correccional de Montpeller, juntament amb Paul Calvet i Charles Raymond, a 10 dies de presó per «violències contra els gendarmes». En sortir de la presó, el 26 de novembre de 1926, va ser acollit a l'estació d'Aimargues per una seixantena de companys, per Louis Vaillaux, responsable de la Unió Anarquista de Llenguadoc (UAL), i per la fanfàrria del grup que tocà L'Internationale. En 1927 figurava en un llistat d'insubmisos «susceptibles d'activitats antimilitaristes de caràcter anarquista o comunista». David Razier va morir el 13 de juliol de 1992 a l'Association Hospitaliere Art Loisirs de Nimes (Llenguadoc, Occitània). 

***

Necrològica de Norberto Miguel Pardo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'octubre de 1962

- Norberto Miguel Pardo: El 6 de juny de 1910 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Norberto Miguel Pardo. Sos pares es deien Luciano Miguel i Agustina Pardo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir, amb moltes dificultats, de la zona ocupada i arribar a zona republicana, on s'enrolà en les milícies. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Poc abans de morir s'havia traslladat a Carcassona. Sa companya fou María Dolores Solano. Norberto Miguel Pardo va morir el 3 de juny de 1962 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

Eusebio Pinós Regalado al camp de concentració d'Argelers

- Eusebio Pinós Regalado: El 6 de juny de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eusebio Pinós Regalado. Sos pares es deien Eusebio Pinós i Ampara Regalado. Quan era un infant es traslladà amb sa família a l'aragonesa Sariñena. Quan tenia 12 anys començà a fer feina i, per aquestes dates, després d'escoltar un propagandista anarquista arribat de Saragossa, es va fer anarcosindicalista, afiliant-se a la acabada de crear Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat per a secretari d'aquesta federació, però l'oposició paterna ho impedí. Després de fer el servei militar a València, es posar a fer feina de sabater i d'ataconador, treball del qual tirarà en diverses ocasions. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari de Sariñena, encarregant-se dels intercanvis i de l'avituallament, del menjador col·lectiu i del grup teatral. En aquesta època s'uní sentimentalment a Juliana Barrieras Tierz, militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la CNT. L'abril de 1937 marxà al front valencià, on restarà fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. Fou tancat al camp d'Argelers i després va fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), realitzant tasques als alts forns de Savoia i com a llenyataire. Més tard, amb l'ocupació alemanya, fou enviat pels nazis, amb son germà Gabriel, com a treballador forçat a Brest, d'on pogué fugir i integrar-se en el grup de Franctiradors Partisans (FTP) «La Vapeur» de la resistència antinazi a Savoia, amb son germà Gabriel i son cunyat José Barrieras. Amb l'Alliberament s'establí a Barbasan fins al 1950, data en la qual fou desterrat per l'Estat francès i s'hagué d'instal·lar a Villefranche. En aquesta localitat treballà a la fàbrica d'estampats tèxtils Gillet-Thaon i s'afilià a la Federació Local de la CNT, de la qual fou nomenat secretari en 1964, càrrec que ocupà fins a la dissolució de la federació en 1970. Durant els fets de Maig de 1968 només ell i un altre espanyol, Baldomero González, votaren en contra d'acabar la vaga en la seva fàbrica. Durant els anys setanta participà activament en el Comitè de Lluita Antiracista. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste. Eusebio Pinós Regalado va morir el 2 de novembre de 1976 a l'Hospital-Hospici de Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània). Son fill, Daniel Pinós, seguí les passes de son pare en el moviment llibertari.

***

Antonio Cañete Rodríguez

- Antonio Cañete Rodríguez: El 6 de juny de 1912 –el certificat de defunció cita erròniament el 16 d'agost de 1916– neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Cañete Rodríguez. Era fill natural, legitimat pel matrimoni de la parella el 30 de juny de 1912, d'Angustias Rodríguez Herrera i del paleta i militant anarquista Mariano Cañete Martínez, mort l'agost de 1932 a Granada arran dels conflictes derivats de l'aixecament militar de «La Sanjurjada». Obrer ebenista, començà a fer feina amb 12 anys i ja abans de la proclamació de la II República era membre de les Joventuts Sindicalistes. En 1932 començà a militar en les acabades de crear Joventuts Llibertàries. El maig de 1933 va ser detingut amb altres companys de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) arran de l'explosió de diverses bombes a Granada. Es responsabilitzà d'aquests fets, juntament amb Francisco Vargas Montijano, i ambdós van ser condemnats a més de cent anys. Fins a 1935 passà per les presons de Granada i de Loja i després va ser desterrat a Ceuta, abans de passar una temporada a Madrid. A començaments de 1936 es traslladà a Granada on el juliol d'aquell any li agafà l'aixecament feixista. Després de romandre un temps amagat, pogué fugir a la serra i el setembre d'aquell any a Iznalloz ingressà en la Columna Maroto. Entrà a formar part de «Los Niños de la Noche», escamot especialitzat en treure perseguits de la Granada franquista. El final de la guerra l'agafà a Alacant intentant fugir per mar, però va ser enxampat i tancat al camp de Los Almendros. Aconseguir sortir del camp i es traslladà a Granada, on va ser novament detingut. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per 30 anys de presó. Gràcies a les influències d'un familiar militar, va ser alliberat. Milità en la clandestinitat i va ser novament detingut. Més tard ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat en els comitès local i provincial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. En 1943 va ser detingut, amb Labrot i Macareno, arran de l'explosió en un local de Falange, atemptat en el qual no havia participat. A finals de 1945 fou delegat per Granada al Ple de la Regional d'Andalusia de la CNT. En 1946, amb Vicente Castillo Muñoz, desemmascarà Fermín Castillo i Miguel Contreras, els quals havien delatat els germans guerrillers llibertaris Quero Robles a la policia i informà personalment d'aquesta traïció al Comitè Nacional de la CNT a Madrid. En 1948 creuà els Pirineus. A França participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i ocupà càrrecs en les federacions locals de la CNT de Roanne i Dreux. En 1955 fou el responsable des de Roanne del Boletín Regional de les Joventuts Llibertàries. L'agost de 1958 assistí al Ple de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1959 enviudà de Dolores Rodríguez Fernández i l'any següent s'uní a la destacada militant anarquista Antònia Fontanillas Borràs. Amb sa companya i Manuel Hernández formà el grup «Alfa» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1966, amb Luis Andrés Edo, Alicia Mur Sin, Jesús Andrés Rodríguez Piney i Alberto Herrero Dativo, passà a la Península en una missió de propaganda, però el 23 d'octubre d'aquell any, sota el nom d'Antonio Herrera Rodríguez, va ser detingut al tren Madrid-Barcelona al seu pas per Saragossa per la Brigada Central d'Investigació Social de la Direcció General de Seguretat i l'endemà la resta del grup que ja era a Madrid. Acusat de formar part del grup d'acció «Primero de Mayo» i d'organitzar l'anomenada «Operació Durruti» –intentent de segrestar a Madrid un militar nord-americà d'alta graduació destinat a una de les bases dels EUA a la Península (Norman G. Gillette, comandant en cap de les forces nord-americanes a Espanya) o, en el seu defecte, el periodista Edmund Gress de la mateixa nacionalitat–, el 4 de juliol de 1967 va ser condemnat a Madrid pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) a tres anys i tres mesos de presó per pertinença a «associació il·lícita». El maig de 1969 va ser alliberat de la presó de Palència i retornà a França, on participà en les activitats del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franço viatjà en diverses ocasions a Granada. Durant els últims anys de sa vida fou membre dels Grups d'Afinitat Confederal (GAC). Trobem articles seus en Nervio i Boletín Ródano-Alpes. Antonio Cañete Rodríguez va morir l'1 d'agost de 1979 a l'Hospital de Dreux (Centre, França).

Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979)

***

Felipe Díez Sada

- Felipe Díez Sada: El 6 de juny de 1913 neix a Terrer (Saragossa, Aragó, Espanya) el mestre i pintor anarquista i anarcosindicalista Felipe Díez Sada –els llinatges sovint citats de diferents maneres (Díaz, Pada, etc.). Sos pares es deien Gregorio Díez Rebollar, jornaler, i Nicolasa Sada Fuentes. Emigrat a Manresa (Bages, Catalunya), milità en la Junta del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta població. Participà activament en les activitats de l'Ateneu Cultural Popular de Manresa i en 1933 substituí el pedagog anarquista José Alberola Navarro com a mestre i director de la seva Escola Racionalista. El 6 d'octubre de 1934 va ser detingut i l'escola tancada uns mesos. El juliol de 1935 va rebre el títol de mestre a l'Escola Normal del Magisteri Primari de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà milicià en la «Columna Durruti» i passà per les Milícies de la Cultura. Presidí el Consell de la Nova Escola Unificada (CENU) de la delegació comarcal del Bages i entre el 19 d'octubre de 1936 i el 8 de gener de 1937, data en la qual presentà la dimissió, fou regidor del Consell Municipal de Manresa, integrant-se en els departaments de Cultura i de Sanitat. El 7 de novembre de 1936 va ser nomenat president del Departament de Proveïments al Front del Consell Municipal de Manresa. Fou membre del grup anarquista «Silencio», format per militants de la Secció de Mestres del Sindicat de Professions Liberals de la CNT i que a començament de 1937 va demanar l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Amb l'ocupació nazi va ser detingut i, després d'un temps en un camp de concentració francès i a l'Stalag IX A de Ziegenhain (Renània-Palatinat, Alemanya), va ser deportat el 26 d'abril de 1941 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 3.506. Posteriorment va ser enviat a Steyr (Alta Àustria, Àustria) i el 23 de gener de 1945 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria), on va romandre fins a l'alliberament del camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial s'establí a París (França) i es dedicà a la pintura. A l'exili col·laborà en Hispania, òrgan de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP), i en Umbral. Entre l'1 i el 15 de febrer de 1951 participà en la I Exposició de Pintors, Escultors i Ceramistes de l'Associació d'Artistes i Intel·lectuals Espanyols a França que se celebrà a la Galeria La Boétie de París. El 12 d'agost de 1954 adquirí la nacionalitat francesa. Posteriorment muntà un taller a Montalbà del Castell (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània), que encara existeix i on es conserva la seva obra, caracteritzada per representar l'«Espanya Negra» (els actes de fe, la massa, les processons, els presos, les prostitutes, les supersticions, les natures mortes, etc.). Algunes de les seves obres van ser censurades a França. En els anys seixanta ja no militava en el moviment llibertari. Fou amic de Pau Casals Defilló i de Pablo Ruiz Picasso. Felipe Díez Sada va morir el 6 d'abril de 2001 a l'Hospital de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França).

Felipe Díez Sada (1913-2001)

***

Necrològica d'Amancio Mambrilla Contreras apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 d'octubre de 1979

- Amancio Mambrilla Contreras: El 6 de juny de 1915 neix a Gumiel del Mercado (Burgos, Castella, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Amancio Mambrilla Contreras. Sos pares es deien Ángel Mambrilla i Florentina Contreras. Començà a militar en el moviment anarquista a Burgos mentre era estudiant de filosofia i esdevingué mestre racionalista durant la II República espanyola. S'integrà en les joventuts llibertàries i col·laborà en CNT. En 1936 va ser nomenat membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, durant la secretaria de Gregorio Gallego García, i el juliol d'aquell any participà en una reunió a Madrid (Espanya). Quan el cop militar feixista, molts dels membres de la seva família van ser assassinats pels franquistes a Gumiel del Mercado, però el aconseguí amargar-se en un nínxol del cementiri i, durant la nit, aconseguí arribar a Burgos i s'incorporà a l'Exèrcit de la II República com a xofer. Sa germana, capturada pels feixistes, morí posteriorment de tuberculosi. Quan acabava la guerra passà a Madrid i més tard pogué arribar a França amb sa companya Heliodora del Río i una de ses filles. S'instal·là a Clarmont d'Alvèrnia i amb el temps les altres dues filles de la parella pogueren arribar-hi. Durant l'exili continuà militant en la CNT. La seva última època visqué a la Residència «Les Sapins» d'Anglet (Lapurdi, Iparralde, País Basc). Malalt de càncer, Amancio Mambrilla Contreras va ser operat, però quatre mesos després, el 24 de juny de 1979, va morir al Centre Hospitalari Universitari de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània).

***

Pierre Kauffmann

- Pierre Kauffmann: El 6 de juny de 1955 neix a Wissembourg (Alsàcia, França) l'anarquista Pierre Lucien Joseph Kauffmann, conegut com Pierrot. Fill d'una família gaullista, sos pares es deien Lucien Louis Kauffmann, paleta, i Gisèle Dubourg. En 1970 s'instal·là a Forbach (Lorena, França), on estudià el batxillerat de comptabilitat a l'Institut Blaise-Pascal; posteriorment va fer alguns estudis de dret a la Universitat de Metz, però en 1982 es diplomà en estudis comptables superiors. En 1975 exercí de professor auxiliar, professió que abandonà en 1984; en aquests anys participà en el moviment de reivindicatiu dels professor no titulars i va ser secretari del Sindicat Nacional d'Ensenyaments de Segon Grau (SNES) des de 1980. Després d'abandonar l'ensenyament, en 1986 començà a treballar en el sector de l'economia social com a responsable de construccions del Comitè d'Establiments Ferroviaris i a partir de 2009 com a encarregat de la comunicació i de la informàtica. La seva militància llibertària començà en 1972 amb les lluites contra la «Llei Debré» i en 1975 s'adherí a la Federació Anarquista (FA) a Metz. Entre 1975 i 1980 participà en les lluites antimilitaristes en suport dels desertors, els objectors de consciència i els insubmisos, per les quals va ser jutjat pel Tribunal Permanent de les Forces Armades (TPFA). En 1979 participà en els mobilitzacions contra la construcció de la central nuclear de Cattenom (Lorena, França). En 2005, en el Congrés de Rouen (Alta Normandia, França), va ser nomenat secretari de Relacions Interiors de la FA, càrrec que ocupà fins 2006. Entre 2006 i 2010 va ser comissari de comptes de la FA. A partir de 2007 participà activament en el rellançament de les activitats anarquistes a Metz i va ser secretari del Grup Anarquista de la FA d'aquesta localitat. Coorganitzà el Comitè de Relació Eixamplat - Centre de Formació Anarquista (CRE-CFA) de Metz. Va ser un dels administrador de la llibreria Publico de París. Pierre Kauffmann va morir el 30 d'octubre de 2020 al seu domicili de Metz (Lorena, França).

***

Elda Munch (2017)

- Elda Munch: El 6 de juny de 1964 neix a Temperley (Lomas de Zamora, Buenos Aires, Argentina) la traductora, professora, escriptora, periodista i militant anarquista i anarcofeminista Elda Munch Comini, coneguda com Orquídea Negra. És originària d'una família llibertària francesa emigrada a l'Argentina, on son besavi, Joseph Munch, son avi, Atilio Manuel Munch, i son pare, Iván Munch, va ser militants anarquistes. Es guanya la vida com a traductora literària i tecnicocientífica d'anglès i com a professora a la Facultat de Ciències Mèdiques de la Universitat Nacional de Rosario (Santa Fe, Argentina). S'ha dedicat als estudis de gènere, especialment en biografies de dones, com ara la de Marina de Pineda Muñoz (Mariana Pineda) i la de Florence Caroline Douglas (Lady Florence Dixie). Forma part del sector feminista «abolicionista» pel que fa el tema de la prostitució. Forma part de Red de Docentes de América Latina y del Caribe (REDDOLAC), del Col·legi de Traductors de la Província de Santa Fe i de l'Academia Hispanoamericana de Buena Letras. Sota el pseudònim Orquídea Negra participa des dels anys vuitanta en nombrosos portals d'internet. Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara Acracia, Diógenes, El Libertario, Metaphorein, Nuestra Andalucía, Tierra y Libertad, etc. És autora de Versiones y cuestiones. En torno a la traducción literaria (2003 i 2006, amb altres). Fou companya de Carlos Antonio Solero, professor de sociologia i un dels responsables de la llibertària «Biblioteca Alberto Ghiraldo» de Rosario, amb qui tingué una filla en 1991, Rosa Libertad Solero.

Defuncions

Execució de Josep Barceló a la plaça del portal de Sant Antoni de Barcelona

- Josep Barceló Cassadó: El 6 de juny de 1855 és executat a Barcelona (Catalunya) el filador i destacat militant societari i obrerista Josep Barceló Cassadó. Havia nascut en 1824 a Mataró (Maresme, Catalunya) i era fill d'un teixidor de lli banyolí. El juliol de 1854, amb Ramon Maseras, Miquel Guilleumas, Antoni Gual i Josep Nogués, encapçalà el grup de filaners i teixidors més radicals de la Societat de Filadors i de Teixidors de Cotó contraris a l'ús de selfactines –màquines automàtiques de filar–, que obligà el capità general de Barcelona, Ramon de La Rocha, a publicar el 25 de juliol de 1854 un ban en el qual prohibia aquestes filadores. A primers d'agost, aquest grup radical de filadors sostingué en la premsa una polèmica sobre el tema amb el reconegut economista i polític Laureà Figuerola Ballester. També fou un dels grans animadors de la Unió de Classes, primer organisme d'unificació i de coordinació de la classe obrera catalana i generador dels moviments reivindicatius dels anys 1854 i 1855. En els mesos següents, el grup restà marginat de la direcció de la Societat de Filadors, de la qual Barceló havia estat president. Barceló formà part de la Milícia Nacional com a capità d'un batalló de caçadors. Per votació popular, el novembre de 1854 fou elegit com a compromissari en els eleccions per a designar alcalde i regidors de l'Ajuntament de Barcelona. Arran d'aquestes eleccions, entraren tres dirigents obrers (Àngel Chufresa, Joan Miralles i Antoni Flotats) en la corporació municipal. El 27 d'abril de 1855 fou detingut al carrer Barberà de Barcelona per la seva pretesa participació en un robatori i assassinat comesos el 29 de març d'aquell any al mas de Sant Jaume, prop d'Olesa de Montserrat. El 19 de maig de 1855, durant la sessió de Corts, Figuerola qualificà Barcelona i Maseras com a exemples típics de la «intransigència obrera». Les autoritats barcelonines manifestaren l'esperança que la condemna de Barceló constituiria una frenada per a la marxa ascendent de les associacions en lluita per establir condicions de treball pactades col·lectivament amb la patronal. Després d'una instrucció de la causa sense cap garanties i d'un consell de guerra histriònic, el 4 de juny de 1855 fou condemnat a mort pel tribunal com a «instigador del crim». Els set autors materials d'aquest crim havien estats executats el 23 d'abril anterior. Josep Barceló Cassadó fou garrotat dos dies després de la seva condemna, el 6 de juny de 1855, a la plaça del portal de Sant Antoni de Barcelona (Catalunya). El dia de la seva execució pública, la capital catalana havia estat ocupada militarment pel capità general, Juan Zapatero, que declarà l'estat de guerra. Testimonis oculars destacaren la serenitat de Barceló, tant en el trajecte cap al patíbul, que va recórrer fumant un gros cigar i saludant els coneguts, com en els moments anteriors a l'execució, en què, amb veu enèrgica, va tornar a proclamar la seva innocència. L'assassinat legal de Josep Barceló Cassadó, el militant obrer més destacat, compromès, popular i influent de la Catalunya d'aleshores, provocà una gran indignació entre els proletaris catalans i la proclamació d'una vaga general el 2 de juliol d'aquell any, la primera vaga general de l'Estat espanyol.

Josep Barceló Cassadó (1824-1855)

***

Foto policíaca d'Octave Havart (1 de març de 1894)

- Octave Havart: El 6 de juny de 1902 mor a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Octave Onésime Havart, més conegut com Octave Havard –ell signava així. Havia nascut el 3 de setembre de 1868 a Hédouville (Illa de França, França). Era fill d'Onésime Havart, serrador de bosc, i d'Aline Devie, modista. Es guanyava la vida com a polidor de metalls i orfebre a Saint-Denis (Illa de França, França). En 1888 va ser sortejat a Saint-Denis i va ser declarat acte per al servei auxiliar. El gener de 1891 vivia al número 6 del carrer Quatre Setembre de Saint-Denis. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat d'anarquistes i vivia al número 6 de la plaça de l'Square Adolphe Thiers. L'1 de març de 1894, juntament amb altres 25 anarquistes a diferents indrets de la regió parisenca, va ser detingut al seu domicili sota l'acusació d'«associació criminal» i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, però va ser alliberat cinc dies després. Entre 1894 i 1896 figura en els llistat recopiladors d'anarquistes i vivia al número 34 del carrer del Canal. El 20 de maig de 1899 es casà a Saint-Denis amb la jornalera i domèstica Léontine Georgette Pelletier, amb qui tingué dos infants. El 29 de juny de 1899 va ser esborrat del llistat d'anarquistes. El seu últim domicili fou al número 7 del carrer Denfert-Rochereau de Saint-Denis. Octave Havart va patir un accident mortal el 5 de juny de 1902 en treure el cap quan viatjava al tramvia de l'estació del Nord, fracturant-se el crani contra un dels pilars del pont Marcadet i morint l'endemà, 6 de juny de 1902, a l'Hospital Fort de l'Est de Saint-Denis (Illa de França, França).

Octave Havart (1868-1902)

Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam

***

Foto policíaca d'Émile Maince (1894)

- Émile Maince: El 6 de juny de 1917 mor a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista Émile Maince. Havia nascut el 13 de febrer de 1874 a Levallois-Perret (Illa de França, França). Sos pares, no casats, es deien Eugène Victor Maince, obrer rematador, i Rosine Débrosse, jornalera. Es guanyava la vida com a restaurador d'objectes artístics i de porcellana. El 9 de desembre de 1891 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) a tres setmanes de presó per «vagabunderia». L'11 de març de 1893 el Tribunal de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) el condemnà a un mes de presó per «mendicitat i ultratges a agents». El 6 de gener de 1894, a resultes de les grans agafades antillibertàries engegades arran de la posada en pràctica de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser fixat com a anarquista a París (França). El 20 de març de 1894 va ser jutjat per «robatori» davant la IX Tribunal Correccional del Sena i va ser condemnat a sis mesos de presó i a dos anys d'assignació de residència. En 1894 vivia al número 12 de l'avinguda de Saint-Ouen i va ser sortejat i declarat apte per al servei militar. El 5 de maig de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «possessió d'arma prohibida». El 21 de setembre de 1894 el Tribunal Correccional de Caen (Normandia, França) el condemnà a 40 dies de presó per «robatori i apologia de fets criminals». El 6 de juliol de 1895 el Tribunal Correccional del Sena el condemnà a una multa de 100 francs per «infracció a la policia ferroviària». El 14 de novembre de 1895 s'integrà en el II Batalló d'Artilleria i va ser llicenciat sis dies després per «astigmatisme als dos ulls». El febrer de 1896 va ser detingut a París acusat de còmplice de l'anarquista Paul Laberie en la fabricació de moneda falsa que es distribuïa a Brussel·les (Bèlgica). Poc després, l'agost del mateix any, va ser detingut a París, amb la planxadora Marthe Vandrenne, pel mateix delicte. El 16 de maig de 1903 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a tres mesos de presó per «cops, ultratges i rebel·lió als agents». El 3 de març de 1915 va ser integrat pel consell de revisió al servei actiu i el 29 d'abril de 1915 enviat al 106 Regiment d'Infanteria i el 25 de maig de 1916 al 48 Regiment d'Infanteria. El 16 de febrer de 1917 va ser llicenciat temporalment per tuberculosi. Entre el 29 d'abril de 1915 i el febrer de 1917 lluità al front contra Alemanya. Émile Maince va morir el 6 de juny de 1917 al seu domicili de Clichy (Illa de França, França).

***

Notícia sobre la detenció de Pere Massoni Vives apareguda en el diari barceloní La Vanguardia de l'1 de febrer de 1924

- Pere Massoni Vives:El 6 de juny de 1933 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Massoni i Vives –també citat erròniament de diferents maneres (Mazoni, Rotger, Roger, Massoni Rotger, Massoni Viva, etc.). Havia nascut el 24 d'agost de 1896 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Josep Massoni i Àngela Vives. Rajoler de professió, en 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 va ser delegat del Sindicat d'Obrers Rajolers del Ram de la Construcció al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). L'octubre d'aquest mateix any formà part de la primera junta del Sindicat Únic del Ram de la Construcció com a secretari exterior. Durant els anys del pistolerisme va ser força perseguit. El 23 d'abril de 1919 patí un atemptat a mans d'un escamot de pistolers pagat per la patronal –format per Antoni Soler Martorell (El Mallorquí), Luis Fernández i Octavio Muñoz (El Argentí)– i quedà greument ferit. No aconseguí recuperar-se del tot de les lesions d'aquesta agressió i es va veure obligat en els seus últims anys a treballar en la seva professió amb una paràlisi progressiva a la cama i a fer de conserge al local del Sindicat de Rajolers del carrer de l'Om de Barcelona. Entre agost i setembre de 1919 passà una temporada, amb José Gil Ballester, a Sevilla (Andalusia, Espanya), en qualitat de delegat del Comitè Nacional de la CNT per a preparar el II Congrés Nacional i reorganitzar els sindicats de treballadores de l'agulla, de construcció i de constructors de persianes. El desembre de 1919 assistí a Madrid al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia). En aquesta època va fer una bona amistat amb Josep Peirats Valls, amb qui treballava a la mateixa fàbrica de maons. En 1923 participà activament en la vaga de la construcció i fou membre de la comissió de defensa dels companys rajolers Enric Guiot i Climent acusats d'atracament i condemnats a mort. En 1924 va ser empresonat governativament per conspiració contra la dictadura de Primo de Rivera, acusat de ser un dels organitzadors de l'expedició de Bera. En 1928 formà part del grup «Solidaridad» i publicà el fullet Los ladrilleros a través de las luchas sociales, amb pròleg de Juan López; després fou un dels fundadors del grup «Unió de Militants de la Confederació». L'abril de 1928 assistí, amb Ramon Hortoneda, a l'Assemblea de Cooperatives Catalanes i el juny d'aquell any formà part, en representació de la CNT, del primer Comitè Revolucionari de Catalunya, que conspirava contra la Dictadura. En maig de 1929 marxà, juntament amb Joan Roigé, com a delegat a França i a Bèlgica per preparar l'emigració política i organitzar el moviment revolucionari antimonàrquic –a Brussel·les s'entrevistà amb aquesta finalitat amb Francesc Macià. També el maig d'aquell any s'integrà en el Comitè Nacional confederal clandestí, constituït per Ángel Pestaña, i que dimití el mateix desembre. De bell nou membre del mateix Comitè Nacional confederal durant els primers mesos de 1930, s'encarregà de legalitzar la CNT l'abril d'aquell any i fou membre del Comitè de Relacions. L'abril de 1930, i l'octubre amb Joan Peiró, s'entrevistà amb Miguel Maura i Ángel Galarza, representants del Comitè Revolucionari Nacional Polític, a Sant Sebastià, per sondejar la CNT amb la finalitat d'organitzar una vaga general. El 27 d'abril de 1930 presidí un míting d'afirmació sindical celebrat al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona, on intervingueren Joan Peiró, Ángel Pestaña, Emili Mira, Sebastià Clarà i ell mateix. L'agost de 1930, en reaparèixer Solidaridad Obrera, dirigit per Joan Peiró, assumí el càrrec d'administrador, nomenament que li va ser atorgat el 17 de maig de 1930 durant el Ple Regional de la CNT, i, gràcies a la seva constància des de la Comissió Pro-Impremta creada per ell, el periòdic aconseguí impremta pròpia. L'octubre de 1930 representà el sector sindicalista de la CNT en les reunions amb els republicans nacionalistes catalans, que es varen concretar en la formació del Comitè Pro Llibertat. El 15 de febrer de 1931 presidí un míting d'afirmació sindicalista al Teatre del Bosc de Barcelona, on intervingueren Francisco Arín, Sebastià Clarà, Joan Peiró, Casas Sala i ell mateix. Durant la Conferència Regional de la CNT de Catalunya, que se celebrà entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931, fou confirmat en el càrrec d'administrador de Solidaridad Obrera, en contra de l'opinió de Felipe Alaiz. Molt lligat a Ángel Pestaña i a Joan Peiró, l'agost de 1931 signà el «Manifest dels Trenta». L'adscripció a aquest «reformisme» no agradà a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou acusat per membres d'aquesta organització en el Ple Regional de Sindicats Únics de Barcelona de març de 1933 d'irregularitats en la gestió econòmica de La Soli. Aquestes crítiques l'obligaren a dimitir i agreujaren la seva malmesa salut. Pere Massoni Vives va morir de tuberculosi pulmonar el 6 de juny de 1933 al seu domicili del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Sants.

- Manuel García Rodríguez: El 6 de juny de 1959 és executat a Ourense (Ourense, Galícia) el guerriller anarcosindicalista Manuel García Rodríguez, conegut sota diversos pseudònims (O Sarxento, pels seus partidaris; O Porco i O Verdugo, pels seus detractors). Havia nascut el 30 de gener de 1914 a Langullo (Cesuris, Manzaneda, Ourense, Galícia). Sos pares es deien José García Fernández, llaurador, i Purificación Rodríguez Rodríguez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 marxà cap a les muntanyes i en 1941 s'integrà en el grup guerriller de Mario Rodríguez Losada (Mario de Langullo i O Pinche), que actuava a la zona de Ourense de Manzaneda, la Terra de Trives, San Xoán de Río i Castro Caldelas. Va ser acusat de la mort del capellà de Cesuris i de nombrosos atracaments. En 1945 abandonà la guerrilla –algunes fonts diuen que va ser expulsat– i s'amagà a Placín (Manzaneda, Ourense, Galícia). Delatat per Gumersinda Rodríguez, la dona que l'albergava en una cova construïda al soterrani de casa seva i molesta perquè, diuen, havia embarassat sa filla, el 7 de novembre de 1958 va ser detingut a Pena Folenche (A Pobra de Trives, Ourense, Galícia) per la Guàrdia Civil, 12 anys després d'haver-se retirat de la guerrilla. Jutjat en consell de guerra a Ourense, Manuel García Rodríguez va ser condemnat a 12 penes de mort i agarrotat el 6 de juny –moltes fonts citen erròniament el 3 de setembre– de 1959 a la presó d'Ourense (Ourense, Galícia) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat; fou l'últim executat en aquesta ciutat.

***

Notícia sobre el judici de Joan Andreu Fontcuberta i altres militants publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 3 de juliol de 1937

- Joan Andreu Fontcuberta: El 6 de juny de 1962 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània) el pagès anarcosindicalista Joan Andreu Fontcuberta. Havia nascut el 31 de desembre de 1903 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Andreu Figueres i Francesca Fontcuberta Borràs. Militant de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa. El juliol de 1936 va ser membre del Comitè Antifeixista de Tortosa i, després de la dissolució d'aquesta institució l'octubre de 1936, va ser elegit regidor de l'Ajuntament de la localitat en representació de la CNT i s'integrà en les comissions municipals dels departaments d'Agricultura i de Finances. Col·laborà des del Departament de Finances en la creació d'un fons local per a la limitació de la desocupació forçosa tortosina i s'oposà, sense èxit, a la dissolució del cos de milícies antifeixistes i a la seva posterior militarització. Abandonà forçosament, com la resta de representants confederals del consistori, arran dels «Fets de Maig de 1937», en els quals va participar activament contra les forces antirevolucionàries estalinistes. D'antuvi pogué fugir de Tortosa abans de l'arribada de tropes provinents de València, però fou detingut posteriorment i acusar de ser «autor de rebel·lió militar contra les forces lleials a la Generalitat de Catalunya i al Govern de la II República espanyola». Jutjat per aquestes fets, i malgrat la petició de pena de mort per part del fiscal, el 2 de juliol de 1937 va ser condemnat per un Tribunal Popular de Tarragona a 20 anys d'internament en camp de treball. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser reclòs en diversos camps de concentració. Més tard passà a treballar en una foneria a Castres i després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1948 en va ser nomenat secretari. També col·laborà en el grup artístic confederal local. Sa companya fou Francesca Ferrer. Joan Andreu Fontcuberta va morir el 6 de juny de 1962 a Castres (Llenguadoc, Occitània). Son germà Josep Andreu Fontcuberta també fou militant anarcosindicalista.

***

Ginés Camarasa García

- Ginés Camarasa García: El 6 de juny de 1972 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Ginés Camarasa García, conegut també sota el pseudònim de Felipe Martínez Pérez. Havia nascut el 23 de novembre –el certificat de defunció cita erròniament el 20 de novembre– de 1898 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Sos pares es deien Francisco Camarasa Hernández, jornaler, i Virtudes García Navarro. Fill d'una família pagesa, fou el major de quatre germans. Quan tenia nou anys començà a treballar de cadiraire al taller d'un oncle seu i amb 14 anys s'afilià a l'Agrupació Socialista. En aquesta agrupació conegué l'anarquista Enrique Guardiola, el qual l'introduirà en el pensament llibertari. En 1913 Guardiola farà que la societat «La Prosperidad», en la qual militava Camarasa, es decanti pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb les condicions laborals i econòmiques, abandonà el taller familiar i l'any següent passà a un altre taller on s'especialitzà en ebenisteria, la seva feina definitiva i de la qual esdevindrà un mestre. En 1916 s'establí a Barcelona (Catalunya) –segons alguns després d'agredir amb una maça el propietari de l'empresa on treballava per haver-lo ofès–, on s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Poblesec. Participà activament en 1919 en la vaga de «La Canadenca» integrat en un grup de defensa confederal. En 1920 va ser cridat a files i enviat a Maó (Menorca, Illes Balears). En aquesta illa contactà amb nombrosos militants confederals, com ara Joan Ripoll, els germans Pons, Joaquim Fornaguera, Josep Caselles i altres. Ajudà com pogué els companys llibertaris (Salvador Seguí Rubinat, Francisco Arín Simó, etc.) que es trobaven desterrats a l'illa. En 1923 retornà a Villena i intervingué en la creació de l'Ateneu Racionalista i, l'any següent, de la societat «La Solidaridad», ambdós tapadores de la CNT. Milità amb un destacat grup de companys (Enrique Guardiola, José Salinas, els germans Ibáñez, Antonio Guillén, Pedro Pujalte, etc.), amb molts dels quals formà part del grup anarquista «Humanidad Libre». El 5 d'abril de 1924 es casà a Villena amb Francisca Camús Valdés, i un cop vidu, formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes. En 1927 assistí a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Pressionat per la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, marxà a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià), des d'on en 1928 envià diners a La Revista Blanca per a una subscripció pro presos. El març de 1928 va ser detingut per apunyalar lleugerament al front en una disputa José Cañizares, president de la Casa del Poble de Villena. Després, a Barcelona, ajudà orgànicament Manuel Sirvent Romero, membre destacat dels comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Villena i entre el febrer de 1932 i l'abril de 1934 ocupà la presidència de la CNT d'aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936, participà en la seva resposta als carrers barcelonins i l'agost d'aquell any retornà a Villena, on s'encarregà d'importants tasques confederals: president de la CNT (1936), president de la Comissió d'Assistència Social del Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president de la Indústria del Moble Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de l'Ajuntament de Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la Secció de Defensa del Subcomitè Nacional de la CNT radicada a València. En 1939, amb el triomf franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp d'internament d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué amagat fins l'octubre de 1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el nom de Felipe Martínez Pérez i muntà un taller d'ebenisteria, que amb el temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta ocupà la secretaria de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro presos durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al 1957. Durant aquests anys (1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les agafades confederals i establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco Ponzán Vidal. Durant els difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i Eduard Josep Esteve, creà un Comitè Nacional provisional de la CNT, que encapçalà entre 1958 i el febrer de 1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat perquè havia estat agafat en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes desconeixien la seva importància orgànica. En 1962, arran d'una important agafada, es va veure obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a València i a Madrid, però, al contrari que Torremocha, no passà a França i es mantingué amagat un parell d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona i l'any següent fou novament detingut. Sempre es mostrà contrari a l'Aliança Sindical Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista. Finalment acabà malalt de Parkinson i una mica descentrat. Ginés Camarasa García va morir el 6 de juny de 1972 d'una crisi cardíaca al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.

Ginés Camarasa García (1898-1972)

***

Notícia de la detenció d'Édouard de Mulder apareguda en el diari de Lilla Le Grand Écho du Nord de France del 16 de juliol de 1933

- Édouard de Mulder: El 6 de juny de 1980 mor a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Édouard Albert de Mulder. Havia nascut l'1 d'octubre de 1904 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Théophile Louis de Mulder, sabater, i Angèle Rose Stéphanie Devey, obrera encarregada d'una bàscula. El 24 d'octubre de 1925 es casà a Lilla amb la bitllaire Augusta Henriette Deboever. En aquesta època treballava de jornaler i de manobre i vivia al número 156 del carrer Wazemmes de Lilla. El 22 de juliol de 1930 va ser detingut amb altres companys (André Bouhoure, Charles Lepez i Arthur Tesson) a la sortida d'una reunió celebrada al cinematògraf de la place Verte de Lille sobre la vaga dels metal·lúrgics i que acabà amb un enfrontament amb guàrdies mòbils; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratges i rebel·lió a l'autoritat». Amb altres companys (Achille Blicq, Marceau Dryburgh, Hélène Gombert, etc.), fou animador del grup de Lilla de la Unió Anarquista (UA), que es reunia al número 319 del carrer Léon Gambetta, i en 1932 en va ser nomenat secretari, el tresorer del qual era Dubar, càrrec que encara mantenia en 1935. El 14 de juliol de 1933 va ser detingut després de col·locar una bandera roja de tres metres en una bastida instal·lada al campanar de l'església de Saint-Maurice de Lilla i d'agredir Jean-Baptiste Ducatillon, sagristà de la mateixa; jutjat per aquest delicte, va ser condemnat a 15 dies de presó i a indemnitzar el sagristà amb 200 francs. Posteriorment visqué al número 56 bis del carrer Iéna de Lilla. Després de la II Guerra Mundial milità en el grup de Lilla de la Federació Anarquista (FA). En 1948 vivia al número 66 del carrer Meuniers. Édouard Mulder va morir el 6 de juny de 1980 al seu domicili de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Kenneth Rexroth

- Kenneth Rexroth: El 6 de juny de 1982 mor a Montecito (Santa Bàrbara, Califòrnia, EUA) el poeta, escriptor, traductor, llibertari místic i figura de la contracultura nord-americana Kenneth Charles Marion Rexroth. Havia nascut el 22 de desembre de 1905 a South Bend (Indiana, EUA), en una família de militants antiesclavistes, socialistes, anarquistes, feministes i lliurepensadors. Orfe als 12 anys, va passar la seva infància a Chicago, on va treballar com a repòrter i després en una boîte de jazz, estudiant a l'Art Institute of Chicago. Després recorrerà el país en autostop, treballant a ranxos de l'Oest. Autodidacte –només va anar a escola cinc anys–, va freqüentar la bohèmia artística i els militants radicals dels anys vint, especialment els wobblies d'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), i va participar en els mítings del radical Washington Park Bug Club, experiències que va narrar en An autobiographical novel (1964), on apareixen Louis Armstrong, Alexander Berkman, Clarence Darrow, Eugene Debs, Marcel Duchamp, Emma Goldman, D. H. Lawrence, Diego Rivera, Carl Sandburg, Edward Sapir, Sacco i Vanzetti, entre altres. En 1927 va instal·lar-se a San Francisco i va militar en diversos grups llibertaris (fundarà amb altres el San Francisco Anarchist Circle), pacifistes i antiracistes. Objector de consciència durant la Segona Guerra Mundial, va ajudar a escapar japonesos-americans dels camps de concentració de la Costa Oest. Després va participar en la efervescència literària, escrivint tot tipus de gèneres i traduint poesia de set llengües (grec, llatí, francès, castellà, italià, xinès i japonès) i interessant-se pel teatre d'avantguarda, la pintura abstracta i la poesia musicada –va ser l'introductor del jazz en la recitació poètica–, a més d'adscriure's en les anomenades San Francisco Renaissance i Beat Generation. Els seus temes preferits van ser l'amor, el misticisme i la revolució, i va ser l'introductor de termes com «Mentida Social» i «Gran Engany», que han quedat en l'imaginari llibertari. En 1968 es va establir a Santa Bàrbara on va impartir cursos sobre la poesia i la cançó a la Universitat de Califòrnia (1968-1973) i va esdevenir cronista literari d'una ràdio alternativa (KPFA). En els darrers anys de sa vida va viatjar sovint al Japó, els haikus i el budisme eren grans passions seves. La seva biblioteca personal de 15.000 llibres va ser adquirida per la Kanda University of International Studis (Japó).

***

Alex Burtin (1952)

- Alex Burtin: El 6 de juny de 1984 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista i anarcosindicalista, i després socialista, Alexandre Louis Burtin, conegut com Alex Burtin. Havia nascut el 27 de febrer de 1916 a Lausana (Vaud, Suïssa). Es guanyava la vida com a plomer aparellador, professió que havia aprés en un curs de formació de tres anys, en una empresa de demolicions i, des de la Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment (FOBB, Federació dels Obrers de la Fusta i de la Construcció), al costat de Lucien Tronchet, desenvolupà una intensa activitat sindicalista. També milità en la Lligue d'Action du Bâtiment (LAB, Lliga d'Acció de la Construcció). Després del triomf franquista en la guerra civil espanyola, es dedicà a buscar allotjament per als exiliats que hi arribaven, llogant els habitatges al seu nom. Durant la manifestació del Primer de Maig de 1939 va ser detingut, juntament amb Auguste Balziger i Charles Dupuis, per participar en una baralla per defensar la pancarta que portaven els anarquistes amb la inscripció «FAI-CNT... et faites mieux que nous ce que nous avos fait» (FAI-CNT... i feu millor que nosaltres el que nosaltres hem fet». Membre de la Unió Sindical Suïssa contra la Guerra, el juliol de 1940, després d'haver enviat a son germà Jean-Pierre Burtin, mobilitzat, exemplars del fullet Face à la guerre, dels seus amics Luigi Bertoni i Lucien Tronchet, va ser jutjat i condemnat a 12 mesos de presó i cinc anys de privació dels drets civils per «propaganda antimilitarista», que purgà a la penitenciaria de Bochuz, a Orbe (Vaud, Suïssa), mentre son germà va ser condemnat a 15 mesos de presó per haver distribuït el text entre els soldats. En aquesta època també tingué bones relacions amb André Bösiger. Per les seves activitats, va tenir problemes per a ser contractat, fet pel qual creà la seva pròpia empresa. En plena II Guerra Mundial, s'afilià al Partit Socialista, però conservà les seves simpaties cap els companys llibertaris i restà subscrit al periòdic Le Révil Anarchiste. Apassionat del ciclisme, després d'una carrera mitjana, fou director dels velòdroms de Plan-les-Ouates i de l'antic Palais des Expositions, i director tècnic de la Federació Suïssa de Ciclisme, conduint, fins al 1963, l'equip helvètic que participà en el «Tour de France». També col·laborà en la direcció de les competicions ciclistes «Tour de l'Avenir» i «Tour Paris-Nice». En 1953 publicà el llibre Dans la roue. Mes Tours de France et ma méthode. En 1956 creà una empresa d'instal·lacions sanitàries, que dirigí fins a la seva mort. Entre 1951 i 1973 fou diputat socialista en el Gran Consell de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i entre 1957 i 1983 regidor en el Consell Municipal d'aquesta ciutat, on es va fer càrrec de les reivindicacions sindicalistes (vacances pagades, dies festius, condicions de feina, etc.). Entre 1966 i 1984 fou membre de la Caixa d'Estalvis de Ginebra (CEG). Entre 1970 i 1975 presidí la Comissió Esportiva Suïssa i entre 1972 i 1984 va pertànyer a l'organització del «Tour de France». En 1978 entrà a formar part del Consell de Fundació del Col·legi del Treball de Ginebra, organització que conserva els arxius del sindicalista llibertari Lucien Tronchet i del moviment obrer ginebrí. Alex Burtin va morir sobtadament el 6 de juny de 1984 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

Alex Burtin (1916-1984)

***

Hortensia Torres en el documental De toda la vida (1986)

- Hortensia Torres Cuadrado: El 6 de juny de 1989 va ser enterrada a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la militant anarquista Hortensia Torres Cuadrado. Havia nascut en 1924 en una família anarquista. Son pare, Josep Torres Tribó, fou professor a les escoles llibertàries de Ferrer i Guàrdia i va morir deportat a Alemanya en 1941. Després de la derrota republicana, Hortensia Torres serà internada al camp d'Argelers, on farà 15 anys. En 1941, amb sa mare i sos germans, vivia a Ribesaltes i el juny d'aquell any, després de la detenció de son pare pels nazis i fugint d'aquests, marxà a Barcelona, on treballarà com a planxadora. En 1957 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc, on farà feina com a empleada de la Creu Roja i militarà en el comitè de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'1 de maig de 1988 va participar a Madrid en la manifestació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son fill va ser empresonat per pertànyer als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI). Hortensia Torres va intervenir en el documental De toda la vida (1986), de Lisa Berger i de Carol Mazer.

***

Pícnic per a recaptar fons per a la premsa anarquista italoamericana (Colònia Mohegan, 1949).
D'esquerra a dreta: drets, John Vattuone, Frank Loforese, Ciccone, Pasquale Buono, Rudolf Rocker, Armando Borghi, Maxima Pirani; assegudes, Ida Pilat Isca, Catina Ciullo (companya de Borghi), Elvira Vattuone, Sarah Buono, Caterina Ciccione. La nina és la neboda d'Elvira Vattuone

- Maxima Pirani: El 6 de juny de 1993 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista Máxima Otamendi, més coneguda com Maxima Pirani o Massima Pirani, pel llinatge de son company. Havia nascut el 16 de novembre de 1888 a Caracas (Veneçuela). A finals de la dècada dels deu conegué a Caracas l'anarquista italià Alberico Pirani, que esdevingué son company. Posteriorment la parella es traslladà a Nova York, on treballaren en la confecció de capells de senyora i militaren activament en el moviment llibertari. Entre 1919 i 1920 participà amb son company en la construcció de la colònia llibertària «Francisco Ferrer» de Stelton (Nova Jersey, EUA) i després en el seu manteniment. L'únic fill de la parella va morir en 1922 de pneumònia amb 18 mesos d'edat. Armando Borghi passà una temporada al domicili de la parella a Brooklyn. Després de la mort en 1985 de son company, continuà sostenint la premsa anarquista, especialment Tierra y Libertad (Mèxic) i L'Internazionale (Ancona). Maxima Pirani va morir centenària el 6 de juny de 1993 en un hospital de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) i va ser incinerada.

***

Román Muñiz Díez

- Román Muñiz Díez: El 6 de juny de 1994 mor a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Román Muñiz Díez. Havia nascut el 30 de setembre de 1914 a Olleros de Sabero (Sabero, Lleó, Castella, Espanya). Sos pares es deien Santigago Muñiz i Amada Díez. Electricista de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en l'Ateneu Llibertari de Trobajo del Camino (San Andrés del Rabanedo, Lleó, Castella, Espanya). Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 des de Lleó; detingut, fou jutjat el 18 de gener de 1935 i condemnat a quatre mesos i un dia de presó. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué fugir de la repressió per Villaobispo cap a Matuecas i arribà a Cármenes. Des del setembre de 1936 lluità com a milicià en el Batalló 207 d'Onofre García Tirador, participant en la pressa de la caserna de Simancas de Gijón i en els combats de Mazucu al costat d'Higinio Carrocera Mortera en la 192 Brigada. Amb el triomf franquista fou detingut i empresonat. Durant els anys de la dictadura franquista ajudà el moviment clandestí de resistència i la lluita guerrillera. Més tard s'establí a Lleó. Donà un important fons bibliogràfic a la biblioteca del sindicat confederal de Puerta Castillo de Lleó, biblioteca que catalogà. Román Muñiz Díez va morir el 6 de juny de 1994 a Lleó (Castella, Espanya); incinerat a Gijón, les seves cendres van ser enterrades a Lleó.

Román Muñiz Díez (1914-1994)

***

Juan José Sacramento García

- Juan José Sacramento García: El 6 de juny de 1997 mor a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Juan José Sacramento García, conegut com Cuevero. Havia nascut el 26 d'agost de 1915 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Sos pares es deien Juan Sacramento Puche, jornaler, i Virtudes García López. Visqué a les coves de la serra de Villena i d'aquí el seu malnom. Quan tenia set anys quedà orfe de pare i començà a treballà d'aprenent de forner des de molt jove. D'antuvi d'idees socialistes, quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista a Villena. Participà en la presa d'Albacete i des d'octubre de 1936 combaté al front de Madrid com a milicià a la Columna «España Libre». El 31 d'agost de 1937 es casà a Villena amb Magdalena Lacruz Rizo. Formà part del grup de companys que interceptà el Govern republicà quan es replegava a València. El 31 de març de 1939 va ser detingut per l'exèrcit franquista al port d'Alacant i fou reclòs als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Posteriorment passà per les presons de Villena, d'Alacant, on fou condemnat a 30 anys de presó, i d'El Dueso fins al 1945. Un cop lliure, s'establí a Barcelona, on treballà de paler en una fleca i també de paleta, i s'afilià a la CNT clandestina en estret contacte amb el seu amic Ginés Camarasa García, que havia conegut de jove al seu poble. Destacà en el suport als perseguits. Després de la mort del dictador Francisco Franco, s'afilià a Federació Local de la CNT de l'Hospitalet de Llobregat. Juan José Sacramento García va morir el 6 de juny de 1997 a la Residència Príncipe de España de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i va ser incinerat al Cementiri Metropolità de Roques Blanques del Papiol (Baix Llobregat, Catalunya).