---

Anarcoefemèrides del 4 de febrer

Esdeveniments

Capçalera d'"Ilota"

Capçalera d'Ilota

- Surt Ilota: El 4 de febrer de 1883 surt a Pistoia (Toscana, Itàlia) el primer número de la publicació anarquista Ilota. Portava l'epígraf d'Élisée Loustallot «I grandi sono grandi perchè gli altri sono in ginocchio. Leviamoci!» (Els grans són grans perquè la resta està de genolls. Aixequem-nos!). De periodicitat setmanal, va ser dirigit per Giuseppe Manzini i el gerent fou Ottavio Evangelisti. Òrgan d'expressió del grup «socialista anarquista revolucionari» de Pistoia, intentava harmonitzar en una «aliança tàctica» el sector internacionalista, insurreccional i il·legalista del moviment anarquista amb militants del Partit Socialista Revolucionari de Itàlia (PSRI), d'Andrea Costa; proposició que comptarà amb el suport d'Errico Malatesta i que atiarà un debat amb Francesco Saverio Merlino, Antonio Giustiniani, Niccolò Converti, Francesco Natta i Francesco Pezzi, entre d'altres. Aquest debat va ser interromput el maig de 1883 amb la detenció de Malatesta, el qual va ser acusat d'haver distribuït un manifest subversió durant la celebració del dotzè aniversari de la proclamació de la Comuna de París. En sortiren 17 números, l'últim el 20 de juny de 1883 i deixà de publicar-se arran de la detenció el 2 de juny de Manzini durant una manifestació per celebrar el primer aniversari de la mort de Giuseppe Garibaldi considerada «sediciosa» i que simplement consistí a col·locar una corona de flors commemorativa amb la inscripció: «I Socialisti Pistoiesi a Giuseppe Garibaldi» (Els socialistes de Pistoia a Giuseppe Garibaldi). Manzini va ser condemnat a 15 dies de presó i a 10 lires de multa.

***

"El año de los tiros", obra d'Antonio Ponce

El año de los tiros, obra d'Antonio Ponce

- Matança de Riotinto: El 4 de febrer de 1888 a la plaça de la Constitució de Minas de Riotinto (Huelva, Andalusia, Espanya) més d'un centenar de persones són assassinades a trets quan es manifestaven reclamant millores salarials i el cessament de l'emissió de fums tòxics. En 1873 un consorci britànic comprà els drets d'explotació de les mines de pirites de ferro i de coure de Riotinto a l'Estat espanyol per 92 milions de pessetes –la I República espanyola se salvarà de fer fallida gràcies a aquesta venda– i fundà la «Rio Tinto Company Limited». «La Companyia» començà a produir a gran escala en explotació interior i exterior i aquestes mines arribaran a ser les primeres productores mundials de coure. A causa de les calcinacions de minerals a l'aire lliure, denominades «teleres», amb les seves tòxiques emanacions sulfuroses –diòxid de sofre, fums altament tòxics que esterilitzen la terra, acaben amb l'agricultura, delmen els ramats, contaminen l'aire i enverinen els pulmons–, es produí una important resposta obrera que ha passat a la història com a la primera manifestació mediambiental de la qual es té notícia. Aquesta resposta començà el 31 de gener de 1888, quan una manifestació encapçalada per l'anarquista d'origen cubà Maximiliano Tornet y Villareal, catalitzador de tot aquest moviment, arriba fins a l'ajuntament de la localitat per lliurar una sèrie de reivindicacions salarials i l'exigència de la desaparició de les teleres –no seria fins al 29 de desembre d'aquest mateix quan el Govern decretés que aquest tipus de calcinació, ja prohibit al Regne Unit des de feia set anys, fos reduït, i en 1907 fou prohibit. A partir del 2 de febrer començà una vaga a la conca minera que provocà que el governador civil, Agustín Bravo y Joven, acantonés a Huelva dues companyies del Regiment del General Pavía comandades pel tinent coronel Ulpiano Sánchez. A l'endemà, malgrat els intents de mediació de la Guàrdia Civil, es produïren enfrontaments violents; el consistori i el nou mànager de «La Companyia», el general William Rich, no accepten cap de les condicions. Al matí del 4 de febrer es produeix una nova manifestació amb l'arribada de gents procedents de la propera Nerva i de tota la comarca. A la plaça de la Constitució de la vila minera es reuneixen més de 12.000 persones –natius, com eren denominats per «La Companyia»–, homes, dones i infants de tots els sectors productius (miners, agricultors i ramaders). Seguint les instruccions del governador civil de Huelva, forces del Regiment de Pavía, desplaçades des de Sevilla, realitzaren tres descàrregues de fuselleria a boca de canó sobre els manifestants concentrats i després rematarien a baioneta calada, produint-se entre 100 i 200 morts –mai no es va saber el nombre exacte– i centenars de ferits. La massacre durà 15 minuts i els cossos dels morts foren, probablement, sepultats sota l'escòria d'alguna mina de la comarca. L'endemà el governador civil dictà un ban induint els miners a retornar a la feina, ja que «La Companyia» es mostrava disposada a no descomptar-los el salari d'aquell sagnant dissabte 4 de febrer. El poder de «La Companyia» va fer possible que aquests greus fets passessin gairebé desapercebuts a la resta del moviment obrer de la Península i encara que alguns mitjans d'expressió republicans i llibertaris demanaren responsabilitats tot quedà amagat. Aquests fets, que han passat a la història sota el nom d'«El Año de los Tiros», van ser novel·lats en 1898 per Rafael Moreno Domínguez en l'obra 1888, el año de los tiros i per l'escriptor Juan Cobos Wilkins, natural de la localitat, en El corazón de la tierra (2001), que fou portada al cinema en 2007 per Antonio Cuadri amb el mateix títol. Actualment el lloc de la massacre es troba sepultat per l'escòria de la mina de Cerro Colorado, que funcionà fins al 2001.

***

Capçalera de "Le Cravacheur"

Capçalera de Le Cravacheur

- Surt Le Cravacheur: El 4 de febrer de 1898 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista Le Cravacheur. Organe international des travailleurs. Era successor de La Cravache (1897-1898) i s'imprimia a Wattrelos. En van ser gerents A. Sauvage i Jean Bourguer. La major part dels articles es publicaren sense signar, però trobem textos d'Henri Beaulieu (Henri Beylie), Errico Malatesta, André Philippe, Henri Zisly, entre d'altres.  El periòdic edità almenys un fulletó: La peste religieuse, de Johann Most, best-seller de l'època. En sortiren nou números, l'últim del 16 d'abril de 1898.

***

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting antifranquista: El 4 de febrer de 1969 se celebra a l'Escola Nacional Superior de Belles Arts («Beaux-Arts») de París (França) un míting antifranquista de protesta per la instauració, el 24 de gener d'aquell any, de l'estat d'excepció a tot l'Estat espanyol per un període de tres mesos i per a denunciar la complicitat de govern francès de Charles De Gaulle en el lliurament de militants antifeixistes a les autoritats espanyoles. La proclamació de l'estat d'excepció va respondre a l'estat d'agitació dels sectors estudiantils i obrers en aquella època i era la primera vegada que es prenia aquesta decisió des del final de la guerra civil. També en el míting es protestà per la prohibició, per pressions de l'Estat franquista, de la representació al Teatre Nacional Popular de París de l'obra teatral La passion du general Franco, del dramaturg llibertari Armand Gatti.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Joseph Robin (2 de març de 1894)

Foto policíaca de Joseph Robin (2 de març de 1894)

- Joseph Robin:  El 4 de febrer de 1854 neix a Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França) l'anarquista Joseph Hyppolite Yves Robin. Sos pares es deien Hyppolite Robin, postilló, i Marie Louérat. Va ser sortejat a quintes a Bourgneuf-en-Retz, però va ser declarat exempt per un problema de varius i enquadrat en els serveis auxiliars de l'exèrcit. Instal·lat a París (França), treballava d'obrer terrelloner per a l'empresa Hillion i freqüentà les reunions anarquistes del raval del Temple i del barri de Grenelle, i, segons la policia, tenia una gran influència sobre els obrers terrelloners del barri. En una carta anònima datada el 5 de juliol de 1889, va ser denunciat al seu patró com un dels animadors de la Cambra Sindical i de la vaga de 1888. L'1 d'agost de 1891 va ser detingut per primera vegada per intentar fer fora els obrers que treballaven al pont d'Iena, però finalment va ser amollat. En aquesta època vivia al número 48 del carrer Lacépède de París. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de policia ordenà l'escorcoll de casa seva i portar-lo a la seva presència per «associació criminal». En aquell moment estava inscrit en una llista d'anarquistes perillosos. El 2 de març el comissari de policia Necker es presentà al seu domicili, al número 37 del carrer de Frémicourt, i la policia va trobar diversos exemplars de premsa anarquista (L'Almanach du Père Peinard, Le Père Peinard, La Révolte, La Revue Libertaire) i altres documents compromesos. Detingut, va ser reclòs preventivament i el 3 de març tancat a la presó parisenca de Mazas. Durant el seu interrogatori declarà que no era anarquista i que tenia periòdics anarquistes perquè li agradava llegir de tot. El 24 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat provisional i el 22 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure el seu cas per «associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Relació dels acusats en el "Procés dels 66" apareguda en el periòdic parisenc "La Lanterne" del 5 de gener 1883

Relació dels acusats en el "Procés dels 66" apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 5 de gener 1883

-Victor Berlioz-Arthaud: El 4 de febrer de 1855 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista Victor Berlioz-Arthaud. Treballava de ferrer a l'estació ferroviària de Perrache de Lió. El 2 d'octubre de 1882 va ser nomenat membre de la subcomissió de Propaganda i Correspondència de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major part dels anarquistes de la zona, i reemplaçà Trenta i Crestin, que dimitiren, al cap del periòdic L'Étendard Révolutionnaire. Poc després, gràcies a la seva professió, va ser comissionat per anar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'11 de novembre i portar les recaptacions per a socórrer els companys que s'hi havien refugiat per fugir de la justícia i que es trobaven sense feina i sense recursos. També aprofitava els seus constants viatges per transportar d'una banda a l'altra propaganda clandestina. De tota manera, el 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys de la FRRE, a resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost d'aquell any i dels atemptats amb bomba realitzats l'octubre de 1882 a Lió. Jutjat en l'anomenat «Procés dels 66», que s'obrí el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió, va ser acusat d'«afiliació a societat internacional» i fou condemnat, el 19 de gener d'aquell any, a sis mesos de presó, 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. El 19 de juny de 1883 va ser alliberat de la presó de Saint Paul. Habitual de reunions polítiques, després del seu alliberament deixà de participar-hi, encara que va assistir al banquet organitzat per la Comissió de Repartiment de Socors a les Famílies dels Detinguts Polítics que es va celebrar el 18 de març de 1884, en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París, al restaurant Rivoire. Estava casat i era pare de família. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul-Napoléon Roinard retratat per Louis Anquetin (1893)

Paul-Napoléon Roinard retratat per Louis Anquetin (1893)

- Paul-Napoléon Roinard: El 4 de febrer de 1856 neix a Neufchâtel-en-Bray (Alta Normandia, França) el poeta simbolista i llibertari Paul Arthur Napoléon Roinard. Sos pares es deien Napoléon Prudent Roinard i Eugénie Hortense Peret. Després d'uns estudis força negligents a l'institut de Rouen, va trencar amb sa família i es va instal·lar a París, on va viure amb forces penúries, intentant estudiar Medicina i Belles Arts, encara que la seva vocació era l'escriptura i exercir de poeta maleït. A la capital francesa freqüentà, a més de la bohèmia artística, els cercles llibertaris. En 1886, després de destruir centenars de poemes i un drama (Savonarole), va publicar el seu primer llibre poètic, Nos plaies, recull de versos militants contra la societat burgesa, les religions i l'Estat que va acabar retirant de la circulació. Va fundar amb alguns amics el grup «La Butte», que tindrà certa importància en la literatura llibertària. Pel maig de 1891 va crear amb Zo d'Axa el setmanari L'Endehors, òrgan dels anarcoindividualistes, i va col·laborar en diverses publicacions, com ara La Plume, La Revue Libertaire, La Mouette o La Phalange, i va dirigir-ne dues, Revue Septentrionale i Essais d'Art Libre. Va fer per al Théâtre d'Art, fundat per Paul Fort, una adaptació sinestèsica –també conegut com «teatre odorífer»– i «obra d'art total» a l'estil wagnerià del Càntics dels Càntics que va resultar escandalosa. En 1894 va organitzar l'exposició pictòrica «Retrats del proper segle», a Le Barc de Bouteville, on figuraven 200 retrats pictòrics de poetes, novel·listes, pintors, escultors, gravadors, arquitectes, sociòlegs, crítics, actors, etc., de la seva època, i de la qual es va editar un impressionant catàleg aquell mateix any (Portraits du prochain siècle) que contenia les biografies dels personatges exposats. L'agost de 1894, quan es va desencadenar la repressió contra el moviment anarquista arran del «Procés dels Trenta», tement per la seva llibertat, es va exiliar a Bèlgica durant dos anys, on va viure a Brussel·les penosament de la pintura industrial, de publicar articles en revistes, etc., i fins i tot d'actor, representant el paper de gran sacerdot en Athalie. En tornar a París va intentar representar sense èxit la seva peça simbolista Les Miroirs. En 1912, després de la mort de Léon Dierx, quan el món literari va votar el nomenament del Príncep dels Poetes, que va guanyar Paul Fort, va aconseguir una gran quantitat de vots. El gener de 1913 la revista L'Heure qui sonne li va dedicar un número a la seva persona, on van col·laborar importants escriptors (F. Fleuret, R. de Gourmont, G. Kahn, Rachilde, Verhaeren, Jean Richepin, Henri de Régnier, Paul Fort, Apollinaire, etc.). Va freqüentar poetes i artistes de renom, com ara Mallarmé, Verlaine, Apollinaire, Tailhade, Rodin, etc. A més de les publicacions citades, va col·laborar en L'Humanité Nouvelle, Génération Consciente, La Caravane, Le Réveil de l'Esclave, La Revue Anarchiste, Le Libertaire, etc. Entre les seves obres podem destacar Sans asile (1883), Nos plaïes (1886), Six étages (1890), Cantique des Cantiques (1891), Lilith (1892), Néo-dramaturgie (1893), La mort du rêve (1902), La mort du rêve (1902), Causerie sur P. Paillette. Propagande par la chanson (1904), Sur l'avenue sans fin (1906), Les miroirs. Moralité lyrique en cinq phases, huit stades, sept gloses et en vers (1908), La poésie symboliste (1908, amb altres), Le donneur d'illusions (1920), La légende rouge (1921), La poésie pure (1924), Le perpétuel renouveau (1927), Chercheurs d'impossible. Synthèse de l'intime souffrance des hommes qui pensent et contre-partie du «Donneur d'illusions» (1929), entre d'altres. Sa companya fou Marie Gachet. Paul Napoléon Roinard va morir el 28 d'octubre de 1930 al seu domicili de Courbevoie (Illa de França, França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise amb la presència de nombrosos amics i admiradors. Un carrer de Courbevoie porta el seu nom.

Paul-Napoléon Roinard (1856-1930)

***

Bill Haywood

Bill Haywood

- Bill Haywood: El 4 de febrer de 1869 neix a Salt Lake City (Utah, EUA) el militant anarcosindicalista nord-americà William Dudley Haywood, més conegut com Big Bill. Son pare, un genet del Pony Express, va morir de pneumònia quan Bill només tenia tres anys. Quan tenia nou anys, fent un tirador de pedres, la navalla si li va escapar i li va tallar l'ull dret, cosa que el deixà cec per sempre. Amb 15 anys va començar a treballar a la mina. En 1886 els esdeveniments de Haymarket (manifestacions, altercats, execucions...) el van impressionar i radicalitzar profundament. Va dirigir la Western Federation of Miners (WFM) entre 1900 i 1905. En 1901 es va afiliar, amb la WFM, en l'American Socialist Party (ASP, Partit Socialista Americà), del qual va ser expulsat pel seu suport als mètodes de l'IWW, com ara el sabotatge i l'acció directa. Big Bill va ser un gran orador i un gran promotor de la vaga general com a tàctica per acabar amb el capitalisme.  En 1905 va participar en la fundació de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món), amb la finalitat de crear una unió de tots els treballadors. En 1906, va ser jutjat, amb altres companys, per la mort de l'exgovernador d'Idaho, però van ser absolts el juliol. Durant els últims anys de vida del cantautor llibertari Joe Hill, ambdós varen mantenir una fluida correspondència. En 1918 va formar part dels 165 militants de l'IWW condemnats per la seva oposició a l'«esforç de guerra» i acusats d'espionatge i de sedició; Big Bill va ser condemnat a 20 anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Gràcies a la campanya de suport per a la seva alliberació, va aconseguir un breu període de llibertat en 1921, però quan el Tribunal Suprem va rebutjar la seva apel·lació va aprofitar per fugir, de molts anys de presó o de la mort, i marxar cap a la Rússia soviètica, on va assessorar el nou govern bolxevic i el van posar a càrrec d'una colònia en una explotació hullera a Kuzbas. Finalment, desencantat totalment del «paradís dels treballadors», morirà el 18 de maig de 1928 a Moscou (Rússia). Les seves cendres es van dividir en dues part: una va ser sepultada amb les restes del seu amic John Reed a la muralla del Kremlin a la plaça Roja de Moscou, prop de la tomba de Lenin, i l'altra va ser enviada a Chicago on va ser enterrada prop del monument als anarquistes de Haymarket que tant el van influir. La seva autobiografia Bill Haywood's Book va ser publicada en 1929.

Bill Haywood (1869-1928)

***

François Salsou detingut (2 d'agost de 1900)

François Salsou detingut (2 d'agost de 1900)

- François Salsou: El 4 de febrer de 1876 neix a Montlaur (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i «naturianista» partidari de la «propaganda per l'acció» Mélanie François Salsou –citat sovint Salson. Fill d'un agricultor que esdevingué carreter i d'una empleada domèstica que treballava a jornada, el maig de 1891 quedà orfe de pare. A partir d'aquí, sa mare hagué de criar tota sola ses tres germanes i son germà petit i ell aportà a la llar el sou íntegre de la seva feina d'ordinari. Després d'aconseguir el certificat d'estudis primaris del cantó de Sant Africa (Llenguadoc, Occitània) amb bones qualificacions, hagué de deixar l'escola, però el seu interès per la lectura sempre es mantingué i descobrí el moviment anarquista als 15 anys després de llegir Pierre-Joseph Proudhon i la premsa llibertària. Després d'un temps a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), a Alger (Algèria) i a Lió (Arpitània), s'instal·là a París, on va fer feina de mosso de pastisseria. Va ser detingut a Nemours (Illa de França, França) per «vagabunderia» i el 24 d'octubre de 1894 va ser condemnat pel tribunal de Fontainebleau (Illa de França, França), en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), a tres mesos de presó per propaganda anarquista. Arribà a la conclusió que només amb actes resolutius es podrien canviar les injustícies del món i decidí, després d'haver sondejat la possibilitat d'atacar qualque membre de la família Rothschild, matar Jean Casimir-Perier, president del Consell de Ministres francès a qui considerava responsable de les «Lois Scélérates» de 1893 i 1894. Armat amb una pistola, esperà quatre hores Jean Casimir-Perier, però justament aquell dia havia canviat la seva ruta a peu. El 17 de juny de 1899 va ser de bell nou condemnat a vuit mesos de presó per «cops i ferides» arran d'una discussió política. Uns dies després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia, el 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París, va intentar sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en visita oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava amb carruatge cap a Versalles (Illa de França, França). Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandí un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i detingut, va poder cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del linxament de la gentada. La policia va detenir dies després a Abbeville (Picardia, França) el cançonetista anarquista Auguste Valette, que havia fugit de París immediatament després de l'atemptat, i al va acusar d'«incitació al crim». Valette havia posat en relació Salsou amb el poeta llibertari Paul Paillete, un dels membres destacats del moviment «naturianista» de Montmartre, les idees del qual ambdós compartien. Alguns sectors anarquistes criticaren durament l'acció de Salsou i fins i tot va haver que l'acusaren de ser un agent provocador a sou del prefecte de policia Louis Lépine. La instrucció judicial durà dos mesos i demostrà que havia actuat tot sol i que sa companya, Augustine Coadet, res no sabia del seu projecte. El 10 de novembre de 1900, defensat per André Lagasse, l'advocat de François Claudius Koënigstein (Ravachol) i de Léon Jules Léauthier, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat de la presó de Fresnes (Illa de França, França) a la ciutadella de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charantes, França) i el 31 de maig de 1901 enviat cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. A mitjans de juny de 1901 arribà a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). François Salsou va morir pocs dies després, el 19 de juliol de 1901 a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), segons la versió oficial, «de diarrees i de febre». El seu cos va ser llançat als taurons davant metges i carcellers que feren fotos del moment. Militants anarquistes i periodistes atribuïren la seva mort a les tortures que havia patit.

François Salsou (1876-1901)

***

Antoinette Durand (1898)

Antoinette Durand (1898)

- Antoinette Durand: El 4 de febrer de 1879 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Antoinette Julie Durand. Sos pares es deien Hyppolite Durand i Amélie André. Jornalera de professió, durant els anys noranta fou una anarquista força activa a Marsella (Provença, Occitània), participant en totes les reunions llibertàries. El 8 de juny de 1899 va ser condemnada pel Tribunal Correccional de Marsella a tres dies de presó per «apologia de fets criminals», ja que durant una manifestació contra l'arribada de l'escriptor antisemita Édouard Drumont a Marsella havia cantat amb un grup la cançó anarquista Le fusil Lebel. Visqué al número 36 del carrer des Dominicaines i al número 4 del Boulevard Bouès de Marsella. Fadrina, el 28 de juliol de 1897 tingué una nina, filla de pare desconegut, que morí el 14 de setembre d'aquell any al domicili de sos pares de Marsella. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Salvador Planas i Virella

Salvador Planas i Virella

- Salvador Planas i Virella: El 4 de febrer de 1882 neix a Sitges (Garraf, Catalunya) l'anarquista partidari de la «propaganda per l'acció» i del vegetarianisme Salvador Enric Josep Planas i Virella –o Virelles, segons alguns autors erròniament. Sos pares es deien Pere Planas Rosell, llaurador, i Francisca Virella Yll. Fill d'una humil família nombrosa, fou el sisè de set germans. Lector infatigable, sobre tot de literatura anarquista i d'El Quijote, a Barcelona aprengué l'ofici de tipògraf i fou membre de la Societat de Resistència d'Arts Gràfiques, de la qual fou elegit tresorer. Per eludir el servei militar, en 1901 emigrà a Amèrica. La seva intenció era instal·lar-se als Estats Units o a Mèxic, però els diners només el portaren a l'Argentina. A Buenos Aires va treballar com a litògraf i tipògraf a diversos tallers i al periòdic anarquista La Protesta Humana. El 24 de novembre de 1904 fou acomiadat per un desacord amb el patró i després de despatxat va ser detingut i interrogat per la policia. Després, per sobreviure, va treballar en una fonda pel menjar. Més tard aconseguí feina i esdevingué assidu en reunions anarcosindicalistes i anarquistes. Durant el bienni de 1904 i 1905, la inquietud social a l'Argentina era el pa de cada dia, i l'exèrcit i la policia practicaven una repressió antiobrera que encara augmentava més la crispació i on tota acció militant s'exposava a una repressió ferotge. En aquest marc, la premsa anarquista, especialment La Protesta, cridava als actes de violència individual per lluitar contra el poder establert. La policia i l'exèrcit no dubtaven a disparar sobre la multitud per a dispersar les manifestacions. L'11 d'agost del 1905, i en represàlia pels obrers morts en la manifestació del 21 de maig anterior, Salvador Planas amb una vella pistola –Smith & Weson calibre 38 de 9 mil·límetres, fabricada en 1871–, quan el president de la República argentina Manuel Quintana es dirigia amb un cupè tirat per cavalls cap a la Casa Rosada –seu del Govern– i a l'alçada de la plaça de San Martín, disparà tres vegades contra el jerarca, que resultà il·lès ja que l'arma era defectuosa. Després intentà suïcidar-se, però l'arma tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de 1907 i, malgrat les al·legacions d'inestabilitat mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis –o també citat Reggis–, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel, i la seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar el fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in voce ante la Cámara de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.

Salvador Planas i Virella (1882-?)

***

Giuditta Zanella i Ilario Margarita

Giuditta Zanella i Ilario Margarita

- Ilario Margarita: El 4 de febrer de 1887 neix a Castelrosso (Chivasso, Torí, Piemont, Itàlia) el militant anarquista i antimilitarista Ilario Margarita, també conegut com Unico –sempre portava a sobre un exemplar de l'obra de Max Stirner–, Iglesias i Ilario di Castelred, entre d'altres. Paleta d'ofici, en 1906 fou condemnat per primera vegada a tres mesos i set dies de presó per «amenaces, incitació a la delinqüència i a la lluita de classes». En 1909 fou el redactor de l'únic número de Senza Patria i per la qual cosa fou novament condemnat a quatre mesos i 20 dies de presó i a una multa. En 1913 marxà a Ginebra (Suïssa) buscant feina, però fou immediatament expulsat. En 1914 va ser un dels fundadors del «Fascio Libertario» de Torí, del qual fou nomenat secretari. En 1916, durant la Gran Guerra, participà en el congrés anarquista clandestí de Florència i rebé una nova condemna d'un mes i 10 dies de presó per haver participat en una manifestació contra la guerra. En 1917, arran de la publicació un opuscle antimilitarista signat «Un grup de religiosos», fou perseguit amb Tommasso Elia, Enrico Cherubini, Francesco Allolio, Giuseppe Rubino i Corrado Quaglino i condemnat a tres anys de reclusió per «incitació a la deserció». En 1919 fou amnistiat. Sota diversos pseudònims –Barricata, Evelino Margharita, Red, Evelino Iglesias, Ilario di Castelred, etc.– va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Avvenire Anarchico. Bon orador i conferenciant, prengué sovint la paraula representant grups anarquistes i de la Unió Sindical Italiana (USI). En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i l'any següent fou durant uns mesos el secretari de la USI de Brescia. En 1922 fou un dels organitzadors a Torí del grup antifeixista dels «Arditi del Popolo». Detingut per una temptativa d'homicidi d'un agent de la seguretat, s'exilia d'antuvi a França (París i Marsella) i després a Cuba. En 1925 participà en les activitats dels exiliats anarquistes italians a Cuba i en les activitats de la Cambra del Treball de l'Havana. En 1927 visità a la presó a Sacco i a Vanzetti i aquest mateix any, per fugir de la repressió desencadenada contra els anarquistes pel general Machado, va emigrar clandestinament als Estats Units, on durant uns mesos, sota el pseudònim d'Ilario di Castelred, fou gerent de L'Adunata dei Refrattari i del quinzenal de Boston Aurora. En 1931, arran de la declaració de la II República espanyola, marxà amb sa companya Giuditta Zanella (1885-1962) a Catalunya i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1932 fou detingut i deportat després d'haver estat tancat tres mesos. Després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, retornà clandestinament a Barcelona. Sota el nom d'Iglesias, fou bibliotecari del local de la CNT de Gràcia. El juliol de 1936 participà en els combats contra l'aixecament feixista i s'enrolà com a milicià en la Columna Ortiz i en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Amb la victòria franquista, s'exilià a França i fou internat als camps d'Argelers i de Gurs, juntament amb sos companys Alberto Maiero, Lorenzo Giusti e Giovanni Spilzi. En 1940 s'enrolà en una companyia de treballadors estrangers i, amb l'ocupació alemanya, és alliberat. Aconseguí arribar a Bèlgica a peu, on demanà el repatriament a Itàlia al consolat de Brussel·les. En arribar, fou condemnat a cinc anys d'aïllament per «activitats antifeixistes a l'estranger» i internat a Tremiti. El setembre de 1943 fou alliberat i immediatament participà en la resistència. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 a Milà fou delegat en el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FACLAI). Entre el 15 i el 19 d'aquell any assistí al Congrés Nacional de Carrara constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Participà en la reorganització del moviment llibertari i a finals de 1946 fundà el Grup Autònom d'Iniciativa Anarquica, alhora que fou un dels promotors de la reconstrucció de la USI. En 1950 era membre del Comitè de Coordinació a Torí i redactor del seu òrgan d'expressió, Guerra di Classe. Entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 prengué part, en representació del grup «M. Bakunin» de Torí, en la Conferència Nacional de Senigallia. En aquesta època es guanyava la vida amb una mena de quiosc ambulant de llibres al Corso Vinzaglio i cada diumenge polemitzava a la plaça de l'estació amb els comunistes. Fou redactor dels tres únics números del periòdic La Rivendicazione Sociale, editat a Torí entre 1963 i 1964, i de l'únic número de Rivoluzione Libertaria, també publicat a Torí l'octubre de 1963, consagrat a la defensa dels llibertaris cubans empresonats pel règim castrista. En 1968 participà en el Congrés Internacional Anarquista de Carrara. Ferotgement anticomunista, a més de paladí de l'anarquisme tradicional, advocà per la democràcia, que considerava com a «un espai de llibertat». Ilario Margarita va morir el 21 d'octubre de 1974 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Foto policíaca d'Amadeo Evangelisti

Foto policíaca d'Amadeo Evangelisti

- Amedeo Evangelisti: El 4 de febrer de 1895 neix a Castel Magiore (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Amedeo Evangelisti. El 15 de desembre de 1929 es refugià a França, però el 7 de setembre de 1931 va ser expulsat, passant a Bèlgica. A començaments del gener de 1935 retornà a França; detingut, el 30 de gener d'aquell any va ser condemnat a quatre mesos de presó per infracció al decret d'expulsió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

El jove Jacques Prévert

El jove Jacques Prévert

- Jacques Prévert: El 4 de febrer de 1900 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el poeta, dramaturg, surrealista i guionista Jacques André Marie Prévert. Sos pares es deien André Louis Marie Prévert i Marie Clemence Catusse. Va ser durant tota sa vida sobretot un llibertari que va envestir contra els valors de la societat burgesa, atacant irònicament en els seus textos el militarisme, el clericalisme i la moral hipòcrita, glorificant alhora l'esperit de revolta i el culte per la llibertat. En 1916, empleat en uns grans magatzems, serà acomiadat per indisciplina. Després participarà en el moviment surrealista, però rebutjarà adherir-se al Partit comunista i es burlarà d'André Breton en el text Mort d'un monsieur. En 1931 publica el corrosiu poema Tentative de description d'un dîner de tête à Paris-France. Membre del grup de teatre obrer Octobre, va escriure La bataille de Fontenay, que serà muntada a Moscou. És autor de nombrosos guions cinematogràfics, com ara Quai des brumes, L'affaire est dans le sac, Les enfants du paradis (considerada com a una de les obres mestres del cinema), etc. En 1946 publica el seu recull de poemes Paroles, que va tenir un enorme èxit, i més tard Histoires; ambdues obres consagraran el poeta anticonformista, qui commou els lectors per la seva simplicitat i per la tragicomèdia dels seus textos tendres i virulents. Sa companya fou Janine Fernande Tricotet. Jacques Prévert va morir l'11 d'abril de 1977 al seu domicili d'Omonville-la-Petite (actualment La Hague, Normandia, França).

***

Louis Viallet

Louis Viallet

- Louis Viallet: El 4 de febrer de 1903 neix a Formelay (Vaumas, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Louis-Désiré Viallet. Sos pares es deien Pierre Viallet, conreador, i Marie Burlaud. Agricultor a la zona de Trézelles i Chavroches d'Alvèrnia, en 1933, sota la influència de François Minet, secretari del grup llibertari de Moulins, abandonà el Partit Socialista Francès (PSF) i s'adherí al moviment anarquista. Es va subscriure a Le Libertaire i, amb Minet, penjà pels municipis de la zona de Jaligny uns grans cartells on un diputat mostrava el cul un cop elegit. En 1936, amb sa companya, creà una granja alberg de sis habitacions per als companys; aquesta casa de camp va ser promocionada sobretot pel periòdic anarquista La Patrie Humaine i en van ser habituals els tres germans Couni, Gaston Leval, Louis Lecoin i Robert Proix, entre d'altres. El març de 1937 organitzà a l'Hotel Terminus de Trézelles una conferència i una projecció de pel·lícules (La toma de Siétamo i El funeral de Durruti) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on parlaren sobre la Revolució espanyola Paul Lapeyre i Pascal Pollet, de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i gerent de L'Espagne Antifasciste, alhora que es denuncià la passivitat de la Confederació General del Treball (CGT) vers els revolucionaris de la Península. També convidà Aristide Lapeyre per a fer la rèplica en una conferència del diputat socialista Max Lejeune celebrada a Lapalisse. En 1939, quan la declaració de guerra, arrabassà els cartells de mobilització de la seva zona; per aquest fet va ser denunciat i fou defensat per Madeleine Finidori, advocada de La Patrie Humaine. Detingut pels alemanys a la costa bàltica, en 1941 cremà la seva cartilla militar i el 26 de març de 1942 aconseguí fugir. De bell nou a casa seva l'1 d'abril de 1942, l'ajudant de la Gendarmeria de Jaligny li demanà que fes bondat per no haver-lo de detenir. En aquests anys d'ocupació albergà i amagà nombroses famílies jueves. Després de l'Alliberament hagué de patir un món rural conformista i hostil a les seves idees. Louis Viallet va morir el 5 de novembre de 1985 a Chavroches (Alvèrnia, Occitània).

Louis Viallet (1903-1985)

***

Necrològica de José López Bueso aparaguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 25 d'abril de 1976

Necrològica de José López Bueso aparaguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 d'abril de 1976

- José López Bueso: El 4 de febrer de 1919 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista José López Bueso. Sos pares es deien Lorenzo López i Pilar Bueso. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1937 s'allistà voluntari en la 25 Divisió (antiga «Columna Ascaso») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i fins el final de la guerra lluità enquadrat en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Valon (Alvèrnia, Occitània) i milità en la Federació Local de Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Sa companya fou Montserrat Pilar Querol. Malalt, José López Bueso va morir el 20 de gener –algunes fonts citen erròniament el 22 de gener– de 1976 a Valon (Alvèrnia, Occitània).

***

Amadeu Comas Comas

Amadeu Comas Comas

- Amadeu Comas Comas: El 4 de febrer de 1921 neix a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Amadeu Comas Comas. Cambrer de professió, començà a militar molt jovent en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 31 de desembre de 1937 va ser cridat a files i lluità als fronts enquadrat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions a la frontera francobelga. Durant la primavera de 1940, va caure presoner dels alemanys a Dunkerque (Flandes del Sud) i va ser enviat a l'Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria). El 19 de desembre de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 4.550. Va ser destinat al «Kommando Steyr», per a la construcció d'una fàbrica a Münichholz (Steyr, Alta Àustria, Àustria), i posteriorment al camp auxiliar de Gusen. El 5 de maig de 1945 aconseguí la llibertat gràcies a l'alliberament del camp per les tropes aliades. Repatriat a França, s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1947 es casà amb Pilar Rodríguez, amb qui tingué quatre infants. En l'exili formà part de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Amadeu Comas Comas va morir el 6 de març de 1994.

***

Necrològica d'Antonio Botaya Palacín apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 5 de juliol de 1988

Necrològica d'Antonio Botaya Palacín apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 5 de juliol de 1988

- Antonio Botaya Palacín: El 4 de febrer de 1923 neix a Sádaba (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Botaya Palacín. Sos pares es deien Pascual Botaya i Ana Palacín. Residí a Sos del Rey Católico (Saragossa, Aragó, Espanya), on nombrosos membres de sa família, com ara son avi, son pare i tres germans de sa mare, van ser assassinats pels franquistes i sa mare va ser empresonada durant sis anys. Encara menor, va ser enviat pels feixistes a un convent religiós, on va ser víctima de tota mena de vexacions i de la fam més absoluta. Aconseguí fugir-ne i arribar a Pamplona (Navarra), on visqué amb uns familiars i trobà feina de fotògraf. Amb 19 anys conegué sa futura companya Pilar Jiménez, amb qui, a finals dels anys quaranta, passà clandestinament a França i acabà tenint dues nines (Pilar i Iris). Instal·lat a Grenoble (Delfinat, Arpitània), treballà d'antuvi com a obrer agrícola, després com a paleta i finalment com a fotògraf pel seu compte. Milità activament en la Federació Local de Grenoble de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participant en nombrosos congressos i plens, tant regionals com nacionals. A partir dels anys cinquanta fou col·laborador de Florentino Estallo Villacampa, secretari de Coordinació del Secretariat Intercontinental (SI). Per raons de salut, s'establí a Valrans (Llenguadoc, Occitània), on obrí un petit estudi fotogràfic i milità en la Federació Local de Besiers de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, donà una important suma als companys de Pamplona, ciutat de la qual era originària sa companya Pilar Jiménez i als quals estava molt lligat, per a l'adquisició d'un local. A començament dels anys vuitanta va ser nomenat secretari de la Comissió de Relacions d'Erau-Gard-Losera de la CNT en l'exili. Destacà, més que com a orador o articulista, com a organitzador, i durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries (Cenit, Espoir, Fragua Social, Ruta, Solidaridad Obrera, etc.). Malat d'hepatitis, Antonio Botaya Palacín va morir el 23 de març de 1988 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat l'endemà a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), escampant les seves cendres al riu Ebre.

***

Juan Castillo Guerrero (1990)

Juan Castillo Guerrero (1990)

- Juan Castillo Guerrero: El 4 de febrer de 1934 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Castillo Guerrero. Sos pares es deien Cristóbal Castillo i Francisca Guerrero. Durant els anys seixanta milita en la Federació Local d'Evreux (Alta Normandia, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 10 i el 12 de novembre de 1967 fou delegat de la CNT en l'exili en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a Bordeus (Aquitània, Occitània). En morir el dictador Francisco Franco, s'instal·là amb sa família a Màlaga i fou un dels fundadors del Sindicat del Transport de la CNT de la ciutat. Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Màlaga de la CNT. Durant els anys vuitanta col·laborà en diverses publicacions, com ara Cenit, CNT i Tierra y Libertad. Entre el 12 i el 16 de gener de 1983 fou delegat en el VI Congrés de la CNT que se celebrà a Barcelona (Catalunya). Juan Castillo Guerrero va morir el 17 de juny –algunes fonts citen erròniament el 16 de juny– de 1991 a la Creu Roja de Màlaga (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat a Álora (Malaga, Andalusia, Espanya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Retrat de Pierre Quillard realitzat per Félix Valloton aparegut en «Le Livre des masques» de Remy de Gourmont (1896)

Retrat de Pierre Quillard realitzat per Félix Valloton aparegut en Le Livre des masques de Remy de Gourmont (1896)

- Pierre Quillard: El 4 de febrer de 1912 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el poeta, dramaturg, traductor i periodista anarquista Pierre François Marie Quillard. Havia nascut el 14 de juliol de 1864 al XII Districte de París (França). Era el fill primogènit de François Quillard, empleat, i de Marie Joséphine Payot. Va fer els estudis secundaris al Liceu Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres (Éphraïm Mickaël, Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas, Rodolphe Darzens, Georges Vanor, etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el pseudòmim Qui, en Le Fou, periòdic literari del grup «Le Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats. Després va fer estudis universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis i a l'École Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars de la història. En 1884, amb Saint-Pol-Roux i Éphraïm Mikhaël, fundà la revista La Pléiade, on publicà dos anys més tard la seva primera peça teatral, La fille aux mains coupées. En 1890 s'edità el seu primer recull poètic, La gloire du verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891 començà a col·laborar en Mercure de França, publicació en la qual continuarà escrivint durant tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el número 52 de la revista Entretiens politiques et littéraires, l'article «L'anarchie par la littérature», sobre les relacions establertes entre ambdues –considerava que la literatura era la millor «propaganda pel fet»– i col·laborà en els periòdics anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893 s'instal·là a Constantinoble (Imperi otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni Catòlic de Sant Gregori l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata. En aquesta època també es dedicà a la traducció i publicació d'autors grecs antics (Teòcrit de Siracusa, Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià, Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a França i l'any següent publicà, amb el suport del poeta armeni exiliat a França Archag Tchobanian, a qui traduí al francès, un voluminós recull de testimonis sobre el genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest poble indoeuropeu perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a corresponsal del periòdic L'Illustration, per seguir les operacions de la guerra grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes públics contra el genocidi armeni i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la Lliga Francesa per a la Defensa dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat –membre del Comitè Central (1904), vicepresident (1907) i secretari general (1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat el capità acusat de traïció i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare, col·laborà en Le Journal du Peuple, periòdic anarcodreyfusià fundat en 1899. També publicà en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel periòdic antisemita La Libre Parole, a favor de la vídua del tinent coronel Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900 fundà el periòdic bimensual Pro Armenia, en suport de la causa armènia i en la qual col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean Jaurès, Anatole France, Francis de Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard, etc.). En 1904 retornà de bell nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration. El 12 d'abril de 1906 es casà al XVIII Districte de París amb Marie Augustine Talbot. Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà amb tota la seva ànima a la defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer de 1912 a la Clínica Hartmann de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Trobem articles seus en Almanach de la révolution, La Bataille Syndicaliste, L'Éducation Libertaire, La Révolte, La Révolution i La Revue Blanche, entre d'altres. És autor de L'anarchie par la littérature (1892 i 1993), La question d'Orient et la politique personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois, les atrocités arméniennes, la vie et les intérêts de nos nationaux compromis, la ruine de la Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les réformes (1897, amb Louis Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs classés méthodiquement et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour l'Arménie. Mémoire et dossier (1902), entre d'altres. 

Pierre Quillard (1864-1912)

***

Adolphe Willete dibuixat per Marcellin Desboutin ('L'Artiste. Revue de l'art contemporain', maig 1896)

Adolphe Willete dibuixat per Marcellin Desboutin (L'Artiste. Revue de l'art contemporain, maig 1896)

- Adolphe Willette: El 4 de febrer de 1926 mor a París (França) el pintor, dibuixant, caricaturista i escriptor llibertari Léon-Adolphe Willette. Havia nascut el 30 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 31 de juliolde 1857 a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França). Era el fill primogènit d'Henri-Léon Willette, capità de l'Estat Major aleshores a Marsella (Provença, Occitània) i després coronel ajudant de camp del mariscal François Achille Bazaine, i de Marie-Claire-Élisabeth Funck. Amb 18 anys, després d'estudiar a Dijon, va entrar a l'Escola de Belles Arts al taller d'Alexandre Cabanel i en 1881 debutà al Saló de Pintura. En 1882 es va instal·lar al barri parisenc de Montmartre i llogà amb son germà, el doctor Willette, un taller al número 20 del carrer Véron. En aquests anys es consagra al dibuix, a la litografia i a la pintura, realitzant il·lustracions per a Victor Hugo, pintures al fresc, vitralls, postals, cartells publicitaris, cobertes de llibres i menús de cerveseries a canvi d'àpats. Les seves representacions de Pierrot i de Colombina li van portar certa popularitat. A partir de 1886 s'allunyarà progressivament de la pintura, llevat de grans decoracions puntuals, per consagrar-se al dibuix. Amb Rodolphe Salis i Émile Goudeau va crear el cabaret «Le Chat Noir», al bulevard Rochechauart, on va exposar una pintura que havia estat rebutjada al Saló, a més de diversos plafons i el seu famós Parce Domine (1884), avui dipositat al Museu de Montmartre. En aquest cabaret freqüentarà nombrosos artistes, com ara Henri Rivière, Maurice Donnay, Maurice Rollinat, Henri de Toulouse Lautrec, Paul Signac, Camille Pissarro, Vincent Van Gogh, Louis Anquetin, Georges Seurat, etc. Després decorarà nombrosos cabarets i restaurants de Montmartre (l'Auberge du Clou, La Cigale, el hall del Ball Tabarin, la Taverne de Paris, etc.) i un saló de l'Ajuntament de París. Apassionat polemista, va col·laborar en diversos periòdics llibertaris i humorístics, com ara Le Chat Noir, Le Courrier Français, Le Cocorico, Le Triboulet, Le Rire, La Baïonntte, La Libre Parole Illustrée, i molt especialment la revista llibertària L'Assiette au Beurre. A més, va fundar diverses publicacions, com ara Le Pierrot (1888-1891) –que serà denunciat per ultratge a l'Exèrcit–, La Vache Enragée (1896-1897), Le Pied de Nez (1901), Les Humoristes (1901, amb Steinlen). En 1889, en ple «Afer Dreyfus», es va presentar com a únic «candidat antisemita» a les eleccions legislatives del 22 de setembre, per a la segona circumscripció del IX Districte parisenc. Va realitzar la decoració de la façana per a la inauguració, el 5 d'octubre de 1889, del Moulin-Rouge, i creà el famós molí que va pintar en magenta. En 1899 es casà al XVIII Districte de París amb la dissenyadora tipògrafa Eva Ferdinande Octavie Fleury, amb el pintor anarquista Théophile Alexandre Steinlen com a un dels testimonis, matrimoni que es va dissoldre per divorci el 10 d'abril de 1908. El 21 de desembre de 1909 es casà al XVII Districte de París amb Charlotte Liondine Duchâteau. En 1911 el Museu de les Arts Decoratives li consagrà una gran retrospectiva i l'any següent va ser nomenat cavaller de la Legió d'Honor. A partir de 1915 apadrinà un grup de joves artistes de Coutances (Baixa Normandia) anomenat «Le Pou qui grimpe», que volia renovar l'art popular. En 1919 va publicar les seves memòries, Feu Pierrot, molt admirades per Guillaume Apollinaire. Amb Forain, Neumont i Poulbot, va fundar en 1920 la República de Montmartre, de la qual el seu primer president fins al 1923. Aquest últim any posà la primer pedra del dispensari dels Petits Paulbots a Montmartre. Adolphe Willette va morir el 4 de febrer de 1926 al seu domicili del número 28 del carrer Lacroix del XVII Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Curiosament, aquest autor de dibuixos llibertins i anticlericals, al final dels seus dies va tornar a la religió, fins al punt de deixar pagada una missa anual per als artistes finats. El 28 de febrer de 2004 els jardins que portaven el seu nom just davant del Sacré-Coeur van ser rebatejats amb el nom de la també llibertària Louise Michel.

***

Foto policíaca d'Armand Godard (6 de gener de 1894)

Foto policíaca d'Armand Godard (6 de gener de 1894)

- Armand Godard: El 4 de febrer de 1929 mor a París (França) l'anarquista Armand Alexandre Godard. Havia nascut l'1 de març de 1875 al XVII Districte de París (França). Era el fill primogènit d'Alexandre Félix Godard, pintor de la construcció, i de Léontine Joséphine Lainé, cosidora. Es guanyava la vida com a electricista. El juny de 1893 sa mare el va sorprendre amb altres joves, entre ells Étienne Large, a la plaça de Clichy amb un home d'uns quaranta anys que repartia exemplars del periòdic anarquista Le Père Peinard i els incitava a participar en reunions anarquistes i a la revolta; en arribar sa mare el venedor s'esfumà i segons el periòdic llibertari La Libre Parole es tractava d'un agent provocador de la Prefectura de Policia i fins i tot aquesta es va veure obligada a publicar una nota desmentint la pertinença d'aquest individu a la policia. En 1893 un tal Godard assistí a nombroses reunions anarquistes, però com que els informes policíacs no citen el nom és difícil de saber si es tracta de la mateixa persona en ser Godard un llinatge força comú. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia amb sa mare i sa germana al número 20 del carrer Lepic de París. El 5 de gener de 1894 va ser detingut amb altres companys sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i només va recobrar la llibertat el 20 de març d'aquell any. En el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 figurava com a exiliat a Londres (Anglaterra). En 1895 va ser sortejat a Clichy (Illa de França, França), però va ser llicenciat de l'exèrcit per «alienació mental». El desembre de 1896 vivia amb l'anarquista Clotilde Adnet a Lieja (Valònia) a casa del llibertari belga Jacques Berré, implicat en 1892 en l'anomenat «Cas dels dinamiters de Lieja»; fabricava, amb aquest grup, monedes falses. El 4 d'octubre de 1897 s'instal·là amb Clotilde Adnet al número 175 de la plaça de la Station d'Uccle (Brussel·les, Bèlgica). Dedicats a la fabricació de moneda falsa, pocs dies després van ser detinguts, juntament amb Jacques Berré, i tancats a la presó de Saint-Gilles. El 25 d'abril de 1897 tots tres van ser jutjats per l'Audiència de Brabant (Flandes) i ell condemnat a 12 anys de presó (Adnet a sis anys i Berré a vuit anys). El 3 de desembre de 1914 es casà a Clichy amb la professora de música belga Marie Hélène Raes i en aquesta època vivia amb sa mare vídua al número 100 del bulevard National de Clichy. El seu últim període va viure al número 9 del passatge de Saint Michel de París. Armand Godard va morir el 4 de febrer de 1929 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França).

Armand Godard (1875-1929)

***

Foto policíaca d'Eolo Boccato

Foto policíaca d'Eolo Boccato

- Eolo Boccato: El 4 de febrer de 1945 mor a Adria (Vèneto, Itàlia) el fotògraf anarquista i, després, resistent comunista antifeixista Eolo Boccato. Havia nascut el 20 d'agost de 1918 a l'illa de Lipari (Sicília). Fill d'una família nombrosa anarquista, formada per 14 germans, tres dels quals (Eolo, Elio i Espero), va ser militants llibertaris i resistents antifeixistes. Sos pares es deien Amerigo Boccato, destacat militant anarquista, i Paolina Cavazzini. El 24 de novembre de 1937 el Comissariat de Seguretat Pública d'Adria (Vèneto, Itàlia), ciutat on vivia aleshores, va decretar la seva expulsió obligatòria i cinc dies després abandonà la ciutat. El desembre de 1937 va ser detingut a la frontera de Resia all'Adige (Graun im Vinschgau, Tirol del Sud) i va ser denunciat a la Prefectura de Schlanders (Tirol del Sud) per intent d'expatriació clandestí i s'ordenà la repatriació obligatòria a Adria. Uns mesos després de la seva excarceració fugí, amb una bicicleta, d'Adria amb destí desconegut. L'agost de 1938 va ser detingut a Chioggia (Vèneto, Itàlia). El novembre de 1942 va ser novament detingut sota la sospita d'haver escrit frases subversives a Adria durant la nit de l'1 al 2 d'octubre; les frases, dibuixades amb pintura blanca en un cartell a prop de l'estació ferroviària, eren: «Fora Il Duce i els seus éssers monstruosos!», «Mort al Duce. Estigueu preparats i forts. Visca Timocenco», amb l'emblema de la falç i el martell. Va haver una segona sèrie de cartells col·locats a la Casa del Fascio i en una benzinera veïna, a l'oficina d'imposts i en una estafeta de correus al barri de Riviera Roma d'Adria, que posaven: «Fora Il Duce!» i «Mort al Duce!», aquests també amb la falç i el martell. Tot i que ell va negar la seva implicació i que en l'escorcoll de casa seva no es trobà res d'inculpatori, la policia de Rovigo (Vèneto, Itàlia) el va definir com «fill d'un perillós subversiu, que es va criar en un clima políticament malsà» i observà que «en els moments actuals, seria oportú eliminar-lo d'Adria com a mesura exemplar per part de la policia». Va ser condemnat a cinc anys de confinament i destinat a l'illa de Tremiti. El 29 de juny de 1943 va ser traslladat a Castelvecchio Subequo (Abruços, Itàlia). L'1 d'agost de 1943 fou alliberat i retornà a casa seva. Quan la caiguda del feixisme i la constitució de la República de Salò, creà, amb son germà Elio i un grup d'irreductibles opositors, un grup d'acció partisà. El juny de 1944, amb el seu grup, impedí la sortida d'una càrrega de gra cap a Alemanya, distribuint-la entre la població. Després de diversos atacs aquell estiu, amb sos germans Elio i Espero, es va veure obligat a amagar-se, mentre que sa família es va refugiar a Milà (Llombardia, Itàlia) fugint de les amenaces de mort. A finals de setembre de 1944 la resistència armada local va ser destruïda i es desencadenà un seguit de detencions, assassinats i deportacions cap a Alemanya. La «Banda Boccato», formada per una dotzena de joves, restà actuant a la zona. L'1 d'octubre de 1944 son germà Espero va ser capturat a Acquamarza Bassa (Vèneto, Itàlia); torturat de manera horrible per soldats de la Companyia d'Odre Públic (OP) de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) feixista d'Adria i afusellat l'endemà; el seu cos va ser portat a la ciutat amb un camió, juntament amb un grup de joves que va ser deportat cap a Alemanya. Buscat per haver matat desenes de soldats feixistes, el setembre de 1944 la Prefectura de Policia de Rovigo el va definir com a «perillós subversiu, confinat polític i líder dels rebels». El novembre de 1944 la «Banda Boccato» prengué com a ostatge Marcella Cacciatori, filla del feixista local Carlo Cacciatori; els feixistes respongueren a aquesta acció segrestant la dona i la filla d'Eolo Boccato; Marcela Cacciatori aconseguí salvar-se i fugir gràcies a Arthur Banks, aviador de la Royal Air Force (RAF, Reial Força Aèria Britànica) que havia acabat com a membre de la «Banda Boccato» i que després va ser assassinat pels seus companys. La nit del 27 al 28 de novembre de 1944 tota la família d'Alberico Gaffarelli, amb dos infants petits, va ser assassinada a trets de metralladora a casa seva sota l'acusació de no ajudar i de delatar la guerrilla. Eolo Boccato va ser acusat d'aquest crim i el seu cap valorat en 100.000 lires de recompensa. El 4 de febrer de 1945, a resultes d'una delació, la Companyia OP de la GNR encerclà Eolo Boccato i Giuseppe Galimberti, els dos únics supervivents de la «Banda Boccato» que quedaven, que s'havien amagat en un forat excavat en una soll de porcs a la zona d'Adria (Vèneto, Itàlia), i van ser assassinats. El seu cap va ser exposat a l'aparador del Consorci Agrari d'Adria, a la plaça Garibaldi de la localitat. Encara es diu la dita «Corpo in piazza, testa in vetrina, Eolo Boccato, ancora cammina» (Cos a la plaça, cap a l'aparador, Eolo Boccato, encara camina). Son germà Elio, que s'havia reunit amb sa família a Milà, va ser assassinat el 25 d'abril de 1945. El juliol de 1950 Sante Romagnoli i Dino Formigoni van ser condemnats a 30 i a 11 anys de presó respectivament per l'Audiència de Rovigo com a responsables, amb Eolo Boccato, de l'assassinat de la família Gaffarelli –la sentència afirmava que els dos infants van ser assassinats per  Eolo Boccato–; en 1952 la sentència va ser ratificada pel Tribunal de Cassació. En 1966 se li va lliurar a títol pòstum la Medalla de Plata al Valor Militar. Amb la distància dels anys, la seva figura encara és objecte de controvèrsia, ja que alguns li adjudiquen actes de delinqüència comuna (robatoris, crims, violacions, etc.). En 2002 Gianni Sparapan publicà el llibre Eolo. Una vita breve e violenta tra Fascismo e Resistenza i en 2006 la novel·la històrica Eolo (1918-1945). En 2017 Antonio Serena publicà l'estudi històric Il partigiano Eolo. Una storia di odio nel Polesine della guerra civile.

Eolo Boccato (1918-1945)

Amerigo Boccato (1892-1978)

***

José López Penedo

José López Penedo

- José López Penedo: El 4 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) el guerriller anarquista José López Penedo, també conegut com Liberto López. Havia nascut el 13 de juliol de 1915 a Paredes de Cidade (O Irixo, Ourense, Galícia). Sos pares es deien Manuel López i Preciosa Penedo. Paleta, afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Guerra Civil lluità en la Columna Durruti. En acabar el conflicte, va ser un dels primers a prendre part en accions antifranquistes de grups llibertaris. Després passà a França i durant l'ocupació participà en la Resistència a la zona de Prats de Molló. A l'Alliberament, entrà en el grup guerriller llibertari de Francesc Sabaté Llopart (El Quico), on era l'encarregat de redactar els pamflets i els periòdics clandestins. El 2 de març de 1949, amb els germans Josep i Francesc Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, Carles Vidal Passanau, Wenceslao Jiménez Orive i Josep Lluís Facerías, participà en el metrallament a Barcelona de l'automòbil d'Eduardo Quintela Bóveda, cap de Brigada Politicosocial de la policia, que justament aquell dia no viatjava al cotxe; en aquesta acció resultaren morts el secretari del Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front de Joventuts resultà ferit. Dies després, el 9 de març, va ser detingut en una casa de La Torrassa, barri de l'Hospitalet de Llobregat, a l'àrea metropolitana de Barcelona, on havia passat la nit amb Josep Sabaté Llopart esperant la partida cap a França. Sorpresos en plena nit, els dos companys es defensaren i aconseguiren saltar per una finestra sota una pluja de bales. Sabaté aconseguí fugir, però son company, ferit d'un tret al pulmó, fou capturat inconscient. Portat d'antuvi al dispensari de la Creu Roja de Collblanc, va ser traslladat a l'Hospital Militar, on va ser operat abans de ser internat i interrogat a la Prefectura de Policia. El 16 de novembre de 1949 va ser jutjat per un consell de guerra i condemnat a mort per l'atemptat contra Quintela. José López Penedo va ser afusellat el 4 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya), juntament amb son company Carles Vidal Passanau, i fou enterrat al fossar de la Pedrera; deixà dona i dues filles. Aquest mateix febrer de 1950 van ser afusellats els guerrillers antifranquistes llibertaris Saturnino Culebras Saiz i Manuel Sabaté Llopart.

José López Penedo (1915-1950)

***

Carles Vidal Passanau

Carles Vidal Passanau

- Carles Vidal Passanau: El 4 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Carles Vidal Passanau –citat gairebé sempre com Pasanau. Havia nascut el 4 de novembre de 1917 a Sarrià (Barcelona, Catalunya). Fill d'un carboner anarcosindicalista, de ben jovent freqüentà la família llibertària dels Sabaté Llopart, els ambients anarquistes i estudià a l'Escola Ferrer Guàrdia de l'Hospitalet regentada per Josep Xena Torrent. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. En 1947 va ser nomenat a Tolosa de Llenguadoc responsable de la coordinació de la Comissió de Relacions del Baix Llobregat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili i en 1948 membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Amb José López Penedo i altres, s'integrà en el grup «Los Novatos» del maquis llibertari encapçalat per Francesc Sabaté Llopart (El Quico). Xofer mecànic de professió i lligat als grups d'acció, un automòbil Citroën del qual era propietari va ser identificat durant la nit del 6 al 7 de maig de 1948 en l'atracament a la fàbrica de productes químics «Rhône Poulenc» de Le Péage-de-Roussillon, a prop de Lió (Arpitània), fet que el va obligar a passar a Catalunya. El 2 de març de 1949 participà a Barcelona, amb Francesc i Josep Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, José López Penedo i Wenceslao Jiménez Orive, en un atemptat contra el cap de la Brigada Políticosocial Eduardo Quintela Bóveda; aquest últim no es trobà al cotxe atacat i en aquest cop resultaren morts el secretari del Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front de Joventuts resultà ferit. El 4 de juny de 1949 va ser detingut a Barcelona; jutjat el 16 de novembre d'aquell any en consell de guerra, va ser condemnat a mort per l'atemptat contra Quintela i les morts, el gener i el febrer de 1949, de dos agents del Cos General de Policia. Carles Vidal Passanau va ser afusellat el 4 de febrer de 1950 a Barcelona (Catalunya), juntament amb José López Penedo, i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana.

Carles Vidal Passanau (1917-1950)

***

Charles Aigon (dreta) [ca. 1920]

Charles Aigon (dreta) [ca. 1920]

- Charles Aigon: El 4 de febrer de 1954 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Charles Jean Aigon. Havia nascut el 10 de gener de 1903 a  Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània). Primogènit d'una família de tres infants, cap el 1919 es traslladà des de La Ciutat (Provença, Occitània), on havia treballat a la companyia naviliera «Messageries Maritimes», a Marsella amb sa família. Va fer feina amb son pare, que segons la policia també era anarquista, a les drassanes navals del carrer de Lyon de Marsella i vivia amb ell, sa mare Lucie Dho i sos dos germans al número 22 del carrer Ferrari. A començament dels anys vint, fou un dels militants més actius del grup «Joventut Anarquista» (JA), que es reunia al bar «Coq d'Or», al passeig dels Capucines. En 1921 treballa d'obrer forjador a la caldereria «Chaudronnerie du Midi», a l'avinguda d'Arenc. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de 1921 va ser sorprès per membres dels «Guardians de la Pau» quan aferrava cartells als murs de l'oficina de correus, juntament amb Alphonse Léon Boissin i Édouard Clément Arestein, cartells signats pel Grup de les Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) titulats «Contre la guerre, contre le crim». Processat pel Tribunal Correccional de Marsella per «provocació de militars a la desobediència», el 2 de juny de 1921 va ser condemnat, amb Édouard Arestein, a un mes de presó, mentre Alphonse Boisson era condemnat a dos mesos. Durant la primavera de 1923 començà a fer el servei militar al 24 Batalló de Caçadors a Peu establert a Vilafranca de Mar (Provença, Occitània).

Charles Aigon (1903-1954)

***

Socrate Franchi

Socrate Franchi

- Socrate Franchi: El 4 de febrer de 1955 mor a Feyzin (Lió, Arpitània) l'anarquista Socrate Franchi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Dino, Franchini, Franchitti, Mozzo, Occe, Romagnolo, Saliera, Speranza, Trueba, etc.). Havia nascut el 27 de desembre de 1900 a Prata (Toscana, Itàlia) –segons el certificat de defunció a Massa Marittima (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Cherubino Franchi i Elisena Periccioli –segons el certificat de defunció Periccinoli. En 1910 es traslladà amb sos pares a Piombino (Toscana, Itàlia), on estudià fins el tercer curs d'ensenyament primari. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del moviment anarquista, destacant en la faceta propagandística, i treballà en la construcció i en la indústria siderúrgica. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà força actiu a Piombino, on residí amb sa companya Ines Iacometti, filla de l'anarquista Pilade Iacometti. El 20 de febrer de 1922 va ser absolt d'un delicte de «lesions personals i amenaces lleus» perquè va ser retirada la querella. El 26 de maig d'aquell any va ser detingut per «possessió de bombes i revòlvers»; jutjat, va ser absolt per manca de proves. A començament de 1923 emigrà clandestinament a França. S'establí a Lió (Arpitània), on va ser contractat com a obrer a preu fet en la construcció. En 1928 vivia a Villeurbanne (Lió, Arpitània) amb la família de sa companya Ines Iacometti. Assidu a les reunions del Cercle «Sacco i Vanzetti» de Lió, va ser detingut per la policia francesa que el va torturar salvatgement. El maig de 1930, va ser sospitós, juntament amb el comunista Franco Delfino, d'un atemptat a trets contra Mario Scribante, secretari del Fascio de Lió. El 22 de maig d'aquell any la Divisió de la Policia Política informà a la Divisió d'Afers Confidencials que el considerava com a «individu realment perillós» i una de les figures destacades de l'anarquisme lionès. El 26 de juliol de 1930, Giovanni Salerno Mele, cònsol general d'Itàlia a Lió, informa al Ministeri de l'Interior que es reunia sovint amb comunistes dissidents de la fracció encapçalada per d'Amadeo Bordiga (bordigistes) i que es tracta d'un «individu violent» i «perillós per a l'ordre nacional». El 26 d'octubre de 1930, un grup de sis persones armades amb pistoles ferí a Saint-Priest de Lió Giuseppe Negri, president de la feixista associació local d'excombatents a Lió; l'acció responia a les represàlies per l'agressió perpetrada el 5 d'octubre anterior per un escamot feixista contra dos militants comunistes bordigistes italians que distribuïen a Saint-Priest el periòdic brussel·lès Prometeo. La policia francesa sospità que els autors d'aquesta acció havien estat Bruno Bibbi, Socrate Franchi, Aldo Lecci (Tullio) i Carlo Mazzucchelli (Tre). En aquesta època va estar en estret contacte amb els grups anarquistes clandestins «Barriera de Milano» i «Barriera de Nizza» de Torí (Piemont, Itàlia), dels quals eren membres destacats anarquistes (Dante Armanetti, Emilio Bernasconi, Michele Candela, Mario Carpini, Arduilio D'Angina, Dario Franci, Michele Guasco, Settimo Guerrieri, Cornelio Giocomelli, Nuzio Giacomelli, Vittorio Levis, Eugenio Martinelli, Cesare Sobrito, Muzio Tosi, Vindice Tosi, etc.). El 13 de desembre de 1930 distribuí, amb altres militants anarquistes, un tríptic signat «Gli anarchici», on convidaven els treballadors a condemnar el règim soviètic que deportava Francesco Ghezzi, implicat en l'atemptat del Teatre Diana, i l'endemà intervingué en una reunió del Cercle «Sacco i Vanzetti» en la qual representants de diverses tendències (anarquistes, maximalistes, bordigistes i reformistes), com ara Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Alfredo Bonsignori, Primo Lastrucci, Aldo Lecci, Gusmano Marini, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saroglia, Giuseppe Scarmagnan i Gemisto Vallesi, decidiren engegar una campanya internacional de premsa per aconseguir la llibertat dels anarquistes Francesco Ghezzi i Alfonso Petrini, empresonats des de feia molt de temps a l'URSS. El 14 de febrer de 1931 el Ministeri de l'Interior d'Itàlia informà als prefectes de policia italians que projectava, amb altres anarquistes exiliats a França, atemptats contra els jerarques feixistes i va ser inclòs en el registre de «subversius» del Bolletino delle Ricerche. L'1 de desembre de 1931 participà, amb Gusmano Mariani, Giovanni Matteozzi, Italo Ragni i Attilio Scaltri, en una reunió celebrada al bar Genévein convocada per a redactar del número 4 del periòdic anarquista lionès Insorgiamo!, i segons informes policíacs, els presents es declaren preparats per tornar a Itàlia tot d'una que esclatés la revolta contra el feixisme. Setmanes després, va ser detingut per «possessió d'un revòlver automàtic», torturat per la policia francesa, jutjat i condemnat a un any de presó. Expulsat de França en 1932, retornà il·legalment, establint-se a París, on va ser acollit per l'anarquista Narciso Portanti. A principis de 1934, confidents de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), van informar que estava disposat a tornar clandestinament a Itàlia, juntament amb Francesco Barbieri, anarquista que acabava de tornar de l'Argentina, on havia col·laborat amb Severino Di Giovanni, Umberto Lanciotti i Miguel Arcángel Roscigna, per a una sensacional acció contra el règim feixista. El 25 de desembre de 1935 se li va decretar l'expulsió de França i el 25 de maig de 1936 va ser detingut a París per incompliment d'aquest decret. Un cop lliure, gràcies a la intervenció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i d'organitzacions sindicals, el 3 d'agost de 1936 marxà cap a Catalunya en plena revolució, amb altres anarquistes (Renzo Cavani, Michele Centrone, Guglielmo Gilioli, Mariano Girotti, Bruno Gualandi i Libero Luppi). A Barcelona s'enrolà en la «Columna Italiana Rosselli» de la «Columna Ascaso», de majoria anarquista, encapçalada pel republicà Mario Angeloni, i va combatre a les batalles de Monte Pelado i Almudèver al front d'Aragó. A la Península va fer servir el pseudònim Speranza. A principis de gener de 1937 retornà a París, on l'abril començà a fer servir el nom Franchitti. En aquesta època la policia feixista va controlar la correspondència que enviava a sa família. El febrer de 1941, en plena Ocupació, vivia clandestinament a Villeurbanne i la primavera d'aquell any la policia italiana va perdre el seu rastre, probablement perquè havia estat internat al camp de concentració d'Argelers. Passà tota la II Guerra Mundial a França i acabà unint-se a una formació partisana que actuava al departament de les Boques del Roine, on combaté fins al 1944, aconseguint la Medalla de Plata per mèrits de guerra. Durant la postguerra va fer alguns viatges a la Toscana (Piombino, Follonica, Massa Marittima) per a trobar-se amb antics companys, com ara Narciso Portanti. Socrate Franchi va morir el 4 de febrer de 1955 al seu domicili de Feyzin (Lió, Arpitània) i va ser enterrat al cementiri municipal d'aquesta població.

Socrate Franchi (1900-1955)

***

Necrològica de Luisa Martínez Ruiz apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 25 de febrer de 1962

Necrològica de Luisa Martínez Ruiz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de febrer de 1962

- Luisa Martínez Ruiz: El 4 de febrer de 1962 mor a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Luisa Martínez Ruiz. Havia nascut el 5 de maig de 1908 a Erandio (Biscaia, País Basc). Sos pares es deien Juan Martínez i Manuela Ruiz. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou companya del músic anarcosindicalista Domingo Clemente Royo. Durant la Revolució i la guerra civil sembla que fou miliciana en la «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Acabà instal·lant-se amb son company a La Rochelle i la parella adoptà una nina. Milità en la Federació Local de La Rochelle de la CNT. Després de patir una llarga malaltia, Luisa Martínez Ruiz va morir el 4 de febrer de 1962 a l'Hospital General de La Rochelle (Poitou-Charantes, França) i va ser enterrada dos dies després al cementiri de la Rossignolette d'aquesta ciutat.

***

Lluís Trenc Torres

Lluís Trenc Torres

- Lluís Trenc Torres: El 4 de febrer de 1962 mor a Selon de Provença (Provença, Occitània) l'esperantista, anarquista i anarcosindicalista Lluís Trenc Torres. Havia nascut el 10 de juny de 1921 al Campell (Llitera, Franja de Ponent). Sos pares es deien Manuel Trenc i Manuela Torres. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, encara adolescent, en 1937 s'incorporà a 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i poc després entrà a l'Escola de Militants de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Realitzà, en nom de les Joventuts Llibertàries, una important tasca propagandística a Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità activament en les Joventuts Llibertàries de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou membre de la Comissió Nacional de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Posteriorment passà a viure a París (França) i finalment a Istre, on ocupà fins a la seva mort de la Comissió de Propaganda de la Zona A (Provença-Costa Blava) i fou secretari de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Es guanyava la vida com a tècnic en matèries plàstiques. Fervent esperantista, fou un dels militants més actius de la regió. Lluís Trenc va morir el 4 de febrer de 1962 a l'Hospital de Selon de Provença (Provença, Occitània) a conseqüència de les ferides produïdes en un accident automobilístic esdevingut entre Istre i Lo Martegue (Provença, Occitània) aquell mateix dia, quan la camioneta que conduïa bolcà a la carretera. Fou enterrat a Istre (Provença, Occitània). Deixà companya (Rosalia Martínez) i tres infants (Germinal, Liberto i Aminda).

Lluís Trenc Torres (1921-1962)

***

Nicolas Stoïnov

Nicolas Stoïnov

- Nicolas Stoïnov: El 4 de febrer de 1963 mor a París (França) l'escriptor, periodista, ensenyant, anarcosindicalista, antimilitarista, Nicolas Stoïnov (o Stoïnoff), un dels fundadors de l'anarquisme búlgar. Havia nascut el 19 de desembre de 1862 a Choumen (Choumen, Bulgària). Durant la seva dilatada existència –va morir amb 101 anys– no va cessar de denunciar els crims de l'ocupació soviètica i tindrà una gran influència sobre els pagesos i els docents. En 1896 amb Varban Kilifarski i Spiro Goulaptchev van crear la secció búlgara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Amb Kilifarski i alguns altres, van ajudar Goulaptchev a crear, a Ruse, «Acràcia», la primera editorial llibertària búlgara; amb impremta pròpia i en règim cooperativista, on es van imprimir força llibres i fullets traduïts del francès i del rus, dues llengües que Stoïnov ensenyava. Acabarà exiliat a París, on serà conegut per L'Avi. Entre les seves obres podem destacar, en búlgar La situació de la pagesia i les seves necessitats d'instrucció, La degeneració del socialisme, de la socialdemocràcia, Les vanes promeses a l'alça i la realitat a la baixa (1895), La situació miserable dels pagesos (1911); i en francès Lutte pour le droit ou Résolution de Divdiadovo, Nos tâches (1896), Christo Botev, précurseur de l'anarchisme en Bulgarie (1909), Varban Kilifarski (1879-1923) (1923). Menció a part és la seva autobiografia, publicada a París en búlgar i en francès, Un centenaire bulgare parle (1963).

Nicolas Stoïnov (1862-1963)

***

Dario Franci

Dario Franci

- Dario Franci: El 4 de febrer de 1970 mor l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Dario Franci. Havia nascut el 28 de maig de 1902 a Civitella Paganico (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen el 21 de maig de 1902 a Campagnatico (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Franci i Costanza Pecciarini. Quan era infant es traslladà amb sa família a Campiglia Marittima (Toscana, Itàlia). Per mor de la pobresa familiar, quan tenia 15 anys s'instal·là a Piombino (Toscana, Itàlia), on començà a treballar als alts forns. En aquesta època es relacionà amb destacats protagonistes del moviment anarquista local. Durant la postguerra participà activament en les lluites antifeixistes a Piombino enquadrat en el 144 Batalló dels «Arditi del Popolo». En 1923 va ser cridat a files i destinat a la Marina Reial italiana a Venècia (Vèneto, Itàlia), on tingué greus problemes d'adaptació a la disciplina militar. Un cop llicenciat retornà a Piombino i va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia) com a «subversiu propagandista» i sotmès a una estreta vigilància. En 1925 estava subscrit al setmanari anarquista Fede. En 1926, amb altres companys, emigrà a Torí (Piemont, Itàlia), on entrà a treballar com a obrer a la fàbrica FIAT Ferriere i on desenvolupà una intensa propaganda antifeixista i anarquista. En aquesta època també participà activament en l'organització de l'expatriació clandestina de militants i en la distribució dels fons del Socors Anarquista a les Víctimes Polítiques, sempre en extret contacte amb militants emigrats a Lió (Arpitània), dels quals també va rebre suport econòmic i materials de propaganda impresos. L'estiu de 1930 la policia el fitxà com a membre del grup anarquista «Barriera di Milano» i la Prefectura de Policia de Torí el qualificà d'«anarquista convençut capaç de participar activament en eventuals disturbis». Va poder fugir de la repressió desencadenada la primavera següent ja que, mancat de feina, havia retornat a Piombino per a treballar amb els seus sogres. Quan tornà a Torí dos anys més tard, va ser sotmès a una estreta vigilància i va ser inclòs al llistat de «persones a detenir en determinades circumstàncies». A partir d'aquest moment es va veure obligat a reduir la seva activitat i a moure's amb molta precaució, limitant-se a desenvolupar mínimes activitats sindicals entre els treballadors de la fabrica FIAT del barri torinès de Lingotto, on va trobar feina a partir de 1934. En aquests anys preparà la fugida d'Itàlia, que es va concretar l'1 de setembre de 1937 passant clandestinament la frontera. La intenció primerenca de creuar l'Estat francès i arribar a l'Espanya revolucionària en guerra, es va veure obstaculitzada a París per qüestions burocràtiques i la seva arribada a Catalunya es va frustrar. Intentà regularitzar la seva situació a França, però el 4 de març de 1938 se li va denegar la residència i el 23 de desembre de 1939 se li va decretar la seva expulsió del país, però gràcies al suport de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), obtingué pròrrogues mensuals. Quan l'ocupació de París pels nazis, la seva situació legal canvià i el 19 de setembre de 1941 se li va lliurar un carnet d'identitat com a treballador estranger al servei de les forces d'ocupació i va ser posat a fer feina de planxista al Parc d'Artilleria de Vincennes (Illa de França, França). El 24 de desembre de 1941 va ser detingut, juntament amb sa companya Iside Farina, que havia estat infermera a la guerra d'Espanya, i tancat a la caserna de Les Tourelles del XX Districte de París. L'estiu de 1942 va ser alliberat, però portar amb sa companya a la frontera i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Després de ser interrogat, va ser reclòs al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia), on va romandre fins a la caiguda del feixisme. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Elbano-Maremmana de la Federació Anarquista Italiana (FAI), en nom de la qual assistí a diversos congressos, i en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI).

***

Necrològia de Joaquín Moya Bellot apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 de novembre de 1977

Necrològia de Joaquín Moya Bellot apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de novembre de 1977

- Joaquín Moya Bellot: El 4 de febrer de 1972 mor a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarcosindicalista Joaquín Moya Bellot. Havia nascut el 22 de març de 1901 a Xella (Canal de Navarrés, País Valencià). Sos pares es deien Joaquín Moya i Petra Bellot. Es guanyava la vida fent d'obrer forjador i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del País Valencià. El desembre de 1930 va ser nomenat secretari de la Joventut Republicana de Xella. Durant la guerra civil fou capità d'enginyers del Batalló de Sapadors del XIX Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i, a partir d'octubre de 1937, del XIII Cos de l'Exèrcit, que actuaren al Llevant peninsular, al front d'Aragó i en la defensa de Madrid. En acabar la guerra pogué embarcar-se cap a l'Àfrica del Nord i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Rouïba (Alger, Algèria), on en 1948 obrí, amb Taieb ben Omar Dahoun, un taller de ferreria artesanal i de mecànica agrícola («Societat Moya-Dahoun»), societat que es dissolgué poc després. Formar part dels repatriats que a principis dels anys seixanta retornaren a França. Instal·lat a Niça amb sa companya María Talón, treballà uns anys en una fàbrica i milità en la Federació Local de la CNT. Arran d'una intervenció quirúrgica, Joaquín Moya Bellot va morir el 4 de febrer de 1972 a l'Hospital de Saint-Roch de Niça (País Niçard, Occitània).

***

Jesús Lóuzara de Andrés i Mercedes Fernández (Steubenville, 1965)

Jesús Lóuzara de Andrés i Mercedes Fernández (Steubenville, 1965)

- Jesús Lóuzara de Andrés: El 4 de febrer de 1973 mor a Steubenville (Ohio, EUA) l'anarquista Jesús Rodolfo Lóuzara de Andrés, que va fer servir diversos pseudònims (R. Lone, Ricardo Lone, Rodolfo Lone, Rolf Lone, Rudolf Lone, José Lóuzara, Juan Lóuzara, etc.). Havia nascut el 24 d'abril de 1891 –aquesta és la data que finalment ell mateix confessà, encara que segons els registres oficials nord-americans nasqué en 1888 i algunes fonts donen altres dates (1883)– a Lugo (Galícia). Quan era infant es va traslladar amb sa família a Amèrica. Va treballar de mariner a les obres del canal de Panamà, on conegué l'anarquista José Torralvo Bermejo, amb qui va fer una gran amistat. A principis de la dècada dels deu formà part del grup «Los Invencibles» de Culebra (Zona del Canal de Panamà; actual Panamà), adherit a la Federació Individualista Internacional (FII), i va ser un dels col·laboradors de la revista El Único. De todos y de nadie, editada entre 1911 i 1912 a Colón (Colón, Panamà) per la FII. Des de Culebra col·laborà en diferents publicacions anarquistes (El Libertario, Tierra y Libertad). L'abril de 1912 participà en un míting de la Federació d'Agrupacions de l'Istme de Panamà (FAIP) i l'octubre d'aquell any intervingué en un míting de la FII a Gatún (Zona del Canal de Panamà; actual Panamà). El gener de 1913 participà en un míting de la FAIP. La vigília del Primer de Maig i el juny de 1913 parlà en mítings organitzats per la FAIP. Durant 1913 signà diversos comunicats del grup «Los Invencibles» de Culebra. En 1914 visqué una temporada a Akron (Ohio, EUA). Després d'un temps a Cuba, cap el 1915 s'establí a Steubenville (Summit, Ohio, EUA), on treballà com a metal·lúrgic. Molt lligat a Pere Esteve, col·laborà en el seu periòdic Cultura Obrera. En 1924 sa companya Aurora Álvarez el va deixar portant-se els dos fills de la parella –Rudolf J. Lóuzara (Rudolf Lauzara) i Amelia Lóuzara, qui es va casar amb l'anarquista Armando del Moral Vizcaíno– i s'uní a l'anarquista Emilio Vivas Manzano. Participà activament en la campanya en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Va ser un dels fundadors de la Federació de Grup Anarquistes (FGA) dels EUA. Sempre reticent a l'anarcosindicalisme, formà part del grup anarquista individualista «Los Iconoclastas» d'Steubenville, del qual eren membres Aristarco, A. Carballo, D. Garrós, A. Maíz i A. Pérez, entre d'altres. Fou el promotor de la cèlebre «Encuesta del Grupo de "Los Iconoclastas" de Steubenville (Ohio)» a militants anarquistes que va ser publicada en el periòdic de Buenos Aires La Protesta entre 1926 i 1927, i posteriorment reproduïda en Revista Única i Tiempos Nuevos. El 19 de maig de 1929 participà, en representació de «Los Iconoclastas», en el Ple de Grups Anarquistes i Individualitats celebrats a Blair Station (Allegheny, Pennsilvània, EUA). En 1930 sa nova companya, Mercedes Fernández, va ser deportada a Espanya, on hagué de restar més d'un any. El juny de 1934 participà en un míting sobre Espanya a Canton (Stark, Ohio, EUA). En 1954 es jubilà de la seva feina de metal·lúrgic a la fàbrica de Follansbee (Brooke, Virgínia de l'Oest, EUA) on treballava. Va estar en estreta relació i correspondència amb destacats anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Paul Gille, José Ledo, Errico Malatesta, Ricardo Mella, Vladimir Muñoz, Max Netllau, Enrique Nido, Josep Prat, Eleuterio Quintanilla, Pierre Ramus, Han Ryner, Rudolf Rocker, Daniel Seijas, Pedro Sierra, José Torralvo, etc. Mantingué una estreta amistat amb Federico Arcos Martínez i sa companya Purificació Pérez Benavent (Pura Arcos). Trobem textos seus, en els quals defensà l'anarcoindividualisme i el neomaltusianisme, en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Libertaria, Aurora, Brazo y Cerebro, Le Combat Syndicaliste, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, ¡Despertad!, Fuerza Consciente, Inquietudes, Nervio, El Libertario, Revista Única, Ruta, Solidaridad, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de La Protesta, Suplemento de Tierra y Libertad, ¡Tierra!, Tierra y Libertad, Umbral, Vía Libre, etc. Jesus Lóuzara de Andrés va morir el 4 de febrer de 1973 a Steubenville (Ohio, EUA). Deixà un important arxiu que es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Pòstumament, la revista tolosana Cenit, en el número de gener-març de 1974, publicà un article de Vladimir Muñoz on repassa la seva trajectòria vital a través de correspondència seva sota el títol «El pensamiento vivo de José Louzara».

Jesús Lóuzara de Andrés (1891-1973)

***

Necrològica de Ramón Lafragueta Solano apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de març de 1981

Necrològica de Ramón Lafragueta Solano apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de març de 1981

- Ramón Lafragueta Solano: El 4 de febrer de 1981 mor a Saint-Hilaire (Delfinat, Arpitània) l'anarcosindicalista Ramón Lafragueta. Havia nascut el 24 d'agost de 1905 a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel Lafragueta i Joaquina Solano. Des de jove participà en el moviment llibertari. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i entrà a treballar a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Afiliat al Sindicat Ferroviari de Barcelona, adscrit a la Federació Nacional d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), hi ocupà càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil lluita al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram i Vernet) i patí les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació lluità en la resistència antinazi. Detingut per la Gestapo, fou portat a un camp de càstig alemany. En 1945 recorregué gairebé tot l'Estat francès en una gira de reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després s'instal·là a Grenoble (Delfinat, Arpitània) on desenvolupà càrrecs confederals en els àmbits departamental i local –fou 15 anys tresorer de la Federació Local de Grenoble de la CNT. Sa companya fou Jacinta Galindo. Ramón Lafragueta Solano va morir el 4 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 2 o l'11 de febrer de 1981 al Centre Mèdic «Rocheplane» de Saint-Hilaire (Delfinat, Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Grenoble (Delfinat, Arpitània).

***

Necrològica de Miguel Viribay Sagredo apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 18 de març de 1982

Necrològica de Miguel Viribay Sagredo apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 18 de març de 1982

- Miguel Viribay Sagredo: El 4 de febrer de 1982 mor a Jaén (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Viribay Sagredo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Sagristá. Havia nascut el 5 de juny de 1900 a Prádanos de Bureba (Burgos, Castella, Espanya). Sos pares es deien Evaristo Viribay i Teresa Sagredo Forner de professió, quan tenia 16 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Jaén a principis de la guerra civil amb sa companya i fills, comandà la Unitat Motoritzada del Cos de Transports a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) i fou el creador del Batalló Ciclista «Enrique Malatesta» de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, milità en el Sindicat Únic d'Oficis Diversos de Jaén de la CNT, del qual era primer vocal. Miguel Viribay Sagredo va morir el 4 de febrer de 1982 al seu domicili de Jaén (Andalusia, Espanya) víctima d'un atac cardíac i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Última foto de Francisco Quintal (ca. 1985)

Última foto de Francisco Quintal (ca. 1985)

- Francisco Quintal: El 4 de febrer de 1987 mor d'un atac de cor a Lisboa (Portugal) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francisco Nobrega do Quintal. Havia nascut el 24 d'agost de 1898 a Funchal (Madeira, Portugal). Fill d'una família burgesa, va estudiar a l'Escola Nàutica de Lisboa. Amb 15 anys va descobrir l'anarquisme llegint els escrits de Jean Grave i va començar a freqüentar les Joventuts Sindicalistes. A partir de 1921 va començar a col·laborar en diversos grups anarquistes, com Novos Horizontes i Grupo Anarquista Claridade. El 18 de març de 1923 va participar en el congrés anarquista d'Alenquer i va ser designat secretari de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). A partir de 1925 serà el responsable de O Anarquista, l'òrgan de premsa de la UAP. El 25 de juliol de 1927 va ser delegat de la UAP en el congrés de València (País Valencià) que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Considerat per la policia com el «cap» dels anarquistes portuguesos, va ser deportat a Angola, d'on va poder escapar en 1929 i retornar a la península. Aleshores militarà clandestinament en l'Aliança Llibertària, entre 1931 i 1932, i després en la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), col·laborant activament en la premsa llibertària (O Argonauta, A Batalha, A Comuna, etc.). Va traduir diverses obres anarquistes, com ara Les syndicats et la Révolution sociale, de Pierre Besnard. Durant la dictadura va continuar, amb sa companya, la professora anarquista Miquelina Sardinha, l'activitat política i la seva professió de capità de la marina mercant li va permetre fer contactes amb companys de diversos països. Amb la caiguda de la dictadura, el 25 d'abril de 1974, va fundar a Almada, amb altres companys anarquistes, com ara Adriano Botelho, el Centre de Cultura Llibertari i va editar el periòdic Voz Anarquista.

Francisco Quintal (1898-1987)

***

Necrològica de Mateo Lozano Sánchez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de setembre de 1989

Necrològica de Mateo Lozano Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de setembre de 1989

- Mateo Lozano Sánchez: El 4 de febrer de 1989 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Mateo Lozano Sánchez. Havia nascut el 21 de setembre de 1920 a Villamiel (Càceres, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Juan Lozano Moreno i Paula Sánchez. En 1947 passà clandestinament a França. Després d'un temps a Bordeus (Aquitània, Occitània), s'instal·là a Masseuva (Gascunya, Occitània) i començà a simpatitzar amb el moviment llibertari, afiliant-se al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aush (Gascunya, Occitània). Vivia a Montrejau (Llenguadoc, Occitània). Mateo Lozano Sánchez va morir el 4 de febrer –algunes fonts citen erròniament 25 de febrer de 1989 en un hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'una curta, però greu malaltia.

***

José Villanueva Clavero

José Villanueva Clavero

- José Villanueva Clavero: El 4 de febrer de 1989 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Villanueva Clavero. Havia nascut el 16 d'agost de 1912 a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Villanueva i Miguela Clavero. A començaments dels anys trenta entrà a formar part del Grup Juvenil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda. També fou membre del grup teatral «Amanecer». Quan el cop feixista de juliol de 1936, ben igual que son cunyat Floreal Carbó Mora, s'allistà com a voluntari en la «Columna Durruti» en la qual combaté durant tota la guerra. Amb el triomf franquista passà a França i fou internat al camp de concentració de Vernet, mentre que son pare va ser reclòs al camp de concentració de Bram, on va morir. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'Exili. José Villanueva Clavero va morir el 4 de febrer de 1989 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

***

Toma Bebić fotografiat per Boris Kragić

Toma Bebić fotografiat per Boris Kragić

- Toma Bebić: El 4 de febrer de 1990 mor a Split (Dalmàcia, Croàcia, República Federal Socialista de Iugoslàvia; actual Croàcia) l'artista multidisciplinari (músic, cantautor, actor, pintor, escriptor, poeta, etc.) anarquista Toma Bebić. Havia nascut el 6 de novembre de 1935 a Split (Dalmàcia, Croàcia, Regne de Iugoslàvia; actual Croàcia). Durant sa vida treballà en els oficis més diversos, com ara mestre, secretari en una escola, contramestre, mecànic, enginyer naval, inspector de policia, entrenador de l'equip de futbol HNK Hajduk Split, periodista de diversos periòdics (Nedjeljna Dalmacija, Vjesnik, etc.). Publicà sis llibres d'aforismes, poemaris (U sakatu vremenu, Tata-rataata- bum, etc.) i un llibre de dibuixos per a infants. En 1973 guanyà el primer premi del Festival de Música Internacional de Solingen (Düsseldorf, Renània del Nord-Westfalia, República Federal d'Alemanya). És autor dels discos Volite se ljudožderi (1975) i Oya Noya... (1980). Toma Bebić va morir el 4 de febrer de 1990 a Split (Dalmàcia, Croàcia, República Federal Socialista de Iugoslàvia; actual Croàcia) de càncer de pulmó. Deixà molta obra inèdita.

---

[03/02]

Anarcoefemèrides

[05/02]

Escriu-nos


Actualització: 21-09-21