|
---
Anarcoefemèrides del 4 de febrer Esdeveniments
Capçalera d'Ilota - Surt Ilota: El 4 de febrer de
1883 surt a
Pistoia (Toscana, Itàlia) el primer número de la
publicació anarquista Ilota.
Portava l'epígraf d'Élisée
Loustallot «I grandi sono grandi perchè gli altri
sono in ginocchio. Leviamoci!»
(Els grans són grans perquè la resta
està de genolls. Aixequem-nos!). De
periodicitat setmanal, va ser dirigit per Giuseppe Manzini i el gerent
fou
Ottavio Evangelisti. Òrgan d'expressió del grup
«socialista anarquista
revolucionari» de Pistoia, intentava harmonitzar en una
«aliança tàctica» el
sector internacionalista, insurreccional i il·legalista del
moviment anarquista
amb militants del Partit Socialista Revolucionari de Itàlia
(PSRI), d'Andrea
Costa; proposició que comptarà amb el suport
d'Errico Malatesta i que atiarà un
debat amb Francesco Saverio Merlino, Antonio Giustiniani,
Niccolò Converti,
Francesco Natta i Francesco Pezzi, entre d'altres. Aquest debat va ser
interromput el maig de 1883 amb la detenció de Malatesta, el
qual va ser acusat
d'haver distribuït un manifest subversió durant la
celebració del dotzè aniversari
de la proclamació de la Comuna de París. En
sortiren 17 números, l'últim el 20
de juny de 1883 i deixà de publicar-se arran de la
detenció el 2 de juny de
Manzini durant una manifestació per celebrar el primer
aniversari de la mort de
Giuseppe Garibaldi considerada «sediciosa» i que
simplement consistí a
col·locar una corona de flors commemorativa amb la
inscripció: «I Socialisti
Pistoiesi a Giuseppe Garibaldi» (Els socialistes de Pistoia a
Giuseppe
Garibaldi). Manzini va ser condemnat a 15 dies de presó i a
10 lires de multa. ***
El
año de los tiros, obra d'Antonio Ponce - Matança de Riotinto: El 4 de febrer de 1888 a la plaça de la Constitució de Minas de Riotinto (Huelva, Andalusia, Espanya) més d'un centenar de persones són assassinades a trets quan es manifestaven reclamant millores salarials i el cessament de l'emissió de fums tòxics. En 1873 un consorci britànic comprà els drets d'explotació de les mines de pirites de ferro i de coure de Riotinto a l'Estat espanyol per 92 milions de pessetes –la I República espanyola se salvarà de fer fallida gràcies a aquesta venda– i fundà la «Rio Tinto Company Limited». «La Companyia» començà a produir a gran escala en explotació interior i exterior i aquestes mines arribaran a ser les primeres productores mundials de coure. A causa de les calcinacions de minerals a l'aire lliure, denominades «teleres», amb les seves tòxiques emanacions sulfuroses –diòxid de sofre, fums altament tòxics que esterilitzen la terra, acaben amb l'agricultura, delmen els ramats, contaminen l'aire i enverinen els pulmons–, es produí una important resposta obrera que ha passat a la història com a la primera manifestació mediambiental de la qual es té notícia. Aquesta resposta començà el 31 de gener de 1888, quan una manifestació encapçalada per l'anarquista d'origen cubà Maximiliano Tornet y Villareal, catalitzador de tot aquest moviment, arriba fins a l'ajuntament de la localitat per lliurar una sèrie de reivindicacions salarials i l'exigència de la desaparició de les teleres –no seria fins al 29 de desembre d'aquest mateix quan el Govern decretés que aquest tipus de calcinació, ja prohibit al Regne Unit des de feia set anys, fos reduït, i en 1907 fou prohibit. A partir del 2 de febrer començà una vaga a la conca minera que provocà que el governador civil, Agustín Bravo y Joven, acantonés a Huelva dues companyies del Regiment del General Pavía comandades pel tinent coronel Ulpiano Sánchez. A l'endemà, malgrat els intents de mediació de la Guàrdia Civil, es produïren enfrontaments violents; el consistori i el nou mànager de «La Companyia», el general William Rich, no accepten cap de les condicions. Al matí del 4 de febrer es produeix una nova manifestació amb l'arribada de gents procedents de la propera Nerva i de tota la comarca. A la plaça de la Constitució de la vila minera es reuneixen més de 12.000 persones –natius, com eren denominats per «La Companyia»–, homes, dones i infants de tots els sectors productius (miners, agricultors i ramaders). Seguint les instruccions del governador civil de Huelva, forces del Regiment de Pavía, desplaçades des de Sevilla, realitzaren tres descàrregues de fuselleria a boca de canó sobre els manifestants concentrats i després rematarien a baioneta calada, produint-se entre 100 i 200 morts –mai no es va saber el nombre exacte– i centenars de ferits. La massacre durà 15 minuts i els cossos dels morts foren, probablement, sepultats sota l'escòria d'alguna mina de la comarca. L'endemà el governador civil dictà un ban induint els miners a retornar a la feina, ja que «La Companyia» es mostrava disposada a no descomptar-los el salari d'aquell sagnant dissabte 4 de febrer. El poder de «La Companyia» va fer possible que aquests greus fets passessin gairebé desapercebuts a la resta del moviment obrer de la Península i encara que alguns mitjans d'expressió republicans i llibertaris demanaren responsabilitats tot quedà amagat. Aquests fets, que han passat a la història sota el nom d'«El Año de los Tiros», van ser novel·lats en 1898 per Rafael Moreno Domínguez en l'obra 1888, el año de los tiros i per l'escriptor Juan Cobos Wilkins, natural de la localitat, en El corazón de la tierra (2001), que fou portada al cinema en 2007 per Antonio Cuadri amb el mateix títol. Actualment el lloc de la massacre es troba sepultat per l'escòria de la mina de Cerro Colorado, que funcionà fins al 2001. ***
Capçalera
de Le Cravacheur - Surt Le Cravacheur: El 4 de febrer de 1898 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista Le Cravacheur. Organe international des travailleurs. Era successor de La Cravache (1897-1898) i s'imprimia a Wattrelos. En van ser gerents A. Sauvage i Jean Bourguer. La major part dels articles es publicaren sense signar, però trobem textos d'Henri Beaulieu (Henri Beylie), Errico Malatesta, André Philippe, Henri Zisly, entre d'altres. El periòdic edità almenys un fulletó: La peste religieuse, de Johann Most, best-seller de l'època. En sortiren nou números, l'últim del 16 d'abril de 1898. ***
Cartell
de l'acte - Míting
antifranquista: El 4 de febrer de 1969 se celebra a
l'Escola Nacional Superior
de Belles Arts («Beaux-Arts») de París
(França) un míting antifranquista de protesta
per la instauració, el 24 de gener d'aquell any, de l'estat
d'excepció a tot
l'Estat espanyol per un període de tres mesos i per a
denunciar la complicitat
de govern francès de Charles De Gaulle en el lliurament de
militants
antifeixistes a les autoritats espanyoles. La proclamació de
l'estat d'excepció
va respondre a l'estat d'agitació dels sectors estudiantils
i obrers en aquella
època i era la primera vegada que es prenia aquesta
decisió des del final de la
guerra civil. També en el míting es
protestà per la prohibició, per pressions
de l'Estat franquista, de la representació al Teatre
Nacional Popular de París
de l'obra teatral La passion du general Franco,
del dramaturg llibertari Armand Gatti.  Naixements
Foto policíaca de Joseph Robin (2 de març de 1894) - Joseph Robin: El 4 de febrer de 1854 neix
a
Bourgneuf-en-Retz (País del Loira, França)
l'anarquista Joseph Hyppolite Yves
Robin. Sos pares es deien Hyppolite Robin, postilló, i Marie
Louérat. Va ser
sortejat a quintes a Bourgneuf-en-Retz, però va ser declarat
exempt per un
problema de varius i enquadrat en els serveis auxiliars de
l'exèrcit.
Instal·lat a París (França),
treballava d'obrer terrelloner per a l'empresa
Hillion i freqüentà les reunions anarquistes del
raval del Temple i del barri
de Grenelle, i, segons la policia, tenia una gran influència
sobre els obrers
terrelloners del barri. En una carta anònima datada el 5 de
juliol de 1889, va
ser denunciat al seu patró com un dels animadors de la
Cambra Sindical i de la
vaga de 1888. L'1 d'agost de 1891 va ser detingut per primera vegada
per
intentar fer fora els obrers que treballaven al pont d'Iena,
però finalment va
ser amollat. En aquesta època vivia al número 48
del carrer Lacépède de París.
El 28 de febrer de 1894 el prefecte de policia ordenà
l'escorcoll de casa seva
i portar-lo a la seva presència per
«associació criminal». En aquell moment
estava
inscrit en una llista d'anarquistes perillosos. El 2 de març
el comissari de
policia Necker es presentà al seu domicili, al
número 37 del carrer de
Frémicourt, i la policia va trobar diversos exemplars de
premsa anarquista (L'Almanach du
Père Peinard, Le
Père Peinard, La
Révolte, La Revue
Libertaire) i altres documents compromesos. Detingut, va ser
reclòs
preventivament i el 3 de març tancat a la presó
parisenca de Mazas. Durant el
seu interrogatori declarà que no era anarquista i que tenia
periòdics
anarquistes perquè li agradava llegir de tot. El 24 d'abril
de 1894 va ser
posat en llibertat provisional i el 22 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció
Meyer va sobreseure el seu cas per «associació
criminal». Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció. ***
Relació dels acusats en el "Procés dels 66" apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 5 de gener 1883 -Victor Berlioz-Arthaud:
El 4 de febrer
de 1855 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista
Victor Berlioz-Arthaud. Treballava
de ferrer a l'estació ferroviària de Perrache de
Lió. El 2 d'octubre de 1882 va
ser nomenat membre de la subcomissió de Propaganda i
Correspondència de la
Federació Revolucionària de la Regió
de l'Est (FRRE), que agrupava la major
part dels anarquistes de la zona, i reemplaçà
Trenta i Crestin, que dimitiren,
al cap del periòdic L'Étendard
Révolutionnaire. Poc després,
gràcies a la seva professió, va ser
comissionat per anar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'11 de
novembre i portar les
recaptacions per a socórrer els companys que s'hi havien
refugiat per fugir de
la justícia i que es trobaven sense feina i sense recursos.
També aprofitava
els seus constants viatges per transportar d'una banda a l'altra
propaganda
clandestina. De tota manera, el 19 de novembre de 1882 va ser detingut,
juntament amb 25 companys de la FRRE, a resultes de les violentes
manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya,
França) d'agost
d'aquell any i dels atemptats amb bomba realitzats l'octubre de 1882 a
Lió.
Jutjat en l'anomenat «Procés dels 66»,
que s'obrí el 8 de gener de 1883 davant
el Tribunal Correccional de Lió, va ser acusat
d'«afiliació a societat
internacional» i fou condemnat, el 19 de gener d'aquell any,
a sis mesos de
presó, 50 francs de multa i a cinc anys de
privació dels drets civils. El 19 de
juny de 1883 va ser alliberat de la presó de Saint Paul.
Habitual de reunions
polítiques, després del seu alliberament
deixà de participar-hi, encara que va
assistir al banquet organitzat per la Comissió de
Repartiment de Socors a les
Famílies dels Detinguts Polítics que es va
celebrar el 18 de març de 1884, en
ocasió de l'aniversari de la Comuna de París, al
restaurant Rivoire. Estava
casat i era pare de família. Desconeixem la data i el lloc
de
la seva defunció. ***
Paul-Napoléon
Roinard retratat per Louis Anquetin (1893) - Paul-Napoléon
Roinard: El
4 de
febrer de
1856 neix a Neufchâtel-en-Bray (Alta Normandia,
França) el poeta simbolista i
llibertari Paul Arthur Napoléon Roinard. Sos pares es deien
Napoléon Prudent Roinard i Eugénie Hortense
Peret.
Després d'uns
estudis força negligents a
l'institut de Rouen, va trencar amb sa família i es va
instal·lar a París, on
va viure amb forces penúries, intentant estudiar Medicina i
Belles Arts, encara
que la seva vocació era l'escriptura i exercir de poeta
maleït. A la capital
francesa freqüentà, a més de la
bohèmia artística, els cercles llibertaris. En
1886, després de destruir centenars de poemes i un drama (Savonarole),
va publicar el seu primer llibre poètic, Nos plaies,
recull de versos
militants contra la societat burgesa, les religions i l'Estat que va
acabar
retirant de la circulació. Va fundar amb alguns amics el
grup «La Butte», que
tindrà certa importància en la literatura
llibertària. Pel maig de 1891 va
crear amb Zo d'Axa el setmanari L'Endehors,
òrgan dels
anarcoindividualistes, i va col·laborar en diverses
publicacions, com ara La
Plume, La Revue Libertaire, La
Mouette o La Phalange,
i va dirigir-ne dues, Revue Septentrionale i Essais
d'Art Libre.
Va fer per al Théâtre d'Art, fundat per Paul Fort,
una adaptació sinestèsica
–també conegut com «teatre
odorífer»– i «obra d'art
total» a l'estil wagnerià
del Càntics dels Càntics que
va resultar escandalosa. En 1894 va
organitzar l'exposició pictòrica
«Retrats del proper segle», a Le Barc de
Bouteville, on figuraven 200 retrats pictòrics de poetes,
novel·listes,
pintors, escultors, gravadors, arquitectes, sociòlegs,
crítics, actors, etc.,
de la seva època, i de la qual es va editar un impressionant
catàleg aquell
mateix any (Portraits du prochain siècle)
que contenia les biografies
dels personatges exposats. L'agost de 1894, quan es va desencadenar la
repressió contra el moviment anarquista arran del
«Procés dels Trenta», tement
per la seva llibertat, es va exiliar a Bèlgica durant dos
anys, on va viure a
Brussel·les penosament de la pintura industrial, de publicar
articles en
revistes, etc., i fins i tot d'actor, representant el paper de gran
sacerdot en
Athalie. En tornar a París va intentar
representar sense èxit la seva
peça simbolista Les Miroirs. En 1912,
després de la mort de Léon Dierx,
quan el món literari va votar el nomenament del
Príncep dels Poetes, que va
guanyar Paul Fort, va aconseguir una gran quantitat de vots. El gener
de 1913
la revista L'Heure qui sonne li va dedicar un
número a la seva persona,
on van col·laborar importants escriptors (F. Fleuret, R. de
Gourmont, G. Kahn,
Rachilde, Verhaeren, Jean Richepin, Henri de Régnier, Paul
Fort, Apollinaire,
etc.). Va freqüentar poetes i artistes de renom, com ara
Mallarmé, Verlaine,
Apollinaire, Tailhade, Rodin, etc. A més de les publicacions
citades, va
col·laborar en L'Humanité Nouvelle,
Génération Consciente, La
Caravane, Le Réveil de l'Esclave,
La Revue Anarchiste, Le
Libertaire, etc. Entre les seves obres podem destacar Sans
asile
(1883), Nos plaïes (1886), Six
étages (1890), Cantique des
Cantiques (1891), Lilith (1892), Néo-dramaturgie
(1893), La
mort du rêve (1902), La mort du
rêve (1902), Causerie sur P.
Paillette. Propagande par la chanson (1904), Sur
l'avenue sans fin
(1906), Les miroirs. Moralité lyrique en cinq
phases, huit stades, sept
gloses et en vers (1908), La poésie
symboliste (1908, amb altres), Le
donneur d'illusions (1920), La légende
rouge (1921), La poésie
pure (1924), Le perpétuel renouveau
(1927), Chercheurs
d'impossible. Synthèse de l'intime souffrance des hommes qui
pensent et
contre-partie du «Donneur d'illusions»
(1929), entre d'altres. Sa companya fou Marie Gachet. Paul
Napoléon Roinard va morir el 28 d'octubre de 1930 al seu
domicili de
Courbevoie (Illa de França,
França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de
Père-Lachaise amb la
presència de nombrosos amics i admiradors. Un carrer de
Courbevoie porta el seu
nom. Paul-Napoléon Roinard (1856-1930) ***
Notícia
de la detenció de François Garinaud apareguda en
el diari de Reims L'Indépendent
Rémois del 26 de juny de 1903 - François
Garinaud: El 4 de febrer de 1865 neix a
Saint-Paul-en-Jarez (Forez, Arpitània)
l'anarquista François Garinaud, també citat Garinand.
Sos pares es deien Louis Garinaud, obrer fonedor, i Marie Prunier,
domèstica.
Es guanyava la vida com a obrer emmotllador. En 1892 vivia al
número 4 del
carrer Victor Hugo de Saint-Chamond (Forez, Arpitània) i era
membre del grup
anarquista «Les Amis de Ravachol» d'aquesta
població; també portava la
corresponsalia de Le Père Peinard.
En
1893 vivia la número 26 de la Place de la Liberté
i creà una biblioteca per al
seu grup. L'1 i el 2 de maig de 1893 va ser detingut, juntament amb els
companys David i Pierre Panel, després d'haver entonat cants
revolucionaris (Les anti-patriotes, Le Père Duchesne) i d'haver
desplegat una bandera roja, fets pels
quals el 15 de maig d'aquell any va ser condemnat a sis dies de
presó. Es va
presentà per la I Circumscripció de
Saint-Étienne (Forez, Arpitània) a les
eleccions legislatives d'agost de 1893. El 21 de novembre de 1893, ben
igual
que nombrosos companys de la regió, el seu domicili va ser
escorcollat. En
aquesta època tenia llogat un local, al carrer Plaisance de
Saint-Chamond, on
el seu grup es reunia tots els diumenges i també fou
l'organitzador de reunions
amb Sébastien Faure en aquesta població. El 3 de
gener de 1894 va ser detingut
a Saint-Chamond, juntament amb el fonedor Jacques Cóte i el
tintorer Jean-Maurice
Neyret, sota l'acusació d'haver distribuït fullets
anarquistes (Le conseil de révision,
de Lev Tolstoi,
i Riches et pauvres) a militars a
Saint-Chamond i a Izeaux (Delfinat, Arpitània). Escorcollat,
la policia va
trobar dues cartes de Sébastien Faure i d'A. Dumas i dos
talons d'ordre de
pagament de 10 i 15 francs a nom de Philippe Sanlaville sobre la venda
del
periòdic L'Insurgé
del qual era corresponsal.
En 1897 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de
Lió (Forez,
Arpitània), població on residia amb sa germana,
al número 26 del Quai Claude
Bernard. En aquesta època treballava de venedor de
carbó. El 25 de juny de
1903, quan era secretari de la Borsa del Treball de Saint-Chamond, va
ser
detingut sota l'acusació d'haver-se emportat 600 francs de
la caixa dels obrers
desocupats. El novembre de 1903 va ser donat com a desaparegut per les
autoritats del departament del Loira i va ser inscrit en un registre
d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. A mitjans de la
primera dècada del
segle buscava feina a peu pel departament del Marne. Desconeixem la
data i el
lloc de la seva defunció. ***
Bill
Haywood - Bill Haywood: El 4 de febrer de 1869 neix a
Salt Lake City (Utah, EUA) el militant anarcosindicalista
nord-americà William
Dudley Haywood, més conegut com Big Bill.
Son pare, un genet del Pony
Express, va morir de pneumònia quan Bill només
tenia tres anys. Quan tenia nou
anys, fent un tirador de pedres, la navalla si li va escapar i li va
tallar
l'ull dret, cosa que el deixà cec per sempre. Amb 15 anys va
començar a
treballar a la mina. En 1886 els esdeveniments de Haymarket
(manifestacions,
altercats, execucions...) el van impressionar i radicalitzar
profundament. Va
dirigir la Western Federation of Miners (WFM) entre 1900 i 1905. En
1901 es va
afiliar, amb la WFM, en l'American Socialist Party (ASP, Partit
Socialista
Americà), del qual va ser expulsat pel seu suport als
mètodes de l'IWW, com ara
el sabotatge i l'acció directa. Big Bill va ser un gran
orador i un gran
promotor de la vaga general com a tàctica per acabar amb el
capitalisme.
En 1905 va participar en la fundació de la Industrial
Workers of the World
(IWW, Obrers Industrials del Món), amb la finalitat de crear
una unió de tots
els treballadors. En 1906, va ser jutjat, amb altres companys, per la
mort de
l'exgovernador d'Idaho, però van ser absolts el juliol.
Durant els últims anys
de vida del cantautor llibertari Joe Hill, ambdós varen
mantenir una fluida
correspondència. En 1918 va formar part dels 165 militants
de l'IWW condemnats
per la seva oposició a l'«esforç de
guerra» i acusats d'espionatge i de
sedició; Big Bill va ser condemnat a 20 anys de
presó i a una multa de 30.000
dòlars. Gràcies a la campanya de suport per a la
seva alliberació, va
aconseguir un breu període de llibertat en 1921,
però quan el Tribunal Suprem
va rebutjar la seva apel·lació va aprofitar per
fugir, de molts anys de presó o
de la mort, i marxar cap a la Rússia soviètica,
on va assessorar el nou govern
bolxevic i el van posar a càrrec d'una colònia en
una explotació hullera a
Kuzbas. Finalment, desencantat totalment del
«paradís dels treballadors»,
morirà el 18 de maig de 1928 a Moscou (Rússia).
Les seves cendres es van
dividir en dues part: una va ser sepultada amb les restes del seu amic
John
Reed a la muralla del Kremlin a la plaça Roja de Moscou,
prop de la tomba de
Lenin, i l'altra va ser enviada a Chicago on va ser enterrada prop del
monument
als anarquistes de Haymarket que tant el van influir. La seva
autobiografia Bill
Haywood's Book va ser publicada en 1929. ***
Nota
necrològica de Caroline Amblard apareguda en el diari
marsellès Le
Petit Provençal del 5 de juliol de 1939 - Caroline
Amblard: El 4 de febrer de 1872 neix a Marsella
(Provença,
Occitània) l'actriu,
dramaturga i militant anarquista i anarcosindicalista Caroline Clara
Vallier,
més coneguda com Caroline Amblard.
Sos pares
es deien Étienne Vallier, jornaler, i Clara Marie Roman,
domèstica. Es guanyava
la vida com a obrera d'impremta i vivia al número 41 del
carrer Bons-Enfants de
Marsella. En 1905 era presidenta del Sindicat d'Obreres d'Impremta
(Cambra
Sindical d'Obreres d'Impremta i Similars). Entre 1905 i 1912
col·laborà, fins i
tot amb cançons i poemes, en L'Ouvrier
Syndiqué, òrgan de la Unió
de Cambres Sindicals Obreres (UCSO) de les
Boques del Roine. En 1906 va dimitir del seu càrrec en el
consell
d'administració de l'UCSO de les Boques del Roine. En 1906
es casà amb el
muntador Lucien Paul Amblard i en aquesta època tenia dues
filles. En 1909 col·laborà
en el periòdic mensual anarcosindicalista L'Ouvrier
Conscient, portaveu de Grup Intersindical (GI). El maig de
1909 assistí a
les Xerrades Populars marselleses, que se celebraven al
número 9 del Quai de la
Fraternité. Entre el 3 i el 10 d'octubre de 1910 va ser
delegada del Sindicat
d'Obreres d'Impremta de Marsella al XVII Congrés Nacional
Corporatiu –XI Congrés
de la Confederació General del Treball (CGT)– i IV
Conferència de Borses del
Treball celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va
intervenir per demanar
que el seu sindicat pogués confederar-se
aïlladament, ja que la Federació del
Llibre i la Federació Tipogràfica i Litografia
rebutjaven estatutàriament
l'adhesió de dones; aquesta demanda va ser votada
unànimement. Durant els anys
següents va ser força activa com a
secretària del seu sindicat. En un informe
policíac del 27 de gener de 1912 s'informava que era una de
les propagandistes
més actives de les idees antimilitaristes i
revolucionàries de la Borsa del
Treball. A més d'aquesta tasca sindicalista, va ser sobretot
reconeguda com a
la principal animadora (actriu i organitzadora) del grup
«Théâtre Social» de
Marsella, del qual també formà part son company.
El 26 de desembre de 1909
estrenà a la Borsa del Treball la seva obra antireligiosa en
un acte Leurs vices, le vrai Noël.
El 16
d'octubre de 1911 va fer una actuació del
«Théâtre Social» a la Borsa
del
Treball en benefici de la Caixa Central del Sou del Soldat. El 20
d'abril de
1912 representà la peça en un acte À
travers l'émancipation ouvrière. El 10
de març de 1913 va ser condemnada a
una multa per no haver fet cas del decret de la Prefectura de Policia
que
prohibia representar peces teatrals antimilitaristes. Va ser
intèrpret de
l'obra Le chemin de Biribi, de
marcat
caràcter antimilitarista i antipatrioter. A més
de representar gairebé tots els
papers femenins de la companyia teatral, s'encarregà de
l'enllaç amb el consell
d'administració de la Borsa del Treball, la qual
patrocinà oficialment el grup
a partir del gener de 1913. Així i tot, alguns responsables
de la Borsa del
Treball posaren en dubte la utilitat del
«Théâtre Social» i l'acusaren
en
treure'n profit, i ella es va defensar violentament, fins el punt de
arribar a
les mans amb Fernand Pons. El «Théâtre
Social» continuà amb les seves
activitats fins a l'esclat de la Gran Guerra en 1914. Durant el
conflicte
bèl·lic s'integrà en el sector
minoritari de la CGT. El novembre de 1917
presidí un míting sindical contra la l'encariment
de la vida que arreplegà unes
tres-mil persones. L'1 de maig de 1918 participa en un
míting de les minories
de la Unió Departamental de les Boques del Rone, juntament
amb Ismaël Audoye i César
Matton, on es mostrà partidària de la vaga, i dos
dies després participà en una
reunió on denuncià la política
confederal, defensant una posició propera a la
d'Albert Bourderon. En 1919 col·laborà en L'Internationale.
En 1922 era portaveu del Sindicat Unitari de la Impremta de la Borsa
del
Treball. Divorciada de Lucien Paul Amblard, el 2 de febrer de 1929 es casà a Marsella amb
Marceau Lucien
Desmoutiez. El seu últim domicili va ser al
número 19 del carrer d'Isly del
barri marsellès de Menpenti. Caroline Amblard va morir el 4
de juliol de 1939 al seu domicili de
Marsella (Provença, Occitània). ***
François
Salsou detingut (2 d'agost de 1900) - François Salsou:
El 4 de febrer de 1876 neix a Montlaur
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i
«naturianista» partidari de la
«propaganda per l'acció»
Mélanie François Salsou –citat sovint Salson. Fill d'un agricultor que
esdevingué carreter i d'una empleada domèstica
que treballava a jornada, el
maig de 1891 quedà orfe de pare. A partir d'aquí,
sa mare hagué de criar tota
sola ses tres germanes i son germà petit i ell
aportà a la llar el sou íntegre
de la seva feina d'ordinari. Després d'aconseguir el
certificat d'estudis primaris
del cantó de Sant Africa (Llenguadoc, Occitània)
amb bones qualificacions,
hagué de deixar l'escola, però el seu
interès per la lectura sempre es mantingué
i descobrí el moviment anarquista als 15 anys
després de llegir Pierre-Joseph
Proudhon i la premsa llibertària. Després d'un
temps a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània), a Alger (Algèria) i a Lió
(Arpitània), s'instal·là a
París, on va
fer feina de mosso de pastisseria. Va ser detingut a Nemours (Illa de
França,
França) per «vagabunderia» i el 24
d'octubre de 1894 va ser condemnat pel
tribunal de Fontainebleau (Illa de França,
França), en virtut de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), a tres
mesos de presó per propaganda anarquista.
Arribà a la conclusió que només amb
actes resolutius es podrien canviar les
injustícies del món i decidí,
després d'haver sondejat la possibilitat d'atacar
qualque membre de la família Rothschild, matar Jean
Casimir-Perier, president
del Consell de Ministres francès a qui considerava
responsable de les «Lois
Scélérates» de 1893 i 1894. Armat amb
una pistola, esperà quatre hores Jean
Casimir-Perier, però justament aquell dia havia canviat la
seva ruta a peu. El
17 de juny de 1899 va ser de bell nou condemnat a vuit mesos de
presó per «cops
i ferides» arran d'una discussió
política. Uns dies després de l'atemptat de
Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia, el 2 d'agost de 1900,
a l'avinguda
Malakoff de París, va intentar sense èxit
assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar
al-Din, titella dels colonitzadors, en visita oficial a
França per assistir a
l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i
marxava amb carruatge
cap a Versalles (Illa de França, França).
Després d'aconseguir saltar a l'estrep
del landó oficial, brandí un revòlver
que apunta sobre el pit del xa, però no
arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i
detingut, va poder
cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del
linxament de la gentada. La
policia va detenir dies després a Abbeville (Picardia,
França) el cançonetista
anarquista Auguste Valette, que havia fugit de París
immediatament després de
l'atemptat, i al va acusar d'«incitació al
crim». Valette havia posat en
relació Salsou amb el poeta llibertari Paul Paillete, un
dels membres destacats
del moviment «naturianista» de Montmartre, les
idees del qual ambdós
compartien. Alguns sectors anarquistes criticaren durament
l'acció de Salsou i
fins i tot va haver que l'acusaren de ser un agent provocador a sou del
prefecte de policia Louis Lépine. La instrucció
judicial durà dos mesos i
demostrà que havia actuat tot sol i que sa companya,
Augustine Coadet, res no
sabia del seu projecte. El 10 de novembre de 1900, defensat per
André Lagasse,
l'advocat de François Claudius Koënigstein (Ravachol)
i de Léon Jules Léauthier, va ser jutjat i
condemnat per l'Audiència del Sena a
treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat de la
presó de Fresnes (Illa de
França, França) a la ciutadella de
Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charantes,
França) i el 31 de maig de 1901 enviat cap a la
colònia penitenciària de la
Guaiana Francesa. A mitjans de juny de 1901 arribà a Illes
de la Salvació (Caiena,
Guaiana Francesa). François Salsou va morir pocs dies
després, el 19 de juliol
de 1901 a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa),
segons la versió oficial,
«de diarrees i de febre». El seu cos va ser
llançat als taurons davant metges i
carcellers que feren fotos del moment. Militants anarquistes i
periodistes
atribuïren la seva mort a les tortures que havia patit. ***
Antoinette
Durand (1898) - Antoinette
Durand: El 4 de febrer de 1879 neix a Nimes (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarquista Antoinette Julie Durand. Sos pares es deien Hyppolite
Durand i
Amélie André. Jornalera de professió,
durant els anys noranta fou una
anarquista força activa a Marsella (Provença,
Occitània), participant en totes
les reunions llibertàries. El 8 de juny de 1899 va ser
condemnada pel Tribunal
Correccional de Marsella a tres dies de presó per
«apologia de fets criminals»,
ja que durant una manifestació contra l'arribada de
l'escriptor antisemita
Édouard Drumont a Marsella havia cantat amb un grup la
cançó anarquista Le
fusil Lebel. Visqué al número 36 del
carrer des Dominicaines i al número 4 del Boulevard
Bouès de Marsella. Fadrina,
el 28 de juliol de 1897 tingué una nina, filla de pare
desconegut, que morí el
14 de setembre d'aquell any al domicili de sos pares de Marsella.
Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Salvador
Planas i Virella - Salvador Planas i Virella:
El 4 de febrer de
1882 neix a Sitges (Garraf, Catalunya) l'anarquista partidari de la
«propaganda
per l'acció» i del vegetarianisme Salvador Enric
Josep Planas i Virella –o
Virelles,
segons alguns autors
erròniament. Sos pares es deien Pere Planas Rosell,
llaurador, i
Francisca Virella Yll. Fill d'una humil família
nombrosa, fou el sisè
de set germans. Lector infatigable, sobre tot de literatura anarquista
i d'El
Quijote, a Barcelona aprengué l'ofici de
tipògraf i fou membre de la
Societat de Resistència d'Arts Gràfiques, de la
qual fou elegit tresorer. Per
eludir el servei militar, en 1901 emigrà a
Amèrica. La seva intenció era
instal·lar-se als Estats Units o a Mèxic,
però els diners només el portaren a
l'Argentina. A Buenos Aires va treballar com a litògraf i
tipògraf a diversos
tallers i al periòdic anarquista La Protesta Humana.
El 24 de novembre
de 1904 fou acomiadat per un desacord amb el patró i
després de despatxat va
ser detingut i interrogat per la policia. Després, per
sobreviure, va treballar
en una fonda pel menjar. Més tard aconseguí feina
i esdevingué assidu en
reunions anarcosindicalistes i anarquistes. Durant el bienni de 1904 i
1905, la
inquietud social a l'Argentina era el pa de cada dia, i
l'exèrcit i la policia
practicaven una repressió antiobrera que encara augmentava
més la crispació i
on tota acció militant s'exposava a una repressió
ferotge. En aquest marc, la
premsa anarquista, especialment La Protesta,
cridava als actes de
violència individual per lluitar contra el poder establert.
La policia i
l'exèrcit no dubtaven a disparar sobre la multitud per a
dispersar les
manifestacions. L'11 d'agost del 1905, i en represàlia pels
obrers morts en la
manifestació del 21 de maig anterior, Salvador Planas amb
una vella pistola –Smith
& Weson calibre 38 de 9 mil·límetres,
fabricada en 1871–, quan el president
de la República argentina Manuel Quintana es dirigia amb un
cupè tirat per
cavalls cap a la Casa Rosada –seu del Govern– i a
l'alçada
de la plaça de San
Martín, disparà tres vegades contra el jerarca,
que resultà il·lès ja que
l'arma era defectuosa. Després intentà
suïcidar-se, però l'arma tampoc no
funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de
1907 i, malgrat les
al·legacions d'inestabilitat mental per part
del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per
temptativa d'homicidi i
tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a
la
impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat
número 334 i
condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis
–o
també citat
Reggis–, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra
l'expresident
José
Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns
més, de la
Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un
túnel, i la seva pista es
perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar
el fullet, editat
pel Centre Anarquista, Informe in voce ante
la Cámara de lo Criminal
en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas. Salvador Planas i Virella (1882-?) ***
- Armand Guerra: El 4 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 4 de gener– de 1886 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Cabo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Calvo–, més conegut com Armand Guerra. Sos pares es deien Luis Estívalis Silvestre, llaurador, i Vicenta Cabo Gil. Nascut en el si d'una família pagesa molt creient, després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València. En 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdic Tierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica «Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune –on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards–, Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros; Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, Armand Guerra va morir d'aneurisma el 10 de març de 1939 a París (França). El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol. En 2021 Francesc J. Hernàndez publicà la biografia José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària. ***
Giuditta Zanella i Ilario Margarita - Ilario Margarita: El 4 de febrer de 1887 neix a Castelrosso (Chivasso, Torí, Piemont, Itàlia) el militant anarquista i antimilitarista Ilario Margarita, també conegut com Unico –sempre portava a sobre un exemplar de l'obra de Max Stirner–, Iglesias i Ilario di Castelred, entre d'altres. Paleta d'ofici, en 1906 fou condemnat per primera vegada a tres mesos i set dies de presó per «amenaces, incitació a la delinqüència i a la lluita de classes». En 1909 fou el redactor de l'únic número de Senza Patria i per la qual cosa fou novament condemnat a quatre mesos i 20 dies de presó i a una multa. En 1913 marxà a Ginebra (Suïssa) buscant feina, però fou immediatament expulsat. En 1914 va ser un dels fundadors del «Fascio Libertario» de Torí, del qual fou nomenat secretari. En 1916, durant la Gran Guerra, participà en el congrés anarquista clandestí de Florència i rebé una nova condemna d'un mes i 10 dies de presó per haver participat en una manifestació contra la guerra. En 1917, arran de la publicació un opuscle antimilitarista signat «Un grup de religiosos», fou perseguit amb Tommasso Elia, Enrico Cherubini, Francesco Allolio, Giuseppe Rubino i Corrado Quaglino i condemnat a tres anys de reclusió per «incitació a la deserció». En 1919 fou amnistiat. Sota diversos pseudònims –Barricata, Evelino Margharita, Red, Evelino Iglesias, Ilario di Castelred, etc.– va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Avvenire Anarchico. Bon orador i conferenciant, prengué sovint la paraula representant grups anarquistes i de la Unió Sindical Italiana (USI). En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i l'any següent fou durant uns mesos el secretari de la USI de Brescia. En 1922 fou un dels organitzadors a Torí del grup antifeixista dels «Arditi del Popolo». Detingut per una temptativa d'homicidi d'un agent de la seguretat, s'exilia d'antuvi a França (París i Marsella) i després a Cuba. En 1925 participà en les activitats dels exiliats anarquistes italians a Cuba i en les activitats de la Cambra del Treball de l'Havana. En 1927 visità a la presó a Sacco i a Vanzetti i aquest mateix any, per fugir de la repressió desencadenada contra els anarquistes pel general Machado, va emigrar clandestinament als Estats Units, on durant uns mesos, sota el pseudònim d'Ilario di Castelred, fou gerent de L'Adunata dei Refrattari i del quinzenal de Boston Aurora. En 1931, arran de la declaració de la II República espanyola, marxà amb sa companya Giuditta Zanella (1885-1962) a Catalunya i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1932 fou detingut i deportat després d'haver estat tancat tres mesos. Després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, retornà clandestinament a Barcelona. Sota el nom d'Iglesias, fou bibliotecari del local de la CNT de Gràcia. El juliol de 1936 participà en els combats contra l'aixecament feixista i s'enrolà com a milicià en la Columna Ortiz i en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Amb la victòria franquista, s'exilià a França i fou internat als camps d'Argelers i de Gurs, juntament amb sos companys Alberto Maiero, Lorenzo Giusti e Giovanni Spilzi. En 1940 s'enrolà en una companyia de treballadors estrangers i, amb l'ocupació alemanya, és alliberat. Aconseguí arribar a Bèlgica a peu, on demanà el repatriament a Itàlia al consolat de Brussel·les. En arribar, fou condemnat a cinc anys d'aïllament per «activitats antifeixistes a l'estranger» i internat a Tremiti. El setembre de 1943 fou alliberat i immediatament participà en la resistència. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 a Milà fou delegat en el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FACLAI). Entre el 15 i el 19 d'aquell any assistí al Congrés Nacional de Carrara constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Participà en la reorganització del moviment llibertari i a finals de 1946 fundà el Grup Autònom d'Iniciativa Anarquica, alhora que fou un dels promotors de la reconstrucció de la USI. En 1950 era membre del Comitè de Coordinació a Torí i redactor del seu òrgan d'expressió, Guerra di Classe. Entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 prengué part, en representació del grup «M. Bakunin» de Torí, en la Conferència Nacional de Senigallia. En aquesta època es guanyava la vida amb una mena de quiosc ambulant de llibres al Corso Vinzaglio i cada diumenge polemitzava a la plaça de l'estació amb els comunistes. Fou redactor dels tres únics números del periòdic La Rivendicazione Sociale, editat a Torí entre 1963 i 1964, i de l'únic número de Rivoluzione Libertaria, també publicat a Torí l'octubre de 1963, consagrat a la defensa dels llibertaris cubans empresonats pel règim castrista. En 1968 participà en el Congrés Internacional Anarquista de Carrara. Ferotgement anticomunista, a més de paladí de l'anarquisme tradicional, advocà per la democràcia, que considerava com a «un espai de llibertat». Ilario Margarita va morir el 21 d'octubre de 1974 a Torí (Piemont, Itàlia). ***
Foto
policíaca d'Amadeo Evangelisti - Amedeo Evangelisti: El 4 de febrer –algunes fonts citen el 4 de setembre– de 1895 neix a Castel Magiore (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista –segons algunes fonts comunista– Amedeo Evangelisti. Sos pares es deien Antonio Evangelisti i Santina Gadani. Es guanyava la vida treballant en una cimentera. El 15 de desembre de 1929 emigrà a França en busca de feina, però el 7 de setembre de 1931 va ser expulsat per les seves activitats polítiques, passant a Bèlgica. Es va emetre una ordre de detenció contra ell si era repatriat. El 10 de març de 1935 va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia) i el 22 d'abril va ser amonestat oficialment i alliberat. El 13 de setembre de 1935 va ser detingut i condemnat a tres mesos de presó per infracció del decret d'expulsió. Un informe del policia feixista del 7 de setembre de 1940 informava que no s'havia penedit de les seves idees i que calia continuar amb la seva vigilància. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica d'Erico Pedrazzini apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 10 de desembre de 1949 - Erico Pedrazzini: El 4 de febrer de 1900 neix a Milà
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Erico Pedrazzini, també
conegut com Henri Pedrazzini. Sos pares es deien Carlo Pedrazzini i
Teresa Pisocris. Per la seva militància va ser encalçat pels escamots feixistes
i hagué de fugir d'Itàlia. Després de recórrer diversos països europeus, cap a
1931 s'instal·là a Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936,
lluità als fronts en les columnes confederals. Exiliat a França, milità en la
Federació Local de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Erico Pedrazzini va morir el 10 de novembre de 1949
a l'Hospital Lucien Hussel de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). Cal no
confondre'l amb Enrico Giovanni Pedrazzini (1902-?), també militant anarquista que
lluità en la «Columna Ascaso». ***
El jove Jacques Prévert - Jacques Prévert: El 4 de febrer de 1900 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el poeta, dramaturg, surrealista i guionista Jacques André Marie Prévert. Sos pares es deien André Louis Marie Prévert i Marie Clemence Catusse. Va ser durant tota sa vida sobretot un llibertari que va envestir contra els valors de la societat burgesa, atacant irònicament en els seus textos el militarisme, el clericalisme i la moral hipòcrita, glorificant alhora l'esperit de revolta i el culte per la llibertat. En 1916, empleat en uns grans magatzems, serà acomiadat per indisciplina. Després participarà en el moviment surrealista, però rebutjarà adherir-se al Partit comunista i es burlarà d'André Breton en el text Mort d'un monsieur. En 1931 publica el corrosiu poema Tentative de description d'un dîner de tête à Paris-France. Membre del grup de teatre obrer Octobre, va escriure La bataille de Fontenay, que serà muntada a Moscou. És autor de nombrosos guions cinematogràfics, com ara Quai des brumes, L'affaire est dans le sac, Les enfants du paradis (considerada com a una de les obres mestres del cinema), etc. En 1946 publica el seu recull de poemes Paroles, que va tenir un enorme èxit, i més tard Histoires; ambdues obres consagraran el poeta anticonformista, qui commou els lectors per la seva simplicitat i per la tragicomèdia dels seus textos tendres i virulents. Sa companya fou Janine Fernande Tricotet. Jacques Prévert va morir l'11 d'abril de 1977 al seu domicili d'Omonville-la-Petite (actualment La Hague, Normandia, França). ***
Louis
Viallet - Louis Viallet:
El 4 de febrer de 1903 neix a Formelay (Vaumas,
Alvèrnia, Occitània) l'anarquista
Louis-Désiré
Viallet. Sos pares es deien Pierre
Viallet,
conreador, i Marie Burlaud. Agricultor
a la zona de Trézelles i Chavroches d'Alvèrnia,
en 1933, sota la influència de
François Minet, secretari del grup llibertari de Moulins,
abandonà el Partit
Socialista Francès (PSF) i s'adherí al moviment
anarquista. Es va subscriure a Le Libertaire
i, amb Minet, penjà pels
municipis de la zona de Jaligny uns grans cartells on un diputat
mostrava el
cul un cop elegit. En 1936, amb sa companya Catherine Jeanne Geay,
creà una granja
alberg de sis
habitacions per als companys; aquesta casa de camp va ser promocionada
sobretot
pel periòdic anarquista La Patrie
Humaine
i en van ser habituals els tres germans Couni, Gaston Leval, Louis
Lecoin i
Robert Proix, entre d'altres. El març de 1937
organitzà a l'Hotel Terminus de
Trézelles una conferència i una
projecció de pel·lícules (La toma de Siétamo i El
funeral de Durruti) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), on
parlaren sobre la Revolució espanyola Paul Lapeyre i Pascal
Pollet, de la
Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR) i gerent
de L'Espagne Antifasciste, alhora
que
es denuncià la passivitat de la Confederació
General del Treball (CGT) vers els
revolucionaris de la Península. També
convidà Aristide Lapeyre per a fer la
rèplica en una conferència del diputat socialista
Max Lejeune celebrada a
Lapalisse. En 1939, quan la declaració de guerra,
arrabassà els cartells de
mobilització de la seva zona; per aquest fet va ser
denunciat i fou defensat
per Madeleine Finidori, advocada de La
Patrie Humaine.
Detingut pels alemanys a la costa
bàltica, en 1941 cremà la
seva cartilla militar i el 26 de març de 1942
aconseguí fugir. De bell nou a
casa seva l'1 d'abril de 1942, l'ajudant de la Gendarmeria de Jaligny
li demanà
que fes bondat per no haver-lo de detenir. En aquests anys
d'ocupació albergà i
amagà nombroses famílies jueves.
Després de l'Alliberament hagué de patir un
món rural conformista i hostil a les seves idees. Louis
Viallet va
morir el 5 de novembre de 1985 al seu domicili de Les Tilleuls de
Chavroches (Alvèrnia,
Occitània). ***
Necrològica
de Blas Fabre Domínguez apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 de maig de 1979 - Blas Fabre Domínguez:
El 4 de febrer de
1907 neix a
Épila
(Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Blas Fabre
Domínguez. Sos pares es deien Fernando
Fabre i Mónica Domínguez. A
començament dels anys trenta s'establí a
Montsó (Osca, Aragó, Espanya), on
milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Arran del cop militar
feixista de juliol de 1936, s'enrolà de milicià
en la «Columna Durruti». També
va participar en la col·lectivitat de Montsó. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Posteriorment treballà d'obrer agrícola.
Després de la II Guerra Mundial milità
en la Federació Local de Portèth de Garona
(Llenguadoc, Occitània), de la qual
era secretari en el moment de finar. Sa companya fou Adela Lafuente.
Blas Fabre Domínguez va
morir el 10
d'abril de 1979 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat
al cementiri nou de Sent
Jòri (Llenguadoc,
Occitània), població on residia son fill Floreal
Fabre Lafuente. ***
Necrològica
de José López Bueso aparaguda en el
periòdic tolosà Espoir del 25
d'abril de 1976 - José López Bueso: El 4 de febrer de 1919 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista José López Bueso. Sos pares es deien Lorenzo López i Pilar Bueso. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1937 s'allistà voluntari en la 25 Divisió (antiga «Columna Ascaso») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i fins el final de la guerra lluità enquadrat en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Valon (Alvèrnia, Occitània) i milità en la Federació Local de Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Sa companya fou Montserrat Pilar Querol. Malalt, José López Bueso va morir el 20 de gener –algunes fonts citen erròniament el 22 de gener– de 1976 a Valon (Alvèrnia, Occitània). ***
Amadeu
Comas Bayol - Amadeu Comas Bayol: El 4 de febrer de 1921 neix a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Amadeu Comas Bayol –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Comas. Sos pares es deien Martí Comas i Antònia Bayol. Cambrer de professió, començà a militar molt jovent en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 31 de desembre de 1937 va ser cridat a files i lluità als fronts enquadrat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions a la frontera francobelga. Durant la primavera de 1940, va caure presoner dels alemanys a Dunkerque (Flandes del Sud) i va ser enviat a l'Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria). El 19 de desembre de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 4.550. Va ser destinat al «Kommando Steyr», per a la construcció d'una fàbrica a Münichholz (Steyr, Alta Àustria, Àustria), i posteriorment al camp auxiliar de Gusen. El 5 de maig de 1945 aconseguí la llibertat gràcies a l'alliberament del camp per les tropes aliades. Repatriat a França, s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1947 es casà amb Pilar Rodríguez, amb qui tingué quatre infants. En l'exili formà part de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). La seva última residència va ser a Plasença de Toish (Llenguadoc, Occitània). Amadeu Comas Bayol va morir el 16 de març –algunes fonts citen erròniament el 6 de març– de 1994 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
d'Antonio Botaya Palacín apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 5 de juliol de 1988 - Antonio Botaya Palacín: El 4 de febrer de 1923 neix a Sádaba (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Botaya Palacín. Sos pares es deien Pascual Botaya i Ana Palacín. Residí a Sos del Rey Católico (Saragossa, Aragó, Espanya), on nombrosos membres de sa família, com ara son avi, son pare i tres germans de sa mare, van ser assassinats pels franquistes i sa mare va ser empresonada durant sis anys. Encara menor, va ser enviat pels feixistes a un convent religiós, on va ser víctima de tota mena de vexacions i de la fam més absoluta. Aconseguí fugir-ne i arribar a Pamplona (Navarra), on visqué amb uns familiars i trobà feina de fotògraf. Amb 19 anys conegué sa futura companya Pilar Jiménez, amb qui, a finals dels anys quaranta, passà clandestinament a França i acabà tenint dues nines (Pilar i Iris). Instal·lat a Grenoble (Delfinat, Arpitània), treballà d'antuvi com a obrer agrícola, després com a paleta i finalment com a fotògraf pel seu compte. Milità activament en la Federació Local de Grenoble de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participant en nombrosos congressos i plens, tant regionals com nacionals. A partir dels anys cinquanta fou col·laborador de Florentino Estallo Villacampa, secretari de Coordinació del Secretariat Intercontinental (SI). Per raons de salut, s'establí a Valrans (Llenguadoc, Occitània), on obrí un petit estudi fotogràfic i milità en la Federació Local de Besiers de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, donà una important suma als companys de Pamplona, ciutat de la qual era originària sa companya Pilar Jiménez i als quals estava molt lligat, per a l'adquisició d'un local. A començament dels anys vuitanta va ser nomenat secretari de la Comissió de Relacions d'Erau-Gard-Losera de la CNT en l'exili. Destacà, més que com a orador o articulista, com a organitzador, i durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries (Cenit, Espoir, Fragua Social, Ruta, Solidaridad Obrera, etc.). Malat d'hepatitis, Antonio Botaya Palacín va morir el 23 de març de 1988 a l'Hospital de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat l'endemà a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), escampant les seves cendres al riu Ebre. ***
Juan
Castillo Guerrero (1990) - Juan Castillo Guerrero: El 4 de febrer de 1934 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Castillo Guerrero. Sos pares es deien Cristóbal Castillo i Francisca Guerrero. Durant els anys seixanta milita en la Federació Local d'Evreux (Alta Normandia, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre el 10 i el 12 de novembre de 1967 fou delegat de la CNT en l'exili en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a Bordeus (Aquitània, Occitània). En morir el dictador Francisco Franco, s'instal·là amb sa família a Màlaga i fou un dels fundadors del Sindicat del Transport de la CNT de la ciutat. Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Màlaga de la CNT. Durant els anys vuitanta col·laborà en diverses publicacions, com ara Cenit, CNT i Tierra y Libertad. Entre el 12 i el 16 de gener de 1983 fou delegat en el VI Congrés de la CNT que se celebrà a Barcelona (Catalunya). Juan Castillo Guerrero va morir el 17 de juny –algunes fonts citen erròniament el 16 de juny– de 1991 a la Creu Roja de Màlaga (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat a Álora (Malaga, Andalusia, Espanya).
Defuncions
Retrat de Pierre Quillard realitzat per Félix Valloton aparegut en Le Livre des masques de Remy de Gourmont (1896) - Pierre Quillard:
El
4 de febrer
de 1912 mor a
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el
poeta, dramaturg, traductor i
periodista anarquista Pierre François Marie Quillard. Havia
nascut el 14 de juliol de 1864 al XII Districte de París
(França). Sos pares es deien François Quillard, empleat, i Marie
Joséphine Payot.
Va fer els estudis secundaris al
Liceu
Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres
(Éphraïm Mickaël,
Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas,
Rodolphe Darzens, Georges Vanor,
etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el
pseudòmim Qui, en Le
Fou, periòdic literari del grup «Le
Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle
dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats.
Després va fer estudis
universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts
Estudis i a l'École
Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars
de la història. En
1884, amb Saint-Pol-Roux i Éphraïm
Mikhaël, fundà la revista La
Pléiade,
on publicà dos anys més tard la seva primera
peça teatral, La fille aux
mains coupées. En 1890 s'edità el seu
primer recull poètic, La gloire du
verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891
començà a col·laborar en
Mercure de França, publicació
en la qual continuarà escrivint durant
tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el
número 52 de la revista Entretiens
politiques et littéraires,
l'article
«L'anarchie par la littérature», sobre
les relacions establertes entre ambdues –considerava que la
literatura era la millor «propaganda pel
fet»– i
col·laborà en els periòdics
anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Les
Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893
s'instal·là a Constantinoble (Imperi
otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni
Catòlic de Sant Gregori
l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata.
En aquesta època també es dedicà
a la traducció i publicació d'autors grecs antics
(Teòcrit de Siracusa,
Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià,
Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a
França i
l'any següent publicà, amb el suport del poeta
armeni exiliat a França Archag
Tchobanian, a qui traduí al francès, un
voluminós recull de testimonis sobre el
genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest
poble indoeuropeu
perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a
corresponsal del
periòdic L'Illustration, per seguir les
operacions de la guerra
grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes
públics contra el genocidi armeni
i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la
Lliga Francesa per a la Defensa
dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual
ocupà càrrecs de responsabilitat
–membre del Comitè Central (1904), vicepresident
(1907) i
secretari general
(1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat
el capità acusat de traïció
i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare,
col·laborà en Le
Journal du Peuple, periòdic
anarcodreyfusià fundat en 1899. També
publicà
en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel
periòdic
antisemita La Libre Parole, a favor de la
vídua del tinent coronel
Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900
fundà el periòdic
bimensual Pro Armenia, en suport de la causa
armènia i en la qual
col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean
Jaurès, Anatole France, Francis de
Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard,
etc.). En 1904 retornà de bell
nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration.
El 12 d'abril de 1906 es casà al XVIII Districte de
París amb Marie Augustine Talbot.
Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà
amb tota la seva ànima a la
defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer
de 1912 a la Clínica Hartmann de
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França).
Trobem articles seus en Almanach
de la révolution, La Bataille
Syndicaliste, L'Éducation
Libertaire, La Révolte, La
Révolution i La Revue Blanche,
entre d'altres. És autor de L'anarchie par la
littérature (1892 i 1993),
La question d'Orient et la politique
personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois,
les atrocités
arméniennes, la vie et les intérêts de
nos nationaux compromis, la ruine de la
Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les
réformes (1897, amb Louis
Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs
classés méthodiquement
et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour
l'Arménie. Mémoire et
dossier (1902), entre d'altres. Pierre Quillard (1864-1912) ***
Adolphe Willete dibuixat per Marcellin Desboutin (L'Artiste. Revue de l'art contemporain, maig 1896) - Adolphe Willette: El 4 de febrer de 1926 mor a París (França) el pintor, dibuixant, caricaturista i escriptor llibertari Léon-Adolphe Willette. Havia nascut el 30 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 31 de juliol– de 1857 a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França). Sos pares es deien Henri-Léon Willette, capità de l'Estat Major aleshores a Marsella (Provença, Occitània) i després coronel ajudant de camp del mariscal François Achille Bazaine, i Marie-Claire-Élisabeth Funck. Amb 18 anys, després d'estudiar a Dijon, va entrar a l'Escola de Belles Arts al taller d'Alexandre Cabanel i en 1881 debutà al Saló de Pintura. En 1882 es va instal·lar al barri parisenc de Montmartre i llogà amb son germà, el doctor Willette, un taller al número 20 del carrer Véron. En aquests anys es consagra al dibuix, a la litografia i a la pintura, realitzant il·lustracions per a Victor Hugo, pintures al fresc, vitralls, postals, cartells publicitaris, cobertes de llibres i menús de cerveseries a canvi d'àpats. Les seves representacions de Pierrot i de Colombina li van portar certa popularitat. A partir de 1886 s'allunyarà progressivament de la pintura, llevat de grans decoracions puntuals, per consagrar-se al dibuix. Amb Rodolphe Salis i Émile Goudeau va crear el cabaret «Le Chat Noir», al bulevard Rochechauart, on va exposar una pintura que havia estat rebutjada al Saló, a més de diversos plafons i el seu famós Parce Domine (1884), avui dipositat al Museu de Montmartre. En aquest cabaret freqüentarà nombrosos artistes, com ara Henri Rivière, Maurice Donnay, Maurice Rollinat, Henri de Toulouse Lautrec, Paul Signac, Camille Pissarro, Vincent Van Gogh, Louis Anquetin, Georges Seurat, etc. Després decorarà nombrosos cabarets i restaurants de Montmartre (l'Auberge du Clou, La Cigale, el hall del Ball Tabarin, la Taverne de Paris, etc.) i un saló de l'Ajuntament de París. Apassionat polemista, va col·laborar en diversos periòdics llibertaris i humorístics, com ara Le Chat Noir, Le Courrier Français, Le Cocorico, Le Triboulet, Le Rire, La Baïonntte, La Libre Parole Illustrée, i molt especialment la revista llibertària L'Assiette au Beurre. A més, va fundar diverses publicacions, com ara Le Pierrot (1888-1891) –que serà denunciat per ultratge a l'Exèrcit–, La Vache Enragée (1896-1897), Le Pied de Nez (1901), Les Humoristes (1901, amb Steinlen). En 1889, en ple «Afer Dreyfus», es va presentar com a únic «candidat antisemita» a les eleccions legislatives del 22 de setembre, per a la segona circumscripció del IX Districte parisenc. Va realitzar la decoració de la façana per a la inauguració, el 5 d'octubre de 1889, del Moulin-Rouge, i creà el famós molí que va pintar en magenta. En 1899 es casà al XVIII Districte de París amb la dissenyadora tipògrafa Eva Ferdinande Octavie Fleury, amb el pintor anarquista Théophile Alexandre Steinlen com a un dels testimonis, matrimoni que es va dissoldre per divorci el 10 d'abril de 1908. El 21 de desembre de 1909 es casà al XVII Districte de París amb Charlotte Liondine Duchâteau. En 1911 el Museu de les Arts Decoratives li consagrà una gran retrospectiva i l'any següent va ser nomenat cavaller de la Legió d'Honor. A partir de 1915 apadrinà un grup de joves artistes de Coutances (Baixa Normandia) anomenat «Le Pou qui grimpe», que volia renovar l'art popular. En 1919 va publicar les seves memòries, Feu Pierrot, molt admirades per Guillaume Apollinaire. Amb Forain, Neumont i Poulbot, va fundar en 1920 la República de Montmartre, de la qual el seu primer president fins al 1923. Aquest últim any posà la primer pedra del dispensari dels Petits Paulbots a Montmartre. Adolphe Willette va morir el 4 de febrer de 1926 al seu domicili del número 28 del carrer Lacroix del XVII Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse. Curiosament, aquest autor de dibuixos llibertins i anticlericals, al final dels seus dies va tornar a la religió, fins al punt de deixar pagada una missa anual per als artistes finats. El 28 de febrer de 2004 els jardins que portaven el seu nom just davant del Sacré-Coeur van ser rebatejats amb el nom de la també llibertària Louise Michel. ***
Foto
policíaca d'Armand Godard (6 de gener de 1894) - Armand Godard: El
4 de febrer de 1929 mor a París (França)
l'anarquista Armand Alexandre Godard.
Havia nascut l'1 de març de 1875 al XVII Districte de
París (França). Sos pares es deien Alexandre Félix Godard, pintor
de la construcció, i Léontine Joséphine Lainé, cosidora. Es
guanyava la vida com a electricista. El
juny de 1893 sa mare el va sorprendre amb altres joves, entre ells
Étienne
Large, a la plaça de Clichy amb un home d'uns quaranta anys
que repartia
exemplars del periòdic anarquista Le
Père
Peinard i els incitava a participar en reunions anarquistes i
a la revolta;
en arribar sa mare el venedor s'esfumà i segons el
periòdic llibertari La Libre Parole
es tractava d'un agent
provocador de la Prefectura de Policia i fins i tot aquesta es va veure
obligada a publicar una nota desmentint la pertinença
d'aquest individu a la
policia. En 1893 un tal Godard assistí a nombroses reunions
anarquistes, però
com que els informes policíacs no citen el nom és
difícil de saber si es tracta
de la mateixa persona en ser Godard un llinatge força
comú. El 26 de desembre
de 1893 figurava en un llistat de recapitulació
d'anarquistes i en aquesta
època vivia amb sa mare i sa germana al número 20
del carrer Lepic de París. El
5 de gener de 1894 va ser detingut amb altres companys sota
l'acusació de
pertinença a «associació
criminal», fitxat en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i
només va recobrar la
llibertat el 20 de març d'aquell any. En el registre
d'anarquistes del 31 de
desembre de 1894 figurava com a exiliat a Londres (Anglaterra). En 1895
va ser
sortejat a Clichy (Illa de França, França),
però va ser llicenciat de l'exèrcit
per «alienació mental». El desembre de
1896 vivia amb l'anarquista Clotilde Adnet
a Lieja (Valònia) a casa del llibertari belga Jacques
Berré, implicat en 1892
en l'anomenat «Cas dels dinamiters de Lieja»;
fabricava, amb aquest grup,
monedes falses. El 4 d'octubre de 1897
s'instal·là amb Clotilde Adnet al
número
175 de la plaça de la Station d'Uccle
(Brussel·les, Bèlgica). Dedicats a la
fabricació
de moneda falsa, pocs dies després van ser detinguts,
juntament amb Jacques
Berré, i tancats a la presó de Saint-Gilles. El
25 d'abril de 1897 tots tres
van ser jutjats per l'Audiència de Brabant (Flandes) i ell
condemnat a 12 anys
de presó (Adnet a sis anys i Berré a vuit anys).
El 3 de desembre de 1914 es
casà a Clichy amb la professora de música belga
Marie Hélène Raes i en aquesta
època vivia amb sa mare vídua al
número 100 del bulevard National de Clichy. El
seu últim període va viure al número 9
del passatge de Saint Michel de París. Armand
Godard va morir el 4 de febrer de 1929 a l'Hospital Bichat del XVIII
Districte
de París (França). ***
Foto
policíaca d'Eolo Boccato - Eolo Boccato: El
4 de febrer de 1945 mor a Adria (Vèneto, Itàlia)
el fotògraf anarquista i,
després, resistent comunista antifeixista Eolo Boccato.
Havia nascut el 20
d'agost de 1918 a l'illa de Lipari (Sicília). Fill d'una
família nombrosa
anarquista, formada per 14 germans, tres dels quals (Eolo, Elio i
Espero), va
ser militants llibertaris i resistents antifeixistes. Sos pares es
deien
Amerigo Boccato, destacat militant anarquista, i Paolina Cavazzini. El ***
José
López Penedo - José
López
Penedo: El 4 de febrer de 1950 és afusellat a
Barcelona
(Catalunya) el
guerriller anarquista José López Penedo,
també conegut com Liberto
López. Havia nascut el 13 de juliol de 1915 a
Paredes de
Cidade (O Irixo, Ourense, Galícia). Sos pares es deien
Manuel López i Preciosa Penedo. Paleta, afiliat a la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), durant la Guerra Civil lluità en la
Columna Durruti. En
acabar el conflicte, va ser un dels primers a prendre part en accions
antifranquistes de grups llibertaris. Després
passà a França i durant
l'ocupació participà en la Resistència
a la zona de Prats de Molló. A
l'Alliberament, entrà en el grup guerriller llibertari de
Francesc Sabaté
Llopart (El Quico), on era
l'encarregat de redactar els pamflets i els periòdics
clandestins. El 2 de març
de 1949, amb els germans Josep i Francesc Sabaté Llopart,
Simón Gracia
Fleringan, Carles Vidal Passanau, Wenceslao Jiménez Orive i
Josep Lluís
Facerías, participà en el metrallament a
Barcelona de l'automòbil d'Eduardo
Quintela Bóveda, cap de Brigada Politicosocial de la
policia, que justament aquell
dia no viatjava al cotxe; en aquesta acció resultaren morts
el secretari del
Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol
Ballester i el seu
xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap
d'Esports del Front de
Joventuts resultà ferit. Dies després, el 9 de
març, va ser detingut en una
casa de La Torrassa, barri de l'Hospitalet de Llobregat, a
l'àrea metropolitana
de Barcelona, on havia passat la nit amb Josep Sabaté
Llopart esperant la
partida cap a França. Sorpresos en plena nit, els dos
companys es defensaren i
aconseguiren saltar per una finestra sota una pluja de bales.
Sabaté aconseguí
fugir, però son company, ferit d'un tret al
pulmó, fou capturat inconscient.
Portat d'antuvi al dispensari de la Creu Roja de Collblanc, va ser
traslladat a
l'Hospital Militar, on va ser operat abans de ser internat i interrogat
a la
Prefectura de Policia. El 16 de novembre de 1949 va ser jutjat per un
consell
de guerra i condemnat a mort per l'atemptat contra Quintela.
José López Penedo
va ser afusellat el 4 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona
(Catalunya), juntament amb son company Carles Vidal Passanau, i fou
enterrat al
fossar de la Pedrera; deixà dona i dues filles. Aquest
mateix febrer de 1950
van ser afusellats els guerrillers antifranquistes llibertaris
Saturnino
Culebras Saiz i Manuel Sabaté Llopart. ***
Carles Vidal Pasanau - Carles Vidal Pasanau:
El 4 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista
i resistent antifranquista Carles Francesc Guillem Vidal Pasanau
–a vegades citat erròniament Passanau.
Havia nascut el 6 de novembre –algunes fonts citen
erròniament el 4 de novembre–
de 1917 a Sarrià (Barcelona, Catalunya). Sos pares es deien
Bonaventura Vidal Tort, carboner
anarcosindicalista, i Altèria Pasanau Pentinat. De ben
jovent freqüentà la família
llibertària dels Sabaté Llopart, els ambients
anarquistes i estudià a l'Escola Ferrer Guàrdia
de l'Hospitalet regentada per
Josep Xena Torrent. En 1939, amb el triomf franquista,
s'exilià a França. En
1947 va ser nomenat a Tolosa de Llenguadoc responsable de la
coordinació de la
Comissió de Relacions del Baix Llobregat de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en l'exili i en 1948 membre del Comitè
Regional de Catalunya de
la CNT. Amb José López Penedo i altres,
s'integrà en el grup «Los Novatos» del
maquis llibertari encapçalat per Francesc Sabaté
Llopart (El Quico). Xofer
mecànic de professió i lligat als grups
d'acció,
un automòbil Citroën del qual era propietari va ser
identificat durant la nit
del 6 al 7 de maig de 1948 en l'atracament a la fàbrica de
productes químics «Rhône
Poulenc» de Le Péage-de-Roussillon, a prop de
Lió (Arpitània), fet que el va
obligar a passar a Catalunya. El 2 de març de 1949
participà a Barcelona, amb
Francesc i Josep Sabaté Llopart, Simón Gracia
Fleringan, José López Penedo i
Wenceslao Jiménez Orive, en un atemptat contra el cap de la
Brigada
Políticosocial Eduardo Quintela Bóveda; aquest
últim no es trobà al cotxe
atacat i en aquest cop resultaren morts el secretari del Front de
Joventuts del
districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer
Antonio Norte
Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front
de Joventuts resultà ferit.
El 4 de juny de 1949 va ser detingut a Barcelona; jutjat el 16 de
novembre d'aquell
any en consell de guerra, va ser condemnat a mort per l'atemptat contra
Quintela i les morts, el gener i el febrer de 1949, de dos agents del
Cos
General de Policia. Carles Vidal Passanau va ser afusellat el 4 de
febrer de
1950 a Barcelona (Catalunya), juntament amb José
López Penedo, i enterrat al
Fossar de la Pedrera del
cementiri de Montjuïc de la capital catalana. Carles Vidal Pasanau (1917-1950) ***
Charles
Aigon (dreta) [ca. 1920] -
Charles Aigon: El 4 de febrer de 1954 mor a Marsella
(Provença, Occitània)
l'anarquista Charles Jean Baptiste Aigon. Havia nascut el 10 de gener
de 1903 a Lo
Pòrt de Boc
(Provença, Occitània).
Primogènit d'una família de tres infants, sos
pares es deien Joseph François Aigon i Lucie Marie
Bartistine Dho. Cap el
1919 es traslladà des de La
Ciutat (Provença, Occitània), on havia treballat
a la companyia naviliera
«Messageries Maritimes», a Marsella amb sa
família. Va fer feina amb son pare,
que segons la policia també era anarquista, a les drassanes
navals del carrer
de Lyon de Marsella i vivia amb ell sa mare i sos dos
germans al
número 22 del carrer Ferrari. A començament dels
anys vint, fou un dels
militants més actius del grup «Joventut
Anarquista» (JA), que es reunia al bar
«Coq d'Or», al passeig dels Capucines. En 1921
treballa d'obrer forjador a la
caldereria «Chaudronnerie du Midi», a l'avinguda
d'Arenc. Durant la nit del 30 d'abril
a l'1 de maig de 1921 va ser sorprès per membres dels
«Guardians de la Pau»
quan aferrava cartells als murs de l'oficina de correus, juntament amb
Alphonse
Léon Boissin i Édouard Clément
Arestein, cartells signats pel Grup de les
Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) titulats
«Contre la guerre,
contre le crim». Processat pel Tribunal Correccional de
Marsella per «provocació
de militars a la desobediència», el 2 de juny de
1921 va ser condemnat, amb Édouard
Arestein, a un mes de presó, mentre Alphonse Boisson era
condemnat a dos mesos.
Durant la primavera de 1923 començà a fer el
servei militar al 24 Batalló de
Caçadors a Peu establert a Vilafranca de Mar
(Provença, Occitània). Anys després es
guanyà la vida com a empleat municipal. Sa companya fou
Joséphine Stassart. Charles Aigon va morir el 4 de febrer de
1954 al seu domicili de Marsella (Provença,
Occitània). ***
Socrate
Franchi - Socrate Franchi:
El 4 de febrer de 1955 mor a Feyzin (Lió,
Arpitània) l'anarquista Socrate
Franchi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Dino, Franchini,
Franchitti, Mozzo,
Occe, Romagnolo,
Saliera, Speranza,
Trueba, etc.). Havia nascut el 27 de
desembre de 1900 a Prata (Toscana, Itàlia) –segons el certificat de
defunció a Massa Marittima (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien
Cherubino Franchi i Elisena Periccioli –segons
el certificat de defunció Periccinoli. En 1910
es
traslladà amb sos pares a
Piombino (Toscana, Itàlia), on estudià fins el
tercer curs d'ensenyament
primari. Quan tenia 15 anys entrà a formar part del moviment
anarquista, destacant
en la faceta propagandística, i treballà en la
construcció i en la indústria
siderúrgica.
Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es
mostrà força actiu a Piombino, on
residí
amb sa companya Ines Iacometti, filla de l'anarquista Pilade Iacometti.
El 20
de febrer de 1922 va ser absolt d'un delicte de «lesions
personals i amenaces
lleus» perquè va ser retirada la querella. El 26
de maig d'aquell any va ser
detingut per «possessió de bombes i
revòlvers»; jutjat, va ser absolt per manca
de proves. A començament de 1923 emigrà
clandestinament a França. S'establí a
Lió (Arpitània), on va ser contractat com a obrer
a preu fet en la construcció.
En 1928 vivia a Villeurbanne (Lió, Arpitània) amb
la família de sa companya Ines
Iacometti. Assidu a les reunions del Cercle «Sacco i
Vanzetti» de Lió, va ser
detingut per la policia francesa que el va torturar salvatgement. El
maig de
1930, va ser sospitós, juntament amb el comunista Franco
Delfino, d'un atemptat
a trets contra Mario Scribante, secretari del Fascio de Lió.
El 22 de maig
d'aquell any la Divisió de la Policia Política
informà a la Divisió d'Afers
Confidencials que el considerava com a «individu realment
perillós» i una de
les figures destacades de l'anarquisme lionès. El 26 de
juliol de 1930, Giovanni
Salerno Mele, cònsol general d'Itàlia a
Lió, informa al Ministeri de l'Interior
que es reunia sovint amb comunistes dissidents de la fracció
encapçalada per d'Amadeo
Bordiga (bordigistes) i que es tracta d'un «individu
violent» i «perillós per a
l'ordre nacional». El 26 d'octubre de 1930, un grup de sis
persones armades amb
pistoles ferí a Saint-Priest de Lió Giuseppe
Negri, president de la feixista
associació local d'excombatents a Lió;
l'acció responia a les represàlies per
l'agressió perpetrada el 5 d'octubre anterior per un escamot
feixista contra
dos militants comunistes bordigistes italians que distribuïen
a Saint-Priest el
periòdic brussel·lès Prometeo.
La
policia francesa sospità que els autors d'aquesta
acció havien estat Bruno
Bibbi, Socrate Franchi, Aldo Lecci (Tullio)
i Carlo Mazzucchelli (Tre). En
aquesta època va estar en estret contacte amb els grups
anarquistes clandestins
«Barriera de Milano» i «Barriera de
Nizza» de Torí (Piemont, Itàlia), dels
quals eren membres destacats anarquistes (Dante Armanetti, Emilio
Bernasconi,
Michele Candela, Mario Carpini, Arduilio D'Angina, Dario Franci,
Michele Guasco,
Settimo Guerrieri, Cornelio Giocomelli, Nuzio Giacomelli, Vittorio
Levis, Eugenio
Martinelli, Cesare Sobrito, Muzio Tosi, Vindice Tosi, etc.). El 13 de
desembre
de 1930 distribuí, amb altres militants anarquistes, un
tríptic signat «Gli
anarchici», on convidaven els treballadors a condemnar el
règim soviètic que
deportava Francesco Ghezzi, implicat en l'atemptat del Teatre Diana, i
l'endemà
intervingué en una reunió del Cercle
«Sacco i Vanzetti» en la qual
representants de diverses tendències (anarquistes,
maximalistes, bordigistes i
reformistes), com ara Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Alfredo
Bonsignori,
Primo Lastrucci, Aldo Lecci, Gusmano Marini, Marino Ripoli, Umberto
Rossi,
Giovanni Saroglia, Giuseppe Scarmagnan i Gemisto Vallesi, decidiren
engegar una
campanya internacional de premsa per aconseguir la llibertat dels
anarquistes
Francesco Ghezzi i Alfonso Petrini, empresonats des de feia molt de
temps a
l'URSS. El 14 de febrer de 1931 el Ministeri de l'Interior
d'Itàlia informà als
prefectes de policia italians que projectava, amb altres anarquistes
exiliats a
França, atemptats contra els jerarques feixistes i va ser
inclòs en el registre
de «subversius» del Bolletino
delle
Ricerche. L'1 de desembre de 1931 participà, amb
Gusmano Mariani, Giovanni
Matteozzi, Italo Ragni i Attilio Scaltri, en una reunió
celebrada al bar
Genévein convocada per a redactar del número 4
del periòdic anarquista lionès Insorgiamo!,
i segons informes
policíacs, els presents es declaren preparats per tornar a
Itàlia tot d'una que
esclatés la revolta contra el feixisme. Setmanes
després, va ser detingut per
«possessió d'un revòlver
automàtic», torturat per la policia francesa,
jutjat i
condemnat a un any de presó. Expulsat de França
en 1932, retornà il·legalment,
establint-se a París, on va ser acollit per l'anarquista
Narciso Portanti. A
principis de 1934, confidents de l'Organizzazione per la Vigilanza e la
Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), van informar que estava
disposat a tornar
clandestinament a Itàlia, juntament amb Francesco Barbieri,
anarquista que acabava
de tornar de l'Argentina, on havia col·laborat amb Severino
Di Giovanni,
Umberto Lanciotti i Miguel Arcángel Roscigna, per a una
sensacional acció
contra el règim feixista. El 25 de desembre de 1935 se li va
decretar
l'expulsió de França i el 25 de maig de 1936 va
ser detingut a París per
incompliment d'aquest decret. Un cop lliure, gràcies a la
intervenció de la Liga
Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home) i
d'organitzacions sindicals, el 3 d'agost de 1936 marxà cap a
Catalunya en plena
revolució, amb altres anarquistes (Renzo Cavani, Michele
Centrone, Guglielmo
Gilioli, Mariano Girotti, Bruno Gualandi i Libero Luppi). A Barcelona
s'enrolà
en la «Columna Italiana Rosselli» de la
«Columna Ascaso», de majoria
anarquista, encapçalada pel republicà Mario
Angeloni, i va combatre a les
batalles de Monte Pelado i Almudèver al front
d'Aragó. A la Península va fer
servir el pseudònim Speranza.
A
principis de gener de 1937 retornà a París, on
l'abril començà a fer servir el
nom Franchitti. En aquesta
època la
policia feixista va controlar la correspondència que enviava
a sa família. El
febrer de 1941, en plena Ocupació, vivia clandestinament a
Villeurbanne i la
primavera d'aquell any la policia italiana va perdre el seu rastre,
probablement
perquè havia estat internat al camp de
concentració d'Argelers. Passà tota la
II Guerra Mundial a França i acabà unint-se a una
formació partisana que
actuava al departament de les Boques del Roine, on combaté
fins al 1944,
aconseguint la Medalla de Plata per mèrits de guerra. Durant
la postguerra va
fer alguns viatges a la Toscana (Piombino, Follonica, Massa Marittima)
per a
trobar-se amb antics companys, com ara Narciso Portanti. Socrate
Franchi va
morir el 4 de febrer de 1955 al seu domicili de Feyzin (Lió,
Arpitània) i va ser
enterrat al cementiri
municipal d'aquesta població. ***
Necrològica
de Luisa Martínez Ruiz apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 25 de febrer de 1962 - Luisa Martínez Ruiz:
El
4 de febrer de 1962 mor a La Rochelle (Poitou-Charentes,
França)
l'anarcosindicalista Luisa Martínez Ruiz. Havia nascut el 5
de maig de 1908 a Erandio
(Biscaia, País Basc). Sos pares es deien Juan
Martínez i Manuela Ruiz. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
fou companya del músic anarcosindicalista Domingo Clemente
Royo. Durant la
Revolució i la guerra civil sembla que fou miliciana en la
«Columna Durruti».
En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Acabà instal·lant-se amb son
company a La Rochelle i la parella adoptà una nina.
Milità en la Federació
Local de La Rochelle de la CNT. Després de patir una llarga
malaltia, Luisa
Martínez Ruiz va morir el 4 de febrer de 1962 a l'Hospital
General de La Rochelle (Poitou-Charantes,
França) i va ser enterrada dos dies després al
cementiri de la Rossignolette
d'aquesta ciutat. ***
Lluís
Trenc Torres - Lluís Trenc Torres: El 4 de febrer de 1962 mor a Selon de Provença (Provença, Occitània) l'esperantista, anarquista i anarcosindicalista Lluís Trenc Torres. Havia nascut el 10 de juny de 1921 al Campell (Llitera, Franja de Ponent). Sos pares es deien Manuel Trenc i Manuela Torres. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, encara adolescent, en 1937 s'incorporà a 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i poc després entrà a l'Escola de Militants de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Realitzà, en nom de les Joventuts Llibertàries, una important tasca propagandística a Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità activament en les Joventuts Llibertàries de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou membre de la Comissió Nacional de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Posteriorment passà a viure a París (França) i finalment a Istre, on ocupà fins a la seva mort de la Comissió de Propaganda de la Zona A (Provença-Costa Blava) i fou secretari de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Es guanyava la vida com a tècnic en matèries plàstiques. Fervent esperantista, fou un dels militants més actius de la regió. Lluís Trenc va morir el 4 de febrer de 1962 a l'Hospital de Selon de Provença (Provença, Occitània) a conseqüència de les ferides produïdes en un accident automobilístic esdevingut entre Istre i Lo Martegue (Provença, Occitània) aquell mateix dia, quan la camioneta que conduïa bolcà a la carretera. Fou enterrat a Istre (Provença, Occitània). Deixà companya (Rosalia Martínez) i tres infants (Germinal, Liberto i Aminda). Lluís Trenc Torres (1921-1962)
***
Nicolas Stoïnov - Nicolas Stoïnov: El 4 de febrer de 1963 mor a París (França) l'escriptor, periodista, ensenyant, anarcosindicalista, antimilitarista, Nicolas Stoïnov (o Stoïnoff), un dels fundadors de l'anarquisme búlgar. Havia nascut el 19 de desembre de 1862 a Choumen (Choumen, Bulgària). Durant la seva dilatada existència –va morir amb 101 anys– no va cessar de denunciar els crims de l'ocupació soviètica i tindrà una gran influència sobre els pagesos i els docents. En 1896 amb Varban Kilifarski i Spiro Goulaptchev van crear la secció búlgara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) antiautoritària. Amb Kilifarski i alguns altres, van ajudar Goulaptchev a crear, a Ruse, «Acràcia», la primera editorial llibertària búlgara; amb impremta pròpia i en règim cooperativista, on es van imprimir força llibres i fullets traduïts del francès i del rus, dues llengües que Stoïnov ensenyava. Acabarà exiliat a París, on serà conegut per L'Avi. Entre les seves obres podem destacar, en búlgar La situació de la pagesia i les seves necessitats d'instrucció, La degeneració del socialisme, de la socialdemocràcia, Les vanes promeses a l'alça i la realitat a la baixa (1895), La situació miserable dels pagesos (1911); i en francès Lutte pour le droit ou Résolution de Divdiadovo, Nos tâches (1896), Christo Botev, précurseur de l'anarchisme en Bulgarie (1909), Varban Kilifarski (1879-1923) (1923). Menció a part és la seva autobiografia, publicada a París en búlgar i en francès, Un centenaire bulgare parle (1963). ***
Dario
Franci - Dario Franci: El
4 de febrer de 1970 mor l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent
antifeixista Dario Franci. Havia nascut el 28 de maig de 1902 a
Civitella
Paganico (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen el
21 de maig de 1902 a
Campagnatico (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni
Franci i
Costanza
Pecciarini. Quan era infant es traslladà amb sa
família a Campiglia Marittima
(Toscana, Itàlia). Per mor de la pobresa familiar, quan
tenia 15 anys s'instal·là
a Piombino (Toscana, Itàlia), on
començà a treballar als alts forns. En aquesta
època es relacionà amb destacats protagonistes
del moviment anarquista local.
Durant la postguerra participà activament en les lluites
antifeixistes a
Piombino enquadrat en el 144 Batalló dels «Arditi
del Popolo». En 1923 va ser
cridat a files i destinat a la Marina Reial italiana a
Venècia (Vèneto, Itàlia),
on tingué greus problemes d'adaptació a la
disciplina militar. Un cop
llicenciat retornà a Piombino i va ser fitxat per la
Prefectura de Policia de
Pisa (Toscana, Itàlia) com a «subversiu
propagandista» i sotmès a una estreta
vigilància. En 1925 estava subscrit al setmanari anarquista Fede. En 1926, amb altres companys,
emigrà a Torí (Piemont, Itàlia), on
entrà a treballar com a obrer a la fàbrica
FIAT Ferriere i on desenvolupà una intensa propaganda
antifeixista i
anarquista. En aquesta època també
participà activament en l'organització de
l'expatriació clandestina de militants i en la
distribució dels fons del Socors
Anarquista a les Víctimes Polítiques, sempre en
extret contacte amb militants
emigrats a Lió (Arpitània), dels quals
també va rebre suport econòmic i
materials de propaganda impresos. L'estiu de 1930 la policia el
fitxà com a
membre del grup anarquista «Barriera di Milano» i
la Prefectura de Policia de
Torí el qualificà d'«anarquista
convençut capaç de participar activament en
eventuals disturbis». Va poder fugir de la
repressió desencadenada la primavera
següent ja que, mancat de feina, havia retornat a Piombino per
a treballar amb
els seus sogres. Quan tornà a Torí dos anys
més tard, va ser sotmès a una
estreta vigilància i va ser inclòs al llistat de
«persones a detenir en
determinades circumstàncies». A partir d'aquest
moment es va veure obligat a
reduir la seva activitat i a moure's amb molta precaució,
limitant-se a
desenvolupar mínimes activitats sindicals entre els
treballadors de la fabrica
FIAT del barri torinès de Lingotto, on va trobar feina a
partir de 1934. En
aquests anys preparà la fugida d'Itàlia, que es
va concretar l'1 de setembre de
1937 passant clandestinament la frontera. La intenció
primerenca de creuar
l'Estat francès i arribar a l'Espanya
revolucionària en guerra, es va veure
obstaculitzada a París per qüestions
burocràtiques i la seva arribada a
Catalunya es va frustrar. Intentà regularitzar la seva
situació a França, però
el 4 de març de 1938 se li va denegar la
residència i el 23 de desembre de 1939
se li va decretar la seva expulsió del país,
però gràcies al suport de la Liga
Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home),
obtingué pròrrogues mensuals. Quan
l'ocupació de París pels nazis, la seva
situació
legal canvià i el 19 de setembre de 1941 se li va lliurar un
carnet d'identitat
com a treballador estranger al servei de les forces
d'ocupació i va ser posat a
fer feina de planxista al Parc d'Artilleria de Vincennes (Illa de
França,
França). El 24 de desembre de 1941 va ser detingut,
juntament amb sa companya
Iside Farina, que havia estat infermera a la guerra d'Espanya, i tancat
a la
caserna de Les Tourelles del XX Districte de París. L'estiu
de 1942 va ser
alliberat, però portar amb sa companya a la frontera i
lliurat a les autoritats
feixistes italianes. Després de ser interrogat, va ser
reclòs al camp de
concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia), on
va romandre fins a la caiguda
del feixisme. Després de la II Guerra Mundial
milità en la Federació
Elbano-Maremmana de la Federació Anarquista Italiana (FAI),
en nom de la qual
assistí a diversos congressos, i en l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana
(USI). ***
Necrològia
de Joaquín Moya Bellot apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de novembre de 1977 - Joaquín Moya Bellot:
El
4 de febrer de 1972 mor a Niça (País
Niçard, Occitània) l'anarcosindicalista
Joaquín Moya Bellot. Havia nascut el 22 de març
de 1901 a
Xella (Canal de
Navarrés, País Valencià). Sos pares es
deien
Joaquín Moya i Petra Bellot. Es
guanyava la vida fent d'obrer forjador i milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) del País Valencià. El desembre de
1930 va
ser nomenat secretari de la Joventut Republicana de Xella. Durant la
guerra
civil fou capità d'enginyers del Batalló de
Sapadors del
XIX Cos de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola
i, a partir d'octubre de 1937, del XIII Cos de l'Exèrcit,
que
actuaren al Llevant peninsular, al front
d'Aragó i en la
defensa de Madrid. En acabar la guerra pogué embarcar-se cap
a l'Àfrica del
Nord i va ser internat en diversos camps de concentració.
Després de la II
Guerra Mundial s'establí a Rouïba (Alger,
Algèria), on en 1948 obrí, amb Taieb ben Omar
Dahoun, un
taller de
ferreria artesanal i de mecànica agrícola
(«Societat Moya-Dahoun»), societat que es
dissolgué
poc després. Formar
part dels repatriats que a
principis dels anys seixanta retornaren a França.
Instal·lat a Niça amb sa companya
María
Talón, treballà
uns anys en una fàbrica i milità en la
Federació Local de la CNT. Arran d'una
intervenció quirúrgica, Joaquín Moya
Bellot
va morir el 4 de febrer de 1972 a l'Hospital de Saint-Roch de
Niça
(País Niçard, Occitània). ***
Jesús
Lóuzara de Andrés i Mercedes Fernández
(Steubenville, 1965) - Jesús
Lóuzara de Andrés: El 4 de febrer de
1973 mor a Steubenville (Ohio,
EUA) l'anarquista Jesús Rodolfo
Lóuzara de Andrés, que va fer
servir diversos pseudònims (R. Lone,
Ricardo Lone, Rodolfo
Lone, Rolf Lone, Rudolf Lone, José
Lóuzara, Juan
Lóuzara,
etc.). Havia nascut el 24 d'abril de
1891 –aquesta
és la data que finalment ell mateix confessà,
encara que segons els registres
oficials nord-americans nasqué en 1888 i algunes fonts donen
altres dates (1883)–
a Lugo (Galícia). Quan era infant es va traslladar amb sa
família a
Amèrica. Va treballar de
mariner a les obres del canal de Panamà, on
conegué l'anarquista José Torralvo
Bermejo, amb qui va fer una gran amistat. A principis de la
dècada dels deu
formà part del grup «Los Invencibles» de
Culebra (Zona del Canal de Panamà;
actual Panamà), adherit a la Federació
Individualista Internacional (FII), i va
ser un dels col·laboradors de la revista El
Único. De todos y de nadie, editada entre 1911 i
1912 a Colón (Colón,
Panamà) per la FII. Des de Culebra
col·laborà en diferents publicacions
anarquistes (El Libertario, Tierra y Libertad). L'abril de 1912
participà en un míting de la Federació
d'Agrupacions de l'Istme de Panamà
(FAIP) i l'octubre d'aquell any intervingué en un
míting de la FII a Gatún (Zona
del Canal de Panamà; actual Panamà). El gener de
1913 participà en un míting de
la FAIP. La vigília del Primer de Maig i el juny de 1913
parlà en mítings
organitzats per la FAIP. Durant 1913 signà diversos
comunicats del grup «Los
Invencibles» de Culebra. En 1914 visqué una
temporada a Akron (Ohio, EUA). Després
d'un temps a Cuba, cap el 1915 s'establí a Steubenville
(Summit, Ohio, EUA), on
treballà com a metal·lúrgic. Molt
lligat a Pere Esteve, col·laborà en el seu
periòdic Cultura Obrera.
En 1924 sa
companya Aurora Álvarez el va deixar portant-se els dos
fills de la parella –Rudolf
J. Lóuzara (Rudolf Lauzara)
i Amelia
Lóuzara, qui es va casar amb l'anarquista Armando del Moral
Vizcaíno– i s'uní a
l'anarquista Emilio Vivas Manzano. Participà activament en
la campanya en
suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti. Va
ser un dels fundadors de la Federació de Grup Anarquistes
(FGA) dels EUA.
Sempre reticent a l'anarcosindicalisme, formà part del grup
anarquista
individualista «Los Iconoclastas» d'Steubenville,
del qual eren membres
Aristarco, A. Carballo, D. Garrós, A. Maíz i A.
Pérez, entre d'altres. Fou el
promotor de la cèlebre «Encuesta del Grupo de "Los
Iconoclastas" de
Steubenville (Ohio)» a militants anarquistes que va ser
publicada en el
periòdic de Buenos Aires La
Protesta
entre 1926 i 1927, i posteriorment reproduïda en Revista Única i Tiempos
Nuevos. El 19 de maig de 1929 participà, en
representació de «Los
Iconoclastas», en el Ple de Grups Anarquistes i
Individualitats celebrats a
Blair Station (Allegheny, Pennsilvània, EUA). En 1930 sa
nova companya,
Mercedes Fernández, va ser deportada a Espanya, on
hagué de restar més d'un
any. El juny de 1934 participà en un míting sobre
Espanya a Canton (Stark,
Ohio, EUA). En 1954 es jubilà de la seva feina de
metal·lúrgic a la fàbrica de
Follansbee (Brooke, Virgínia de l'Oest, EUA) on treballava.
Va estar en estreta
relació i correspondència amb destacats
anarquistes, com ara Diego Abad de
Santillán, Paul Gille, José Ledo, Errico
Malatesta, Ricardo Mella, Vladimir
Muñoz, Max Netllau, Enrique Nido, Josep Prat, Eleuterio
Quintanilla, Pierre
Ramus, Han Ryner, Rudolf Rocker, Daniel Seijas, Pedro Sierra,
José Torralvo,
etc. Mantingué una estreta amistat amb Federico Arcos
Martínez i sa companya
Purificació Pérez Benavent (Pura
Arcos).
Trobem textos seus, en els quals defensà
l'anarcoindividualisme i el
neomaltusianisme, en nombroses publicacions llibertàries,
com ara Acción Libertaria,
Aurora, Brazo
y Cerebro, Le Combat Syndicaliste,
Cultura Obrera, Cultura
Proletaria, ¡Despertad!,
Fuerza Consciente, Inquietudes,
Nervio, El
Libertario, Revista Única,
Ruta, Solidaridad,
Suplemento Literario de Solidaridad Obrera,
Suplemento de La Protesta, Suplemento de Tierra y Libertad, ¡Tierra!, Tierra
y Libertad, Umbral,
Vía Libre, etc. Jesus
Lóuzara de
Andrés va morir el 4 de febrer de 1973 a Steubenville (Ohio,
EUA). Deixà un
important arxiu que es troba dipositat a l'International Institute of
Social
History (IISH) d'Amsterdam. Pòstumament, la revista tolosana
Cenit, en el número de
gener-març de
1974, publicà un article de Vladimir Muñoz on
repassa la seva trajectòria vital
a través de correspondència seva sota el
títol «El pensamiento vivo de José
Louzara». Jesús Lóuzara de
Andrés (1891-1973) ***
Necrològica
de Santos Pérez Osía apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 14 d'abril de 1977 - Santos Pérez
Osía: El 4 de febrer de 1977
mor a Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista
Santos Pérez Osía –el segon llinatge
també citat Osías.
Havia nascut el 10 d'agost de 1912 a Isuerre (Saragossa,
Aragó, Espanya) –algunes
fonts citen erròniament
Ruesta (Saragossa, Aragó,
Espanya). Sos pares es deien Evaristo Pérez i
María Cruz Osía. Amb 14 anys ja treballava
d'aprenent de forjador i era membre
del
Sindicat d'Oficis Diversos de Zangoza (Sangüesa, Navarra) de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de
1936
intentà resistir a Zangoza abans de marxar amb un grup de
companys el 20 de
juliol cap a Sos del Rey Católico (Saragossa,
Aragó, Espanya). Quan la població
va caure a mans feixistes, va ser empresonat a Saragossa i
posteriorment al
Fort de Sant Cristóbal de Pamplona (Navarra). Jutjat en
consell de guerra a
Pamplona, va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de
30 anys
de presó. A començament dels anys quaranta
aconseguí la llibertat provisional i
participà en la clandestinitat llibertària al
País Basc, fet pel qual acabà reclòs
a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis. En 1949,
després de la seva
posada en llibertat condicional, participà en una xarxa
d'evasió de militants
cap a França. Informat que estava a punt de ser detingut,
passà a França amb sa
família, a través de Sant Sebastià i
Hendaia, i s'establí a Baiona (Lapurdi,
País Basc), on continuà militant en la CNT i en
la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Més tard s'instal·là a Romans,
on milità en la Federació Local de
Valença-Rumans de la CNT. En 1952 fou delegat de Romans al
Ple celebrat a
Aymare (Guiena, Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou
Vicenta
Alastuey, amb qui tingué
dos infants (Lyri i Jesús). Santos Pérez
Osía va morir el 4 de febrer –algunes
fonts citen erròniament el 3
de febrer– de 1977 al seu domicili de
Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània) i va ser
enterrat l'endemà al
cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Ramón Lafragueta Solano apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 15 de març de 1981
- Ramón
Lafragueta Solano:
El 4 de febrer de 1981 mor a Saint-Hilaire
(Delfinat, Arpitània) l'anarcosindicalista
Ramón Enrique Manuel Bartolomé Lafragueta Solano.
Havia nascut el 24 d'agost de 1905 a
Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Manuel
Lafragueta Mazas i Joaquina Solano Broto.
Des de jove participà en el moviment llibertari.
Emigrà a
Barcelona (Catalunya) i entrà a treballar a la Companyia de
Ferrocarrils del Nord. Afiliat al Sindicat
Ferroviari de Barcelona, adscrit a la Federació Nacional
d'Indústries Ferroviàries (FNIF) de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), hi
ocupà
càrrecs de
responsabilitat. Durant la guerra civil lluita al front
d'Aragó. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França, fou
internat a diversos camps de
concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram i
Vernet) i patí les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació
lluità en la resistència
antinazi. Detingut per la Gestapo, fou portat a un camp de
càstig alemany. En
1945 recorregué gairebé tot l'Estat
francès en una gira de reorganització del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després
s'instal·là a Grenoble (Delfinat,
Arpitània) on
desenvolupà càrrecs confederals en els
àmbits departamental i local –fou 15
anys tresorer de la Federació Local de Grenoble de la CNT.
Sa
companya fou Jacinta Galindo.
Ramón Lafragueta Solano va
morir el 4 de febrer –algunes fonts citen
erròniament el 2 o l'11 de febrer– de 1981 al Centre
Mèdic «Rocheplane» de Saint-Hilaire (Delfinat,
Arpitània) –algunes fonts citen
erròniament Grenoble (Delfinat,
Arpitània). ***
Necrològica
de Miguel Viribay Sagredo apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 18 de març de 1982 - Miguel Viribay
Sagredo: El 4 de febrer de 1982 mor a Jaén
(Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Miguel Viribay Sagredo –algunes fonts
citen erròniament el segon llinatge com Sagristá.
Havia nascut el 5 de juny de 1900 a Prádanos
de Bureba (Burgos, Castella, Espanya). Sos pares es deien Evaristo
Viribay i Teresa Sagredo Forner de professió, quan tenia 16
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT).
Instal·lat a Jaén a
principis de la guerra civil amb sa companya i fills,
comandà la
Unitat
Motoritzada del Cos de Transports a Úbeda (Jaén,
Andalusia, Espanya) i fou el
creador del Batalló Ciclista «Enrique
Malatesta» de
la CNT. Després de la mort
del dictador Francisco Franco, milità en el Sindicat
Únic
d'Oficis Diversos de
Jaén de la CNT, del qual era primer vocal. Miguel Viribay
Sagredo va morir el
4 de febrer de 1982 al seu domicili de Jaén (Andalusia,
Espanya)
víctima d'un atac cardíac i va ser enterrat al
cementiri
d'aquesta localitat. ***
Última foto de Francisco Quintal (ca. 1985) - Francisco Quintal: El 4 de febrer de 1987 mor d'un atac de cor a Lisboa (Portugal) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francisco Nobrega do Quintal. Havia nascut el 24 d'agost de 1898 a Funchal (Madeira, Portugal). Fill d'una família burgesa, va estudiar a l'Escola Nàutica de Lisboa. Amb 15 anys va descobrir l'anarquisme llegint els escrits de Jean Grave i va començar a freqüentar les Joventuts Sindicalistes. A partir de 1921 va començar a col·laborar en diversos grups anarquistes, com Novos Horizontes i Grupo Anarquista Claridade. El 18 de març de 1923 va participar en el congrés anarquista d'Alenquer i va ser designat secretari de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). A partir de 1925 serà el responsable de O Anarquista, l'òrgan de premsa de la UAP. El 25 de juliol de 1927 va ser delegat de la UAP en el congrés de València (País Valencià) que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Considerat per la policia com el «cap» dels anarquistes portuguesos, va ser deportat a Angola, d'on va poder escapar en 1929 i retornar a la península. Aleshores militarà clandestinament en l'Aliança Llibertària, entre 1931 i 1932, i després en la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), col·laborant activament en la premsa llibertària (O Argonauta, A Batalha, A Comuna, etc.). Va traduir diverses obres anarquistes, com ara Les syndicats et la Révolution sociale, de Pierre Besnard. Durant la dictadura va continuar, amb sa companya, la professora anarquista Miquelina Sardinha, l'activitat política i la seva professió de capità de la marina mercant li va permetre fer contactes amb companys de diversos països. Amb la caiguda de la dictadura, el 25 d'abril de 1974, va fundar a Almada, amb altres companys anarquistes, com ara Adriano Botelho, el Centre de Cultura Llibertari i va editar el periòdic Voz Anarquista. ***
Necrològica
de Mateo Lozano Sánchez apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de setembre de 1989 - Mateo Lozano Sánchez:
El 4 de
febrer de 1989 mor a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Mateo
Lozano Sánchez. Havia nascut el 21 de setembre de 1920
a Villamiel
(Càceres, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Juan
Lozano Moreno i
Paula Sánchez.
En 1947
passà clandestinament
a França. Després d'un temps a Bordeus
(Aquitània, Occitània),
s'instal·là a Masseuva
(Gascunya, Occitània) i començà a
simpatitzar amb el moviment llibertari, afiliant-se
al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional
del Treball (CNT)
d'Aush (Gascunya, Occitània). Vivia a Montrejau
(Llenguadoc, Occitània). Mateo Lozano Sánchez va
morir el 4 de
febrer –algunes
fonts
citen erròniament 25 de
febrer– de 1989 en
un hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'una curta,
però greu malaltia. ***
José
Villanueva Clavero - José Villanueva
Clavero:
El 4 de febrer de 1989 mor a
Pàmies (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
José Villanueva Clavero. Havia nascut el 16 d'agost de 1912
a
Calanda (Terol, Aragó, Espanya).
Sos pares es deien José Villanueva i Miguela Clavero. A
començaments dels anys
trenta entrà a formar part del Grup Juvenil de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Calanda. També fou membre del grup teatral
«Amanecer». Quan el
cop feixista de juliol de 1936, ben igual que son cunyat Floreal
Carbó Mora,
s'allistà com a voluntari en la «Columna
Durruti» en
la qual combaté durant
tota la guerra. Amb el triomf franquista passà a
França i
fou internat al camp
de concentració de Vernet, mentre que son pare va ser
reclòs al camp de
concentració de Bram, on va morir. Després de la
II
Guerra Mundial s'instal·là a
Rius de Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània), on
continuà militant en la CNT de
l'Exili. José Villanueva Clavero va morir el 4 de febrer de
1989
a l'Hospital de
Pàmies (Llenguadoc, Occitània). ***
Toma
Bebić fotografiat per Boris Kragić - Toma Bebić: El 4 de febrer de 1990 mor a Split (Dalmàcia, Croàcia, República Federal Socialista de Iugoslàvia; actual Croàcia) l'artista multidisciplinari (músic, cantautor, actor, pintor, escriptor, poeta, etc.) anarquista Toma Bebić. Havia nascut el 6 de novembre de 1935 a Split (Dalmàcia, Croàcia, Regne de Iugoslàvia; actual Croàcia). Durant sa vida treballà en els oficis més diversos, com ara mestre, secretari en una escola, contramestre, mecànic, enginyer naval, inspector de policia, entrenador de l'equip de futbol HNK Hajduk Split, periodista de diversos periòdics (Nedjeljna Dalmacija, Vjesnik, etc.). Publicà sis llibres d'aforismes, poemaris (U sakatu vremenu, Tata-rataata- bum, etc.) i un llibre de dibuixos per a infants. En 1973 guanyà el primer premi del Festival de Música Internacional de Solingen (Düsseldorf, Renània del Nord-Westfalia, República Federal d'Alemanya). És autor dels discos Volite se ljudožderi (1975) i Oya Noya... (1980). Toma Bebić va morir el 4 de febrer de 1990 a Split (Dalmàcia, Croàcia, República Federal Socialista de Iugoslàvia; actual Croàcia) de càncer de pulmó. Deixà molta obra inèdita. ***
Joachim
Salamero -
Joachim Salamero: El 4
de
febrer de 2021 mor a Peçac de
Bordèu (Aquitània, Occitània) el
francmaçó, lliurepensador, anarquista
i anarcosindicalista Joachim Salamero, també citat
com Joaquim Salamero i
conegut com Jo Salamero. Havia nascut el 3
de febrer de 1931
a Bordeus (Aquitània, Occitània). Fill d'una
família anarquista; son pare, Joaquín Cipriano
Salamero,
nascut a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), es
refugià a França durant la
dictadura de Primo de Rivera i son oncle fou un dels organitzadors de
l'atemptat
mortal contra el cardenal Juan Soldevilla y Romero el 4 de juny de
1923; sa
mare, Josefina Lucia Ferrandir, també era filla d'espanyols.
Son pare i sa mare
treballaven en la
indústria sabatera a Bordeus. Entre 1946 i 1949
estudià a la Societat Nacional
de Construcció Aeronàutica del Sud-Oest (SNCASO),
on obtingué el Certificat
d'Aptitud Professional (CAP) d'ajustador-mecànic.
Entrà a treballar a la
Société Bordelaise de Découpage et
d'Emboutissage (SBDE, Societat de
Retallament i d'Embotició de Bordeus) i va fer el servei
militar a Meknès
(Marroc) com a mecànic a l'Escola de Pilots, on
prengué part en una vaga de
tres dies contra l'augment de les hores de feina. Llicenciat en 1953,
entrà a
fer feina a la factoria aeronàutica Dassault de Merinhac
(Aquitània,
Occitània), on fou nomenat delegat de personal per la
Confederació General del
Treball (CGT) i membre de la Comissió de Joves de la
Unió Departamental. En
1947, durant un míting de suport a la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
espanyola en l'exili, conegué Aristide Lapeyre i
freqüentà l'Escola
Racionalista «Francisco Ferrer», en la qual
animà debats. En 1953 s'adherí al
grup «Lucifer» de la Libre-Pensée. Entre
1953 i 1967 col·laborà en Jeunes
Libertaires. Entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 fou
delegat del grup
anarquista de Bordeus al congrés de reconstitució
de la Federació Anarquista
(FA) celebrat a París (França). Fou membre del
grup «Sébastien Faure» de
Bordeus, adherit a la Federació Anarquista (FA), del qual va
ser nomenat
secretari. En 1955 formà part d'un viatge d'estudis de la
CGT a Varsòvia
(Polònia), on constatà la misèria
obrera. Entre 1956 i 1967 va ser responsable
de Le Lien. Bulletin intérieur de la
Fédération Anarchiste. El 25 de juliol
de 1959 es casà a Bordeus amb Virginia Franco. En 1960
fundà, amb Serge Mahé, Alexandre
Hébert i altres, la Union des Anarcho-syndicalistes
(UAS, Unió dels Anarcosindicalistes), sort de
comitè d'enllaç entre els
militants anarquistes de la CGT i Força Obrera (FO) i de la
CGT, adherits o no
a la FA. L'UAS edità el butlletí L'Anarcho-syndicaliste,
en el qual
col·laborà força. Participà
en la redacció d'un «Manifest per a la
democràcia
en el moviment obrer» contra la cacera de
bruixes portada a
terme pels estalinistes contra els revolucionaris i a resultes
d'això, en 1961
va ser exclòs de la CGT. Aleshores creà a la
factoria aeronàutica Dassault un
Comitè de Lluita i en 1963 s'integrà en FO,
organització per a la qual va ser
nomenat delegat de personal i esdevingué secretari
departamental del Sindicat
de Metal·lúrgica de la regió de
Bordeus. Després dels fets de «Maig del
1968»,
entrà en la comissió executiva de la
Unió Departamental de FO. Intervingué
contra el projecte gaullista de reforma del Senat en el
Congrés Confederal de
1969 i fou un dels principals portaveus de l'esquerra de la CGT-FO.
Arran d'una
assemblea general celebrada entre el 5 i el 6 de setembre de 1970 a
Chef-Boutonne (Poitou-Charentes, França), l'UAS
decidí fusionar-se amb
l'Aliança Sindicalista Revolucionària i
Anarcosindicalista (ASRAS) animada per
Jacky Toublet, entre d'altres. Entre 1970 i 1975 fou responsable del
butlletí Pour
nous le combat continue, òrgan dels
anarcosindicalistes integrats en la
CGT-FO. En aquests anys col·laborà en Le
Monde Libertaire, òrgan de
la FA, i en Solidarité Ouvrière,
portaveu de l'Aliança Sindicalista
(AS). En 1971 fou delegat del Sindicat del Metall de Bordeus al X
Congrés de
FO. En 1974 abandonà l'ASRAS per un desacord profund sobre
una anàlisi de la
Confederació Francesa Democràtica del Treball
(CFDT). En 1975, amb un grup de
companys (Alexandre Hébert, Hervé Hochard, Marc
Prévôtel i Serge Mahé)
refundà
l'UAS, que, de les referències constants a la Carta d'Amiens
i a Fernand
Pelloutier, passà a veure's influenciat pel trotskisme de
Pierre Boussel (Pierre
Lambert) i cap el 1976 abandonà la FA. En 1979
representà l'UAS al I
Congrés de la CNT espanyola després de la
clandestinitat celebrat a Madrid
(Espanya). En 1987 publicà, amb Jacky Toublet i Alain
Sauvage, el fullet La
Charte d'Amiens de 1906 à aujourd'hui.
Francmaçó i membre de la
Libre-Pensée, entre 1970 i 2010 fou delegat de la Gironda a
tots els congressos
nacionals d'aquesta organització, i fou membre de la seva
comissió
administrativa nacional i de la directiva nacional durant molts danys;
entre
1996 i 2007 en fou president de la Federació Nacional. Entre
1990 i 1996 fou
secretari general de la Unió Departamental de la Gironda de
FO. El febrer de
1991 participà, amb Alexandre Hébert, a Barcelona
(Catalunya) en el congrés
constitutiu de l'Entesa Internacional dels Treballadors i dels pobles
(EIT), de
tendència lambertista. L'octubre de 1996 UAS
s'adherí a l'EIT, però no ho va
fer al Partit dels Treballadors (PT) de Pierre Lambert. Entre 1992 i
2000 fou
membre de la comissió executiva confederal de la CGT-FO i en
2003 s'afilià al
PT, on hi restà també el 2008 quan es
rebatejà com Partit Obrer Independent
(POI). En 2011 participà en reunions de l'UAS i
representà, amb altres
companys, el corrent anarcosindicalista en el POI. Va coordinar
nombrosos
debats sobre anarcosindicalisme al Centre Internacional de Recerques
sobre
l'Anarquisme (CIRA) a Marsella. Fou president d'honor de la
Federació Nacional
de la Libre-Pensée i membre del comitè directiu
de l'Associació Laica dels
Amics d'Anne i Eugène Bizeau. Mantingué una
estreta relació amb el grup «Ateus
de Catalunya». Joachim Salamero va morir de covid-19 el 4 de
febrer de 2021,
l'endemà d'haver fet 90 anys, a l'Hospital
Haut-Lévêque de Peçac de
Bordèu (Aquitània, Occitània); va ser
incinerat l'11 de febrer al crematori de Merinhac
(Aquitània, Occitània) i les
seves cendres van ser dipositades l'endemà al cementiri de
La Chartreuse de
Bordeus.
---
|
![Charles Aigon (dreta) [ca. 1920]](http://www.estelnegre.org/documents/aigon/aigon01.jpg "Charles Aigon (dreta) [ca. 1920]")
![[03/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[03/02]") |
|
![[05/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[05/02]") |
|
|
| Actualització: 04-02-24 |