---

Anarcoefemèrides del 5 de febrer

Esdeveniments

L'atemptat de Vera Zasulic segons el diari parisenc "Le Monde Illustré" del 9 de març de 1878

L'atemptat de Vera Zasulic segons el diari parisenc Le Monde Illustré del 9 de març de 1878

- Atemptat de Zasulic: El 5 de febrer de 1878 –24 de gener segons el calendari julià– a Sant Petersburg (Rússia) l'aleshores revolucionaria bakuninista Vera Ivanovna Zasulic dispara amb un revòlver contra el pit del general Fedor Fedorovitx Trepova, prefecte de policia responsable de la flagel·lació d'A. S. Emelianov (Bogolioubov), estudiant membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat», que s'havia negat a descobrir-se davant d'ell al presidi. Trepova només resultarà ferit i Zasulic serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, i gràcies a les simpaties populars de la presa i a la posada en pràctica de la reforma judicial d'Alexandre II, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, es convertirà en un símbol dels populistes i dels anarquistes russos.

Vera Zasulic (1849-1919)

***

Cartell del míting de Kropotkin

Cartell del míting de Kropotkin

- Xerrada de Kropotkin: El 5 de febrer de 1894, al Co-operative Hall de la High Street de Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra), el príncep anarquista Piotr Kropotkin va realitzar una de les seves xerrades més populars, What Anarchism Is (Què és l'anarquisme). L'entrada va ser lliure i es convidava a la discussió.

***

La seu d'"El Hijo de El Ahuizote" amb el provocador cartell

La seu d'El Hijo de El Ahuizote amb el provocador cartell

- «La Constitució ha mort»: El 5 de febrer de 1903, data en la qual se celebra el 46è aniversari de la Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic de 1857, els editors de la revista satírica magonista El Hijo de El Ahuizote col·loquen al balcó de les oficines del periòdic a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el cartell «La Constitució ha mort» amb un gran crespó negre en senyal de dol, en resposta a la persecució exercida pel dictador Porfirio Díaz contra la llibertat d'expressió i la violació dels locals dels periòdics crítics amb el govern per part de la policia. Després de nombrosos actes repressius contra la publicació llibertària, el 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim. L'acció «La Constitució ha mort», promoguda per la revista llibertària El Hijo de El Ahuizote, tingué una gran repercussió i per a molts fou un antecedent de la revolució armada de 1910, que derrocà Porfirio Díaz i que acabarà amb la promulgació de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans de 1917 durant el govern de Venustiano Carranza.

***

Capçalera de "La Lueur" [CIRA]

Capçalera de La Lueur [CIRA]

- Surt La Lueur: El 5 de febrer de 1924 surt a Tours (Centre, França) el primer número del periòdic multicopiat La Lueur. Bi-mensuel anarchiste du Centre (La Claror. Bimensual anarquista del Centre). Fou l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista del Centre (FAC), adherida a la Unió Anarquista (UA). Portava l'epígraf «Ni Déu ni patró. Benestar i Llibertat» i els responsables d'aquesta publicació van ser els germans Marcel i Désiré Lehoux. L'abril de 1924 ambdós van ser inculpats pel Ministeri Fiscal de Tours per un delicte de «provocació al crim i a l'assassinat» arran de l'article «Cottin», aparegut en el número tres d'aquesta publicació, on defensava Émile Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, i que aleshores es trobava empresonat. En sortiren cinc números, l'últim l'1 de juny de 1924.

Anarcoefemèrides

Naixements

Johann Most (1872)

Johann Most (1872)

- Johann Most: El 5 de febrer de 1846 neix a Augsbourg (Suàbia, Regne de Baviera; actualment Alemanya) el militant i propagandista anarquista i sindicalista revolucionari, partidari de la propaganda pel fet, Johann Joseph Most, conegut com Hans Most o John Most. Era fill natural d'una institutriu d'idees liberals i d'un escrivà d'advocat, i quan tenia 10 anys sa mare, una germana i sos dos avis materns moriren en una epidèmia de còlera. Rebel ja d'infant, rebutjar assistir a missa i se'n revoltà contra la «pedagogia de la pallissa». En 1856 organitzà una vaga a l'escola industrial on estudiava contra un professor francès especialment odiat pels seus severs càstigs, fet que en provocà la seva expulsió. En 1857 son pare, aleshores empleat a la governació del districte d'Augsbourg, es casà de bell nou i la madrastra li fa la vida impossible, a ell i a sa germana Paula. Quan tenia set anys patí un flegmó a la part esquerra de la cara, procés que degenerà en un càncer que implicà en 1859 la necessitat d'una intervenció quirúrgica d'ablació d'una part de la mandíbula per part del doctor Agatz, quedant la seva cara desfigurada. Després del fadrinatge d'obrer enquadernador, que el va obligar a enquadernar llibres des de l'alba fins al capvespre, a partir de 1863 exercí l'ofici de poble en poble, treballant a 50 ciutats de sis països diferents (Alemanya, Hongria, Suïssa, Itàlia, etc.). En 1866, durant la guerra francoprussiana, treballà d'enquadernador al cantó suís de Ticino. En 1867 s'instal·là a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa), on treballà fent capses de fusta i estotjos, i es familiaritzà amb els escrits de Ferdinand Lassalle, adherint-se a la Societat Alemanya d'Instrucció Obrera, de la qual va ser nomenat secretari. El novembre de 1867 s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), on s'afilià a la societat obrera «Harmonia» i a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on va fer amistat amb Herman Grenlich. Per la seva desfiguració al rostre, va ser dispensat de fer el servei militar. L'octubre de 1868 s'establí a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès). D'antuvi socialdemòcrata, esdevingué ràpidament un dels principals activistes de la lluita social. El 13 de desembre de 1869 prengué la paraula davant 10.000 obrers en una manifestació obrera davant el parlament de Viena, fet pel qual va ser empresonat un mes. En aquesta època el govern austríac promulgà unes lleis antisocialistes especialment dures. El 2 de març de 1870 va ser detingut per la seva militància; jutjat el 4 de juliol amb altres companys, va ser condemnat a cinc anys de presó, que purgà a la presó de Suben (Alta Àustria). Molt popular després de la seva passada per les garjoles imperials, el 27 de febrer de 1871 va ser posat en llibertat gràcies a una amnistia i engegà una gira de conferències per Àustria, per mor de la qual el 2 de maig de 1871 va ser expulsat del país i retornà a Alemanya, després que un milenar de treballadors austríacs l'acomiadessin a l'estació. Establert a Chemnitz (Regne de Saxònia, Imperi Alemany; actualment Alemanya), edità el periòdic Chemnitzer Freie Presse i engegà una vaga, per la qual va ser detingut i el juliol de 1872 tancat dos mesos a la presó de Chemnitz. Aquest mateix 1872 va ser condemnat altres vuit mesos de presó per un discurs i reclòs a la presó saxona de Zwickau. En 1873 aprofità el seu empresonament per escriure Kapital und Arbeit, una explicació i interpretació d'El Capital de Karl Marx, obra que considerava illegible; la interpretació que en donà no gustà en absolut a Marx i als seus deixebles, exceptuant el filòsof revolucionari Eugen Dühring, que el defensà vigorosament. El 26 de desembre de 1873 es casà amb Klara Hansh i la parella s'instal·là a Magúncia (Gran Ducat de Hessen i del Rin, Imperi Alemany; actualment Alemanya), on treballà en el periòdic Suddentchen Volkstimme. Encara que força desil·lusionat del parlamentarisme –el defineix com «el més pur teatre de guinyol, els fils del qual poden ser manejats pels lacais del govern»–, en les eleccions federals alemanyes del 10 de gener de 1874 va ser elegit diputat del Sozialdemokratische Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata Obrer d'Alemanya) per al Reichstag per la circumscripció de Chemnitz, però per un discurs de celebració públic de l'aniversari de la Comuna de París celebrat el 18 de març de 1874, va ser destituït i tancat 26 mesos a la presó berlinesa de Plötzensee, moment que aprofità per aprofundir en els seus estudis i escriure. D'aquesta època és el seu cançoner proletari Proletarier-Liederbuch i Die Bastille am Plötzensee. Blätter aus meinem Gefängniss-Tagebuch (1876), on denuncia el sistema carcerari prussià. Un cop lliure, s'oposà als líders socialdemòcrates, especialment a Wilhelm Liebknecht, i col·laborà en el periòdic socialista Berliner Freie Presse, on intentà publicar textos del seu admirat Dühring, però Liebknecht, seguint instruccions d'Engels, s'oposà categòricament i aquest últim publicà el pamflet L'Anti-Dühring. En 1878, en resposta a l'intent d'assassinat contra l'emperador Guillem I a mans de l'anarquista Karl Nobiling, es desencadenà una important repressió contra els cercles obrers, prohibint la premsa i limitant la llibertat d'expressió, fet pel qual decidí, després d'una estada a França fins finals de 1878, exiliar-se a Londres (Anglaterra), on arribà el 23 de desembre. A la capital anglesa publicà a partir del 3 de gener de 1879 el periòdic en llengua alemanya Freiheit, que va ser distribuït clandestinament arreu de l'Imperi Alemany i on critica el reformisme socialdemòcrata. En 1879 viatjà diverses vegades a París i a Brussel·les (Bèlgica), d'on va ser expulsat després de parlar en un míting. En 1880 se separà de sa companya Klara Hanschm, la qual morí dos anys després. Aquest mateix 1880 les autoritats franceses el condemnaren en rebel·lia a dos anys de presó per un article seu i va fer una gira propagandística a Suïssa. En 1881, en un congrés secret, va ser expulsat de l'SDAP, i molt influenciat per les idees de Piotr Kropotkin, es declarà anarquista, entrant en contacte amb destacats pensadors i activistes llibertaris, com ara Victor Dave o Errico Malatesta. El juny de 1881 després d'aplaudir des de les pàgines de Freiheit l'assassinat d'Alexandre II de Rússia, va ser condemnat per les autoritats britàniques a 16 mesos de treballs forçats que purgà a la presó londinenca de Coldbath Fiels. Un cop lliure, sentint-se perseguit per la policia anglesa i encoratjat per les notícies de les lluites socials i laborals nord-americanes, decidí instal·lar-se als Estats Units, on els militants locals el convidaven reiteradament a fer conferències. El 2 de desembre de 1882 s'embarcà a Liverpool cap a Nova York (Nova York, EUA), on el 18 d'aquell arribà i va ser acollit triomfalment pels treballadors d'origen alemany. A principis de 1883 va fer una gira de conferències per les principals ciutats industrials nord-americanes (Boston, Baltimore, Kansas City, etc.), que donà lloc a la creació de noves agrupacions obreres locals, i tornar a publicar Freiheit a Nova York, amb la intenció d'unificar les forces socialistes, socialistes revolucionàries i anarquistes. En 1883 assistí a l'anomenat «Congrés de Pittsburg», amb altres companys (Albert Parsons, August Spies, etc.), que activà la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador), també coneguda com la «Internacional Anarquista» la «Internacional Negra», que reivindicava la igualtat econòmica, l'organització cooperativa de la producció i el federalisme. Després dels «Fets de Haymarket Square» del 4 de maig de 1886 a Chicago (Illinois, EUA), la premsa l'acusà de ser-ne responsable i engegà una campanya contra el que anomenà l'«enemic públic núm. 1» i Dinamost. L'11 de maig de 1886 va ser detingut a Nova York després d'un míting; jutjat, el 2 de juny de 1886 va ser condemnat a un any de presó per «incitació a la rebel·lió». Publicà, primer per lliuraments en Freiheit, el manual Révolutionäre Kriegswissenschaft (Ciència de la guerra revolucionària), una mena de guia per al bon ús d'explosius. L'anarquista Alexandre Berkman utilitzar aquest manual per al seu atemptat del 23 de juliol de 1892 contra l'industrial Henry Clay Frick, però Most no es va solidaritzar amb aquest atemptat per raons personals i tàctiques, ja que segons ell accentuava la repressió, i fins i tot ambdós arribaren a les mans. Fundà el grup de teatre «Free Stage» i va escriure nombroses peces dramàtiques, actuant ell mateix en algunes d'elles. En 1893 es casà amb Helen Minkin. Entre 1899 i 1901 Freiheit patí serioses dificultats econòmiques. Malgrat la seva salut deteriorada, es llançà a fer una gira de conferències, que va implicar el seu final. Johann Most va morir d'erisipela el 17 de març de 1906 a Cincinnati (Ohio, EUA), on va tenir lloc el seu funeral, ja que la policia va prohibir que el cos fos traslladat a Nova York. Entre les seves obres podem destacar Betrachtungen über den Normal-Arbeitstag. Ein ernstes Wort an die Arbeiter von Chemnitz und Umgebung (1871), Die Pariser Commune vor den Berliner Gerichten. Eine Studie über deutsch-preußische Rechtszustände (1875), Revolutionäre Kriegswissenschaft. Ein Handbüchlein zur Anleitung betreffend Gebrauches und Herstellung von Nitro-Glycerin, Dynamit, Schiessbaumwolle, Knallquecksilber, Bomben, Brandsätzen, Giften u.s.w., u.s.w. (1875), Most’s Proletarier-Liederbuch (1875), Die Bastille am Plötzensee. Blätter aus meinem Gefängniß-Tagebuch (1876), Die Lösung der socialen Frage. Ein Vortrag, gehalten vor Berliner Arbeitern (1876), Der Kleinbürger und die Socialdemokratie. Ein Mahnwort an die Kleingewerbtreibenden (1876), Kapital und Arbeit. Ein populärer Auszug aus Das Kapital von Karl Marx (1876), Zur Geschichte der Arbeiterbewegung in Österreich (1877), Die socialen Bewegungen im alten Rom und der Cäsarismus (1878), Taktika contra Freiheit (1880), Discussion über das Thema Anarchismus oder Communismus? geführt von Paul Grottkau und Joh. Most (1884), August Reinsdorf und die Propaganda der That (1885), Acht Jahre hinter Schloß und Riegel (1886), Die Hölle von Blackwells Island (1887), Die Gottespest (1887), Stammt der Mensch vom Affen ab? (1887), Souvenir an den Prinz Heinrich von Preussen (1887), Die Freie GesellschaftEine Abhandlung über Principien und Taktik der kommunistischen Anarchisten (1887), Die Eigenthumsbestie (1887), Zwischen Galgen und Zuchthaus (1887), An das Proletariat (1887), Vive la Commune (1888), Die Anarchie (1888), Der Narrenthurm (1888), Der Stimmkasten (1888), Der kommunistische Anarchismus (1889), Unsere Stellung in der Arbeiterbewegung (1890), The Social Monster. A Paper on Communism and Anarchism (1890), Die historische Entwickelung des Anarchismus (1891), Die Gottlosigkeit. Eine Kritik der Gottes-Idee (1894) i Memoiren. Erlebtes, Erforschtes und Erdachtes (1903), entre d'altres.

Johann Most (1846-1906)

***

Notícia sobre l'organització de la gira propagandística de Malatesta organitzada per Luigi Raffuzzi apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) "Cronaca Sovversiva" del 9 d'agost de 1913

Notícia sobre l'organització de la gira propagandística de Malatesta organitzada per Luigi Raffuzzi apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 9 d'agost de 1913

- Luigi Raffuzzi: El 5 de febrer de 1865 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Luigi Raffuzzi, també conegut com Louis Raffuzzi. Sos pares es deien Domenico Raffuzzi i Domenica Topi. Es guanyava la vida fent de pintor de la construcció. En 1887 passà a França per trobar son germà major Antonio, on s'havia refugiat fugint d'una condemna en rebel·lia de quatre anys de presó per agredir, amb altres companys anarquistes, uns guàrdies de la Seguretat Pública. A París (França) conegué, segons la policia, «perillosos internacionalistes» i en 1890 formà part del parisenc Grup Comunista Anarquista Independent de Llengua Italiana (Francesco Cremonini, Franco Piccinelli, Cesare Tassinari, etc.). En aquest any retornà a Itàlia, on es dedicà a la reorganització de la Secció Anarquista d'Imola i d'altres seccions de Romanya. En aquesta època col·laborà en nombrosos periòdics i números únics anarquistes i fou gerent de La Gentaglia (24 d'agost de 1890) i d'Il Malfattori (18 d'octubre de 1890). També en aquest any va ser condemnat a tres dies de presó per «ultratge» i més tard denunciat per aferrar cartells subversius. Entre el 4 i el 6 de gener de 1891, juntament amb Antonio Castellari i Adamo Mancini, representà els anarquistes d'Imola en l'important Congrés Socialista Revolucionari de Capolago (Ticino, Suïssa), ), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Andrea Costa, Luigi Galleani, Pietro Gori, Errico Malatesta, Filippo Turati, etc.). De bell nou a Imola, va ser novament condemnat a tres mesos de presó per «possessió d'arma», però fugí cap a França. Constantment vigilat per les autoritats, el 30 de març de 1892 va ser expulsat i a continuació, amb son germà Antonio, passà a Londres (Anglaterra), on mantingué estretes relacions afectives i organitzatives amb els anarquistes locals. En aquesta mateix any, des de Londres, marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), juntament amb Vito Solieri, i amb el temps, esdevingué en un dels més fervents animadors del grup anarquista «Gli Oppressi». Amb Vito Solieri, entre juny de 1892 i novembre de 1894, va ser redactor d'Il Grido degli Oppressi, primer periòdic anarquista en llengua italiana als Estats Units, dirigit a Nova York i a Chicago (Illinois, EUA) per Francesco Saverio Merlino i òrgan d'expressió dels grups anarcocomunistes. El 17 de març de 1900, des de les pàgines de La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), Errico Malatesta el definí, amb Pietro Cane, com a representant de la disputa, política i personal, que s'enfrontà a Giacomo Ciancabila i al periòdic L'Aurora de Paterson, portaveu del corrent antiorganitzador italoamericà. Orador i incansable propagandista, després del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, a qui havia conegut íntimament a Paterson, es comprometé ferventment en la seva defensa. L'agost de 1900 va fer un míting al Clarenton Hall de Nova York d'exaltació del regicidi i en 1901 publicà a Nova York vuit mil còpies el número únic 29 Luglio. Animador del Cercle de Propaganda Llibertària (CPL), de tendència anarcocomunista, un dels dos grups anarquistes italoamericans novaiorquesos de l'època, continuà tenint viva la memòria de Bresci i en 1902 edità una postal i un fullet commemoratiu. El juliol de 1903 publicà a Nova York un altre número únic, suplement de La Questione Sociale, distribuït gratuïtament en cinquanta mil còpies, sota el significatiu títol Umberto & Bresci. El gener de 1912 retornà per un curt període a Imola, però el febrer retornà de bell nou a Nova York i després marxà cap a Chicago, on va romandre gairebé un any. Entre 1913 i 1915, amb Aldino Felicani, formà part del «Comitè Pro Volontà», que s'encarregava de buscar suport econòmic per al periòdic anarquista Volontà editat a Ancona (Marques, Itàlia) i en 1913 promogué, des de les pàgines de L'Era Nuova de Paterson, una col·lecta de fons per al finançament d'una gira propagandística a Itàlia d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915, juntament amb sa companya Maria i altres membres (Pietro Allegra, Pietro Bambara, Valentino Campanella, Andrea Ciofalo, Nicola Cuneo, C. Franchi, G. Giacobello, Alfonso Grappone, G. Mantese, A. Masini, Giuseppe Sberna, V. Schiera i Carlo Tresca) del novaiorquès Comitato Fascio Rivoluzionari (CFR, Comitè Fascio Revolucionari), organitzà la «Conferència dels Subversius contra la Guerra», que se celebrà als locals del Cercle Gaetano Bresci de Nova York. En aquests anys fou el portaveu del Comitè de Protesta Contra la Guerra de Nova York, membre del Comitè Pro Premsa Llibertària i col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva –en el número del 28 d'agost de 1909 publicà l'article «Per gli insorti catalani!», sobre els fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona (Catalunya). El 18 de gener de 1916 participà en l'acte d'homenatge a Pietro Gori, que se celebrà a la Union Seattlement Hall de Nova York, a benefici de l'edició d'un número especial de Cronaca Sovversiva («Contro la Guerra, contro la Pace, per la Rivoluzioine!») que es publicà el 18 de març d'aquell any i on també col·laborà amb l'article «La guerra. Il compito nostro». Sa companya Maria fou una destacada militant del Grup de Propaganda Femenina de Nova York. El juliol de 1920 retornà a Imola i enfortí les relacions amb Luigi Molinari i Errico Malatesta. Malalt de l'anomenat «còlic de plom», malaltia professional dels pintors de la construcció, per a no ser una rèmora per a la seva família i companys, Luigi Raffuzzi  se suïcidà el 7 de juliol –algunes fonts citen el 17 de juliol– de 1923 a Medfield (Massachusetts, EUA) i, respectant la seva voluntat, va ser incinerat.

***

Foto policíaca d'Armand David (1 de març de 1894)

Foto policíaca d'Armand David (1 de març de 1894)

- Armand David: El 5 de febrer de 1867 neix a Gien (Centre, França) l'anarquista Armand Auguste Théophile David. Sos pares es deien François David, vinyater, i Anne Thevin. Vivia al número 3 del carrer Saint Nicolas de Choisy-le-Roi (Illes de França, França) i treballava a la fàbrica de faiança «Boulanger» d'aquesta població. La seva companya era una costurera anomenada Rollin, la qual vivia al número 4 del camí Maison Alfort de Choisy-le-Roi. Era amic del ceramista anarquista Émile Lenfant. L'1 de març de 1894 el comissari Rougeon de Choisy-le-Roi escorcollà son domicili en una gran agafada d'anarquistes sota l'acusació d'«associació criminal». Detingut, va ser enviat a la presó parisenca de Mazas i el 4 de maig de 1894 va ser alliberat. Entre 1894 i 1896 figurava en els registres d'anarquistes de la policia. L'11 de febrer de 1898 va ser esborrat dels registres d'anarquistes policíacs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Devaldès

Manuel Devaldès

- Manuel Devaldès: El 5 de febrer de 1875 neix a Évreux (Normandia, França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. Sos pares es deien Edmond Théophile Lohy, comerciant llauner, i Cécile Ernestine Delamarre, empleada de comerç. En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup «Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. El 17 d'agost de 1946 es casà al XIV Districte de París amb Marie Lucie Darmois. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d'amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l'individualisme (1910), Almanach des ennemis de l'autorité (1913) (1912, amb altres), L'individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre (1925), Contes d'un rebelle (1925), Les Raisons de mon insoumission (1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927), Anthologie des écrivains réfractaires de langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d'Amercoeur et autres histoires (1931), Figures d'Angleterre: écrivains indépendants (1932), Croître, multiplier, c'est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l'égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l'acte sexuel (1937), Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), L'éducation et la liberté (1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc. El seu últim domicili va ser al número 35 del carrer Le Marois del XVI Districte de París. Manuel Devaldès va morir el 22 de desembre de 1956 a l'Hospital Necker de París (França).

Manuel Devaldès (1875-1956)

***

Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny "La Época" del 18 de novembre de 1935

Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny La Época del 18 de novembre de 1935

- Jesús Tobes Cibrián: El 5 de febrer de 1897 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges citats com Torbes i Cirbián. Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat d'haver estafat l'assegurança d'accidents  de la feina. Després de la guerra civil s'exilià a França i durant els anys quaranta s'establí a Nantes (País del Loira, França), on milità en la Regional del Nord de la CNT. Jesús Tobes Cibrián va morir el 6 de juliol de 1960 a França.

***

Luigi Ballarin

Luigi Ballarin

- Luigi Ballarin: El 5 de febrer de 1899 neix a Minas Gerais (Brasil) el maçó, anarquista i resistent antifeixista Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi. Fill d'emigrants italians al Brasil, sos pares es deien Pietro Ballarin i Maria Angela Franzoso. Retornà a Itàlia amb sa família quan son pare es posà malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb son germà petit Giuseppe, s'enfonsà en el món de la delinqüència i arran de dues condemnes per robatori de un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910 al reformatori de Bosco Marengo (Piemont, Itàlia), on aprengué l'ofici de mecànic i realitzà el servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri. Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il Toscanino, per la seva afició a fumar cigars toscanos, i esdevingué anarquista i maçó. El 3 de setembre de 1923 va ser empresonat per les autoritats feixistes a Adria (Vèneto, Itàlia) per haver cantat en una fonda cants subversius. L'estiu de 1924 va ser alliberat i, després de l'assassinat l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, decidí exiliar-se a França. S'establí a Saint-Priest (Roine-Alps, Arpitània), on treballà a la fàbrica Berliet i on conegué sa futura companya Elisabetta Maniago (Elisa Maniago), amb qui arribarà a tenir set infants. Força actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió. Després d'una sèrie d'atemptats –contra el cònsol d'Itàlia a Nancy, contra feixistes de la Costa Blava (Juan-les-Pins i Golfe-Juan), etc.–, va ser declarat sospitós d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va ser detingut per la policia de Lió i tancat a la presó de Saint Paul de la capital arpitana. Un cop lliure el gener de 1928, fugí cap a Brussel·les (Bèlgica) i després es retrobà amb sa família a Seraing (Lieja, Valònia). Per guanyar-se la vida treballà a les mines de ferro de la regió i visqué amb sa companya i sos infants a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg), conegut com a lloc de reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de 1929, després d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa Maria Mazzucato, es casà amb Elisa. Arran d'un atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino D'Ascanio contra el canceller de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la pistola amb la qual realitzà l'atemptat i se li va decretar l'expulsió l'agost i el novembre de 1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg i, amb Elisa i sos infants, passà clandestinament a la zona de Saint-Priest. El març de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de Viena del Delfinat. Un cop lliure, marxà amb sa família a Bobigny (Illa de França, França), on van ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu domicili. El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a Lió. De bell nou a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En aquesta època freqüentà les reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala Tagliaferri, del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933 fou condemnat a una nova pena de dues setmanes de presó, però aconseguí un ajornament de la seva expulsió. L'octubre de 1936 marxà a defensar la Revolució espanyola i s'integrà en la Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo Rosselli, on conegué Angiolo Bruschi. Després dels fets de «Maig de 1937» retornà a França. Entrà a treballar d'obrer de calderes en l'empresa «Foneries i Acers» de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet de treballador que havia de segellar mensualment. El maig de 1943, després d'haver atupat un individu que el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà enmig, decidí retornar a Itàlia amb sa família. Detingut just arribar a la frontera, va ser tancat a la presó de Tovigo. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat a tres mesos d'internament a les illes de Tremiti, però finalment va ser internat a Ancona (Marques, Itàlia), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un bombardeig, aconseguí fugir i reunir-se amb sa família. Ajudà presoners anglesos i americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a més d'amagar soldats britànics al seu domicili; per tot això se li va expedí un certificat d'honor signat pel Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània. El maig de 1944 s'integrà en un grup partisà de la «Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de la Llibertat i participà en la Resistència a la zona d'Adria, especialment en accions per impedir el carregament de les collites de grans amb destinació a Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi, formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont, Itàlia). Detingut pels nazis, va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els companys. El camp fou alliberat la primavera de 1945 i retornà a Adria, on s'encarregà de la distribució de queviures a la població i on se li va demanar que acceptés el càrrec d'alcalde de la població, cosa que refusà, decidint retornar a França. A començament de 1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió tres dels seus infants proveïts amb documentació francesa, passà clandestinament la frontera ja que ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera, va ser atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i l'abandonà enmig de la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor, pogué arribar a París després de recuperar-se. L'abril de 1947 va fer venir sa companya i la resta de la família, allotjant-se en una casa del XX Districte parisenc. El 5 de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret d'expulsió de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre la seva participació en la Resistència i els seus lligams francesos. En els últims anys de sa vida col·laborà en Le Libertaire. Luigi Ballarin va morir el 7 de febrer de 1948 a resultes d'una crisi cardíaca al seu domicili del número 166 del bulevard de Charonne del XX Districte de París (França), després d'haver confiat la responsabilitat de sa família al company Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).

Luigi Ballarin (1899-1948)

***

Gino Bibbi

Gino Bibbi

- Gino Bibbi: El 5 de febrer de 1899 neix a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Fill d'un empresari del llenyam benestant, era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de «tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.

Gino Bibbi (1899-1999)

***

Necrològica de José Martínez Pérez apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" de l'11 de febrer de 1965

Necrològica de José Martínez Pérez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de febrer de 1965

- José Martínez Pérez: El 5 de febrer de 1900 neix a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Salvador Tomás Martínez Pérez. Sos pares es deien Ángel Martínez Pueyo, pagès, i Francisca Pérez Matosas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), patí les típiques cordes de presos que recorrien la Península. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà de jornaler. Milità en la Federació Local d'Anhan (Gascunya, Aquitània, Occitània) i en la seva última etapa en Vic de Fesensac. Sa companya fou Manuela Gracia. Va patir enmig del carrer d'un atac cerebral a Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània), quan s'havia traslladat a aquesta localitat per a cobrar la seva pensió; desnonat per la medicina a l'hospital, José Martínez Pérez va morir el 16 de gener de 1965 al seu domicili de Vic de Fesensac (Gascunya, Aquitània, Occitània).

***

Carnet del SIA de Marceau Lefebvre

Carnet del SIA de Marceau Lefebvre

- Marceau Lefebvre: El 5 de febrer de 1910 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Marceau Lefebvre. Sos pares es deien Achille Lefebvre, jornaler, i Léonie Ceenaeme. En 1916, durant la Gran Guerra, mentre son pare era al front, fou evacuat amb sa família, primer a Bèlgica, després a Les Vans (Occitània), on es reuní amb son pare, i finalment tots s'instal·laren a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). El mateix dia que va fer 13 anys, el 5 de febrer de 1923, començà a treballar a les mines de La Grand Comba. En aquest medi miner esdevingué anarquista, s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1937 s'adherí a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i l'any següent en fou nomenat tresorer i secretari del grup local. A finals de febrer de 1939, arran de la Retirada, organitzà una conferència de SIA a La Gran Comba sobre la necessitat de solidaritat vers els refugiats a la qual participaren més de 300 persones i on Maurice Doutreau exposà l'estat de la qüestió, però en la qual no pogueren recaptar diners ja que no havien demanat permís al comissari de policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial es casà amb una refugiada espanyola, Carmen Victoria –amb qui tingué un fill, Max–, i decidí, com a antimilitarista, declarar-se insubmís i marxà, amb altres dos anarquistes d'Alès, a les muntanyes. Tres mesos més tard, incapaç de viure d'aquesta manera, s'amagà a casa de sa mare fins al 2 d'agost de 1940, quan es lliurà a la brigada de gendarmeria de Tamaris, a 10 quilòmetres de ca seva, ja que sa companya havia estat amenaçada d'expulsió durant els escorcolls policíacs domiciliaris. Tancat al Font Saint Nicolas de Marsella, sortí el 22 de novembre de 1940 per complir una pena de dos anys de presó imposada per un tribunal militar. Després de l'Alliberament i un cop al carrer, fou nomenat tresorer del grup local de SIA. En 1947 fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). Fou un dels distribuïdors de Le Libertaire, Le Monde Libertaire i Le Combat Syndicaliste. Marceau Lefebvre va morir el 13 de març de 1983 a l'Hospital d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).

***

Antonio González Gonzñalez

Antonio González Gonzñalez

- Antonio González González: El 5 de febrer de 1917 neix a Peñaflor (Grado, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Antonio González González. Sos pares es deien Francisco González Álvarez i Isabel González Cortina. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers i, sembla, que posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant la primavera de 1940 va caure pres dels ocupants nazis i va ser enviat a Alemanya, on pogué fugir d'un camp de concentració. Després de travessar el riu Rin nadant, es va refugiar a la zona de Florimont (Belfort, Franc Comtat, França), on treballà un temps. Més tard passa al Massís Septentrional i en 1943 s'establí a Salèrn (Alvèrnia, Occitània), on es casà amb una refugiada espanyola, amb qui tingué quatre infants. En aquesta època va fer feina en una CTE a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Entrà a formar part de la Resistència i en 1944 era un dels 75 membres de la Companyia Espanyola del Batalló «Didier» de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), comandada pel capità Juan Montoliu del Campo, que participà en l'alliberament de la regió. Després de la II Guerra Mundial entrà a fer feina a la fàbrica de cables de Riam. Malalt d'un càncer de pulmó, Antonio González González va morir en 1969 a Riam (Alvèrnia, Occitània).

***

Benigna Galve Escobedo, alumna de l'Internat Escola Durruti

Benigna Galve Escobedo, alumna de l'Internat Escola Durruti

- Benigna Galve Escobedo: El 5 de febrer de 1919 neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Agueda Benigna Galve Escobedo –el segon llinatge també citat erròniament com Lisbona. Era filla de José Galve Lisbona, jornaler, i de María Escobedo Burguete. Quan tenia 16 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà amb sos pares en el moviment llibertari, especialment en els ateneus llibertaris. Mesos abans de l'esclat de la Guerra Civil, s'uní sentimentalment amb el destacat militant anarquista Manuel Villar Mingo. En 1937, acreditada per la Confederació Nacional del Treball (CNT), entra a formar part de la primera promoció de l'Institut Obrer de València (València, País Valencia), conegut com «Internat Escola Durruti». Quan acabà la guerra va ser detinguda a Alacant (Alacantí, País Valencià) i posada en llibertat passat vint dies. L'agost de 1941 van ser detinguda amb son company per les autoritats franquistes. Jutjada, va ser condemnada i reclosa a les presons de València, Barcelona, Figueres i Madrid. Quan sortí en llibertat provisional, el 18 de desembre de 1944, pogué atendre son company, que complia condemna, i subsistí venen menuderies al mercat de Russafa i pels carrers de València. Un cop alliberat son company, després de diverses anades i vingudes, pogueren reunir-se després de 16 anys de separació i tingueren un infant, Diego. En 1960 la parella emigrà a Buenos Aires (Argentina), on rebé el suport d'un vell amic, Diego Abad de Santillán.

Benigna Galve Escobedo

***

Rafael Pérez Mur

Rafael Pérez Mur

- Rafael Pérez Mur: El 5 de febrer de 1922 neix a El Burgo de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Pérez Mur. Sos pares es deien Rafael Pérez i Pascuala Mur. Amb sa família emigrà a Barcelona (Catalunya). Estudià a l'Escola Racionalista de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou amic de la infància de Francesc Sabaté Llopart. Sota el franquisme esdevingué membre de la Guàrdia Urbana de Barcelona i es retirà amb el grau de sergent. Desconeixem si mantingué contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté, però entre 1948 i 1997 mantingué correspondència amb Antoni Téllez Solà. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i col·laborà en les revistes barcelonines Ideas-Orto, la qual sostingué econòmicament, i El Vaixell Blanc, i en Progrés, de l'Hospitalet de Llobregat. Apassionat per la poesia, trobem alguns poemes seus en el llibre col·lectiu España sangra. Poemas libertarios (1985). El gener de 1991 participà en l'homenatge retut a Francesc Sabaté Llopart celebrat a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya). Rafael Pérez Mur va morir el 20 de febrer de 2000 a l'Hospital del Mar de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya).

***

Emili Pardiñas Viladrich

Emili Pardiñas Viladrich

- Emili Pardiñas Viladrich: El 5 de febrer de 1943 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) el sociòleg, advocat i activista anarquista Emili Felip Pardiñas Viladrich, conegut com Pedrals. Sos pares es deien Julià Pardiñas i Elvira Viladrich. Passà la seva infantessa i adolescència al Marroc. Quan estudiava Magisteri milità en grups catalanistes i en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i en 1967 marxà a París (França) per continuar els estudis. Participà en els fets de «Maig del 68» parisencs. Entrà a formar part de grups il·legalistes llibertaris i en 1971 va ser detingut, jutjat i condemnat a un any de presó per «robatori a mà armada»; després de tres mesos tancat a la presó parisenca de Fresnes, fou expulsat de França. De bell nou a Barcelona, treballà com a traductor per a les editorials A. Redondo i Dopesa, abans de fer de professor universitari. Amb el pseudònim de Pedrals, el novembre de 1972 entrà en el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i en els seus Grups Autònoms de Combat (GAC), al costa de Salvador Puig Antich, Oriol Solé Sugranyes, José Lluís Pons Llobet, Santi Soler Amigo i Jean Marc Rouillan. Col·laborà en les edicions clandestines de «Mayo 37» del MIL. Les seves tasques en aquesta organització clandestina es concretaren, sobretot, en missions d'enllaç i a efectuar passatges a la frontera francoespanyola. L'agost de 1973 participà a Tolosa de Llenguadoc en el congrés d'autodissolució del MIL. El 21 de setembre de 1973 fou detingut amb sa companya Maria Lluïsa Piguillem Mateos a Barcelona i després van caure la resta de l'organització. En llibertat provisional, va ser jutjat i condemnat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d'Ordre Públic franquista a tres anys de presó per «associació il·lícita» i «propaganda il·legal». En sortir de la garjola s'instal·là a Girona on exercí de misser. L'abril de 1977 es creà la Coordinadora de Laboralistes de Catalunya, de la qual va ser nomenat membre del seu secretariat. Durant sa vida aplegà nombroses titulacions acadèmiques: Magisteri (Tarragona), Dret (Barcelona), Ciències Polítiques i Sociologia –tesi doctoral «Sociologia america. Funcionalisme»–, Dret Comparat (Estrasburg), etc. Va fer de professor a primària, a secundària i a la universitat; a més d'altres activitats: sociòleg en enquestes polítiques, periodista (Liberación), traductor i corrector d'estil, especialista en Recursos Humans, programador informàtic, productor i mànager musical, etc. En 2004 publicà el llibre testimonial Si este año no tocamos la revolución me aventuro con los caballos salvajes, on fa una valoració sobre el seu pas pel MIL tot reivindicant l'acció directa anarquista com a eina de lluita. En 2006, quan s'estrenà la pel·lícula Salvador, sobre el militant Salvador Puig Antich, acusà, juntament amb altres membres del MIL, de l'Organització de Lluita Armada (OLLA) i dels Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI), el productor del film, Jaume Roures Llop, de manipulació i de revisionisme històric. Aquest mateix any publicà amb Carlos Azagra el còmic històric i autobiogràfic A la revolución en gerundio sobre els turbulents anys que li va tocar viure. Com a advocat, especialitzat en el sector laboralista, ha defensat les causes perdudes, els treballadors, els moviments socials i els companys empresonats. En els seus darrers anys participà en les convocatòries de la «Marxa del Maquis» a Berga i formà part del col·lectiu llibertari «La Lluna Negra» de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), població on vivia. Emili Pardiñas Viladrich va morir el 23 d'octubre de 2011 a l'Hospital de Sant Camil de Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya) i va ser incinerat a Sitges (Garraf, Catalunya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Severí Albarracín Broseta

Severí Albarracín Broseta

- Severí Albarracín Broseta: El 5 de febrer de 1878 mor a Barcelona (Catalunya) el mestre d'escola, destacat militant internacionalista i anarquista Severí Albarracín Broseta, també conegut com Gabriel Albagès. Havia nascut en 1850 a Llíria (Camp de Túria, País Valencia). Estudià per a mestre a l'Escola Normal de València fins que aconseguí el títol superior, alhora que obtingué diversos premis per la seva aplicació pedagògica. Militant de la Joventut Republicana de València, cap al 1870 portà una escola d'infants instal·lada al Centre Republicà Instructiu de Valencià fins que fou expulsat pel seu radicalisme. L'abril de 1872 assistí com a membre de la Internacional, però no com a delegat, al II Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que tingué lloc a Saragossa, on fou elegit, en substitució de Francisco Mora, membre del II Consell Federal de la FRE, integrat fonamentalment per seguidors de l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS) bakuninista i de la qual formava part, amb el càrrec de secretari de la Comarca del Sud. Entre desembre de 1872 i gener de 1873 prengué part, en representació del Consell Federal, en el III Congrés de la FRE a Còrdova, on formà part de la comissió que elaborà el dictamen sobre els «Mitjans per establir escoles purament internacionalistes al nombre més gran possible de poblacions» –on es reivindica una instrucció antiautoritària, anticlerical i antiburgesa, impartida per obrers als locals de les mateixes societats obreres amb l'obrer com a destinatari– i fou elegit vocal de la nova Comissió Federal, organisme que substituí l'anterior Consell Federal, que s'establiria a Alcoi. El 7 de gener de 1873 la comissió engegà les seves tasques i fou elegit secretari de l'Interior. Pocs dies més tard, va ser designat secretari de Correspondència i d'Estadística de les comarques Sud i Centre. Aliancista radical, fou un dels membres més extremistes i revolucionaris de la Comissió Federal i jugà un paper destacat en l'aixecament internacionalista d'Alcoi que instaurà la revolució social a la ciutat l'estiu de 1873. El 8 de juliol d'aquest any, com a membre de la Comissió Federal, dirigí la vaga genera en demanda de millores salarials, preludi de l'esclat revolucionari alcoià. L'endemà, també encapçalà la comissió d'internacionalistes que s'entrevistà amb el batlle republicà federal Agustí Albors Blanes per exigir-li la dimissió i imposar-li la cessió del seu comandament al Comitè de Salvació Pública al capdavant del qual es trobava. Aquesta junta es va fer càrrec de la situació per poc temps, ja que les notícies de l'avanç de l'Exèrcit van motivar la fugida de la comissió, encara que pocs dies després una altra Junta Revolucionària –integrada per internacionalistes menys destacats– va prendre de bell nou les rendes. Considerat com a l'instigador de la Revolució del Petroli, com fou batejada, fou requerit per la justícia per a respondre als càrrecs de sedició, incendi i assassinat, però havia aconseguit fugir salvant la documentació orgànica de la FRE, i va ser processat i jutjat en rebel·lia. S'instal·là a Madrid amb la Comissió Federal i durant les persecucions i il·legalitzacions de l'AIT treballà constantment en la reorganització de la FRE, esquivant els escorcolls policíacs. El 9 d'abril de 1874 va ser detingut quan sortia de correus, on havia portat un paquet de 4.130 exemplars del Manifest de la Comissió Federal. A tots els treballadors de la Regió Espanyola amb destinació a Catalunya; per evitar que es descobrís la seva personalitat, ja que estava encausat pels fets d'Alcoi, es va fer responsables dels impresos Nemesio Gili –internacionalista, metge, advocat i exsecretari del president de la I República espanyola Estanislau Figueras i Moragas–, el qual al·legà que Albarracín era el seu criat; finalment, i després que Tomás González Morago pagués una fiança, fou alliberat. Dies després d'aquests fets, s'exilià a Suïssa, sota la documentació de l'internacionalista i aliancista barceloní Gabriel Albagès. Establert a Locle, els companys anarquistes de la Federació del Jura, especialment l'antic communard Dargere, li van proporcionar feina dins el ram de la rellotgeria, tasca per la qual no estava capacitat. Després marxà a Neuchâtel, on treballà com a gravador. En aquesta època traduí al castellà Esquisses historiques, de James Guillaume, a qui conegué personalment –la traducció l'acabà José García Viñas–, a més d'altres destacats militants anarquistes (Mikhail Bakunin, Jean-Luis Pindy, Paul Brousse, etc.). Com a membre del Comitè Federal del Jura i del Comitè de l'AIT va anar a Berna per assistir al Congrés de la Internacional d'octubre de 1876, on trobà els delegats de la FRE Trinidad Soriano i José García Viñas, però finalment no assistí després de barallar-se amb aquesta delegació. Instal·lat a Chaux-des-Fonts, va treballar pintant parets i fent de guixaire i es relacionà amb Piotr Kropotkin, amb qui travà una intensa amistat. Cridat per la Comissió Federal, el juny de 1877 tornà a la Península ja malalt de tisi i s'establí a Barcelona. El juliol de 1877 va escriure diverses cartes als companys suïssos on explicava la seva confiança en un aixecament republicà dels partidaris de Ruiz Zorrilla que servís per a esperonar la revolució social que desitjava. En aquests últims anys lluità contra la tendència «política» i el pragmatisme sindicalista en el moviment anarquista. Severí Albarracín Broseta va morir el 5 de febrer de 1878 a Barcelona (Catalunya) de tuberculosi, assistit pels metges anarquistes José García Viñas i Nemesio Gili. Curiosament, un carrer a Alcoi porta el seu nom.

Revolució del Petroli (1873)

***

Execució d'Auguste Vaillant

Execució d'Auguste Vaillant

- Auguste Vaillant: El 5 de febrer de 1894 és guillotinat a París (França) l'anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Auguste Vaillant. Havia nascut el 27 de desembre de 1861 a Mézières (Ardenes, França). En aquesta data va ser trobat un infant a la porta de l'Hospici Civil de Mézières i se li va posar el nom de Jean Leonard; molt posteriorment, el 17 d'agost de 1863, la jornalera Joséphine Bouyer reconegué ser la mare de l'infant i se li va posar el nom oficial de Jean Leonard Bouyer. Més tard, son pare, no sabem si biològic o oficial, Auguste Vaillant, pagès i gendarme a Còrsega, abandonà sa família quan ell era molt petit i sa mare es casà de bell nou amb un home que no va voler responsabilitzar-s'hi i el va treure de casa, acabant amb una nodrissa. Patí una infantesa miserable i quan tenia 12 anys marxà a París a peu. A la capital francesa començà una vida «delictiva» (mendicitat, petits robatoris, etc.) que el portà quan tenia 13 anys a la garjola per haver agafat el tren sense bitllet i quan tenia 17 anys passà sis dies de presó per haver menjat en un restaurant sense pagar. Va treballar en diverses feines manuals com a aprenent (pastisser, sabater, blanquer, llaurador, mosso, etc.) i s'apassionà per l'astronomia i la filosofia, alhora que començà a freqüentar els cercles anarquistes, militant d'antuvi en la Federació de Grups Independents (FGI) de Montmartre, de la qual va ser nomenat secretari i li va permetre conèixer destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Sébastien Faure o Jean Grave. En 1888 abandonà l'FGI acusat d'espia i entrà en el grup «Les Révoltés», de Villeneuve-Saint-Georges, del qual va ser nomenat delegat. Casat, visqué en la indigència amb sa companya i sa filla Sidonie. Decidí temptar a la sort i en 1890 emigrà al Chaco (Argentina), on conegué destacats anarquistes, com ara Jean-Isidore Dalbiès (Colló o Couyou) L'aventura americana va ser un fracàs total i el març de 1893 retornà a França, instal·lant-se a Choisy-le-Roi, on va fer feina com a secretari d'una biblioteca. Les feinetes ocasionals mal nodrien sa filla –unes versions diuen que sa esposa va fugir i altres que va ser abandonada a Amèrica– i els actes d'anarquistes contra la burgesia i el parlamentarisme –aleshores molt desprestigiat per les implicacions de nombrosos diputats en les corrupcions nascudes en la construcció del Canal de Panamà– dels partidaris de la «propaganda pel fet» que es van donar entre els anys 1892 i 1894 (Ravachol, Sante Caserio, Émile Henry, etc.) l'influïren força. Decidí realitzar la seva «propaganda» i amb diners que aconseguí, segons la policia, de la dona de Paul Reclus i d'altre company anarquista, comprà el que calia per preparar una petita bomba. Sembla, però, que l'explosiu, d'escassa potència, havia estat fabricat al Laboratori Municipal i que un agent de policia infiltrat en els cercles anarquistes l'havia posat al seu abast. El 9 de desembre de 1893, cap a les 16 hores, tot cridant «Visca l'anarquia», llançà una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de París. Tirada des de la segona tribuna pública situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba –amb claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla– només ferí lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien a les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al nas i a la cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant el jutge d'instrucció que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament simbòlica, no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de polítics en represàlia per l'execució de Ravachol i per denunciar la política repressiva del govern francès contra el moviment anarquista. La reacció a aquest atemptat fou immediata i, a part de l'expulsió de França de 15 anarquistes italians i la persecució de la família Reclus, el 12 de desembre es votà la primera de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), especialment dirigides contra el moviment anarquista i els seus òrgans d'expressió. Jutjat en una única sessió el 10 de gener de 1894, va ser condemnat a mort per «intent d'assassinat». A Marsella, a Lió i a altres indrets va haver protestes i manifestacions contra la sentència. Malgrat les nombroses peticions de clemència al seu favor –fins i tot la feta per l'abat Lemire, ferit durant l'atemptat–, i la intervenció de Sidonie davant l'esposa del president de la República Sadi Carnot la pena no fou commutada. Auguste Vaillant va ser guillotinat, tot cridat «Mort a la societat burgesa i visca l'anarquia!», el 5 de febrer de 1894 a la presó de la Roquette de París (França). Al marge del període de la Revolució francesa, Vaillant va ser l'única persona executada a París per haver comès un crim sense morts. Sa filla Sidonie, a petició de son pare, va ser recollida per Sébastien Faure i en contra dels desigs de la marquesa d'Uzes que volia adoptar-la. La seva mort engegà la indignació del moviment anarquista el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. La seva tomba, al cementiri d'Ivry, es convertí en lloc de peregrinació, malgrat que totes les persones que hi passaven eren fotografiades i després patien represàlies per les autoritats. El 24 de juny de 1894, en venjança, l'anarquista Sante Caserio assassinà a Lió el president de la República francesa Sadi Carnot.

Auguste Vaillant (1861-1894)

***

Necrològica de Louis Avennier apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 23 de febrer de 1924

Necrològica de Louis Avennier apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 23 de febrer de 1924

- Louis Avennier: El 5 de febrer de 1924 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el periodista, poeta, novel·lista, docent i militant anarquista i sindicalista revolucionari Louis Joseph Avennier, conegut com Alexis Lavanchy. Havia nascut el 10 d'abril de 1872 al barri de Saint-Gervais de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fill d'un obrer rellotger especialitat en cadenes (cabinotier) de «La Fabrique» de Saint-Gervais, després de fer els estudis primaris, i de treballar un temps a «La Fabrique», abandonà els estudis en 1892 per provar sort artística i literària a París (França). A la capital francesa fou deixeble dels poetes François Coppée i Sully Prudhomme. A finals de segle col·laborà en diverses revistes, com ara La Plume (1896), Signal de Genève (1896), La Montagne. Revue suisse d'Art et de Littérature (1896). Sense l'èxit que pretenia, retornà en 1898 a Ginebra, on publicà el seu primer poemari, Puisque l'oiseau chante..., que va ser reeditat en 1895 a Lausana amb un pròleg de Sully Prudhomme, i alguns poemes d'aquest van ser musicats per Ernest Bloch. Posteriorment es guanyà la vida treballant d'empleat d'oficina i fou membre del Partit Socialista de Ginebra. En aquests anys publicà les novel·les L'épreuve (1897) i Une faute (1899), on intentà palesar els costums de certs cercles protestants ginebrins força exclusius i que tingueren menys acollida que la seva poesia. El febrer de 1900 fundà Revue Helvetique, que desaparegué dos anys després. També en aquests anys col·laborà amb cròniques literàries en Journal de Genève. En 1903 esdevingué president de la Unió d'Empleats i Empleades i vicepresident de la sindicalista revolucionària Federació de Sindicats Obrers (FSO), de la qual va ser entre 1908 i 1909 secretari sense sou. Entre 1904 i 1906 col·laborà en periòdic bimensual La Lutte, publicat a Lausana per Ulrich Gailland. Milità activament, al costat de Luigi Bertoni, i encapçalà les vagues ginebrines i del cantó de Vaud, fent nombroses conferències. Col·laborà habitualment, moltes vegades sota el pseudònim d'Alexis Lavanchy, en Almanach du Travailleur, en Le Réveil Anarchiste i en La Voix du Peuple, òrgan de la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR). En 1906 col·laborà amb el Cercle Cooperativista Comunista de Ginebra. El 8 de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la FUOSR que se celebrà a Friburg (Friburg, Suïssa) i amb Luigi Bertoni i Jean Wintsch parlà en el míting de clausura. En 1907 publicà, editat per La Voix du Peuple, el fullet Politique, syndicalisme et action directe, del qual, sembla, no es coneix cap exemplar. En 1907 va ser orador, juntament amb altres companys (Auguste Bérard, Margarethe Faas-Hardegger, Charles Fulpius, Georges Herzig i Adrien Wyss), en un míting en suport de Luigi Bertoni, que patia un decret d'expulsió del cantó de Ginebra, que comptà amb el suport de la Federació de Sindicats de Ginebra, la Unió Obrera d'Obrers del Metalls, «La Libre Pensée», el Cercle Cooperatiu Comunista, el Grup de Le Réveil. Va ser un dels principals animadors de la vaga general de la Pasqua de 1907 a Ginebra en suport dels xocolaters d'Orbe i de Vevey (Vaud, Suïssa). Durant la tardor de 1907 va ser designat pels companys russos per rebre totes les informacions i documentacions amb l'objectiu d'editar en rus un «Almanac anarquista», coordinat per Nicolai Rogdaev. En aquests anys participà activament en la campanya de suport a Luigi Bertoni –publicà el fullet Considérations à propos de l'Affaire Bertoni (1909)– i en les manifestacions del Primer de Maig, defensant els insubmisos a l'exèrcit (Juvet, Mischler, Swarzenbourg, Vaucher, etc.) i vivia al número 24 de l'avinguda Soret de Ginebra. L'abril de 1908 declarà que no desitjava que al seu nom s'adjuntés el qualificatiu d'«anarquista», malgrat les seves simpaties declarades, i fins i tot va amenaçar amb emprendre accions legals si no es respectava aquest desig. Entre 1908 i 1915 portà la secció literària «Contes et nouvelles» del diari L'Humanité. En 1909 col·laborà en el diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale. El maig de 1909 fou orador, amb Giovanni Devincenti i Jean Wintsch, en un míting en defensa de Luigi Bertoni, detingut durant la vaga de tipògrafs, celebrat a la Casa del Poble de Lausana (Vaud, Suïssa). El 18 de juliol de 1909 va fer una conferencia a la Gran Festa de Propaganda de la Casa del Poble de Lió (Arpitània), celebrada al Palais d'Été del barri de Montplaisir de la ciutat. Durant una bona temporada fou professor privat a Breslau (Baixa Silèsia, Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia), on va escriure diversos articles sobre la qüestió polonesa. En 1913 va ser orador, amb A. Fuliani, en els actes del Primer de Maig a Lausana. Abans de la guerra va ser redactor d'un periòdic esportiu del barri de la Coulouvrenière de Ginebra. En 1914, durant el conflicte a la fàbrica Ormond, va fer costat la FUOSR, en contra de la reformista Federació de l'Alimentació. El 15 de març de 1914 va fer la xerrada La chansonnette et les contes français a la Casa del Poble de Lausana. Entre 1914 i 1915 va ser mestre a l'Escola Ferrer de Lausana i entre 1915 i 1919 col·laborà en el periòdic quinzenal anarquista intervencionista de Jean Wintsch La Libre Fédération. Partidari de la causa aliada durant la Gran Guerra, cobrí la batalla del Marne per al diari ginebrí La Suisse –publicà un assaig («Les collaborateurs de La Grande Revue tombés au Champ d'Honneur») sobre els germans, i escriptors anarquistes, Léon i Maurice Bonneff– i envià cròniques des de la mateixa Alemanya. El juny de 1915 organitzà una conferència sobre els voluntaris suïssos al front francès i també un concert celebrat el desembre d'aquell any en defensa de la causa aliada. Publicà el llarg assaig «La Suisse et la Guerre» en el número de juny de 1915 del periòdic mensual parisenc La Grande Revue, que tingué una enorme repercussió. En 1917 prologà el fullet de l'anarquista Armand Lapie En convoyant des rapatriés français. Mostrà la seva solidaritat pública amb Luigi Bertoni, quan aquest va ser detingut preventivament arran de l'explosió d'una bomba a Zuric (Zuric, Suïssa), publicant una carta en el diari Le Genevois del 15 de setembre de 1918. Després de la guerra, reprengué les seves conferències sobre història de l'art, però sembla que ja no freqüentà els cercles llibertaris. Durant un any i mig fou redactor d'un periòdic francès al Caire (Imperi Britànic; actualment Egipte), però retornà a Ginebra. En 1921 col·laborà en La Suisse Libérale. Destacat crític d'art, en 1922 va publicar a Ginebra les plaguetes sobre els escultors J. J. Pradier. Statuaire (1790-1852) i James Vivert. Statuaire. En 1922 col·laborà en La Bibliothèque Universelle i en La Revue Suisse. Poc després de la defunció de sa mare, Louis Avennier va morir el 5 de febrer de 1924 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

José Bailo Mata

José Bailo Mata

- José Bailo Mata: El 5 de febrer de 1951 es certifica la mort a Vénissieux (Lió, Arpitània) de l'anarquista i anarcosindicalista José Bailo Mata, conegut com Pepe. Havia nascut el 28 de novembre de 1923 a Leciñena (Saragossa, Aragó, Espanya). Era fill de Casimiro Bailo, pagès, i de Justa Mata, i tingué dos germans i una germana. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, hagué de fugir del poble amb sa mare i sa germana Felisa, anant primer a Fraga i després a Barcelona. En acabar la guerra civil passà amb sa família a França i va ser tancat als camps de concentració d'Argelers i de Sant Cebrià. Posteriorment va ser acollit per una família francesa, on treballà a la seva granja. Instal·lat a la zona de Lió (Arpitània), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i entrà a formar part dels grups d'acció confederals al voltants de Laureano Cerrada Santos. Amb son germà Francisco Bailo Mata, Joan Català Balañà, Antonio Guardia Socada i Juan Sánchez (El Pelao), hauria participat el 18 de gener de 1951, en un atracament d'un furgó postal al carrer Duguesclin de Lió en el curs del qual el guàrdia Guy Arnaud resultà mort, mentre que altre guàrdia, Louis Morin, greument ferit va morir poc després el 3 de febrer; nou persones més resultaren ferides i Auguste Jard, un vianant que hi passava, va morir el 26 de gener a resultes de les ferides. Després de la detenció l'1 de febrer de 1951 son germà Francisco, José Bailo Mata, segons la versió oficial, es va suïcidar d'un tret al cap en una petita cabana d'utillatge d'un jardí de Vénissieux (Lió, Arpitània) i el seu cos va ser trobat el 5 de febrer de 1951, tres o quatre dies després de la seva mort segons l'autòpsia. Altres fonts asseguraren que el tret mortal el va rebre a l'esquena; el cert és que el se cos no va ser mostrat a la família i va ser enterrat ràpidament en una fossa comuna. Son germà Francisco Bailo Mata va ser brutalment interrogat per la policia, jutjat i condemnat per l'Audiència del Roine el febrer de 1955 a treballs forçats a perpetuïtat. Arran d'aquest cas, una quarantena de responsables del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en el exili van ser detinguts (Joan Català Balañà, Juan del Amo, Pere Mateu Cusidó, Francisco Ortiz Pérez, Josep Peirats Valls, Cayetano Zaplana Zapata, etc.) i durament interrogats per les autoritats franceses.

***

Necrològica de Francisco Buj Iranzo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 de maig de 1972

Necrològica de Francisco Buj Iranzo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de maig de 1972

- Francisco Buj Iranzo: El 5 de febrer de 1972 mor a Perigús (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Buj Iranzo –a vegades el llinatge citat com Bug. Havia nascut el 31 de març de 1901 a Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Vicente Buj i Lina Iranzo. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil vivia a Montornès del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) i formà part del Comitè Revolucionari d'aquesta localitat. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Moissídan (Aquitània, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Francisco Buj Iranzo va morir el 5 de febrer de 1972 a l'Hospital de Perigús (Aquitània, Occitània). 

***

Necrològica de Luis Paleo Saavedra apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 d'abril de 1974

Necrològica de Luis Paleo Saavedra apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 d'abril de 1974

- Luis Paleo Saavedra: El 5 de febrer de 1974 mor a Göteborg (Västra Götaland, Suècia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Paleo Saavedra. Havia nascut a Mugardos (la Corunya, Galícia). Quan era molt jove entrà a formar part del moviment anarquista. Durant la guerra civil fou sergent del Batalló «Galícia» i membre de l'Agrupació Confederal Galaica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al front d'Astúries. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i acabà exiliant-se a Suècia.

***

Ángel Menéndez Blanco ("Ánxelu")

Ángel Menéndez Blanco (Ánxelu)

- Ánxelu: El 5 de febrer de 1987 mor a Gijón (Astúries, Espanya) el poeta, monologuista en llengua asturiana i militant anarquista Ángel Menéndez Blanco, conegut com Ánxelu. Havia nascut l'1 de març de 1899 a Villallana (Lena, Astúries, Espanya). Era fill d'Alberto Menéndez García i de Benigna Blanco Blanco. Quan era un infant sa família es traslladà a Santa Cruz de Mieres (Mieres, Astúries, Espanya). Només va poder fer els estudis primaris i amb 13 anys començà a fer feina en una mina de la «Sociedad Hullera Espanyola» (SHE), on passà per diverses categories laborals fins arribar a vigilant. En aquesta època entrà a formar part del moviment anarquista i participà activament en les activitats de l'Ateneu Popular i de la Casa del Pueblo de Mieres. El 22 de febrer de 1919 es casà amb Consuelo Cachero Suárez, amb qui va tenir quatre filles (Estelita, Piedad, María del Rosario i María Consuelo) i un fill (Ángel). En 1929 començà a actuar com a monologuista i versificar improvisadament en vetllades, actuacions benèfiques i altres funcions. En moltes obres va fer d'actor i d'empresari de les seves funcions. En aquests anys compaginà la feina a la mina amb la gestió d'un petit taller de fusteria de la seva propietat a Gijón (Astúries, Espanya) que hagué de tancar en 1934. En aquesta data s'instal·là a Mieres, on creà «La Gracia Artística Mierense», grup de guitarristes, un actor còmic i ell d'actor, que aconseguí un gran èxit. Quan esclatà la guerra civil lluità en l'Exèrcit Popular de la II República i quan les tropes feixistes ocuparen Astúries va ser integrat com a soldat en el bàndol franquista. Segons alguns, després de la guerra s'acostà al règim franquista. En 1948 la Llibreria Cultura de Mieres començà a publicar en fullets els seus monòlegs en asturià. També va escriure obres curtes de teatre costumista. En 1955 es va jubilar amb greus problemes de silicosi i en 1972 es mudà a Gijón. Entre les seves obres podem destacar La excursión de Ánxelu a Pravia. Pa Marruecos. Celedonio. De corazón sanu (1932), Las tres chaquetes de Ánxelu. El divorciu de Segundo (1933), Los consejos de Ánxelu (1933), La sentencia de Pachu o A Tino no-y gusta el vino. Linón (1933), Vientu, chubascu y marea. El rollu de Falu. Si non quies vete n'un flaco, procura comprar tabaco (1934), Les muyeres son el diañu (1934), Recuerdos de San Antón. Pachón o la caza del gurrión. La despedida de Pin (1934), Los amores de Xuana (1934), ¿En qué pensaria Xuaca? (ca. 1934), Siempre contigu, Mariyina (1935), La pesca de los cipámpanos (1936), El buen gusto de Pinón (1948), Ocurrencies del tíu Antón (1949), El tiru per la culata. Les conquistes de Rufón El Pintu. Xuaco el oso (1949), El primer besu de Llorenza (1958), Un tratu sin condición. Manín el Cuba. Tristán echó una cana al aire (1958), Lo mejor que dio la cencia. Dos cazaores famosos. A río regüeltu, ganacia de pescaores. De un tiru tres páxaros. La trampa rescampla. Disparu certeru (1960), entre d'altres. Ángel Menéndez Blanco va morir el 5 de febrer de 1987 al seu domicili de Gijón (Astúries, Espanya) i va ser enterrat a Santa Cruz (Mieres, Astúries, Espanya). En 1995 la seva obra va ser recollida i editada per Antón García, amb la supervisió de son fill Ángel Menéndez Cachero, en el llibre Monólogos, poemes y teatru asturianu. En 2003 es publicà Monólogos d'Ánxelu, en edició de Faustino Fernández Álvarez. Té inèdit el monòleg Un viaxe a Mieres al mercáu, escrit en 1934. Ánxelu està considerat l'autor de monòlegs més popular de la literatura asturiana.

Ánxelu (1899-1987)

***

Necrològica de Manuel Peralta Bernal apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 17 de març de 1987

Necrològica de Manuel Peralta Bernal apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 de març de 1987

- Manuel Peralta Bernal: El 5 de febrer de 1987 mor a Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Peralta Bernal. Havia nascut el 27 d'octubre de 1895 a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Damaso Peralta i Sebastiana Bernal. Quan tenia set anys començà a treballar de sagal d'un pastor qui li va ensenyar a llegir i a escriure. Cap el 1909 va fer feina amb son pare a les obres del dic de l'embassament de Verge del riu Guadalopillo, però ambdós van ser acomiadats per promoure una vaga. Posteriorment emigrà a Fígols (Berguedà, Catalunya), on entrà a formar part del moviment llibertari. En 1917 va ser un dels organitzadors del Sindicat Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT). També es va integrar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1931, amb altres miners, participà en la vaga dels tramvies de Barcelona (Catalunya) i en 1932 intervingué en la insurrecció anarquista de Fígols, on es va proclamar el comunisme llibertari. Detingut, va ser tancat amb altres companys al vaixell-presó Buenos Aires, ancorat al port de Barcelona, i posteriorment deportat a les colònies africanes. En tornar a la Península s'establí a Balsereny (Bages, Catalunya). Durant la Revolució participà en les col·lectivitats de Fígols i d'Alcorisa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs a diversos camps de concentració (Vernet, Barcarès i Sètfonts). A finals de 1939 començà a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT en l'exili. Sa companya fou Bienvenida García Pérez, amb qui tingué tres infants (Bernardo, Pedro i Rosa), tots militants llibertaris. Manuel Peralta Bernal va morir el 5 de febrer de 1987 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord).  

Pedro Peralta García (1923-2014)

***

Necrològica de Lorenzo Muniesa Muniesa apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 6 d'abril de 1993

Necrològica de Lorenzo Muniesa Muniesa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 d'abril de 1993

- Lorenzo Muniesa Muniesa: El 5 de febrer de 1993 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Lorenzo Muniesa Muniesa –en algunes fonts el citen erròniament Minuesa. Havia nascut el 18 d'abril de 1909 a Alcaine (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Francisco Agustín Muniesa Ferreruela, espardanyer, i Catalina Muniesa Quilez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució sa companya, Isabel Lerín Cotaina, resultà morta i confià sa filla Isabel, d'un any i mig, als avis i ell s'enrolà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Greument ferit al front, patí l'amputació del braç dret. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. En 1948 aconseguí que sa filla passés la frontera per Andorra i amb ella s'instal·là a Montalban, on milità en la CNT local. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Lorenzo Muniesa Muniesa va morir el 5 de febrer de 1993 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Juan Ángel Verde Odón

Juan Ángel Verde Odón

- Juan Ángel Verde Odón: El 5 de febrer de 1995 mor a Caracas (Veneçuela) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Ángel Verde Odón, conegut com Juan Verde, El Argentiono o El Loquito Lindo. Juan Verde, segons alguns era un pseudònim que esdevingué nom legal. Havia nascut el 4 d'agost de 1904 a Almansa (Albacete, Castella, Espanya), encara que alguns diuen que havia nascut a Guadalajara (Castella, Espanya) o a Itàlia. Quan era molt jove emigrà a Buenos Aires (Argentina). En aquesta ciutat s'enfrontà a l'antiorganizacionisme de Severino Di Giovanni i del seu grup i va repudiar l'assassinat d'Emilio López Arango. Home d'acció, encapçalà la secretaria dels Grups de Defensa de Rosario (Santa Fe, Argentina). En 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu, s'exilià a Catalunya. A Barcelona treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant el «Bienni Negre» republicà (1933-1935) s'integrà en els Grups de Defensa Confederal (GDC) de Barcelona, i va ser nomenat secretari dels GDC de la Federació Local de Barcelona. En 1936 fou administrador de Solidaridad Obrera. Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà a París (França) i mesos després es pogué exiliar a Panamà, on treballà en la construcció, arribant a ser mestre d'obres. Cap a finals de 1940 passà, amb sa companya i ses filles, a Veneçuela. A Caracas fundà amb altres companys, com ara Pedro Beltrán Guells, Pere Bargalló Cervelló, Francisco Escamilla Vera, Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García), Josep Xena Torrent, etc., alguns membres de la Confederació de Treballadors de Veneçuela (CTV), el «Centro Cultural y de Estudios Sociales», al número 8 de l'avinguda Alameda del barri de San Bernardino de Caracas, que tenia biblioteca, sala de cinema i un centre excursionista. Formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Veneçuela, al voltant de la «Casa España», i entre 1959 i febrer de 1978 dirigí, amb Vicente Sierra Ruiz, Solidaridad Internacional Antifascista de Venezuela. Boletín de Información. En 1959 formà part del grup anarquista «Errico Malatesta» i edità, amb Pablo Benaiges, Juan Cazorla Pedrero (Tom Mix), Alberto Espiés Sanz, Eusebio Larruy, Francisco Portela, Vicente Sierra Ruiz i altres llibertaris contraris al politicisme de José Expósito Leiva i el seu Partit Llibertari (PL), el periòdic Simiente Libertaria. Órgano del Grupo Libertario «Errico Malatesta» (1959-1961), el qual dirigí i que s'oposà a la reunificació confederal. En 1963 fou secretari de Propaganda dels Grups de Defensa Confederals (GDC) veneçolans i fou responsable del seu Boletín de los Grupos Confederales (1969-1978). En aquests anys treballà com a corrector d'impremta en la revista Momento, on col·laborà amb molts de pseudònims, i s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Membre de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), entre 1969 i 1978 s'encarregà del Boletín AIT. Formà, amb Floreal Castilla, segons uns, i amb Josep Xena Torrent i Francisco Portela, segons un altres, un grup d'afinitat. Trobem textos seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Ação Direta, Boletín AIT, Boletín de los Grupos Confederales, Simiente Libertaria, etc.

Juan Ángel Verde Odón (1904-1995)

***

Manuel Gaya Canalda fotografiat al seu domicili per P. J. Phanse (Mèxic, novembre de 2012)

Manuel Gaya Canalda fotografiat al seu domicili per P. J. Phanse (Mèxic, novembre de 2012)

- Manuel Gaya Canalda: El 5 de febrer de 2013 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el polític republicà i militant confederal Manuel Ricard Gaya i Canalda. Havia nascut el 21 de setembre de 1916 a Lleida (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Xavier Gaya Massot, farmacèutic, i Margarida Canalda Pons. Després d'estudiar el batxillerat a Lleida, aconseguí el títol de peritatge agrícola a l'Escola de la Generalitat de Catalunya. En 1932 s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Va ser el fundador de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Maldà (Urgell, Catalunya) i secretari de la Unió Agrària. Quan esclatà la Revolució fou representant d'ERC en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Malda i l'octubre de 1936 s'incorporà com a soldat a l'Escola de Guerra de Barcelona (Catalunya) de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, d'on sortí amb el grau de tinent i va ser enviat a la 136 i a la 134 Brigada Mixta, participant en diverses operacions militars (Belchite, Aragó, Tremp, Segre, etc.), essent ascendit a capità per mèrits de guerra i patint dues ferides en combat. En 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà la frontera cap a França després de passar per Camprodon (Ripollès, Catalunya) i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment formà part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a l'Alta Savoia dedicada a fer fortificacions per a l'exèrcit francès a la frontera amb Itàlia. El 13 de juliol de 1939 aconseguí embarcar a Bordeus (Aquitània, Occitània) a bord del vaixell Mexique, que arribà el 27 de juliol al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Després de treballar en un ranxo i d'ensenyar agronomia a l'Estat de Michoacán, s'instal·là a la Ciutat de Mèxic, començà a treballar com representant d'aliments (vins, pernils, embotits, etc.). Més tard, després de fer un curs d'agent d'assegurances, va fer feina en aquest sector en la companyia «Latinoamericana». També regentà una fàbrica de papers pintats amb un grup industrial suís i es dedicà a la compravenda de terrenys urbans. A partir de 1942 fou soci de l'Orfeó Català, del qual fou membre de la seva junta directiva entre 1985 i 1990. En 1951 aconseguí la nacionalitat mexicana. A més, fou president de la Immobiliària Catalana i membre del Club d'Empresaris Catalans a Mèxic. En 1976, després de la mort del dictador Francisco Franco, va fer un viatge a Catalunya. Sa companya fou Rosa Maria García Cortina, amb qui tingué cinc infants (Francesc Xavier, Manuel Ricard, Lluís Andreu, Jordi Ramon i Ferran Agustí), de qui enviudà, casant-se posteriorment amb la catalana Dora Samblancat.

---

[04/02]

Anarcoefemèrides

[06/02]

Escriu-nos


Actualització: 05-02-24