---

Anarcoefemèrides del 3 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "L'Affamé Ardennais"

Capçalera del primer número de L'Affamé Ardennais

- Surt L'Affamé Ardennais: El 3 de desembre de 1905 surt a Nouzon (Ardenes, França) el primer i únic número del periòdic anarquista L'Affamé Ardennais. Chaque collaborateur est responsable de ses articles. Fou l'òrgan d'expressió del grup «Les Libertaires de Nouzon». Els responsables van ser Gustave Poncin (gerència) i Nicolas Fays (correspondència). Hi van col·laborar Ernest Bonnet, A. Bouche, Martin-Coupaye (secretari del Sindicat dels Obrers Pissarrers de Fumay), D. Merrheim i Émile Roger, entre d'altres. Tal vegada en sortiren més números, però l'únic que es conserva és el primer.

***

Portada i contraportada del primer número de "Nu"

Portada i contraportada del primer número de Nu

- Surt Nu: El 3 de desembre de 1978 surt a Örebro (Närke, Suècia) el primer número de la revista anarquista i anarcosindicalista Nu. Tidning för marginella (Ara. Periòdic marginal). Estava editat per membres de la Federació Local d'Örebro de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Van ser editors responsables Elisabet Isaksson i Sten-Åke Nordin. En sortiren cinc números fins al 1980.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Nicolas Chauman (6 de març de 1894)

Foto policíaca de Nicolas Chauman (6 de març de 1894)

- Nicolas Chauman: El 3 de desembre de 1855 neix al XV Districte de París (França) l'anarquista Nicolas Chauman. Pouater de professió, l'abril de 1892 formava part del grup anarquista «L'Avenir» de Saint-Ouen (Illa de França, França), integrat per una seixantena de membres que es reunien al carrer Roziers i dels quals destacava Gustave Mathieu com a orador i propagandista entre d'altres (Louis Bernaix, Charles Galau, Louis Galau, Labrie, Ocrin, Francis Pernin, etc.). El 22 d'abril de 1892 va ser detingut al seu domicili, al número 18 del carrer Anselme de Saint-Ouen, ben igual que altres 66 companys a París i a la regió parisenca, de manera preventiva davant la commemoració del «Primer de Maig». Durant el seu interrogatori assegurà que feia més de dos anys que ja no militava en cap grup anarquista. En l'escorcoll de casa seva es van trobar dos florets esmolats, una pistola de cavalleria i una comanda de dinamita datada el 9 de juny de 1884, que feia servir per a la seva feina de pouater. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i en aquella època viva al número 23 del carrer Louis Blanc de Saint-Ouen. El 6 de març de 1894 va ser detingut i va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però va ser posat en llibertat el mateix dia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jean-Pierre François (5 de març de 1894)

Foto policíaca de Jean-Pierre François (5 de març de 1894)

- Jean-Pierre François: El 3 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de gener– de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'ebenista anarquista Jean-Pierre François, conegut com Francis. Sos pares es deien Jean François, fuster ebenista, i Suzanne Neu (o Neut). Treballava al taller de fusteria Pegon, al número 33 del carrer des Abbesses de París (França). Abans de 1892 havia patit tres condemnes, una a mort, pronunciada en rebel·lia per un consell de guerra a Alger (Algèria). Implicat, amb Théodule Meunier, Jean Bricou i l'amant d'aquest, Marie Delange (La Rouge), en l'atemptat del restaurant Véry de París del 25 d'abril de 1892, a començaments de juny d'aquell any es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué a Dean Street. El 13 d'octubre d'aquell any va ser detingut per agents d'Scontland Yard i extraditat poc després, el 17 de novembre, a França. Jutjat entre l'11 i el 12 d'abril de 1893 per l'Audiència del Sena, amb Bricou i Delange, ja que Meunier es trobava amagat a Londres, va ser absolt. L'agost de 1893 s'instal·là a Londres. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jean-Pierre François (1855-?)

***

Fotografia policíaca de Joseph Cornuault (7 de gener de 1894)

Fotografia policíaca de Joseph Cornuault (7 de gener de 1894)

- Joseph Cornuault: El 3 de desembre de 1876 neix al II Districte d'Angers (País del Loira, França) l'anarquista Joseph Louis Emmanuel Cornuault. Sos pares es deien Joseph Cornuault, pintor de cotxes, i Marie Quartier, modista. Es guanyava la vida com a pintor en la construcció a París (França). El gener de 1894 va ser detingut i fitxat per la policia com a anarquista. En el moment de la detenció portava la cançó anarquista Prise de possession. Son patró, un tal Waguer, en va donar bones referències, reprotxant-li, emperò, les seves males companyies. En aquesta època vivia amb sa mare al número 11 del carrer Véron de París. El 17 de setembre de 1904 es casà al XVIII Districte de París amb Françoise Mournier. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lidio Ettorre

Lidio Ettorre

- Lidio Ettorre: El 3 de desembre de 1893 neix a Giulianova (Abruços, Itàlia) l'anarquista Lidio Ettorre. Sos pares es deien Gaetano Ettorre i Domenica Di Paolo. Es guanyava la vida fent d'ebenista i en 1910 entrà en el moviment anarquista. En 1912 començà a col·laborar en la revista llibertària Volontà, d'Ancona (Marques, Itàlia). En 1913 la Prefectura de Policia de Teramo (Abruços, Itàlia), on residia, envià a la Direcció General de la Seguretat Pública un informe on notificava la seva militància anarquista, la propaganda abstencionista que realitzava i les seves relacions amb el moviment llibertari d'Ancona. En 1913 participà en la fundació del grup anarquista «Francisco Ferrer» a Teramo i es mostrà especialment actiu en el grup anticlerical local, en la propaganda laica i racionalista, i en l'organització dels obrers agrícoles i del moviment antimilitarista. Fou un dels creadors de la Casa del Poble i de la Cambra del Treball de Teramo i col·laborà amb el periòdic local La Sveglia, on participaven socialistes revolucionaris, anarquistes i sindicalistes. En aquesta època freqüentà Pietro Angelini i Francesco Iannetti. Després d'haver participat en les vagues de la «Setmana Roja», entre el 7 i el 14 de juny de 1914, fou orador en multituds de mítings contra la guerra i les companyies disciplinaries. En 1915 va ser enrolat en l'11 Companyia del VI Regiment de Bersaglieri establerta a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on va fer propaganda antimilitarista i anarquista. Després de fer una crida als soldats a seguir l'exemple d'Augusto Masetti i assassinar son coronel, va ser traslladat a Udine (Friül) com a bersagliere ciclista. En contacte amb Pasquale Binazzi, director d'Il Libertario, publicació en la qual col·laborava, una carta dirigida a aquest va ser interceptada per una delació i, inculpat de «complot insurreccional contra l'autoritat militar», va ser posat en estricta vigilància. En 1917 fou un dels organitzadors del «Fascio Revolucionari» de Torí (Piemont, Itàlia), que agrupava anarquistes, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra, i després de la Gran Guerra estigué en contacte amb el grup «Ordine Nuovo» d'aquesta ciutat. En aquesta època es relacionà amb Pia Carena, Antonio Gramsci, Alfonso Leonetti i Andrea Viglongo. Cap el 1919 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i esdevingué un dels dirigents de la Lliga Proletària i del Grup de les Joventuts Socialistes de Giulianova. En aquesta època col·laborà en Avanti! Amb Attilio Conti i altres, parlà en un míting de solidaritat amb la Rússia soviètica que se celebrà el 19 d'octubre de 1919 a Giulianova. En les eleccions de 1919 participà en mítings electorals. En 1920, sota el seu impuls, el Grup de les Joventuts Socialistes, trencant la disciplina de partit, votà una moció a favor de l'antiparlamentarisme. Després participà en la creació d'una coordinadora tendent a la creació d'un Front Únic Revolucionari (FUR) que reunís anarquistes, sindicalistes, socialistes i membres de la Lliga Proletària. Prengué part activa en les lluites contra la carestia de la vida, contra l'enviament de tropes a Albània i a la Rússia soviètica, i va fer costat la Revolució Russa. En aquesta època col·laborà en Umanità Nova i en Falce e Martello i parlà en nombrosos mítings en favor dels presos polítics. Entre l'1 i el 12 de juliol de 1920 promogué a Giulianova l'assemblea en solidaritat amb els «revoltosos d'Ancona» i per l'alliberament dels presos polítics. L'agost d'aquell any promogué una mobilització a Giulianova contra els assassinats de proletaris. El 30 d'agost de 1920 parlà en el míting contra els assassinats d'obrers i per la llibertat de les víctimes polítiques que se celebrà a Caramanico Terme (Abruços, Itàlia). El 10 de setembre de 1920 organitzà el míting de propaganda anarquista de Guglielmo Boldrini organitzat a Giulianova per la Lliga Proletària i dos dies després una mobilització popular anticapitalista a la mateixa població. L'octubre de 1920 organitzà un congrés provincial d'anarquistes, socialistes abstencionistes i de membres del Cercle Juvenil Socialista i de la Lliga Proletària per entrebancar la socialdemocràcia. Va ser detingut preventivament i empresonat un mes fins el novembre de 1920. El seu nom figura en un seguiment fet per la policia de la correspondència d'Errico Malatesta i de Paolo Schicchi. El setembre de 1921, amb Attilio Conti i militants del grup anarquista «Carlo Pisacane» de Castellamare Adriatico (Abruços, Itàlia), fundà el periòdic L'Annunciatore. Organo degli anarchici d'Abruzzo, que acabà titulant-se Aurora Libertaria. S'adherí durant una breu temporada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), en la tendència d'Amedeo Bordiga, però a finals de 1921 retornà definitivament a l'anarquisme. Participà com a orador en els mítings per la llibertat dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti que se celebraren a Giulianova el 16 d'octubre de 1921 i el 8 de gener de 1922. Patí nombroses condemnes per propaganda subversiva i en 1922 va ser denunciat sota l'acusació d'haver participat en l'assassinat de dos feixistes. En 1922 encapçalà una campanya a favor de Nèstor Makhno i contra les persecucions antianarquistes en la Unió Soviètica. Contribuí a la creació del grup anarquista «La Luce». Fou l'organitzador, amb Francesco Bentivoglio, dins de la l'Alleanza del Lavoro (AdL, Aliança del Treball) de la vaga del Primer de Maig de 1922 i fou un dels promotors del IV Congrés de la Federació Anarquista dels Abruços (FAA), adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat el 7 de maig de 1922 a Castellammare Adriatico. El 7 d'octubre de 1922 el seu domicili i taller d'ebenisteria, al Corso Garibaldi, va ser assaltat i incendiat per escamots feixistes. Després d'uns mesos d'exili a París (França) retornà a Itàlia i va ser objecte de nombrosos escorcolls i detencions. Opositor irreductible del règim, en 1930 el seu document d'identitat portava l'epígraf «perillós políticament i inclòs en el llistat de persones a detenir en determinades circumstàncies». En 1942 va ser amonestat formalment per haver pronunciat un discurs «derrotista» i amb la caiguda del feixisme el juliol de 1943 reprengué els seus contactes i, amb altres (Pasquale Di Odoardo, Abramo Esposito, el germans Franchi, Leo Leone i Alessandro Pica), fundà el moviment polític «Italia Libera». Després de la II Guerra Mundial continuà amb les seves idees polítiques i va escriure les seves memòries sota el títol Memorie di un perseguitato politico antifascista, que resten inèdites. Lidio Ettorre va morir en 1977 a Giulianova (Abruços, Itàlia).

***

Antoni Pena Romia

Antoni Pena Romia

- Antoni Pena Romia: El 3 de desembre de 1896 –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre de 1898– neix a Seròs (Segrià, Catalunya) el professor, hispanista, traductor i militant anarcosindicalista Antoni Pena Romia –a vegades citat erròniament Perna i Rumia. Sos pares es deien Antoni Pena Ybars, pagès, i Maria Romia Monclús. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1918 i començaments de 1920 dirigí, per suggeriment del Comitè Nacional d'aquest sindicat, el periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao (Biscaia, País Basc). Era membre, amb Joan Ferrer Farriol, Juli Marbà, Alfredo Gómez, Salvio Ayguaviva i altres, del grup «Juventud Ácrata» de Barcelona, el qual en 1918, amb membres de la redacció de Tierra y Libertad, engegaren el projecte de creació d'una federació anarquista, assistint en 1920 a una reunió a Barcelona (Catalunya) amb aquesta finalitat. Amb Simó Piera i Pagès, en 1922 va ser encarregat pel Comitè Nacional de la CNT d'estudiar la situació dels presos anarcosindicalistes i en 1923 encapçalà el projecte de revista El Espíritu Libre. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Catalunya i col·laborà en el periòdic La Publicitat. En 1934 s'instal·là definitivament a París i el 3 de novembre d'aquest any va fer la conferència «L'Espagne en feu! Révolution ou Dictadure?» al Club du Faubourg Poissonnière. A París fou professor de l'École des Hautes Études Commerciales (HEC, Escola d'Estudis Superiors de Comerç), la qual li va condecorar amb les Palmes Acadèmiques, i president de l'Ateneu Hispanista. Després de la II Guerra Mundial organitzà conferències i debats a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París i a la Sorbona. Destacà com a professor de llengua i literatura castellanes i com a traductor de diverses llengües (francès, italià, portuguès, castellà i català). Era membre de l'Institut Superior d'Interpretació i de Traducció (ISIT) i d'École Supérieure des Sciences Économiques et Commerciales (ESSEC, Escola Superior de les Ciències Econòmiques i Comercials). Mantingué correspondència amb Louis-Ferdinand Céline. En 1978 encara vivia a París, al número 11 de la plaça Saint-Michel, encara que ja feia anys que no militava. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Francisco Moliné Viñas publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 de juny de 1978

Necrològica de Francisco Moliné Viñas publicada en el periòdic tolosà Espoir del 12 de juny de 1978

- Francisco Moliné Viñas: El 3 de desembre de 1905 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Moliné Viñas, també conegut com Paco Moliné. Sos pares es deien Bernardo Moliné i María Viñas. Era el fill major d'una família nombrosa de 10 infants i des de molt jove ajudà son pare a la feina. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir juntament amb 500 habitants del seu poble i durant la nit, pel bosc, arribar a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya), població que havia estat ocupada per una columna confederal. Sa mare, que restà al poble, fou afusellada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer agrícola i milità en la Federació Local d'Aisinas (Aquitània, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Valentina Felipe. Francisco Moliné Viñas va morir el 25 de març de 1978 a l'Hospital Centre Jean Abadie de Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat quatre dies després al cementiri d'Aisinas, població on residia.

***

José Rodríguez Portugal

José Rodríguez Portugal

- José Rodríguez Portugal: El 3 de desembre de 1908 neix a Centrones (Cea, Ourense, Galícia) el metge anarcosindicalista José Rodríguez Portugal. Sos pares es deien Camilo Rodríguez Rodríguez i Dorotea Portugal Hernández. Després d'estudiar per lliure a l'Acadèmia General de Manuel Sueiro, aprovà el batxillerat a l'Institut d'Ourense. Entre 1926 i 1933 estudià la carrera de medicina a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia), obtenint bones qualificacions. En acabar la carrera, realitzà el servei militar al polvorí de la Corunya, passant després de l'Hospital Militar de Madrid amb el psiquiatra Antonio Vallejo-Nájera Lobón. Amb son amic José Pardo Babarro, fou un dels organitzadors del Sindicat de Sanitat de la CNT de Santiago i fou el primer signant per la comissió organitzadora en el lliurament dels estatus d'aquest sindicat al Govern Provincial de la Corunya. Exercí de metge a Amoeiro (Ourense, Galícia), on havia estat cridat pel seu alcalde, el socialista Castor Sánchez, amb la finalitat de compensar la influència d'altre metge municipal i dirigent local de Falange. L'agost de 1936, arran del cop militar feixista, va ser perseguit per desafecte al règim i pels recels del facultatiu falangista, fins i tot va saber que un pistoler professional havia estat contractat per assassinar-lo. El seu cotxe va ser requisat i utilitzat per als passeigs, i quan pogué, no el volgué recuperar. Després de ser destituït es traslladà primer a Cea i després a Ourense, ja que la protecció de son sogre, el metge Jesús Taboada Diéguez, només podia ser efectiva a la capital de la província. Enrolat com a soldat en l'exèrcit franquista, en 1938 va ser destinat als hospitals de la Corunya, Ourense i Benicàssim (Plana Alta, País Valencià), sense voler ascendir de rang militar. En acabar la guerra, s'establí al barri El Puente d'Ourense, exercint la medicina interna i la radiologia en la seva consulta particular. A finals dels anys quaranta obtingué plaça de metge en la Seguretat Social, encara que hagué d'esperar alguns anys per a poder exercir-la. En aquests anys de postguerra i franquistes no desenvolupà cap activitat política. José Rodríguez Portugal va morir el 19 de gener de 1998 a la Residència Sanitària d'Ourense (Ourense, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de San Francisco d'aquesta ciutat.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Sergei Netxaiev (ca. 1870)

Sergei Netxaiev (ca. 1870)

- Sergei Netxaiev: El 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 mor a Sant Petersburg (Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Havia nascut el 2 d'octubre –20 de setembre segons el calendari julià rus– de 1847 a Ivanovo (Ivanovo, Rússia), principal centre tèxtil de l'Imperi, en una família de classe humil; son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a «oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres «possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

Sergei Netxaiev (1847-1882)

***

Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 29 de maig de 1887

Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc Le Temps del 29 de maig de 1887

- Alexandre Orcelin: El 3 de desembre de 1900 mor a Viena del Delfinat (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Havia nascut el 15 de febrer de 1861 a Viena del Delfinat (Arpitània). Sos pares es deien Charles Orcelin, teixidor, i Antoinette Belisson. Durant la dècada de 1880 milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat animat per Pierre Martin (Le Bossu) i fou membre dels grups «La Révolte» i «Les Insurgés». Obrer teixidor, en aquesta època participà en totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El 25 de novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i Joseph Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de pertànyer a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a la presó de Lió (Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28 de maig de 1887, arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de març d'aquell any en un cafè als soldats de la guarnició local, va ser condemnat per l'Audiència del departament d'Isèra a un mes de presó per «incitació de militars a la desobediència». En 1888 formà part, amb el també obrer teixidor Davoine i altres, del grup «Les Insoumis». A començaments dels anys 1890 s'incorporà al socialisme encapçalat per Jules Guesde i esdevingué corresponsal local dels periòdics socialistes Le Peuple, de Lió, i L'Action. No obstant això, després de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre Martin i Jean-Pierre Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels oradors, amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn, d'un gran míting que se celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Cap al 1893 vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb Sébastien Faure. El 23 de juliol de 1898 es casà a Viena del Delfinat amb Thérèse-Victoire Machietta.

***

Necrològica d'Henri-Édouard Droz apareguda en el diari de Mülhausen "L'Express de Mulhouse" del 10 de desembre de 1927

Necrològica d'Henri-Édouard Droz apareguda en el diari de Mülhausen L'Express de Mulhouse del 10 de desembre de 1927

- Henri-Édouard Droz: El 3 de desembre de 1927 a Lió (Forez, Arpitània) el professor, periodista, poeta i escriptor anarquista Henri-Édouard Droz. Havia nascut el 13 de juny de 1868 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Sos pares es deien Édouard-Eugène Droz i Marie-Adèle Louise Chédel. Fundador del Cercle Obrer local, en 1894 estigué relacionat amb el grup anarquista local de La Chaux-de-Fonds. El 28 de febrer de 1895 aferrà uns cartells manuscrits contra la jornada de l'1 de març, diada de celebració de la independència del cantó de Neuchâtel, fustigant contra la celebració d'aquesta «festa burgesa» i engrescant la classe treballadora a no participar-hi, «o contràriament la dinamita esclatarà al lloc de la cerimònia». Detingut per aquest fet el 23 de març d'aquell any, va ser processat; en el judici es va defensar tot sol i durant dues hores va maldir contra el capitalisme, la magistratura i la policia. Va ser condemnat a sis mesos de presó per «incitació a cometre delictes i per pertorbació de la pau pública», la pena mínima prevista, però sense comptar els dos mesos purgats preventivament, i el 23 d'octubre de 1895 va ser alliberat. El 22 de febrer de 1896 el Prefecte de Doubs (Borgonya, França) va decretar la seva expulsió de territori francès en cas que fos capturat. Entre 1897 i 1902 va col·laborar amb Les Temps Nouveaux. Supplément Littéraire, amb versos i sobre qüestions poètiques. Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) treballà un temps com a agent d'assegurances i en 1900 era professor de literatura francesa i de dicció fonètica a l'Institut «La Châtelaine» i a l'Acadèmia de Música d'aquesta ciutat. Quan va estar empresonat va escriure poemes anarquistes els quals va publicar, amb altres textos, en 1902 en un gros volum sota el títol Du rêve à l'action. La seva «Chanson libertaire» va ser reproduïda en Le Chansonnier de la Révolution, publicat aquell mateix any a Ginebra pel periòdic Le Réveil Anarchiste. Va tenir la intenció de publicar una peça de teatre revolucionària i altres obres poètiques i Le Réveil Anarchiste li va publicar textos i posà en venda poesies seves durant molts d'anys. Posteriorment emigrà al Territori Imperial d'Alsàcia i Lorena (Imperi Alemany, actualment França), on esdevingué periodista per lliure a Alsàcia i entre 1905 i 1914 fou director general del diari Express de Mülhausen (Alsàcia). El 5 de maig de 1908 va fer a la Sala de la Borsa de Mülhausen la conferència «La fonétique» i l'1 de desembre de 1909 va fer al mateix indret la conferència literària «Quelques poètes alsaciens (de Riestelhuber et Siebecker à M. M. Édouard Schuré et Georges Spetz)», que va ser publicada l'any següent primer en lliuraments en Express i després en fullet per l'editorial «Veuve Bader et Cie». En 1910 col·laborà amb poemes en el periòdic juvenil Pages Illustrées de Ginebra. Posteriorment retornà a Suïssa i a Berna (Berna, Suïssa) fou representant dels diaris Le Matin i La Tribune de Genève. També fou redactor del Bulletin d'Alsace et Lorraine i entre 1920 i 1923 de La Feuille d'Avis de Vevey. Més tard s'establí a París (França), al número 78 del carrer Gambeta, on s'ocupà de tasques de bibliofília. Sa companya fou Pauline Gréber. Henri-Édouard Droz va morir el 3 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 10 de desembre– de 1927 a La Croix-Rousse del I Districte de Lió (Forez, Arpitània), després de caure malalt durant un viatge de negocis.

***

Peppino Bonaria

Peppino Bonaria

- Peppino Bonaria: El 3 de desembre de 1930 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) l'anarquista Giuseppe Bonaria, conegut com Peppino Bonaria. Havia nascut en 1891 a Orino (La Valcuvia, Llombardia, Itàlia). Son pare es deia Pietro Bonaria. Quan era molt jove emigrà a Suïssa. D'antuvi s'instal·là al cantó de Sankt Gallen i després a Zuric (Zuric, Suïssa), on treballà al magatzem de queviures «Risveglio» de l'anarquista Antonio Gagliardi i que amb el temps esdevindrà copropietari. A començament dels anys vint es traslladà a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i en 1922 es casa amb l'anarquista Antonieta Griffith. En aquesta època, amb Antonio Gagliardi, fundà l'empresa de comerç vitícola «G. Gagliardi i G. Bonaria & Cia» («Casa Gagliardi-Bonaria»). Hostatjà, amb Antonieta i Rosalia Griffith i Antonio Gagliardi, nombrosos exiliats italians que fugien del feixisme (Carlo Vanza, Giuseppe Peretti, Clelia Dotta, Franz Moser, Savino Poggi, Antonino Napolitano, etc.), als quals ajudà a falsificar passaports, arranjar documents, buscar feina, etc. Era un assidu distribuïdor del periòdic Il Risveglio Anarchico. En 1922 acompanyà Errico Malatesta, a qui havia conduït clandestinament a Suïssa a través de les muntanyes, Giuseppe Peretti, Carlo Vanza i altres, a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per a celebrar el quinquagèsim aniversari de la Internacional antiautoritària. En 1927 aconseguí la naturalització suïssa a Cureggia (Ticino, Süissa) i en 1929 viatjà amb Giuseppe Peretti a París (França) per assistir a una reunió amb companys anarquistes italians exiliats. Peppino Bonaria va morir el 3 de desembre de 1930 en un hospital de Zuric (Zuric, Suïssa) després d'una operació i fou incinerat a Seefeld (Zuric, Suïssa) acompanyat d'un discurs de Luigi Bertoni. El 22 de febrer de 1931 se li reté un homenatge durant el Congrés de la Colònia Proletària Italiana que se celebrà a Bellinzona. En 1933 sa vídua es casà amb el company i amic de tota sa vida Giuseppe Peretti.

***

Manuel Maroño Calvo

Manuel Maroño Calvo

- Manuel Maroño Calvo: El 3 de desembre de 1936 és afusellat a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia) el socialista i militant confederal Manuel José Maroño Calvo. Havia nascut el 2 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 5 de juliol– de 1899 a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Benito Maroño Novais, emigrant a Buenos Aires (Argentina) on morí, i Josefa Calvo Hermida. De bona formació cultural, en 1919 entrà a treballar de tipògraf a la impremta del Seminari Conciliar compostel·là. Afiliat a l'Associació Tipogràfica de Santiago de Compostel·la, adherida a la Confederació Regional Galaica (CRG) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1921 en va ser nomenat vicepresident, posteriorment vicesecretari, en 1923 secretari i en 1924 president. També fou un dels promotors en 1922 de la Biblioteca Obrera. Simultàniament tingué un paper destacat en el Sindicat d'Empleats Subalterns de l'Hospital Provincial de Santiago de Compostel·là de la Unió General de Treballadors (UGT) i figurà en la directiva de diferents societats obreres, com ara la Sociedad de Constructors de Calçat (secretari en 1922), la Unió Protectora d'Artesans (secretari en 1924), la Societat de Fusters (vocal de la junta directiva en 1926), la Unió Obrera (secretari entre 1928 i 1932), la Societat d'Infermers (president en 1934). Fou secretari-comptador i president de l'Agrupació Socialista de Santiago de Compostel·la i desenvolupà càrrecs de responsabilitat en la Federació d'Entitats Socialistes de la Comarca de Santiago de Compostel·là, creada el juny de 1931. Arran de la vaga general revolucionària de 1934, va ser detingut el 10 d'octubre d'aquell any per ordre de l'autoritat militar per haver participat en una reunió clandestina a la taberna «Padre Benito» i alliberat l'endemà; per aquest motiu va ser acomiada de la seva feia a la impremta del Seminari Conciliar, encara que posteriorment, quan va ser absolt el desembre de 1934, va ser readmès. Per al Congrés del Ple Regional Galaic de la CNT, que es va celebrar entre el 19 i el 21 de maig de 1935 a Ourense (Ourense, Galícia), va ser nomenat delegat per assistir-hi, però declarant-se socialista hi renuncià. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 formà part, en representació dels sindicats, del Comitè Executiu del Front Popular de Santiago de Compostel·la i s'encarregà de la defensa i protecció del convent del Carme. Detingut al barri de Vista Alegre on vivia sa núvia, va ser empresonat a Raxoi. Jutjat en consell de guerra sumaríssim amb els altres 11 membres del Comitè Executiu del Front Popular, el 19 de novembre de 1936 va ser condemnat a mort. Manuel Maroño Calvo va ser afusellat el 3 de desembre de 1936 als murs del cementiri de Boisaca de Santiago de Compostel·là (la Corunya, Galícia), juntament amb son germà José Maroño Calvo i altres militants esquerrans (Fernando Domínguez Caamaño, Rafael Frade Peña, José Germán Fernández, Luís Martínez Nouche, Rafael Pardo Carmona, Modesto Pasín Noya, Francisco Ponte Ces i Luis Rastrollo González). En 2001 Dolores Vieites Torreiro publicà la biografia Manuel Maroño Calvo. Maroño o boó.

Manuel Maroño Calvo (1899-1936)

***

Augustin Hamon

Augustin Hamon

- Augustin Hamon: El 3 de desembre de 1945 mor a Port-Blanc-en-Penvénan (Bretanya) el sociòleg, historiador i militant anarquista, després socialista, Augustin Adolphe Frédéric Hamon. Havia nascut el 20 de gener de 1862 a Nantes (Bretanya). Sos pares es deien Augustin Hamon, llauner, i Henriette Duval. En 1893 va introduir en l'anarquisme Fernand Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va publicar una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie de l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va participar, com a delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i altres, en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que va acabar sis dies després per l'exclusió dels anarquistes per part dels marxistes. Hamon relatarà aquests esdeveniments en Le socialisme et le Congrès de Londres. A més, és autor de L'agonie d'une société (1890), La France sociale et politique (1891), Psychologie du militaire professionnel (1893), Les hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie et Internacionalisme (1896), Un anarchisme, fraction du socialisme? (1896), etc. Va crear en 1897 la revista llibertària L'Humanité Nouvelle i va col·laborar en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Va ser també traductor (Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les universitats de París, Londres i Brussel·les. El 19 de març de 1901 es casà a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) amb Henriëtte Rynenbroeck. En 1904 deixarà París i s'instal·larà a Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard s'allunyarà de les concepcions llibertàries i esdevindrà socialista, participant en la fundació de les primeres seccions de la regió, especialment la de Lannion en 1905. Maçó des de 1894, també serà membre de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com a membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord, s'arrenglarà en l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant càrrecs de responsabilitat en les seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de l'SFIO presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el Congrés Mundial d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint l'únic socialista del secretariat del comitè. En aquesta època va publicar Les maîtres de la France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a Port Blanc que va batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni). En 1944, poc abans de morir, abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit comunista. Augustin Hamon va morir el 3 de desembre de 1945 a Port-Blanc-en-Penvénan (Bretanya). Els seus arxius es troben repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Taller de tipografia

Taller de tipografia

- Eugène Soullier: El 3 de desembre de 1949 mor a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) el tipògraf i militant anarquista i anarcosindicalista Eugène Soullier. Havia nascut l'11 d'octubre de 1878 a Le Petit Tournon (Lyas, Vivarès, Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Eugène Soullier, conreador, i Julie Vernet. Era tipògraf de la impremta del «Memorial de la Loire» de Saint-Étienne i va ser fitxat per la policia com a «individualista». El 12 de juliol de 1904 es casà a Saint-Étienne amb Marie Joséphine Badieu. En 1911 formava part de la minoria revolucionària de la Federació del Llibre i publicava en el seu òrgan d'expressió Le Réveil Typographique (París, 1909-1914). L'estiu de 1911 fundà, amb altres companys, la Unió Departamental de Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Loira i l'any següent va ser nomenat secretari adjunt de la Borsa de Treball de Saint-Étienne, on representà durant molts anys el seu sindicat. Cada setmana, durant molts d'anys, assistí a les reunions de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Etiève, fortament influenciades pels llibertaris Nicolas Berthet i Benoît Liothier. En 1912 va fundar «La Ruche Syndicale» (El Rusc Sindical), organització cultural que proposava, entre altres coses, sessions teatrals i que tenia com a finalitat «elevar el nivell cultural del poble» i crear «una generació conscient i forta». Aquest grup, format per una quinzena de joves, també va ser anomenat «Groupe Anarchiste d'Éducation Physique et Morale de la Jeunesse Stéphanoise» (Grup Anarquista d'Educació Física i Moral de la Joventut de Saint-Etiève). Quan esclatà la Gran Guerra, a iniciativa seva, el Sindicat de Tipògrafs es pronuncià contra el conflicte bèl·lic i contra la «Unió Sagrada». En 1915 ingressà en el Servei Auxiliar i fou mobilitzat com a tipògraf en la Manufactura Nacional d'Armes de Saint-Étienne. En 1916 creà un grup d'oposició a la guerra que es reunia els dijous en un cafè del carrer del Grand Moulin i que es dedicava a distribuir, discutir i comentar fullets i periòdics antimilitaristes, com ara Par delà la mêlée o La Mêlée. Per aquest fet serà perseguit per la justícia durant aquesta època per «deserció i provocació dels militars a la deserció». En 1917 va ser nomenat novament secretari adjunt de la Borsa de Treball i el juny de 1918 va ser detingut arran del moviment vaguístic que s'havia desencadenat el mes anterior. El juny de 1919 va fundar el grup artístic «Le Nid Rouge» (El Niu Roig), que farà gires culturals a les zones rurals, i organitzà un grup anarquista, en contacte amb les Joventuts Sindicalistes, en el local de les quals va organitzar xerrades i distribuïa publicacions llibertàries (Le Combat Syndicaliste, L'En Dehors, Le Libertaire, etc.). Durant els anys vint continuà la seva tasca en els moviments sindicalista i anarquista. L'octubre de 1920 formà part de l'oficina del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) de Saint-Etiève, que s'acabava de crear. Després de l'escissió confederal, optà per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El 9 de febrer de 1922 la seva candidatura al càrrec de secretari adjunt del Comitè d'Acció, dirigit per François Lorduron, va ser proposada pel grup anarquista de Saint-Etiève. El 10 de gener de 1924 formà part del petit grup que, a la sortida d'un míting en suport dels anarquistes catalans condemnats a mort Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó, es manifestaren, malgrat els consells dels organitzadors, davant el consolat espanyol tot cantant Révolution i cridant «Assassins!». El 31 de desembre de 1926, arran de l'assemblea constituent del Grup Anarquista Comunista de Saint-Etiève, adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC), va ser nomenat tresorer del seu consell d'administració. En aquesta època col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire (1923-1935). En les eleccions legislatives de 1928 fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Saint-Etiève, però sembla que la candidatura no es va mantenir. El 12 de juliol de 1928 es casà a Saint-Étienne amb Marie Claudie Jacquet. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Georges-Dupré. En 1929 participà en la fundació del bimensual anarcocomunista Le Silence du Peuple, del qual va ser gerent entre el gener i l'agost d'aquell any. Va formar part d'un grup anarquista a Saint-Étienne i es va adherir a Federació Local de l'anarcosindicalista Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, de la qual formà part de la seva oficina. En aquests anys vivia al número 6 de l'Impasse de Vieux Montaud. En 1938 va ser secretari general del Sindicat de Tipògrafs de Saint-Étienne i defensà les tesis de la Federació del Llibre que reivindicava la independència sindical absoluta. En aquesta època milità en el Centre Sindical d'Acció Contra la Guerra (CSACG) i denuncià l'Acord de Munic i la posició militarista del Partit Comunista Francès (PCF). Arran del «Pacte germanosoviètic», fou un dels sindicalistes signats del comunicat «La trahison russe et le mouvement syndical dans la Loire» publicat el 18 de setembre de 1939 en La Tribune Républicaine.

***

Notícia sobre el processament d'Alphonse Moussault apareguda en el diari de Dijon "Le Progrès de la Côte-d'Or" del 31 de juliol de 1909

Notícia sobre el processament d'Alphonse Moussault apareguda en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 31 de juliol de 1909

- Alphonse Moussault: El 3 de desembre de 1956 mor a Courbevoie (Illa de França, França) l'anarquista Alphonse Louis Moussault. Havia nascut el 17 de febrer de 1877 a Besançon (Franc Comtat, Arpitània). Sos pares es deien Benjamin Célestin Moussault, torner, i Aglaé Gautherot. Xarcuter de professió, era anarquista partidari de la «propaganda pel fet». Instal·lat a Dole (Franc Comtat, França), el 14 d'abril de 1908 va ser condemnat a 50 francs de multa per ofenses a la senyora Delamotte, qui li devia diners. En plena vaga de empleats de correus, durant la nit del 14 al 15 de maig de 1909, va ser sorprès pels gendarmes, amb l'obrer fabril Joseph Dupoux, encenent una bomba de 10 quilos col·locada en un pal telegràfic al carrer del Château-d'Eau de Dole; aquella mateixa nit, les línies telegràfica, telefònica i subterrània van ser tallades per sabotatges anarquistes a diverses localitats (Chantilly, Moret-sur-Loing, Saint-Germain, etc.). Processat per aquest fet, va ser jutjat el 3 d'agost d'aquell any pel Tribunal Correccional de Dijon i condemnat a un any de presó i a 200 francs de multa; Joseph Dupoux va ser condemnat a la mateixa pena en rebel·lia, ja que no va ser detingut i es trobava desaparegut, encara que el gener de 1911 va ser capturat a París (França). El 5 d'agost de 1910 es casà a Dole amb Irma Josephine Thiriet (Jeanne Thiriet). En la dècada dels vint vivia al número 2 del carrer Michelet de Suresnes (Illa de França, França), on treballava de xarcuter. En aquesta època va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat en el 41 Regiment d'Infanteria i va ser destacat a la fàbrica «Schneider» de Besançon com a mecànic. En 1919 els informes policíacs apuntaven que havia abandonat la regió parisenca i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena, sospitant que tal vegada es trobava per la zona nord francesa.

***

Lucien Haussard (ca. 1921)

Lucien Haussard (ca. 1921)

- Lucien Haussard: El 3 de desembre de 1969 mor a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) el militant, propagandista anarquista i lliurepensador Lucien Haussard. Havia nascut l'11 de juliol de 1893 a Sant Quintí (Picardia, França). Sos pares es deien Jean Baptiste Haussard, manobre, i Eugénie Louise Gireault, domèstica. Aprenent d'ebenista, en 1912 va abandonar Sant Quintí i es va instal·lar a París. En 1914, amb la declaració de guerra i sense feina, tornà a la seva vila natal i va ser empresonat pels alemanys quan l'ocupació de Sant Quintí. Després de la guerra va esdevenir corrector d'impremta a París i va freqüentar els cercles llibertaris que intentaven aleshores reorganitzar-se. El desembre de 1918 amb alguns companys va intentar reagrupar els militants llibertaris al voltant de la lluita pacifista. En 1919 va ser el primer tresorer de la Federació Anarquista (FA) reconstituïda i va col·laborar en Le Libertaire. El 6 de juliol de 1920 es casà al XX Districte de París amb la caixera Jeanne Pauline Bertault. En aquesta època vivia al número 60 del carrer Belgrand de París. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assisteix al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Villeurbanne i esdevé administrador de Le Libertaire. Entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 va assistir al Congrés Internacional Anarquista de Berlín, amb Fister, Berteletto i Mauricius. També participà en el Congrés Internacional Anarquista a París entre del 9 i 10 d'octubre de 1922, on va ser elegit secretari internacional de la Unió Anarquista Universal i publicà nombroses circulars entre 1922 i 1923. Va ser el responsable de la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista, a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de la Unió Anarquista a París, en representació del Districte XX parisenc, i va ser elegit membre del consell d'administració de Le Libertaire, passant a diari per la seva obstinació. El 13 de març 1924 va començar a editar un efímer bimensual, L'Idée anarchiste, on totes les opinions anarquistes hi tenien cabuda; se n'editaren 13 números, fins al 15 de novembre de 1924 . En 1926 col·laborarà en la revista del Dr. Pierrot Plus Loin i en serà el gerent entre 1931 i 1939. En 1930, a causa de problemes de salut, esdevé firaire. Cap al 1934 va ser condemnat a quatre mesos de presó per haver ajudar a travessar amb automòbil la frontera francocatalana fugitius. Durant la guerra d'Espanya, entre gener i maig de 1937 va ser comissionat per representar el «Comitè per a l'Espanya Lliure», la Unió Anarquista i Le Libertaire a Barcelona, on va realitzar nombroses entrevistes (Gaston Leval, Joaquin Ascaso, etc.), que després van ser publicades en Le Libertaire. Del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1937 va ser delegat a París en el congrés de la Unió Anarquista que va crear la secció francesa de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També va participar activament en el «Comitè d'Ajuda i de Defensa de la Revolució Espanyola». Arran de la retirada, va ser enviat especial de la SIA a Portvendres, on va ajudar nombrosos refugiats republicans a fugir de l'internament en camps de concentració. Detingut en 1939 quan passava amb un cotxe refugiats sense papers i en possessió d'un arma,  va ser condemnat el 15 de març de 1939 a quatre mesos de presó per «ajudar immigrants il·legals» i fou tancat durant dos mesos. Quan es va declarar la guerra mundial, va ser detingut a Mennevret i internat a Montignac i al castell del Sablon fins a la primavera de 1941. Després va crear una xarxa per ajudar a passar clandestinament la frontera francoespanyola a activistes i avituallar la resistència antifranquista. Amb l'Alliberament va reprendre les seves activitats de venedor ambulant a Briva la Galharda i va esdevenir president de la «Libre Pensée»; també va ser elegit president de l'associació de firaires de Corresa. Entre el 26 de març de 1965 i juliol de 1966 va ser conseller municipal de Briva i durant el final de sa vida va col·laborar en el setmanari francoespanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa Espoir.

Lucien  Haussard (1893-1969)

***

Necrològica de Jorge Tortajada García apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 de gener de 1971

Necrològica de Jorge Tortajada García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 24 de gener de 1971

- Jorge Tortajada García: El 3 de desembre de 1970 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Jorge Silverio Tortajada García. Havia nascut el 23 d'abril de 1911 a Tramacastiel (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Ramón Tortajada Monterde i Teresa García. Quan era molt jove emigrà a Catalunya. A Badalona (Barcelonès, Catalunya) treballà com a matalasser i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la guerra civil lluità com a milicià al front i en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb sa companya Simona Guallar i el fill que aleshores tenia. Va ser internat als camps de concentració de Barcarès i de Sètfonts, i posteriorment es va enrolar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en una serradora i en l'agricultura. Durant l'ocupació alemanya participà en la Resistència enquadrat en un grup del maquis. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Montalban de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari en 1946. Més tard treballà durant 24 anys en la reparació de canalitzacions d'aigua municipals. Durant diferents ocasions fou responsable de les federacions locals i departaments de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la secretaria de la Comissió de Relacions del departament de Tard i Garona, i de diferents càrrecs orgànics de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser un dels animadors de l'agrupació teatral local creada pels exiliats. Després de patir una llarga malaltia, Jorge Tortajada García va morir el 3 de desembre de 1970 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrat, acompanyat d'unes paraules de Frederica Montseny Mañé, dos dies després.

***

Foto de Rosalío Alcón Selma del Servei de Migració Mexicà (1940)

Foto de Rosalío Alcón Selma del Servei de Migració Mexicà (1940)

- Rosalío Alcón Selma: El 3 de desembre de 1972 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Rosalío Alcón Selma –el nom a vegades citat com Rosario i el segon llinatge com Celma o Salas. Havia nascut el juny de 1904 a Barcelona (Catalunya). Amb son germà Marcos, milità en el Sindicat del Vidre de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i destacà especialment en la clandestinitat imposada per la dictadura de Primo de Rivera i com a membre dels Grups de Defensa Confederal. Amb Molins, portà a terme una gran tasca de difusió propagandística (fullets, llibres, etc.). El 5 d'agost de 1923 va ser detingut, amb altres 16 companys, a la seu del Sindicat Únic del Vidre de la CNT del barri de Sants de Barcelona. Detingut novament, va ser processat el febrer de 1934 pel Tribunal d'Urgència de Barcelona, juntament amb una dotzena de companys, per reunió clandestina; jutjat el març d'aquell any, va ser alliberat després de pagar una multa. Membre de la Junta Administrativa del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT, el 31 de gener de 1938, representant la CNT, entrà a formar part, amb son germà Marcos, com a sotssecretari de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, depenent del Departament d'Economia de la Generalitat de Catalunya. En 1938 formà part del grup «Consecuencia» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i el juny de 1940 pogué emigrar a Mèxic amb son germà Marcos, militant tots dos en la Delegació de la CNT en l'exili. A mitjans dels anys cinquanta, durant un temps, administrà el periòdic Solidaridad Obrera i en els anys seixanta Tierra y Libertad. També en els anys cinquanta fou tresorer de la «Cuenta Pro-España». Rosalío Alcón Selma va morir el 3 de desembre de 1972 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Rosalío Alcón Selma (1904-1972)

***

Necrològica de Salvador Rerpina Villosa apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 15 de febrer de 1976

Necrològica de Salvador Rerpina Villosa apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de febrer de 1976

- Salvador Rerpina Villosa: El 3 de desembre de 1975 mor a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista Salvador Rerpina Villosa. Havia nascut el 7 de gener de 1907 a Madrid (Espanya) –algunes fonts citen erròniament Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Francisco Rerpina i Dolores Villosa. Manobre de professió, emigrà a Catalunya, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació sembla que va ser obligat pels alemanys a treballar a les costes normandes. Quan el desembarcament aliat, va ser traslladat per les tropes angloamericanes, ben igual que nombrosos lluitadors antifeixistes espanyols i italians, al Regne Unit, on va ser internat com a «presoner de guerra» al camp de concentració de Kirkham (Lancashire, Anglaterra). En 1945 encara romania pres i en Moviment Llibertari Espanyol (MLE) va fer una campanya per obtenir el seu alliberament. Un cop lliure, es va instal·lar a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània), on en 1947 va ser nomenat delgat de la Federació Local de la CNT al II Congrés del MLE-CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment milità a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). En 1955 col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1975 era secretari del Nucli de CNT dels departaments dels Alts Pirineus i els Pirineus Atlàntics, membre de la Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i participà en el Congrés de Marsella (Provença, Occitània). També fou membre de «La Libre Pensée». Malalt, va ser atropellat per un automòbil als carrers de Tarba i va haver de ser intervingut quirúrgicament i haver d'estar ingressat a l'Hospital Civil d'aquesta població molt de temps. Sense família directa, va ser atès pel company Joaquim Juliachs. Salvador Rerpina Villosa va morir el 3 de desembre de 1975 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) i va ser enterrat al Cementiri del Nord d'aquesta localitat.

***

Necrològica d'Antonio López Sánchez aparegueda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 13 de gener de 1977

Necrològica d'Antonio López Sánchez aparegueda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 13 de gener de 1977

- Antonio López Sánchez: El 3 de desembre de 1976 mor a Marinhana (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio López Sánchez. Havia nascut l'1 de maig de 1897 a Almansa (Albacete, Castella, Espanya). Sos pares es deien Francisco López i María Sánchez. Quan era un infant s'instal·là amb sa família al Poblenou de Barcelona (Catalunya). Posteriorment milità en el Sindicat del Metall i en el Sindicat Fabril (Ram de l'Aigua) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Participà en la reorganització de la CNT. Milità a Roanne (Forêz, Arpitània), on fou secretari de la Federació Local de la CNT, i des de 1971 a Marinhana. Sa companya fou Antonia María Abadías. Malalt durant anys, Antonio López Sánchez va morir el 3 de desembre de 1976 al seu domicili de Marinhana (Provença, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Josep Esteve Guardiola apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 22 de gener de 1978

Necrològica de Josep Esteve Guardiola apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de gener de 1978

- Josep Esteve Guardiola: El 3 de desembre de 1977 mor a Lagrange (Viana, Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Esteve Guardiola –el primer llinatge a vegades citat erròniament com Esteves. Havia nascut el 10 d'abril de 1907 a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent). Sos pares es deien Manel Esteve i Maria Guardiola. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En acabar la II Guerra Mundial s'establí a Aquitània, on treballà d'obrer i continuà militant en la Federació Local de Lavardac (Aquitània, Occitània) de la CNT de l'exili, rebutjant les posicions «heterodoxes». Malalt durant 12 anys, Josep Esteve Guardiola va morir el 3 de desembre de 1977 al seu domicili de Lagrange (Viana, Aquitània, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Juan José Sanz Villacampa apareguda en el periòdic tlosà "Cenit" del 3 de gener de 1984

Necrològica de Juan José Sanz Villacampa apareguda en el periòdic tlosà Cenit del 3 de gener de 1984

- Juan José Sanz Villacampa: El 3 de desembre de 1983 mor a Sant Andreu de Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Juan José Sanz Villacampa. Havia nascut el 8 de març de 1912 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya). De família confederal, sos pares es deien Antonio Sanz i Maria Villacampa Bispe. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), també milità en els grups anarquistes d'Angüés «Eliseo Reclus» i «Bakunin», adherits a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la Revolució, l'octubre de 1936 va ser nomenat president de la CNT local i en 1937 membre del Consell Municipal d'Angüés. Participà activament en les col·lectivitzacions de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser nomenat delegat al Congrés de Col·lectivitats celebrat el febrer de 1937 a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El març de 1937 s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, però va ser declarat inútil per la seva coixesa i  enviat a rereguarda. L'agost de 1937, quan l'ofensiva contrarevolucionària de les tropes comunistes d'Enrique Líster Forján a l'Aragó, va ser capturat pels estalinistes i empresonat, però, durant un bombardeig de la presó pels franquistes, aconseguir evadir-se. El 26 de novembre de 1937, durant una reunió de la comissió de reconstitució del sindicat confederal a Angüés, en va ser nomenat president. El 25 de març de 1938, quan la població es trobava assetjada per les tropes franquistes, amb Martín Arnal Mur calà foc els arxius del sindicat i fugí cap a Barcelona (Catalunya). Quan les tropes feixistes ocuparen Angüés, tancaren sa mare, qui va morir a la presó en 1939. Posteriorment participà en els combats al front de Catalunya i quan el triomf franquista va ser un fet, passà a França. El 25 d'octubre de 1941 retornà clandestinament a la Península i el 24 de febrer de 1942 va ser detingut a Barcelona. Portat a Osca, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, pena que va ser commutada per presidi. Després de nombrosos anys de patir treballs forçats, aconseguí la llibertat condicional i s'establí a Manresa, on treballà en la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA) i continuà militant en la CNT. Malalt d'un càncer d'estomac, Juan José Sanz Villacampa va morir el 3 de desembre de 1983 a l'Hospital Sant Andreu de Manresa (Bages, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Lola Roussel (1949)

Lola Roussel (1949)

- Lola Roussel: El 3 de desembre de 1994 mor a Dieppe (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Lucienne Eugénie Clémence Roussel, coneguda com Lola Roussel. Havia nascut el 15 de juny de 1906 a Envermeu (Alta Normandia, França). Sos pares es deien Henri Casimir Roussel, veterinari i representant comercial, i Henriette Julie Françoise Sophie Maillet. En 1925 vivia amb sos pares al número 51 del bulevard Saint-Michel de París (França). El 6 de juliol de 1925 es casà al V Districte de París amb el negociant Étienne Charles Joseph Dieppe, de qui es va divorciar el 25 de novembre de 1931 a Abbeville (Picardia, França). Posteriorment tingué com a company un anarquista espanyol i en 1936 marxà cap a Espanya per participar amb ell en la Revolució, moment en el qual prengué el sobrenom de Lola. En 1950 vivia en una habitació llogada en una pensió del carrer Victor-Griffuelhes de Levallois-Perret i treballava d'ajudant sanitària auxiliar en una clínica privada de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Milità en el «Grup Durruti» del XVII Districte de París, adherit a la Federació Anarquista (FA), i en el Sindicat d'Empleats de la Confederació Nacional del Treball de França (CNT-F). En aquesta època tenia com a company un refugiat anarquista búlgar. A partir de 1952 visqué amb el comunista llibertari Michel Hulot i milità en el grup anarquista de Levallois-Perret de la FA. En el Congrés de la II Unió Regional de la CNT-F, celebrat el 12 d'octubre de 1952, va ser nomenada secretària de la Unió Regional. En 1953 participà en el congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat a Puteaux (Illa de França, França). Militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL), a partir de la insurrecció algeriana de l'1 de novembre de 1954, coneguda com «Toussaint Rouge» (Tots Sants Roig), va ser una de les responsables del Comitè de Lluita Anticolonialista (CLA), especialment animat per comunistes llibertaris. El 21 de desembre de 1954, en representació del CLA, parlà en un míting contra la repressió colonialista celebrat a la Sala Wagram de París, juntament amb destacats anarquistes (Georges Fontenis, Daniel Guerin, Stephane Just, Lange, R. Ollivier, P. Philippe, Riguidel, etc.). En aquests anys, va ser membre de la comissió administrativa de la CNT-F i del buró de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1954 va fer una crida per a la creació d'una secció de dones de la CNT-F i portà la columna «Tribune de la femme» del periòdic Le Combat Syndicaliste. En 1957, per mor de la gran diferència d'edat, se separà de Michel Hulot, amb qui restà en contacte. En els anys seixanta formà part del Socors Popular Francès (SPF). En 1971 es va jubilar i entrà a fer feina de domèstica. Instal·lada a Dieppe, continuà militant.

***

Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'«Antonia» cap a Espanya (1 d'abril de 1937)

Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'Antonia cap a Espanya (1 d'abril de 1937)

- Abe Bluestein: El 3 de desembre de 1997 mor en una llar d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA) el militant anarquista Abraham Bluestein, més conegut com Abe Bluestein. Havia nascut l'1 de novembre de 1909 a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) en una família d'immigrants anarquistes russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien hagut de fugir perquè la policia havia descobert propaganda llibertaria al seu domicili i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar. Instal·lats a Filadèlfia, van afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union (Unió Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard s'instal·laren a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a prop de New Brunswick, i participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual assistí Abe fins a la secundària. Més tard sa família s'establí a Nova York i Abe es graduà al City College. En aquesta època participà en les activitats del Centre Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup anarquista dels anys trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno Americano, entre d'altres. També conegué Emma Goldman i la seva futura companya, Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En aquests anys edità les revistes anarquistes Vanguard i The Challeger, i participà en infinitat de fòrums i reunions llibertàries. Quan esclatà la Revolució espanyola formà part de diversos grups de suport i l'abril de 1937, amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la Canadian Broadcasting Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de l'oficina d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) realitzà programes de ràdio per als combatents catalans i elaborà butlletins setmanals i diverses publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als companys de parla anglesa. Selma Cohen participà en les activitats artístiques de la revolució. Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme referents a la Revolució llibertària. Un anys més tard la parella retornà als Estats Units i Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les col·lectivitats aragoneses (With the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas), entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial mantingué una actitud pacifista, però el dur debat que es desencadenà en el moviment anarquista sobre la participació o no en la guerra el desmoralitzà. En acabar la contesa bèl·lica va fer de reporter per al Jewish Daily Forward i per a l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb Murray Bookchin i Sam Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain i col·laborà amb el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En 1980 participà en el documental Free voice of labor. The jewish anarchists, de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a l'anglès el llibre de Juan Gómez Casas sobre la Federació Anarquista Ibèrica (Anarchist organization. The history of the FAI) i edità el llibre commemoratiu Fighters for anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983). És autor del pamflet Forgotten men, what now? New Deal «Security», reeditat en 2006. Al llarg de la seva vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i els serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center, com a director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de la Co-Op City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa d'habitatges socials del Bronx), etc. El seu arxiu fou dipositat a Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA).

***

Madeleine Briselance

Madeleine Briselance

- Madeleine Briselance: El 3 de desembre de 2009 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) l'activista llibertària Madeleine Armandine Briselance. Havia nascut el 5 de juny de 1922 al X Districte de París (França). Filla d'una família anarquista, son pare es deia Georges Félix Clément Briselance i sa mare Antoinette Valentine Stumpf. Son pare i son oncle Louis, ambdós firaires, van ser amics de l'expropiador àcrata Alexandre Jacob (Marius Jacob), i les històries familiars sobre el personatge la marcaren fortament. Obrera d'una paperera industrial i, per poc temps, enquadernadora artística, treballà sobretot com a empleada en un centre mèdic de la Mútua General de l'Educació Nacional (MGEN). D'antuvi, milità en el moviment dels albergs juvenils i en el Partit Socialista Unificat (PSU), alhora que participà activament en els lluites feministes, especialment, en la planificació familiar i en la lluita per a la despenalització de l'avortament. Després centrà la seva militància en l'antimilitarisme des de la Unió Pacifista de França (UPF). Va ser nomenada presidenta de SOS-Tahití i des d'aquesta organització, que ajudà a fundar, combaté els assaigs nuclears a la Polinèsia a mitjans dels anys noranta. Entre 1993 i 2001 formà part del grup d'Alternativa Llibertària (AL) de Montreuil (Illa de França, França), població on residia. En 2003 encara tingué forces per participar en les manifestacions contra la II Guerra del Golf i en 2004 prengué part en la festa organitzada per l'editorial L'Imsomniaque en ocasió de la reedició de les memòries d'Alexandre Jacob. Madeleine Briselance va morir el 3 de desembre de 2009 a l'Hospital Charles Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

José Ignacio Cabañas Magán

José Ignacio Cabañas Magán

- José Ignacio Cabañas Magán: El 3 de desembre de 2017 mor a Madrid (Espanya) el periodista, advocat i militant anarcosindicalista José Ignacio Cabañas Magán, conegut com Nacho o Nachete. Havia nascut el 13 de novembre de 1958 a Madrid (Espanya). Fill d'una família comunista de treballadors del Metro, cap el 1976 formà part del Partit Comunista d'Espanya (PCE), única força implantada al barri, i participà en la Coordinadora Autònoma d'Aturats. Després de llegir els clàssics anarquistes, freqüentà l'acabat de crear Ateneu Llibertari d'Aluche i el març de 1979 entrà a treballar a la Secció de Via del Metro de Madrid. A finals de 1980, després de fer la mili, es trobà que l'Ateneu Llibertari del barri madrileny d'Aluche havia desaparegut i l'abril de 1981, després de l'intent de cop d'Estat militar, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participant, sense massa èxit, en els intents de revitalitzar la Secció del Metro de la CNT. En 1983 conegué Juani Robles, que esdevingué sa companya. Després de l'aparició al Metro d'una Secció de la CNT-València, intentà unificar forces, fet pel qual en 1984 va ser suspès de militància en la CNT. Després d'assistir al Congrés d'Unificació dels sectors de CNT-València i els escindits de la CNT, en 1986 participà en les eleccions sindicals i va ser nomenat vocal del Comitè d'Empresa, càrrec que mantingué fins 2011, formant part de diferents comissions negociadores de convenis i de seguiment i productivitat. En 1988 va ser nomenat secretari de Premsa del Transporte de la CNT escindida de Madrid. Després del Congrés de 1989 de la Confederació General del Treball (CGT), abandonà aquesta organització i en 1990 participà en la fundació de la nova confederació sindical Solidaritat Obrera (SO), de la qual ocupà la secretaria general entre 1996 i 2000 i entre 2014 i 2017. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Contramarcha, Expresiones, Libre Pensamiento, Mujeres Libertarias, Polémica, Rojo y Negro, El Solidario i Solidaridad Obrera. El novembre de 2017 es publicà el llibre Rue Cavanilles. 30 años de historia del Metro, recopilació de la pàgina còmica inclosa en diferents publicacions (Contramarcha, Solidaridad Obrera, El Solidario) de la qual era autor. José Ignacio Cabañas Magán va morir el 3 de desembre de 2017 a Madrid (Espanya) i va ser incinerat l'endemà al cementiri madrileny de Carabanchel.

José Ignacio Cabañas Magán (1958-2017)

***

Nelly Trumel al micro de Radio Libertaire (1990)

Nelly Trumel al micro de Radio Libertaire (1990)

- Nelly Trumel: El 3 de desembre de 2018 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'artista pintora i militant anarcofeminista Nelly Pauline Suzanne Campo, més coneguda com Nelly Trumel, pel llinatge de son marit. Havia nascut el 12 d'agost de 1938 al XII Districte de París (França). Sos pares es deien André Auguste Campo, garatgista, i Simone Marie Louise Frénisy, secretària. Nascuda en una família de classe mitjana catòlica i de dretes, va créixer a La Varenne-Saint-Hilare (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França). Va fer el batxillerat científic a l'Institut Marcelin-Berthelot de Saint-Maur-des-Fossés i entre 1956 i 1958 estudià l'Escola Politècnica Femenina (EPF, Escola d'Enginyers) d'Sceaux (Illa de França, França). Per fugir de l'ambient familiar, amb un pare violent i una mare de caràcter difícil, el 6 de juliol de 1959 es casà a  Saint-Maur-des-Fossés amb Christian Luc André Trumel i abandonà els estudis en el últim any. La parella tingué un fill en 1960 i una filla en 1966 i vivia al XIX Districte de París. En 1969, embarassada de bell nou, decidí avortar amb l'ajuda d'una agulla de tricotar. Després de patir violència masclista, i de 14 anys de depressió i de teràpia psicoanalítica, es va divorciar el 30 d'abril de 1993 a París. Entre els anys 1970 i 1984 milità en la Fédération des Conseils de Parents d'Élèves (FCPE, Federació de Consells de Pares d'Alumnes). En 1970 participà en la creació de la llar socioeducativa del Col·legi de Montefontaines, a Soisy-sous-Montmorency (Illa de França, França). Durant tres mesos formà part de la Gran Lògia Femenina de França (GLFF). Després de llegir Ainsi soit-elle de Benoîte Groult, Du côté des petites filles d'Elena Gianini Belotti i Le deuxième sexe de Simone de Beauvoir, començà a militar en el moviment feminista, d'antuvi en el Collectif National pour les Droits des Femmes (CNDF, Col·lectiu Nacional pels Drets de les Dones) i després en «Les Chiennes de Garde» (CDG, Les Gosses de Guarda). Després d'haver realitzat diverses feinetes, en 1975 decidí dedicar-se professionalment a la pintura, art que ja havia practicat de manera autodidacta des de la joventut, realitzant còpies dels mestres al Museu del Louvre. Membre de l'associació de dones creadores «Souffles d'Elles» (Alè d'Elles), també fou secretària de la Societat d'Artistes Francesos (SAF), a més de participar amb el «Salon Violet» i la «Fontation Taylor». Entre 1988 i 1993 fou membre de la Union des Femmes Peintres et Sculteurs (UFPS, Unió de Dones Pintores i Escultores). En 1986 entrà a formar part de la Federació Anarquista (FA) i en la seva Comissió de Dones, i entre aquest any i fins al març de 2013 animà el programa «Femmes Libres» de Radio Libertaire. Entre 1989 i 1991 fou secretaria de programació de Radio Libertaire. En 1989 col·laborà en el llibre Mai 68 par eux-mêmes. En 1995 participà en l'obra col·lectiva Femmes et violences contre les femmes dans le monde. Com a activista anarcofeminista defensà l'antimilitarisme, lluità contra prostitució, criticà totes les religions i mostrà la seva solidaritat amb les dones immigrants i les persones sense-papers i exiliades. A finals dels anys noranta es concentrà en la seva carrera artística i fotogràfica, pintant teles sobre els temes de la llum i els objectes quotidians, especialment bodegons i natures mortes, obres que mostrà a París en exposicions individuals i col·lectives. En 2000 s'integrà en la «Marxa Mundial de les Dones» i es dedicà a realitzar reportatges fotogràfics i muntatges de les manifestacions feministes. En 2008 publicà el llibret Le Jardin d'Éden de Nelly Trumel. En 2013 s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 2016 publicà el llibre Faut qu'ça germe! Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara Chimère, Le Monde Libertaire, Réfractions, Ruptures, etc. Nelly Trumel va morir el 3 de desembre de 2018 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu arxiu personal va ser donat a l'associació «Archives du Féminisme» i es troba dipositat al Centre d'Arxius del Feminisme de la Universitat d'Angers (País del Loira, França).

Nelly Trumel (1938-2018)

---

[02/12]

Anarcoefemèrides

[04/12]

Escriu-nos


Actualització: 03-12-21