---

Anarcoefemèrides del 2 de desembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Fuerza"

Capçalera del primer número de La Fuerza

- Surt La Fuerza: El 2 de desembre de 1916 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número de la publicació quinzenal anarcosindicalista La Fuerza. Periódico defensor de las sociedades obreras. Editada a iniciativa d'un grup de companys de la Federació d'Art Tèxtil. Hi van col·laborar Germina Alba, M. Gimeno, J. Gisbert, Cursivo Guasa, Manuel Lloret, Juan Pastor, Jorge Quiles, Ismael Rico, José Sánchez Rosa, Rafael Soler i Antonio Tuy, entre d'altres. Entre el número 2 (16 de desembre de 1916) i el 3 (3 de març de 1917) interrompí la publicació a causa de la vaga general de 24 hores. En sortiren quatre números, l'últim el 17 de març de 1917, i hagué  de tancar a causa de la repressió. Va ser substituït per La Horda.

***

Propaganda de l'estrena de l'obra de teatre apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 2 de desembre de 1932

Propaganda de l'estrena de l'obra de teatre apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 2 de desembre de 1932

- Estrena d'¡Abajo las armas!: El 2 de desembre de 1932 s'estrena al Teatre Apolo de Barcelona (Catalunya) el drama antimilitarista, pacifista i llibertari en tres actes i cinc quadres ¡Abajo las armes!, escrit pel dramaturg anarquista Eduard Borràs López i per Emilio Gómez de Miguel. L'obra, interpretada per la Companyia d'Art Dramàtic i dirigida per Joaquim Torrents, comptà amb les interpretacions d'Emilia Baró i de María Callejas, entre d'altres. L'obra va ser publicada l'any següent per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una repercussió important i una distribució als quioscos barcelonins.

Anarcoefemèrides 

Naixements

Notícia de l'expulsió de Johann Langfritz publicada en el periòdic parisenc "Le XIXe Siègle" de l'1 d'abril de 1892

Notícia de l'expulsió de Johann Langfritz publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle de l'1 d'abril de 1892

- Johann Langfritz: El 2 de desembre de 1855 neix a Eberbach (Gran Ducat de Baden, Imperi Alemany; actualment Alemanya) l'anarquista Johann Langfritz. Establert a París (França), regentà una sabateria al núm. 27 del carrer Saussure on donà feina a dos compatriotes sense papers. El 29 de març de 1892 va ser expulsat de França i retornà a Alemanya. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Michele Guasco

Michele Guasco

- Michele Guasco: El 2 de desembre de 1888 neix a Pietra Marazzi (Piemont, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Michele Guasco. Sos pares es deien Giuseppe Guasco i Adelaide Cauccia. Quan encara era una adolescent s'establí amb sa família a Alessandria (Piemont, Itàlia), on visqué fins l'hivern de 1916. Es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), trobà feina com a obrer a la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) i passà a viure al barri obrer torinès de la Barriera di Nizza. L'ambient proletari de la barriada va fer que setmanes després comences a freqüentar els locals llibertaris, especialment el Cercle Anarquista «Scuola Moderna» i el «Fascio Libertario» de Torí. Després de participar en la protesta obrera contra la carestia de la vida i contra la guerra, que culminà en el sagnant motí esdevingut entre el 22 i el 26 d'agost de 1917, destacà com a un dels anarcosindicalistes més actius del moviment dels consells obrers que es desenvoluparen en els principals centres industrials torinesos de la postguerra. Acomiadat de la fàbrica on treballava arran de l'arribada del feixisme, es va veure obligat a guanyar-se la vida com a venedor ambulant de quincalla. En aquests anys de crisi econòmica, la Prefectura de Policia de Torí el qualificà d'«individu políticament perillós» que aprofitava la seva feina arreu dels mercats per a fer propaganda anarquista, alhora que fomentava l'expatriació il·legal dels seus companys. Membre del grup anarquista clandestí «Barriera di Nizza», és considerat per la policia com a un dels creadors d'un comitè de coordinació dels diversos nuclis de la ciutat. El febrer de 1931 va ser detingut, però continuà en els anys successius en la lluita, fent costat les víctimes polítiques i mantenint contactes amb el Comitè de Propaganda de la Unió Anarquista Italiana (UAI), amb seu a París (França). Entre 1932 i 1936 mantingué estretes relacions amb els nuclis liberal socialistes de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) que operaven a Torí, col·laborant amb el seu periòdic d'informació Voci d'Officina i actuant com a enllaç entre Carlo Rosselli, aleshores exiliat a París, i alguns dels seus membres que operaven a Itàlia. També establí contactes amb Giulio Bacconi que, l'abril de 1936, fou un dels promotors a Marsella (Provença, Occitània) d'una Federació Anarquista. Quan l'esclat de la Guerra Civil a Espanya, es dedicà a reclutar voluntaris per lluitar als fronts de la Península, fer costat les organitzacions d'exiliats cap a Espanya i difondre premsa antifeixista que rebia de Chambéry (Savoia, Arpitània). El 9 d'octubre de 1936 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial sota l'acusació de «delictes de conspiració política mitjançant associació per atemptar contra la constitució de l'Estat, per adhesió a la banda GL i per enrolament de ciutadans al servei de potències estrangeres». El 20 de març de 1937 va ser condemnat a vuit anys de reclusió i tancat a la penitenciaria de Civitavecchia (Laci, Itàlia). En 1942, arran d'un indult, va ser alliberat i retornà a Torí, adherint-se a la conflictivitat obrera que es desencadenà després de la caiguda del feixisme. El març de 1944 formà part, en qualitat de representant dels anarcosindicalistes, del Comitè d'Agitació Provincial i mantenint directa relació amb el grup editor del periòdic anarquista Era Nuova, que es distribuí a les fàbriques i entre les formacions partisanes. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

Guglielmo Bartolini fotografiat per Pietro Bezzi (Ravenna, febrer de 1950)

Guglielmo Bartolini fotografiat per Pietro Bezzi (Ravenna, febrer de 1950)

- Guglielmo Bartolini: El 2 de desembre de 1889 neix a Cervia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Pietro Guglielmo Bartolini. Sos pares es deien Domenico Bartolini i Eugenia Medea Soprani. El 19 de novembre de 1898 es traslladà amb sa família a Ravenna, on, encara adolescent, començà a treballar de jornaler i de fuster. El 29 de desembre de 1909, després de ser cridat a files, va ser enrolat en la Marina, on va rebre diversos càstigs per professar idees subversives i per fer-hi propaganda. Un cop llicenciat, va ser posat sota vigilància per part dels carrabiners, però no sabem res de concret sobre les seves activitats polítiques. Formà part de la Cambra del Treball de Ravenna i la representà en diversos congressos. En aquesta època treballava de fogoner de vaixells mercants i va fer alguns viatges a Kotor (Montenegro). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà neutral, però el 10 de juliol de 1915 va ser novament cridat a files i destinat com a fogoner de vaixells de guerra a Venècia (Vèneto, Itàlia) i després a Bríndisi (Pulla, Itàlia). Jutjat per un delicte militar, va ser condemnat a un any de reclusió. Quan estava empresonat a Venècia, tot esperant ser traslladat a Gaeta (Laci, Itàlia), conegué dos militars detinguts, el mariner electricista Achille Moschini i el caporal de cavalleria desertor Giorgio Carpi, que van explicar que estaven en contacte amb agents secrets austríacs disposats a pagar importants sumes de diners a qualsevol que fes esclatar pels aires vaixells de guerra italians i decidí unir-se amb ells en aquesta empresa. Quan encara era a la presó, el 27 de setembre de 1915 el cuirassat Benedetto Brin, ancorat al port de Bríndisi, patí un sabotatge, que tingué com a resultat 456 morts, entre oficials, sotsoficials i mariners. El 15 d'octubre de 1915 va ser traslladat a la presó militar de Gaeta i probablement va perdre el contacte amb Moschini i Carpi. Després de l'enfonsament del vaixell de guerra Leonardo da Vinci, el 2 d'agost de 1916, decidí confessar a les autoritats el que sabia. Les seves revelacions ajudaren en la investigació del cas, però va ser acusat d'alta traïció i intel·ligència amb l'enemic. L'1 d'agost de 1918 va ser jutjat per un tribunal militar romà pel cas de la Benetto Brin i condemnat, prèvia degradació, a cadena perpètua. Moschini i Carpi va ser condemnats a la pena de mort mitjançant afusellament d'esquena, encara que la pena va ser commutada el 20 de març de 1919 per la de cadena perpètua; un altre implicat, Michele Azzoni, que s'autodefinia com a actor cinematogràfic, va ser absolt. Durant tota la seva vida va declarar la seva innocència, encara que sembla que va pecar d'ingenuïtat. Va estar empresonat durant 25 anys, sobretot a Porto Longone, a l'illa d'Elba. El més curiós del cas és que Moschini va ser alliberat el març de 1937 i Carpi en 1940. Per insistència de la seva família, va demanar la gràcia i passà gairebé un any de confinament a Ventotene. El 8 de setembre de 1943, amb la caiguda del feixisme, recuperà la llibertat i prengué part activa en la Resistència com a partisà combatent, amb el nom de batalla de Vecchio, enquadrat en la 28 Brigada «Garibaldi», que operava als Apenins de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 d'abril de 1944 va ser capturat pels alemanys durant una «neteja» a les muntanyes i empresonat a Forlì a l'espera del seu afusellament. Quan els companys se n'adonaren de la seva agafada, organitzaren una evasió muntada amb una estratagema en la qual intervingueren Manilla Guadani, companya de l'anarquista Attilio Bazzocchi, i la partisana Ginetta Ghirardini. Un cop lliure, entre el 12 de juny de 1944 i el 4 de desembre d'aquell any, formà part de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Ravenna» i representà el moviment anarquista en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Ravenna. Després de la II Guerra Mundial, va ser un destacat militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) i després de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) de Ravenna. Com a secretari de la Federació Anarquista de Ravenna (FAR), signà l'expulsió de Domenico Zavattero del moviment anarquista. Amb Pirro Bartolazzi i Digione Bosi col·laborà en la refundació del periòdic L'Aurora. Guglielmo Bartolini va morir el 27 de novembre de 1958 d'un atac cardíac a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de Vittorio Diana

Foto antropomètrica de Vittorio Diana

- Vittorio Diana: El 2 de desembre de 1897 neix a Corpolò (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vittorio Diana, també conegut com Victor Diana. Sos pares es deien Eugenio Diana i Barberina Pozzi. En 1921 va ser imputat, amb son amic Mario Buda i altres companys, de l'assassinat d'un mariscal dels carrabiners a Savignano sul Rubicone (Emília-Romanya, Itàlia). Fugint de la repressió, en 1922 s'instal·là amb sa mare a França i treballà de paleta estucador a Niça (País Niçard, Occitània). En aquesta època vivia en un restaurant del número 5 del carrer Scaliéro de Niça. En 1923 son germà Ermanno Diana, també anarquista, s'establí amb ells a Niça. El 29 d'abril de 1924 va ser condemnat, juntament amb Cesare Bernacchione, pel Tribunal Correccional de Niça a quatre mesos de presó amb llibertat provisional per «possessió d'arma prohibida» en uns enfrontaments durant la benedicció d'una bandera del grup feixista local, amb presència del cònsol general d'Itàlia, celebrada el 21 d'abril d'aquell any a l'església de Saint-Jaume. En aquesta època s'encarregava de la distribució a Niça de la revista anarquista italiana Pensiero e Volontà i formà part del «Comitè Mario Castagna». El 17 de setembre de 1925, amb 38 companys, entre ells Ugo Boccardi, Umberto Marzocchi i Carlo Pergoli, fou un dels creadors a Niça d'un Comitè de Defensa, que el novembre d'aquell any va ser processat per l'Audiència de Gènova (Ligúria, Itàlia). En aquesta època mantingué correspondència amb Mario Buda. Durant els anys trenta va ser fitxat per la policia de Niça com a «anarquista extremadament actiu ocupat en la propaganda entre els italians de la població» i com a «element perillós, susceptible d'amagar i d'arreplegar els anarquistes de la zona i de prestar-los en tot moment ajuda i assistència». Vittorio Diana va ser assassinat per gelosia el 6 de gener de 1930 al seu domicili del barri del Vallon-Obscur de Niça (País Niçard, Occitània) de cinc trets per Silvio Ubaldi, empresari de la construcció, que vivia amb sa companya i sos quatre infants en una altre part del mateix immoble. Algunes fonts diuen, de manera totalment errònia, que l'assassí era un excarrabiner i que aquest actuà per motius polítics.

Vittorio Diana (1897-1930)

***

Notícia orgànica de Marc Frétillère apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 13 d'octubre de 1922

Notícia orgànica de Marc Frétillère apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 13 d'octubre de 1922

- Marc Frétillère: El 2 de desembre de 1903 neix a Saint-James (Bassens, Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Marc Frétillère –algunes fonts citen erròniament Frétillères o Frétiller. Sos pares es deien Pierre Frétillère, vinyataire, i Marie Louise Perrier. Es guanyà la vida treballant d'obrer en una cimentera a Bordeus (Gascunya, Aquitània, Occitània) i fou responsable del seu sindicat. En els anys vint a Bordeus era secretari del Sindicat Únic de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) del departament de la Gironda i col·laborà en Le Libertaire. També fou un dels responsables de la Federació del Sud-oest de la Unió Anarquista (UA) i després de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Va ser inscrit, com a «propagandista perillós», en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1922 vivia al carrer Mouneyra de Bordeus i era administrador provisional del periòdic La Révolte per Bordeus. Responsable del Grup de Defensa Social (GDS) de Bordeus, en 1926 fou un dels organitzadors de les accions contra el processament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i freqüentà la Borsa del Treball de Bordeus. El 10 de desembre de 1926 fou un dels oradors en el míting del Grup Llibertari Comunista (GLC) celebrat a l'amfiteatre del l'Athéné Municipal de Bordeus per protestar contra la petició d'extradició per part del govern espanyol dels militants anarquistes Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domingo i Gregorio Jover Cortés. En 1926 vivia al número 5 del carrer de la Vérité de Talença (Gascunya, Aquitània, Occitània). El 22 d'agost de 1927 es casà a Talença amb Lucie Lapeyre. A finals dels anys vint s'instal·là definitivament a Mamisan (Gascunya, Aquitània, Occitània), on fou secretari del grup anarquista d'aquesta població. Al final de sa vida fou empresari en la construcció. Marc Frétillère va morir el 31 de desembre de 1929 a Dax (Gascunya, Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Florencio Moragrega Adell apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 25 de novembre de 1984

Necrològica de Florencio Moragrega Adell apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 de novembre de 1984

- Florencio Moragrega Adell: El 2 de desembre de 1907 neix Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Florencio Moragrega Adell –el primer llinatge citat erròniament de diferents maneres (Moragrera, Moragoaga, etc.). Sos pares es deien Manuel Moragrega i Joaquina Adell. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan la insurrecció de 1933 va ser detingut i empresonat a Beseit i a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on l'abril de 1934 encara hi romania. Durant la Revolució fou un dels organitzadors de les col·lectivitats agrícoles de Beseit i el febrer de 1937 va ser nomenat regidor municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració Argelers. Durant la II Guerra Mundial s'establí a Llemotges (Llemosí, Occitània), on serví d'agent d'enllaç entre la zona «lliure» i la zona ocupada. Va ser enviat a fer feina a Orador de Glana (Llemosí, Occitània), enquadrat en el Grup de Treballadors Estrangers Núm. 643 on també es trobava son cosí Manuel Tejedor Della. Capturat pels alemanys, va ser enviat a un camp de concentració, però aconseguí fugir-ne i sumar-se a la Resistència. Després de la II Guerra Mundial acollí la família de son cosí Manuel Tejedor Della, que havia mort durant en una acció del maquis, al seu domicili d'Aissa (Llemosí, Occitània) i treballà de gelater. Cap al 1952 s'establí a Perpinyà, on regentà una confiteria al número 41 del carrer Quinze Degrés, i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Sa companya fou Encarnació Agut. Florencio Moragrega Adell va morir el 30 de setembre de 1984 al seu domilici de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Amor Nuño

Amor Nuño

- Amor Nuño: El 2 de desembre de 1913 neix a Piñera (Cudillero, Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ricardo Amor Nuño Pérez. Son pare, Ricardo Nuño Huergo, era un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i sa mare es deia Carolina Pérez, i ambdós regentaven una botiga d'ultramarins i de begudes a Cudillero. Quan tenia 18 anys fou detingut a Madrid per portar una pistola. Xofer i mecànic de professió, en maig de 1934 s'afilià al Sindicat del Transport de la CNT de Madrid i fou secretari de les Joventuts Llibertàries madrilenyes que es constituïren en aquella època. En 1936 fou nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Madrid, càrrec confirmat a començaments de 1937. Durant el mes de setembre de 1936 formà part com a jurat dels Tribunals Populars que es constituïren a la Presó Model madrilenya a instàncies del president interí del Tribunal Suprem, Mariano Gómez. El 7 de novembre de 1936 va ser nomenat representant de la CNT en la primera Junta de Defensa de Madrid, presidida pel general José Miaja Menant, i on ocupà la Conselleria d'Indústries de Guerra –anomenada d'antuvi de Producció–, al principi, i la de Transports, després, fins al 23 de desembre d'aquell any quan dimití per pressions de Cipriano Mera, amb el suport de Amor Buitrago i d'Eduardo Val. Creà la «Columna Amor y Libertad», que comandà amb Isidro Albert al front madrileny (Toledo, Bargas, Olías, etc.) en 1936. El febrer de 1937 fou nomenat secretari del Sindicat del Transport madrileny. L'abril de 1937 la Regional Centre de la CNT l'elegí per a la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria del Transport (FNIT), per la qual cosa es traslladà a Barcelona. El març de 1937 va fer mítings a la capital catalana, on fou detingut el 2 de juny per la policia comunista acusat de possessió d'armes, després de trobar-li una pistola, i restà tancat gairebé tres setmanes –només sortí gràcies a les gestions de Miaja. L'abril de 1938 fou comissari de Transports, alhora que militava en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i també exercí de comissari de l'Escola d'Aplicació d'Oficials de l'STE. El març de 1939 fou detingut per l'Exèrcit franquista a Alacant i tancat als camps de Los Almendros i Albatera. Poc després fou portat a Madrid, on fou torturat, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i tancat en espera d'execució. Amor Nuño fou afusellat el 17 de juliol de 1940 al Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) i el seu cos llançat en una fossa comuna. En 2004 l'escriptor Jorge Martínez Reverte, en el seu llibre La batalla de Madrid, acusà directament i sense molt de fonament Amor Nuño, com a representant de la Federació Local de Sindicats de la CNT en la Junta de Defensa de Madrid, i a les comunistes Joventuts Socialistes Unificades (JSU) en la Conselleria d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid, els responsables de la qual eren Santiago Carrillo i José Cazorla, de les saques de detinguts de les presons madrilenyes el novembre de 1936, entre elles les de la matança de Paracuellos del Jarama, i tot amb la possible aquiescència del ministre de Justícia Joan García Oliver. Altres autors, com ara Antonio Elorza, acusen directament Vittorio Codovilla (Camarada Medina), representant del Komintern a Espanya, de les execucions en massa de Paracuellos. La responsabilitat d'Amor Nuño, i de la CNT, en les saques madrilenyes és un tema obert i que ha fet córrer molta tinta.

Amor Nuño (1913-1940)

***

James C. Scott

James C. Scott

- James C. Scott: El 2 de desembre de 1936 neix a Mount Holly (Burlington, New Jersey, EUA) l'antropòleg, filòsof i politòleg llibertari James Campbell Scott. Fill d'una família benestant d'idees esquerranes, en morir son pare, però, deixà sa família arruïnada i hagué de treballar en diverses feines manuals per a poder pagar-se l'educació. Després d'estudiar a la Moorestonwn Friends School (MFS, Escola d'Amics de Moorestonwn), escola quàquera de Moorestonwn (Burlington, New Jersey, EUA), on entrà en contacte amb grups «marginalitzats» i «dominats» (objectors de consciència, esquerrans, marginats socials, etc.), en 1953 es matriculà en ciències polítiques al Williams College, universitat privada de Williamstown (Massachussets, EUA), on es va graduar amb una tesi sobre el desenvolupament econòmic de Birmània. Després va rebre una beca del Rotary International per a estudiar a Birmània, on va ser reclutat per un estudiant activista anticomunista nord-americà per a la Central Intelligence Agency (CIA, Agència Central d'Intel·ligència). Acceptà fer informes per a la CIA i quan va finalitzar la seva beca començà a treballar a l'oficina de París (França) de la National Student Association (NSA, Associació Nacional d'Estudiants) nord-americana, fent estudis per a la CIA sobre els moviments estudiantils internacionals controlats pel moviment comunista. En 1961 començà els estudis de postgrau en ciències polítiques a la Universitat de Yale (New Haven, Connecticut, EUA). Realitzà un estudi, supervisat per Robert E. Lane, sobre la ideologia política a Malàisia, on analitzà entrevistes amb funcionaris públics del país. En 1967 va ser nomenat professor assistent de ciències polítiques a la Universitat de Wisconsin a Madison (Wisconsin, EUA). Com a especialista en el sud-est asiàtic durant la Guerra del Vietnam, va fer cursos sobre el conflicte bèl·lic i les revolucions pageses. En aquests anys es va implicar en el moviment estudiantil, en la solidaritat internacional i en el moviment contra la Guerra del Vietnam, fet que li va portar problemes amb els seus superiors acadèmics. En 1976, després d'obtenir la permanència acadèmica a Madison, retornà a Yale i s'instal·là amb sa companya en una petita granja a Durham (Connecticut, EUA). A principis de la dècada dels vuitanta comprà una granja més gran i es dedicà a la cria d'ovelles per la seva llana. Des de 1991 dirigí el Programa d'Estudis Agraris de Yale i en 1997 fou president de l'Association for Asian Studies (AAS, Associació d'Estudis Asiàtics). Fou membre de l'American Academy of Arts and Sciences (AAAS, Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències) i en 2020 va ser elegit membre de l'American Philosophical Society (APS, Societat Filosòfica Americana). Va rebre beques del Centre for Advanced Study in the Behavioral Sciences (CASBS, Centre per a l'Estudi Avançat en Ciències del Comportament), de l'Institute for Advanced Study (IAS, Institut d'Estudis Avançats), del Massachusetts Institute of Technology (MIT, Institut de Tecnologia de Massachusetts), de la National Science Foundation (NSF, Fundació Nacional per a la Ciència), de la National Endowment for the Humanities (NEH, Fons Nacional d'Humanitats) i de la Guggenheim Foundation. Els seus eixos d'investigació se centraren en l'economia política i el paper de l'Estat; les teories de les relacions de classe, la resistència, la revolució i l'anarquisme; les societats agràries i la política pagesa; i els estudis sobre el sud-est asiàtic, entre d'altres. Entre les seves obres podem destacar Political Ideology in Malaysia: Reality and the Beliefs of an Elite (1968), Comparative Political Corruption (1972), The Moral Economy of the Peasant: Rebellion and Subsistence in Southeast Asia (1976), Friends, Followers, and Factions: A Reader in Political Clientelism (1976), Weapons of the Weak: Everyday Forms of Peasant Resistance (1985), Everyday Forms of Peasant Resistance in Southeast Asia (1986), Domination and the Arts of Resistance: Hidden Transcripts (1990), Seeing Like a State: How Certain Schemes to Improve the Human Condition Have Failed (1998), The Art of Not Being Governed: An Anarchist History of Upland Southeast Asia (2009), Decoding subaltern politics. Ideology, disguise, and resistance in agrarian politics (2012), Two Cheers for Anarchism: Six Easy Pieces on Autonomy, Dignity, and Meaningful Work and Play (2012), Against the Grain: A Deep History of the Earliest States (2017), Seeing Like a State. How Certain Schemes to Improve the Human Condition Have Failed (2020), entre d'altres. James C. Scott va ser una de les figures mundials més destacades de l'antropologia anarquista, continuadora dels estudis de diversos autors (Pierre Bourdieua, Pierre Clastres, Michel Foucault, Steven Michael Lukes, etc.), si bé, el seu anarquisme no té res de doctrinari ni de dogmàtic. James C. Scott va morir el 19 de juliol de 2024 al seu domicili de Durham (Middlesex, Connecticut, EUA).

***

Osvaldo Baigorria fotografiat per Patrick-Haar

Osvaldo Baigorria fotografiat per Patrick-Haar

- Osvaldo Baigorria: El 2 de desembre de 1948 neix a Mataderos (Buenos Aires, Argentina) l'escriptor, periodista i professor anarquista Osvaldo Germán Baigorria. Entre 1974 i 1993 residí a Perú, Costa Rica, Mèxic, Estats Units, Espanya, Itàlia i Canadà, guanyant-se la vida en diferents treballs (artesà, sembrador d'arbres, bomber en incendis forestals, etc.). A Canadà va ser traductor i assistent en programes d'ajuda a refugiats llatinoamericans de la institució quàquera Argenta Society of Friends (ASF) i membre fundador d'una comunitat rural llibertària a Argenta, als boscos de les Muntanyes Rocalloses (Colúmbia Britànica, Canadà). També rebé beques d'estudis canadenques per a desenvolupar projectes d'investigació sobre narratives aborígens, minories i mitjans de comunicació. Començà a exercir el periodisme en 1973 en la revista 2001 de Buenos Aires. Des de 1993 és professor titular del Taller Anual de l'Orientació Periodisme a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Buenos Aires, del Taller de Primer Any al Taller Escola Agència (TEA) i dicta cursos de redacció en el Centre Cultural Rector Ricardo Rojas, institucions totes de Buenos Aires (Argentina). Entre el 29 i el 30 d'agost de 2013 participà en la XI Conferència Nacional sobre Polítiques de Drogues, celebrada a Buenos Aires. Els seus temes d'interès se centren en les contracultures, els moviments llibertaris, els vagabunds, les microsocietats, les tribus urbanes, etc. Trobem articles seus en nombrosos diaris (Clarín, El Independiente, El Mundo, Página/12, Tiempo Argentino, etc.) i publicacions periòdiques (2001, Avatares, Ajoblanco, La Caja, Cerdos y Peces, Crisis, La Lletra A, Lote, Mancilla, La Mano, Mutantia, Ñ, El Ojo Mocho, Página/30, El Periodista, El Porteño, Radar, Uno Mismo, XYZ, etc.). Ha conreat la novel·la –Llévatela, amigo, por el bien de los tres (1989 i 2015), Correrías de un infiel (2005) i El ladrido del tigre (2021)– i l'assaig –En pampa y la vía (1998), Georges Bataille y el erotismo (2002), Buda y las religiones sin Dios (2003), Anarquismo trashumante. Crónicas de crotos y linyeras (2008, edició corregida d'En pampa y la vía), Sobre Sánchez (2012), Postales de la contracultura (2018) i Según. Una autobibliografía (2023). També és autor de les compilacions Prosa plebeya. Ensayos (1980-1992) (1997, amb Christian Ferrer), de Néstor Perlongher, i Un barroco de trinchera. Cartas a Baigorria de Néstor Perlongher (2006); i de les antologies Con el sudor de tu frente. Argumentos para la sociedad del ocio (1995, amb altres), Contra la prensa. Antología de diatribas y apostillas (2001, amb altres), El amor libre. Eros y anarquía (2006), Cerdos & Porteños (1984-1987) (2014), Zona de cuentos (2015, amb altres) i Poesía estatal (2017). Actualment viu entre Islas de Tigre i els barris Once i Palermo de Buenos Aires.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Foto policíaca de Gaston Pérot (4 de març de 1894)

Foto policíaca de Gaston Pérot (4 de març de 1894)

- Gaston Pérot: El 2 de desembre de 1902 mor a París (França). Havia nascut el 6 de març –algunes fonts citen erròniament el 16 de març– de 1872 al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Gaston Auguste Pérot –el llinatge a vegades citat erròniament Perrot. Sos pares es deien Auguste Vincent Pérot, guardià de la pau, i Joséphine Félicité Scheck, cosidora. Jornaler de professió, la seva natura malaltissa i la seva tuberculosi feien que treballés de manera irregular. Vivia amb sos pares, al número 9 del carrer Chaudron del X Districte de París. Des de 1889 freqüentà les reunions socialistes i anarquistes i esdevingué lector de Le Père Peinard. En 1893, segons informes policíacs, assistí a nombroses reunions anarquistes, especialment a les de la «Lliga dels Antipatriotes» i l'estiu d'aquell any participà en la campanya abstencionista en les eleccions legislatives, assistint com a esvalotador en mítings electorals. A començament del gener de 1894, quan les agafades anarquistes, va ser detingut juntament amb 12 companys més i durant l'escorcoll de casa seva la policia trobà nombrosos escrits i correspondència; entre aquestes cartes hi havia dirigides a Anne de Rochechouart de Mortemar, duquesa d'Uzès, que intentà acostar-la al moviment anarquista i a qui sol·licità l'enviament de fons econòmics. El 4 de març de 1894 va ser detingut i fitxat en l'anomenat «Fitxer Bertillon», encara que la policia el considerava incapaç d'«actes reprensibles», i tancat a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'haver assistit a les reunions anarquistes al domicili del comerciant de vins Philippeau, al carrer Lepic de París, i de llegir periòdics anarquistes com Le Père Peinard. El 10 de març de 1894 vaser posat en llibertat. El 16 de novembre de 1894 va ser incorporat al 153 Regiment d'Infanteria, però va ser llicenciat dies després, el 24 de novembre, per «tuberculosi pulmonar». El 19 de desembre de 1901 es casà al XIX Districte de París amb la cartonera Pauline Marie François. El seu últim domicili va ser al número 39 del carrer Petit i al final de sa vida treballava de fotògraf. Gaston Pérot va morir el 2 de desembre de 1902 al seu domicili del XIX Districte de París (França).

***

Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc "Le XIXe Siègle" del 22 de desembre de 1889

Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle del 22 de desembre de 1889

- Albert Nicolet: El 2 de desembre de 1905 mor a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) l'anarquista Albert Nicolet, també conegut com Metternich. Havia nascut el 23 de març de 1850 a La Ferrière (Berna, Suïssa). Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra, Suïssa), es posà a treballà en la indústria rellotgera a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Membre de la secció local de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre del seu Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors, Frédéric Graisier i Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger, reconstituí la Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En aquests anys col·laborà en el periòdic Le Révolté de Ginebra. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada del cartell, a les principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), del Manifest dels anarquistes suïssos, del qual Jean Grave imprimí a París (França) 10.000 exemplars. Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació del càrrec permanent de procurador general de la Confederació Suïssa i al reforçament de la policia política. Els presumptes responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal Federal, reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text, que havia estat redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds; Félicien Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser acusat de difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner, Marc l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois, Rieser, Meyrat, Marthe Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la difusió del cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja que el Codi penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social i polític. A partir de 1890 s'encarregà d'administrar a Suïssa les vendes i subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb Alcide Dubois i Jules Coullery de Saint-Imier, redactà el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat anònimament a Ginebra. Formà part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que lluità contra el socialisme reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós distribuïren un manifest, signat pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els obrers a distanciar-se d'allò que havia esdevingut el Dia del Treball, una «processó pacífica que porta al fang parlamentari». En 1895 envià breus corresponsalies de Suïssa per a Les Temps Nouveaux de París i aquest mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds.

***

Necrològica de Joseph Karly publicada en el periòdic ginebrí "Le Réveil Anarchiste" del 16 de desembre de 1911

Necrològica de Joseph Karly publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 16 de desembre de 1911

- Joseph Karly: El 2 de desembre de 1911 mor a Lió (Arpitània) l'anarquista i sindicalista Joseph Laurent Karly. Havia nascut el 18 de gener de 1872 al V Districte de París (França). Sos pares, no casats, es deien Laurent Karly, guàrdia republicà aquarterat a la Caserna de la Cité de París, i Anne Antoinette Mathilde Herbin, cosidora. La mare reconegué l'infant el 20 de juny de 1872 al V Districte de París i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 6 de juliol de 1872 en el citat districte. Emigrat a Suïssa, des de 1900 treballà de dissenyador litogràfic a la «Lithographie du Simplon» de Lausana (Vaud, Suïssa), especialitzada en la impressió d'etiquetes de vi i de targetes postals. El 28 de març de 1901 es casà a Lausana amb Fanny Louise Loup, amb qui tingué tres infants –una filla, Violette, va morir en 1907. En 1903 col·laborà, amb altres companys (Barrelet, Forel, Gailland, Robert, Suter, Viret, etc.), en les conferències organitzades pel Grup d'Estudis Socials (GES) a la Casa del Poble de Lausana. A partir de 1904 milità en la Unió Obrera (UO) de Lausana, juntament amb el tipògraf i sindicalista revolucionari Henri Baud, entre d'altres. Col·laborà en Le Réveil Socialiste Anarchiste, especialment en la sèrie d'articles «Essai sur la pratique anarchiste», i en La Voix du Peuple de Lausana. En 1905 ser un dels promotors de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR), d'orientació sindicalista revolucionària, que agrupava uns setanta sindicats i 8.000 afiliats, i va ser, amb Louis Bertoni i Auguste Rouiller, redactor del seus estatuts definitius el gener de 1906. El 22 d'octubre de 1905 representà l'UO de Lausana en el II Congrés de la FUOSR que se celebra al casino Beau-Séjour de Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Va fer la primera redacció dels estatuts de la «Imprimerie Communiste» de Pully (Vaud, Suïssa), «cooperativa igualitària generalitzada de tots els productors», que va estampar La Voix du Peuple, entre altres publicacions. Entre el 15 de març de 1906 i finals de 1908, malgrat les crítiques que expressà als seus promotors pel que feia el sistema de finançament i la censura de determinats conferenciants, fou membre del consell d'administració de la Casa del Poble de Lausana. El 30 de gener de 1908 va fer a la Casa del Poble de Lausana, organitzada per l'UO, la conferència pública i contradictòria «La Maison du Peuple de Lausanne: ce qu'elle est, ce qu'elle devrait être», i completada el 23 d'abril d'aquell any amb una altra al mateix lloc, on exposà les seves crítiques a la institució –aquestes dues conferències van ser publicades en La Voix del Peuple entre desembre de 1911 i gener de 1912 com a homenatge pòstum. Membre del Sindicat d'Obrers Litògrafs, el març de 1908 esdevingué secretari de la Unió Obrera (UO) de Lausana, de caràcter sindicalista revolucionària, on Louis Baud era responsable de la biblioteca, Henry Bornand exercia de secretari dels cursos i conferències, i Jean Wintsch s'encarregava de les institucions i de les cooperatives. També formà part del Grup Anarquista-Comunista de Lausana. En 1909 col·laborà, amb el text «À l'usine, à l'atelier, au chantier, au champ», en L'Almanach du travailleur pour 1910. En 1909, acomiadat de la feina i inscrit en la llista negra dels patrons d'impremta, abandonà Lausana i s'instal·là a Lió (Arpitània), on benèvolament exercí de bibliotecari del Sindicat de Tipògrafs. Col·laborà, en el capítol de federalisme, en el fullet de Jean Wintsch Centralisme et fédéralisme, publicat en 1910 i que tingué diverses edicions (1919, 1922 i 1982). Malalt, Joseph Karly va morir, segons la necrològica de Jean Wintsch publicada en Le Réveil Anarchiste del 16 de desembre de 1911, el 2 de desembre de 1911 a Lió (Arpitània), però aquesta defunció no figura en els registres civils d'aquesta ciutat. La vídua, sense recursos, va vendre la biblioteca de son company (sociologia, història, literatura, art, horticultura, etc.) a la llibreria Lapie, al número 4 del carrer de la Louve de Lausana.

***

Foto policíaca de Giovanni Baracchi

Foto policíaca de Giovanni Baracchi

- Giovanni Baracchi: El 2 de desembre de 1936 mor a Paterson (Nova Jersey, EUA) el propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Havia nascut el 6 de juliol de 1871 a Mazzoleni (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Francesco Baracchi i Clarina Viganò. En 1881 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a tipògraf i enquadernador i era membre de la Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors. Considerat per les autoritats com a «rufià de la pitjor espècie», milità en el grup anarquista milanès «Avanguardia». Entre 1889 i 1893 va ser detingut i denunciat nombroses vegades per diferents motius, dos d'elles per «associació criminal» i una per «fabricació de moneda falsa», però sempre va ser absolt per manca de proves. En aquests anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i Carlo Chignola (Ghignola), entre altres destacats anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro Gori, Francesco Cafassi i altres membres del cercle «Il Risveglio», però aquesta vegada no va ser processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis d'excepció antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa), seguint l'exemple de Pietro Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb Gori, de Suïssa i ambdós, a més d'Ettori Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies després a Londres (Anglaterra) després de passar per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica). En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la resta de sa vida, viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington (Districte de Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia (Pennsilvània), Norfolk (Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem (Pennsilvània), Union City (Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un dels implicats en l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en estreta vigilància. Dedicat sempre a la propaganda llibertària, envià correspondència a diferents publicacions anarquistes, com ara Cronaca Sovversiva, La Protesta Umana o L'Adunata dei Reffrattari. El novembre del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en 1916 participà en les activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on recaptà fons per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926 per la policia milanesa, digueren que l'última notícia seva l'havia rebut 25 anys abans des de Nova York (Nova York, EUA). Giovanni Baracchi va morir el 2 de desembre de 1936 a Paterson (Nova Jersey, EUA).

Giovanni Baracchi (1871-1936)

***

Josep Comas Solà

Josep Comas Solà

- Josep Comas Solà: El 2 de desembre de 1937 mor a Barcelona (Catalunya) l'astrònom, divulgador científic i simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Havia nascut el 17 de desembre de 1868 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Benvingut Comas Andreu, comerciant progressista, i Francesca Solà. De jove s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia 15 anys publicà un assaig en la revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que havia caigut a Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a l'Observatori Català de Sant Feliu de Guíxols, estació astronòmica privada acabada de fundar l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí aspectes importants del planeta Mart. Després realitzà un viatge d'estudis a Itàlia i a Sicília, visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En 1901 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys següents es lliurà a aconseguir la creació d'un observatori al Tibidabo. Un cop creat aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya barcelonina, ajudat un temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest observatori realitzà nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11 asteroides, etc.) i estudià sistemàticament planetes, satèl·lits, asteroides i altres astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità,  etc.). En 1910 col·laborà en els primers vols d'avió a tot l'Estat espanyol. En 1911 fundà i presidí, també fins a la seva mort, la Societat Astronòmica d'Espanya –posteriorment s'afegí Amèrica. A més, va ser membre de diverses societats astronòmiques europees i de l'organització internacional Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el Congrés de Sevilla de l'Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències. En 1920 participà en la fundació de la primera emissora de ràdio de l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà un programa de divulgació científica. Cofundador del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor d'explosió que van circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a Barcelona i el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la relativitat, però amb el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del Comitè Executiu de la Difusió Luminotècnica de Barcelona i de la seva «Exposició de Llum». Durant els anys bèl·lics, dirigí el Servei d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà com a divulgador científic a ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres populars i en publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos, etc.) i de tota casta (La Vanguardia, Última Hora, La Actualidad, Revista de la Sociedad Astronómica de España y América, Urania, Boletín del Observatorio Fabra. Sección Astronómica, etc.). Amb Albert Carsí Lacasa, col·laborà amb l'anarquista Escola Natura, popularment anomenada «La Farigola». En 1936 dirigí la instal·lació climatològica i meteorològica del Laboratori Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de nombrosos llibres i publicacions científiques, especialment sobre astronomia i sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del diámetro de Venus (1902), Distribución de los astros en el espacio (1902), El eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía y ciencia general (1907), El espiritismo ante la ciencia. Estudio crítico sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley (1910), Album fotográfico de la zona eclíptica (1915), Abstracción y realidad (1925), Astronomía (1925), El Cielo (1927), Estereocopia astronómica (1929), etc. Josep Comas Solà va morir el 2 de desembre de 1937 a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el seu funeral constituí una gran manifestació de dol on intervingueren, a més de entitats populars i representacions governamentals, una delegació confederal i nombrosos militants –el seu enterrament va ser presidit per Lluís Companys i Frederica Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania), terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El mateix 1937 l'Oficina de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El científico por Joaquín Febrer, amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004 l'Ajuntament de Barcelona publicà la biografia Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, coordinat per Antoni Roca Rosell.

Josep Comas Solà (1868-1937)

***

Necrològica d'Angelo Balduini apareguda en el periòdic novaiorquès "L'Anunata dei Reffratari" del 19 de desembre de 1942

Necrològica d'Angelo Balduini apareguda en el periòdic novaiorquès L'Anunata dei Reffratari del 19 de desembre de 1942

- Angelo Balduini: El 2 de desembre de 1942 mor a Tamaqua (Schuylkill, Pennsilvània, EUA) l'anarquista Angelo Balduini. Havia nascut en data indeterminada a Itàlia. Començà a militar molt jove en el moviment anarquista italià. Emigrat als Estats Units, treballà de miner i milità a Pennsilvània. Malalt de silicosi durant molts d'anys, Angelo Balduini va morir el 2 de desembre de 1942 a Tamaqua (Schuylkill, Pennsilvània, EUA).

***

Gino Manetti (ca. 1925)

Gino Manetti (ca. 1925)

- Gino Manetti: El 2 de desembre de 1943 és afusellat a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista il·legalista Luigi Manetti, més conegut com Gino Manetti, que va fer servir el pseudònim d'Antonio Padovani. Havia nascut el 17 de juliol de 1898 a Impruneta (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen el 8 o el 10 de juliol de 1898 a Galluzzo (Florència, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Raffaello Manetti i Marianna Bellini. Amb 19 anys lluità en la Gran Guerra i va caure presoner dels alemanys, però aconseguí fugir del camp i arribar a les línies italianes després de passar les muntanyes. Durant la postguerra fou considerat per la policia com a «irreductible i extremadament perillós» per les seves accions «criminals», les seves competències propagandístiques anarquistes i la influència que aconseguí a la seva zona. Després de la «Marxa sobre Roma» es va veure obligat a fugir d'Impruneta. El gener de 1923, juntament amb sa companya i sos dos infants, passà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània), però uns mesos després hagueren de separar-se, ell a París (França) i sa família hagué de retornar a Itàlia, on no en pogué sortir malgrat els esforços seus durant els anys 1927 i 1928. A París treballà de pintor en la construcció i freqüentà el cercle anarquista il·legalista al voltant de Sante Pollastro. El novembre de 1925 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un mes de presó per possessió d'«arma prohibida».  El desembre de 1925 va ser detingut en l'agafada que desarticulà la banda de Pollastro. Després d'un any i mig empresonat, va ser jutjat el 9 de maig de 1927 per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Marcel Casteu, Thomas Ciapellioni, Marino Desgens, Angelo Garribo, Lazare Limonier i Jules Vuillaume), per l'atracament de la joieria Rubel de París; absolt, va ser alliberat i immediatament expulsat de França. Refugiat amb altres companys a Marsella sota el nom d'Antonio Padovani, va ser identificat pels serveis d'intel·ligència del consolat feixista italià i denunciat. En 1928 passà a Bèlgica i l'agost de 1931 va ser detingut per robatori i també expulsat. Des d'aquest moment sa vida fou un continu sortir d'una presó belga per entrar-hi en una de francesa i viceversa, sota l'acusació de furt o per violació del decret d'expulsió. El 23 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb els anarquistes Dario Fabiani i Dominique Morisi, per robatori a cinc anys de presó i a 10 anys de domicili obligat. El maig de 1940, amb l'ocupació nazi de Bèlgica, va ser alliberat de la presó on romania i, donada la situació, demanà la repatriació. A Itàlia va ser confinat a l'illa d'Ustica per dos anys. De bell nou a Florència, el juliol de 1943 va ser detingut preventivament, com a molts d'altres subversius. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 i la instauració de la República Social Italiana, mentre molts van ser excarcerats, ell va romandre tancat juntament amb el prestigiós anarquista Oreste Ristori i dos subversius sense filiació excombatents de la guerra d'Espanya, Armando Gualtieri i Orlando Starai, i Francesco Luigi Pugi, comunista condemnat en diverses ocasions per delictes comuns. L'1 de desembre de 1943 els partisans del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica) eliminaren el tinent coronel Gino Gobbi, comandant del districte militar de Florència, i com a represàlia els feixistes demanaren ajusticiar 10 detinguts polítics a les autoritats nazis, però el comandant alemany es negà a lliurar els seus presoners. La matinada del 2 de desembre de 1943 Gino Manetti fou agafat de la presó florentina de Le Murate per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys (Armando Gualtieri, Luigi Francesco Pugi, Oreste Ristori i Orlando Storai), fou afusellat. Els condemnats van ser asseguts en cadires d'esquena a l'escamot d'execució com a signe de traïció a la pàtria. L'octubre de 1944 un dels primers grups anarquistes del barri d'Oltrarno de Florència es batejà amb el seu nom.

Gino Manetti (1898-1943)

***

Fitxa policíaca argentina d'Oreste Ristoir (1919)

Fitxa policíaca argentina d'Oreste Ristoir (1919)

- Oreste Ristori: El 2 de desembre de 1943 és afusellat a Florència (Toscana, Itàlia) el periodista i militant anarquista Oreste Antonio Maria Ristori, conegut sota el pseudònim Bicudo. Havia nascut el 12 d'agost de 1874 al llogaret de Pino (San Miniato, Toscana, Itàlia). Son pare, Egisto Ristori, feia de pastor d'ovelles i sa mare, Massima Gracci, realitzava petites tasques rurals. Aviat, buscant millors condicions de vida, sa família es traslladà a la ciutat toscana d'Empoli, on cap al 1880 nasqué sa germana Linda. En plena crisi econòmica i enmig dels típics enfrontaments de classe, començà a militar en grups anarquistes i il·legalistes. En 1891 es va veure involucrat en l'incendi de l'oficina de recaptació municipal d'Empoli, lloc on es reunien els imposts guardat per ser enviats al govern central, enmig d'una campanya contra la recaptació impositiva del rei Humbert I d'Itàlia. Jutjat per aquest fet, fou absolt per manca de proves, però va ser reconegut culpable d'«associació per a delinquir» i condemnat a la deportació. A partir d'aquest moment passarà per diverses colònies penitenciàries (Ustica, Ponça, Porto Ercole, Tremiti), on conegué nombrosos presos polítics i començà a escriure per a la premsa anarquista, sobretot explicant la vida dels presos deportats. Després d'un intent frustrat de fuga cap a França, un cop repatriat decideix abandonar Itàlia i s'embarca clandestinament i sense passaport cap a Sudamèrica. En 1902 arriba a Buenos Aires, on fou rebut per companys anarquistes; però l'any següent, per les seves activitats llibertàries, les autoritats argentines el repatriaren com a «persona non grata». Durant la primera escala del camí de tornada, a Montevideo, aconseguí fugir. A la capital uruguaiana conegué en una festa anarquista Mercedes Gomes, l'amor de sa vida. En 1904 fou detingut de bell nou i deportat al seu país, però en aquesta ocasió pogué fugir del vaixell perquè uns companys l'esperaven en una barca. Instal·lat a São Paulo (Brasil), publicà el setmanari anarquista en llengua italiana La Battaglia (1904-1913), on col·laboraren Alessandro Cerchiai, Angelo Bandoni, Tobia Boni i Gigi Damiani, entre d'altres, i que ràpidament s'especialitzà a criticar l'explotació dels obrers dels cafetars i a realitzar una intensa campanya contra la immigració al Brasil; també en les seves pàgines atacà l'Església brasilera a causa de l'escandalós cas de pedofília i d'homicidi de la nina Idalina, desapareguda de l'orfenat Cristóvão Colombo de São Paulo. En 1906 la redacció de La Battaglia fou assaltada per la policia. En 1912 deixà la redacció de la revista a mans de Gigi Damiani i amb sa companya marxà –ell sota el nom de Cesar Montemayor– a Buenos Aires, on fundà, en 1917, la revista satírica El Burro. Semanario anticlerical ilustrado, que tingué un gran èxit i una enorme tirada (40.000 exemplars), i que va estar finançada amb els 2.000 reis que havia expropiat quan treballava de químic en l'empresa Johnson de Rio de Janeiro. En 1919 fou detingut de bell nou i obligat a retornar cap a Itàlia. En aquesta ocasió també fugirà llançant-se del vaixell a una barca, però en la caiguda es fracturarà una cama, quedant coix la resta de sa vida. Fins al 1922 visqué a Montevideo, any en el qual retornà a São Paulo, apartant-se una mica de la militància activa, encara que col·laborà en els periòdics L'Alba Rossa i Manifesto Comunista, on mostrà l'opinió dels anarquistes contrària a la revolució autoritària leninista; i sempre lluità frontalment contra el govern de Getúlio Vargas. En aquesta època incentivà la creació de l'Escola Moderna segons els criteris pedagògics del català Francesc Ferrer i Guàrdia, creant diversos d'aquests centres escolars a l'Estat de São Paulo. També fou mentor literari de la futura escriptora Zélia Gattai i promogué una tertúlia política al Cafè Guaraní, a la Rua Quinze, on participaren nombrosos intel·lectuals i llibertaris (Antonio Piccarolo, Paolo Mazzoldi, Alessandro Cerchiai, Gigi Damiani, etc.). A mitjans dels anys trenta participà amb campanyes contra la guerra d'Abissínia i d'Etiòpia en el Comitè Antibel·licista i Antifeixista, per la qual cosa fou fitxat per la policia política com a «militant comunista». El desembre de 1935 fou detingut per fer una conferència en la Lliga Antifeixista i se li assignà la residència a São Paulo. En 1936 fou novament detingut i, requerit per la policia feixista italiana, deportat a Gènova, deixant sa companya a Sudamèrica. Després una breu estada a Empoli, marxà a Catalunya per participar en la revolució llibertària que s'hi estava produint, encara que, per la seva coixesa no pogué lluitar als fronts, realitzant tasques periodístiques i al·locucions radiofòniques. L'1 de gener de 1937 va fer un discurs al Club Internacional dels Mariners de Barcelona. Amb el triomf franquista, es traslladà a França, on visqué fins al maig de 1940, quan el govern feixista de Vichy el deportà a Itàlia. Després d'un període d'empresonament, se li assignà la residència a Florència, però finalment la policia feixista l'obligà a retornà a Empoli, on va viure una temporada a la pensió Maggino, al costat del famós restaurant Il Canto Ghibellino, lloc de reunió dels companys llibertaris. Més tard es traslladà a Spicchio, on va fer feina en un taller d'ampliacions fotogràfiques. En aquests anys no s'implicà massa en el moviment, ja que estava vigilat constantment. Però el 25 de juliol de 1943, amb la caiguda de Mussolini, fou un dels principals organitzadors de les manifestacions il·legals que es produïren a la ciutat; immediatament detingut juntament al seu company Asterio Corti, quan el portaven a la comissaria es revelà contra el comandant de la Policia. Tancat a la presó florentina de Le Murate, fou acusat de injúries a un oficial públic. La matinada del 2 de desembre de 1943 fou agafat per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys, fou afusellat, ell amb la pipa a la boca i cantant La Internacional. Es tractava d'una represàlia per venjar l'execució del coronel Gobbi, alt jerarca feixista, portada a cap per un grup partisà de gappisti, militants del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica). Oreste Ristori és una figura gairebé llegendària al Brasil, on una plaça de São Paulo porta el seu nom. En 2002 Carlo Romani publicà la biografia Oreste Ristori. Uma aventura anarquista.

***

Notícia del processament d'Auguste Berrier apareguda en el diari de Nimes "Le Petit Républicain du Midi" del 12 de febrer de 1902

Notícia del processament d'Auguste Berrier apareguda en el diari de Nimes Le Petit Républicain du Midi del 12 de febrer de 1902

- Auguste Berrier: El 2 de desembre de 1951 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Auguste Ferdinand Berrier. Havia nascut el 22 de novembre de 1874 a Arle (Provença, Occitània). Era fill de Joseph Ferdinand Berrier, torner metal·lúrgic, i de Marie Louise Dalverny. En 1896, amb sa companya i un infant, s'instal·là al barri de Menpenti de Marsella (Provença, Occitània), on milità en el grup anarquista local. El 29 de maig de 1898 va ser detingut al Quai de la Joliette durant una manifestació contra l'arribada d'Édouard Drumont, polític antisemita i diputat d'Alger, però va ser posat en llibertat aquell mateix dia. En 1899 vivia al número 21 del carrer Sainte Cécile de Marsella. D'antuvi treballà d'obrer torner a les «Forges et Chantiers de la Méditerranée», empresa de construcció naval, i segons informes policíacs era apreciat tant pels patrons com pels companys. Posteriorment treballà en la venda de gel i durant l'hivern en la de fruita. Sempre militant, entre 1900 i 1903 prengué la paraula en diversos mítings sindicalistes organitzats a la Borsa del Treball. El gener de 1901 el grup anarquista de Menpenti decidí comprar una impressora per editar un periòdic regional i ell s'encarregà de recollir les subscripcions. També organitzà una vetllada amb conferència a benefici del grup editor del periòdic anarquista italià L'Agitazione. En aquesta època vivia al número 107 del Grand Chemin de Toulon. Durant la primavera de 1901, quan el grup anarquista de Menpenti abandonà el seu local, la seva biblioteca s'instal·là al seu domicili del número 9 del carrer Présas. El setembre de 1901, amb Joseph Potigny, intentà fundar el grup «La Liberté d'Opinion». El 15 de febrer de 1902 va ser detingut a Nimes (Llenguadoc, Occitània) amb son germà petit Célestin Berrier, François Huau i Pascal Mazan, sota l'acusació de «fabricació i emissió de moneda falsa», però en el judici del 30 de maig de 1902 a l'Audiència de Nimes tots van ser absolts. En aquesta època vivia al número 1 del carrer Notre-Dame des Anges de Marsella. Es va solidaritzar en 1903 amb els editors del fullet Manuel du Soldat, perseguits per les autoritats.  En 1903 era responsable del fons del «Milieu Libre» de Provença, del qual Éugene Merle n'era l'animador, i l'estiu de 1904, quan s'abandonà el projecte, s'encarregà de lliurar el fons recaptat a la propaganda antimilitarista. Gerent del periòdic marsellès L'Ouvrier Syndiqué, òrgan oficial de la Unió de Cambres Sindicals Obreres, en 1903 va ser nomenat membre del consell d'administració de la Borsa del Treball de Marsella. Aleshores vivia al número 11 del carrer Clothilde. També va ser gerent de L'Action Antimilitariste (1904-1905), òrgan de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), fet pel qual va ser denunciat juntament amb l'impressor Ange Giretto. A partir del 6 d'octubre de 1904 visqué al número 1 del carrer Espérandieu de Marsella. En aquests anys organitzà, en nom del Grup Central Llibertari, nombroses vetllades familiars, reunions públiques a les barriades marselleses i, entre 1903 i 1908, grans conferències públiques amb Sébastien Faure i, en 1909, amb Gustave Hervé. El 4 de juny de 1908 va ser jutjat per l'Audiència d'Ais de Provença (Provença, Occitània), juntament amb altres set anarquistes (Charles Berrier, Louis Charpentier, Virginie Dorathée, Antoinette Huau, François Huau, Honoré Huau i Amable Lèbre,) per «fabricació i emissió de moneda falsa». En aquesta època treballava de director d'assegurances i vivia al bulevard Gaudin de Marsella. En 1909, amb la pèrdua de responsabilitats sindicals de nombrosos companys per les seves tendències moderades, amb Bougearel i Auguste Durant, fundà el Grup Intersindical, que es reunia al número 9 del Quai de la Fraternité, la finalitat del qual va ser reagrupar el sector revolucionari i antimilitarista, el qual, entre febrer i maig de 1909, publicà L'Ouvrier Conscient, del qual ell va ser el tresorer. En 1910, amb Bougearel, Gustave Cauvin i Auguste Durant, fundà el Comitè de Defensa Social (CDS) de Marsella, on s'integraren, a més dels llibertaris, socialistes revolucionaris, sindicalistes i antimilitaristes, i va ser especialment actiu durant la campanya contra les colònies penitenciàries militars («Cas Aernoult-Rousset»). L'11 de febrer de 1912 aquest CDS organitzà un míting a la Borsa del Treball en ocasió del retorn a França de les cendres d'Albert Aernoult, on assistiren unes tres-mil persones. Auguste Berrier va morir el 2 de desembre de 1951 a l'Hospital General de Marsella (Provença, Occitània).

***

Àngel Amenós Gabarró (1937)

Àngel Amenós Gabarró (1937)

- Àngel Amenós Gabarró: El 2 de desembre de 1963 mor a Lieja (Valònia) l'anarquista i anarcosindicalista Àngel Amenós Gabarró. Havia nascut en 1889 a Igualada (Anoia, Catalunya). Ja en 1906 el trobem en grups anarquistes i detingut en diverses ocasions. A començament de 1909 va ser nomenat vocal de la Societat d'Obrers Blanquers d'Igualada. Entre 1914 i 1915 participà en diversos mítings a Igualada amb destacats militants (Manuel Andreu Colomer, Eusebi Carbó Carbó, Miquel Corney, Antonio Loredo Martínez, Costantí Perlasia Calvo, Ángel Pestaña Núñez, Salvador Seguí Rubinat, etc.). Durant els anys republicans participà en nombrosos mítings a l'Anoia (Capellades, La Pobla de Claramunt, Vallbona d'Anoia, Santa Margarida de Montbui, Piera, Carme), a Manresa i a Santa Coloma de Queralt, amb diversos companys (Daniel Alcaide, Josep Anselmo Sala, Joan Ferrer Farriol) i fou membre del Comitè Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1932, com a representant del Sindicat Únic del Ram de la Pell d'Igualada, participà en diversos actes de protesta per les deportacions de treballadors que el govern republicà feia aleshores. Possessor d'algunes terres, el setembre de 1932 fou orador en el míting de cloenda del Congrés Regional Camperol celebrat a Vilafranca del Penedès. El setembre de 1932 va ser nomenat membre del quadre d'oradors de l'Assemblea Pagesa de Catalunya. En aquesta època ja era un destacat membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 5 i el 13 de març de 1933 fou delegat del Sindicat Únic de Treballadors de Santa Coloma de Queralt al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT. Posteriorment entrà a formar part del sector trentista. Durant la guerra civil milità en la CNT i va fer nombrosos actes propagandístics del Sindicat de la Pell d'Igualada. El setembre de 1936 fou delegat d'Igualada al Ple Regional de Pagesos celebrat a Barcelona, on formà part de la ponència sobre col·lectivitzacions al camp. També el setembre i el novembre de 1936 va parlar en mítings a Igualada. Els primers dies de gener de 1937 va participar, en representació d'Igualada, en el Ple Regional de Pagesos de Catalunya, on va formar part de la comissió que elaborà un dictamen sobre harmonització del valors dels productes agrícoles i el cost de la seva producció; aquest mateix any fou delegat d'Igualada al Ple Nacional Camperol. En 1938 col·laborà en Butlletí CNT-FAI d'Igualada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i posteriorment a Bèlgica, on defensà sempre el moviment llibertari. De caràcter malaltís durant tota la seva vida, després de dos mesos de lluita contra la malaltia, Àngel Amenós Gabarró va morir el 2 de desembre de 1963 a l'Hospital de Baviera de Lieja (Valònia).

Àngel Amenós Gabarró (1889-1963)

***

Christian Lagant (ca. 1960)

Christian Lagant (ca. 1960)

- Christian Lagant: El 2 de desembre de 1978 se suïcida a París (França) el corrector d'impremta, dibuixant i militant anarquista i esperantista Christian Robert Lagant, conegut sota els pseudònims Cri Cri, Christian Lag i Christian Lague. Havia nascut l'1 de juny de 1926 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França). Era fill natural de la domèstica Marthe François Quénouault i va ser legitimat el 26 d'agost de 1926 pel matrimoni al XVIII Districte de París d'aquesta amb Robert Lagant. Després de la II Guerra Mundial formà part del Groupe Artistique Montmartrois (GAM, Grup Artístic de Montmartre) de París (França) i del grup surrealista «Les enfants du paradis» (Els infants del paradís), que es desintegrà ràpidament a causa de les disputes entre anarquistes i comunistes. Actiu en el moviment dels albergs de joventut de la regió parisenca, fou membre del grup «Espero», i participà en l'escissió que donà lloc al naixement del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), col·laborant en el seu òrgan d'expressió Regain (1951-1967). Esperantista convençut, fou membre de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional). A començament dels anys cinquanta freqüentà el local de la Federació Anarquista (FA) de París i col·laborà amb dibuixos en el periòdic Le Libertaire, òrgan de la FA, sota la signatura Cri Cri. Esdevingué militant actiu del grup anarquista del XVII Districte de París de la FA, defensant una «concepció social de l'anarquisme». En el Congrés de la FA de 1951 va ser nomenat membre del Comitè de Lectura de Le Libertaire, amb Charles Devançon (Charles Kramer), René Lustre, Gilbert Devillard (Cédar) et Georges Fontenis, i en el Congrés de la FA de maig de 1953, quan Georges Fontenis prengué el control de l'organització, va ser nomenat membre de la Comissió de Conflictes del nou Comitè Nacional i continuà la seva militància en el grup de París-Nord de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Després de la publicació l'agost de 1954 pel grup «Kronstadt» d'un memoràndum de denúncia de les maquinacions dels seguidors de Georges Fontenis reagrupats en el grup secret Organitsation Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla) i la decisió de l'FCL de participar en les eleccions del gener de 1956, el grup «Kronstadt», al qual ell pertanyia, va ser exclòs de l'FCL el març de 1955. Després de participar en el congrés de maig de 1955, dimití de l'organització, juntament amb els companys dels grups de Saint-Germain-en-Laye i de Mâcon. El novembre de 1955 fou un dels fundadors dels Grups Anarquistes d'Acció Revolucionària (GAAR) i fou el director del seu òrgan d'expressió Noir et Rouge (1956-1970). Va escriure un text crític, «La FCL et les élections du 2 janvier 1956», que es publicà en Noir et Rouge i que en 1971 es reedità pel grup d'Arles de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) quan els contactes i temptatives d'acostament entre aquest grup i el Moviment Comunista Llibertari (MCL) de Georges Fontenis. El maig de 1958, quan el cop d'Estat larvat del general Charles de Gaulle, els GAAR van fer una crida a la vaga general el 16 de maig i impulsaren un Comitè de Coordinació Llibertària (CCL), que agrupà la FA, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i les Joventuts Llibertàries. Arran de la retirada de la FA, aquest comitè es renovà amb el nom de Comitè d'Acció Revolucionària (CAR), que agrupà nombrosos grups, partits i sindicats de l'esquerra extraparlamentària i anarquistes. En 1960 els GAAR ampliaren el seu radi d'acció i es transformaren en la Federació Anarquista Comunista (FAC), però en 1961 la FAC s'escindí i en dos grups, un majoritari que amb el nom d'Unió dels Grups Anarquistes Comunistes (UGAC) s'integrà com a tendència en la FA, i un altre minoritari, en el qual ell formà part, que decidí mantenir-se al marge de la FA i concentrar-se en l'edició de Noir et Rouge, esdevenint aquesta un lloc obrer als debats teòrics i a les anàlisis del moviment llibertari i que tingué una certa influència en els fets de «Maig de 1968». En l'últim número de Noir et Rouge, de juny de 1970, publicà el text «Sur le néo anarchisme», on explicà el naixement de la revista. En aquesta època, amb altres membres del grup, col·laborà i participà en les reunions del grup Informacions i Correspondències Obreres (ICO), la finalitat del qual era arreplegar els obrers desconfiats amb les organitzacions obreres, partits i sindicats tradicionals i que reivindicava l'autogestió. A més, participà en el grup Joventuts Llibertàries (JL), amb Paul Barrère, René Bianco, Helyette Bess, Élisée Georgev, Tomás Ibañez, Pierre Labous (Pierric), Marc Prevotel, Néstor Romero, Marcel Viaud i altres, i en les seves activitats clandestines, com ara l'ajuda a insubmisos i desertors durant la guerra d'Algèria, suport a les activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en les seves lluites antifranquistes, creació d'una xarxa que realitzava vasectomies i avortaments, etc.; també, entre 1953 i 1967 col·laborà en el butlletí Jeunes Libertaires, òrgan d'expressió d'aquesta organització. Durant els anys seixanta col·laborà en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA, i en el butlletí Recherches Libertaires (1966-1972), publicat per Michel Hirtzler i Annie Piron. En 1971 participà en la creació de l'editorial en llengua castellana «La Hormiga», amb Tomás Ibáñez Gracia, Conchita Nadal Mongai, Frank Mintz, Salvador Gurucharri, José Morató Inglés, Montserrat Turtos, Agustín Sánchez, Paco Gómez, Antonio Cascarosa i Ramón Safont, entre d'altres. Arran de l'assassinat de Salvador Puig Antich, el 18 de març de 1974 publicà un article en Libération on criticava la blanesa i la immobilitat de certs grups anarquistes davant aquest fet. Corrector d'impremta durant molts d'anys, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació General del Treball (CGT). Fou autor de nombrosos dibuixos surrealistes –en 2004 es va fer una edició de Les Chants de Maldoror, d'Isidore Ducasse, amb il·lustracions seves–, molts dels quals encara resten inèdits. El 2 de desembre de 1978, en un moment en que la seva diabetis crònica s'havia accentuat, Christian Lagant se suïcidà al seu domicili del XVIII Districte de París (França) i el seu cos va ser trobat tres dies després.

***

Necrològica d'Eugenio Valdenebro García apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de gener de 1992

Necrològica d'Eugenio Valdenebro García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de gener de 1992

- Eugenio Valdenebro García: El 2 de desembre de 1991 mor a Sant Joan Lohitzune (Lapurdi, País Basc) l'anarcosindicalista Eugenio Valdenebro García. Havia nascut el 6 de setembre de 1905 a Berlanga de Duero (Sòria, Castella, Espanya). Sos pares es deien Antolín Valdenebro Abad, llaurador, i Basilisa García Hernando. Emigrà a Catalunya amb sa companya Luisa Lozano Rodrigo i s'instal·là a la barriada de l'Horta de Barcelona, on milità en el Sindicat de Productes Químics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juny de 1932, amb Julián Gil, va fer una subscripció de suport al periòdic Solidaridad Obrera de Barcelona quan aquest va ser perseguit per les autoritats republicanes. Durant la vaga general de novembre de 1934 va ser detingut, amb Santiago Casaluenga, i empresonat. El desembre de 1935 va ser tancat, amb altres vuitanta militants llibertaris, al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. D'antuvi milità a les poblacions aquitanes de Lengon i Bordeus. Durant l'ocupació nazi va ser detingut a Bordeus i obligat a treballar en feines dures, a causa de les quals l'esclataren les oïdes. Després de la II Guerra Mundial milità a Fumel (Aquitània, Occitània) i, a partir dels anys cinquanta, a Drancy (Illa de França, França), on va pertànyer, fins a la seva mort, al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT en l'exili. Durant els anys cinquanta formà part d'un grup anarquista integrat per destacats militants (Diego Camacho, Joan Ferrer, Ildefonso González, Juan Jiménez, etc.). El 13 d'abril de 1969, amb Tomás Marcellán Martínez, fou el representant de la CNT en l'exili en la inauguració del monument a la memòria dels 35.000 republicans espanyols (resistents, soldats, deportats) morts durant la II Guerra Mundial erigit al cementiri parisenc de Père-Lachaise gràcies a una subscripció de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), el secretari de la qual era Josep Ester Borràs. Durant els anys setanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste i fou un dels corresponsals i distribuïdors a França del periòdic mexicà Tierra y Libertad. El seu testimoni va ser recollit per Hans Magnus Enzensberger per al seu llibre Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1971) Eugenio Valdenebro va morir el 2 de desembre de 1991 al seu domicili de Sant Joan Lohitzune (Lapurdi, País Basc), mentre passava una temporada a casa sa filla Paquita i son gendre Daniel. Va ser incinerat a Pau (Aquitània, Occitània) i les seves cendres dipositades el 13 de desembre de 1991 a la tomba de sa companya Luisa Lozano Rodrigo, al cementiri de La Courneuve (Illa de França, França).

Eugenio Valdenebro García (1905-1991)

***

Michele Camiolo, al centre, amb el seu advocat Luca Boneschi al Palau de Justícia de Milà (1969)

Michele Camiolo, al centre, amb el seu advocat Luca Boneschi al Palau de Justícia de Milà (1969)

- Michelino Camiolo: El 2 de desembre de 1996 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarcopacifista i sindicalista Michelino Camiolo, conegut com Michele. Havia nascut el 16 de gener de 1922 a Sicília. Durant tota la seva vida reivindicà un anarquisme no violent i pacifista. A principis dels anys cinquanta fundà, amb Daloli Artorige i altres, el «Grup Anarquista Milanès de la No-Violència». Entre 1952 i 1954 publicà a Màntua (Llombardia, Itàlia), també amb Artorige, el periòdic Amiamoci. Entre el 19 i el 22 de març de 1953 assistí al V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI). El 25 d'abril de 1969, en els inicis de les provocacions i de la violència estatal planificada contra el moviment anarquista italià, explotà una bomba a la Fira de Milà i van ser detinguts cinc anarquistes (Paolo Braschi, Giovanni Corradini, Paolo Faccioli, Tito Pulsinelli i Eliane Vincileone); per denunciar aquestes detencions arbitràries, el 17 de setembre, durant les marxes convocades al Palau de Justícia de Milà, engegà una vaga de fam a les escales de l'edifici, a la qual se sumaren altres llibertaris i que rebé el suport de totes les organitzacions antifeixistes i que només va finalitzar el 8 d'octubre, amb l'alliberament dels cinc companys detinguts injustament i que el març de 1971 van ser absolts en el judici. En els anys setanta treballà en un hospital geriàtric i fou un dels animadors de l'aplicació de cures i de l'hospitalització domiciliària de persones grans. En aquesta època realitzà activitats amb el sindicat socialista Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). L'11 de gener de 1981 intervingué en el congrés «La no-violència» organitzat per l'Associació Radical per l'Alternativa de Milà. Michelino Camiolo va morir sobtadament el 2 de desembre de 1996 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Ivan Illich

Ivan Illich

- Ivan Illich: El 2 de desembre de 2002 mor a Bremen (Bremen, Alemanya) el pensador llibertari crític de la societat moderna Ivan Illich. Havia nascut el 4 de setembre de 1926 a Viena (I República austríaca; actualment Àustria) en el si d'una família de propietaris rurals. Entre 1936 i 1941 va estudiar a les Escoles Pies de la capital austríaca, d'on va ser expulsat en aplicació de les lleis antisemites –son pare, croat catòlic, estava casat amb una jueva sefardita. Va acabar els estudis secundaris a Florència (Liceo Scientifico Leonardo da Vinci, 1942). Va cursar estudis de Ciències Naturals (especialitat de química orgànica i cristal·lografia) a la Universitat de Florència (1945-1947), alhora que es llicenciava en filosofia (1944-1947) i, més tard, en teologia (1947-1951) a la Universitat Gregoriana de Roma. Es va doctorar en Història a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Salzburg (1951), amb una tesi doctoral titulada The Philosophical and Methodological Dependence of Arnold Toynbee, que li va merèixer la qualificació summa cum laude. Illich havia estat escollit pel Vaticà per a la carrera diplomàtica, però va preferir exercir de capellà, i va ser nomenat pel cardenal Spellman vicari de l'església de l'Encarnació a Nova York, una parròquia freqüentada per feligresos d'ascendència irlandesa i porto-riquenya. L'any 1956 marxa de Nova York per fer-se càrrec del vicerectorat de la Universitat Catòlica de Santa Maria (Ponce, Puerto Rico). La seva relació amb aquesta universitat es va acabar per no estar d'acord amb la prohibició, feta pel bisbe de la diòcesi, de votar un governador favorable al control de la natalitat. De tornada a Nova York va fer de professor al Departament de Sociologia de la Universitat de Fordham (1960-1983) i alhora va participar en la fundació l'any 1961 del Centro Intercultural de Documentación a Cuernavaca (CIDOC), a Mèxic, del qual va ser director. Els seminaris organitzats al CIDOC (1961-1976) van convertir aquest centre en una veritable universitat informal, i van fer que es convertís de seguida en un indret on s'analitzaven els problemes del desenvolupament i un focus de difusió sobre alternatives a la societat tecnològica. El 1968, en topar amb la jerarquia eclesiàstica, el CIDOC es va secularitzar i Illich, poc temps després, va abandonar el sacerdoci (1969). Professor invitat a la Universitat de Kassel (Alemanya, 1979-1981); membre de l'Institut d'Estudis Avançats de Berlín (1981); regents professor a la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1982); professor invitat a la Universitat de Marburg (Alemanya, 1983-1986), associat al Museu Nacional de Baviera en l'organització d'una gran exposició sobre la història del pelegrinatge a les cultures orientals i en el desenvolupament conceptual per un museu sobre la història de la idea de l'escolarització al Bayerisches Schulmuseum (1984); professor visitant al Pitzer College (Claremont, Califòrnia, 1984); membre invitat al College of Engineering de la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1984); membre visitant a l'Institut d'Història Italogermànica a la Universitat de Trento (1985); membre de la junta de govern del Dallas Institute for the Humanities and Culture (1985); professor invitat d'humanitats i ciències al Departament de Filosofia de la Pennsylvania State University (a partir de 1986); professor invitat al programa de doctorat d'arquitectura a la University of Pennsylvania (a partir de 1990); titular de la càtedra Karl Jaspers de la Universitat d'Oldenburg (1990-1991); professor invitat a la Universitat de Bremen (a partir de 1991). Durant els últims anys va compaginar l'estada a Cuernavaca i a Bremen (Alemanya), ciutat on va morir el 2 de desembre de 2002 d'un càncer a la cara que es va negar operar. El seus camps d'estudi crític abracen nombroses temes, sempre des del caire crític: educació sense escoles, desescolarització, medicina alternativa, ecologia política, lluita contra l'automòbil, antitecnicisme, crítica a l'industrialisme, antimonopolis, contra la productivitat capitalista, descreença, crítica de l'Església catòlica, corrupció eclesiàstica, etc. Va publicar desenes d'obres i centenars d'articles en revistes especialitzades, traduïdes a infinitats d'idiomes; gairebé totes les seves obres es poden trobar en anglès i en castellà. La tesis fonamental que alimenta totes aquestes obres afirma que cap de les institucions tradicionals de la societat industrial s'adequa a les necessitats reals del món actual, per la qual cosa és necessària una revisió de totes aquestes, començant per la que Ivan Illich considera la més perniciosa: l'escola; segons aquest radical pensador llibertari, l'educació pedagògica sostinguda institucionalment per l'escola tradicional s'ha convertit en una mercaderia mancada de valores ètics i concebuda únicament com a un hàbil instrument per a la formació d'escolars utilitaristes i competitius.

***

Gregorio Gallego García

Gregorio Gallego García

- Gregorio Gallego García: El 2 de desembre de 2007 mor a Madrid (Espanya) l'escriptor i militant anarquista Gregorio Gallego García. Havia nascut el 19 de juliol de 1916 a Madrid (Espanya) en una família de modestos pagesos socialistes que havien emigrat a Madrid. En 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Sempre atret pel temes sociològics i literaris, ocupà càrrecs de responsabilitat en el moviment llibertari. Quan tenia 17 anys publicà la seva primera novel·la curta. En 1935 fou redactor de Juventud Libre. Membre del Comitè Peninsular de l'FIJL d'Eustaquio Rodríguez fins al juliol de 1936, quan cessà perquè havia estat partidari que els anarquistes votessin conjunturalment en les eleccions. El juliol de 1936 fou nomenat vicesecretari de l'Ateneu del Puente de Toledo. Quan esclatà la guerra, fou redactor de Castilla Libre i col·laborà en diversos periòdics llibertaris. Encara que pacifista, s'integrà en la primera Junta de Defensa de Madrid per la CNT com a Conseller de Fortificacions i de Transports entre setembre i octubre de 1936 i lluità al front Centre (Madrid, Guadalajara, Alfambra, Terol) enrolat en la 5 Brigada. El gener de 1937 formà part com a responsable de propaganda del Comitè Regional de l'FIJL del Centre i el febrer assistí com a delegat al Ple de València. En 1938 fou nomenat tinent de la 50 Brigada. El final del conflicte el sorprengué al front de Guadalajara i fou detingut, passant per diversos camps de concentració, batallons de treball als Pirineus i Gibraltar. Condemnat a Algesires en consell de guerra a vuit anys de presó per «auxili a la rebel·lió», fou tancat a Madrid, Alcalá, Miranda i Renteria. En 1943 fou alliberat i se sumà a la lluita clandestina. El març de 1944 assistí al Ple Confederal. En aquesta època fou membre del Comitè Peninsular de la FIJL i membre de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). El desembre de 1944 fou detingut, quan era secretari de la CNT del Centre i membre del Comitè Nacional clandestí. Fou condemnat a 30 anys, dels quals complí 19 a diferents presons (Alcalá, Puerto de Santa María, Ocaña, Dueso). En 1963 fou excarcerat i decebut, participà en la maniobra cincpuntista. Posteriorment es dedicà a la literatura, treballà a editorials i fundà l'Associació Col·legial d'Escriptors, amb Ángel María de Lera, Eduardo de Guzmán i Tomelloso. En 1965 obtingué el «Premi Guipúscoa» amb la novel·la El hachazo, que fou prohibida per la censura. L'any següent publicà La Maraña i en 1972 obtingué el «Premi Ciutat d'Irun» amb la novel·la La otra vertiente. Aquest any també publicà el llibre de memòries Madrid, corazón que se desangra... En 1973 publicà Los caínes i en 1984 aparegueren El verano ardiente («Premi Astúries de Novel·la») i Asalto a la ciudad; també es publicaren les biografies de Kennedy, Goya, Franklin i Colom. En morir el dictador Francisco Franco, s'interessà per la reconstrucció de la CNT, però aviat deixà pas a les noves generacions. Sa companya fou Visitación Lobo Casquero, germana de l'escultor anarquista Baltasar Lobo Casquero. Col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Castilla Libre, La Hora de Mañana, Juventud Libre, Polémica, Revolución, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.

***

Gregorio Pascual Arranz

Gregorio Pascual Arranz

- Gregorio Pascual Arranz: El 2 de desembre de 2016 mor a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Pascual Arranz, conegut com Goyo. Havia nascut el 4 d'abril de 1956 a Tudela de Duero (Valladolid, Castella, Espanya). Era fill de Santiago Pascual i d'Amparo Arranz. Treballava d'obrer civil torner en el Ministeri de Defensa a Valladolid. Milità en la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del comitè d'empresa del Ministeri de Defensa. Formà part del Secretariat Permanent de la Federació Local de Valladolid de la CGT, sobretot en la seva Secretaria Jurídica. Entre 1999 i 2000 impulsà la formació del Sindicat d'Administració i Serveis Púbics (SAYSEP) de Valladolid. Sa companya fou Lourdes Arranz Rodríguez, amb qui tingué un fill, Adrián. Malalt, Gregorio Pascual Arranz va morir cristianament el 2 de desembre de 2016 a l'Hospital Río Hortega de Valladolid (Castella, Espanya) i va ser incinerat al tanatori San José de la ciutat.

---

[01/12]

Anarcoefemèrides

[03/12]

Escriu-nos


Actualització: 24-07-24