|
---
Anarcoefemèrides del 2 de desembre Esdeveniments
Capçalera del primer
número de La Fuerza - Surt La Fuerza: El 2 de desembre de 1916 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número de la publicació quinzenal anarcosindicalista La Fuerza. Periódico defensor de las sociedades obreras. Editada a iniciativa d'un grup de companys de la Federació d'Art Tèxtil. Hi van col·laborar Germina Alba, M. Gimeno, J. Gisbert, Cursivo Guasa, Manuel Lloret, Juan Pastor, Jorge Quiles, Ismael Rico, José Sánchez Rosa, Rafael Soler i Antonio Tuy, entre d'altres. Entre el número 2 (16 de desembre de 1916) i el 3 (3 de març de 1917) interrompí la publicació a causa de la vaga general de 24 hores. En sortiren quatre números, l'últim el 17 de març de 1917, i hagué de tancar a causa de la repressió. Va ser substituït per La Horda. ***
Propaganda
de l'estrena de l'obra de teatre apareguda en el diari
barceloní La
Vanguardia del 2 de desembre de 1932 - Estrena d'¡Abajo las armas!: El 2 de desembre
de
1932 s'estrena al Teatre Apolo de Barcelona (Catalunya) el drama
antimilitarista,
pacifista i llibertari en tres actes i cinc quadres ¡Abajo
las armes!, escrit pel dramaturg anarquista Eduard
Borràs
López i per Emilio Gómez de Miguel. L'obra,
interpretada per la Companyia d'Art
Dramàtic i dirigida per Joaquim Torrents, comptà
amb les interpretacions d'Emilia
Baró i de María Callejas, entre d'altres. L'obra
va ser publicada l'any següent
per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una
repercussió
important i una distribució als quioscos barcelonins.
Naixements
Notícia de l'expulsió de Johann Langfritz publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle de l'1 d'abril de 1892 - Johann Langfritz: El 2 de desembre de 1855 neix a Eberbach (Gran Ducat de Baden, Imperi Alemany; actualment Alemanya) l'anarquista Johann Langfritz. Establert a París (França), regentà una sabateria al núm. 27 del carrer Saussure on donà feina a dos compatriotes sense papers. El 29 de març de 1892 va ser expulsat de França i retornà a Alemanya. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Michele
Guasco - Michele Guasco: El 2 de desembre de 1888 neix a Pietra Marazzi (Piemont, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Michele Guasco. Sos pares es deien Giuseppe Guasco i Adelaide Cauccia. Quan encara era una adolescent s'establí amb sa família a Alessandria (Piemont, Itàlia), on visqué fins l'hivern de 1916. Es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), trobà feina com a obrer a la Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) i passà a viure al barri obrer torinès de la Barriera di Nizza. L'ambient proletari de la barriada va fer que setmanes després comences a freqüentar els locals llibertaris, especialment el Cercle Anarquista «Scuola Moderna» i el «Fascio Libertario» de Torí. Després de participar en la protesta obrera contra la carestia de la vida i contra la guerra, que culminà en el sagnant motí esdevingut entre el 22 i el 26 d'agost de 1917, destacà com a un dels anarcosindicalistes més actius del moviment dels consells obrers que es desenvoluparen en els principals centres industrials torinesos de la postguerra. Acomiadat de la fàbrica on treballava arran de l'arribada del feixisme, es va veure obligat a guanyar-se la vida com a venedor ambulant de quincalla. En aquests anys de crisi econòmica, la Prefectura de Policia de Torí el qualificà d'«individu políticament perillós» que aprofitava la seva feina arreu dels mercats per a fer propaganda anarquista, alhora que fomentava l'expatriació il·legal dels seus companys. Membre del grup anarquista clandestí «Barriera di Nizza», és considerat per la policia com a un dels creadors d'un comitè de coordinació dels diversos nuclis de la ciutat. El febrer de 1931 va ser detingut, però continuà en els anys successius en la lluita, fent costat les víctimes polítiques i mantenint contactes amb el Comitè de Propaganda de la Unió Anarquista Italiana (UAI), amb seu a París (França). Entre 1932 i 1936 mantingué estretes relacions amb els nuclis liberal socialistes de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) que operaven a Torí, col·laborant amb el seu periòdic d'informació Voci d'Officina i actuant com a enllaç entre Carlo Rosselli, aleshores exiliat a París, i alguns dels seus membres que operaven a Itàlia. També establí contactes amb Giulio Bacconi que, l'abril de 1936, fou un dels promotors a Marsella (Provença, Occitània) d'una Federació Anarquista. Quan l'esclat de la Guerra Civil a Espanya, es dedicà a reclutar voluntaris per lluitar als fronts de la Península, fer costat les organitzacions d'exiliats cap a Espanya i difondre premsa antifeixista que rebia de Chambéry (Savoia, Arpitània). El 9 d'octubre de 1936 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial sota l'acusació de «delictes de conspiració política mitjançant associació per atemptar contra la constitució de l'Estat, per adhesió a la banda GL i per enrolament de ciutadans al servei de potències estrangeres». El 20 de març de 1937 va ser condemnat a vuit anys de reclusió i tancat a la penitenciaria de Civitavecchia (Laci, Itàlia). En 1942, arran d'un indult, va ser alliberat i retornà a Torí, adherint-se a la conflictivitat obrera que es desencadenà després de la caiguda del feixisme. El març de 1944 formà part, en qualitat de representant dels anarcosindicalistes, del Comitè d'Agitació Provincial i mantenint directa relació amb el grup editor del periòdic anarquista Era Nuova, que es distribuí a les fàbriques i entre les formacions partisanes. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre. ***
Guglielmo
Bartolini fotografiat per Pietro Bezzi (Ravenna, febrer de 1950)
- Guglielmo Bartolini: El 2 de desembre de 1889 neix a Cervia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Pietro Guglielmo Bartolini. Sos pares es deien Domenico Bartolini i Eugenia Medea Soprani. El 19 de novembre de 1898 es traslladà amb sa família a Ravenna, on, encara adolescent, començà a treballar de jornaler i de fuster. El 29 de desembre de 1909, després de ser cridat a files, va ser enrolat en la Marina, on va rebre diversos càstigs per professar idees subversives i per fer-hi propaganda. Un cop llicenciat, va ser posat sota vigilància per part dels carrabiners, però no sabem res de concret sobre les seves activitats polítiques. Formà part de la Cambra del Treball de Ravenna i la representà en diversos congressos. En aquesta època treballava de fogoner de vaixells mercants i va fer alguns viatges a Kotor (Montenegro). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà neutral, però el 10 de juliol de 1915 va ser novament cridat a files i destinat com a fogoner de vaixells de guerra a Venècia (Vèneto, Itàlia) i després a Bríndisi (Pulla, Itàlia). Jutjat per un delicte militar, va ser condemnat a un any de reclusió. Quan estava empresonat a Venècia, tot esperant ser traslladat a Gaeta (Laci, Itàlia), conegué dos militars detinguts, el mariner electricista Achille Moschini i el caporal de cavalleria desertor Giorgio Carpi, que van explicar que estaven en contacte amb agents secrets austríacs disposats a pagar importants sumes de diners a qualsevol que fes esclatar pels aires vaixells de guerra italians i decidí unir-se amb ells en aquesta empresa. Quan encara era a la presó, el 27 de setembre de 1915 el cuirassat Benedetto Brin, ancorat al port de Bríndisi, patí un sabotatge, que tingué com a resultat 456 morts, entre oficials, sotsoficials i mariners. El 15 d'octubre de 1915 va ser traslladat a la presó militar de Gaeta i probablement va perdre el contacte amb Moschini i Carpi. Després de l'enfonsament del vaixell de guerra Leonardo da Vinci, el 2 d'agost de 1916, decidí confessar a les autoritats el que sabia. Les seves revelacions ajudaren en la investigació del cas, però va ser acusat d'alta traïció i intel·ligència amb l'enemic. L'1 d'agost de 1918 va ser jutjat per un tribunal militar romà pel cas de la Benetto Brin i condemnat, prèvia degradació, a cadena perpètua. Moschini i Carpi va ser condemnats a la pena de mort mitjançant afusellament d'esquena, encara que la pena va ser commutada el 20 de març de 1919 per la de cadena perpètua; un altre implicat, Michele Azzoni, que s'autodefinia com a actor cinematogràfic, va ser absolt. Durant tota la seva vida va declarar la seva innocència, encara que sembla que va pecar d'ingenuïtat. Va estar empresonat durant 25 anys, sobretot a Porto Longone, a l'illa d'Elba. El més curiós del cas és que Moschini va ser alliberat el març de 1937 i Carpi en 1940. Per insistència de la seva família, va demanar la gràcia i passà gairebé un any de confinament a Ventotene. El 8 de setembre de 1943, amb la caiguda del feixisme, recuperà la llibertat i prengué part activa en la Resistència com a partisà combatent, amb el nom de batalla de Vecchio, enquadrat en la 28 Brigada «Garibaldi», que operava als Apenins de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 d'abril de 1944 va ser capturat pels alemanys durant una «neteja» a les muntanyes i empresonat a Forlì a l'espera del seu afusellament. Quan els companys se n'adonaren de la seva agafada, organitzaren una evasió muntada amb una estratagema en la qual intervingueren Manilla Guadani, companya de l'anarquista Attilio Bazzocchi, i la partisana Ginetta Ghirardini. Un cop lliure, entre el 12 de juny de 1944 i el 4 de desembre d'aquell any, formà part de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) «Ravenna» i representà el moviment anarquista en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Ravenna. Després de la II Guerra Mundial, va ser un destacat militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) i després de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) de Ravenna. Com a secretari de la Federació Anarquista de Ravenna (FAR), signà l'expulsió de Domenico Zavattero del moviment anarquista. Amb Pirro Bartolazzi i Digione Bosi col·laborà en la refundació del periòdic L'Aurora. Guglielmo Bartolini va morir el 27 de novembre de 1958 d'un atac cardíac a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Foto
antropomètrica de Vittorio Diana - Vittorio Diana: El
2 de desembre de 1897 neix a Corpolò
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Vittorio Diana, també conegut com Victor
Diana. Sos pares es deien Eugenio Diana i Barberina Pozzi. En
1921 va ser
imputat, amb son amic Mario Buda i altres companys, de l'assassinat
d'un mariscal
dels carrabiners a Savignano sul Rubicone (Emília-Romanya,
Itàlia). Fugint de
la repressió, en 1922 s'instal·là amb
sa mare a França i treballà de paleta estucador
a Niça (País Niçard,
Occitània). En aquesta època vivia en un
restaurant del
número 5 del carrer Scaliéro de Niça.
En 1923 son germà Ermanno Diana, també
anarquista, s'establí amb ells a Niça. El 29
d'abril de 1924 va ser condemnat,
juntament amb Cesare Bernacchione, pel Tribunal Correccional de
Niça a quatre
mesos de presó amb llibertat provisional per
«possessió d'arma prohibida» en
uns enfrontaments durant la benedicció d'una bandera del
grup feixista local,
amb presència del cònsol general
d'Itàlia, celebrada el 21 d'abril d'aquell any
a l'església de Saint-Jaume. En aquesta època
s'encarregava de la distribució a
Niça de la revista anarquista italiana Pensiero
e Volontà i formà part del
«Comitè Mario Castagna». El 17 de
setembre de
1925, amb 38 companys, entre ells Ugo Boccardi, Umberto Marzocchi i
Carlo
Pergoli, fou un dels creadors a Niça d'un Comitè
de Defensa, que el novembre
d'aquell any va ser processat per l'Audiència de
Gènova (Ligúria, Itàlia). En
aquesta època mantingué
correspondència amb Mario Buda. Durant els anys trenta
va ser fitxat per la policia de Niça com a
«anarquista extremadament actiu
ocupat en la propaganda entre els italians de la
població» i com a «element
perillós, susceptible d'amagar i d'arreplegar els
anarquistes de la zona i de prestar-los
en tot moment ajuda i assistència». Vittorio Diana
va ser assassinat per
gelosia el 6 de gener de 1930 al seu domicili del barri del
Vallon-Obscur de
Niça (País Niçard,
Occitània) de cinc trets per Silvio Ubaldi, empresari de la
construcció, que vivia amb sa companya i sos quatre infants
en una altre part
del mateix immoble. Algunes fonts diuen, de manera totalment
errònia, que
l'assassí era un excarrabiner i que aquest actuà
per motius polítics. ***
Notícia
orgànica de Marc Frétillère apareguda
en el periòdic parisenc Le Libertaire del
13 d'octubre de 1922 - Marc
Frétillère: El
2 de desembre de 1903 neix a Saint-James (Bassens,
Aquitània, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Marc
Frétillère –algunes fonts citen
erròniament Frétillères
o Frétiller. Sos pares es deien Pierre
Frétillère, vinyataire, i Marie Louise Perrier.
Es guanyà la vida treballant d'obrer
en una cimentera a Bordeus (Gascunya, Aquitània,
Occitània) i fou responsable
del seu sindicat. En els anys vint a Bordeus era secretari del Sindicat
Únic de
la Construcció de la Confederació General del
Treball - Sindicalista Revolucionària
(CGT-SR) del departament de la Gironda i
col·laborà en Le Libertaire.
També
fou un dels responsables de la Federació del Sud-oest de la
Unió Anarquista (UA)
i després de la Unió Anarquista Comunista (UAC).
Va ser inscrit, com a
«propagandista perillós», en el
«Carnet B» dels antimilitaristes. En 1922 vivia
al carrer Mouneyra de Bordeus i era administrador provisional del
periòdic La
Révolte per Bordeus. Responsable del Grup de
Defensa Social (GDS) de
Bordeus, en 1926 fou un dels organitzadors de les accions contra el
processament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti
i freqüentà la Borsa del Treball de Bordeus. El 10
de desembre de 1926 fou un
dels oradors en el míting del Grup Llibertari Comunista
(GLC) celebrat a
l'amfiteatre del l'Athéné Municipal de Bordeus
per protestar contra la petició d'extradició
per part del govern espanyol dels militants anarquistes Francisco
Ascaso Abadía,
Buenaventura Durruti Domingo i Gregorio Jover Cortés. En
1926 vivia al número 5
del carrer de la Vérité de Talença
(Gascunya, Aquitània, Occitània). El 22
d'agost de 1927 es casà a Talença amb Lucie
Lapeyre. A finals dels anys vint
s'instal·là definitivament a Mamisan (Gascunya,
Aquitània, Occitània), on fou
secretari del grup anarquista d'aquesta població. Al final
de sa vida fou
empresari en la construcció. Marc
Frétillère va morir el 31 de desembre de 1929
a Dax (Gascunya, Aquitània, Occitània). ***
Necrològica
de Florencio Moragrega Adell apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 25 de novembre de 1984 - Florencio
Moragrega Adell: El 2 de desembre de 1907 neix
Beseit
(Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Florencio Moragrega
Adell –el
primer llinatge citat
erròniament de diferents maneres (Moragrera,
Moragoaga,
etc.). Sos pares es deien Manuel Moragrega i
Joaquina Adell. Militant de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT), quan la insurrecció de 1933 va ser detingut i
empresonat a
Beseit i a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on l'abril de
1934
encara hi romania. Durant la Revolució fou un dels
organitzadors de les
col·lectivitats agrícoles de Beseit i el febrer
de 1937 va ser nomenat regidor
municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
al camp de concentració Argelers. Durant la II Guerra
Mundial s'establí a
Llemotges (Llemosí, Occitània), on
serví d'agent d'enllaç entre la zona
«lliure» i la zona ocupada. Va ser enviat a fer
feina a Orador de Glana
(Llemosí, Occitània), enquadrat en el Grup de
Treballadors Estrangers Núm. 643
on també es trobava son cosí Manuel Tejedor
Della. Capturat pels alemanys, va
ser enviat a un camp de concentració, però
aconseguí fugir-ne i sumar-se a la
Resistència. Després de la II Guerra Mundial
acollí la família de son cosí Manuel
Tejedor Della, que havia mort durant en una acció del
maquis, al seu domicili
d'Aissa (Llemosí, Occitània) i
treballà de gelater. Cap al 1952 s'establí a
Perpinyà, on regentà una confiteria al
número 41 del carrer Quinze Degrés, i
milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta
població. Sa companya fou Encarnació Agut.
Florencio Moragrega Adell va
morir el 30 de setembre de 1984 al seu domilici de Perpinyà
(Rosselló,
Catalunya Nord). ***
Amor Nuño - Amor Nuño:
El 2 de desembre de 1913 neix a Piñera (Cudillero,
Astúries,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ricardo Amor Nuño
Pérez. Son pare, Ricardo
Nuño Huergo, era un militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i sa
mare es deia Carolina Pérez, i ambdós regentaven
una botiga d'ultramarins i de
begudes a Cudillero. Quan tenia 18 anys fou detingut a Madrid per
portar una
pistola. Xofer i mecànic de professió, en maig de
1934 s'afilià al Sindicat del
Transport de la CNT de Madrid i fou secretari de les Joventuts
Llibertàries
madrilenyes que es constituïren en aquella època.
En 1936 fou nomenat secretari
de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Madrid,
càrrec confirmat a
començaments de 1937. Durant el mes de setembre de 1936
formà part com a jurat
dels Tribunals Populars que es constituïren a la
Presó Model madrilenya a
instàncies del president interí del Tribunal
Suprem, Mariano Gómez. El 7 de novembre
de 1936 va ser nomenat representant de la CNT en la primera Junta de
Defensa de
Madrid, presidida pel general José Miaja Menant, i on
ocupà la Conselleria
d'Indústries de Guerra –anomenada d'antuvi de
Producció–, al principi, i la
de Transports, després, fins al 23 de desembre d'aquell any
quan dimití per
pressions de Cipriano Mera, amb el suport de Amor Buitrago i d'Eduardo
Val.
Creà la «Columna Amor y Libertad», que
comandà amb Isidro Albert al front
madrileny (Toledo, Bargas, Olías, etc.) en 1936. El febrer
de 1937 fou nomenat
secretari del Sindicat del Transport madrileny. L'abril de 1937 la
Regional
Centre de la CNT l'elegí per a la secretaria de la
Federació Nacional
d'Indústria del Transport (FNIT), per la qual cosa es
traslladà a Barcelona. El
març de 1937 va fer mítings a la capital
catalana, on fou detingut el 2 de juny
per la policia comunista acusat de possessió d'armes,
després de trobar-li una
pistola, i restà tancat gairebé tres setmanes
–només sortí gràcies a les
gestions de Miaja. L'abril de 1938 fou comissari de Transports, alhora
que
militava en la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), i també exercí de comissari
de l'Escola d'Aplicació d'Oficials de l'STE. El
març de 1939 fou detingut per
l'Exèrcit franquista a Alacant i tancat als camps de Los
Almendros i Albatera.
Poc després fou portat a Madrid, on fou torturat, jutjat en
consell de guerra,
condemnat a mort i tancat en espera d'execució. Amor
Nuño fou afusellat el 17
de juliol de 1940 al Cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) i el seu
cos
llançat en una fossa comuna. En 2004 l'escriptor Jorge
Martínez Reverte, en el
seu llibre La batalla de Madrid, acusà
directament i sense molt de fonament
Amor Nuño, com a representant de la Federació
Local de Sindicats de la CNT en
la Junta de Defensa de Madrid, i a les comunistes Joventuts Socialistes
Unificades (JSU) en la Conselleria d'Ordre Públic de la
Junta de Defensa de
Madrid, els responsables de la qual eren Santiago Carrillo i
José Cazorla, de
les saques de detinguts de les presons madrilenyes
el novembre de 1936,
entre elles les de la matança de Paracuellos del Jarama, i
tot amb la possible
aquiescència del ministre de Justícia Joan
García Oliver. Altres autors, com ara
Antonio Elorza, acusen directament Vittorio Codovilla (Camarada
Medina),
representant del Komintern a Espanya, de les execucions en massa de
Paracuellos. La responsabilitat d'Amor Nuño, i de la CNT, en
les saques
madrilenyes és un tema obert i que ha fet córrer
molta tinta. ***
James
C. Scott - James C. Scott: El
2 de desembre de 1936 neix a Mount Holly (Burlington, New Jersey, EUA)
l'antropòleg, filòsof i politòleg
llibertari James Campbell Scott. Fill d'una
família benestant d'idees esquerranes, en morir son pare,
però, deixà sa família
arruïnada i hagué de treballar en diverses feines
manuals per a poder pagar-se l'educació.
Després d'estudiar a la Moorestonwn Friends School (MFS,
Escola d'Amics de
Moorestonwn), escola quàquera de Moorestonwn (Burlington,
New Jersey, EUA), on
entrà en contacte amb grups
«marginalitzats» i «dominats»
(objectors de
consciència, esquerrans, marginats socials, etc.), en 1953
es matriculà en
ciències polítiques al Williams College,
universitat privada de Williamstown (Massachussets,
EUA), on es va graduar amb una tesi sobre el desenvolupament
econòmic de Birmània.
Després va rebre una beca del Rotary International per a
estudiar a Birmània,
on va ser reclutat per un estudiant activista anticomunista
nord-americà per a
la Central Intelligence Agency (CIA, Agència Central
d'Intel·ligència). Acceptà
fer informes per a la CIA i quan va finalitzar la seva beca
començà a treballar
a l'oficina de París (França) de la National
Student Association (NSA,
Associació Nacional d'Estudiants) nord-americana, fent
estudis per a la CIA
sobre els moviments estudiantils internacionals controlats pel moviment
comunista. En 1961 començà els estudis de
postgrau en ciències polítiques a la
Universitat de Yale (New Haven, Connecticut, EUA). Realitzà
un estudi, supervisat
per Robert E. Lane, sobre la ideologia política a
Malàisia, on analitzà
entrevistes amb funcionaris públics del país. En
1967 va ser nomenat professor
assistent de ciències polítiques a la Universitat
de Wisconsin a Madison (Wisconsin,
EUA). Com a especialista en el sud-est asiàtic durant la
Guerra del Vietnam, va
fer cursos sobre el conflicte bèl·lic i les
revolucions pageses. En aquests
anys es va implicar en el moviment estudiantil, en la solidaritat
internacional
i en el moviment contra la Guerra del Vietnam, fet que li va portar
problemes
amb els seus superiors acadèmics. En 1976,
després d'obtenir la permanència
acadèmica a Madison, retornà a Yale i
s'instal·là amb sa companya en una petita
granja a Durham (Connecticut, EUA). A principis de la dècada
dels vuitanta comprà
una granja més gran i es dedica a la cria d'ovelles per la
seva llana. Des de
1991 dirigeix el Programa d'Estudis Agraris de Yale i en 1997 fou
president de
l'Association for Asian Studies (AAS, Associació d'Estudis
Asiàtics). És membre
de l'American Academy of Arts and Sciences (AAAS, Acadèmia
Americana de les
Arts i les Ciències) i en 2020 va ser elegit membre de
l'American Philosophical
Society (APS, Societat Filosòfica Americana). Ha rebut
beques del Centre for
Advanced Study in the Behavioral Sciences (CASBS, Centre per a l'Estudi
Avançat
en Ciències del Comportament), de l'Institute for Advanced
Study (IAS, Institut
d'Estudis Avançats), del Massachusetts Institute of
Technology (MIT, Institut
de Tecnologia de Massachusetts), de la National Science Foundation
(NSF,
Fundació Nacional per a la Ciència), de la
National Endowment for the
Humanities (NEH, Fons Nacional d'Humanitats) i de la Guggenheim
Foundation. Els
seus eixos d'investigació es centren en l'economia
política i el paper de
l'Estat; les teories de les relacions de classe, la
resistència, la revolució i
l'anarquisme; les societats agràries i la
política pagesa; i els estudis sobre
el sud-est asiàtic, entre d'altres. Entre les seves obres
podem destacar Political
Ideology in Malaysia: Reality and the
Beliefs of an Elite (1968), Comparative Political Corruption (1972), The Moral Economy of the
Peasant: Rebellion and
Subsistence in Southeast Asia (1976), Friends, Followers, and Factions: A Reader
in Political Clientelism (1976), Weapons
of the Weak: Everyday Forms of Peasant Resistance (1985), Everyday Forms of Peasant
Resistance in Southeast Asia (1986), Domination and the
Arts of Resistance: Hidden Transcripts (1990), Seeing
Like a State: How Certain Schemes to
Improve the Human Condition Have Failed (1998), The
Art of Not Being
Governed: An Anarchist History of Upland Southeast Asia (2009), Decoding subaltern politics.
Ideology, disguise, and resistance in agrarian politics
(2012), Two
Cheers for Anarchism: Six Easy Pieces on Autonomy, Dignity, and
Meaningful Work
and Play (2012), Against the Grain: A Deep History
of the Earliest
States (2017), Seeing Like a State. How Certain Schemes to Improve the Human Condition Have Failed (2020), entre d'altres. James
C. Scott és una de les figures mundials més
destacades de l'antropologia
anarquista, continuadora dels estudis de diversos autors (Pierre
Bourdieua, Pierre
Clastres, Michel Foucault, Steven Michael Lukes, etc.), si
bé, el seu
anarquisme no té res de doctrinari ni de dogmàtic.
***
Osvaldo
Baigorria fotografiat per Patrick-Haar - Osvaldo
Baigorria: El 2 de desembre de 1948 neix a Mataderos
(Buenos Aires, Argentina)
l'escriptor, periodista i professor anarquista Osvaldo
Germán Baigorria. Entre
1974 i 1993 residí a Perú, Costa Rica,
Mèxic, Estats Units, Espanya, Itàlia i
Canadà, guanyant-se la vida en diferents treballs
(artesà, sembrador d'arbres,
bomber en incendis forestals, etc.). A Canadà va ser
traductor i assistent en
programes d'ajuda a refugiats llatinoamericans de la
institució quàquera
Argenta Society of Friends (ASF) i membre fundador d'una comunitat
rural
llibertària a Argenta, als boscos de les Muntanyes
Rocalloses (Colúmbia
Britànica, Canadà). També
rebé beques d'estudis canadenques per a desenvolupar
projectes d'investigació sobre narratives
aborígens, minories i mitjans de
comunicació. Començà a exercir el
periodisme en 1973 en la revista 2001
de Buenos Aires. Des de 1993 és
professor titular del Taller Anual de l'Orientació
Periodisme a la Facultat de
Ciències Socials de la Universitat de Buenos Aires, del
Taller de Primer Any al
Taller Escola Agència (TEA) i dicta cursos de
redacció en el Centre Cultural
Rector Ricardo Rojas, institucions totes de Buenos Aires (Argentina).
Entre el
29 i el 30 d'agost de 2013 participà en la XI
Conferència Nacional sobre
Polítiques de Drogues, celebrada a Buenos Aires. Els seus
temes d'interès se
centren en les contracultures, els moviments llibertaris, els
vagabunds, les
microsocietats, les tribus urbanes, etc. Trobem articles seus en
nombrosos
diaris (Clarín, El Independiente, El
Mundo,
Página/12, Tiempo
Argentino, etc.) i publicacions periòdiques (2001, Avatares,
Ajoblanco, La
Caja, Cerdos y Peces, Crisis, La
Lletra A, Lote, Mancilla, La
Mano, Mutantia, Ñ, El
Ojo Mocho, Página/30,
El Periodista,
El Porteño, Radar, Uno Mismo,
XYZ, etc.). Ha conreat la
novel·la –Llévatela,
amigo, por el bien de los tres
(1989 i 2015), Correrías
de un
infiel
(2005) i El ladrido del
tigre (2021)– i l'assaig –En
pampa y la vía
(1998), Georges Bataille y el erotismo
(2002), Buda y las religiones sin Dios
(2003), Anarquismo trashumante.
Crónicas
de crotos y linyeras (2008, edició corregida d'En pampa y la vía), Sobre
Sánchez (2012), Postales de la contracultura
(2018) i Según. Una autobibliografía (2023). També és
autor de les compilacions Prosa plebeya.
Ensayos (1980-1992) (1997, amb Christian Ferrer), de
Néstor Perlongher, i Un barroco de
trinchera. Cartas a Baigorria de Néstor Perlongher
(2006); i de les
antologies Con el sudor de tu frente.
Argumentos para la sociedad del ocio (1995, amb altres), Contra la prensa. Antología de diatribas
y
apostillas (2001, amb altres), El
amor libre. Eros y anarquía (2006), Cerdos
& Porteños (1984-1987) (2014), Zona
de cuentos (2015, amb altres) i Poesía estatal
(2017). Actualment viu entre Islas de
Tigre i els
barris Once i Palermo de Buenos Aires.
Defuncions
Foto
policíaca de Gaston Pérot (4 de març
de 1894) - Gaston Pérot:
El 2 de desembre de 1902 mor a
París (França). Havia nascut el 6 de
març –algunes fonts citen
erròniament el 16 de març– de 1872 al
XVIII Districte de París (França)
l'anarquista Gaston Auguste Pérot –el llinatge a
vegades citat erròniament Perrot.
Sos pares es deien Auguste Vincent Pérot, guardià
de la pau, i Joséphine
Félicité Scheck, cosidora. Jornaler de
professió, la seva natura malaltissa i
la seva tuberculosi feien que treballés de manera irregular.
Vivia amb sos
pares, al número 9 del carrer Chaudron del X Districte de
París. Des de 1889
freqüentà les reunions socialistes i anarquistes i
esdevingué lector de Le
Père Peinard. En 1893, segons informes
policíacs, assistí a nombroses reunions
anarquistes, especialment a les de la «Lliga dels
Antipatriotes» i l'estiu
d'aquell any participà en la campanya abstencionista en les
eleccions
legislatives, assistint com a esvalotador en mítings
electorals. A començament
del gener de 1894, quan les agafades anarquistes, va ser detingut
juntament amb
12 companys més i durant l'escorcoll de casa seva la policia
trobà nombrosos
escrits i correspondència; entre aquestes cartes hi havia
dirigides a Anne de
Rochechouart de Mortemar, duquesa d'Uzès, que
intentà acostar-la al moviment
anarquista i a qui sol·licità l'enviament de fons
econòmics. El 4 de març de
1894 va ser detingut i fitxat en l'anomenat «Fitxer
Bertillon», encara que la
policia el considerava incapaç d'«actes
reprensibles», i tancat a la presó
parisenca de Mazas sota l'acusació d'haver assistit a les
reunions anarquistes
al domicili del comerciant de vins Philippeau, al carrer Lepic de
París, i de
llegir periòdics anarquistes com Le
Père Peinard. El 10 de març de 1894
vaser posat en llibertat. El 16 de novembre de 1894 va ser incorporat
al 153
Regiment d'Infanteria, però va ser llicenciat dies
després, el 24 de novembre,
per «tuberculosi pulmonar». El 19 de desembre de
1901 es casà al XIX Districte
de París amb la cartonera Pauline Marie François.
El seu últim domicili va ser
al número 39 del carrer Petit i al final de sa vida
treballava de fotògraf. Gaston
Pérot va morir el 2 de desembre de 1902 al seu domicili del
XIX Districte de
París (França). ***
Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle del 22 de desembre de 1889 - Albert Nicolet: El 2 de desembre de 1905 mor a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) l'anarquista Albert Nicolet, també conegut com Metternich. Havia nascut el 23 de març de 1850 a La Ferrière (Berna, Suïssa). Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra, Suïssa), es posà a treballà en la indústria rellotgera a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Membre de la secció local de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre del seu Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors, Frédéric Graisier i Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger, reconstituí la Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En aquests anys col·laborà en el periòdic Le Révolté de Ginebra. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada del cartell, a les principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), del Manifest dels anarquistes suïssos, del qual Jean Grave imprimí a París (França) 10.000 exemplars. Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació del càrrec permanent de procurador general de la Confederació Suïssa i al reforçament de la policia política. Els presumptes responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal Federal, reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text, que havia estat redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds; Félicien Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser acusat de difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner, Marc l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois, Rieser, Meyrat, Marthe Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la difusió del cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja que el Codi penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social i polític. A partir de 1890 s'encarregà d'administrar a Suïssa les vendes i subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb Alcide Dubois i Jules Coullery de Saint-Imier, redactà el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat anònimament a Ginebra. Formà part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que lluità contra el socialisme reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós distribuïren un manifest, signat pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els obrers a distanciar-se d'allò que havia esdevingut el Dia del Treball, una «processó pacífica que porta al fang parlamentari». En 1895 envià breus corresponsalies de Suïssa per a Les Temps Nouveaux de París i aquest mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds. ***
Necrològica de Joseph Karly publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 16 de desembre de 1911 - Joseph Karly: El
2 de desembre de 1911 mor a Lió
(Arpitània) l'anarquista i
sindicalista Joseph Laurent Karly. Havia nascut el 18 de gener de 1872
al V Districte de París
(França). Sos pares, no casats, es deien
Laurent
Karly, guàrdia republicà aquarterat a la Caserna
de la Cité de París, i Anne
Antoinette Mathilde Herbin, cosidora. La mare reconegué
l'infant el 20 de juny
de 1872 al V Districte de París i l'infant va ser legitimat
pel matrimoni de la
parella celebrat el 6 de juliol de 1872 en el citat districte. Emigrat
a Suïssa,
des de 1900 treballà de dissenyador litogràfic a
la «Lithographie du Simplon»
de Lausana (Vaud, Suïssa), especialitzada en la
impressió d'etiquetes de vi i
de targetes postals. El 28 de març de 1901 es
casà a Lausana amb Fanny Louise
Loup, amb qui tingué tres infants –una filla,
Violette, va morir en 1907. En
1903 col·laborà, amb altres companys (Barrelet,
Forel, Gailland, Robert, Suter,
Viret, etc.), en les conferències organitzades pel Grup
d'Estudis Socials (GES)
a la Casa del Poble de Lausana. A partir de 1904 milità en
la Unió Obrera (UO)
de Lausana, juntament amb el tipògraf i sindicalista
revolucionari Henri Baud,
entre d'altres. Col·laborà en Le
Réveil Socialiste Anarchiste,
especialment en la sèrie d'articles «Essai sur la
pratique anarchiste», i en La
Voix du Peuple de Lausana. En 1905 ser un dels promotors de
la Federació
d'Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR),
d'orientació sindicalista
revolucionària, que agrupava uns setanta sindicats i 8.000
afiliats, i va ser,
amb Louis Bertoni i Auguste Rouiller, redactor del seus estatuts
definitius el
gener de 1906. El 22 d'octubre de 1905 representà l'UO de
Lausana en el II
Congrés de la FUOSR que se celebra al casino
Beau-Séjour de Neuchâtel
(Neuchâtel, Suïssa). Va fer la primera
redacció dels estatuts de la «Imprimerie
Communiste» de Pully (Vaud, Suïssa),
«cooperativa igualitària generalitzada de
tots els productors», que va estampar La Voix du
Peuple, entre altres
publicacions. Entre el 15 de març de 1906 i finals de 1908,
malgrat les
crítiques que expressà als seus promotors pel que
feia el sistema de
finançament i la censura de determinats conferenciants, fou
membre del consell d'administració
de la Casa del Poble de Lausana. El 30 de gener de 1908 va fer a la
Casa del
Poble de Lausana, organitzada per l'UO, la conferència
pública i contradictòria
«La Maison du Peuple de Lausanne: ce qu'elle est, ce qu'elle
devrait être», i
completada el 23 d'abril d'aquell any amb una altra al mateix lloc, on
exposà
les seves crítiques a la institució
–aquestes dues conferències van ser
publicades en La Voix del Peuple entre desembre de
1911 i gener de 1912
com a homenatge pòstum. Membre del Sindicat d'Obrers
Litògrafs, el març de 1908
esdevingué secretari de la Unió Obrera (UO) de
Lausana, de caràcter sindicalista
revolucionària, on Louis Baud era responsable de la
biblioteca, Henry Bornand exercia
de secretari dels cursos i conferències, i Jean Wintsch
s'encarregava de les
institucions i de les cooperatives. També formà
part del Grup Anarquista-Comunista
de Lausana. En 1909 col·laborà, amb el text
«À l'usine, à l'atelier, au
chantier, au champ», en L'Almanach du travailleur
pour 1910. En 1909,
acomiadat de la feina i inscrit en la llista negra dels patrons
d'impremta,
abandonà Lausana i s'instal·là a
Lió (Arpitània), on benèvolament
exercí de
bibliotecari del Sindicat de Tipògrafs.
Col·laborà, en el capítol de
federalisme,
en el fullet de Jean Wintsch Centralisme et
fédéralisme, publicat en
1910 i que tingué diverses edicions (1919, 1922 i 1982).
Malalt, Joseph Karly
va morir, segons la necrològica de Jean Wintsch publicada en
Le Réveil Anarchiste
del 16 de desembre de 1911, el 2 de desembre de 1911 a Lió
(Arpitània), però
aquesta defunció no figura en els registres civils d'aquesta
ciutat. La vídua,
sense recursos, va vendre la biblioteca de son company (sociologia,
història,
literatura, art, horticultura, etc.) a la llibreria Lapie, al
número 4 del
carrer de la Louve de Lausana. ***
Giovanni Baracchi - Giovanni Baracchi: El 2 de desembre de 1936 mor a Paterson (Nova Jersey, EUA) el propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Havia nascut el 6 de juliol de 1871 a Mazzoleni (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Francesco Baracchi i Clarina Viganò. En 1881 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a tipògraf i enquadernador i era membre de la Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors. Considerat per les autoritats com a «rufià de la pitjor espècie», milità en el grup anarquista milanès «Avanguardia». Entre 1889 i 1893 va ser detingut i denunciat nombroses vegades per diferents motius, dos d'elles per «associació criminal» i una per «fabricació de moneda falsa», però sempre va ser absolt per manca de proves. En aquests anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i Carlo Chignola (Ghignola), entre altres destacats anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro Gori, Francesco Cafassi i altres membres del cercle «Il Risveglio», però aquesta vegada no va ser processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis d'excepció antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa), seguint l'exemple de Pietro Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb Gori, de Suïssa i ambdós, a més d'Ettori Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies després a Londres (Anglaterra) després de passar per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica). En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la resta de sa vida, viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington (Districte de Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia (Pennsilvània), Norfolk (Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem (Pennsilvània), Union City (Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un dels implicats en l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en estreta vigilància. Dedicat sempre a la propaganda llibertària, envià correspondència a diferents publicacions anarquistes, com ara Cronaca Sovversiva, La Protesta Umana o L'Adunata dei Reffrattari. El novembre del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en 1916 participà en les activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on recaptà fons per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926 per la policia milanesa, digueren que l'última notícia seva l'havia rebut 25 anys abans des de Nova York (Nova York, EUA). ***
Josep Comas Solà - Josep Comas Solà:
El 2 de
desembre de 1937 mor a Barcelona (Catalunya) l'astrònom,
divulgador científic i
simpatitzant llibertari Josep Comas Solà. Havia nascut el 17
de desembre de
1868 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Benvingut Comas
Andreu, comerciant progressista, i Francesca Solà. De
jove
s'apassionà per l'astronomia i quan només tenia
15 anys publicà un assaig en la
revista francesa L'Astronomie sobre un meteorit que
havia caigut a
Tarragona. En 1889 es llicencià en Física i
Matemàtiques a la Universitat de
Barcelona. A partir de 1896, i fins a 1900, treballà a
l'Observatori Català de
Sant Feliu de Guíxols, estació
astronòmica privada acabada de fundar
l'industrial del suro Rafael Patxot Jubert, on descobrí
aspectes importants del
planeta Mart. Després realitzà un viatge
d'estudis a Itàlia i a Sicília,
visitant els principals observatoris i els volcans Vesuvi i Etna En
1901
ingressà en la Reial Acadèmia de
Ciències i Arts de Barcelona, on impulsà la
fotografia i el cinema aplicats a l'astronomia, i durant els anys
següents es
lliurà a aconseguir la creació d'un observatori
al Tibidabo. Un cop creat
aquest en 1904, dirigí l'Observatori Fabra a la muntanya
barcelonina, ajudat un
temps per Albert Carsí, fins a la seva mort. En aquest
observatori realitzà
nombrosos descobriments (dos cometes, dues estrelles variables, 11
asteroides,
etc.) i estudià sistemàticament planetes,
satèl·lits, asteroides i altres
astres (Júpiter, Saturn, Mercuri, Tità,
etc.). En 1910 col·laborà en els
primers vols d'avió a tot l'Estat
espanyol. En 1911 fundà i presidí,
també fins a la seva mort, la Societat
Astronòmica d'Espanya –posteriorment
s'afegí
Amèrica. A més, va ser membre de
diverses societats astronòmiques europees i de
l'organització internacional
Acadèmica de les Nacions. En 1917 participà en el
Congrés de Sevilla de
l'Associació Espanyola per al Progrés de les
Ciències. En 1920 participà en la
fundació de la primera emissora de ràdio de
l'Estat espanyol (EAJ-1), on portà
un programa de divulgació científica. Cofundador
del Reial Automòbil Club de
Catalunya (RACC), disposà d'un dels primers cotxes a motor
d'explosió que van
circular per Barcelona. En 1923, amb la visita d'Albert Einstein a
Barcelona i
el debat suscitat, es mostrà partidari de la teoria de la
relativitat, però amb
el temps canvià de bàndol. En 1930 fou membre del
Comitè Executiu de la Difusió
Luminotècnica de Barcelona i de la seva
«Exposició de Llum». Durant els anys
bèl·lics, dirigí el Servei
d'Astronomia de la Generalitat de Catalunya al socialitzat
Observatori Fabra. Afiliat al Sindicat de Professions Liberals de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), destacà
com a divulgador científic a
ateneus llibertaris, escoles racionalistes, sindicats i centres
populars i en
publicacions llibertàries (Tiempos Nuevos,
etc.) i de tota casta (La
Vanguardia, Última Hora, La
Actualidad, Revista de la
Sociedad Astronómica de España y
América, Urania, Boletín
del
Observatorio Fabra. Sección Astronómica,
etc.). Amb Albert Carsí Lacasa,
col·laborà amb l'anarquista Escola Natura,
popularment anomenada «La Farigola».
En 1936 dirigí la instal·lació
climatològica i meteorològica del Laboratori
Confederal d'Experimentacions ubicat a Masnou. Va ser autor de
nombrosos
llibres i publicacions científiques, especialment sobre
astronomia i
sismologia, entre les quals podem citar Determinaciones del
diámetro de
Venus (1902), Distribución de los astros
en el espacio (1902), El
eclipse de sol de treinta de agosto de 1905) (1905), Astronomía
y
ciencia general (1907), El espiritismo ante la
ciencia. Estudio crítico
sobre la mediumnidad (1907 i 1986), El cometa Halley
(1910), Album
fotográfico de la zona eclíptica
(1915), Abstracción y realidad
(1925), Astronomía (1925), El
Cielo (1927), Estereocopia
astronómica (1929), etc. Josep Comas
Solà va morir el 2 de desembre de 1937
a Barcelona (Catalunya) a causa d'una broncopneumònia i el
seu funeral
constituí una gran manifestació de dol on
intervingueren, a més de entitats
populars i representacions governamentals, una delegació
confederal i nombrosos
militants –el seu enterrament va ser presidit per
Lluís
Companys i Frederica
Montseny. Llegà la seva casa-observatori (Villa Urania),
terrenys i els seus
valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona. El
mateix 1937 l'Oficina
de Propaganda de la CNT, de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) editaren el llibre José
Comas Solà. El hombre por Alberto Carsí. El
científico por Joaquín Febrer,
amb un pòrtic del mallorquí Bernat Pou. En 2004
l'Ajuntament de Barcelona
publicà la biografia Josep Comas i
Solà, astrònom i divulgador,
coordinat per Antoni Roca Rosell. ***
Necrològica
d'Angelo Balduini apareguda en el periòdic
novaiorquès L'Anunata
dei Reffratari del 19 de desembre de 1942 - Angelo Balduini:
El 2 de desembre de 1942 mor a Tamaqua (Schuylkill,
Pennsilvània, EUA)
l'anarquista Angelo Balduini. Havia nascut en data indeterminada a
Itàlia.
Començà a militar molt jove en el moviment
anarquista italià. Emigrat als
Estats Units, treballà de miner i milità a
Pennsilvània. Malalt de silicosi durant
molts d'anys, Angelo Balduini va morir el 2 de desembre de 1942 a
Tamaqua
(Schuylkill, Pennsilvània, EUA). ***
Gino
Manetti (ca. 1925) - Gino Manetti: El
2 de desembre de 1943 és afusellat a Florència
(Toscana, Itàlia) l'anarquista
il·legalista Luigi Manetti, més conegut com Gino
Manetti, que va fer servir el pseudònim d'Antonio Padovani. Havia nascut el 17 de
juliol de 1898 a Impruneta
(Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen el 8 o el
10 de juliol de 1898 a
Galluzzo (Florència, Toscana, Itàlia). Sos pares
es deien Raffaello Manetti i
Marianna Bellini. Amb 19 anys lluità en la Gran Guerra i va
caure presoner dels
alemanys, però aconseguí fugir del camp i arribar
a les línies italianes
després de passar les muntanyes. Durant la postguerra fou
considerat per la
policia com a «irreductible i extremadament
perillós» per les seves accions
«criminals», les seves competències
propagandístiques anarquistes i la
influència que aconseguí a la seva zona.
Després de la «Marxa sobre Roma» es va
veure obligat a fugir d'Impruneta. El gener de 1923, juntament amb sa
companya
i sos dos infants, passà clandestinament a Marsella
(Provença, Occitània), però
uns mesos després hagueren de separar-se, ell a
París (França) i sa família
hagué de retornar a Itàlia, on no en
pogué sortir malgrat els esforços seus
durant els anys 1927 i 1928. A París treballà de
pintor en la construcció i
freqüentà el cercle anarquista
il·legalista al voltant de Sante Pollastro. El
novembre de 1925 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a
un mes de presó
per possessió d'«arma prohibida». El desembre
de 1925 va ser detingut en l'agafada que desarticulà la
banda de Pollastro. Després
d'un any i mig empresonat, va ser jutjat el 9 de maig de 1927 per
l'Audiència
del Sena, juntament amb altres companys (Marcel Casteu, Thomas
Ciapellioni,
Marino Desgens, Angelo Garribo, Lazare Limonier i Jules Vuillaume), per
l'atracament de la joieria Rubel de París; absolt, va ser
alliberat i
immediatament expulsat de França. Refugiat amb altres
companys a Marsella sota
el nom d'Antonio Padovani, va ser
identificat pels serveis d'intel·ligència del
consolat feixista italià i
denunciat. En 1928 passà a Bèlgica i l'agost de
1931 va ser detingut per
robatori i també expulsat. Des d'aquest moment sa vida fou
un continu sortir
d'una presó belga per entrar-hi en una de francesa i
viceversa, sota l'acusació
de furt o per violació del decret d'expulsió. El
23 de maig de 1935 va ser
condemnat per l'Audiència del Sena, juntament amb els
anarquistes Dario Fabiani
i Dominique Morisi, per robatori a cinc anys de presó i a 10
anys de domicili
obligat. El maig de 1940, amb l'ocupació nazi de
Bèlgica, va ser alliberat de
la presó on romania i, donada la situació,
demanà la repatriació. A Itàlia va
ser confinat a l'illa d'Ustica per dos anys. De bell nou a
Florència, el juliol
de 1943 va ser detingut preventivament, com a molts d'altres
subversius.
Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 i la
instauració de la
República Social Italiana, mentre molts van ser excarcerats,
ell va romandre
tancat juntament amb el prestigiós anarquista Oreste Ristori
i dos subversius
sense filiació excombatents de la guerra d'Espanya, Armando
Gualtieri i Orlando
Starai, i Francesco Luigi Pugi, comunista condemnat en diverses
ocasions per
delictes comuns. L'1 de desembre de 1943 els partisans del Gruppi
d'Azione
Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica)
eliminaren el tinent coronel Gino Gobbi,
comandant del districte militar de Florència, i com a
represàlia els feixistes demanaren
ajusticiar 10 detinguts polítics a les autoritats nazis,
però el comandant
alemany es negà a lliurar els seus presoners. La matinada del 2 de
desembre de 1943 Gino Manetti fou agafat de la presó
florentina de Le Murate
per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp
de tir de Le
Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on,
juntament amb altres quatre companys
(Armando Gualtieri, Luigi Francesco Pugi, Oreste Ristori i Orlando
Storai), fou
afusellat. Els condemnats van ser asseguts en cadires d'esquena a
l'escamot
d'execució com a signe de traïció a la
pàtria. L'octubre de 1944 un dels
primers grups anarquistes del barri d'Oltrarno de Florència
es batejà amb el
seu nom. ***
Fitxa policíaca argentina d'Oreste Ristoir (1919) - Oreste Ristori: El 2 de desembre de 1943 és afusellat a Florència (Toscana, Itàlia) el periodista i militant anarquista Oreste Antonio Maria Ristori, conegut sota el pseudònim Bicudo. Havia nascut el 12 d'agost de 1874 al llogaret de Pino (San Miniato, Toscana, Itàlia). Son pare, Egisto Ristori, feia de pastor d'ovelles i sa mare, Massima Gracci, realitzava petites tasques rurals. Aviat, buscant millors condicions de vida, sa família es traslladà a la ciutat toscana d'Empoli, on cap al 1880 nasqué sa germana Linda. En plena crisi econòmica i enmig dels típics enfrontaments de classe, començà a militar en grups anarquistes i il·legalistes. En 1891 es va veure involucrat en l'incendi de l'oficina de recaptació municipal d'Empoli, lloc on es reunien els imposts guardat per ser enviats al govern central, enmig d'una campanya contra la recaptació impositiva del rei Humbert I d'Itàlia. Jutjat per aquest fet, fou absolt per manca de proves, però va ser reconegut culpable d'«associació per a delinquir» i condemnat a la deportació. A partir d'aquest moment passarà per diverses colònies penitenciàries (Ustica, Ponça, Porto Ercole, Tremiti), on conegué nombrosos presos polítics i començà a escriure per a la premsa anarquista, sobretot explicant la vida dels presos deportats. Després d'un intent frustrat de fuga cap a França, un cop repatriat decideix abandonar Itàlia i s'embarca clandestinament i sense passaport cap a Sudamèrica. En 1902 arriba a Buenos Aires, on fou rebut per companys anarquistes; però l'any següent, per les seves activitats llibertàries, les autoritats argentines el repatriaren com a «persona non grata». Durant la primera escala del camí de tornada, a Montevideo, aconseguí fugir. A la capital uruguaiana conegué en una festa anarquista Mercedes Gomes, l'amor de sa vida. En 1904 fou detingut de bell nou i deportat al seu país, però en aquesta ocasió pogué fugir del vaixell perquè uns companys l'esperaven en una barca. Instal·lat a São Paulo (Brasil), publicà el setmanari anarquista en llengua italiana La Battaglia (1904-1913), on col·laboraren Alessandro Cerchiai, Angelo Bandoni, Tobia Boni i Gigi Damiani, entre d'altres, i que ràpidament s'especialitzà a criticar l'explotació dels obrers dels cafetars i a realitzar una intensa campanya contra la immigració al Brasil; també en les seves pàgines atacà l'Església brasilera a causa de l'escandalós cas de pedofília i d'homicidi de la nina Idalina, desapareguda de l'orfenat Cristóvão Colombo de São Paulo. En 1906 la redacció de La Battaglia fou assaltada per la policia. En 1912 deixà la redacció de la revista a mans de Gigi Damiani i amb sa companya marxà –ell sota el nom de Cesar Montemayor– a Buenos Aires, on fundà, en 1917, la revista satírica El Burro. Semanario anticlerical ilustrado, que tingué un gran èxit i una enorme tirada (40.000 exemplars), i que va estar finançada amb els 2.000 reis que havia expropiat quan treballava de químic en l'empresa Johnson de Rio de Janeiro. En 1919 fou detingut de bell nou i obligat a retornar cap a Itàlia. En aquesta ocasió també fugirà llançant-se del vaixell a una barca, però en la caiguda es fracturarà una cama, quedant coix la resta de sa vida. Fins al 1922 visqué a Montevideo, any en el qual retornà a São Paulo, apartant-se una mica de la militància activa, encara que col·laborà en els periòdics L'Alba Rossa i Manifesto Comunista, on mostrà l'opinió dels anarquistes contrària a la revolució autoritària leninista; i sempre lluità frontalment contra el govern de Getúlio Vargas. En aquesta època incentivà la creació de l'Escola Moderna segons els criteris pedagògics del català Francesc Ferrer i Guàrdia, creant diversos d'aquests centres escolars a l'Estat de São Paulo. També fou mentor literari de la futura escriptora Zélia Gattai i promogué una tertúlia política al Cafè Guaraní, a la Rua Quinze, on participaren nombrosos intel·lectuals i llibertaris (Antonio Piccarolo, Paolo Mazzoldi, Alessandro Cerchiai, Gigi Damiani, etc.). A mitjans dels anys trenta participà amb campanyes contra la guerra d'Abissínia i d'Etiòpia en el Comitè Antibel·licista i Antifeixista, per la qual cosa fou fitxat per la policia política com a «militant comunista». El desembre de 1935 fou detingut per fer una conferència en la Lliga Antifeixista i se li assignà la residència a São Paulo. En 1936 fou novament detingut i, requerit per la policia feixista italiana, deportat a Gènova, deixant sa companya a Sudamèrica. Després una breu estada a Empoli, marxà a Catalunya per participar en la revolució llibertària que s'hi estava produint, encara que, per la seva coixesa no pogué lluitar als fronts, realitzant tasques periodístiques i al·locucions radiofòniques. L'1 de gener de 1937 va fer un discurs al Club Internacional dels Mariners de Barcelona. Amb el triomf franquista, es traslladà a França, on visqué fins al maig de 1940, quan el govern feixista de Vichy el deportà a Itàlia. Després d'un període d'empresonament, se li assignà la residència a Florència, però finalment la policia feixista l'obligà a retornà a Empoli, on va viure una temporada a la pensió Maggino, al costat del famós restaurant Il Canto Ghibellino, lloc de reunió dels companys llibertaris. Més tard es traslladà a Spicchio, on va fer feina en un taller d'ampliacions fotogràfiques. En aquests anys no s'implicà massa en el moviment, ja que estava vigilat constantment. Però el 25 de juliol de 1943, amb la caiguda de Mussolini, fou un dels principals organitzadors de les manifestacions il·legals que es produïren a la ciutat; immediatament detingut juntament al seu company Asterio Corti, quan el portaven a la comissaria es revelà contra el comandant de la Policia. Tancat a la presó florentina de Le Murate, fou acusat de injúries a un oficial públic. La matinada del 2 de desembre de 1943 fou agafat per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys, fou afusellat, ell amb la pipa a la boca i cantant La Internacional. Es tractava d'una represàlia per venjar l'execució del coronel Gobbi, alt jerarca feixista, portada a cap per un grup partisà de gappisti, militants del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica). Oreste Ristori és una figura gairebé llegendària al Brasil, on una plaça de São Paulo porta el seu nom. En 2002 Carlo Romani publicà la biografia Oreste Ristori. Uma aventura anarquista. ***
Notícia
del processament d'Auguste Berrier apareguda en el diari de
Nimes Le Petit
Républicain du Midi del 12 de febrer de 1902 - Auguste Berrier:
El
2 de desembre de 1951 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista,
anarcosindicalista i antimilitarista Auguste Ferdinand Berrier. Havia nascut el 22 de novembre de 1874 a Arle (Provença,
Occitània). Era
fill de
Joseph Ferdinand Berrier, torner metal·lúrgic, i
de Marie Louise Dalverny. En
1896, amb sa companya i un infant, s'instal·là al
barri de Menpenti de Marsella
(Provença, Occitània), on milità en el
grup anarquista local. El 29 de maig de
1898 va ser detingut al Quai de la Joliette durant una
manifestació contra
l'arribada d'Édouard Drumont, polític antisemita
i diputat d'Alger, però va ser
posat en llibertat aquell mateix dia. En 1899 vivia al
número 21 del carrer
Sainte Cécile de Marsella. D'antuvi treballà
d'obrer torner a les «Forges et
Chantiers de la Méditerranée», empresa
de construcció naval, i segons informes
policíacs era apreciat tant pels patrons com pels companys.
Posteriorment
treballà en la venda de gel i durant l'hivern en la de
fruita. Sempre militant,
entre 1900 i 1903 prengué la paraula en diversos
mítings sindicalistes
organitzats a la Borsa del Treball. El gener de 1901 el grup anarquista
de Menpenti
decidí comprar una impressora per editar un
periòdic regional i ell s'encarregà
de recollir les subscripcions. També organitzà
una vetllada amb conferència a
benefici del grup editor del periòdic anarquista
italià L'Agitazione. En
aquesta època vivia al número 107 del Grand
Chemin de Toulon. Durant la
primavera de 1901, quan el grup anarquista de Menpenti
abandonà el seu local, la
seva biblioteca s'instal·là al seu domicili del
número 9 del carrer Présas. El
setembre de 1901, amb Joseph Potigny, intentà fundar el grup
«La Liberté
d'Opinion». El 15 de febrer de 1902 va ser detingut a Nimes
(Llenguadoc,
Occitània) amb son germà petit
Célestin Berrier, François Huau i Pascal Mazan,
sota l'acusació de «fabricació i
emissió de moneda falsa», però en el
judici
del 30 de maig de 1902 a l'Audiència de Nimes tots van ser
absolts. En aquesta època
vivia al número 1 del carrer Notre-Dame des Anges de
Marsella. Es va solidaritzar
en 1903 amb els editors del fullet Manuel du Soldat,
perseguits per les
autoritats. En 1903
era responsable del
fons del «Milieu Libre» de Provença, del
qual Éugene Merle n'era l'animador, i
l'estiu de 1904, quan s'abandonà el projecte,
s'encarregà de lliurar el fons
recaptat a la propaganda antimilitarista. Gerent del
periòdic marsellès L'Ouvrier
Syndiqué, òrgan oficial de la
Unió de Cambres Sindicals Obreres, en 1903 va
ser nomenat membre del consell d'administració de la Borsa
del Treball de
Marsella. Aleshores vivia al número 11 del carrer Clothilde.
També va ser
gerent de L'Action Antimilitariste (1904-1905),
òrgan de l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA), fet pel qual va ser denunciat juntament amb
l'impressor
Ange Giretto. A partir del 6 d'octubre de 1904 visqué al
número 1 del carrer
Espérandieu de Marsella. En aquests anys
organitzà, en nom del Grup Central
Llibertari, nombroses vetllades familiars, reunions
públiques a les barriades
marselleses i, entre 1903 i 1908, grans conferències
públiques amb Sébastien
Faure i, en 1909, amb Gustave Hervé. El 4 de juny de 1908 va
ser jutjat per l'Audiència
d'Ais de Provença (Provença,
Occitània), juntament amb altres set anarquistes (Charles
Berrier, Louis Charpentier, Virginie Dorathée, Antoinette
Huau, François Huau,
Honoré Huau i Amable Lèbre,) per
«fabricació i emissió de moneda
falsa». En
aquesta època treballava de director d'assegurances i vivia
al bulevard Gaudin
de Marsella. En 1909, amb la pèrdua de responsabilitats
sindicals de nombrosos
companys per les seves tendències moderades, amb Bougearel i
Auguste Durant,
fundà el Grup Intersindical, que es reunia al
número 9 del Quai de la
Fraternité, la finalitat del qual va ser reagrupar el sector
revolucionari i
antimilitarista, el qual, entre febrer i maig de 1909,
publicà L'Ouvrier
Conscient, del qual ell va ser el tresorer. En 1910, amb
Bougearel, Gustave
Cauvin i Auguste Durant, fundà el Comitè de
Defensa Social (CDS) de Marsella,
on s'integraren, a més dels llibertaris, socialistes
revolucionaris, sindicalistes
i antimilitaristes, i va ser especialment actiu durant la campanya
contra les
colònies penitenciàries militars («Cas
Aernoult-Rousset»). L'11 de febrer de
1912 aquest CDS organitzà un míting a la Borsa
del Treball en ocasió del retorn
a França de les cendres d'Albert Aernoult, on assistiren
unes tres-mil
persones. Auguste Berrier va morir el 2 de desembre de 1951 a
l'Hospital
General de Marsella (Provença, Occitània). ***
Àngel
Amenós Gabarró (1937) - Àngel
Amenós
Gabarró:
El 2 de desembre de 1963 mor a Lieja (Valònia) l'anarquista
i
anarcosindicalista Àngel Amenós
Gabarró. Havia
nascut en 1889 a Igualada
(Anoia, Catalunya). Ja en 1906 el trobem en grups anarquistes i
detingut en
diverses ocasions. A començament de 1909 va ser nomenat
vocal de
la Societat d'Obrers
Blanquers d'Igualada. Entre 1914 i 1915 participà en
diversos
mítings a
Igualada amb destacats militants (Manuel Andreu Colomer, Eusebi
Carbó Carbó, Miquel
Corney, Antonio Loredo Martínez, Costantí
Perlasia Calvo,
Ángel Pestaña Núñez,
Salvador
Seguí Rubinat, etc.). Durant els anys republicans
participà en nombrosos
mítings a l'Anoia (Capellades, La Pobla de Claramunt,
Vallbona
d'Anoia, Santa
Margarida de Montbui, Piera, Carme), a Manresa i a Santa Coloma de
Queralt, amb
diversos companys (Daniel Alcaide, Josep Anselmo Sala, Joan Ferrer
Farriol) i
fou membre del Comitè Comarcal de la Confederació
Nacional del Treball (CNT).
L'abril de 1932, com a representant del Sindicat Únic del
Ram de
la Pell
d'Igualada, participà en diversos actes de protesta per les
deportacions de
treballadors que el govern republicà feia aleshores.
Possessor
d'algunes
terres, el setembre de 1932 fou orador en el míting de
cloenda
del Congrés
Regional Camperol celebrat a Vilafranca del Penedès. El
setembre
de 1932 va ser
nomenat membre del quadre d'oradors de l'Assemblea Pagesa de Catalunya.
En
aquesta època ja era un destacat membre de la
Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI). Entre el 5 i el 13 de març de 1933 fou delegat del
Sindicat Únic de Treballadors
de Santa Coloma de Queralt al Ple Regional de Sindicats
Únics de
Catalunya de
la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de
la
CNT. Posteriorment
entrà a formar part del sector trentista.
Durant la guerra civil milità en la CNT i va fer nombrosos
actes
propagandístics del Sindicat de la Pell d'Igualada. El
setembre de 1936 fou
delegat d'Igualada al Ple Regional de Pagesos celebrat a Barcelona, on
formà
part de la ponència sobre col·lectivitzacions al
camp. També el setembre i el
novembre de 1936 va parlar en mítings a Igualada. Els
primers dies de gener de
1937 va participar, en representació d'Igualada, en el Ple
Regional de Pagesos
de Catalunya, on va formar part de la comissió que
elaborà un dictamen sobre
harmonització del valors dels productes agrícoles
i el cost de la seva
producció; aquest mateix any fou delegat d'Igualada al Ple
Nacional Camperol.
En 1938 col·laborà en Butlletí
CNT-FAI
d'Igualada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i posteriorment a
Bèlgica, on defensà sempre el moviment
llibertari. De caràcter malaltís durant
tota la seva vida, després de dos mesos de lluita contra la
malaltia, Àngel
Amenós Gabarró va morir el 2 de desembre de 1963
a l'Hospital de Baviera de
Lieja (Valònia). Àngel Amenós
Gabarró (1889-1963) ***
Christian
Lagant (ca. 1960) - Christian Lagant: El 2 de desembre de 1978 se suïcida a París (França) el corrector d'impremta, dibuixant i militant anarquista i esperantista Christian Robert Lagant, conegut sota els pseudònims Cri Cri, Christian Lag i Christian Lague. Havia nascut l'1 de juny de 1926 a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França). Era fill natural de la domèstica Marthe François Quénouault i va ser legitimat el 26 d'agost de 1926 pel matrimoni al XVIII Districte de París d'aquesta amb Robert Lagant. Després de la II Guerra Mundial formà part del Groupe Artistique Montmartrois (GAM, Grup Artístic de Montmartre) de París (França) i del grup surrealista «Les enfants du paradis» (Els infants del paradís), que es desintegrà ràpidament a causa de les disputes entre anarquistes i comunistes. Actiu en el moviment dels albergs de joventut de la regió parisenca, fou membre del grup «Espero», i participà en l'escissió que donà lloc al naixement del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), col·laborant en el seu òrgan d'expressió Regain (1951-1967). Esperantista convençut, fou membre de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional). A començament dels anys cinquanta freqüentà el local de la Federació Anarquista (FA) de París i col·laborà amb dibuixos en el periòdic Le Libertaire, òrgan de la FA, sota la signatura Cri Cri. Esdevingué militant actiu del grup anarquista del XVII Districte de París de la FA, defensant una «concepció social de l'anarquisme». En el Congrés de la FA de 1951 va ser nomenat membre del Comitè de Lectura de Le Libertaire, amb Charles Devançon (Charles Kramer), René Lustre, Gilbert Devillard (Cédar) et Georges Fontenis, i en el Congrés de la FA de maig de 1953, quan Georges Fontenis prengué el control de l'organització, va ser nomenat membre de la Comissió de Conflictes del nou Comitè Nacional i continuà la seva militància en el grup de París-Nord de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Després de la publicació l'agost de 1954 pel grup «Kronstadt» d'un memoràndum de denúncia de les maquinacions dels seguidors de Georges Fontenis reagrupats en el grup secret Organitsation Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla) i la decisió de l'FCL de participar en les eleccions del gener de 1956, el grup «Kronstadt», al qual ell pertanyia, va ser exclòs de l'FCL el març de 1955. Després de participar en el congrés de maig de 1955, dimití de l'organització, juntament amb els companys dels grups de Saint-Germain-en-Laye i de Mâcon. El novembre de 1955 fou un dels fundadors dels Grups Anarquistes d'Acció Revolucionària (GAAR) i fou el director del seu òrgan d'expressió Noir et Rouge (1956-1970). Va escriure un text crític, «La FCL et les élections du 2 janvier 1956», que es publicà en Noir et Rouge i que en 1971 es reedità pel grup d'Arles de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) quan els contactes i temptatives d'acostament entre aquest grup i el Moviment Comunista Llibertari (MCL) de Georges Fontenis. El maig de 1958, quan el cop d'Estat larvat del general Charles de Gaulle, els GAAR van fer una crida a la vaga general el 16 de maig i impulsaren un Comitè de Coordinació Llibertària (CCL), que agrupà la FA, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i les Joventuts Llibertàries. Arran de la retirada de la FA, aquest comitè es renovà amb el nom de Comitè d'Acció Revolucionària (CAR), que agrupà nombrosos grups, partits i sindicats de l'esquerra extraparlamentària i anarquistes. En 1960 els GAAR ampliaren el seu radi d'acció i es transformaren en la Federació Anarquista Comunista (FAC), però en 1961 la FAC s'escindí i en dos grups, un majoritari que amb el nom d'Unió dels Grups Anarquistes Comunistes (UGAC) s'integrà com a tendència en la FA, i un altre minoritari, en el qual ell formà part, que decidí mantenir-se al marge de la FA i concentrar-se en l'edició de Noir et Rouge, esdevenint aquesta un lloc obrer als debats teòrics i a les anàlisis del moviment llibertari i que tingué una certa influència en els fets de «Maig de 1968». En l'últim número de Noir et Rouge, de juny de 1970, publicà el text «Sur le néo anarchisme», on explicà el naixement de la revista. En aquesta època, amb altres membres del grup, col·laborà i participà en les reunions del grup Informacions i Correspondències Obreres (ICO), la finalitat del qual era arreplegar els obrers desconfiats amb les organitzacions obreres, partits i sindicats tradicionals i que reivindicava l'autogestió. A més, participà en el grup Joventuts Llibertàries (JL), amb Paul Barrère, René Bianco, Helyette Bess, Élisée Georgev, Tomás Ibañez, Pierre Labous (Pierric), Marc Prevotel, Néstor Romero, Marcel Viaud i altres, i en les seves activitats clandestines, com ara l'ajuda a insubmisos i desertors durant la guerra d'Algèria, suport a les activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en les seves lluites antifranquistes, creació d'una xarxa que realitzava vasectomies i avortaments, etc.; també, entre 1953 i 1967 col·laborà en el butlletí Jeunes Libertaires, òrgan d'expressió d'aquesta organització. Durant els anys seixanta col·laborà en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA, i en el butlletí Recherches Libertaires (1966-1972), publicat per Michel Hirtzler i Annie Piron. En 1971 participà en la creació de l'editorial en llengua castellana «La Hormiga», amb Tomás Ibáñez Gracia, Conchita Nadal Mongai, Frank Mintz, Salvador Gurucharri, José Morató Inglés, Montserrat Turtos, Agustín Sánchez, Paco Gómez, Antonio Cascarosa i Ramón Safont, entre d'altres. Arran de l'assassinat de Salvador Puig Antich, el 18 de març de 1974 publicà un article en Libération on criticava la blanesa i la immobilitat de certs grups anarquistes davant aquest fet. Corrector d'impremta durant molts d'anys, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació General del Treball (CGT). Fou autor de nombrosos dibuixos surrealistes –en 2004 es va fer una edició de Les Chants de Maldoror, d'Isidore Ducasse, amb il·lustracions seves–, molts dels quals encara resten inèdits. El 2 de desembre de 1978, en un moment en que la seva diabetis crònica s'havia accentuat, Christian Lagant se suïcidà al seu domicili del XVIII Districte de París (França) i el seu cos va ser trobat tres dies després. ***
Necrològica
d'Eugenio Valdenebro García apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 7 de gener de 1992 - Eugenio
Valdenebro García:
El 2 de desembre de 1991 mor a Sant Joan
Lohitzune (Lapurdi, País
Basc) l'anarcosindicalista Eugenio Valdenebro García. Havia
nascut el 6 de setembre de 1905 a Berlanga de Duero
(Sòria, Castella, Espanya). Sos pares es deien
Antolín Valdenebro Abad, llaurador, i Basilisa
García Hernando. Emigrà a Catalunya
amb sa
companya
Luisa Lozano Rodrigo i s'instal·là a
la barriada de l'Horta de Barcelona, on milità en el
Sindicat de Productes
Químics de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). El juny de 1932, amb
Julián Gil, va fer una subscripció de suport al
periòdic Solidaridad Obrera
de Barcelona quan aquest va ser perseguit per
les autoritats republicanes. Durant la vaga general de novembre de 1934
va ser
detingut, amb Santiago Casaluenga, i empresonat. El desembre de 1935 va
ser
tancat, amb altres vuitanta militants llibertaris, al
vaixell-presó Manuel
Arnús, ancorat al port de
Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. D'antuvi milità a
les poblacions aquitanes de Lengon i Bordeus. Durant
l'ocupació nazi va ser
detingut a Bordeus i obligat a treballar en feines dures, a causa de
les quals
l'esclataren les oïdes. Després de la II Guerra
Mundial milità a Fumel
(Aquitània, Occitània) i, a partir dels anys
cinquanta, a Drancy (Illa de França,
França), on va pertànyer, fins a la seva mort, al
Sindicat d'Oficis Diversos de
la CNT en l'exili. Durant els anys cinquanta formà part d'un
grup anarquista integrat
per destacats militants (Diego Camacho, Joan Ferrer, Ildefonso
González, Juan
Jiménez, etc.). El 13 d'abril de 1969, amb Tomás
Marcellán Martínez, fou el
representant de la CNT en l'exili en la inauguració del
monument a la memòria
dels 35.000 republicans espanyols (resistents, soldats, deportats)
morts durant
la II Guerra Mundial erigit al cementiri parisenc de
Père-Lachaise gràcies a
una subscripció de la Federació Espanyola de
Deportats i Internats Polítics
(FEDIP), el secretari de la qual era Josep Ester Borràs.
Durant els anys
setanta col·laborà en Le
Combat
Syndicaliste i fou un dels corresponsals i
distribuïdors a França del
periòdic mexicà Tierra
y Libertad. El
seu testimoni va ser recollit per Hans Magnus Enzensberger per al seu
llibre Der kurze Sommer der Anarchie.
Buenaventura
Durrutis Leben und Tod (1971) Eugenio Valdenebro va morir el
2 de desembre
de 1991 al seu domicili de Sant Joan Lohitzune (Lapurdi,
País Basc), mentre
passava una
temporada a casa sa filla Paquita i son gendre Daniel. Va ser incinerat
a Pau
(Aquitània, Occitània) i les seves cendres
dipositades el 13 de desembre de
1991 a la tomba de sa companya Luisa Lozano Rodrigo, al cementiri de La
Courneuve
(Illa de
França, França). Eugenio Valdenebro García (1905-1991) ***
Michele
Camiolo, al centre, amb el seu advocat Luca Boneschi al Palau de
Justícia de Milà (1969) - Michelino
Camiolo: El 2 de desembre de 1996 mor a Milà
(Llombardia, Itàlia) l'anarcopacifista
i sindicalista Michelino Camiolo, conegut com Michele.
Havia nascut el 16 de gener de 1922 a Sicília. Durant tota
la seva vida reivindicà un anarquisme no violent i
pacifista. A principis dels
anys cinquanta fundà, amb Daloli Artorige i altres, el
«Grup Anarquista Milanès
de la No-Violència». Entre 1952 i 1954
publicà a Màntua (Llombardia, Itàlia),
també
amb Artorige, el periòdic Amiamoci.
Entre el 19 i el 22 de març de 1953 assistí al V
Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI). El 25 d'abril de 1969,
en els inicis de
les provocacions i de la violència estatal planificada
contra el moviment
anarquista italià, explotà una bomba a la Fira de
Milà i van ser detinguts cinc
anarquistes (Paolo Braschi, Giovanni Corradini, Paolo Faccioli, Tito
Pulsinelli
i Eliane Vincileone); per denunciar aquestes detencions
arbitràries, el 17 de
setembre, durant les marxes convocades al Palau de Justícia
de Milà, engegà una
vaga de fam a les escales de l'edifici, a la qual se sumaren altres
llibertaris
i que rebé el suport de totes les organitzacions
antifeixistes i que només va
finalitzar el 8 d'octubre, amb l'alliberament dels cinc companys
detinguts
injustament i que el març de 1971 van ser absolts en el
judici. En els anys
setanta treballà en un hospital geriàtric i fou
un dels animadors de
l'aplicació de cures i de l'hospitalització
domiciliària de persones grans. En
aquesta època realitzà activitats amb el sindicat
socialista Confederazione
Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General
Italiana del Treball).
L'11 de gener de 1981 intervingué en el congrés
«La no-violència» organitzat
per l'Associació Radical per l'Alternativa de
Milà. Michelino Camiolo va morir
sobtadament el 2 de desembre de 1996 a Milà (Llombardia,
Itàlia). ***
Ivan Illich - Ivan Illich: El 2 de desembre de 2002 mor a Bremen (Bremen, Alemanya) el pensador llibertari crític de la societat moderna Ivan Illich. Havia nascut el 4 de setembre de 1926 a Viena (I República austríaca; actualment Àustria) en el si d'una família de propietaris rurals. Entre 1936 i 1941 va estudiar a les Escoles Pies de la capital austríaca, d'on va ser expulsat en aplicació de les lleis antisemites –son pare, croat catòlic, estava casat amb una jueva sefardita. Va acabar els estudis secundaris a Florència (Liceo Scientifico Leonardo da Vinci, 1942). Va cursar estudis de Ciències Naturals (especialitat de química orgànica i cristal·lografia) a la Universitat de Florència (1945-1947), alhora que es llicenciava en filosofia (1944-1947) i, més tard, en teologia (1947-1951) a la Universitat Gregoriana de Roma. Es va doctorar en Història a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Salzburg (1951), amb una tesi doctoral titulada The Philosophical and Methodological Dependence of Arnold Toynbee, que li va merèixer la qualificació summa cum laude. Illich havia estat escollit pel Vaticà per a la carrera diplomàtica, però va preferir exercir de capellà, i va ser nomenat pel cardenal Spellman vicari de l'església de l'Encarnació a Nova York, una parròquia freqüentada per feligresos d'ascendència irlandesa i porto-riquenya. L'any 1956 marxa de Nova York per fer-se càrrec del vicerectorat de la Universitat Catòlica de Santa Maria (Ponce, Puerto Rico). La seva relació amb aquesta universitat es va acabar per no estar d'acord amb la prohibició, feta pel bisbe de la diòcesi, de votar un governador favorable al control de la natalitat. De tornada a Nova York va fer de professor al Departament de Sociologia de la Universitat de Fordham (1960-1983) i alhora va participar en la fundació l'any 1961 del Centro Intercultural de Documentación a Cuernavaca (CIDOC), a Mèxic, del qual va ser director. Els seminaris organitzats al CIDOC (1961-1976) van convertir aquest centre en una veritable universitat informal, i van fer que es convertís de seguida en un indret on s'analitzaven els problemes del desenvolupament i un focus de difusió sobre alternatives a la societat tecnològica. El 1968, en topar amb la jerarquia eclesiàstica, el CIDOC es va secularitzar i Illich, poc temps després, va abandonar el sacerdoci (1969). Professor invitat a la Universitat de Kassel (Alemanya, 1979-1981); membre de l'Institut d'Estudis Avançats de Berlín (1981); regents professor a la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1982); professor invitat a la Universitat de Marburg (Alemanya, 1983-1986), associat al Museu Nacional de Baviera en l'organització d'una gran exposició sobre la història del pelegrinatge a les cultures orientals i en el desenvolupament conceptual per un museu sobre la història de la idea de l'escolarització al Bayerisches Schulmuseum (1984); professor visitant al Pitzer College (Claremont, Califòrnia, 1984); membre invitat al College of Engineering de la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1984); membre visitant a l'Institut d'Història Italogermànica a la Universitat de Trento (1985); membre de la junta de govern del Dallas Institute for the Humanities and Culture (1985); professor invitat d'humanitats i ciències al Departament de Filosofia de la Pennsylvania State University (a partir de 1986); professor invitat al programa de doctorat d'arquitectura a la University of Pennsylvania (a partir de 1990); titular de la càtedra Karl Jaspers de la Universitat d'Oldenburg (1990-1991); professor invitat a la Universitat de Bremen (a partir de 1991). Durant els últims anys va compaginar l'estada a Cuernavaca i a Bremen (Alemanya), ciutat on va morir el 2 de desembre de 2002 d'un càncer a la cara que es va negar operar. El seus camps d'estudi crític abracen nombroses temes, sempre des del caire crític: educació sense escoles, desescolarització, medicina alternativa, ecologia política, lluita contra l'automòbil, antitecnicisme, crítica a l'industrialisme, antimonopolis, contra la productivitat capitalista, descreença, crítica de l'Església catòlica, corrupció eclesiàstica, etc. Va publicar desenes d'obres i centenars d'articles en revistes especialitzades, traduïdes a infinitats d'idiomes; gairebé totes les seves obres es poden trobar en anglès i en castellà. La tesis fonamental que alimenta totes aquestes obres afirma que cap de les institucions tradicionals de la societat industrial s'adequa a les necessitats reals del món actual, per la qual cosa és necessària una revisió de totes aquestes, començant per la que Ivan Illich considera la més perniciosa: l'escola; segons aquest radical pensador llibertari, l'educació pedagògica sostinguda institucionalment per l'escola tradicional s'ha convertit en una mercaderia mancada de valores ètics i concebuda únicament com a un hàbil instrument per a la formació d'escolars utilitaristes i competitius. ***
Gregorio
Gallego García - Gregorio Gallego García: El 2 de desembre de 2007 mor a Madrid (Espanya) l'escriptor i militant anarquista Gregorio Gallego García. Havia nascut el 19 de juliol de 1916 a Madrid (Espanya) en una família de modestos pagesos socialistes que havien emigrat a Madrid. En 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Sempre atret pel temes sociològics i literaris, ocupà càrrecs de responsabilitat en el moviment llibertari. Quan tenia 17 anys publicà la seva primera novel·la curta. En 1935 fou redactor de Juventud Libre. Membre del Comitè Peninsular de l'FIJL d'Eustaquio Rodríguez fins al juliol de 1936, quan cessà perquè havia estat partidari que els anarquistes votessin conjunturalment en les eleccions. El juliol de 1936 fou nomenat vicesecretari de l'Ateneu del Puente de Toledo. Quan esclatà la guerra, fou redactor de Castilla Libre i col·laborà en diversos periòdics llibertaris. Encara que pacifista, s'integrà en la primera Junta de Defensa de Madrid per la CNT com a Conseller de Fortificacions i de Transports entre setembre i octubre de 1936 i lluità al front Centre (Madrid, Guadalajara, Alfambra, Terol) enrolat en la 5 Brigada. El gener de 1937 formà part com a responsable de propaganda del Comitè Regional de l'FIJL del Centre i el febrer assistí com a delegat al Ple de València. En 1938 fou nomenat tinent de la 50 Brigada. El final del conflicte el sorprengué al front de Guadalajara i fou detingut, passant per diversos camps de concentració, batallons de treball als Pirineus i Gibraltar. Condemnat a Algesires en consell de guerra a vuit anys de presó per «auxili a la rebel·lió», fou tancat a Madrid, Alcalá, Miranda i Renteria. En 1943 fou alliberat i se sumà a la lluita clandestina. El març de 1944 assistí al Ple Confederal. En aquesta època fou membre del Comitè Peninsular de la FIJL i membre de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). El desembre de 1944 fou detingut, quan era secretari de la CNT del Centre i membre del Comitè Nacional clandestí. Fou condemnat a 30 anys, dels quals complí 19 a diferents presons (Alcalá, Puerto de Santa María, Ocaña, Dueso). En 1963 fou excarcerat i decebut, participà en la maniobra cincpuntista. Posteriorment es dedicà a la literatura, treballà a editorials i fundà l'Associació Col·legial d'Escriptors, amb Ángel María de Lera, Eduardo de Guzmán i Tomelloso. En 1965 obtingué el «Premi Guipúscoa» amb la novel·la El hachazo, que fou prohibida per la censura. L'any següent publicà La Maraña i en 1972 obtingué el «Premi Ciutat d'Irun» amb la novel·la La otra vertiente. Aquest any també publicà el llibre de memòries Madrid, corazón que se desangra... En 1973 publicà Los caínes i en 1984 aparegueren El verano ardiente («Premi Astúries de Novel·la») i Asalto a la ciudad; també es publicaren les biografies de Kennedy, Goya, Franklin i Colom. En morir el dictador Francisco Franco, s'interessà per la reconstrucció de la CNT, però aviat deixà pas a les noves generacions. Sa companya fou Visitación Lobo Casquero, germana de l'escultor anarquista Baltasar Lobo Casquero. Col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Castilla Libre, La Hora de Mañana, Juventud Libre, Polémica, Revolución, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. ***
Gregorio
Pascual Arranz - Gregorio Pascual Arranz:
El 2 de desembre de 2016 mor a
Valladolid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista
Gregorio
Pascual Arranz, conegut com Goyo. Havia nascut el 4
d'abril de 1956 a
Tudela de Duero (Valladolid, Castella, Espanya). Era
fill de
Santiago Pascual i d'Amparo
Arranz. Treballava d'obrer civil torner en el Ministeri de Defensa a
Valladolid.
Milità en la Confederació General del Treball
(CGT) i fou membre del comitè
d'empresa del Ministeri de Defensa. Formà part del
Secretariat Permanent de la
Federació Local de Valladolid de la CGT, sobretot en la seva
Secretaria
Jurídica. Entre 1999 i 2000 impulsà la
formació del Sindicat d'Administració i
Serveis Púbics (SAYSEP) de Valladolid. Sa companya fou
Lourdes Arranz
Rodríguez, amb qui tingué un fill,
Adrián. Malalt, Gregorio Pascual Arranz va
morir cristianament el 2 de desembre de 2016 a l'Hospital
Río Hortega
de
Valladolid (Castella, Espanya) i va ser incinerat al tanatori San
José de la
ciutat. ---
|
![[01/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[01/12]") |
|
![[03/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[03/12]") |
|
|
| Actualització: 02-12-23 |