|
---
Anarcoefemèrides
del 4 de desembre Esdeveniments
Cartell de l'acte - Míting
antifranquista: El 4 de desembre de 1966 se celebra al
Teatre Alhambra-Maurice
Chevalier de París (França) un gran
míting antifranquista per protestar contra
la maniobra que representava el referèndum sobre
l'aprovació del Projecte de
Llei Orgànica de l'Estat espanyol que s'havia de celebrar el
14 de desembre
d'aquell any. L'acte va ser organitzat pel Comitè
d'Enllaç de les centrals
sindicals en l'exili, format per la Confederació Nacional
del Treball (CNT), la
Unió General de Treballadors (UGT) i Eusko Langileen
Alkartasuna (ELA;
Solidaritat dels Treballadors Bascos), i comptà amb el
suport de la
Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), la
Confederació General del
Treball-Força Obrera (CGT-FO) i la Confederació
Francesa de Treballadors
Cristians (CFTC), i de les respectives organitzacions internacionals.
Hi
intervingueren Bernard Merino Merino Peris, per la CNT; Arsenio Jimeno
Velilla,
per l'UGT; Ramón Agesta Irastorza, per ELA; i Yves
Dechezelles, advocat
defensor de diversos militants anarcosindicalistes empresonats a
l'Espanya
franquista. ***
Cartell de l'homenatge a Andreu Capdevila Puig - Homenatge a
Capdevila: El 4 de desembre de 2013 se celebra a
l'Auditori Centre Cultura Can
Fabra de Barcelona (Catalunya) un homenatge institucional al destacat
militant
anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig, conseller d'Economia de la
Generalitat de Catalunya i president del Consell d'Economia de
Catalunya. A
l'acte, organitzat per «Tot Història
Associació Cultural» i amb el suport de
l'Ajuntament de Barcelona, comptà amb les intervencions de
Ramon Capdevila,
fill de l'homenatjat; Antoni Martínez, extreballador de la
Fabra i Coats,
empresa on feia feina Andreu Capdevila Puig; la historiadora de
l'anarquisme
Teresa Abelló; i els historiadors Jordi Rabassa i Pau Vinyes
Roig. ***
Naixements
Errico Malatesta (1891) - Errico Malatesta: El 4 de desembre de 1853 neix a Santa Maria Maggiore (Càpua, Campània, Itàlia) –actualment Santa Maria Capua Vetere (Campània, Itàlia)– l'agitador, propagandista i teòric anarcocomunista Errico Malatesta, una de les figures més importants de l'anarquisme italià i internacional. Fou fill d'una família de la petita burgesia comercial i terratinent d'idees liberals; son pare, Federico Malatesta, i sa mare, Lazzarina Rastoin, de Marsella, posseïen una pròspera fàbrica de pells assaonades. D'antuvi va fer estudies en una escola dels pares escolapis i després es matriculà a la Universitat de Nàpols, on estudià medicina durant tres anys, però sense aconseguir la graduació. En aquests anys juvenils fou partidari de les idees republicanes de Giuseppe Mazzini. El 25 de març de 1868 la Comissaria de Nàpols li demanà explicacions sobre una carta de caràcter subversiu, on criticava les injustícies locals, que havia dirigit a Víctor Manuel II, però gràcies a la seva curta edat no tingué conseqüències. El 19 de març de 1870 fou detingut a resultes d'un incident organitzat per un cercle estudiantil republicà de la Universitat de Nàpols. A partir de 1871, any en el qual fou expulsat de la universitat per agitador, després de veure la repressió de la Comuna de París, abandonà les idees republicanes i abraçà l'anarquisme; aquest mateix anys s'afilià a la Federació Local de Nàpols de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual acabarà exercint de secretari de la Secció Italiana. En aquesta època aprendrà l'ofici de mecànic i d'electricista, del qual viurà la resta de sa vida. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 participà en el Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa) de l'AIT antiautoritària, on va fer una forma amistat amb Mikhail Bakunin. Orador de primera categoria, durant els anys següents realitzà una gira propagandística i d'agitació per diversos països (Suïssa, Espanya, Egipte, Romania, França, Bèlgica i Regne Unit). En 1874 fou detingut a Bolonya (Emília-Romanya). El 19 d'octubre de 1875 entrà en la maçoneria amb la finalitat de difondre el pensament llibertari, però sortí definitivament el 18 de març de 1876, indignat per la decisió de la seva lògia d'organitzar una recepció d'honor a Giovanni Nicotera, que acabava de ser elegit ministre de l'Interior. En 1876, en el Congrés de Florència de la Federació Italiana de l'AIT antiautoritària, amb Andrea Costa, Carlo Cafiero i Emilio Covelli, proclama el comunisme anarquista; aquesta declaració toparà amb la posició oficial col·lectivista bakuninista i oficial de l'AIT antiautoritària. En 1877 participà en la temptativa insurreccional al Matese (Campània), on proclamà el comunisme llibertari en diverses localitats; malgrat el fracàs i la seva detenció, aconseguí la seva absolució i la dels seus companys, aconseguint un gran popularitat entre la classe obrera. En 1882 a Egipte lluità contra el colonialisme anglès. El març de 1885, per evitar la persecució a Europa, fugí a l'Argentina. En aquest país promourà l'organització proletària, fundarà sindicats (com ara la Societat de Resistència Cosmopolita d'Obrers Forners en 1887) i participarà en el fort debat ideològic amb el anarcoindividualistes. En 1886 intentà desastrosament trobar oro a la Patagònia. Enquadrat en els grups anarquistes italians de l'exili, com ara el Cercler Comunista Anàrquic, formarà part de la redacció del periòdic en llengua italiana La Questione sociale. En 1888 serà falsament acusat de falsificar moneda i prendrà la decisió, després d'una curta estada a Montevideo (Uruguai), de retornar. En 1889 arribà a Itàlia, on es dedicarà a fundar periòdics i revistes llibertàries: L'Associazione (1889), L'Agitazione (1897), L'Internazionale (1901), La Rivoluzione Sociale (1902), Volontà (1913), Umanità Nova (1920), Pensiero e Volontà (1924), etc.; les tres últimes seran força importants en el moviment llibertari internacional d'aleshores, aconseguint gran prestigi i popularitat. El gener de 1891, en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), fundà el Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). Entre 1891 i 1892 va fer una gira propagandística per Espanya amb son amic Pere Esteve i participà en la revolta popular de Jerez (Andalusia). Buscat per la policia, retornà a Londres, on en 1896 assistí al Congrés Socialista Internacional. En 1897 entrà clandestinament a Itàlia. En 1898, a resultes dels motins del pa, va ser condemnat a set mesos de presó a Ustica (Sicília) i a arrest domiciliari a l'illa de Lampedusa (Sicília); d'on aconseguí fugir cap al Regne Unit, via Tunísia, i després passar als Estats Units. En 1900 visqué a l'Havana (Cuba) i després marxà a Nova York (Nova York, EUA) i a Londres (Anglaterra), on va fer feina de mecànic electricista durant 13 anys, sempre, però, al dia de les lluites socials i dels debats sorgits en el pensament social. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam (Països Baixos), on va debatre sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme. Aquest mateix any publicarà diversos articles atacant el sindicalisme com a meta de l'anarquisme, segons la seva opinió els anarquistes havien de participar en els sindicats, però com a un instrument i no com a l'objectiu final, que per a ell sempre era l'anarquia, i per això calia crear organitzacions polítiques anarquistes. En 1914 intervingué en el Congrés del «Fascio Comunista Anarchico» i en la campanya insurreccional dirigida contra la monarquia de la Casa de Savoia i el Vaticà. Aquest any també prengué part en la «Setmana Roja» d'Ancona (Marques, Itàlia), fets pels quals es va veure obligat a exiliar-se. Quan esclatà la Gran Guerra, es mostra absolutament partidari d'oposar-se activament a la guerra a tots els països, ja que aquella lluita fratricida només fomentava els interessos de les classes explotadores; opinió que topava directament amb Piotr Kropotkin, partidari de l'alineació amb les «democràcies» (França i Regne Unit). Aquesta separació ideològica entre Malatesta i Kropotkin es concretarà en l'oposició directa del primer al «Manifest dels Setze», patrocinat pel segon. En 1919 tornà a Itàlia i ajudà a la creació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i va fer contactes amb els «Arditi del Popolo». Entre 1919 i 1920 participà, amb Gabriele D'Annunzio, en l'episodi de la Regència Italiana del Carnaro. En 1920 formà part del moviment d'ocupacions de fàbriques per part dels treballadors que es donà a Itàlia, fomentant el desenvolupament de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Amb l'arribada de Mussolini al poder, fou processat pels seus articles antifeixistes publicats en diverses publicacions, especialment en Umanità Nova. A la presó de San Vittore realitzà, amb Armando Borghi i altres companys, una vaga de fam i finalment seran alliberats el 30 de juliol de 1921. Confinat al seu domicili pel feixisme, completament aïllat i malalt d'una afecció pulmonar, Errico Malatesta va morir a causa d'una greu crisi respiratòria el 22 de juliol de 1932 a Roma (Itàlia) al costat de sa companya Elena Melli i sa filla Gemma. ***
Foto
antropomètrica de Josep Pons Vilaplana (ca. 1897) - Josep Pons
Vilaplana: El 4 de desembre de 1872 neix a Igualada
(Anoia, Catalunya)
l'anarquista Josep Pons i Vilaplana, conegut com Pepet
i que va fer
servir el pseudònim José Roig.
Sos pares es deien Marià Pons Soler,
confiter, i Ramona Vilaplana Marimon. Es guanyava la vida treballant de
teixidor i vivia a Sant Andreu de Palomar, actualment un barri de
Barcelona
(Catalunya). Durant tres anys estudià a l'Escola d'Arts i
Oficis, en classes
nocturnes, amb la intenció d'aprofundir els coneixements del
seu ofici. En
aquesta època tingué aficions teatrals. El 5
d'abril de 1896 va ser detingut al
Teatre Novedades, on havia anat a veure l'estrena de l'obra Patria
y amor;
després de tres dies de detenció, va ser posat en
llibertat provisional. En
aquesta època vivia al número 28 de la carretera
d'Hostafrancs, al Poble-sec. Arran
de l'atemptat del 7 de juny de 1896 al carrer de Canvis Nous de
Barcelona, en
el marc de la gran repressió policíaca
desencadenada contra el moviment
anarquista, el 19 de setembre de 1896 va ser detingut per l'inspector
Antoni
Tresols (Vinagret) i l'agent de la policia secreta
Josep Alsó. A la
presó del carrer d'Amàlia de Barcelona,
muntà, amb Antoni Pineda Domingo, una
coral a l'estil de Josep Anselm Clavé Camps. Entre l'11 i el
15 de desembre de
1896 va ser jutjat en consell de guerra a Montjuïc sota
l'acusació d'haver
participat activament en les reunions anarquistes secretes del Centre
de Carreters,
on deien que s'havia planejat l'atemptat, i d'haver rebut
després 300 pessetes
per a l'adquisició de bombes orsini, tot
demanant la pena de mort. El 19
de desembre de 1896 va ser condemnat a mort, juntament amb altres set
processats
(Tomàs Ascheri Fossatti, Lluís Mas
Gassió, Josep Molas Duran, Antoni Nogués
Figueras, Sebastià Suñé
Gavaldà, Josep Vila Parés i Jaume Vilella
Cristòfol).
Després de la revisió de la causa pel Consell
Suprem de Guerra i Marina, el 28
d'abril de 1897 va ser condemnat finalment a 20 anys de cadena
temporal,
accessòries i despeses, i va ser enviat al presidi
africà de l'illot del penyal
d'Alhucemas. Cap el 1899 va ser traslladat al penal de Melilla. En
aquests anys
es desencadenà una campanya a favor del presos de
Montjuïc i per la revisió del
procés, especialment pels diaris El País
i El Progreso. A
principis de 1900, la regna regent va concedit un indult a nombrosos
condemnats,
entre ells ell, i la seva pena va ser commutada per la d'estranyament
en una
país estranger. El 16 d'abril de 1900 arribà al
port de Barcelona a bord del canoner
Hernán Cortés, juntament amb
altres 11 companys. Intentà estranyar-se a
Marsella o a Orà, però davant la negativa del
Govern francès a admetre les
víctimes del procés de Montjuïc a les
seves terres, es va veure obligat a
exiliar-se, amb 10 companys, a Londres (Anglaterra), on arribaren el 3
de maig
de 1900. A Londres van ser ben rebuts pels anarquistes residents i fins
i tot
Piotr Kropotkin va escriure una article al respecte publicat en la
revista
parisenca Les Temps Nouveaux de l'11 de maig de
1900. Sense poder trobar
feina a Londres, el desembre de 1900 s'instal·là
a Verviers (Lieja, Valònia),
on treballà del seu ofici de teixidor, a més de
fer cròniques en 1901 sobre la
situació a Bèlgica per al Suplemento a
la Revista Blanca. En 1902 vivia
als Països Baixos i hi envià cròniques,
moltes vegades sota el pseudònim José
Roig, al periòdic Tierra y Libertad.
En 1903 va publicar en La
Revista Blanca, de Joan Montseny Carret, la
traducció al castellà d'un
article de Jacques Wernil («El fenómeno
Lombroso») publicat anteriorment en Mercure
de France. En 1909 sembla que ja havia retornat a Barcelona i
que és el
mateix Josep Pons que representà els obrers de l'art
tèxtil en el Congrés obrer
Nacional celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 a
Barcelona, congrés
de constitució de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Josep Pons
Vilaplana va morir el 31 de desembre de 1923 a Barcelona (Catalunya). Josep Pons Vilaplana
(1872-1923) ***
- André Colomer:
El 4
de desembre de 1886 neix a
Cervera de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord) el poeta,
anarquista individualista i, finalment,
comunista Jean Éloi André Colomer. Sos pares es
deien
Eloi Colomer, verificador de duanes, i Marguerite Fonteneau. Acabat de
néixer, es
va traslladar a París (França). Amb 12 anys
descobreix l'ideal anarquista gràcies
a la lectura de l'obra d'Émile Zola. Estudiant
secundària a Bordeus (Aquitània,
Occitània), on publicà la revisteta Le
Torchon des Ratés, va decidir prendre's un any
sabàtic que va esmerçar
viatjant per la Mediterrània (Algèria,
Tunísia, Senegal, Espanya, Portugal);
després va acabar els estudis de batxillerat i al Liceu
Louis-le-Grand de París
va preparar becat l'examen d'ingrés a l'Escola Normal
Superior, però sense
èxit. En 1906 va fer el servei militar a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord).
Més tard va fer de professor al col·legi de Blois
(Centre, França) i al Liceu
Lakanal de París, però no va durar gaire. Va
instal·lar-se a París, on va
començar a escriure i a fer de periodista. Va fundar dues
revistes: La Foire
aux Chimères (1907) i L'Action d'Art.
Organe de l’individualisme
héroïque (1913), amb Manuel
Devaldès i Gérard de Lacaze-Duthiers. A
començament de la dècada dels deu
participà en la fundació del grup «La
Ghilde»
(Les Forgerons). En aquesta època treballà
d'obrer mesurador. En 1911 va ser
empresonat a la presó parisenca de La Cherche-Midi per
haver-se negat a
realitzar un període militar de reserva de 28 dies,
però va ser llicenciat i
alliberat per malaltia. El 3 de febrer de 1914 és
va casar al V Districte de París amb sa companya
Madeleine Henriette Adeline Hennuin. El setembre de 1914 no es va
presentar al consell
que havia
d'acceptar o no la seva baixa a l'exèrcit i s'estima
més fugir amb sa companya
embarassada de vuit mesos a Itàlia per Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia). Visqué a
Gènova (Ligúria, Itàlia), on va fer
classes a l'Escola Berlitz i on nasqué sa
filla Tristane Marguerite, que morí cinc anys
després. El maig de 1915, quan
Itàlia entrà en la Gran Guerra, hagué
de passar a la clandestinitat, però l'octubre
de 1918 va ser descobert i enviat a Perpinyà; la seva mala
salut fa que sigui
definitivament llicenciat justament el dia de l'armistici. A partir de
1919 va
escriure en el setmanari Le Libertaire i va arribar
a ser-ne el
secretari de redacció. Com a membre del Club des
Insurgés (Club dels
Insurgents) va fer mítings i conferències. En
1920 va crear el Sindicat dels
Escriptors i el Sindicat d'Autors Dramàtics i es va
convertir en el secretari
del Comitè Intersindical de l'Espectacle. En 1921 va
cofundar la Confederació
General del Treball Unitari (CGTU), que, malgrat bona part d'aquest
sindicat
estigués format per comunistes, ell no es va sentir
impressionat gaire per la
Revolució russa de 1917, pensant, a causa del seu
anarcoindividualisme, que el
concepte marxista de Revolució és un mite i una
paraula buida. En el Congrés de
la CGTU, celebrat el 25 de juny de 1922 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), fou,
amb
Louis Lecoin i Pierre Besnard, un dels representants del corrent
llibertari,
que obtingué 399 vots contra 848 dels comunistes. Com a
secretari de la
Federació Unitària de l'Espectacle,
fundà el Teatre Confederal. L'agost de 1922
va esdevenir director de La Revue Anarchiste i en aquesta època es
declarà més anarquista que sindicalista. El
desembre de 1922 assistí al III Congrés de la
Unió Anarquista (UA) i entre el
12 i el 13 d'agost de 1923 al IV Congrés. El 24
de novembre de 1923 va
destapar-se el «Cas Daudet» on Colomer
revelarà que Le Flaoutter era un agent
provocador, confident de la policia. En 1925 va fer una
conferència a
Montpeller (Llenguadoc, Occitania) titulada «Dos monstres,
Déu i Pàtria,
assolen la humanitat», que va influir força
Léo Malet. En aquest mateix any va
publicar les seves memòries, À nous
deux, Patrie!: la conquête de soi-même,
on dedicarà el capítol XVIII a la
«Banda Bonnot» («La novel·la
dels Bandits
Tràgics»). Arran de la «tesi de
l'assassinat» de Philippe Daudet que polemitza
amb Colomer, aquest deixarà Le Libertaire
i crearà el setmanari L'Insurgé.
Journal d’action révolutionnaire et de culture
anarchiste (1925-1926), on
col·laboraran Madeleine Colomer (Hauteclaire),
Sébastien Faure, Léo
Malet (Noël Letam), Enrique
Vlolatería i Maurice Wullens, entre altres.
Entre 1925 i 1926 dirigí el setmanari L'Insurgé.
Journal d'action révolutionnaire et de culture individualiste.
El febrer de
1927 cau novament greument malalt i alguns mesos després es
passarà al
bolxevisme, adherint-se al Partit Comunista Francès (PCF),
col·laborant en L'Appel des Soviets,
fent conferències
arreu de França i agafant la secretaria dels
«Amics de l'URSS», fet que serà
durament criticat pels seus companys anarquistes. Acollit amb sa
família a l'URSS,
André Colomer va morir poc després, el 7
d'octubre de 1931 a Moscou (Rússia,
URSS; actual Rússia). Entre les seves obres podem destacar Répression
de l'anarchisme
en Russie soviétique (1922), À
nous
deux, patrie (1925), Bonimini contre le fascisme (1925), la novel·la Roland
Malmos
i l'obra teatral Le réfractaire. André
Colomer (1886-1931) ***
Necrològica
de Nicolás López Turón apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1
d'abril de 1962 - Nicolás López Turón: El 4 de desembre de 1886 neix a Santolaria de Galligo (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás López Turón. Sos pares es deien Pedro López i María Turón. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santolaria de Galligo. Sa companya fou Concepción López Large, i fou el pare d'una nombrosa família de membres confederals, com ara Blas, afusellat pels feixistes; Nicolás, mort al front; José i Eleuterio, exiliats a Marsella; o Concha i Elena, aquesta última companya del militant Andrés Martin. La resta de fills i filles quedaren a la Península i van ser empresonats en diverses ocasions. En 1939, amb el triomf franquista, Nicolás López passà a França i s'instal·là al barri marsellès de Le Redon, on milità en la Federació Local de la CNT de Marsella. Nicolás López Turón va morir el 4 de març de 1962 al seu domicili del IX Districte de Marsella (Provença, Occitània). ***
Antonio
D'Alba - Antonio D'Alba: El
4 de desembre de 1891 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista, que
atemptà contra la
vida del rei Víctor Manuel III d'Itàlia, Antonio
D'Alba. Sos pares es deien
Cesare D'Alba, guardià i jardiner de les Termes de
Caracalla, i Cristina
Bellante, portera de l'edifici on vivia sa família. D'origen
humil, va començar
a treballar com a obrer de la construcció quan tenia 11
anys. A causa de les
males condicions de vida romanes, cometé alguns robatoris i
el 3 de gener de
1906 va ser condemnat a sis dies de presó per furt;
posteriorment va ser també sentenciat
per robatori i per maltractaments als pares. De ben jovenet
s'acostà al
moviment anarquista i s'adherí a la Lega Generale del Lavoro
(LGdL, Lliga
General del Treball), però sense militar
assíduament. El 21 de febrer de 1910 la
policia romana el va proposar per a una vigilància especial,
però l'autoritat
judicial no el considerà necessari per mor de la seva vida
tranquil·la. El 14
de març de 1912, mentre el rei Víctor Manuel III
d'Itàlia i la reina Elena hi
anaven del Palau del Quirinal cap al Panteó per assistir a
una missa fúnebre en
memòria del rei Humbert I d'Itàlia, Antonio
D'Alba, a l'aguait entre les
columnes del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola
al pas de la
carrossa reial. L'atemptat deixà el sobirà
indemne, però va ferir el major dels
cuirassers Giovanni Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta.
Capturat
per la gent que el va intentar linxar, va ser immediatament detingut.
La
policia i la magistratura tot d'una parlaren de
«complot» com a mitjà de
justificació de la repressió estatal que es
desencadenà contra el moviment
llibertari –en els dies posteriors van ser detinguts i
interrogats nombrosos
militants anarquistes (Settimio Benelli, Felice Boscolo, Getullio
Biamantini, Gaetano
Di Biasio, Angelo Rambaldi, Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola
Tacit,
Stefano Torri i Domenico Zavattero) que posteriorment van ser
alliberats sense
càrrecs. L'autor de l'intent de regicidi havia actuat amb
total independència i
sense cap còmplice, declarant-se
«anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup
anarquista, però això no va impedir que
s'infonguessin un gran nombre
d'interpretacions d'allò més fantasioses
(«pista turca», relacions amb el
conflicte cors, conxorxa suïssa, conspiració
clerical, etc.). L'atemptat
esdevingué ràpidament un símbol de la
protesta contra la guerra imperialista de
Líbia, però produí
conseqüències inesperades. La responsabilitat de
les forces
de l'ordre quedaren paleses i el superintendent de la policia romana va
ser
separat del càrrec, alhora que les relacions entre el
president del Consell de
Ministres italià Giovanni Giolitti i el sobirà
s'enterboliren greument. Altre
efecte indirecte de l'atemptat va ser l'expulsió de Leonida
Bissolati, Ivanoe Bonomini
i Angiolo Cabrini del Partit Socialista Italià (PSI), ja que
aquests havien
felicitat el rei per haver sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito
Mussolini,
aleshores destacat membre del PSI, digué sobre l'intent de
regicidi: «L'atemptat
i l'infortuni dels reis es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni
dels
paletes.». Els anarquistes van ser els únics que,
tot deixant clar que l'acte
d'Antonio D'Alba havia estat un cas
«aïllat», assumiren la defensa del
magnicida. L'Avvenire Anarchico, de
Pisa (Toscana, Itàlia), recordà que les
motivacions del gest de D'Alba residien
en la misèria a la qual estaven sotmesos els proletaris i a
l'arrogància d'un
poder que no perdia cap ocasió per copejar els
«subversius». Mentre esperava el
judici, Antonio D'Alba intentà suïcidar-se.
Defensat per l'advocat, criminòleg
i diputat socialista, encara que moderat i filomonàrquic,
Enrico Ferri, aquest
sostingué la tesi de la incapacitat psíquica de
l'acusat, amb un «cervell
inestable i semiobscur», i sense presentar-lo com a un
militant polític. Jutjat
el 8 d'octubre de 1912 per l'Audiència de Roma, on va
proclamar les seves
conviccions anarquistes, va ser condemnat l'endemà, sense
tenir en compte que
la seva acció només havia provocat un ferit, a 30
anys de presó i a tres de
vigilància especial, i deixant clar que només la
seva minoria d'edat li havia
salvat de la cadena perpètua. Enviat a la presó
de Noto (Sicília), novament
intenta el suïcidi i el 21 de gener de 1914 va ser posat en
aïllament i sotmès
a una estreta vigilància. Durant la seva detenció
rebé sumes de diners
recaptades pels cercles anarquistes i italians i nord-americans que
seguiren la
seva història de manera apassionada. En 1920, tement una
revolta popular, va
ser traslladat a l'illa de Santo Stefano, a les illes Poncianes. El 31
d'octubre de 1921, després d'una gràcia, va ser
alliberat i retornà a Roma. Les
condicions carceràries el van deixar en un estat tan
penós que son pare es va
veure obligat a demanar ajuda a l'assistència
pública i el desembre de 1921 va
ser reclòs en un manicomi amb un suposat
diagnòstic de «demència
precoç». Les
seves condicions de salut empitjoraren ràpidament i
perdé la vista i l'audició.
Antonio D'Alba romangué a la secció dels
«tranquils» del Manicomi Civil de Roma
la resta de sa vida, on morí el 17 de juny de 1953. Al seu
funeral acudiren
centenars d'anarquistes i el discurs fúnebre el
llegí Armando Borghi. En 2004
Luigi Balsamini publicà la biografia Antonio
D'Alba. Storia di un mancato regicidio. ***
Herbert
Read, fotografiat per Gordon Anthony - Herbert Read: El 4 de desembre de 1893 neix a Muscoates Grange (Kirbymoorside, North Yorkshire, Anglaterra) el poeta, filòsof polític, pedagog, crític de la literatura i de l'art, i anarquista Sir Herbert Edward Read. Fill d'un granger, es va educar a Crossley's School i Halifax, i els seus estudis a la Universitat de Leeds es van veure interromputs per la Gran Guerra, durant la qual va servir amb el Yorkshire Regiment a França i a Bèlgica; va rebre diverses condecoracions i es llicencià com a capità. Durant la guerra Read va fundar amb Frank Rutter el periòdic Arts and Letters, un dels primers periòdics literaris que van publicar obres de T. S. Eliot i de Wyndham Lewis. El seu primer volum de poesies, Songs of Chaos, se'l va publicar en 1915, i la seva segona col·lecció de poemes, Naked Warriors (1919), narra les seves experiències a les trinxeres durant la guerra. La seva obra poètica, que va aparèixer recopilada en 1946 (Collected Poems), està escrita en vers lliure i està influenciada per l'imaginisme. Com a crític de literatura, Read es va especialitzar en els poetes anglesos romàntics –The True Voice of Feeling: Studies in English Romantic Poetry (1953)– i va publicar una novel·la al·legòrica i fantàstica, The Green Child (1935). Va escriure en la revista literària Criterion (1922-1939) i va ser el crític literari i artístic de Listener. Molt més conegut, però, com a crític d'art, Read va ser l'introductor de grans artistes britànics (Paul Nash, Ben Nicholson, Henry Moore, Barbara Hepworth) i amb Nash va participar en el grup d'art contemporani Unit One. Read va ser professor de Belles Arts a la Universitat d'Edimburg (1931-1933) i editor de la revista de noves tendències Burlington Magazine (1933-1938). Va ser un dels organitzadors de la exposició de la Internacional Surrealista a Londres (1936) i editor del llibre Surrealism (1936), amb contribucions d'André Breton, Hugh Skyes Davies, Paul Eluard i Georges Hugnet. Entre 1919 i 1922 va ser assistant principal al Ministeri d'Hisenda. Més tard va ser administrador de la Tate Gallery, conservador i subdirector del Victoria & Albert Museum de Londres (1922-1939) i cofundador, amb Roland Penrose, de l'Institute of Contemporary Arts en 1947. Durant la dècada dels 50 va reivindicar la qualitat literària i la reputació de T. S. Eliot i de George Orwell. No obstant tot això, com a polític es considerava anarquista, en la tradició anglesa d'Edward Carpenter –Read diu que es va «convertir» a l'anarquisme llegint el seu fullet Non-gouvernemental society (1911)–, William Godwin i William Morris, però també de Kropotkin, de qui va fer una antologia, i d'Stirner, tot tractant de combinar art, cultura i política. Entre els seus treballs en aquest sentit podem ressaltar Art Now (1933), Art and Industry (1934), Anarchy and Order; Poetry and Anarchism (1938), Philosophy of Anarchism (1940), Education Through Art (1943), Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), Revolution and Reason (1953), Icon and Idea (1955), To Hell With Culture (1963), My Anarchism (1966) i Art and Alienation (1967); en total va publicar més de mil títols. En 1953 va ser nomenat Sir pels «serveis a la literatura» per la reina Isabel II, de la mà del primer ministre Winston Churchill, fet que va ser molt criticat pels seus companys llibertaris, però que ell va justificar en una declaració escrita. En 1966 li van concedir el premi Erasmus. Va estar casat dues vegades, amb Evelyn Roff i amb Margaret Ludwig, i va tenir una filla i quatre fills, un dels quals és el novel·lista Piers Paul Read. Herbert Read va morir el 12 de juny de 1968 a Malton (North Yorkshire, Anglaterra). Una part del seu arxiu personal, especialment els papers referents a anarquisme, es troben a la Universitat de Victòria (Canadà). ***
Necrològica
de Jaume Ferrer Aymerich publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de juliol de 1978 - Jaume Ferrer
Aymerich:
El 4 de desembre de 1896 neix a Rubí
(Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista Jaume Ferrer Aymerich. Sos pares es deien Jaume
Josep Ferrer Grau, tintorer, i Amàlia Aymerich Ametller.
Obrer
tintorer com son pare,
s'integrà molt jove en el moviment llibertari i fou un dels
organitzadors de la
Secció d'Obrers
Tintorers del Sindicat de Manufactures i Tèxtils de
Rubí de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). El 28 de desembre de 1920 es
casà a
Rubí amb Manuela Espert Patsi. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a França.
Participà en l'Alliberament i en l'organització
de la Federació Local de Combs-la-Ville
(Illa de França, França) de la CNT. Un cop
jubilat, Jaume Ferrer Aymerich es
retirà al Centre Geriàtric Beauséjour
d'Ieras (Provença, Occitània), on, malalt
de càncer, morí el 19 de maig de 1978 a resultes
d'una operació. ***
Gustave
Bouvet - Gustave Bouvet: El
4 de desembre de 1898 neix a Angers (País del
Loira, França) l'anarquista
Gustave Charles Joseph Bouvet, conegut com Juvénis.
Sos pares es deien Gustave
René Bouvet, cisteller, i Blanche Marie Josèphe
Schmidt, modista, i
vivien a París (França),
motiu pel qual va ser criat per ses ties, les quals el van enviar a una
escola catòlica.
Quan tenia 11 anys entrà en un col·legi de
religiosos caputxins a Spy (Namur,
Valònia) amb la finalitat que esdevingués
seminarista, però hi restà un any i
acabà retrobar-se amb sos pares a París quan
tenia 13 anys. A la capital
francesa esdevingué aprenen de diversos oficis (impressor,
dibuixant i gravador
en or) i, a causa de l'explotació,
començà a interessar-se per les idees
anarquistes. Retornà a Angers, on treballà com a
obrer pintor en una fàbrica. De
salut precària, quan era infant patí la malaltia
de crup i per aquest motiu
treballava de manera irregular. En 1913 tornà de bell nou a
París i visqué amb sos
pares al número 31 del carrer Ramponneau. Suspès
del servei militar els anys
1917, 1919 i 1920, a causa d'un abscés facial i de la
tuberculosi, treballà al
costat de casa seva, a la Societat General de Cistelleria, on son pare
estava
empleat com a cisteller. Entre gener de 1918 i març de 1919
visqué a la zona
d'Angers i treballà a les fàbriques Bessoneau
d'aquesta ciutat, on, segons un
informe policíac de juliol de 1922, va fer propaganda
anarquista. Des de la
seva creació el juny de 1919, participà en les
reunions de la Federació de les
Joventuts Anarquistes, al número 49 del carrer Bretanya de
París, i, amb son
pare, en les de la cooperativa obrera de consum «La
Bellevilloise». El 5 de
març de 1920 va ser nomenat secretari del grup «Ni
Dieu ni maître» (Ni Déu ni
amo) de les Joventuts Anarquistes en substitució d'Havane,
que havia estat
nomenat secretari de la Federació Anarquista (FA). En
aquesta època col·laborà,
sota el pseudònim de Juvénis,
en Le Libertaire i
participà en la
reconstrucció del grup de cançó obrera
«La Gerbe», el secretari del qual el
gener de 1920 era Léon Louis. En 1921 fou el gerent del
número 3 del periòdic La
Jeunesse Anarchiste, òrgan de la
Federació de les Joventuts Anarquistes,
organització de la qual va ser nomenat
secretari cap el 1922. Detingut per haver reproduït el pamflet
antimilitarista
«Aux jeunes soldats» en el periòdic, va
ser tancat a la presó parisenca de La
Santé, jutjat i condemnat, el 23 de juny de 1921, a quatre
mesos de presó, i,
per aferrar aquest pamflet als murs de de l'Ajuntament del X Districte
de
París, va ser condemnat el 30 de juny d'aquell any per l'XI
Tribunal
Correccional a sis mesos suplementaris. Durant el seu empresonament va
ser reemplaçat
en La Jeunesse Anarchiste per
René
Barril. En sortir de la presó treballà d'obrer
torner en una fresadora de la
fàbrica Citroën. Expulsat de casa seva per sos
pares arran de la condemna,
visqué, seguint els consells de sa amiga anarquista Germaine
Linthaud, en una
habitació d'hotel al carrer dels Panoyaux. El 14 de juliol
de 1922 Bouvet disparà
dos trets al cotxe del prefecte de policia Armand Naudin, que acabava
de ser
nomenat en el càrrec, creient veure al seu interior el
president de la III
República francesa Alexandre Millerand mentre desfilava per
l'avinguda dels
Champs-Élysées el seguici presidencial de tornada
de una revista militar a
Longchamp. Jutjat per aquest fet, va ser condemnat el 8 de gener de
1923 a cinc
anys de treballs forçats i a 10 anys de
prohibició de residència, pena que
escoltà amb els crits de «Fora la guerra! Visca
l'anarquia!». Le Liberté
va fer una gran campanya per
demanar la seva amnistia, i la d'altres anarquistes i activistes
condemnats
(Germaine Berton, Émile Cottin, Jacob Law, Gaston Rolland,
et.). El gener de
1925 va ser alliberat en unes condicions deplorables, amb una part del
seu cos
paralitzat. Davant d'això, Le
Libertaireobrí
una subscripció popular en el seu
favor. Es va casar el 13 de maig de 1944 a Bobigny (Illa de
França, França) amb Anna Berthe
Léontine Neerinck. Gustave Bouvet va morir l'11 d'octube de
1984
al seu domicili de Lagny-sur-Marne (Illa de França,
França). ***
Necrològica
de Diego Martín Báez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 28 de
setembre de 1980 - Diego Martín Báez: El 4 de desembre de 1902 neix a Colmenar (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Diego Martín Báez. Sos pares es deien Francisco Martín i Josefa Báez. Fins a la Revolució espanyola treballà en la Companyia dels Ferrocarrils Andalusos. Milicià dels Batallons Confederals durant la guerra civil, va combatre als fronts malaguenys d'Antequera i del barri de Gobantes de Peñarrubia, i, després de la caiguda de Màlaga, als fronts del llevant peninsular, d'Aragó i d'Extremadura. Capturat per les tropes franquistes, va ser empresonat. Un cop lliure s'establí a Gibraltar fins al tancament de la frontera per les autoritats franquistes, quan passà a viure a La Línea de la Concepción, on continuà participant en les activitats clandestines de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de La Línea de la Concepción de la CNT i pogué aconseguir la jubilació de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE, Xarxa Nacional de Ferrocarrils Espanyols). Diego Martín Báez va morir el 2 de setembre de 1980 a conseqüència d'un infart a la Residència Sanitària de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Deixà companya i dos fills. ***
Necrològica
de Gabriel Duval apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 14 de juliol de 1962 - Gabriel Duval:
El 4 de desembre de 1911 neix a
Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França,
França) –algunes fonts citen
erròniament Le
Plessis-Trévise (Illa
de França, França)– l'anarquista,
sindicalista
revolucionari,
pacifista i
esperantista Gabriel Duval. Sos pares es deien
Eugène Louis Duval, empleat de comerç, i Yvonne
Hermance Adrien Thomann, modista. Es
guanyava la vida fent de
professor a Le
Plessis-Trévise (Illa
de França, França). Antimilitarista
convençut, retornà la seva cartilla militar i,
com a represàlies, l'administració
de l'Educació Nacional francesa l'acomiadà de la
feina. Amb el suport del
Sindicat de Correctors de la Confederació General del
Treball (CGT) aconseguí
una feina de corrector en una impremta. Un any després,
pogué reintegrar-se en
la seva funció docent. Entre maig de 1956 i desembre de 1960
edità a Écharcon (Illa
de França, França) 25 números del
periòdic bilingüe francès-esperanto La Volonté Populaire / La Popola Volo.
En 1958 ajudà a la reedició del llibre
antimilitarista de Blanche Maupas Le
fusillé, que es publicà en un
número
especial de La Volonté Populaire.
Durant
la guerra d'Algèria difongué el llibre prohibit La gangrène,
on es denuncien
les tortures durant l'ocupació
colonial. Es casà en dues ocasions, el 4 de juny de 1938 a
Sartrouville (Illa de França, França) amb
Hélène Camille Van Gansberghe, de qui
enviudà, i el 17 d'abril de 1945 a amb Sartrouville (Illa de
França, França) Anna Gisella Nicoletta Bacchin.
Gabriel
Duval
va morir el 25 de maig de 1962 al seu domicili de Le
Plessis-Trévise (Illa
de França, França). ***
María
Mañas Zubero - María
Mañas
Zubero: El 4 de
desembre de 1912 neix a Carinyena (Saragossa, Aragó,
Espanya) la militant
anarquista i anarcosindicalista María Mañas
Zubero. Sos pares es deien Benito Mañas i Emilia Zubero. A
l'Ateneu Llibertari
de Saragossa conegué el propagandista anarquista Manuel
Salas Blasco, amb qui
decidí casar-se l'1 de maig de 1936, però com que
la data coincidia amb el
Congrés Nacional de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), la parella
posposà la cerimònia civil per al 4 de juliol.
Quan la caiguda de Saragossa a
mans dels colpistes feixistes el 19 de juliol d'aquell any,
aconseguí amagar-se
dues setmanes a l'antiga caserna de San Pablo abans de poder passar,
amb altres
companys i companyes, entre elles Julia Miravé Barrau, a
zona lleial
disfressada de beata. A Fuendetodos (Saragossa, Aragó,
Espanya) va ser acollida
per Saturnino Carod Lerín i després
passà a Alcanyís (Terol, Aragó,
Espanya),
seu del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, on
s'ocupà d'hospitals, de
guarderies d'infants i de tasques agrícoles. Quan el
Comitè Regional d'Aragó
s'establí a València, es traslladà a
Moncada (Horta Nord, País Valencià), on
compartí habitatge amb Julia Miravé, Cayetano
Continente, Luis Montoliu Salado
i Saturnino Carod. Diàriament acudia a València
per ajudar en tasques en el
Comitè Regional i per a fer cursets de
capacitació a l'Internat Durruti. En
1939, en acabar la guerra, fou agent d'enllaç del primer
Comitè Nacional (Junta
Nacional del Moviment Llibertari) clandestí de la CNT, el
secretari del qual
fou Esteve Pallarols Xirgu (Riera).
Participà especialment, amb altres dones, en
l'evacuació cap a València i cap a
França de nombrosos militants evadits del camp de
concentració d'Albatera,
entre ells son company Manuel Salas. L'agost de 1939 passà a
França, amb
Génesis López i Manuel Salas, entre d'altres, amb
la primera delegació enviada
des de la Península per la CNT. Fou detinguda al pas
fronterer de Montlluís
(Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i tancada d'antuvi a
Perpinyà i després al camp
de concentració d'Argelers. Un cop lliure,
s'establí a la zona de Lió
(Arpitània), on treballà com a obrera
agrícola i fent tasques domèstiques. En
1943 retornà a Saragossa on amb son company
participà en la reorganització de
la CNT i en diverses activitats de l'Aliança Nacional de
Forces Democràtiques
(ANFD). Fugint de la repressió, amb Salas
s'establí a Madrid amb el suport dels
confederals del Sindicat d'Arts Gràfiques. La parella
muntà un petit taller
clandestí on es van imprimir butlletins i
periòdics de la CNT. Quan la impremta
va ser descobert per la policia, ambdós marxaren cap a
Barcelona on continuaren
militant. En 1952 Manuel Salas va ser novament detingut i tancat a la
presó
Model de Barcelona, on romangué alguns mesos.
Després de la mort del dictador
Francisco Franco, participà en la reorganització
de la CNT i col·laborà en diverses
publicacions, com ara La Hoja de
Mañana
i Polémica,
de la qual
son company
era el director. La parella tingué dos infants (Fernando i
Federico). El seu últim domicili va ser a Alella (Maresme,
Catalunya).
María
Mañas Zubero va morir el 22 de març de 1991 a la
Residència Germans
Trias i Pujol de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i fou
incinerada dos
dies després al Cementiri de Collserola de Montcada i Reixac
(Vallès
Occidental, Catalunya). Manuel Salas Blasco (1914-1995) ***
Pierre
Pascal Couissinier - Pierre Pascal Couissinier: El 4 de desembre de 1913 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Pascal Couissinier. Era fill de l'anarquista Pierre Clarius Couissinier i d'Irma Muller. Es guanyava la vida treballant de paleta al barri de Saint-Henri de Marsella. En els anys trenta milità activament a Marsella, on era ben conegut des de feia anys per la policia. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 va ser delegat del barri marsellès de Saint-Henri-Vallée de Séon al Congrés de la Unió Anarquista (UA). El seu grup era molt actiu entre els obrers teulers i en 1937 fundà el Comitè Anarcosindicalista de Saint-Henri sota els auspicis de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També fou membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1938 el grup anarquista de Saint-Henri-Vallée de Séon, del qual era secretari, comptava amb una vintena de membres. Estava relacionat amb Auguste Schiano, secretari del grup anarquista «Germinal». En 1940 va ser mobilitzat en el XVIII Batalló de Caçadors Alpins i el 12 de setembre de 1940 figurava en un llistat de presoners de guerra elaborat per les autoritats alemanyes. L'11 d'agost de 1945 es casà amb Marie Louise Lombardi, amb qui tingué una filla. Després de la II Guerra Mundial vivia la número 12 del bulevard Annam de Saint-Henri i havia reconstituït el grup. Entre el 27 i el 28 de juliol de 1946 representà el seu grup en el Congrés Regional de Marsella. En 1947 era el secretari del grup anarquista «Henri Julien» de Saint-Henri, adherit a la Federació Anarquista (FA). En aquest grup també hi formava part son germà Henri Coussinier i publicava el butlletí Le Rétif (1948). A finals dels anys noranta vivia al carrer Rabelais del barri de Saint-Henri de Marsella, on René Bianco va recollir el seu testimoni. Va donar la bandera negra del grup anarquista de Saint-Henri al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Pierre Pascal Couissinier va morir el 22 de desembre de 2003 al seu domicili del XVI Districte de Marsella (Provença, Occitània). ***
Pierre
Gallissaires fotografiat per Pauline Hisbacq - Pierre Gallissaires: El 4 de desembre de 1932 neix a Talença (Aquitània, Occitània) el poeta, traductor i editor llibertari Pierre Marie Albert Gallissaires. Sos pares es deien Henri Albert François Germain Camille Gallissaires, professor de l'Institut de Bordeus (Aquitània, Occitània), i Marguerite Marie Magdeleine Tardy. A l'Institut de Bordeus tingué com a professor de matemàtiques l'anarquista Jean Barrué, qui li va introduir en el pensament llibertari i en la llengua alemanya. Fugint de la guerra d'Algèria, visqué uns anys al Marroc. De bell nou a França, un cop llicenciat en Lletres, es dedicà a la traducció. A més de traduir L'Unique et sa propriété, de Max Stirner, traslladà al francès nombrosos autors alemanys, molts d'ells anarquistes, com ara Hugo Ball, Heinrich Böll, Alfred Döblin, Hans-Magnus Enzensberger, Alexander Granach, Franz Jung, Karl Kraus, Gustav Landauer, Erich Mühsam, Oskar Panizza, Rudolf Rocker, Joseph Roth, Paul Scheerbart, Arthur Schnitzler, Ernst Toller, etc. Participà activament en els fets de «Maig de 1968». En 1972 s'instal·là a Hamburg i s'integrà en el grup Materialien Analysen Dokumente (MAD, Documents d'Anàlisi de Materials), amb Hanna Mittelstädt i Lutz Schulenburg, amb qui fundà l'editorial «Nautilus» i amb les quals conegué els surrealistes i els situacionistes alemanys; per a aquesta editorial traduí a l'alemany diversos autors avantguardistes francesos (Arthur Gravan, Isidore Ducasse, Benjamin Péret, Francis Picabia, Tristan Tzara, Jacques Vaché, etc.). A cavall entre França i Alemanya, visqué de les traduccions per a editorials llibertàries, com ara «Ludd», per a la qual traduí entre 1985 i 1998 nombrosos autors (Karl Kraus, Oskar Panizza, Frank Wedekind, etc.), però a finals dels anys vuitanta obtingué el reconeixement de les grans editorials («10/18», «Anatolia», «Les Belles Lettres», «Editions du Rocher», «Erès», «Larousse», «Samsa», «Textuel», etc.). Després de la mort de sa companya, la violinista Nadine Tonneau, s'instal·là en una petita casa a Montalban (Guiena, Occitània). Es considerava sobretot poeta i publicà diversos reculls poètics, com ara Onze poèmes et quelques autres militants, 1966-1968 (1968), Vingt deux poèmes pour en rire (1968), Suite Benjamin (1971), Les rues, les murs, la Commune, 22 poèmes sur Mai et Juin 68 (1975), Le dit du poème parmi d'autres (2010), Je tu il ou d'aucuns (2015), etc. Va fer estades al Col·legi de Traductors d'Arle (Provença, Occitània), on treballà amb el poeta Jan H. Mysjkin amb la idea de traduir la poesia neerlandesa i flamenca al francès (Armando, H. H. ter Balkt, Bernlef, Inge Braeckman, Hans Favery, Rutger Kopland, Gerrit Kouwenaar, Lucebert, Hanny Michaelis, Cees Nooteboom, Paul van Ostaijen, K. Schippers, Lans Stroeve, Hans Tentije, Michaël Vandebril, Riekus Waskowsky, Menno Wigman, etc.). En 1995 va ser guardonat amb el Premi «Gérard de Nerval» de la Société des Gens de Lettres (SGDL) per la seva traducció de Le scarabée-torpille, de Franz Jung. Pierre Gallissaires va morir el 10 d'agost de 2020 a l'Hospital Rangueil de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Anthony Lorry - Anthony Lorry: El
4 de desembre de 1972 neix a Clichy-la-Garenne (Illa de França, França) el
bibliotecari, arxiver i historiador anarquista Anthony Jean-Claude Lorry. Era
fill de Jean-Claure André Henri Lorry i de Sylvie Jeanne Jacqueline Allais.
Estudià història a la Universitat París XIII i l'octubre de 1995, sota la
direcció de Jacques Girault, llegí la seva tesina «Recherche sur les
anarquistes et les sindicats en banlieue Nord de Paris (1880-1912)». Es va
presentar al Premi «Jean Maitron», però, encara que ben classificat i amb un
informe força favorable de Maurice Agulhon, no l'aconseguí. En 2000 obtingué un
Diploma d'Estudis Avançats (DEA) amb el treball «Les monographies de familles
de l'École de Le Play (1855-1930)». Quan va ser cridat a files es declarà
objector de consciència i, per suggeriment de Colette Chambelland, conservadora
del «Centre d'Estudis, de Documentació, d'Informació i d'Acció Socials»
(CEDIAS-Musée Social) de París, va fer el seu servei social a la biblioteca d'aquesta
institució entre el maig de 1996 i el gener de 1998. En acabar aquest servei, l'octubre
de 1998, va ser contractat i integrat en el personal de la biblioteca i, amb
Michel Prat, reorganitzà i modernitza informàticament aquesta, a més de ser
delegat del personal. Cooperà activament amb el Col·lectiu de Centres de
Documentació en Història Obrera i Social (CODHOS). En 2004 creà la pàgina web pelloutier.net,
consagrada a la història del sindicalisme revolucionari i de l'anarcosindicalisme.
També participà en diversos organismes (Société d'Économia et de Sciencies
Sociales, Société d'Études Jaurésiennes, etc.) i col·laborà en diferents
publicacions periòdiques (Cahiers Jaurès, Les Études Sociales, Mil
Neuf Cent, Revue Internationale de l'Économie Sociale, Vie
Sociale, etc.). Sempre atret pel moviment llibertari, va fer costat
diverses organitzacions, com ara Alternative Libertaire (AL) i la Confederació
Nacional del Treball (CNT), i formà part del comitè de redacció de la revista Les
Temps Maudits (1997-2004), amb la qual hi col·laborà. Va ser un dels principals
animadors del Dictionnaire biographique du mouvement libertaire francophone,
per al qual organitzà diverses reunions al Musée Social i gestionà la seva
pàgina web. Entre les seves obres podem destacar De l'histoire du mouvement
ouvrier révolutionnarie (2001, amb altres), Regards sur le sindicalisme révolutionnarie
(2007, amb altres), Le sindicalisme révolutionnaire, la Charte d'Amiens
et l'autonomie ouvrière (2009, amb altres), etc. El seu testimoni va ser
recollit en la pel·lícula Fernand Pelloutier et les Bourses du Travail (2002)
de Patrice Spadoni. Anthony Lorry va morir el 6 de gener de 2014 al seu
domicili de Herblay (Illa de França, França) i va ser enterrat a Fontenay-sur-Conie
(Centre, França) d'on es originària sa família.
Defuncions
Alfredo Gori - Alfredo Gori: El 4 de desembre de 1926 mor a Viareggio (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alfredo Gori. Havia nascut el 14 de desembre de 1872 a Florència (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Pasquale Gori i Maddalena Macelloni. Ferroviari de professió, aprofità la seva feina per fer propaganda llibertària. En 1913, després d'un temps per Santo Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de manifestacions i distribuïdor de manifests en la línia ferroviària entre Parma i La Spezia. El 20 de març de 1919 representà els ferroviaris en una conferència sindical a Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí a Viareggio on treballà com a obrer envernissador i milità en el grup anarquista de la localitat. ***
Ramón
Mateo Chavanel - Ramón Mateo Chavanel: El 4 de desembre de 1936 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Ramón Mateo Chavanel. Havia nascut cap al 1890 a Osca (Aragó, Espanya). Carreter d'ofici, durant els anys vint formà part d'una agència de transports que, segons les autoritats, realitzava contraban a gran escala de tota mena d'articles. Després passà a fer feina com a obrer metal·lúrgic. L'agost de 1931 va ser detingut acusat de dos atracaments frustrats, un a dos cobradors del Credit Lyonnais i un altre a una joieria de Sabadell; jutjat, va ser condemnat i tancat a la presó de Burgos (Castella, Espanya). Arran dels maltractaments patits gairebé perdé la vista. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 hagué d'exiliar-se a França. De bell nou a la Península, el juliol de 1936 participà activament en les lluites per neutralitzà l'aixecament feixista als carrers de Barcelona (Catalunya), al costat de Francisco Ascaso. Després fou membre de les Patrulles de Control i va ser enviat en missió oficial a França i a Suïssa per a comprar productes de primera necessitat i, a més a més, armes, gràcies a la intervenció de la xarxa muntada pels companys Lucien Tronchet, Edmond Déturche i Josep Asens. El 30 de setembre de 1936 circulava amb un automòbil «Buick» amb altres companys (Francisco Barcena Martín, José Marín Gomez i Eugenio González Andreo), el qual, després de creuar la frontera a Saint-Genis, a prop de Ginebra, girà bruscament i s'estavellà contra un arbre, malferint tots els ocupants. Interrogats, els quatre ferits declararen a la policia, la qual havia trobat dissimuladament al cotxe 5.000 francs, que havien passat a Suïssa per a «negociar una compra de llet condensada». Ramón Mateo Chavanel, greument ferit, que s'havia acabat d'assabentar de la mort a Barcelona de son fill de tres mesos, va morir el 4 de desembre de 1936 a l'Hospital Cantonal de Ginebra (Ginebra, Suïssa). La seva incineració al cementiri de Saint-Georges esdevingué una gran manifestació en suport de l'Espanya revolucionària formada per un milenar de persones i en la qual van prendre la paraula Léon Nicole, Louis Bertoni i el cònsol d'Espanya. Després les seves cendres arribaren a Barcelona el 12 de desembre i van ser dipositades a la secretaria de les Patrulles de Control de l'avinguda de les Corts Catalanes; l'endemà les seves restes van ser enterrades amb una cerimònia força concorreguda. ***
Notícia
sobre l'afer de les bombes publicada en el diari madrileny ABC del 9 de gener
de 1921 - Josep Fatsini Fontcuberta: El 4 de desembre de 1941 mor al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fatsini Fontcuberta. Havia nascut el 12 de desembre de 1885 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). El gener de 1921 se li va implicar en un assumpte de bombes. Després dels fets de maig de 1937, fou un dels primers membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa que formà part del consistori, essent elegit el 29 de setembre de 1937 regidor municipal després de quatre mesos sense representació confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». El juny de 1940 va caure presoner de les tropes alemanys i el 9 d'agost de 1940 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Josep Fatsini Fontcuberta va morir el 4 de desembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria), annex i dependent del de Mauthausen –algunes fonts citen el castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). Sis mesos abans havia estat inscrit al Registre Civil de Tortosa com a desaparegut el desembre de 1938. ***
L'única imatge coneguda de Pietro Acciarito - Pietro Acciarito: El 4 de desembre de 1943 mor a Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia) l'anarquista, que intentà assassinar el rei Humbert I d'Itàlia, Pietro Umberto Acciarito. Havia nascut el 27 de juny de 1871 a Artena (Roma, Laci, Itàlia) en una família molt pobre; sos pares es deien Camillo Acciarito, que treballava de porter, i Anna Jossi. No pogué completar estudis i restà en un semianalfabetisme. Procliu a la depressió, també va patir de pneumotifus. A causa de les dificultats econòmiques familiars, emigrà a la veïna Roma buscant treball. A la capital aconseguí obrir un petit taller de manyeria, però així i tot les passà magres. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes i festejava una al·lota, Pasqua Venarubbia. El 20 d'abril de 1897 tancà definitivament el seu taller i visità son pare anunciant-li que era l'última vegada que es veien. Dos dies després, el 22 d'abril de 1897, després del banquet de gala de la celebració del 29è aniversari del matrimoni reial, Humbert I d'Itàlia va fer una passejada davant la multitud dirigint-se a l'hipòdrom de Capannelle per a presenciar al Gran Derbi Reial i quan la carretel·la reial descoberta arribà a la porta de San Giovanni, l'anarquista es llançà cap al rei amb la intenció d'apunyalar-lo, però va perdre l'equilibri i no pogué ferir-lo; caigut a terra, va ser immediatament detingut. Humbert I va declarar fanfarronament: «Són els inconvenients de l'ofici. Pitjor serà quan substitueixin els ganivets per armes de foc.» –poc després, el 29 de juliol de 1900 el rei italià va ser assassinat a trets a Monza per l'anarquista Gaetano Bresci. L'Estat italià va aprofitar l'avinentesa de l'atemptat d'Acciarito per desencadenar una àmplia repressió vers el moviment llibertari, presentant l'atemptat com una gegantina conxorxa antimonàrquica. El regicida sempre declarà que havia actuat personalment, mogut per la misèria. Entre el 28 i el 29 de maig de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Roma i, encara que ningú no va resultar ferit ni mort, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat. En sentir la condemna exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!» Per a promoure la tesi del complot antimonarquic, van ser detinguts nombrosos militants llibertaris, entre ells el fuster anarquista Romeo Frezzi, que morí a la presó de San Michele a conseqüència de les tortures sotmeses en els interrogatoris tres dies després de ser detingut. La policia intentà mostrar la seva defunció com a un suïcidi dient que s'havia copejat al cap dins la seva cel·la fins a morir, però la maniobra va ser destapada pel periòdic socialista Avanti, fet que ocasionà un gran escàndol. L'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino intenta, sense èxit, un recurs davant el Tribunal Suprem contra la seva condemna a cadena perpètua. Passà per diverses presons (Roma, San Stefano i Portolongone) i el 27 de maig de 1904 va ser portat al Manicomi Judicial de l'Ambrogiana per ser observat clínicament, ja que els anys d'aïllament total l'havien desequilibrat psíquicament. Pietro Acchiarito va morir el 4 de desembre de 1943 a l'Hospital Psiquiàtric Judicial (Manicomi Criminal) de la Villa Medicea dell'Ambrogiana de Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia). ***
Foto
antropomètrica de Francesco Pavese Roggiero - Francesco Pavese
Roggiero: El 4 de desembre de 1945 mor a Asti (Piemont,
Itàlia) l'anarquista –algunes
fonts l'inscriuen com a comunista– Francesco Pavese Roggiero
–el llinatge citat
de diverses maneres (Pavesi, Pavessi, Roggero,
Ruggero, etc.).
Havia nascut el 15 de juny de 1905 a Asti (Piemont, Itàlia).
Sos pares es deien
Giovanni Pavese i Maria Giulia Sicardi. Es guanyava la vida com a
paleta. Entre
1924 i 1931 formà part de la feixista Milícia
Voluntària per a la Seguretat
Nacional (MVSN; «Camises Negres»). El 15 de febrer
de 1932 s'expatria a França
passant per Saint-Dalmas de Tenda (Provença,
Occitània). Amenaçat de ser
reenviat a Itàlia, s'enrolà immediatament per
cinc anys en la Legió Estrangera
i va ser enviat a Algèria i al Marroc, on va ser en dues
ocasions condemnat per
«deserció i insubordinació».
En 1937 va ser desmobilitzat i intentà passar a
Espanya, però va ser detingut en la frontera; jutjat, va ser
condemnat pel
Tribunal de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) a 20 dies de
presó i tancat a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). Un cop lliure,
aconseguí passar a la Península i
s'enrolà en el III Batalló de la XII Brigada
Internacional «Garibaldi». El
juliol de 1937 va ser ferit en la batalla de Brunete (Madrid, Castella,
Espanya).
Un cop restablert, retornà al front d'Aragó i
l'octubre de 1938, durant la
batalla de l'Ebre, va ser novament ferit al pit. Va ser condecorat per
la seva
actuació al front de Casp (Saragossa, Aragó,
Espanya). Evacuat a un hospital de
Barcelona (Catalunya), després d'un temps a
Torelló (Osona, Catalunya), el
febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà
a França. Internat
al camp de concentració d'Argelers, formà part
del grup anarquista «Libertà o
Morte», i posteriorment va ser enviat al camp de Gurs, des
d'on envià diversos
articles al periòdic anarquista novaiorquès L'Adunata
dei Refrattari i al ginebrí Il
Risveglio Anarchico. Més tard passà per
una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) del camp de Jonquilles per a fer feina a les
fortificacions d'Esquéhéries
(Picardia, França). Segons un informe de la
intel·ligència comunista, havia desertat
de la «Brigada Garibaldi» i s'havia solidaritzat
amb la política partidària de
Segismundo Casado López encapçalada pel comandant
de la seva brigada Randolfo
Pacciardi mitjançant la seva signatura en una crida
publicada el 29 de juliol
de 1939 en el periòdic Giovane
Italia,
però, segons aquest informe comunista, era «enemic
del nostre Partit i de la
classe obrera». Quan esclatà la II Guerra Mundial
va ser fet presoner pels
alemanys i el 19 de juny de 1940 va ser lliurat a les autoritats
feixistes
italianes. Jutjat, va ser condemnat a cinc anys de
deportació a les illes
Tremiti. Posteriorment va ser tancat a la presó de
Manfredonia (Pulla, Itàlia)
i la colònia penitenciària de l'illa Ventotene.
Segons altres fonts, el maig de
1940 era a Bèlgica i el juliol d'aquest any va ser detingut
a la frontera
tirolesa de Brenner quan volia passar a Itàlia. L'agost de
1943 va ser posat en
llibertat i retornà a Asti. Greument malalt, Francesco
Pavese Roggiero va morir
el 4 de desembre de 1945 a Asti (Piemont, Itàlia). ***
Giuseppe Monanni amb una filla - Giuseppe Monanni: El 4 de desembre de 1952 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) un dels principals representants de l'individualisme anarquista italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe Monanni, Mony. Havia nascut el 27 de febrer de 1887 a Arezzo (Toscana, Itàlia). Tipògraf de professió, va fundar en 1907 a Florència la revista anarquista Vir, on col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan Gigli, entre d'altres. Més tard col·labora en Grido della Folla, amb Giovanni Gavilli i la que serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella s'instal·la a Milà on col·laborarà en diversos periòdics i publicacions, com ara La Rivolta (1911) i La Libertà (1913-1914). Paral·lelament a aquesta activitat periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca editorial que s'escampa per tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de Libreria Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice Sociale (1919-1926) i, finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així publicarà tots els clàssics de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari, etc.). Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa juntament amb altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la instauració del feixisme que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient repressiu de detencions, d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea amb Carlo Molaschi L'Università Libera, però, després de l'aprovació de les Lleis especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació general. A més a més, ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i polítiques. Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la guerra, col·labora de bell nou, sota el pseudònim Mony, en el periòdic Libertario. ***
Notícia
orgànica sobre Victor Delagarde apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
18 d'abril de 1914 -
Victor Delagarde:
El 4 de desembre de 1954 mor
a Orleans (Centre, França)
l'anarquista i
sindicalista, i després comunista, Victor Louis Achille
Delagarde. Havia nascut el 16 de setembre de 1890 al V Districte de
París
(França). Sos pares es
deien Victor Louis Delagarde, mosso de magatzem, i Julienne Calot,
domèstica.
Es guanyava la vida treballant de mecànic d'instruments de
precisió. Militant
de la Federació Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR), a finals de 1913 s'encarrega
de diverses funcions en aquesta organització, com ara
secretari del grup del V
i XIII Districte de París, secretari adjunt de l'FCAR i
secretari adjunt de la
Unió Regional de París de l'FCAR. En aquesta
època vivia al número 19 del
carrer Croulebarbe del XIII Districte de París.
També formava part dels «Amics
de Les Temps Nouveaux» i
dels «Amics
de Le Libertaire» i
estava sindicat
en la Unió Corporativa d'Obrers Mecànics. El
febrer de 1914 va ser nomenat
secretari de la Unió Regional de París de l'FCAR,
en substitució de François Cuisse.
El 25 de maig de 1914 formà part d'un grup d'un centenar de
militants
anarquistes francesos, jueus, russos i italians que es manifestaren
davant el
«Mur dels Federats» del cementiri parisenc de
Père Lachaise. L'1 d'agost de
1914 va ser mobilitzat i integrat en el 59 Regiment d'Artilleria i, amb
una
pròrroga d'incorporació del 26 de juliol de 1915,
destinat com a obrer
especialitzat a les fàbriques Morane de París.
Aquest mateix any va ser nomenat
delegat de fàbrica i va ser acomiadat per haver fet la
«vaga per la pau» de
maig de 1918 i destinat al 13 Regiment d'Artilleria i, a partir de l'1
de
juliol de 1919, al VI de Dragons. El 13 d'agost de 1919 va ser
desmobilitzat i
entrà a fer feina de torner en l'Associació
d'Obrers en Instruments de Precisió
(AOIP), societat cooperativa de producció de la qual
esdevingué director cap el
1929. El febrer de 1919 s'adherí al grup del XIII Districte
de París de les
Joventuts Socialistes Revolucionàries (JSR) i el setembre de
1920 va ser
nomenat secretari de la secció administrativa del Sindicat
d'Obrers del Metall
(Secció de Mecànica Menor. Torners en
òptica). Militant de la minoria
revolucionària de la Confederació General del
Treball (CGT), l'octubre de 1920
va ser nomenat membre del Comitè Central dels
Comitès Sindicalistes
Revolucionaris, on destacà per la seva gran activitat. El
novembre d'aquell
any, en va ser elegit conseller obrer de la magistratura del treball
del Sena,
en la Secció del Metall i d'Indústries Diverses,
on va romandre fins el 1932.
El 10 de maig de 1921 es casà al XIII Districte de
París amb la magatzemera
Germaine Louise Bettendroffer i en aquesta època vivia amb
sa mare ja vídua al
número 10 del carrer Véronèse de
París. En 1921 s'afilià a la Secció
Francesa
de la Internacional Comunista (SFIC) i col·laborà
en els periòdics comunistes La Vie
Ouvrière i en L'Humanité.
El gener de 1924, en el
Congrés del PCF-SFIC celebrat a Lió
(Arpitània), va ser nomenat membre suplent
del Comitè Central. El novembre de 1924 va ser
exclòs de la directiva del
Partit per «haver fet editar i difondre documents amb la
finalitat de
desacreditar el Comitè Central de la Internacional Comunista
i de destruir, en
els esperits dels militants, la confiança en la
direcció del PCF designat per
la Internacional». Protestà contra aquesta
acusació d'indisciplina en una carta
signada el 5 d'octubre de 1924 publicada en Cahiers
du Bolchévisme el 5 de desembre; també
va fer pública, el 22 de novembre de
1924, una carta on denunciava el règim burocràtic
soviètic i en defensa de Lev
Trotski, però negant intentar crear una tendència
«dretana» dins del Partit i
entrebancar-ne la feina política. El 5 de desembre de 1924,
en una Conferència
Nacional Extraordinària, es votà per unanimitat,
menys tres abstencions,
l'exclusió de Victor Delagarde, Pierre Monatte i
André Griot (Alfred Rosmer),
decisió confirmada en el
Congrés Nacional de Clichy (Illa de França,
França) del 20 de gener de 1925. Poc
després de la vaga de «braços
plegats» de la Societat d'Enllumenat i de
Calefacció de Vehicles d'Issy-les-Moulineaux (Illa de
França, França) va ser
detingut. S'integrà en el grup editor de la revista La Révolution Prolétarienne,
creada el gener de 1925 al voltant de
Pierre Monatte, on el maig de 1925 publicà un article sobre
el Congrés de
Fàbriques de la Metal·lúrgica de
París. En 1926 col·laborà en Le Droit Ouvrier. En 1927, amb altres
companys (A. Mahouy, J. Roumeguère, etc.), era membre del
Grup d'Estudis i
d'Acció Sindicalista dels
Metal·lúrgics de la Regió Parisenca,
que s'oposà a la
direcció dins de la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU). El 25
d'abril de 1927 prengué la paraula en el Congrés
del Sindicat dels Metalls de
la Regió Parisenca. L'agost de 1927 signà, com a
membre de la Lliga
Sindicalista, un manifest sobre la unitat sindical. Més tard
cessà tota
activitat militant. En 1931 participà, com a membre de
l'AOIP, en l'Exposició
Colonial Internacional celebrada a París. Durant un temps
continuà treballant
en l'AOIP i després passà a l'empresa privada,
dirigint una fàbrica. El
febrer de 1935 participà en
una reunió de celebració del desè
aniversari de la creació de La
Révolution Prolétarienne. En 1938
col·laborà en Le Midi
Socialiste i Sydicats.
L'agost de 1938 va ser nomenat
Cavaller de la Legió d'Honor a iniciativa del Ministeri de
Postes, Télégraphs
et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs
i Telèfons). Victor Delagarde va morir
el 4 de desembre de 1954 a Orleans (Centre, França). ***
Convocatòria
d'un acte d'Henri Geuffroy publicada en el periòdic
parisenc Terre
Libre del març de 1939 - Henri Geuffroy: El
4 de
desembre de 1969 mor a París
(França) l'anarquista i sindicalista
Henri-Charles Geuffroy. Havia nascut el 13 d'agost de 1891 a Brevoines
(Langres,
Xampanya-Ardenes, França). Sos pares es deien Joseph-Auguste
Geuffroy, fabricant
de serralleria, i Henriette-Louise Gilton. Es
guanyà la vida com a artista
pintor i com a agent
comercial. Lluità en la Gran Guerra i va ser condecorat amb
la medalla de la
«Creu de Guerra». El 7 de febrer de 1916 es
casà a Bourges (Centre, França) amb
Marthe Jeanne Frat. En aquesta època figurava com a
estudiant reservista, amb
el grau de Maréchal des Logis,
i
alumne de pilot del I Grup d'Aviació, resident a Dijon
(Borgonya, França). El
13 de març de 1929 es va divorciar a París de
Marthe Jeanne Frat. Membre de la
Union des Comités de Chômeurs (UCC,
Unió dels Comitès dels Desocupats) de la
Regió Parisenca, assistí entre el 13 i el 15 de
novembre de 1936 a la
Conferència Nacional de Desocupats. En aquesta
època milità en la Federació
Anarquista Francesa (FAF) i col·laborà en Le
Combat Syndicaliste, Le Libertaire
i Terre Libre, sobretot amb
articles
sobre el moviment reivindicatiu dels desocupats. Va ser l'autor de la
cançó La nouvelle
Carmagnole, que va ser
editada a finals de 1937 i venuda per a finançar Le Combat Syndicaliste. El maig de 1938
assistí al congrés de la IV
Unió Regional de París (França) de la
Confederació General del Treball -
Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), on presentà
un informe sobre els
problemes de la desocupació, i va ser nomenat, amb L.
Pillette, representant
del sindicat d'Empleats en la nova comissió executiva. Amb
Hue i Alfred Marie Deberge,
formà part de la Comissió Jurídica
d'aquesta organització sindical. El 26 de
novembre de 1938 es casà al IX Districte de París
amb Anna Klein. En aquests
anys, i fins el final de sa vida, visqué amb sa companya al
número 42 del
carrer de la Tour d'Auvergne del IX Districte de París. El 8
de març de 1939 va
fer la conferència-debat Ce qu'est
l'anarchisme, a la Sala de la FAF de París,
organitzada pel Cercle
d'Estudis Socials (CES). Durant l'Ocupació es
dedicà sobretot a la seva faceta
artística i fou secretari general de la
«Société des Vrais
Indépendents»
(Societat dels Vertaders Independents), que realitzava salons i
exposicions
artístiques, i que estava enfrontada a la Societat dels
Artistes Independents,
acusada de col·laboracionista amb els nazis. Sembla que
és el mateix Geoffroy
que després de la II Guerra Mundial milità en el
grup anarquista del XVIII
Districte de la Federació Anarquista (FA) i que
presidí el 9 de novembre de
1947 el III Congrés de la FA celebrat a Angers
(País del Loira, França). En
aquests anys el seu nom figurava en els llistats policíacs
de domicilis a
vigilar. Des del 19 d'abril de 1954 fou membre de la Societat
Històrica i
Arqueològica de Langres. Henri Geuffroy va morir el 4 de
desembre de 1969 a
l'Hospital d'Instrucció dels Exèrcits de
Val-de-Grâce del V Districte de París
(França). ***
Necrològica
d'Enric Marcobal Bringuet apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 10 de febrer de 1972 - Enric Marcobal Bringuet: El 4 de desembre de 1971 mor a Roanne (Forêz, Arpitània) l'anarcosindicalista Enric Marcobal Bringuet. Havia nascut l'1 d'agost de 1907 a Santa Bàrbara (Montsià, Catalunya). Sos pares es deien Antoni Marcobal i Francesca Bringuet. Pagès, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Mably (Forêz, Arpitania). Més tard s'instal·là a Roanne i s'afilià a la CNT local. Sa companya fou Teresa Rodríguez. Enric Marcobal Bringuet va morir el 4 de desembre de 1971 al Centre Hospitalari de Roanne (Forêz, Arpitània) i va ser enterrat civilment tres dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Georg
von Rauch - Georg von Rauch: El 4 de desembre de 1971 és assassinat a Berlín (Alemanya) el militant anarquista Georg von Rauch. Havia nascut el 12 de maig de 1947 a Marburg (Hessen, Alemanya). Son pare era professor de filosofia a la Universitat i ell, després d'acabar l'escola en 1966, va començar a estudiar filosofia autodidàcticament. Aquest mateix any, es va casar amb la seva núvia Illo, qui en 1967 donarà a llum una filla, Yamin. Interessat per la política, el clímax dels moviments dels joves alemanys amb la mort per un tret de la policia de l'estudiant Benno Ohnesorg durant una manifestació, li va influenciar força. Va ingressar en la Freie Universität Berlin (Universitat Lliure de Berlín) i va col·laborar amb la Sozialistischer Deutscher Studentenbund (Associació Socialista Estudiantil Alemanya). A Berlín les seves activitats polítiques contra la guerra de Vietnam es van anar radicalitzant. L'intent d'assassinat per un jove neonazi contra un dels majors representants del moviment estudiantil, Rudi Dutschke, en 1968, va ser el límit per a Georg von Rauch i es va adherir a un grup anarquista de guerrilla urbana. Aquest va ser el principi d'una carrera delictuosa, detinguda quan el van arrestar per apallissar un periodista el 2 de febrer de 1970. Va ser condemnat el 8 de juny de 1971, però va aconseguir fugir el mateix dia. A partir d'aquest moment va ser un conegut personatge influent en l'escena estudiantil alemanya. La seva fuita només va durar sis mesos, el 4 de desembre de 1971 va rebre un tret de la policia. La seva mort violenta el va convertir en un màrtir i en el paradigma de la lluita política del seu temps. La resta de membres de la seva organització va crear el «Bewegung 2 Juni» (Moviment 2 de Juny), la branca anarquista de la Red Army Fraction (Fracció de l'Exèrcit Roig). L'hospital berlinès Bethanien, després de ser ocupat, va ser rebatejat Georg-von-Rauch-Haus, com a homenatge al jove llibertari. ***
Francisco
Trigo Domínguez al seu despatx - Francisco Trigo
Domínguez: El 4 de desembre de 1977 mor a
Madrid
(Espanya) el
químic i sanitari anarquista i anarcosindicalista Francisco
Trigo Domínguez. Havia nascut el 19 de febrer de 1898 a
Nerva
(Huelva, Andalusia, Espanya).
Fill d'una família benestant i conservadora, son pare,
José María Trigo González,
era comerciant de vins; sa mare es deia Adulfa Domínguez
Trigo. Entre 1904 i
1906 son pare fou regidor de Nerva i durant la dictadura de Primo de
Rivera va
ser tinent d'alcalde, promotor de la Unió
Patriòtica a Nerva i, en 1926,
alcalde per ofici del governador civil; en 1927 dimití
davant el nou governador
i un carrer de la població porta el seu nom. Francisco Trigo
tingué aficions
literàries des de petit i el setembre de 1915
publicà l'obra teatral Amor y
guerra. Drama en tres actos, que
es representà a Nerva aquell mateix any; també en
1915 publicà un conte. En
1916 obtingué el títol de pèrit
químic, cursat a l'Escola d'Arts i Indústries
de Cadis (Andalusia, Espanya), adscrita a la Universitat de Sevilla.
Les seves
inquietuds socials li van impedir continuar amb el negoci familiar i
s'instal·là al nord d'Àfrica. En 1922
s'adherí a la Lliga Espanyola dels Drets
de l'Home. L'1 de gener de 1925 es casà a Melilla amb
Rosalía Martín Álvarez i
aquell mateix any s'integrà en la Creu Roja Espanyola. Poc
després, a Tetuan,
nasqué son primer fill, Amando Francisco. L'abril de 1927
nasqué a Nerva
Angelita, alhora que publicà el llibre Nerva.
Un año de actuación municipal, on
explica l'actuació de son pare a
l'ajuntament d'aquesta localitat. Encara va tenir dues filles
més, Adulfa i
Amapola, nascuda en 1933. En 1927 obtingué una
plaça de funcionari com a
auxiliar tècnic a l'Hospital del Rei de Madrid,
encarregant-se del servei de
calefacció a la Infermeria Victoria Eugenia. A Madrid
començà la seva
vinculació al moviment llibertari i en 1929 fou un dels
fundadors (carnet
número 1) del Sindicat de Sanitat i Higiene de Madrid de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). També participà en el
grup anarquista «Los
Libertos», integrant en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), juntament amb
Melchor Rodríguez García, Celedonio
Pérez Bernardo i Luis Jiménez, grup que
actuà a l'Ateneu de Divulgació Social. El 6 de
juliol de 1930 va ser nomenat
delegat en l'Aliança Republicana del Partit
Republicà de Chamartín de la Rosa
(Madrid, Castella, Espanya), partit del qual va ser nomenat secretari.
El 15 de
desembre de 1930, arran de l'aixecament militar tres dies abans dels
capitans
Fermín Galán Rodríguez i
Ángel García Hernández, va ser
detingut com a membre
del Comitè Revolucionari i per la seva
intervenció en la lluita a Cuatro
Vientos (Madrid, Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra, va
ser
condemnat a diversos anys de presó, ingressant a la
Presó Model de Madrid,
encara que sortí mesos després amb la
proclamació de la II República espanyola
el 14 d'abril de 1931. L'estiu de 1931, durant la destacada vaga de la
Telefònica, va ser relacionat amb la
col·locació d'explosius a Madrid, fets
pels quals va ser detingut. El maig de 1933 va ser novament detingut
amb la comadrona
cenetista Antonia Orán Cuello. El juny de 1931
participà, en nom del Sindicat
de Sanitat i Higiene madrileny, en el III Congrés Nacional
de la CNT celebrat a
Madrid i el maig de 1936 en el IV Congrés Nacional
confederal portat a terme a
Saragossa (Aragó, Espanya). Arran del cop militar feixista
de juliol de 1936,
va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional
provisional, màxim òrgan de
coordinació confederal, i com a tal la nit del 18 de juliol
va anar cap a
Saragossa per a conèixer de primera mà la
situació, però en arribar la ciutat
ja estava en mans de l'exèrcit rebel. Participà
en els enfrontaments amb els
militars aixecats a Madrid i després de la seva derrota
s'incorporà com a
combatent voluntari. Quan lluitava a la carretera d'Extremadura, va ser
cridat,
a proposta del Sindicat de Sanitat i Higiene, per la ministra
confederal
Frederica Montseny Mañé perquè
s'encarregués de les competències del Ministeri
de Sanitat a Madrid en el moment en que el govern de la II
República s'havia
traslladat a València (País Valencià).
Com a delegat del Ministeri de Sanitat a
Madrid, actuà com a conseller de Sanitat de la Junta de
Defensa de Madrid,
organisme presidit pel general José Miaja Menant i que no
tenia competències
sanitàries; en aquest càrrec mantingué
i impulsà els serveis sanitaris
madrilenys i protegí els sanitaris de la ciutat
independentment de la seva
ideologia, salvant la vida de molts d'aquests. Organitzà el
primer Batalló
Antigas espanyol, del qual va ser membre del Comitè
Polític i capità d'aquest.
El maig de 1937, amb la sortida dels ministres llibertaris del Govern
de la II
República, presentà la seva dimissió.
Reincorporat a l'activitat sindical, va
ser nomenat secretari de la Federació Regional del Centre de
Sanitat i Higiene.
També, des de començaments de 1938, es
reincorporà a l'exèrcit com a comissari
de Batalló, desenvolupant funcions de comissari delegat de
Sanitat en l'Exèrcit
de l'Est a Catalunya. L'abril de 1938, quan el confederal Segundo
Blanco
González ocupà la cartera del Ministeri de
Cultura, va ser nomenat delegat
especial de la Subsecretaria de Sanitat en les províncies de
Madrid, Toledo,
Guadalajara, Cuenca, Ciudad Real i Extremadura. L'octubre de 1938 quan
el metge
anarcosindicalista Emilio Navarro Beltrán
presentà la seva dimissió en la
Subsecretaria de Sanitat, assumí la delegació de
Sanitat a tot l'Estat, llevat
de Catalunya. El febrer de 1939, s'encarregà interinament de
la Subsecretaria
de Sanitat per absència del titular, quan la
pèrdua de Catalunya anticipava la
victòria franquista, i el 13 de març, dies abans
d'acabar la guerra, acceptà del
Consell de Defensa, fent costat l'acció de Segismundo Casado
López, Cipriano
Mera Sanz i Julián Besteiro Fernández, el
nomenament de subsecretari de
Sanitat. Aguantà fins el final a Madrid i quan les tropes
franquistes ja
entraven a la ciutat, marxà cap al port d'Alacant,
però sabent que les seves
opcions de sortir del país eren nul·les.
Capturat, va ser enviat al camp de
concentració d'Albatera i tres mesos després a
Madrid; d'allà pogué sortir amb
sa família cap a Nerva, però va ser denunciat per
un sacerdot pocs dies després
i empresonat als soterranis de l'ajuntament. A partir d'aquí
patí un llarg
període d'empresonaments i desterraments. Detingut
preventivament a la presó
madrilenya de Torrijos, en 1940 va ser processat
sumaríssimament d'urgència. El
març de 1942 va ser condemnat per un consell de guerra pel
delicte d'«auxili a
la rebel·lió» a 12 anys de
presó major. Poc després, el juny de 1942, el
Tribunal Especial pera a la Repressió de la
Maçoneria i el Comunisme el va
condemnar a altres 12 anys i un dia de presó menor per la
seva participació,
amb el nom de Germinal,
en la lògia
maçònica «España
Democrática».
Després dels recursos pertinents, aquesta última
condemna va ser rebaixada a sis anys i un dia de confinament, que
patí a
Santoña. En aquesta població càntabra
visqué amb sa família, vivint com
pogué
de fer classes particulars. Intentà en diverses ocasions,
per
motius laborals i
de salut, que el seu confinament fos fitxat al llevant peninsular,
però sempre
li van ser denegades les sol·licituds. Finalment, el juny de
1944 la seva
demanda va ser acceptada i es pogué traslladar a Alacant
(Alacantí, País
Valencià) per treballar a l'empresa «Seguros
Peninsular» com a inspector
regional d'assegurances. Després de nous intents de trasllat
per
motius de
treball, en 1946 pogué instal·lar-se a Madrid. En
1948
acabà de purgar la pena
de confinament. Malgrat que a partir de 1953 es pogué
reincorporar en la seva
feina de Sanitat, mai no tingué oportunitat de retornar al
seu
antic lloc de
treball. Durant sa vida publicà una altra obra teatral, El honor de las mujeres, de la qual
encara no s'ha trobat cap
exemplar, i deixà inèdit un text on analitza la
seva actuació durant la guerra,
El tesoro perdido. Francisco
Trigo Domínguez va morir el 4 de desembre de 1977 a l'Hospital Militar de Madrid
(Espanya) a resultes d'un ictus i va ser enterrat al cementiri de Carabanchel Alto de Madrid. Francisco
Trigo
Domínguez (1898-1977) ***
Miguel García a la plaça de Sant Felip Neri del Barri Gòtic barceloní en 1979, lloc on va ser detingut en 1949 - Miguel García García: El 4 de desembre de 1981 mor a Londres (Anglaterra) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Miguel García García, també conegut com Miguel Ferrer. Havia nascut el 3 de febrer de 1908 a Archena (Múrcia, Espanya). Va ser fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) incondicional de Salvador Seguí i que va lluitar contra el pistolerisme de la patronal a Barcelona. Orfe als 11 anys, va començar a treballar en un taller de vidre i més tard es va dedicar a la venda de diaris al carrer, participant en la vaga de venedors, per la qual cosa va haver de fugir a Perpinyà. A la capital de la Catalunya Nord va treballar en unes cavallerisses, alhora que ampliava la seva cultura. En tornar a la península en 1921 va aprendre tipografia i va fer feines clandestines de publicació per al sindicat anarcosindicalista. En 1922 va ingressar en el moviment llibertari. Més tard va treballar en l'hoteleria i va ser un dels fundadors del Sindicat Gastronòmic de la CNT. En aquests anys va formar part dels grups d'acció contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1926 es va exiliar a França (Trouville i París). Amb la República es va mantenir al marge dels grups d'acció, però amb l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser un dels primers en plantar cara els feixistes, participant en l'assalt d'armeries i el setge de les casernes. Va marxar i lluitar al front d'Aragó (Tàrrega, Casp, Belchite). El novembre de 1936 va marxar al front de Madrid on va restar 32 mesos i va ser ferit. Després seria destinat a preparar militarment dos batallons d'estudiants amb els quals després va combatre a Guadalajara, ocupant Brihuega després de la derrota mussoliniana. En acabar la guerra es va amagar a València i a Barcelona, on fou detingut el 9 de maig de 1939 i internat a Poble Nou amb Josep Sabaté Llopart. Després passà 30 mesos al camp de concentració «Unamuno», a prop de Madrid. Condemnat a sis mesos, pena que havia complet amb la presó preventiva, fou alliberat el març de 1941 i s'integrà immediatament en la resistència llibertària antifranquista amb Josep Sabaté. En aquest any entrà en contacte amb els serveis secrets britànics que l'ensenyaren a falsificar documents. Arran del robatori d'una premsa pogué realitzar nombrosos documents falsos per als companys. També participà amb Francesc Sabaté Llopart (Quico) en el pas a la Península i en les cadenes d'evasió de nombrosos jueus i aviadors aliats. Lligat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), cap al 1945, amb Juan Pena, participà en l'edició clandestina del seu òrgan d'expressió, Tierra y Libertad, distribuint-lo especialment per Barcelona. Ferm opositor a la línia col·laboracionista, el seu grup participà en nombrosos cops de mà (atracaments de bancs, cobraments d'imposts revolucionaris a industrials, etc.). El setembre de 1949 va tornar a la Península enrolat en el «Grupo Talión» de Julio Rodríguez Fernández (El Cubano). El 9 d'octubre de 1949 va participar en el famós robatori del meublé «La Casita Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover Font, Josep Corral Martí, Manuel Fornés Marín, Francisco Martínez Márquez i Julio Rodríguez, i en el qual s'apropiaren de 37.000 pessetes. El 21 d'octubre de 1949 fou detingut i el 6 de febrer de 1952 va se condemnat a mort a Barcelona, amb Antonio Moreno Alarcón, Domingo Ibars Juanías, Josep Corral Martí, Ginés Urrea Piña, Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas i Jordi Pons Argilés. Però, després de passar 38 dies a la cel·la des condemnats a mort, el 13 de març se li va commutar la pena per 30 anys de presó. En un escorcoll se li va trobar una pistola i se li van afegir 20 anys més a la pena, coneixent les masmorres de diverses presons (Alacant, Terol, Carabanchel, Sant Miquel dels Reis) i sempre intentant fugir-ne. A Carabanchel va fer amistat amb el militant anarquista escocès James Stuart Christie. A partir d'octubre de 1967, al penal de Sòria, va guardar clandestinament, fins al 1968, el manuscrit del futur llibre de Luis Andrés Edo La corriente, que aquest anava escrivint a la presó. Alliberat en 1969, va instal·lar-se a Londres, on va portar una intensíssima tasca de propaganda antifranquista arreu d'Europa, a més de col·laborar en la Creu Negra Anarquista, de la qual va ser cofundador amb Stuart Christie i Albert Meltzer, i de mantenir el «Centro Ibérico» de Londres. També va ajudar la revista llibertària Black Flag. Quan va morir Franco va obrir una fonda a Barcelona en 1976 («La Fragua») que es va convertir en un focus de l'anarquisme barceloní. És autor de diverses obres, com ara Spanish Political Prisoners (1970 i 1975), Looking back after 20 years in jail (1970, 1974 i 2002, i també traduït al francès), Franco's Prisoner (1972), Spanien-Kampf und Gefangenschaft (1939-1969) (1975), Miguel García's Story (1982), entre d'altres. ***
Ginés Alonso, Margit Manus-Arvidsson, Louis Mercier, Helmut Rüdiger i Albert de Jong en el Congrés del Cinquantenari de la SAC (Estocolm, 1960) - Ginés Alonso López: El 4 de desembre de 1988 mor a L'Avelhanet (País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista, anarquista i maçó Ginés Alonso López. Havia nascut el 22 de gener de 1911 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Pedro Alonso i Encarnación López. Era fill d'una família conservadora que aviat s'establí a Barcelona (Catalunya). Fuster d'ofici, formà part activa del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El seu interès per la cultura l'animà a crear en 1931 l'Ateneu Racionalista de La Torrassa, a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Sembla que també va pertànyer al grup anarquista que edità la revista Ágora, format per Ángel Lescarboura i Adolfo Ballano, entre d'altres, i que es finançava amb cops econòmics; per això patí presó arran dels fets del Cafè Oro del Rin. També formà part del grup «Afinidad», amb Josep Peirats i Pedro Conejero. El juliol de 1936 s'enfrontà contra l'aixecament feixista i formà part del moviment cultural que es desenvolupà en el camp cinematogràfic, participant en la revista Popular-Film amb Mateo Santos i Puig Elías. Entrà a formar part del Comitè Regional de Catalunya les Joventuts Llibertàries i va prendre la paraula en nombrosos actes (Puigcerdà, l'Hospitalet, Sant Just Desvern, Les Corts, Viladecans, etc.) en representació d'aquest comitè. Entre 1936 i 1937 participà en la redacció de la revista Ideas, hostil a la participació de la CNT en els governs estatals. Amb la derrota, s'exilià a França i s'establí a L'Avelhanet al costat de Pablo Martín, que li proporcionà feina a la seva fusteria. Participà en la resistència contra els nazis i ajudà a la reestructuració de la CNT. Intervingué en el míting a Tolosa de Llenguadoc que es realitzà després del Congrés de Federacions Locals de París celebrat entre l'1 i el 12 de maig de 1945, en el qual participà en la ponència de Premsa i Propaganda com a delegat de L'Avelhanet. Durant un temps fou director del setmanari confederal de l'Exili España Libre. Arran de la ruptura confederal, s'alineà amb el sector reformista favorable a la CNT clandestina de l'Interior. En 1954 assistí al Ple de Tolosa del sector moderat. Entre 1957 i 1960 fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili i com a tal entrà clandestinament a la Península. El 25 de febrer de 1960 presidí la Comissió de Coordinació de l'Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)–, amb Pascual Tomás com a secretari i tresorer. En 1960 assistí com a representant del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili al XVI Congrés (Congrés del Cinquantenari) de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) celebrat a Estocolm (Suècia). L'1 de novembre de 1960 signà en representació d'aquest subcomitè, amb Roque Santamaría en nom del Secretariat Intercontinental, un manifest d'unitat confederal. En 1965 representà la Federació Local de L'Avelhanet de la CNT en el Congrés de Montpeller. En la maçoneria assolí el grau de Gran Mestre. Podem trobar escrits seus en Espoir, Faro, Ideas, La Revista Blanca i Solidaridad Obrera, entre d'altres. Sa companya fou Josefina Vallés. Gines Alonso López va morir el 4 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 5 de desembre– al seu domicili de L'Avelhanet (País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània). ***
Teresa Pons Tomàs - Teresa Pons Tomàs:
El 4 de desembre de 1988 a
Montalban (Guiena,
Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista
Teresa Eulàlia Carme Pons i Tomàs. Havia nascut el 10
d'abril de 1911
a Can Clarà, al carrer «dels 18
duros», ara carrer Indústria, de Salt
(Gironès, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Pons
Castellet i Dolors Tomàs Clarà, i fou
la tercera de quatre germans, coneguts com Els
de Can Clarà. Estudià a l'Escola
Pública de Salt fins als 14 anys, quan
començà a fer feina a la fàbrica
tèxtil Coma-Cros de Salt, participant en
diferents vagues. Ben aviat entrà a formar part de les
Joventuts Llibertàries i
freqüentava el Centre de Cultura «La
Floreal», on fou membre de la companyia de
teatre «Arte y Amor». El 19 d'octubre de 1936 va
ser nomenada, en representació
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), regidora de
Salt del Consell
Municipal revolucionari creat arran de l'esclat de la
Revolució Social, essent
la primera regidora de les comarques gironines. A finals de 1936,
però,
abandonà el càrrec i formà parella amb
el també destacat anarcosindicalista
aragonès Salvador Piñol Catalán, viudo
amb dues nines (Llibertat i Àngela). Son
germà Francesc Pons Tomàs va ser executat en 1938
per un oficial estalinista en
negar-se a una ordre inútil que significava la mort del
batalló i sos altres
germans, Isidre i Jordà, també de la CNT, van ser
afusellats pels feixistes en
1939. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà
embarassada els
Pirineus amb son company. Una filla que tenia de dos mesos
morí a causa de les
condicions dels camps de concentració. Després de
moltes dificultats pogués
establir-se a Montalban. En 1947 quedà viuda i
només tornà a Catalunya per a
visitar familiars i amics a finals dels anys setanta acompanyada de sos
fills.
Teresa Pons Tomàs va morir el 4 de desembre de 1988 al seu
domicili de
Montalban (Guiena,
Occitània) i fou enterrada al cementiri protestant de
Gasseras, a les afores de
Montalban, on també van ser traslladades les despulles de
son company. Des de
finals de 2009 un passeig de Salt porta el seu nom. En 2010
l'historiador Jaume
Prat Pons, nét de son germà Jordà Pons
Tomàs, publicà el llibre Sumaríssim
d'urgència 1643. La Guerra Civil dels germans
Clarà (i Piñol),
on explica vicissituds dels seus
familiars. ***
Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info] - Alberto Vecín
Gómez: El 4 de desembre de 1993 mor a
Lleó (Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Alberto Vecín Gómez,
també
conegut com Capitán Gallego
i Cesareo Gancedo Gómez.
Havia nascut el 10
de febrer de 1906 a La Faba (Vega de Valcarce, Lleó,
Castella, Espanya). Quan esclatà la
Revolució espanyola fou responsable del XII
Centúria de la Columna «Roja i
Negra» al front d'Aragó (Espanya).
Després de la militarització de les
milícies
la columna esdevingué 127 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola i va ser nomenat capità d'una de les seves
companyies. Durant la
guerra, per evitar represàlies contra sa família,
restà a Lleó i canvià son nom
pel de Cesareo Gancedo Gómez.
Després
del conflicte bèl·lic treballà de
paleta i patí diversos consell de guerra,
però, sembla, que les autoritats franquistes no descobriren
la seva veritable
identitat. Fins a la mort del dictador Francisco Franco
suportà nombrosos
controls, vigilàncies i persecucions, sense mai no renunciar
als seus ideals
llibertaris. ***
Mariano
Aguayo Morán - Mariano Aguayo
Morán:
El 4 de desembre de 1994 mor a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) el
fotògraf
anarcosindicalista i guerriller anarquista antifranquista Mariano
Aguayo Morán. Havia nascut el 27 de gener de 1922 a Las
Segadas
(Oviedo, Astúries, Espanya) –algunes
fonts citen erròniament Saragossa (Aragó,
Espanya).
Sos pares es deien Mariano Aguayo i Teresa Morán. El febrer
de
1949 ja formava
part del grup de militants anarquistes aragonesos anomenat
«Los
Maños», format
a Barcelona (Catalunya) per Wenceslao Jiménez Orive i del
qual
formaven part
Simón Gracia Fleringan, Daniel G. M. (Rodolfo),
Plácido Ortiz Gratal i Niceto Pardillo Manzanero. La primera
acció del grup va
consistir a castigar el confident Antonio Seba Amorós, qui
serà lleugerament
ferit al bar Bracafé del barceloní carrer Casp i
qui entendrà la lliçó i
desapareixerà de Catalunya. Empresonat durant tres mesos en
1948, es trobà a
París (França) en 1949 en el moment de
l'extermini de grup a Barcelona. Va
restar a França, on juntament amb Fernando Gómez
Peláez treballà en una
editorial. Va col·laborar en Solidaridad Obrera,
de la qual arribà a ser
un dels administradors, i en Atalaya (1958), amb
Antonio Téllez Solà i
Liberto Lucarini Macazaga. Durant els anys seixanta va ser membre del
grup
editor del periòdic mensual Frente Libertario.
En 1977 va ser el
responsable del butlletí interior dels grups de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) a França, Confrontación,
i encarregat de servei de llibreria
del Grups de Presència Confederal. El 6 de juny de 1984 va
patir un atac
hemiplegia i es va retirar a la Catalunya Nord. Mariano Aguayo
Morán va morir
el 4 de desembre de 1994 al seu domicili de Ceret (Vallespir, Catalunya
Nord) i
va ser incinerat dos dies després. Estava casat amb Marina
Monllor Rodríguez i
tenia dos infants, Ruben i Minerva. Després de morir, la
seva gran col·lecció
de fotografies, especialment sobre la retirada després de la
Guerra Civil, va
ser donada a l'Associació Guilda Cultural de
Mérida (Badajoz, Extremadura,
Espanya). Mariano
Aguayo
Morán (1922-1994) ***
Notícia
de la detenció d'Auspicio Ruiz López apareguda en
el periòdic parisenc Le Nouvelle Espagne
del 22 de febrer de 1947 - Auspicio Ruiz López: El 4 de desembre de 1996 mor a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista Auspicio Ruiz López. Havia nascut el 8 de juliol de 1911 a Burgohondo (Àvila, Castella, Espanya). Era fill de Teodosio Ruiz López, militant anarquista força actiu a la zona de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i afusellat pels feixistes, i de Marisa López Álvarez. El juliol de 1936 participà en la resistència armada contra l'aixecament feixista a Sant Sebastià i a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i posterior va fer la guerra com a milicià al «Batalló Malatesta». Fou membre (vocal) del Comitè Regional de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries del País Basc, adscrita a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1936, amb la militarització de les milícies, va ser nomenat a Zarautz (Guipúscoa, País Basc) capità de la II Companyia del Batalló Sud al front de Guipúscoa. Quan acabà la guerra, treballà com a agent comercial a Sant Sebastià, alhora que participà activament en la clandestinitat anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Guipúscoa. El febrer de 1947 va ser detingut per la policia franquista quan un contrabandista que li portava un paquet va ser interceptat. La detenció del contrabandista portà la caiguda de set membres del Comitè Local de la CNT (Alfredo Fernández, Victor Frutos, Dionisio Galareta, Vidal Tamayo, Antonio Gómez Álvarez i Pedro). Va ser torturat pel cap de la Brigada Politicosocial de Guipúscoa, Melitón Manzanas González, en persona. En 1949 aconseguí passar a França i posteriorment emigrà al Canadà. Durant els anys seixanta envià des d'allà diners en suport als presos recaptats per la CNT de Mèxic. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'instal·là a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Auspicio Ruiz López va morir el 4 de desembre de 1996 a Torrevella (Baix Segura, País Valencià); incinerat, les seves cendres van ser escampades a la muntanya Ulia de Sant Sebastià. ***
Tomba
d'Idir Amazit al cementiri parisenc de Père-Lachaise - Idir Amazit: El
4 de desembre de 2012 mor a París (França) el
lingüista, lluitador antifeixista
i militant llibertari descolonitzador Idir Amazit –a vegades
el nom citat Ydir o Iddir
i el llinatge Azamit.
Havia nascut el 6 de gener de 1925 a Ifigha (Tizi Ozu,
Cabília). Sos pares es deien Mohand Amazit i Djouhra
Yaïche. El gener de
1942 s'uní a «França Lliure»
a Anglaterra i lluità com a mariner en les Forces
Navals de la França Lliure (FNFL), la Marina de guerra,
aconseguint nombroses
condecoracions (creu del combatent voluntari, legió d'honor,
ordre nacional al
mèrit, etc.) durant la II Guerra Mundial.
Instal·lat a França després del
conflicte bèl·lic, en 1951 era membre del
Moviment Llibertari Nord Africà
(MLNA), que reagrupava els llibertaris magrebins que defensaven la
política de
«suport crític» a l'independentisme
algerià. Fou secretari de la Federació de
França de la Unió Democràtica del
Manifest Algerià (UDMA), partit polític que
proposava l'emancipació d'Algèria sense una
ruptura amb França. En aquests anys
col·laborà en Le Jeune
Algérien i Le Libertaire,
on denuncià l'explotació
que patia la població nord-africana. Formà part
de la Federació Comunista
Llibertària (FCL), que feia costat l'independentisme
algerià. El març de 1955
publicà el fullet Le drame de
l'Afrique
du Nord, 1. Point de vue nord-africain, editat pels Cahiers de Contre Courant, del qual es va
fer en 1960 una edició
clandestina a Algèria sota el títol Point
de vue Nord-Africain. En 1980 participà en una
subscripció econòmica per a la
creació d'una llar d'infants sahrauís.
Lingüista de formació, es guanyà la vida
com a professor de llengües. Estava casat amb Baya M'Silta,
amb qui es va divorciar. Idir Amazit va morir el 4 de
desembre de 2012 a l'Hospital de la Creu Roja «Henry
Dunant» del
XVI Districte de París (França) i va ser enterrat
al cementiri parisenc de
Père-Lachaise. ---
|
![Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/vecingomez.jpg "Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]")
![[03/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[03/12]") |
|
![[05/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[05/12]") |
|
|
| Actualització: 04-12-23 |