---

Anarcoefemèrides del 3 d'agost

Esdeveniments

Estàtua d'Étienne Dolet

Estàtua d'Étienne Dolet

- Manifestació atea: El 3 d'agost de 1896, davant l'estàtua d'Étienne Dolet –humanista francès cremat per la Inquisició i símbol del lliure pensament–, a la plaça Maubert de París (França), erigida en 1889 al mateix lloc on va ser abrusat, una multitud de més de vint mil persones reunides sota la crida de tots els grups socialistes parisencs, hi manifesten l'anticlericalisme i l'ateisme. Aquesta trobada anual dels lliurepensadors xocarà, segons els anys, amb les autoritats que intentaran nombroses vegades prohibir-la. Durant l'ocupació alemanya, l'estàtua d'Étienne Dolet, com la del Cavaller de la Barre, van ser desmuntades i foses.

***

Primer congrés de Solidaritat Obrera (entre el 6 i el 8 de setembre de 1908)

Primer congrés de Solidaritat Obrera (entre el 6 i el 8 de setembre de 1908)

- Creació de Solidaritat Obrera: El 3 d'agost de 1907 es constitueix, després d'algunes reunions preparatòries, al local de l'Associació de la Dependència Mercantil de Barcelona (Catalunya), la Federació de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera, amb assistència de 57 societats i de nombrosos treballadors. Quan es va fundar no era una organització purament anarquista, sinó una federació sindical de tots els obrers barcelonins, on participaven anarquistes (la majoria), socialistes i republicans radicals. D'aquesta reunió sortiren aprovades les bases de la nova federació: conservació de les millores obreres, dret d'associació, diumenges lliures, no al treball a escarada, ensenyament racional obligatori, emancipació del sistema capitalista, etc. Bases que en el seu conjunt suposaven una tendència a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari, però sense radicalismes. El secretari general en va ser Antoni Colomer; el tresorer, Ramon Lostau; els secretaris ajudants, Àngel Badía Matamala (socialista destacat) i Jaume Bisbé. El 19 d'octubre del mateix any es va fundar el seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera. El setembre de 1908 passà a ser una confederació regional catalana que agrupava entre 20.000 i 25.000 obrers.

***

Capçalera de "Cronaca Libertaria"

Capçalera de Cronaca Libertaria

- Surt Cronaca Libertaria: El 3 d'agost de 1917, en plena Gran Guerra, surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari Cronaca Libertaria. Giornale anarchico (Crònica Llibertària. Diari anarquista). Aquesta publicació s'edità, com a resposta de la comissió executiva de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), després que el periòdic Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia) fos suspès sine die per les autoritats (Ministeri de la Marina i Ministeri de l'Interior). L'administració la portà Pasquale Binazzi des de La Spezia i l'editor responsable fou Giuseppe Invernizzi. Van ser els principals redactors Carlo Molaschi (Charles l'Ermite) i Leda Rafanelli i van col·laborar destacats anarquistes, com ara Fermus Argante, Camillo Berneri, Alfredo Cancellieri, G. Cetti, Luigi Fabbri, Sante Ferrini (Flogorite). Bruno Filippi, Nella Giacomelli (Petit Jardin), Adele Morigi, Renzo Novatore, O. Oradei, Zelmira Peroni, Giovanni Rolando i F. Rubia, entre d'altres. A més de mostrar la seva oposició a la Gran Guerra, el periòdic tractava els esdeveniments de la Revolució russa, denunciant la seva involució, i criticà la Conferència Internacional d'Estocolm, convocada per iniciativa dels bolxevics russos. Malgrat nombroses dificultats, pogué publicar, no sense censures, 14 números, l'últim l'1 de novembre de 1917. En apèndix va editar el fullet de Ferdinand Domela Nieuwenhuis Van Christen tot Anarchist, en la traducció italiana (Come da cristiano divenni anarchico), de Carlo Molaschi, de la traducció francesa d'E. Armand.

***

Milicians de la Columna Alcoiana a Espejo fotografiats per Robert Capa (setembre de 1936)

Milicians de la Columna Alcoiana a Espejo fotografiats per Robert Capa (setembre de 1936)

- Columna Alcoiana: El 3 d'agost de 1936 es crea a Alcoi (Alcoià, País Valencià) la Columna de Milícies Alcoiana de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità a la mateixa ciutat d'Alcoi contra els militars aixecats i el 9 d'agost marxà al front de Còrdova amb un milenar de combatents, entre soldats i milicians anarquistes. El comandament s'establí a Pedro Abad i es dividí en dos grups, un que es dirigí cap a Espejo i Còrdova, encapçalada pel tinent Roberto García, i l'altre cap a Cerro Muriano, comandat per l'alferes Melquíades Álvarez i Enrique Vañó. La lluita en aquests camps de batalla va ser brava. En tornar a Alcoi, un d'aquests batallons prengué el nom de «Ruescas-Taíno», en honor de dos dels seus milicians morts (Juan Ruescas Ángel i Federico Borrell García). Dissidents de la Columna de Ferro s'hi afegiren i amb la militarització passà a ser la 82 Brigada. A més dels citats, van combatre Enric Barberà i Mario Brotons, entre d'altres.

***

Cartell de denúncia de Radio Libertaire

Cartell de denúncia de Radio Libertaire

- Legalització Radio Libertaire: El 3 d'agost de 1987 Radio Libertaire de París (França), adherida a la Federació Anarquista (FA), que lluitava des de la seva creació l'any 1981 contra el poder socialista per defensar la llibertat d'expressió a les ones de ràdio, és finalment autoritzada pel govern de Jacques Chirac, a través de la Comissió Nacional de la Comunicació Audiovisual, a emetre legalment en l'ona 89.4 Mhz, amb una potència de 4kW.

Anarcoefemèrides

Naixements

Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

- Isabel Vilà i Pujol: El 3 d'agost de 1843 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) –el certificat de defunció cita Llagostera (Gironès, Catalunya) la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Era filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 –per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el «Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 d'una apoplexia cerebral al seu domicili de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents d'aquesta població. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una «Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.

Joan Carles Gelabertó i Orue: «Isabel Vilà, de Llagostera, lluitadora social i pedagoga», en Revista de Girona, 205 (març-abril 2001), pp. 32-35

***

Giovanni Santandrea

Giovanni Santandrea

- Giovanni Santandrea: El 3 d'agost de 1859 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a «cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare. Giovanni Santandrea va morir el 29 de setembre de 1926 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

***

Foto policíaca de Victor Buhr (2 de març de 1894)

Foto policíaca de Victor Buhr (2 de març de 1894)

- Victor Buhr: El 3 d'agost de 1868 neix a Colònia (Renània, Confederació Alemanya del Nord; actualment Rind del Nord-Westfàlia, Alemanya) el socialista revolucionari, anarquista i sindicalista Viktor Buhr, també conegut com Victor Buhr. Sos pares es deien Christian Buhr, que comerciava amb palla i pinso per als cavalls de l'exèrcit, i Anna Marie Kraemer, i tingué dos germans i dues germanes. El 6 de novembre de 1888 entrà a servir en el 52 Regiment d'Infanteria estacionat a Krossen (Brandenburg). El 2 de febrer de 1890 va ser enviat com a mesura disciplinària a la «Divisió Obrera» de Magdeburg (Saxònia) i el 9 d'agost de 1891 a Königsberg (Prússia Oriental; actual Kaliningrad, Rússia). El 30 de setembre de 1891 va ser llicenciat del servei militar i fins al 21 d'abril de 1893 visqué a Berlín i posteriorment a Johannisthal (Treptow-Köpenick, Berlín). A finals de 1892 havia publicat a Berlín una mena de memòries de les seves experiències militars Der Sozialismus in der deutschen Armee. Selbst-Erlebtes. Es guanyava la vida com a pintor decorador. Fou un dels fundadors, amb Gustav Landauer i Rudolf Rocker, entre d'altres intel·lectuals destacats del moviment llibertari alemany, de la Verein unabhängiger Sozialisten (VUS, Associació de Socialistes Independents), els membres dels quals eren coneguts com «Els Joves», descontents i dissidents de la línia legalista i reformista del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). El 8 de novembre de 1891 va ser nomenat, amb Eugen Ernst, president de la VUS i el febrer de 1892 president. En 1892 va fer nombroses conferències i participà en reunions dels socialistes independents a Magdeburg, on denuncià la lluita pel «poder polític», que només porta a la corrupció, tot reivindicant les «vagues internacionals» en els sindicats com a única via d'acció per al proletariat. En aquesta època mantingué dures controvèrsies amb Paul Singer, líder de l'SPD. Quan els socialistes independents es dividiren en socialdemòcrates i anarquistes, ell prengué una posició contrària a l'anarquista. El 2 d'abril de 1892 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «incitació a l'odi cap el govern» i el 20 de setembre de 1892 va ser detingut per «sedició». L'estiu de 1893 abandonà, amb Eugen Ernst i Carl Wildberger, la redacció de Der Sozialist, fortament influenciat per l'anarquisme de Gustav Landauer. En aquest 1893 va ser condemnat a sis mesos de presó per haver distribuït pamflets revolucionaris entre els soldats. L'agost de 1893, fugint d'aquesta condemna d'«incitació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi», es refugià a París (França). Sense recursos, va ser ajudat per companys expatriats, com ara l'escultor en fusta Jean Frédéric Scharr i el sabater Jean Crayer, que li donaren hospitalitat. El 3 d'octubre de 1893 llogà un recambró moblat al número 45 del carrer Maronites de París. En aquesta època freqüentà reunions de socialistes i d'anarquistes alemanys, especialment les del «Club dels Socialistes Alemanys Independents», on prenia la paraula per exposar les seves teories comunistes i anarquistes. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes establert per la Prefectura de Policia de París. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i d'interrogatori al seu nom, sospitós de formar part d'«associació criminal», i el 2 de març el seu domicili, al número 127 del carrer Dames de París, on vivia tot sol des del 19 de novembre de 1893, va ser escorcollat pel comissari de policia del barri de Batignolles; en aquesta perquisició només es trobà una cartera amb papers, correspondència i la seva cartilla militar, tot en alemany, documentació que va ser traduïda al francès. Detingut, va ser portat a les cel·les de la Prefectura de Policia, on va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 3 de març de 1894 va ser interrogat pel jutge d'instrucció Henri Meyer i, després de negar ser anarquista i d'afirmar que sempre havia combatut les idees llibertàries, va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas. El 29 de març de 1894 Meyer decretà la seva llibertat i se li va notificar el decret d'expulsió del país que havia estat signat el 8 de març anterior i que s'havia de materialitzar en 48 hores. Argumentà que necessitava la seva documentació per partir, però el prefecte li va ordenar d'abandonar França immediatament. El 25 d'abril de 1894 va escriure, suposadament des de Londres (Anglaterra), al procurador de la República francesa per a intentar recuperar els seus papers que havien estat requisats quan va ser detingut. El 17 de juny de 1894 abandonà França a bord del vaixell Cité de Paris cap a Londres. En aquesta època va ser inscrit en un registre de «vigilància especial» de la policia ferroviària de fronteres. El 5 de juny de 1895 el procurador estimà que la documentació recollida durant l'escorcoll de casa seva no tenia interès especial i recomanà als instructors del cas el seu sobreseïment, fet que es va fer efectiu dos dies després pel jutge Meyer. El 23 de juny de 1894 emigrà als Estats Units i s'establí a Nova York (Nova York, EUA), on milità sobretot en el sindicalisme. En 1897 es casà amb Carolina Bottjer, amb qui tingué nou infants. El juliol de 1899 s'encarregà de la recollida de fons per al suport dels tramviaris en vaga. El 3 d'octubre de 1900 es va naturalitzà nord-americà i en aquesta època treballava de pintor en la construcció i vivia al número 1.145 de Tinton Avenue, al barri novaiorquès del Bronx. En aquests anys fou president de l'Amalgamated Painters' Union (Sindicat de Pintors Units) i agent comercial de la International Brotherhood of Painters (IBP, Germanor Internacional de Pintors). El febrer de 1917 fou membre del People's Conference Committee (PCC, Comitè de la Conferència Popular), per a combatre els preus elevats dels aliments. Victor Buhr va morir el 5 de juliol de 1923 al barri del Bronx de Nova York (Nova York, EUA) i va ser incinerat quatre dies després al Fresh Pond Crematory del Middle Village d'aquesta ciutat. L'anarquista André Girard va prendre el pseudònim Victor Buhr a partir de l'1 d'octubre de 1894, quan treballava d'empleat en les oficines de la Prefectura de Policia; sota aquest pseudònim col·laborà en el periòdic La Cocarde; quan la seva identitat va ser descoberta, va ser acomiadat de la seva feina a la Prefectura i a partir d'aquest moment treballà de corrector d'impremta.

Victor Buhr (1868-1923)

***

Leon Larson

Leon Larson

- Leon Larson: El 3 d'agost de 1883 neix a Älvkarleby (Uppsala, Suècia) el poeta i escriptor anarquista, i després socialista, Bror Leo Ambrosius Larsson, conegut com Leon Larson. Sos pares es deien Karl August Larsson, ferrer, i Emma Gustafva Isaksdotter, i tingué dues germanes (Ragnhild i Tira) i un germà (Emerik). En morí son pare en 1892, sa mare es traslladà amb sos quatre infants a Malmö (Escània, Suècia), on hagué de treballar en una fàbrica de filatures. Després de fer els estudis primaris, ell hagué de posar-se a fer feina. Atacat de piromania, quan tenia 15 anys, l'estiu de 1899, va calar foc l'àtic de casa seva i dependències de la ferreria Andersson & Ekberg on treballava com a aprenent; jutjat per aquests fets, va ser condemnat a un any de presó, que purgà en un reformatori. A principis de segle participà activament amb el grup «Norra Klubben» (Club del Nord) dels Ungsocialisterna (Joves Socialistes), que arreplegava socialistes i anarquistes, i en diversos grups llibertaris. En aquests anys col·labora en la revista Brand dels Ungsocialisterna. En 1905 va estar a estar relacionat amb un intent revolucionari a Finlàndia i tingué contacte amb finesos que participaren en atracaments per finançar les activitats revolucionàries, allotjant-los amb complicitat de son germà Emerik a casa seva. També es va veure involucrat en atracaments amb dinamita a Estocolm i en contraban des d'Alemanya. En un escorcoll de casa seva es trobaren dinamita i altres materials compromesos; detingut, va ser posat en llibertat degut a certes influències. En 1906 publicà el recull de poemes Hatets sånger. En 1907 trencà amb els Ungsocialisterna i entrà a formar part de la Socialdemokratiska Ungdomsförbundet (SDUF, Unió de la Joventut Socialdemòcrata), encapçalada per Zeth Höglund, de Malmö, i col·laborà en les revistes Arbetet i Fram. En 1909 publicà la novel·la Samhällets fiende. Ur en ung arbetares utvecklingshistoria, on explicà la seva militància anarquista i denúncia antics companys d'Ungsocialisterna com a perillosos per a Suècia, fet que li va portar un rebuig dels sectors polítics d'esquerra, nombroses crítiques i amenaces de tota casta. Aquesta agra polèmica el va submergí en una forta depressió i durant una estada al sanatori de Sundsholm a Mahult (Breared, Halmstad, Halland, Suècia) s'autoorganitzà un atemptat amb explosius contra ell, però finalment va confessar que havia estat ell mateix que l'havia orquestrat per donar-se publicitat, fer-se la víctima i culpabilitzar els Ungsocialisterna. Viatjà als Estats Units amb la intenció de fugir de la polèmica i fer-hi carrera, però hi retornà 10 mesos després a Suècia. Durant la dècada dels deu, publicà alguns llibres i col·laborà en diferents periòdics, però restà oblidat del públic, ja que els sectors anarquistes i socialistes no oblidaven el que consideraven una traïció i aleshores no interessaven les seves dèries existencials. En aquests anys va fer costat l'organització nacionalista Svenska Folkförbundets (Unió del Poble Suec) i col·laborà en Svenska Folkviljan, revista reaccionària, patriotera i antiobrera. El 13 d'octubre de 1910 es casà amb Freja Engström, amb qui tingué una filla, Brita Iselin Larsson, però el 3 d'abril de 1913 sa companya morí. El 10 de novembre de 1917 es casà amb Ingrid Linnea Hedberg. Entre les seves obres, a més de les dites, podem destacar Ur djupet (1906), En dåres visor (1907), Septembermorden (1907), Valda dikter (1907), Barrikad-sånger (1908), I ljus och mörker. Sånger (1908), Revolt. Skådespel i tre akter (1908), Skuggor (1908), Adrian Glaff. Hans liv och leverne i tolv korta kapitel (1909), En förrädare och några andra historiar (1909), Samhällets fiende. Ur en ung arbetares utvecklingshistoria (1909), Törnen och tistlar (1911), Det heliga hornet och andra berättelser från ofredens dagar (1914), Syndikalismen. Ett varningsord af en arbetare (1916), En avgrundseld som sargar och förtär. Samlade verk (2011, pòstum), entre d'altres. Malalt d'una pneumònia, agreujada per la grip espanyola, Leon Larson va morir el 21 de març de 1922 a Spånga (Estocolm, Suècia) i només es publicaren petites notes sobre aquesta defunció a la premsa. A l'Alemanya d'Adolf Hitler es van traduir poemes seus, sobretot un poema de forts trets antisemites, que va tenir molt de ressò. El conegut periodista i escriptor Herman Lindqvist és net seu.

***

António Gonçalves Correia en l'època de la fundació de la "Comuna da Luz"

António Gonçalves Correia en l'època de la fundació de la "Comuna da Luz"

- António Gonçalves Correia: El 3 d'agost de 1886 neix a São Marcos da Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) l'assagista, poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista António Gonçalves Correia. Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquista A Questão Social, on defensà la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no violència, l'antimilitarisme, la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any comprà una gran extensió de terreny i fundà la «Comuna da Luz» –situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas–, d'inspiració tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la fabricació de calçat, practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia.  Els membres d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da Luz» també es va veure associada a la mort de Sidónio Pais, president de la República portuguesa, assassinat per José Júlio da Costa, pagès de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà el fulletó A felicidade de todos os seres na sociedade futura, on defensà la col·lectivització de la propietat, la modernització de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar en publicacions àcrates i anarcosindicalistes (A Batalha, A Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926, després d'una d'aquestes sortides de la presó, creà la «Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics, però a principis dels anys trenta es dissolgué a conseqüència de divisions internes entre els seus membres. António Gonçalves Correia, l'home que comprava ocells engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A Revolução é a minha namorada. Memória de António Gonçalves Correia, anarquista alentejano. Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA) «Gonçalves Correia».

António Gonçalves Correia (1886-1967)

***

"La Mêlée", periòdic del qual Ducauroy era gerent

La Mêlée, periòdic del qual Ducauroy era gerent

- Paul Ducauroy: El 3 d'agost de 1887 neix a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França) el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions d'E. Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi –sos pares s'havien suïcidat–, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953.

***

Artur Ballester Marco

Artur Ballester Marco

- Artur Ballester Marco: El 3 d'agost de 1892 neix a València (València, País Valencià) el dibuixant, publicista, retratista i cartellista republicà, i simpatitzant llibertari, Artur Ballester Marco. Sos pares es deien Francisco Ballester i Concepción Marco. Estudià Belles Arts, primer a l'Escola d'Arts i Oficis i a l'Acadèmia de Sant Carles de València i, posteriorment, a Madrid (Espanya). En 1912 participà a Madrid en l'«Exposició Nacional de Pintura, Escultura i Arquitectura» i s'inicià en el retrat –el 7 de juny de 1913 inaugurà la Cercle de Belles Arts de València l'exposició Mis amigos–, sota la influència de Manuel Benedito Vives i Ramon Casas Carbó. La seva primera exposició individual fou al Cercle de Belles Artes de Madrid. En 1913 guanyà el primer i segon premis del concurs de cartells del Cercle de Belles Arts de Madrid, i el primer premi de l'Ajuntament de València. Posteriorment es dedicà al dibuix publicitari, fins arribar a ser un dels cartellistes més importants del moment: cartell del projectat Palau de les Arts de València (1915), Fira de València (1922), Fira del Llibre (1923). També destacà en la il·lustració de llibres, treballant per a diverses editorials (Cervantes, Juventud, Prometeo, Voluntad) i per a autors determinats (Vicent Blasco Ibáñez, Jack London, Francisco de Quevedo, etc.), i de revistes, com ara El Cuento del Dumenche (1908-1909), El Guante Blanco (1908-1913), La Traca Nova (1911), Rondalles Noves (1912), Blanco y Negro (1917), etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) es traslladà a Barcelona (Catalunya), on adquirí fama com a retratista de la burgesia intel·lectual (Elisabeth Nulder, Ignasi Ribera, Baró de Viver, etc.). A Barcelona exposa a les Galeries Laietanes. Amb la proclamació de la II República espanyola en 1931 retornà a València, on treballà en la publicitat i col·laborà en diferents periòdics (La Semana Gráfica, etc.). Políticament membre del republicanisme blasquista populista, seguidor de Vicent Blasco Ibáñez, Nicolás Salmerón Alonso i Alexandro Lerroux García, i del seu Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA), en 1936 s'afilià al Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i engegà una important tasca com a il·lustrador i propagandista al servei del moviment anarquista i de l'esforç bèl·lic (CNT, Federació Anarquista Ibèrica, Federació Regional Camperola de Llevant, ministeris d'Instrucció Pública i Treball, Conselleria de Cultura i de Propaganda de la Generalitat valenciana, Consell Exportador d'Agres, col·lectivitats pageses, etc.) fins esdevenir el màxim cartellista durant la guerra civil. Entre els seus cartells més coneguts podem citar Un marino, un héroe; Campesino, trabaja para el pueblo que te ha liberado; Si queréis evitar las colas; Loor a los héroes; Salud, heroico combatiente de la libertad; Campesino: éste es tu puesto; El País Valencià a l'avantguarda d'Ibèria; Cómo ayudar a los hospitales de sangre; etc. També col·laborà per a la premsa llibertària (CLUEA, Estudios, Libre-Studio, Umbral, etc.) i il·lustrà postals (sèrie «Tarjetas Postales Infantiles», amb lletres d'Antonio Machado; etc.). En 1937 elaborà un gran mural a la façana de l'Ateneu Mercantil de València sobre els Hospitals de Sang. En 1939, amb el triomf franquista, restà a València, sobrevivint fent retrats per encàrrec, fent estampes i donant classes de pintura, allunyat de tota activitat pública i reclòs a la seva casa-taller del número 22 del carrer Comte Salvatierra de València. Només en 1943 se li va encarregar un mural a l'edifici social de la Mútua del Túria. En 1976, mort ja el dictador Francisco Franco, va participar en l'exposició «Spagna, avanguardia artistica e realtà sociale (1936-1976)» de la Biennal de Venècia. En 1979 se celebrà una exposició de la seva obra del període bèl·lic a la galeria «Val i 30» de València. La seva obra es va veure influenciada en una primera època pel modernisme que es practicava a Barcelona, París i Londres, i pel realisme, com a Josep Renau Berenguer, durant el conflicte bèl·lic; posteriorment la seva obra va ser definida com a «decorativa». Estava casat amb Concepció Aucejo Gallent, amb qui va tenir un fill. Son germà Vicente Ballester Marco, amb qui no es parlava, també fou un reputat cartellista. Malalt, gairebé cec i paralític, venint venir la mort, va cedir la seva obra a la Diputació de València. Artur Ballester Marco va morir, oblidat i en la pobresa, el 19 de juny de 1981 a l'Hospital Provincial de València (València, País Valencià), d'una cirrosi hepàtica, complicada amb un procés pneumònic. Fou enterrat en un nínxol al Cementiri Civil de la capital valenciana, on descansaven les restes de sa companya i del seu fill, molt a prop del de Vicent Blasco Ibáñez; al seu enterrament només acudiren 15 persones, la majoria companys cenetistes i artistes i intel·lectuals valencians. En morir, l'Ajuntament de València li va dedicar un carrer al barri de Sant Pau, districte de Campanar, i el va declarar fill il·lustre. Algunes de les seves obres es troben exposades l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) de València i l'abril de 1986 la «Fundació La Caixa» li dedicà una exposició retrospectiva a la mateixa ciutat.

Artur Ballester Marco (1892-1986)

***

Esteban Méndez Guerra

Esteban Méndez Guerra

- Esteban Méndez Guerra: El 3 d'agost de 1896 neix a Concepción del Oro (Zapatecas, Mèxic) el revolucionari magonista i propagandista anarquista Esteban Méndez Guerra. De molt jove començà a treballar a les mines de la zona. En 1914 s'incorporà a les milícies revolucionàries de José Doroteo Arango Arámbula (Pancho Villa) i l'any següent lluità en la batalla d'El Ébano (San Luis Potosí, Mèxic). Al començament de la dècada dels vint, es va traslladar a Villa Cecilia (actual Ciudad Madero, Tamaulipas, Mèxic), on treballà a la refineria petroliera «El Águila» i en 1924 participà en el comitè de vaga d'aquesta refineria. Cap el 1922 s'integrà en el grup anarquista magonista «Hermanos Rojos», creat per Librado Rivera, un dels companys de lluita dels germans Flores Magón, i participà especialment en el seu «Comitè Pro Presos». Aquesta agrupació va ser molt activa en l'àmbit propagandístic i cultural i va posar les bases de l'organització de sindicat anarcosindicalistes dins l'anomenada Confederació de Treballadors. Dirigí peces teatrals del grup, incloses dues peces de Ricardo Flores Magón (Tierra y Libertad i Verdugos y víctimes), una de l'anarquista italià Pietro Gori (El 1º de Mayo), una de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau (Los malos pastores), una dels espanyols Félix González i José Franco Rodríguez (El pan del pobre) i dos de l'espanyol José Fola Igurbide (El sol de la humanidad i La muerte de un tirano). Les obres de teatre es feien diàriament en un teatre de Villa Cecilia i eren molt populars entre la classe obrera de la regió. També creà el grup anarquista «Luz del Esclavo». Amic íntim de Librado Rivera, col·laborà en els periòdics anarquistes Sagitario. Mensual sociológico (19241927) i ¡Avante! Quincenal de idees, doctrina y combate (1927-1930), editats per aquest a Villa Cecilia amb la intenció de difondre el pensament anarquista entre els obrers del petroli. A finals d'octubre de 1927, juntament amb Pedro Gudiño, Gonzalo Ruiz Carrio, Santiago Vega, tots membres d'«Hermanos Rojos», marxà cap a Monterrey (Nuevo León, Mèxic), on s'integrà en el Sindicat Metal·lúrgic d'Obrers de l'Acer d'aquesta ciutat, que s'havia unit a la Federació Local de la Confederació General del Treball (CGT). Allà van publicar els tres primers números d'¡Avante!, però van ser amenaçats per la policia i es van veure obligats a retornar a Villa Cecilia, on Librado Rivera assumí la direcció de la publicació a partir de febrer de 1928. El 14 de juliol de 1929 va ser detingut, amb son fill de vuit anys, Librado Rivera i José Inés Mena, i torturat brutalment pel general Eulogio Ortíz als soterranis del comandament militar de Tampico (Tamaulipas, Mèxic) en negar-se a donar informació sobre la impremta clandestina d'¡Avante!. Una setmana després va ser alliberat gràcies a les protestes dels treballadors del petroli. En 1930 edità El Preso Social. Fou president del Consell Local de Tampico i Ciudad Madero de Solidaritat Antifeixista (SA), creat a mitjans d'agost de 1937, secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), que entre 1938 i 1940 edità el periòdic La Voz Antifascista, per a informar sobre la Revolució espanyola i la immediata postguerra. En 1938, durant el procés d'expropiació de petroli mexicà, va ser delegat de la Secció Núm. 1 («El Águila») del Sindicat de Treballadors Petroliers de la República Mexicana. Entre 1940 i 1943 edità el periòdic Ruta. Publicación mensual de ideas, doctrina y combate i en 1950 Horizonte Libertario. El juliol de 1968 participà en el X Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM), de la qual era membre. Esteban Méndez Guerra va morir el 10 de gener de 1970 –algunes fonts citen erròniament 1979– a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) en un accident automobilístic on tota sa família resulta ferida. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut d'Investigacions Històriques de la Universitat Autònoma de Tamaulipas, a Ciudad Victoria (Tamaulipas, Mèxico).

Esteban Méndez Guerra (1896-1970)

***

Angiolo Bruschi

Angiolo Bruschi

- Angiolo Bruschi: El 3 d'agost de 1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolo Mario Vittorio Bruschi, també conegut com Angelo Bruschi, Angelo Bruscho, Angiolillo Biaschi, Bruno Toccafondi i Ernesto Torres. Sos pares es deien Ettore Bruschi i Romilda Camici, que formaren una família nombrosa de sis germans. Son pare regentava una petita fàbrica artesanal de rodes per a vehicles de tracció animal. En 1915 Angiolo Bruschi s'instal·là amb sa família a Vezzano Ligure (Ligúria, Itàlia) i en 1917 freqüentà els anarquistes Renato i Nello Olivieri, Silvio Casella, Umberto Marzocchi i Pasquale Binazzi. El juliol de 1919, durant el «Bienni Roig», prengué part en les expropiacions dels negocis de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i reparticions d'aquestes a la població organitzades per les Cambres del Treball; processat per saqueig, finalment va ser amnistiat. Després d'haver fet el servei militar en la Marina Reial a bord del Pisa, retornà a Liorna, on sos pares regentaven un petit restaurant, treballant de pintor a la construcció. Segons la policia milità dos anys en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI), per a després retornar al moviment anarquista. El 22 de desembre de 1922 –altres fonts citen a començaments de 1925–, fugint de les represàlies dels escamots feixistes, passà a França i s'instal·là a La Sanha (Provença, Occitània). En aquesta època estava subscrit a Pensiero e Volontà, la revista que Errico Malatesta editava a Roma (Itàlia). Considerat per la policia com «el cap del grup comunista italià», el 29 de juny de 1925 se li va decretar l'expulsió del país i fugí cap a París (França), on residí al número 229 del carrer de Crimée. A començament de 1926 visità clandestinament un de sos germans a Vezzano Ligure. El 24 de maig de 1926, durant una protesta a l'Arc del Triomf de París contra la celebració de l'onzè aniversari de l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser detingut i escortat a la frontera belga. Durant els anys posteriors viurà a Bèlgica, on treballarà a l'editorial anarquista «Editions FrancoBelges» de Brussel·les i a la zona minera e Mons (Hainaut, Valònia), i a Luxemburg. Entre 1927 i 1929, juntament amb Pietro Bruzzi, un dels anarquistes més actius d'Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), des de l'hotel-cafè Solazzi on viuen, un dels llocs de trobada dels anarquistes de la zona, contribuí a la distribució de fullets i de periòdics i en la recaptació de fons per al suport dels presos polítics. El juny de 1930, arran de l'atemptat de Gino D'Ascanio contra el canceller de l'Ambaixada italiana, es traslladà a Brussel·lès (Bèlgica), on freqüentà el cafè Au Roy, lloc de reunió anarquista, i la llibreria de Marcel Dieu (Hem Day). El 10 de juny de 1931 participà en una manifestació convocada pel Comitè pel Dret d'Asil contra l'execució a Itàlia de l'anarquista Michele Schirru, autor d'un atemptat contra Benito Mussolini. El setembre d'aquell any, el tribunal de Mons el condemnà per «possessió d'arma il·legal» a vuit dies de presó, a tres anys de llibertat condicional i a 128 francs de multa i l'expulsà del país. Sembla que fou en aquesta època que, amb Pietro Bruzzi i Luigi Damiani, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on forma part de l'Oficina Llibertària de Correspondència, dirigida per Rafael Martínez. De bell nou a Bèlgica, el 25 d'octubre de 1932, va ser detingut per violació del decret d'expulsió i portat a la frontera amb Luxemburg; detingut l'endemà per la policia luxemburguesa, es va veure obligat a passar clandestinament a França. A principis de 1933 va ser inscrit en el Registre de Fronteres sota l'epígraf de «comunista a detenir». El 25 de gener de 1933 va ser detingut a Brussel·les sota el nom fals d'Ernesto Torres i durant l'escorcoll del seu domicili li van ser trobats documents que el vinculaven amb destacats anarquistes considerats perillosos, com ara Pasquale Agari, Carlo Castagna, Hem Day, Virgilio Gozzoli o Mario Montavani. El 8 de març de 1933 va ser reclòs a la presó de Forest de Brussel·les i un cop alliberat l'estiu d'aquell any, es traslladà a París, on va ser ajudat per l'anarquista Amleto Astolfi, un dels condemnats per l'atemptat contra el teatre Diana del 23 de març de 1921, i participà en el Comitè d'Ajuda a les Víctimes Polítiques (CAVP). L'estiu de 1935 va se novament detingut per «violació del decret d'expulsió» i condemnat a dos mesos de presó. El 9 d'octubre de 1935 va ser alliberat i entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus»), que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i on assistiren destacats anarquistes (Giulio Bacconi, Camillo Berneri, Angelo Bruschi, Antonio Silvio Casella, Antonio Cieri, Enzo Luigi Fantozzi, Giuseppe Gialluca, Onofrio Giglioli, Ribelle Giglioli, Rodolfo Gunscher, Italo Ragni, Umberto Tommasini, etc.). En aquesta època participà en diverses reunions clandestines a París amb destacats militants (Camillo Berneri, Ernesto Bonomini, Piero Corradi, Oreste Mombello, Quisnello Nozzoli, Pietro Pirola, Carlo Rosselli, etc.). En 1936 s'adherí al Comitè Provisional per al Dret d'Asil (Lorenzo Gamba, Umberto Marzocchi, Giuseppe Mascii, Italo Ragni, etc.) i el 31 de juliol d'aquell any partí cap a Barcelona, on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 28 d'agost de 1936 prengué part en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i en altres combats (Tardienta, Almudébar, etc.). En aquesta època va estrènyer l'amistat amb Luigi Ballarin, que sembla havia conegut a Luxemburg. Entre 1937 va anar i venir entre la Península i França, ocupant-se de l'enrolament de voluntaris per a les columnes confederals. Després, sembla, passà al «Batalló Garibaldi» de la XII Brigada Internacional. En 1938 va ser ferit en combat i va ser hospitalitzat a Vic (Osona, Catalunya). El 9 de novembre de 1938 la policia de Liorna redactà un informe on el va qualificar d'«actiu propagandista», «individu molt turbulent», «violent» i «fanàtic». Després de la caiguda de Barcelona a mans de l'exèrcit franquista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on es va adherir al grup anarquista «Libertà o Morte» (Armando Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida Mastrodicasa, Carlo Montresor, Guglielmo Nannucci, etc.). Aconseguí fugir del camp, però el 30 d'abril de 1939 va ser detingut a la regió parisenca i condemnat a quatre mesos i 15 dies de reclusió per infracció del decret d'expulsió de juny de 1925 i tancat a la presó de parisenca de Fresnes, on va romandre fins el 6 de setembre de 1939, tres dies després de la declaració de guerra. A començament de 1941 va ser detingut durant una agafada i, com què el seu nom figurava en la llista de sospitosos de la Seguretat Nacional, el 20 de febrer de 1941 va ser internat a la Caserna de les Tourelles de París. El gener de 1942 va ser enviat forçat per a realitzar tasques agrícoles a Boulzicourt (Ardenes, França). El juny de 1944, durant una llicència a París, s'adherí al Comitato Italiano de Liberazione Nazionale (CILN, Comitè Italià d'Alliberament Nacional) de Vincennes-Saint-Mandé (Illa de França, França). Després de l'Alliberament, retornà a París i entrà a formar part del moviment antifeixista «Italia Libera». Quan el febrer de 1948 son amic Luigi Ballarin va morir, va prometre fer-se càrrec de sa família i un any més tard esdevingué el company d'Elisabetta Maniago (Elisa Ballarin), amb qui va conviure 37 anys tenint cura dels seus fills i nebots com si fossin seus. Angiolo Bruschi va morir el 8 d'agost de 1986 al seu domicili del XI Districte de París (França). Les informacions que diuen que va caure l'estiu de 1942 a Bir Hakeim (Líbia) combatent els nazis són del tot errònies.

Angiolo Bruschi (1900-1986)

***

Notícia de la detenció d'Umberto Malfatti pubicada en el diari parisenc "Le Petit Parisien" del 28 de maig de 1927

Notícia de la detenció d'Umberto Malfatti pubicada en el diari parisenc Le Petit Parisien del 28 de maig de 1927

- Umberto Malfatti: El 3 d'agost de 1900 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el torner anarquista Umberto Malfatti. Després de la presa del poder pels feixistes, emigrà a França. El 27 de maig de 1927 va ser detingut a Lió (Arpitània), juntament amb els italians Italo Ragni i Romeo Seghettini, arran d'una baralla el dia anterior en un teatre lionès on feixistes de la colònia italiana de la ciutat realitzaven un acte pel 12è aniversari de l'entrada en guerra d'Itàlia; jutjat el 5 d'agost de 1927 a Lió per «temptativa d'assassinat» contra Mario Scribanti, secretari del Fascio de Lió, i el mestre d'orquestra Trépan, la seva causa va ser sobreseguda, però el 20 d'octubre de 1928 va ser expulsat. Amb Italo Ragni passà a Lieja (Lieja, Valònia) i l'1 de gener de 1929 es traslladaren a Seraing (Lieja, Valònia). L'abril de 1929, amb Italo Ragni i Camillo Berneri, s'ocupa de la difusió pels carrers, cafès i llocs públics de Brussel·les (Bèlgica) del periòdic anarquista Bandiera Nera, editat per Giuseppe Bifolchi a la capital belga. El 29 de juliol de 1929 va ser expulsat, juntament amb Italo Ragni, Aldo Gorelli i Sivestro Seffusati, de Bèlgica i portat a la frontera alemanya. Posteriorment visqué clandestinament a França i el 5 d'agost de 1931 participà, amb Italo Ragni, Lodovico Rossi, Gusmano Mariani, Marcello Bianconi, Attilio Scarsi i Efisio Pani, en una reunió del «Cercle Sacco i Vanzetti» de Lió, on fonamentaren les bases per a l'edició d'un periòdic anarquista local (Il Bombardiere), el primer número del qual havia de sortir en ocasió de l'aniversari de la mort de Sacco i Vanzetti i que finalment s'anomenà Insorgiamo. Un informe del 30 de setembre de 1931 del Ministeri de l'Interior italià li atribueix, amb Italo Ragni, Lino Enrico Farina i Francisco Barbieri, la preparació d'un atemptat contra la vida de Benito Mussolini. Detingut, va ser jutjat i condemnat el 14 de desembre de 1931 a vuit dies de presó per «infracció al decret d'expulsió». El març de 1932 participà, amb Italo Ragni, Ludovico Rossi i altres, en una reunió a Lió dels anarquistes italians a França i a Suïssa. El 18 d'abril de 1932, va ser condemnat novament per «infracció al decret d'expulsió» a una nova pena de 15 dies de presó. Es traslladà a París (França) i el 26 de desembre de 1934 va ser novament condemnat a dos mesos de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lola Iturbe i Juanel (Brussel·les, 1928)

Lola Iturbe i Juanel (Brussel·les, 1928)

- Juan Manuel Molina Mateo: El 3 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 4 d'agostde 1901 neix a Jumella (Múrcia, Espanya) el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo, més conegut com Juanel. Sos pares es deien Manuel Molina i Josefa Mateo. De petit treballava les terres paternes i amb menys de 15 anys ja havia llegit els escriptors anarquistes. Va militar al Centre Obrer, fundat en 1910, del seu poble, i del qual va arribar a ser vicepresident amb 18 anys. Detingut per primera vegada en 1919 –ho serà en 17 ocasions–, va rebutjar fer el servei militar i amb documentació falsa es va traslladar a Barcelona, on milità en sindicats i en grups anarquistes. En aquesta ciutat serà membre del Comitè Nacional de la CNT i secretari de la Comissió Nacional Provisional de Relacions dels Grups Anarquistes arran del ple anarquista català de 1922. Va col·laborar en la premsa llibertària i va conèixer la militant anarcosindicalista Lola Iturbe, que es convertirà en sa companya per a tota la vida. Va treballar en una cooperativa de material de construcció de Granollers i de Barcelona. Després de la fabricació amb poc èxit de bombes de mà, va haver de fugir en 1926 a França, on serà secretari general dels Grups Anarquistes de Llengua Espanyola mentre treballava en la construcció a París. Detingut, va estar tancat a diverses presons abans de ser expulsat de França. Instal·lat a Brussel·les amb Ascaso i Durruti fins a començaments de 1930, serà membre del Comitè de Defensa Anarquista Internacional i col·laborarà en La Voz Libertaria. De tornada a Barcelona, ocuparà la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) entre 1930 i 1935 en substitució de José Elizalde, amb un incís d'un any de presó en 1932. Durant la República dirigirà i administrarà Tierra y Libertad i Tiempos Nuevos. Detingut el 19 de juliol de 1936, és alliberat el mateix dia. Representarà els llibertaris en el Comitè d'Abastos i fins a maig de 1937 serà subsecretari de Defensa de Catalunya. Va rebutjar el càrrec de comissari del Tribunal Militar de l'Exèrcit i va actuar com a comissari dels cossos X i XI de l'Exèrcit. Exiliat en 1939, va ser delegat aquest any del Comitè General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per als camps de concentració. Va participar en els grups d'acció de Ponzán i de Remiro –l'abril de 1939 a Nimes amb Ponzán va preparar un pla d'actuació a Espanya, però que va ser rebutjat l'any següent pel Comitè General del MLE i que va suposar la seva ruptura amb Germinal Esgleas– i va exercir de delegat de l'Exterior del Comitè Nacional clandestí de Pallarols, facilitant que molts perseguits poguessin arribar a França. Detingut en diverses ocasions entre 1940 i 1943, va ser un dels primers que va participar en la reconstrucció de la CNT a França, essent present en els primers plens clandestins, i serà el primer secretari general de la CNT exiliada. Es decantarà per les tesis col·laboracionistes dominants a Espanya, fet que el va situar en el centre de les disputes de l'època, convertint-se en la bèstia negra dels ortodoxos. No va voler presentar-se a la reelecció durant el Congrés parisenc de 1945 i quan es va consumar l'escissió es va alinear amb el Subcomitè del qual va ser delegat a Espanya. El febrer de 1946 va entrar clandestinament a la península i assumeix la Secretaria de Defensa del Comitè Nacional clandestí i, el març, de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Detingut l'abril d'aquest any, va ser condemnat a 15 anys dels quals en va complir diversos a Alcalá, San Miguel, Ocaña, Buitrago i Fuencarral (1946-1952). Alliberat, va marxar a França, i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Durant molt de temps va romandre al marge de la militància activa, però sense abandonar les idees, fins al 1976, quan retornà mogut per la reconstrucció confederal a Espanya. Per a molts ha estat el màxim representant de les tesis col·laboracionistes –famosa és la seva Ponència Juanel– entre 1939 i 1945, i per tant molt criticat per esgleistes i puristes. Va escriure infinitat d'articles per a diverses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, Asturias, El Comunista Libertario, Cultura Obrera, Historia Libertaria, Redención, Solidaridad Obrera, Suplemento a Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra Libre, Tierra y Libertad i La Voz Libertaria, entre altres. Va col·laborar en la Historia en fascicles d'Abad de Santillán. És autor de llibres com La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1934 (Barcelona, 1934), Noche sobre España. Siete años en las prisiones de Franco (Mèxic, 1958), España Libre (Mèxic, 1966; recopilació i traducció de textos de Camus), El movimiento clandestino en España (1939-1949) (Mèxic, 1976), El comunismo totalitario (Mèxic, 1982), entre altres. Juan Manuel Molina va morir el 20 de setembre de 1984 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

Juan Manuel Molina Mateo

***

Foto policíaca de Nieves Gracia Aznar (desembre de 1933)

Foto policíaca de Nieves Gracia Aznar (desembre de 1933)

- Nieves Gracia Aznar: El 3 d'agost de 1910 neix a Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Nieves Gracia Aznar. Sos pares es deien Anastasio Gracia i María Aznar. Tingué com a company l'anarquista José Logroño Larios. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 va ser detinguda juntament amb Pilar Carrasco Sesé i Isabel Logroño Larios al domicili d'Agapito Lorente Marín. Totes van ser jutjades sota l'acusació haver transportar armes amagades sota els seus vestits i condemnades el 19 de desembre de 1933 a tres mesos d'arrest major com a «encobridores de delicte contra la forma de Govern». Després de la mort del dictador Francisco Franco, milità en el Sindicat de Jubilats de Saragossa de la CNT. Nieves Gracia Aznar va morir el 29 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 30 d'abril– de 1986 al seu domicili de Tarazona (Saragossa, Aragó, Espanya) i va ser incinerada el 2 de maig a Saragossa, escampant-se les seves cendres pel riu Ebre.

Nieves Gracia Aznar (1910-1986)

***

Adelita del Campo

Adelita del Campo

- Adela Carreras Taurà: El 3 d'agost de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i després comunista Adela Carreras Taurà, més coneguda com Adelita del Campo. Milità activament en les Joventuts Llibertàries d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i en l'organització anarcofeminista «Mujeres Libres». En 1938 col·laborà en el periòdic Titán, òrgan de les Joventuts Llibertàries d'Aragó, dirigit per Francisco Batey, i suprimit arran de la dissolució del Consell d'Aragó. Aquest mateix any va ser nomenada vicesecretària del Congrés de «Mujeres Libres». Ballarina i actriu professional, durant la guerra formà part del «Teatre del Front» de la Unió General de Treballadors (UGT). Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancada als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià i Bram, per això va ser batejada com Adelita del Campo (del camp de concentració). Al camp d'Argelers, on organitzà activitats culturals (campanyes d'alfabetització, edició de butlletins, recitals poètics, balls, etc.), conegué el militant comunista Julián Antonio Ramírez Hernando, amb qui s'unirà sentimentalment i en la postguerra es casarà. Estigué a càrrec de l'escola maternal de la Colònia Escolar Canigó, amb infants de tres a cinc anys. Afiliada al Partit Comunista d'Espanya (PCE), amb l'Alliberament s'instal·là amb Ramírez a Tolosa de Llenguadoc, on treballaren en la redacció del periòdic comunista Lucha. En 1946 la parella marxà a París i ella treballà en una fàbrica de xocolata. Més tard, amb son company, fou locutora, fins a 1974, de les emissions en llengua castellana de Ràdio París i en el grup teatral radiofònic espanyol d'aquesta emissora. Amb la mort del dictador Franco, la parella s'instal·là a Mutxamel i viatjaven a Madrid per realitzar tasques a l'Oficina de Premsa del Comitè Central del PCE. Adela Carreras Taurà va morir el 14 de maig de 1999 a Mutxamel (Alacantí, País Valencià) i fou enterrada al cementiri d'aquesta localitat, on en 2007 el seu company es reuní amb ella.

Adela Carreras Taurà (1916-1999)

***

Necrològica de Julia Rodríguez Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 7 de juliol de 1987

Necrològica de Julia Rodríguez Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de juliol de 1987

- Julia Rodríguez Rodríguez: El 3 d'agost de 1918 neix a la II Secció de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Julia Rodríguez Rodríguez, també coneguda com Juliette Rodríguez. Sos pares, emigrants espanyols, es deien Félix Rodríguez, manobre, i Cayetana Rodríguez, domèstica. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el 4 de novembre de 1944 es casà a Peçac amb l'anarcosindicalista exiliat Vicent Llansola Renau. Julia Rodríguez Rodríguez va morir el 19 de maig de 1987 a l'Hospital Saint-Martin de Peçac (Aquitània, Occitània).

Vicent Llansola Renau (1915-1996)

***

Hayden Carruth

Hayden Carruth

- Hayden Carruth: El 3 d'agost de 1921 neix a Waterbury (Connecticut, EUA) el poeta i crític literari llibertari Hayden Carruth. Fill de l'editor de periòdics Gorton Veeder Carruth i de Margery Barrow Carruth, va passar la seva infància, marcada pels anys de la Depressió, a Waterbury i estudià a Chapel Hill (Universitat de Carolina del Nord) i a la Universitat de Chicago. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va servir dos anys en les forces aèries. Va viure molts anys a Johnson (Vermont, EUA). Durant més de seixanta anys va escriure una trentena de llibres de poesia, novel·la, assaigs (sobre jazz i blues) i crítica literària (Safo, Virgilio, Blake, Wilde, Thoreau, Sartre, Carver) i ensenyà Creació Literària a la Universitat de Siracusa, on va ser professor i mentor de nombrosos joves poetes, com ara Brooks Haxton i Allen Hoey. Va editar Poetry Magazine durant vint anys i treballà d'assessor literari en Harper's Magazine i The Hudson Review. Va rebre diverses beques (Bollingen, Guggenheim, National Endowment for the Arts, Lannan Literary, etc.) i aconseguí diversos premis literaris. En 1997 guanyà el Premi Nacional del Llibre de Poesia pel seu Scrambled eggs and whiskey (1996) i en 1992 fou guardonat amb el premi del Cercle Nacional de Crítics Literaris pel seu Collected Shorter Poems. Durant els últims anys residí amb sa esposa, la poetessa Joe-Anne McLaughlin Carruth, a Munnsville (Stockbridge, Madison County, New York, EUA). Els seus poemes, influenciats pel jazz, pel blues i per l'existencialisme, estan caracteritzats pel seu radicalisme polític i per un alt sentit de la responsabilitat cultural, retratant especialment la pobresa rural, les condicions de vida difícils de la gent i de les poblacions del nord de Vermont, els treballadors clandestins, etc. Altre dels seus temes predilectes és el de la follia i la no follia, fruit de les seves experiències quan va ser hospitalitzat entre 1953 i 1954 pels seus problemes psiquiàtrics (depressió crònica i intent de suïcidi) i amb l'alcohol. Com a crític literari fou especialista en Albert Camus. En 1998 publicà Reluctantly, una mena d'assaigs biogràfics. Hayden Carruth va morir el 29 de setembre de 2008 a la seva casa de Munnsville (Madison, Nova York, EUA).

***

Jacques Maurice

Jacques Maurice

- Jacques Maurice: El 3 d'agost de 1934 neix al XX Districte de París (França) l'hispanista, especialitzat en la història del moviment anarquista espanyol, Jacques Maurice. Sos pares es deien Camille Alexandre Maurice i Madeleine Blanche Lorne. Estudià a l'Escola Nacional Superior de Lletres i Humanitats de Saint-Cloud (Illa de França, França) i em 1959 obtingué l'agregació d'espanyol. Va fer classes a l'institut de Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França), i l'institut parisenc de Janson de Sailly, on ensenyà fins 1967, amb 16 mesos d'interrupció a causa del seu servei militar entre setembre de 1961 i febrer de 1963. En 1985 presentà a Besançon (Franc Comtat, Arpitània), sota la direcció de Noël Salomon i d'Albert Dérozier, la seva tesi doctoral Recherches sur l’anarchisme rural en Andalousie de 1868 à 1936. Fou catedràtic de Civilització i Literatura Espanyola en les universitats de Dijon (Borgonya, França), París 8 de Saint-Denis (Illa de França, França) i París X de Nanterre (Illa de França, França), on es va jubilar el juny de 1998 i continuà com a catedràtic emèrit fins a la seva mort. Entre 1973 i 1992 dirigí el grup de recerca «Pratiques culturelles des groupes sociaux dominés dans l'Espagne contemporaine» d'hispanistes francesos que publicaren diverses obres col·lectives sobre història contemporània d'Espanya. Participà de manera destacada en els Col·loquis de la Universitat de Pau (Aquitània, Occitània), organitzats per l'historiador Manuel Tuñón de Lara. En 1988 organitzà el col·loqui internacional «Peuple, mouvement ouvrier et culture dans l'Espagne contemporaine - Pueblo, movimiento obrero y cultura en la España contemporània», publicat en 1990. Va ser membre de l'Associació d'Hispanistes Francesos. En 2006 fundà, amb altres hispanistes francesos i espanyols, la revista electrònica especialitzada en la història espanyola contemporània Cahiers de Civilisation Espagnole Contemporaine. El 29 de juny de 2009, reconeixem de la seva tasca, el Govern espanyol li atorgà la Creu de l'Ordre del Mèrit Civil. De formació marxista no dogmàtic, criticà el caràcter mil·lenarista i «arcaic» que altre historiador marxista, Eric John Ernest Hobsbawm, atribuïa a l'anarquisme espanyol en el seu llibre Primitive Rebels. Studies in Archaic Forms of Social Movement in the 19th and 20th centuries (1959, 1968 i 1971), traduït al francès en 1967 sota el títol Les Primitifs de la révolte dans l'Europe moderne. Com a hispanista, va traduir escriptors com José Manuel Caballero Bonald, José Agustín Goytisolo i José Ángel Valente, entre d'altres. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara Bulletin d'Histoire Contemporaine de l'Espagne, Cahiers de Civilisation Espagnole Contemporaine, Cahiers d'Histoire de l'Institut Maurice Thorez, Crisol, Estudios de Historia Social, Historia Agraria, Historia Contemporánea, Langues Néo-latines, Matériaux pour l'histoire de notre temps, Le Mouvement Social, Revista de Estudios Regionales, etc.). Entre les seves obres podem destacar L'Anarchisme espagnol (1973), La reforma agraria en España en el siglo XX (1900-1936) (1975 i 1978), Historia y leyenda de Casas Viejas (1976, amb Gérard Brey), Joaquín Costa. Crisis de la Restauración y populismo (1875-1911) (1977, amb Carlos Serrano Serrano), Anarquismo y poesía en Cádiz bajo la Restauración (1986, amb altres), Un anarchiste entre la légende et l’histoire : Fermín Salvochea (1842-1907) (1987, amb altres, publicat en castellà en 2009 sota el títol Fermín Salvochea. Un anarquista entre la leyenda y la historia), L'Espagne au XXe siècle (1990, amb Carlos Seco Serrano), Peuple, mouvement ouvrier, culture dans l'Espagne contemporaine (1990, amb altres), El anarquismo andaluz. Campesinos y sindicalistes (1868-1936) (1990, versió en castellà sintetitzada de la seva tesi doctoral de 1985), Regards sur le XXe siècle espagnol (1993, director), El anarquismo andaluz, una vez más (2006, col·lecció de 12 articles publicats per la Universitat de Granada), Apóstoles, publicistas, hombres de acción y sindicalistas en la historia del anarquismo español (2012), entre d'altres. Jacques Maurice va morir el 28 de juliol de 2013 al Centre Mèdic Jeanne Garnier del XV Districte de París (França). Deixà vídua, Jacqueline Ricoula Covo, i dos infants, Sylvain i Claire.

***

Jean-Pierre Duteuil (2018)

Jean-Pierre Duteuil (2018)

- Jean-Pierre Duteuil: El 3 d'agost de 1944 neix a París (França) el professor, editor i militant anarquista Jean-Pierre Duteuil. Era fill d'un oficinista, que va caure presoner durant la II Guerra Mundial, que pogué evadir-se i que posteriorment milità en la Confederació General del Treball (CGT) i durant un temps en el Partit Comunista Francès (PCF). Jean-Pierre Duteuil estudià a l'Institut Jean-Baptiste-Say de París, on simpatitzà amb el Front Universitari Antifeixista (FUA), que lluitava contra les accions de l'Organització Armada Secreta (OAS) i per la independència d'Algèria. En 1962, després de suspendre el batxillerat, viatjà algunes setmanes per Itàlia, on establí contacte amb cercles anarquistes del país. Lector de Le Monde Libertaire, entre 1963 i 1964 estudià a l'Institut de Nanterre (Illa de França, França) i participà en diverses accions antimilitaristes i contra la cursa armamentista nuclear, com ara la invasió del terreny de joc durant un partit de rugbi entre França i Anglaterra a Colombes (Illa de França, França) davant les càmeres de televisió. A començament de 1964 esdevingué estudiant de sociologia a la Facultat de Lletres de l'acabada d'inaugurar Universitat de Nanterre i fou un dels fundadors del seu grup anarquista. El setembre d'aquest mateix any, a resultes d'una crida publicada en Le Monde Libertaire, aquest grup s'integrà en la Liaison des Étudiants Anarchistes (LEA, Unió d'Estudiants Anarquistes), creada l'any anterior per Tomás Ibáñez Gracia i Richard Ladmiral, entre d'altres. La LEA es reunia al local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola en l'exili, al carrer Sainte Marthe. En 1965 el grup anarquista de Nanterre, que no estava format únicament per cercles estudiantils, s'adherí a la Federació Anarquista (FA). Aquest grup estudiantil llibertari es declarava anarcocomunista i rebutjava la «síntesi» i l'individualisme anarquista, molt present en la FA, intervenint especialment en els nous mitjans d'agitació universitaris (happenings, discursos salvatges, interrupcions de classes i d'intervencions, refús sistemàtic de tot poder, crítica virulenta de l'ensenyament, etc.). El grup anarquista de Nanterre participà en la reflexió estudiantil sobre la qüestió del sindicalisme en la universitat i les seves contradiccions. L'abril de 1966 participà a París en una trobada europea de la jove militància anarquista i s'integrà en el comitè de lectura de Le Monde Libertaire. En aquell mateix 1966 la militància de la LEA abandonà la tendència minoritària de la Unió Nacional d'Estudiants/es de França (UNEF), dirigida per seguidors de Pierre Lambert, per fundar la Tendència Sindicalista Revolucionària Federalista (TSRF) que prengué, mancada de militància, el control de diversos sectors (filosofia, sociologia i psicologia) de l'UNEF a Nanterre. La LEA i el grup anarquista de Nanterre estaven propers a la revista Noir et Rouge animada per Pascale Claris, Richard Ladmiral, Christian Lagant, Frank Mintz, Jean-Pierre Poli i Pierre Tallet, entre d'altres. Paral·lelament, entre 1965 i 1967, participà en diferents càmpings i reunions internacionals de joves militants anarquistes, sovint promogudes per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Amb la LEA participà en la creació del Comité de Liaison des Jeunes Anarchistes (CLJA, Comitè d'Enllaç dels Joves Anarquistes) que federà la militància de diverses organitzacions (FA, UGAC, Noir et Rouge, autònoms, etc.) desitjosa de reviscolar el moviment anarquista. En 1966 entrà a formar part del comitè de redacció de Le Monde Libertaire. En aquesta època el grup anarquista de Nanterre edità la revista ciclostilada L'Anarcho de Nanterre, que la militància comunista intentà evitar per tot els mitjans, fins i tot físics, la seva distribució. En 1967, arran del congrés de Bordeus (Aquitània, Occitània), abandonà la FA amb una quinzena d'altres grups titllat de situacionistes o de marxistes, que es federaren durant un temps sota el nom de «L'Hydre de Lerne», en desacord amb la concepció organitzativa que va prevaler a la FA sota el nom de «síntesi». El grup de Nanterre i la jove militància que acabava d'abandonar la FA s'acostaren al grup editor de Noir et Rouge, creant un «grup no grup». En aquesta època participà en totes les lluites portades a terme al campus universitari de Nanterre, com ara l'ocupació de les oficines administratives el 22 de març de 1968, que es desenvolupà després de la manifestació contra l'American Express i on s'exigia especialment l'alliberament de Xavier Langlade que havia estat detingut. Aquesta ocupació donà lloc al «Moviment del 22 de març» i, juntament amb Daniel Cohn-Bendit, René Riesel i altres cinc estudiants d'aquest grup, va ser convocat el 6 de maig de 1968 davant un consell disciplinari universitari de la Sorbona. El maig de 1968 el seu testimoni va ser recollit amb el d'altres (Hervé Bourges, Daniel Cohn-Bendit, Alain Geismar i Jacques Sauvageot), en el llibre La révolte étudiante. Les animateurs parlent i participà en un col·lectiu de membres del «Moviment del 22 de març» que publicà entre 1968 i 1969 tres números del periòdic Passer Outre. En 1968 publicà, amb Daniel Cohn-Bendit, Bertrand Gérard i Bernard Granautier, el fullet Pourquoi des sociologues?. Posteriorment s'adherí formalment al grup editor de Noir et Rouge i participà activament en Informations et Correspondance Ouvrière (ICO), fins a la dissolució del grup. En 1970 esdevingué professor de psicologia social a la Universitat de París-Dauphine. En 1974, amb Pierre Blachier, Heloisa Castellanos, Eduardo Colombo, Claude Orsoni i Monique Rouillé, entre d'altres, fundà la revista La Lanterne Noire. Revue de critique anarchiste, que dirigí. Aquest mateix any abandonà París i s'establí amb altres al Berry i en 1977 en un llogaret de Viena del Delfinat, on es dedicà amb un refugiat argentí a la cria de cabres. En 1978 s'afilià a l'Organització Comunista Llibertària (OCL), nou nom de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), que acabava d'abandonar la seva posició «plataformista» i s'havia acostat al grup editor de La Lanterne Noire, publicant un número comú sota el títol Les raisons de la colère. En 1979 s'establí al País Basc, on la seva companya treballava de professora, i l'any següent abandonà l'ensenyament. Amb Christine Maynard i militants de la joventut basca, fundà a Pèirahorada (Aquitània, Occitània) el periòdic Erran. Pays Basque Nord. Journal d'expression libertaire i participà, a la vall de Zuberoa, en el periòdic de contrainformació Abil. Bulletin mensuel d'expression locale et d'information de la Soule. Després de fundar amb altres dos joves militants bascos una impremta associativa, esdevingué impressor. A més d'integrar-se en el moviment abertzale, participà activament en la lluita antinuclear a Golfuèg (Llenguadoc, Occitània) i, després d'establir-se al Poitou a partir de 1995, contra la central nuclear de Civaux. Continuà participant en els càmpings llibertaris i prengué part en els que va organitzar l'OCL, dels quals va ser un dels seus principals animadors entre 1978 i 2008. Entre 1979 i 1980 fou responsable del butlletí Italie-Infos, publicat pel Secretariat de Relacions Internacionals de l'OCL. A partir de novembre de 1980 participà en el periòdic Le Courant Alternatif, de l'OCL, que havia reemplaçat Front Libertaire, on publicà nombrosos articles sobre la qüestió basca. En 1982 fundà les edicions «Acratie» i en 1988 publicà el llibre Nanterre 1965-66-67-68. Vers le mouvement du 22 mars, amb un prefaci de Daniel Cohn-Bendit. El febrer de 1991, quan la Guerra del Golf, fou un dels signats del manifest «Guerra a la guerra», on es feia una crida a la insubmissió civil i militar. Entre el 12 i el 16 de novembre de 2007 participà en la trobada «Mayo del 68. El comienzo de una época» que se celebrà a La Cartuja de Sevilla (Andalusia, Espanya) organitzada per la Universitat Internacional d'Andalusia (UNIA). En 2008 s'edità el seu llibre Mai 1968, un mouvement politique i en 2009 col·laborà en Réfractions. En 2013 el seu testimoni va ser recollit en el documental de Philippe Roizès Docs ad Hoc. Lutter... Ici et maintenant!.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Filippo Filippetti

Filippo Filippetti

- Filippo Filippetti: El 3 d'agost de 1921 mor a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Filippo Filippetti. Havia nascut el 24 d'octubre de 1892 a Liorna (Toscana, Itàlia). Paleta de professió, milità en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els «Arditi del Popolo». El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga general antifeixista unitària organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment ferit a prop de Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que realitzaven una «expedició punitiva» a Liorna, i un grup dels «Arditi del Popolo». En aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el regidor municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli, de tendència llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor socialista Luigi Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va morir durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana, Itàlia). El 6 de gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria de Filippetti en una conferència que realitzà a Nova York (Nova York, EUA). Durant la potsguerra, un grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa portant el nom de les set víctimes va ser col·locada a iniciativa de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA).

***

Raffaele Virgulti

Raffaele Virgulti

- Raffaele Virgulti: El 3 d'agost de 1922 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Raffaele Virgulti. Havia nascut el 9 de gener de 1894 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Analfabet, aprengué a llegir i a escriure amb el suport i l'estímul dels seus companys llibertaris. Després de lluitar en la Gran Guerra, hagué d'abandonar la feina de pagès a causa de les nombroses ferides i va viure un llarg període desocupat fins que va obtenir, com a mutilat de guerra, un feina de peó al ferrocarril. D'antuvi acostat al Partit Socialista d'Itàlia (PSI), en els remoguts anys vint s'incorporà a l'anarcosindicalista Cambra del Treball Sindicalista i al moviment anarquista. Contribuí econòmicament en el Comitè Pro Víctimes Polítiques i estava subscrit a la premsa llibertària, especialment en Sorgiamo!. Durant la vaga unitària nacional del 2 d'agost de 1922, en una «expedició punitiva» d'un escamot feixista, un dels seus joves militants, l'estudiant Andrea Tabanelli, resultà mort d'un tret, gairebé amb tota seguretat accidentalment pels seus propis companys. No obstant això, aquest feixistes culparen d'aquesta mort els anarquistes d'Imola Diego Guadagnini i el seu cosí Enrico Guadagnini. Feixistes de tota la ciutat vingueren a centenars a venjar-se i atuparen amb extrema violència tots els «subversius» que trobaren als carrers de la ciutat. Raffaele Virgulti va ser brutalment apallissat a cops de bastó i de garrots de ferro a la plaça Vittorio Emanuele (avui Matteotti) i, després d'una nit d'angoixa, va morir el 3 d'agost de 1922 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Foto policíaca de Francesco Ghezzi

Foto policíaca de Francesco Ghezzi

- Francesco Ghezzi: El 3 d'agost de 1942 mor a Vorkuta (Komi, Rússia) l'anarcosindicalista Francesco Ghezzi. Havia nascut el 4 d'octubre de 1893 a Cusano Milanino (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Giulio Ghezzi i Maria Sirtori. Fill d'una família obrera, comença a treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre 1914 i 1921, com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), participarà activament en la protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint haurà d'exiliar-se a París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919 va ser detingut i empresonat per haver participat en l'organització de la insurrecció de Zuric, però va ser alliberat gràcies a una campanya pública, encara que després va ser expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una manifestació patriòtica. Després de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de la repressió antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat anarcosindicalista en el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el juny d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els dirigents comunistes són força tibants; el Profintern nega autonomia al sindicat i les detencions són força nombroses. Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos són alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la constitució de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi va entrar il·legalment a Alemanya per participar en el Congrés i va ser detingut  i amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que l'acusava de terrorisme. Sa companya Olga li va informar que havia estat processat en contumàcia i condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a Itàlia. La premsa esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació i l'advocat Michel Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era ciutadà soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri Narkomindel, i així va poder tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el 1926 va viure i treballar en una comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en contacte amb els anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a Moscú i va mantenir contactes amb el moviment anarquista rus semiclandestí, especialment amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com Pierre Pascal. Amb el filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar clandestinament un pamflet a l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu Kropotkin que durarà fins al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades: els «ideòlegs» i els «anarcomístics», guiats per Alexei Solonovitx. Com a alternativa a la Creu Negra d'aquests últims, els anarquistes expulsats del Museu Kropotkin fundaran una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la gestió de les donacions de l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de detencions, es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de ser un «agent de l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és condemnat a tres anys en un camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou. A l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu alliberament gràcies al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas Lazarévitx, Luigi Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris Souvarine i Jacques Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland va enviar una carta a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè intercedís directament a Stalin; Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de la OGPU, la policia soviètica, Genrikh Jagoda, però en va. Gràcies a la insistent campanya, en 1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser alliberat, però amb l'obligació de quedar a la Unió Soviètica. Després tornarà a Moscou, on reprèn la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es casa en segones núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A Moscou continuarà la lluita anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger, oferint ca seva als activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja, farà gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i ajudarà a sa muller exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va demanar repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya, però els permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és novament detingut acusats de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina i de ser partidari del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi rebutjarà totes les acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó interna de l'NKVD i després serà enviat a un camp de treball més enllà del Cercle Polar, encara que els metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3 d'abril de 1939 la comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any de treballs forçats i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En 1943 un altre decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la sentència no es va poder executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost de 1942 a Vorkuta. En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a reobrir el cas Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i els seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un tribunal moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren suficients» i la sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no serà mai rehabilitat.

***

Paul Roussenq

Paul Roussenq

- Paul Roussenq: El 3 d'agost de 1949 mor a Baiona (Iparralde, País Basc) el militant i presidiari anarquista Paul Henri Roussenq, conegut com L'Inco. Havia nascut el 28 de setembre –moltes fonts citen erròniament el 18 de setembre– de 1885 a Sant Gèli (Provença, Occitània). Sos pares es deien Henri Roussenq, conserge de l'Ajuntament de Sant Gèli, i Magdelaine Pelouzet. Va descobrir molt jove les idees anarquistes llegint els periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux...) i els textos d'Élisée Reclus que li van esperonar a l'aventura als 14 anys ja havia llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana. Quan tenia 16 anys abandonà sa família i es dedicà a fer de rodamón. Va ser detingut i condemnat el 6 de setembre de 1901 pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a tres mesos de presó per vagabunderia. Condemnat una altra vegada per vagabunderia a tres mesos de presó a Chambéry (Savoia, Arpitània), al Tribunal d'Apel·lació, el 5 de març de 1903, va llançar un crostó de pa al cap del procurador Orsat, que el va enviar cinc anys de reclusió ferma que va purgar entre 1903 i 1907 a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França). En sortir, el 8 d'octubre de 1907, va ser enviat al «Biribi» disciplinari, al V Batalló d'Àfrica (Bat' d'Af), sota la matrícula 6.470. Empresonat per insultar els superiors, va calar foc el seu uniforme de terliç a la cel·la. El 5 de maig de 1908, el tribunal militar el va condemnar a la degradació militar, a 15 anys de prohibició de residència i a 20 anys de treballs forçats a colònia penitenciària per «destrucció voluntària de béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13 de gener de 1909 va arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena (Guaiana Francesa) amb el número de matrícula 37.664. Malgrat tot el que van fer per abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una actitud forta i rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes i als altres condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco, de L'Incorregible, nom que li van posar els seus carcellers, va pagar un alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i aigua. Després d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert Londres sobre el presidi titulat Au bagne (1923) i la mobilització del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq va ser finalment amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de conferències al sud de França i entre agost i novembre de 1933 va fer una estada a l'URSS, però el relat del seu viatge a la Rússia soviètica, la denúncia de la impostura bolxevic i la censura dels seus escrits en els mitjans marxistes van provocar la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al costat dels anarquistes, militant en l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). En 1934 publicà 25 ans de bagne. A Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del periòdic anarquista fundat per André Prudhommeaux Terre Libre. En 1936 publicà Au pays des soviets. Després decidirà viatjar i farà mercats, distribuint alhora propaganda anarquista arreu. Fitxat com a «sospitós» durant la guerra, va ser internat a Fort Barreaux i al camp de concentració a Sisteron pel govern de Vichy, moment que aprofitarà per escriure les memòries, L'enfer du bagne, editades en 1950. Després de l'Alliberament, reprendrà l'activitat de venedor ambulant. Va fer costat una vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948. Però, envellit prematurament i malalt, Paul Roussenq va suïcidar-se el 3 d'agost de 1949 llançant-se al riu Ador de Baiona (Iparralde, País Basc). El seu cos va ser trobat dos dies després, el 5 d'agost, data oficial de la seva mort, al port de Lesseps, al costat del pont de Saint-Esprit, i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint Léon d'aquesta població. En 1998 Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le bagnard de Saint-Gilles i en 2015 una nova edició del seu llibre autobiogràfic 25 ans de bagne.

Paul Roussenq (1885-1949)

***

Notícia de Nelly Uni apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône "Corrier de Saône-et-Loire" del 8 de març de 1913

Notícia de Nelly Uni apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Corrier de Saône-et-Loire del 8 de març de 1913

- Nelly Uni: El 3 d'agost de 1965 mor a Corti (Còrsega) l'anarquista Anna Augustine Nelly Uni, també coneguda com Nelly Gauzy, pel llinatge de son company. Havia nascut l'1 de desembre de 1885 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Louis Uni, conreador, i Sylvie Antoinette Ravel. El 29 de març de 1902 es casà a Nimes amb Antoine Scipion Gauzy, amb qui va tenir dos infants (Germinal i Mireille). Tots dos anarquistes individualistes, visqueren al número 163 del carrer París del barri Le Petit-Ivry d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on regentaren una petita botiga, i entraren a formar part amb el grup anarquista il·legalista anomenat «Banda Bonnot». Era coneguda perquè cantava a totes hores i a tota veu cançons anarquistes. El 24 d'abril de 1912 Jules Bonnot, cap del grup, abaté al domicili de la parella el sotsdirector de la Seguretat, Jouin, que l'havia vingut a detenir. Ambdós van ser detinguts per Guichard, cap de la Seguretat, qui va apallissar Antoine Gauzy i aconsellà Nelly Uni de dedicar-se a la prostitució per a sobreviure. Processada, el seu cas va ser sobresegut. El febrer de 1913 demanà judicialment la separació de bens de son company. Nelly Uni va morir el 3 d'agost de 1965 al seu domicili de Corti (Còrsega).

***

Necrològica de Francisco Valero Quinto apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 d'octubre de 1967

Necrològica de Francisco Valero Quinto apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'octubre de 1967

- Francisco Valero Quinto: El 3 d'agost de 1967 mor a Orlhac (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Valero Quinto. Havia nascut el 16 de desembre de 1905 a València (València, País Valencià). Sos pares es deien Miguel Valero Real i Vicenta Quinto Valero. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'exilià. Acabà instal·lat a Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on treballà de gravador i milità en la Federació Local de la CNT. Després de diverses intervencions quirúrgiques, Francisco Valero Quinto va morir el 3 d'agost de 1967 a Orlhac (Alvèrnia, Occitània).

***

Necrològica de Juan Alarcón Ortega publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 16 de gener de 1975

Necrològica de Juan Alarcón Ortega publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 16 de gener de 1975

- Juan Alarcón Ortega: El 3 d'agost de 1974 mor a Riam (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alarcón Ortega. Havia nascut el 31 d'octubre de 1915 a Los Gallardos (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Alarcón Gallardo i Isabel Ortega Collardo. Després de passar la seva infantesa a Múrcia, cap el 1930 s'instal·là a la barriada del Bon Pastor de Barcelona (Catalunya), on treballà primer portant cabassos i després en una fàbrica de pintures. En aquesta època s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Com que patia paràlisis infantil en una cama des que tenia tres anys i no pogué anar al front, durant la guerra civil romangué a la reraguarda com a delegat de la CNT en la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 s'establí a Riam, on va fer de cuiner d'un grup de sabaters enrolats en una CTE; després treballà de manobre i més tard de torner en una fàbrica d'alumini. En 1942 fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT clandestina de Riam, on ocupà càrrecs de responsabilitat després de la II Guerra Mundial. Sa companya fou Isabel Borrego Benítez. Juan Alarcón Ortega va morir el 3 d'agost de 1974 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània) d'una crisi cardíaca.

***

Necrològica de Ramon Huguet Cañelles apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 d'octubre de 1989

Necrològica de Ramon Huguet Cañelles apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 d'octubre de 1989

- Ramon Huguet Cañelles: El 3 d'agost de 1989 mor a Bellegarde (Sent Naufari, Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Ramon Huguet Cañelles. Havia nascut el 6 de març de 1897 a Sant Martí de Maldà (Sant Martí de Riucorb, Urgell, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Huguet i Carme Cañelles. Pagès de professió, de ben jovenet es traslladà al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb Demetrio Beriain Azketa, organitzà des del Comitè Antifeixista la defensa contra l'aixecament al Prat de Llobregat. Va ser nomenat tinent d'alcalde de l'ajuntament d'aquesta localitat i fou un dels responsables de la col·lectivitat agrícola local. Sa companya, Josefina Rofes, dirigí en els anys bèl·lics l'Escola Racionalista del Prat de Llobregat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT. Ramon Huguet Cañelles va morir el 3 d'agost de 1989 al seu domicili de Bellegarde (Sent Naufari, Guiena, Occitània).

***

Necrològica de Ramona Munné Colom apareguda en el periòdic parisenc "Cenit" del 24 d'octubre de 1989

Necrològica de Ramona Munné Colom apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 24 d'octubre de 1989

- Ramona Munné Colom: El 3 d'agost de 1989 mor a Montalban (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ramona Maria Josepa Munné Colom. Havia nascut el 16 de juny de 1922 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sos pares es deien Miquel Munné Vilanova i Maria Colom Ponnau. Quan era molt jove s'afilià a les Joventuts Llibertàries del barri del Clot de Barcelona (Catalunya). En 1939, al final de la guerra, aconseguí arribar al nord d'Àfrica. A Orà (Algèria) esdevingué companya del militant anarcosindicalista Francesc Climent, secretari del Comitè Continental de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en 1947. A finals dels anys seixanta va ser repatriada a França i amb son company s'instal·là a Montalban, on la parella continuà militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Ramona Munné Colom va morir de càncer el 3 d'agost de 1989 a Montalban (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada civilment dos dies després.

***

Necrològica d'Emili Antó apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 26 de novembre de 1991

Necrològica d'Emili Antó apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de novembre de 1991

- Emili Antó: El 3 d'agost de 1991 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Emili Antó. Havia nascut el 15 de febrer 1915 en un poble de Tarragona (Catalunya). Era sastre de professió. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer la guerra civil en la «Columna Durruti» i en la 119 Brigada com a milicià de la Cultura. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Fou el primer secretari departamental de les Joventuts Llibertàries de Tarn i Garona (Llenguadoc, Occitània), que havia fundat amb altres companys (Eduardo Aliaga, Juan Delgado, Adolfo Fernández, Paquita Frias, etc.). En 1945 representà la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT en el Ple Confederal de la Regional Núm. 2, que arreplegava 6.000 afiliats, i participà en la comissió encarregada de redactar una resposta al manifest Con España o contra España, signat el 27 d'octubre d'aquell any per secretaris de les Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica Montseny i Germinal Esgleas i que significà la ruptura definitiva del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou l'inspirador de la idea de construir l'Escola de Militants en el si de la CNT de Montalban. A finals de 1948 assumí la responsabilitat del mas Tartas, base guerrillera d'Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord). El 4 de juny de 1949 va ser detingut, amb els guerrillers Ramon Vila Capdevila (Caracremada), Manuel Sabaté Llopart i Helios Ziglioli, per la gendarmeria francesa; jutjats, ell i Ramon Vila van ser condemnats a tres mesos de presó i els dos restants a dos mesos, per tinença d'armes i explosius. Durant els anys setanta fou membre de la Comissió de Relacions de Montalban i entre 1971 i 1972 fou secretari de la seva Federació Local de la CNT. En els seus últims anys fou soci de l'«Amicale de la 26 Divisió - Durruti». Sa companya fou la militant anarcosindicalista Mercedes Roa (1923-1981). Emili Antó va morir el 3 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 5 d'agost– de 1991 a l'Hospital Rangueil de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Mines de plom de l'Ardecha

Mines de plom de l'Ardecha

- Salvador Clement Marco: El 3 d'agost de 2000 mor a Montelaimar (Delfinat, Occitània) el militant anarcosindicalista Salvador Clement Marco –el certificat de defunció cita el segon llinatge Marco com a primer nom. Havia nascut el 24 de juny de 1916 a València (València, País Valencià) –algunes fonts citen que nasqué en alguna població de la Canal de Navarrés (País Valencià). Sos pares es deien Joan Clement i Maria Marco. Autodidacta i revolucionari, va començar a militar en l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat al barri de les Corts de Barcelona (Catalunya), va ser el responsable de la programació del cinema Vallespir. Participà activament en la Revolució de 1936 i en acabar la guerra es va exiliar a França, passant pels seus camps de concentració. Visqué a Valon i Lo Borg de Sant Andiòu (Vivarès, Occitània), treballà a les mines de plom de Vanhans (Vivarès, Occitània) i de Sen Jan de Ceba (Llenguadoc, Occitània), i fundà una família amb Lucienne Henriette Brun, continuant la seva activitat militant en la CNT. Durant els seus últims anys encara mantenia la subscripció al periòdic Cenit i va morir després d'una llarga malaltia. Son germà Manuel Clement Marco també va ser militant anarcosindicalista. Salvador Clement Marco va morir el 3 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 4 d'agost– de 2000 a Montelaimar (Delfinat, Occitània). 

***

Henri Cartier-Bresson

Henri Cartier-Bresson

- Henri Cartier-Bresson: El 3 d'agost de 2004 mor a Montjustin (Provença, Occitània) el fotògraf llibertari Henri Georges Cartier-Bresson. Havia nascut el 22 d'agost de 1908 al Château de Fontenelle de Chanteloup-en-Brie (Illa de França, França). Sos pares es deien André Léon Louis Cartier-Bresson, industrial, i Marie Marthe Leverdier. Sa família, propietària d'una manufactura de cotó a Pantin (Illa de França, França), va intentar inútilment transmetre-li una educació burgesa i cristiana. D'esperit rebel des de jove, va apassionar-se per la pintura, fet que el va portar a relacionar-se amb els surrealistes i a estudiar amb el cubista André Lhote; però abandonarà la pintura i partirà a descobrir el món amb la seva càmera Leica (a la Costa d'Ivori romandrà un any). En 1932 les seves primeres fotografies són exposades a Nova York. En 1934 viatjarà un any per Mèxic, testimoniant la vida dels barris pobres mexicans. En 1935, als Estats Units, s'iniciarà en el cinema. Entre 1936 i 1939, de tornada a França, treballarà com a assistent de Jean Renoir. En 1937 va realitzar durant la Revolució espanyola un documental (Victoire de la vie) sobre els hospitals republicans. El 18 de maig de 1937 es casà al VI Districte de París amb l'estudiant Carolina Jeanne Eicke, nascuda a Batavia (Índies Orientals Neerlandeses; actualment Jakarta, Indonèsia). En 1940 va ser empresonat pels alemanys, però aconseguí evadir-se en 1943, després de dos intents infructuosos, i prendrà part en una organització clandestina d'ajuda als presoners. Va fotografiar després l'Alliberament de París. Va retornar als EUA, on en 1947 fundarà amb Robert Capa, David Seymour i Georges Rodger l'agència cooperativa Magnum Photos, que esdevindrà una de les agències fotoperiodístiques més prestigioses del món. Entre 1948 i 1950 va viatjar per Índia, per Birmània, per Xina –durant els sis primers mesos de la Xina Popular–, i per Indonèsia –arran de la independència. En 1954 va ser el primer fotògraf occidental que va poder treballar a l'URSS després de la mort d'Stalin. En 1960 marxà a Cuba i a Mèxic, entre altres països. En 1966 va deixar l'agència Magnum, però va continuar amb la fotografia. El 19 de febrer de 1969 se separà de Carolina Eicke i el 29 d'abril de 1970 es casà al I Districte de París amb Martine Franck. En 1974 va abandonar els reportatges fotogràfics per consagrar-se al dibuix. Entre el 25 d'abril i el 25 de maig de 2000 va fer una exposició fotogràfica a l'Espai Louise Michel de París, Vers un autre futur. Un regard libertaire, amb textos de Bakunin, un dels autors que li agradava citar, organitzada per la CNT francesa –l'editorial Nautilus i la CNT n'editaren el catàleg el mateix any. En aquest any 2000 va crear a París, amb sa companya Martine Franck i sa filla Mélanie, la Fundació Henri Cartier-Bresson. Dos anys després aquesta fundació va ser declarada d'«utilitat pública» i el maig de 2003 va inaugurar-se'n la seu. Henri Cartier-Bresson va morir pocs dies abans de fer els 96 anys, el 3 d'agost de 2004 –moltes fonts citen erròniament el 2 d'agost–, a la seva residència «Le Claux» de Montjustin (Provença, Occitània), i va ser enterrat l'endemà en aquesta població.

---

[02/08]

Anarcoefemèrides

[04/08]

Escriu-nos


Actualització: 03-08-22