---
Angiolo
Bruschi (1900-1986)
El 3 d'agost de
1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolo Mario Vittorio
Bruschi, també conegut com Angelo Bruschi,
Angelo Bruscho, Angiolillo Biaschi, Bruno
Toccafondi i Ernesto Torres. Sos
pares es deien Ettore Bruschi i Romilda Camici, que formaren una família
nombrosa de sis germans. Son pare regentava una petita fàbrica artesanal de
rodes per a vehicles de tracció animal. En 1915 Angiolo Bruschi s'instal·là amb
sa família a Vezzano Ligure (Ligúria, Itàlia) i en 1917 freqüentà els
anarquistes Renato i Nello Olivieri, Silvio Casella, Umberto Marzocchi i
Pasquale Binazzi. El juliol de 1919, durant el «Bienni Roig», prengué part en
les expropiacions dels negocis de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i reparticions d'aquestes
a la població organitzades per les Cambres del Treball; processat per saqueig,
finalment va ser amnistiat. Després d'haver fet el servei militar en la Marina
Reial a bord del Pisa, retornà a
Liorna, on sos pares regentaven un petit restaurant, treballant de pintor a la
construcció. Segons la policia milità dos anys en el Partit Comunista d'Itàlia
(PCI), per a després retornar al moviment anarquista. El 22 de desembre de 1922
–altres fonts citen a començaments de 1925–, fugint de les represàlies dels escamots
feixistes, passà a França i s'instal·là a La Sanha (Provença, Occitània). En
aquesta època estava subscrit a Pensiero
e Volontà, la revista que Errico Malatesta editava a Roma (Itàlia). Considerat
per la policia com «el cap del grup comunista italià», el 29 de juny de 1925 se
li va decretar l'expulsió del país i fugí cap a París (França), on residí al
número 229 del carrer de Crimée. A començament de 1926 visità clandestinament
un de sos germans a Vezzano Ligure. El 24 de maig de 1926, durant una protesta
a l'Arc del Triomf de París contra la celebració de l'onzè aniversari de
l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser detingut i escortat a la frontera
belga. Durant els anys posteriors viurà a Bèlgica, on treballarà a l'editorial
anarquista «Editions FrancoBelges» de Brussel·les i a la zona minera e Mons
(Hainaut, Valònia), i a Luxemburg. Entre 1927 i 1929, juntament amb Pietro
Bruzzi, un dels anarquistes més actius d'Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette,
Luxemburg), des de l'hotel-cafè Solazzi on viuen, un dels llocs de trobada dels
anarquistes de la zona, contribuí a la distribució de fullets i de periòdics i
en la recaptació de fons per al suport dels presos polítics. El juny de 1930,
arran de l'atemptat de Gino D'Ascanio contra el canceller de l'Ambaixada
italiana, es traslladà a Brussel·lès (Bèlgica), on freqüentà el cafè Au Roy,
lloc de reunió anarquista, i la llibreria de Marcel Dieu (Hem Day). El 10 de juny de 1931 participà en una manifestació
convocada pel Comitè pel Dret d'Asil contra l'execució a Itàlia de l'anarquista
Michele Schirru, autor d'un atemptat contra Benito Mussolini. El setembre d'aquell
any, el tribunal de Mons el condemnà per «possessió d'arma il·legal» a vuit
dies de presó, a tres anys de llibertat condicional i a 128 francs de multa i
l'expulsà del país. Sembla que fou en aquesta època que, amb Pietro Bruzzi i
Luigi Damiani, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on forma part de l'Oficina
Llibertària de Correspondència, dirigida per Rafael Martínez. De bell nou a
Bèlgica, el 25 d'octubre de 1932, va ser detingut per violació del decret
d'expulsió i portat a la frontera amb Luxemburg; detingut l'endemà per la
policia luxemburguesa, es va veure obligat a passar clandestinament a França. A
principis de 1933 va ser inscrit en el Registre de Fronteres sota l'epígraf de
«comunista a detenir». El 25 de gener de 1933 va ser detingut a Brussel·les
sota el nom fals d'Ernesto Torres i
durant l'escorcoll del seu domicili li van ser trobats documents que el
vinculaven amb destacats anarquistes considerats perillosos, com ara Pasquale
Agari, Carlo Castagna, Hem Day, Virgilio Gozzoli o Mario Montavani. El 8 de març
de 1933 va ser reclòs a la presó de Forest de Brussel·les i un cop alliberat
l'estiu d'aquell any, es traslladà a París, on va ser ajudat per l'anarquista
Amleto Astolfi, un dels condemnats per l'atemptat contra el teatre Diana del 23
de març de 1921, i participà en el Comitè d'Ajuda a les Víctimes Polítiques
(CAVP). L'estiu de 1935 va se novament detingut per «violació del decret
d'expulsió» i condemnat a dos mesos de presó. El 9 d'octubre de 1935 va ser
alliberat i entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista
Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus»), que se celebrà
a Sartrouville (Illa de França, França) i on assistiren destacats anarquistes (Giulio
Bacconi, Camillo Berneri, Angelo Bruschi, Antonio Silvio Casella, Antonio
Cieri, Enzo Luigi Fantozzi, Giuseppe Gialluca, Onofrio Giglioli, Ribelle
Giglioli, Rodolfo Gunscher, Italo Ragni, Umberto Tommasini, etc.). En aquesta
època participà en diverses reunions clandestines a París amb destacats
militants (Camillo Berneri, Ernesto Bonomini, Piero Corradi, Oreste Mombello,
Quisnello Nozzoli, Pietro Pirola, Carlo Rosselli, etc.). En 1936 s'adherí al
Comitè Provisional per al Dret d'Asil (Lorenzo Gamba, Umberto Marzocchi,
Giuseppe Mascii, Italo Ragni, etc.) i el 31 de juliol d'aquell any partí cap a
Barcelona, on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El 28 d'agost de 1936 prengué part en la batalla de Monte Pelado, al front
d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i en altres combats
(Tardienta, Almudébar, etc.). En aquesta època va estrènyer l'amistat amb Luigi
Ballarin, que sembla havia conegut a Luxemburg. Entre 1937 va anar i venir
entre la Península i França, ocupant-se de l'enrolament de voluntaris per a les
columnes confederals. Després, sembla, passà al «Batalló Garibaldi» de la XII
Brigada Internacional. En 1938 va ser ferit en combat i va ser hospitalitzat a
Vic (Osona, Catalunya). El 9 de novembre de 1938 la policia de Liorna redactà
un informe on el va qualificar d'«actiu propagandista», «individu molt
turbulent», «violent» i «fanàtic». Després de la caiguda de Barcelona a mans de
l'exèrcit franquista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de
concentració d'Argelers, on es va adherir al grup anarquista «Libertà o Morte»
(Armando Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Gennaro
Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida Mastrodicasa, Carlo Montresor, Guglielmo
Nannucci, etc.). Aconseguí fugir del camp, però el 30 d'abril de 1939 va ser
detingut a la regió parisenca i condemnat a quatre mesos i 15 dies de reclusió
per infracció del decret d'expulsió de juny de 1925 i tancat a la presó de
parisenca de Fresnes, on va romandre fins el 6 de setembre de 1939, tres dies
després de la declaració de guerra. A començament de 1941 va ser detingut
durant una agafada i, com què el seu nom figurava en la llista de sospitosos de
la Seguretat Nacional, el 20 de febrer de 1941 va ser internat a la Caserna de
les Tourelles de París. El gener de 1942 va ser enviat forçat per a realitzar
tasques agrícoles a Boulzicourt (Ardenes, França). El juny de 1944, durant una
llicència a París, s'adherí al Comitato Italiano de Liberazione Nazionale
(CILN, Comitè Italià d'Alliberament Nacional) de Vincennes-Saint-Mandé (Illa de
França, França). Després de l'Alliberament, retornà a París i entrà a formar
part del moviment antifeixista «Italia Libera». Quan el febrer de 1948 son amic
Luigi Ballarin va morir, va prometre fer-se càrrec de sa família i un any més
tard esdevingué el company d'Elisabetta Maniago (Elisa Ballarin),
amb qui va conviure 37 anys tenint cura dels seus
fills i nebots com si fossin seus. Angiolo Bruschi va
morir el 8 d'agost de 1986 al seu domicili del XI Districte de
París (França). Les informacions que diuen que va caure
l'estiu de 1942 a Bir Hakeim (Líbia) combatent els nazis
són del tot errònies.
---
Angiolo
Bruschi
---
Angiolo
Bruschi (ca. 1937)
---
---