---

Anarcoefemèrides del 4 d'agost

Esdeveniments

Pelizza da Volpedo: "Il Quarto Stato" (1901). Civica Galleria d'Arte Moderna de Milà

Pelizza da Volpedo: Il Quarto Stato (1901). Civica Galleria d'Arte Moderna de Milà

- Conferència de Rimini: El 4 d'agost de 1872, a la ciutat balneari de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), la Conferència Nacional de les seccions italianes de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) comença les sessions a Casa Santinelli, seu del Fascio Operaio. Hi havia 21 localitats representades (Nàpols, Sciacca de Sicília, Mantova, Siena, Ravenna, Bolonya, Florència, Rimini, Imola, Roma, Lugo, San Potito, Fusignano, Mirandola, San Giovanni de Persiceto, Fano, Fermo, Senigallia, San Arcangelo, Folri i Ombria; la majoria de la Romanya i de les Marques), de les quals només la de Nàpols estava afiliada a la Internacional marxista de Londres, les altres eren societats formades directament per seguidors bakuninistes o societats obreres que havien passat de la influència republicana a l'anarquista.  Els delegats al congrés responen a noms que seran amb el temps ben coneguts (Cafiero, Costa, Fanelli, Malatesta...). La conferència, presidida per Carlo Cafiero i actuant-hi com a secretari Andrea Costa, es va cloure el 6 d'agost, després d'haver pres la resolució de crear una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI). Però, oposada al Consell General de Londres, de caràcter marxista, que qualificava de «comunisme autoritari germànic», refusarà participar en el congrés de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872; era un avanç de la futura escissió de la Internacional entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (anarquistes). El fet d'arrenglar-se amb els antiautoritaris va donar lloc a un important moviment anarquista organitzat a Itàlia.

***

Nota de premsa de l'atemptat de Salvatierra

Nota de premsa de l'atemptat de Salvatierra

- Atemptat contra el comte de Salvatierra: El 4 d'agost de 1920, a la ciutat de València (País Valencià) en festes, l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena de sindicalistes víctimes de la «llei de fugues», cau sota les bales d'un grup d'acció anarquista, i mor l'endemà. Salvatierra va llogar un cotxe de cavalls dels anomenats milord i a la tarda va marxar amb sa esposa i sa cunyada, la marquesa de Tejares, a presenciar una desfilada de carrosses. En acabar la desfilada, el comte es va encaminar al Grao, port de la ciutat, situat a tres quilòmetres, per acomiadar-se d'uns amics que estiuejaven. Salvatierra va tornar a la ciutat a tres quarts de 10 i es va aturar en un pas a nivell que tallava la carretera, deserta en aquells moments, en espera de l'exprés de Barcelona. Quan va arribar, dos homes es van acostar al cotxe i obriren foc; el sotrac del tren va apagar les detonacions. El cotxer, Miquel Moyà, ni s'adonà de l'agressió. Els anarquistes va fugir cap el Cabanyal i es van amagar a Valls (Tarragona). La marquesa de Tejares, de 22 anys, també trobarà la mort, i l'esposa de Salvatierra resultarà ferida greu. La policia atribuirà l'atemptat als anarquistes Ramon Casanellas i Pere Matheu. L'assassinat de Salvatierra va tenir unes conseqüències que no podien imaginar els autors, per als quals el crim era una simple venjança, ja que va unir totes les classes altes espanyoles que fins aleshores consideraven el terrorisme com un problema particular dels empresaris catalans. La mort de Salvatierra els va fer canviar d'opinió ja que havia passat fora de Catalunya, les víctimes eren de la noblesa i el moviment vaguístic començava a escampar-se per tot arreu. Arran d'aquests fets, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va ser processada, els seus centres clausurats, es va suspendre tota activitat sindical i el diari confederal Solidaridad Obrera fou suprimit radicalment.

***

Diverses capçaleres de "La Pampa Libre"

Diverses capçaleres de La Pampa Libre

- Atac contra La Pampa Libre: El 4 d'agost de 1924 la redacció del periòdic anarquista La Pampa Libre, al carrer Belgrano de General Pico (La Pampa, Argentina), és atacada per un grup de militants de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la publicació llibertària La Protesta. L'enfrontament fratricida fou el resultat d'un violent clima sorgit entre les diverses faccions del moviment anarquista argentí sobre qüestions tàctiques i polítiques, i que catalitzà amb la negativa del periòdic La Protesta a deixar les seves rotatives a altres publicacions llibertàries (La Pampa Libre, La Antorcha i Ideas) discrepants a la seva línia d'actuació. Durant aquest enfrontament armat entre les dues faccions (protestistas i antorchistas), va morir Domingo Di Mayo, secretari del «Comitè d'Agitació Pro Anarquistes Presos a Rússia» i militant de la FORA. També resultaren ferits greus, del bàndol de La Pampa Libre, Isidro D. Martínez, administrador, tipògraf i redactor, i Jacobo Prince, tipògraf i redactor; i del grup editor de La Protesta, Jorge Rey Villalba. Es van produir diverses detencions, militants anarquistes que acabaren empresonats. Aquest fet quedà imprès en el moviment anarquista argentí com un estigma que durà molts anys.

***

Capçalera del primer número de "Vida Nueva"

Capçalera del primer número de Vida Nueva

- Surt Vida Nueva: El 4 d'agost de 1934 surt a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Vida Nueva. Órgano de las Juventudes Libertarias del Alto y Bajo Panadés. Editat per les Joventuts Llibertàries, publicà articles en castellà i català. Només va poder publicar sis números a causa de la seva suspensió, probablement, arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. El 19 de setembre de 1936 reprengué la sortida amb caràcter setmanal com Vida Nueva. Publicación semanal. Portavoz de la CNT y de la FAI. Trobem textos de Carmen Adell, Paco Itir, Olivé, Recassens i Sevilla, entre d'altres. Sortiren números fins el final de la guerra civil, encara que l'últim número conegut és el 46, del 19 de juny de 1937.

Anarcoefemèrides

Naixements

Gustave Flourens

Gustave Flourens

- Gustave Flourens: El 4 d'agost de 1838 neix a París (França) el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la «tèbia» política del Govern de Defensa Nacional. El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir «general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París (Illa de França, França). Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) i Science de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge.

***

Foto policíaca de Luisa Pavón Muñoz (ca. 1894)

Foto policíaca de Luisa Pavón Muñoz (ca. 1894)

- Luisa Pavón Muñoz: El 4 d'agost de 1870 neix a Vera (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Luisa Pavón, coneguda com La Ragon. Sos pares es deien Bonaventura Pavón i Isabel Muñoz. Segons la policia, es guanyava la vida com a balladora. Emigrada a França, l'11 d'abril de 1894 va ser expulsada, juntament amb son marit, l'enginyer elèctric Ramon Gabarró Julian, de Manresa (Bages, Catalunya), per les seves activitats llibertàries i retornà a la Península (Sant Sebastià, Madrid i Cartagena). Son company, va ser detingut a Baiona (Lapurdi, País Basc) en passar la frontera. Aquest mateix any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

- João Penteado: El 4 d'agost de 1876 neix a Jaú (São Paulo, Brasil) el pedagog anarquista João de Camargo Penteado. D'infant va ajudar son pare, que treballava a Correus. Autodidacte, va aprovar oposicions per a mestre d'escola municipal de Jaú, i també va fer classes a Itapuí, a São Paulo, a Juiz de Fora (Col·legi Grambery) i a Mariano Procópio (Col·legi Santa Cruz). Formà part del Centre Obrer de Jaú i fou redactor del periòdic obrerista O Operário. Durant les protestes organitzades contra l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser designat com a orador del Centre Obrer de Jaú. A la ciutat de São Paulo pogué fer contacte amb el moviment anarquista organitzat i va participar en la creació de l'Escola Moderna Núm. 1 al barri de Belenzinho de São Paulo, d'inspiració ferreriana, de la qual serà professor i director. Aquesta experiència d'educació llibertària es va realitzar entre 1912 i 1919 --en 1917 serà substituït una curta temporada com a director per Primitivo Soares (Florentino de Carvalho)--, quan l'escola va ser tancada pel govern. L'escola va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on va romandre com a director fins a la seva mort. També col·laborar amb l'Associació Promotora d'Educació i Treball per a Cecs. Va escriure en nombrosos periòdics anarquistes, com ara A Plebe, A Lanterna, Boletim da Escola Moderna, etc., i sempre va defensar en els seus textos la intrínseca relació entre educació i revolució social. Publicà dos llibres Pioneiros do Magistério Primário (1944) i Esboço histórico através do primeiro centenário de Jaú. João Penteado va morir el 31 de desembre de 1965 a São Paulo (São Paulo, Brasil). El seu arxiu personal, donat per sa família, es troba dipositat al Centre de Memòria de l'Educació de la Facultat d'Educació de la Universitat de São Paulo (São Paulo, Brasil).

***

Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana

Domingo Germinal en una fotografia de la policia cubana

- Domingo Germinal: El 4 d'agost de 1880 neix a El Burgo de Osma (Sòria, Castella, Espanya) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Domingo Miguel González, que va fer servir diversos pseudònims (Severino Rey, Gumersindo Rey, Adalid de la Revuelta Germinal i Domingo Germinal González), però que fou conegut com Domingo Germinal o, simplement, com Germinal. Visqué la seva joventut a Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns citen aquesta ciutat com al seu lloc de naixement. Amb la professió de pèrit mecànic, cap al 1905 ingressà en la marina mercant com a maquinista, època en la qual començà a militar en el moviment anarquista. Poc després s'instal·là a Cuba. En 1907 participà, amb Abelardo Saavedra del Toro, Francisco González Sola (Paco Sola) i Vicente López, en la primera gira de propaganda anarquista que es realitzà a Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois, Agustín Zamorano, Paulino Ferreiro del Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup «Acción Directa» de Manzanillo; també va ser membre del grup «Tierra», de l'Havana, editor de l'important periòdic ¡Tierra!, per al qual col·laborà i participà en els seus escamots mòbils de propaganda enviats per aquesta publicació a les distintes poblacions de l'Illa per a instruir els obrers cubans en el pensament anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns treballadors, entre ells els espanyols Florencio Gómez Ugarte, Pedro Irazoqui, Demetrio Ayllón, Inocencio Franco i José Quintana, juntament a altres companys cubans, es reuniren a Camagüey per a protestar per l'encausament del treballador Evaristo Vázquez Llano acusat d'homicidi, va ser detingut, processat amb exclusió de fiança i amenaçat amb l'expulsió de l'illa i la deportació a Espanya. En aquests anys, sota el nom de Gumersindo Rey, creà al carrer 24 del barri d'El Congrís de la refineria de sucre Central Soledad, actual El Salvador (Guantánamo, Cuba), aleshores propietat de la Guantánamo Sugar Company, el primer Gremi d'Obrers Sucrers, de caire anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format sobretot per immigrants espanyols i que comptà amb una escola. Fruit d'aquesta activitat anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino Rey, fou expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII cap a Santander (Cantàbria, Espanya) sota l'acusació de «sustentar idees contràries a l'ordre establert». Poc després, el 14 de febrer d'aquell any, intervingué en el míting de l'Ateneu Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia). Algunes fonts citen que durant els anys vint milità a Veracruz (Veracruz, Mèxic). De bell nou a l'illa caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui tingué infants. A mitjans dels anys vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola Mecànica de Pinar del Río, que fou destruït per la reacció. A mitjans de 1928, arran de la discussió amb un burgès anomenat Coucelo a l'hotel on feia feina instal·lant uns ascensors, va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La Cabaña de la badia de l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa, acusat de sabotatge i d'intent de magnicidi --ja que a l'hotel on instal·lava els ascensors havia de ser residència del president de la República cubana, Gerardo Machado--, i enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a Bilbao i després marxà a Barcelona (Catalunya). Entre 1929 i 1930 visqué a Blanes i a Barcelona i col·laborà en La Revista Blanca. En 1930 va fer articles per a El Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya). El 15 de setembre de 1930 participà, juntament amb altres (Tusó, Estarius, Trabal, Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas, Samblancat, Aigunda, Joaquín Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys, Alberola i Clarà), en un míting pro presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on s'exigí a l'Estat una àmplia amnistia per als presos per delictes polítics i socials i la supressió de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una conferència que havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va ser suspesa per ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys republicans destacà com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i com a poeta. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juny de 1931 participà en el míting de tancament de la I Conferència Peninsular d'aquesta organització celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al qual assistí com a delegat del Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup més radical i defensant les tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer mítings, moltes vegades amb Alejandro Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià, Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931 participà en un míting de la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i on parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo Perera, Abad de Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i José Alberola. El 20 de setembre de 1931 impartí la conferència «Trabajo y anarquía» i el 27 de desembre altra sota el títol «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre d'aquell 1931 any participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11 d'octubre en un míting a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra, Juan Gallego Crespo i Eduardo Barriobero y Herrán. En 1931, també, col·laborà en el periòdic de Sòria Trabajo. En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques alacantines, per Carlet, per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la creació de les Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de 1932 participà en l'excursió del «Grupo Espartaco» d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de 1932, al Teatre Serrano de València, on reuní 7.000 persones en la popular conferència «Capitalismo, sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any que congregà 12.000 persones en la dissertació «Evolució y Revolució» a la plaça de Toros d'Alacant i que durà tres hores. En 1933 parlà en el Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a Navalmoral, i el 22 d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón, inaugurà amb un gran míting la campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre parlà en un míting d'afirmació llibertària organitzat per les Joventuts Llibertàries a la plaça de Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent, Claró, Sendin i Joaquín Ascaso, i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any intervingué, amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Benito Pabón y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la CNT, la FAI i el periòdic Tierra y Libertad, sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social», i el 16 de novembre de 1933 en el míting organitzat per la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb Francisco Ascaso, Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert, Dolores Iturbe, Sébastien Faure i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana, visqué amagat a diverses localitats del País Valencià (Elx, Xàtiva, etc.) i després, buscant un clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdic Cultura Obrera. En 1935 passà algunes temporades a Eivissa, on impartí conferències --algunes prohibides-- i ajudà a la creació de l'Ateneu Llibertari, situat a la plaça del Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a l'illa pitiüsa, fent una bona amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb Cristòfol Pons --gran amic seu que conegué a Cuba--, Alfonso Nieves Núñez (Julio Quintero), Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la revolució i l'anarquia en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936 dissertà, amb Julio Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre d'Inca (Mallorca). Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar. Domingo Germinal va morir el 12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) i fou enterrat al Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva defunció l'Ateneu de Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de Palma, realitzà uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra civil el X Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front d'Andalusia, prengué el nom de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx posaren el títol de Germinal al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company.

Domingo Germinal (1880-1936)

***

Otello Bellini (primer per l'esquerra) i altres companys durant una excursió a Marina di Cecina l'estiu de 1954

Otello Bellini (primer per l'esquerra) i altres companys durant una excursió a Marina di Cecina l'estiu de 1954

- Otello Bellini: El 4 d'agost de 1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el baster anarquista Otello Bellini. Sos pares es deien Giuseppe Bellini i Virginia Giorgi. Quan encara era molt jove s'acostà als cercles llibertaris i de tant en tant col·laborà en el setmanal L'Avvenire Anarchico, on, el 26 d'abril de 1912, publicà un article dedicat al Primer de Maig («Il 1º maggio 1912. La parola allà storia»). Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) participà activament en el moviment llibertari. Després d'ascensió del feixisme al poder, sense renunciar a les seves idees, no destacà particularment en la militància i així i tot va ser vigilat per les autoritats. Durant la II Guerra Mundial reprengué la militància plenament i participà en 1945 en la constitució de la Federació Anarquista Pisana (FAP), juntament amb altres destacats militants (Spartaco Benedetti, Nilo Capocchi, Nilo Cazzuola, Cafiero i Foresto Ciuti, Bruno Ghelardi, Oscar Mariani, Unico Pieroni, etc.). El 7 de juliol de 1946 participà en la conferència de constitució del nou grup anarquista «Combattiamo» de via Volturno de Pisa. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat de la FAP al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Com a delegat de la FAP assistí, entre el 16 i el 20 de març de 1947, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); al III Congrés de la FAI, que se celebrà entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia); i al Congrés Nacional de Pisa, celebrat entre el 6 i el 7 de desembre de 1959. Otello Bellini va morir el 26 de gener de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

José Domingo Gómez Rojas

José Domingo Gómez Rojas

- José Domingo Gómez Rojas: El 4 d'agost de 1896 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg anarquista José Domingo Gómez Rojas, conegut literàriament com Poeta Cohete i pels seus amics com Chumingo. Fills d'una modesta família --son pare, Germán Gómez Guzmán, era ebenista--, va ser criat per sa mare Lucinda Rojas del Campo, ja que son pare i son padrastre l'abandonaren ben aviat. Després de fer els estudis bàsic a l'Escola Superior d'Homes Núm. 9, en 1908 començà l'ensenyament mitjà en l'especialitat d'humanitats al Liceu Manuel Barros Borgoño. De jovenet es decantà per la poesia i la major part de la seva obra va ser escrita entre 1912 i 1915. D'antuvi va participar en sectors del cristianisme protestant, oposats a l'autoritarisme de l'Església catòlica xilena, i en 1912 publicà alguns poemes i articles en El Heraldo Cristiano (El Cristiano), òrgan de la Lliga Metodista Episcopal de la Costa del Pacífic; però ben aviat s'acostà als sectors de l'anarquisme intel·lectual. Durant la dècada dels deu participà en diversos grups intel·lectuals i artístics de la bohèmia avantguardista xilena, com ara «Los Caimanes», «Los Diez» o «Los Inmortales», i publicà articles en les seves revistes (Claridad, Juventud, Pacífico Magazine, Sucesos, Selva Lírica, Nuestros Poetas, Revista de Los Diez, etc.). En el grup «Los Inmortales» va fer una bona amistat amb els escriptors anarquistes Manuel Rojas Sepúlveda i José Santos González Vera. En aquesta època freqüentà la Societat de Resistència d'Oficis Diversos i el Centre d'Estudis Socials «Francisco Ferrer», fundat en 1912. L'abril de 1913 sortí, sota la influència de Friedrich Nietzsche i de Gabriele D'Annunzio, el primer i únic llibre que publicà en vida, Rebeldías líricas; l'obra és una col·lecció de poemes d'alt contingut social, revolucionari, anticapitalista i antiimperialista. Col·laborador del periòdic anarquista La Batalla, en el seu nom recità una «arenga lírica» en els actes del Primer de Maig de 1913, que va ser fortament ovacionada pels 15.000 obrers assistents. El 25 d'agost de 1913 participà a Valparaiso en una manifestació estudiantil contra la visita del nunci papal monsenyor Sibila i en la qual parlà als estudiants des de la tribuna. Entre desembre de 1913 i començaments de 1914 viatjà a l'Argentina, en companyia de l'anarquista espanyol Ángel Fernández, amb la finalitat d'arribar a Buenos Aires i mostrar la seva admiració a l'escriptor llibertari Alberto Ghiraldo, però només arribaren a Mendoza. El 23 d'abril de 1914 llegí a l'Ateneu de Santiago el seu «Poema hereje» i aquest mateix any terminà la seva primera obra teatral, Renunciación. Entre altres obres de teatre que va escriure podem citar La Gioconda (1918) --guanyadora del tercer premi del Concurs Teatral del Club de Senyores--, El vino triste --en col·laboració amb Antoni Acevedo Hernández--, Los emigrantes. Obra social en tres actos i ¿Ha muerto el Amor?, comèdia sentimental en verso i prosa que no acabà. En 1915 publicà diversos articles en el diari El Chileno. En 1917 sortí en la revista Selva Lírica el seu poema més conegut, «Miserere», sota el pseudònim de Daniel Vásquez. Quan era estudiant de pedagogia a l'Institut Pedagògic i de dret a l'Escola de Lleis de la Universitat de Xile, participà en algunes activitats del sector àcrata de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh) --de la qual va ser nomenat «federat honorari»--, però la seva militància més activa va ser en el Centre de la Joventut Radical, del qual va ser secretari, i en l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional (1918-1920). També va està afiliat a la socialista Federació Obrera de Xile (FOCh) i fou un dels fundadors de la secció xilena de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser vocal i delegat per Valparaíso, a més de secretari d'actes. En aquests anys es guanyava la vida com a secretari a l'Ajuntament de Santiago i també va fer de professor al Liceu Nocturn Federico Hansen. En 1920 participà en la I Convenció d'Estudiants Xilens. El 25 de juliol de 1920 --en el context de l'elecció presidencial d'Arturo Alessandri Palma i la violenta repressió desencadenada per l'oligarquia xilena contra els sectors obreristes i estudiantils, que cristal·litzà en l'assalt del local de la FECh el 21 de juliol d'aquell any-- va ser detingut acusat d'«atemptat contra la seguretat interior de l'Estat» i de «militància anarquista», tancat a la Presó Pública de Santiago i encausat en l'anomenat «Procés als subversius», que perseguia obrers i estudiants llibertaris i socialistes. A la garjola va ser sotmès a tortures i vexacions constants fins l'embogiment pel jutge José Astorquiza y Líbano, instructor del procés. Malalt d'una meningitis no diagnosticada a temps i de pulmonia, va ser traslladat de la penitenciaria a l'establiment psiquiàtric de la Casa de Orates en qualitat de presoner. José Domingo Gómez Rojas va morir l'endemà, el 29 de setembre de 1920, en aquest centre de Santiago de Xile (Xile) enfollit totalment. Al seu funeral de l'1 d'octubre, convertit en una manifestació contra les classes poderoses xilenes, assistiren més de 50.000 persones. El seu poema Protestas de Piedad, escrit durant la seva reclusió a la presó, llegit i difós durant el seu funeral, esdevingué un símbol dels grups anarquistes, pacifistes i estudiantils contra la burgesia del seu país. Pòstumament, en 1935, va ser publicada la seva obra Elegías, editada per Antonio Acevedo Hernández. Des del 2008 existeix un «Grupo de Estudios José Domingo Gómez Rojas» a Santiago de Xile.

***

Vasil Popov

Vasil Popov

- Vasil Popov: El 4 d'agost de 1899 --algunes fonts citen el 4 d'abril de 1879-- neix a Mikre (Ugarchin, Lovech, Bulgària) el guerriller anarquista Vasil Popov, també conegut com Geroia (Heroi) i Doktora (Doctor). Va fer estudis de secundària a la ciutat de Lovech, però no aconseguí acabar-los i a l'institut ja es declarà anarquista. És en aquesta època d'estudiant quan rebé el malnom de Geroia (Heroi), perquè en classe de matemàtiques pogué resoldre un problema especialment difícil. En 1915 intentà entrar a l'Escola Militar, però malgrat els excel·lents resultats només se li oferí un destí a infanteria i abandonà el projecte. Més tard intentà sense èxit començar estudis d'enginyeria mecànica a la universitat i frustrat es lliurà a la militància llibertària. Arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923, que suprimí l'antic govern agrarista d'Alexandre Stambolijski i instal·là un règim profeixista encapçalat per Alexandre Tsankov, participà a finals d'aquell mes en una reunió clandestina a Kaltunets (Lovech) que va ser reprimida per la policia; aconseguí fugir, però hagué de passar a la clandestinitat amb altres companys. Entre 1923 i l'estiu de 1924 visqué amagat a Pleven i altres pobles dels voltants i establí contactes amb l'anarquista Valko Shankov amb qui planejà diversos atemptats a gran escala. A començaments de juny de 1924 amb Shankov va fer esclatar un arsenal d'armes a prop de Pleven i s'amagaren a casa de Dimitar Popov. El 12 de juny assassinaren un policia en un parc de Pleven i fugiren. Buscats per les autoritats, durant la nit del 8 al 9 de setembre de 1924 la casa del barri de Dekisana de Lovech on s'amagaven va ser encerclada. Després d'un llarg tiroteig, en el qual morí Valko Shankov, aconseguí escapar. Durant l'octubre visqué amagat a Troyan i el 20 d'aquest mes l'anarquista Nikola Katsarov fugí de la presó i es reuní amb Popov. El gener de 1925 ambdós es reuniren a Sofia amb el destacat anarquista Vasil Ikonomov. És en aquesta època que li començaran a dir Doktora (Doctor), perquè sempre anava amb un maletí farmaciola. Amb Tinko Simov, Nikola Katsarov, els germans Tumangelovi i altres, creà durant la primavera de 1925 un grup guerriller que actuava a la zona de Koprivshtitsa, depenent de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), que destacà per accions d'expropiació i de sabotatges: tabaquera Orient-Tabak, comerç a Yuritsite, fàbrica de fòsfors a Kostenets, etc. El 14 d'abril de 1925 cinc membres del grup de Koprivshtitsa, (Popov, Ikomonov, Nesho Tumangelov, Anton Ganchev i Nesho Mandulova) intentaren segrestar el rei Boris III quan travessava el pas balcànic d'Arabakonak; en aquesta acció morí l'entomòleg Delcho Ilchev i el conductor del carruatge, però el rei pogué fugir sa i estalvi. Amb Tinko Simov participà en una expedició per escarmentar diversos jutges de Sevlievo. Més tard l'escamot de Koprivshtitsa s'ajuntà amb altres grups guerrillers, entre ells els de Georgi Popov. El 23 de novembre de 1925 acabaren a Bulgarene amb la vida de Nicola Tifchev, cap de policia del districte de Lovech. Durant la tardor de 1926 va ser ferit en un enfrontament amb la policia i el grup hagué de passar a Iugoslàvia. En la primavera de 1927, amb Tinko Simov, Doch Uzunov i altres, retornà a Bulgària i el grup començà a actuar a Lovech i a Troyan, realitzat expropiacions i sabotatges. El 3 d'abril de 1927, en un intent atracament del Banc Agrícola de Troyan (Lovech, Bulgària), Popov resultà greument ferit per la policia i se suïcidà per no ser capturat; Tinko Simov aconseguí fugir.

***

Lola Iturbe i Juanel (Brussel·les, 1928)

Lola Iturbe i Juanel (Brussel·les, 1928)

- Juan Manuel Molina Mateo: El 4 d'agost de 1901 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya) el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo, més conegut com Juanel. De petit treballava les terres paternes i amb menys de 15 anys ja havia llegit els escriptors anarquistes. Va militar al Centre Obrer, fundat en 1910, del seu poble, i del qual va arribar a ser vicepresident amb 18 anys. Detingut per primera vegada en 1919 --ho serà en 17 ocasions--, va rebutjar fer el servei militar i amb documentació falsa es va traslladar a Barcelona, on milità en sindicats i en grups anarquistes. En aquesta ciutat serà membre del Comitè Nacional de la CNT i secretari de la Comissió Nacional Provisional de Relacions dels Grups Anarquistes arran del ple anarquista català de 1922. Va col·laborar en la premsa llibertària i va conèixer la militant anarcosindicalista Lola Iturbe, que es convertirà en sa companya per a tota la vida. Va treballar en una cooperativa de material de construcció de Granollers i de Barcelona. Després de la fabricació amb poc èxit de bombes de mà, va haver de fugir en 1926 a França, on serà secretari general dels Grups Anarquistes de Llengua Espanyola mentre treballava en la construcció a París. Detingut, va estar tancat a diverses presons abans de ser expulsat de França. Instal·lat a Brussel·les amb Ascaso i Durruti fins a començaments de 1930, serà membre del Comitè de Defensa Anarquista Internacional i col·laborarà en La Voz Libertaria. De tornada a Barcelona, ocuparà la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) entre 1930 i 1935 en substitució de José Elizalde, amb un incís d'un any de presó en 1932. Durant la República dirigirà i administrarà Tierra y Libertad i Tiempos Nuevos. Detingut el 19 de juliol de 1936, és alliberat el mateix dia. Representarà els llibertaris en el Comitè d'Abastos i fins a maig de 1937 serà subsecretari de Defensa de Catalunya. Va rebutjar el càrrec de comissari del Tribunal Militar de l'Exèrcit i va actuar com a comissari dels cossos X i XI de l'Exèrcit. Exiliat en 1939, va ser delegat aquest any del Comitè General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per als camps de concentració. Va participar en els grups d'acció de Ponzán i de Remiro --l'abril de 1939 a Nimes amb Ponzán va preparar un pla d'actuació a Espanya, però que va ser rebutjat l'any següent pel Comitè General del MLE i que va suposar la seva ruptura amb Germinal Esgleas-- i va exercir de delegat de l'Exterior del Comitè Nacional clandestí de Pallarols, facilitant que molts perseguits poguessin arribar a França. Detingut en diverses ocasions entre 1940 i 1943, va ser un dels primers que va participar en la reconstrucció de la CNT a França, essent present en els primers plens clandestins, i serà el primer secretari general de la CNT exiliada. Es decantarà per les tesis col·laboracionistes dominants a Espanya, fet que el va situar en el centre de les disputes de l'època, convertint-se en la bèstia negra dels ortodoxos. No va voler presentar-se a la reelecció durant el Congrés parisenc de 1945 i quan es va consumar l'escissió es va alinear amb el Subcomitè del qual va ser delegat a Espanya. El febrer de 1946 va entrar clandestinament a la península i assumeix la Secretaria de Defensa del Comitè Nacional clandestí i, el març, de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Detingut l'abril d'aquest any, va ser condemnat a 15 anys dels quals en va complir diversos a Alcalá, San Miguel, Ocaña, Buitrago i Fuencarral (1946-1952). Alliberat, va marxar a França, i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Durant molt de temps va romandre al marge de la militància activa, però sense abandonar les idees, fins al 1976, quan retornà mogut per la reconstrucció confederal a Espanya. Per a molts ha estat el màxim representant de les tesis col·laboracionistes --famosa és la seva Ponència Juanel-- entre 1939 i 1945, i per tant molt criticat per esgleistes i puristes. Va escriure infinitat d'articles per a diverses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, Asturias, El Comunista Libertario, Cultura Obrera, Historia Libertaria, Redención, Solidaridad Obrera, Suplemento a Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra Libre, Tierra y Libertad i La Voz Libertaria, entre altres. Va col·laborar en la Historia en fascicles d'Abad de Santillán. És autor de llibres com La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1934 (Barcelona, 1934), Noche sobre España. Siete años en las prisiones de Franco (Mèxic, 1958), España Libre (Mèxic, 1966; recopilació i traducció de textos de Camus), El movimiento clandestino en España (1939-1949) (Mèxic, 1976), El comunismo totalitario (Mèxic, 1982), entre altres. Juan Manuel Molina va morir el 20 de setembre de 1984 a Barcelona (Catalunya).

***

Juan Ángel Verde Odón

Juan Ángel Verde Odón

- Juan Ángel Verde Odón: El 4 d'agost de 1904 neix a Almansa (Albacete, Castella, Espanya), encara que alguns diuen que havia nascut a Guadalajara (Castella, Espanya) o a Itàlia, l'anarquista i anarcosindicalista Juan Ángel Verde Odón, conegut com Juan Verde, El Argentiono o El Loquito Lindo. Juan Verde, segons alguns era un pseudònim que esdevingué nom legal. Quan era molt jove emigrà a Buenos Aires (Argentina). En aquesta ciutat s'enfrontà a l'antiorganizacionisme de Severino Di Giovanni i del seu grup i va repudiar l'assassinat d'Emilio López Arango. Home d'acció, encapçalà la secretaria dels Grups de Defensa de Rosario (Santa Fe, Argentina). En 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu, s'exilià a Catalunya. A Barcelona treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant el «Bienni Negre» republicà (1933-1935) s'integrà en els Grups de Defensa Confederal (GDC) de Barcelona, i va ser nomenat secretari dels GDC de la Federació Local de Barcelona. En 1936 fou administrador de Solidaridad Obrera. Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà a París (França) i mesos després es pogué exiliar a Panamà, on treballà en la construcció, arribant a ser mestre d'obres. Cap a finals de 1940 passà, amb sa companya i ses filles, a Veneçuela. A Caracas fundà amb altres companys, com ara Pedro Beltrán Guells, Pere Bargalló Cervelló, Francisco Escamilla Vera, Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García), Josep Xena Torrent, etc., alguns membres de la Confederació de Treballadors de Veneçuela (CTV), el «Centro Cultural y de Estudios Sociales», al número 8 de l'avinguda Alameda del barri de San Bernardino de Caracas, que tenia biblioteca, sala de cinema i un centre excursionista. Formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Veneçuela, al voltant de la «Casa España», i entre 1959 i febrer de 1978 dirigí, amb Vicente Sierra Ruiz, Solidaridad Internacional Antifascista de Venezuela. Boletín de Información. En 1959 formà part del grup anarquista «Errico Malatesta» i edità, amb Pablo Benaiges, Juan Cazorla Pedrero (Tom Mix), Alberto Espiés Sanz, Eusebio Larruy, Francisco Portela, Vicente Sierra Ruiz i altres llibertaris contraris al politicisme de José Expósito Leiva i el seu Partit Llibertari (PL), el periòdic Simiente Libertaria. Órgano del Grupo Libertario «Errico Malatesta» (1959-1961), el qual dirigí i que s'oposà a la reunificació confederal. En 1963 fou secretari de Propaganda dels Grups de Defensa Confederals (GDC) veneçolans i fou responsable del seu Boletín de los Grupos Confederales (1969-1978). En aquests anys treballà com a corrector d'impremta en la revista Momento, on col·laborà amb molts de pseudònims, i s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Membre de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), entre 1969 i 1978 s'encarregà del Boletín AIT. Formà, amb Floreal Castilla, segons uns, i amb Josep Xena Torrent i Francisco Portela, segons un altres, un grup d'afinitat. Trobem textos seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Ação Direta, Boletín AIT, Boletín de los Grupos Confederales, Simiente Libertaria, etc. Juan Ángel Verde Odón va morir el 5 de febrer de 1995 a Caracas (Veneçuela).

Juan Ángel Verde Odón (1904-1995)

***

Amadeu Pagès Xartó

Amadeu Pagès Xartó

- Amadeu Pagès Xartó: El 4 d'agost de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Amadeu Pagès i Xartó. Sa mare, Dolors Pagès i Xicota, treballava a Barcelona de criada i es va quedar embarassada, però el pare no va voler reconèixer l'Amadeu i s'establí a Parets del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya). Després sa mare es casà amb Salvador Costa, amb qui tindria quatre infants (Simon, Maria, Antoni i Francesc). Obrer industrial, treballà com a tintorer a la fàbrica tèxtil de Josep M. Adell de Parets i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). També formà part del cor de la Unió Paretana i era assidu del cafè de la Cooperativa La Progressiva de Parets del Vallès. Com a sindicalista intervingué en les negociacions per reivindicar millores laborals i salarials amb l'empresa «Franco-Espanyola, SA», de Josep Maria Abel, de Parets del Vallès, arran de la vaga que els treballadors van fer entre el 22 i el 27 de maig de 1931. Intervingué en els fets revolucionaris d'octubre de 1934. Simpatitzant d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el febrer de 1936 fou interventor per aquest partit en les eleccions a diputats a Corts. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part des de la seva constitució, el 23 de juliol de 1936, del Comitè de Milícies Antifeixistes en nom de la CNT i entre el 21 d'octubre de 1936 i el 30 d'octubre de 1937, que va ser mobilitzat i marxà al front, fou alcalde de Parets del Vallès en nom de la CNT --amb la disconformitat d'ERC. Formà part, com a vocal, de la Comissió per a l'Administració de la Propietat Urbana, creada el 22 d'abril de 1937. Durant la seva gestió, aconseguí evitar algunes detencions de dretans i minimitzà sancions que els van ser imposades. També creà un comitè per solucionar de manera ràpida els problemes veïnals i reformà l'edifici de l'Ajuntament. Enquadrat en la 24 Divisió del X Cos de l'Exèrcit Republicà, va ser destinat al sector Llavorsí-Noguera Pallaresa i posteriorment al sector de l'Ebre, entre Garcia i la desembocadura. El 31 de desembre de 1938 va ser fet presoner a la Bisbal de Falset per les tropes franquistes i tancat al camp de concentració muntat al Seminari de Monte Corbán (Santander, Cantàbria, Espanya) i a les presons de La Tabacalera (Santander), de Granollers i a la Model de Barcelona. Mentre era a la Model, sa companya, Rosa Xicota, va contreure el tifus i morí, restant sos fills, de curta edat (Salvador i Llibertat), amb l'àvia Dolors. El 16 d'abril de 1941 va ser jutjat en consell de guerra al Palau de Justícia de Barcelona i condemnat a mort. D'antuvi, aquesta pena li va ser commutada per la de 30 anys de reclusió major, però finalment fou ratificada. Amadeu Pagès Xartó va ser afusellat el 29 de maig de 1941 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat a la fossa comuna del cementiri de Montjuïc.

Albert Lucero Pagès: «Amadeu Pagès i Xartó, alcalde republicà de Parets i víctima de la repressió franquista (1936-1941)», en Notes, 23 (2008)

***

Dos «Amigos de Durruti»: Joaquín Perez (centre, damunt) i Marcelino Benedicto (centre, davall). També són presents Delso de Miguel, la mare i la germana de Joaquín Navarro, Catalina Partos, Félix Gurrucharri i Suceso Portales (Londres, anys setanta)

Dos «Amigos de Durruti»: Joaquín Perez (centre, damunt) i Marcelino Benedicto (centre, davall). També són presents Delso de Miguel, la mare i la germana de Joaquín Navarro, Catalina Partos, Félix Gurrucharri i Suceso Portales (Londres, anys setanta)

- Joaquín Pérez Navarro: El 4 d'agost de 1907 neix a la caseria de Los Calpes de la Pobla d'Arenós (Alt Millars, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Pérez Navarro. Fou el major de tres fills d'una família humil pagesa, en 1918 emigrà amb sa mare vídua a Barcelona, on treballà com a peó de paleta abans de fer de cambrer, que esdevindrà la seva professió definitiva. En 1919 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i començà a participar activament en el moviment anarquista. Prengué les armes durant les lluites als carrers de Barcelona de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista i després al front d'Aragó enquadrat en la Columna Durruti. Més tard, treballà a les col·lectivitats de Gelsa i de Pina de Ebro. Amb la militarització de les milícies, rebutjà un càrrec oficial. Com a membre de l'agrupació «Los Amigos de Durruti», lluità a Barcelona contra els estalinistes en els «Fets de Maig» de 1937. Després lluità en l'Exèrcit republicà en la formació que havia estat la Columna de Ferro. El novembre de 1938 va ser detingut per portar una pistola per agents comunistes, encara que afiliats a la CNT, i després de ser torturat a la txeca del carrer Provença de Barcelona, fou tancat a Montjuïc i, sotmès a judici sumari, condemnat a mort, pena que fou ratificada en una revisió posterior del seu cas. Aconseguí evadir-se quan les tropes franquistes s'acostaven a Barcelona i pogué arribar a França. A partir del gener de 1939 passà pels camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. En 1940 passà a fer feina en la construcció del dic de Brest destinat en les companyies de treball. Quan el triomf alemany, fugí al Regne Unit. Instal·lat a Londres i fent feina al Berkeley Hotel del barri londinenc de Mayfair, milità en el grup anarquista espanyol de la capital anglesa i entre 1969 i 1974 encapçalà la Comissió de Relacions de la CNT al Regne Unit i col·laborà en l'edició de diversos butlletins anarquistes editats a Londres al final del franquisme. Després va treballar al George & Dragon de South Kensington i, fins a la jubilació, al Wheeler's Restaurant. Entre 1999 i 2002 col·laborà en Cenit. Fou autor de Relato poético (1995), SIM (Servicio de Investigación Militar) (1998, amb Francisco Piqueras) i Yo luché por la revolución social del pueblo español y por todos los pueblos del mundo. Memorias y documentos de un anarquista exiliado en Gran Bretaña (1999). Donà la seva biblioteca i arxiu a l'anarquista Kate Sharpley Library de Londres. Joaquín Pérez Navarro, l'últim supervivent de «Los Amigos de Durruti» va morir el 21 d'agost de 2006 a Londres (Anglaterra) i fou incinerat el 30 agost amortallat amb la bandera roja i negra.

***

Cosimo Pirozzo

Cosimo Pirozzo

- Cosimo Pirozzo: El 4 d'agost de 1912 neix a Rosarno (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Cosimo Cosma Damiano Pirozzo. De família benestant, sos pares foren Bruno Pirozzo i Giovanna Amoroso. Els seus li deien Cosmo. Estudià a l'institut de Nicotera i aconseguí graduar-se en llengües clàssiques a Reggio Calabria. Més tard es va matricular a la Facultat de Lletres de la Universitat de Messina. En 1934 demanà inscriure's en el Partit Nacional Feixista, obtenint el carnet el 12 de gener de 1935; però en 1936 un informe anònim dirigit al prefecte posa en dubte la seva «qualitat moral», ja que es relaciona sovint amb la classe obrera i els pagesos analfabets. En aquesta època marxà a Torí i es va inscriure a la Facultat de Lletres assistint als cursos de filosofia. En aquesta ciutat començà a freqüentar els cercles anarquistes i la policia feixista sempre el té sota vigilància. En 1936 abandonà clandestinament Itàlia i a través de Ventimiglia passà a França, on fou ajudat pel Socors Roig Internacional. El 20 de novembre de 1936 el Ministeri de l'Interior italià demana la captura de l'«anarquista Pirozzo», per subversiu i per infiltrat en el Partit feixista. Aquest mateix any, s'inscriu amb el grup de voluntaris de les Joventuts Comunistes Franceses que surt per lluitar en la guerra d'Espanya. Formarà part de la primera brigada de la «Columna Italiana Rosselli», juntament amb anarquistes, republicans, alguns socialistes i un grup de militants de «Giustizia e Libertà», el moviment dirigit per Carlo Rosselli. En aquesta conjuntura farà amistat amb Umberto Marzocchi, Camillo Berneri i Francesco Barbieri. El novembre de 1936 fou assignat a una companyia anarquista que tenia per missió defensar una posició estratègica a la ciutat d'Osca. El 12 de gener de 1937 un escamot de milicians treballava en les obres de reparació d'una carretera a prop de Bicién (Osca, Aragó, Espanya), a pocs quilòmetres d'Osca, i durant aquestes tasques un projectil de fragmentació fereix greument el calabrès Luigi Tallarico. Malgrat que els bombardeigs continuen, Pirozzo intenta socórrer el ferit i portar-lo a resguard. Un cop portà a la tenda de campanya que feia d'infermeria Tallarico, Pirozzo fou abatut per la metralla d'una nova explosió. Tallarico aconseguí salvar la vida. La commoció per la mort de Pirozzo fou immensa i al seu funeral assistí la «Columna Italiana Rosselli» completa, a més de gent de Bicién i d'Osca. Comentaristes han apuntat que aquest incident inspirà l'escena del funeral de la pel·lícula Land and Freedom (1995) de Ken Loach. A Rosarno un carrer porta el seu nom.

***

D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]

D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]

- Paul Avrich: El 4 d'agost de 1931 neix a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) l'historiador dels anarquismes rus i americà Paul Avrich. Professor acadèmic i historiador dels moviments socials, una de les màximes autoritats en la història dels moviments anarquistes rus i nord-americà, va ser proposat per al premi Pulitzer d'Història en diverses ocasions i en 1984 li van atorgar el Philip Taft Labor History Award, un dels guardons més prestigiosos d'història social del món. Havia nascut en una família jueva originària d'Odessa que va marxa de Rússia en els anys de la Revolució; sa mare, Rose Zapol Avrich, era actriu al Teatre Jiddisch i son pare, Murray Avrich, un fabricant de roba de la zona dels teixits del barri de Brooklyn. Un cop llicenciat en Filosofia i Lletres amb les notes més altes en la Universitat de Cornell en 1952 i de casar-se dos anys després, va haver d'entrar en la Força Aèria nord-americana destinada a Alemanya de l'Est, fet que aprofità per estudiar rus a l'Escola d'Idiomes de l'Exèrcit i treballar en operacions d'intel·ligència. Acabats els anys militars, va tenir l'oportunitat d'anar a estudiar a l'URSS en 1960, amb una beca de la Fundació Ford, gràcies a la visita que Kruschev havia fet als EUA un anys abans, cosa que va permetre «normalitzar» els intercanvis estudiantils i obrir determinats arxius estalinistes. Va ser allà, a Rússia, on va descobrir la importància de l'anarquisme en el moviment revolucionari rus i molt especialment el paper jugat per la insurrecció dels marins de Kronstadt. Fruit d'aquests estudis al país eslau, Avrich es va doctorar en la Universitat de Columbia amb la tesi The Russian Revolution and the Factory Committees [La Revolució russa i els Comitès de Fàbrica] (1961), font inicial de molts d'estudis posteriors sobre el tema --The russian anarchists (1967), Kronstadt 1921 (1970), Russian rebels (1972), The anarchists in the Russian Revolution (1973). L'historiador va impartir docència al Queens College (City University of New York) i a la Universitat de Columbia, fins que es va retirar l'any 1999, sempre fent classes sobre el desenvolupament de les seves investigacions històriques sobre l'anarquisme nord-americà --sobre la vida de Voltairine de Cleyre; sobre les influències de l'Escola Moderna de Ferrer Guàrdia en l'educació llibertària dels EUA; sobre els Màrtirs de Chicago de 1886; el cas Sacco i Vanzetti; i va realitzar més de dues-centes entrevistes durant més de trenta anys a anarquistes jueus, immigrants i refugiats de tots els països, gràcies que coneixia gairebé tots els idiomes europeus importants, rus i jiddisch inclosos-- fet que el va ocasionar més d'un disgust amb les autoritats acadèmiques i l'establishment. Ha estat membre, entre 1967 i 1968, de les juntes de govern del Centre Guggenheim i de l'Institut Rus (Universitat de Columbia), i del National Endowment for the Humanities (1972-73). En 1986, els Avrich van donar a la Biblioteca del Congrés nord-americana la seva extensa col·lecció bibliogràfica (Paul Avrich Collection) sobre anarquisme americà i europeu que van anar replegant durant tota les seves vides, gairebé vint mil publicacions (llibres, fulletons, periòdics, manuscrits i objectes de records diversos) editades al segle XX --cal recordar que a principis de segle es van editar als EUA més de 500 periòdics anarquistes--, recollint una completa representació d'escriptors anarquistes importants (Errico Malatesta, Mikhail Bakunin, Rudolf Rocker, P'otr Kropotkin, Alexander Berkman,  Emma Goldman...). El material que els Avrich van reunir sobre aquesta darrera va ser especialment important, sobretot pel que fa a fulletons efímers, traduccions a llengües orientals de les seves obres, revisions de llibres seus, i la correspondència de Goldman després de la seva deportació dels Estats Units en 1919. Els materials relacionats amb Mollie Steiner (1897-1980), participant en el polèmic «cas Abrams», sobre llibertats civils i llibertat d'expressió són també força importants. Aquesta donació va ser criticada per alguns sectors llibertaris que no s'explicaven com un conscienciat anarquista «regalava» semblant tresor a l'Estat. Paul Avrich va morir el 16 de febrer de 2006 al Mount Sinai Hospital de Nova York (Nova York, EUA), com a conseqüències de l'Alzheimer que patia. A més de la seva companya, que viu a Manhattan, ha deixat dues filles, Jane i Karen Avrich, que també viuen a l'illa, i la seva germana Dorothy Avrich a Miami.

Emilià Páez Cervi: «Paul Avrich (1931-2006), una veu anarquista», Butlletí Estel Negre, 164 (maig 2006)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Notícia sobre l'execució d'Alfredo Juan Atarés Gracia apareguda en el diari barceloní "Solidaridad Obrera" del 16 d'agost de 1936

Notícia sobre l'execució d'Alfredo Juan Atarés Gracia apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 16 d'agost de 1936

- Alfredo Juan Atarés Gracia: El 4 d'agost de 1936 és afusellat a Osca (Aragó, Espanya). Havia nascut el 8 de març de 1906 a Osca (Aragó, Espanya) el mestre anarquista i anarcosindicalista Alfredo Juan Atarés Gracia. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), des de 1925 fou mestre nacional i exercí la seva professió a diversos pobles d'Osca (Nerín-Sercué, Binèfar, Quinzano, Serveto, Almunient). Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933, fet pel qual va ser empresonat entre gener i abril de 1934 a Osca, però finalment va ser absolt. En sortir fou destinat a Bolea (Osca, Aragó, Espanya). Va ser amic de Ramón Acín Aquilué. Col·laborà, moltes vegades amb poemes, en la premsa local (El Diario de Huesca, La Tierra, etc.). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser apressat pels feixistes juntament amb un empleat municipal de jardins conegut com El Sordico, que pogué fugir. Alfredo Juan Atarés Gracia va ser afusellat el. Sa companya, mestra d'Apiés (Osca, Aragó, Espanya), pogué fugir cap al Regne Unit amb sa filla de dos anys. A finals de 1936 la Comissió Depuradora del Magisteri Provincial d'Osca li va obrir un expedient sancionador.

***

Jóse Horna fent la maqueta de la casa d'Edward James (Mèxic, 1960)

Jóse Horna fent la maqueta de la casa d'Edward James (Mèxic, 1960)

- José Horna Lechuga: El 4 d'agost de 1963 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el dibuixant, cartellista i escultor anarquista José Horna Lechuga. Havia nascut el 25 de maig de 1909 a Jaén (Andalusia, Espanya). Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid (Espanya) amb la també artista anarquista Remedios Varo i amb Salvador Dalí, i va pertànyer al moviment surrealista. Durant la guerra civil fou un dels fundadors de la revista Umbral, en la qual col·laborà amb dibuixos, i treballà com a dibuixant per a l'Estat Major de l'Exèrcit republicà. En la redacció d'Umbral conegué la fotògrafa anarquista Katalin Deutsch Blau, amb qui es casà en 1938 prenent el nom de Kati Horna, amb el llinatge del seu marit. En 1939 s'enrolà en la Divisió de l'Ebre que cobrí la retirada de civils cap a França i, quan el triomf franquista era un fet, creuà amb sa companya els Pirineus per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord). Ella pogué arribar a París, però ell va ser reclòs en un camp de concentració. Quan aconseguí sortir del camp, i després de treballar un temps a l'Agence Photo de París, amb Kati embarcà el 17 d'octubre de 1939 a bord del paquebot De Grasse al port de Le Havre (Alta Normandia, França) cap a Nova York (Nova York, EUA) i d'allà un nou vaixell desembarcà la parella a Veracruz (Veracruz, Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. Amb sa companya s'instal·là en una casa de la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de la Ciutat de Mèxic. Al país asteca destacà com a escultor surrealista, cartellista, maquetista, dibuixant publicitari, il·lustrador de llibres i dissenyador de tapissos i de mobles. Amb Carlos Lazo realitzà el disseny i la construcció amb un grup d'enginyers de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En aquests anys col·laborà en Aventura i en l'editorial Minerva. A Mèxic entaulà amistat amb destacats artistes i escriptors, com ara Frida Kahlo, Diego Rivera, Leonora Carrington, Benjarmín Péret, Alice Rahon, Edward James, Mathias Goeritz, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Alejandor Jodorowsky o Wolfgang Paalen, entre d'altres. El 20 d'octubre de 1949 nasqué Norah Horna, filla única de la parella. En els anys cinquanta col·laborà amb Remedios Varo i amb Leonora Carrington en la realització de juguetes artístics i de titelles. Fou un expert jugador de cesta-punta, esport en el qual guanyà importants premis. Durant els 24 anys que va viure a Mèxic mai no va voler exposar la seva obra, encara que va ser guardonat amb nombrosos premis pel seu treball gràfic. José Horna Lechuga va morir el 4 d'agost de 1963 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1964 la Galeria Antonio Souza realitzà una exposició d'homenatge amb les seves escultures. En 2003 es realitzà al Museu Nacional d'Art de la Ciutat de Mèxic una exposició antològica de la parella Horna sota el títol Los sentidos de las cosas. El mundo de Kati i José Horna.

José Horna Lechuga (1909-1963)

***

Necrològica de Miguel Guerrero Sepúlveda apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 de desembre de 1965

Necrològica de Miguel Guerrero Sepúlveda apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de desembre de 1965

- Miguel Guerrero Sepúlveda: El 4 d'agost de 1965 mor a Lió (Arpitània) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Miguel Guerrero Sepúlveda, conegut com Conejo de Alozaina, Conejito i M. Sepúlveda. Havia nascut el 14 de març de 1911 a Alozaina (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Guerrero i Ana Sepúlveda. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el 29 de novembre de 1931 fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquest sindicat al seu poble natal i del qual formà part de la seva junta directiva com a vocal. Membre de la Comissió de Cultura i Propaganda, organitzà sindicats a les poblacions limítrofes, fet pel qual va ser detingut juntament amb altres 14 membres i empresonat nombrosos mesos a Màlaga. Durant el «Bienni Negre» republicà (1933-1935) es mostrà especialment actiu. El febrer de 1936 reorganitzà la CNT a Alozaina i fou membre del seu comitè local. El 18 de juliol de 1936 es trobava a Antequera (Màlaga, Andalusia, Espanya) i després de lluitar contra els feixistes, participà en el procés de les col·lectivitzacions a Alozaina, abans de partir cap el front de Granada (Andalusia, Espanya) com a responsable d'una centúria del Batalló «Néstor Makhno». Després de la caiguda de Màlaga, arribà a Almeria (Andalusia, Espanya) i lluità als fronts de Còrdova (Andalusia, Espanya) i de Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner a València (València, País Valencià) i va ser internat en un camp de concentració a Alacant (Alacantí, País Valencià), d'on aconseguí fugir. A Màlaga va ser detingut sota una falsa identitat arran de la delació d'un feixista del seu poble. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort, però finalment la pena va ser commutada per 30 anys de presó. Després de 14 anys d'empresonament, va ser posat en llibertat provisional i se li va autoritzar residir a Màlaga amb l'obligació de presentar-se a les autoritats franquistes dos cops per setmana. Amenaçat de ser novament arrestat, fugí cap a les muntanyes i a València s'embarcà cap a Tànger i posteriorment a Casablanca. Pogué fugir del Marroc i entre 1946 i 1947 formà part de les activitats guerrilleres de l'Agrupació «Fermín Galán» a Cadis (Andalusia, Espanya). El 6 de desembre de 1946 participà, juntament amb Francisco Gómez Macías (Gonzalito), Diego Vera Pajares (Verita) i Juan Villanueva Domínguez (Ghandi), en un intent frustrat de segrest de Vicente Romero Jaén, propietari del Rancho de los Bujeos d'Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya). El 7 de gener de 1947, a la zona de Benaocaz (Cadis, Andalusia, Espanya), amb Francisco Gómez Macías (Gonzalito), Gabriel López Domínguez (Terremoto), Francisco Ocaña Quintero (Ramoncito) i Diego Pérez Moreno (Monzón), participà en el segrest de Marcos Orellana Puerto, que va ser alliberat després de pagar un rescat de 90.000 pessetes. Dies després, el 19 de gener també a la zona de Benaocaz, participà amb Antonio Mena Posado (El Rubio), Juan Núñez Pérez (Luis), Francisco Ocaña Quintero (Ramoncito), Diego Pérez Moreno (Monzón) i José Rodríguez Rodríguez (Sietevé), en l'intent de segrest del jove Blas Andrades Salas, però l'aparició d'una patrulla de la Guàrdia Civil avortà l'operació. El 9 de maig de 1947, a la zona de San José del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), participà, amb José García Ortiz (Ciruelo), Francisco Moreno Barragán (Benito), Julián Moreno Barragóna (Moreno de Cortes), Antonio Ortiz García (Tres Duros), Juan Ruiz del Río (Niño Bermejo) i Juan Villanueva Domínguez (Ghandi), en el segrest dels germans Juan, José i Manuel Pérez Manzano, que van ser alliberats després de pagar un rescat. A finals dels anys cinquanta passà a França i s'establí a Jonage (Lió, Arpitània), on treballà de paleta, milità en la Federació Local de Lió de la CNT i col·laborà en el Boletín Ródano Alpes sota la signatura M. Sepúlveda. Sa companya fou Josefa Bernal, amb qui tingué dues filles. Miguel Guerrero Sepúlveda va morir, després de patir una malaltia al cor durant sis mesos, el 4 d'agost de 1965 a l'Antic Hospital de l'Antiquaille de Lió (Arpitània).

***

Necrològica de Joaquín Moles Castañer apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 23 de setembre de 1979

Necrològica de Joaquín Moles Castañer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de setembre de 1979

- Joaquín Moles Castañer: El 4 d'agost de 1979 mor a Montalban (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquín Moles Castañer. Havia nascut el 5 de maig de 1904 al Mas de les Mates (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Carlos Moles García i María Castañer Royo. Obrer agrícola, quan era molt jove començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures  (Matarranya, Franja de Ponent). En 1926 col·laborà des de Tocina (Sevilla, Andalusia, Espanya) en el periòdic gallec Despertad. Quan pogué s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1933, arran de la seva participació en la proclamació del comunisme llibertari al Mas de les Mates, va ser detingut, jutjat i condemnat a 20 anys de presó, que purgà al penal del Dueso (Santoña, Santander, Cantàbria, Espanya). Amb la victòria del Front Popular el febrer de 1936 recobrà la llibertat gràcies a l'amnistia i retorna al Mas de les Mates. Després de l'ocupació de la localitat per les tropes feixistes el 19 de juliol de 1936, aconseguí, amb son germà, arribar a zona republicana i pel camí es toparen amb les milícies de la CNT-FAI que venien de Catalunya i ambdós s'hi integraren. Després de la militarització de les milícies, entrà a formar part de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser ferit en un pulmó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després s'instal·là a Montalban, al número 136 del Faubourg Toulousain. Després de l'Ocupació milità en la Federació Local de la CNT i durant la tardor de 1945 s'encarregà de reorganitzar els companys del Mas de les Mates en l'exili. Anys abans la seva mort, confià a un company més de 2.600 francs perquè en morir fossin lliurats a la CNT, cosa que es va fer quan finà. Joaquín Moles Castañer va morir el 4 d'agost de 1979 al seu domicili de Montalban (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Martín Andújar López apareguda en el periòdic tolosa "Cenit" del 4 de novembre de 1986

Necrològica de Martín Andújar López apareguda en el periòdic tolosa Cenit del 4 de novembre de 1986

- Martín Andújar López: El 4 d'agost de 1986 mor a Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) el barber anarcosindicalista Martín Andújar López. Havia nascut en 1906 a Múrcia (Múrcia, Espanya). De ben jovenet marxà amb sa família a Sallent (Bages, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva barberia de Sallent va servir com a centre de reunió clandestí. La seva militància el portà diverses ocasions a la presó model de Barcelona. El 9 de juny de 1934 va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona per «tinença il·lícita d'arma» i condemnat a un any i un dia de presó. Durant la guerra civil se significà molt a Sallent i el gener de 1939, quan entraren les tropes feixistes a la localitat, com que no el van trobar, afusellaren son pare. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i s'integrà en el maquis antinazi del Cos Franc de la Muntanya Negra (Occitània). Després de l'Alliberament, milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili de Ribesaltes i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

***

Mines de plom de l'Ardecha

Mines de plom de l'Ardecha

- Salvador Clement: El 4 d'agost de 2000 mor a Montelaimar (Delfinat, Occitània) el militant anarcosindicalista Salvador Clement. Havia nascut en 1916 a la Canal de Navarrés (País Valencià). Autodidacta i revolucionari, va començar a militar en l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat al barri de les Corts de Barcelona, va ser el responsable de la programació del cinema Vallespir. Participà activament en la Revolució de 1936 i en acabar la guerra es va exiliar a França, passant pels seus camps de concentració. Establert a l'Ardecha (Occitània), treballà a les mines de plom i fundà una família, continuant la seva activitat militant en la CNT. Durant els seus últims anys encara mantenia la subscripció al periòdic Cenit i va morir després d'una llarga malaltia.

***

Michel Ravelli

Michel Ravelli

- Michel Ravelli: El 4 d'agost de 2006 mor a París (França) el militant trotskista i després comunista llibertari Michel Ravelli, també conegut com Ravelloche. Havia nascut el 30 de gener de 1924 a Saint-Denis (Illa de França, França). Començà a militar en el moviment trotskista durant l'ocupació nazi. Fou partidari de la tendència pablista, encapçalada per Michel Raptis (Pablo), dins del Partit Comunista Internacionalista (PCI). Com a membre de la IV Internacional trotskista realitzà nombroses missions a Iugoslàvia i a l'URSS. Estudia filosofia a la universitat i es doctorà a la Sorbona. En els anys cinquanta, seguint l'estratègia trotskista de l'«entrisme», s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) i col·laborà, amb Felix Guattari, en el periòdic Tribune de Discussion, editat per la fracció trotskista subreptícia. Professor de filosofia, durant la guerra d'Algèria va ser expulsat de l'educació pública per haver participat en la creació al Marroc d'una fàbrica d'armament per al Front de Libération Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional) d'Algèria i per haver fet costat el «Manifest dels 121. Declaració sobre el dret a la insubmissió en la guerra d'Algèria». Posteriorment va ser readmès en l'ensenyament com a documentalista a l'Escola Superior d'Arts i Indústries Gràfiques (Escola Estienne) al districte dels Gobelins de París. En aquesta època milità en el sindicat d'ensenyants École Émancipée (EE, Escola Emancipada). Durant els fets de «Maig del 68» participà en diferents comitès pablistes i comunistes llibertaris. En 1968 s'afilià a l'Aliança Marxista Revolucionària (AMR), grup pablista crític amb el leninisme i del qual esdevingué director del seu òrgan d'expressió (Sous le drapeau du Socialisme), on defensà la noció de «control obrer» i l'autogestió. A començaments dels anys setanta trencà amb el trotskisme i s'adherí a les idees comunistes llibertàries. En 1972 entrà a formar part del grup parisenc del districte dels Gobelins de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En diverses ocasions fou membre de la redacció de Front Libertaire des Luttes de Classes (1970-1979), participant en les activitats portades a terme pel grup al barri i especialment en la redacció del periòdic Le Canard du 13ème (1972-1982) i en diverses activitats culturals. En 1973, arran de les vagues de Lip a Besançon i les lluites ecologistes a Larzac, va ser un dels atiadors, amb Ramon Finster, de l'agrupació «Pour qu’une force s’assemble» (PQFS), que edità entre 1973 i 1975 cinc números d'un butlletí d'enllaç, i també del grup «Pour un moumement révolutionnaire des Trevailleurs» (PMRT), que també edità en 1975 cinc números d'un butlletí d'enllaç; ambdues organitzacions estaven impulsades per l'ORA i arreplegaven diversos grups autònoms obrers de base. Entre 1976 i 1977 fou membre de la redacció de la revista teòrica de l'ORA Pour l'autonomie ouvrière et l'abolition du salariat, dirigida per Gérard Sebbah, i que només publicà dos números i un butlletí preparatori (Débat-Action). Arran del Congrés d'Orleans de l'ORA de 1976, en el qual canvia de nom per Organització Comunista Llibertària (OCL), seguirà militant en aquesta organització fins la seva crisi arran de l'abandó de nombrosos militants de la regió parisenca. Membre del col·lectiu de l'ensenyament «Confrontation», entre 1975 i 1976 col·laborà, amb Roland Biard, Jean-Pierre Duteuil i Annie Moreau, en el butlletí de professors comunistes llibertaris Con-formation. Després formà part de la Coordinació Llibertària de l'Ensenyament, que publicà entre 1979 i 1982 la revista Le Cancre... las. En 1979 dirigí la revista Les Raisons de la Colère, la redacció de la gual estava formada gairebé exclusivament per exmembres de la revista anarquista La Lanterne Noire (1974-1978), i que publicà un número i un suplement. En 1984 es jubilà de l'ensenyament. En 1985 fou membre de la redacció parisenca de la revista lionesa IRL. En 1986 va ser un dels fundadors de la revista Noir et Rouge (1986-1995). Posteriorment formà part del Comitè d'Organització de les Jornades de Reflexió Antiautoritàries (COJRA). A finals dels anys noranta, arran del nou desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Franca, mantingué un actitud crítica i no s'hi afilià; tampoc no s'afilià a Alternativa Llibertària (AL), encara que participarà en el seu procés de formació. Des de 2004 una part important del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Michel Ravelli va morir el 4 d'agost de 2006 a París (França) i fou incinerat el 9 d'agost al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Inés Ajuria de la Torres

Inés Ajuria de la Torres

- Inés Ajuria de la Torre: El 4 d'agost de 2007 mor a Vitòria (Àlaba, País Basc) la militant anarcosindicalista Inés Ajuria de la Torre. Havia nascut l'1 d'octubre de 1920 a Guernica (Biscaia, País Basc). L'abril de 1937 va patir el tristament famós bombardeig de la seva ciutat natal, on va morir sa mare i un germà, restant a mans d'un pare poc comprensiu i havent de compaginar estudis amb la cura de sos germans. La seva entrada en el moviment llibertari data de la postguerra, quan va conèixer Francisco Martínez de Lahidalga, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) instal·lat a Guernica, i que serà son futur company. Farts de detencions i de persecucions, a finals de 1946 van fugir a França a peu pels Pirineus. Van residir a París, fins al 1951; a Xile, entre 1951 i 1957; a l'Uruguai, entre 1957 i 1964; i de bell nou a París. En 1975, poc abans de morir Franco, van tornar a la Península, instal·lant-se a Vitòria, on van jugar un paper important en la reconstrucció de la CNT entre 1976 i 1977, formant part del grup inicial, amb Macario Illera, Vicente Cuesta, Atanasio Gainzarain, Miguel Íñiguez, Manuel Gutierrez, José María Izquierdo, entre altres. Durant la dècada dels anys 80, després de la mort de son company, va participar en l'Associació Isaac Puente. Sempre afiliada a la CNT, Inés Ajuria de la Torre va morir el 4 d'agost de 2007 i dos dies després va ser enterrada al cementiri d'El Salvador de Vitòria amb els carnets de la CNT dins del taüt i la bandera roja i negra a sobre. El 29 de setembre de 2007 els companys cenetistes de Vitòria i de Miranda li van retre un homenatge davant la tomba.

Inés Ajuria de la Torre (1920-2007)

***

Juan López Romero Jiménez ("Juan el Camas")

Juan López Romero Jiménez (Juan el Camas)

- Juan el Camas: El 4 d'agost de 2008 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) el cantaor anarquista Juan López Romero Jiménez, més conegut com Juan el Camas o Chiquito de Camas. Havia nascut el 25 de febrer de 1928 a Camas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Quan tenia nou anys començà a cantar en els cinemes d'estiu de la comarca i el seu mestre fou el Bizco Amate. Pepe Pinto, Pepe Marchena, La Niña de los Peines i Antoñita Moreno el tingueren en les seves formacions artístiques de gira per la Península. Durant uns anys va viure la immigració a Catalunya. Artista d'actuacions en directe, va enregistrar alguns discos per a Universal. Va col·laborar amb infinitat d'artistes (Ramón Algeciras, Camarón de la Isla, Tomatito, Pata Negra, Rafael Amador, etc.). Cantaor segons el vell estil flamenc, la seva especialització fou el fandango. En les seves lletres sempre mostrà la problemàtica social (jornalers explotats, desigualtats socials, prostitució, alcoholisme, etc.) que en ocasions topà amb la censura. Va actuar a La Carboneria, local mític del flamenc sevillà que regenta son cunyat Paco Lira. En 1997 actuà en el IX Espárrago Rock. En 2003 participà en la pel·lícula de Dominique Abel Polígono Sur i en 2005 en Flamenco: A personal journey de Tao Ruspoli. Apadrinà artistes del nou flamenc, com Caña de Lomo i la bailaora francesa Valeria Saura. Llevat d'intervencions esporàdiques, els últims vint anys de sa vida visqué apartat dels escenaris.

***

Josep Fortuny Ferrer

Josep Fortuny Ferrer

- Josep Fortuny Ferrer: El 4 d'agost de 2011 mor a Pèira Levada (Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fortuny Ferrer. Havia nascut el 6 de desembre de 1919 a Vilallonga del Camp (Tarragonès, Catalunya). Son pare es deia Lluis Fortuny, obrer de fàbrica anarcosindicalista, i sa mare era catòlica. Quan tenia 11 anys, després d'aprendre el castellà, deixà l'escola i durant dos anys va fer d'aprenent de serrador a Reus (Baix Camp, Catalunya) i de ben jovenet s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Assabentat del cop feixista, durant la nit del 19 al 20 de juliol de 1936, amb un grup de companys, serrà l'espasa triomfant de l'estàtua de Reus del general Joan Prim Prats, comandat de la campanya del Marroc. Dies després, el 30 de juliol, va ser ferit en un peu durant un combat a la ciutat. Encara convalescent, es presentà com a milicià voluntari en la III Companyia del III Batalló de la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió del XXII Cos de l'Exèrcit republicà (antiga «Columna Ortiz») i combaté a Azuara, Herrera de los Navarros, Fuendetodos i Belchite, al front d'Aragó. Després de la caiguda de Terol, retornà a casa seva amb dos companys confederals, però immediatament va ser mobilitzat i, després de dos mesos de formació militar en artilleria de muntanya, enviat al front d'Aragó. Encarregat d'un gran canó Schneider muntat sobre rails, va ser promocionat a sergent. A finals de 1938, desertà de la seva unitat amb altres companys a prop de Figueres, però va ser detingut i tancat al castell d'aquella localitat. Jutjat en consell de guerra per «abandó del seu destí i del material de guerra», va ser condemnat a mort; però, per la seva curta edat, fou agraciat. Amb el triomf franquista creuà la frontera per Portbou i fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Agde, Bram i Setfonts). L'estiu de 1940 fou enviat pel Govern de Vichy a un Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per fer feina a les torberes de l'altiplà de Millevaches (Llemosí, Occitània), a les localitats d'Aus Gletons i de Sent Merd las Aussinas. En 1943 establí contactes amb els maquis del grup local dels Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans), participant en accions de sabotatge, sobretot en l'obstrucció de carreteres. A partir de l'1 de juny de 1944 va ser mobilitzat en la 2364 Companyia FTP que agrupava resistents armats de la zona l'altiplà de Millevaches. A finals de setembre de 1944 va ser desmobilitzat del GTE i de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de l'Alliberament continuà treballant com a obrer agrícola a Peròls de Vesera (Llemosí, Occitània). A començaments dels anys cinquanta s'establí a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà en diversos oficis (paleta, descarregador, carboner, serrabigaire, contrabandista) abans de retornar al Llemosí, on conegué Juliette, sa futura companya. Fidel al seu pensament llibertari mai no es casà i mai no demanà la ciutadania francesa. Només viatjà a Catalunya en una única ocasió. Després de la mort de Juliette en 2004, freqüentà la «Maison Communale», que el batejà «Casa del Poble», que els joves havien muntat a Tarnac (Llemosí, Occitània). En aquesta època vivia a Razel, llogaret de Peròls de Vesera. En 2004 el seu testimoni va ser recollit per Paul Estrade i publicat en el llibre col·lectiu Les forçats espagnols des GTE de la Corrèze (1940-1944). Josep Fortuny Ferrer va morir el 4 d'agost de 2011 a Pèira Levada (Llemosí, Occitània) i fou enterrat el 7 d'agost a Peròls de Vasera (Llemosí, Occitània). En 2011 declaracions seves van ser introduïdes en el documental Emilio, el eco de otros pasos, d'Enric Miró, dedicat a l'exmilicià de la «Columna Sur Ebro» Emilio Marco.

---

[03/08]

Anarcoefemèrides

[05/08]

Escriu-nos


Actualització: 16-08-19