---

Anarcoefemèrides de l'1 d'abril

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "La Lutte"

Capçalera del primer número de La Lutte

- Surt La Lutte: L'1 d'abril de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominical La Lutte. Organe anarchiste. Era continuació de L'Étendard Révolutionnaire (1882). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Els gerents van ser Lemoine, Morel, Félicien Bonnet i Louis Chautant. Entre els redactors estaven Jules Boissy, Louis Chautant, Léon Domergue i Henri Tricot, i els articles es publicaven sense signar. Entre els números 14 i 17 es publicà la sèrie «Produïts antibourgeois», que enumerava els productes explosius o inflamables més fàcilment manipulables. Durament perseguit per les autoritats, en sortiren 19 números, l'últim el 5 d'agost de 1883 i va ser continuat per Le Drapeau Noir (1883).

***

Capçalera del primer número d'"Il Pugnale"

Capçalera del primer número d'Il Pugnale

- Surt Il Pugnale: Per l'abril de 1889 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista il·legalista en llengua italiana Il Pugnale. Editada pel «Grup Intransigent de París i de Londres» –Vittorio Pini (París) i Luigi Pareggiani (Londres)–, tenia periodicitat irregular i es distribuïa gratuïtament. Portava els epígrafs: «A la força bruta de la burgesia cal oposar la força bruta, però intel·ligent i conscient, de l'individu i de les masses» i «Quan més homogènia sigui la propaganda anarquista, més proper i segur serà el triomf de la Revolució Social». Entre les seves pàgines donà receptes de com fabricar bombes de nitroglicerina. Aquesta publicació, que es va finançar gràcies als cops «socialitzadors» de Vittorio Pini i el seu grup expropiador, es distribuí també per l'Amèrica Llatina. Hi trobem textos d'Achille Callidis, Raffaele Ciucci i Frederico Rava. Només va poder sortir un altre número, el 14 d'agost de 1889, que portava el subtítol «Giornale anarchico» (Diari anarquista).

***

El "Terror Verd" segons "Le Petit Journal"

El "Terror Verd" segons Le Petit Journal

- Contra el «Terror Verd»: L'1 d'abril de 1893, en ple «Terror Verd», el Laboratori Central de la Prefectura de Policia (LCPP) de París (França) crea un Servei Especial d'Explosius operatiu les 24 hores del dia encarregat de neutralitzar i de destruir els enginys perillosos. Verd era el color de la pólvora utilitzada en la major part dels explosius dipositats pels anarcoterroristes (Ravachol, Henry, Vaillant), que també feien servir dinamita. La idea sorgí quan Charles Girard, de l'LCPP, neutralitzà un llibre-bomba dirigit a Jean Constans, ministre de l'Interior francès. Finalment, davant la manca de feina propiciada pels anarquistes, el Servei Especial d'Explosius acabarà desactivant els obusos que quedaven operatius de la guerra de 1870 que sorgien durant les excavacions parisenques i jugarà un paper important durant la Gran Guerra en la investigació dels gasos tòxics.

***

Capçalera de "Le Plébéien"

Capçalera de Le Plébéien

- Surt Le Plébéien: L'1 d'abril de 1894 surt a Dison (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Plébéien. Organe de combat pour l'émancipation des trevailleurs. Portava a la capçalera dos epígrafs: «De l'infern dels pobres es fa el paradís dels rics» (V. Hugo) i «El nostre enemic és el nostre amo» (Lafontaine). El gerent va ser Étienne Montulet i l'impressor G. Brandt. Víctima de la repressió policíaca, només se n'editaren quatre números, l'últim el del 13 de maig en 1894. Tornarà a reaparèixer amb el subtítol «Journal communiste-anarchiste» –més tard «Sociologie, arts, littérature»– a Vaux-sous-Olne, a iniciativa de Jean Bosson, el 6 de gener de 1895 –a partir del número 9, del 28 d'abril de 1895, a Ensival (Valònia, Bèlgica)– i n'editarà 25 números, l'últim el del 15 de desembre del mateix any. De la redacció i la gerència s'encarregava el mateix Étienne Montulet. Entre els col·laboradors de les dues sèries podem citar Jean Ajalbert, Jean Bosson, A. Cipriani, Henri Depasse, Jules Deprez, F. Domela-Nieuwenhuis, Sébastien Faure, Flaustier, Paul Guille, Jean Grave, Louis de Grammont, Ed. Henin, E. Henry, G. Jacques, Jules Jouy, P. Kropotkin, Roger Laurend, Louise Michel, G. Montorgueil, Max Nordeau, Passe-Partout, H. Patenotre, F. Pelloutier, Adolphe Peluge, Edgar de Pondrome, Victor Serfant, Severine, H. Sevrin, Spartacus, Berthe Suttner, Tristan, Vindex, Zenitram, Henri Zisly, etc. El periòdic tenia una gran difusió per l'estranger (França, Suïssa, Regne Unit, Romania, Espanya, Portugal, Amèrica del Nord i del Sud, etc.) i va editar almenys un fullet en 1895 (L'anarchie en Cour d'Assisses-plaidoirie de M. Royer).

***

Un exemplar de "Ciencia Social"

Un exemplar de Ciencia Social

- Surt Ciencia Social: L'abril de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual llibertari Ciencia Social. Socilogía, artes y literatura. Era continuació de la revista del mateix títol publicada a Barcelona (Catalunya) entre 1895 i 1896 i que va haver de deixar de publicar-se a causa de la repressió sorgida arran del Procés de Montjuïc. Va sortir fins al febrer de 1900. Dirigida per l'anarquista italià Fortunato Serantoni, hi van col·laborar William Morris, Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, entre d'altres. Cal destacar la publicació de les classes dictades per Pietro Gori a la Facultat de Dret de la Universitat de Buenos Aires durant la seva estada argentina. També van publicar fullets, com ara el reeixit La inquisición fin de siglo. Los verdugos de Montjuich ante la justicia popular. La redacció s'ubicava al carrer Corrientes 2041.

***

Capçalera del primer número d'"El Proletario"

Capçalera del primer número d'El Proletario

- Surt El Proletario: L'1 d'abril de 1902 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarquista El Proletario. Hi van col·laborar, entre altres, Raimundo Suárez, Francisco Guerrero, Ignacio Mondragón, Miguel Martínez, Isabel Duran, José Jiménez i el grup gadità «Amor y Libertad». Publicà notícies sobre el moviment obrer, sobre l'estranger i pàgines literàries. En van sortir 21 números, l'últim l'1 de febrer de 1903, i un suplement al número 14; deixà de publicar-se per manca de mitjans i fou continuat per Germinal, que només publicà un número el 24 de març de 1903. L'única col·lecció completa d'El Proletario es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Portada de "Le Réveil Anarchiste"

Portada de Le Réveil Anarchiste

- Surt Le Réveil Anarchiste: L'1 d'abril de 1914 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Réveil Anarchiste. Era el successor de Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que s'havia publicat des del 15 de novembre de 1912 i fins a l'1 de desembre de 1913. Entre el comitè de redacció i els col·laboradors hi havia noms com Edouard Boudot, Eugène Jacquemin, Edouard Sené, Christian Cornelissen, Charles.Ange Laisant, Charles Malato, Benoit Broutchoux, Jean Wintsch, etc. L'administrador, Charles Bedouet, i els principals redactors de Le Réveil Anarchiste Ouvrier seran empresonats a la tardor de 1913, però el periòdic reapareixerà sota el nom Le Réveil Anarchiste el primer d'abril, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914.

***

Anagrama de la FORA V Congrés

Anagrama de la FORA V Congrés

- IX Congrés de la FORA: L'1 d'abril de 1915 a Buenos Aires (Argentina) comença el IX Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1905, en ocasió del seu V Congrés, la FORA va establir expressament en la seva Declaració de Principis l'adhesió als «principis econòmics i filosòfics del comunisme llibertari». En 1915, el IX Congrés de la FORA, amb majoria sindicalista revolucionària, decideix eliminar de la Declaració de Principis l'adhesió a la finalitat del comunisme anàrquic. Aquest fet produeix la ruptura i a partir d'aleshores funcionaran dues federacions separades: la FORA del V Congrés (anarquistes) i la FORA del IX Congrés (novenarios o reformistes, amb majoria sindicalista revolucionària i minoria socialista, i després també comunista). La FORA del V Congrés, sense haver acceptat mai el terrorisme com a mètode d'acció sindical, es va adherir i es va mantenir acostada als anarquistes individualistes que realitzaren actes considerats terroristes, o als anarquistes expropiadors, com Salvador Planas –que havia atemptat contra el president Quintana–, Simón Radowitzky –que va assassinar el coronel Ramón Falcón, el repressor del Primer de Maig de 1909– o Kurt Gustav Wilckens –que va matar el coronel Héctor B. Varela en venjança dels afusellaments de la Patagònia. El sindicat més poderós i influent de la FORA del IX Congrés era la Federació Obrera Marítima (FOM). En 1922, la FORA del IX Congrés es va fusionar amb altres sindicats per formar la Unió Sindical Argentina (USA), que més tard s'integrarà en la Confederació General del Treball de la República Argentina (CGT).

***

Assemblea obrera

Assemblea obrera

- Vaga general a Palma: L'1 d'abril de 1919 es produeix a Palma (Mallorca, Illes Balears) una vaga general amb fortes i constants topades entre manifestants, per una banda, i l'exèrcit i el sometent que ocuparen els barris, per una altra. Els obrers mallorquins tenien plantejats diversos conflictes laborals, especialment sederes i adobers, i des del 26 de març els locals obrers estaven clausurats per ordre del governador. Ningú no va voler responsabilitzar-se del moviment vaguístic, però les acusacions com a instigadors es dirigiren contra un grup de paletes anarcosindicalistes que pocs dies abans havien aconseguit organitzar clandestinament reunions d'obrers de diferents gremis. La vaga general va durar fins el 2 d'abril.

***

Capçalera de "Germinal"

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: L'1 d'abril de 1926 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic en llengua italiana Germinal. Mensile anarchico di propaganda. Després portarà com a subtítol «Anarchico di propaganda» i, més tard, en canviar la periodicitat «Quindicinale anarchico». Va ser dirigit per Antonio Martocchia i van participar en la seva redacció Erasmo Abate, Gigi Damiani, Carlo Pagella, Armando Riberi, Hugo Roland i Silvestro Spada, entre d'altres. En sortiren 72 números, l'últim l'1 de maig de 1930. Anteriorment, el 7 de setembre de 1913, havia aparegut un únic número de distribució gratuïta de la mateixa capçalera editat pel «Grup de Propaganda Anarquista» i redactat per Umberto Postiglione.

***

Capçalera d'"Anarchia"

Capçalera d'Anarchia

- Surt Anarchia: L'1 d'abril de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic bimensual Anarchia. Quindicinale. Portava l'epígraf «Per totes les llibertats i totes les rebel·lions». Contraposà el concepte d'associació lliure al d'organització, tot reivindicant l'autonomia del moviment específic anarquista del sindicalisme i la llibertat com a autonomia individual. Va ser editat per Aldo Aguzzi i estava finançat per Severino di Giovanni, qui hi col·laborà fent servir també diversos pseudònims (Mario Vando, Alberto Lubeni, El Albigense, etc.). També hi van escriure Alejandro Scarfó i América Scarfó (JAS), entre d'altres. Portarà una secció fixa sobre l'emancipació de la dona i parlarà sobre diversos temes (l'antifeixisme, els presos polítics, les dictadures americanes, l'expropiació, l'«anarcobandidisme», l'il·legalisme, la premsa burgesa, etc.). Aquesta publicació també edità llibres i fullets de diversos autors, com ara Élisée Reclus, Nino Napolitano, etc. En sortiren 10 números, l'últim el 10 de setembre de 1930, quatre dies després del cop d'Estat del general Uriburu. En aquest últim número s'incità a lluitar contra el militarisme i la dictadura. L'octubre, però, es publicà clandestinament un darrer número, l'11, que posava, per eludir la censura, que estava tirat a Montevideo (Uruguai), encara que fou imprès a Buenos Aires.

***

Capçalera del primer número de "Regeneración" (1937)

Capçalera del primer número de Regeneración (1937)

- Surt Regeneración: L'1 d'abril de 1937 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de Regeneración. Periódico libertario. Editada per l'anarquista Efrén Castrejón, es declara hereva de la publicació editada entre 1900 i 1918 pels germans Flores Magón i òrgan del Partit Liberal Mexicà (PLM). Aquesta nova etapa, la tretzena, es va dedicar especialment a fer costat la Revolució espanyola. Es van publicar 15 números fins al 1938.

***

Capçalera del primer número de "Rumbos Nuevos"

Capçalera del primer número de Rumbos Nuevos

- Surt Rumbos Nuevos: L'1 d'abril de 1939 surt a l'Havana (Cuba) el primer número del periòdic mensual anarquista Rumbos Nuevos. Órgano libertario. Posteriorment va portar els subtítols «Órgano libertario de Cuba» i «Publicación semanal antitotalitaria». Portà els epígrafs «Propulsor de la cultura» i «Órgan d'orientació social». Va ser editat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC), que agrupava anarquistes cubans i espanyols exiliats. Dirigit per Federico Marín, la gerència la portà Rafael B. Valdés; en la segona època, a partir de 1940, va ser dirigit per Domingo R. Díaz i administrat per Vicente Alea Puig; i en la tercera, a partir de 1941, dirigit per Marcelo Salinas i administrat per Juan R. Álvarez. Trobem textos de Diego Abad de Santillán, Roberto Alfonso, Domingo Alonso, John Anderson, Julio Ayllón Morgan, R. Bernal, José Ignacio Bustamante, Manuel Cabanellas, Adolfo Camiño, P. G. Campón, Álvaro César, Juan Chávez Romero, Diosdado, L. Dulzaides, G. Fosco, Jorge Gallart, Miguel González Inestal, Abelardo Iglesias Saavedra, Palmiro de Lidia, Jaume R. Magrinyà, Víctor Marguerite, José Martí, Claudio Martínez, Ricardo Mella, Muriel, Gregorio Ortuzar, Damián Paredes, Rudolf Rocker, Rafael Serra, Agustín Souchy, Jacinto Toryho i Adrián del Valle Costa, entre d'altres. Tractà temes molt variats, com ara economia, anarcosindicalisme, història, biografies, cultura, notícies orgàniques, cròniques locals i internacionals (moltes sobre Espanya i contra el pacte germanosoviètic), etc. Aquesta publicació, amb el suport de l'Associació Cultural d'Ex-Combatents Antifeixistes (ACECC), engegà una campanya de suport econòmic per als anarquistes espanyols exiliats a Cuba. En sortiren números, almenys, fins el 30 d'octubre de 1941.

***

Portada del primer número de "Le Réfractaire"

Portada del primer número de Le Réfractaire

- Surt Le Réfractaire: L'1 d'abril de 1974 surt a París (França) el primer número de la publicació mensual Le Réfractaire. Journal de l'association «Les Amis de Louis Lecoin». Social, pacifiste, libertaire.  A partir del número 11, de maig de 1975, portarà el subtítol «Organe libertaire pour la défense de la Paix et des libertés individuelles». El periòdic era una iniciativa absoluta de May Picqueray, amb el suport de Claude Eric Laporte i de Alain Grandremy. Hi van col·laborar Francis Agry, Jean Alex, Berthier, Eugène Bizeau, Marcel Doby, Bontemps, René Cavanhie, André Claudot, Jean Coudret, Alexandre Croix, Simoni Dalbano, Patrick Davanche, Dupuis, Dominique Durand, Pierre-Gabriel Fabregues, Nicolas Faucier, G. Ferdiere, Jean Gauchon, René Gieure, Alain Grandemy, Armand Guidi, Silvère Herzog, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Maurice Laisant, Claude Laporte, Paule Lejeune, Maurice Lime, Calude Maignien, Pierre Martial, Pierre Martin, Philippe Mermin, Franck Neveu, Xavier Pasquini, Erwan Picard, May Picqueray, Marcel Pourrat, Francis Ronsin, Gilbert Roth, André Royer, Magda Sagwan, Saint-Els, Jean Tavantzis, Hervé Terrace, A. Thevenet, Jacky Turiot, Émile Veran, Jean Zeller, etc. La revista està editada amb nombroses fotografies i dibuixos d'autors com Cabu, Cardon, Dominique, Effel, Escard, Giraud, Kerleroux, Kubin, J. Lap, Moisan, Plantu Soulas, Pino Zac, etc. En van sortir 83 números, l'últim el de desembre de 1983. En aquest mateix, Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula documental Écoutez May Picqueray, on nombroses seqüències estan filmades a la seu del periòdic.

Anarcoefemèrides

Naixements

Augusto Bernardello

Augusto Bernardello

- Augusto Bernardello: L'1 d'abril de 1846 neix a Pontelagoscuro (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia) l'internacionalista Augusto Bernardello, que va fer servir els pseudònims Dott. Gilbert i Bernardo della Zucca. Sos pares es deien Enrico Bernardello i Maria Pasqualini. Quan tenia 20 anys publicà el periòdic humorístic anticlerical La Pietra Infernale. Cronaca Serio-umoristica. Després de fer estudis tècnics a Venècia (Vènet, Itàlia) –segons Max Nettlau i la policia era advocat–, en 1863 retornà a Pontelagoscuro i treballà de comptable en una empresa de transports. En 1868 va ser processat, amb Giuseppe Sacco, per un delicte d'impremta. En 1870 es traslladà amb sa família a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) i el 20 de setembre d'aquest any va ser detingut per proferir «crits sediciosos» («Visca Mazzini, visca Garibaldi, visca la Republica!») i tancats uns dies a la presó. A Ferrara treballà de comptable a «Ghedini», una botiga on es venia tota mena de productes (arròs, vi, licors, oli, cafè, xocolata, productes colonials, espelmes, sabons, etc.), i posteriorment treballà també de comptable a la impremta «Soati». En 1872 fundà la Secció de Ferrara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i el març d'aquest any envià la sol·licitud d'afiliació de la Societat dels Treballadors de Ferrara, de la qual era secretari, al Consell General de l'AIT, a la qual Friedrich Engels va respondre afirmativament. En el mateix mes participà en el Congrés Regional de Romanya de l'AIT que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Fou un dels que defensà Carlo Terzaghi, nom amb el qual batejarà un dels seus tres fills, acusat de ser confident de la policia. Col·laborà en el periòdic republicà Il Povero, del qual esdevingué el principal redactor, i assumí la direcció d'Il Petrolio, publicat a Ferrara fins al març de 1874. Amb Vincenzo Dondi dirigí La Lanterna i col·laborà en Il Tribuno de Salerno (Campània, Itàlia). En 1873 fou un dels promotors de la constitució de la Federació Italiana de la Central Italiana de l'AIT, però l'any següent participà en la Lliga Universal de les Corporacions de Ginebra (Ginebra, Suïssa), entrant a formar part dels socialistes «intransigents». En 1878 col·laborà en el periòdic napolità de Carlo Terzaghi Rabagas, on signà sota el pseudònim Dott. Gilbert. En 1888 es casà amb Clotilde Scanabissi. Finalment, les seves posicions antisocialistes el portaren a les files liberals i a col·laborar en Nueva Ferrara, en Elettore Liberale i en Gazzetta Ferrarense. En 1906 publicà Racconti poliglotti stupefacenti. Augusto Bernardello va morir el 20 de novembre de 1907 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Autoretrat de Charles Maurin (1890)

Autoretrat de Charles Maurin (1890)

- Charles Maurin: L'1 d'abril de 1856 neix a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) el pintor, gravador i anarquista Jean Baptiste Joseph Antonin Charles Maurin. Sos pares es deien Jean Antoine Maurin, empleat, i Virginie Salles. En 1875 obté el Premi Crozatier que el va permetre anar a París a estudiar Belles Arts i després a l'Acadèmia Julian, on acabarà ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va esdevenir membre de la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton l'introduirà en el gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic de Toulousse-Lautrec –qui farà la seva primera exposició particular amb ell el 1893–, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide Bruant). Inspirat pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de l'aiguafort, però sense oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels Rosa-Creu. Va col·laborar amb La Revue Blanche, dirigida per Fénéon, i amb Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un gran admirador de Jules Vallès, Piotr Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel. Sa companya fou Séraphine Rapicault. Charles Maurin va morir el 18 de juny –altres fonts citen erròniament el 22 de juliol– de 1914 a Grassa (Provença, Occitània). Famosa és la seva xilografia de Ravachol, amb el tors nu, camí de la guillotina.

***

Foto policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)

Foto policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894)

- Émile Hédin: L'1 d'abril de 1869 –altres fonts citen erròniament 1865– neix a La Neuville-en-Tourne-à-Fuy (Ardenes, França) l'anarquista Émile-Jules Hédin –citat a vegades com Edit–, també conegut com Gustave Rousseau i Erdin. Sos pares es deien Louis Adolphe Hédin, manobre, i Marie-Irma Feh. Treballà en diversos oficis (barber, rellotger, restaurador, etc.). A començament de la dècada de 1890 milità en el departament del Sena. En aquests anys va ser condemnat en vuit ocasions per «abús de confiança». El desembre de 1893 es va refugiar a Londres (Anglaterra) per les seves activitats anarquistes i en 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1894 la seva rellotgeria londinenca va ser escorcollada per la policia. El 23 d'agost de 1894 va ser jutjat en absència per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Paul Lamarine, Alfred Grandidier, Édouar Bascourt i Jean Fanéon), per «robatoris i complicitat per encobriment»; ell, en concret, va ser acusat de ser la persona que negociava els títols i valors furtats pel grup anarquista expropiador. El març de 1895 vivia al costat de New Oxford Street i en 1896 residia al número 17 de Rathbone Place de Londres. El juliol de 1896 comprà el restaurant «Francis» al Dean Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia antropomètrica de Giovanni Baldazzi

Fotografia antropomètrica de Giovanni Baldazzi

- Giovanni Baldazzi: L'1 d'abril de 1883 neix a Sesto Imolese (Imola, Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Giovanni Baldazzi, també conegut d'altres maneres (Jean Baldazzi, John Baldazzi, John Bladazi, John Baldazza) i que va fer servir el pseudònim Giovanni Obdast. Sos pares es deien Luigi Baldazzi i Agata Gadoni. Va poder realitzar estudis secundaris i es va fer electricista, militant en el seu sindicat. L'agost de 1903 la policia va obrir el seu expedient i des de feia un any col·laborava en el periòdic del sector «antiorganitzador» del moviment anarquista Il Grido della Folla, sota el pseudònim Giovanni Obdast. Posteriorment va publicar textos en Il Popolino, de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i en La Rivoluzione Sociale, de Londres (Anglaterra). Defensor de l'acció directa, el febrer de 1903 va llançar la proposta de fer un referèndum entre la població treballadora per a un dia de vaga general per a reivindicar la jornada laboral de vuit hores. En aquesta època creà un grup d'agitació anarquista amb altres companys (Pietro Chiesa, Umberto Cini, Castore Poggiopollini, Giovanni Tagliaferri, etc.), al qual s'hi va afegir el seu company de conferències a Bolonya Armando Borghi. El 20 de setembre de 1903 participà en la contramanifestació de la inauguració del monument als caiguts del 8 d'agost de 1848 a Bolonya i va ser detingut i empresonat vuit dies. En 1904 va ser condemnat a quatre mesos i 10 dies per encapçalar una manifestació i resistir-se a la detenció durant una vaga general convocada el setembre d'aquell any. En 1905 publicà en Il Grido della Folla un llarg article sota el títol Lo sciopero generale e l'esproriazione i el fullet Socialisti e anarchici. En 1906 publicà els fullets La lotta per l'esistenza e il principio di solidarietà i Le organizzazioni operaie. El febrer de 1907 deixà Bolonya i s'establí a Londres (Anglaterra), on va treballar de cambrer i col·laborà amb la revista anarcoindividualista italiana de literatura i art Vir, de Giuseppe Monanni, Leda Rafanelli i Camillo Signorini, encara que després va trencar amb questa publicació a la qual acusà de «culturalment deficitària». L'agost de 1907 vivia al número 34-36 del carrer des Cascades de París (França) i treballava com a operari en una escrivania, alhora que realitzava conferències. En aquesta època aixoplugà l'anarquista Decio Anzani i sa companya Marta Giorgi. Acomiadat de la feina, es traslladà a Argenteuil (Illa de França, França), on treballà de pintor en la construcció. En 1908 fou membre del grup anarquista italià parisenc «Grupi di Studi Sociale» i el juliol d'aquell any col·laborà en el número únic de la revista italiana Quand Même, de la qual era gerent Alfredo Consalvi. Després d'una breu estada a Itàlia a finals de 1908, s'establí novament a París, amb la intenció, sembla, d'emigrar a Amèrica. Gràcies a la seva activitat de representant comercial, es pogué moure freqüentment entre París, Londres i Itàlia. El 24 d'abril de 1910 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París a tres anys de presó per «ús de segells postals falsos» –Antonio Suardi, també processat pel mateix delicte, va ser condemnat a dos anys, Étienne Marie Peretti va ser absolt i Antonio Capellari havia enfollit i es trobava ingressat a l'asil de Sainte-Anne–  i el setembre de 1912 va ser expulsat de França. Durant el seu empresonament va publicar en Novatore, editada per Libero Tancredi a Nova York (Nova York, EUA), un article sobre la seva concepció revolucionària de l'individualisme sota el títol «Egoismo e altruismo». Establert a Milà (Llombardia, Itàlia), reivindicà posicions sindicalistes llibertàries i seguí de prop les vagues dels metal·lúrgics durant la primavera de 1913, enviant cròniques a La Voix du Peuple, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. Després de la vaga general d'agost de 1913, atacà durament la gestió de Pulvio Zocchi, dirigent de la Unió Sindical Milanesa i criticà diversos aspectes de com es desenvolupava el moviment sindicalista del moment en diverses publicacions (L'Avvenire Anarchico, Il Libertario, etc.). A finals de 1913, fugint de la vigilància policíaca, passà a Basilea (Basilea, Suïssa), on va col·laborar en el periòdic Utopia. Rivista Quindicinale del Socialismo Rivoluzionario Italiano, de Benito Mussolini –en el número 1, del 22 de novembre de 1913, publicà un article sobre l'heroisme, l'audàcia, l'idealisme i el sacrifici revolucionaris de Louis Auguste Blanqui. En 1913 la Cooperativa Tipogràfica «La Scuola Moderna» de Bolonya li va publicar la conferència Il Militarismo e la Rivoluzione. Després d'una breu estada a Bolonya l'agost de 1914, emigrà als Estats Units. Establert a Nova York, l'11 d'octubre de 1914 va fer a Brooklyn la conferència «Sindicalismo rivoluzionario» per al grup anarquista «M. Bakounine» i el 25 del mateix mes per al grup «Giuventù Libertaria» de Nova York la conferència «La tecnica dello sciopero generale». El novembre de 1914 treballava en la redacció del periòdic Il Proletario a Nova York. El 26 de novembre de 1914 va fer a l'Umberto I Hall de Jersey City (New Jersey, EUA) la conferència «L'antimilitarismo». En aquesta època participà activament en tasques d'organització i fent conferències per al sindicat Bakers' Union de Nova York Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Posteriorment s'establí a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), on durant la Gran Guerra mantingué contacte epistolar amb Armando Borghi i Enrico Meledandri i organitzà i envià subscripcions al periòdic Guerra di Classe de la Unió Sindicalista Italiana (USI). En 1917 va ser detingut dues vegades per «instigació a la revolta» i el setembre d'aquell any, en el marc d'una gran operació contra els wobblies que incriminà 168 persones, va ser empresonat a petició de les autoritats federals sota l'acusació d'haver promogut, com a propagandista i membre dels IWW, vagues i agitacions en detriment de la política dels EUA i a favor «directa o indirectament dels Imperis centrals». En 1917 va fer el prefaci del fullet de Albino Braida L'Unionismo industrial, editat per «Italian IWW», del qual era membre del comitè d'administració de la seva Oficina de Publicacions. L'agost de 1919 va ser jutjat i condemnat a 10 anys de reclusió i a 35.000 dòlars de multa per «actes contraris als interessos dels Aliats i a la continuació de la guerra». En 1919 obtingué la llibertat provisional. En 1920 era secretari de la Lliga Italiana de Defensa Obrera (LIDO), mantingué correspondència amb Bartolomeo Vanzetti i col·laborà en The One Big Union Monthly. En 1922 va ser expulsat dels EUA i repatriat. Establert a Roma, entre juny de 1923 i desembre de 1930 va treballar en l'«Opera Nazional Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista i per a la qual va ser redactor de la seva revista La Stirpe, d'Edmondo Rossoni, exanarquista i exwobblie que havia conegut als EUA, juntament amb altres membres de l'Italian Socialist Federation in North America (ISFNA, Federació Socialista Italiana als EUA). En 1926 les autoritats feixistes van proposar que fos esborrat del registre de subversius. Entre gener de 1931 i març de 1936 va entrar com a traductor en el Comitè Olímpic Nacional Italià i després en la Federació Internacional del Tècnics Agrícoles. En 1935, després de ser-li interceptada correspondència amb l'exiliat antifeixista Carlo Sforza, comte de Castel San Giovanni, i d'assabentar-se de l'intent per part d'un advocat francès d'obtenir la revocació del seu decret d'expulsió de França, va ser posat novament sota vigilància en la creença que la seva aparent lleialtat al règim mussolinià era una tapadora i que es mantenia «íntimament hostil al feixisme». El setembre de 1940 va dirigir una sol·licitud al cap del govern demanant l'anul·lació de la vigilància argumentant la seva bona conducta civil, política i professional. A partir d'aquest moment, res no sabem més d'ell. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica de Théophile Rimbault apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 5 de juliol de 1908

Notícia orgànica de Théophile Rimbault apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 5 de juliol de 1908

- Théophile Rimbault: L'1 d'abril de 1887 neix al XV Districte de París (França) l'anarquista, i confident de la policia, Théophile François Rimbault –a vegades citat erròniament Raimbault–, més conegut com Marceau Rimbault. Era fill de Charles Rimbault, serraller alcohòlic, i de Prudence Désirée Réchaussat, modista, i tingué set germans, dos dels quals, Charles i Louis, també van ser anarquistes. Es guanyà la vida com son pare, treballant de serraller. En 1905 era comissari delegat de la Secció Federal de les Joventuts del Partit Socialista. Segons un informe policíac, esdevingué anarquista després d'haver estat exclòs del Partit Socialista Unificat (PSU) arran d'haver-ne dilapidat la caixa de la 42 Secció de la qual era tresorer. Entre 1907 i 1908 freqüentà els cercles anarquistes individualistes de les «Causeries Populars» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al carrer Chevalier-de-la-Barre del XVIII Districte de París, i les reunions del Grup Anarquista del XV Districte parisenc. El novembre de 1907 va fer una crida per a la creació d'un «Grup Lliure» de propaganda anarquista. El 16 de novembre de 1907 va fer una xerrada sobre «la fallida dels partits polítics i la inevitable anarquia» a la Sala Ivain d'Argenteuil (Illa de França, França). En 1908 col·laborà en L'Anarchie i en Le Libertaire. En 1908 era assidu del grup anarquista «Les Précurseurs» de Livry-Gargan (Illa de França, França), quan vivia al domicili de son germà Louis Rimbault. El 4 d'abril de 1908 va fer una xerrada sobre «els crims del militarisme» (consells de guerra i colònies penitenciàries militars) a la Sala Furet de Le Raincy (Illa de França, França). L'11 d'abril de 1908 prengué la paraula, acompanyat del cançonetista Guibert-Carel, en un míting de protesta «contra les canallades governamentals i l'abúlia obrera» a la Sala Champy de Les Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França). El 20 de maig de 1908 va fer a la Sala Églantine Parisienne la conferència «La femme, le mariage et son asservissement», organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París. El 27 de maig de 1908, a la Sala Dutheil de Livry-Gargan, presentà la conferència «Le Communisme et l'Anarchie», organitzada per «Les Précurseurs», i l'endemà, 28 de maig, en una assemblea celebrada a la «Masison Commune», al número 111 del carrer Château del XIV Districte de París, va ser nomenat secretari d'una federació de vuit grups anarquistes de la regió parisenca, la qual, el juny d'aquell any, esdevingué la Federació Anarquista del Sena i Sena i Oise (FA). Amb 10 grups anarquistes de París, Saint-Denis, Levallois-Perret, Saint-Ouen, Libry-Gargan i Argenteuil, aquesta FA, més una xarxa que una federació, fracassà per l'escissió sorgida entre prosindicalistes i antisindicalistes, dels quals ell n'era un dels representants. El 30 de maig de 1908 participà, amb altres companys (Georges Durupt, Guibert-Carel, Charles Malato i René de Marmande), en l'acte «L'Anarchie, son but, ses mouyens; après le vote, les électeurs et les élus», celebrat a la Sala Scherrer, organitzat pel Grup Anarquista del XV Districte de París. L'estiu de 1908 va fer una crida a la militància per a la creació de la Secció Francesa de la Internacional Anarquista, que va ser publicada en el número del 28 de juny de 1908 del periòdic L'Action Syndicale. El 4 de juliol de 1908 al local de l'«Éducation Mutuelle» de Choisy-le-Roi (Illa de França, França) va fer una conferència sobre «la societat i el dret de castigar». El 10 de juliol de 1908 va fer, a la «Maison Commune», la xerrada «Socialistes et anarchistes», organitzada pels Treballadors Llibertaris del XIV Districte de París. El 31 de juliol de 1908 va fer la xerrada contradictòria «Pourquoi nous répudions le collectivisme?», organitzada per les «Causeries Populaires» dels XIX i XX Districtes de París. L'1 d'agost de 1908 va fer a la Sala Cassain de París la conferència «La Fédération Anarchiste: Son action, ses moyens et son but». Arran de la sagnant repressió esdevinguda el 30 de juliol de 1908 durant una vaga a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França), en la qual van ser assassinats diversos obrers, accentuà el fracàs d'aquest FA naixent; en plena manifestació de protesta per aquests fets, el sindicalista Alexandre Aulagnier, jutjant sospitosa l'actitud de Rimbault vers els gendarmes, el tractà públicament de provocador. Detingut per aquests fets, el 3 d'agost d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Corbeil-Essonnes (Illa de França, França) a 15 dies de presó per «crits sediciosos» durant la citada manifestació i tancat en aquesta població. El 29 d'agost de 1908, quan participava en un míting de suport als encausats celebrat a la Sala Libre-Échange, les seves declaracions indignaren els sindicalistes, en desacreditar els dirigents de la Confederació General del Treball (CGT), paraules que van ser reiterades en un míting celebrat a la Salle des Sociétés-Savantes. Aquestes declaracions van ser reprovades per la premsa revolucionària i per la FA. El 26 de setembre de 1908 va fer, amb Libertad, una conferència antimilitarista a la Sala Champy de Les Pavillons-sous-Bois, organitzada pel grup anarquista «Les Précurseurs» de Gargan-Livry. El setembre de 1908, fugint de les polèmiques suscitades per les seves desafortunades declaracions, s'enrolà en un regiment de zuaus i va ser enviat a Algèria. Mentrestant, es va saber que, durant la seva detenció a Corbeil-Essonnes, havia enviat un telegrama a Xavier Guichard, cap de la brigada de repressió del moviment anarquista de la Prefectura de Policia de París, que deia: «Estic detingut, veniu-me a defensar»; aquest telegrama va ser comunicat a la CGT i d'aquesta manera es pogué demostrar que es tractava d'un confident policíac. En la dècada dels deu milità en la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 31 d'agost de 1914 es casà al XIX Districte de París amb la domèstica parisenca Henriette Sené i amb aquest matrimoni la parella legitimà sa filla Suzanne Sené, nascuda el 7 de setembre de 1913. En plena Gran Guerra, el 10 de juny de 1915 va ser condemnat pel III Consell de Guerra de París a dos anys de treballs públics per deserció. Aleshores vivia al número 17 del carrer Solitaires del XIX Districte de París. El 24 d'abril de 1918 es divorcià al Tribunal Civil del Sena d'Henriette Sené. El 19 de juny de 1930 es casà a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) amb la modista parisenca Fernande Pignolet, divorciada de Jean André Margerie, de qui enviudà. En aquesta època vivia al número 81 de l'avinguda Molineaux de Boulogne-Billancourt. Al final de sa vida treballà de conseller jurídic i visqué al número 23 del carrer Raymond Lefevre d'Arcueil (Illa de França, França). Théophile Rimbault va morir el 4 de gener de 1962 a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França).

***

Carta de Pierre Carretier sobre objecció de consciència publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 de novembre de 1971

Carta de Pierre Carretier sobre objecció de consciència publicada en el periòdic tolosà Espoir del 28 de novembre de 1971

- Pierre Carretier: L'1 d'abril de 1888 neix a Montinhac (Gascunya, Aquitània, Occitània) el militar, i militant anarquista, pacifista i resistent antifeixista, Pierre Carretetier, que va fer servir el pseudònim Gérard. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Jean Carretier, teixidor i conreador, i Marguerite Durand. Treballà de mosso a explotacions agràries. Analfabet i fugint de la misèria, s'allistà en l'exèrcit, on aprengué a llegir i a escriure. Lluità als fronts de la Gran Guerra. El 3 d'octubre de 1917, quan era sotstinent temporal a l'XI Regiment d'Infanteria, es casà a Montalban (Guiena, Occitània) amb Isabelle Henriette Geneviève Roques, de qui es va divorciar el 15 d'abril de 1930 a Agen (Aquitània, Occitània). Acabà la I Guerra Mundial amb el grau de comandant i amb la Greu de Guerra. Gràcies a la lectura de Le Libertaire i de La Patrie Humaine, i de l'amistat de l'anarquista E. Armand, esdevingué pacifista. En 1936, quan havia de desfilar a París, a cavall i amb el sabre desenfundat i a l'aire, decidí trencar el seu sabre i llançar els trossos davant la tribuna oficial on es trobaven destacats polítics (Léon Blum, Albert Lebrun i Maurice Thorez), però va ser E. Armand qui el va dissuadir, argumentant que no era bona idea deixar el seu lloc a un altre oficial. Destinat al protectorat francès del Marroc, en 1937 es casà a Fes amb Marie Louise Pascaline Deschamps, de qui es va divorciar el 3 de juny de 1950. En esclatar la II Guerra Mundial, s'encarregà de la defensa passiva del departament del Sena a l'Estat Major. Després de l'armistici, s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on va adquirir un vell hotel que posà en marxa. Empleat a la zona del traçat de la línia de demarcació a les Landes, ajudà molta gent a passar la línia. Denunciat, el maig de 1941 va ser detingut a París pels alemanys i tancat 11 mesos a la presó de Fresnes. En contacte amb l'advocat socialista i membre de la resistència Gaston Defferre, que freqüentava el seu hotel, se li va encarregar, sota el pseudònim Gérard, el comandament del maquis de Provença, que exercia des d'una capella a Tretz (Provença, Occitània). El 18 d'agost de 1944 el seu grup destruí un comboi alemany de municions d'una trentena de camions que es dirigien cap a Toló (Provença, Occitània) i pocs dies després va fer, gairebé sense combat, uns tres-cents presoners. L'1 de setembre de 1944 el batalló de Provença es va integrar en la IX Divisió d'Infanteria Colonial i va ser destinat al combat al front de l'est. En tornar a Marsella a finals d'any, Jean de Lattre de Tassigny, un dels caps de l'Exèrcit d'Alliberament, li va proposar un càrrec d'adjunt a Pierre Georges (Coronel Fabien), comandant d'un regiment de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), però rebutjà l'oferta i l'estiu de 1946 abandonà l'exèrcit. Durant els anys cinquanta regentà un bordell a Niça (País Niçard, Occitània). Membre de la Unió Sindical de Treballadors Anarquistes (USTA), col·laborà en el seu butlletí parisenc L'Anarchie (1954), publicat conjuntament amb Le Rail Enchaîne, publicació en la qual també col·laborà. En els anys cinquanta va ser membre de la Federació Anarquista (FA). El 31 de juliol de 1958 es casà a Niça amb Renée Paule Mienville. Entre 1958 i 1959 va ser l'administrador del butlletí L'Ordre Social, publicat pel grup anarquista «Élisée Reclus», el gerent del qual va ser Paul Rassinier. En 1960 trencà, de mala manera, amb Paul Rassinier. En els anys seixanta participà activament en la campanya de Louis Lecoin en favor de l'objecció de consciència. Retirat al seu xalet de Niça, rebia la visita de nombrosos companys i va ajudar econòmicament la premsa de la Unió dels Pacifistes de França (UPF) i Le Libertaire de Maurice Laisant. Apassionat per la lluita d'alliberament de les dones, va difondre el llibre de la feminista Benoîte Groult Ainsi soit elle. El 24 d'octubre de 1971, amb 83 anys, engegà una vaga de fam en suport de la que realitzaven a Nantes (Bro Naoded, Bretanya) el desertor Armel Gaignard i l'insubmís Dominique Valton. Pierre Carretier va morir el 16 de desembre de 1989 al seu domicili de Niça (País Niçard, Occitània) i, després d'haver exigit que no es fes cap cerimònia, llegà el seu cos a la ciència.

***

Gusmano Mariani durant la guerra civil espanyola (Monte Pelado, 10 d'octubre de 1936)

Gusmano Mariani durant la guerra civil espanyola (Monte Pelado, 10 d'octubre de 1936)

- Gusmano Mariani: L'1 d'abril de 1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Gusmano Mariani. Sos pares es deien Amerigo Mariani i Armida Paradossi. De jove entrà en contacte amb el pensament llibertari a la perruqueria del vell internacionalista Raffaello Parenti. En 1908 formà part del grup juvenil llibertari «Grammichele» de Pisa i col·laborà en Il Grido della Folla de Milà (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a obrer vidrier. Unit lliurement amb Selica Fontana, filla de l'anarquista Priscilla Poggi, en 1910 la parella tingué un fill, Germinal. En aquesta època formava part del grup juvenil anarquista més important de la ciutat, «L'Avvenire», al barri popular pisà de Porta a Piagge. El 26 de desembre de 1910 participà en el III Congrés Regional Anarquista de Toscana i de la Maremma que tingué lloc a Pisa. L'1 de maig de 1911 va ser fitxat per la policia. Col·laborà en la fundació de la Tipografia Cooperativa de Pisa, on es va imprimir el setmanari L'Avvenire Anarchico, en el qual va col·laborar, i entre el 29 de maig de 1913 i 20 de març de 1914 en fou gerent responsable, per a passar, en 1916, a formar part de la comissió administrativa. Entre finals de 1913 i començament de 1914 va fer costat el «Comitè Contra els Locauts de Carrara» creat a Pisa en estret contacte amb la Cambra del Treball i que recaptà fons a les fàbriques i barris populars de la ciutat. El 24 d'abril de 1915 va ser condemnat a dos mesos i 15 dies de presó per «amenaces». Oposat a la guerra i força actiu en la propaganda antimilitarista, el 23 de setembre de 1916 va ser detingut a Venturina Terme (Toscana, Itàlia) quan participava en una reunió clandestina contra la guerra i va ser tancat a Volterra i a Florència (Toscana, Itàlia) fins al 25 d'octubre de 1916. L'octubre de 1917 va ser detingut a Venturina Terme durant una reunió clandestina d'anarquistes locals. Destinat al 69 Regiment d'Infanteria, desertà i passà a la clandestinitat. El 12 d'abril de 1919 va ser detingut i lliurat a les autoritats militars, però el 10 de setembre d'aquell any va ser alliberat gràcies a una amnistia. De bell nou a Pisa, es posà a treballar d'estibador al «Canal dei Navicelli» i engegà una intensa activitat propagandística entre els treballadors del barri popular de Porta a Mare. Entre 1920 i 1922 col·laborà en el periòdic Germinal de la Cambra del Treball Sindical de Pisa, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En aquesta època fou secretari de la Cambra Sindical de Pisa. Entre 1920 i 1921 va fer nombroses conferències i reunions a les zones de Pisa i de Liorna. Va ser un dels principals organitzadors del Congrés Anarquista de Toscana que va tenir lloc el 16 de gener de 1921 a Pisa. El 22 de gener de 1922 va ser detingut per «ultratge» a un comandant de la comissaria de carrabiners de Porta a Mare; jutjat, va ser condemnat a cinc dies de presó. Amb l'arribada del feixisme al poder, emigrà legalment amb sa família i son cunyat Vasco Fontana a França. Establert d'antuvi a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), el febrer de 1923 va ser contractat com a obrer a la fàbrica de vidre «Saint-Gobain». Desenrotllà una intensa tasca propagandística anarquista entre la comunitat d'italians exiliats, especialment a Lió (Forez, Arpitània), i a principis dels anys trenta va ser nomenat director, amb Attilio Scaltri, del periòdic Insorgiamo!. El 14 de desembre de 1930 intervingué en una reunió del Cercle «Sacco i Vanzetti» de Lió en la qual representants de diverses tendències (anarquistes, maximalistes, bordigistes i reformistes), com ara Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Alfredo Bonsignori, Socrate Franchi, Primo Lastrucci, Aldo Lecci, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saroglia, Giuseppe Scarmagnan i Gemisto Vallesi, decidiren engegar una campanya internacional de premsa per aconseguir la llibertat dels anarquistes Francesco Ghezzi i Alfonso Petrini, empresonats des de feia molt de temps a l'URSS. L'1 de desembre de 1931 participà, amb Socrate Franchi, Giovanni Matteozzi, Italo Ragni i Attilio Scaltri, en una reunió celebrada al bar lionès Genévein convocada per a redactar del número 4 del periòdic anarquista Insorgiamo!, i segons informes policíacs, els presents es declaren preparats per tornar a Itàlia tot d'una que esclatés la revolta contra el feixisme. El juliol de 1933 la policia assenyalà en un informe que havia abandonat Saint-Priest (Forez, Arpitània) cap a una destinació desconeguda. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i va ser nomenat membre del Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR), juntament amb Camillo Berneri, Carlo Frigerio, Umberto Marzocchi, Leonida Mastrodicasa i Bernardo Cremonini, que resultà ser un infiltrat de la policia. En relació amb Camillo Berneri, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà cap a la Península amb son cunyat Vasco Fontana. Integrat en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), dirigida per Carlo Rosselli, entre agost i setembre de 1936 participà en les batalles de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudèver (Aragó, Espanya). Després de la dissolució de la columna i la militarització de les milícies, decebut del procés de la guerra civil espanyola condicionat a «hipòcrites defensors de la República» i «falsos amics» (democràcies occidentals i l'URSS), retornà a França. Va ser ingressat a l'Hospital Édouard Herriot de Lió per a una intervenció quirúrgica. Col·laborà en el número únic de La Società Nuova. Periodico d'azione e propaganda libertaria, publicat el 26 de maig de 1937 a París i editat pels grups italians de la regió parisenca per a denunciar la contrarevolució comunista a Barcelona (Catalunya) i els assassinats de Francesco Barbieri i Camillo Berneri. Després col·laborà en la pàgina italiana («La voce dell'antifascismo italiano») del periòdic parisenc SIA. Durant l'Ocupació visqué a la zona de Villeurbanne (Lió, Arpitània) a casa d'una de ses filles i, encara que col·laborà amb la Resistència de la zona, es va mantenir al marge d'activitats polítiques, molt afectat arran de les morts de son fill Germinal en accident laboral el maig de 1939 i de sa companya Selica Fontana el març de 1942 a Pisa després d'una delicada operació quirúrgica. Després de la II Guerra Mundial participà en la reconstitució del moviment anarquista i en les iniciatives de la Federació Anarquista Italiana (FAI), sempre com representant dels grups llibertaris italians a Lió. També milità en el Moviment Anarquista Italià (MAI), en la Federació Anarquista (FA) de França i en la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). Entre el 17 i el 18 de març de 1946 representà els anarquistes de Lió en el I Congrés Nacional de la FAI celebrat a Florència. El 21 de juliol de 1946 parlà en un míting de commemoració de la Revolució espanyola que es va celebrar a la Sala de La Mutualité de París. Durant un temps retornà a Pisa, on va continuà amb les seves tasques propagandístiques. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 representà la Federació Anarquista de Carrara i els grups anarquistes de la FAI a França en el II Congrés Nacional de la FAI celebrat a Bolonya i on va ser nomenat representant de la FAI en el Comitè de Relacions Internacionals establert a París. El 27 d'abril de 1947 va ser ponent en una reunió commemorativa en ocasió del retorn del cos de Gino Lucetti celebrada a la plaça homònima (avui plaça Alberica) de Carrara (Toscana, Itàlia). Fins a 1948 fou subsecretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per a Europa Occidental, moment en que va ser reemplaçat per Celso Persici. Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 fou delegat de la Federació Anarquista de Pisa al Congrés de la FAI que se celebrà a Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) i aquest mateix any va fer diverses conferències propagandístiques. Entre l'1 i el 4 de juny de 1961 representà el Grup Anarquista de Lió en el VII Congrés Nacional de la FAI celebrat a Rosignano Solvay (Toscana, Itàlia). Gusmano Mariani va morir el 4 d'octubre de 1964 a Sesto Fiorentino (Toscana, Itàlia).

Gusmano Mariani (1892-1964)

***

Umberto Lanciotti

Umberto Lanciotti

- Umberto Lanciotti: L'1 d'abril de 1894 neix a Forano (Sabina, Laci, Itàlia) l'anarquista expropiador Umberto Lanciotti. Sos pares es deien Emidio Lanciotti, ferroviari, i Angela Di Mario. En 1897 sa família es traslladà a Sassoferrato (Marques, Itàlia), on son pare va ser destinat. En aquesta ciutat Umberto freqüentà l'Escola Tècnica i segueix amb simpatia les peripècies de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti. En 1913 emigrà a França i posteriorment als EUA. A Scranton (Pennsilvània, EUA) treballà de miner i en una refineria de carbó, i s'uní als anarquistes antioganitzadors que publiquen el periòdic Cronaca Sovversiva a Barre (Vermont, EUA). En 1914 va ser cridat a files per a lluitar en la Gran Guerra, però es va declarar desertor i va romandre als EUA. Conegué Raffaele Schiavina, freqüentà Nicola Recchi i col·laborà amb els l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) en diverses activitats d'agitació i de propaganda. Canvia de treball, primer com a operari a la fàbrica de xapes de metall Monessen i després de comptable de banca. Denuncià la Gran Guerra, tot seguint la consigna de Luigi Galleani: «Contra la guerra, contra la pau, per la Revolució Social». Posteriorment treballà en una fàbrica automobilística a Detroit (Michigan, EUA) i participà activament en la campanya de suport a Carlo Tresca. Entra com a cambrer al vaixell Andrea Costa i el juny de 1920 retornà a Itàlia, desembarcant a Gènova. Marxà cap a Loreto (Ancona, Itàlia), on es reuní amb sos pares. En aquesta ciutat treballà en la construcció de la línea del ferrocarril entre Loreto-Porto Civitanova, però va ser acomiadat set mesos després per haver participat en una vaga. Després va fer feina un temps amb un majorista vitícola a Zadar (Dalmàcia). El novembre de 1922 a Ancona (Ancona, Itàlia) es va veure obligat a enfrontar-se amb un escamot feixista i resultà ferit. Fugint de ser detingut com a desertor, a finals d'any s'embarcà clandestinament altra vegada a l'Andrea Costa cap als Països Baixos. Cridat pel destacat anarquista Emidio Recchioni, s'embarcà cap a Londres. A la capital anglesa treballà fins al març de 1925, quan va haver d'embarcar-se clandestinament al vaixell Arlanza cap a l'Argentina després d'haver donar un seriós correctiu a l'empresari que el tenia contractat i volia acomiadar-lo. A Buenos Aires treballà de cambrer al restaurant de la botiga «Harrods» i es relacionà amb les colònies d'anarquistes italians i espanyols, establint una relació especial amb Nicola Recchi i Aldo Aguzzi. Entrà en contacte amb els grups anarquistes expropiadors, com ara els de Miguel Arcángel Roscigna, Severino Di Giovanni, Pere Boadas Rivas, els germans Antonio i Vicenzo Moretti, Emilio Uriondo i els germans Paulino i Alejandro Scarfó, amb els quals va realitzà nombroses accions d'expropiació, atemptats amb dinamita, alliberament de companys presos, falsificació de moneda, etc. El 23 de juny de 1930, després d'una cadena d'atemptats anarquistes, va ser detingut a la trattoria Vesuvio, amb Emilio Uriondo i Juan López Dumpiérrez; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó que purgà a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Terra del Foc, Argentina). El 13 de juliol de 1932, en plena dictadura del general José Félix Uriburu, «martell» dels anarquistes, va ser alliberat, però novament detingut en 1933 a Rosario (Santa Fe, Argentina), va ser acusat de calar foc un cotxe per a cobrar l'assegurança, durament torturat i deportat a la Itàlia feixista en aplicació de la Llei de Residència. Arribà a Nàpols el 24 d'octubre de 1933 i va ser jutjat i condemnat el 28 de desembre d'aquell any per un tribunal militar romà per deserció a un any de presó i, posteriorment, a cinc anys de confinament. Deportat a l'Illa de Ponça (Illes Poncianes, Laci, Itàlia), no es doblegà davant els feixistes i va ser de bell nou condemnat, el 14 de febrer de 1935, a tres mesos per «contravenir les obligacions del confinament». El 5 de juliol de 1937 va ser traslladat a les illes de Tremiti (Pulla, Itàlia), continuà negant-se a saludar a la romana en la formació i patí nombrosos càstigs. Després va ser empresonat a Lucera (Pulla, Itàlia) fins al gener de 1938. El 5 de març de 1939 va ser traslladat a Bernalda (Basilicata, Itàlia) i el 30 de març d'aquell any retornat a Tremiti. El 5 de febrer de 1940 va ser alliberat, però sense feina, s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on va romandre cinc anys amb Recchi. Després de la II Guerra Mundial tornà a prendre el seu lloc en el moviment anarquista i participà en nombrosos congressos i reunions, fent constat la premsa llibertària. Un informe policíac del 5 d'octubre de 1956 informava que vivia com a ajudant de paleta. En 1964 es traslladà a Follonica, on freqüentà els anarquista Renato Palmizzi i Andrea Anelli. Contrari a la Federació Anarquista Italiana (FAI), en 1966 s'integrà en els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Umberto Lanciotti va morir el 9 de juny de 1974 a Follonica (Toscana, Itàlia). El seu testimoni va ser recollit per Alberto Prunetti per al llibre Potassa. Storie di sovversivi, migranti, erranti, sottratti alla polvere degli archivi (2004).

Umberto Lanciotti (1894-1974)

***

Notícia sobre l'accident de Raoul Colin apareguda en el periòdic "Le Libertaire" del 29 de novembre de 1930

Notícia sobre l'accident de Raoul Colin apareguda en el periòdic Le Libertaire del 29 de novembre de 1930

- Raoul Colin: L'1 d'abril de 1895 neix a Orleans (Centre, França) l'anarquista neomaltusià i sindicalista revolucionari Raoul Ernest Colin. Sos pares es deien Charles Ernest Colin, jornaler, i Clarisse Clémence Villette. Es guanyà la vida treballant de metal·lúrgic i vivia al número 31 del carrer Murlins d'Orleans. Després de participar en la Gran Guerra enquadrat en el 42 Regiment d'Infanteria, en la qual va ser condecorat amb diferents distincions, el 21 d'octubre de 1918 es casà a Orleans amb Marcelle Suzanne Camboutet, empleada a la Manufactura de Tabacs, amb qui va tenir un infant (Roger Colin). Entre 1922 i 1939 participà activament en el grup d'Orleans de la Unió Anarquista Comunista (UAC), del qual va ser nomenat secretari, i va ser delegat en nombrosos congressos anarquistes, com ara el celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París (França) i el del 12 al 15 d'agost de 1928 a Amiens (Picardia, França). També, entre els anys 1925 i 1926, milità en la Confederació General de Treball Unitària (CGTU), organització de la qual va ser tresorer de la Unió Departamental. En els anys vint va ser responsable del Grup Estudis Socials (GES) d'Orleans, que es reunia setmanalment al seu domicili del número 31 del carrer Murlins. Es va presentar com a candidat anarquista pel I Districte d'Orleans a les eleccions legislatives del 20 d'abril de 1928. El 2 de febrer de 1929 participà en una conferència del GES sobre «Les causes de la criminalité». El novembre de 1930 patí un important accident del qual pogué recuperar-se. En els anys trenta col·laborà en Le Flambeau i Le Libertaire. Entre el 17 i el 18 d'octubre de 1931 participà en el Congrés Nacional de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En la primavera de 1932, a resultes de la pallissa mortal per part de la policia de l'ancià obrer ferroviari Henry Legay, va ser nomenat secretari del «Comitè Henry Legay», que arreplegava anarquistes i radicals que demanaven justícia per aquest assassinat –un altre comitè («Les Amis d'Henry Legay»), presidit per l'anarquista Marius Berger, denuncià la presència de membres del Partit Radical en aquell primer comitè. Arran del cop militar feixista d'Espanya, viatjà a la Península i a finals de 1936 es trobava al front d'Aragó. El març de 1937 va ser interrogat, com a responsable de la Secció Local d'Orleans de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per la policia en una investigació sobre el robatori el mes anterior d'unes metralladores de l'Escola d'Aplicació de Cavalleria de Saumur (País del Loira, França), que havien anat a parar als locals del Comitè «Espagne Libre» abans de ser enviades a Espanya. El 23 de març de 1937 son fill Roger Colin va morir en un accident. En 1939 treballava de manobre i era secretari del grup d'Orleans de la Unió Anarquista (UA), que segons informes policíacs estava format per una cinquantena de membres. Des del punt de vista de la seva militància neomaltusiana, va fer campanya per evitar els embarassos no desitjats i per les seves activitats abortives va ser condemnat a dos anys de presó. En 1940, quan l'ocupació alemanya, es trobava empresonat i un cop lliure va ser novament detingut pels nazis. Acusat de mantenir relacions amb la Resistència, va ser deportat a Alemanya. Raoul Colin va morir el 22 de maig de 1943 al camp de concentració d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya).

***

Notícia sobre Paul Lavaur apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 23 de setembre de 1937

Notícia sobre Paul Lavaur apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 23 de setembre de 1937

- Paul Lavaur: L'1 d'abril de 1895 neix al barri de Brésis d'Alès (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Paul Pierre Lavaur. Sos pares es deien Louis Cyprien Lavaur, empleat de comerç, i Marie Fabrègue. Es guanyava la vida treballant de miner. Militant del grup anarquista d'Alès, a finals dels anys vint va ser en diferents ocasions president de diverses conferències anarquistes que es celebraren a Alès, com ara la de Jules Chazoff (febrer de 1926), Nicolas Lazarévitch (gener de 1928) o Sébastien Faure (abril de 1929). En aquesta època estigué en relació amb André Prudhommeaux de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Segons la policia, s'encarregava de «reclutar» militants per a la Unió Anarquista (UA). En 1934 era membre del grup d'Alès de l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió de Migdia (ALARM), el secretari del qual era Paul Prade, i rebia al seu domicili, al número 9 del carrer de la Cavalerie d'Alès, periòdics i impresos llibertaris. En 1937 era secretari del grup anarquista d'Alès de l'UA i col·laborava regularment en el seu òrgan d'expressió Le Libertaire. En 1938 vivia de firaire d'objectes de merceria i cada setmana distribuïa una vintena d'exemplars de Le Libertaire. El 13 de juny de 1940 el II Tribunal de la XV Regió de Marsella (Provença, Occitània) el condemnà a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa   per «intrigues anarquistes». El febrer de 1942 el jutge d'instrucció d'Alès emeté una ordre de detenció contra ell, son germà Raoul Lavaur i altres militants anarquistes de la regió, però ell restà introbable. Paul Lavaur va morir el 6 d'octubre de 1971 al Centre Hospitalari Alès-Cévennes d'Alès (Llenguadoc, Occitània).

***

Francisco Ascaso Abadía

Francisco Ascaso Abadía

- Francisco Ascaso Abadía: L'1 d'abril de 1901 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el combatent anarquista i anarcosindicalista de la CNT Francisco Ascaso Abadía. Era el membre més jove d'una família confederal. Sos pares es deien Domingo Ascaso Corredor i Emilia Abadía Abad. En 1912 morí son pare després d'una llarga i costosa malaltia i la vídua i els infants petits s'establiren a Saragossa (Aragó, Espanya), on visqueren amb gran penúria. Aviat es va iniciar en les lluites socials saragossanes, intervenint en nombrosos conflictes entre 1917 i 1920. En 1919, com a membre del grup Voluntad, va ser detingut per incitació a la rebel·lió d'una caserna i l'any següent, com a membre de Los Justicieros, és empresonat acusat de la mort d'un periodista saragossà, alliberant-lo després d'una gran pressió amb motiu de la Conferència de 1922. S'ajunta al grup Crisol (Durruti, Suberviola, Campos i Torres) i marxa a Barcelona, ciutat on treballarà de cambrer i s'integrarà a Los Solidarios, del qual serà un element prominent, i també encapçala el comitè de relacions anarquistes sortit de la Conferència anarquista catalana convocada pel grup. Participa en les accions contra Soldevila (juntament  amb Torres Escartín), Martínez Anido i Laguía (1923) i és de bell nou empresonat. Fugit de la presó amb l'ajuda de Buenacasa (8 de novembre de 1923) passa a França, amb Durruti, per Barcelona, amb la missió de crear un subcomitè revolucionari i una editorial de suport (gener de 1924). Des de 1922 sa vida corre paral·lela la de Durruti, amics inseparables. Viu a París com a treballador de la indústria del plom, participa en la fracassada incursió a Vera de Bidasoa i amb els diners de les expropiacions obren la Llibreria Internacional de París. El desembre de 1924 marxa amb Durruti a Amèrica: Nova York, Cuba (on farà feina d'estibador i tallador de canya, i on eliminaren un patró actuant sota el nom de Los  Errantes), Mèxic (on el març s'ajunta amb Alejandro Ascaso i Jover i assalten una fàbrica a Tucumán per finançar una escola racionalista i la premsa de la CGT), de nou Cuba, Xile, Buenos Aires (agost) amb nombroses accions expropiadores. En abril de 1926 Ascaso i Durruti tornen a Europa i, fent servir el pseudònim de Salvador Arévalo, Ascaso s'instal·la a París, on intervé en la preparació de l'atemptat contra Alfons XIII i en suporta les represàlies: empresonament el 25 de juny de 1926, expulsió a Bèlgica (23 de juliol de 1927, on Ascaso i Durruti van ser acollits per Hem Day) i tornada a França (París, Joigny, Lió). El gener de 1928 la parella es reuneix a París amb Cortés, Sanz i G. Vivancos; de bell nou presos en abril, passen clandestinament a Berlín en octubre i després a Bèlgica, des d'on participaren en el complot de Sánchez Guerra (gener de 1929) i en projectes editorials. Tornarà clandestinament a França i s'unirà amb Berthe Fabert. Retorna amb la República i des d'abril es trobarà a Barcelona. Sense oblidar la tasca expropiadora, a Barcelona es lliura a una febril activitat: innombrables mítings (a Almudévar i Osca el desembre de 1932, Saragossa el gener de 1936), assemblees, manifestacions, participació en els aixecaments de Fígols i de l'Ebre, deportació a Àfrica el febrer de 1932, enfrontaments amb els trentistes, secretari de la CNT catalana (tasca criticada pels asturians, ja que va ser l'autor d'una nota contra l'octubre asturià) entre 1934 i 1935, redactor de Solidaridad Obrera, assistent al Congrés de 1936, mítings amb Ortíz a Sant Boi i Sallent (1936), i tot això amb contínues escapades, desterraments i empresonaments. Quan va començar l'aixecament feixista a Barcelona va combatre en primera línia, essent l'encarregat de la coordinació i les comunicacions, i va morir inesperadament d'un tret al setge de la caserna de les Drassanes el 20 de juliol de 1936. Dels seus escassos escrits –va ser administrador del periòdic Crisol i va escriure articles en Cultura y Acción, de Saragossa (1922-1923), Solidaridad i Solidaridad Obrera– es dedueix la desconfiança en les avantguardes clarividents i que el seu discutit anarcobolxevisme era més una estratègia de circumstàncies que de creences.

Ma Pilar Molina Javierre: «Ascaso Abadía, Francisco», en Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 129-131

***

Necrològica de Mariano Martínez García apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 de novembre de 1963

Necrològica de Mariano Martínez García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de novembre de 1963

- Mariano Martínez García: L'1 d'abril de 1901 neix en alguna de les poblacions anomenades Castejón de Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Martínez García, conegut com El Maño. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 no pogué fugir de Saragossa i acabà mobilitzat en l'exèrcit franquista. Al front de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya), amb altres quatre companys, desertà i passà a zona republicana, on va combatre fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Le Mans, on treballà de peó en la construcció i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Analfabet, Mariano Martínez García va morir, de sobte, el 21 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 22 d'octubre de 1963 al seu domicili de Le Mans (País del Loira, França).

***

Notícia de la condemna d'Yvan Bégout apareguda en el diari parisenc "Le Journal" del 14 d'agost de 1927

Notícia de la condemna d'Yvan Bégout apareguda en el diari parisenc Le Journal del 14 d'agost de 1927

- Yvan Bégout: L'1 d'abril de 1906 neix a Perigús (Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista Pierre Jean Yvan Bégout. Sos pares es deien Pierre Bégout, fuster, i Marguerite Belay, costurera. El 3 d'octubre de 1921 entrà com a aprenent de ferroviari als tallers la xarxa París-Orleans de Perigús de la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacional dels Ferrocarrils Francesos) i amb altres dos companys, Pierre Chaumeil i Calès, creà una secció sindical de joves de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). L'1 d'agost de 1924 va ser acomiadat per «propaganda sindical i comunista» al seu centre d'aprenentatge. El 5 de juliol de 1927 va ser detingut a Saint-Laurent-sur-Manoire (Aquitània, Occitània) amb tres companys per repartir pamflets antimilitaristes; jutjat per això, el 13 d'agost de 1927 va ser condemnat a vuit dies de presó i a 50 francs de multa. El 8 d'agost de 1938 va ser reintegrat en l'SNCF, gràcies a la llei d'amnistia votada pel Front Popular i conforme a la decisió de la comissió paritària. Obrer al magatzem de la xarxa París-Sud-Oest, milità activament en la Federació de la Confederació General del Treball (CGT) reunificada. Vivia al número 31 del carrer des Mobiles de Perigús. Durant la dècada dels trenta fou membre del grup local de Perigús de la Unió Anarquista (UA), on militaven Élie Bonnet, Albert Perier (Germinal) i André Rouleau, entre d'altres. Durant la II Guerra Mundial, entrà a formar part de la Resistència, exercí càrrecs de responsabilitat en les comitès popular i posteriorment esdevingué responsable del sector de París-Sud-Oest. Després de la guerra, aquest compromís va ser agraït amb la medalla de la Resistència i el diploma d'honor de l'SNCF pels serveis retuts als ferrocarrils i a l'Estat francès. L'1 de gener de 1948 entrà a fer feina com a conductor elèctric de maniobres als magatzems de l'estació París-Austerlitz, lloc de feina que mantingué fins a la seva revocació en 1952. Després prengué diverses responsabilitats sindicals, primer com a delegat de primer grau i cosecretari del sindicat a la xarxa París-Sud-Oest i en 1948 esdevingué secretari general d'aquest sindical i secretari general del sector. Per la seva militància, va ser sancionar en diferents ocasions, especialment amb retencions financeres. Malgrat aquests càrrecs orgànics, sempre va ser un militant de base i animador de moviments reivindicatius i de diverses vagues. L'endemà de la manifestació del 17 de febrer de 1950, marcada per dos hores d'aturada de treball, va ser amenaçat de revocació de la feina i portant davant un consell disciplinari, desencadenant-se una forma mobilització solidària per part dels ferroviaris cegetistes. Durant la vaga de març de 1951 va ser novament sancionat. Jugà un paper molt important en la vaga del 4 de juny de 1952, engegada sobretot per protestar contra la detenció de Jacques Duclos i André Still; en aquesta ocasió la revocació va ser immediata i sense apel·lació. No va ser restablert dels seus drets de ferroviari fins trenta anys més tard, arran de la amnistia de 1981, anys després de la seva defunció. A partir de 1952 entrà a formar part del Comitè Regional d'Acció Social (CRAS) i treballà, fins al 1967, en una fàbrica d'aparellatge elèctric. L'octubre de 1967 es va casà amb Thérèse Antoinette Tissot al XIII Districte de París. Yvan Bégout va morir el 21 d'octubre de 1977 a Loché-sur-Indrois (Centre, França).

***

Ramon Vila Capdevila

Ramon Vila Capdevila

- Ramon Vila Capdevila: L'1 d'abril –moltes fonts citen erròniament el 2 d'abril– de 1908 neix a Peguera (Berguedà, Catalunya) el militant anarcosindicalista i maqui anarquista Ramon Vila Capdevila, també conegut sota diversos pseudònims (Caracremada, Peus Llargs, Capità Raymond, Ramon Llaugí Pons, El Jabalí), segons els diversos períodes de la seva actuació. Havia nascut en una família modestíssima i era conegut com En Maroto, nom de la masia on vivia. Sos pares van ser Ramon Vila Llaugí i Carme Capdevila Solé. Passà la infantesa a la colònia minera de Peguera, on quedà orfe l'agost de 1920. Dos anys després, es posà a fer feina en el ram del tèxtil a la Pobla de Lillet, afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en la publicació El Trabajo, editada a les conques del Llobregat i del Cardoner. En 1926 assistí, amb Antonio Vidal, Manuel Buenacasa Tomeo i altres companys, al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt Llobregat. Entre 1929 i 1930 sabotejà la maquinària d'una fàbrica de la Pobla de Lillet que havia acomiadat obrers i realitzà altre accions ludistes; per aquest fets fou detingut i  condemnat a vuit anys de presó. A la garjola conegué destacats militants anarquistes i anarcosindicalistes, i, també, aconseguí l'exempció del servei militar. Amb l'arribada de la II República espanyola i la seva amnistia, sortí en llibertat. De bell nou s'establí a la Pobla de Lillet, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i, a causa de la seva condició d'expresidiari, es va veure obligat a treballar a les mines de Fígols. El gener de 1932 participà activament en l'aixecament anarquista de Fígols. Després dels fets capitanejà la fugida d'uns 400 homes, que també hi van tenir participació, però va ser detinguts a la Nou de Berguedà i ell fou empresonat a Manresa i més tard a Barcelona. En sortir, a finals de 1932, no trobà feina a Fígols i va fer de llenyataire a Berga, on conegué Marcel·lí Massana Vancell. L'abril de 1936 tingué un important enfrontament amb la policia a Castelló de la Plana, en el qual morir son cosí Ramon Rives Capdevilla i un agent; detingut, se li intentà aplicar la «Llei de fugues». Sortí de la presó el 18 de juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, i s'enrolà el setembre a Manresa en la «Columna Terra i Llibertat», combatent en primera línia al front de Terol, juntament amb Marcel·lí Massana, Ramon Casals, Josep Ester i Josep Viladomiu, entre d'altres. L'octubre, amb el trencament del front, va anar a parar a una columna comunista, dintre de la qual fou detingut i portat a Montjuïc, d'on fou alliberat, poc després, gràcies a les gestions de la CNT. També va pertànyer al Servei d'Informació Perifèrica Militar (SIPM) i fins i tot s'infiltrà en la reraguarda enemiga a Saragossa. El març de 1937, amb la militarització, abandonà els fronts i tornà a Fígols, on va fer una gran amistat amb el director de les mines col·lectivitzades, Maximilià Puertas. Després fou nomenat delegat de Proveïments de la centrà tèrmica de Fígols i comandant del Cos de Carrabiners. Amb el triomf franquista, passà a França amb Puertas i patí els camps de concentració (Sant Cebrià i Argelers). En 1941 fugí del camp d'Argelers i s'integrà en la lluita clandestina enquadrat en els primers grups antifranquistes com a guia i enllaç. Després realitzà accions de sabotatge, com ara la voladura dels Carburs de Berga i de diferents línies d'alta tensió al Bages, el Berguedà i Osona. En 1943 fou detingut per la policia nazi en un dels seus freqüents desplaçaments pel Midi per no portar suficient documentació, fou tancat dos mesos al Castellet de Perpinyà i després fou enviat a treballar per l'organització alemanya Todt a les mines d'alumini de Bedarius, de les quals fugí per integrar-se en la resistència gala de Llemotges («L'Armée Secrete» i «Franc-Tireurs-Partisans»). Adscrit a la xarxa de Menessier i a la guerrilla, sobresortí en operacions de càstig contra les divisions de les SS i de sabotatge sota el pseudònim de Capità Raymond. Després d'actuar a Gironde i Charente en les unitats de la Unió Nacional, a Rochecouart comandà un grup de 200 guerrillers de «L'Armée Secrete», que assaltà i anihilà tota una divisió alemanya a Oradour-sur-Véze, i després encapçalà una companyia del «Batalló Llibertat» a la costa atlàntica. Al capdavant d'aquest batalló, en 1945 aconseguí alliberar alguns presoners dels darrers reducte nazis, a Royan i a Pointe-du-Grave. Amb la derrota nazi, s'incorporà en la lluita antifranquista a les comarques pirinenques, fent costat grups d'acció que es dirigien a Barcelona, especialment Francesc Sabaté Llopart, i actuant moltes vegades amb Marcel·lí Massana a la comarca del Berguedà, especialment entre 1946 i 1949, realitzant espectaculars sabotatges. El 17 de maig de 1947, arran d'una visita de Franco a les mines de Sallent, dirigí un grup de 50 guerrillers que havia d'atemptar contra el dictador, però un incident malmenà el pla. Entre 1947 i 1948 va fer de guia, passant cap a França Antonio Gil Oliver. També, en aquest període, col·laborà amb Josep Lluís Facerias, especialment a través de la serra del Canigó i la del Cadí. Va portar, també, el grup francès encarregat d'instal·lar a Barcelona la impremta de Solidaridad Obrera. Cap al 1949 operava a l'Alt Berguedà amb Francesc Denís (Català), Manel Sabaté i l'italià Elio Ziglioli. A la Pobla de Lillet, caigué gran part del seu grup i fou greument ferit. A partir de 1951 començà a ser molt buscat per la policia franquista, ja que se li atribuïa l'assassinat de dos anglesos a la collada de Tosses. En 1953 la CNT en l'exili desautoritzà la lluita armada, però ell mantingué el combat pel seu compte. En aquesta conjuntura, se li presentà l'oportunitat d'emigrar a Amèrica, cosa que refusà. El 7 d'agost de 1963, després d'haver realitzat cinc dies abans el que seria el seu últim sabotatge en una línia d'alta tensió que alimentava la ciutat de Barcelona, fou sorprès i abatut per un escamot format per 200 membres de la 231 Comandància de la Guàrdia Civil de Manresa a la Creu del Perelló, prop del castell de Balsareny (Castellnou de Bages, Bages, Catalunya), i fou enterrat a l'altra banda del mur del cementiri de Castellnou, sense creu ni referència. Ramon Vila Capdevila fou el darrer maqui català i amb la seva mort es pot donar per desapareguda la resistència armada al franquisme. El 7 d'octubre de 1978, amb la commemoració del seu setantè aniversari, se li organitzà una acte d'homenatge a Sallent, al qual havia d'assistir Frederica Montseny, juntament amb més de 2.000 persones; però fou dissolt per la Guàrdia Civil a instàncies del governador civil. Posteriorment se li han organitzats diversos actes similars arreu Catalunya. En 2002 i 2006 Josep Clara publicà Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català.

Ramon Vila Capdevila (1908-1963)

***

Necrològica de Francisco Rodríguez Caro apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" de l'1 de maig de 1987

Necrològica de Francisco Rodríguez Caro apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'1 de maig de 1987

- Francisco Rodríguez Caro: L'1 d'abril –el certificat de defunció cita erròniament el 19 de març– de 1909 neix a Écija (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Francisco Rodríguez Caro. Sos pares es deien Amador Rodríguez Rodríguez, jornaler, i Dolores Caro Tirado. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir del seu poble per les muntanyes i passar a zona republicana, on va ser immediatament mobilitzat en una batalló de cavalleria. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i deixà a la Península sa companya, Dolores Jiménez Reyes, amb qui havia tingut tres infants. A França va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial residí a Romanhac (Alvèrnia, Occitània) i milità en la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 18 de gener de 1945 sa companya Dolores Jinénez Reyes aconseguí que el donessin per desaparegut oficialment. Francisco Rodríguez Caro va morir el 8 de gener –algunes fonts citen erròniament el 9 de gener– de 1987 a l'Hôtel-Dieu de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània).

***

Julia Hermosilla Sagredo

Julia Hermosilla Sagredo

- Julia Hermosilla Sagredo: L'1 d'abril –alguns citen erròniament el 30 de març– de 1916 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Julia Hermosilla Sagredo. Sos pares es deien Juan Hermosilla Cantabrana, jornaler, i Carmen Sagredo Bóveda. Son pare era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ella, quan tenia 14 anys, s'afilià a aquest sindicat. Es relacionà amb la destacada família anarcosindicalista dels Aransáez, distribuí premsa llibertària, milità en les Joventuts Llibertàries i participà en les activitats del Grup Artístic Confederal de Santurtzi. Arran de la insurrecció llibertària de l'hivern de 1933, ajudà els companys de la Rioja a creuar els Pirineus. Prestà suport al moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Santurtzi, ajudant Vicente Cuesta i els Aransáez. Quan esclatà la Guerra Civil s'enrolà com a miliciana en un batalló confederal i fou destinada al front d'Otxandio. Se li va confiar la missió de internar-se en territori enemic per rescatar el doctor Isaac Puente, però finalment aquest fou detingut i afusellat. Durant el bombardeig d'Otxandio li van esclatar els timpans i restà sorda durant molt de temps. En 1937 va fer d'actriu en el Grup Artístic Confederal de Santurtzi. Quan la zona nord peninsular fou ocupada per les tropes feixistes, aconseguiren embarcar-se amb sa família cap a França. Considerades com a «roges», no van aconseguir desembarcar immediatament. Després de dos mesos a França, creuà els Pirineus amb sa família i continuà la lluita a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Baiona amb son company Julián Ángel Aransáez Caicedo i milità en la CNT de tendència «col·laboracionista». També participà activament en la lluita antifranquista, fent d'enllaç amb l'Interior amb missions orgàniques a la Península i, fins i tot, participà en, com a mínim, dos intents d'atemptats contra el dictador Francisco Franco: l'«atemptat aeri» de setembre de 1948 i el del Palau d'Ayete de Sant Sebastià de 1962. A començament dels anys seixanta col·laborà amb Defensa Interior (DI). Durant els anys setanta, juntament amb son company, milità en la tendència que editava el periòdic Frente Libertario i assistí anualment a les reunions que aquest grup celebrà a Narbona. Un cop mort Franco, ajudà a la reconstrucció de la CNT al País Basc peninsular. El 10 de novembre de 2001 morí son company Ángel Aransáez a Anglet (Lapurdi, Iparralde, País Basc), on vivien. El 18 de juny de 2006 va rebre un homenatge a Artxanda amb altres lluitadors antifranquistes. Julia Hermosilla Sagredo va morir el 10 de gener de 2009 a l'Hospital de la Côte Basque de Baiona (Lapurdi, Iparralde, País Basc). El seu testimoni va ser recollit en el llibre d'Aitor Azurki Maizales bajo la lluvia. Testimonios de los últimos gudaris y milicianos de la Guerra Civil en Euskadi (2011).

Julia Hermosilla Sagredo (1916-2009)

***

Josep Dot Arderiu

Josep Dot Arderiu

- Josep Dot Arderiu: L'1 d'abril de 1921 neix a Prats de Lluçanès (Osona, Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifranquista Josep Dot Arderiu, conegut com Athos. Quan tenia vuit anys es traslladà amb sa família a Sallent (Bages, Catalunya), on va fer els estudis primaris a les escoles nacionals. Després es posà a fer feina d'aprenent a la barberia Pallarès. Més tard entrà com a peó de fosa als tallers de construcció de maquinària «Oxigeno y Construcciones Metálicas del Llobregat» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Sallent. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es va inscriure en una centúria organitzada per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb destinació al front de Madrid (Espanya), tot assegurant que tenia 18 anys, però l'alcalde l'esborrà de la llista. En 1937 va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries de Sallent. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració (Argelers, Barcarès, Sètfonts). Entre gener i juny de 1940 va ser enviat a treballar a les Acereries i Forges de Firminy (Alvèrnia, Occitània). A mitjans de 1940 entrà a treballar a les mines de carbó a la conca de les Cevenes, a prop d'Alèst (Llenguadoc, Occitània), i després va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) com a obrer en una pedrera i llenyataire a Saint Galmier (Alvèrnia, Occitània) i Chevrières (Picardia, França). A partir de l'estiu de 1941 es posà a fer feina a les mines de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Detingut, va ser jutjat i condemnat per «estada irregular» a sis mesos de presó, ja que no es podia moure d'Alèst. Després passà a An Oriant (Bretanya) i a Bordeus (Aquitània, Occitània). Entre 1944 i 1947 realitzà nombroses missions a l'interior de la Península, on va ser enviat per la Secció de Defensa del Secretariat Intercontinental (SI) del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Delegat de l'MLE, amb Ignacio Zubizarreta Aspas (Zubi) i Ángel Marín Pastor, fou membre del «Comitè França-Espanya», creat per a lluitar contra el reformisme al si de la CNT. En 1945 prologà el llibre d'Augustin Souchy El movimiento cooperativista en Suecia. L'abril de 1945 passà a la Península, amb José Galdó i Ignacio Zubizarreta Aspas, amb la finalitat d'establir contacte amb el Comitè Nacional de la CNT clandestí instal·lat a Madrid. A finals d'octubre de 1945 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), juntament amb Ángel Marín Pastor i José Galdó. Va ser interrogat durant dos mesos a la Prefectura de Policia i, després d'haver-se compromès a donar informacions al cap de la Brigada Politicosocial Eduardo Quintela Bóveda sobre les activitats dels comunistes espanyols a França, va ser posat en llibertat. El juliol de 1946 participà en el Ple clandestí de la Federació Ibèrica de Joventut Llibertàries (FIJL) que se celebrà a les Planes de Vallvidrera de Barcelona. Amb el suport de Raúl Carballeira Lacunza, el desembre de 1946, retornà a França amb Liberto Sarrau Royes. Col·labora amb el Comitè Nacional de l'FIJL i en el Comitè Nacional de Coordinació de CNT, i en 1947 participà amb un impressor en la fabricació de documentació falsa. També s'encarregà de la preparació d'una emissora de ràdio instal·lat a la colònia llibertària d'Aymare (Guiena, Occitània) per a emetre a l'interior de la Península. A començament de 1948 era membre de la Federació de Grups Artístics de l'Exili i, juntament amb la professora de música i compositora Paquita Galcerán, Antonio García Birlán, Teodoro Monge Villar i Joan Puig Elías, formà part del jurat del Concurs d'Art Teatral i Líric organitzat pel secretariat de Cultura i Propaganda del MLE-CNT. El maig de 1948 entrà novament a la Península amb Manuel Benítez Jiménez, Francisco Martínez Márquez, els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart, Alejandro Tiburcio Pueyo, Carles Vidal Pasanau i Ramon Vila Capdevila. De bell nou a França, s'instal·là a Bordeus, on visqué la número 3 del carrer des Bouviers, i esdevingué administrador, amb Ildefonso González Gil, de l'editorial «Tierra y Libertad». Després d'un temps a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), s'establí a París (França), on abandonà la militància activa –alguns atribueixen aquest fet a les reticències sorgides arran del ràpid alliberament a Barcelona– i treballà, amb Ildefonso González Gil, com a engreixador en una indústria d'automòbils Renault i després com a mecanògraf. Més tard entrà com a traductor per a la UNESCO i la ONU i va fer carrera de funcionari en aquests organismes com a traductor, revisor i editor d'actes, assistint a nombroses reunions internacionals (Nairobi, París, Belgrad, etc.). Amic i col·laborador d'Albert Camus, traduïa al castellà articles seus que publicava per al periòdic parisenc Solidaridad Obrera i en 1958 va publicar un recull d'aquests sota el títol La sangre de la libertad. En 1962, quan la visita de Nikita Khrusxov a París, com molts altres militants espanyols, va ser deportat a Còrsega. En 1999 residia amb sa companya a Sant Cebrià de Vallalta (Maresme, Catalunya) i en 2004 a Oms (Rosselló, Catalunya Nord).

Josep Dot Arderiu

***

Aurora Molina Iturbe

Aurora Molina Iturbe

- Aurora Molina Iturbe: L'1 d'abril de 1923 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Aurora Vidal Iturbe, més coneguda com Aurora Molina Iturbe, amb el llinatge del seu padrastre. Sos pares, militants anarquistes, es deien Faustino Vidal (Vidalet) i Dolores Iturbe Arizcuren (Lola Iturbe, Kiralina). L'any següent de néixer son pare va morir d'una tuberculosi de gola i sa mare, sis mesos després, s'uní sentimentalment amb l'anarquista Juan Manuel Molina (Juanel), que esdevindrà, de fet i oficialment, son pare, i la parella s'instal·là a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya). En 1926, a causa de la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, la parella amb sos fills –Aurora havia tingut un germà, Helenio– passà a França. Després d'uns mesos a Saix (Poitou-Charentes, França) i Saint Alby (Aigafonda, Llenguadoc, Occitània), el 19 de novembre de 1926 la família s'instal·là a Drancy (Illa de França, França). Aurora aprengué el francès a l'escola, però aviat van ser expulsats i s'hagueren de refugiar a Bèlgica, on va seguir la seva escolaritat en flamenc. Quan la Dictablanda la família retornà a Barcelona. Entre 1927 i 1939 visqué a diferents indrets de Barcelona, però especialment a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri d'Horta. Estudià, amb son germà Helenio, a l'Escola Racionalista «Natura» del barri barceloní del Clot, coneguda com «La Farigola», dirigida pel pedagog anarquista Joan Puig Elías. Durant la guerra civil, fou secretària de son pare quan aquest ocupà la subsecretaria de Defensa. Durant els «Fets de Maig» de 1937 estigué a la seu de la Telefònica i recorregué part del front amb sa mare, que aleshores feia de corresponsal de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França. Una família francesa apadrinà i ajudà els Molina Iturbe i Aurora acabà casant-se amb un dels seus fills, Émile Dumas, socialista i secretari de l'Ajuntament de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Émile Dumas va morir poc després, havent-li deixat sa primera filla, Violeta. Vídua, conegué a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant llibertari Ramón Álvarez Palomo, també vidu i pare d'una filla petita, Diana, que esdevingué son company a partir de 1945 i per a la resta de sa vida. La nova família es traslladà a París, on les oportunitats laborals eren majors. Ambdós militaren activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1946, quan son pare va passar clandestinament a la Península per motius orgànics i va caure pres a mans de la policia franquista, fou ella la que s'encarregà, gràcies a la nacionalitat francesa que havia obtingut pel seu primer matrimoni, de realitzar viatges i així poder visitar son pare, que passà set anys reclòs a les presons franquistes. Aquesta activitat militant va minvar quan va tenir dos fills petits (Dalia i Floreal) a finals dels anys cinquanta. Havia de compaginar la seva feina als tallers de confecció amb les tasques a la llar. En 1975, amb la mort del dictador Francisco Franco, la família retornà a la Península i s'instal·là el 6 d'agost de 1976 a Gijón. A la ciutat asturiana muntaren «Confederal ExpoLibro», una modesta llibreria al carrer Cangas de Onís, i  participaren en la reconstrucció de la CNT. Un cop es jubilaren, traspassaren la llibreria i es dedicaren en cos i ànima a la CNT i, posteriorment, després del Congrés de la Casa de Campo de Madrid (Espanya) de 1979, a la Confederació General del Treball (CGT). El seu testimoni va ser recollit en els documentals Vivir la utopia (1997), de Juan Gamero, i Memoria de nuestras abuelas (2011), de Juan Luis Ruiz i Lucía Herrera. En 2003 son company Ramón Álvarez Palomo va morir i en 2012 sa filla Violeta ho va fer de sobte; Aurora patí un fort cop del qual mai no es va recuperar. Aurora Molina Iturbe va morir el 10 d'abril de 2014 al seu domicili de Gijón (Astúries, Espanya); incinerada, les seves cendres van ser enterrades el 12 d'abril al cementiri de Cabueñes de la citada ciutat. Documentació seva es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Aurora Molina Iturbe (1923-2014)

***

Björn Söderberg

Björn Söderberg

- Björn Söderberg: L'1 d'abril de 1958 neix a Spanga, prop d'Estocolm (Suècia), el militant de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), Björn Mikael Söderberg. Va dirigir d'una campanya de la SAC en contra d'un substitut làctic que havia causat la mort de centenars d'infants. El 12 d'octubre de 1999 va ser assassinat de tres trets al cap, en sortir de ca seva, a Satra, suburbi d'Estocolm (Suècia). La mort d'aquest militant antifeixista està lligada a la seva feina. Söderberg havia denunciat en la premsa les relacions entre Rober Vesterlund, delegat de personal en l'empresa Svanströms de repartiment on treballava, i el grup neonazi Ariska Broderskapet (Germanor Ària), fet que va obligar a dimitir Vesterlund del Sindicat d'Empleats de Comerç on militava. Els tres detinguts com a responsables de l'assassinat (Hampus Hellekant, Bjorn Lindberg Hernlund i Jimmy Niklasson) eren militants feixistes i connectats directament amb Vesterlund. El 23 d'octubre de 1999 la SAC va realitzar una gran manifestació de protesta pels carrers d'Estocolm sota el lema «¡No pasarán!», i també va haver concentracions davant les ambaixades i consolats de moltes ciutats europees. Aquest mateix dia, un atemptat feixista va destruir el Museu Joe Hill, oficines locals de la SAC de Gävle i un lloc simbòlic per a l'anarquisme suec i nord-americà, ja que va ser lloc de naixement del conegut militant anarcosindicalista de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) Joe Hill; no va haver víctimes, però parts de l'immoble van quedar totalment destruïdes. Malauradament el Museu Joe Hill ha patit nombrosos atacs feixistes posteriorment.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Tomba de Paul Brousse al cementiri de Père-Lachaise

Tomba de Paul Brousse al cementiri de Père-Lachaise

- Paul Brousse: L'1 d'abril de 1912 mor a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França) l'internacionalista de la Federació del Jura, metge, militant anarquista i després socialista reformista, Marie Louis Paul Brousse. Havia nascut el 23 de gener de 1844 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Victor Léon Brousse, professor agregat a la Facultat de Medicina, i Clotilde Catherine Étienne Bonnet. Va d'estudiar medicina i va militar en les files republicanes radicals fins a 1872, quan s'adhereix a la Internacional (AIT). En 1873 és condemnat a quatre mesos de presó, 50 francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona, on el 4 d'abril de 1873 fundarà amb Charles Alerini i Camille Camet el «Comitè de propaganda revolucionària socialista de França meridional», que publicarà un «Manifest» on s'anuncia la pròxima aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França i donar fe de la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris del seu país.  Participarà en el Congrés de Ginebra de setembre de 1873, tot reivindicant l'anarquisme com a única manera d'organització possible. Ingressa aleshores en la Federació del Jura, participant en la redacció del seu Bulletin de la Fèdèration Jurassienne amb James Guillaume i P'otr Kropotkin. El 18 de març de 1877 pren part a Berna en una manifestació glorificant la Comuna, que acaba en enfrontaments amb la policia, i és condemnat a un més de presó. El 15 d'abril de 1879, després de la publicació d'un article publicat en el periòdic que dirigirà, L'Avant-Garde (1877-1878), titulat «Propagande par le fait» publicat l'agost de 1877 que justifica els atemptats d'Hoedel i de Nobiling –és la primera vegada que apareix el terme «propaganda pel fet» en la premsa llibertària i a partir d'aquí es popularitzarà entre els cercles anarquistes–, és de bell nou condemnat a dos mesos de presó i després expulsat de Suïssa. A França, en 1880, s'allunyarà de les concepcions anarquistes per militar en el Partit Obrer i, després d'una escissió, amb els anomenats possibilistes de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF). En el Congrés Internacional de Londres, l'agost de 1886, juntament amb Jules Guesde, votarà l'exclusió dels anarquistes. D'aleshores ençà el seu nom estarà lligat al Partit Socialista, al reformisme i a l'electoralisme. Va estar casat en primeres núpcies amb Nathalie Landsberg, de qui enviudà, i en segones amb Julie Joséphine Aveline. Paul Brouse va morir l'1 d'abril de 1912 al seu domicili de Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), i va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise (divisió 97, cara al Mur dels Federats). Hi ha nombrosos hospitals a França que porten el seu nom.

***

Autoretrat de Charles Angrand (1892)

Autoretrat de Charles Angrand (1892)

- Charles Angrand: L'1 d'abril de 1926 mor a Rouen (Alta Normandia, França) el pintor puntillista i neoimpressionista i dissenyador anarquista Charles Théophile Angrand. Havia nascut el 19 d'abril de 1854 a Criquetot-sur-Ouville (Alta Normandia, França). Sos pares es deien Charles Pierre Angrand, mestre, i Maria Elisa Grenier. Va treballar d'antuvi en l'ensenyament abans de consagrar-se a la pintura. En 1884 funda a París la Societat d'Artistes Independents i es lliga al grup de pintors llibertaris (Seurat, Cross, Luce, Signac, Pissarro, etc.). Molt influenciat per Seurat i pel divisionisme, fins a 1890 pintarà paisatges i escenes de la vida quotidiana amb tècnica puntillista, però després va tornar a l'impressionisme més tradicional. A partir de 1895, Jean Grave comença a editar Les Temps Nouveaux i Charles Angrand, encara que retirat a Normandia, hi participarà en la il·lustració del periòdic, així com en el seu finançament oferint obres en tómboles llibertàries. És autor de nombrosos dibuixos en llapis, entre els quals es pot veure un moix negre, símbol anarquista importat dels wobblies de la IWW nord-americana i que amb el temps adoptaria la Confederació Nacional del Treball (CNT). Charles Angrand va morir l'1 d'abril de 1926 al seu domicili de Rouen (Alta Normandia, França).

***

Émile Derré fotografiat per Nadar

Émile Derré fotografiat per Nadar

- Émile Derré: L'1 d'abril de 1938 mor a Niça (Provença, Occitània) l'escultor anarquista Eugène Marie Derré, conegu com Émile Derré. Havia nascut el 22 d'octubre de 1867 al XVIII Districte de París (França). Sos pares es deien Eugène Derré, caixer, i Marie Adélaïde Angèle Guillot, cosidora. En 1898 exposà a la Galerie des Machines de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, una estàtua en bronze de Charles Fourier i que, adquirida per l'Estat francès, fou inaugurada el 4 de juny de 1899 instal·lada al bulevard de Clichy de París; monument que més tard seria retirat i fos pels nazis durant l'ocupació. A partir de l'1 de maig de 1899 exposà al Palau dels Champs-Elysées de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, l'obra Chapiteau des baisers. Colonne pour une Maison du Peuple (Capitell de les besades. Columna per a una Casa del Poble), on figuren les efígies de Louise Michel, Élisée Reclus i Auguste Blanqui, que seran reconegudes pel públic, i que representa l'ideal d'un món finalment reconciliat. Aquest capitell instal·lat al Jardí de Luxemburg de París fou retirat per Mitterand en 1984 i abandonat al pati de la Manufactura dels Gobelins; a finals del noranta, però, serà restaurat i instal·lat a la plaça de l'Ajuntament de Roubaix. El 7 de juny de 1900 es casà al V Districte de París amb la brodadora Blanche Sidonie Chamberlin, de qui es va divorciar el 5 de maig de 1911. En 1905 realitzà el bust de Louise Michel que ornamenta la seva tomba i l'any següent presentà una estàtua de bronze de la mateixa militant anarquista acompanyada d'una alumna, que avui es troba en un jardí públic de Levallois-Perret. En 1908 esculpí un bust d'Émile Zola, realitzat gràcies a la fosa de les campanes d'una església demolida dos anys abans, i que actualment es troba al Col·legi Émile Zola de Suresnes. Després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia en 1909, realitzà dues obres en el seu honor: una erigida a la plaça parisenca de Montmartre i un bust del pedagog que fou enviat a Lisboa. Altres obres d'aquests anys són Tronc aux filles mères i Innocents, font de pedra col·locada als peus de Montmartre. L'11 de març de 1913 es casà al IX Districte de París amb la gerent Élisabeth Chassagnon. Profundament trasbalsat per la Gran Guerra, després del conflicte, per al Saló de Tardor, presentà una estàtua monumental que representava l'abraçada d'un soldat francès i d'un soldat alemany, que batejà amb el títol Tu ne tueras pas (No mataràs), i que provocà un escàndol tan gran que l'obra va haver de retirar-se. El novembre de 1924 inaugurà a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) una obra titulada Réconciliation, que havia estat exclosa del Saló de Tardor, i que fou proposada per figurar a la Sala Ferrer de la Borsa de Treball de París. En 1932 realitzà, amb la col·laboració de l'arquitecte Théodore Petit, la façana d'un edifici al carrer Alphand de París, ornamentat amb l'escultura La chevelure étonnante de la femme. Va mantenir una important relació epistolar amb l'escriptor anarquista Jean Grave. Durant els seus últims vint anys, Émile Derré patí una depressió incurable que el portà al suïcidi l'1 d'abril de 1938 a Niça (Provença, Occitània).

***

Máximo Franco Cavero

Máximo Franco Cavero

- Máximo Franco Cavero: L'1 d'abril de 1939 se suïcida al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Máximo Franco Cavero, que va fer servir el pseudònim Éufrates X. Havia nascut el 18 de novembre de 1913 a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Sebastián Franco Almudévar, apotecari del poble, i Clotilde Cavero Garcés. Educat en un ambient conservador, quan tenia 15 anys, gràcies a uns treballadors del canal dels Monegres, conegué el pensament llibertari, fet que el portà molts de problemes amb sa família. Bon estudiant i d'àmplia cultura autodidacta, col·laborà en la premsa llibertària. Es guanyà la vida com a practicant. Ben aviat entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i participà activament els aixecaments revolucionaris de gener de 1933 i de finals d'aquell any, proclamant el comunisme llibertari el 9 de desembre al seu poble. En 1934 col·laborà, a vegades fent servir el pseudònim Éufrates X, en el diari d'Osca El Pueblo. L'abril de 1934 va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència d'Osca i condemnat a tres anys i mig de presó, a 21 dies de desterrament i a 1.000 pessetes de multa per «injúries greus, escrit i publicitat». Detingut el setembre de 1934, va ser empresonat; jutjat l'1 de setembre de 1935, va ser condemnat a sis anys de presó. Aconseguí fugir de la presó d'Osca, però novament capturat, va ser tancat a la penitenciaria madrilenya d'Alcalá de Henares, d'on sortí el febrer de 1936 arran del triomf electoral del Front Popular. Un cop lliure, representà Alcalá de Gurrea en el Congrés de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad i Despertar Campesino. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà al seu poble i, després d'una impossible resistència, aconseguí passar a zona republicana. Immediatament s'incorporà a les milícies confederals, primer com a delegat de grup i després com a cap de la XIV Centúria («Ayerbe-La Peña») de la «Columna Roja i Negra». Amb la militarització de les milícies, amb la qual estava completament en contra, comandà la 127 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, que es convertí en refugi dels anarquistes que fugien de la repressió republicana. Arran dels fets de «Maig de 1937», organitzà, amb Miguel Lozano Guillén i Miguel García Vivancos, una columna per a defensar els companys contra els estalinistes a Barcelona, però va ser interceptada a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) per Juan Manuel Molina (Juanel), delegat del Comitè Nacional de la CNT i subsecretari de Defensa de la Generalitat de Catalunya, i per Gregorio Jover Cortés que el van convèncer de retornar. Durant la conferència de militants aragonesos del 21 de maig de 1937 celebrada a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) mostrà el seu desacord amb el Consell Regional de Defensa d'Aragó («Consell d'Aragó») i proposà la creació d'un organisme revolucionari per a Aragó format per CNT-FAI i les divisions confederals. Entre 1937 i 1938 col·laborà en Frente y Retaguardia. Órgano de las Juventudes Libertarias de la província de Huesca y de las del Frente. L'agost de 1937 tingué com a ajudant adjunt son gran amic Evaristo Viñuales Larroy durant les operacions del Vedao de Zuera al front de Saragossa. El 12 de maig de 1938, després de l'enfonsament del front d'Aragó (Olleta, Aloza i Alcorissa), l'estalinista Juan Guilloto León (Modesto) el destituí i intentà jutjar-lo per mor del seu marcat anticomunisme, però fou rehabilitat i passà a comandar la 71 Divisió, amb la qual el març de 1939 va vèncer a Ciudad Real (Castella, Espanya) els comunistes contraris al Consell Nacional de Defensa comandat pel coronel Segismundo Casado García. Quan la derrota republicana era un fet, per evitar ser detinguts per les tropes feixistes, Máximo Franco Cavero i Evaristo Viñuales Larroy es van suïcidar plegats, agafats de la mà esquerra i amb la pistola a la dreta, l'1 d'abril de 1939 al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià).

***

Evaristo Viñuales Larroy

Evaristo Viñuales Larroy

- Evaristo Viñuales Larroy: L'1 d'abril de 1939 se suïcida al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) el mestre anarquista i anarcosindicalista Evaristo Viñuales Larroy. Havia nascut el 22 de juny de 1912 a Lagunarrota (Peralta de Alcofea, Osca, Aragó, Espanya). Fill d'Evaristo Viñuales Escartín, mestre d'escola que exercia a Santa Cruz de los Serós, va fer els estudis primaris a l'escola d'aquest poble aragonès. Després va fer el batxillerat al seminari de Jaca. Acabà els estudis de magisteri a l'Escola Normal de Mestres d'Osca, on fou deixeble i bon amic, amb Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca Cuartero i José Mavilla Villa, entre d'altres, de Ramón Acín Aquilué. Més tard va fer de mestre a Berbegal, on conegué sa futura companya, Lorenza Sarsa Hernández, mestra que arribarà a ser directora del Col·legi de la Bonanova de Barcelona. En 1931, amb la proclamació de la II República, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca. Activista llibertari, va ser detingut i empresonat en diverses ocasions: febrer de 1932, durant la vaga general d'abril de 1933, el novembre d'aquell mateix any, etc. El juliol de 1934 va ser novament detingut, jutjat, condemnat a dos anys i tancat a Alcalá de Henares. Arran de les eleccions de febrer de 1936 sortí en llibertat condicional. L'abril de 1936 fundà amb Eusebi Carbó Carbó i Jaume Balius Mir, entre d'altres, el setmanari de teoria anarquista Más Lejos. Durant el període revolucionari comprés entre 1936 i 1939 ocupà càrrecs de responsabilitat. Lluità a la Divisió Ascaso i fou capità de l'Exèrcit de la II República espanyola. L'octubre de 1936 fou nomenat mestre a Barcelona de les noves escoles catalanes segons el model del Consell de la Nova Escola Unificada (CENU). El desembre de 1936 va ser nomenat membre de la Conselleria d'Informació i Propaganda en el segon govern del Consell d'Aragó. Aquest mateix mes organitzà la vinguda a Aragó de Félix Carrasquer Launet per fundar l'Escola de Militants Llibertaris d'Aragó, amb el suport de la Federació Comarcal de la CNT de Monsó. El març de 1937 assistí al Ple de Comarcals de la CNT, amb Miguel Chueca i Adolfo Arnal Gracia, on demanà més suport i comprensió vers la tasca revolucionària del Consell Regional de Defensa d'Aragó. El juliol de 1937, com a secretari del Comitè Regional de Grups Anarquistes d'Aragó, assistí al Ple Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època col·laborà en Cultura y Acción i Titán, que s'editaven a Alcanyís, i en Nuevo Aragón. L'agost de 1937, arran de la destrucció de les col·lectivitats per les tropes comunistes d'Enrique Líster, va haver de fugir de la repressió estalinista a Híjar, on tenia la base d'operacions la 25 Divisió. Després, a Callén, s'enrolà, amb son gran amic Máximo Franco Cavero, en la 127 Brigada Mixta (excolumna «Roja i Negra»). L'agost de 1937 fou ajudant adjunt de Máximo Franco durant les operacions del Vedao de Zuera al front de Saragossa. Lluità (Extremadura, Madrid, etc.) fins els combats finals com a capità d'Intendència i fou delegat del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El 7 de març de 1939 formà part del Comitè Nacional de l'MLE. Quan la derrota era un fet, per evitar ser detinguts per les tropes feixistes, Evaristo Viñuales Larroy i Máximo Franco Cavero es van suïcidar plegats, agafats de la mà esquerra i amb la pistola a la dreta, l'1 d'abril de 1939 al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). «Aquesta és la nostra última protesta contra el feixisme», van ser les seves últimes paraules. Sa companya Lorenza Sarsa i sa filla Zeïka Sonia, nascuda el 22 de novembre de 1938 a Barcelona, aconseguiren passar els Pirineus i es van instal·lar a Varilhas amb Pilar Ponzán, però van acabar detingudes per la Gestapo i internades al camp de concentració de Le Vigan fins al 1941, quan van ser alliberades per un grup de la resistència de Ponzán.

***

Attilio Diolaiti

- Attilio Diolaiti: L'1 d'abril de 1944 és afusellat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Attilio Diolaiti. Havia nascut el 17 de setembre de 1898 a Baricella (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Ferdinando Diolatti i Emilia Pezzoli. Es guanyava la vida com a venedor ambulant. En 1915 fou un dels fundadors del grup anarquista «Emilio Covelli» de Bolonya (Ferruccio Grandi, Armando Guastaroba, Aldo Venturini, etc.), que es mostrà força actiu durant la campanya contra la Gran Guerra. Pel seu activisme en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1916 va ser fitxat per la policia. En aquesta època col·laborà en la redacció d'Il Libertario (La Spezia) i L'Avvenire Anarchico (Pisa). El juny de 1916 fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista Italià celebrat a Bolonya i del Congrés Regional celebrat a finals d'aquell any. El juliol de 1916, després de ser acusat de difusió d'un manifest d'exaltació de l'assassí del rei Humbert I d'Itàlia, va ser detingut i processat per «apologia del crim polític», però va ser alliberat el gener de 1917 per manca de proves. El 7 de setembre de 1917 va ser processat per un consell de guerra per deserció; detingut pels carrabiners al llogaret de San Giuseppe de Baricella, el 10 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a tres anys de presó per deserció i internat a la presó de Savona (Ligúria, Itàlia); després d'una remissió de la pena, el juny de 1919 va ser alliberat. Posteriorment participà en la campanya contra la carestia de la vida a Romanya, mantenint en aquesta època una important correspondència amb nombrosos militants, com ara Pasquale Binazzi o Armando Borghi. També va ser membre del Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP), assistint al seu congrés celebrat entre el 28 i el 29 d'agost de 1920. El 21 d'octubre de 1920 va ser nomenat membre del Consell Nacional de l'USI. Entre novembre de 1921 i juliol de 1922 fou secretari administratiu de la Cambra del Treball de Verona (Vèneto, Itàlia), adherida a l'USI. De bell nou a Bolonya i inscrit en la llista negra de la patronal, tingué moltes dificultats per a trobar feina. Després de la pressa del poder per part del feixisme, sembla que es desinteressà per la política, però el 23 d'agost de 1927 va ser detingut i l'octubre confinat a l'illa de Lipari per cinc anys, passant a viure a la Marina Corta, i d'on fou alliberat el 24 de gener de 1930, amb un carnet d'identitat que l'identificava com a «perillós en la línia política». Va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en diverses ocasions (1930, 1935-1937 i 1941). Sempre estretament vigilat, va ser detingut en diferents ocasions i en 1933 va ser fitxat com a «possible autor d'atemptats», amb l'odre de ser detingut en determinades circumstàncies. En 1936 participà activament en la campanya a favor de la Revolució espanyola i recaptà fons per a la «Brigada Garibaldi». En aquestes anys vivia amb Fedora Dardi i freqüentava l'exalcalde socialista Francesco Zanardi. Quan esclatà la II Guerra Mundial es mantingué actiu en la propaganda llibertària i en l'arreplec d'armament, encara que constantment vigilat per agents de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). El juliol de 1941 va ser cridat a files i destinat a la 112 Companyia de Miners i Sapadors de Ljubljana (Eslovènia; aleshores ocupada pel Regne d'Itàlia), però finalment obtingué un permís i retornà a Bolonya. El 19 d'agost de 1943 va ser empresonat per haver promogut manifestacions antifeixistes i alliberat el 27 d'agost d'aquell any. Com a representant dels companys bolonyesos, participà en el Congrés Anarquista clandestí que se celebrà el 5 de setembre de 1943 a Florència (Toscana, Itàlia). Després de la caiguda del feixisme el setembre de 1943, participà en la formació del VII Grup d'Acció Partisana (GAP) «Gianni Garibaldi» de Bolonya. A Monterenzio (Emília-Romanya, Itàlia) organitzà, amb Guerrino De Giovanni, la 36 Brigada «Bianconcini-Garibaldi», establerta en un molí, que realitzà nombrosos sabotatges, com ara els portats a terme a la línia telegràfica per a impedir les relacions entre Roma i Berlín. Aquesta brigada va ser cridada a Bolonya per a realitzar una acció a la Piazza Ravegnana, però en realitat era una trampa parada per un infiltrat, Remo Naldi, i va ser capturat per la Guàrdia Nacional Republicana el 25 de març de 1944 a Bolonya amb altres cinc membres del GAP (Francesca De Giovanni Edera, Egon Brass, Ettore Zaniboni, Enrico Foscardi i Ferdinando Grillini) i reclòs al San Giovanni in Monte de Bolonya. Attilio Diolaiti va ser afusellat amb els seus cinc companys durant la nit del 31 de març a l'1 d'abril de 1944 a la Cartoixa de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El seu cos es troba sepultat al Monument Ossari als Caiguts Partisans de la Cartoixa de Bolonya i recordat al Sagrari de Piazza Nettuno. L'abril de 1946 la Federació Anarquista de Bolonya li va retre un sentit homenatge a la seva seu.

Attilio Diolaiti (1898-1944)

***

Fernand Métaud (esquerra) amb Mohamed Saïl davant la tomba d'uns companys a Farlete (1936)

Fernand Métaud (esquerra) amb Mohamed Saïl davant la tomba d'uns companys a Farlete (1936)

- Fernand Métaut: L'1 d'abril de 1945 mor a Bergen-Belsen (Baixa Saxònia, Alemanya) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Fernand Albert Métaut –el seu llinatge sovint citat erròniament de diferents maneres (Metant, Metaut, Metaux, etc.). Havia nascut el 3 de juliol de 1915 a l'Hospital Port-Royal del XIV Districte de París (França). Sos pares, residents a Mennecy (Illa de França, França), es deien Félix Léon Auguste Métaut, ensostrador, i Germaine Alice Grard, i tingué dos germans, Léon Louis Georges Métaut i René Émile Robert Métaut. En els anys trenta residí al número 98 del carrer Château des Rentiers del XIII Districte de París. En 1935 col·laborà en Le Libertaire. Quan esclatà la guerra d'Espanya, s'hi presentà voluntari com a milicià i l'octubre de 1936 estava lluitant en la «Columna Durruti». El 18 de desembre de 1936 el trobem, amb altres milicians francesos lluitadors de la guerra d'Espanya (Coudry, Manssini i Mohamed Saïl), fent un míting a Livry-Gargan (Illa de França, França), organitzat pel «Comitè per l'Espanya Lliure» i el grup local de la Unió Anarquista (UA). De bell nou a Espanya, lluità com a milicià en la Secció Francesa del «Grup Sacco i Vanzetti» de la «Columna Sud Ebre», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, especialment al front d'Aragó. Partí el 9 de gener de 1937 de la Caserna «Espartaco» de Barcelona (Catalunya), juntament amb altres companys francesos (Marcel Boillot, Maurice Paul Donzelot, Paul Louis Estève, etc.), cap a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya). L'estiu de 1937 va ser detingut per la reacció comunista i tancat a la Presó Model de Barcelona. El 29 de març de 1938 es casà a Barcelona amb Cecilia Santolaya. Posteriorment passà a França. Durant l'Ocupació Fernand Métaut va ser deportat al camp de concentració de Bergen-Belsen (Baixa Saxònia, Alemanya), on va morir oficialment l'1 d'abril de 1945.

***

Necrològica de Cristino Nieto Maniega apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 23 d'abril de 1959

Necrològica de Cristino Nieto Maniega apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 d'abril de 1959

- Cristino Nieto Maniega:L'1 d'abril de 1959 mor a Tarba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Cristino Nieto Maniega. Havia nascut el 12 de juliol de 1910 a Belmonte de Campos (Palència, Castella, Espanya). Era fill natural de Práxedes Nieto Maniega. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'allistà en la Legió Estrangera i va ser capturat pels alemanys. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Pèirahita e Nestalàs (Llenguadoc, Occitània), població on residí tota la resta de sa vida, i en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. Posteriorment treballà d'obrer fabril. Cristino Nieto Maniega va morir l'1 d'abril de 1959 a l'Hospital de Tarba (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Pèirahita e Nestalàs.

***

Necrològica de Francesc Garrofé Capdevila apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 7 d'agost de 1966

Necrològica de Francesc Garrofé Capdevila apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 d'agost de 1966

- Francesc Garrofé Capdevila: L'1 d'abril de 1966 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Francesc Garrofé Capdevila. Havia nascut el 28 de febrer de 1892 a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell, Catalunya). Sos pares es deien Antoni Garrofé Mirets i Dolors Capdevila Serra. Mai no va poder anar a escola, abandonà molt jove el seu poble natal i s'integrà ràpidament en el moviment llibertari. En 1923 emigrà a Cuba i restà a l'Havana fins el juny de 1926, data en la qual s'embarcà cap a França. Milità en el moviment anarquista francès fins la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931, moment en el qual retornà a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt durant vuit anys, Francesc Garrofé Capdevila va morir l'1 d'abril de 1966 a l'Hospital La Grave de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Plácida Aranda i Luis Sos (Tolosa, anys seixanta)

Plácida Aranda i Luis Sos (Tolosa, anys seixanta)

- Luis Sos Yagüe: L'1 d'abril de 1971 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Sos Yagüe. Havia nascut el 28 d'octubre de 1924 –algunes fonts citen erròniament el 28 de febrer de 1928– al barri de Casablanca de Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Sos Pequerul, jornaler, i Margarita Yagüe Cardona. Amb el triomf feixista s'exilià amb sos pares, militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a França i va ser enviat a un refugi bretó. De jovenet entrà a formar part del moviment llibertari i exercí càrrecs de responsabilitat en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En novembre de 1956 va ser nomenat secretari d'Administració de la Comissió de Relaciones de l'FIJL. Entre el 15 de juliol i el 20 d'agost de 1958 assistí a la Concentració Juvenil Internacional Anarquista de Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord). A finals de 1960 fou secretari de Relacions Exteriors de la l'FIJL a França, amb Marcelino Boticario Sierra de secretari general. L'octubre de 1961 formà part de la delegació de l'FIJL que s'entrevistà amb la Federació de Joventuts Socialistes d'Espanya en l'Exili per tantejar possibilitats d'acció conjuntes. El pis on vivia amb sa companya Plácida Aranda Yus, també militant llibertària, serví com a refugi i dipòsit d'armes del Moviment Popular de Resistència – Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i de Defensa Interior (DI). L'11 de setembre de 1963, quan era tresorer de les Joventuts Llibertàries, va ser detingut per la policia francesa en una batuda i, acusat de col·locar bombes en les oficines de la companyia aèria espanyola Iberia, tancat durant tres mesos a París. Entre 1963 i 1964 representà les Joventuts Llibertàries en la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Entre el 31 de juliol i el 10 d'agost de 1965 assistí com a delegat de Tolosa de Llenguadoc al Congrés Intercontinental de Federacions Locals de la CNT en l'Exili a Montpeller. El 6 d'abril de 1968 se li obrí expedient d'expulsió de França juntament amb altres companys (Plácida Aranda, Josep Peirats i Makno Cuevas), però finalment la mesura no va ser aplicada. Luis Sos Yagüe va morir l'1 d'abril de 1971 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Luis Sos Yagüe (1928-1971)

***

Marcelino García Álvarez

Marcelino García Álvarez

- Marcelino García Álvarez: L'1 d'abril de 1977 mor a Nova Jersey (EUA) el propagandista anarquista Marcelino García Álvarez. Havia nascut el 5 de juny de 1893 a Brañes (Oviedo, Astúries, Espanya). Era fill natural de Josefa García Álvarez i sa mare morí durant el part. Son pare militava en les files socialistes, però ell de nin es decantà vers l'anarquisme. Cap al 1906 emigrà il·legalment als Estats Units i amb 15 anys començà a treballar a les mines de zinc de Virgínia Occidental; després farà diverses feines (descarregador de molls, fuster, fogoner, mosso d'ascensor, etc.) per diversos indrets nord-americans. En 1924 s'instal·là a Nova York, on conegué el tipògraf anarquista català Pere Esteve, director de Cultura Obrera. Quan aquest morí a l'any següent, Marcelino García continuà la seva obra, dirigint Cultura Obrera en diverses ocasions i editant Cultura Proletaria, periòdic anarquista continuador del primer durant més de vint anys. Formà part, com a coordinadors dels diversos grups àcrates hispanoparlants vinculats al periòdic Cultura Proletaria, de les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertàries Unides) i es va fer popular en mítings, en picnics i gires anarquistes, especialment durant la campanya contra els processos de Sacco i de Vanzetti en la dècada dels vint. També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en 1937 passà unes setmanes a Espanya, on s'entrevistà amb Emma Goldman. Després, amb les seves experiències, publicà diversos articles en Cultura Proletaria sobre la Revolució llibertària i pronuncià discursos per recaptar diners per enviar a la Península. En aquests anys fou vicepresident del Comitè Antifeixista Espanyol (CAE) dels EUA. En 1952 deixà de publicar-se Cultura Proletaria i uns anys més tard sa companya, Gloria, patí un vessament cerebral que la deixà paralitzada. Sa família s'instal·là a Palmerton (Pennsilvanià), on malauradament morí sa companya després de cinc anys de patiment i son fill deixà la vida en 1975 en un accident. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Despertar, Espoir, Tierra y Libertad, etc.

***

Julián Méndez Gorines

Julián Méndez Gorines

- Julián Méndez Gorines: L'1 d'abril de 2010 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Julián Méndez Gorines. Havia nascut el 22 de novembre de 1954 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien José María Méndez i Amparo Gorines. Llicenciat en biologia, va fer estudis d'enginyeria informàtica i treballà en la Secció de Subestacions del metro de Madrid. De formació marxista, en els anys vuitanta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es va comprometre amb el moviment revolucionari Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN) d'El Salvador i amb la revolució sandinista de Nicaragua, països als quals viatjà sovint amb sa companya Loli. Posteriorment treballà a la Secció de Comunicacions del metro madrileny i passà a formar part de la Secció Sindical del Metro de Solidaridad Obrera i participà activament en l'edició del seu òrgan d'expressió Contramarcha. Malalt d'un càncer cerebral des de desembre de 2009, va ser internat en diverses ocasions. Julián Méndez Gorines va morir l'1 d'abril de 2010 a l'Hospital Gregorio Marañón de Madrid (Espanya) i donà el seu cos a la Universitat Complutense per a la investigació científica. Part de la seva biblioteca científica va ser donada a l'Ateneu Llibertari de Vallecas de Madrid.

---

[31/03]

Anarcoefemèrides

[02/04]

Escriu-nos


Actualització: 04-01-24