|
---
Anarcoefemèrides del 2 d'abril Esdeveniments
Paolo
Chiarella - Enfrontaments a Roma: El 2 d'abril de 1908 a Roma (Itàlia) durant l'enterrament d'un obrer mort en un accident laboral es produeixen enfrontaments amb les forces de l'ordre. La policia va obrir foc, amb el resultat de quatre morts i 17 ferits. Entre els morts es troba el paleta anarquista Paolo Chiarella, que caigué a la plaça del Gesù. Van ser detinguts el paleta anarquista Mario Casadei i els sindicalistes revolucionaris Adolfo Canali i Egidio Vitali, entre d'altres. Es va declarar la vaga general. Arran d'aquests esdeveniments, es condemnarà diversos anarquistes a dures penes de presó. ***
Propaganda
de l'acte apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva
de l'11 de març de 1911 - Conferència de
Galleani: El 2 d'abril de 1911 l'anarquista
il·legalista i insurreccionalista
Luigi Galleani llegeix la conferència
«Cinquant'anni di socialismo» (Cinquanta
anys de socialisme) al Manhattan Lyceum de Nova York (Nova York, EUA).
El 26 de
maig d'aquell any repetí la conferència a
l'Arlington Hall de Nova York, sempre
amb gran èxit de públic. ***
Capçalera de Ce qu'il faut dire - Surt Ce Qu'il Faut Dire: El 2 d'abril de 1916 surt a París (França), en plena Gran Guerra, el primer número del setmanari anarquista Ce Qu'il Faut Dire (Allò que cal dir). Editat per Sébastien Faure, amb el suport de Mauricius, atacarà el militarisme i el capitalisme, atiadors de la guerra. El periòdic tindrà una bona acollida, però enfurisma la censura que amputa sovint una gran part del text. Trobem articles de Théo Argence, C. Auban, Henri Becirard, Marcel Bonnet, Charles Bontemps, Constant Bougon, Benoit Broutchoux, Maurice Cancel, André Claudot, C. Content, A. B. Croix, R. C. Delon, Camille Delong, Dr. Elosu, Alfred Fàbregues, Sébastien Faure, Anrdré Girard, Léonce Guillaume, Alzir Hella, Octave Jahn, C. A. Laisant, Edourd Lapeyre, Félix Larivalliere, Pierre Lariviere, B. Leveque, Lisitchtine, Mauricius, Marie i François Mayoux, Alfred Mignon, Marc Pierrot, Han Ryner, Georges Serviere, Frédéric Stackelberg, Maurice Veil, Madeleine Vernet, etc. El periòdic va editar fullets mensuals de diversos autors (Sébastien Faure, Eugène Delong, Mauricius, etc.). S'editaran 83 números, l'últim el 22 de desembre de 1917. El títol del periòdic serà reprès per Louis Louvet entre 1944 i 1949. ***
Makhno
i un grup de companys - I Congrés de la
NABAT: Entre el 2 i el 7 d'abril de 1919 es realitza a
Elizabetgrat, actual Kirovograd (Ucraïna), el I
Congrés de la Confederació
d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). Els delegats
hi denunciaran el domini dels comunistes sobre
els
soviets i l'organització purament militarista de
l'Exèrcit Roig, tot
reivindicant la necessitat d'un «exèrcit de
partisans revolucionaris»
organitzat espontàniament i semblant al que opera a
Ucraïna sota el nom de Makhovtxina.
També es reprotxarà als anarcosindicalistes que
no s'hagin afegit a la NABAT.
Naixements  Foto policíaca de Constant Martin (27 d'abril de 1892) - Constant Martin: El 2 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 5 d'abril– de 1839 neix a Entrevaus (Provença, Occitània) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Sos pares es deien Édouard Martin, hostaler, i Anne Guibert. Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibret Internacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, amb Émile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De resultes de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quan és absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical, òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire; Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 10 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 9 de juliol– de 1906 al seu domicili del I Districte de París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898). ***
Isidore Guillemin-Remy amb sa companya Marie Keny i sos infants - Isidore Guillemin-Remy:
El 2 d'abril de 1854 neix a Aiglemont (Ardenes, França) el simpatitzant
anarquista i sindicalista Nicolas Isidore Hubert Guillemin. Sos pares es deien
Quentin Guillemin, clavetaire, i Marie Louise Coche, domèstica i filla de
clavetaires. Seguí la tradició paterna i dels avis i es dedicà a la fabricació
d'objectes de ferreteria en un taller adjacent al seu domicili. Es casà amb
Marie Oliva Keny, amb qui tingué sis infants (Albert, Célina, Élise, Jules, Félicie
i Marcel) i de qui va enviudar. En 1891 era inspector del Sindicat d'Obrers
Metal·lúrgics d'Aiglemont. En 1900 va ser nomenat regidor municipal d'Aiglemont,
càrrec en el qual va ser reelegit el 12 de maig de 1912. En el novembre de 1903
un vagó de fusta enviat per l'anarquista Francesco Longhi (Franco Dossena)
des de Bauen (Uri, Suïssa), per a construir els edificis de la colònia anarquista
d'Aiglemont, va ser enviat a la seva adreça. El desembre de 1903 es va
subscriure a la publicació anarquista Les Temps Nouveaux i en 1913 encara
n'estava. El maig de 1909 envià 2.000 fullets (L'ABC du Libertaire, En
comunisme, La Question Sociale i Grève et sabotage) de la colònia
d'Aiglemont a Les Temps Nouveaux per a ser venudes en suport d'aquesta
publicació. Quan es va desmuntar la colònia anarquista d'Aiglemont en 1909,
comprà una part dels mobles de la casa, que els conservà fins a la seva
defunció. Isidore Guillemin-Remy va morir el 29 d'abril de 1922 al seu domicili
d'Aiglemont (Ardenes, França). Isidore Guillemin-Remy
(1854-1922) ***
Luigi Parmeggiani a la seva galeria - Luigi
Parmeggiani: El 2 d'abril de 1860 neix a Villa Ospizio di
Reggio nell'Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia) –altres fonts
citen el
24 de juliol de 1858 a Reggio
nell'Emilia– l'anarcoindividualista expropiador i antiquari
d'art
Luigi
Francesco Giovanni Parmiggiani, més conegut per Luigi Parmeggiani, encara que va fer
servir altres pseudònims (Le Beau
Louis, Louis Marcy,
etc.). Nascut en una família pagesa jornalera, en 1872
treballava com a aprenent de tipògraf i durant els anys
posteriors muntà un
taller de bijuteria. En 1878 entrà en el grup local de
l'Associació
Internacional del Treball (AIT) de Reggio nell'Emilia. En 1879
marxà d'Itàlia
per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885 visqué fent
de sabater per
Occitània i Arpitània, on conegué
Maria Carronis, que esdevindrà sa companya
durant una desena d'anys. A Lió (Arpitània)
entrà en contacte amb grups
revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a
París, on la seva casa del
carrer Bert es convertí en lloc de reunió
d'anarquistes i antics communards.
En 1886, amb Vittorio Pini,
creà el grup anarcoindividualista il·legalista
expropiador «L'Intransigeant»
(L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut,
va ser
condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar
del permís de
residència, a l'expulsió. És en aquest
expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani
per una errada de
transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a
Brussel·les (Bèlgica), on treballà de
mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent;
després passà a Londres
(Anglaterra), on creà el grup anarquista
«L'Anonimato» i va fer amistat amb
Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a
París on entrà de bell nou en
contacte amb «L'Intransigeant» i engegà
una violentíssima polèmica amb els
socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla
de
bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a
Itàlia i el 14 de febrer a
Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i
l'endemà atemptaren contra Camillo
Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889
en dos fulletons
ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats.
Determinats sectors
del moviment anarquista acusaren el grup
«L'Intransigeant» d'agent provocador a
sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser
detingut, mentre
son company fugí a Londres, on fundà el grup
anarquista «La Libera Iniziativa».
El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per
l'Audiència de Reggio
nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de
presó. L'any 1891
suposà un punt d'inflexió en la seva vida:
minvà la seva militància, abandonà
Maria
Carronis i posà en marxa la seva activitat
antiquària; en aquest canvi
intervingué força l'haver conegut el pintor
Ignacio León y Escosura que
l'introduí en el món de l'art i de les
antiguitats. Però, que amb qui realment
estava interessat era per Marie Augustine Thérese
Marcy-Filieuse, l'esposa del
pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els
llaços amb la família
Escosura, el gener de 1892 marxà a París,
però va ser detingut; jutjat, va ser
condemnat a 15 mesos de presó per possessió
il·legal d'armes i per violació del
decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà
dels atemptats al company
Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a
Sud-amèrica. El juliol de 1893
va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota
el nom de Louis Marcy i fent-se
passar pel germà
de la seva amant, obrí una galeria antiquària al
barri de Bloomsbury, aleshores
de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte
amb
nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb
Sir John Charles
Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador
de la
col·lecció artística personal de
l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes
relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari,
com ara armes,
esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà
definitivament la
militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria
Marcy esdevingué el
punt de referència obligat per als
col·leccionistes d'art a Londres i en 1899
l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899
també publicà a Bolonya el
llibre de poemes Versi. En 1901,
any
de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de
determinades
peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels
productes i traslladà la
galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant
l'hivern de 1902 a
Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di
Cesnola, admirador
d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum,
intentà vendre
antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta
no va ser considerada raonable.
Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En
1903 anà a París i el 27 de juny
d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy»,
que regentava la seva amant;
l'endemà admeté la seva vertadera personalitat,
que ja no militava en el
moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper
d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local
es van trobar gran quantitat
d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues,
mobles,
etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu
procés es
contaren multitud d'històries d'allò
més fantasioses: els objectes eren el
resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat
assassinat
i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de
lladres
anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser
alliberat sense càrrecs.
Immediatament després d'aquest escàndol, en
sorgí un altre. L'inspector
d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre
de memòries on un
capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de
denunciar el seu passat
anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a
falsificador, perista,
propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905
tingué lloc a
Londres el procés per difamació que
interposà al comissari, però el seu passat
llibertari prevalgué sobre les acusacions i no
aconseguí res; en 1906 publicà a
París la seva versió dels fets sota el
títol L'Ex ispettore inglese
Sweeney condannato per diffamazione. A proposito
del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di
Giustizia
d’Inghilterra. Després
reprengué les seves activitats comercials a París
i
el juny de 1907 fundà la revista Le
Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités,
barreja entre crítica,
teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels
seus negocis, que
perdurà fins al febrer de 1914. El començament de
la Gran Guerra restringí
qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914
morí el pintor Augusto
Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la
vídua d'Escosura, que
deixà una filla, Blanche Leontine (Anna
Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna.
També aquest any publicà a
París els seus Ricordi e
riflessioni.
En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que
disposava de tots els
seus béns, però sense cap paper que
legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna
solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà
civilment el 3 de gener
de 1920 –Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna
39. En
aquest any tancà la
«Maison Marcy» i creà el
«Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar
el
maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En
1922, en el primer número de
la revista alemanya Belvedere, Otto
von Falken publicà l'article «Die Marcy
Falshungen», on retornà obrir el debat
sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de
costum, ordí una
estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava
els seus deutes
amb la justícia, marxà a Itàlia. El
setembre de 1922 registrà el seu matrimoni
parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la
galeria de París,
comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924
anuncià oficialment a
l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de
«regalar» les seves
col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any
l'arquitecte Ascanio Ferrari
començà les obres de la Galeria Parmeggiani al
palau goticorenacentista de
mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7
d'abril de 1926
s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926
rebé la visita del president
del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini.
Parmeggiani transformà la
seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de
pintors
contemporanis i d'arts decoratives, conferències
artístiques, concerts, etc. Amb
grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a
l'Ajuntament la cessió de les
seves col·leccions a condició que els seus dubtes
fossin sanejats, s'acabés de
construir l'edifici i li fos concedida una pensió
vitalícia a la seva esposa.
Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini
començà la negociació assistit per
diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca,
Angelo Silvio
Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense
dubtes, el
13 de març de 1933 se signà l'acord davant el
notari Abate i el 30 de març el
Ple Municipal acceptà la
«donació». El 18 de juny de 1933
s'inaugurà la «Civica
Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se
així la seva jugada i
aconseguint un retir d'allò més
profitós i una imatge d'«anarquista
redimit» i
mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran
menyspreu cap el règim
feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut
física i mental
es deteriorà ràpidament i en aquests anys
s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore»
de caire religiós. Luigi Parmeggiani va morir el 17 de juny
de 1945 a Reggio
nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia). Luigi Parmeggiani (1860-1945) ***
Foto
policíaca de Jules Vendel (2 de juliol de 1894) - Jules Vendel: El
2 d'abril de 1861 neix a Chevry (País de Gèx,
Arpitània) l'anarquista Jules
Vendel. Sos pares es deien Jean-Marie Vendel, conreador, i Antoinette
Larderaz.
Establert a París (França), treballà
de mosso de cuina al restaurant «La
Ménagère», del restaurador Legros, al
bulevard de Bonne Nouvelle, i hi vivia a
prop, al número 27 del carrer Saint-Sauveur. Va ser sortejat
en la lleva de
1882 a Gèx (País de Gèx,
Arpitània) i va ser llicenciat per
«malaltia». Cap el
1884 treballà en diverses cuines parisenques (Philippe,
Duchesne, Barate). El
21 de setembre de 1891 va ser condemnat a quatre mesos de
presó per «ultratge i
rebel·lió als agents», delictes comesos
durant una manifestació a la plaça de
l'Opéra en ocasió de la representació
de Lohengrin.
Era habitual a les reunions dominicals que se celebraven a la Sala
Horel i es
relacionà amb nombrosos anarquistes (Cherville, Henry
Dupont, Louis Duprat, Édouard
Leboucher, Victor Vinchon, etc.). Va ser amic íntim de
Chalbert i d'Auguste
Faugoux, i amb aquest últim assistí en
1891 a reunions anarquistes. Segons un informe policíac, amb
aquests últims
formava part del «Groupe de la Reprise» (Grup de la
Recuperació), especialitzat
a desvalisar aparadors. Lligat a François Claudius
Koënigstein (Ravachol), va
ser acusat d'haver
participat en el robatori de dinamita de Soisy-sous-Étiolles
(actualment Soisy-sur-Seine,
Illa de França, França) perpetrat el 15 de febrer
de 1892 i d'haver repartit
cartutxos entre diversos companys de París i de la
regió parisenca; detingut el
29 de febrer de 1892 al carrer Faubourg du Temple, després
de cinc dies a
comissaria, va ser tancat a la presó de Corbeil a
Corbeil-Essonnes (Illa de
França, França), on trobà diversos
companys (Chalbret, Georges Étiévant, Auguste
Faugoux). L'1 d'abril de 1892 va ser fitxat al llistat d'anarquistes
militants
del departament del Sena. Durant l'interrogatori presentà
com a coartada que el
dia del robatori de dinamita es trobava amb dos militars del IV
Batalló de
Caçadors en un cabaret del bulevard d'Italie; aquests fets
van ser corroborats
el 23 d'abril, però va ser castigat amb dos dies de
calabós a pa i aigua per
haver sortit de la cel·la sense cogulla, violant el
reglament penitenciari. El
16 de maig de 1892 va ser posat en llibertat i finalment el seu cas va
ser
sobresegut; alguns pensaren que havia estat alliberat
després de trair els
companys. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia
ordenà l'escorcoll del
seu domicili i el seu arrest sota l'acusació
d'«associació criminal»;
l'endemà
la policia es presentà al seu domicili, però no
va trobar res incriminable.
Portat a comissaria, el 2 de juliol de 1894 va ser fixat en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i dos dies
després va ser tancat a la presó parisenca de
Mazas; el 12 de juliol va ser
posat en llibertat provisional. El 29 de juny de 1895 el jutge
d'instrucció
Henri Meyer va sobreseure el seu cas. En 1895 va exhibir pel
departament de
l'Ain dos cartutxos de dinamita de diferents longituds, tot exposant
davant el
públic els seus principis explosius. En 1895 figurava en un
llistat
d'anarquistes residents en el II Districte de París.
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Crida
d'Ersilia Cavedagni publicada en el periòdic de Barre
(Vermont, EUA) Cronaca
Sovversiva del 27 d'abril de 1912 - Ersilia
Cavedagni: El 2 d'abril de 1864 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) la
propagandista anarquista Ersilia Cavedagni, també coneguda
com Ersilia Grandi, pel llinatge
del seu
marit. Sos pares es deien Francesco Cavedagni i Enrica Amadei. Va
completar els
estudis primaris i es dedicà a les tasques
domèstiques. En la seva joventut es
casà amb l'anarquista bolonyès Giulio Grandi, amb
qui tingué una filla (Edvige).
La seva personalitat despuntà en el moviment anarquista de
la seva regió,
destacant en tasques propagandístiques, distribuint la
premsa llibertària i
prenent la paraula en mítings, generalment dirigits a les
dones. El seu
domicili de Bolonya va ser un lloc de trobada del moviment i refugi de
molts
militants, entre ells Pietro Gori i Vivaldo Lacchini. Es
relacionà força amb la
internacionalista Luigia Minguzzi i son marit Francesco Pezzi, i
també conegué
Pietro Gori i Errico Malatesta. El setembre de 1894 se li va assignar
la
residència a Bassano Veneto, actual Bassano del Grappa
(Vèneto, Itàlia), i
l'abril de 1895 retornà a Bolonya, on promogué la
fundació del Cercle «Giordano
Bruno», organització anticlerical que pretenia
acostar els membres a
l'anarquisme. En 1897 va ser denunciada per haver promogut una
reunió del
Cercle «Giordano Bruno» a Coroncina
(Emília-Romanya, Itàlia) que va ser
dissolta per la policia. Encara que va ser absolta «per
absència de delicte», el
juliol d'aquell any el Cercle «Giordano Bruno» va
ser dissolt. El 7 de setembre
de 1897, en una reunió amb companys anarquistes celebrada
per organitzar la
campanya contra l'assignació de residència,
presentà un programa on es
rebutjava explícitament la «lluita
parlamentària». En aquesta època
col·laborà,
sota la signatura Ersilia Grandi i
amb articles referits a la dona, en La
Question Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA) i en L'Agitazione de Ancona (Marques,
Itàlia), realitzà gires
propagandístiques
a Romanya i a les Marques, i freqüentà els
anarquistes napolitans i romans. Distribuí
un gran nombre de periòdics i impresos, com ara el full
«Oppresso ricordati»,
signat pels anarquistes d'Alexandria (Egipte), i del qual li van
segrestar un
gran nombre de còpies. Constantment seguida i espiada per la
policia, els
informes policíacs la desprestigiaven acusant-la de
«mala reputació» i de «costums
llicenciosos». El setembre de 1897 conegué a
Bolonya Giuseppe Ciancabilla,
aleshores de visita a la ciutat per participar en les tasques
preparatòries del
V Congrés Socialista, al qual assistí com a
representant de les Societats
Obreres de Foligno (Úmbria, Itàlia) i de Carrara
(Toscana, Itàlia). És més que
evident la influència que exercí la personalitat
d' Ersilia Cavedagni en el pas
del socialisme a l'anarquisme de Giuseppe Ciancabilla. El 20 d'octubre
de 1897
abandonà la seva llar i marxà amb Ciancabilla a
París (França) i, exceptuant
una breu tornada a Bolonya el desembre d'aquell any, sempre el
seguí en tot el
seu periple vital i militant. El 26 de desembre de 1897
participà, amb Giuseppe
Ciancabilla, Vivaldo Lacchini (Visaldo
Lucchini), Lazzaro Raffuzzi, Giuseppina Torri, Felipe Vezzani
i altres, en
el Congrés Regional de Romanya que havia de crear la
Federació Socialista
Anarquista Italiana (FSAI), promoguda per Errico Malatesta, idea que
hagué de
ser abandonada arran de la detenció de Malatesta dies
després. De París, en
1898 passà a Suïssa, on entre juliol i agost
d'aquell any, amb Oreste Giuseppe
Boffino, Giuseppe Borello, Alfonso Donini, Ferdinando Germani, Vivaldo
Lacchini, Felice Vezzani, Domenico Zavattero i altres,
col·laborà en el
periòdic L'Agitatore. Periodico
comunista
anarchico de Neuchâtel (Neuchâtel,
Suïssa), fundat per son company. L'octubre
de 1898 la parella marxà cap els Estats Units, on,
després d'alguns mesos a Nova
York (Nova York, EUA), s'instal·là a Paterson, on
Ciancabilla havia estat
cridat per a dirigir La Questione Sociale.
Aquest mateix any Ciancabilla fundà a Paterson L'Aurora. Periodico anarchico, on ella
col·laborà i que edità en
1901 a Spring Valley (Illinois, EUA) quan el seu company va ser
detingut per
lloar Leon Czolgosz, l'anarquista que assassinà aquell any
el president dels
Estats Units William McKinley. Amb Ernestina Cravello,
intentà, sense èxit,
editar una publicació exclusivament anarcofeminista. Dins de
les files dels anomenats
«antiorganitzadors», amb son company i Enrico
Travaglio, el febrer de 1902 reedità
a Chicago La Protesta Umana,
periòdic
que desencadenà una croada contra els
«organitzadors» i reivindicà figures de
l'anarquisme violent, com ara Gaetano Bresci i Émile Henry.
El febrer de 1903
la parella marxà cap a San Francisco (Califòrnia,
EUA). Aquest mateix any va
ser detinguda a San Francisco, ja que les autoritats italianes encara
la tenien
sota vigilància considerant-la
«perillosíssima». Després de
la mort de
Ciancabilla, esdevinguda el setembre de 1904 a San Francisco, tenim
poca
informació sobre la seva persona, referida sobretot a
correspondència i
subscripcions a nombrosos periòdics anarquistes. El 19 de
març de 1905, amb
altres companys dels Grups Llibertaris de Llengua Italiana, Francesa i
Espanyola,
organitzà a San Francisco una vetllada
dramaticolírica a benefici dels
revolucionaris russos. En 1905 col·laborà en Cronaca Sovversiva. El gener de 1906 era
a Filadèlfia (Pennsilvània,
EUA), l'agost de 1906 a Newark (Nova Jersey, EUA), el setembre de 1907
a Home
(Washington, EUA) i el novembre de 1908 a Seattle (Washington, EUA). En
1909 Nella
Giacomelli (Ireos) i Ettore Molinari
(Epifane) explicaren en el opuscle Un triste caso di libellismo anarchico
la intensa activitat que desenvolupava en el moviment anarquista. El
setembre
de 1910 era a Seattle i a finals d'aquell any era novament a Nova York.
El
febrer de 1911 estava a Cle Elum (Washington, EUA) i a finals de 1911
ja
convivia amb l'anarquista espanyol Leon Morel a Seattle, on en 1912
subscriu
des d'aquesta ciutat una crida a favor d'Il
Libertario de La Spezia (Ligúria,
Itàlia). El 17 d'abril de 1912 va fer una
crida al Primer de Maig i en suport de Cronaca
Sovversiva, que va ser publicada en aquest
periòdic el 27 d'abril de 1912 i
que tingué molt de ressò. El gener de 1913 vivia
a Vancouver (Columbia
Britànica, Canadà), des d'on participà
en una recol·lecta de suport als fills
de Gaetano Bresci i entre gener i novembre de 1916 visqué a
San Francisco. En
1917 encara vivia a Vancouver subscrita a Il
Libertario. En 1923 la policia informà sobre ella
a Nova York i en 1926 a
San Francisco. En 1932, a San Francisco, on possiblement
acabarà els seus dies,
participà en la recol·lecta de suport per a una
gira propagandística de Carlo Tresca
i del seu periòdic Corriere del
Popolo.
En 1938 comunicà al consolat italià d'Stockton
(Califòrnia, EUA) que no té cap
intenció de retornar a Itàlia i en 1939, amb 75
anys, va ser esborrada de les
llistes de subversius i dels registres de fronteres
d'Itàlia. L'última notícia
seva que tenim és de 1941, quan la policia italiana, que mai
no va deixà
d'interessar-se per aquesta «acèrrima enemiga de
l'ordre», la té encara com a
resident a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Urbano
Arrighi - Urbano Arrighi:
El 2 d'abril de 1878 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) el
propagandista anarquista
Urbano Arrighi, conegut com Ferruccio.
De pare desconegut, sa mare es deia Enrichetta Arrighi. Es guanyava la
vida
fent de representant i s'adherí al moviment anarquista poc
després de
l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I
d'Itàlia el 29 de juliol
de 1900. Considerat la figura més representativa de
l'anarquisme de la seva
ciutat, per la seva activitat propagandística va ser
constantment vigilat per
la policia que el va qualificar d'«anarquista
perillós». Col·laborà amb
breus
articles en la premsa llibertària i en L'Iconoclasta
de l'1 de gener de 1920 publicà l'article
«Perché sono anarchico? Che cosa
voglio?». Mantingué contacte directe amb Errico
Malatesta i va difondre i
sostenir Pensiero e Volontà.
Durant
el feixisme continuà vigilat per les autoritats i de tant en
tant era
empresonat preventivament en determinades ocasions o visites
particulars de la
jerarquia del règim. En 1929 va ser detingut com a
sospitós d'haver enviat una
carta amenaçadora al secretari del Partit Nacional Feixista
(PNF) Carlo Scorza,
però desconeixem com acabà l'afer.
Restà vigilat fins el 1943. Participà en la
Resistència i en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè
d'Alliberament Nacional) com a coordinador dels contactes de les forces
antifeixistes a Lucca juntament amb Vittorio Giovannetti.
Després de la II
Guerra Mundial contribuí a la reorganització del
grup anarquista «Pietro Gori»
i va ser corresponsal a Lucca del periòdic Il
94, on en el seu número del 24 de febrer de 1946
publicà una ressenya de la
conferència que Alfonso Failla va fer el novembre de 1945 a
Lucca, amb una
introducció d'ell mateix i de Luigi Velani. Urbano Arrighi
va morir el 13 de
març de 1956 a Lucca (Toscana, Itàlia). ***
Notícia
del processament de Jean-Michel Ihuel apareguda en el diari
parisenc L'Humanité
del 2 de desembre de 1907 - Jean-Michel Ihuel: El 2 d'abril de 1881 neix a Ploemeur (Ploemeur, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean-Michel Pascal Ihuel. Sos pares es deien Jean Marie Ihuel, treballador del port, i Marie Anne Victoire Le Boulboise. Obrer planxista i calderer a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) d'An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya). El 24 de setembre de 1904 es casà amb Anne Le Corrè. El 6 de desembre de 1907, després de dos mesos empresonat, va ser absolt per l'Audiència d'Ar Mor-Bihan per un delicte de «provocació a l'assassinat i incitació de militars a la desobediència» arran de les seves paraules en un míting de protesta i per haver repartit cançons antimilitaristes. Com a membre destacat de la Unió dels Sindicats d'An Oriant, assistí al congrés d'aquesta organització que se celebrà entre el 24 i el 25 de novembre de 1912 i s'encarregà de llegir l'informe «La compra de material per a les sopes comunistes». En 1914 era arxiver de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat. Quan feia pocs dies que havia esclatat la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1914 a An Oriant, quan la partida del 262 Regiment d'Infanteria al front, davant una multitud immensa i silenciosa, cridà repetides vegades «A baix la guerra!», «A baix França!» i «Visca Alemanya!»; agredit per la gentada, va ser detingut, jutjat públicament pel Consell de Guerra Marítim d'An Oriant i condemnat. El Primer de Maig de 1920 participà activament en els actes públics organitzats pe la Borsa del Treball d'An Oriant. El 22 de febrer de 1922 es casà a An Oriant amb Berthe Josephine Voisin. En 1935 vivia al Chemin de la Villeneuve de Kéryado (Ploemeur, Bretanya) i el seu nom figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Ar Mor-Bihan amb la qualificació de «perillós, antimilitarista i partidari de l'acció directa». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Marietta
Bibbi - Marietta Bibbi: El
2 d'abril –algunes fonts citen 2 d'agost– de 1895
neix a Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Marietta Bibbi, coneguda com Maria Bibbi. Sos pares es deien Carlo
Bibbi i Gioconda Paglini. Sa
vida i la seva militància està estretament
lligades a la de son germà Gino
Bibbi, que afectuosament l'anomenava Zingrina.
Va ser detinguda i processada, juntament amb altres companys (son
germà Gino
Bibbi, Giovanna Gherardi, Adele Crudeli, Adolfo Corsi, Domenico Bibbi,
etc.),
per un Tribunal Especial feixista per «complicitat»
amb Gino Lucetti, que l'11
de setembre de 1926 havia atemptat contra la vida de Benito Mussolini;
absolta
el 27 de juny de 1927 de tots els càrrecs «per no
haver participat en el delicte»,
va ser posteriorment condemnada a sis mesos de presó per
haver «prestat suport
i ajuda el juliol de 1926» al frustrat tiranicida. L'octubre
de 1927 apel·là la
sentència i es reuní voluntàriament
amb son germà Gino, aleshores confinat a
l'illa d'Ustica, on restà fins el març de 1928.
El 30 de maig d'aquell any va
ser definitivament absolta pel Tribunal
d'Apel·lació de Gènova
(Ligúria,
Itàlia) per «absència de
delicte» pel que feia la «complicitat»
amb Lucetti. Des
del moment de la seva primera detenció va ser posada sota
vigilància i, després
de la fugida de son germà del confinament el juliol de 1930,
va ser amonestada
formalment per ser considerada «hostil al Règim i
perillosa per a l'Ordre
Nacional». Realment mai no havia desenrotllat una particular
activitat política
i segurament tots els seus problemes deriven del vincle parentiu amb
son germà
Gino Lucetti. L'autoritat policíaca la va descriure com a
«dotada d'una ràpida
intel·ligència i de discreta cultura havent
aconseguit el diploma de mestre
elemental», encara que mai no va ensenyar. El 24 de juliol de
1931 una ordre de
la Comissió Provincial de la Policia li va assignar el
confinament per a cinc
anys sota la sospita que tenir la intenció d'emigrar
clandestinament per a reunir-se
amb son germà a França i el 25 d'agost de 1931
arribà a l'illa de Ponça. Durant
els primers mesos de confinament mantingué una estreta
correspondència amb son
germà, que vivia a cavall entre Tunísia,
Algèria i Espanya. El setembre de 1931
envià un informe amb una sol·licitud
d'absolució de la seva condemna a Leandro
Arpinati, exanarquista que havia esdevingut un dirigent feixista, i al
cap de
la policia. Després de diverses vicissituds, el novembre de
1932, en ocasió del
desè aniversari de la «Revolució
feixista», la seva sol·licitud va ser
acceptada i posada en llibertat. Després d'un temps a
Carrara, passà a Torí
(Piemont, Itàlia), on mantingué contacte
epistolar amb son germà Gino i amb
altres familiars de Carrara. Des de Torí, el juliol de 1934
emigrà amb
passaport regular a París (França), on es
reuní amb son germà i
freqüentà la
família Rosselli, especialment Marion Cave, la companya de
Carlo Rosselli –va fer
de mestra dels fills de la parella–, que aleshores mantenia
una gran i forta
amistat amb Giovanna Caleffi, la companya de Camillo Berneri. Durant
l'emigració visqué al costat de son
germà i quan aquest es va traslladar a
Gandia (Safor, País Valencià), es
reuní amb ell. El 8 de març de 1936 va ser
inscrita en el butlletí de recerca de la policia
ferroviària de fronteres amb
l'ordre de «detenció». A més
d'assistir a les reunions de «Giustizia e
Libertà»
(GL, Justícia i Llibertat), durant la guerra d'Espanya va
fer d'infermera en el
IV Batalló de Socors Sanitaris de la 81 Brigada Mixta
(«Columna Benedicto») de
l'Exèrcit de la II República espanyola al front
de Terol (Aragó, Espanya). Sota
el nom de Maria del Carmen
Rodríguez,
va fer de correu entre Espanya i França i
romangué a la Península fins i tot
després del final de la guerra. L'estiu de 1945 va demanar
al cònsol italià el
seu repatriament. De bell nou a Itàlia, pogué
reunir-se amb son germà a
Carrara, on reprengué els contactes amb el moviment
anarquista. Entre 1951 i
1962 participà en l'experiència
pedagògica de la Colònia «Maria Luisa
Berneri»,
promoguda per Giovanna Caleffi a Ronchi (Toscana, Itàlia).
Participà com a
observadora, juntament amb son germà Gino, en el V
Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), que se
celebrà entre el 19 i el 22 de març
de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Marietta Bibbi va
morir l'11 d'abril de
1993 a Carrara (Toscana, Itàlia). ***
Notícia
de la detenció de Francisco Elizalde Martínez
apareguda en el diari madrileny ABC del 27 de
juliol de 1934 - Francisco Elizalde Martínez: El 2 d'abril de 1898 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Elizalde Martínez, conegut com El Roña. Sos pares es deien Francisco Elizalde i Valentina Martínez. Paleta de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari. El març de 1919 va ser processat per agredir l'esquirol Manuel Varañans i fou condemnat a dos anys de presó. El 5 d'octubre de 1922, quan complia una pena per estafa a la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya (Companyia del Nord), intentà sense èxit escapar-se de la secció de presos polítics de la presó de Larrínaga de Bilbao amb Secundino Felguero Ruiz i Ramiro López Iglesias, resultant aquest últim greument ferit de bala per un sentinella. El febrer de 1923 sortí de la presó i poc després, el 24 de març, va ser detingut amb altres companys (Vicente Pérez Sierra, Domingo Sáinz i José Santorcuato) acusat de ferir a Larreineta (Trapagaran, Biscaia, País Basc) Pedro Gutiérrez Sánchez, caporal de la Guàrdia Civil, quan intentaven atracar a mà armada Julián Goiri, pagador de l'excavació «Unión» de l'empresa minera «Martínez Rivas», que anava custodiat pel caporal i el corneta Domingo Alegre; jutjat el 26 de març de 1926, fou condemnat d'antuvi a 10 anys de presó i posteriorment a 17 anys per agressió a la força armada i a sis mesos per robatori frustrat quan va ser jutjat el 3 de novembre d'aquell any per un Consell Suprem de Guerra i Marina en el qual va ser defensat per Eduardo Barriobero. Coincidí amb l'anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto a la presó de Larriñaga, on Elizalde ferí greument un militant del Partit Nacionalista Basc (PNB). En aquesta època destacà per una polèmica amb el cap nacionalista José Antonio Aguirre Lecube. Durant una temptativa d'evasió resultà ferit, evasió que sembla va ser un parany muntat per partidaris d'Alejandro Lerroux García que volien assassinar-lo. Un cop lliure, explicà la seva experiència carcerària en el número 171 la publicació barcelonina La Revista Blanca, de l'1 de juliol de 1930. El 14 d'abril de 1931 fou un dels primers que enarborà la bandera tricolor duran la Proclamació de la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut a Estella acusat de venda clandestina d'armes i de possessió de 14 quilos de dinamita. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1933 intervingué activament en l'aixecament revolucionari a la conca de l'Ebre i el juliol de 1934 va ser detingut a Saragossa, amb Domingo Sáez Nubla (Txomin) i Horacio Martínez Prieto, com a cap d'un taller de fabricació de bombes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formava part, amb Florencio Herce García, de la Junta del Sindicat d'Estella de la CNT. Francisco Elizalde Martínez va ser assassinat pels franquistes el 9 de setembre –algunes fonts citen errònniament el 9 d'octubre– de 1936 a Arieta (Estella, Navarra) d'un tret a la nuca. ***
Notícia d'una de les comdemnes de Fernand Fortin apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 21 de juliol de 1936 - Fernand Fortin: El 2 d'abril –el certificat de defunció cita erròniament l'1 d'abril– de 1899 neix a Loches (Centre, França) l'anarquista i anarcosindicalista Fernand Félix Fortin, també conegut com Ferdinand Fortin. Sos pares es deien Narcisse Marie Félicien Fortin, empleat de comerç, i Angèle Louise Girard. En 1924 fou un dels fundadors del Grup d'Estudis Socials (GES) de Loches, establert al número 1 del carrer de la République. A partir de 1925 tingué com a companya Georgette Kokoczinski. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc L'Insurgé (1925-1926), dirigit per André Colomer. S'instal·là a París (França), on visqué al número 11 del carrer Jules Lamaitre, i treballà com a corrector d'impremta en els periòdics Le Quotidien i L'Ère Nouvelle, d'on va ser acomiadat per les seves absències. En aquesta època participà en les activitats del moviment neomaltusià i fou partidari de l'amor lliure. Fou un dels animadors de les Joventuts Anarquistes Autònomes (JAA), fundades el setembre de 1925 per Louis Louvet i Simone Larcher, i de les quals va ser secretari en 1929. Entre 1927 i 1935 va ser condemnat en diverses ocasions per actes violents i ultratges, molts d'aquests censurats fins i tot pels seus companys anarquistes. El juny de 1928 va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT), però va ser expulsat més tard després d'una baralla amb son col·lega Nicolas Platon-Argyriadès. Durant la primavera de 1928 va ser condemnat a una pena de presó i a una multa per protestar contra la presó per deutes a la qual havia estat castigat un jove company seu de 20 anys. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarcoindividualista L'En Dehors, d'E. Armand, i cofundà, amb l'anarquista il·legalista Georges Salanson, La Revue Anarchiste. Cahiers mensuels d'études et d'action (1929-1936), publicació no lligada a cap organització, en la qual hi participaren nombrosos individualistes, i que, segons la policia, es finançava dels lladronicis de Salanson. Des de 1930 aquesta revista tingué el suport d'una xarxa de lectors i de simpatitzants («Les Amis de La Revue Anarchiste»), que intentà durant un temps transformar en un nou grup anarquista sota el nom de l'«Entente Anarchiste». Com a col·laborador i gerent d'aquesta publicació, patí nombroses condemnes, com ara la del 5 de juliol de 1935 pel Tribunal Correccional (sis mesos de presó i 200 francs de multa) per «provocació a l'assassinat amb la finalitat de propaganda anarquista»; la de juny de 1936 (dos mesos de presó i 200 francs de multa, més dos anys de presó i 1.000 francs de multa); la del 20 de juliol de 1936 (tres mesos de presó i 100 francs de multa) per haver reproduït en La Revue Anarchiste fragments del Manuel du Soldat de Georges Yvetot; etc. L'abril de 1930 assistí al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). El 19 de juliol de 1930 es casà amb Léa Feldmann a Gennevilliers (Illa de França, França), de qui es va divorciar l'11 de juny de 1935. El novembre de 1931 va ser admès en la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL). En 1932, després de la detenció de Georges Salanson, assumí, amb G. Syyr-Nhair, la direcció de La Revue Anarchiste. Durant els anys trenta vivia al número 11 del carrer Jules Lemaitre del XII Districte de París i figurava en una llista de domicilis d'anarquistes a vigilar. Entre 1933 i 1935 intentà, sense èxit, obtenir un passaport per anar a Espanya per a instal·lar-s'hi. El 10 d'agost de 1935 intervingué en la Conferència Nacional contra la Guerra, arran de la «Declaració Stalin-Laval», que se celebrà a Saint-Denis (Illa de França, França). Voluntari durant la guerra civil espanyola el novembre de 1936, fou membre de la Secció Francesa del Comitè Anarquista Internacional (CAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i col·laborà en l'edició francesa del Bulletin d'Information CNT-AIT (1936-1938), publicat a Barcelona pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En el número 19 d'aquest butlletí llançà la consigna de «disciplina integral», que va ser molt criticada per alguns companys, com ara Hem Day. El 17 de desembre de 1936 participà en el gran míting internacional celebrat al Gran Price de Barcelona. El 9 de març de 1937 intervingué en una reunió de milicians i del Grup Internacional on, en nom de la Secció Francesa, demanà als milicians triar entre «acceptar la militarització o abandonar Espanya». Durant la seva estada a Barcelona també va dirigir les emissions franceses d'«ECN1» (Radio CNT-FAI), que emetia diàriament entre les 22 i les 22.30 hores, i on va defensar les posicions oficials dels Moviment Llibertari Espanyol (MLE), emissions que van acabar el maig de 1937 amb el tancament de la radio per la Generalitat de Catalunya. En el número del 21 de novembre de 1936 La Voix Libertaire assenyalà la mort, el 17 d'octubre anterior, de la seva excompanya Georgette Kokoczinski (Mimosa), que havia anat a participar en la guerra d'Espanya com a infermera del Grup Internacional de la «Columna Durruti». Amb Félix Danon i G. Styr-Nhair, creà un grup francès de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) anomenat «Mimosa», en homenatge a la seva antiga companya, l'objectiu del qual era neutralitzar en les assemblees les hostilitats contra el governamentalisme confederal. El gener de 1937 va ser nomenat, per Bernat Pou Riera i Augustin Souchy, delegat de Propaganda de la Secció Francesa de la CNT-FAI. El 9 de gener de 1937 creà, amb Félix Danon i G. Syr-Nhair, el «Grup Francès de la CNT», que pretenia agrupar els sindicalistes confederals francesos –ell estava afiliat en el Sindicat de Periodistes– amb l'objectiu de sostreure'ls de la influència del grup barceloní de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), molt crítica davant el governamentalisme confederal; aquest grup tingué un paper molt important a l'hora de protegir els estrangers amenaçats per la repressió estalinista. El gener de 1937, amb G. Styr-Nhar, publicà un manifest titulat Les individualistes d'action. L'11 de febrer de 1937, amb Marcel Schlauder, va ser nomenat secretari de la Secció Francesa i com a tal copresidí la reunió extraordinària de milicians que se celebrà el 9 de març destinada a respondre a les crítiques sorgides contra la militarització de les milícies i a gestionar els problemes que aquesta ocasionava als voluntaris estrangers; Marcel Schlauder, però, intenta crear una nova Secció Francesa amb companys de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i de la CGT-SR, però aquesta no va ser reconeguda per la CNT i el 13 de maig de 1937 es va dissoldre arran del «Fets de Maig» de 1937. El març de 1937 la CNT va delegar en ell la «Llar del Francès Antifeixista», que s'ocupava dels combatents francesos a Barcelona i, com a delegat dels presoners antifeixistes, s'encarregà de les visites als presos reclosos a la Presó Model de Barcelona (Félix Danon, Samuel Kaplan Milgram, etc.) arran dels «Fets de Maig». També s'encarregà del tràfec d'armes que venia de França i gestionà una xarxa d'espionatge llibertari al si de les Brigades Internacionals. Després de la mort de Buenaventura Durruti Domínguez, edità el fullet Buenaventura Durruti, en el qual redactà l'article «Durruti et la "Section Française"». El febrer de 1939 restà fins l'últim moment en el seu càrrec de responsable de Propaganda Exterior i quan ja els franquistes eren a Barcelona passà a França amb els últims representants de la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT-FAI. Creuà la frontera amb un camió amb una ínfima part de l'arxiu de l'MLE, que posteriorment, després de moltes peripècies, va ser confiat la l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Malgrat ser francès, va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on col·laborà en la revista SIA. Un cop lliure, fou secretari de la Federació de Llogaters. El gener de 1940 va ser readmès en el Sindicat de Correctors i en 1941 fou membre del Comitè Sindical de Correctors de la CGT. En aquesta època estava estretament vigilat per la policia del Govern de Vichy i un informe policíac de gener de 1941 assenyalava que el Comitè Sindical de Correctors el considerava «bolxevitzant». Després de la II Guerra Mundial fou subscriptor regular de Le Libertaire. En 1948 el seu domicili, al número 54 del bulevard de Bellville de París, figurava en les llistes de domicilis anarquistes a vigilar. El 27 de desembre de 1951 es casà al XX Districte de París amb Aurora Salud Pilar Prats. L'octubre de 1964 es va jubilar. Fernand Fortin va morir el 28 d'octubre de 1987 a l'Hospital de Saint-Maurice (Illa de França, França). ***
Francisco
Simancas Rozas - Francisco
Simancas Rozas: El 2 d'abril de 1902 neix a
Pampliega (Burgos, Castella,
Espanya) –algunes fonts citen erròniament 1900 en
un poble
de Palència (Castella, Espanya)–
l'anarcosindicalista Francisco Simancas Rozas –el seu segon
llinatge a vegades
citat erròniament com Rosas
o Rojas.
Sos pares es deien Segundo
Simancas i Ovidia Rozas. Passà una dura
infància a Burgos i en 1917 es traslladà a Madrid
(Espanya) per
estudiar a l'Escola de
Comerç, on es va treure el títol de peritatge
mercantil. A Madrid abandonà la
seva fe catòlica i visqué la bohèmia.
Durant la dictadura de Primo de Rivera va
ser detingut per la seva vida dissoluta i tancat a la Presó
Model de Madrid, on
entrà en contacte amb les idees anarquistes. En sortir de la
garjola s'afilià al
Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i
freqüentà l'Ateneu de Divulgació Social.
Sense feina, el 22 de setembre de1931
va ser detingut davant el Ministeri d'Instrucció
Pública per proferir crits
contra el Govern i tancat cinc dies a la Direcció General de
Seguretat per
«provocador». El 15 de febrer de 1932 va ser
detingut, amb els companys
confederals Ambrosio Cabo de Miguel i Antonio Rodríguez
Sarabia, amb possessió
de bombes-pinya, pistoles i pamflets cridant a la vaga general.
D'antuvi va ser
tancat a la Presó Model de Madrid, on va fer amistat amb el
banquer mallorquí
Joan March i Ordinas, qui va oferir diners i armament als anarquistes
per
derrocar la II República espanyola, i després als
penals de Burgos, El Dueso i Mislata.
El març de 1936 recobrà la llibertat i
intervingué en la vaga de la
construcció, però va ser novament empresonat i ja
no sortí fins el juliol de
1936. A la guerra lluità com a milicià i
participà en l'avituallament del
Madrid assetjat, però amb la militarització de
les milícies, que no acceptà,
marxà cap a València i
col·laborà en les col·lectivitzacions
de Foios (Horta
Nord, País Valencià). En aquests anys
bèl·lics va fer de corresponsals per
alguns periòdics. En 1939, amb el triomf franquista, va ser
capturat i patí
diversos camps de concentració i presons: Torrijos, Talavera
(dues condemnes a
mort), Madrid (dos intents de fugida) i Carabanchel. En 1946 va ser
indultat i
retornà a Burgos, on treballà en el ram de
l'alimentació. Poc després
s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on
tingué problemes amb la policia per la
seva relació amb Manuel Pareja, del grup guerriller de Quico
Sabaté, i decidí
exiliar-se. A França visqué dos anys, sobretot a
París, i després passà a l'Argentina.
A Buenos Aires visqué vint anys, guanyant-se la vida com a
inspector
d'autobusos públics, i en 1970, ja retirat,
retornà a la Península, on es
dedicà a escriure, editar i vendre els seus llibres a les
parades dels encants
de Madrid, de Recoletos i de Vallecas. A Madrid formà part
de la Federació
Local de CNT i de l'Ateneu Llibertari de Vallecas i en aquests anys
col·laborà
en la premsa llibertària (CNT,
Historia Libertaria, Juventud
Libre, etc.). És autor de
nombrosos assaigs i alguns poemaris, com ara Parnasillo
(sd), Acracia. Grandezas
y miserias de la CNT (198?), Estelas
sangrientas. Ascaso y Durruti (1978), Hombres
en la lucha. C. Mera, F. Ascaso y B. Durruti (1979), Hombres en la lucha. Pedro y Valeriano
Orobón Fernández. Mauro
Bajatierra (ca. 1979), Antología
poética (1980), Cipriano
Mera,
albañil y anarquista (1980), Grandezas
y miserias de la CNT (1980), Poesías
(1980), Poesías. Libro III (Casas
Viejas.
Seisdedos. Canto de amor y tragedia y otras) (1980, amb el
pseudònim Teófilo de
Rozas), Cárceles y
prisiones españolas. Décadas (1920-1930)
(1981), Pablín, el asturiano
(1981), Poesías IV
(1981, amb Clemente Sancho), Colectividades y
persecuciones (1937)
(1983), Presos de la República
(1983),
Briyantes i karbones de la ZNT
(1984), Karapálida
(1984), Esperpentos (1985), El Grillo, alevín de anarquista
(1987), Trapisondalia (1988), Yo
acuso (1988), Viaje a Estocolmo
(1989), Actualización de la
rebelión de
las masas (1990), Colectividades
(1994), etc. Francisco Simancas Rozas va morir el 26 de
novembre –algunes fonts citen erròniament
el 23 de novembre– de 1998 al seu domicili de Madrid
(Espanya) i va ser incinerat. ***
Carlos
Soriano Águila (1935) - Carlos Soriano Águila: El 2 d'abril de 1905 neix a Palenciana (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Carlos Soriano Águila. Sos pares es deien Pedro Soriano, comerciant socialista de classe mitjana, i Rosario Águila. Quan tenia 12 anys deixà el poble i s'anà a viure amb son oncle Miguel, ferroviari i cap de l'estació de Las Mellizas (Álora, Màlaga, Andalusia, Espanya), vidu i sense fills. A Àlora conegué la que després seria la seva primera esposa en 1930. Entre el desembre de 1921 i 1923 estudià a l'Acadèmia de Factors Ferroviaris i entre 1923 i 1925 treballà com a factor provisional en la Companyia de Ferrocarrils Andalusos a Écija (Sevilla, Andalusia, Espanya), on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Els serveis a Écija li van servir per fer el servei militar. A partir de 1925 passà a treballar a l'estació de Bobadilla (Antequera, Màlaga, Andalusia, Espanya) i en 1928 s'afilià al Sindicat Autònom de Factors (SAF), força influït per la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 el SAF ingressà en la CNT. Destacà en les vagues ferroviàries d'aleshores i se li va ascendir de categoria per així poder-lo enviar, i que no molestés, a una estació secundària a prop d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), on només hi havia quatre treballadors. Lluny de les grans lluites obreres, va fer costat les reivindicacions pageses, especialment l'anomenada «Vaga de les Bombes». En aquests anys col·laborà en La Tierra i entre 1932 i 1936 presidí l'Ateneu Llibertari «Luz y Armonía» d'Antequera. El juliol de 1936, quan era membre del Comitè Regional Ferroviari d'Andalusia, lluità contra l'aixecament militar a Antequera, on, amb el suport del guàrdia civil anarcosindicalista Bernabé López Calle aturà el feixisme, organitzà trens amb pagesos per a defensar Màlaga, impulsà el comunisme llibertari entre els camperols d'Antequera i formà el Comitè Revolucionari. També encapçalà el Comitè de Guerra que prengué Loja (Granada, Andalusia, Espanya) i combaté a la província de Sevilla en una columna de milicians. Després s'incorporà al ferrocarril a Màlaga i va ser enviat a Jaén com a membre dels Comitès Regionals Ferroviaris de la CNT. Durant alguns mesos representà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Front Popular. Quan caigué Màlaga a mans feixistes, deixà tots els càrrecs i s'enrolà en la columna confederal comandada per Antonio Raya González («Columna de Raya»), combatent a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Ferit al braç dret, passà un temps convalescent a la col·lectivitat agrícola de Torredelcampo (Jaén, Andalusia, Espanya). Després a Lorca (Múrcia, Espanya), on conegué Carmen Parra, sa segona companya i mare de sos fills Pedro i Carmen, ocupà càrrecs en el sector ferroviari, com ara membre del Comitè Regional Ferroviari. Més tard passà a València (País Valencià) on fou nomenat secretari polític de la Secció Social del Consell Nacional de Ferrocarrils, fins el final de la guerra. Detingut per les tropes franquistes, va ser internat al camp de concentració alacantí d'Albatera. D'allà aconseguí sortir, però en arribar a Antequera va ser denunciat per dos veïns i detingut el 5 d'agost de 1939. Portat a la presó de Màlaga s'instruí procediment judicial per «adhesió a la rebel·lió militar» i el 12 de juny de 1940 va ser condemnat a la pena de mort, que va ser commutada per la de cadena perpètua. Després d'un temps a la presó de Sevilla, va ser traslladat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i durant l'hivern de 1941 assistí a la cel·la 67 al Ple Regional clandestí que s'hi celebrà. El 19 de novembre de 1944 se li concedí la llibertat provisional «amb desterrament», obligant-li a fixar la seva residència a Sevilla i durant dos anys hagué de treballar a la colònia penitenciària del Canal dels Presos al Baix Guadalquivir. En 1946 reinicià la seva vida a Sevilla amb Carmen Parra i aquest mateix any era secretari provincial de la CNT clandestina d'aquesta ciutat. Durant els anys cinquanta li tocà la grossa de la loteria i, com que no podia sortir a l'estranger, es dedicà a viatjar per la Península, representant la CNT ortodoxa a Andalusia. Després retornà a Sevilla i muntà una botiga de teixits, que no reeixí; també muntà una fàbrica de cabassos d'espart per a la indústria oliera a Jódar (Jaén, Andalusia, Espanya), que tampoc no tingué èxit. De Sevilla, després una curta estada a Antequera, s'instal·là a Granada, ciutat on s'establí definitivament. En 1959 assistí al Ple de Vierzon (Centre, França) com a delegat andalús. En 1963 fou present en una reunió a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) que arreplegà totes les tendències del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i, en aquest any també, formà part del Comitè Regional clandestí d'Andalusia. En 1968 participà en el Congrés Mundial Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia), on intervingué informant sobre la situació que vivia Espanya. De tornada a Granada se li va diagnosticar una malaltia del cor. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstitució de la CNT i milità al costat de José Luis García Rua a Granada. El maig de 1977 patí un infart de miocardi gravíssim i hagué de romandre hospitalitzat cinc mesos. En 1978 publicà el llibre Anarquía, comunismo libertario. Carlos Soriano Águila va morir de la seva cardiopatia el 14 de maig de 1980 a l'Hospital Clínic de Granada (Andalusia, Espanya) i fou enterrat al cementiri del Campo del Príncipe d'aquesta ciutat. Carlos Soriano Águila (1905-1980) ***
Xesús
Labandeira Pérez - Xesús Labandeira
Pérez: El 2 d'abril –erròniament
en algunes fonts el 6
d'abril–
de 1906 neix a
Vilariño (Vilasantar, la Corunya, Galícia)
l'anarquista, anarcosindicalista i
guerriller antifranquista Xesús Labandeira Pérez,
–citat sovint el seu nom en
castellà Jesús i el llinatge
primer erròniament com Lavandeira–
conegut com O Ladrillo i Dapena.
Sos pares es deien Manuel Labandeira Fandiño, llaurador, i
Andrea Pérez Casal.
Treballava de criat i de jornaler a Santiago de Compostel·la
(la Corunya,
Galícia) i cap el 1931 s'instal·là a
Betanzos (la Corunya, Galícia), on
treballà com a jardiner municipal. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) des de 1932, fou al sindicat, a la Casa del Poble de
Betanzos, on
aprengué a llegir i a escriure. També fou membre
del grup «Plantas Nuevas»
(1934-1936), adherit a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). L'agost de 1934
va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de
Betanzos,
càrrec que mantenia en 1936. Arran dels enfrontaments contra
els militars
aixecats el 22 de juliol de 1936 a Betanzos, fugí a les
muntanyes i formà part
d'un grup guerriller confederal que actuà a les comarques de
Puentedeume i de
Betanzos. En 1937 se sumà a Curtis (la Corunya,
Galícia) al grup encapçalat per
Benigno Andrade García (Faucellas) i
després de la dissolució d'aquest,
s'integrà en el comandat per José Neira
Fernández (Neira). Després de
la
mort de Neira, en 1944 abandonà la guerrilla tot rebutjant
d'integrar-se en un
grup sota les ordres de Marcelino Rodríguez
Fernández (Marrofer), de la
IV Agrupació Guerrillera del Partit Comunista d'Espanya
(PCE). Visqué amagat,
però l'agost de 1945 va ser detingut a Porzomillos-Oza (la
Corunya, Galícia);
jutjat en consell de guerra en 1946 a la Corunya, va ser condemnat a
mort,
sentència que fou commutada per la de 20 anys de
presó, que purgà al penal d'El
Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). El 23
d'octubre de 1953 aconseguí la
llibertat provisional. Sa companya fou Julia Louriño
García. Xesús Lavandeira
Pérez va morir el 5 de gener de 1991 a Betanzos (la Corunya,
Galícia). Son
germà Lois Labandeira Pérez també fou
militant confederal. En 1992 Félix Sancho
Gracia va escriure el guió fílmic Huidos,
inspirat en la seva vida. Xesús Labandeira
Pérez (1906-1991) ***
Necrològica
de Francisco Navarro Perié apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 5 de juny
de 1990 - Francisco
Navarro Perié: El 2 d'abril de 1906
neix a
Lanaja (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Francisco Navarro Perié. Sos pares es
deien Santiago Navarro i Dominga Perié. Xofer de
professió, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca. En 1939, amb
el triomf
franquista, va ser capturat i el juny d'aquell any tancat a la
presó d'Osca.
Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a reclusió
perpètua.
Posteriorment va ser traslladat a les presons de Barbastre (Osca,
Aragó,
Espanya) i Barcelona (Catalunya). Cap el 1945 va ser posat en llibertat
condicional i ràpidament passà clandestinament a
França, on milità en la
Federació Local d'Orleans (Centre, França) de la
CNT i en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En 1958 fou un dels delegats de la
FAI al Congrés
Internacional Anarquista que se celebrà a Londres
(Anglaterra). Després de
lluites intestines del moviment llibertari i de problemes familiars,
deixà de
militar. Sa companya fou María Angela Lorenza Artigas.
Francisco Navarro Perié va morir el 24 de
març de 1990 al seu domicili de Fleury-les-Aubrais
(Centre, França). ***
Necrològica
de Domingo Díaz Ferrer apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 01 de març de 1988 - Domingo Díaz Ferrer: El 2 d'abril de 1908 neix a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista Domingo Díaz Ferrer. Instal·lat a Andalusia, de jove entrà a fer feina als ferrocarrils, fent de factor de trens de mercaderies i, ocasionalment, de cap d'estació. Afiliat a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es mostrà força actiu i reivindicatiu, ocupant càrrecs de responsabilitat. Entre el 28 i el 30 d'abril de 1932 representà la subsecció de Jerez en el Ple del Comitè de Relacions d'Andalusia de ferroviaris. Entre el 30 d'abril i el 4 de maig de 1932 fou delegat per Jerez en el Ple Regional de Ferroviaris d'Andalusia i presidí algunes sessions. En 1933 es traslladà a Alacant, on continuà la seva feina de ferroviari. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, representà la CNT en la Comissió d'Ordre Públic d'Alacant. Poc després se sumà voluntàriament a les milícies confederals i arribà a ser comissari en el Cos de Sanitat de la «Columna de Ferro». El 20 de novembre de 1936 va ser un dels testimonis de l'execució del cap falangista José Antonio Primo de Rivera. A partir de febrer de 1937 va ser nomenat, en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i juntament amb Antonio Ortega Corbí, membre de la Conselleria Provincial de València. Després fou nomenat comissari de Salut dels hospitals valencians. Durant la guerra proveí de paper i de maquinària el periòdic alacantí Liberación. En acabar la guerra aconseguí arribar a Algèria i establert en 1945 a Orà va fer de pastisser. En aquesta època va ser nomenat responsable del Comitè Regional Provisional de l'FNIF d'Àfrica del Nord i en 1947 secretari politicosocial del Comitè Departamental de l'Àfrica del Nord de la CNT en l'Exili. Després de la independència d'Algèria, s'instal·là a Niça (Provença, Occitània), on treballà de pastisser. Durant els anys setanta col·laborà en el periòdic parisenc Frente Libertario. Més tard s'establí a Tolosa de Llenguadoc, sempre militant en la CNT. Durant els seus últims anys, mantingué subscripció i contactes amb la revista barcelonina Polémica. Sa companya fou Maria Soler. Domingo Díaz Ferrer va morir el 26 d'agost de 1987 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i dos dies després va ser incinerat al cementiri de Cornebarrieu (Llenguadoc, Occitània). ***
Vicente
Tamborero Torres - Vicente
Tamborero Torres:
El 2 d'abril de 1911 neix a Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista Vicente Tamborero Torres. Sos pares es deien
Andrés Tamborero i Francisca Torres. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), després del cop militar feixista
de juliol de 1936
s'enrolà com a milicià en la «Columna
Durruti» i després de la militarització
de les milícies lluità com a soldat en la 26
Divisió de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment, sembla, passà
per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Capturat per les
tropes
alemanyes, després d'un temps en un camp d'Estrasburg
(Alsàcia), el 13 de
desembre de 1940 va ser deportat al camp de concentració de
Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria) sota la matrícula
5.325. Després de l'alliberament de camp el
5 de maig de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriat a
França i
s'instal·là a Barbentana, on milità en
la Federació Espanyola de Deportats i
Internats Polítics (FEDIP). Vidu de Glòria Cruselles Marsà, es casà amb
Jeanne Marie Marcelle Sauvant. Vicente Tamborero Torres va
morir el 16 de maig de
1977 al seu domicili de Barbentana (Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Miquel Dalmau Vidal apareguda en el periòdic
parisenc Cenit
del 18 de
juny de 1991 - Miquel Dalmau Vidal:
El 2 d'abril de 1913 neix a Calonge (Baix
Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista
Miquel Dalmau Vidal. Sos pares es deien Enric Dalmau i
Consolació
Vidal. Començà a militar molt jove en el moviment
llibertari del seu poble. Durant la
guerra civil fou milicià en les columnes confederals. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França i fou internat en
diversos camps de concentració i
enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant
l'Ocupació, va
ser requerit per les autoritats i enviat a zona ocupada per a treballar
en les
fortificacions al Pas-de-Calais. Després de la II Guerra
Mundial s'instal·là a
La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on milità
alguns d'anys. Després, per
qüestions de feina, s'establí a Alèst,
on formà part de la Federació Local de
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou
Maria
Teresa Parramon. Miquel Dalmau Vidal va morir el 28 de febrer de 1991 a
l'Hospital General de Alèst (Llenguado,
Occitània). ***
Antoni
Alorda Gracia - Antoni Alorda Gracia:
El 2 d'abril de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista
i
anarcosindicalista Antoni Alorda
Gracia. Sos
pares es deien Antoni Alorda Bassols i Maria Gràcia. Quan
tenia 16
s'adherí a les
Joventuts Llibertàries del barri de Gràcia de
Barcelona (Catalunya). Durant el
Bienni Negre de la II República fou detingut com a membre
del Comitè Regional
de Catalunya de les Joventuts Llibertàries i tancat a la
presó Model de
Barcelona. Després fou transferit a la presó de
València (València, País
Valencià) fins al 1936. El juny de 1936
intervingué en el gran míting de
València en representació de les Joventuts
Llibertàries de Llevant juntament
amb Serafín Aliaga Lledó, Francesc Isgleas
Piarnau i David Mayordomo. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà
activament als combats a
Valencia, especialment en l'assalt a la caserna d'Alameda, que, amb
Eduardo
José Esteve (Germen Esteve),
requisà
després com a local de les Joventuts
Llibertàries. Quan esclatà la guerra
formà
part del Comitè Provincial de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL) de València. Com a membre del Comitè
Peninsular de l'FIJL i del Comitè
de Milícies, es mostra contrari a la participació
dels anarquistes en els
governs republicans. El juliol de 1937 assistí com a delegat
del Sindicat del
Vestir de València al Congrés Regional de Llevant
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). El setembre de 1938 assistí a
València, com a delegat de les
Joventuts Llibertàries de Llevant, al Congrés
Regional d'aquesta organització.
El 16 d'octubre de 1938 participà en el míting
celebrat al Cinema Kursaal de
Barcelona, organitzat per la Federació Local de les
Joventuts Llibertàries de
la capital catalana, en representació de les Joventuts
Llibertàries de Llevant,
i on intervingueren també José
Expósito Leiva, Ramón Liarte Viu i Lorenzo
Íñigo
Granizo. En 1939 s'integrà en el Comitè Regional
de les Joventuts Llibertàries
de Llevant i representà aquest comitè en la
policia de València. Passà a França
gràcies al Comitè d'Esteve Pallarols Xirgu, en
1939 viatjà a Barcelona per
muntar una empresa que facilités l'alliberament
d'empresonats. De bell nou a França,
fou internat al camp de concentració de Sètfonts
i després va ser enviat a
treballar com a mecànic electricista en un camp
d'aviació. En 1940 s'instal·là
a Marsella i l'any següent entrà en el
Comitè de Relacions de la CNT marsellès.
En aquesta ciutat conegué la llibertària Martina
Pérez Fontal, que esdevingué
sa companya. Entre 1944 i 1945 fou redactor, amb Francesc Botey Badosa
i Lucio
Gómez Arnaiz, de Ruta a Marsella. En
1945 representà la CNT de Marsella
en el Congrés d'aquell any. Assistí al Ple de
març de 1945, on fou nomenat
membre del Comitè Nacional de l'FIJL a França. A
finals de 1945 va ser nomenat
secretari de la Comissió de Relacions Provisional del
Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) i de la CNT de Llevant en l'Exili. En 1946 va fer un
míting a
Marsella. Assistí com a delegat de Marsella al
Congrés de 1947. En 1948 fou
nomenat secretari de la CNT de Marsella i es caracteritzà
per la seva ortodòxia
a ultrança. El 14 de juny de 1953 fou nomenat secretari de
la Comissió de
Relacions de Provença. En 1961 abandonà el
Congrés de Llemotges (Llemosí,
Occitània) després de rebutjar els desitjos de
reunificació de l'MLE majoritaris.
En 1965 assistí al Congrés de Montpeller, on
presidí diverses sessions. En 1968
representà la CNT en l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT). En
1970 fou secretari del Comitè Regional de
Provença de la CNT. En 1974 va fer un
míting a París. Fou delegat per Marsella al
Congrés de 1975. El 30 de gener de
1977 va ser detingut a Barcelona, amb altres companys, durant un ple
clandestí
de militants que pretenia reconstituir la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI).
El 28 de maig de 1977 va fer un míting amb Frederica
Montseny a la plaça de
braus de les Arenes de València. El gener de 1983
assistí com a delegat de
Marsella al VI Congrés de la CNT que tingué lloc
a Barcelona. Trobem articles
seus en Boletín Interno CIR, Espoir,
Germinal i Solidaridad
Obrera. Antoni Alorda Gracia va morir el 14 d'abril de 1984
al barri de Saint-Tronc de Marsella (Provença,
Occitània). Antoni Alorda Gracia (1916-1984) ***
John
Brailey - John Brailey: El 2
d'abril de 1934 neix
al barri d'Stoke Newington (Hackney, Londres, Anglaterra) el
tipògraf,
llibreter i militant anarquista, anarcosindicalista i pacifista John
Brailey. Era
el fill il·legítim del director d'un institut i
es va criar a llars d'acollida
durant la II Guerra Mundial, sovint bombardejats, fet que
implicà que la seva
educació fos sempre interrompuda. Pacifista
convençut, a començament dels anys cinquanta
va fer el servei militar a Egipte en el cos mèdic. Un cop
llicenciat, entrà a
treballar com a tipògraf, sobretot en els
periòdics Daily Telegraph
i Sunday
Mirror, fins a mitjans dels anys vuitanta. Formà
part de la Society of
Graphical and Allied Trades (SOGAT, Societat d'Artesans
Gràfics i Afins; el
sindicat dels tipògrafs), i milità en el moviment
llibertari londinenc. En 1987,
quan la indústria de la impressió es
traslladà al barri de Wapping (Tower
Hamlets, Londres, Anglaterra), agafà una
excedència i muntà una botiga de
llibres de segona mà que batejà
«Rainbow Books», establerta al barri de Forest
Hill (Lewisham, Londres, Anglaterra). Amb altres companys, durant els
anys
seixanta fundà el «Comitè dels
100», grup antimilitarista que es vinculà
estretament amb els «Spies for Peace» (Espies per a
la Pau), creat en 1963 per
a lluitar contra la guerra de manera pacífica. L'estiu
d'aquest mateix any
participà activament en les manifestacions
contràries a la visita de la família
reial grega a Londres i l'abril de 1967 fou un dels que
participà en l'ocupació
de l'ambaixada grega londinenca per protestar contra la Dictadura dels
Coronels.
Després fou membre del «Notting Hill Anarchist
Group» (Grup Anarquista de Notting
Hill) i va ser un gran amic d'Albert Meltzer. John Brailey va morir el
21 de
març de 2012 a l'Hospital Lewisham de Londres (Anglaterra).
Defuncions
André Alavoine - André Alavoine: El 2 d'abril de 1909 mor a Palaiseau (Illa de França, França) el tipògraf communard llibertari André Alavoine. Havia nascut el 16 de febrer de 1843 al barri de Belleville de París (França). Sos pares es deien Charles Joseph Alavoine, impressor empleat de la Impremta Nacional, i Catherine Foix, modista. D'antuvi seguidor de Louis Auguste Blanqui, va ser membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència bakuninista. En 1870, en el setge de París durant la guerra francoprussiana, lluità en el 95 Batalló de la Guàrdia Nacional. Va ser l'encarregat d'elaborar l'estatut del Comitè Central de la Federació de la Guàrdia Nacional, constituïda el 24 de febrer de 1871, i fou elegit pels representants dels 11 batallons de la Guàrdia Nacional per formar part d'aquest Comitè Central com a delegat del IV Districte parisenc. Durant la Comuna de París, el Consell d'aquesta institució el nomenat sotsdirector de la Impremta Nacional, encarregada d'estampar els documents oficials (decrets, cartells, etc.) del govern revolucionari, i a ell se li assignà la publicació del Journal Officiel de la République Française. Salvà del pillatge i dels incendis els Arxius Nacionals de l'Estat. El 26 de maig de 1871 intentà impedir l'afusellament dels 52 ostatges del carrer Haxo. Defensà la Comuna de París fins al final i participà en els combats contra les tropes de Versalles al cementiri parisenc de Père Lachaise. Aconseguí salvar-se de la repressió i fugí cap a Suïssa, instal·lant-se a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el juliol de 1871. El 29 d'agost de 1873 el II Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia per «comandament en les bandes armades» a la deportació en recinte fortificat. Aquest mateix 1873 muntà, amb Jean Ziegler, una impremta que publicà diferents periòdics (Chronique Radicale, Le Carillon, La Lanterne, etc.). En aquesta ciutat suïssa va pertànyer al Comitè de Propaganda Revolucionari (CPR), participà en el comitè de redacció del periòdic anarquista La Révolte, fundà el periòdic Le Radical i fou president de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité». El gener de 1875 signà, amb altres (Andignoux, A. Audebert, etc.), Au citoyen Garibaldi. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat. En 1880, amb altres 16 communards exiliats, publicà el fulletó Les proscrits français et leurs condamnations. L'agost de 1880 vengué la seva impremta de Ginebra i durant la tardor d'aquest any retornà a París, on muntà una de nova al Passatge de l'Opera. André Alavoine va morir el 2 d'abril de 1909 a Palaiseau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després al cementiri de la localitat. ***
Autoretrat
de Chris Lebeau (1941) - Chris Lebeau: El
2
d'abril de 1945 mor al camp de concentració de Dachau
(Baviera,
Alemanya) l'artista,
professor d'art,
teòsof i anarquista Joris Johannes Christiaan Lebeau,
conegut com Chris Lebeau i que
solia signar CLB. Havia nascut el
26 de maig de 1878 a Amsterdam (Països Baixos).
Era el quart i
últim infant d'una
família treballadora empobrida. Sos pares es deien Jacques
Charles Lebeau,
socialista inclinat a l'alcohol que es va veure obligat per aquest
motiu a
canviar sovint de treball (maquinista, xofer, comerciant, etc.), i
Grietje
Scholte, costurera. En la joventut ajudà son pare a la venda
del periòdic
anarquista Recht voor Allen i
l'alcoholisme d'aquest li va fer que ell restés tota sa vida
abstinent,
vegetarià, no fumador i, fins i tot, sense veure ni
cafè ni te. De molt jove es
va veure atret pel dibuix i entre 1892 i 1895 va estudiar a l'escola
d'arts
aplicades Quellinus d'Amsterdam. Entre 1895 i 1899 continuà
la seva formació a
l'Escola Estatal d'Arts Aplicades d'Amsterdam. El 7 de maig de 1902 es
casà amb
Anna Maria Leverington, amb qui va tenir una filla. Entre 1904 i 1914
va
ensenyar a l'Escola d'Arts Aplicades d'Haarlem (Holanda Septentrional,
Holanda),
on va ser professor de Johan Briedé, que
esdevingué un dissenyador gràfic molt
influent. També va fer cursos de dibuix a l'Escola Vahana de
la Societat
Teosòfica (Karel de Bazel, Mathieu Lauweriks, etc.), que li
van influir força,
tant en el camp espiritual com artístic. Considerat com un
dels artistes més
representatius de l'Art Decó i del modernisme
holandès, desenvolupà el seu art
en totes les disciplines (dibuix, pintura, disseny, bàtik,
ceràmica, mural, gravat,
litografia, il·lustració, decoració,
escenaris teatrals, arts menors, etc.). En
1904 fou un dels fundadors de la Nederlandsche Vereeniging voor
Ambachts- en
Nijverheidskunst (VANK, Associació Holandesa per a
l'Artesania i l'Art
Industrial), que reivindicava l'artesania contra la
producció mecànica
capitalista, seguint l'exemple de Walter Crane i William Morris. En
1908 va
treballar un temps a Anvers (Flandes) i en 1914 passà sis
mesos per les Índies
Orientals Neerlandeses (actualment Indonèsia) fent escenaris
i cartells per a
la companyia de teatre «Hagespelers» d'Eduard
Verkade. En tornar d'Àsia
s'establí a La Haia (Holanda Meridional, Països
Baixos), on va perdre molta
feina durant l'incendi del remolc on treballava. El 22 de juny de 1915
deixà sa
companya i s'emparellà amb Nella Augusta Heijting,
vídua d'Abraham van des
Vies, que tenia una filla i un fill. En 27 de febrer de 1919 es va
divorciar d'Anna
Maria Leverington. En 1922 es va presentar a les eleccions
parlamentàries
d'aquell any pel Kunstenaarspartij (KP, Partit dels Artistes), creat ad hoc per a defensar la visió
dels
artistes revolucionaris. En 1922, també, durant el
Congrés Sindical
Internacional de caire socialdemòcrata celebrat a Amsterdam,
dibuixà retrats
d'alguns participants (F. Adler, E. Fimmen, L. Jouhaux, K. Radek, P. J.
Troelstra, etc.). La unió lliure que mantenia amb Nella
Augusta Heijting acabà
el març de 1925. Entre 1926 i 1929 va romandre diverses
vegades a Bohèmia, on
elaborà vitralls. Entre 1926 i 1928 va fer murals a l'antiga
església catòlica
de Leiden (Holanda Meridional, Països Baixos) i en la
representació de la «Fe»
en aquesta església va incloure els anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i
Bartolemeo Vanzetti executats aleshores i els caps de Gandhi i de
Lenin. També
va treballà posteriorment a Bèlgica i a
França. El 7 de maig de 1932 s'uní amb
Maria Sofia Herman i el 12 de novembre de 1935 es casà amb
Ilse Ruth Voigt a
Londres (Anglaterra), matrimoni que es dissoldre el 14 de gener de
1937. Es
definia com a «anarcocomunista
religiós», però el seu
anarcocristianisme era
molt distint al d'altres llibertaris holandesos (Félix Ortt,
Lodewijk van
Mierop), basat en les filosofies orientals i en la teosofia i
manifestat més en
la seva manera de viure que en la militància. Per exemple,
es va negar a fabricar
botelles destinades a begudes alcohòliques o a dissenyar
segells postals que
representessin la reina. No obstant això,
col·laborà estretament amb l'anarcosindicalista
Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança
Sindicalista Holandesa) i
assistí a actes anarquistes i antimilitaristes;
també va fer dibuixos,
pancartes i cartells per a la revista De Wapens Neder,
de la Internationalen Anti-Militaristische Vereeniging (IAMV,
Associació
Internacional Antimilitarista), i per a les
publicacions anarquistes Bevrijding, Licht
en Waarheid, De
Maker, entre d'altres. A
més va dissenyar l'exlibris de Bart de
Ligt i va fer un retrat a Albert de Jong, almics seus i anarquistes
destacats.
En 1933, quan els nazis assumiren el poder del govern a Alemanya,
concertà un matrimoni de conveniència amb una
refugiada jueva alemanya. En aquesta
època tenia com a aprenent l'artista Sixta Lamchiena
Saltet-Heddema (Sixta Heddema).
Durant l'ocupació nazi,
amb Heddema, utilitzà els seus coneixements
artístics per a la falsificació a
gran escala de documents per a la Resistència. El 3 de
novembre de 1943 va ser
detingut, juntament amb sa companya i Heddema, sota
l'acusació d'haver ajudat
jueus holandesos. Ell assumí tota la responsabilitat i sa
companya va ser
posada en llibertat. Els nazis li donaven la llibertat si prometia no
participar en tasques il·legals i contra el règim
en el futur, però es va negar
a fer-ho. Després de passar pel camp de
concentració d'Herzogenbusch (Vught,
Brabant Septentrional, Països Baixos), on es va mantenir
vegetarià donant el
menjar als companys, el 24 de febrer de 1944, va ser traslladat el 25
de maig
d'aquell any al camp de concentració de Dachau (Baviera,
Alemanya), on Chris
Lebeau va morir malalt de tifus i d'esgotament durant la nit de l'1 al
2
d'abril de 1945 –algunes fonts citen el 27 de març
i el 30 d'abril de
1945. Un cop lliure, Heddema
guardà l'obra de Lebeau a lloc segur i posteriorment la
llegà a la Fundació de
Belles Arts. El 9 de desembre de 1961 va ser enterrat al Camp de
l'Honor del
cementiri de Loenen (Gelderland, Països Baixos). La seva
col·lecció es troba
des dels anys setanta al Museu Drents d'Assen (Drenthe, Països
Baixos) i en
1987 es va fer una retrospectiva de la seva obra. El 18 de febrer de
1981 el
Memorial de Yad Vashem de Jerusalem (Palestina) el reconegué
com a «Justos
entre les Nacions» per ajudar els jueus víctimes
de la persecució. Entre el 12
de novembre de 2011 i el 29 de gener de 2012 es va fer al Museum Willem
van
Haren de Heerenveen (Frísia, Països Baixos)
l'exposició Chris Lebeau
(1878-1945). Kunstenaar en anarchist. Chris Lebeau (1878-1945) ***
Magí
Marimon Vidal (1936) - Magí Marimon Vidal: El 2 d'abril de 1953 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Magí Francesc Ambrosi Marimon Vidal, conegut com El Fusteret. Havia nascut el 2 de maig –algunes fonts citen erròniament el 28 d'abril o l'1 de maig– de 1897 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sos pares, tradicionalistes i carlistes, es deien Pau Marimon Ferrer, jornaler, i Càndida Vidal Fabregat. Fuster de professió, va créixer en l'ambient tradicionalista de sa família i s'afilià al sindicat catòlic «Unión Profesional de Oficios Varios» (UPOV). El 19 de setembre de 1914 participà en un enfrontament entre militants confederals i membres de l'UPOV que volien sabotejar un míting de Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre) al local de les Societats Obreres d'Igualada; en aquesta baralla resultà ferit de bala l'obrer anarcosindicalista Joan Fabregat Llosas i ell al cap d'una garrotada; detingut, va ser posat en llibertat a les 72 hores. El 12 d'agost de 1920, a resultes d'una batussa el dia anterior a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on havien resultat morts el cenetista Joan Figuerola i el membre del sometent Pere Portas Teus, va ser detingut després que la policia l'escorcollés a la taverna Mitja Gorda de l'Hospitalet de Llobregat i trobés segells de cotització, un carnet i una nominació de sergent dels requetès al seu nom. Posteriorment, i no sabem ben bé quines circumstàncies portaren aquest canvi, capgirà la seva manera de pensar totalment i s'integrà en els grups d'acció anarquistes, enfrontant-se als seus antics companys i als pistolers del «Sindicat Lliure». La policia sospità de la seva participació, amb Alfons Vila Franquesa (Joan Baptista Acher o Shum) i Ferran Sánchez Rojas (El Negre de Gràcia), en la temptativa d'assassinat del dirigent carlista Salvador Anglada Llongueras, assessor del governador de Barcelona Severiano Martínez Anido. També, segons la policia, va ser qui va lliurar els diners a Vicente Barrientos, José Martín Cobos, Salvador Sansenech i Cap de Turi, per a finançar l'assassinat el 9 d'abril de 1921 a Barcelona d'Emili Puig Casanovas, encarregat del forn de vidre de «Rubert Hermanos» del barri barceloní de les Corts i membre del sometent, i també qui va organitzar l'atemptat mortal l'1 de juny d'aquell any de Ramon Gironès Vallespir, encarregat del forn de vidre de la fàbrica Tarrida i membre del Cercle Tradicionalista. Sota l'acusació de pertinença al grup anarquista del carrer Toledo, el 20 d'octubre de 1921 va ser detingut al seu domicili, al número 11 de la plaça d'Osca de Barcelona, juntament amb Darius Panadès Sisart i Joan Enseñat Rico (El Mallorquí), i salvatgement torturat amb corrents elèctriques als testicles i canells, restant posteriorment 44 dies vomitant sang incomunicat a la Presó Model de Barcelona. Acusat per la policia de ser un dels militants que recaptaven les cotitzacions de la CNT i de ser membre dels grups d'acció sindicalistes, també va ser inculpat de possessió d'explosius. Durant aquesta detenció, l'1 d'abril de 1922, va morir son primer fill acabat de néixer. A finals de juny de 1922 va ser absolt de l'acusació de «possessió d'explosius», però restà tancat sota l'acusació de possessió de sis bombes «Orsini», amb complicitat amb Desideri Trilla Mariné, cas del qual finalment va ser absolt el 24 d'octubre de 1922. Segons algunes fonts, per altres delictes, va ser condemnat a vuit anys de presó. Exiliat a França, la policia sospità que havia participat en l'assassinat l'1 de març de 1926 a Barcelona del pistoler Enrique del Cacho. En 1930 col·laborà en Solidaridad Obrera. Entre 1930 i 1936 visqué amb sa companya Antònia Mas Giménez al número 7 del carrer Negrell del barri de la Mare de Déu del Port de Barcelona. Durant la Revolució i la guerra sembla que formà part d'una milícia i segons alguns fou xofer de Lluis Companys Jover. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. El juliol de 1939 va ser enviat a la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a La Condomine i el febrer de 1940 a Gorze (Lorena, França). El juliol de 1940, quan l'avançada de les tropes alemanyes, passà a Lió (Arpitània) i després aconseguí arribar a La Ròca d'Òlmes (Llenguadoc, Occitània). L'agost de 1940 va ser internat i després enrolat en la 544 CTE per a treballar de fuster a les poblacions occitanes de Pàmies i Fogats e Barrinòu. El juny de 1941 tornà a La Ròca d'Òlmes, on treballà a la fusteria de mobles de Carlos i Elisa Guijarro. L'estiu de 1943 es trobava a la zona de Biàrritz (Lapurdi, País Basc), sembla que enviat a treballar forcat a les obres del «Mur de l'Atlàntic» per l'«Organització Todt» –grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht. El juny de 1944 sembla que se n'evadí i que retornà a La Ròca d'Òlmes, on residí la resta de sa vida. En 1946 s'integrà en activitats clandestines antifranquistes amb grups anarquistes. Restà a l'exili i finalment pogué retrobar-se amb sa companya i sa filla. Magí Marimon Vidal va morir el 2 d'abril de 1953 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Magí Marimon Vidal
(1897-1953) ***
Notícia
del judic d'Émile Dulac publicada en el diari
parisenc La
Gazette de France del 25 de febrrer de 1911 -
Émile Dulac: El 2 d'abril de 1963 mor a Meaux (Illa de França, França)
l'anarquista individualista, després socialista i finalment feixista, Georges
Dulac, conegut com Georges Dulac. Havia nascut el 2 de setembre de 1887 al VIII Districte de París (França). Era fill de Gaston Prosper Dulac,
tapisser, i de Louise Marie Julia Lesenne, jornalera. Es guanyava la vida
treballant d'obrer xocolater. Entre 1901 i 1902 col·laborà en el periòdic
anarquista de Georges Butaud Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité
i entre 1906 i 1907 en Le Cubilot, editat per André Mounier (Jean
Prolo). El maig de 1907 va ser un dels signants del cartell antimilitarista
«Aux Soldats». Aleshores militava en el moviment anarquista de
Levallois-Perret, on vivia al número 6 de l'impàs Gravel, juntament amb els
germans Alexandre Girard i Maurice Girard i Albert Jacquart. En 1908 va ser un
dels animadors del Grup Abstencionista del XVII Districte de París. Freqüentà assíduament
les «Xerrades Populars» d'Albert Libertad i llegia el periòdic anarcoindividualista
L'Anarchie. Després de la mort de Libertad, desaprovà l'orientació cientista
que prengué L'Anarchie. Durant la campanya antiparlamentària de la primavera
de 1910 va fer costat els anarquistes comunistes i destacà per la seva
propaganda a Levallois-Perret. El 21 de maig de 1910 convocà al Cafè Jules tots
els crítics amb la nova línia de les «Xerrades Populars» i reprotxà públicament
a André Georges Roulot (Lorulot) d'haver desencarrilat el moviment
engegat per Libertad. El 12 de setembre de 1910 va ser nomenat membre de la
comissió de reorganització de Le Libertaire, que reorientà el setmanari exclusivament
cap a l'anarquisme comunista i el sindicalisme revolucionari, esdevenint per un
mes el gerent d'aquesta publicació en substitució d'Hélène Lecadieu. El 16
d'octubre de 1910 va ser detingut a la seu del periòdic per la publicació de
tres articles antimilitaristes no signats («C'est la révolte», «Coups de feu
comme à Barcelone» i «Les responsables») relatius a la gran vaga dels
ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seu de Le Libertaire la policia
decomissà objectes amb els quals es podien confeccionar enginys explosius. El
desembre de 1910 envià una carta a Aristide Briand, president del Consell de Ministres
de França, exigint el règim polític i no el de dret comú que patia per al seu
empresonament. Després de diversos mesos de presó preventiva a La Santé, el 24
de febrer de 1911 va ser jutjat amb Anna Mahé, redactora de Le Libertaire,
detinguda també per un article antimilitarista, per l'Audiència del Sena pel
delicte de «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi, i a
l'apologia d'aquests tres crims». Defensant pels advocats André Berthon i Georges
Ducos de la Haille, ambdós van ser absolts. Poc després abandonà la Federació Revolucionària
Comunista (FRC), en la qual s'havia integrat, i passà a militar en les «Jeunes
Gardes Révolutionnaires» (JGR, Joves Guàrdies Revolucionàries), llançades per La
Guerre Sociale, i ben aviat esdevingué gerent d'aquesta publicació de Gustave
Hervé. El 7 de juny de 1911 participà, amb altres companys anarquistes (Miguel
Almereyda, Baure, René Dolié, Jean Goldschild Goldsky, Émile Méo Tissier,
Perceau i Marius Truchard), en el segrest dels confidents de la policia Eugène
Bled i Jean Dudragne; inculpat, passà a la clandestinitat. No va comparèixer en
el judici celebrat entre el 7 i el 9 d'octubre de 1911 contra els militants de La
Guerre Sociale. A partir del 18 de setembre de 1912 esdevingué gerent de La
Guerre Sociale i en el número del 10 de desembre de 1912 signà la
declaració «Pourquoi nous entrons au Parti Socialiste», entrant a formar part
de la Secció de Levallois-Perret de la Secció Francesa de la Internacional
Obrera (SFIO). En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, s'arrenglerà amb els
partidaris de la «Unió Sagrada». Declarat exempt per al servei militar, el
novembre de 1914 s'allistà i el 6 de setembre de 1915 va ser nomenat caporal.
El 21 de gener de 1918 va ser ferit a causa de l'explosió d'un obús i resultà amb
ferides a la cara. El 25 de juliol de 1919 va ser desmobilitzat del 119
Regiment d'Infanteria, obtenint nombroses condecoracions militars, i retornà a
Levallois-Perret. El 30 de juny de 1927 es casà al XVII Districte de París amb
la modista Berthe Lucie Ondet i Gustave Hervé en va ser testimoni. En aquesta
època vivia amb sa mare ja vídua al número 9 del carrer Raspail de Levallois-Perret.
Sempre fidel a Gustave Hervé, el seguí en la seva evolució ideològica i en el període
d'entreguerres milità en el Partit Socialista Nacional (PSN). En les eleccions
legislatives d'abril de 1928 es presentà per aquest partit per a la I
Circumscripció del XX Districte de París, obtenint 2.223 vots. Durant la II
Guerra Mundial continuà al costat d'Hervé en el suport al règim feixista de
Vichy. En 1946, amb Lucien Leclerc, publicà el fullet hagiogràfic La Vérité
sur Gustave Hervé,
per a defensar l'honor del seu difunt mentor. El seu últim
domicili va ser a Nantouillet (Illa de França, França).
Émile
Dulac va morir el 2 d'abril de 1963 a l'Hospital de l'Est Francilien de
Meaux (Illa de França, França). ***
Notícia
de la detenció de François Poinard apareguda en
el diari de
Rennes L'Ouest-Éclair
del 9 d'agost de 1925 - François Poinard:
El 2 d'abril de 1975 mor a Saint-Étienne (Forez,
Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista
François Poinard, també
citat Francis Poinard. Havia nascut
el 14 de juny –algunes fonts citen
erròniament el 4 de juny– de 1899 a Le
Chambon-Feugerolles (Forez, Arpitània). Sos pares es deien
Jean Poinard, obrer
metal·lúrgic, i Anne Marie Faverial.
Obrer polidor metal·lúrgic,
vivia al número 9 del carrer Docteur Cordier de
Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Durant els anys
vint fou un dels animadors del Grup
Anarquista
Comunista de Saint-Étienne. Entre el 14 i el 15 de juliol de
1923 fou delegat
per Lió (Arpitània) al II Congrés
Nacional de les Joventuts Sindicalistes. El 8 de març de
1924 es casà a Saint-Étienne amb
Eugénie Antoinette Mounier.
Entre l'octubre de 1924 i el maig de 1925 fou el gerent de
l'òrgan de les
Joventuts Sindicalistes Le Cri des Jeunes.
El 8 d'agost de 1925 va ser detingut a Saint-Étienne,
juntament amb Régis
Eyraud i Marcel Morel, per aferrar cartells contra la guerra del
Marroc. Va ser
nomenat secretari del Grup Anarquista Comunista que es
constituí el 31 de
desembre de 1926. Entre 1926 i 1939 fou un dels animadors de la
Unió Local de
la Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR). El
novembre de 1934 fou delegat al V Congrés de la CGT-SR i el
gener de 1937 al VI
Congrés d'aquesta mateixa organització. El
març de 1927 entrà a formar part del
consell administratiu del Grup Anarquista Comunista, amb Pierre
Dubouchet,
Régis Eyraud, André Garnier, Marcel Morel,
Antoine Salis i Eugène Soulier. En
1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA), que rebutjà
l'estratègia «plataformista» de la
rebatejada Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR). En 1932 fou l'administrador de
l'òrgan confederal Le Combat
Syndicaliste (1926-1939). En
1933 signà en nom de la CGT-SR una crida per al Primer de
Maig Unitari amb la
Confederació General del Treball (CGT) i la
Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). El juliol de 1935 fou un dels signants del
manifest que feia
una crida a portar a terme una conferència nacional contra
la guerra i la «Unió
Sagrada» publicat el 12 de juliol de 1935 en Le
Libertaire i formà part, amb altres companys
(Maurice
Chambelland, René Frémont, Jules Grandjouan,
René Lefeuvre, Robert Louzon,
Pierre Monatte, Marceau Pivert i Henri Poulaille), del seu
comitè organitzador.
Quan esclatà la guerra d'Espanya en 1936, fou secretari del
Comité Anarcho-Syndicaliste
pour la Défense et la Libération du
Prolétariat Espagnol (CASDLPE, Comitè
Anarcosindicalista
per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat Espanyol) de
Saint-Étienne.
L'octubre de 1936, amb el secretari de la Unió Local de la
CGT-SR Antonin Meunier,
protestà contra l'organització per part de la
Unió Anarquista (UA) d'un míting que
se havia de celebrar el 23 d'octubre al Velòdrom d'Hivern de
París, on hi havia
de parlar, entre d'altres, Pierre Besnard, Buenaventura Durruti,
Sébastien
Faure, Léon Jouhaux i Marceau Pivert. En 1938
treballà com a funcionari municipal
i fou membre del grup local de la Federació Anarquista de
Llengua Francesa
(FAF) i del Sindicat Interco de la CGT-SR. François Poinard
va morir el 2 d'abril de 1975 a Saint-Étienne (Forez,
Arpitània). ***
Maurice Dommanget - Maurice Dommanget: El 2 d'abril de 1976 mor a Senlis (Picardia, França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Jules Ernest Dommanget. Havia nascut el 14 de gener de 1888 a l'IX Districte de París (França). Sos pares es deien Jules Charles Albert Dommenget, carnisser, i Marie Anne Mathilde Roussel. Es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. L'1 d'agost de 1912 es casà al XIX Districte de París amb Eugenie Desirée Marie Germain. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés, Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just, La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge, Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions, és Histoire du Premier Mai (1953). El seu últim domicili va ser a Orry-la-Ville (Picardia, França). Maurice Dommanget va morir el 2 d'abril de 1976 a l'Hospital de Senlis (Picardia, França) i els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París. ***
Eva
Schwartz amb companys llibertaris quebequesos, com ara el
fotògraf anarcosindicalista Alex Primeau (primer per
l'esquerra) - Eva Schwartz: El
2 d'abril de 1982 mor a Mont-real (Quebec) l'anarquista Eva Schwartz.
Havia
nascut a Polònia en una família jueva. Durant la
Revolució russa va està
lligada al cercle de Rudolf Rocker, Mollie Steimer i
Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin).
Participà en el primer soviet de
Petrograd (Rússia; actual Sant Petersburg) i posteriorment
en la Revolució
maknovista a Ucraïna. Sembla que després va venir a
la Península durant la
Revolució i, segons alguns, ocupà
càrrecs de responsabilitat en «Mujeres
Libres». Després s'instal·là
al Quebec, on fou una de les fundadores de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual va ser
nomenada
presidenta. ***
Cosme
Paúles del Toro
- Cosme Paúles del
Toro: El 2 d'abril de 1993 mor a Temuco
(Cautín, L'Araucania, Xile) l'escriptor
i propagandista anarquista i anarcosindicalista Cosme Paúles
del Toro, que va
fer servir diversos pseudònims (Cosmos,
Francisco Javier de Toro, Javier de Toro). Havia nascut el 17 de
desembre de 1917 a Aguada de Pasajeros (Cienfuegos, Cuba). Fill d'un
aragonès i
d'una canària, des dels tres anys visqué a Osca
(Aragó, Espanya) i quan era
adolescent, agitat per un propagandista anomenat Perico,
entrà a formar part
del moviment anarquista. A partir de 1933 milità en la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya).
Detingut sota l'acusació
de «terrorisme», va ser alliberat
gràcies a Ramón Acín
Aquilué. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Tardienta i
participà
activament en la reacció contra aquest. Dies
després, s'integrà a Barcelona
(Catalunya) en la comunista «Columna Trueba-Del
Barrio» i lluità al front
d'Aragó (Almudébar i Osca). A partir de novembre
de 1936 lluità en la «Columna
Durruti». Ferit al front de Madrid (Espanya),
passà mesos hospitalitzat a
Barcelona. A la capital catalana s'uní a
l'Agrupació Anarquista «Faros», on fou
molt actiu en l'organització juvenil. El maig de 1937,
després de les
barricades, va ser segrestat i torturat en una txeca situada al Casal
Carlos
Marx i salvà la vida gràcies al descobriment i
desmantellament d'aquest centre.
Fins el final de la guerra participà en les activitats de
les Joventuts
Llibertàries. El febrer de 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Gurs.
Poc després,
gràcies a la seva nacionalitat cubana, aconseguí
un passatge cap a Amèrica.
Després de passar per diversos països americans
(Cuba, Veneçuela, Colòmbia,
Perú i Equador), en 1947 s'establí a La Calera
(Quillota, Valparaíso, Xile). El
8 de desembre de 1947 es casà amb Silvia Vercellino Cacini,
de qui tingué dues
filles, María i Lily. Més tard es reunirem amb
ell sos germans i sa mare. A
Xile ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica tant en el moviment anarquista
xilè com en el de l'exili espanyol. Durant els anys
cinquanta i seixanta milità,
amb Francisco Pauner Sospedra, en la Federació Anarquista
Internacional (FAI)
de Xile. Formà part del grup editor d'El
Libertario, que s'edità entre juliol de 1954 i
juliol de 1956. Entre 1958 i
1961 publicà a La Calera la revista Presencia
Anarquista, òrgan
del grup
anarquista «Libertad» i on
col·laboraren, entre d'altres, J. Federico Cortés
N.
i Fernando Solano Palacio. En 1960 era secretari general de la CNT de
Xile i
destacà sobretot en el camp propagandístic. En
1960 prologà el poemari Jardín
de acracia de Fernando Solano
Palacio i Astru Astur. En aquests anys col·laborà
en les activitats del Centre
Republicà Espanyol. Durant la dictadura militar d'Augusto
Pinochet es va veure
obligat a minvar la militància i a reduir les seves
col·laboracions en premsa.
A La Calera dirigí el periòdic Libertad
i mantingué un servei de llibreria. Durant sa vida
col·laborà en nombroses
publicacions anarquistes americanes i europees, com ara AIT,
Boletín de los Amigos de
la AIT, Boletín de los
GGDDC, Boletín de
Información de SIA, Boletín
Ródano-Alpes, Cenit,
CNT, Le
Combat Syndicaliste,
Cultura Libertaria, Espoir,
Fructidor, Guángara
Libertaria, Libertad, La Nouvelle Idéale, Presencia Anarquista, La
Protesta Obrera, Ruta,
Simiente Libertaria, Solidaridad,
Solidaridad Obrera, Tierra
y
Libertad, Umbral, Voluntad, etc. És autor de
nombroses
novel·les, com ara Bajo la
tempestad,
Cadáveres en el monte, Trágico retorno, Vengado, La
tragedia de
Castillejas del Valle (1934 i 1937), Un
jazmín en la serranía (1937), Él era
un rebelde (1937), Sombras en la
retina (1937), La venganza de los
parias (1937), Vengé!
(1956), Sous la tempête (1956), Grupo
Anarquista Libertad (1959, amb altres),
Presencia
anarquista (1959,
amb altres), Tragique retour.
Roman historique (1959), Interpretación
del anarquismo
(1969, amb altres), etc. Cosme Paúles del Toro va morir d'un
infart de miocardi
el 2 d'abril de 1993 a Temuco (Cautín, L'Araucania, Xile). Cosme Paúles del
Toro (1917-1993) ***
Antonio Ortiz Ramírez (París, desembre de 1944) - Antonio Ortiz Ramírez: El 2 d'abril de 1996 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Antonio Ortiz Ramírez. Havia nascut el 13 d'abril de 1907 al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya) de pares valencians (Pedralba). Sos pares es deien Pedro Ortiz i Teresa Ramírez. Va assistir poc a l'escola i va començar a fer feina amb 11 anys, que farà compatible amb una acadèmia nocturna, i amb 14, com a fuster i ebenista, es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la República va formar part dels Grups de Defensa Confederal de Poblenou. Entre 1932 i 1933 va col·laborar en Solidaridad Obrera, on va defensar les tesis de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1932 va ser membre del Comitè del seu sindicat i des del novembre el president, en uns moments que va haver de fer front a la gran vaga del gremi, que es va produir entre novembre i abril de 1933, i a l'aixecament de gener de 1933 que el va portar a la presó i a ser apallissat per la policia. A partir de 1934 es va instal·lar al barri barceloní de Santa Coloma. Molt amic de Joan García Oliver, va entrar en 1934 en el grup «Nosotros» i des d'aquesta organització coordinava tots els Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1935 va ser de bell nou detingut. Durant la primera meitat de 1936 va fer mítings arreu Catalunya (Sitges, Reus, Cerdanyola, Caldes, Sallent, Igualada, Argentona, Barcelona, Rodes, Gavà, Sabadell, Blanes, Balsareny). El juliol de 1936 va participar en els enfrontaments contra els feixistes i el 24 de juliol d'aquell any va marxar al front d'Aragó comandant la «Columna Sud-Ebre» –també coneguda com «Segona Columna» o «Columna Ortiz»– d'uns 800 homes. Va tenir una decisiva participació en la reunió de Bujaraloz d'octubre de 1936, que va suposar la creació del Consell d'Aragó i el nomenament de Joaquim Ascaso com a president. En 1937 va col·laborar en Nuevo Aragón. Va comandar la 25 Divisió, abans i després de la militarització de les columnes, fins que, acusat d'abús de poder i de connivència amb algunes activitats obscures atribuïdes a Joaquim Ascaso va ser deposat el 14 de setembre de 1937 –encara que molts atribueixen aquesta destitució a la seva oposició als estalinistes– i substituït per Miguel García Vivancos. Entre setembre de 1937 i febrer de 1938 va romandre a Barcelona a l'espera de destí militar. El desembre de 1937 va inscriure's a l'Escola Popular d'Estat Major, coneguda com «Escola de Guerra», de la qual es va llicenciar el cinquè d'una promoció de 60 aspirants. El febrer de 1938 va intervenir en el «Pla Camborios», encaminat a crear una forta guerrilla en la reraguarda franquista. Mesos després va ser destinat a la Seu d'Urgell com a cap de la 24 Divisió, però va ser destituït el juliol entre rumors sobre que es preparava el seu assassinat. El 5 de juliol de 1938 passarà a França amb Joaquim Ascaso i 10 col·laboradors més, fugida que va provocar un gran escàndol i una onada de crítiques virulentes per part de la CNT (Frederica Montseny, Segundo Blanco, Mariano Rodríguez Vázquez, Joan García Oliver), que el va acusar de deserció, fins al punt d'intentar enverinar-los a França. Amb la derrota va conèixer els camps de concentració: el febrer de 1939 va ser internat a Sant Cebrià; més tard, després d'una breu estada a la presó de Cotlliure, a Vernet; i després a Djelfa (Algèria), d'on va sortir el desembre 1942 enrolat en l'exèrcit francès. Va combatre a diferents zones d'Àfrica, contra l'Afrika Korps, i d'Europa (Ais de Provença, Lió, Belfort, Karlsruhe, Pforzheim) i va ser condecorat amb vuit medalles –una d'elles, la Creu de Guerra amb Palma, li fou imposada pel general De Gaulle el 23 de juliol de 1945–, llicenciant-se amb el grau de sergent en cap del Primer Batalló de Xoc. Després de la Segona Guerra Mundial es va instal·lar a Saberdu (Occitània), on va muntar una serradora amb el seu amic José Pérez Ibáñez (El Valencia). Va establir contacte amb Laureano Cerrada, cenetista que també havia caigut en desgràcia, amb la finalitat de participar en l'organització del fracassat atemptat aeri contra Franco de febrer de 1948 a Sant Sebastià. El febrer de 1951 la premsa francesa va donar detalls sobre l'atemptat i tement per la seva seguretat va passar a Bolívia (1951), Perú (fins al 1955) i Veneçuela (Caracas, San Felipe, Marín), on juntament amb els seus antics amics Joaquím Ascaso, Valeriano Gordo i Martín Terrer va mantenir certa militància durant els temps de la reunificació. En 1966 va ser secretari de coordinació de la CNT veneçolana. Després va abandonar l'activisme. En 1987 va retornar a Barcelona, on va aconseguir el reconeixement d'una paga com a sergent de l'exèrcit republicà. Antonio Ortiz Ramírez va morir el 2 d'abril de 1996 a la Residència per a Gent Gran del barri de la Verneda de Barcelona (Catalunya) i va llegar el seu cos a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona per a la investigació científica. En 1996 va ser estrenada a França una pel·lícula documental sobre la seva vida (Ortiz, général sans Dieu ni maître), realitzada per Ariel Camacho, Phil Casoar i Laurent Guyot. En 1999 José Manuel Márquez i Juan José Gallardo van publicar la biografia Ortiz, general sin Dios ni amo, resultat de diverses entrevistes i de consultes al seu arxiu personal. ***
Notícia
sobre l'absolució d'Émile Burgard apareguda en el
diari parisenc Journal
des débats politiques et littéraires
del 9 de juny de 1930 - Émile Burgard:El 2 d'abril de 1998 mor a Colmar (Alsàcia, França) el comunista, socialista, anarquista i antimilitarista Émile Burgard. Havia nascut el 7 d'agost de 1912 a Colmar (Alsàcia, Imperi Alemany; actualment pertany a França). Sos pares es deien Robert Burgard i Berthe Steib. Perruquer de professió, vivia al número 35 del carrer Chêne de Colmar. En 1930 era secretari de les Joventuts Comunistes del departament de l'Alt Rin. El 7 de juny de 1930, després d'haver estat detingut el febrer d'aquell any, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Colmar, juntament amb el soldat Brunaud, comunista dissident, per haver repartit el desembre de 1929 als soldats del 152 Regiment d'Infanteria de Colmar el periòdic revolucionari L'Avant-Garde; ell va ser absolt, membre que Brunaud va ser condemnat a 13 mesos de presó i 300 francs de multa; un altre acusat, André Marcel Bourdon (Roger), va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa. En 1930 abandonà el comunisme i s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El maig de 1931 va ser nomenat secretari del Comitè de Premsa del departament de l'Alt Rin de periòdic Le Populaire. En 1932 era secretari de la Secció de Colmar del Partit d'Unitat Proletària (PUP) i en 1933 militava en la Federació Comunista Independent de l'Est (FCIE). En 1934 era el responsable de l'edició regional alsaciana («Edició de l'Est») del periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF). El 16 de juliol de 1934 es casà a Colmar amb Rosa Sahr. L'abril de 1935, amb Philipp Urban, s'encarregà de l'edició de Terre Libre en llengua alemanya sota el títol Freie Erde. Émile Burgard va morir el 2 d'abril de 1998 a l'Hospital Louis Pasteur de Colmar (Alsàcia, França). ***
Yoann
Isambert - Yoann Isambert:
El 2 d'abril de 2020 mor a
Créteil (Illa de
França, França) el
professor i militant anarcosindicalista Yoann Frank Marcel Isambert,
conegut
com Ghjuvanni Bastiacciu. Havia
nascut l'11 de maig de 1988 Choisy-le-Roi
(Illa de França, França).
Era fill
de
Gérard Michel Nicolas Isambert, pastisser, i de Florence
Gilles, auxiliar de
puericultura. Va ser professor d'història i geografia a
l'Institut de Les
Mouseaux de Villepinte (Illa de França, França).
Gràcies a la seva participació
en les lluites en suport dels presos polítics bascos i
corsos conegué militants
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa i fou
un dels animadors
del Sindicat de Treballadors de l'Educació del departament
de Sena-Saint Denis
de la CNT. Participà activament en nombroses lluites per
l'autodeterminació
dels pobles (basc, bretó, canac, català, cors,
gallec, kurd, palestí, sard, etc.).
A partir de 2011 col·laborà en Radio Paese. El
desembre de 2017 fou l'ànima de
la participació de la CNT en la marxa per a la fi del
règim d'excepció dels
presos bascos a les presons franceses. Mantingué una estreta
relació amb la
Confederació General del Treball (CGT) del Regne d'Espanya.
En la darrera etapa
de sa vida fou membre del secretariat internacional de la CNT i vivia a
Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França,
França). Yoann Isambert va morir de
covid-19 el 2 d'abril de 2020 a l'Hospital Henri Mondor de
Créteil (Illa de
França, França). ---
|
![[01/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[01/04]") |
|
![[03/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[03/04]") |
|
|
| Actualització: 02-09-23 |