---
Umberto
Lanciotti (1894-1974)
L'1 d'abril de
1894 neix a Forano (Sabina, Laci, Itàlia) l'anarquista expropiador Umberto
Lanciotti. Sos pares es deien Emidio Lanciotti, ferroviari, i Angela Di Mario.
En 1897 sa família es traslladà a Sassoferrato (Marques, Itàlia), on son pare
va ser destinat. En aquesta ciutat Umberto freqüentà l'Escola Tècnica i segueix
amb simpatia les peripècies de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti. En
1913 emigrà a França i posteriorment als EUA. A Scranton (Pennsilvània, EUA)
treballà de miner i en una refineria de carbó, i s'uní als anarquistes
antioganitzadors que publiquen el periòdic Cronaca
Sovversiva a Barre (Vermont, EUA). En 1914 va ser cridat a files per a
lluitar en la Gran Guerra, però es va declarar desertor i va romandre als EUA. Conegué
Raffaele Schiavina, freqüentà Nicola Recchi i col·laborà amb els l'Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) en diverses
activitats d'agitació i de propaganda. Canvia de treball, primer com a operari a
la fàbrica de xapes de metall Monessen i després de comptable de banca.
Denuncià la Gran Guerra, tot seguint la consigna de Luigi Galleani: «Contra la
guerra, contra la pau, per la Revolució Social». Posteriorment treballà en una
fàbrica automobilística a Detroit (Michigan, EUA) i participà activament en la
campanya de suport a Carlo Tresca. Entra com a cambrer al vaixell Andrea Costa i el juny de 1920 retornà a
Itàlia, desembarcant a Gènova. Marxà cap a Loreto (Ancona, Itàlia), on es reuní
amb sos pares. En aquesta ciutat treballà en la construcció de la línea del
ferrocarril entre Loreto-Porto Civitanova, però va ser acomiadat set mesos
després per haver participat en una vaga. Després va fer feina un temps amb un
majorista vitícola a Zadar (Dalmàcia). El novembre de 1922 a Ancona (Ancona,
Itàlia) es va veure obligat a enfrontar-se amb un escamot feixista i resultà
ferit. Fugint de ser detingut com a desertor, a finals d'any s'embarcà
clandestinament altra vegada a l'Andrea
Costa cap als Països Baixos. Cridat pel destacat anarquista Emidio
Recchioni, s'embarcà cap a Londres. A la capital anglesa treballà fins al març
de 1925, quan va haver d'embarcar-se clandestinament al vaixell Arlanza cap a l'Argentina després
d'haver donar un seriós correctiu a l'empresari que el tenia contractat i volia
acomiadar-lo. A Buenos Aires treballà de cambrer al restaurant de la botiga
«Harrods» i es relacionà amb les colònies d'anarquistes italians i espanyols, establint
una relació especial amb Nicola Recchi i Aldo Aguzzi. Entrà en contacte amb els
grups anarquistes expropiadors, com ara els de Miguel Arcángel Roscigna, Severino
Di Giovanni, Pere Boadas Rivas, els germans Antonio i Vicenzo Moretti, Emilio
Uriondo i els germans Paulino i Alejandro Scarfó, amb els quals va realitzà
nombroses accions d'expropiació, atemptats amb dinamita, alliberament de
companys presos, falsificació de moneda, etc. El 23 de juny de 1930, després
d'una cadena d'atemptats anarquistes, va ser detingut a la trattoria Vesuvio, amb Emilio Uriondo i Juan López Dumpiérrez;
jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó que purgà a la colònia
penitenciària d'Ushuaia (Terra del Foc, Argentina). El 13 de juliol de 1932, en
plena dictadura del general José Félix Uriburu, «martell» dels anarquistes, va
ser alliberat, però novament detingut en 1933 a Rosario (Santa Fe, Argentina),
va ser acusat de calar foc un cotxe per a cobrar l'assegurança, durament
torturat i deportat a la Itàlia feixista en aplicació de la Llei de Residència.
Arribà a Nàpols el 24 d'octubre de 1933 i va ser jutjat i condemnat el 28 de
desembre d'aquell any per un tribunal militar romà per deserció a un any de
presó i, posteriorment, a cinc anys de confinament. Deportat a l'Illa de Ponça
(Illes Poncianes, Laci, Itàlia), no es doblegà davant els feixistes i va ser de
bell nou condemnat, el 14 de febrer de 1935, a tres mesos per «contravenir les
obligacions del confinament». El 5 de juliol de 1937 va ser traslladat a les
illes de Tremiti (Pulla, Itàlia), continuà negant-se a saludar a la romana en
la formació i patí nombrosos càstigs. Després va ser empresonat a Lucera
(Pulla, Itàlia) fins al gener de 1938. El 5 de març de 1939 va ser traslladat a
Bernalda (Basilicata, Itàlia) i el 30 de març d'aquell any retornat a Tremiti.
El 5 de febrer de 1940 va ser alliberat, però sense feina, s'instal·là a Milà
(Llombardia, Itàlia), on va romandre cinc anys amb Recchi. Després de la II
Guerra Mundial tornà a prendre el seu lloc en el moviment anarquista i
participà en nombrosos congressos i reunions, fent constat la premsa
llibertària. Un informe policíac del 5 d'octubre de 1956 informava que vivia
com a ajudant de paleta. En 1964 es traslladà a Follonica, on freqüentà els
anarquista Renato Palmizzi i Andrea Anelli. Contrari a la Federació Anarquista
Italiana (FAI), en 1966 s'integrà en els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Umberto
Lanciotti va morir el 9 de juny de 1974 a Follonica (Toscana, Itàlia). El seu
testimoni va ser recollit per Alberto Prunetti per al llibre Potassa. Storie di sovversivi, migranti,
erranti, sottratti alla polvere degli archivi (2004).
---
Umberto
Lanciotti en la seva època argentina
---
Foto
policíaca d'Umberto Lanciotti
---
Umberto
Lanciotti
---
---