|
---
Anarcoefemèrides
del 30 de juny Esdeveniments
Coberta de Qu'est-ce
que la propriéte? - S'edita Qu'est-ce que la propriété?: El 30 de juny de 1840 s'edita a París (França) el llibre de Pierre-Joseph Proudhon Qu'est-ce que la propriété? ou Recherches sur le principe du droit et du gouvernement. Aquesta primera memòria estava dedicada a l'Acadèmia de Besançon i el fet va provocar un escàndol. El 24 d'agost la institució va exigir la retirada de la dedicatòria en no compartir la responsabilitat de les seves «doctrines antisocials» i Proudhon, becari d'aquesta acadèmia, va haver d'anar a donar-hi explicacions el 15 de gener de 1841. ***
Convocatòria de l'acte publicada en el diari parisenc L'Humanité del 30 de juny de 1906 - Vetllada pro «L'Avenir
Social»: El 30 de juny de 1906 se celebra a la Sala de Festes de l'Émancipation
del XV Districte de París (França) una vetllada en suport de «L'Avenir Social»,
la fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet. L'acte, presidit per Paul
Robin, antic director de la casa d'orfes llibertària de Cempuis (Picardia,
França), consistí en un concert dels infants i joves del Patronatge Laic del XV
Districte, del compositor i pianista anarquista Louis-Alexandre Droccos, dels
cantants Maurice Doublier i Paul Saphir, i d'altres artistes (Bru, Gaby, Marx, etc.);
en una conferència de la mestra anarquista Félicie Numietska (Félicie Teutscher)
sobre l'educació racional i «L'Avenir Social», i en la interpretació de l'obra
social en un acte L'instituteur. ***
Portada
del pamflet d'Alden Freeman que presentà al
míting de la Cooper Union - Míting a la Cooper Union: El 30 de juny de 1909 es realitza a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), un gran míting, organitzat per la Free Speech Society (Societat per la Llibertat d'Expressió), en protesta per la persecució policíaca i judicial a la qual es veia sotmesa l'activista anarquista Emma Goldman i per la reivindicació del dret a la llibertat d'expressió. Entre els oradors hi havia el congressista Robert Baker, Alden Freeman –que presentà el seu pamflet The fight for free speech–, Leonard Dalton Abbott, Milton Rathbun, Voltairine de Cleyre, James P. Morton i Harry Kelly, entre d'altres. S'hi van llegir nombrosos telegrames de solidaritat, com ara el d'Eugene Debs. L'accés a l'acte estava acordonat per la policia, presta a detenir Emma Goldman si feia ús de la paraula. ***
Cartell
de l'acte - Míting pro Sacco
i Vanzetti: El 30 de juny de 1927 se celebra al local de
la Unió Sindical Uruguaiana
de Montevideo (Uruguai) un míting en defensa i solidaritat
amb els anarquistes
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti condemnats a mort als
Estats
Units. L'acte estava organitzat pel Comitè Central de la
Unió Sindical
Uruguaiana (USU), sindicat de majoria anarcosindicalista amb una
presència
comunista residual. ***
Capçalera
del primer número de La Rivoluzione Libertaria Surt La Rivoluzione Libertaria: El 30 de juny de 1944, a les acaballes de la II Guerra Mundial, surt a Nàpols (Campània, Italia) el periòdic anarquista clandestí La Rivoluzione Libertaria. Organo dei Gruppi Libertari dell'Italia Meridionale. La capçalera posava com a lloc d'edició Bari (Pulla, Itàlia), però era una estratagema per despistar a les autoritats aliades d'ocupació que negaven el permís d'impremta. Fou el primer periòdic anarquista que es publicà a la Itàlia alliberada i volia ser el pilar per a la reconstrucció del moviment anarquista italià. Les capçaleres dels diversos números portaven textos de diferents autors (Camillo Berneri, Thomas Paine, Evangeli segons Marc, Jean-Marie Guyau i Abraham Lincoln). Estava editat per la parella anarquista formada per Cesare Zaccaria i Giovanna Caleffi (Giovanna Berneri), i comptà amb el suport d'Armido Abbate, Giuseppe Grillo, Tommaso Pedio, Pio Turroni i Emanuele Visone. Trobem textos d'Armido Abbate, E. Andreassi, Mikhail Bakunin, E. Bellini, Luigi Bertoni, M. Cesena, W. J. Durant, Luigi Fabbri, G. Fedele, G. Finzi, Aldous Huxley, David Levi, Errico Malatesta, F. Melis, P. Meyer, M. Nino, P. Oposi, B. Perlandi, G. Salvemini, Ignazio Silone i Giuseppe Stagni, entre d'altres. Ressenyà el Congrés de Grups Llibertaris de la Itàlia Alliberada, que se celebrà entre el 10 i l'11 de setembre de 1944 a Nàpols, i la creació de l'Aliança de Grups Llibertaris (AGL). L'article «Alle donne» de G. Fedele, publicat al número 3 del 7 d'agost de 1944, va ser publicat també en un full solt com a pamflet. Tingué un tiratge de 5.000 còpies i a partir del cinquè número les autoritats aliades dificultaren com pogueren la seva publicació i distribució. En sortiren set números, l'últim el 16 de novembre de 1944. Posteriorment, i ja de manera legal, la parella Zaccaria-Caleffi publicà Volontà. Giornale anarchico (1945-1946) i Volontà. Rivista anarchica (1946-1996). ***
Cartell
de l'acte - Concert de Radio
Libertaire: El 30 de juny de 1983 se celebra a la Sala
Olympia de París
(França) un concert del music Bernard Lavilliers, organitzat
per la Federació
Anarquista (FA), en suport de Radio Libertaire de París. En
aquesta època
aquesta ràdio lliure llibertària estava prohibida
i així i tot continuava
emetent. El concert estava previst realitzar-lo al Pavillon Baltard de
Nogent-sur-Marne (Illa de França, França),
però l'ajuntament d'aquesta població
el va prohibir i finalment es pogué fer a l'Olympia de
París. ***
Constitució
de la República francesa de 1958 - Atemptat a la
Constitució francesa: El 30 de juny
de 1998, a París (França), un grup d'un centenar
de persones pertanyents als
moviments d'aturats i dels «sense papers»
aconsegueixen ocupar els locals
del Consell Constitucional i un estudiant llibertari de la Sorbona de
25 anys,
Sébastien Schifres, s'apodera d'un dels deu exemplars
originals de la
Constitució de la República francesa de 1958 al
despatx del president Roland
Dumas i, abans d'estripar el document, hi escriu damunt la primera
pàgina amb
tinta roja: «La dictadura capitalista és abolida.
El proletariat decreta
l'anarquia i el comunisme.» Per aquesta acció
iconoclasta Schifres serà
condemnat el 8 de setembre de 1998 per la Sala XXIII Correccional del
Tribunal
de Gran Instància de París a sis mesos de
presó amb pròrroga.
Naixements
Foto antropomètrica de Paul Guéry (12 de març de 1894) - Paul Guéry:
El 30 de juny de 1856 neix a
Laversine (Picardia,
França) l'anarquista
Paul Alphonse Guéry. Era fill de
Jean Louis
Alphonse Guéry, serrador de
pedres i pedraire, i de Georgina Philippine Durand. Es guanyava la vida
com son
pare, de serrador de pedres a jornal. El 21 d'octubre de 1880 es
casà al XVII
Districte de París amb la modista Maria Lainé,
amb qui tingué quatre infants. En
aquesta època vivia amb sos pares a París. El 12
de març de 1894 va ser
detingut sota l'acusació de pertinença a
«associació criminal» i aquest mateix
dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu
expedient va ser
lliurat el 30 de març al jutge d'instrucció i el
6 d'abril de 1894 va ser posat
en llibertat. El 14 d'abril de 1894 figurava en un llistat
d'anarquistes i
aleshores vivia al número 32 del carrer Hermet de Saint-Ouen
(Illa de França,
França), que serà el seu domicili definitiu. Es
va presentar candidat per la
III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de
França, França) en les eleccions
legislatives d'abril-maig de 1902. Paul Guéry va morir el 5
d'abril –algunes fonts
citen erròniament el 8 d'abril– de 1904 a
Épinay-sur-Orge (Illa de França,
França). ***
Notícia sobre la condemna de François Heudier apareguda en el diar parisenc Le Temps de l'1 de juny de 1894 - François Heudier:
El
30 de juny de 1863 neix a Le Havre (Normandia, França)
l'anarquista il·legalista
François David Heudier. Sos pares es deien Augustin
François Heudier, que feia feina fent i reparant les bales i
els
sacs de mercaderies al port, i Françoise Legrand. Treballava
com
a estibador, auxiliar
de
«Docks-Entreports» i de la Companyia General
Transatlàntica (CGT), i com obrer
veler al port de Le Havre. Vivia, en unió lliure amb
Augustine Hébert, amb qui
tenia un infant, al número 4 del carrer Mogador de La Havre
i posteriorment al
Grand Quai d'aquesta ciutat. En 1889 es presentà com a
candidat abstencionista pel
departament del Sena-Inferior a les eleccions legislatives del 22 de
setembre
d'aquell any i intervingué en les reunions publiques tot
desenvolupant el
pensament anarquista. L'1 de maig de 1890 va ser interrogat
després d'haver
distribuït el dia abans el periòdic La
Producteur i el 5 de maig d'aquell any va ser condemnat pel
Tribunal
Correccional de La Havre a dos mesos de presó per
«incitació a l'atropament no
armat i distribució d'impresos anarquistes»,
però un decret del 7 de juny de
1890 acordà la remissió de la pena. El 6 de maig
de 1891 el Tribunal de Le
Havre el condemnà a dos mesos de presó per
«robatori» i el 14 de juny d'aquell
any participà en la reunió publica de la
Coalició Revolucionària de Le Havre
celebrada al Café du Progrés, a la
plaça Saint Vincent, per a discutir sobre la
necessitat d'una concentració revolucionària i de
la pretesa reforma dels «Tres
Vuits». En aquesta època la policia el considerava
com un dels anarquistes
locals més actius. A finals d'abril de 1892, com molt altres
companys, va ser
detingut preventivament a conseqüència de la
manifestació del Primer de Maig
programada. El 24 de desembre de 1893, quan el matrimoni Ferrand es
trobava a
la Missa del Gall, uns desvalisadors s'introduïren per
l'escala del seu
domicili, al carrer dels Protestants, i s'emportaren
pagarés, tres rellotges
d'or, una coberteria metàl·lica i un parell de
botons de puny d'argent, tot
plegat per un valor de 16.800 francs. L'1 de gener de 1894, quan la
gran
agafada anarquista engegada arran de l'atemptat a la Cambra dels
Diputats
francesa, en l'escorcoll del seu domicili la policia va trobar fullets
i
periòdics anarquistes, i una llista de 29 persones, amb la
quantitat donada per
cadascuna per pagar les despeses de la candidatura anarquista a les
eleccions
legislatives. En aquesta operació es descobriren els
pagarés robats al
matrimoni Ferrand al domicili de l'anarquista Louis Jeanne,
així com a
correspondència amb Heudier. Ambdós van ser
detinguts, jutjats el 31 de maig de
1894 per l'Audiència del Sena-Inferior i condemnats, Louis
Jeanne a cinc anys
de treballs forçats i François Heudier a quatre
anys de presó. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Anunci
del funeral de Nicolas Flûteau aparegut en el diari de
Bourges La
Dépêche de Berry del 27 de gener de
1930 - Nicolas Flûteau:
El 30 de juny de 1871 neix a Bourges
(Centre, França)
l'anarquista Nicolas
Flûteau. Sos
pares es deien François Flûteau, terrelloner, i
Anne Poubeau. Sabater de
professió, fou a principis de segle un dels animadors del
moviment anarquista
de la seva ciutat natal. En 1908 abandonà la
població, però retornà, ja que la
Prefectura de Policia el tenia fixat en 1912 en un llistat
d'anarquistes. En
aquesta època vivia a la plaça Fin-Renard de
Bourges. En 1914 va ajudar
econòmicament les «Sopes Comunistes»,
menjadors populars organitzats per la
Borsa del Treball de Bourges. En 1922 vivia al número 1 del
carrer Joubert
d'aquesta població. Nicolas Flûteau va morir el 26
de gener de 1930 a Bourges
(Centre, França) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri dels Capucins
d'aquesta població. ***
Fritz Brupbacher - Fritz
Brupbacher: El 30 de juny de 1874 neix a Zuric
(Zuric, Suïssa), en una família benestant, el
metge,
antimilitarista i militant
socialista i llibertari Fritz Brupbacher. Després
d'estudiar Medicina a
Ginebra i d'ampliar estudis de psiquiatria a París, va obrir
en 1901 la seva
consulta en un barri obrer de Zuric i es va casar amb sa primera dona,
Lydia
Petrovna Kocetkova. Militant socialista revolucionari des del 1898, va
freqüentar els cercles llibertaris i va esdevenir molt amic de
James Guillaume,
de Kropotkin, de Vera Figner i de Pierre Monatte. Com a membre del
Sozialdemokratische Partei der Schweiz (SPS, el Partit socialista
suís), però
antimilitarista –va prendre part en 1905 en la
creació de
la Lliga
Antimilitarista– i partidari del sindicalisme revolucionari,
va rebre
fortes
crítiques des de les files del seu partit i es va veure
impulsat a presentar la
dimissió en 1920. L'any següent es va afiliar al
Kommunistische Partei der
Schweiz (Partit Comunista Suís) i va fer nombroses estades a
la Unió Soviètica,
però com que no havia abandonat el seu esperit
crític i les seves idees
llibertàries, es va enfrontar als dirigents estalinistes que
li van fer la vida
impossible. En 1932 va «evadir-se de la
cèl·lula», segons la seva
expressió i
va ser expulsat del Partit l'any següent. També des
dels anys 20 va militar amb
sa nova companya, Paulette Raygrodski (Paulette Brupbacher),
en el
moviment neomaltusià, pel dret a l'avortament i per una
sexualitat lliure. En
1932 va fer la introducció a la traducció del rus
de la Confessió de
Bakunin que va fer Paulette Brupbacher al francès.
És autor, entre altres
obres, de Kindersegen: und kein Ende? (1903), Der
Zweck des Lebens
(1911), Die helvetische Revolution und die Arbeiterbewegung
in der Schweiz
(1912), Der Sonderbundskrieg und die Arbeiterschaft
(1913), Marx und
Bakunin (1913), Der Pariser Kommuneaufstand (1871)
(1917), Vom
Kleinbürger zum Bolschewik (1923), Um die
Moral herum (1917), Wo
ist der Sitz der Seele? (1924), Michael Bakunin:
der Satan der Revolte
(1929), Liebe, Geschlechtsbeziehungen und Geschlechtspolitik
(1930), 60
Jahre Ketzer (1935, autobiografia) i Der Sinn des
Lebens
(1938-1939). Fritz Brupbacher va morir l'1 de gener de 1945 a Zuric
(Zuric, Suïssa).
El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social
History
(IISH) d'Amsterdam. ***
Robert Louzon (Espanya, 1937) - Robert Louzon: El 30 de juny de 1882 neix al IX Districte de París (França) l'enginyer civil i militant anarquista, sindicalista revolucionari i pacifista Robert Adolphe Alphonse Jules Louzon. Sos pares es deien Paul Julien Georges Louzon, advocat, i Eugénie Justine Barast. Sa família burgesa s'havia enriquit gràcies a la venda dels béns nacionals. Va estudiar a l'institut parisenc de Janson-de-Sailly, amb el seu amic Robert Debré. Després de doctorar-se en Dret amb una tesi sobre la propietat de les mines a França i d'aconseguir un diploma per diversos estudis científics a l'Escola de Mines, va esdevenir enginyer de diverses mines espanyoles i després va ser director de la fàbrica de gas de Saint-Mandé. Ben aviat es va veure atret per les idees socialistes i en 1899 es va adherir a un grup d'estudiants col·lectivistes i es va incorporar al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR), de Jean Allemane, partidari de la vaga general insurreccional. La lectura del periòdic d'Émile Pouget, Le Père Peinard, va fer d'ell un anarquista. Amic d'Hubert Lagardelle, va escriure en Le Moviment Socialiste articles contra la intel·lectualitat establerta. En 1906, amb l'herència paterna, va comprar un immoble –al carrer de la Grange-aux-Belles, 33– amb la finalitat d'establir la seu de la Confederació General del Treball (CGT), un fet que va implicar la pèrdua de la seva feina a la fàbrica de gas. Company de Pierre Monatte, va col·laborar en La Vie Ouvrière, on va denunciar els tripijocs de les fàbriques de gas. El 6 d'octubre de 1908 es casà al XV Districte de París amb Marie Élisa Coqüus. En aquesta època vivia al número 7 del carrer César Franck. En 1913 es va instal·lar a Tunísia, on va ser propietari d'una explotació agrícola pionera en l'experimentació dels mètodes d'agricultura moderna. Durant la Gran Guerra va lluitar com a capità de zuaus, encara que com internacionalista es va mostrar contrari al conflicte bèl·lic. En 1919 es va adherir al Partit Socialista de Tunísia. En aquesta època va col·laborar en L'Avenir Sociale, òrgan del Partit Comunista de Tunísia. En 1921 va ser demandat per «difamació vers els oficials de l'Exèrcit francès». En sortir de la presó va dirigir un periòdic en àrab que va ser prohibit i que li va implicar un procés com a màxim responsable. En 1922 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver publicat un fullet i un poema en àrab considerat un atac contra la República francesa al Magrib. Un cop alliberat, va ser expulsat de Tunísia i es va instal·lar a la Costa Blava vivint de rendes. Molt influenciat pel marxisme, va especialitzar-se en els estudis econòmics i en la teoria del sindicalisme revolucionari. En aquesta època va freqüentar assíduament la Universitat Popular «L'Émancipation». Després, amb Pierre Monatte, es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Humanité, que abandonà el desembre de 1924 arran de les expulsions de Pierre Monatte i d'Alfred Rosmer, i per considerat que el Partit s'havia «russificat». A partir de 1925 va participar en la fundació de la revista La Révolution Prolétarienne. L'agost de 1936, comissionat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola, va marxar a Fes (Marroc) amb la missió de contactar amb els nacionalistes del Comitè d'Acció Marroquí (CAM) per impedir el reclutament de tropes natives per a l'exèrcit franquista. El febrer de 1937, malgrat la seva avançada edat i la seva malmesa salut, va combatre una temporada als fronts d'Aragó enrolat en el Grup Internacional de la Columna Durruti juntament amb Simone Weil. Novament a França, va col·laborar amb Louis Lecoin en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en el seu setmanari. En 1939 va signar amb Louis Lecoin el pamflet Paix immédiate, fet pel qual va ser processat davant un consell de guerra. El juliol d'aquest mateix any va publicar un article, «Tunísia per als tunisians», pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó. Detingut a començaments de 1940, fou tancat durant un any al camp de Bossuet, al sud d'Algèria. En 1947 va reprendre la seva activitat militant des del grup de La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte. Amb la salut molt malmenada, va retirar-se a Canes. Durant els anys cinquanta va redactar, administrar i imprimir la revista Études Matérialistes. Profundament crític amb el totalitarisme soviètic, va interessar-se pel sistema de Tito a Iugoslàvia, país al qual va viatjar sovint. El setembre de 1960 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» que reivindicava el dret a la insubmissió durant la guerra d'Algèria. Fascinat per Xina, va fer els 80 anys a Pequín. Entre les seves obre podem destacar L'économie capitaliste. Principes d'économie politique (1925), Impérialisme et nationalisme, deux grands courants du capitalisme moderne (1929), La déchéance du capitalisme (1930), La contrarrevolución en España (1938), L'ère de l'impérialisme (1948), La Chine. Ses trois millénaires d'histoire, ses cinquante ans de révolution (1954), La dialectique scientifique, celle des choses et celle de l'esprit (1970), Cent ans de capitalisme en Algérie (1830-1930) (1998, pòstuma), entre d'altres. Robert Louzon va morir el 8 de setembre de 1976 al seu domicili de «Villa Marie» d'Antíbol (Provença, Occitània). El seu pensament va influir força en Daniel Guerin. ***
Pierre
Couissinier - Pierre
Couissinier: El 30 de juny de
1888 neix a Marsella
(Provença, Occitània) l'anarquista
Pierre Clarius Couissinier. Sos pares es deien Pascal
Grégoire
Coussinier i Anasthasie Barreille. Es guanyava la vida com a
jornaler. En
1910 va ser declarat exempt de fer el servei militar per
«feblesa general»; no
obstant això, el novembre de 1914, en plena Gran Guerra, va
ser declarat apte
per al servei i lluità als fronts entre el 26 de febrer de
1915 i el 9 d'abril
de 1919. El 5 de juny de 1915 es casà a Marsella amb Anna
Muller, amb qui
tingué tres infants, entre ells el futur anarquista Pierre
Pascal Couissinier. El
21 de desembre de 1915, durant la batalla d'Hartmannswillerfkopt (Vieil
Armand),
a Alsàcia, va ser ferit de bala a la galta esquerra i a
l'esquena. Després d'un
any de restabliment, retornar al front, on va ser novament ferit per
l'esclat
d'un obús a l'espatlla esquerra. Després de la
guerra, entrà a fer feina
d'empleat municipal com a cap de peons de camins. Vivia al
número 64 de la Grand
Rue, al barri de Saint-Henri de Marsella, on habitaven molts
estrangers,
sobretot espanyols. En 1922 era secretari del Grup d'Estudis Socials
(GES) de
Saint-Henri, que s'acabava de reconstituir i que es reunia tots els
divendres
al Bar Eugène, al número 94 de la Grand Rue.
També fou secretari del Comitè d'Interessos
de Saint-Henri i del grup esportiu
«Saint-Henri-Sports», del qual va ser un
dels seus fundadors. La policia el tenia fitxat com a comunista de
tendència
anarquista i exercí força influència
en els cercles revolucionaris i
anarquistes. En 1923 participà en el préstec per
a l'edició diària de Le
Libertaire.
En 1929 obtingué una
pensió del 40 per cent a resultes de les ferides
bèl·liques (pèrdua completa de
la dentició, desfiguració facial, etc.). Pierre
Couissiner va morir el
23 de febrer de 1967 a l'Hospital Nord de Marsella
(Provença,
Occitània). ***
Ignacio
Zubizarreta Aspas (1952) - Ignacio
Zubizarreta Aspas: El 30 de juny de 1898, sembla,
neix a Azuara
(Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista
i resistent antifranquista
Ignacio
Zubizarreta Aspas –algunes fonts citen erròniament
el segon llinatge Arpas–,
conegut com Zubi. Es
guanyà la vida
treballant de serraller i d'ajustador.
Milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Saragossa. Entre 1915 i
1916 fou membre del grup anarquista «Juventud
Cultural» de Saragossa. El 27 de
febrer de 1934 va ser detingut amb altres companys (José
Bueno Pérez, Mariano
Madurga Romero i Manuel Mateo Domínguez), després
d'haver atracat a Saragossa
els industrials Isidro Pérez del Prin i Mariano del Prin
Bolea; jutjat, el març
d'aquell any va se condemnat a dos anys de presó per
«tinença il·legal d'arma
curta». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
aconseguí passar a zona
lleial i s'integrà en la «Columna
Ascaso». Després de la militarització
de les milícies,
seguí un curs de formació militar i
tornà al front com a capità del Grup de
Metralladores del «Batalló
Remiro»,
comandat per l'anarquista Agustín Remiro Manero, encarregat
d'operacions
d'intel·ligència i de sabotatges a la zona
feixista. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França, on patí
els camps de concentració i les Companyies
de Treballadors Estrangers (CTE). En 1943 va ser un dels organitzadors
dels
grups guerrillers antifranquistes de la zona de Bordeus
(Aquitània, Occitània).
En aquesta època, sa companya Anita Pozo i sa filla
resultaren mortes en un
bombardeig. Després del triomf contra el nazisme fou un dels
que constituïren la
CNT a la regió i mantingué estrets contactes amb
el grup guerriller confederal
«Libertad». L'abril de 1945, amb dos membres de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL), Josep Dot Arderiu i
José Galdó, passà a Espanya
(Catalunya, Madrid, Saragossa i València) amb la finalitat
d'establir contacte
amb el Comitè Nacional de la CNT clandestí
instal·lat a Madrid, d'organitzar la
lluita armada contra el franquisme i de contrarestar les tesis
col·laboracionistes de la CNT de l'Interior.
Instal·lat a Saragossa, va ser
nomenat delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
d'Aragó. Amb el
guerriller Wenceslao Jiménez Orive planejà
accions conjuntes, com ara l'assalt
a l'Acadèmia General Militar de Saragossa o la
revitalització de l'Agrupació de
Forces Armades de la República Espanyola (AFARE) a
Aragó. L'agost de 1946,
però, va ser detingut casualment en una agafada a Saragossa.
Jutjat amb altres
companys de l'AFARE, el 30 de setembre de 1947 va ser condemnat a 30
anys de
presó. Poc dies abans de recobrar la llibertat, Ignacio
Zubizarreta Aspas va
morir, assassinat d'acord amb algunes teories, el 23 de novembre de
1957 –algunes
fonts citen erròniament 1958– a la
Presó Central de Homes de Guadalajara (Castella,
Espanya), segons l'informe mèdic oficial
d'«insuficiència cardíaca causada per
una bronquitis crònica» i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta localitat. Son
germà, Segundo Zubizarreta Aspas, també va ser
militant confederal i va ser
afusellat en 1936 pels feixistes. Ignacio
Zubizarreta Aspas (1898-1957) ***
Renzo
Cavani - Renzo Cavani: El
30 de juny de 1901 neix a Novi di Modena (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Renzo Cavani, conegut com Bruno,
encara que va fer servir diversos pseudònims (Aldo
Rossi, Mario Branchi,
Bruno Figuera, Evelino
Eglesias, Sebastiano
Poli, etc.). Sos pares es deien Sperandio Cavani i Marianna
Iotti. Paleta
de professió, després de la Gran Guerra, quan
tenia 17 anys, s'adherí al
moviment anarquista. A partir de la pujada del feixisme
formà part, amb Luigi
Evangelisti, Guido Bucciarelli, Aldo Gilioli i altres, del
Comitè d'Acció
Anarquista (CAA), dedicat a respondre les accions violentes dels
escamots
feixistes. El 21 de gener de 1921 aquest grup donà mort el
feixista Mario Ruini,
el qual el dia anterior havia apallissat juntament amb altres feixistes
fins la
mort un paleta anarquista. El 17 de març de 1921, amb
Evangelisti i altres
companys, ferí greument l'estudiant feixista Antonio Gozzi i
l'11 de novembre d'aquell
any, amb Guido Bucciarelli, durant un enfrontament amb un escamot
feixista quan
tornaven a casa, mataren el feixista Gino Tabaroni i en feriren un
altre.
Ambdós companys fugiren a l'estranger i, després
d'un llarg periple (França,
Suïssa, Països Baixos, Alemanya, Turquia, etc.),
retrobaren Evangelisti a
Odessa (Ucraïna, URSS), el qual havia fugit
d'Itàlia després de la mort de
Ruini. A Itàlia, el 19 de gener de 1923, Cavani i
Bucciarelli van se condemnats
en absència pel Tribunal Ordinari de l'Audiència
de Mòdena a 30 anys de
reclusió per l'assassinat de Tabarini. En aquests anys
estava inscrit en el
registre de anarquistes perillosos de les llistes de la policia
fronterera
d'arreu d'Europa. Visqué a Bèlgica, Luxemburg i
França, on a començaments dels
anys trenta visqué clandestinament a casa de la
família anarquista dels Gilioli,
a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França),
establint una relació
sentimental amb Siberia Gilioli, filla de Onofrio Gilioli, amb qui
tindrà un
infant (Jacques Cavani). En 1932, amb son germà Rivoluzio i
Siberia
Gilioli,
marxà cap a Barcelona (Catalunya), on visqué
clandestinament i milità sota la
identitat falsa d'Aldo Rossi. Durant
la seva estada, distribuïa pamflets i manifests antifeixistes
als mariners
italians que arribaven en escala al port de Barcelona. El
març de 1933 retornà
a França, on continua vivint a casa dels Gilioli i
treballà en la construcció,
alhora que distribuïa propaganda anarquista. Va estar
constantment vigilat per
la policia italiana que el considerava un «tirador de pistola
d'una gran
precisió» susceptible de preparar un atemptat
contra Benito Mussolini –de fet
la història a demostrat que durant sa vida
preparà dos atemptats contra Il
Duce que no reeixiren. L'agost de
1936, amb Luigi Evangelisti i Equo Gilioli, marxà a
Catalunya com a voluntari
per a lluitar contra l'aixecament feixista. Milicià en la
Secció Italiana de la
«Columna Ascaso», el 28 d'agost de 1936 va ser
ferit durant els combats de
Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i
Almudébar (Aragó, Espanya).
Després de la seva convalescència, va ser nomenat
comissari polític de la de
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al post
fronterer de Portbou (Alt Empordà,
Catalunya). La policia francesa aleshores el tenia qualificat com a
enllaç entre
la Península i França. El maig de 1937,
després de participar amb altres
companys (Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, Virgilio Gozzani, etc.) en
els
enfrontaments contra la reacció estalinista,
marxà clandestinament a França i,
amb Evangelisti, decidí emigrar a Amèrica. El
juny de 1939 embarcà a La
Rochelle (Poitou-Charantes, França) cap a Cuba, on
restà alguns mesos abans
d'instal·lar-se a finals de 1939 a Nova York (Nova York,
EUA). Als Estats Units
visqué sota la identitat de Sebastiano
Poli. A finals dels anys cinquanta retornà a
Itàlia, on participà en el
grup anarquista de Mòdena «Rivoluzio
Gilioli», en la fundació del Col·lectiu
d'Estudis Llibertaris «Camillo e Giovanna Berneri»
i en l'edició de la revista L'Avvenire
Libertario (Mòdena,
1963-1964). Després d'assabentar-se que patia un tumor al
cervell, Renzo Cavani
es va suïcidar ingerint un verí el 21 de gener de
1966 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). Documentació
seva es troba dipositada al «Fons Ennio
Manzini» de l'Istituto per la Storia della Resistenza e della
Società
Contemporanea in Provincia di Modena. ***
Obrers
del túnel de la Croix Rousse de Lió - Andrés Alonso Gómez: El 30 de juny de 1902 –algunes fonts citen erròniament el 1903– neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Andrés Alonso Gómez. Sos pares es deien José Alonso i Francisca Gómez. En acabar la Guerra Civil espanyola hagué d'exiliar-se a França i fou internat en diversos camps de concentració, com ara el de Ribesaltes. El juny de 1941 s'enrolà, amb Bartolomé Flores Cano, en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a perforar el túnel de la Croix Rousse de Lió, on realitzarà la feina de son company, que només pesava 37 quilos per una alçada d'un metre vuitanta, salvant així la vida. Durant l'ocupació participà amb Flores Cano en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. Finalment s'instal·là a Parampuira (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Encarnación Guirao de Haro. Andrés Alonso Gómez va morir el 23 de maig de 1995 a Blancahòrt (Aquitània, Occitània). Bartolomé Flores Cano (1907-1990)
***
Jorge
Quaresma - Jorge Quaresma: El 30 de juny de 1905 neix a Setúbal (Setúbal, Lisboa, Portugal) el militant anarquista Jorge Quaresma. Era fill del destacat militant anarquista José Artur Quaresma (Zé Quaresma) i d'Isabel Augusta Ribeiro. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari, especialment en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. D'adolescent començà a treballar de perruquer a la barberia de son pare a Sétubal i en aquesta època va ser detingut per «propaganda revolucionària». Poc a poc, va anar perdent la visió i hagué d'abandonar la professió de barber. Marxà a Lisboa, on gràcies a una tia seva, va ser empleat en una companyia d'assegurances. En aquests anys va ser empresonat nombroses vegades, però mai per llargues temporades. La seva concepció de l'anarquisme va ser humanista i rebutjava tota mena de violència. En els anys cinquanta s'instal·là a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal). Durant la dictadura de Salazar es caracteritzà per ajudar els companys perseguits. Després de la caiguda de la dictadura l'abril de 1974, fou membre del Centre de Cultura Llibertària d'Almada i un dels fundadors del periòdic Voz Anarquista. Ajudà enormement, amb documents i fotografies, Edgar Rodrigues a escriure la seva història del moviment llibertari portuguès. Estava casat amb Elisa Rosa Antunes. Jorge Quaresma va morir el 20 de gener de 1990 a Olivais Norte (Lisboa, Portugal). ***
Fitxa
d'Ángel González Ruiz de la policia de Bordeus - Ángel
González
Ruiz: El 30 de juny de 1909 neix a Aguilar (Logronyo,
Castella, España;
actualment Aguilar del Río Alhama, La Rioja, Espanya) el
paleta anarquista
Ángel González Ruiz. Sos pares es deien Marcelo
González i Josefa Ruiz. Emigrà
a Bordeus (Aquitània, Occitània), on
visqué al número 59 del carrer Delbos i al
número 5 del carrer Marbotin. En 1938 era president del Grup
Anarquista
Español, conegut com «Grup de l'Yser»,
ja que es reunia al bar Hispano, al
número 50 del carrer de l'Yser, el tresorer del qual fou
Eulogio García; aquest
grup, que segons la policia comptava uns vuitanta membres, fou un dels
vuit
grups anarquistes espanyols de la zona reorganitzats arran del
Congrés dels
Comitès Espanyols Antifeixistes que se celebrà
entre el 21 i el 22 d'agost de
1937 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció. ***
José Arnal Mur quan feia la mili - José Arnal Mur:
El 30 de juny de 1910 neix a
Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
José Arnal Mur. Son pare, José Arnal Clemente, va ser un destacat militant
anarquista, i sa
mare es deia Clementa Mur. Es guanyava la vida treballant de llaurador.
Emigrà
a Martorell (Baix Llobregat, Catalunya), on treballà d'obrer
i entrà en
contacte amb el moviment llibertari. De bell nou a
Angüés, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els grups
anarquistes «Eliseo Reclus»
(1934) i «Bakunin» d'aquesta població,
integrats en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). També fou actor d'un grup teatral
de l'Ateneu Cultural
Llibertari local. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí
al IV Congrés de la
CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya). En 1936 va ser
secretari de Premsa i
de Propaganda de la CNT. Quan el cop militar feixista de 1936, el 23 de
juliol
va ser capturat per la Guàrdia Civil, juntament amb una
vintena de companys, i
tancat a la Presó Provincial d'Osca. José Arnal
Mur va ser afusellat, sense
judici, el 23 d'agost de 1936 al cementiri de Las Mártires
d'Osca (Aragó, Espanya).
Sos germans petits Martín Arnal Mur i Román Arnal
Mur també van ser destacats
militants anarquistes i anarcosindicalistes. ***
Foto
de Violeta Férnandez Saavedra en la seva
documentació del
Servei de Migració mexicà (maig de 1940) - Violeta
Fernández Saavedra:
El 30 de juny de 1913 neix a Santa Clara (Villa Clara, Cuba)
la mestra anarquista Violeta Fernández Saavedra.
Néta de
l'intel·lectual i
pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, sos pares havien estat
expulsats
d'Espanya. En 1920 sa família retornà a la
Península i, després d'un temps a
Madrid (Espanya), s'instal·là a Barcelona. Quan
decidí ingressar a l'Escola
Normal de Mestres s'adonà que no tenia
documentació legal
i argumentà que la
seva acta de naixement s'havia destruït en un incendi i fou
registrada
oficialment com a nascuda el 30 de juny de 1914 a Barcelona
(Catalunya).
Partidària de la pedagogia racionalista, va fer de mestra en
una
escola de
Badalona (Barcelonès, Catalunya). Milità en la
Secció de Mestres del Sindicat
Únic de Professions Liberals de la Confederació
Nacional
del Treball (CNT), del
qual fou secretària en 1936, i participà en la
creació de l'Ateneu «Sol y
Vida». Durant la Revolució espanyola
treballà de
mestra per al Comitè de
l'Escola Nova Unificada (CENU) i dirigí el
col·legi que
s'instal·là als locals
expropiats a la Lliga Catalana de Barcelona. A finals de 1938 el
Ministeri
d'Instrucció Pública l'encomanà
l'evacuació
de 50 infants que portà a París
(França). A Colombes (Illa de França,
França)
dirigí una escola on estudiaven
70 infants espanyols. El maig de 1940 s'exilià a
Mèxic
amb el seu company, el
destacat militant anarquista Aurelio Fernández
Sánchez, i
impartí la docència a
l'Institut Luis Vives de la ciutat de Mèxic,
també
conegut com Col·legi
Espanyol de Mèxic. En 1942 s'instal·là
a Puebla
(Puebla, Mèxic), on treballà en
una escola. A mitjans dels anys seixanta retornà amb son
company
a França i
participà força en el moviment llibertari. Quan
la crisi
confederal de 1965,
s'acostà als «reformistes». En la
dècada dels
setanta retornà a Mèxic i
col·laborà
en els periòdics La Jornada
i La Jornada de Oriente. Violeta
Fernández
Saavedra va morir el 19 d'abril de 2005 a Puebla (Puebla,
Mèxic), a
conseqüència d'una afecció
respiratòria. Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974) ***
Necrològica
de Rosario Olmedo Tomillero apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 2 de juny de 1987 - Rosario Olmedo Tomillero: El 30 de juny de 1918 neix a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rosario Olmedo Tomillero. Sos pares es deien José Olmedo Herrera i María Tomillero Morante. De família llibertària, quan tenia 17 anys va ser nomenada secretària de la Secció Femenina del Sindicat Únic d'Oficis Diversos de Carmona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan Carmona va caure a mans feixistes, fugí amb sa família a zona lleial i ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT a diferents poblacions andaluses (Lora del Río, Peñarroya) i a Torrenueva (Ciudad Real, Castella, Espanya). Després, amb son company, passà temporades al front del Llevant peninsular. En 1939, amb el triomf franquista, tornà al seu poble i va ser immediatament detinguda i processada amb 14 companys; jutjats, tots 15 van ser condemnats a mort. Dos anys després la pena li va ser commutada per 30 anys de presó i traslladada a diverses presons de dones del nord de la Península (Mutricu, Saturraran, etc.), a les quals va romandre durant set anys i després va ser desterrada per malaltia, una malaltia dels ronyons que mai no la va abandonà i que la portà a la tomba. Son companys fou Jesús García, militant del Sindicat de la Fusta de Madrid. Rosario Olmedo Tomillero va morir el 3 d'abril de 1987 a la Ciutat Sanitària «La Paz» de Madrid (Espanya) i va ser enterrada al cementiri madrileny de Fuencarral. Son germà, Manuel Olmedo Tomillero, va ser un destacat militant anarcosindicalista. ***
Germen
Zamorano Ramos - Germen Zamorano Ramos: El 30 de juny de 1933 neix a Espejo (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista individualista, anarcosindicalista i naturista Germen Ángel Zamorano Ramos. És fill de l'anarquista naturista Ángel Zamorano Peña, que va ser corresponsal de les revistes Estudios i Generación Consciente durant els anys republicans i lluità als fronts durant la guerra civil. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 la família fugí del poble i no va retornar fins acabada la guerra. En arribar trobaren la seva casa incendiada, inclosa una important biblioteca, i son pare va ser detingut i va romandre tancat a presons, penals i sanatoris –emmalaltí de tuberculosi– més de sis anys. German treballà al cafè dels senyorets del poble i també a la verema a França. En 1962 va tenir problemes amb els senyorets del poble i després de ser multat i empresonat un temps marxà cap a Madrid (Espanya). En 1964 s'establí a Barcelona (Catalunya), on visqué amb una família en una barraca i guanyant-se la vida fent gelats i venent-los a la platja. Aquest mateix any entrà a formar part de la Societat Naturista Vegetariana. Posteriorment entrà a fer feina a la fàbrica Roca de Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on patí l'explotació laboral. Més tard es posà a fer feina al restaurant vegetaria del carrer Canuda de Barcelona i vivia al carrer Boters, al barri de la Ribera. Cap el 1975 un grup d'estudiants de medicina (Daniel Bonet, Santiago Giol, Joaquim Peleteiro, Milagros del Pozo, Pedro Ródenas i Ester Vilarnau) començà a reunir-se a casa seva i a consultar la seva important biblioteca naturista; aquest grup, que va ser batejat com a «Col·lectiu Germen», en honor del seu amfitrió, va ser, juntament amb Jaume Roselló, el nucli fundacional de la revista Integral. Després de la mort del dictador Francisco Franco, amb la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'afilià al Sindicat d'Hosteleria, del qual arribà a ser secretari. En aquesta època va fer amistat amb Luis Andrés Edo i Félix Carrasquer Launed, i freqüentà els grups editors de les revistes naturistes Alfalfa i Integral. En 1980 fou un dels fundadors, amb José Navarro Muñoz, Ramon Sentís Biarnau i Joan Vicente Castells, de la revista Ideas-Orto. En aquests anys freqüentà l'Ateneu Llibertari de La Verneda, el Sindicat de Jubilats de la CNT, on conegué molts de militants històrics, i l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). Durant un temps va fer de monitor de ioga i de meditació a la Cooperativa Taoista de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Entre 2000 i 2003 col·laborà en la revista Liber, publicació de la Biblioteca Social i Llibertària de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). En l'actualitat forma part del Centre d'Estudis Santjustencs i de la revista Orto.
Defuncions
Lev Metxnikov - Lev Metxnikov: El 30 de juny de 1888 mor a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el científic, geògraf, etnòleg, artista i escriptor anarquista i garibaldí Lev IlIitx Metxnikov, també conegut per la seva transcripció francesa com Léon Metchnikoff o com Lev Mechnikov. Havia nascut el 30 de maig de 1838 –el 18 de maig de 1838, segons el calendari julià– a Peterburg (Rússia). Son pare va ser propietari a Khàrkiv (Ucraïna) i sa mare era d'origen israelita. Malalt durant la infància, no va poder suportar el rude clima del nord i en 1851 la família va emigrar a Khàrkiv perquè continués els seus estudis en millors condicions. Restablert, amb 16 anys va fugir del col·legi cap a Crimea per prendre part en la defensa de Sebastòpol; detingut pel camí, va ser tornat a la força a l'escola. Poc després, va començar a estudiar medecina a la Universitat de Khàrkiv, però set mesos després, va ser expulsat per revoltós. De tornada a Peterburg, va freqüentar l'Acadèmia de Medecina i va assistir als cursos de la Facultat de Física i de Matemàtiques, a més d'estudiar a l'Acadèmia d'Arts i a l'Institut de Llengües Orientals. En poc temps va aconseguir una educació multidisciplinar, sabent compaginar el seu esperit de revolta amb el règim universitari opressiu. En 1858 va ser triat com a intèrpret de la missió diplomàtica enviada als Sants Llocs sota la direcció de Mansurov. Després de visitar Constantinoble, el mont Athos i Jerusalem, a resultes d'un duel i d'una conducta poc respectuosa amb els sues caps, va ser rellevat del seu càrrec d'intèrpret. Després va entrar com a agent en una societat de navegació i de comerç; després d'un temps a Beirut i a Galati, no content amb la feina de negociant, va fugir, sense passaport i sense gaire recursos, cap a Venècia amb la finalitat de continuar amb els seus estudis de pintura, una de les seves grans passions. En aquesta època va participar en grups que lluitaven per l'alliberament d'Itàlia. Perseguit com a sospitós per la policia austríaca, va aconseguir fugir cap a Liorna i va entrar en un destacament rebel a Milbitz. Quan es va assabentar a Venècia de l'Expedició dels Mil de Garibaldi, va marxar ràpidament a Gènova, però va arribar tard: els bucs amb els voluntaris ja havien salpat la nit entre el 4 i el 5 de maig de 1860. Després de nombroses peripècies, va aconseguir arribar al sud de la península italiana i va combatre a Nàpols i a Calàbria com a capità del Centre de Comandament d'una brigada garibaldina. L'1 d'octubre de 1860, al riu Vulturno, va ser greument ferit per una mina i va ser portat a l'hospital de Nàpols, on camarades abnegats, entre ells Alexandre Dumas, el van salvar d'una mort segura. En 1861 va sortir «Annotazioni dei garibaldini», publicat en lliuraments a la revista en rus Russkij Vestnik (El Missatger Rus) i que va signar només amb la primera lletra del seu llinatge; l'any següent va publicar en la revista Il Contemporaneo l'assaig «Caprera», també sobre Garibaldi, sota el pseudònim Leon Brandi per raons de censura. Els anys següents, a Nàpols, a Liorna, a Florència, a Ginebra, els va consagrar a la propaganda política i social; i gràcies a la seva variada educació i al seu coneixement de les deu principals llengües europees, va esdevenir el traductor dels revolucionaris europeus (Garibaldi, Gerstsen, Bakunin, etc.), i va haver d'efectuar missions perilloses a Itàlia i a Espanya. Malgrat estar malalt, no va conèixer la fatiga i va desenvolupar una gran tasca propagandística: discursos, conferències, correspondència, articles a periòdics i revistes en diferents llengües, etc. Va col·laborar sobretot en dos famosos periòdics russos: Kolokol (La Campana), de Gerstsen (Herzen), i Sobremenik (El Contemporani), de Tchernichevsky. Per sobreviure, publicava amb els seu nom i amb pseudònim en revistes russes articles diversos sobre temes científics, sempre i quan no fossin detectats per la censura tsarista, ja que tota la seva obra estava prohibida. Però com que aquests ingressos eren insuficients, en 1873 va decidir estudiar xinès i japonès per fer de professor en una important escola de l'Extrem Orient. A començaments de 1874 va marxar a Tòquio, convidat pel ministre d'Instrucció Púbica per reorganitzar una escola russa fundada per estudiants japonesos. Aquesta institució prosperà força, un eixam d'alumnes acudia per a estudiar amb els mètodes científics d'Occident ensenyats en la seva llengua, amb professors vinguts d'Europa i d'Amèrica. Però després d'un temps, una anèmia galopant el va obligar a retornar a Europa, a través de Hawaii, de San Francisco i de Nova York, sempre portant el manuscrit del llibre que havia escrit i il·lustrat, L'Empire japonais, que va ser publicat a Ginebra en 1881. Poc després de tornar del Japó, va conèixer Élisée Reclus, a qui va ajudar en les descripcions sobre Xina i Japó de l'obra reclusiana Nouvelle Géographie Universelle. Els anys següents, a Clarens, a la riba suïssa del llac Léman, va continuar ajudant Élisée Reclus en els seus estudis, amb traduccions de llengües que aquest no coneixia, amb la redacció de estudis i de memòries, llegint i anotant proves, arranjant llibres i manuscrits, etc. En 1883 el Consell d'Estat de Neuchâtel li va oferir la plaça de professor d'Estadística i de Geografia Comparada a l'Acadèmia, càrrec que acceptà entusiasmat. En 1886 va publicar Une dynastie archaique du Japon. Malalt, l'hivern 1887 va agafar una excedència, i va retornar a Clarens amb l'ànim de continuar fent feina, però els metges van trobar que la seva malmesa salut era irreversible. Lev Metxnikov va morir, després de molt de patir, el 30 de juny de 1888 –el 18 de juny de 1888, segons el calendari julià– a Neuchâtel (Suïssa). Pòstumament es va publicar La civilisation et les grands fleuves historiques (1889), amb un prefaci i necrològica del seu gran amic Élisée Reclus. Son germà, el biòleg Ilya Metxnikov (Élie Metchnikoff), va ser un dels fundadors de la immunologia i premi Nobel de Medicina en 1908. Les idees de Metxnikov sobre el paper del medi geogràfic van influir en el marxisme acadèmic soviètic, especialment en Plekhanov. ***
Giulio Tanini - Giulio Tanini: El
30 de juny de 1921 mor a
Gènova (Ligúria, Itàlia) el
ferroviari, professor, científic, inventor,
escriptor, poliglota, maçó i propagandista
anarquista i sindicalista Giulio
Tanini. Havia nascut el 29 de juliol de 1855 a Lucca (Toscana,
Itàlia). Quan
encara era un infant, amb sa mare i son germà,
s'uní a seguici de son pare,
Pericle Tanini, coronel de l'Exercit piemontès, en
l'«Expedició dels Mil» de
Giuseppe Garibaldi. En 1959 fou testimoni de la batalla de Solferino i
San
Martino, on, en una tenda, morí sa mare –altra
versió diu que aquesta morí en
1860 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) a resultes
de les penúries patides al
front. Després d'aquesta precoç mort i de
diverses vicissituds, retornà a
Lucca, on, vivint amb l'àvia, acabà els estudis
superiors destacant per la seva
intel·ligència. A l'Estació de
Valfonda de Florència (Toscana, Itàlia)
trobà
feina de funcionari als Ferrocarrils Romans i perfeccionà i
inventà algunes
màquines que permeteren unes comunicacions més
fluïdes. Per les seves
activitats en defensa dels companys de treball va ser enviat com a
càstig a la Maremma
(Toscana, Itàlia), on va viure fins el 1884. En aquests anys
s'acostà la
moviment republicà seguidor de Giuseppe Mazzini i
posteriorment passà al
moviment internacionalista, col·laborant en diverses
publicacions. Es casà amb
Adele Burgetti. Quan esclatà l'epidèmia de
còlera a Nàpols (Campània,
Itàlia)
s'uní al grup de Felice Cavalloti que ajudà els
pacients; condecorat amb una
medalla d'or, la va vendre per a socórrer els pacients de
l'epidèmia. En
aquesta època col·laborà en el
periòdic L'Amico.
En 1885 va ser processat arran d'un article publicat en Il
Treno, de Liorna (Toscana, Itàlia), i el gener
d'aquest mateix
any emigrà a Buenos Aires (Argentina), on
col·laborà en L'Italia
del Popolo. Després de viatjar arreu tota
Sud-Amèrica,
visqué un temps a Nova York (Nova York, EUA), on en 1887
entrà a treballar en
una companyia de telègrafs com a inspector en cap d'un
vaixell que reparava els
cables submarins que operava a Amèrica (Brasil, Argentina,
Uruguai, etc.) i
col·laborà en Il
Proletario. Durant
aquesta vida errant, aprengué diferents llengües i
algunes fonts diuen que, a
començaments del segle, en parlava correctament 14.
Establert a Mercedes
(Soriano, Uruguai) en 1888, va ser nomenat professor de
física i química en una
escola superior, dirigí en aquesta època
l'Institut Meteorològic Uruguaià de
Montevideo i fundà una lògia
maçònica. Realitzà importants
exploracions al Mato
Grosso americà i en acabar aquest viatge va escriure un
llibre sobre plantes
medicinals que va ser plagiat per la persona a la qual va confiar la
seva
impressió, perdent els drets d'autor. Participà
activament en els fets
revolucionaris d'Amèrica Llatina d'aquells anys, en els
quals moriren tres
fills, va ser durament perseguit i restà empresonat en
diferents ocasions. Decebut
i amargat, en 1893 retornà a Itàlia i
s'establí a Pisa (Toscana, Itàlia),
trobant feina al despatx d'un notari. En aquesta ciutat
col·laborà en la recerca científica
amb
diversos professors (Battelli, Righi i Schiapparelli), fent viatges per
tot arreu
(Rússia Austràlia, Nova Zelanda,
Àfrica, Pol Nord, etc.),
i per un breu període de temps residí a
Tunísia, on
treballà de revisor ferroviari. Inventà un
avisador d'inundacions, un telèfon
«altisonant» i un anemògraf, entre
altres objectes. Després retornà a la
Toscana i a Liorna obrí una escola d'idiomes. En aquest
període, en el qual es
va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI) i del qual
formà part de la seva
direcció central, continuà mantenint relacions
amb els moviments llibertari i
republicà, i va escriure poesia social. A principis del
segle XX es traslladà a
Gènova (Ligúria, Itàlia), on va obrir
una nova escola. Entre 1908 i 1911 viatjà
a Anglaterra i als Estats Units. En 1911
s'instal·là de bell nou a Gènova, on
inicià les seves col·laboracions amb Il
Lavoro. En 1913 col·laborà en diferents
qüestions amb la Federazione dei
Lavoratori del Mare (FLM, Federació dels Treballadors del
Mar). Intensificà la seva
activitats propagandístiques sindicalistes entre els obrers
marítims i
col·laborà en les tasques organitzatives amb el
capità Giuseppe Giulietti.
Col·laborà en nombrosos periòdics
obrers, com ara Lavoratore del Mare,
Avanti!
o Il Libertario –en
aquesta última
publicació també col·laborà
en els anys anteriors a la Gran Guerra son fill
Alighiero, militant llibertari com son pare. És autor de L'ombra del viandante. Elegia in memoria di
Ceccardo Roccatagliata
Ceccardi (1919), Al poeta Carlo
Malinverni (1920), Cenni biografici
della
vita di Amilcare Cipriani. A favore della erezione dell'asilo,
intitolato
all'Eroe Romagnolo (1920), Pro
asilo
Amilcare Cipriani (1920), Vita di
Giulio Pane scritta
da lui medesimo, scoperta e resa alla luce (1922), Storia della Federazione Italiana Lavoratori
del Mare dal maggio 1909 al giugno 1921 (1952,
pòstum), i deixà inèdites
diverses obres científiques. Durant sa vida
mantingué una intensa
correspondència amb multitud d'intel·lectuals i
científics del seu temps (Battelli,
Schiapparelli, Righi, William Crookes, W. Kausar, Cesare Lombroso,
Galletti, Piotr
Kropotkin, Élisée Reclus, Papini, Malinverni,
Macaggi, Petroni, Viani, Prati,
Giuffrè, etc.). Fou membre de la Federazione Rudici
Garibaldini (FRG, Federació
de Veterans Garibaldins), de la qual va ser nomenat membre honorari a
perpetuïtat. Giulio Tanini va morir el 30 de juny de 1921 a la
Casa de Salut
del Galliera de Gènova (Ligúria,
Itàlia). En aquesta ciutat existeix un carrer que
porta el seu nom com a homenatge. Giulio Tanini (1855-1921) ***
Paul
Rousseau (Le
Père Rousseau) - Paul Rousseau: El
30 de juny de 1923 mor a París (França)
l'anarquista Paul Augustin Désiré
Rousseau, conegut com Le Père
Rousseau.
Havia nascut el 5 de gener de 1840 a Neuville-aux-Bois (Centre,
França). Sos pares es deien Jean Baptiste Augustin Rousseau,
ganiveter, i Joséphine
Gouëffon –l'escultor Jules
Désiré Rousseau era germà seu.
D'antuvi treballà
d'ajustador mecànic i portà una
fàbrica d'utillatge i de maquinària a Orleans
(Centre, França), on vivia sa mare ja vídua.
Posteriorment s'instal·là a París,
on regentà una taverna i es dedicà al negoci de
vins. El 19 de gener de 1882 es
casà al I Districte de París amb la modista
Sophie Marie Bavoux. En aquesta
època vivia al número 131 del carrer Saint-Martin
de París, on tenia la
taverna, i on en els anys vuitanta es reunien diversos grups
anarquistes («Les
Insoumis». «La Secte des Pieds-Plats»,
etc.) i sindicats (barbers, cambrers, empleats,
sabaters, sastres, terrelloners, etc.), però sobretot el
grup de fusters
anarquistes parisencs (Bertrand, Bricout, Brunet, Cardeillac, Dupret,
Dussud, Franchet,
Francis, Gatineau, Gros, Guérineau, Jamin,
Leveillé, Matteigne, Meunier,
Montant, Noiret, Tortelier, Villaret, etc.), adherit a la Cambra
Sindical. En
aquesta taverna els anarquistes Émile Digeon i
Émile Pouget redactaren el
fullet À l'armée
i els grups dels
desocupats prepararen la manifestació del 9 de
març de 1883, que esdevingué
cèlebre, i arran de la qual Louise Michel i Émile
Pouget van ser processats.
Durant la tardor de 1884 participà en la creació
del periòdic comunista
anarquista Terre et Liberté
d'Antoine
Rieffel. L'anarquista Clément Duval l'enviava la seva
correspondència i
demandes de suport des de la colònia
penitenciària de la Guaiana Francesa. Cap
el 1894 el confident Allmayer el va denunciar a les autoritats
penitenciàries
argumentant de manera inventada que la correspondència entre
ells era xifrada. Sembla
que deixà la seva activitat a principis de segle i un cop
vidu vivia al número
18 del carrer Nansouty del XIV Districte de París, que va
ser el seu últim
domicili. El 17 d'abril de 1915 va ser testimoni, amb Maximilien Luce i
Hippolyte Petitjean, del matrimoni entre Émile Pouget i
Augustine Jarmaux al II
Districte de París. Paul Rousseau va morir el 30 de juny de
1923 al seu
domicili del XIV Districte de París (França). ***
Foto
policíaca d'Édouard Landschoot (2 de juliol de
1894) - Édouard Landschoot:
El 30 de juny
de 1929 mor a París (França) l'anarquista
Édouard François Landschoot. Havia nascut el 6
d'agost de 1867 al XIX
Districte de París (França). Sos pares
es deien Jean François Landschoot, jornaler, i Odile
Berring, botonera. Es
guanyava la vida com a joier al seu domicili. En 1887 vivia al
número 117 del
passatge de l'Avenir e Saint-Ouen (Illa de França,
França). El 12 de març de
1889 s'allistà voluntari a l'exèrcit per cinc
anys; destinat al 45 Regiment
d'Infanteria, l'11 d'abril de 1892 recobrà la vida civil. El
16 d'octubre de
1892 vivia al número 31 del carrer Mathieu de Saint-Ouen. L'agost de 1893 es va
presentar, amb Élisée
Bastard i Numa Jourdan, a les eleccions municipals per la II
Circumscripció de
Saint-Denis (Illa de França, França), sostingut
pel Comitè Revolucionari de
Saint-Ouen i de Saint-Denis, però, segons la policia, es
tractava d'una
candidatura anarquista. A finals de juny de 1894 es trobava sense feina
i,
sense diners, passà a viure amb sos pares, al
número 66 del Quai de la Loire.
El 30 de juny del prefecte de Policia ordenà la seva
detenció i l'escorcoll de
casa seva sota l'acusació de pertinença a
«associació criminal». L'1 de juliol
de 1894, en una gran batuda on van ser capturats 154 anarquistes, va
ser
detingut i el seu domicili escorcollat, trobant-se
documentació que li
incriminaria com a propagandista revolucionari. Durant el seu
interrogatori
negà ser anarquista i que només havia format part
d'un comitè a Saint-Ouen,
però que des de feia un any havia abandonat tota
militància. L'endemà, 2 de
juliol de 1894, va ser fitxat com a anarquista el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, inculpat
per «associació criminal»
i tancat dos dies després a la presó parisenca de
Mazas, però el jutge
d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas i va ser
posat en llibertat
el 6 de juliol de 1894. L'agost de 1895 vivia al número 157
del carrer
Saint-Maur. El 31 de desembre de 1896 figurava en un registre de
recapitulació
d'anarquistes. El 26 d'agost de 1905 va ser llicenciat de
l'exèrcit per «degradació
de l'estat general i palpitacions (etilisme)». El seu
últim domicili fou al
número 25 del carrer Morand de París.
Édouard Landschoot va morir el 30 de juny
de 1929 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París
(França). ***
Saverio
Merlino - Saverio Merlino: El 30 de juny de 1930 mor a Roma (Itàlia) l'advocat i intel·lectual anarquista Francesco Saverio Merlino. Havia nascut el 15 de setembre de 1856 a Nàpols (Campània, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Merlino i Giovanna Colarossi. En 1875 va descobrir l'anarquisme, esdevenint una figura destacada i influent en el pensament llibertari internacional. En 1878 va defensar com a advocat el grup internacionalista insurreccional, encapçalat per Errico Malatesta i Carlo Cafiero, conegut com la «Banda del Matese» i va aconseguir l'absolució dels acusats. En 1884 el seu compromís polític el va portar a l'exili, com molts altres companys, i es va instal·lar a Anglaterra, realitzar diversos viatges als Estats Units. El juny de 1885, a París, va intentar coordinar l'acció dels grups italians i francesos. Va ser partidari de l'entrada dels anarquistes en les organitzacions obreres i es va oposar a les expropiacions individuals. A començaments de 1891 va participar en el Congrés de Capolago la finalitat del qual era crear un partit anarquista. En 1892 realitzà una gira de conferències arreu dels Estats Units i va fundar dos periòdics, Il Grido degli Oppressi i Solidarity, abans de tornar clandestinament a Itàlia en 1893. El 30 de gener de 1894 va ser detingut a Nàpols i empresonat fins al maig de 1896 per complir antigues penes. Establert definitivament a Roma, durant les eleccions de 1897 va ser partidari d'anar a les votacions, rebutjant la postura tradicional anarquista abstencionista, fet que va provocar una dura polèmica amb Malatesta, que finalment va fer que s'allunyés del pensament anarquista i abracés el socialisme parlamentari. En el seu llibre Formes et essence du socialisme (1898) proposa una interpretació liberal i gradualista del socialisme i del marxisme, que va ser difosa a França per Georges Sorel. En aquesta època va mantenir una intensa correspondència amb Edward Bernstein. Encara que allunyat de les estratègies purament anarquistes, sempre, emperò, va defensar els companys anarquistes perseguits; com ara durant el judici d'Ancona, entre el 21 i el 28 d'abril de 1898, on juntament amb els advocats Pietro Gori i Enrico Ferri, va assumir la defensa dels anarquistes, inclòs Malatesta, inculpats arran dels motins contra l'augment del pa del gener d'aquell any. En 1898 va participar en les eleccions locals de Nàpols en les llistes dels socialistes del Bloc Popular. En 1899 va dirigir la publicació teòrica heterodoxa Rivista crítica del socialismo, juntament amb Sorel i els napolitans Enrico Leone i Arturo Labriola. En aquest mateix any va mantenir una dura polèmica amb Turati. El 29 d'agost de 1900 salvà de la pena de mort l'executor del rei Humbert I d'Itàlia, Gaetano Bresci. També va defensar els companys perseguits durant les ocupacions de fàbriques a Torí i en el procés de l'atemptat del teatre Diana de Milà, entre d'altres. En 1901 es va adherir oficialment al Partit Socialista Italià (PSI) i va defensar la línia reformista però antiparlamentària. En 1907 desil·lusionat de la vida política es va retirar per exercir exclusivament com a misser. Durant els últims anys de sa vida va criticar durament els totalitarismes feixista i comunista. Entre les seves obres podem destacar Socialismo o monopolismo? (1887), L’Italie telle qu’elle est (1890), Necessità e basi di un accordo (1892), L’individualismo nell’anarchismo (1893), Pro e contro il socialismo (1897), L’utopia collettivista e la crisi del «socialismo scientifico» (1898), Fascismo e democrazia (1924), Politica e Magistratura dal 1860 ad oggi in Italia (1925), Il problema economico e politico del socialismo (1948, pòstum), Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1897-1930) (1974, pòstum), entre d'altres. ***
Fotografia de la boda de Jacques Pontet i Marie-Louise Faivre (22 d'abril de 1908) - Jacques Pontet: El
30 de juny de 1944 mor a Moulins (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jacques
Pontet. Havia nascut el 18 de gener de 1883 a Souvigny (Alvèrnia, Occitània).
Era fill de Gaspar Pontet, conreador, i d'Anne Boutry. Es guanyava la vida
treballant de pagès a Les Pics (Gennetines, Alvèrnia, Occitània). El febrer de
1904, sota la influència de la Unió Local de Sindicats Obrers de Moulins (Alvèrnia,
Occitània), creà, juntament amb son germà gran Jean Pontet, un sindicat de
conreadors. Alhora, i sense que estiguessin d'acord, Michel Bernard creà un
sindicat de llenyataires a Borbó (Alvèrnia, Occitània). Els dos grups,
finalment, es reuniren per crear la Federació de Treballadors de la Terra
(FTT), el primer secretari de la qual va ser Jean Pontet i l'escriptor pagès
Émile Guillaumin. Aquesta federació agrupà socialistes revolucionaris i
llibertaris, reagrupant 37 sindicats locals i uns 1.800 afiliats. El 16 de
novembre de 1904 va ser cridat a files i integrat en el II Regiment de Cuirassers.
Sota la influència dels germans Pontet, el sindicat de Gennetines encapçalarà
la lluita i les reivindicacions dels masovers. En aquesta època Jacques Pontet
va col·laborà amb articles llibertaris, i de crítica de la política socialista,
en el periòdic d'Ygrande (Alvèrnia, Occitània). Le Travailleur Rural.
Bulletin trimestrel de la Fédération des Syndicats de Cultivateurs de la région
de Moulins (1906-1911). El 22 d'abril de 1908 es casà a Sauvigny amb
Marie-Louise Faivre. A resultes de les eleccions legislatives de 1910 i dels enfrontaments
entre Pierre Brizon, candidat oficial del Partit Socialista Francès (PSF) i de
la tendència socialista revolucionària, la decepció cap el socialisme es palesà
a diferents articles de Le Travailleur Rural. A Borbó nombrosos
militants socialistes (Creuzier, Joachim, Govignon, Nicolas, etc.) dimitiren i
crearen, al voltant de Méténier, un grup llibertari. Quan l'esclat de la Gran
Guerra, el 4 d'agost de 1914 va ser cridat a files i enviat a diversos
regiments d'artilleria, on serví com a conductor d'avituallament. El març de
1916 lluità a Verdun, entre setembre i octubre de 1916 al Somme i l'agost de
1917 participà en els darrers combats. Va ser condecorat amb la Creu de Guerra
amb Estrella de Bronze i el 12 de març de 1919 va ser desmobilitzat. Durant la
postguerra abandonà totalment la militància política. Jacques Pontet va morir el
30 de juny de 1944 a Moulins (Alvèrnia, Occitània). ***
Necrològica
d'Andreu Llop Blanch apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 14 de setembre de 1946 - Andreu Llop Blanch:
El 30
de juny de 1946 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Andreu Llop
Blanch,
conegut com Botó. Havia nascut el 24 d'agost de 1894 a
la
Fatarella (Terra Alta, Catalunya).
Sos
pares es deien
Miquel Llop i Rosa Blanch. Manobre de professió,
milità en el Sindicat d'Oficis
Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la
Fatarella, del
qual va ser secretari. Duran la guerra civil formà part del
Comitè Local
Revolucionari de la Fatarella. Sembla que es veure implicat en els
anomenats
«Fets de la Fatarella» de gener de 1937. En 1939,
amb el triomf feixista, s'exilià
a França. Sa companya, l'anarcosindicalista Carme Balsebre
Monreal, va ser
processada i empresonada pel franquisme. Malalt, Andreu Llop Blanch va
morir el
30 de juny de 1946 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). ***
Notícia
de la mort de Consuelo Vera Regidor apareguda en el diari
barcelonès La
Vanguardia de l'1 de juliol de 1951 - Consuelo Vera Regidor: El 30 de juny de 1951 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Consuelo Vera Regidor. Havia nascut cap el 1904 a Salmerón (Guadalajara, Castella, Espanya). Sos pares es deien Desiderio Vera i Delfina Regidor. Companya del llibertari Julián Guijarro Priego, militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a la barriada barcelonina de Sants i després de la guerra civil exiliat i militant a La Vòuta (Vivarès, Occitània), i amb qui tingué quatre infants (Felisa, Emeterio, Consuelo i Aurora). Després del conflicte bèl·lic ella i sos fills restaren a la Península. Consuelo Vera Regidor va ser atropellada per un automòbil, conduït per un señorito franquista, el 30 de juny de 1951 i morí el mateix dia al Dispensari del carrer Sepúlveda de Barcelona (Catalunya); sa filla, Consuelo Guijarro Vera, va ser greument ferida. Va ser enterrada al cementiri barcelonès de Montjuïc. ***
Auguste
Gorion detingut en una foto apareguda en el periòdic
parisenc La
Matin del 28 d'agost de 1910 - Auguste Gorion: El
30 de juny de 1952 mor a París (França)
l'anarquista i anarcosindicalista
Jules Gorion, més conegut com Auguste Gorion o Alfred
Breton. Havia nascut el 14 de març de 1885 al XIV
Districte de París
(França).
Sos pares es deien Émile Ferdinand Toussaint Gorion,
conreador, i Marie
François Bernardon, jornalera. Patí una
infància desgraciada i
quan tenia 10 anys va haver
d'abandonar l'escola i marxà a una granja a cuidar vaques.
Un obrer socialista
l'orientà en les seves lectures i es formà de
manera autodidacta. Es decantà
per l'anarcoindividualisme i es va veure forçament
influenciat pel Manuel du soldat,
de Georges Yvetot. En
1905 milità a Montmorency (Illa de França,
França). L'agost de 1910 va ser detingut amb
Edouard Pavy
durant uns
incidents arran d'una vaga a Margency (Illa de França,
França) i empresonat a
Pontoise (Illa de França, França); jutjat, va ser
condemnat a 18 mesos de presó
per entrebancar la «llibertat del treball», per
«violències amb armes
prohibides» i per «violació de
domicili». Després s'establí a
Pierrefitte-sur-Seine
(Illa de França, França), on
esdevingué
administrador del periòdic
anarcoindividualista Le Réveil de
l'Esclave (1920-1925), dirigit per André Lorulot.
També col·laborà en Le
Semeur de Normandie (1923-1936) i va
fer difusió del periòdic anticlerical La
Calotte.
El 10 d'abril de 1926 es casà
a Pierrefitte-sur-Seine amb
Marguerite Émile Mard. Es guanyava la vida com a obrer
encofrador
i durant els anys trenta es consagrà a la lluita sindical.
En 1933 publicà el fullet,
amb un prefaci de Han Ryner, Les mots
croisés
du militant, número 35 dels quaderns de la
«Bibliothèque de
l'Aristocratie», editats per Gérard de
Lacaze-Duthiers. A Pierrefitte-sur-Seine
milità en la Libre Pensée. En 1947
publicà el recull de poesies revolucionàries
Cris de révolte contre
l'iniquité sociale
et les exploiteurs du peuple, amb un prefaci de Manuel
Devaldès i
il·lustracions de Louis Moreau, i que va ser reeditat en
1950 en una versió
ampliada. Auguste Gorion va morir el 30 de juny de 1952 a l'Hospital
Bichat de París (França) i fou incinerat
el 7 de juliol al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
José
Oiticica - José Oiticica: El 30 de juny de 1957 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el militant anarquista José Rodrigues Leite e Oiticica, més conegut com José Oiticica. Havia nascut el 22 de juliol de 1882 a Oliveira (Minas Gerais, Brasil). Fill d'un senador, va ser enviat a un col·legi religiós d'on serà expulsat per rebel·lió. Va estudiar Dret i Medicina, tot i que no va acabar cap de les dues carreres i es va dedicar a l'ensenyament i a la filologia –va rebre la càtedra de Prosòdia de l'Escola Dramàtica de Rio de Janeiro en 1914, va impartir lliçons de Filologia portuguesa a la Universitat d'Hamburg (1929-1930) i va ser catedràtic del Col·legi Pedro II i de la Universitat del Districte Federal. En 1906 funda el Col·legi Llatinoamericà on aplicarà una pedagogia avançada. L'evolució progressiva de les seves idees el portarà a l'anarquisme en 1912. Va participar al Centre d'Estudis Socials on esdevé un actiu militant del moviment llibertari, fent conferències als sindicats i participant al costat dels treballadors en l'agitació social. En 1918 va ser acusat de responsabilitat en la crida a la vaga general insurreccional, detingut i deportat. En 1924 va tornar a la presó a causa del seu antimilitarisme llibertari i després participarà en la Lliga Anticlerical de Rio de Janeiro. Durant els anys 20 va denunciar la pujada de l'autoritarisme bolxevic a Rússia i les divisions que es creaven entre els treballadors. Va ser un dels més importants pensadors i intel·lectuals brasilers de la seva època i autor de nombroses obres, com ara: Estudos de fonologia (1916), Princípios e fins do Programa Anarquista-Comunista (1919), A trama dum grande crime (1922), Manual de estilo (1923), Do método no estudo das línguas sul-americanas (1930), A doutrina anarquista ao alance de todos (1947), Roteiro em fonética fisiológica, técnica do verso e dicção (1955), A teoria da correlação (1955), Crítica anarquista de la sociedad actual (1956), Curso de Literatura (1960), Ação Directa (1970). Va ser també poeta –Sonetos 1 (1911), Sonetos 2 (1919) i Ode ao sol e Fonte perene (1954)– i fundador del periòdic anarquista Ação Directa, que va dirigir des de la seva fundació en 1946 fins a la seva mort. Va ser membre de Fraternitas Rosicruciana Antiqua. En març de 1958 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), que va romandre obert després del cop d'Estat de 1964 fins a l'octubre de 1969, quan va ser assaltat, els seus membres detinguts i alguns torturats i empresonats. En 1985 va sorgir també a Rio de Janeiro el Grup Anarquista José Oiticica (GAJO). Va ser pare de l'entomòleg i fotògraf José Oiticica Filho (1906-1964) i avi de l'artista plàstic Hélio Oiticica (1937-1979), ambdós anarquistes. ***
Necrològica
de Mariano Giménez apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 5 de novembre de 1967 - Mariano Giménez:
El 30 de juny de 1967 mor a Santiago de Xile (Xile)
l'anarcosindicalista
Mariano Giménez. Sembla que va pertànyer a la
Regional de Llevant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà
càrrecs de responsabilitat, i
després de la guerra civil espanyola aconseguí
arribar a Llatinoamèrica. Instal·lat
a Santiago de Xile, durant molts anys fou el tresorer de
l'Agrupació de CNT
xilena. ***
Vicent
Artés Tornero - Vicent Artés Tornero: El 30 de juny de 1988 mor a Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista i dramaturg Vicent Artés Tornero. Havia nascut el 30 de març de 1902 a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià). Sos pares es deien Antoni Artés i Consuelo Tornedo. Quan era adolescent entrà a formar part del moviment llibertari. Entre 1919 i 1923 fou mestre racionalista d'una escola organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cullera. En 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera clausurà l'escola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on milità, estudià i treballà com a corrector en una editorial. Posteriorment entra a fer feina com a oficial de far en el Cos de Fars de Senyales Marítimes de l'Autoritat Portuària i en 1931 estava destinat a Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries). Durant la guerra entrà en la Marina i va ser destinat al far del cap de Creus (Alt Empordà, Catalunya), on en 1936 desbaratà diversos intents de desembarcament de les tropes feixistes a les costes catalanes. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Va ser destinat a fortificar la Línia Maginot i després passà per indisciplina al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània), on s'encarregà d'enterrar els jueus assassinats. Quan acabà la II Guerra Mundial s'establí a Lorda, amb sa companya Mónica Gómez Martínez que aconseguí passar a França, on treballà de mecànic en una fàbrica d'aviació i participà en la fundació de la Federació Local de la CNT de la localitat, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat. Va escriure nombroses obres teatrals (La Santa Família, Hoy las ciencias adelantan, Fantasía española, etc.), moltes de les quals van ser representades per grups escènics del moviment llibertari. El 16 d'octubre de 1949 el seu drama social Polos opuestos va ser representat pel grup teatral marsellès «Acracia» a Tarba (Llenguadoc, Occitània). En 1960 col·laborà en el llibre conjunt Salvador Seguí. Su vida, su obra. En 1961 representà Lorda en el Congrés de Llemotges (Llemosí, Occitània). Formà part del teatral «Grupo Artístico Iberia». Col·laborà en la premsa llibertària, com ara Boletín Confederal, Boletí Informativo, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Inquietudes, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Els seus últims anys milità a Tarba. Vicent Artés Tornero va morir el 30 de juny de 1988 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània). ***
Jorge
Cuña Casasbellas - Jorge Cuña
Casasbellas: El 30 de juny de 2004 mor a Pontevedra
(Pontevedra, Galícia) el
poeta, escaquista i anarquista Jorge Cuña Casasbellas. Havia
nascut el 26
d'agost de 1945 a la Rúa de Santiago de Vigo (Pontevedra,
Galícia). Era fill de
Manuel Cuñas Novás, poeta i senador socialista, i de Josefina
Casabellas Martínez. Entre 1951 i 1962 visqué a
Pontevedra. A començament dels
anys seixanta entrà en contacte amb el moviment anarquista
quan estudiava els
últims cursos de batxillerat a l'Institut de Pontevedra.
Entre 1964 i 1968, mentre
estudiava llengües clàssiques a la Universitat de
Madrid (Espanya), participà
en el moviment llibertari i en revoltes estudiantils i antifranquistes.
En
1968, per les seves activitats, va ser tancat a la presó
madrilenya de
Carabanchel. En 1971 retornà a Galícia i
cofundà, amb son germà Miguel Ángel
Cuña Casasbellas, el Centre d'Estudis
«Germinal», on romangué uns anys com a
professor. Posteriorment visqué un temps a Oriola (Baix
Segura, País Valencià)
amb sa companya Lola Varela, on en 1985 participà en la
fundació de la Revista de
Creación Empireuma; en 1986
abandonà aquesta ciutat. En 1988 fundà la revista
Altjira. Va estar molt lligat a
Fernando Luis Pérez Poza com a
poeta i editor. Trobem textos seus en diferents publicacions
periòdiques, com ara
Hojas de Luz, Poesía
Galicia, Revista
Literaria Ochocientos, SERTA,
etc. És autor de Serpigo
(1972 i 2007),
Moloch (1976), Mantis
(1988), Poesías
(1993, reedició dels seus tres primers llibres), Cerrada está la puerta...
(2000), Hipofanías
(2001) i Antología
poética (1972-2004) (2007, edició
bilingüe castellà-italià). Jorge
Cuña
Casasbellas va morir, víctima d'una greu i sobtada malaltia,
el 30 de juny de
2004 a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) i fou enterrat, amb
la bandera negra
amb la llegenda «Llibertat» i un clavell roig, al
cementiri de San Mauro de
Pontevedra. El seu fons documental es troba dipositat a la
Fundació
Cuña-Casasbellas, creada en 2005 a Pontevedra. ---
|
![[29/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[29/06]") |
|
![[01/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[01/07]") |
|
|
| Actualització: 26-08-23 |