|
---
Anarcoefemèrides de l'1 de juliol Esdeveniments
Capçalera del primer
número de Le
Communiste-Libertaire - Surt Le
Communiste-Libertaire: Pel
juliol de 1881 surt a Corning (Iowa, EUA) el primer número
del periòdic mensual
en llengua francesa Le Communiste-Libertaire. Organe de la
Communauté
icarienne. Liberté - Justice - Solidarité.
Era continuació de La Jeune
Icarie. Organe du communisme progressif, editada des de l'1
de maig de
1878. Publicació dels dissidents, estava redactada per
Émile Péron i impresa a
la tipogràfica de l'anarquista creient Jules Leroux. El seu
representant a
París era Claude Vallère. Va
desaparèixer després d'uns pocs
números, però pot
ser considerada com una ramificació
llibertària de la comunitat fundada
per Étienne Cabet. En l'epígraf de la
capçalera figurava la famosa cita
anarcocomunista: «A cadascú segons les seves
forces, a cadascú segon les seves
necessitats». ***
Portada del primer número de Die Brandfackel - Surt Die Brandfackel: Pel juliol de 1893 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del mensual anarcocomunista en llengua alemanya Die Brandfackel. Anarchistische Monatsschrift (La Torxa. Revista anarquista mensual). El primer número en dedicarà moltes pàgines a l'atemptat comès l'any anterior per Alexander Berkman contra l'empresari Henry Clay Frick. El periòdic, editat per Claus Timmermann, publicarà els primers assaigs d'Emma Goldman. Quan Timmermann va ser empresonat a l'illa Blackwell en 1893 el periòdic fou editat per Claus Niedermann. Deixarà de publicar-se el gener de 1895. ***
Capçalera
del primer número de La Conquista del Pan - Surt La Conquista del Pan: L'1 de juliol de
1893 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del
periòdic bimensual anarcocomunista
La Conquista del Pan. Aquesta
capçalera fa referència al títol d'una
de les obres més importants i divulgades
de l'intel·lectual anarquista Piotr Kropotkin.
Tractà temes locals i
internacionals sobre el moviment obrer, a més de textos de
clàssics de
l'anarquisme i de la filosofia (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Carlo
Cafiero, Élisée Reclus, Albert Parsons, Carlo
Pisacane, Errico Malatesta,
Nicolas Chamfort, Jean-Jacques Rousseau, Victor Hugo, etc.), sense
oblidar els
purament teòrics i de pensament. En sortiren cinc
números, l'últim el 15 de
setembre de 1893. ***
L'atemptat de Lucchesi contra Bandi segons un dibuix de l'època - Lucchesi assassina Bandi: L'1 de juliol de 1894, a Liorna (Toscana, Itàlia), l'anarquista Oreste Lucchesi apunyala de mort el director del diari Il Telegrafo Giuseppe Bandi, autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigeix al periòdic. Lucchesi i els seus còmplices (Amerigo Franchi i Rosolino Romiti) seran jutjats entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnats a 30 anys de reclusió. ***
Portada
d'un número d'A
Voz do Trabalhador - Surt A Voz do Trabalhador: L'1 de juliol de
1908 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer
número del
periòdic anarcosindicalista A Voz
do
Trabalhador. Orgam da Condederação
Operária Brazileira. Aquesta publicació
de la Confederació Obrera Brasilera (COB) d'antuvi fou
bimensual, després passà
a setmanal, tornà a bimensual i acabà mensual.
Informa sobre vagues, notícies
sindicals i orgàniques, lluites socials,
repressió policíaca, debats teòrics,
cultura anarquista, literatura llibertària, pedagogia,
notícies sobre la
Revolució mexicana, etc. Arribà a tenir una
tirada de 4.000 exemplars. Dirigit
per Manuel Moscoso, hi van col·laborar Salvador Alacid, Mota
Assunção, A.
Barão, Lima Barreto, José Lima de Carvalho,
João Crispim, Eurípedes Floreal,
Juganço,
José Martins, Amaro de Matos, Albino Moreira, Manuel
Moscoso, João Penteado, Artur
Torres, Marcelo Varema i Neno Vasco, entre d'altres. Patí
dificultats
financeres i persecucions policíaques. En sortiren 71
números, l'últim el 8 de
juny de 1915. En 1985 el Centre de Memòria Sindical de la
Secretaria de l'Estat
de la Cultura de l'Estat de São Paulo en publicà
una edició facsímil de tota la
col·lecció amb un prefaci de Paulo
Sérgio Pinheiro. ***
Portada
del primer número de L'Action Anarchiste - Surt L'Action Anarchiste: L'1 de juliol de 1914 surt a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic L'Action Anarchiste. Portava l'epígraf: «Mai no sereu dignes de la felicitat mentre que tingueu alguna cosa vostra i mentre que el vostre odi vers els burgesos vingui únicament del vostre desig rabiós de ser burgesos en el seu lloc.» El responsable d'aquesta publicació (gerent, administrador i redactor) va ser Armand Lebrun, amb el suport de Maurice Fister, Rhillon i Paul Ruscart. Només sortí un altre número, també figurava que era el primer, el 19 de juliol d'aquell any i portava el subtítol «Òrgan anarquista». En 1913 ja havia s'havia publicat a la valona Micheroux una publicació «revolucionària comunista» amb la mateixa capçalera. ***
Portada
de l'edició castellana, publicada a Buenos Aires
(Argentina), de les resolucions del Congrés de Bolonya
- II Congrés
Nacional de l'UCAI: Entre l'1 i el 4 d'abril de 1920 se
celebra a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) el II Congrés
Nacional de la Unió Comunista Anarquista
d'Itàlia (UCAI). L'UCAI havia estat fundada en el
Congrés de Florència
(Toscana, Itàlia) celebrat entre el 12 i el 13 d'abril de
1919 i es definia com
a una federació de grups autònoms i que entre
congressos estava representada
per una Comissió de Correspondència; les
resolucions congressuals només eren
vinculants per als grups que les acceptaven i per entrar-hi en la
federació
calia acceptar el «Programa anarquista» de 1919
redactar per Errico Malatesta.
Els nombrosos delegats (Anselmo Acutis, Claudio Angelini, Ettore
Bonometti,
Armando Borghi, Arnaldo Cavallazzi, Luigi Fabbri, Enzo Fantozzi, Nello
Garavini, Maurizio Garino, Nella Giacomelli, Diego Guadagnini, Errico
Malatesta, Umberto Marzocchi, Armando Picciuti, Attilio Scaltri, Aldo
Venturini,
etc.), en representació de set-cents grups anarquistes,
debateren en aquest II
Congrés Nacional sobre els Consells de Fàbrica,
el Front Únic i l'adhesió als
sindicats, entre d'altres temes. Sota la influència d'Errico
Malatesta, que
redactà la declaració de principis, basada en el
seu «Programa anarquista» de
1919, s'assumiren quatre punts d'acció: necessitat
d'armar-se, creació d'un
«Front Únic de Subversius», nou
funcionament als camps i a les fàbriques i pas
de les vagues a les ocupacions. Aquestes resolucions tingueren molta
importància en el moviment d'ocupacions de
fàbriques que es donà a Itàlia en
aquell any. També es decidí abandonar en el nom
de l'UCAI («organització de
tendència») la referència al
«comunisme», concepte desnaturalitzat pel
bolxevisme, i d'aquesta manera va ser rebatejada com Unió
Anarquista Italiana
(UAI) («organització de
síntesi»). En acabar el Congrés es
decidí encarregar la
tasca de la Comissió de Correspondència de l'UAI
al Grup Anarquista de Bolonya,
que va caure a les mans d'Aldo Venturini, pel que feia a la seva
gestió tècnica
(correspondència i administració), i a les
d'Armando Picciuti i Luigi Fabbri,
pel que feia els comunicats. Aquest congrés fou un dels
més importants que ha
tingut la història del moviment anarquista mundial. ***
Capçalera
de La Lanterna
[CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud - Surt La Lanterna: L'1 de juliol de
1932 surt a Toló (Provença,
Occitània) el primer número del
periòdic en llengua italiana La Lanterna.
Periodico Anarchico,
editat pels llibertaris italians refugiats a l'Estat
francès per ajudar les víctimes de la
repressió política a la Itàlia
feixista.
El responsable en va ser Giuseppe Lucchetti i el gerent Antonin Simon.
Hi van
col·laborar Ugo Boccardi, Gigi Damiani, Virgilio Fabrucci,
Ludovico Rossi i
Edel Squadrini, entre d'altres. Exigí la llibertat de
l'anarquista Pietro
Cociancich, aleshores tancat a la presó marsellesa de Chave
per atemptar contra
la «Casa dels Italians» d'Aubagne, i de Marinus van
der Lubbe, empresonat a
Alemanya acusat pels nazis d'haver calat foc el Reichstag. Fou molt
crític amb
el Congrés d'Orleans de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR)
d'agost de 1933 i atacà durament els comunistes. A
més de Toló, s'editarà més
tard a Marsella i a Nimes. La periodicitat fou irregular i
l'últim número sortí
l'1 d'octubre de 1934. ***
Capçalera del primer número de Prolétariat - Surt Prolétariat: L'1 de juliol de 1933 surt a París (França) el primer número de la revista mensual Prolétariat. Creada per Henry Poulaille al voltant del grup «Prolétarien» (Lucien Gachon, Léon Gerbe, Ludovic Massé, Édouard Peisson, Tristan Rémy) va consagrar-se a la divulgació de la literatura proletària i volia ser una «revista d'experimentació» al marge de qualsevol política de partit. Es van publicar 12 números fins a juliol de 1934. Hi van col·laborar Sylvain Massé, Charles Bontoux-Maurel, Henriette Valet, Lucien Brunel, Francis André, Nathan Katz, Émile Guillaumin, Joseph Voisin, Lucien Gachon, Henri Hisquin, Rose Combe, Stinj Streuvels, Loffler, Lucien Bourgeois, René Bonnet, entre d'altres. ***
Via Durruti - Via Durruti: L'1
de juliol de 1937, a Barcelona (Catalunya), en plena
guerra civil i després dels «Fets de
Maig» d'aquell any, es ret un homenatge
públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de
novembre de 1936, i a la
seva acció revolucionària. La Via Laietana, una
de les artèries més importants
de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), és aleshores rebatejada
oficialment com «Via
Durruti». L'acte, que havia de realitzar-se l'anterior 27 de
juny i que se
suspengué pel mal temps, estava organitzat per la
Conselleria Regidoria
d'Urbanització i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, amb el
suport de la
Federació Local de Sindicats Únics de la CNT
barcelonina. Després de descobrir
una làpida al·legòrica en marbre
dedicada a Durruti, obra de l'escultor Enric
Boleda, col·locada a la façana de la
«Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor
de
l'Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant
la Federació Local
de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan
García Oliver, del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny
Mañé, pel Comitè Nacional
confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz
García , que no havia
volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a
cap de la 26 Divisió.
L'homenatge discorregué amb total normalitat. ***
Capçalera de Volontà - Surt Volontà: L'1
de juliol de 1946 surt a Nàpols (Campània,
Itàlia) el
primer número de Volontà.
Rivista mensile del Movimento Anarchico di Lingua Italiana.
Pia Turroni en va ser el redactor responsable i Giovanna Caleffi
Berneri i
Cesare Zaccaria hi participaran estretament.
***
Convocatòria
de la commemoració publicada en el periòdic
tolosà CNT
del 24 de juny de 1956 - Commemoració
Bakunin: L'1 de juliol de 1956 se celebra a Berna (Berna,
Suïssa) el 80
aniversari de la mort de Mikhail Bakunin. El grup anarquista
«Le Réveil
Anarchiste» de Ginebra (Ginebra, Suïssa) va fer la
crida a totes les organitzacions,
individus i simpatitzants anarquistes amb la finalitat d'aprofitar
l'efemèride
per prendre contacte amb els companys i companyes dispersos arreu de
Suïssa i
per intentar establir-hi un nexe d'unió. La jornada
consistí en un dinar a la
Casa del Poble de Berna, en una visita a la tomba de Bakunin i en una
assemblea
anarquista internacional a la Casa del Poble amb la finalitat
d'impulsar el
moviment llibertari i d'establir vincles. A l'acte van ser invitats
companys i
companyes dels moviments llibertaris italià,
francès, belga i espanyol.
L'esdeveniment va ser coordinat per André Bösiger
des de Ginebra.
Naixements
Necrològica de Georges Messager apareguda en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 21 de maig de 1933 - Georges
Messager: L'1 de juliol de 1865 neix a Sainte-Savine
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista i lliurepensador Georges Eugène Messager. Sos
pares, fadrins, es
deien Eugène Messager, viatjant de comerç i
després venedor de fusta, i Brice
Eugénie Dimanche, i la parella es casà el 14
d'agost de 1866 a
Saint-Benoist-sur-Vanne (Xampanya-Ardenes, França)
reconeixent l'infant. Es
guanyà la vida treballant de venedor ambulant de diaris (Le Petit Troyen, La
Tribune,
etc.) a la zona de Troyes (Xampanya-Ardenes, França). L'1 de
gener de 1912
estava fitxat com a «anarquista» per la policia.
També va pertànyer a la Unió
de Lliurepensadors. Després de 40 anys venent diaris,
rebé la Medalla d'Honor
al Treball de la República. El seu últim domicili
fou al número 4 del carrer
Jean-de-Mauroy de Troyes. Malalt durant molt de temps, Georges Messager
va
morir el 20 de maig de 1933 a Troyes (Xampanya-Ardenes,
França). Molt popular, a
les seves exèquies civils al cementiri de la ciutat
assistiren nombroses
persones. Deixà companya (Marie-Louise Faron) i un fill
(Brice Messager). ***
Foto policíaca de Joseph Colombo (10 de març de 1894) - Joseph Colombo:
L'1
de juliol de 1878 neix al XII Districte de París
(França) l'anarquista Joseph
Jean Octave Colombo. Era fill natural la cuinera Barba Octavie Jouvenot
i del
lampista anarquista Giovanni Colombo –el pare
reconegué l'infant, però no la
mare. En 1893 vivia al número 25 del carrer Pressoir de
París i, amb 15 anys,
va ser fitxat com a anarquista. Treballava de soldador en bronze. En
aquesta
època freqüentava les reunions dels Cercle
Anarquista Internacional (CAI) i,
segons la policia, cantava cançons com Je
n'aime pas les sergots o Le pieds
plats. El 4 de març de 1893 assistí,
juntament amb 500 persones a la reunió
que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94
del carrer Faubourg du Temple,
organitzada pels anarquistes del XX Districte de París,
l'ordre del dia de la
qual fou «La misère et ses
conséquences; supression des bureaux de placement,
les grands financiers du Panama». El 6 de maig de 1893
també va estar present
en un míting amb 400 persones a la Sala Commerce. El 21 de
maig d'aquell any
assistí, amb una vintena de companys, a una
reunió, a la Sala Voisin, al número
118 del carrer Flandres, amb la temàtica
«Nécessité de la propagande
antipatriotique, par les écrits et par la parole».
El 3 de juny de 1893, estava
entre les 500 persones que assistiren a la Sala Commerce al
míting de protesta
contra la condemna de l'anarquista Jean-Baptiste Foret. El 10 de juny
de 1893
participà en el míting de protesta contra la
sentència del «Cas Savicki»,
organitzat pels estudiants socialistes, i en el qual assistiren unes
600
persones, i on s'oposaven a un veredicte del Tribunal
d'Apel·lació de París on s'ordenava
el lliurament al cònsol de Rússia dels papers de
l'estudiant nihilista russopolonès
Lioudovik Savicki (Louis Savicki),
després del seu suïcidi; aquests papers podien ser
comprometedors per als
exiliats russos i polonesos refugiats a França. L'1 de
juliol de 1893 assistí
amb 500 persones a la Sala Commerce al míting sobre
«L'inquisition bourgeoise,
le passage à tabac, la tortura officialle,
réclamations sur les cruatés
commises dans les prisons et dans les bagnes». El 10 de
març de 1894 va ser
detingut per agents de la III Brigada de Recerques, juntament amb
altres cinc
anarquistes (Maurice Bassille, Nicolas Catty, Louis Klein, Louis
Lapeyre i
Alfred Widcoq); l'escorcoll del seu domicili, al número 25
del carrer Pressoir,
no donà cap resultat. Va ser traslladat a comissaria per a
ser fitxat i fotografiat
pel Servei d'Identificació Judicial i alliberat aquell
mateix dia. El 31 de
desembre dels anys 1894, 1896 i 1901 figurava en el llistat de
recapitulació
d'anarquistes. El 13 de juliol de 1908 es casà a Bagnolet
(Illa de França,
França) amb la costurera Céline Amélie
Giroud; en aquesta època treballava de
capatàs i vivia a Valenton (Illa de França,
França). L'última etapa de sa vida
la passà a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de
França, França). Joseph Colombo va
morir el 20 de desembre de 1965 a l'Hospital
Pitié-Salpêtrière de París
(França). ***
Foto
antropomètrica policíaca de Pere Albero Mataix - Pere Albero Mataix: L'1 de juliol de 1886 –segons el certificat de naixement i el 29 de juny de 1886 segons la policia francesa– neix a Beneixama (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista Pere Albero Mataix. Sos pares es deien Pere Albero Barceló i Joaquima Mataix Pérez. Treballava de mecànic a l'empresa «Corchera Internacional» de Palamós (Baix Empordà, Catalunya). Durant la primavera de 1914 fou un dels principals instigadors de la vaga de obrers surers i tapers de Palamós i segons la policia, amb altres sis companys, planejà atemptar contra la vida de grans propietaris d'aquesta població, però va escapar-ne amb sos companys fugint de la detenció. Després d'haver estat amagat al domicili de sa mare a Beneixama, creuà els Pirineus i el 28 d'abril de 1914 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), portant nombrosos fullets anarquistes i diverses crides als obrers de Palamós. En un informe de la policia francesa del 30 d'abril de 1914 el qualificà d'«anarquista intel·ligent, amb certa cultura intel·lectual i amb fama de perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
orgànica de Lucien Wastiaux apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
16 d'octubre de 1925 - Lucien Wastiaux:
L'1 de juliol de 1897 neix a l'Hotel Dieu de Roubaix
(Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista Louis Wastiaux, més conegut
com Lucien Wastiaux i citat a
vegades Vastiaux. Era fill natural
d'Émilie Wastiaux, jornalera a Formies (Nord-Pas-de-Calais,
França), i va tenir un germà gran,
Léon Wastiaux, que va ser militant comunista,
i una germana petita, Léontine Wastiaux, que va ser
també militant anarquista, tots
dos també fills naturals. Es guanyava la vida com a
serrador. Sembla que
assistí al I Congrés de la Unió
Anarquista (UA), celebrat entre el 14 i el 15
de novembre de 1920 a París (França). El 31 de
desembre de 1921 es casà a
Roubaix amb la calcetera Élise Baly. En aquesta
època vivia al número 2 del
carrer Calvaire Nutin de Wattrelos (Nord-Pas-de-Calais,
França). Entre el 16 i
el 17 d'abril de 1922 participà en el Congrés
Regional Anarquista celebrat a
Roubaix i on es va constituir la Federació Comunista
Llibertària de la Regió
Nord. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 intervingué en
el III Congrés de
l'UA celebrat a Levallois-Perret (Illa de França,
França). També assistí als
congressos de l'UA de París, de l'1 al 3 de novembre de
1924, i de Pantin (Illa
de França, França), del 31 d'octubre al 2 de
novembre de 1925. En aquests anys
formà part del Buró Internacional Antimilitarista
(BIA), en representació de
França. Col·laborà en l'Encyclopédie
anarchiste, de Sébastien Faure. També
va col·laborar, entre 1921 i 1922, en
el periòdic Jeunesse Anarchiste,
òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes
(FJA); entre desembre de 1923 i
març de 1925, en Le Libertaire;
i en Revue Internationale Anarchiste.
En
aquests anys participà activament en el Comitè
d'Acció de Roubaix en defensa
dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El
gener de
1924 fou delegat del grup de Roubaix al Congrés Regional
Anarquista del Nord,
celebrat a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), i amb Arthur
Vertriest va ser
elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la
Federació Anarquista del
Nord-Pas-de-Calais com a representant del grup. A finals de 1924 era
secretari
del grup de Wattrelos de l'UA. Entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre
de 1925
fou delegat al congrés d'UA celebrat a Pantin. A principis
de la dècada dels
trenta visqué a Arnhem (Gelderland, Països Baixos),
on va fundar el grup «Les
Filleuls de la Paix» (Els Fillols de la Pau),
també conegut com «Paix pour les
Enfants», destinat a posar en relació
famílies franceses i holandeses amb els
infants de desocupats alemanys que esdevenien així els seus
padrins, i del qual
va ser secretari general i tresorer. En aquesta època
col·laborà en la revista Évolution.
Lucien Wastiaux va morir l'11
de juliol de 1968 al seu domicili de Croix (Nord-Pas-de-Calais,
França). ***
Giulio Conte (1953) - Giulio Conte: L'1
de juliol de 1899 neix a San Nazario (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista i resistent
antifeixista Giulio Conte, també conegut com Napoleone,
Il Conte o Mario.
Sos pares es deien Antonio Conte
i Antonia Benacchio. Després de fer els estudis elementals
començà a treballar
de pintor i s'adherí d'antuvi al moviment socialista,
però després de
l'escissió de Liorna (Toscana, Itàlia),
s'afilià al Cercle Juvenil Comunista.
En 1922, pressionat per sa família, s'adherí al
Partit Nacional Feixista (PNF)
i prengué part en la «Marxa sobre Roma».
En 1923 començà a treballar a la
fàbrica d'acer Ansaldo de Cornigliano (Gènova,
Ligúria, Itàlia), però
caigué
malalt i en 1925 s'instal·là a Milà
(Llombardia, Itàlia) i acabà venent llibres
per a una editorial. En aquesta època s'acostà a
l'anarquisme i al sindicalisme
de la mà de Gino Petracchini, Virgilio Salvatore i els
anarcosindicalistes de
la Unió Sindical Italiana (USI) Alibrando Giovannetti i
Nicola Modugno. A Torí
(Piemont, Itàlia) treballà durant un temps a la
fàbrica Michelin, però va ser
acomiadat de la feina i inscrit en la «Llista
Negra» després de ser exclòs del
PNF i d'haver rebutjar afiliar-se al sindicat feixista. En 1926
retornà a
Gènova, l'agost es casà amb Eleonora Benazzi i el
setembre s'exilià a
Arpitània, instal·lant-se a
Évian-les-Bainsk, on desenvolupà una intensa
activitat antifeixista i esdevingué el responsable d'una
secció de la Liga
Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home). En
1928 la policia de fronteres el va inscriure com a
«anarquista a vigilar». En
aquests anys, a causa de la seva antiga afiliació al PNF,
hagué de provar la
seva bona fe i la seva adhesió al moviment antifeixista de
l'emigració
italiana. Un cop es reuní amb sa companya, en 1930
s'instal·là a Anemâsse (Roine-Alps,
Arpitània) i continuà amb les seves activitats de
propaganda anarquistes i
antifeixistes. El 6 de novembre de 1934 va ser inscrit en la Llista
núm. 2 dels
anarquistes italians i en aquesta època mantingué
estretes relacions amb els
companys llibertaris de Gènova. No obstant això,
en 1935 la policia anotà que
aleshores no desenvolupava una gran activitat
propagandística. El gener de 1936
participà a Gènova en una reunió sobre
les dificultats que patia el moviment
anarquista a França presidida per Luigi Bertoni. El setembre
de 1936 marxà a
Catalunya per fer costat la Revolució i s'enrolà
com a milicià en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso». Caigué
malalt i passat uns mesos retornà a
França, on participà en el Comitè de
Suport a la Revolució Espanyola de Cambèri
(Roine-Alps, Arpitània), amb Tomasso Serra, Enrico Zambonini
i Dante Armanetti.
Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp
de concentració de
Vernet i, a finals d'abril de 1941, va ser lliurat a les autoritats
feixistes
italianes. Jutjat, el 23 de juliol de 1941 va ser condemnat a cinc anys
de
presó i confinat a l'illa de Ventotene. Amb la caiguda del
feixisme, el 26 de
juliol de 1943 va se alliberat i retornà a Gènova
on el 30 d'octubre de 1943
s'integrà, sota el nom de Mario,
en
la Resistència partisana en un comando de la VI Zona
Operativa del Corpo
Voluntari della Libertà (Cos de Voluntaris de la Llibertat).
Greument malalt de tuberculosi,
Giulio Conte va morir el 25 de novembre de 1954 a l'Hospital de San
Martino de
Gènova (Ligúria, Itàlia). En 2007 la
seva néta Rossana Conte publicà la
biografia Non era un uomo qualunque.
Giulio Conte (1899-1954). ***
Necrològica de Miguel Aguilar Albert apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de febrer de 1990 -
Miguel Aguilar Albert: L'1
de juliol de 1900 neix a Calanda (Terol, Aragó,
Espanya)
l'anarcosindicalista Miguel Aguilar Albert.
Sos pares es deien Esteban Aguilar i Gregoria
Albert. Milità, amb dos germans seus (Alberto i Isidoro), en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda
(Terol, Aragó, Espanya).
No estigué d'acord amb el moviment insurreccional del 8 de
desembre de 1933,
encara que l'acceptà per «disciplina
confederal», i després del seu fracàs
va
ser condemnat a tres anys de presó. Tampoc no
estigué d'acord amb el «Dictamen
del Comunisme» sorgit en el Congrés de Saragossa
(Aragó, Espanya) de 1936 per
«raquític». Durant la
Revolució i la guerra també es mostrà
crític amb algunes
decisions confederals, com ara les nascudes al Ple de Barcelona
(Catalunya), on
en lloc de l'adopció d'un «salari
igualitari» s'acceptà una «jerarquia
salarial
d'1 a 5», o les del Ple Nacional Econòmic de
València (València, País
Valencià), on es crearen els Comitès de Control;
totes aquestes decisions van
ser rebutjades pel Sindicat de Calanda. Fou regidor municipal i vocal
de la
Col·lectivitat de Calanda. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França.
Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), amb
sa companya María Peralta, continuà militant en
la CNT de
l'exili, fins que les seves cames no li van permetre assistir a les
reunions.
El 9 de gener de 1990 a caure al seu domicili de Cunhaus i,
després de trencar
la seva dentadura postissa, decidí no menjar més,
no prendre cap medicament i
deixar-se morir. Miguel Aguilar Albert va morir un mes
després, el 9 de febrer –algunes
fonts citen erròniament el 8 de febrer–
de 1990 al seu domicili de Cunhaus (Llenguadoc, Occitània).
***
Notícia orgànica de René Lustre apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 12 d'octubre de 1951 - René Lustre: L'1
de juliol de 1924 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista, i després
trotskista, René Gabriel Lustre. Nasqué amb un germà bessó. Era fill del parisenc
Georges Lustre, empleat d'autobusos, i de la luxemburguesa Julie Colbert.
Comptable de professió, després de la II Guerra Mundial s'integrà en el Grup
Anarquista de París-Est (Roger Caron, André Moine, Cécile Moine, etc.), adherit
a la Federació Anarquista (FA). El 26 d'abril de 1947 es casà a Ivry-sur-Seine
(Illa de França, França) amb Jeanine Gilberte Gruss, de qui es va divorciar el
21 de maig de 1963. En 1949 va ser un dels fundadors de l'Organisation Pensée
Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla), grup secret comunista
llibertari dins de la FA encapçalat per Georges Fontenis i Jean Senninger (Serge
Ninn), creat amb la finalitat d'orientar la FA cap el comunisme llibertari.
En el congrés entre el 27 i el 29 de maig de 1950 a París va ser nomenat secretari
d'Arxius i de Documentació del Comitè Nacional de la FA. L'abril de 1951, en el
congrés de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), va ser reelegit, com a secretari
de Gestió, membre del Comitè Nacional de la FA. En el congrés celebrat entre el
31 de maig i el 2 de juny de 1952, celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània),
va ser reelegit en l'anterior càrrec, així com el congrés celebrat entre el 23
i el 25 de maig a París –en aquest últim congrés es ratificaren els nous
estatuts de la FA que transformaven aquesta en una organització «comunista
llibertària», rebatejada mesos més tard com Federació Comunista Llibertària
(FCL). Va ser tresorer i membre permanent de la FA i després de l'FCL. Entre
juny de 1951 i desembre de 1953 va ser administrador del periòdic Le
Libertaire, que havia esdevingut l'òrgan de l'FCL, i entre novembre de 1952
i març de 1954 gerent. En aquests anys també va ser responsable de Le Lien. Bulletin
intérieur de la Féderation Anarchiste. El juny de 1952 va ser administrador
del setè, i últim número, de la revista Études Anarchistes (1948-1952).
En 1953 participà, amb altres membres de l'OPB (Roger Caron, Georges Fontenis, André
Moine i Serge Ninn), en la redacció d'una sèrie d'articles sobre «problemes essencials»
aparegut en Le Libertaire per publicar-los en fullet independent sota el
títol Manifeste du communisme libertaire. A finals de novembre de 1953,
després d'haver estat acusat de trotskista i de «gestió negligent», va ser
suspès de l'OPB i reemplaçat com a membre permanent per Jacques Tanforti. El
març de 1954 publicà el fullet Pourquoi j'ai quitté la FCL, on va
explicar que s'havia passat al Partit Comunista Internacionalista (PCI) de
Pierre Boussel (Pierre Lambert) després de constatar la contradicció en
la qual es trobava l'FCL d'intentar conciliar l'anarquisme i la «disciplina
revolucionària». El 28 de març de 1964 es casà a Stains (Illa de França,
França) amb Aline Hélène Petit. En 1989 es va jubilar. La seva última etapa
visqué a Argenteuil (Illa de França, França). René Lustre va morir el 5 de
novembre de 2017 al Centre Hospitalari de Plaisir (Illa de França, França) i va
ser enterrat al Cementiri del Centre d'Argenteuil. ***
Dario
Bernardi durant la Trobada Anarquista Internacional de
Venècia (setembre de 1984) - Dario Bernardi:
L'1
de juliol de 1950 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el propagandista anarquista
Dario Bernardi. Cap el 1974 començà a participar
en les activitats del Cercle
Anarquista «Ponte della Ghisolfa» i ben aviat
esdevingué un actiu militant del
grup «Bandiera Nera», adherit als Gruppi Anarchici
Federati (GAF, Grups Anarquistes
Federats). Participà en la primera època de la
Llibreria Utopia, oberta en
1976, i des de la seva fundació en 1977 fou membre de la
cooperativa editorial
«Editrice A» (A,
Libertaria, etc.). Formà
part del Comitato Spagna Libertaria (CSL,
Comitè Espanya Llibertària) i
col·laborà en les edicions Antistato i en les
publicacions Eleuthera, A i Bollettino
Archivio G. Pinelli. També fou membre de la
redacció de les revistes Volontà,
de la qual va fer la
catalogació dels números publicats entre 1946 i
1996, a més d'edició del número
especial I cinquant'anni di Volontà,
i Libertaria. Fou un dels
fundadors,
en 1976, del Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe
Pinelli», on
s'ocupà especialment de l'organització de
nombroses exposicions, com ara «Errico
Malatesta» (1982), «Arte e Anarchia»
(1984), «Turpitudini Sociali» (sobre les Turpitudes Sociales de Camille
Pissarro), etc. Durant els anys vuitanta, amb un grup de companys
dissenyadors,
animà el col·lectiu milanès
«Studio A», el qual treballà
força en
l'organització de la Trobada Anarquista Internacional de
setembre de 1984 a
Venècia (Vèneto, Itàlia). Entre 1985 i
1986 contribuí a la realització del
«laboratori artístic» d'Enrico Baj, del
qual derivà l'espectacle Re Ubu a
Chernobyl, da Pinelli
all'Apocalisse. Dario Bernardi va morir el 15 de
març de 2010 a Milà
(Llombardia, Itàlia) a causa d'un càncer i fou
incinerat dos dies després al
cementiri milanès de Lambrate. ***
Valentín González Ramírez - Valentín
González Ramírez: L'1 de juliol de
1958 neix a València (València, País
Valencià) el militant anarcosindicalista
Valentín González Ramírez. Fill d'una
família treballadora, era el major de dos
germans. Sos pares es deien Valentín González
Hermoso, militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), i Remedios
Ramírez Barral. Després
de fer els estudis primaris,
canvià en diverses ocasions de feina, fins que, amb 18 anys,
entrà a treballar
amb son pare a les colles de càrrega i descàrrega
del Mercat d'Abastos de
València. S'afilià l'1 d'agost de 1977 a la CNT.
El 25 de juny de 1979, sobre
les 10 del vespre, a València (València,
País Valencià), durant una
manifestació organitzada pels treballadors de les colles de
càrrega i
descàrrega del Mercat d'Abastos en vaga, la majoria afiliats
al Sindicat del
Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
Valentín González
Ramírez va morir per l'impacte a boca de canó
d'una pilota de goma al pit disparada
per la policia. El seu assassinat es va produir quan un contingent
d'uns
cinquanta grisos van dissoldre violentament la
concentració pacífica a
la porta del mercat d'un piquet informatiu de treballadors en vaga on
hi participava.
Son pare hi era present. Traslladat ràpidament a l'Hospital
Provincial, va
ingressar cadàver a causa de l'hemorràgia
interna. En conèixer-se la notícia
tots els polígons industrials valencians van declarar la
vaga general. Dos dies
després, l'enterrament de Valentín
González es va convertir en una manifestació
de milers i milers de persones. També es van produir
diferents manifestacions
llibertàries de protesta arreu l'Estat; a Múrcia
la repressió serà ferotge, amb
més de vint detinguts. Mesos després el policia
va ser jutjat i se li va
condemnar a pagar una indemnització d'un milió de
pessetes a la família i va
ser destinat al País Basc, on poc després va
morir en un atemptat d'Euskadi Ta
Askatasuna (ETA). En 2009 la Confederació General del
Treball (CGT) instal·là
una placa al centre del Mercat recordant els fets i en 2014, per
commemorar el
35 aniversari del seu assassinat, la CNT-València i les
Joventuts Llibertàries
muntaren una exposició en el lloc de la seva mort amb
fotografies i retalls de
premsa de l'època. Valentín González Ramírez (1958-1979)
Defuncions
Mikhail Bakunin - Mikhail Bakunin: L'1 de juliol de 1876 mor a Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Havia nascut el 30 de maig –el 18 de maig, segons el calendari julià– de 1814 a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) en una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van enviar a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat a Àustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada «demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, i és el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquen Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost' i anarkhija (1873), Dieu et l'état (1882, pòstum). ***
Foto
antropomètrica de Jean-Jacques Liabeuf (1909) - Jean-Jacques Liabeuf: L'1 de juliol de 1910 és guillotinat a París (França) l'anarquista i apatxe Jean-Jacques Liabeuf. Havia nascut l'11 de gener de 1886 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Sos pares es deien André Louis Liabeuf, venedor d'objectes de segona mà, i Marie Vignal. Acomiadat de la feina de sababer per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris (França). Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per «proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies –l'agent Deray–, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article «Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig –els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici–, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 3.40 hores de l'1 de juliol de 1910 als afores de la presó de La Santé de París (França), es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de «Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de «Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L'homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001). ***
Francisco
Jordán Gallego (1911) - Francisco Jordán Gallego: L'1 de juliol de 1921 mor assassinat a Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego –també citat com Gallegos. Havia nascut el 13 de setembre de 1886 a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) –altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia –alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat–; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado –fullet reeditat en 1922 a Mèxic–, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana. ***
Foto policíaca d'Alfred Grugeau (9 de març de 1894) - Alfred Grugeau:
L'1 de juliol de 1922 mor a París (França)
l'anarquista Alfred
Alphonse Grugeau. Havia nascut el 19 d'agost de 1864 a Tours (Centre,
França). Sos pares es deien François Grugeau,
sabater, i Marie
Augustine Antoinette Lehoux, barretaire de senyores.
Treballà, com son pare, de
sabater a París (França). El 7 de març
de 1894 va ser detingut, juntament amb
altres 17 anarquistes –Michel Bellemans,
Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, Auguste
Bordes, François Clidière, Jules-Paul Clouard,
Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph
Decker, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty,
Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas,
Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard
Gandel), Charles Vallès–, en una
operació policíaca molt violenta
orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la
III
Brigada d'Investigació Fédée al
cabaret que havia regentat l'anarquista Louis
Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11
del carrer Ramey
de París, lloc de reunió del moviment llibertari.
El seu domicili, al número
4-6 del carrer Plateau, va ser escorcollat sense cap resultat. Portat a
comissaria, el 9 de març de 1894 va ser fitxat pel registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i lliurat
a les autoritats
judicials que el van inculpar d'«associació
criminal» amb altres anarquistes.
L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el 27 de
juny de 1895 el seu
cas va ser sobresegut. El 27 de maig de 1894, quan es trobava amb un
germà seu,
també sabater anarquista, a la taverna de Nicoud, al carrer
Pyrénées, ambdós es
posaren a cridar cançons anarquistes i lloà els
anarquistes Ravachol i Auguste Vaillant,
tot insultant el president de la República Sadi Carnot;
Nicoud intentà
treure'ls del local i acabà copejat; jutjat per aquests
fets, el 26 de juny de
1894 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional sota la
inculpació de «cops i
ferides» i condemnat a un mes de presó. El 31 de
desembre de 1894 figurava en
un registre d'anarquistes aixecat per la Prefectura de Policia. Dos
anys
després el seu nom era en un altre llistat d'anarquistes i
aleshores vivia al
número 26 del carrer Duris. També en 1901
figurava en un altre registre policíac.
El seu últim domicili fou al número 4 de
l'Impasse Questre del XI Districte de
París. Alfred Grugeau va morir l'1 de juliol de 1922 a
l'Hospital Tenon del XX
Districte de París (França). ***
Notícia
de la mort d'Isidore Pouget publicada en el diari L'Écho d'Alger
del 5 de juliol de 1933 - Isidore Pouget: L'1 de juliol de 1933 mor a Salles-la-Sources (Guiena, Occitània) el científic anarquista Laurent Isidore Stanislas Pouget. Havia nascut el 15 de desembre de 1863 a Lo Pont de Salars (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Jean Joseph Louis Pouget, notari de Salles-la-Sources, i Clémentine Boissonnade, i son germà fou el conegut revolucionari anarquista Émile Pouget. A començaments de la dècada del noranta del segle XIX vagabundejà arreu Occitània. En 1894 fou membre del grup llibertari de Seta (Llenguadoc, Occitània). Aprofitant el seu càrrec de professor a l'Institut de Seta, ajudà nombrosos companys. Més tard fou nomenat professor de la Facultat de Ciències de Rennes (Bretanya), on participà activament en la campanya a favor del capità Aldred Dreyfus. Destinat a la Facultat de Ciències d'Alger (Algèria), realitzà importants treballs científics sobre les malalties de la vinya i sobre la utilització de l'energia solar. Sa companya fou Anna Morlay. Isidore Pouget va morir l'1 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 30 de juny– de 1933 al seu domicili de Salles-la-Sources (Guiena, Occitània). ***
Fráňa
Šrámek - Fráňa
Šrámek: L'1 de juliol
de 1952 mor a Praga (Txecoslovàquia; actualment
Txèquia) el periodista, novel·lista, dramaturg i
poeta anarquista Fráňa Šrámek. Havia
nascut el 19 de gener de 1877 a Sabotka (Jičín, Hradec
Králové, Bohèmia, Imperi
Austrohongarès; actualment Txèquia). Era fill de
František Šrámek, funcionari fiscal
i d'impostos, i d'Anna Šrámková, i fou
el segon fill de sis germans. La família
canvià de residència en diferents ocasions i en
1885 s'instal·là a Písek
(Bohèmia
Meridional). Estudià a l'Escola General de Písek
i després va fer els estudis
secundaris, completant aquests a l'Escola de Gramàtica de
Roudnice nad Laben (Litoměřice,
Bohèmia), on es va graduar en 1896. Després va
començar els estudis de dret a
la Universitat Carolina de Praga (Bohemia). En 1899 va ser incorporat
un any
per a fer el servei militar al III Batalló del 28 Regiment
d'Infanteria a České
Budějovice (Bohemia Meridional), però per les seves actituds
antimilitaristes
el seu servei militar es va allargar un any que passà a
Àustria. Retornà als
estudis de dret, però no els va acabar. Decidí
lliurar-se a la carrera
literària i en 1903 s'instal·là a
Praga, on s'integrà en el grup literari
encapçalat
per l'anarquista Stanislav Kostka Neumann i altres
(František Gellner, Karel Toman,
etc.) i la revista llibertària Nový Kult
(1897-1905), a més de
participar activament en el moviment anarquista dins del marc de la
generació dels
anomenats «Anarchističtí Buřiči» (Rebels
Anarquistes). Dirigí la revista Práce
i col·labora en Omladina. En 1905 va ser
detingut dues vegades i
empresonat sis dies per participar en manifestacions estudiantils
anarquistes.
En aquest any de 1905 conegué Miloslava
Hrdličková, que esdevingué la seva
companya i amb qui es casà. Autor de cançons
anarquistes revolucionàries, en 1906
publicà el llibre de poemes antimilitaristes Modrý
a rudý. L'agost de
1914, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i enviat al front
rus, però malalt
de reumatisme va ser hospitalitzat a Brno (Moràvia). En 1915
va ser enviat als
fronts d'Itàlia i de Romania. Va contreure la grip
espanyola, però superà la
malaltia. Cap al final de la guerra va ser traslladat al departament de
premsa
de guerra a Viena. Després del conflicte
bèl·lic, entra a formar part del
cercle intel·lectual al voltant de Karel Čapek. Establert a
Praga, sovint
retornava a la seva regió natal. En 1926 traduí
al txec l'obra d'Anatole France
El crim de Sylvester Bonnard. Durant
l'ocupació nazi, gairebé no sortí
del seu apartament de Praga en senyal de protesta. Després
de la guerra, en
1946, va ser nomenat Národní Umělec
«Artista Nacional» per les
autoritats comunistes. Entre les seves obres poètiques
destaquen Života
bído, přec tě mám rád
(1905), Splav (1916 i 1922), Básně
(1926), Nové Básně (1928), Ještě
zní (1933), Rány, růže
(1945) i Rozbolestněný ženami.
Mladistvé verše (1964,
pòstum); entre les
seves obres en prosa Stříbrný
vítr (1910), Osika (1912), Křižovatky
(1913), Sláva života (1919), Tělo
(1919), Klavír a housle
(1920), Žasnoucí voják
(1924), Prvních jedenadvacet (1928) i Past
(1931); i entre les seves obres dramàtiques,
d'inspiració impressionista, Léto
(1915), Hagenbek (1920), Měsíc nad řekou
(1922) i Plačící satyr
(1923) –algunes d'aquestes obres van ser adaptades al cinema
per Václav Krška. Malalt
dels pulmons a conseqüència del tabaquisme,
Fráňa Šrámek va morir l'1 de juliol
de 1952 al Sanatori Estatal del barri d'Smíchov de Praga
(Txecoslovàquia; actualment
Txèquia) i va ser enterrat al cementiri de Sobotecky de la
seva població natal
de Sobotka, on existeix el «Muzeum Fráni
Šrámka», que guarda el seu arxiu, a
més de portar un teatre el seu nom. ***
Necrològica
de Salvador Llorens Estruch apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 31 de juliol de 1958 - Salvador Llorens
Estruch: L'1 de juliol de 1958 mor a Marsella
(Provença, Occitània) l'anarcosindicalista
Salvador Llorens Estruch. Havia nascut el 5 d'octubre –el
certificat de defunció cita erròniament el 6
d'octubre–
de 1906 a Vilallonga (Safor,
País Valencià) –algunes
fonts citen erròniament Sant Feliu de Guíxols
(Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien
Salvador Llorens Orlandis i Amparo Estruch Nadal. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) a Sant Feliu de Guíxols, en 1939,
amb el triomf
franquista, passà a França. A l'exili
milità en la Federació Local del barri de
Saint-Henri de Marsella (Provença, Occitània) de
la CNT. Malalt, Salvador
Llorens Estruch va morir l'1 de juliol –algunes fonts citen
erròniament el 13
de juliol– de 1958 al seu domicili de Marsella
(Provença, Occitània). ***
Lorenzo
Bernal Gavín - Lorenzo Bernal
Gavín: L'1 de juliol de 1971 mor
a Plasença de Toish
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
Lorenzo Bernal Gavín. Havia nascut el 4 de juliol de 1908 a
Grañen (Osca,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel Bernal
Oliván, carreter, i Raimunda
Gavín Paul. Mecànic de professió,
milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT), de la qual era secretari del seu sindicat en 1936. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936 forma part del
Comitè Revolucionari del
seu poble. Durant la guerra civil fou milicià de la 125
Brigada de la Divisió
«Ascaso» als fronts d'Aragó i
d'Extremadura. Després fou responsable de
transmissions de la 43 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola. En 1937 tingué un fill, Mariano, amb sa companya
María del Pilar Barduzal Oto,
també militant confederal. En 1939, amb el triomf
franquista, va caure presoner
al port d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) i va ser internat entre abril i la
tardor de 1939 al camp de concentració d'Albatera. Jutjat en
consell de guerra,
va ser condemnat a 30 anys de presó i passà per a
diverses presons (València,
Osca, Saragossa, El Dueso). Aconseguí evadir-se del penal
del Dueso (Santoña,
Cantàbria, Espanya). El 25 de febrer de 1944 son
germà Ramon Bernal Gavín va
ser executat pels franquistes. A Barcelona (Catalunya)
treballà amb
documentació falsa uns mesos i participà en la
lluita clandestina. L'octubre de
1945 passà a Andorra i després clandestinament a
França amb Antonio López. Treballà
en la construcció d'una central elèctrica a
Corbera la Cabana (Rosselló,
Catalunya Nord) i milità amb càrrecs en la CNT
local. L'agost de 1949 es
traslladà a Pàmies (Llenguadoc,
Occitània), on es reuní amb sa companya i
milità en la Federació Local de la CNT, de la
qual fou secretari. En 1956
s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on
milità en la Federació Local de
la CNT de la qual va ser tresorer uns anys. En 1961 fou membre de la
Comissió
de Relacions de la Regional de l'Ebre (Aragó, Rioja i
Navarra) en l'exili. Posteriorment
la parella s'establí a Plasença de Toish
(Llenguadoc, Occitània). Lorenzo
Bernal Gavín va morir sobtadament a la feina l'1 de juliol
de 1971 a Plasença de Toish
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a
Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).
Lorenzo Bernal
Gavín (1908-1971) ***
Antoni
Abarca Càmara - Antoni Abarca Càmara: L'1 de juliol de 1988 mor a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Abarca Càmara. Havia nascut l'1 de juny de 1921 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Francesc Abarca i Ramona Càmara. Va militar des de la seva joventut en el Sindicat de Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament durant les jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Era un assidu d'assemblees i de plens locals i regionals, i gairebé sempre era el portaveu del seu sindicat. Sa companya fou Bonaventura Solé Guimó. Antoni Abarca Càmara va morir l'1 de juliol de 1988 a l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat al Cementiri Municipal de Sant Pere d'aquesta ciutat. ***
Trinitat
Ulldemolins Segura - Trinitat Ulldemolins Segura: L'1 de juliol de 1991 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Trinitat Ulldemolins Segura. Havia nascut el 20 de febrer de 1912 a Pena-roja (El Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Josep Ulldemolins i Maria Segura. Abans de la guerra civil visqué a Arnes (Terra Alta, Catalunya) amb son company, l'anarcosindicalista José Cuello. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França on fou reclosa en un refugi a Sarlat (Aquitània, Occitània) mentre que son company va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Més tard visqué amb una família de refugiats en una granja situada entre Montinhac i Tenon (Aquitània, França), on a començaments de 1944 aconseguí arribar Cuello. Durant els combats de l'Alliberament José Cuello va ser assassinat i el seu cos cremat per les tropes alemanys en retirada. En 1945 s'instal·là a Cardenous (Las Cabanas, Llenguadoc, Occitània), on esdevingué companya de Lope Massaguer Bruch, participant en les activitats de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Trinitat Ulldemolins Segura va morir l'1 de juliol de 1991 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), després de patir dues operacions, i fou enterrada al cementiri de Las Cabanas. Trinitat Ulldemolins Segura (1912-1991) ***
Simón
Bondio - Simón Bondio:
L'1
de juliol de 1992 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i
anarcosindicalista Simone Bondio, més conegut com Simón Bondio, i que va fer
servir els pseudònims El Petiso,
Señor Tavelli i Tavelli.
Havia nascut el 27 d'octubre de 1904 a Ponte in Valtellina (Llombardia,
Itàlia).
En 1927 emigrà a l'Argentina, on participà
activament en els moviments
antifeixista i anarquista. Integrat en el grup il·legalista
de Severino de
Giovanni, participà com a xofer en algunes de les seves
accions. Fou membre de
«Italia Libre» i de la «Unione e
Benevolenza» i estava afiliat a
l'anarcosindicalista Federació d'Obrers en Construccions
Navals. Participà, amb
destacats anarquistes (Diego Abad de Santillán, Ricardo
Giusti, Manuel Martín
Fernández, José Pozzi, etc.), en el projecte
comunitari llibertari de reserva
natural «Cerro Negro» (Córdoba,
Argentina), on plantà un milió de pins
–finalment
aquest projecte acabà malauradament transformat en un lloc
de vacances de
l'alta burgesia. Posteriorment es va dedicar a tasques
d'aforestació,
mitjançant plantacions de pinar, a les serralades properes a
Villa General
Belgrano (Calamuchita, Córdoba, Argentina). Més
tard retornà a Buenos Aires. ***
Necrològica
de Francesc Climent Barberan apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 8 de setembre de 1992 - Francesc
Climent Barberan: L'1 de juliol de 1992 mor a Montalban
(Guiena, Occitània)
l'anarcosindicalista Francesc Climent Barberan, conegut com Germinal. Havia nascut el 25 d'octubre de
1920 a Barcelona
(Catalunya). Era fill del destacat militant llibertari Emili Climent
Pons i de Josepa Barberan.
Estudià a l'Escola Racionalista del barri
barcelonès del Clot, fundada pel
Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
dirigida per Joan Puig Elías i sa companya Emília
Roca Cufí. En 1939, amb el
triomf franquista, pogué exiliar-se amb sos pares a
Algèria. Milità en el
Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili a Orà
(Orà, Algèria) i participà
en el grup artístic i cultural
«Ideales». En 1947 era secretari del
Comitè Continental
de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) a l'Àfrica del Nord,
juntament amb Oliverio Fernández (Relacions), Conrado
Lizcano Montealegre
(secretari) i José Manzanares (Propaganda). A Orà
conegué la militant
anarcosindicalista Ramona Munné Colom, que
esdevingué sa companya. En 1957
nasqué son fill Germinal i el gener de 1964 son fill Floreal
morí a Orà. A
finals dels anys seixanta retornà, amb sa companya i son
fill Germinal, a
França i s'establí Montalban, on
continuà militant en la Federació Local de la
CNT. El 3 d'agost de 1989 sa companya Ramona Munné Colom va
morir a Montalban.
Francesc Climent Barberan va morir l'1 de juliol de 1992 al seu
domicili de Montalban (Guiena, Occitània)
d'un atac de cor fulminant. ***
David
T. Wieck - David Wieck: L'1 de juliol de 1997 mor a Albany (Nova York, EUA) el professor, teòric llibertari i activista anarquista i pacifista David Thoreau Wieck. Havia nascut el 13 de desembre de 1921 a Saint Louis (Missouri, EUA). Fill d'uns destacats activistes socials; son pare, Edward A. Wieck, era un miner del carbó i escriptor autodidacte, i sa mare, Agnes Burns Wieck, filla d'un miner, era coneguda com The Mother Jones of Illinois, per la seva tasca d'organitzadora dels treballadors de Progressive Miners of America (PMA) i com a membre de la Women's Trade Union League (WTUL, Lliga Sindical de Dones) –en 1991 son fill li dedicà la biografia Woman from Spillertown. A Memoir of Agnes Burns Wieck. En 1934 sa família es traslladà a la ciutat de Nova York quan Edward Wieck va ser contractat com a investigador en el Departament d'Estudis Industrials de la Russell Sage Foundation. Entre 1935 i 1936 David milità en la Young Communist League (YCL, Lliga de Joves Comunistes), però, després de veure l'experiència de la Revolució espanyola, es passà sense reserves al moviment anarquista. Entre 1937 i 1941 estudià filosofia a la Universitat de Columbia i posteriorment va fer estudis de postgrau, amb Leo Wolman, amb un estudi sobre el procés de centralització dels United Mine Workers of America (UMWA, Unió de Miners Americans) –The United Mineworkers of America. A study in centralization. Durant la II Guerra Mundial David va ser tancat, a partir de juliol de 1943, sota la matrícula 2674, a la presó federal de Danbury (Connecticut, EUA) durant 34 mesos per objector de consciència i negar-se a prestar els seus serveis a l'Exèrcit nord-americà. En aquesta època també lluità contra la segregació racial i contra el sistema penitenciari federal i col·laborà en la revista anarquista Liberation. Després de la guerra retornà a la ciutat de Nova York i entrà en el consell editorial de la revista Why?, que poc després es transformà en Resistance, publicació anarquista en la qual van col·laborar, entre d'altres, Audrey Goodfriend, Paul Goodman, Dorothy Rogers, John Cage, James Baldwin, Paul Maddock, Robert Duncan, David Koven, Kenneth Rexroth i Diva Agostinelli –que esdevingué sa companya–, i la qual edità fins al 1954 quan deixà de publicar-se. En 1950 ajudà l'antimilitarista anarquista Lowell Naeve a escriure el seu llibre de memòries A field of broken stones. Entre 1956 i 1961 realitzà el doctorat de filosofia, amb una tesi sobre l'estètica del còmic, a la Universitat de Columbia i en 1960 començà a ensenyar filosofia en el Rensselaer Polytechnic Institute de Troy (Nova York, EUA). Entre 1960 i 1961 col·laborà en The Journal of Aesthetics and Art Criticism. Formà part, amb Dennis Sullivan, Kathryn Sullivan, Larry Tifft i altres, de Justice Studies Association (JSA, Associació d'Estudis sobre la Justícia) i del grup anarcopacifista The Free Association (L'Associació Lliure) d'Albany, amb Denis Sullivan, Ken Mazlen i David Porter, entre d'altres. En 1987 es retirà com a professor emèrit de la Universitat de Columbia. Durant els últims anys de sa vida patí d'Alzheimer, malaltia que el portà a la tomba. Publicà els seus assaigs en obres conjuntes, com ara Anarchism (1970), Anarchism. Nomos XIX (1978), Reinventing Anarchy: What are anarchists thinking these days (1979) i Reinventing Anarchy. Again (1996). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Tamiment Library & Robert F. Wargner Labor Archives de Nova York. ***
Chicho
Sánchez Ferlosio - Chicho Sánchez
Ferlosio: L'1 de juliol de 2003 mor a Madrid (Espanya) el
cantautor, primer
comunista i després anarquista, José Antonio
Julio Onésimo Sánchez Ferlosio,
més conegut com Chicho
Sánchez Ferlosio.
Havia nascut el 8 d'abril de 1940 a Madrid (Espanya). Era fill de
Rafael
Sánchez Mazas, escriptor i fundador de Falange Espanyola, i
de la italiana
Liliana Ferlosio, i era el menor de cinc germans, entre ells el
matemàtic i
filòsof Miguel Sánchez Ferlosio i l'escriptor
Rafael Sánchez Ferlosio. Rebé una
exquisida educació al Liceu Italià de Madrid i
ben aviat prengué un camí ben
diferent al de son pare, integrant-se en l'oposició
antifranquista. Començà a
estudiar Dret en la Universitat de Salamanca i Ciències
Polítiques i Filosofia
i Lletres en la Universitat Central de Madrid, carreres que mai no va
acabar. En
1960 es va casà amb Ana Guardione Arranz (Margarita)
i aquell mateix any tingué son primer fill, Marcos
Sánchez Guardione. En 1961 publicà
el que va ser el seu únic llibre, Narraciones
italianas, que arreplega 19 històries curtes. En
aquest 1961 va ser
empresonat per primer pic per haver cantat una
cançó considerada blasfema. Entre
març i agost de 1962 va fer el servei militar al
Sàhara i, pels seus problemes
visuals, entre setembre i novembre de 1962 va ser enviat a un campament
militar
a Guadalajara (Castella, Espanya). El 28 d'agost de 1963 va ser
detingut in fraganti mentre feia
una pintada amb
la paraula «Huelga» i el 28 de setembre d'aquell
any va ser detingut en una
agafada amb altres intel·lectuals (Fernando
Sánchez Dragó Ángel de Lucas,
Javier Pradera Cortázar, Gabriela Sánchez
Ferlosio, Julio Ferrer Mariné i sa esposa
Ana Guardione Arranz). En 1964 morí son primer fill, Marcos,
ofegat en una
piscina, en 1966 nasqué son segon fill, Andrés
Sánchez Guardione, i en 1968 sa seva
única filla. En aquell any participà en el
«Maig Francès». En 1970, amb sa
companya i sos dos infants, marxà cap a l'Índia
en una furgoneta durant cinc
mesos. En 1973 se separà de la seva esposa Ana. En 1975
nasqué son fill Pablo Sánchez
Guardione, que restà amb paràlisi cerebral a
causa d'una negligència mèdica, i
en 1977 morí sa filla a resultes d'una caiguda de cavall. El
seu talent poètic
el portà a escriure cançons antifranquistes, que
a partir de juny de 1963 començà
a enregistrar en un magnetòfon casolà; l'any
següent, l'escriptor Alfonso
Grosso portà a Estocolm (Suècia) aquestes
cançons, on es publicà anònimament el
disc de llarga durada Spanska
motståndssånger (Cançons de la
resistència espanyola), que porta peces que
han passat al patrimoni popular (Gallo
rojo, gallo negro, La paloma de la
paz, etc.), i que va ser distribuït clandestinament
a la Península. A
partir dels anys setanta començà a treballar amb
altres cantautors i poetes
(Jesús Munárriz, Javier Krahe, Joaquín
Sabina, Alberto Pérez, Amancio Prada,
Soledad Bravo, Luis Eduardo Aute, Rosa León, Rolando
Alarcón, Teresa Cano,
Quilapayún, Agustín García Calvo,
Isabel Escudero, etc.), escrivint cançons i
col·laborant en els seus enregistraments i recitals
poètics. Políticament,
d'antuvi, milità entre 1961 i gener de 1964 en el Partit
Comunista d'Espanya
(PCE), després s'acostà uns mesos sense
afiliar-se al Frentre de Liberación
Popular (FLP, Front d'Alliberament Popular, conegut com FELIPE), i
més tard nou
mesos, a partir d'octubre de 1964, en el Partit Comunista d'Espanya
(marxista-leninista) [PCE (m-l)], partit leninista-maoista des qual es
desvinculà arran d'un viatge a la República
Popular de Albània; després passà
lleugerament per un grup d'inspiració trotskista, per a,
finalment, a partir de
1976 acabar en l'anarquisme «heterodox» i
col·laborant en ateneus llibertaris i
amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1978
publicà A contratiempo,
reeditat pòstumament en
2007, disc que reprodueix una de les seves actuacions en directe. Amb
la
companya Rosa Jiménez Díaz, amb qui durant molts
anys actuà habitualment als
locals nocturns (La Aurora, La Mandrágora, Estar,
Café Manuela, Vihuela, Sol de
Malasaña, Elígeme, La Taberna Encantada,
Toldería, etc.) i als carrers
madrilenys interpretant cançons i poemes, fou protagonista
en 1981 de la
pel·lícula documental Mientras
el cuerpo
aguante, de Fernando Trueba, enregistrada a la seva casa de
Sóller
(Mallorca, Illes Balears), localitat en la qual visqué uns
anys. En 1982, amb
Rosa Jiménez Díaz, enregistrà el disc
de curta durada Coplas retrógradas.
Durant els anys vuitanta continuà component
cançons satíriques i de protesta i
col·laborant en la premsa (El
País, Diario 16,
El Mundo, ABC,
etc.), tractant temes diversos
(corrupció, guerra bruta, sindicalisme, guerra d'Iraq,
etc.). Durant sa vida
treballà en diferents feines (corrector de impremta,
d'estil, traductor,
redactor publicitari, comentarista radiofònic i televisiu,
conserge nocturn
d'hotel, cambrer, etc.) i, interessat per les matemàtiques i
la lingüística,
inventà nombrosos jocs i trencaclosques. El 1999
col·laborà en Buenaventura
Durruti, anarquista,
d'Albert Boadella i Jean Louis Comolli, documental que segueix el grup
teatral
«Els Joglars» durant els assaigs d'una obra
dedicada al revolucionari i on
interpreta el Romancero de Durruti,
que mai no es va editar comercialment. En 2003
col·laborà en la versió
cinematogràfica
de la novel·la de Javier Cercas Soldados
de Salamina, dirigida per David Trueba, on s'interpreta a si
mateix i parla
sobre l'obra poètica de son pare. Entre les seves
cançons destaquen Afró
Tambú, A la huelga,
La anarquía
vencerá, Balada de las
prisiones del
verano de 1968, Baraka, Canción adúltera, Canción de Grimau, Canción de
soldados, Canta garganta,
El cantar tiene sentido, El canto Arval, Coplas
del tiempo, Coplas
retrógradas, 19 de
noviembre, Durruti, Ascaso y
García Oliver, Gallo
rojo, gallo negro, La gracia nevando,
Ha triunfado el frente obrero, Hay
un fuego en Asturias, La hierba de
los caminos, Hoy no me levanto yo,
Ladinadaina, Llegarás
por los calveros, Malditas
elecciones, Maremma, Pa la sangre, La
paloma de la paz, La
quinta brigada, Seguidillas
castellanas, El Ser, Si las cosas no fueran, Son
para turistas, Zumba que zumba,
etc. Chicho Sánchez Ferlosio va morir l'1 de
juliol de 2003 a l'Hospital de la Paz de Madrid (Espanya) a
conseqüència d'un
càncer que patia des de feia temps i fou incinerat al
cementiri madrileny de La
Almudena. En 2005 el seu amic, el cantautor Amancio Prada, li
dedicà un disc
d'homenatge, Hasta otro día,
Chicho
Sánchez Ferlosio, on recull diverses composicions
seves, i en 2008 sortí el
llibre pòstum Canciones, poemas y
otros
textos, recull de la seva producció
poètica i musical. Chicho Sánchez Ferlosio (1940-2003) ***
Amadeo Casares Coloner i sa companya Paquita (2001) - Amadeo Casares Colomer: L'1 de juliol de 2004 mor a València (València, País Valencià) el resistent antifeixista anarquista Amadeo Casares Colomer, també conegut amb diversos àlies, com ara El Tete, El Peque, Armando Cortés. Havia nascut l'1 d'octubre de 1915 a Almansa (Albacete, Castella, Espanya). Sos pares es deien José Casares Sevilla i Rosa Colomer Marín. Abans de la Guerra Civil espanyola va militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de València. En acabar la guerra va formar part del primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. Les seves dots de dibuixant van permetre que falsifiqués documents que facilitaren la llibertat de molts companys. Durant el seu exili a França, formà part de la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, en substitució de Joan Català Balaña quan fou detingut, participant en l'evacuació cap a Espanya de pilots aliats, de jueus i de persones buscades per les autoritats alemanyes, alhora que evacuava d'Espanya cap a França els militants evadits dels camps i de les presons franquistes. El 14 d'octubre de 1942 fou detingut a Tolosa de Llenguadoc amb Ponzan, Vicente Moriones i altres membres de la xarxa i tots foren empresonats al camp de Vernet. El 22 de desembre d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament realitzada pels serveis secrets francesos lligats a la resistència, foren alliberats del camp Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca, Vicente Moriones, Juan Zafón, els germans Pascual, Eusebio López Laguarta i Amadeo Casares. Amb la residència assignada a Tarbes per les autoritats, tots retornaren a Tolosa per continuar amb les activitats de resistència. En aquesta ciutat va viure sota la identitat d'Armando Cortés, amb Miguel Sol Torres, sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, que va anar a buscar a la Península l'agost de 1942. Molt lligat a la família Sol, el seu domicili va esdevenir refugi per als guies del grup de Ponzán. El març de 1944, durant una missió a la Península, fou detingut a Barcelona, juntament amb Pascual López Laguarta (Sixto). Condemnat per espionatge, el 22 de desembre de 1945 sortí de la presó en llibertat condicional. En 1978 vivia a València. Amadeo Casares Colomer va morir l'1 de juliol de 2004 al seu domicili de València (València, País Valencià) i va ser incinerat en aquesta població. Amadeo Casares Colomer (1915-2004) ***
Pepita
Martín Luengo - Josefa Martín
Luengo: L'1 de juliol de 2009 mor a Salamanca (Castella,
Espanya) la pedagoga llibertària
i anarcofeminista María Josefa Martín Luengo,
coneguda com Pepita.
Havia
nascut el 19 de setembre de 1944 a Salamanca (Castella, Espanya). Sos
pares es deien Cándido Martín García,
paleta, i
Carmen Luengo Peñaranda. De
nina
estudià en un col·legi de monges a Alacant
(Alacantí, País Valencià) i
després va
fer magisteri amb les religioses josefines del Col·legi
Santíssima Trinitat de
Salamanca i, fins al 1972, pedagogia en la Universitat
Pontifícia d'aquesta
ciutat. En acabar la seva formació acadèmica,
treballà un any en un col·legi
religiós de protecció de menors a Zamora, del
qual va ser expulsada. Després va
fer de mestra durant dos anys en una escola masculina de Toro, moment
en el
qual prengué part en les reivindicacions del personal de
magisteri i per aquest
motiu va ser destituïda. Després
participà en una campanya d'alfabetització
d'adults a Zamora. En 1975 aconseguí por oposició
–primera de la seva
promoció– una plaça de professora
d'Educació General Bàsica en l'ensenyament
públic i ensenyà durant dos anys a la localitat
extremenya de Fregenal de la
Sierra, on fou directora interina de l'Escola-Llar
Nertóbriga, que arreplegava
els infants disseminats per la zona. En aquest centre educatiu de
Badajoz decidí
crear un sistema pedagògic alliberador en
consonància amb la seva manera de
pensar, basat en una escola en llibertat i antiautoritària;
però els seus
postulats toparen amb el poder acadèmic vigent i fou
durament assetjada
(denúncies, prohibicions, amenaces, etc.), fins que va ser
bandejada obligatòriament
a la vila de La Bazana (Jerez de los Caballeros, Badajoz, Extremadura,
Espanya). Després de dos anys lluitant per aconseguir fugir
d'aquest exili
imposat, aconseguí una plaça a Montijo, alhora
que assessorà un centre
d'educació especial en aquest municipi extremeny. Un any
després es traslladà a
Mèrida, amb la intenció de crear una escola,
però el boicot de tothom
(professors, pares, mares i alumnes) desbarata el seu projecte. En
aquests anys
amplià els seus estudis, sempre enfocats en el
món de la pedagogia: llicenciada
en Ciències de l'Educació, cursos de doctorat,
estudis de psicologia
pedagògica, assistència a cursos, cursets i
congressos diversos, etc. El gener
de 1978, amb Concepción Castaño Casaseca i
María Jesús Checa Simó,
obrí un nou
centre educatiu (Escola Lliure Paideia) al marge de l'ensenyament
oficial.
Aquest col·legi llibertari, instal·lat en un
edifici a prop de l'Arc de Trajà
de Mèrida, rebé el suport d'un petit
col·lectiu de persones i d'una cooperativa
i després d'uns anys pogué adquirir una finca al
camp, que funcionà, malgrat
les penalitats econòmiques, de manera autogestionada. Com a
complement a
aquesta tasca pedagògica, intervingué durant tres
anys en campanyes
d'alfabetització de dones a Badajoz i organitzà
el I Congrés d'Educació
Antiautoritària a Mèrida. Cap al 1998
creà el grup anarcofeminista «Mujeres por
la Anarquía». L'octubre de 1999 assistí
a una trobada de pedagogia llibertària
a Santa Maria (Rio Grande do Sul, Brasil). A partir de 2002
creà l'anual Curs
de Pedagogia Llibertària amb la finalitat d'escampar la idea
i la pedagogia anarquistes.
També fou la promotora d'unes Acampades
Autogestionàries anuals per inculcar,
sobretot, la responsabilitat en els infants. A més de tot
això participà en
nombroses exposicions i conferències de caire
pedagògic, com ara a Móstoles
(1994), Vitòria (2004), Múrcia, Ciudad Real,
Còrdova, Valladolid, Palència,
Huelva, Sevilla, Yecla, Madrid, Càceres, Barcelona,
Lleó, Salamanca, etc. Trobem
articles seus en infinitat de publicacions periòdiques
llibertàries, com ara A
Rachas, Cenit, CNT, Ekintza
Zuzena, Igualancia,
Mujeres Libertarias, Palante, Revuelta,
La Samblea,
etc.; i en nombroses publicacions especialitzades en pedagogia d'arreu
del món.
És autora de Fregenal de la Sierra. Una
experiencia de escuela en libertad
(1978), Intento de educación antiautoritaria y
psicomotriz en preescolar
(1981), Paideia. Escuela libre (1985 i 1999, amb
altres), Desde
nuestra escuela Paideia (1990), La escuela de la
anarquía (1993,
obra conjunta amb el Col·lectiu Paideia), entre d'altres. En
2002 testimonià la
seva experiència vital i pedagògica en el
documental Escuela viva, de
Julián Pavón. Josefa Martín Luengo va
morir, a conseqüència d'un càncer, l'1
de
juliol de 2009 a l'Hospital Clínic Universitari de Salamanca
(Castella,
Espanya) i va ser incinerada. Josefa Martín Luengo (1944-2009) ***
Václav
Tomek - Václav Tomek: L'1 de juliol de 2022 mor l'historiador i filòsof anarquista Václav Tomek. Havia nascut el 4 de novembre de 1942 neix a Tàbor (Bohèmia Meridional, Txèquia). En 1963 es va graduar en la Facultat d'Educació de Ceské Budejovice i en 1971 es doctorà en filosofia en la Facultat de Filosofia de la Universitat Carolina de Praga. Després va treballar a l'Institut de Filosofia de l'Acadèmia Txeca de Ciències. En 1981 defensà la seva tesi doctoral en ciències filosòfiques sobre l'anarquisme txec i s'especialitzà en l'estudi del pensament anarquista txec i europeu. En 1990 amb la nova etapa política i la nova Acadèmia de Ciències de la República Txeca passà a ocupar el càrrec de secretari científic i participa en grups de treball sobre la història txeca més recent i la filosofia europea actual. Participa en el projecte alemany a llarg termini «Lexikon der Anarchie» (Berlín, 1994). Els seus estudis se centren en la història i la filosofia del pensament anarquista txec dels segles XIX I XX i les seves relacions amb la filosofia europea, en realitzar antologies de textos llibertaris i biografies dels principals militants, en tasques arxivístiques relatives als moviments socials, etc. També ha estudiat la poesia txeca dels segles XIX i XX, especialment la de Karel Hlavácek, i ell mateix ha conreat el camp poètic. Traduí obres de Alexander Berkman, Murray Bookchin, Emma Goldman, Paul Goodman, Gustav Landauer, Rudolf Rocker i Colin Ward. Entre les seves obres destaquen Ideologie ceského anarchismu (1988), Filozofické otázky vyvoje a spolecenská praxe (1989, amb Günter Bartsch i Zdenek Javurek), Subjekt v dialektice uvedomelych spolecenskych procesu (1989), Anarchism: Community and Utopia (1993), Cesky anarchismus (1890-1925) (1996), Volk! Öffne Deine Augen! Lide otevri své oci!: Skizzen zum tschechischen Anarchismus von den Anfängen bis 1925 (1996), Anarchie jako idea naprosté volnosti (1997), Die Freiheit sehen wir in der Anarchie. Zum Manifest der tschechischen Anarchisten (1896) (1998), Ve jménu svobody. Ideje a promeny ceského anarchismu na prelomu 19. a 20. století (1999), Svoboda nebo autorita. Ideje a promeny ceského anarchismu na prelomu 19. a 20. století (2000), Cesky anarchismus a jeho publicistika (1880-1925) (2002), O ceském anarchismu. Ceská anarchistická periodika (1880-1925) (2003), Stopy a svedectví. Pametní tisk Josefu Zumrovi k jubileu (2003), Anarchismus. Svoboda proti moci (2006, amb Ondřejem Slačálkem), Pruvodce anarchismem. Myslenky - proudy - osobnosti. Ceská anarchistická periodika (1880-1925) (2006, amb Ondřejem Slačálkem), Anarchismus v proměnách dvacátého století (2012), Anarchismus v konfrontaci (2014), Der Anarchismus. Absicht un Tat (2016), Mozkem nebo pěstí? Horizont českého anarchismu na přelomu 19. a 20. století (2018), etc. ---
|
![Capçalera de "La Lanterna" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lalanterna.jpg "Capçalera de \"La Lanterna\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![[30/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[30/06]") |
|
![[02/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[02/07]") |
|
|
| Actualització: 19-01-24 |